Àlbum Xavier Amorós

ร L B U M

Xavier Amorรณs

À L B U M

Xavier Amorós A cura de Rosa Pagès i Albert Arnavat

4 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 2003. Xavier Amorós.

Sumari

Àlbum Xavier Amorós, Lluís M. Pérez Xavier amorós en la memòria, Xavier Filella Nas de secà, Rosa Pagès Nas de secà

6 7 11 22

MENJAR DE QUARESMA 24 Menjar de Quaresma 27 Las Américas 27 L’avi sastre 28 L’avi forner 29 Entre La Humanitat i La Veu de Catalunya 31 L’arcàngel Gabriel 35 La plaça de Prim i el Reus d’abans de la guerra 36 BRIGADISTES INTERNACIONALS 40 Brigadistes Internacionals 42 Temps de Revolta 43 Pradell com a refugi 46 Altre cop a Reus 51 Canvi d’escenari 57 Als Escolapis de Sarrià 62 La malaltia del pare 68 CIUTATS DE MAR, A L’HIVERN 70 Ciutats de mar, a l’hivern 73 La ràdio 74 El fill de l’amo difunt 75 La tertúlia Casajuana 78 Joaquim Santasusagna i la poesia a l’aire lliure 79 El I Festival de Primavera 80 En les tres gràcies 84 El servei militar a Tarragona 86 Inspeccions i banderes 88 Poesia en homenatge a la vellesa 91 L’ambient cultural de l’època més dura 94 El debut com a columnista 100 DIES D’AGOST 104 Dies d’agost 106 Al raval de Jesús 106

Premi al millor poema a la Verge de Misericòrdia de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Reus Una història sentimental El Dr. Vallespinosa i el teatre de cambra Figuretes de vidre Nous territoris, noves expectatives

116 117 119 121 122

UN BOTIGUER DISSECAT 124 Un botiguer dissecat 127 La Cambra de Comerç 128 Càrrecs i activitats del gremi 131 Fantasías Epistolares 133 Els C Jocs Florals de la Llengua Catalana 138 El Centre de Lectura 139 EL MITJÓ DE TÀPIES 146 El mitjó de Tàpies 149 El fil d’Ariadna 150 Gabriel Ferrater 152 Enyoro la terra 156 Una veu pròpia 158 CAPITALITAT 162 Capitalitat 165 Josep i Teresa Miquel i Pàmies 165 El Dr. Grau 166 Joaquim Santasusagna i els noucentistes 167 Josep M. Arnavat i Ramon Amigó 168 Josep M. Gort 168 Antoni Correig i Mn. Ramon Muntanyola 170 Torrell de Reus 170 Llucieta Canyà 172 El Sr. Pepito Gras 173 Les clarisses de la Divina Providència 173 El Dr. Sabater 175

El Dr. Vallespinosa 175 Josep M. Guix Sugranyes 176 Un adéu al pare Arrupe 179 La bellesa del diable 202 Crèdits 206

Àlbum Xavier Amorós Lluís Miquel Pérez Alcalde de Reus

Poques persones aconsegueixen deixar empremta de la seva activitat en àmbits tan diversos com la creació literària, la política activa o la participació cívica i ciutadana sense que algun d’ells se’n ressenteixi. El treball de portes endins, íntim i desemparat que cal per trobar una veu poètica pròpia no és fàcil de combinar amb les obligacions públiques i socials de qui representa una entitat cultural o econòmica o de qui treballa darrere d’un taulell. Encara menys quan, en els espais intermedis entre una dimensió i una altra, es van superposant altres activitats com ara el teatre, la ràdio o les col·laboracions continuades en premsa escrita. És en aquest sentit que la trajectòria de Xavier Amorós és del tot excepcional. Per la diversitat dels seus interessos i dels que han estat els seus àmbits de treball i per la projecció que aquesta tasca ha obtingut en tots els casos: des de la seva valuosíssima aportació a la renovació de la poesia catalana de la darrera meitat del segle XX fins a la seva implicació en l’activitat associativa de la ciutat, sense la qual Reus seria, avui, una mica menys culta, menys lliure i menys feliç.

El llibre que teniu a les mans, aquest Àlbum Xavier Amorós, mostra els detalls d’aquesta trajectòria a partir d’una selecció dels textos memorialístics de l’autor. Uns textos a través dels quals, més enllà de les circumstàncies personals, Xavier Amorós dibuixa una crònica precisa i extremadament lúcida del que ha estat la nostra trajectòria col·lectiva: la de la ciutat de Reus i la del conjunt del país.

A través dels viaranys del seu itinerari personal de formació, Xavier Amorós ens convida, doncs, en aquest llibre, profusament il·lustrat amb fotografies pertanyents als seus arxius familiars, a rellegir la nostra pròpia història. Una mostra més de la generositat i del talent d’un home de cultura, de lletres, de paper imprès i, sobretot, de paraula, amb una sensibilitat extraordinària en relació a tot allò que marca el batec de la ciutat i de la vida quotidiana de les persones, que és el mateix que dir el batec general del món.

Xavier Amorós en la memòria Xavier Filella

Tinent d’Alcalde i Regidor de Cultura l’Ajuntament de Reus

L’any 2003 ha esdevingut d’una manera natural, i sense necessitat de declaracions institucionals, l’any Amorós. Algunes persones trobaran excessiu el relleu que el Xavier ha anat agafant durant tot l’any i altres ho considerem com un acte de justícia, el reconeixement a una personalitat de casa nostra amb qui compartim moltes inquietuds.

La transcendència de la seva obra, la importància del seu testimoni s’ha anat forjant durant la seva dilatada trajectòria d’activista cultural.

A vegades des de la rebotiga, a vegades des de la distància d’una conversa telefònica, a vegades en una llarga tertúlia casolana, Xavier Amorós ha estat, d’una o altra manera, «en totes les guerres», en totes les mogudes ciutadanes de Reus dels darrers cinquanta anys. Cap reusenc podria escapolir-se de la seva incisiva visió crítica, això sí rebent-ne sempre un tracte amable i cordial.

I és que el Xavier, és un senyor, una persona educada, culta, respectuosa amb mentalitat de lliurepensador, que pensa amb lucidesa i treballa amb meticulositat. Al llarg dels seus vuitanta anys, fets enguany, el Xavier ha fet tots els papers de l’Auca i els ha fet des d’un condicionant que a vegades no identifiquem amb els artistes: el seu perfil obrer. Xavier Amorós ha estat sempre un treballador, a la botiga, a la banca o en la política, però que no ha viscut professionalment del seu art, ni de la seva literatura, ni de la seva poesia, ni del seu teatre, ni de la seva crítica, ni fins i tot ha demanat res per les seves memòries.

No és doncs casual el reconeixement que Xavier Amorós s’ha guanyat, se l’ha guanyat a pols, lluitant diàriament contra corrent per tal d’aconseguir tot allò que considerem imprescindible i que, per ser obvi, encara resulta més difícil d’aconseguir.

Aquest àlbum ens permet veure la trajectòria vital d’una persona que venint de «temps estranys» encara avui participa activament de cadascuna de les decisions de la nostra societat cultural reusenca.

L’àlbum, la Biblioteca pública que porta el seu nom, les seves publicacions, els seus pensaments, quedaran per sempre entre nosaltres.

Hi haurà sempre un racó dins de nosaltres mateixos, un calaixet dins la nostra memòria que portarà el nom de Xavier Amorós.

1924

1932

1940

1940

1942

1943

1944

1945

1948

1949

1962

8 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

1946

1979

1980

1980

1981

1982

1983

1983

1984

1991

1993

1993

2003

10 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1983. Xavier Amorós a Les Amèriques.

Nas de secà

Vaig conèixer el Xavier Amorós a propòsit de la revista Zøna Metropolitana, on jo m’encarregava de quadrar els textos als espais corresponents i ferne la revisió ortogràfica. En el cas dels articles d’opinió, malgrat que l’espai era fix i calculat al mil·límetre, sempre calia fer anar poc o molt les tisores d’esporgar per encabir-hi els articles dels col·laboradors. Així va ser com vaig iniciar-me en la immersió, a pulmó lliure, en els textos del Xavier, a qui un cop feta la retallada enviava els articles perquè hi donés el vistiplau. Més o menys per aquella mateixa època, havia fet també de correctora ocasional d’algunes de les seves col·laboracions al Diari de Tarragona. En tots dos casos, el Xavier es disculpava sempre per les faltes d’ortografia que se li esmunyien als originals, i jo li deia que aquelles faltes —anecdòtiques i comptades— no tenien cap importància perquè els seus textos estaven construïts a partir d’un coneixement profund dels mecanismes de la llengua.

No sé si he aconseguit mai explicar al Xavier el sentit exacte d’aquest comentari i tot el que vaig aprendre corregint els seus textos. Perquè aquells fulls escrits a màquina que em feia arribar em van despertar sempre l’estranya emoció que se sent davant d’una obra de creació ben feta, que deu ser més o menys l’emoció que desperta la flauta màgica d’un encantador de serps: una invitació a un viatge fascinant. Aquesta rara habilitat és la que diferencia, per a mi, un escriptor d’un narrador autèntic; en el cas de Xavier Amorós, amb l’habilitat complementària de saber enganxar el lector més enllà de l’última frase i convocar-lo, a la manera de Xahrazad, a la propera sessió d’hipnosi literària des de l’espai fix de les seves columnes habituals.

O sigui, que quan els responsables de Pragma Edicions i el mateix Xavier Amorós em van proposar fer aquesta selecció de fragments de la

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 11

seva obra narrativa, no m’ho vaig haver de pensar gens: la possibilitat de submergir-me de ple en els seus textos i fer anar les tisores sense restricció era una invitació irrefusable, com si algú em convidés a passar a l’altra banda del mirall.

Perquè en la prosa de Xavier Amorós, malgrat la seva aparent senzillesa, hi ha una densitat de llenguatge i un pòsit d’experiència que no s’esgoten en una única lectura i que, per això mateix, permeten la visita pausada i el retorn a molts dels passatges que donen continuïtat a la seva obra.

Submergir-se en els seus textos, ja siguin articles d’opinió o episodis memorialístics, es deixar-se endur pel ritme d’una melodia canviant que omple de sentit un laberint propi: de vegades envernissat per la lluminositat d’un migdia d’estiu, d’altres per remors somortes i, sovint també, per aquell pessigolleig quasi elèctric del riure sota el nas. Volums diversos i canviants, formes lliures i textures que van de la seda llisquent al vellut més càlid són a l’anvers i al revers dels textos d’un escriptor capaç de trenar les formes populars amb mostres estilístiques hereves del noucentisme, com els superlatius acabats en -íssim o substantius de filiació anglosaxona com eslip per referir-se al banyador. I en els nivells freàtics del sentit, molt per sota de l’aparença de redacció escolar que de vegades ordena les seves explicacions, hi ha, sobretot, una capacitat extraordinària de llegir la lletra menuda de l’ànima de les persones. És justament a aquesta capacitat escrutadora, feta sempre des de l’amabilitat i el respecte més absoluts però sense defugir la fermesa en el traç, que vol fer referència el títol d’aquesta justificació, manllevat d’un dels seus articles, precisament el que encapçala la selecció de textos: «Nas de secà». Perquè a través de la seva experiència personal, del testimoni del verb viscut en primera persona, l’obra de Xavier Amorós és un gran mosaic de la realitat d’una ciutat en una conjuntura històrica determinada. I ho és perquè, a més de posseir l’habilitat de retratar-la amb encert i agudesa, Xavier Amorós ha estat i és present en moltes de les anelles concèntriques que defineixen la trama social i cultural d’aquesta ciutat i, més enllà, del conjunt del Camp de Tarragona.

Hi ha un altre criteri general que ha orientat la tria del recull que teniu a les mans en el sentit de consignar els episodis més estrictament biogràfics i deixar de banda, en canvi, moltes de les cròniques sobre la realitat política i cultural del moment que són també part substancial de l’obra de l’autor. Un criteri que respon a la voluntat d’explicitar una constant que em sembla imprescindible per entendre la trajectòria de Xavier 12 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Amorós: l’esperit de contradicció, la seva posició sempre a cavall de mons diversos. Ens ho diu ell mateix en el primer fragment del recull: «Jo no era un niño de la Presentación. Era fill d’uns petitburgesos, pràcticament nounats com a tals. I m’interessaven molt més els avis de Maials (l’avi sastre) i l’avi de Pradell (l’avi forner) que les amistats dels meus pares —molt superficials, per altra banda— i m’estimava molt més les petites peces de terra familiar que hi havia a Pradell […] que l’enorme botiga del carrer Llovera, fundada pel meu pare amb dos companys més, dependents de cal Marquet tots tres». Aquesta contradicció aparent entre la posició que teòricament li pertocava i aquella que li semblava més propera i on es trobava més a gust, aquesta desubicació, es repeteix al llarg de la seva vida. Xavier Amorós, quan entra al negoci familiar de Les Amèriques després de la mort del pare, ho fa en qualitat de fill de l’amo, però de l’amo difunt, és a dir, a les ordres dels altres socis i treballant colze a colze amb la resta de dependents, amb els quals, però, el tracte no pot ser d’igual a igual.

Una posició ambigua que té fins i tot lectura literària, com la que en fa Josep M. Arnavat a propòsit del reconeixement inicial de l’obra poètica dels dos amics: «A la gent li agraden més els teus versos, perquè tu ets amo i jo treballador», diu Arnavat. La mateixa contradicció és present en l’ampli ventall d’activitats que Xavier Amorós desenvolupa en aquests anys: seguidor dels models noucentistes —Riba, Sagarra o Carner—, combina la poesia amb experiències de caràcter més lúdic com els festivals de varietés, on és capaç de disfressar-se d’andalús i cantar en castellà davant d’un públic entusiasta; guanyador de premis jocfloralescos i recitador de versos assidu en trobades d’intel·lectuals, s’interessa també pel món de la ràdio, on, si la història familiar hagués estat una altra, potser hauria fet carrera com a doblador professional; connectat amb la burgesia local a partir de la seva activitat professional, en relació a la qual assumeix diversos càrrecs, es manté sempre, però, fidel a uns idearis polítics i socials de progrés.

Malgrat les circumstàncies personals —marcades per la mort del pare i la necessitat d’abandonar els estudis a Barcelona per incorporar-se al negoci familiar— Xavier Amorós, doncs, ha sabut relligar les seves obligacions amb els seus interessos reals, participant en totes aquelles iniciatives que li han semblat interessants per sobre de les fronteres que per a molts altres haurien destriat el que li pertocava o no de fer. Ha freqüentat cercles diversos i ha eixamplat la seva realitat de dependent de Les Amèriques explorant tots els territoris suggerents que ha trobat pel camí.

Buscant, al capdavall, el seu lloc en la contradicció aparent entre el voler i no voler ser d’una manera determinada en una dinàmica de recerca i ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 13

d’exploració que, al cap i a la fi, és exemple d’una curiositat inexhaurible i d’un innegable afany de llibertat. És això el que el converteix en testimoni excepcional del moment històric que li ha tocat viure. I en testimoni excepcional també de com la fidelitat a un mateix, malgrat les circumstàncies i malgrat els cants de sirena dels aplaudiments inicials dels mestres, és la pedra de toc per a la construcció de la pròpia identitat. És per això que tot i que l’obra memorialística que Xavier Amorós ha publicat fins ara s’atura a finals dels anys 60, des del punt de vista narratiu es pot entendre com una obra completa en la mesura que explica aquest procés de definició d’una manera de ser i de fer que, a partir de l’emergència d’una veu poètica pròpia, marca l’actitud unitària i coherent des de la qual és possible entendre totes les seves actuacions posteriors.

La voluntat de seguir el fil biogràfic a l’hora d’encadenar els fragments escollits per omplir aquest recull, però, plantejava alguns problemes en el moment d’encarar-me amb el conjunt de l’obra que ha servit de base, i que d’acord amb el mateix Xavier Amorós abasta la seva obra narrativa de creació: els quatre reculls de memòries publicats fins ara —L’agulla en un paller, El camí dels Morts i els dos volums de Temps estranys— i els articles publicats al llarg dels anys en premsa escrita, molts d’ells recopilats en reculls com Històries de la plaça de Prim o Tomb de ravals. S’han deixat de banda els textos de to més assagístic a través dels quals, sovint com a pròlegs o presentacions d’altres llibres, Xavier Amorós ha anat desgranant la seva teoria poètica. Aquest corpus, com deia, presentava un problema evident: els reculls de memòries van des dels anys anteriors a la Guerra Civil, que coincideixen amb la infantesa de Xavier Amorós, fins a la dècada dels 60, mentre que els articles corresponen a una cronologia més tardana que arriba fins avui. Encadenar uns textos amb els altres, sense l’espina dorsal dels fets viscuts, semblava difícil.

Vaig deixar, doncs, que els textos parlessin per ells mateixos i vaig començar la lectura pels reculls d’articles. I en abordar a continuació els relats de memòries, em va semblar que poc a poc s’anaven perfilant algunes qüestions bàsiques al voltant de les quals gravita l’univers literari i personal de Xavier Amorós: el procés de recerca d’una veu poètica pròpia, la passió pel teatre i per la ràdio, la implicació en la vida cultural de la ciutat, les relacions amb intel·lectuals del conjunt del país, la tasca al Centre de Lectura, l’ofici de saltataulells... Un cop feta la primera selecció ajuntant els fragments marcats en llapis en una primera lectura, em va semblar que les peces anaven encaixant d’una manera gairebé natural. Una mostra més, al cap i a la fi, que en la trajectòria —literària, 14 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

personal, política, etc.— de Xavier Amorós hi ha unes línies de coherència fortament arrelades en una manera d’actuar absolutament conseqüent.

Des d’aquestes premisses genèriques, el resultat final de la suma de retalls i retallons s’estructura en set capítols que giren al voltant de grans blocs temàtics de caràcter autobiogràfic, cadascun dels quals està encapçalat per un article d’opinió, cronològicament més recent que els fets que introdueix.

Així, el primer capítol, «Temps de quaresma», ens parla de la infància i l’adolescència de Xavier Amorós amb el teló de fons del Reus dels temps de la República i dels primers moments de la revolta del 36. Els orígens familiars, definits en el triangle geogràfic que connecta Maials, Reus i Pradell, en són un element important que marca ja el lligam de Xavier Amorós amb la terra i amb el paisatge, imprescindible per entendre no només la seva obra literària sinó la seva activitat política i cultural en relació al territori. Una cosmovisió que m’atreviria a dir que explica fins i tot la seva actitud vital i el seu caràcter, el caràcter de la gent de mas, capaç d’integrar les bones i les males anyades des d’un sentit dinàmic dels canvis, dels cicles i de les estacions, i de les possibilitats que dóna sempre la terra, malgrat les condicions extremes, de conrear els marges. És també en aquest primer capítol on es presenta la seva passió pel teatre, que arrenca de les representacions d’Els Pastorets.

L’apartat següent, «Brigadistes Internacionals», ens introdueix en una etapa decisiva en la història personal d’un Xavier Amorós ja adolescent a través de la qual se’ns fa evident la realitat de la Guerra Civil i dels primers anys de la postguerra. L’estada a Pradell, el retorn a Reus, els bombardejos sobre la ciutat i el trastocament de la vida quotidiana a cavall de les evolucions del conflicte, en la mesura que deixen mig suspeses les obligacions i les regles, defineixen un escenari de llibertat on Xavier Amorós descobreix l’arrelament en el paisatge, la gana, la mecànica del sexe i la tradició cultural de la Catalunya moderna a través de les pàgines de la col·lecció A Tot Vent amb el decorat de fons de la piscina del Reus Deportiu. Un capítol que es tanca amb l’ingrés als Escolapis de Sarrià, la descoberta de Barcelona i les expectatives professionals en el món de la ràdio que semblen obrir un camí nou que aviat quedarà tancat amb la notícia de la malaltia del pare i de la seva mort.

«Ciutats de mar, a l’hivern» dibuixa les noves circumstàncies en què, a partir d’ara, es desenvoluparà la vida de Xavier Amorós, instal·lat ja ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 15

definitivament a Reus per fer-se càrrec del negoci familiar. El paper de la ràdio com a espai per assajar noves fórmules d’expressió, l’aventura dels festivals de varietés, l’inici de la seva activitat com a recitador i també com a poeta, el mestratge de Joaquim Santasusagna i la participació en les activitats del Centre de Lectura, sense oblidar episodis tan importants des del punt de vista personal com la coneixença de la Lluïsa, els anys de servei militar a Tarragona o la seva situació laboral a Les Amèriques, en són els eixos fonamentals. Entremig, els primers anys de la postguerra i la repressió política i cultural en una ciutat que, com les ciutats de mar a l’hivern, desproveïda de la dinàmica cultural anterior, es troba més òrfena que mai.

«Dies d’agost», en canvi, centra l’entrada de Xavier Amorós en allò que podríem qualificar com la vida adulta i prepara el terreny per al que s’esdevindrà a continuació. És, des del punt de vista narratiu, el moment en què es defineix el conflicte interior del personatge, el moment en què, instal·lat definitivament darrere del taulell de Les Amèriques, les activitats que desenvolupa en el camp de la creació literària i la participació en activitats culturals li han permès assolir un cert reconeixement, sobretot amb els diferents premis guanyats en certàmens poètics i amb la participació en la iniciativa del teatre de cambra de Bonaventura Vallespinosa. Malgrat això, però, Xavier Amorós no es troba a gust —cada cop menys— amb la seva poesia, que un dia intueix, amb esglai, que s’acosta més a Folch i Torres que als noucentistes que té encara com a model. És el moment en què se li fa necessària la recerca d’un llenguatge nou, sobretot en matèria de teatre, un gènere al qual dedica molts esforços esperonat per la descoberta d’autors com Tennessee Williams. Són també els anys de l’inici de la vida familiar amb la Lluïsa al pis ple de claror del raval de Jesús, on les estretors econòmiques de la vida quotidiana es barregen amb el llençol estès de les nits en blanc escrivint —«no hi ha festa que valgui», dirà ell mateix—, amb la tragèdia de la mort del primer fill i amb l’alegria posterior del naixement de la Maria Lluïsa.

«Un botiguer dissecat» obre un parèntesi per donar compte de l’activitat més relacionada amb el comerç i, de manera especial, amb el pas de Xavier Amorós per la Cambra de Comerç de Reus, des d’on li és possible esbossar el retrat de la burgesia reusenca. És a cavall d’aquesta activitat professional que Xavier Amorós assumeix diversos càrrecs d’àmbit provincial que li fan viure en primera persona fets i esdeveniments que, d’una manera o altra, reflecteixen les condicions tristes de l’època. I 16 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

que li permeten, també, viatjar per diferents indrets i mantenir les seves relacions amb intel·lectuals com Joan Antonio Guàrdias.

«El mitjó de Tàpies», el darrer dels apartats que segueix el fil autobiogràfic, suposa el desenllaç de la trajectòria marcada fins ara, la resolució del conflicte interior del personatge. És aquí quan Xavier Amorós, a partir de la lectura dels versos d’Espriu, en coincidència cronològica amb Gabriel Ferrater, troba, finalment, la seva veu pròpia, que brolla directament del referent de la terra, del paisatge de Pradell que du la memòria del pare mort. Un moment clau en què Xavier Amorós assoleix la maduresa literària que marca un punt d’inflexió definitiu: el pas del terreny de les provatures i de les contradiccions aparents a la coherència d’acció i de discurs que finalment dóna unitat al que fins llavors semblava un univers de dispersió. Perquè és a partir d’aquesta eclosió que és possible entendre perquè algú com ell, abeurat inicialment en els models noucentistes, podia estar interessat, amb la mateixa passió, en aventures com les Fantasías Epistolares en lloc de dedicar-se íntegrament, amb fervor quasi místic, com ho van fer altres poetes reusencs de la seva generació, al conreu de la poesia en la seva variant més excelsa. És en aquest moment, que dóna com a primer fruit el poemari Enyoro la terra i que coincideix amb el naixement del segon fill, quan Xavier Amorós es troba amb ell mateix des de la solitud: des del tornar a néixer que suposa deixar enrere el llast noucentista i endinsar-se en terrenys nous, pels laberints del present en els quals la seva petja és la d’un precursor. La referència a Gabriel Ferrater em sembla important per les connexions que sempre s’han volgut traçar entre ambdues figures i també perquè en tots dos casos hi ha una coincidència substancial en relació a la manera d’entendre l’ofici de poeta: tots dos, Amorós i Ferrater, decideixen tancar la seva producció en el moment en què els sembla que ja han dit el que havien de dir i que qualsevol intent de continuar equivaldria a repetir-se. Una coincidència a la qual potser no és aliena la seva condició, també compartida, de ser fills de terres de secà, allí on les collites són poc generoses en quantitat però concentrades en aromes i gustos.

Com a darrer apartat, figura un recull de retrats de personatges diversos que Xavier Amorós va conèixer de prop i que il·lustren, d’una manera o altra, la societat que els va acollir. Un apartat que està introduït per un article on, en relació a la seva visió de Reus, Xavier Amorós atorga al component humà un valor preponderant. Un valor que va més enllà de l’activitat professional de les persones o de la seva projecció de portes enfora i que té a veure amb allò que ens converteix a tots plegats, ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 17

des de la taula del despatx, des de darrere d’una barra americana o el taulell d’una botiga, en éssers humans, capaços d’estimar, d’envejar, de riure i de deixar-nos endur per l’arravatament de les passions més nobles o de les més inconfessables. És aquí, en aquests retrats, on Xavier Amorós excel·leix en la seva tasca de caricaturista implacable, capaç de fotografiar la natura humana amb una precisió i una elegància extremes.

Com a colofó a aquest darrer apartat, tot i no tractar-se d’un personatge lligat a la ciutat, m’ha semblat obligat incloure un article que, també en clau de retrat, dóna compte d’un altre aspecte bàsic en la formació del pensament de Xavier Amorós, en sintonia amb el que fou tema de reflexió dels intel·lectuals europeus després de la Segona Guerra Mundial: el paper de l’Església Catòlica en la construcció de la realitat política, social i cultural del segle XX. És com a mostra d’aquestes reflexions que el capítol es tanca amb l’article «Un adéu al padre Arrupe».

Les limitacions de l’espai han obligat a reduir el nombre de fragments escollits en una primera tria. En tot cas, la selecció que finalment n’ha resultat no pretén, de cap de les maneres, presentar-se com el recull de «Les cent millors pàgines de Xavier Amorós». Suposant que fos possible una tal selecció —cosa que pressuposaria la possibilitat de definir unes mesures de tall indiscutibles i objectives— moltes altres persones, que des de fa anys estudien la seva obra amb l’instrumental precís de la crítica, estarien molt més capacitades per fer-la que no pas jo. Aquest recull, en tot cas, és fruit d’una lectura personal, i per tant esbiaixada, que he fet de la seva obra des de la meva butaca de lectora i amb la voluntat que serveixi com a tast del que l’obra en conjunt pot oferir a la resta de lectors. Hi ha, per exemple, episodis valuosíssims que no figuren a l’índex, bàsicament per qüestions d’espai, però que esperen ser degustats i engolits en les pàgines de l’obra editada fins ara: el viatge a Madrid per recollir el premi dels Jocs Florals del Centro Catalán, el relat del qual és amarat pel mateix reflex tornassolat que emmarca el record de la Lluïsa passejant pels carrers de la capital amb el vestit turquesa nou de trinca; o els motius pels quals Xavier Amorós va dimitir del seu càrrec seccional al Centre de Lectura, que donen llum sobre el compromís i l’actitud que ha mantingut sempre en relació a una entitat que li deu, entre moltes altres coses, l’enunciat mateix de la seva finalitat associativa: servir la cultura universal tot servint la cultura catalana.

D’altra banda, d’acord amb el plantejament que ha orientat la selecció dels textos, m’han semblat innecessàries les anotacions a peu de pàgina que en una edició crítica serien d’obligat compliment. He optat, fins i 18 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

tot, per obviar les referències exactes a les obres a les quals pertanyen els fragments escollits atès que els reculls de memòries segueixen un ordre cronològic força estricte que, juntament amb l’estructuració en capítols, en fan senzilla la localització. Pel que fa als articles d’opinió, tenint en compte que tots els seleccionats estan recopilats al volum Tomb de ravals, la localització és igualment a l’abast de tothom. Així mateix, m’ha semblat que no calia emmarcar en una cronologia exacta o en unes circumstàncies concretes els fets que s’expliquen, en la mesura que sense aquestes dades el relat és prou entenedor, fins i tot per a qui no conegui amb detall la trajectòria de Xavier Amorós o els episodis de la història recent de la ciutat en què aquesta trajectòria s’inscriu.

Tot plegat configura el cos textual d’un Àlbum Xavier Amorós que es completa amb una àmplia selecció d’imatges, la majoria de les quals provinents dels arxius de fotografies de la família Amorós-Corbella, que han estat seleccionades per Albert Arnavat, i que contribueixen a afinar, seguint amb l’òptica personal, el retrat del personatge i les seves circumstàncies.

Ja per acabar, voldria donar les gràcies a Pragma Edicions per l’oportunitat que m’ha ofert, amb l’encàrrec d’aquest llibre, de capbussar-me en la prosa d’un narrador excepcional. Recórrer el conjunt de la seva obra publicada fins ara ha estat com pujar a una catifa màgica i abocar-me a una panoràmica oberta sobre un paisatge i una història que defineix no només l’univers personal de Xavier Amorós sinó l’univers col·lectiu de la ciutat i de tota una època. I en la qual, d’una manera absoluta i transcendint l’anècdota dels fets, plana l’autoretrat d’un home com n’hi ha pocs: per la multiplicitat dels seus fronts d’actuació i d’interès, per la seva voluntat de recerca, pel seu compromís i, sobretot, per la seva qualitat humana. Si aquest recull serveix per desvetllar l’interès dels lectors per acostar-se o assaborir de nou aquesta obra, sòlidament construïda i encara en curs, s’haurà acomplert l’objectiu darrer d’una feina que ha estat, per a mi, un plaer.

Rosa Pagès

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 19

«Si tingués el do que jo desitjo, sens dubte voldria crear el que en diuen poesia eterna, una poesia infinitament enlairada per sobre de qualsevol moda i de qualsevol «isme» o escola, però també voldria deixar amb ella el testimoni de l’home que la va escriure, i no de l’home singularitzat, sinó del qui pertany a un temps determinat, que representa un moment precís i clarament identificable.»

(El compromís d’explicar-se)

• 1991. Xavier Amorós. ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 21

NAS DE SECÀ LLEGEIXO, en diumenge, a Joan Barril, admirat periodista –superlatiu en català–, que Donostia –San Sebastià– fa olor de pastisseria –de cócs, coques i pa de pessic sortits del forn– i de nens amb fragància d’aigua de colònia. He sofert una sorpresa perquè tinc fe en Joan Barril i he de pensar, si de cas, que parla en sentit figurat. Vaig passar cinc dies a Donostia i la seva gent no fa olor d’aigua de colònia: fan olor d’humit, de roba mal eixuta, mal assecada. Aquella verdor engrescadora té un preu que es paga amb el sacrifici de l’olfacte. Jo sóc una mica dur d’orella, tinc la vista cansada i el tacte fatigat, però, per bé i per mal, hi sento molt de nas. I he arribat a la potser peregrina teoria que en territoris de secà aquesta capacitat pot resultar molt complaent i molt amena si saps on fiques el nas. No hi ha dubte que l’aigua abundant és vida intensa, però els territoris humits han de saldar el seu tribut per tanta exuberància i ho fan a costa de l’olfacte. Allí sempre domina l’olor d’humitat. Només cal anar al bosc de les zones xopes, plujoses: tot fa tuf de vegetal en putrefacció i aquesta sentor ho impregna tot. En terres de secà això no passa. Cada olor és al seu lloc. Amb els ulls clucs pots endevinar quina peça vegetal tens a poques passes. Allò que la merda de la muntanya no fa pudor s’ho van inventar els boy scouts de Granollers, tips d’anar al Montseny.

Aquí, si trepitges algun residu orgànic, te n’adones de seguida, però també ets capaç de distingir, amb una ensumada, la sajolida de la farigola. I, en entrar al poble, saps que ve, de seguida, una finestra amb alfàbregues adobades amb pell de conill, que són les que fan més fragància, i pots visitar-ne els racons més carregats de vellúria, el call jueu o el xamfrà romànic, sense que et persegueixi aquell rasclum a l’aire lliure que ja no saps ben bé si és fortor d’humitat o descàrregues de gos amb la pota alta.

22 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1925. Amb el pare.

ÀLBUM

XAVIER AMORÓS ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 23

SANTIAGO SEGARRA

CONRAD TOMÀS

ENRIC CASTELLS

Menjar d 24 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS • 1930. Setmana Santa. Guió de la Reial Congregació de la Puríssima Sang.

XAVIER AMORÓS

LLUÍS QUERALT

• 1932. Al Col·legi de Sant Pere Apòstol. Pares de la Sagrada Família.

de quaresma

• 1905. Cal Marquet, la botiga on treballà el pare, des del 1899 fins al 1911(el jove situat entre els dos adults del centre de la fotografia).

26 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

MENJAR DE QUARESMA

La quaresma ha començat a llançar el seu crit d’austeritat i guerra.

El llança als quatre punts cardinals: cap a la Mussara, cap al delta, cap a a la refineria, cap a mar. I el crit ressona com el d’aquell club en remull: «Bacallà sec, Bacallà sec. Bacallà, sec, sec, sec». Els ganyims han substituït el confeti, i les torrades de Santa Teresa, l’antifaç. El senyor Hermenegild Prats, propietari conegut per Meraquildo i, també segons la seva dida de Bot, pel diminutiu de Quildó, satisfet per la forma en què l’esposa li fregeix els fesols, declara que el bacallà és la vedella de la Quaresma. Però el crit de guerra segueix en totes les seves variants. Bacallà en remull.

Bacallà esqueixat. Bacallà a la llauna. «Va callar i no va dir res», afirma la gent discreta contemplant aqueixa vida tan tediosa. Bacallà ganyut.

Badejo ganyut. Casc d’arengades. Civils. Arengades a la brasa, al caliu, amb suc, arrebossades. Raïm amb arengada. Raïm en aquest temps?

Arengada i dona, tot l’any és bona. «Cap d’arengada», cridava, abans, la Tecla a un ricatxo que els divendres d’abstinència menjava llagosta. En canvi, la Tecla pecava mortalment contra els preceptes en empassar-se el plat de sang i fetge que no li agradava gens. Bacallà clama la Quaresma més rigorosa a les portes de les marisqueries o similars, i la gent, eixordada per les Suzuki, no s’assabenta de res. Bacallà, Bacallà ganyut. Bacallà a la Rossellona: «El bacallà prèviament fet a talls s’enfarina i es fregeix, a color daurat, amb abundància d’oli. Amb l’oli que ha sobrat del bacallà, es fregeixen tantes llesques de pa com racions s’hagin de presentar a la taula, procurant que aquestes quedin ben rosses». Ignasi Domènech. La Teca. Catorzena edició.

• 1923. Casa Querol, el tercer pis on va néixer Xavier Amorós.

LAS AMÉRICAS Jo no era un niño de la Presentación. Era fill d’uns petitburguesos, pràcticament nounats com a tals. I m’interessaven molt més els avis de Maials (l’avi sastre) i l’avi de Pradell (l’avi forner) que les amistats dels meus pares –molt superficials, per altra banda– i m’estimava molt més les petites peces de terra familiar que hi havia a Pradell –la Coma amb la font i els Esquarts amb el barranc flanquejant-los– que l’enorme botiga del carrer Llovera, fundada pel meu pare amb dos companys més, dependents de cal Marquet tots tres. El senyor Marquet era de Riudoms, fill de pagesos hortolans i, com tots els botiguers de Reus, cabaler que havia hagut de deixar les minúscules terres familiars a l’hereu.

Quan el pare i els seus socis decidiren establir-se, amb molt pocs diners, a les espaioses cotxeres de la casa Bofarull –enorme baluerna amb una portalada, una escalinata i un saló notables– volien imprimir a l’establiment un caire refinat, que no tingués cap residu de regust hortolà. Com que els lligams no arribaven per fer cap mena de decoració tirant a fastuosa, se les van emprendre amb el nom. Volien que la botiga es digués Le Chic, com un comerç de Luchon, la fama del qual els havia arribat no sé pas per quin conducte. Però a la part vella de Reus ja feia molts anys que existia una botigueta de roba rústega que anomenaven «cals Xics». El Chic de Luchon i el xic dels Xics, evidentment, no tenien res a veure; malgrat tot, la semblança destruïa el possible caire suggestiu del mot francès. Així és que decidiren retolar la botiga amb el nom de Las Américas, la pompositat del qual esborrava qualsevol idea d’esquifidesa i semblava prometre abundàncies a dojo.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 27

L’AVI SASTRE

• 1905. Banda de música de Maials, dirigida per l’avi matern, assegut al centre, i amb l’oncle carnal, germà de la mare.

28 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

L’avi jove va morir l’any 35 d’una manera amarga: mal operat de la pròstata per un cirurgià que no havia assumit suficientment una nova tècnica sortida feia poc. Li van haver de fer una segona intervenció i no es va empassar l’anestèsia perquè tenia un defecte en deglutir, i aquesta anestèsia era beguda. El van torturar literalment. L’avi, que era una persona molt correcta, va insultar els metges mentre el porquejaven i els va dir lladres a crits, i no res més, i jo vaig pensar que per a ell, sempre angoixat de no quedar-se a la misèria, els lladres era la gent que temia i odiava més del món. El van operar a Reus i hi va morir.

Tots vam quedar consternats i l’àvia desesperada. Ella i la mare van plorar molt i van maleir el metge ple de supèrbia irresponsable. L’àvia va plorar densament però sense estridències, encara que gemegant i parlant

entre dents dies i dies. No va voler tornar sola cap a casa; cap a Maials no hi va tornar fins a la primavera del 36, el dissabte de glòria precisament.

Nosaltres la vam acompanyar i vam deixar els de casa amb l’avi vell una mica refredat al llit. L’àvia Antònia, quan va pujar les escales de la seva caseta petita i endreçada, de la Barceloneta de Maials, es va descompondre com mai no l’havíem vista ni mai no la hi vam tornar a veure i va plorar el seu home a crits, completament histèrica, absolutament desesperada. Van ser deu minuts angoixosos, incomodíssims. L’endemà, Pasqua Florida, a punta de dia, un taxi va venir de Reus a buscar-nos perquè l’avi vell s’havia mort aquella nit.

L’AVI FORNER L’avi recordava moltíssimes coses: de quan era petit, de quan va començar a treballar, de quan va ser soldat a Madrid, de quan ell era pastisser i alcalde de Pradell i el poble va quedar esclafat per la fil·loxera. L’avi, si estava d’humor, sobretot si havia anat de ventre, car la regularitat de l’evacuació el portava de cap, explicava amb agilitat, i sense judicis ni comentaris marginals que ho espatllessin, tot de coses que li havien quedat especialment gravades, com allò de quan era molt petit i anava a plegar fems al camí ral. «Tu, avi, anaves, a plegar fems al camí ral?» «És clar que hi anava, i què havia de fer, doncs?» Nosaltres callàvem i el deixàvem explicar, perquè enteníem una mica el que volia dir amb això que donava per descomptat i, ens fèiem passar la curiositat del perquè ho feia a fi de conèixer millor la història. L’avi, als set o vuit anys, anant a plegar fems al camí ral, que passava durant un quart per sobre el poble, va trobar un home molt mudat, muntat a cavall. «Noi –li va dir–, si et cagues en Déu, et donaré una dobleta d’or». L’avi, de set o vuit anys, li va respondre: «Ni que em donéssiu tot l’or del món, no m’hi cagaria, jo, en Déu», i va arrencar a córrer i es va deixar la senalla dels fems. L’avi ja no s’allargava quan li preguntàvem si havia tornat a recollir la senalla o amb quina eina arreplegava els fems. Tenia set o vuit anys, i anava a plegar fems; nosaltres en teníem nou, deu o dotze, i érem fills de petitburgesos, criats com flors d’estufa, i la vèiem, la diferència, és clar. [...]

L’avi va conèixer Reus en la darrera època dels seus millors moments –vull dir, dels moments de més prosperitat econòmica–, quan encara s’abocaven cap aquí totes les comarques meridionals de Catalunya i del Baix Aragó i era la ciutat més comercial que hi havia en el centre d’un triangle que podria tenir per vèrtexs Barcelona, Saragossa i Castelló. Reus era un formiguer de gent i els seus magatzems a l’engròs proveïen una gran porció de territori. Els espavilats venien a Reus a establir-se, i això ja durava des de mitjan segle divuit. Tots els cabalers ambiciosos que no es volien vendre a una pubilla poc afavorida –perquè a les afavorides les obligaven a anar al gra– feien cap aquí a establir-se o a aprendre un ofici, depèn de les possibilitats que tinguessin. El cens s’anava engruixint, així, de gent decidida, i això es notava.

Reus era una ciutat comercial, però era també una ciutat de diversió.

La plaça de Prim era plena de cafès que recordaven els de les llegendes

• 1924. Amb una dida.

• 1928. Amb el pare.

• 1933. Amb la mare.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 29

• 1924. Pradell. A l’esquerra, Cal Quico, la casa pairal de l’avi forner.

• 1927. A la Coma, tros de terra familiar a Pradell.

30 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

nord-americanes de les ciutats de l’oest. El cafè de París, enorme, amb restaurant a una banda i vastes sales de joc, el cafè de l’Esquella i altres establiments amb menys historial però amb semblant requesta, no tancaven mai ni de nit ni de dia, ni quan passava la processó ni quan hi havia alguna revolta pels carrers: no tenien ni clau. Això mateix succeïa amb les cases de dones, que eren més cèlebres i tan freqüentades com els mateixos cafès. Hi havia pagès de Vall-de-roures que s’aixecava a la una de la matinada per poder ser a migdia a Reus, dinar a ca la Pauleta, jugar-se vint duros al cafè de París i fer una visita de mitja hora a una matrona –ben peixada, perquè de flaques i rasposes n’estava el món més que ple– de ca la Dida o d’una altra qualsevol de les prestigioses institucions dedicades al mateix negoci.

L’avi de Pradell passava de llarg tots aquests atractius; parlava amb els seus amics federals, coneixia les darreres males notícies que afectaven

el món de la pagesia, es preocupava dels preus del blat, anava a mirar els aparadors de les rellotgeries, fins que es va poder comprar una peça amb una esfera de vint-i-quatre hores, anava a visitar, quan hi eren, els dos fills que aprenien ofici, i se’n tornava a Pradell disposat, això sí, a comentar amb els amics i compatricis les últimes noves que havia pogut arreplegar.

ENTRE LA HUMANITAT I LA VEU DE CATALUNYA Sense cap dubte, dintre l’ambient dels pares, vaig començar a sentir parlar de política d’una manera diferent que a casa. Em vaig interessar

• 1926. A la Coma, amb les cosines Magda i Josefina Rius.

• 1927. Al mas Sugrañes, llogat els estius fins al 1930.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 31

• 1927. A la Coma de Pradell amb l’oncle Francisco, germà del pare, i la germana Eulàlia amb la dida.

• 1924. A la Coma, a Pradell. Amb la dida i uns veïns.

32 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

per fer teatre i això em va portar a freqüentar els exalumnes, gent molt jove però ja més gran de divuit anys. A casa es parlava amb respecte dels polítics. El meu pare es decantava per les esquerres nacionalistes –l’avi pastisser era republicà federal i al poble anava sempre a missa però mai a les processons–, però la meva mare sentia una gran admiració per Cambó i per Ventosa i Calvell. Conseqüentment, estàvem subscrits a La Humanitat i a La Veu de Catalunya.

El pare era afiliat, des dels temps de Prat de la Riba, a l’entitat local Foment Nacionalista Republicà, adherit, l’any 31, a l’Esquerra Republicana. La mare, filla del sastre de Maials –més conservador que l’avi pastisser però que no anava a missa–, es va afiliar, a instàncies del pare, a qui feia

gràcia el contrast que això representava, a la Lliga Catalana, secció de dones. Ni l’un ni l’altre no anaven a les reunions del partit i tenien una militància molt platònica. Però les converses sobre política a la taula de casa tenien una molt moderada condició de debat i nosaltres, la meva germana i jo, assistíem encuriosits a l’intercanvi d’arguments. El meu pare el satisfeia que la seva dona tingués criteri polític, encara que fos d’una graduació molt modesta, i suposo que es devia adonar que a nosaltres, els fills, ens devia alliçonar favorablement el to cordial de les petites controvèrsies. ***

• 1926. A la Coma, a Pradell, prop de la font.

• 1929. Diumenge de Pasqua amb les mones al terrat del domicili familiar.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 33

• 1931. La 1a Comunió.

• 1931. A una fira.

• 1941. Al Col·legi de les Escoles Pies de Sarrià, a Barcelona, després d’una sessió teatral.

34 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

e nt Per

gi Sa . Col·le

• 1932

l.

Apòsto

L’ARCÀNGEL GABRIEL

Als padres fèiem Els Pastorets del senyor Pàmies i les obres dramàtiques més convulsives de la Renaixença. Era un teatre esperpèntic sense proposar-s’ho, balbucejat per uns actors que no sabien el paper, protagonitzat pels apuntadors de torn que s’esgargamellaven, embolicat per uns decorats tremolosos i descolorits, insòlitament il·luminat per uns punts de llum que sempre actuaven a deshora, però acollit amb entusiasme generós per un públic incondicional nodrit pels familiars dels actuants o per nois que no tenien altra alternativa que aquell espectacle o les inacabables partides de parxís a la tauleta del braser de casa. Aquest teatre només admetia les dones com a espectadores, mai com a actrius, fet que obligava que la ineludible Mare de Déu d’Els Pastorets fos sempre un adolescent ros i d’expressió suau. Malgrat, però, la bona voluntat del públic, els westerns tenien una preferència esclatant i s’agraïa amb tota l’ànima que els experiments dramàtics resultessin tan esporàdics.

A desgrat de tot, a mi el teatre em tenia el cor robat. I m’hi vaig incorporar amb entusiasme quan, tot just iniciat el curs, van passar delegats de l’elenc a demanar voluntaris, presumptes actors. Em van fer una prova, a base d’aprendre’m de memòria un fragment en vers, que, després, vaig haver d’amollar davant d’una mena de despreocupat i minúscul tribunal i vaig ser acceptat amb tots els predicaments favorables. Havia de debutar en un drama terrorífic –sense cap dona, és clar–, que es titulava Els mesells, i jo havia de fer un paper secundari de noi atuït per les adversitats. Però no hi havia manera d’aprendre’m la lletra. Les frases no em semblaven tenir cap sentit i, a més, me les van donar aïllades del text, amb els finals de les que precedien les meves intervencions, en uns folis mecanografiats.

S’havia d’estrenar un diumenge de novembre i el dilluns abans encara no s’havia fet cap assaig, perquè els altres actors, tots grans, se sentien molt segurs de la seva comesa. El dimarts vaig caure al llit amb febre; però el divendres ja només tenia unes quantes dècimes. Vaig emprendre-me-les novament amb el paper, però no hi havia manera. El dissabte vaig trencar l’ampolla de l’esperit de vi i la tinta de còpia del text turmentador es va escampar de manera que la lectura es feia gairebé impossible. I jo encara no havia aconseguit concentrar-me en les frases, per a mi esotèriques. Les ajudes familiars no em servien de res. I les nits del divendres i del dissabte les vaig passar somiant que m’enfrontava amb un públic adust i hostil sense aconseguir treure’m les paraules de la boca. Al matí del diumenge, dia de la representació, vaig sofrir una recaiguda fulminant; estava a més de trenta-nou de febre, gairebé a quaranta. Em va substituir un noi més gran que tenia una extraordinària habilitat a deturar l’obra quan li tocava parlar i parar l’orella a les modulacions de l’apuntador per a repetir-les impecablement. No hi va haver cap drama de portes enfora, tret de la peça reinaixentista, que sí que n’era, i molt, de dramàtica.

Tot i que el debut frustrat va deixar un mal gust de boca molt perceptible, vaig acceptar la nova oportunitat que se’m va oferir: el paper d’arcàngel Gabriel Els Pastorets del senyor Pàmies: L’Estel de Natzaret.

Escarmentat com estava, em vaig aprendre volant els textos, que eren dues notables tirallongues amb poc o gens de diàleg: l’anunciació a Maria i l’anunciació als pastors. Vaig assimilar la lletra que em tocava amb tanta passió i amb tanta fe, que la deia, fins i tot, amb tres faltes mecanogràfiques que se li havien esmunyit al copista.

• 1930. Caricatura de BON.

***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 35

LA PLAÇA DE PRIM I EL REUS D’ABANS DE LA GUERRA

• 1929. El Cafè Esquella, a la plaça de Prim. (CP) • 1934. Terrasses dels cafès de la plaça de Prim. (FCT) •• 1931. Acte d’inauguració de la làpida de la plaça de la República, a la plaça del Mercadal. (FMR) •• 1931. Manifestació de suport a la República a Reus, el 15 d’abril. (FMR)

36 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

L’avi patern també m’havia explicat moltes coses de Reus que per a ell era el melic del món, tot i que, durant set anys i escaig, havia fet el servei militar al Madrid més avalotat del XIX, però aquella era una aventura en terres exòtiques i Reus era el centre del seu propi univers. Una altra persona que em parlava de la plaça de Prim del final del XIX i del principi del XX fins a la Guerra Civil del 36, era el senyor Gaietà Virgili que havia estat, podríem dir, un dels amos de la plaça, l’encarregat primer i el propietari consort després, en enviudar la mestressa, del cafè més popular, esqueixat –el Cafè París era l’establiment distingit i estel·lar– i concorregut de la plaça mentre funcionaren les ruletes: el Cafè de l’Esquella. El senyor Gaietà també parlava dels rics de Reus i de com feien les fortunes els vinataires, els vermutaires, els exportadors de fruits diversos, els fabricants d’oli, de sabó, de farines, de pastes per a sopa, d’alcohol de figues secallones (prohibit) o els que elaboraven canyella falsa, tots plegats caçadors de peles voladores, a eixam o d’una en una. El senyor Gaietà en coneixia, sense oblidar-ne cap, dels més variats calibres. I encara havia sentit a dir, com una cosa ja remota, que l’amic íntim del general Prim, Macià Vila, director de la Fabril Algodonera, encunyava, també, moneda falsa, amb bona fortuna, enfilat al castell d’Escornalbou. I per què havia de fabricar materials que després havia de vendre per a tocar-ne de frescos? Més valia anar a la directa: fabricar calé.

Ell era cafeter, però també polític –republicà i anticlerical– i, a més, corredor financer perquè va començar negociant hipoteques entre particulars i va acabar essent representant per a Reus, i per a allà on convingués, del Banco Hipotecario de España. El senyor Gaietà parlava dels rics però no hi badava. Més aviat se’n burlava si tenia motius. Era com un sant laic el senyor Gaietà Virgili, però en els negocis resultava una mica murri. Si no ho hagués estat, no hauria subsistit a la plaça de Prim. M’explicava repetidament, perquè el veïnatge ho provocava, anècdotes divertides. M’explicava les seves murrieries triomfants però també alguna operació de la qual havia sortit esquilat, almenys d’entrada. Em contà, per exemple –diverses vegades– que, un parell o tres d’anys després d’acabada la guerra europea, des del cafè, va veure sortir una parella elegantíssima del pròxim i luxós

Hotel de Londres: un senyor i una senyora vestits com no se’n veien a Reus i això que els burgesos locals anaven mudats. La dama duia un capell considerable. Van donar un tomb per la plaça i es van asseure en un dels vetlladors dels que ell tenia situats a l’illa central (el Cafè de l’Esquella era als baixos de l’Hotel París-Continental, als baixos de la casa Comas), a la part ponentina de la plaça. Un mosso s’hi va acostar volant i el cavaller va demanar una botella de xampany Moët Chandon ben fresc, si pogués ser, frappé. El cambrer va quedar badant: no sabia de què li parlaven. Va cridar el propietari –el senyor Gaietà– el qual va haver de donar excuses per la doble ignorància: tampoc no coneixia aquell xampany. El distingit personatge va alliçonar-los amb amable paciència i va expressar la seva enorme sorpresa que un establiment tan important no conegués l’excelsa beguda. El senyor Gaietà va quedar una mica encorregut com si l’haguessin agafat en falta. Dues setmanes després va comparèixer un viatjant, un representant, també de categoria però no tanta i els va oferir xampany Moët Chandon. El senyor Gaietà Virgili es va mostrar disposat ipso facto, a comprar-ne mitja dotzena de caixes. Però el viatjant el va advertir que aquella marca d’alt nivell mundial només acceptava comandes mínimes de vint caixes. El senyor Gaietà va quedar sorprès, però hi va accedir. No es podia quedar sense tenir al cafè, a l’establiment, aquella excelsitud. Van passar setmanes, alguns mesos, i amb gran sorpresa del seu comprador, les etiquetes del Moët Chandon es van anar esgrogueint a les prestatgeries de l’establiment, enganxades a les ampolles immòbils i les dinou caixes no encetades s’omplien de teranyines al fons del magatzem. Ningú no demanava aquell xampany, ni per cap d’any ni per revetlles. A Reus, ningú no coneixia aquell xampany i, per tant, ningú no el desitjava. Va quedar clar que la visita de la refinada parella no havia estat altra cosa que una operació de marketing avant la lettre.

Però el senyor Gaietà Virgili no era un home disposat a embeinar-se les així com així. Aprofitant els seus dots de venedor i el coneixement del personal que la seva brega entre les taules –de beguda o de joc– li havia concedit, va anar buscant la solució adequada i començà a oferir el Moët Chandon, com una novetat extraordinària, als caps de família de la burgesia adinerada d’aquí –sobretot als nous rics–, com si els fes un favor de sotamà perquè, de fet, estava posant a l’abast de les seves taules una excelsitud en forma del millor –deia ell– xampany francès. Va vendre les dinou caixes que tenia per encetar amb molta més facilitat del que s’havia imaginat. El senyor Gaietà no hi va perdre res. Encara hi va fer negoci. I tothom content. I llavors, les ampolles de la caixa encetada les va consumir a casa seva, en les festes familiars, amb tota la satisfacció del món. *** Però el que feia més nosa, aquells anys, era l’Ajuntament. Hi havia les dependències municipals clavades allí per la lentitud de les obres de l’edifici que renovaven a la plaça del Mercadal. Aquella plaça més aviat esbalandrada i poc acollidora, que gaudia, juntament amb la font i la columna amb l’Hèrcules, d’un pavelló urinari circular, únic a la ciutat, d’aquells que s’airegen ran de terra i exposen a la possible curiositat pública els peus dels usuaris i el raig del líquid expel·lit, aquella plaça, malgrat les seves condicions poc afavorides, va viure moments solemnes,

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 37

• 1931. El President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, en la seva visita a Reus. (FMR) • 1936. Manifestació de l'1 de maig. (FCT) •• 1936. Taules de propaganda a Reus del Front d'Esquerres i del Front Català d’Ordre, a les eleccions del febrer. (FCT)

38 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

moments històrics, i va ser escenari de fets assenyalats. Passo de llarg com devia contrariar els dirigents republicans reusencs haver de proclamar la República, tan llargament i pròdigament esperada, en aquelles dependències gairebé vergonyants, o fer-hi la declaració del 6 d’octubre, o rebre-hi, abans, el president Macià. A nosaltres però, em sembla que el que ens va impressionar més de tot el que hi va succeir va ser un fet que hi va ocórrer ja en plena guerra –devia ser l’agost del 36– i que va tenir per protagonista un personatge de tremp aventurer i de fets singulars, entre circenses i heroics, el qual es va jugar la vida diverses vegades i allí la va perdre. Es tractava del nostre professor de gimnàstica dels padres, el sergent Guiu.

Aquest home no tenia grans simpaties entre els alumnes perquè ens ignorava i només el coneixíem a través dels crits per a l’execució i el canvi de moviments i pels cops de xiulet. A més, llavors, entre la gent més liberal, era de moda un altre professor més del dia, el Jesús Muntaner, una mena de Tarzan urbà de l’època, que l’any 29 havia estat campió d’Espanya dels quatre-cents metres relleus. El Guiu, en canvi, era secardí i no gaire alt, encara que tot un nervi. Les seves tendències polítiques es poden endevinar fàcilment, perquè els padres amb això no es distreien: era un militar de dretes. La gent que havia de fer gimnàstica o n’havia de buscar un professor –i llavors la gimnàstica començava a ésser moda–, més que pensar en els possibles coneixements, es deixaven dur per les inclinacions polítiques, i els liberals es decantaven pel Muntaner i els conservadors pel Guiu.

Els dos homes, però, van sorprendre la parròquia amb una entente cordiale; van associar-se i van obrir un gimnàs. Hi va haver sorpresa general, i als qui ens costava més d’aclarir-ho era a nosaltres, els adolescents, que estàvem en l’època d’intentar entendre els grans per a imitar-los.

Aviat allò no va tenir importància i al gimnàs la convivència muscular i respiratòria funcionava sense problemes. On no hi funcionava era al carrer. En venir la insurrecció militar el sergent Guiu, juntament amb el capità Cuervo i un carlí molt conegut, anomenat Alfonso Navarro, en van protagonitzar la versió reusenca. La cosa va avortar en tots els pobles de les comarques de Tarragona molt més ràpidament que en cap altre lloc de Catalunya. El senyor Navarro, el senyor Cuervo i el senyor Guiu van ser detinguts. El dia 23 o 24 de juliol es va saber, amb gran sorpresa, que el carlí Navarro i el capità Cuervo els havien matat. Això semblava impossible, perquè els qui ho havien fet s’havien d’haver saltat les lleis, i la gent estava astorada i esbalaïda. L’alcalde, d’Esquerra Republicana, el senyor Borràs, conegut pel Borràs Llarg, es va desmaiar a les dependències provisionals del municipi en saber la notícia. Més endavant, després de múltiples desmais, va dimitir. Però en tots aquests esdeveniments havia succeït una altra cosa particularment insòlita. El tercer detingut, el sergent Guiu, destinat a seguir, simultàniament, la sort dels seus companys, s’havia escapat. Al pati de la presó, entre innombrables milicians, l’home va fer quatre salts inimaginables i no el van veure més.

Passem-nos ara de comentar amb detall el que va ocórrer els dies que van seguir la insurrecció i l’inici de la revolta. Però una de les moltes notícies apassionants era que les milícies no atrapaven el sergent Guiu.

Un dia, però, una portera del raval de Sant Pere va albirar una doneta vestida de negre i amb mocador al cap a la qual se li veien uns pantalons mal arromangats que se li desplegaven pel damunt de la mitja. La dona, la portera, va tenir un esglai considerable i es va posar a cridar pensant que tenia al davant una aparició: era el sergent Guiu. Com que hi havia guàr-

dia pertot arreu, aviat van sortir milicians de tots els cantons i el senyor Guiu va ser descobert i arrestat. Amb totes les precaucions que les seves habilitats requerien va ser traslladat a la seu de les milícies antifeixistes, que era a l’Ajuntament provisional, a la plaça d’Hèrcules.

Allí, s’hi va arreplegar de seguida una gernació. El sergent Guiu era portat cap a les dependències subjectat per dues dotzenes de mans. Però l’home, tot nervi, va fer un esforç considerable i no sé si encara amb el vestit negre o ja sense el vestit negre, es va desfer d’aquells neòfits homes d’armes. Ràpid de reflexos i decidit d’idees, va enfilar el millor camí, cap a la part baixa de la plaça, on un carrer quedava per sota i la plaça acabava amb un marge. Es van sentir trets. Algú que no era el Guiu va rebre perdigonades sense importància. Però un guàrdia d’assalt, genoll a terra, va disparar el màuser des del pedrís que feia de barana al final de la plaça, quan el sergent Guiu, ja bastant lluny dels qui l’havien detingut i a recer dels trets que la majoria de gent armada podia disparar-li, anava a tombar en un esprint desesperat, cap als Escorredors, un corredor deshabitat que l’hauria dut ja directe als afores de Reus, prop de l’estació vella del tramvia. Va caure mort a l’acte. Va caure a dos pams justos de l’Àngel, el qual, malgrat el rebombori, havia tingut una necessitat peremptòria i estava cagant al començament dels Escorredors. L’Àngel, que ha fet de barber a cal Lloses, que ha viscut a les illes Canàries, a Santa Cruz de Tenerife, i que ha estat, fins i tot, guàrdia urbà, sempre ha tingut un color groc, trencat, molt evident. Tots els qui el coneixen d’anys estan segurs que aquest color trencat li ve de l’esglai d’aquell dia.

Ara veig que en aquella època existia una enorme distància entre la dreta trabucaire i l’esquerra revolucionària. Potser no hi cabien miracles.

Potser calia que moltíssima gent passés per una gradual desintoxicació que els conduís a desitjar de debò una transformació total. Però em sembla del tot cert que en aquells quatre anys de República, la gent que jo coneixia –la fauna petitburgesa i menestral, l’única amb la qual jo tenia ampli contacte– volent-ho o no volent-ho, anava millorant de fesomia.

Quedava gent cavernícola, aferrada a vells terrors, que temien per la vinguda de la fi del món com a càstig general pel fet que el govern havia ordenat treure la creu a les escoles estatals, però les gradacions s’anaven endreçant. Els rics de Reus feien molt poc efecte i les admiracions es desplaçaven cap als homes de professions liberals que destacaven i cap als polítics locals de mentalitat oberta. Cada cop es donava més mèrit a la higiene, a l’esport i, no cal dir-ho, al vernís cultural. Els llibres de color taronja de les edicions Proa anaven entrant a moltes cases. Laura a la ciutat dels sants iniciava la substitució de les novel·les de Folch i Torres, i, per aquest camí, un nombre de persones no lletraferides anava donant un cert volum a un minúscul corrent esperançador. Reus, en un parell d’anys, va obrir dues piscines pràcticament públiques, amb dos equips nombrosos de nedadors. I els nois i les noies de les escoles de govern passaven moltes hores a l’aire lliure i als camps d’esport. A la platja es van iniciar les colònies escolars. L’aigua i el sabó corrien molt més per capita que pocs anys abans, i sembla estrany que aquest exercici d’higiene íntima anés relacionat amb la higiene mental, individual, familiar i col·lectiva.

Estanislau Pedrola Rovira

***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 39

Brigadistes in 40 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

nternacionals

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 41

• 1938. Bombardejos franquistes sobre Reus. (FMR)

BRIGADISTES INTERNACIONALS

• 1936. Retrats de Marx i Lenin als locals d'El Círcol i del Teatre Fortuny, confiscats per la UGT i el PSUC. (FMR) •• 1936. Sortida de milicians antifeixistes cap al front de guerra, des de la plaça de Prim. (FMR)

42 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Efectivament, fa seixanta anys que van començar a fer cap a Espanya –van entrar per Catalunya– voluntaris de tot el món que venien a lluitar al costat de la República, venien a sumar-se als que plantaven cara a una gran part de l’exèrcit espanyol que s’havia aixecat en armes contra la legalitat republicana i que es movia sota les banderes d’un conservadorisme furibund i de les essències més recaragolades del nacionalisme espanyol.

En aquell moment inicial jo em trobava entre els tretze i els catorze anys i tenia el cap ple de l’enorme saragata de la guerra i, com molt personal de la meva edat, no estava gens distret de la marxa dels esdeveniments.

No vam tardar gaire a sentir parlar de voluntaris internacionals que arribaven a Espanya per afegir-se a les milícies republicanes i a les unitats regulars. De fet, els primers voluntaris estrangers van ser molts dels atletes de l’Olimpíada Popular que el juliol del 1936 s’havia organitzat a Barcelona en resposta i com a protesta que es fessin els Jocs Olímpics oficials al Berlín hitlerià de la preguerra. Però molt aviat, impulsades pels comunistes, pels dirigents francesos Thorez i Marty i per l’italià Togliatti, es van constituir les Brigades Internacionals, que es reclutaven especialment a París, a la rue Lafayette.

Feien cap aquí gent molt diversa però principalment exiliats comunistes de molts països, desplaçats a altres que els acollien, o persones generoses que venien a lluitar per la llibertat o, també, aventurers que atreia aquella mena de remolí apassionant per als espectadors de fora i tràgic per als que, per força, ens hi trobàvem engolits. De les Brigades Internacionals, en formaren part escriptors tan famosos com Ernest Hemingway o el poeta anglès W. H. Auden.

Una de les darreres brigades que es constituí fou la XIII Brigada Internacional, formada totalment per comunistes polonesos exiliats a França el 1935, expulsats de Polònia pel «règim dels coronels». Aquesta brigada s’aproximà al front l’abril del 1938 i féu cap a Pradell, a la comarca del Priorat. El front, llavors encalmat, era a la línia del riu Ebre, a uns 25 quilòmetres, tirant al dret, del coll de la Teixeta, on comença el Camp. Els més de dos mil polonesos van caure sobre el poble en una mena d’invasió apocalíptica. Pradell, llavors, encabia unes 400 persones, si comptem els refugiats. Els internacionals tombaven tot el dia pels carrers. Només parlaven un francès tot just començat a aprendre que per això potser es feia més entenedor. Eren pacífics i ordenats, encara que van embrutar tot el terme i no van deixar res per verd, ni fruita ni verdura. Aquells polonesos cantaven molt i procuraven ajuntar-se per fer petits cors que sonaven com una meravella a les oïdes dels pradellencs bocabadats. Aquests van ser els únics brigadistes internacionals que jo vaig conèixer.

El dia 25 de juliol d’aquell 1938 van marxar en direcció a l’Ebre per prendre part a l’ofensiva republicana i en la duríssima batalla que va durar fins al 18 de novembre. A final d’agost van fer cap altre cop a Pradell per reposar. Només en van tornar la meitat. Hi havia noies de Pradell que ploraven. Aviat els van dur de nou al front, que era un veritable infern.

La remor de l’Ebre no parava des de punta de dia fins que es feia negra nit. Deu ser impossible d’imaginar totes les vicissituds que devien sofrir

els polonesos supervivents de la XIII Brigada que, en el seu moment, van retornar a l’exili a França. És inimaginable si tenim en compte els terribles trasbalsos que va sofrir Polònia durant la Segona Guerra Mundial. El cens de Polònia va baixar 10 milions d’habitants de 1939 a 1945, de 35 milions a 25 milions.

Al govern encapçalat per comunistes que, per fi, es pogué constituir a primers de 1947, potser hi havia algun d’aquells vells components de la brigada que va instal·lar-se per uns mesos a Pradell.

Aquells homes segurament van sofrir més que ningú el viacrucis que representà enrolar-se com a brigadista internacional al bàndol republicà de la guerra d’Espanya.

TEMPS DE REVOLTA Quan van tornar a obrir l’Institut ja érem a l’any nou, el 1937. Al pati de l’Institut ens vam retrobar amb els companys i tothom tenia moltes coses per explicar. Mentre esperàvem que exposessin els horaris i que es decidissin a engegar les classes, vam trobar un bonet de capellà, d’aquells que usaven en determinades cerimònies, i que era allí a causa del saqueig de l’església de sant Francesc, la qual pertanyia al mateix edifici de l’Institut. Allí mateix, als passadissos del claustre, vam disputar un partit de futbol, set contra set, fent servir el bonet per pilota. Va ser un partit sorollós i distret perquè la peça aquella, a causa dels quatre becs, feia unes tombarelles impensables. Hi havia algú, al començament del joc, que xutava moll, com si temés fer un sacrilegi, però aviat va passar la temença i tothom li va anar arriant pels descosits.

A l’Institut havia canviat quasi tot, tret de les parets i les taules i tota cosa física. La meitat dels professors que teníem al curs anterior no van aparèixer. En canvi, se n’hi van incorporar de nous. Tot aquell desgavell era a causa, en la majoria dels casos, de la participació del país en dues zones, absolutament incomunicades entre elles i amb un front de combat ben delimitat per la frontera comuna.

Aviat ens vam adonar que alguns dels nous professors eren una gent distinta de la que havia marxat. La majoria eren gent amb càtedra situada en algun lloc ocupat pels feixistes –o pels facciosos, que de les dues maneres se’ls anomenava, i amb constant confusió a causa potser de la relativa similitud, en castellà, de les dues paraules–. El cas era que, catedràtics o no, i probablement només per atzar, van resultar uns personatges diferents dels anteriors, que donaven un altre to a les matèries i, així, semblava que els donessin, també, un altre contingut.

Per a nosaltres, doncs, la revolta ens portava com una mena de revolució pedagògica que ens va fer mirar els llibres amb més respecte; els llibres i no els mestres, perquè no era un temps gaire propici per a augmentar el respecte per les persones. A l’Institut, a la majoria de classes, els professors, com sempre, imposaven l’ordre, tret d’algunes excepcions que resultaven estridents; però al pati, pels claustres i pel jardí, les coses ana-

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 43

ven molt més revoltades. En venir l’hivern, els tarongers amargs o agres que hi havia plantats com a peça vegetal decorativa van produir més taronges que mai, i aquestes taronges van convertir-se, mentre n’hi va haver, en projectils contundentíssims. Volaven taronges de tot arreu, i no tan sols pel jardí, i l’expressió més viva de revolta a l’Institut va ser protagonitzada per l’agressiva trajectòria de les taronges agres. *** Abans de passar gana per culpa de la guerra, jo ja n’havia passada, de gana; una gana refinada, no gens salvatge, purament burgesa en aquella època. La primera gana que vaig passar va ser a causa de la dispèpsia, el nom que van donar els metges a un llarguíssim trasbals digestiu que vaig patir i que em va obligar a fer un règim molt sever durant dos anys. Devia tenir al voltant dels vuit anys. El metge de Reus no m’ho solucionava i em va dur a Barcelona, a casa del doctor Roig i Raventós. El doctor Roig i Raventós em va fer una gran impressió. A casa ja teníem un parell de llibres d’ell: una novel·la, Sang nua, i una obreta mèdica de divulgació, Nocions de puericultura.

El seu pis del carrer Enric Granados resultava realment suggestiu; ple de pintures, de petites escultures, de maquetes de vaixells. El metge em va tractar amb la mateixa atenció que als grans, cosa insòlita, a part que em clavés el règim severíssim. Em sembla que vaig estar tres mesos a dieta de farina d’arròs i llet. No podia menjar res més i les instruccions es van complir al peu de la lletra. Després vaig continuar amb el règim atenuat però inflexible, i al cap de dos anys estava del tot refet de la malaltia i també guarit d’un antic i crònic desmenjament de criatura llepafils. En vaig sortir amb una fam que no s’acabava mai.

Amb aquesta bona disposició per a la taula, adquirida un parell o tres d’anys abans, ens van arribar les primeres notícies de l’escassetat de pa a Barcelona. Distrets pels esdeveniments, em penso que a cap persona de les corrents no se li havia acudit que pogués faltar el menjar, potser perquè ningú no es pensava que el trasbals prengués aquelles proporcions i aquella durada. Les noves, doncs, de Barcelona van sorprendre tothom.

Resulta que el pa se’ls acabava i la gent havia de fer llargues cues a les portes dels forns per tal d’haver-ne. Vam quedar perplexos. És clar que era possible, però certament no ens havia passat mai pel magí. Vam començar a mirar les llesques amb respecte. ***

• 1936. La Plaça de Prim en temps de revolució.

(CP)

44 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Va ser un vespre a finals de setembre o primers d’octubre. Jo anava a les tardes a la botiga. En tancar, a les set, pensava arribar-me a la biblioteca del Centre de Lectura, on llavors llegia Perot i l’estel. En el moment d’anar a sortir, quan era justament al llindar, va sonar la campana d’alarma.

Aquest senyal havia de ser el que comportaria més perill. Hi havia un home al campanar, militar, suposo, que tocava la campana si veia venir avions. Existia també l’alarma organitzada i molt més oficial, que funcionava per una xarxa de telèfons i que engegava la sirena quan avisaven des de diferents punts estratègics. Però al començament, els avisos de sirena

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 45 • 1936.

Al barranc del Picarany.

no tenien cap conseqüència. El so de la campana, en canvi, va adquirir de seguida una formalitat tràgica.

Aquell dia tot va ser sentir les batallades, córrer a buscar refugi prop de les parets gruixudes i sentir petar les bombes. Va fer la impressió que tot Reus s’ensorrava. Després va venir un gran silenci curt. I en sortir al carrer ja hi havia una confusió de mil dimonis. La gent corria, cridant, en totes direccions. No se sabia res de res. Tothom buscava els seus. Vam córrer, també, cap a casa, el pare i jo, pensant en la mare i en les germanes. Era a boca de fosc però vèiem fum en diversos indrets. Panteixant, no dèiem ni una paraula. Finalment al capdavall del carrer vam veure fumejant el xalet Fontana, on hi havia el departament de Maternitat de l’Hospital, que havia dispersat els serveis, i, tot seguit, els nostres, que ens esperaven.

Aquell autèntic primer bombardeig de Reus va deixar la gent desolada i horroritzada. Aquell començament prometia un futur catastròfic.

Hi va haver vuit morts i moltíssims ferits. Va caure una bomba al Centre de Lectura, ple de gent, on va morir la Regina Figuerola, bibliotecària auxiliar. La desmoralització va ser general. Tothom procurava escapolir-se de Reus. Els qui no tenien obligacions, els vells i les criatures, si els era possible, anaven a viure amb algun parent o amic de les poblacions rurals de la comarca. Els qui es quedaven, practicaven el trist romiatge d’anar a dormir, allà on podien, fora de la ciutat, tot i que els bombardeigs més ferotges van ser de dia. I que el que esgarrifava era que t’agafessin de sorpresa, passar del son a l’altra vida. A tothom li semblava que a «ell», si estava despert, li quedaven molts recursos per escapar de la mort. Sigui com sigui, la gent passava per tota mena d’incomoditats per poder dormir en pau.

PRADELL COM A REFUGI

• 1936. Sortida de milicians antifeixistes cap al front de guerra, des de la plaça de Prim. (FMR)

46 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Pradell, el poble del meu pare, és a l’altra banda de la serralada de l’Argentera, vista del Camp, a mitja hora, a peu, del cingle. La serra presenta un espadat enorme guaitant a mar, però té un vessant molt més amorosit pel cantó de darrere. Pradell es deu trobar, en línia recta, a uns vint quilòmetres de Reus o potser ni encara tan lluny. Però de Pradell estant no es veu la plana de Reus.

El que sí que vèiem per sobre de la serra, un dia i un altre, era els avions italians que hi anaven i, gairebé sempre, a mig matí; lluïen amb el sol i els feia més identificables, a més del ronc dels motors, els nuvolets que produïen els dispars dels canons antiaeris. Després sentíem el tro llarg i somort de les bombes que queien sobre Reus, i altre cop el silenci.

A Pradell no hi havia telèfon. Per saber notícies dels pares havíem d’esperar l’endemà, quan el Pepet de la Flora, el carter de la revolució –a l’oncle Andreuet del Sastre l’havien destituït per conservador–, portava, amb un balanceig molt personal, la correspondència del dia, al cap d’una hora d’haver arribat el tren correu a l’estació, que és a quatre quilòmetres del poble. L’endemà de cada bombardeig, rebíem, indefectiblement, la carta dels pares tranquil·lizant-nos. El Pepet, quan ens veia, ja ens ensenyava la carta de lluny. (…)

Precisament Pradell estava perillosament emplaçat; es trobava en

• 1976. Pradell de la Teixeta, amb el Puig i la Mola.

• 1996. Al Portell de l’Enderrocada. Serra de l’Argentera, terme de Pradell.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 47

48 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

un lloc de pas cap al front d’Aragó i molt dintre l’àrea d’actuació dels homes que componien les brigades de peonatge, gent desesperada, que treballaven a la vall del Siurana per obrir conducte a les aigües fins al pantà de Riudecanyes. Pradell tenia mala peça al teler. Però hi havia bones persones a tots els nivells i sobretot comptava amb en Desideri Trillas, sindicalista situat a Barcelona, home de pes, primer a la CNT i després a la UGT El Desideri era de Porrera, però es considerava pradellenc perquè el seu germà hi vivia de molts anys, i a finals de juliol va fer cap a Pradell amb dos cotxes plens de milicians armats, a les seves ordres. El Desideri Trillas va reunir el comitè i els caps de la FAI, i, sense subterfugis, els va dir que responien amb la seva testa de qualsevol mort que es produís a Pradell. I quan se li va argumentar que podien venir escamots de fora a fer la feina, el Desideri no va amollar ni va fer cas de res i va insistir amb la seva sentència: «Si mor ningú a Pradell, us pelo a vosaltres». Sigui pel que sigui, a Pradell no es va matar ningú. El qui va morir no gaire temps després va ser el Desideri, a Barcelona, víctima d’un atemptat anònim i sense aclarir. Però llavors les aigües, es digui el que es vulgui, ja havien tornat bastant a mare. *** El Josep es cansava, de vegades, de les meves preguntes, encara que teníem moltes estones per parlar de tot, i més aviat comentàvem i retrèiem fets dels tres cursos de batxillerat que havíem engolit plegats. Començàvem a parlar de noies i de dones, que no és el mateix tema encara que ho sembli, però parlàvem molt també de menjar. De vegades anàvem a les Esporreres, una partida del terme, on a casa del Josep tenien un trosset de terra molt fèrtil amb vinya, avellaners i una mica d’horta al capdavall, tocant al barranc. Anar a les Esporreres era bastant pesat, perquè calia muntar fins a la carena que tancava la vall de Pradell, per la banda del puig de la Font i passar entre aquest puig i la Palomita fins a l’altre vessant on el terreny era completament distint perquè era terra de llicorella, autèntica del Priorat, amb els ceps petits i els barrancs poc accidentats, molt distints de la terra de calç de la vall del poble, on els barrancs feien uns esvorancs enormes.

Els dos paisatges no s’assemblaven gens, i la vegetació hi creixia de forma molt diversa. Als horts, el recapte tenia més ufana que a la banda de la calç, i l’aigua baixava més neta i més alegre que no en els llits planers del fons dels esvorancs de l’altra banda. Mirant les verdures ens creixia la saliva, tot i que el que enyoràvem més era el pa. Pel doll d’aigua que s’escolava barranc avall hi vam descobrir unes clenxes tendres i grans com mai no n’havíem vist. Escorcollant els barracots de sopluig dels voltants vam trobar dos plats i una plàtera de ceràmica groga, vinagre i sal, i no res més, perquè l’oli ja era massa valuós. Ens vam fer unes platerades enormes de créixens barrejats amb espinacs a mig fer que furtàvem amb cura, arrencant-los, alternats, de les petites eres dels diversos horts que es regaven del mateix barranc. Sàviament amanits pel Josep, amb sal i vinagre, aquells plats eren una estricta delícia que per desesper nostre ens obria encara més, de moment, la gana, tot i que al final reculava i s’esmorteïa i podíem parlar d’altres temes. Vam repetir moltes vegades l’operació i els créixens i els espinacs crus de les Esporreres van ser el nostre esmorzar o

•1937. La Casa Marc, confiscada per Estat Català.

Xavier Amorós era afiliat al Bloc Escolar Nacionalista d’Estat Català. (FMR) •• 1937. Milicians anarquistes. (AP) •• 1937. Míting del Partit Obrer d'Unificació Marxista, POUM, al Teatre Fortuny. (FMR)

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 49

el nostre berenar de propina; un veritable luxe.

De gana, especialment a l’hora de berenar, en teníem molta. Tot el dia rosegàvem avellanes i alguna ametlla i figues secallones. Les avellanes i les ametlles eren sense torrar, perquè els grans deien que, torrades, feien foc al ventre. Però aquesta mena de postres de músic ni ens satisfeia ni ens tocava a la dent. Nosaltres teníem gana de pa, de pa sucat amb oli, de pa amb tomàquet, d’una clotxa amb un bon tou de fesols i una arengada i potser un tomacó fregit. Ningú no pensava en filigranes; pensàvem a menjar de queixalada o de plat fondo. El mateix passava amb les dones.

Les mirades àvides les guardàvem per als cossos revinguts; davant les esllanguides, hi passàvem de llarg. De fet passàvem de llarg, més o menys per força, de tota la fauna femenina, que no ens tenia en compte si no era per esbroncar-nos quan ens veien amb colla; aleshores ens atribuïen tota mena de maleses, als horts o als darreres de les cases, que gairebé mai no fèiem; era com una hostilitat potser atàvica, potser per la nostra edat, perquè no érem ni carn ni peix, ni homes ni brivalls. *** Els pares van projectar la tornada cap a Reus per al dia 25 de juliol, per Sant Jaume. El dia 20, a Pradell, tothom sabia que les forces de la República iniciaren una ofensiva i que passarien el riu al cap de poc. La nit del 24 al 25, dia de la tornada, no vam poder dormir; van passar hores i hores tropes formades pel carrer de davant de casa, que, de fet, era una carretera secundària que anava cap a ponent, i el soroll de les infinites petjades mantenia una remor seguida i tètrica. *** De fet, com més o menys he repetit, quan vam decidir marxar de Pradell i, segurament, tornar definitivament a Reus, jo ja l’havia perdut, el Pradell que estimava; el dels grans espais i el dels grans silencis; potser ja l’havia posseït, ja l’havia olorat, pertot arreu, ben bé de prop, i me n’havia cansat i ara l’abandonava; tota una lletra de tango; encara que jo no anava, venia, posseïa i abandonava, sinó que les coses em posseïen en tot cas, a mi, i a mi com a quasi tothom, en aquells moments, les circumstàncies em feien anar d’una banda a l’altra, igual que una pilota, i, en darrer terme, la família decidia, car jo era una excriatura, de quinze anys i quatre mesos escassos, encara, podríem dir, amb les cames tremoloses del canvi.

Però a Pradell hi havia viscut amb els ulls molt més badats a la realitat que a Reus i hi havia après moltes coses, i n’havia vistes de noves, de les que deixen marca, des d’assistir al part d’una cabra fins a contemplar com passaven els refugiats de l’Aragó en caravana o els homes desfets de l’exèrcit republicà derrotat, quan els militars rebels van arribar fins a la banda occidental de l’Ebre. *** • 1938. Bombardejos sobre la població civil de Reus per l'aviació franquista. (FMR/AP)

50 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

ALTRE COP A REUS En ser a Reus tenia fam de notícies (de llegir el diari), de sentir els comunicats. La ràdio, l’havíem retirada al pis de dalt, que s’estava obrant.

La teníem exactament dintre d’una carbonera de zenc que no havia servit mai. De cop els pares no me la deixaven baixar, perquè sembla que hi havia ordres severes de no escoltar emissores faccioses i sempre podia ser un cau de complicacions: per això era desada. Jo vaig intentar d’engegarla tal com estava i justament els botons queien amb exactitud davant de la portella per on s’havia d’escolar el carbó. Vaig poder-la connectar al corrent, cosa excepcional ja que la relació amb l’electricitat m’esgarrifa, i em va semblar un enorme invent estar-me aplanat a terra escoltant la ràdio, però a la llarga resultava excessivament incòmode, i vaig fer els esforços suficients per a convèncer la família i poder-la treure del cau.

Amb la ràdio recuperada, doncs, vaig restaurar un hàbit que havia conreat amb entusiasme des del començament de la guerra. Els primers dies, el juliol del 36, vaig escoltar-la hores senceres: vaig sentir coses tan importants com les paraules que va adreçar el general Goded als seus companys d’aixecament, dient que s’havia rendit. N’havia anat pescant moltes, de coses interessants, com, per exemple, un radioafeccionat de Reus que dialogava –jo només el sentia a ell– amb Ciutat de Mallorca, en poder dels militars rebels, o uns debats entre emissores d’ona curta situades al front d’Aragó, on es cantaven les quaranta els dos bàndols i establien controvèrsies duríssimes però força civilitzades de forma, i que jo anava seguint perquè ells mateixos precisaven les respectives freqüències; vaig sentir moltes vegades el rebel i, si més no, pintoresc Queipo de Llano que feia unes actuacions pel micròfon grotesques, tirant a demencials, i el vaig escoltar fins i tot el dia en què es va acomiadar, obligat per l’autoritat rebel, en tràmit d’organització. Posava Ràdio València, al matí, des d’on feien una emissió de propaganda política, amb marxes militars americanes o centreeuropees, distintes dels carrinclons pasdobles que feien sonar els altres; posava Burgos, capital de l’Espanya rebel, a la nit, des d’on sentia, primer, els comunicats minuciosos i morosos de la batalla de l’Ebre; escoltava Radio Verdad, emissora que portaven uns pseudofeixistes catalans procedents de la Lliga i exiliats a Roma, i pescava tanta música com podia, ple d’afecció pel jazz més banal, el de les pel·lícules del Fred Astaire i de la Ginger Rogers. *** He dit que tenia poca feina, i això no és del tot exacte, perquè al setembre m’havia d’examinar de quart curs de batxillerat. El que passava és que en feia poca, de feina, car en aquells moments hi havia cent atractius que me’n desviaven, i jo era molt fàcilment desviable. Per als pares, el que comptava a més de l’examen, en aquell moment, era la integritat física. Per anar fins a l’Institut a examinar-me tot estava calculat: baixaria corrent, pel dret, fins a l’estació del Nord, dotada de grans refugis; d’allí passaria, ja sense córrer, a l’esplanada de l’explaça de les casernes, plena també de refugis; enfilaria el carrer de Llovera, amb refugis a un cap i a l’altre i pocs metres de recorregut al descobert; passaria a la plaça de Prim, amb els re-

• 1938. La plaça del Mercadal i la plaça de Prim, amb la terra treta dels refugis antiaeris. (FMR)

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 51

fugis més importants de Reus, d’allí al portal de Jesús, i del portal de Jesús a l’Institut, ben proveït també de refugis. Cap perill, doncs, perquè ara ja avisaven amb oportunitat: les alarmes sonaven amb temps per amargar-se i no era de preveure cap desgràcia. El quart curs, doncs, malgrat els enormes trasbalsos, amb una mica de sort seria salvat.

I així va succeir, en un Institut amb poquíssima gent –del meu curs només vam acudir-hi quatre, comptats, d’un cens de més de seixanta–, en el qual semblàvem, tots plegats, veritables ombres. Ningú no demostrava cap mena d’entusiasme, ni de fe, i potser el que resultava més significatiu i més revelador de l’estat d’ànim general era que els alumnes no teníem ni tan sols temor de l’examen. Ens van aprovar, és clar, només, potser, pel fet de comparèixer, cosa que ja devia semblar una mica heroica. *** En un dels dies durs va caure una bomba en plena plaça de Prim; va caure, precisament, tocant al cantó on hi havia el bar Solsis, el bar de moda en aquella època i que feia xamfrà amb la plaça i el carrer de Llovera; totes les cadires i taules van fer cap al taulell, d’esquena a la paret mestra de la casa.

Aquell dia, per allí justament, va morir l’amo d’una confiteria que feia molts anys que era establerta a la plaça; aquesta confiteria tenia pega, car tot just començava a funcionar satisfactòriament, reoberta, quan la guerra li va caure a sobre amb l’anul·lació de l’activitat per falta de farina i sucre, i per acabar-ho, al final, amb la mort del pastisser. Abans de portarla aquest darrer propietari, l’establiment només havia fet la viu-viu i havia hagut de tancar portes, ofegada per la competència. Es deia La Confiança, i l’escepticisme pragmàtic en va fer tota una filosofia, de la seva trajectòria, i en va sortir una sentència: «La Confiança va plegar». I ara que la remuntaven, amb un altre nom, això sí, encara li van haver de caure les malvestats a sobre. L’amo de l’antiga Confiança, desfet per la bomba, el van tapar, amb una persiana de les que havien volat amb l’explosió, fins que van venir les ambulàncies.

Aquest bombardeig va semblar un de tants, però no ho va venir a ser, car sota mateix d’allà on va caure la bomba, segurament de dos-cents cinquanta quilos, hi havia el refugi atapeït de gent, i la bomba va petar a dalt, exactament a sobre, amb tota la seva terrible fúria, i els de baix només en van percebre l’estrèpit i l’ona expansiva i això acabava de donar tranquil·litat als més desconfiats, als qui encara no creien del tot en la solidesa dels refugis. ***

• 1938. Refugi antiaeri al xalet familiar construït conjuntament amb el veí Emili Llort, dirigent anarquista.

• 1938. Bombardejos sobre la població civil de Reus per l'aviació franquista. (FMR / AP)

52 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

El sentit d’adaptació fa miracles. Tots ens havíem aclimatat a una vida d’excepció. Jo, que era afeccionat a l’escriptor espanyol Fernández Flórez, pensava, però, que la gent actuava una mica com en aquella novel·la: Las siete columnas, també d’ambient desesperat i en què tothom perdia bastants dels estímuls que abans els movien. Aquí es va veure, per exemple, com desapareixia la moda, i com les dones que no es trobaven molt a la flor de l’edat, o que no estaven extraordinàriament tocades per la coque-

teria, es despreocupaven de fer goig. Ep, això sí, quedaven, dominant-ho tot, els instints essencials, el de conservació i la qüestió del sexe, que era un tema en situació roent. I encara imagino que aquests dos instints, en la seva vigència més intensificada, feien empal·lidir els altres.

Però el que jo notava més era com ens anàvem adaptant a totes les circumstàncies que ens queien a sobre –o potser ho he anat constatant a còpia de recordar-ho i cavil·lar-hi, que deu ser més lògic– i com, per exemple, respecte als bombardeigs, vam adquirir una mena d’estoïcisme que ens era molt beneficiós i que devia resultar com una espècie de defensa que segregàvem. El fet és que vam aconseguir una flegma que ens era molt saludable. Cada vegada que es baixava al refugi se sabia que, en pujar, es podia trobar la casa enrunada i totes les pertinences i el parament fets miques i feina rai; però, sense oblidar-ho, ningú no es deixava turmentar d’una manera immediata. Els que ens feien patir, eren els problemes que s’albiraven per a demà o demà passat: mai els del present, i en aquest saber encaixar el present residia, em sembla, la saludable reacció.

Tothom passava el temps ociós el millor que podia: nosaltres gastàvem les tardes jugant a tennis i al frontó, sobretot al frontó, amb raqueta i pilotes velles de tennis. Un dels dies, tantíssims, en què el barri va rebre, ens vam trobar que una bomba, caiguda, per cert, a cent metres de casa, havia fet una obertura enorme a la també enorme paret lateral del frontó, que era de pedra. L’endemà, sense immutar-nos, ni sospesar-ho, a l’hora de jugar vam retirar les pedres i la runa, vam escombrar el frontó i el vam tenir a punt aviat; l’única mesura que vam prendre va ser l’acord de considerar nul·la la jugada que s’espatllés per culpa del forat, i les partides van continuar amb la mateixa animació que tenien abans. *** Vaig arribar al mas del senyor Roca i aviat vaig poder parlar-hi. Més enllà, feinejant, hi havia la seva mare, una vella que llavors portava un pegat a la cara perquè en un bombardeig, un tros de metralla se li havia endut el nas a més del braç, esquerre. El senyor Roca em va treure tota mena d’esperança: el gos no tenia remei. Si no el matàvem, només faríem que torturar-lo, que allargar-li el patiment; segur que en explotar una bomba havia perdut l’esma, i que, sense menjar, va dir el senyor Roca, ha paït les parets del seu propi estómac. Estava desfet per dins i per fora.

El senyor Roca em va dir que ell mateix el vindria a matar l’endemà amb una injecció d’estricnina; no patiria gens; era l’únic que hi podia fer, i era el millor que es podia fer.

Gos i jo vam deixar el mas –el gos ja ho estava, i molt–, del tot aplanats. Jo hi havia anat amb optimisme, convençut de l’eficàcia de la ciència, encara que ja sospitava que la ciència que gastaven els homes amb els animals havia de ser molt justeta, i més amb les bèsties poc o gens útils, com un gos llop. Encara no m’havia fet càrrec del tot del disgust que em queia a sobre, quan van tocar les sirenes i es van sentir avions. Em van agafar de sorpresa i em vaig esverar una mica. Ens trobàvem, precisament, pròxims a la caseta del clot que havia fet la bòbila; vaig baixar, per refugiar-m’hi, per quatre esglaons que hi havia. Aviat vaig veure el que era: una cova gratada al marge de terra, amb una paret de maons de pla que la tancava. Abans de ficar-me a dins, vaig lligar el Tarzan a un magraner. Vaig

• 1938. Refugi antiaeri de la Guerra Civil, a la plaça de Prim. (FMR)

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 53

demanar per entrar. Hi havia només una dona jove, de fet una noia, amb una criatura petita. Es van sentir avions molt pròxims, passant i repassant, i ens vam ajeure a terra de seguida.

Van petar un parell de bombes no gaire a prop; devien caure al camp d’aviació, dos quilòmetres més avall. Maquinalment, en sentir les explosions, ens vam arrossegar més cap al fons de la coveta, allí on s’abaixava de sostre; jo em mantenia una mica lluny. Els avions passaven més pròxims encara.

«Ja pots venir més cap aquí», em va dir la noia. En entrar ja havia notat una olor molestosa de fum i de gent bruta que ara sentia més forta. La vaig anar mirant, la noia. Anava mal girbada, però, ajaguda, li veia la pell molt blanca i tibant de la sina i del pit esquerre. Es va moure i se li va obrir la bata gruixuda que portava i va quedar al descobert el genoll i el començament de la cuixa. Passava temps i no ens movíem ni dèiem res. Vaig deixar de notar l’olor aquella. La criatura, que havia restat immòbil, va voler sortir i sa mare, suposo que era sa mare, la va deixar marxar. Ens miràvem, jo amb molta vergonya, sense dir res. Va somriure una mica, amb poca traça.

«Toca’m si vols», va dir. A mi em tremolava la mà dreta i respirava amb dificultat, amb una mica de sobrealè. Vaig començar a tocar-li la cuixa, per sota la bata. Aviat em vaig oblidar de la vergonya i no tenia prou mans.

La noia no portava quasi res per dintre, només algun tros de roba que em destorbava i que no sabia ben bé on corresponia; el ventre, els flancs i les anques em van semblar, en palpar-ho, alguna cosa nova i sobrenatural, com mai no havia tocat res. «Vine, vine cap aquí»; em va estirar més cap al jaç, que era de borrasses. Va besar-me fort als llavis, amb uns besos curts com si li agradés poc de besar. Em va passar la mà per la cintura i em va estrènyer sobre d’ella, i ella es va esmunyir per avall, aplanant-se i es va arremangar la bata cap amunt, sobre els pits. No hi havia massa claror i a mi m’hauria agradat veure-la amb tots els detalls. Vaig obrir-me amb poca destresa els pantalons i ella em va ajudar, segurament perquè fes més via.

«Posa, posa», va dir imperiosament. «Si em tires la llet dintre, et mato, per això». Vaig fer que no amb el cap i, encara que el lloc era més avall d’on el buscava primer, no em va costar gaire de sentir-me dintre d’ella, amb el meu ventre premut al seu. «Et mato si em tires la llet dintre», em deia. Jo feia que no, mentre em movia rabiosament. Pensava que ja sabia quin era el segon avans de venir-me, de quan ho feia sol i vigilava per a no tacar els llençols. Vaig saltar enrere quan tocava. «Surt, m’has envescat tota»; mentre deia això, s’eixugava la part de dins de les cuixes. De seguida, vam avançar de genolls fins que ens vam poder posar drets. Encara em va dir: «ja te’n vas?». Però tampoc no tenia cap ganes que em quedés.

Les sirenes ja havien avisat, feia estona, el final del perill. Vaig sortir a fora. Hi havia la criatura jugant, acotada, gairebé bocaterrosa i, més enllà, el Tarzan, lligat al magraner. El Tarzan em va semblar més malalt i més pelat que mai; aquesta és la veritat. ***

• 1938. Bombardejos i cases destrossades a Reus.

(FMR)

54 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Va arribar la nit del dia catorze. Nosaltres esperàvem. No podíem escoltar la ràdio; no sabíem res del que succeïa. El pare encara havia obert la botiga aquell dia. A la nit, en fer-se fosc, tots els vessants de les muntanyes pròximes encarades a Reus es veien cosides de focs, de focs de campanya.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 55

Ja no feia aquella gelor tan coent que havia començat pels volts de Nadal; feia un temps més aviat tebi per l’època en què érem, però ens trobàvem al gener i les nits havien de ser fredes, és clar. Ja sabíem el que eren aquells focs. Era l’exèrcit rebel que estava disposat a caure sobre el Camp, sobre la part plana del Camp.

El dia quinze ens vam aixecar de matí. Feia un dia esplèndid: tebi i absolutament clar. Érem al terraplè, un petit grupet, més enllà de casa, esperant no sabíem d’on ni, amb detall, exactament què. Guaitàvem a la via, a la que ve de Barcelona i és creuada prop d’on érem, per la de Lleida.

Ja ens pensàvem que en tren no arriba res, però miràvem. De sobte –ens va agafar de sobte–, vam sentir una explosió grossa i pròxima. No teníem idea del que era; no s’havia sentit cap avió. Vam córrer cap al refugi per si fos artilleria. Però l’explosió no es va repetir. Vam tornar a guaitar a la via. Llavors ens adonàrem que la perspectiva de la via, que és el que miràvem, estava neta, molt més oberta. Era clar; havien volat el pont de la carretera de Montblanc per frenar l’avanç dels militars. Així, doncs, per aquí encara hi havia els republicans. Devien ser les deu del matí; potser quarts d’onze.

Continuàvem esperant. Estàvem nerviosos. Els grans estaven nerviosos.

A quarts de tres, hora oficial, a quarts d’una hora de sol –sempre aquesta feixuga manera de comptar les hores–, vam sentir com ventaven les campanes d’Almoster. Aviat arribarien a Reus. ***

56 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

CANVI D’ESCENARI Però tot això era peix molt petit: magenca dispersa. El cert és que més o menys eufòrics per la recuperació de moltes coses distretes que en fer-se més crua la guerra havien desaparegut, no ens adonàvem, de cop, del caient que prenien els fets diaris, un caient duríssim que ens anava submergint en un bany molt agre. Al principi, si en sentíem algun detall, fèiem el desentès, per comoditat. Però els espetecs van començar a tenir noms coneguts i rostres pròxims. Com quan van detenir i enviar a presidi el senyor Huguet, tan bon home, tan bon veí, tan pacífic. El senyor Huguet estava molt delicat de salut. «Aquesta gent ens pelaran a tots», deia el senyor Gaietà, tip i cansat dels uns i dels altres. Un dia, a casa, vam rebre un telegrama provinent de Maials. Havien agafat, i era a la presó de Lleida, el germà de la meva mare. «Però si no s’ha posat en res», deia la mare. I era cert que els homes amb més responsabilitats de la zona republicana s’havien exiliat en massa. Però els vencedors feien la seva. Ens en vam queixar al Santi una de les darreres vegades, potser la darrera, que el vam veure.

I el Santi va amollar la sentència que devia haver recollit de boca del seu pare: «Vosaltres el que volíeu és que us traguessin les castanyes del foc i a viure amb la panxa ampla». I molt aviat va tornar-se’n cap a Barcelona, potser ja definitivament.

L’única alegria aparent que es notava era la rondaire moixiganga dels neofalangistes, petits i grans, sempre desplegada, per qualsevol pretext, per carrers i places, amb l’escàndol dels tambors i les trompetes engegat a tot gas. Nosaltres, ja amb una mala gana d’alta graduació, els anàvem seguint, collats, si us plau per força, a aquella mena de mal de sant Vito col·lectiu i simultani. No ens quedava ni el més lleu vestigi de l’entusiasme de les primeres hores. Queixar-nos a casa que allò era inaguantable tampoc servia per a res, perquè de seguida ens tiraven per la cara el nostre enrolament voluntari. En una d’aquelles jornades, a finals del mes d’abril o primers de maig, a Tarragona, després d’haver desfilat, més o menys galdosament, per la Rambla, les tres o quatre centúries de nois de Reus vam acampar en un bosquet enjardinat, prop del cementiri, que s’enfilava una mica a la banda esquerra de la carretera que va als Pallaresos. Era un bosquet de cedres, em sembla, més aviat joves. Quan ens disposàvem a obrir les carmanyoles i dinar entre el sol i l’ombra, cosa bastant agradable en aquella època de l’any, els nois més furgadors van adonar-se ràpidament que el terreny aquell era singularment sollat i esgarrapat tot i que no corresponia a un lloc de pas. La curiositat va anar creixent i escampant-se.

De seguida vam veure del que es tractava. I per si havia cap dubte, un de nosaltres va trobar una gorra sencera amb un tros de cervell, com un ou de gallina, que encara suquejava. Érem al lloc on s’afusellava, cada matinada, els republicans condemnats. Tots els nois, sense esperar cap ordre, vam saltar d’aquell bosquet amb horror autèntic. Els «mandos», amb molt pocs comentaris, ens van conduir alguns centenars de metres més enllà. Vam dinar, en un silenci glaçat, a l’antic camp d’hoquei del Gimnàstic. *** •1939. Avanç de les tropes de l’exèrcit franquista, al Camp de Tarragona, el gener. (FMR) •• 1939. Grup de presoners republicans a la plaça del Mercadal. (FMR)

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 57

• 1940. Celebracions feixistes a la plaça de Prim. (FMR)

58 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Nosaltres jugàvem a frontó ni que fos amb raqueta i amb pilotes velles de tennis; jugàvem a futbol, i esperàvem el vespre per fer la tertúlia amb les noies, que feien cap planxades i clenxinades, davant del xalet del tennis, i per ballar al so de les plaques ja una mica esmolades que, amb mesura, ens deixaven els directius i el conserge i on abundava el jazz amable de Cole Porter. Des de dalt de la terrassa de davant del xalet, contemplàvem amb recança la piscina, amb l’aigua bruta de feia més de divuit mesos, plena de runa i de branques i fullaraca.

Però aquell programa que teníem no ens cobria, ni remotament, la jornada. I això feia que encara ens obsessionéssim més que a la resta de l’any pel tema del sexe. Anàvem del tot abrusats. Era l’hora dels fogots inacabables, insadollables. Patíem un desig de femella com de carnisser, de cansalader, però preocupats per les peces de viu en viu. Més que les femelles d’una tirada ens interessàvem per les cuixes, per les anques, per una infinita varietat de palpissos, mamelles i mamellons. Ens interessàvem pels sistemes orogràfics i hidrogràfics dels cossos de l’altre sexe i repassàvem de memòria tota mena de cartografia que la imaginació ens proporcionés. De nits tombàvem plegats pel barri de xalets on vivíem al voltant dels terrenys esportius i ens enfilàvem pels arbres o pels terrats intentant de filustrar, a través de les finestres, noies i dones en el moment de despullar-se per a ficar-se al llit. Esperàvem que ho fessin amb el llum encès, però mai no vèiem ni una sola cosa clara i perfilada perquè les bombetes eren molt fluixes i les persianes són molt més espesses del que semblen i tothom les abaixava a causa dels mosquits. Si entrevèiem la més mínima insinuació del que volíem lluertejar, la fantasia es desbordava i, al final, ja no sabíem on acabava la realitat i començava la imaginació.

Les noies que ballaven i xerramequejaven amb nosaltres, no tenien cap protagonisme en les nostres elucubracions. A banda que les trobàvem com projectes de dona, tan esprimatxadetes i buides de pit, elles resultaven d’una extrema morigeració i eren als antípodes d’establir qualsevol contuberni eròtic amb cap de nosaltres. Com a projectes que eren, ni tan sols cabien, com a tema, per falta de matèria, en les nostres solitàries converses sobre pit i cuixa. En tot cas parlàvem d’alguna que havia fet més via a créixer i a estofar-se, però ho fèiem amb poca simpatia perquè aquestes de maduració més ràpida ens menyspreaven de forma absoluta.

A més de les converses inacabables sobre el tema del sexe, ens encaparràvem en la lectura, on, llavors, només buscàvem estrictament l’assumpte de les relacions amoroses amb combat físic. I com que, per mor del catolicisme exacerbat i torquemadesc, havia desaparegut tot rastre de paper pornogràfic dels quioscs i les velles novel·les de Víctor Ripalda i d’autors similars, eren introbables, convertides en encenalls de paper de tan rebregades, o, aneu-ho a saber, encofurnades en racons d’armaris inassequibles d’obsessos sexuals o destruïdes per la por i l’amor a la netedat de mares amb els fills a l’inacabable servei militar, aquestes lectures d’àvida recol·lecció van haver d’agafar una impensada qualitat literària.

Buscant relats eròtics d’acord amb el nostre abrivament, ens vam fer sagarrians apassionats i llegíem, sense parar, Vida privada i les escenes més engrescadores d’El comte Arnau, explicades, com amb música de pianola, per repicament dels versos que apreníem de memòria a còpia de llegir-los.

Sabíem, de cor, l’escena del comte seduint la mare abadessa i la de l’exabadessa embogint el pastor, galant de la nostra edat a qui envejàvem. Una altra de les novel·les que ens tenien el cor, o, per dir-ho millor, la voluntat

robada era Una mena d’amor, de Jordana. I, també, l’ambient ple d’un erotisme una mica sòrdid de la primera Aloma i els seus amors secrets i pseudoincestuosos amb el concunyat. «El seu pit petit es perdé dintre la mà d’ell», deia, martellejant, la Rodoreda de la primera edició d’Aloma. I amb aquest martelleig s’acabava un capítol que ens deixava volar amb la imaginació, a ulls clucs, al lloc del concunyat aquell; encara que hauríem volgut, posats a imaginar, que el pit de l’Aloma hagués estat una mica més esplèndid. *** Cada vegada m’interessava més per les novel·les que llegia; una darrere l’altra; sense meditar-les, és clar; només divertint-me amb les seves peripècies; ni que només fossin peripècies sentimentals. Pensava en els pares i m’adonava que s’ocupaven molt menys que abans, que abans de la guerra, pel que jo feia en els estudis. Ho celebrava. La meva obsessió pels arguments m’omplia les estones més llargues. Cada vegada m’hi aturava més, feia les lectures una mica més reposades sense pensar tan ansiosament en la història, en el que succeiria. Primer va ser el redescobriment d’Aloma i de Vida privada i d’Una mena d’amor, els vaig tornar a llegir del tot seduït, pàgina per pàgina, deixant de banda aquella mania anterior de buscar-hi únicament els passatges eròtics. A casa hi havia obres que ja havia repassat diverses vegades. El Manel em deixava els llibres del seu pare.

I el seu pare, el doctor Domènech, ho sabia. M’esforçava a respectar-los tot i que s’arrossegaven per la piscina i l’armari amb la raqueta, la pala i la tovallola. El doctor Domènech tenia molts títols de la «Biblioteca A Tot Vent», dels quals, a casa, n’hi havia una vintena: els de Puig i Ferrater, de la Vernet i del Miquel Llor. Vaig continuar llegint i em vaig empassar quasi la meitat del que hi havia publicat a la col·lecció embolicada en paper taronja. M’ho engolia tot sense ordre ni concert, en una total anarquia, absolutament despreocupat del seu valor. Com si llegís novel·les de l’oest d’aquelles de ral. El llibre de color robí, de Trabal, Vals es deia, em va entusiasmar i em resistia a tornar-lo al Manel que me’l reclamava, fins que el meu pare me’l va poder comprar de sotamà, no sé on, perquè la llibreria Nacional i Estrangera estava tancada i barrada i el seu propietari empresonat mentre els llibres s’anaven cargolant i esgrogueint als aparadors del raval de Santa Anna, encara visibles sota els papers d’embalar mal enganxats des de feia mesos i mesos. *** El desplegament de L’Estel de Nazaret sobre l’escenari, compta amb el suport, en principi magnificent, de la música. Quan vaig veure els executants ja m’ho vaig pensar que allò aniria més aviat justet. Del teatre dels padres recordava que n’hi havia cinc o sis de músics –alguns dies cinc i d’altres sis–; entre ells, dirigint-los, un pianista enèrgic i del tot eficaç que no fallava mai: el professor senyor Piqué. Aquí, en canvi, segurament provocat per la falta de gent, per la falta de joves, la majoria envescats amb les lleves mobilitzades –n’anaven set o vuit de dansa de lleves–, els músics disponibles es veien poc escollits. Eren vellacons i tronats i amb cara de resignació, com si estiguessin conformats a cobrar poquíssim. El pianista consistia en un personatge prim i tremolós, d’edat indefinida i orelles

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 59

transparents, i el violinista més agut, molt miop, amb el gec fosc ple de caspa, duia, quan actuava, una dècima de segon de retard crònic que mai no semblava recuperar. L’altre violinista més greu, no va aixecar mai el cap, en tota la temporada.

Malgrat el panorama orquestral, quan van sonar els primers compassos i es van encendre les bombetes vermelles per apujar el teló i engegar el pròleg de l’obra, que s’inicia en un racó tètric de la vall de Josefat, la música em va semblar wagneriana, majestuosa, capaç d’omplir aquella sala i deu més que n’hi hagués hagut. Un cop amunt el teló, va irrompre a escena, com una fúria, el dimoni, el senyor Roig. La música callà. Se sentien trons, esclataven llampecs i xiulava, furiós, el vent. El senyor Roig quedava immòbil, llançava una mirada feréstega a dreta i esquerra i començava la seva prèdica en aquell català semblant al de les Borges Blanques: «Com xiula l’huracà». Molt aviat se sentien les veus dels esperits infernals que pertanyien a mitja dotzena de membres –els més grans i fidels– de la Congregació Mariana, els quals, ficats entre bastidors, cargolaven la lletra, cantant amb energia. Jo m’estava molt a prop d’ells, dels cantors, a punt de sortir, sense aconseguir fer estar quietes les cames que em tremolaven excessivament. Per fi venia el moment de la veritat: el punt de saltar a escena. La sort estava jugada. «Jo, en nom del Senyor», exclamava, pendent que el casc, amb els moviments enèrgics que acompanyaven les paraules, no se’m posés de gairell. Quan vaig sortir amb tots els pertrets i la capa blava voleiant, enlluernat per un focus, improvisat amb una bombeta de dos-cents watts i un embut de llauna, la massa de criaturam m’aclamà. Jo era l’heroi d’aquell drama, el Dick Turpin, el Tom Mix, el fill del Caid. Em notava la veu segura i cridanera i que les síl·labes em sortien ordenades de la boca, sense entrepussar les unes amb les altres. Anava amollant les estrofes sense deixar-les escapar, sense que se m’accelerés la prèdica. Encara que sota el vestit de seda natural de cal Puig Carcereny, només hi duia aquell eslip de llana, verd, de marca anglesa, que es va deixar un tennista per la festa major als vestidors del Reus, tenia més aviat calor que em venia, sobretot, de la renglera de bombetes que perfilava el terra frontal de l’escenari. Veia la gent, sense distingir ningú i em semblava que d’aquella massa fosca on hi brillaven els ulls de les criatures, pujava un fluid com elèctric, com magnètic, que jo notava perfectament i que, de vegades, feia un tuf poderós de gernació quan surt de missa.

Però allí no n’hi havia de missa. Allí es jugava fort. El senyor Roig era el dimoni, el Satanàs, el rei de l’infern i quan jo li replicava, en vers, ell se m’acostava. I li veia la cara pintada de vermell i el front amb gotes de suor i les dents una mica irregulars i grogues pel fum de moltes caliquenyes. Jo li deia «cau d’escorpins i gorg de lepra immunda» que eren paraules del senyor Ramon Pàmies, l’autor de l’obra, la qual, segons la dedicatòria que duia, era «el fruit dels seus ensomnis d’autor i de poeta». I el senyor Roig em responia, com tocava: invariablement en decasíl·labs ben repicats que, de tant en tant, escoixava per alguna petita falla de la memòria o de la primera lectura. *** • 1940. Celebracions feixistes a la plaça de Prim.

(FMR) •• 1954. Festes del Cinquantè aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Misericòrdia. (FMR)

60 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Els espais dels més joves estaven presidits i determinats per les atraccions ambulants. Aquestes atraccions es plantaven a la plaça de la Llibertat –dels arbres, en dèiem– que es comunicava amb la dels Quarters. Tot plegat feia un àmbit esplèndid i desembarassat. La relació es produïa al voltant dels cavallets i altres atraccions per l’estil. Tots érem molt joves, les noies especialment. No n’hi havia cap que passés dels quinze o setze anys; plenes, això sí, de coneixement, de seny; totes ben alliçonades per pares i tietes, atapeïdes de consells i d’amenaces perquè les famílies no volien patir cap mena de tràngol derivat de la seva condició femenina exposada als perills del món. Eren unes noies molt sensates, però sempre anaven gelades de fred fins que s’acabava aquella temporada d’atraccions que, a finals d’abril, plegaven veles, al peu de la lletra, i se n’anaven pels pobles rurals que al bon temps celebraven sense parar, ara l’un, ara l’altre, fires i festes majors.

Tot aquell bé de Déu de nenes, aparentment esgarrifades, que xisclaven per un no res i que anaven quasi totes una mica ajupides perque el bust no se’ls fes massa ostensible, les unes per les altres, estaven atemorides de produir, sense voler, la més petita audàcia, tot i que tenien la garantia de salvació de l’ànima perquè havien combregat els set primers divendres de mes. Elles sabien, però, que abans de tenir problemes amb la salvació, els calia desbrossar el camí per a altres fites més peremptòries; la principal de les quals era a la llarga aconseguir un bon matrimoni que els garantís un futur ben tranquil. Tot i que eren molt joves ja entenien quins eren els seus objectius; o millor dit, l’objectiu que els era comú: començar la relació amb els nois del tot alerta, amb l’única finalitat de realitzar un matrimoni satisfactori.

I per aconseguir aquesta fita s’havia de tenir una conducta sibil·linament seductora, però del tot impecable des del punt de vista del que en podríem dir la moral burgesa en la seva versió més carrinclona. Segons la teoria –i, també, la realitat, per què no dir-ho?– les noies festejades, versàtils, perdien interès. Per la seva banda els homes –tots els homes, començant de cadells– empaitaven les dones, ja en l’edat més tendra, amb ganes d’aprofitar-se’n, com en una lluita de qui enganya a qui. I els nois intentaven entrenar-se en aquells inicis. Alerta, doncs, donzelles. Calia establir unes relacions de tempteig, de formes una mica cerimonioses, no gens franques.

Les noies es mostraven distants, tot i que molts nois tendien a enrogir quan els sobtava alguna cosa. Però la lluita s’entaulava i moltes parelles establien una mena de combat per a veure qui s’aprofitava de l’altre. Per aquells tombants de les atraccions, les noies, tenien, un màxim de quinze o setze anys. Eren nenes pàl·lides –excepte algunes de massa grosses i vermelles de cara– que feien una olor especial, produïda per una barreja de colònia de farmàcia i pipí. Se’ls escapava el pipí en pujar als cavallets perquè se l’aguantaven fins a límits insospitables per a no haver de buscar un vàter o una comuna pública, molt poc a l’abast perquè els excusats públics més pròxims eren les latrines infectes de l’estació del Nord. Algunes que vivien relativament a prop, feien escapades a casa seva escortades per dues o tres companyes, però les altres resistien massa i quan muntaven amb la bufeta plena els cavalls de fusta, se’ls escapava el primer raig. Amb aquestes aromes combinades i amb el rostre emmarcat per les trenes o la primera permanent, aglutinaven la concentració fins a tres quarts de nou. En arribar a aquesta hora, tornaven, a pas lleuger, cap a casa per evitar càstigs i males cares perquè les nou de la nit era el límit infranquejable d’arribada. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 61

Els que acomboiaven el Reus Deportiu es van adonar que l’assumpte de les revetlles podia ser una bicoca excepcional, única. Havien fet un dineral per Sant Pere i ara els creixia la saliva pensant en pròximes ocasions.

De fet ja només quedava Sant Jaume –la fira de Reus– per explotar-ho de seguida. Així és que aquella gent exultant, que encara no havien arrencat cella d’ençà de la guerra, començaven a sentir-se optimistes i d’una forma inesperada, perquè van ser els primers sorpresos quan van veure la invasió de la revetlla anterior.

Així és que van llançar-se sense reserves i van decidir contractar per Sant Jaume l’orquestra més famosa en aquell moment a Catalunya: la Jazz-Demons. Així és que pit i fora i la Jazz-Demons cap a Reus, al preu que fos. I no n’hi havia prou amb això. Volien que la cosa fos més sonada.

Com que havia faltat espai als balladors, van decidir col·locar una pista flotant –en deien flotant– a la piscina, i així ho van fer. Subjectada a la comporta mòbil que marcava un límit per a determinades competicions, es bastí un entarimat, amb unes passarel·les, de dotze metres quadrats.

Van multiplicar l’enllumenament i van fer molta propaganda. La JazzDemons, una orquestra amb més de vint músics, era un veritable ganxo.

Van caure peticions de tot arreu demanant entrades i reservant taules. La Jazz-Demons havia fet un disc de molt èxit amb un pasdoble, «Mi jaca», i la gent esperava ballar el pasdoble i el que fes falta fins que el sol fos ben alt.

Acudí altre cop una gernació. S’ompliren les pistes a vessar, la flotant i les estàtiques, i en tot el Reus Deportiu no va quedar cap racó buit. Al solàrium, no gens il·luminat, hi feien cap les parelles més decidides, les que anaven més per feina malgrat les restriccions i les repressions, i ningú no es preocupava del veí. Les parelles, però, no s’adonaren que la junta directiva volia obsequiar els assistents amb un castell de focs que van engegar justament a la una de la nit, quan les qüestions estaven, potser, més al viu. Als primers coets, llançats massivament tot just des d’un extrem del solàrium, es va il·luminar l’escena massa de sobte; però ningú no va perdre la moral ni el tremp i passant els focs –que no van durar gaire– el clima va seguir tan volcànic, dintre d’un cert ordre, com se’ls feia possible a aquella gent frenada per les normes i engrescada –les noies, menys– per l’alcohol barat.

Després d’aquells festivals de ballaruga massiva, nocturnitat dilatada i xampany fulastre, molts primerencs vam arribar a la conclusió que una noia i una dona són, si fa o no fa, una mateixa cosa. ***

ALS ESCOLAPIS DE SARRIÀ

• 1935. La piscina del Reus Deportiu.

62 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

En la matèria que allí em sentia més discrepant i aïllat era, però, en el tema religiós. Em vaig adonar que de la gent que hi havia –almenys entre els grans i, sobretot, entre els interns– jo era el més descregut, el més despreocupat per la religió, fora que hi hagués algú –que no crec– que fes la comèdia molt ben feta. A la vegada, era també el que tenia la conversa més lliure, més crua, més desimbolta. I aviat em vaig sorprendre del poc ressò que obtenia quan volia parlar de sexe, de les dones, sobretot si ho

volia fer d’una forma una mica esqueixada.

Excepte els barcelonins interns que eren, diguem, quatre represaliats per les famílies per calaveres incipients o primerencs i que l’únic que pretenien era redimir la pena i passar d’interns a migpensionistes, tots els altres de la secció eren gent molt respectuosa amb els valors que, dintre els seus cercles, es consideraven sagrats. La guerra havia renovat aquell col·legi i la població escolar era, en la seva majoria, inèdita o, com a màxim, amb un any d’experiència. No hi havia, doncs, carn d’internat: l’intern crònic i amargat que hi deu haver, en qualsevol època, en tota classe d’establiment amb la porta que surt al carrer tancada. I, per tant, la majoria de nois tenien la renovada bona fe incòlume, ben protegida per una convençuda docilitat.

Aquest esperit el compartien també, en part, els meus amics reusencs, d’uns hàbits ben distints als meus, tot i la nostra estreta relació i veïnatge.

La despreocupació meva, la preferència per un tipus d’ambients i persones que, des d’una certa perspectiva, poden semblar poc planxats i no gens emmidonats, m’havia proporcionat, entre altres beneficis, unes formes d’expressió amb les quals jo em sentia ben còmode i que allí resultaven detonants. Vull dir que jo parlava –si no posava el filtre de seguretat– pel broc gros. Gastava un lèxic ple d’interjeccions, de paraulotes, en el qual, per començar, el verb fotre, usat abusivament, aparentava ser-ne l’espina dorsal. Aviat em va semblar que quan, als esbarjos, jo parlava més descordadament entre els companys, cada paraula gruixuda que aviava produïa una mena de buit, una mena de silenci que la feia ressonant. Em devia semblar tan molest veure la recusació en la mirada dels companys que automàticament, sense fer cap esforç especial, vaig purificar la meva manera de parlar i vaig acabar expressant-me com qualsevol simpatitzant de la Lliga del Bon Mot. A la capella també em trobava incòmode perquè sovint era l’únic que no anava a combregar. I el fet es repetia contínuament perquè la majoria hi anava cada dia. En aquest tema, però, de moment, ningú de la direcció me’n feia cap retret.

A poc a poc, en aquests terrenys, em vaig arribar a sentir com una ovella negra, una constatació que em reportava un cert desassossec, una mica més que físic, perquè sempre resulta empipador i poc fluid portar –en una formació, en un ramat– el pas canviat. (…)

A les classes, als resos, a la capella, a les Horas Selectas, no se sentia respirar ni el més lleu indici de l’existència del català. En aquells escolapis de Sarrià ningú no es recordava del català si no era per parlar-lo en la més estricta intimitat i per bandejar-lo de qualsevol escletxa que n’hagués pogut deixar escapar la més mínima projecció. Tots aquells padres eren catalans. El director es deia Font i els altres, Bové, Poch, Carbonell, Farreres, Soldevila, Ubasart.

A les Horas Selectas hi actuava un cor, un grup coral, que dirigia el pare Ubasart. Durant gran part del curs van assajar la peça més difícil que havien d’interpretar i que reservaven per al dia del sant del director, que no queia fins al 13 de juny. Aquesta cançó era «Muntanyes del Canigó». D’aquesta cançó tan familiar i tan casolana, en van traduir la lletra al castellà i així es deia «Montañas del Canigó». Semblava que haguessin sentit l’Ors a Reus, l’any anterior, al centenari de Fortuny, quan en l’acte embafós de la commemoració va dir allò que «el habla nuestra se ha vuelto

• 1940. Amb Manuel Domènech, a una fira a Reus.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 63

64 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 65 • 1941.

Als Escolapis de Sarrià.

inepta para todos los menesteres de la cultura» i que potser ens ho va aviar tenint en compte aquella dita «fot-li que és de Reus».

Però aquella gent dels escolapis, amb Reus no hi tenien res a veure –van tancar el col·legi feia molts anys– i, en canvi, van confegir una lletra que era una monstruositat. «Montañas del Canigó,/ frescas sois y regaladas/ y más lo sois en verano/ que las aguas son lozanas». Era un text depriment, pesarós: «Me ha atacado la añoranza/ y una muy cruel desgana», anava dient la lletra. ***

• 1941. Als Escolapis de Sarrià. La Sisena Secció d’Alumnes Interns.

66 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Intentava estudiar sense repòs, però m’ofegava. De seguida vaig esperar el diumenge –amb un permís setmanal amb què no comptàvem– amb candeletes. El Quim i jo vam decidir sortir junts, tot i que n’hi va haver mitja dotzena que van preferir quedar-se a «empollar» fins a les vuit del vespre, hora de tornada. Amb el Quim ens havíem fet molt amics, entre altres coses perquè era de Mont-roig, un poble, com aquell qui diu, tocant a Reus.

La sortida era opcional quant a l’inici: es podia sortir a la una, per dinar fora, o a les tres, havent dinat. El Quim i jo portàvem gana llarga.

Vam escollir sortir a la una per dinar a fora. Ens havien explicat que al carrer Tallers menjaríem molt i barat si és que no erem massa exigents amb les estovalles i amb la coberteria. No cal dir que vam volar –a cavall del ferrocarril de Sarrià– cap al carrer Tallers. Entrant per la Rambla, molt aviat a mà dreta, hi havia un restaurant suficientment tronat –dintre ja del carrer Tallers– perquè ens garantís l’economia. Vam mirar, vam olorar entreobrint la porta. Vam deixar-lo per tirar una mica més lluny i examinar-ne un altre de característiques semblants que hi havia tres portes més endins. Finalment ens vam quedar al primer. Vam menjar un arròs, un arròs amb una gran quantitat de crancs i de galeres buides però que tenia tots els bons gustos del món. La sorpresa va ser que dintre el tovalló –bastant ratat, això sí– hi havia dues llescones de pa; era pa molt fosc però no era la coqueta de blat de moro. Després ens vam decantar per un guisat de vísceres diverses, suaus i gustoses perquè navegaven dintre d’un suquet molt ben engiponat. Menjàvem a gran velocitat i anàvem bescanviant mirades de satisfacció: no calien comentaris. Les postres van consistir en un plàntan una mica verós. I quan vam haver acabat, ens va agafar una mena de frenesí, un frenesí que compartíem. Vam pagar la nota, que vam trobar quasi barata, i sense donar-nos cap consigna, sense un mot, vam buscar la porta i vam salvar els catorze o quinze metres que ens separaven de l’altre local, del restaurant de més enllà. Estàvem decidits –i no vam necessitar ni una sola paraula per constatar l’avinença– a dinar una altra vegada, i així ho vam fer. Llavors vam menjar uns macarrons amb salsa de tomaca bastant justets i sense la llesqueta dintre del tovalló, i una mena d’estofat que ells en deien estofado de buey i podia ser que fos cert. Quan vam arribar al plàtan, altre cop verós, vam respirar fondo. Fins a un cert punt, en aquella escaramussa havíem derrotat la penúria.

Era aviat encara i vam prendre cafè ben escarxofats als sillons de la Granja Royal, comentant que al col·legi haurien de llogar el cuiner del primer restaurant del carrer Tallers en lloc del ranxer que teníem, que escollia el menjar i cuinava arriant-li pels descosits. Havíem comprat a una dona de la Rambla que tenia una paradeta un parell de cigars canaris que

feien força patxoca, i jo m’havia proveït de Finos Hebra per poder fumar als vàters del col·legi. Vam encendre els cigars entre el cafè i el curaçao.

Ni el Quim ni jo fumàvem per vici i la fulla encesa ens amoïnava més que cap altra cosa. Però volíem deixar constància –sense altres testimonis que nosaltres mateixos: ens testimoniàvem l’un a l’altre per a satisfacció mútua– de la condició mundana dintre de la qual ens crèiem capaços de moure’ns. Allí vam malparlar i pontificar a cor què vols i vam arribar a la conclusió, en un acord total, absolut, que als capellans que ens acomboiaven, els faltava molta capacitat i unes grans dosis d’imaginació.

Vam fer temps perquè pensàvem anar al Paral·lel. Volíem diversió gruixuda, diversió mascle. Tots dos coneixíem els gustos rurals i semirurals, que ens semblaven els més contundents i, per tant, els més rellevants, i seguíem un programa elemental, l’abecé dels bon vivants de la plaça de Prim, els dilluns, a Reus i de mercat comarcal de tants i tants pobles del mapa més pròxim: dinar copiós, cafè, copa i puro i, al final, pit i cuixa.

Endavant, doncs.

Començava a fer calor, però vam anar xino-xano cap al Paral·lel. Volíem veure algun espectacle de gra fort. Aquell dia anàvem per la vessant més esqueixada i explosiva. Vam arribar massa aviat perquè els espectacles no començaven a funcionar fins a les sis, i encara ens vam beure un soldat cadascun –un suau, de gasosa i cafè– a la terrassa d’un bar. A tres quarts de sis ens vam decidir per les varietés del Bataclán, que encara eren més detonants que les del Molino, l’antic Moulin Rouge, rebatejat feia dos anys pel mateix patriotisme espanyol que a Reus havia fet posar Hotel España a l’Hotel de Londres.

Allò del Bataclán era un teatret tirant a infecte amb uns bancs de fusta que no posseïen cap seduccció voluptuosa sinó ben a l’inrevés. Abans de començar l’espectacle vam haver de demanar la beguda: un Orange Crush per cap, però amb la condició que volíem palla perquè ens esgarrifava el contacte amb el vidre del vas, que ens podia inocular la sífilis. La sala es va omplir d’una gent cridanera que semblava de poble i que potser ho era: gent més aviat gran. Van començar a sortir a cantar unes xicotes que es veien, en realitat, bastant vellacones amb unes mitges de xarxa perquè se’ls aguantés la carn de les cames, que obeïa massa a la llei de la gravetat. Cantaven sense fe, com si tant els fes que els sortís o no la veu de la gola, i l’únic que els preocupava era aixecar-se les faldilles –excessives per a aquells exercicis– i que, a propòsit, eren objecte d’una estricta vigilància, segons deien. Les artistes havien de dur faldilles d’una llargària que havia de partir d’un mínim de centímetres controlat, ben concret i precís i aquesta llargària era comprovada per uns veedors del govern civil. L’art que belluga, doncs, era sobretot l’art de bellugar les faldilles per exhibir el pet de cuixa que el públic demanava a crits sense parar.

L’espectacle va resultar decebedor i només serviria per explicar-lo, no pas immediatament sinó d’aquí una temporada. Malgrat tot, l’hora límit ens va caure a sobre massa de pressa. Calia arribar abans de dos quarts de vuit per a la funció de la capella. I vam haver de córrer per arribar a temps, després d’enfilar-nos al tramvia que duia fins a la plaça de la Bonanova.

Pel camí, el Quim i jo vam acordar que el millor de la jornada havia estat el dinar en dues etapes i dues taules. *** • 1941. Detall.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 67

LA MALALTIA DEL PARE Sota les moreres de davant de casa, hi havia el meu pare, abans tan animat, tan vital, que feia, pacientment, repòs, que llegia detingudament els diaris, la revista Destino i algun llibre que anava agafant a tongades.

La mare es movia constantment, crescuda, com sempre, per la inquietud que li proporcionava la malatia del pare, extremament atenta a totes les normes del metge, al règim particularíssim que havia de dur el meu pare, als horaris estrictes de la presa de medicaments, uns medicaments estrangers que havíem d’adquirir –perquè no els trobàvem en cap altre lloc– a la farmàcia Maragall del passeig de Gràcia de Barcelona. L’anèmia del pare havia cedit sensiblement, però no pas de forma satisfactòria i tranquil· litzadora. És el que deia el metge de Barcelona, l’especialista, i el que ens deia el metge de casa, el senyor Aixalà, que venia dia per altre a veure el pare.

El pare també tenia altres visites. Els dos socis venien sovint. Eren de més edat que ell. Un estava afligit per la malaltia del pare, l’altre amoïnat per l’excés de feina que la seva absència li reportava. Jo sentia les converses des de les meves finestres tapades per les branques i no em perdia cap frase. És cert que m’oblidava dels llibres per qualsevol motiu; però les converses m’interessaven.

Va arribar un moment que ja no estudiava, que em passava les hores rumiant. M’hauria convingut molt més encarar-me amb els llibres, però cavil·lava, sempre donant tombs al mateix. Pensava que, malgrat tot, potser me’n sortiria, dels exàmens. Que potser al setembre, altre cop intern, sense el calor, podia donar una bona embranzida. Potser, sí; potser sí que amb una mica de sort podria aprovar, perquè ja havia vist que aquella gent no tenien ganes de matar tot el que era gras. I quan arribava aquí, ja em veia el camí obert de bat a bat. El pare, darrerament, semblava lleugerament millorat i, en endavant, –jo ho volia creure– encara que ell seguís delicat, a casa tot continuaria amb una relativa normalitat. Em quedaria a Barcelona, a la universitat, a la facultat de lletres i, especialment, treballaria tot el que podria i una mica més amb els del Gabinete Radiotécnico, amb els del doblatge de pel·lícules. I aquí sí que engegava la voladúria de coloms; la més majestuosa i fantasiosa que em podia imaginar. ***

• 1918. El pare, caricatura de Bon. • 1918. Amb la mare.

•• 1940. Passejant pel carrer de Llovera un dia festiu amb la seva germana Montserrat.

68 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Pels volts del vint de setembre, dintre de la cistella que m’enviaven de casa amb la roba neta i els embotits de reforç, em van remetre una carta que s’havia rebut a nom meu a la botiga del pare. Era una carta del Gabinete Radiotécnico. La vaig obrir d’una revolada. Aquella gent em convocaven, em donaven feina en el doblatge d’una pel·lícula, encara que ho consideraven com una prova. «Muy señor mío: De acuerdo con su petición le comunicamos que debe presentarse en nuestros estudios el día 13 de Octubre próximo para tomar parte en el doblaje de un film que ha de realizarse por todo el mes de Octubre, advirtiéndole que de no presentarse en este día a las 10 de la mañana y no estar dispuesto los días sucesivos de Octubre que seguirán a la fecha indicada, entenderemos que renuncia al encargo».

Vaig trigar una mitja hora a posar les idees en ordre. Em moria de ganes d’explicar-ho a algú, però el rostre preocupat del meu únic company em va dissuadir de fer-li qualsevol mena de confidència. Al llit, sense aconseguir agafar el son, imaginava els rostres del Robert Taylor i el del Franchot Tone parlant amb la meva veu. També em deia que em podien tocar papers de dolent o papers del pretendent rebutjat o el de l’adroguer que serveix qualsevol cosa a la protagonista o del revisor que pica el bitllet de la parella. Però tot m’era festa, tot m’atreia. Si de moment no era el Robert Taylor perquè la veu ja era a càrrec d’una altra persona, segur que em necessitarien per doblar algun astre que començava i que jo encara no coneixia, i que havia de tenir, possiblement, un esdevenidor brillant.

Els exàmens s’acostaven. S’acabava el setembre. A partir del 29 es farien els exàmens escrits. El meu company i jo només ens havíem d’examinar de les proves orals. Hi havia festa del Caudillo entremig. Aquell dia, com el curs anterior, van arribar els interns. Tornaven molts amics, però jo no estava d’humor. El dia següent vam saber que la primera prova oral, la de lletres, seria el dia set.

El col·legi tornava a estar ple, atapeït, sorollós. El rumor dels passos ho envaïa tot. Les fileres de nois amb bata nova de trinca que anaven d’un lloc a l’altre acompanyats del padre o de l’ayo corresponents, semblava que fossin constants, sense treva, en enorme contrast amb aquelles escales i aquells passadissos buits que durant el mes de setembre se m’havien fet absessius i ofegosos malgrat l’espai que oferien. Ja no sabia si preferia l’edifici desert o aquell edifici ple que semblava en ebullició frenètica i que em resultava encara més irritant del que ho era amb el ressò dels passos aïllats i solitaris.

El dia sis, a mig matí, em vam cridar urgentment de secretaria i el pare procurador em va rebre amb una cara molt circumspecta. Acabaven de telefonar de Reus, de part de la meva família, perquè anés immediatament cap a casa. El meu pare havia tingut una hemorràgia; havia perdut molta sang. El procurador em va dir, al final, que el pare es moria.

Vaig marxar de seguida. L’examen era l’endemà i ja no m’hi vaig presentar. I vaig passar un any llarg, potser un any i mig, sense tornar a veure, ni remotament, Barcelona. I, encara, quan hi vaig tornar, només va ser en una visita llampec, com totes les que després hi hauria de fer. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 69

C

70 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1951. A Ràdio Reus.

Ciutats de mar, a l’hivern

• 1951. A Ràdio Reus.

• 1946. A Salou.

72 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

CIUTATS DE MAR, A L’HIVERN Hi deu haver moltíssimes versions de Salou; potser infinites. Però els clixés compartits no són tan nombrosos. Un pot ser el de la primera ciutat d’estiu i mar, dels xalets esplèndids, en la letargia hivernal. Però també hi ha el Salou bèl·lic dels nius de metralladores tan difícils d’esborrar, prudents d’algues fermentades, de rosaris de musclos avortats, d’humitat presonera. Segurament el Salou d’avui a l’hivern, tot i la seva vitalitat crònica, també ens pot donar raó, segons en quins indrets, de la nostra arqueologia sentimental. Del record de la Marga exòtica i seductora, de la sílfide del Natació Barceloneta, amb el mallot blanc, tan esvelta de tronc com un os de sépia brunyit quan es llançava de la vella palanca; de les cambreres en oci dominical, excessivament, clandestinament, perfumades al boudoir de la mestressa, seguint la música deformada de Cole Porter, al pati de cal Germà, del trompeta irreductible i poc solfejat de l’orquestra vila-secana; del gerani arrapadís, dominant la paret, salvat, per miracle, de l’hivern sense escrúpols; de les sotanes tan distintes que s’hi van moure correlativament; de les darreres barques ajagudes a la sorra daurada d’ambició turística; de la filera, encara perceptible en els freds, de casetes de bany que a l’estiu creixien com bolets folls i ordenats a la vora de l’aigua i que van ser executades d’una sola ràfega. Un Salou de carrilet, de passejos pel moll, de pesca irrisòria, de revetlles minoritàries entre aromes de gardènia i de nard, vestits d’organdí remorós i tisanes carregades de ginebra barata.

Amb els aiguamolls poc visibles però insistents i persistents sota els joncs tan espessos; estanys adormits entre el conreu i la mar oberta; amb núvols d’angules ignorades, serpentejant pel breu corrent que buidava l’albufera, al peu del Llatzaret. La ciutat, però, s’acabava, llavors, aviat. Les lectures que venien després donaven continguts distints: de contrabandistes casolans, de llangardaixos primerencs, de vinyes rostides pels aires poc propicis entestades a donar un vi lleuger, amb un toc d’acidesa, agradable de beure llargament amb el porró refrescat al pou i, després, més enllà, per la barra de gel aconseguida al Serrallo.

Allí –abans– el desert de l’hivern, era el desert de tot l’any, amb la costa esporuguida encara per les històries sobre els darrers pirates. Allí quedava el mar, amb la mateixa majestat de sempre; un mar de contrabandistes en cos de camisa, de pescadors obligats, impenitents, però un mar sense fantasmes, amb unes boires a mercè del vent –del serè, del mestral– com els enagos d’una noia de quinze anys, amb les trenes rosses i les cames molt llargues. ***

•• 1946. A Salou.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 73

LA RÀDIO Però la ràdio va venir aviat a animar-me el panorama. Ràdio Reus EAJ II. Aquella gent necessitava un equip –modestíssim– de redactors esportius. El meu amic Manuel Domènech –fill del doctor Joan Domènech Mas–, ànima i motor del Reus Deportiu –era decidit i agosarat tot i que només tenia setze anys. No sé com li van proposar que ell es fes càrrec de l’emissió esportiva. Va acceptar i va oferir-me, de seguida, que ho féssim a duo. I així vam engegar la primera emissió regular esportiva que es feia a Reus –a Ràdio Reus– després de la guerra. Vam titular-la «15 minutos de deporte». Un i altre érem molt aficionats als esports; jugàvem a tot i no practicàvem sistemàticament res. Jo formava part de l’equip juvenil de futbol del Reus Deportiu. M’embogia jugar –i no tenia condicions de futbolista–, però no m’entrenava mai perquè era incapaç d’aixecar-me a les sis del matí i anar-me’n a l’estadi –tocant a casa– a fer exercici.

Amb tot, «15 minutos de deporte» sonava. Jo no diré que funcionés perquè no teníem formació suficient per a fer la crítica de futbol amb coneixement de causa. Però cada dilluns a les nou de la nit donàvem els resultats i la crònica del partit que jugava el primer equip del Reus Deportiu. La gent ho escoltava i santes pasqües. Tot en castellà; això sí: el català no respirava per enlloc. La censura era implacable i l’autocensura funcionava com una màquina automàtica perfecta. Tocàvem una música per sintonia que es va fer mig popular entre els futbolers locals: consistia en un pericon argentí, una mena de vals enganxós, de pares desconeguts, escollit una mica a l’atzar. Llegíem les cròniques sense modular, com si pregonéssim. Era l’estúpida moda de l’època, mal aplicada, per postres, a causa de la inexperiència que gastàvem. Tan inexpert era el Manel amb els seus setze anys com jo amb els divuit. El cert és que alguns aficionats ens havien plantat cara o escridassat al camp de futbol en dies de partit, però el prestigi, dintre del Reus Deportiu, del pare del Manel, del doctor Joan Domènech Mas, ens protegia. (…)

Encara que nosaltres no érem grans analistes –pobres criatures, pobres de nosaltres– hi havia actituds que anaven quedant clares i les podíem percebre fins i tot en aquell moment de 1942, quan el triomf de l’Alemanya nazi semblava inqüestionable. Hi havia molta gent d’acord amb el franquisme i molts altres s’hi adaptaven sense gaires patiments. Entre els grans burgesos –grans a la mida local– no hi havia el menor dubte i dels mitjans i, fins i tot, dels petits, en podríem parlar d’una manera molt semblant: ningú no volia sentir de nou que els perillés la pell i la bossa i qui diu la bossa diu el patrimoni. Però de tota aquella gent només n’hi havia una petita part disposada a arremangar-se descaradament pel règim.

El règim ja els anava més que bé. Però la feina gruixuda o més compromesa la deixaven per als activistes uniformats que per això anaven de blau marí com els serrallers. Com em deia un mig company d’un poble rural pròxim, fill de terratinents considerables: «Nosaltres a casa som moderats, però franquistes fins a morir, encara que de falangistes no en tenim res». Estaven, doncs, agraïts al Franco perquè els havia salvat la vida i la hisenda –diguem-ho com en els drames espanyols– però no es volien barrejar amb el que ells consideraven la terregada del règim.

• 1940. Equip juvenil del Reus Deportiu.

• 1942. A l’estadi del Reus Deportiu.

• 1950. Amb l’equip de solters de la Societat El Círcol.

74 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

***

EL FILL DE L’AMO DIFUNT Després de la desgràcia, sense el pare, no hi va haver cap vacil·lació respecte al meu destí i vaig entrar de pet a treballar al negoci de venda de teixits –detall i major– que el pare tenia amb dos socis més al carrer de Llovera de Reus, en una part dels immensos baixos de cal Bofarull. La botiga es deia «Las Américas» per estalviar-se, amb el nom ampul·lós, altres ornamentacions supèrflues i poc permissibles. El negoci era propietat d’una regular col·lectiva que es denominava Creus, Reig i Amorós. Els socis tenien, respectivament i per l’ordre de la denominació, 20 i 10 anys més que el pare. Entre els tres hi havia una relació quasi familiar, especialment entre el senyor Creus i el pare. (…)

Sigui com sigui, allí em vaig trobar, sens dubte, una mica perdut, amb els dos socis del pare, un comptable que manava molt i ho ambicionava tot i dotze dependents, o sigui dotze venedors que, de fet, ja coneixia prou bé. Però una cosa és la coneixença i una altra ben diferent és compartir nou hores de feina cada dia. El més positiu que vaig trobar, en aquell nou ambient, va ser l’amistat que vaig anar establint amb el que n’hauré de dir companys de treball tot i que jo, de moment, tenia molt poca feina, per no dir gens. Dels dotze venedors, els deu més grans –aquests tenien de vint-i-dos a trenta-tres anys– havien anat, sense excepcions, a la guerra, a l’exèrcit republicà, i, llavors, encara parlaven molt sovint de les seves desventures i, també, aventures, de l’època calamitosa. De fet, hi havia dues novetats a la nòmina: el Ramon, que només tenia 15 anys, i jo. El Ramon era nebot del senyor Creus, germà del seu avi patern, i acabava d’arribar del seu poble: Solivella. Per cert, hi havia una curiosa particularitat en l’origen del personal de les botigues i magatzems comercials: la majoria eren de pobles rurals. A Les Amèriques, d’aquella vintena escassa de persones, n’hi havia de Vilallonga, de Pradell, de Blancafort, de Maella, de Pratdip, de Gandesa, de Montblanc, d’Ulldemolins, de Falset, de les Borges i, per duplicat, de Solivella. A Reus això passava –ho dèiem ara– a totes les botigues de roba i a tots els comerços i magatzems una mica grans: propietaris i treballadors eren de pobles que pertanyien a la zona econòmica de Reus. L’hereu es quedava al poble amb el grapadet de finques, amb els quatre o sis trossos de conreu, i els cabalers o fadristerns baixaven –al peu de la lletra– a buscar feina, a aprendre un ofici. Però entrar en un taller o en un obrador a aprendre un ofici autèntic volava una mica alt. Això quedava per als nois de Reus que tenien la feina buscada, a la millor d’anys, pels seus pares. I llavors només quedava el comerç, arrossegar-se per una botiga o un magatzem quatre o cinc o sis anys fent el que calgués, amb l’única compensació que l’amo els donés l’allotjament i el menjar –l’allotjament consistia a dormir sobre els taulells o damunt dels sacs buits en un racó de magatzem i això va durar fins al mateix juliol del 1936– per arribar a ser venedor dels gèneres que allí s’expenien. Jo no sé si fer d’aprenent de botiguer, per arribar a vendre roba, per arribar a la categoria de saltataulells, –en castellà, sense discusió: la categoria d’«hortera»– proporciona exactament un ofici, si s’arriba a adquirir alguna habilitat especial, –tot i que a les grans botigues de Barcelona els dependents que havien fet l’aprenentatge a Reus eren admesos quasi a ulls clucs–, però el que resulta del tot cert és el que deia abans: que tots els botiguers de roba de Reus, amos i treballadors, eren de pobles rurals,

• 1947. Amb uns amics.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 75

de les comarques que feien cap a Reus a proveir-se, cosa que no succeïa en altres ocupacions artesanals o industrials. I els botiguers de Reus han mantingut –diria jo– fins no fa gaires anys, una mentalitat amb certa aroma –i, potser, regust– de ruralia. ***

• 1942. Al frontó del Reus Deportiu del carrer Gaudí.

Al col·legi de «donya» Maria Cortina, segurament per suggeriment seu, per Nadal ens demanaven, cada any, a mi i al Josep Maria Arnavat, un poema nadalenc per a fer dir a les criatures a les taules familiars a l’hora de les postres. Les mestres –i sincerament no sé per què; potser perquè eren de to més amable o més còmodes de dir i de fer dir– preferien els meus versos als de l’Arnavat. (A mi, la veritat, em semblava que s’equivocaven perquè les nadales de l’Arnavat tenien més consistència que les meves, fetes una mica alegrement). La senyoreta Miquel m’ho deia cada any i m’ho explicava amb visible irritació contra les mestres que eren joves companyes seves. A ella li semblava que era injust i que els poemes tenien –deia– una qualitat semblant. I en honor a la sinceritat, m’ho explicava.

L’Arnavat, sempre susceptible, m’ho va aclarir amb un tipus de sortida que de tant en tant gastava i no pas en broma: «A la gent li agraden més els teus versos, perquè tu ets amo i jo soc treballador». I ja està dit. Efectivament, tots dos érem botiguers de roba, ell a «La Maravilla» i jo a «Las Amèricas»; ell era dependent i jo –com ja he dit– fill d’amo difunt. No sé si ve a tomb dir-ho, però el Josep Maria Arnavat es prenia les coses de la literatura amb una gran reverència. Ho tractava com una qüestió religiosa de la qual ell hagués estat un fidel devotíssim. Jo m’ho prenia, llavors, bastant a la galana. El Josep Maria Arnavat, molt més enllà dels exabruptes, era una excel·lent persona i un amic generós. Potser ja ho he dit aquí mateix, però no em reca de repetir-ho les vegades que siguin. ***

76 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1942. Després d’un partit de futbol.

• 1949. D’excursió a Santes Creus.

• 1949. A Prades.

• 1949. Excursió de l’Espluga de Francolí a Prades, amb nit a Farena.

• 1953. Equip de casats de la Societat El Círcol.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 77

LA TERTÚLIA CASAJUANA Totes aquelles persones es tractaven l’una a l’altra, en el diàleg, amb un gran respecte, aplicant amb rigor els formulismes vigents. Suposo que admiraven els postulats i les formes noucentistes, que potser s’hi sentien identificats sense utilitzar la paraula. Vull dir que procuraven actuar i manifestar-se d’acord amb el pensament i els comportaments dels intel·lectuals catalans més destacats dels anys vint i els anys trenta als quals potser tenien com a model, almenys en les seves característiques més visibles. Tot i que es trobaven en unes edats semblants –o no gaire desnivellades– es tractaven tots de vostè, excepte el doctor Barrufet, que feia anar el vós. La majoria duia llacet –«pajarita», he d’aclarir– en lloc de corbata llarga. La seva forma de parlar es mantenia en la més extrema correcció: mai no els vaig sentir ni una sola paraula malsonant, ni van explicar un sol acudit verd, ni van fer mai cap comentari escatològic. La seva fidelitat a unes normes de polidesa, que no es podien abandonar per cap concepte, duia, la meitat d’aquelles persones, a tractar-me de vostè –a mi i a qualsevol criatura aproximada– i em deien –Déu meu– senyor Amorós, tot i que tenia dinou anys quan vaig començar a parlar-hi. Ho feien, especialment, el doctor Sabater –que tenia un gran afecte per la meva família i ho va demostrar– i, de moment, el doctor Vilaseca que, malgrat els meus precs reiterats, no va arribar mai a tutejar-me.

Vaig adonar-me aviat que consideraven la masculinitat com un valor suprem, que els costava de donar bel·ligerància a la dona fora del seu rol tradicionalment femení. D’una forma o altra –excepte el doctor Vilaseca que anava per lliure– tots havien estat lligats a l’esquerra burgesa no revolucionària, de fons conservador, representada per Acció Catalana i Esquerra Republicana. (Hi havia una sola excepció que més tard se’m va permetre descobrir). Em va semblar que entenien el seu esquerranisme –i segurament era així– com a defensor del catalanisme, del nacionalisme català i amb unes plausibles ambicions de progrés –un progrés més científic i tècnic que social– d’higiene pública moral i física, un progrés amb un impuls del tot contrari a la rèmora letal de l’Espanya profunda i espessa, contrari al militarisme espanyol matusser, obtús i massivament reaccionari, al funcionariat inoperant i corromput, i a la clerecia ensuperbida i rutinària, encara molt intoxicada per l’herència absolutista del segle passat. A tots aquests elements fonamentalment negatius per a la vida cívica, hi oposaven la idea d’una Catalunya ben organitzada, polida, asèptica i endreçada; una Catalunya intel·ligent i desperta en tots els seus nivells i capítols. És a dir: una Catalunya que fos com una Suïssa mediterrània, com deien algunes vegades. ***

• 1947. II Jocs Florals de la Bassa del Just. (CP) •• 1945. Primera lectura de poesia catalana a l'aire lliure, dels «maquis de la poesia».

78 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

JOAQUIM SANTASUSAGNA I LA POESIA A L’AIRE LLIURE Em va rebre afectuosament; em parlà de vostè d’entrada com feien

invariablement totes les persones del seu estil, i em féu passar a la seva ordenadíssima biblioteca que donava al carrer Sardà en aquella casa cantonera. De seguida em va parlar de l’assumpte pel qual m’havia enviat a buscar. Es tractava de donar a conèixer dos joves poetes que escivien en català i com que el català continuava del tot prohibit, aquesta presentació, m’explicava Santasusagna, es faria sense permís, clandestinament, a l’aire lliure, no sabien encara en quin punt relativament pròxim a Reus. Els poetes eren Ramon Amigó Anglès, dos anys més jove que jo, i Josep Maria Arnavat Vilaró que era cinc o sis anys més gran. Amb Ramon Amigó ja ens coneixíem, segurament de l’Institut, i amb l’Arnavat érem col·legues: botiguers de roba.

Santasusagna em va dir que Josep i Teresa Miquel li havien parlat de la meva traça –em va dir ell– de recitador i m’invitaven a ser el lector dels versos en aquell debut dels dos poetes. Em va advertir que ell faria un petit comentari introductori. Jo, de moment, no vaig dir res, encara que estava més que satisfet de la comanda. Va quedar sobreentès que acceptava i em va fer llegir un poema de Ramon Amigó. Vaig quedar sorprès del poema. Sabia que l’Arnavat i l’Amigó escrivien i coneixia alguna cosa de l’Arnavat, però de l’Amigó no havia llegit res. De seguida vam quedar entesos. Vam quedar també que tornaria a visitar-lo per fer una lectura reposada dels poemes que s’havien de presentar. (…)

Algú va dir, d’acord amb l’actualitat més rabiosa, que aquella colla d’amants de les lletres catalanes que anàvem clandestinament a conrear la literatura pels boscos, erem uns autèntics maquis de la poesia. Un dia pròxim, en parlàvem abans de dinar, a la plaça de Prim, l’Arnavat i jo en presència del doctor Lluís Grau Barberà. L’un i l’altre –vull dir l’Arnavat i jo– estàvem satisfets d’aquells actes clandestins i de la nostra participació i ho tractàvem com si el fet tingués una decidida transcendència. El doctor, per sorpresa nostra, s’ho va prendre rient. No us feu il·lusions, ens va advertir. Voleu dir que, més aviat, no sou, tots plegats, unes bledes solejades?, va acabar ironitzant francament divertit. I ens va deixar una mica –o un tros– perplexos. En trobar-nos, el dia següent, amb l’Arnavat, –ens vèiem amb molta freqüència– remenàvem el tema. L’Arnavat, amb aquella solemnitat que, de vegades, el caracteritzava, amb veu greu, reblava la qüestió: el Lluís Grau, en el fons, és un revolucionari.

Els dos termes, maquis poètic i bledes solejades, van fer fortuna en el petit àmbit en el qual podíem comentar-ho. El mateix doctor Grau ho va repetir bromejant, encara que no ho va dir mai en plena tertúlia perquè hi evitava la polèmica. «Bledes solejades» o «maquis poètic», el fet era que Joaquim Santasusagna havia tornat a posar en marxa, ni que el fet tingués, de moment, més valor simbòlic que altra cosa, la tasca literària dels reusencs, en català i amb testimonis, interrompuda per la repressió. I així ho feia constar en els parlaments que precedien els recitals i que formaven part de la substància de l’acte i que després va publicar al llibre A eixam.

Com és presumible, no hi havia cap intenció d’abandonar aquella activitat. Hi havia la consciència que aquells eren els primers elements d’una autèntica represa. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 79

EL I FESTIVAL DE PRIMAVERA Però aviat em va arribar una proposta plena d’amenitats que havia d’apassionar-me. A la primeria de desembre vaig trobar un dia el Jaume Aguadé, antic company d’estudis i de recitacions i em va dir que, amb la seva germana Paqui, tenien un projecte esplèndid, un projecte que a la meva germana Eulàlia i a mi ens havia agradat molt. Ens va convocar per a un dia determinat a casa dels seus pares, a l’edifici que en deien del Pantà de Riudecanyes, –del qual, dels regants del pantà, el seu pare era l’administrador– a la plaça de la Farinera. Llavors el Jaume i jo teníem vint-i-dos anys i l’Eulàlia i la Paqui ni arribaven als vint.

Vam anar a casa dels Aguadé, una família cordialíssima: el pare, la mare i la tieta. Volien organitzar, a benefici de l’hospital, un festival de varietés procurant imitar l’estil dels artistes vienesos que, feia uns quants anys, tenien tant d’èxit al Paral·lel de Barcelona. Nosaltres quatre havíem d’idear, organitzar i dirigir el festival. L’Eulàlia i jo vam acceptar encantats. No podíem demanar més. El pare dels nostres companys, el senyor Aguadé –havia estat el primer alcalde del règim llavors vigent i home destacat al Centre de Lectura, abans del 1936, en l’època de don Pau Font de Rubinat– estava disposat i decidit a donar-nos tot el suport possible a base d’obrir-nos portes. El festival el faríem, sense cap mena de vacil·lació ni dubte, al Teatre Fortuny. Tots quatre havíem fet funció d’una manera o altra, tots havíem recitat en públic i cantat en algun cor, havíem estudiat alguna mica –o algun bocí, segons els casos– de música. Però aquella era una aventura considerable tenint en compte les nostres limitacions. Malgrat tot, estàvem engrescats. ***

• 1946. I Festival de Primavera. Amb Paquita Aguadé i Enric Castro.

• 1948. II Festival de Primavera, al Teatre Fortuny, en «Ma Tonkinoise».

80 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Superada l’aventura escènica, exultava pensant –hauré de dir exultava tot i que trobo que és una paraula que no surt a les converses– que, en aquelles setmanes, havia aconseguit portar a Joaquim Santasusagna potser una dotzena –entre vells i nous– de poemes que ell havia aprovat fins al punt de concedir-me públicament –davant d’aquell petit cercle de persones que en la clandestinitat representaven, simbòlicament, tots els que no hi eren per un motiu o altre i que hi haurien pogut ser– la categoria de poeta reusenc, una mena de títol que, en tot cas, el seu prestigi avalava.

Em resulta una mica incòmode repassar-ho ara, tot i que penso que, en el nostre món, llavors molt més reduït per les circumstàncies adverses, la cosa era així. En aquells moments, constatar-ho m’omplia d’una profunda satisfacció mai no experimentada, tot i la meva tendència a distreure’m i a no prendre’m gaires coses a la valenta.

Santasusagna em corregia l’ortografia, els errors sintàctics –després venien les recaigudes– el vocabulari. Mai no em deia res, però, del to que utilitzava, ni dels temes. Em parlava dels seus poetes preferits, però m’avisava que ell no es considerava un entès en poesia. M’ho repetia molt seriosament i jo me’l creia i pensava en la meva responsabilitat, si volia seguir, d’anar buscant aquelles direccions que a mi em semblessin més adequades. Em va recomanar llegir –no pas per imitar-lo, em digué– Josep Carner i jo ho vaig fer extensament. Vaig llegir tot el que vaig trobar.

• 1948. Al Salón Cine Monterrosa. Festival a benefici del nou equip d’armats, organitzat per la Reial Congregació de la Puríssima Sang.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 81

I Carner em va impressionar moltíssim –com li havia succeït a tot lector des del moment que va publicar el llibre– amb Els fruits saborosos. No em va convèncer tan fulminantment en la resta de llibres tot i que després he vist que no el vaig saber llegir. Vaig començar amb Carles Riba, però Riba se m’escapava pertot arreu.

Em vaig quedar amb el manubri màgic de Sagarra mentre esperava que, per miracle, un dia fos capaç d’escriure un poema que tingués l’accent i la cadència de «La vaca cega».

Tot i que intuïa que només em quedaria a les portes de la magnitud literària, aquest intent d’aproximar-me a la poesia em proporcionava un nou estímul i jo celebrava infinitament el meu nou neguit. Seguia en contacte amb Santasusagna que, malgrat les meves consultes repetides, sempre es mostrava disposat a aconsellar-me o a revisar els meus versos i comentar-los.

• 1948. II Festival de Primavera, en el número París 1900, «Ma Tonkinoise».

82 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

***

Molt aviat, després del que n’havíem dit I Festival de Primavera, vaig començar a festejar amb la Luisa –llavors les amigues i jo li dèiem María Luisa– del tot enamorat, del tot convençuts –l’un i l’altre– que el que iniciàvem anava per llarg i per definitiu. La Luisa, llavors, era una nena de quinze anys esvelta i exquisida en el tracte i en els sentiments. En definitiva: en versió adolescent, la mateixa persona que continua essent ara.

El fet és que el meu renovellament sentimental em proporcionà tema i –si m’ho puc permetre– inspiració constant per als meus poemes. Crec que són poemes amb escàs interès literari, però que jo segueixo estimant com el primer dia, tot i que mai no els he publicat, almenys reunits. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 83

EN LES TRES GRÀCIES Els darrers dies de l’hivern d’aquell 1948, vaig tenir un prec, a través de Carles Giró, antic company de l’Institut tot i que ell feia –li corresponia– quatre cursos més que jo. Per telèfon –ell era assesor jurídic a l’ajuntament i sortia poc perquè el seu defecte físic el frenava molt– em va demanar un poema per al programa de setmana santa. Vaig quedar sorprès. Li vaig contestar, de seguida, que només escrivia poemes en català.

Va estar automàticament conforme que el poema fos en català. Em va dir que ja ho suposava. Vaig pensar que ja ho tenien previst, perquè, fins aquella data, als programes de setmana santa, editats per la Reial Congregació de la Puríssima Sang, no havia sortit ni una lletra en català. Em va donar una data límit per a lliurar el poema i vam quedar entesos. Bé; llavors vaig contreure una immediata preocupació. Per una banda l’encàrrec em satisfeia molt. Per una altra, jo, des del retorn dels escolapis, havia deixat la pràctica religiosa, havia deixat d’anar a missa els diumenges. Fer algun poema religiós, per a mi significava, doncs, una hipocresia, una falsedat, una estafa de dos talls. Vaig decidir –ja havia dit que sí, però me’n podia desdir– consultar-ho a Joaquim Santasusagna. Aquell mateix vespre vaig anar a casa seva. No m’esperava, però sempre em rebia bé. Li vaig explicar el meu cas de consciència i les meves ganes de publicar el poema al programa de setmana santa. I ell, tot somrient, em va remetre a Josep Carner i al seu pròleg de La inútil ofrena –ja l’he remenat– on, en tercera persona, diu allò que «el poeta, més que no pas enamorat de les dones, sembla enamoriscat de les paraules». I em va dir que podia traslladar la postura de Carner al meu cas –encara que potser fa de mal comparar, afegí– i que podia practicar una mena d’exercici literari en forma de poema religiós, identificant-me, líricament amb, per exemple, la devoció popular. El vaig entendre. I aquella nit mateixa vaig començar a redactar el poema que titularia «En les tres gràcies», situant-lo en l’acte més genuí del divendres sant reusenc, que se celebra a la plaça de la Sang, a les tres de la tarda.

El vaig fer tot pensant el que podria sentir, pensar i dir un dels devots assistents. El poema hauria pogut ser pitjor. M’hi vaig esmerar. El vaig escriure tan bé com vaig saber. Seguia prenent-me algunes llicències, com per exemple fent algun diftong on no existia –sovint, amb la paraula gràcia que utilitzava com si només tingués dues síl·labes–, unes llicències que m’eren tolerades per Santasusagna per l’ús constant que en feia Sagarra en els seus poemes i en el seu teatre en vers.

El poema va sorprendre molts lectors del programa de setmana santa. (Hi havia un altre poema en català d’Antoni Correig). I en aquell Reus de poc més de trenta mil habitants, bastants persones me’n felicitaren. Jo no cabia a la pell, tot i que, en aquells temps, segons la meva mare, només tenia la pell i l’os. A poc a poc, vaig anar arreplegant algun esquitx de fama. Dos coneguts del pare (lligaires l’un i l’altre fins que va esclatar la guerra) comentaven, segons em van explicar, en una papereria del carrer de Monterols: «Per cert. M’han dit que el noi de l’Amorós escriu versos».

(El pare feia sis, set anys que havia mort.) «Oh, i m’han dit que els escriu en català». Sorpresa i resposta: «Cony! En català els escriu? Ja m’ho semblava que aquest noi és una mica «batleri»: un xitxarel·lo». (Ja se sap: quan agafes mala fama, no hi ha manera d’espolsar-te-la.)

• 1948. II Festival de Primavera, en el número «México».

84 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

***

• 1945. Amb uns amics a Calafell.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 85

EL SERVEI MILITAR A TARRAGONA

• 1949. Servei Militar a Tarragona. Tercera mobilització.

86 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Tenia 26 anys acabats de fer i aguantar la mili quan ja has complert el quart de segle, de soldat ras, de soldat de segona, és encara més empipador i desesperant que quan tens vint anys quasi pelats. Amb l’ànim per terra, amb mitja dotzena de companys supervivents que encara ens havíem acollit a un ajornament de dotze mesos sobre la pròrroga de quatre anys, vam fer cap, amb una maleta de fusta reglamentària, a les noves casernes ja del tot enllestides, amb el conjunt acabat d’estrenar, molt a prop del camp de futbol del Gimnàstic. El panorama era tètric –o ens semblava tètric– perquè ens havien anunciat dos mesos de campament als boscos ressecs, plens d’argelagues, de Mas Enric, a vuit quilòmetres de Tarragona, per a fer-hi la instrucció intensiva que fins ara, segons ells, havíem anat esquivant. Vam arribar al quarter a les vuit del matí. Jo estava convalescent d’una grip primaveral aclaparadora, que m’havia tingut deu dies estenellat al llit i encara arrossegava unes dècimes. El metge Aixalà, sempre optimista, sempre disposat a evitar al malalt qualsevol propina negativa, en aquest cas, m’havia assegurat que no em podia retenir a casa a base de certificats perquè la disciplina en aquest regiment era duríssima. El doctor Aixalà llavors estava excepcionalment espantat perquè hi tenia el fill gran –precisament allí– fent d’alferes de milícies universitàries. Si no hagués tingut aquesta alarma especial, segur que el metge Aixalà m’hauria fet quedar a casa vuit dies més desafiant els facultatius militars. Però, deixemho córrer. Sigui com sigui, jo vaig fer cap als quarters arrossegant la grip i la maleta amb l’ànim rebregat com un fregall de ranxer. Allò estava ple de soldats renegaires –m’era indiferent– i hostils –era més molest– que es movien pertot arreu excepte pel pati central, que era enorme, i allí sempre et podien clissar i manar-te qualsevol cosa. El conjunt resultava d’àmbits esplèndids i, si no fos per l’ambient que s’hi respirava, podríem dir que era un conjunt d’edificis que no resultava depriment.

Ens van donar la roba. Ens van menar a les dutxes. La roba, per a mi, era enorme, desajustada, impròpia. Els crits et sobresaltaven pertot arreu.

Hi havia una cantina amb gasoses i cerveses i vi blanc, sense ni tan sols cafè. A les sales on ens allotjàvem, a les companyies, els vàters i les dutxes, de nova factura –perquè era tot de nova planta– continuaven segellats, com l’any 1945 en el primer pavelló que estrenàrem, però funcionaven els lavabos. Dutxes i vàters només eren allí perquè els passessin revista quan venia un general, per a presumir de la seva existència. Però com que la gent havia de descarregar en un lloc o altre, la solució obligada era un pavelló menor, independent, amb bateries d’excusats a la japonesa, netejables a cops de manguera, a disposició de tota la tropa. (…) A la companyia –el nom de la sala– que em va correspondre –com en totes–, hi havia estatjats dos-cents soldats: dues companyies –ara en sentit d’unitat– de cent homes cadascuna. Entre aquests dos-cents homes van fer cap una quarentena dels andalusos que havien arribat en tren.

Tots feien uns ulls –no amaneixo gens la memòria– d’animal acorralat, especialment els dos dies primers. Parlaven moll entre ells i no deien res a ningú dels altres i ningú no els deia res. En sec, a crits, els van reclamar a tots ells de l’oficineta de la companyia. Els van fer posar en fila –em sem-

bla que eren una trentena i escaig; no devien arribar a quaranta– i els van prendre la filiació. M’hi vaig acostar. Vaig quedar-me prop de la porta de l’oficina. I els sentia. Tots els noms eren semblants: Fernández, Morales, Martínez i em va semblar que molts es deien Antonio i Francisco. El que em va sorprendre extremadament va ser que quan els preguntaven el nom del pare, la meitat del grup –i, avui, continuo estant segur que era la meitat aproximada del grup– deia el nom del pare i, després, afegia un colofó: «fusilado por los nacionales», com si tingués l’obligació de donar aquella explicació en el moment de detallar la seva identitat, cosa que –l’explicació– possiblement se li havia fet obligatòria en un moment o altre. (…)

Jo he estat distret des de la més tendra infància i puc donar testimoni que patir aquest mal ni és cap ganga ni és gens divertit. A l’Institut, a classe de matemàtiques, sofria freqüents atacs de distracció. De vegades, fins i tot m’oblidava que era a classe de matemàtiques i m’instal·lava als llimbs.

Alguns cops les preguntes del professor m’havien agafat en aquest estat de fora de joc i m’havia costat car, acadèmicament car. Però a l’exèrcit tot això resultava molt perillós. Els militars no ho conceben, no estan per brocs, no estan per bromes. A la primera mobilització, l’estiu del 1944, ja me’n va passar una com un cove, una de molt gruixuda. Me’n vaig salvar per miracle, per miraculosa fortuna. Era als primers dies que m’havia incorporat al destacament de la Savinosa, tocant a mar. Una part del regiment va fer una marxa –el que són les coses–, fins a Reus. Vam acampar a la Boca de la Mina. Jo anava exactament l’últim de tota la formació, a l’anada i a la tornada. Duia una enorme pistola del nou llarg, amb una gran funda i una banda de cuir que em creuava el pit i que era l’armament que em corresponia com a servidor de les decrèpites però feixugues metralladores Hopins que transportàvem a l’esquena dels muls. En arribar, de tornada, a Tarragona, les companyies que s’hostatjaven al quarter de Sant Agustí es van ficar a la caserna, però les quatre companyies de la Savinosa vam quedar a fora i ens van donar deu minuts de llibertat. Vam entrar, morts de fam, en un bar molt tavernós que llavors hi havia davant del Govern Militar i amb quatre queixalades vam engolir un entrepà de sardines en escabetx. A la darrera engolida, se sentí el xiulet, la crida, i vam sortir esperitats. De seguida vam formar i vam engegar carretera avall, cap a l’Arrabassada. Quan feia dos minuts, només dos minuts, que caminàvem, em vaig adonar que no duia el pistolot, l’enorme pistola del nou llarg. Era gravíssim. La qüestió era gravíssima. Perdre una arma era molt castigat; et podien encolomar dos anys de recàrrec: la mili eterna.

Com que començava a fosquejar, en lloc de comunicar-ho a l’oficial a través del sergent, vaig tirar per la via del mig: vaig arrencar a córrer cap a la taverna de la Rambla Vella. En arribar-hi, els parroquians i el taverner em miraren astorats, sense obrir boca. La pistola era allí, penjada al respatller d’una cadira, i tothom la lluertejava des d’una certa distància, com si els fes respecte. Vaig estar de sort, vaig estar de molta sort. Ningú, tret dels companys més immediats, no havia vist res. Vaig tornar a la fila. Tot i que estava desfet per la marxa, aquella nit, em va costar molt d’adormir-me. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 87

INSPECCIONS I BANDERES

• 1961. Amb el personal de Les Amèriques.

•• 1956. Caricatura de Bon.

88 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Cada tarda, doncs, anava a la botiga de quarts de cinc a quarts de nou, per tenir, llavors, temps de sopar i agafar l’odiós i oportú tren d’un quart d’onze. Una d’aquelles tardes, potser de finals de març, va caure sobre l’establiment una inspecció de Fiscalia de Taxes. Van venir tres agents.

Jo, segons els meus socis menors, que també eren tres, no servia per a vendre teixits, ni de bon tros per a comprar-ne, que era més lluït, però sí que servia per a rebre i fer front als inspectors de Taxes en representació de l’empresa. Aquests inspectors, quan compareixien, intentaven remenar tot l’establiment i feien treure la documentació –factura de fàbrica– de cada teixit que els semblava d’origen suspecte. L’acta que et podien aixecar, podia ser, d’acord amb la darrera legislació, mereixedora d’unes multes d’import suficient per a fer perillar la continuïtat del negoci i l’empresari infractor –o el representant de l’empresa– en aquests casos, podia ser castigat, a més de la multa, amb presó. Els meus socis menors –amb el soci major, supervivent, ja no calia comptar-hi a causa de l’edat– no podien atendre o dialogar amb els inspectors perquè els agafava mareig. Fins i tot es marejava el comptable, tot i les seves ínfules. Llavors, és clar, per eliminació, havia de comparèixer jo. Per sort, durant les meves obligades absències no havíem tingut cap inspecció. Aquesta, amb tres agents, devia ser fruit d’alguna denúncia, que podien ser, per cert, anònimes.

Els inspectors eren tres personatges d’estil, per a mi, conegut, perquè uns anys endarrere venien sovint. Tractaven despectivament les seves víctimes, els inspeccionats, amb l’urc ja tan conegut dels espanyols imbuïts d’alguna autoritat fiscalitzadora. (Hi ha frases, hi ha expressions consagrades per l’ús popular, que són ajustades com un guant a la realitat com en aquest cas, els versos tercer i quart de la lletra dels Segadors). Aquestes inspeccions podien ser molt llargues, podien durar, fins i tot, un parell d’hores, no pas segons el reglament sinó segons l’hàbit. Hi havia molts gèneres sota control, que estaven intervinguts: per començar, tota mena de teixit de cotó, tan necessari i universalment utilitzat. Les sancions queien molt fàcilment perquè era complicat comprar el que més et demanaven amb tota la documentació legal. A causa d’aquest panorama, tots els meus companys de l’empresa tenien molta por i, per aquesta por, frenaven la compra i, per tant, una porció important dels beneficis possibles. Pràcticament, doncs, tot estava en ordre, encara que sempre podies tenir una falla, un error, una adquisició, a través de majoristes, emparats amb una documentació d’origen que resultés falsa. De tot podia haver-hi en aquella vinya no pas del Senyor sinó de l’estraperlo de teixits. Aquell món s’havia fet, amb els temps, fins i tot, sotisficat, molt diferent dels primers dos o tres anys de la postguerra que hi havia un caos monumental i generalitzat.

Aquell dia els tres inspectors estaven implacables. Ells sabien per què.

Després de repassar per sobre tot el més visible, que no era poca cosa, van voler que els acompanyés a tota mena de racons i espais que hi havia en aquella part dels baixos de cal Bofarull i que aquella torre d’ossos propiciava. Vam pujar en una mena de pati-terrat interior, situat sobre unes voltes xates que havien allotjat les cavallerisses de cal Bofarull i d’aquell pati-terrat van voler escorcollar els recambrons que hi feien cap i on teníem muntanyes d’andròmines inservibles i els sacs de serradures que es feien servir per a la neteja i per a nodrir les estufes, barrejats amb clofolla d’avellana. Ho van

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 89

remoure tot. Dos dels inspectors van marxar, però se’n va quedar un disposat a revisar fins els darrers racons. En un angle provocat per una escala cegada que abans pujava al pis superior, a unes dependències auxiliars construïdes pels de l’antic Olimpo –vella entitat ja desapareguda, llogatera del local– existien uns buits de pocs centímetres de diàmetre però una mica fondos. L’inspector va posar la mà en un d’aquells forats de sota la vella i quasi engrunada escala i va tocar roba. Es va produir l’alerta tot i que només érem ell i jo sols. «Aquí hay tejidos», –em va disparar. «Sáquelos de inmediato».

Jo no sabia pas de què anava. Vaig ficar la mà i vaig estirar. Vaig estirar una estona perquè el forat no era gens ample. Van aparèixer, del tot rebregats, perquè estaven embotits allí de qualsevol manera, deu metres de bandera catalana. Jo no en sabia res. Ningú, de segur, no en sabia res.

Vaig quedar parat, però l’inspector també. Era una tirada de roba, quadribarrada i no gens descolorida, d’uns deu metres de llarg i de quatre pams d’amplària, que, a cada mig metre, tenia dues vetes, a l’un costat i a l’altre, de color blanc. Em va ser fàcil lligar caps. Li ho vaig explicar: «Es la bandera que en las fiestas nos obligaban a poner –vaig negar, com Sant Pere, la pàtria santa, amb tot el dolor del cor– durante la República. Aquí están las cintas para atarla en la parte superior de la fachada». Efectivament, a la façana, sobre la porta i els aparadors de la botiga, hi havia una reixa on lligàvem, amb tota satisfacció, aquella bandera durant la República i, segurament, alguna vegada, durant la guerra. Li vaig seguir explicant que els aprenents la devien embotir allí i que ningú no hi havia pensat mai més, cosa que, per altra banda, era certa.

L’home em mirava; mirava la bandera que es veia llarga, ara ja desplegada en ple terrat, i no acabava de dir res. «Quémela ahora mismo», em va dir en sec, en to imperatiu i greu després d’un silenci llarg. Vaig agafar un parell de manyocs de palla buits que hi havia per allí, dels que protegien les ampolles de xampany, i vaig encendre la palla i la bandera al mig del terrat. Va costar una mica de cremar perquè tots aquells racons eren humits. Pensava que el foc era un menor oprobi. Quan només van quedar les cendres, va donar per llest l’escorcoll del terrat i els seus recambrons i vam baixar a la botiga principal. Van tornar els inspectors que havien sortit, s’ho van parlar una estona i van desaparèixer. No hi va haver acta de cap mena, ni blanca ni acusatòria. Una vegada més havíem salvat alguna tira de pell. ***

• 1970. Interior de Les Amèriques.

•• 1955. Homenaje a la Vejez al Teatre Fortuny.

(ATF)

90 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

POESIA EN HOMENATGE A LA VELLESA Els poetes reusencs vam afinar tots la ploma. Molta gent pensa –en general– que els poetes són uns sers il·lusos i, sobretot, absolutament desinteressats, que desconeixen el valor del diner. Això no és prou exacte; no n’és gens, d’exacte, vaja; sobretot si un agafa poeta com a substantiu en el sentit de persona que compon poemes, que escriu en vers. Als poetes els agraden els diners, no pas per a recrear-se contemplant-los, sinó per a gastar-los, per a treure’ls el suc. En les certàmens poètics dotats amb poc diner, hi ha una escassa concurrència. Com més elevat és l’import metàl· lic del premi, més poetes acuden a la crida. Faig aquest aclariment –potser a algú li convé– només per explicar que el poeta, el que escriu poesies, és una persona normal i corrent i no pas un bufanúvols o una ànima de càntir, com alguns creuen. Com que al Semanario Reus em van dir molts anys «el jove poeta», fins i tot quan passava dels quaranta, que és una edat per haver-ho patit tot, puc donar fe de la idea que té el públic, el personal no avisat, del poeta i de la seva falsa condició de somiatruites. Com que jo he estat cinquanta anys en contacte amb el públic, me n’he sentit de totes.

«Ah caram. Així, vostè és poeta?» em deien moltes vegades i em miraven amb una cara de sorpresa, d’estranyesa, que no volia dir res de bo. En tot cas, més aviat els fas pena.

Tot plegat, doncs, que aquí, en aquest certamen en honor dels vells, hi vam fer cap bastants dels que, a Reus escrivíem en vers. Vam ser premiats abundosament, repetidament, amb gran satisfacció de tots, perquè, entre aquelles firmes, i és ben cert, a ningú no li sobraven les peles. Antoni Correig va ser premiat per partida doble, Rafael Vilà Barnils, també, Oleguer Huguet en va tenir un dels primers i jo vaig pescar un darrer premi, un consolador, de 200 pessetes, que era la meitat, Déu n’hi do, de la meva assignació mensual de butxaca. El jurat d’aquest premi era copiós, casolà i bigarrat. Estava presidit pel tinent d’alcalde de cultura, el senyor Josep Ornosa Soler, hi havia mossèn Poblet i mossèn Llauradó –dues sotanes que no s’assemblaven gens–, el senyor Joan Bertran Borràs, pròxim a tornar a ser alcalde, inclinat a la literatura, la senyora Isabel Rodés de Cardoner, la corretjosa senyoreta Maria del Àngels Guardiola i l’advocat Albouy que també estava a punt d’esdevenir cap de la Central Nacional Sindicalista o, dit més suaument, delegat comarcal de sindicats. La vellesa, l’ancianitat –molt poc atenta a aquella lírica: ja tenien prou feina a respirar–, va quedar, doncs, lloada, exalçada per uns cantaires relativament ben pagats que ho van fer –la veritat sigui dita– tan bé com va saber. *** ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 91

• 1949. Jocs Florals al Teatre Fortuny, amb motiu de la Fira de Mostres. La reina de la festa fou 92 – Assumpció ÀLBUM XAVIER AMORÓS Maria Carandell Robuster. (ATF)

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 93

L’AMBIENT CULTURAL DE L’ÈPOCA MÉS DURA La Secció de Literatura i Idiomes es va encarregar de celebrar, pel seu compte, l’homenatge a Josep Martí Folguera, el de Gras i Elias i el que quedava penjat de mossèn Castellà Roger. El president de la secció, tinent d’alcalde de cultura, senyor Josep Ornosa, es va oferir a llegir en l’homenatge a Martí Folguera, un treball que ja tenia fet sobre l’escriptor.

No recordo exactament quin dia es va produir l’homenatge a Martí Folguera. No recordo la data exacta. Es va celebrar a la Sala Fortuny per a donar-li més relleu. El senyor Ornosa, el dia assenyalat, va comparèixer amb un llarg discurs de bastants folis; jo diria que més de vint, i el va engegar amb la sala força plena. Amb gran sorpresa general, el treball el va llegir en castellà, estava escrit en castellà. Aquella actitud del president de la Secció de Literatura resultava un desafiament a l’esperit majoritari, o més evident, que es respirava a la secció que presidia. Per molt tinent d’alcalde que fos, no havia de llegir al Centre de Lectura un treball dedicat a un poeta reusenc català, en l’idioma oficial del seu ajuntament, que no era, evidentment, el nostre: ni l’ajuntament ni l’idioma.

Josep Maria Arnavat i Ramon Amigó, com a protesta, es van aixecar de la sala quan Ornosa llegí les primeres frases. En acabar l’acte, amb tota la cura del món, se li va dir, al president, que el parlament l’havia d’haver fet en català. No va contestar res concret. Aviat, però –al cap de molts pocs dies–, va parlar amb el senyor Aguadé, president del Centre, per dir-li que tenia molta feina i que preferia deixar la presidència i la secció de Literatura. Més tard, vam saber per part molt certa, que va explicar en privat, en una petita colla, que havia deixat el càrrec de la Secció de Literatura del Centre perquè la secció era un cau de catalanistes i –va postil·lar– «encara m’haurien compromès». Naturalment, la dimissió del senyor Ornosa ens va satisfer a uns quants –no érem gaires– i més perquè esperàvem que el pròxim president –i així va ser– fóra el doctor Lluís Grau Barberà que mereixia tota la nostra confiança i el nostre afecte. D’aquesta forma, l’esperit dels «Amics de la Poesia» reusencs podria moure’s sense traves internes –o amb poques traves internes– dintre la secció de Literatura i Idiomes del Centre de Lectura. ***

• 1947. Amb membres de la colla dels Diables, a El Círcol.

94 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

La meva germana Eulàlia –o Maria Eulàlia, com li dèiem a casa i firmava els poemes–, aquella tardor del 1950, havia iniciat el tercer curs de romàniques a la Universitat de Barcelona. Tenia com a companys de curs, entre altres que no recordo prou bé, Antoni Comas, Joaquim Molas, Núria Albó, Pilar Anglada i Joan Ferran Cabestany. Aliats amb Albert Manent, que feia Dret i amb Miquel Porter, d’un curs menys de romàniques, havien emprès, des de l’any anterior, la difícil tasca de confeccionar una revista clandestina universitària, Curial. S’havia publicat, també –en aquest cas, amb l’autorització corresponent–, l’Antologia Poètica Universitària, de poetes que escrivien en català. En aquesta antologia hi ha poemes de l’Eulàlia –també, a les successives edicions– fet, possiblement, que la va

identificar amb el grup que redactava i confeccionava –amb multicopista, amb mitjans molt pobres– Curial. El contingut de Curial, una revista d’art i lletres, resulta sorprenent per la seva qualitat i per la seva decisió de valorar i servir la literatura, l’art, la cultura catalana, desafiant les dificultats.

Aquell estiu, per les vacances, l’Eulàlia havia dut dos números de Curial i, per les festes de Nadal, un exemplar d’una revista, austera però ben editada, denominada, simplement, Fascicle n. 20, amb el Vint –i suposo que cada número que corresponia– escrit en lletres destacades, com si fos el títol. Aquest fascicle era un dels tres darrers números de la revista catalanista –clandestina– Ariel. Duia una adreça de París, («78, rue Mazarine»), com a seu de la redacció i admisnistració i una referència: «Dipositari a la Gran Bretanya: 14 Fyfield Road, Oxford». La revista tenia un contingut d’una qualitat extraordinària. Era evident que aquí, a Catalunya, –ni remotíssimament– no hauria pogut publicar-se dintre de la legalitat. El fascicle 20 porta articles i treballs d’Alexandre Cirici, Enric Jardí, Joan Barat, L’Alquimista, que deu ser Joan Palau Fabre, Joan Vallespir, Jordi Sarsanedas, Joan Sales, a més de peces literàries llavors inèdites d’Albert Manent, Cèsar Nogués, M. Aurèlia Capmany i Pere Carbonell. (La revista, dedicada a literatura i art, en l’article de Jordi Sarsanedas, sobre la pintura al tercer Saló d’Octubre –mostra de gran prestigi per a l’art jove, que se celebrava a les Galeries Laietanes de Barcelona–, destaca, amb un franc elogi, la pintura «Pensaments sobre granota», de la pintora reusenca Mercè Vallverdú).

El més sobresortint de la revista Ariel, o fascicle n. 20, tot i la seva qualitat i el seu interès total, és –era– l’editorial, signat J.T., sens dubte, Joan Triadú, llavors lector de català a la Universitat de Liverpool; hi va ser del 1948 al 1950. L’editorial és revelador, altament, intensament significatiu. Aclareix el moment de la literatura, de la cultura catalana i reflexiona sobre el que cal que facin els catalans no intoxicats, decidits a l’autorecuperació, en aquells moments precisos. (…)

Nosaltres, també, des de Reus, ja ens havíem adonat que calia interrompre la vetlla de difunts, que era hora ja de moure’ns cap al futur, a favor de l’esperit que subsistia, superant la derrota, la persecució, la humiliació i l’oblit més lacerant dels pròxims. Des de la Secció de Lletres, amb l’imminent president Lluís Grau (va prendre possessió de la presidència el 22 de maig de 1951, encara que ja el consideràvem president de feia mesos), des de l’afany que s’imbuí des dels «Amics de la Poesia» reusencs, pensàvem prendre contacte amb els nous escriptors, els crítics, els professors que donaven vida a la literatura catalana de postguerra, que continuava encesa i roent, m’atreviria a dir, sota les cendres.

Ben convençuts, tot i que érem un grup molt reduït –que quasi no arribava ni a grup– aviat prendríem contacte amb Joan Triadú, que liderava el renovellament, i amb Maria Aurèlia Capmany, que era la novel·lista més destacada de les noves generacions, perquè ocupessin la tribuna del Centre. Vam esperar que tornés Triadú de Liverpool, d’Oxford, i els primers contactes van ser al cap d’algunes setmanes.

Aviat, des del Centre de Lectura de Reus, es tornaria a parlar, sense la necessitat exclusiva de les evocacions i els aniversaris (tot ja molt reculat), de la literatura catalana més vigent, més actual, més lligada a la persona que vivia i respirava aquell començament –trist, però del tot real– de la dècada dels anys cinquanta. ***

• 1955. Certamen literari amb motiu del Homenaje a la Vejez. Lliura el premi el Sr. Banzo, capità de la Guàrdia Civil.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 95

• 1946. Jocs Florals en castellà, al Teatre Fortuny.

(ATF)

96 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Per fi vam arribar a l’acord de celebrar la conferència el 2 de gener –ja del 52–, l’endemà de cap d’any, que, sent mitges vacances, Joan Triadú quedava més lliure. Per al dia 14 de febrer, vam projectar la conferència sobre novel·la de M. Aurèlia Capmany.

El dia 2 de gener, a les vuit del vespre, el saló d’actes del Centre de Lectura –al segon pis, recordem-ho– estava força ple. Cap exageració, però. Els membres de la junta –no pas tots– havíem avisat una per una totes les persones que semblava que podien estar interessades.

Però, amb tot, venia poc personal. La gent estava freda i esporuguida.

Tenien por de quedar retratats. Joan Triadú parlà de poesia –que a tots ens semblava el motor– i del conjunt de la literatura. Entre els assistents hi havia pràcticament tots els tertulians de cal Casajuana. També, el Josep Miquel, que era a primera fila amb la seva esposa. Hi havia la senyoreta Miquel que no s’ho hauria perdut mai i es feia evident l’absència de Joaquim Santasusagna, llavors, enemistat amb el Centre –amb la seva absència el castigava– a causa de l’excursionisme.

Joan Triadú, ben segur i convençut del que ens explicava –transmetia seguretat i encomanava convicció–, ens va sortir amb un discurs molt diferent del que devia imperar als anys trenta. Més que afirmar-ho, deixà entendre que Josep Carner i Josep M. de Sagarra no eren els capdavanters indiscutibles de la poesia catalana. Amollà conceptes que devien sonar a blasfèmia a les orelles d’un admirador apassionat –com, per exemple, Josep Miquel– de Sagarra o de Carner. Joan Triadú va dir les mateixes coses –jo penso que les va deixar anar textualment– que les que van sortir pel Sant Jordi següent publicades a la seva Antologia de la poesia catalana (1900-1950), una antologia que va produir un terratrèmol dintre del petit cementiri literari –per dir-ho en denominació lúcida de Joaquim Molas referida a la Catalunya dels anys quaranta i que havia d’aparèixer en un pròleg del 1961 pertanyent a un llibre de Joan Vergés.

De Carner va dir –tal com rellegeixo a l’antologia, llavors en premsa– «que posseïa també un do considerable de llenguatge i una capacitat molt més marcada que Guerau de Liost per al periodisme i per a la seducció personal», per acceptar finalment que «és en realitat el mestre de les generacions següents». Triadú afirmà seguidament que Els fruits saborosos no és una obra del tot original i que «contradiu Maragall en el muntatge artificiós d’aquest llibre, d’hàbil versificador i de bon gust». I també afirma que «la bonhomia del seu humor no té gairebé mai res a veure amb la poesia pròpiament dita, sinó únicament amb el vers». I diu, encara: «Sense l’última coneixença lírica ni prou força de sentiment, el triomf de Carner es redueix al vers, a l’enginy i a la magistral superficialitat per on rellisquen les seves elegants imatges».

Després, Triadú va parlar de Sagarra. Va llegir les frases que li dedicava a l’antologia. Es va referir textualment «a la poderosa, tant com desigual personalitat de Sagarra». I, també, als sentiments del poeta: «Si es consideren els sentiments de la seva poesia lírica, són els d’un adolescent en crisi».

Entre el públic, a la primera fila, en sentir això, Josep Miquel i Pàmies es va sentir superat per la seva irritació i, en veu alta, va dir algunes paraules de protesta a l’orella de la seva esposa que era al seu costat. Josep Miquel tenia una veu greu i ben timbrada: la veu de l’orador que li hauria agradat ser, una veu que, en aquell moment, ressonà per tota la sala. «Que sap ell!» em penso que va dir. Foren uns sons que no duraren ni dos se-

gons, potser emesos en tres síl·labes. Triadú, com és lògic, va continuar la lectura del seu text ja dintre del silenci més absolut. *** De seguida va parlar de Carles Riba. I estic segur que va començar amb les primeres paraules, jo diria que idèntiques, a les del capítol quart de l’antologia que rellegeixo. Em sembla escoltar-les: «Projectada tota cap al futur, l’obra de Carles Riba ha començat a imposar decisions, voluntats i matisos relativament tard. Sembrada, però, amb una semença tan rica i segura, no podia mancar a l’hora exacta de la seva intervenció. Avui, més de trenta anys després de la publicació del primer llibre, els nous poetes i els que vinguin no necessiten llegir directament la poesia de Riba per a estar-ne influïts, car els aspectes essencials d’ella es troben en la major part de poetes posteriors, per no dir en tots. Com a suprem triomf d’un guiatge, ningú no podrà ocultar, d’ara endavant, que aquesta obra hagi existit. Com en les altres arts, els esdeveniments que fan època passen, en poesia, a l’aire i a la sang, i per això els infants no neixen en l’art amb una primitiva innocència».

En acabar la conferència –sense cap mena de col·loqui perquè no estaven tolerats– el doctor Lluís Grau i jo (el doctor Grau, per a la nostra satisfacció, ja era president de la secció de Literatura) vam quedar-nos al costat del conferenciant mentre rebia algunes felicitacions de cortesia i ens vam disposar a sortir amb ell, tot conversant, sense presses, fins arribar a l’hotel. La sala, però, no es va buidar. La meitat dels assistents es van quedar, a peu dret, a comentar la conferència. Excepte alguns membres de la secció, no hi havia persones joves: només supervivents. La sorpresa fou general. Els semblava que allí havien tingut notícia d’una mena de cop d’estat literari. S’havien destronat Carner i Sagarra per coronar Riba.

Josep Miquel em consta que va dir una cosa molt semblant a aquesta: «Si hem de tirar endavant menyspreant el passat, més val que pleguem».

En vam parlar molts dies, de la conferència de Joan Triadú: en els petits cercles que és de suposar, però en vam parlar copiosament a la tertúlia Casajuana, als grupets de la plaça de Prim en plegar al migdia i a casa de Joaquim Santasusagna. Nosaltres –els més joves, en el grup més petit entre aquells grups petitíssims– vam tenir una gran sorpresa. No esperàvem, ni remotament, cal remarcar-ho, aquella reacció de quasi totes les persones que havien viscut plenament els períodes anteriors a la guerra civil i que nosaltres consideràvem –fins llavors, almenys– com una mena d’oracles de la catalanitat. Crèiem que se sentirien enormement satisfets d’aquells signes, d’aquells símptomes –dintre l’enorme desolació existent– que demostraven la persistència d’una vitalitat o altra, tot i el cataclisme. La reacció resultava clara i evident. La nostàlgia pel paradís perdut (i, encara, paradís idealitzat pel trauma de la pèrdua i les toxines de l’enyorament) era més poderosa que els signes, per dèbils que fossin, de continuïtat, de redreçament. Mare de Déu del Carme. De moment semblava que no hi havia per on agafar-ho.

No tothom, però, va reaccionar de la mateixa manera; d’una forma que es concretava, especialment, contra la figura de Joan Triadú, que ningú d’ells no havia sentit mai ni anomenar i que potser consideraven com una mena d’impostor, de crític espuri que havia vingut a explicar-nos una

• 1949. Jocs Florals al Teatre Fortuny, els primers en què s’acceptaren obres en català. (ATF)

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 97

història que no era la verídica, l’autèntica. Després vam saber que el que havia passat a Reus, també va succeir a Barcelona i a tot Catalunya. Quan sortí l’antologia, la reacció entre determinades persones, no pas minoritàries, va ser semblant. A Triadú li van treure una cançó (amb la limitadíssima difusió que es pot suposar: només als minúsculs cercles interessats), que jugava amb el cognom i anava dient que l’autor –que rebregava, de passada– tria, tria, tria dur.

El 22 de febrer va venir Maria Aurèlia Capmany. A la sala del Centre la gent era la mateixa, malgrat tot, que el dia del Triadú. La novel·la, però, no suscitava tant d’interès com la poesia, considerada la quinta essència.

Van acceptar que la Maria Aurèlia digués coses que els van sonar atrevides, però no se’n van fer com en el cas de la conferència anterior. «Aquesta deu ser una altra Maria Teresa Vernet», va dir algú. La Rodoreda els havia passat desapercebuda perquè Aloma es va publicar en plena guerra i els seus llibres anteriors, sortits a la «A tot vent» aquí no havien produït cap ressò. En canvi, de Les algues roges, el Torrell n’havia venut força exemplars perquè havia aconseguit el premi Creixells i perquè la Vernet era descendent de Vilanova d’Escornalbou. Però aquelles dues conferències van significar que la cinquantena de persones que hi podia haver a Reus interessades en el tema i que no tenien cap notícia de com anaven les coses, van tenir un testimoni fidedigne de la situació. Cap gran notícia, cap novetat altament esperançadora, però sí l’evidència que subsistíem i que, malgrat les dràstiques prohibicions, el ble seguia encès. ***

• 1952. Amb la família Corbella.

98 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Hi havia també alguns reusencs instal·lats a Barcelona molt en contacte amb els catalanistes d’aquí. Un d’ells, Josep Iglésies –estretament lligat amb Joaquim Santasusagna i també amb el doctor Vilaseca– venia molt sovint a Reus perquè tenia uns telers de teixit de cotó a la Riba.

Per altra banda existia l’inesgotable Torrell, ja situat definitivament a Barcelona, amb el qual es podia comptar i es comptava. Precisament, en aquell 1951, jo mateix havia intervingut en dues ocasions a cal Josep Iglésies, al seu xalet del passatge de Permanyer, al cor de Barcelona, a l’Eixample, on organitzava molt sovint, potser cada diumenge durant el curs, actes sobre cultura catalana: conferències i lectures de poemes que ell i la seva esposa, Maria Fontserè, acollien amb gran generositat. Eren, de fet i de dret, reunions absolutament clandestines, perquè estava expressament prohibit celebrar-les sense permís especial i detallat i allí no se’n demanava cap de permís. Amb tot, era impensable que la policia no en tingués cap notícia. Ho devien vigilar implacablement, però per l’estratègia que fos, no ho van interrompre mai.

El primer cop que hi vaig anar fou exactament el dia 11 de març d’aquell any 1951; eren uns dies, per cert, que havien de resultar especialment assenyalats. Jo hi anava recomanat pel Santasusagna a llegir els meus versos. Em va presentar l’Albert Manent, una mica reusenc per la seva mare i pel mas de l’Aleixar i amic de la meva germana Eulàlia a la Universitat. L’Albert és bastant més jove que jo, però llavors ja havia fet furor amb el seu llibre de poemes Hoste del vent. Va llegir en honor dels meus versos un comentari que val molt la pena i, a sobre, ple d’amabilitat.

Per als meus de dintres, aquell dia va ser curiós i inoblidable. Inoblidable

perquè a ca l’Iglésies vaig tenir alguna mena de protagonisme i perquè vaig conèixer López Picó, Marià Manent, Tomàs Garcés, Josep M. de Sucre, Ferran Canyameres i vaig retrobar el meu professor de literatura als escolapis, Josep M. Boix i Selva. Però aquell va ser especialment un dia molt curiós. El públic –selectíssim, caram!– va correspondre al final de la lectura amb un aplaudiment cordial, no gens curt però fluixet per a evitar un brogit delator. Bastants persones em digueren quatre compliments, ben efusius alguns d’ells, cosa que m’omplí de satisfacció, però, quasi immediatament, ho van oblidar per posar-se a comentar apassionadament els fets d’aquells dies. Efectivament –i ja ho he dit-, eren unes dates assenyalades; ens trobàvem al final de la segona setmana de la vaga de tramvies a Barcelona i el dia següent havia d’esclatar la primera vaga general que hi hauria a Catalunya des del franquisme. Era la primera protesta espectacular i massiva que es perpretava des que el règim ens tenia collats pel ganyot. Tota aquella gent estava contra la dictadura. Jo mateix em sentia galvanitzat pels esdeveniments. No ho vaig trobar gens estrany, gens, que s’oblidessin dels meus versos i del meu recital i comentessin la situació excepcional aprofitant que es trobaven plegats en el refugi de ca l’Iglésies. *** Els llibres de l’Associació van anar apareixent a un bon ritme. Entre final de 1952 i tot el 1953 van sortir cinc títols. Els textos eren més aviat escassos, poc extensos, però els continguts valien la pena. De moment, els directors tiraven per casa. Els tres primers van ser del Vilaseca, de l’Iglésies i del Barrufet, per aquest ordre. Tots tres autors eren directius o consellers.

Els llibres tenien bon aspecte: una austeritat usual en la seva línia, que potser es pot considerar elegant. El quart va ser un Amades ple de gravats, però el cinquè fou un reportatge de l’arqueòleg alemany Schulten que explicava la seva feina a Espanya, per postres en castellà. El Vilaseca va publicar el llibre per afalagar l’alemany. Va sortir seguidament el primer Celedoni Vilà que no podia esperar més perquè era una perla de l’arxiu.

I el número 7, publicat el 1954, va correspondre a El gremi de blanquers i assaonadors de Reus, un llibre ja de 260 pàgines, de Lluïsa Vilaseca Borràs, filla del doctor Vilaseca, també historiadora. Aquest llibre va fer reviure la irritació de Santasusagna que va començar a proclamar entre els seus amics que l’autor era el Vilaseca i que l’havia publicat en nom de la filla –llicenciada en història– per ajudar-la a fer carrera.

La veritat és que Santasusagna i Vilaseca no es podien filar. El Vilaseca parlava malament del Santa i l’anomenava, sense fallar mai, amb el cognom escurçat (sense gaire esforç perquè el retall, l’apòcope, s’havia generalitzat entre vastes rengleres de coneguts), i el Santasusagna deia mal del Seca (Vilaseca) també escapçant el cognom igualment compost però, en aquest cas, sense cap èxit. El Santasusagna acusava el prehistoriador i psiquiatra de no respectar la catalanitat, d’esquivar qualsevol mesura catalanista, d’adular les autoritats, d’ocupar-se principalment dels seus interessos (intel·lectuals) i de ser poc rigorós en els textos. I el metge, per la seva banda, qualificava l’escriptor i excursionista de neurastènic. En l’altra postura d’aquest possible pòdium reusenc, on és difícil concedir la prioritat, Josep Iglésies es burlava d’aquest antagonisme entre els seus dos amics.

• 1955. Lectura escenificada d’Aquesta petita cosa, amb Pilar Orta, Jaume Aguadé i l’autor, Ramon Folch i Camarassa.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 99

(Una mica més endavant, sobre aquest tema hi va haver una bona notícia: la notícia de la reconciliació, almenys oficial, entre el senyor Santasusagna i el doctor Vilaseca. Va ser obra de Josep Iglésies. A Josep Iglésies el van haver d’operar d’una hèrnia complicada i van coincidir els dos rivals a visitar-lo: el Seca i el Santa. Josep Iglésies, des del llit del dolor, va intentar, amb molta vehemència, de convèncer-los perquè fessin les paus.

I ho va aconseguir; se’n va sortir. I el Santa i el Seca, un a la dreta i l’altre a l’esquerra del llit (segons la posició del pacient), es van donar la mà.

He sentit explicar, molt divertit, a Josep Iglésies –ho devia explicar moltes vegades– que el Vilaseca i el Santasusagna havien fet les paus per sobre del seu cadàver. Amb tot, les reserves van continuar i les crítiques de l’un contra l’altre no van cessar del tot, encara que ja eren fetes –que sàpiga jo– en sordina). ***

EL DEBUT COM A COLUMNISTA

• 1953. A Ràdio Reus, amb la Tuna de l’Institut.

100 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Així és que quan em va enviar a buscar Cales Giró per oferir-me –o per demanar-me– que escrivís una columna setmanal per al «semanario». jo ja estava degudament treballat i persuadit per Ferran Casajuana que m’ensenyava cada dos per tres el dibuix que encapçalaria –me’l fregava pel nas– els meus articles amb les lletres en arc que deien «Al vuelo de la cometa» i l’home que feia volar l’estel per sobre de les lletres. Em penso que primer se li va acudir el dibuix i després va pensar en el columnista.

Jo no les tenia totes, la veritat. No l’havia fet mai aquella feina. Ja em veia amb cor de fer un article: un article. Però, seria capaç de fer-ne un cada setmana? No em quedaria, en sec, en blanc i em veuria incapaç de continuar el lliurament setmanal, el compromís? (…)

Abans, però de la meva resposta definitiva al director, vaig voler parlar amb Joaquim Santasusagna. Si ell ho hagués considerat una traïdoria, em penso que no ho hauria acceptat. Perquè, és clar: l’article no podia ser en català: ni remotament.

–Saps què pots fer, Xavier? –em va dir Santasusagna–. Ho signes amb un pseudònim. Això ja marca un lleu distanciament. Amb el pseudònim, ja fas un cop d’atenció. Escriu en castellà, però parla de les nostres coses. (…)

I vaig debutar com a columnista al Reus, semanario de la ciudad. Em vaig lligar bé les espardenyes, em vaig estrènyer la faixa, i, endavant. L’article havia de tenir un foli i mig exactament. El primer es titulava «Primaveral». Hi parlava dels casoris i de la superstició, llavors imperant (i tant!), segons la qual casar-se al mes de maig duia mala sort. I no hi havia cap parella, ni una, que s’atrevís a desafiar aquella bestiesa.

Bé. El cas és que el meu article –en el castellà adquirit al carrer de Llovera, al raval de Santa Anna, a les monges de la Teula o a l’Institut de Reus– va tenir un èxit –mesurant les proporcions– considerable. El direc-

tor va decidir que, a partir del pròxim número, «Al vuelo de la cometa», de P. Monterols, aniria a primera pàgina, a la dreta de l’editorial. I així va ser, fins que, després de bastants números, sobre la secció «Al vuelo…», vam partir peres.

La veritat és que a la meva vocació d’escriptor ja li convenia una mica d’oxigen. Només escrivia versos, i els meus versos no prosperaven. Em trencava les banyes en la forma. Em llegia el diccionari sistemàticament per descobrir paraules que ignorava. Jo volia fer versos «acadèmics», ben brillants, ben arrodonits –com un vals d’Strauss, pensava jo–, però no m’hi sortien. Vaig agafar el vici d’enviar-los a tots els concursos literaris que se’m posaven a l’abast i rebia una carabassa darrere l’altra. Jo volia guanyar flors naturals i els meus poemes floralescos sobre l’amor cada vegada eren més convencionals, més encarcarats. Allò no podia agradar a cap jurat. Una vegada vaig trobar en una revista vella, dels anys vint, el poema ideal, el poema que hauria volgut escriure; el vaig llegir amb engrescament sense fixar-me en la firma; quan em vaig adonar de qui era, vaig quedar esbalaït, però allí ho deia ben clar: era de Josep M. Folch i Torres. Jo me l’estimava molt el Folch i Torres perquè m’havia fet passar hores inoblidables; li havia llegit infinitat de Pàgines Viscudes, totes les novel·les juvenils i també Marcel de Fortià, La blanca casa de la mareselva i, a sobre, la llista completa de les novel·les rosa de la «Biblioteca Gentil», des de Quan floriran els ametllers fins a Les llàgrimes d’Angelina, tot això, abans dels quinze anys. Però, per molt que me l’estimés, a aquelles altures, de cap manera no el volia com a model per als meus poemes. Amb aquesta descoberta em va semblar que em queia el cel damunt i em va aclarir que anava del tot equivocat. A quina distància era «La vaca cega» de tot allò que jo feia? O, si volem, «La cançó de pluja», de Josep M. de Sagarra? Veia els meus companys més pròxims com excel·lien. Els versos de l’Antoni Correig, els de l’Arnavat (el Ramon Amigó ja havia abandonat el conreu de la poesia), els poemes tan considerables d’Oleguer Huguet, un home amb un esperit i una forma de ser, a primera vista, desconcertants. *** Jo comptava amb el suport entusiasta dels germans Casajuana, dels artistes, de l’Ernest i del Ferran, que em consideraven un producte seu i en parlaven amb tothom que passava per la camiseria, per la botiga i alguns contertulians em comentaven la meva columna al Reus. Tot i el meu engrescament d’aquells dies, en el fons, sempre vaig anar tenint la idea que, en conjunt, aquells articles no funcionaven, que el castellà em sortia macarrònic, que si em posava líric, apareixien frases cursis. Molt més endavant, molt, vaig pensar passar-los al català –com havien estat pensats–, i refer-los. Vaig fer la prova. No s’aguantaven per enlloc. Però, llavors, al seu moment, pescats i menjats, acabats de fer, tot just retirats del foc, els passava com a la ravalla de riu i potser tenien algun sabor que era suficient per a produir-me una certa felicitat. Em compensaven una mica del meu fracàs com a poeta. Jo ja era grandet: ja era a tocar dels trenta i veia poemes de gent molt més jove; per exemple: els poemes de l’Albert Manent, que deien amb facilitat el que jo no aconseguia ni tan sols apuntar. És cert, però, que els versos dels poetes que excel·lien aquells anys, no era exactament el que jo buscava. Jo, llavors, volia més brillantor, més espectacularitat,

• 1946. Revetlla de Sant Pere, al Reus Deportiu.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 101

treure uns poemes com peces de música de les que són capaces d’omplir una sala de gran dimensió, res de música de cambra. Què hi farem. La cosa anava així.

I vaig descobrir el meu model, els poemes que no acabava de trobar.

La sorpresa va ser enorme. Em refereixo als versos de la Mercè Rodoreda.

Ara resultava que la meva estimada Aloma-Mercè Rodoreda que, per a mi, havia estat engolida per la catàstrofe de la guerra, reapareixia de les tenebres i feia els poemes que jo havia somiat i que hauria d’imitar de seguida.

Mercè Rodoreda era a l’exili. Els poemes de Mercè Rodoreda (amb els quals va guanyar tres premis principals dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que se celebraven a l’estranger per causes òbvies) m’enlluernaren.

Com tantes coses, els vaig conèixer a través de Josep M. Arnavat.

Els productes de la seva inquietud –que podia compartir gràcies a la seva generositat que sovint es presentava de forma aparentment esquerpa– no van tenir preu per a mi. Ell que s’escrivia amb tothom que se li posava a l’abast i li semblava que valia la pena, tenia notícia de tot el que la literatura catalana anava destil·lant, allà on fos. Els poemes de Mercè Rodoreda li havien arribat a través de números una mica endarrerits de la Revista de Catalunya o de La Nova Revista que feien els exiliats a París i a Mèxic.

Ell me’ls va passar. Els vaig copiar, manuscrits, en una llibreta que encara guardo. Els poemes de la Rodoreda eren brillants, enlluernadors, i a mi em semblaven profunds encara que no coneixia per cap referència literària el món arcàdic de l’antigor grega ni de la mitologia a la qual, sovint, es referia. Evocava un món, suposo, idealitzat i fals, com el d’Els fruits saborosos de Carner. Vaig intentar imitar-los de seguida en tot, en la mètrica, i en el llenguatge que aportava paraules i combinacions que treien espurnes. Però a les meves mans, tot allò no funcionava. ***

• 1946. Amb Luisa, al Reus Deportiu en una revetlla.

•• 1959. Caricatura de Josep M. Baiges, a la revista URBS, amb motiu de guanyar el premi de la Diputació de Barcelona, amb el tema sobre el timbaler del Bruc, als Jocs Florals del Centro Catalán de Madrid.

102 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 103

•104 1946.

Amb Luisa i la meva germana Eulàlia, a Siurana.

– ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Dies d’agost

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 105

DIES D’AGOST Hem entrat, de ple, a l’agost. Dia quatre, dia cinc; cap de setmana.

A Salou, les platges estan plenes. A les deu del matí, la primera línia ja és coberta de gandules, de grans tovalloles, de gent. El sol resulta ja implacable. A les deu del matí, la gent hi és, però roman silenciosa. I la mar, molt quieta. Es comença a sentir algun crit de criatura, però pocs: la xafogor s’ha revelat tan angoixant que molts no han dormit bé fins a la matinada: la son els manté en silenci. No corre un alè d’aire. Hi ha alguna dona jove –noia– que duu volants virolats al biquini o al banyador, però no arriben a semblar cap nova raça de papallones: els volants més aviat fan riure. No es veuen franceses. No hi ha franceses. Només alguna valquíria alemanya, alguna adolescent en el punt més dolç de la seva bellesa, amb el bust lliure, tibant, turgent, en un equilibri i unes proporcions que semblen mentida, un cos en plenitud condemnat a enrunar-se per causa de la mantega.

Però cal mirar-lo ara. Potser demà començarà ja –a pas de pardal, a pas de puça, a pas de microbi– la irrefrenable decadència. La resta de gent és indígena, densament reforçada per aquells altres que en diuen turisme interior. Són aragonesos: de Saragossa, sí; però també d’Alcanyís, de Casp, de Sastago, de Calanda i de Bujaraloz, i potser trobaríem algú d’Aliaga.

Tots sota la calor; tothom mirant el mar; somnolents però no somiosos.

La calor domina i aplana. L’aigua és com un brou mal nodrit, però avui, per un prodigi, se’ns mostra transparent. T’invita i t’acull i t’hi endinses perquè fa molta calor. Ho va dir Carner, Josep Carner, en la primera versió: «L’agost com es rebolca per l’infinit del camp».

Això mateix; a l’esquena hi ha el Camp que es rebolca amb l’agost. I davant, el mar. Tothom mira el mar. El camp sembla oblidat, darrere. ***

AL RAVAL DE JESÚS

• 1946. Amb Luisa i una amiga, passejant.

•• 1948. Revetlla al Reus Deportiu.

•• 1948. Al xalet familiar en una revetlla on s’estrenà l’orquestra Clayton.

106 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Al final de setembre d’aquell any 1952 deixat enrere, ens havíem casat. Amb la Luisa havíem decidit, i així ho vam fer contra el desig dels seus pares i de la meva mare, de celebrar un casament exclusivament familiar, només amb la família més immediata. Ni casa per la finestra ni res que s’hi assemblés. A la cerimònia érem la família més estricta: els pares i els tres germans –un germà i dues germanes– de la Luisa i l’avi Corbella com a únic invitat, i la mare amb les meves dues germanes i l’oncle solitari que vivia amb nosaltres. Ens vam casar a Tarragona, a la vella maternitat. La superiora estava emparentada amb el meu sogre –de la família Puigjaner– i la cosa va ser fàcil i còmoda. Les monges van omplir de flors del seu propi jardí l’altar de la capella i van cantar i tocar l’harmònium a cor què vols.

S’ho devien passar bé i tot. Vam estalviar molts diners que no teníem. A casa, des de la mort del pare, els ingressos s’havien reduït dràsticament i a casa de la Luisa pagaven encara les conseqüències de la guerra i el meu sogre tenia un lloc de treball de poc relleu en una de les empreses del seu pare, de l’avi, secundat per altres fills. Al casament, no vam conèixer –no-

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 107

més de vista, en tot cas– ni el capellà, que era el de la maternitat. L’home arribà, féu la feina i desaparegué perquè tenia pressa. La meva mare ens invità a dinar al xalet de casa i va voler ser esplèndida. Li agradava la cuina encara que aquell dia va actuar exclusivament d’anfitriona. Entre altres coses, vam menjar uns llagostins enormes i fresquíssims, com mai més n’he pogut tastar.

Vam anar de viatge a l’illa de Mallorca, deu dies: un per anar, un altre per a tornar i una setmana sencera, quiets, a Port de Pollença. Han estat els deu dies de la meva vida.

Amb la Luisa vam decidir que ens permetríem un luxe: el pis. En aquells temps hi havia molts pocs pisos de lloguer. Els que ens ensenyaven eren lúgubres. Finalment ens vam decidir a donar un cop de cap: vam llogar el pis que ens agradava més i que era el més car. Era un pis ple de claror i cèntric, un pis apaïsat i no pas una cova llarga i estreta amb un passadís interminable com els altres que havíem vist. Fins els més grans tenien la mateixa estructura. El pis era –la casa segueix allí– al raval de Jesús i la construcció s’havia fet sobre els solars de tres casones que els bombardeigs de l’any 38 havien arrasat. Allí però no calia buscar-hi gaires detalls satisfactoris. Els detalls només hi eren per a cobrir l’expedient: les persianes –mecàniques– funcionaven amb dificultats, la cuina era primitiva i malgirbada i la calefacció, a l’hora de la veritat, només resultava testimonial: no escalfava ni per mal de morir. Però teníem una sala plena de claredats que agafava quasi tota l’amplària de l’edifici apaïsat i una xemeneia –un foc a terra emmarcat amb marbre– que no feia fum i on cremàvem llistons de fusta, l’esquelet dels plegadors de roba, dels quals es feien unes collites inacabables a Les Amèriques. Aquells llistons produïen un foc alegre i olorós que calia, però, alimentar constantment. ***

• 1949. Amb Luisa passejant.

108 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

La veritat, però, és que, ara, de casat, de moment no tenia aparell de ràdio. No em podia pas endur el de la casa pairal i, a nosaltres, ja no ens quedava cap diner per a fer cap compra una mica important. Però no em resignava pas a quedar-me desconnectat. A més de l’amenitat que proporcionava, jo feia molts anys que, sempre que podia, a partir de les onze de la nit (i a un quart d’onze si m’era possible, per a sintonitzar la BBC de Londres), escoltava les notícies que aquí no teníem ni per mal de morir a causa de la implacable censura franquista. En una ocasió, feia temps, el senyor Paco Vergés, que tenia una ferreteria, la Ferreteria Tapirò, al costat de Les Amèriques, gran amic del meu pare de tota la vida –segons li havia sentit dir a ell i ho havia sentit a casa–, en coincidir un dia –cosa fàcil–, em va dir sense preàmbuls: «Et faig saber que penso posar una secció de ràdio i ja fa temps que em vaig prometre que quan la tindria, regalaria als fills dels meus dos amics íntims, quan es casessin, un bon aparell». (Havia sentit explicar i comentar moltes vegades a casa, que havien format un trio, molts anys inseparable, el senyor Paco Vergés Tapiró, el senyor Isidre Pons Martí i el meu pare, Rodolf Amorós Cabré.

Doncs, bé; havia passat temps d’aquesta conversa. I quan justament jo feia encara no un mes que era casat i instal·lat i potser tres setmanes que lamentava la falta d’aparell de ràdio i de calés per a comprar-lo, i havien passat potser vuit anys de la conversa, el senyor Vergés, que havia obert,

feia poc, per retard, un establiment bessó a la ferreteria dedicat a la venda de gramoles i ràdios, em va donar el crit per aclarir-me que no m’havia fet regal de casament perquè volia complir la promesa.

–Te’n recordes del que et vaig dir? Doncs, quan vulguis, pots passar a buscar el receptor –em va acabar dient.

Vaig tenir una alegria immensa. No em pensava pas que se’n recordés. Ni remotament m’ho pensava. Per no ensenyar massa la ceba, vaig esperar que passessin quatre o cinc dies –més quatre que cinc– i vaig entrar a la botiga veïna –les botigues eren porta o portalada per portalada, per a ser més exactes– a veure si era el moment de rebre l’obsequi. Ho era. Un pic em va veure, el senyor Paco em va fer passar a la nova secció. (Tot era als baixos de la casa Bofarull).

–Mira, noi. Tu mateix. Tria el que vulguis.

–No, no; –li vaig haver de dir– això sí que no. El que vulgui vostè.

Només faltaria.

Va donar unes quantes ullades pels prestatges i, sense escollir el més espectacular, va posar la mà sobre un dels que tenia bon aspecte.

–Aquest t’anirà bé. Ja te’l pots endur. I que t’hi puguis recrear molt anys.

Li vaig donar les gràcies repetidament, realment agraït.

–T’ho vaig prometre. No et podia fallar. I ja saps amb el que vam quedar. Tu no t’amoïnis gens. M’ho pagues com puguis i quan puguis. Encara que estiguis deu anys. No cal que me’n parlis fins que et sobri algun diner. Ni que la primera paga sigui d’aquí a dos o tres anys.

Vaig quedar gelat. Suposo que me’l devia mirar amb la boca lleugerament oberta per la sorpresa. No vaig dir ni una sola paraula més, és clar. Però vaig pensar el que representaria la ràdio per a nosaltres; per a la Luisa tot el dia sola i per a mi, atent sempre que podia, a la BBC, a Ràdio París, emisión para España, o a la «Pirenaica». El que representava, a sobre, tenir música en aquell pis tan alegre. El de menys era la desil·lusió i allò que en deien còmodes terminis que ara hauria de pagar –sense presses ofegoses, això sí– no sé per quina deterioració de la promesa inicial.

Per cert, em va aclarir que no havia pogut fer la mateixa gentilesa al fill de l’altre amic (Isidre Pons Ibáñez, el del poema «In memoriam») ja casat, separat i emigrat a Veneçuela a exercir la medicina. *** Però la placidesa no dura gaire. Va ser un miratge de tres setmanes.

Molt aviat la Luisa notà símptomes d’un embaràs que de seguida li donà molèsties importants. Això ens va limitar, o anul·lar, els projectes. Volíem sortir cada festa, encara que, Mare de Déu, no teníem cotxe, ni pensaments.

Però ens agradava anar a la platja a l’hivern, els diumenges de sol i, no cal dir-ho, en totes les gammes del bon temps. No vam poder fer res de tot això. Però passar les festes a casa, dinar a casa tranquil·lament, era fer la pau, la més dolça pau, perquè els dies feiners jo tenia molt poc temps per a dinar. Les botigues no acabaven mai puntualment al migdia si no era a la temporada molt baixa. Hi havia clients de fora, de pobles una mica llunyans, que procuraven fer les compres més llargues a porta tancada per guanyar temps i s’ho feien venir bé entrant uns minuts abans de la una, hora de persianes avall, i llavors s’estaven tot el temps que els calia.

• 1952. El dia de la boda al xalet familiar.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 109

Era un hàbit que utilitzaven especialment per arrodonir l’adquisició dels nuviatges, de l’aixovar, una paraula, per cert, que no he sentit dir mai de viu en viu. A l’empresa jo era l’encarregat, no pas d’obrir però sí que ho era de donar l’última volta a la clau. Obríem a les tres i calia dinar volant, perquè en aquesta hora arribaven els cotxes de línia, plens de clients dels pobles rurals o de la ciutat de Tarragona. Per adobar la qüestió, la jornada de la tarda se m’allargava fins a les deu de la nit ben tocades i retocades.

Plegava en aquesta hora tot i que a les vuit tancàvem al públic –les portes nocturnes eren, per cert, de fusta, enormement feixugues i només quedava una portella mínimament practicable–, però, a partir de llavors, calia recollir l’estesa dels teixits desplegats i, per altra banda, venia un ajudant del comptable que actuava de vuit a deu de la nit. També era l’hora escollida per a atendre els viatjants –n’hi havia núvols de viatjants– i fer les compres i reposicions. Amb aquest epíleg, en tenia, doncs, per a estona. Els socis menors marxaven de seguida que podien, amb el darrer viatjant –els majors ja he dit que tan sols venien un cop al mes– i jo m’estava allí fins que no quedava ni foc, ni llum, ni cendra calenta, que és un dir. Però el cert és que em revenjava. I tant si em revenjava! Al matí, a l’hora d’obrir, a les nou, no era mai a la botiga. I qui diu a les nou, diu a dos quarts de deu. I si he de parlar de veritat he d’explicar que arribava a les deu bastant passades, quan ja tothom –almenys en teoria– s’havia tret la son de les orelles.

A la nit, en fer cap a casa, (sentia, sovint, en pujar l’escala, per la ràdio dels veïns, la trompeta del «parte», que era el toc final i militar de les notícies de «Radio Nacional de España» retransmeses obligatòriament per totes les emissores) m’esperava el sopar i la Luisa ben fatigada d’haver treballat tot el dia (mai no s’estava –s’està– inactiva). Sopàvem i ella se n’anava quasi de seguida a descansar, que prou li convenia. Llavors venien les meves hores especials. Si hi era a temps (l’emissió en castellà era a un quart d’onze) escoltava la BBC i, sempre, Ràdio París, (l’emission pour l’Espagne; l’emission en langue espagnole: ho deien de les dues maneres) i, quan s’acabava, procurava escoltar la «Pirenaica», els comunistes, que llavors emetien des de Bucarest, em sembla, i que, en aquells temps –dècada dels 50– era molt poc fiable perquè es dedicava exclusivament a blasmar contra el franquisme a base d’arengues i notícies terriblement exagerades o, simplement, falses. Però l’obsessió contra el règim de la dictadura i l’enorme desig d’un canvi –amb democràcia i una Catalunya independent–, de trobar en qualsevol notícia un indici d’esperança, ens tenia –llavors ja a un nombre més aviat reduït de persones, aquí i pertot arreu– obsessionats, literalment obsessionats. I ens hi va tenir molts anys: fins al mateix moment de la mort –tan esperada i desitjada– del dictador Franco. Quan s’acabaven les notícies, agafava els papers. Llavors feia els articles per al «seminario Reus» i intentava escriure poemes la majoria dels quals destruïa abans d’acabar-los –amb tota la raó– i començava a tenir la idea d’intentar fer alguna cosa de teatre. ***

• 1947. Amb la germana de la Luisa, Mariví, passejant.

• 1954. Amb la Luisa i la filla Cuca.

110 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1945. Festejant.

• 1947. Festejant.

• 1950. Festejant a Flix.

• 1952. La boda

• 1952. A Pollença, en viatge de noces.

• 1952. A Pollença, en viatge de noces.

• 1950. Festejant a Flix.

• 1952. A Pollença, en viatge de noces. ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 111

• 1948. Revetlla de Sant Pere al Reus Deportiu.

• 1950. Misericòrdia.

• 1951. Salou, boda de Joan Domènech Miró.

• 1951. A Salou.

• 1957. Al jardí de la Societat d’ El Círcol.

• 1951. A Salou.

• 1950. Amb el matri– ÀLBUM XAVIER AMORÓS moni Vega a la112 revetlla organitzada pel Premi del comerç mixt.

• 1951. A Salou, amb la Luisa i Manuel Domènech.

Em van parlar d’altres possibles actuacions a Tarragona, d’una obra de teatre clàssic (castellà) per a fer inicialment per ràdio i per representarla després (i que no es va arribar a muntar, segons vaig saber, ni per ràdio ni per enlloc) on, en principi, em reservaven el segon paper, el que feia rèplica al protagonista que interpretaria Tarrasa. I, encara, també, un parell de recitals.

Però no podia deixar la Luisa. El febrer i el març, els dies que jo sortia, anava a dormir a casa dels seus pares, molt pròxima a la nostra. La veritat és que en aquell Reus del 1952, 1953 (i encara va durar una mica més) es podia encabir molta gent al rovell de l’ou, malgrat l’inconvenient de l’escassetat de pisos nous. Els sogres vivien davant per davant d’on treballava jo i el nostre pis era a dos-cents metres de la botiga, de la meva feina. Però tot i les proximitats, a partir del mes d’abril, ja no vaig sortir més. La Luisa no es trobava bé. L’embaràs era dur i trist, tot i la il·lusió que teníem. Inesperadament, al final de juny, el part es precipità. Van haver de venir a casa, a més de la llevadora, els doctors Pont, pare i fill (Antoni Pont Molins i Agustí Pont Bonastre). Va ser un part difícil, molt difícil. I al cap d’unes hores, va morir la nena que havia nascut. El cel ens va caure a sobre. Tot se’ns va fer amarg, especialment a la Luisa, tancada pràcticament a casa, sense ganes de sortir. Per sort, comptava amb la seva mare –la sogra–, que era molt agradable i afectuosa, i amb dues germanes –una, la Mariví, que només tenia vuit anys– que l’estimaven molt, cosa, en aquest cas, no gens tòpica i, en general, no sempre garantida.

De seguida que la Luisa es va refer físicament, vam intentar saber què havia passat i per què havia passat. El doctor Antoni Pont va prescriure un llarg repòs de dos mesos per a fer-nos, després, la prova del factor Rh, (una qüestió, llavors, molt poc coneguda) per si teníem incompatibles els components d’aquest factor. S’havia de practicar, doncs, una doble anàlisi.

En aquells anys la prova només la podia fer el doctor Guasch, a la que en deien Clínica Platón, de Barcelona, una clínica de luxe: un establiment caríssim. Vam anar a Barcelona sense cap alegria, com es pot suposar. La Clínica Platón –s’autotitulava Policlínico i no res més– era en un xalet, al número 1 del carrer de Plató i tothom li deia Clínica Platón i així quedava més clar. Vam deduir que aquell xalet havia estat propietat de l’avi matern de la Luisa i l’havia tingut molts anys. Però aquesta constatació, ja irrellevant per caducada, no ens va animar gens. Ens vam passar dues hores llargues a la clínica i vam marxar, lògicament, sense els resultats.

Ens van avisar que les anàlisis eren laborioses i que tardaríem uns dies a saber-ne res. Però ens van donar la factura: una garrotada considerable que ens va deixar literalment escurats.

Vam rebre els resultats de les anàlisis per correu urgent. El doctor Pont Molins no va aclarir del tot el significat, però va telefonar al doctor Guasch i van acordar que no hi havia incompatibilitat. Estranyament, bastants anys després, hem sabut que els dos som Rh negatiu; és a dir: compatibles en la negació. Aquell acord significava que podíem tenir fills sense cap temença especial. No vam aclarir res més, però era suficient.

Se’ns obria l’horitzó. Vam decidir que tindríem una nena. Ho vam decidir així mateix. *** • 1954. Amb la Cuca, al xalet familiar.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 113

La veritat és que la Secció de Literatura i Idiomes –de la junta de la qual jo ja no formava part–, duia una bona marxa. No hi ha dubte que la presència de Lluís Grau com a president galvanitzava i animava el grup. Darrerament s’havien fet diverses conferències i lectures que valien la pena de debò tot i que no hi havia diners per a pagar a ningú i que tothom treballava –que se’m permeti–, a la seva manera, per la causa. Als forasters, com a màxim, se’ls pagaven les despeses del viatge. Entre altres escriptors rellevants, en aquell període, va venir el poeta Josep Romeu a llegir la seva obra. La professora Mortera de l’Institut Italià de Barcelona féu dues conferències molt interessants: una sobre el cinema neorealista italià i una altra sobre la influència de Pirandello en el teatre europeu. I, a proposta del president Grau, s’havia invitat el professor Eduard Valentí Fiol, desterrat laboralment a Reus, a donar la lliçó inaugural del curs. La conferència sobre Ciceró i l’humanisme tingué un alt nivell i la presentació, acurada, ben reflexionada, anà a càrrec del mateix Lluís Grau Barberà.

Però tot això, aquesta marxa tan positiva, tingué una tristíssima interrupció. Al principi del 1954 vam saber que el doctor Lluís Grau estava greument malalt. Jo tenia els problemes de casa, la preocupació pel segon embaràs de la Luisa, i aquesta notícia se’m va fer molt dolorosa. No em vaig atrevir a anar a veure el doctor Grau. Ho deixava un dia per l’altre.

Ell sabia, com és lògic, la gravetat de la seva malaltia: sabia perfectament que no tenia remei. Era molt jove: quaranta-sis anys i havia de deixar l’esposa i sis fills, el més gran, tot just adolescent. Intentava imaginar-me el seu estat d’ànim. Moltíssims amics l’anaven a veure. Del grup nostre, el Josep M. Arnavat el visità diverses vegades. Jo no m’atrevia. Em recordava massa una situació semblant que vaig viure dotze anys enrere amb el meu pare, davant del qual, els dos darrers mesos, no sabia què dir. Ho anava ajornant fins que va ser massa tard. L’Arnavat m’explicava que el Lluís Grau, aquells dies, tenia sempre a mà un poema de Joan Alcover que no sé si li servia de consol o li endolcia una mica la tristor. El doctor repetia amb un petit somriure, davant de l’Arnavat, el darrer vers d’aquella «Desolació» de Joan Alcover: «Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort». *** Només faltaven quinze dias perquè la Luisa acabés de comptes.

Esperàvem la nena (manteníem la fórmula; en el fons pensàvem, sense parlar-ne, que si tinguéssim un nen, l’alegria de tenir-lo també ens compensaria) amb una gran il·lusió i una gran temença: havíem sofert un escarment molt dur. La Luisa es trobava bé. Ara el pitjor que teníem era l’ansietat. A darreries de juliol els nostres nervis eren a punt de desbocarse. Temíem la nit; tornar a passar una nit com la del final de juny de l’any anterior. Per més seguretat, vam decidir anar a dormir a la clínica. Ja sabíem que era exagerat, difícil d’entendre pels de fora de casa. Però ho vam fer.

Hi anàvem com si ho féssim furtivament, una mica avergonyits, quan ja era ben fosc. Vam començar en dilluns, com totes les coses endreçades que exigeixen més d’un dia. Ens trobàvem al 26 de juliol. Vam dormir tranquil·lament dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte. A la Clínica Pont s’estava bé. L’habitació donava sobre els horts de Simó, que llavors encara eren sencers i conreats amb tota cura i s’estenien fins al carrer de Misericòrdia. A la dreta teníem els plàtans del darrer tram del

114 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

passeig de Prim que en aquells temps era verge de la invasió d’edificis monstruosos que l’ha convertit en un quasi vulgar carrer (on vivim) amb arbres i parterre al mig. Si baixaves per aquell tram, a l’esquerra hi havia els horts de Simó i, a la dreta, un extens camp d’ametllers esmerlits, renocs.

Tot era propietat del senyor Francesc Font de Rubinat i prou. Els ametllers de més amunt, potser rebien alguna perdigonada perduda del camp de tir, que, en un terreny llogat, era a la part alta de la mateixa finca.

El diumenge va ser el dia. Era el dia 1 d’agost; una jornada calorosa, amb un sol que estovava les pedres. Reus estava buit i desert. Al migdia autèntic van començar els símptomes. El doctor Pont havia anat a missa de dotze. Aquell dia juraven bandera els de milícies universitàries i no hi havia cap taxi a Reus: la llevadora –madura i feixuga– no va fer cap a la clínica fins que tot estava llest. Com el metge. Ho va resoldre la Pilar que no sé quin títol tenia però que era el buf energètic de la Clínica Pont, un xalet recollit, no pas de grans proporcions. Va néixer la nena. Va néixer la Maria Lluïsa, la Cuca. I nosaltres ja érem la parella més feliç del món. Les famílies estaven contentes. La meva germana Eulàlia va venir, en un viatge quasi de Mary Poppins, de la Molina –on donava classes d’estiu– i va portar maduixes fresques, de bosc, a la Luisa. Nosaltres començàvem una nova vida.

• 1956. A Misericòrdia amb la Cuca, el diumenge de Rams.

•• 1952. Al Reus Deportiu, amb Frederic Rull.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 115

El primer dia que vam arribar a casa, sols amb la nena d’una setmana, sense la protecció de la ciència que els sostres de la clínica semblaven concedir-nos, estàvem espaordits i emocionats a la vegada.

La nena dormia tranquil·lament, autènticament preciosa, i nosaltres no paràvem de mirar-la: no sabíem treure-li els ulls de sobre.

Per fi vam poder fer una existència més normal, tot i que el centre del món era el bressol de la nena. Però la vida empenyia. Em vaig haver d’adonar de seguida que tenia problemes per a resoldre, que havíem de liquidar unes factures ja vençudes, el pagament de les quals –la farmàcia i alguna altra cosa– havia degut de demorar. Necessitàvem deu mil pessetes.

Era l’equivalent a quatre mesades de les que jo cobrava. No podia demanar anticipacions. A l’empresa estaven rigorosament prohibides per a tothom.

Vaig pensar que potser era l’hora d’envestir amb els cinc sentits alguns premis literaris. El més important dels convocats era el que amb motiu del cinquantenari de la coronació de la Mare de Déu de Misericòrdia, s’havia de celebrar la darrera dècada d’octubre. Poesia devota, doncs, impossible de donar-li la volta. Hi havia un altre certamen important a Tarragona pel centenari de la Rambla, i, encara, un concurs sobre reportatges o articles que parlessin de la fira de mostres. La fira s’havia de celebrar coincidint amb les festes de la coronació. Em calia, doncs, fabricar una literatura competitiva. L’objectiu més important era el certamen religiós, el de Misericòrdia. El primer premi era de 5.000: la meitat del meu deute. Em calia anar, sense dubtar-ho, de cara al primer premi. ***

PREMI AL MILLOR POEMA A LA VERGE DE MISERICÒRDIA CONVOCAT PER L’EXCEL·LENTÍSSIM AJUNTAMENT DE REUS

• 1960. Amb la Luisa en una boda.

•• 1968. A Vilafortuny amb la Cuca i el Xavier.

116 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

El meu poema era –encara es pot constatar–, en el millor dels casos, d’una vulgaritat potser envernissada però evident. Excepte el Saura, resultava previsible que ningú d’aquell jurat no era un lector de poesia, cap d’ells no tenia olfacte poètic. Així és, doncs, que podia prosperar la vulgaritat ben enllustrada com si estigués treballada per un enllustrador tenaç.

I així va anar. Vull dir que vaig guanyar el premi. I, puc confessarho, amb aparent satisfacció dels jurats, tot i que –ells no ho sabien– es van equivocar. El primer que m’ho va comunicar, que em va dir confidencialment que tenia el premi, va ser el Juan Amado Albouy. Em va telefonar.

–Noi: has tingut el premi. Només falta el Saura; però els altres quatre estem, sense cap vacil·lació, pel teu poema. Si vols que et digui la veritat, jo trobo que utilitzes massa la paraula «anhel» (anhel rima amb Isabel, l’altre component del duo), que la utilitzes cinc vegades; però això no té importància.

Després me’n va parlar el senyor Aguadé, el president del Centre,

assegurant-me que ell, sense sospitar que era meu el poema, ja l’havia comentat com a preferit amb la seva família.

Vaig quedar descansat. Cobraria les 5 mil pàfies, els cinc bitllets de mil (els de major valor que llavors emetien) i podria pagar la farmàcia l’endemà mateix que se celebrés l’acte del certamen. La festa va ser a la nit, a dos quarts d’onze, al Teatre Fortuny, presidida pel cardenal de la mala llet. Abans, un pic va sortir el veredicte al diari, pel carrer, molts coneguts em felicitaven. (Encara érem en un Reus que tot passava per la plaça Prim). Alguns amics em feien broma.

–Amorós: hauràs de besar l’anell de l’Arriba i Castro.

(Potser hauria de dir que l’Arriba i Castro era un franquista fanàtic, exconfessor de «doña Polo» i terriblement anticatalà, cosa que demostrava tantes vegades com tenia ocasió).

–No li besaré l’anell, –contestava jo eufòric– la hi xuclaré per veure si m’empasso la pedra.

Sota els porxos, entre el Bar Solsis i l’antic Cafè de París, vaig trobar l’Albouy i el Pedro Huguet, que eren molt de règim –llavors tinents d’alcalde de l’ajuntament–, però més mundans que les altres jerarquies locals, que tots destil·laven aigua beneita de la més rància.

–Encara que nosaltres siguem de dretes –digué l’Albouy–, ens ha divertit molt que els esquerranots (l’Arnavat havia guanyat també un premi ben dotat) us hàgiu endut el pa del cistell dels carques (volia dir dels poetes més devots) que ja s’ho veien gola avall.

Uf. En aquell punt, no sé què pensava exactament de tot això.

L’eufòria no és la millor consellera. ***

UNA HISTÒRIA SENTIMENTAL I amb tots aquests elements, instruments i andròmines, vaig redactar l’obra. Ho vaig fer pràcticament d’un sol cop de tac, aprofitant dues festes seguides per fer el primer i segon actes i enllestir el tercer el diumenge següent, un procediment que ja havia assajat. I allí tenia el primer monstre, la primera versió, per a llegir-la, rellegir-la, tocar-la i retocar-la durant totes les estones curtes que pogués. Aquests retocs van produir-se al llarg de dos mesos. Quan vaig veure que no hi podia fer res més, quan ja m’havia espremut el cervell fins al límit del límit, fins a constatar exhaustivament que ja no tenia la més mínima possibilitat de millorar-la, llavors, com si em canviés les ulleres, en vaig fer una lectura freda, crítica, si m’és admès de dir-ho. Senyor Déu meu, quina decepció! Allò no rutllava, no funcionava. Potser funcionava l’argument i potser hi havia una certa originalitat, una certa sorpresa. Però jo era molt més ambiciós encara que no ho digui fins ara mateix. Jo volia, potser per sobre de tot, que el text (havia de despendre’s en gran part del diàleg) fos una caricatura del teatre de saló –en aquest cas de saleta, o de salonet, com deien aquí–, una ganya a l’«alta comèdia» que tant agradava al públic que coneixia, el públic que anava mudat al Teatre Fortuny (i, abans de la Guerra Civil, també al Teatre

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 117

Bartrina) de Reus, que vol dir la d’aquest poble meu –i de la majoria de vostès–, una petita ciutat de comarques, «provinciana», molt més pròxima a la ruralia que als presumptes centres on es deu exercir el cosmopolitisme i, potser, es pot conrear la «mundologia», almenys en grups, en cenacles no contaminats (aquí la contaminació és total) pel saltataulellisme pervingut o pel tenedorisme enriquit en un grau o altre. (…)

Però no me’n vaig sortir, és clar. No vaig aconseguir la caricatura que volia fer. Ni remotament. Era una ambició massa forta per a les meves possibilitats. Ja tenia prou feina a explicar-me de manera intel·ligible. Jo volia que els diàlegs fossin com una esgrima brillant (esgrima verbal) on l’humor tragués el nas sovint perquè el personatge es retratés: s’autoretratés. No ho vaig saber fer. Volia que les frases fossin àgils, que volessin una mica, a més de ser punxegudes. I per por de no explicar-me convenientment, em sortiren unes frases mastegades, com cosides per un baster, per un guarnicioner. L’humor quedava com petrificat, sense vida.

I el llenguatge. El lèxic; els girs. Jo encara procurava explicar-me amb tota l’aconsellada sumptuositat que era capaç d’imitar i d’utilitzar.

I em sembla que és difícil, impossible, tenint aquesta preocupació, que siguis apte per a crear –en qualsevol idioma– el llenguatge fresc i viu que exigeix imperiosament el text teatral. Quan penso que als anys trenta, el teatre català més brillant, dintre una frívola elegància, tenia un títol d’èxit (relatiu) que deia Civilitzats, tanmateix –Carles Soldevilla–, m’esborrono.

(Ep; l’obra la traduí a l’italià Pirandello). Ara m’esborrono; llavors, el 1955, ho volia comprendre.

Quan, més tard, vaig alliberar-me del malentès i vaig saber deixar el llenguatge de diccionari (a sobre, en el meu cas, molt mal estudiat i molt mal conegut) per procurar escriure en un llenguatge tan pròxim a la col·loquialitat, a la naturalitat, com fos possible (tot i que mesurar-ho és delicat), ben arrimat a les formes reals de la conversa, pensar –volia dir– que, sense aquesta decidida inclinació final, havia pretès escriure teatre que pogués tenir possibilitats de consum, m’ha arribat a semblar totalment absurd: inconcebible. La màgia, el clímax del teatre, necessita la frescor de les frases vives i no cap mena d’envaniment: i amén, Jesús.

118 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

EL DR. VALLESPINOSA I EL TEATRE DE CAMBRA Tot això era al mes de gener del 55. Al començament de febrer, em va telefonar. Em digué que em volia veure i, per poder parlar tranquil·lament, em suggerí que ens trobéssim al bar Solsis, a la plaça de Prim. Vam quedar per a dos quarts de deu del matí. Quan vaig arribar, ja m’esperava, tot i que hi vaig fer cap a l’hora exacta.

Em digué que comptava amb mi per a molts projectes; que em necessitava com a col·laborador, i com a actor i recitador. Em va dir també que ja sabia per què jo havia dimitit, però que comptava amb la meva ajuda encara que no fos oficialment membre de la junta. Hi vaig estar d’acord de seguida; del tot convençut i animat per la seva vivesa. I llavors em va abocar tot el que en principi tenia al cap i que pretenia dur a terme a la Secció i des de la Secció. Em va explicar moltes coses, moltíssimes.

Em va dir que ja havia filat que del Massot, el Bargalló i el vell Besora, no en trauria res. «Sort dels altres», em digué. Tenia intenció d’organitzar un cúmul de conferències ben coordinades, capaces d’englobar tota la història de la literatura catalana; pretenia crear uns premis literaris, especialment els Premis Reus de teatre i novel·la i es proposava de publicar anualment una antologia de la poesia reusenca. Amb aquesta exposició se’ns van fer quarts d’onze, més aviat tres que dos. Vam haver de suspendre la conversa (!) i la vam ajornar per a dos quarts de dues del migdia (l’hora de dinar, vaja, però sense dinar) i vam quedar que, en plegar, faria cap a casa seva.

La conversa, millor, l’exposició, va continuar amb el mateix fragor.

Jo estava sorprès i francament entusiasmat. Caram, quin gas que tenia. I jo no pensava que fos gens sidralístic aquell gas. I, efectivament, no ho va ser gens.

Quan vaig aconseguir posar cullerada, li vaig dir –i era ben cert– que em semblava molt bé tot, però que havíem de pensar que al Centre de Lectura no hi havia ni cinc, que havíem de viure de miracle i que la directiva no hi patia com nosaltres per les activitats de les seccions: mentre fessin una vegada a l’any l’Exposició de Roses ja estaven tranquils i satisfets. I en aquell moment es trobaven molt ocupats i encaterinats entorn de la construcció de la Casa de Cultura, annexa al Centre (edificada pel Ministeri d’Educació sobre uns terrenys cedits per l’entitat a l’administració de l’Estat). I li vaig insistir que les seccions del Centre –cosa que ja constataria– tenien, a l’hora de la veritat, unes assignacions irrisòries i, si es volia treballar –objectiu no obligatori per pròpia voluntat de la majoria de les seccions, gens estimulades per la directiva– calia ferho pràcticament sense cèntims, cosa molt difícil, no calia dir-ho, malgrat la bona disposició que el nom del Centre ha trobat sempre entre els intel·lectuals catalans.

Tot plegat li ho vaig dir d’una tirada i ell em va deixar parlar.

–Ja està previst tot això –em contestà resoltament.

Vaig quedar sorprès. Llavors era inconcebible pensar en ajudes de l’Ajuntament, de la Diputació (l’ajuda de la Diputació Provincial al Centre va ser sempre una mofa iniqua tot i que el senyor Aguadé, amb altres objectius, en va arribar a ser vicepresident) o d’alguna empresa privada: no hi havia cap empresa amb tots els membres del consell d’administració tocats del bolet.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 119

• 1965. Públic al Teatre Fortuny.

• 1956. Programa de Figuretes de Vidre.

120 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Però el doctor no em va dir res d’això. Em va explicar, per a la meva decepció, el seu projecte econòmic. La Secció comptava amb 800 socis (llavors el soci que no escollia secció anava automàticament a la Secció de Literatura i Idiomes: la nostra) i que ell proposaria que paguessin un suplement que ens permetria les activitats. Vaig quedar una mica ensorrat.

–Escolti, doctor. S’equivoca. Amb quotes complementàries, no farem ni cinc. Em sent, doctor? Ni cinc.

Jo veia, cada dia, cada moment, la gent posant-se dolorosament la mà a la butxaca i els sentia parlar de calerets, que per això era botiguer des de feia ja catorze anys. Ja estava vist: ell escoltava poc a la gent, només la radiografiava. Eren mals temps, temps de penúria, però sobretot el personal no volia gastar: era gandul a l’hora de gratar-se la bossa. Jo sabia, per força, que el personal era mesquí, gau. I en aquella època, a sobre, molta gent, pel català no es voldria comprometre, per molt socis de la Secció de Literatura i Idiomes que fossin. Ja feien prou amb pagar la quota normal.

El doctor em mirà amb el front arrugat.

–Què faria, doncs, vostè?

Jo estava il·lusionat amb el teatre modern, el teatre diguem-ne contemporani, que començava a llegir. El que em deixava el Joan Torrens.

Hi havia donat molts tombs pensant-hi.

–Faria un grup de teatre i actuaria al Bartrina, que no ens costarà res.

Com feien abans, aquí mateix, al Centre, al principi de segle. Hi ha gent per a fer el grup. El que passa és que vostè l’hauria de dirigir. Aquí no hi ha hagut mai cap director i la gent va perduda.

–Home. Un teatre «da camera» –Ho va dir en italià, cosa que després vaig comprovar que l’encantava–. Precisament ara estic traduint la Fedra, en vers. Em costa, eh! Traduir en vers és reconsagrat.

–La Fedra tradueix? Magnífic, doctor, magnífic. El que passa –jo no sabia com dir-li-ho– és que hauríem de fer teatre del més modern, que és el que tindria ganxo; del més actual que surt editat on sigui, del que en fan pel·lícules els americans. Crec que això es el que cridaria el públic.

No per a fer grans taquilles, però sí per a fer algun dineret, que és el que necessitem.

Pensava en l’èxit, al cine, d’Un tranvia llamado deseo, amb el Marlon Brando, que havien estrenat a Barcelona. El meu optimisme econòmic provenia de les experiències reeixides dels dos Festivals de Primavera que havíem fet amb el Jaume Aguadé al Teatre Fortuny el 1946 i el 1948 i, precisament, amb el Jaume Capdevila com a administrador. El doctor Vallespinosa em mirava intensament interessat.

–I les obres? D’on trauríem les obres?

–En tinc en castellà, doctor. Podríem adaptar-les d’una manera o altra. (Això era un disbarat). I vostè podria traduir coses del francès. I en podríem fer alguna en castellà mateix, adobant una mica el sud-americà.

Perquè tot els llibres vénen de sud-amèrica, sent? I a Barcelona hi ha coses traduïdes al català; el que passa és que no les deixen publicar, que no es publiquen. (Jo de l’únic que havia sentit tocar campanes era d’una versió catalana de Truca un inspector, de Priestley, encara que no sabia on parava.)

Estàvem embalats, però vam haver de parar: eren quasi les tres.

Vam quedar que continuaríem parlant aquell mateix vespre al Centre de

Lectura. Ni el doctor ni jo teníem espera. Jo em moria de ganes de fer teatre d’aquell. Ell tenia unes altres intencions més generoses i ambicioses, que jo també compartia encara que en una versió més atenuada, sense aquell bull que caracteritzava el doctor Vallespinosa.

Al vespre, en tancar la botiga al públic, vaig desempallegar-me de la feina rere cortina més immediata i me’n vaig anar al Centre, tot i que abans de les deu hauria de tornar a l’establiment a fer-me càrrec de les claus perquè a l’oficina continuava treballant un comptable que venia a deshores. Al Centre, a la sala de converses, el doctor m’esperava.

–Escolti, Amorós. (Em va dir de vostè fins que va morir, com ho va fer el doctor Sabater –el doctor Sabater em deia, a sobre, senyor Amorós– i el doctor Vilaseca i el doctor Barrufet; devia ser una de les característiques menors que gastaven els que jo considerava noucentistes; només em va perdonar el tractament –em va tutejar i em deia el nom i no pas el cognom– Joaquim Santasusagna. Com diu el clero de mitges tintes: eren uns altres temps.)

-Escolti, Amorós. Endavant amb el teatre «da camera». –(Ja està vist que no havia parat de cavil·lar)–. Farem el grup i, quin remei, jo el dirigiré, si no hi ha ningú més. I també buscarem grups «da camera» de Barcelona o d’allà on sigui i farem una temporada alternant el nostre grup amb gent de fora. Traduirem teatre. He pensat en Cocteau. Té una obra d’un acte i d’un sol personatge que la podria traduir i es podria fer. Em sembla que es diu La voix humaine. ***

FIGURETES DE VIDRE Tom, el meu personatge, iniciava el relat des de primer terme: «Heus aquí que, com qualsevol il·lusionista…». Se sentia una música potser nostàlgica que era el motiu protagonista de la banda sonora de Laura, la pel·lícula. Tom evocava els seus records des d’una punta de l’escenari, sota la llum d’un focus, i els records s’escenificaven de seguida en un segon espai més a l’interior, totalment il·luminat. Jo anava veient una expressió de sorpresa a les cares de la gent que tenia més a prop. Veia la senyora del notari Echevarría que estava en una llotja molt pròxima del primer pis que ens mirava amb els ulls enormement oberts. Al notari Echevarría i a la seva esposa, que era de Tarragona, els agradava molt el teatre. En aquella sala atapeïda –excepte a les altures-, semblava que no respirés ningú. Era una obra distinta i, a la vegada, molt pròxima. N’era molt, de pròxima.

Però el llenguatge viu del doctor Vallespinosa encara la hi feia més.

Abans que s’aixequés el teló, que s’encengués el focus, vaig passar moments d’una por terrible. Quan esperava que el teló tirés amunt i havia de sortir pel flanc a iniciar l’obra amb el meu monòleg, estava esgarrifat.

Podria jurar –no prometre com és políticament correcte, sinó jurar– que em volia morir allí mateix. Estava segur que en sortir a l’escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d’articular paraula. Erem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 121

aquesta peça, estava glaçat. Durant uns llarguíssims segons vaig pensar que era impossible que recordés res d’aquella cascada de frases que havia de dir al públic. Preferia morir-me en aquella solitud, entre bastidors, a deu pams d’on començava la bateria, (d’allò tan difícilment traduïble que, en castellà, en diuen «candilejas»), que sortir a l’escena. Però vaig sortir, em vaig empassar la saliva i vaig parlar. Hi havia un silenci immens, sota zero: era més que un silenci absolut. Sonava, de fons, aquella música que havia escollit el Jaume Juan Magriñà perquè la que recomanava l’autor no ens agradava gaire. Sortien la mare i Laura, la germana. S’il·luminava l’escena interior i jo m’incorporava al grup –després d’haver deixat, corrents i de pressa, darrere les bambolines, el jersei de mariner que es treia pel cap– i començava el diàleg.

No sé com ens va sortir la representació –que els actors vam viure amb tota la fe del món– però l’obra (i, per tant, la traducció del doctor Vallespinosa) va agradar, va fascinar a tothom. ***

NOUS TERRITORIS, NOVES EXPECTATIVES Aquella tardor, a mi, se m’havia complicat la feina. Em calia viatjar sovint, no gaire lluny, val a dir-ho, però em calia deixar Reus una setmana darrere l’altra, de dimarts a divendres. A l’empresa, a Les Amèriques, des de la guerra, ens dedicàvem estrictament a la venda al detall de teixits, una venda que tenia, sempre, una gran bullida, encara que els beneficis nets –que no fallaven mai– eren exigus en proporció amb el moviment.

En normalitzar-se la producció de teixits –els teixits de cotó i de raiona van estar intervinguts fins quasi el 1950–, vam decidir tornar a explotar l’activitat majorista que havíem deixat en suspens per les anormalitats generals. Ara, després de vint anys, ho tornàvem a engegar. Era un major de baixa intensitat, en una modalitat especial que, en l’argot del ram, en dèiem modisteria. Consistia a vendre al públic femení, a través de les modistes que, a cada poble, els confeccionaven el vestuari, les robes necessàries. A la botiga teníem una gran afluència dels pobles rurals, de la gent de les comarques pròximes a Reus. De les poblacions properes –cal incloure-hi Tarragona–, els compradors venien directament, però en arribar a una cinquatena mal comptada de quilòmetres, més valia anar a buscar el consumidor, no fos cas que perdés el rumb. Així és que, a partir de l’Ametlla de Mar, de Móra d’Ebre i de Montblanc enllà, uns representants –o viatjants, com en deien més popularment– anaven a visitar periòdicament les modistes de tots els pobles superiors a dos mil habitants. (N’hi ha molts de pobles que estan per sota dels dos mil habitants, encara que d’aquí no ho sembli). Les modistes convocaven la seva clientela de set del vespre a onze de la nit i en múltiples operacions laborioses i personalitzades, oficiades pel viatjant, s’arribava a fer, en cada cosidor, una bona xifra de venda, propiciada per una infinitat de mostres que omplien dues enormes maletes, ordinàriament de pell negra.

122 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Tot anava com una seda, encara que aquesta matèria –la seda natural– era precisament la més escassa entre totes les que traginàvem per aquells mons de Déu. Tots els periples els fèiem, inicialment, emparats per ferrocarrils i cotxes de línia. Però, finalment, com una benedicció del cel, ens van arribar les furgonetes per a fer menys penoses les nostres incursions.

Aquestes furgonetes eren d’unes característiques més aviat curioses. La flota (!) de Les Amèriques era formada per quatre unitats, dues de les quals eren furgonetes 600 i, les altres, dues furgonetes 2c. Per a major glòria, els vehicles anaven pintats d’acord amb els caràcters emblemàtics del vell paper de la casa que consistien en unes franges verdes i marfilenques per on circulava el nom i l’adreça de l’establiment. Puc assegurar que una furgoneta 600 pintada amb aquelles franges semblava un autèntic i monstruós escarabat de la patata. *** Passat el trasbals del teatre professional, i tot i que la meva feina de botiguer volant se m’enduia, de tant en tant, de Reus, vaig continuar col·laborant decididament amb el doctor Vallespinosa. Havia fet d’escolà de gent dedicada a diferents sacerdocis: Joaquim Santasusagna, Pedro Guirao i, ara, Bonaventura Vallespinosa. I no me’n penedeixo pas.

Aquestes persones –tan diferents entre elles– tenien una actitud comuna: el respecte que sentien per la llibertat dels altres. Santasusagna, que m’hauria volgut excursionista, mai no va pressionar-me per intentar que abandonés la meva condició, en doble aspecte, de camacurt. Pedro Guirao agraïa infinitament que jo li fes de recitador, però quan no m’agradaven les seves propostes i em negava a intervenir en algun acte, no em feia el més petit retret, tot i que li vaig fer perdre algun recital que l’il·lusionava.

Aquestes reaccions respectuoses es repetien amb Vallespinosa. Estimava molt les col·laboracions, però si et negaves a secundar-lo en alguna cosa, no burinava ni escarbotava en els teus motius, sinó que acceptava la teva decisió sense la més mínima queixa. I l’amistat continuava. Ja que he fet comparacions amb el sacerdoci, amb tots els respectes per uns i per altres, pels equiparats i pels models, podria dir que Vallespinosa era com aquells capellans que poden dir la missa ben sols, sense que ningú els contesti distretament, ni els traslladi les setrilleres. El Vallespinosa era un home que treballava sol –i de quina manera!– que no comptava amb ningú i que, quan algú l’ajudava, se sorprenia lleugerament i ho agraïa de forma visible. ***

• Furgonetes Seat 600 de Les Amèriques i personal.

•• Un dels cotxes pintats de Les Amèriques a Vallderrobles amb el venedor entrant a casa d’una modista. Postal.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 123

OLE BUSQUE MERCADÉ TEIXIDÓ

VERGÉS TAPIRÓ CALAF

VILA RIEROLA

OLIVA

XAVIER AMORÓS

124 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Ó

CABRÉ

ESTI ETS

RODRÍGUEZ SABATER AMIGÓ MARCH N/I CASALS PIQUÉ

COLÀS

GIRÓ

Un botiguer dissecat • 1976. Components de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus, en el primer ple després de la inauguracióÀLBUM del nouXAVIER local delAMORÓS carrer de Boule.

– 125

126 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

UN BOTIGUER DISSECAT SI ARA QUAN sigui l’hora, en morir, em dissequessin, m’embalsamessin, i quedés convincentment conservat, qui m’assegura que, per atzars de la vida o avatars de l’antropologia, no puc fer cap, d’aquí a dos o tres-cents anys, al museu de Banyoles? Llavors, a l’hora de classificar-me degudament, prèvies les investigacions que se suposen i atès que jo no podria fer valer les meves preferències, el més segur del món és que el rètol digués: «Botiguer reusenc de la segona meitat del segle XX».

I és que, en efecte, he fet de botiguer de roba, des del 1941 fins al 1979.

Són quaranta anys mal comptats, als quals he de restar el servei militar a Tarragona, la mitja dotzena de grips i unes delicioses galtitges. Però, de fet, són quaranta anys de professió. Com puc dissimular-la, doncs, amb vista a una posteritat freda i implacable?

Si fes cap, dissecat, al Museu Darder de Banyoles, m’agradaria estarhi plantificat en les millors condicions possibles. No pas en «taparrabos», ni que fos de la marca Zegna. Voldria ser-hi, en tot cas, mudat, amb un vestit a mida de la Sastreria Queralt, i no mal guarnit amb una americana de penja-robes de les que em venen, per quatre rals, els meus antics proveïdors. Cavil·lo què passaria en aquest cas. Si protestaria algú de la meva presència dissecada. Si algun organisme semblant a la vigent Unió de Botiguers faria el mateix que fa actualment amb el de Banyoles el meu estimat i admirat amic doctor Arcelín, de Cambrils.

Amb tot, procuraré estalviar-los la feina.

Llegeixo que es comença a parlar formalment del crematori i aquesta és la meva. Si no m’han de dur a rostir-me fora de casa, m’apunto, sense vacil·lacions, al forn local. El meu també admirat amic Cesáreo Rodríguez Aguilera batalla per una mort digna, per poder enllestir la comèdia amb teló ràpid i no pas amb finals gemegosos en els quals acaba plorant tothom. Hi estic d’acord. Com estic d’acord amb els que volen un repòs definitiu que no molesti al pròxim amb ossos i despulles intocables i la utilització, quasi a perpetuïtat, de sòl municipal. És qüestió d’evaporar-se seriosament i no d’intentar protegir les quatre desferres amb una làpida de marbre autòcton, com si fos un escut. Per tant, en morir, m’agradaria, immediatament, quedar fet pols, cosa que no té res a veure amb el que diu la locució castellana quan parla dels esgotats i esgotades. I aquí, pau, i allà dalt, glòria, I és estrany, per cert, que l’Església catòlica no acceptés abans els crematoris, que són uns brasers pietosos. Em deia gent, segurament mal informada, que ho prohibien per evitar dificultats al poder celestial a l’hora de la resurrecció de la carn. Però això demostraria poca fe en l’omnipotència de Déu i no crec que sigui veritat. Amb tot, no cal amoïnarse. Tindrem crematori, crematori eficaç, no pas un simple socarrimador ni unes graelles barates.

I això serà, fins i tot, un bé ecològic, per atenuar la desertització, per minorar el desgast de la terra. *** • 1953. Despatxant a Les Amèriques.

•• 1995. Dibuix de Pilarin Bayés a «L’aparador dels contes» de la Unió de Botiguers de Reus.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 127

LA CAMBRA DE COMERÇ

• 1965. Les Amèriques.

•• 1967. Anunci-caricatura de J.M. Bagés Fusté.

•• 1967. Falla de la Colònia Valenciana a la Plaça Mercadal.

128 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Vaig entrar a formar part de la junta directiva de la Cambra de Comerç, com a membre cooperador del Ple (vocal-cooperador, la qual cosa equivalia a ser-ne membre menor), la tardor de l’any 1953; exactament el 17 d’octubre del 53. Llavors, jo havia fet, justament, trenta anys, una edat d’un gruix evident a tots els efectes i en possessió de la qual em suposava, amb tota la raó, ensorrat, o encolomat al món dels adults; però, allí, entre l’estol de provectes homes d’empresa, em vaig sentir pujar a la cara els tendres colors de la clorofil·la, com si fos el lluc més nou de la darrera brostada. La persona que sumava més pocs anys, per sobre del meu compte, el «no tan jove» que em seguia, Josep Castellà Baró, tenia vint-i-dos anys més que jo, i d’allí, per amunt.

La Cambra Oficial del Comerç i de la Indústria, doncs, era un cercle molt seriós i hi afegiria que austerament solemne. Hi vaig fer cap de rebot, a causa d’unes protestes més que justificades d’alguns botiguers contra la intervenció de l’avellana i la parcialitat de la Cambra a favor dels interessos exportadors; la designació no anava, certament, dirigida a la meva persona, però em va tocar a mi per unes causes que ara fóra molt prolix d’explicar. Vaig anar-hi com a representat de l’empresa a la qual jo treballava: una botiga que es dedicava a la venda al detall i a l’àmplia i variada modalitat de proveir les modistes situades en un ventall de comarques més o menys pròximes; un negoci, en fi, que era propietat d’una petita societat anònima.

La Cambra de Comerç era el que certa gent en diu una institució. No sé si l’epítet és del tot indicat, però sí que és just si es comprova, tombant per la península i constatant-ho, que, en moltes ciutats amb censos més grans que el nostre, existeixen unes Cambres raquítiques –recambrons?– i polsoses que només deuen fer la viu-viu. La Cambra de Reus, en canvi, ha demostrat, sempre, dins la somorta tònica general cambrística i la deguda proporció, una major vitalitat que la majoria de les seves col·legues, cosa gens sorprenent si tenim en compte el moviment econòmic que ens ha precedit.

La Cambra era, quan jo vaig entrar-hi –amb el local social, de lloguer, situat al pis principal de l’edifici de la Caixa de Pensions–, una eina, un instrument, una entitat –possiblement amb força lògica– en mans dels exportadors locals. Llavors la presidia un exportador de vi; el secundava, a la vicepresidència, un exportador d’oli; i en ordre jeràrquic, seguien, darrere, un exportador de fruits secs i un quart exportador que comerciava amb oli i fruits secs. El Ple s’arrodonia amb diversos representants de la indústria i del comerç (amb un evident oblit del comerç a la menuda, del detallista –malgrat la presència d’un sol i molt silenciós representant, el senyor Manuel Parisi Sanahuja–, com si a Reus aquest tipus d’activitat pràcticament no existís; però el domini dels exportadors era ostensible i quasi aclaparador. (…)

Sense proposar-m’ho, i sense que ningú m’ho manés ni tan sols m’ho demanés, va ser allí on em vaig dedicar a rumiar una mica sobre la meva condició professional. I ho vaig fer llargament, «in situ», en el local d’una entitat que, en teoria, els representava. I vaig arribar a la conclusió que el botiguer, entre els empresaris, i fins i tot dintre la societat, era –encara ho és– un ésser d’unes característiques exteriors –la matèria bàsica, el fang

bàsic, ja hem dit que era igual en tots aquells que es dediquen a comprar i vendre– que difícilment pot separar la seva personalitat privada de la seva personalitat professional. El botiguer, generalment, no és un obsés total pel guany. No té cap dimensió especuladora. Creu que l’important és assegurar-se la fidelitat d’una bona clientela, que el client no es quedi mai sense l’atenció deguda. El preocupa mantenir l’atractiu de la botiga pel seu aspecte, pel seu estoc –que mai no marxi ningú amb les mans buides!– i deixa en lloc secundari, l’aprofundida interpretació dels balanços que li dirien si l’esforç i la inversió estan d’acord amb els beneficis reals.

El botiguer, per altra banda, té la sort lligada –o, almenys, la hi ha tinguda molts anys, perquè ara el botiguer és a l’ocàs, a la caducitat, potser a la preagonia– a la de les classes populars, encara que sempre, ociosament, ha mirat cap a les parts altes de l’escala social. El botiguer, si li fos possible, s’oblidaria dels que automàticament li donen el major negoci, però jo diria que no ho pot fer, malgrat els seus esforços. Llavors el botiguer queda equidistant, aïllat en un terreny estricte, i en el seu isolament només pot confiar en ell mateix i en l’únic instrument que té per a fer camí: la botiga, la marxa de la qual li marca l’única trajectòria.

I avança amb la botiga –una baluerna difícilment amovible– o trontolla amb la botiga. Per això s’imagina que no li és permès de creure en altra cosa, ni que pot arriscar-se a malversar energies en res més. Però el botiguer, que és l’únic empresari que fa el negoci a la vista de tothom, si exceptuem els de les xurreries tradicionals, té la gran sort –encara que de vegades no s’ho cregui– de viure en olor de multituds (sense exagerar: de tenir contacte constant amb el públic) i això l’humanitza i el sensibilitza.

Josep Pla diu que la nostra burgesia té el vol gal·linaci i quan, a l’obra Girona, parla d’un botiguer, íntim amic del seu pare –i en fa arquetip– el vol gal·linaci es converteix en planejament de guatlla de granja. Però Pla –l’home contemporani que ha mirat amb major atenció Catalunya i que l’ha sabut explicar amb vèrbola més viva i penetrant– diu, també, que el teixit de l’economia catalana –i ara sí que ja parlem del segle passat, del segle XX–, ha tingut sempre com a base l’empresa familiar. I aquesta economia catalana familiar, en una bona proporció, es dedica encara, però cada vegada menys, al comerç manual, a aquell comerç que distribueix de mà en mà; és a dir: que exerceix l’antirecapta. I ho fa en aquest territori d’al·luvió que habitem, de pas entre Europa i un altre món que sabem on comença i no se sap on acaba ni el que té a les entranyes. *** Perquè la relació meva amb el senyor Fontana no va durar pas gaires anys. Sorprenentment, quan feia cinc anys que jo el tractava, va morir d’una forma quasi inesperada, el juliol del 1958. I, possiblement, a causa del seu caràcter decidit. Tenia molèsties prostàtiques que el devien anguniejar, a més d’ofendre’l pel tipus de servituds que imposen, i va decidir operar-se tot i que no en tenia cap necessitat peremptòria. L’operació, a la clínica Puigvert, a Barcelona, li dugué un problema circulatori que li costà la vida als 64 anys. Em va doldre de debò. No hauria pensat, ni remotament, que la desaparició d’un dirigent d’aquella Cambra, per a mi tan poc vital, m’havia d’afligir. Vaig anar a donar el condol al seu fill Enric, absent com mai.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 129

(…)

La Teresa Prats, en un moment o altre, em seguia parlant del senyor Enric Fontana Grau.

–El senyor Enric tenia una gran dignitat –em deia un dia–. Recorda tot aquell terrabastall del que en deien la prolongació de l’avinguda dels Màrtirs?

I tant si ho recordava. Feia quatre dies. L’avinguda dels Màrtirs, l’actual plaça de la Llibertat, tenia l’ambició, potser concebuda pel magí de l’arquitecte Josep Simó Bofarull que en va iniciar l’execució des del càrrec d’arquitecte municipal interí durant la guerra, encara que després desfessin tot el que ja estava excavat i construït. L’avinguda dels Màrtirs tenia l’ambició, volia dir, de mantenir l’amplària inicial en tota la seva longitud que potser hauria pogut arribar fins al començament urbà de la carretera de Montblanc. Però els que van fer el projecte de la prolongació, els polítics de torn, els d’aquells anys –hi devia haver d’alcalde, Joan Bertran Borràs– i l’arquitecte municipal, Antoni Sardà Moltó (titular des d’abans de la Guerra Civil i destituït durant revolta i guerra, de qui alguns entesos diuen que era un bon arquitecte d’edificis racionalistes i un mal urbanista) van decidir que l’avinguda dels Màrtirs –nom de l’època– era excessivament ampla i que s’havia de fer més estreta, és a dir, tal com es veu actualment, i deixar com una plaça el primer tram que s’acabava al carrer del Doctor Robert. Tothom donava per descomptat (tothom que es permetia opinar) que l’avinguda no continuava ampla perquè si es fes amb la mateixa amplària inicial es carregaria el mas dels Fontana, la «Vila Julia», com ells la van batejar encara que, al principi, només li deien el Mas Nou. El senyor Enric Fontana Grau, ja propietari del mas, posseïa prou influència als ulls de tothom per a frenar l’Ajuntament i fer-li estrènyer les ambicions. Sobre aquest tema, em contava la Teresa Prats: –El senyor Enric m’ho va dir moltes vegades: «No he mogut ni un dit per protegir el mas».

Devia ser cert, dic jo. No li calia moure’l. Els altres, aquells polítics, eren prou porucs i aigualits per a no desafiar-lo. El senyor Fontana el devia afalagar molt més aquesta manera de resoldre’s, de solucionar-se l’assumpte. Mans netes i dignitat. Ell no havia hagut de rebaixar-se a demanar clemència. El senyor Fontana tenia la seva supèrbia, però era prou hàbil i prou elegant per a aconseguir que no la hi poguessin detectar fàcilment. Per cert, ben pocs anys després, el fill supervivent se’n va anar a Madrid i el patrimoni d’aquí es va acoblar en un lot destinat al negoci immobiliari i del mas no en queda ni rastre (o potser alguna palmera). El que sí que ha quedat és l’avinguda estreta. O menys esplèndida. ***

• 1958. En una boda.

•• 1949. A la plaça de Prim.

130 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

CÀRRECS I ACTIVITATS DEL GREMI Vaig ser molts anys president del gremi local –em sembla que des del 1957 fins al 1978–, amb l’aquiescència general, mal m’està el dir-ho, i amb el meu fervent i determinat desig d’escapar-me’n de seguida que fos possible. També vaig ser bastants anys president del «Sector Comercio del Sindicato Provincial Téxtil – Sector Económico», potser des del 1957 fins al 1969 –el president del «Sindicato Provincial Textil» era Francesc Cabré Masdeu –i, molts anys, vocal ras del Ple de la Cambra de Comerç, des del 1953 fins al final del 1978. O potser no em van poder canviar fins al començament del 1979, en el mes de gener del qual vaig anar de candidat al Senat, com a independent, en la candidatura «Per l’Entesa», que liderava Josep Benet i que comptava amb el total suport del PSUC i del denominat Partit dels Treballadors. Vaig fer una campanya electoral intensíssima i entusiasta, amb persones tan, literalment, extraordinàries com Josep Solé Barberà, Josep Benet, Pere Portabella, Josep Anton Baixeras i Francesc Candel. Si, realment, encara no m’havien pogut treure de la composició del Ple (el reglament semblava complicat), si encara constava com a membre del Ple (malgrat que havia comunicat la dimissió), el fet devia representar com una mena de fístula anal endanyada per a una corporació tan suposadament anticomunista. Però aquest és un tema per a deixar córrer. Afortunadament, per a la bondat estètica de la composició del Ple, la candidatura «Per l’Entesa», va fracassar. (…)

El càrrec em va ajudar, uns anys després, a solucionar un problema que va afectar 400 modistes, cosidores de blanc i brodadores de la província de Tarragona, a les quals, a la fundació de la Mutualitat de Treballadors Autònoms (que havia d’obtenir, com és lògic, una gran envergadura), s’oferí, en una mesura excepcional per a celebrar la creació, la concessió d’una immediata pensió de jubilació a tots els treballadors majors de 65 anys que s’afiliessin i cotitzessin, també tot seguit, dues anualitats acumulades. Això afectava molta gent. I a través del nostre gremi, moltes treballadores velles, realment «autònomes», van acollir-se, per indicació nostra, a aquesta mesura excepcional i van pagar, al comptat, dos anys de cotitzacions. A mi, m’interessava especialment, perquè el meu gremi englobava el ram de l’agulla –cosien teixits– i en aquest ram, ple de solteres i viudes ancianes, moltes d’elles sense cap recurs perquè havien treballat per quatre claus durant tota la vida, després de cremar-se, literalment, la vista en la feina, en jornades esgotadores, inconcebibles, en cosidors mal il·luminats, amb ulleres de graduació, sovint, caducada. (Ara resulta difícil imaginar-ho, però hi havia molt pocs llocs de treball per a la dona de ciutat.) Per la indignació impotent dels coneixedors del cas, l’estúpida màquina de la burocràcia no havia fet cap càlcul i es van trobar ofegats per la quantitat d’afiliacions de majors de 65 anys, especialment en el ram de l’agulla. Van estar a punt d’estafar les velles modistes i de mofar-se’n, de quedar-se amb les cotitzacions per improcedents –deien– i fetes amb ànim d’engany. Des del gremi local i provincial vam haver de defensar aquella causa. Aquestes eventualitats es van produir, em sembla que a partir del 1961 i no es va resoldre el cas (favorablement) fins a l’hivern del 1965. En el darrer any, em va ajudar eficaçment Francesc

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 131

• 1957. Teatre a Ràdio Reus, amb Julio Quesada.

• 1963. Pregó de la Festa Major de Reus.

• 1963. Pregó de la Festa Major de Reus.

132 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1951. A Ràdio Reus.

• 1953. A Ràdio Reus.

• 1959. Jocs Florals del Centenari del Centre de Lectura de Reus.

Cabré Masdeu, ja president de la Cambra de Comerç i des de la mateixa Cambra. (…)

Tot aquell tragí gremial, tot el trasbals fiscal del qual vaig haver de ser responsable –dintre del sector– sense tenir-ne cap ganes, em dugué algunes compensacions, no pas, ni remotament, econòmiques. Em va permetre moure’m lliurement, treballar per a l’empresa sense necessitat de ser un botiguer –com volien alguns dels meus socis– lligat per la pota a la pota del taulell durant nou hores al dia: vuit per a vendre roba als clients i una, com a mínim, per a recollir la desfeta i el desplegament de peces que una venda copiosa produïa, indefectiblement.

Gràcies als viatges a Tarragona, pel sindicat o per les qüestions d’Hisenda, gestionava, també, de passada, en les èpoques corresponents, els difícils permisos per a les representacions del Teatre de Cambra, o nombroses altres qüestions que afectaven el Centre de Lectura durant els sis anys que en vaig ser vicepresident, o, simplement, anant a visitar el meu estimat amic senyor Joan Antonio Guàrdias. ***

FANTASÍAS EPISTOLARES En aquell any 1957, un bon dia, amb sorpresa, vaig rebre una trucada de Ràdio Reus, ja de la SER de feia anys, de part del seu director Salvador Sedó Llagostera. A través d’una de les diverses secretàries o oficinistes de l’emissora –raval de Santa Anna, 53– el senyor Sedó em pregava que el visités (era així mateix de formalista) dos dies després de la trucada, a les onze del matí. Hi vaig anar lleugerament intrigat, però no gaire. Devia voler que intervingués en algun programa projectat.

Doncs, no; no era això exactament; la cosa tenia més envergadura i em resultava del tot imprevista: mai no se m’hauria acudit una proposta com aquella. Després dels preàmbuls, inevitables i prolixos, el senyor Sedó em va dir que volia fer una emissió setmanal per Ràdio Reus dedicada a la dona i que havia decidit oferir-m’ho a mi; per descomptat, d’una forma professional, amb remuneració. Vaig quedar una mica parat perquè, en aquells temps, com deien els castissos barats, «no pagaven ni el llum».

Però no em desagradava la qüestió. La ràdio m’apassionava i, si hagués estat possible, per la qüestió dels ingressos i de la meva responsabilitat familiar a l’empresa, hauria estat encantat de canviar la meva professió de botiguer, la meva condició de pseudoempresari (sempre neutralitzat gràcies a l’opinió majoritària dels socis) per la de simple locutor de base a Ràdio Reus, passant per la direcció i els estils que imperaven. I, a partir d’aquí, m’hauria atret qualsevol cosa relacionada amb la ràdio.

Vaig anar escoltant el senyor Sedó. Em va dir que no podia pagarme el que mereixia (jo hauria de fer el guió i la realització), però que em podria donar 395 pessetes al mes (vaig quedar lleugerament sorprès) ja que ho consideraven una doble feina: la d’escriure el guió i la de, diguem-

•• 1965. Amb la senyora Aiguadé a l’homenatge celebrat amb motiu del Premi Carles Riba.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 133

• 1946. Al camp de futbol del Reus Deportiu, en una festa Major del Club.

134 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

ne, interpretar-lo. El seguia escoltant, però ja estava disposat a acceptarho. L’emissió setmanal havia de tenir una durada de dotze a quinze minuts, sense depassar-los mai. Havia de parlar de temes d’actualitat que poguessin agradar a tota mena de dones, de totes edats i condicions. De cap manera no volia que posés en marxa un consultori sentimental o cosa per l’estil. Confiava en mi per tal que el programa toqués la intimitat de cada oient –del sexe femení, per descomptat– i, a la vegada, resultés d’interès general, per al públic femení, també per descomptat. Ànsia, Manela! Aquest final em va deixar de pedra, o, com a mínim, de ciment armat. Però li vaig dir que sí, del tot convençut. En una setmana em comprometia a portar-li el projecte i podríem començar en quinze dies. Ho farien els dimarts, a les quatre de la tarda, quan le senyores –va dir– hagin acabat d’arreglar la cuina i es disposin a seure a la butaca per estar tranquil·les. Resultava una còmica imatge: arcàdica, casolana i petitburgesa, però, anant al gra, les quatre de la tarda era una bona hora per a fer el programa. Vaig pensar que el senyor Sedó n’havia parlat amb la seva esposa, una senyora de bon gust.

En vaig treure dos beneficis, jo, d’aquesta feina a la ràdio: l’ajuda pecuniària, ja tan remenada, i la profusió d’anècdotes que, de nou en nou, em feien gràcia. L’escenari on recollia aquestes anècdotes era gairebé sempre la botiga, enorme i plena de compradors, de gent que parlava. Els dotze venedors que li donaven marxa eren gent oberta i comunicativa (si no ho eren de natural, en aquell ambient, s’hi tornaven), deu dels quals eren més grans que jo i més antics a l’empresa. Les clientes més fidels a la casa tenien el seu venedor fix. Hi havia molta confiança. La gent que venia dels pobles per anar, per exemple, al metge, si eren clients, encara que no haguessin de comprar roba, ens deixaven els cistells perquè els els guardéssim i les dones anaven als lavabos (no havien d’anar pas a un cafè o a un bar ple d’homenots). Moltes vegades –quan es va saber que era jo el Carles Arnau de la ràdio– parlaven als seus venedors de les meves peroracions, per bé o per mal. Hi havia comentaris més o menys divertits, si és que m’arribaven (ja he dit i repetit que Ràdio Reus s’escoltava moltíssim aquells anys i més segons a quines hores: a les quatre de la tarda, per exemple) en els quals jo no tenia ocasió d’intervenir.

Em recordo molt bé d’una d’aquestes anècdotes, especialment curiosa, que es va produir al cap d’una vintena de setmanes que havia començat l’emissió. La senyora del director del Banc Central, que era forastera i una persona vivaç i expressiva, sempre ben clenxinada, sense fills ni gaire feina, un dia va comentar al seu venedor de Les Amèriques, que ella, els dimarts, escoltava amb gran delectació el senyor [sic] Carles Arnau que parlava per Ràdio Reus. Quines «charles», li deia. El seu venedor era el meu company de treball Jaume Vega Casanovas que devia tenir deu anys més que jo i en duia catorze més a l’empresa; un home simpàtic i cordial que, més tard, va posar, pel seu ompte, una botiga al Campanaret, amb un gran rètol que deia «Tejidos Vega». El Jaume Vega va dir a la senyora en qüestió que ell coneixia el tal Carles Arnau i amb gran misteri li va confessar qui era. La senyora no s’ho volia creure. Primer va quedar perplexa i, finalment, indignada, sense saber exactament per què, com si l’haguessin estafada. S’ho va parlar llargament amb el Jaume Vega com si fos un cas de consciència i és que, abans, un botiguer era com un confessor, i allí a Les Amèriques, no hi havia pressa; el negoci era secundari; la qüestió principal era tractar bé els clients. Acabada la

deliberació, el Vega em va cridar i jo vaig comparèixer.

–Amorós –em va dir la senyora, encara lleugerament irritada i ben assegurada a la butaca de jonc que hi havia a totes les botigues de roba–; jo escolto cada setmana el senyor Carles Arnau i m’han dit que és vostè i no m’ho volia creure. Em pensava que era una persona ja d’uns quaranta anys (home, jo en tenia 34; Déu n’hi do), alt, ben plantat, amb els cabells ondulats negres, però amb uns filets platejats a les temples. –Va fer una pausa i em va clavar una mirada fulminant–. Doncs, prengui nota, Amorós –em va acabar dient– Jo no escoltaré a vostè. Jo seguiré escoltant aquell senyor.

Es va aixecar i va sortir disparada. ***

• 1963. Premis de Poesia de Cantonigrós. Premi de Poesia Rosselló Pòrcel. Presideixen el bisbe de Vic, Dr. Masnou, l’abat de Montserrat, Dom Aureli M. Escarré, el canonge Eduard Junyent i el rector de Cantonigrós.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 135

•136 1959.

Flor Natural als Jocs Florals del Centenari del Centre de Lectura de Reus. La reina de la festa – ÀLBUM XAVIER AMORÓS fou Soledat Sabaté.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 137

ELS C JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA

• 1958. Premi Santiago Rusiñol, dels C Jocs Florals de la Llengua Catalana.

•• 1959. Al Teatre Bartrina del Centre de Lectura, en els Jocs Florals del Centenari.

•• 1960. Caricatura al·lusiva de Josep M. Baiges.

138 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Com sempre ho feia, durant aquells primers quinze anys, mentre va ser dependent a La Maravilla i fins que no va entrar de funcionari a la Caixa de la Diputació de Tarragona, el Josep M. Arnavat em va avisar d’uns jocs florals notables: els «C Jocs Florals de la Llengua Catalana» que se celebrarien –a causa de la dictadura i com s’anava produint– a l’estranger.

–Aquests són els que fan cent –em va dir l’Arnavat–, però seran normalets, perquè el centenari se celebrarà l’altre any, als cent u, i ho faran, amb tota pompa, a París, –que així va ser, dic jo, de pas.

Els «C Jocs Florals de la Llengua Catalana» s’havien de dur a terme a la República Argentina i no pas a Buenos Aires, on hi havia un centre català molt important, sinó a Mendoza, ciutat que comptava amb un grup de catalans molt interessats i molt ben disposats a organitzar-ho i a finançar-ho. L’Arnavat em va enviar les bases que li havien tramès.

Faltaven relativament pocs dies perquè s’acabés el termini d’admissió dels treballs concursants. Jo no tenia res de poesia que valgués la pena per a enviar-hi. Però em va cridar l’atenció un premi de teatre, el Santiago Rusiñol, convocat perquè s’aproximava el centenari del naixement de Rusiñol. Se’m va encendre la bombeta. Hi enviaria la comèdia proscrita, la Història sentimental condemnada a l’ostracisme. Hi havia cinc mil «pesos» de dotació. En aquell moment, el valor del «peso» estava aparellat al de la pesseta.

Vaig enviar tots els exemplars que tenia mecanografiats –fa riure, però diré que no sé pas com vivíem sense fotocopiadora– amb el propòsit de recopiar-los del manuscrit. En rellegir la comèdia em vaig esperançar una mica. Em va sorprendre i tot després de dos anys de no haver-la ni mirat. I em va agafar un petit frenesí. Ja que havia desenterrat la comèdia, li buscaria noves oportunitats: la promocionaria, encara que m’hagués desmoralitzat, aplanat, el fracàs en la realització, que és el que rebutjava; no pas la idea ni el plantejament. El que se’m va acudir, a partir d’aquestes noves intencions, fou traduir-la al castellà i enviar-la a Madrid, al «Premio Calderón de la Barca, para autores noveles». Ho vaig fer amb allò que en diuen renovat entusiasme. Després he vist que el castellà em va sortir, lògicament, macarrònic i que els defectes dels diàlegs encara creixien en la traducció. I és que amb el teatre i la poesia, no s’hi pot jugar.

Mentre estava amb aquests tràfecs del Premi Calderón de la Barca (la comèdia me la va mecanografiar de nou, molt polidament, Josep Llurba i li vaig pagar com vaig poder), vaig rebre notícies de Mendoza. M’havien concedit, atorgat, diguem-ho com vulguem, el premi de teatre Santiago Rusiñol i m’enviaven un taló de cinc mil «pesos».

De moment, vaig mirar-me l’obra amb uns altres ulls. Però, no; no m’enganyava; jo era molt més ambiciós; no m’havia sortit, ni remotament, com jo volia. Vaig anar a donar la notícia al senyor Santasusagna, que ja estava més que amoïnat amb els problemes, del tot preocupants, de la seva vista.

–Ja t’ho deia jo, Xavier, que la comèdia valia la pena.

A ell li va agradar especialment que el premi fos del cartell dels «C Jocs Florals de la Llengua Catalana».

EL CENTRE DE LECTURA És absolutament lògic i no caldria repetir-ho, que la pobresa de recursos econòmics del Centre, sumada a la falta d’imaginació (en tots els aspectes, també en el polític) dels membres de la directiva i de la majoria dels vocals de les juntes seccionals, reduïen dràsticament el seu atractiu i l’escassíssima carta de serveis que, malgrat la biblioteca, podia oferir a una societat, per altra banda, cada dia més indiferent i mesella, gràcies a un règim esterilitzador, franc enemic i opressor dels valors que un ateneu pletòric (i català) hauria pogut oferir. Entre altres coses gravíssimes, el Centre era un pobre peix que, víctima, en resum, de les circumstàncies, es mossegava la cua.

I no era cert, ni remotament, que, degut a les circumstàncies, el senyor Aguadé fos insubstituïble, impossible de moure’l sense produir un terratrèmol. El canvi possible no hauria estat cap mesura suïcida, ben al contrari. Precisament era el moment oportú per a acabar amb l’estat d’excepció receptat per als primers deu anys que, segurament, l’actitud i l’amarga solidesa del règim havien imposat sense remei i que havien fet suspendre tota mena de flexió democràtica, substituint-la per un control constant i autoritari –no pas reglamentari– de la presidència. En aquells moments 1959-1960, algunes persones –poques– asseguraven, fins i tot, que el mateix Enric Aguadé Parés havia confessat a amics íntims (per exemple, al doctor Vilaseca i no pas a ell sol) que, quan s’acomplissin deu anys del seu mandat i després de presidir les gales del centenari com a gloriós colofó, ell deixaria el càrrec presidencial a mans d’algú ben situat i prou capacitat que fos capaç d’iniciar una nova era.

Però a l’hora de la veritat, s’ho va repensar. El senyor Aguadé no ho va fer així. No ho va voler fer així, tot i la necessitat que l’entitat en tenia, tot i que s’havien consumat els deu anys i s’havien ben coronat els mèrits copiosament reconeguts, els seus serveis estratègics tan valuosos a favor de l’entitat.

Havia estat un cicle rodó i ben rubricat, una actuació, en conjunt admirable i reconeguda. Però, tot i la rúbrica, les coses van anar de diferent manera. I no és gens cert que no existissin persones amb característiques idònies per a substituir-lo. Sí, realment; per a resistir el franquisme des de l’entitat, calia buscar per a la presidència un personatge blindat. (Teníem un exemple ben il·lustratiu, en un cas comparable, en aquells anys i aquí mateix –ben treballat per l’astúcia intel·ligent del doctor Vilaseca–, en el proveïment de la presidència de l’Associació d’Estudis Reusencs, on no es va situar cap intel·lectual reusenc, sinó, com a sòlid paraigua, el banquer de Reus domiciliat a Barcelona, Gaietà Vilella Puig). Aquestes «rara avis» eren, sense ser cínics, franquistes de fons, no d’aparences, sòlidament reconeguts per la cúpula dictatorial i ben acceptats a les negres altures, perquè en la seva arrel –feta, essencialment, de substància econòmica– resultaven fermament addictes al règim tot i que no ho semblaven en la superfície i, encara que, fins i tot, no els agradés. Tot i que no ho tinguessin present, seguien la mateixa idea, expressada per Francesc Cambó, durant la Guerra Civil. Franquistes catalanistes a la seva manera. I per aquest camí, com se sap si es vol saber i es té informació sobre el tema, a partir de l’any 1960, s’hauria pogut disposar d’un d’aquests homes clau (reusenc) per aquella segona etapa del Centre renascut. Aquest home era Francesc Recasens i Mercadé, del qual se sabia, amb total garantia, que estava

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 139

disposat a acceptar immediatament la presidència del Centre. Francesc Recasens era un banquer més que folrat i antic escriptor en la seva joventut, com es pot comprovar consultant simplement la Gran Enciclopèdia Catalana on se’ns explica que fou financer i escriptor i se citen els títols de les seves obres teatrals de caire modernista. El senyor Aguadé no li va traspassar la presidència del Centre; el va fer únicament president del jurat del certamen del centenari, tot i que devia conèixer bé el seu propòsit. ***

• 1962. A l’escala de casa.

140 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

El senyor Francesc Recasens i Mercadé, del tot acceptat pel règim (malgrat les seves lleugeres –no barates– vel·leïtats catalanistes), perquè era un banquer, un autèntic banquer amb calé llarguíssim, feia molt més respecte i rebia moltes més consideracions de les autoritats franquistes que el senyor Aguadé –que no treia ni cinc de les arques públiques malgrat l’operació de la Casa de Cultura, un assumpte que més val no remenar– per un fet inqüestionable: perquè Recasens tenia molts més diners, perquè era molt més ric i, per tant, més poderós; una qualitat, la de ser ric, que era la virtut màxima de l’home, segons l’escala de valors de les jerarquies del règim (a Tarragona, a Barcelona i a Madrid), les quals, més que a Franco, veneraven el vedell d’or. Francesc Recasens i Mercadé havia fundat a Madrid, junt amb José Calvo Sotelo (el «Protomártir», com li deia el règim franquista), l’any 1928, el Banco Exterior de España, per al qual, per cert, Recasens havia fitxat, com a primer president, un «perspicaç economista», Manuel Arburúa, després el ministre de Comerç predilecte de Franco, company de cacera insubstituïble del «caudillo». Francesc Recasens i Mercadé tenia relacions de molt alt nivell a Madrid –poques i bones–, gent d’una molt enorme i fins decisiva influència, en qüestions –és lògic– no capitals. Per tot això, és de suposar que Francesc Recasens s’hauria sentit molt més segur a la butaca presidencial del Centre, sense por als governadors ni als delegats d’Informació i Turisme, sense haver d’invocar amenaces constants i paralitzadores. (…)

Era en aquelles témpores que va ocórrer un succés entre divertit i lamentable que té a veure amb la relació del personal del Centre –assalariat i directiu– amb els visitants que pujaven l’escalinata de la casa amb algun motiu o altre per resoldre o per inquirir. Un dia del final de juliol, calorós i feixuc, entre les 4 i les 5 de la tarda, un homenet procedent de Mont-roig, baixetó i vermell de cara, es va presentar en un Centre desert, davant del taulell del conserge. Al darrere del taulell, hi havia, ben arrepapat, el conserge Ambròs, de rostre encara més vermell que el del visitant. L’Ambròs feia una mitja becaina, confortat per una digestió ben aconduïda a través d’un priorat de Poboleda, begut amb porró, al qual, de forma confessada, era, com tants ciutadans conterranis, morigeradament fidel a l’hora de la manduca. El foraster va dir al conserge que li faria il·lusió de fer una exposició de les seves pintures a la sala del Centre. El conserge va prendre nota del nom: Joan Miró, i li va dir que ja ho comunicaria als principals. Al cap d’un parell d’hores, l’Ambrós, conserge, va traslladar el nom i la petició al vocal delegat senyor Joan Besora. (Per cert, el senyor Besora també dibuixava i acoloria, a més d’escriure teatre en vers). «Miró de Mont-roig? –diu que va dir el vocal delegat–; deu ser un pagès que pinta». I després d’aquesta sentència ja no es va prendre la molèstia ni de

passar-ho a la directiva. Hi havia molts pintors aficionats de la comarca que haurien volgut exposar al Centre. *** Aquell 1959 era l’any –i tant!– de la celebració del Centenari del Centre de Lectura. Ho hem dit i repetit. La directiva de l’entitat –també ho hem dit repetidament– es va abocar en el VI Certamen Literari, després que el president, a primers d’anys féu un pregó dedicat a l’esdeveniment. Per acompanyar-ho, Jaume Aguadé amb els del Lingua Club, crec que sense gastar ni cinc, com era d’imperiós rigor, va saber organitzar un seguit d’actes que van donar volum i bon aspecte a la programació, cara al públic, del Centre de Lectura. El 22 de gener el Lingua Club va iniciar el cicle de cultura europea i durant l’any van desfilar gent important dels que hi havia als consolats que van anar celebrant per setmanes i països els seus actes.

El 28 de juny tingué lloc la festa del VI Certamen Literari, una festa que resultà brillant, tal com es confia en aquests casos i acostuma a succeir.

Quan fou anunciat, vaig anar a visitar el senyor Aguadé (al despatx de la presidència, previ avís: no volia tocar el tema de passada) per dir-li que, en aquesta ocasió, em semblava escaient i de rigor que es formés un jurat amb els millors escriptors o crítics catalans, d’acord amb el prestigi del Centre i de l’efemèride. El senyor Aguadé em va tractar molt amablement –com sempre– i em va replicar –com la majoria de vegades quan li feia una proposta– que el millor que faríem pel Centre era nomenar un jurat de reusencs que no tindria res a envejar –tot i el respecte que li mereixien– els forans, els caps d’ala de Barcelona [sic]. «No són forans», argumentava jo.

Res a fer.

–Ja ho veuràs. Quedaràs sorprès. Hi haurà gent –tots de Reus– que tu ni te’ls imagines.

El jurat es va fer públic de seguida que el ministre de Justícia, l’Iturmendi Bañales, va donar la seva aquiescència a ser mantenidor. («El Ministre de Justícia del govern espanyol? –deien els malhumorats, els malcontents de sempre que no arribaven ni al mig per cent de la població–. De Justícia?

Però, és que per ventura hi ha ministeri de Marina a Andorra?»). L’equip del jurat va quedar format de la següent manera. President: Francesc Recasens i Mercadé. Vicepresident: Enric Aguadé Parés. Vocals: Domingo Freixa Batlle, Josep Llauradó Pinyol, prevere, i excomandant de l’Acadèmia Naval d’Artilleria, Lluïsa Òdena Florentí, professora, Bonaventura Vallespinosa i Salvat, Josep Blanch Massó, Gerard Ricart Quintana i Francesc Font de Rubinat Santasusagna com a vocal secretari. Cap sorpresa: ben coneguts tots nou. Els mateixos de sempre, tret del senyor Francesc Recasens i Mercadé, reusenc afincat a Barcelona, que era l’única incorporació destacada. Bé. Vaig pensar, en egoista, que si no s’havia fet el que a mi em semblava que calia, em seria més fàcil –amb aquells amics i coneguts– guanyar algun premi en benefici i regal de la meva vanitat i de la meva butxaca. I llestos.

Vaig guanyar la flor natural. Em va fer alegria i encara me’n fa avui. El Centenari del Centre de Lectura és un esdeveniment que a mi m’afecta. «Tuto e convencionale» com deia Santasusagna referint-se al teatre encara que a mi em sembla que es podria aplicar a quasi tot. Però, tocant a sentiments, en alguna cosa o altra t’has d’arrecerar. ***

• 1956. Jugant amb la Cuca.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 141

• 1962. A casa.

• 1957. Premi del Círculo Catalán de Madrid.

142 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1962. A casa.

• 1959. Jocs Florals del Centenari. Lliurament de la Flor Natural pel President del Centre de Lectura, president del jurat, Enric Aiguadé.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 143

• 1962. En un casament.

144 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 145

146 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

El mitjó de Tàpies

• 1978. Escrivint, a casa. ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 147

• 1970. Premi del Ministeri d’Informació i Turisme per contribuir al foment del Teatre. El lliura el secretari provincial del Movimiento, a 148 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS Tarragona.

EL MITJÓ DE TÀPIES «Potser per això, perquè l’artista no sap desempallegar-se de la realitat i perquè la troba insubstancial, es pren la revenja de manipular-la amb una violència formidable.» Aquestes són paraules de Joan Fuster, un dels nostres autèntics grans intel·lectuals, valencià, català de Sueca i que vam conèixer de prop quan va venir aquí amb motiu dels Premis Reus de Teatre, el 1970.

El que volia contar, però, és que Joan Fuster diu coses fascinants sobre l’evolució de l’art: sobre l’art que avança, sobre l’art en moviment i, a la vegada, sobre el que es detura, el que es repeteix, el que es frustra.

I ho explica en una petita obra, quasi genial, de 150 pàgines, publicada el 1955, que es titula El descrèdit de la realitat. Ja que, per als adults no especialistes, l’estat de les coses respecte a l’art és difícilment entenedor, extremadament embolicat, penso que aniria molt bé, si això fos possible, que aquest compendi el llegíssim, el comentessin i l’expliquessin, a totes les escoles de Catalunya –i, no cal dir, del País Valencià i de les Illes– i que ho duguessin a terme d’una forma ben eclèctica.

Han passat més de 100 anys des que va produir-se el que a molts de nosaltres ens sembla l’acte inicial d’una revolta transcendental en el món artístic. Em refereixo a l’aparició pública de l’impressionisme, el 1874, a París –«Chez Nadar, 35 boulevard des Capucines»–, on acudiren a exposar insòlitament els pintors d’habilitats destacades que reduïen la realitat a un conjunt de sensacions. «Monet només és un ull», deien, a partir de Cézanne, la gent que ho rebutjava. Han passat, doncs, 118 anys d’aquella experiència que accelerà l’evolució, i encara hi ha multitud de persones que no tenen la més mínima fe en l’art més contemporani.

Persones amb criteri sòlid sobre altres temes, perden la mesura davant de l’art anomenat modern i són capaces d’exclamar literalment que Dalí feia el boig, que Miró ho era, que Picasso era un barrut i, finalment, que Tàpies és un cínic.

Tots aquells qui han contribuït al que Fuster en diu «el descrèdit de la realitat» són acusats, per una part important del personal, de farsants i immorals. Sembla que ja és hora que ens aproximem a l’art amb humilitat i respecte. No pot ser que les generacions en vigència rebutgin majoritàriament l’art del seu temps i estimin (?), només, el d’èpoques esfumades. Ara entrem decidits al cosmos dels ordinadors i és possible que arribem a enganxar-nos-hi del tot, posseïts pel seu magnetisme irresistible.

I, potser, irremeiablement, haurem deixat molts temes desaprofitats pel camí –com viure l’art en el seu moment més fresc– sense que mai n’hàgim arribat a descobrir ni la substància ni el contingut.

• 1954. Jocs Florals de Tarragona.

***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 149

EL FIL D’ARIADNA

• 1958. En uns Jocs Florals.

•• 1976. A Les Amèriques.

150 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Quan érem al cor de l’estiu del 1959, quan la calor no et deixa dormir i tens temps de rumiar al balcó dels darreres, em vaig prometre del tot seriosament que no faria mai cap més poema de cabrioles simbològiques, ni –si podia detectar-ho– expansions similars. Ja era hora.

«Prou», com va dir el president Companys l’any 37 i els de l’Esquella de la Torratxa se’n burlaven. Perquè havia d’estar convençut que només era aquell el parlar del poema? Bona nit i tapa’t, doncs. S’havien acabat les filigranes, les figuretes i les «delikatessen», per les quals, a sobre, no estava gens dotat, ni, en el fons, m’hi sentia inclinat. Estava del tot decidit. Ja sabia què faria: un darrer esforç, un esforç màxim i exclusiu per a trobar la fórmula a través de la qual, en escriure, em sentís del tot sincer, del tot connectat amb el que deia i amb les paraules amb què ho deia. Procuraria arreplegar, per aquesta direcció, un cert gruix de paper, suficient per a poder fer un llibre de versos publicable –cosa que mai no m’havia plantejat– i quan tingués la certesa –subjectiva, és clar– que allò anava ben encaminat, que començava a situar-se on calia, publicaria el llibre i, després, deixaria els versos per sempre més, definitivament: els deixaria per a la gent veritablement dotada per a fer-los.

Però havia de trobar la fórmula. Començava a llegir Espriu amb insistència, però, llavors, només dos llibres: Les cançons d’Ariadna i Cementiri de Sinera: no tenia res més i, de moment, ni ho buscava. Al segon número de Serra d’Or, número doble de novembre-desembre d’aquell any 59, va aparèixer una traducció de Tomàs Garcés d’un poeta italià del qual no havia sentit parlar mai. No em fiava dels poetes italians contemporanis. Sí, sí; ja ho sé que eren cèlebres, però jo no aclaria en quina llengua escrivien; no entenia què era exactament l’italià. Però el poema m’impressionà d’una manera extrema. Era «els rius», d’Ungaretti.

D’on era Ungaretti? Què parlava de petit? Per postres, de jove, havia viscut un munt de temps a Egipte, tocant al Nil. El poema estava delicadament traduït per Tomàs Garcés. Quan he posat l’original italià al costat del text traduït, de la versió catalana, a través de la intuïció, m’ha fet l’efecte de cosa no tocada, com si Garcés t’advertís: «aquí el tens el poema, tal com me’l van deixar». Aquell poema, «Els rius», em va encendre algun llum o altre que –per bé o per mal– em va ajudar a canviar. I prou.

El poema «Els rius» em va fer tornar, no sé per què, al Cementiri de Sinera. I vaig llegir obsessivament una cosa i l’altra durant moltes nits.

I vaig decidir explicar el meu primer amor per Pradell, el poble del pare; llavors, un poble de boscos i d’aigua clara que baixava, per tres barrancs, de la vessant occidental de la serra de l’Argentera. Fins que la Teresa Dalmau no m’ho va explicar, als deu anys, no vaig entendre perquè el pare havia abandonat el paradís (jo només hi anava de visita, a Pradell) i havia vingut a treballar en una caverna d’obra vista emblanquinada –vista i no vista–, primer al carrer de Monterols i després al carrer de Llovera, de Reus.

Llavors un dia –un dia tranquil– em vaig posar a parlar de Pradell.

Sobre el paper, vaig convertir aquell amor frustat en escriptura. Pradell era el paradís perdut del meu pare –n’era conscient– i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustats, en quedava una gran nostàlgia.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 151

No vaig tenir problemes per a escriure els versos. Era una mena d’oració que sortia sola i que devia haver covat no sé en quin departament o en quina víscera. Per primera vegada, m’agradava el que havia escrit.

Voldria trobar l’esborrany d’Enyoro la terra, i no surt per enlloc, per a cerciorar-me, una vegada més, que no hi havia quasi cap esmena. No és qüestió de creure en els miracles, però aquell Enyoro la terra va ser, per a mi, com una mena de miracle. Mai no he escrit res que em deixés tan satisfet: satisfet per sempre. Hauria volgut donar gràcies a Déu. I és una llàstima si algú em llegeix i creu que exagero. Aquesta vegada, segur que no. ***

GABRIEL FERRATER

• 1970. Cartell de la Tartana.

•• 1968. Gabriel Ferrater, l’any de Les dones i els dies.

152 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Doncs, resulta, i d’això es tracta, que Gabriel Ferrater, vencent pudors i orgull, havia enviat a concursar al premi Carles Riba un recull de poemes. I, amb gran sorpresa dels pobladors del «petit cementiri», el jurat li va negar el premi. El va donar a una excel·lent persona, a un home segurament virtuós i molt amable que es diu Josep M. Andreu, especialment conegut perquè va escriure la lletra de la cançó «Se’n va anar» i perquè, aquell any, va guanyar, de rebot, el premi Carles Riba, a causa d’una incongruència d’uns jurats que van voler marcar-se la pinxeria, dissimulant-la amb una excusa.

Gabriel Ferrater (la família, com se sap, s’escrivia Ferraté) que tenia fama de passar de tot, d’estar per sobre d’aquell bé i d’aquell mal que preocupa els mediocres, la guitza del jurat el va ofendre moltíssim.

Ell es pensava que, en aquell terreny dels concursants era –i ho era de veritat– indiscutible. I en publicar Menja’t una cama, va començar amb el «Poema inacabat», els primers versos del qual canten allò: «Aquell que va emprenyar el talòs de/ Garcés i el Teixidor renyoc/ quan va fer els seus primers poemes,/ veureu que hi torna sense esmena». Ell va emprenyar –segur que sí– el Garcés i el Teixidó. Però aquests dos personatges del jurat també l’havien emprenyat a ell. I de quina manera!

El cas és –i es tracta del que ara volia explicar– que pel Sant Jordi pròxim, el de 1960, pocs mesos després, inqüestionablement, del desembre del 59, va sortir el llibre rebutjat: Da nuces pueris, «doneu nous –no pas avellanes– als infants». Aquest llibre va arribar a Reus a una sola botiga de llibres. A Reus, l’any 1960, encara no hi tornava a haver cap autèntica llibreria, fulminada que fou, el 39, per les autoritats franquistes la «Llibreria Nacional i Estrangera», de Torrell i Eulàlia, finançada o protegida i aconsellada, en secret i segons fons fidedignes –repetim-ho–, pel pare del Gabriel, Ricard Ferraté Gili. A Reus, Da nuces pueris només es va poder comprar –i en van rebre mitja dotzena– a cal Grau, un establiment que era, en realitat, una «papelería y objetos de escritorio» que despatxava, en exclusiva, els manuals de l’Institut i, en llibres, poca cosa més.

Aquí va fer cap el llibre a primers de maig. De seguida vaig anar a comprar-lo. I no és que tingués un gran afecte personal pel Gabriel. El trobava cregut, mort de ganes «d’épater le borgeois», de deixar la gent

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 153

• 1962. Amb la Luisa i la Cuca.

• 1957. Amb la Cuca i la Mariví.

•• 1970. Dinar a Salou amb motiu dels II Cursus Iberus-Marenostrum.

•• 1970. Amb els Guardadors de la Tronada al local que usufructuaven al Campanar de la Prioral de Sant Pere.

•• 1970. Un sopar amb personal de Les Amèriques.

154 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

badant, vaja: que presumia de ser capaç –i, en part, ho era- de cantar les quaranta a Déu i a sa mare, però que, a la vegada, estava ple de pudors i de por perquè volia quedar sempre entre els primers del sarau; dels diversos saraus que a ell li agradaven.

Però vaig llegir el llibre de seguida i, immediatament, em va fer seu: em va seduir del tot. Quins versos! Allò no s’assemblava a res del que jo coneixia. Per a mi, era nou, diferent, amb un gruix que no havia imaginat mai, amb dos o tres sostres de gruix. Aquella profundidat –els detalls de la qual no acabava d’entendre, però que em semblava intuir sense acabar de formular-la– em produïa una mena de vertigen. És clar que, en agafar el llibre, el vaig llegir tres vegades seguides. I tant! Ja m’oblidava, fins i tot, que era del Gabriel. I tot sortia d’unes paraules i un món, per a mi, plenament conegut. Especialment, en el poema inicial, en «In memoriam». Ho vaig comentar amb algun amic, pocs, i no per falta de ganes de parlar-ne.

Josep M. Arnavat tingué el llibre també molt aviat; potser era subscriptor de la col·lecció «Les quatre estacions». Ho digué a Santasusagna el qual, per al seu desesper, ja quasi no podia llegir. Van quedar que, de seguida –podia voler dir l’endemà– l’Arnavat aniria a casa de Joaquim Santasusagna a llegir-li els poemes de Gabriel Ferrater, per a Santasusagna, el fill del seu força admirat Ricard Ferraté Gili. Hi va haver la lectura.

L’Arnavat va començar pel primer vers, com calia que fos: pel primer vers del primer poema: «In memoriam». No va durar gaire la lectura. Segons em va explicar Josep M. Arnavat (aquell dia mateix, de calent en calent i a fi i efecte que en prengués nota) en arribar al punt que diu: «Vam descobrir les putes i el robar», i una miqueta més enllà: «el primer/ bombardeig ens el vam passar al refugi/ de ca la Sol, i tots teníem por/ que ens hi pleguessin», aquí, Santasusagna –segons Arnavat– va fer una exclamació monosil·làbica, de rebuig indubtable. Arnavat va preguntar: –Deixem-ho córrer? Tanquem el llibre?

–I tant! –li contestà, indignat, Santasusagna–. Aquest fill del Ricard deu estar mig boig.

Quan em va haver explicat l’entrevista, vaig intentar defensar Da nuces pueris. Només vaig poder dir-li que m’agradava molt, sense saber explicar per què.

–Això no és poesia –sentència l’Arnavat–. Tot és procaç i prosaic –em va venir a dir.

Amb tot, Josep M. Arnavat va canviar de pensar molt aviat. Va repassar els poemes amb molta més tranquil·litat. Va llegir algun comentari que l’impressionà i el convencé, sobretot per la firma del comentarista. I per l’Antologia de la poesia reusenca, 1961, que sortí amb un any de retard i de la qual tingué cura el mateix Arnavat perquè el doctor Vallespinosa la hi traspassà, va fer mans i mànigues per incloure-hi poemes inèdits de Gabriel Ferrater: hi va contactar ja del tot convençut que els versos del Gabriel valien la pena.

Quan feia quatre o cinc dies que jo tenia Da nuces pueris, va comparèixer a la botiga, a Les Amèriques, la senyora Maria Pasqual de Ferraté, l’esposa del senyor Amadeu Ferraté Gili.

–Amorós: vinc expressament per dir-li que estic indignada amb el meu nebot Gabriel. És un pocavergonya. Ja ha vist quin llibre ha fet? Ja ha vist quina mena de versos més fastigosos hi ha publicat? I pensar que es diu igual que el meu fill. La gent es pot confondre. I a vostè li agraden aquests versos?

Vaig respirar a fons. Havia de contestar-li la veritat. Li vaig dir que sí, que m’agradaven els versos. I molt.

La senyora Maria Pasqual (se la coneixia pel nom de soltera perquè a cal Pasqual eren molt destacats, tant com a cal Ferrater, i més antics) estava, realment, feta una fúria. Em va venir a veure perquè sospitava que a mi em podien agradar els poemes del Gabriel Ferrater Soler i em va fer la pregunta com si em formulés una reclamació, tot i la meva situació no pas físicament pròxima al seu parent.

Va seguir insistint amb el terror que li feia que l’opinió pública confongués Gabriel Ferraté Pasqual amb Gabriel Ferrater Soler. Va durar tant la cosa que per fi em vaig irritar jo i tot.

–Senyora Ferrater: –jo no li podia dir pas senyora Maria Pasqual– què més voldria el seu fill que ser com el seu cosí poeta.

Va pegar un autèntic esbufec i em va engegar a passeig. («Bé, vaja.

Passi-ho bé», em devia dir.) Va sortir com un llampec cap al carrec i no va pegar un cop de porta perquè allí, això era impossible.

Al cap de cinc o sis anys –una cosa així–, vam coincidir al final d’una conferència al Centre de Lectura on van citar encomiàsticament el Gabriel Ferrater (Soler!). La senyora Maria Pasqual ja tenia una altra idea del seu nebot.

–Ja sap, Amorós, que, al principi, els únics que defensàvem els llibres del meu nebot Gabriel, a Reus, érem vostè i nosaltres, –volia dir ella i el seu marit–. Ja ho sap vostè això.

Estic segur que m’ho deia del tot convençuda. I la darrera cosa que hauria fet jo era discutir-li-ho. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 155

ENYORO LA TERRA El 13 d’abril, havia nascut el Xavier. El part va ser relativament còmode, amb tot el traumatisme inevitable en aquestes maniobres. El nou arribat era un personatge plàcid i ros com un fil d’or. Li volíem posar un nom ben diferent dels familiars, però la Luisa, a darrera hora, va voler que es digués Xavier i així hem anat produint algunes confusions. La nena, la Maria Lluïsa, la Cuca, ja tenia cinc anys i cada vegada era més simpàtica i més expressiva. Donava gust tenir-hi una conversa darrere l’altra. Amb la seva mare, parlaven molt, tant com podien, i amb mi, només les festes; és a dir: diumenges, festes de guardar i jornades patriòtiques. Oidà.

Quan no parlava amb la nena o amb la Luisa, aquests dies vermells de satisfacció (a mi el treball quadriculat m’ha semblat sempre un càstig bíblic, corànic i esperpèntic), intentava treballar en el que podria dir massa emfàticament, el meu projecte poètic. Per començar, procurava consolidar el meu canvi de pell. En possessió dels set poemes (breus) d’Enyoro la terra, que és el títol que vaig posar als versos del Pradell, i que vaig voler considerar com una brevíssima etapa de transició, quan anava fent alguna ratlla, quan m’enfilava en algun propòsit, en algun brot de tema, en lloc de buscar símbols i metàfores, els esquivava tant com podia i procurava explicar-me per mitjà d’una expressió a la directa, sense perdre mai el sentit de la realitat que confiava portar a la closca, en tot cas, a la part de dintre. No hauria volgut altres símbols, altres imatges, que les que em sembla que ja existeixen en el parlar habitual.

• 1978. Per Sant Jordi, a la plaça del Mercadal.

•• 1971. Amb la família al xalet de la mare.

156 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 157

UNA VEU PRÒPIA

• 1955. Conversant amb el Josep Miquel i Pàmies a l’hotel de Londres (llavors «España») el dia de l’homenatge a Joaquim Santasusagna.

158 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

Lamentablement, Santasusagna tenia ja grans dificultats a la vista.

Aquella desgràcia, a sobre, l’havia ensorrat. Els meus poemes els veia, els corregia, la senyoreta Teresa Miquel i, de pas, els llegia el seu germà, Josep Miquel i Pàmies, que havia estat brillant columnista de Les Circumstàncies, un diari catalanista i republicà reusenc que havia estat fulminat l’any 39, si no havia mort una mica abans. La senyoreta Miquel actuava més que generosament: sempre estava a punt de revisar els textos, sempre hi estava disposada, tot i que tenia un horari de treball, com a professora, de deu hores diàries, entre l’Acadèmia Cisneros i les classes particulars. Amb tot, m’advertia: –Ja saps que jo sempre t’ajudaré, Xavier. Però t’he de dir la veritat: per a nosaltres, això que fas no és poesia. No sé exactament què és, però poesia, no.

Teresa Miquel era una persona per a fer-li cas i no tan sols en la llengua. Comptava el seu bon gust literari. Traduïa al català, amb excel·lents maneres, faules de La Fontaine. El seu germà era un sagarrià entusiasta. Tinc per a mi que se sabia quasi de memòria El comte Arnau, sobre el qual compartíem entusiasmes que no s’havien pas extingit.

Sol amb els meus poemes –Vallespinosa era exigent amb les seves traduccions, com a director de teatre, especialment sobre la forma de dir, però els meus versos, tots els trobava bé; els llegia distretament i els aplaudia.

Sol amb els meus versos, deia, vaig decidir enviar-los al premi Carles Riba.

Guanyar el premi Carles Riba era la meva màxima ambició, la confirmació que esperava: però anava just de material acceptable. Vaig preparar Terra, un conjunt que dividiria en dues parts. La primera seria «Enyoro la terra», i la segona, que titularia «Sóc a la terra», inclouria els darrers poemes, els de darrera hora, els que havia fet a partir d’»Ara sóc a la falda de casa». D’aquests en tenia pocs. Vaig haver d’incloure’n algun que no em convencia. Havia de presentar un gruix acceptable encara que fos mínim.

Aquell any 1960 em sembla que la festa se celebrà el dia 18 de desembre. Per la ràdio, no en van parlar fins a quarts d’una de la matinada, com sempre, en un racó de les programacions. Va comparèixer la veu d’un locutor, que coneixia de nom perquè retransmetia els partits del Barça tot i que era de l’Espanyol i que potser es deia Valdivieso. Sense cap entusiasme va anar desgranant les votacions darreres, amb els resultats. Quan va arribar al premi Carles Riba, vaig sentir (amb l’orella enganxada a la roba de l’aparell de ràdio perque no es pescaven gens bé les emissores de Barcelona a causa que els materials encara deixaven molt a desitjar) que el guanyador era Ramon Bech, amb Cants terrenals. (Bech era un poeta que havia llegit i que no era pas jove). Després (tot en castellà) va dir el finalista: «Francisco Amorós, con la obra Terra. No hi havia dubte: aquell Francisco era jo. Em deien, de nom Francisco i no res més, com a l’exèrcit, a l’Institut i a la magistratura de Tarragona al judici del «fantasma del Fossar Vell» contra el Josep M. Gort Sardà. S’oblidaven del Xavier, però també els entenia. Home: vaig tenir una enorme satisfacció: no cal que ho dissimuli. En uns segons, em sentia lliure de no sé què; capaç de moltes coses que no sabia quines eren. No era cap premi al peu de la lletra; però, el que representava, per a mi, en aquell moment, era important. Vaig despertar la Luisa, perquè ho sabés: per compartir l’alegria.

Aquella nit vaig dormir poc. Va ser una nit inquieta. Vaig anar a treballar puntual, cosa que no feia mai perquè anava molt curt de son sempre. Pensava a qui ho podria explicar. Explicar què? Ho diria al doctor Vallespinosa, als germans Miquel i Pàmies (sense córrer), al Jaume Capdevila i, per descomptat, al Santasusagna, tot i la seva desolació pel seu estat de salut. Aquí no podia interessar a quasi ningú i pocs comprendrien el que per a mi representava.

En aquella edició del Carles Riba hi havia hagut el mateix jurat que s’havia carregat el Gabriel Ferrater: Tomàs Garcés, Joan Teixidó, Nèstor Luján, Albert Manent i Josep Pedreira. Deixar finalista a ell, havia estat un error monumental i, per al Gabriel, un intent d’humiliació, una venjança («Madame se meurt…», «Carta a un neòfit castellà») potser corporativa, una bufetada. Per a mi, en canvi, haver arribat a finalista, era més que positiu. El que són les coses. Les coses són així.

Anant cap a la feina, per la plaça de Prim, vaig coincidir, una mica de lluny, amb el meu amic Josep M. Baiges Jansà, destacat reusenc nascut a Riudoms, aparellador, decorador, telegrafista i, especialment, pintor i músic afalagat per les muses més populars. Anava amunt; potser anava a correus o telègrafs on treballava a temporades. Em va donar el crit tot acostant-se: –Amorós. Jo, a les nits, quan sóc al llit, escolto molt la ràdio. Ahir vaig sentir per Ràdio Nacional d’Espanya de Barcelona, que un tal «Francisco Amorós» havia quedat finalista a un premi important dels de Santa Llúcia.

No et pas tu, aquest?

Doncs, sí; era jo, efectivament. I potser no havia arribat a ningú més, no ho sabia ningú més que el Josep M. Baiges i jo. Però em sentia molt satisfet. I, recordant-ho, no vull posar-me carrinclonament tou, encara que es tractés d’una tovor de caràcter domèstic, privat, per a ús intern.

• 1982. A casa.

***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 159

160 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

1965. Sopar d'homenatge a Xavier Amorós, Premi Carles Riba 1964, al restaurant Sant Remo.

• Dibuix de Cesc que il·lustra el llibre Qui enganya, para.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 161

• 1955. Sopar d'homenatge a Joaquim Santasusagna, a l’Hotel de Londres. (CP)

BATISTA

DESCONEGUT

COT

FARGAS

JOAQUIM SANTASUSAGNA

ISIDOR FOURNIER

PERE TOTOSAUS

JAUME SABATER

FRANCESC PÀMIES

LLUÍS MAS

Capitalitat LLUÍS FERRÉ ESTELA

XAVIER AMORÓS

RAMON AMIGÓ

BONAVENTURA VALLESPINOSA

SANJUAN

JOSEP SERRA PÀMIES

JOSEP IGLÉSIES

JOSEP MIQUEL PÀMIES

FERRAN CASAJUANA

JOAN REBULL

JOSEP M. ARNAVAT VILARÓ

• Portada de la revista Destino, amb una fotografia de la plaça de Prim de Reus, un dia feiner a les dues de la tarda on Josep M. Arnavat i Xavier Amorós tenien llargues converses. Aquí apareixen a l’angle inferior dret de la fotografia. .

164 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

CAPITALITAT Sempre em fa mandra –i un cert desassossecsentir parlar a algun conciutadà de Reus-capital. Estic convençut que es tracta d’una qualificació que de cap manera ens podem atribuir nosaltres mateixos.

Es tracta d’un qualificatiu que, en tot cas, ens ha de venir dels altres. Però, què significa aquest rang, aquesta jerarquia que pretenem que tingui la nostra població? A mi em sembla que l’assumpte resideix en una qüestió pràctica que existeix o no existeix.

Cada bocí de geografia necessita una plataforma on es reuneixin uns serveis que són comuns i compartits per moltes poblacions que no els tenen, sovint a causa de les seves dimensions. I això deu ser la capitalitat.

Reus va ser al segle XVIII, al segle XIX i, bastant menys, al segle XX, el punt on confluïen per vendre els productes agrícoles les persones de moltíssimes poblacions rurals, i un punt on, a la vegada, el mateix personal es proveïa. Com deia aquella senyora, segurament de la Selva del Camp, a El cercle màgic, de Puig i Ferreter: «Aqueix Reus, aqueix Reus tan a la vora, mai no ens deixarà tenir cap diner». I deien coses semblants altres personatges de la mateixa novel·la, publicada el 1929: «Reus és el pou del diner del Camp.

Tot el nostre diner fa cap a Reus». L’autor aclareix que la gent que feien aquests comentaris eren d’Almoster, de Castellvell, d’Alcover, de la Selva, del Morell, de Vilallonga, de Riudoms…

Reus, situat en una cruïlla de camins, aviat va ser mercat idoni, lloc ideal –per la situació, per les circumstàncies– per comprar i per vendre. La funció crea l’òrgan. Reus va ser una població de comerciants, dels de grans dimensions, que compraven i exportaven i, simultàniament, una població de mercaders que venien a la menuda. Repetim-ho: la funció crea l’òrgan. Aquesta concentració de gent afectava també molts professionals liberals, molts artesans, els establiments d’hostaleria i els de diversió. Bé: aquesta devia ser –deu ser– la capitalitat reusenca amb totes les conseqüències i totes les derivacions. Als pobles de les comarques que ens envolten, es considerava Reus com la millor plataforma –o única plataforma– per realitzar tot el que no podien fer de casa estant, del poble estant. Capitalitat? Si ells ho deien, devia ser cert; deu ser cert. Però ara també ens caldria pensar en una altra cosa. Hem de ser conscients que les circumstàncies han canviat, que ja no som aquella ciutat singular en l’oferta comercial, ni la compra dels productes agrícoles és d’una tan dràstica importància

com era cent, dos-cents anys enrere. El que em sembla que convé a tothom i en tot moment és tenir sentit de la realitat. Em pregunto si cal desesperar-se pel canvi de circumstàncies; pel fet que el nostre comerç ja no sigui tan indiscutible com abans. (Per cert: és curiós constatar que un dels punts d’atracció que avui porta més forasters a Reus –encara que, potser, no tombin pels carrers– és el Pryca, i també és curiós sospesar que aquest contingent de compradors no dóna cap benefici a la ciutat.) A la vegada, seria important saber l’opinió de tots els reusencs sense excepció respecte fins a quin grau els preocupa que Reus sigui líder, punta de llança, etcètera, de les comarques meridionals –tret de les del capdavall– de Catalunya. El que cal desitjar és que Reus sigui en el futur una població plena de persones amb un bon nivell de vida, que puguin viure una vida de qualitat; un lloc on la cultura estigui a l’abast de tothom i on els carrers i les places i els jardins siguin agradables i confortables, i els serveis de la salut i de l’acolliment obligat, satisfactoris. Això és el que crec que ens hauria d’interessar molt més enllà dels liderats i de la vara de la capitalitat, ara ja més teòrica que real.

Si aconseguíssim un bon nivell de felicitat col·lectiva, llavors sí que seríem un bon punt de referència. ***

JOSEP I TERESA MIQUEL I PÀMIES Josep Miquel i Pàmies era una home elegant i esvelt. Quan jo el vaig conèixer ja no anava de dol, però sí que sempre duia vestits foscos, sense estridències.

Donava la imatge fidel d’un home distingit i educat, respectuós. Semblava –ho era– un noucentista –ho vaig deduir després; és clar– amb totes les de la llei, potser d’aquells que aspiraven convertir Catalunya en una Suïssa mediterrània. Políticament, pel cantó social, era moderat, em penso que com un radical francès de l’Herriot. En una ocasió jo li vaig dir, no sé per què, que el Teatre Fortuny hauria de ser definitivament de propietat municipal –evidentment, no amb aquells ajuntaments franquistes. Em mirà lleugerament irritat.

«Vosaltres, els joves, –em va dir– us penseu que tot es pot solucionar municipalitzant i nacionalitzant. Les coses són molt més complicades, molt més subtils».

A mi no se m’havia acudit que jo dugués al cap algun

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 165

indici d’idea socialista. En tot cas, era com el parlar en prosa del burgès molieresc. Va ser l’única vegada que el vaig veure contrariat. Tenia fama de ser irritable, però també tenia, sens dubte, la traça suficient per a contenir-se, quan calia. Si no hagués estat així, no hauria pogut fer política, suposo.

He comentat que a casa sentien un afecte sincer i considerable per la família Miquel. L’amistat s’havia iniciat entre els pares de les dues famílies, tot i que els meus eren més joves: amb el senyor Pepito Miquel (conegut per Pepito Pedret perquè el seu padrastre es deia Pedret de cognom) i la senyora Teresina Pàmies.

Tenien dos fills seriosos i educats –m’explicaven abans a casa– que eren el Josep i la Teresa. L’origen de l’amistat –també ho he dit– provenia del seu parentiu amb el soci senyor Miquel Creus Miguel. La senyora Creus, que sovint era càustica i agra, explicava que aquella família resultava original, diferent. En el fons trobava, encara que ella no s’ho aclarís, que eren distingits sense ser rics, cosa que la senyora Creus no concebia ni remotament. «Per a començar, vas a visitar-los –deia, i parlem d’anys– i et trobes que els grans es diuen Pepito i Teresina –estrafeia la veu perquè es notessin els diminutius– i, després, surten els joves, que duen els noms dels majors d’edat: Josep i Teresa. El món a l’inrevés. Vet-ho aquí.» Fos quina fos l’opinió de la seva parenta, era molt cert que els dos germans, com els seus pares, van ser sempre dues persones serioses, respectuoses, d’una cortesia modèlica i enormement responsables. ***

EL DOCTOR GRAU Jo sempre tenia ganes de parlar amb el doctor Grau. El coneixia de quan coincidíem a la piscina del Reus Deportiu de seguida que va ser restaurada de la bomba sense explotar que el darrer any de guerra li havien clavat, des del cel, a la sola de ciment. Ara, quan ell sortia de la tertúlia, procurava acompanyar-lo fins on tenia la consulta al carrer de Donotea. Jo li parlava de la Catalunya independent que potser tindríem quan les nacions democràtiques desmuntessin la dictadura espanyola. El Lluís Grau resulta que tenia una altra idea de les coses, diferent de la que, en part, imperava a la tertúlia Casajuana. «I quan tinguem la Catalunya independent, què més hem

166 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

de fer, Xavier? Que estàs conforme com funcionen les coses i com han funcionat sempre? Hem de tenir més ambicions. No n’hi ha prou amb una Catalunya lliure».

Em deixava una mica penjat perquè ell tenia tard i jo, al cap i a la fi, també en tenia.

Seguia perseguint el doctor Grau i li feia moltíssimes preguntes. Parlar amb ell era molt important per a mi: em feia sentir una mica més segur. De vegades ens allargàvem xerrant, plantats al brancal de la porta per on pujava al despatx, o al seu mateix consultori, dalt, al pis, quan acavaba les visites i jo –ja més endavant– anava a ensenyar-li els versos tot just enllestits. Santasusagna me’ls corregia: me’ls comentava a fons. El doctor Grau em donava la seva opinió de lector. M’assegurava que no tenia cap altra eina de judici. Em tractava –a l’Arnavat, a l’Amigó, a mi i, de segur, a altres persones que jo no sé–, d’una forma molt planera i amb una gran atenció. En el meu cas prenia paciència; ho he de suposar, encara que mai no vaig notar-li el més petit gest de contrarietat tot i les seves ocupacions. No ens tractava pas amb paternalisme que no anava amb la seva manera de ser, sinó, més aviat, com si fos un company nostre una mica més gran. Algunes vegades ens comentava que estava molt satisfet perquè veia que no ens teníem ni enveja ni gelosia i que això era una sort per a nosaltres.

Algun any més tard, la meva mare va tenir gravíssims problemes de salut. Ell –abans que cap altre metge tot i que l’havien visitada repetidament– va detectar-li un càncer al pit. Jo tenia 23 anys i la meva mare 48. Ens va fer anar a dos especialistes de Barcelona. El mal, tot i la seva enorme i imperiosa gravetat, era difícil de diagnosticar. El doctor Grau sabia que, des de la mort del meu pare, anàvem més aviat justos de diners. Va fer veritables malabarismes –amb diplomàcia i valentia professional– perquè la meva mare fos operada pel doctor Guilera a la clínica de Bonrepòs, a Barcelona. El doctor Guilera era un canceròleg i un home gens interessat. Després la meva mare va ser tractada també amb una gran generositat pel doctor Sabater. No dic mai, ni penso mai (ben al contrari), que qualsevol temps passat va ser millor, ni que les coses i les persones eren millors abans que avui en dia –com deia la gent–, però alguns dels homes i les dones que vaig conèixer aquells anys, tinc la impressió que són irrepetibles.

Li preguntava moltes coses al doctor Grau. I ell les contestava –ho explicava abans– amb tota la paciència del món. Al seu costat vaig arribar a moltes conclusions que, des de llavors, m’han acompanyat sempre.

(TE1, pàg. 103-104)

J. SANTASUSAGNA I ELS NOUCENTISTES Joaquim Santasusagna posseïa, com no podia ser d’altra manera, les seves debilitats. Comptava amb un amor propi molt considerable, diria que excessiu.

Difícilment perdonava les ofenses personals ni res que s’hi assemblés. Els seus amics li deien Santa per comoditat, per estalviar-se tres síl·labes del dilatat cognom. Aquest retall l’indignava, interiorment l’indignava. La seva venjança la perpetrava traslladant el retall a tots els cognoms provinents de paraules compostes i així ell anomenava, amb tota la seriositat del món, Pinosa el doctor Vallespinosa i Seca el doctor Vilaseca. Quan tenia ocasió, invariablement, retallava aquest dos cognoms intentant fer-ne una mena de norma. Però no va tenir mai cap èxit. Ell continuava sent, per als seus companys, el Santa o el Quimet Santa –i, de vegades, el senyor Santa, que ja és dir. Els altres dos, seguien funcionant amb el cognom sencer.

Per a un home tan auster i sobri, sembla que la seva preocupació pel propi aspecte físic no havia d’existir. Tampoc no semblava, ho he dit, que tingués cap ombra de complex pel seu petit defecte físic.

Es veu que, en el fons, la qüestió no era tan clara.

Segons explicava el seu fotògraf, quan li convenia una simple foto de carnet –no pas, és clar, en les fotografies fetes sobre la marxa, tan profuses entre els excursionistes, respecte a les quals no podia fer res–, buscava pacientment durant l’estona que calgués, la posició més propícia perquè a la foto no es veiés –o es veiés el mínim possible– el dibuix irregular de la seva boca. Finalment, Santasusagna, com la majoria dels reusencs més destacats de la seva fornada, per reacció profunda, era molt poc tolerant amb les idees, tot i que ell era tolerant amb les persones.

Anant al plural, m’atreveixo a dir que la majoria dels homes amb més prestigi de l’època i que jo tractava en aquella postguerra, tots ells teòricament liberals, teòricament demòcrates perquè els semblava que no podien militar en altres pensaments, eren, en el fons, –i així ho semblaven– addictes a una forma o altra de despotisme il·lustrat, i, encara, il·lustrat segons la seva pauta. Difícilment acceptaven com a vàlid un altre pensament que no fos el seu. Les formes els salvaven de posar-ho massa en evidència. Excepte el doctor Vilaseca (de la mateixa pasta però que no es mostrava gens preocupat ni per la política ni per la catalanitat), els altres eren radicalíssims en el seu patró de catalanisme, que només defensaven concebut

des del seu propi peu, des de la seva arrel particular, des de la pròpia rabassa. De fet, tots eren republicans convençuts (el doctor Vilaseca, en definitiva, potser només era vilasequista), però, alguns d’ells, sovint semblava que tinguessin un rei al cos i, justament, un rei absolut. Hi havia uns altres aspectes de les característiques de totes aquestes persones per molts motius admirables, perquè eren nobles, sincers i lleials a tota prova. Un d’aquests aspectes era la possibilitat no gaire remota d’encolerir-se, de muntar en còlera, si els contradeien gaire. Potser Santasusagna era el més serè, el menys irritable encara que, en un altre caire, com he dit, mai no oblidava les possibles ofenses o menyspreus. El doctor Salvador Vilaseca gastava algunes variants curioses; per exemple: quan donava curs a les seves indignacions, quan les amollava, no resultava gens convincent; era com si fes comèdia, com si representés un paper on es caricaturava ell mateix. Per arrodonir la meva idea del grup de gent que comento, hauria de dir que, en tots ells, es feia evident una gran nostàlgia, l’enyorament per aquella època –irrecuperable– tirant a feliç que va ser la que va correspondre al temps de la Segona República amb l’estatut d’autonomia, especialment a Reus i al Centre de Lectura.

Costava que alguns d’aquests nostàlgics acceptessin les noves aportacions, per positives que fossin, –excepte el doctor Vallespinosa, en aquest aspecte, al pol oposat– i potser els dos que m’ho semblaven més, els dos més tancats a les noves aportacions, eren Josep Miquel i el doctor Sabater.

Tota aquesta gent tenia epígons i amics que volien compartir el seu tarannà i el seu estil. Podria parlar d’una petita colla. Ara, els que més recordo són el senyor Emili Argilaga Martorell (un dels membres més assidus de la tertúlia Casajuana), i, en un altre àmbit, el senyor Enric Trill o Francesc Pàmies Mateu o Joan Amigó Domingo que visitaven sovint Santasusagna, i, especialment, Isidor Forniés Mercadé.

Cal consignar que quan Santasusagna emmalaltí greument de la vista, mentre s’estava quedant cec i quan ho va ser definitivament, Isidor Forniés –una persona sovint desavinent en les converses i en les peroracions– es convertí en el suport constant de Joaquim Santasusagna, en el seu contacte amb l’exterior, en l’amic elevat a la categoria d’abnegat company, que mitigà, com pogué, la desgràcia que va abatre enormement Joaquim Santasusagna, víctima, a sobre i a conseqüència de la ceguesa, d’una evident i comprensible depressió. ***

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 167

JOSEP M. ARNAVAT I RAMON AMIGÓ Vaig repassar la mètrica. Em fiava molt de l’oïda.

Tocava d’orella com els musics de pa sucat amb oli. El manual de «lengua y literatura» només tenia algunes lliçons de mètrica, però era mètrica per a la llengua castellana. Vaig anar a la biblioteca del Centre de Lectura (que seguia en l’estat angoixant de biblioteca municipal i, per tant, amb el Centre lligat i emmordassat) mirant altres mètriques que em poguessin ser més útils, per més extenses. Hi vaig trobar el Josep Maria Arnavat. Ell em va ajudar, i amb ganes de fer-ho. Era tot un personatge que jo vaig arribar a estimar molt. Tenia les seves singularitats menors, però, també, un enorme entusiasme i una gran fe en el que feia: en el conreu de la llengua, en el coneixement de la literatura, en el descobriment de la filosofia. I ho feia tot amb una irrompible seriositat, amb un gran respecte. Venerava la professora Teresa Miquel i Joaquim Santasusagna i tenia una gran estima per Josep Miquel, pel doctor Jaume Sabater, pel doctor Lluís Grau. Amb Ramon Amigó, tot i la diferència d’anys –el Ramon era vuit anys més jove– feien una gran parella. Eren enormement aplicats i d’un rigor puc dir ben bé que exemplar. Tractaven la llengua amb unció religiosa, practicada des de la fe més absoluta.

No parlo de gent avorrida, ni de molt, perquè també resultaven divertits quan s’esqueia.

He de dir que jo era –i havia de ser– bastant diferent: molt més dispers, amb una varietat d’interessos evident. M’agradava la diversió i la diversitat, m’agradava el futbol: la pràctica, –hauria donat un bocí d’ànima per ser futbolista professional de categoria– l’espectacle, el comentari i el periodisme esportiu, de moment, més banal, i em rosegava el cor que poder-m’hi dedicar de ple se m’escapés de les mans. Hauria canviat també qualsevol possibilitat de ser escriptor per ser còmic de professió, actor de doblatge de pel·lícules o simple locutor de ràdio, radiofonista. Hauria deixat la conferència més consistent per a anar-me’n al cine a veure una pel·lícula que simplement m’agradés. I tenia una gran passió per la caricatura viva, per la conya marinera. Llegia i rellegia totes les novel·les dels humoristes espanyols.

Wenceslao Fernández Flores i Enrique Jardiel Poncela. El meu setmanari preferit era El Once que havia subtituït en castellà El Xut inoblidable, i potser l’única revista catalana que coneixia bé per haver-la llegit setmanalment des de la tardor del 1934 fins a

168 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

l’octubre del 1937, va ser L’Esquella de la Torratxa.

De vegades, en alguns moments, si m’hagués atrevit, hauria estat capaç d’enriure’m del mort i del qui el vetlla. Entenia perfectament l’Oscar Wilde –del qual llegia embadalit el teatre que podia– quan afirmava que per a poder dir una cosa autèntica divertida, de vegades, val la pena perdre un amic. (Bé: jo entenia que volia dir un mig amic). ***

JOSEP M. GORT A banda del desconcert que produïa la lectura del periodisme de Gort –i el que produiria ara–, jo crec, des de fa anys, en la seva capacitat d’escriptor caricaturista. Ell va saber perfilar un dibuix vàlid del Reus d’aquells temps –un quart de segle–, un dibuix, però, que, per a ser llegit, es necessita saberne conèixer les claus. Ho va fer esperpènticament; és cert; endut per la seva passió per la broma i la befa i engrescat col·lectivament pel grup d’amics que sovint feien tertúlia en un to bromista sempre pujat: Ramon Botet Pallarès, Francesc Martí Queixalós i Lluís Anglès, tots periodistes, tots corresponsals o col·laboradors d’algun periòdic. Martí Queixalós i Lluís Anglès eren escriptors amb preocupació literària evident, però Botet i Gort s’estimaven més la diversió i la gresca que cap reconeixement d’escriptor.

Però el 1958 va escriure, o enllestir, una obra de teatre, L’elefant torrat que és una obra per a mi considerable. És teatre absurd i de l’absurd. Una peça, al meu entendre, encertada i original. Insòlita i, també, inesperada. Aquesta obra significava que si el Gort s’hagués autodisciplinat hauria esdevingut un autor per a prestar-li molta atenció. Les seves espurnes no eren, doncs, focs artificials. L’obra –una caricatura rodona–, és construïda en un llenguatge directe i viu, en un llenguatge reusenc de l’època, en l’argot local, amb els tics verbals que fèiem anar, llavors, els d’aquest poble. Es mofa de l’obsessió pels homenatges irrisoris que la gent es tributaven per motius banals els uns als altres. Ho repeteixo convençut: si Gort va ser capaç d’escriure L’elefant torrat, hauria pogut escriure molts altres textos –sempre de caricatura feta per mitjà de l’expressió literària– que valdrien la pena. Només era

• 1975. El poeta Josep M. Arnavat i Vilaró. ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 169

qüestió de proposar-s’ho i d’autodisciplinar-se com ho va fer a l’hora d’escriure L’elefant torrat –acompanyat d’un subtítol, «melón-drama en tres actes» que s’hauria pogut estalviar–, una astracanada amb cap i peus, cosa no gens fàcil d’aconseguir, una gatada –per a dir-ho en llenguatge pitarresc– amb solta i que, per desgràcia, no va tenir continuïtat. L’elefant torrat es va publicar en forma de fulletó mínim, editat per uns industrials electricistes per obsequiar els seus clients.

En vaig proporcionar un exemplar a Xavier Fàbregas, crític teatral de gran prestigi. Fàbregas em digué que l’obra era curiosa i original i em confirmà que, segons el seu punt de vista, tenia un mèrit indubtable. Em va dir, però, que no podia incorporar Gort a la seva nòmina d’autors teatrals a tenir en compte –vaig entendre que es referia a una nòmina mental–, perquè Gort només havia escrit una sola comèdia i que ell creia que, en general, calia exigir la confirmació. Amb tot, jo penso que una obra de teatre és una bona pedra de toc per a veure quina fusta gasta l’autor en el gènere. No és la lletra d’un bolero, on pot sonar la flauta per casualitat.

ANTONI CORREIG I MOSSÈN RAMON MUNTANYOLA Correig és i ha estat sempre una persona molt singular, sense parió; per desgràcia aliena, peça gairebé única. Ho dic, em penso, en el sentit més estricte de la paraula: no pas en el sentit que sigui una persona que presenti alguna estranyesa, perquè, invariablement, és al pol oposat. Voldria dir amb tot això que les seves reaccions han resultat sempre diferents a les que produeix el personal en massa. Aquella guerra ens va radicalitzar a tots: a petits i grans, a joves i a vells.

Allí només hi havia bons o dolents; blancs o negres; rojos o blaus. I els que mudaven de pensament, saltaven d’un extrem a l’altre. Correig, en canvi fou una de les poques persones que va demostrar –i no pas en paraules sinó en l’actitud constant– que sabia encaixar els esdeveniments –els enormes trasbalsos que comportaven els esdeveniments que vam viure amb la catàstrofe de la guerra– amb la serenitat que li donava la seva fe cristiana –que jo admiro i valoro des d’una situació totalment externa, fora de joc– i que va saber superar els enormes embats que aquelles

170 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

caòtiques situacions li depararen per a poder actuar i comportar-se amb l’equilibri i la ponderació només reservada a unes persones excepcionals. Acabades les hostilitats, Correig va saber oblidar totes les tensions sofertes i es va mirar el present i el futur immediat amb un esperit amarat de pau i de fraternitat; és a dir: atent únicament a la reconciliació i a la millor convivència, paraules que ara sonen a tòpic però que en aquells moments, dilatats i agres, eren ignorades, desconegudes, buides de sentit.

Només he conegut un altre home amb un tremp semblant; parlo de mossèn Ramon Muntanyola: l’un i l’altre víctimes d’aquella guerra, perseguits a mort l’un i l’altre i capaços els dos de superar-ho i recobrar el punt de vista equilibrat –no gens enterbolit per la passió i menys pel desig de revenja– que feia falta per a valorar justament la situació, potser passat, present i futur. (…) La gent tenim un pa a cada ull i aquest pa, costa molt d’engrunar-se. La Guerra Civil i les seves conseqüències ens tenia a tots, a la immersa majoria, un tros atordits, un tros esmaperduts, que vol dir sense esma. És després de viure molts successos i de donar molts tombs als fets i d’arribar a una mena o altre de reacció o fermentació quan, finalment, t’adones del mèrit enorme que han tingut i tenen persones com Correig i Muntanyola. Jo no entenc la fe, no l´he entesa mai, potser com el capellà de «Clérambard» –una ironia sobre el franciscanisme feta comèdia pel francès Marcel Aymé–, però si que entenc que hi ha persones, no gaires, a les quals la fe els il·lumina, hi hagi el que hi hagi al darrere de la seva fe.

TORRELL DE REUS De l’època reusenca de Torrell, que s’estava escolant precisament aquells darrers mesos de 1938, he dit que en sentia parlar jo diria que molt en aquella dècada dels quaranta, i, finalment, l’any 1978 en vaig sentir parlar llargament a ell mateix. Em va explicar moltes de les seves empreses i aventures intel·lectuals, polítiques i literàries esdevingudes a Reus i protagonitzades per ell. Ho va fer en dues llargues entrevistes de deu quarts cadascuna –dues hores i mitja– i que vam tenir sense cap altra companyia, al seu pis de Prades. Les entrevistes van ser amb motiu que el senyor Manuel Aragonès Virgili em demanés un article per a la miscel·lània que dedicà a Torrell –entre

• 1978. A casa, escrivint.

• 1978. A casa, escrivint.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 171

els llibres editats per la Fundació Roger de Belfort que impulsa i finança en solitari el senyor Aragonès– sota el títol Torrell de Reus. Després d’escoltar-lo atentament, em vaig confirmar en la idea que Torrell havia estat efectivament –i, en part, encara ho era–, un catalanista radical i un revolucionari romàntic i una mica efervescent, per les quals coses fou desterrat, amb un venciment de trenta dies, a Alcanyís el 1929 i empresonat dos anys i mig, a partir del 1939, i desproveït de tots els seus béns pel franquisme i encara sofrí un posterior arrest –el 1952 o 1953– a la presó Model de Barcelona, per la publicació d’una revista catalanista clandestina, Ressò, que féu en col·laboració amb mossèn Muntanyola.

Ja no tinc cap dubte que parlar del Reus d’aquells temps, des de l’any vint a l’any quaranta, sense tenir en compte el Torrell, és impossible, especialment si parlem de cultura i de llibres. Costa d’entendre’l, però després de veure en diverses fonts, d’escoltar-lo a ell mateix durant un parell de llargues sessions i fins de tenir-lo ben present des de l’òptica d’una criatura o d’un escolar, he arribat a la conclusió que Torrell, a Reus, durant els vint anys que he precisat, va ser, de debò, una persona notablement destacada per diversos i singulars motius. Fou, sobretot, per començar, un promotor cultural amb una energia inesgotable.

LLUCIETA CANYÀ El Joaquim Santasusagna, narrador d’anècdotes, m’havia explicat coses molt amenes i còmiques d’aquesta senyora. Segons ell, era una periodista –barcelonina d’adopció, procedent de l’Empordà– de pa-sucat-amb-oli (es devia tractar d’oli de pinyol d’albercoc, no pas d’arbequines de la partida de Monterols) que a la redacció de La Veu de Catalunya havia fet tronar i ploure. Aquesta periodista es va casar amb un escriptor bastant mediocre, de segona divisió cronificada, que es deia Miquel Poal Aragall (jo, als escolapis, gràcies al professor Boix, li havia llegit una versió catalana dels versos de Manuel de Cabanyes) i que tenia bastants més anys que ella. Segons la llegenda que m’explicava Santasusagna –algun passatge de la qual havia sentit repetit a la tertúlia Casajuana– havia estat ja de jove una persona més accelerada que refinada que es movia per Barcelona en medis tan influents com La Veu de Catalunya i la Lliga Regionalista o Catalana. S’hi movia agitant les anques accentuadament, repicant ostensiblement el

172 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

terra amb les sabates de saló i pretenent fer carrera ràpida sense bellugar gaire la ploma. Poal Aragall se’n devia enamorar i s’hi va casar i, a partir d’aquí, va muntar una operació entre pigmalionesca i ciranesca. Poal, desil·lusionat pels pobres resultats de la seva literatura, va fer la feina de la seva dona i va crear una escriptora fantasma que sense arribar a fites envejables va fer una certa forrolla entre els catalanistas francament conservadors: els de la Lliga.

El Poal va escriure un llibre, pseudofeminista, d’una visió burgesa, vulgar i conservadora de la condició femenina, amb uns tocs de modernitat epidèrmica, que es titulava L’etern femení. El llibre va tenir èxit entre el bé de Déu de dones –llavors tan alienades com sempre– de la petita i mitjana burgesia, que vol dir fèmines d’escot perfumat i d’entrecuix estantís, salvant adorables excepcions. Llucieta Canyà, molt ben alliçonada, molt ben proveïda d’originals que només li calia signar, va anar publicant articles i repetint en innombrables sales i poblacions –sempre emparada per la Lliga que per això n’era militant– la mateixa conferència que li havia escrit el seu home i que mai es va arribar a aprendre del tot de memòria.

Si li feien preguntes, sabia contestar, perquè tenia la llengua àgil i un públic mudat però francament distret i perquè les preguntes, no ens fem il·lusions eren sempre les mateixes. (…)

El que vam tenir l’any 1942, va ser, doncs, Lucía Cañá a les pàgines del diari tarragoní, un diari que es veia força a Reus, especialment als bars, perquè no sortia cap altre paper periòdic en tota la província.

Ara he pogut veure novament de què anaven aquests escrits dirigits al públic femení. Eren del tot vulgars i carregats de tòpics. Però, a més, s’abonava en els elogis al règim. No ho crec pas que ho fes per cap mena de por; per guanyar-se cap mena de tolerància. La gent de la Lliga, aquí, a partir del 15 de gener de 1939, es van trobar com el peix a l’aigua. En un d’aquests articles del Diario Español, un dia, parlant en plural, dirigintse a no se quina capa de la societat i a no sé quin tipus de dones, deia: «Dios quiso que sobreviviéramos de aquel caos espantosamente inolvidable». Bé. Això ho repetien molt, però el que hi va afegir, ho trobo francament gruixut: «Ha querido (Dios) que fuéramos testigos del fin de las que quisieron alzar un altar sin Dios, de las que renunciaron a su destino de mujer».

Aquestes frases no són per a quedar bé. Tenen autèntica malabua. I no és pas que fos perseguida durant la revolta per aquella pobre gent d’El be negre.

El director de la revista, Josep Maria Planas i Martí, precisament pels seus atacs als procediments de la FAI

durant la República, fou assassinat el 26 d’agost del 1936 per uns elements incontrolats.

La senyora Llucieta Canyà, o Cañá o Quinyà, en aquells anys s’havia engreixat, havia adquirit sotabarba i allí on es ficava es feia notar. I en aquesta situació personal físicament notòria i cavallina, va fer cap com a vocal, possiblement suggerida per l’autoritat, a la junta de la secció de Literatura i Idiomes del Centre de Lectura.

EL SR. PEPITO GRAS El senyor Pepito Gras tenia en aquella època que jo vaig començar a freqüentar-lo –deia que ens trobàvem el 1948– una cinquantena ben complerta d’anys, que devia ser, amb molt poca diferència, el temps que podia tenir el catedràtic Guirao. El senyor Gras tenia una particularitat que, en part compartia amb el senyor Guirao: era enormement descurat en el seu especte extern. Deien que havia estat un dandi, que utilitzava guants i un bambú amb puny de plata fins al 1936 i, un bon dia, potser per un desengany amorós que el conduí a la solteria inamovible, s’havia convertit en una mena de precursor dels beatniks.

Duia una enorme cabellera blanquinosa, cargolada i abandonada, que li cobria un cap de faccions grosses.

Vestia hivern i estiu uns pantalons de llana fosca que, invariablement, duia subjectats per un cordill de cànem que li feia de cinyell i una camisa blanca sense coll. Si feia fred, s’arronsava dintre un gec negre tornassolat per l’ús i, ni per mal de morir, duia coll i corbata. Els amics el visitaven sovint; majoritàriament gent relacionada amb l’ofici del cànem, les vetes i les espardenyes: el senyor Francesc Cabré Cogul, de la Selva –el Barres Tristes del Puig i Ferreter–, el senyor Bastida, antic viatjant de la casa, el senyor Tous Aulès, representant de vetes, el senyor Just, el senyor Torrents, el senyor Antoni Rodon –carlí irreductible, corredor de finques invendibles, casat amb una pubilla del Priorat i home dotat d’una extraordinària eloqüència del tot desaprofitada– i, encara, el senyor Guijarro, director de la Banca Vilella, home corpulent i expeditiu que, quan etzibava el seu cognom, semblava que s’escurés la bronquitis. El senyor Ferran Casajuana, –també del veïnat, fet del tot calculable– deia que el senyor Pepito Gras havia inventat els pantalons de tela russa, de tovallola, perquè duia sempre els pantalons de llana plens de borrissol a causa de l’ús excessiu.

LES CLARISSES DE LA DIVINA PROVIDÈNCIA Només n’he conegut unes de monges que no tinguessin el cap quadrat. Eren les Clarisses de la Divina Providència, de clausura. Al monestir de Reus (al vell, és clar, al que era situat en un gran angle entre el carrer de Sant Pancraç i el carrer de Sant Josep i Sant Carles), hi havia una de les monges que era de ca la Masa, de Pradell. El pare li va fer de padrí, en la presa d’hàbits, perquè estaven emparentats. Aquella monja i les seves companyes formaven un grup angelical i, com és deduïble, no parlo de l’aspecte. Resaven.

Treballaven. Passaven gana. S’havien de guanyar la vida fent labors de costura. Tenien molt poca requesta i cobraven una misèria. La monja de ca la Masa –de nom de guerra (de guerra a Satanàs), li van posar Providència– no es va moure mai del monestir, un edifici que es va fer fonedís, que el van enderrocar i arrasar per aixecar-hi cases a sobre, encara que de fet, era una torre d’ossos, de morter, amb un minúscul claustre ajardinat a l’interior i una capella gran que guaitava al carrer de Sant Pancraç i que, per uns anys, va fer de parròquia –mentre construïen l’església de Sant Joan al llavors camí de l’Aleixar– i on les monges, quan hi havia públic, assistien als actes i resos des de darrere d’unes terribles reixes negres.

He dit que no es va moure mai sor Providència del convent? Errada punyetera. És clar que es va moure. El 22 de juliol del 1936, hi van anar els de la FAI i van fer escampar la boira a tota la comunitat. Pobres dones esmaperdudes i esgarrifades. La meva parenta se’n va anar cap a Pradell amb una novícia que també era del poble: de cal Pepo. Hi va passar la guerra sencera. No es movia de la casa pairal. Seguia la clausura a la seva manera: amb el major rigor. I no m’ho va semblar mai que tingués el cap quadrat. Obedient, això sí, però era molt simple, poc consistent, d’una gran ingenuïtat –ho vèiem fins i tot les criatures que ja havíem tractat altres monges, d’altres ordes– i el cap més aviat el tenia com vaporitzat; quiet i assentat, peró gasós.

Quan nosaltres ens vam refugiar a Pradell pels bombardeigs de Reus, la meva mare anava de tant en tant, a veure-la i jo l’acompanyava perquè aquells últims temps, amb el poble atapeït de soldats ja feia setmanes, jo ja m’avorria molt i, en canvi, el que contava aquella dona era del tot insòlit. Sempre parlava del mateix: del convent. Explicava el que menjaven, el que resaven, el que brodaven, el fred que passaven. Era d’una candidesa que jo no m’havia imaginat mai que existís.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 173

174 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS • 1992.

A casa.

La meva mare li deia: «Escolti sor Providència», –per cert que es deia Providència com el mateix convent– «vostès han de menjar més o si no veuran aparicions i no deixaran viure tranquil el senyor arquebisbe quan n’hi torni a haver». Sor Providència es feia unes cleques llarguíssimes i saludables. Aquelles dones amb aquella dieta i aquelles cleques, no el podien tenir de cap manera el cap quadrat. En tot cas potser el tenien oblong i volàtil, com una mena de zepelí captiu collat a les espatlles.

EL DOCTOR SABATER La fama del doctor Sabater també n’era, de sagrada. I ara continuaré parlant en primera persona, però em passaré al plural. Tots teníem –especialment els joves– un constant esporugiment pensant que podíem esdevenir tísics. La tos que produïa el mal tabac –que, a la millor, era més canina, vés-ho a saber, que la produïda pel tabac més car– ens tenia atemorits.

Qualsevol excés, qualsevulga esllanguiment físic, el dia del gos, la ressaca de la revetlla, la masturbació invitada: tot semblava, si teníem moments baixos, que et podria conduir a convertir-te en un tuberculós desgraciat. El capellans, a la trona i al confessionari, potenciaven aquella angoixa col·lectiva assegurant que Déu enviava la tuberculosi i la sífilis contra els pecadors recalcitrants i alguna gonorrea o altra als que no eren tan empedreïts.

Els joves entre els quinze i els vint-i-cinc anys eren els més atemorits. Quan en aquestes edats tenien consciència de les malalties –la ignorància total és molt tranquil·litzadora– et trobaves totalment acorralat. L’amenaça constant de la tisi, per una banda, i el terrible espectre de la sífilis després de cada escorreguda amb ajuda mercènaria, esdevenien, per a alguns individus, autènticament terrorífics.

Molts companys queien abatuts –no dic, de moment, morts– per la terrible plaga de la tisis. Molts havien d’anar a fer repòs a Prades o al Pirineu, depenia del pressupost. El déu que, des de feia uns anys, els podia salvaguardar, salvar a temps d’aquest perill mortal gràcies a la pràctica del pneumotòrax, era el doctor Sabater. I encara que als anys que intento situar puntualment aquest relat, ja havia aparegut l’estreptomicina, el doctor Sabater era pràcticament l’únic guia –en el centre de la fama– perquè amb el

remei a la mà, la gent es pogués sentir definitivament salvada d’aquella mena de caos que produïa el terror a la tuberculosi pulmonar. De bon principi, el personal confiava més en els especialistes prestigiosos que en el desconegut medicament tan elogiat per tots els diaris.

No voldria tornar a remenar el seu paper en els anys anteriors. És fàcilment endevinable i va durar quatre o cinc quinqennis. Ja he dit que era l’esperança dels joves, la nostre garantia. Tres companys de curs de l’Institut, cap a les acaballes, van patir tuberculosi i el doctor Sabater els va salvar, dos encara viuen massa enfilats a la setantena com jo; el tercer va morir fa uns quants anys d’una malaltia que no tenia res a veure amb els pulmons cicatritzats de temps. Aquest és el percentatge de malalts que solia presentar-se a la primera postguerra: tres persones en un grup de trenta, tirant a quaranta.

EL DOCTOR VALLESPINOSA Vist pel carrer, el doctor Vallespinosa oferia un caient lleugerament especial. Deien que en la seva primera època de metge, a Vallirana, o tocant a Vallirana, lluïa una formosa barba rossa que cridava l’atenció. A Reus crec que ja no la va dur aquesta barba, almenys jo no la hi vaig veure mai. Era casat amb una senyora discretament atractiva, Nieves Farina, i tenia una sola filla. El doctor Vallespinosa, quan entrà a la Secció de Literatura i Idiomes del Centre, es trobava exactament als 52 anys.

L’única filla –filla única–, Neus Vallespinosa Farina, llavors devia vorejar la vintena i, segurament, ja estudiava farmàcia a Barcelona. La senyora Vallespinosa era de parla castellana i, segons em va explicar ella mateixa i, també, el doctor, havien tingut llargues i sofisticades dificultats per aquesta qüestió.

Ell deia que no podia acceptar que la seva dona, a Catalunya, es negués a parlar el català i l’obligava a fer-ho, tot i que la senyora no tenia cap facilitat natural per a la pronúncia de català –ni del francès, suposo.

Ella afirmava, matisava, que aquesta imposició no va començar fins que ja eren casats, fins que s’extingí la lluna de mel.

Encara que els Vallespinosa no fossin massivament coneguts en aquell Reus xafarder dels 30/35 mil habitants (tot, des d’un punt o altre, encarat cap al melic de la plaça de Prim, on ells, per

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 175

cert, tenien el domicili-consultori), es rumorejava que el matrimoni havia tingut fortes desavinences i no tan sols per la llengua, per l’idioma. Però, em sembla que el Centre va estar de sort: quan el doctor va venir a la presidència de la Secció de Literatura, les desavinences s’havien atenuat molt; la qüestió havia millorat decididament. El doctor i la seva esposa, llavors, anaven junts pertot arreu i el seu pas a duo es caracteritzava perquè ell feia bracet d’una manera vigorosa i resolta, ben agafat al braç de la seva dona, imprimia un ritme més aviat accelerat a la circulació de la parella pels quatre carrers i places que freqüentaven. (...)

El doctor Vallespinosa –dit i repetit per ell mateix– no tenia altres ingressos que els professionals i no s’estava de fer esment de les seves limitacions econòmiques. Al seu consultori, tenia molt poques visites de caràcter particular, encara que exercia també en alguna clínica privada, potser a la Clínica Ibarz, per alguna mútua. Aviat es refugià a la seguretat social i em penso que va ser el primer radiolòeg del denominat SOE. Els seus pacients del SOE –els pocs que gosaven fer comentaris– es queixaven del seu total mutisme.

Ell no parlava amb ningú, amb cap pacient i menys en castellà; no donava cap explicació: «retratava» i fora.

Ho explicava ell mateix, quan venia a tomb, tant com convenia: «A mi només em paguen per fer radiografies: no per fer diagnòstics». Amb el temps –els pacients anaven creixent– va arribar a tenir fama per la seva manera desconsiderada –deien– de tractar el personal, o sigui els presumptes malalts del «seguro», del «segur» si ho volem dir com ho feia el doctor Sabater.

Desil·lusionat de l’exercici de la medicina, el fet és que, en arribar a la presidència de la Secció de Literatura, es va posar a la feina amb un entusiasme, amb un dinamisme sorprenents. Feia l’efecte que les seves diverses, suposades, passions –la de la medicina, per exemple– s’havien extingit més o menys de sobte i que tot el seu abrandament temperamental s’havia traslladat, concentrat i abocat al Centre de Lectura per treballar a favor de la llengua i la literatura catalanes.

El seu nacionalisme radical i sense escletxes trobaria així un terreny on actuar i desfogar-se. Les seves enormes energies i el seu abrivament d’alta graduació, indebilitable i inesgotable, l’havien de dur a fer, des del Centre de Lectura, per una banda i, també, des de la seva condició d’escriptor, de traductor (que allí se li va esperonar), la gran labor que va realitzar, des de la Secció, des de 1955 fins al maig de 1971, i com a traductor, especialment, des del mateix 1955 fins a la seva mort.

176 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

JOSEP M. GUIX SUGRANYES Tirant una mica enrere –com un any i mig enrere–, hauria d’explicar que l’èxit –una mena o altre d’èxit– que va assolir el primer extraordinari d’URBS, el que Guix va dedicar a la tronada, als trons de Sant Pere, va encoratjar el seu creador-ideòleg-director, polític frustrat per la Guerra Civil, que no va poder, tot i que ho va intentar, prosperar en els quadres jeràrquics de la primera postguerra. La vocació política continuava. Els anys passaven. Reduït a la política municipal, ja no podia perdre més temps.

Havia de preparar l’assalt, l’ambient propici perquè fos designat, per consens popular indiscutible, al càrrec a que ell aspirava. Un bon dia tingué una idea lluminosa per a crear l’ambient que necessitava. (No parava de cavil·lar, de rumiar, tal com ho demostrava i ho expressava entre línies mig camuflat per la lírica, pel sentimentalisme, –així, almenys a mi m´ho semblava– en els seus múltiples i constants escrits). Un bon dia vaig rebre una breu carta de Guix Sugranyes, en to molt personal, on hem pregava que el diumenge següent, a les 4 de la tarda, fos a l’antic Cafè de París, ara el Casino, del Serra, per tal de reunirnos, amb ell i altres amics, per tractar d’un tema de trascendental importància.

Vaig rebre aquesta petició un dijous i, el diumenge, a les 4, vaig fer cap al Casino. Hi havia Josep M. Guix Sugranyes, mudat com sempre –llavors ningú gosava posar-se ni un jersei en lloc de l’armilla plena de botons– i van anar arribant el doctor Sabater, el senyor Guirao, catedràtic –em penso que també era doctor en filosofia, però no ho remenava–, Manuel de Anciola (advocat que no exercia, jutge municipal accidental en les vacances d’estiu, «penene», o similar, a l’Institut de Segon Ensenyament, que, llicenciat en dret, ensenyava llengües –encara que, segons els seus companys de feina, ni en parlava cap ni n’entenia cap de les que ensenyava– i, a més, era director de la primera sucursal que hi hagué a Reus de la Caixa Provincial de la Diputació de Tarragona no pas pel seu coneixement del crèdit i l’estalvi, sinó perquè era cosí del governador González Sama), i, també, un director de la sucursal d’un banc d’aquells importants, de qui no recordo el nom, i jo. Tots teníem una expressió més aviat de sorpresa perquè no enteníem de què anava l’assumpte.

El doctor Guix Sugranyes (era doctor en Dret, meritòriament, des de 1956) va prendre la paraula. (No cal presisar en quina mena de to ho va fer, perquè és fàcilment endevinable). Va dir que s’havia vist obligat a recórrer a aquella mesura de convocar-nos, per una molt

lamentable i dramàtica circumstància: la gravíssima deterioració de la política municipal que havia arribat a extrems insostenibles (i tant si n’estava de deteriorada la política municipal i totes les polítiques que es feien i es desfeien en l’àmbit complet de l’estat espanyol), una deterioració –va continuar– que trasbalsava i indignava les persones que sentien i estimaven la ciutat de Reus com nosaltres: els que estàvem allí reunits –llavors va dedicar compliments i adulacions personalitzades a cadascun dels que érem al voltant de la taula– plens de responsabilitat per les característiques que ens adornaven.

–Els he cridat –va dir, jo crec que quasi textualment– perquè ha arribat el moment d’actuar, de fer un govern municipal a l’ombra per a vigilar estretament l’actuació dels components de L’Ajuntament de Reus i, a través de la revista URBS, denunciar-ne sistemàticament els errors i les negligències que es vagin produint. Això sí, la nostra comesa es limitarà estrictament a la política d’acció i d’àmbit municipal, absolutament allunyats d’altres polítiques i aliens a qualsevol complicació ideològica.

Llavors, davant l’estupefacció dels reunits, va procedir al repartiment de les carteres d’aquell govern a l’exili interior. El seu equip s’hauria de formar, com deien els cronistes esportius, de la següent manera: Governació: Professor Manuel de Anciola Sanitat: Doctor en Medicina Jaume Sabater Ensenyament: Catedràtic Pedro Guirao Economia: el director de la sucursal bancària

• 1974. La boda de la Cuca.

Cultura: Xavier Amorós Alcaldia: Josep Maria Guix Sugranyes Ens va advertir de seguida que ell, modestament, en acte de servei, es reservava el paper d’alcalde, per assumir, si calia, totes les responsabilitats. Hi va haver estupefacció general, excepte en el professor Anciola que semblava difícil de sorprendre. Era evident que Guix no parlava en broma, per un motiu molt senzill: tots coneixíem la seva absoluta carència del sentit de l’humor.

Aviat va prendre la paraula el doctor Sabater. I, amb una contenció que no li era habitual i a causa, suposo, de l’absurditat de la proposta (no per la merescudíssima crítica sobre l’actuació de l’Ajuntament, sinó pel fet d’intentar prendre una mesura d’aquella naturalesa sota la inspiració i la batuta de Guix Sugranyes), va dir, en quatre paraules, que no li semblava oportuna la mesura i que ell no podia estar disposat a secundarla. Després d’acomiadar-se cerimoniosament, va desaparèixer. Guix no es va immutar. Va considerar que la falta de rèpliques era signe d’assentiment, ens va advertir que substituiria fàcilment el doctor Sabater per un altre metge capaç de dur amb competència la cartera de Sanitat i ens va convocar per el pròxim diumenge a la mateixa hora. La rotllana es va desfer. El diumenge següent, Guix es va trobar pràcticament sol a la taula del Casino. No hi va comparèixer ningú, ni a les quatre ni a tres quarts de cinc. Bé, hi va anar un dels convocats, Manuel de Anciola, que tenia una moral a prova de bomba.

• 1973. Al xalet familiar.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 177

• 1996. Al Portell de l’Enderrocada, a la Serra de l’Argentera, terme de Pradell.

178 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

UN ADÉU AL PARE ARRUPE Tot i que la meva família no hi va plànyer res i que, en l’època escolar, em van col·locar successivament (salvant el parèntesi de la guerra) al Colegio de Nuestra Señora de la Presentación, al Colegio de San Pedro Apóstol i al Real Colegio de las Escuelas Pías de Sarrià, jo no vaig sortir un bon fidel i, als divuit anys, quan vaig quedar una mica lliure, vaig deixar la pràctica religiosa. Vaig passar a ser allò que en diuen, amb una paraula lletgíssima, un agnòstic. És una paraula difícil de mastegar, ingrata de so, com totes les que tenen el seu mateix final: acròstic, pronòstic, diagnòstic. Resulten com una mena de cigonya metàl·lica amb soroll. Però, què hi farem. Sovint el nom no es pot triar. Hi ha paraules d’adopció ben fresca que són boniques; per exemple, la que ara utilitzen per autodenominar-se els homosexuals: gai.

Gai sona bé, però és clar, jo no sóc gai: sóc agnòstic i em cal carregar la paraula perquè cada vegada que cavil·lo sobre el tema, trobo que sí, que efectivament, sóc un agnòstic.

Però sigui com sigui, he seguit sempre amb una gran atenció els moviments de l’Església catòlica.

I he arribat a la conclusió que l’Església resulta, invariablement, un gran espectacle. I no hem refereixo a l’aspecte de la litúrgia, que és una meravella. El que vull dir de l’Església és que resulta un espectacle en la seva forma d’actuar; tan plena de contradiccions.

La veritat és que l’entens molt poc; quasi gens, però sempre et captiva l’atenció: la majoria de vegades, t’irrita –a mi, m’irrita– i, de vegades, et sedueix. No l’entenc; no l’entenc quasi mai. Què fan, per únic exemple, amb les dones? Per què les consideren persones de segona; per què les discriminen? No comprenc que a la mateix organització i amb el mateix credo, hi hagi el papa actual i el pare Arrupe. Tampoc entenc que el papa polonès sigui un successor de Joan XXIII. Tan distints! Als meus ulls, són pols oposats. El pare Arrupe ha estat un home evangèlic. Ep, almenys així m’ho sembla a mi que llegeixo amb gust, amb els ulls com taronges, a més de l’Evangeli, una mica Teilhard de Chardin, Lluís Evely o Jordi Llimona.

El pare Arrupe, basc, 18 anys prepòsit general dels jesuïtes –abans, amb tan mala premsa–, era capaç de dir, i de sostenir amb els seus actes, coses com les que afirmava en un paràgraf de les seves memòries: «Veig Déu tan pròxim als qui sofreixen, als que ploren, als qui naufraguen en el desemparament d’aquesta vida,

que s’encén en mi l’ardent desig d’imitar-lo en aquesta voluntària proximitat a les desferres del món que la societat menysprea».

No sé si a l’altra vida hi ha tertúlies. Potser els llimbs no són altra cosa que una mena de gran tertúlia, del tot distesa i intemporal. M’agradaria anar als llimbs i poder dir a la congregació: «Jo vaig viure l’època de l’Angelo Giuseppe Roncalli i de Pedro Arrupe».

Arrupe ha estat un gran protagonista d’aquesta època, tot i que no ho sembli. Va ser testimoni del bombardeig d’Hiroshima. Va contribuir a calar el foc de l’esperança a l’Amèrica llatina, tan desvalguda, animant la teologia de l’alliberament. I Pedro Arrupe és un dignatari destacat d’aquesta Església catòlica tan paradoxal, tan plena de contradiccions. Potser sí que molts no entenem, no comprenem l’Església, però, llavors, aquest és un enorme defecte, perquè amb enigmes no es pot explicar cap missatge.

•• 1971. Amb la Luisa a Siurana.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 179

• Carta de Salvador Espriu a Xavier Amorós.

1801977.

– ÀLBUM XAVIER AMORÓS •• A Les Amèriques.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 181

•• 1991. A Les Amèriques.

• 1963. Original d’un poema en elaboració.

• 1978. Bust de bronze, mida natural, de Josep S. Jasans.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 183

184 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 185

186 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1998.

A casa, amb els llibres.

188 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1987. Amb J.V. Foix al Castell d’Escornalbou, en la darrera aparició pública del poeta.

• 1998. Amb Joaquim Molas escriptor de l’Any.

• 1987. Amb Bonaventura Vallespinosa.

• 1988. Amb Miquel Martí i Pol.

• 1987. Amb J.V. Foix al Castell d’Escornalbou, en la darrera aparició pública del poeta.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 189

190 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1979. Amb els membres de la candidatura unitària Per l’Entesa, al Senat.

• 1979. Amb els membres de la candidatura unitària Per l’Entesa, al Senat.

• 1989. En un acteÀLBUM polític. XAVIER AMORÓS – 191

192 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1978. Aclamant la manifestació d’Unió de Pagesos

• 1979. Revetlla de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, a la plaça del Castell.

• 1986. Campanya electoral al Barri Montserrat de Reus.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 193

• 1987. Regidor a l’Ajuntament de Reus, pel PSC.

194 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1987. Amb Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya, al senat.

• 1990. Prometent el càrrec de Senador.

• 1992. A la Sala de Conferències del Senat amb Francesc Ferrer.

• 1990. En representació del Senat, en la inauguració del monument a la batalla de l’Ebre, donat a Flix per l’Agrupació Italiana de Combatents Voluntaris Antifeixistes a Espanya (AICVAS).

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 195

• 1998. Nomenament de Soci d’Honor del Centre de Lectura de Reus.

• 1993. En el primer aniversari de la Casa de Andalucía.

196 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1982. Premi Nacional de Literatura Catalana, de Poesia, de la Generalitat de Catalunya.

• 1998. Nomenament de Fill Il·lustre de Reus, per l’Ajuntament de Reus.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 197

198 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• Fotos: Josep Borrell Garcia Pons.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 199

• 2003. Sala central de la Biblioteca Pública Xavier Amorós.

• 2003. Inauguració de la Biblioteca Pública Xavier Amorós.

• 2003.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 201

LA BELLESA DEL DIABLE

• 1996. Entrevista a la televisió pública, a Prades.

•• 2003. Vista nocturna de Reus i el Camp de Tarragona.

202 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

I ara jo em pregunto de nou, és sagrat el paisatge? És moralment intocable la –en el fons relativa, sempre subjectiva– bellesa del paisatge? Heus ací una pregunta no pas nova, feta de temps, molt repetida en l’època en què es començava a perpetrar el que en diem agressió als perfils del Camp.

Recordo vivament una conferència de l’economista Ernest Lluch a la Cambra de Comerç de Reus, a la meitat de la dècada dels seixanta, en la qual va afirmar que per a la nostra economia era enormement positiva la creació de la indústria petroquímica de la mateixa manera que ho havia de ser la instal·lació de la refineria.

Molts estàvem especialment enamorats del paisatge que formava el mar en tocar la costa del cap de Salou fins al port de Tarragona.

Evidentment aquella visió es va destruir i el turisme segueix acceptant la promiscuïtat –platges i indústria a tocar– sense que el fet l’hagi afectat massa.

Però jo del que volia parlar és del mateix paissatge dins d’una altra bellesa. Volia parlar de la bellesa nocturna del paisatge del Camp gràcies a les il·luminacions –imprescindibles– de les petroquímiques i de la refineria. Si fos possible convocar un grup dels nostres avantpassats, sumits, en vida, en les foscors profundes de les nits sense electricitat i els duguéssim en una fantasiosa visita turística per les noves lluminàries, amb milers i milers de punts de llum que formen raïms rutilants, tots aquells imaginaris avantpassats quedarien bocabadats i seduïts per la bellesa i la magnitud de tanta llum desafiant la fosca. Sense pensar on és i per què hi és, l’espectacle impressiona. És, potser –no n’estic segur–, la bellesa del diable.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 203

204 – ÀLBUM XAVIER AMORÓS

• 1946. I Festival de Primavera al Teatre Fortuny.

ÀLBUM XAVIER AMORÓS – 205

Edició i producció PRAGMA, General d’Edicions, SL Col·labora Ajuntament de Reus Institut Municipal d’Acció Cultural Textos Xavier Amorós

Campoamor, 6 • E43202 Reus Tel. +34 977 311 093* Fax +34 977 330 887 www.pragmaedicions.com info@pragmaedicions.com

Selecció de textos Rosa Pagès Selecció fotogràfica Albert Arnavat Autors de les fotografies Ramon Amigó, Claudi Arnavat Vilaró, Daniel Arnavat Carballido, Zenon Ballart, Josep Borrell Garciapons, Josep Branchat, Jaume Casas, Joan Castells, Luisa Corbella, Antoni Escolà, Carles Fargas, Fotografia Garmoy, Víctor Horn, Fotografia Niepce, Josep Huguet, Antoni Martra, Josep Massó, Josep Ornosa Soler, Estanislau Pedrola, Estanis Pedrola, Josep M. Ribas Prous, Joan Rius, Félix Ruiz, Àngel Toldrà Viazo, M. Povedano, Berta Santos, Maria Solà, Ramon Tapias, Joan Torrens, Amadeu Valveny, Arcadi Vilella, Luisa Zaragoza, i autors desconeguts.

Procedència de les fotografies Col·lecció Xavier Amorós, Ajuntament de Reus SCC , Col·lecció Borrell Garciapons, Fototeca Municipal de Reus, IMMR, Fundació Caixa Tarragona, Arxiu Històric Comarcal de Reus, Arxiu Teatre Fortuny de Reus, Arxiu PRAGMA. Clau de les abreviatures: (CP)

Col·lecció Particular - (FMR) Fototeca Municipal de Reus - ( FCT) Fundació Caixa Tarragona - (ATF) Arxiu Teatre Fortuny - (AP) Arxiu Pragma Disseny gràfic PRAGMA, Agència de Publicitat General, SL Digitalització i postproducció digital Joan Rius i Salvador Daroca, PRAGMA Impressió Arts Gràfiques Rabassa, s.a. © Copyright d’aquesta edició: PRAGMA edicions, 2003 © Copyright dels textos: Xavier Amorós © Copyright de la Justificació: Rosa Pagès DL.T-1456-03 ISBN: 84-933385-1-6 Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol procediment, sense l’autorització dels autors i de l’editor.

Director gerent Arcadi Vilella Direcció editorial i d’art Albert Arnavat

• 2000. Amb la néta Jana.

Aquest llibre ALBUM XAVIER AMORÓS, editat per PRAGMA General d’Edicions SL s’ha acabat d’imprimir a Arts Gràfiques Rabassa SA, de Reus, l’15 de desembre de 2003.

• 2001. Amb la néta Isabel.

À L B U M

Xavier Amorós

• 1927. A Pradell.