Page 1

arquitectura

modernista d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l ’ E b r e


2


arquitectura

modernista

d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l ’ E b r e

1


2


arquitectura

modernista d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l ’ E b r e

Albert Arnavat [dir.] Tate Cabré Pròleg Joan Bassegoda


4


v El nostre Modernisme

L’

arquitectura és la manifestació artística més coneguda del Modernisme, moviment cultural i artístic que es produeix a finals del segle xix i principis del xx. Al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre disposem d’un veritable tresor de riquesa patrimonial, que queda ben palès en el llibre que teniu a les vostres mans, el qual vol divulgar l’obra modernista disseminada pel territori i els noms més singulars sorgits d’aquestes mateixes contrades: Antoni Gaudí, Josep M. Jujol, Cèsar Martinell, Pau Monguió... Ens trobem davant d’un treball rigorós i exhaustiu, amb aportació de moltes referències imprescindibles, que ens ofereix una veritable imatge de la implantació del Modernisme a les comarques d’aquesta part de la Catalunya Nova. L’objectiu del programa de Difusió Cultural és mostrar que estem envoltats de riquesa patrimonial, i és un honor i un deure donar-la a conèixer a tots els ciutadans, tant a aquells que ens estimem aquesta terra, com a tots els que vénen de fora per descobrir-la.

Josep Poblet i Tous President de la Diputació de Tarragona

5


6


v Sumari

v Casa Querol v PRESENTACIÓ 5 v Casa Navàs Josep Poblet i Tous. President de la Diputació de Tarragona v Casa Bartolí v Casa Laguna v PRÒLEG 10 v Casa Munné Joan Bassegoda Nonell v Casa Iglésias v Escola Prat de la Riba v PANORÀMICA DE L’ARQUITECTURA v Casa Tomàs Jordi MODERNISTA A LA CATALUNYA MERIDIONAL 13 v Casa Grau Albert Arnavat i Tate Cabré v Xalet Serra L’ALBIOL v GUIA D’ARQUITECTURA MODERNISTA v Villa Urrutia A LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA LES BORGES DEL CAMP 28 Plànol de situació v Ermita de la Riera v Torre Sans L’ALT CAMP BOTARELL VALLS v Mas d’en Perdiu v Casa Vives Castellet 1916 30 v Casa Claravalls 1916 31 EL BAIX PENEDÈS v Torre Galimany c. 1918 32 EL VENDRELL MONTFERRI v Casa Caselles v Santuari de Montserrat 1926-1931 33 v Casa Aleu L’ARBOÇ EL BAIX CAMP v Hospital de Sant Antoni REUS v Casa Freixes 1898-1900 34 v Institut Pere Mata v Casa Cañas v Institut Pere Mata 1898-1902 35 v Casa Marquet v Institut Pere Mata 1901-1908 36 SANTA OLIVA v Biblioteca de Pau Font 1898-1910 38 v Casa Nin v Casa Rull 1900-1901 39 v Casa Larrienaga 1900-1902 40 v Casa Punyed

1901 1901-1908 1903 1904 1904 1908 1908-1917 1909-1910 1910-1911 1911

41 42 44 45 46 47 48 49 50 51

1913-1916

52

1903-1904 1911

53 54

1910

55

c. 1910 1914

56 57

1905-1913 1912 c.1915 1920

58 60 61 62

c.1910 c. 1910-1920

64 65


LA CONCA DE BARBERÀ MONTBLANC v Casa Robusté BLANCAFORT v Casa Virgili CONESA v Casa Segarra EL PRIORAT FALSET v Escoles Públiques BELLMUNT DEL PRIORAT v Casa de les Mines MARGALEF v Casa Franch

1924-1925

66

1915

67

1918

68

1909-1916

69

1905

70

c. 1920

71

EL TARRAGONÈS TARRAGONA v Casa Salas Ricomà 1907 v Mausoleu de Jaume I 1906-1924 v Hotel Continental 1908 i 1922 v Teatre Metropol 1908-1910 v Cases Ripoll 1910 i 1913 v Quinta de Sant Rafael 1913 v Cambril Església Carmelites 1918 v Casa Aleu 1927 EL CATLLAR v Casa Fortuny 1907 CONSTANTÍ v Mas Fàbregas 1916 ELS PALLARESOS v Casa Bofarull 1914–1931 LA SECUITA v Església de Vistabella 1918–1923 v Casa Domingo 1910 VILA-SECA v Casa Ferrer 1910 SALOU v Xalet Bonet o Voramar 1921 v GUIA D’ARQUITECTURA MODERNISTA A LES COMARQUES DE LES TERRES DE L’EBRE Plànol de situació

72 74 75 76 78 80 82 83

EL BAIX EBRE TORTOSA v Cúpula Església Reparació v Casa Camós v Xalet Pallarés v Casa Fontanet v Casa Segarra v Casa Climent v Casa Lamote de Grignon v Casa Bau v Casa Brunet v Casa Sabaté v Casa Llorca v Casa Piñana EL MONTSIÀ AMPOSTA v Casa López i Soler v Escoles Miquel Granell v Casa Masià v Casa Fàbregas v Casa Morales Talarn v Casa Enric Ramon ALCANAR v Casa O’connor ULLDECONA v Casa de la Feligresa

1899-1903 1903-1904 1906-1907 1906-1909 1907 1910 1911 1912-1915 1913-1917 1914-1915 1919 1923

98 99 100 101 102 103 104 105 106 107 108 109

c. 1910-1920 1911-1912 1912-1924 1913-1914 1915-1916 1920-1925

110 111 112 114 116 117

c. 1915

118

1919-1921

119

1895-1904

120

84 85

LA RIBERA D’EBRE VINEBRE v Col·legi de les Teresianes

86 88 90

LA TERRA ALTA GANDESA v Casa Pradell

1912

121

91

v ALTRES CONSTRUCCIONS MODERNISTES

124

92

v ARQUITECTES I MESTRES D’OBRES DEL MODERNISME

126

v PER SABER-NE MÉS v CRÈDITS I AGRAÏMENTS

128 130

96


9


v Pròleg Joan Bassegoda Nonell

Arquitecte i historiador Director Honorari de la Reial Càtedra Gaudí

En aquest volum, els encuriosits per aquest breu però brillant període de la història de l’arquitectura que és el Modernisme trobaran una completa i documentada informació sobre el edificis construïts a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. D’aquesta manera, es completa l’estudi sobre el Modernisme català iniciat els anys quaranta per Josep Francesc Ràfols Fontanals i que després ha estat continuat ininterrompudament, sense que mai, però, no hagués arribat de manera tan completa i rigorosa al sud de Tarragona. Evidentment, l’obra de Domènech i Montaner era coneguda, malgrat que és poc sabut que el seu projecte de tomba de Jaume I a la Seu de Tarragona restà aturat després de la mort de l’arquitecte; el 1952 el cos de Jaume I retornà, segons la pròpia voluntat testamentària del conqueridor, al panteó reial de Poblet, degudament restaurat per Frederic Marès i que no es va poder exposar al públic fins l’any 1992. En canvi, cap obra de Gaudí, el genial mestre fill d’aquestes terres, figura en el present catàleg per bé que recents investigacions expliquen com el 1907 Gaudí, acompanyat de Josep Maria Jujol i de Carles Mani, estudià el projecte del Teatre del Patronat Obrer de Tarragona, finalment realitzat pel seu deixeble Jujol. Per arrodonir aquestes notes en forma de pròleg cal dir que l‘Ermita de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp, atribuïda a Berenguer, va ser dirigida i bastida pels germans Jaume i Josep Bayó Font, estrets col·laboradors d’Antoni Gaudí. És a dir, que a través dels seus deixebles i col·laboradors, Gaudí sempre va ser present a la seva terra, on els arquitectes i mestres d’obra que li eren coetanis van bastir el conjunt arquitectònic que aquesta nova guia us posa a l’abast. Esperem que en gaudiu. 10


v Únic esbós conservat del projecte d'Antoni Gaudí per a la reforma de l'Ermita de Misericòrdia de Reus, del 1903, que fou rebutjat. [Institut Municipal de Museus de Reus]

11


v La Casa NavĂ s de Reus, el 1934.

12


v Panoràmica de l’arquitectura modernista a la Catalunya meridional Albert Arnavat Doctor en història i publicista

Tate Cabré Periodista i escriptora «Només les societats sense idees fermes, sense idees fixes, que viuen fluctuant entre el pensament d’avui i el d’ahir sense fe en el de demà, només aquestes societats no escriuen en monuments duradors la seva història». Lluís Domènech i Montaner «En busca d’una arquitectura nacional» La Renaixensa,1878

L’abundància, riquesa i peculiaritats del Modernisme a la Catalunya meridional –les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre– constitueixen una grata sorpresa per a tots els ciutadans interessats en l’art i l’arquitectura. Aquesta guia cataloga un patrimoni tan incògnit com valuós i vol ser una crida a la seva valorització i conservació ja que, per desgràcia de les properes generacions, el Modernisme arquitectònic encara no està suficientment protegit. L’emblemàtica Casa Navàs de Reus, 72 anys i 14 alcaldes després del seu bombardeig per l’aviació feixista el 26 de març de 1938, durant la Guerra Civil, segueix amb la façana horrorosament mutilada; la Casa Nin, de Santa Oliva, i la Torre Galimany, de Valls, que només fa una dècada encara lluïen ufanes les seves altes torres, avui es troben parcialment enrunades i vandalitzades. Com el Mas d’en Perdiu, de Botarell, la Casa Aleu, del Vendrell, espera pacientment recuperar el seu antic esplendor; la Casa

Enric Ramon, d’Amposta, plora de pena vora l’Ebre; i la Casa Fontanet, de Tortosa, es tapa la cara de vergonya just al davant de la magnífica catedral gòtica. Fins quan haurem d’esperar per veure-les amb tota la seva bellesa? La intenció d’aquesta guia és que constitueixi el catàleg de referència del Modernisme meridional català. Sense barreges ni intrusions d’edificis d’altres estils que, per inèrcia, per desconeixement, per allargar els recorreguts o per l’estultícia de considerar tota l’arquitectura finisecular com a modernista, s’han anat incloent en els índexs, opuscles, llibres i guies sobre el Modernisme. Malauradament, n’hem trobat desenes de casos, alguns de tan flagrants com les inclusions del neomedievalista Seminari Conciliar (1883-1888), d’August Font; l’eclèctica plaça de Braus (1883-1888), de Ramon Salas o el neogòtic Convent dels Carmelites (18961897), de Pau Monguió; tots tres exemples a la ciutat de Tarragona. En un altre extrem de la cronologia, també hem deixat de banda un seguit d’edificis que, malgrat que bona part de la bibliografia existent encara els inclou en el grup del Modernisme, en realitat són exemples de l’aplicació a l’arquitectura dels ideals estètics del Noucentisme. Alguns exemples poden ser, a Tarragona, la Casa Ximenis (1914), de Josep M. Jujol; la Casa Rabadà (1914), d’Alfons Barba; el Mas Mallol (1920-1923), de Francesc Morera; la Casa Bofarull (192113


1922), de Josep M. Pujol; o el Convent de les Teresianes (1922), de Bernardí Martorell. I a Reus la Casa Gasull (1911), de Lluís Domènech; la Casa Serra (1924-1926) i el Dispensari Antituberculós (1926), ambdues de Joan Rubió; o la Casa Marco (1926), de Pere Domènech Roura, inclosos insistentment en la Ruta del Modernisme local, per citar-ne només uns quants, tot i ser, alguns d’ells, autèntics paradigmes del Noucentisme arquitectònic.1 Característiques d’aquesta guia Amb la complicitat d’historiadors, arquitectes, arxivers, estudiosos i erudits locals, hem seleccionat, al nostre parer, les 75 millors obres del Modernisme meridional, de les quals fem una breu història i descripció en fitxes il·lustrades. Hi trobareu el nom original de la casa, l’any del projecte i l’any de l’acabament de l’obra, el nom de l’arquitecte o del mestre d’obres que el realitzà, i l’adreça actual. Estan organitzades per comarques –presentades alfabèticament– i per ciutats, començant per les capitals i, dintre d’aquests grups, ordenades cronològicament. També hem referenciat 86 altres obres amb elements modernistes en una relació final que servirà de consulta als estudiosos del moviment, que inclou també les que hem considerat premodernistes, així 1. En aquest sentit cal destacar la tasca de l’historiador de l’art Jordi March, membre del grup de recerca “Art Català del Modernisme al Noucentisme” de la Universitat de Barcelona, dirigit per Mireia Freixa, probablement un dels únics autors que, en part del nostre àmbit territorial, ha fet una diferenciació clara entre arquitectura Modernista i Noucentista en els seus llibres March, Jordi [et al.]: Arquitectura modernista a Reus. Reus: Pragma edicions, 2003; i Arquitectura noucentista a Reus. Reus: Pragma edicions, 2004. 14

com les mostres més reeixides d’arquitectura industrial modernista, tot i que no l’hem inclòs en aquest estudi en considerar que formen un grup homogeni i característic que la fan susceptible de ser estudiada monogràficament. Val a dir que no hem inclòs els magnífics cellers de les cooperatives vinícoles, perquè els considerem més propers a l’arquitectura del Noucentisme. Finalment, també hem cregut convenient fer una relació –amb el lloc i any de naixença i mort i l’any de titulació– dels 24 arquitectes i els 8 mestres d’obra artífexs d’aquestes 162 edificacions. Aquesta guia és la primera d’una trilogia editada per la Diputació de Tarragona sobre el patrimoni històric arquitectònic del segles XIX i XX: el Modernisme, el Noucentisme i l’arquitectura industrial del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Per això, obres modernistes emblemàtiques d’algunes ciutats, com l’Escorxador de Tortosa (1906-08), de Pau Monguió; o els cellers de les cooperatives agrícoles de Gandesa (1919-20) o del Pinell de Brai (1918-22), de Cèsar Martinell, no es trobaran a les guies de Modernisme ni de Noucentisme, sinó a la d’arquitectura industrial. Per limitacions d’espai, en tractar-se d’una guia de butxaca, hem ressenyat els principals edificis, tot deixant de banda els monuments i fonts de carrer, els panteons i nínxols funeraris, i les pintures murals i intervencions modernistes a edificis ja existents. Constitueixen excepcions a aquesta norma, atesa la seva peculiaritat, el mausoleu de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, que hem inclòs dins les millors 75 obres; i també, al llistat final, la font de la cascada del Vendrell; els panteons de les famílies Margenat i Bartomeu, del cementiri de Reus; la làpida Balcells-Suelves, de la catedral de Tarragona; i la


15


de la família Guinovart, del cementiri de Tarragona. Pel que fa a la identificació dels edificis, en els casos en què existeix documentació, hem primat el nom del promotor –la primera família propietària– per sobre dels noms populars o de les darreres famílies que els han adquirit. En aquest sentit, parlem, per exemple, del Xalet Pallarès, enlloc de la Villa Alícia; i de la Casa Fontanet enlloc de la Casa Grego, a Tortosa. A la Casa Punyed de Reus, en canvi, li hem mantingut la denominació popular -els baixos eren ocupats per la farmàcia d’Artur Punyed Lloberas, perquè no es confongui amb la Casa Iglésias, del mateix promotor. Modernisme i arts decoratives Com és sabut, a més dels arquitectes, van tenir una vital importància dins el Modernisme els professionals de les arts decoratives: els projectistes, ebenistes, escultors, vitrallers, mosaïcistes, ferrers, pintorsdecoradors... El concepte d’art total es veié materialitzat, en algunes construccions, amb el mobiliari, les làmpades i la decoració de Gaspar Homar; l’escultura d’Eusebi Arnau i Alfons Juyol; els vitralls de Rigalt i Granell; la ceràmica de Pujol i Bausis; els mosaics de Lluís Bru, etc., i els més destacats del territori, com el ceramista Hipòlit Monseny, el pintor Tomàs Bergadà o el projectista Enric Oliva. A tots ells, els esmentem en els edificis on van intervenir. Per altra banda, el desenvolupament del Modernisme coincideix amb l’aparició de nous materials i tècniques de construcció i la revalorització d’altres. A l’interior dels edificis s’utilitza el mosaic hidràulic i els revestiments ceràmics; els mosaics es revaloritzen, igual que l’ús de l’estuc per revestir parets o l’ús del maó vist. Al mateix 16

temps, els vitralls emplomats i el ferro forjat o fos són les arts aplicades que reapareixen amb més força durant el Modernisme. I, malgrat que hagin quedat al marge d’aquest estudi, no volem deixar de reivindicar els arquitectes que, tot i ser originaris de la Catalunya sud, van desenvolupar la seva obra modernista en altres indrets: el genial Antoni Gaudí Cornet (Reus 1852 - Barcelona 1926) –a qui es va rebutjar un agosarat projecte de reforma del Santuari de Misericòrdia de Reus, del 1903; Josep Domènech Estapà (Tarragona 1858 - Cabrera de Mar 1917); i dos grans desconeguts: Federico de Arias Rey (Reus 1871-?), artífex d’un Modernisme de gran qualitat a Madrid i a l’Havana; i Víctor Beltri Roqueta (Tortosa 1862 - Cartagena 1935), autor de les grans creacions arquitectòniques modernistes de Gandia, Cartagena i La Unión, on va ser arquitecte municipal durant el boom econòmic primisecular de la mineria al llevant peninsular. I ja que ho hem fet amb els arquitectes, volem homenatjar també alguns artistes i artesans que van desenvolupar les seves carreres professionals ben lluny, com és el cas de l’escultor modernista Agustí Querol Subirats (Tortosa 1860 - Madrid 1909), autor d’obres a Buenos Aires, l’Havana i Madrid, entre d’altres capitals; i del dissenyador de jardins Ramon Magriñá (Reus ¿-?), un gran nom del Modernisme de l’Havana. Idiosincràsia del Modernisme català meridional L’arquitectura civil anterior al Modernisme a la demarcació era una arquitectura sense voluntat d’estil, era la més simple i racional expressió de les tècniques constructives


17


tradicionals i de les tipologies més arrelades a la cultura urbana i rural del moment, amb l’excepció d’alguns edificis significats. El panorama de la construcció a la Catalunya meridional era, doncs, més aviat modest, en mans de mestres d’obra que, bons coneixedors de l’ofici, aixecaven edificis allunyats de pretensions estètiques. Naturalment, es construïren edificis interessants signats, o no, per arquitectes, que embellien algunes poblacions –com per exemple l’Arboç, amb una notable nòmina de bells edificis eclèctics i historicistes– a partir de les dècades finals del segle, quan es construïren edificis que portaren una nova arquitectura a la zona. El Modernisme arquitectònic a les comarques meridionals de Catalunya es va anar configurant amb els corrents premodernistes, sovint de base neomedieval, que en el seu moment representaren un trencament respecte l’arquitectura acadèmica hegemònica, com la Casa Tarrats (1891), de Pere Caselles, la més antiga de la ruta modernista de Reus, que no hem inclòs en aquesta guia. Sí que hi hem inclòs, en canvi, una obra premodernista com és l’edifici de les Teresianes de Vinebre (1888) per ser la única que hem localitzat a la comarca de la Ribera d’Ebre. Aquestes aproximacions a l’estil van anar donant pas a les primeres obres ja plenament modernistes. La irrupció del Modernisme evidencià la complicitat existent entre els seus promotors i dissenyadors en l’àmbit local amb els corrents estètics dominants a la capital catalana i a les europees. El Modernisme o art nouveau, importats de Barcelona, París, Viena i Brussel·les de la fi de segle, ben aviat es féu popular com a símbol de modernitat i cosmopolitisme, ideals lligats amb sentiments catalanistes. A resultes de la influència del nou 18

estil s’edificaren un conjunt d’edificis amb l’estètica espectacular del Modernisme. Les línies sinuoses i l’estil floral eren la moda imperant, compartida pels camptarragonins i els ebrencs, que semblaven rivalitzar en originalitat i disseny. Vies d’influència foren els viatges, les fotografies, les publicacions –llibres, revistes i també targetes postals il·lustrades– amb imatges d’edificis de l’arquitectura contemporània europea, que esdevingueren models per als arquitectes locals. Lluís Domènech i Montaner I també fou en aquest període quan, per primer cop, arquitectes de prestigi internacional aixecaren obres seves a les comarques meridionals, com Lluís Domènech i Montaner, l’introductor del Modernisme arquitectònic a la Catalunya meridional, i que esdevingué la clau per a l’arrelament de l’estil al Camp de Tarragona i que en marcà definitivament, sense saber-ho, l’escenari arquitectònic. A l’entorn de 1900, Domènech realitzà, a Reus, tres obres ben significatives del seu estil i la seva concepció arquitectònica, amb una característica comuna, el reconeixement de la ciutat, dels valors urbans, com a definidors tipològics de l’arquitectura: l’Institut Pere Mata (1897-1908), la Casa Rull (1900-01) i la Casa Navàs (1901-08), una joia del Modernisme català, destacable no només com a edifici singular i imatge més representativa del Reus dels primers anys de segle XX, sinó també per la seva importància en la història general de l’arquitectura catalana. I a l’imponent Institut Pere Mata veiem un conjunt d’edificis que, tot i estar allunyat de la trama urbana, té un concepte profundament urbà. La difusió del Modernisme arquitectònic anà lligada


a l’èxit econòmic d’una burgesia i d’uns professionals liberals amb aspiracions de modernitat i que considerava que calia personalitzar les propietats immobiliàries; propietats que eren fruit dels nous valors del treball i l’estalvi i no simples transmissions patrimonials de pares a hereus per a conservar sempre, igual o millorat, el domini de la terra. El burgès vol que se sàpiga que les propietats de les quals s’enorgulleix se les ha guanyat amb el seu treball i els seus estalvis i, si no, ho ha de semblar. El poder econòmic de les classes benestants, doncs, es manifestava en les noves construccions arquitectòniques. I, en els millors casos, el nou estil no es limitava a l’aparença externa de la casa i afectarà tot el conjunt de l’obra, des de la façana fins a l’últim detall de la decoració interior. L’esclat del moviment es dóna els primers deu anys del segle XX a les comarques del Camp de Tarragona i quasi una dècada més tard a les Terres de l’Ebre, ja en simultaneïtat amb el moviment noucentista. Les construccions més paradigmàtiques d’aquest gran moment d’esplendor són, com ja hem vist, les obres de Lluís Domènech i Montaner a Reus. A partir d’aquesta data i fins ben entrats els anys 20, encara trobem obres tardomodernistes com la Casa Llorca (1919), a Tortosa; la Casa de la Feligresa (1919-1921), a Ulldecona; la Casa Larrienaga (c.1920), a Santa Oliva; la Casa Marquet (1920), a l’Arboç; la d’Enric Ramon (19201925), a Amposta; la del doctor Aleu (1927), a Tarragona; o el Santuari de Montserrat (1926-1931), a Montferri. L’herència d’un paisatge privilegiat

vegetació, amb una lluminositat mediterrània especial que, segons afirmava Antoni Gaudí «permet captar la visió exacta de les coses». Cinc dels seguidors del genial arquitecte, que es van inspirar en la mateixa llum, cel i paisatge del Camp, tenen obra en aquesta guia: Joan Rubió, Josep M. Jujol, Cèsar Martinell, Domènec Sugrañes i Francesc Berenguer. I, arran de l’any temàtic dedicat a Gaudí, el 2002, van néixer l’exposició i el catàleg Gaudí sense Gaudí, amb textos de Joan Figuerola i fotografies de Josep M. Ribas Prous, que recull la seva emprempta postgaudinista a les comarques de Tarragona.2 El paisatge i la història es barregen al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre i li atorguen la seva personalitat especial: l’estudi del mudèjar de Terol, on va ser arquitecte municipal, va fer que Pau Monguió fos el primer en aplicar el totxo en les solucions estructurals, fet que es tradueix en l’autenticitat del neomudejarisme de l’Escorxador de Tortosa, per exemple. El diàleg entre el Modernisme i el medievalisme dels masos fructifica als Pallaresos de la mà de Jujol i la conjunció del Modernisme amb la Tàrraco romana genera detalls de bellesa indescriptible com el balcó amb vitralls multicolors muntat sobre les pedres ciclòpies de la muralla de Sant Antoni, de Tarragona, al davant de les cases Ripoll –on, per cert, la riquesa modernista s’amaga a la façana de mar! I, parlant de secrets, i encara a la ciutat de Tarragona, no és inesperat trobar-se l’esclat colorista i formal del Teatre Metropol de Jujol, amagat darrere d’una façana anodina a la Rambla Nova?

El Camp de Tarragona geogràfic és una plana litoral, rodejada de muntanyes, privilegiada pel clima i la

2. FIGUEROLA, J.: Gaudí sense Gaudí. Tarragona: Caixa Tarragona, 2002. 19


El Modernisme meridional: ciutats i arquitectes Amb la presència a la zona d’arquitectes de primera categoria com Domènech i d’altres com Rubió, Sugrañes, Jujol o Martinell, els artesans i professionals locals entraren en contacte amb les noves formes arquitectòniques i noves solucions constructives. Això degué afavorir la creació d’una certa escola al seu voltant, integrada pels mestres d’obra i professionals de les arts decoratives, alhora que facilità que l’estil que proposaven amb els seus projectes s’estengués arreu de la demarcació –n’hem localitzat a 38 poblacions de les 10 comarques–, amb obres, això sí, sovint menors. En aquesta línia, també influí decisivament en l’expansió del Modernisme l’emergència d’arquitectes locals com Pere Caselles –el més prolífic, amb diferència, de tota la Catalunya sud, amb més de 40 edificis catalogats–, Pau Monguió o Josep M. Pujol, per citar-ne només alguns. I també hi entrà en contacte la societat camptarragonina i ebrenca. En el cas de Reus, per exemple, alguns membres de la burgesia aprofitaren la presència de Domènech a la ciutat per encarregar-li la construcció o reforma dels seus habitatges, instal·lacions industrials o capelles fúnebres, com és el cas de Pere Rull, Joaquim Navàs, Pau Font de Rubinat, Josep Margenat, Fèlix Gasull o Joan Llopis. Si volguéssim fer una aproximació al Modernisme meridional per ciutats, Reus destaca pel nombre d’edificis, 52 –56 al Baix Camp– i per la qualitat del conjunt monumental degut a Lluís Domènech i Montaner. La segueix Tortosa, amb 24 edificis –els únics de la comarca–, amb la rica i variada aportació de Pau Monguió. El tercer lloc l’ocuparia Tarragona, amb 17 construccions –que 20

arriben a 32 a tota la comarca–. Les seguirien Amposta, amb 13 –19 a la comarca–; el Vendrell, amb 9 –18 a la comarca–; i Valls amb 4 –15 a la comarca–; mentre que a la resta de comarques la presència és mínima. Si ens basem en els arquitectes, n’hem de destacar un altre de primera línia pel gran volum d’obra realitzada: Josep M. Jujol, amb 12 construccions; i també Josep M. Pujol, amb 7; i el mestre d’obres J. M. Vaquer Urquizú, amb 8. Pel que fa a l’arquitectura i l’urbanisme institucionals destaquen pel seu llegat els qui van ocupar el càrrec d’arquitecte municipal a cada població important: Pere Caselles, a Reus; Pau Monguió i Joan Abril, a Tortosa; i Ramon Salas i Josep M. Pujol, a Tarragona, on aquest darrer va exercir el seu càrrec durant més de quaranta anys i va elaborar el Pla de l’Eixample (1918-1922). La tipologia constructiva Per tipologia de construccions, les més abundants són d’arquitectura civil: dins la trama urbana, les cases unifamiliars i les de pisos de lloguer; i, als afores, els xalets i els masos. En arquitectura religiosa constatem que és un tret diferencial de Catalunya l’abundància d’ermites marianes, que en el Modernisme es materialitzen en construccions de nova planta -les Borges del Camp, Vistabella i Montferri- i en les nombroses intervencions i reformes de Jujol a Vilarodona, Roda de Barà, Constantí i Tarragona, entre d’altres. De totes les intervencions de Jujol en construccions religioses només hem inclòs, per la seva importància i per cronologia, el cambril dels Carmelites de Tarragona. Quant als edificis públics se’n compten pocs, només els que neixen de la iniciativa privada, municipal i de la diputació provincial: les Escoles Públiques de Falset


i d’Amposta, on també es va fer el pont penjant, ja noucentista; l’hospital psiquiàtric Pere Mata, a Reus; l’escorxador de Tortosa i tot el conjunt de cellers de les cooperatives agrícoles –les anomenades catedrals del vi– que es troben al volum dedicat a l’arquitectura industrial, i autèntiques protagonistes de l’arquitectura a les comarques de la Conca de Barberà, Priorat i la Terra Alta. De fet, és amb la transició i evolució del Modernisme cap al Noucentisme quan apareixeran les construccions públiques nascudes de l’impuls del regeneracionisme de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) per crear les infraestructures del país, que es vol nou i emergent.

Tortosa, capital del Baix Ebre i Amposta, del Montsià, són les dues ciutats que aglutinen més Modernisme i de més qualitat a les Terres de l’Ebre. Les obres que trobem a altres poblacions del Montsià, de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta són molt menors, però, tot i això, aquesta guia ressenya edificacions a Alcanar, Ulldecona, Vinebre i Gandesa. A Tortosa, el 1885, l’arquitecte municipal Joan Abril, amb obres premodernistes com el mercat municipal (1885), projectava el Pla d’Urbanització i el Parc Teodor González (1885-1892), conseqüència de l’enderroc de les muralles i del primer eixample urbà. Com a arquitecte col·laborador va disposar entre 1886 i 1890 de Víctor Beltri als jutjats,

mercat, Banc de Tortosa i a la reforma del Palau de Montagut. Beltri destacaria anys més tard en el Modernisme de Gandia i Cartagena, on va ser arquitecte municipal. Tortosa vivia el desenvolupament econòmic, industrial i demogràfic que es troba a la base de la seva arquitectura modernista, que va anar construint pausadament durant els primers vint anys del segle XX.3 Tanmateix, el Modernisme de Tortosa i la seva figura cabdal, Pau Monguió Segura, amb una etapa neomudèjar i una altra d’art nouveau, seguida pel seu fill Pau Monguió Forts, són, possiblement, els grans ignorats del moviment i només per desconeixement estan poc valorats a les antologies. Pau Monguió va obtenir el títol el 1889 i va ser arquitecte municipal de Tarragona de 1890 al 1896 i de Terol de 1897 a 1901, en ple període d’eclosió modernista, on es va impregnar de la tècnica mudèjar del totxo i on va deixar obres del més pur estil francobelga. També va ser arquitecte municipal de Tortosa i arquitecte de la Diputació de Terol. El Modernisme d’Amposta és més tardà i més popular. No existeix durant els primers deu anys del segle XX i -tret de la Casa Fàbregas i de les Escoles Municipals- no és d’arquitectes sinó de mestres d’obra tortosins, amb l’excepció de l’ampostí Joaquim Cabanes, que solen treballar amb projectes i materials més senzills. Amposta va començar a créixer a finals del segle XIX amb la construcció del canal de la dreta de l’Ebre, la

3. Malgrat que aquesta és una guia d’arquitectura, quan parlem de la Tortosa del 1900 no podem deixar d’esmentar una figura cabdal del Modernisme musical, Felip Pedrell. La musicologia va tenir grans exponents a les terres tarragonines: la mà dreta de Pedrell va ser Higini Anglès, de Maspujols, i la d’aquest Miquel Querol, d’Ulldecona, i el seu darrer deixeble Robert Gehrard, de Valls. Paral·lament, en literatura, al

Camp de Tarragona, fou destacable el Grup Modernista de Reus, format els darrers anys del segle XIX al voltant de l’alcoverenc Cosme Vidal, conegut com a Josep Aladern, i de la seva llibreria La Regional, un grup de joves inquiets amb aspiracions artístiques, literàries i de transformació social –amb el selvatà Joan Puig i Ferreter entre ells– mitificat pel suicidi del jove Hortensi Güell, a la platja de Salou el 1899.

Modernisme a les Terres de l’Ebre

22


23


introducció del conreu de l’arròs i la colonització de les terres ermes. El Modernisme s’hi introdueix quan la vila, amb menys de 4.000 habitants, revifa econòmicament amb el boom arrossaire: es creaven indústries i la ciutat a poc a poc es convertia en el centre vital del delta de l’Ebre i, per tant, de la producció arrossera. Experimentà un gran creixement demogràfic i econòmic alhora que es construïen les Escoles Públiques, les cases barates i el monumental pont penjant, inaugurat quan gairebé havia doblat la seva població. Fou llavors quan les classes dirigents ampostines es van fer construir cases modernistes a la nova avinguda de la Ràpita: el notari, l’alcalde i els terratinents i, per mimetisme, les cases populars van adoptar ornamentacions de rajoletes. La difusió del Modernisme A partir dels anys següents a la recuperació de la democràcia municipal, i especialment en les darreres dècades, els ajuntaments de les capitals comarcals, i d’altres pobles i ciutats –com Salou, Vila-seca, etc.– i altres institucions –com la mateixa Diputació de Tarragona–, a través de diversos organismes, principalment patronats de turisme, endegaren polítiques culturals adreçades a revaloritzar el patrimoni modernista; principalment, amb la creació de rutes turístiques específiques per als visitants i turistes, en alguns casos amb visites guiades, amb l’edició dels pertinents plànolsguia multilingües i sovint amb pàgines web divulgatives. Potser el cas més reeixit de promoció és el Gaudí Centre de Reus, un espai d’interpretació del Modernisme dedicat a la figura del genial arquitecte, inaugurat el 2007. Un homenatge que la ciutat natal dedica al seu fill més universal, dotat amb moderna tecnologia multimèdia. 24

Cloenda El novembre de 1997, al comiat d’una sèrie d’articles sobre Modernisme a les comarques de Tarragona que s’havia publicat en 23 capítols al diari La Vanguardia4, s’apuntava que «malgrat que s’ha realitzat un ampli treball de camp, encara existeix un gran volum d’obra modernista per documentar, especialment a les comarques del sud. Un treball molt interessant que suggerim reprendre a qui estigui interessat, per haver-lo trobat altament enriquidor.» Des de llavors ningú no havia agafat el testimoni, malgrat que han aparegut bons estudis monogràfics del Modernisme d’algunes poblacions i comarques –en paper o digitals– i guies d’arquitectura, que citem a la bibliografia i que ens han resultat indispensables per a la realització d’aquest treball. Tretze anys després, els autors ens sentim satisfets d’haver pogut complir aquell suggeriment. Finalment, voldríem agrair l’interès de la Diputació de Tarragona en la revalorització i divulgació del patrimoni modernista de la Catalunya meridional, i al doctor Joan Bassegoda Nonell la seva deferència a prologar-nos aquesta obra. Constatant la necessitat urgent de protecció del Modernisme que reclamàvem a l’inici d’aquest text, esperem que l’eina de comunicació que constitueix aquesta guia ajudi a conèixer-lo i estimar-lo pel seu valor arquitectònic però, encara més, com un senyal d’identitat nacional, la millor garantia per a la seva supervivència de cara a les futures generacions. Que gaudeixin del Modernisme! • 4. CABRÉ, Tate: «La Ruta Modernista», La Vanguardia (Barcelona) Suplement Vivir en Tarragona. Del 23-VI-1997 al 24-XI-1997.


25


26


GUIA D’ARQUITECTURA MODERNISTA A LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA

27


ARQUITECTURA MODERNISTA A LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA

LA CONCA DE BARBERÀ 35

Conesa Blancafort

34

Montblanc

33

L’ ALT CAMP

38

Margalef

1

EL PRIORAT 37 36

21 22

Bellmunt del Priorat

Falset

23

2

EL BAIX PENEDÈS

4 Montferri

Valls

Santa Oliva

50 51 La Secuita 49 El Catllar Els Pallaresos 48 Constantí

Les Borges del Camp

TARRAGONÈS

Tarragona

Botarell Vila-seca

52 53

Salou

EL BAIX CAMP

27

L’Arboç

L’Albiol

Reus

24

3

39

40

41

42

43

44

45

46

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

31

32 25

El Vendrell 47

28

26

29

30


EL BAIX PENEDÈS

VALLS

EL VENDRELL

1 v Casa Vives Castellet

25 v Casa Caselles

2 v Casa Claravalls

26 v Casa Aleu

40 v Mausoleu de Jaume I

L’ALT CAMP

EL TARRAGONÈS

TARRAGONA

39 v Casa Salas Ricomà

3 v Torre Galimany

L’ARBOÇ

41 v Hotel Continental

MONTFERRI

27 v Hospital de Sant Antoni Abat

42 v Teatre Metropol

4 v Santuari de Montserrat

28 v Casa Freixes

43 v Cases Ripoll

29 v Casa Cañas

44 v Quinta de Sant Rafael

30 v Casa Marquet

45 v Cambril de l’Església dels Carmelites

REUS

46 v Casa Aleu

5 v Institut Pere Mata

31 v Casa Nin

6 v Institut Pere Mata

32 v Casa Larrienaga

47 v Casa Fortuny

8 v Biblioteca de Pau Font de Rubinat

48 v Mas Fàbregas

9 v Casa Rull

MONTBLANC

10 v Casa Punyed

33 v Casa Robusté

49 v Casa Bofarull

11 v Casa Querol

BLANCAFORT

12 v Casa Navàs

34 v Casa Virgili

50 v Església de Vistabella

13 v Casa Bartolí

CONESA

51 v Casa Domingo

14 v Casa Laguna

35 v Casa Segarra

EL BAIX CAMP

SANTA OLIVA

7 v Institut Pere Mata

CONSTANTÍ LA CONCA DE BARBERÀ

15 v Casa Munné

ELS PALLARESOS LA SECUITA

VILA-SECA 52 v Casa Ferrer

16 v Casa Iglésias

17 v Escola Prat de la Riba

FALSET

18 v Casa Tomàs Jordi

36 v Escoles Públiques

19 v Casa Grau

20 v Xalet Serra

37 v Casa de les Mines

L’ALBIOL

MARGALEF

21 v Villa Urrutia

38 v Casa Franch

EL CATLLAR

EL PRIORAT

SALOU 53 v Xalet Bonet o Voramar

BELLMUNT DEL PRIORAT

LES BORGES DEL CAMP

22 v Ermita de la Mare de Déu de la Riera 23 v Torre Sans BOTARELL 24 v Mas d’en Perdiu 29


Casa Vives Castellet

1916 Josep Maria Vives Castellet

Carrer dels Metges, 30. VALLS (L’ALT CAMP)

La Casa Vives Castellet prové de la intervenció que l’any 1916 aquest arquitecte vallenc va realitzar unificant dues cases pageses del segle XIX, al nucli antic, a prop de la muralla del Carme. Va mantenir la façana de la casa de l’esquerra, de la qual només va embellir el parament amb esgrafiats de flors i fruits, un arrambador de pedra i una original reixa de ferro forjat a una finestra d’ull de bou. La casa de la dreta, la va aixecar de nova planta en un estil tardomodernista historicista de reminiscències renaixentistes i barroques. En destaquen una diadema espectacular en coll de cigne sobre la clau de volta de la gran portalada de mig punt i un arc trevolat sobre la finestra trifora, tots dos elements decorats amb garlandes de flors i fruits en pedra cisellada amb mestratge. L’estil tan personal de Vives es prolonga a l’interior amb una portalada de vitrall i ferro molt treballada i un vestíbul amb escalinata espectacular, tot en marbre i transparències d’alabastre de Sarral. 30


Casa Claravalls 1916

Cèsar Martinell Brunet C. Anselm Clavé, 33. VALLS (L’ALT CAMP)

Recentment restaurada, la Casa Claravalls ha recuperat l’esplendor de quan va ser construïda a l’eixample de Valls. La façana, simple a peu de carrer, amb un sòcol de maçoneria, el treball del maó al voltant de les obertures i un arrebossat llis en groc, intensifica la seva ornamentació al segon i tercer pisos. Allà apareix la ceràmica als botons blaus, a les rajoles de flors, a la tarja amb l’escut de Valls i l’any, i als frisos de trencadís groc al peu dels balcons i blau a la llinda de les portes. La singularitat rau en els dos balcons del segon pis, en les baranes bombades i en els originals sosteniments de filades de totxo, pintades de blanc als laterals, que enllacen amb els balcons inferiors. El capcer de l’edifici reprodueix una cresteria emmerletada sobre una galeria de quatre finestres amb falsos arcs. Els merlets en forma de triangles tenen quatre peces de ceràmica vidriada ocre com a florons, a l’estil de Gaudí al convent de les Teresianes de Barcelona, i cinc peces ceràmiques verdes com a canaleres. 31


Torre Galimany

c. 1918 Arquitecte o mestre d’obres desconegut

Carrer de Francesc Gumà Ferran, 1 / Molls de l’Estació. VALLS (L’ALT CAMP)

Coneguda popularment com a «casa de les punxes», aquesta curiosa construcció ha sofert en els últims anys els atacs del vandalisme que l’han privada del seu aprest senyorial, malgrat que conserva les elegants torres i la xemeneia dels annexos industrials. Va ser construïda darrere de l’estació per motius pràctics de l’empresa Galimany a la qual pertanyia. S’hi barregen molt clarament dues línies del Modernisme que solen anar per separat: el corrent que vol recuperar l’essència de l’arquitectura tradicional catalana, materialitzat en la sinuositat curvilínia de la façana principal, com van fer Jujol a la Casa Negre, de Sant Joan Despí, i Puig i Cadafalch a la Casa Trinxet, de Barcelona; amb els medievalismes, representats per la torre quadrada amb merlets a l’esquerra, i a la dreta la torre d’homenatge, més esvelta, i amb teulada conoïdal recoberta d’escates ceràmiques verdes. L’estil recorda el de la villa Urrutia de l’Albiol, amb una façana molt més historiada. 32


Santuari de Montserrat 1926-1931

Josep Maria Jujol Gibert Partida corralot. MONTFERRI (L’ALT CAMP)

Al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, de Montferri, Josep M. Jujol va voler aixecar una obra molt lligada a la terra, per la seva textura i al cel, pel seu misticisme. Volia que representés els elements naturals de la muntanya sagrada –i per això els nervis dels 42 pilars suggereixen les serres montserratines, les seves 33 cúpules els cimals i, al seu redòs, s’hi troba la cova. La idea va partir del jesuïta Daniel M. Vives, la família del qual va cedir el terreny, batejat com a Montferri pels romans, i tant ell com Jujol i el poble sencer s’hi van entusiasmar. Per això quan l’any 1939, per falta de recursos i mort el pare Vives, Jujol es va haver d’acomiadar de les obres inacabades, hom diu que va trencar en un plor inconsolable. L’any 1984 el llavors alcalde, Joan M. Jané, el seu germà Josep M. missioner combonià, i de nou tot el poble, van reempendre el projecte amb l’ajut dels arquitectes Joan Bassegoda Nonell i Jos Tomlow i de l’enginyer Josep M. Llauradó. L’obra va ser acabada l’any 1999.


Institut Pere Mata

Pavelló de Serveis Generals 1898-1900

El de Serveis Generals va ser el primer en acabar-se dels cinc pavellons que es van dur a terme dels 11 de projectats per Domènech. És un edifici de tres plantes que inclou l’esvelta torre d’aigües cilíndrica, coronada per una barana i un penell de ferro. La façana principal està formada per tres cossos de tres pisos, el central més avançat. Aquest és coronat per una creu i per un àngel cisellat en pedra per l’escultor Eusebi Arnau (1864-1933) i flanquejat per les targes amb la data d’inici de les obres. El revestiment, com a la resta de façanes i com a la resta de pavellons, és de maçoneria al sòcol i de totxo vist a la resta, amb una ornamentació molt refinada en pedra a les obertures i als balcons, i amb ceràmica vidriada de dibuixos blaus sobre fons blanc, obra del mosaïcista Lluís Bru (1868-1952). Al balcó, s’hi reflecteix l’interès de Domènech per l’heràldica, amb l’escut de Reus i dos lleons rampants. A l’escala interior, hi destaca la barana, obra del serraller Joan Colom. 34

Lluís Domènech i Montaner Carretera de l’Institut Pere Mata, 1. REUS (EL BAIX CAMP)


Institut Pere Mata

Pavelló de Beneficència i Pensionat de Tercera Classe 1898-1902

Es tracta de dos pavellons, iguals de planta, en forma d’E, que segueixen l’esquema de composició de façanes de l’anterior: maçoneria, obra vista, decoració pètria als emmarcaments de finestres i portes i als detalls ornamentals, excepte en els espais que es reserven per als plafons ceràmics. Aquests, amb dibuixos blaus sobre fons blanc, són obra de Josep Triadó Mayol (1870-1929) quan representen les virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i les figures de l’estudi i el treball. D’altres, obra de Lluís Bru, porten les inscripcions Renascitur, i Se refaran, en al·lusió a la curació dels malalts, i la data de 1898. Cada pavelló té un semisoterrani, dos pisos i golfes. Entre 1910 i 1912 es va construir un segon pavelló de beneficència seguint l’esquema del primer. Altres elements importants de l’Institut són el pavelló dels Distingits, la tanca exterior del recinte, amb les seves portes monumentals, el pavelló de la Neteja i l’habitatge del sotsdirector i del capellà, ja dins l’estil Noucentista.

Lluís Domènech i Montaner REUS (EL BAIX CAMP)


Institut Pere Mata

Pavelló de Primera Classe 1901-1908

Destinat als interns amb més recursos econòmics, la seva decoració és la més exuberant, amb diferència, i s’ha conservat intacta en tots els elements: vitralls, llums, ceràmiques... Les façanes tenen un sòcol de maçoneria, seguit de parament de maó vist i decoració ceràmica en plafons –aquí pintats per Lluís Bru- i pètria que emmarca portes i finestres. A l’interior, destaquen a la planta baixa la sala de jocs, amb el billar; la sala de música; i el menjador. Als dos pisos s’ubicaven els dormitoris, en molts casos dobles per poder allotjar el servei dels interns. Domènech no va perdre mai de vista la finalitat de l’edifici com a centre d’internament psiquiàtric i arreu trobem al·legories a la curació dels malalts, les reixes es troben camuflades dins els vitralls, les baranes i cantoneres són arrodonides, i les parets són aplacades amb manises per facilitar-ne la higiene i evitar accidents. L’edifici es va aixecar en tres etapes: primer els dos xalets laterals i, finalment, el cos central. 36

Lluís Domènech i Montaner REUS (EL BAIX CAMP)


37


Biblioteca de Pau Font de Rubinat 1898-1910

Lluís Domènech i Montaner Carrer de les Galanes, 19. REUS (EL BAIX CAMP)

La Biblioteca de Pau Font de Rubinat, situada en un edifici al qual Pere Caselles va renovar la façana el 1898, va ser encarregada a Lluís Domènech i Montaner pel bibliòfil catalanista per tal d’acollir la seva famosa col·lecció de llibres. La pedra de l’escalfapanxes porta la data del 1910, però la decoració interior no es va acabar mai del tot. El centre del sostre reprodueix un ex-libris de Pau Font dissenyat per Alexandre de Riquer, i en un dels extrems hi destaca una magnífica escala de caragol. Els escuts heràldics de la xemeneia i dels vitralls emplomats pertanyen a diferents llinatges de la família. Font i Domènech havien col·laborat a l’assemblea catalanista de les Bases de Manresa del 1892. Va ser gràcies als contactes d’aquest prohom que Domènech va obtenir els seus grans encàrrecs a Reus: Pau Font li va presentar els membres de la junta de l’Institut Pere Mata, el comerciant de teixits Joaquim Navàs, el notari Pere Rull i l’empresari oleícola Fèlix Gasull. 38


Casa Rull 1900-1901

Lluís Domènech i Montaner Carrer de Sant Joan, 27. REUS (EL BAIX CAMP)

La Casa Rull inicia l’etapa de plenitud del Modernisme a Reus, amb l’entrada en joc per primera vegada del coup de fouet i l’ús del maó vist en un edifici no industrial. Conserva encara els neomedievalismes que Domènech anirà deixant progressivament com els merlets, els dracs o la torre cantonera i guarda moltes semblances amb l’Institut Pere Mata, que s’estava construint alhora. Els atributs de notari de Pere Rull Trilla prenen forma en la gran ploma de donar fe entre les inicials PR, dos parells de balances de la justícia i les escultures d’un lleó –la fortalesaque sosté el llibre de la llei i, la d’un desaparegut gos que simbolitzava la fidelitat. Curiosament, el disseny de tiges i flors en pedra treballada del gran balcó corregut segueix a les façanes que donen al jardí, però en ferro forjat. La sobrietat escultòrica de la planta baixa, sobre la maçoneria, contrasta amb la del segon pis i la del coronament, sobre l’obra vista, un ampli repertori de motius vegetals, corones i pinacles medievals.


Casa Punyed 1900-1902

Pere Caselles Tarrats Carrer de Llovera, 47-49. REUS (EL BAIX CAMP)

En aquest edifici és on es manifesta més obertament la influència de Domènech sobre Caselles, amb qui col·laborava a l’Institut Pere Mata. L’edifici va ser construït pel promotor Iglésias però se’l coneix pel nom de la farmàcia Punyed que va allotjar des del 1908, amb sortida als dos carrers, decorada pel prestigiós ebenista i projectista reusenc Enric Oliva. L’estructura de la façana és simètrica i equilibrada; en canvi, els interiors són irregulars, sobre una planta triangular, i només conserven el mosaic hidràulic tipus Nolla als terres. L’ornamentació goticitzant està molt cuidada, amb un remarcable treball de l’escultura en pedra, especialment a les tres portes que donen al carrer, de sinuoses formes art nouveau, i en el coronament, amb tres plafons amb les quatre barres. Crida l’atenció el treball geomètric als rostres grotescos de mènsules i trencaaigües que Caselles ja havia fer servir a la Casa Tarrats (1892), encara d’estil neomedieval i premodernista. 40


Casa Querol 1901

Pere Caselles Tarrats C. de Llovera, 17. REUS (EL BAIX CAMP)

Situada al costat del Casal dels Bofarull, del qual era nebot i hereu el propietari, es troba la Casa Querol, un edifici estret però molt equilibrat, de la bona època modernista i de composició acurada. L’advocat conservador Ferran de Querol i Bofarull (1857-1935) fou autor de novel·les costumistes, comte de Rius per matrimoni amb la comtessa de Rius, de Tarragona, ciutat on es va traslladar, d’on va ser alcalde i on va desplegar una intensa activitat cívica i social. A la façana de ressonàncies neomedievals, de l’estil de les que hem vist fins ara a Reus, pedra carejada als baixos i obra vista als pisos superiors, hi destaca l’escut heràldic dels Querol-Bofarull, un castell coronat sobre el balcó del primer pis i dues figures esgrafiades en blau al segon, que sostenen la rosa de Reus i el castell de l’escut d’armes. Els Querol-Bofarull eren propietaris també de la casa del número 31 del mateix carrer de Llovera, datada el 1900 i més senzilla. Ambdues eren destinades a lloguer. 41


Casa Navàs 1901-1908

Lluís Domènech i Montaner Plaça del Mercadal, 7. REUS (EL BAIX CAMP)

Els retrats fotogràfics de Joaquim Navàs i de la seva esposa, Josepa Blasco, encara desprenen poder des del menjador de la magnífica Casa Navàs de Domènech i Montaner. El matrimoni va obrir en el millor enclavament de Reus i en el seu moment de màxim esplendor comercial, quan era la segona ciutat de Catalunya, una gran botiga de teixits, a l’estil de les de París del 1900. L’establiment, als baixos, segueix obert i llueix el mobiliari original del gran arquitecte. La resta de plantes, destinades a l’habitatge, són visitables i es consideren, amb raó, la joia del Modernisme de la Catalunya meridional, reblat pel conjunt sumptuós d’escultura d’Eusebi Arnau i Alfons Juyol, pel mobiliari de Gaspar Homar, els vitralls de Rigalt i Granell i els mosaics de Lluís Bru. El 1938, en un dels bombardejos que patí la ciutat, la casa fou mutilada i va perdre la segona planta i part dels vitralls. Encara avui hi falten la torre cantonera i el coronament de la façana principal. 42


43


Casa Bartolí 1903

Josep Subietas Ferrater Carrer de Llovera, 12. REUS (EL BAIX CAMP)

Encarregada per Genís Bartolí Codina al mestre d’obres Josep Subietas, aquest Modernisme carregat, geomètric i pesant trenca amb l’estil dels edificis de l’òrbita de Domènech i Montaner. La Casa Bartolí es caracteritza per una façana equilibrada i simètrica, rica en elements decoratius, que comencen pel pronunciat encoixinat del parament, en el qual destaca el refinat treball escultòric de la pedra que emmarca la porta principal. Les formes vegetals, fulles d’acant soltes o en forma de claustres gòtics han estat executades amb virtuosisme. A més dels motius vegetals, formes geomètriques complementen la decoració de les obertures. El tipus de balcons correguts abombats, platejats i molt densos, és típic de les cases modernistes de Reus i es va seguir utilitzant durant dècades. Pel que fa al coronament, mereix una menció especial el treball de combinació dels blocs de pedra, que, col·locats amb agudesa, atorguen un ritme molt especial a la part superior de l’edifici. 44


Casa Laguna 1904

Pere Caselles Tarrats C. de Monterols, 15. REUS (EL BAIX CAMP)

Per la profusió de ceràmica vidriada i trencadís que la recobreix, la casa de Sixte Laguna Nieto, situada al carrer més comercial de Reus, podria figurar perfectament en un catàleg de Modernisme lisboeta o valencià. És una casa estreta, d’una sola crugia, que gràcies a aquest virtuosisme en l’aplicació ceràmica i també amb les diferents formes dels balcons, trilobular el segon i triangular el tercer, aconsegueix crear una imatge cromàtica i textural molt rica. Deixant de banda els baixos, que han estat totalment reestructurats, la façana dels pisos primer i segon combina l’obra vista a la franja central amb aplicacions ceràmiques a la part alta i baixa de cada alçada. A la franja superior del primer pis, s’hi troben dos botons que contenen les inicials del propietari. Al tercer pis, en canvi, el recobriment ceràmic seriat és total i omple tot l’interior de l’arc que dibuixa el coronament. Quatre pinacles sostenen de manera senzilla les platines helicoïdals que actuen com a barana del terrat. 45


Casa Munné 1904

Pere Caselles Tarrats Raval de Martí Folguera, 2. REUS (EL BAIX CAMP)

Aquest gran edifici, amb façana a tres carrers, no va ser construït de nova planta sinó que les reformes d’estil modernista projectades per Pere Caselles només en van modificar la façana. N’era el propietari el constructor Pere Munné Domingo, que a la mateixa època estava construint la Casa Navàs, amb la qual coincideix amb el material del sòcol, marbre rosat. La façana és elegant, equilibrada i utilitza materials de qualitat com la pedra treballada als trencaigües dels balcons i al coronament de l’edifici. El seu tret més destacat i on es concentra tota la força expressiva és la tribuna de vidre i ferro de tres alçades, un element que trobem freqüentment al Modernisme de les Terres de l’Ebre –cases Fontanet, Climent, Lamote de Grignon, de Tortosa i Casa Masià, d’Amposta-, però que és l’únic exemplar a Reus. Tampoc hi ha cap altra tribuna octogonal a Reus i, en canvi, en tornem a trobar a les Terres de l’Ebre, a la Casa de la Feligressa, de Martinell, a Ulldecona. 46


Casa Iglésias

1908 Pere Caselles Tarrats Carrer de Jesús, 3-5-7. REUS (EL BAIX CAMP)

La Casa Iglésias, construïda per allotjar els enginyers i tècnics de la fàbrica tèxtil del propìetari, ocupa un solar de gran amplada, amb tres escales de veïns. Edificada en plena dècada d’esplendor del Modernisme, la seva ornamentació en pedra i en el ferro forjat dels balcons bombats s’inspira en motius vegetals. La façana és regular i l’estructura és de planta baixa i tres pisos. Els detalls escultòrics més acurats són a la planta baixa; al dentell de cada porta hi ha esculpit un ramet de violetes. El parament de la façana és un estuc que imita els carreus encoixinats amb decoració vegetal a les obertures, però no tan refinada com a peu de carrer. A la planta principal els balcons són correguts de tres en tres. S’ha conservat el plànol que s’entregà al promotor i que, a diferència del que es presentà a l’Ajuntament per al permís d’obra, és signat per l’autor del projecte, Pere Caselles. Es troba paret per paret amb la Casa Navàs, l’estrella de la Ruta Modernista de Reus. 47


Escola Prat de la Riba

1908-1917 Pere Caselles Tarrats

Avinguda de Prat de la Riba, 36. REUS (EL BAIX CAMP)

El grup escolar va ser construït en sintonia amb les idees higienistes del moviment de reforma pedagògica del moment. Eren edificis lluminosos, amb patis airejats i arbrats per a una vida més saludable dels nens. L’escola es composa de dos edificis rectangulars units per un cos més curt. Tenen teulada a dues aigües i estan decorats amb l’alternança de teules verdes, crema i argila. Són motius decoratius recurrents la rosa de Reus, els escuts de Catalunya i els temes vegetals. L’escut d’Espanya amb dos lleons rampants testimonia que fou finançada per l’Estat. Tot i la profusió ornamental modernista, el canvi cap al Noucentisme és perceptible en els plafons ceràmics, que ja no responen als cànons pre-rafaelites de dames esllanguides, sinó als temes clàssics i mediterranis que s’estaven imposant. Els quatre plafons ceràmics principals, de manises en blau, són del dibuixant Francesc Labarta (1883-1963) i reprodueixen escenes de la infantesa de Jesús; la resta són de tipus seriat. 48


Casa Tomàs Jordi 1909-1910

Pere Caselles Tarrats C. Llovera, 19-21. REUS (EL BAIX CAMP)

La casa del notari Tomàs Jordi Espinàs és d’un estil floral típic reusenc amb balcons atapeïts i arrodonits. Té la peculiaritat dels rostres femenins a banda i banda del balcó del primer pis i d’un entresòl molt especial de baranes d’estètica de coup de fouet de l’art nouveau internacional. La façana es divideix en dues unitats horitzontals, la que formen la planta baixa i l’entresòl -diferenciada de la resta de l’edifici pels dissenys que forma la pedra, virtuosament cisellada- i la dels tres pisos restants, prominent a causa dels balcons i amb la façana estucada. L’actual coronament és molt diferent a l’original que apareix als plànols. A la decoració de la planta de carrer i entresòl, hi apareixen alguns trets sézessionistes, mentre que a la resta de l’edifici domina la decoració floral. També als baixos, dissenyats per acollir-hi una botiga, als dos pilars, hi apareixen les inicials del promotor i l’any de construcció. L’estructura interior respon a un sistema arquitectònic tradicional. 49


Casa Grau 1910-1911

Pere Caselles Tarrats Carrer de Sant Joan, 32. REUS (EL BAIX CAMP)

La Casa Grau Pla és una de les edificacions més belles de Pere Caselles. El seu propietari, Miquel Grau Cabré, va voler incorporar-hi al·legories a la baronia de Llorach, de la qual descendia, i Caselles va inserir a la decoració branquetes de llorer florit que es van repetint en forma de sanefes i a les pintures del sostre del vestíbul. Totes les obertures de la façana estan emmarcades dins arcs circulars sobre un parament encoixinat. Al vestíbul també es troba una representació de les quatre províncies catalanes. A la façana s’observen dos medallons, un amb les inicials MG i l’altre amb l’any de construcció. Miquel Grau va fer construir la casa a Reus quan es va casar amb una pubilla Pla de la família propietària de la popular Patacada, un edifici modernista malauradament enderrocat als anys 90 al carrer de Sant Llorenç. A l’interior de la Casa Grau es conserven un menjador i una sala de rebre, modernistes, en seda rosada, obres del prestigiós projectista reusenc Enric Oliva. 50


Xalet Serra

1911-1912 Joan Rubió Bellver Carretera de Castellvell, 20. REUS (EL BAIX CAMP)

Joan Rubió, arquitecte reusenc deixeble de Gaudí, va projectar diverses obres per a l’industrial farmacèutic Antoni Serra Pàmies, entre elles la construcció del xalet d’estiueig. El xalet, de planta baixa, té el menjador al mig i està cobert per un cimbori com si es tractés d’una capella. L’estructura es recolza sobre quatre arcs catenaris que reposen sobre quatre columnes de marbre. A l’interior de la cúpula, el pintor Tomàs Bergadà Pi (1862-1937) va pintar una exuberant vegetació amb flors. Les finestres, amb arcs de mig punt, són trilobulades amb uns trencaaigües fets amb peces ceràmiques semi-circulars. El parament exterior alterna el maó vist amb la pedra carejada. Cal dir que la torratxa del Xalet Serra, l’element més visible i característic de l’edificació amb tres plantes d’alçada –que no apareix a la fotografia– no forma part del conjunt modernista projectat per Rubió, sinó que pertany a l’edificació anterior, propietat del comerciant anglès Charles Huysson.


Villa Urrutia 1913-1916

Aubí ? Carrer de l’Olivera, 50-52. Masies Catalanes. L’ALBIOL (EL BAIX CAMP)

Amb una vista privilegiada sobre el Camp de Tarragona i el mar mediterrani, la Villa Urrutia va ser concebuda com la segona residència de l’indià de Veneçuela Augusto Urrutia Roldán com el seu somni daurat. L’empresari estava establert a Barcelona, des d’on seguia dirigint les hisendes de cacau, i estava casat amb la tarragonina Josefina Miró Gascó, cosina del pintor Joan Miró. Com a bon indià, Urrutia va excel·lir en l’edifici –torre amb mirador, mobles de Gaspar Homar, sala d’armes, sala de billars, habitacions acoixinades-, en els jardins –passejos de palmeres, zoològic d’animals exòtics, llac, gruta artificial, glorieta, tennis, pista de ball, làmpades esculturals- i en la finca, ja que va adquirir els masos veïns fins a sumar 164 hectàries. L’estructura de l’edifici respecta la del mas original –el Mas de Mallafré, datat al segle XV-, fragments del qual es conserven dins l’edifici d’estil modernista. El conjunt es conserva en bon estat i és visitable, ja que acull un restaurant. 52


Ermita de la Mare de Déu de la Riera 1903-1904 i 1954

Francesc Berenguer Mestres / Francesc Adell Ferré Camí de la Riera, s/n. LES BORGES DEL CAMP (EL BAIX CAMP)

L’actual Ermita de la Mare de Déu de la Riera és el producte d’una sèrie d’afectes i desafectes amb la població de les Borges, que s’iniciaren arran de l’herència d’una acabalada vídua. La dama, Magdalena Martorell, vídua de Gener, vivia a Barcelona i havia testat a favor de les Borges. Els seus marmessors volien enderrocar l’ermita medieval malgrat l’oposició de la població i ho van aconseguir a base de pressionar la cúria eclesiàstica. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Francesc Berenguer, deixeble de Gaudí, i l’enderroc i reconstrucció en l’estil modernista propi de Berenguer es va dur a terme en un temps rècord enmig de gran polèmica. La construcció fou dirigida i bastida per Jaume i Josep Bayó Font, contractistes. Per a acabar-ho d’adobar l’ermita va ser utilitzada com a polvorí durant la Guerra Civil, va ser dinamitada el 1939 i no es va poder reconstruir fins a l’any 1954 gràcies a una capta popular. L’arquitecte de la recuperació va ser Francesc Adell Ferré.


Torre Sans

1911 Mateu Sans

Avinguda de Magdalena Martorell, 98. LES BORGES DEL CAMP (EL BAIX CAMP)

Mateu Sans, mestre d’obres amb altres treballs a les Borges –com la reconstrucció de la cúpula de l’església parroquial de l’Assumpció– va projectar la torre per al seu fill Jaume Sans Ferran, amb l’ajut de l’altre fill, Eduard, també mestre d’obres. L’edifici s’ha mantingut intacte: els jardins amb els passejos i el sortidor, la façana amb la torre, i els interiors, un petit museu del Modernisme amb els seus mobles, pintures, motllures, vitralls i arrambadors ceràmics ben conservats. De planta rectangular amb la cara ampla a la façana, dos pisos, soterrani i golfes, l’element més visual de l’edifici és la seva torre conoïdal. Recoberta de trencadís verd que s’esfuma en grocs i ocres, està sustentada sobre quatre arcs torals i peraltats que formen un mirador, protegit per la barana de pedra treballada que corona la façana. Les llindes de portes i finestres són de pedra treballada, excepte la coronella de les golfes, i el parament és encoixinat amb una sanefa de flors esgrafiades sota el ràfec. 54


Mas d’en Perdiu 1910

Joan Rubió Bellver Partida del Mas d’en Perdiu, prop de la carretera N-420. BOTARELL (EL BAIX CAMP)

Les reformes de l’any 1910 al setcentista Mas d’en Perdiu van ser el primer encàrrec de l’industrial farmacèutic Antoni Serra Pàmies a l’arquitecte Joan Rubió, deixeble de Gaudí. El mas pertanyia a l’esposa de Serra, Maria Soler. La relació professional entre Serra i Rubió va ser molt fructífera; eren cunyats de cunyats i ideològicament tots dos militants catalanistes. El mas es va conservar impecable a mans de les famílies nebodes dels Serra-Soler fins a principis del segle XXI, quan va ser adquirit per una empresa agrícola italiana que poc després va fer fallida. Abandonat i vandalitzat, de l’obra de Rubió només resten l’escalfapanxes del menjador i la seva espectacular xemeneia de fàbrica de maó en girades que a la façana posterior enllaça amb el balcó amb una columna. L’alta fumera es corona amb dos pisos de gelosia amb un davantal de cupulins que imiten fongs, recoberts de trencadís, i una petita coberta conoïdal resseguida per merlets triangulars.


Casa Caselles

c. 1910 Arquitecte o mestre d’obres desconegut

Carrer de la Muralla, 1 / Carrer de les Garrofes, 16. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

La Casa Caselles és una mostra del Modernisme d’arrel popular, present a tota la trama urbana del Vendrell, Sant Salvador i Coma-ruga, però sense cap edifici ni cap arquitecte destacats. Els únics noms coneguts que hi van fer estada van ser Josep M. Jujol i Cèsar Martinell amb obres menors. Malgrat que l’accés a la Casa Caselles és al carrer de les Garrofes, la façana principal és la del carrer Muralla, amb un local comercial als baixos. Disposa de tres plantes i un terrat; aquest amb una barana singular que constitueix l’element distintiu de la casa: tres trams de balustres s’alternen amb tres capcers decorats amb fulles. Cada planta té tres obertures al carrer Muralla i dues al de les Garrofes, totes decorades amb estuc esgrafiat. El principal, l’ocupa un gran balcó corregut amb el ferro platejat i bombat i al primer, un balcó central flanquejat per dues finestres, la de la dreta de les quals, cega. El parament, molt senzill, simula carreus, en relleu a la cantonada. 56


Casa Aleu

1914 Arquitecte o mestre d’obres desconegut Plaça Nova, 15. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

Situada al davant de l’antiga sastreria modernista Mumbrú, a una de les principals places de la vila, la Casa Aleu espera pacientment recuperar el seu antic esplendor. L’estat de deteriorament en què es troba és comú a algunes altres obres modernistes vendrellenques com la Casa Nin. La façana, en corbatura còncava, presenta un estuc amb imitació de fàbrica de carreus lleugerament encoixinats amb més relleu al punt de contacte amb les cases veïnes. El seu element més singular és el balcó del principal, corregut i bombat del mig, amb una decoració fistonejada al ferro, que s’adiu amb la imposta esgrafiada just a sota de les llosanes. També destaca la barbacana amb modillons entremig dels quals tres espiells de pedra cisellada ventilen el sostre mort. També a la plaça Nova, 6, es troba el Museu Deu, on es pot visitar una important col·lecció de pintura i escultura modernistes catalanes i també una de vidre modernista de l’escola de Nancy, d’Emile Gallé.


Hospital de Sant Antoni Abat 1905-1913

Eugeni Campllonch Parés Carrer de l’Hospital, 52-54 / Pare Francesc Palau, 2. L’ARBOÇ (EL BAIX PENEDÈS)

L’edifici va ser promogut i finançat en part pels descendents de l’indià Josep Gener Batet, industrial tabaquer bel·ligerant contra la independència de Cuba, que ja havia exercit el mecenatge amb altres deixes anteriors. El projecte de Campllonch es va aixecar damunt l’edifici de l’antic hospital d’origen medieval i el constructor fou el mestre d’obres Josep Bertran Miró. Les tres cantonades que donen a l’exterior són remarcades per dues torres i per una capella neogòtica amb elements d’un modernisme contingut, com els capitells de pedra que recreen caragols i flors. L’obra és una exhibició del domini de la fàbrica de maó, utilitzat estructuralment i ornamentalment. Cal destacar el treball de la barbacana i de les llindes de portes i finestres i el claustre de dos pisos. L’antic hospital funciona avui com una residència geriàtrica. L’arquitecte vilafranquí Eugeni Campllonch va concentrar els seus edificis modernistes a la zona del Penedès i a Buenos Aires. 58


59


Casa Freixes 1912

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer Major, 31 / Carrer de Pau Casals, 2. L’ARBOÇ (EL BAIX PENEDÈS)

La Casa Freixes, abans coneguda com cal Bernic i ara popularment com La Confiança, per la pastisseria que n’ocupa els baixos, sembla una bombonera rosa i gris. Amb la seva decoració delicada i barroca, femenina i afrancesada de flors i fulles, contrasta amb la inflexibilitat geomètrica de la casa dels indians cubans Romagosa, paret per paret. Presenta una planta rectangular, amb la façana principal, la més petita, al carrer Major. És una façana clàssica, de tres plantes, amb dues obertures a cadascuna i un coronament espectacular, molt treballat, amb esgrafiats i pedra esculpida amb fulles, flors i una garlanda. El balcó principal és corregut amb la barana de ferro ondulada, com les dels balcons individuals del pis superior. El parament general és l’estucat rosa pàl·lid tret de les motllures grises del sòcol, a joc amb la decoració en pedra de les llindes de les obertures. La fusteria exterior de la botiga així com la decoració interior conserven l’aire original de l’època modernista. 60


Casa Cañas c. 1915

Josep Bertran Miró Carrer Major, 35. L’ARBOÇ (EL BAIX PENEDÈS)

Aprop de la casa Freixes es troba la tan minúscula com enrevessada Casa Cañas –coneguda com ca la Casimira–, molt colorista, d’una estretor mínima i una alçada de tres plantes i terrat. Amb els baixos remodelats, la façana l’ocupa una tribuna de dues plantes, tancada amb vidres i fusteria d’un color verd estrident al primer pis i amb barana i acabats de ferro a la coberta, al segon. A aquesta alçada el joc visual s’estableix en base a arcs rodons o de mig punt: el sostre de la tribuna és molt enginyós, recobert de trencadís, amb coberta de volta de canó en creuer, com si es tractés de les cobertes d’una església. Així, el centre del balcó és un arc rodó i els laterals també. També ho són la porta del balcó, el tester de la casa, els petits balconets i la seva base –però invertits. La principal curiositat del petit edifici és que està íntegrament aplacat amb rajoles de Manises dels més diversos estils i dissenys i, al poc parament que resta fora de la tribuna, l’arrebossat simula carreus.


Casa Marquet

1920 Josep Bertran Miró Carrer de Sant Julià, 1. L’ARBOÇ (EL BAIX PENEDÈS)

Fora de la ruta arquitectònica del carrer Major, es troba la Casa Marquet –coneguda ara com cal Suriol–, un repertori d’elements modernistes ornamentals i estructurals, des de la torre d’homenatge fins a la galeria porticada, amb un ús virtuós del maó vist i de la ceràmica de trencadís. El mestre d’obres Josep Bertran va deixar-se anar, encara que ja fora del període modernista, si ho comparem amb la més continguda Casa Maginet, del Vendrell, del 1910. La casa disposa de tres plantes i un jardí encerclat per una reixa amb pilastres que segueixen l’estètica de l’edifici. Els elements més singulars són la barana de ferro del coronament –clavada sobre arquets rodons invertits amb florons als vèrtexs i decoració fistonejada-, la torre amb la coberta conoïdal de trencadís i la galeria porxada lateral formada per falsos arcs de maó esglaonat, sustentats sobre columnes helicoïdals de maó. La coberta de la galeria és un terrat amb la mateixa barana que el coronament. 62


63


Casa Nin

c. 1910 Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer Sant Josep, 19. SANTA OLIVA (EL BAIX PENEDÈS)

La Casa Nin, popularment coneguda com cal Camallarg, era una masia setcentista que va canviar totalment d’aspecte amb la reforma modernista de cap al 1910. L’any 2008, abandonada, va sofrir un incendi del qual encara no s’ha refet, malgrat que l’Ajuntament sempre l’ha volgut destinar a usos socials. Queden dempeus l’estructura de l’edifici, les dues torres quadrades amb acabats ceràmics verds i alguns dels ornaments ceràmics de la façana, com el balcó amb dos porcs senglars i l’altaret dedicat al Sagrat Cor, de rajola amb teuladeta i la llegenda “En recuerdo a Teresita Nin”. La torre més petita llueix merlets, mentre que la més alta conserva una original coberta conoïdal recoberta de rajola verda, encastada –tipus pagoda– sobre una coberta a quatre aigües de teula àrab, també verda, amb espiralls verds, rodons i quadrats, al tronc estucat en blanc. Cal destacar el virtuosisme de les corones ceràmiques daurades a mitja alçada i al coronament de la coberta. 64


Casa Larrienaga c. 1910-1920

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carretera de Santa Oliva, 20-22 . SANTA OLIVA (EL BAIX PENEDÈS)

La família Larrienaga va arribar de Xile a inicis del segle XX i va adquirir la torre Puig, amb un molí de vent, a Santa Oliva. Aquests indians van reformar en estil modernista la casa principal, amb torratxa, i algunes de les construccions annexes, com un magatzem coronat amb un original 1920. Avui el recinte és una residència per a disminuïts i conserva impecables els jardins amb palmeres canàries dins parterres i les façanes. L’entrada principal a la finca es fa pel jardí i a la façana principal destaca un porxo de sis columnes que en sobrepassen el sostre i es converteixen en pilastres que sostenen la barana de ferro i pedra de la gran balconada. A la façana que dóna a la carretera, de simulació de carreus excepte al pinyó lliscat, hi destaquen el coronament de ferro forjat, l’esgrafiat de plantes amb les quatre barres, la ceràmica vidriada i la gran obertura ovoïdal del balcó, tallada als laterals i subdividida en quatre per columnes, que es va repetint a totes les façanes. 65


Casa Robusté 1924-1925

Joan Solé Folch Muralla de Santa Tecla, 37a / Carrer Riber, 42. MONTBLANC (LA CONCA DE BARBERÀ)

Com indiquen les inicials RR al ferro del coronament, Ramon Robusté Solé, pastisser, i la seva esposa Josepa Folch, van encarregar el mestre d’obres Joan Solé una casa senyorial a tocar d’un dels portals de la muralla, amb façana a dos carrers, en el solar que ocupaven quatre cases. Solé va construir un gran edifici de planta baixa i dos pisos, en un modernisme molt tardà, depurat de línies i amb poca ornamentació, que es limita al coronament d’estil Sezession, als arabescos en relleu que decoren les llindes de les obertures i als frisos esgrafiats a l’arrebossat, que imita carreus en un to fosc als vértex del xamfrà, més matisat a la planta baixa, i que s’aclareix a la resta del parament. Soler va treure tot el partit possible de la cantonada, dignificada amb un mur en xamfrà, amb un coronament format per dues pilastres estriades acabades en florons de ferradura que emmarquen un arc carpanell convertit en un finestral dividit en tres vanos per dues columnetes o mainells. 66


Casa Virgili

1915 Ricard Giralt Casadesús

Carrer de Jaume I, 2 / Carrer de Dalt, 6. BLANCAFORT (LA CONCA DE BARBERÀ)

La casa va ser un encàrrec del militar Pere Virgili Saumell, petit propietari descendent de Blancafort, resident a Barcelona i destinat a les colònies espanyoles d’Àfrica, a l’arquitecte i urbanista barceloní Ricard Giralt. Mentre que la façana del carrer de Dalt és acurada però simple, la que ens ocupa és tan creativa com equilibrada i dialoga elegantment amb la façana de pedra de l’església barroca de Santa Magdalena. Estructuralment, sis obertures es reparteixen verticalment en dues crugies molt diferenciades per una pilastra de maó i pels coronaments: l’esquerre amb merlets i el dret amb barbacana d’escates ceràmiques. La decoració és mínima, geomètrica i austera i es basa en les formes mixtilínies dels elements arquitectònics, en escasses peces ceràmiques, i treballs de ferro i en les llindes a sardinell. Els colors han estat acuradament escollits: un cremós llis al parament, roig del maó, verd de la Bisbal a la ceràmica vidriada i pedra rogenca a la maçoneria carejada del sòcol. 67


Casa Segarra

1918 Arquitecte o mestre d’obres desconegut

Carrer Major, 14 / Carrer de la Muralla. CONESA (LA CONCA DE BARBERÀ)

Alfons Segarra era un exportador de barrets de pell de conill amb fàbrica a Barcelona que va fer fortuna en el bon moment econòmic que Catalunya va viure durant la I Guerra Mundial. El 1918 va remodelar la seva casa amb una continguda façana modernista al carrer Major. A la façana posterior, en canvi, va ser més lliure. Te un porxo amb quatre columnes d’aparell girat, com al ràfec superior, dos pisos amb galeria porticada amb dues fileres d’arcades de punt rodó sobreposades. La intersecció dels arcs rodons forma arcs ogivals amb efecte visual de palmeres o de focs artificials. És una obra senzilla però molt enginyosa on la fàbrica de maó decorada amb rajoles vidriades no és només decorativa sinó estructural, ja que dóna una forma estilitzada a les columnes i les arcades. La barana calada de les galeries també és de fàbrica de maó, aquí arrebossat de blanc. L’efecte decoratiu de les rajoles sobreposades al maó és el que ha donat a la casa el sobrenom de “ca l’Escarola”. 68


Escoles Públiques 1909-1916

Ramon Salas Ricomà Avinguda de Reus,2. FALSET (EL PRIORAT)

Les Escoles són el gran projecte de la societat falsetana de l’època, ja que la meitat es va finançar amb el treball personal i els impostos dels ciutadans. Les obres van durar vuit anys i van portar el consistori a una situació econòmica molt difícil. La inauguració es va celebrar amb un lluït programa de festes. Salas, arquitecte provincial, va dissenyar un edifici institucional i alhora elegant i funcional, de dos pisos, amb un cos longitudinal paral·lel a la carretera i dos cossos laterals perpendiculars. Sobre un sòcol de maçoneria carejada i un parament d’arrebossat gris-verd abunda la pedra cisellada amb gran qualitat, sobretot en els elements escultòrics de les mènsules i dels capitells, que reprodueixen plantes, flors i fruits representatius de la zona. Altres treballs en pedra són l’escut de Falset al capcer, dos escuts de Catalunya a l’alçada de les golfes i una al·legoria a l’ensenyament a la llinda del balcó central: el globus terraqüi, l’esquadra i el compàs i dues branques de llorer. 69


Casa de les Mines 1905

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carretera del Molar, s/n. BELLMUNT DEL PRIORAT (EL PRIORAT)

Per la seva forma prismàtica i funcional és probable que la casa es degui més aviat a un enginyer que a un arquitecte. Es tracta de la construcció destinada a les oficines i habitatge dels directors de l’empresa Folch i Albinyana, precedent de Minas del Priorato s.a., que explotava els jaciments de plom des del segle XIX. L’edifici a quatre vents, de planta quadrada i tres pisos, forma part del conjunt industrial minerometal·lúrgic de la mina Eugènia, que va tancar el 1972. Una galeria porticada d’arcs rebaixats sostinguts sobre columnes geminades de ferro l’encinta perimetralment i sosté una terrassa al primer pis que en els laterals de la façana principal es cobreix formant dues tribunes. El parament de tot l’edifici –tret del tester- simula la fàbrica de carreus a base de còdols. L’única part purament modernista és el capcer, que destaca sobre la barana perimetral del terrat superior, i que conté un blasó amb la llegenda F y A, 1905 esculpida en pedra entre motius vegetals. 70


Casa Franch

c. 1920 Arquitecte o mestre d’obres desconegut Plaça de Sant Miquel, 6. MARGALEF (EL PRIORAT)

La Casa Franch està situada al centre de Margalef, just al davant de l’Ajuntament. Va ser reformada en un estil modernista tardà als anys 20 per un descendent del poble, establert a Reus, que tenia altres finques al poble i que es dedicava a l’exportació de blat. L’edifici té una façana equilibrada i simètrica amb planta baixa i tres pisos. Cadascun té tres obertures, portes a peu de carrer i balcons de ferro fos, amb motius vegetals, a les plantes. Els balcons del primer i segon pisos són correguts i, mentre que les portes dels laterals tenen llinda, les centrals es destaquen amb una arcada, molt rebaixada al primer pis, on l’obertura és més ampla. La façana va ser projectada amb profusió d’elements decoratius, amb combinació dels colors blau i verd en els guardapols, el trencadís i les quatre peces ceràmiques del coronament; amb els esgrafiats rosats amb motius vegetals sobre un parament de façana beix al segon i tercer pisos. L’estuc simula carreus als baixos i al primer. 71


Casa Salas Ricomà 1907

Ramon Salas Ricomà Rambla Nova, 25 / Carrer de Girona 13b. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La Casa Salas Ricomà és l’obra més plenament modernista de Tarragona, per cronologia i per estil. Va ser projectada pel llavors arquitecte municipal, diocesà i del Ministerio de Fomento, Ramon Salas, un personatge singular, fundador de la Societat Arqueològica, i restaurador de monuments. Per a la casa pròpia va escollir el millor indret, el capdamunt de la Rambla Nova, llavors un roquerar; un estil historicista medieval i els millors materials: la pedra treballada per a llindes, tribuna i pinacles; i el ferro forjat a la porta principal i als balcons. L’estructura de la façana és força simple, recoberta de carreus encoixinats. Tot el seu pes recau en l’ornamentació esculturada, en la gran tribuna decagonal del xamfrà i en el coronament imaginatiu i profusament decorat que li donen l’aire de palauet urbà de tipus gòtic venecià. Salas va dedicar la seva vida de solter i part de la seva herència a la ciutat i els baixos són d’una germandat que hi desa els passos de Setmana Santa. 72


73


Mausoleu de Jaume I 1906-1924

Lluís Domènech i Montaner / Pere Domènech Roura Ajuntament de Tarragona. Plaça de la Font, 1. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Des del 1992 es pot visitar a l’Ajuntament el mausoleu del rei Jaume I. L’obra va ser encarregada per la Comissió de Monuments de Tarragona a Lluís Domènech i Montaner el 1906 i va ser acabada pel seu fill Pere Domènech Roura el 1924. Des de llavors i fins a la seva restauració el 1987 el mausoleu havia romàs desmuntat. Les despulles que no va arribar mai a contenir havien estat atorgades per llei a Tarragona el 1853, que les disputava amb València i Saragossa, però el general Franco les va fer tornar a Poblet el 1952. Responent al gust de Domènech per l’heràldica, tot el projecte –el vaixell que transporta l’ànima del rei a l’eternitat– és un immens repertori d’escuts, llegendes i blasons del conqueridor. La nau, esculpida en pedra, porta dues figures a proa i a popa i se sosté sobre una mar granatosa amb onades, referència al sarcòfag de Pere el Gran, fill de Jaume I. La part més historiada del conjunt són els mosaics i l’espectacular dosser amb vuit columnes-pinacles. 74


Hotel Continental 1908 i 1922

Josep Maria Pujol de Barberà Carrer d’Apodaca, 30 / Carrer de Barcelona, 1-3. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La Fonda de Catalunya, la Posada del Jardín Barcelonés, la Fonda Madrid... aquest indret del carrer Apodaca, a prop del port, sempre havia acollit establiments hotelers, però el Gran Hotel Continental va ser, amb diferència, fins als anys 20, el més celebrat, amb serveis de gran luxe per a l’època: cafè-restaurant, salons decorats per pintors de prestigi, cinquanta habitacions i cambra fosca per als fotògrafs. L’encarregat de les obres de transformació de l’edifici, l’any 1908, va ser Josep M. Pujol de Barberà, que seria arquitecte municipal més de quaranta anys. Va escollir un Modernisme franco-belga, floral i amb coup de fouet que es concentra en les vistoses motllures de pedra artificial dels balcons i de les llindes de les finestres. L’estructura original del 1908 va quedar molt transformada per les reformes dels anys 1922 i 1946 a càrrec d’Antoni Pujol Sevil. L’edifici també es coneix com a Banc Mercantil de Tarragona perquè el va allotjar als baixos a partir del 1929. 75


Teatre Metropol 1908–1910

Josep Maria Jujol Gibert Rambla Nova, 46 / Armanyà, 11. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La casa de Mercè Mirall de Villaronga (1863), vídua de l’alcalde Simó Lloberas, era la seu del Patronat Obrer de Tarragona, quan aquesta entitat li va encarregar a Jujol, que només feia dos anys que tenia el títol, que construís un teatre per als obrers al jardí interior de l’edifici. La premsa anuncià que Gaudí en seria l’arquitecte. Jujol va idear la metàfora religiosa del vaixell de l’església que transporta els creients –els espectadors- tot protegint-los dels embats o onades de la vida, representades amb volum als sostres i als murs. Jujol hi va aplicar el seu segell personal en els colors, els materials, en l’aire delicat i efímer del conjunt, i en les seves característiques “M” de Maria, però no va acabar les obres, que va enllestir Josep M. Pujol a l’exterior i el decorador Salvador Alarma a l’interior. Les dues bombes que hi van caure a la Guerra Civil i moltes modificacions l’havien alterat considerablement fins a la restauració de Josep Llinàs, del 1995, que va rebre un premi FAD. 76


77


Cases Ripoll 1910 i 1913

Josep Maria Pujol de Barberà Passeig de Sant Antoni, 15-17. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

El conjunt majestuós de les tres Cases Ripoll, del síndic de la Borsa de Barcelona Leandre Ripoll Ussó, estiuejant a Tarragona, amb els seus jardins i dependències annexes que arribaven fins la Via Augusta, és difícil d’imaginar avui en dia quan el seu entorn està totalment modificat. Les cases estaven orientades al mar, amb façana utilitària al passeig de Sant Antoni. La del mig va ser enderrocada l’any 1970 i al seu lloc un enorme bloc acaba d’eclipsar la vistosa caseta del número 15, de 1913, amb la torre de cúpula cònica, quatre ulls de bou a mitja alçada i acabats de trencadís blau. L’edifici del número 17, de 1910 i pintat de blanc, és fàcilment visible des de la Via Augusta. La façana del passeig, amb la crugia o cos vertical de la dreta més elevada que les altres dues, té reminiscències de la Sezession vienesa, barbacanes corbes i balcons de ferro treballat. Les seves antigues cotxeres funcionen com a Tallers Grau, a la Via Augusta, i conserven el coronament modernista. 78


79


Quinta de Sant Rafael 1913

Juli Maria Fossas Martínez Parc Rafael Puig i Valls, s/n. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Marià Puig Valls, mecenes, polític i propietari tarragoní, va fer construir la Quinta de Sant Rafael com a residència de repòs per al seu germà malalt Rafael, enginyer forestal, ecologista avant la lettre, i promotor de la Festa de l’Arbre a Espanya, el 1898. El parc que avui rodeja l’edifici és part del gran jardí de la vil·la que recordava als jardins romàntics anglesos i comptava amb un brollador d’aigua, fins que el conjunt va ser adquirit per l’Ajuntament. Juli M. Fossas va construir un mas amb elements de la Sezession vienesa, que avui pugna per sobreviure contra els blocs de pisos que el rodegen visualment. Els elements més significatius de l’edifici són la gran torre octogonal de quatre plantes que el supera en dues alçades, una segona torre posterior amb cúpula d’escates ceràmiques blanques i blaves i un petit atri d’entrada que sobresurt de la façana. La decoració és subtil, a base de garlandes de pedra i ferro. El revestiment de la façana imita un parament de pedra de carreu. 80


81


Cambril de l’església dels Carmelites 1918-1919

Josep Maria Jujol Gibert Carrer de l’Assalt, 11. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

El gener del 1918 l’arquitecte Jujol va guanyar el concurs per projectar un cambril dedicat a la Mare de Déu del Carme a l’interior de l’església del convent neogòtic dels Carmelites, que l’any 1897 havia projectat Pau Monguió, inspirant-se en el de les Saleses (1882) de Joan Martorell, a Barcelona. La part interior del cambril, que era molt popular i s’hi celebraven casaments, va ser destruïda durant la Guerra Civil i només en queda la llanterna, és a dir, la cúpula exterior, rodejada per un banc, i el seu sofisticat coronament en agulla de trencadís i parallamps. Aquest lluernari s’anomena popularment el colomar, ja que coloms autèntics conviuen amb els de pedra que Jujol hi va col·locar coronant els arcs apuntats amb què acaben els contraforts que combinen totxo amb peces de pedra artificial. Jujol va fer que el conjunt s’alcés sobre les teulades de l’església i el convent, però el 1952 es va aixecar un pis i ara només és parcialment visible des del carrer d’August. 82


Casa Aleu

1927 Josep Maria Pujol de Barberà Rambla Nova, 97-99. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Equilibrada i simètrica, la Casa del doctor Aleu va ser construïda fora del període modernista i, tanmateix, incorpora alguns elements inconfusibles del Modernisme com la corbatura del reixat de ferro dels balcons del pis principal i del coronament, les llindes de la porta principal i de les portes dels balcons del primer pis i l’ornamentació geomètrica de tipus Sézession del segon. L’element més contundent és el gran balcó corregut de pedra del pis principal, dividit en quatre trams, que curiosament no conté cap treball de ferro, sinó una senzilla reixa similar a la que va escollir Jujol per a la noucentista Casa Ximenis i que també trobem en edificis de la plaça Corsini. El 1988 va ser restaurat l’edifici i s’hi afeigiren dues plantes més, modernes, després de sobreviure a un intent d’enderroc l’any 1975, quan ja s’havia iniciat l’expedient de demolició. L’edifici és conegut com la Llibreria de la Rambla, que ocupa els baixos des del 1968 i que fou un centre de dinamització política i cultural. 83


Casa Fortuny 1907

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de Cavallers, 6. EL CATLLAR (EL TARRAGONÈS)

La casa del propietari Josep Fortuny, situada a una placeta, destaca per la profusió d’elements decoratius en pedra artificial de la seva façana i per la irregularitat de les seves plantes. La planta baixa es divideix en dues, amb un semisoterrani amb petites finestres que donen a l’exterior i que queden encintades per l’arcada peraltada dels balcons de la planta de carrer. La porta abasta les dues alçades i soluciona la diferència amb la superior mitjançant un ornament vegetal amb el número 6 sobre la clau de volta, que fa de mènsula del balcó superior. El primer pis llueix tres balcons típicament modernistes amb la llinda de motius vegetals i la barana de ferro bombat i les tres finestres del segon pis, intercalades amb sis plafons decoratius de tema vegetal, també tenen llinda decorada, però són de dimensions reduïdes. L’eix central que marca la porta d’entrada i acaba en el capcer amb les inicials JF, l’any 1907 i un card, també té un escut de Catalunya entre el primer i segon pisos. 84


Mas Fàbregas 1916

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Camí del Mas d’en Fàbregas, s/n. CONSTANTÍ (EL TARRAGONÈS)

Aquest mas elegant i esvelt va pertànyer a l’empresari reusenc Evarist Fàbregas Pàmies, que va amassar la seva fortuna arran de la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la va invertir, en part, en activitats filantròpiques. La seva alta torratxa coronada amb una piràmide octogonal es divisa des de lluny. Disposa d’una curiosa planta de tres cossos en U, l’espai central dels quals l’ocupa una terrassa a l’alçada del primer pis. Els tres cossos tenen dos pisos, golfes i un terrat tancat amb balustrada de pedra perimetral. Sobre aquest terrat, a l’angle dret de la façana, arrenca l’original torre de quatre pisos. Aquest és l’element més singular de l’edifici, amb dues finestres d’arc rodó peraltat a cada cara del primer pis, una de ferradura decorada amb trencadís i vidres de colors al segon, un mirador amb barana de pedra i parets de vidre de colors al tercer i un cupulí de piràmide de trencadís blau i blanc al quart amb motllures verdes a les arestes. 85


Casa Bofarull 1914–1931

Josep Maria Jujol Gibert Carrer de Barcelona, 11-13. ELS PALLARESOS (EL TARRAGONÈS)

Alçant-se altiu entre les pinedes del Tarragonès, l’àngel del penell és un dels elements més distintius de la Casa Bofarull, el punt fort de la ruta modernista jujoliana. Jujol va intervenir a l’edifici al llarg de 17 anys. Es tracta d’una masia medieval, documentada des del 1367 a nom del noble francès originari del Llemosí, Jaume de Bofarull. Jujol mantenia una forta amistat amb les seves descendents, les germanes Dolors i Pepita Bofarull, amb la mort de les quals es va perdre el cognom l’any 1954. Jujol va modificar totalment la façana est, un fantàstic mirador sobre les vinyes, i va decorar la façana oest, la característica de les masies catalanes. Sobre els rentadors va aixecar diversos jocs d’arcs parabòlics de pedra i totxo, va reconstruir l’escala interior, pintada en blau i groc intensos, i va convertir la torre en un mirador cobert. Al poble, l’arquitecte va intervenir a la casa dels Masovers, a l’Ajuntament, on hi havia també les antigues escoles, i a les cases Solé i Fortuny. 86


87


Església de Vistabella 1918–1923

Josep Maria Jujol Gibert Plaça del Dr. Josep Gaspà Blanc, s/n. VISTABELLA. LA SECUITA (EL TARRAGONÈS)

Al petit poble de Vistabella, que no tenia església, li va ser proposat a l’arquitecte Jujol que la construís dedicada al Sagrat Cor, amb un pressupost mínim. Jujol, de qui és prou conegut el vessant profundament religiós, es va sentir del tot lliure i la va aixecar amb els materials del lloc: amb la pedra per desbastar en va fer el paredat de la base, amb el maó l’obra de fàbrica i amb alabastre va suplir els vidres. Per aquests materials, l’església està concebuda amb una simbiosi tan intensa amb el paisatge que no es pot concebre fora de Vistabella. En l’estructura, basada en arcs parabòlics, apareix el deixeble de Gaudí. L’interior el va decorar ell mateix amb simple estucat, pintura i materials reciclats. També és un Jujol en estat pur, amb les seves formes d’ameba i les frases dedicades a la Mare de Déu i al Sagrat Cor. Tot i ser de dimensions reduïdes, l’església disposa d’altar major i capelles laterals, cor elevat, campanar i porxo d’entrada. Se la considera la millor obra de Jujol. 88


89


Casa Domingo 1910

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Plaça D0mingo, 1. L’ARGILAGA. LA SECUITA (EL TARRAGONÈS)

La intervenció modernista a la casa del metge Domingo, de l’Argilaga, possiblement fou realitzada per un mestre d’obres local. Construida sobre una casa rural preexistent d’arquitectura tradicional, amb façana a tres vents, planta quasi quadrada, dos pisos i golfa, parets gruixudes de paredat, poques obertures als laterals i una porta d’arc rebaixat a l’entrada. Són uns afegits purament decoratius i sorprenents pel seu volum i les seves formes exagerades, especialment les del capcer, d’estil orientalitzant. Pugen a partir del primer pis amb estuc més clar que el de la façana i obra de maó per a les formes sinuoses sobre el parament lliscat. Es limiten a les formes corbes al dessota el balcó frontal, als emmarcaments de les obertures, al coronament ondulant que dóna la volta a l’edifici i a uns elements exempts a les cantonades. Al mig del capcer i encastades dins un ull de bou, fetes en ferro, es poden llegir les inicials de la promotora: Vídua Domingo. 90


Casa Ferrer 1910

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de la Font, 14. VILA-SECA (EL TARRAGONÈS)

Al nucli antic de Vila-seca s’alça entre mitgeres la Casa de Josep Ferrer, que va deixar cisellades les seves inicials a la clau de volta de l’entrada principal. Val a dir que les tres portes de la planta baixa no són pròpiament d’estil modernista. Sí que ho és la resta de la façana, amb parament de simulació de carreus de color ocre, cadascun amb un rascat diferent, i una imposta esgrafiada amb motius vegetals sota la cornisa que separa els dos pisos. Mentre que el primer pis disposa d’un balcó corregut clàssic, de ferro bombat, amb tres obertures, totes elles emmarcades amb estuc blanc en formes art nouveau sobre les quals s’han dibuixat flors i tiges de pedra artificial, el segon pis és més senzill; cada balcó va per separat i sobre els emmarcaments no hi ha decoració. Sobre la doble cornisa d’acabament de la casa trobem un coronament amb tres petits testers separats per quatre pilonets, el del mig amb la part central més alçada, amb forma de peó d’escacs.


Xalet Bonet o Voramar 1921

Domènec Sugrañes Gras Passeig Jaume I, 1-2 / Plaça Bonet, 8, . SALOU (EL TARRAGONÈS)

L’empresari tèxtil de Picamoixons, afincat a Reus, Ciríac Bonet, va ser un dels pioners forjadors del paradisíac Salou d’estiueig primisecular que volia ser el Biarritz o la Niça de Catalunya. Va encarregar el seu palauet marítim al seu amic, Domènec Sugrañes, que projectava en un tardomodernisme amb elements gaudinians, com el trencadís o les estructures dels sostres, quasi reproduïdes del Xalet Bellesguard, de Barcelona: Sugrañes va ser el marmessor i continuador de Gaudí a la Sagrada Família. El xalet, que va precedir els seus veïns, ja noucentistes, conté unes magnífiques pintures murals a l’interior, al·legòriques de la sortida de Jaume I des de Salou per a la conquesta de Mallorca, de les belles arts i escenes bíbliques i egípcies, obra del sitgetà Agustí Ferré. La iconografia de les façanes és religiosa i catalanista i a l’angle principal lluu un rellotge de sol amb la llegenda «Aprofita el temps que passa i no torna». Al jardí hi ha una glorieta amb la cúpula de trencadís. 92


93


94


GUIA D’ARQUITECTURA MODERNISTA A LES COMARQUES DE LES TERRES DE L’EBRE

95


ARQUITECTURA MODERNISTA A LES COMARQUES DE LES TERRES DE L’EBRE

Vinebre

Móra d’Ebre

LA TERRA ALTA Gandesa

75

74

LA RIBERA D’ EBRE

EL BAIX EBRE Tortosa

EL MONTSIÀ Ulldecona

Alcanar

55

56

57

58

59

60

61

62

63

64

65

66

Amposta

73

54

72

67

68

69

70

71


EL BAIX EBRE

TORTOSA

EL MONTSIÀ

LA RIBERA D’EBRE

AMPOSTA

74

VINEBRE

54

v Cúpula Església de la Reparació

66

v Casa López i Soler

55

v Casa Camós

67

v Escoles Miquel Granell

v Col·legi de les Teresianes

56

v Xalet Pallarés

68

v Casa Masià

LA TERRA ALTA

57

v Casa Fontanet

69

v Casa Fàbregas

58

v Casa Segarra

70

v Casa Morales Talarn

75

59

v Casa Climent

71

v Casa Enric Ramon

60

v Casa Lamote de Grignon

61

v Casa Bau

72

62

v Casa Brunet

63

v Casa Sabaté

73

64

v Casa Llorca

65

v Casa Piñana

GANDESA v Casa Pradell

ALCANAR v Casa O’connor ULLDECONA v Casa de la Feligresa

97


Cúpula de l’església de la Reparació 1899-1903

Joan Abril Guanyabens / Pau Monguió Segura Carrer de la Mercè, 4. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

L’alegre visió de la cúpula de l’església de la Reparació, amb els seus vitralls i caràmiques de colors vius eternament llampants al sol, és una grata sorpresa tant si es contempla des del mirador del castell de la Suda com quan se’ns presenta inopinadament, passejant pel barri de Santa Clara, al nucli antic de Tortosa. L’església en si, la primera de la Reparació a Espanya, és un monument ben curiós i interessant: va ser fundada pel beat tortosí mossèn Manuel Domingo Sol –que té una escultura modernista d’Agustí Querol– i va ser projectada en un estil neobizantí l’any 1899 pel llavors arquitecte municipal Joan Abril, que hi va incloure una cripta gaudinista; i, finalment, va ser culminada en plena època modernista per Pau Monguió amb un perfecte lluernari de metall i vitrall, de base i coberta octogonals amb ornamentacions de ferro forjat i ceràmica que, a la vegada, sosté un petit campanar de ferro també de base i coberta octogonals rematat per un senzill parallamps. 98


Casa Camós 1903-1904

Pau Monguió Segura Avinguda de Catalunya, 2. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La Casa Camós, amb el ric programa de materials i de tècniques de construcció i ornamentació emprades, ja anticipa el que serà dos anys més tard l’exuberància de la Casa Pallarès i de l’Escorxador Municipal. Només en aquest edifici i en l’Escorxador, Monguió utilitza la delicada cresteria de ceràmica esmaltada que ressegeuix l’acabament en gablet de la construcció, al frontispici central, alternada amb florons, i que Gaudí va utilitzar al Capricho de Comillas el 1883. La personalitat de la seva façana ve donada per l’estructura en xamfrà, rematada amb un coronament a dues aigües que emmarca tres finestrals verticals amb fals arc, pels emmarcaments de les obertures i pel colorisme i la geometria dels frisos. Aquests combinen totxo i manises, típics del mudejarisme de Monguió, que abandonarà al cap de poc. Sota la barana de pedra del coronament i, separades d’aquesta per un ràfec, es troben les petites finestres geminades de les golfes, amb l’arc rebaixat a sardinell. 99


Xalet Pallarés 1906-1907

Pau Monguió Segura Avinguda de la Generalitat, 108. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La Casa Pallarès va ser un destacat palau urbà que l’empresari oleícola Ferran Pallarès va encarregar a Pau Monguió, arquitecte municipal, com a segona residència a l’eixample tortosí. Rodejada de camps, unes imponents escalinates de marbre la connectaven amb les seves pinedes i jardins, que llavors arribaven fins al riu Ebre i que es deixaven contemplar amablement des de la gran torre-mirador. Monguió la va projectar al mateix temps que l’Escorxador Municipal, edifici amb el qual comparteix la bellesa de la seva ornamentació exterior de rajola, pedra i ceràmica vidriada. A la postguerra, la ciutat va sofrir el conegut èxode de part de l’alta burgesia a d’altres capitals i al sud, on es van instal·lar quasi tots els empresaris de l’oli del Baix Ebre i la Terra Alta. L’edifici va ser adquirit el 1955 per la família Ena, que el va rebatejar com a Villa Alícia en honor de la filla petita dels quinze germans. Des del 2010 és la seu d’una empresa constructora, que l’ha rehabilitat. 100


Casa Fontanet

1906-1909 Pau Monguió Segura

Plaça de Nostra Senyora de la Cinta, 5-6. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

El gran repte de Monguió a la imponent Casa Fontanet –també coneguda com a Casa Grego– va ser construir amb dignitat un gran edifici modernista que hauria de dialogar amb la imponent catedral gòtica de l’altre costat de la plaça i amb el Portal del Romeu, antiga entrada a la ciutat romana, sobre la qual està construïda. El projecte representa un gir dins l’estil modernista de Monguió, que canvia la ceràmica i el totxo que utilitzava des que va ser arquitecte municipal de Terol, i passa a un Modernisme francobelga, de vidre, metall, aplicacions en relleu, esgrafiats amb corbes coup de fouet i materials més tous; i els motius geomètrics pels vegetals, en forma de capitells, mènsules, pilars i coronaments. Als interiors destaquen els vitralls de l’escala principal, la decoració mural. La promotora de l’edifici, la vídua Pilar Fontanet, el va llegar a la seva filla, que la va deixar en mans d’uns marmessors, un dels quals, Josep Francesc Grego, la va adquirir a la postguerra. 101


Casa Segarra

1907 Pau Monguió Segura

Carrer de Cervantes, 2 / Teodor González, 39. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La imponent Casa Segarra, més coneguda com a Casa Matheu, nom dels posteriors propietaris, va ser encarregada a Monguió, llavors arquitecte municipal, per Facundo Segarra Ramis, d’una de les famílies més adinerades de la ciutat. El carrer llavors de moda, el Cervantes, és l’eix principal del segon eixample urbà, que va projectar Joan Abril el 1901 i que va continuar Monguió. L’edifici, molt recarregat a l’interior, intensifica l’ornamentació vegetal al xamfrà, que té els seus punts forts en la tribuna de vitralls emplomats acolorits i en la impactant balconada del coronament. Els murs són encoixinats i l’acabament és en cresteria. Com que Monguió no podia signar un encàrrec privat a causa del seu càrrec, els planells del projecte duen la signatura de Pere Caselles, arquitecte municipal de Reus. Aquest procediment il·legal d’intercanvi de signatures es va donar durant tota l’etapa modernista a Espanya i les seves colònies. A Cuba, el fenomen es coneix com dels “firmones”. 102


Casa Climent 1910

Josep Maria Vaquer Urquizú Carrer de Montcada, 32. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

El farmacèutic Ricard Climent Ferré i la seva esposa Mercedes vivien al pis principal i els baixos allotjaven la seu dels seus laboratoris, on es fabricava l’”Hipofosfitos Salud”. La casa te un jardí posterior separat del carrer per una barana de pedra artificial amb motius florals i d’un pati interior amb font i parets aplacades de manises, que és la joia de l’edifici. La tribuna de tres pisos i vidres catedral acolorits acaba amb una coberta i un penell daurat espectaculars. Els seus elements més vistosos a la façana són els esgrafiats geomètrics i la decoració floral i vegetal a les mènsules que sostenen els balcons. A l’interior destaca el vestíbul d’accés i les pintures murals modernistes (fetes amb tremp de cola i a l’oli), les motllures de guix i els daurats. La família Climent es va fer construir un panteó modernista al cementiri. El 2005 als seus baixos s’instal·là el Departament de Comerç de la Generalitat i també la Diputació de Tarragona va triar l’edifici per a instal·lar-hi la seva seu a la ciutat. 103


Casa Lamote de Grignon 1911

Josep Maria Vaquer Urquizú Carrer de l’Àngel, 6. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La casa d’Esteve Lamote de Grignon està situada a la zona comercial del barri de Garrofer, al nucli antic de Tortosa. També se la coneix com a Hotel Siboni i com a Club Universitari, ja que va hostatjar aquesta entitat des del 1955 fins al 1971. Quan va ser l’Hotel Siboni aglutinava la vida social de Tortosa, i era on se celebraven els grans banquets. Actualment és la seu social de la Junta d’Aigües de la Generalitat i està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, amb protecció per la façana i l’escala principal. Té tres pisos més golfes d’alçada amb sis balcons d’amplada a cadascun. Com a característica de les construccions del mestre d’obres Josep Maria Vaquer, l’estil és eclèctic amb elements modernistes i la façana presenta una gran càrrega ornamental en pedra artificial de motius florals amb predomini de les roses. L’estructura és simètrica, amb una tribuna metàl·lica de dues alçades i una gran portalada de tres obertures amb una llinda majestuosa. 104


Casa Bau

1912-1915 Josep Plantada Artigas Carrer de Ramon Berenguer IV, 26. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

Josep Bau Vergés era un ric propietari i exportador oleícola carlí, pioner amb el mercat sud-americà. Va encarregar la casa per a habitatge propi i al seu costat hi instal·là els magatzems de l’empresa. L’edifici de cinc plantes, el va encarregar a l’arquitecte Josep Plantada, de Barcelona, que per aquells anys projectà altres obres a la zona. Destaca el treball de forja i, a l’interior, la fusteria i la decoració modernista als sostres –decorats amb enteixinats– i als terres. A la planta baixa, hi ha dues sèries de columnes de fust llis amb capitells florals unides per arcs peraltats. Al primer pis, s’hi troba una gran tribuna triple centrada amb pinacles i gàrgoles, que fa de balcó al segon pis i que està sostinguda per mènsules de formes vegetals. A la façana posterior destaca una gran tribuna semicircular. El 1949 s’hi van afegir dues plantes i un àtic, fet que li donà la volumetria actual. Des de l’any 2000 el pis principal hostatja la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. 105


Casa Brunet 1913-1917

Josep Maria Vaquer Urquizú Carrer de Cervantes, 7 / Carrer de Teodor González, 32-34. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

A l’arrencada d’un carrer que llavors s’estrenava, Josep M. Vaquer va aixecar per a Salvador Brunet Sala un edifici contundent, eclèctic i barroquitzant tant a l’interior –sobretot a l’escala- com a l’exterior. La casa trenca el pes del seu volum amb la decoració de les pilastres i els frontons que, amb les motllures i la cornisa superior, l’hi donen un cert dinamisme. La seva massa pètria dialoga amb la menys carregada Casa Segarra, de Monguió, situada al xamfrà contrari, com a exemples de corrents paral·lels dins el Modernisme, l’un floral i més depurat, i l’altre absolutament horror vacui. Ambdues comparteixen el coronament amb balconadura i una tribuna-mirador al pis principal en el xamfrà. L’edifici va ser dissenyat per a vivenda dels propietaris que van llogar els baixos al Banc Comercial de Barcelona. Requisat durant la Guerra Civil pels anarquistes de la CNT-FAI, a la postguerra el va llogar l’Acadèmia Cots i en l’actualitat acull la Cambra de Comerç de Tortosa. 106


Casa Sabaté 1914-1915

Josep Maria Vaquer Urquizú Plaça d’Alfons XII, 7 / Carrer dels Màrtirs del 1640, 1. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

A aquesta exòtica casa d’un historicisme egipci molt poc freqüent van instal·lar-hi la seva clínica els doctors Primitiu i Secundí Sabaté, amants de l’orientalisme. L’estructura de l’edifici és sòbria, de quadrícula clàssica, amb baixos per a locals comercials i tres pisos –posteriorment se n’hi va afegir un quart- amb cinc balcons a cada pis a la banda de la plaça i sis a la del carrer. El tret més impactant de la triple façana en xamfrà és l’estètica egípcia i els animals i plantes reals i imaginaris que hi apareixen. Mentre que la porta principal està flanquejada per dues esfinxs alades amb cos de camell i decorada amb un cancell de temple de decorat operístic, les mènsules que sostenen el balcó al xamfrà són elefants emplomats amb els ullals serrats que sostenen un rotlle de papir amb la trompa. Sacerdots vigilants, escarabats, flors de lotus i fulles de palmera emboliquen les nombroses mènsules, decoren espais buits i ens transporten a un món oníric d’històries imaginades. 107


Casa Llorca

1919 Josep Maria Vaquer Urquizú

Passeig de l’Ebre, 10 / Rambla de Catalunya, 1. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

Des del barri de Ferreries, al marge mateix del riu, la Casa Llorca dirigeix la seva mirada a l’Ebre a través del mirador del seu pis principal. Va ser promoguda pel doctor Antoni Llorca i construïda pel mestre d’obres Josep M. Vaquer Urquizú, que a la ciutat té obres de la importància de les cases Brunet, Sabaté, Lamote de Grignon o Climent. De la seva façana de tres pisos, que dibuixa carreus de pedra, en destaquen les composicions florals en pedra que actuen com a contundents baranes dels balcons. La casa té una façana fluvial que conté tres obertures a la façana que dóna a la rambla de Catalunya i una façana posterior amb terrasses sobre el primer i segon pis. Mentre que alguns autors la daten de l’any 1900, altres ho fan el 1919. Una passejada modernista pel barri de Ferreries inclou la Casa Camós, a la mateixa rambla de Catalunya, i per l’època l’església del Roser, de Joan Abril Guanyabens, dins l’etapa modernista ja que es va projectar el 1910, però en un estil neogòtic. 108


Casa Piñana

1923 Pau Monguió Segura Avinguda de la Generalitat, 105. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La senzilla però impactant casa de David Piñana Domingo, de tres pisos, i una decoració floral simple en pedra artificial, sorprèn el transeünt per la prominència de la seva tribuna triple, que ocupa tota la primera planta, amb tres arcades perfilades de mosaic romà en damer blau marí i blanc. Potser l’element més trencador de l’arquitectura tortosina de l’època són les tres arcades entre parabòliques i de mig punt d’influència gaudiniana amb què Antoni Gaudí ja havia sorprès a l’entrada del Palau Güell el 1888, i que Puig i Cadafalch va aplicar a les caves Codorniu el 1904. La data tardana de construcció permet pensar en una certa influència de Cèsar Martinell, que va utilitzar abans arcs parabòlics a les seves obres de les Terres de l’Ebre. Les grans arcades del principal -la del mig és més ampla que les laterals- están subdividides en tres obertures per la fusteria i cada espai es troba coronat per un ull de bou. Corona la tribuna la terrassa, amb una barana de pedra i ferro. 109


Casa López i Soler c. 1910-1920

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de la Victòria, 6. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

Se la coneix com la Casa López i Soler, com la Casa de les López o com la Casa del Notari. Està situada a prop del pont penjant, al nucli antic d’Amposta. La façana principal dóna al carrer de la Victòria, estret i ombrívol, i els darreres directament al riu Ebre. És un edifici de cinc habitatges, el principal per al propietari i dos pisos per planta per a llogar. La construcció es va endarrerir tant que el tercer pis és força diferent en les formes i en els materials, esgrafiats i arrebossat als dos primers i maó al tercer. Els interiors no guarden cap vestigi modernista. La vistositat de la façana li atorguen els esgrafiats en tons rosats en franges horitzontals, el ferro forjat dels balcons i el relleu de les columnes de voluminosos capitells florals i les mènsules esculturades. Més avall es troba la Casa Panisello (c.1918-1920), amb una entrada neoclàssica en la qual dues columnes amb capitells de volutes emmarquen el cancell i ornaments modernistes sobre les finestres i a la cornisa superior. 110


Escoles Miquel Granell 1911-1912 i 1935

Ramon Salas Ricomà Carrer del Gran Capità, 34. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

Les Escoles Públiques d’Amposta són una de les aportacions que va aconseguir l’alcalde Joan Palau per a la ciutat, situades a l’eixample, al davant del parc municipal. Van rebre el nom del pedagog ampostí Miquel Granell Forcadell, especialitzat en l’ensenyament de nens cecs i sordmuts. El centre d’ensenyament va ser traslladat a noves instal·lacions i l’edifici avui acull el Museu del Montsià. Les reformes d’adaptació de l’espai al nou ús van respectar els elements modernistes de les façanes, les ornamentacions de les obertures i les franges horitzontals. És de destacar l’acurat treball de forja de la reixa perimetral. L’obra modernista és molt tardana i ja plenament noucentista en el grup escultòric que corona la porta principal d’accés, construit el 1935, per l’empresa Butsens i Cia. de Barcelona. Ramon Salas, arquitecte municipal de Tarragona i de la Diputació, també és l’autor de les Escoles Públiques de Falset (1906-16) i de la barana del Balcó del Mediterrani, de Tarragona. 111


Casa Masià 1912-1924

Mestre d’obres de Tortosa Avinguda de la Ràpita, 40-42. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

L’antiga avinguda de l’alcalde Palau fou l’eix de l’eixample d’Amposta, on van construir-se la majoria d’edificis modernistes. Josep Masià era alcalde de la ciutat quan va fer construir la casa a un mestre d’obres de Tortosa. Tenia bestiar, arrossars i oliveres i s’anava construint l’edifici al ritme dels ingressos que rebia de l’oli i de l’arròs. Va augmentar el patrimoni arran de l’abastiment d’aliments als països en litigi durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Acabades les obres, va arreglar la planta principal per a habitatge propi i va destinar els dos pisos de la segona planta a lloguer. Als baixos hi tenia els magatzems. L’edifici també es coneix com a Banc Central, perquè va acollir aquesta entitat durant anys. De la composició de la façana, en destaquen les dues superposicions de tribunes en dos pisos, –aquí se’n diuen miradors– enmig de les quals s’emmarquen quatre balcons amb barana de ferro bombada i una mena d’arc de ferradura esgrafiat que rodeja l’obertura. 112


113


Casa Fàbregas 1913-1914

Ricard Giralt Casadesús Avinguda de la Ràpita, 85/ Carrer de Terol. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

La Casa Fàbregas –d’un Modernisme que ja transita cap al Noucentisme– és l’únic edifici local d’aquests anys projectat per un arquitecte, a excepció de les escoles públiques. Josep Fàbregas Comas que va fer construir la casa, era fill de Francesc Fàbregas, de Sant Quintí de Mediona, «lo Francès» que va arribar a Amposta a mitjan segle XIX i, convertint els erms en arrossals, esdevingué terratinent. L’edifici, allunyat del centre de la ciutat i rodejat de camps, va ser concebut com una casa aïllada, autònoma amb cisterna i clavegueres pròpies, complementada amb magatzems d’arròs i garrofes, quadres i horts, ja desapareguts. Va fer portar de Barcelona les bigues de ferro i la pedra artificial, que encara no s’utilitzaven a la zona. Cap al 1913, la família fa construir a un mestre d’obres la casa Palau Fàbregas, amb pisos i locals per a lloguer, a l’avinguda de la Ràpita, 33, on l’element més destacat són els esgrafiats verds de la façana i les baranes semicirculars del terrat. 114


115


Casa Morales Talarn

1915-1916 Joaquim Cabanes Suñer

Avinguda de la Ràpita, 58-60. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

A aquesta casa, espectacularment ornamentada amb motllures de pedra artificial i reixes de ferro, també se la coneix com a Casa de les Germanes Balart. Com totes les modernistes importants a la ciutat, està situada a l’eix de la Ràpita. En va ser el promotor Antoni Morales Coll i el mestre d’obres Joaquim Cabanes Suñer, l’únic constructor ampostí del Modernisme, ja que normalment els constructors venien de la veïna Tortosa. La curiosa història de la casa és que el promotor havia adquirit dues cases de pagès i les va voler unir i dignificar perquè el conjunt semblés un gran edifici. Cabanes va revestir les tres façanes d’un mur cortina exterior que atorga al conjunt un aire inequívoc de palauet urbà, que en aquella època estava rodejat de camps. Els interiors són sobris i despullats, no tenen res a veure amb el recarregament exterior. El constructor Cabanes es va construir la seva pròpia casa modernista, amb vistosos merlets, l’any 1900 a les Quintanes. 116


Casa Enric Ramon

1920-1925 Joaquim Cabanes Suñer

Plaça de la Pau / Avinguda Sant Jaume, 2 / Carrer d’Europa, 1. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

Encarada al riu Ebre, amb els seus merlets i la tribuna de regust medievalitzant, és la més coqueta però també la més malmesa de les cases modernistes d’Amposta. El tècnic de molins d’oli i arròs, propietari d’un molí i alhora comerciant de farines i arrossos, Enric Ramon Requena, la va fer construir perquè fos el seu habitatge familiar i magatzem de productes i alhora allotgés les oficines de la seva empresa. Ramon se sentia orgullós de l’edifici que feia dibuixar a la publicitat dels seus productes. Als baixos hi havia les bàscules i la maquinària del molí de vapor que va funcionar fins a la Guerra Civil (1936-1939). Després la casa va funcionar com a magatzem de les Arrocerías Reunidas del Ebro i va acollir les oficines de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l’Ebre. L’exterior està visiblement deteriorat, ha perdut part del revestiment de la façana que imita carreus de pedra, de l’ornamentació neogòtica de motlle i del treball de fusteria. L’interior està apuntalat. 117


Casa O’connor c. 1915

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de la Generalitat, 14. ALCANAR (EL MONTSIÀ)

Va ser feta construir per una família de grans propietaris amb sobrietat arquitectònica però amb ampulositat en les pintures murals de l’interior, barreja eclèctica de barroc, neoclàssic, imperi i Modernisme. Si de la façana només destaca el ferro forjat dels balcons de base ondulant, de l’interior impacten els terres, les parets –amb els seus trompe-l’oëil d’arrambadors de fusta i luxosos estendards amb serrells- i els sostres. La temàtica de les pintures canvia segons les estances. Les més modernistes són les dames sinuoses als murs dels dormitoris, dins medallons, dels quals pengen joiells amb pedres, i les guirnaldes de motius vegetals i florals d’alguns sostres. Els O’Connor eren una família descendent d’antics mercenaris irlandesos contractats per Felip V per reforçar l’exèrcit borbònic durant la Guerra de Successió (1704-14). El 1936, fou incautada pels anarquistes de la CNT-FAI i el 1939, per la Falange. Actualment acull el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers. 118


Casa de la Feligresa

1919-1921 Cèsar Martinell Brunet Plaça de l’Església, 3. ULLDECONA (EL MONTSIÀ)

Situada a un lloc preeminent d’Ulldecona, al davant de l’església i a sobre dels “pèrxens” medievals, la magnífica Casa de la Feligresa és una sorpresa que Cèsar Martinell ens reserva a la zona més meridional de Catalunya. Constitueix una obra de gran riquesa als interiors, especialment al pis principal, que es conserva intacte. I també a la façana, sorprenentment tardana per contenir tant de Modernisme, amb dos arcs Tudor i una tribuna hexagonal amb una cúpula parabòlica que recorda les de la torre de la Creu o dels Ous de Jujol (1913-16), a Sant Joan Despí. A sobre d’un mirador tan experimental, Martinell hi va situar un no menys espectacular esgrafiat catalanista el centre del qual és un ornat escut quadribarrat. A Ulldecona, Martinell també va construir el molí de la Cooperativa (1923-25) i el Mas de Bocanegra (1923), i algú li atribueix erròniament la Casa Forcadell, o del Gato, on hom diu que el mestre Vives hi composà la sarsuela “Doña Francisquita”. 119


Col·legi de les Teresianes 1895-1904

Bernardí Martorell Puig Avinguda d’Enric d’Ossó, 5. VINEBRE (LA RIBERA D’EBRE)

El Col·legi de les Teresianes, de Vinebre, fundat per Sant Enric d’Ossó Cervelló, s’atribueix a l’arquitecte Bernardí Martorell, projectista el 1921 de les Teresianes de Tarragona. Però quan es va començar l’edifici, el 1895, encara estava cursant el segon curs de la carrera d’arquitectura. Si realment era seu, quan el va acabar, l’any 1904, serien juntament amb la Casa Ferran, d’Arenys de Mar, les seves dues primeres obres. El 1889 Gaudí, amic personal d’Enric d’Ossó i de Martorell, també va començar les Teresianes de Barcelona sobre una obra que ja arribava al primer pis i que té molt en comú amb la construcció de Vinebre en el contrast entre la maçoneria i el totxo dels marcs de les finestres i en la base sòbriament prismàtica de la nau. També s’ha dit que Gaudí va dibuixar el projecte de Vinebre però no el va dur a terme. L’obra, molt austera, està a a cavall entre el modernisme i l’historicisme. Martorell era un home religiós i va ser arquitecte diocesà de Tarragona. 120


Casa Pradell 1912

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Plaça del Comerç, 11. GANDESA (LA TERRA ALTA)

Situada en un lloc preeminent del nucli antic de la ciutat, la Casa Pradell, anomenda popularment Ca Sol, és probablement l’única mostra del Modernisme a la Terra Alta –tret de les cooperatives agrícoles de Martinell, ja a mig camí entre el Modernisme i el Noucentisme. La geometria de la façana és de gran bellesa i austeritat, amb una quadrícula simple i perfecta: les línies horitzontals dels quatre pisos i el coronament són remarcades pels balcons correguts del segon i tercer pis. A la vegada, les línies verticals que marquen, de baix a dalt, les tres crugies, culminen amb tres pinyons flanquejats per formosos pinacles decorats. L’arrebossat simula carreus de pedra de dos colors sobris que fan de fons a tota l’ornamentació: el ferro forjat dels balcons i els relleus de cintes i flors en pedra artificial que emmarquen les finestres i portes dels balcons en bonics coups de fouet. L’edifici va allotjar durant la Guerra Civil el comandament de la 13a brigada de l’exèrcit franquista. 121


v Altres construccions modernistes CAMP DE TARRAGONA BRÀFIM (L’ALT CAMP) v Casa Jener 1911 Avinguda Catalunya, 7 CABRA DEL CAMP v El Xalet 1918 Carrer Giner i Partagàs, 20 Cèsar Martinell Brunet LA MASÓ v Casa Banús (Ca l’Hereuet) 1903 Carrer de Santa Magdalena, 7 Ramon Salas Ricomà EL PONT D’ARMENTERA v Casa Silé 1914 Carrer del Doctor Bedós, 3 VALLMOLL c. 1910 v Villa Remedio Camí del Roser, s/n VILA-RODONA c. 1910 v Cal Rata (forja) Carrer de la Font, 7 REUS (EL BAIX CAMP) 1891 v Casa Tarrats Carrer de Sant Joan, 11 Pere Caselles Tarrats v Casa Homdedéu 1893 Raval de Sant Pere, 17-21 Pere Caselles Tarrats v Sepultura Bartomeu 1894 Cementiri Municipal Jeroni Granell Manresa v Casa Sardà 1896 Avinguda Prat de la Riba, 41 Pere Caselles Tarrats 124

v Casa Gebellí 1896 v Casa Sagarra 1908 Carrer de Jesús, 19 Carrer de Sant Joan, 12-14 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Querol Bofarull 1900 v Pavelló Bany Mas Vilella c.1908 Carrer de Llovera, 31 Carrer Pare Manyanet, 27 Pere Caselles Tarrats Pere Domènech Roura ? v Mas Cuadrada 1902 v Casa Sardà Martí 1909 Carretera d’Alcolea, s/n Raval de Martí Folguera, 29 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Carpa 1903 v Casa Mata 1909 Carrer de Monterols, 34 Carrer de Casals, 15 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Munsech 1904 1909 v Mas Querol Raval de Martí Folguera, 32 Carretera de Castellvell Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Piñol 1910 v Casa Rocamora 1905 Plaça del Mercadal, 17 Carrer de Santa Anna, 27 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Mas Espinós 1910 v Casa Codina 1905 Carretera de Castellvell, 7 Carrer de Monterols, 30 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Vendrell 1912 v Casa Miró 1905 Carrer Ample, 44-46 Carrer de Sant Llorenç, 15 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Mata Clarassó 1912 v Casa Anguera 1905 Raval de Santa Anna, 47 Raval de Sant Pere, 43-45 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Jori 1912 v Casa Oliveras 1905 Carrer de Sant Celestí, 2 Carrer de Llovera, 46 Pere Caselles Tarrats Francesc Batlle Amprés v Casa Pujol 1913 v Capella Margenat 1905 Riera de Miró, 41 Cementiri Municipal Pere Caselles Tarrats Lluís Domènech i Montaner v Casa Pàmies 1913 v Estació Enològica 1906-1909 Raval de Martí Folguera, 1 Passeig de Sunyer, 4-6 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Balanyà 1913 v Casa Tapiró 1907 Raval de Jesús, 38 Carrer de Llovera, 10 Pere Caselles Tarrats Francesc Batlle Amprés v Casa Fornés 1914 v Casa Codina Roig 1907 Raval de Santa Anna, 19 Carrer de Llovera, 48 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats v Casa Pujol 1914 v Casa Bofarull Roig 1907 Carrer de Llovera, 33 Raval Martí Folguera, 33-35 Pere Caselles Tarrats Pere Caselles Tarrats


MARÇÀ (EL PRIORAT) TERRES DE L’EBRE v Casa Martorell 1915 v Mas Figueres c. 1920 Carrer de Sant Joan, 20 Carretera de Falset, s/n TORTOSA (EL BAIX EBRE) Pere Caselles Tarrats v Escorxador Municipal 1896-1908 v Casa Espí Martínez 1915 TARRAGONA (EL TARRAGONÈS) Rambla de Felip Pedrell, 1-5 Carrer de Francesc Bartina, 9-11 v Balcó del Mediterrani 1889-90 Pau Monguió Segura Pere Caselles Tarrats Ramon Salas Ricomà v Botiga Casa Canivell c. 1910 v Casa Sunyer 1916 v Escorxador Municipal 1895-1902 Carrer de l’Àngel, 4 Carrer d’Aleus, 5 Carrer de l’Escorxador, 19 v Casa Bernat Grego 1910 Pere Caselles Tarrats Josep M. Pujol de Barberà Carrer de l’Argentina, 15 v Casa Fargas 1922 v Mercat Públic 1911-15 Ramon Maria Riudor Capella Raval de Sant Pere, 29 Plaça de Corsini, 9 v Hort dels Safarejos c. 1910 Pere Caselles Tarrats Josep M. Pujol de Barberà Camí Barranc de Caputxins, 1-7 MONTBRIÓ DEL CAMP v Mas de Sordé 1913 v Casa Beltran c. 1910 v Casa Reverter c. 1920 Carretera del Catllar, km 4 Els Reguers Carrer de la Riera, 18 Josep M. Pujol de Barberà v Casa Ballester I 1911 Domènec Sugrañes Gras ? v Capella Sagrat Cor 1926 Plaça d’Alfons XII, 2 Josep Plantada Artigas Convent de les Oblates EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS) v Casa Sechi o López Vergés 1914 Josep M. Jujol Gibert (reforma) v Font de la Cascada 1907 Plaça d’Agustí Querol, 4 1924 v Làpida Balcells Suelves Rambla, s/n Josep Maria Vaquer Urquizú Claustre de la Catedral Josep Montemar Urgellès c. 1915 v Casa Albacar Josep M. Jujol Gibert v Casa Maginet c.1910 Carrer de Cervantes, 21 v Làpida família Guinovart 1925 Plaça Francesc Macià, 4 v Casa c. Nou de la Vall, 2 c. 1915 Cementiri Municipal Josep Bertran Miró Josep Maria Vaquer Urquizú Josep M. Jujol Gibert v Vil·la Torres 1910 c. 1920 v Casa Urgell v Vil·la Argentina/Mas Tous 1929 Carrer de Vilafranca, 25 Carrer del Comte Bañuelos, 5 Camí de l’Oliva, s/n v Casa Xenda 1913 Josep Maria Vaquer Urquizú Alfons Barba Miracle Carrer Doctor Robert, 6 1921 v Parc Teodor Gonzàlez LA CANONJA v Casa Socias 1914 Pau Monguió Segura 1917-1918 v Casa Xatruch Carrer Prat de la Riba, 6 Carrer del Raval, 14 Josep Maria Barenys Gambús AMPOSTA (EL MONTSIÀ) Josep M. Jujol Gibert (reforma) v Casa Parera 1932 v Casa Cabanes 1900 CREIXELL Carrer del Doctor Robert, 4 Carrer Prim/Carretera Simpàtica, 31 v Campanar de Sant Jaume 1917 L’ARBOÇ Joaquim Cabanes Suñer Plaça de l’Església 1898 v Caseta de la música v Casino Recreatiu i Instructiu Josep M. Jujol Gibert Avda. M. CintoVerdaguer, 37-39 Carrer Major, 52 c. 1910 FERRAN) Joan Baptista Pons Trabal v Casa Palau Fàbregas c. 1913 v Casa plaça del Castell, 24 1911 v Casa del carrer Major, 59 1903 Avinguda de la Ràpita, 33-35 ELS PALLARESOS v Casa del carrer Major, 55 1912 ULLDECONA v Escoles i Ajuntament 1920 BANYERES DEL PENEDÈS v Casa dels Morano c. 1915 Carrer Alt, 23 v Casa Pere Forner 1912 Carrer del Calvari, 42 Josep M. Jujol Gibert Plaça de l’Ajuntament, 4 v Casa Andreu 1920-1927 CUNIT MÓRA D’EBRE (LA RIBERA D’EBRE) Plaça de l’Església, 4 v Casa Pla 1920 v Casa carrer de Bonaire, 12 1908 Josep M. Jujol Gibert (reforma) Carretera de Cunit a Clariana, s/n 125


v Els arquitectes i mestres d’obres del Modernisme a la Catalunya meridional

v JOAN ABRIL GUANYABENS (Mataró 1852 - Tortosa 1939) Titulat el 1879

v LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER (Barcelona 1850 - 1923) Titulat el 1873

v JOAN BAPTISTA PONS TRABAL (Barcelona 1855 - 1928) Titulat el 1880

v AUBÍ (¿-?) Mestre d’obres

v PERE DOMÈNECH ROURA (Barcelona 1881 - Lleida 1962) Titulat el 1907

v JOSEP MARIA PUJOL DE BARBERÀ (Tarragona 1871 - 1949) Titulat el 1892

v ALFONS BARBA MIRACLE (Tarragona 1887 - Barcelona 1961) Titulat el 1912

v JULI MARIA FOSSAS MARTÍNEZ (Barcelona 1868 - 1945) Titulat el 1890

v RAMON MARIA RIUDOR CAPELLA (Barcelona 1868 - 1938) Titulat el 1890

v JOSEP MARIA BARENYS GAMBÚS (Barcelona 1875 - 1953) Titulat el 1904

v JERONI F. GRANELL MANRESA (Barcelona 1867 - 1931). Titulat el 1891

v JOAN RUBIÓ BELLVER (Reus 1871 - Barcelona 1952) Titulat el 1893

v FRANCESC BATLLE AMPRÉS (Reus 1877 - Barcelona 1960) Titulat el 1902 v FRANCESC BERENGUER MESTRES (Reus 1866 - Barcelona 1914) Sense titulació v JOSEP BERTRAN MIRÓ (Vendrell, ¿-?) Mestre d’obres v JOAQUIM CABANES SUÑER (Amposta, ¿-?) Mestre d’obres v EUGENI CAMPLLONCH PARÉS (Vilafranca del Penedès 1870 Buenos Aires 1950). Titulat el 1893 v PERE CASELLES TARRATS (Reus 1865 - 1936) Titulat el 1889 126

v JOSEP MARIA JUJOL GIBERT (Tarragona 1879 - Barcelona 1949) Titulat el 1906 v RICARD GIRALT CASADESÚS (Barcelona 1884 - 1970). Titulat el 1913

v RAMON SALAS RICOMÀ (Tarragona 1848 - 1926) Titulat el 1873 v MATEU SANS (Les Borges del Camp, ¿-?). Mestre d’obres

v CÈSAR MARTINELL BRUNET (Valls 1888 - Barcelona 1973) Titulat el 1916

v JOAN SOLÉ FOLCH (Montblanc, ¿-?. Mestre d’obres

v BERNARDÍ MARTORELL PUIG (Barcelona, 1870 - 1937) Titulat el 1902

v JOSEP SUBIETAS FERRATER (Reus, ¿-?) Mestre d’obres Titulat el 1871

v PAU MONGUIÓ SEGURA (Tarragona 1865 - Barcelona 1956) Titulat el 1889

v DOMÈNEC SUGRAÑES GRAS (Reus 1878 - Barcelona 1938) Titulat el 1912

v JOSEP MONTEMAR URGELLÈS (¿-?) Mestre d’obres

v JOSEP MARIA VAQUER URQUIZÚ (Tortosa, ¿-?) Mestre d’obres

v JOSEP PLANTADA ARTIGAS (Barcelona, ¿-?). Titulat el 1902

v JOSEP MARIA VIVES CASTELLET (Valls 1888 - 1954). Titulat el 1914


v PER SABER-NE MÉS

BIBLIOGRAFIA ANGUERA, P.: Urbanisme i arquitectura a Reus. Reus: Caixa de Pensions, 1988. ARNAVAT, A. [dir.]: Reus 1900, segona ciutat de Catalunya. Reus: Fundació «la Caixa», 1998. ARNAVAT, A. [et al.]: La Casa Navàs de Lluís Domènech i Montaner. Reus: Pragma, 2006. ARNAVAT, A.; MUIÑOS, M; TOUS, J.: «Reus sota la Restauració borbònica 1874-1923», a Història General de Reus, vol III. Reus: Ajuntament de Reus, 2003. p. 216-222. Arquitectura del Camp. Guia. Tarragona: COAC Tarragona, 1995. Asociación de Arquitectos de Cataluña. Anuario MCMXXIX. Barcelona, 1930. ÁVILA, J.: El Modernismo en las comarcas tarraconenses. Barcelona: Turismo y Ocio, s/d. BARBERÀ, À.: «Cèsar Martinell i la casa de la Feligresa», a Raïls, n. 25, Ulldecona, 2009. BASSEGODA, J.: Los maestros de obras en Barcelona. Barcelona: Técnicos asoc., 1973. BOHIGAS, O.; LACUESTA, R.; GONZÀLEZ, A: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Barcelona: Lumen, 1983. BUQUERAS, J. M.: «Arquitectura modernista de Tarragona», a Tag, núms. 50-61. Tarragona: COAATT, 2008-2011. CABRÉ, T.: “La Ruta Modernista”, a La Vanguardia. Suplement Vivir en Tarragona. Del 23-VI-1997 al 24-XI-1997. – Reus ciutat modernista. Guia de la Ruta del Modernisme. Barcelona: Mediterrània, 1998. CABRÉ, J. M.; ROSÉS, A.; RUIZ, D.: “Reus”. a: L’Art Nouveau en Europe aujourd’hui. Bruxelles: Réseau Art Nouveau Network, 2000. Catàleg municipal de monuments, edificis, ambients urbans i altres béns immobles. Ajuntament de Tarragona, 2011. 128

COSTA, J. R.; PUJOL, S.; SOLER, E.: Recull Pau Monguió i Segura: 1865-1956. Tarragona: ERBDMdB, 1988. DOMÈNECH, Ll. [dir.]: Domènech i Montaner: any 2000. Barcelona: COAC, 2000. DOLLENS, D. [et al.]: L’univers de Jujol. Barcelona: Ministerio de Cultura-COAC, 1998. FERRER, D. [et al.]: Els arquitectes de Gaudí. Barcelona: COAC, 2002. FIGUERAS, L.; MANADÉ, M.; TARRATS, F.: Domènech i Montaner: el seu llegat tarragoní. Barcelona: Forbooks, 2010. FIGUEROLA, J. [et al.]: Gaudí sense Gaudí. Tarragona: Fundació Caixa Tarragona, 2002. FONTBONA, F. [dir.]. El Modernisme. A l’entorn de l’arquitectura. Barcelona: L’Isard, 2002. FONTBONA, F.; MIRALLES, F. «Del Modernisme al Noucentisme, 1888-1917» a Història de l’Art Català, VII. Barcelona: Ed. 62, 1985. FREIXA, M.: El Modernisme a Catalunya. Barcelona: Barcanova, 1991. GARCIA, A. [dir.]: El Modernisme. Barcelona: Lunwerg-Olimpíada Cultural, 1990. GARRIGA, M. [et al.]: 67 façanes modernistes de Reus. Reus: Escola Taller Mas Carandell, 1995. Gaudí & Reus. Reus: IMMR, 2002. GIL, N.: «Modernisme a Tortosa i a Amposta?», a Revista de Catalunya. Barcelona: n.194 (2004). GINER, R. Les cases col·legi Teresianes de Tarragona. Tarragona: Els Íbanos, 1999. JUJOL Jr., J. M.: Jujol a Tarragona. Els Pallaresos: Arxiu Jujol, 2010. LACUESTA, R.; GONZÁLEZ, A.: Guia de Arquitectura Modernista en Cataluña. Barcelona: Gustau Gili, 1997. 3a. ed. LLINÀS, J. Metropol. Teatre del Patronat de l’Obrer. Barcelona: COAC, 1998. LLUÍS, J.: «Pau Monguió, l’arquitectura modernista a Tortosa», a: Revista TD, estiu 1986. LÓPEZ I DAUFÍ, A.: Guia d’arquitectura de la Demarcació de l’Ebre. Tortosa: COAC, 2002. MALUQUER, J. i MELICH, Ll. [ed.]: Cèsar Martinell i la seva època. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2001. MARCH, J.; ARNAVAT, A.; BERGADÀ, J.: Arquitectura modernista de Reus. Reus: Pragma, 2003. MARCH, J. [et al.]: L’Institut Pere Mata de Reus. Reus: Pragma, 2004. ORTUETA, E: Tarragona, el camí cap a la

modernitat. Urbanisme i arquitectura. Barcelona: Lunwerg, 2000. ORTUETA, E. [et al.]: Teatre Metropol Cent anys. Ajuntament de Tarragona, 2010. PLA, M: Catalunya. Guia d’Arquitectura Moderna, 1880-2007. Barcelona: Triangle, 2010. Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic i Natural de la ciutat de Reus. Ajuntament de Reus, 2005. POLO, C. [et al.]: «Modernisme a les Terres de l’Ebre», Setmanari L’Ebre, 17-III-1995. PONS TOUJOSE, V.: Inventario General del Modernismo. Barcelona: Serbal, 2006. QUEROL, A.: «Un exemple d’eixample urbà contemporani: Ulldecona (1700-1936)», a Raïls, n. 24, Ulldecona, 2008. RAMON, A.: «Modernisme arquitectònic: ideologia i estil», a Història de la Cultura Catalana, VI. El Modernisme 1890-1906. Barcelona: Edicions 62, 1995. ROVIRA, J.: El Mausoleu de Jaume I. Tarragona: Andreu Dasca i Roigé, 1992. SALA, T.: El Modernisme. Barcelona: Angle, 2008. SALCEDO, A. “Panorama de la arquitectura modernista en Reus y Tarragona” a Pausa. Tarragona: Revista d’Art URV, 2, 1990. – Josep M. Jujol a les comarques de Tarragona. Tarragona: Museu d’Art Modern, 2002. SEGURA, M. T. [coord.]: Guia de Valls. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 2008. SERRA, A. I.: “Villa Urrutia” a Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs, 59. Alcover: 1992. – Recorregut per la Tarragona Modernista. Valls: Cossetània, 2003. SORIANO, M.: El llarg camí cap a una ciutat moderna. Ajuntament d’Amposta, 2006. VIDAL, J. [coord.]: Tortosa. 1. El patrimoni. Benicarló: Onada, 2008. RECURSOS ELECTRÒNICS El Modernisme al Montsià. Amposta: Centre Recursos Pedagògics Montsià, 2008. [CD-ROM] http://ahistoric.coac.net/cerca.htm http://cultura.gencat.net/invarquit/cerca.asp www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/ diputacio-de-tarragona/inici www.poblesdecatalunya.cat www.tarracowiki.cat www.tortosa.cat/cat www.gaudiallgaudi.com


v CRÈDITS

EDITA Diputació de Tarragona Passeig de Sant Antoni, 100 43003 TARRAGONA cultura@dipta.cat / www.dipta.cat DIRECCIÓ DE LA COL·LECCIÓ Pilar Casas Rom Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona COORDINACIÓ DE LA COL·LECCIÓ Marifé Merchan Bordallo Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona PROJECTE I DIRECCIÓ Albert Arnavat TEXTOS Tate Cabré i Albert Arnavat PRÒLEG Joan Bassegoda Nonell AUTORS DE LES FOTOGRAFIES Aleix Arnavat: 40, 44, 45, 46, 47, 48, 123 (1-4), 129 (1). Tate Cabré: 18, 22, 23, 30, 31, 32, 33, 52, 53, 54, 55, 56, 57, 58, 59, 60, 62, 63, 64, 65, 66, 68, 69, 71, 74, 78, 79, 80, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 88, 90, 91, 94-95, 97, 98, 99, 100, 101, 102, 103, 104, 105, 107, 108, 109, 110, 111, 112, 113, 114, 115, 116, 117 (1), 119, 120, 121, 122 (4-5), 123 (5-68), 127 (3-4-5-6), 129 (8-9), 131 (1-3-4-5-7-8). Francesc Xavier Cabrero: 11, 24, 66. Josep Maria Casanoves: 17, 35, 122 (2), 123 (2), 129 (5). Centre de Recursos Pedagògics del Montsià: 117 (2), 122, 129 (4). Albert Esteves (CEDIP): 61, 68, 69, 71, 129 (2). 130

v AGRAÏMENTS

Carles Fargas: 15, 36, 37, 38, 39, 51, 122 (6), 127 (7), 129 (3). Alberto González Rovira: 61. Guillera: 12. Maria Gràcia de la Hoz: 70, 129 (7). Rafael López-Monné: coberta, 4-5, 123 (9). Joan Anfruns: 106. Josep M. Ribas Prous: 6, 14, 16, 19, 20, 25, 76, 77, 87, 89, 92, 122 (7), 123 (3-7), 127 (1-8-9), 129 (6), 131 (6), 132 i contracoberta. Joan Rius: 43. Carlos Sancho: 93. Arcadi Vilella (PRAGMA): interior coberta, 1, 2-3, 9, 26-27, 34, 41, 42, 49, 50, 122 (1-3-89), 127 (2), 131 (2-9). REPRODUCCIONS FOTOGRÀFIQUES Francesc Xavier Cabrero CARTOGRAFIA Alexandra Bertral ASSESSORIA LINGÜÍSTICA Núria Bairaguet, Maria Jesús Jiménez i Núria Mayoral DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ

ARNAVAT | ASSESSORS DE COMUNICACIÓ IMPRESSIÓ Arts Gràfiques Rabassa, s.a.

Primera edició: desembre 2011. © d’aquesta edició: Diputació de Tarragona. © dels textos: els autors. © de les fotografies: els propietaris dels drets. DL.T-632-2011 / ISBN: 978-84-15264-04-0 Tots els drets reservats.

Lali Albareda, Pere Audí, Belén Balagué, Xavier Bas, Jordi Bergadà, Família Bofarull, Joan Bonet, Jordi Bonet, Josep M. Cabré, Carme Cano, Andreu Carrascal, Nati Castejón, Albert Esteves, Carles Fargas, Àlex Farnós, Maria Garcia, Gerard Guinovart, Zapryana Ivanova, Família Blasco Font de Rubinat, Antoni López Daufí, Joana i Judit Lluch, Assumpta Martí, Jep Martí, Malila Massot, Núria Mayoral, Gerard Mercadé, Eugeni Perea, M. Carme Piulachs, Josep M. Porta, Montserrat Pubill, Ramon Requena, Neus Reverté, Josep M. Ribas Prous, Miquel À. Riera, Joan Rius, Família Robusté, Josep M. Rovira, Teresa-M. Sala, Claudia Sanmartí, Immaculada Socias, Jaume Teixidor, Martí Torrell, Arcadi Vilella i Joaquim Virgili. I a l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Arxius Comarcals de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Montsià, el Priorat, i la Ribera d’Ebre, Arxiu Històric de Tarragona, Arxiu Històric i Biblioteca del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona i Tarragona, Arxius Municipals de Constantí, Reus, Tarragona, Valls i Vila-seca, Centre Català de Solidaritat de Tarragona, Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni, Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, Centre de Recursos Pedagògics del Montsià, Escola Olga Xirinacs, Escola Prat de la Riba, Fundació Caixa Tarragona, Institut Pere Mata, Institut d’Estudis Vallencs, Institut Municipal de Museus de Reus, Museu Comarcal del Montsià, Oficines de Turisme d’Alcanar i de Gandesa, Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus, i Pragma Agència de Publicitat General sl.


arquitectura

modernista d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l ’ E b r e

134

Arquitectura Modernista del Camp de Tarragona i les Terres de L'Ebre  

L’abundància, riquesa i peculiaritats del Modernisme a la Catalunya meridional –les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebr...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you