quedar-se plantat una nit o moltes. de la plantà al tomb a les grues joan lluís llop i bayo documentalista d'enginyeria i transport públic
E
studiar el món de les falles és com voler abraçar la història de qualsevol població fallera i l’evolució dels seus gusts o quefers per mitjà d’aquests monuments efímers que any rere any les representen, però contant també amb la repercussió que el progrés de la tècnica ha tingut sobre el desenvolupament de la festa. De poc serveix contemplar un monument donat, més o menys ben acabat, amb el concepte de la seua encertada volumetria, aconseguida o no, i la planificació del seu missatge general, si no l’emmarquem en dos contexts bàsics com són els mitjans econòmics disponibles en el seu moment i el nivell tecnològic a l’abast del barri, gremi o empresa que planta la falla en qüestió. Així, s’ha passat de ser en origen una necessitat física d’eliminar residus apilats en un racó del taller d’un fuster a una manifestació pública d’ostentació i saber fer convertida en festeig popular i turístic de primer ordre mundial. El muntatge de les Falles i la mateixa Nit de la Plantà han ballat en el calendari segons s’ha ampliat la setmana fallera i, sobretot, pel continu gegantisme dels monuments. En temps, els cadafals eren armats i cremats el dia 18 de març, vespra de Sant Josep; en 1941, s’oficialitzà la nit del 16 com de la plantà, però poc tardaren els artistes a demanar permís per poder començar a enllestir les falles abans d’eixa data per les dificultats tècniques que impliquen els grans volums i la pròpia paraula dels mestres de complir amb les comissions; en 1951, Vicent Benedito començà a muntar Vacaciones en la Plaça Alfons el Magnànim el dia 14 amb ajuda d’escales, bastides de fusta i politges; en 1964 es pretengueren establir huit dies oficials de Falles, fet que passaria la Plantà a la nit del 12, i ja en els anys setanta, les primeres peces i grues aguaitaven pels carrers entre els dies 11 i 12. Manolo Martín inicià l’enllestit de Perquè el foc només siga un espill en la Plaça del País Valencià (1987) el dia 5 de març i el finalitzà el 16 pel matí; Pedro Santaeulalia portà els primers remats de Quant de conte a Nou Campanar (2008) l’última setmana de febrer i Julio Monterrubio desplegà les trenta-huit gòndoles i les dues grues que alçarien Esta falla… té molta tela! en la mateixa data l’any següent. Hui, la nit de la plantà, la del 15, sols resta col·locar el ninot que ha representat la falla en l’Exposició i la gespa, feina que fa la comissió sense necessitar ja la presència de l’artista.
Plantà al tomb. La Rosa dels Vents, dels germans Fontelles. Falla Plaça del doctor Collado de València (1953). Foto: Revista Triunfo
118
El Canet 2013
Per aquest motiu, en la mesura que un recorda, a finals dels seixanta encara hi havia comissió fallera com la de Carrer Guillem Sorolla, on els membres construïen diàriament a poqueta nit en els primers mesos de l’any, en una entrada de fonda portalà, uns quants ninots que després traslladaven a pocs metres, i muntaven ells mateixos en març quant de monument faller havien pogut culminar, sense quasi remat central i seguint una tradició centenària i modestíssima. Per altra banda, el meu pare Francesc de Paula -qui recentment m’ha faltat-, assidu col·laborador amb pseudònim de la revista Pensat i Fet1, recordava les falletes de plaçoleta de quan era menut esmentant diverses penalitats dels ancestrals muntatges fallers quant a alguna cosa d’atrevit en equilibri el cadafal pretenia. Eren els bojos anys vint i trenta, els de la seua 1 No en va era amic d’infantesa de Ricard Sanmartín, el seu editor.