LLIBRET AC FALLA EL CANET CULLERA 2013

DESDEJUNIS ESMORZARS TAPES CASOLANES PLATS COMBINATS OBERT TOTS ELS DIES (DIUMENGES FINS AL MIGDIA)

C/ LA BEGA, 18 - CULLERA - Tel. 617 27 45 42

Associació Cultural Cullera, Falles 2013 Falla El Canet

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l'ús del valencià.

EDITA Associació Cultural Falla El Canet C/ la Bega, 15. 46400 Cullera(València) fallaelcanet@hotmail.com llibretfallaelcanet@hotmail.es A.c. Falla El Canet en Facebook @AcfallaelCanet en Twitter COORDINACIÓ Juan Gabriel Figueres i Hernández PORTADA I TREBALL FOTOGRÀFIC Tatiana Agrás i Baena CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA M. Lola Savall i Cobo PUBLICITATS: Carlos Bou i Mateu, David González i Piris, José Luis Renard i Català, José Luis Andrés i Martí, Joan Roig i Peyró, José Manuel Moreno i Escolà, Marcos González i Ortega, Àlex Morales i Fernández, Carolina Lli i Tolosa, José Luis Andrés i Marti, i Juan Gabriel Figueres i Hernández.

FOTOGRAFIES Juan Gabriel Figueres i Hernández, Susana Bou i Mateu, Joan Roig i Peyró, Esther Mompó i del Olmo, M. Lola Savall i Cobo, Mireia Soldevila i Adam, Manuel Franco i Gil, Àlex Morales i Fernández, L’Expressió de la Ribera, Joan Castelló i Lli, Kiko Carreras, Xavier Serra i Escrich, Carles-Andreu Fernández i Piñero, Mikel Págola i Erviti, Adrián Castelló i Cañamero, Manuel Bruque, Emilio José González i García, José Chofre i Serrano, Ramón Lechiguero i Torres, Sergi Melià i Soler, Virginia Ruiz i Criado, Gremi d'Artistes Fallers de València, i Associació Amics del Coet de la Ribera Baixa.

Alborch i Mallol, Equip J, Aitor Sánchez i Collado, Antoni Colomina i Subiela, Ferran Sanz i Torrejón, José Vicente Rúbio i Cebolla, Mikel Págola i Erviti, José Solà i Palmer, Pasqual Molina i Faus, i Maria Victoria Liceras i Ferreres.

COL·LABORACIONS LITERÀRIES Juan Gabriel Figueres i Hernández, Joan Roig i Peyró, Àlex Morales i Fernández, Joan Castelló i Lli, José Martínez i Tormo, Óscar Pérez i Silvestre, Josep Lluís Aparici i Gayon, Paco Pellicer i Brell, Gil-Manuel Hernández i Martí, Rafa Tortosa i García, Juan José Figueres i López, Sebas Marín i Martínez, Javier Mozas i Hernando, Carles-Andreu Fernández i Piñero, Xavier Serra i Escrich, Nico Garcés i Casal, Ángeles Hernández i Gracià, Joan Lluís Llop i Bayo, Iván Esbrí i Andrés, Ruben Tello i Sancho, Guillem

DIPÒSIT LEGAL V-331-2012

COL·LABORA Conselleria d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

AGRAÏMENTS Joan Castelló i Lli, Jose Moreno i Fernández, Hernán Mir i Serrano, Juan Antonio Llopis i Sisternes, Fede Alonso i Andreu, Arturo Benavent i Pérez, Virginia Ruiz i Criado, Carolina Lli i Tolosa, Anna Criado i Blasco, Raquel García i Ripol, Antonio Javier Martínez i Pérez, i Manuel Vilaplana i Lluch.

IMPRESSIÓ Blauverd Impressors

El present llibret ha participat en el XVII concurs de llibrets organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera amb la col·laboració del M.I. Ajuntament de Cullera i, per tant, està adaptat al que diuen les seues bases i també al reglament faller aprovat en vigor des del 20 de març del 2011.

EL PRESENT LLIBRET HA PARTICIPAT EN EL PREMI MOCADOR 2013, QUÈ s'inclou en els premis de les LLETRES FALLERES (www.lletresfalleres.org).

AQUEST llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s'inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.org).

AQUEST llibret participa en el Premi ajuntament de benirredrà al millor article de llibret, què s'inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres. org).

L'Associació Cultural Falla El Canet de Cullera no s'identifica necessàriament amb les opinions dels articles d'aquest llibret.

Actualment, l’ésser humà està passant per una de les etapes més dolentes de la història de la humanitat. Està clar que no és una postguerra ni res que li semble, però estem en un temps en que la situació econòmica i social no és la millor.

Nosaltres, com a associació cultural fallera, tampoc ens lliurem d’aquest mal que trobem sobre els nostres caps i, per això, tenim més dificultats per a complir els nostres objectius i realitzar els nostres projectes més importants. Un d'ells és el nostre llibret, on no se’ns regala res, puix, sense comptar l’esforç que suposa la redacció, la maquetació i la coordinació de continguts, el fet d’aconseguir el seu finançament és cada vegada més difícil.

Així i tot, amb totes les dificultats i un grau elevat d’il·lusió, hem pogut traure avant aquesta publicació què, any rere any, està donantnos moltíssimes alegries, i no només pels guardons aconseguits, sinó per la repercussió i les lloances al nostre treball, a la nostra constància i al nostre sacrifici.

En aquesta edició hem apostat de nou per un llibret amb continguts fallers, però amb una homogeneïtat evident, tant per continguts com per escriptors. A més, hem fet un canvi estètic pel que fa al format i al paper, com a novetats més palpables.

Sense res més a dir en aquesta introducció, els deixem que gaudisquen del primer apartat del nostre llibret referent a la nostra comissió, on poden veure tot el que ha donat de sí l’any des del Concurs de Paelles de la Junta Local Fallera fins al tancament d'aquesta edició.

La Comissió Pàgina 4 Estudiant La Festa Fallera: les falles polièdriques Pàgina 33 El vessant cultural faller Pàgina 34

El vessant econòmic faller Pàgina 49

El vessant social faller Pàgina 61

El vessant mediambiental fALLER Pàgina 75

El vessant comunicatiu faller Pàgina 89

El vessant festiu faller Pàgina 104

El vessant tradicional faller Pàgina 117

El vessant innovador faller Pàgina 135

El vessant satíric FALLER

Pàgina 152

El vessant ARTÍSTIC FALLER Pàgina 167

El vessant pirotècnic FALLER Pàgina 191

El vessant DE LA INDUMENTÀRIA FALLERA Pàgina 209

GUIA COMERCIAL Pàgina 224

LA NOSTRA COMISSIÓ

Comença el recorregut pel nostre llibret com ja és tradicional amb la part que correspon als afers de la nostra comissió.

En primer lloc, recordem amb una narració explicativa, tot el que vam aconseguir, que va des del moment de rebre un missatge de text fins al dia del Lliurament de Premis als Monuments Fallers.

Seguidament, els mostrem els membres de la nostra comissió, des del President que repeteix per tercer any consecutiu; la Fallera Major, fallera de tota la vida; i els membres de la nostra comissió, un a un i amb un reportatge fotogràfic que no deixarà indiferent ningú.

A continuació, llegiran l'explicació del monument gran, què introduirà el tema del que tracta aquest llibret. Després, repetirem tot l'anterior procés amb la comissió infantil i, per a acabar, recordem les persones que ens han deixat i han viscut molt la nostra falla.

Com heu pogut observar, enguany hi ha dues novetats respecte a l'any passat. La primera és la unió de les dues parts (xiquets i majors) per motius que afecten tota la societat, i la segona és la no incursió del programa de festes, ja que últimament varia molt i no val la pena informar malament.

Els deixem gaudir d'aquesta part.

Premis 2012 President

Fallera Major Comissió

Recompenses i abonats 366 dies de falles Monument Faller Salutació Infantil Fallera Major Infantil Comissió Infantil Monument Infantil Recordant a...

Pàgina 5 Pàgina 6 Pàgines 7-9 Pàgina 10 Pàgina 11 Pàgines 12-17 Pàgines 18-21 Pàgina 22 Pàgines 23-25 Pàgines 26-27 Pàgines 28-31 Pàgina 32

PREMIS 2012 Fins al moment, no havíem tingut sort en cap dels campionats on vam participar durant l’exercici faller, ni tampoc al Concurs de Teatre on, desgraciadament, ni tan sols vam obtenir cap nominació.

Concretament, eixa sort va canviar el dia 8 de març. Molts fallers es trobaven al casal faller per a muntar la barraca fallera al carrer i jo, per qüestions personals, no els vaig poder ajudar. Abans d’anar a passar una estona al casal, se’m va ocórrer donar una ullada al meu perfil de Facebook. De sobte, vaig veure un comunicat faller avisant que trucant al 012, les comissions falleres podíem saber quin premi havíem aconseguit a la Convocatòria per a la Promoció de l’Ús del Valencia de la Generalitat Valenciana amb el nostre llibret, on nosaltres també havíem participat.

Quan vaig trucar, em van informar que fins a les 17 hores no es podia consultar, i encara faltava una hora! Què llarga anava a fer-se! Escodrinyant per la mateixa xarxa social podies veure comentaris de fallers on anunciaven els seus premis: del primer al cinqué, el seté, el desé, el trenta-dosé, el quarantaseté... De sobte, vaig rebre un missatge de text al mòbil d’una persona que ja havia trucat i que deia el següent: ENHORABONA! ESTEU AL TOP TEN! No m’ho podia creure i li vaig trucar al moment. Havíem aconseguit el vuité premi! El resultat més alt en la història de les falles de Cullera! Vaig esglaiar a tots els que estaven a ma casa. Al contar-ho a la comissió tampoc s’ho podien creure, va ser històric!

Al dia següent, es va celebrar el lliurament de premis de les activitats culturals i esportives de la Junta

Local Fallera de Cullera. Les nostres opcions passaven, una vegada més, pel nostre llibret amb la portada, un article i com a llibret en conjunt. Després d’uns moments d’incertesa i nerviosisme ens van anunciar que tornàvem a tenir el segon premi al Concurs de Llibrets, per tercer any consecutiu. L’alegria es va desbordar, ja que és molt difícil mantenir-se tres anys seguits.

El dia 14 de març va ser la recollida del nostre vuité premi. L’escenari fou el Monestir de Sant Miquel dels Reis, un escenari que es va engalanar per rebre a les cinquanta-quatre comissions guanyadores dels premis.

Vaig veure l’acte des de ben a prop i, evidentment, com els nostres representants reberen de mans de la Fallera Major de València el banderí acreditatiu. A més, va ser molt emotiu perquè els nostres fallers i els fallers de la falla Plaça de la Malva d’Alzira (guanyadora del primer premi) van fer amistat, i ens recolzàrem els uns als altres en la recollida dels premis.

Sols quedava per decidir quin premi obtindrien el nostres monuments. Era molt difícil tornar a revalidar el primers premis de l’any anterior perqué, a més, tot estava molt igualat. Finalment, vam aconseguir el quart premi en el monument gran i el segon premi en el monument infantil, possiblement esperàvem alguna cosa més, però estàvem molt contents amb el monument que teníem plantat a la nostra demarcació.

En definitiva, ha sigut un any on no hem tingut molts premis, però els que hem tingut han sigut excel·lents i immillorables. Com se sol dir, l’any que ve més.

Juan Gabriel Figueres i Hernández La nostra comissió

5

Estimats fallers, veïns i col·laboradors: Per tercer any consecutiu, és un privilegi per a mi dirigir-me a tots vosaltres com a president de la nostra comissió fallera. Aquest fet m’ompli de satisfacció després d’haver superat un exercici faller marcat per la crisi econòmica en què ens trobem.

A més, és un honor fer-ho per mitjà del nostre llibret. Aquest s’ha convertit en l’estendard de la nostra comissió per la constància i el treball que té, fets que han valgut per a tenir molts reconeixements del món faller en general. És molt gratificant rebre felicitacions per part de membres d’altres comissions i d’altres organismes institucionals pel treball realitzat durant l’any i és per això que, any rere any, intentem millorarlo en aquells aspectes que creguem possibles, dins de les nostres possibilitats.

SALUTACIÓ

Carlos Bou i Mateu

També, com ja vaig incidir l’any passat, és necessari que l’ambient faller siga millor que l’any passat. Pense que som un grup de gent que podem tenir enfrontaments però per damunt de tot ha d’estar el respecte cap a totes les persones de la nostra comissió i, per tant, hem d’estar units per a passar les millors falles possibles.

Per últim, espere que tinguem les mateixes condicions meteorològiques que l’any passat i així ens podeu visitar aquestes falles, doncs vos recorde que el nostre casal faller està obert per a tots vosaltres, animant-vos a gaudir de la nostra festa.

Des de ben menudeta has sigut fallereta, i has sentit la comissió amb una gran il·lusió.

Enguany tens l’honor de ser Fallera Major, i amb tots nosaltres gaudiràs d’unes falles que mai oblidaràs.

De valenciana et vestiràs i molt orgullosa et sentiràs, amb el teu resplendor, Visca la Fallera Major!

LA COMISSIÓ

FALLERA MAJOR

Aida Miguel i Fernández

AIDA

1997, 2001... i 2013.

On n'hi ha dos n'hi ha tres Aida ha format part de la falla El Canet des que era ben xicoteta. De sang fallera, el seu sentiment faller és tan immens que ara, als seus 23 anys, i després d'haver sigut Fallera Major Infantil dues vegades, la seua gran il·lusió de ser Fallera Major s'ha complit.

Aquest càrrec comporta moltes obligacions, entre les quals s'ha de donar per complet a la falla, aproximarse i tenir atenció amb la gent. També ha de ser educada i correcta en els actes i, per tant, també ha de ser alegre, dolça i simpàtica. Per últim, ha de transmetre aquesta gran festa a tothom i demostrar que la banda no és la senya d'identitat per a ser Fallera Major. Aquests requisits ha de complir-los rigorosament, ja que és el seu deure. Per això, com a objectiu, ha de deixar les seues estones de mal humor a banda i omplir d'alegria i festa la nostra falla. El primer ja ho té pràcticament arreglat, i per al segon li queda poc, perquè encara que som una falla petita de membres, el nostre cor és igual o més gran que la major falla que puga existir. I el cor de la nostra nova Fallera Major encara ho és més.

Aida, ja només queda desitjar-te el millor en aquest regnat, un regnat únic i irrepetible, i que de segur que significarà molt per a tu, perquè serà el millor any de la teua vida com a fallera. Gaudeix tant com pugues, que la teua comissió estarà encantada que la representes, i la teua família satisfeta de tu. Gràcies per ser com eres.

Una família que t’estima moltíssim.

8

El Canet 2013

La nostra comissi贸

9

COMISSIÓ FALLERA President Carlos Bou i Mateu VIcepresident primer Antonio Agustín Mompó i Grau TRESORERA Laura Bou i Mateu DELEGADA DE SORTEIGS Mariola Adam i Fuertes Delegada d'infantils M. Carmen Blasco i Gonzalo DELEGADa D'ABONADES Rosario Fernández i Marzal DELEGADa De fallers d'honor Carolina Lli i Tolosa VIcepresident SEGON David González i Piris SECRETARI Juan Carlos Romo i García dELEGAT DE JLF José Luis Renard i Català BIBLOTECÀRIA-ARXIVERA Esther Mompó i del Olmo

10

El Canet 2013

VIcepresident TERCER José Manuel Moreno i Escolà Delegats de barraca José Luis Andrés i Martí Vicent Santamaria i Colom VIcepresident quart Joan Roig i Peyró DELEGAT DE LLIBRET Juan G. Figueres i Hernández DELEGATS DE TEATRE José Moreno i Fernández Aída Miguel i Fernández dELEGATS DE PROMOCIÓ LINGÜÍSTICA M. Lola Savall i Cobo Àlex Morales i Fernández

VIcepresident CINQUÉ Antonio Gómez i Serrano DELEGAT D'ESPORTS Manuel Miguel i Peña Delegada de Festes Virginia Beneite i Pérez Vocals José Bou i Montagud Pablo Gomila i Pérez Roberto Hernández i Gomila Antonio Javier Martínez i Pérez Ismael Mansilla i Panesi Nacho Matilla i Mahiques Sergi Melià i Soler Joan Artur Moltó i Castelló Ivan Santamaria i Adam José Santiago i Mateo

CORT D'HONOR Mariola Adam i Fuertes Tatiana Agrás i Baena Vrginia Beneite i Pérez M. Carmen Blasco i Gonzalo Laura Bou i Mateu Susana Bou i Mateu Elizabeth Collantes i Quesada Consuelo Fernández i Marzal Rosario Fernández i Marzal Nerea Gutiérrez i Baena Carolina Lli i Tolosa Gemma López i Montagud Rosa Maria Mahiques i Pizarro Esther Mompó i del Olmo M. Carmen Moreno i Colom Isabel Palau i Úbeda Núria Roig i Bou Virginia Ruiz i Criado M. Lola Savall i Cobo Mireia Soldevila i Adam

RECOMPENSES

ABONATS

JUNTA CENTRAL FALLERA BUNYOL D'ARGENT Laura Bou i Mateu Gemma López i Montagut Antonio Javier Martínez i Pérez Joan Artur Moltó i Castelló Nacho Matilla i Mahiques BUNYOL D'OR Carolina Lli i Tolosa Aida Miguel i Fernández Elizabeth Collantes i Quesada BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER Vicent Santamaría i Adam BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS Manuel Miguel i Peña JUNTA LOCAL FALLERA DE CULLERA CULLERA D'ARGENT Virginia Beneite i Pérez Sergi Melià i Soler CULLERA D'OR AMB FULLES DE LLORER Vicent Santamaría i Adam CULLERA D'OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS Manuel Miguel i Peña

Manuel Miguel i Peña

M. José Adam i Fuertes Rosa Colom i Marí Antonia de la Cruz i González Amparo del Olmo i Benavent Juana Escolà i Peris Marisa Galiana i Boluda María Gómez i Gutiérrez Antonia González i Bernalte Alfredo Molina i Gómez Sacramento Moreno i Escobar M. José Sala i Moreno M. Carmen Solaz i Olivert Carol Tolosa i Murcia

La nostra comissió

11

Aquest àlbum fotogràfic comença on va acabar el de l'any anterior, és a dir, en el Concurs de Paelles de Junta Local Fallera.

Les fotografies recorren el que van ser les falles del 2012, i el que portem d'exercici 2013 fins al tancament d'aquesta edició.

Disfresses, dies de falles, actes culturals... tot està ací!

12

El Canet 2013

NOSALTRES...

La nostra comissi贸

13

14

El Canet 2013

La nostra comissi贸

15

16

El Canet 2013

...GAUDIM DE LES FALLES La nostra comissi贸

17

A L L A F A L E D Ó I C CA

EXPLI

Lema: s falles: e l e d r c L'o polièdri r e t c à r a eu c

el s

aller: Ar tista F reu so i And n o l A e Fed

Guió: es el Figuer i r b a G Juan dez i Hernán Secció: Segona

fi

Què signi

guen

lles tin a f s e l e u ca q

ses de diver s e d r ia stud veure o e n e d o p Que es

18

El Canet 2013

dric?

ter poliè un caràc

òptiques.

ny, n altre a u í c a m Este ret, gran llib e r t s o n l en e afany car amb li p x e a any per d’aquest n a r g a ll la fa net. a d’El Ca ç la p la a

icà est amer W r a F l E lla, questa fa 'a d s ó b s e és l' rà ue tracta q l e d ò r pe palla i tirs ni n n a r e s no à. ls avorrir e è u q r e p , èdriques li o p s e ll a Són les f ent, el monum d iu t o es m el es òptiqu lt o m n e n ues ja que te són lògiq e u q s le iab . amb var rgument a l’ e d ir per gaud s es fallere u iq t p ò s n, Aqueste s trobara e a ll a f per la es, les escen a i t a nes, al rem ón les ve s a ll a f . que de la es riuran s é t s o v e amb qu cta l que tra e s é a m e , Aquest t ut llibret g e n o c e nostr et tan xicot s é o n que ja acta gent red a lt o m let. i en ell olt comp m a ig s perquè

Amb la pujada de l’IVA, que a les falles no és esquiva, les pròpies comissions, de manera negativa, han d’estrènyer-se els collons.

I les falles d’Especial del grandiós cap i casal han de baixar pressupost del seu gegant cadafal, perquè ha pujat l’impost.

Un miner hi ha al remat amb un sac que ha trobat, ell no sap dins que hi haurà ni per a què servirà, però ho investigarà.

Patrimoni immaterial vol ser la nostra festa, amb una importància igual a la que tenen la resta, seria una declaració honesta!

Ha trobat l'or de les falles, el seu caràcter polièdric, puix les nostres genials festes semblen un cos geomètric per tenir diverses òptiques.

I les comissions falleres han de ser associacions, perquè sinó en les revetles, en traques o en mascletades, poden tenir molts marrons.

Dins d'aquest or, la cultura, amb el teatre, la música, la llengua i la literatura, és una mescla fantàstica per a una candidatura.

El miner està situat en un pont desmanegat, com l’economia fallera, la que també han retallat convertint-se en guerrillera.

Fotent a totes, la crisi, i més en aquest exercici, on d’enginy cal abusar per a traure un benefici i damunt sense cobrar.

La nostra comissió

19

Un pistoler amigable mostra l’òptica social, aquesta és molt variable i també és especial perquè vol ser imparcial.

Puix les dones en les falles tenen un paper important, i a l'home entan igualant; passa de representant a estar en les directives.

En canvi la xicalla, arreplegava per a la falla andròmines amb abundància però ha perdut importància amb una gran evidència.

20

El Canet 2013

Les falles evolucionen i ocupació generen, i en la nostres societats molt influencien en totes les ciutats.

El problema veïnal sempre està d’actualitat; sempre és tradicional cridar a l’autoritat, sembla una banalitat!

Un altre vessant faller què és fonamental és el mediambiental, on un astut vaquer explica l’elemental.

A més els carrers els tallen per a la circulació, i damunt aquests s’embruten, hi ha poca consideració, falta conscienciació!

El conegut suro blanc contamina o no contamina?

I la llum que ens il·lumina en València en cada flanc?

Tot açò poc s’examina.

Un indi que és molt viu ens anuncia que és l’hora del vessant comunicatiu, l’òptica més xerradora i per a tots informadora.

Primer cal documentar-se per a estar ben informat, i revistes cal comprar-se puix estan d’actualitat; també poden connectar-se.

Per a finalitzar trobem a un indi tot consternat, del tot el que festegem els fallers que es tan variat, calculat i imaginat.

Ja que les pròpies revistes a Internet també es troben, on hi ha moltes entrevistes fotografies i notícies a les webs tan galeristes.

Les falles a les ciutats tenen actes diferents, nombroses activitats per a totes les edats i els diferents ambients.

També als fòrums fallers i a les grans xarxes socials, hi ha interesants afers amb novetats primicials de vegades confidencials.

Els fallers de tot mengen i amb el paladar gaudeixen, sobretot amb les paelles bunyols i begudes, molt bones aquestes menjades!

Però sobretot les begudes produeixen uns excessos, per a la festa revessos, que les deixen esguitades i també mal comparades.

Estes són les sis variables que trobem a la falla; òptiques prou parodiables les quals són també viables per al monument de la xicalla.

Puix en ell trobarem sis magnífiques òptiques diverses prou específiques, on tots aprendrem què són les falles polièdriques.

CONTINUARÀ...

La nostra comissió

21

A L E D Ó I C A T U L SA L I T N A F N I Ó I S S I COM

Hola a tots!

Som la comissió infantil de la falla El Canet de Cullera. Aquest any també som els encarregats d’introduir el nostre apartat del llibret ja que segons conten els nostres pares, hi ha un monstre que s’anomena crisi que fa que no tingam tantes coses com voldríem com, per exemple, un President Infantil.

Estem molt contents de tornar a gaudir de les festes falleres amb tots vosaltres. Esperem que, com sempre, siguen unes falles inoblidables per a tots nosaltres, on pugam jugar, botar, ballar, i cantar, entre moltes altres coses.

Sense res més a dir-vos, tots els xiquets esperem que gaudiu de les festes falleres igual que ho fem nosaltres, i també del nostre llibret, que ens conten que és molt complet i entretingut.

22

El Canet 2013

Entrar en el món faller tal com ho vas a fer, tan sols està destinat per a algú que és triat.

Doncs toca representar la nostra xicalla, l’alegria de la falla amb el teu saber estar.

Amb la teua simpatia i el teu caràcter gentil, tota la falla pronuncia, Visca la Fallera Major Infantil!

La comissió

FALLERA MAJOR INFANTIL Sonia González i García

La nostra comissió

23

SONIA

Somni Faller Sonia: Sabem que per a tu ja era un somni ser fallera. Però nosaltres hem anat més enllà i hem volgut que entrares dins del món faller per la porta gran, és a dir, com a Fallera Major Infantil. Aquest és un fet que ens ompli d’il·lusió a tots, ja que eres la màxima representant de la comissió infantil d’aquesta xicoteta però molt gran comissió.

Esperem que gaudisques molt amb tota la xicalla, que t’ho passes d’allò més bé durant la setmana fallera, que t’agrade el teu monument faller, que botes molt celebrant el premi d’aquest, que et lluïsques amb les teues vestimentes el dia de l’Ofrena, i que penses que, quan acabe tot, estaràs satisfeta i contenta de com t’ho has passat i de l’experiència viscuda, on nosaltres t’acompanyarem.

Ainoa, Keliam, Raquel i Marcos 24

El Canet 2013

La nostra comissi贸

25

Comissió infantil Silvia Abrahamyan i Beneite Nora Aragó i Beneite Albert Bou i Blasco Aitor Bou i Mahiques Sergi Colom i Malonda Àngels Conde i Castelló Julia Conde i Castelló Ainhoa Criado i Recatalà Erik del Moral i Castelló Amanda Franco i González Carla Franco i González Jordi Galindo i Roig Neus Gimenez i Contreras Silvy Gómez i Guerola Sara Gómez i Prats Estela González i Bou

Ainoa González i García Sonia González i García Jonathan Lli i Adam Adrià Martínez i Prats Edurne Martínez i Roldán Mireia Matilla i López Saray Miguel i Fernández Joan Moltó i Lli Elena Pelegrí i Ferrando Nerea Lei Piera i Sala Rubén Renard i Palau Lidia Sala i Olivert Victor Sala i Olivert Ruth Sanz i Navarro Sara Jian Sanz i Navarro Noelia Vallejo i Musteikiene

DISTINTIU D'ARGENT ATORGAT PER LA JCF DE VALÈNCIA I CULLERETA D'ARGENT ATORGADA PER LA JLF DE CULLERA Silvia Abrahamyan i Beneite Estela González i Bou Nerea Lei Piera i Sala Lidia Sala i Oliver FALLERA MAJOR INFANTIL 2013: Sonia González i García FALLERA MAJOR INFANTIL 2012: Núria Roig i Bou 26

El Canet 2013

FALLERA MAJOR INFANTIL 2012 Núria Roig i Bou

La nostra comissi贸

27

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL Lema: Cercant els components polièdrics de les falles Artista Faller: Arturo Benavent i Pérez Guió: Juan Gabriel Figueres i Hernández Secció: Segona

28

El Canet 2013

Ja estem ací tots de nou per a seguir aprenent aquest gran enrenou, què poc a poc va en augment de l’anterior monument.

Rafiki és un primat de la pel·lícula El Rei Lleó, què es troba preparat i a Simba ha ensenyat a viure la tradició.

L’ofrena segueix sent l’eix de la festa de les falles, i la plantà l’estem fent al tomb o amb grues, tot depèn del monument.

I és que aquesta falla què pertany a la xicalla, el mateix tema tractarà i tot el món ja sabrà de què tracta l’endevinalla.

Els fallers a les falles també tenim tradicions com cercaviles o despertades, però amb les hores contades per moltíssimes raons.

Un sopar que es fa al casal és el del dia de la plantà, on tot aquell comensal ben plenet sempre se’n va i amb més coses en la mà.

Açò és la continuació de les falles polièdriques, puix ens falten sis òptiques en aquesta explicació per a donar-li cohesió.

La cremà volen canviar i els fallers ho han rebutjat, no saben per on tirar amb el que han proposat, i volen tornar-ho a intentar.

Però les comissions falleres s’han tornat aristocràtiques, passant de les convidades a menjar-se platerades en restaurants i sales.

En això ens ajudaran uns xiquets molt peculiars, que es disfressaran de personatges familiars que de segur reconeixeran.

Però aquesta explicació té una peculiaritat: no comença pel remat, puix el text està ordenat per a una bona coordinació.

Uns coneguts monstres conviden a renovar, puix els nostres fallers de vegades volen canviar i per tant cal innovar.

Falles clàssiques plantem i agraden a la majoria, experimentals trobem tot i que en prou minoria, però és bo que variem.

I per a construir falles han aparegut noves eines: són les termotalladores i el robot articulat, són de gran utilitat!

La nostra comissió

29

I els genials llibrets de falles també han evolucionat, abans tenien poques fulles i ara s’han transformat en publicacions completes.

Al remat ens trobem Jack Sparrow el satíric, ja que amb el seu to humorístic i amb el seu punt crític ben a gust ens riem.

La sàtira a les falles ens la donen els poetes, crítics i guionistes: el primer va ser Bernat i ara ja hi ha un bon grapat.

30

El Canet 2013

La sàtira i les lletres falleres també van unides amb #plf i la Malva, ja que amb opcions com aquestes pots guanyar diners a mansalva.

I és que, tant a València com a la nostra Cullera, ells són l’excel·lència i formen part de l’essència de la festa fallera.

Però als monuments fallers cada vegada hi ha menys crítica, es troben en falta afers amb càrrega satírica i no tan propagandística.

Tenen unes bones mans per a realitzar figures, moltes d’elles indultades, siguen menudes o grans si estan ben acabades.

El conegut Sombrerer és un artista genial, com els del monument faller que fan una feina especial amb un esforç que és brutal.

Com Nemo el peixet la pirotècnia a les falles és ràpida com un coet, i s’usa en diversos actes de la programació de festes.

Piromusicals, despertades, castells, mascletades... d’aquest tipus actes en trobem a cabassades per totes les raconades.

La Reina de Cors vesteix una bonica indumentària que molt orgullosa llueix de manera protocol·lària i amb què també gaudeix.

Però aquestes activitats precisen seguretat, amb un dispositiu preparat per a possibles altercats i atendre els cremats.

A l’igual que les falleres que amb les seues vestimentes, cossos, sabates i pintes, es troben sempre contentes de vestir-se de valencianes.

Açò és tot el que ha donat aquesta explicació, amb la finalització de la temàtica que hem tractat en aquesta composició.

A partir d’ara caldrà llegir-ho tot amb atenció, puix als articles hi haurà moltíssima informació del tema del llibret en qüestió.

Doncs les falles polièdriques són el que van a llegir, articles de totes les òptiques fetes per a gaudir d’aquests aspectes de les falles.

També hi ha una associació, els Amics del Coet, que fa campanyes de prevenció per a adults i per a xiquets i així saber tirar masclets.

I els homes més del mateix, saragüells o hortolans, van vestits de valencians amb els colors que els pareix, ja que la varietat creix.

I per a anar al casal folre polar o brusa i mocador, depèn de si fa fred o calor, doncs cal triar com cal sinó el faller ho passarà mal.

La nostra comissió

31

Recordant Conrado i Jorge Comence aquestes xicotetes línies per a recordar, o millor dit, per a homenatjar, puix mai oblidarem una persona que era indescriptible pel seu bon humor, pel seu ben estar, perquè mai puc dir l’he vist desanimat ni enfadat, al contrari, sempre content i amb molts ànims.

Aquestes falles i, cadascuna de les vegades que escoltarem el so de les traques o dels masclets et recordarem i no podrem evitar exclamar “ja està ací Conrado” perquè com a bon faller, els coets eren la teua passió, a l’igual que el tir, on triomfares aconseguint molts trofeus. I com t’agradava seure netejant les teues coses del tir o inclús veient documentals d’animalets. També recordem la teua curiositat pel funcionament de les noves tecnologies.

Vas ser un bon faller, bolcat amb la seua comissió ajudant al que feia falta. Vas ser President d’Honor, del qual puc dir que aquest regnat el vam compartir, ja que amb tu vaig ser Fallera Major i mai oblidaré la impressionant mascletà que ens regalares el dia de Sant Josep.

Visca!

No puc evitar parlar com si et tinguera al meu costat, doncs per a mi en concret has sigut més que un faller, més que un amic, més que un familiar, i no sé com explicar el que sent quan escric aquestes insignificants línies per a recordar-te i dedicar-te unes paraules, ja que vas ser un bon amic i sempre trobarem en falta les teues converses i les estones que hem pogut gaudir al teu costat. La falla El Canet i els teus amics mai t’oblidaran.

Carolina Lli 32

El Canet 2013

Aquest xicotet text va dedicat a una persona molt fallera de la nostra comissió, que vivia la nostra festa com ningú, puix tenia una energia que contagiava a tots i li donava un ambient genial als dies de festa.

Era d'una familia de llarga tradició a la nostra comissió perquè la seua germana Vicenta va ser Fallera Major Infantil en 1981, la seua germana Luz va ostentar el mateix càrrec en 1983; la seua neboda Zaida també ho va ser en 2003 i 2004, el seu nebot Josep va ser president Infantil en 2010; i, per últim, el seu nebot Derek també va ser President Infantil en 2011. A més, tota la seua família ha estat vinculada sempre a la nostra comissió.

De tot el que està formada la festa fallera, el que més li agradava eren les festes que s'organitzaven en el nostre casal, relacionarse amb tots els fallers, molts d'ells amics seus; i també les despertades, ja que li agradava molt llançar coets. Però també ha tingut molta participació en la nostra comissió dins de la Junta Directiva, puix ha sigut delegat de Junta Local Fallera durant uns anys, transmitintnos a tots nosaltres el que es deia en aquest organisme.

Des d'aquestes línies volem dir-li tota la comissió que el trobarem en falta: les seues rises, la seua alegria, la seua energia, la seua moral i la seua vivacitat. Sempre el tindrem en els nostres cors i tots els membres de la nostra comissió el recordarem, perqué era una persona que ens ha aportava molt i ha deixat molts moments gravats en la nostra retina.

La Comissió

EsTUDIANT LA FESTA Fallera Les Falles Polièdriques: Els vessants de la nostra festa En aquesta edició del nostre apartat dels continguts del llibret (i ja en van 4), el tema a tractar s'anomena Les Falles Polièdriques. Tal i com ja s'ha mostrat en els dos monuments fallers, no és una monografia, sinó més bé el contrari. Que les falles siguen polièdriques significa que tenen diverses cares, òptiques o vessants on poden ser vistes, analitzades o estudiades, és a dir, com si foren un calidoscopi que permet obtenir moltes visions d'una mateixa realitat: les pròpies falles. Aquest particular poliedre consta de dotze vessants.

Els cinc primers fan referència a vessants més generals: el cultural, on trobem aspectes que faran referència a l'associacionisme, la difusió, la llengua, el teatre o la música en el món faller; l'econòmic, on mostrem la situació del món faller, com li afecten la crisi i les pujades impositives, i com s'apanyen les comissions falleres per a sobreviure; el social, on trobem aspectes relacionants amb diversos col·lectius fallers i la seua influència en la societat; el mediambiental, on expliquem com es relaciona el món faller amb el medi que l'envolta pel que fa a temes com la contaminació, el reciclatge o la massificació; i el vessant comunicatiu, on descobrim les diferents maneres de documentar-se i difondre la festa fallera gràcies als arxius, les revistes, les pàgines web, les xarxes socials o els fòrums.

Els quatre següents vessants poden afectar d'una manera o altra al sector faller: el vessant festiu, on analitzem la festa de les falles com a festa en sí i també que s'organitza a nivell local o dintre de les comissions falleres; el vessant tradicional, on observem si les diverses tradicions es mantenen, si desapareixen, o si n'apareixen de noves; el vessant innovador, on mostrem l'evolució del monument faller, les eines per a ferlo i l'evolució del que estan llegint pel que fa al disseny; i el vessant satíric, on veiem la seua influència dins d'alguns elements més importants del món faller.

Finalment, els tres últims vessants fan referència als tres aspectes específics més importants de la festa fallera: el vessant artístic, on trobem diversos aspectes relacionats amb els monuments plantats a València i a Cullera; el pirotècnic, on coneixem els elements i manifestacions més importants d'aquest àmbit; i el que fa referència a la indumentària, on contemplem tota la màgia que desprenen les peces de roba valencianes que causen tanta admiració.

Els recomanem asseure's en un lloc còmode, agafar alguna cosa per a beure per tal de submergir-se en aquest viatge llarg que hem proposat per a endinsar-se en aquest món faller polièdric que arriba fins a la pàgina 223. Que ho gaudisquen!

La falla i el dret d'associació.

L'associació cultural.

Personalitat jurídica i els seus efectes.

Joan Roig i Peyró Advocat i Vicepresident de l'àrea de cultura de l'A.C. Falla El Canet Pàgines 35-36

el vessant cultural faller

Les falles com a Patrimoni Cultural de la Humanitat: un compromís José Martínez i Tormo Gestor Cultural Pàgines 37-38 La llengua en l'espai cultural de les falles: cultura viscuda o cultura ritual? Òscar Pérez i Silvestre Investigador i escriptor Pàgines 39-42 Les falles de Cullera pensen i actuen en Valencià Josep Lluís Aparici i Gayón Gabinet de Valencià de l'Ajuntament de Cullera Pàgina 43 Les comissions falleres mai han deixat de fer teatre Paco Pellicer Director del grup de teatre de l'Associació Cultural Fallera Plaça Na Jordana i Artista Faller Pàgines 44-46 La música dins del vessant cultural faller Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del Sector Turístic Pàgines 47-48

34

El Canet 2013

"Cultura és el que queda després d'oblidar el que s'ha aprés".

André Maurois (1885-1967) Literat francés

la falla i el dret d'associació. l'associació cultural. personalitat jurídica i els seus efectes joan roig i peyró advocat i vicepresident de l'àrea de cultura de l'a.c. falla el canet

D

es de fa uns anys cap ací, si ens n’adonem, per tot arreu veurem com les nostres falles han passat de ser una comissió fallera com sempre s’ha entés, a ser associacions culturals falleres. I la veritat és que l’oncle Pepico, acostumat a gaudir de la seua falla des de fa més de 50 anys, l’altre dia em contava que ara la seua falla es deia associació cultural i que ja no sabia si era o no una falla, i em preguntava seriosament si és que les falles, com el món que ens envolta, també s'havien tornat boges i que ara la falla de tota la vida ja no era una falla sinó una associació cultural de no sé què?

“No, oncle Pepico, les falles no són boges, de moment; sinó que les falles són associacions i són cultura”.

Al Diccionari català-valencià-balear (DCVB), també anomenat Diccionari AlcoverMoll, es defineix l'ASSOCIACIÓ com una Col·lectivitat de persones unides per una finalitat comuna. Tal significat perfectament encaixa amb el model faller, doncs els membres de la comissió constituïts en fallers i falleres tenen com a finalitat primordial promoure la festa fallera i la cultura i tradicions valencianes. I si la cultura és el conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seua mentalitat i manera de ser, com una falla a banda de ser una associació no pot ser cultural? Així trobem com dins la vessant cultural del món faller es pretén, entre altres tasques, la promoció artística de tot allò que envolta la falla, des del monument faller, passant per les arts escèniques i acabant amb les creacions literàries com són els llibrets de falla.

Però per a dur a terme aquest objectiu, la comissió fallera es constitueix amb aquesta figura innovadora que, des de fa uns anys, ens trobem per tot arreu, com és la figura jurídica de l'associació i, a més a més, cultural. El dret d'associació té la seua consagració com a la història constitucional espanyola a la “Carta Magna de 1869" sent proclamat per primera vegada i concretament als seus articles disset i dinou. A l’actualitat, és un dret fonamental, doncs es regula en l’article vint-i-dos i dins del Títol Primer, desenvolupat tardanament per la Llei Orgànica 1/2002. Al nostre àmbit territorial, l’anomenada associació té la seua regulació legal a la Llei 14/2008, de 18 de novembre de 2008, de la Generalitat Valenciana, qui atorga a la falla l’anomenada i esperada PERSONALITAT JURÍDICA PRÒPIA mitjançant el seu art.

11.1.a) per remissió expressa a la Llei estatal “Llei Orgànica 1/2002, de 22 de maç reguladora del dret d’Associació en l'adquisició de la personalitat jurídica pròpia i diferent a la dels membres

El nostre libret, quan encara no érem Associació Cultural. Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El vessant cultural

35

que la integren i capacitat d’obrar. Així, la Llei estatal, al seu article 5.2 estableix que l’atorgament de l’acta fundacional confereix a l'associació plena capacitat jurídica i d'obrar. D’aquesta forma ens trobem que, amb la referida figura jurídica, les comissions falleres poden actuar al tràfic jurídic amb una personalitat pròpia i diferent a la dels membres que la integren, facilitant el seu funcionament, donant més seguretat jurídica a la pròpia comissió, al poder ser titular de dret i d’un patrimoni propi, a tercers, mitjançant la inscripció al Registre Autonòmic d’Associacions que la podem trobar a la web http://www.cjap.gva.es/portal/web/ dgjm/proc-asociaciones i front als seus membres, limitant la responsabilitat econòmica d’actes i omissions, tant voluntàries com involuntàries, front al patrimoni dels fallers i falleres com a membres de la comissió.

Així, a efectes de responsabilitat, la personalitat jurídica pròpia suposa un respir a tants problemes que ha comportat la responsabilitat derivada de qualsevol acte faller organitzat per la pròpia comissió o pels seus representants legals. Així, la personalitat jurídica i capacitat d’obrar conferida i el compliment d’un determinat requisit formal contemplat a l’article 10.1 de la Llei estatal, com és la inscripció registral de l’acta de constitució i la publicació dels seus estatuts, farà que definitivament els seus promotors, representants legals i membres de l’associació, com a persones físiques i diferenciades de la pròpia associació no hagen de respondre de forma solidària front a tercers d’obligacions contretes per la comissió.

I aquesta manca de responsabilitat ha sigut recentment declarada a la Sentència dictada pel Jutjat del Penal núm. 2 de València en relació al fatídic i involuntari fet ocorregut als nostres companys de la falla Azcàrraga-Ferran El Catòlic de València, malgrat que la referida sentència no entre de ple en el tema de la responsabilitat civil del membres que integren una comissió fallera per danys i perjudicis ocasionats per un acte organitzat per la pròpia comissió. Haurem d’esperar per veure què diu l'alçada front als recursos formulats o a la reclamació civil que es duga a terme.

Però en seu de responsabilitat civil, hi ha pronunciaments judicials, com és el cas de la Sentència de data 13/4/2000, Audiència Provincial de València, secció sisena, on es condemna de forma solidària a una comissió fallera, així com l'empresa de pirotècnia i la seua entitat asseguradora, a qui indemnitzaren de forma solidària a un assistent a una mascletà que va resultar greument ferit el 17 de març de 1996, per esclatar-li una carcassa al terra. Aquesta resolució determina la responsabilitat de la comissió fallera pel fet de ser l’organitzadora de l’acte de la mascletà, ni més ni menys, malgrat que no va tenir directament res a veure amb l’accident ocorregut i quedar com a fet provat a la Sentència que va ser culpa tècnica de la fabricació de la carcassa. Però es condemna civilment la comissió, a més a més, per ser qui trià -com és obvil’empresa de pirotècnia encarregada del llançament de la mascletà, així com per ser l’obligada de garantir als assistents la seua seguretat.

El nostre libret amb la denominació d'Associació Cultural. Arxiu: Tatiana Agrás

36

El Canet 2013

La condemna, en aquest cas a una comissió fallera que no té atorgada personalitat jurídica pròpia, a última instància comporta que seran els seus membres els qui, a títol particular, hagen de fer front a les indemnitzacions fixades si no ho fa la comissió com a entitat, d'ací la importància de no deixar enrere i oblidada la forma jurídica que volem que obtinga la nostra comissió, doncs ja sabeu, que més val prevenir que curar, i poder dormir tranquil i gaudir de la festa fallera també és un dret, almenys fonamental per a tots el fallers.

LES falles com a patrimoni material de LA HUMANITAT: UN COMPROMÍS José Martínez i Tormo Gestor Cultural

D

es que l’Ajuntament de València iniciara (gener de 2011) els tràmits per aconseguir la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO per a la festa de les Falles, han sigut diversos els col·lectius que s’han plantejat si, efectivament, la festa és mereixedora del títol. Deixant a banda les posicions més sentimentalistes sobre la festa, i des d’un punt de vista objectiu, la festa té certs elements i característiques que podrien fer-la mereixedora d’eixe reconeixement.

La UNESCO, el que fa amb el títol que es pretén aconseguir per a la festa de les Falles, és reconèixer que la festa té certes característiques que poden ser assimilades com a pròpies per la resta de la Humanitat, és a dir, que presenta valors universals. No hem d’oblidar que el fet que la UNESCO, o qualsevol administració, declare alguna cosa com a patrimoni no és més que un reconeixement administratiu, ja que el mateix concepte de patrimoni és una construcció social: és un valor afegit que la societat atorga a un bé concret per la importància històrica, artística, social o sentimental que eixa mateixa societat li reconeix.

La candidatura de les Falles s’articula entorn a l’Espai Cultural de la Festa de les Falles, i engloba aquells elements de caràcter immaterial que compten amb certa singularitat davant d’altres festes similars i que constitueixen l’essència bàsica de la festa d’origen veïnal i participativa. En este sentit, la candidatura recull les manifestacions pirotècniques autòctones, com la despertà i la mascletà, manifestacions literàries com els llibrets o els apropòsits, o els mateixos ritus de la plantà i la cremà dels cadafals, amb tots els sabers i coneixements relacionats; però també la professió d’artista faller, singular en tant que presenta una transmissió intergeneracional, unes particularitats professionals concretes, i uns sabers i maneres de treballar molt específiques.

Els cadafals, el principal motiu per a impulsar aquesta candidatura.

Viatge en el temps, de Vicent Martínez. Falla Pizarro-Ciril Amorós de València (2005).

Foto: Juan Gabriel Figueres

Però, en parlar de patrimoni immaterial prenen una especial importància els valors; en este sentit, l’espai cultural de les Falles presenta una participació directa de la ciutadania en l’organització de la festa a partir d’una xarxa de sociabilitat repartida per tot el nucli urbà de les poblacions que celebren les Falles, coexistència i convivència de diferents generacions i transmissió intergeneracional de pràctiques i costums lligades a l’organització de la festa, entre d’altres. En definitiva, tot un seguit de pràctiques socials i valors que es materialitzen en el moment d’organitzar i celebrar la festa.

La festa de les Falles, per tant, estructurada entorn a eixe espai cultural, té sobrats elements perquè la UNESCO puga reconèixer-los com de caràcter universal, de manera que ciutadans de qualsevol país del món puguen assumir-los com a propis.

En començar a parlar de la candidatura, alguns sectors feren referència als beneficis econòmics que podia comportar la declaració de la UNESCO. La realitat és que beneficis econòmics directes no en té cap; la

Els artistes i la Mascletà són altres motius. Fotografies: Juan Gabriel Figueres

El vessant cultural

37

declaració no aporta inversions o subvencions per part de l’organisme internacional, més bé tot el contrari, i és que la declaració de l’Espai Cultural de la Festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat suposaria un canvi de paradigma. La candidatura reconeix els elements culturals immaterials de la festa i, per tant, comença a valorar la festa des del punt de vista cultural, molt per damunt de criteris econòmics o d’un altre tipus.

La UNESCO reconeixeria la festa com un conjunt d’elements i valors culturals universals i, per tant, necessaris de conservar; per tant, demana de la comunitat celebrant (els protagonistes de la festa) un compromís explícit per la conservació i el desenvolupament dels valors culturals emanats de l’espai festiu i cultural de les Falles. Com a contrapartida, permet utilitzar eixe títol per a la promoció i difusió de la festa, però sempre des d’un punt de vista que no pose en perill la seua essència.

Per tant, la feina no acaba amb la possible declaració per part de la UNESCO. És un primer pas de molts que cal donar. En este sentit, caldria tot un seguit d’accions i iniciatives que tingueren com a objectiu protegir i promocionar els elements bàsics de la festa i que són intrínsecs i únics (llibret, apropòsit, despertà, mascletà, plantà, cremà, falla, professió d’artista faller, xarxa associativa, etc.). De la mateixa manera, la promoció turística de la festa hauria d’anar dirigida a un turisme cultural, de qualitat, que no siga agressiu amb l’organització i desenvolupament natural de la festa i que, en efecte, no es constituïsca com un turisme de masses.

La possible declaració de l’Espai Cultural de la Festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat hauria de ser considerada com una oportunitat. Una oportunitat per a la reflexió sobre quin model de festa volem: una festa amb un fort component cultural, viva i dinàmica, participativa, organitzada per la ciutadania agrupada en una important xarxa associativa, original, respectuosa amb el seu context, capaç d’atraure un turisme cultural de qualitat i amb una forta relació intergeneracional en tots els seus aspectes.

La UNESCO permetrà, en cas que així ho considere, que els valencians identifiquem uns elements de la festa fallera que, fins el moment, podien estar ocults en certa mesura; ens permetrà reconèixer els principals valors de la festa en tant que part de la nostra identitat i, al mateix torn, actuarà com a avaluador extern per evitar que nosaltres mateixos, cegats per una modernitat mal entesa, ens puguem convertir en el principal perill de la festa. Les Falles passen a ser considerades un fenomen cultural (en el sentit ampli del concepte de cultura) de primer ordre; i la candidatura es converteix en el nostre compromís per la festa, una festa feta entre tots i on tots (ciutadans i administracions, fallers i no fallers, ciutats i pobles) tenim molt a dir per construir, entre tots, eixe compromís per la festa, la cultura, la societat i la nostra identitat col·lectiva.

BIBLIOGRAFIA

La plantà és altra activitat bàsica de la festa fallera. Plantà d'Una samba brasilera ballarem tots a Cullera, de Fede Alonso. Falla El Canet de Cullera (2011). Foto: Manuel Franco

38

El Canet 2013

-MARTÍNEZ TORMO, JOSÉ (2012a): “Les Falles com a patrimoni cultural immaterial: algunes reflexions” a Falles de Sagunt. Llibret Falla Mocador, pp. 114-121.

-MARTÍNEZ TORMO, JOSÉ (2012b): “Les Falles com a Patrimoni de la Humanitat” a Tornaveu, 57 [http://www.tornaveu.cat/ edicio-57/tribuna/9222/les-falles-com-a-patrimoni-de-la-humanitat] -MARTÍNEZ TORMO, JOSÉ (2011): “Gestionar la complexitat: falles i gestió cultural” a Revista d’Estudis Fallers, 16. pp. 36-41.

-MARTÍNEZ TORMO, JOSÉ (2010): “Fiestas populares y gestión cultural” a Revista Tècnic nº8, estiu 2010.

LA Llengua en l'espai cultural de les falles: cultura viscuda o cultura ritual? Òscar Pérez i silvestre escriptor i investigador

P

otser no siga el cas de Cullera (no ho sé del cert), però en allò que han convingut a denominar «espai cultural de la festa de les Falles» en la preparació de la candidatura de la UNESCO hi ha aspectes que no suporten una anàlisi sociolingüística bàsica pel que fa al paper i al lloc que ocupa la llengua pròpia dels valencians en este ampli espai que han tractat de delimitar i concretar. Unes nocions bàsiques d’antropologia (social i religiosa, passeu-me la possible redundància) ens ajudaran a entrar en matèria.

Conceptes com ara «cultura celebrada» i «cultura ritualitzada» s’entreveren en una societat que no té clar què significa un concepte més global i totalitzador: la tradició. Tothom pot coincidir a opinar que en la festa de les Falles hi ha certs elements tradicionals –amb les evolucions evidents i normals– que defineixen esta manifestació cultural valenciana: la música, la pirotècnia, la indumentària, la sàtira en monuments i llibrets (més o menys aigualida o submisa), etc. Però, ¿i la llengua? Sí, és veritat que la llengua ocupa un espai en la festa, però no sempre és tractada com un element procedent de la tradició, és a dir, un codi de comunicació transmés generació rere generació. I més encara, esta llengua elevada momentàniament a idioma preferent pot ser que ocupe un espai residual fora del temps de la celebració. Per tant, queda lligada a uns usos ritualitzats –rellevants, no ho discutisc– però exclosa de la normalitat quotidiana de la comunitat.

La definició de la festa de les Falles com a manifestació amb una alta densitat identitària fa aigua per este cantó. A tot estirar, es podria dir que se celebra una certa identitat, però no mai que és comprensiva de tota la valencianitat. Perquè, al capdavall, ¿què és ser valencià? Segurament, cada persona en té una definició, de la mateixa manera que cadascú té una opinió sobre la llengua que, suposadament, vehicula este espai festiu. Celebrar uns dies cada any un sistema d’herències que no té una projecció al llarg de l’any –i de la vida!–, del qual forma part la llengua pròpia (usant-la per a tot amb normalitat), deixa esta llengua en una posició subalterna, que és on realment està des de fa dècades. Per imposició primer, i per acceptació i immobilisme després. També ara, i cal no enganyar-nos.

Convé no oblidar que el nostre poble, el Poble Valencià, és un col·lectiu d’identitat extraviada. I l’extraviament és desviar-se, descaminar-se, desorientar-se, anar a la deriva, perdre el rumb, extravagar, eixir-se’n del camí... És ben possible que la majoria dels valencians no perceben com a desorientada la identitat moderna valenciana, configurada lentament a força de la goteta a goteta estalagmítica, minúscula però constant. Certament, els pobles assimilats culturalment i políticament poques vegades són conscients de la pèrdua d’identitat genuïna, i en un segon estadi acaben exercint ells mateixos un paper proactiu en el procés de disgregació cultural, just perquè acaben creient –perquè els ho han fet creure gota a gota– que és això el que toca fer si el que volen és assemblar-se més a l’altre poble que havia iniciat l’assimilació, presentat com a millor i amb més possibilitats. No cal insistir que l’altra cara de la imitació és l’autoodi, dos

Valencià.

El Canetí, la revista d'El Canet, en

El vessant cultural

39

cares inseparables d’un mateix fenomen («si l’altre és millor, he d’eliminar de mi allò que em fa diferent per paréixer-me a l’altre i integrar-me en el seu grup»).

L’autoodi, però, no és constant. Si ho fóra, acabaria minant la salut de la persona a la qual no li agrada alguna característica seua, per això hi ha mecanismes de compensació que alleugen un dolor tan profund que afecta l’autoconcepte i l’autoestima. Un d’estos mecanismes és la idealització compensatòria o compensació consoladora, de la qual tractarem més avall. Tal configuració mental d’una part majoritària dels valencians –entre els quals es troba una part majoritària dels rectors socials–, per necessitat, té un trasllat fidel en el món festiu, que és, sense cap dubte, un reflex de la societat que les organitza i les celebra, per això l’anomenada «valencianía bien entendida» respon a uns esquemes de comportament lògics.

Antonio Ariño, en un magnífic llibre titulat La ciudad ritual (Anthropos, 1992) desgrana i articula els trets de la festa en tant que celebració sacralitzada, plena de rituals que es conformen per evolució històrica i com a fruit de la configuració de la identitat regional valenciana, que ell anomena «valencianisme temperamental». En este sentit, qualsevol ritual i qualsevol interacció humana se solen vehicular en un codi de comunicació, habitualment una llengua, que potser no siga la d’ús habitual o normalitzat en eixa cultura. Penseu en el cas encara actual de la llengua de la missa fins als anys 60 arreu del domini catòlic: la vida funcionava en una llengua –la corrent del país–, però el ritual es feia universalment en llatí, llengua desconeguda per a la majoria però adient per al culte. La comunicació amb la divinitat exigia un codi especial, mistèric, màgic, característiques intrínseques d’una manifestació ritual. De fet, el poble oïa missa, però no hi participava.

Sembla que no hi ha dubte que, en el cas de les Falles, ritual i intercanvi s’han fet tradicionalment en la mateixa llengua, el valencià. De fet, el món faller considera encara hui un símbol central l’ús de la llengua pròpia, amb les peculiaritats escrites que cadascú accepta a la seua manera. Els reglaments fallers, que no són altra cosa sinó la consueta de la litúrgia fallera, declaren preferent per a l’àmbit faller la llengua valenciana i un compromís ferm en la defensa dels senyals d’identitat. A pesar de les redaccions un tant recargolades, la identificació és clara en els reglaments: llengua diferent = personalitat indiscutible i diferenciada.

La sàtira en valencià forma part de la cultura fallera.

Ninot de Tota una vida, de José Lafarga. Falla Plaça del Pilar de València (2011).

Foto: Juan Gabriel Figueres

40

El Canet 2013

Seguint l'excel·lent treball Idioma i prejudici del sociolingüista Rafael Lluís Ninyoles, direm que quan en una societat hi ha dues o més llengües, hi apareixeran més tard o d’hora actituds lingüístiques que jerarquitzaran els usos que hom fa de les llengües, la qual cosa afectarà la lleialtat lingüística dels parlants de la llengua B (autòctona). Quan això ocorre, és perquè els parlants de B han acceptat que l’altra llengua (A) és més apta per a uns usos determinats, i la seua llengua perd contextos d'ús, és a dir, possibilitats de concurrència. Este «dolor de llengua» que diu Enric Larreula, és disfressat temporalment en les celebracions identitàries i fins i tot capgirat i elevat, però això és la ficció, una compensació que accentua l’adhesió purament emocional de l’individu (temperamental, segons Antonio Ariño), que no condueix a l’autoconsciència ni tracta de contindre el procés de substitució lingüística; més encara, és defensiva, passatista, immobilista i manté la ideologia imperant.

En les societats en què hi ha un contacte de llengües, els usos lingüístics solen ser inestables, i sovint ho són tant que la llengua històrica del territori acaba ocupant un espai residual i és estigmatitzada (semblarà rural, poc útil, antiga, cosa de vells, no moderna, no universal, no cosmopolita...). La folklorització d’un fet cultural també és un estigma, un indici que ens diu que la vida d’una llengua o d’una manifestació cultural no és normal. Observeu esta expressió, rescatada de l’estudi de Ninyoles: en una situació de contacte, el valor de les llengües és dissimètric segons que parlem de la realitat social objectiva o de la ficció social subjectiva.

Vegem-ho:

Situació real: A (llengua superior) B (llengua baixa)

Podem donar un valor bàsic a les llengües; per exemple, 2 punts a la llengua A i 1 punt a la llengua B. En la situació real, el quocient 2/1 és 2; és a dir, el valor de A resulta invariable i l’ús restringit de B no afecta la vitalitat ni la percepció de superioritat de A. En una situació idealitzada, com és el cas de les llengües minoritzades i dels processos de folklorització, la llengua B es posa, temporalment i excepcionalment, en un primer terme social. El valor intrínsec, però, és el mateix. Per tant, la inversa B/A dóna un resultat de 0,5; ço és, no es tracta de denigrar A, sinó de compensar i acontentar B, la qual cosa és una ficció.

Recital de Poesia en Valencià.

Foto: Juan Gabriel Figueres

Celebració del 9 d'Octubre.

Foto: Juan Gabriel Figueres

Situació idealitzada: B (ficció compensatòria) A Els nostres rectors socials ho saben ben bé, això, i pretenen mantindre l’equilibri inestable promovent este valencianisme sentimental que no exigeix cap compromís d’acció a la ciutadania, ocupada en altres afers més importants i productius. Deuen pensar això, dic jo, perquè no s’entén el grau de marginació social de la llengua pròpia dels valencians i les lluites aferrissades que són capaços d’organitzar ells quan els toquen les essències. Si la llengua és també una essència intocable, l’haurien de fomentar, però que no ho facen en contra de res ni de ningú (en contra dels catalans, per exemple), que és l’única cosa que han fet fins ara, i així ens va. Clar, la llengua és tan intocable –com una rosella, com una palometa de mil colors– que cal no tocar-la ni actuar sobre ella; ja desapareixerà el problema.

Com a celebració cíclica, les Falles reprenen cada any el ritual fixat, i l’ús de la llengua n’és un element: cartells explicatius dels monuments, llibrets, músiques i parlaments solen ser en valencià, siga quin siga l’origen dels festers o el seu grau de comprensió. El ritual no seria tal –ara per ara– si no es fera així.

Eixos dies, toca fer-ho. És com l’acte institucional del Nou d’Octubre, un altre ritual. La resta de l’any, les ciutats més importants del país i les institucions poden prescindir del valencià, o el que és el mateix: viure exclusivament en castellà. Fins i tot els valencianoparlants que volen viure en valencià poden ser objecte de burla i els seus drets xafats, si és que algú gosa traure la llengua en una acció normal i quotidiana de la

Dia del Llibre en Valencià a l'A.C. Falla El Canet. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant cultural

41

vida de ciutat. És curiós: la màxima expressió de la personalitat diferenciada i exhibida a dolls en el «sagrament de la valencianitat», pot ser ocultada, ignorada, relegada, subestimada i vilipendiada la resta de l’any. Resulta contradictòria, si més no, la nostra manera de veure i de viure la vida.

En el fons de tot això hi ha un complex que alimenta sine pausa la impotència de redreçarnos com a poble. Ens sabem diferents, però ¿què significa això? Potser hi podem respondre amb una filera d’arguments, però en el fons no volem atabalar-nos. Com deia Ninyoles, la dinàmica (identitària) valenciana contemporània és bàsicament immobilista i es limita a l’adhesió purament emocional de l’individu. En tot este procés de despersonalització i de desintegració (és a dir, d’homogeneïtzació cultural per assimilació) és ben probable que apareguen discursos idealitzadors amb una funció consoladora o compensatòria que tracten de contindre’l, però no de superar-lo. En el cas valencià podem trobar-ne ja en el segle XVI, i el mecanisme continua donant fruits ben sucosos encara hui. De fet, una pregunta que podríem fernos cadascú és: els valencians, ¿vivim i actualitzem la tradició, o més aïna rememorem un constructe mitificat i escleròtic buit de projecció de futur? Potser hauríem de tirar també a la falla d’enguany les nostres pors, els complexos d’inferioritat, la vergonya, la paralització, el conformisme, el panxacontentisme...

Fóra un bon exercici d’higiene personal i col·lectiva.

La Mostra de Llibrets en Valencià de Gandia. Fotografies: Xavier Serra

42

El Canet 2013

Les Falles són un àmbit privilegiat per a integrar-se –no ho oblidem– en la tradició cultural valenciana. Per això, eixa llengua que algunes vegades, en ciutats i pobles acrescuts, fa només una mera funció ritual o cultual ha d’esdevindre cultural, total, integral. Només així es pot ser fidels a la tradició –a l’herència cultural transmesa i que transmetrem– que les va inspirar.

les falles de cullera pensen i actuen en valencià josep lluís aparici i gayon filòleg

L

luny en el temps i en l’espai, per totes les coses que han canviat i pel període històric que vivim i que potser finalitze tal com l’hem conegut, queden en la memòria els anys 1997 i 1998, si bé la seua influència s’ha prolongat fins als nostres dies en el tema que ens ocupa. En 1997 va nàixer el Concurs de Promoció del Valencià de les Falles de Cullera, mentres que en 1998 ho va fer el de Llibrets de Falles, tots dos auspiciats per la Junta Local Fallera i la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Cullera. Des d’aleshores fins a la data de hui, la seua empremta ha sigut innegable i manifesta en l’augment de l’ús i qualitat del valencià en les comissions falleres de la localitat.

Si bé hi ha falles que s’ho han pres més seriosament, i que lluiten per a aconseguir qualsevol dels dos premis, amb gran nivell i dedicació, no cal negligir que l’esforç s’ha estés i s’ha contagiat a totes les comissions, que any rere any han millorat quant a faltes d’ortografia, continguts del llibret, correccions d’estil, varietat dels articles, criteris lingüístics o activitats de normalització lingüística per als fallers i falleres.

Un paràgraf a part el mereixen els textos de les falles, els rètols que expliquen el monument, i que combinen la sàtira valenciana, la rima afortunada i les reflexions d’actualitat. Ací, el nivell de correcció ha pujat de manera còsmica, fins a deixar arrere greus desviacions contra la llengua. Em contava l’altre dia un amic com sa mare s’havia ensenyat a llegir en valencià amb els cartellets de les falles. L’anècdota és bonica, sucosa i eloqüent.

En el tema del llibret, els continguts s’han mostrat inesgotables, i s’han espremut força cervells

de delegats de cada comissió per a aconseguir originalitat i profunditat. S’han buscat firmes de fora de la falla i la millora s’ha notat tot plegat. No obstant, tal vegada, alguns llibrets han perdut la seua essència.

Vull dir: s’han desvirtuat com a llibret, semblen altra cosa, han bandejat els temes fallers i locals, han perdut mordacitat, humor i crítica, però això seria un altre tema de discussió i de reflexió que ara no toca.

Els que hem seguit l’evolució de tots dos concursos, podem constatar una millora clara, alhora que un interés per les qüestions que afecten el valencià. A més, les actes i la documentació administrativa, els cartells, el concurs de teatre, etc., també s’han vist remullats d’este corrent favorable. En este sentit, podem estar satisfets del treball realitzat, més si ens comparem amb les falles de la ciutat de València, on l’ús del valencià encara ha de guanyar moltíssims espais.

Però convé no relaxar-nos, el camí és llarg i poden haver revoltes perilloses, perquè el context social, polític i econòmic pot distraure’ns i no ajudarnos. Més motiu per a fer del valencià una llengua utilitzada, normal, útil i apta per a totes les necessitats, fins i tot impregnant este esperit faller normalitzador a altres àmbits de les nostres vides: estudis, treball, oci, obligacions, negocis, etc.

Mentrestant, ànims perquè seguiu pensant i actuant en valencià, tot un lema, però també un conjunt d’accions per a la nostra senya d’identitat més estimada. Què ens fa realment més valencians o simplement valencians en l’aspecte individual i social sinó la llengua, juntament amb la història i el territori on vivim? Enhorabona al col·lectiu faller de Cullera!

Exposició del ninot on s'exposen els llibrets en valencià de les falles. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant cultural

43

les comissions falleres mai han deixat de fer teatre

A

paco pellicer i brell director de teatre de l'a.c. fallera na jordana i artista faller

l llarg del segle XIX i principis del segle XX era fàcil trobar improvisats teatres als porxes d’algunes cases. Representacions privades o per a públic familiar o de veïns que constituïa un bressol d’actors i actrius, almenys de caràcter aficionat. També, les societats recreatives i culturals de finals de 1800 i les creades a principis de 1900 oferien, dins del seu ventall d’activitats, la de fer teatre.

“La Protectora” i “El Micalet”, per exemple comptaven amb escenari propi i una companyia de reconegut prestigi a la ciutat.

El caràcter associatiu i festívol de la societat valenciana, almenys de les classes més modestes i populars, va afavorir la creació de grups de veïns i després comissions encarregades de plantar falles, probablement els mateixos veïns i amics que també formaven part de les societats de barris o pedanies de la València hortolana que s’escampava més enllà de l’antiga ciutat emmurallada. Podríem dir que el teatre valencià comença a partir de les sessions dominicals d’aquestes associacions ciutadanes que oferien drames, molt al gust de l’època, per a familiars i amics emulant els comediants professionals que admiraven els teatres de la ciutat.

Les comissions falleres com a prolongació d’aquestes societats recreatives i també per tal de reforçar la relació amb el veïnat, no es quedaren al marge de la pràctica teatral. Era freqüent que en més d’una ocasió a l’any, unes vegades per a recaptar fons per a la falla i altres per a la celebració d’una festa assenyalada, llogaren algun teatre de la barriada per tal de representar els recurrents drames, els sainets en valencià o algun apropòsit escrit per a l’ocasió. L’activitat teatral no professional relacionada amb les comissions falleres ha perdurat fins els nostres dies, i tot i que amb les lògiques variants, ha mantingut viu el teatre popular valencià. El fet de ser representat per fallers i falleres ha convertit aquesta activitat cultural en l’anomenat “teatre faller”.

Obres representades per la Falla Sagu

nt-Sant Antoni-Pare Urbà de València.

Arxiu: Joan Castelló

44

El Canet 2013

A principis del segle XX, abans de la guerra civil espanyola, el teatre faller estava totalment consolidat, com també la producció dramàtica dedicada al tema faller. A partir del sainet “La falla de Sen Chusep” de Eduard Escalante estrenada al 1870 al teatre Principal de València, es varen posar en escena molts títols de temàtica fallera: “El nano de la falla” de Llorenç Fuster, “La plantà de la falla” de Lluís Valls Puchol, “La falla del carrer” de Vicent Alfonso Andreu, “La traca” de Josep Peris Celda, “La comissió de la falla” de Josep Maria Esteve Victoria, “La bellesa fallera” de Paco Barchino Pérez, “En la festa de les falles!” de Jesús Morante i Borrás... Tan arrelat estava el costum de representar sainets, que al 1933 el Comité Central Fallero va convocar un concurs de sainets guanyat per “Falleros”, de José Coquillat. El 15 de març del mateix any es va celebrar l’homenatge a la Fallera Major, en el que es va representar el sainet guanyador i el titulat “La nit de la plantà”, de Josep Maria Juan García.

Després del parèntesi de la guerra espanyola, les comissions falleres tornaren amb la seua activitat teatral convivint amb la censura i la repressió contra el valencià culte, que va condicionar la línia ascendent que portava el gènere específic del teatre festiu i faller. Es té notícia que el 2 de març de 1943, la Falla Calvo Sotelo va representar al teatre Alkázar de València “La leyenda del beso” i “Les travesures de Miliet”, començant així, de nou, l’activitat teatral de les comissions.

Tornaren als escenaris els quadres artístics de les falles, representant sainets en valencià, revista musical valenciana, sarsueles i obres en castellà, que presentaven en programes dobles o que incloïen en celebracions particulars de les comissions, com ara l’exaltació de la Fallera Major, que a poc a poc, va esdevenir en un acte teatral i que es va consolidar com a gènere teatral faller. Hui en dia, en diferents modalitats, forma part d’un dels concursos de la Junta Central Fallera, tant en categoria de majors com de infantils, però tot i la tradició, no és una pràctica generalitzada. La majoria de les comissions s’estimen més emprar l'estructura i estil dels Jocs Florals per a exaltar les seues representants, encara que sempre s’ha intentat teatralitzar l’acte, en ocasions sense voler, amb xicotetes intervencions dialogades, recitatius i més recentment amb la inclusió de números musicals fets en “play-back”.

En els anys 50 i 60, tant les representacions teatrals com les presentacions de les Falleres Majors no aportaren res de nou al panorama de l’escena en l’àmbit faller. Amb una nòmina d’autors molt reduïda i sense iniciatives innovadores, el camí que seguia el teatre faller era més bé una tornada cap als “clàssics” valencians, reposant sainets i obres que havien sigut del gust del públic anys enrere i que resultaven encara exitoses. És curiós vore com encara hui s’utilitza la mateixa fórmula per part d’algunes comissions falleres.

Va ser la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos de València, en 1972, la que va despertar la inquietud teatral fallera organitzant un Concurs de Teatre en Valencià per a comissions falleres i entitats culturals.

La iniciativa que comptava amb el suport de part de la intel·lectualitat valenciana del moment, pretenia dinamitzar el teatre faller amb una convocatòria oberta a les innovacions i amb l’esperança de fer més forts els lligams entre falles i cultura valenciana en general. La bona acceptació que va tindre la mostra va propiciar que la Junta Central Fallera rellevara la comissió com a organitzadora creant el nou Concurs de Teatre en Llegua Valenciana que continua en marxa després de més de vint-i-cinc anys d‘existència. En l’acte inaugural es va representar a l’Ateneu Mercantil de València “Barracó 62” de Joan Alfons Gil Albors, a càrrec del “Teatro de Cámara y Ensayo de Valencia”. Al programa de mà es podia llegir que l’obra que es representava, fora de concurs, era mostra del teatre que calia aconseguir, ja que la finalitat del concurs era, a més de representar teatre en valencià, dignificar-lo, actualitzar-lo i estimular nous autors.

El fet de ser un concurs amb premis, el primer any per a les modalitats d’obra llarga i obra curta i després ampliat a drama, comèdia, obra curta còmica i premis per als actors, actrius i millor direcció, va motivar a les sempre competitives comissions a la participació, que des del primer moment va ser més que acceptable. Per contra, la persistència de l'antic model teatral, trencada això sí, per algunes comissions que oferien la renovació del repertori com alternativa a la representació de sainet valencià. Així, a principis dels

Cartell anunciador de la Presentació de Na Jordana (1977). Arxiu: Joan Castelló

El vessant cultural

45

anys vuitanta es van poder vore representades obres d’autors contemporanis valencians com ara Rodolf Sirera, Manuel Molins, Juli Leal i altres.

La continuïtat del concurs i l’alta participació va fer necessària la renovació i ampliació del repertori d'obres. Es començaren a traduir al valencià autors, tant espanyols com estrangers, sent eixa tasca un veritable avanç en la creació d’una biblioteca de textos teatrals en valencià.

Independentment, els autors escrivien textos per a ser representats en la mostra, però no va ser fins a finals dels anys noranta quan es va reconéixer eixa tasca de creació, lliurant premis a les millors obres inèdites. La pròpia evolució i creixement de les formacions teatrals falleres va propiciar la iniciativa de crear una companyia d’elit dins del món de les falles. Al 1984 es va formar el Teatre Estable de les Falles, amb la participació d’actors i actrius de diferents comissions. No va tindre continuïtat, però sí que va servir perquè alguns grups sorgits de les falles i consolidats gràcies al concurs rescataren l’esperit de la iniciativa i assoliren amb el temps la professionalització.

Imatges del concurs de Teatre en Valencià de Cullera, (2011). Arxiu: Àlex Morales

En l’actualitat, el ventall de títols que es representen és d’allò més variat. Els autors contemporanis, reconeguts o novells, són habituals i els seus títols comparteixen cartell amb traduccions al valencià de reconegudes peces del teatre de segle XX. No deixa de representar-se el sainet, tot i que ha quedat com a gènere residual, principalment perquè no es munten amb el mateix rigor que la resta de textos. És important ressenyar la importància que té el fet de participar en un concurs amb premis a l’hora de triar l’obra a representar. Per una banda, s’afavoreix l’obra inèdita front a les traduccions o adaptacions, ja que compta amb premi específic, amb independència de la seua qualitat com a text dramàtic. Per altra, les comèdies i sobre tot aquelles que han estat en cartell recentment i amb èxit, són les preferides pels directors i quadres artístics al comptar amb l’acceptació majoritària del públic.

Amb tot, el més important és que les comissions falleres mai han deixat de fer teatre.

Ha sigut, i probablement siga la primera de les activitats culturals de la gran majoria d'elles.

Bé siga pel fet de recuperar una activitat que s’havia perdut o per oferir una nova fórmula de divertiment a la comissió, el teatre continua viu dins del món faller. I podríem dir inclús que té molt bona salut, si pensem en la varietat de formes interpretatives en que hui en dia es presenta: muntatges teatrals convencionals, espectacles de carrer, declamació, propostes teatrals per a les presentacions, intervencions dramatitzades dins d’actes com ara presentació de projectes o actes commemoratius, mostres de monòlegs, propostes cinematogràfiques... Tan de bo que siga així..., i per molts anys!

BIBLIOGRAFIA

Cartell del Concurs de Teatre on participen les falles de Cullera (2012-2013). Arxiu: JLF de Cullera

46

El Canet 2013

-ARIÑÓ, Antonio (1999): “El teatre en la festa valenciana”. Consell valencià de cultura, 1999 -LLORENTE I FALCÓ, Teodoro (2001):“Memorias de un setentón”. Federico Doménech, S.A, 2001.

-SOLER I GODES, Enric (2000): Las Fallas 1849-1936.Albatros, 2000.

-JUNTA CENTRAL FALLERA (2000): XXV Anys del concurs de teatre en llegua valenciana”.2000.

la música valenciana dins de la cultura fallera juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

D

ins de la festa de les falles, i més en concret en el seu vessant cultural, trobem un element fonamental per al desenvolupament de la festa fallera: la música. És ben cert que, quan arriba el mes de març a les ciutats falleres, es pot escoltar qualsevol melodia que alegra els carrers per a donar-li un ambient festiu, ja siga música actual o música tradicional valenciana, de la qual trobem una rica varietat d’estils i melodies.

L’estil musical que habitualment escoltem més són els pasdobles fallers, ja que aquestes peces de compàs binari sempre estan presents en els casals fallers. Per exemple, quan els fallers recullen les seues Falleres Majors, els músics de la xaranga solen tocar dues peces, El Fallero i València. El primer va ser composat pel mestre suecà Josep Serrano i Simeón en 1929, a partir de la tonada I una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep que cantaven els xiquets abans de cremar les falles, mentre que el segon va ser obra del mestre d’Almeria José Padilla i Sánchez, dedicat a la ciutat del Túria.

També són molt coneguts els pasdobles Paquito el Xocolatero, realitzat per Gustavo Pascual i Falcó l’any 1937 i dedicat al seu cunyat Francisco Pérez i Molina, venedor de xocolate a Cocentaina; L’Entrà de la Murta, de Salvador Giner i Vida, dedicat a la Banda Municipal de València en 1903; Lo cant del valencià, del requenenc Pedro Sosa i López; La flor del taronger, realitzat pel barceloní Miquel Asins i Arbó en 1973; o La Valencianeta, de Lluís Martí i Alegre, entre d’altres. A més, cal dir que tots els pasdobles esmentats tenen la seua lletra.

Les presentacions solen tenir de fil musical els pasdobles El Fallero i València.

Foto: Juan Gabriel Figueres.

Però no només trobem pasdobles a nivell festiu, sinó també en tenim dedicats a diferents personalitats falleres. Per exemple, l’anterior Regidor de Festes de l’Ajuntament de València, Fèlix Crespo, té el seu pasdoble des del 2011, composat per José León i Alapont, un alumne seu de dret constitucional en la Universitat de València. A més, les Falleres Majors de València i d’Alzira també tenen els seus pasdobles, per encàrrec i per un concurs respectivament. Un altre exemple és el pasdoble composat per Pablo Sánchez i Torrella per a Jesús Barrachina i Luna, president de la falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal de València.

A més, moltes comissions falleres també tenen els seus pasdobles. A la nostra ciutat, la primera en tenir-lo va ser la falla La Bega en 1983, obra del compositor local Rafael Talens i Pelló, en motiu de l’exaltació de la seua filla com a Fallera Major de la comissió. El 1990, la comissió del Passeig-Mercat va voler commemorar els seus vint-i-cinc anys de falles ininterrompudes amb un pasdoble que duria el seu nom, obra del compositor local Emilio Renard. Aquest, també va composar un any després el pasdoble de la falla El Canet per a homenatjar la seua Fallera Major, Pilar Royo i Català. En 1993, la comissió del Port

L'estrena del pasdoble de la falla del Port de Cullera (1993).

Arxiu: Juan Carlos Berenguer.

El vessant cultural

47

va estrenar el pasdoble de la seua comissió pel seu desé aniversari. En 2002, Marcos Ripoll i Corella va commemorar amb un pasdoble el trenta aniversari de la comissió del Raval de Sant Agustí. I, per últim, Miguel Àngel Grau i Sapiña va composar el pasdoble Fallers del Port, commemorant el vint-i-cinqué aniversari d’aquesta comissió.

També podem escoltar altres que no estan dins de l’àmbit faller, però sí són pasdobles festers o taurins com, per exemple, Xàbia, de Salvador Salva; Pepita Greus, de Pascual Pérez i Chovi; Tercio de Quites, de Rafael Talens; El Tio Ramon, de Salvador Salva i Tomás Olcina; Amunt València, de Pablo Sánchez i Torrella; o Festa en Benidorm, de Rafael Domènech i Pardo, entre altres.

I no sols de pasdobles viuen les falles. Dins de la tradició, també trobem la música dels dos instruments valencians per excel·lència, la dolçaina i el tabal. Trobem diversos grups com La Inestable, format per Xavier Richart, Hipòlit Agulló, Alejandro Blay i Vicent Borras; o Llotja Cultural amb Emili Someño al capdavant, per posar dos exemples. Aquests instruments, amb cançons com, per exemple, Cucanyes, El Ball de Torrent, Els Bastonets d’Algemesí, o la Muixeranga, ens ajuden a mantenir vives tradicions com el cant de les albades o les dansades.

Les xarangues amenitzen els actes fallers. Foto: Juan Gabriel Figueres

També podem trobar un fum de cançons populars, així com també molts intèrprets. Un cas molt clar és Vicente Ramírez. Potser amb aquest nom no siga identificat per la gent, ara bé, quan s’acaba la mascletà a València, tot el món sí que coneix i canta el tradicional Valencia en fallas. En la llengua valenciana trobem altres grups com Al Tall, amb temes tan coneguts com La Cançó de la Llum; o els ja retirats Els Pavesos, amb cançons com El Barranc de l’Assut, Orxatera Valenciana, o Amparito. També en trobem d’altres més tradicionals com La Manta al Coll de Joaquín Serrano, El Chisme Faller, Ja ve Sento, Maria Rosa què bona estàs, Ramonet o No em volem cap. Moltes d’aquestes cançons han sigut remesclades per altres artistes que escoltem molt a les falles, com és el cas de Bajoqueta Rock.

Un altre estil musical en valencià que s’escolta prou als casals fallers és el rock valencià.

Moltes de les cançons d’aquest estil estan escrites en clau satírica i tracten la situació social de l’actualitat, fent una crítica centrada quasi tota ella en els polítics que governen. Diversos grups d’aquest estil són La Gossa Sorda, Aspencat, Obrint Pas, Sva-ters, Desgavell o Orxata Sound System, entre altres.

Per últim, i fora d’allò més tradicional, també escoltem les cançons actuals del moment, és a dir, totes aquelles que estan de moda, i què escoltem tant a les xarangues com a les revetles falleres, i què ajuden a mantenir l’ambient durant tots els festejos fallers.

Dolçaina i tabal.

Arxiu: Juan Gabriel Figueres.

48

El Canet 2013

Les albades, tradició que es manté al món de les falles.

Arxiu: Juan Gabriel Figueres.

BIBLIOGRAFIA -CASTELLÓ I LLI (1999): “Història de les Falles de Cullera”. M.I.Ajuntament de Cullera i Junta Local Fallera, 1996.

el vessant Econòmic faller

La crisi actual a les falles i les seues conseqüències Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 50-51 La crisi econòmica i l'IVA, dos aliats per a fer esclatar la bombolla fallera Joan Castelló i Lli Periodista i membre de l'Associació d'Estudis Fallers Pàgines 52-53 Les falles no són un luxe Àlex Morales i Fernández Escriptor Pàgines 54-55 Despeses Falleres Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 56-57 Enginy per a guanyar diners Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 58-60

"El temps de reflexió és una economia de temps".

Publio Siro (85 a.C. -43 d.C.) Escriptor i actor

la crisi actual a les falles i les seues conseqüències

A

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

l llarg de la història de la humanitat, la situació econòmica ha estat marcada per una certa irregularitat amb diverses oscil·lacions cícliques.

Dit d’una altra manera, hi ha hagut moments marcats per un creixement econòmic que han facilitat la vida de l’ésser humà, altres on hi ha hagut un punt àlgid marcat per una rigidesa econòmica, altres on una recessió econòmica pot disminuir el nivell de vida, i altres on una depressió econòmica pot produir una disminució del consum i de la producció.

Dins de la fase de recessió, cal esmentar que aquesta s’ha donat diverses vegades al llarg de la història a causa de la disminució del Producte Nacional Brut (PNB) durant dos mesos seguits. Diversos exemples de recessió econòmica són el Crack del 1929, les post-guerres dels períodes bèl·lics, la Crisi del Petroli del 1973, o la crisi del 2008 que, desgraciadament, encara estem patint.

La nostra comissió l'exercici faller 1999-2000. Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El col·lectiu faller no s’ha lliurat i també ha sigut afectat per aquests períodes recessius. Al llarg de la història, les diferents associacions culturals falleres han tingut que enginyar-se-les perquè els diferents períodes crítics afecten mínimament les activitats típiques del món faller, estalviant tot el possible en aquestes i intentant aconseguir capital per mitjà d’ingressos extra.

D’aquesta manera, les comissions havien de mantenir els beneficis i el nombre d’associats.

Ara bé, aquest fet és més difícil en la situació econòmica actual ja que, possiblement, és la crisi més forta de la història de la humanitat, produint una sèrie de conseqüències que han afectat directament els col·lectius fallers de tot arreu. A partir d’aquestes línies poden veure diverses d’elles que fan que, actualment, les falles tinguen una economia de guerra.

La nostra comissió aquest exercici faller . Foto: Juan Gabriel Figueres

50

El Canet 2013

La primera conseqüència és la disminució del cens faller. D’aquest depén en gran mesura el nombre d’activitats que es duran a terme en l’exercici faller. Per exemple, si s’esborren a Cullera dos membres d’una comissió fallera, aquesta ja disposa d’almenys vuit-cents euros menys de quota que en l’exercici anterior, sense quantificar altres aportacions. Tanmateix, aquesta crisi en què

ens trobem dificulta que s’apunten nous fallers a la comissió, sobretot dones, per la forta inversió que requereixen les vestimentes falleres.

La segona conseqüència està relacionada amb la disminució de la despesa en el monument faller. Abans d’aquesta crisi, a València podíem veure plantats monuments que oscil·laven els sis-cents mil euros; mentre que, en l’actualitat, el llistó està en quatre-cents mil. A altres ciutats falleres com Gandia, Alzira, Dènia o Cullera també han vist com han disminuït els pressupostos dels monuments fallers. A més a més, hi ha casos on la pròpia comissió realitza el seus monuments fallers i així estalvia més encara.

Una altra conseqüència és la disminució d’actes dins del programa de festejos de les comissions. Per exemple, cada vegada és menys freqüent la contractació de revetles i espectacles variats per a amenitzar la setmana fallera, puix resulta molt car.

Per això, moltes comissions falleres compren un bon equip de música per tal de traureli rendiment, ja que a la llarga és més barat. Un altre exemple el trobem als jocs que s’organitzen, tant per a majors com per a menuts, predominant l’enginy per tal de gastar el mínim possible.

També és una conseqüència la disminució d’ajudes per part de les administracions públiques. Aquesta conseqüència està relacionada amb l’anterior, puix repercuteix directament sobre les activitats falleres, sobretot en les organitzades per les diferents Juntes Locals Falleres. Moltes activitats han deixat d’estar dins dels calendaris fallers com, per exemple, la Cavalcada Folklòrica a València o les Mascletades a Cullera.

Els espectacles musicals cada vegada són menys freqüents. Foto: Manuel Franco.

Per últim, altra conseqüència és la disminució d’altres despeses com, per exemple, les necessàries dins del casal faller: el menjar, la beguda, el mobiliari o la contractació de personal; o les relacionades amb elements tradicionals: els coets, els utensilis per a l’entrega de premis, els estendards, els fallers d’honor, els decorats per al teatre... dificultant així d’una manera molt notòria el desenvolupament de la festa fallera.

Amb aquesta situació, les comissions falleres fan el que poden per tal de donar-li a la seua ciutat un ambient faller que servisca per a oblidar-se uns dies de la situació tan dolenta que estem patint i que, desgraciadament, no sabem quan acabarà.

BIBLIOGRAFIA GREGORY MANKIW, N. (1996): Principios de economia. McGrawhill. Segona Edició, 506 pp.

L'última mascletà a Cullera es va celebrar en 2011. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant econòmic

51

la crisi econòmica i l'iva, dos aliats per a fer esclatar la bambolla fallera

L

joan castelló i lli periodista i membre de l'associació d'estudis fallers

a bambolla immobiliària ha sigut un element clau per a consolidar al nostre país una crisi econòmica internacional que es va iniciar en 2007 als Estats Units amb els crèdits subprime (les anomenades hipoteques fem) i que, com una forta descàrrega elèctrica, es va estendre amb rapidesa per tot el món.

Mentre que els estats amb economies productives van esquivar les pitjors conseqüències de la crisi en un parell d’anys, els efectes es van accentuar i es van prolongar a Espanya, un país que havia basat el seu creixement de l’última dècada en una economia especulativa en el sector de la construcció. Les lleis sobre liberalització del sòl, tant estatal com autonòmica, no sols no van aconseguir el seu objectiu (abaratir el preu del sòl), sinó que van impulsar una carrera desenfrenada, ja que van convertir en urbanitzable tota superfície que no estiguera protegida.

Nombroses comissions falleres de la ciutat de València també s’han vist atrapades per la voràgine de la febre de la rajola. En l’etapa expansiva de l’economia, es van llançar a la compra dels casals, encoratjades pels baixos interessos i la subvenció que atorgava l’Ajuntament. Eren anys de bonança en què els diners fluïen amb generositat: les empreses es convertien en patrocinadors, aportant substancioses quantitats a la festa, i el consistori del cap i casal se sumava a este festí establint l’any 2001 una subvenció del 25 per cent del cost del cadafal.

La bambolla fallera començava a prendre cos. Com per art de màgia, els pressupostos de les falles van començar a créixer de manera exponencial. Entre els anys 2001 i 2008, les falles grans de la ciutat de València van passar de costar 3.185.364,15 d'euros a 8.541.292,91 d'euros. És a dir, es van multiplicar per 2,7 en tan sols huit anys.

Més significativa va ser la pujada experimentada entre 2001 i 2002: es va passar de 3,1 a 4,3 milions d’euros (un 38 per cent d’increment en tan sols un any), com a conseqüència directa de l’aplicació de la subvenció municipal del 25 per cent després del primer any de funcionament.

Amb el vent de popa espentant amb força, els pressupostos van continuar creixent a un ritme anual entre el 10 i el 15 per cent, fins que l’any 2009, quan ja feia més d’un any que havia esclatat la crisi econòmica, es va produir el primer símptoma d’estancament: els pressupostos només van créixer un 0,3 per cent. Fins llavors, el món faller havia viscut alié a la realitat de la crisi.

Falla valorada en 198.000 €.

El somni d'una nit d'estiu, de Julio Monterrubio. Falla Plaça del Pilar de València (2001).

Arxiu: Joan Castelló

52

El Canet 2013

Els efectes de l’estancament econòmic van quedar encara més patents en 2010, amb una retallada dràstica del 13,5%: en un sol any, les falles grans van passar de costar 8,57 milions d’euros (en 2009) a 7,43 milions (en 2010).

Un any després, la decisió de la Federació de Falles de la Secció Especial de limitar en 2011 el cost dels seus cadafals a 100.000 euros va fer que els pressupostos baixaren un 10 per cent, amb la qual cosa van acumular un retrocés del 23 per cent en els dos últims anys.

Després d’una lleu recuperació en 2012 (amb un creixement del 2 per cent en tornar la Federació de Falles d’Especial al lliure mercat), per a l’any 2013 les previsions tornen a ser pessimistes, però per una vegada estaran d’acord amb la realitat: experimentaran un retrocés al voltant del 10 per cent.

Esta caiguda està motivada per la persistència de la crisi econòmica (aguditzada i agreujada amb la política d’estrangulació econòmica provocada per les retallades del govern presidit per Mariano Rajoy) i no tant per la repercussió de l’augment de l’IVA, els efectes de la qual es voran més clarament en 2014.

Amb l’exercici en marxa i amb els pressupostos firmats, artistes i comissions han hagut d’afrontar una pujada de l’IVA del 8 al 21 per cent (13 punts d’una tacada) en uns comptes espletats i agònics. Com es traduirà en les falles que vorem al març de 2013? Dos són les hipòtesis: cadafals amb alguna figura de menys o amb artistes més endeutats per haver assumit ells este cost sobrevingut.

Este escenari macroeconòmic és el caldo de cultiu idoni perquè la llei de la progressió funesta1 entre de ple en les falles: les comissions voran reduïts els seus ingressos (menys patrocinadors, menys fallers per l’augment de la desocupació, menys publicitat en llibrets…), però al mateix temps comprovaran que les seues despeses augmentaran (un IVA prou més elevat, no sols el suportat en el cadafal sinó també en altres béns de consum habitual en el casal i en l’activitat ordinària de la comissió).

Falla valorada en 750.000 €.

Albufera's Cup el Desafiament, de Pedro Santaeulalia. Falla Nou Campanar de València (2007).

Arxiu: M.Lola Savall.

D’esta manera, la crisi econòmica i l’augment de l’IVA s’han convertit en aliats i han llançat un torpede a la línia de floració de la festa que pot convertir-se en l’inici de l’esclat de la bambolla fallera.

Les comissions que hagen viscut per damunt de les seues possibilitats i hagen fet demostracions d’ostentació, gastant més del que ingressaven i traspassant el deute a l’any següent, es trobaran ara en una cruïlla, perquè han disminuït els fallers censats i s’han retallat dràsticament els ingressos atípics (publicitat, patrocinadors, fallers d’honor…), per la qual cosa serà més difícil centrifugar el deute.

S’han acabat les alegries econòmiques i tirar de xequera sense control. Les comissions hauran d’atindre’s als seus ingressos i redissenyar les seues despeses si no volen vore’s abocades a la desaparició.

La festa ha de ser també sostenible des d’un punt de vista econòmic.

1 La llei de la progressió funesta establix que l’augment del nombre de pàgines i/o la tirada d’una publicació generarà majors pèrdues econòmiques per a l’empresa, ja que amb el preu de l’exemplar a penes es cobrix entre el 30 i el 40 per cent del cost.

L’augment del nombre de pàgines i de tirada, en compte de produir guanys, generaran majors pèrdues, ja que els costos es dispararan.

Falla valorada en 1.000.000 €.

Esta falla... té molta tela, de Julio Monterrubio. Falla Nou Campanar de València (2009).

Arxiu: Candreu

El vessant econòmic

53

les falles no són un luxe

E

Àlex Morales i fernández escriptor

n aquests moments la societat valenciana viu una transició social pròpia, a banda dels canvis que s’estan donant a nivell de l’Estat Espanyol. Ens submergim en una apoteòsica situació on la cultura està convertint-se en un be luxós, que no pot adquirir molta gent, que són qui fan que la cultura siga el que és.

Fa uns mesos el Govern Central va anunciar una pujada més de l’Impost del Valor Afegit (IVA) amb les seues greus i desastroses conseqüències. A diferència de l’altra pujada, aquesta també afecta la cultura i els sectors productius de la societat. Les Falles són un dels sectors productius més importants del País Valencià i de tota la província de València. És inasumible que per al sector faller, que tenia un IVA reduït, se li pugen les quanties de pagament d’impostos; és inasumible perquè degenera primerament la imatge turística i la capacitat de producció.

Quan es va aprovar aquesta mesura, la pràctica totalitat dels contractes entre les comissions i els artistes ja estaven signats i els pressuposts pactats i tancats, pel que l’augment de 13 punts planteja un seriós problema tant per a les comissions com per als artistes. Segons els càlculs que el sector faller ha transmés als mitjans de comunicació, quasi una quarta part del pressupost del preu acordat es destinarà a pagar el nou tipus impositiu. Si a això se li suma la pujada de l’IVA dels materials i dels professionals contractats, el marge de benefici es diluïx enormement.

Els preu dels materials augmenta progressivament.

Horoscopia, de Javi Fernández. Falla Sueca-Literat Azorín de València (2011). Foto: M.Lola Savall

54

El Canet 2013

Aquesta pujada, l’única cosa que provoca és la destrucció de més llocs de treball al sector, i un esforç més gran per part de les comissions que formen part de la tradició cultural més important a la província de València.

Les Falles són un exponent molt important per a l’economia valenciana i són una festa enriquidora tant econòmicament com socialment. Per això, o fem un exercici de reflexió important, o el patrimoni cultural més important que tenim es veurà enfonsat en una crisi més forta que la internacional.

No podem tolerar que el Govern Central ataque la idiosincràsia del Poble Valencià, no podem tolerar-ho perquè les falles a banda de ser un generador de riquesa econòmica, també són part activa de la nostra identitat cultural, som valencians i sembla ser que si no canviem la tònica del menfotisme, acabarem igual o pitjor des que l’any 1707 el mal va vindre d’Almansa. Ara d’on ve? De Madrid?

El sistema econòmic valencià sempre s’ha basat en obeir ordres de fora, en obeir el que ens diuen des de Madrid, des de Castella, des d’altres comunitats autònomes alienes als problemes i preocupacions dels valencians i de les valencianes i, per això, ens ha anat així. Si ells volen convertir en luxe una festa tan important per al País Valencià, ho aconseguiran, d’això heu d’estar segurs; la diferència és que nosaltres podem tolerar-ho o podem enfrontar-nos. Jo aposte per l’enfrontament, però no malinterpreteu, enfrontament amb diàleg.

Hem de ser capaços de reunir els sindicats, associacions, institucions públiques valencianes (tant la Generalitat, com els ajuntaments, la Diputació...) i sobretot associacions falleres per dir les coses clares, dir que la pujada de l’IVA al sector faller és una brutalitat i que l’única cosa que aconseguirà és més atur i més crisi econòmica.

Les falles no són una festa qualsevol, com he dit adés són un generador importantíssim de riquesa econòmica i turística i ens volen enfonsar un tresor que durant molts anys ens ha costat trobar-lo. La solució és fàcil, o diguem no, o acabarem mai millor dit “com Camot”.

Satiritzant les pujades d'impostos.

Ninot de Jocs de Xiquets, d'Arturo Vallés. Falla Baró de Sant Petrill-Leonor Jovaní de València (2011). Foto: M.Lola Savall

El vessant econòmic

55

despeses falleres durant l'exercici faller

L

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

es comissions falleres tenen dins del seu calendari nombroses activitats per a dur a terme durant l’exercici faller. Per a realitzar-les, cal que tinguen una junta directiva eficient, ganes de realitzar-les, participació dels membres de la comissió... i, com no, diners. Hi ha diverses dites populars com, per exemple, Els diners mouen el món, que vol dir que sense diners no es poden realitzar. Aleshores, les comissions falleres han de gastar-se els diners per tal de fer front a les despeses següents: En primer lloc, les comissions falleres necessiten diners per a l’element fonamental de la festa, és a dir, el monument faller. Aquest, fet per un artista faller o per la pròpia comissió, necessita tenir mensualment uns diners per als processos de modelat, acabat i pintura que es realitzen a l’interior del taller. A més, si una comissió vol optar a guanyar el Ninot Indultat, s’ha de rascar la butxaca. Cal afegir que tots els elements decoratius, les crítiques falleres, i la gespa també formen part de la despesa en el monument faller.

Una altra despesa important durant tot l’any és el casal faller. Si és deixat per cap faller o és propietat de la comissió, perfecte, però si encara està pagant-se o si és un arrendament es converteix en una despesa molt elevada. A més, si es trenca alguna cosa, evidentment també cal pagar-la, i si cal reformar-lo també va a càrrec de la comissió. A més, cal sumar-li la despesa mensual dels subministraments d’aigua i llum, la qual va en augment cada any.

El menjar i la beguda són altres de les partides importants durant l’any. Normalment, durant l’any, les despeses no solen ser massa elevades, és a dir, trobem allò necessari per als dies de reunió. Ara bé, quan arriba l’apogeu de la festa, de sobte, els magatzems dels casals fallers s’omplin de caixes de beguda i els armaris comencen a estar plens de menjar per als fallers. A més, la despesa s’eleva amb els berenars dels xiquets en la setmana fallera i, més encara, amb els dinars que se celebren els tres dies de falles, sobretot si les comissions van a un restaurant.

Les despeses florals també estan dins dels pressupostos de les comissions falleres. Sense anar més lluny, tant per a la proclamació com per a la presentació o l’ofrena, les falleres han de portar flors, ja que és un element decoratiu tradicional i indispensable per a qualsevol acte protocol·lari. A més a més, en l’ofrena, les comissions també solen portar un centre de flors per a oferir-lo a la patrona. Tampoc ens podem oblidar dels pobles on són tradició les Creus de Maig, ja que moltes comissions falleres es gasten diners en elles.

Aleshores, tot açò també té el seu cost per a la comissió fallera.

Aconseguir un ninot indultat suposa un cost adicional per a les comissions falleres.

Més difícil encara, de Manolo Algarra. Falla Almirall Cadarso-Comte Altea de València (2012).

Foto: Juan Gabriel Figueres

56

El Canet 2013

Per a les activitats culturals també es necessiten diners. Per exemple, si el grups de teatre o de play-back necessiten un decorat per a l’actuació, cal comprar-lo fet o adquirir materials per a fer-lo i si és

un acte fora dels que organitzen les Juntes Locals Falleres, cal pagar l’arrendament del lloc on es realitzarà l’espectacle. També, per a poder imprimir el llibret cal pagar a la impremta abans de començar a cobrar la publicitat. I així mateix, realitzar qualsevol activitat cultural, lamentablement, sempre durà una càrrega econòmica darrere.

Pel que fa als esports, les comissions falleres solen tenir poques despeses. Per mencionar-ne diverses, trobem la compra d’equipatges per als diferents campionats organitzats per les Juntes Locals, o l’arrendament de les pistes, arbitratges i trofeus, si són torneigs organitzats per la pròpia comissió. Ara bé, cal recalcar que aquestes, si són patrocinades, reporten menys costos a les comissions falleres.

A més a més, la partida festiva també representa un percentatge prou elevat del pressupost de la comissió. Pel que fa als majors, la contractació de revetles, bici-birres o artefactes per al dia dels premis; i pel que fa als xiquets, la contractació de castells inflables, karts, pallassos o mags, o l’adquisició de tests per a la trencà de perols, entre altres. Dins d’aquesta, també podem destacar la despesa en coets per a les mascletades i les traques per a les presentacions i la cremà. No ens podem oblidar de la barraca fallera al carrer ja que, quan s’adquireix per primera vegada, costa molts diners.

El casal faller, una despesa important per a les comissions falleres. Foto: Juan Gabriel Figueres

També és imprescindible gastar-se diners en personal. Els casos més comuns són, per exemple, la contractació dels músics per a la presentació i per a falles (amb l’afegit que si són de lluny, cal que tinguen allotjament per als tres dies de falles); una persona per a la neteja i manteniment del casal, una altra per a servir i preparar les taules per als fallers, una altra per a vigilar els monuments, i dues més per a portar els estendards de les comissions als actes fallers.

Aquestes són algunes de les despeses que té una comissió fallera durant l’exercici faller. Cada comissió és un món i, aleshores, tot açò explicat pot variar en funció de les normatives, dels gustos i de les necessitats de cadascuna d’elles. Però, és clar que les comissions falleres necessiten el capital per a realitzar els seus actes. I, a més, si quan acaba l’exercici faller encara en sobren, millor.

Els centres de flors són una despesa habitual. Foto: Juan Gabriel Figueres

Despeses per als menuts. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant econòmic

57

enginy faller per a guanyar diners

A

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

mb aquesta crisi econòmica, les comissions falleres han de fer malabarismes per tal de superar tots els obstacles i que l’exercici faller transcórrega de la millor manera possible. Cal fer front a diferents pagaments per a totes les activitats típiques del món faller i, amb aquesta situació, cada vegada és més difícil. És per això que les comissions falleres han de fer un esforç molt gran per a aconseguir els diners necessaris i, per tant, han d’enginyar-se-les, innovar, pensar i crear noves maneres de traure “els cacaus” per a la falla. A més de les maneres tradicionals, en molts llocs han arriscat creant-ne de noves per tal d’aconseguir l’objectiu econòmic.

La manera més antiga de guanyar diners per a la falla és la Loteria Nacional. Antigament, la tendència era vendre totes les setmanes una quantitat determinada de paperetes i, així, el faller també podia tenir un xicotet benefici que afectava directament la seua quota. Actualment, els fallers només solen vendre loteria als sorteigs de Nadal i del Xiquet, i cadascuna de les comissions tria si vol vendre paperetes o dècims. Últimament atrau més vendre dècims, ja que el premi que pot tocar al comprador és més sucós i, a més, per tant, pot cobrar-lo en qualsevol administració. Per als fallers és prou fàcil vendre els dècims, ja que solen tocar-los menys de deu i sols en la família ja els venen.

També està molt de moda la venda de cupons anuals. Aquests consisteixen en que el comprador té la possibilitat de jugar durant tot un any amb quatre combinacions de diversos jocs de Loteries i Apostes de l’Estat. La comissió ven un nombre de participacions, totes amb les mateixes combinacions, i quan finalitza l’any, el benefici es reparteix entre totes les persones participants. No obstant això, si toca un premi superior a tres-cents euros per participació, l’administració de loteria avisa les persones per a rebre el premi.

Les rifes d’un o dos euros són una manera fàcil d’obtenir beneficis. Consisteixen a sortejar qualsevol cosa que puga ser del gust del comprador com, per exemple, un viatge d’un cap de setmana, un sopar en un bon restaurant, un electrodomèstic, un aparell d’última generació... El procés consisteix a fer mil paperetes que van des del nombre zero fins al nou-cents noranta-nou i el guanyador és el que coincideix amb les tres últimes xifres del sorteig de l’ONCE d’un dia determinat. És un mètode efectiu, ja que el que se sorteja pot valer la dècima part dels beneficis obtinguts i a qui li toque, això que s’emporta. Ara bé, per als fallers, cada vegada és més difícil vendre-les en la situació actual.

Els sorteigs d'atza r són una bona fon t d'ingressos per a les comission s falleres.

Imatges: Juan Gabri el Figueres.

58

El Canet 2013

Els Fallers d’honor són una altra manera tradicional de guanyar diners. Consisteix en un objecte amb una xicoteta inscripció on sol ficar el text “al seu faller d’honor” que se li dóna a la persona que el faller vulga a canvi d’una quantitat monetària. Aquests detalls tradicionalment eren plaques commemoratives, xicotets estendards amb l’escut de la comissió, figures de porcellana relacionades amb el món faller... però

que han anat substituint-se per elements més moderns com marcs per a fotografies, tastos de vi, elements culinaris per a fer paelles o discs compactes recordatoris. Per als fallers, el fet d’endossar-lo és molt difícil.

Les publicitats per al llibret i per als monuments fallers són un altre mètode encara que, en el cas del llibret, té la finalitat de finançar-lo, sobretot si es vol fer un bon llibret i amb trellat. Consisteix a cercar empreses i comerços perquè s’anuncien a canvi d’una quantitat monetària. En un llibret, aquesta dependrà de l’espai que utilitzen, és a dir, si una empresa s’anuncia en una contraportada, pagarà més diners que altra que s’anuncia en un quart de pàgina en l’interior del llibret. En canvi, al monument faller, les publicitats envolten el cadafal durant tot el temps que estiga plantat. La col·laboració dels fallers depén del do de gents que tinga cadascun d’ells.

Altra manera molt coneguda d’atraure ingressos és la representació d’espectacles, és a dir, el play-back o el teatre. Consisteix a perdre la vergonya dalt de l’escenari, sentir-se artista per a imitar i actuar, i així entretenir les persones que vagen a veure’l pagant una entrada. En el primer cas, per exemple, és molt graciós veure com algun faller amb molt de pèl a les cames es disfressa d’alguna celebritat provocant les rialles del personal allí present.

En el segon, també és graciós, per exemple, veure el típic faller que parla poc descabellant-se amb un paper d’actor principal. La gent sol acudir a aquests espectacles per tal de gaudir d’una bona estona, sempre que no ploga o faça fred.

També es guanyen diners realitzant mercadets. Generalment, els fallers cerquen en les seues cases objectes que no utilitzen per a donar-los a la comissió fallera i així vendre’ls a un preu baix. És una activitat prou acceptada dins de les falles, ja que els propis fallers també aprofiten per comprar diversos objectes que puguen necessitar i, així, li donen beneficis a la comissió fallera.

Els campionats esportius i de jocs de taula són altres maneres d’aconseguir capital per a la comissió fallera. Consisteixen a realitzar un torneig on els equips o les parelles paguen un preu per inscriure’s, optant a un premi major si queden entre els tres primers classificats. En aquest cas, les comissions falleres guanyen diners per les inscripcions, per les publicitats als cartells anunciadors i per les consumicions que els jugadors fan durant el torneig, sobretot als torneigs de jocs de taula. Els fallers solen involucrar-se prou en aquest tema, ja que molts d’ells també s’inscriuen per a jugar.

En la publicitat als monuments fallers també es guanyen diners.

Turisme i Carnestoltes?, de Fede Alonso. Falla El Canet de Cullera (2012). Foto: Joan Roig

El vessant econòmic

59

Tanmateix, també és habitual que les comissions falleres realitzen viatges.

Hi ha comissions que anualment organitzen un viatge a un lloc fixe, ja que té prou afluència, però també, n’hi ha d’altres que n’organitzen segons com siga la demanda com, per exemple, als parcs temàtics, a les rutes gastronòmiques, a ciutats històriques, a la neu en hivern, als musicals famosos... Això sí, sempre mirant que no tinga un preu excessiu, i menys en aquests temps que corren.

Un altra activitat fallera que està molt de moda és l’organització d’un concurs de xarangues, és a dir, els grups de músics que acompanyen les comissions en falles. El concurs consisteix a tocar tres obres musicals: un pasdoble que s’interpreta des del lloc d’eixida fins al lloc d’actuació, una obra obligada que també sol ser un pasdoble, i una obra lliure que sol ser una remescla de cançons que estan de moda.

Els membres de les xarangues solen anar o bé disfressats o bé vestits tots igual.

Els guanyadors aconsegueixen el premi i se’l reparteixen entre ells, mentre que les comissions falleres guanyen els diners de les inscripcions i de les publicitats dels cartells.

Iniciativa esportiva 7kPort. Foto: M.Lola Savall

La falla Taüt organitza la Gran Cagà. Foto: Juan Gabriel Figueres

Una altra idea que també està a l’ordre del dia és la cagada de l’animal.

Consisteix a reparcel·lar un terreny en quadres i vendre’ls als participants de l’activitat. Una vegada estiga tot venut, un animal (ja siga una vaca, un camell o una cabra) menja i es passeja pel terreny mentre tots els participants esperen amb entusiasme que l’animal en qüestió faça les seues necessitats dins del quadre que ells han comprat. Si és així, l’afortunat guanya un bon premi però, si l’animal defeca en diversos quadres, el premi es reparteix. Als pobles que s’ha celebrat aquesta activitat ha tingut bastant participació i les comissions ingressen diners gràcies a les parcel·les i a les publicitats dels cartells informatius.

Per últim, hi ha altres activitats amb una tendència més sensual, els calendaris artístics fallers. Els membres de la comissió mostren els seus encants amb elements decoratius per a acompanyar els mesos de l’any, i així vendre’ls entre els fallers, veïns i simpatitzants. És com el teatre o el play-back, al principi hi ha un poc de vergonya però, a poc a poc comencen a eixir les rialles i tot es perd.

Viatge a Benidorm organitzat per la nostra comissió.

Foto: Esther Mompó

60

El Canet 2013

El teatre beneficia les comissions. Foto: Àlex Morales

A banda d’aquestes activitats hi ha moltes més per a guanyar diners però, aquestes són les que tenen més repercussió en l’actualitat. Aquesta crisi ha fet que les comissions falleres es calfen el cap per a innovar altres maneres d’aconseguir diners per a la falla, ja que això de “la voluntat per a la falla” en les arreplegades s’està perdent perquè “voluntat molta, però diners pocs”.

el vessant Social faller

L'evolució de les falles contemporànies Gil-Manuel Hernández i Martí Associació d'Estudis Fallers Pàgines 62-64 Els xiquets a les falles: de l'estoreta velleta al castell inflable Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 65-66 La dona a les falles: cap a la justa igualtat Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 67-69 Generant ocupació Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 70-71 Les falles dins de la societat civil de Cullera Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 72-74

"L'home és un producte social i la societat deu impedir que es perda per a ella".

Miguel de Unamuno (1864-1936) Escriptor i filòsof

l'evolució de les falles contemporànies

A

Gil-manuel hernández i martí associació d'estudis fallers

partir del 1991, amb l’arribada dels partits conservadors a l’Ajuntament de València (Partit Popular i Unió Valenciana), les Falles experimentaren una nova instrumentalització política dins el context d’allò que es va anomenar el “pacte del pollastre” entre els dos partits esmentats.

Unió Valenciana intentà monopolitzar la “valenciania fallera” no només amb gestos simbòlics que situaven clarament les Falles dins l’univers del blaverisme, l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic, sinó amb una política festiva que reforçava esta orientació. No debades, s’ha de recordar que el moviment blaver, en bona mesura, es va conformar políticament en l’àmbit faller, raó per la qual quan arribà al poder col·locà en els organismes de govern de les Falles (Junta Central Fallera) els seus peons més aplicats, cosa que feu que la festa fallera es “blaveritzara” oficialment fins que, desplaçada Unió Valenciana del govern municipal, l’arribada del Partit Popular a la Regidoria de Festes temperà la ideologització blavera i advocà per un pragmatisme orientat a obtindre l’acceptació fallera a través de les subvencions, però combinat amb cert diàleg i la defensa política del món faller.

A partir del 2003 s’aguditzà este perfil centrista i dialogant de la Regidoria de Festes, fins al punt de donar-se una interessant paradoxa: les inèrcies nostàlgiques i el pes dels sectors més blaveritzats de la festa acabarien quedant-se a la dreta del mateix govern de dretes pel que fa a les Falles, com es va poder visualitzar en el VIII Congrés Faller del 2001 o en uns altres esdeveniments posteriors.

L'ofrena s'ha convertit en l'eix ritual de la festa, (1960). Arxiu: Joan Castelló

62

El Canet 2013

En tot cas, i més enllà dels canvis estrictament polítics de la festa, esta ha transitat en els darrers vint anys per una senda que l’ha conduïda clarament cap al gegantisme, el monumentalisme en les seccions més altes, l’agudització del culte a la fallera major i de l’ofrenització de la festa (la consideració de l’Ofrena com a eix ritual central de la festa), a més d’una tendència per part de les Falles a absorbir festejos i actes d’altres celebracions, alhora que els pròpiament fallers s’estenien al llarg de tot l’any amb esdeveniments com ara el mig any faller, les revetles al carrer, els actes de preseleccions de les falleres majors o la multitud de concursos, certàmens i iniciatives que mantenen les comissions amb una contínua activitat al llarg de tot l’any. Estos anys han sigut també els de l’expansió de l’associacionisme faller, no només amb l’aparició de noves falles, moltes de les quals als nous espais d’expansió urbana de València (en l’actualitat el cens de comissions falleres de la ciutat comença a acostar-se a les 383 falles), sinó amb l’emergència de agrupacions i sobretot de federacions de falles agrupades per motius econòmics o de promoció corporativa (Federació de Falles de la Secció Especial, Associació de Falles d’Especial, Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, Federació de Falles de Primera A, etcètera). L’expansió quantitativa i qualitativa de la festa també ha fet que haja crescut la cobertura mediàtica, amb l’explosió de les pàgines web de comissions falleres o l’aparició de webs personals, blocs i revistes virtuals, a més del creixement en les publicacions i programes de ràdio i televisió de temàtica fallera.

Pel que fa als cadafals, hi ha hagut una progressiva diversificació d’estils, més enllà de l’ortodoxa falla barroca, i han entrat en escena nous artistes, la major part d’ells joves, que han renovat en certa manera l’encarcarat món artístic faller. Amb tot, en les grans categories, tant en les falles grans com infantils, continua predominant, especialment a ulls dels jurats qualificadors, la falla clàssica, cada vegada més gegantesca, monumental i bigarrada. Tanmateix, també cal destacar un moviment que, nascut al barri del Carme, ha fet que nombroses comissions modestes hagen apostat en la darrera dècada per un model de cadafal de temàtica social i compromesa, acompanyat d’una innovació en el pla estètic, i com ha resultat s’ha conformat una certa ruta de falles d’autor que atrauen un públic delerós de novetats en un món, el de la construcció de falles, massa dominat pel conservadorisme, la inèrcia i la reiteració de formes, estils i motius. No obstant això, també s’ha d’apuntar que moltes comissions menudes han anat trobant dificultats relacionades amb un cens cada volta més esquifit i, per tant, amb greus dificultats econòmiques per a mantindre’s en actiu.

Però, per damunt de totes els fenòmens ressenyats, n’hi ha un d’especial importància que marca clarament el caràcter que han anat adoptant les Falles en els darrers anys, un fenomen que té a vore amb el procés de globalització econòmica neoliberal que suporta el món en totes les seues dimensions, i que implica la imposició d’un model econòmic, social, polític i cultural o l’imperi del benefici, la dèria pel guany i la mercantilització de la vida com a normes predominants en el sistema de capitalisme avançat. Este context de globalització dirigida pels poderosos acaba influint sempre en els contextos locals, i molt significativament en el món de la cultura, concretament en el de la cultura popular.

Certament, la globalització és sempre localització, atés que combina la dialèctica entre global i local.

Doncs bé, si hui en dia l’esfera global està dominada pel consumisme i la mercantilització, l’esfera local també ho està, tot i les resistències que s’hi puguen trobar. Definitivament, la vella cultura popular de les Falles ha sigut substituïda per la cultura dels diners, dels winners i del mercat, inseparable dels valors del neoliberalisme capitalista, uns valors que han acabat remodelant la festa fallera. Fins al punt que ben bé podríem afirmar que en l’actualitat les Falles estan sent bona part segrestades pels poders econòmics i empresarials, pels nous rics apareguts a l’empara de la bombolla immobiliària i els nous valors neoliberals predominants, per les estratègies expansives de la indústria de l’oci i pel mateix èxit popular de la festa, capaç de generar prou riscos en seguretat, sostenibilitat ambiental i convivència social.

Les Falles com a festa no són alienes al que passa en la societat, de manera que en la darrera dècada, just quan més s’ha intensificat l’ofensiva neoliberal capitalista, l’èmfasi en els seus purs valors de mercat en detriment dels aspectes socials i humans ha anat reconfigurant la nostra quotidianitat, entre la qual es troba la festiva i la fallera. Així, en el llenguatge faller del nostre temps es poden trobar nombroses al·lusions a la “competitivitat”, la “superació”, l’assoliment de “reptes” i “objectius”, referències a la “pugna” i la “lluita” pel “triomf ”, per ocupar un lloc entre els “millors”; l’obsessió per arribar “més alt, més lluny i més fort”, per gastar-se més diners, per obtindre més “beneficis”, per contactar amb espònsors més “solvents”, per ser “emprenedors”, per desenvolupar campanyes de “màrqueting” i trobar “gerents” que gestionen “amb òptima eficàcia” comissions ja quasi enteses com a “empreses rendibles”.

Un model de temàtica social i compromesa, amb el seu toc innovador.

Temptacions, d'Emilio Miralles. Falla Mossén Sorell-Corona de València,(2005).

Arxiu: Javier Mozas

El vessant social

63

En un món on tots lluiten cada vegada més per tot allò que signifiquen els diners, cada volta s’imposa més la imatge i la imatgeria en detriment de la imaginació. Així, en el món faller, es conrea allò que és “políticament correcte” a fi d’incentivar i estimular els jurats a atorgar una quantitat creixent de premis que, alhora que actuen com a dissolvents de la potencial crítica social de la festa, ensabonen i engreixen la maquinària meritocràtica de la competitivitat, el gegantisme insostenible i la megalomania insaciable. S’imposen criteris “pragmàtics” i “operatius” que asseguren màxima presència mediàtica, una major “audiència” i possibles projeccions socials personals. O en altres paraules, un triomf en el mercat en tota regla. En els darrers anys es va desenvolupar un autèntic culte a l’“empresari model” que, aprofitant-se d’esta condició, instrumentalitza una comissió de falla per a assolir millor els seus interessos particulars (urbanístics, majorment), fent-se passar a ulls dels fallers i les falleres com a prohom exemplar, valencià insigne i benefactor desinteressat per la festa.

Un nou estil fresc ha aparegut en els monuments fallers.

Escena de La batalla de colors, de Vicent Martínez. Falla Malvarrosa-Ponz-Cavite de València (2011).

Arxiu: Joan Castelló.

La incorporació de nombrosos premis serveixen com a dissolvent de la crítica social a les falles.

Remat de Càsting de Miguel Santaeulalia. Falla Nou Campanar de València (2011).

Arxiu: Joan Castelló.

64

El Canet 2013

La mercantilització, la capitalització, el consumisme i els valors neoliberals ho han envaït tot, deixant en un segon terme les consideracions socials, humanes, comunitàries, solidàries, tradicionals, altruistes i crítiques. Açò val també per al món de les Falles, durament colpejades en el millor de la seua cultura tradicional, antigament propera a l’ambient de barri i a un sentit crític amb el poder. L’eclosió de la crisi econòmica del 2008 no ha fet més que posar en evidència el procés referit i mostrar-ne les més fosques misèries.

En este context tan canviant, que ha virat del tardofranquisme a la transició i d’esta a la globalització neoliberal, les Falles es veuen confrontades al seu propi èxit, que d’alguna manera té els peus de fang, si es consideren els conflictes socials que provoca, per no parlar de les creixents desercions de ciutadans que ja no es reconeixen en una ciutat presa pel caos i per una irresponsabilitat quasi institucionalitzada. Davant esta situació, és evident que té sentit preguntar-se si unes altres Falles són possibles. I la resposta que es podria avançar és que, amb independència dels enormes obstacles que hem esmentat, unes altres Falles haurien de ser possibles, perquè, si no ho són, no volem pensar en què passaria amb uns altres problemes molt més transcendentals. En tot cas, sempre restarà el treball continuat, cadascú en el lloc que puga, sense desesperar-se per si de moment no se n’obtenen resultats, perquè a la llarga és molt probable que alguns resultats positius siguen visibles. Al capdavall, tot és qüestió de perseverar.

els xiquets a les falles: de l'estoreta velleta al castell inflable juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic Els xiquets sempre han sigut importants al llarg de la història de les falles, ja que en els seus inicis eren qui arreplegaven les andròmines velles damunt d’una estoreta, vestits amb la indumentària tradicional, durant la vespra de Sant Josep per a poder cremar-les. Aquest fet és de les tradicions més arrelades de la festa fallera: el cant de l’estoreta. En aquesta tradició els xiquets cantaven diverses cançons populars valencianes, des de cançons de bressol fins a altres més folklòriques, però per damunt de tot es cantava el fragment I una estoreta velleta pa la falla de Sant Josep. Aquest fragment forma part del pasdoble El Fallero de Josep Serrano, que també inclou una altra referència més a l’aportació dels xiquets a l’inici de les falles: creua el carrer la xicalla replegant els trastos pa la falla. A causa d’aquesta tradició, els més menuts esperaven amb ànsia el moment d’agafar l’estoreta. Amb els canvis que hi ha hagut en la construcció del monument, aquesta tradició no perdura actualment, però sí que és cert que en diversos llocs es representa com per exemple al barri del Carme de València o a la ciutat de Torrent, on és un conegut concurs faller.

El Cant de l'Estoreta de Torrents als seus primers anys. Arxiu: Emilio García.

A més, els xiquets participaven en altres aspectes de la falla com, per exemple, d'encarregats de dissenyar les primeres figures per a decorar-les o pintar-les; s’encarregaven d’anar a pel combustible necessari per a la cremà; i van crear una tradició que actualment els agrada molt, encara que és perillós, com és botar la falla quan està cremant-se.

Conforme avançava el temps, i amb l’aparició de l’artista faller i les innovacions respecte al monument faller, el paper dels xiquets desapareixia d’aquest àmbit per a incorporar-se en altres àmbits. Un d’ells fou el protocol·lari, amb l’aparició de les figures de Fallera Major Infantil i President Infantil, que havien d’estar presents en els principals actes de la comissió.

També, els xiquets van passar a un àmbit més festiu. Un exemple el podem trobar a Cullera en els anys seixanta, on es va crear una falla per a fer la festa per als xiquets, la comissió de Colón-Toledo. Aquesta realitzava només monuments infantils per a que ells gaudiren de la festa, sobretot per als fills dels promotors de la falla, encara que aquests també gaudien de valent. Un

El Cant de l'Estoreta de Torrent l'any 2012. Arxiu: Emilio García.

El vessant social

65

altre el trobem al Port de Sagunt, on un capellà amb una gran destresa artística anomenat Luis Peiró va arribar a la ciutat en 1979 i se li va ocórrer crear una falla per a retenir llaços d’amistat amb els xiquets després que aquests prengueren la comunió. Aquesta va tenir èxit durant diversos anys ja que va augmentar considerablement el nombre d’afiliats, restant-li’n a les falles oficials dels voltants, i va romandre en actiu fins al 1994.

A Cullera, els xiquets gaudeixen del tren faller. Arxiu: Joan Roig

Cavalcada del Ninot d'Oliva. Arxiu: Juan Gabriel Figueres

Actualment, el paper dels xiquets a les falles està perdent protagonisme. És cert que segueixen tenint el seu paper protocol·lari, que segueixen botant la falla i que segueixen gaudint de la festa fallera però, ja no fan falles a propòsit per a ells. Ara es dediquen a donarli ambient a la setmana fallera, a participar en els actes dels dies de falles, a eixir en la presentació i poc més. A més, si els xiquets no tenen cap familiar en la falla, tampoc participen en activitats que es poden dur a terme durant l’exercici faller com, per exemple, dinars o activitats culturals. En canvi, sí que és cert que a les activitats esportives organitzades programades per les juntes locals els xiquets sí que participen.

Pel que respecta a Cullera, els xiquets normalment participen en les activitats dels tres dies de falles, en la presentació, en el tren faller, en els campionats esportius organitzats per la Junta Local Fallera, en els parcs infantils, i en activitats internes de les comissions com poden ser els play-back o obres de teatre. I en altres pobles trobem que, a més, participen en altres coses com, per exemple, a Alzira, Dénia o Gandia que ixen en la cavalcada del ninot; en Torrent, com ja hem dit abans, representen el cant de l’estoreta.

Els xiquets a la Presentació Fallera. Foto: Juan Gabriel Figueres

66

El Canet 2013

Als castells inflables. Foto: Juan Gabriel Figueres

Els xiquets representen l’alegria de les festes falleres. Són els primers que estan desitjant que arriben les dates per a vestir-se de fallers, per a anar al casal a jugar amb els amics de la falla, per a tirar coets, per a beure begudes gasoses o per a botar damunt dels castells inflables. Per totes aquestes coses, i per més que haurien de realitzar, el col·lectiu faller hauria de fer alguna cosa perquè la importància dels xiquets no decaiga dins de l’àmbit faller per tal que la seua importància siga equitativa i tinguen la importància social i tradicional que tingueren en els anys en que aquestes festes van passar a formar part de la vida dels valencians.

LA dona en les falles: cap a la justa igualtat juan gabriel figuerei hernández tècnic del sector turístic Parlar de la dona a les falles és remuntar-se cap al segle passat, concretament entre els anys vint i trenta. Tot va ser a causa de la moda que es va expandir per tota Espanya de realitzar concursos o certàmens de bellesa entre les dones i, per això, en 1929 i amb la col·laboració del periòdic ABC, es va fer la primera selecció de la primera reina de les falles. La triada va ser Pepita Samper i Bono, una estudiant de piano de vint-i-un anys; on el fet de ser triada va suposar un impacte molt gran en el món de les falles, ja que aquesta es convertiria en la imatge de la festa per a tot el món.

La denominació del nom de la màxima representant va canviar el 1933 pel que coneixem actualment com a Fallera Major. En aquell any, la triada va ser Leonor Aznar i Carceller, i va ser la primera que anava acompanyada per la seua Cort d’honor, que estava formada per les dones que no havien sigut triades, tradició que es manté en l’actualitat. Aquesta corrent d’instaurar el càrrec com a Fallera Major va arribar fins a altres ciutats Alzira en els anys quaranta, Gandia en 1935, Sagunt en 1974, o Torrent en 1971. Curiós és el cas de Cullera, que només va tenir tres reines de les falles entre els anys 1975 i 1977, perquè normalment era una designació i no una elecció i, a més, no tenia cap monument específic.

La Fallera Major de Cullera del 1975. Arxiu: Joan Castelló

Proclamant la Fallera Major. Foto: Manuel Franco

Amb el pas dels anys, la dona va començar a adquirir protagonisme com a Fallera Major de les seues comissions, però res més. El procés històric de dictadura franquista ha minvat sempre la importància del sector femení a les falles convertint-lo quasi invisible, ja que dins de les pròpies comissions no tenien càrrecs ni responsabilitats. Però aquest fet va canviar amb la instauració de la democràcia a finals dels anys setanta on les dones van agafar protagonisme. Començaren a superar els homes en el cens fallers, agafaren responsabilitats amb càrrecs de menor transcendència com les delegacions de rifes, loteries o activitats diverses.

Després, ja era freqüent veure les dones com a secretàries i vicepresidentes i, ja a finals del segle XX i principis del segle XXI, han començat a dirigir les seues comissions falleres.

Trobem exemples de presidentes de comissions falleres per tot arreu com, per exemple, Laura Cano en la falla Almirall Cadarso-Compte Altea, Mercedes Colón en Hort de Sant Valero-Avinguda de la Plata, o Mercedes Escrich en Pare

L'elecció de la Cort d'Honor té el seu origen en 1933. Arxiu: Junta Central Fallera

El vessant social

67

Alegre-Enric Navarro, totes tres de València; Teresa Fuster en la falla Plaça Prado de Gandia, Maria José Escrivà en la falla Barri de Sant Francesc d’Oliva; o sense anar molt lluny, Loles García i Pilar Crespo en la falla Avinguda País Valencià, Rosa Ruano en la falla La Bega, Gemma Pellicer en les comissions del Port i del Xúquer, Mari Carmen Hernández en la comissió del Port, Begonya Serra en la comissió de la Plaça d’Espanya, Isabel Collado en la comissió del Xúquer, Rosana Tomás i Estefania Cáceres en la comissió de la Plaça Alboraia, i Francesca Criado en la comissió d’El Raconet, totes elles de Cullera.

Però, generalment, encara predomina la tendència de la dona de fugir dels mandats presidencials. Aquesta tendeix molt als càrrecs de secretària, delegades de loteries, d’abonades de la falla, de festejos, de teatre, de llibrets, de play-backs, d’infantils... càrrecs centrats en temes intel·lectuals, artístics o que estan en contacte amb els xiquets de la falla.

En 2012 hi havia tres presidentes a les comissions de Cullera. Foto: Susana Bou

Caridad Pinto, la primera dona en plantar en la Secció Especial Infantil. Arxiu: Joan Castelló

68

El Canet 2013

Però no només la dona està present en allò relatiu a l’àmbit de les comissions i el seu funcionament, puix trobem moltes dones que triomfen en altres sectors fallers com, per exemple, en el sector dels monuments, sector tradicionalment masculí on les dones comencen a entrar i que, a més, estan en el moment més alt. Parlem, per exemple, de Marina Puche que en 2012 va aconseguir el tercer premi de la Secció Especial Infantil per a la falla ExposicióMicer Mascó de València; Anna Ruiz, que serà la primera dona en la història que plantarà una falla experimental en la Plaça de la Mercé; i també altres com Caridad Pinto, Dora Piles, Desiree Triviño, Eva Maria Cuerva, Marisa Falcó, Carmen Llisteri o Rosa Blasco. També a nivell local podem trobar a Cullera falles plantades per dones com, per exemple, Inma Giner o Glòria Diaz-Guerra.

En altres sectors també trobem un elevat nombre de dones que han triomfat. Per exemple, en la indumentària tenim a Maria Victoria Liceras, Carmen Esteve, Antonia Gaitan o Isabel Leiva, entre d’altres; i en la pirotècnia cal destacar a Reyes Martí, que es troba al front de la Pirotècnia Martí de Borriana, creada pel seu besavi i, a més, és l’encarregada de disparar la mascletà del 8 de Març a la Plaça de l’Ajuntament de València.

Per això i per tot el que s’ha esmentat anteriorment, i deixant a un costat el monument faller, podem dir que la dona valenciana és la protagonista i el símbol de les festes falleres. Ella és a qui rendim el culte, qui representa la bellesa, i és a qui observen els milers de curiosos que s’apropen als actes com l’ofrena, per a observar la seua indumentària plena de detalls que no deixa indiferent ningú. Sobre aquesta qüestió, hem preguntat a diversos membres de la comissió, i açò és el que ens han dit:

“Per a mi, el paper actual de la dona a les falles és un paper tan important com el del monument faller en sí mateixa. La dona fallera, junt amb les seues vestimentes tradicionals és un símbol de la tradició fallera, un símbol que, darrere del monument faller, és el més important. Però avui en dia, on la dona té un paper de dona treballadora i d’igualtat amb el gènere oposat a la societat actual, també és la representació viva d’aquelles dones que, tot i que tenen una vida laboral, familiar i social, encara avui segueixen les tradicions dels nostres avantpassats defensant l’actitud fallera de festeig i alegria, i el sentiment de pertinença a una associació, en aquest cas una falla, una associació que en molts casos (com el meu en particular) ens ha acompanyat des de la infància fins al moment actual.”

Virginia Ruiz i Criado “El paper de les dones en el món faller ha anat evolucionant fins a trobar-nos en una paritat de condicions home-dona que fa anys seria impensable al món faller, com és el que moltes comissions tinguen hui instaurada la figura de Presidenta de la comissió. A més, no cal dir que el paper de les dones dins les juntes directives de les falles és incalculable, puix sense elles moltes falles no serien una realitat, i què dir de la comissió... seria possible una falla sense falleres? Podria ser una realitat, sí, però la falla perdria la seua essència, que al cap i a la fi és l’exaltació de les falleres i de la Fallera Major.”

Joan Roig i Peyró “El paper de la dona és molt important i, a més, es ressalta la seua figura, ja que és una tradició portar i lluïr eixes vestimentes meravelloses que, al cap i a la fi va a veure-les la gent a les cercaviles. És tot un orgull poder gaudir d’eixa vestimenta que no ha evolucionat tant, però que continua sent igual de volguda i en què sols les dones som protagonistes d’ella. A més, la dona no sols gaudeix i passeja perfectament vestida sinó que, avui en dia, s’involucra tant com els homes en poder dur endavant la tradició i la festa a nivell organitzatiu. De fet, cada vegada hi ha més dones que exerceixen càrrecs importants dins de l’associació i tot allò compartint el xicotet temps que li queda avui en dia després de la feina, la família, els estudis...”

Carolina Lli i Tolosa Una vegada més queda clar que les dones tenen un paper fonamental dins de la festa fallera. Si no fóra així, caldria plantejar-se la següent pregunta: existirien les falles sense la dona? Doncs segurament no, ja que, possiblement, les falles perdrien el toc de màgia que té aquesta festa amb el saber estar del gènere femení.

BIBLIOGRAFIA AC FALLA LA VICTÒRIA (2011): Falles 2011.

-CASTELLÓ I LLI (1996): “Història de les Falles de Cullera”. M.I.Ajuntament de Cullera i Junta Local Fallera, 1996.

La dona fallera fent el seu paper de mare. Foto: Susana Bou

El vessant social

69

LES FALLES COM A GENERADORES D'OCUPACIÓ

E

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

l sector faller ha mostrat que des de sempre ha sigut un dels motors d’ocupació del nostre territori. Malgrat ser una festa que se celebra dins d’unes dates concretes, tots els seus preparatius comporten un exhaustiu treball que es realitza des del mes d’abril fins a acabar dins de les dates falleres. Perquè tot isca bé és necessari tenir el nombre exacte de treballadors en tots els sectors i, a més, que estiguen qualificats per tenir una major eficàcia i eficiència. És per això que, quan arriben les dates falleres, es produeixen més contractacions que ajuden certes persones per a viure.

El primer sector dels més globals, i el més important on les falles generen ocupació, és en l’artesà, és a dir, el que respecta a la construcció dels monuments fallers. Aquest és un treball molt laboriós que passa per un procés de diferents fases (fusteria, modelat, escatat, pintura i acabat) que es repeteixen diverses vegades puix els artistes solen fer més d’una falla. Els tallers que més gent tenen per a treballar són els dels artistes que fan els monuments de la Secció Especial de València, ja que tenen els pressupostos més alts i per tant els volums són mes grans. A més, dins d’aquest sector trobem els dissenyadors i projectistes que també són les persones que inicien el treball al taller, així com també els proveïdors de materials (fusta, suro, pintura...), necessaris per a dur endavant els projectes.

Altre sector important que acull nombrosos llocs de treball és el de la indumentària valenciana.

En ell són molts els treballs que es realitzen com, per exemple, l’orfebreria de les pintes, la creació de les teles, les bandes o les insígnies, l’elaboració de les vestimentes, el cosit de les manteletes i de les mantellines, la fabricació de malles per als pentinats fallers, la venda de tots aquests productes i, fins i tot, les perruqueries on les dones van a fer-se el pentinat. Per a les accions relacionades amb la fabricació i elaboració es necessiten moltíssimes persones ja que la indumentària compta amb molts processos i en cadascun d’ells hi ha molts detalls, com puguen ser els adorns. Per a la venda de productes o per a fer els pentinats també en fan falta, però no tant com en els anteriors casos.

El sector artesà és el que més personal necessita. Foto: Juan Gabriel Figueres

70

El Canet 2013

El tercer sector en discòrdia és el pirotècnic. Aquest és l’encarregat de realitzar actes multitudinaris relacionats amb la pólvora com, per exemple, la Nit del Foc del 18 de març a València, les mascletades falleres, la cremà dels monuments fallers, el llançament de xicotetes traques, el subministrament de masclets per a les falles, l’elaboració dels coets, o el muntatge de rètols pirotècnics, entre d’altres. És una especialitat on les persones que treballen en ell han de saber superar les dificultats, ja que la pólvora és molt perillosa. Normalment, en aquest sector també treballen moltes persones ja que, per a preparar un gran esdeveniment pirotècnic, fa falta molta gent perquè tot isca bé i no ocórrega cap sobresalt.

Deixant de banda els tres principals motors ocupacionals de les falles, també trobem altres sectors més minoritaris que donen ocupació a les persones quan arriben les festes falleres. Un d’ells està relacionat amb l’hostaleria. Molts restaurants acullen els organismes i les comissions falleres i es veuen necessitats a contractar cuiners i cambrers per tal que tot isca bé i així intentar que les agrupacions continuen anant en un futur. També les comissions falleres que no van a aquests llocs contracten cuiners o cambrers perquè els cuinen en els casals en aquestes dates per estalviar-se feina i gaudir més intensament de la festa. També, amb l’arribada de turistes durant les festes falleres, les cafeteries, bars o gelateries es veuen obligades a contractar personal per a assolir la demanda. A més a més, les comissions falleres compren productes a les distribuïdores d’alimentació i beguda i, per tant, aquestes s’han de multiplicar per a satisfer a tots. Així mateix, també hem de destacar les parades de xurros, bunyols... que s’instal·len a les ciutats falleres per tal de vendre aquests productes i, per tant, necessiten gent per a poder fer-los i vendre’ls.

També, les comissions falleres contracten habitualment una xaranga de músics per als actes més importants de les festes falleres. Aquestes estan compostes de deu a dotze músics que provenen de tots els racons d’Espanya, què passen uns dies a la nostra terra per tal d’aconseguir uns ingressos extra, puix pocs d’ells, per no dir cap, es dediquen a amenitzar festes professionalment. També, per al dia de la presentació fallera es contracten músics, però aquests solen ser de ciutats contigües a la que se celebrarà la presentació.

Un altre sector que requereix l’augment de la mà d’obra, sobretot entre els mesos de gener i de març, és el de les arts gràfiques. Aquesta època és quan les comissions falleres acaben els seus llibrets i, en molts casos, requereixen la seua maquetació per part de la impremta; aleshores, cal que aquestes contracten professionals per tal d’assolir la demanda. També, la contractació de fotògrafs per a la realització i edició d’àlbums fotogràfics recordatoris és una cosa habitual en aquest sector.

Dins d’aquests grups, podem extraure conclusions socials respecte a l’ocupació en les falles. Podem dir que, dels treballs que s’ofereixen en les festes falleres, els homes són més assidus pel que fa als monuments fallers, la pirotècnia i les xarangues musicals; les dones es decanten més pel sector de la indumentària; i hi ha igualtat respecte a la gastronomia i tot allò relacionat amb l’hostaleria i el turisme. Però clar, sempre hi ha excepcions.

Ara bé, en el context social en què ens trobem, tot l’explicat anteriorment es complica ja que amb la crisi que estem vivint es fa més difícil perquè les comissions falleres gasten menys diners en els monument, en coets, en arts gràfiques i en hostaleria, així com també disminueix el cens faller, afectant sobretot el sector de la indumentària. Com a conseqüència de totes aquestes disminucions es necessita menys personal en cadascun dels sectors.

Aleshores, podem afirmar que la disminució de la contractació de personal en els diferents sectors relacionats amb el món faller afecta a la societat que l'envolta, puix moltes famílies depenen de les falles per a viure o per a tenir uns xicotets ingressos extra per al seu estat de benestar.

Els sector pirotècnic és un dels més importants generant ocupació. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant social

71

Les falles dins de la societat civil de cullera

A

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

finals del segle XIX era una tradició a la nostra terra traure al carrer les andròmines velles que els xiquets arreplegaven de tot el veïnat mentre cantaven una tonada, que després quedaria plasmada al pasdoble El Fallero. Tota eixa col·lecció de cadires, taules i mobles vells s’amuntonaven perquè els grups de veïns pogueren cremar-ho el dia de Sant Josep, sent el precedent del que és la festa fallera. Però, poc a poc, les andròmines velles van donar pas als ninots, representacions satíriques de l’època que criticaven tot el que envoltava la societat: polítics, banquers, empresaris...

A la nostra ciutat, les primeres referències de falles plantades pels grups de veïns es remunten a l’any 1928, concretament per la primera comissió fallera, la del Raval de la Mar, a l’actual plaça de la Llibertat.

Però aquesta no va tenir una continuïtat necessària, ja que sols va plantar la falla ja esmentada en 1928 i una altra en 1930. Per aquells anys, també hi havia alguna altra representació satírica com va ser la plantada en 1930 a la placeta de la Sal, però aquesta no era organitzada per cap comissió.

Les següents manifestacions falleres van aparéixer l’any 1943. Els veïns del Raval de la Mar van reprendre la seua activitat tretze anys després i, a més, nous grups de veïns van seguir la tendència encetada pels anteriors. Aquests grups corresponien a les actuals comissions de la Plaça d’Espanya, Passeig-Mercat i Sant Antoni de la Mar. No obstant això, aquestes comissions mancaven d’una certa regularitat ja que els seus monuments no es plantaven amb continuïtat. Per a ser més exactes, es van plantar dos monuments en 1943, un en 1944, dos en 1945, i quatre en 1946 i 1947. A partir d’ací, i a causa de la situació precària de l’època, l’activitat fallera va tenir un parèntesi fins el 1959, moment en què la comissió de la Plaça d’Espanya va tornar a plantar un monument faller.

L'última falla de la Plaça José Antonio abans de la pausa.

La Vènus de Milo, d'Andrés Martorell. Falla Plaça José Antonio de Cullera (1963).

Arxiu: Joan Castelló

72

El Canet 2013

La dècada dels seixanta va suposar la consolidació de les falles a la nostra ciutat. Després de tres anys més sense gaudir dels cadafals fallers, la comissió de Sant Antoni de la Mar va plantar el monument titulat El càmping, que va encetar un període de continuïtat fallera que arriba fins als nostres dies. A més, van aparéixer tres noves comissions falleres: en 1963 la falla La Bega, a l’encreuament entre els carrers Pescadors i de l’Almirall (actual carrer Ateneu Musical); també en 1963 la falla Colón-Toledo, que va plantar falles infantils durant sis anys a l’encreuament dels carrers que duia com a nom; i en 1966 la falla Raval de Sant Agustí, situada a la barriada septentrional de la ciutat. Aquesta última va plantar aquell any i després no ho va tornar a fer fins la dècada següent. A partir de 1963 les comissions de La Bega, Sant Antoni de la Mar i Passeig-Mercat van agafar continuïtat en la seua activitat. En canvi, la comissió del Raval de la Mar, que va canviar el seu nom pel de Plaça José Antonio, va mantenir una pausa de deu anys sense celebrar les falles per la disconformitat amb una multa de 5.000 pessetes per portar una dona lleugera de roba enmig del carrer, impensable en aquells temps.

Els setanta van suposar un creixement en el nombre d’associacions civils falleres. En 1972, la falla Plaça d’Espanya va encetar un període de continuïtat, què havia estat tallat un any abans. Les comissions del Raval de Sant Agustí i Taüt (Plaça José Antonio) van tornar a plantar falles a partir dels anys 1973 i 1975, respectivament.

Un any després, a la barriada de la Bega, va aparéixer la comissió d’El Canet i, en 1978, a la barriada de Sant Francesc, també es va formar la comissió d’El Masclet, encara que va ser molt efímera, ja que tant sols va plantar monument aquell any.

La festa fallera va seguir eixamplant-se per les diferents barriades amb la incorporació de quatre noves comissions falleres a la dècada dels vuitanta. En 1980, va sorgir a la barriada de Sant Antoni la comissió de la Plaça Mongrell; en 1982, la comissió de l’Avinguda País Valencià, prop de la demarcació on va estar establida la comissió de Colón-Toledo; i en 1983 van fer acte de presència la comissió del Port, a la barriada pesquera de la ciutat, i la comissió dels Quatre Cantons, situada a l’encreuament dels carrers Sant Llorenç i Jesús. Aquest nombre de comissions falleres es mantindria fins al final de la dècada, ja que la comissió dels Quatre Cantons va deixar la seua activitat el 1990.

Els noranta van portar quatre noves comissions a l’entramat urbà de Cullera.

En 1993 es va plantar el primer monument de la comissió d’El Raconet, a la barriada turística del Racó; en 1995 s’afegiren les comissions d’El Pontet a l’antiga demarcació de la falla Quatre Cantons, i la falla Plaça Alboraia al carrer de la Despedida, dins de la barriada del Raval; i en 1999 va irrompre la comissió Rei en Jaume I al carrer Miguel Hernández, en la barriada de Sant Antoni.

Des de principis del segle XXI fins l’actualitat, hi han hagut noves alteracions pel que respecta al nombre i a la situació de les comissions falleres. L’any 2003 va plantar el seu primer monument la falla Xúquer, al carrer Metge Joan Bolufer Borràs, dins de la barriada del Port. Un any després, la falla Rei en Jaume I va canviar la seua ubicació, passant al carrer de la Marina, dins de la barriada de la Bega. En 2004, la falla El Pontet va deixar l’activitat fallera i, en 2010, al marge dret del riu Xúquer, es va plantar el primer monument de la falla Bulevar, sent l’última comissió fundada fins l’actualitat.

Per resumir un poc, trobem tres comissions a la barriada de Sant Antoni (El Raconet, Plaça Mongrell i Sant Antoni de la Mar), cinc comissions a la barriada de la Bega-Port (Avinguda País Valencià, Rei en Jaume I, El Canet, Port i Xúquer), una al Bulevar del Xúquer (Bulevar), quatre a la vila (La Bega, Taüt, Passeig-Mercat i Plaça d’Espanya), i dues a la barriada del Raval (Plaça Alboraia i Raval de Sant Agustí).

La primera falla del Port.

Pesquera i Pescadors, d'Andrés Martorell. Falla del Port de Cullera (1983).

Arxiu: Joan Castelló

El vessant social

73

Aquest fet reflexa que Cullera, quan arriba el mes de març, fa olor de pólvora per tots els costats. Dit d’una manera més social, les falles tenen una influència sobre la societat civil prou ampla pel fet d’haver fluxos de festa per quasi totes les barriades de la nostra ciutat. És una realitat que també es reflexa en el nombre de participació, puix és la festa que té més adeptes i que té un major poder d’atracció, sobretot per a la gent jove.

Els fallers participen en la Cavalcada de Disfresses de les Festes Patronals de Cullera. Foto: L'Expressió de la Ribera.

Però la influència de la festa fallera sobre la societat civil de Cullera va més enllà i l’exemple més clarificador el trobem a les festes patronals, on les comissions falleres participen d’una manera molt activa. Per exemple, les comissions falleres són el focus principal de la cavalcada de disfresses i un dels col·lectius més representat a la processó de la Baixà de la Mare de Déu del Castell. A més, moltes de les persones que realitzen balls tradicionals o toquen la dolçaina i el tabal en les processons també pertanyen a col·lectius fallers. I a més a més, des de fa quatre anys, l’obra guanyadora del concurs de teatre de falles forma part del calendari d’activitats culturals de les festes patronals.

Altres exemples són la participació de la comparsa guanyadora de la Cavalcada de Festes del Poble en la següent Cavalcada de Reis, l’organització de mostres culturals per a donar a conéixer la festa fallera als turistes, o les llavors solidàries que duen a terme les comissions falleres com la recollida de taps de plàstic per a finançar operacions molt cares de persones que estan malaltes i no s’ho poden permetre.

Doncs, és evident la influència que tenen les falles de Cullera dins de la societat civil, ja siga per la vida que li dóna a la nostra ciutat tenir quinze associacions culturals falleres, per la seua participació en els esdeveniments més populars, o per la seua influència cultural. Seria molt difícil imaginar-se la nostra ciutat sense les falles.

BIBLIOGRAFIA

Les falles són solidàries amb la societat civil. Foto: M.Lola Savall.

74

El Canet 2013

CASTELLÓ LLI, J. Història de les Falles de Cullera (1928-1996). Cullera: Junta Local Fallera i M.I.Ajuntament de Cullera, 180 pp.

ALBERT, M. El patrimonio cultural y la sociedad civil. Dins: La memoria construida.

Patrimonio cultural y modernidad. València: Tirant Lo Blanch, 2005, p. 193-223.

el vessant mediAMBIENTAL faller

Suro blanc. Fum negre.

Rafa Tortosa i García Coordinador del llibret de l'AC falla Joan Ramón Jiménez de Xàtiva Pàgines 76-80 Comdemnats a entendre's Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del Sector Turístic Pàgines 81-82 El trànsit a les falles de Cullera Juan José Figueres i López Intendent-Cap de la Policia Local de Cullera Pàgines 83-84 Il·luminació fallera Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del Sector Turístic Pàgina 85-86 Les comissions falleres i el medi ambient: projectes de reciclatge al llarg de l'any i en la setmana fallera.

Brutícia i neteja al voltant del casal i de la falla.

Sebas Marín i Martínez Un SOS Faller de les Tres Potes Pàgines 87-88

"Primer, fou necessari civilitzar l'home en la seua relació amb l'home. Ara, és necessari civilitzar l'home en la seua relació amb la natura i els animals".

Víctor Hugo (1802-1885) Poeta

el suro blanc. fum negre

U

RaFa Tortosa i García FALLA JRJ DE XÀTIVA

na vegada més, el foc, el nostre foc purificador del 19 de març —mentre algú no intente demostrar el contrari—, és el protagonista d’un tema d’actualitat fallera. Durant la cremà, i en poc de temps, el suro blanc, el ja famós i principal material que s’usa per a la confecció dels cadafals fallers, és converteix en fum negre. És evident que l’acte on finalitza el cicle faller ha passat a deslluir-se a l’actualitat.

Però és el que hi ha. No m’atreveix a donar un percentatge, però la gran majoria de les falles plantades a les places i carrers dels nostres pobles valencians amb activitat fallera estan fetes amb poliestiré (EPS), popularment conegut amb el nom de suro blanc.

Al voltant d’aquest material, ja s’han establert completament als obradors fallers una sèrie de tecnologies i metodologies per tal d’esculpir sobre el suro blanc. Hem d’afirmar positivament que aquest material ha sigut capaç d’introduir i aplicar noves tecnologies en un camp considerat com artesà i artístic. L’ús de l’enginyeria inversa amb l’aplicació d’escàners tridimensionals per a la digitalització de maquetes per a una posterior reproducció a l’escala estimada, l’aplicació del sistema de plànols acotats en la construcció de figures provinent de la teoria de sistemes de representació de dibuix tècnic o l’ús de la màquina termo-talladora i dels coneguts pantògrafs, són activitats habituals dels tallers fallers. I repetim, ha estat gràcies a la introducció del suro blanc. A pesar que estem a uns anys de transició entre la reproducció de cartó i el suro blanc, els artistes fallers han transformat la infraestructura del taller, tant humana com de maquinària, per a l’ús del suro blanc1. Han estat molts anys usant el cartó, tant en la reproducció directa com en l’ús de motlles, i amb l’aparició de l’EPS els nostres artistes han trobat un material fàcil de manejar, que pot produir grans i lleugers volums, i que a primeres, és més econòmic.

Dit tot açò, i sense haver parlat sobre la contaminació produïda pel suro blanc, volem deixar clar l’objectiu d’aquest escrit, i que no és menys que donar claredat a la qüestió apareguda temps enrere sobre la contaminació del suro blanc sobre el medi ambient. No sóc un expert en la matèria així que no vaig a exposar un criteri ni argumentar-lo, sinó que aportaré dades que altres estudiosos han exposat, i si m’ho permeteu, sí que aclariré diversos conceptes que a primer cop semblen una mica confusos per al lector interessat en la temàtica.

Quan pensem en el medi ambient i en la contaminació que puga produir el suro blanc, ens hem de fixar en dues etapes: en la producció del material (fabricació) i en la seua combustió (cremà). Per una part, hem de veure la quantitat d’energia que s’usa per fabricar-lo, fet que conformarà el grau de contaminació i poder comparar-lo amb la fabricació d’altres materials. I per al dia de la cremà, hem de valorar el grau de

Figura d'EPS escatada. Foto: Juan Gabriel Figueres.

76

El Canet 2013

1. Podem veure interessants testimonis a Castelló, J: : «Artistes fallers, el suro que els va canviar la vida», La falla un artefacte tecnològic , Editorial de la UPV, València, 2011, pp. 50-83.

contaminació atmosfèrica que provoca la combustió del suro blanc i de la resta de materials que es composa el cadafal faller. Valorant aquestes dues etapes podem concretar la utilització o no del material d’estudi en la confecció dels monuments fallers, establir altres alternatives o valorar quins materials poden arribar a ser els més contaminants. Tots tenim en ment allò que posa a les directrius de les normatives dels concursos de cadafals fallers: es poden usar tots aquells materials que puguen ser consumits pel foc... però en quin grau de contaminació atmosfèrica?

El suro blanc El suro blanc es subministra amb blocs o làmines de distints grossors i densitats, i va estar introduït com a material dels cadafals fallers durant els anys huitanta usant-lo per a la confecció de motlures o xicotets detalls escenogràfics del cadafal. Però és l’any 1984 quan Miguel Santaeulalia confecciona per a la falla Bailén–Xàtiva del cap-i-casal el ninot «el fantasma d'hisenda» que va estar modelat directament sobre làmines de poliestiré2. A partir d’ací esdevingueren multitud de cadafals fallers, sobretot a la Secció Especial de València, confeccionats amb aquest material convivint amb la utilització del cartó.

L’EPS és un material usat en el món de l’embalatge (alimentació, electrodomèstics, productes tecnològics, etc.) i com aïllament tèrmic al sector de la construcció. Poc a poc, s’ha anat introduint al món de la decoració i de les belles arts, sector on podem incloure tant la confecció de les falles com de decorats, carrosses i altres productes finals confeccionats a un obrador de falles.

A la producció de l’EPS s’usen recursos naturals no renovables, atès que és un plàstic derivat del petroli i ací és on trobem un punt negatiu d’aquest material. Hem de dir, que amb el pas del temps, l’emissió de gasos en el procés de producció ha anat reduint-se. I si comparem amb la contaminació produïda en la producció d’altres materials veiem que l’EPS ix bastant afavorit. Toni Colomina Subiela ens ho demostra en tres assaigs replegats al seu estudi3, i comenta que «resulta prou aclaridor en este sentit que, exceptuant lògicament la quantitat de petroli emprat i, en alguns casos, de la quantia de residus sòlids obtinguts, un altre tipus de variants atorguen un clar avantatge a la producció d’EPS pel que fa a la sostenibilitat mediambiental. Paràmetres com l’ús de productes químics, el consum d’energia, l’aigua de processat i de refrigeració, la contaminació de l’aire i de l’aigua i el potencial de calfament global es decanten a favor del suro blanc en detriment dels cel·lulòsics (fusta, paper i cartó)». En concret, s’analitza la fabricació de gots a les màquines expenedores comparant els fets amb EPS i els de paper on és significatiu la dada de la utilització de productes químics ó el consum elèctric, arribant a ser quinze vegades més en els gots de paper. També l’ús d’aigua en el processat és fins 170 vegades més en els de paper4. Altre estudi ens compara els embalatges i envasos conformats d’EPS i cartó, i ens mostra uns valors entre 2 i 4 vegades més en els embalatges de cartó 2. Hernández i Martí, G M (Coor.): L’indult del Foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller, vol. II, Ajuntament de València, València, 2003, p. 63-64.

3. Colomina i Subiela, T: «Falles ecològiques? De l’estoreta velleta al suro blanc», Falla Joan Ramon Jiménez. Xàtiva 2012. Falles i Medi Ambient, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2012, p. 28-33.

4 University of Victoria, British Columbia, «Polyfoam versus paper cups...». http://www.springerlink.com/content/ b55256333584v60n/

Les plaques sobreposades formen els ninots fallers. Arxiu: Joan Castelló

Figures infantils modelades amb EPS. Fotografies: Juan Gabriel Figueres

El vessant mediambiental

77

quant als consums d’energia, la contaminació de l’aire i la contaminació de l’aigua5. I per últim, tenim l’estudi sobre l’impacte ambiental en la producció d’embalatge tant d’EPS com de fusta o paper. Els factors obtinguts sempre són favorables a l’EPS: el cost és 1.3 vegades superior en qualsevol material respecte a l’EPS així com el pes (6.4 més) o que és el doble el consum d’energia en la fabricació d’embalatge de fusta o paper6.

Amb aquestes dades podem cloure que la fabricació del suro blanc és menys contaminant que altres materials com ara el paper o la fusta. També en aquest sentit, podem parlar de l’ús de paper i cartó reciclat en la confecció dels nostres monuments. El procés de producció de l’anomenat cartó-pedra comporta un gran consum d’energia (és el quint sector industrial en consum d’energia), gran consum d’aigua (es requereixen dues tones d’aigua per cada tona de paper produït) i una forta emissió de substàncies a l’atmosfera, sobretot de diòxid de carboni degut a l’elevat consum energètic.

I si parlem de materials reciclats, hem de dir que l’EPS és reutilitzable al 100%, atès que es poden formar blocs del mateix material. L’ús d’aquesta activitat —en el nostres cas, amb les restes produïdes en la producció de cadafals o en general provinents d’embalatges o altres usos— és perfectament factible i, m’atreviria a dir imprescindible, ja que el suro blanc no és fàcilment degradable.

Un altre punt a favor en l’ús del suro blanc en la construcció dels cadafals fallers és l’estructura de fusta. Degut a la seua lleugeresa, pretenent un mateix volum de suro blanc o de cartó, el volum de fusta emprat en l’estructura interna és considerablement inferior usant el suro blanc, repercutint en una menor utilització de fusta per confeccionar cadafals de similars característiques físiques.

Iniciàvem l’apartat parlant què l’EPS és un derivat del petroli, i aquest tendeix a esgotar-se al ser un recurs natural no renovable. Podríem recercar altres materials que foren similars al suro blanc —quant a la manejabilitat i facilitat a l’hora d’esculpir i modelar— però que utilitzaren com a matèria prima un producte natural. Hi ha diverses investigacions obertes en aquest sentit, als EUA han descobert fer un plàstic a partir de cítrics (de la pell de la taronja) i diòxid de carboni, que l’anomenen Llimoné. També s’han obtingut extraordinàriament plàstics ecològics provinents de la corfa de l’arròs com a substitut de la fibra de vidre. Totes aquestes investigacions, la majoria al sector privat, van en bon camí. De fet, ja s’han llançat al carrer diversos productes. Només hi ha un punt negatiu: el preu, fet que provoca la seua inviabilitat a curt termini.

El fum negre Arriba el dia de la cremà, i el nostre monument faller farcit de suro blanc es converteix en foc. Un fum negre envaeix el cel, el qual ha estat centre de discussió en el cercles mediambientals i fallers. A nivell periodístic—tant en premsa fallera com premsa diària— el debat està servit cada vegada que arriba el mes de març.

Les figures d'EPS contenen fusta al seu interior. Foto: Esther Mompó

78

El Canet 2013

5 Info Kunststoff, Berlín, «EPS and corrugated cardboard - a life cycle study». http://library.epfl.ch/en/periodicals/?recId=12836431 6 Study of GVM, Wiesbaden.

Hi ha gent que considera que la combustió d’aquest producte és altament contaminant en contrast amb el cartó. El químic Joan Francesc Álvarez ens diu que «en la combustió del poliestiré s’allibera monòxid de carboni, que és extremadament verinós, acumulant-se en la sang»7, afirmant que al cremar el poliestiré es provoca un fum negre que minva l’espectacle de la cremà de la falla, a més de consumir-se en pocs minuts.

Manuel Andrés Ferreira, amb el seu article «La cremà contamina menos con corcho blanco» ens planteja que amb l’ús del poliestiré en la combustió fallera no augmenta la contaminació cap a l’atmosfera, afirmant que «la resta dels components habituals que s’usen en la realització de la falla, com el cartó, la fusta i les pintures són més contaminants».8 Hem de recórrer altra vegada a l’estudi de Toni Colomina per demostrar que a pesar de l'antiestètic fum negre de la cremà provocat per la combustió de l’EPS, aquest és el que menys contamina front a altres productes naturals com la fusta. Aquesta afirmació s’extrau de l’anàlisi de les dades concloents d’un completíssim informe elaborat per la química BASF, on l’experiment consisteix a mesurar distints paràmetres com ara la quantitat de monòxid de carboni alliberat a l’atmosfera durant la combustió de diversos materials.

«Les xifres no presenten cap dubte: el suro blanc és menys contaminant. Açò és possible perquè el pes total del producte cremat diferix enormement entre la fusta i l’EPS, ja que este últim es compon bàsicament d’aire en més d’un 90%».9 Sobre la possible o no greu contaminació de la combustió de l’EPS trobem un interessant article d’Elena Martínez i Hernan Mir, on es va publicar un estudi sobre la contaminació ambiental el dia 20 de març, recolzat sobre les dades (nivells de distints contaminants atmosfèrics) recollides a les estacions pertanyents a la Xarxa de Vigilància i Control de Contaminació Atmosfèrica analitzant-se les pertanyents a la ciutat de València. Els autors conclouen que «en cap cas resulta desproporcionada, ni registra un augment desmesurat en les emissions contaminants ni en cap moment s’aproxima a nivells mínimament perillosos per a la salut».10 Hem de ser conscients que la festa de les falles finalitza amb la cremà de la falla. Sent puristes, sense aquest acte no hi haurien falles. Aleshores, si volem falles sempre tindrem la combustió del nostre cadafal, i en tota combustió sempre hi ha una contaminació atmosfèrica, la qual provoca l’alliberament de gasos tòxics. A la fi, el que es tracta és d’obtindre una combustió que provoque una contaminació proporcionada cercant en tot moment una minimització d’aquesta.

I és que últimament, tots els ulls han estat posats en el suro blanc com a nucli de la contaminació, però caldria girar la vista cap a altres materials usats en la confecció dels cadafals i que provoquen més 7. Álvarez, J. F: «Els fallers no som ninots, no tenim el cap de suro (blanc). Demostrem-ho!», Molina–Claret 2007, AC Falla Molina–Claret, Xàtiva, 2007, pp. 28-31.

8. Ferreira, M. A: «La cremà contamina menos con corcho blanco», Las Provincias, Dissabte 10 de març de 2007. http://www.lasprovincias.es/prensa/20070310/ediciones/crema-contamina-menos-corcho_20070310.html 9. Colomina i Subiela, T, Op. Cit. 10. Martínez, E i Mir, H: «Medi ambient i falles (II)», Cendra (núm. 6), AC Malalts de falles, València, 2008, pp. 33-39.

Al cremar l'EPS provoca l'aparició del fum negre. Foto: Joan Roig

El vessant mediambiental

79

contaminació que el suro blanc, i que a més a més són utilitzats des de fa molts més anys. Ens referim a materials sintètics com ara la pintura plàstica, els encolats preparats o els vernissos sintètics.

El que caldria fer és un estudi sobre la incidència contaminant dels materials utilitzats en la confecció dels monuments fallers. Som conscients que ja ha hagut algun intent, però si veritablement volem que les falles siguen més que una festa —com voler que siguen declarades Patrimoni de la Humanitat— considerem que cal fer l’estudi, promogut per les administracions i entitats públiques, i ser el punt de partida per prendre possibles solucions ja que podrem analitzar profundament quins materials són els causants de major contaminació, catalogar quins es poden utilitzar o inclús recercar i promoure l’ús de nous materials més naturals, i a la llarga, més ecològics.

BIBLIOGRAFIA

Els bombers en el moment de la cremà. Arxiu: Joan Castelló.

80

El Canet 2013

Álvarez, J. F: «Els fallers no som ninots, no tenim el cap de suro (blanc).

Demostrem-ho!», Molina–Claret 2007, AC Falla Molina–Claret, Xàtiva, 2007, pp. 28-31. Álvarez, J. F: «La sostenibilitat de les falles», Revista d’Estudis Fallers (núm. 13), Associació d’Estudis Fallers, València, 2008, pp. 11-14.

Colomina Subiela, T: «Falles ecològiques? De l’estoreta velleta al suro blanc», Falla Joan Ramon Jiménez. Xàtiva 2012. Falles i Medi Ambient, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2012, p. 28-33.

DD AA: «Les falles i el medi ambient», Falla Joan Ramon Jiménez. Xàtiva 2012.

Falles i Medi Ambient, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2012, p. 20-27.

Espinosa, R. P: «Fallas sostenibles, a la par luminosas », ABC, 16 de març de 2010. http://www.abc.es/20100316/canal-natural/econoticias/vivir-verde/fallassostenibles-bien-iluminadas-201003161506.html Ferreira, M. A: «La cremà contamina menos con corcho blanco », Las Provincias, Dissabte 10 de març de 2007. http://www.lasprovincias.es/ prensa/20070310/ediciones/crema-contamina-menos-corcho_20070310.html Fontán, J: «Combustión fallera», Actualidad Fallera (núm. 196), MPG diseño y comunicación, València, 2007, pp. 42-46.

Martínez, E i Mir, H: «Medi ambient i falles», Cendra (núm. 4), AC Malalts de falles, València, 2007, pp. 50-58.

Martínez, E i Mir, H: «Medi ambient i falles II», Cendra (núm. 6), AC Malalts de falles, València, 2008, pp. 33-39.

Peris, J. F: «El concurs de falles ecològiques de Gandia; una iniciativa a seguir per la resta de les poblacions on es planten falles!», Molina–Claret 2007, AC Falla Molina–Claret, Xàtiva, 2007, pp. 32-33.

Picó, M. J: «Falles en l’era del canvi climàtic», Levante-EMV, 14 de febrer de 2007.

comdemnats a entendre's: veïns i fallers juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

U

n dels problemes més importants que afecten els col·lectius o associacions culturals falleres és la convivència entre elles i el que tenen al seus voltants, és a dir, el seu veïnat. Al llarg de la història de les falles s’han succeït, malauradament, diversos episodis conflictius entre fallers i veïns que, de vegades, han tingut solució, però també hi ha hagut casos que han acabat fins i tot en els jutjats. Aquests episodis no haurien d’acabar així i és per això que des de les següents línies, anem a proposar diverses solucions, tant per a uns com per als altres, així com també explicarem alguns casos de convivència bona i roïna entre aquests dos col·lectius.

Començant pels col·lectius fallers, en primer lloc han de saber quin és el tipus de casal faller del que disposen, ja que el decret del 22 de març del 2011 de la Conselleria de Governació regula els casals fallers en tres grups: el tipus A, per als que sols tenen una funció gestora i administrativa; el tipus B, que inclou a més el poder reunir-se persones en ell; i el tipus C, on els casals són salons polivalents on es poden realitzar espectacles. Aleshores, cada comissió fallera ha de saber quin és el casal faller del que disposa i adaptar-lo a les necessitats que marca la llei. A més, aquests casals han d’estar insonoritzats ja que, si no ho estan, els crits, la música i el rebombori se senten més i, per tant, molesten els veïns i provoquen contaminació acústica.

Per això, i per la capacitat d’aquests locals, les comissions opten per fer la festa al carrer. Compren una barraca fallera de tela per a realitzar-hi totes les activitats gastronòmiques i també les revetles. D’aquesta manera intenten minimitzar els sorolls, tot i que no s’aconsegueix del tot, però ja no és el mateix que tenirho baix d’on dorms i que retrunyen totes les parets. També es realitzen altres activitats al carrer com els jocs dels xiquets o el llançament de coets, entre d’altres.

Ara bé, l’activitat al carrer també crea problemes de cara al veïnat. És convenient que els membres de les comissions falleres respecten els horaris ja que les persones treballen i han de descansar com, per exemple, a l’hora de la migdiada entre setmana, o de diumenge a dijous a altes hores de la nit. A partir de les 5 de la vesprada ja és una hora raonable per tal de fer un poc d’escama i els divendres i els dissabtes per la nit és quan se solen realitzar les revetles i festejos fallers més importants, i és quan les comissions falleres tenen un poc més de llibertat, sempre que no s’excedeixen en l’horari establert per l’Ajuntament.

Ara bé, els veïns també han de tenir consideració per les comissions falleres, ja que la durada de la festa és de dinou dies com a màxim. Si una comissió fallera està fent una activitat dins d’un horari normal, el veïnat ha d’intentar no boicotejar-la, perquè solen ser les activitats per als xiquets i és el seu moment per a gaudir

Les barraques falleres poden crear problemes al veïnat. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant mediambiental

81

de les falles. També han de respectar els caps de setmana i els tres dies de falles i no trucar a la Policia o a la Guàrdia Civil pel mínim soroll, perquè aquest fet pot provocar un clima conflictiu que pot afectar el desenvolupament de la festa fallera. Aleshores, cal que tinguen un poc de paciència.

Podem trobar exemples desagradables d’aquesta convivència fallers-veïns. A finals dels anys noranta, la nostra comissió va patir episodis d’aquest tipus pel que fa al llançament de coets i pel que fa a les activitats nocturnes.

En el primer cas, un xiquet estava llançant coets sobre les 20 h de la vesprada en la setmana fallera en què feia molt de fred. De sobte, des de l’edifici de dalt del nostre casal faller, li van llançar amb un poal, aigua i ous, amb el risc de refredat que comporta. En el segon cas, durant els dies de falles, vam rebre diverses visites dels agents de la Policia Local de Cullera perquè estàvem fent sorolls. Actualment, la cosa ha canviat ja que, des de fa uns quants anys, la comissió i el veïnat es respecten mútuament.

També trobem altres casos completament diferents on hi ha una confraternitat especial entre comissions falleres i veïns com, per exemple, les comissions del Raval de Sant Agustí i del Bulevar, totes dues a Cullera. Respecte als primers, el barri dóna suport en totes les activitats que realitza la comissió i, a més, és partícip d’elles com, per exemple en les revetles, presentacions, viatges, rifes, en aconseguir diners per a la comissió, o inclús formant part d’ella com a abonades. Respecte als segons, dir que van ser els propis veïns de la barriada del Bulevar del Xúquer els qui van fundar la comissió per donar ambient faller a la seua barriada.

La barriada del Bulevar del Xúquer té la seua falla. Bulevar Street, el Musical de Joan Simó. Falla Bulevar de Cullera (2012).

Foto: Juan Gabriel Figueres

82

El Canet 2013

Açò ens demostra que els fallers i el veïnat estan condemnats a entendre’s pel bé de la convivència i de la festa fallera en sí. És molt dolent que aquests episodis estiguen a l’ordre del dia no sols a les falles sinó també a altres celebracions festives de tot el món. Aleshores, cal llimar les asprors per tal que no es tornen a donar aquests fets.

el trànsit a les falles: el cas de cullera juan josé figueres i lópez intendent-cap de la policia local de cullera

L

’experiència professional m’ha fet arribar a la conclusió que l’idoni en Falles és que no hi haja trànsit.

Aquesta, és una afirmació utòpica pel que açò implicaria en la societat actual en què els mitjans de transport s’utilitzen tan sovint, tant en casos realment necessaris com a innecessaris.

Partim de la base de la impossibilitat que en una ciutat com Cullera, on la geografia urbana es desembolica envoltant la muntanya i en què existeixen aproximadament vuit quilòmetres de longitud de nucli urbà principal, hi haja més restriccions al trànsit que les que estem duent a terme des de l’Ajuntament perquè les Festes Falleres tinguen més protagonisme. Si analitzem la problemàtica relativa a la influència que les falles suposen per al trànsit rodat, o sota el prisma contrari, trobem la incidència negativa del trànsit en les festes falleres, que en l’actualitat distingisc tres etapes on les mesures del trànsit afecten els conductors en nivells diferents: Una primera etapa coincident amb la instal·lació de les recents barraques falleres, que solen autoritzar-se entre el 5 i el 8 de març i fins a l’endemà de la cremà, és a dir, el 20 de març, on el trànsit pot resultar certament complex, atès que algunes barraques poden ocupar carrers importants: València, Passeig Dr.Alemany, Pescadors, plaça de la Verge, ,a Bega i avinguda del Port, com a més influents en matèria de trànsit, que obliguen a realitzar certes mesures importants de reordenació del trànsit.

Una segona etapa, considerant l’existència de la problemàtica anterior, coincideix amb l’arribada dels ninots al voltant dels punts de la plantà i que, com tothom ja coneix, són traslladats amb vehicles d’àmplies dimensions que precisen, en moltes de les ocasions, la retirada de vehicles estacionats per a poder accedir al punt de la plantà.

Similars problemes es presenten en accedir algunes grans grues al punt de la plantà. És en aquesta segona fase, entre el 13 i el 16 de març, quan es complica més la qüestió del trànsit, atès que no es disposa d’una certesa sobre els accessos previstos, la magnitud dels transports de ninots, ni dels dies que suposarà en cada comissió l’esmentada plantà perquè els artistes fallers solen muntar simultàniament els seus monuments en diverses ciutats.

Finalment, diferenciaria una tercera etapa, que pot considerar-se el seu inici coincidint amb la retirada de les grues i amb la conclusió de la plantà i, per tant, amb l’inici dels tres dies principals que van del 17 al 19 de març. És en aquests dies quan, estant encara les barraques tot i que s’han retirat les grues i els ninots ja estan component el monument faller de forma agrupada, cal afegir la incidència dels monuments plantats generalment en creus de carrers, s’afigen les cercaviles i diferents actes en el carrer per les comissions falleres a nivell individual combinats amb actes organitzats per la Junta Local Fallera: la nit d’albades (del 16 al 17), el lliurament de premis (17), l’ofrena (18), i la cremà de Falles Infantils i Falles Grans (19). Crec que és aquesta fase la que produeix més problemes per al trànsit atès que les improvisades cercaviles produeixen problemes inesperats als conductors, que queden atrapats en embossos, no gaire greus, per cert, i que molts podrien evitar, perquè són veïns i coneixen el problema any rere any.

Primera fase on s'afecta al trànsit: la barraca i els actes al carrer.

Foto: Juan Gabriel Figueres

Segona fase on s'afecta al trànsit: la plantà del monument faller.

Foto: Manuel Franco

El vessant mediambiental

83

De manera anecdòtica, afirmar que tots els anys per l’acte de l’Ofrena de Flors es concentren totes les comissions falleres al final del carrer del Riu, enfront de la Casa de l’Ensenyament, sobre les 19 hores, per la qual cosa la Policia Local, ha de buidar els vehicles de tot l’itinerari de l’Ofrena i, per tant, adopta la mesura de tancar el carrer del Riu aproximadament una hora abans de l’inici de la concentració puix que, si es permetera el pas, podrien estacionar en l’itinerari pràcticament buit i no es garantiria que els carrers pels que transcorre estigueren lliures de vehicles. Doncs bé, tots els anys el mateix dia i a les mateixes hores apareixen conductors obstinats en voler passar (molts anys les mateixes persones) i, si no ha començat la concentració, se’ls permet el pas perquè van a guardar el vehicle en un garatge o si asseguren abandonar ràpidament l’itinerari.

Per a evitar tota la problemàtica anterior, seria desitjable que concorregueren diversos fets que segurament millorarien la seguretat vial en les dates principals: la no utilització de vehicles particulars salve per als casos estrictament necessaris; l’acotament o restricció del trànsit de les zones principals com són el carrer València, el passeig Doctor Alemany, la plaça de la Llibertat; el carrer Pescadors, el carrer 25 d'abril, el carrer Pintor Ferrer Cabrera, el carrer la Bega i l’avinguda del Port; així com la inexistència de vehicles estacionats en un perímetre d’entre 50 i 100 metres de radi de cada monument faller, depenent en cada cas de la magnitud del mateix i de qüestions físiques com encreuaments de carrers i altres factors a considerar. Evidentment, s’hauria de regular un horari d’accés a les zones fitades a vehicles de la neteja pública, camions de càrrega-descàrrega i d’accés i eixida de vehicles particulars a garatges privats. Tot açò degudament regulat mitjançant la figura del Bàndol de l’Alcaldia.

Amb tota seguretat açò produiria que els monuments fallers es pogueren visitar amb major comoditat, tant per veïns com per turistes, no es generarien tants problemes de trànsit i embossos, es podrien muntar més terrasses per part dels establiments d’hostaleria, etc.

Qualsevol ciutadà podrà preguntar-se si resulta tan atractiu, per què no es fa? En primer lloc no es du a terme perquè per a açò es precisa d'una conscienciació general, tant per part de les autoritats locals com dels veïns, atès que les primeres també es poden veure pressionades per veïns amb pensaments contraris als exposats, la prioritat dels quals és la normalitat del trànsit, i en ocasions fins i tot els hi ha contraris a la pròpia existència de les falles, i que poden coincidir amb els quals utilitzen el seu vehicle per a anar a qualsevol lloc, amb el que la pressió popular es dilueix en diverses alternatives i que no arriben a produir la pressió popular suficient per a adopció de mesures com les exposades.

Un altre dels problemes actuals és la falta de mitjans materials per a marcar el perímetre de les zones més importants quant a monuments fallers, atès que s’hauria d’invertir prou en material de trànsit i incrementar la vigilància de la Policia Local en que es respectaren les decisions municipals en aquesta matèria, elements que de cap manera es poden considerar insalvables i que, amb voluntat, es podrien portar a efecte.

L'Ofrena i la Cremà, uns dies complicats de la tercera fase. Fotografies: Joan Roig.

84

El Canet 2013

Com s’haurà pogut deduir, en cap cas es tractaria de restringir el trànsit en tota la ciutat, sinó únicament en aquelles zones de major interès turístic-cultural en les festivitats falleres. Altres dates en què opine haurien d’implantar-se mesures similars serien les Festes Majors.

Il·luminació fallera juan gabriel figueres i Hernández Tècnic del sector turístic

L

es nits falleres tenen alguna cosa especial a causa de l’ambient que hi ha, però també perquè a les ciutats on se celebren les falles trobem una mescla de llums i colors impròpia de la resta de l’any que anima el ciutadà a eixir de casa per a gaudir dels diferents actes i festivitats del món faller. Però aquesta mescla de llum i color comporta un consum més elevat de recursos elèctrics. En aquest article mostrem diversos usos elèctrics de les festes falleres i com fan les comissions per a estalviar energia.

El primer element lumínic que cal destacar en el món faller són les il·luminacions dels carrers. En aquest aspecte destaquen dues comissions del barri de Russafa de València: Sueca-Literat Azorín, i Cuba-Literat Azorín.

Aquestes munten un il·luminat espectacular des del principi del carrer fins a arribar a l’encreuament on està plantat el monument faller. Aquestes, muntades per empreses com la italiana De Cagna o l’espanyola Mariano Light, tenen una estructura monumental relacionada tradicionalment amb la temàtica del monument faller. Per exemple, en 2012 el monument de la comissió de SuecaLiterat Azorín tractava la temàtica de París i enmig del carrer hi havia una Torre Eiffel lumínica idèntica a l’original. Des que la il·luminació es troba en funcionament, aquesta congrega moltíssima gent en el moment de l’encesa, un moment molt espectacular i bonic.

Aquestes estructures poden arribar a tenir unes sis-centes mil bombetes de llum i a l’hora de muntar-les fan falta diversos generadors de potència per tal d’aguantar la càrrega elèctrica. Les bombetes abans eren les que coneguem com tradicionals, però actualment s’utilitzen les de baix consum per tal de no malbaratar energia i diners. Així i tot, la despesa energètica és gran i és el principal problema que tenen aquestes estructures de llum. Cal afegir que els generadors de llum fan, de vegades, un soroll excessiu que provoca molèsties al veïnat.

Altres estructures lumíniques que utilitzen les comissions falleres són aquelles on apareixen els noms de les comissions. Aquestes són penjades d’ambdós costats del carrer per a indicar al visitant o al turista que es troba prop del seu monument faller. Les podem trobar en tots els racons fallers, però no

Els carrers il·luminats tenen avantages i inconvenients. Arxiu: José Montagut

El vessant mediambiental

85

totes les comissions les utilitzen. És més, la tendència és que cada vegada s’utilitzen menys a causa de l’època en que estem vivint com, per exemple, a Cullera on hi ha set comissions de quinze que utilitzen aquests cartells lluminosos.

Un altre ús del llum són els focus que s’instal·len per a il·luminar els monuments fallers. Realment, aquests són necessaris perquè la gent que visita i fotografia els monuments fallers per les nits ho agraeix per a poder observar tots dels detalls de cadascun dels monuments.

També ho agraeixen els artistes fallers, ja que en la nit de la plantà ajuden a rematar el monument per tal que no tinga cap llesca i estiga en perfectes condicions de cara a la visita dels membres del jurat qualificador.

Els transformadors que generen l'energia a les peretes. Arxiu: José Montagut.

Els focus il·luminen Els nostres extrarerrestres, d'Arturo Benavent.

Falla El Canet de Cullera (2012). Arxiu: A.C. Falla El Canet.

Els monuments fallers també han gaudit de vegades de mecanismes elèctrics per a dotar de moviment certes escenes d’ell mateix. Per exemple, es poden utilitzar en sènies per a fer circular aigua, per a fer efectes lluminosos, o per a donar-li moviment a tot el monument faller. Aquestes accions solen generar un alt cost respecte al consum de llum, i és per això que aquests mecanismes només els encenen per al moment en que el jurat avalua els monuments.

Per últim, els casals fallers també utilitzen un consum elevat de llum que s’agreuja tal com van arribant les festes falleres, amb la instal·lació de la barraca fallera al carrer, amb el muntatge d’espectacles musicals o de castells inflables, l’ús més freqüent dels ordinadors o les impressores o, simplement, el fet d’estar més temps endollada la llum.

Falla amb un motor elèctric que simulava una font.

El geni del mal desfà el món cultural, de Pere Baenas.

Falla El Canet de Cullera (1993). Arxiu: A.C. Falla El Canet.

86

El Canet 2013

Falla amb un motor elèctric que feia rodar el monument. Rodant Cullera d'Erik Martínez. Falla del Port de Cullera (2011). Foto: Jose Chofre.

Com a conclusió, es pot afirmar que el consum elèctric és molt important per al desenvolupament de les festes falleres i facilita la innovació i un bon ambient de cara al faller, al visitant o al turista. Però és cert que el sector faller cal que siga eficient i intente estalviar energia de totes les maneres possibles, i més encara en l’època de crisi en què ens trobem.

Les comissions falleres i el medi ambient: projectes de reciclatge al llarg de l'any i en la setmana fallera.

Brutícia i neteja al voltant del casal i de la falla sebas marín i martínez (@marin-sebas) un sos faller de les tres potes

L

a tercera pota de la sostenibilitat és l’acceptació social, vol dir això que cal ser mediambientalment correctes (primera pota) i econòmicament equilibrats (segona), però perquè una acció es considere sostenible, sostenible de veritat, cal que siga també acceptada socialment.

Per això, en Borrull-Socors sempre contem l’anècdota de la falla infantil que plantàrem ara fa 6 anys, tota de cartró i fusta, sense cap material que poguera ser considerat perjudicial pel medi ambient (imagineu-vos l’artista el que va haver de patir per trobar ninots de cartró i res de modelatge de suro i que s’acoblaren a la crítica). També compliren estrictament amb el tema econòmic i, ens mantinguérem en el mateix pressupost, cosa prou difícil si volíem fer una falla que impactara). Però, el que més va costar va ser que els xiquets acceptaren aquells ninots com la seua falla. Al principi tot eren crítiques, acostumats a l’espectacularitat del suro, les quals es van convertir en la NO acceptació social del nostre projecte, i per tant ens fallava la tercera pota.

Hem de dir que, a poc a poc, els xiquets foren acceptant la seua falla i inclús l’explicaven als seus amics que s’apropaven a vore-la, pot ser en part, per tindre el premi d’enginy i gràcia de la seua secció. Però, el que va fer que el projecte fóra definitivament sostenible va ser l’hora de la cremà, sense fum negre, sentint cada cruixit de la fusta devorada per les flames; férem la cremà més sostenible.

Va ser també eixe any, quan a la nostra comissió ens va donar per separar els residus, ja que conscienciàrem els fallers amb el lema de la falla, tant la gran com la infantil, i aconseguirem que al casal es poguera parlar de sostenibilitat. De fet, encara es conserven els tres pots amb cartró, plàstic i orgànic, què buidem als

Monument faller sostenible. Una causa: la sostenibilitat, de Juane Cortell. Falla Borrull-Socors de València (2009). Foto: Sebas Marín

El vessant mediambiental

87

contenidors classificats al carrer... Tot un èxit mediambiental ja arrelat al costum del casal i per tant es pot considerar com una bona pràctica sostenible.

Malgrat això, la setmana fallera és la setmana menys sostenible de la vida al casal, una vertadera barreja de pots amb plàstics amb restes d’orgànic, caixes amarades amb líquids de difícil procedència. I tot siga dit de pas, comença per no tindre des de l’Ajuntament el servei habitual de recollida i abandonant els contenidors específics.

Però, el greu és el grau de desinhibició dels propis fallers, i no tot és culpa dels gots de plàstics amb begudes alcohòliques, no. Ens relaxem!!!

I parlant de gots de plàstic, una iniciativa que va tindre prou acceptació, inclús a la setmana fallera, va ser reutilitzar els gots de plàstic ficant els noms de cada faller i estalviant considerablement la utilització dels altres d’un sol ús. Al principi va resultar prou simpàtic per a la comissió infantil, però va quedar-se en desús, potser perquè resultava massa car per a la comissió... Així, per tant altra pota que no es complia de la sostenibilitat.

Ara bé, recentment he vist una bona pràctica sostenible, i a més, en una macrorevetla al carrer, organitzada per la falla Plaça de Jesús, on gasten gots de plàstic amb serigrafies dels logos de la comissió i amb l’eslògan clar per pagar un euro més pel got i, si tornes amb el got s’ompli al preu normal, si vols dur-te’l perfecte i, si el tornes et tornen l’euro depositat. Sense dubte, una bona pràctica sostenible i més que acceptada, sobretot als qui els tocava neteja de gots d’un sol ús en acabar la festa nocturna.

Respecte a això, s’entén la protesta dels veïns per la brutícia, encara que la culpa és compartida entre fallers i visitants, els carrers queden molt perjudicats i pot ser les comissions puguen tindre responsabilitats des del punt de vista de la cessió de l’espai públic per l’ús de la comissió i, per tant, el seu manteniment ha de ser dels inquilins temporals. Segurament, fer-se càrrec de la neteja del carrer en la setmana fallera i, inclús habilitant la recollida selectiva, s’incentivaria amb la consecució de premis sostenibles a les comissions, perquè no cal recordar el caràcter competitiu de l’entramat faller.

Les deixalles són un maldecap tant per als fallers com per als veïns. Foto: Juan Gabriel Figueres

88

El Canet 2013

Per últim, comentar que la forma més senzilla que hem trobat per mantindre net el carrer, que ocupen temporalment, és l’esmorzar diari de la setmana fallera, ja que cal parar taula al mateix lloc que s’ha fet la revetla unes hores abans i, així es netegen les deixalles de la nit anterior. Cal dir que l’acceptació social d’esta pràctica és tanta que fins i tot els serveis de neteja de l’Ajuntament compartixen taula amb la comissió abans de la seua ronda diària, però sostenible, sostenible, no arriba a ser...

el vessant Comunicatiu faller

La documentació fallers: passat, pressent i futur Javier Mozas i Hernándo Llicenciat en Història i Bibliotecari.

Associació d'Estudis Fallers. Delegació d'arxiu de Junta Central Fallera.

Pàgines 90-92 Revistes falleres: especialització o només xafargeig Joan Castelló i Lli Periodista i membre de l'Associació d'Estudis Fallers.

Pàgines 93-96 Informar-se de les falles en Internet Carles-Andreu Fernández i Piñero Administrador de la web Distrito Fallas i membre de l'Associació d'Estudis Fallers Pàgines 97-99 Anàlisi quantitativa de la presència en xarxes socials de les falles de Cullera Xavier Serra i Escrich Malaltdefalles.com Pàgines 100-101 El Fòrum Faller Independent i Al Foc: premsa rosa fallera Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 102-103

"La lliure comunicació dels pensaments i les opinions és un dels drets més apreciats per l'home".

Françoise de la Rochefoucald (1613-1680) Escriptor

la documentació fallera: passat, present i futur

L

javier mozas i hernando llicenciat en història i bibliotecari associació d'estudis fallers delegació d'arxiu de junta central fallera

’origen de la festa de les Falles és un tema que hui en dia encara té molt de llegenda per la falta de dades i informacions. Amb tot i això, el podríem situar en el segle XVIII, ja que les primeres notícies referides són de la segona meitat d’eixe segle en la ciutat de València. La forma d’organitzar el festeig –amb cert secret per part dels promotors durant febrer i març, i amb nocturnitat la plantà- i la duració del mateix -només de la matinada a la nit del 18 de març-, fa que la producció documental al voltant de les Falles siga mínima i esporàdica. Les notícies esporàdiques que apareixen entre finals del segle XVIII i la primera meitat del segle següent en la premsa periòdica i en els relats dels viatgers fan patent que el festeig passava de manera insignificant per la rutina valenciana.

Però, no serà fins a la segona meitat del segle XIX quan comencem a tindre notícies amb més freqüència. Mentres que en la ciutat de València apareixerà de manera contínua des de 1849 fins a l’actualitat, en altres poblacions ho seran de manera esporàdica, com en Xàtiva (1865), Gandia (1885), Alzira (1889), etc. Les Falles d’esta època són un festeig que s’organitza durant les setmanes immediatament anteriors, per part de veïns -un grup molt reduït- que no necessàriament havien de ser els mateixos any rere any. Amb la intermitència en l’organització de la festa a un carrer o plaça i l’alternança de les persones que la feien possible, ha contribuït que no s’haja conservat (o trobat fins ara) cap document de l’època.

Amb el pas del temps, esta etapa inicial amb un gran component de ‘secretisme’ en la concepció de la crítica i la construcció i plantà va ser superada per una altra de censura prèvia municipal. Davant algunes falles extremadament crítiques que provocaren tumults públics i altres que no arribaren íntegrament a la cremà, la màxima autoritat municipal de la ciutat de València publicà un bàndol per tal d’imposar una censura prèvia i evitar situacions de crispació social o temes de dubtosa moral.

La mesura posada en marxa l’any 1871 imposà que qualsevol grup de veïns que volguera plantar una falla en algun carrer o plaça de la ciutat, el seu responsable hauria de presentar al consistori municipal valencià per registre d’entrada una sol·licitud, acompanyada per un esbós del que es volia criticar. D’esta manera, si la falla contenia algun element susceptible de controvèrsia social, l’autoritat o l’eliminava o ordenava modificar-ho.

Escrit d'autorització per a plantar un monument faller. Arxiu: Joan Castelló

90

El Canet 2013

Amb esta mesura, l’Ajuntament posava la primera pedra per a la posterior conservació de documentació relacionada amb les incipients i esporàdiques comissions falleres, tot i que només es conserven des de l’any 1888. També hem de tindre en compte que les persones encarregades de presentar la

documentació no es quedaria còpia, com és la norma en l’actualitat. Per esta raó, l'única documentació referent a una comissió fallera només es conserva en l’arxiu municipal.

Fins el segle XX, amb la creació dels premis a les falles artístiques i sobre tot a partir de la promoció turística de la festa, no trobem comissions més o menys estables que planten de manera més seguida. Això hauria d’haver propiciat que els fallers hagueren pogut conservar les actes de les reunions, algun exemplar dels llibrets publicats, o fins i tot còpia de la documentació presentada a l’Ajuntament de València per tal de poder plantar falla.

D’altra banda, hem vist com la festa de les falles s’anà estenent de manera incipient per algunes localitats valencianes, que tingué un gran impuls expansiu des del primer terç del segle XX per moltíssimes localitats dels voltants de la ciutat. Allà on s’instal·laven, eren una festa menor davant les tradicionals festes patronals, i la premsa no li dedicava molta atenció a este nou fenomen festiu.

La regidoria de Festes de l’Ajuntament de València, com a localitat iniciadora del festeig, va centralitzar mínimament la recepció de sol·licituds per a poder plantar falles en algunes de les poblacions valencianes.

En concret, tenim el cas curiós de l’any 1926 en que tenim constància documental en l’arxiu corresponent de falles plantades en Bunyol, Xest, Vilamarxant, Mislata, Tavernes de la Valldigna i Massarrojos, totes de 1926 excepte l'última de 1931. I més enllà de la nostra província, trobem referències de falles plantades a les ciutats de Melilla (1925) i Madrid (1932).

De la resta de falles plantades en eixes i altres poblacions, no hi ha constància a l’Ajuntament de València, i per tant entenem que, o bé demanarien permís per a poder plantar falla a les autoritats locals o al governador provincial, o bé no hi hauria necessitat de presentar documentació per no haver control al ser una celebració puntual i intermitent.

En resum, podem afirmar que quasi tots els llocs es mantindran desvinculats de la ciutat de València. I si les diverses localitats on es plantaren falles eren administrativament independents, les preguntes que cal ferse són: si era obligatòria la presentació de documentació per tal de poder plantar falla, i en cas afirmatiu (com en València), quin és l’organisme -en teoria l’ajuntament de cada localitat- que hauria de tindre eixa documentació arxivada.

La documentació també ha estat present als monuments fallers.

Com estan els estudis, de Manuel Giménez. Falla Juan Llorens de València (1964).

Arxiu: Joan Castelló

El vessant comunicatiu

91

La següent etapa serà a partir de 1940 amb la creació a la ciutat de València de la Junta Central Fallera, i el transvasament d’eixe model a altres localitats, com per exemple Alzira (1944) o Gandia (1947). El boom de comissions falleres que naixen entre finals dels seixanta i principis dels setanta a moltes localitats, sobretot de la comarca de l’Horta, propicià la creació de les Juntes Locals Falleres i la consolidació dela festa fallera.

El fet de tindre un organisme que coordine les diferents comissions falleres d’una població, fa que estes últimes començaren a preocupar-se per conservar la documentació administrativa generada. Al mateix temps, les Juntes Locals també començaren a conservar la documentació generada i la rebuda de part de les comissions. Una correcta conservació i inventariat de la documentació fallera que ens ha arribat a l’actualitat, ens ha de permetre recuperar de cada comissió fallera la seua història pas a pas.

D’altra banda, els últims anys ha aparegut un altre tipus d’institució, els centres de documentació, encarregats de sistematitzar la documentació fallera arreu del món, estiga en l’organisme, associació o empresa que estiga, fent referència exacta a la documentació. D’esta manera, es pot cercar la producció d’un artista faller o el material dispers (llibrets, fotos, etc.) d’una comissió fallera des d’un ordinador. Els dos exemples que tenim al nostre territori són el Centre de Documentació, Investigació i Difusió de les Falles de València (CDF) -que fins el moment només ha estat operatiu entre el 2005 i 2010-, i el Centre de Documentació Faller de Gandia (CDOC).

El Museu Faller de Gandia disposa d'un centre de documentació molt complet. Foto: M.Lola Savall

92

El Canet 2013

Podem concloure que la documentació fallera tingué en un primer moment un clar valor administratiu, producte del control que les institucions volien imposar sobre la festa. Però també tenia un valor històric que és l’únic que preval sobre l’anterior una vegada passat l’any faller, i que serà junt a altres documents fonamental per poder reconstruir la història de la nostra festa. I conservar, mantindre i difondre este patrimoni faller és tasca, no només dels arxivers, sinó també dels fallers que són un dels agents que més intervénen l’organització de la festa.

revistes falleres: especialització o només xafardeig joan castelló i lli periodista i membre de l'associació d'estudis fallers

E

l suport popular que van tindre les falles des de mitjans del segle XIX va fer que al voltant d’elles aparegueren una sèrie de publicacions que van anar arreplegant l’evolució de la festa. Si hui podem reconstruir com van ser i quins temes van tractar les falles del segle XIX i de les primeres dècades del segle XX és gràcies a l’existència d’estes publicacions.

Primer van ser els llibrets amb l'explicació i relació els qui ens van contar, amb humor i sarcasme, el contingut de les falles; després van ser els fulls solts i les primeres revistes les qui van narrar les activitats de les primigènies comissions i, ja en les primeres dècades del segle XX, van aparéixer i es van consolidar els anuaris amb els esbossos de totes les falles plantades en la ciutat de València.

Caldrà esperar a les últimes dècades del segle XX i a la revolució tecnològica del segle XXI per a veure aparéixer, primer, les primeres publicacions especialitzades en informació fallera, i després les webs i blocs que han inundat la xarxa no sols amb la imatge de les falles, sinó també de les nombroses activitats culturals que desenrotllen les comissions al llarg de l’any.

Internet ha significat la immediatesa de la informació fallera. Qualsevol acte faller (esbós, maqueta, setmanes culturals, revetles, falleres majors… etc) està en Internet gràcies a les noves tecnologies de la informació. La foto d’un acte (captada per una càmera o des del mòbil) està en la xarxa (en una web, en un bloc, en un fòrum o en les xarxes socials) als pocs minuts de produir-se.

El volum d’informació a través de la xarxa s’ha multiplicat per cent o per mil en els últims anys, però la primacia no són les notícies sinó els actes socials. La informació pura i dura queda en un segon pla, mentres que passen a primer pla de l’actualitat els actes socials fallers (sobretot si acudix la Fallera Major) o el xafardeig dels fòrums. Però fins a arribar a l’era tecnològica, la informació fallera ha hagut de realitzar un llarg trajecte, que a continuació tractaré de resumir.

L’antecedent: la premsa satírica Els antecedents de les revistes falleres és la premsa satírica en llengua pròpia que havia sorgit entorn de 1840. Els primers exemples d’este tipus de publicacions periòdiques havien sigut: El Mole (de 1837), dirigit per José María Bonilla (utilitzava el pseudònim de Nap i Col en els seus escrits); i La Donsayna, fundada en 1844 per Bernat i Baldoví.

Portada de la revista La Traca. Arxiu: Joan Castelló

El vessant comunicatiu

93

La vocació literària de Bernat i Baldoví (tant en la seua faceta d’escriptor com d’editor) li va portar també a escriure el que es considera el primer llibret de falla: “El conill, Vicenteta i don Facundo”, amb el que descrivia la falla que es va plantar en 1855 en la placeta de l’Almodí de València. També cal destacar la incansable labor editora de Blai Bellver, que des de Xàtiva va promoure publicacions i llibrets de falla que posaven en solfa tant la moral (La Creu del matrimoni) com els polítics de l'època.

Estes primeres revistes satíriques escrites en valencià, moltes d’elles impulsades per escriptors de la Renaixença, posseïen un to humorístic i festiu, eren molt crítiques contra la corrupció dels governants i tenien una curta duració (a penes arribaven a editar-se una desena de números o inclús menys) però van gaudir de gran popularitat, com ho demostra l’elevat nombre de capçaleres que van anar apareixent en les dècades següents, com El Mole (1855), El Buitoni (1868), El Pare Mulet (1877), El Bou Solt (1877) i La Traca (1884), un setmanari que va aconseguir tirades de 12.000 exemplars, tot un rècord per a l’època.

Una de les raons de la breu vida de la majoria d’estes publicacions cal buscar-la en la censura exercida per l’autoritat governativa, que no dubtava a tancar o imposar fortes multes a estes publicacions per la implacable crítica política i social.

Portada de la Traca (1938).

Arxiu: Joan Castelló

Portada de la Donsaina (1938).

Arxiu: Joan Castelló

Serà en l’última dècada del segle XIX quan apareixeran les primeres publicacions falleres, uns incipients llibrets que utilitzaven el format dels diaris: La Chala, que s’autodefinia com “periòdic faller”, editat pels fallers de Na Jordana i del que només es van publicar tres números, els anys 1891, 1892 i 1893. En tots ells va mantindre la seua filosofia de “periodich bromiste, dedicat a la gent de tro, orgue de… manilla, defensor dels festes de Sent Chusep i dels bunyols”.

Es tractava de publicacions en què els propis fallers donaven a conéixer els esbossos dels seus cadafals i oferien divertides, enginyoses o curioses notícies del barri o de la ciutat. Altres exemples significatius van ser L’Araña Negra, un plec solt publicat pels fallers del carrer de Maldonado en 1887; Reunió del Trull (òrgan dels fallers d’Adreçadors i Escolano, de 1891), Chaucha (dels fallers d’Espartero-Aragó, de 1891), El Fem (dels fallers del carrer de la Beata, de 1892) i La Falla (dels fallers del carrer Gràcia-En Sanz, de 1892).

L’interés que despertaven les falles i el seu públic potencial, que anava creixent amb el pas dels anys, va fer que alguns diaris publicaren, entre 1893 i 1897, suplements dedicats a les falles (és el cas d’El Palleter Faller, suplement del setmanari El Palleter), i que aparegueren els primers plecs amb la reproducció d’esbossos de les falles plantades cada any, com van fer Les Falles de Sén Chusep (entre 1906 i 1913), Les Falles (1906) o Impresiones (els anys 1908 i 1909).

El referent de Pensat i Fet

Portada del Pensat i Fet (1913).

Arxiu: Javi Mozas

94

El Canet 2013

Portada del Pensat i Fet (1938).

Arxiu: Juan Bautista Lli

Amb estos antecedents naix el 1912 Pensat i Fet. No va ser la primera revista en valencià ni tampoc la primera dedicada al món de les falles, però va ser tot un exponent per la seua prolongada continuïtat (60 números

en 60 anys), per involucrar en les seues pàgines a un planter de destacats representants de la cultura (historiadors, escriptors, poetes, periodistes…) perquè parlaren de les falles i per la seua pluralitat ideològica i de continguts.

Els seus fundadors van ser Eduardo Abarca, Francesc Ramil, Ricard Sanmartín Bargues i el periodista José María Esteve Victòria, que va ser el seu primer director, un càrrec que compaginava amb el de redactor del Diari de València.

Pensat i Fet va iniciar així una singladura fructífera que es prolongaria durant seixanta anys, només interrompuda pel parèntesi forçós provocat pels tres anys de guerra civil en què no va haver-hi falles (de 1937 a 1939) i en 1946 per imperatiu de la censura, ja que la direcció de la publicació no va consentir que els textos es publicaren en castellà.

L’èxit de la revista, amb tirades que van aconseguir en un primer moment els 10.000 exemplars (una cosa excepcional en l’època) i que van arribar fins als 20.000 exemplars entre 1920 i 1930, va fer que els seus promotors tractaren d’exportar el model a altres festes de la ciutat de València. Es van editar números especials amb motiu de la Fira de Juliol (en 1914, 1915 i 1923), de la festa dels Miracles de Sant Vicent (1915) i amb motiu de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats (1923).

Des del primer número, Pensat i Fet es va convertir en un bastió del valencianisme militant, un fet diferencial que l’acompanyaria al llarg dels seus 60 anys d’història. Va ser la primera revista a adoptar en tots els seus escrits Les Normes de Castelló de 1932, deixant de banda l’anarquia lingüista que havia existit fins llavors en totes les publicacions en valencià, foren falleres o no.

Portada del Pensat i Fet (1944).

Arxiu: Juan Bautista Lli

Portada del Pensat i Fet (1969).

Arxiu: Josep Lluís Marín

Portada de la revista El Fallero (1930).

Arxiu: Joan Castelló

Portada de la revista El Fallero (1944).

Arxiu: Joan Castelló

El Fallero, la revista més popular Després del camí encetat per Pensat i Fet, en els anys vint del segle XX es va produir una primera eclosió de publicacions falleres aprofitant la instauració de la Setmana Fallera i la promoció nacional i internacional de la festa. En estos anys es van publicar les revistes La Falla, El Buñol (que després de la guerra civil passaria a denominar-se El Bunyol), El Ninot, Les Falles Valencianes, El Petardo, El Tio Pep, El Tren Fallero, Les Falles, La Festa de San Jusep, Foc i Fum, Nostres Falles i València Fallera.

Un altra publicació destacada d’esta època va ser El Fallero, que va aconseguir gran popularitat i que durant alguns anys es va situar com la més venuda. El seu propietari i director va ser Vicente Carceller, que també editava el setmanari d’humor polític i anticlerical La Traca.

De la dècada dels anys trenta són: La Semana Fallera, Valencia y su Fiesta (amb el patrocini del Comité Central Faller), Tró Fallero, Álbum Fallero, El Poble Fallero, El Tabalet, La Donsaina, El Fallero Republicano, La Cremá, Crit de Festa, El Chisme Fallero, La Despertá, Foc Valenciá i La Plantá.

El vessant comunicatiu

95

Després de la Guerra i imbuïdes de la nova ideologia franquista, va haver-hi una nova explosió editorial de revistes falleres amb capçaleres com: Anuario Fallero, Concurso Fallero, El Fallero, El Fallero Auténtic, El Fallero Mayor, Els Falleros, Fallas, Humo, Información Fallera, La Cotorra Fallera, La Traca Fallera, Las Fallas de Valencia, La Despertá, Fuego i Llamarada.

La publicació més important nascuda en esta època és El Turista Fallero, fundada en 1942 per Vicente Bayarri Lluch, que serà el seu director fins a 1992. A partir de 1993 i fins l’actualitat, la direcció ha estat en mans del seu fill Vicente (Sento) Bayarri Llobat. Ha sigut l’única revista d’esta època que ha aconseguit sobreviure més enllà dels anys 90 i la que ha aconseguit la major tirada: 40.000 exemplars i 150.000 lectors de difusió.

El Turista Fallero va ser una publicació que va introduir importants canvis en el contingut d’este tipus de revistes: va ser la primera a publicar l’explicació de cada falla (1948), la primera a introduir els esbossos en color (1951) i la primera a incorporar els plans de situació de les falles.

D’esta època és també El Coet que, des de la seua creació en 1945 per l’Editorial Valenciana, s’ha denominat El Cuhet, El Cohet i finalment El Coet. El seu director per antonomàsia ha sigut José Soriano Izquierdo, que va ser el seu ideòleg i el que la va dotar d’una destacada càrrega satírica.

Portada de la Traca Fallera (1945).

Arxiu: Joan Castelló

Portada d'El Turista Fallero (1942).

Arxiu: Publicacions Bayarri

Altres publicacions sorgides en els anys cinquanta són: Carcasa Fallera, El Fallero Infantil, La Gran Guia Fallera, Mascletá, Festividades (que després es denominaria Festividad Fallera i finalment Festivitat Fallera) i La Voz Fallera.

En els anys seixanta l’aparició de noves capçaleres disminuïx de forma dràstica, tot i que encara ixen al mercat títols com a Cabalgata Fallera, Diana Fallera, Valencia en Fallas i El Artista Faller. En les tres dècades següents (els setanta, els huitanta i noranta) només apareixen quatre revistes noves: El Casal Faller, Actualitat Fallera, Pensat i Fet (en una nova etapa a càrrec d’Edicions del País Valencià) i Lletrafaller.

A partir dels anys noranta, la demanda cau en picat com a conseqüència de les lleis del mercat, la major informació sobre falles que oferixen els diaris generalistes i l’aparició de les noves tecnologies (Internet) que modificaren els hàbits de consum d’este tipus de publicacions. Només dos publicacions han resistit este embat: El Turista Fallero, que arribà al seu número 71 en 2012, i Actualitat Fallera.

El Gat Faller

Portada d'El Turista Fallero (1952).

Arxiu: Publicacions Bayarri

96

El Canet 2013

Portada d'El Gat Faller (1991).

Arxiu: Joan Castelló

A la ciutat de Cullera tan sols tenim constància de l’existència d’una revista: El Gat Faller, editada el 1991 per un grup de fallers entre els quals podem citar José Luis Valiente, Salvador Tortajada, Julio Martí, Juan Carlos Gimeno i Joan Rafael Garrigós. Malgrat que en la capçalera expressava la voluntat de ser una revista amb periodicitat trimestral, la seua vida va ser efímera i tan sol es va publicar el primer número.

INFORMAR-SE DE LES FALLES EN INTERNET CARLES-ANDREU FERNÁNDEZ I piñero administrador de la web distrito fallas i membre de l'associació d'estudis fallers Hui en dia, informar-se sobre les Falles en Internet és una tasca senzilla, com passa amb la gran majoria de temes. L’oferta informativa en la xarxa és àmplia i diversificada, tant en el contingut com en la forma d’instrumentar-se, i ha suposat una gran evolució en el periodisme faller basada en la immediatesa i en la major importància del monument.

LES GENERALISTES Hi ha un grup de webs que tenen intenció d’informar de qualsevol esdeveniment produït en el món faller, o que simplement tinga relació amb ell. Ara bé, segons la línia editorial i els recursos de cadascuna donen més importància a unes temàtiques o altres, el volum informatiu és més o menys gran, i l’elaboració de textos propis en les notícies (en contraposició a copiar literalment els comunicats de premsa) abunda més o menys. A més, moltes d’elles informen tant de Falles com d’altres festes, en especial d’altres de la ciutat de València (Setmana Santa, Sant Vicent, Corpus...) i, sobretot, de Fogueres d’Alacant, per la seua afinitat amb la festa fallera.

Si volem abundància en notícies falleres, una opció és una de les webs falleres més antigues: Ciberfallas (ciberfallas.com). Amb més d’una dècada en la xarxa, el seu model informatiu es basa en una publicació intensiva de notícies cada dia i en la redacció d’especials sobre esdeveniments concrets (l’exaltació de la Fallera Major de València, per exemple) on la imatge és la protagonista. En una línia pareguda treballa Hablemos de Fallas (hablemosdefallas.es), que també aporta molta informació general sobre la festa, encara que un poc més seleccionada que Ciberfallas i amb més protagonisme de les fotografies en les notícies habituals. Altra web, Ni Fu Ni Fallas (nifunifallas.com), té menor freqüència en les informacions a canvi d’una redacció més curada de les mateixes. En este sentit treballa Distrito Fallas (distritofallas.com), que publica notícies bastant seleccionades però amb més creativitat i humor a l’hora d’escriure-les. Altre estil és el que té Vive las Fallas (vivelasfallas.es), web que intenta informar de tot el que està relacionat amb les Falles i amb rapidesa, oferint de vegades entrevistes. L’edició digital de la revista Actualidad Fallera (actualidadfallera.es), per la seua banda, només publica informacions de rellevància de mà dels seus col·laboradors habituals. Les webs de programes radiofònics de temàtica festiva com Gente de Fallas (gentedefallas.com), Protagonistas las Fallas (protagonistaslasfallas.blogspot.com) i Veus de Festa (veusdefesta.es) també oferixen notícies falleres, encara que amb una relativament baixa freqüència d’actualització.

Ara bé, a banda de les notícies en sí, cada web ofereix altres continguts que els dóna personalitat. És el cas de les opinions expertes d’Actualidad Fallera i Vive las Fallas, l’arxiu de programes de ràdio d’Hablemos de Fallas, els especials plens de fotografies de Ciberfallas o els articles divulgatius i els humorístics de Distrito Fallas.

Les noves tecnologies presents a l'Exposició del Ninot de València.

Ninot d'El futur està servit, de Vicent Almela. Falla Plaça de la Mercé de València (2001).

Foto: Carles-Andreu Fernández

El vessant comunicatiu

97

Per últim, no cal oblidar les webs de les juntes locals i centrals falleres. Informen d’actes oficials i, en menor mesura, d’activitats de comissions falleres. Precisament per ser mitjans de comunicació dels organismes rectors de les Falles, el seu enfocament no és gens crític amb la festa. Uns exemples són fallas. com (Junta Central Fallera de València), falles.org (Junta Local Fallera de Gandia), fallasdetorrent.com (Junta Local Fallera de Torrent), fallaselda.com (Junta Central Falles d’Elda) i fallescullera.com (Junta Local Fallera de Cullera).

LES ESPECIALITZADES La diversitat de fonts d’informació fallera en Internet n’inclou algunes que se centren en determinats aspectes de les Falles. Una de les més antigues és Teatre Faller (teatrefaller.com), que com el seu nom indica, se centra en les actuacions del grups teatrals de les comissions falleres tant en concursos de teatre com de presentacions.

Però la temàtica fallera més tractada en Internet és el monument. Curiosament, fins al boom d’este mitjà no se li havia prestat tanta atenció a eixe aspecte que, per altra banda, és la base de la festa. Per exemple, la web Planet Fallas (planetfallas.com) publica esbossos i fotografies de falles i fogueres de totes les categories, però la més coneguda en tema de monuments és Cendra Digital (cendradigital.com). La seua tasca publicant multitud de notícies relacionades amb monuments fallers i foguerers, siguen del racó del món que siguen i sempre plenes d’imatges, fa que siga molt valorada pels internautes i pels artistes fallers.

Per altra banda, amb molta menor freqüència ofereix informació de cultura generada per la festa com exposicions i jornades culturals.

Per últim, hi ha altre tipus de webs dedicades al monument: aquelles que es dediquen exclusivament a publicar imatges de falles. És el cas d’Alma Fallera (almafallera.blogspot.com.es) i de La Ruta Fallera (larutafaller.blogspot.com.es). Altre enfocament té Recuerdos Falleros (recuerdos-falleros.blogspot.com.es), ja que les fotos que publica solen ser de falles antigues (encara que n’hi ha d’actuals també), i sovint les acompanya amb una explicació.

ELS BLOCS D’OPINIÓ Les falles es van afegir prompte a la moda dels blocs quan va sorgir esta modalitat de web d’opinió, i hui en dia n’hi ha una bona quantitat en Internet. Xavier Serra va ser uns dels pioners, i ha convertit el seu Malalt de Falles (malaltdefalles.com) en una imatge de marca, després de sis anys opinant i informant sobre la festa. Últimament les actualitzacions s’han reduït considerablement a canvi d’una forta presència en les xarxes socials, la qual és ara més informativa que emissora d’opinions.

Ninot que fa referència a mitjans d'informació fallera.

Ninot de Vosaltres caceu i altre vos caça; més valdria estar a casa, de José Jarauta.

Falla Sant Vicent-Pianista Empar Iturbi (2012). Foto: Carles-Andreu Fernández

98

El Canet 2013

Altre dels primers blocs fallers és Fiesta Fallera (fiestafallera.espaciobloc.com). Realitzat per Juanfran Barberá, el director del programa radiofònic Veus de festa, en les seues entrades figuren opinions quant a

esdeveniments fallers i d’altres festes de la ciutat com Sant Vicent, Setmana Santa i Corpus.

Sense eixir de les ones, Pepe Herrero, en el bloc titulat Nuestras Fallas com el seu programa (blocnuestrasfallas.blogspot.com.es) manifesta la seua visió de l’actualitat de les Falles, de vegades amb un punt de vista proper a la polèmica.

Ara bé, si volem més opinions tenim on elegir. El chisme fallero (elchismefallero. blogspot.com.es) és on Raimundo Gómez diu el que pensa quant a novetats importants de la festa, sempre remarcant al final de l’entrada que és una opinió seua. Menos Peinetas (menospeinetas.blogspot.com.es), de Quique Almero, són opinions que eviten el tema de les falleres majors, com el seu propi nom indica. En el mateix sentit, el Delincuente Fallero (delincuentefallero.blogspot.com.es), pseudònim de Ferran Martínez, aposta pel monument com a essència de les Falles i per millores en la festa a Torrent, la seua ciutat.

En altre ordre està Bloc Faller (blocfaller.blogspot.com.es), un espai web on opinen diversos components de l’Associació d’Estudis Fallers recolzats amb nombroses dades procedents d’investigacions falleres.

LES XARXES SOCIALS L’aparició de les xarxes socials ha transformat la manera de comunicar-se les persones per Internet, així com la forma d’informar-se. La seua existència permet que moltes persones i entitats tinguen presència en el ciberespai d’una manera molt més senzilla que creant una web, cosa que ha fet que es multipliquen les fonts d’informació considerablement.

En temes fallers, les xarxes on es troben notícies són fonamentalment Facebook, Twitter i Google Plus, on tenen compte pràcticament totes les webs d’informació fallera.

Ara bé, hi ha altres fonts que es dediquen a difondre les notícies de la festa, com El Ninot Digital (@ElNinotDigital en Twitter), l’esmentat Malalt de Falles (@MalaltDeFalles), Btd Fallas, Fallas de Valencia i multitud de comissions falleres, agrupacions, Junta Central Fallera (@JCF_Valencia) i diverses juntes locals.

CONCLUSIONS En vista de la gran oferta informativa en Internet, està clar que és fàcil informar-se de les novetats falleres per este mitjà. Ara bé, precisament este ampli ventall pot ocasionar una saturació informativa que faça difícil assabentar-se del que es vol, en cas d’intentar estar al dia de totes les webs i de les xarxes socials. Per este motiu, val la pena seleccionar només aquelles fonts que informen d’allò que realment ens interessa, i de la manera que ens agrada.

Segur que entre les opcions que hi ha és fàcil trobar-les.

Ninot que caricaturitza els informadors més importants de l'àmbit faller.

Ninot de Malaltia fallera, de Toni Fornés. Falla Conserva-Berenguer Mallol de València (2008).

Foto: Carles-Andreu Fernández

El vessant comunicatiu

99

anàlisi quantitativa de la presència en xarxes socials de les falles de Cullera xavier serra i escrich malaltdefalles.com

E

n un moment en què les xarxes socials han canviat el paradigma comunicatiu de les Falles, no podríem deixar passar l’oportunitat d’analitzar la presència que les comissions falleres tenen als mitjans digitals socials. A continuació mostrarem com les Falles de Cullera estan presents al món 2.0.

La informació que s’ofereix a continuació està fonamentada en la consulta a les principals xarxes socials amb el llistat de comissions de la localitat. En un entorn que evoluciona tan ràpidament com el digital és possible que algunes dades hagen canviat en el moment en què es llija l’article.

L’anàlisi com s’indica al títol se centra en la vessant quantitativa.

No es pretén fer un estudi detallat de la qualitat de les publicacions i de la seua freqüència. Aquests aspectes necessitarien d’un treball de major extensió...

Facebook Sense cap dubte aquesta xarxa social és la preferida per les comissions culleranes. De les 15 Falles només 1 no està present en Facebook. Ara bé, cal diferenciar entre les diferents tipologies que la 2.0 de Mark Zuckerberg ofereix. Aquestes són perfil, pàgina i grup (privat o públic).

Pel que fa als comptes de tipus perfil, en principi el 53,3 % de les comissions en disposen d’un on mostren la seua activitat i les notícies relacionades amb la mateixa. Si parlem de pàgina, la tipologia més idònia per a associacions culturals, només 6 de les 15 comissions disposa d’una.

El perfil de Facebook de l'A.C. Falla El Canet. Foto: Juan Gabriel Figueres

100

El Canet 2013

Els grups tenen altra finalitat en general i és per això que li dediquem un paràgraf a banda. La finalitat dels mateixos és ser de comunicació interna o debat entre membres de la comissió. En les comissions de Cullera trobem 6 amb grup propi, ja siga d’àmbit públic o privat.

La presència en Facebook d’una o altra manera no és excloent en cap moment. Hi ha una única comissió que disposa de les tres tipologies i quatre comissions amb dos tipologies de les tres opcions.

Twitter Entrant en la xarxa dels 140 caràcters ens trobem amb un 40 % de les comissions de Junta Local Fallera en Twitter. Només 6 de les 15 Falles han entrat en aquesta xarxa social, encara que la seua activitat és prou gran en nombre de piulades.

En aquest cas no podem diferenciar entre tipologies com en Facebook perquè Twitter només disposa d’un únic tipus de compte.

Altres xarxes socials A més de les ja mencionades, existeixen altres xarxes socials on el món faller de Cullera està representat. Així, trobem dues Falles amb compte YouTube. Si de vídeo parlem, també Vimeo té un usuari amb nom de comissió fallera cullerenca.

Google+, Issuu i Pinterest són les 2.0 on localitzem una comissió fallera per cadascuna d’elles.

Pàgina web Sense entrar en la freqüència d’actualització, 9 comissions de les 15 disposen d’un espai web propi. Un 60 % de les Falles de Culera està present en la world wide web ja siga amb un domini en propietat o sota algun servei d’allotjament de blogs.

El cas de Junta Local Fallera Menció a banda mereix la presència en xarxes socials de la Junta Local Fallera de Cullera. L’organisme rector de les Falles de la localitat de la Ribera Baixa està present en Facebook de dues maneres. Disposa d’un perfil propi i també d’un grup on anuncia les seues activitats. També compta amb web oficial.

Dissortadament la presència no es limita al que s’acaba de mencionar. En Twitter circula un compte suposadament fals que es fa passar per la institució i del qual diverses fonts consultades neguen la seua oficialitat.

El Twitter de l'A.C. Falla El Canet. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant comunicatiu

101

EL fòrum faller independent i al foc: premsa rosa fallera

U

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

n fòrum d’Internet és una pàgina web on els internautes intercanvien impressions i informació sobre un tema en concret mitjançant els seus missatges. Hi ha de diversos tipus i de diferents temàtiques i, aleshores, també en podem trobar de fallers. Podríem definir un fòrum faller com una pàgina web on els fallers enganxats a Internet intercanvien impressions i notícies falleres sobre tot el que envolta la nostra festa mitjançant els seus missatges. Dins de la xarxa fallera podem trobar diversos fòrums, però en aquest article anem a destacar-ne dos molt coneguts que estan allotjats al servidor web Miarroba: el Fòrum Faller Independent i Al Foc, amb dues finalitats molt diferents.

El Fòrum Faller Independent podem trobar-lo a la web http://falles.mforos.com i és un lloc on els quasi nou mil usuaris intercanvien fotografies, comentaris i rumors sobre l’activitat fallera. En ell podem trobar sis apartats: El primer s’anomena F de Falles i en ell podem trobar tres subapartats: 365 dies de falla (o 366), on es comenten els principals esdeveniments que se celebren al llarg de l’exercici faller; En la meua falla..., on els usuaris comenten els actes de les pròpies comissions falleres; i Debats oberts, on es pot debatre sobre els diferents temes fallers (normatives, premis, jurats...) amb el màxim respecte. Aleshores, podem deduir que és un apartat dedicat en temes generals al calendari faller i a tot el que l’envolta.

El segon es diu El monument faller i és el més visitat pels usuaris amb dos subapartats: Treballant per la festa, on podem veure aspectes típics del monument com els fitxatges d’artistes fallers, esbossos o fotografies als tallers fallers, entre d’altres; i Mamà, vull ser artista... faller, on trobem espais dedicats als artistes fallers i on estan penjades les fotografies dels monuments plantats dins de la seua carrera artística, amb els seus lemes i els premis aconseguits.

Foc per tot arreu és el tercer apartat d’aquest fòrum. La seua finalitat és donar un espai territorial a la festa fallera, celebrada en moltes ciutats. En ell trobem l’apartat Punt de trobada, per a realitzar quedades entre usuaris de diferents pobles i els apartats per a les diferents zones: l’Horta en falles, Falles als camps (Túria i Morvedre), la Ribera en flames, la Costera es crema... i la Canal de Navarrés?, Falles a la Safor/la Valldigna, Falles a la província de Castelló, Foc a la província d’Alacant, les Falles del “Dia Després”, o Falles en la Distància.

ntalla Captures de pa

102

El Canet 2013

r del Fòrum Falle

Independent.

El següent apartat és Falles bla...bla...bla..., on es tracten temes referents a les tradicions amb tres subapartats. El primer, Abans Mortes que Senzilles, on es tracta el tema de la indumentària fallera; el segon, les Muses de la Festa, dedicat a les Falleres Majors i en menor repercussió als Presidents de les comissions falleres; i el tercer, Acadèmia de Nocturns, que tracta sobre les tradicions de tota la vida.

Allò que et Naix és el cinqué apartat, un dels més variats amb els seus subapartats: Crits Fallers, on la gent escriu el que li ve en eixe moment per a desfogar-se; A Banda, on es tracten els temes de la gastronomia i els esports a les falles; Eixos Bojos Internautes, on els usuaris col·loquen enllaços web relacionats amb el món faller; i les Muses del Fòrum, on es parla de la Fallera Major de València i la seua Cort d’Honor.

Per últim, el sisé apartat és Fem Fòrum, dedicat més al funcionament d’aquest amb tres subapartats. Fent Amics, per a fer el que diu el títol; Ajuda-Suggeriments, per a ajudar l’usuari o perquè aquest aporte millores al fòrum; i Compravenda, on els usuaris ofereixen indumentària, motles o qualsevol giny faller per a vendre’l.

El fòrum Al Foc, amb dos mil usuaris, també el trobem al servidor de Miarroba a l’enllaç http://alfoc. mforos.com i més o menys té la mateixa estructura que l’anterior, tot i que té una funció més recopiladora de documentació, tal com es veu als subapartats següents: En el primer apartat titulat Benvinguts al Fòrum de Falles trobem les normes bàsiques d’ús del fòrum faller i és on s’escriuen comunicats referents al benestar que ha de tenir aquest en el seu funcionament.

El segon apartat és Del foc... del forn, on podem trobar tres subapartats: Falles, referent a tota l’actualitat de les festes falleres del cap i casal; Falles al meu poble, per a comentar tot el que passa als pobles que se celebren falles; i Fogueres, on es pot comentar tota l’actualitat d’aquestes festes alacantines.

El parot és el tercer apartat d’aquest fòrum, on dos subapartats el componen: El parot, on es parla de l’actualitat de fitxatges, tallers, monuments, esbossos...; i l’àlbum fotogràfic, on trobem fotos relacionades amb l’ambient faller, com les falleres i els fallers o les activitats, entre d’altres.

El quart es titula Els reptes... reptes, que és el motiu principal de visita a aquest fòrum. Té la finalitat de recopilar les fotografies de tots els monuments fallers que s’han plantat en un exercici faller, tant a València com a les diferents ciutats valencianes o a la resta del món. És molt interessant ja que entre tots els usuaris fan el possible per tal d’aconseguir-ho. En aquest apartat està la recopilació de totes les fotografies des del 2006.

L’últim apartat és Ninots... en cor, dividit en dos subapartats molt diferents: Flames, flametes i flamerades, on la gent intenta vendre els seus productes fallers o demanda feina, entre d’altres; mentre que el segon s’anomena Enllaços del foc, on trobem enllaços web d’interés sobre el món faller a la xarxa.

Aquest dos no són els únics fòrums però sí els més importants i coneguts que hi ha. El que els diferencia d’altres pàgines web o blogs és que és ràpid, entretingut, enganxa, els usuaris poden interactuar millor, i poden escriure les notícies d’una manera més ràpida, quasi al mateix temps que a una xarxa social. No obstant això, aquests mitjans també tenen l’inconvenient de l’anonimat, ja que en aquests mitjans és molt fàcil l’aparició de conflictes entre usuaris per algun tema en concret; i de la veracitat d’algunes notícies, puix és un lloc ideal per a inventar-se-les.

Captures de pa ntalla

d'Al Foc.

El vessant comunicatiu

103

Diferències en les festes falleres Juan Gabriel Figueres i Hernández

el vessant FEStiu faller

Tècnic del sector turístic Pàgines 105-106

Falles de Cullera vs Festes Patronals: no comparables Juan Gabriel Figueres i Hernández

Tècnic del sector turístic Pàgines 107-108

Festejos fallers Juan Gabriel Figueres i Hernández

Tècnic del sector turístic Pàgines 109-110

Fent festa, fent boca Ferran Sanz i Torrejón Professor de Llengua i Literatura Pàgines 111-113 Del vi de la Font de la Figuera a l'arc de Sant Martí rus Juan Gabriel Figueres i Hernández

Tècnic del sector turístic Pàgines 114-115

L'excés faller Àlex Morales i Fernández Escriptor Pàgina 116

"Si tot l'any fóra festa, gaudir seria més avorrit que treballar".

William Shakespheare (1564-1616) Escriptor

DIFERÈNCIES EN LES FESTES FALLERES juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

E

n tots els llocs, les falles no són iguals. Molta gent que no és valenciana enquadra totes les celebracions falleres en el mateix grup però, pel bé de les falles, no és així. Hi ha molta varietat d’actes, concursos i festes diferenciadores dins de tot l’entramat faller, que fa que la nostra festa siga molt heterogènia perquè gaudisca d’ella tot el món.

Si haguérem d’agafar un referent dins de la festa fallera, evidentment els nostres ulls se situen sobre la ciutat de València. Allí els punts forts de la festa ja els sabem: tenen unes Falleres Majors que ens representen a tots, els monuments fallers són els més grans i bonics, els espectacles pirotècnics (les mascletades i la nit del foc) són un referent dins del món faller, l’Ofrena de Flors de dos dies és un homenatge en totes les lletres a la Verge dels Desemparats, la il·luminació de carrers, i un nombrós calendari ple d’activitats... però a partir d’ací ja comencem a veure diferències en les festes falleres de la resta de ciutats, organitzades per les diferents juntes locals falleres.

A Alzira, capital de la Ribera Alta, i segona ciutat fallera en importància, podem trobar activitats molt variades com, per exemple, la Desfilada del Pasdoble de totes les comissions falleres, que se celebra el dia 19 de març com a preludi de la cremà de les falles infantils a ritme d’aquesta peça musical. També, referent a aquesta, trobem des del 2002 la celebració del Concurs Nacional de Composició de Pasdobles Fallers amb la col·laboració de la Societat Musical d’Alzira, on el pasdoble guanyador i el finalista passen a dur el nom de la Fallera Major i la Fallera Major Infantil de la Ciutat, que se celebra en el mes d’octubre.

Ja, tornant a les dates més properes al dies de falles, trobem la Cavalcada Multicolor on, tant grans com menuts, es disfressen per a satiritzar l’estat de la societat alzirenya, autonòmica, nacional i internacional.

Torrent, capital de l’Horta Oest, és un lloc ideal per a reviure tradicions amb el Cant de l’Estoreta, és a dir, la recreació de l’origen de les falles on els xiquets anaven casa per casa arreplegant les andròmines que no volien els seus veïns, on s’escenifiquen fets, oficis i tradicions històriques i populars de la nostra terra. A més, és una ciutat on es poden xuclar els dits amb concursos fora del que és habitual (gaspatxo i allioli) i també trobem el Concurs de Declamació Poètica infantil, què disposa de quatre categories.

A Sagunt, podem gaudir d’un acte protocol·lari molt esperat pels saguntins, l’exaltació de les Falleres Majors de la ciutat, que s’ubica en el majestuós Teatre Romà de la ciutat i se celebra a plena llum del dia per a garantir la visibilitat de l’acte. Però també podem gaudir d’actes culturals com el concurs de fotografia fallera en dues categories, en color i en blanc i negre; i també d’activitats esportives relacionades amb els jocs populars saguntins com el bolot o el guinyot.

Els monuments fallers de València són els més importants.

Al mal temps, bona cara de Pere Baenas. Falla Cuba-Literat Azorín-Pintor Gisbert (2011).

Foto: M.Lola Savall

El vessant festiu

105

A Gandia, la sàtira està molt present en els seus actes. Trobem el concurs d’emissions radiofòniques, on mitjançant una gravació de quinze minuts satiritzen i critiquen la societat gandiana i l’espanyola en particular; i el concurs de curtmetratges fallers, on els fallers mostren els seus dots artístics durant cinc minuts, també amb càrrega satírica. A més, la Federació de Falles de Gandia organitza la mostra de llibrets conjuntament amb l’Associació d’Estudis Fallers, on reuneixen totes les comissions falleres que s’involucren en el seu llibret. A més, també premien, a diferència d’altres poblacions, les comissions falleres en l’ofrena de flors dels dies de falles.

A banda d’aquestes quatre ciutats, les diferenciacions ja comencen a ser mínimes respecte a l’epicentre de la festa que es troba al cap i casal, però les quals no anem a deixar de costat, ja que igualment són molt importants.

La Mostra de Llibrets diferencia Gandia de la resta de ciutats. Foto: Joan Roig

A Cullera, els dos elements diferenciadors més importants són la no existència dels càrrecs de Falleres Majors de la ciutat i la realització del concurs de l’Engima, amb proves de lògica i matemàtiques; a Sueca, la realització d’una ofrena per als seus tres habitants més il·lustres (Bernat i Baldoví, el mestre Serrano i Joan Fuster), i la no entrega de premis als monuments fallers; a Oliva se celebra l’ofrena i el lliurament de premis en la mateixa vesprada; a Dènia se celebra l’Homenatge a les Falleres Majors on són rebudes per les comissions falleres als seus casals fallers; a Borriana organitzen el Trofeu Internacional de Futbol, o la Fira del Coet; a Benicarló es realitzen la Gran Globotà i el Fòrum Faller, que consisteix en exposicions i conferències sobre les falles; a Catarroja se celebra el Concurs de Vela Llatina a l’Albufera; i, a més, també trobem la celebració de les falles fora de les dates habituals en poblacions com Elda (setembre), o Montserrat, Real, Montroi i Alcàsser (unes setmanes després).

Però la qüestió d’aquest article és ficar en el cap l’heterogeneïtat de la festa fallera per tot arreu dins del territori valencià. És molt habitual que qualsevol persona tinga l’estereotip, per dir-ho d’alguna manera, que les falles en tots els llocs són iguals, és a dir, plantar la falla, menjar i beure, ofrenar, tirar coets i cremar la falla. Però no és així, ja que els propis fallers i les juntes locals falleres s’encarreguen d’intentar tenir diversos elements diferenciadors que facen que la seua festa siga reconeguda per alguna cosa en concret.

El Tren Faller diferencia Cullera de la resta de ciutats. Foto: Joan Roig

106

El Canet 2013

Ara bé, sí que és cert que les juntes locals falleres haurien de reinventar-se més per així donar-li més varietat a aquesta festa, ja que innovar no està de més, puix molts aspectes de la pròpia festa ja han donat un pas endavant en aquest aspecte com, per exemple, els monuments i la pirotècnia.

FALLES VERSUS FESTES PATRONALS DE cullera: no comparables juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

L

a ciutat de Cullera per una de les coses que destaca és per la multitud de celebracions i festes que hi ha durant l’any, puix en quasi tots els mesos de l’any hi ha una festa o altra. Entre elles podem trobar algunes minoritàries d’àmbit local com les festes de les barriades de Sant Cristòfol o de Sant Antoni de Pàdua; altres que se celebren també a nivell autonòmic com les festes de Sant Antoni del Porquet, el 9 d’Octubre o la Nit de Sant Joan; i altres a nivell nacional com és la Setmana Santa. Però al nostre poble hi ha dos festes que destaquen per la seua importància, puix han sigut guardonades amb les declaracions de Festa d’Interés Turístic Local i Festa d’Interés Turístic Autonòmic de la Comunitat Valenciana respectivament: les Falles i les Festes Patronals en Honor a la Mare de Déu del Castell.

En anteriors edicions d’aquest llibret s’ha parlat de què són les Falles de Cullera, però en l’últim any han canviat i per tant, cal fer un xicotet recordatori. Les falles de Cullera naixen per primera vegada en 1928 a causa del naixement de la comissió del Raval de la Mar, però no aconsegueixen la continuïtat fins el 1962, després de superar períodes bèl·lics i d’austeritat econòmica.

Aquestes, a partir de 1972 tenen un òrgan regulador, la Junta Local Fallera, un organisme que està format pel President Nat, que és l’Alcalde de Cullera, el Regidor de Falles, el President Executiu, la Comissió de Treball, i els presidents i els delegats de les quinze comissions falleres. Aquest organisme s’encarrega d’organitzar les activitats més importants com són l’Ofrena a la Mare de Déu del Castell, el Lliurament de Premis, el Lliurament de Premis de les Activitats Esportives, el Concurs de Paelles, la Presentació del Llibre de les Falles de Cullera o la Gala Fallera (anteriorment coneguda com l’Intercanvi d’Insígnies).

També organitzen activitats esportives com els campionats de futbol sala, bàsquet, tennis, pàdel, dards, tennis-taula, l’enigma, i el pic i maneta; activitats culturals com el concursos de teatre, llibrets, portades de llibrets, articles de llibrets, promoció del valencià i cartells anunciadors; i lúdiques com els campionats de truc i parxís. Dins d’aquestes categories s’han quedat pel camí campionats esportius com el de frontennis o el de futbolí, el concurs de fotografia, el campionat de dòmino, i l’acte del Mig Any Faller.

Les festes patronals dedicades a la Mare de Déu del Castell se celebren la setmana després de Pasqua. Els seus inicis daten de 1631 amb la primera Baixada Processional de la Mare de Déu del Castell que anava des del Castell fins al poble, tradició que es manté en l’actualitat com a acte que marca l’inici de les festes. La seua durada són nou dies i finalitzen justament a la inversa de com comencen, és a dir, amb la pujada de la Verge al castell.

En elles trobem actes de tot tipus. En primer lloc, actes religiosos com són les misses i les processons, destacant la Baixada i la de Sant Vicent, puix en elles trobem elements culturals molt importants de la nostra

Monument faller de Cullera.

Música de Juan Carlos Donet. Falla Taüt de Cullera (2002).

Arxiu: Joan Castelló

El vessant festiu

107

terra com són els gegants, els cabuts, els pastorets o la recentment incorporada muixeranga. A banda d’aquestes, trobem la també esmentada Pujada i les processons que arriben a les barriades d’El Raval, la Bega-Port, i Sant Antoni de la Mar, amb especial transcendència aquesta última ja que passegen la Verge per vora mar.

A més, en elles se celebren activitats culturals com el Certamen de Bandes de Música Ciutat de Cullera, desfilades de les bandes musicals locals, exposicions, col·loquis, conferències, danses populars, o obres teatrals; activitats infantils amb castells inflables; i sobretot activitats lúdiques com la Cavalcada de Disfresses semblant a la típica cavalcada del ninot fallera però sense sàtira, el gran concert on sol actuar un artista de renom, la carrera de cambrers, les vaquetes i els bous embolats, els espectacles variats, o el concurs de Tir i Arrossegament.

Aquestes dues festes es disputen l’honor de ser les més importants dins del calendari festiu de la nostra localitat. És cert que tenen moltes semblances puix, per exemple, les dos tenen un caràcter religiós ja que unes van dedicades a Sant Josep i altres a la Verge del Castell. També, les dues festivitats realitzen activitats culturals i lúdiques per a la gent. I, a més, tenen unes representants de la festa, que són les Falleres Majors per un costat, i les Tauleteres i Camareres de la Mare de Déu per un altre. Però aquestes tenen dos diferències molt significatives.

Dansades a la Plaça d'Espanya. Foto: M. José Sala

La primera la trobem en el seu caràcter, puix les falles són una festa on la majoria de les activitats són per als fallers perquè són ells qui paguen la festa. De cara a la resta de la gent del poble, del que més gaudeixen és dels monuments plantats i de la revetla del tren faller com a activitats més arrimades als dies de falles i després, durant la resta de l’any, poden acudir a campionats esportius, obres teatrals, i presentacions i proclamacions organitzades per les comissions falleres, per tant tenen un caràcter més tancat. En canvi, les festes patronals estan més obertes a tots els ciutadans perquè són les festes del poble, és a dir, de tots els habitants que viuen dins dels límits territorials de Cullera. Aleshores, en elles participen molts col·lectius com, per exemple, associacions culturals, que el que fan és engreixar la programació d’activitats. Precisament, un dels col·lectius que participa en elles és el faller, i ho fa en la Cavalcada de Disfresses.

La segona fa referència al grau de participació de la gent. A pesar de reunir les festes patronals a nombrosos col·lectius, inclòs el faller, tenen un menor nombre d’adeptes que les festes falleres. Aquest fet es deu al caràcter de les dues festes ja que les festes del poble, tot i que tenen de tot, estan marcades per tenir un alt caràcter religiós i això al col·lectiu jove no li crida l’atenció. En canvi, les falles tenen una alta participació dels joves i això implica que es visquen d’una manera més intensa. A més, el fet de vestir la indumentària valenciana és un factor decisiu, sobretot en les dones, per a participar de la festa fallera.

Faller participant en la Baixada de la Verge del Castell. Foto: Susana Bou

108

El Canet 2013

Aleshores, podríem respondre a la pregunta de quines festes són millors? Evidentment no. Són unes festes completament diferents i, per tant, seria crear polèmica d’on no hi ha. Sí que és cert que poden agradar més unes que altres, però no haurien de ser comparables. Per a comparar les Falles de Cullera caldria ferho amb les falles d’altres localitats o amb altres festes semblants com puguen ser les Fogueres de Sant Joan, però no amb les denominades festes del poble, perquè com ja s’ha esmentat, les festes del poble són de tots.

festejos fallers juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

L

es comissions falleres treballen intensament durant tot l’any perquè l’exercici isca bé. En ell, les juntes directives esperen que els números resulten en saldo positiu i els fallers en general esperen gaudir de les falles amb molta festa i que no falte de res. És fonamental, tot i que en els temps que corren és més difícil, planificar una programació de festes adequada i variada durant la setmana fallera per a deixar a tots contents.

A la programació no poden faltar els tradicionals concursos gastronòmics de paella i d’arròs al forn, dos plats típics valencians, on també participa gent que no és fallera, la qual cosa fa que hi haja més ambient al carrer. Les paelles se solen fer amb llenya al carrer, mentre que l’arròs al forn es porta fet de casa. Però, a més, pel que fa als sopars fallers, es realitzen altres tipus de concursos com, per exemple, de truites, de pizzes, de tapes, de còctels o de postres, entre d’altres. En tots ells cal incentivar la gent amb premis perquè participe l’any següent.

Altres activitats imprescindibles són les festes nocturnes als casals, amb una discoteca mòbil, una orquestra o un conjunt de varietats. La discoteca mòbil agrada més als joves perquè estan amenitzats amb música actual; l’orquestra agrada més a la gent més major perquè els artistes canten cançons de totes les èpoques; mentre que els conjunts de varietats són menys dinàmics puix es tracta d’estar assegut escoltant a l’humorista de torn com diu acudits o canta.

Concurs de Paelles a l'A.C. Falla El Canet. Foto: Juan Gabriel Figueres.

Espectacles variats. Foto: Juan Gabriel Figueres

També formen part dels festejos fallers els campionats de jocs on els més jugats són el truc i el parxís, puix també solen realitzar-ne per a la gent no fallera. No obstant això, la gent també juga a altres jocs com el dòmino, el bingo, el pokino, el cau, o d’altres més moderns com el party, el cluedo o, fins i tot, diversos jocs d’habilitat que proporciona la videoconsola Wii. Una altra activitat clàssica als casals fallers són els karaokes. En ells, els fallers mostren les seues habilitats artístiques davant d’un micròfon amb prou competitivitat. A més, aquesta creix quan s’està jugant a un Singstar o a un Sing It, jocs de les videoconsoles que puntuen i et diuen si el jugador canta

Singstar a l'A.C. Falla El Canet. Foto: Juan Gabriel Figueres.

Concurs de postres a la falla del Port. Foto: Sergio Serrano.

El vessant festiu

109

bé o si, en canvi, provocarà tempestes el dia següent. És una activitat en què participa prou gent, tot i que molts no juguen perquè cada vegada hi ha més cançons en anglés.

Una novetat que està marcant tendència són les festes temàtiques. És molt freqüent veure en la setmana fallera la gent disfressada de mexicans, andalusos, estrangers, home i dona a la inversa, o hawaians, entre d’altres. A més, aquestes festes vénen complementades amb el sopar del dia que es realitza, la música i la decoració de la barraca fallera. Convé que, encara que siga amb un to bromista, s’atorguen uns premis per a fomentar la participació tots els anys.

A més, al programa de festejos tant dels majors com dels xiquets, no sol faltar la tradicional trencà de perols. Aquesta consisteix a omplir tests amb animalades per als majors i llepolies per als menuts, penjar-los amb un mosquetó en una corda, i que els fallers els trenquen. Però no és fàcil, puix hi ha un faller que es dedica a pujar i a baixar la corda que subjecta el perol i el faller que l’ha de trencar porta els ulls tapats i està protegit amb un casc de moto per a complicar-ho més.

Festa andalusa del 2012. Foto: Juan Gabriel Figueres

Així, els fallers també preparen l’anomenat ral·li humorístic. Aquest consisteix a cercar i portar al casal per grups objectes que demanen els fallers organitzadors, i el primer que els aconseguisca tots guanya. Per als xiquets se solen demanar objectes fàcils com llepolies, quinieles o pilotes, mentre que per als majors l’assumpte es complica més i es demanen, per exemple, la signatura de l’Alcalde, una multa de la policia, un ou blau, un preservatiu de sabors...

A més a més, són cada vegada més freqüents imitar els concursos televisius. Per exemple, va estar de moda fa uns anys el concurs Furor, aquell on competien dones contra homes en proves musicals, d’habilitats, o de cultura general; i, actualment, es juga de forma molt casera a la Ruleta de la Sort, l’Atrapa un milió, o el Qui vol ser milionari?, entre molts altres.

Entrant de ple en els més menuts trobem activitats per a tots els gustos. Poden fer curses de bicicletes, de patins, o d’obstacles; concursos de dibuix o de plastilina; campionats d’esports; jugar al joc del mocador o al sambori... Però les activitats que més agraden són les curses de sacs i d’ous i, sobretot, els castells inflables, puix els xiquets descarreguen adrenalina, gaudeixen... i deixen un poc tranquils els pares.

Festa hippie del 2008. Foto: Ramón Lechiguero

110

El Canet 2013

I fora d’aquest període, també es realitzen altres activitats, tant culturals com de dates marcades, com són Sant Joan o Halloween, però totes aquestes que s’han citat anteriorment són algunes de les activitats que formen part de la setmana fallera d’una comissió. No obstant això, cal innovar un poc perquè tots els anys no siga sempre el mateix i, així, no avorrir la gent.

fent festa, fent boca ferran sanz i torrejÓn professor de llengua i literatura

S

Històries paelleres...

acríleg!, em va amollar un dia una xica de Xàtiva, ja fa un cabàs d’anys, perquè li vaig dir que al meu poble, com marcaven els cànons, posàvem pimentó a la paella. Ui, l’hauríeu d’haver vista, com es va escarotar! Tota ofesa, va deixar clar que no podia assumir-ho i que això no era una paella. Nyas, coca! Resultava que al meu poble no en sabíem, de fer paelles! Quan em va assegurar que l’autèntica era la que duia només conill, caragols i fins i tot una branqueta de romaní –que mantenien bullint en aigua mitja hora abans, a part– em vaig limitar a dir-li, amb certa sorna, que d’on jo venia això no ho havíem vist mai i tampoc creia que acabàrem veient-ho. La discussió va morir, doncs, abans de nàixer.

Vam canviar de tema i ja no recorde com continuà aquella conversa –de fet no me’n recorde ni de com li deien, però sí del que passà després– però no ens desviem del tema: el cas és que ella, com era evident, totes aquestes coses que es fan per l’interior les veia tan normals. I és que a cada lloc del país fem el nostre plat nacional d’una manera, segons els ingredients que tenim o els que hem vist posar als nostres majors, o segons les possibilitats econòmiques del moment; aquell gest talibà –gastronòmicament parlant, perquè en altres aspectes era molt liberal– em va fer veure que som un poble viu, que donem importància al que mengem i que guardem les tradicions... encara que a cada lloc d’una manera!

Amables lectors, convindreu amb mi que el pimentó –primentó, com li diu molta gent al nostre poble– està impressionant, a la paella: un cullerot, ja major, el nom del qual no recorde –sospite que per falta de capital per posar-hi animalets de bigot– els deia llagostins del Marenyet! Per sort o per desgràcia, no hi ha una recepta comuna per fer el nostre plat, i ara que parle d’això: se’n recordeu que ja fa uns anyets –més dels que jo voldria, estic fentme major a la carrera– els diputats mantingueren a les Corts Valencianes llargs debats sobre el tema? Com si no tingueren res millor a fer sentenciaren periòdics de l’època, no sense raó. Imagineu-vos què en dirien ara, amb la que cau, si s’ho arriben a plantejar!

No hi ha recepta única, cert, però sí unes convencions generalitzades que sol seguir tot cuiner que s’encare al nostre tan complet plat: en primer lloc, no tindre cap pressa –ja diuen que qui té pressa no es diverteix– i sofregir-ho tot molt ben sofregit, que en la substància que deixen la carn i la verdura està la gràcia; després, clar, comptar amb bones matèries primeres, i per últim mesurar bé l’aigua –siga a ull, el meu sistema preferit, o a mida fixa– i controlar després el foc, sobretot si és de llenya perquè el de gas és comodíssim: lleves i poses i, a més a més, no acabes fent una pudor a males.

L’aigua és molt important: la valenciana –no sé si per la calç que té o pels sants que la beneeixen– és l’apropiada i de fet va molt buscada. I parlant de l’aigua, ja sabeu que Cullera és dels pocs pobles que sofregeix

Sofregint la carn de la paella al Concurs de Paelles de la JLF. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant festiu

111

l’arròs i no el bull com, per exemple, fan els suecans –sempre donant lliçons– i en general en tota l’horta de València. El sabor és molt diferent, prou ho sabem: l’arròs sofregit amb un foc mínim i ben barrejat amb la carn i la verdura –i la tomaca i l’all que li has acabat de ficar– agafa tot el sabor dels ingredients i no es crema, per més que diguen els que critiquen aquest procediment. A més, l’arròs sofregit no sol passar-se –a no ser, clar, que l’ofegues de caldo– i queda més solt i més senceret.

Particularment, la paella m’agrada fer-la amb pollastre, costelletes de porc –i si n’hi ha, amb ànec– i ben carregadeta de verdura: el pimentó no em falta –que jo no sóc de Xàtiva– i fesols de trencar i de peladilla en pose a la gana. També li pose uns gambons a última hora, ja quan bull l’aigua, que si els sofregeixes a primera hora després es queden com si rossegares goma. Això a l’estiu, perquè la de costelletes i flor-i-col, o la típica d’hivern amb faves i carxofes també estan ben rebones. De variants, n’hi ha moltes, però en tot cas si es fa amb estima, com tot menjar, no sol eixir malament.

La paella acabada de fer. Foto: Juan Gabriel Figueres

I ara, un parell de curiositats. Diuen els que n’entenen que quan acabes de fer una paella amb llenya, la podries alçar de la seua base amb la mà i no te la cremaries. Per si de cas, no ho he comprovat mai: sóc un descregut, però jure que algun dia –quan estiga ben gat o alienat de manera transitòria, clar– ho intentaré. Fallers d'El Canet, en les vostres mans ho deixe! I encara una altra: també diuen que pots posar una tomaca sencera al mig de la paella, des de l’inici, i no moure-la del lloc mentre vas sofregint tots els ingredients i al final, quan tocaria posar-la, la desfàs amb un parell de paletades i la paella et queda exactament igual. Això és més fàcil de provar, però mai me’n recorde de fer-ho. Ja em direu!

Un dia un amic meu féu una paella de les que diuen de dotze –els restauradors, sempre tan esplèndids, en les mides i en els trossos– amb l’afany de fotre’ns-la mano a mano. El repte era considerable: mig quilo d’arròs i carn i verdura a mansalva. Cullera en mà i amb un porró de vi a la vora començàrem xino-xano a fer-nos amb ella, sense presses, un enfront de l’altre, mentre raonàvem de temes variats i ens posàvem al dia de tot. Quan en teníem més de mitja al pap, se’ns aparegué un hoste; per compliment l’assentàrem en taula i ens correspongué. La deixàrem més lluenta que una espasa, però sempre ens quedà un dubte: si els dos sols ens haguérem fet amb ella... I ara, per acabar, anem per les postres.

Bunyolets, bunyolets...

Una safata plena de bunyols de carabassa. Foto: M.Lola Savall

112

El Canet 2013

Canviem els papers: ara em toca a mi fer de talibà, encara que els cullerots estareu majoritàriament d’acord amb mi: els bunyols sense carabassa són un frau. Ale, ja ho he amollat, especialment si hi ha algú de València capital o rodalies llegint-me. Diferència n’hi ha de gat a conill! Quan vas a la capi a veure falles –costum que lamentablement he perdut perquè, com és lògic, al meu exili obligat no és festa– pràcticament a cada cantó dels principals et trobes amb una paradeta, d’aquelles que et tomben de tos de la pudor d’un oli mil vegades fregit, plena de xurros i de pseudo-bunyols; la blancor delata aquests últims, orfes de l’acolorida i saborosa carn d’aquest fruit tan nostre, que torrat està d’impressió.

Els bunyols són les postres per excel·lència dels dies fallers i en general de la nostra primavera.

Conec ben poca gent a qui no agraden, encara que alguns diuen que són pesats de digerir i que tenen massa calories. Acceptat. Però això no lleva –o precisament això fa– que estiguen boníssims, especialment els del nostre poble, tant els que es fan als domicilis particulars com els que es venen a peu de carrer, a les parades que es posen en els llocs clau que tots coneixem. Ben ensucrats i ben escorreguts d’un oli que s’ha de quedar en les paperines per no donar més disgustos als nostres respectius endocrins, són el colofó d’un passeig pel poble, després d’admirar com toca els monuments fallers plantats.

Bunyolets, bunyolets... dels que s’agarren amb dos ditets diu la cançoneta; la relació entre les carabasses –i els seus fills, els bunyols– amb la música local també és clara: com sabeu, quan alguna de les bandes del poble anava al certamen de València i no aconseguia premi, es deia que portaven carabassa –de la mateixa manera que donar-ne era quan la persona a la qual intentaves amorosir passava de tu– i quan els de l’altra banda, per punxar-los, els ho tiraven en cara, els altres sempre contestaven, conformats: farem bunyols! Del sempre quedarà París de Casablanca al sempre podrem fer bunyols dels músics...

I ara un parell d’anècdotes de l’època de la fam que també tenen els músics com a protagonistes: en els anys més crus de la postguerra, quan la necessitat apretava, era costum que els músics cobraren les seues actuacions amb menjar mentre s’allotjaven a les cases –en el famós torna-viatge– o simplement quan acabaven una actuació, al propi poble. En una d’aquelles ocasions un tuba –no diré de quina banda– que tocava amb la resta de companys davant d’unes taules parades amb plats plens de bunyols, aprofità un moment de descans entre peça i peça per posar-se’n un en cada dit mentre els companys canviaven el paper, i després continuà tocant com si res... I és que ovella que bela, perd bocí!

En una altra ocasió, també amb músics com a protagonistes –tampoc diré de quina banda, però era la mateixa que abans– n’hi havia un de tants que ja després de la funció no se’ls menjava, se’ls engolia literalment, un darrere l’altre, deixant pràcticament baix taula la resta. La dona que treia els plats plens de bunyols, veient allò, es va dir: ara el fotré ben fotut; i en compte d’escampar l’habitual sucre per damunt, agafà un saler i el mig buidà en un dels plats, amb la connivència dels altres, que s’esperaven donar-li, d’aquella manera, una lliçó. El fartó tirà mà al plat, només veure’l, i després de posar-se’n un a la boca, es dirigí a la dona i li amollà: bandolera, en tenies de saladets i no els treies?

En fi, amics fallers: gaudiu de les paelles, gaudiu dels bunyols, gaudiu de totes les coses bones que tenim els valencians i que, durant les falles, sabeu aprofitar millor que ningú. No fa falta que vos diga que les falles estan per a passar-s’ho bé, això ja ho sabeu, ni cal tampoc que vos exhorte a fer-ho amb trellat perquè sé que en sou conscients. Una cosa, una sola cosa vos demane: que poseu pimentó a la paella i que no deixeu ningú sense menjar bunyols, que encara que cadascú la fem d’una manera i encara que molts seríeu capaços d’acabar amb tongades i tongades dels dolcets que s’agarren amb dos ditets, cal fer les coses com toca. Bones festes falleres a tots!

Bunyols de carabassa acabats de fer. Foto: M.Lola Savall

El vessant festiu

113

del vi de la font de la figuera a l'arc de sant martí rus

E

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

l binomi menjar i beguda sempre va de la mà en totes les celebracions i aleshores, com no podria ser d’altra manera, a les falles també. Una bona fartada sempre ha estat acompanyada de la beguda per a ajudar a digerir-la millor. Què seria de les paelles o els diferents arrossos sense un bon vi o una bona cervesa? Què seria sense la cassalla d’abans de les menjades?

Amb què es refresquen els xiquets? I què ens acompanyaria si no tinguérem el cubata en la mà? Doncs a aquestes línies mostrarem una línia històrica sobre la beguda en les falles a Cullera que ens farà respondre aquestes preguntes.

Als anys seixanta, la gent bevia vi. Com em va explicar el meu avi José Figueres, faller de l’extingida i xicoteta comissió de Colón-Toledo, s’encomanaven vora dos-cents litres de vi de les bodegues de Fuente Álamo (Múrcia) i de la Font de la Figuera (València) per a totes les festes falleres. L’aprofitaven per a tot, és a dir, per a dinar, sopar, i inclús per a acompanyar en actes festius de la pròpia comissió com, per exemple, les revetles i les festes al carrer. La finalitat de la seua comissió era fer la festa per als xiquets, però eren els majors els qui millor ho passaven i, com ell mateix recalca “podíem arribar a omplir-nos dos cartons de vi al dia cadascú”. També afegeix que es bevien altres tipus de begudes com la cervesa, però el vi era el que predominava. Per als xiquets, se servia el mateix que avui en dia, és a dir, Coca-Cola, Fanta o aigua.

La cervesa i el vi són les begudes més consumides. Foto: Juan Gabriel Figueres

114

El Canet 2013

Cap als setanta, va seguir aquesta tendència, encara que van anar afegint-se altres begudes. Per a acompanyar el cafè o per a després, es va posar de moda el conyac francés. Aquest brandi elaborat amb vi blanc s’ha convertit en un clàssic que predomina també avui en dia. En aquells temps, qui bevia conyac aparentava un senyor feudal, és a dir, pareixia que eixa persona tinguera un nivell de vida més alt i, aleshores, si una falla tenia conyac al seu casal aparentava tenir-ho tot. També bevien whisky però ja mesclat amb Coca-Cola o Fanta de taronja. La mescla amb aquest últim va

adquirir el malnom de Frenadol, ja que tenia un color semblant a aquest medicament.

A finals dels vuitanta, la gent va començar a beure cassalla, sobretot la que es fabrica a Cullera per part de la destil·leria Cerveró.

Aquesta beguda va servir per a crear el famós ritual de Cullera que consisteix a fer-se diverses cassalles per a entrar amb bon peu en la festa, però el gran descobriment va ser mesclar-la amb Fanta de llima.

Aquesta mescla tan alcohòlica (quaranta-sis graus d’alcohol) i àcida va ser un boom, i va ser batejat com a Xifli. Aquest té diverses varietats, com si de fer un entrecot es tractara: la varietat més fluixa o poc feta seria el Xifli Fluix, que fa més gust a llima que a altra cosa; la intermèdia anomenada Xifli al Punt, on el gust és equitatiu entre les dues begudes; i el Xifli Carregat o d’El Cul del Mascle, que fa més gust a plom que a llima.

A més, si algú vol donar-li un gust més dolç, se li afegeix granadina.

Després, anaren incorporant-se a la llista begudes que actualment ja estan a l’ordre del dia, com és el cas del ponx, la crema irlandesa Baileys, el Peché francés o la crema catalana per a després del cafè; o del rom típic dels pirates, la ginebra espanyola o anglesa, el vermut italià Martini, o el vodka rus per als moments més festius.

Beure cassalla és tota una tradició a Cullera. Foto: Juan Gabriel Figueres

Actualment, aquest últim està destacant-se com a beguda estrela de les nits falleres ja que han aparegut un sense fi de colors d’aquesta beguda que li donen un toc més dolç: el vodka roig, que tradicionalment es mescla amb Fanta de llima, de taronja, o fins i tot, amb begudes energètiques; el vodka blau, que es beu més amb xopets, però també es beu amb Fanta de llima; el vodka de caramel, el més fort de tots, que se sol mesclar amb Coca-Cola; el vodka morat, que fa gust a llepolia i es beu amb xopets; i el negre, el més dolç de tots, que també es beu amb xopets.

Dit tot açò, està demostrat que la varietat en begudes ha augmentat progressivament fins al que hi ha avui en dia, tot i que en aquest article no estan totes perquè hi ha moltes. Des d’aquest article de llibret, animem a la gent perquè gaudisca de les pròximes festes falleres menjant i bevent, això si, amb cura i responsabilitat pel que respecta a l’alcohol perquè ja sabem tots les conseqüències d’un ús abusiu i com ens reprén la coneguda ressaca.

Els xiflis són típics en els festejos després de les menjades. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant festiu

115

l'EXCÉS FALLER ÀLEX MORALES I FERNÁNDEZ ESCRIPTOR

F

a uns mesos, em van plantejar la possibilitat que escriguera un article relacionat amb l’excés d’alcohol que es produeix en algunes ocasions en l’àmbit faller de la nostra ciutat, també de forma genèrica, però especialment enfocat a la naturalesa cullerenca. Doncs bé, si analitzem profundament el context social, cultural, polític i, fins i tot, en alguns casos, religiós, trobem que

existeixen begudes alcohòliques especialment relacionades amb la idiosincràsia local. Aquestes es resumeixen en dues majoritàriament que són la cassalla (espècie d’aiguardent que s’ingereix pels matins, vesprades i nits) i la cervesa. Respectant, per tant, la nostra identitat alcohòlica, cal dir que s’hauria d’establir un ordre estipulat amb què poder conjugar alcohol i festa. És impossible deixar de relacionar la festa fallera, i qualsevol tipus de festa, amb l’alcohol o fins i tot les drogues, perquè sense aquests elements moltes vegades no es pot produir diversió, i no dic que l’alcohol haja d’estar unit a la festa, però sabem que la poca vergonya és amb freqüència la que sol alterar el comportament de l’individu, i aquesta és majoritàriament provocada per l’alcohol.

Però, deixant d’un costat els temes d’identitat, cap destacar que s’haurien de realitzar campanyes informatives amb la finalitat de conscienciar el personal que no s’ha de sobrepassar un cert límit, doncs el desconeixement i la irracionalitat es fan paleses i donen lloc a certs comportaments inadequats que alteren l’ordre social i tot el que això comporta: verbigràcia, vandalisme, violència (tant verbal com física) o una sèrie d’interrupcions harmòniques que destrueixen el que en veritat una falla significa.

L'alcohol pot produir excessos. Foto: M.Lola Savall

116

El Canet 2013

Però no tot és dolent a la Vinya del Senyor.

L’alcohol, sent un dels elements més desastrosos per al cos humà, a banda de la droga generalitzada que és el tabac, també té una sèrie de components màgics que ens deixen espatarrats en moltes ocasions, i a la vista està la felicitat constant o l’harmonia establerta en falles, fins i tot en el dia de la discrepància entre comissions falleres com és el

del lliurament dels premis als monuments, o el dia que es lliuren els premis als teatres que les pròpies associacions falleres realitzen. Però eixe excés, si ho mirem bé, és part de la naturalesa humana i és inalienable i, al ser-ho, sabem massa bé que ho tindrem sempre present. Hi ha una dita que diu “Més val que en sobre que en falte”. I, efectivament, així és, l’ésser humà sempre tendeix a tindre-ho tot i, a més, en quantitats grans.

Un dia, mentre caminava solament per un carrer vaig mirar atent el bar d’un cantó, em va sorprendre veure que en un dimarts a les 21.30 de la nit hi haguera gent dins d’ell, sense anar a sopar, encara bevent quantitats insuperables d’alcohol. Em va agradar tot allò, doncs vaig veure que, mentre l’home bevia, dissertava juntament amb el seu benvolgut company de dialèctica.

I, per cert, per als que malentenen les coses, per als que exageren allò evident, i sobretot per als amargats, els dic que no manifeste en cap moment que no es bega, doncs incorreria en un delicte moral que es diu hipocresia, el que sí que dic és que no s’ha de barrejar cultura amb alcohol. La tradició valenciana de fer-se la cassalla abans d’anar a llaurar el camp o anar a l’obra, ha degenerat en fer-se cassalles arribant inclús a la vintena. Hi ha algun problema? No, pense, però sí que sol produir una destrucció de vegades preocupant, recordeu que existeixen malalties cancerígenes al fetge i per als fumadors (i també m’incloc ací) malalties de pulmó o llengua, entre d’altres.

Hem de saber comprendre que s’han d’ordenar prioritats i que les falles tampoc són solament beguda, sinó també cultura, llengua i, per descomptat, tradició.

el vessant tradicional faller

Quedar-se plantat una nit o moltes.

De la plantà al tomb a les grues Joan Lluís Llop i Bayo Documentalista d'Enginyeria i transport públic Pàgines 118-121 Mastegant el sopar de la plantà Carles-Andreu Fernández i Piñero Administrador de la web Distrito Fallas i membre de l'Associació d'Estudis Fallers Pàgines 122-123 Falles populars... però amb aspiracions aristocràtiques Joan Castelló i Lli Periodista i membre de l'Associació d'Estudis Fallers Pàgines 124-125 Del dia... a la nit Nico Garcés i Casal Faller Pàgines 126-127 Les falles són fogueres Angeles Hernández i Gracià Periodista Pàgina 128 Ofrenant Juan Gabriel Figueres i Hernández

Tècnic del sector turístic Pàgines 129-130

El 19-M: entre la tradició i l'interés Juan Gabriel Figueres i Hernández

"Un poble sense tradició és un poble sense futur".

Alberto Lleras (1906-1990) Periodista i polític colombià

Tècnic del sector turístic Pàgines 131-132

Tradicions Caneteres Juan Gabriel Figueres i Hernández

Tècnic del sector turístic Pàgines 133-134

quedar-se plantat una nit o moltes. de la plantà al tomb a les grues joan lluís llop i bayo documentalista d'enginyeria i transport públic

E

studiar el món de les falles és com voler abraçar la història de qualsevol població fallera i l’evolució dels seus gusts o quefers per mitjà d’aquests monuments efímers que any rere any les representen, però contant també amb la repercussió que el progrés de la tècnica ha tingut sobre el desenvolupament de la festa. De poc serveix contemplar un monument donat, més o menys ben acabat, amb el concepte de la seua encertada volumetria, aconseguida o no, i la planificació del seu missatge general, si no l’emmarquem en dos contexts bàsics com són els mitjans econòmics disponibles en el seu moment i el nivell tecnològic a l’abast del barri, gremi o empresa que planta la falla en qüestió. Així, s’ha passat de ser en origen una necessitat física d’eliminar residus apilats en un racó del taller d’un fuster a una manifestació pública d’ostentació i saber fer convertida en festeig popular i turístic de primer ordre mundial.

El muntatge de les Falles i la mateixa Nit de la Plantà han ballat en el calendari segons s’ha ampliat la setmana fallera i, sobretot, pel continu gegantisme dels monuments. En temps, els cadafals eren armats i cremats el dia 18 de març, vespra de Sant Josep; en 1941, s’oficialitzà la nit del 16 com de la plantà, però poc tardaren els artistes a demanar permís per poder començar a enllestir les falles abans d’eixa data per les dificultats tècniques que impliquen els grans volums i la pròpia paraula dels mestres de complir amb les comissions; en 1951, Vicent Benedito començà a muntar Vacaciones en la Plaça Alfons el Magnànim el dia 14 amb ajuda d’escales, bastides de fusta i politges; en 1964 es pretengueren establir huit dies oficials de Falles, fet que passaria la Plantà a la nit del 12, i ja en els anys setanta, les primeres peces i grues aguaitaven pels carrers entre els dies 11 i 12. Manolo Martín inicià l’enllestit de Perquè el foc només siga un espill en la Plaça del País Valencià (1987) el dia 5 de març i el finalitzà el 16 pel matí; Pedro Santaeulalia portà els primers remats de Quant de conte a Nou Campanar (2008) l’última setmana de febrer i Julio Monterrubio desplegà les trenta-huit gòndoles i les dues grues que alçarien Esta falla… té molta tela! en la mateixa data l’any següent. Hui, la nit de la plantà, la del 15, sols resta col·locar el ninot que ha representat la falla en l’Exposició i la gespa, feina que fa la comissió sense necessitar ja la presència de l’artista.

Plantà al tomb. La Rosa dels Vents, dels germans Fontelles.

Falla Plaça del doctor Collado de València (1953). Foto: Revista Triunfo

118

El Canet 2013

Per aquest motiu, en la mesura que un recorda, a finals dels seixanta encara hi havia comissió fallera com la de Carrer Guillem Sorolla, on els membres construïen diàriament a poqueta nit en els primers mesos de l’any, en una entrada de fonda portalà, uns quants ninots que després traslladaven a pocs metres, i muntaven ells mateixos en març quant de monument faller havien pogut culminar, sense quasi remat central i seguint una tradició centenària i modestíssima. Per altra banda, el meu pare Francesc de Paula -qui recentment m’ha faltat-, assidu col·laborador amb pseudònim de la revista Pensat i Fet1, recordava les falletes de plaçoleta de quan era menut esmentant diverses penalitats dels ancestrals muntatges fallers quant a alguna cosa d’atrevit en equilibri el cadafal pretenia. Eren els bojos anys vint i trenta, els de la seua 1 No en va era amic d’infantesa de Ricard Sanmartín, el seu editor.

joventut. I especialment els de postguerra, època en què -per cert- la seua comissió de Plaça Lope de Vega aclaparà primers premis junt a Mercat Central i Plaça Doctor Collado, nucli o escala de valors fallers hui molt alterada.

L’erecció o elevació del conjunt -muntat en horitzontal en terra- es portava a terme emprant la força humana, a braç amb un nombrós grup d’ajudants, quasi tots de la comissió, que després de prendre per sopar un entrepà, a pols, és a dir, a cadiretes o al tomb2, alçaven la falla la nit de la plantà. No faltaven col·laboradors que, des de dos o tres balcons propers, subjectaven amb maromes el cos central perquè la vertical es posicionara, malgrat irregularitats, elevacions laterals o oscil·lacions momentànies que feien perillar l’assentament de la rematada superior. Mentre que un cos s’elevava, altres esmunyien un de nou cada volta més ampli de base, i així fins la seua finalització. La plantà al tomb perdé protagonisme amb l’arribada de les bastides i grues, però mai desaparegué com testimonien Coses perdudes en Plaça del Dr. Collado (1952), Guerra freda en Reina-Pau-Sant Vicent (1959) dels Germans Fontelles i Fes l’amor i no la guerra en Plaça del Pilar (1975) d’Alfredo Ruiz. Ara perdura sota el cuny de “mode tradicional de plantà” en comissions com Arrancapins; Salamanca-Conde Altea; Cádiz-Cura Femenía; Pintor Salvador Abril-Pere III el Gran; Ripalda-Beneficència-Sant Ramón; el Rajolar de Benetússer; El Canet, Plaça Alboraia, Bulevar, Rei en Jaume I de Cullera o la foguera Puente Villavieja d’Alacant amb artistes com Fede Alonso, Vicent Chaveli, Juane Cortell, Manolo García, Juan José García López, Manuel Martín Huguet, Joan Simó Arlandis i Víctor Valero.

En aquest sentit, apareix un esment a una bastida de fusta amb nucs de cordatges en la plantà d’una falla en 1930 i fotografies de So Nelo torna de Vicent Canet i Josep Justo en Plaça de Sant Vicent (1946). Roman com tal aquest sistema almenys en documents trobats fins l’any 1955, tot i que amb creus metàl·liques intercalades, el què dóna una idea de l’altura apreciable que anaven prenent les falles (20-25 metres). D’igual manera es reflecteix la notable agilitat amb la qual es muntava i desmuntava, sent una eina vàlida per a una ràpida plantà. No obstant això, i solapat amb l’anterior, aparegué en els Estats Units una bastida metàl·lica i fàcil d’armar en 1955: el MILLS. La seua rèplica no triga en arribar a Espanya, encara que distint i sota la forma de tubs i acoblaments cargolats dobles: el mecanotub de l’empresa Mundus, del qual s’aprecia aplicació per primera vegada en la plantà de La campanya del silenci de Vicent Luna en Plaça del Doctor Collado (1957), prèvia prova de resistència en l’explanada de les Cambres Beccari3, i en Suplicis de Juan Huerta en Ferroviària-Bailén-Xàtiva (1961), que implicà retirar part del jardí de l’Estació. El muntatge era ben eficaç -de vertigen diria jo- donada la colla d’obrers, operaris de “mono blau”, que treballaven sense arnés a una altura respectable. La utilitat del mecanotub es limitava a penjar una maroma d’una corriola gegant en el centre del seu arc per a alçar les figures grans i servir d’escala als operaris per enllestir peces.

Igualment, era perillós el possible contacte dels tubs amb el fil del corrent del tramvia. Un dels pòrtics més grans que es recorden fou el servit per Vicent Domigo en Lo que el viento se llevó en Plaça del Doctor Collado (1965).

2 Aquest sistema també fou emprat per a alçar els postes del tendal de la Plaça de la Verge de València.

3 Antiga planta de fermentació del fem.

Plantà al tomb. Aniversaris, de la Comissió.

Falla Plaça Eduardo Marquina de Mislata (2006). Arxiu: Joan Castelló.

El vessant tradicional

119

Una altra cosa era la falla feta a mida com era el cas de Na Jordana, que plantava en l’estretor d’una inversemblant placeta, la signatura del contracte amb l’artista recorde com si fóra hui i que anava seguida sempre per les marques que amb llis realitzava l’artesà en la calçada en vistes d’alçar un plànol exacte. Es pot predir que en aquesta falla el muntatge es feia sobre recolzament directe en les cases confrontants, fet que tampoc fou obstacle als mitjans mecànics ulteriors. La falla sobrepassà en no poques ocasions els terrats circumdants i la cremà era d’una gran complexitat, fet que comportava que a cada colp ocorreguda la culminació de la festa, es subvencionaren persianes, escurà i vidres trencats dels pisos dels voltants.

Amb el pas del temps, i les millores econòmiques i tecnològiques introduint-se a poc a poc, no és d’estranyar que el transport i el muntatge adquiriren carta de naturalesa, i cost a banda a tindre en compte per les comissions. Ara, l’entrega del monument es farà sense cap intervenció dels fallers, és a dir, “claus en mà”. Allò que antigament havia estat improvisació i préstec de camioneta i cordes d’un veí o comerciant4, era ara un capítol gens menyspreable. Iván Esbrí m’assenyala -entre altres coses- que la mesura màxima de cada mòdul a transportar que composava la falla era la donada per la mateixa porta del taller en qüestió (més d’una es va tindre que assolar), i no és menys cert que el taller se situava també relativament prop d’on anava a plantar-se l’obra després per a abaratir despeses. Tampoc el gàlib de transport preocupava, al contrari que hui en dia. Els tallers de fortuna del conegut Vicent Luna eren, per exemple, els magatzems de Mobles La Fàbrica (edifici ALCOSA), el creuer de l’antic Hospital Provincial (on construí Gat per llebre de Mercat Central, 1964) o unes antigues cotxeres de camions davant de la Gasolinera Castilla (on feu la falla dels taxistes de 1966) en l’Avinguda del Cid, tots espais només triats pel reduït lloguer, però inadequats per les característiques d’altura i poc diàfans. I com l’artista mai veia muntat el conjunt fins el moment final, aviat es va propiciar el concurs d’un mestre fuster que calculava esforços i inèrcies dels grans volums volats per a esbiaixar sorpreses negatives d’última hora. Per aquest motiu, es va veure la necessitat de crear uns grans tallers fallers adaptats als temps moderns, dedicació especial del gran artista Regino Más en 1964. Aquest s’inclinà abans per fixar residència en l’inici del carrer Arxiduc Carles, en el Bloc C de la Dependència Mercantil, esbossant fins i tot el projecte d’aquests tallers somiats a Sant Isidre, relativament prop del nucli urbà del Cap i Casal5. Idea que mai es va rematar.

Plantà amb mecanotub. La Compana del Silenci, de Vicent Luna.

Falla Plaça del doctor Collado de València, (1957). Arxiu: Vicent Luna

120

El Canet 2013

4 Era molt comú en el centre de la ciutat que el magatzem s’ubicara dalt del comerç, sense cap habitatge. Les corrioles conservades hi donen fe.

5 On hui estan les cotxeres dels autobusos de l’EMT.

No obstant això, tot açò esmenat és un aspecte col·lateral de les falles en l’origen però, com es va dient, de màxima importància des dels seixanta del passat segle en la tècnica del muntatge dels cadafals. Faceta de difícil estudi perquè -pel que sembla- les primeres guies falleres, en el seu conjunt, no són anteriors a 1908 i, tot i que ja hi havia falles grans, ho eren amb cossos gitats o disposades com escenaris. Tampoc els estudiosos amb serietat es detenien sobre aquestes “minúcies”.

Si les grans empreses industrials com els ferrocarrils, la siderúrgia o els ports6 se serveixen d’artefactes propis per a elevar o manipular càrregues com són les grues o ponts-grua, és en canvi molt posterior l’aparició dels camions-grua o de ploma autoportant, amb possibilitat de desplaçament còmode pels carrers d’una ciutat mediterrània i de traç medieval com València. A les primeres camionetes-grua d’Alabau, Cones o Juliet, succeïren amb prestigi les grues tipus eruga amb ploma de gelosia del picanyer Ricard Cánoves el Pernales, qui té l’honor d’alçar els vint metres d’Imatges de València de Modesto González en BarquesPascual i Genís (1960), encara que anys abans cap que se li encomanara d’aquest tipus de treball. Fou un revolucionari del muntatge de falles amb els seus efectius camions que, al costat de l’ocupació de bastides pròpies de l’edificació, van omplir uns interessants anys de balbotejos en l’enllestit dels monuments més peculiars del Cap i Casal. També participà en l’alçat del fallit Colós de Rodes d’Octavi Vicent en Plaça del Caudillo (1970).

I com a inici de l’etapa actual amb àmplia utilització de grues sobre neumàtics de dimensions colossals, citar la plantà d’El pensador valencià d’Octavi Vicent en Plaça del Caudillo (1972), qui va contar amb una gran ploma hidràulica de gelosia. Missió similar, però totalment altruista, en la qual no havia deixat de col·laborar des de temps immemorials, era la de l’auto-escala del Consorci de Bombers de València en La Rosa del Vents dels Germans Fontelles en Plaça del Doctor Collado (1953), La cortesia de Fernando Roda en Barques-Pascual i Genís (1959), Homo Sapiens de Vicent Luna en Plaça del Caudillo (1965) i La caça de Salvador Debón en Plaça del Pilar (1968), o la del camió Nissan Ebro L-80 de cistella articulada d’Autoritat Portuària en Blocs Platja (anys noranta). En Cullera l’ús de grues per plantar falles es generalitzà a finals dels setanta. Cal fer menció a la foguera Port d’Alacant que acuradament planta un remolcador en la dàrsena d’iots recreatius. Als nostres dies Ortiz, Virosque, Bonet i Rigar (qui concedeix el Premi a la Plantà Més Espectacular) despleguen a principis de març els seus exèrcits de grues telescòpiques autopropulsades i cistelles elevadores autònomes. També sufraguen enllumenats i llibrets. Coses que recorde, francament, com detalls d’últims. Quasi res porta el diari!

6 Els ports valencians no van disposar de grues elèctriques de gran abast de ploma fins 1912.

BIBLIOGRAFIA -AdEF (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, València, Junta Central Fallera, 234 p.

-LLOP I BAYO, J. LL.: “Las Fallas y el tráfico” dins Las Provincias 22.03.2004, València, p. 14.

-PÉREZ I PUCHE, F; LLADRÓ, V. (1978): Fallas en su tinta, València, ed. Prometeo, 366 p. <http://estudisfallers.fallas.com/Documents/Al.Tomb/Al.Tomb.Reina.59.htm>[document sobre tècniques de plantà dins web Associació d’Estudis fallers, consultada en juny de 2012]

Plantà amb grua de Imatges de València, de Modesto González.

Falla Barques-Pascual i Genís (1957). Arxiu: Associació d'Estudis Fallers.

El vessant tradicional

121

mastegant el sopar de la plantà CARLES-ANDREU FERNÁNDEZ I piñero administrador de la web distrito fallas i membre de l'associació d'estudis fallers

U

n dels actes més injustament oblidats per turistes i investigadors fallers és el sopar de la plantà. Sembla mentida que un ritual tan profund i carregat de simbolisme haja tingut cap estudi seriós, i com que no es pot permetre eixa carència a vistes d’una possible declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, heus ací una anàlisi d’eixe sopar tan emblemàtic de la festa fallera.

L’arqueologia fallera oferix proves clares de com eren els primers sopars de plantà. Durant una de tantes obres que molesten als pobres que han de treballar en estiu, van descobrir-se restes d’entrepans de tonyina amb olives barrejats amb claus i martells datats a finals del segle XIX. Una vegada descartada la hipòtesi que el faller portara una dieta alta en ferro, i després de trobar en diaris antics notícies d’intoxicacions amb café tocat de pintura groga en comptes de conyac, es va concloure que al principi, sopar i plantà es feia a la vegada, cosa que després d’unes botelles de mistela es feia perillosa. Per este motiu es van separar les tasques, fent-se la plantà de la falla primer i sopant després, però com que l’esforç físic amb l’estómac buit ocasionava lipotímies als fallers en plena falla, es van donar diversos casos de persones que es van confondre amb ninots fins que va eixir corrent en la cremà amb el cul en flames. Per això, finalment es va canviar l’ordre per sopar primer i plantar després.

L'embotit és un assidu en el sopar de la plantà. Foto: Joan Castelló.

122

El Canet 2013

El que està més que provat és que, des de fa molt de temps, se celebra de nit. Només en una ocasió va fer-se de dia, concretament en 1968, però va ser perquè el president va comprar-se un rellotge estranger i confonia AM amb PM. A banda de la nit, altre element imprescindible en un sopar de plantà és que hi haja de menjar, perquè en cas contrari no seria un sopar, sinó un simple conglomerat de fallers criticant al de la taula d’enfront. I parlant de menjar, un clàssic en la taula és el plat de cacaus i tramussos. L’origen d’esta tradició es troba en un antic costum de tenir a mà unes pedres per a llançar al faller que conte acudits roïns, però quan en 1954 una comissió va enviar a l’hospital un faller guàrdia civil (amb moltes medalles, però amb menys gràcia que Kung Fu ballant una jota), els fallers d’eixa falla que van salvar-se de l’afusellament van

canviar el costum per posar cacaus i tramussos, que de pas que són més suaus i no maten a ningú, es mengen. Les altres comissions els van imitar, per si les bales.

I passant als plats principals, encara que hui en dia es dinen quantitat de menjars diferents, el tradicional d’eixa nit sempre ha sigut faves amb llonganissa, cosa que té una explicació clara i senzilla. El motiu del sopar és una plantà, i per este motiu, el que es menja ha de fer al·lusió a una cosa que es planta. ¿I què millor que una llonganissa amb coses redones al seu costat? Pel mateix motiu moltes vegades també hi ha botifarra, que representa una cosa que també es planta, esta vegada en la tassa del vàter.

Però el veritable sentit del sopar de la plantà és enganyar als fallers amb un sopar de germanor (ja sabem que si no hi ha res de menjar o de beure no és possible reunir-los) perquè ajuden a l’artista a plantar la falla. En la pràctica esta estratègia no dóna bons resultats, ja que normalment cau en la trampa un 10% dels convocats. La resta preferix descarregar les seues ganes de treballar barallant les cartes del truc o alçant un grapat de cubates, alternatives poc productives en termes de monument però tan falleres com plantar una falla.

Ara bé, segons les dimensions de la falla, per als pardillos que han picat per ajudar en la plantà es donen situacions molt diferents. Si la falla és molt menuda, el faller observa des de la porta de la carpa o casal com l’artista col·loca les figures en el seu lloc, donant oportunes instruccions d’on ha d’anar cadascuna, cubata en mà. Però si la falla és gran, el faller observa des de dins del rogle de la mateixa i no dóna instruccions de res, ja que amb la pasta que ha cobrat l’artista, suposa que ha de tenir molt clar on va cada cosa. Això sí, també porta el cubata a la mà.

El sopar de la plantà, una gran tradició. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant tradicional

123

falles populars... però amb aspiracions aristocràtiques

L

joan castelló i lli periodista i membre de l'associació d'estudis fallers

a Junta Local de Xàtiva va proposar el passat mes de novembre1 cobrar 7 euros a cada un dels assistents als vins d’honor que organitze l’organisme faller per a poder estalviar varis centenars d’euros en la seua partida de despeses protocol·làries.

Està clar que la crisi econòmica ha entrat de ple en les falles: a la caiguda d’ingressos per la reducció del nombre de fallers (la desocupació ha obligat moltes famílies a prescindir de tot allò relacionat amb l’oci i les festes) i a la desbandada de patrocinadors (del llibret o del propi monument), cal afegir també el colp de gràcia que ha donat el govern central a la cultura en general i a les falles en particular amb la pujada de l’IVA fins al 21 %.

Este nou escenari econòmic ha obligat a les comissions a replantejar-se algunes de les seues despeses: rebaixar el pressupost del cadafal, jibarizar (reduir a la mínima expressió) els espectacles pirotècnics i contindre al màxim les despeses de la part més festiva: la beguda i les menjars.

Encara que les falles són una festa d’origen popular, concebudes com una rebel·lió contra el poder establit, molt prompte van aparéixer maniobres del poder establit per a intentar controlar una festa potencialment perillosa. Van sorgir així mesures com la censura prèvia, els premis a les falles “més artístiques” (no a les més crítiques), el control ideològic de la festa imposat pel règim franquista i el desembarcament de l’alta burgesia en algunes comissions.

Amb la progressiva incorporació de les classes amb més poder econòmic a la festa va començar a calar una nova aspiració: les falles més modestes van voler imitar els comportaments de les classes més adinerades en la festa: les proclamacions (i també les presentacions, encara que en menor grau) es van convertir en uns actes socials carregats d’ostentació, es van imposar els dinars en restaurants (com més cars, més pedigrí tenia la comissió) i les carpes que s’han generalitzat en les últimes dècades han volgut emular els luxes dels paradors dels anys 50 o 60.

Lluny queden ja aquells senzills àgapes quan les falles de Cullera donaven els primers passos de la seua etapa moderna, allà per la dècada dels anys 60 del segle XX. La falta de recursos econòmics d’aquells anys se suplia amb bona voluntat. Durant els tres dies de festa s’organitzaven berenars en les pròpies cases de les falleres o fallers.

Les convidaes, una tradició estinguida a Cullera. Foto: Miquel Pellicer

124

El Canet 2013

1 Diari Levante-EMV del 13 de novembre del 2012, p. 18

L’ama de la casa posava la taula com en les grans celebracions familiars: amb la generositat dels productes que estaven al seu abast: papes, bufes de dacsa, coques de llimonà i algunes pastes casolanes; i per a beure refrescos, cerveses, gasosa, conyac i anís. I poc més. La diversió i el bon ambient el posaven els propis fallers i falleres.

Amb la creació de la Junta Local Fallera de Cullera van estar en voga els dinars i sopars en restaurants d’upa. Els menjars en el casal també es van substituir prompte pels del restaurant, entre altres coses perquè l’augment del cens convertia en insuficient la capacitat del casal.

En aquells anys, qualsevol acte social faller havia d’anar acompanyat d’alguns luxes que no es tenien habitualment: la proclamació es va convertir en una espècie de ball de gala, amb vestits llargs per a elles i sopar previ en el propi hotel o restaurant; les reunions de l’equip de treball de la JLF o del G-4… acabaven amb relativa freqüència amb un bon sopar en un millor restaurant… qualsevol excusa era bona per a crear una atmosfera aparent de luxe i exquisitat.

En les últimes dècades, coincidint amb l’habilitació d’uns casals més amplis i millor condicionats, es van anar imposant uns usos de gourmet, semblants a les societats gastronòmiques basques: esmorzars o dinars realitzats pels fallers amb habilitats culinàries. Baix el principi del “fet per un mateix”, s’han pogut degustar des de paelles en les seues múltiples variants, a esmorzars amb tot tipus d’exquisitats a prova del paladar més entés.

Ara, la crisi econòmica ens ha obligat a tornar a posar els peus en terra. Gastar sense fre s’ha acabat. I la proposta de la Junta Local Fallera de Xàtiva és simptomàtica d’una situació que es pot fer extensiva a totes les poblacions. Cal tornar a l’austeritat, al sopar de pataqueta: als cacaus i tramussos, al vi amb gasosa, al plat d’olives, els entrepans de blanc i negre o tonyina amb olives, a la truita de creïlles i a les mandonguilles d’abadejo. Com tota la vida. Perquè les falles mai han perdut el seu caràcter popular... encara que els més jóvens segur que preferixen la pizza o l’hamburguesa. La gastronomia festiva també ha hagut d’admetre les modes dels menjars ràpids, bé siga a l’estil americà o italià.

El restaurant s'ha convertit en una alternativa per a dinar els tres dies de falles. Foto: Juan Gabriel Figueres

L'arròs al forn, un clàssic al casal faller. Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El vessant tradicional

125

del dia... a la nit nico garcés i casal faller Probablement estiga perdent el juí, i no és per a menys amb la que cau. Últimament solc quedarme en estat catatònic, amb excessiva freqüència em venen a la ment imatges, textos, capítols sense ordre als que no trobe massa sentit, o potser sí, reminiscències d’una infantesa feliç on les falles eren de cartró pedra pintades a l’oli i no hi havia problemes d’estampar un “tro de bac” en una paperera. Anomeneu-me nostàlgic, iaio, carca, antic fins i tot, però com les trobe en falta… “Y como hemos cambiado… qué lejos ha quedado….” com deia la cançó de Presuntos Implicados, què llunyanes han quedat aquelles falles diürnes de despertà, esmorzars, cercaviles, dinars…

Sempre he tingut passió pels animals i, per això, de menut solia veure junt amb mon pare la sèrie de Fèlix Rodríguez de la Fuente, “El hombre y la Tierra”. Recorde que únicament determinades rapinyaires i alguns rosegadors tenien la seua màxima activitat de nit mentre la resta dormia. La foscor era la disfressa perfecta per a amagar-se i dur a terme les seues cruels accions amb la finalitat d’alimentar-se. Resulta com menys curiós observar que igual que les aus rapinyaires o els rosegadors, el major animal racional té tendència a preferir el fragor de la nit a la llum del sol, i és que el dia ja no té 10 ó 12 hores, en té quasi 24.

Les falles són molt més que una festa lúdica i popular pròpia del folklore valencià, actuen com a element de cohesió dels diferents barris de la ciutat, convertint-se en un entramat social importantíssim, catalitzador de les inquietuds i aspiracions d’un bon número de ciutadans, aplegant a ser una filosofia de vida, una manera de viure que tria lliurement una porció de la societat valenciana. Les falles són en sí mateixes un reflex de la societat del moment, no ens oblidem, els fallers formem part de la societat, som la societat i com a tal les falles acusen la contínua evolució natural que sofreix la mateixa, adaptant-se en tot moment a cada etapa.

L’època actual ve protagonitzada per un canvi generacional on imperen valors molt diferents als d’abans, la societat d’avui viu el present, el “carpe diem” és la seua màxima expressió, poc es pensa en el futur i molt menys en el passat. Enrere van quedar els nostàlgics que encara aposten per conservar les tradicions tal com eren, “conservem-les, sí, però a la nostra manera, que s’adapten elles a nosaltres, no nosaltres a elles”.

Les noves tecnologies, l’estrès al que estem sotmesos, la gran oferta d’oci nocturn existent, el passotisme generalitzat, la falta de sacrifici, la necessitat d’interactuar amb éssers de la nostra mateixa espècie fora de l’àmbit quotidià, tot ha influït a l’hora de variar els hàbits de la ciutadania.

Les activitats nocturnes cada vegada són més freqüents. Foto: Juan Gabriel Figueres

126

El Canet 2013

Antigament predominava l’activitat diürna a la nocturna, pel dia es tenia una activitat frenètica i el silenci de la nit servia per a relaxar-se i descansar, eren altres temps, ni millors ni pitjors, sinó diferents. En l’actualitat, en termes generales, des que el sol ix fins la seua posta, la població aprofita per a desenvolupar

les seues ocupacions, i en caure la nit lluny de disminuir la intensitat, sacrifica hores de son per a realitzar altres activitats en molts casos superant en intensitat i entusiasme les diürnes.

Si extrapolem aquesta tendència a les falles la conclusió és senzilla, tots aquells festejos que es programen abans del migdia estan sentenciats i condemnats a desaparéixer per l’escassa participació. La despertà, la missa de Sant Josep, les cercaviles, i fins i tot els dinars s’acabaran eliminant dels programes de festejos. Són les pròpies falles qui promouen també aquesta situació, no ens enganyem, la pela és la pela, una comissió obté més ingressos d’una berbena o disc mòbil que d’una despertà, una cercavila o similar, interessa des del punt de vista econòmic allargar tot el que es puga l’activitat nocturna perquè amb la venta d’alcohol es generen uns beneficis que poden alleugerar en certa mesura l’economia de les seues arques. Després de quatre hores de diversió ininterrompuda ingerint begudes diverses, difícilment es pot estar en condiciones de dur a terme qualsevol tipus d’activitat la matinada del dia següent, toca dormir, alçar-se per a veure la mascletà, tornar-se a gitar, i mitjanament descansat disposar-se a viure una altra nit al límit fins a altes hores de la matinada, eixa és la tendència generalitzada.

Es guanya en festa i es perden tradicions i costums que crèiem suficientment arrelades en els fallers de base, els festers vencen en número als fallers de tota la vida, cada vegada són més les comissions que no realitzen per la matí la despertà o les cercaviles, a banda de pels requisits, que tant la Unió Europea com el Govern d’Espanya exigeixen, per l’escassa participació en aquest tipus d’actes, qui està dispost a assistir a la missa de Sant Josep del dia 19 havent estat tota la nit de festa? La Fallera Major de la comissió perquè és el seu any, el President amb ulleres de sol per a dissimular el seu cansament i algun que altre faller despistat.

La sol·licitud a la UNESCO perquè les falles siguen declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat té com a un dels seus principals objectius evitar que tradicions com aquests acaben desapareixent, però açò no hi ha Déu que ho salve. Anem per un camí sense retorn, embocats a un destí incert però cada vegada més nítid. No queda altra que adaptar-se als canvis, acceptar l’evolució de la festa i intentar que les falles continuen sent falles i no Sant Fermins.

Pocs fallers acudeixen a la Missa de Sant Josep. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant tradicional

127

les falles són fogueres

M

olt s’ha parlat de la semblança o no de les falles amb les fogueres. La frase “l’estil alacantí” s’ha comentat i debatut fins a la sacietat després de les passades festes. Les fogueres, diuen, es volen semblar a les falles. En realitat les falles, s’estan convertint en fogueres, i no em refereix als monuments, sinó a la festa en si.

La festa de les falles, la de casal, la del dia a dia, és una festa popular, feta per les persones que formen part de les comissions i per tant evolucionen i creixen en funció dels canvis del col·lectiu. La societat avança, canvia, modifica els seus gustos, està subjecta a les modes i tot això es veu reflectit en les falles en la mesura que els seus membres formen part de la societat. Ho hem vist al llarg de la història en la modificació d’actes, a la moda en la indumentària, en la promoció i finançament de la festa, fins i tot en l’aspecte del casal que també ha anat canviant i adaptant-se a les noves necessitats. Al programa de festes, els canvis i modificacions han anat dirigides totes en el mateix sentit: canviar una festa de dia per una festa de nit. Les falles, des dels seus inicis, han sigut una festa per gaudir de dia, la nit acabava amb els castells de focs artificials. El clima del mes de març amb els primers dies assolellats de l’any, les falles, fetes per contemplar de dia, els vestits de valenciana, les mascletades, tot estava al servei de la festa diürna.

En els últims anys això ha anat canviant, s’han primat els actes nocturns. Per lògica, les hores de son robades a la nit es recuperen pel matí fent impossible la celebració d’actes com la despertà i les cercaviles. La despertà anunciava al barri que començava un dia de festa, un dia complet d’activitats que s’iniciaven amb l’esmorzar al casal, la cercavila, el dinar, la mascletà, el menjar i un complet programa d’activitats per gaudir del

128

El Canet 2013

Ángeles hernández i gracià periodista dia. La majoria d’estes activitats estan desapareixent. És un nombre quasi testimonial el de comissions que encara fan despertà que ha quedat relegada a l’organitzada el dia de la crida. Menys són les comissions que realitzen cercaviles, recorreguts pel barri pel simple fet de celebrar la festa. Durant els dies de falles només es realitzen per anar a recollir premis o l’ofrena. Estan proliferant per tant les activitats nocturnes, els concursos de paelles que del migdia passen a la nit, les festes temàtiques, els festivals i les revetles amb orquestra o disc-mòbil. Fa anys eren poques les comissions que programaven revetles i eren punt de trobada per als fallers que volien allargar la festa més enllà de les seues comissions o per visitants àvids d’estirar al màxim les seues hores a la ciutat. Estes revetles suposaven per a les comissions una gran font d’ingressos. Si alguna cosa li fa falta a les comissions són ingressos, així que van començar a proliferar les barres nocturnes. Tant va ser així que l’ajuntament va legislar la mida de les barres i l’horari de tancament de les revetles en el que semblava un intent per frenar esta tendència. No obstant això, va aparéixer un altre element permès que va contribuir a allargar l’horari nocturn: les carpes. Tindre un lloc protegit durant la nit ha primat actes com les revetles o festes nocturnes. Però a més, també a perpetuar el tòpic de que les falles són una festa tancada. El visitant es porta la impressió que estes “casetes” són només per a fallers sense saber que fora hi ha una obra d’art d’entre 4 i 12 metres per gaudir.

La festa de Fogueres té el seu centre en la revetla de Sant Joan al costat de la qual es crema una foguera.

La seua festa celebra l’inici de l’estiu i rendeixen culte al foc purificador. Les elevades temperatures justifiquen aprofitar les hores nocturnes i la particular organització de la festa relega a un segon o tercer pla l’aspecte artístic de

les fogueres en favor de la música i l’alcohol. Filosofia molt allunyada de la festa de les falles en què el seu centre és plantar una falla on es critique, on s’utilitze l’humor i una comissió de persones celebre al seu voltant l’arribada del bon temps. L’inici de les falles tal com les coneixem va ser la crítica; el de les fogueres, cremar alguna cosa al costat de la revetla. Quina diferència hi ha en este moment? Les falles s’estan transformant en les fogueres.

Cada vegada acudeix menys gent a la cercavila. Foto: Susana Bou.

ofrenant juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

O

frenar és un acte que està a l’ordre del dia ja que, amb la situació que estem vivint, més d’u ho fa. És més, de segur que més d’u se’n va a Lourdes per ofrenar a la Verge dels Miracles i demanar-li així un lloc de treball. Però el present article no tracta sobre aquests tipus d’ofrenes, sinó de l’ofrena a les festes falleres. En ell expliquem un poc d’història, com es desenvolupa en diverses ciutats i, a més, li donem un toc d’humor amb tot el que envolta l’acte.

L’origen de l’Ofrena de flors es remunta a 1941, on unes dones vestides de llauradores dipositaven rams de flors en honor a la Verge dels Desemparats dins de la seua basílica. Tot açò va donar lloc a la participació de les comissions falleres de l’època, amb la conseqüència immediata d’exterioritzar-la, deixant unes fustes per a la col·locació dels rams de flors. Després, amb el pas dels anys, han anat incorporantse diverses modificacions importants. La primera fou en 1964, on només podia desfilar la gent amb les típiques vestimentes regionals. En 1970 apareix la norma que diu que en l’ofrena poden eixir personatges de transcendència pública o autoritats, augmentant així el nombre de participants. Per aquest motiu, també es va crear un altre itinerari que complementava el que hi havia fins al moment. Per últim, en 1987 es va crear el bust que actualment presideix la Plaça de la Verge per al dipòsit de les flors per part de les falleres.

Actualment, coneixem l’Ofrena a València com un acte que dura dos dies, amb l’emotivitat que provoca a les Falleres Majors de la ciutat donar el seu ram de flors a la patrona.

A Cullera, l’ofrena data del 1962. En el seu primer moment, l’ofrena tenia un itinerari que feia arribar el sector faller fins al Castell per tal de dipositar les flors per a la nostra patrona. Però aquest itinerari presentava un impediment, la falta d’expectació per ser un lloc poc accessible, sobretot per a les persones majors. Açò va suposar un canvi en el seu itinerari en 1976, on es va determinar que el punt final de l’ofrena seria els Jardins del Mercat. Per a ser més concrets, el punt de partida d’aquesta seria el carrer del Riu i transcorreria pels carrers la Sèquia, pati de l’Església, passeig Doctor Alemany, la Marina, Pescadors, plaça de la Llibertat i plaça de la Verge, fins arribar als Jardins del Mercat. Aquest itinerari va afavorir l’assistència al públic, tot i que sols es va mantenir fins el 2006.

El canvi en aquest any va ser perquè en aquest itinerari els centres florals que porten les comissions falleres havien de superar diversos obstacles, és a dir, havien de rodejar tres monuments fallers i, per tant, en aquests trams, el carrer es feia més estret, dificultant així el funcionament de l’acte. Per això, la Junta Local Fallera va aprovar un nou itinerari pels carrers del Riu, la Sèquia, pati de l’Església, passeig Doctor Alemany, Pintor Sorolla, Metge Joan Garcés, del Vall, Pescadors, Muñoz Degraín, Rei en Jaume I i plaça de la Verge, fins arribar als Jardins del Mercat. Tot i que és un poc més llarg i pesat per als fallers, llueix més de cara a l’espectador i és més còmode per a les ornamentacions florals.

La Verge dels Desemparats de València en plena ofrena. Foto: M.Lola Savall

El vessant tradicional

129

Aquest acte religiós se celebra pràcticament en totes les ciutats falleres per a dedicar-la als seus patrons, però hi ha diferents costums. Per exemple, a Sueca, el dia de Sant Josep pel matí les comissions falleres fan una ofrena als tres suecans més il·lustres per la seua aportació al món faller: el compositor José Serrano i Simeón, el poeta i escriptor Josep Bernat i Baldoví, i el també escriptor Joan Fuster i Ortells.

Ofrena a València. Foto: José Chofre

Ofrena als suecans il·lustres. Foto: Falla Bernat Aliño

Per als fallers, i més en concret per a les falleres, l’ofrena és un acte molt emotiu. En ella, les falleres s’engalanen amb les seues millors vestimentes i tot el món està pendent d’elles, sobretot si són Falleres Majors de les seues comissions. No obstant això, aquests també són uns minuts de glòria per a molta gent que es dedica a xarrar i a criticar més del compte.

L’ofrena hauria de ser un acte on la gent del poble gaudira de l’essència de la nostra festa, de les vestimentes, dels pentinats... però no ho és. És freqüent veure a l’ofrena una fallera que passa per davant d’un grup de persones i, acte seguit, que comencen els típics xafardejos amb frases com “eixa vestimenta és horrible o curta, el pentinat és coent, les manteletes no llueixen, eixa fallera no porta tacons...” i per no parlar d’altres comentaris com “aquesta és filla de no sé qui, son pare és tal, té una botiga no sé on, eixa s’ha gitat amb tal i té un fill amb ell...”. Aleshores, i per a desgràcia dels fallers, estos comentaris també són tradició.

Un altre aspecte negatiu en l’ofrena, de vegades, és la falta d’organització que hi ha. Teòricament, aquest acte té una hora d’inici i, per tant, les comissions falleres han d’estar moments abans i així organitzar-se bé, però moltes vegades no és així. I també són freqüents veure talls en l’ordre de les comissions falleres ja que, de vegades, unes van molt de pressa i altres molt espai. Aquests fets interfereixen en el bon desenvolupament de l’acte i produeixen un esgotament físic i moral als membres de les comissions falleres i al públic en general, fent-se l’acte més pesat del que toca.

Les flors a l'Ofrena d'Oliva. Foto: M. Lola Savall

130

El Canet 2013

En conclusió, l’ofrena és un acte on acudeix molt de públic per a gaudir d’un dels moments més importants de l’exercici faller i sempre ha d’eixir de la millor manera possible; per això, hem d’intentar entre tots no desestabilitzar-lo de cap manera.

19-m: tradició o interés? juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

E

ra el 1740 quan diversos ciutadans del cap i casal es llançaven al carrer per a criticar amb els primers ninots les vergonyes de la societat en la qual es trobaven. Aquests eren plantats en la matinada del 18 de març per a ser cremades eixe mateix dia sobre les vuit de la vesprada. Aquesta tradició es va mantenir cent cinquanta-dos anys, en concret fins el 1892, després que hi hagueren diversos fluxos de falles que havien cremat els seus monuments el dia 19 de març, ja siga per motius desconeguts, per la meteorologia o perquè els fallers d’aquella època volgueren. La qüestió és que a partir de 1892 les falles sempre s’han cremat el dia 19, dia de Sant Josep.

Ara bé, sempre hi ha excepcions, ja que per la geografia valenciana trobem diversos exemples. Un d’ells és Alcàsser, on la comissió d’El Raval crema el seu monument una setmana després que la resta de les comissions del poble. Un cas semblant, però a l’inrevés, ocorre a El Puig, on la falla El Trencall tampoc crema el seu monument el dia de Sant Josep, sinó uns dies abans. A més, els pobles de Torís, Montserrat, Montroi, i Real també cremen els seus monuments una setmana després de falles, on no hi ha cap excepció, és a dir, ho fan totes les comissions d’aquests pobles.

No obstant això, l’acte de la cremà el dia de Sant Josep per al proper 2013 s’ha vist sacsejat des del passat 18 de juliol fins al 10 de setembre a causa de l’anunci de les altes institucions públiques de traslladar l’acte de la cremà al tercer dilluns de març perquè diuen que beneficia a tots i que l’impacte econòmic que suposaria seria molt gran.

Però als fallers no els ha fet gens de gràcia per diversos motius què esmentem a continuació.

El primer és que les falles s’anomenen com a tal Falles de Sant Josep i aquest sant és el patró de les falles, com ja hem dit abans, des de 1892. Si les cremaren el tercer dia, analitzant el calendari i les seues múltiples opcions, es cremarien segons els anys, el dia 16 (Sant

La cremà. Pinotxada Universal, de Manuel Martín. Falla Plaça Na Jordana de València (2001). Arxiu: Joan Castelló

El vessant tradicional

131

Abraham), el dia 17 (Sant Patrici), el dia 18 (Sant Anselm), el dia 20 (Santa Claudia), el dia 21 (Sant Nicolau), i el dia 22 (Santa Lea). Aleshores, què hauríem de fer cada any, canviar el nom de la festa? Les falles de Sant Patrici? Des de quan les falles són originàries d’Irlanda?

El segon és que fa poc s’ha enviat l’expedient de les Falles per a que siguen Patrimoni Cultural de la Humanitat. Un dels criteris indispensables és que la festa estiga associada amb esdeveniments i tradicions vives amb idees, creences i treballs artístics d’una repercussió universal. Per això s’ha demanat aquest reconeixement, perquè les falles actualment ho compleixen tot. És per això que si es canvia la tradició de la cremà i no es respecta la data actual aquest expedient el poden denegar a les falles.

Un altre motiu és que es trenca tota la planificació ja programada. Tant les Juntes Locals com les comissions falleres de totes les ciutats planifiquen amb antelació les activitats que van a realitzar durant l’exercici faller. Tot açò repercuteix de manera que si canviem de sobte la data i, per exemple, es cremen el dia 16, es podrien perdre activitats i també repercutiria en diversos sectors com els d’organització d’esdeveniments musicals o els propis artistes fallers.

Per últim, i el més important és que la festa de les falles la fan, la planifiquen, l’organitzen i la paguen els fallers i, per tant, és aquest col·lectiu el que hauria de triar i tenir el pes en aquest tipus de decisions i no ser altres que vulguen beneficiar-se més a costa del col·lectiu faller.

De totes maneres, per al 2013 no hi haurà canvi de dates, puix és molt precipitat i, a més, en la votació celebrada el dia 25 de setembre, les comissions falleres de la ciutat de València es van oposar rotundament a aquesta possibilitat, amb 288 vots en contra i només 30 a favor. En aquest debat, són les comissions de la Secció Especial les que més interés tenen respecte a aquest canvi, per interessos econòmics i per a rebre més visitants, tal com ens va mostrar el programa de televisió Societat Anònima el passat 12 de novembre, mentre que la resta del col·lectiu no està a favor d’aquesta mesura.

A més, en ciutats com Alzira, Cullera, Gandia, Sueca, Torrent, Dénia o Sagunt també han rebutjat la possibilitat de canviar les dates falleres.

Cullera diu no al canvi de data. Cremà.Turisme i Carnestoltes, de Fede Alonso.

Falla El Canet de Cullera (2012). Foto: Mireia Soldevila

132

El Canet 2013

Per a 2014 tot açò és una incògnita, ja que segueix la possibilitat d’implantar aquest canvi. Però caldria plantejar-se des de les altes institucions si un canvi de data seria bo tenint tot el sector faller (Junta Central Fallera, les juntes locals i les comissions falleres) en contra, per a beneficiar a altra gent que no són els fallers. Al cap i a la fi, la festa és per a ells.

tradicions caneteres juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

T

renta-vuit anys donen per a molt: alegries, tristeses, festes, monuments, balls... i també per a moltes tradicions. Des de la creació de la nostra comissió, els fallers que han anat passant per ella han inculcat diverses tradicions de molts tipus: gastronòmiques, per a xuclar-se els dits; esportives, per a perdre el que s’ha guanyat menjant i bevent; festives, per a passar-ho bé... A les següents línies es mostren, en clau humorística, diverses tradicions que van romandre o encara romanen a la nostra comissió.

Seguint el calendari faller, la primera és quedar els divendres per a fer les reunions. En els primers anys de la comissió, aquesta no tenia casal faller per a reunir-se i per tant es reunien en un bar de la contornada, concretament al bar Cullera. Allí, les reunions eren molt intenses amb les típiques discussions, crits (el més paregut al programa de Telecinc Sálvame) i punts de vista pel bé de la comissió, on es va arribar a sancionar a fallers amb diverses setmanes sense poder anar a les reunions. Actualment, la comissió segueix reunint-se però al casal faller; no obstant això, les reunions ja no són el que eren, puix abans la gent hi assistia més que ara.

Una altra tradició que ja no es compleix tracta sobre la participació en dos actes de les festes patronals de Cullera, és a dir, la Baixà i la Cavalcada de Disfresses. Generalment, els fallers sempre han intentat escapolir-se del primer acte pel seu caràcter religiós i, per això, fa uns anys es va adoptar una mesura en què tot aquell faller que no participara en la baixà, no eixiria a les disfresses, sempre que l’absència no siga a causa d’una malaltia o per motius laborals. Aquesta no va fer gens de gràcia, sobretot al sector més jove, ja que la baixà se celebra dissabte per la nit i és un dia on els joves solen tenir el cubata en la mà i no un ciri.

Aquesta tradició ha desaparegut per l’evidència, i un poc més a la baixà no ix ni l’apuntador.

Sols quatre falleres eixiren a la Baixà. Foto: Juan Gabriel Figueres.

Actualment, quan arriba l’estiu, el primer que fa la nostra comissió és celebrar la Nit de Sant Joan.

Normalment, no és el dia 23 de juny, sinó un dia abans a causa que els fallers tenen vida social més enllà de les falles. En ella, el primer que fan els fallers és fer-se una cassalla Cerveró (ritual cullerà per a arrancar la festa) i després una torrada popular de llonganisses, xoriços i botifarres, seguides d’una bona coca de llimonada i aigua llimó (si està mesclada amb cassalla, diuen que està més bona). A continuació, endollem la discoteca mòbil i tots a ballar fins que ens tiren o ens cansem.

La segona tradició de l’estiu és tancar el casal fins a setembre per vacances. En tot l’estiu no apareix ni el tato, a excepció dels quatre beneïts que porten les activitats culturals, els actors del teatre si els cau la desgràcia d’actuar prompte, la delegada de loteries, el president i poc més... Per a eliminar aquesta lletja tradició caldria que s’inventaren d’altres com, per exemple, fer una festa hawaiana o eivissenca, tots vestits de blanc com si fórem paper del vàter, amb mojitos i caipirinhes per a tots, i així poder amortitzar el lloguer mensual del casal faller, que costa els seus diners.

A la cavalvada de disfresses solen eixir més fallers que a la Baixà. Foto: Susana Bou.

El vessant tradicional

133

Al mes de setembre, des de fa diversos anys, tradicionalment celebrem al nostre casal la signatura de contractes amb els artistes dels nostres monuments fallers. En ell preparem un sopar multitudinari amb entrepans gegants plens de pernil, formatge i pernil dolç, enciam i tomaca... Al sopar acudeixen els nostres artistes fallers amb els seus familiars més pròxims i tots els fallers de la comissió que vulguen presenciar la signatura dels contractes. El procediment és el següent: el primer que es fa és fer-se un vermut amb una cerveseta fresqueta o complir amb el ritual cullerà, cadascú al seu gust. Després, cal omplir la panxa perquè el vermut no ens sente mal. Seguidament, es procedeix a la signatura dels contractes amb els artistes fallers, on aquests mostren l’esbós i ens expliquen la temàtica de la falla. Finalment, s’acaba tot i cadascú tria el seu camí, és a dir, o anar-se’n al llit o de festa.

Un altre acte que recull diverses tradicions és la presentació fallera. Des dels inicis, els fallers i la xaranga musical quedaven al casal faller a una determinada hora per a realitzar la cercavila i així recollir totes les falleres de la comissió. En ella, sempre hi ha hagut diverses parades als locals dels patrocinadors per complir amb ells. A més, com que normalment no hi havia un sopar en finalitzar l’acte, cadascú sopava el que podia i després, en el ball, tots anaven com a bojos a pels dolços. Des de fa uns anys, això ha canviat. Ara, abans de l’acte de presentació (que, per cert, ara el fem al saló multiusos del mercat), organitzem un sopar amb frivolitats, pizzes, truites... per a picar, així els fallers no estem tan famolencs.

Preparant el sopar de la signatura de contractes amb els artistes fallers. Foto: Juan Gabriel Figueres

Arrimant-nos cap a les dates falleres, la següent tradició està relacionada amb els campionats de truc i parxís de la Junta Local Fallera de Cullera. Abans, els fallers de la nostra comissió es barallaven per anar a jugar aquest torneig. És més, havien de fer-se torneigs classificatoris per a veure qui anava. Ara és tot el contrari. Cal buscar entre els fallers que som a veure qui vol anar a jugar, perquè mai en som prou.

Ja en els últims dies de falles en trobem d’altres més curioses. Dos són referents al dia de la plantà: la primera pel que fa al dinar on, des dels temps immemorials de la nostra comissió, eixe dia es dina arròs al forn perquè se celebra un concurs, amb què a la gent li cau la baba mirant les cassoles i boqueja quan té l’arròs dins la boca; mentre que la segona tracta sobre el retard a l’hora de plantar el monument, no el tenim mai acabat prompte i sempre hem d’anar-nos-en tard a gitar-nos, sobretot el carabassa que fa les crítiques.

Per a finalitzar, l’última tradició està relacionada també amb la gastronomia. Des de fa uns anys, certs fallers masculins es congreguen el dia 18 de març per a sopar al monument faller. Allí, els fallers es dediquen a contar-se les seues aventures amb les litrones enmig de la taula. Ara bé, és una manera incòmoda de sopar, ja que més d’un té amagat algun masclet i quan l’amollen baix la taula, tots se n’ixen corrents amb el sopar en la mà perquè no s’enlaire. A més d’un li pega mal el sopar amb aquests esglais i li provoca l’acomiadament de les festes falleres fins l’any que ve.

El sopar de la presentació. Foto: Juan Gabriel Figueres

134

El Canet 2013

Aquestes són algunes de les tradicions que s’han donat en tota la història de la nostra comissió. És cert que algunes són un poc estranyes i altres són més evidents, però són les que són. Estem a l’espera de veure si en aquests anys n’implantem de noves perquè això serà bona senyal, símptoma que El Canet està molt dret!

el vessant innovador faller

La falla clàssica (1940-1990): Academicisme, variants i obertura Iván Esbrí i Andrés Associació d'Estudis Fallers Pàgines 136-138 Noves tecnologies en la construcció de falles Juan Gabriel Figueres i Hernández

Tècnic del sector turístic Pàgines 139-140

Sendes cap a la innovació Rubén Tello Associació d'Estudis Fallers Pàgines 141-144 El disseny en els llibrets de falla Guillem Alborch i Mallol Dissenyador gràfic Pàgines 145-151

"Innovar és trobar nous recursos o millorar els que ja disposem".

Peter Drucker (1909-2005) Escriptor

la falla clàssica 1940-1990. academicisme, variants i obertura

A

iván esbrí i andrés associació d'estudis fallers

cabada la Guerra Civil s’estableix un directori militar que recompon l’organigrama polític, social i econòmic de l’Estat. Les falles no són alienes i han d’adaptar-se a les noves doctrines morals i artístiques manades, tal com ho expressa el Regidor de Cultura Martín Domínguez Barberà. Els cadafals s’executen reproduint peces de l’art clàssic i barroc, sobretot elements d’apologia valenciana, cuiden el retrat en els ninots, i les composicions es disposen en vertical (base-cos central-coronament) per donar major volum. No hi ha llicència a cap alternativa estètica que desvirtue la bellesa de les formes naturals, com feien les avantguardes dels anys 20-30 (kitsch, art decó), afins als gusts de la II República. Naix la falla clàssica, tradicional i barroca, malgrat que el terme correcte que caldria emprar és “falla academicista”1.

Regino Más Marí és l’artista més reconegut2 dintre de la plàstica de falla academicista dels quaranta amb monuments com So Quelo, Rei de l’Horta (Plaça del Caudillo, 1942), Bogeries de la nova música (BarquesPascual i Genís, 1942), La llei de l’embut i Restriccions elèctriques (Mercat Central, 1944 i 1945), titllades com del millor de la Història de les Falles. Amb Subvencions i Jo sóc la vaca lletera (Mercat Central, 1954 i 1955) s’aproxima a la caricatura, com en Sobre rodes (Convent Jerusalem, 1958), on combina el laboriós treball de reproducció fidedigna de la Carrossa de les Nimfes3 amb ninots animats plens de gràcia, com els indultats del foc Vespa tipus llonganissa per a dur iaies a missa. El Moisés de Miguel Ángel i la madrilenya Font de Cibeles; gerros, canelobres, objectes varis… i gent del carrer, com el ninot Vell del violí de 1942, els modela sobre cera amb elegància seguint l’autenticitat de la forma natural, inclús les figures sornegueres no perden del tot eixa expressió real. Temàticament, el mestre Regino Mas aprofita enginyosament el retrat per sortejar la censura i fer sang dels mals de postguerra: fam, misèria i estraperlo.

Vicent Tortosa Biosca amb La barca de Caronte (Avinguda de l’Oest, 1958), Vicent Pallardó amb Plus Ultra (Plaça del Caudillo, 1956), Manuel Giménez Monfort o Pasqual Carrasquer (en Cullera a partir dels anys 60) són altres destacats escultors del foc de la dècada que construeixen d’acord al rigorós cànon marcat. Més pròxims a la vida de barri, estan Josep Arnal i Josep Barea Sánchez amb ninots de denúncia social com els salvaguardats respectius Cantinflas i don Manolito (Campament de Beniferri, 1946) i Lladre de coloms (Hernán Cortés-Cirilo Amorós, 1954). Emilio Ferrer Cabrera (Plaça d’Espanya, 1943 i 1946) és l’artista cullerenc del moment.

La situació del país poc a poc comença a estabilitzar-se. El règim inicia una lleugera apertura a l’exterior que desembocarà en “el Desenvolupisme” dels anys 60, tot i mantenir encara el ferri control polític, social i moral intern. Un dels elements de propaganda és l’art i els autors d’avantguarda, però les falles -artísticament costumistes4- també hi són partícips en aquesta campanya de polit d’imatge del país pel seu potencial turístic.

Monument amb destresa escultòrica. La fama, de Salvador Debón.

Falla Plaça del Pilar de València (1977). Arxiu: Josep Alcayde

136

El Canet 2013

1 Corrent que destaca per la gran qualitat de la tècnica del retrat natural. Exemples: Sorolla, els Germans Benlliure i Pinazo.

2 Vint-i-dos Primers Premis, dotze Premis d’Enginy i Gràcia i cinc Ninots Indultats.

3 Berlina dels Marquesos de Dos Aigües exposada hui en el Museu de Ceràmica “González Martí” (València).

4 D’expressió de realitat quotidiana o folklòrica.

Al caliu del mecenatge a l’art modern i la profitosa projecció internacional de la festa, sorgeixen experiències com Correguda de bous surrealista (Plaça del Caudillo,1954) d’Octavi Vicent amb esbós de Dalí o l’art pop5 de Gepes acabes d’eixir de l’ou (Mercat Central,1961) de Ricardo Rubert i d’Embotellaments (Plaça del Caudillo, 1968) dels Germans Fontelles, iniciatives conceptuals que, tanmateix, no alternen en l’ideari establert de “falla de sempre” del conservador món faller. Un dels seus crítics és el mateix Regino Más.

Per altra part, dintre del marge de maniobra que permet l’academicisme faller i en aquest clima de possibilitats plàstiques, Modesto González reivindica la seua marca caricaturesca, irònica i canalla -iniciada abans de la Guerra Civil amb El Dia de l’Estatut (Carrer Escalante, 1934)- amb El puro i la figura indulta Cacauera estraperlista (Plaça de la Mercé, 1943), Què monos estem! (Na Jordana, 1956) i Ni metro ni vara… pam a pam (Plaça del Caudillo, 1961).

A finals dels 60 promocionen les seues carreres una fornada d’artistes provinents d’Arts i Oficis i l’Escola de Belles Arts, els quals destaquen per la seua destresa escultòrica, composició monumental, afinada caricatura, rigorosa cura dels acabats i generalitzar l’ús del cartró com a material de construcció. La dita Generació d’Or són Salvador Debón amb La lluita de la vida (Visitació-Oriola, 1958), La fama (Plaça del Doctor Collado, 1960) i Contaminació (Plaça de la Mercé, 1972); Juan Huerta amb Suplicis (Ferroviària-Bailén-Xàtiva, 1961) i Noé i el segle XX (Convent Jerusalem, 1964); Julià Puche amb Xoriços (Convent Jerusalem, 1970) i Naufraguen les tradicions (Na Jordana, 1975); Vicent Luna amb Va bola! (Mercat Central, 1963) i Serp de mar (Plaça del Caudillo, 1975); Manuel Viguer i el jove Fernando Roda (en Cullera a partir del 1970). José Luís Sapiña Mompó Rosquilla (Sant Antoni, 1962-1964) i José Simó Marí Blasco (infantils Colom-Toledo, 1966-1968) són reflex d’aquests mestres a Cullera.

El cadafal alegre i desembarassat es consolida en els anys 70. Amb el relax de la censura, es pot ser més mordaç, irònic i picant, característiques de l’acudit que adopta l’estil animat faller, tot i que la temàtica peca de genèrica i supèrflua. Col·laboren en l’esbós de falles signatures del camp del tebeo com Josep Soriano Izquierdo; la caricatura comporta més treball d’escultura i els colors d’oli junt amb el vernís setinat realcen les faccions sornegueres dels ninots. Destaca Josep Martínez Mollà amb La publicitat (Ferroviària-Bailén-Xàtiva, 1973) i El rapte d’Europa (Plaça del Pilar, 1977); i marcant una tendència més bròfega, expressiva, grotesca i de composició atrevida està Josep Pascual Pepet amb Els Set Pecats Capitals i La caça (Convent Jerusalem 1975 i 1979). En Cullera figuren Andrés Martorell (Taüt, 1975-1977) i Francisco Escrivá Bañuls (El Canet, 1976-1979).

Miguel Santaeulalia és l’artífex del retrat i la caricatura moderns amb La solució (Plaça de la Mercé, 1981), El Mercat (Ferroviària-Bailén-Xàtiva, 1984) i El Barri (Na Jordana, 1986). Clemente Piera (El Canet, 1983, 1984 i 1988), Antoni i Lluís Colomina (Passeig, 1984-1993) i Roberto Andrés Palop (Taüt, 1986-1990) segueixen la manufactura Santaeulalia.

Vicent Agulleiro amb Farolers i La creació (Plaça del Pilar, 1985 i 1987) i Joan Canet amb Pinzellades valencianes i València mora i cristiana (infantils Espartero-G.V. Ramón i Cajal, 1981 i 1986) representen el continuisme de Regino Mas, Salvador Debón i Juan Huerta: severitat, perfecció, pulcritud i naturalitat però 5 Caracteritzat per emprar objectes o rostres populars i reinterpretar-los. Exemples: Manolo Valdés i Rafael Solbes.

Falla continuista. Pinzellades Valencianes, de Juan Canet.

Falla Esparter- G.V. Ramón i Cajal de València (1992). Arxiu: Joan Castelló

El vessant innovador

137

dotats de major composició, més harmonia cromàtica i una ironia depurada. L’estil Canet és seguit per Hermógenes Aroca (infantils Passeig, 1984-1987), qui rivalitza amb aquell pel Premi de Secció Especial Infantil i el Ninot Indultat. És interessant l’evolució d’Alfredo Ruiz des de l’escultura íntegra de Temptació (Plaça del Pilar, 1974) a la desintegració figurativa de Naturalea morta (Plaça del Pilar, 1982) i l’avantguarda d’Evolució… i? (Humanista Mariner-Manuel Simó, 1987); de Manolo Martín d’Els Pecats Capitals (Na Jordana, 1982) al dibuix de la Nova Escola Valenciana de Còmic (Sento Llobell) i l’humor gràfic (Antoni Ortiz Ortifus) d’Una estoreta velleta i Ho tenim tot davall, però… (Plaça del País Valencià, 1986 i 1988); o José Giménez, importador de l’estil alacantí6. De nou, queda comprovat que les falles mai estan fora del context d’experimentació que es viu: “la Moguda”. Malgrat això, el món faller és molt quadriculat i la polèmica suscitada per aquests vessants motiva -per exempleManolo Martín a deixar de fer falles. Tanmateix, es dóna mostra que el barroc faller i el seu estrident croma s’han col·lapsat i és precís que hi haja altres camins.

Seran tres artistes -avalats pel Premi de Secció Especial- qui, sense ser tan rupturistes amb la textura clàssica, donen noves lectures de l’academicisme faller en la transició dels 80-90. Ramón Espinosa, influenciat per la música electrònica, la il·lustració fantàstica, els còmics, el cinema pornogràfic i el pop art, alça la magna Eroticrònica (l’Antiga de Campanar, 1989); Julio Monterrubio es defineix amb Caceres (Plaça del Pilar, 1992) en un estil basat en un modelat senzill, suau, de formes planes, rectes i estilitzades, caricatura amable i pintura pastel a l’aigua per obtenir més lluminositat; i, seguidament, Mantis viatgera (Convent Jerusalem, 1993) culmina l’evolució d’Agustín Villanueva i les falles-espectacle (llums, sons, ambientació) marcades per la literatura de ciència ficció.

Queda obert un ventall d’opcions perquè els novells Joan Carles Donet, Josep Lafarga, Pere Baenas, José Latorre i Gabriel Sanz, Paco López Albert, Joan S. Blanch o la nissaga Santaeulalia Serrán (Miguel, Pedro i Alejandro) trien.

Falla rupturista. Caceres, de Julio Monterrubio. Falla Plaça del Pilar de València (1992).

Arxiu: José Alcayde

138

El Canet 2013

6 Caracteritzat per estilitzades piràmides reblades en trencadís i rematades per estructures obertes a mode de palmera.

BIBLIOGRAFIA -AA.DD. (2012): Falles de València en blanc i negre 1900-1966, Gandia, Ed. Tivoli, 120 p.

-AA.DD. (2008): “Las fallas en la máquina del tiempo” dins Levante-EMV. Extra Fallas 2008, València, Prensa ibérica, p. 24-27.

-ALBORCH MALLOL, G. (2010): “La pintura en les falles: història i evolució” dins Revista d’Estudis Fallers. Quaderns d’Investigació social de la Festa, València, Associació d’Estudis Fallers, número 15, p. 102-112.

-ARIÑO VILLARROYA, A. et alii (1993): Los Escultores del Fuego, València, Diputació, 289 p.

-BORREGO, V. (1996): “El vessant estètic” dins AdEF (coor.) La Festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, p. 91-125.

-BORREGO I PITARCH, V.; ALCAÑIZ CHANZÁ, J. (1990): “Arte y artistas falleros (II)” dins Ariño Villarroya, A. et alii Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, pp. 329-342.

-CASTELLÓ LLI, J. (2007): “La Secció Especial complix 500 falles” dins Olivert Alba, J. (coor.) Llibre Faller Joan d’Aguiló-Avgda. Gaspar Aguilar 2007, València, Associació Cultural Falla Joan d’Aguiló, p. 65-101.

-CASTELLÓ LLI, J. (1996): Història de les Falles de Cullera (1928-1996), Cullera, Junta Local Fallera, 180 p.

-CATALÀ GORGES, J. I. (coor.): Falles i art: 40 anys transitant per la frontera, València, Universitat Politècnica, 120 p.

-MARÍN I GARCÍA, J. LL.; MOZAS HERNANDO, J. (coor.) (2010): Guia del Museu Faller de València, València, Associació d’Estudis Fallers, 127 p.

Noves tecnologies en la construcció de falles juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

A

ls seus inicis, els monuments fallers eren composicions d’andròmines velles que sobraven a les cases i què cremaven el dia de Sant Josep. Després, sobre els anys cinquanta, moment en què es va generalitzar la figura del ninot i també la sàtira, es va posar de moda l´ús del motle de cartró per a la reproducció de les figures, ja foren humanes o no, tot i que les peces centrals anaven acompanyades de la vareta, és a dir, fustes superposades que suposaven un treball laboriós.

Però a la dècada dels noranta va aparéixer el material que predomina en l’actualitat, el poliestirè expandit, més conegut per tots com suro blanc. Aquest va entrar per primera vegada als tallers com un complement decoratiu, però els artistes Miguel Santaeulalia i Julio Monterrubio el van implantar com a substitut de la vareta de fusta amb el mateix procediment, és a dir, superposant les plaques de poliestirè escalonadament per a crear les figures. Segons la dificultat d’aquestes, les plaques serien més grosses amb més dificultat i més fines amb menys.

Aquestes planxes solen ser prou lleugeres, arribant com a màxim als 50 kg/m3.

Aquest material ha suposat una gran innovació per a la indústria fallera. Per a treballar aquests materials trobem utensilis d’ús generalitzat com són el punxó, el cúter, el raspall, la serra o l’escat; però també d’altres que no s’utilitzen quotidianament com una talladora manual de suro, que consisteix en un fil calent per on passem les planxes per a tallarles i agafar forma.

Ara bé, aquest no és el primer pas per a la creació de monuments fallers amb el poliestirè expandit ja que, uns anys després han aparegut tres noves tecnologies que han facilitat d’una banda, el canvi dels motles de cartró al suro blanc i, d’altra banda, la millora en el procés de creació del monument faller.

Miguel Santaeulalia dissenyant escenes d'un monument faller. Foto: Joan Castelló.

El vessant innovador

139

Una d’elles és l’escàner d’imatges en tres dimensions. Aquest fa l’escaneig d’una peça a escala inferior mitjançant un software especialitzat què dóna la forma en tres dimensions, la mida i la divideix en làmines (les plaques superposades) en què es tallarà la peça. Aquesta tecnologia s’anomena Computer Aided Design (CAD) i amb ella el dissenyador aconsegueix les mides exactes del ninot que vol realitzar i amb l’aplicació de les tecnologies Computer Aided Engineering (CAE) i Computer Aided Manufacturing (CAM) es completen i es materialitzen les propietats de la figura, respectivament. Per a dur endavant aquesta tecnologia és fonamental que els artistes fallers compten en la seua plantilla amb especialistes de la matèria perquè el procés no tinga cap obstacle imprevist.

Altra tecnologia és la talladora bidimensional o termotalladora. Aquesta és la que executa l’escaneig de la màquina anterior, funció que també pot fer la talladora manual i que talla les peces de suro seguint les indicacions de l’escàner. Aquestes planxes col·locades i apegades l’una damunt de l’altra, en l’ordre que estableix l’escàner, fa que la figura obtinga les tres dimensions desitjades. A més, si tenim les mesures ja establertes, talla el suro amb més exactitud.

També trobem robots articulats, semblants als que trobem a les fàbriques automobilístiques, que realitzen la mateixa funció que la termotalladora però amb la diferència que directament esculpeix la figura en els grans blocs de suro, sense haver de tallar-los i, a més, poden canviar el volum d’una peça. Açò se sol utilitzar amb peces que ja s’han plantat anteriorment, puix gràcies a aquest robot es pot demanar la peça més gran o més menuda, segons la disponibilitat econòmica de les comissions falleres. L’artista que disposa d’una màquina d’aquestes té un avantatge molt important sobre la resta, puix li faran moltes comandes.

El problema d’aquestes màquines és que no tots els artistes les posseeixen. Alguns dels artistes que les tenen són Pere Baenas, Xavi Herrero, Alejandro Santaeulalia, o Latorre i Sanz, entre d’altres. Aleshores, aquest fet provoca que la resta d’artistes han de recórrer a artistes que sí les tenen per a crear noves figures, i això encareix un poc més el monument faller.

Aquestes són les tecnologies més modernes i sofisticades que hi ha avui en dia en la confecció i realització dels monuments. Tal com va avançant la vida, les noves tecnologies també avancen i és molt possible que en uns quants anys apareguen més però, de moment, aquestes són les que fan que puguem veure els monuments fallers tan espectaculars que es planten.

astelló afies: Joan C dora. Fotogr

Pere Baenas

140

otalla e amb la term i José Latorr

El Canet 2013

A partir d’ací, el procés d’elaboració del monument faller segueix el seu ritme habitual, deixant-li a la figura de suro el típic espai per a l’estructura, i a l’artista faller posterior treball en l’escatat, l’empaperat, el massillat i la pintura, indispensable per a l’acabament del monument faller. És evident que encara que les noves tecnologies faciliten la feina als artistes fallers no fan tots els processos i és ací on la mà de l’artista faller és fonamental perquè els monuments fallers estiguen completament rematats i acabats.

sendes cap a la innovació rubén tello associació d'estudis fallers

E

l concepte falla innovadora és complex i en alguns aspectes contradictori. Amb esta etiqueta s’engloben cadafals d’influències diverses que tenen en comú la intenció de pretendre transformar la inèrcia que han assolit els monuments fallers durant les darreres dècades.

El fet de denominar estos cadafals amb el terme d’innovadors i no amb altres, igual o més discutibles, com, per exemple, falles modernistes o falles experimentals es deu, essencialment, a la creació, i posterior consolidació als darrers anys, dels premis d’innovació que la Junta Central Fallera atorga al cadafal que jutja més trencador. Ara bé, este premi ens ha dut dos problemes.

El primer, la marginació d’este tipus de falles. El taló d’Aquil·les d’aquells artistes i comissions que han decidit apostar per anar més enllà d’allò convencional sempre ha estat la no obtenció de premi o, en els millors del casos, arreplegar un dels palets més baixets. Per tant, l’existència d’este premi crea l’excusa perfecta per deixar fora del circuit més prestigiós, el dels premis a les millors falles, estes falles i crea, per tant, una categoria del tot marginal on, com una mena d’almoina, s’atorga palet a algunes falles que han apostat pel canvi.

Són, doncs, uns premis falsos, més bé un càstig, que el que fan és perpetuar l’èxit de les falles convencionals i alhora poden crear la convencionalitat dins la innovació, és a dir: Què és allò més innovador?

El que guanya el premi. Doncs, elaborem una falla que seguisca els paràmetres de la que ha guanyat este concurs i d’aquesta manera aspirarem a obtenir el primer premi.

I és que els premis, d’innovació o no, són un perill ja que l’èxit marca, per desgràcia, el gust de la gent, i a la vegada ens porta a la involució i l’estatisme.

El segon problema és l’expansió d’una etiqueta, la de falles innovadores, que en molts casos no s’ajusta del tot a la proposta que ens ha plantat l’artista.

Els fallers són molt donats a copiar les etiquetes de l’art com si els monuments fallers algun cop s’hagueren inserit com una disciplina artística més dins de l’expressió del moviment artístic en voga.

D’aquesta manera, amb una innocent ignorància diem que una falla és clàssica i resulta que aquesta ni porta columnes dòriques, ni jòniques, ni corínties i ni de lluny fa referència a cap tema mitològic o denominem com a barroc un cadafal per destacar pel seu detallisme o, fins i tot, el que és pitjor, igualem les falles clàssiques i les falles barroques.

Ninot que dóna senyals cap a la innovació. Ninot de La derrota de Goliat, de Vicent Martínez. Falla Ciscar-Borriana de València (2011). Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant innovador

141

I pel que fa als cadafals innovadors ( per no embolicar la troca empraré este terme encara que no el trobe adequat) la nostra ignorància encara va a més i ens atrevim a confondre, per exemple, modern amb modernisme i assegurar amb convicció que una falla és modernista perquè se n’ix del que estem acostumats a veure, sense caure que el modernisme és un moviment que nasqué a Catalunya fa poc més d’un segle, que un cop triomfà allà s’expandí amb timidesa a València i que pel que fa a l’arquitectura, per posar un exemple, ens deixà, entre d’altres, edificis com el Mercat de Colom, l’Estació del Nord o el Mercat Central. S'assemblen estes falles de caire innovador a qualsevol d’estos edificis? Fins i tot un element que els caracteritza, com és el trencadís, el trobem a moltes falles de les que considerem...barroques.

Però, ara bé, pot ser siga el Modernisme qui ens done la clau per arreglar este calaix desastre que és la innovació, qui ens ajude, no a etiquetar, perquè cauria en l’error que critique, sinó més bé a fer un classificació dels camins que ens porten cap a estes falles, a encabir-les dins de diferents tendències que derivem de la manera de com un artista vol apropar-se a la transgressió.

El Modernisme, més que un moviment artístic que pretenia trencar amb el passat, fou un procés global de renovació d’una cultura en tots els seus vessants. Els modernistes eren, majoritàriament, joves fills de la burgesia industrial i comercial catalana que, una volta acabada l’etapa d’acumulació de capital després del triomf de la revolució industrial, produeix la primera fornada d’intel·lectuals i artistes i comença a consumir. Estos joves havien triat l’art com a ocupació.

Els casos de Joan Maragall o Santiago Rusiñol són paradigmàtics. Però mentre els joves veien l’art com una ocupació professional, per a la burgesia només era lleure i diversió, perquè el fill havia, temps a venir, de fer-se càrrec del seu lloc dins l’empresa familiar. D’aquí naix l’enfrontament entre el jove artista i la societat burgesa capitalista que li resulta tan poc agradable. Davant este conflicte amb la societat hi ha tres postures que deriven en tres tendències artístiques. En primer lloc, la tendència esteticista, en un segon, la tendència regeneracionista i, per últim, la tendència naturalista.

Estes tres tendències podrien ser les utilitzades per alguns artistes fallers que intenten trencar amb els cànons fallers establerts. Són els tres camins que ens podrien, perfectament, apropar cap a la cacarejada innovació: - Falles de tendència esteticista: Dins d’aquest grup englobaren els cadafals que es presenten com a refugi i esperança dels esperits sensibles, ofesos per una societat fallera insensible a la bellesa i materialista. Contemplar estes falles suposa l’evasió i els seus artistes els considerem una mena de sacerdots de la religió de l’art faller.

Falla de tendència esteticista. Flor de passió, de Rafael Ferrando.

Falla Vall de Laguar-Pare Ferris de València (2007). Arxiu: Joan Castelló

142

El Canet 2013

Una de les proclames dels seguidors de les falles d’aquest bloc és, davant el rebuig que reben estes falles per la gran massa i pel sector oficial de la Festa Fallera, el reconeixement social de la tasca de l’artista, de la defensa de la seua activitat creadora.

L’artista, doncs, produeix el més noble producte de tots: el producte artístic, de valor incalculable, infinit. El producte artístic es veu com un producte de primera necessitat. La societat fallera, normalment, bruta i capitalista, no reconeix el treball d’este tipus d’artistes, però, estos artistes, realment, s’han convertit en sacerdots que poden convertir el món faller, mercantil i fenici, en un món cultivat i sensible. Des d’este punt de vista, l’artista no és un paràsit, és el guia espiritual que ens condueix a la veritat absoluta: l’art.

Dins d’aquesta tendència, doncs, podríem encabir, entre d’altres, les propostes que signava Ricard Rubert, Lluís Santés o més recentment Rafael Ferrando i Federico Felici.

- Falles de tendència regeneracionista: Els artistes d’este tipus de falles parteixen de la idea de la mobilització, és a dir, pensen que cal la participació de l’intel·lectual per a contribuir al desvetllament ideològic necessari per a la renovació de la societat fallera. L’artista no s’ha d’aïllar sinó que ha de lluitar des de dins com a guia i revulsiu de l’estat de les coses. Esta tendència és secundada, en general, per aquells que simpatitzen amb moviments polítics d’esquerra: les propostes d’Arrancapins o les de García Nadal són un parell d’exemples.

- Falles de tendència naturalista: Este bloc de cadafals es caracteritza per un acostament de l’artista faller al poble, este fet desemboca una espècie de contradicció: estos artistes intenten renovar però pouen les aigües de l’ànima valenciana, per trobar l’autèntic caràcter, és a dir, s’acostaran a l’estètica més o menys convencional i establerta. No obstant això, la visió estètica tradicional no serà ara idíl·lica o folklòrica sinó amb força crítica i amb pretensions d’universalitat. És a dir, intentaran revifar la immobilista societat fallera a partir de la introducció d’un guió reivindicatiu i de denúncia amagats sota una fina capa d’amabilitat. Esta pràctica va ser la utilitzada al llarg dels anys setanta pels grups teatrals valencians pertanyents al moviment del teatre valencià independent.

Estes companyies intentaven revifar el món teatral valencià a partir d’un gènere teatral tan acceptat socialment, però prestigiat culturalment, com era el sainet. Un altre, este del món de la música, fou el grup musical Els Pavesos que ho intentà arran la música popular valenciana.

Al món de les falles hi ha diversos exemples, des de les propostes de Miguel Delegido a les falles de Josep Ballester passant pels darrers cadafals de Vicent Almela, s’intenta fer arribar quelcom nou partir d’una estètica ja coneguda i de fàcil assimilació per a l’espectador.

Un cop expressats els tres diferents camins que ens porten cap a la innovació, tan sols ens queda preguntar-nos quin dels tres és el més adequat per dur avant tal empresa.

Falla regeneracionista. Quan el mal ve d'Almansa..., de la Comissió.

Falla Arrancapins de València (2007). Foto: Joan Castelló

El vessant innovador

143

De manera difícil a la història de l’art ens podem trobar amb un moviment artístic que haja trencat amb l’anterior d’una forma radical i violenta sinó que s’han succeït, un darrere de l’altre, com una harmònica successió d’isoglosses. Les avantguardes que triomfaren a principis del segle XX, per posar un exemple, no haurien pogut abastar este triomf envers el realisme imperant del XIX si no hagueren continuat el camí iniciat dècades abans per moviments com el simbolisme o l’impressionisme. Les avantguardes, continuant amb el mateix exemple, mai hagueren arribat al nostre territori cultural, encara que ho feren de forma sensible, sense l’existència prèvia del modernisme.

El triomf del canvi estètic als cadafals, no obstant això, s’ha de reconéixer que es veu lluny. Hem de tenir en compte que any darrere any són menys les propostes de tarannà innovador que veiem plantades al carrer. Als últims anys han estat comissions de seccions baixes les que han apostat per esta fórmula. Algunes, potser, sense creure’s el que han plantat a la seua demarcació, amb la intenció d’eixir de l’anonimat i de convertir-se en meca d’un públic que representa una immensa minoria.

Els monuments milionaris de la secció especial, tot i que des de l’aparició de Nou Campanar no lluiten, aferrissadament, pel primer premi, no deixen de plantar any rere any el mateix tipus de falla ignorant altres possibilitats estètiques. Fins i tot les comissions falleres que participen amb els pressuposts més baixos d’esta secció, demarcacions que malgrat competir a la màxima categoria no atrauen en massa a un públic que prefereix no perdre el temps i rendeix visita a les més mastodòntiques i a les de tota la vida, no aposten per esta fórmula que atrauria, sens dubte, a esta immensa minoria que em referia adés. Sembla més fàcil que abans de caure en la temptació de transgredir, plantaran cadafals que representen mascotes, logotips o altres trets relacionats amb les cases comercials que les patrocinen.

Per tant, el camí cap a un canvi d’estètica al món de les Falles tan sols pot iniciarse amb la tendència naturalista, cal convèncer al públic emprant allò que li agrada, allò que entén, del fet que altres fórmules són possibles. Una vegada assolit este objectiu, es pot virar amb èxit cap a les altres dos tendències. Es pot, per què no, aplegar al triomf de la innovació. Ara bé, cal tenir en compte que un cop açò es donara, si és que es dóna, estes falles deixarien d’esser innovadores i es convertirien en convencionals. La innovació no ha d’aturar-se, ha de convertir-se en continua evolució.

“El nostre corrent artístic no es pot definir perquè canvia i es multiplica constantment”.

Falla naturalista. Ací no hi ha qui visca..., de Vicent Almela.

Falla Santa Maria Micaela-Martí l'Humà de València (2006). Arxiu: Joan Castelló

144

El Canet 2013

Tristan Tzara

el disseny en els llibrets de falla guillem alborch i mallol dissenyador gràfic

U

tilitzat habitualment en el context de les arts, l’enginyeria, l’arquitectura i altres disciplines creatives, el disseny es defineix com el procés previ de configuració mental, “prefiguració”, en la recerca d’una solució en qualsevol camp.

Etimològicament derivat del terme italià disegno, ‘dibuix d’un designi’, paraula que deriva del verb italià signare, ‘marcar el destí d’una persona o cosa, el seu per venir’, el disseny seria, al cap i a la fi, la visió representada gràficament del futur; el fet és l’obra, el per fer és el projecte.

Pel que fa a un llibret de falla, l’acte de dissenyar, com a prefiguració, és el procés previ en la cerca d’una solució al seu resultat final. Poques són les vegades en les quals els responsables del llibret de falla d’una comissió realitzen el procés d’observació d’alternatives o investigació, s’ajuden d’esbossos, dibuixos o esquemes, traçats en qualsevol dels suports, manuals o informàtics, per plasmar les idees del que seria el llibret de falla que porten entre mans.

Aquest article tracta de mostrar, a través d’exemples de diversos llibrets de falla impresos des de la segona meitat del segle XIX fins als nostres dies, quan s’ha produït l’acte intuïtiu de dissenyar, l’acte de creació, d’innovació, d’inspiració, d’abstracció, de síntesi o simplement d’una ordenació i posterior transformació per tal de fer d’un llibret de falla una peça editorial digna de guardar-se en les millors prestatgeries.

Fins ara està considerat com el primer llibret de falla de la història el de “El Conill, Vicenteta i Don Facundo” o, més bé: “Història de la Falla de Sent Chusep de la Placeta del Almodí en l’añ 1855” del suecà Bernat i Baldoví. Aquestes setze pàgines impreses al Carrer Forn del Vidre, núm. 18, en taller tipogràfic de Fermí Gonzalo i Morón, no són un exemple del que abans parlàvem, sinó més aïnés, un comú exemple de treball d’impremta d’aquest moment amb les tipografies i la distribució de textos utilitzats a l’època sense cap altra pretensió.

Tindrà que passar un decenni fins que el llibret de falla es popularitze i és aleshores quan podem començar a parlar de disseny. L’any 1866 ocorre un esdeveniment clau en la història dels llibrets de falla. A Xàtiva s’imprimeix el que seria el primer llibret il·lustrat, en què al mateix temps s’observa una preocupació per les tipografies utilitzades, per la distribució dels textos i pel resultat final del llibret imprés. Es tracta del llibret de la Falla de la Plaça de la Trinitat de Xàtiva del 1866, que portava per lema La creu del matrimoni, i que fou elaborat i editat per l’impressor Blai Bellver i Tomàs. Va ser imprés a Xàtiva a la seua pròpia impremta al febrer d’aquell any, amb el format: 15 x 21,5 cm i 64 pàgs. Tamany i número de pàgines inusuals per a l’època.

El disseny en els llibrets ha variat al llarg de la seua història. Arxiu: Joan Castelló

El vessant innovador

145

Es tracta del primer llibret de falles amb edició acurada (enquadernat en rústica) i il·lustrat. Atén a les pautes neoclàssiques imperants a l’època, pel que fa a les ornamentacions emprades i al seu aspecte estètic. Presenta certa varietat tipogràfica, mòduls de plom del catàleg del germà de l’autor, Manuel Bellver i Tomàs, i una col·lecció de gravats realitzats, també per aquest, expressament per al llibret.1 Abans parlàvem d’un esdeveniment clau en la història dels llibrets de falla. Malauradament no va tenir continuïtat i el camí creatiu obert per Bellver no va ser seguit per altres llibrets fallers de la ciutat de València. Per la qual cosa aquest exemple és un fet aïllat que no va marcar tendència estètica als llibrets editats els anys successius.

Durant la segona meitat del segle XIX els llibrets de falla eren modestos fulls editats sense pretensions estètiques i així es mantenen fins ben entrat el segle XX. Comença el segle XX. Color i Modernitat És a començaments del segle XX quan, amb l’eclosió del Modernisme, el disseny intensifica el procés de creació i desenvolupament per a produir un nou objecte o mitjà de comunicació per a l’ús humà. A la impremta les tècniques d’impressió milloren la imatge del producte final. Comença a utilitzar-se la fotografia impresa o imatge amb punt de trama i es combinen, ara més que mai, les tintes planes amb noves varietats tipogràfiques.

El desenvolupament d’estes dues tècniques, suposa la modernització dels mètodes de reproducció, entrant en decadència els emprats fins la data, com eren la xilografia2 i la litografia3 ; tècnica esta última que es mantingué durant part del segle XX per a la confecció de cartells policroms.

Tanmateix, l’aparició del fotogravat4 convertix la il·lustració en un sistema més barat i senzill, que posa a l’abast del gran públic, gravats i dibuixos, gràcies a l’increment de les edicions. Convertint-se la imatge en el principal referent de moltes de les publicacions periòdiques il·lustrades. Situació que afavorix la proliferació d’artistes plàstics, que es convertixen en referència de nombroses publicacions aparegudes en este període, en les que col·laboren als seus textos i amb els seus dibuixos innombrables autors, que inicien la seua vida artística, en estes revistes i que col·laboren en els diversos llibrets de falla del moment quasi sempre de manera desinteressada.

Entre les primeres revistes gràfiques que s’editen en la ciutat es troba “Arte Moderno” (1899), en la qual apareix “Folchi” conegut caricaturista que ja havia fundat “Cascarrabias” (1897), i després fundaria

Portada del Llibret de la falla Plaça Trinitat de Xàtiva (1866). Arxiu: Guillem Alborch

146

El Canet 2013

1 Sobre els Bellver, la seua impremta i la seua producció, hi ha dos llibres d’Antoni Martínez Revert fonamentals: La imprenta de Blai Bellver, el diseño gráfico y el producto impreso, Ed. Campgràfic, 2010 i La impremta a Xàtiva, la tipografia en plom des de Blai Bellver als nostres dies, Ed. Mateu Editors, 2010.

2 Xilografia: gravat realitzat sobre una taula de fusta.

3 Litografia: Per a este tipus d’impressió s’utilitza una pedra calcària polida sobre la qual es dibuixa la imatge a imprimir amb una matèria greix, bé siga per mitjà de llapis o pinzell. Este procés es basa en la incompatibilitat del greix i l’aigua. Una vegada la pedra humitejada, la tinta d’impressió només queda retinguda en les zones dibuixades prèviament.

4 Fotogravat: És el procés per produir “plaques d’impressió” mitjançant mètodes fotogràfics.

“Arte Moderno” (1900), “Valencia artística” (1903) i la coneguda “Impresiones. Arte & Literatura”5 (19081909). En esta publicació apareix una important col·lecció d’obra gràfica, en la que participa un nodrit grup d’il·lustradors, tant nacionals com forans. També naix “El Guante Blanco. Semanario Inofensivo” (1912-1919), dirigit per Maximilià Thous, en el que col·labora un important grup d’il·lustradors locals com Hernández Doce, Folchi, Muro i Mateu. Menció a banda mereix la coneguda revista “La Traca”6 en la que col·laboren un bon nombre d’il·lustradors dedicats al mon festiu. És precisament este període entre segles un dels més fructífers en les col·laboracions d’artistes gràfics, ja que amb els seus dibuixos, enlluernen i en molts casos clarifiquen, l’explicació d’allò que pretén dir la falla, amb els llenços que cobrien les rudimentàries estructures de fusteria. Una moda desapareguda hui per hui.

Per això hem de referenciar una petita part d’estos artistes gràfics, hui oblidats, que entre 1880 i 1920 exerciren en el seu temps lliure o de forma continuada com artistes fallers, la major part d’ells dibuixants, pintors, gravadors i il·lustradors de premsa gràfica i de llibrets de falla com ara: José Estruch Martínez, Pedro Guillem Viguer, Enrique Navas Escuriet, Mariano García Más, Carlos Ruano Llopis, Enrique Pertegas, Luis Dubón, Ferrer Calatayud, Ricardo García López, Carmelo Roda Rovira, Manuel Bendito Manuel Chambo Mir, Juan Pérez del Muro, Manuel Giménez Cotanda, Daniel Archelos, Antonio Vercher...

La influència estètica de les publicacions falleres en els llibrets que editaven les comissions de la ciutat de València va notant-se més cada cop fins arribar a la dècada dels trenta.

Un bon exemple n’és l’obra de Josep Renau, qui va treballar als tallers de la Litografia Ortega a la ciutat de València. Renau, bé al taller on treballava, bé per encàrrec personal, va col·laborar en nombrosos llibrets de falla amb il·lustracions i fotomuntatges. Una d'ells va ser la portada per al llibret oficial de les Falles de Xàtiva de 1936. Un encàrrec que el Comité Central Faller de Xàtiva va fer a Renau aquell any i que, trenta anys després, encara era reutilitzada per la Impremta Marbau, propietària dels fotolits. L’última vegada que es va tornar a reproduir va ser el 1969, la qual cosa indica una falta de creativitat i la deixadesa que patien les publicacions de la festa del moment.

La Postguerra. El buit creatiu En les dècades dels 40-50, i fins i tot dels 60, es repeteixen les pautes marcades en el període 20-30, salvant les distàncies tècniques del temps, pel que fa al disseny i a la impressió.

Ara bé, hi ha algunes coses que cal destacar: 5 “El Bagul de les Andròmines" revista CENDRA Nº 6 2008 Manolo Sanchis.

6 “ La Traca” primera edició en novembre de 1884, i les posteriors de 1908-1912- Edició que passa a mans de Vicente Miguel Carceller, que la manté, no sense esglais, fins a 1937.

Interior del Llibret de la falla Plaça Trinitat de Xàtiva (1866). Arxiu: Guillem Alborch

El vessant innovador

147

- La implantació de la impressió en Offset7, que introdueix millories tècniques any rere any. De les quals els maquetadors8 saben traure-li profit quan són bons coneixedors de l’ofici d’impressor.

- Esporàdiques col·laboracions d’il·lustradors del moment per a les portades, encara que açò no influïa gens en el disseny de l’interior del llibret.

- Es normalitza la utilització de la fotografia. Comença a estar més present tant en les portades com en l’interior. Apareixen les fotografies de les falleres majors, dels membres de la comissió o de moments destacats de l’exercici faller. A partir dels anys 50 és ja prou comú.

- El més comú era reproduir l’esbós de la falla en quatricomia en la portada del llibret, atés que l’interior del llibre era a una tinta.

Els anys 60-70. L’eclosió del Pop-Art Tota aquesta manera d’entendre estèticament el llibret de falla, perllongada durant quasi quatre dècades, canvia de manera considerable els anys 60-70 del passat segle, impulsada per la millora de les tècniques d’impressió. Observem en els llibrets de l’època la utilització de les tintes planes i la renovació tipogràfica, seguint la corrent Pop-Art9 del moment.

Aquesta renovació estètica és el fruit de la recuperació per a les publicacions de la festa de la col·laboració d’il·lustradors del moment, la qual cosa no era tan evident des dels anys 30. Un bon exemple n’és el llibret de la Falla King Kong de 1978, en què Micharmut crida els seus companys en l’ofici com el mateix Javier Mariscal. El resultat és un llibret molt a prop de l’estètica del còmic com mai abans s’havia fet.

També trobem treballs tan trencadors com l’interior del llibret de Molina–Claret (Xàtiva, 1979).

Podem veure com el llibret comença a llevar-se de damunt la “impressió comercial” i adopta línies trencadores amb les pautes formals del moment. Aquest llibret consta de 64 pàgs., totalment escrites i dibuixades a mà i combinades amb la tècnica del collage fotogràfic, realitzat per Ximo Roca (publicitat inclosa).

La dècada dels vuitanta. El llibret passa a llibre en majúscules

Portada del Llibret de la falla Jacint Benavent-Reina Na Germana de València (1978).

Arxiu: Guillem Alborch.

148

El Canet 2013

7 La impressió offset (provinent de l’anglés offset: indirecte) és un mètode de reproducció de documents i imatges sobre paper o materials similars, que consisteix a aplicar una tinta, generalment oliosa, sobre una planxa metàl·lica, composta generalment d’un aliatge d’alumini. Constitueix un procés similar al de la litografia.

8 La maquetació, també cridada a voltes diagramació, és un ofici del disseny editorial que s’encarrega d’organitzar en un espai, continguts escrits, visuals i en alguns casos audiovisuals (multimèdia) en mitjans impresos i electrònics, com a llibres, diaris i revistes.

9 L’art pop (Pop Art) va ser un important moviment artístic del segle XX que es caracteritza per l’ocupació d’imatges de la cultura popular preses dels mitjans de comunicació, tals com a anuncis publicitaris, còmic books, objectes culturals «mundans» i del món del cinema.

Es veuen els primers llibres de format A4, fet que multiplica l’interés pel disseny interior. El llibret mai havia tingut una dimensió tan gran.

En les imatges adjuntes he posat tres exemples de portades de gent que després va ser coneguda en el món de la pintura o la il·lustració, com ara Joan Rubio (Sant Feliu 87, Xàtiva), Enric Solbes (Juan Ramón Jiménez, 86, 87, 88, 89 i 90) i Rubén Colomer (República Argentina, 89).

En aquesta dècada s’observa un intent d’aproximació a la línia d’estil marcada per la portada pel que fa a la utilització d’il·lustracions interiors i motius ornamentals, realitzats pels mateixos autors o per altres col·laboradors.

Un dels exemples més evidents són les portades de Víctor Valero i les il·lustracions interiors per al llibre de Na Jordana. Aquesta comissió venia apostant pel llibret des dels anys vuitanta amb bons articles i il·lustracions del més reeixit del panorama cultural de la València de l’època. La nòmina de gent és inesgotable. El resultat era un llibret trencador, però amb barreja d’estils, sense uniformitat.

El seu llibret de 1991 és, per a molts, un punt a part pel que fa a les publicacions falleres de finals de segle XX. S’hi endevina un intent d’unificació estètica que es repetirà en els anys següents i que serà imitat, i fins i tot millorat, per les comissions d’arreu de València província que millors llibrets editen.

Portada del llibret de la falla Sant Feliu de Xàtiva (1987). Arxiu: Guillem Alborch

Portada del llibret de la falla JRJ de Xàtiva (1988). Arxiu: Guillem Alborch

Portada del llibret de la falla Na Jordana de València (1991). Arxiu: Guillem Alborch

Portada del llibret de la falla República Argentina de Xàtiva (1989). Arxiu: Guillem Alborch

Els anys noranta. El llibre en majúscules El llibre assoleix el seu definitiu format A4 i interior a tot color amb estètica de la maquetació comercial d’impremta del moment. Les primeres comissions a guanyar el primer premi en els concursos de la Conselleria de Cultura per la utilització del valencià, prompte van comprendre que no es pot deixar de banda el disseny a l’hora de fer un bon llibre amb grans articles. Les falles Malva d’Alzira o República Argentina i Ferroviària de Xàtiva van ser algunes de les iniciadores d’aquest camí, les quals es van unir a les comissions falleres de Gandia, que ja editaven acurats llibrets des dels any vuitanta. Bons exemples en són les col·laboracions de Ricard Huerta per a Malva o de Rubén Colomer per a República Argentina.

El segle XXI. Porta oberta a la creativitat amb suport informàtic En l’actualitat, gran part del treball dels dissenyadors gràfics és assistit per eines digitals. El disseny gràfic s’ha transformat enormement per causa dels ordinadors. A partir de 1984, amb l’aparició dels primers sistemes d’autoedició, els ordinadors personals van substituir de forma gradual tots els procediments tècnics de naturalesa analògica per sistemes digitals. Per tant els ordinadors s’han transformat en eines imprescindibles i, amb l’aparició de l’hipertext i la web, les seues funcions s’han estès com a mitjà de comunicació. Així i tot, la pràctica professional de disseny no ha tingut canvis essencials. Mentre que les formes de producció han canviat i els canals de comunicació s’han estès, els conceptes fonamentals que ens

El vessant innovador

149

permeten entendre la comunicació humana continuen sent els mateixos.

Les que sí han canviat són les eines de treball. La utilització de programes de disseny, maquetació i retoc d’imatge demana gent especialitzada per què el llibre de falla estiga d’acord amb les tendències actuals o, almenys tinga un acurat disseny. Hui sembla que ningú vol quedar-se enrere. Hi ha comissions falleres que tenen un dissenyador/a entre els seus integrants i aquest/a pren la responsabilitat de fer el llibret de la seua comissió. D’altres recurreixen als serveis d’un professional, tot i sabent la despesa econòmica que açò comporta.

Tot seguit, analitzarem el disseny dels llibrets a partir de la primera dècada del dos mil, amb cinc bons exemples de disseny actual en el llibret de falla: 1.- Xavi Sellés i Guillem Alborch per a Molina–Claret de Xàtiva, 2004.

Portada de la falla Molina-Claret de Xàtiva (2004). Arxiu: Guillem Alborch

Portada de la falla Na Jordana de València (2008). Arxiu: Guillem Alborch

Aquesta parella de dissenyadors van realitzar durant deu anys uns llibres arriscats utilitzant la fotografia, la il·lustració i l’elecció de tipografies al servei dels nous corrents de disseny editorial del moment.

Bons exemples en són els llibres de Molina-Claret de 2000, 2002, 2003 i 2004, els quals foren molt reclamats pels col·leccionistes i quedaren en els primers llocs dels concursos de València i Xàtiva.

2.- Na Jordana 2006, d’Iván Ramón.

Un dels pocs exemples de disseny global per a un exercici faller realitzat per un equip professional de la ciutat de València.

Sota el lema “València, ciutat prohibida” es desenvolupa una imatge amb el seu manual d’estil (logo, colors corporatius, tipografies...), el qual és aplicat en els cartells i en la retolació de la falla, en el llibret, en la presentació de les falleres majors, en tot el material imprés per a qualsevol esdeveniment de la falla d’aquell any... En conseqüència, el llibre té les pautes marcades pel treball que Iván Ramón va realitzar.

3.- Caixa, portada i portada infantil de la falla Corea de Gandia 2008, de Javier Alborch.

Una altra de les comissions que millors llibres ha editat ha estat aquesta falla de Gandia. Els seus llibres eren elegants; poc arriscats des del punt de vista del disseny, però no des del punt de vista del contingut. El 2008 entra en la comissió Javier Alborch, un jove dissenyador i fotògraf deixeble de Francesc Jarque, que es responsabilitza de la maquetació del llibre i que realitza, a partir d’aqueix any, un notable i original treball gràfic.

4.- Portada del llibre de Pizarro-Ciril Amorós 2009, de Carlos Corredera.

Portada de la falla Sagrada Família-Corea (2008). Arxiu: Guillem Alborch.

150

El Canet 2013

El dissenyador de Castelló va realitzar la portada d’aquest llibre en consonància amb la temàtica de la falla d’aquell any, la qual es realitzava al taller del seu company de Borriana Vicent Martínez.

Als últims anys s’han incorporat a la professió d’artista faller i foguerer joves estudiants de la Facultat de Belles Arts i de l’Escola Superior de Disseny Gràfic, els quals estan influint clarament en la renovació estètica dels monuments. Sovint trobem als llibrets de València col·laboracions com aquesta, que va suposar el Premi a la Millor Coberta de Llibret de 2009.

5.- Portada de Miguel Santaeulalia i maquetació interior de Guillem Alborch per al llibre de Comte Salvatierra – Ciril Amorós 2010.

De la mà del seu president Vicent Xirivella i del delegat de Cultura Vicent Bergon, aquesta comissió realitza any rere any un exemple de llibre “amb pressupost”: de gran format, tapa dura, paper de qualitat i imprés a tot color. Una de les poques comissions de la ciutat de València que inverteixen en el llibre amb voluntat d’aconseguir unes acurades publicacions d’alt nivell editorial.

Seria injust no esmentar altres comissions que en els darrers anys s’han incorporat a aquesta tasca complexa, dinàmica i intricada del disseny de llibrets gruixuts, com Mossén Sorell–Corona o Joan d’Aguiló– Gaspar Aguilar, de València, El Mocador de Sagunt, Chicharro de Borriana... Any rere any la llista va creixent.

Portada del libret infantil de la falla Sagrada Família-Corea de Gandia (2008).

Arxiu: Guillem Alborch

Un filòsof contemporani, Vilém Flusser, proposa, en el seu llibre Filosofia del disseny, que el futur, el destí de la humanitat en part, depén del disseny. La dels futurs llibrets de falla també?

BIBLIOGRAFIA Associació d’Estudis Fallers. La Festa de les Falles. Ed. Consell Valencià de Cultura. València, 1996.

Guitérrez, José Pablo: Teoria y práctica de la publicidad impresa. Ed. Campgràfic. València , 2006.

Hochuli, Jost i Kinross, Robin: El diseño de libros: práctica y teoría. Campgràfic. València, 2005.

Huerta, Ricard i De La Calle, Román: La mirada inquieta. Educación artística y museos. Universitat de València, 2005.

Martínez Revert, Antoni. La imprenta de Blai Bellver, el diseño gráfico y el producto impreso. Ed. Campgràfic.València, 2010.

Martínez, Robert i Marin, Josep Lluís. Blai Bellver, Trilogia fallera. Col·lecció Tipógraf. JLF de Xàtiva. Xàtiva, 1998.

SELECCIÓ DE LLIBRETS CONSULTATS Pizarro – Ciril Amorós. València, 2009.

Falla Plaça de La Trinitat. Xàtiva, 1866.

Comte Savatierra – Ciril Amorós. València, 2010.

Llibre Oficial Junta Local Fallera de Xàtiva. 1969 República Argentina. Xàtiva, 1977, 1989.

Falla Jacinto Benavente – Reina Na Germana. València, 1978.

Falla de Sant Feliu. Xàtiva, 1987.

Falla Juan Ramón Jiménez. Xàtiva, 1988.

Na Jordana. València, 1991, 2006.

Falla Plaça de Malva. Alzira, 1996.

Molina – Claret. Xàtiva, 1979, 2004.

Falla Corea. Gandia, 2008.

Portada i contraportada del llibret de la falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós de València (2010).

Arxiu: Guillem Alborch

El vessant innovador

151

Satiritzant les falles Un faller il·luminat Llicenciat en ciències còmiques pel Club de la Comèdia Pàgines 153-154

el vessant Satíric faller

Amb la rialla la revolta. Poesia satírica (en crisi) per a temps de crisi Jesús Peris i Llorca Associació d'Estudis Fallers Pàgines 155-156 Sàtira i lletres falleres Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 157-158 De falles i guion(iste)s Josep Lluís Marín i García Associació d'estudis Faller Pàgines 159-161 El paper dels guionistes d'avui en la creació del monument faller.

Equip J Guionistes fallers Pàgines 162-163 Entrevista a Hernán Mir i Serrano Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 164-166

"La sàtira és desagradable per a aquells que la mereixen".

Thomas Shadwell (1642-1692) Dramaturg anglés

satiritzant les falles un faller il·luminat llicenciat en ciències còmiques pel club de la comèdia

E

ra una vesprada d’estiu un poc estranya, puix estava plovent bastant. Normalment, el que faig és passar la vesprada solitari en la meua caseta d’El Marenyet a Cullera, veient com la meua veïna, una alemanya d’un metre vuitanta, pren el sol amb els llums a l’aire mentre que un lleopard de la grandària d’un fil li protegeix el tafanari. Eixe dia em vaig abocar a la finestra per veure si tenia la mateixa sort perquè com que ella està enriquida i té una terrassa que pareix un camp de golf, potser estiguera fent el mateix de tots els dies. Però, no ho estava fent i, a més, vaig veure que anava a rebre una visita.

Amb el seu Peugeot 206 negre, que pareix una panerola, va aparéixer per ma casa el senyor Juan Gabriel Figueres, Delegat del Llibret de l’Associació Cultural Falla El Canet de Cullera. Aquest xic és conegut per la meua persona com el Raymond Poulidor dels llibrets de falla perquè, com el ciclista francès, porta una tongada de tres segons premis ací a Cullera, però açò sols li ho dic jo per a ficar-me un poc amb ell. Parlant seriosament, té molt de mèrit el que està fent, tant per a la seua falla, que són quatre gats, com per al poble de Cullera, aconseguint per a ell estar entre els deu millors llibrets de tot el món faller en 2012... quasi res!

Quan em va trucar al timbre li vaig dir que pujara dalt, perquè potser encara hi havia alguna esperança de veure-li els llums a la veïna de reüll. Després de saludar-nos i oferir-li alguna cosa per a beure (sense alcohol clar), em va comentar el motiu de la seua visita, tot i que me’l podia imaginar. Efectivament, Juan Gabriel volia que li escriguera alguna cosa per al seu llibret, però no una qualsevol. Volia un text satíric sobre algun aspecte faller, el que jo creguera convenient. Em va donar uns mesos per a pensar-me i escriure el text, ja que ell és prou previsor en eixe aspecte.

Només se’n va anar de casa, com que no havia de fer res i l’alemanya no donava senyals per la seua terrassa, vaig començar a carburar la proposta satírica que m’havien encomanat. Després d’estar una mitja hora en blanc, amb l’ajuda d’un refrescant granissat de llima, em va venir la inspiració: anava a satiritzar diversos aspectes de les falles. Els paràgrafs que llegiran en clau humorística i que, per tant, es pretenen només satiritzar, sense afectar a cap persona.

Per a començar, moltes de les falles abusen de protocols. Per exemple, quan veus qualsevol acte on hi ha Falleres Majors presents siga quin siga, veus les xiques comprimides, és a dir, amb la mà engarrotada d’un costat a altre per tal de saludar a tota persona assistent al suposat acte. A més, sempre cal tenir el somriure a la boca, perquè els assistents gaudisquen d’un somriure Profident.

Serà aquesta l'alemanya del Marenyet? Ninot de Luci es casa, d'Alfred Bayona.

Falla del Port de Cullera (2011). Foto: Juan Gabriel Figueres.

El vessant satíric

153

Un altre tema que mereix la meua sàtira són els monuments fallers, des de molts aspectes. El primer, respecte a la crítica fallera, perquè pense que és molt dèbil, sobretot als pobles. Ja fa temps que veig la crítica fallera que no critica tant, i en eixe sac fique també la persona que m’ha encomanat aquest article, qui estava obsessionat amb el Premi d’Interés Turístic, un premi del que moltes vegades no s’enrecorden qui l’ha guanyat. El segon, respecte l’objecte de la crítica fallera, eixes personalitats que, com diria la meua àvia, tenen tots els cupons per a ser premiats en la loteria. A molts d’ells no els fa massa gràcia ser caricaturitzats i criticats, però és el que hi ha, les falles van nàixer per motiu de crítica a la societat. I el tercer aspecte és la monumentalitat, sobretot dels qui es queixen i diuen que quina manera de malgastar diners, total per a després cremar-ho en quatre dies, però ben bé que són els primers que van amb les càmeres Réflex omplint les seues targetes de memòria de fotografies dels monuments fallers.

A més, les comissions falleres també són objecte de la meua sàtira àcida, començant des del president fins a l’últim faller. Començant “pel que mana”, et pots trobar de tot: passant d’un president autoritari que es creu el rei del mambo per tenir el càrrec i que pot fer el que vulga, a un altre que no se n’adona de res i són els altres el qui han de tirar del carro perquè l’exercici faller vaja avant. Després, pel que fa als fallers, també hi ha de tot: el directiu que agafa un càrrec i no fa res, el faller que no té càrrec i fa de tot, el faller que no apareix en tot l’any i xarra de tot, el faller que no ve en tot l’any però quan ve fa pols les existències gastronòmiques, el faller que no deixa fer res a la resta, o el faller que només es dedica a criticar-ho tot, entre d’altres. També és molt freqüent la creació de bàndols en les falles com si fora política, com si no en tinguérem prou amb la televisió.

L'Alcalde de Cullera no s'ha lliurat de la sàtira en O moros o cristians? de Juan Carlos Donet.

Falla Passeig-Mercat de Cullera (2010). Arxiu: Juan Gabriel Figueres.

Les rivalitats entre comissions falleres també estan a l’ordre del dia en la sàtira que estic pronunciant.

El que hauria de ser una festa per a gaudir-la arriba a tenir una gran dosi del que jo anomene hooliganisme faller. Dit d’una altra manera, tu i jo som amics, però en falles, si competeixes contra mi, eres el meu pitjor enemic i vaig a guanyar-te. Açò es dóna a les activitats falleres, sobretot pel que respecta als premis dels monuments. Un mes després de falles, encara la gent està calenta per si una falla es mereixia el primer, l’altra no, una va estar mal pintada, altra mal acabada... enredant-se tot de manera que comencen a fer-se castells en l’aire en les seues ments falleres.

Per últim, altre element en què mostre el meu humor satíric és en el tema de l’economia fallera perquè pense que tots estem en crisi i tots necessiten la pela. En 2010 la falla Almirall Cadarso-Compte Altea va plantar el monument amb el lema Crisi, What Crisi? on trobàvem tots els magnats que pregonaven que on estava la crisi, i resulta que la tenim als nassos. Evidentment, les falles també la noten, però en això no s’adonen. Que volen fer una falla més gran? Doncs el suro més car. Que volen fer un bon llibret? Doncs pugem el paper... i així podem dir-ne moltes, sense comptar amb els retalls que ha patit la festa.

El Lliurament de Premis és pur hooliganisme Faller. Arxiu: Jan Roig.

154

El Canet 2013

Fins ací ha arribat la meua descàrrega satírica per a les falles del 2012+1. Espere que tots els lectors hagen pogut soltar alguna rialla d’aquest encàrrec per al llibret de la falla El Canet i a veure si en el futur torneu a tenir algun text de la meua collita, tot i que dependrà molt de si li ha agradat al senyor delegat de Llibret, ja que ell és qui té l’última paraula. He de dir que he sigut moderat, com m’ha demanat ell perquè, tal com sóc jo, no s’haguera escapat ni l’apuntador...és broma. Ha sigut un plaer escriure per primera vegada.

amb la rialla, la revolta. poesia satírica (en crisi) per a temps de crisi jesÚs peris i llorca associació d'estudis fallers

L

es falles, des del seu origen, estan unides a la poesia satírica. Des del 1855, l’any del primer llibret de falla, escrit per Josep Bernat i Baldoví, la poesia satírica ha sigut la companya inseparable i prolongació del monument faller. “Deu cèntims val el llibret amb l’explicació i relació de la falla”, cridaven els xiquets venent-lo al costat del cadafal. Va arribar a esdevindre un lema tan sinònim de la festa de les falles com aquell de “Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep…”.

La poesia satírica, per tant, sempre ha estat ahí. O quasi sempre. Perquè, clar, la història de la poesia satírica a les falles és la història de la sàtira a les falles, del seu contingut crític, de la seua sornegueria festiva.

Per això, a mesura que a les falles l’element protocol·lari, l’element social, el fallermajorisme s’anava fent més i més gran, la sàtira anava quedant més i més arraconada. És possible trobar llibrets on ha desaparegut de manera total. El monument és glossat en prosa, i el llibret ha esdevingut una mena d’anuari, de llistat d’honors, de fotos, saludes, poemes, tot al voltant de la Fallera Major. El ritual social, la bambolla, el protocol, s’ho ha menjat tot. La poesia satírica lliga malament amb la fossilització de la sociabilitat fallera, amb la impostació, amb la burocratització rutinària del llibret. La sàtira no té lloc per a comissions falleres que es prenen massa seriosament a elles mateixa. L'èpica, la involuntària paròdia dels oripells oligàrquics en què varen quedar bloquejades moltes comissions, lliga molt malament amb la sàtira.

Però a més, hi ha altre problema. A mesura que les falles varen ser integrades en els discursos populistes dretans i post-franquistes, especialment a la Transició i a l’anomenada Batalla de València, a mesura que les falles es convertiren en força de xoc reaccionària, en viver de creients doctrinaris i immobilistes, la poesia satírica fallera va anar traint el seu esperit original. És a dir, passà de ser poesia popular i carnavalesca a traducció en versos populars de la ideologia reaccionària. Algunes explicacions i relacions es convertiren en martell de progressistes, en detectors i blasmadors del “traïdors” a les suposades essències pàtries, que consistien bàsicament en el secessionisme lingüístic i en el culte als símbols establerts per una de les parts en conflicte. La xenofòbia, el sexisme, l’homofòbia, i una espècie de provincianisme curt de mires militat es convertiren en els complements necessaris. La poesia satírica havia esdevingut poesia doctrinària, poesia propagandista, martell d’heretges, braç armat del poder, discurs viral populista i alienador.

Amb aquestes tres amenaces, la poesia satírica perillava, corcant-se pels corredors de cert palau del centre de la ciutat de València, de gloriós passat (del que havien sigut alguna vegada aymadors), però polsós present. El seguiment d’una ortografia impossible, concebuda com a estadi previ a l’extinció, l’arraconament en una festa més i més fossilitzada i capitalitzada per rituals socials jerarquitzats i la militància premoderna

Un ninot escrivint poesia satírica. Escena de Sa Majestat la Festa, de la comissió. Plaça Na Jordana de València (1985). Arxiu: Joan Castelló

El vessant satíric

155

combinades eren una dolència perillosa d’improbable curació. Si més no, eren les dues malalties de la festa de les falles, de la llengua dels valencians, de la societat valenciana, lligada de mans i peus pels discursos populistes, mentre els seus governants es dedicaven a distraure-la amb pseudoproblemes identitaris i saquejar-la a consciència. La veu popular segrestada, colonitzada, per les mans ventríloqües dels poderosos.

Als últims anys, es detecten símptomes de milloria en aquestes malalties. Fets esperançadors, com el premi de poesia satírica de la Falla la Malva d’Alzira, i en general la tasca entusiasta de comissions que no es resignaven a aquest panorama, han anat consolidant un nucli diferent de versificadors, que escriuen correctament la llengua del País, que l’estimen, la dignifiquen, i han lliurat de caspa i polsim el seu llenguatge, el seu humor, la seua ideologia. Noms com ara Salvador Bolufer, Josep Enric Gonga, o Josep M. Martínez Izquierdo, entre molts d’altres, ens indiquen que és possible fer poesia satírica divertida, refrescant, i en un valencià ric i correcte.

I, en efecte, crec que en aquestos casos anem per bon camí. Cal que la poesia satírica recupere protagonisme. Que ocupe als llibrets el lloc que li pertoca. Que reivindique la seua preeminència front a la bambolla social. Però de vegades, alguns llibrets monumentals sepulten entre articles miscel·lanis que res tenen a veure amb el tema del monument, els versos satírics que varen ser l’origen mateix i la raó de ser del llibret de falla. Cal que els versos satírics recuperen la centralitat. Cal que els llibrets siguen divertits.

Però cal també que la poesia satírica siga satírica, punyent i popular, diversa i popular, que qüestione el poder en lloc de confirmar-lo, que siga irreverent i festiva en lloc de reproduir el discurs i l’agenda dels governants. Una poesia satírica carnavalesca, divertida, fresca, contracultural. Una poesia satírica que done veu a altres maneres d’entendre la realitat, a altres perspectives, en aquestos temps en que la crisi ha esdevingut la coartada del poder per retallar drets, per fer més gran la distància entre els rics (pocs) i els pobres (la resta). La poesia satírica fallera hauria de ser capaç de representar la perspectiva dels més, la perspectiva del poble, i deixar per a sempre de traduir en un discurs suposadament popular, grollerament vulgar en algun cas, la ideologia que confirma per acció o per omissió –per alienació- la ideologia dels pocs, dels dominants, o, més exactament, la ideologia que a eixos pocs els convé que tinga eixa majoria que pateix eixes polítiques, sense saber molt bé a quins interessos responen.

I, clar, cal també que la poesia satírica continue sent valenciana. És a dir, faça de la nostra llengua un vehicle flexible, àgil, digne, correcte. La poesia satírica pot conrear un registre popular del valencià, festiu, divertit, sense contribuir a la degradació de la llengua, sinó més aviat al contrari, fent-la versàtil i abraçadora, estenent el seu ús i el gaudi de la seua lectura entre la societat valenciana, augmentant el número de lectors en valencià.

Salvador Bolufer, un referent de la poesia satírica. Arxiu: Lletres Falleres

156

El Canet 2013

I és que, al cap i a la fi, la poesia satírica és una cosa molt seriosa. Ens cal més rialla als valencians.

Més rialla alliberadora, més capacitat d’autoironia. Més rialla qüestionadora i rebel. Parafrasejant la vella cançó: amb la rialla, la revolta.

sàtira i lletres falleres juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

L

a sàtira és una de les parts més importants de la festa fallera. La podem trobar en diversos llocs com, per exemple, en les lletres falleres, és a dir, en els llibrets de falla, on trobem les explicacions dels monuments fallers que, normalment realitzades en vers, expliquen de què tracta la falla i els temes a criticar; i també en les crítiques dels monuments fallers, curtmetratges, emissions falleres, i obres teatrals.

En aquest article ens centrem en la sàtira als llibrets i als monuments fallers.

En els llibrets fallers aquests guions els poden realitzar els propis fallers encarregats de la crítica del monument, casos com són els de Miguel Ángel Martínez (Plaça de la Malva d’Alzira), Josep Antoni Martínez (Cambro de Tavernes de la Valldigna), Lorena Sendra (Bernat Aliño de Sueca), Salvador Tortajada (Raval de Sant Agustí de Cullera), Joan Gimeno i Ramón Marí (Taüt de Cullera), o Juan Gabriel Figueres (El Canet de Cullera); però també trobem poetes satírics que es dediquen a fer explicacions falleres satíriques com, per exemple, Hernan Mir, Antoni Lluís Martínez, Enric Xavier Ferrús, Josep Gonga, Josep Manel Martínez, Anfós Ramón, Carles-Andreu Fernández, Miguel Prim o l’Equip J. Alguns d’ells pertanyen a l’Associació d’Estudis Fallers que, com el seu nom indica, es dedica a estudiar la festa fallera des de les diferents cares o vessants de la festa, publicant una multitud de llibres i catàlegs per a la millora i desenvolupament de la festa. En 2007, amb la col·laboració de l’Associació Cultural Falla Plaça de la Malva d’Alzira, guanyadora de nombrosos premis de Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana, van crear el Premi Malva al millor poema satíric publicat en un llibret de falla, per a estimular i promoure aquest gènere poètic típic del segle XI, de manera que es potencia l’ús d’aquest gènere literari en els llibrets de falla.

Els guanyadors dels premis han sigut Salvador Bolufer amb La fauna de les pilotes per a la falla La Font de Pego en 2007, Antoni Lluís Martinez amb Set coses que no has de fer a la teua falla per a la falla Avinguda Josep Pau d’Alzira en 2008, Josep Gonga amb Una història de l’evolució (Darwin no tenia raó) per a la falla Carrer Major i Passeig de Gandia en 2009, Salvador Bolufer amb La revolució del sonet (The Sonet Revolution) per a la falla Avinguda de Burjassot-Joaquim Ballester-Reus de València en 2010, Josep Manel Martínez amb La vida i la sal per a la mateixa comissió en 2011, i Antoni Lluís Martínez i Enric Xavier Ferrús amb La <<fabra>> de l’or... perdó, volíem dir la febre per a la falla Borrull-Socors de València en 2012.

A més, en aquest premi també s’han destacat altres poemes satírics que han quedat finalistes.

En 2012, el Premi Malva al millor poema satíric es va incloure dins de la marca Lletres Falleres, una plataforma on es reuneixen les dos entitats que col·laboren en aquest premi, la Falla Penya El Mocador de Sagunt, la falla Borrull-Socors de València, i el blog Malalt de Falles. Eixe mateix any, la plataforma va crear

La sàtira present als llibrets fallers. Arxiu: A.C. Falla El Canet

El vessant satíric

157

un altre premi satíric, el #plf (açò és una etiqueta de la xarxa social Twitter) a un text satíric faller breu de caràcter individual, on els participants, amb cent trenta-tres caràcters més un espai i l’etiqueta el #plf seguida de l’any (12, 13 14...). El guanyador d’aquest premi en 2012 va ser @kaik84 (Quique Montoro) amb el següent tweet: -En Castelló també hi ha falles?

- Calla burro, això és l’aeroport de Castelló.

–I el ninot?

- En això sí que tens raó.

Logotip de la plataforma Lletres Falleres. Arxiu: Lletres Falleres

Entrega del Premi #plf 12 en la Festa de les Lletres Falleres. Arxiu: Lletres Falleres

Els premis de les lletres falleres s’han ampliat en aquest 2013, amb l’entrada de la Federació de Falles de Gandia, l’Ajuntament de Benirredrà, i l’Associació Cultural Premi Iaraní. Actualment, els premis que formen part de les Lletres Falleres són els ja esmentats #plf i Premi Malva, el Premi Soler i Godes al millor article de llibret de la comarca de l’Horta, el Premi Mocador al millor assaig sobre Falles i cultura popular major de 8.000 caràcters publicat en un llibret de la Comunitat Valenciana, el Premi Emili Llueca al millor assaig sobre Falles i cultura popular major de 8.000 caràcters publicat en un llibret de la comarca del Camp de Morvedre, els Premis Mestre Ortifus a la millor portada i a la coherència temàtica d’un llibret de falla, el Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article d’un llibret de falla de la Comunitat Valenciana i el Premi Joan Climent al millor text o conjunt de textos poètics d’un llibret de falla de la Comunitat Valenciana. Tots aquests premis fan un total de 5.700 euros, una quantitat molt sucosa en aquests temps de crisi en què estem.

Respecte als monuments fallers, els textos de les crítiques són els que deriven de la sàtira de l’explicació fallera en el llibret. Aquestes escenifiquen, amb l’ajuda dels ninots, la sàtira en què es critica la societat actual. És una labor dura i, per això, en molts llocs es premia a la millor crítica fallera com, per exemple, a Alzira, Gandia o Dènia. Els premis d’Enginy i Gràcia també estan afectats per la crítica, tot i que no tant.

Sàtira a les crítiques. La família Skala, de José Latorre i Gabriel Sanz. Falla Cuba-Literat Azorín-Pintor Gisbert de València (2010).

Foto: Juan Gabriel Figueres

158

El Canet 2013

En efecte, la sàtira i les falles estan lligades de la mà, són indispensables per al desenvolupament de la festa i, evidentment no s’entreveuen unes falles sense aquest toc àcid i crític que tenen les falles, els llibrets, i totes les activitats relacionades amb aquests dos elements de la societat valenciana.

De falles i guion(iste)s josep lluís marín i garcia associació d'estudis fallers

S

ense voluntat de fer una definició canònica d’allò que entenem per falla, podríem establir un elevat grau de coincidència a l’hora de considerar la falla com una instaŀlació d’art popular al mig de l’espai públic feta amb materials combustibles que satiritza i critica l’actualitat per mitjà de figures aŀlegòriques i versos aŀlusius. I és justament el seu caràcter de vehicle d’expressió el que al llarg dels anys ha permés el desenvolupament d’un llenguatge formal i uns recursos expressius propis.

La potenciació dels valors artístics de les falles i la hipervaloració de les habilitats i destreses tècniques i artesanals tenen un efecte pervers, perquè han contribuït a deixar en un segon pla el contingut dels cadafals. Així, és habitual trobar que, quan es presenta el projecte d’una falla, es jutjta per l’esbós o la maqueta —factors importants, sens dubte—, sense mostrar atenció a quin és el tema tractat o com es desenvolupa l’argument. De la mateixa manera, una volta plantades, n’hi ha qui valora una falla només pel coronament i les peces centrals, sense fer una lectura de conjunt acostant-se a vore’n els baixos i les escenes, sense llegir els cartells o els versos, sense la qual cosa el resultat sempre serà una idea parcial, fragmentària i mutilada del que és una falla. Finalment, inclourem en este repàs d’urgència aquells que es dediquen a recórrer amb nocturnitat places i carrers a la recerca de fragments de falla embolicats en plàstic, una dèria que pot resultar simpàtica com a anècdota, però que comença a ser preocupant quan s’eleva a categoria i atorga una suposada auctoritas per a “entendre” de falles.

Vist això, pot semblar paradoxal la recent tendència que ha donat visibilitat a la figura del guionista de falles, un coŀlaborador més de l’artista faller, que ha cobrat una certa rellevància en els últims anys.

Certament, en els darrers anys hi ha hagut un progressiu (re)coneixement per part dels informadors fallers i del gran públic d’aquells professionals dels tallers que intervenen en les diferents parts del procés constructiu de les falles (escultors, pintors, fusters...). Així, hui en dia, és habitual que quan es presenten les falles, sobretot aquelles que manegen grans pressupostos i tenen un ampli equip de professionals darrere, es faça constar el nom dels integrants de l’equip en un lloc destacat. És dins d’esta pràctica on cal situar la popularització de la figura del guionista, que fins i tot ha permés consolidar una reduïda nòmina de guionistes “habituals”.

Això podria dur a algunes idees errònies sobre una aparent (semi)professionalització de la figura del guionista. D’entrada, cal aclarir que no en tots els casos es tracta d’una activitat remunerada: moltes voltes la raó que explica la coŀlaboració és l’amistat (amb un artista o amb una comissió). Però, en tot cas, el fet que es pague a una persona per la seua tasca de guionista no l’equipara “laboralment” a la resta de professionals de les falles que hem esmentat adés. L’activitat del guionista sol tindre un caràcter esporàdic, concebut en ocasions des de l’amateurisme o diletantisme —com vulgueu dir-ne— per part de molts d’aquells que

Molts jutgen les falles sense veure-les plantades. Arxiu: Joan Castelló

El vessant satíric

159

s’hi dediquen. És a dir, mentre que un pintor, escultor o fuster de falles pot arribar a tindre una regularitat en el treball que li permet rebre uns ingressos regulars, el treball remunerat de guionista —quan n’hi ha— no permet una dedicació amb el mateix grau d’exclusivitat.

En segon lloc, pot amagar el fet que, en realitat, sempre hi hagut persones encarregades d’idear l’argument de les falles —amb diversos graus d’elaboració, per descomptat. En la majoria dels casos ha sigut i és el mateix artista faller. Però podríem incloure en esta categoria els autors dels primers llibrets i versos de falla, perquè este complement escrit era imprescindible per a entendre la història que plantejaven les falles antigues, més senzilles i amb menys recursos formals. També hem de recordar aquelles persones que han fet i fan esbossos de falles per a artistes, els anomenats “bocetistas”, que podrien ser considerats també una mena de guionistes. A ningú se li escapa el nom de Josep Soriano Izquierdo, artista faller, però també coŀlaborador d’altres artistes fallers (Soriano apareix sempre associat a l’artista Vicent Luna), que sempre és citat com l’exemple prototípic de guionista de falles. La trajectòria de Soriano ens dibuixa un perfil professional vinculat a la comunicació escrita i plàstica (a més d’artista faller, va ser periodista, iŀlustrador i director artístic de l’Editorial Valenciana), sense oblidar el seu compromís polític amb la defensa de la República durant la Guerra Civil.

Els guionistes contemplen amb atenció la plantà. Arxiu: Joan Castelló

160

El Canet 2013

En qualsevol cas, l’evolució de la figura del guionista no es pot desvincular de l’evolució que han experimentat els guions de falla, les històries contades per les falles, fins i tot les mateixes falles, al llarg del temps.

Sobre això, hem de recordar que, ja des de mitjan segle xix, estes havien esdevingut un mitjà d’expressió pública connectat estretament amb altres manifestacions de la cultura popular (de masses) de l’època. En les falles podíem trobar els mateixos temes, situacions, personatges o tractaments que apareixien en les revistes satíriques, els sainets, els coŀloquis o les revistes d’humor gràfic, productes humorístics i satírics adreçats al gran públic. Hi havia un transvasament continu entre suports i gèneres, ja que compartien els mateixos referents de la cultura popular tradicional. De fet, van ser les falles, juntament amb les revistes satíriques o els sainets, les que permeteren incorporar estos elements a la nova cultura popular urbana durant el primer terç del segle xx, en un exercici de síntesi interessant. Encara en els anys quaranta i començament dels cinquanta, una obra com el refranyer valencià d’Estanislau Alberola i Manuel Peris era un material de consulta imprescindible per als artistes fallers, que hi trobaven font d’inspiració per a lemes o escenes de les falles.

El panorama canviarà en la dècada següent: la política cultural del franquisme i la irrupció de la indústria de la cultura de masses en la dècada dels seixanta del segle xx dificultaren el desenvolupament normal de l’antiga cultura popular, que es va vore sotmesa a un procés de folklorització. Els nous referents eren el cinema o la televisió. A poc a poc, anaven desapareixent de l’imaginari coŀlectiu els elements de la vella cultura popular transgressora.

A això caldria afegir un altre element: la progressiva autoreferencialitat de les falles, ja no sols en el pla estètic (s’ha parlat molt de la manca de permeabilitat de les falles a la incorporació d’elements dels nous moviments artístics), sinó també en el de les idees. Si en el passat les falles formaven part d’un imaginari més ampli i compartit amb altres gèneres, hui en dia han quedat recloses dins dels seus límits. I això es traduïx també en els guions de les falles: ja no sols és que siga esporàdica i excepcional la participació de creadors externs a les falles en l’elaboració de guions (Manuel Vicent, Ortifus, Juli Sanchis Harca o Vicente Jarque són dels pocs exemples de les últimes dècades), sinó que els guionistes de dins del món de les falles cauen també en l’autoreferencialitat en el camp de les idees.

Manolo Martín amb Ortifus. Arxiu: Joan Castelló

Falla amb guió de Vicente Jarque.

Esbós de Pinotxada Universal de Manolo Martín.

Plaça Na Jordana de València (2001). Arxiu: Joan Castelló

Ja hem dit que en el passat sainets o revistes satíriques eren font d’inspiració per a les falles. Els seues equivalents moderns serien programes de televisió amb un humor àcid o crític (Vaya semanita, El intermedio o Polònia), revistes satíriques com ara El Jueves o Mongolia o, fins i tot, comptes de Twitter com el de Masa Enfurecida. I és difícil vore en les falles actuals el diàleg que en èpoques passades s’establia amb referents semblants. Però ací ja entraríem en una altra qüestió — estretament relacionada, d’altra banda—, que fa referència a la pèrdua de contingut crític de les falles.

I acabaríem amb una paradoxa que podria resultar iŀlustrativa dels canvis operats: potser hui en dia un guionista televisiu, director de publicacions satíriques i, damunt, polític que es dedicara a fer guions per a falles seria considerat poc “faller” i una mena d’intrús.

En realitat, eixe perfil no seria més que la translació al nostres dies d’una persona com Bernat i Baldoví (autor de sainets, director de revistes com ara La Donsayna o El Tabalet, i alcalde del seu poble i diputat en les Corts)!

Falla amb guió de Manuel Vicent. Per què el foc només siga un espill, de Manolo Martín.

Plaça de l'Ajuntament de València (1986). Arxiu: Joan Castelló

El vessant satíric

161

el paper dels guionistes d'avui en la creació del monument faller

N

equip j guionistes fallers

o hi ha una frase, paraula o definició, que diga com ha de ser una falla. Un monument faller pot ser alt, amb més o menys figures en el cos central, amb un cos central més o menys arriscat, o amb gran quantitat de figures en les bases, però aquests “ingredients” no són suficients si el conjunt no va acompanyat amb el que es denomina en l'argot faller “sàtira o sornegueria fallera”.

Aquesta sàtira ha sigut desenvolupada de diferent forma des de l’inici propi de les falles. Durant molt de temps totes elles eren ideades i executades pel propi artista, marcant així el segell personal en l’estil i el contingut de la mateixa, amb ajuda puntual d’algun escultor o pintor en el taller per al monument i d’algun poeta (sobretot antigament) de certa rellevància, que ajudava a traure la crítica i la gràcia de les escenes per al visitant.

Però avui en dia aquesta planificació i execució han patit una gran especialització, sobretot en els monuments de la Secció Especial. Sol aparéixer una llarga llista de noms de persones que participen amb ells; en alguns casos seguint quasi una espiral que mostra el major nombre possible de gent que intervé, puix així sembla que el projecte cobra major rellevància. Projectistes/dibuixants, maquetistes, escultors del monument, escultors d’escenes, fusters, pintors... i, per descomptat, guionistes.

De tot aquest ampli catàleg de col·laboradors, la figura del guionista possiblement és la que ha anat cobrant més rellevància en els últims temps. En un principi, era el responsable del contingut/missatge que la falla volia expressar, entenent-se sobretot el relacionat amb les escenes, encara que depenent de cada projecte el seu paper pot variar.

En funció d’aqueix paper, i des de la nostra experiència, parlaríem de diferents tipus de guionistes: - Els que únicament prenen el relleu dels poetes i el seu paper es redueix a realitzar els versos de les escenes creades o realitzades per l’artista, i que aquest els encarrega.

- Aquells que juntament amb l’artista, o sota la seua supervisió, elaboren les escenes desenvolupant una temàtica ja triada per l’artista, i la posterior realització de versos i acudits.

- I, finalment, el grup més “complet”, per així dir-ho. Els que elaboren un projecte global, des de la idea (temàtica) de la falla, la seua composició, i desenvolupament de les escenes (idees i versos).

L'equip J amb Julio Monterrubio al finalitzar la Plantà. Aquesta falla... té molta tela! de Julio Monterrubio. Falla Nou Campanar de València (2009). Arxiu: Equip J.

162

El Canet 2013

En el nostre cas, i donada la particular idiosincràsia del nostre grup, si l’artista a més ho requereix, incloem dibuixos que il·lustren en imatges tot açò.

La nostra marxa com a guionistes s’inicia en 2009 en Nou Campanar de la mà de Julio Monterrubio per a la comissió de Nou Campanar de València, ideant les escenes sota la seua supervisió i realitzant els versos, fórmula que vam repetir els dos anys següents juntament amb Pere Baenas per a les comissions de Nou Campanar i Cuba-Literat Azorín de València. En 2012 aportem, per primera vegada, un projecte global a Pere Baenas per a la comissió de Russafa, fet que es repetirà per a Plaça del Pilar de 2013.

La nostra experiència ens diu que la clau perquè el treball tinga èxit és una complicitat total amb l’artista, l’estètica i el tipus de crítica i humor que es pretén abordar, que faça més còmode i viable el treball comú a realitzar.

Arribats a aquest punt, es fa evident que l’enteniment entre guionista i artista ha de ser meridià, posat que són les mans de l’artista faller les que plasmaran unes idees la realització de les quals ha de ser el més proper possible al pensat pel guionista. I fins i tot la unitat temàtica ha de ser secundada per la unitat estilística.

No solament perquè des d’un punt de vista estètic s’afavorirà la plasticitat del cadafal sinó que, a més, el color, els volums, les textures o les posicions dels ninots transmetran part del missatge.

Si no es produeix aqueixa constant comunicació ocorrerà que una idea original plasmada en un dibuix o en un text pensada per a una figura/escena i la seua realitat final poden ser molt diferents i, a més, que en llegir els versos que li corresponen no estiga del tot reflectit el que s’està veient.

Escena El Tribunal de les Sinagües.'Aquesta falla... té molta tela!, de Julio Monterrubio.

Falla Nou Campanar de València, (2009). Arxiu: Equip J.

Escena El Bés Francés. El Bes, de Pere Baenas. Falla Nou Campanar de València, (2010). Arxiu: Equip J.

La nostra finalitat com a guionistes és que qualsevol persona que veja la falla l’entenga al 100%, amb un tipus d’humor molt visual, que quasi no necessite veure els cartells i, si els llig, que aquests reflectisquen la realitat de cada escena arrancant-los alguna riallada més amb els seus acudits i versos, a més d’un clar compromís amb la categoria d’aquests versos.

Aqueix és el segell personal que tractem de plasmar i l’objectiu que creem ha de tenir tot guionista; que la falla s’entenga arribant a tot tipus de públic, amb un estil de contingut i d’humor personal i, per descomptat, que reflectisca la societat fent passar una bona estona.

Escena Canvi Climàtic. Aquesta falla... té molta tela!, de Julio Monterrubio. Falla Nou Campanar de València (2009). Arxiu: Equip J.

Escena La Batalla de Flors. Floreal, de Pere Baenas.

Falla Cuba-Literat Azorín-Pintor Gisbert de València (2012). Arxiu: Equip J.

El vessant satíric

163

entrevista a hernán mir i serrano

H

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

ernan Mir i Serrano és el guionista faller que hem escollit per a realitzar una entrevista sobre el vessant satíric de les falles. A banda de fer guions, dirigeix el grup de teatre de la falla Duc de Gaeta-Pobla de Farnals de València, ha escrit obres teatrals com, per exemple, Bruixes; i ha publicat llibres com, per exemple, Fallas Infantiles Juego y Tradición. Anem a conéixer-lo un poc més en aquesta entrevista.

Hola! En primer lloc, conta’ns qui és Hernán Mir i quina és la seua activitat al món de les falles.

Faller per convicció i malalt de falles crònic. Durant 27 anys vaig viureaprendre les falles des de l’interior d’una comissió, Na Jordana. Els darrers 10 anys les visc des de l’interior d’una altra, Duc de Gaeta-Pobla de Farnals i des de l’exterior col·laborant amb artistes, comissions, fallers i editant la revista CENDRA-Suc de falles.

Respecte als guions i versos de falla, conta’ns la teua trajectòria.

Amb quins artistes i comissions has treballat i, actualment treballes?

Vaig començar amb el mestre Miguel Santaeulalia Nuñez, i de seguida amb la resta de la família Miguel, Pedro i Alejandro. He tingut la sort de treballar per a Pepe Puche, Vicent Martínez Aparici, Paco López, Manolo Blanco (pare i fill), Paco Mesado, Jose Gallego, Emilio Miralles, José Jimenez Baños i Bernardo Estela. Enguany treballe per a Pedro Santaeulalia, col·laboració contínua i plena des de l’any 2003, José Lafarga i Paco Vizcaíno.

Com t’endinsares en el món de l’explicació fallera?

Hernán Mir al Museu del Gremi d'Artistes Fallers de València. Arxiu:Adrian Castelló.

164

El Canet 2013

Va ser casual. Les hores i hores compartides als diferents obradors del mestre Miguel Santaeulalia m’havien fet agossarar-me a donar idees i “parides” sobre les falles en marxa. Quan el mestre deixa Na Jordana i comença a plantar falles de categoria inferior (1A) em crida perquè li tire una maneta en les idees i les parides finals (versos, cartells, etc...). Quan firma l’Especial de Benicalap em demana una idea, ja que d’entrada aquell any no pensava

plantar falla especial (Pedro plantava a Especial per primera vegada SuecaLiterat Azorín) i li passe la idea de “Rebel·lió en la Granja” que portava molt de temps pegant voltes al meu cap. Va ser increïble! Miguel va materialitzar de forma prodigiosa els meus “somnis” de falla.

Què és el més difícil a l’hora de realitzar el guió i després els versos de la falla?

La idea. Sóc molt puntós a l’hora de mantindre la unitat temàtica.

M’agrada que la gent comprenga el discurs sols amb una ullada, de dalt a baix.

Des del coronament fins l’últim detall han de tindre sentit. De tota manera admire aquells companys que del no res (un grup de ninots, un esbós repetit, un lema de l’estil de “El circ de la vida”, “Pirateries”, etc.) són capaços de traureli suc, expressar idees i ficar-li sàtira. Per a mi això si que és complicat. Pel que fa al punt i final, els versos, per mi es converteixen en un maldecap, perquè intente fugir de l’esquema habitual i expressar les idees d’altra forma. Els versos a l’ús, amb tot el respecte, per a mi són la solució fàcil, i no m’agraden les solucions fàcils.

Recordes algun monument que et marcara la seua crítica?

Hernan amb un ninot de Rebel·lió en la granja, de Miguel Santaeulàlia.

Falla Av. Burjassot-Pare Carbonell de València (2002). Arxiu: Joan Castelló.

Més que un cadafal, una falla, recorde un munt d’escenes i formes que em marcaren. Per exemple les escenes de Naufraguen les Tradicions, de Julian Puche (Na Jordana 1975), les del Circ del seu fill en Bisbe Amigó-Conca, les primeres creacions d'Alfredo Ruiz en Quart Palomar, les meravelloses grolleries de Pepet, i la llibertat i intel·ligència de moltes de les escenes de Miguel, amb segona i tercera lectura.

Quina creus que ha sigut l’evolució de la sàtira en la crítica fallera?

L’evolució de la sàtira fallera és l’evolució de la societat i de les falles.

Quan la societat està deprimida la sàtira creix. En una societat dominada per la mentida permanent, pel poder dels diners i pels dirigents de majories absolutes, dir les veritats és molt complicat, per això les falles amb l’embolcall de l’humor poden, deuen i han de fer palés el malestar de la majoria i assenyalar, cremar, sí, cremar, a aquells que són els culpables. Però els culpables!!! Sovint la sàtira fallera a caigut en el fals equilibri, eixe que basat en la mentida de que tots són iguals, crema al que governa i al que s’oposa pel mateix motiu. Això és impossible, és un missatge fals i barroer. Es pot criticar al governant i a

Escena de Planet Falles de Pedro Santaeulàlia. Falla Sueca-Literat Azorín de València (2010). Arxiu:M.Lola Savall.

El vessant satíric

165

l’opositor però no per una mateixa gestió. La responsabilitat de govern, de les desfetes, de la mala gestió, de la corrupció... és de qui governa, no dels altres. La responsabilitat d’una mala oposició és d’aquells que no saben fer-la, però no dels que governen.

Com veus la situació actual de la sàtira i crítica fallera?

Esplèndida. Cada vegada són més els joves que volen “cremar” coses i s’incorporen amb força i ganes a fer la crítica de la seua falla o a col·laborar amb altres per donar sentit.

Hui en dia cada vegada es fa més difícil trobar una d’aquelles falles fetes de trepa que no dien res. Fins i tot, les més humils solen portar una forta càrrega de crítica.

Com valores que s’entreguen premis a les explicacions falleres com, per exemple, el Premi Malva de Poesia Satírica que està inclòs dins dels Premis de les Lletres falleres? És un reconeixement necessari. Són pocs, cada vegada menys, els “poetes satírics” que mantenen encesa la flama de la poesia satírica als llibrets, llevat dels caducs, florits i refregits membres del “ghetto” del Rat Penat.

Com veus la tendència dels guionistes fallers? Veus que la gent jove s’anima amb els versets i la crítica fallera?

Ja ho he dit, cada vegada més gent jove tira endavant per assumir el repte de fer el guió, la crítica o els versets de la seua falla. La preparació d’aquesta gent és molt superior a la de generacions passades, ells han pogut aprendre la nostra llengua a l’escola i no els resulta un fet estrany, tot al contrari, es troben amb les eines necessàries per responsabilitzar-se d’eixa tasca, aportant-li valor afegit als projectes.

Quins consells donaries als guionistes que s’inicien o ho han fet fa poc en el món de les falles?

No sóc qui per donar consells, però l’únic que els diria és que siguen lliures i valents.

No hi ha res que no es puga cremar a les falles, i això és impagable i diferencia la nostra festa de la resta. Cremar actituds, fets, i trapelleries en una falla és un exercici de llibertat d’expressió. No cremar res, és un despropòsit i equipara les falles a cremar la palla de l’arròs.

Maqueta de Meteorologia de la vida de José Lafarga. Falla Sueca-Literat Azorín de València (2013).

Arxiu: Ángel Romero.

166

El Canet 2013

Doncs Hernán, moltes gràcies per atendre’ns. És un honor haver entrevistat un dels guionistes més importants del panorama faller actual.

el vessant Artístic FALLEr

València en les "seues falles".

Ciuat reflectida o somiada?

Aitor Sánchez i Collado Comissió d'Estudis Fallers de Torrent Pàgines 168-181 Cullera: punt d'encontre d'artistes mítics Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 182-184 Tècniques i materials en l'evolució del ninot de falla Antoni Colomina i Subiela Escriptor Pàgines 185-187 Fede Alonso i Arturo Benavent: nostres artistes fallers Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 188-190

"L'artista és sempre un perseguidor de la bellesa".

Domenico Cieri i Estrada (1954) Escritor mexicà

VALÈNCIA EN "LES SEUES FALLES": CIUTAT reflectida o somiada?

Aitor Sánchez i collado comissió d'estudis fallers de torrent Crònica de la ciutat a través de 13 falles polèmiques en els 70 anys d’història de la Plaça de l’Ajuntament, de la mà d’alguns dels artistes més influents: Regino Mas, Ricardo Rubert, Manolo Martín i José Luis Pascual Pepet

E

l 19 de març del 2012 en la plaça de l’Ajuntament es va cremar la falla número 70 de la seua història.

Durant 7 dècades els valencians han cremat en les seues fogueres rituals allò que rebutjaven, però també allò que enyoraven ser. Els artistes fallers han plasmat en la dita plaça crítica, sàtira i humor; però també apologia, folklore i “bonicor”. Dos posicionaments, dos plans irrecognoscibles d’una mateixa realitat, d’un escenari comú, d’una mateixa ciutat: València.

El següent article pretén ressaltar la visió dels 4 artistes fallers més crítics i valents en la història de la plaça. Autèntics cronistes de la València que els va tocar viure. Les obres de Regino Mas, Ricardo Rubert, Manolo Martín i José Luis Pascual Pepet evidencien que la València viscuda (la real, la crítica i reivindicativa) va guanyar en el seu temps la batalla contra aquelles falles que mostraven una València somiada (la que el poder pretenia vendre).Un duel que en les últimes dècades es decanta per esta segona opció, de manera que cada equinocci de primavera els valencians cremen en la seua falla més visitada -la del “poble”- una realitat paral·lela, aliena a tot allò que hauria de ser cremat en la foguera com marca el ritual del foc. Com s’ha arribat a esta situació? En quin moment la falla deixa de ser “falla”, oblidant el seu contingut crític i es convertix en un aparador?

La falla aparador Amb l’impertèrrit Ajuntament de fons s’han anat succeint 70 seqüències on l’única cosa que ha canviat han sigut els espectadors i el seu context històric social. En 1942, després de diversos intents fallits, la plaça compta amb un cadafal propi. Donada la situació econòmica el projecte va ser costejat per un grup de personalitats, format per industrials i professionals que van ser capitanejats pel notari Enrique Taulet. Tal com comenta Joan Castelló “la realització del projecte, encara que va ser finançada per iniciativa privada, va ser supervisada per l’alcalde de València, Joaquín Manglano i Cucaló de Montull, baró de Càrcer, i entregat per a la seua realització a l’artista Regino Mas”1. Per tant, podem afirmar sense cap dubte que la unió entre la falla de la plaça i el poder ha sigut inseparable des dels seus inicis, tot un exemple d’instrumentalització de la festa per part del poder per a difondre els missatges del franquisme a la població valenciana i posteriorment, per a divulgar una imatge concreta de la ciutat per part de la classe política en època demòcrata.2

Una de les falles mítiques de la Plaça de l'Ajuntament. La vanitat, de Vicent Luna. Plaça de l'Ajuntament (1976). Arxiu: Joan Castelló

168

El Canet 2013

1 Castelló Lli, Joan. La falla de la Plaça. 60 anys de falles. Llibre faller 2002.

2 Hernández Martí, Gil-Manuel (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. Publicacions Universitat de València. València.

En este sentit, la principal falla de la capital del Túria, en tant que la més visitada, s’erigix com una gran plataforma de comunicació i “màrqueting” realitzada per encàrrec. El cadafal, en el seu conjunt, es convertix en una ferramenta que el poder utilitza per a donar una determinada visió de la ciutat. Un missatge, que el poder vol fer arribar als valencians, condescendent amb la ideologia del règim amb l’únic objectiu de legitimar el statu quo i perpetuar-se en el poder. Des del punt de vista comunicatiu ens endinsem en el món de la propaganda i parlaríem de la teoria hipodèrmica de Lasswell3,per mitjà de la qual el missatge del poder s’infiltra en la pell de “la massa” i permet aconseguir l’adhesió dels ciutadans a uns plans polítics determinats sense recórrer a la violència, sinó per mitjà de la manipulació. Si apliquem esta teoria al món faller veiem que la falla de la plaça es convertix en un aparador propagandístic, on el continent li guanya la batalla al contingut i s’elimina qualsevol tipus de missatge negatiu. En estos casos ens trobem amb les denominades “falles blanques” o portat a un extrem, aquelles que difonen una imatge apologètica i d’exaltació d’una València somiada.

En comptades ocasions la sàtira i la crítica s’agafen de la mà en una conjura perfecta per a fer de la falla la seua raó de ser. A continuació mostrem els quatre artistes referents que van plantar falles polèmiques en la plaça. Monuments on la picaresca i la sàtira burlen la censura.

Regino Mas: Cronista de la València viscuda del segle XX La figura de Regino Mas en la història de les falles és indiscutible, no sols per la seua qualitat artística i els avanços que va introduir en el procés creatiu, per les seues aportacions a l’organització dels artesans fallers o a la creació de l’exposició del ninot, sinó per la seua implicació i participació directa en els convulsos anys en què va viure. Eixa experiència el va convertir en un dels majors cronistes de la València que li va tocar viure. Els seus monuments travessen diferents etapes que discorren en paral·lel amb el seu creixement artístic. Home compromés amb al societat i els problemes d’una Espanya cosida a base d’estraperlos, desigualtats i pobresa, Regino Mas desenfunda l’agulla de la crítica i de l’humor per a no donar puntada sense fil en una València que crema en el foc l’indesitjable.

Acabada la Guerra Civil, la ciutat de València mostra imatge nova de sí mateixa i això es veurà reflectit en les falles de Regino, tal com va relatar en el seu moment: “a l’acabar la guerra va ser com començar de nou, però amb més força i la il·lusió de tres anys, la vida donava un cabdal de temes purnejants: el estraperlo, gasògens, les cartilles de racionament”4.

Comença per tant una nova era en la vida de l’artista que ha d’adaptar-se als nous temps. Durant el franquisme, les obres de Regino es dividixen, d’una banda en les obres de caràcter oficialista i costumista com: “Alça’t i camina” de 1940, “La Festa de les falles" de 1942 o “Cavalcada del Ninot”, de 1943. I d’altra banda, ens trobem amb un grup de falles crítiques i satíriques com: “La llei de l’Embut”, de 1944, “Fira de Mostres” 1947, o “Batalla Comercial o La BienPagá”, de 1949, crònica viva de la València de la Postguerra.

3 Méndez Rubio, A. Perspectives sobre comunicació i Societat. Universitat de València, 2004. ISBN 84-370-5854-6.

4 Arazo, Mari Ángeles. Regino Mas cuenta su vida. Las Provincias. València. 12 de març de 1968.

Falla mítica de Regino Mas. La plaça del Mercat, de Regino Mas. Plaça del Mercat Central de València (1945). Arxiu: Joan Castelló

El vessant artístic

169

Falles de Regino Mas en la plaça 1942: So Quelo La primera falla en la plaça del Cabdill la planta Regino. La comissió li entrega 125.000 pessetes i l’artista realitza una falla en què va satiritzar el rei de l’horta, el conegut monument del So Quelo, primera d’una sèrie de falles que coparan cada any la plaça. Durant quasi una dècada este personatge apareixerà com a remat de la falla. El satíric monument era de gran monumentalitat i com comenta Andrés Ferreira “possiblement la falla més gran plantada fins llavors a València, on el mestre Regino Mas va demostrar com sobrepassar els límits de la monumentalitat en un perfecte equilibri"5.

Esta grandiositat portava en paral·lel un missatge ocult ple de sàtira i crítica a la dura situació que travessava Espanya. “La falla mostrava un llaurador valencià que havia amuntonat molts duros en els anys de la postguerra valenta de l’escassetat dels productes hortícoles i exercint d’una manera descarada l’estraperlo”.

Com era d’esperar, la publicació Oficina d’informació fallera (Of-inf-fall), editada per la pròpia comissió, no va mostrar esta visió i en l’article “la falla de la plaça de cabdill en 1942” va obviar esta realitat i tan sols es limita a dir que la rematada de la falla “s’anomena Quelo, que és com cridar-se Andana, el qual mentres molts lluiten o patixen, porta una vida adeliciada. Ben endropit contempla els seus vassalls, els productes del camp -és a dir, la creïlla, tomaca, etc.- que li porten coses que per a altres són més o menys difícils d’aconseguir en quantitat: cigarros, pastes de farina i sucre”6.

Com veiem, el pamflet en cap moment fa referència a esta crua realitat del mercat negre i encobrix la crítica a l’estraperlo de Regino, comentant que són només productes difícils d’aconseguir. El llibret de la falla, tal com recorda Andrés Ferreira, "va ser escrit per Francisco Almela i Vives, els versos graciosos del qual, plens d’ironia, van ser molt ben acollits”. Per la seua banda, en la revista Pensat i Fet, també podem llegir un vers referit a la falla: “El Senyor Don Llaurador, que tot el que els altres tiren, a ell se li torna or”7

1943: l’Alqueria del Pansit En 1943 Regino Mas torna a plantar en la plaça, però esta vegada acompanyat per Carlos Cortina.

El monument mostra una fusió d’una alqueria clàssica amb un gratacels, sobre un projecte dissenyat per l’arquitecte municipal i president del Cercle de Belles Arts, Javier Goerlich Godella. Tal com comenta Andrés Ferreira, els responsables de la contractació del dit monument s’havien retardat i motiu pel qual l’alcaldia So Quelo, de Regino Mas. Plaça del Cabdill de València (1942). Arxiu: Joan Castelló

170

El Canet 2013

5 Andrés Ferreira, Manuel (2008). Plaça Major 1942-1982: falles en el cor de la ciutat. València: Junta Central Fallera, D.L. 2008 p.14 6 Oficina d’informació fallera. 1943, “la falla de la plaça de cabdill en 1942” 7 Diversos autors. Revista Pensat i Fet. 1942.

“molt atenta als amagatalls d’esta peculiar comissió, els dóna un toc d’atenció fent-los veure la necessitat de continuar amb el projecte”8. El contracte es firma en setembre, i el resultat es veu en el carrer. Fatxades de fusta, grans blocs de decoració arquitectònica més que artística. Podríem dir que es tracta d'una de les primeres falles espectacle en la plaça, ja que en l’interior del monument es trobava “una gran biblioteca representada per botelles de vi i altres productes derivats al front dels quals estava el famós bàrman Pedro Chicote, que a partir d’eixe any es vincula a la comissió". Este contingut, més d’aparador que de crítica, es pot llegir en els versos del Pensat i Fet de l’època: “l’Alqueria del Pansit molt de tipisme per fora I per dins, molt d’esperit”9.

1947: So Quelo Bank En 1947, la falla de major pressupost va ser la que va plantar Regino en la plaça del Cabdill. La comissió li va pagar 100.000 pessetes i l’artista va convertir a la seua figura senyera, el So Quelo, en un banquer que torna a salvar la censura, ja que fa referència a la dura situació econòmica que travessava Espanya. En este cas, la figura, consolidada ja com a personificació de la realitat valenciana, es mostra amb una granera en la mà espantant les desenes de rates que, en compte de bitllets, acampen per les arques bancàries. Esta situació de crisi també la descobrix de manera satírica els versos del Pensat i Fet: Falla de gran Capital, industrial i comercial, que so Quelo en la granera descobrix, sense fer mal, pensant que és una ratera.10

1948: “Les Fabricacions del So Quelo” En 1948 serà la falla “Les Fabricacions del So Quelo” la que continue la saga d’este personatge en mans de nou de Regino. “L’artista mostra un llaurador sorneguer i un poc estraperlista, encara que és un enamorat de les falles i gasta en elles la seua fortuna. Mostra en esta falla un llaurador que fingix ser un industrial de mala fe que confecciona cremes i elixirs amb verdures i fruits del camp que després ven com a productes miraculosos”11.

De nou tornem a contemplar el seu gust per temes quotidians i locals, amb gran contingut picaresc.

L’actualitat mana i els nous aires d’una València industrialitzada es palpen en l’ambient. Eixe mateix any 8 Andrés Ferreira, Manuel (2008). Plaça Major 1942-1982: falles en el cor de la ciutat. València: Junta Central Fallera, D.L. 2008 p. 17.

9 Diversos autors. Revista Pensat i Fet. 1943.

10 Diversos autors. Revista Pensat i Fet. 1947.

11 Andrés Ferreira, Manuel (2008). Plaça Major 1942-1982: falles en el cor de la ciutat. València: Junta Central Fallera, D.L. 2008.

So Quelo Bank, de Regino Mas. Plaça del Cabdill de València (1947). Arxiu: Joan Castelló

El vessant artístic

171

s’inauguraria un nou pavelló de la Unió de Fires Internacionals i en la falla es contempla com el So Quelo es fa passar per industrial per a continuar jugant a l’engany del mercat negre de l’estraperlo. “Una de les escenes que als valencians més va impactar, segons les cròniques periodístiques del moment, va ser la que mostrava un grup de vaques lligades a aixetes i obligades a beure aigua fins a unflar-se, criticant així el que alguns lleters venien en els seus comerços.”En les bases es podien contemplar grups escultòrics de brillant execució.

El llibret el va escriure el poeta Ramón Andrés Cabrelles. Tota una joia. I en el Pensat i Fet podem llegir: “Satisfet i convençut de tot, cabut i cabut, ací ens presenta el So Quelo que de l’all al caramelo de tot fa un sustitut”12

La falla presenta un catàleg d’invents amb què els valencians ideen substituir uns productes per altres per a fer front a les carències. València inclús patia restriccions de llum i gasolina i apareixien els primers indicis d’especulació immobiliària.

1950: So Quelo a cegues En esta ocasió So Quelo apareix amb els ulls embenats sobre una esfera armil·lar, donant a entendre que el món amb les seues constants evolucions el porta a la desorientació i el dubte. En una de les bases, l’artista satiritza la falta de vivendes i els preus que es cobren pels lloguers, però la que més va agradar segons la premsa va ser la dels panteons que amb les portes entreobertes mostraven tot allò que és indispensable per a la subsistència. L’escena la presidia una llauradora valenciana portant una balança. Regino no oblida de satiritzar els preus elevats que es paguen per alguns serveis prestats per poderoses empreses, que, a més a més, són cada vegada més precaris i defectuosos.

El més interessant d’esta falla van ser els avatars pels que va tindre que passar. En 1949 li van encarregar a Regino Mas plantar una falla a Madrid per commemorar el 18 de juliol que criticara l’aïllament diplomàtic que exercia l’ONU sobre el règim franquista d’Espanya. Però uns mesos després, ja en 1950, l’ONU deixà llibertat als països membres d’establir o no relacions amb Espanya, per la qual cosa el Ministeri d’Assumptes Exteriors va prohibir plantar esta falla. Per aprofitar el material ja fet i plantar-lo en la plaça del Cabdill, Regino prompte va canviar la rematada inicial, que tenia que estar presidida per un Tio Sam, pel so Quelo, el popular personatge protagonista d’esta falla.

Ricardo Rubert: un visionari en les falles

So Quelo a cegues, de Regino Mas. Plaça del Cabdill de València (1950). Arxiu: Joan Castelló

172

El Canet 2013

Després de la figura de Regino Mas hem de viatjar en el temps 15 anys per a trobar-nos amb altres falles compromeses en la plaça. La primera aproximació a la frontera de l’art des del propi món de les falles 12 Diversos autors. Revista Pensat i Fet. 1948.

va tindre com a protagonista Ricardo Rubert Andrés, l’artista que, des del convenciment, va protagonitzar el primer intent d’evolució estètica després de la Guerra Civil.

En una primera fase construïx cadafals neobarrocs, de “carabasses i espardenyes”, i més tard opta per la innovació al considerar que el cicle naturalista havia arribat al límit de la perfecció i estava esgotat.

Esta concepció es plasma des del punt de vista de la producció, en tres etapes: el germen (1948-1957), expressió figurativa tradicional; l’evolució (1957-1960), transició on sense allunyar-se de la figuració, juga amb l’equilibri en la busca de noves formes; i la revolució (1960-1965), l’etapa més creativa on el mimetisme es torna abstracció i toca temes profunds i al·legòrics. És en esta època quan trobem “Gepes acabades d’eixir de l’ou” (Mercat, 1961), on demostra que en la vida, tots portem una gepa particular (els defectes), però no ens adonem, on l’any següent, “Arbre genealògic de la por.” Suprimix ninots i denomina esta nova visió del cadafal amb l’apel·latiu de falles “desintegrades”, on cada figura prèviament esquematitzada cobra un valor simbòlic, i on, abans que res, es potencia el volum de les formes, sobre el qual suren i canvien els elements intangibles, com a moviments, llums i colors.13 Falles de Rubert en la plaça 1963: El nou cavall de Troia Tal com arreplega Andrés Ferreira: “Este nou cavall de Troia, de 25 metres d’alçària que arriba a València, no és espentat pels grecs, sinó sobre el xassís d’un camió Dièsel. És el modern progrés. El cavall servix de vehicle, per a introduir en els nostres costums tot l’exòtic, el decadent de la civilització, com la Poca–Cola, els gelats italians, les modes, el materialisme i el gamberrisme”.

Com veiem, l’artista deixa de costat la temàtica local per a centrar-se en crítica universal a la globalització, a la implantació dels nous models culturals capitalistes basats en l’AmericanWay of life i desdenya la falta de personalitat que afligix la societat espanyola o com manifesta Ferreira: “En la part oposada un grup de figures assenyala que s’intenten portar les tradicions valencianes, els sentiments i fins als hòmens perquè treballen en altres terres14.

Amb gran fallera tramoia, presenta al tràfec present com el nou caball de Troia.15

El nou cavall de Troia no va traspassar amb el seu missatge l’epidermis de la població valenciana, però sí va suposar una nova icona tant per la força de la imatge, com per la curiositat que va suscitar el fet 13 Castelló Lli, Joan; i Mozas Hernando, Javier (2008). Art i falles en la frontera: Un recorregut Històric. En: Falles i art: 40 anys transitant per la frontera. València. Editorial de la UPV. 14 Andrés Ferreira, Manuel (2008). Plaça Major 1942-1982: falles en el cor de la ciutat. València: Junta Central Fallera, D.L. 2008. p. 65.

15 Diversos autors. Revista Pensat i Fet. 1963.

El nou cavall de Troia, de Ricardo Rubert. Plaça del Caudillo de València (1963). Arxiu: Joan Castelló

El vessant artístic

173

d’albergar un bar en el seu interior. El diari Levante del 17 de març de 1963 arreplega: “la falla ha aconseguit un nou èxit, donada la seua originalitat, de poder ascendir fins a 17 metres d’altura, on en el mateix cos del cavall s’ha disposat un bar que es veu concurridíssim"16.

Amb les falles del Mercat Central, molt criticades pels seus arriscats conceptes, Rubert va traspassar eixa dèbil frontera entre art i falla i tal com afirmen Castelló i Mozas “Va ser a partir d’eixe moment quan van començar a entrar aires de renovació artística, que amb comptagotes, també van començar a arribar a l’estètica fallera. En un primer moment, amb una miqueta més de força, per a diluir-se a poc a poc davant l’escàs o nul interés mostrat per la majoria de comissions i dels òrgans rectors de la festa”17.

1964: Pese a tants En este context de desconcert, l’artista va decidir no plantar falles però després d’una estratègia de Junta Central Fallera i Ajuntament (amb una firma d’esbossos en alta mar inclosa) va fer que tornara a plantar en la plaça la seua última gran falla.

“Una falla de complicat muntatge, al subjectar el cos central a 10 metres d’altura amb cables d’acer, amb el que no va quedar satisfet ningú, màximament quan el fort vent la va desmantellar. Rubert, fidel a la seua personalíssima forma de concebre el disseny i la falla, eleva, davant de la sorpresa de molts valencians, un gran coet especial en l’aire subjecte amb cables. Al voltant del coet es pot contemplar un històric dragó que ascendix cap a la cúpula on està situada una roda de premsa, molt particular ja que els seus protagonistes, que no són més que els periodistes que 's’engrunsen', en les seues informacions, cada professional porta un ocell de paper en el cap. En la cima del coet, Rubert col·loca una estranya esfera plena de rostes que representen els molts problemes que té la Terra. La falla finalitza amb una curiosa escena dedicada a la hipocresia dels humans: una sèrie de rostres mostren distints gestos segons els moments. Sobre ells, l’espasa de Dàmocles"18. En resum, com diu el Pensat i Fet d’eixe any: “Els intents —que no han quallatde trobar uns nous camins de «Pau» a la humanitat.”

Rubert, tal com comenta Borrego, “va saber forjar-se un estil personal, capaç de defugir del convencionalisme i amb el vist-i-plau de la satisfacció de totes les comissions per les quals treballà, que tractaren de retindre’l any rere any[…] Amb la seua deserció projectes tan interessants, com la realització de falles monocromes, fruit del descobriment de la producció suprematista de Malevich, es van quedar en res, i les temptatives d’innovació restaren completament excloses del panorama festiu"19.

Pese a tants, de Ricardo Rubert. Plaça del Cabdill de València (1964). Arxiu: Joan Castelló

174

El Canet 2013

16 Levante del 17 de març de 1963 17 Castelló Lli, Joan; i Mozas Hernando, Javier (2008). Art i falles en la frontera: Un recorregut Històric. En: Falles i art: 40 anys transitant per la frontera. València. Editorial de la UPV. 18Andrés Ferreira, Manuel (2008). Plaça Major 1942-1982: falles en el cor de la ciutat. València: Junta Central Fallera, D.L. 2008.

19 Borrego Pitarch, Vicent (1996): “El vessant estètic”, dins d’Associació d’Estudis Fallers, La Festa de les falles, València. CVC, 91-124, p.109.

Manolo Martín: aperturisme cap a la llibertat creativa Un altre artista singular a plantar en la plaça i provocar el públic amb la seua renovada estètica i crítica va ser Manolo Martín. De fet és considerat com un dels pioners a obrir el taller faller a tota una factoria de col·laboradors especialitzats en l’escultura, el dibuix, el disseny, la moda o la literatura. Tal com hem vist amb Ricardo Rubert, les seues primeres falles discorren per una tendència barroca, que inspirarà temes locals, però és a partir de plantar en la plaça de l’Ajuntament quan es nodrix d’altres disciplines artístiques i dota de valor artístic contemporani la seua obra, des d’una perspectiva formal, però també en el missatge.

En 1976 planta la seua falla d’examen per al gremi d’artistes, però no serà fins 1982 quan aconseguix el primer premi de la Secció Especial per a la falla Na Jordana, gràcies a “Els pecats capitals”. L’any 2000 col·labora amb Ortifus en “Mutacions” i en 2001 aconseguix una obra mestra de l’art efímer amb “Pinotxada Universal”, “un univers caracteritzat pel recarregament al·legòric, l’humorisme punyent, les metàfores objectuals i una imatgeria clàssica empeltada de referents als avantguardes artístiques (…) Abordava el tema de la hipocresia o falsedat com a tret distintiu de l’ésser humà"20. En 2002 planta La Transició, amb projecte i guió del pintor Chema Cobo.

Falles de la plaça 1985: Fantasia A mitjans dels anys 80 es fa càrrec de la falla de la plaça i comença a canviar d’estil al plantar un gran castell de Disney, però amb la “gosadia” de no col·locar cap ninot a peu de carrer. Tots apareixien dins, en total, 50 ninots al·lusius a la crítica actual, com “Blancanieves”, “la Bella dorment”, “els 3 porquets”, el “El llibre de la selva” entre altres, o en paraules de l’artista: “Busque, sobretot, la recuperació del que era abans la falla: espectacle i participació. Intente que torne als seus orígens i crec que li sobra folklore, burocràcia, uniformitat i control. Més que una festa pareix un organigrama.21”

Martin va implicar en el procés creatiu a artistes contemporanis aliens al món de les falles, el seu objectiu era traslladar als monuments un estil i un llenguatge d’acord amb el present i propiciar amb el canvi estètic un altre estructural en el sí de la festa. Per a això va comptar amb dibuixants de còmic, de l’humorisme gràfic en premsa, del disseny o de la moda.

1986: “Una estoreta velleta” Este maremàgnum de renovació estètica i contingut va prendre carta de naturalesa en 1986 en la plaça del País Valencià amb “Una estoreta velleta”. Estava concebuda com una falla primitiva que es 20 Borrego Pitarch, Vicent (2006): Manolo Martín: sempre fores foc, dins del Llibre Faller de 2006. Edita JCF 21 Obiol, Mª José – 2000-, Martín: “intent que la falla torne al seu origen, el país". València, dissabte 7 de juliol de 1990, p 4.

Una estoreta velleta de Manolo Martín. Plaça de l'Ajuntament de València (1986).

Arxiu: Joan Castelló

El vessant artístic

175

construïa a base d’amuntonar trastos vells, però realitzada a l’estil actual, amb motius de hui en dia i amb la monumentalitat tècnica artesana més avançada.

Un 600 atrotinat servix de domicili per a algun captaire i damunt del cotxe s’alça el rei de la misèria, que no és més que el “parot” de les primeres falles del segle XIX. Contemplant tot el conjunt de trastos vells es troben uns tipus pintorescos, com “punkis” a l’estil del còmic dissenyats per Sento Llobell i uns músics vestits per Francis Montesinos. Es tracta d’una dura crítica sobre la societat del consum.

1987: perquè el foc només siga un espill.

Podem afirmar, sense dubtar, que es tracta de la falla municipal més revolucionària. Reproduïx la fatxada principal de l’Ajuntament amb polítics i personatges, de manera que els dos edificis es reflectixen l’un a l’altre. Va suscitar molta polèmica pel seu concepte rupturista i pel que en ella es reflectia. Una imatge que no tot el món podia acceptar. En la seua creació va col·laborar l’escriptor Manuel Vicent, encarregat de realitzar un guió que pretenia desposseir d’etiquetes la festa i tornar a l’origen: “Oblidem els mites ancestrals, els ritus del paganisme, la història de l’etern retorn, la filosofia de la primavera i la xicoteta literatura dels cicles. Açò no és més que una festa. Que tot torne al principi. Que esta falla siga un joc, un divertiment de ciutadans moderns, una xanxa ingènua de forasters i veïns. Que els actors actuen per als ninots, que els ninots contemplen l’exercici dels saltimbanquis i escolten les melodies dels cantants. Que el públic jugue a no distingir entre la realitat i la ficció diluint-se en l’interior de la falla. Que les flames només siguen un espill de la vista"22.

Amb esta carta escrita als artistes es dóna el tret d’eixida d’una revolució fallida en la plaça. Manuel Vicent ho tenia clar: “Les falles es troben en un atzucac. El barroquisme s’ha devorat a sí mateix. La crítica abstracta, sobre temes generals, sense la malícia immediata, ha convertit en quelcom retorçut i insuls el monument de cada falla, encara que la perfecció i el virtuosisme del muntatge i l’elaboració de “els ninots” no deixen de causar sorpresa a les ànimes pures i senzilles del poble. A mi en concret no m’emociona res anar de falla en falla fent un recorregut amb els peus unflats per a contemplar idees repetides, motius sempre vistos i interpretats amb el mateix patró, imatges gastades de botiguers panxuts, plutòcrates avars, sexes retorçuts, procaços i inútils, ironies sarcàstiques sobre preus en alça, guerres hipotètiques, contaminació de l’atmosfera, inseguretat ciutadana i altres temes sempre vells perquè ja tots són de l’any passat. La falla estàtica o paralitzada no em commou. La considere morta.”

Manuel Vicent, ho tenia clar, la resta de la classe política, no.

1988: Tot ho tenim cap avall Amb esta falla l’artista tanca el seu cicle municipal i compta amb guió i disseny d’Antonio Ortiz Fuster, Ortifus. A pesar de tota la polèmica de 1987, l’any següent va tornar a tindre la concessió de la falla.

Tot ho tenim cap avall, de Manolo Martín. Plaça de l'Ajuntament de València (1988).

Arxiu: Joan Castelló

176

El Canet 2013

22 Vicent, Manuel. “Perquè el foc només siga un espill.” Carta a Manolo Martín, artista postfallero i a Sento Llobell, rei del còmic, donant una explicació de la falla. http://estudisfallers.fallas.com/Papers.htm [última consulta: 22 d’octubre del 2012]

L’artista torna a esmolar la crítica i mostra una gran excavadora sobre un muntó de runes. Tal com recorda el Turista Faller, “la maquinària és la causant de tot el rebombori que es va armar, perquè volent construir el nou col·lector, s’ha entropessat amb les antigues ruïnes del Palau Reial de València, creant el problema de rescatar-les i estudiar-les o tapar-les i deixar expedita la circulació de vehicles”23. Les obres es perllongaren tres o quatre anys.

Les vinyetes d’Ortifus cobren vida en uns ninots que reflectixen situacions còmiques del passat i de l’actualitat valenciana, de manera que els sarcòfags apareixen amb forma de cabines de telèfon o confessionaris, el neolític plasma en les pintures rupestres una carrera per arribar primer al vàter, o l’aqüeducte romà és un “cesto-ducto”. Cal destacar les escenes de contingut picaresc-sexual en què s’aprecien unes escultures de l’Illa de Pasqua molt besadores o antigues estampes de Gomorra.

En la memòria de la falla -“prou insòlita”, com arreplega el Turista Faller de 1988- Ortifus mostra la seua ironia particular en afirmar que “la idea és fer un gran forat en terra, però hi havia un problema: si al perforar la plaça apareguera alguna cosa més interessant que els urinaris o floristeries soterrades només fa unes dècades, la falla quedaria paralitzada fins que els tribunals decidiren. Nosaltres, per la nostra part, hem esbrinat que en la falla s’ha preparat una tomba per a cada un dels partits polítics. Els propis grups van aprovar l’esbós d’esta falla"24.

José Pascual Ibáñez Pepet: Malabarista de la gravetat i artista políticament (in)correcte Un altra icona de la provocació en la plaça va ser José Pascual Pepet, tant pels seus malabars a l’hora de desafiar les lleis de la gravetat, com pel seu contingut fortament kamikaze contra el govern local i a favor dels interessos del camp valencià. El seu periple -curt- de només dos anys en la plaça, ho va aconseguir a la seua maduresa, però a les seues esquenes tenia 28 falles en secció especial (19 de forma ininterrompuda).

Pepet sempre ha mostrat un gran interés a tractar en les seues falles temes de caràcter nacional, mentres que la seua visió sobre València i la resta de la Comunitat es van fer més patents en la dècada dels 90.

Falles a la plaça 1995: “Homenatge a la pintura de Joaquín Sorolla” Pepet va plantar l’any 1995 la seua primera falla en la Plaça de l’Ajuntament amb el lema “Homenatge a la pintura de Joaquín Sorolla”. Es tracta d’una falla amb fortes connotacions polítiques i crítiques amb la situació del moment. La imatge de València apareix representada per un dels seus artistes més celebres, rematada per les protagonistes del quadro “Passeig a vora del mar”.

23 Diversos autors, Revista El Turista Fallero de 1988.

24 Imatge de la memòria a www.ortifus.com [última consulta: 23 d’octubre del 2012]

Homenatge a la pintura de Joaquín Sorolla, de José Pascual Pepet.

Plaça de l'Ajuntament de València (1995). Arxiu: Aitor Sánchez.

El vessant artístic

177

Com recorda el Turista Fallero, va ser “la falla més gran plantada pel veterà artista i una de les més grans de l’Ajuntament"25. En total 18 metres de rematada que mantindrà la seua arriscada composició eixintse 14 metres des del centre de gravetat”.

La falla es fa valdre dels diferents corrents de la pintura per a criticar la realitat social. Així d’impressionisme reflexa a Felipe González, Joan Lerma i Jordi Pujol qual Mosqueters, mentres que els escuders Narcís Serra, Clementina Ródenas i Miquel Roca observen l’escena. L’art abstracte critica les insuportables obres del metro de València; el realisme plasma una escena amb els greus perjudicis causats a l’agricultura i ramaderia des que som europeus (tema que es vorà frustrat en la falla de l’any següent) i també hi ha espai per a criticar “l’enxufisme”.

Pepet es manté fidel a la seua crítica nacional, però també oferix trets de crítica local que ja no es veuen en la falla consistorial. Este geni i figura ho va mantindre fins al mateix dia de la cremà quan tal com comenta Quino Puig “va tindre els seus mes i els seus menys amb els tècnics municipals”, ja que li obligaren a apuntalar la falla per por què poguera ocasionar problemes davant d’un possible afonament del remat, cosa que l’artista negava.”

1996: “de València... i dolces” L’any següent Pepet desplega tota l’enginyeria fustera i planta una de les rematades més recordades de la història de la plaça, tant pel seu risc, com per l’icònic de la imatge: una gran gropa a cavall sostinguda de les dos potes posteriors de l’equí que amidava 16 metres.

Tal com ens conta Puig, en esta falla els problemes comencen des de l’inici: “l’esbós i el lema inicial no son del grat dels polítics municipals, que consideren el projecte massa crític amb els problemes de la nostra agricultura amb el mercat comú europeu”26. La falla tènia com a lema original “Els que ens foten”. Tal com es pot llegir en el Turista fallero “van haver d’invitar-li a una paella per a convèncer-lo que accedira a introduir, sota el seu consentiment, alguns canvis significatius. És la primera vegada que l’Ajuntament de València ordena l’artista faller, designat per la pròpia corporació, variar alguns elements del seu esbós, premiat pel concurs municipal"27.

Este canvi es produïx en un context en què València optava a ser capital europea de la cultura en 2001 i quedava “lleig la crítica agressiva contra la Unió Europea, sobretot algunes escenes de vàter (…). El coronament, amb un parell de valencians encanonant a representants dels països membres, va ser considerat com un escull.”

La resposta de Pepet va ser molt raonable i va entendre que mai plou a gust de tots. Pepet va acceptar introduir canvis, això sí, no sense abans recordar als polítics de torn la crua realitat ja que segons l’autor: De València... i dolces, de José Pascual Pepet. Plaça de l'Ajuntament de València (1996).

Arxiu: Aitor Sánchez.

178

El Canet 2013

25 Diversos autors, Revista El Turista Fallero de 1995.

26 Puig Safont, Quino (2011): Jose Pascual Pepet remats d’animalades, o animalades de remat, dins de Revista Cendra Digital. Núm.10.

27 Diversos autors, Revista El Turista Fallero de 1996.

“Les decisions europees estaven afectant negativament la Comunitat Valenciana, referent a cítrics i pesca, que era precisament del que tractava la falla. Si els francesos no paraven de bolcar camions, si el 46% dels espanyols de l’època creia que l’entrada d’Espanya en la UE era perjudicial i si des de 1986 s’havia triplicat el dèficit comercial i polític amb un saldo de 500.000 parats més, tot això significava que l’agressiva crítica del monument responia a una realitat social.”

La falla finalment va acabar resolta amb la transformació de la parella de valencians en una parella de xiquets (que en la seua totalitat ascendien als 27 metres), esperant l’arribada de millors temps europeus per a la nostra agricultura. El resultat final continuava sent crític: “un moro passa volant en la seua estora carregada de taronges, per a estupefacció dels bocabadats llauradors valencians, mentrestant, els polítics, com una quadrilla de collidors ambiciosos, aprofiten per a arrancar les hortalisses del camp i omplir-se el bàsquet a sobreeixir"28.

La falla, una vegada en la plaça, va acontentar a quasi tots. La premsa de l’època així ho arreplegava i Paco Varea plasma en el diari Levante com el monument “no va generar discrepància de criteris, encara que sí que els va haver-hi al principi de l’exercici amb el canvi de lema i la suavització de les crítiques.”

En aquell moment un jove Francisco Camps, portaveu del grup popular, manifestava que era “espectacular i preciosa. El que més m’ha impressionat són les 10 tones del cavall que s’aguanten sobre dos potes”. Estes paraules del què posteriorment seria president de la Generalitat s’unixen a les de Manuel Moret, portaveu d’Esquerra Unida: “l’artista ha tornat a demostrar que és un especialista en falles arriscades amb la gran rematada. Quant al contingut, manque encara de juí format”. Amb esta última frase, el regidor ometia pronunciar-se sobre “els canvis que havia introduït l’artista faller, a suggeriment de tots els grups municipals. Cap regidor “va voler pronunciar-se respecte d’això i van preferir assegurar que el que el públic veu és el que planta. Això és el realment valorable i no entrarem en disquisicions sobre allò que s’ha previst en un principi i el que es construïx definitivament"29.

La polèmica també va estar present fins al dia de la cremà. El pirotècnic Vicente Caballer, mentres preparava la falla interiorment, va rebre la reprimenda de Pepet perquè feia que el remat és bandejara perillosament cap avant. Uns dies abans, durant la visita de sa majestat la reina Sofia, Pepet va rebre l’ordre de tapar les parts nobles del seu cavall.

CONCLUSIÓ: La “falla” que no s’acorda que ho és La falla de la gropa valenciana de Pepet va ser l’última municipal amb contingut crític. A partir d’eixe any, el consistori es va assegurar de triar projectes que difongueren missatges blancs, de contingut propagandístic sobre la història de la Ciutat (1997: “La nostra història”, amb el guerrer de Moixent; i en 1998: 28 Diversos autors, Revista El Turista Fallero de 1996.

29 VAREA, PACO (1996): “Els grups polítics elogien la falla pel seu risc i monumentalitat” Levante-EMV, 17 de març de 1996.

Falla amb temàtica històrica. La nostra història dels germans Ferrer.

Plaça de l'Ajuntament de València (1997). Arxiu: Gremi d'Artistes Fallers

El vessant artístic

179

“Cultura 98”, la Vitòria de Samotràcia de José Martínez Moya) o, per exemple, que exaltara les virtuts de València (Gulliver de 1999: “València cap al 2000”, amb Rita al bè; o la de Vicente Agulleiro amb l’estampa de l’arcàngel Sant Miquel amb fallera i bebé inclòs l’any 2000: “Tercer Mil·lenni”).

La nova dècada comença amb un acomiadament del segle XX (2001: “Adéu segle XX”, de Pedro Santeulalia) i les posteriors falles se centren de nou en la història (2002: Mare Nostrum, de Pere Benas; 2003: homenatge amb motiu del 100 aniversari de la banda municipal de València, sota el lema “Bandes”).

En 2004 el consistori tria una falla titulada “Al·lucine”, de Pere Baenas, amb una rematada d’Almodóvar, Buñuel i Berlanga, per a passar l’any següent a plantar “I tú… què pintes?”, un repàs a l’obra de famosos pintors espanyols en clau d’humor (ací sí que trobem una crítica a la política nacional que es va valdre del surrealisme per a plasmar la figura del rei amb Carod Rovira –ERC-celebrant el 9 d’Oktoberfest). En 2006 es planta la fallida i accidentada falla “Imagine”, de Ramón Espinosa, una al·legoria a la pau en el món.

Bandes, d'Agustín Villanueva.

Plaça de l'Ajuntament (2003).

Arxiu: Joan Castelló.

Al·lucine, de Pere Baenas. Plaça de l'Ajuntament (2004).

Arxiu: Joan Castelló.

Després d’ella, comença un nou cicle dedicat a exaltar esdeveniments propis de la ciutat, potenciant les noves construccions i elevant el significat de falla aparador fins a la seua màxima potència. Com a exemple trobem falles dedicades a la Copa Amèrica (2007: “la mar al vent”, de Pere Baenas), als desitjos “Desitges el que desitges”, de Latorre i Sanz en 2008 (amb Camps i Barberà en la crida), i a la promoció del nou parc zoològic de València en 2009: el Bioparc. Una composició piramidal d’animals titulada “Benvinguts a casa”, de Pedro Santaeulalia, aparador del nou atractiu turístic de la ciutat.

En 2010 és el torn d’exaltar la pròpia festa fallera amb “Falles o treballes?” del mateix artista. En 2011 València rep la capitalitat europea de l’esport i planta una falla destinada a promoure “València 2011: esport tot l’any”, de Baenas. Finalment, l’any passat es torna a rendir homenatge, en esta ocasió, als 100 anys de la revista Pensat i Fet. El futur pròxim s’aventura amb pocs canvis en la falla de la plaça. I és que en pocs dies veurem plantada “La millor del món”, falla municipal de 2013 de Vicente Llácer i Alejandro Santaeulalia. Amb 23 metres d’altura, versa sobre la candidatura de les Falles de València per a ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

I tu què pintes?, d'Alejandro Santaeulalia.

Plaça de l'Ajuntament (2005).

Arxiu: Joan Castelló.

180

El Canet 2013

Desitges el que desitges , de José Latorre i Gabriel Sanz. Plaça de l'Ajuntament (2008). Arxiu: Joan Castelló.

La visió de València en la falla municipal és la crònica d’una ciutat que viu a cavall entre la modernitat i el provincianisme, entre el cosmopolitisme i la tradició. Com afirma Joan Castelló, el cadafal de tots els valencians “és el reflex de les tendències artístiques que coexistixen en les falles, en este emplaçament hem pogut veure falles clàssiques, èpiques, satíriques, sarcàstiques o (en un sentit molt ampli) modernes, els artistes poden expressar-se lliurement… sempre que l’esbós siga aprovat (per una comissió de polítics, per

descomptat)30”, a la qual cosa afegim que l’enfocament sobre la ciutat de València preval, de vegades, carregat de crítica de manera subtil, i d’altres regalat a la servitud del polític que contracta la falla. Ací és on entren en escena les pressions imposades a l’artista inclús les autoimposades, el que determinarà en última instància una visió la ciutat reflectida o bé somniada en la falla més visitada de l’any.

30 Castelló Lli, Joan (2005): La falla municipal: la busca d’una identitat entre la monumentalitat, el classicisme i la modernitat, dins de Llibre Faller de 2005. Edita JCF. BIBLIOGRAFIA ANDRÉS FERREIRA, MANUEL: Plaça Major 1942-1982: falles en el cor de la ciutat. València: Junta Central Fallera, 2008 BORREGO, VICENT: “El vessant estètic”, dins d’Associació d’Estudis Fallers, La Festa dels falles, València. CVC, 1996 BORREGO PITARCH, VICENT: Manolo Martín: sempre fores foc, dins del Llibre Faller de 2006. Edita JCF CASTELLÓ LLI, JOAN: La falla de la Plaça. 60 anys de falles. Llibre faller 2002.

CASTELLÓ LLI, JOAN: La falla municipal: la busca d’una identitat entre la monumentalitat, el classicisme i la modernitat, dins de Llibre Faller de 2005. Edita JCF. CASTELLÓ LLI, JOAN; i MOZAS HERNANDO, JAVIER (2008). Art i falles en la frontera: Un recorregut Històric. En: Falles i art: 40 anys transitant per la frontera. València. Editorial de la UPV. HERNÀNDEZ MARTÍ, GIL-MANUEL (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista.

Publicacions Universitat de València. València.

MÉNDEZ RUBIO, A.: Perspectives sobre comunicació i Societat. Universitat de València, 2004. ISBN 84-370-5854-6.

PUIG SAFONT, QUINO: Jose Pascual Pepet. Remats d’animalades, o animalades de remat, dins de Revista Cendra Digital. Núm.

10. València, 2011.SANCHÍS, MANUEL (1999). Regino Mes. Història d’una època. Albatros.

FONTS HEMEROGRÀFIQUES Oficina d’informació fallera. 1943, “la falla de la plaça de Cabdill en 1942” Levante: 18 de març de 1962; 16 i 17 de març de 1963 Varera, Paco (1996): “Els grups polítics elogien la falla pel seu risc i monumentalitat” Levante-EMV, 17 de març de 1996.

Las Provincias: ARAZO, MARI ÀNGELES. Regino Mas cuenta su vida. Las Provincias. València. 12 de març de 1968.

Las Provincias. http://valenpedia.lasprovincias.es/historia-valencia/1986/el_ayuntamiento_ordena_tapar_las_ruinas_del_ palacio_del_real_junto_a_los_vive[última consulta: 23 d’octubre del 2012] El País: Obiol, Mª José – 2000-, Martin: “intent que la falla torne al seu origen, El País. València, dissabte 7 de juliol de 1990.

Revista Pensat i Fet Anys 1942, 1943, 1947, 1948, 1949, 1950, 1951, 1952, 1953, 1954, 1955, 1956 i 1963 El Turista Fallero Anys 1978, 1982, 1988, 1995 i 1996.

Internet: http://www.ricardorubert.Com/ [última consulta: 21 d’octubre del 2012].

Imatge de la memòria a www.ortifus.com[última consulta: 23 d’octubre del 2012].

Vicent, Manuel. “Perquè el foc només siga un espill.” Carta a Manolo Martín, artista postfallero i a Sento Llobell, rei del còmic, donant una explicació de la falla. http://estudisfallers.fallas.com/Papers.htm [última consulta: 22 d’octubre del 2012].

València 2011: esport tot l'any, de Pere Baenas. Plaça de l'Ajuntament de València (2011).

Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant artístic

181

CULLERA: punt d'encontre d'artistes fallers mítics

L

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

a figura de l’artista faller entra en escena a Cullera l’any 1928 de la mà de Gabriel Bonet, aleshores President de la comissió del Raval de la Mar, amb el monument Tot està fet... amb projectes, i seguida dos anys després de Carretera de primera. Fins als anys seixanta, la tendència pel que respecta a la plantà de monuments fallers és irregular, és a dir, no hi ha continuïtat. Ara bé, sí que trobem alguns fluxos aïllats entre el 1943 i el 1947, amb monuments plantats per Emilio Ferrer i Antonio Garrigós per a les comissions de la Plaça José Antonio, Plaça d’Espanya, Sant Antoni de la Mar o Passeig-Mercat; i en 1959 trobem el monument Burro sobre maqueta d’Enrique Torres, per a la falla Plaça d’Espanya.

A principis dels seixanta, amb l’establiment de la festa fallera a Cullera i amb l’aparició de nous artistes, van començar a plantar-se més monuments, encara que altres com Enrique Torres van seguir la seua trajectòria en la falla Plaça d’Espanya amb els monuments Guanyar velocitat (1963) i El triomf de la dona en la història (1964). Dels nous artistes que van mostrar les seues obres a Cullera, el primer va ser el cullerà José Luís Sapiña Rosquilla amb El càmping (1962), La núvia (1963) i La damisel·la (1964), totes tres per a la falla Sant Antoni de la Mar; i amb El triomf de la dona (1964), per a la falla Passeig-Mercat. Els següents per ordre d’aparició foren el suecà Joan Ibañez amb El paller (1963) i Abusos de poder (1964), per a la falla La Bega; el també suecà Andrés Martorell amb La Venus del Nil (1963) i Les criades (1965) per a la falla Plaça José Antonio; i Hilario Gregori amb Escut de València (1965), per a la falla La Bega.

En 1966 van aparéixer els premis als monuments fallers, fet que va provocar un augment en la competitivitat i, per tant, la recerca dels millors artistes. Dels citats anteriorment, sols continuava Andrés Martorell, qui va tenir l’honor d’encetar el palmarés dels primers premis a Cullera amb Plaga de turisme (1966), per a la falla PasseigMercat, tot i que en aquesta dècada també en va aconseguir un altre més per a la mateixa comissió amb Sempre cal rosegar (1969). El seu mestre, Pascual Carrasquer, és un Suecà que també va ser un dels artistes destacats de la dècada amb els monuments En l’estiu tot el món viu (1967), per a la falla Plaça d’Espanya o amb La construcció (1968), per a la falla Sant Antoni de la Mar, amb els que va aconseguir el primer premi, tot i que també va plantar per a la falla Raval de Sant Agustí. De Cullera podem destacar a José Simó Blasco, això sí, pel per que respecta als monuments infantils plantats per a la comissió de Colón-Toledo entre el 1966 i el 1968 guardonats amb el primer premi; no obstant això, també va plantar monuments grans per a la falla La Bega.

En l'estiu tot el món viu, de Pascual Carrasquer.

Falla Plaça d'Espanya de Cullera (1967). Arxiu: Joan Castelló

182

El Canet 2013

Als setanta, Andrés Martorell seguia aconseguint èxits personals amb Els pinyols de la Taronja (1971), per a la comissió Passeig-Mercat, i amb La tonteria (1975), per a la falla Taüt, però altres artistes es presentaven com una seriosa alternativa al domini incontestable d’aquest. Des d’Alzira es van presentaren Salvador Soria, qui va plantar les seues obres per a Sant Antoni de la Mar i va aconseguir un primer premi amb El carro del vici (1972); i Bernardo Javier, qui va aconseguir dos primers premis per a la mateixa comissió amb Formes de

pescar (1974) i Com està l’energia (1976), i per a l’extingida comissió d’El Masclet amb el seu únic monument plantat en 1978. També el granadí Eduardo Chinchilla, deixeble del gran Regino Más, va aconseguir el màxim guardó amb A la mar vaig a pescar (1970), per a la falla La Bega, plantant dos monuments més per a aquesta comissió i un altre per a la falla Raval de Sant Agustí. Des de sueca, Fernando Roda va fer acte de presència exitosa a Cullera amb Els colors de la vida (1973), per a la falla La Bega, encara que en aquesta dècada també va plantar monuments per a les falles Passeig-Mercat, Plaça d’Espanya, Sant Antoni de la Mar i Taüt; i també José Andrés Ibor amb Pardal que vola, a la cassola (1979), per a la falla Raval de Sant Agustí. Altres destacats són el riolenc Francisco Escrivà amb Bufonades (1977), per a la comissió d’El Canet; i José Luis Pérez amb L’adulteració a l’ordre del dia (1978) per a la falla Taüt.

En els monuments infantils d’aquesta època van destacar Fernando Roda, per a la Plaça d’Espanya (1974) i Passeig-Mercat (1978); Eduardo Chinchilla per al Raval de Sant Agustí (1975); i Juan Bautista Lli, fuster de professió i faller de Sant Antoni de la Mar, per a la seua comissió (1976, 1977 i 1979).

La dècada dels vuitanta encara va donar diverses alegries a dos clàssics suecans. D’una banda, Andrés Martorell aconseguia el seu cinqué màxim guardó amb El pas del temps (1981), abans de plantar el seu últim monument a Cullera dos anys després per a la falla del Port. D’altra banda, Fernando Roda va aconseguir amb Quan el perol està ple (1982) i En aquest món (1983) dos primers premis per a la falla Taüt, abans de dedicar-se a realitzar monuments fallers més modestos. A més, nous noms se sumaren a l’èxit a Cullera. Des de Sueca, Clemente Piera amb Mantenir neta Espanya (1980) va aconseguir el primer premi per a la falla El Canet i va plantar també a la demarcació de la comissió de la Plaça d’Espanya; els germans de Gandia Antoni i Lluis Colomina van aconseguir tres primers premis en aquesta dècada amb Bufes d’Ànec (1984), Mercat (1985) i La festa fallera precisa d’una banyera (1987), tots tres per a la falla Passeig-Mercat; l’alzireny Roberto Andrés amb dos primers premis amb Xe, quin bullit (1986) i El geni (1988), per a la falla Taüt; i el cullerà José Lafarga amb Cerimònies (1989), per a la falla Sant Antoni de la Mar, en un any on un temporal de pluja va ser la nota predominant.

Com està l'energia ,de Bernardo Javier.

Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera (1967). Arxiu: Joan Castelló

Bufonades, de Francesc Escrivà.

Falla El Canet (1977).

Arxiu: Juan Gabriel Figueres

El geni, de Roberto Andrés.

Falla Taüt de Cullera (1988).

Arxiu: Junta Local Fallera

El que ens ve, d'Eduard Guillem.

Falla Raval de Sant Agustí de Cullera (1988).

Arxiu: Joan Castelló

Respecte als artistes fallers infantils, trobem artistes ja esmentats com Jose Simó, per a la falla Taüt (1980 i 1981), i amb Les mil i una nits (1988) per a la falla Raval de Sant Agustí; o com José Lafarga amb L’alegria (1987) per a la falla La Bega. Però també podem destacar a l’artista d’Albacete Hermógenes Aroca amb quatre primers premis (1983-1986) per a la falla Passeig-Mercat; i a l’artista de Cullera Juan Carlos Donet amb un primer premi per a la comissió de La Bega (1989).

Els noranta s’encetaven amb l’últim màxim guardó aconseguit pels germans Colomina amb Al so que ens toquen (1990), per a la falla Passeig-Mercat, malgrat que van plantar cinc monuments més per a aquesta comissió sense assaborir les mels del primer premi. Un altre artista ja citat, José Lafarga, va aconseguir dos màxims guardons amb Visites d’altre món (1992), per a la falla Plaça d’Espanya, i amb Cullera, sense més (1994), per a la falla Sant Antoni de la Mar, plantant durant la dècada dos monuments més per a la primera comissió, i quatre per a la segona. Altre que es va estrenar en monuments grans va ser Juan Carlos Donet, amb Res és el

El vessant artístic

183

que pareix (1996) i Les conquestes (1998), per a la falla Taüt, la qual el va contractar des del 1995. Ara bé, en aquesta dècada es van estrenar altres artistes contrastats com els carcaixentins Juan José Armengol amb La por (1991), per a la falla Taüt, i Pascual Calleja amb La vida és un circ (1997), el de Vilanova de Castelló Eduard Guillem amb El que ens ve (1993) i Les il·lusions (1995) i el suecà Pasqual Roda amb Dimonis de la vida (1999), tots aquests per a la falla Raval de Sant Agustí.

Pel que fa als artistes infantils, Juan Carlos Donet amb Il·lusions (1990), per a la falla Sant Antoni de la Mar; i José Lafarga amb Contes de la iaia (1991), per a la falla Raval de Sant Agustí, es van repartir els dos primers premis de la dècada, fins que va aparèixer Joan Martí. Aquest artista de Sueca ha aconseguit en aquesta dècada el primer premi en sis ocasions per a la falla Raval de Sant Agustí amb València clips (1992), Per a que canvie el món (1993), La natura (1995), Les quatre estacions d’una falla (1996), Jugant amb els espais (1997), i Somnis Disney (1998). A més, l’artista de Gandia José Sanchis va aconseguir el primer premi en 1994 per a la falla del Port; i cinc anys després, els artistes de Cullera Sergi i Paco López van aconseguir per a la mateixa comissió el màxim guardó amb Cullera al so de la música (1999).

Contes de la iaia, de José Lafarga. Falla Raval de Sant Agustí de Cullera (1991).

Arxiu: Junta Local Fallera

Ja en el segle XXI, amb l’aparició de les seccions el 2003, augmenten el nombre de primers premis, reforçant així la competitivitat entre els monuments més menuts. Fins a eixe any, els artistes més destacats foren del picassentí Vicent Llàcer, qui fins a eixe moment no havia plantat mai a Cullera, amb Pas franc al futur (2001), per a la falla Sant Antoni de la Mar; i els cullerans José Lafarga amb Silenci, s’està rodant (2001) per a la falla Passeig-Mercat, i Juan Carlos Donet amb Música (2002), per a la falla Taüt. A partir de les seccions, clàssics com el propi Donet amb Xe xin pont (2003), per a la falla Taüt; o també Lafarga amb Clarins de festa (2004), Els contes que ens conten (2007) i Xe, i tu què contes? (2011), per a la falla Raval de Sant Agustí, han seguit augmentant el seu palmarés. Ara bé, tres artistes més han inscrit el seu nom a la nostra ciutat. D’una banda, els suecans Jose Vicente Gutiérrez amb MIG, en la granja d’Ernesto, (2005) per a la falla Passeig-Mercat; i Francisco Vizcaíno amb Comptes i Llegendes (2006), per a la comissió d’El Canet; d’altra banda, el cullerà Alfredo Bayona amb Una mar de falles (2008), El fantasma de l’òpera... i altres fantasmes (2009), Ballant ballant (2010), i Fes l’amor i no la guerra (2012), per a la falla Taüt.

En infantils, Joan Martí ha mostrat el seu domini abans de la creació de les seccions amb Escenari d’il·lusions (2000), Per què plores Natura? (2001), i El racó de les fades (2002), totes tres per a la falla Raval de Sant Agustí. Amb la creació de les seccions, ha seguit ampliant la seua llegenda amb la falla Raval de Sant Agustí amb Carnestoltes reial a la falla Raval (2003), L’Orient (2004), Un jardí d’ensomni (2008), Ball de màscares al mercat (2011), i Enllaç al paradís (2012). La resta de premis han sigut per a l’artista de la Pobla Llarga però establert a Cullera Arturo Benavent amb Passeig en Góndola (2005) i Àngels i dimonis (2006), per a les comissions del Passeig-Mercat i d’El Canet, respectivament; el gandià Óscar Micó amb Mercat (2007), per a la falla La Bega; i per al jove de Cullera Erik Martínez amb Carnestoltes (2009) i Passeig per un món fantàstic (2010), per a la comissió de Sant Antoni de la Mar.

Enllaç al paradís, de Joan Martí. Falla Raval de Sant Agustí de Cullera (2012).

Foto: Juan Gabriel Figueres

184

El Canet 2013

A banda d’aquests, que són els qui han assolit el màxim guardó, trobem altres artistes destacats en monuments grans com, per exemple, Pere Baenas, Sergio Edo, Fede Alonso, Vicent Montagut, Virgilio Torrecillas, Toni Gil, Manolo Blanco, José Luís Pascual, Joan Simó... o d’altres en categoria infantil com Juan Canet, Salva Bañuls, David Enguix, Jonathan Lli o Aitor Lizaga, entre d’altres. Açò demostra que Cullera ha gaudit de la qualitat de molts bons artistes que ho han donat tot per a plasmar les seues obres i així poder formar part de la història dels monuments fallers a Cullera.

tècniques i materials en l'evolució del ninot de falla antoni colomina i subiela associació d'estudis fallers

L

a falla com a composició efímera combustible i, en particular, el ninot escènic com a protagonista indispensable i element argumental carregat de significat, van ser establits precisament per a ser cremats. No obstant això, esta evidència s’ha vingut fent la peculiar excepció de salvar de les flames de manera oficial una de les figures que s’inclouen en les obres totals de l’artista faller.

I no resulta infundat afirmar que esta indulgència recaiga en representacions desproveïdes de tota malvolença i faltades de depravació. Sempre hi ha alguna excepció, però la veritat és que l’escultura entendridora i sentimental desperta en l’espectador certes emocions i passions que el conduïxen a l’adopció d’empaties misericordioses. D’altra banda i en contraposició, el ninot punxant, satíric i carregat de connotacions crítiques no ha gaudit de massa acceptació en el moment de jutjar el seu alliberament del foc purificador.

Esta tendència carregada d’emotivitat que expressa una clara preferència pel gust cap a la representació commovedora queda lligada a un tipus concret de caracterització que, a més, comporta l’adopció per part de l’artista de determinats materials, tècniques i procediments.

Des que en 1934 s’instaurara l’indult oficial en la ciutat de València com a iniciativa proposada per Regino Mas per a saciar les necessitats en la programació de la Setmana Fallera, algunes poblacions amb falles no tardarien a importar la idea i incorporar-la amb oficialitat com a activitat imperiosa, per mitjà de l’establiment de l’exposició del ninot. Localitats com ara Gandia i Xàtiva no van tardar a adoptar esta tradició que es va instal·lar en estes demarcacions de les comarques centrals respectivament en 1935 i 1936.

En el cas de Cullera este acolliment va arribar prou de temps després, precisament per la inexistència d’un òrgan representant competent en l’àmbit de les falles que oficialitzara en la localitat de la Ribera Baixa el costum redemptor. La creació de la Junta Local Fallera en 1971 va propiciar la creació d’un premi al ninot més sobreïxent que seria salvat del foc autoritzadament. I així va ser com en 1973 s’indultava l’obra “Arlequí” que l’artista alzireny Salvador Sòria Soler va realitzar en representació de la comissió de Sant Antoni de la Mar. Des d´aleshores, i realitzant un seguiment i estudi dels trets més característics de cada ninot indultat, és possible intuir per extrapolació les peculiaritats de les falles de Cullera dels últims 40 anys. No obstant l’existència d’esta relació, esta comparativa entre la part i el tot ha d’entendre’s atenent a les seues limitacions, de la mateixa manera que tampoc pot reconstruir-se amb exactitud la història de les civilitzacions només amb l’estudi d’uns pocs, escassos i maltractats, vestigis arqueològics.

Ninot de Vicent Benedito per a la falla Plaça del Mercat Cental de València (1936).

Arxiu: Joan Castelló

El vessant artístic

185

D’altra banda, la implantació relativament tardana en la ciutat de Cullera de l’indult del foc hi ha privat a l’estudiós, al curiós i al faller en general d’un important llegat tangible que poguera haver-nos parlat d’algunes de les característiques més significatives de les falles anteriors a 1973.

Per això només podem recórrer a l’anàlisi d’altres col·leccions per a construir per analogia una exposició aproximada i prou exigua del que van poder ser les creacions artístiques durant els primers anys d’història de les falles a Cullera. A pesar de les deficiències que presenten els espais que conserven els ninots indultats de cap a cap de la geografia del País, el Museu Faller de València i el Museu de l’Artista Faller suposen els dos exemples més clars a partir dels quals il·lustrar un recorregut cronològic sobre les tècniques, els materials i els procediments emprats pels artistes des del primer terç del segle XX. En concret, l’estudi dels primers ninots indultats de manera oficial en la ciutat de València que es conserven en el Museu Faller pot proporcionar-nos important informació sobre com es van confeccionar les figures des de 1934 fins a la implantació definitiva del modelatge íntegre en cartó que començà a imposar-se a mitjan dècada dels anys 50 gràcies als treballs d’artistes com Juan Huerta. Estes primeres obres podríem definir-les com ninots articulats, de manera que la seua disposició postural depenia de l’adaptament de diversos elements exempts que s’acoblaven i orientaven segons les necessitats que requeria l’artista. Un esquelet de fusta que era forrat amb teles i palla servia de carcassa a partir de la qual vertebrar els elements més destacats de les figures: el cap i les mans extretes en cera a partir d’un motle. Estes carcasses podien incorporar embalums més definits en cartó, també extrets de motles segons les tècniques heretades de la tradició joguetera valenciana. Finalment, el ninot articulat s’abrigava de la mateixa manera com s’abillaven en la imatgeria religiosa tradicional les escultures de vestir, denominades també imatges bastidor o candeler, que només tenien llaurades les parts que quedaven visibles.

Este procediment va ser substituït per complet durant els anys 60 per la producció del ninot recorrent al seu modelatge íntegre en fang per a l’extracció d’un motle d’escaiola i la seua positivació definitiva enterament amb cartó. Per esta raó, la col·lecció de figures indultades en Cullera no posseïx cap peça que responga a les peculiars característiques del ninot articulat o de vestir. Pot afirmar-se, per tant, que la institució de l’indult en el poble riberenc succeïx en ple auge de la reproducció múltiple en cartó-pedra i que és esta tècnica, precisament, la que marca les singularitats tècniques i materials de la majoria de les obres que componen la col·lecció d’absolucions ígnies.

La decoració de fons realitzada amb el poliestiré expandit.

Romeu i Julieta de José Lafarga. Falla Raval de Sant Agustí (2004). Arxiu: Salvador Tortajada.

186

El Canet 2013

No obstant la primacia d’esta manera de procedir, en els últims anys el cartó emprat com a suport escultòric ha acabat per compartir protagonisme amb el poliestiré expandit, material sintètic que ha revolucionat la producció artística fallera. Este producte va anar introduint-se gradualment en els tallers amb especial profusió a partir dels anys 80 per a la confecció de xicotets elements escènics o complements. Amb els anys, els artistes van anar experimentant amb l´anomenat suro blanc fins a aconseguir traure-li major profit i així va ser com a poc a poc va adquirir major significació en l’escena fallera. Un clar exemple de la seua versatilitat el configura la decoració de fons de l’obra de Josep Lafarga indultada en 2004 i que porta per títol “Romeu i Julieta” on veiem una

sumptuosa escenografia llaurada amb este material que recrea una construcció medieval en pedra, amb el seu arc apuntat i rosetó inclosos, i que ajuda a exalçar els personatges de l’escena com a impactant teló de fons.

Els artistes van aconseguir arribar més enllà i es van atrevir a confeccionar els primers ninots en suro blanc, relegant d’esta manera el cartó-pedra. A pesar que una dècada abans ja s’havia indultat una obra tallada en poliestiré expandit en la ciutat de València, “Amb la poli en els talons” (1995) de Miguel Santaeulalia, no seria fins a 2006 quan un grup de Federico Alonso anomenat “Pirates” i llaurat amb este compost sintètic aconseguira salvar-se de les flames en la ciutat de Cullera. La lleugeresa del nou material va permetre a l’artista presentar una composició més arriscada, amb una disposició del conjunt de figures en forma de piràmide invertida que es recolzava sobre la base només en un punt. La composició atrevida i dinàmica que era possible per l’escassa densitat que oferia el suro blanc se’n va anar repetint sovint, tal com ho demostren “Indús” i “Cavallers”, obres d’Alfredo Bayona i Juan Carlos Donet, indultades respectivament en 2007 i 2009. D’altra banda, la irrupció del poliestiré expandit va afavorir també la creació d’obres amb volums més ponderats, sintètics i caricaturitzats, un estil en la creació fallera que s’adapta perfectament a la tècnica de tallat directe amb la que es treballa el material.

En este punt cal especificar que l’evolució quant als productes, tècniques i procediments de les figures indultades en la ciutat de València i en Cullera han seguit sendes molt diferenciades. Mentres que en la localitat riberenca el suro blanc ha prevalgut de manera paral·lela a la concepció de peces més simplificades, l’indult en el cap i casal té més a veure amb la recerca d’un exagerat realisme que es correspon millor amb la confecció de l’obra amb resina de polièster de manera indirecta, açò és, a partir de motles. Així ho demostren les obres que es conserven en el Museu Faller de València eixides dels tallers de Latorre i Sanz o els últims indults de Manuel Algarra.

Primera figura de suro indultada aValència.

Amb la poli en els talons, de Miguel Santaeulalia. Falla Plaça Na Jordana de València (1995). Arxiu: Joan Castelló

La dècada dels anys 80 també va comportar alguns altres canvis significatius pel que fa a la concepció del ninot indultat a Cullera. En 1982, l’obra “El Torejador” de Juan Armengol marca una fita clau en quant a l’acabat pictòric de les figures a l’emprar la pintura plàstica a l’aigua com a tècnica definitiva i no com a base de color, com venia sent habitual, per a la conclusió de l’obra a l’oli. L’auge de la pintura plàstica permetria al pintor de falles desenvolupar una pràctica basada en la pinzellada solta i ben definida sobre transicions subtils de color polvoritzat i en la participació més fresca de la tinta plana.

També durant estos anys es generalitza la incorporació de més d’un personatge en les escenes presentades a l’exposició del ninot, així com l’additament de xicotets figurants complementaris, elements accessoris i escenografies més elaborades. Va ser Fernando Roda amb la seua obra “Els Enamorats” qui va aconseguir el primer indult d’un grup de figures a Cullera en 1983.

Tot este repàs no deixa de ser una simple aproximació generalitzada del treball de l’artista faller, de la seua pràctica més habitual i del treball extensiu d’un col·lectiu de creadors que compartixen un procedir anàleg. No obstant estes coincidències, faltaria per aprofundir en els secrets dels mestres, molts d’ells íntims i fins hui silenciats. Són estes xicotetes incògnites tècniques les que diferencien precisament uns d’altres i les que marquen l’estil propi de cada artista i cada taller.

Acabat pictòric en El Torejador, de Juanjo Armengol. Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera (1982). Arxiu: Joan Castelló

Primera figura de suro indultada a Cullera.

Pirates, de Fede Alonso. Falla Taüt de Cullera (2006). Arxiu: Joan Castelló

El vessant artístic

187

Fede Alonso i arturo benavent: nostres artistes fallers

D

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

esprés d’entrevistar Pere Baenas en 2010, Pedro Santaeulalia en 2011 i Julio Monterrubio en 2012, aquest any apostem per una entrevista un poc diferent a la dels anys anteriors. En aquest cas, entrevistem els nostres dos artistes fallers, és a dir, Fede Alonso i Andreu, i Arturo Benavent i Pérez. El motiu és per a enfocar-ho d’una altra manera i, a més, donar a conéixer els artistes locals dins del panorama faller, ja que el nostre llibret és un bon lloc per a fer-ho. Abans de res els presentemD’una banda, Fede Alonso i Andreu va nàixer a Cullera l’any 1976, i es va iniciar al món de les falles de la mà del mestre de Cullera José Simó Blasco. Després, va passar a formar part de l’equip de treball del també cullerà José Lafarga, fins que va començar en solitari en 1997 amb els monuments per a la falla El Pontet de Cullera. Al llarg de la seua trajectòria ha plantat monuments per a les comissions de Sant Antoni de la Mar (2008, 2009 i 2010), Taüt (2005 i 2006), Plaça Mongrell (2008, 2009 i 2010), i Xúquer (20072011) de Cullera; Baix la Mar (2006) de Dénia; Joaquim Costa-Compte Altea (2007 i 2008) de València; Les Cantereries (2012) d’Alzira; o Les Moreretes (2007-2012) de Vilanova de Castelló, entre d’altres. És el quart any que planta en la nostra demarcació per a El Canet, després dels monuments plantats en 2005, 2011 i 2012, on ha aconseguit dos primers premis de la Secció Primera.

D’altra banda, Arturo Benavent i Pérez va nàixer a la Pobla Llarga l’any 1967, encara que viu a Cullera des de fa uns anys. La seua trajectòria al món de les falles data del 1993, on va aprendre del gran Julio Monterrubio durant cinc anys i després va formar part del taller de José Lafarga fins que es va endinsar en solitari en la construcció de monuments infantils. Al llarg de la seua trajectòria ha plasmat els seus monuments per a les comissions del Passeig-Mercat (2000-2005 i 2008-2009), La Bega (2001-2006) o Plaça Mongrell (2008 fins l’actualitat) de Cullera; la Via a Tavernes de la Valldigna; Cantereries a Alzira; o Campaments a Dénia, entre d’altres. En la nostra comissió ha plantat els seus monuments en 2006, 2007, 2011 i 2012, aconseguint un primer i un segon premi de la Secció Especial, i un primer i un segon premi de la Secció Segona.

Per què s'endinsareu en el món faller?

Fede: De menut veia com els germans Colomina plantaven els seus monuments a la falla PasseigMercat i em vaig enamorar d’aquest ofici. Jo arreplegava d’aquests monuments tot el que podia de dins les cendres: cartells, els dits dels ninots que no es cremaven...

Fede Alonso (dalt) i Art uro Benavent (baix). Fot o: Juan Gabriel Figueres

188

El Canet 2013

Arturo: Doncs simplement perquè jo tenia vint-i-cinc anys, em trobava en l’atur i vaig eixir de casa un dia amb la intenció de trobar feina. Vaig arribar a un magatzem on hi havia un cartell que posava que

es necessitava un aprenent d’artista faller i vaig provar sort perquè la gent em deia que se’m donava bé dibuixar. Aquell taller va resultar ser el de Julio Monterrubio i ell em va ensenyar. Allí em vaig enamorar d’aquesta feina.

Com ha evolucionat la vostra trajectòria com a artistes fallers?

F: Es nota que he evolucionat al llarg del temps en aspectes com el modelat i la pintura. Per exemple, ara veig una de les primeres falles que vaig fer i deixava molt que desitjar, tot i que en aquells anys jo no ho veia així.

A: Jo crec que sí que he evolucionat perquè abans modelar i pintar ho veia com una muralla i a base de molts anys d’experiència en el taller vaig anar aprenent, captant noves maneres de fer les coses... i jo crec que he anat a més. En aquest moment estic intentant traure un estil propi, encara que de vegades has de fixar-te en la resta, pensar i acoblar coses per a intentar evolucionar.

Com veieu l’actual nivell dels monuments fallers?

F: A València el veig bé, amb estils que ja comencen a cansar, amb altres que encara que intenten innovar els veus per tots els llocs... m’apeteix veure a artistes nous i coses diferents.

Però, generalment, el nivell està bé, amb la baixada de preus corresponent als temps que estem vivint. A Cullera veig un nivell prou acceptable, amb l’entrada de Pere Baenas i la continuïtat de José Lafarga, artistes fallers de primera línia. I en Alzira, també hi ha sempre artistes de molta qualitat, com José Sanchis o Paco López.

Passeig en gòndola, d'Arturo Benavent. Falla PasseigMercat de Cullera (2005). Arxiu: Junta Local Fallera

Del Nil al Xúquer.., de Fede Alonso. Falla Taüt de Cullera (2005). Arxiu: Joan Castelló

Àngels o dimonis?, d'Arturo Benavent. Falla El Canet de Cullera (2006). Arxiu: Junta Local Fallera

Quietus Paradus!, de Fede Alonso. Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera (2008). Arxiu: Joan Castelló

A: A Cullera, en infantils hi ha nivell, depèn dels pressuposts. Últimament amb la crisi, els pressuposts han descendit, encara que veus voluntat per part de certes comissions falleres per a fer bons monuments. En València supose que passarà el mateix, encara que en la Secció Especial sempre van a per totes i es gasten molts diners per a mantenir el nivell. En Xàtiva també està tot per l’estil ja que açò és una cadena on la crisi econòmica ho condiciona tot.

De les diferents fases d’elaboració d’un monument faller, quina vos agrada més? I menys?

F: M’agrada el disseny del monument, la fusteria per imaginar-me com quedaria al carrer i per damunt de tot la pintura. El modelat és la fase que menys m’agrada.

A: M’agraden totes, la pintura, el modelat, el disseny del projecte... hi ha gent a qui no li agrada l’escatat, però és una fase necessària. A mi en general m’agraden totes, cadascuna té el seu encant.

El vessant artístic

189

Dels monuments que heu fet, amb quin es quedeu?

F: Amb dos, concretament la falla dels egipcis plantada a la falla Taüt en 2005 i la falla dels arlequins plantada a Sant Antoni de la Mar en 2009, totes dues a Cullera.

A: És complicat. La falla del Passeig en 2005 i la d’El Canet en 2006 estagueren molt bé. També, m’han agradat molt totes les que han eixit del meu cap i que les he modelat jo. Jo gaudisc d’aquest ofici. faller?

Carnestoltes, de Fede Alonso. Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera (2009). Arxiu: Junta Local Fallera.

Històries del Japó, de Fede Alonso. Falla Sant Antoni de la Mar de Cullera (2010). Arxiu: Joan Castelló.

Una samba brasilera ballarem tots a Cullera, de Fede Alonso. Falla El Canet de Cullera (2011). Foto: Manuel Franco.

Com es viu la situació actual en la professió d’artista

F: El més recent és que no es dóna suport a les falles i això es reflecteix en la pujada de l’IVA a les falles. Aquest és un món submergit i amb aquesta mesura encara ho està més, ja que no tindrà auge. Molta gent no podrà pagar l’IVA i s’inventarà qualsevol història per a no fer-ho. A més, les comissions falleres baixen els seus pressuposts tot i que el normal seria que l’artista fera menys; no obstant això, és a l’inrevés, perquè hi ha molts que voldrien estar en el teu lloc. En conclusió, et baixen el pressupost, cal fer més, els materials no paren de pujar... Al final l’artista resisteix fins on pot. No sabem quants anys estarem així per mantenir-nos en el negoci i no abandonar. El que sí que tinc clar que aquests anys van a fer una neteja al món de les falles, és a dir, hi haurà artistes que hauran de tancar el taller perquè no podran mantenir-lo i no tenen perquè ser els millors, dependrà de les circumstàncies personals i econòmiques de cadascú.

A: Veig que la situació és complicada a causa de la crisi econòmica i, a més, molta gent està volent ficar el cap en aquest món sense tenir la professionalitat que requereix i veus monuments amb poca qualitat. Tot està prou malament.

Sense Por, d'Arturo Benavent. Falla Plaça Mongrell de Cullera (2009). Foto: Juan Gabriel Figueres.

190

El Canet 2013

Trons i Costums, d'Arturo Benavent. Falla El Canet (2011). Arxiu: Manuel Franco.

A les hores, d'Arturo Benavent. Falla Plaça Mongrell de Cullera (2012). Foto: Juan Gabriel Figueres.

Doncs ja està tot, des de la delegació de llibret de la nostra comissió agraïm la vostra col·laboració i esperem que tingau molts èxits tant amb la nostra comissió com amb la resta.

el vessant pirotècnic fALLEr

Amics del coet de la Ribera Baixa Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 192-193 La despertà Jose Vicente Rubio i Cebolla Amics del coet de la Ribera Baixa i membre de la FVAAC Pàgines 194-195 La mascletà com a gènere de la pirotècnia diurna Mikel Pàgola i Erviti Llicenciat en Belles Arts i Director de Piroart.com Pàgines 196-200 La pirotècnia nocturna: els castells de focs d'artifici José Solà i Palmer Llicenciat en Geografia i Història especialitzat en història de l'art.

Professor superior de música i director de banda i orquestra.

Subdirector de piroart.com - portal de pirotècnia Pàgines 201-205 Festa insegura Pasqual Molina i Faus President del Premi Iaraní de Gandia i membre de l'Associació d'Estudis Fallers Pàgines 206-208

"Un boig enamorat és capaç de fer focs d'artifici amb el sol, la lluna i les estrel·les per a recuperar la seua estimada".

Johann Wolfang Goethe (1749-1832) Poeta i dramaturg alemany

amics del coet de la ribera baixa

E

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

ra el 6 de febrer del 2001 quan un grup de persones amants de l’art de la pirotècnia van fundar a Sueca l’Associació Cultural Amics del Coet de la Ribera Baixa. Aquestes persones van ser Pascual Carrasquer, com a President d’Honor; Juan Antonio Llopis, com a President; i Kiko Ortolà, Eugenio Gil, José Claudio Ferri, Carlos Ramírez, Juan Nicolás, i Daniel Claver, com a socis. Ho van fer amb la intenció de valorar, educar i gaudir d’aquest emblema de la cultura valenciana mitjançant festes, reunions, conferències o seminaris, entre d’altres.

L’associació va començar a fer-se gran, puix uns mesos després de la seua creació ja comptava amb uns seixanta membres, i es va presentar oficialment el 18 de maig del 2001 amb una videoconferència que tractava el tema dels Piromusicals, és a dir, espectacles musicals amb elements visuals, entre els que es troben els focs d’artifici. Eixe mateix any, l’associació també va col·laborar a les festes de Sueca amb el desaparegut Festival Internacional de Pirotècnia i en el Castell Piromusical de disset minuts muntat per la pirotècnia Ricardo Caballer.

Xiquets participant en la campanya Precaucions. Arxiu: Amics del Coet de la Ribera Baixa

En 2002 va crear, abans de falles, la campanya Precaucions destinada als xiquets i als col·lectius fallers amb la finalitat de conscienciar-los per al bon ús dels focs d’artifici, celebrant-se anualment. A més, en el mes de maig va organitzar el col·loqui L’origen del foc valencià, ús i costums, evolucions de la cordà, amb la participació de Damián Polo, Andrés Castellano, Juan García i José Enrique Ferriols, acompanyats de l’empresari pirotècnic Ricardo Caballer i Zamorano. Però l’esdeveniment més important de l’any, i possiblement de la seua història, fou el 19 d’octubre de 2002 amb la disparada de la traca més llarga del món (21.097 m) que va començar en El Perelló, passant pel Mareny de Barraquetes, fins a arribar a la redona de la Ronda Joan Fuster; i també la mascletà valenciana més llarga del món amb 1.115 metres que anaven des d’on va acabar la traca fins al Convent de la Mare de Déu de Sales, composta de 200 quilograms d’explosius i de mil quilograms de material pirotècnic. Aquests fets van suposar l’entrada al llibre Guinness dels rècords.

El 2003 van implantar la tornada d’un esdeveniment pirotècnic oblidat a la nostra comarca, la Cordà, celebrant-se en diversos pobles com Riola, Polinyà o Fortaleny, amb una cordà infantil per als més menuts i el llançament d’un castell de focs que predomina en l’actualitat.

Encesa de la traca més llarga del món en 2002. Arxiu: Amics del Coet de la Ribera Baixa

192

El Canet 2013

En 2004, en commemoració dels cinquanta anys de la creació de les parròquies suecanes, es va llançar una traca de tres estils (valencià de colors, xinés i maltés) que va transcórrer des de la parròquia de Sant Pere, passant per les parròquies de les verges de Fàtima, Miraculosa i del Carme, fins arribar a la parròquia de la verge de Sales, la patrona del poble. I, en cadascuna de les parades, es produïa una retenció de la traca on hi havia focs aeris.

En 2005, els Amics del Coet van tenir amb la seua campanya Precaucions la col·laboració de l’Hospital de la Ribera, afegint el lema No convertisques una festa en una tragèdia. En ella, es van distribuir deu mil fullets amb mesures preventives sobre l’ús dels focs d’artifici que es va repartir pels ajuntaments i els centres de salut de tota la Ribera. Aquesta campanya segueix en l’actualitat i, amb el pas del temps, ha aconseguit conscienciar la gent, registrant-se menys accidents pirotècnics entre els xiquets.

L’associació va complir cinc anys el 2006. Per a commemorar-ho, va realitzar una sèrie d’actes i homenatges del 19 al 29 d’octubre. En primer lloc, es va homenatjar la trajectòria de la família de Ricardo Caballer (RICASA), una de les més importants d’aquest sector. A més, hi va haver dos col·loquis sobre la traca i sobre l’engraellat realitzats per Andrés Castellano i Juan García respectivament; també es va homenatjar a Reyes Martí, pirotècnica de Borriana que dispara la famosa mascletà del dia de la dona a les falles de València i una de les poques que dirigeix una empresa pirotècnica en el nostre territori; es va llançar una traca anomenada Dolça i Salada, on des dels masclets eixien paquets de llepolies i pipes per als xiquets; i es va llançar una minimascletà a càrrec de la pirotècnia Turís, especialitzada en aquests actes.

Final de la traca. Arxiu: Amics del Coet de la Ribera Baixa

Cordà. Arxiu: Amics del Coet de la Ribera Baixa

En 2009, l’associació va rendir un homenatge a Josep Bernat i Baldoví, poeta i escriptor, que va ser el creador dels primers llibrets fallers i alcalde de Sueca, en el doscents aniversari del seu naixement. Ho van fer el dia 19 de març amb el llançament de dues-centes traques de dos quilòmetres de llargària que van començar en el seu monument al Parc de l’Estació. En ell van col·laborar tant les diferents comissions falleres com també la Junta Local Fallera de Sueca, amb la Fallera Major Yasmina Guarinós encenent aquestes traques.

En 2011 l’associació va complir deu anys. En ella van realitzar un programa d’activitats on va haver una exposició fotogràfica i audiovisual de tot el que han fet per la pirotècnia i amb ella, ressaltant les activitats de més transcendència com han sigut el rècord Guinness del 2002 amb tots els passos que es van donar per a poder efectuar-lo, o la traca que unia les parròquies de Sueca en 2004, entre d’altres; i, a més, també es va editar un DVD amb tots aquests moments. A més, a nivell intern, Juan Antonio Llopis deixava la presidència després de deu anys per a donar pas a Juan Antonio Pérez.

A partir d’ací, els Amics del Coet de la Ribera Baixa han seguit fent les activitats que sempre han realitzat anualment com la campanya Prevencions o les diferents cordades per a mantenir viu l’esperit de la pirotècnia que tant ens agrada als valencians i, sobretot, als fallers. Aleshores, cal agrair a aquest col·lectiu la seua aportació al calendari festiu i, per què no dir-ho, a la festa de les falles.

Tríptic de la campanya Precaucions amb la col·laboració de l'Hospital de la Ribera. Arxiu: Amics del Coet de la Ribera Baixa

El vessant pirotècnic

193

LA DESPERTÀ

C

JOSÉ VICENTE RUBIO I CEBOLLA AMICS DEL COET DE LA RIBERA BAIXA I MEMBRE DE LA FVAAC

ap a l’any 1590 apareix la primera cercavila on s’utilitzen piules i femelletes, documentat en la vespra de Sant Vicent, a la ciutat de València. Des d’aleshores ha transcorregut molt de temps i encara perdura aquesta tradició que anomenem despertà.

La despertà, segons una definició reglamentada, és una manifestació festiva organitzada en què els ciutadans són participants actius que, generalment de matinada, poden utilitzar massivament trons d’impacte, és a dir, trons de bac, trons de metxa o voladors i traques valencianes, procedint al seu llançament manual per un determinat recorregut prèviament establert. Es tracta de cridar el veïnat a la festa que celebrem, que s’assabenten que estem manifestant la nostra alegria i que els la transmetem a ells també, bé siga en la festa de les falles de Sant Josep o bé siga en altres festes de la tardor o de l’estiu, aquestes últimes organitzades per clavaris.

En la festa de les falles de Sant Josep, els fallers es reuneixen al casal per a repartir el material pirotècnic que llançaran en la despertà. Cada comissió realitza el recorregut per la seua demarcació, assenyalada prèviament perquè no hi estacionen els vehicles. En les despertaes falleres es poden utilitzar un o diversos artefactes dels que hem mencionat abans, això sí, fent-ho sempre amb seguretat i trellat, evitant que els participants hagen begut alcohol o hagen pres substàncies estupefacients i que els seus usuaris hagen descansat prou i, per tant, no patisquen son. Tot açò són recomanacions en benefici de tots per tal de gaudir al màxim de la festa.

El tro de bac ja es menciona en l’any 1903, però no és fins els anys 1930 i 1940 quan es coneixen les fórmules per a elaborar aquest producte. S’utilitzava en les despertaes per la seua senzillesa d’ús, i en els camps d’arròs per a espantar els teuladins. El transportaven en caixes amb palla perquè la seua fricció era perillosa i en 1992 volien prohibir-lo. El tro de bac no estava catalogat i, a més, els productes que formaven la seua composició (clorat potàssic, sofre, sulfur i pedres menudes per a fer l’explosió) eren considerats perillosos. No obstant això, es busquen productes alternatius, com van ser els trons en rascador, amb uns resultats negatius perquè tampoc eren segurs. L’any 1995 es decreta una autorització provisional fins que es trobe un producte alternatiu al tro de bac i què siga menys perillós. En novembre de 2006, l’àrea d’Indústria i Energia de la Generalitat Valenciana informa favorablement de la fabricació d’aquest producte per a l’any 2007 i, fins avui en dia, s’ha seguit autoritzant amb aquesta moratòria, tot i que sols s’utilitze massivament en la despertà de València el dia de la Crida.

Fallers del cap i casal a la despertà. Arxiu: Joan Castelló

194

El Canet 2013

El tro de metxa és un artefacte més utilitzat que l’anterior. Pot ser de diferents tipus: de metxa amb retard o de metxa verda, més segura (hi ha calibres del número 3, del número 4...). El tro de metxa s’agafa de la cua i s’encén de la metxa, llançant-lo allunyat de l’usuari i de les persones. Es recomana no guardarlos mai a les butxaques de la roba perquè es poden inflamar; portar-los en l’envàs original, és a dir, en una caixa menuda de cinc unitats; emmagatzemar poques unitats en caixes i contenidors de fusta; penjar-nos

la bossa amb els artefactes del muscle, mai creuada perquè, en cas de tenir un incident, podem llançar-la lluny prompte; i mantenir una determinada distància de seguretat entre les persones que participen per tal d’evitar riscos. Una altra opció seria que una altra persona ens donara l’artefacte que anem a cremar en eixe moment i, per tant, no duríem mai una gran quantitat a sobre.

Normalment, quan encenguem un masclet ens posarem de cul al sol per a no enlluernar-nos. Prendrem mesures de seguretat quan llancem voladors cap a dalt i que no hi haja cap objecte que puga interrompre la seua trajectòria: fils de l’enllumenat públic, banderes, balcons i cornises o qualsevol altre que puga interferir i produir un accident. També cal prendre mesures de seguretat en desplegar i encendre la traca valenciana.

L’avaluació de riscos en la despertà és la següent: projecció de partícules incandescents en les detonacions pirotècniques, exposició de soroll, impacte d’objectes a gran velocitat, emanació de gasos i fums... I, com a conseqüència, les possibles lesions són: reducció de la capacitat auditiva i de la capacitat respiratòria, cremades de 1r, 2n, o 3r grau i/o pèrdua d’alguns dels membres de les extremitats superiors.

Per això, cal prendre les mesures necessàries per tal d’evitar-ho: ulleres protectores per als ulls, taps per a les orelles, mocadors per a tapar les vies respiratòries...

La Normativa Europea que regula la utilització d’artefactes pirotècnics: - Real Decret 563/2010 de 7 de maig, pel que s’aprova el Reglament d’articles pirotècnics i cartutxeria.

- ITC número 8, que regula els espectacles pirotècnics realitzats per experts professionals.

- ITC número 18, que regula les manifestacions festives no professionals realitzades pel CRE (consumidor reconegut com a expert).

Aquesta última ITC número 18 és la que afecta a les despertaes, per la qual cosa les falles tindran unes persones formades com a CRE que seran els qui participaran en els actes. A més, tindran un RGCRE (responsable de grup de consumidors reconeguts com a experts) que serà el responsable de: adquirir els artefactes pirotècnics que s’utilitzaran en la manifestació festiva, baix la comanda i el dipòsit de productes acabats d’un taller de fabricació degudament autoritzat; transportar, descarregar i emmagatzemar, és a dir, custodia i distribució, de fins a 15 kg nets de matèria reglamentada de les categories 1, 2, 3 o els utilitzats per la ITC número 18; preparar els artefactes, protegir, manipular, unir i utilitzar; tractar artefactes errats i tornar-los; controlar els participants que utilitzen artefactes i que siguen CRE; i sancionar el que calga.

A partir del 4 de juliol de 2013 ja entraran en vigor aquestes normes i, per tant, les comissions falleres hauran de tenir una persona RGCRE i un grup de persones CRE, que seran les qui participaran en les manifestacions festives. I per a poder participar es realitzaran cursos de formació, tant per a RGCRE com per a les persones que vulguen ser CRE. Però mentrestant gaudim de les nostres tradicions amb precaució i sabent com cal fer-ho, amb seguretat.

Els fallers de Cullera a la despertà. Arxiu: Juan Gabriel Figueres.

El vessant pirotècnic

195

la mascletà com a gènere de la pirotècnia diurna

S

mikel pàgola i erviti llicenciat en belles arts i director de piroart.com - portal de pirotècnia

ense dubte, l’espectacle més genuïnament valencià que ha donat la pirotècnia d’aquesta terra és la mascletà. Castells de focs d’artifici els hi ha en tot l’orbe seguint allò absolutament internacional (en el sentit que es poden trobar en qualsevol país). Però el dispar de focs d’artifici diürns basats, principalment, en efectes sonors, encara amb cert paregut en algun altre lloc (com Itàlia), no ha arribat tan lluny en cap lloc com en la Comunitat Valenciana.

I, dins d’aquesta, el seu màxim exponent (i, molt probablement, el seu viver artístic de major importància en els últims anys), és la Plaça de l’Ajuntament de València durant els primers denou dies de cada mes de març. Després justificaré la raó perquè afirme açò però abans he d’indicar perquè parlem que les mascletaes són un gènere major dins de la pirotècnia.

Els autors José Enrique Ferriols, Juan José Solá i un servidor en el llibre de l’Ayuntamiento de Valencia “Pirotecnia en Valencia” en 2008 ja nomenem que aquestes disparades tenien un “estatus especial i digne de ser un gènere major entre els espectacles pirotècnics”. Ho enteníem així pel fet que en la mascletà es demostra el “saber retindre el foc” per part del pirotècnic (aspecte molt tècnic), així com el valor de “la intensitat i l’emoció fins arribar a un punt en que es desborden (aparentment) en una ràpida riuada de sensacions, en controlada però magnífica exageració”. Dit d’una altra forma: és moltíssim més que soroll! És una manifestació pirotècnica completa, redona, amb sentit, ordre i concert. Amb pautes i lleis pròpies.

Es tracta d’un espectacle en tota regla, amb inici, nus i desenllaç i amb infinitat de variants artisticotècniques. I tot s’uneix en un conjunt final emocionant i que pot arribar a transmetre molt més que el propi so, la intensitat o la potència de les detonacions. Quan s’aconsegueix un clímax perfecte, una conjunció total dels diferents elements i temps, un desenvolupament correcte i bonic, parlem que la mascletà, com tot espectacle que s’aprecia, emociona i fa sentir-se viu l’espectador: sabent que el que acaba d’apreciar és únic i irrepetible. I açò tenim la sort de viure-ho any rere any en moltes localitats de la Comunitat Valenciana però en cap altre lloc com en la capital.

D’on sorgeix? El nom i l’origen:

La mascletà, espectacle típic valencià. Arxiu: Adrian Castelló.

196

El Canet 2013

La paraula “mascletà” (masclet) ve del valencià “mascle”, que significa en castellà macho. Açò fa al·lusió a la duresa sonora de l’espectacle, qualitat considerada viril, donat que s’utilitzaven efectes de tro.

En el seu origen està relacionada amb les festes religioses en honor a sants barons en contraposició a les dedicades a santes, que tenien dispars denominats de femellà (que ve de femella, hembra), on les càrregues,

molt menys rudes, contenien caramels o papers amb versos. En el llibre Historias de la Traca de l’estudiós Andrés Castellano es poden trobar infinitat de variants i detalls sobre açò.

Dir “mascletà valenciana” és una redundància, estant de més el gentilici posat que no hi ha altre tipus de mascletades (puix, en tot cas, els dispars pareguts prenen altres noms). A més, podem assenyalar que és l’únic espectacle pirotècnic genuïnament valencià, nascut i criat en “la terreta”, no sent d’importació. En Itàlia existeix alguna cosa del seu gènere que es coneix com a “moschetteria” en Sicília, o “batteria a terra”, “espanyola” o “di giorno” en la resta del sud italià. Però no són el tipus de gran espectacle terrestre que la mascletà ha arribat a ser avui en dia en València.

Des del punt de vista de la seua “etimologia tècnica”, aprofitaré per a comentar que la mascletà té els seus antecedents en la traca valenciana, la traca correguda i l’engraellat (antic dispar amb canonets en el terra).

La mascletà moderna, a mode de pur espectacle, amb el format i esquema actual, pareix que va poder nàixer o consolidar-se en Godella a finals de la dècada de 1940 o principi dels anys 50. Ací va sorgir el que els artesans pirotècnics denominen mascletà mecanitzada: un foc estàtic, com deiem al principi, front al foc en moviment de la popular, i omnipresent aleshores, traca correguda.

Per què València és el centre neuràlgic: En aquesta “catedral del foc diürna”, la plaça del Cap i Casal de la ciutat del Túria, s’ha forjat l’espectacle de les mascletades tal com és avui en dia. Allí ha crescut fins aconseguir la seua actual identitat. Açò s’ha donat per diverses causes: primer perquè existeix una competició de facto (que no oficial), entre denou cases pirotècniques, cosa que obliga a la comparació, a la superació i a la revenja artística.

Segon perquè, es vulga o no, açò mateixa fa que aquest fòrum siga el més important de la Comunitat pel que fa al dispar d’aquest gènere d’espectacles. Per això, en cada tercer mes de l’any, es mesuren i troben tots els polvoristes com si ho feren en el major congrés que sobre aquest particular hi haja en el món.

I, tercer, per la projecció que han tingut aquests espectacles en els mitjans generalistes i en els especialitzats durant els últims anys. No escapa a ningú que la retransmissió de les mascletaes de València per part de Canal 9 (RTVV), va donar una esquenada enorme a aquests espectacles i va oficialitzar, d’alguna forma, el caràcter d’importància cultural que té aquesta manifestació. I, per altre costat, mitjans especialitzats com el que jo dirigisc (PIROART.COM – portal de pirotècnia), hem estudiat, des de fa 14 anys, cadascun dels dispars, observant-los amb la doble intenció d’entendre’ls i de fer-los entendre i, també, disseccionantlos des del punt de vista tècnic per a comprendre què passa dins, en un espectacle tan ràpid i dens.

Anem ara, precisament, a oferir una anàlisi superficial de les parts d’aquest tipus de dispars.

València és el centre neuràlgic de la mascletà. Arxiu: Adrian Castelló.

El vessant pirotècnic

197

La mascletà, disseccionada El seu leitmotiv és ser un espectacle pirotècnic diürn eminentment sonor però també hi ha mascletades nocturnes o de color en les que s’introdueixen efectes lumínics amb especial protagonisme. Es basa en la utilització de l’element “masclet” o “tro terrestre” (petards de gran potència), l’explosió del qual rep el nom tècnic “efecte tro”. Aquests van muntats en grups (que són una espècie de traques o enfilalls de petards), a imitació de les traques valencianes de les que són descendents. Com a fons sonor s’utilitzen efectes de menor sonoritat però també sorollosos.

Aquests elements, que són principalment els rastres i els peines, són, en realitat, l’essència de l’espectacle encara que avui en dia quasi pareixen relegats a un segon plànol pel que fa a protagonisme perquè es respon, erròniament, a la set de soroll que té el públic. Faig ací un incís respecte a açò perquè vull indicar que si bé, efectivament, una mascletà ha de “sonar”, no és menys cert que no val amb que sone o “pegue”, sinó que ha de sonar bé, ser correcta, bonica i emocionant. I sols amb potència i amb força (que és allò que el públic, aparentment, demana), no es garanteix la qualitat.

En una mascletà s’exigeix el domini del foc, i no fer “com més soroll millor”. En aquest cas l’anunci dels neumàtics Pirelli és molt vàlid: “la potència sense control no serveix de res”. Doncs el mateix s’aplica per a una bona mascletà.

Seguim: com a acompanyament s’intercalen efectes aeris que realitzen diferents sons. L’espectacle ha de buscar un sentit rítmic i de potència creixents, culminant amb una gran apoteosi en terra (un clímax ensordidor) seguida d’altra, precisa, en l’aire.

En què consisteix?

Aquest dispar de tan sols uns cinc minuts de duració és la demostració que es pot crear bellesa (rítmica, per suposat) amb les explosions d’artefactes pirotècnics.

Amb soroll! Es tracta de fer veure que es domina la tècnica fins el punt d’obtenir un resultat artístic basat en detonacions diverses articulades de tal manera que el ritme i la sonoritat siguen creixents. Potser siga la modalitat pírica on més destresa tècnica cal tenir donat que és molt ràpida i no existeixen colors i formes que adornen massa.

En aquest sentit és molt austera, però no significa que siga simple.

La traca, l'element principal de la mascletà. Arxiu: Adrian Castelló.

198

El Canet 2013

La mascletà es divideix en tres fases o blocs pel que fa a la seua estructura o guió tècnic:

1. INICI o començament (de desenvolupament, eminentment, aeri).

Comprèn des dels avisos fins els diferents principis aeris (i el seu marcatge de final, si existira), passant per la ignició inicial amb traca valenciana (merament testimonial, si hi haguera) o els possibles dispars digitalitzats que s’executen abans de presentar el “foc d’espera” aeri.

Ací venen el que es coneixen com a “inicis aeris” i que són la primera part de l’espectacle, encara sense foc terrestre tradicional. Són com una part disgregada i d’obertura, com introducció. Solen ser un xicotet espectacle en sí mateixa (sobretot si consten de digitalitzacions modernes, puix el pirotècnic sol voler lluir-se ací abans de començar la part “obligatòria” terrestre, en què no té tant de marge artístic).

2. COS, desenvolupament o “mascletà” (de caràcter terrestre amb acompanyament aeri). És el gros de la mascletà mecanitzada en terra, part central de l’espectacle, amb l’adreç aeri que tingués (acompanyaments que revisten el dispar per a donar-li més empacat, sonoritat i barroquisme).

Principis aèris de la mascletà. Arxiu: Adrian Sanchís

Aquesta part de “mascletà de cordes” és la que dóna nom i sentit a tot l’espectacle. És el cos que dóna volum i durada a aquest esdeveniment píric.

El foc va retenint-se en els retards dels diferents grups que, a la seua vegada, estan agrupats -valga la redundància-, en “focs” o retencions. Sol constar de cinc d’aquestes xicotetes “fases internes” que van amplificant-se (cada retenció té més grups que l’anterior però menys que la següent -o, en tot cas, de trons de menor calibre-).

Al final, cal aconseguir que aquest cos tinga un sentit ascendent (de menys a més), fins que aplegue a connectar amb el final.

3. FINAL o apoteosi (terrestre i aèria).

Va des de l’entrada al terratrèmol, passant per aquest i terminant pel bombardeig aeri i les possibles rúbriques artístiques de tancament (que són de caràcter facultatiu).

El cos de la mascletà. Arxiu: Adrian Castelló.

El vessant pirotècnic

199

És la part més esperada pel públic que no entén de mascletaes perquè és la més vistosa per la potència que es desborda en ella.

El problema estreba, en aquest punt anomenat “enllaç amb el terratrèmol”, en com passar, de forma bonica, des del cos de la mascletà al terratrèmol sense que es note massa el canvi de potència i de velocitat del foc (de les detonacions). Aquest és el quid de la qüestió i la part més complicada tècnicament. Per als puristes és també el moment més emocionant i on el pirotècnic “entra a matar” en la sort suprema d’aquest espectacle.

Principals efectes pirotècnics utilitzats: Encara que reina el tro (explosió o detonació), hi ha altres sons que tenen una gran importància en les mascletades i que són el de truenillo, truenecillo o truenecito (detonació menor que el tro), xitxarra (soroll enutjós i xerricant), pito (xiulet agut), silbador (més musical i suau), sirena, roncador (so esquinçador), brunzent (brunzidora amb so arrodonit i curt), pedreria o cracker (crepitar o com pedretes caient), ou de dragó (de menor entitat que el cracker).

Quant a la part dels efectes de formes o de color que poden veure’s en un dispar d’aquest tipus podem nombrar, entre els aeris, els mosaics o crossetes (punts de color que es trenquen en 4 trossos), fums (efectes fumígens) i serpentines de color amb tro (amb puntes de colors segons ascendeixen).

En menor mesura es poden veure flash o llampecs (imitació de llampecs de colors que cauen fent fortes llampades), o efectes de peònies.

En els efectes de color en terra regnen, quan hi ha, aquells de bengales de color durant l’espera dels trons abans de detonar, en el terra (deixant un color encès durant uns segons).

Apoteosi de la mascletà. Arxiu: Manu Bruque.

200

El Canet 2013

la pirotècnia nocturna: els castells de focs d'artifici josé solà i palmer llicenciat en geografia i història especialitzat en història de l'art, professor superior de música i director de banda i orquestra, subdirector de piroart.com - portal de pirotècnia

E

ls castells de focs d’artifici són el dispar nocturn per excel·lència. A més, són el gènere d’espectacle píric més universal perquè es disparen pràcticament en tots els països del món, bé en festes tradicionals bé en celebracions o en dates assenyalades com la Nit de Cap d’Any (aspecte no habitual en València però molt típic en altres llocs).

Orígens L’origen d’aquests focs l’hem de buscar en els antics espectacles que es van desenvolupar en Europa des del segle XV. Aleshores, i fins mitjans del segle XIX en què apareixen els nous elements químics que possibiliten la producció del color, existien molts pocs elements coneguts per a l’elaboració dels diferents focs d’artifici i els seus efectes. Pràcticament tots els focs produïen un únic color paregut a l’àmbar. Per a dissimular aquesta pobresa d’efectes (puix els focs sols eren una part d’un espectacle major), es construïa una estructura de fusta denominada “màquina de foc” amb referències al motiu de l’espectacle i que servia per a allotjar els diferents elements pirotècnics. Representaven algun edifici conegut o fictici com torres, palaus, ponts... D’aquestes construccions, estructures, castellets o castells de fusta va quedar el nom de “castell” (ple) de focs d’artifici.

En estos “castells d’època” s’utilitzaven rodes giratòries, molinets, sols fixos, ventalls i bengales col·locades per tota aquesta construcció efímera que, en moltes ocasions, era cremada com a colofó de l’espectacle en mig d’una gran traca final terrestre (diguem que una “traca valenciana”), i els aplaudiments de públic.

En Itàlia també es realitzava un espectacle denominat “Naumachia” i que simulava o reproduïa una batalla naval. La pirotècnia tenia un doble paper: en principi imitava els focs bèl·lics, canonades, fuselleria i tot tipus d’explosions, i després es llançava coeteria al final de l’espectacle, de forma més lúdica (no teatral).

Tot aquest ordre de coses va canviar en la segona meitat del segle XIX amb la introducció del color i la millora en la fabricació dels artefactes va fer que s’abandonaren els espectacles amb escenari o “màquina de foc” i que aparegueren els espectacles purament pirotècnics. A pesar de la internacionalitat actual de la pirotècnia valenciana, els valencians hem tingut uns focs nocturns aeris propis que van ser exclusius fins a principis del segle XX.

Els castells de focs

són molt vistosos . Ar

xiu: Piroart.com

El vessant pirotècnic

201

El castell valencià tradicional Es tracta de la “nuvolà”, modalitat que va dominar els focs nocturns des de mitjans del segle XIX fins el primer terç del segle XX. Consistia en el dispar de carcasses denominades en l’època “canterelles” i eixides o voladors de tro, puix el color no s’utilitzava pràcticament en esta època. Esta “nuvolà”, que es disparava en les places junt a les esglésies, es denominava també “focs de façana” per col·locar-se davant les esglésies. Junt a les mencionades eixides i canterelles també es col·locaven rodes, aspes, molinets i altres figures que depenien de l’enginy del mestre traquer.

Moltes vegades anava acompanyada del dispar de focs des de la torre del campanar, per la qual cosa s’anomenava “disparà al núvol torre campanera” i aquest dispar contenia una gran bellesa plàstica en veure eixir el foc des de dalt del campanar. Un exemple d’açò, encara actual, és la Palmera Imperial d’Elx, en agost.

Altres vegades es col·locaven traques amb trons i bengales des del terra fins dalt del campanar, prenent el nom de “traca campanera” (açò es va tornar a fer, fa pocs anys, amb bengales d’il·luminació, en Castelló de la Plana).

Posteriorment, a principis del segle XX, els pirotècnics valencians comencen a fabricar pirotècnia, puix comencen a copiar els efectes disparadors per empreses estrangeres (angleses i italianes) en València en 1909. Amb motiu de l’Exposició Regional, s’utilitza el color amb major profusió i es comencen a produir carcasses de palmera, coets amb repeticions i altres efectes de novetat. Després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), els dispars nocturns que es disparen a València són bàsicament castells de manera internacional, els traquers convertits en pirotècnics fabriquen tot tipus d’efectes propis i altres copiats d’altres països i que moltes vegades són millorats.

El castell valencià modern Durant dècades, els castells valencians s’han basat en la combinació de coets voladors o eixides de diverses grandàries col·locades en llargues barrades (bastidors de fusta perforats) o disposats en ramellets (en una espècie de cons d’on ixen a l’uníson). També eren molt utilitzats els grans coetons que es carregaven amb diversos efectes i fins i tot amb paracaigudes (per a que les llums davallaren lentament).

Estos conjunts s’alternaven amb carcasses cilíndriques valencianes, bé d’un únic efecte o de diversos (les anomenades de repetició, d’estil valencià, que s’obrin de dalt a baix i que, en caure, van produint les explosions). Altra carcassa molt popular era la carcassa cega que esclatava i no apareixia res fins que de sobte sorgien els colors per sorpresa.

Carcasses cilíndriques. Foto: José Solà

202

El Canet 2013

A principis de la dècada de 1970 es van introduir les tècniques de fabricació japoneses per a les boles o estrelles de color que resulten més iguals i homogènies (i el seu posterior muntatge en carcasses esfèriques, estil nipó). Els resultats van ser sorprenents: les carcasses eren perfectes esferes amb un colorit uniforme i sincronitzat

en el seu inici i el seu apagat. A més, també es van poder començar a produir boles que canviaven de color una o més vegades en els breus segons que durava la seua crema. Avui en dia açò se segueix fent pràcticament igual.

Els dos grans tipus de carcasses esfèriques són, per un costat la “peònia”, que consisteix en l’obertura esfèrica de les boles de color sense deixar traç, (de vegades contenen un centre de diferent color) i, per altra banda està el “crisantem”, que consisteix en l’obertura esfèrica de les boles de color però deixant un traç o estela en la seua trajectòria (pot portar centre i en ambdós casos es poden produir canvis de color en les boles). Un gran crisantem de luxe sol reunir totes aquestes característiques juntes.

Uns altres tipus d’efectes des de carcasses solen ser els de tipus aranya, els de tipus cabellera o els de tipus cometes. A la seua vegada cada element es pot fragmentar en diversos trossos més menuts, és el que denominem “efecte mosaic” o en francés “crosette”.

Existeixen altres elements que integren un castell modern com són: - Els efectes sonors variats, generalment llançats des de volcans, com les brunzents, els xiulets, les sirenes i els surells. Volcans d’estrelles que terminen amb un tro denominades serpentines.

-Rodes de pujada simple, doble i fins i tot triple. Aquest artefacte procedeix de l’antiga pirotècnia i avui en dia és molt estimat.

Carcasses esfèriques de repetició simulada. Foto: José Solà

-Carcasses de figures o geomètriques, consisteix a traçar en l’aire després de l’obertura figures planes, les més generalitzades són arets i combinacions d’aquests. Hi ha de més sofisticades que tracen cors, espirals, estrelles i altres dibuixos. Tenen l’inconvenient que, com són figures planes no esfèriques, depenen de l’angle que en la seua obertura tenen respecte l’observador perquè les vega bé o quede la figura de costat o de perfil (en aquests casos, erròniament, se sol pensar que ha sigut malament i no és així).

-Carcasses de garlandes, consisteixen en l’aparició d’una garlanda de colors de llarga duració que cau lentament com si fóra un o diversos paracaigudes.

-Carcasses de “cartetes”, és un efecte paregut a l’anterior però on els efectes de color cauen de manera individual lentament girant gràcies a la inserció d’un naip retallat a mode hèlice.

-Carcasses de tronc i palmera, consisteix en una carcassa que va deixant una gran estela en l’ascensió i deixa la mateix estela en l’obertura.

-Carcasses empalmades, són diverses carcasses en un mateix morter i ixen juntes esclatant de manera consecutiva o simultània.

Crisantem. Foto: José Solà

El vessant pirotècnic

203

En la dècada de 1980 apareix un artifici que revolucionaria els castells valencians. Es tracta de la candela romana moderna, encara que existien antecedents en el vell bomber valencià. Esta candela consisteix en un tub (hi ha de diversos calibres) d’on ixen de sis a deu dispars a intervals regulars i que llancen cometes de colors, xiulets, tronets o xicotetes carcasses. La seua disposició lineal i la seua sincronització permeten obrir grans fronts o façanes de foc. La generalització de les candeles va portar la pràctica desaparició de les eixides o voladors dels castells per la seua difícil sincronització i el perill que suposa en moltes ocasions la caiguda de la canya o timó.

Altre element fonamental per a aquest salt endavant en el mode de disparar els castells va ser la utilització de sistemes elèctrics d’ignició, amb els quals s’aconsegueixen dues coses: es poden realitzar grans encesos simultanis en punts molt distants i crear grans dissenys artístics. També s’eliminen riscos per als pirotècnics perquè la potència que estaven adquirint els focs feia perillosa la seua encesa manual. És en aquests anys quan els pirotècnics valencians aconsegueixen els seus majors triomfs i reconeixements internacionals, puix els seus focs són molt apreciats en els concursos internacionals.

Els castells contemporanis

Candeles Romanes amb indicadors el·lèctrics. Foto: José Solà

El més modern en disparades de castells és fer-ho mitjançant ordinador (més bé consoles específiques).

D’aquesta manera el control sobre els temps d’execució és absolut. A més, es realitzen seqüències o sèries de dispars impensables d’altra manera, allò que denominem foc progressiu: s’accelera i desaccelera amb una precisió de centèsimes de segon i s’aconsegueixen efectes òptics sorprenents. Aquests mètodes de dispar junt amb un comerç internacional de pirotècnia fan possible que gaudim en un mateix castell dels millors efectes de cada escola internacional de pirotècnia. També se solen combinar els focs amb rajos làser i amb projeccions sobre edificis o pantalles d’aigua (dins d’espectacles multimèdia).

La palmera Es tracta d’un efecte de gran bellesa, consisteix en un gran nombre de voladors llançats al mateix temps i que obrin deixant una gran estela de perles blanques il·luminant per un moment la nit. És molt tradicional en la província d’Alacant, destacant la d’Elx en honor a la Verge de l’Assumpció la nit del 13 d’agost i la d’Alacant la nit de Sant Joan. No s’ha de confondre aquest tipus de llançament (de composició artística), amb el nom de “palmera” que reben les peces que tenen aquest efecte (normalment amb el seu tronc en l’ascensió, i de gran copa daurada quan obri en el cel).

Els castells aquàtics

Palmeres. Arxiu: Piroart.com

204

El Canet 2013

Esta modalitat consisteix en el llançament d’unes carcasses especials a l’aigua que, una vegada allí, esclaten i produeixen els efectes sobre l’aigua, aquests dispars es poden realitzar des de la vora del mar o bé des de barcasses o plataformes sobre l’aigua o fins i tot des d’alguna illa propera a la costa. Tots els efectes

es veuen potenciats per la reflexió dels mateixos en l’aigua: es creen quadres de gran bellesa plàstica. Generalment, els castells que són disparats junt al mar solen contenir una secció de “foc aquàtic” i la resta del castell és de mode convencional.

Alguns dels efectes aquàtics més usuals són: -Focus de colors canviants, també en intermitències.

-Sortidors ballarins, després de caure a l’aigua, en cert temps salten i giren sobre l’aigua.

-Volcans, sortidors i altres efectes que sorgeixen directament de la superfície de l’aigua.

-Grans carcasses que esclaten sobre l’aigua creant efectes de gall d’indi multicolor.

Farfalles amb volcans. Foto: José Solà

- Descàrregues de trons sobre l’aigua amb llampades de titani.

Els piromusicals Des d’antigament l’home ha intentat harmonitzar el dispar de focs d’artifici amb l’execució de música, cal recordar la partitura del compositor anglés del segle XVIII, Haendel, “Música para unos reales fuegos de artificio”. No obstant això, les limitacions tècniques feien difícil aconseguir un resultat òptim.

Avui en dia, l’exactitud i regularitat dels artificis pirotècnics junt amb els sistemes elèctrics d’ignició, i sobretot l’esmentat sistema informàtic, han permès crear una simbiosi total entre música i foc. De vegades aquests focs acompanyen no sols la música sinó algun tipus de narració o fins i tot representació.

Són dispars d’alt cost econòmic i molt difícils de realitzar puix intervenen tant el bon gust del dissenyador dels focs i el seu encert en el moment de triar els fragments musicals, els efectes apropiats per a cada moment i l’execució pràctica del mateix. Un bon equip de so és fonamental així com la col·locació respecte el públic a causa de les diferents velocitats de transmissió del so i de la llum.

Els piromusicals, una gran combinació de pólvora i música. Arxiu: Piroart.com

El vessant pirotècnic

205

festa insegura pasqual molina i faus president del premi iaraní de gandia i membre de l'associació d'estudis fallers Des de fa anys sent una preocupació visceral pel tema de la seguretat en la Festa de les Falles.

Probablement es tracte d’una deformació professional, soc metge cirurgià i he actuat sobre ferits per explosions pirotècniques. He fet reflexions, consideracions i propostes al voltant d’esta qüestió. Totes elles estan publicades en diferents indrets. Ara m’arriba la “invitació” a col·laborar en aquest llibret. La lliura un bon amic el qual, a més a més, “imposa” el tema i, quasi, el títol: La seguretat i les falles. Diu que soc l’expert de l’Associació d’Estudis Fallers en el tema. Malauradament un tema d’actualitat. Dissortadament, esperada.

En el moment que vaig començar a escriure aquestes línies, un president faller de València i un pirotècnic esperaven la sentencia del judici que s’havia celebrat contra ells, unes setmanes abans, per l’explosió pirotècnica ocorreguda en la seua Falla el 2007 en la que es produïren una vintena de ferits i quantiosos danys materials. El judici havia durat un mes, amb 450 testimonis i cinquanta acusacions particulars. El fiscal demanava sis mesos de presó per a cadascun d’ells i els dos milions d’euros que sumaven les indemnitzacions. El president de la Falla Azcárraga-Ferran El Catòlic, Antonio Badia Meneses, ni tan sols estava a la falla quan arribà la furgoneta amb el material pirotècnic, amb la traca per a la seua falla i amb la mascletà nocturna per a la Falla de Pius XI. L’altre acusat, Bernardino Pérez Domingo, el pirotècnic, que deixà aparcada la furgoneta on sempre mentre treballava, no incomplia cap norma, llei o disposició escrita. Per això, ara, han sigut absolts. Supose que la sentència, con sempre, serà recorreguda i el calvari per a absolts i perjudicats serà més llarg encara, prou més llarg. Però... i ja està?

El tema es quedarà així fins que torne a passar una altra vegada i,aleshores, sí que hi hagi negligència o responsabilitats punibles? Fins que hagi en les pàgines del sumari víctimes mortals o una catàstrofe?

Com qui predica en el desert, he dit i he escrit reiteradament: “Les falles són una festa que mobilitza grans masses de població i que les concentra en llocs quasi sempre inadequats; que talla carrers i dificulta el trànsit; que maneja la pólvora barrejant, massa vegades, el perill amb la inconsciència; que provoca una forta contaminació acústica i cada vegada més, lumínica; que planta cadafals immensos de peus de sorra i esquelet de fusta dels quals es premia l’atreviment tot desafiant la gravetat i el risc que puga enfonsar-se; que encén fogueres espectaculars a pocs centímetres de les cases i de la gent; que llança al cel ingents quantitats de fum pol·lucionador”.

Els voluntaris de la Creu Roja, en plena Mascletà Fallera. Foto: Adrian Castelló.

206

El Canet 2013

Com qui les veu vindre, escrivia fa temps: “Els perills i els riscs de la festa de les falles han defugit responsabilitats, fins ara, per la tolerància de les autoritats, que sovint han mirat cap un altre lloc i, per l’acceptació popular del fet que alguns dels accidents són inherents a la festa. Però des dels principis dels anys noranta, el rebut de l’assegurança començà a formar part, tímidament, del capítol de despeses de l’exercici

faller i, al final de la dècada, en començar a legislar sobre la prevenció de riscs i la prohibició d’activitats perilloses, les companyies d’assegurances comencen a ser un dels maldecaps de les comissions i algunes de les activitat falleres tenen un futur incert”. I, aleshores advertia: “Que es tardarà en legislar o en aplicar-se la llei que prohibisca el foc a menys de tal o qual distància dels edificis habitats? Quantes falles, aleshores, podran plantar-se al seu indret històric? En el cas que la pressió popular mantinga la tradició de plantarles al mateix lloc, qui assumirà les responsabilitats que reporten? Les comissions? Els presidents? Hi haurà candidats a presidents? Si volem cobrir el risc amb assegurances, les hi trobarem? En el cas que fora així, què costarà una pòlissa que cobrisca tots els riscs que, amb tota seguretat, estaran perfectament definits en categories i baremats en indemnitzacions, sens dubte, astronòmiques?

I ara ha arribat el moment. Un president en la picota. Sis mesos de presó de la seua vida personal, a més a més de tot el que porta ja damunt en aquestos anys que ja han passat abans de celebrar-se el judici i tot el que, de segur, portarà desprès la sentencia definitiva, siga absolutòria o condemnatòria. I dos milions d’euros en indemnitzacions!

He fet repetidament preguntes angoixants: “Haurem de plantar les falles en un altre lloc fora de la població? Totes juntes? En un fallòdrom?” “Caldrà eradicar l’ús de la pólvora? S’hauran d’habilitar espais segurs a l’extraradi de les ciutats per a utilitzar-la?” “El barri sense falla? La festa sense pólvora? La nit sense foc?”.

Totes aquestes preguntes encara no han tingut resposta. Però la tindran! Hauran de tenir-la.

Respecte els llocs on es planten els cadafals, vostès creuen que hui es permetria plantar-se la falla de Na Jordana de València en un indret històric? Impossible, no? Doncs ja hem començat a admetre que hi ha llocs inadmissibles i vindrà el temps on determinats monuments fallers sols podran erigir-se, per llei, en espais tan grans com els de la plaça de l’Ajuntament o el de les falles de Nou Campanar i, a més a més, no deixant que la gent s’aprope al cadafal encara que, abans de la plantà, l’artista faller, hagi aportat un estudi de viabilitat i seguretat, signat per l’autoritat tècnica competent, on es contemple que l’estructura és adequada en relació amb els materials utilitzats i que la composició no sobrepassa els límits per a no caure, tot contemplant, al mateix temps, els efectes probables d’una adversa meteorologia? Tota reflexió de trellat aboca al fet indiscutible que hi haurà barris on no es podran plantar falles. No les falles d’ara.

Respecte a l’ús de la pólvora... Vostès mateix poden reflexionar! En el cas que ens ocupa, suposen que ha hagut una dotzena de morts, set d’ells xiquets, i el carrer Azcàrraga per l’aire... i es podran contestar vostès mateixa. Aleshores, tothom tindria clar la necessitat d’una nova legislació sobre el control del material pirotècnic.

Però hi ha un tema que a mi em preocupa especialment, perquè jo crec que hui ja podria tenir una solució fàcil. Les concentracions de grans masses de població en indrets claustrofòbics si es comparen els espais amb els milers d’ocupants. És un tema, malauradament, de “rabiosa” actualitat per la tragèdia del

Moltíssima gent acudeix a la Mascletà. Foto: Adrian Castelló.

El vessant pirotècnic

207

pavelló del Madrid Arena quan en una allau de públic moriren cinc joves esclafades per la gent que fugia espaordida. Tots estos dies els mitjans de comunicació ens aporten noves dades de les impotències: massa joves per a l’espai, local sense eixides suficients, falta de seguretat i control d’accessos; serveis mèdics d’urgència inadequats i insuficients... Volen que traslladem les dades a la plaça de l’Ajuntament de València quan se celebra una mascletà?

Sempre, sempre, hi ha dos o tres vegades més de públic (per què no dir-ne deu?) que el que podrien absorbir els carrers que la envolten en cas d’una allau. Una allau de gent que es produiria, inevitablement, en el cas que una de les peces de la pirotècnia, per error o accident, caiguera i explotara enmig de la gent. Ni tots els SAMU de la província aparcats en les immediacions donarien servei als damnificats per la catàstrofe tanmateix que la Nova Fe estiguera construïda sobre l’estació de Xàtiva, allí, al costat mateix.

Jo vaig proposar fa uns anys que les mascletades se celebraren en l’estadi de Mestalla. El material pirotècnic instal·lat en el centre del camp i els espectadors ocupant les grades i tribunes, seguts, individualment. Segurs. Sense les incomoditats de tindre que estar una o dues hores abans a la plaça per trobar “un bon lloc”. Amb visibilitat perfecta des de qualsevol lloc de l’estadi. Amb el so dels trons magnificats per l’efecte de cova que farien les grades. Un lloc de fàcil accés a través del transport públic municipal. Un lloc de fàcil evacuació pels vomitoris dels quals disposa el camp, avaluats pels organismes esportius internacionals per a l’organització segura d'esdeveniments esportius. Un lloc on pareix impossible es produiria un accident pirotècnic. Per què no es fa una mascletà de prova? El rebuig inicial a la idea (comprensible perquè altera la tradició) podria deixar pas, poc a poc, a l’acceptació natural, com ha passat sempre que les coses que havien de canviar-se per necessitat o per llei (recorden el “guirigall” que es montà a València quan es va crear l’estació d’autobusos als afores). Per què no les mascletades a Mestalla? D’ací a vint-i-cinc anys els qui anaren per primera vegada al Mestalla a veure la seua primer mascletada ens pareixerà que eixe és el seu lloc tradicional. Encara que el que els he dit els xoque, consideren... Qué els he dit que no siga de trellat i de profit?. Defugir el risc, evident, no paga la pena?

Les forces de seguretat de l'estat són imprescindibles per al bon funciona ment de la mascletà. Fotografies: Adrian Castelló.

208

El Canet 2013

Seguretat i falles. Una especulació de futur o un imperatiu legal a curt termini?

el vessant de la indumentària fallera

Evolució del vestit femení a les falles Maria Victoria Liceras i Ferreres Indumentarista fallera Pàgines 210-214 Els pentinats de valenciana: estudi sobre el seu ús Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 215-217 La indumentària masculina en falles: entre la recuperació fidedigna i la moda cortesana Maria Victoria Liceras i Ferreres Indumentarista fallera Pàgines 218-221 Indumentària al marge de la tradició Juan Gabriel Figueres i Hernández Tècnic del sector turístic Pàgines 222-223

"Tota la seua vestimenta era antiquada, però la portava amb tanta majestuositat que la feia paréixer eterna com la roba de la reialesa".

Lucy Montgomery (1874-1942) Escritora canadenca

evolució del vestit femení a les falles

U

maria victòria liceras i ferreres indumentarista fallera

n element important en el context faller és la roba especial que es vist amb motiu i per motiu de la festa, una forma de vestir que ha passat per diferents etapes i canvis al llarg de les últimes dècades.

Transformacions imperceptibles en cada moment, però notòries al pas del temps, quasi sempre produïdes per influències de modes puntuals i pel context social de cada etapa.

A pesar de la seua ja llarga trajectòria i de la seua provada popularitat, encara hi ha molta gent que es pregunta el per què, des de quan i com apareix eixe mode de vestir. Es vist per inèrcia i per imitació, sense conéixer l’autèntica tradició i per això no es dubta en fer canvis, introduir novetats, emetre opinions equivocades i, per tant, relegar a termes d’ignorància una cosa tan important com és la inamovible història.

De res serveixen les innumerables Setmanes Culturals que promouen les comissions falleres si després, en el carrer, és molt poca la gent que busca la correcció en lloc del mer lluïment personal.

Al parlar de roba femenina sempre s’utilitzaven els termes de “a la valenciana”, “de llauradora”, i en castellà “de huertana”, perquè els llauradors de l’horta, la gent del poble, abans d’arribar els temps uniformistes de la indumentària tradicional (conseqüència de la industrialització i el progrés), vestien d’una manera pròpia posseïdora de gran personalitat, perquè el seu indument provenia de dos fonts ben diferenciades: Una d’elles, la cultura musulmana, de la que queden vestigis com a camises, mantellines, espardenyes o mants, que són peces que actualment ja quasi no tenen cabuda en la indumentària fallera per no encaixar amb l’excessiva sumptuositat de l’actual vestit.

L’altra, la derivada de la indústria sedera valenciana del segle XVIII, que va afavorir l’ús de teles elaborades amb eixe material. No obstant això, encara que els vestits fossen confeccionats amb seda, mai arribarien a la riquesa ornamental que hui s’utilitza i que, en tot cas, només vestirien les persones pròximes a La Cort i l’aristocràcia, que imitaven la moda internacional, especialment la francesa que era la més reconeguda. Però la moda cortesana va quedar en La Cort i la gent valenciana la va interpretar a la seua manera, amb un desfasament temporal a causa dels retards en la comunicació i difusió d’uns llocs a altres.

El resultat va ser un meravellós però simple llegat, prou allunyat d’efectes barrocs, però amb funcionalitat i gust personal i peculiar, que és el que defineix el caràcter d’un poble, en este cas el valencià.

La indumentària del segle XVIII. Foto: Tatiana Agrás

210

El Canet 2013

En l’actualitat ja no es parla dels vestits populars o de llauradores. Hui s’etiqueten èpoques: Segle XVIII, Segle XIX, com si amb això es volguera elevar el rang o la categoria de la roba, la qual cosa produeix un cert desconcert i tristesa pel menyspreu a la tradició que és el realment important en este cas.

La institucionalització de la indumentària tradicional valenciana no sorgeix fins a finals del segle XIX coincidint amb aquell període, entre 1879 i 1909, anomenat Renaixença, en que junt amb la potenciació d’idees regionalistes sorgeix un senyal extern, com la roba, basada en la tradició d’una història ja passada.

Però és una recuperació un tant idealitzada amb estandardització de models i amb intenció de ser un element diferenciador d’altres llocs.

Com a conseqüència d’eixe moviment cultural apareixen els primers Jocs Florals de la Ciutat de València organitzats per Lo Rat Penat i per a la primera convocatòria es tria com Regina a la filla de Teodoro Llorente, que per a l’ocasió vist gales valencianes, seleccionades, estudiades i recomanades per experts investigadors a fi de lluir la seua valenciania al primer colp de vista. La imatge d’esta senyoreta serà, d’alguna manera, el punt de partida per a tota la parafernàlia que sorgirà a poc a poc amb posterioritat.

Encara no han aparegut les Falleres Majors, les que amb el pas del temps seran la màxima representació de la dona fallera, les més admirades i, per tant, imitades per tot el col·lectiu faller. Icones per a uns, fonts d’inspiració i d’imitació per a altres. Responsabilitat personal enorme que comporta el transmetre la tradició o el destruir-la o desvirtuar-la si la irresponsabilitat no respecta la història i la tradició.

En un primer moment s’anomenen tímidament Reines falleres, que lluïxen de blanc, de llarg, de gala, de festa, a la moda del moment. Són els anys 1930, 1931 i 1932.

Però un esdeveniment polític marca el tret d’eixida: la instauració de La República. Era impensable nomenar en eixe moment una Reina, encara que es tractara d’una Reina Fallera, i va caldre canviar el nom de la representant, encara en els albors de la seua història, i recórrer a les idees de costums i tradicions valencianes. És per això que en 1933 veiem a una ja anomenada Fallera Major de València, reina d’una reduïda cort, representant d’un escàs nombre de senyoretes i vestida a la valenciana.

Una observació que és ja una anècdota: el vestit d’esta Fallera Major... porta cua!, perquè no va ser senzill renunciar a l’ostentació d’un vestit de festa, llarg i aristocràtic, com l’havien portat les seues predecessores, i que possiblement tan sols lluiria una vegada en la vida. I així, amb una tímida i estranya incursió en el vestit tradicional, es va instaurar des de llavors una manera de representar la dona en les falles.

No obstant això, eixe mode de vestir ha patit des del principi una sèrie d’alts i baixos, modificacions, alteracions i mistificacions.

Per a estes afirmacions ens basarem en documents reals. El més objectiu és la representació que apareix en els quadres. I, afortunadament, els pintors costumistes valencians de finals del segle XIX i inicis del XX van ser generosos a representar llauradores i hortolanes en diferents situacions tant festives com domèstiques, captant moments de la vida quotidiana on vestir tradicionalment enriqueix la circumstància.

Una boda, un quefer domèstic, un retrat…, qualsevol activitat diària o festiva transmetrà l’efecte de la roba.

Vestimenta de la primera Fallera Major (1933). Foto: Maria Victoria Liceras

El vessant de la indumentària

211

Potser alguna d’elles un tant idealitzades i preparades per a l’escena, però quasi sempre aprofitant vestits i joies autèntics i reproduint el mode de col·locar les peces, els pentinats… i així fins a infinitat de detalls.

Estos quadres van ser la inspiració per als primers vestits que hui anomenem tradicionals.

No obstant això, els testimonis muts dels canvis han sigut les fotografies. Observant les diferents èpoques i moments, es poden comprovar les diferències amb la roba que actualment considerem tradicional.

Això mateix és el que ocorre al comparar la roba de les nostres iaies i besàvies amb l’actual, però amb la gran diferència que, en un cas, es tracta de representar roba antiga, tradicional i històrica, i per tant digna de respecte i inamovible, mentres que en l’altre és una roba canviant segons el flux de la moda, les circumstàncies econòmiques i el gust.

Els vestits femenins que podem contemplar en els quadres costumistes del trànsit dels segles XIX i XX sobreïxen per la seua naturalitat, tant en el vol de la falda com en la longitud de la mateixa que permet veure el turmell. El mocador quadrat i el davantal, de grandària proporcionada a la falda però sense ocultarla, cobreiexen el que és necessari en el coll, en l’escot i en la falda, perquè no són ni excessivament llargs ni excessivament curts. Ambdós estan confeccionats en cotó o seda en forma de mussolina o tul i sense necessitat de compondre un conjunt “a joc”, és suficient un estil semblant i harmoniós. Estan decorats amb brodats a punt de cadeneta, que reproduïxen palmes, xicotetes flors i garlandes amb acabats de fistons manuals.

La cintura es cobreix amb un cos (cosset o gipó) de mànega llarga amb puny desapegat, o amb justets sense mànegues que deixen entreveure les mànegues de la camisa interior.

Al llarg dels anys hi ha hagut canvis respecte a les teles utilitzades, no sols en la qualitat del material emprat, sinó també quant a dissenys i colors: - Variacions en les faldes, amb canvis en l’amplària (vol) i longitud.

- Diferències en la confecció de cossos quant a patronatge i acabats de cintura.

- Mànegues amb distintes amplituds i llargària així com els seus adorns i randes complementàries.

- Alteracions en la forma i grandària de davantals i mocadors (manteletes).

- Models amb dissenys actuals en joies i pintes.

- Canvis en la forma de pentinat.

- I altres intervencions en calces, calçat, cintes i altres objectes d’ornamentació.

Tot això no afavoreix en absolut la conservació de la cultura autòctona en matèria de indumentaria, que gradualment es va transformant en detriment de la mateixa i provoca una pèrdua de la memòria històrica, la qual cosa és un greu problema.

Naturalitat, en la llargària i el vol en la indumentària dels segles XVIII i XIX. Foto: Maria Victoria Liceras

212

El Canet 2013

Farem un breu repàs a través del temps, incidint en aquells moments o en aquelles alteracions que van ser més notòries i evidents.

Després del vestit de la primera “Fallera” en 1933, que realment va ser un lloable intent d’aproximació a la tradició, és en la dècada entre els anys 1940-1950 quan verdaderament es consolida la indumentària que s’usarà ja en èpoques successives.

En els teixits predominen els colors clars, amb teles de seda encara accessibles en aquells moments des del punt de vista econòmic. No compten amb excessiu vol, més aïna és natural i amb una longitud que permet aguaitar el peu. El calçat va adornat amb uns pompons, una moda que va romandre durant prou de temps. Els cossos porten mànegues de fanal amb randes reduïdes que encara recorden els de les mànegues de les camises. Per als actes religiosos s’utilitza la mànega llarga i el color negre. Ambdós tipus de cossos s’introdueixen en l’interior de la falda a nivell de la cintura.

Els davantals són mínims i els mocadors, grans i quadrats, cobreixen l’esquena fins molt per davall de la cintura. Van plegats dobles i circumdant l’escot sense cap tipus de subjecció, si de cas algun agulla de cap quasi decoratiu.

Les pintes són altes i calades en la seua decoració i comencen a usar-se majoritàriament arracades de xanglots de perles.

La dècada de 1950 a 1960 suposarà el naixement de costums que es consolidaran al llarg del temps i que alteraran el sentit original del vestit de valenciana. Apareixen colors més atrevits i les faldes es guarnixen amb galons i agradables de metall o seda, al mateix temps que acurten la seua longitud, ja que a més de la sabata i turmell s’ensenya part de la cama.

En la col·locació dels mocadors ja són visibles els punts de subjecció que mantenen al voltant de l’escot mocador, cinta i tela, emmascarant d’esta manera la utilitat de la cinta, l’origen de la qual era el de penjar la “joia” des del coll.

Les pintes reduiran un poc la seua altura, començant a destacar les gravades amb la tècnica coneguda com a “flor d’aigua”.

En esta mateixa dècada es consolidarà una tendència iniciada en l’etapa anterior: acurtament progressiu de les faldes i major estovament de les mateixes. Fixació de la cinta i decadència dels pompons de les sabates, que passen a estar folrades amb la mateixa tela del vestit.

Entre 1960 i 70 és progressiu l’acurtament de les faldes per la influència de la minifalda. El mocador ja queda definitivament fixat i cosit al voltant de l’escot amb llaços generosos que pengen en l’esquena. Les randes que adornen les mànegues també han crescut, sobrepassant inclús la línia del colze. Creix també la grandària del davantal, però de forma moderada.

Vestimenta dels anys 50 i 60. Foto: Maria Victoria Liceras

El vessant de la indumentària

213

La dècada 1970-1980 comença a ser la dels grans canvis, ja que és el moment en què comença la massificació de les falles. S’organitzen nous actes que creen la necessitat de disposar de més roba, la qual cosa contribueix a la confecció de més i nous models, molts d’ells totalment inventats i desvirtuats.

En eixos anys apareixen gipons de mitjans del XIX amb puntes davantera i posterior exteriors a la falda, escots tancats a caixa adornats amb xicotetes randes i confeccionades sempre en color negre, per a ús en actes religiosos. Les faldes creixen lleugerament i comença la profusió i abús de brodats en les peces complementàries.

Però serà entre 1980 i 1990 quan la indumentària tradicional començarà a convertir-se en una amalgama de tendències i d’interpretacions que portaran al que hui s’està acostumat a veure i que per desgràcia es considera normal. Amb l'inici de la Democràcia es modificarà la forma d’elecció de la Fallera Major i la JCF dulcificarà els rígids protocols que controlaven i determinaven com s’havia de vestir.

Gràcies a la labor de grups folklòrics es comença a descobrir altre tipus de vestits usats per valencianes antigues que estaven oblidats i que tenen grans diferències amb els què portaven fins ara. Són models provinents del segle XVIII i suposen un impacte estètic que prompte serà acceptat massivament.

Del 2000 fins ara tot està permés. Apareixen teixits nous i augmenta la quantitat de tela utilitzada en la confecció. A mesura que creixen els davantals, disminueix la grandària dels mocadors, que quasi s’amaguen en favor del lluïment dels cossos estrets, de manera que apareixen grans escots, tant en els vestits oficials com en els coneguts com del XVIII. La JCF continua aconsellant per a actes protocol·laris el vestit “tradicional”, és a dir, el de les primeres Falleres Majors, i permet altres intromissions indumentàries encara que amb el buit d’informació respecte a com s’ha de portar cada model, ja que tant el vol com els complements i, sobretot, el pentinat haurien d’adaptar-se a l’època corresponent, sense crear un clima d’incertesa i per si es pentina d’una manera o altra.

En definitiva: els tres monyos per al vestit de Fallera i un per a conjuntar el del segle XVIII. Ha nascut una nova imatge: buida, llarga, excessivament recarregada i poc gràcil. Això sí, ostentosa i de grat per al gran públic. I el públic és sobirà. Encara que és responsabilitat de les autoritats recordar el que és versemblant dins de la indumentària tradicional i posar-ho en pràctica. Les Falleres Majors estan al servei de València, la representen dins i fora de les nostres fronteres i això comporta una gran responsabilitat, havent de quedar a banda els personalismes.

El gipó negre va ser habitual als anys 70 i 80. Foto: Maria Victória Liceras

214

El Canet 2013

Si es desitja que les FALLES siguen Patrimoni de la Humanitat, caldrà tindre en compte les característiques de la indumentària tradicional valenciana. L’elecció és una cosa personal, però la recuperació i autentificació és cosa de tots. Per història, per cultura, per estètica i per amor a València.

Els PEntinats de valenciana: estudi sobre el seu ús juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

E

l pentinat de fallera és un element indispensable per al seu lluïment, actuant com a complement de la vestimenta. Aquest té com a origen el costum que tenien les dones de deixar-se’l llarg però, a l’hora de pentinar-se’l bé l’arreplegaven elles mateixa o amb l’ajuda d’una altra dona amb batidors, entre altres instruments. Aquesta tendència s’implantava des de ben menudes i amb el pas del temps han aparegut dos pentinats que són els que s’utilitzen actualment.

El pentinat del segle XVIII era un element diferenciador de les classes socials de l’època.

D’una banda, les dones de l’aristocràcia, que portaven els cabells solts, amb una perruca o amb bucles; i d’altra banda, les dones del poble que duien el pentinat solt amb una trena pel centre i arreplegat amb una xicoteta xarxa. Per a fer aquesta trena calia dividir tot el monyo en dues parts i després s’arreplegava en forma de cua, encara que aquesta també es podia dividir en porcions de malles, que envolten l’agulla, i de trenes, que envolten les malles. També, perquè tinga una major subjecció, s’utilitzaven utensilis com les agulles de ganxo. L’agulla principal també era de vegades substituïda pel rascamonyos, més menuda que l’anterior i què es quedava incrustada en el pentinat. A més a més, utilitzaven una pinta de set centímetres aproximadament que subjectava els cabells perquè es mantingueren allisats. Aquest és el pentinat que tots coneixem com el d’hortolana.

A mitjans del segle XIX apareix un pentinat que distribuïa els cabells en tres zones separades per dues ratlles que podríem denominar secants: d’orella a orella i de la front fins al centre. Aquest pentinat afavoria la incorporació dels coneguts popularment com caragols de les orelles. Les trenes encara perduraven partint de la ratlla al mig, tot i que, de vegades, es feia una trena que es quedava solta i s’arreplegava en forma de picaport. També s’afegeix a l’agulla central una altra igual, però col·locada a l’inrevés que l’anterior i que compten amb unes boles que serveixen per a que no se n’isquen. En aquesta època, les pintes eren d’uns quinze centímetres, encara que de vegades s’utilitzaven dues menudes, segons la vestimenta que es duia en eixe moment. Aquest és el pentinat que coneixem com el de fallera.

Aquests són els pentinats típics que utilitzen les falleres. Ara bé, segons costums, ganes o modes, s’utilitza un o altre. Des d’aquest estudi es pretén analitzar l’ús dels pentinats per a observar les preferències que tenen les dones a l’hora d’un determinat pentinat i també els costums que tenen sobre els dies que el porten, les molèsties que els ocasiona... Aleshores, s’ha realitzat aquest qüestionari a diverses falleres de la nostra ciutat.

El pentinat del segle XVIII. Foto: Virginia Ruiz

El vessant de la indumentària

215

1.

Les pintes que posseeixes, de quin material són?

En les respostes en trobem de diversos tipus però generalment són banyades d’or o d’argent. També hi ha falleres que han respost que les posseeixen de metall polit o metall encunyat de llautó.

2.

Quins són els avantatges del pentinat del segle XVIII?

La comoditat és la resposta predominant entre les enquestades, a causa de no portar els monyos laterals del segle XIX. També se cita que a la dona li buida la cara i que la fallera pot dormir de costat sense cap tipus de molèstia.

3. Quins són els inconvenients del pentinat del segle XVIII? Normalment, les enquestades han contestat que no és incòmode tot i que hi ha excepcions, puix esmenen inconvenients com els picors i les molèsties dels ganxos.

4. Quins són els avantatges en el pentinat del segle XIX? El seu caràcter artístic i la seua bellesa és un dels avantatges més considerats per les falleres, puix el seu conjunt amb totes les seues pintes i complements, li dóna una elegància descomunal.

Altre avantatge on coincideixen és en la seua subjecció, puix no es mou si fa vent i les falleres no el tenen davant de la seua cara.

5. Quins són els inconvenients en el pentinat del segle XIX?

Les pintes que s'utilitzen en els dos pentinats. Foto: Maria Victoria Liceras

216

El Canet 2013

Pel que fa als inconvenients, el més destacat i on coincideixen les enquestades és la molèstia que provoquen els monyos laterals, és a dir, les conegudes com ensaïmades, ja que, d’una banda, no deixen escoltar bé a la gent i, d’altra banda, pesen i piquen a causa de la laca. També, a l’hora de dormir és molest, a causa que aquest pentinat es fa amb ganxos i et pots punxar amb ells, provocant fins i tot ferides.

6. Quin dels dos pentinats prefereixes?

Per unanimitat, les falleres han preferit el del segle XVIII ja que és menys molest.

7. Utilitzes alguna xarxa al cap com a alternativa a aquests dos pentinats? És poc freqüent, almenys a Cullera, l’ús d’aquesta peça. De les enquestades, sols tres l’utilitzen, però normalment per a actes més informals com puguen ser les cercaviles o l’arreplegà.

8. Saps fer els pentinats dels segles XVIII i XIX? La majoria de gent enquestada no té coneixement del procés d’elaboració dels dos pentinats, ja que és un procés prou complex i requereix una mescla de formació i ganes d’aprendre a realitzar-lo. Les que saben realitzar-lo tenen un gran avantatge sobre les persones dels seus voltants, ja que acudeixen a ells perquè li’ls realitzen, estalviant-se eixos diners.

9. En cas de no saber fer-lo, a qui acudeixes?

En aquest cas, les respostes són més igualades. En primer lloc, la meitat d’elles van, tal com ja hem explicat, a persones particulars o familiars. I, en altres casos, les falleres acudeixen a les perruqueries.

10. Quin és el sentiment de portar els pentinats dels segles XVIII i XIX? Aquesta és la pregunta on les respostes han sigut més variades. Moltes d’elles senten l’orgull de ser valencianes i tenir el privilegi de portar-los, encara que pateixen com observem anteriorment. Hi ha d’altres que, com són falleres des del seu naixement, ho senten com una tradició dins de les seues vides. I altra resposta és que el portar aquests pentinats significa que són dies de celebracions i festes divertides, arrelades i esperades per totes elles.

Aquest ha sigut el resultat de l’enquesta sobre els pentinats de fallera. Tal com ja hem comprovat, hi ha multitud d’opinions respecte als dos pentinats fallers i, per tant, hi ha varietat. Però ens quedem en que els pentinats d’hortolana i fallera, com són coneguts respectivament, són una tradició que complementa la indumentària fallera i valenciana i, per tant, és fonamental per a les dones falleres el seu ús per així destil·lar la bellesa que tenien les dones valencianes dels segles XVIII i XIX.

El pentinat del segle XIX, més incòmode per a les falleres. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant de la indumentària

217

La indumentària masculina en falles: Entre la recuperació fidedigna i la moda cortesana maria victoria liceras i ferreres indumentarista fallera

E

La senzillesa i la lògica són el millor aliat per a una correcta forma de recuperar el vestit tradicional.

n l’actualitat, la indumentària tradicional valenciana la visten tant dones com homes amb motiu de la Festa de les Falles. Ambdós han passat per moltes diferents etapes i vicissituds, amb canvis notoris al llarg de les últimes dècades.

Històricament, i des de l’inici de la festa fallera, han sigut les dones qui han lluït, s’han guarnit i han sigut la part visible d’una tradició ancestral, representant per mitjà de la seua roba l’essència de la valenciania, la bellesa i l’element diferenciador respecte a les festes d’altres llocs. Han sigut, a més, icones reiterades en cartells, cavalcades o ofrenes, ja que fins a temps recents la seua funció no era executiva, sinó de representació, sempre acompanyades d’un o diversos homes. La seua cort d’Honor l’arropava i servia de suport, sense més paper que l’estètic .

No obstant això, la funció dels homes era distinta. S’ocupaven de tot allò que feia de la festa un esdeveniment important: ocupaven la presidència i els càrrecs de responsabilitat que permetien la presa de decisions, la contractació del monument i controlar l’economia… Un munt de treballs que constituïen la gestió de la falla i en tals circumstàncies el que menys importava era el mode de vestir.

Es podia trobar en qualsevol dels actes des de vestits de jaqueta fins a bruses, o anar amb corbata o sense ella, creant un aspecte de desigualtat que accentuava diferències socials i inclús econòmiques.

Va ser a finals dels anys 60 (les dones ja feia uns trenta anys que lluïen per als actes fallers les gales valencianes) quan el llavors president de Junta Central Fallera, Juan Bautista Martí Belda, se li va ocórrer proposar un vestit comú a tots que igualara distàncies i impedira comparacions. I va sorgir el que ha durat tants anys: el vestit negre de “faller”, conegut afectuosament com panderola.

No va ser una cosa improvisada, ja que per a la seua confecció es va intentar un cert acostament a peces tradicionals, i es va configurar amb un pantaló negre (tipus modern), camisa blanca (tot el món podia adquirir-ne una), un faixí de seda que podia recordar a una faixa tradicional, una torera negra curta (adaptació d’una antiga jupa) i regalims blancs, borles penjolls i altres adorns d’origen més o menys històric, encara que amb grans deficiències en la seua interpretació. A més, havia de comptar amb certs símbols basats en el color del faixí per a distingir els diferents càrrecs dins de l’escalafó faller.

Fins els seixanta, els homes vestien una vestimenta fosca. Arxiu: Joan Castelló.

218

El Canet 2013

Coincidint amb el gran canvi que va haver-hi en la indumentària femenina al voltant dels anys 80 amb la incorporació de nous models sorgits del segle XVIII i pràcticament desconeguts o ignorats pel gran públic fins llavors, va nàixer la idea de desuniformar els homes, un camí invers al seguit per les dones, que havien deixat arrere l’homologació i l’uniformisme.

La lògica feia pensar en la necessitat de recuperar per als homes eixos vestits populars quasi perduts, només mantinguts en la memòria gràcies als xiquets que graciosament eren vestits en la falla, amb saragüells i jupetins.

Al mateix temps, un Congrés Faller permetia l’ús de la indumentària antiga valenciana sense més detalls ni especificacions. I ací va començar tot. Tímidament alguns fallers van perdre la por (ja no hi havia impediments) i de vegades la vergonya (ells mateixos ho deien) i es van decidir a ensenyar els panxells, gran handicap per als més majors i alegria per a la gent jove.

I van eixir al carrer camises amples, saragüells blancs, faixes multicolors, jupetins de diferents formes i dibuixos, mantes coloristes, espardenyes variades i l’ús de mocadors en el cap i fins a barrets, en certs casos amb el perill que alguns ignorants els digueren “bandolers de Sierra Morena” sense saber que es tractava d’autèntiques peces d’indumentària tradicional valenciana mil vegades representades en gravats, pintures i fins i tot en fotografies, donat l’ús corrent i normal fins a temps relativament recents en algunes comarques valencianes.

I eixe va ser l’inici, que es va anar complicant amb l’ús de calçons estrets per davall del genoll, conjuntats o no amb jupes de diferents models. I amb el complement de capes.

I es van canviar espardenyes per sabates, i el tradicional saragüell blanc es va cobrir amb un altre fosc argumentant la visió transparent de robes interiors. Les calces s’han anat convertint en autèntics aparadors de color, mostres i dissenys. I les insígnies que es portaven en els vestits de panderola s’han substituït per escapularis, medalles i amulets amb més o menys sentit ornamental o simbòlic.

Si a més comprovem que d’esta indumentària s’està passant a una altra totalment cortesana o excessivament burgesa, que està tenint una gran acceptació, arribem a la conclusió que els canvis que han anat apareixent en la indumentària femenina s’han multiplicat amb rapidesa en la masculina.

Què succeirà dins de poc de temps? S’haurà convertit tot en un carnestoltes?

Al pas que anem, no és que s’està perdent a passos engegantits la tradició sinó que s’està oblidant el vestit autòcton, de llaurador, que fa uns anys va estar a punt de reconéixer-se i enaltir-se com la seua història i trajectòria mereixien.

En l'actualitat, hi ha una gran varietat d'estils en la indumentària masculina. Foto: Kiko Carreras

El vessant de la indumentària

219

Junta Central Fallera i els seus representants estan fent l’esforç d’exemplificar amb les seues vestimentes a la resta del col·lectiu. Han tardat a prendre la decisió, però és lloable la seua iniciativa.

Respecte a estos vestits masculins hem de dir que seria molt més senzill el fer una recuperació fidedigna, ja que encara hi ha peces originals suficients com per a reconstruir el vestir original. És possible que encara s’estiga a temps d’aconseguir-ho abans que la voràgine i la massificació acabe amb ella irremissiblement.

Per si serveix d’ajuda o document farem una relació de les peces més importants dins de la indumentària tradicional de l’home valencià.

CAMISA: Imprescindible. Blanca, de llenç, tela robusta o de teixits més fins, però sempre amb mànegues amples i obertura davantera. Llargues. No tenen canesú en els muscles i solen estar proveïdes de coll.

CALÇONS BLANCS: Coneguts com saragüells o calçons amples. Sobre ells es pot col·locar o no una altra peça encara que els llauradors els portaven sobre la pell i visibles exteriorment. Consta de dos cabestres, que se cenyixen a la cintura per mitjà d’una beta passada per cinturó. Solen arribar fins per damunt del genoll. Els plecs aparents que mostren estan simplement conformats per l’ús de la faixa posteriorment disposada CALÇÓ DE NEGRILLA: D’estructura semblant a l’anterior amb lleugeres alteracions sobre la seua amplària (més ample) i longitud (més curt). La seua confecció es realitzava segons pareix amb teixit de llana.

El nom de negrilla pot o no indicar el color, perquè no hem trobat cap exemplar antic, la qual cosa ens fa pensar que seria una peça poc corrent, a pesar de la generalització que està experimentant actualment.

CALÇÓ: És la peça que cobreix des de la cintura fins per davall del genoll, ajustat a la cama, amb obertura davantera en forma de trampa o tapa amb subjeccions laterals. S’acobla a la cama per mitjà de cordons o garroteres. La seua confecció pot realitzar-se amb teixits de cotó, llana o setí segons el seu ús per a diferents models i circumstàncies.

PANTALÓ: És una varietat de calçó la longitud del qual s’ha allargat fins als peus. Apareixen després que els calçons i podem datar-la en els inicis del segle XIX.

Camisa i calçó negre. Foto: Sergi Melià

220

El Canet 2013

JUPETÍ: Peça que es col·loca sobre la camisa, i s’ajusta al cos deixant lliures els braços. Es tanca en la part davantera i la seua longitud no sobrepassa la cintura. Solen anar proveïts de coll i solapes de diferents formes i grandàries segons l’època a què pertanyen. Permeten varietat de teles i adorns per al seu enriquiment. De vegades la part davantera era la que portava una tela més vistosa deixant l’esquena per a una tela més basta o d’inferior qualitat ja que moltes vegades estava oculta per la jupa i no es veia.

JUPA O JAQUETA: És una peça que es porta sobreposada a altres, cobrint des dels muscles a la cintura. De cos ajustat i mànegues estretes, sempre utilitzen el mateix tipus de tela en tot el seu context ja que és peça exterior i es pot veure per totes les bandes. Pot arribar fins a la cintura encara que hi ha models més llargs que sobrepassen inclús el maluc.

VESTIT: Al conjunt i ús simultani de calçó i jupa es denomina vestit.

A més va acompanyat de jupetí que pot utilitzar-se amb distints conjunts indumentaris.

FAIXA: Tira llarga de tela de llana, cotó o seda que se cenyeix a la cintura i que serveix tant per a subjectar el cos com a bossa o receptacle que es tanca per mitjà d’una anella, i que pot contindre algun xicotet objecte. D’amplària i longitud variable, encara que prou per a rodejar el cintura, que pot superar els dos metres. Rematen amb flocs i poden ser de diversos colors llisos o amb ratlles, sempre verticals, donada la manera de manufacturar en teler estret.

CALCES: Peça que cobreix el peu i la cama. En un principi cobrien totalment la cama i la cuixa, però les calces del XVIII i XIX arribaven fins l’altura del genoll. Hi ha varietats d’elles, com ara la “redona”, que deixa al descobert el peu, o la “traveteras”, semblant a l’anterior però amb una tira que passa per davall del peu a manera de subjecció. O el peüc, que cobreix només el peu i quasi no arriba al turmell. Normalment blanques, les calces poden ser de diferents colors amb predomini de rojos i blaus. No és freqüent trobar calces multicolor o amb ratlles per a hòmens.

ALTRES COMPLEMENTS: LLIGUES, POLAINES, CAPES, CÒFIES O RETS, MOCADORS DE CAP I MOCADORS DE COLL, BARRETS I MANTES DE TAPAR O D’ADORN De tots ells, només l’ús d’elements de cobrir el cap (com mocadors i còfies) són realment necessaris per a completar la indumentària, així com les lligues que subjectaran les calces i serviran d’adorn personalitzat al mateix temps que pràctic. Els altres són prescindibles segons el moment, encara que complementaran i embelliran el conjunt segons la necessitat cada individu.

Servisca esta succinta descripció de xicoteta guia, no per menys coneguda menys necessitada difusió, i deixant ben palès que la senzillesa i la lògica són el millor aliat per a una correcta forma de recuperar el vestit tradicional.

El mocador i la manta morellana són altres complements. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant de la indumentària

221

indumentària al marge de la tradició

L

juan gabriel figueres i hernández tècnic del sector turístic

a roba sempre va evolucionant. Hem passat de vestir-nos amb pantalons acampanats i de tenir els cabells cardats a anar amb pantalons pirates i amb cera o gomina en els cabells. Doncs bé, açò també ocorre en la indumentària fallera, però ja ho hem tractat anteriorment. En aquest article ens centrem en la indumentària al marge de l’oficialitat, és a dir, aquella que no utilitzem en els actes oficials com, per exemple, la brusa fallera, entre d’altres.

A partir dels anys vuitanta, quan tocava anar al casal faller dintre de la setmana fallera, cada faller ho feia amb la típica brusa negra i el mocador de quadres. Aquestes peces es podien adquirir per quatre gallets i anaven complementades amb l’escut de cada falla a la brusa, ja siga amb el cercle del feixí masculí, una xapa o una insígnia.

Uns anys després, concretament a finals del segle XX, aquests complements van ser substituïts per l’escut brodat. Aquest tenia dos avantatges: estètic, puix la brusa quedava millor així; i de comoditat, ja que no havies d’estar pendent a tota hora de si la xapa havia caigut o s’havia descosit. Però també tenia el seu inconvenient, és a dir, l’encariment del producte. El brodat també va aparéixer al mocador, però amb molta menys freqüència.

Uns anys després es van posar de moda les bruses hortolanes.

Aquestes tenien el mateix disseny que el pantaló ratllat de la vestimenta hortolana masculina, és a dir, gris amb ratlles negres verticals. També eren prou barates per a adquirir-les, sempre que no foren brodades, és clar.

Les bruses negres i ratllades i els mocadors de colors eren el que es portava abans. Foto: Esther Mompó

222

El Canet 2013

Però aquests colors utilitzats a les bruses falleres contradeien l’esperit de les festes fallers i el seu estereotip de ser una festa de llums i colors. És per això que, al mateix temps que evolucionava la indumentària oficial, les botigues van optar per mostrar al món que les bruses falleres també podien ser de colors. Les comissions falleres van captar la idea i cada comissió va encomanar bruses d’un color determinat, amb l’escut i

el nom del faller brodat per així distingir-se de la resta de les comissions falleres. Podem ficar l’exemple de la nostra ciutat, on trobem bruses de color roig a la falla Raval de Sant Agustí, de color blau a la falla Sant Antoni de la Mar, de color verd a la falla Rei en Jaume I, de color ocre a la falla El Canet, i de color morat a la falla Plaça d’Espanya, entre d’altres. També el mocador ha passat a ser d’un color determinat amb l’escut brodat com, per exemple, els de les falles de Sant Antoni de la Mar i d’El Canet, a Cullera.

Ara bé, les bruses i els mocadors sempre han tingut un problema, que no abriguen molt i, és per això que calia posar-se baix diverses capes de roba per a no tenir fred. Aquest problema es va accentuar quan es va generalitzar l’ús de la barraca fallera al carrer, puix els refredats estaven a l’ordre del dia. Aleshores, per a combatre la fred, les botigues d’indumentària van proposar l’adquisició de folres polars amb l’escut i el nom brodats. Aquesta peça, implantada sobre el 2007, va ser la solució per a evitar estar tot el dia amb el paquet de mocadors en mà ja que, a més, al tenir el coll alçat, no feia falta dur el mocador faller. Aquest va seguir la tendència de les bruses falleres i els van fer de colors com, per exemple, el groc a la falla El Canet, el taronja a la falla Taüt, el blau cel per a la falla Plaça Mongrell, o el gris per a la falla El Raconet, entre d’altres.

Les bruses de colors es generalitzaren per a distingir a les comissions falleres. Foto: Esther Mompó

Les seccions masculines d’altres comissions han volgut innovar més encara i també llueixen jupetins típics de la neu. Aquests, més pareguts a la musculatura de Hulk, el que fan és protegir l’esquena i el pit, però no els braços. També segueixen la tendència de brodar l’escut i el nom i de ser de colors, com el blau de la falla La Bega o el taronja de la falla Taüt, tot i que no han tingut tanta repercussió com els folres polars.

No obstant això, l’aparició del folre polar i del jupetí no ha suposat la desaparició de la brusa i el mocador faller. Normalment, els fallers utilitzen la brusa i el mocador per a les activitats que es fan de dia, ja que les temperatures són més altes i fa massa calor per a utilitzar les altres dues peces. Això sí, el que sí que s’utilitza menys és la brusa negra i el mocador de quadres, ja que només els fallers nostàlgics, la gent no fallera i dins d’eixe grup, sobretot els turistes, són els que fan ús d’ells. Imprescindible és insistir en els turistes, ja que són el col·lectiu que més compra aquestes peces per sentir-se fallers durant uns dies i intentar arrelar-se a una de les poques tradicions de què poden fer ús.

Els folres polars, la sol·lució a les fredes nits falleres. Foto: Juan Gabriel Figueres

El vessant de la indumentària

223

I conte contat, conte ababat... i de les falles polièdriques ja s'han assabentat Amb aquesta pàgina hem arribat a la fi dels continguts literaris de l'edició d'aquest any.

A continuació els recomanem que consulten la nostra guia comercial, que ha fet possible aquest llibret.

PEDRO GONZÁLEZ III GRUPO OASIS BAR CULLERA CARLOS BOU MATEU LA CASSOLA ROIG I ASSOCIATS FLORISTERIA CAROL FORN SIGNES SEGURETAT S.M. FERRALLES MARÍ SERRANO SALA CANCELA SUMINISTROS GONZÁLEZ ALDISA TRANSCONTINENTAL CONSTRUCCIONS RAMÓN ARLANDIS FONTANERIA GARCÍA BASAR XIXI ESPERANZA FENOLLAR SALÓ LA FONT PABLO GOMILA TENDENZA MANOLO ADM. DE LOTERÍAS LA MORENETA

LA PANTERA ROSA DRESMAR RESTAURANT CASA NOSTRA PESCADOS HERMANOS BRAVO L'OLIVERO DE SUECA PIXEL & 30 I PICO RESTAURANT BAR PESCADORS CONSTRUCCIONES GALÁN CASA HOYO EL CORDOBÉS OCB SOLAR EL DIDAL D'OR BAR DONET SUMIVAL LUIS MIGUEL RODRÍGUEZ SOTELO TRANSPORTES MARCOS GONZÁLEZ TRANSPORTES TELLO SLU CA ALBA SARRIÓN AUTOBUSES JOIA DISCO-PUB MAIRE GARRIGOS

"El vertader amic és aquell que està al teu costat quan preferiria estar en una altra part".

Len Wein (1948) Editor Nord-Americà

RESTAURANTE LA LLOMA LA BONA BIRRA VAYA TINTA CULLERA CULLERA OCIO + PALLISA PAELLAS KISS HERTOMAR BAR LOS JUNCOS SUMIELECTRIC PROMOCON PIRIS MASSENA JR. BDB COPRO CLIMENT SAMUEL GARRIGOS EL TIGRE CARNS I EMBOTITS HORNO PASTELERIA CAROL ESCRIVÀ FOTOGRAF PIZZA RICA FONTSOL ASESORIA GESCÓN

Els amics de la nostra falla són els fallers, col·laboradors, veïnat, fallers... que fan possible la nostra festa.

MOLTES GRÀCIES.

pintura i decoraci贸

Allisats de gotejat Estucs Terres florentines Fa莽anes

Guia comercial

225

La Cassola menjars per emportar

Ensalades Tapes Racions Arrossos Entrepans Hamburgueses Perritos Sandvitxos Menjar Cassolà

PA RECENTMENT FET TOT EL DIA

ENCÀRRECS AL TELÈFON: 617 332 380 La Cassola · C/ la Bega, 13 · Cullera (ENFRONT DE LA CASA DE LA CULTURA) REPARTIMENT A DOMICILI GRATUÏT Entrega a domicili en Cullera mínim 8 € Entrega a domicili en Favara mínim 10 €

226

El Canet 2013

ROIG & ASSOCIATS  ADVOCATS Plaça de la Verge, 26 - 4t - 46400 CULLERA Tel. 96 172 68 08 roigadvocats@gmail.com Guia comercial

227

CULLERA Rambla Sant Isidre, 7 enfont de Correus 96 172 39 91 677095267 ALZIRA Párroco Vilar, 1 96 240 44 05 661867839 PATERNA Cristòfol Colom 5 96 138 63 86 630968899 Obert dissabtes i festius Repartiment a domicili Servei nacional e internacional 228

El Canet 2013

Forn de Pa i Dolços SIGNES Francisco Signes i Audivert Juan Signes i Audivert

C/ Metge Joan Garcés, 39 Tel. 96 172 10 51 46400 CULLERA (València) Guia comercial

229

230

El Canet 2013

FERRALLES I BIGUES DE FERRO MARÍ SERRANO

Camí de l'arròs s/n Telèfon 96 173 20 67 Mòbil 626 479 650

46400 CULLERA (València)

Guia comercial

231

232

El Canet 2013

SANITARIOS - TUBERIAS - GRIFERIAS CALEFACCIÓN - PISCINA - BOMBAS MUEBLES I ACCESORIOS DE BAÑO VISITENOS EN: OLIVA: Crtra. Oliva-Pego, s/n - Tel. 96 285 05 88 - Fax 96 285 63 85 EL VERGER: Sector Industrial E - Avda. València 22 - Tel. 96 575 12 76 CULLERA: EXPOSICIÓN: Sueca,9 - Almacen: Fray Pascual Jover, 12 - Tel/Fax: 96 173 11 22

http://www.suministrosgonzalez.es/ info@suministrosgonzalez.es Guia comercial

233

Pau Alarc贸n Renard DPTO. COMERCIAL

Pol. Ind. 1 - Moliners, s/n 46400 Alzira (Val猫ncia) Tel. 96 245 60 12 路 Fax 96 241 54 56 M贸vil 666 57 65 11 www.grupotranscontinental.com

234

El Canet 2013

Construccions Ramon Arlandis SL Pressupost sense compromís

Carrer dels Gils, 15 46400 CULLERA (València) Telèfon: 685 95 00 03

Guia comercial

235

Presupuesto sin compromiso

BASAR I LEPOLIES

OBRA NUEVA REPARACIONES MANTENIMIENTO DE EDIFICIOS MANTENIMIENTO DE PISCINAS REFORMAS EN BAÑOS Y COCINAS DESCALCIFICACIÓN Y OSMOSIS MAMPARES DE BAÑO MOTORES A PRESIÓN ENERGÍA SOLAR

Pastissos de llepolies des de 15 euros

Bosses de llepolies per a bodes, comunions, aniversaris i batejos.

Pinyates i Garlandes.

Gelats i refrescs

Edu: 639 552 383 Andrés: 96 172 24 37 C/Colón, 25 - 6º - 6º 46400 - CULLERA - VLC. fontaneria_garcia@hotmail.com 236

El Canet 2013

C/ La Bega, 15 (enfront de la Casa de la Cultura) Telèfon 680 453 084

PAPERERIA I DESPATX INFORMATITZAT D'APOSTES Combinacions per ordinador de Quinieles, Primitives, i Bonoloto

ESPERANZA FENOLLAR C/ La Bega, 17 - CULLERA Tel. 96 173 86 77

Guia comercial

237

Albañilería en general C/ La Bega, 21 46400 Cullera (Valencia) Tel. 619 947 926 238

El Canet 2013

Manolo Perruqueria 96 173 84 84

Carmina Estètica

96 173 84 85 Avgda. País Valencià, 27 bis. 46400 CULLERA (València)

Administración de loterías nº1 Passeig Doctor Alemany, 8 46400 Cullera (Valencia) 96 172 46 48

Tapas Bocadillos Frituras de pescado C/ Padre Antonio Berenguer, 4 46400 CULLERA Tel. 620 80 11 28

Guia comercial

239

MECÀNICA NÀUTICA

Restaurant familiar

ANDRÉS GÓMEZ CLIMENT Metge Joan Garcés, 45; 5é - 14 46400 CULLERA (València) Tel i Fax: 96 172 11 91 Mòbil: 665 84 38 81

240

El Canet 2013

Ubicat al casc antic de Cullera

OBERT TOT L’ANY

Carrer del Riu, 2 46400 CULLERA (València) Tel: 96 172 01 52

L’Olivero de Sueca Fred Galiana i Gallach Mòbil 617 80 28 36

Mercat municipal de Sueca Mercat municipal de Cullera

D.N.I. 20768881-L Av. de la Mar s/n 46410 SUECA (València) Magatzem tel. 961 710 101

Guia comercial

241

Grup Pub Pixel

AMB LES FALLES

CULLERA

www.pixelpub.es

Menú Diari Esmorzars Populars Peix Fresc de la Llotja de Cullera Luis 649 11 25 37 Avda. del Port, 9 - 46400 CULLERA (València)

242

El Canet 2013

Guia comercial

243

Especialidad en Arroces y comida mediterrĂ nia 96 172 23 23 96 172 43 74 Crtra de l'Estany s/n Cullera 244

El Canet 2013

Alicia Gonzรกlez

C/ del Vall 60 46400 Cullera (Valencia)

Tel. 96 172 66 74

Guia comercial

245

LUIS MIGUEL RODRIGUEZ SOTELO AGENTE VENDEDOR ONCE TEL: 616986872

TIENDA EXPOSICIÓN SUMIVAL Tf. 96 172 06 52 Fax. 96 172 59 85 sumival2008@ono.com Av. País Valencià, 2 baix 46400 CULLERA / València 246

El Canet 2013

17 MAYO 2008 79.542 REPARTIÓ EL ANTERIOR Y EL POSTERIOR AL PREMIO 12.500 € SALIÓ EL 79.541 05 AGOSTO 2010 23.127 REPRTIO EL ANTERIOR Y EL POSTERIOR AL PREMIO 500 € SALIÓ EL 23.128 GORDO 22 DICIEMBRE 2006 1 CUPON POR TPV: CUPONAZO 21.688 REPARTIO: 35.000 € 13 FEBRERO 2012 6 CUPONES DE ORDINARIO 20.804 REPARTIO; 210.000 € 06 JULIO 2012 10 CUPONES 57.176 DEL CUPONAZO DE LOS 100.000 € REPARTIO: 6.000 €

TRANSPORTES alimentarios MARCOS GONZĂ LEZ

TRANSPORTES alimentarios tello slu

Servicio nacional e internacional

Servicio nacional e internacional

607992914 Riola (Valencia)

616920083 Jumilla (Murcia) Guia comercial

247

- UNIFORMES COLEGIALES Y LABORALES -BORDADOS INDUSTRIALES -POLARES -BLUSAS FALLERAS - BANDAS Y CORBATINES CERVANTES, 16 46400 CULLERA ca_alba@hotmail.com Tel. 669 187 130

248

El Canet 2013

Autocares J. SARRIÓN S.L. Partida Seniadés s/n 46400 Cullera (València)  96 172 25 97  96 173 12 92 sarrion@autocaressarrion.com

Guia comercial

249

LA BONA BIRRA Més de 36 Varietats de cervesa Av. País Valencià, 57 46400 Cullera (València)

250

El Canet 2013

PRODUCTOS Cartuchos de tinta y Toner (consulta tu modelo) informàticos: periféricos, memorias USB, impresoras, portátiles, fijos, tablets... Artículos personalizados (regalo y promocionales) SERVICIOS - Imprenta y estampación -Fotocopias y Fax Público -Servício Informático (particular y empresa) -Reparación y liberación (móviles y consolas) -Diseño Web i SEO Diagonal del País Valencià 35 bajo · Cullera · 46400 E-MAIL: Infocullera@vayatinta.com TELÉFONO FIJO/MÓVIL: 962038063/601131511 FACEBOOK: Vayatintacullera TWITTER: vayatintaculle

Consulta nuestra selección de destinos Los mejores viajes con la mejor calidad-precio Financiamos el 100% de tu viaje, sin intereses ni comissión de apertura.

Consulta condiciones en nuestra oficina.

Y recuerda: Tu viaje puede salirte... ¡GRATIS! Paseo Doctor Alemany, 12 46400 Cullera (València) CV m 397 V culleraocio@gmail.com Tlf. 96 172 34 25

Reservas On-line: http://culleraocio.grupoairmet.com Dirección: Cathy Bonias Blanchard

Guia comercial

251

SEMPRE AMB LES FALLES NOVA GERÈNCIA: SALVA FERRER Segueix-nos a Facebook i a Twitter Av. 25 d'Abril, 54 CULLERA

252

El Canet 2013

Salvador Ferrer Juan Av. del Racó (Euromar II, bajo comercial) 46400 CULLERA (València) 690 853 644

JAVIER Tel. 961 112 506 629 649 578

hertomar@hertomar.com www.hertomar.com Apdo. de Correos 286 46400 CULLERA Guia comercial

253

PROMOCIONS I CONSTRUCCIONS Venda i lloguer de vivendes i places d'aparcament.

Rehabilitació i reformes integrals de vivendes.

INFORMACIÓ. 617716575 - 961723479 C/Muñoz Degrain nº79, baix dreta.

46400 Cullera València promoconpiris@telefonica.net

Pol. Ind. El Teular Camí Vell de Cullera, 75 Aptdo Correos nº108 46410 SUECA (València)

Tel. 96 170 00 11 Fax 96 171 07 76 Móvil Oscar 687 990 874 Móvil César 687 990 875 sumielectric@sumielectric.net www.sumielectric.net

254

El Canet 2013

C/ Sueca, 45 46400 CULLERA (València) Tel. 961 724 798 - Fax. 961 731 913 e-mail: coprocliment@grupobdb.com www.grupobdb.com

Carrer La Bega, 25 - 3er - 6é 46400 Cullera (València) Teléfon: 96 172 16 98 Correu: samuelgil09@hotmail.com Samuel Gil 629506182

HORNO - PASTELERÍA

Carol C/ Blasco Ibañez, 32 46400 CULLERA (València)

Tel. 654963489

Guia comercial

255

ESCRIVÀ fotògraf RETRAT REPORTATGE SOCIAL

Pizzas Bocatas Burguers RECOGER Y A DOMICILIO

96 061 86 78 c/ del vall, 95 - baix 46400 CULLERA (València) Tel. 961723810 - 675097406 vicentescriva@terra.es

631 156 239 C/ la Bega, 9 CULLERA

JUAN MORALES

FONTSOL

Instal·lacions i reparacions d'aigua Camí al mar, 1 , 46400 Cullera.

651646045 256

El Canet 2013

Francisco J. Domínguez Montesinos Rambla San Isidro, 10 46400 CULLERA (VLC) t. 96 172 50 42 y F. 96 73 80 54 fdominguez@cograsova.es www.gesconasesoria.com

FINANCIERA FISCAL LABORAL CONTABLE

PEDRO GONZÁLEZ III CONSTRUCCIONES Y REFORMAS       

C/ Favara, 6 · Polígono Industrial · 46400 CULLERA Valencia

Tels. 620 859 360 / 620 859 361 www.reformaspedrogonzalez.com gonzalez.piris.dg@gmail.com

PROYECTOS FONTANERÍA FUSTERÍA ALUMINIOS ELECTRICIDAD PINTURA DECORACIÓN