Portal Valldigna 17 by Yogur de Fresa

La comissió del LLibret Faller de la falla Portal de Valldigna donarà a conéixer el present llibret mitjançant un acte que anunciarem prèviament en els comerços col·laboradors, la nostra pàgina web, les diferents xarxes socials i a través dels grups de WhatsApp.

fallaportal.com Feu-se amics nostres a Facebook Segueix-nos en Twitter: @fallaportal

Dipòsit legal: A69-2011

Maquetació: Yogur de Fresa

Difusió il·limitada i en valencià

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret

participa

en els Premis de les Lletres Falleres.

LA NOSTRA PEL·LÍCULA

/ Equip de redacció del llibret /

P.4

1. Que la força ens acompanye (La guerra de les galàxies, 1977) / P.6 SALUDA REGIDORA DE FESTES A LA FM DE TAVERNES 2017 UN ANY DE CINE

/ Encar Mifsud /

/ María José Grau Pons /

/ Virginia i Júlia /

SALUTACIÓ PRESIDENT INFANTIL A JOSE FONSECA

/ Vera Sansaloni /

A LA VORA DE LA MAR...

/ VV.AA. /

FALLERA MAJOR

P.30

/ Valeria /

/ Les teues amigues /

REGINES I ACOMPANYANTS 2017

P.34

P.36 P.38

/ Ta Mare /

REGINES I ACOMPANYANTS INFANTILS 2017 /

P.28

/ A. Javier Altur Sánchez /

LA XIQUETA DELS MEUS ULLS: CARLA

COMISSIÓ

P.24

P.26

FALLERA MAJOR INFANTIL

ANTONIO JAVIER...

P.10

P.12

/ Jose Fonseca /

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT

P.8

P.40

P.44

P.45

P.46

COMISSIÓ INFANTIL

FALLERS I FALLERES

P.47 /

P.48

FALLERETS I FALLERETES SETMANA FALLERA MONUMENT GRAN

P.49

P.50

/ Rosa Magraner Grau /

MONUMENT INFANTIL

P.52

/ Rosa Magraner Grau /

RECORDATORI 40É ANIVERSARI

P.58

/ Equip de redacció del llibret /

LES NOSTRES NOTÍCIES FALLERES AL DIARI

P.76

GUANYADORS DE L’ESTATUETA ALS MILLORS FALLERS D’HONOR 2016 LA PRODUCTORA PORTALCINEMA PRESENTA LES RECOMPENSES A... UN ALCALDE EN FALLES

/ Jordi Juan Huguet /

P.78

P.80

P.82

LES FALLES PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA HUMANITAT del llibret /

P.62

/ Equip de redacció

P.86

LA PRODUCTORA PORTALCINEMA PRESENTA ELS SEUS ESPECTACLES MUSICALS EL FAR DEL PORTAL

/ Els encarregats de monument /

P.88

P.90

2. Salacadula, xaxicomula, bibidi babidi bu (La ventafocs, 1950) / P.94 SENYORES I SENYORS, AMB TOTS VOSTÉS... NOUS NADONS FALLERS

P.96

P.105

PALMERA D’OR AL MILLOR GUIÓ I LA MILLOR ANIMACIÓ ATORGAT PER LA FDF DE TAVERNES

P.106

3. Propostes per als guions cinematogràfics / P.110 UNA DECISIÓ DIFÍCIL

/ Pepi Barber /

UNA ESPURNA ESPECIAL EL NINOT INDULTAT DIES DE CINEMA CINEMA

P.112

/ Amparo Albacete Cremades /

/ Emilio Grau Pons /

P.118

/ Miquel Platero Berjas /

PARADISO

/ Héctor Vercher /

ELLES DONEN EL COLP

P.124

P.132

/ Miquel Platero Berjas /

P.134

ESPIES DES DEL CEL (EYE IN THE SKY – GB 2015) THE BABADOOK

/ Christian Losada /

P.115

/ Virgili Colomina /

P.140

“L’ÚLTIMA PEL·LÍCULA” 1971. PETER BOGDANOVICH

/ Santi Estruch /

SAMO JEDNOM SE LJUBI (SOLS ES VIU UNA VEGADA)

/ José E. Pons Grau /

DIARIS DE MOTOCICLETA

/ Olga Ducat /

LES DUES CARES DE LA VERITAT

P.138

P.142 P.144

P.147

/ Amparo Ciscar /

P.150

LA NIT DE L’OCEÀ: UNA CASA EN LA COSTA. UN ARTISTA DE VACANCES. UN PAISATGE OBERT A LA IMAGINACIÓ SEMPRE AL TEU COSTAT, HACHIKO LA VIDA ÉS BELLA MEMÒRIES D’AFRICA EL PODER D’UN DÉU

INSTINT BÀSIC (MIRADES)

/ Mariam Talens Artigues / / MGGS /

/ Neus Ortiz /

JOHN Q

P.182 P.185

/ M. José Grau Pons /

/ Àlex Barber Pons /

P.195

P.197

DE TWIN PEAKS A L’ERA NETFLIX

/ Blai Peris /

SEMPRE AL TEU COSTAT, HACHIKO

/ Lorena Cholvi /

GLADIATOR

/ Maite Grau /

EN TERRA D’HOMES

/ Anònim /

/ Andrea Carbó Grau / / Pilar Talens /

P.209 / M. José Grau Pons /

P.211

P.213 / Carlota Bononat Pellicer /

/ Marta Pallàs Martínez /

BUSCANT NEMO

P.203

P.207

ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES MASCOTES

P.200

P.205

UN MONSTRE EM VE A VEURE (J.A BAYONA, 2016) LA VIDA ÉS BELLA

P.189

P.192

/ Laura Muñoz Alberola /

SEMPRE ALICE (SEMPRE ELLA)

P.176

P.179

/ Sílvia Borràs i J. Ortiz /

RETORN AL FUTUR

P.165

P.173

MONEY MONSTER: EL PODER DE CONVICCIÓ INTOCABLE

P.163

P.169

/ Àngela Magraner /

LA MODISTA

/ Pepi Barber /

/ Pep Ortiz /

LA LLISTA DE SCHINDLER

P.157

P.161

/ M. Carmen Canet Mollà /

/ Jaume Talens /

IN TIME

/ Noelia Grau Pons /

/ Marisa Grau Estruch /

EL NEN DEL PIJAMA DE RATLLES ÀGORA

/ Nerea Pozos, Lara Romero, Maria Lorenzo / P.153

P.218

/ Arantxa Muñoz Alberola /

4. PAUSA PER LA PUBLICITAT / P.222

P.220

P.216

LA NOSTRA PEL·LÍCULA L’equip de redacció del llibret

reem una pel·lícula, pensem quin títol li posaríem i ho tenim decidit en un tres i no res, s’anomenarà Any faller. La creem com una obra d’art, mitjançant les lletres i les imatges d’aquest llibret. Ho narrem d’una manera escrita i visual i, d’aquesta manera, fem allò que tant ens agrada: contar històries i fets. Per a escriure la narració utilitzem la tipologia Courier amb mesura de 12 punts, doncs és el tipus de lletra per defecte que s’usa en la redacció de tots els guions cinematogràfics, ja que és la que més s’assembla a la lletra que eixia de les màquines d’escriure IBM amb les quals es mecanografiaven les primeres històries de setè art. La forma que usem per a projectar imatges és a través de la seqüència de les mateixes, sense utilitzar el so, semblant al cinema mut. Normalment, una pel·lícula es basa en un guió, en el qual els personatges poden o no ser interpretats per actors. Nosaltres els tenim, Presidents i Falleres Majors. Les boniques imatges i els inoblidables fotogrames que formaran part del film són presos des de tots els àmbits i en cadascun dels moments. No us parlarem dels professionals del cinema, ja els coneixereu, a més a més intervindran durant la creació de la pel·lícula. Anem a parlar-vos de les diferents fases per les quals aquests professionals han de passar durant el procés. A grans trets, són tres fases per tots conegudes: preproducció, producció i postproducció. Començarem per la preproducció. Al llarg d’aquesta etapa es realitzen tots i cadascun dels preparatius necessaris, abans de començar el rodatge en si de la pel·lícula. El primer pas sol ser l’elaboració del guió, on el propi guionista pot participar, per descomptat ajudat del productor executiu, per a obtenir el millor resultat possible. En el nostre film, tot portat endavant des dels diferents equips que composen la junta directiva fallera. A l’hora de fer el càsting per a seleccionar els actors que interpretaran cadascun dels papers principals de la pel·lícula, ho tenim fàcil, ens ho donen fet, ells mateixos es presenten voluntaris i, amb l’elecció dels protagonistes

principals, vénen acompanyant-los els actors secundaris que estaran al seu costat durant tota la pel·lícula. Sovint adquireixen un paper imprescindible, doncs són els encarregats que als protagonistes no els falte de res. Paral·lelament a aquestes feines, han de dur-se a terme totes les gestions oportunes per al començament del rodatge: finançament del projecte, selecció de les localitzacions on gravar, maquetar i imprimir, contractació del personal tècnic que treballarà en el resultat final de la feina... Una vegada té lloc el possible a d’aprofitar

concloses totes aquestes tasques, comencem la fase de producció, on rodatge de la pel·lícula. Aquesta ha de tractar d’atendre´s el màxim les dates establertes prèviament en un calendari, amb la finalitat el màxim possible el temps i els diners invertits.

Durant aquest procés, intervenen gran quantitat de professionals del cinema, és quan es fa realitat tot el que estava sobre el paper en la fase anterior. A diferència del que molts poden pensar, les seqüències no es graven i guarden en el mateix ordre que es presentaran davant del públic en el treball final, sinó que s’organitzaran en funció de diversos factors: disponibilitat dels actors, temps, tipus de localitzacions, etcètera. Una vegada guardat i gravat tot el material, s’inicia la fase de postproducció, on es donarà sentit i ordre a allò fet fins el moment. Així, en l’estudi de muntatge i maquetació se seleccionen i ordenen les escenes i seqüències més adequades d’entre tot allò disponible, fins donar lloc al que serà el muntatge final, aquell que arribarà a les mans dels lectors i a les pantalles de l’ordinador. També és moment d’afegir les imatges que il·lustraran el component visual de la pel·lícula, a més dels diferents efectes en les escenes que així ho requereixen. Així mateix, es graven les possibles veus en off que poden intervindre en el film i, en cas de necessitat, podran tornar-se a repetir els diàlegs de les escenes que no hagen estat del tot satisfactoris. Una vegada finalitzat i unit tot, ja tenim entre mans la pel·lícula que composarà l’any faller en la seua versió final, aleshores s’iniciaran les activitats enfocades a la seua promoció i distribució. Així es donarà a conèixer l’obra a tothom, proclamació, exaltacions, gent especialitzada, sovint mitjançant mostres o premis, alhora que es realitza una promoció publicitària que la done a conèixer al gran públic. Després de tot el temps i el treball invertit ens queda mostrar la prova escrita i perenne del film. També ens resta distribuir les còpies del llibret, que és allò que considerem l’estrena de la pel·lícula, prova escrita i palesa de tot el viscut i, on la pel·lícula abasteix el seu veritable sentit, fins arribar a l’espectador. Esperem que us agrade!

que la força ens acompanye (La guerra de les galàxies, 1977)

SALUDA REGIDORA DE FESTES Encar Mifsud

esta, música, pólvora, foc, treball, tradició, relacions, vivències... són algunes de les moltes paraules amb què podem definir les falles. Paraules plenes de contingut per a cadascuna de les persones que ens sentim plenament vinculades a esta festa tan nostra.

Les falles són una festa que als fallers ens ha de reforçar com a persones i ha d’enriquir les nostres relacions amb amics, familiars i veïns, perquè la convivència, el respecte i el bon ambient han de ser el motor per a fer una festa cada vegada més integradora on tots trobem el nostre espai. Els fallers i falleres durant tot l’any, impulsats per la il·lusió, treballem i obrim de bat a bat els nostres casals per a dur a terme una intensa activitat per a majors i menuts que enforteix els nostres lligams. Unes activitats que han d’anar renovant-se i adaptant-se als nous temps, sempre mantenint però l’essència i tradició de la nostra festa. La setmana fallera és l’eix sobre el qual gira tota la festa i és que quan els monuments omplin els carrers de la nostra ciutat, els coets i la música de les xarangues passen a ser la nostra banda sonora i les bones converses al voltant d’una gran taula gaudint d’una excel·lent gastronomia són la nostra obligació diària, sembla que els dies llueixen de manera diferent i que per uns instants els maldecaps han de quedar aparcats per a més avant. Però per a arribar a eixa setmana hi ha molts més aspectes: com el treball que hi ha darrere dels llibrets fallers, el treball dels artistes fallers, dels indumentaristes,... que l’engrandeixen convertint-la en un enriquidor patrimoni cultural i festiu que s’ha de protegir. Enguany és un any important per a la festa de les Falles, així que espere que quan estes paraules siguen llegides, les Falles siguen ja Patrimoni de la Humanitat perquè s’ha treballat de valent per tal d’aconseguir aquesta distinció per part de la UNESCO. Distinció que ens enorgulleix però que comporta molta

responsabilitat encara que estic convençuda que les institucions, els fallers i falleres i en especial Raquel, Fallera Major de València, serem bons garants i ambaixadors de la nostra festa per tot arreu. Les falles són una gran festa, on hem d’eixir al carrer per a gaudir, per a riure, cantar, ballar... però sempre des del respecte i la cordialitat. Colors, monuments, vestits, crítica, sàtira, llum, festa, fallers, falleres, amics, amigues,... tot açò i molt més són les falles. Bona festa i bones falles.

A la FM de Tavernes 2017 Carolina Pérez Bosch

arol, repeteixes càrrec com a Fallera Major, però no de la teua benvolguda Falla Cambro. 10 anys després has estat l’elegida per a representar-nos a tots els fallers de Tavernes allà on vages. Sé, per pròpia experiència, que ho faràs d’allò més bé doncs vius la festa fallera com la que més. I és per eixa amistat que ens va unir en 2007 perquè m’he decidit a dedicar-te aquesta poesia.

Camina A

elegant amb el vestit valencià,

ritme de bandes, tabals i dolçaines.

Riu Observa La Flors

i gaudeix, l’ocasió ho mereix. els colors, el cartró i el treball.

festa comença no perdes detall.

de colors ompliran els teus rams.

Milers De

de records que enregistraràs,

rialles, de plors, de poesia i d’art.

Tavernes 2017

espera la seua representant arriba i serà el teu any. Mª José Grau Pons

UN ANY DE CINE

ou el 12 de maig de 2015, i de segur que mai oblidarem aquesta data, quan començà a complir-se el nostre somni. Els cinc mesos previs a aquesta havien estat terribles, els directors de la companyia Portalcinema havien anunciat que el guió de la nova pel·lícula que anaven a dirigir estava preparat, coincidint amb el 40é aniversari de la productora i, es barallaven els diferents noms dels possibles actors i actrius protagonistes del nou film. Nosaltres al llarg de la nostra trajectòria cinematogràfica havíem protagonitzat varis curtmetratges i algun que altre paper secundari. Però ara es tractava del paper de la nostra vida. Els noms dels galants foren els primers en aparèixer. Emilio F. Pons i Vicent

Blasco els elegits per als papers masculins, dos actors de bandera i amb una presència amb la qual tota actriu somia compartir escena. El dia assenyalat en què es decidien les actrius arribà, una noia ben plantada i una xiqueta, havien d’ésser les escollides per acompanyar ambdós artistes. L’expectació es feia palesa a cadascuna de les cases de les possibles candidates. Els nervis a flor de pell fins que el so del telèfon presagiava una bona notícia, Virginia Altur; de cabells castanys i ulls expressius, i Júlia Felis; tota dolçor i amb un somriure encantador serien les protagonistes del llargmetratge “UN ANY DE CINE”. A un local de moda es reuiniren els quatre intèrprets amb l’equip de direcció i allí una multitud de fans i familiars, a més dels incansables “paparazzis”, immortalitzaren el moment amb milers de “flashos” que mostraven les cares de felicitat dels protagonistes i que anunciaven que la preparació de la pel·lícula començava de debò. La imatge fou difosa pels diferents mitjans de comunicació de masses; els periòdics i la televisió es feren ressò de l’esdeveniment.

Per a la presentació de l’elenc s’organitzà una festa blanca a una preciosa platja de la ciutat, fentla coincidir en la celebració de les Fogueres de Sant Joan. Els vestits i la bellesa d’actors i actrius enlluernava, més si cap, l’estiuenca nit estrellada.

La promoció de la pel·lícula els portà tots quatre a infinitat de llocs i festes dels voltants i d’altres no tan properes, acompanyats del co-productor i els diferents encarregats de vestuari, maquillatge, editors, realitzadors i operadors de càmera que no els deixaven ni a sol ni a ombra per tal de no deixar cap detall a la improvisació.

Fins i tot visitaren els estudis dels dissenyadors d’espais i d’attrezzo, on alguns dels decorats de la pel·lícula anaven agafant forma.

El 7 de novembre fou el dia elegit per a la pre-estrena del film coincidint amb la festa del 40é aniversari de la productora que es va celebrar a un saló de moda de la localitat. Virginia, Emilio, Júlia i Vicent lluïren les seues millors gales, a més d’uns grans somriures de felicitat perquè començava per a ells el compte enrere cap al debut en la gran pantalla.

Un munt d’activitats els esperaven per a promocionar “UN ANY DE CINE”, actors i actrius participaren en partits de futbet solidaris, festes de disfresses, i una infinitat d’actes més on es requeria la seua presència.

16 i 17 de febrer de 2016 assenyalats al calendari en roig. L’anhelada estrena acompanyada de nervis per a tot el grup que expectant esperava els resultats de la projecció. Tres, dos, ú, i ACCIÓ… la veu del director donava pas a mesos de treball i esforç per part de tot l’equip. El pati de butaques de gom a gom, els batecs del cor sonaven quasi més fort que la banda sonora de la pel·lícula i els ulls com a plats per no perdre’s cap detall de tot el que anava ocorrent a la pantalla. Somriures de felicitat i llàgrimes de goig foren els protagonistes de la vetllada. Els quatre artistes principals eclipsaren cadascuna de les escenes que protagonitzaven. La seua manera d’interpretar deixà tothom bocabadat, havien fet que els personatges cobraren vida. El negre donà pas a una sola paraula: FI i els aplaudiments dels espectadors demostraren que havia estat tot un èxit. L’estrena va concloure amb una gran representació dels grups artístics de la companyia que també s’emportaren una gran ovació.

El film fou nominat als Òscar i rebé les estatuetes pel millor guió original lingüístic, millor disseny de vestuari, millor disseny d’espais i millor fotografia… Portalcinema no havia escatimat en despeses, havia comptat amb assessors lingüístics versats en la matèria, dissenyadores de vestuari de gran renom, fotògrafs experimentats de prestigi i dos dels millors creadors d’espais del moment.

La primera pel·lícula valenciana basada en les falles fou acollida a Tavernes amb tots els honors que es mereixia. Virginia, Emilio, Vicent i Júlia participaren de cadascun dels actes que s’havien programat per a festejar els premis recollits i gaudiren com els que més de les festes josefines.

El paper de la seua vida arribava a la meitat del trajecte, tanmateix no havien acabat els actes on s’esperava la seua presència, tot i això volien agrair a l’equip de producció haver-los escollit, perquè en realitat havia estat “UN ANY DE CINE” i de segur que no quedava cap dubte que estarien preparats per si arribava el moment de protagonitzar una segona part tots quatre junts.

Virginia i Júlia

SALUTACIÓ PRESIDENT INFANTIL José Fonseca i Sala

allerets i falleretes, em complau poder dirigir-me a tots vosaltres com a President Infantil de la nostra falla, La Falla Portal de Valldigna.

Estic orgullós de ser el representant infantil d’aquesta gran comissió. Ja tenim compartits més de quaranta anys de festa, de treball i de sentiment faller. Tot gràcies als nostres majors que sempre estan per a tot. Per això, nosaltres, els xiquets i les xiquetes que tant hem après d’ells, hem de seguir les seues passes per a continuar sent una gran falla. Per tot açò, us convide a participar en totes les activitats programades, a jugar al nostre carrer i a gaudir de la nostra festa i, com no, de la nostra Falla Portal de Valldigna. És tot un plaer compartir aquest any amb Mar, Carla, Antonio Javier, les nostres regines i els seus acompanyants, perquè sé que de segur ens ho passarem d’allò més bé. I tot açò serà possible, gràcies, a tots els fallerets i falleretes, que són el motor que arranca aquesta gran festa de les falles, i que a més a més, aconsegueixen que any rere any la nostra festa és faça més gran. Tan sols em queda dir-vos que les portes del nostre casal estan obertes de bat a bat, que tots junts passem unes bones festes josefines amb l’amistat i la germanor que ens uneix i caracteritza i que d’ací uns anys aquestes falles 2017 siguen per a tots un bon record. Us espere a tots amb molta il·lusió.

A JOSE FONSECA Jose Fonseca

ecorde com si fóra ahir l’any dos mil tres, aquell 20 de març, que en acabar de cremar el nostre monument faller era el moment en què jo deixava la Presidència de la meua estimada falla. Si emotiu va ser estar al capdavant de la meua comissió, més ho va ser l’any següent quan vaig acompanyar el meu fill, amb tan sols dos mesos d’edat, per a presentar-lo com a falleret de la Falla Portal de Valldigna. Però si setmana meu fill ofrenar

hi ha un dia en què més em vaig emocionar fou eixe mateix any durant la fallera, en l’Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, quan el junt la seua mare, vestida amb les seues millors gales, desfilaven per a la Mare de Déu de tots els Valencians.

Des del dia que vas nàixer, el 22 de novembre de 2003, sabíem tant la teua mare com jo que series un gran faller. A més, el teu natalici coincideix amb la festa de Santa Cecília, patrona de la música, la qual no pot faltar en la nostra festa fallera. Des de ben xicotet has viscut i sabut la diversitat de nostra falla, ja que sempre has vingut amb mi a tots els fallers. Ja siga portant monument, fent paelles, sopant playbacks. En resum, des de sempre has conegut quin és volguda Falla Portal de Valldigna.

treball que es fa en la combois i tots els actes els divendres i ballant l’interior de la nostra

Jose, eres un xiquet molt actiu, t’agrada ajudar i participar en totes les activitats que es duen a terme en la nostra falla. Sempre estàs a punt per tirar una maneta. Com un bon scout eres amant de la natura i t’agrada conviure amb ella. El teu punt més fort és el valor de l’amistat. Eres molt bon amic dels teus amics. Recorde l’any 2012, un any per a nosaltres molt especial, la teua fallereta, Neus Pachés i Serra, va ser nostra Fallera Major Infantil; i fou el primer any que fores acompanyant de la Regina de la Poesia. Aquesta experiència la

vas compartir junt a una bona colla d’amics i amigues, entre els quals cal destacar Mar Alberola i Brines, que enguany serà la nostra màxima representant Infantil, i el teu cosí Ivan, a qui tens molta estima i afecte. Dels fallerets que junts compartíreu aquell any, la majoria han arribat a ser Presidents Infantils, i Jose, tu sempre has estat al seu costat. Les xiquetes de la nostra colla d’amics mai s’han quedat sense parella per assistir als actes fallers; ja que sempre has estat disposat a ser el seu falleret. A partir d’aquest any, 2012, començà a incrementar-se més la il·lusió i el sentiment faller, amb el desig, any rere any, que arribara a ser ell qui fóra el President Infantil de la nostra falla. Doncs bé, com se sol dir: “totes les coses bones són costoses”, i a la fi ha arribat el teu moment, el teu any, aquest any, el 2017 és el teu, JOSE FONSECA I SALA, President Infantil de la Falla Portal Valldigna. Sé que ho passarem d’allò més bé junt als nostres amics i familiars, i de segur que aquestes falles seran per a tu inoblidables, gaudeix molt, fill meu, que l’any passa molt ràpid. Moltes felicitats de part de ta mare i ton pare.

FALLERA MAJOR INFANTIL MAR ALBEROLA BRINES

Vaig nàixer al Mediterrani... Eres alegre i festera, tens ànima de fallera, portes la llum i el color per ser xiqueta vallera.

A Mar...

En un viatge d’aventures t’has embarcat, per a trobar el tresor que tant havies somiat. Et transportaran les ones, bufarà el vent i navegaràs en el teu vaixell sempre somrient. Ton pare com a bon capità et guiarà, de la mà, la mare lluna et cuidarà, com un espill en ella et reflectiràs i l’estrella xicoteta d’ulls blaus t’admirarà. Les sirenes pentinaran els teus rossos cabells i sedes precioses t’envoltaran després. Corals i perles del fons del mar sortiran per a la teua elegant bellesa lloar. Aquest viatge tota la vida recordaràs, la gent que et recolza al teu cor romandrà. I quan al pensament vinguen aquests moments, una rialla d’alegria esclatarà carinyosament. Vera Sansaloni

A la vora de la MAR... Alejandra Pons, Victoria Mínguez, Pau Frontera, Raquel Brines, Neus Merí, Lluís Magraner, Rafa Alberola, Jorge Álvarez, Naroa Bononad, Carla Ferrando, Gerard Fonseca, Marc Felis, Rosana Brines, Maria Palomares, Patricia Felis

as nàixer el 10 de febrer de 2004, la presentació de la nostra falla ja havia sigut i el llibret estava ja a punt d’eixir. Impensable que tu hi pogueres estar, però Andrés, va aconseguir posar la teua foto al llibret, amb la frase “serà una gran fallera”, i no es va equivocar. Pocs dies després del teu naixement, la tia Amparo i el tio Salvador et van regalar un menudet vestit de fallera. I mes i mig després el vas estrenar, i amb gran orgull et vaig dur al braç al teu primer acte faller, l’ofrena de flors, i puc dir-te que el carrer Major no era prou ample per tal que passàrem. T’agrada la falla, disfressar-te, ballar, vestir-te a tot, anar a totes les presentacions… i, a la fi, has aconseguit el teu somni i el de ta mare. Recorde quan era xicoteta baixar als assajos per a la presentació, ho passàvem genial preparant les coreografies amb molta il·lusió. El dia de la presentació, estàvem nerviosos esperant que ens tocara pujar i les nostres mares retocant-nos mil vegades els vestits i pentinats. Què bé ens ho hem passat i a la nostra edat ens alegrem perquè algun amic li passen coses bones i boniques i, a més, si hem crescut vivintho junts, concretament somiar que una amiga siga fallera major infantil de la nostra falla. Eixe somni que tantes vegades hem comentat de menudes! De menudeta et veia, Mar, amb el teu vestit de fallera. Jo no era fallera però en vore’t tenia moltes ganes de ser-ho. Per a les falles de 2012 ta mare em va apuntar a la falla i els dies de falles, vaig enrere teua, i com ja ve sent tradició em quede una nit a dormir a ta casa, sent una festa. Què contenta estic de vestir-me de fallera amb tu i Rafa!

Des de ben menuts hem anat junts, has sigut sempre la meua fallereta i la veritat és que ha estat un plaer compartir les falles amb tu. Recorde especialment aquell any 2012, ja que vam disfrutar moltíssim com a reginos de la poesia. Estic segur que vas a ser una gran Fallera Major Infantil. Jo estaré ací sempre per a tot el que necessites i a passar-ho bé!!!

I ja esta ací, Mar, el teu somni de ser FMI de la falla Portal de Valldigna s’ha complit, recorde quan vam ser regines el 2012. Ens passàvem els dies de falles entre rialles i coets, des de bon matí en la despertà fins a les tantes de la nit a l’orquestra. De segur, que aquest any serà igual o més màgic que aquell, i tant jo com la resta de regines d’aquell any t’acompanyarem per a assegurar-nos que el gaudeixes al màxim. Que el grup artístic infantil de la Falla Portal fa grans espectacles per a tancar la presentació, ningú ho dubta. Però el que no saben fins que no et donen un paper protagonista és la gran amistat que pot sorgir. El Musical de Harry Potter va ser el punt de partida d’una forta amistat. Ens ho vam passar genial, veritat, Mar? Doncs espere que no tinga ni punt de comparació a l’any que vas a encetar, perquè sé que tenies molta il·lusió. Un beset i compta amb mi sempre. El marató de playbacks de falles és una activitat que als xiquets i xiquetes de la Falla Portal els agrada molt perquè dies abans passen vesprades molt divertides assajant les coreografies. Passàrem una vesprada practicant el ball. Després anàrem a ma casa per pensar com ens vestiríem. Quan el meu germà ens va vore, ens va preguntar si podia ballar amb nosaltres. Aleshores vam pensar en disfressar-lo per tal que quedara una actuació graciosa però es va fer enrere quan va pensar que allà a la carpa hi hauria massa públic. Nosaltres sí que vam ballar la cançó que havíem elegit per al marató de falles: “Lean on”. Malles, camisa fúcsia i llavis ben pintats. Ens va quedar genial! L’any passat, el dia de l’arròs al forn vas vindre amb els teus pares i el teu germà a dinar a la meua falla. El pavelló estava molt ple i tu gaudies de tot perquè estaves amb els teus millors amics. Vam jugar i riure mentre els nostres pares ballaven i es divertien. Tant et va agradar, que l’endemà tornares. Recordes com de bé ho vam passar cantant i ballant el “Picky-picky”? L’any passat jo era President Infantil del Passeig; enguany, tu eres Fallera Major Infantil del Portal, disfruta del teu any! Recordes les falles de 2016?? El dia de la cremà, la nostra primera cremà major, fent el recorregut per les falles, banyant-nos i mortes de son. Va ser un dia molt especial quasi tant com quan vam anar a la fira, vore’t en eixa cara una barreja de por, emoció i felicitat tot alhora. No se m’oblidarà en la vida i espere que aquestes falles de 2017 siguen millors, si cap i, poder disfrutar-les al teu costat. Ens coneguem des d’infantil, som inseparables i molt bons amics. Quan vaig saber que series la fallera major infantil de la teua estimada Falla Portal em vaig alegrar molt. Quan l’any passat el nostre amic fou el President de la seua falla i jo el vicepresident, em recolzares en tot el que et vaig demanar de manera que vam ser capaços de preparar-li una presentació inoblidable. Aquest any és el teu i els que estem rereguarda som nosaltres. Per al que necessites saps que ens tens. Desitge que siguen les millors falles de la teua vida i que disfrutes del teu regnat. Mar, quant ens agraden les falles i discutir tots els anys perquè cadascú diu que la seua és la millor, els playbacks són els més treballats, les disfresses, les

més lluïdores i, com no, els monuments, els més bonics. Aquestes falles tindrem el cor partit en dos trossets, un a la nostra falla i un altre ben gran a la teua. Saps que estarem al teu costat mentre dure el teu regnat. Te’n recordes aquell dissabte a ca la “ueli” quan vas plorar?. Ningú no sabia què era el que et passava i és que feia un any que ho tenies al cap. El temps passava i era el moment per a decidir-se. Aquest any ha sigut un any difícil per a tots i és que la vida és un camí ple d’entrebancs que s’han d’anar superant. Però en aquest camí no estàs sola, sempre hi ha algú al teu costat disposat a ajudar-te: la teua família. Recorda aquell dissabte qui et va animar, et va fer riure i sempre estarà al teu costat. T’ho has guanyat i nosaltres amb tu, que sone la música, que encenguen la traca que ja estem preparats per a les falles de 2017. Sona la música!!! Ja comença la festa??? En efecte…i enguany serà una any molt especial. La música és una part molt important de les falles. I aquest any sonarà diferent al llarg d’aquests dies de festa, perquè tu seràs la gran protagonista infantil i jo, el teu cosí, podré contribuir amb el so del meu saxo per tal que no oblides en la vida aquests dies. Desitge que els gaudisques com mai. A la fi arriba el moment, eixe tan desitjat per tota fallera durant el qual li comunicaran que serà la màxima representant de la seua falla per a l’any vinent, la cridà telefònica. Un dia que és al mateix temps final i principi. Final de nervis i, principi d’una il·lusió i d’una nova aventura fallera. Esperant amb la família en casa, de sobte, sona el telèfon i ja saps que eres l’elegida. Ara ja sí que sí, som les representants de les falles de 2017! Comença el nostre any! Milers de moments màgics ens esperen i només cal veure les nostres cares i les de les nostres famílies per a saber que gaudirem d’ells al màxim i que exprimirem cada segon del nostre regnat.

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT A.Javier Altur i Sánchez

envolguts amics. M’ompli de satisfacció dirigir-me a tots vosaltres com a President de la nostra Falla. És el meu primer any i vull agrair a la Comissió la confiança que ha dipositat en mi per a dur a terme aquesta tasca, ho faré el millor possible i espere no fallar ningú.

Ser President no és fàcil però estic envoltat de molts bons amics i amigues, uns amb experiència en el càrrec, i altres duent endavant els diferents actes i el dia a dia de la nostra Falla, per això no tinc cap dubte que amb els seus consells i recolzament serà tot un èxit. L’any passat com a vicepresident vaig gaudir amb Júlia i la meua germana Virginia com a Falleres Majors. Aquest 2017, els toca el torn a Mar i a Carla com a màximes representants, i a Jose que m’ajudarà com a President Infantil i de segur que juntament amb les regines i acompanyants passarem un any magnífic i esperem fer-vos gaudir a tots vosaltres d’aquesta gran festa. No puc oblidar-me de donar les gràcies a tots aquells fallers, amics, col·laboradors i veïns que ens ajuden amb la festa fallera. Gent que de forma desinteressada ens ajuda a fer més gran la nostra falla. Formar part de la festa fallera, de la falla, ser faller es viu, es participa, tots junts formem una gran família d’amics i amigues que fem un gran esforç personal per a fer de la nostra FALLA PORTAL DE VALLDIGNA la més gran del món. Tots representem l´esforç, el treball, la il·lusió i la passió; qualitats presents en tots nosaltres, fallers, quan participem tots junts en ella. Així que m’acomiade convidant-vos a formar part de les activitats que realitzem setmanalment al casal, de les que preparem al llarg de l’any i de les festes de Falles. Participeu i gaudiu d’elles! Salutacions.

ANTONIO JAVIER... Valeria

ot començà amb els meus iaios Pilar i Antonio, ells ajudaren a fer créixer la nostra falla aportant cadascun el seu granet d’arena. Amb tan sols un anyet i encara de bolquers, el meu “papi” començà a passar hores i hores al casal.

De menut gaudia de les xocolatades, despertades, playbacks i tots els actes fallers, i d’esta manera i des d’eixe moment, ell ha anat creixent dins de la falla i conjuntament amb ella. Els estudis principalment el portaren a viure la nostra festa de manera menys intensa, lluny del món faller, però tot i això, feia alguna escapada per poder jugar una partida de truc i envoltar-se de l’ambient del casal. Al seu cor, una flameta va ressorgir l’any 2010 quan la “mami” fou regina i ell, com no podia ser d’altra manera, no ho va dubtar i va ser el seu acompanyant. Acte rere acte, oficial o no, començà a involucrar-se activament i a fer vida novament al casal, perquè a la falla sempre hi ha coses a fer i organitzar, com ara visitar el taller de l’artista faller, fer paelles, muntar i desmuntar l’envelat, l’escenari de les presentacions,…mil i una tasques. I és que com diu la meua besàvia: “En eixa falla no pareu mai, sempre teniu algun comboi”, i és que falles no són 4 dies i no sols és festa,.. qui és faller des del cor sap d’este sentiment, almenys això és el que jo he aprés ja. Durant aquell màgic 2010, vaig arribar jo i en ser la més menudeta de la falla vaig ser el Jesuset la nit de Reis al casal, què graciosa estic en les fotos! Poc després va entrar a formar part de la comissió agafant responsabilitats dins de la junta directiva. Però foren les passades falles, un any després de donar la benvinguda a la meua germaneta Paula a la falla, quan el “papi” va fer un pas més endavant i va fer costat al seu amic Emilio Felipe com a vicepresident.

A més a més, la tia Virgi era la nostra Fallera Major i el papà no podia deixar-la en mans de ningú que no fos ell. Perquè ell ens cuida molt i ens protegeix sempre de prop i, així actuà com el germà major i des d’un pas enrere vigilà i vetlà també per la menuda de la casa, la tia Virgi. La gran sorpresa ens la donà el passat mes d’abril, i és que com cada dimarts baixà a la reunió de la falla però des d’allí mateix telefonà a la “mami”: “Rosalia, sóc el president” digué. Mare meua! Quan m’ho va dir, no podia creureho!! El “papi” i la tia, els màxims representants de la meua benvolguda Falla Portal i tots dos estaven a ma casa! “Papi”,... has de saber que tots els de casa estem molt orgullosos de tu i que enguany que eres el nostre president encara més, tot aplega i ara és el teu any. Estigues segur que estarem tots al teu costat donantte el nostre suport sense condicions perquè, saps què “papi”?,-…. t’estimem moltíssim!!!. Tant de bo siga un any inoblidable per a tots i en especial per a tu. La teua xiqueta, la princesa del teu cor.

FALLERA MAJOR CARLA FERRANDO TALENS

LLUMS, CÀMERA i ACCIÓ! Fa 29 anys, la teua pel·lícula fallera es va iniciar. Trama que començares a gravar agafada al braç. El carrer Major com a decorat i d’escenari el teu casal. La teua naturalitat cap filtre ha acceptat, clara, coherent i de grans detalls. Una projecció de magnífica qualitat, i d’una elegant bellesa que cal destacar. El gènere d’esta pel·lícula no pot ser altre que musical, la banda de so el cor et fa bategar. Ballant entre els núvols no pares de disfrutar. Els espectadors, emocionats, t’observen admirats. L’elevada creativitat tothom deixa bocabadat. Paisatges amb carrosses que en somnis has inventat, vestuari que la teua imaginació ha filat, i passió en la posada en escena que la gent fa vibrar. Extraordinari gust per l’attrezzo ens has manifestat. La vestimenta regional amb mestria saps portar. Les joies de l’adreç enlluernen els teus ulls castanys, i el teu somriure ens transmet presència i serenitat. Somiant i treballant, al clímax has arribat. A la teua vora, per fer-te feliç, saps que ens pots trobar. I de la mà, amb molta estima, sols ens queda cridar: Llums, càmera i acció! El teu regnat ja ha començat! T’estimem. Les teues amigues TXA.

LA XIQUETA DELS MEUS ULLS: CARLA Ta mare

es del mateix moment que la seua padrina, Amparo, va saber que si no hi havia imprevistos d’última hora, la personeta que venia de camí era una xiqueta, va pensar que seria fallera de la falla a la qual ella pertanyia: La Falla Portal.

De seguida la va apuntar com a fallereta. Ella sabia que nosaltres, en la família, no teníem tradició fallera, però per la xiqueta faríem tot el que calia. Ahí va començar un camí molt bonic per a ella, d’il·lusions, alegries, diversió i moments molt bons. Començàrem a introduir-nos en un món que a penes coneixíem i al qual la xiqueta, cada vegada una miqueta més, ens anava portant. De més xicoteta l’acompanyàvem sempre que podíem a tots els actes. Ella de seguida es va apuntar a cavalcades (son tio David també es vestia de faller i es disfressava per acompanyar-la), playbacks, a tot el que calia... I allí estàvem tots pendents de fer disfresses, deixar-la als assajos... Recorde que quan venien falles ella es “despedia” de les seues amigues fins que acabaven les festes. Havia fet noves amigues i amistats en la Falla i com estava molt a gust, el dies que tocaven actes de falles, assajos i altres allà que anava. Una de les imatges que recorde amb més nostàlgia, era quan venia Aurora Ausina i la seua germaneta Pilareta a per Carla i César. Elles sempre portaven els més menuts darrere. La família Ausina sempre estava quan nosaltres no podíem anar a acompanyar els xiquets. Ells estaven pendents i, si calia, els acompanyaven després a casa. Recorde amb molta estima eixes gires d’estiu que la Falla feia pels pobles del voltant amb els playbacks que havien ballat en la falla. Moments de rialles, sopars d’aixella, durant els quals els pares també gaudíem com a xiquets i, després l’actuació. Vull fer menció especial als playbacks de GREASE I EL FANTASMA DE L’ÒPERA, amb els quals la gent va disfrutar de valent.

Va arribar el dia en què ens proposaren que Carla fóra Regina Infantil i com no, va ser anomenada Regina de la Poesia. Vaja comboi, no es va perdre res, però, ai mare, quina acalorada quan es va cremar la falla. Allò era un riu de llàgrimes com si no hi haguera un demà. Però ja se sap que la vida continua i s’acaba un any faller i de seguida comença l’altre, no hi ha temps per a la nostàlgia. A mesura que anava fent-se major i tenia més autonomia per a anar i tornar ella sola, anava agafant un poquet més de terreny i introduint-se més i més en l’activitat fallera. Fins arribar el moment en què ella va comentar en casa què em semblava si es presentava a Regina de Major. Com li ho havia de negar, si ho viu d’una manera tan especial?, així que màquina avant. Va ser anomenada Regina de la FESTA sent Fallera Major: Pilar Talens Artigues. Un regnat intens, que el va viure com mai, conscient a tope de cada minut, cada segon, fent pinya, amb nervis, amb il·lusió i ja pensant que el pròxim pas seria ser Fallera Major de la seua Falla Portal. L’any que Carla va deixar el seu càrrec de Regina de la Festa va ser molt bonic, perquè a pesar de deixar el càrrec en un any en què havien estat molt unides les regines i la fallera major amb tota la resta de fallers i falleres, en tots els actes, passacarrers, cavalcada, dinars, sopars.... la seua amiga, confident “germaneta” AMPARO ALBACETE, era anomenada Fallera Major de la Falla Portal.

Un any de nervis, preparatius, presentació, assajos, preparar escrits, en el qual es va involucrar de manera més que especial perquè l’ocasió ho mereixia i Amparo també. Va viure al seu costat tot un món d’emocions, des de la trucada de telèfon, fins l’últim acte, el de la cremà. Pendent de tot el que puguera fer falta i, sobretot, de que no faltara cap detall, tot amb molta estima i carinyo. Vull fer èmfasi en el grup de delegades de cavalcada que porten molts anys treballant juntes i, em pixe de riure, quan encara no ha acabat una cavalcada i ja estan ideant a veure que faran l’any següent, no hi ha treva per a elles. Encara que a casa és un caos, quan comença el moviment de preparar-ho tot i Carla comença a omplir les habitacions de papers, materials, i els brillantets de la goma eva comencen a vore’s per casa durant l’estiu. Xiqueta dels meus ulls, la que està ahí al meu costat i al del seu germà per a tot, per a moments bons i no tan bons, gaudint i patint, fent costat, fent pinya, la que no falla mai, i a la qual volem moltíssim, a la fi ha arribat el teu moment. Encara que no botàrem d’alegria quan ens proposares presentar-te per a Fallera Major, sabem que si ha algú que es mereix complir el seu somni, perseguit durant molt de temps, eixa eres tu. Perquè eres treballadora i constant, amiga dels teus amics, discreta, sense trampa ni cartró, bona filla i germana. T’ho mereixes tot i més i, tant el teu germà como jo volem que sàpigues que estarem amb tu en tot el que calga, que t’estimem molt, que volem que per damunt de tot sigues molt feliç i poder compartir amb tu eixa felicitat.

REGINES i acompanyants infantils 2017

Vicepresident 1r

Vicent Sansaloni i Tormos

Regina de la festa infantil

Acompanyant

Ana Bosch i Rivera

Manel Bosch i Rivera

Regina de lâ&#x20AC;&#x2122;art infantil

Acompanyant

Irina Pons i Brito

Batiste Garcia i Grau

Regina de la poesia infantil

Acompanyant

Aitana Ortiz i Armengol

Josep Ortiz i Armengol

Regina del foc infantil

Acompanyant

Nerea Rivera i Estruch

Carlos MĂnguez i Magraner

REGINES i acompanyants 2017

Regina de la festa

Acompanyant

Ana Rivera i San Martín

Mario Enguix i Arlandis

Regina de l’art

Acompanyant

Irene Monzó i Talens

José María Palomares i García

Regina de la poesia

Acompanyant

Gemma Bononad i Climent

Adrián Felis i Grau

Regina del foc

Acompanyant

Carlota Bononat i Pellicer

Josep Ortiz i Vercher

Comissió President Vicepresident 1r Vicepresident 2n Vicepresident 3r Vicepresident 4t Secretària Tresorer i Comptabilitat Quotes Recompenses i Cens Delegades Infantils Delegats de Presentació Delegats de Monuments Delegat d’Actes i Setmana Fallera Delegat Loteria Ordinària Delegat Loteria Nadal i Reis Delegades Llibret Delegades de Proclamació Delegada Acte Fallers d’honor Delegades de Cavalcada Delegat de Casal i Bar Delegades playbacks infantils

Delegades Playbacks majors Delegats de Protocol Delegades de Comunicacions, gestió administrativa i Xarxes Socials Delegats de Manteniment Delegat Pirotècnia Representants FdF Delegats Activitats Gastronòmiques Delegats Activitats Esportives Delegats Material Delegats Matinal Grup de suport

A. Javier Altur Christian Peiró Emilio Felipe Pons Juanjo Felis Miguel Vercher Núria Blasco Miguel Vercher i Juanba Mafé Sylvie Andrés Arantxa Pons i Emilio David Grau Mariam Talens i Mª Carmen Serra Ximo Peris, Emilio David Grau, Encar Mifsud, Gema Felis, Juanjo Felis, Andrés Solanes, Pep Tarcons, Ángel Bosch, Marisa Grau i Jose Peiró Ximo Peris, Ximo Felis, Emilio Felipe Pons, Andrés Solanes, Pep Tarcons i Ángel Bosch Juanba Mafé Enrique Gimeno Juan Felis Mª José Grau, Sylvie Andrés, Maite Grau, Noelia Grau, Gemma Altur, Sílvia Borràs, Imma Bononad, Marta Grau i Marisa Grau Neus Ortiz i Esther Magraner Mª Carmen Serra. Neus Ortiz, Gemma Altur, Marta Grau, Carlota Bononat i Carla Ferrando Dani Sala Lucia Díaz, Mariam Talens, Pura Grau, Athenea Pons, Marisa Grau, Pilar Talens, Dolores Bordes, Pablo Díaz, Mari Carmen Serra, Raquel Sifres, Maria José Sifres i Sonia Sala Cristina Tarin, Virginia Altur, Athenea Pons, Amparo Albacete, Pilar Talens, Anabel Escrihuela, Beatriz Palomares, Olga Hidalgo i Lorena Cholvi Núria Blasco, Pepi Barber i Jose Peiró Mª José Grau, Gema Felis, Paula Solanes i Esther Magraner Ángel Bosch, Pep Tarcons, Pep Peiró i Salvador Serra Pepe Altur Ximo Felis i Carmen Llinares Javi Pachés i Arturo Alario Adrián Felis, Christian Peiró i Alex Barber Ximo Felis, Ximo Peris i Emilio Felipe Pons Pepe Altur, Mario Enguix Sales i Luís Magraner Juan Mafé, Juan Serra, Jose Fonseca, Luís Magraner, Vicent Cremades, Toni Talens, Rafa Alberola, Ximo Estruch, Salva Palomares, Jose Saiz, Mario Enguix, Antonio Altur, Ximo Felis Ortega, Vicent Enguix i Enrique Sancho

Comissió INF. President Vicepresident 2n Vicepresident 3r Vicepresident 4t Vicepresident 5é Secretàries Vicesecretàries Tresorers Vicetresoreres D. Playbacks D. Casal

D. Disfressa D. Jocs Grup De Suport

Jose Fonseca Sala Josep Ortiz Armengol Guillem Solanes Andrés Ferran Pons Barber Arnau Gascón Borràs Carla Grau Pons, Alejandra Pons Barber, Irina Pons Brito i Paula Palomares Díaz Júlia Felis Grau, Júlia Xing Talens Sala, Paula Grau Pons i Carla Palomares Solanes Gerard Fonseca Grau, Vicent Blasco Escrihuela i Llum Palomares Díaz Adriana González Blasco, Aitana Ortiz Armengol, Daniela Rodrigo Bordes i Eva Sanchis Sifres Carme Pachés Serra, Carme Carbó Grau, Aitana Felis Talens i Andrea Serra Alberola Carla Serra Alberola, Neus Pachés Serra, Gal·la Blasco Escrihuela, Martina Felis Talens i Mireia Alario Tarín Valeria Altur Mateos-Aparicio, Yago Bononad Bordes, Irene Estruch Albacete i Marta Gascón Almiñana Vicent Gascón Almiñana, Dídac Gómez Felis, Marc Grau Pons i Andreu Jiménez Escrivà Borja González Blasco, Eugeni Mafé Mifsud, Ainara Mafé Mifsud, Carla Mifsud Hidalgo, Leo Rodrigo Bordes, Batiste Serra Rentero, Iker Serra Rentero, Anna Talens Mafé, Xavi Talens Martínez, Migue Vercher Talens i Éric Vercher Talens

FALLERS I FALLERES Arturo Alario Vidal, Amparo Albacete Cremades, Natalia Alberola Estruch, Ana Alberola Fons, Mª Angeles Alberola González, Rafael Alberola Soler, Mª José Almiñana Palomares, Laura Almiñana Palomares, Ivan Almiñana Sansaloni, Isabel Altur Alonso, Gemma Altur Alonso, José Altur Grau, Sergio Altur Sánchez, Antonio Javier Altur Sánchez, Virginia Altur Sánchez, Antonio Altur Vercher, Lidia Andrés Garcia, Sylvie Andrés Garcia, Fran Anguita Escrihuela, Jonathan Arcos Fernández, Emilio Arlandis Estruch, Mª José Arlandis Galera, Jose Francisco Armengol Sala, Mª Amparo Artigues Talens, Mª Pilar Ausina Garcia, Alejandro Barber Pons, Pepa Barber Pons, Mila Barres Fabado, Juan Bel·lan Giner, Enrique Bellver Grau, Juan Antonio Blasco Bo, Núria Blasco Magraner, Salvador Blasco Magraner, Marina Blasco Peiró, Mª Isabel Bolinches Martinez, Gema Bononad Climent, Jose Emilio Bononad Climent, Ivan Bononad Escrihuela, Carla Bononad Ferrer, Jorge Bononad Ferreres, Jaume Bononad Hernández, Aitana Bononad Manclús, Imma Bononad Plancha, Carlota Bononat Pellicer, Mª Dolores Bordes Palomares, Carolina Bordes Palomares, Sílvia Borrás Chofre, Víctor Borrás Chofre, Laura Boscá Bas, Joan Boscá Pardo, Claudia Boscá Pardo, Ángel Bosch Hernández, Juan Sixto Bosch Pons, Rosana Brines Gimeno, Toni Brines Pellicer, Melinda Brito Juan, Gema Burgos Mancha, Oscar Burgos Mancha, Paco Burgos Quiros, Mario Camarena Colomar, Amparo Canet Ciscar, Carme Canet Mollá, Sandra Carbó Barres, Vicente Carbó Barres, Salvador Carbó Climent, Vicent Carbó Sala, Núria Chofre Espinós, Lorena Cholvi Sansaloni, Anabel Colomer Tarcons, Sandra Company Enriquez, Josefa Company González, Enrique Company Hernandez, Lorena Company Villora, Júlia Cremades Corts, Vicent Cremades Juan, Ana Maria Cuñat Chofre, Lucia Díaz Escrihuela, Pablo Díaz Jiménez, Míriam Donet Climent, Mario Enguix Arlandis, Mario Enguix Sales, Vicente Enguix Torres, Mª Dolores Enriquez Escrihuela,Marian Escrihuela Bono, Mª Amparo Escrihuela Calvo, Vanessa Escrihuela Castelló, Amparo Escrihuela Català, Mª Dolores Escrihuela Català, Anabel Escrihuela Llopis, Joan Antoni Escrihuela Llopis, Carol Escrihuela Toledo, Ana Escrivà Company, Alicia Espí Merino, Deborah Espí Selfa, Judit Espí Selfa, Ximo Estruch Crespo, Ximo Felis Alberola, Gema Felis Grau, Adrián Felis Grau, Juan José Felis Grau, Ximo Felis Ortega, Juan Bautista Felis Sancho, Aaron Felix Sifres, Miguel Angel Fernández Muñoz, Albert Ferrando Hernández, Carla Ferrando Talens, César Ferrando Talens, Mª Remedios Ferreres Tarcons, Tania Fons Sala, José Fonseca Martí, Alexandra Galan Company, Luis Garcia Mansanet, Lorena Garcia Martínez, Nieves Gascó Franco, Juan Bautista Gascón Clar, Joaquin Antonio Gimeno Clar, Enrique Gimeno Estruch, Enrique Gimeno Franco, Maria Giner Albiach, Guillermina Giner Mas, Paco Gómez Blasco, Jennifer Gómez Gascón, Débora Gómez Palomares, Sara Gómez Palomares, Alba Gomis Margalejo, Raul González Bellver, Francisco Javier González Moreno, Marta Grau Abalos, Marisa Grau Estruch, Mariano Grau Estruch, Joanfer Grau Estruch, Pura Grau Hernández, Álvaro Grau Pardo, Maria Grau Pardo, Maite Grau Pedraza, Eduardo Grau Plana, Noelia Grau Pons, Emilio David Grau Pons, Mª José Grau Pons, Carolina Grau Salom, Herminia Grau Sánchez, Laura Hernández Gimeno, Olga Hidalgo Fernández, Cándido Jiménez Mompó, Maria Carmen Llinares Talens, Maite López Rodiguez, Juan Bautista Mafé Escrivà, Ruth Mafé Escrivà, Juan Bautista Mafé Vidal, Esther Magraner Enríquez, Luis Magraner Escrihuela, Rosa Magraner Lledó, Salvador Magraner Mifsud, Àngela Magraner Mifsud, Vicent Magraner Peris, Carlos Magraner Plana, Ivan Mancha Escrivà, Mari Lola Mancha Pons, Elena Manclús Gimeno, Inma Marco Castelló, Núria Marco Magraner, Lorena Martí Chover, Paula Martí Lloret, Rosalia Mateos-Aparicio Garcia, Juanjo Merí Sancho, Clara Mestre Gascón, Encar Mifsud Estruch, Teresa, Mifsud PalomaresLuisa Mifsud Tormo, Mª Amparo Mifsud Tormo, Salvador Mifsud Tormo, Victoria Mínguez Magraner, Antonio Jose Miñana Hernández, Roger Miñana Miret, Belén Molina Bonilla, Irene Monzó Talens, Laura Muñoz Alberola, Arancha Muñoz Alberola, Ester Muñoz Corts, Neus Ortiz Vercher, Josep Ortiz Vercher, Dolores Ortolà Fermín, Javier Pachés Balaguer, Natalia Pachés Saporta, Marta Pallàs Martínez, Pilar Palomares Asunción, José Maria Palomares Garcia, José Salvador Palomares Grau, Beatriz Palomares Lloret, Pedro Pareja Parra, José Salvador Peiró Climent, Josep Lluís Peiró Cuñat, Christian Peiró Cuñat, Josep Peiró Garcia, Roberto Pelegrí Mifsud, Baptista Pelegrí Mifsud, Hilario Pellicer Chover, Joan Pérez Arlandis, Núria Pérez Estruch, Antonio Peris Sala, Ximo Peris Sala, Ximo Peris Zanón, Manolo Pons Espí, Arancha Pons Fuster, Athenea Pons Meló, Emilio Felipe Pons Meló, Marc Pons Selfa, Marian Rentero Martínez, Juan Ripoll Menent, Ximo Rivera Margalejo, Jordi Rivera Margalejo, Ana Rivera San Martin, Raquel Rives Escrihuela, Antonio Rodríguez Bascón, Carlos Rodríguez Magraner, Antonio Joaquín Rodríguez Martínez, Noelia Roig Alvárez, Sheila Romero Chaveli, Lara Romero Giner, Laura Saiz Blasco, Verónica Saiz Blasco, José Vicente Saiz Blasco, Daniel Sala Calafat, Sonia Sala Climent, Ana Salom Estruch, Pilar Sánchez Mena, Enrique Sancho Salesa, Yolanda Sansaloni Selfa, Juan Bautista Serra Gascó, Mª Carmen Serra Gascó, Salvador Serra Ivars, Mª Pilar Serra Magraner, Juan Serra Magraner, Lydia Serrano Torres, Lara Sifres Camarena, Mª José Sifres Camarena, Raquel Sifres Camarena, Carla Sifres Pelegero, Neus Sifres Pelegero, Paula Solanes Andrés, Andrés Solanes Felis, Ignasi Soler Canet, Mª del Carme Soler Canet, Laura Sotoca Jerez, Carmen Talens Almiñana, Andrea Talens Altur, Javier Talens Artigues,Jose Talens Artigues, Pilar Talens Artigues, Mariam Talens Artigues, José Antonio Talens Giner, Joaquin Talens Marrades, Jaume Talens Rodriguez, José Talens Talens, Jose Tarcons Albert, Mª Pilar Tarcons Serra, Desireé Tarcons Serra, Àlex Tarín Giner, Cristina Tarín Giner, Mariola Tormos Chover, Dalina Torres Vercher, Miguel Vercher Borrás.

FALLERETS I FALLERETES Mireia Alario Tarin, Ainara Alba López, Mar Alberola Brines, Rafa Alberola Brines, Alexandra Alexandre Ferrando, Valeria Altur Mateos-Aparicio, Paula Altur Mateos-Aparicio, Josep Altur Pons, Ariadna Altur Sotoca, Hugo Altur Sotoca, Nadia Andrés Palop, Valeria Andrés Palop, Belén Armengol Saiz, Maria Armengol Saiz, Olimpia Arnau Enguix, Júlia Arnau Enguix, Celia Ausina Garcia, Raquel Barber Donet, Álex Barber Donet, Joan Bellver Castro, Gal·la Blasco Escrihuela, Vicent Blasco Escrihuela, Judit Blasco Llinares, Yago Bononad Bordes, Jaume Bononad Ferrer, Pau Bosch Bononad, Ona Bosch Bononad, David Bosch Escrivà, Olga Bosch Peyro, Manel Bosch Rivera, Ana Bosch Rivera, Alex Brines Pellicer, Anna Camarena Saiz, Guillem Camarena Saiz, Ana Cantus Vercher, Andrea Carbó Grau, Carme Carbó Grau, Vicent Carbó Gregori, Meritxell Carrascosa Campos, Laia Carrascosa Campos, Sara Català Arlandis, Fernando Cid Escrihuela, Miriam Clemente Donet, Roser Climent Tarcons, Júlia Climent Tarcons, Gea Company Escrivà, Igone Diago Cano, Eneko Diago Cano, Carles Durà Serra, Vicent Enguix Alberola, Mar Enguix Arlandis, Irene Estruch Albacete, Irene Estruch Alexandre, Patricia Felis Brines, Arturo Felis Brines, Àlex Felis Candela, Júlia Felis Grau, Aitana Felis Talens, Martina Felis Talens, Alba Fernández Bolinches, Joan Fernández Escrivà, Maria Fernández Escrivà, Ana Fons Sala, Iris Fons Vercher, Guillem Fons Vercher, Xavier Fonseca Grau, Gerard Fonseca Grau, Jose Fonseca Sala, Anna Fonseca Sifres, Salvador Fonseca Sifres, Daniela Franco Pardo, Aitana Franco Pardo, Ariadna Garcia Company, Miquel Garcia Escrihuela, Lluís Garcia Grau, Batiste Garcia Grau, Marta Gascón Almiñana, Vicent Gascón Almiñana, Arnau Gascón Borràs, Jordina Gascón Borràs, Martina Gascón Corts, Aitana Gimeno López, Diego Gimeno López, Dídac Gómez Felis, Marc Gómez Sabate, Neus Gomis Margalejo, Adriana González Blasco, Borja González Blasco, Júlia González Magraner, Laia González Tarcons, Martina González Tarcons, Àlex Grau Boluda, Enric Grau Boluda, Goya Grau Bosch, Jose Grau Plana, Paula Grau Pons, Marc Grau Pons, Carla Grau Pons, Iker Grau Vercher, Neus Guijarro Martí, Andreu Jiménez Escrivà, Axel Jiménez Escrivà, Alba Llàcer Pardo, Júlia Llinares Artes, Ainara Mafé Mifsud, Eugeni Mafé Mifsud, Vicent Magraner Hernández, Lluís Magraner Mifsud, Marc Martí Mafé, Adrià Martí Mafé, Joan Josep Martínez Magraner, Lara Martínez Peris, Neus Merí Roig, Mercé Merí Roig, Mercedes Mifsud Cuéllar, Paola Mifsud Escrihuela, Hugo Mifsud Escrihuela, Carla Mifsud Hidalgo, Mar Mifsud Salord, Carlos Mínguez Magraner, Martí Miñana Colomer, Miquel Miñana Colomer, Zulema Miñana Grau, Antonio José Miñana Grau, Elsa Oltra Toran, Josep Ortiz Armengol, Aitana Ortiz Armengol, Albert Pacheco Ortiz, Neus Pachés Serra, Carme Pachés Serra, Paula Palomares Díaz, Llum Palomares Díaz, Jordi Palomares Rives, Carla Palomares Solanes, Borja Pareja Martínez, Júlia Peiró Donato, Àlex Pelegrí Palomares, Javier Pelegrí Palomares, Alaia Pérez Almiñana, Marta Pérez Arlandis, Gal·La Peris Grau, Joel Peris Grau, Álvaro Picón Enguix, Alejandra Pons Barber, Ferran Pons Barber, Irina Pons Brito, Mara Pons Brito, Valeria Pons Pons, Andreu Pons Selfa, Alexia Ripoll Pérez, Eric Ripoll Pérez, Nerea Rivera Estruch, Leo Rodrigo Bordes, Daniela Rodrigo Bordes, Jorge Rodríguez Pons, Pablo Rodríguez Pons, Yasmina Romero Chaveli, Leonidas Ruano Bosch, Marta Sales Martinez, Eva Sanchis Sifres, Vera Sansaloni Tormos, Vicent Sansaloni Tormos, Andrea Serra Alberola, Carla Serra Alberola, Batiste Serra Rentero, Iker Serra Rentero, Aina Serra Soler, Guillem Solanes Andrés, Mireia Talens Altur, Anna Talens Mafé, Daniela Talens Martínez, Xavi Talens Martínez, Júlia Xing Talens Sala, Pau Tarín Sifres, Migue Vercher Talens, Eric Vercher Talens.

SETMANA FALLERA DISSABTE 11 DE FEBRER

DIVENDRES 17 DE MARÇ

17:00 Cavalcada del Ninot.

08:00 “Despertà” amb banda de música 10:00 Esmorzar. 11:00 Activitats diverses per als xiquets i xiquetes. 14:00 Dinar: Paelles a l’envelat. 16:00 Final del Campionat de truc. 19:00 Lliurament de premis i cercavila. 21:00 Sopar i revetlla amb l’orquestra Scream. *Actuació de les ASTUPENDES en el descans de l’orquestra.

DIVENDRES 24 DE FEBRER 21:00 Nit d’Albades.

DISSABTE 25 DE FEBRER 19:00 Crida. 22:00 Sopar de germanor.

DIMARTS 7 DE MARÇ 20:00 Inauguració de l’Exposició del Ninot.

DISSABTE 18 DE MARÇ

DISSABTE 11 DE MARÇ

9:00 X Matinal motos i cotxes clàssics 19:00 Fallers d’honor

08:00 “Despertà” i xocolate. 10:00 Esmorzar i jocs per als menuts. 14:00 Dinar: Fideuà de carn. 18:00 Ofrena de flors. 21:00 Sopar a l’envelat. 00:00 Última revetlla de les Falles amb l’orquestra Euforia.

DIMECRES 15 DE MARÇ

DIUMENGE 19 DE MARÇ

08:00 Plantà. 14:00 Dinar: Arròs al forn. 16:00 Plantà.

08:00 10:00 11:30 14:00 18:30 20:30 21:00 00:00

14:00 Concurs de paelles 17:30 Orquestra Platino.

DIUMENGE 12 DE MARÇ

DIJOUS 16 DE MARÇ 08:00 11:00 14:00 16:00 19:00 21:00

“Despertà” i esmorzar. Activitats infantils. Dinar: Fideuà. Campionat de truc “Cercavila del xampany” Sopar.

“Despertà i xocolatada”. Esmorzar. Missa en honor a Sant Josep. Dinar i lliurament de recompenses. Última cercavila. “Cremà” de la falla infantil. Sopar a l’envelat. “Cremà” de la falla gran.

DISSABTE 29 D’ABRIL IV Volta a peu Falla Portal

LLOPS DE MAR, TAURONS DE TERRA ROSA MAGRANER I GRAU

SÓN MITJANS D’INFORMACIÓ O SÓN D’INTOXICACIÓ? En els temps que corren ara estem ben esbalaïts pels enganys i succeïts de gent que té molta cara.

Hi ha molts mitjans que s’ocupen d’informar tirant al groc. Dels pobres es despreocupen, que estan en estat de xoc. S’associen i s’agrupen per afegir llenya al foc i oculten els qui es preocupen de redreçar l’enderroc.

Són pirates atrevits, llops de mar a l’abordatge, i malfactors decidits que van amb bon camuflatge i normalment ben vestits.

Els mitjans també entretenen a tota la població. La tele i la ràdio tenen uns creadors d’opinió que es barallen, no s’avenen i fomenten l’agressió.

Tergiversen el llenguatge quan a juí són conduïts, solen salvar el pelatge i n’ixen afavorits surant per sobre l’onatge.

Amb tanta corrupció vivim ben atarantats i estem plens de confusió. Volem estar informats pels mitjans de difusió i ens tenen atabalats, que enverinen l’opinió. Sí que estem desorientats!

Triomfen els seus acudits, capegen el mal oratge, no escatimen en xantatge ni en foscos plans ben ordits, fins i tot de sabotatge. Per a la gent insensata són herois aquests bandits, que han acaparat la plata sense moure ni dos dits, fent la vida del pirata.

PESCADORS D’ENGANYS, INFRACTORS AMB GUANYS La falla que fem enguany vol tractar la corrupció que ens mossega, amb tant d’engany, com un despietat tauró.

Per altra banda veiem els qui viuen afligits. I per molt que protestem augmenten els empobrits, mentre que també observem que són pocs els enriquits.

Hem posat, just al bell mig, com a figura central, un pescador del desig, del desig de frau fiscal.

¿És que el món s’ha tornat boig o és que anem ben despullats, com innocents plens de goig, i confonem blau amb roig perquè ens tenen enganyats?

A l’horeta del crepuscle trobà una bella sirena cantant a la mar serena i ell se la pujà al muscle.

POLÍTICS RATES AMB BANCS PIRATES

Amb suaus cants li prometia poder i riqueses grans, si a terra la conduïa i enganyava els valencians. I qui és aquest mariner que ací ha desembarcat? No n’hi ha un, n’hi ha un miler, que bé ens han ensarronat!

Hi ha a un costat un llop pirata, amb ganxo i tot a la mà, que ha enganxat, igual que un rata, els guanys que un vell s’estalvià, per a una futura data. I en preferents l’estafà al banc o a la caixa ingrata, que al cap d’un temps li’ls negà.

És la imatge dels truans que en la terra valenciana no han escatimat afanys i, d’una forma inhumana, s’han embrutat molt les mans robant diners a la gana per fer festes i borina que ens han dut a la ruïna.

I uns quants polítics taurons que a banquers s’havien ficat demanen a Europa fons per a pagar el rescat de caixes en absorcions. Els crèdits, que són prou grans, s’han invertit en els bancs per traure’ls de la bombolla immobiliària d’abans, quan la greu crisi abatolla tots els pobres ciutadans. L’economia s’entolla, la política s’embrolla i arrere anem, com carrancs.

Una màfia es van muntar per traure milions a manta. Grans events van proposar l’Urdangarín i la Infanta i els lladres –més de quaranta– a tots ens van enganyar! Netets se’ls van emportar, fent cara innocent i santa.

S’HAN FOS LA RESERVA DE FONS I EL FUTUR DE LES PENSIONS

Blasco i Tauroni feren societat i en lloc de fer a Haití un hospital s’embutxacaren un bon dineral aprofitant la seua autoritat. Feren mossegades i adjudicacions, que el conseller era el cap dels taurons. Aquest cas sí que fou ben indecent, per això ara viuen a Picassent.

Mireu si són mals polítics que han invertit molts milions dels fons de les pensions per a pagar, en temps crítics, excessos i deutes públics causats per ses ambicions. Cobraran els jubilats si la caixa té forats?

Van robar uns dinerals i els van poder ocultar en paradisos fiscals, però no els volen tornar. Fa poc, dins de la presó, un mòbil han detectat que usaven, a discreció, per a tota operació bancària o de propietat amb els fons que ens han robat.

Els vells es pregunten ara si podran tindre pensió, si els arribarà la paga per a l’alimentació, després de pagar, ben cara, la llum i calefacció. També als fills han d’ajudar que ja no cobren l’atur. Un panorama ben dur que els dóna gran malestar.

COM ELS INDIS I ELS VAQUERS

Hi ha autònoms a qui els va bé, emprenedors d’esperit, que poden alçar el dit si el seu negoci es manté i li trauen bon profit.

Pareixem un poble d’indis acoquinat pels vaquers. Ells són lladres mentiders que ens tracten com a “mindundis” i ens despatxen als carrers. Amb el vi d’aquest tonell se’ns burlen i fan un brindis per no perdre mai poders.

Per contra, també n’hi ha que fan negoci fallit i, treballant dia i nit, no guanyen ni per al pa i perden el que han invertit.

Sí que estem ben aviats amb tant de lladre i corrupte! Allà on ens girem, sens dubte, trobem taurons afamats amollant un exabrupte. Afirmen que són honrats i algun llop, amb gest abrupte, diu que ell és incorrupte.

Però qui no corre, vola i, quan pot, bé s’espavila: sense ètica controla, cobra i paga sense IVA i explica a hisenda una trola.

AFRICANS GERMANS? Aquests dos subsaharians han deixat la seua terra, sovint, fugint de la guerra o dels governs de tirans.

Ara, que hi ha tants judicis, davant del jutge es retroben. Diuen que tots tenim vicis per tal que els mitjans difonguen que ells són sants passant suplicis. Amb cara innocent confonen, fan uns espectacles cínics. Creu el lladre que tots roben!

¿Els acollim com a humans i de manera amigable, o explotem els africans amb un tracte miserable?

L’AUTÒNOM PATEIX UN ABÚS QUE NO TÉ NOM

El Mediterrani nostre hui és una fossa comuna d’anònims sers sense rostre que perden vida i fortuna. I a Europa, per a postres, parlen des de la tribuna però ningú es mancomuna per a oferir-los uns sostres.

En qualsevol dels països del nostre entorn europeu els tràmits són ben concisos si treballes pel compte teu. Fàcilment donen permisos a l’autònom empresari i amb ben poquets compromisos. Ací, en canvi, és un calvari pagar quotes sense avisos. Si vols llogar un operari et claven tributs precisos per tindre un guany ben precari.

Hi ha molts polítics europeus que s’ajunten entorn de taules però fan com els fariseus: s’omplin la boca amb paraules quan tracten la mortaldat. Però no fan res de trellat, ni tenen solidaritat ni aborden la brutalitat.

EL LLOP DE LA RONDALLA FA COM EL LLOP DE LA FALLA

I que els seus néts estudiants tingueren un bon futur i que no hagueren de dur una vida d’emigrants.

El llop és el personatge que enganyà la Caputxeta amb un persuasiu llenguatge. Després es menjà àvia i néta com un animal salvatge.

Gràcies a ells sobreviuen, perquè els vells molt els ajuden i tots junts mengen i beuen. Davant la crisi, somriuen, la pateixen mentre suen per a escatimar el que poden. Però ells, ignorants, voten els partits que més els foten.

El llop de la nostra falla representa l’inhumà que a la callada treballa, i enganya fins a un germà. Quan se’n passa de la ratlla aparenta humilitat, però és un gran canalla, perquè abusa amb gran maldat quan defrauda i ens retalla els drets i la llibertat.

PETER PAN I EL CAPITÀ GARFI A la falla s’han colat personatges infantils? Si observeu i sou subtils voreu que hem representat caràcters de dos estils: Garfi i els pirates vils són malvats i retorçuts amb el desafortunat; Peter Pan és la bondat, que salva els xiquets perduts.

També el llop dels tres porquets duia males intencions. Va tombar les construccions per menjar-se’ls sencerets. A Espanya també hi hagué llops que van oferir hipoteques, diners volant, com fulles seques, per als més pobres i miops.

Amb Wendi i la Campaneta Peter viu de fantasia. No vol créixer i confia que volarà com cometa cap al país de Mai Més i viurà feliç després.

Han vingut les vaques flaques i aquests falsos filantrops, sense pietat, ferms com roques, els han desnonat a colps, Ara viuran en barraques o resguardats sota els ponts.

En realitat és pueril, té una actitud immadura. Una vida val per mil si és intensa, té aventura i la vius, de forma humil, seguint la mare natura.

ELS IAIOS QUÈ VOLDRIEN? La parella de vellets volen acabar la vida estimant-se tranquil·lets com una parella unida. Voldrien vore els seus fills convivint sense cap dèria, sense deutes ni perills de quedar-se en la misèria.

TURISTES DE SOL I PLATJA

EL FAR, COM UN GUIA, ENS OBSERVA NIT I DIA

Dels països nòrdics se’n vénen per a gaudir del nostre sol i a la platja s’entretenen untant-se cremes que els encenen i els frigen com un bon bunyol. Quan ja s’han torrat s’acaloren i beuen vi, hiperactius. Mengen paelles, les devoren. Però aquests turistes ignoren que ací hi ha uns altres atractius.

El far que han fet els fallers representa un vigilant que des de dalt va indicant la ruta als mariners quan hi ha tempestes gegants. Amb claror va il·luminant els perills als viatgers. I a qualsevol habitant, turistes o temporers, els marca, a ritme constant, com s’han de guanyar diners, amb ètica i evitant els abusos dels poders.

Sabem mostrar els vallers les nostres riqueses grans? Haurem de ser més constants per a atraure els forasters i tractar-los com germans!

Si pugeu al nostre far tindreu una bona vista. Podreu vore, en primer pla, que tenim gent ben artista que igual ens fa un bon dinar com una torre colorista.

Ens convé promocionar, a més del sol i la platja, el paisatge, la natura, gastronomia i cultura per atraure el qui viatja.

RECUPEREM EL NORD

També cal solucionar d’una vegada per totes l’arena del muntanyar i la d’on baten les ones.

¿Ja no sabem distingir l’actitud dels sers honrats que fugen de delinquir i lluiten afaenats per al bé contribuir?

Ja està bé de posar parxes cada any per primavera! Convé que es fixen els marges de la zona costanera. Sols tindrem vacances grates si la platja es regenera.

Hi ha qui practica la dita “que fer com fan, no és pecat”. Paga en negre i s’aprofita del que un altre ha treballat, té enveja del milionari, i malgasta el que guanyà fent frau al públic erari. Aquest no és bon ciutadà Perquè és un insolidari. Ací ens hem calfat el cap per criticar els corruptes. Espereu, no tingueu dubtes, que, quan vinga Sant Josep, als cartellets de la falla rematarem la contalla.

PALLASSOS AMB ALEGRIA, SENTIMENTS I FANTASIA ROSA MAGRANER I GRAU

El President Infantil, Jose Fonseca i Sala, busca un lema, d’entre mil, per a fer enguany la falla. Parla amb la dolça xiqueta, Mar Alberola i Brines, l’elegida Fallereta, i amb les seues regines.

Enguany, al carrer Major, lluirà la nostra falla i riuran més i millor els fallers i la xicalla. Víctor, que és el nostre artista ens farà molts personatges que ens alegraran la vista amb gust i belles imatges.

Tots junts, fent un berenar, com bons amics, al casal pensen quin tema tractar, quin seria l’ideal. Jose sap molt bé observar que Mar és ben riallera, i, ja que és la seua fallera, l’alegria vol proposar.

Els infantils del Portal volem ser ben positius. Fem una falla jovial amb personatges actius. Amb molta imaginació hem desterrat l’egoisme. Junts i en col·laboració tots practiquem l’altruisme i tenim gran diversió.

Tots ho accepten a l’instant perquè el tema dóna joc. Comencen imaginant cada esceneta al seu lloc, amb pallassos ben diversos i mims plens de fantasia que ens portaran alegria, música, color i versos.

Quan un necessita ajuda sempre hi ha qui està dispost a carregar-se dos pots i a acostar-li la pintura.

Ens agrada els ulls i Sempre que ens pintem

maquillar-nos també les galtes. hem de disfressar-nos els uns als altres.

Perquè no senta enyorança dels pares i familiars amb mots dolços, de lloança, l’acollim als berenars. Sempre hi ha bones sorpreses al casal d’aquesta falla si algú conta una rondalla o llegenda de princeses.

Per tindre felicitat tot ho fem amb simpatia i gaudim de l’amistat sempre amb bona companyia.

Un globus li regalem, si el nen mostra timidesa. Amb un somriure el pintem, perquè l’agafe amb fermesa.

Amb empatia cordial ens tractem i convivim, fem jocs al nostre casal i poques voltes renyim.

Alegres i entretinguts passem molt bones vesprades contant-nos contes de fades o acudits ben coneguts.

Si veiem que algú està trist ens compadim al moment, l’incloem al joc previst i ben prompte el consolem.

Sentim gran satisfacció quan veiem la gratitud dels xiquets i l’actitud de completa integració.

Per donar-li més confiança, si el menut no sap ballar, practiquem passos de dansa i l’ensenyem a desfilar.

Ací fem bona amistat quan estem de reunió. No sentim mai soledat perquè sempre hi ha unió. Amb molta imaginació, disfressats de pallassets amb floretes i barrets, actuem a una funció.

Els xiquets i les xiquetes volem viure la infantesa amb les il·lusions completes amb fantasia i bellesa. També us alegrareu els majors que ens estimeu si procureu que esta siga l’edat en què tot somriga.

Estem molt enjogassats i juguem amb bon humor. Solem acabar cansats tots, fins a l’apuntador. El teatre és com la vida: té moments tristos i penes i actes feliços i alegres en una obra compartida. Si amb il·lusió tu vols viure has d’aprendre moltes coses, i regala el teu somriure a persones amistoses.

RECORDATORI 40é ANIVERSARI

a falla Portal de Valldigna l’any passat va estar de celebració. Havien passat ja 40 anys des del seu naixement. 40 anys que són motiu d’alegria i satisfacció, per això hui volem fer un xicotet homenatge per commemorar els 40 anys d’aquesta gran família. 40 anys formats per trossets de les vides dels que hui llegim açò, de molts que no han pogut llegir-ho i, malauradament, d’altres que ja no ho podran llegir mai. 40 anys plens de treball, esforç, festa, anècdotes, amistats, somriures, plors, dificultats, alegries,… en definitiva, infinitat de moments que formen part de la nostra memòria col·lectiva que ens impulsen a seguir aquest viatge com a mínim 40 anys més, perquè com diu Serrat en una de les seues cançons: Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang. Perquè tenim molta força, una ànima ben viva i ens bull la sang, continuem escrivint la història que fa quatre dècades van iniciar un grup de joves amics. Tenien moltes inquietuds, molta il·lusió i van decidir manifestar-se en festa i cultura i van voler obrir el portal d’entrada de la festa fallera al nostre poble. Al 1976 la primera comissió, els primers preparatius, les primeres reunions, les primeres decisions importants per tal de poder, l’any 1977, plantar la primera falla a Tavernes. Ja teníem nom per a la nostra falla: FALLA PORTAL DE VALLDIGNA, un escut que representava la nostra identitat dissenyat per l’artista i amic, Eduard Ibáñez. Sols quedava treballar per a aconseguir que tot isquera bé. Tots els inicis són costosos però amb les ganes i entusiasme que tenien aquells joves era molt fàcil tirar aquell projecte endavant. D’aquells inicis tenim infinitat de records i anècdotes que hem repetit moltes vegades. Qui no ha sentit parlar d’aquelles persianes que es van fondre el dia de la primera cremà? I del fred que va fer el dia de la primera presentació a l’Astória? Això sí que va ser un refredat col·lectiu. Podríem omplir aquest llibret de les mil i una històries que hem viscut i compartit però hem de deixar espai per a la resta i per no allargar-nos massa dividirem els 40 anys de la nostra història en 4 etapes de la vida: Naixement i infantesa, adolescència, joventut i maduresa. Esperem que gaudisquen amb aquest xicotet recordatori.

1976-1986: NAIXEMENT I INFANTESA Fantàstics inicis de la nostra falla. Vam començar a donar les nostres primeres passes amb fermesa i si sorgia algun inconvenient de seguida apareixien mil solucions. Res podia parar la il·lusió dels nostres primers fallers i falleres, fent que la festa fallera es convertira en un esdeveniment social al nostre poble. A banda del treball que es feia durant tot l’any, els esmorzars, sopars, dinars, xocolatades,.. no podien faltar durant tota la setmana fallera. Un bon costum que ha continuat al llarg de tots aquests 40 anys i, és que hi ha millor manera que fer festa al voltant de la taula amb companyia de bons amics? Els primers anys, es veu que per les ganes de lluir els vestits, es feien infinitat de cercaviles amb els vestits de gala o llauradora, no importava, des de la despertà fins que es feia de nit de volta pels carrers del nostre poble, sense parar un minut. Com a mostra d’activitat festiva i cultural que tenen les falles, en els primers anys a la nostra falla contàvem amb la banda de tambors i cornetes dirigida pel nostre faller Emilio Arlandis, que a banda de ser el director, era i és el més gran col·leccionista d’imatges de la història de la nostra falla. També teníem el grup de Balls Populars Portal de Valldigna dirigit pel mestre Paco Galera, amb què es pretenia conservar i donar a conèixer les nostres tradicions. Grans records i espectacles que ens oferien aquests grans músics i professionals. En aquells primers anys vam viure un moment de seriosa incertesa, quan dies abans de la presentació, quan ho teníem tot preparat per a l’acte, es va produir el cop d’estat. Un gran esglai ens vam emportar tots, però els dies següents tot esdevingué amb normalitat, com estava previst i, la presentació de les nostres falleres majors es va poder realitzar amb tranquil·litat. Quedant-se aquell fet com una anècdota més que contar. La idea de distingir a 4 falleres com a regines que acompanyaren tant la fallera major com la fallera major infantil ve des dels primers anys de la nostra falla, en què es va pensar en una manera més completa de fer lluir la festa i es va decidir fer aquests nomenaments que representaven l’essència de les falles: Foc, Festa, Poesia i Art. La nostra falla estava plena de tot tipus d’artistes. Gent disposada a fer de tot per col·laborar i engrandir la festa. Es va crear un grup de playbacks, es feien sainets i fins i tot ens vam atrevir a fer d’artistes fallers i fer el nostre propi monument. Un monument espectacular que a tot el poble va deixar sorprés per la seua bellesa. Vam anar creixent i vam anar fent-nos grans. Celebràrem els nostres primers 10 anys molt satisfets per la trajectòria que havíem portat i convençuts que el nostre caminar seria ben llarg.

1977 (Primer any)

1978

1979

1978

1980

1981

1982

1984 (Cavalcada)

1986 (X Aniversari)

1987-1996: ADOLESCÈNCIA Diuen que l’adolescència és una època complicada, aleshores no és d’estranyar que iniciàrem aquella dècada amb alguns problemes que prompte es van solucionar. Fins a eixe moment havíem celebrat la majoria de les nostres presentacions al cinema Capitoli, però lamentablement l’any 1987 va desaparèixer aquell fantàstic teatre, que va ser transformat en una gran superfície plena de prestatgeries i aliments, i vam haver de buscar altres ubicacions que supliren les necessitats que ens oferia aquell preciós Capitoli. Increïble imaginar que aquells magatzems que trobàrem, podrien convertir-se en meravellosos teatres on les exaltacions de les nostre falleres majors lluïren d’aquella espectacular manera. La veritat que es va haver de fer molt de treball, però com sempre dèiem, càrrega a gust no pesa. Anàvem creixent, i amb l’experiència adquirida plantàrem uns monuments que ens donaven molts bons premis. Monuments innovadors com aquell vaixell al qual es podia entrar i que algú que altre una becadeta va pegar allí dins. Anàvem aprenent i, fins i tot, les cremades eren espectaculars, deixant tot el carrer Major bocabadat amb aquelles precioses imatges de foc i color. Les idees no paraven de brollar i cada vegada se’ns ocorrien noves activitats per fer més festa. Les revetlles començaren a ser amenitzades per orquestres com Turbula Show o el grup Ébano que ens va acompanyar durant molts anys, passant a ser uns amics més de la nostra falla. I què em digueu d’aquella vaqueta que portàrem per a fer ambient també al descans de l’orquestra? Se’n recordeu de la feina que ens va donar quan es va escapar i vam haver d’anar a buscar-la per tot el poble? Moltes rialles i molts records. Però algun problemeta més ens va sorgir en aquells anys i és que ens vam quedar sense músics per a falles i això era un gran inconvenient perquè la música és part fonamental de la nostra festa. Prompte es va poder solucionar i molt bé, perquè vam trobar una gran banda, la de Xàbia que van estar també acompanyant-nos amb la seua música durant molts anys, passant a ser uns membres més de la nostra família fallera. En aquella dècada, el grup artístic ja començava a treballar molt dur per a poder oferir-nos cada vegada uns espectacles més fantàstics: olimpíades, pel·lícules, musicals,… no hi havia límit per a ells i que, a dia de hui, encara continuen demostrant-nos la seua professionalitat. També en els llibrets de falla es va començar a fer una gran tasca. Selecció del tema central, els articles, disseny de portada, publicitats,... molt de treball per part del grup encarregat del llibret que sempre podia comptar amb l’ajuda de l’equip A per si feia falta tallar fusta o folrar les portades. Treball que en

1991 (XV Aniversari)

aquells anys ja va començar a rebre el seu reconeixement amb els premis atorgats per la Generalitat Valenciana i que continua de manera excel·lent. Altre fet que sempre recordarem d’aquella dècada, va ser l’any en què la pluja va decidir fer acte de presència en la setmana fallera. Dies complicats ja que la nostra festa és festa de carrer i era impossible eixir del casal sense agarrar una bona banyada. Unes falles diferents, mirant sempre cap al cel, sense passacarrers i tristos en vore que cada vegada quedava menys monument en peu. Però bé, com se sol dir: al mal temps bona cara, i bons moments ens queden d’aquell any. Acabem aquesta dècada recordant que al 1996 es va donar, per primera vegada, el fet que el president major, anys abans ja havia representat la nostra falla com a president infantil. I açò ens fa reflexionar sobre que els anys passen i nosaltres anem fent-nos grans en companyia de la nostra estimada falla.

1997 – 2006: JOVENTUT Van passant els anys i en cadascun d’ells intentem superar l’anterior. El nostre bagatge va fent-se gran amb cadascuna de les vivències dels fallers i falleres que han format i formen part de la nostra gran família fallera. Continuem creixent i treballant de valent per tal que cadascun dels actes que preparem siga espectacular. Les exaltacions de les falleres majors van guanyant en qualitat i ja no cal treballar tant en arreglar els locals, perquè passem de vells magatzems als locals dels emblemàtics cines Ideal i Principal, passant pel local de la Unió musical fins a establir-nos definitivament a la Casa de la Cultura. Intentàvem que tot isquera perfecte encara que alguna errada es podia donar com fins i tot canviar-li el cognom a la fallera major. Però no passa res, totes eixes coses enriqueixen la nostra història i l’omplin de divertides anècdotes. Els primers anys d’aquesta dècada vivíem intensament les falles però durant tot l’any, perquè no teníem prou amb els sopars dels divendres i dinars dels diumenges. Els dijous també eren dies de reunir-nos per a sopar al casal i fer llargues vetllades. Vam començar a celebrar el cap d’any avançat i és que clar, els xiquets i xiquetes que començaren a caminar al mateix compàs que la falla s’havien fet grans i eren joves amb ganes de festa. I si durant l’any es treballava i es feia festa, quan arribava la setmana fallera es multiplicava l’ambient. En aquells anys continuàvem sent referent de la festa nocturna pel nivell de les nostres orquestres, tant per la seua bona qualitat com per tot el contrari, però fóra com fóra, ens encantava quedar-nos a fila ú fins l’últim acord de música amb la intenció, d’almenys una nit, poder empalmar. A eixes hores de la matinada el casal estava ple i la gent amenitzada amb excel·lents monòlegs amplificats gràcies a un micròfon amb forma de granera (o era a l’inrevés?), gaudia d’unes bones hamburgueses, fins l’hora de la despertà. Dies i nits viscuts amb molta intensitat que feien que quan arribava el dia 19, igual que ens passa ara, diguérem: Si dura un dia més no aguantem..., Doncs sí, sí que aguantaríem. Un any els bombers, amb la seua vaga, ens van posar a prova i van fer que les falles d’aquell any duraren un poc més. I algun que altre any l´endemà de la cremà encara hem fet un poc de festa. Els anys també anaven passant per al nostre casal que anava demanant un bon canvi. Haguera sigut ideal poder-lo ampliar perquè la veritat és que es queda menut per a la gran quantitat de gent que som, però com això no era possible, ens vam haver de conformar amb una bona reforma en la qual tots vam col·laborar. En aquella tercera dècada de la nostra falla i amb l’experiència que ens donen els anys, vam haver de prendre la decisió de baixar un poc el nivell dels nostres monuments i invertir un poc més en la festa, perquè els temps canvien i els joves

2000

2001 (XX Aniversari)

2006 (XXV Aniversari)

volíem bona festa. Això va fer que els premis foren més baixos i a les nostres prestatgeries apareguera el nostre primer sisé premi, però no ens va afectar massa perquè en arribar al casal vivíem molt bon ambient. Una mostra que anaven passant els anys i anaven fent-nos grans era que va canviar la tònica i les falleres majors ja no eren tant jovenetes, algunes estaven casades, alguna tenia fills i fins i tot un matrimoni va representar la nostra falla. Les falleres majors infantils eren ja filles d’algunes falleres majors, cosa que feia palés que la falla era una gran família.

2007 - 2016: MADURESA Arribem a l’última etapa, a la nostra història més recent. Quantes coses han canviat d’aquells primers anys de la nostra falla. Molts ja no recordaran el fred que passàvem quan dinàvem i sopàvem al ras o amb l’única protecció d’un fi plàstic que ens protegia un poc de la rosada. Amb la intenció d’anar millorant i per tal de fer molt més agradables els sopars, dinars i qualsevol activitat durant la setmana fallera, el primer any d’aquesta última dècada es va inaugurar la nostra gran carpa. Els que sí que degueren passar un poc de frescoreta, i és que no estaven sota la carpa, foren els fallers i falleres que per ‘’exigències del guió’’ van haver de quedar-se sense massa roba per fer el calendari faller i així poder arreplegar un extra de diners. Això sí que no canvia encara que passen els anys, doncs sempre hem d’estar ideant noves coses per a tindre ingressos, ja que despeses hi ha moltes. El que tampoc canvia són les ganes de fer ambient, de no res en fem festa i creem una tradició, com el passacarrer del cava que ja forma part de la nostra programació o la venda de tiquets que es va convertir en un espectacle on cada any ens sorprenien en un vestuari i una ambientació. Anem fent-nos majors i aquells xiquets i xiquetes que iniciaren el seu caminar al ritme de la nostra falla, ja s’han fet grans i són ells els que ara acompanyen els seus fills i filles que també comencen a donar les seues primeres passes pel nostre casal. Tants xiquets menuts hi ha que, a banda de les activitats infantils, vam haver de preparar una ‘’guarderia fallera’’ on poder estar els menudets de la falla controlats mentre els pares gaudien d’uns bons “refresquets”. En aquests últims 10 anys es va recuperar la figura de la Fallera Major de Tavernes i hem tingut la satisfacció que tres falleres de la nostra falla hagen sigut les màximes representants de les falles del nostre poble. Recordem també que en l’anterior etapa de falleres majors de Tavernes, falleres de la nostra falla també van assolir aquesta màxima distinció.

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016 (XL Aniversari)

2016 (XL Aniversari) Passen els anys i en l’afany d’anar superant-nos, cada vegada ens podem sentir més satisfets del treball que es fa. Tenim unes precioses exaltacions de les falleres majors. El grup artístic cada any ens deixa més sorpresos amb uns fantàstics espectacles. L’elaboració del llibret cada vegada més treballada. Els monuments, la crítica, loteria, organització d’activitats... molt de treball que no es veu i que es fa dimarts a dimarts quan la comissió es reuneix per a organitzar i tirar endavant aquest gran projecte que fa 40 anys va començar. Estimats lectors del nostre llibret, arribem a la fi d’aquest article de commemoració del 40 aniversari de la nostra falla, la Falla Portal de Valldigna, la nostra casa, la nostra família. Hem recordat alguns moments viscuts però hi ha molts més i encara ens queden molts per viure i compartir, així que com encara tenim força, una ànima ben viva i ens bull la sang, comencem a gaudir, a treballar i preparem-nos per a escriure la història de com a mínim 40 anys més.

LES NOSTRES NOTÍCIES FALLERES AL DIARI

cí teniu una xicoteta mostra d’articles periodístics que hem recopilat i que fan referència a les falles de 2016, any del nostre 40é aniversari.

GUANYADORS DE L’ESTATUETA ALS MILLORS FALLERS D’HONOR 2016

nguany hem decidit dedicar un espai al nostre llibret per fer un gran reconeixement als nostres fallers d’honor. Sempre trobem alguna persona a qui volem agrair quelcom, familiars i amics que de forma desinteressada ens donen la seua ajuda, el temps, els consells i l’estima que necessitem. És per això que hem reservat un lloc per tal que tothom puga veure qui són els mereixedors de les nostres distincions. Lluís Magraner Jordina Gascón Emilio F. Pons Pep Ortiz Tere Vercher Josep Ortiz Neus Ortiz Núria Blasco Pura Grau Pepi Barber Angeles Alberola Arnau Gascón Alejandra Pons Adriana González Zulema Miñana Carla Serra Pepi Bosch Andrea Serra Borja González Toni Miñana Candela Puig Daniela Puig Zulema Grau Salva Serra Javi Pachés Enrique Gimeno

Dani Sala Marisa Grau Gerard Fonseca Andrea Escrihuela Antonia Magraner Antonio Altur Pilar Sánchez Mª José Grau Noelia Grau Júlia Felis A. Javier Altur Lorena Cholvi Lidia Andrés Carla Grau Carme Carbó Emilio Grau Angeles Ferrero Adrián Felis Ximo Felis Virginia Altur Salva Escrihuela Joan Escrihuela Jose Saiz Isabel Alberola Josep Lluís Peiró Jenni Gómez

Hilario Pellicer Sara Gómez Encarna Pons Juan Altur Dolo Martí Carol Altur Vicent Grau Marc Grau Paula Grau Pol Castelló Laia Almiñana Andrea Carbó Guillem Solanes Dídac Gómez Eric Vercher Daniela Talens Martina Felis Laura Muñoz Arancha Muñoz Maria Estruch Vicent Blasco Marta Grau Paula Solanes Mª Carmen Serra Encar Mifsud

La productora Portalcinema presenta les recompenses a...

ls premis són concedits anualment per l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques d’Estats Units en reconeixement a l’excel·lència dels professionals en la indústria cinematogràfica, inclòs directors, actors i escriptors, i és àmpliament considerat el màxim honor en el cinema. Els Òscar són anomenats oficialment «Premis de l’Acadèmia al Mèrit», i són els més importants dels nou premis que atorga aquesta organització. L’acte formal, en el qual els premis són presentats, és una de les cerimònies més prominents i prestigioses del món, i és transmesa en viu cada any per a més de cent països. És també la cerimònia de premis més antiga en els mitjans de comunicació, i els seus equivalents. A les falles també tenim uns reconeixements pels mèrits als fallers, atorgats per la Junta Central Fallera de València per la seua constància i dedicació al món faller des de menuts, per això nosaltres els volem fer el nostre petit homenatge a tots aquells majors i menuts que en les Falles 2017, gaudiran d’aquest distintiu a la Gal·la que la nostra falla farà en honor a ells, així que sense més preàmbuls volem anomenar als que seran guardonats en:

El Distintiu d’Argent al “Millor Guió original” a: Ainara Mafé Mifsud Àlex Pelegrí Palomares Irene Estruch Albacete Joan Bellver Castro

Leonidas Ruano Bosch Llum Palomares Díaz Maria Fernández Escrivà Migue Vercher Talens

Nadia Andrés Palop Vicent Gascón Almiñana Xavi Talens Martínez

El Distintiu d’Or a la “Millor Banda sonora” a: Alexandra Felis Candela Ana Bosch Rivera Anna Talens Mafé Belén Armengol Saiz

Carme Carbó Grau Guillem Solanes Andrés Júlia Climent Tarcons Maria Armengol Saiz

Mercé Merí Roig Xavier Fonseca Grau

El Bunyol d’Argent a la “Millor Cançó Original” a: Àngela Magraner Mifsud Batiste Pelegrí Mifsud

Cándido Jiménez Mompó Ivan Almiñana Sansaloni

Neus Sifres Pelegero Ximo Estruch Crespo

El Bunyol d’Or a la “Millor Pel·lícula d’Animació” a: Juanjo Merí Sancho

Noelia Roig

El Bunyol d’Or en Fulles de Llorer als “Millors Efectes Visuals” a: Daniel Sala Calafat

El Bunyol d’Or i Brillants en Fulles de Llorer al “Millor Director-a” a: Amparo Mifsud Tormos

Sílvia Borràs Chofre

UN ALCALDE EN FALLES Jordi Juan Huguet

l propòsit d’este escrit és contar algunes de les vivències que he tingut al llarg d’estos anys com a alcalde de Tavernes de la Valldigna durant el període de falles. Espere que estes anècdotes i experiències donen una visió aproximada d’una altra manera de viure-les.

El primer dia que em pose la brusa és la ‘Nit d’Albaes’. Abans d’arribar a l’Ajuntament per a rebre la Fallera Major del poble i el President, no falta mai la rigorosa telefonada de la meua amiga Raquel Pons: “Jordi, recorda que hui t’has de posar la brusa, i recorda que t’has de posar la que t’ha regalat la Fallera Major”. La veritat és que estos detalls m’ajuden a mimetitzar-me dins la festa i passar com un faller més: bruses, mocadors, mantes morellanes... És un plaer obrir les portes de l’Ajuntament a tot el món faller en este acte que indica que el començament de les falles serà imminent. He de confessar-vos que eixa cara mig d’alegria i mig de nerviosisme que desprenen la Fallera Major i el President té una prolongació en mi mateix, ja que jo també estic a l’expectativa per si algun vers dels cantadors va dedicat a la Corporació Municipal. I supose que algú em notarà la cara de vergoya que se’m posa. Parlava abans de l’arribada de les falles i és lògic que ara vos parle de l’acte faller que més m’agrada: la Crida. Eixa vesprada, el meu despatx deixa de ser una oficina de treball i esdevé el portal que du la Fallera Major de Tavernes i tota la seua Cort d’Honor al balcó de l’Ajuntament. Les persones que em coneixen saben que solc tindre la taula de treball molt desastrada. Per això, dies abans de la Crida, davant la insistència del meu secretari, intente ordenar-la. Al final, ell acaba convencent-me, perquè tinc por que s’envole algun paper, encara que no crec que les falleres estiguen pendents de la meua taula, tenint en compte que un miler de persones s’hi han aplegat per esperar la seua aparició. Veure la plaça Major des del balcó, de gom a gom, en un ambient de festa i alegria és un luxe que seria interessant que puguera viure qualsevol veí de Tavernes en primera persona, sobretot quan els sis estendards que representen les sis comissions falleres s’encaren al balcó al crit potent de la nostra Fallera Major: “Alceu els vostres estendards! Ja estem en Falles!”. Em fa molta emoció estar al costat de la Fallera

Major quan es dirigeix a tot el món faller i veig com es repeteix de nou eixa cara mig d’alegria i mig de nerviosisme. Quan la màxima representant fallera llig el seu discurs, sempre intente ajudar-la donant-li ànims, tranquil·litzant-la i, per què no dir-ho, tenint cura que no caiguen els papers. Al cap i a la fi, sóc l’amfitrió en la balconada. En eixos moments em sent privilegiat. Una vegada endinsats en la setmana josefina i abans que comencen els actes oficials tinc sempre una cita en la Falla Portal. És el lloc que elegim companys i amics per a fer l’esmorzar previ a la visita de totes les falles de Tavernes. Trobe que els esmorzars als casals tenen un sabor diferent. Sempre he alabat el bon cuinar dels veterans i veteranes de les falles. I no sols dels esmorzars fallers, sinó de qualsevol “guisopo”, equiparable als dels millors restaurants. Moltes persones, després del ritme frenètic que imposen les falles, acaben perdent pes. Però no és el meu cas, que sempre guanye algun quilet. Jo done la culpa (o les gràcies) als bons cuiners que hi ha a les falles. Després d’esmorzar, en la visita a cadascuna de les falles, sempre preste molta atenció a la crítica local, llegint amb atenció tots els cartellets. Cal dir en este moment que el nivell de valencià de les falles de Tavernes és altíssim i vull donar-vos les gràcies per l’esforç que feu, perquè em permet l’oportunitat de presumir de les falles del meu poble davant d’alcaldes i alcaldesses d’altres pobles, especialment quan anem al Monestir de Sant Miquel dels Reis de València a recollir els premis dels llibrets de falles: no tots els alcaldes poden dir que totes les falles del seu poble han estat premiades !!! El primer acte oficial de la setmana és el 17 de març: l’entrega de premis a la plaça. Molta gent continua preguntant-me abans de pujar a l’escenari quina ha sigut la falla guanyadora i cada any he d’explicar que jo no forme part del jurat i veritablement no em sent capaç de poder valorar-les, perquè tinc un vincle emocional en cadascuna d’elles. En una tinc els amics músics; en una altra, m’han vist créixer i en totes tinc bons amics. Què més us puc dir al respecte? Durant el lliurament dels premis es respira eixa sana rivalitat que també dóna molt de color a la gran festa valenciana. I com a molts de vosaltres també se’m trenca el cor quan puja una parelleta de fallerets infantils a recollir un premi que no era l’esperat. A la nit s’ha d’anar prompte al llit perquè l’endemà, dia 18, té lloc l’esmorzar de germanor entre la Federació de Falles i la Corporació Municipal. Des que sóc alcalde he deixat de gaudir de les falles i les seues revetlles per la nit, com fan la majoria de joves de la meua edat. Però estic molt content de viure-les pel dia perquè m’ha permès descobrir una vessant de la festa que abans no coneixia. En l’esmorzar hi ha un ambient informal que ajuda a conéixer-nos millor i, per què no dir-ho, eixa informalitat ajuda a prendre amb més ganes i diversió la visita que fem a totes les falles, acompanyats d’una bona xaranga. Perquè què seria de les falles sense la música? No puc imaginar-ho. No poden faltar en els casals les convidades dels presidents (ja m’enteneu, eixes convidades que lleven la vergonya i et fan parlar més del compte). Tanmateix, no hem d’abusar massa, que a la

vesprada cal anar a l’acte més solemne i que més llàgrimes desperta: l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Des de la tarima del carrer Major observe passar les sis comissions falleres i tots els seus membres que s’han vestit de gal·la per a l’ocasió. Comence a veure algunes cares de cansament, tants dies de festa no passen debades. Note que este protocol·lari acte té molta importància per a la Fallera Major i per a mi és un plaer entrar a la plaça acompanyant-la amb el ram de flors que m’ha preparat la Federació de Falles, i que Estefania custodia amb tanta estima. Abans d’este acte tinc també una típica telefonada. És Xelo, la mare del meu amic Ximo Canut, “Jordi enguany vols els saragüells?”. En acabar este acte, cal anar a descansar. L’endemà, dia 19, assistiré a la missa en honor a Sant Josep i a la mascletà. La mascletà marca el final de la meua setmana fallera i, sempre, abans d’abandonar l’Avinguda de la República de Malta m’acomiade dels presidents i de les falleres majors. Puc dir-vos que veure eixes abraçades entre els presidents és un sentiment agredolç: tot el que comença, acaba, i molts ja estan parlant de l’any que ve. Jo no visc la cremà com a acte institucional, sinó que el passe amb els meus amics, la meua dona i els meus familiars, especialment ma mare i el meu germà menut, que eixe dia celebren el seu sant. El dia de Sant Josep, la casa dels meus pares és un riu de gent: cava i coques d’ametlló són el preludi de la cremà de la Falla la Via, vista des del menjador. Diuen que les flames són foc purificador. Potser siga cert, però em passe la nit patint perquè la cremà de les dotze falles es produïsca amb total normalitat i sense causar cap lamentable accident. L’endemà, toca tornar a la rutina. Passa la primavera i amb la calor de l’estiu cal fer la trucada telefònica a qui serà la propera Fallera Major de Tavernes. En el saló de plens no cap ni una agulla. En entrar la Fallera Major i el President, acompanyats per la regidora de festes i per mi mateix, un fort aplaudiment trenca el silenci. Prenem seient i a continuació em passen el nom i el telèfon de qui representarà les nostres falles l’any vinent. Però si un acte he de destacar relatiu a l’entrada de la nova Fallera Major és la seua presentació i exaltació a la Casa de la Cultura. Eixe dia he de posar-li la insígnia de la ciutat de Tavernes i la banda. Com a anècdota, he de contar-vos que el primer any de ser alcalde, com que moltes amigues falleres sabien que no tenia idea de com es posava una banda, vaig haver d’anar a la Casa de la Cultura a assajar-ho amb una banda improvisada feta de paper higiènic. I va ser tot un espectacle! Una cosa que m’ocupa però que no em preocupa d’eixe dia, és el discurs que he dedicar a la fallera major, als fallers i al poble de Tavernes. Crec que cada fallera major és especial, que té la seua pròpia personalitat i els seus propis sentiments. Durant eixa setmana pense com estructuraré el discurs i sempre tinc temor de no estar mai prou preparat per a fer-lo immillorable. Però enguany, sé que ho tindré un poc més fàcil, ja que a Carol la conec des que érem menuts: hem

jugat i caminat descalços per la platja i els marenys on hem sigut veïns durant tota la infantesa i adolescència. Qui ens hauria dit que al cap dels anys estaríem un dia en la Casa de la Cultura celebrant la seua exaltació! Per molt que passen els anys, quan camine per la passarel·la els calfreds no m’abandonen. Podria parlar-vos de moltes més coses però seria injust no anomenar la visita dels representants de les falles a l’estand de Tavernes a la Fira internacional de Turisme. Dóna goig veure els visitants que se’ns acosten i que no se’n van fins que es fan una foto amb la nostra Fallera Major. Són dos dies que els passem pràcticament junts i és gràcies a estes coses com al final acabes fent-te amic dels màxims representants de les falles, si és que ja no ho eres abans. Jo almenys, considere a Noe, Vero, Empar, Raquel, Sara, Ana, Joan, Ximo i Salva amics meus. Després de les presentacions de totes les altres falleres majors i amb el fred de l’hivern arriba la Cavalcada del Ninot, on novament preste molta atenció a la crítica local, en la qual sempre em dibuixeu més de deu somriures. Ara bé, aprofite l’ocasió per a dir-vos que quan desfileu pel carrer Major a l’altura d’on està el jurat i la Cort d’Honor, cal que aneu més a espai! Moltes vegades, no podem llegir completament els cartells. Les mantes morellanes i les infusions per combatre el fred tampoc no ens ajuden massa ni ens faciliten la mobilitat per acabar de llegir les crítiques. Quan acaba la cavalcada més fantàstica que té lloc a Tavernes ja tenim de nou ben a prop la nit d’Albaes. I ací es tanca un cicle i se n’obri un altre: quan arriba el moment de posar-me un any més la brusa, la que m’ha regalat la nova Fallera Major. Com a alcalde i president nat de la Federació de Falles-Junta Local Fallera, us desitge que passeu unes fantàstiques falles, la millor festa del món. L’Ajuntament que represente estarà al vostre costat. Vull expressar un agraïment molt especial a la Falla Portal per haver-me permés escriure estes línies. VISQUEN LES FALLES! VISCA TAVERNES!

Les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

a decisió que s’ha pres al comité que se celebra aquests dies a Adís Abeba (Etiòpia) inclou totes les poblacions que planten monuments. Entre els punts forts de la candidatura es troben la continuïtat d’oficis tradicionals lligats a la festa, com la dels artistes fallers o el treball de la indumentària tradicional amb la seda, la pirotècnia, la música popular, la literatura fallera, la sàtira i el teixit associatiu, que assegura la seva transmissió intergeneracional a través del grup. Destaquem que el punt fort ha estat la manifestació de l’art en totes les seues expressions, no només amb el monument, sinó amb tots els actes que l’envolten des del dia de la plantà fins el dia 19, la nit de la cremà. El comité ha valorat les Falles com una expressió de “creativitat col·lectiva” que “salvaguarda els arts i oficis tradicionals”. Les Falles, escultures satíriques creades per artistes locals, “propicien la comunicació i el diàleg entre els ciutadans”. Les Falles, abans de ser escollides, han esquivat algunes al·legacions sobre els problemes mediambientals per la combustió dels monuments, els sorolls i les alteracions per a la població. Aquesta declaració tanca un camí iniciat l’any 2011 amb l’aprovació com a Bé d’Interès Cultural i la proposta del Congrés dels Diputats perquè el govern espanyol duguera les Falles davant la UNESCO. L’any 2015, el consell espanyol de patrimoni històric escollia les Falles com a candidates per al 2016. Aquest octubre la UNESCO confirmava que complia els cinc requisits per ser inscrita i optar al reconeixement. Ara, amb el somni complit, ens resta la responsabilitat a tots els fallers i a totes les falleres de continuar la tasca iniciada fa més de 200 anys i mantenirla viva en tot el seu esplendor, preservant la tradició i alhora donant-li la visibilitat internacional que mereix. Especialment, ens resta la responsabilitat de lluitar contra eixos problemes mediambientals que omplin de fum negre el cel del País Valencià cada 19 de març per a poder deleitar-nos mentre contemplem la barreja de flames, ninots i fum blanc com fèiem fa ja alguns anys. Enhorabona a tots i totes!

La productora portalcinema presenta els seus espectacles musicals

El far del Portal Els encarregats de monument

n projecte, una il·lusió, un treball intens, unes idees, unes reunions, uns esbossos... i finalment, una part del nostre monument.

Aquest any un grup de persones de la nostra falla ha dedicat part del seu temps a convertir-se en artistes fallers. Un dia qualsevol, es va quedar per anar a parlar amb el nostre artiste faller, veure els possibles esbossos i decidir quina falla es plantaria a l’exercici de 2017. De quina manera podríem abaratir el monument?, com podríem tindre més falla?... i així va sorgir una nova idea: els fallers de la nostra falla col·laborarien fent part del monument. Però no volien fer un simple ninot, volien fer alguna cosa més gran, en concret, volien recordar l’any 1988. Aquell any en què el ninot central de la falla era un vaixell pirata i tothom podia accedir-hi per dins del monument, al mateix temps que hi podia pujar a la part més alta. Així que, mans a l’obra. Començà la pluja d’idees, els dibuixos, les hores de treball, un esbós definitiu i, finalment, el far del Portal. Un far amb una alçada de set metres i amb capacitat per a pujar tres persones. Aquest projecte ha estat fet amb molta estima i dedicació. Sols esperem que gaudisquen de les altures de la falla i que experimenten aquesta sensació d’entrar per dins d’ella, ja que fa uns anys alguns dels nostres fallers ja ho varen fer.

Salacadula, xaxicomula,

bibidi babidi bu

(La ventafocs, 1950)

SENYORES I SENYORS, AMB TOTS VOSTES...

es 4, les 5, les 6 de la matinada. Buf, els nervis no em deixen dormir. D’ací unes hores hem quedat a la porta del casal tots els fallerets i falleretes perquè ENS ANEM AL CIRC!!

Em diuen Walli, tinc set anys i és la primera vegada que aniré a vore un CIRC!! No puc deixar d’imaginarme tots els personatges que tantes vegades he vist a la televisió o als contes. Quan arriba l’autobús el meu cor batega tan fort que pense que tothom el sent. Il·lusió, nervio-sisme, felicitat són algunes emocions que m’envolten en eixos moments. La carpa, grandíssima, començava a omplir-se de xiquets i majorets. Totes les cares trasnsme-tien els sentiments que jo us he descrit. Quina meravella!! - Senyores i senyors, xiquets i xiquetes aneu buscant el vostre seient, l’espectacle va a començar en uns moments! No em pregunteu a qui tenia al costat, quin refresc estava bevent ni quines preguntes em feia ma mare, perquè la meua atenció estava centrada en aquella pista que esperava impacient el gran moment. Una música estrident és el punt de partida, els malabaristes apareixen entre crits i rialles. Quin vestuari, quina destresa, admiració és el sentiment més correcte per descriure el moment, sense deixar de mirar el públic llançaven en l’aire les pilotes per tornar-les a agafar després de fer piruetes impressionants.

EL CIRC HA ARRIBAT, TIRO, LIRO, LIRO EL CIRC HA ARRIBAT, TIRO, LIRO, LIRA JO VEIG UN PALLASSO TOCANT EL TROMBÓ L’ALTRE LI PEGA UN COP DE BASTÓ DARRERA LA REIXA PASSEJA UN LLEÓ I JUGA A LES CARTES AMB EL DOMADOR EL TIGRE TRAVESSA AL MIG DEL CARRER, LLEGEIX EL DIARI I ES MENJA EL PAPER

Després de vore l’actuació dels malabaristes, ho tenia molt clar, malabarista volia ser i unes pilotes m’havia de fer. Ací està tot el que necessites per a fer el teu propi set de pilotes de malabars: Tisores Embut Cinta adhesiva Tassa de mesura (1/2 tassa) Botella de plàstic buida Tres globus de tamany estàndard per pilota El farcit que tries: arena, arròs, gra d’escaiola (1/2 tassa per pilota) L’ELECCIÓ DEL FARCIT GRA D’ESCAIOLA (menjar d’ocell) > És el més lleuger i blanet dels farcits. Si esculls aquest, sense llavors grans, sinó travessaran els globus. La majoria de les vegades (encara que no sempre), el gra d’escaiola per a teuladins és la millor elecció. ARRÒS > Este farcit és un poc més pesat que el menjar d’ocell, però més lleuger que l’arena. També té un tacte molt agradable quan l’agafes. ARENA > El més pesat dels tres, l’arena fa una pilota densa que funciona bé quan hi ha vent i cau en solidesa sobre la teua mà.

COM FER LES PILOTES Comença posant l’embut en la botella buida. Mesura 1/2 tassa de farcit i posa-la a l’embut. Una vegada que tot estiga en la botella, retira l’embut. Ara ve la part més complicada. Unfla un dels tres globus. Llavors, sense deixar eixir tot l’aire, fixa el globus a la botella. Açò pot necessitar un poc de pràctica, però després d’alguns intents, en realitat no costarà tant. Amb el globus unit a la botella, pega-li la volta i deixa que tot el farcit entre al globus. Trau el globus de la BOCA de la botella i deixa eixir l’aire restant. Talla la meitat superior de la tija del globus. Dobla cap avall la resta de la tija i fixa-la en cinta adhesiva. Amb els altres dos globus, talla tota la tija. Millor que ho faces on aquesta comença a eixir. Tracta d’estirar el globus cap a fora lleugerament i fes-ho d’una sola vegada per a obtindre un tall net. Amb el tall del primer globus mirant cap a dalt, estira un dels altres dos globus sobre la pilota. Ara pega-li la volta per tal que pugues veure el cercle de color del primer globus. Amb el cercle de color mirant cap amunt, agafa el tercer i últim globus i estira’l sobre la pilota. Arribat a aquest punt podries notar que la teua pilota té una bombolla d’aire a l’interior, no et preocupes, en un dia la bombolla d’aire eixirà de la pilota. Enhorabona!! Ja tens la teua pilota de malabarista!!

Però a continuació un ambient màgic ens fascinava i entre sorpresa i admiració rebérem el gran MAG FASHIM. Els trucs de màgia ens deixaren bocabadats a tots els presents. Crec que la màgia també atreia i vaig buscar alguns truquets que m’encantaria compartir-los amb vosaltres. UN GOT CAPAÇ DE TRAVESSAR TAULES Este truc és increïble i encantarà els més menuts de la casa. Per a poder realitzar-lo vas a necessitar tindre a mà un got, un tros de paper i una moneda d’1 euro o qualsevol altra. Necessitaràs una taula sobre la qual realitzar el truc. En primer lloc, hauràs de col·locar la moneda sobre una taula. Quan estiga recolzada en la taula, has de cobrir la moneda en el got boca avall. A continuació, en el paper, has d’embolicar el got per tal que ho cobrisca per complet, arruga’l i ajusta’l fins que prenga la seua forma. Ara has d’alçar el got embolicat perquè es veja la moneda i tornar a tapar-la. Has de realitzar aquest moviment vàries vegades seguides. El truc consisteix en què, en un moment donat, en compte d’alçar el got vas a esclafar el paper…. ¡i el got haurà desaparegut! Quan busqueu el got us adonareu que es troba just baix de la taula. Vols saber com es realitza el truc? Puix és molt senzill. Mentre estàs alçant i baixant el got sobre la moneda, has d’aconseguir que l’atenció recaiga sobre esta. En una de les ocasions en les quals estàs alçant el got, mentre la persona observa la moneda, has de portar el got cap a arrere i deixar que la moneda caiga sobre les teues cames. Una volta que faces açò hauràs de tornar a tapar la moneda

100

únicament amb el paper en forma de got. Sosteniment el got en l’altra mà i fes-lo aparèixer baix de la taula en el moment oportú. Perquè resulte més creïble et recomanem que quan esclafes el paper sobre la moneda dónes un colp sec per baix de la taula en el got en l’altra mà. D’aquesta manera coincidirà tot en el temps i semblarà que el got s’esclafa a l’hora que sona per a desintegrar-se i col·locar-se màgicament en la teua altra mà per baix de la taula. Per alcançar la perfecció en este truc necessitaràs repetir-ho vàries vegades. Si l’admiració pel mag i la destresa dels malabaristes va ser gran, l’actuació del domador va ser immensa. La fúria del lleó, la valentia del domador i el temor del públic es barrejava com un còctel que donava lloc a un sentiment que et transportava més enllà d’aquella carpa. Pura emoció.

101

JO, O ELL, DIT AL REVÉS, T’ACABO DE DIR QUI ÉS.

102

Però un dels moments on la diversió, les rialles i els comentaris s’apoderen de l’ambient. On l’alegria és el sentiment que inunda la carpa és l’actuació del pallassos. Hi havia qui plorava, jo no ho entenia, però ma mare m’explicà que es podia plorar de tant de riure. TROBA LES CINC DIFERÈNCIES:

El que jo no sabia era que hi havia persones que es dedicaven a tirar FOC PER LA BOCA. Pen-sava que eren éssers d’altre planeta, homes-drac o qualsevol altre ésser mitològic. Conegueu algú capaç de llançar flames per la boca? Ho heu vist alguna vegada? És sorprenent, admirable, impressionant.

103

Us recomane que aneu al circ, disfruteu, emocioneu-se i... de segur que, com jo, tornareu!! Busqueu-me i voreu!!

104

NOUS NADONS FALLERS Àlex Grau Boluda Àxel Jiménez Escrivà

Eric Ripoll Perez

Gea Company Escrivà

Laia Gonzalez Tarcons

PALMERA Dâ&#x20AC;&#x2122;OR AL MILLOR GUIO I A LA MILLOR ANIMACIO ATORGAT PER LA FDF DE TAVERNES

Neus Paches Serra 12-14 Anys Martina Felis Talens 1-2 Anys

106

Carla Grau Pons 9-11 Anys

Eva Sanchis Sifres 6-8 Anys

107

Aitana Felis Talens 6-8 Anys

108

Andrea Carbรณ Grau 12- 14 Anys

109

Propostes

per als guions

cinematogrĂ fics

UNA DECISIÓ DIFÍCIL Pepi Barber

othom estava de festa. Tothom estava content. Tothom gaudia d’aquells dies com si no hagueren d’esdevindre mai més.

Les cassoles d’arròs al forn comencen a circular obrint, com és tradició, les falles d’enguany. La grua ja és protagonista al carrer. Estan intentant culminar el monument, però allà dalt hi ha unes fustes que es resisteixen a entrar. La multitud mira cap a dalt i dóna instruccions. Tothom crida i aleshores aquelles fustes es resignen a posar-se al seu lloc acovardides davant tant de rebombori. I en eixe mateix instant se senten els aplaudiments. La cridadissa sembla ensordir. La feina ha estat completada. Observe al meu voltant les cares de satisfacció d’aquells que tant dur han treballat, per tenir el monument, a temps, plantat. Sols queda la tasca final: omplir i decorar sota el ninot central. Això i també, clar està, escoltar els retocs que cadascú enginyarà. Passege la meua figura inquieta i excitada. I en girar-me els distingeix entre la gentada: rossos, simpàtics, templats. El més baixet porta una xicoteta maleta. El més alt, sols unes atrevides ulleres de sol. Semblen desubicats al bell mig del carrer. Els homes vestits amb granota blava els saluden i riuen amb ells. Demà quan els torne a vore, ja m’hi acostaré. Ja sona la xaranga, anem de despertà i per tots els meus fallers, em sent escortada. Tothom té ganes de gaudir. Els xiquets corren per la bossa de coets reomplir. Una volta curteta pels carrers del voltant, per acabar en la xocolatada que ens espera a l’envelat. Després esmorzar, jocs infantils i fideuà. I en un tres i no res, altre matí passat. És capvespre, tornem de cercavila i gojosos fem ballar els banderins. La música i el remor dels coets ens envolta. L’entrega de premis és un dia gran. Alguns fallers festegen el lloc que els ha tocat i, altres, maleeixen els jutges que

112

poc els han votat, però en eixir de la plaça, la cremor ja s’ha esfumat. I entre rialles i abraçades la festa deixen continuar. I allí estan ells. Sorpresos i fins i tot, desconcertats, front tant de guirigall. Els seus ulls, oberts i expectants davant tanta novetat, romanen quiets sense parpellejar. Estic segura que m’observen. Ho puc notar. Córrec a casa per a canviar-me de vestimenta. Ara toca vaquers i brusa. M’apresse a deixar els ganxos damunt la taula. Llevar-me les arracades em trau un sospir i la corretja que m’ha quedat dibuixada a la cintura em recordarà demà on he de cordar de nou el cancan. La revetlla d’aquesta nit és esgotadora. Ha estat un dia complet i en eixir-me’n del soroll, els torne a vore. La meua mirada es fixa de nou en el més alt. Sembla un tant extravagant i, en canvi, m’agrada. L’altre, una mica més menut, però no el suficient per deixar de ser un xicot templat, té una mirada que em captiva. Sé que sols estaran ací fins el 19, fins a la fi de les falles, així que cal decidir-me. Un o l’altre. Els dos no poden ser. L’atractiva presència d’un, front la dolça mirada de l’altre. És de bon matí i ja vaig vestida de valenciana. Mai haguera pensat que em poguera tocar tancar la desfilada de la meua benvolguda Falla. La pinta al cap i un preciós ramell de flors m’acompanyaran en aquest dia tan important. Desfile plena de

113

goig. La gent em mira i jo camine amb pas segur i tranquil, orgullosa de ser la representant d’aquest any. M’observen i comenten els trets del meu vestit que, per cert, és preciós. Blau com la mar que tant estime i engalanat de boniques flors que semblen capolls obrint-se. I a la fi d’aquest desitjat camí m’espera ella. La geperudeta. A ella li regale aquestes llàgrimes i amb sordes paraules la faig confident dels meus pensaments, els pensaments d’una valenciana de soca-rel. Res més puc demanar! Sols agraïments per gaudir de moments tan especials! De nou al casal. Travesse i m’acoste discreta a fer-me una foto pel record. Els dos continuen allí, junts, prop de mi. Semblen els meus guardians, si més no, així m’ho imagine jo. Al costat, dos joves assegudes intenten raonar amb ells, però semblen indiferents. Sols tenen ulls per a mi! I aleshores comprenc que he de resoldre la meua valoració. Cadascun d’ells m’agrada de manera diferent. Un sembla tan llest i peculiar... però la mirada de l’altre... Prendre una decisió sembla massa difícil; observe, compare, pense, escolte opinions... i, a la fi, em decidisc. L’escalfor del foc em fa plorar. Les flames pugen i ell desapareix. L’he deixat anar. Havia de triar i així ho he fet. Els meus dubtes conclouen en un veredicte que no sé si és el més encertat. El que sí que sé, és que les falles d’enguany han acabat. L’elegit seu ara al menjador. Seré, immòbil, just al lloc que hi tenia reservat per a ell. Cada vegada que el mire, la melancolia em recorre el cos i el remordiment destorba els meus arguments. Desvie la vista i veig la imatge emmarcada d’ambdós junt a mi i l’artista faller. Aquest va córrer millor sort. L’altre es va convertir en cendra mentre em mirava, fonent-se en companyia del meu monument. Decisió difícil. Ja no hi ha res a fer. Sols em consola poder vore la foto que pel record vaig fer. “Aquest Article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

Pepi Barber Pons És diplomada en magisteri per la Universitat Edetania i exerceix com a mestra de primària al col·legi Sant Josep HHDC de Tavernes de la Valldigna.

114

UNA ESPURNA ESPECIAL Amparo Albacete i Cremades

adascú naixem en una flameta dins.

A ull no ens adonem de la seua existència, però si fórem capaços d’apagar tots els llums del món, des d’una obertura entre les estrelles, podríem distingir milions i milions de flametes moure’s per cada racó de la Terra. Unes d’un color més vermell, altres més ataronjades i altres amb una tonalitat més pàl·lida que són les que més alta temperatura poden alcançar. Unes crescudes, altres minúscules o mitjanes. Unes silencioses i altres que dansen al compàs d’una música que sols elles poden percebre. Cadascuna té un destí escrit, però ni elles són sabedores de quan apleguen a la fi del seu trajecte. Unes estan ací per proporcionar calor, altres llum, energia, i altres han estat enceses per una raó única i excepcional. Aquella flameta era una d’elles. Allumenava cada racó amb el propi somriure permanent, lluïa alegre i vital i, allà on anava repartia purnes de gran positivisme. Estimava i era molt estimada. El seu candor desprenia valor i coratge i, no hi havia cap obstacle que no desafiara amb tota la seua energia i sacrifici. En més d’una ocasió, les llàgrimes de dolor i impotència amenaçaven en apagar-la, però ella, resistia ardent, amb la mateixa força que va obtindre el dia que va emergir. Se sentia satisfeta i recolzada, perquè al seu costat sempre tenia dues flametes que ella mateixa havia engendrat. Dos fills que eren el seu goig i l’essència de la seua vida. Amb el pas del temps va haver de dominar considerables tempestes. Impetuosos temporals posaven en perill la seua existència, i encara que cada vegada concorria més fràgil i vulnerable, a la valenta, treia l’energia necessària per sobreeixir amb una resplendor inimitable. Tenia el suport dels seus fills i d’altres flames que no la deixaven sola ni a sol ni a ombra, però travessava per instants on les forces li fallaven.

115

La seua inquietud era protagonista, tindria ella un destí com les altres? O simplement se sufocaria sense que ningú se n’adonara? I si era afortunada, quina seria la seua sort? Després de tants anys barallant i forcejant contra els infortunis amb un immens somriure, quin era el desenllaç que l’aguardava? Dubtava si sobreviuria a tant grans malastres. El seu gran temor, el fet de saber si obtindria la seua recompensa, la turmentava per les nits. Però ella havia nascut per lluitar, i aprofitant com a combustible l’estima, l’alegria i l’entusiasme, tirava endavant en la recerca de la seua ventura, malgrat que la debilitat anava guanyant-li terreny. A boqueta d’eixa nit màgica, l’espurna que hi havia al seu interior, bategava cada vegada amb més vigor. La seua lluentor era més impactant que mai, els seus matisos eren més vius i era incapaç de cedir a dansar al compàs de la brisa d’aquella mitjanit de març. Tancava els ulls i se sentia poderosa, havia alcançat la seua màxima plenitud. Exaltada, activa i feliç, esperava inquieta descobrir quin era el seu destí, n’estava segura que el seu moment havia arribat. Una aglomeració guaitava, expectant, davant d’aquell monument artístic d’importants dimensions. Aquells ninots miraven el públic aguardant la foguera que en uns instants convertiria tanta creativitat en un munt de residus. Multitud de falleres i fallers, alguns fallerets i falleretes, gent del poble i gent de fora d’ell, s’havien concentrat sobre les rajoletes d’aquella ampla via disposats i disposades a no perdre detall de tot allò que anava a succeir. La Fallera Major va fer una ullada i va descobrir entre tota la gent, aquelles persones que des de sempre li feien costat. Rostres còmplices, mirades d’enyorança i somriures confidents li cobriren de nostàlgia el cor. No estava sola, però tenia un buit que tothom sabia era irreemplaçable, no obstant això, amb estima i dedicació, havia aconseguit gaudir del regnat que tant havia somiat. Sols restava prendre la metxa que botaria foc a tantes il·lusions i esperances. Quan ja estava preparada i disposada per encendre la traca final, de cop i volta, la flameta es va apoderar de la metxa subjectada amb les seues mans fines i delicades. El seu cor va pegar un colp estrepitós, un tranquit en sentir una candor que li era molt familiar. “Ella està ací!!”, va cridar orgullosa. De sobte, les llàgrimes brollaren dels seus ulls i mentre delineava un gran somriure, va sentir els trons de pólvora que acabarien vestint de foc aquell impetuós monument. La flameta no cabia en ella de plaer, restava feliç i serena en un racó d’aquell monument mentre contemplava el rostre de les persones que més estimava. La intensa mirada de la seua volguda fallera li transmetia tanta passió i energia

116

que cada vegada se sentia més altiva i poderosa. En res, havia obtingut tan colossals dimensions que no hi havia manera d’aturar la seua dansada al ritme de l’harmonia que aquella suau brisa li proporcionava. Se sentia afortunada i satisfeta, no podia haver tingut millor ventura. Com d’ orgullosa estava d’haver sigut ella qui fera nàixer l’espurna per encendre un monument faller en l’any més especial: l’any en què la seua filla era Fallera Major. Era ella, la xiqueta dels seus ulls, aquella que, a cau d’orella, sentia una veu estimada i enyorada que la reconfortava i l’animava a gaudir de l’instant tan desitjat. Amb els ulls vidriosos, contemplava l’escena tan màgica. Percebia, a través de les flames, sentiments i records que la feien enorgullir-se de tot allò viscut i l’omplien d’esperança i positivisme. Les flames enlluernaven la seua ànima i el cor li bategava molt apressa. En un tres i no res, aquelles flames havien convertit els ninots de cartró i fusta en un munt de cendres. Cendres que eren testimoni que aquella flameta havia estat al seu costat tot el seu regnat. No estava sola, mai ho havia estat i, en cap moment futur, ho estaria. A trenc d’alba i quan s’apagaren els llums del món, es tornarien a divisar totes les flametes. Unes vermelles, ataronjades, grans, dansant, quietes...totes menys una, que estaria observant-les, des d’una obertura en el cel, envoltada de les seues noves companyes, les estrelles. Amparo Albacete i Cremades “Aquest Article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

Amparo Albacete Cremades És diplomada en Magisteri especialitzada en Anglés i Primària i mestra de Valencià per l’Escola Universitària de València Ausiàs March. Actualment treballa en el CEIP Magraner de Tavernes de la Valldigna com a especialista d’Anglés. Des de 2008 imparteix cursos de Formació docent ofertats pel Servici de Formació del Professorat de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport (CEFIRE). És guanyadora d’un segon premi, categoria Àmbit Lingüístic dels Premis 2008 de la Comunitat Valenciana a Materials Didàctics per a la millora del rendiment de l’alumnat en l’ensenyança bàsica (Mod. A) convocats per la Direcció General d’Avaluació, Innovació i Qualitat Educativa de la Formació Professional de la Generalitat Valenciana.

117

EL NINOT INDULTAT Emilio Grau Pons

l sí del taller es respirava una grandíssima expectació a la vegada que un gran nerviosisme, en un parell de dies arribaria la comissió de la Falla a fer una ullada i, dissortadament, la feina anava molt endarrerida. Enguany la Fallereta major Infantil, estava malalteta i no podria veure la falleta fins el dia de la plantà. Així i tot Pere, l’artiste, semblava fóra de control i el taller, més que la casa d’un artiste, semblava una casa de bojos. Motles per ací, ninots per allà, suro, pintures, i mitges figures a tot arreu. El local era petit i fosc, però tenia més d’un segle d’experiència. L’avi de Pere ja va començar a treballar d’artiste faller allà per l’any 1917 i la professió va passar de pares a fills fins l’actual generació. No en va Pere gastava la tècnica dels motles i el cartró banyat i encolat per transformar somnis en realitat, per crear vida a partir d’un muntó de papers. Enguany la falleta anava a ser la millor que mai s’havia fet a aquell petit i fosc taller, on l’olor a fusta i cola emplenava el ja pesat ambient que allí es vivia. La comissió fallera celebrava el seu centenari i havia posat molta il·lusió en el projecte infantil així que tant la família de l’artiste com la comissió de la Falla es trobaven celebrant l’any del seu centenari. Només aquest pensament ja feia que Pere es posara nerviós i no encertara ni una, aquest monument anava a costar-li la vida, seria una tasca feixuga, però tot just, la millor mai feta abans. Tot esforç era poc, tot detall era necessari, cada pinzellada, cada gest, cada color escollit amb la màxima atenció, cada escena, cada ninot…. i d’entre ells un, el ninot indultat. L’artiste, s’havia obsessionat amb la falla i especialment amb el ninot indultat. De tots és sabut que l’indultat és aquell que destaca sobre els altres, el més bonic, el que més sentiment expressa i el que, finalment, la fallereta destria per salvar-lo de les flames. La falleta representava l’evolució de les falles i el seu lema era: “València, un segle de Falles”. Estava composada per una figura central que representava un artiste faller construint un falla. El més curiós d’aquesta composició era que a mesura que anaves rodejant-la, podies observar els distints moments de creació d’una falla: des que es posa la fusta per a l’estructura, es cobreix aquesta amb cartró, li donen forma, la pinten, fins arribar als acabats dels diferents

118

vernissos, és a dir, donava una visió detallada del naixement de la idea fins la creació del fantàstic monument, amb clar està, un últim pas pendent i que faria que aquesta meravellosa falleta passara a la història de les nostres falles per sempre, la cremà. Vàries escenes completaven aquest majestuós monument, començant per la dreta i seguint les manetes del rellotge trobàvem un grupet de fallerets tirant coets en la despertà, mentre li posaven un masclet a sota de la cadira d’una dona que preparava la xocolatà. A continuació, fallers, falleres i músics tots amb brusa fent cua per a agafar el xocolate calentet a la vora d’altres que ballaven al so de la dolçaina i el tabalet. Tot just a la part del darrere un grup d’homes jugant al truc, mentre altres estaven fent les paelles per dinar. Altra escena la composaven uns fallers dinant al costat dels que feien els pentinats per al passacarrer on també es veien uns fallerets preparats per anar a l’ofrena. Tot detall era poc, més de cinquanta ninots diferents cadascun més bonic que l’altre. I ja a la part central es podia observar aquell ninot, era preciós, només s’havia fet un altre amb el mateix motle, ja feia més de 50 anys. Era un falleret amb el clàssic vestit de torrentí d’un color groc intens, la seva faixa entreteixida multicolor, un somriure a la cara vermella i pigosa, ulls grans plens de vida amb una mirada

119

profunda i alegre que semblava parlar-te. Fins i tot, pareixa que tinguera vida pròpia, era realment una obra d’art. Ja plantada en mig del carrer, l’expectació era palesa, tothom sabia de la importància de la falla per al mateix artiste i la comissió i que enguany hi havia molta més pressió per fer una falla increïble. Aquella falleta era màgica, d’uns colors impressionants que feien empal·lidir les més boniques flors. I què dir del ninot indultat que s’aixecava impassible al bell mig de la falla, no hi havia paraules per explicar-ho, i així es veia als rostres de la gent que envoltava la falla. De sobte d’entre aquell eixam de gent s’acostà una xiqueta a la falla, era Rosa, la Fallereta major Infantil. Una xiqueta de mirada càlida i viva, primeta i boniqueta, de cara redoneta, cabells foscos i llargs. La seva mirada radiant, no vull dir expressió, no tenia desperdici, ulls i boca ben oberts. No podia creure el que estava veient per primera vegada, la seua falleta, fins i tot llàgrimes d’alegria solcaren la seva cara. No podia amagar el goig d’haver estat elegida Fallera major Infantil en l’any del centenari de la falla i que aquell monument allí plantat fos tan increïblement bonic. De sobte, la seva expressió va canviar, i va començar a plorar sense parar. L’havia vist, i ho tenia clar. El seu ninot, el ninot indultat. Aquell que salvaria de les flames per emportar-se’l a casa i que es gravaria com a record vivent a la seva memòria. Des d’aleshores, Roseta, com l’anomenaven tots, s’acostava dia rere dia a la falleta amb molta il·lusió, i es passava mig matí observant-la. Cridava uns i altres per mostrar-los com de boniqueta era la seua falleta. Senyalant il·lusionada el seu ninot, mostrant tothom cada detall de la falla. I és que era una xiqueta molt dolça i havia tingut una vida un tant difícil. No feia gaire temps havia estat molt malalteta, i quan més el necessitava havia perdut un dels seus millors amics, el seu gosset Canella. Això i la seva malaltia la varen tindre prou de temps apartada de la vida fallera, i aquestes falles les agafava amb moltíssima il·lusió. Roseta parlava amb la falleta, en especial amb el seu ninot preferit: “què ganes tinc que arribe el dia de la cremà per portar-te a casa, bo, tampoc vull que les falles passen tan de pressa, a tu no et fa il·lusió també? Mira que t’han deixat bonic, sembles quasi real, si l’àvia et vera, no s’ho creuria. Mireu tant boniquet com és! I quines ganes tinc de poder-lo agafar i emportar-me’l a casa. De segur que em farà molta companyia,...” I així la menuda tota il·lusió passava cada dia i més nerviosa anava posant-se.

120

Vuit de la vesprada del dia 19 de març. Al carrer de la falla no cap ni una ànima. No només perquè toca cremar la falla del centenari, sinó perquè a més a més és la Falleta guanyadora d’enguany. Comissió infantil, president i Fallera Major, comissió major, tothom està pendent de Roseta, li toca agafar el Ninot Indultat. El delegat de monument li pregunta. Ella assenyala amb la mà. Ell s’acosta i agafa el preciós ninot indultat és el falleret. Ella crida, “eixe no és”. No s’ho creureu, però en aquell moment, les més de mil persones al voltant de la falla van quedar en el més complet silenci que ningú es pot imaginar. “Eixe no és el meu ninot” va repetir ella. “És el de darrere”. El somriure de Roseta i la seua cara de felicitat eren dignes de veure’s. El silenci seguia a tot el carrer. “Este?” va preguntar Joan, tocant amb el dit estirat un altre ninot. “Sí, eixe. Eixe és el meu ninot indultat i sempre ho ha sigut, des del primer dia que el vaig veure”. Joan va agafar el ninot i li’l va donar. La xiqueta el va abraçar i va començar a plorar, una mescla d’alegria i tristesa foses al seu cos. Tothom que la coneixia va entendre de seguida perquè havia triat aquell ninot. Tothom que l’apreciava va començar a plorar i la varen abraçar en una abraçada multitudinària que va durar uns minuts. Jo era eixe ninot, el que Roseta va triar. I com sóc? Tanca els ulls. Ara imagina’t com seria el teu ninot indultat. Aquell que et faria recordar, somriure i reviure una de les millors experiències a la teva vida. Pensa en cada detall per xicotet que siga. Doncs així era jo.

“Aquest Article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

Emilio Grau Pons Nascut a Tavernes de Valldigna al 1973. És Enginyer Tècnic Industrial en Electrònica Industrial i Enginyer en Organització Industrial per la Universitat Politènica de València. Actualment, és part de l’equip executiu d’una empresa multinacional dedicada a la consultoria. Intenta compaginar la seva vida laboral amb la vida familiar i, entre una i l’altra, sempre intenta buscar una mica de temps per dedicar-lo a la Falla. És faller pràcticament des que va nàixer i li agrada molt el món faller, així com transmetre la il·lusió que sent per aquest als seus fills. És col·laborador literari del llibret faller i al 2011 va guanyar el concurs literari La Lletra d’or.

121

DIES DE CINEMA MIQUEL PLATERO BERJAS

adascú té un rànquing de les seues pel·lícules preferides. D’aquelles que és capaç de veure una vegada i una altra sense descans. Açò és clar, i cadascú té els seus gustos, açò és el bonic de la vida. Hi ha a qui li agraden més les pel·lícules d’acció, les comèdies romàntiques, el cinema de suspens o pot ser que, evidentment sense criteri mental, hi haja persones que preferisquen els musicals. Però existeixen algunes cintes que mereixen el seu obligat visionat. De fet, segurament haurien de veure’s en el col·legi o l’institut, perquè arribats a la vida adulta, els joves foren més preparats i tingueren millor intel·ligència emocional. Segur que li traurien millor profit que a algunes de les avorrides classes d’assignatures de nom intel·ligible a les quals es veuen sotmesos gràcies a la LOMCE, la LOGSE o qualsevol joc de sigles que s’haja inventat el govern de torn per a satisfer els desitjos d’alguna editorial important, o simplement per a deixar la seua petjada ideològica en les precràries ments de demà.

Les pel·lícules citades a continuació vénen acompanyades d’algunes de les seues frases més memorables, perquè aconseguim entendre per què són tan genials, aquesta és precisament la seua grandesa. És un rànquing personal, que pot explicar molt sobre la personalitat (desequilibrada o no) del que escriu, i per descomptat està basat en la més absoluta subjectivitat. Però segur que molts de vostés comparteixen moltes d’elles. Tampoc és una llista elitista amb pel·lícules en blanc i negre adorades per culturetes i gafapasta. A més, és impossible compilar un nombre finit de pel·lícules en un espai limitat. Podríem estar citant pàgines i pàgines. Demane que em disculpen si no incloc alguna de les seues favorites. I per favor, les que no hagen vist, no dubten a fer-ho el més prompte possible.

1. PULP FICTION Si hi ha una pel·lícula que pot marcar-te en la vida, aquesta és Pulp Fiction. Recorde que la vaig veure de matinada en els desapareguts cinemes de Nuevo Centro. Amb prou faenes érem uns pocs en la sala, i jo el més jove, colat de estrangis, doncs la pel·lícula no era en absolut per a algú de poc més de catorze anys. Vaig eixir del cinema fascinat. No solament pel llenguatge groller i la violència

124

emprats en la pel·lícula, si no també per la forma d’explicar la història, la construcció dels personatges o el llenguatge narratiu. I sens dubte, la parella formada per Travolta i Jackson és una de les més memorables de la història del cinema. La banda sonora és una exquisida col·lecció de cançons que arriben a formar part de la trama. Una obra mestra.

Hamburgueses, la pedra angular de tot nutritiu desdejuni. (Jules Winnfield) Amb el teu permís me’n vaig a casa, a tenir un atac al cor. (Vincent Vega) Estic a 30 minuts d’allí, arribaré en 10. (Sr. Llop) És possible que durant el combat sentes una lleugera punxada. Serà l’orgull, que intenta fotre’t. A la merda l’orgull! L’orgull sempre fa mal, no t’ajuda mai. Lluita contra aqueixa merda. Perquè d’aquí a uns anys, quan estigues gaudint de la bona vida en el Carib, et diràs a tu mateix: collons, Marcellus Wallace tenia raó. (Marcellus Wallace)

2. RESERVOIR DOGS Enorme. Una de les meues favorites de tots els temps. No es pot explicar més amb menys. Un exemple de pel·lícula que pot convertir a un menut preadolescent amb ulleres en un amant del setè art per a tota la vida.

El que cal fer és treballar com un professional; un psicòpata no és un professional. (Sr. Blanc).

3. TRAINSPOTTING Dura, real, cruel, amarga, però bella i divertida al mateix temps. Una pel·lícula que és una muntanya russa d’emocions, que et porta a estimar un protagonista que és l’autèntic exemple de l’antiheroi modern. Egoista, maleït i alhora adorable i simpàtic. Ningú en el cinema pot despertar tant amor i odi al mateix temps. Ell i els seus amics són simplement el millor retrat d’una societat ociosa i

125

sense perspectiva que recorre a la droga com a mitjà d’entreteniment. Però no és solament una pel·lícula sobre yonkis. És un retrat d’una època en la qual les polítiques liberals i el Tacherisme han deixat als joves sense aspiracions i sense oportunitats en la vida, convertint-los en poc més que unes despulles humanes. Compte, perquè no caminem tan lluny avui dia. Potser alguns polítics haurien de veure aquest film abans de prendre certes decisions. El millor opening d’una pel·lícula amb Ewan McGregor i Iggy Pop corrent pels carrers de la bella i freda Edimburg.

Tria la vida. Tria un treball. Tria una carrera. Tria una família. Tria un televisor gran que et cagues. Tria rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterol baix i assegurances dentals. Tria pagar hipoteques a interès fix. Tria un pis pilot. Tria els teus amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Tria pagar a terminis un vestit de marca en una àmplia gamma de putos teixits. Tria bricolatge i preguntar-te qui cony eres els diumenges al matí. Tria asseure’t en el sofà a veure a la tele concursos que esmussen la ment i aixafen l’esperit mentre omplis la teua boca de puto menjar escombraria. Tria podrirte de vell cagant-te i pixant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als xiquets egoistes i fets pols que has engendrat per a reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida... però per què anava jo a voler fer alguna cosa així? Jo vaig triar no triar la vida: jo vaig triar una altra cosa. I les raons? No hi ha raons. Qui necessita raons quan tens heroïna? (Mark Renton) Diane tenia raó, el món està canviant, la música està canviant, les drogues estan canviant. Fins i tot els homes i les dones estan canviant. D’ací a mil anys ja no hi haurà tios ni ties, només tocacollons. (Mark Renton)

4. KILL BILL Val, val. Reconec certa obsessió pel cinema de Tarantino. Però no es pot negar que les seues pel·lícules són algunes de les més recognoscibles dels últims trenta anys. Aquesta, malament entesa per molts com una pel·lícula de lluita de violència extrema, ens explica la història de venjança més gran mai explicada. Sí, hi ha baralles, espases samurai i llets sense treva, però darrere d’açò tenim una heroïna que es deixarà la pell per aconseguir el seu objectiu. A més, compta

126

amb una impressionant galeria de personatges d’allò més pintorescs que fan que siga una història rica en matisos, plena d’homenatges i amb una manera d’explicar les coses única en el director de Knoxville.

El que em falta és compassió, perdó i pietat; no raciocini. (La Núvia) Han de ser grans rates per a precisar l’acer d’Hanzo. (Hattori Hanzo)

5. STAR WARS Hi ha qui diu que no són més que pel·lícules de naus espacials. Uns altres que és un western ambientat en el futur. Pot ser que tinguen raó, però no es pot negar l’impacte social de les pel·lícules de George Lucas, convertides amb el pas dels anys en màquines de fer diners. A més, quan un és un xiquet i veu aquestes històries no pot ara més que comprendre perquè véiem pel carrer gent amb tot tipus de samarretes, motxilles o marxandatge variat d’aquesta saga històrica. Forma part de l’imaginari cultural de la gent perquè han transcendit més enllà de la seua pròpia existència. Els seus personatges han passat a la història. La veu de Constantino Romero ha fet de Vader el dolent dolentíssim més gran de tots els temps.

127

La seua manca de fe resulta molesta. (Darth Vader) No. No ho intentes. Fes-ho, o no ho faces, però no ho intentes. (Yoda)

6. EL SENYOR DELS ANELLS Poc cal explicar sobre la trilogia de Tolkien. Cinema fantàstic, aventures i amistat per a tota la família. Açò no li resta el mèrit de traslladar al cinema una de les obres de paper més complexes mai escrita. El més friki que he fet en la vida pot ser que siga veure les tres seguides, una darrere de l’altra en el cinema i en versions esteses. Unes dotze hores a la butaca. Va valdre la pena.

128

Correu, insensats! (Gandalf) Fills de Gondor i de Rohan! Els meus germans! Veig als vostres ulls la mateixa por que encongiria el meu propi cor. Poguera arribar el dia en què el valor dels homes decaiguera, que oblidàrem els nostres companys i es trencaren els llaços de la nostra comunitat; però avui no és aqueix dia! En què una horda de llops i escuts trencats rubricaren la consumació de l’edat dels homes; però avui no és aqueix dia! En aquest dia lluitarem!!, per tot allò que el vostre cor estima d’aquesta bona terra. Us cride a lluitar, Homes de l’Oest! (Aragorn)

7. UN DELS NOSTRES Qualsevol rànquing de pel·lícules ha de comptar almenys amb una o dues de gàngsters, i és dur, perquè açò implica deixar fora moltes de les grans. Però aquesta, en la qual s’explica la història d’ascens i caiguda d’un grup de criminals és imprescindible encara que solament siga pel meravellós speech en un travelling brutal quan Ray Liotta i la seua xica entren en el club i els tracten com a reis. Mestre Scorsese.

Que jo recorde, des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser un gàngster. (Henry Hill)

8. BLADE RUNNER Referent de la ciència ficció. Una història increïble que desborda imaginació, filosofia i misticisme per parts iguals. És impossible trobar alguna pel·lícula del gènere actual que no tinga algun homenatge o referència a aquesta obra mestra. Encara no he aconseguit entendre el final, però encara així em segueix meravellant una vegada i una altra. Una lectura més profunda ens permet entendre entre línies la crítica a una societat decadent que subjau en la possibilitat de fabricar humans artificials per a ser purs esclaus, per a després, una vegada rebel·lats, perseguir-los sense treva.

129

Jo... he vist coses que vosaltres no creuríeu: Atacar naus en flames més enllà d’Orion. He vist rajos C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aqueixos moments es perdran... en el temps... com a llàgrimes en la pluja. És hora de morir. (Roy Batty)

9. EL PREU DEL PODER Mai de la vida hi haurà un altre personatge més dur i més fanfarró que Tony Montanta. La pel·lícula ens explica la història d’un delinqüent d’estar per casa fugit del Castrisme i el seu ascens al poder que li porta a convertir-se en un gran traficant. Violenta i grollera com a poques, diuen que és la pel·lícula amb més paraules malsonants de la història. Si eres del sexe masculí, segur que l’has vist.

En aquest país primer cal tenir diners, quan tens els diners tens el poder, i quan tens el poder tens les dones. (Tony Montana)

10. SENSE PERDÓ Clint Eastwood és un dels més grans. I no solament per la seua alçada. Les seues pel·lícules són belles, meravelloses i estan ben explicades. Són genials Million Dollar Baby o Gran Torino. Però si cal triar una, sens dubte és Sense Perdó. Un western on trobem un bandit retirat per amor, vell i pobre que és reclutat per unes prostitutes per a venjar-se d’uns vaquers que van maltractar una d’elles, i un tossut xèrif que tracta d’impedir-li-ho coste el que coste. Una història de redempció, venjança i de com intentar fer les coses de bon rotllo, fins que a un li unflen els nassos i es dedica a fer el que millor sap, repartir cera com si no hi haguera matí.

Ara vaig a eixir, si veig a algun cabró ací fora, el mataré, i si a algun cabró se li ocorre disparar-me, no solament el mataré ell, sinó que mataré la seua dona, tots els seus amics, i cremaré la seua maleïda casa, M’heu sentit?. Hauríeu

130

d’enterrar a Ned com Déu mana... i com algun de vosaltres torne a maltractar una altra puta, tornaré ací i us mataré a tots, maleïts fills d’una gossa. (William Munny) Em dic William Munny. He matat homes. He matat dones i xiquets. He matat tota bestiola vivent. I avui he vingut a matar-te a tu. (William Munny)

11. LA VIDA DE BRIAN Per a acabar la llista una comèdia. Desternillant, atrevida i sobretot, políticament incorrecta, que de fet, va ser prohibida en alguns països a causa de la seua sàtira anti religiosa. Els britànics Monty Python ens van oferir aquesta particular visió sobre la vida d’un jove nascut el mateix dia que Jesús, i el paral·lelisme de la seua vida amb la d’aquest. Grans dosis d’humor irreverent i alguna que una altra blasfèmia fan d’aquesta cinta imprescindible en Setmana Santa.

- Saps la pena que imposa la llei romana al que dóna refugi? La crucifixió. Dura hores, és una mort lenta i dolorosa. - Però almenys és a l’aire lliure. (Centurió i Matíes)

12. BONUS TRACK Em sembla una vergonya deixar fora d’aquesta llista un munt de pel·lícules increïbles que et fan entretindre’t, somiar, riure, enamorar-te, patir o gaudir. Per açò és imprescindible citar encara que siga de passada algunes d’elles com Terminator, Apocalypse Now, Gremlins, The Goonies, ET, les primeres de Rocky, Acorralat, Jungla de Cristall, Moon, Casino, Alien, Els Cavallers de la Taula Quadrada, El Club de la Lluita, El Padrí, Assassins Nats, Sin City, Matrix (solament la primera per Déu), Love Actually (sí, també alguna d’amor), Sing Street, Els Intocables, Indiana Jones, Platoon, i moltes, moltes més. La llista és interminable.

MIQUEL PLATERO BERJAS Digueu-li a la seua mare que és pianista en un bordell, no li digueu que és dissenyador.

131

CINEMA PARADISO Héctor Vercher

l cinema, com qualsevol expressió artística, ens apropa a somnis, històries, ens fa viatjar. Ja de xiquet volia ser director de cine, sense saber massa bé què feia un director, però volia col·laborar en projectes que feren la gent somiar. Però per tots és ben sabut que els somnis de xiquets sempre no es fan realitat, si no el món estaria ple de futbolistes, policies i top models. El meu cas tampoc va ser diferent i vaig escollir un camí que res tenia a vore amb el cinema. Malgrat tot, sempre vaig estar atent a les produccions tant innovadores com les comercials, tractant de no trencar del tot amb el setè art encara que fóra com a espectador, que sense dubte són part fonamental tant de la indústria (consumidors) com de l’art (admiradors). I de vegades, quan menys t’ho esperes, succeeix que el destí, la serendipitat, el fat, la sort...tinga el nom que tinga, apareix. En el meu cas va ser la meua amiga Anna qui em va obrir una porteta, per darrere però porteta, al món del cinema. Ella treballava ja a l’empresa on m’incorporaria: una productora que s’encarregava de subtitular les pel·lícules en directe, frase per frase. Sí, ara ho he normalitzat, però la primera vegada que ho vaig escoltar també em vaig quedar bocabadat: els subtítols eixien en eixe moment, algú els llançava des d’un ordinador. Tot va començar quan en un festival, a Toulouse, els faltava un tècnic per a ja, i allà que vaig anar. El meu primer festival, la meua primera pel·lícula, mai oblidaré cap de les dues coses: un film brasiler d’humor on parlaven molt ràpid, que competia junt a pel·lícules hispanoamericanes, però em va tocar la rodada en portuguès. Si s’ha d’anar a algun lloc millor entrar per allò més alt, i així va ser amb una cinta d’allò més complicada en dos idiomes (portuguès àudio i francès subtítols) que encara no dominava. Però la cosa va anar bé i durant més de deu anys he treballat de tècnic de subtítols. Per descomptat, vaig millorar els idiomes, sens dubte allò que més m’ha agradat és conèixer l’interior dels festivals de cinema. El xiquet que somiava ara podia vore de prop part d’aquell món anhelat. Quan parlem de cine ens ve al cap el luxe, la perfecció de les imatges, el vestuari, el glamur del festival de Cannes o Berlí. Però darrere de tota esta perfecció hi ha un exèrcit de treballadors anònims que treballen de valent perquè tot isca bé, i els festivals més menuts no són l’excepció. Els festivals grans serveixen per a promocionar les pel·lícules de les grans productores i, amb sort, alguna

132

de baix pressupost que li ha entrat per l’ull a algun organitzador. Per contra, els festivals menuts tenen la gràcia de ser l’espenta dels qui comencen, rescatar cintes i directors oblidats, permetre’s algunes “fricades”, descobrir joies que més tard s’apropien els festivals grans que no arrisquen tant. I ací és on treballava jo, en festivals menuts, però de qualitat, en França i Portugal: Toulouse, Amiens, Espinho, Rennes, Saint-Quentin... En estos festivals es treballa colze amb colze amb els projeccionistes dins la cabina, però també tens la possibilitat de conèixer actors, directors i organitzadors d’altres llocs, cosa que resultaria quasi inaccessible en un dels grans per a un tècnic. Al principi de treballar en este tipus d’events on les produccions solen ser de baix pressupost o experimentals, em costava gaudir de la projecció, a més d’estar molt pendent de la feina, moltes pel·lícules eren d’un tipus al que no estem acostumats. Tanmateix, un dia te n’adones que tens sort de poder vore cine que difícilment van a posar en sales valencianes ni a la televisió, comences a vore-li la gràcia i a endinsar-te en altres mons poc explotats pel cinema comercial i que són d’allò més interessants. Pot parèixer exagerat, però encara que la meua tasca té poc a vore amb la producció i direcció d’un film, al final acabes fent-la un poc teua, ja que has treballat per a que l’entenguen, projectant-la moltes sessions, quasi que aprenent-la de memòria. Si damunt t’has fet amic del director o directora o d’algun dels actors, tens el sentiment que un xicotet trosset el comparteixes amb ells. I clar, si guanya una de les teues pel·lícules et sents content, encara que implique treballar un dia més a la sessió dels premis. Un cas excepcional va ser a Cinanima, una trobada de cinema d’animació, on un dels curts que competia i vaig subtitular, va guanyar després l’Òscar a la seua categoria. Este curt va poder competir als Òscar gràcies a haver-se fet camí guanyant un festival menut, de no haver guanyat segurament no l’hagueren preseleccionat. Per tot això, vos anime a que aneu a vore cinema de tot tipus, que s’apropeu als festivals menuts i grans que es realitzen per ací prop (i no tan prop). Que col·laboreu en fer realitat els somnis d’èxit d’aquells artistes i treballadors que fan tot el possible per tal que somieu davant una pantalla.

Héctor Vercher Mompó Va estudiar Psicologia a la Universitat de València, res a vore amb el cine ni amb la traducció. Poc a poc, es va especialitzar al món de la subtitulació treballant-ne directament. A més, és la seua passió. També col·labora voluntàriament a la Mostra Viva del Mediterrani. Pensa que les persones poden tindre vàries vocacions, no s’han de descartar camins.

133

Elles donen el colp MIQUEL PLATERO BERJAS

o, no anem a parlar de la més que prescindible pel·lícula de beisbol de 1992 amb Geena Davis, Tom Hanks i Madonna de protagonistes. Aquesta vegada van a ser elles les que tallen el bacallà. Però no seran Scarlett Johansson, Emma Stone, Olivia Wilde, Malin Akerman o Megan Fox les estrelles per la seua bellesa, o Jodie Foster, Meryl Streep, Michelle Pfeiffer, Glenn Close, Julianne Moore, Susan Sarandon o Helen Mirren, pel seu talent interpretatiu. Almenys per aquesta vegada. Repassarem els personatges de dones que es posen un arma per montera, en sentit literal, i es converteixen en protagonistes de les seues respectives històries a força d’assumir el rol del “mascle” i posar-se a repartir cera a tort i a dret. Són les feministes de metralleta.

SARAH CONNOR (Linda Hamilton) No hi ha responsabilitat més gran que ser la mare del salvador de la humanitat. Açò li pesa a qualsevol. Però si a més ve una musculada màquina del futur interpretada per Arnold Schwarzenegger per a matar-te, ha de ser la repera. Açò és el que li passa a Sarah, que si bé en la primera Terminator es passa la pel·lícula fugint d’ací cap enllà sense oferir molt més que una cara d’esglai, en la segona decideix agafar el bou per les banyes i picar-se en el gimnàs per a plantar cara a una màquina també del futur encara més imbatible. Tota una mare coratge disposada al que faça falta per a salvar la vida del seu fill, que ens acabaria per salvar a tots nosaltres liderant la resistència humana en la seua gran batalla contra les màquines comandades per Skynet. Llàstima, el trist final de Sarah, que en la tercera part la van matar de leucèmia, una cosa poc digna per a una de les dones amb més mala llet de la història del cinema, encara que no fóra una mare a l’ús. I és que quan et persegueixen robots del futur, queda poc temps per a fer els deures, cantar cançons de bressol i abrigallar al teu menut. Lamentablement, després d’interpretar Sarah Connor, Linda Hamilton no va aconseguir fer-se amb cap altre paper important i va passar sense pena ni glòria de telefilm en telefilm.

134

TINENT RIPLEY (Sigourney Weaver) Fins a quatre ocasions (i una més que vindrà l’any pròxim) se les ha vistes colorides la tinent Ripley amb els maleïts alienígenes des que es pujara en 1979 per primera vegada a l’OSCSS Nostromo. Cada vegada més dura, Ripley va acabant una a una amb aquelles criatures temibles que va dissenyar el gran H.R. Giger i que donen tanta por al llarg dels quatre llargmetratges, fins i tot arriba a mig fusionar-se amb ells. Un exemple de resistència en condicions extremes i de com una dona pot triomfar com a protagonista en un gènere com la ciència ficció que tradicionalment havia reservat els papers principals per als homes. Weaver es pot considerar una de les millors actrius de Hollywood i els seus papers després de Alien han sigut nombrosos i alguns molt bons. Destaca convertida en dibuix animat en Avatar, genial en Goril·les en la boira, Ghostbusters, Copycat...

THE BRIDE (Uma Thurman) En Gran Torino el personatge que interpreta Eastwood diu la meravellosa frase “Mai us heu creuat amb algú a qui no hauríeu d’haver-hi fotut?”. Doncs no hi ha cap que es puga ajustar més al personatge de Thurman en aquesta genial pel·lícula de Quentin Tarantino. Una dona a la qual, en el dia de les seues noces, assalten, maten a tots els seus convidats, inclòs el nuvi i el pianista, i li roben al seu bebè. Clar, qualsevol s’enfada. I si a més resulta que eres l’assassina més letal i el guerrer més poderós que hages conegut mai, la faena és teua. Així que després de passar quatre anys en coma, i despertar en un hospital, ella decideix venjar-se de tots aquells que l’han fastiguejat. I vaja que si ho aconsegueix. En els dos lliuraments de Kill Bill es dedica a anar acabant a punta d’espasa samurai un a un (de vegades amb 88 alhora) amb tots els seus enemics per a finalment aconseguir la seua venjança amb el Colp dels cinc punts de pressió per a fer esclatar un cor. Brutal. La carrera de Thurman ha anat donant tombs des de la seua aparició en la també de Tarantino Pulp Fiction, i ha realitzat pel·lícules terribles com La meua súper exnúvia, o destacades com Gattaca. Encara que en general les seues últimes pel·lícules deixen bastant que desitjar.

TRINITY (Carrie-Anne Moss) Encara que a l’ombra del bobet de Keanu Reeves, clar, és “El Triat”; no es pot negar que Trinity se les pot apanyar bastant bé pel seu compte. I quan arriba l’hora de repartir, reparteix com el que més. La carrera de Moss, no ha estat el destacable que es prometia, encara que ha destacat en papers com en Memento o Planeta Roig.

135

136

SELENE (Kate Beckinsale) A més de bonica, Kate Beckinsale ha protagonitzat una de les sagues d’acció més longeves. Són incomptables les pel·lícules que porta la saga Underworld explicantnos la lluita entre vampirs i homes llop, vampirs amb humans, vampirs contra vampirs, i tots contra tots. Però ni amb aquestes poden acabar amb Selene, que armada amb dues pistoles i un cenyit vestit que l’ha de deixar sense respiració (a ella i a mi) reparteix estopa a qualsevol que se li pose per davant. La carrera d’aquesta exmodel britànica, que malgrat els seus més de quaranta anys segueix estant estupenda, més enllà de Underwold i les seues diferents versions no destaca massa. Alguna que una altra pel·lícula d’acció aprofitant l’estirada i un parell de comèdies ximples són el més destacat.

ALICE (Milla Jovovich) Igual que en el cas anterior, una altra exmodel europea que llueix tipus, roba ajustada i ampli arsenal d’armes en la interminable saga de pel·lícules de Resident Evil. En aquest cas l’enemic són zombies creats per un virus mortal de la despietada Umbrella Corporation. Impossible perdre’s entre les diferents versions, però alguna cosa bé tindran quan no paren de produir-se nous films de la saga cada poc temps. La carrera de Jovovich és sorprenentment longeva i inclou pel·lícules de tot tipus, des dels seus inicis en El Retorn al Llac Blau ha fet drama, més acció com en Ultraviolet, El Cinquè Element o Els Tres Mosqueters, i papers sorprenents com en Joana d’Arc. No podem deixar de nomenar a altres actrius en papers menys rellevants o transcendents però que interpreten a dones igual de dures i obstinades a aconseguir la seua fi, siga per a bé o per a mal. Destaquen, entre altres, Angelina Jolie en les prescindibles Tomb Raider, Michelle Pfeiffer increïble com a Catwoman en Batman, Michelle Rodríguez que interpreta a dones ben valentes en quasi totes les seues pel·lícules, Charlize Theron en l’últim lliurament de Mad Max, Jennifer Lawrence en l’avorrida saga de Jocs del Fam, Zoe Saldana que reparteix el seu en Colombiana, Jennifer Garner com Elektra o la més recent Daisy Ridley en el seu paper protagonista en la nova saga de Star Wars. Dones al poder.

MIQUEL PLATERO BERJAS Digueu-li a la seua mare que és pianista en un bordell, no li digueu que és dissenyador.

137

ESPIES DES DEL CEL (Eye in the Sky – GB 2015)

Virgili Colomina

ns joves juguen a la guerra en un ordinador o consola, com ho diuen ells, disposen d’un arsenal sofisticat i d’alta fiabilitat. Les víctimes són quantioses i en finalitzar la missió o el joc, la satisfacció és gran donada la seva provada habilitat.

Però… són solament xiquets els que juguen a la guerra des de l’ordinador? Una militar d’alt rang i experiència, Katherine Powell, oficial de la intel·ligència militar britànica, està portant a bon terme una operació secreta per detenir la cúpula d’un grup yihadista que s’ha concentrat en una vella casa, en un barri de Nairobi a Kenya per ultimar un atac terrorista suïcida contra un Centre Comercial de la ciutat i que produirà un gran nombre de morts innocents. La militar Powell no es troba a Nairobi sinó en el mateix Londres, en una elegant sala de juntes de Whitehall junt a tota una cadena de comandament politicomilitar. Dos pilots nord-americans popularment drons): Steve casa en la qual es troben propera a l’objectiu sinó cor dels Estats Units.

de “Vehicles de Combat Aeri No Tripulats” (anomenats Watts i Carrie Gherson reben l’ordre de destruir la els terroristes, però tampoc es troben en alguna base que estan instal·lats en una base a Las Vegas, en el

Prop del refugi dels terroristes sí que es troben agents natius de la intel·ligència britànica que disposen d’atractius joguets, com un escarabat que manipulen a distància i que és capaç d’introduir-se a la casa, espiar i servir imatges nítides de la ubicació i moviments del comando suïcida. Just a la casa veïna, viu una humil família keniata, en la qual observem com de manera quotidiana, però amagat, el pare tracta d’ensenyar a llegir, escriure i calcular a una encantadora xiqueta de 9 anys de nom Leia la qual tots els dies munta una botigueta on ven pa amb el qual contribueix al manteniment de la seva humil família. Leia està al centre de la diana del míssil que es llançarà des dels drons. La ubicació de Leia va a conduir a una presa de decisions complexa i difícil en l’aspecte ètic i per a res físic. La cadena de comandament còmodament instal·lada

138

en Whitehall, separada per una enorme distància de l’objectiu mostra, en aparença, greus discrepàncies i ningú sembla voler assumir responsabilitats d’una decisió que sembla ja presa. La coronel Powell condueix l’operació amb precisió asèptica i quirúrgica mentre que els polítics britànics i nord-americans discuteixen sobre l’ètica, la conveniència política o la legalitat de la missió. Mentrestant a la base nord-americana el pilot del dron que alberga els míssils necessaris per dur a terme la missió es troba amb un greu problema, quan active el dispositiu del dron, Leia morirà. El realitzador sud-africà Gavin Hood proposa un thriller bèl·lic molt aspre i dur (em recordava Punto Límite de Sidney Lument) però en veritat apassionant. La guerra com un videojoc amb blancs reals, però que es juga exactament de la mateixa forma que la juguen els joves i xiquets des de la seva consola, guerres de butaca i amb la seguretat que et dóna la distància i l’anonimat de la teua llar. Un joc cruel i devastador, en fi el joc de la guerra. Un film de Gavin Hood amb Guió de Guy Hibbert. Actors: Helen Mirren; Aaron Paul; Alan Rickman; Barkhad Abdi i Iain Glen.

Virgili Colomina Catedràtic de Matemàtiques de l’IES Andreu Sempere i professor associat de l’Escola Politècnica Superior d’Alcoi, va desenvolupar la seua carrera docent a diferents centres com l’IES Sorolla de València i l’IES Pare Vitòria d’Alcoi. Al llarg de la seua trajectòria professional ha compaginat les classes de matemàtiques amb la passió pel cinema, essent des de fa anys crític cinematogràfic de Radio Alcoy-Cadena SER.

139

The Babadook Christian Losada

l dia que vaig anar a visionar The Babadook al cinema, anava condicionat perquè algunes lectures m’oferien grans expectatives: “la pel·lícula més aterridora; una de les millors pel·lícules de terror en anys; un film intel·ligent...” Sens dubte, havien passat davant de mi una sèrie d’elogis que podien ser justificats o, com en moltes ocasions, a la crítica se’ls va l’olla lloant un producte més que qüestionable. Afortunadament per a mi, entraria en la primera de les suposicions. The Babadook naix d’una senzilla premissa: explorar i indagar el ja conegut mite de “l’home del sac”, personatge apropat al món del cel·luloide en l’última dècada de manera més o menys encertada, amb exemples com la deplorable Boogeyman, la irregular The Tall Man, la soporífera Intruders o la pertorbadora Sinister, per posar alguns exemples. Però, ací, la directora Jennifer Kent va una passa més enllà i ho utilitza per a conduir-nos a una exploració de la ment i la por mitjançant uns personatges que, tot siga dit, estan interpretats de manera excel·lent. Essie Davis (Amèlia) està incommensurable i Noah Wiseman (Samuel), malgrat algun moment de sobreactuació, està quasi impecable. Partint del seu curtmetratge Monster (2005), la directora ens ofereix una sorprenent òpera prima que ens introduirà en el terror infantil, en la frustració, la por i l’aïllament adult, en les obsessions, en les dificultats d’una maternitat condicionada pel desballestament i, així mateix, en la soterrada violència que s’amaga en l’interior dels protagonistes. Per aconseguir-ho, la directora ens endinsarà en una història que aparentment està imbuïda en allò sobrenatural (podríem parlar de presenciar una pel·lícula més de casa encantada), però que indaga amb pols fort en el terreny del terror psicològic, que és on realment radica la seua força. De fet, potser un xicotet defecte (i ja és per a ser meticulós) és que, cap al final, es deixa portar més cap al camp d’allò sobrenatural quan, realment, al film no li feia cap falta. Per contra, queda corregit per la patent influència de l’expressionisme alemany en la factura dels decorats i el monstre, que funciona de manera encertada en crear una atmosfera tan pertorbadora com la ment de la protagonista.

140

Ajudada d’una saturació baixa (augmentant així el component gris durant pràcticament tot el metratge), deixant zones d’obscuritat en nombrosos enquadres i tancant el camp de visió amb la càmera, la directora aconsegueix fabricar una atmosfera d’intranquil·litat brutal, fomentant, d’aquesta manera, la creació d’una tensió en el espectador que l’acompanyarà en tota la pel·lícula. Tensió que anirà ampliantse amb l’esquerda psicològica de la protagonista i que, sens dubte, és un dels punts forts del llargmetratge. Sí, podem manifestar que, afortunadament, no és la típica pel·lícula adornada de múltiples substituts acompanyats de la coneguda pujada de volum en la banda sonora que envaeixen la nostra cartellera anualment, per a goig i gaudi de qui sols busca una estona de diversió sense més. No, Babadook no és res d’això. És un macabre conte infantil que es converteix en un pertorbador conte de terror adult que fluctua amb encert en una buscada ambigüitat. Una ambigüitat que oferirà no sols un babadook, sinó dos, potser, fins a tres. Potser siga eixa la raó per la qual crida tres vegades: Ba-Ba-Dook-Dook-Dook. Un nou encert. Perquè el terror pot vindre d’allò sobrenatural, però també (i açò és el que la fa més interessant), de la catàstrofe anímica i mental. The Babadook és dolor, angoixa, pèrdua, inestabilitat, ingredients suficients per tal que el món s’enfonse al teu voltant. The Babadook és el monstre, és la por, eixe que viu en l’armari, eixe que habita en allò més recòndit del teu interior. Definitivament, un terrorífic conte cinematogràfic que sí que cal deixar entrar...

Christian Losada És llicenciat en Història de l’Art, carrera durant la qual va cursar diferents assignatures sobre cinema i llenguatge audiovisual. Christian va ampliar l’anomenada formació amb cursos de doctorat dedicats específicament a la literatura i al cinema. Amant del seté art, posseeix un blog on introdueix, de vegades, ressenyes sobre pel·lícules que ha visionat i que podeu visitar en: Entre yuca y palma http://closada. blogspot.com

141

“L’Última Pel·lícula” 1971 Peter Bogdanovich

Santi Estruch

’última pel·lícula” 1971 és el títol d’un film de Peter Bogdanovich. On el paral·lelisme de la història, podria ser de qualsevol ciutat menuda. On les relacions socials i personals giren al voltant d’un cinema. On els espectadors s’uneixen en un mateix espai per a compartir els mateixos sentiments al voltant d’una pel·lícula, tot just, en una sala de cinema. Allò que fa fluir eixa unitat de sentiments, però que, una vegada acabada la pel·lícula, tot torna a la normalitat. Encara que eixe moment de tornar al cinema no podem deixar de repetir-lo, és una necessitat social d’unió, tant de vincle com de generador d’emocions compartides que aconsegueix que nosaltres interactuem de manera involuntària. Tot açò genera en nosaltres infinitat d’emocions retrobades; de pors imaginàries i de fantasies tant infantils com d’emocions sentimentals i eròtiques, com d’històries reals i documentals que la pantalla del cinema amb les històries que van passant fa que ens retrobem amb nosaltres mateixos com espectadors d’eixes històries de ficció, que formen part de nosaltres i que també ens aporten eixe paral·lelisme. Què passa quan de colp els cinemes del poble desapareixen? Passem pàgina i creiem que eixos vincles són fàcils de substituir per una televisió o pel futbol o per qualsevol rutina, que de passada poden ser benvingudes, però no substituïbles. Després estan les noves generacions, quina culpa tenen de no poder conèixer un cinema al seu poble on poder gaudir dels diumenges i dels festius en una vesprada d’hivern? Què millor que un cinema? Crec que formem part d’una generació un poc hipòcrita, doncs no deixarem res pels que venen quan nosaltres ja hem gaudit i hem permès que desaparegueren les sales de cinema. Cinc sales de cinema a Tavernes (Capitoli, Principal, Ideal, Rosaleda i Astòria, a més del Miami a la platja). Tres van desaparèixer, si no recorde malament, en menys de tres anys, que es diu prompte! I cap es va poder substituir en ningun lloc per programar pel·lícules i continuar donant vida a eixe buit. Ni la Casa de la Cultura, ni associacions, ni... Tot, quan parles amb la gent, són lamentacions.

142

Però tornant a l’argument del film “L’última Pel·lícula” 1971, cal assenyalar que com ocorre en la pel·lícula les relacions tant personals com socials a partir d’eixe canvi es van perdent tornant-se apàtiques i impersonals per la falta d’eixa unió que tot ésser humà necessita per conviure.

Santiago Estruch Mansanet Nascut a Tavernes de la Valldigna el 1968. De l’any 1991 a 1993 estudia direcció cinematogràfica a Barcelona al CECC (Centre d’ estudis cinematogràfics de Catalunya) i com a treball de fi de curs realitza el curtmetratge “La niña” 1993. Una vegada a València realitza diferents curtmetratges de ficció i documentals, tots ells rodats entre Tavernes de la Valldigna i Simat de la Valldigna, “Con la soga al Cuello” 1992-1994, “Escultum” 1993 “L’ ofici de la pedra” 1993, etc. De l’ any 1994 a 1996 treballa com a operador cinematogràfic als Cinemes Ideal, Principal i Miami i després, en novembre de 1996, entra als cinemes Babel de València on durant 18 anys serà operador. A més, aquestes dues dècades de 1996 fins a 2013 intercala el treball d’operador cinematogràfic i realitzador. “Salón Cinema” 2000, “Cines” 2001, “Il·lumina la teua vida” 2002, “Efecte Òptic” 2003, “Les 4 Estacions” 2004, “A la inconstància de les dones” 2004 (vídeo clip). En 2006, realitza la seua primera pel·lícula “Bela Lugosi, PickFair 5619 Hollywood” 2006, la qual serà seleccionada pel Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya Sitges 06, tenint una sorprenent acollida de públic i crítica. Després d’aquest treball vindrien més curtmetratges, tant documentals com de ficció: “José Escrihuela, Pensaments” 2007, “Per una Vall – digna” 2007, “Oval” 2009 (adaptació lliure d’Edgar Allan Poe “El retrat Ovalat”, amb les actrius Lola Moltó i Nani Jiménez de la sèrie L’Alqueria Blanca). Actualment, treballa en diferents projectes i compagina el seu treball com a operador Cinematogràfic al Teatre del Raval de Gandia sota la direcció dels vallers Francesc Burgos i Isa Cogollos.

143

SAMO JEDNOM SE LJUBI (Sols es viu una vegada)

José E. Pons Grau A Rajko Grlic, gran director i defensor de les llibertats, primer premi a millor director de la Mostra del Mediterrani i a l’actor.

a Mostra de Cinema del Mediterrani neix en un moment molt especial, en plena transició i la consolidació democràtica.

Amb un govern de la UCD presidit per Adolfo Suárez tenen lloc les primeres eleccions municipals democràtiques post dictadura. La UCD és el partit més votat, però un acord entre el PSOE i el PCE els dóna a aquests el govern de pràcticament la totalitat de les ciutats espanyoles, entre aquestes, València. Els nous governants consideren la cultura, dit amb paraules de l’època, una necessitat i un dret de la població, tant important com la sanitat i l’aigua potable. Una onada d’acció, entusiasme i rigor es posa en marxa i llavors apareix La Mostra. La idea era senzilla i a la vegada arriscada: convertir La Mediterrània en un espai de pau, diàleg i enteniment a partir de la cinematografia. Unir totes les riberes. Per què era pràcticament impossible en Espanya veure una pel·lícula grega o algeriana i a la inversa? Per què havíem de viure baix el monopoli de les produccions estatunidenques? Amb l’únic recolzament econòmic i institucional de l’Ajuntament i La Diputació de València es posa en marxa el projecte. El Primer any és molt experimental, tan pressupost que no arribava als 10 milions S’ha de destacar la retrospectiva homenatge l’Artur Heras i l’elecció dels multicines del Festival.

144

sols quatre dies de festival i un de PESSETES, però la cosa surt bé. a García Berlanga, la cartelleria de Martí, ja desapareguts, com a nucli

El segon any és el de l’assentament i la configuració del model: La secció oficial, amb les pel·lícules que competeixen; la secció informativa, molt més ampla però no competitiva; la secció homenatge a un director, guionista, actuació o músic cinematogràfic; la secció retrospectiva a un gènere, o època com per exemple CIFESA (La Compañía Industrial Film Español, S.A), cine iugoslau, Neorrealisme, cinema italià i una llarga llista més. Hi havia també una variada oferta de publicacions, taules redones, conferències, obra gràfica, recitals poètics i musicals (l’Ovidi Montllor n’era assidu), rodes de premsa obertes al públic... i moltes, moltes festes al voltant. El model es consolida i no para de créixer any rere any, d’espectadors, el que obliga a augmentar el número sistema d’abonaments permetia que les entrades foren filosofia de La Mostra no canviava: rigor, honestedat i

amb unes xifres increïbles de sales d’exhibició. Un summament econòmiques. La diversió.

Durant aquesta època no es va pagar ni un cèntim a cap convidat per assistir a La Mostra i cada any n’eren més els qui volien ser convidats a vindre i participar. La Mostra els convidava a l’hotel i una sèrie de restaurants i cafeteries de la ciutat oferien els seus serveis amb la utilització d’uns vals-restaurants negociats amb El Festival. Per ací passaren i col·laboraren Berlanga, Gil de Biedma, Fernando Fernán Gómez, Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Yves Montand, Jorge Semprún, Melina Mercouri, Vittorio Gassman i un llarg etcètera. Animat per l’èxit de La Mostra, l’Ajuntament posa en marxa La Trobada de Música de La Mediterrània

145

i l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani: València es converteix en la capital cultural de La Mediterrània. És ara quan el PSOE guanya les eleccions estatals i la Generalitat Valenciana, però al Molt Honorable company President Joan Lerma, La Mostra no li cau massa simpàtica, ves a saber per què! De fet, no el recorde a cap inauguració ni cloenda i d’ajuda econòmica ni parlar-ne. L’equip tècnic de La Mostra, el millor equip que qualsevol director pogués somiar, continua la seva tasca i la prosseguirà amb dos grans directors que em succeeixen: Paco Carrasco i José Luís Forteza. Des de l’entorn del Molt Honorable i un sector de la premsa més provinciana, es comença una campanya de desprestigi de La Mostra a la qual s’acusa de “Tercermundista” perquè “Hay mucho moro” diuen. No sé qui pensaven que habitava la riba sud de La Mediterrània! Australians pot ser?! És així com gent que de l’estranger no coneixien més que Andorra per a comprar-ne de Duralex i Lourdes per a resar per la salut de l’àvia, gent que no sabia ni fer una targeta d’embarcament ens acusaven de tercermundistes a qui érem poliglotes i havíem viatjat per mig món. La fi d’aquesta època coincideix amb l’arribada a l’alcaldia del Cap i Casal després de la dimissió de Ricard Pérez Casado, d’una sempre emmurriada Clementina Ródenas, d’un mediocre regidor de cultura, Roberto Cantos i d’un erràtic director de La Mostra, José Maria Morera... És el començament del final. La Mostra comença a pagar a “personatgets” de la TV per tal que es peguen una volta per València, etc. Esta fase acaba amb el desmantellament de l’equip, però no els dóna temps a formar-ne un de nou. Les eleccions municipals llencen el triomf del pacte del pollastre: PP i Unió Valenciana. El primer president d’aquest nou període fou Vicente González Lizondo i l’última Maria José Alcón... Altre dia parlarem de les Astracanades i del cinema de Terror. Així fou com València va passar de ser la capital cultural de la Mediterrània a la capital del caloret de l’hivern.

José E. Pons Grau És llicenciat en Geografia i Història. Va ser Director de les 4 primeres edicions de la Mostra de Cinema del Mediterrani. Diputat al Congrés Nacional, al Parlament i Europeu i professor d’història, història del cine i cultura clàssica.

146

DIARIS DE MOTOCICLETA Olga Ducat

Incertesa, por, dubtes, desconeixement… Emoció, nerviosisme, esperança, curiositat, expectació…

uines sensacions es barregen en el meu interior abans d’agafar el vaixell cap a Alhoceïma (Alhucemas), ciutat situada al nord del Marroc, entre la Mediterrània i les muntanyes del Rif! Em reconeixia en la cançó de Lluis Llach “Viatge a Ítaca”. Tot era desconegut per a mi però tenia molt clar que havia d’estar oberta a tot tipus d’aventures i, per suposat, de coneixences que poguessin enriquir-me personalment i professionalment. El mateix que Constantin Kavafis, autor grec del poema que serví d’inspiració a Llach per escriure la cançó. Amb aquest objectiu vaig desembarcar i, de seguida, vaig començar a viure aquestes experiències. Em vaig trobar, a l’altra vorera de la Mediterrània, amb gent que lluitava per les mateixes coses que lluitem els d’aquest costat; per la seva identitat, “amaziguen” (berbers, que no pas àrabs); per la seva llengua, minoritària i minoritzada, l’amazigh (finalment reconegut al 2011 en la nova Constitució marroquina); per preocupacions ambientals, com la constant urbanització de la costa; per preocupacions socials com la important taxa d’atur entre la població més jove; per la seva cultura, rica en tradicions (diferents a les àrabs); per l’art i, sobretot, per poder demostrar al món que en el seu país hi ha artistes, músics, pintors, escriptors, cineastes...que volen que el seu art puga i siga reconegut arreu del món... Però, res és fàcil per a ells. Aquests problemes, que nosaltres també patim, s’agreugen allí quan no es disposa dels mateixos recursos que ací i quan aconseguir qualsevol bé d’aquesta societat de consum es converteix en quelcom difícil. Vist així semblaria que em vaig trobar amb una societat trista i apagada i, res més enllà de la realitat. Són vius, alegres, generosos... Em van rebre amb una cordialitat, amabilitat i hospitalitat infinites. Fins i tot, aquells que no tenen res o que tenen ben poc.

147

Així, un dia, una festa d’amics em va donar a conèixer diversos membres d’un grup local, el grup “Agraf”, que amb dues guitarres i dues veus emocionaren tots aquells que els escoltàvem. Vaig assistir als assajos que realitzen en el magatzem de la cafeteria que regenta un d’ells i, amb tots els membres de la banda en acció, vaig quedar enamorada de la seva música. Desprès d’aquell dia em vaig convertir en la seva “gruppi”, fins el punt d’acompanyar-los a alguns concerts que realitzaven pel Marroc, com a Oujda, a Meknés i la mateixa Alhoceïma. Les preguntes que els feia eren constants: on havien aprés a tocar tants instruments, quines aspiracions musicals tenien, quan havien començat, com havien composat el grup... Les respostes estigueren sorprenents. Sense cap conservatori ni escola de música al seu abast, havien estat autodidactes. Havien aprés d’oïda, practicant molt i fixant-se com ho feien els grans de la música. Tot comença en el 2006, quan el solista de la banda i referent del grup realitzà el seu viatge de tornada cap a Ítaca, com Ulisses a “L’Odissea”; un viatge que no sols el realitzà ell sinó també altres membres de la banda. Immigrants a Europa. La gran Europa plena d’oportunitats! Oportunitats que mai aparegueren i menys en el món musical. Entrebancs que es creuaren en el camí i riquesa d’experiències que anaren guanyant, per retornar a casa amb més força i ganes de seguir endavant amb el seu objectiu: crear un grup musical sòlid i fer conèixer la seva música cantada en tarifit (o rifeny, la seva llengua d’ús habitual). Poc a poc anaren fent-se un espai entre la música rifenya i, així, gravaren el primer

148

CD, al que seguiren altres tres i un nou single que fa poc ha vist la llum i que acompanyarà el seu nou disc. La seva il·lusió, empenta i la seva identificació amb tot allò que representa el Rif i les seves arrels, fa que tinguen milers de seguidors al seu país. És la seva il·lusió i la seva música la que ha fet que, per casualitats de la vida, puga veure’ls actuar a ma casa, en un esdeveniment tan important per a la ciutat de València com la Mostra Viva, precisament en un lloc que representa el món musical d’aquesta terra, el Palau de la Música. No es pot demanar més per una “gruppi”! La seva música és una fusió de música tradicional rifenya i ritmes actuals que, ben empastada, sona fresca i viva. Viva com la Mostra Viva. Una mostra que també ha fet el seu “Viatge a Ítaca”. Un camí ple d’ensurts, perquè no tots saben veure que la riquesa d’una societat està en el foment i protecció de la cultura i no en magnificències passatgeres. Una Mostra que ha tornat, esperem que per quedarse, amb un munt de propostes: didàctiques, teatrals, cinema, poesia, debats, col·loquis, art i com no, música. Un punt de trobada de la diversitat i la cultura que reuneix la Mediterrània, un espai amb una riquesa immemorial que uneix més que separa. I com el Che Guevara en la pel·lícula Diaris de motocicleta, tots recorrem els camins de la vida per aprendre, per conèixer i per guanyar experiències enriquidores que ens mostren millor el nostre objectiu. Allò important no és arribar sinó seguir viatjant sense perdre mai el nostre objectiu. Per als meus amics, crec que ha aparegut una llum a l’altre costat del riu, com diu Jorge Drexler en la seva cançò “Al otro lado del río”. “Oigo una voz que me llama casi un suspiro rema, rema, rema, rema, rema”

Olga Ducat Viñals És professora de Geografia i Història en un IES públic de la província d’Alacant. L’any passat, el curs 2015-2016, va voler provar altres experiències i conèixer una cultura desconeguda, fins el moment, per a ella; va anar a treballar a un Institut espanyol a Marroc, concretament a la localitat d’Alhoceima (coneguda com Alhucemas per als espanyols, en haver estat part del Protectorat espanyol en terres marroquís). Aquesta experiència personal és la que l’ha portada a fer aquest escrit i compartir allò que ha capgirat la seva vida per a sempre.

149

LES DUES CARES DE LA VERITAT Amparo Ciscar

h, però que al cine també hi ha problemes? Treballar-hi sembla tan idíl·lic, (o, com diuen ara, tan guai), que és difícil imaginar que la gent de cine, puga tindre problemes derivats del seu ofici.

Però, a quines dificultats s’enfronten diàriament aquestes persones? Doncs, des de jornades de treball inacabables que inclouen dia i, moltes vegades, nit, la qual cosa fa ben difícil la conciliació del treball i la vida familiar; fins a la inseguretat d’un pròxim treball que, en el millor dels casos pot tardar uns mesos, sense parlar de que, quasi sempre, són a prou quilòmetres de distància o en altres països. I podreu pensar: això no són problemes del cinema, sinó de les persones que hi treballen. Bé, a aquests problemes que, és cert, són equiparables als de la majoria dels mortals que tenen un treball, hem d’afegir els que fan complicat que aquesta activitat siga viable o no. Aquests entrebancs dels que parlem són: la pirateria, l’IVA cultural que fa que la gent no òmpliga les sales, el preu de les entrades, la manca de subvencions, etc.

Haurem d’anar per parts, la pirateria tot i ser un handicap, no és el més important. Malgrat existir una gran facilitat per a baixar, copiar i distribuir; actualment és molt més senzill el “timeshift” o que la gent puga veure el que vulga en el moment que ho vulga en tots aquests formats nous de televisió a la carta que presenten totes les companyies de telecomunicacions, en les quals el catàleg disponible és cada vegada major. Sembla que el públic opta per la comoditat de casa: es veu més cine, però es va menys al cine. «La gent ja no recorda l’experiència que suposa anar al cine. I tot és un cercle viciós, si deixes d’anar a la sala t’oblides de com n’és de fantàstic».

150

I…algú té la culpa d’això? Productors i distribuïdors miren els propietaris dels cines i els demanen que moguen fitxa. Com? Posant-hi imaginació per provar coses noves, des de flexibilitzar els preus i la programació fins a convertir les sales en espais polivalents. Les sales miren el Govern i proposen dues úniques solucions: reducció de l’IVA i mesures antipirateria. Parlem de l’IVA? La cultura espanyola suporta l’IVA més alt de tota Europa. Gran Bretanya és el que més a prop es queda d’Espanya, ja que aplica un 20%, però hi ha altres països amb els quals la diferència és molt major. A França, Hollande va reduir l’IVA cultural a un 5,5% , mentre que a Alemanya la taxa se situa en un 7%. A Itàlia, els espectacles teatrals, el cinema, l’òpera i el circ compten amb un IVA del 10%. En altres països com Portugal, la cultura té un IVA del 13%, mentre que a Irlanda és del 9%, igual que a Grècia o Finlàndia. L’impost a Àustria és del 10% i a Luxemburg del 3%. Un cas especial és el d’Holanda que actualment té un IVA cultural del 6% gràcies a les demandes del sector ja que el Govern va haver de fer marxa enrere a una pujada similar a l’espanyola perquè es va adonar que, lluny d’aconseguir l’efecte desitjat, es va produir el contrari perquè es va retreure l’assistència de públic.

151

Sobra qualsevol comentari. No crec que els països que hem anomenat vagen endarrerits respecte nosaltres pel que fa al nivell cultural dels seus ciutadans. Clar, tot això, diuen els exhibidors, fa pujar el preu de les entrades. Sabem com es distribueix el seu valor? Un 34’2% se l’emporta el propietari de la sala, un 41’8% el distribuïdor, un 3% és pels drets d’autor i un 21% l’IVA, o siga que tot el que al públic li resulta greu, a tots els que mengen d’ací, els sembla poc. Però, de tota manera van intentar pal·liar-ho amb la festa del cine, que durava tres dies i el preu de l’entrada baixava fins els 2’90 euros i va tenir tal èxit que va repetint-se cada any i va atraure tanta gent al cine que es va generar un gran debat en la societat: és el preu de les entrades el principal motiu pel que l’assistència al cine espanyol, ha caigut tant en els últims anys? No ho sé. Queda un altre problema a resoldre: el de les subvencions. Sembla que s’ha de subvencionar allò que produeix. Produeix en termes monetaris. Com solucionem això? Els beneficis, de la indústria cinematogràfica es mesuren en euros. Però no parlem dels beneficis de la indústria, parlem de cine. I els beneficis del cine, com els de tota manifestació cultural, no es mesuren en diners, sinó en nombre d’individus crítics, amb opinió pròpia i capaços de decidir, que se´n formen. Per tant, la solució passa per haver de considerar el cine, cultura amb majúscules. I això requereix dedicar-li molts recursos, recursos que no tenim, perquè els hem dedicat a altres coses més vistoses i amb més projecció econòmica, com molts projectes que s’han fet per tot arreu i que han resultat més una despesa que altra cosa. Ara que, segons Paul Schrader, guionista i realitzador, el problema del cine actual és l’espectador, que no dóna importància a les pel·lícules i per això no es poden fer pel·lícules importants. No podria estar més en desacord! L’espectador no sols no és el culpable, sinó que és un dels col·lectius víctimes, juntament amb aquells que voldrien desenvolupar la seua creativitat i mostrar el seu art fent cine per tal que el públic puga entretindre’s, aprendre i somiar.

Amparo Císcar Palomares Mestra i amant del cinema.

152

La nit de l’oceà: Una casa en la costa. Un artista de vacances. Un paisatge obert a la imaginació

Nerea Pozos, Lara Romero, Maria Lorenzo

ualsevol no pot dir que una amiga seua ha estat finalista als Goya i, tractant de cinema, veiem oportuna l’ocasió per a parlar de Maria i La nit de l’oceà, film escollit finalista per l’Acadèmia del Cinema Espanyol en la categoria de millor curtmetratge d’animació per a la 30a edició dels Premis Goya. Maria és una professional que ha demostrat moltíssima constància amb tot allò que s’ha proposat, per tant, sabem que qualsevol objectiu que es propose, tard o prompte l’aconseguirà. Tot i que ha tingut molts reconeixements al llarg de la seua trajectòria, sabem que la nominació com a finalista als Goya ja ha sigut en si un guardó.

La nit de l’oceà adapta un relat de terror escrit per Robert H. Barlow i per H.P. Lovecraft, i publicat l’any 1936 a les pàgines del periòdic The Californian. La història, situada cap al 1920, presenta Nowan, un pintor de vacances a un xicotet poble de la costa que, a poc a poc, comença a intuir el sinistre secret que s’amaga en un paisatge tan idíl·lic. La pel·lícula, de 12 minuts de durada, està realitzada amb el format animat, i intercala dibuixos del protagonista, Maria ha invertit tres producció, temps que ha compatibilitzat amb les classes que imparteix Grau en Belles Arts com ara en el Màster d’Animació de la UPV. La nit de l’oceà es basa en un conte del mateix nom de Robert H. autor amb un enorme talent però que roman a l’ombra del seu mentor, Lovecraft.

d’un diari anys en la tant en el Barlow, un el cèlebre

Què t’ha portat a escollir precisament aquest text per al teu nou curtmetratge? Maria: Potser el text m’ha escollit a mi. El 2002, abans d’haver començat cap dels altres curts, em vaig comprar diversos llibres de Lovecraft que portaven il·lustracions d’HR Giger a la portada. Vaig sentir curiositat per l’escriptor. Però quan vaig llegir La nit de l’oceà en el seu volum de “relats inèdits” (en realitat, escrits dels seus amics majorment), aquest relat em va cridar l’atenció

153

més que cap altre. Semblava diferent a l’estil general de Lovecraft perquè en la seva literatura sempre comença intuint allò fantàstic, i en el desenllaç es confirma. Però en aquest conte, no: la part fantàstica és una possibilitat, però, sigui certa o no, l’única certesa que ens queda, la que el mar ens recorda diàriament, és que un dia serà allò únic que continue movent-se en aquest planeta. El relat no esmenta Cthulhu ni els primigenis; s’endevinen, però crec que aquesta faula és molt versàtil i els supòsits monstres que el protagonista creu veure poden ser també un resultat evolutiu, o l’efecte d’una mutació per la contaminació que va a la mar. I aquest tema s’actualitza periòdicament: quan estava a punt de començar el projecte va ser quan va ocórrer el desastre de Fukushima, al març de 2011, i vaig pensar el pertinent que era realitzar una faula ecològica. És un conte bell i terrorífic: és una història on no passa res, però et deixa desconcertat. Com he dit, encara que la primera vegada vaig llegir el conte sense ser molt conscient que en realitat no era de Lovecraft, vaig saber immediatament que volia animar-lo. Va ser després, en començar a investigar, quan vaig descobrir la tragèdia de la vida del seu veritable autor, Barlow, la qual cosa em va impressionar molt. Has traslladat l’escenari original de Florida als espais del nostre mar, com pugui ser València, potser la Costa Brava i, el que Nerea va identificar de seguida, el de Torrevella. El protagonista de la teva recent creació es diu Nowan, com el pintor de Retrat de D., que “va inaugurar una nova era en la història de l’art” amb els seus radicals innovacions. Quines novetats tècniques i artístiques aporta La nit de l’oceà a la teua trajectòria professional? Maria: És important aclarir que, a efectes de producció, era molt temptador anomenar “Nowan” (no-one , “ningú”) a aquest personatge; primer, era útil perquè el personatge del relat no tenia nom; i segon, era adequat perquè, com Nowan, el protagonista és també. I l’època en què viu (els anys vint) s’aproxima una mica a la de Nowan (la Belle Époque i en endavant). Però, naturalment, no és una segona part de Retrat de D. ni res semblant. El que sí comparteixen les dues pel·lícules és el caràcter “artístic” -cosa que en La flor quedava en segon pla perquè em van importar més el ritme, el so, l’animació del dibuix i la narració en si-. En Retrat de D. i La nit de l’oceà l’estètica és primordial, perquè s’està explicant una història intencionalment a través de la pintura; i en La nit, a més, l’estil varia de pla en pla, com si vérem la història a partir del diari en imatges del protagonista. Al setembre de 2011, mentre passava dues setmanes ensenyant animació en l’Accademia de Belle Arti de Palerm, vaig recuperar el costum de dibuixar en quaderns, i això es

154

va traspassar a la pel·lícula, el guió estava adaptant en aquest moment. També vaig gravar bastants vídeos allà, de manera que es pot reconèixer la costa de Cefalú (Sicília) en algunes seqüències; altres vegades, el que es pot veure són enclavaments costaners de la costa valenciana ja desapareguts, com el Balneari de Les Arenes, o el reconstruït Moll de la Sal de Torrevella. El lloc on se situa l’acció és clarament imaginari.

155

Per a mi la combinació de tècniques pictòriques i muntatge digital ha estat la “novetat” en la meva manera de treballar. Però, el procediment no és nou en si, perquè fa ja temps que les tècniques d’animació artística i tradicional s’han revitalitzat gràcies al muntatge digital. D’altra banda, les variacions en la direcció artística, és a dir, el canvi de llenguatge visual de pla en pla tampoc és nou: l’animació documental, com la sèrie Contes de vells, el curtmetratge Madagascar carnet de voyage o el llargmetratge Crulic, viatge al més enllà també ho fan servir; es tracta d’un recurs de l’animació documental, però jo el faig servir per a narrar una ficció: un relat testimonial, enunciat en primera persona, però indubtablement inventat. I per últim, Consideres que hi ha algun fil conductor entre les teves pel·lícules? Maria: Pot ser. Hi ha imatges recurrents, i fins i tot idees que em guarde d’una pel·lícula a una altra. Crec que hi ha una obsessió per la identitat: el “jo” de Nowan a través del retrat vampíric (en el qual es converteix), el “tu” amorós que es metamorfosa en “La flor”, i en la propera, el “això “, el desconegut i innombrable. Tots els intents del coneixement estan condemnats a fracassar. I també són històries que tenen a veure amb el temps, el que crec que és molt coppolià. I per acabar, ens agradaria destacar que la nit de l’oceà, a més dels Goya, ha guanyat els premis al millor curtmetratge en els Shorts de Mèxic 2016, Primer Premi del Concurs de Curtmetratges i Guions de Quart (Quartmetratges), entre altres.

Les entrevistadores Lara Romero Giner És llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat Jaume I de Castelló.

Nerea Pozos Arrastia

És quiromassatgista i, actualment, treballa al sector de l’alimentació com a dependenta.

L’entrevistada Maria Lorenzo Hernández És torrevellenca d’origen. Actualment, és professora d’animació a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, on també va obtindre el seu doctorat.

156

Sempre al teu costat, Hachiko NOELIA GRAU PONS

quest any se’m plantejava un repte difícil, no sabia sobre què escriure l’article per al llibret de la falla. Cada any pensem una idea diferent i més original, i cada any em costa més que em vinga la inspiració per a inventar unes les línies màgiques i coherents amb el tema elegit. Enguany després de seure diverses vegades davant l’ordinador hores i hores, per a intentar escriure alguna cosa i no saber per on començar, vaig decidir com dic jo “fer any sabàtic de llibret”. Però després he pensat que no és massa lògic jo que em passe tot l’estiu demanant la col·laboració de la gent, enviant-los missatges de vegades algun que altre amenaçador perquè escriguen, que jo fóra una d’eixes persones que em diu un “NO puc escriure” posant alguna excusa, molt acceptable. Així que he estat pensant en diverses pel·lícules, d’amor, de comèdia, d’assassinats i res de res... i al final és curiós que davant els meus ulls estava el tema de la pel·lícula, que podia ser la inspiració per a escriure aquest article, elles són Kyra i Lluna (les meues gosses, mare i filla), i es preguntareu què han de veure elles en alguna pel·lícula, doncs sí, després d’escoltar aquest estiu moltes notícies sobre el maltractament animal, l’abandonament de gossos per anar-se’n de vacances i de veure altra vegada aquesta pel·lícula amb la meua filla Andrea, i acabar les dues envoltades de llàgrimes, he decidit que era un bon tema per escriure. Com he comentat abans, tinc dues Yorkshires Terrier, Kyra (la mare) i Lluna (la filla), unes gosses molt afectuoses i juganeres, que no paren mai quietes per casa. Mai haguera pensat que arribaria a tindre un gos, ni menys dos, doncs no m’agraden massa aquests animals. De fet, tampoc comprenia eixa gent que parla amb el seu gos, l’abraça, l’acarona i li fa un fum de ximpleries. De vegades, he arribat a pensar que han d’estar bojos, i jo em deia “si solament és un gos”. Ves per on, que ara sóc eixa boja, que parla, juga i abraça les seues gosses i no em considere de cap manera desequilibrada. Però no sé com explicar-ho, com he pogut passar d’extrem a extrem. Sé que tota aquella persona que a casa tinga un animal de companyia m’entendrà, les meues són tan fidels, agraïdes i, crec de debó, que de vegades m’entenen i saben el que estic pensant en tot moment i això que no compartim el mateix llenguatge.

157

Quan arriben els llargs dies de treball en què acabes esgotada, desitge arribar a casa aviat, i en posar la clau al pany ja escolte el seu lladruc de benvinguda des del sofà, convidant-me a seure al seu costat per a explicar-los com m’ha anat el dia. I de segur que ara sí que semble una boja, però és una sensació diferent tant com dir-vos que em vaig sentir tan volguda des que van arribar a la meua vida, que no sé com vaig a poder retornar-los tant d’amor. Però seguiré tenint cura d’elles, protegint-les i acaronant-les tot el temps, d’açò podeu estar-ne ben segurs. Va que me’n isc del tema! Tornant a la us diré que si eres amant dels animals vesprada de relaxament per veure aquest meua filla Andrea ens va agradar molt, i

pel·lícula escollida us faré un resum i i en especial dels gossos, dedica’t una film i, per gaudir del mateix. A mi i a la estic segura que a tots vosaltres també.

Aquesta pel·lícula tracta de la lleialtat d’un gos cap al seu amo. La història en qüestió està basada en fets reals, narra la història de Hachiko, un gos de raça Akita.

158

El film comença a l’època actual, on diversos alumnes realitzen una narració oral sobre els seus herois favorits a la classe. Un dels alumnes, Ronnie (Kevin DeCoste) comença a explicar la història de Hachiko, el gos del seu avi. Un animal que s’extravia en l’estació de ferrocarrils, mentre li l’enviaven des del Japó al seu nou amo. Allí mateix el professor Parker Wilson (Richard Gere) el troba vagant. De seguida no tarda a sentir-se captivat per l’animal i decideix quedarse’l després de la negativa del controlador de l’estació, Carl (Jason Alexander), que es quedara allí. Una vegada a casa Cate (Joan Allen), la seua dona, es nega també a mantenir el gos. L’endemà, Parker espera que algú reclame l’animal perdut, però no rep cap trucada, per la qual cosa se l’emporta al seu lloc de treball on Ken Fujiyoshi (Cary-Hiroyuki Tagawa) tradueix el símbol del collaret del cadell com “Hachi 2” i decideix posar-li de nom Hachi. A més, Ken assenyala que els dos estan destinats a quedar-se junts. De tornada cap casa, Parker intenta jugar amb l’animal però aquest no mostra cap interés. Mentre els observa, Cate rep la trucada d’algú que vol adoptar el gos; no obstant això, en veure el vincle que uneix al seu marit amb Hachi, decideix quedar-se amb el cadell. Temps després, ambdós han creat una amistat molt gran; tot i això, l’amo continua perplex per la negativa del gos a fer coses habituals per als animals, com anar a portar una pilota. Després de comentar-ho amb Ken, aquest li diu que Hachi només aniria darrere la pilota per un motiu especial. Com és habitual als matins, Parker se’n va a la feina i el gos el segueix fins a l’estació negant-se a tornar fins que a Parker no li queda un altre remei que tornar a casa i arribar tard al treball. La mateixa vesprada, Hachi intueix l’arribada del seu amo i torna a l’estació des d’on l’espera amb paciència. Finalment, Parker decideix que el gos l’acompanye a l’estació cada dia, fins que un dia Hachi es nega i Parker decideix anar-se’n sense ell. Així i tot el gos acaba donant-li caça mentre porta la seua pilota per a sorpresa de Parker que acaba jugant amb ell per primera vegada durant una estona; tot just, l’home comença a preocupar-se per arribar tard al treball i dóna per finalitzat el joc i marxa malgrat els lladrucs de l’animal. El dia en qüestió, Parker pateix una aturada cardiorrespiratoria que li causa la mort en plena classe. Mentre, Hachi segueix com cada dia esperant l’arribada del tren i Parker no mostra senyals de vida. Malgrat tot, l’animal roman a l’estació durant diverses hores fins que el gendre de Parker va a per ell. Però l’endemà, Hachi s’escapa de casa per a tornar a l’estació i quedar-se allí durant el dia i la nit. A mesura que passa el temps, Cate ven la casa i el gos se’n va a viure amb la seua filla Andy a altra ciutat. Andy ha format una família i acaben de tenir un bebé, Ronnie. Però Hachi, no vol estar allí, s’escapa de nou i fins i tot troba el camí de la seua vella casa, que ara habita altra família. Llavors decideix anar-se’n a viure a l’estació malvivint gràcies al menjar que li dóna Jess, un venedor ambulant de hots dogs amb qui Parker tenia una bona amistat. Passen molts dies i Hachi

159

segueix, esperant l’arribada del seu amo, comença a dormir sota els vagons d’un tren avariat i al cap del temps crida l’atenció d’un reporter que entrevista als afins a Parker. Els anys passen i Hachi segueix esperant; d’altra banda, Cate visita la tomba del seu difunt marit on coneix Ken. Allí diu haver passat una dècada. En passar per l’estació, la dona se sorprén de veure a Hachi en el mateix lloc, brut, vell i cada vegada més feble i que a pesar que els anys no passen debades, el gos segueix esperant. Després d’acostar-se a qui temps enrere era el seu gos, Cate decideix seure al seu costat i esperar al següent tren. A casa, la dona li parla al seu nét Ronnie (ja amb 10 anys) de Hachi i de la relació que va tenir amb el seu avi mort. Eixa nit, el gos segueix en el mateix lloc on jau en el sòl i s’adorm profundament per última vegada mentre somia amb Parker, del qual té una visió en què l’anima a anar amb ell. De tornada a la classe, Ronnie companys que el ca serà per sempre del col·legi per la vesprada, el d’Akita, anomenat Hachi i amb qui el seu avi amb l’anterior Hachi.

finalitza la seua narració afegint als seus el seu heroi pel seu amor i lleialtat. En eixir noi va a casa mentre camina amb el seu cadell fan el mateix camí que dia rere dia van seguir

Abans d’acabar-se, revela que el vertader Hachiko va nàixer en Odate en 1923 i que després de la mort del seu amo, el Dr. Hidesaburo Ueno en 1925, aquest tornava a l’estació de Shibuya on el gos l’esperava cada dia fins la seua defunció en 1935. Després com a final apareix una foto d’una estàtua erigida a Hachi en una de les entrades de l’estació. Hachiko va ser interpretat per tres gossos de raça Akita anomenats Chico, Layla i Forrest. Cadascun representava un període diferent de la vida del gos. Aquest és el resum als meus ulls d’aquesta pel·lícula que em va encantar. De segur que tots aquells que teniu un gos a casa, us haureu vist reflectits i estareu orgullosos de ser uns bojos com jo, i el cor us palpitarà d’alegria quan escolteu pel matí el lladruc ansiós del vostre gos per poder jugar amb vosaltres, i de gaudir de la seua alegria des de la primera hora del dia.

Noelia Grau Pons Fallera des de sempre i compromesa en esta gran falla, fou Regina de l’Art l’any 1995. Fallera Major d’aquesta Comissió al 2006 i, Fallera Major de Tavernes de la Valldigna, l’any 2011. Ha ocupat diversos càrrecs a la nostra comissió, així com ha estat Secretària de la FDF Junta Local.

160

LA VIDA ÉS BELLA Marisa Grau Estruch

m fascinen les paraules boniques, això ho vaig aprendre del meu iaio Fernando que no trobava cap paraula més bonica que AMOR. Em guie i m’alimente de paraules plenes de positivisme i satisfacció. La meua amiga Carol somriu davant un “m’encanta, de cate, perfecte...”, que ix de la meua boca.

Quan vaig decidir iniciar aquest relat no podia ser d’una altra manera, basarme en la meua pel·lícula preferida: LA VIDA ÉS BELLA. Pel seu significat, pel seu títol que el compartisc, encara que de vegades la seua bellesa es veja difuminada, entelada i ens coste passar un drapet per vore-la de manera més nítida, però, així i tot... vida sols hi ha una, així que aprofita, viu, riu i disfruta, doncs sempre trobaràs un motiu per lluitar i un salvavides per mantenir-te sobre l’aigua. Davant una mateixa situació, siga dolenta o meravellosa, sempre hi ha dues maneres d’afrontar-la, clarament diferenciables. D’una banda, davant una situació dolenta està aquell que pensa: “el temps ho cura tot, segur que demà les coses es veuen de diferent manera, el sol ix per a tots, tractem de buscar la part positiva, no ens hem de desanimar, no ens podem permetre el luxe d’ensorrar-nos”. D’altra banda, ens trobem eixa persona que entra en el bucle de... “tot em passa a mi, i ara cóm eixiré d’esta, la mala sort em persegueix, sóc un desgraciat, si és que no m’ix res bé”. Si ho analitzem objectivament no serveix de res la segona opció, bé, disculpeu-me, sí que serveix per a alguna cosa, ens fa enfonsar-nos encara més en eixe buit negre i aterrador. Quan vaig veure per primera vegada eixa pel·lícula, tenia 22 anys i em va arribar tant l’actitud del protagonista que em vaig prometre que cap penúria, malentés o desgràcia l’afrontaria des del pessimisme i des de l’abatiment. L’actitud és l’únic vertaderament nostre, que ix de la nostra ànima i que és educable, la podem autocontrolar. Per tant, no perdem l’oportunitat d’escollir la nostra actitud davant els reptes i obstacles que ens presenta la vida.

161

Quan u interioritza una actitud passiva, pessimista i derrotada, li ocorre que fins i tot en les situacions meravelloses arriba a pensar que ha sigut un colp de sort i fins i tot està esperant que li arribe allò roí perquè... “massa temps anant les coses bé” i clar, es deprimeix. És impossible viure feliç així. En canvi, qui sempre pensa, abans d’anar-se’n al llit que almenys eixe detall de dos segons li ha eixit bé i ja li serveix per gitar-se amb un somriure, eixe és qui aconseguirà que la vida li faça un cop d’ull. Em pose en la pell d’aquell pare, interpretat per Roberto Benigni, i se’m posen els pèls de punta. Quin amor més incondicional al fill, quina manera de lluitar per la supervivència, la felicitat i el dia a dia en una situació totalment terrible, desfavorable i tràgica. Em pose a plorar d’emoció quan pense en moltes escenes, però hi ha tres que no me les puc llevar del cap per molts anys que passen. Són eixe tipus d’imatges que estan al teu subconscient i que les recordes en molts moments de la teua vida. Com aquella escena en què estan menjant tots els fills dels militars amb el fill del protagonista, qui simula estar ensenyant la paraula “gràcies” en jueu; o quan el pare li explica al xiquet que és un joc i han de fer punts i com poden aconseguir-los; o aquella altra quan arriba el tanc i el nen puja dalt. Si hi ha alguna persona que encara no ha vist aquesta pel·lícula li la recomane per disfrutar-la i després reflexionar sobre l’actitud amb què cadascú optem viure la vida, aquesta, la nostra, la que ens ha tocat viure, amb els seus matisos bons i també amb els dolents. En aquestes línies vull transmetre que les situacions que ens depara la vida, moltes vegades no depenen de nosaltres, però les actituds que adoptem per ferlos front SÍ. Per tant, no permeteu mai que cap situació dolenta us anul·le, no permeteu mai que cap núvol, per gran que siga, us impedisca vore el sol. Sempre trobareu una cosa a fer, un amic en qui confiar, un lloc on anar, una paraula bonica que us ajudarà a avançar o a suportar. Però siga motiu, lloc, paraula o amic, tingueu sempre present que LA VIDA ÉS BELLA i per moltes trampes que us trobeu, per moltes desil·lusions que se’n porteu, busqueu sempre la bellesa de la vida i acabeu la vostra reflexió amb una paraula bonica. Jo li furtaré al meu iaio Fernando la seua, amb el seu permís, per acabar el meu relat dient-vos que per a fer de la vostra vida un lloc interessant i acollidor on estar busqueu sempre i en tothom AMOR.

Marisa Grau Estruch Mestra de Pedagogia Terapèutica al CEE Enric Valor de Gandia.

162

EL NEN DEL PIJAMA DE RATLLES Pepi Barber

eia temps que un llibre no m’emocionava, feia temps que la lectura no acaparava els meus sentits i, aleshores, ocorregué. El nen del pijama de ratlles, una història molt bonica i tanmateix, molt trista.

Vaig començar per gaudir de la seua lectura i, a cada cop que llegia, podia esbrinar el tràgic final que esdevindria. Després vaig tenir l’oportunitat de veure com el cine s’havia cenyit a la novel·la. Vaig dubtar de seure al sofà perquè allò de recordar el fatídic desenllaç m’afligia, però no vaig poder remeiar-ho. I quin patiment! Cada instant que passava feia més prop la mort de Bruno. I sense adonar-me’n murmurava “no, no, que no passe!”, tot i saber que el que succeiria era inevitable. I aleshores vaig tornar a plorar. El nen amb el pijama de ratlles posa de manifest una sèrie de realitats històriques que avui en dia continuen vigents. El pare del nostre protagonista, un estricte comandant nazi, canvia de lloc de vivenda junt a la seua dona i els seus dos fills per tal de pujar de rang, sacrificant l’opinió de la seua família i valorant el seu treball per damunt de tot. Tot siga dit, un treball atroç! Ja que participava dels plans homicides de l’Holocaust, paraula aparentment innocent fins que recordes que és un assassinat en massa premeditat de civils innocents. Els nazis, que es creien una raça superior, deien que tenien l’obligació de subjugar i inclòs exterminar, les inferiors. “Els nazis van adoptar la visió darwinista sobre que la supervivència d’una raça depén de la seua capacitat per a reproduir-se, de la seua conseqüent subsistència i de mantenir pur el seu patrimoni genètic, preservant així, pures, les seues característiques racials. Igualment, com cada raça buscava expandir-se, la lluita per la supervivència es traduïa en conquesta violenta i confrontació militar”( www.ushmm.org). Així doncs, el comandant Ralph Kotler, submergit en la seua sinistra feina, deixa de banda exercir com a pare. “Viure per a treballar” i no “treballar per

163

a viure” és el que defineix el quefer d’aquest militar. Filosofia que continua primant en aquesta esgotadora societat que ens ha tocat viure. Les presses i l’estrés que comporta el treball fora de casa, no ens deixen gaudir (tot el que caldria) d’aquelles xicotetes persones que realment són les més grans del món: els fills. La mare, Elsa, trista espectadora que “el temps passa i no torna”, observa desolada la nul·la relació pare-fill i somia que ambdós puguen compartir un somriure o qualsevol innocent confessió pròpia de l’edat. Però cada dia que passa açò sembla més llunyà. A més, quan se n’adona del tirà amb qui s’ha casat, tot se li cau als peus. No pot creure que aquell de qui es va enamorar siga capaç de ser un vertader botxí. I aleshores decideix viure en pau lluny d’aquell lloc sanguinari, tot i que no arriba a temps a fugir, doncs el seu fill mor el mateix dia que sortien per tornar a casa. D’altra banda tenim la història entre els dos nens: Bruno i Pavel. L’enginy d’ambdós per omplir la soledat que comparteixen, els fa protagonistes d’aquesta commovedora història. Bruno, el fill del comandant alemany, troba en Pavel, un infant jueu del camp de concentració d’Auschwitz, un amic amb qui conviure i jugar; tot i que ho fan tenint entremig una cerca que els separa. La desolació dels marginats que busquen refugi es veu reflectida en Pavel, davant la innocència i la compassivitat que manifesta Bruno. Pavel veu auxiliat el seu desemparament. Bruno troba que Pavel esborra l’enyorança que sent en recordar els seus amics de Berlin. L’autor John Boyn ens conta així, l’encontre entre dos iguals però diferents que, sense saberho, recorren de la mà l’últim viatge de la seua vida. Potser la falta d’informació va fer que Bruno no esbrinara que estava tenint tracte amb “l’enemic”. Potser la seua curta edat encara no tolerara els prejudicis dels adults. Però el que sí es cert és que les terribles conseqüències de qualsevol guerra recauen sobre els més innocents: els nens. “L’infantesa es mesura per sorolls, olors i imatges, abans que s’estenga l’hora obscura de la raó”. John Betjeman.

Pepi Barber Pons És diplomada en magisteri per la Universitat Edetania i exerceix com a mestra de primària al col·legi Sant Josep HHDC de Tavernes de la Valldigna.

164

MEMÒRIES D’AFRICA M. Carmen Canet i Mollà

omàntica, potser... la pel·li o jo? Tant se val. Jo tenia una granja a l’Àfrica als peus de les muntanyes de Ngong: had a farm in Africa at the foot of the Ngong Hills...”).

(“I

Un biplà planeja a la velocitat que suposa un avió d’aquestes característiques de principi del segle passat. A sota una visió magnífica, espectacular, impressionant i també dramàtica d’un paisatge que et fa evocar una serenitat i un assossec indescriptibles. Tota la visió no es pot ben explicar amb paraules..., tancant els ulls, amb un intent de captar i d’arravatar la realitat, els sentits s’omplin de colors intensos, suaus, amb matisos: colors terra que desprenen calor i acollida, verds que ens asserenen i atapeeixen de sentiments positius; els blaus i transparents rius, llacs i cel que ens cobreixen i desperten rialles i riures... Una gran polseguera s’endevina a la línia de l’horitzó, cada vegada més i més gran i va apropant-se i va albirant-se una enorme estampida de búfals espaordits trotant al darrere del cap que els conduirà a indrets més propicis, segurs, prometedors... s’atalaien els grans mamífers, els que sols d’anomenar-los fem un somriure, els elefants. Els elefants, amb la seua passa ferma, tranquil·litzadora, protectora van d’un lloc a l’altre cercant també el millor, el més favorable per als seus. Sobre les aigües de verd-blau es pinta el color vermell ataronjat dels flamencs que s’han aturat per beure i menjar, fent tanmateix una parada, alguna cosa els ha alertat i tots d’una, amb una sincronia indescriptible s’enlairen tapant el sol. Elevats, volant físicament i mental quantes coses podem albirar i imaginar de la sabana... tot allò que abasta la vista des de l’altura... eixa avioneta que ens fa imaginar un espai paradisíac com ens mostra la pel·lícula una apreciació que ens fa prendre la part pel tot, Àfrica, eixe continent desconegut i alhora màgic, tant se’ns ha parlat dels seus animals de la selva, que el fem proper i desitjós. L’avioneta aterra i allò que ens fascinava augmenta la nostra libido, una casa espectacular en un indret captivador. No ho va ser tant l’home que anava a ser el

165

seu marit, però com tants..., no hi era mai... això es desdibuixà en principi. L’amic enlluernà moltes espectadores. No m’interessa tant descriure l’argument de la pel·lícula com quines actituds i accions queden a sota de la fascinant situació que ens provoca contínuament. Karen Christence, la protagonista, la danesa eixerida, com moltes dones que s’enfronten a allò que desconeixen amb valentia, amb il·lusió per encetar una nova vida amb el seu marit. Karen viurà de mutu propi allò que hui en dia parlaríem de violència de gènere, vexada i ultratjada pel seu marit que no li té respecte, li és infidel i a més li transmet una malaltia venèria. Discriminació en una societat masclista a la qual li fa front i es farà de respectar, no sense rebuig per part d’alguns homes, crítica d’altres. Cal dir que també amb admiració i acceptació d’uns pocs. Denys George, un dels pocs que l’admiren, encetarà una amistat que creixerà amb una estima gran, forta amistat que desenvolupa el romanticisme, el desig encisador de la pel·lícula la relació quasi idíl·lica malgrat les llargues absències, que faran si més no, més captivadora la relació i tanmateix la mantindran en una terra que es va tornant hostil. Descobrim la fidelitat més absoluta amb Farah, el natiu que l’admira i tanmateix li ret el respecte i la cura més sensible i delicada que puguem pensar d’una persona com ell que en eixa època colonial la discriminació racial i social, era moneda corrent, això no obstant no s’aprecia per part de Karen. Per altra part Karen decideix establir-se a unes terres que admirava i que en un intent per mantenir-se econòmicament desenvolupa plantacions de café, cafetars, la demanda era gran com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, els preus pujaren molt. Les sequeres i les pluges torrencials, pròpies d’un clima tropical, li feren conéixer l’amargura de la pèrdua de tant d’esforç, de tant d’afany posat en la terra que volia i estimava. Sols la pèrdua de l’estimat la farà dissuadir i entendre que malgrat tota la seua il·lusió, el seu deler, la màgia que havia descobert a l’Àfrica, seria un somni a la seua vida: Jo tenia una granja a l’Àfrica als peus de les muntanyes de Ngong. Karen tornà al seu país, Dinamarca, la vida a l’Àfrica l’ha marcada, la seua enyorança li fa reviure cada moment cada instant de lluita per la seua independència, per l’estima a la terra, als seus pobladors... Allí restaren els “homes del club”, poderosos, autocomplaents, potents, s’havien convertit en poc menys que senyors feudals d’unes terres que havien dominat per les armes davant uns habitants que vivien endarrerits, però potser feliços...

166

Àfrica va ser el darrer continent en què la saviesa i progrés de l’home blanc va posar la seua mirada vers ella en un temps en què Europa necessitava expandirse, eixir del seu limitat continent, ja que la Revolució Industrial necessitava primeres matèries, les seues estaven esgotades, i nous mercats. Açò comporta una colonització acarnissada, boja per la possessió de terres sense mira de la seua cultura, necessitats ni idiosincràsia. El Liberalisme econòmic, com solien dir els vells no té pèls al cor, no té ni mires ni mida, l’enriquiment ho és tot. Sols quedaren lliures de la colonització dos països Libèria i Etiòpia cadascun per motius distints. A la Conferència de Berlín el 1885, convocada pel Regne de Portugal i organitzada pel canceller d’Alemanya es repartiren el continent africà amb la sola idea de beneficiar-se dels seus recursos, no pel benestar dels seus habitants. Guerres entre natius i europeus, entre el mateixos europeus per posseir terres... tot cabia per tal de tindre més i més... Després de la Segona Guerra Mundial s’inicia la descolonització, el mal s’havia provocat... explotació de recursos sense mirament de fer evolucionar i créixer el territori explotat... per la qual cosa actualment Àfrica pateix grans problemes: • els límits territorials que desencadenaren conflictes entre tribus ancestralment enemigues que continuen enfrontades hui en dia, reietons que amb les armes proporcionades subjuguen als seus iguals...

167

• els xiquets soldats... • el control pel coltan provoca: • guerres... • violacions sistemàtiques a les xiquetes, joves i dones... • mutilacions per no acatar ordres als infants. • explotació de terres per les grans multinacionals... • discriminació racial, social... • els diamants de sang. • impediments a les organitzacions humanitàries pels dictadors... que implica moltes vegades la inoperància... • abocaments de fems que no caben als nostres països desenvolupats i els deixem als seus... • furtius... • innumerables causes... que no nomenaré més. ¿Tot açò no és suficient per tal que els habitants d’Àfrica desitgen buscar un espai, un país millor del que viuen? Si estiguessen millor que nosaltres ¿eixirien del seu país amb pasteres arriscant la vida personal i dels més estimats: dones... fills... o vindrien en grans avions o en avions particulars de turisme? O en grans creuers? ¿Som conscients que el nostre balafiament de primeres matèries pel consumisme desbocat, tenir per tenir provoca tanta violència, pobresa, discriminació... en altres llocs? Un bimotor planeja a la velocitat que suposa un avió d’aquestes característiques de principi del segle passat. A sota una visió magnífica, espectacular, impressionant, admirable, increïble i també dramàtica d’un paisatge que et fa evocar una serenitat i assossec indescriptibles. Jo tenia una granja a l’Àfrica als peus de les muntanyes de Ngong.

M. Carmen Canet i Mollà M. Carmen Canet i Mollà és llicenciada en Geografia i Història i treballa com a professora d’ESO al col·legi San José HHDC de Tavernes. Com podem observar a aquest article és una persona romàntica per excel·lència, encara que amb els peus a terra. Posa amor en tot allò que fa, especialment en la seua feina, que més que ser una professió ha estat la seua vocació.

168

ÀGORA Jaume Talens

Un petit homenatge a Josep Sanmartí.

Seqüència Primera Exterior vesprada n grup de gent reunida sota un immens ficus a l’entrada de Tavernes de la Valldigna, la Plaça de l’entrada, Plaça Àgora, estan dialogant. Hi ha tres personatges principals que prenen la paraula.

Francesc.-“Benaurada la gent senzilla perquè tindran molta pau” diu la Bíblia. I hem de cercar eixa senzillesa, ja que són les persones que estalvien molts problemes, perquè normalment tenen molta generositat, empatia, i bon humor. Solen ser encisadores. Amb persones així és molt difícil tindre els problemes que observarem en aquest debat i que ens obri aquest diàleg. Però com observem, envers la història, no és senzill ser una persona senzilla. És un problema de personalitat. Pep.- A la gent li dónes un càrrec i es creu que és un capità general. No solen tindre en compte la forma de ser de les persones que tenen al costat. Ací a Tavernes ho hem patit molt. Com canvien quan ocupen un càrrec. És demostrable. M’imagine que també vostè ho haurà notat quan ha arribat on està amb el nomenament als diferents estadis de la cúria. Francesc.- Normalment passa amb les persones que tenen pors. Pors de fer allò que et fa por. Es fan els valents i ja no poden aturar-se. Comencen a tindre obstacles i obstacles per davant i normalment la forma de resoldre’ls és l’autoritarisme absolut. Falta de personalitat. Però nosaltres ho tenim difícil, acostumats a ser els successors de l’imperi romà, a ser emperadors, costa molt posar-nos al signe actual de la història. I les evolucions que he realitzat, poques o moltes segons qui ho mire, encara ho note en molta gent. Les reaccions de certes persones autoritàries dirigint masses sense la pietat

169

necessària les hem olorades, com és diu ara, però no hem pogut controlar-les fins ara, doncs s’imposa un costum a canviar. Joan.- Clar, són vostès una autèntica relíquia social, restes de la història que amb la creu i l’espasa han portat a una única forma de pensar. Han imposat una moral molt dura sobretot amb joves, festes i, sexualitat. Podíem canviar imposant racionalitat, participació de l’Església en general i no sols la cúria. Algunes de les persones elegides ara podien ser com les de fa tres-cents anys. Francesc.- Oblida la part positiva, l’educació que poc a poc respecte a altres religions hem anat canviant fins a tindre aquests sistemes participatius. Segons la clemència. Hem observat que no s’ha donat en l’època històrica que hem observat i analitzat, tots hauríem de demanar disculpes i perdó com a cristians d’allò que hem fet. Però reconeixem que sense la religió, l’ull per ull, s’hauria imposat i les guerres i el dolor continuarien a les mateixes ciutats. Pep.- Però no és més qüestió del dret romà, que d’una moral? Com he sentit. No es va donar el període més llarg de la Pax Romana sense guerres i hi havia molts deus? No un sol? Francesc.Parlem d’una època, d’una pel·lícula, d’un moment de falta de compassió humana, d’autoritarisme beneficiós per a l’Església cristiana. De manca de diàleg, cert, eixe és el tema. Seqüència Segona. Interior nit. Una pantalla dins de la sala que a l’exterior posa Basílica. S’està projectant una pel·lícula de cine: Àgora. Imatges de diferents moments del film.

170

Veu en off: “Estem al front d’un drama històric que passa a Alexandria a partir de l’any 391. ÀGORA una pel·lícula d’ Amenábar que reflecteix la vida d’HIPÀTIA d’ALEXANDRIA. Matemàtica, filòsofa, i astrònoma que fou assassinada, esquarterada i incinerada pels seguidors del sant cristià Ciril d’Alexandria a l’any 415 després de Crist. HIPÀTIA era una dona que alçava zels per ser bella, graciosa i molt modesta. Presidia l’escola neoplatònica de Plotí Teó, gran matemàtic i cap de la famosa biblioteca. Les relacions nocives entre Ciril i Orestes, prefecte romà que la defenia, va portar a la mort d’Hipàtia. Deixant veure, una vegada més com la moral, quan s’aplica de forma única i des del poder, des de la força, domina a la ciència. L’església va intentar rendir-li homenatge amb el santoral, inspirant-se amb Hipàtia, va fer santa a Caterina d’Alexandria. Seqüència tercera. Interior nit. Un fòrum organitzat dins d’una aula normal d’Institut, amb cartell que posa CINE FORUM SOBRE HIPÀTIA, la irracionalitat, la racionalitat i l’empirisme. Cadires en cercle, diferents persones. Francesc.- El sol ix per a tothom, hem de fer un exemple viu per fer tot el bé possible. Recordant sempre perdonar, ja que ens situa per sobre de tots els atacs que puguem tindre. Recordant, també, que la nostra religió és amor, i amb amor no hi ha res impossible. Com podeu observar la religió mai ha de ser odi, mai a l’odi és pot vèncer per l’odi, només per amor. per tant les paraules nostres sempre són amor i perdó.

171

Pep.- Al meu entendre sempre hem d’estar al servei de la societat, distingint entre servicial i servitud. Mai hem d’estar serfs o criats de res, de cap idea per damunt d’altres. Hem d’estar amb els altres, respectant-los, sense mirar condicions de raça , credo o condició social. Això que vostès diuen amor al proïsme. Hem de posar tot el saber que tenim a les persones pròximes. Si això ho hagueren tingut en compte; el que relata aquesta pel·lícula mai haguera passat. Sempre, des que estic en moviments socials, he donat tot el que he pogut i demanat a la gent que formara part de falles, esports, esglésies etc... l’única forma d’estar tots relacionats i respectats socialment. Joan.- Totes les coses bones ja han estat pensades, calen com diu Goethe, tornarles a pensar i adaptar des del respecte als signes dels temps. Ser imprudent porta sempre a calamitats com acabem de vore a la pel·lícula. La reflexió des de la racionalitat té els seues abismes on ens poden tirar des de la supremacia moral, com passa a Hipàtia. No són els mateixos temps, els unionistes de l’arrianisme havien acabat destruïts uns quants anys abans per la força. Ací a la península vàrem ser unionistes front als tridentins i sabem com va acabar, matant-los a tots, i creant com feren a Hipàtia, una santa paral·lela, ací creàrem el camí de Santiago, on està enterrat Prisciliano, bisbe arrianista. Mireu quina força té. La ciència sempre s’imposarà, però el pensament únic moral hem de deixar-lo aparcat per una ètica compartida com diria Kant. Moderador.Joan.Pep.-

Poden resumir en dues paraules, per favor.

Humanisme i democràcia. Coneixement i proximitat.

Francesc.- Amor i perdó. Moderador: Acabem ací el fòrum, de la pel·lícula Àgora, agraint a Joan, autor del debat , Pep, com Josep Sanmartí, i un suposat Papa, que tants canvis porta, Francesc.

Jaume Talens És mestre, logopeda, actor i director de doblatge, guionista i persona. Quatre premis per guions escrits. Al 1981 “A cau d’orella” de la Diputació de València, al 84 dos premis: “Música Mestre” i “ Les dents”, pel·lícules cinc i sis de TVV, premiades per la Generalitat Valenciana. Al 91 premi d’una novel·la publicada i basada en un guió cinematogràfic seu, Contrasentit, premi Sexeni de Valls. Premi de literatura de la Valldigna amb Sí, Pare, París al 1988 de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tavernes,…

172

EL PODER D’UN DÉU Pep Ortiz

l Poder d’un Déu (pel·lícula de ciència-ficció) és una coproducció de 1989 (alguns comentaristes també la daten en 1990) entre la Unió Soviètica i la República Democràtica d’Alemanya (antiga Alemanya de l’Est). La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la de dos aclamats autors russos de la ciència-ficció del Segle XX: els germans Arkady Strugatsky i Borís Strugatsky. Els germans Strugatski (Бра́тья Струга́цкие Bràstia Strugatskiie o simplement Струга́цкие Strugàtskiie) eren fills de pare jueu, Natan Zalmànovitx Strugatski, que era un crític d’art, i de mare russoortodoxa, que era mestra. Arkadi La primera instrucció la féu a l’escola d’artilleria d’Aktiubinsk i més tard a l’Institut Militar de Llengües Estrangeres de Moscou, on és va graduar en 1949 com a intèrpret d’anglès i japonès. Va treballar com a professor i intèrpret per a l’exèrcit fins a 1955. A partir de 1955 va començar a treballar com a editor i escriptor. El 1958, va començar a col·laborar amb el seu germà Borís, una col·laboració que va durar fins a la mort d’Arkadi, el 12 octubre 1991.

173

Els germans Strugatski

Boris És va graduar en secundària el 1950 i s’aplicà al departament de física de la Universitat Estatal de Leningrad, però en compte d’això va estudiar astronomia. Després de graduar-se el 1955, va treballar com a astrònom i enginyer de computació fins al 1966, quan es va convertir en escriptor a temps complet. Va morir a Sant Petersburg el 19 de novembre de 2012. La pel·lícula «La Humanitat ha aconseguit arribar a altres planetes i en descobreix un, on els seus habitants són totalment humans i viuen en una espècie d’època medieval. Un dels membres de la tripulació s’infiltra en aqueixa societat per a investigar la manca de comunicació amb un company de viatge que ha intentat integrarse en aquesta societat per estudiar-la in situ. El protagonista que adopta la personalitat de en Rumata (un noble del planeta mort en el passat), amb transmissors de visió i so als ulls, baixa al planeta on viu la mort del seu company de viatge. Aleshores, passa a formar part d’aquesta societat. Serà un aristòcrata amb una posició molt privilegiada a la cort d’Arkanar on obté fama de tindre certs poders que li permeten realitzar actes mai presenciats ni imaginats per aquells habitants. Tothom desitja la seua companyia com a mitjà per tenir més presència en la cort. Per altra banda, mentre li és fàcil viure amb soltesa els duels i intrigues internes de palau, se sent impotent perquè no pot entendre la repressió i el funcionament d’aquell sistema que embruteix la vida dels més dèbils -la majoria d’habitants davant els més poderosos- en aquell regne (per qüestions morals imposades pels seus superiors, no pot influir en els esdeveniments interns d’aquella societat). Finalment, la impossibilitat d’actuar per no canviar l’evolució històrica del planeta se li fa molt difícil de respectar...» En allò tocant a la pel·lícula, podem dir que no vol seguir cap estil tradicional de la ciència ficció. Només utilitza uns quants efectes especials (per cert, prou infantils) en el moment que considera oportú. No són la part fonamental de la pel·lícula, com passarà posteriorment en la majoria d’elles. Podríem dir que és una història fantàstica traslladada a un cine força personal. Sí que es pot destacar l’actuació de Edward Zentara, el seu protagonista. És, podríem afirmar, una típica pel·lícula més d’aventures i ciència-ficció... amb el típic heroi que no ho voldria ser. En Rumata és un expert que conviu i s’ha d’adaptar al nou món com qualsevol viatger que canvia de residència per establir-se a una nova cultura. Hi observa alguns avanços que es convertiran, en el temps, en invents molt importants per al seu món. Dissortadament i pel sistema social predominant, desapareixeran davant el salvatgisme i la violència.

174

Realment, Rumata testimonia la crueltat i els èxits que en el passat foren les bases del seu món. La pel·lícula no és visualment molt impactant. Els seus punts forts estan en la part formal. Encara que el guió pot paréixer a estones una mica desmadeixat, el seu plantejament resulta molt interessant i les seues repercussions finals ens deixen amb bons arguments per a pensar en allò que és el missatge principal del film. No obstant això, el punt més curiós de la pel·lícula és precisament que no deixa de tindre intrínseca una idea molt comunista de l’època (recordeu d’on ve la pel·lícula) en la qual es proposen idees com la revolució, la intervenció i el poder del poble sobre els qui oprimeixen. No penseu en quelcom de l’estil Blade Runner ni El hobbit. La seua estètica és més semblant a Mad Max barrejada amb Robin Hood -per citar-ne alguns possibles exemples- encara que, en el contingut, la pel·lícula no té res a veure amb cap d’aquestes citades. Meitat medieval, meitat futurista. Herois, reis, malvats conspiradors, batalles, però molt suaus, diàlegs de tota mena i bones interpretacions. Per cert, parlant dels actors de la pel·lícula, buscant coses en Internet apareix que Edward Zentara, que interpreta al protagonista de la pel·lícula, morí als 55 anys el passat 25 de maig de 2011. Zentara era un actor polonés que arribà a treballar en el cine espanyol. Participà en Ai Carmela! de Carlos Saura junt amb Carmen Maura, Gabino Diego i Andrés Pajares. L’any 1992 guanyà dos premis en el festival de Sitges .A la millor banda sonora i al millor guió.

Josep Ortiz Naix a Tavernes de la Valldigna, on resideix actualment. Mestre de professió -i devoció- ha passat per diverses escoles al llarg de la seua vida, Utiel, Molins (Oriola), Simat i Tavernes. En aquests moment està jubilat. Ha participat en l’elaboració de diferents llibres de valencià: Llavor i Fruit per a 7é i 8é d’EGB, Mestall1 i 2, Rebost 3 i 4 i Forment 5 i 6. Tots ells per a Primària. Ha estat durant molts anys membre examinador de la JQCV (Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià) i de l’ICE. També ha impartit cursos de la campanya Carles Salvador i en allò tocant a les noves tecnologies, ha donat cursos de Lliurex i programari lliure als Cefires de Gandia, Xàtiva i Alzira. Actualment pertany al grup Novadors i continua en l’Ajunt de la Bóta.

175

LA LLISTA DE SCHINDLER Mariam Talens Artigues

a Llista de Schindler és una pel·lícula nord-americana produïda en 1993 i dirigida per Steven Spielberg que tracta sobre un empresari d’origen alemany, Oskar Schindler, que s’aprofita de la situació a Polònia, recentment envaïda per l’exèrcit nazi, per crear una fàbrica d’articles de cuina. És per això que arriba a un acord amb el director d’un camp de treballs forçats per usar mà d’obra jueva provinent del gueto de Cracòvia que és l’opció de treball més econòmica disponible. Però aviat, l’empresari alemany pren consciència de la barbàrie contra la humanitat que s’està duent a terme en aquests camps de concentració i decideix contractar a la seva fàbrica de Cracòvia milers d’operaris jueus, per intentar protegir-los i que no siguen exterminats. Així doncs, Schindler realitza una llista amb mil cent treballadors als quals compra per a aconseguir rescatar-los de la seva cruel destinació. Amb la fi de la guerra, Schindler allibera els seus jueus i és obligat a fugir per ser membre del partit nazi. Anys més tard, és homenatjat per aquests per haver estat un home just. Durant el film de La llista de Schindler l’espectador reaccionava amb dolor davant les dures imatges de l’Holocaust i lamentava la crueltat amb què l’exèrcit alemany va cometre els crims, com si es tractara d’un cas aïllat d’una part de la història ja passada. Sembla que nosaltres en formem part d’una altra que s’encetà amb la fi de la Segona Guerra Mundial i l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 i que amb els dos esdeveniments, suposadament, les persones hem evolucionat cap a un ésser molt més humà i racional incapaç de realitzar aquestes atrocitats. Això no obstant, els enfrontaments entre persones segueixen en primera línia, destrossant la vida d’innocents. El cas més recent és la guerra civil que assola Síria des de 2011. Com la majoria dels conflictes armats, aquest té el seu origen en la corrupció, la persecució política, la pobresa, la desigualtat i la violació dels drets humans, la qual cosa l’ha convertida en una de les majors catàstrofes de la història actual.

176

Mentre les parts en conflicte bombardegen la ciutat, els siris viuen atemorits i tracten de sobreviure fugint a països veïns per buscar el seu ‘Oskar Schindler’ particular. D’una banda, milers han mort intentat arribar al nostre continent. D’altra, molts països es mostren reticents a obrir les seues fronteres als exiliats per temor a represàlies o bé, al fet que es barregen entre els ciutadans i es dediquen a delinquir per subsistir. Aquesta crisi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial afecta ja milions de refugiats que necessiten un lloc on descansar i sentir-se segurs, així com aigua, alimentació, sostre, roba d’abric i atenció sanitària per a sobreviure. Per descomptat, el sector més vulnerable són els infants. Més de mil xiquets han mort ofegats i uns deu mil no acompanyats han desaparegut dins les nostres fronteres sense deixar-ne rastre. Com a la pel·lícula de La llista de Schindler la pantalla torna a mostrar-nos, dia a dia, dures imatges de violència de la situació inhumana en què hi viuen unes persones que aquesta vegada no són actors, sinó que formen part de la nostra realitat. Uns canvien de canal perquè pensen que al nostre país també tenim els nostres problemes, que si vénen ací ens poden llevar la nostra faena mentre deixen en l’oblit que alguna vegada nosaltres fórem els refugiats. És al·lucinant que es qüestione una gent que no pot viure a la seua ciutat immersa contínuament en bombardejos. No entenen que es tracta de famílies normals que ho arrisquen tot pels seus fills, inclosa la vida, i que paguen el que siga a uns contrabandistes per tal que els creuen el Mediterrani cap un destí incert a Europa. Altres apaguen la televisió davant la impotència que senten. Sols una minoria, tal vegada els més conscienciats en aquesta causa, contemplen atònits el que està passant mentre els envaeixen un grapat de preguntes. Per què no es respecten els articles recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans que en aquell dia signaren els governs de totes les nacions? Per què ningú vigila el dret a la vida, a la cura de maternitat i la infància, a la família, a la salut, al benestar, a l’habitatge i a la sanitat d’aquestes persones innocents? Sembla que aquest revolucionari pacte entre tots els països signat després de la II Guerra Mundial com a reacció als abusos comesos sols és aplicable en temps de Pau. Aleshores quin sentit té? Per què i més per què. Afortunadament, l’esperit d’Oskar Schindler es veu reflectit avui en dia en alguns països i organitzacions humanitàries que treballen diàriament per minimitzar l’impacte que les guerres, sempre injustes, tenen sobre la població civil. Alemanya, per exemple, que en l’altre marc històric va ser el causant de l’holocaust, actualment és un exemple a seguir ja que la seua presidenta ha realitzat ja diversos viatges a Turquia per donar-hi suport i actualment es troba pressionant l’OTAN perquè actue a favor d’aquests refugiats.

177

També aquest esperit es mostra en moltes persones que senten empatia per la situació que els ha tocat viure als habitants d’una nació que haguera pogut ser la seua. Que pensen com seria lluitar per sobreviure diàriament enmig de bombardejos, envoltats d’enderrocs, misèria i infeccions produïdes per la descomposició de cadàvers, que saben què dificultós seria abandonar la seua Terra caminant milers de kilòmetres carregats amb fardells, que no voldrien haver de suportar els plors i sofriment dels seus fills per als qui no tenen res que posarlos a la boca, que imaginen l’esperança amb què els siris emprengueren el llarg camí pensant que països tan civilitzats com els europeus els rebrien amb les mans obertes i, més tard, la frustració i decepció que sentirien en arribar a les fronteres i veure’s acorralats dins d’un gueto. No és cert que es considera un delicte no socórrer cap persona especialment en situacions extremes? ... Altra vegada més per què. Tota aquesta gent a qui li dol tant les dures imatges que ens mostren diàriament als mitjans de comunicació, com també els espectadors que contemplaven amb impotència el film abans esmentat, tenen ara l’oportunitat de millorar la història que encara està per escriure als llibres. Sembla desafiant combatre contra els interessos econòmics i polítics que, desgraciadament mouen el món com, per exemple, alguns líders que van en contra de la Unió Europea i l’acollida d’estrangers sols per aconseguir més vots. En cap cas tot això no pot esborrar el somni de construir un lloc millor en el qual viure i on valors com la igualtat, la dignitat, el respecte i la tolerància predominen sobre la resta. No podran canviar la realitat d’aquestes víctimes del terrorisme, però almenys sí lluitar contra les injustícies, recolzar les ONG, reivindicar als governs que es necessita un canvi i aconseguir que la seua situació siga un poc més suportable. Com molt bé cita Teresa de Calcuta: “No tenim la solució a tots els problemes del món a les nostres mans. Però davant dels problemes del món tenim les nostres mans”.

Mariam Talens Artigues Va nàixer a Tavernes de la Valldigna al 1976. És diplomada en magisteri. Ha sigut guardonada en diferents projectes d’innovació educativa, tant de la Conselleria d’Educació com de la ciutat d’Alzira, posteriorment publicats. A més, és coautora d’un llibre de text d’Educació Física. Pel que fa al món faller, forma part de la Comissió com a delegada infantil i participa activament en totes les activitats que organitza la falla. Ha estat Fallera Major Infantil al 1987 i Fallera Major al 2012.

178

IN TIME Àngela Magraner

n Time és una pel·lícula de ciència ficció que ens ofereix un escenari de ”distòpia” en què, si bé s’ha eliminat el gen de l’envelliment, atorgant a les persones una aparença d’eterna joventut, estes sols poden viure “gratuïtament” fins als vint-i-cinc anys. Després, per a seguir vivint, necessitaran comprar temps (segons, minuts, hores, anys i fins i tot segles), el qual també s’ha convertit en l’única moneda existent.

En este escenari, la frase “viure per a viure” cobra sentit, en especial per a les classes baixes, que han de fer activitats desesperades per a poder comprar temps, a més a més sense poder eixir dels violents guettos on han sigut relegats a viure. La classe alta o acomodada, a diferència d’aquestes últimes, viu a l’altra banda de la ciutat, a la zona o barri de New Greenwich, lloc on no existeixen les preocupacions per guanyar temps i on es porta a la pràctica una vida frívola i materialista. El sistema està perfectament dissenyat per tal que les diferents classes socials no puguen entremesclar-se, ja que la ciutat es troba dividida en diverses zones, i per a passar d’una a l’altra has de pagar un peatge molt elevat amb els teus minuts de vida, minuts que s’han convertit en la moneda de canvi de l’època. Així, la pel·lícula relata la vida de Will Salas, un obrer de vint-i-huit anys que viu en els guettos, les zones perifèriques de la ciutat habitades per la gent més pobra. Però la vida d’aquest jove canviarà radicalment quan reba el regal de cent tres anys que un habitant de New Greenwich li dóna, qui, després de donar-li l’obsequi, se suïcidarà. Per este motiu Will Salas és perseguit pels policies del temps, doncs creuen que ell ha robat i ha assassinat el seu ocasional benefactor. Ací comença la pel·lícula de persecució. Will prepara la seua escapada a New Greenwich, utilitzant la seua nova fortuna en temps per a entremesclar-se amb les classes poderoses, on coneixerà Philipe Weis, amo dels bancs de temps, i la seua filla Sylvia Weis. Mentrestant, la policia segueix perseguint Will Salas, qui segresta Sylvia per a poder escapar. En la seua fugida, a més de l’embolic amorós entre els dos joves, ell la convencerà per a anar en contra dels interessos de son pare i de la seua

179

classe, assaltant ambdós els bancs del temps i obsequiant i donant temps de vida als habitants del guetto. Al final, els dos enamorats emprendran una croada per a revertir l’ordre establert en el món, convertint-se en una parella de delinqüents justiciers. Una vegada explicat l’argument i la trama de la pel·lícula, passaré a explicar el motiu pel qual m’he decidit per In Time. He escollit aquesta pel·lícula perquè convida a la reflexió, almenys a mi em va fer pensar i em va causar impacte quan la vaig vore. Planteja un escenari i una història interessants, on els tòpics de desigualtat, injustícia i aprofitament de la vida generen interrogants vàlids per

180

a la societat actual. Tant de bo poguérem acabar hui amb les desigualtats, amb la fam, amb la precarietat, i amb moltes altres coses que no haurien d’existir. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula aconsegueixen la hui en dia tan desitjada igualtat social, repartint el temps que estava en mans d’uns pocs entre tota la població. Potser algun dia, espere que no molt llunyà, siguem capaços de combatre les injustícies i la desigualtat en què estem sumits. A banda de vore la pel·lícula com un exemple a seguir pel que fa a l’extermini de la desigualtat i de la injustícia, m’ha cridat especialment l’atenció per un altre aspecte, aspecte que la societat actual necessita vore, tenir en compte i conscienciar-se’n al respecte. Es tracta d’una pel·lícula futurista ambientada i situada en el segle XXII, que fa una crítica duríssima a malgastar el temps, al fet que la gent no sapiguem aprofitar-lo. Ens passem la vida esperant coses venidores, en compte d’aprofitar i de viure el moment, el dia a dia. Realment em pare a pensar en totes aquelles persones (que no són poques), que dediquen la seua vida a treballar, treballar i treballar per tal d’aconseguir coses materials, perquè sí, allò que es compra amb diners al cap i a la fi són coses materials. No creus que el teu fill o la teua filla preferirien passar més moments amb tu, preferirien que invertires més TEMPS en ells que no en els diners? A fi de comptes, el que recordaran de son pare i de sa mare quan siguen majors seran els moments i les experiències viscudes amb ells, i no les coses que en algun moment els vas comprar. Senyors i senyores, les millors coses de la vida no es compren amb diners, les millors coses són els moments que la vida et regala, és a dir, el TEMPS. Així que anem a canviar el xip, anem a assaborir la vida i anem a gaudir de cada instant com si fóra l’últim, perquè la vida són dos dies! Com bé diu José Luis Sampedro: “El temps no és or. L’or no val res, el temps és vida”.

Àngela Magraner Mifsud Als darrers cursos de primària va participar en el concurs literari de Coca-cola; en secundària, va col·laborar durant tres anys en el concurs organitzat per la Mancomunitat de la Valldigna. Al 2013 va finalitzar els estudis del batxillerat humanístic i, al mateix temps, les ensenyances professionals de música en l’especialitat de violí. També va participar aquell any al concurs de la Lletra d’Or organitzat per la Junta Local Fallera de Tavernes de la Valldigna. Actualment, està cursant el quart any del Grau d’Estudis Hispànics (Filologia Hispànica) en la Universitat de València i el cinqué curs d’ensenyances professionals en l’especialitat de cant al conservatori de Velluters de València.

181

INSTINT BÀSIC (Mirades) MGGS

s coneixien des de sempre, eren del mateix poble, fins i tot es queien bé, però mai hi havien posat esment. Pot ser no havien parlat mai, només algunes salutacions cordials pel carrer i les seues vides havien transcorregut paral·leles, “diferents” i distants.

Darrerament havien coincidit en alguns llocs, restaurants, cinema, cafeteries, -perquè eren d’una edat, gustos i ideologia semblants-, on cadascú hi acudia amb els seus amics. Però un dia, de sobte, s’hi fixaren l’un amb l’altre. Casualment, les seues mirades es trobaren i aleshores, tots dos, abaixaren la vista i dissimularen. Foren unes mirades fugisseres i després tots dos es varen ignorar. La vegada següent que coincidiren, les seues mirades foren reincidents i acabaren fent-se un somriure lleu i abaixant la vista tímidament. Més tard, ella semblà adonar-se de l’atenció amb què ell l’esguardava i s’enrojolà una miqueta. Ell tornà a somriure i apartà de nou la vista. Sense adonar-se’n deixaren de prestar atenció al grup on eren, i continuaren trobant-se les seues mirades com si estigueren atretes per un imant. El temps, per moments, pareixia deixar d’existir i després tornaven a la realitat. Els seus ulls es mostraven càlids i dolços i s’esguardaven amb una mirada de sorpresa i torbació. Aquest breu coqueteig va començar a exercir sobre ells un efecte clarament revitalitzador i cada vegada que eixien, de seguida els venia al cap la possibilitat de trobar-se, i això els alegrava i els excitava. El cor se’ls accelerava només de pensar-hi. Aquesta possibilitat es convertí en un al·licient per eixir i els feia anar amb la il·lusió secreta que potser es veurien. Cada vegada que coincidien intentaven aparentar naturalitat, de seguida es buscaven amb la vista i quan finalment s’albiraven el cor els feia un salt d’alegria. Es contemplaven i s’hi recreaven una mica. Es feien un petit somriure que els servia per confirmar que n’estaven pendents, i així començà entre ells,

182

una mena de codi secret de gestos on es comunicaven l’alegria de veure’s i l’avorriment o l’actitud del moment, cadascú amb els seus. No s’adreçaven paraula, però una comunicació màgica semblava haver-los enllaçat... i així, el que va començar com un joc de mirades, s’amplià a somriures i gestos amb el quals formaren com una mena de llenguatge secret que només ells entenien. S’hi trobaven molt de tant en tant, sempre de lluny i sense cap mena de contacte i continuaven amb els gestos i somriures còmplices. I aquest joc innocent, a poc a poc, es convertí en una necessitat vital. Ja no hi podien viure sense aquestes xicotetes mostres de... Un dia ella, després de les ullades dolces i gestos habituals, el sorprengué mirantli les cames, que tenia encreuades. S’adonà que l’esguardava amb insistència i, dissimuladament, talment com si volgués provocar-lo, es va aixecar una mica més el vestit, desencreuà les cames, les obrí una mica i les tornà a creuar. Ell se’n quedà sorprés, somrigué i alcà la vista. No va ser un acte obscé, ni provocatiu, més bé va ser un acte simpàtic, juganer o entremaliat sense segones intencions i ell així ho entengué. Li recordà l’escena de Sharon Stone a la pel·lícula “Instinto básico”. Ella es va adonar de la seua sorpresa i també va somriure, fins i tot s’enrojolà. I així anava passant el temps fins que un dia, casualment, es trobaren al servei del cinema i en veure’s tots dos intercanviaren una mirada tensa i expectant, es quedaren paralitzats i sense respiració. El cor se’ls accelerà tant, que tenien por que l’un a l’altre escoltaren els seus batecs. No sabien que dirse i finalment, el so de la veu d’ell, ferm i sensual la tragué a ella d’aquell atordiment momentani que li havia produït la seua presència. Es creuaren unes paraules de cortesia, somrigueren i continuaren cadascú el seu camí. Després d’aquesta trobada fortuïta miraren la pel·lícula amb altres ulls perquè es veieren reflectits a la gran pantalla com si foren els protagonistes. No podien seguir l’argument, però sí imaginar-se que eren ells qui protagonitzaven aquelles escenes tan jovials, romàntiques, atrevides, divertides... i en acabar la pel·lícula tornaren a la realitat, però no disgustats ni frustrats, més bé el contrari, estaven cofois d’haver coincidit i d’haver-se sentit tan a prop en tots els sentits. El que sentiren eixe dia fou inexplicable i a partir d’aleshores tots dos sabien que a les seues vides alguna cosa havia canviat. Ja no eren els mateixos. En ells havia crescut un anhel de veure’s, de trobar-se i mantenir aquesta mena de conversa de gestos i somriures, aquesta mena de complicitat que ja no era insignificant sinó que s’havia convertit en alguna cosa molt més important. Sense adonar-se’n s’estaven enamorant, i cada vegada creixia més el deler de veure’s. Havien de prendre alguna mesura, no es podien limitar a les trobades

183

atzaroses perquè el temps sense veure’s se’ls feia llarg, feixuc i insuportable. Una rutina nova desassossegada començava a reemplaçar la rutina antiga i tranquil·la. Per això, la vegada següent que es trobaren de nou al bany, ja no va ser casualitat sinó una trobada intencionada que no pogueren reprimir cap dels dos. En veure’s, primer s’intercanviaren unes frases trivials i forçades, però de seguida les paraules fluïren entre ells. Tenien ganes de dir-se el que s’havien manifestat amb mirades i gestos, però com que no era el moment, ni el lloc adient, s’intercanviaren els telèfons per a poder-hi contactar. A partir d’aleshores estigueren pendents del telèfon i cada vegada que sonava el cor se’ls accelerava pensant i desitjant que fóra ell, que fóra ella... Finalment ell s’hi decidí i trucà, ella l’esperava ansiosa i després de parlar una estona, expressaren el desig de veure’s i concertaren una cita per trobar-se en un lloc discret. Tots dos n’eren conscients que començaven una etapa nova a la seua vida. La raó intentava posar fre als seus sentiments, i estos, desbocats, desobeïen amb fermesa i creixien sense contenció o amb una mica de contenció. No sabien què els depararia el futur, però no volien renunciar a saber-ho. Volien experimentar, arriscar-se i dur endavant aquella història que feia poc havia començat. El destí havia fet que les seues vides es creuaren per alguna raó. Així que decidiren posar en pràctica les frases “Arrisca’t, no et quedes amb les ganes” o “Mai deixes passar una oportunitat que et faça feliç, encara que als altres no els agrade”. Des que quedaren ja no podien pensar en res més. Havien construït en la seua imaginació diverses reaccions de com seria la trobada. Què passaria en aquella desitjada trobada? Parlarien tímidament només u obririen el seus cors i es dirien tot el que sentien? Que s’estimaven, que es desitjaven... Es besarien, s’abraçarien, farien l’amor... ? Hi havia tot un ventall de possibilitats, però segur que fóra el que fóra el que feren hi estarien en la glòria i voldrien repetir. Hi tornarien a quedar, segur!!!

Maria Gertrudis Grau Simó (Tavernes de la Valldigna, 1954), mestra, dedicada tota la vida a l’ensenyament. Coautora d’una col·lecció de llibres de text per a l’ensenyament del valencià: Estel de l’editorial Tàndem i Rodet 2000, Cercol 2000 i Bitoc 2000 de l’editorial Enciclopèdia Catalana i autora de guies de lectura per a llibres de literatura juvenil.

184

La modista Sílvia Borràs i J. Ortiz

En record i reconeixement a les mans de les artistes d’agulla i fill...

l baf entelava les finestretes dels vagons sense deixar veure amb claredat l’exterior. Maria obrí els ulls i passà la mà enguantada pel vidre del seu costat. No sabia quan trigaria en arribar. Feia anys que no havia tornat al poble.

Tan sols unes hores abans havia eixit de la capital carregada només amb una maleta de cartró dur a la mà dreta, on portava dues mudes de roba interior, un parella de vestits i unes sabates; a la mà esquerre, el seu passat i, possiblement, el seu futur, un xicotet maletí amb tots els instruments de cosir: agulles de tota mena, vetes i fils, tisores, jocs de botons... L’havien avisada de la mort de sa mare i no havia pogut agafar el tren més aviat. Ja l’haurien soterrada, dissortadament, i només eixe pensament feia que les llàgrimes solcaren les seues galtes. Els seus pensaments viatjaven en el temps i en l’espai entre dues èpoques. Ara tenia vint-i-pocs anys, dotze quan els seus pares decidiren enviar-la a la capital a casa d’uns cosins perquè aprenguera a cosir i així llaurar-se un pervindre millor que el d’ells. Era una mala època per a viure als pobles. Potser a la capital les coses foren diferents. Els oncles vivien de criats en casa d’una família benestant. Ell portava la tartana que s’utilitzava quan la família rica volia passar les vacances o algun dia festiu a la casa que tenien a l’horta, prop de la capital i treballava les terres. La tia s’encarregava de les feines de la llar. A ella l’acceptaren per l’estima que els amos tenien a la seua família i atés que no tenien fills. Maria passà a convertir-se en una més de la casa. La van apuntar a un taller de modistes que hi havia prop d’on vivien i allí començà la seua nova vida.

185

El sotragueig del tren feu que, a poc a poc, tornara a caure en un estat d’entreson. Despertà en sentir els primers xiscles que els frens feien en començar a aturar-se el tren. Al seu voltant, algunes persones que com ella s’havien adormit, començaren a estirar els membres preparant-se per a l’arribada a l’estació. Tornà a desembafar el vidre de la finestreta i observà uns quants llums que indicaven la presència immediata del poble. Un formigueig li recorregué l’estómac. Als pocs minuts, el tren es detingué i part del passatge començà a baixar. Ella es posà l’abric- eren principis d’hivern i feia fred- agafà maleta i maletí i baixà a l’andana. Es quedà mirant els voltants. No recordava quasi res. Havia estat fora molts anys. S’alçà el coll de l’abric i emprengué camí cap on recordava estava sa casa. Li costà arribar, per una part pels carrers, que havien canviat i per l’altra perquè sentia tant desig com por d’arribar allí on havia transcorregut la seua infància, amb els seus pares. Ara, ja no hi quedava ningú. S’hi dedicà a la neteja de la casa durant alguns dies. L’havia de posar en ordre per a ella. Necessitava una habitació per a cosir, ja que d’això és el que pensava viure. L’havien enviada a la capital a aprendre i ara ja es considerava una mestra. El veïnat li ajudà com a filla de qui era, encara que feia tants anys que no la veien que hi hagué qui no la va reconèixer. Els dies passaven i alguna feina anava fent. Es donava a conèixer a tots els qui en pogueren necessitar. A poc a poc, i per la seua feina ben feta, la clientela anà en augment. I així passaren els primers mesos. Fou a finals de l’estiu següent quan una visita trontollà la monotonia de la seua vida. Ja quasi s’hi havia acostumat, però des d’eixe moment tot canvià.

186

El toc de la porta sonà fort tres vegades. «Avant»-contestà ella des de la cambra de cosir. No entrà ningú i s’hagué d’apropar a la porta. Una parella major acompanyada d’una xicota jove -aparençava una vintena d’anys, pocs menys que ella- restava a la porta. - Bon dia, vostés diran- els saludà. - Bon dia -contestà la dona major que prengué la paraula- voldríem parlar amb vosté. - Passen, passen- els digué. Els conduí a la saleta-menjador i els oferí seient. Sense donar temps a més, la dona li explicà que eren de prop d’allí i que li havia arribat a oïdes la bona mà que tenia per a cosir. La seua filla havia estat elegida per a ser fallera major d’una nova falla que s’havia format al seu poble i volia que li cosira un vestit de valenciana que res envejara al de les altres falleres majors. Ells no eren dels més rics, però només tenien eixa filla i per ella...el que fera falta. Maria els digué que no, que feia molt de temps que no cosia vestits de fallera i, a més, tenia molts encàrrecs a fer. Per dins el cuquet començava a fregar-li l’estómac, però no les tenia totes amb si. Era una tasca molt feixuga per a una sola persona i pel que fa als materials, no tenia res. - Mire- digué la dona, -la propera setmana tornarem, pense-s’ho tranquil·lament i ja ens contestarà. Esperem que canvie de pensament. Tots els dies es mirava les mans. Les durícies li omplien les polpes dels dits i el palmell. Un vestit d’aquella mena significava un sacrifici, però no podia oblidar les paraules de les seues mestres quan aprenia a la capital. «Un vestit de valenciana és un desafiament que no podem rebutjar. Només quan ens enfrontem a ell ens podem considerar vertaderes modistes. A més, cal conservar les nostres tradicions». Aquelles paraules li tornaven una i altra vegada a la memòria. Finalment es decidí, cosiria el vestit. Quan tornà la família, es tancà l’acord. El faria però ells haurien de dur els materials per a elaborar-lo. Ella s’encarregaria de la camisa, les sinagües, la falda, el jupetí (per a èpoques de més calor) el cosset i el gipó. La resta d’elements -mocador de pit, mantellina, calces, lligacama, ventall i, com no, l’adreç- seria cosa d’ells. Al cap d’uns dies els pares i la xicota aparegueren amb bosses que dipositaren damunt la taula. En una anaven trossos de tela de fil per a la camisa i les sinagües; de les altres dues, la mare tragué dos peces que Maria es quedà mirant, sorpresa. Eren dos cobertors entre filats que, segons digué la mare, havien

187

pertangut a la seua àvia i que sempre havia guardat per si tenia una filla. Eren preciosos, com observà Maria. - Un per a la falda i l’altre per al gipó i el jupetí- li digué la mare. -Si necessita alguna cosa només ho ha de dir- . Maria prengué mides a la xicota i, després de les salutacions s’acomiadaren. Ja les avisaria per a les proves. L’endemà començà la tasca. Fer els patrons era el que més li costaria. Havia de decidir quin model fer, perquè encara que a València n’havia ajudat a fer molts i de diferents estils i classes, no sabia per quin decidir-se. Finalment, decidí que el cos el faria cordat i amb vares, per allò de respectar més la tradició. A més, com que els cobertors eren amb els color verd i roig els combinaria amb daurat, mai en argent, perquè aquest es reservava per al blau i el groc. Recordava les paraules de la mestra: «mai poseu ratlles grogues i blanques. Eixos color s’empraven per vestir i identificar els bojos a la capital, València». I començaren les sessions d’interminables hores. Embastar, cosir, descosir, fer traus, cosir puntes,... Els dies passaven sense aixecar el cap de les teles. Cada tres o quatre setmanes proves a la xicota i alguna que altra paraula amb la mare. Com solia passar, tots li volien dir com fer la feina. El veïnat s’apropava per a dir-li que es cuidara. «Perdràs la vista i la salut» li deien algunes, però ella tenia clar que havia donat la paraula i la compliria. Arribà el dia de la prova final. La família portà els abillaments i la jove es col·loca el vestit. Les cares de la família reflectien la satisfacció que sentien. Semblava una princesa. Li pagaren el que mancava i s’acomiadaren. «Tornarem a parlar» li digueren. En quedar-se sola s’assegué mirant-se les mans. Sí, havia estat una gran obra; malgrat això, el sacrifici havia estat molt gran. Es digué que mai més tornaria a agafar treballs com aquell. El temps s’encarregà de dir-li que no.

Sílvia Borràs i Chofre És natural de Tavernes de la Valldigna, ciutat on resideix i treballa actualment. Llicenciada en Psicologia, ha treballat com a orientadora laboral i com a docent en secundària a Tarragona i a Tallers d’Ocupació, a l’actualitat treballa com educadora social per a l’empresa Fundació Diagrama.

188

MONEY MONSTER: EL PODER DE CONVICCIÓ M. José Grau Pons

oney Monster és una pel·lícula estrenada al Festival de Cannes de 2016 i dirigida per la famosa actriu i directora Jodie Foster. A més, compta al seu repartiment amb actors de l’alçada de George Clooney i Julia Roberts.

Money Monster és el títol d’un sensacionalista programa de televisió sobre economia i finances. Al programa, el presentador recomana als seus seguidors invertir en accions tecnològiques d’alt risc, que no se sap com ni perquè, s’enfonsen a la borsa. Un dels espectadors que ha perdut els seus estalvis busca venjar-se i durant l’emissió del programa segresta el presentador, la seva productora i tot l’equip. Aquest afectat vol comprendre perquè ha perdut els seus diners. L’equip del programa tractarà de descobrir la veritat que hi ha darrere d’aquest embolic que rodeja l’escàndol econòmic. La pel·lícula vol denunciar els mecanismes del sistema que ens han conduït a la crisi. Ara jo em pregunte: ens creiem tot el que ens diuen? Reflexione sobre aquesta qüestió i afirme que no. Però què ens fa decidir-nos sobre la credibilitat d’una o altra cosa i la resposta és la confiança. Em fie, no de l’altra persona, sinó de la seua convicció en relació als continguts del nostre pacte. Com confie, per exemple, en què en dipositar els meus diners a un banc hi ha una garantia suficient que, arribat el cas, me’ls tornaran. O això és el que pense. Quin poder de convicció té una persona envers altra? La convicció queda definida com la capacitat per a convéncer els altres i marca totes les relacions que establim els ésser humans entre nosaltres. Convéncer és aconseguir que una persona es decidesca a fer quelcom, es guiar l’objectiu cap al terreny on volem arribar. D’açò tracta aquest article de com ens convencen per a invertir una cosa tan important com els nostres diners, d’una manera que pareix totalment segura i a la fi no resulta així.

189

Money monster ens parla de Wall Street, però ací, al nostre país, també comptem amb estafes contra clients i treballadors que s’han realitzat últimament, com l’eixida a borsa de Bankia o l’escàndol de Funnydent, i que ens han recordat altres estafes més cridaneres que han ocorregut els últims temps. Qui no recorda en 2001 Gescartera? Una gestora d’inversions que es creà en 1992 i que es va lucrar d’amagar informació als seus clients a sobre el destí de les seues inversions. Una estafa de 120 milions d’euros a mutualitats públiques i fundacions. Al 2006 una de les més conegudes, la del Fòrum Filatèlic-Afinsa. 250.000 particulars que van invertir els seus estalvis en allò que tenia una rendibilitat segura, principalment s’invertia en segells. Una clàssica estafa piramidal recomanada per distints organismes públics i de la qual els inversos tan sols recuperaren el 10% de la inversió. A qui no li agrada viatjar? Tothom en un moment o altre de la nostra vida viatgem i per què no invertir en una empresa puntera en viatges. Viatges Marsans a 2010 estafà moltíssims clients que al 2009 i 2010 adquiriren paquets de viatges que mai arribaren a fer i a més, tampoc han pogut recuperar els diners invertits. “A que te pego leche” recordem aquesta frase i la persona que la repetia constantment vestit de superheroi, concretament de Superman. Si la primera Rumasa fou intervinguda en 1983, la Nova Rumasa es va declarar en concurs de creditors

190

a 2011. La comissió Nacional del Mercat de Valors alertà els inversors del risc però no en feren cas. A 2010 diverses caixes d’estalvis s’uniren per a formar un nou banc, Bankia. L’any següent aquesta nova banca comencà a cotitzar en l’Ibex-35. Però a 2012 l’entitat financera ja tenia un forat de 22.000 milions d’euros. I a 2013 les famoses preferents, unes accions que oferien als clients donant-los a entendre que era una inversió en renda fixa quan en realitat es tractava de renda variable i, per tant, comportava la impossibilitat de recuperar els diners. I qui no suma se n’ix, Pescanova el 2013 i Gowex el 2014. Milers de persones que perderen les seues inversions perquè confiaren en ells mateixos o en els consells d’altres. Persones que havien treballat tota la seua vida i veieren els seus estalvis a les butxaques dels més llestos o més lladres, cadascú que es decante per un o altre adjectiu, el que crega més escaient. Hem de tenir clar que una determinada opció no ens ha de convéncer perquè sí, perquè confiem en qui ens l’ofereix, hem de tenir llibertat per a elegir i evitar que ens dominen. Hem d’ésser racionals i conscients que no som manipulables per a beneficiar cap altre. El poder de convicció ens ha de convèncer però no ens ha de véncer, i no sols pel que fa als nostres estalvis i inversions sinó en qualsevol àmbit de la nostra vida: la religió, la política, les amistats, la feina, l’amor, etc. Hem d’imposar la nostra voluntat i el nostre criteri i deixar-nos aconsellar, això sí, però fent valdre per sempre la nostra lliure elecció. Que tothom parle d’un mateix producte suposa diners, beneficis a l’ombra. Potser, aquest tipus de frau no acabarà mai, doncs sempre trobarem algú qui vulga aprofitar-se’n de l’esforç d’altres.

Maria José Grau Pons Nascuda el 19 de març de 1970 a Tavernes de la Valldigna. És mestra d’educació infantil al col·legi Alfàndec de Tavernes on, a més, coordina des de fa cinc anys el concurs literari “Víctor Peris” de narrativa escolar dedicat a la figura del company i escriptor local. Ha fet teatre al grup artístic de la Falla Portal i participa des de fa anys com a col·laboradora literària i com a membre de l’equip de redacció del llibret faller.

191

INTOCABLE Neus Ortiz

l viatge fins arribar a l’aeroport de Viru Viru fou trist i solitari. A Santa Cruz, al districte Zona Río Piraí havia deixat quasi tota la meua família. Els meus pares, dos fills de 13 i 15 anys i una filla de 9, es van haver d’oblidar de sa mare per a una bona temporada. Son pare ens havia abandonat ja feia uns anys. No vaig voler que m’acomiadaren a peu d’avió. Havia de viatjar a Espanya on, segons deien els qui allí havien anat en busca de feina, encara que no et regalaven res, almenys podien arreplegar uns pocs diners i enviar-li’ls als qui s’havien quedat a Bolívia. Alguns dels nostres s’endugueren al cap d’alguns anys la resta de la família i s’hi establiren definitivament. Tots anàvem en busca d’un futur més clar que el que allí semblava esperar-nos: poca feina i, per tant, poc que dur-nos a la boca. Arribàrem a l’aeroport tres hores abans de l’eixida de l’avió. Érem tres, dues de Santa Fe i una nascuda a Ouro. La por del que ens podia esperar no deixava d’estrènyer-nos l’estómac. Jo no havia vist mai un avió de prop. En veure aquell vaig pensar que mai es podria enlairar, que devia pesar massa. Pels altaveus ens anunciaren l’hora d’eixida i ens feren passar a la zona d’embarcament, d’on al cap d’uns interminables moments ens comunicaren que ja podíem embarcar. El viatge el vaig passar dormint i pregant a la Verge de Cotoca perquè ens acompanyara tot el camí fins a Madrid, que és on aterraria aquell monstre volador. La meua germana major m’hi esperava per a traslladar-nos a un poble de la província de València, que en aquell moment era incapaç de recordar i menys de situar en un mapa. Feia unes setmanes que havíem arribat ací i encara no ens havia dit ningú res de treballar. La meua germana, que havia perdut la darrera feina, i jo ens mossegàvem les ungles. Vinguérem disposades a treballar en qualsevol cosa que ens donaren i, al principi, fou molt dur.

192

Per fi, una telefonada ens donà una mica d’ànims. Es tractava d’anar a cuidar una dona major que necessitava certa ajuda per no valdre’s per ella mateixa. Sabíem que quasi totes les persones que veníem de més enllà de l’Atlàntic ens estàvem dedicant a eixes tasques. Els fills de quasi totes les famílies treballaven i no podien dedicar-se com calia als seus majors. A més, les persones de per ací que ho podien fer cobrant, consideraven la feina, feixuga i de poca «categoria», com deien. Per a nosaltres, qualsevol activitat era bona. D’on veníem, no podíem posar pegues, era necessari treballar. L’endemà per la vesprada acudí a la casa on ens havien citat. No era nova ni luxosa, però estava néta. Allí em vaig trobar tres fills i una filla i la mare. Era una dona menuda i prima, però molt desperta. Es notava que necessitava ajuda per a cuinar i llavar-se, però, com totes les persones, es negava a que li feren el que ella havia fet sempre. L’actitud era diferent dels fills a la mare. Ells només volien que ella estiguera ben atesa. Ella, com em contaria després, no s’acabava de refiar. Li havien contat moltes «històries»: a una amiga li havia tocat una mala cuidadora que la maltractava, a una altra li havien furtat coses de valor..., és a dir, que alguns casos aïllats arribaven a convertir-se en llegendes urbanes que solem dir. Estiguérem parlant de la feina i les condicions i quedàrem que a l’endemà pel matí començaria. I així ho vaig fer. A les huit del matí vaig obrir la porta -lògicament m’havien donat una clau- i ¡sorpresa!, Pepita, que així es deia la dona, ja s’havia aixecat del llit i estava vestint-se. Li vaig explicar que hagués pogut caure i fer-se malbé, però ella, amb un mig somriure a la boca, continuà a la seua. La vaig ajudar a llavar-se i, d’aquella manera començà la meua experiència de cuidadora de dones majors. Al llarg del matí vaig fer la neteja de la casa, els llits, el bany i vaig mamprendre la tasca més difícil per a mi: preparar-li el dinar. El desdejuni

193

era fàcil, un got de llet amb malta i unes galetes; a mitjan matí, un iogurt i un poquet de fruita. El dinar, sobretot, em feia por perquè mai havia guisat menjars d’ací. Al meu país els productes i combinacions d’ells són totalment diferents i, clar, no anava a preparar-li jo una olla criolla o un «cogote relleno». Ahí vaig tenir sort perquè, com me’n vaig anar adonant, Pepita era una gran cuinera malgrat no poder valdre’s suficientment per a cuinar-se els menjars. Des del primer moment, m’indicava el que volia i com ho havia de fer. Al principi, em costava endevinar el punt, però a poc a poc m’hi vaig anar acostumant. La vida transcorria tranquil·lament, els fills que vivien al poble, venien tots els dies a veure-la i fer-li una miqueta de companyia. La filla, que vivia fora, només podia s’acostava a la casa familiar. Els diumenges es quedaven ells i jo podia tindre temps per a mi. D’eixa manera podia reunir-me amb la colla d’immigrants dels meu país que vivien en el mateix poble o prop. La confiança havia anat establint-se entre aquella família i la meua. Si algun dia, per qualsevol cosa, m’era impossible anar-hi, em substituïa la meua germana i tots tan contents. Però el temps no passa debades i Pepita, que ja tenia quasi noranta anys, va començar a tindre complicacions. A poc a poc va anar apagant-se com un misto, això sí, sense perdre en cap moment el coneixement ni les formes. Fins que un dia, en tornar d’una urgència doncs se li havia alterat el sintrom, el cos ja no ho resistí i a mitja nit abandonà aquest món tal com havia vingut i viscut després tota la vida, sense donar feina ni fer patir ningú. No era de la meua família, però ho vaig sentir com si ho fóra. Ara m’he quedat a viure ací i vaig tirant endavant, enviant tot els mesos el que puc per tal que el més aviat possible puga reunir amb mi aquells als qui fa tant que no veig i que tant estime.

Neus Ortiz Vercher Nascuda a Tavernes de la Valldigna el 26 de febrer de 1986. Cursa els seus estudis d’infantil i primària a l’escola pública Divina Aurora i els estudis de secundària i batxillerat a l’IES Jaume II, El Just. Posteriorment, estudia la Llicenciatura d’Odontologia a la Universitat de València, on actualment dóna classes com a professora associada, a més de treballar com a odontòloga en diverses clíniques dentals.

194

RETORN AL FUTUR LAURA MUÑOZ ALBEROLA

ui no ha volgut viatjar al futur per a veure com serà el món d’ací uns anys? Doncs anem a contar-vos la història de Josep, un home, que d’un dia a un altre, va envellir 20 anys.

La nit del 16 de març de 1996, Josep, la seva dona i les seues dues filles arribaren a casa després de sopar a la falla. Josep es gità per a dormir feliç sense saber que, la propera vegada que obriria els ulls, tot el que l’envoltava anava a canviar. El 10 d’octubre de 2016, Josep obrí els ulls i es va vore envoltat de persones que li resultaven familiars però no les reconeixia. Aquestes persones eren la seva família, però 20 anys després. La seua dona amb 60 anys i les seues dues filles, una amb 34 i, l’altra amb 29, amb les seues parelles i xiquets.

195

Estava bocabadat i estupefacte ja que no entenia perquè havien envellit 20 anys de la nit al dia, i no sols ells sinó tothom. En eixir al carrer se sorprengué d’algunes escenes quotidianes: quan la gent estava a taula amb els familiars i amics, en compte de conversar, miraven tot el temps el televisor o estaven cara una espècie de telèfon que es pot manejar tocant la pantalla amb el tacte dels dits. També li estranyà molt el fet que no hi haguera quasi xiquets al carrer jugant, perquè es quedaven en casa entretenint-se amb un joc digital anomenat Play Station. Josep no aconseguia entendre per què preferien passar el seu temps lliure amb eixes noves tecnologies en compte d’estar amb els amics i familiars a l’aire lliure o simplement parlant amb ells en persona. Finalment, se n’adonà que aquelles coses que ell veia com a noves, diferents i impossibles d’imaginar abans de quedar-se en coma durant 20 anys, les altres persones que havien anat evolucionant al mateix temps, ho veien com a rutinari i normal i el que veien estrany és el que ell veia normal.

Laura Muñoz Alberola Graduada en el Batxillerat Científic en l’IES Jaume II el Just i, actualment, estudiant de 2n curs de Psicologia en la Universitat Catòlica de València. Regina infantil del Foc en el 2008, Regina de l’Art en el 2014 i delegada de playbacks en el 2016.

196

JOHN Q Àlex Barber Pons

er tothom és compartit que un fill és l’únic ésser pel qual no repararíem en desviure’ns, per qui seríem capaços de desprendre’ns de la nostra existència i entregar-la per tal que ell tinguera la màgica oportunitat d’oldre, tocar, assaborir, veure i escoltar totes les peces d’aquest món meravellós en el qual vivim, per qui donaríem el millor de nosaltres pel seu benestar sense rebre res a canvi. D’aquesta forma tan bella explicava José Saramago, Premi Nobel de literatura, què és per a ell un fill: “Fill és un ésser que Déu ens prestà per fer un curs intensiu de com voler algú més que a nosaltres mateixos, de com canviar els nostres pitjors defectes per donar-los els millors exemples i, de nosaltres, aprendre a tindre coratge. Sí, això és! Ser mare o pare és el major acte de coratge que algú pot tindre, perquè és exposar-se a tot tipus de dolor, principalment a la incertesa d’estar actuant correctament i de la por a perdre alguna cosa tan estimada. Perdre? Com? No és nostre? Va ser a penes un préstec... El més preuat i meravellós préstec ja que són nostres sols mentre no puguen valdre’s per sí mateixos, ja que pertanyen a la vida, al destí i a les seues famílies. Déu beneïsca sempre els nostres fills perquè a nosaltres ja ens va beneir amb ells”. Però, fins on arribaries si el teu fill estiguera prop de la mort i hi haguera una possibilitat de salvar-li la vida? Sobrepassaries els límits legals? Posaries en joc la vida d’altres? I la teua? Fins on arribaries davant d’aquest moment de desesperació? John Q tracta el cas d’una família que, com moltes famílies americanes, es veu afectada per les deficiències del servei sanitari d’EEUU, un país on l’evolució del capitalisme ha dut a una societat despersonalitzada. No et deixen morir a les portes d’un hospital, però una vegada atés tens un deute que no va a deixar-te viure i, fins i tot, pot deixar-te sense casa.

197

John Q Archibald, el protagonista d’aquesta pel·lícula, duu una vida tranquil·la amb la seua dona i el seu fill de 9 anys. Un dia practicant esport el fill es desploma i en l’hospital li detecten una malformació congènita que precisa d’un nou cor en poc de temps. El problema s’agreuja quan li comuniquen a son pare que, com treballa a temps parcial, l’assegurança no li pot cobrir tot el cost del transplantament i la seua situació econòmica tampoc el pot assumir, ni tan sols el 30% per poder posar-se en llista d’espera de donants (Què estrany, qui no té 75.000 dòlars a mà per donar un senyal?). Després d’incansables intents per tal de reunir la major quantitat de diners possible, comença la desesperació. És aleshores quan Denise, la seua dona, li diu que faça el que siga per salvar el seu fill. Desesperat, John Q entra armat a l’hospital fent ostatges pacients i treballadors fins que

198

els metges accepten operar el seu negociar segrestos i amb un cap de situació amb rapidesa. Durant este canvia. Ells saben que és un heroi

fill. Tot açò enfrontant-se amb un expert en policia temperamental que pretén resoldre la temps, la relació entre John i els ostatges i la majoria el recolzen.

Després de llargues negociacions amb les autoritats, John aconsegueix que traslladen el seu fill, Michael, a l’hospital on ell es troba i, amb la desesperació, decideix suïcidar-se amb la certesa que el seu cor és compatible amb el del seu fill. Com acabarà aquest drama? Per descomptat millor del que acabaria en la realitat, tenint en compte que és una pel·li americana. Heroi o delinqüent? Tal vegada es podria fer la mateixa pregunta l’estat americà. És un dels dilemes que planteja la pel·lícula, que vol reflectir el debat existent en la societat americana al voltant de la sanitat universal o privada. Barak Obama pretenia fer una sanitat pública inspirada en països com el nostre, però se li acaba la legislatura sense aconseguir-ho. No només s’oposen els republicans, sinó que també dins del mateix partit demòcrata hi ha detractors. EEUU, el país de les oportunitats... Si tens diners bé, si no, que et donen. EEUU, país de contrastos: el país més desenvolupat del món, però on 40 milions d’habitants, de quasi 300, són pobres; un país que lluita per la justícia arreu del món, però on les diferències socials i racials són molt evidents; un país que et permet tindre una arma per defendre’t, però et deixa indefens davant la malaltia. Les decisions polítiques d’un país no poden ser la causa de tantes morts, de sotmetre un pare al més gran dels dolors, al dolor de soterrar un fill, al dolor per la pèrdua del nostre fill i dels nostres somnis i projectes de futur amb ell i al dolor de no haver tingut prou coratge per protegir-lo. Si, com deia Saramago, els fills pertanyen a la vida, qui és l’estat per condemnarlos? És aquest l’estat del benestar del qual presumeixen els americans?

Àlex Barber Pons És mestre d’Educació Primària i està especialitzat en Educació Física. Treballa al col•legi San José HHDC des de l’any 2002 on ha impartit llengua en diferents nivells, realitzant projectes amb els seus alumnes per a promoure el bon ús de la llengua oral i escrita d’una manera creativa i motivadora.

199

De Twin Peaks a l’era Netflix Blai Peris

l 8 d’abril de 1990, la cadena de televisió ABC emetia el primer capítol de la sèrie Twin Peaks. Aquest esdeveniment va marcar un abans i un després en la forma d’entendre la televisió nord-americana. I no radica la seva importància en les dades d’audiència, en la seua excentricitat estètica ni en com va ser capaç d’unir a tota una generació al voltant de la qüestió de la identitat de l’assassí de Laura Palmer. El que fou vertaderament trencador és el fet que el seu primer capítol va ser dirigit per David Lynch, un cineasta de gran prestigi en Hollywood. Mai en la història un producte televisiu havia estat pensat, creat i dirigit per una gran estrella del cinema. A pesar de que sols va dirigir sis dels trenta capítols que conformen les seves dues temporades, Twin Peaks va ser considerada per a sempre un producte de David Lynch, i la sèrie de culte per excel·lència.

A partir d’aquest moment, les sèries de televisió deixen de ser considerades un producte cultural menor i passen a ser objectes d’estudi. Les cadenes de televisió per cable es professionalitzen i aposten per realitzar ficcions de gran qualitat que vendran com el seu segell distintiu. L’estrena de Los Soprano l’any 1999, en la cadena HBO, és la primera demostració de com una sèrie adquireix la mateixa categoria cultural que fins aleshores havia esta destinada al cinema i, al mateix temps, suposa un gran èxit comercial i un impuls per a la cadena. En la mateixa línia situem a The Wire. La sèrie de David Simon, tot i no obtenir en el seu moment el reconeixement esperat, s’ha situat amb el temps com un referent cultural que alguns equiparen a l’alta literatura, per la manera com desgrana i evidencia les deficiències de la societat nord-americana. Paral·lelament a l’eclosió de les sèries hem assistit al declivi sense fre del cinema Hollywoodiens. Potser els 90 va ser l’última gran dècada de la indústria, amb títols com La lista de Schindler, El club de la lucha o El silencio de los corderos. Cap dels metratges estrenats en les dues últimes dècades ha estat a l’altura d’aquests, i no és simplement això: tracta vers que tot i que la producció augmenta any rere any, la qualitat és cada vegada menor. No estic diguent que la indústria del cinema nord-americà estiga en crisi, ni molt menys.

200

Més bé al contrari. La indústria treballa a tot gas, però adapta el “blockbuster” a l’era postmoderna amb el desenvolupament de noves tècniques de rodatge i el perfeccionament de la tecnologia i els efectes especials. El cinema, entés com una ferramenta d’evasió, ja no tracta de narrar bones històries, tal i com ocorria en l’època del cine clàssic, els anys 30, 40 i 50, on la indústria ja ha conformat un “Star System” i assoleix el seu màxim esplendor. Avui l’argument és una característica secundària; predominen la imatge, l’espectacularitat, allò fastuós i visual. En un món on trobem qualsevol pel·lícula a un sol clic de distància, anar al cinema ha de ser, més que un viatge de la ment, una experiència sensorial. D’altra banda, els autors alternatius més destacats el que plantegen és un exercici de distanciament a l’estil brechtià, com ara Haneke (Amour, 2012) Gaspar Noé (Irreversible, 2002) o Gus Van Sant (Elephant, 2003). Però aleshores, qui s’encarrega ara de narrar-nos històries atractives, que a més tinguen bona distribució i arriben a les nostres pantalles? Bé, diríem que encara queda algun reducte de la vella escola que va prendre l’estela del cine clàssic els anys 70, 80 i 90, com és el cas de Clint Eastwood o Martin Scorsese, encara capaços de fer-nos vibrar amb històries genials que rebenten les taquilles. Però, fixem-nos en una cosa: un autor tan particular i alhora paradigmàtic com és Woody Allen acaba d’estrenar una sèrie dirigida i protagonitzada per ell. Als seus 80 anys s’ha passat a la televisió. Qui ho diria! Fins i tot Quentin Tarantino ha deixat caure ja la idea de posar-se a fer una sèrie. S’ho imagineu? I es que cada vegada més directors, actors i guionistes s’estan adonant que a dia d’avui ja és una realitat: el bon cine es fa ara als platós de televisió. Després de Los Soprano les distintes cadenes de televisió per cable americanes van iniciar una pugna per veure qui oferia el producte de més qualitat. Sèries que adquiriren

201

valors alts de producció i que assolien gèneres poc explorats fins aleshores, tractant d’introduir temes tabú i fugir dels clixés preestablerts. Ja no importava tant oferir un producte de masses que assolira grans audiències, sinó el valor que donava diferenciar-se de la resta. Era un valor que també resultava rentable per als anunciants, que començaven a operar en base a l’anàlisi d’audiències: al segmentar el públic resultava més fàcil identificar quins productes s’havien d’anunciar. Tant les televisions com els anunciants se n’adonaren que, per molt d’èxit que tinguera una sèrie de televisió, si el nivell cultural i adquisitiu dels espectadors era baix no comprarien segons quins productes. Invertir en ficcions de qualitat els asseguraria un públic més exigent, i precisament, amb major poder adquisitiu, alhora que crearia una imatge de marca. Tot un imant per als anunciants. I així, en la primera dècada d’aquest segle arribà l’edat d’or de les sèries. Vingueren A dos metros bajo tierra, Dexter, Mad Men o Lost, que van obtenir el consens del públic i de la crítica. Aquesta última, a més, es va convertir en un autèntic fenomen transmedia en ser capaç de crear una conversació paral·lela entre els seus seguidors fins i tot abans de l’auge d’internet. Després de Lost, totes les sèries d’èxit han seguit aquest patró, des de Breaking Bad fins a Juego de Tronos. L’època daurada no sols no ha trobat fi, sinó que pareix que va cada vegada a millor. Les múltiples avantatges narratives que presenten les sèries front al cinema, en qüestions de profunditat, complexitat i desenvolupament de la trama i dels personatges són evidents i cada vegada més cinèfils s’estan “passant” a les sèries. Són molts els productes de qualitat que s’estan creant en la segona dècada d’aquest segle, i l’arribada de Netflix es presenta com una autèntica revolució. Els nous mètodes de consum basat en el catàleg i les subscripcions eliminen el factor audiència de l’equació i disminueixen les possibilitats de censura. Naixen productes atrevits i amb un argument ben dissenyat de principi a fi perquè el perill de cancel·lació és menor i ja no es necessita viure del cliffhanger. L’exemple paradigmàtic és House of Cards, que a més té com a protagonista a una autèntica estrella de Hollywood com és Kevin Spacey. Una sèrie, la de Netflix, que descriu la hipocresia del sistema polític nord-americà i té com a logotip una bandera d’Estats Units posada del revés. Una cosa que seria impensable en una cadena pública, i que dóna fe de l’enorme potencial crític que poden arribar a obtenir les sèries en aquesta nova era.

Blai Peris És estudiant de Periodisme i Comunicació Audiovisual en la Universitat Carlos III de Madrid.

202

Sempre al teu costat, Hachiko Lorena Cholvi

othom té una pel·lícula preferida, doncs la meua l’he coneguda gràcies al destí.

Fa un any del meu viatge de nuvis a Japó, on entre moltes altres coses, visitàrem l’estàtua d’un gos anomenat Hachiko, la qual havia estat creada davant l’estació de metro de Shibuya en Tokio per homenatjar la lleialtat d’un gos al seu amo. Res podria presagiar el que passaria una vegada tornara a Espanya. Tornem a la realitat, a la rutina del dia a dia, però amb una nova il·lusió, havia arribat el moment de plantejar-li al meu home la possibilitat de tindre un gos a casa. La veritat és que no em va costar massa de convèncer, però això sí, em va demanar una sèrie de condicions que hauria de complir la raça que escollira ja que vivíem en un pis. Doncs bé, després de fer una gran recerca a les xarxes socials, el meu home em comentà que podríem mirar un Shiba inu, com el gos amb el qual ens férem la fotografia a Tokio. La idea em va encantar, ja que era una preciositat de raça i em portava bons records del meu viatge, però ara faltava el més difícil, trobar-ne un ja que és una classe molt poc coneguda a Espanya. Per fi entre moltes fotografies trobe la meua Nara, una Shiba inu de dos mesets i mig color “black and tan”; la seua mirada a la fotografia va ser decisiva per a mi, m’havia enamorat, era ella l’escollida. Tan sols duia un dia amb nosaltres, quan casualitats de la vida, televisen la pel·lícula de “Sempre al teu costat, Hachiko”, protagonitzada per Richard Gere. Manteta i sofà per a tres i a disfrutar de la pel·lícula que tant ens ensenyaria sobre la nostra Nara. La història comença quan Parker Wilson (Richard Gere) es troba un cadell (Hachiko) perdut en l’estació de trens on ell anava a agafar el ferrocarril tots els dies per anar a la Universitat a treballar. Després de buscar sense èxit a qui pertanyia aquell preciós gosset decideix quedar-se’l. Passaven els dies i anava creant-se un

203

vincle molt fort entre el professor i Hachi (és com Parker batejà el cadell), fins arribar al punt que el gos comença a acompanyar tots els dies a Parker (malgrat que aquest intentara que no ho fera) fins l’estació de tren i esperava allí durant tot el dia, fins que ell tornava de la Universitat i així junts anar cap a casa. Sempre que iniciaven aquesta ruta, el professor li llançava una pilota esperant que Hachi li la tornara però mai feia cas, fins que un dia, el gosset li porta la pilota al seu amo i es posa més afectuós del normal intentant evitar que aquest agafara el tren. Potser els animals tenen un sisè sentit, perquè d’alguna forma Hachi va tindre la premonició que alguna cosa tràgica anava a ocórrer. Doncs, així fou, Parker va agafar el tren i va anar a la Universitat i, durant una de les seues classes va començar a contar l’anècdota de la pilota amb Hachi i en aquell moment li va agafar un infart que li va portar a la mort. Des d’aquell dia, fins 10 anys després el gos esperava sempre el seu amo a la parada de l’estació. Dormia als vagons dels trens i s’alimentava gràcies als “hot dogs” que un vell amic del professor li donava, però tots els matins i vesprades plantava guàrdia enfront de l’estació sempre esperant a Parker. Finalment, una nit gelada d`hivern, sota els vagons de tren, Hachi mor en soledat, somiant instants abans que el professor tornava a l’estació. Aquesta història basada en fets reals, ens fa comprendre com l’amor, la lleialtat i l’amistat entre una persona i un animal poden ser infinites. Han passat 10 mesos des que tenim la nostra Nara amb nosaltres i hem pogut comprovar al llarg d’aquest temps que tots els sentiments que apareixien en una pel·lícula els hem experimentat en la nostra princesa. Malgrat que és un poc cabuda, no ens imaginem la vida sense ella, ella ens fa traure el millor de nosaltres i és l’energia de la nostra vida. Ens demostra cada dia l’estima que ens té i a pesar de no ser una persona, ha adquirit molts comportaments nostres. La veritat és que havia sentit a molta gent que té animals de companyia dir que sols els falta que parlen per a ser persones, però no estic totalment d’acord, ja que en una simple mirada et transmeten molt més que de vegades pots expressar amb paraules.

Lorena Cholvi Sansaloni És infermera diplomada per la Universitat de València i té un màster en Instrumentació Quirúrgica. Ha sigut Regina de la Poesia en 2009 i 2012. Des de fa uns anys col·labora com a delegada de playbacks dels majors.

204

SEMPRE ALICE (SEMPRE ELLA) Anònim

-Júlia, per què plores princesa?- preguntava el pare. -He trobat al calaix de l’àvia aquesta carta: “19 de març de 1870 He despertat aquest matí, amb una estranya emoció, anhelant anticipadament i amb sensació de tristor. He caminat cap al casal. Al meu pas, he anat deixant enrere els carrers engalanats, amb un camí de pètals de les flors que ahir es van perdre en l’ofrena a la Verge dels Desemparats. L’olor a pólvora roman a l’aire de l´última despertà. Cadires plenes a la porta d’aquesta, nostra segona casa, el casal, on els musics i els seus instruments, descansen d’aquestes festes. He aixecat el cap i allí estaves tu, la meua fallera, amb el vestit de valenciana, que amb les teues acaronadores mans i plenes de màgia havies donat forma. Asseguda a un tamboret i amb la cara cansada de quatre dies intensos, d’emocions insuperables que reflecteixen tota la il·lusió portada. En despertar per la meva carícia, posant la teua tendra mirada als meus ulls, ara plorosos del barreig agredolç, has pogut dirigir-te a mi amb veu tremolosa: - Toni hui s’acaba tot.- Al temps, que una llàgrima ha entrat a eixos vermells llavis, caiguda dels teus verds i tan expressius ulls. He mentit mirant-te fixament -Falta mig any per al teu comiat! Nova fallera, noves il·lusions i sentiments. I és que així ha de ser, la felicitat ve en xicotetes dosis. I tu l’has exprimit com cal.

205

Has viscut un any ple d’experiències positives, has satisfet el teu gran desig, has pogut aixecar un banderí de color roig sang amb el brodat d’un primer premi a les teves mans. Disfrutant de cada acte com una xiqueta, vivint amb plena intensitat i sentint tot el que aquest món faller ens aporta. El teu somni complit, com a màxima representant de la teua benvolguda falla. I el més important, tots els que et volem t’hem acompanyat i envoltat en aquesta bogeria, perquè saps que una il·lusió compartida fa d’aquest somni una realitat immillorable. El foc caramullarà les festes i donarà pas a una nova estació. Però aquestes, les teues falles, romandran sempre amb tu, amb els records que has emmagatzemat al teu cor i ment i, que podràs reviure per sempre. T’estime fallereta meua.” -No plores més, Júlia. El maquillatge es correrà i estan a punt d’arreplegar-te.El pare mai ha sigut home de moltes paraules. -Recorde eixa carta, l’hauré llegida mil vegades- deia la mare, i allí al capdavant es trobava ella, amb la seua gran bellesa que sempre l’ha caracteritzada. Impacient i atenta de sentir el so de la música fallera que ja s’acostava. Mentrestant, nosaltres la miràvem atònits. -Mare, hui és 19 de març, recordes? Com deia la iaia, hui acaba- vaig contestar entusiasmada, ja que ara el meu pesar havia desaparegut per complet en sentir aquelles paraules de la mare. Alleujada i emocionada per aquella esperada dicció… recorde. -Júlia, aquest és el teu any, comença a disfrutar.- Ella, al contrari del iaio, no mentia. I al segon, allí asseguda, tornava amb aquella mirada, la mateixa que la que tenia la iaia, perduda, inexpressiva. Puta malaltia. Sospire angoixada, i desconsoladament brollen llàgrimes arreu la cara. Els mateixos records que contava el iaio, els records que ens donen vida, aquells que ens aporten experiències i un munt de sentiments, i ens formen com al que som, són els mateixos que ella està perdent dia rere dia. A l’instant i en veure´m voltar el cap evitant cap observació, la mare s’acostà a mi, eixugant-me i donant-me un dolç bes a la galta, dient-me amb el seu millor somriure: -Encara que de vegades puguem perdre la ment, conservarem al cor tots els moments. Roman amb mi com sempre has sigut. Sempre, ella.

206

GLADIATOR Maite Grau

ladiator va ser dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Russell Crowe i Joaquín Phoenix l’any 2000. La història narra principalment la recerca de justícia del General Màxim Decimus Meridius, que va ser el soldat preferit de l’emperador Marc Aureli. Després de la mort de l’emperador a mans del seu propi fill, el General Màxim és capturat i fet esclau al Nord d’Àfrica, però ressorgirà com a gladiador amb l’objectiu de tornar a Roma i venjar l’assassinat de la seva família i de l’Emperador romà. He llegit moltes vegades que el cinema comercial no serveix per a educar, per a transmetre valors; tanmateix, no és el cas d’aquesta pel·lícula en la meua humil opinió. En ser la pel·lícula preferida del meu marit, he tingut l’oportunitat de veure-la més d’una vegada i, us assegure, que hi ha algunes escenes que ens han fet reflexionar i dialogar sobre la tasca més important de les nostres vides, la de ser pares. Escenes on es veu l’afany de superació del General Màxim o escenes on el diàleg entre els personatges no té desperdici. Per exemple, la conversa que mantenen els actors Joaquín Phoenix i Richard Harris, concretament, cap al minut 30 de la pel·lícula, quan Còmmode (Joaquín Phoenix) li diu a son pare, Marc Aureli (Richard Harris): - Una vegada em vas escriure anomenant-me les quatre grans virtuts: saviesa, justícia, fortalesa i temperància. Vaig constatar que no en tenia cap d’elles, tanmateix posseisc altres virtuts: ambició, que es converteix en virtut si ens du a l’èxit; enginy; valor, potser no al camp de batalla, però hi ha moltes formes de valor; devoció a la meua família i a tu. Cap de les meues virtuts estava al teu llistat i, inclús semblava que no em desitjares com a fill..... Què hi ha en mi, que tant odies? L’única cosa que sempre vaig voler va ser estar a la teua altura, Cèsar, pare. A aquesta emocionant intervenció del fill son pare, amb llàgrimes als ulls, li respon:

207

- Còmmode, els teus defectes com a fill són el meu fracàs com a pare. Quin pensament més profund! Quantes vegades ens ho hem plantejat com a pares? Veritablement, és així? Els defectes dels nostres fills són els nostres fracassos com a pares? I si capgirem la situació, podem afirmar aleshores que els seus èxits com a fills són les nostres virtuts com a pares? A casa n’hem parlat moltes vegades, hem reflexionat vers aquest tema arribant a la conclusió, que no sempre és així. De vegades, els defectes o els èxits dels fills no sols tenen a veure amb els pares, hi ha altres persones i situacions que poden haver influenciat en els seus vicis o en les seues virtuts. Malgrat açò, no podem oblidar que educar els fills és una tasca ben difícil, però a la vegada apassionant. Els pares hem de recordar que som els mestres més importants en la vida dels nostres fills. Tenim el privilegi i la responsabilitat de compartir les nostres experiències de vida amb ells. Educar-los suposa escoltar-los, acompanyar-los i dialogar per a construir una autoestima sana, un caràcter fort i una ment oberta. Educar és inspirar un esperit lliure capaç d’arbitrar la vida per ú mateix; per això, com a pares, hem d’invertir en quantitat i qualitat de temps per ensenyar els valors que possibiliten la capacitat de discriminar, de raonar i l’habilitat de comprendre la vida amb una sana consciència. Educar és ajudar el fill a tenir i a fer servir les eines necessàries per a créixer i enfrontar-se amb èxit a la vida. Educar és ensenyar a viure. Potser Marc Aureli no havia ensenyat a viure a Còmmode, no li havia transmés quins eren els seus valors o, potser, Còmmode no havia volgut aprendre, doncs el seu pare no li havia dit molt, però sí havia fet molt. Era un Cèsar just i noble que es preocupava del seu poble i que pretenia que Roma tornara a ser una República. Així que el fill envejós i poc escrupolós haguera pogut aprendre dels fets del seu pare, doncs no podem oblidar que la millor manera d’educar és amb l’exemple. No podem dir-los als nostres fills una cosa i fer-ne una altra distinta, perquè sens dubte aprendran el que fem i no el que els diguem.

Maite Grau Pedraza És filòloga i treballa com a professora al col·legi San José HHDC de Tavernes. Fallera des de fa molts anys, forma part de la comissió de la nostra falla participant a l’equip de redacció del llibret.

208

En terra d’homes ANDREA CARBÓ GRAU

’esmentada pel·lícula està basada en la història real d’una dona que en 1975 va trencar les barreres de la discriminació sexista. Fou un dels primers casos en què una jutge va donar la raó a una dona.

Josey Aimes és una mare coratge que per a pagar les factures ha de treballar molt dur en les mines de ferro de Minnesota. Farta de suportar innominades vexacions, que van més enllà dels insults, decideix presentar una demanda per assetjament sexual. Llavors em faig la següent reflexió: des de sempre emparellem el terme dona amb la dèbil en la relació, la que neteja, cuina, planxa i cuida dels xiquets, i a l’home; com el mascle, el que porta els pantalons a casa, el que treballa, el que té el sopar a taula en arribar, etcètera. Les tasques de casa no tenen gènere. No sempre la dona ha de dependre de l’home. Com va dir Marilyn Monroe: “Cap dona depén d’un home, al contrari, un home depén d’una dona fins i tot per a nàixer”. No és la primera vegada que sent pel carrer comentaris grollers d’un home cap a una dona, i de fet, tampoc serà l’última. De camí a casa vull ser lliure per caminar amb el cap alt, no vull escoltar les floretes ofensives que llancen alguns quan et veuen passar. Moltes vegades aquest tipus de comentari acaba essent un assetjament verbal de carrer. Les xiques també defensem el masclisme en criticar una altra dona per la roba que porta o per la quantitat de xics amb els quals ha estat, i normalment un home no és criticat per cap d’aquestes dues coses. El tipus de roba que utilitze, no determina el respecte que meresc. Ens fiquem la roba que siga, no significa provocar ningú. Si jo dic NO, per què la meua roba et fa pensar que dic SÍ? Les xiques en rebre més critiques, ens veiem obligades a arreglar-nos més, i pensar en allò que diran. Deixa d’odiar el teu cos, eres perfecta, el problema és la societat.

209

També existeixen molts tipus de comportaments que en els xics resulten adients i en les fèmines no. I si ells poden anar sense camisa, per què nosaltres no? Pareix ser, que la nuesa femenina solament està permesa quan és per al consum masculí. Ens han maltractat, ens han mutilat els genitals, ens han tractat com a propietat de pares i marits, ens van matar per bruixes, per fresques, per voler estudiar, per voler treballar, per voler votar, per voler la igualtat en el salari, per voler usar anticonceptius, per negar-nos a les violacions, i quan reclamem, el feminisme és el problema. Destruïm la creença que els homes han de respectar-nos per ser les seues filles, mares i germanes. Reforcem la idea que els homes han de respectar les dones perquè són persones. El feminisme, per contra que el masclisme, no vol la violència contra l’home, no pretén que els homes siguen propietat de les seues mares i després de les seues dones, tot just vol la igualtat entre els dos gèneres. El feminisme no fa mal ningú, el masclisme mata cada dia. Vivim en una societat que ensenya les dones a tenir cura de no ser forçades, en compte d’ensenyar els homes a no violar. A més, es poden veure dos clars exemples de masclisme en aquestes dues situacions actuals: • “Cap mitjà acudeix a la roda de premsa del Atlètic femení, líder de la lliga”. • “L’església perdona el teu violador amb una senzilla confessió i et condemna per avortar, així sigues una xiqueta”. A mode de conclusió vull deixar paleses dues frases per a reflexionar. JO NO VINC DE LA TEUA COSTELLA, PERÒ TU SÍ QUE VÉNS DEL MEU ÚTER. NO PUC SER LA DONA DE LA TEUA VIDA, PERQUÈ JA HO SÓC DE LA MEUA.

Andrea Carbó Grau Té 14 anys i estudia 3r d’ESO a l’IES La Valldigna. Fallera de naixement, compromesa amb la seua falla, ha sigut Regina infantil de la Festa en l’any 2010, cort d’honor de la Fallera Major infantil de Tavernes el 2012, i Fallera Major infantil de la falla Portal en el 2014. Li encanta practicar esport, en especial la gimnàstica rítmica, que l’ha portada a competir al campionat d’Espanya.

210

UN MONSTRE EM VE A VEURE (J.A Bayona, 2016)

M.José Grau Pons

ossiblement quan aquest article del llibret faller es publique, molts de vosaltres haureu vist aquesta pel·lícula i tindreu la vostra opinió personal d’aquesta obra cinematogràfica de direcció espanyola, de la qual cadascú extraem una lectura diferent, interessant i valuosa i, a qui la crítica defineix com “un bell conte gòtic que va més enllà de les sales de cine”. Fa unes setmanes vaig anar a veure aquest film al cinema amb el meu marit i la meua filla, que em preguntava si faria por. Tanmateix la sensació en acabar de veure-la no fou eixa exactament, sinó unes ganes immenses de plorar. Feia por, però d’un altre tipus. Un monstre em ve a veure, és un drama fantàstic dirigit per J.A. Bayona, que relata la història d’un xiquet de dotze anys, que després de la separació dels seus pares, ha de fer front al càncer que sofreix sa mare. El menut inventa un monstre que el visita cada nit per a véncer la por i les fòbies, i superar la realitat a la qual s’enfronta. La situació que viu el protagonista, anomenat Connor O’Malley, és la mateixa que molts hem viscut de ben a prop o vivim en l’actualitat, la pèrdua d’un familiar per una malaltia greu i el temor que ens produeix redirigir la nostra vida després d’un fet de tal magnitud. A més del sofriment que comporta veure eixe ser a qui estimem lluitar i perdre la batalla sense poder fer res per a evitar-ho. La pel·lícula em va fer recordar aquells que he anat deixant al llarg del meu caminar i m’omplí de tristesa, al mateix temps que em va fer pensar en tots els bons moments que havíem compartit i que restaran per sempre a la meua memòria. De vegades, quan arriba la nit i estic al llit, pense que potser siga l’última vegada que he vist els meus, perquè qui sap quin siga el destí que tinc marcat. Llàgrimes de tristor brollen llavors dels meus ulls perquè encara em queden moltes coses a fer i per viure. No sé si és el mateix monstre que visitava Connor per a enfrontar-se a la realitat qui em visita a mi, potser sí, i tot just me

211

n’adone quan important és apreciar les xicotetes alegries que ens dóna el dia a dia. Reflexione uns minuts abans que la son envaïsca el meu cos i quan de bell nou escolte el so del despertador sé que tinc altre dia per a gaudir de la vida. I no és que patisca cap malaltia, però este pensament ocupa algunes de les meues nits. La veritat és que tinc por de morir i, més encara, que els que tant estime em deixen. Tant de bo estiguera a les meues mans controlar el pervindre, però així és la vida i el que hem de fer és viure-la al màxim. Rescate ací una frase de la pel·lícula: “Tan de bo tinguera cent anys… cent anys per a dedicar-te’ls”. Atés que no els tenim, poseu esment en ser feliços i per damunt de tot, fer que ho siguen els altres. El millor tresor del que disposem són totes aquelles persones a qui estimem. I com deia Teresa de Calcuta: “Estima fins que et faça mal. Si et fa mal, és bona senyal”.

M.José Grau Pons Nascuda el 19 de març de 1970 a Tavernes de la Valldigna. És mestra d’educació infantil al col·legi Alfàndec de Tavernes on, a més, coordina des de fa cinc anys el concurs literari “Víctor Peris” de narrativa escolar dedicat a la figura del company i escriptor local. Ha fet teatre al grup artístic de la Falla Portal i participa des de fa anys com a col·laboradora literària i com a membre de l’equip de redacció del llibret faller.

212

La vida és bella Pilar Talens

m trobe asseguda a vora mar, pensant en com realitzar aquest article, repassant mentalment pel·lícules d’aquestes que marquen, de les que, quan dius el seu nom, tothom les recorda perquè per alguna cosa ens han impactat i han quedat gravades a les nostres retines. Hi ha tantes..... llavors m’esguita l’aigua fresca del mar sobresaltant-me i traient-me dels meus pensaments, alce la vista i observe el meu voltant: Migue i Éric estan molt entretinguts fent un castell d’arena que per a la seva edat està quedantse molt bé, quan de sobte una ona passa per sobre d’ells i s’emporta amb ella el castell. Els dos, alcen les seves petites mans al cap cridant “alaaa” i en aquest moment es queden mirant-se un a l’altre i esclaten en una gran rialla, un riure tan gran que il·lumina tota la seva cara i que fa que et contagies de la seva alegria sols en veure’ls. La vida és bella ve a la meua ment, i si aquest bonic moment ha estat el que m’ha portat a pensar en el títol d’aquesta pel·lícula, el seu contingut dista molt del mateix: és l’any 1939, Guido un alegre, divertit i carismàtic jove italià d’origen jueu, arriba a la casa del seu oncle en Arezzo per a treballar com a cambrer al seu hotel. Allí coneix una jove i bella professora anomenada Daura de la qual s’enamora immediatament, tot i que ella és la promesa d’un funcionari feixista, fa el possible per conquistar-la i ho aconsegueix, ella abandona el seu promès del que no ha estat mai enamorada i es casa amb Guido i tenen un fill, anomenat Giosuè. Sis anys després malgrat la guerra i la invasió nazi d’Itàlia, segueixen sent feliços. Guido obri una llibreria i Daura continua amb el seu treball com a professora, però el dia de l’aniversari del menut, Guido, el seu oncle i Giosuè són detinguts a causa del seu origen jueu i pujats a un tren direcció a un camp de concentració. Encara que Daura no és jueva, exigeix pujar també al tren per romandre al costat de la seva família, però en arribar al camp, els homes i dones són immediatament separats i l’oncle de Guido i molts més són enviats directament a les cambres de gas, ja que no se’ls considera útils per a treballar.

213

Guido oculta al seu fill la terrible situació que estan vivint, fent-li creure que és només un joc en el qual han de guanyar punts, i el primer que guanye mil punts aconseguirà un tanc autèntic .Utilitza aquesta fantasia per a justificar la realitat que els envolta: els guàrdies els tracten malament perquè volen el tanc per a ells i el nombre cada vegada menor de nens (que estan sent assassinats en les cambres de gas) es deu al fet que estan amagats per guanyar punts. Guido aconsegueix convèncer a Giosuè perquè no vulga marxar-se dient-li que van al capdavant i només necessiten una mica més de temps per a tornar a casa amb el tanc. Malgrat estar envoltats d’horror, tristesa i mort, Giosuè acaba creientho tot gràcies a la convincent història que li explica el seu pare i a la seva pròpia innocència. Una nit s’observa una gran revolada en el camp: els alemanys s’estan retirant davant l’arribada dels Aliats perquè la guerra ha acabat, però volen matar tots els presoners abans que els Aliats els alliberen. Guido ordena a Giosuè que s’amague fins que tot es calme, perquè “són a punt de guanyar el premi”. Mentre, ell va a la recerca de Daura per fugir tots junts, però és sorprès i afusellat per un dels guàrdies. Al matí següent, els alemanys han fugit i Giosuè ix del seu amagatall. De sobte, apareix un tanc, que ell creu que és el seu premi. Són els nord-americans, alliberant el camp. El recullen i pel camí, entre els presoners alliberats, Giosuè troba la seva mare i li comunica que han guanyat. És una bellíssima història que va conquistar el cor de mig món. La tendresa, el somriure i la tragèdia s’entremesclen, s’atreveix a riure’s en la cara de l’inimaginable. Una pel·lícula sense pretensions, enormement agradable, poc importa si a nivell artístic no va ser una gran obra: el seu missatge universal ho eclipsa tot, i és que en realitat La vida és bella no tracta sobre nazis, ni feixistes, sinó sobre l’esperit humà, eixe esperit humà que fa que Guido a pesar de la terrible situació per la qual estan passant, siga capaç d’inventar-se una història, una gran joc, per tal que Giosué puga divertir-se jugant, i a pesar de tot no deixe de ser el que simplement és: un xiquet. Torne a posar la vista en Migue i Éric, els nostres fills són el més valuós que tenim i, a l’igual que Guido, ens afanem per protegir la seua infància, per a cresquen aliens a totes les coses roïnes que passen al món, per tal que no perden massa prompte la seua innocència, i en veure’ls jugar, amb eixa alegria que desprenen i que t’embolica, gaudint de la seua infància, aquesta pel·lícula cobra un nou sentit per a mi, em remou per dins i em sent afortunada que puguen créixer així. A l’igual que ells, Giosué hauria d’estar també gaudint de la seua infància, és massa menut per a entendre que és un camp de refugiats, que és un genocidi, massa menut per a tindre odi o por, per a perdre la innocència, per a entendre perquè

214

uns majors s’havien deixat portar per un sentiment de superioritat acompanyat per la convicció que altres races suposen un perill per a ells i havien arribat a la conclusió que els jueus estaven dins d’aquestes races i per això ell (com era jueu simplement pel fet que el seu pare ho era, ni tan sols perquè ell ho haguera decidit) no podia jugar a fer castells d’arena en la mar, havia d’estar en un camp de refugiats tractant d’amagar-se dels guàrdies i no acabar en la càmera de gas. Quin absurd: “la creença de pertànyer a una raça superior que va desembocar en l’holocaust”, quina sort que hem superat aquesta idea i hem evolucionat com a persones, podem pensar, però la realitat és que hui per hui més de vint països es troben en conflictes bèl·lics per alguna idea igual o més absurda que aquesta i milions i milions de xiquets tampoc poden simplement jugar a fer castells d’arena. Ucraïna, Gasa, Irak, Síria, Iemen, Afganistan, Pakistan, República Centreafricana, Sudan del Sur, Mali, Somàlia, Nigèria ... els que afortunadament vivim lluny d’aquests conflictes bèl·lics ens oblidem molt prompte del que passa a la resta del món. Ens atrevim a jutjar-los i som molt poc solidaris i empàtics en allò que estan vivint, no som capaços d’entendre que quan milions i milions de personen abandonen els seus països, no és tan sols per ells mateix, a l‘igual que Guido, en realitat el que busquen és que els seus xiquets no deixen de ser simplement xiquets abans d’hora. Crec que aquesta és una bona pel·lícula per a veure i llegir entre línees perquè que “la vida és bella” és una gran realitat, no hi ha cap dubte, però hauríem de treballar en que ho fora per a tots.

Pilar Talens Artigues Naix a Tavernes l’any 1978. Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat de València. Professionalment, va optar per la banca i treballa a La Caixa des de fa més d’una dècada. És una gran aficionada a la lectura i al cinema. Dins del món faller, va ser Fallera Major l’any 2008 i col·labora en tot el que pot i el seu temps lliure li permet, com ara mateix escrivint aquest article.

215

ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES Carlota Bononat i Pellicer

A Jordi i Bertran pel brainstorming. A Guillem i Miquel, per la resta.

a vida és com un viatge que comença al brollador del naixement i acaba al mar mort. Tot i que, aquest viatge hauria de fer-se a través, no d’un riu, sinó del mar de la llibertat, on poder opinar, viure, somiar, gaudir i estimar des de la diversitat, en pau, respectant totes les opinions i defugint polèmiques innecessàries. En aquest mar no hi hauria fronteres, canviaríem del mar a l’oceà i de l‘oceà al riu i d’aquest al llac com si fórem salmons. Nadaríem lliurement a contracorrent, o fins i tot, ens deixaríem portar per ella si així ho veiérem convenient. El mar no estaria exempt de perills ni de criatures que ja ens incordien a terra, els mosquits del mar serien les meduses, que ens picarien a nosaltres, els peixos. Llavors, hauríem d’utilitzar la legalitat i declarar-les anticonstitucionals, però no deixarien de picar-nos. Arribats a aquest punt ens repartiríem la mar com bonament sabríem. Per fer-ho, es podria utilitzar Twitter per fer una enquesta i després publicar els resultats a través de la Sexta o la Primera, vés tu a saber! Finalment, seria de justícia democràtica repartir-nos la mar amb les meduses. Tot i que així estarem contradient el que hem dit al principi i pervertint els valors amb els quals havíem començat i, en conseqüència, deixaríem de ser peixos i no viuríem a la mar, o sí, però no seria la llei de la selva, perquè l’home ja hauria deixat la seua petjada social en els mars de la terra. Amb el repartiment necessàriament ficaríem fronteres, el nostre país limitaria al nord amb la llibertat, al sud amb l’esperança, a l’est amb la felicitat i a l’oest amb el nostre emblema. Un emblema que seria gran i redó i a la vegada obert, però sense curvatures, un emblema que seria... que seria... “mecatxis”! Ara no me’n recorde. Tu veus?... per no viure a la mar!

216

Carlota Bononat i Pellicer Veïna de Tavernes de la Valldigna. Dins del món de l’ensenyament, es dedica a la logopèdia. Delegada de cavalcada i Regina del Foc 2017.

217

MASCOTES Marta Pallàs Martínez

quest estiu, han estrenat aquesta exitosa i divertida pel·lícula per a tots els públics, però sobretot per als més menuts de casa.

Un altre cop, Illumination Entertainment, ha aconseguit que milions d’espectadors d’arreu del món gaudiren amb les aventures d’aquests simpàtics animalets. Aquesta fantàstica història, gira al voltant de què és el que fan els nostres animals de companyia quan nosaltres no hi som a casa. Una trama que unirà als animals més arrelats a les seues famílies, junt aquells que no en volen saber res d’humans per haver estat abandonats. L’abandonament d’animals domèstics, és el que més crida l’atenció d’aquesta pel·lícula, doncs et fa pensar en els milers d’animals que cada any són abandonats, bé siga per males conductes, dificultats econòmiques o malalties. Aquest és un problema creixent al nostre país tot i que a la resta de països europeus, les dades d’abandonament són mínimes. Potser, una de les causes seria la irresponsabilitat de les persones que adquireixen un animal, ja que prendre la decisió de tenir-ne un, és un compromís i cal assumir-los com a un membre més de la família. A més, s’afegeixen els entrebancs de la nostra societat per poder-los integrar, atés que són acceptats a pocs llocs, i les residències per animals tenen costos massa elevats, fet que dificulta el dia a dia de les persones que tenen mascotes. Tot i així, aquest fet no justifica l’abandonament, perquè abans d’adquirir una mascota, primer és necessari un consens familiar, saber el temps que podem dedicar-li, ser conscients del nostre estil de vida i veure si una mascota seria compatible, informar-nos bé de les característiques de l’animal abans d’introduir-lo en casa, conèixer la despesa econòmica que suposa tindre una mascota i oferir-li tot el que necessita (salut, alimentació, higiene...). Aquests serien els aspectes més rellevants a tenir en compte, però de ben segur que hi ha molts més, doncs cada cas particular és ben diferent. Finalment, apuntar que si volem reduir les tasses d’abandonament del nostre país, el millor que podem fer és tenir les coses ben clares abans de tenir un animal a les nostres cases, i com no, educar als més menuts perquè siguen conscients, respectuosos i responsables amb les seues mascotes, ja que com s’ha apuntat anteriorment, són éssers vius que passen a formar part de la nostra família.

218

Marta Pallás Martínez Estudia quart curs de Magisteri Infantil a la Universitat de València.

219

BUSCANT NEMO Arantxa Muñoz Alberola

uscant Nemo, qui no ha vist la pel·lícula del famós peix pallasso? A tothom ens va emocionar aquest peixet i son pare, les seues aventures amb tortugues, taurons i, per descomptat, el peix cirurgià: la bonica Dory, amb la seua peculiar memòria o millor dit, la manca d’ella i tot el que açò aportava a l’argument de la pel·lícula. El que no s’esperava que passara és que el títol d’aquesta obra de Pixar, reflectira també aquests peixos en la vida real. Recordem que aquest tipus de films van dirigits a tots els públics, en especial a xiquets i xiquetes infants. Doncs els nens i les nenes demanaren després de veure la pel·lícula als pares un Nemo per a ells i clar els pares de seguida compraren el peixet per al fillet. Açò provocà que l’espècie d’aquest animal es trobara en perill d’extinció. Penseu què és un raonament lògic? Açò demostra un cop més que la gent, les persones, funcionem per modes. Després de l’èxit del peixet era d’esperar que feren una segona part, i com no de l’altra protagonista com ho era Dory, anomenat “Buscant Dory”, en el qual esperem que no ocórrega el mateix que amb el seu amic i no es convertisca el peix cirurgià en altra espècie per anotar en la llarga llista “d’espècies en perill d’extinció”. Ja que si açò tinguera lloc, la tercera part d’aquest llargmetratge s’anomenaria “Rescatant Nemo i Dory”.

Arantxa Muñoz Alberola Nascuda a Tavernes de la Valldigna l’any 1993. Graduada en fisioteràpia per la Universitat de València. A l’any 2015, participant en les primeres jornades de fisioteràpia esportiva de la Universitat de València com a comité organitzador. Especialista en Pilates clínic terapèutic. Actualment, estudiant de màster en Rehabilitació en el malalt neurològic, per la Universitat Catòlica de València. Pel que fa al món faller, Regina infantil de la Festa l’any 2007 i l’any 2016, Regina també de la Festa.

220

221

Pausa per la

publicitat

GRÀCIES A TOTS ELS COL·LABORADORS QUE HAN FET POSSIBLE AQUEST LLIBRET