© Dels textos: els autors © De les imatges: els autors © De l’edició: Ajuntament de València. Regidoria de Cultura Festiva EDITA | Ajuntament de València. Regidoria de Cultura Festiva COORDINACIÓ | Josep Lluís Marín i Gil Manuel Hernández MAQUETACIÓ I DISSENY | Yogur de Fresa FOTOGRAFIES DE LA FALLA MUNICIPAL | Sofia Tatay i José Latorre DEPÒSIT LEGAL | V-579-2018 Les opinions expressades en els textos són exclusivament les dels autors Es permet la reproducció si s’esmenta la procedència
ARTICLES |P 22
EXPLICACIÓ I RELACIÓ |P 12
MEMÒRIA DE LA FALLA |P 04
PRÒLEG |P 02
ÍNDEX
PRÃ’LEG
E
l llibret és una falla de paper. Superada
la
rotunditat
d’esta
paradoxa inicial i descartada tota
vel·leïtat piròmana —no proposem ací cremar cap llibre—, el ben cert és que el llibret permet que perdure en el temps tot allò que d’efímer tenen els cadafals fallers: l’esbós i projecte inicial de l’artista, el
LES FALLES COMPLIRAN EL SEU OBJECTIU UNINT CREATIVITAT I CRÍTICA PER A FER UN MÓN MILLOR
procés de construcció, el desenvolupament argumental del
amb ironia sobre la piràmide de valors
tema, els versos que l’acompanyen i una invitació a la reflexió
que sustenten la societat actual. Una
crítica que, gràcies a la perennitat d’esta publicació, perviuen
proposta plàstica que troba complement
més enllà del 19 de març. Eixe és l’objectiu del llibret que el
literari en els versos del Poeta del Foc, eixe
lector té a les mans: fixar en la memòria col·lectiva la proposta
heterònim amb què Josep M. Izquierdo
artística que enguany es planta a la plaça de l’Ajuntament,
combina la tasca de poeta amb la d’artista
que no sols és la falla de tots els valencians i valencianes,
faller. Però la falla Equilibri universal és
sinó que suposa una excel·lent carta de presentació de les
també una invitació a transitar per la cada
potencialitats creatives d’una festa que és patrimoni de tota
volta més porosa frontera entre les falles
la humanitat.
i la resta de l’art plàstic. Un camí que amb anterioritat han obert diverses comissions
Enguany, el projecte de l’artista visual Okuda San Miguel i
falleres i altres creadors, als quals enguany
dels artistes fallers José Latorre i Gabriel Sanz ens convida, a
torna a acompanyar la falla municipal.
través d’un llenguatge propi positiva i colorista, a reflexionar
Sobre este recorregut i sobre l’oportunitat que constituïx per a la mateixa festa i per
al conjunt de la societat reflexionen els col·laboradors del llibret d’enguany des de perspectives complementàries. Així és com les Falles tornaran un any més a complir el seu objectiu, unint la creativitat i la crítica per a fer un món millor.
••3
MEMÃ’RIA D
E
L
A
F
A
L
L
A
••5
E
sta falla proposa reflexionar amb ironia sobre la piràmide de valors que sustenten la societat actual. Ho
fa amb una escultura en forma de tòtem per a representar eixe símbol icònic i ple
LA FALLA PROPOSA REFLEXIONAR AMB IRONIA SOBRE LA PIRÀMIDE DE VALORS QUE SUSTENTEN LA SOCIETAT ACTUAL
de significats que ha sigut admirat i adorat en la mitologia de diferents cultures i societats. Una estructura que ens proposa un recorregut entre l’imaginat i el real, l’anhelat i 6••
el viscut, el sobrenatural i el terrenal per a concloure a la cúspide amb una reflexió que tots coneixem: en la societat actual els diners regixen la nostra existència. A la base circular trobem l’univers que subjecta la vida i que connecta directament amb l’ésser humà en un carrusel
Quatre
de figures que representen per igual la naturalesa i la
diferents tons representen la humanitat
mitologia creada al voltant d’esta. Unicorns, figures animals,
i mostren l’essència que subjau en cada
àngels passius que contemplen l’espectador donen pas a
individu per a indicar-nos que, a pesar
un segon nivell en el qual l’empremta humana, en forma
de tindre orígens diferents, compartim
de construcció de rajoles, subjecta una civilització que mira
una mateixa pell i una mateixa destinació.
incrèdula com de canviants i cícliques són les nostres vides.
Els colors vibrants de dos d’estes cares
cares
humanes
amb
pell
de
representen la joventut, la novetat, el camí per recórrer, mentre que l’absència de color (grisos) en les altres dos cares representen l’experiència, el conegut, el camí recorregut.
Una estrela amb infinitat de becs i colors reposa sobre les quatre cares en forma de corona per a continuar construint la nostra estructura de tòtem. Es tracta de la icònica Kaos Star, una acolorida i asimètrica rosa dels vents que ens diu que no importa on estigues, o el que estigues fent, que l’important és tindre les teues pròpies referències per a aconseguir les teues metes. Una declaració de llibertat i optimisme per a este món en el qual ens ha tocat viure.
••7
8••
A la cúspide del nostre tòtem trobem una interpretació de dos muses clàssiques en forma de dones ocell que alcen i protegixen un món alimentat pels diners. Un món que no deixa de ser una vidriola en la qual entra una moneda amb el frívol somriure de la representació icònica de la felicitat en els nostres temps, un smiley que disfruta de la posició que esta piràmide de valors li conferix. En definitiva, una obra que utilitza un llenguatge propi per a plasmar de manera estètica, positiva i colorista el conflicte existencial de la societat contemporània.
••9
FITXA TÈCNI C A
EQUIL IBRI U NIV E R S AL
10 • •
DIRECCIÓ ARTISTES FALLERS José Latorre Lleó Gabriel Sanz Fernández IDEA I DISSENY Okuda San Miguel GABINET TÈCNIC I DIGITAL Okuda San Miguel Raúl Sanz Diego Álvarez (IAM, Ink and Movement) Rafa Sánchez
PRODUCCIÓ
LOGÍSTICA I SERVICIS
FUSTERIA
MITJANS AUXILIARS I TRANSPORTS
Gabriel Sanz
Gruas Rigar, S. A.
José Gamir
Transportes Ricardo Dolz
Pedro M. Sanz
Transportes Diego Bautista
Raúl Sanz El Taller de Manolo Martín, S. L.
IĿLUMINACIÓ
José Francisco Espinosa Aguilar
Yapadú
PREPARACIÓ I ACABATS
ORNAMENTACIÓ
Rosa Llorens
Tot en U
Rafa Ramos José Vicente Ramos
REPROGRAFIA
José Luz
Moñaditas
Vicente J. García
Plotearte
Juan A. Caballero ADMINISTRACIÓ I MÀRQUETING PINTURA Okuda San Miguel
ADMINISTRACIÓ
Pablo Salinas
Fina Caballero
Andrea Pancaldi Guillermo López
MÀRQUETING I GERÈNCIA
José Latorre
IAM, Ink and Movement Óscar Sanz Ana Llorente Diego Carnicero Zigor Cavero Alejandra Kreisler Sergio Gómez Imanol Palacios
• • 11
EXPLICACIÓ I
R
E
L
A
C
I
Ó
PEL POETA DEL FOC (JOSEP M. IZQUIERDO)
CAP A UN MÓ N UN IVERSAL Els meus quadres són símbols pràctics, però efímers, que ens mantenen en moviment. ANDY WARHOL
La falla dels valencians
Okuda ens fa preguntes,
és mostra de l’avantguarda,
doncs és el seu objectiu,
i conjuga els colors plans,
plantejant alguns assumptes
amb mestria poc covarda.
d’este món que plora i riu.
Tot l’equilibri buscant,
Arriscada és la proposta
com ha plantejat l’artista,
i potser que agrade o no,
que crea sempre innovant
però és bon lloc per a esta mostra
amb el pop surrealista.
—ja es vorà la reacció—.
Té impacte enguany esta falla
Abracem amb alegria
i amb missatge transgressor,
la falla municipal,
majestuosa es retalla...
de la València que somia,
captivant l’espectador.
cap a un món universal.
• • 13
EN U N A LT RE MÓ N P O S S IB L E Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies. MANUEL DE PEDROLO
Esta falla és com un tòtem
Però el món contradictori
de tota la humanitat.
sempre viu a ras de sol.
Veus coses reals que es mostren,
L’artista, amb to aŀlegòric,
amb somnis de veritat.
ens convida a alçar el vol.
Imagina’t en un món
Un món amb valors reals,
d’utopies ben distintes,
obert a la fantasia,
on la igualtat fóra com
un camí que siga llarg...
un quadre bell que tu pintes.
del somni a la poesia.
14 • •
Okuda, com un arcàngel —com ens diu el seu cognom—, vol brindar al foc i flames, el que serem i el que som.
LA GO LA I L ’AVARÍC IA Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal e fan lo sant celestial segons qui els usa. ANSELM TURMEDA
Coronant la nostra falla veiem l’euro que tot mou, la societat es baralla...
La gola i l’avarícia són dos pecats capitals que ací amb enorme cobdícia,
(i qui en té, mai no en té prou.)
han fet a grapats trasbals.
Qui no té es mor de fam,
A la fi hi ha el ric que paga
d’inanició o egoisme, per això cal fer un clam al voraç capitalisme.
la fiança i arreglat, i el poble, servil, s’ho traga. Ja no ens servix ni la vaga i tindre fe és complicat.
Dirigents que es fan els sords al que el poble hui demanda,
Tot per culpa d’eixa plaga
i inclús han perdut el nord,
que les arques han buidat,
o miren cap a altra banda.
(i al poble han anestesiat).
• • 15
LES Q U AT RE C ARES I LA K AO S ST AR La llibertat i optimisme ens ofrena ací la falla, amb molt de positivisme, i enigma d’endevinalla. Una estrela amb quatre puntes, que és la dita Kaos Star, ens diu: segons com t’ho muntes, podràs o no avançar.
16 • •
Les quatre cares distintes són figuracions reals. Malgrat els colors i pintes, en el fons tots som iguals. Les dos de colors vibrants són aquell somni innocent que ja sentim des d’infants, quan posem la cara al vent. Les grises són l’experiència, el saber acumulat, la pèrdua de la innocència, que pel camí s’ha extraviat. Si tu vols, podràs comprendre el joc que proposa Okuda, una obra que pots entendre, si imagines, sense ajuda.
EQUILIBRI (PER LES B AS ES ) El pop és amor, perquè ho accepta tot, el pop és llançar la bomba és el somni americà, és optimista, efímer, ingenu. ROBERT INDIANA
Equilibri universal:
Animals inoblidables
un viatge imaginari,
estranys unicorns de pau,
que pot ser extraordinari,
aliens a un món sempre esclau,
i inclús et semble real.
ple d’utopies probables.
Des d’aquells temps més remots
Però la vida de l’ara
veiem els àngels zelosos,
és insulsa massa voltes,
que als pobres més lluminosos,
no és temps ja per a revoltes,
vetlen gentils i devots.
ni de gent molt més preclara. • • 17
Mil nits d’intimidació, mil nits per a la malícia, d’enganys, de plany, de cobdícia, dels homes sense perdó. Si pots comprendre estes coses i el pensament enlairar, sabràs que són profitoses, i podràs per fi volar.
O KUDA Q UART ET SH OW
18 • •
Okuda és un muralista
Fugint lluny de refregits
que ha exposat per tot el món.
que abunden en esta festa,
Okuda és equilibrista,
la falla són colors, crits...
i entre el públic es confon.
que es desmarquen de la resta.
Ha pintat moltes parets,
Serà una falla emblemàtica
dotant-les sempre de vida
que quedarà en la memòria,
i, nascut a Santander,
per ser damunt carismàtica,
va buscar prompte l’eixida.
i no una més en la història.
Animals típics, criatures
Atraurà grans i menuts
de la imaginació,
pel seu colorit tan viu,
que han captivat les cultures,
també per altres virtuts...
amb grans dosis de passió.
que amaga llur atractiu.
Sempre ha experimentat
És temps de recomençar
i al taller, com a arquitecte
plantant falles atrevides.
que a peu d’obra sol anar,
I a l’Ajuntament alçar,
la veu créixer en directe.
obres noves i reixides.
Vol que pintem esta falla,
Amb nova forma de fer
la falla dels valencians,
—això sí, més actual—
per això ell prompte calla,
per a dur l’art al carrer,
deixant a menuts i grans.
(doncs pop-ular ha de ser, qualsevol falla com cal).
Art per a ressuscitar cadascun dels nostres dies, tonalitats per pintar, lliuraments, policromies.
SO M NIS C R EAT IU S Somnis d’una nit d’estiu,
Tot l’art és imprevisible
com Shakespeare ja va somiar,
i una força porta dins,
somnis que parlen d’un riu...
transportant-te a un món possible,
que va a donar a la mar.
que va obrint-te mil camins.
N’hi ha qui somia bellesa,
Un llac sembla ser el mar,
n’hi ha qui un monstre gris,
el vent sembla ser l’abric,
n’hi ha qui viu somiant de pressa,
i tot es pot reinventar...
amb esperit insubmís.
si saps desfer l’embolic (com ha passat des d’antic).
• • 19
VIU RE AL S N O S T RES D IES U N AR BRE FI NS A L’I NFINIT
Viure als nostres dies sembla sempre tan gris, que vivim atrapats per la monotonia i som esclaus també d’un pervindre infeliç, sense obrir la ment, sense creure en la utopia. Quedem anestesiats sense pensar en res, perdent potser també la nostra identitat,
20 • •
Hi ha somnis impossibles,
i on la mediocritat pesa i és l’interés
hi ha somnis versemblants,
el que marca la pauta d’esta societat.
hi ha somnis que s’escriuen... i d’altres que estan pintats
Tot queda ja tan lluny d’aquells valors antics, on tot era distint i una altra la consciència,
La creació naix d’un somni,
creient que som millors i abans eren més rics.
d’un arbre que està farcit, d’una corona de fulles,
Deixem passar per fi la pàgina avorrida,
que arriben a l’infinit.
que res ha d’aportar a la nostra existència, lluitant per superar eixa vida tan buida.
Els fruits de l’arbre són molts: la cançó, teatre o dansa... o una falla que alça el vol ascendent per l’esperança. Qualsevol motiu artístic ha de pretendre innovar, dins d’un viatge prou místic, que et permet... inclús volar.
• • 21
PROJECTANT U
N
M
Ó
N
N
O
U
¿
El
fred
provoca
refredats?
¿La
vitamina C els prevé? ¿La vida sexual regular acurta la vida (com
es pensava abans), l’allarga (com alguns pensen ara) o no influïx en l’esperança
L’ÉSSER HUMÀ CONTINUA RECORRENT A LA PRÀCTICA ARTÍSTICA COM A FORMA D’EXPRESSIÓ
de vida? ¿I practicar esport de manera regular? ¿Per què algunes persones són de mentalitat oberta, o genis, o insomnes? Totes estes són preguntes sobre què causa què. Són preguntes vitals. Els efectes positius que desitgem
• • 25
potenciar; els efectes negatius que desitgem previndre. A voltes necessitem esbrinar què o qui és la causa d’alguna cosa amb la finalitat de felicitar-lo o culpar-lo. I a voltes ho fem tan sols per comprendre millor el món. L’ésser humà continua recorrent a la pràctica artística com a
altres que directament no aspiren a cobrar
forma d’expressió, recerca i comunicació amb els de la seua
forma física. La diversitat de tipologies
espècie, però en el temps present són múltiples les maneres,
indica l’amplitud del perfil i l’abundància de
les formes i els mitjans que l’art adopta com a propis per
creadors. Eixa realitat diversa de l’artístic ha
a aconseguir les seues finalitats. Ara conviuen, com mai
anat afortunadament recuperant terreny
abans, expressions artístiques basades en la tradició amb
en l’àmbit de les falles, amb l’aposta clara d’algunes comissions falleres, aconseguint
oferir alternatives estètiques i conceptuals a esta forma d’expressió artística constituïda en un renovat dispositiu de comunicació pública.
L’Ajuntament de València, en un procés de conservació i recuperació de les tradicions, activa al seu torn els mecanismes que permeten donar veu als llenguatges artístics del present per trobar un equilibri necessari entre el passat i el futur. En 2018 eixe equilibri, Equilibri universal, arriba de la mà de l’artista urbà Okuda (Santander, 1980). Una experiència que deixa patent la manera en la qual s’establixen relacions intrínseques entre l’art, la ciutat i la societat, i els plantejaments de la cultura crítica contemporània.
26 • •
Cert tipus d’expressions artístiques en
Ens movem en terrenys de quantificació difícil, la qual cosa
l’espai públic perseguixen la funció d’entrar
no significa que no hi haja un impacte real, directe i indirecte
en diàleg amb la ciutadania, experimentant
d’estes accions artístiques sobre la vida de les persones. El
formes de comunicació que afavorisquen
cervell humà és encara un òrgan realment desconegut, en
l’activació
d’autonomia
el qual es conjuguen equacions en les quals el component
crítica en les persones. Si bé els resultats
emocional té un paper que definix en molts casos la presa
de l’activitat mediadora en el terreny
de decisions i la direcció que amb açò donem a les nostres
legal poden ser objecte d’avaluació sobre
vides. Segurament totes les persones hem viscut la sensació
la base de la resolució dels conflictes
d’aconseguir una certitud a partir d’estímuls externs no
encomanats, en el camp de artístic no és
premeditats, que han pogut complir una funció mediadora
senzill obtindre estadístiques que mostren
en el nostre procés d’enteniment. La influència del que ens
l’impacte personal i/o subjectiu que eixes
envolta és constant, per açò les nostres ciutats i els espai
experiències de mediació cultural tenen
visuals que habitem (físics i virtuals) estan constantment
sobre la població a la qual van destinades.
esguitats per informació i metainformació que perseguix
de
mecanismes
definir els nostres gustos, el nostre aspecte, la nostra manera de pensar i la manera en la qual conscientment o inconscientment estem en el món. Per açò resulta rellevant el tipus d’estímuls que activem a través de dispositius culturals tan potents com les falles. Els monuments fallers són canals de comunicació pública
que
oferixen
la
possibilitat
d’emetre
missatges que ajuden a la construcció de nous paradigmes de convivència i evolució social. La fusió de les tècniques i processos artesanals dels mestres fallers amb els nous llenguatges de l’art contemporani, dóna com a resultat treballs tan vibrants com el que estos dies pot veure’s a la plaça de l’Ajuntament de València, arreplegat en este llibret. Els processos de transformació de la societat són en general lents, encara
UNA EXPERIÈNCIA QUE DEIXA PATENT LA MANERA EN LA QUAL S’ESTABLIXEN RELACIONS INTRÍNSEQUES ENTRE L’ART, LA CIUTAT I LA SOCIETAT, I ELS PLANTEJAMENTS DE LA CULTURA CRÍTICA CONTEMPORÀNIA
que arribats a un punt cristaŀlitzen i s’incorporen a la consciència coŀlectiva, com si sempre hagueren estat ací. Eixe és el moment en el qual ens trobem, en el qual la falla que representa totes les valencianes i els valencians ha sigut dissenyada per un artista urbà, aplicant idees i codis estètics que procedixen d’altres entorns creatius, per aconseguir un resultat a partir de la contaminació cromàtica i el mestissatge de llenguatges. Algunes falles s’assemblen al món, esta projecta un món nou.
• • 27
PERÒ QUÈ ÉS D E
E L Q U E F A A L E S F A L L E S H U I E N D I A T A N D I F E R E N T S , T A N A T R A C T I V E S ?
E
l format de l’art falla, per la seua concepció
material
desenvolupament
i
pel
seqüencial,
seu és
perfectament permeable als més diversos corrents
estilístics
contemporanis;
SEMPRE HA SIGUT UN REVULSIU LA PARTICIPACIÓ D’ARTISTES EN PRINCIPI ALIENS A LES FALLES
sempre adaptats a les particularitats de les falles que, per la persistència d’un model hegemònic, han creat les seues pròpies convencions al llarg de les dècades. És a dir, una línia ascendent i piramidal en la seua configuració estructural, i
• • 29
una tendència que osciŀla entre el naturalisme costumista i la caricatura grotesca a nivell plàstic. No obstant això, eixes convencions han pesat a l’excés en un format que, en moltes ocasions, només concep com a veritables models
l’art falla com una extensió més, a través
artístics altres falles plantades amb anterioritat; tot en un
d’una tècnica diferent, d’una cosmovisió
procés d’endogàmia creativa que dóna mostres d’estar
particular i que transcorre amb naturalitat
completament esgotat.
per diferents disciplines.
Per eixa mateixa raó, sempre ha sigut un revulsiu la
Sempre es fa referència a la cèlebre i
participació d’artistes en principi aliens a les falles que, a partir
polèmica Correguda de bous surrealista
del seu univers creatiu, han aprofitat les característiques de
dissenyada per Salvador Dalí i executada per Octavi Vicent per a la Comissió del Foc
que es va plantar a la plaça de l’Ajuntament el 1954. Però no deixa de ser un cas aïllat, amb un artista amb nuŀla vinculació amb el món faller i amb una vocació quasi exclusivament publicitària.
Però la presència d’artistes de prestigi per al disseny i
desenvolupament
reconeixement
d’una
d’un
projecte
caŀligrafia
de
que
falla, resulta
triats
pel
coneguda
i respectada, ha marcat definitivament la notorietat de determinats projectes que han esdevingut referents, en supeditar-se per complet el taller o la sempre complexa definició de tradició a la particular manera d’entendre l’art per part del creatiu.
30 • •
Resulta molt més interessant la participació de creatius
En este sentit, destaca també la ja mítica
que han contribuït d’una manera més o menys continuada,
participació de Sigfrido Martín Begué,
si no a l’evolució del format a nivell plàstic —doncs la seua
vinculat a l’encara més mítica i mitificada
particular petjada no ha tingut una immediata influència
movida, en 2001: Pinotxada universal per
posterior, potser per la seua marcada personalitat— almenys
a la Falla Na Jordana el 2001. Encara que
al prestigi de les falles com a obra artística en vincular-
va ser una participació d’un sol exercici,
se a un llenguatge extensible I comprensible per la seua
l’impacte per la presència d’un llenguatge
universalitat més enllà de l’estricta convenció fallera. Ahí
tan personal, secundat per l’experiència
tenim les formidables participacions d’Ortifus, Sento Llobell
d’un taller solvent i experimentat com el
o, més recentment, Carlos Corredera, que han entés els
de Manolo Martín, va posar de manifest
seus projectes de falla com una evolució més de la seua línia
un model perfecte en el qual —al marge
creativa, suposant autèntics revulsius per a la línia general
de la sempre recorrent adaptació kitsch
de diversos tallers.
de motius de corrents artístics més o menys coetanis com va ocórrer en l’època
Cal destacar, d’altra banda, que la presència de dissenyadors, dibuixants, iŀlustradors i un llarg etcètera no és un fenomen nou en el sempre extens organigrama d’un taller faller en el qual l’artista director coordina un nodrit grup d’especialistes. No obstant això, ha sigut únicament en les dècades més recents quan s’ha produït l’«eixida de l’armari» de la majoria d’estos especialistes que han contribuït al desenvolupament de les falles, coneixent les seues signatures i aportacions en peu d’igualtat amb l’artista director i com una anella més dins d’un complex sistema de producció artisticoartesanal.
déco— les falles finalment podrien vincular-se de manera permanent a una línia de creació contemporània, ampliant les fronteres estètiques i creatives que els mateixos creadors i mecenes es tanquen, i connectant amb un públic major. Seria, per tant, la solució a l’embós creatiu monumental en el qual es troba la majoria del llenguatge plàstic faller actual —sense oblidar la importància del seu contingut crític i seqüencial, també en decadència— abocat a una reiteració i a un estancament greus. Hi ha molts tallers solvents que, coneixent
té un cànon o línia plàstica unidireccional per a classificar
en
i
o no els projectes com a «autèntica falla», al marge de la
ressorts del format per la seua dilatada
seua combustió i el discurs criticosatíric com a veritables
experiència, tenen la capacitat de dur a
particularitats definidores.
profunditat
les
particularitats
terme projectes artístics diferents. Sense suposar una ruptura radical o contestaria
Comptar amb creatius com Okuda, amb un llenguatge i un
a un model hegemònic majoritàriament
univers tan marcat, sempre resulta beneficiós per a les falles.
acceptat, proporcionarien la varietat tan
Tinc la convicció que la seua indiscutible personalitat casa
necessària en les falles. Així, la presència
molt bé amb les possibilitats del format, sense obviar la
d’artistes o creatius reconeguts deixaria
crítica i amb una potència plàstica que convertirà esta falla
de ser l’habitual «debut i comiat» i
en un autèntic referent. Més encara, pel fet de ser l’aposta
contribuiria a un major impuls en la seua
municipal, en moltes ocasions autèntic aparador artístic de
evolució artística, ja que el format no
la festa i que hauria de ser emprat encara amb més força com a reclam cultural i imatge de les Falles. Apostar per la qualitat i per la innovació és sempre positiu en una societat líquida i global. El projecte municipal hauria de destacar, com ja ho ha fet en altres èpoques, per la seua més absoluta varietat cada any, donant cabuda als llenguatges artístics més diferents i sent impulsor, en una revolució «des de dalt», del nou esdevindre artístic d’una festa que, si es volguera, podria ser veritablement el festival d’art urbà més important del món.
• • 31
I
A
R
FALLES T
C
O
N
T
E
M
P
O
R
A
N
I
L
’any
1954,
la
Comissió
del
Foc
va encarregar a Salvador Dalí el disseny de la falla que realitzaria
l’escultor Octavi Vicent, i que es va plantar a l’actual plaça de l’Ajuntament. Correguda
SEMPRE HA SIGUT UN REVULSIU LA PARTICIPACIÓ D’ARTISTES EN PRINCIPI ALIENS A LES FALLES
de bous surrealista va ser una falla durament criticada que, no obstant això, va captar l’atenció dels mitjans de comunicació de l’època i atragué turistes de tot el món. Esta falla va suposar l’inici d’una controvertida relació entre les
• • 33
propostes dels artistes reconeguts els dissenys dels quals no són qüestionats per la comissió que els tria, i les dels artistes fallers que normalment han de complaure els gustos de les comissions que els contracten. La major part de les falles presenten una proposta estètica
acceptació entre el públic, i finalment, s’ha
més o menys realista relacionada amb la caricatura grotesca,
instaurat una manera de fer que compta
amb el cartoon o amb l’estètica melosa d’algunes figures de
amb el beneplàcit de la majoria i que es
porcellana; altres deriven cap a un hiperrealisme que té gran
reitera en un gran nombre de monuments.
D’altra banda, a poc a poc, es va fent visible també una altra proposta més pròxima a la sensibilitat artística contemporània i hereva de la falla del 54, que compta amb relacions més flexibles entre la comissió i els creadors, que normalment procedixen dels àmbits del disseny, de l’arquitectura o de Belles Arts. Estes falles, denominades
Correguda de bous surrealista (1954), disseny de Salvador Dalí i realització d’Octavi Vicent.
innovadores 34 • •
i
experimentals
(I+E)
no
coincidixen amb el cànon estètic imperant i aporten una diversitat que en altres àmbits s’assumix totalment com habitual en la nostra convivència democràtica. Les falles I+E estan lligades als processos i continguts formals que s’han desenvolupat en el mitjà artístic al llarg dels segles XX i XXI i que es manifesten, també ara, en el món de la creació fallera. Recordem també que, en 1963, la falla plantada a la plaça de l’Ajuntament, El nou cavall de Troia, creada per Ricardo Rubert, va ser concebuda com un element formalment innovador a causa de la síntesi dels seus volums, a l’absència de ninots, a la base que la sustentava i a un interior accessible a través d’una escala en el qual es localitzava un bar que va ser qualificat de «moderníssim» per la revista El Turista Fallero d’aquell any.
Posteriorment, en 1982, Vicent Luna va realitzar una falla de 30 metres d’altura per a commemorar que València era subseu del Mundial de Futbol. Este monument, un atlant carregat amb el globus terraqüi, va ser projectat i construït en tan sols quatre mesos i, com va indicar la seua filla Pilar Luna, «va ser la primera vegada que s’estrenava la vareta de cara al públic. Era la primera ocasió en la qual es va mostrar el treball d’enginyeria que suposava fer la falla. L’objectiu és que s’apreciara tot el treball que hi havia dins». Esta va ser la primera falla que, a més, ens va parlar d’una altra bellesa, la d’un material al qual no li feia falta l’acabat pictòric dels cànons artesanals habituals, ja que s’hi mostrava la potència del volum
Ha plogut prou des de llavors i els valencians ja estem
escultòric, i la d’una estructura de fusta
acostumats a veure falles importants construïdes amb
que va passar a ser també superfície.
vareta. Des d’aquell gran Guerrer de Moixent de 1997
Precisament,
de
fins a les realitzades per Manolo García tant en les falles
treball era el que ja es feia en les obres
municipals com en les dissenyades per a la comissió de Na
de
Jordana, en les quals utilitza reiteradament este recurs que
l’art
mostrar
contemporani,
el una
procés
estratègia
desconstructiva que s’incorporava també a
ja a ningú sorprén.
la creació dels monuments fallers. Com a escultor i professor de la Facultat de Belles Arts de València, sempre he tingut gran admiració pels artistes fallers i fa ja molts anys vaig fer la primera visita amb els meus alumnes al taller d’Alfredo Ruiz, intentant aproximar dos mons que es donaven completament l’esquena. Allí vaig prendre consciència de la bellesa d’eixe treball de fusteria que hui en dia s’exhibix nu. No sé per què, però en aquell instant vaig pensar que, si estiguérem al Japó, probablement l’acabat dels monuments seria totalment diferent a causa del respecte que allí es té per la poesia de les coses simples i humils.
• • 35
Escultures de Pepe Romero, realitzades amb la col·laboració de l’artista faller Paco Mesado. Un any més tard i en una altra visita al mateix taller, vaig quedar fascinat contemplant l’espai ocupat per la falla i els ninots, tot tan sobri i pintat de blanc, i vaig imaginar erròniament que estava en una fase anterior a un acabat que es completaria amb la incorporació dels colors més o menys suaus, més o menys saturats, amb els quals es presentaria al públic. Naturalment, em referisc a les delicades falles blanques que l’artista va fer en els anys noranta i que van suposar una ventada d’aire fresc en un entorn que no va saber comprendre l’interés de la seua proposta. 36 • •
He de confessar que després d’estes visites, animat i impressionat pel que havia vist, jo mateix vaig coŀlaborar amb l’artista faller Paco Mesado dissenyant unes escultures que apeŀlaven directament a la nostra tradició i que van ser exhibides en diversos espais expositius. En 1987, Manuel Martín López, Sento Llobell i Francis Montesinos van realitzar Perquè el foc només siga un espill, falla municipal que consistia en una imatge especular de la façana de l’Ajuntament, una façana escenari blanca que permetia visualitzar la seua andamiada i mostrava el poder com a simulacre simbòlic. El projecte va ser idea de l’escriptor Manuel Vicent i aquell monument va constituir una mostra artística contemporània d’indubtable valor i originalitat, una falla admirable des de dos punts de vista: l’anterior, que mostrava la façana, i el posterior, en el qual l’estructura de bastides es constituïa en protagonista.
I deu anys més tard, Alfredo Ruiz presentava Amor, la falla blanca per a la comissió de Quart-Palomar esmentada adés, que va guanyar el segon premi de la secció primera A, una falla exquisida i austera, com les que va plantar altres anys amb la mateixa comissió, encara que, després de set anys de treball conjunt, l’any 2002 va decidir retirar-se de l’ofici, fart de les crítiques i de la incomprensió del món faller davant les seues propostes innovadores.
Ona de foc (2000), de Gerardo Sigler, Elisa Lozano i Elena Fernández per a la falla de la Universitat Politècnica de València
• • 37
Caldria
preguntar-se
llavors
sobre
la
naturalesa
del
monument faller. ¿Podem assegurar que la manera en la qual es presenta la falla no ha evolucionat al llarg del temps? ¿Hi ha per ventura alguna manera concreta i absoluta que definisca què és una falla? La resposta és òbvia i no hi ha més que fer una ullada a la història per a comprovar que les falles han evolucionat al llarg del temps i que el cànon que
Com a artista i professor universitari em
majoritàriament continua no és el que ha existit tota la vida.
situe en l’àmbit de la recerca artística,
El món faller està relacionat estretament amb la tradició i la
és a dir en la cerca de formes i materials
nostra història pel que fa als àmbits religiós o del vestuari,
innovadors
però quan parlem del monument ens referim a alguna cosa
aquells
que canvia i que s’adapta a nous materials i a noves tècniques.
En este mateix espai d’estudi i recerca
amb
els
continguts
quals
que
presentar
m’interessen.
(la Universitat Politècnica de València)
38 • •
es va produir el que és, segons el meu parer, un dels monuments fallers més interessants i compromesos dels últims anys. La falla de la UPV de l’any 2000, realitzada per Gerardo Sigler, Elisa Lozano i Elena Fernández, presentava, a manera d’instaŀlació artística contemporània, una ona de foc realitzada amb canyes naturals que es podia travessar lliscant per un tobogan al qual s’accedia pujant a una plataforma en la qual recolzava. La utilització d’estos materials obria un camp experimental summament inspirador relacionat amb el nostre entorn, i estretament lligat
a
la
universitaris.
condició
d’investigadors
dels
professors
Anna Ruiz, Giovanni Nardín, l’estudi Nituniyo, Manuel Cabezos, Escif, Miguel Arraiz, David Moreno, Ibán Ramón, Dídac Ballester i els ja esmentats Jaume Chornet i Leo Gómez Haro, són artistes que fan falles situades en un grup a banda i minoritari, que compta amb els seus propis premis i els seus propis jurats. I açò és així perquè probablement no obtindrien reconeixement per part del jurat de les falles convencionals, la qual cosa suposaria, per a aquells artistes fallers professionals, L’any següent, l’esperit innovador de la falla de la UPV va
la impossibilitat de treballar en nous
desaparéixer fins que, fa uns cinc anys, un altre grup de
projectes, atés que totes les comissions
professors de Belles Arts va prendre novament les regnes
competixen
d’un monument que lògicament, i en eixe context, ha de
aspiren a obtindre els primers premis.
sustentar i mantindre l’esperit de la I+E. Els artistes Jaume Chornet i Leo Gómez Haro, creadors d’esta falla universitària, han realitzat falles interactives i tecnològiques sobre les quals s’han projectat animacions en 2D i 3D, i en les quals l’art sonor i el joc participatiu també han estat presents. És evident que des de la comissió amb la qual treballen, així com des de les altres comissions que integren el grup de falles innovadores i experimentals, es proposa un altre tipus de monument, un més relacionat amb aquelles manifestacions de l’escultura contemporània que es contempla en els museus i en les galeries d’art.
pel
reconeixement
i • • 39
Una llàstima que mantinguem aquestes divisions i les irreconciliables crítiques dels uns cap als altres. Resulta paradoxal que la major part de ciutadans consumidors d’art contemporani, assidus visitants a les seues exposicions, interessats en els seus processos de recerca i oberts a dialogar amb les seues propostes, es tanquen en
40 • •
COM A PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT, LES FALLES HAN DE PROPICIAR «LA COMUNICACIÓ I EL DIÀLEG ENTRE TOTS ELS CIUTADANS»
banda en este altre context, assumint tan sols les qualitats
ja de per si increïble paisatge urbà que
estètiques d’una manera del fer popular i de la representació
es configura en eixes dates, sinó que
fallera. En esta comunitat, caracteritzada per l’esperit curiós
també atrau aquells que busquen un
i obert dels seus habitants, cal assumir, sense ressentiment i
entreteniment tant festiu com cultural,
d’una vegada per sempre, que la diversitat en les propostes
incrementant un altre valor tan important
dels monuments fallers no solament aporta més varietat al
com és l’economicoturístic. Imaginem un curt passeig que ens permeta disfrutar al
mateix temps de falles tan diferents com l’experimental de Nou Campanar de l’any 2015 i qualsevol altra, tradicional, de la mateixa envergadura. No oblidem que hi ha per a tots els gustos i que, com a patrimoni immaterial de la humanitat, les falles han de propiciar «la comunicació i el diàleg entre tots els ciutadans», ja que som tots els valencians (fallers i no fallers), els que disfrutem i paguem els gastos ocasionats per l’increment dels diferents servicis que, en l’espai públic i comú, genera la festa.
Falles de la Universitat Politècnica de València (2017), de Jaume Chornet i Leo Gómez Haro.
• • 41
OCUPAR E L C A R R E R , ( R E ) I N V E N T A R I M A G I N A R I S
P actes
rendre
els
carrers,
manifestar-
se en l’espai públic, fer soroll, barricades efímers
o
fogueres,
provocadors
i
de
són gran
potència mobilitzadora. Accions de curta
L’APROPIACIÓ DEL CARRER ÉS UNA ESTRATÈGIA COMUNA A LA FESTA I AL MOTÍ
durada i gran visibilitat, que irrompen en la quotidianitat, alterant l’ordre establit. La seua excepcionalitat intensifica l’experiència i augmenta el seu potencial transformador. Estes estratègies són compartides tant per les festes populars com
• • 43
per molts altres tipus de manifestacions socials, polítiques o artístiques, que es desenvolupen en l’espai públic. Les Falles i les pràctiques d’art públic contemporani o urbà en són bon exemple. Estes expressions artisticoculturals compartixen
del món festiu a «prendre els carrers»
múltiples paraŀlelismes en les seues formes i estratègies,
durant els dies de la celebració. La segona
afectant-se mútuament en moltes ocasions, encara que els
pensarà en termes d’apropiació abusiva
seus objectius siguen de caràcter i abast diferents.
de
l’espai
públic
i
reivindicarà
poder
circular per València amb menys carrers Referir-nos al dret al carrer, relacionat amb el món de les
tallats i sense aglomeracions. Solament la
Falles, provocarà invariablement dos tipus de reaccions.
institucionalització de la festa diferencia
La primera assentirà vigorosament reconeixent-hi el dret
que es considere «legítima» o no l’ocupació de l’espai públic. L’apropiació del carrer és
una estratègia comuna a la festa i al motí. Un gest anàrquic, unes vegades consentit (com en la festa) i altres no (com en el motí). La barricada que es crema en el motí, per cert, és molt semblant a les nostres falles.
¿És llavors qüestionador/revolucionari prendre el carrer encara que esta presa siga consentida pel poder? En el cas de les Falles podria dir-se que sí, ja que pertorba l’ordre quotidià urbà, per uns dies, any rere any. No obstant això, moltes pràctiques contemporànies d’art públic o d’art urbà són realitzades sense autorització, a causa del fet que justament tracten de qüestionar i cridar l’atenció sobre els usos i abusos de l’espai públic. Un gran nombre d’estes pràctiques visibilitzen i critiquen que les
Aparentment, doncs, sembla —i només
institucions i el poder gestionen i ordenen l’espai urbà amb
sembla— més qüestionador/revolucionari
importants conseqüències per al dia a dia de la ciutadania.
un acte iŀlegal que un institucionalitzat, però, com el títol de la peŀlícula d’Huillet i
Straub, Toute révolution est un coup de dés (‘Tota revolució és un tirada de daus’’) i no podem saber quina acció posarà en marxa quina revolució. 44 • •
Amb independència del seu caràcter institucional —o no—, les Falles i múltiples pràctiques d’art públic recorren a la festa com una estratègia de mobilització i com a manera de lubrificar el conflicte inherent a l’ocupació de l’espai públic. D’esta manera, a través de formes aparentment amables, atractives, humorístiques o divertides, la festa fa digerible la disrupció. La festa podria considerar-se, en si mateixa, un element de subversió que, sota l’empara del lúdic i l’efímer, permet (temporalment) superar les normes de convivència establides. El caràcter efímer és un altre factor comú que compartixen la gran majoria de pràctiques contemporànies d’art públic i urbà amb els monuments de les Falles, com a objecte més Cavall de Troia (2017), peça de Daniel
visible i emblemàtic de la festa. L’efímer, especialment allò
García Andújar en coŀlaboració amb
que és destruït públicament com a part del seu procés
Manolo Martín Huguet
essencial, té un sentit simbòlic catàrtic, que permet alliberar-
se de la norma establida i la pressió de la permanència. Esta condició és, per tant, una oportunitat per a la renovació permanent, per a l’experimentació sobre la base de la pauta de prova-error, per a potenciar la capacitat qüestionadora i crítica (o satírica) dels imaginaris i els llenguatges. Permet el risc d’errar, ja que a l’any següent, o la pròxima intervenció, hi haurà una altra oportunitat. En el cas de les pràctiques d’art públic, l’efímer (immaterial, performatiu, difícil de conservar i de sotmetre a transacció econòmica) així com l’ús d’espais urbans (considerats
alternatius
als
espais
institucionals de l’art) han comportat una renovació de valors i codis assumits pel món de l’art. D’esta manera, moltes de les pràctiques d’art urbà qüestionen la figura de l’autor com a productor, que passa a ser un mediador, en molts casos coŀlectiu. L’espectador deixa de ser un mer receptor passiu i passa a ser participant, coŀlaborador
o
element
essencial
d’interacció. L’obra deixa de ser un objecte i es transforma en acció, esdeveniment o imaginari coŀlectiu.
EL CARÀCTER EFÍMER ÉS UN ALTRE FACTOR COMÚ QUE COMPARTIXEN LA GRAN MAJORIA DE PRÀCTIQUES CONTEMPORÀNIES D’ART PÚBLIC I URBÀAMB ELS MONUMENTS DE LES FALLES, COM A OBJECTE MÉS VISIBLE I EMBLEMÀTIC DE LA FESTA
El potencial simbòlic de les Falles ha sigut utilitzat per alguns artistes contemporanis com a estratègia d’intervenció en l’espai urbà amb un fort component subversiu i crític. En són alguns exemples recents la intervenció Future (2012), peça
• • 45
realitzada al barri del Cabanyal de València per Santiago Sierra, construïda per Manolo Martín Huguet i comissariada per Rafa Tormo, en el marc de Perifèries 11/12, o la peça Cavall de Troia (2017) del projecte Los desastres de la guerra de Daniel García Andújar per a la Documenta 14 de Kassel (Alemanya), realitzada en coŀlaboració amb l’artista faller Manolo Martín Huguet. No solament les Falles soŀliciten coŀlaboració dels artistes contemporanis, estos també busquen l’ofici i els sabers dels artistes fallers per a realitzar les seues obres i
46 • •
les estratègies de la festa per a conceptualitzar-les. La renovació permanent no hauria de considerar-se renyida amb el (re)coneixement de l’ofici, sinó tot el contrari. És justament el domini de l’ofici el que hauria de permetre i potenciar ser més crític —i autocrític— davant de l’estancament, la normalització i l’amanerament de codis, Cremà de Cavall de Troia (2017).
formes, temàtiques i llenguatges.
Future (2012), de Santiago Sierra, construïda per Manolo Martín Huguet i comissariada per Rafa Tormo (coŀlectiu Perifèries).
• • 47