La vila16 by Yogur de Fresa

Edita Associació Cultural Falla La Vila Coordinació general Eva María Balaguer García i Miguel Ángel Sánchez Aguilar Maquetació Yogur de Fresa Fotografíes Paco Bono Comissió AC Falla La Vila Dipòsit legal V-216-2015 Justificació de tirada 500 exemplars Aquest llibret ha participat en la convocatòria dels Premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. www.lletresfalleres.info Aquest llibret ha estat revisat pel Gabinet de Promoció i Ús del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt. L´Associació Cultura Falla La Vila no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors.

#lavilaĂŠsigualtat

#Pròleg

Permeteu-me que, abans d’entrar en matèria, agraïsca a la meua família, la família fallera de La Vila, l’oportunitat que em brinden en concedir-me l’honor de poder escriure este pròleg. El pròleg d’un Llibret de Falla amb majúscules, tant pel seu contingut com per l’esforç, dedicació i implicació que hi ha hagut tant en la gestació com en la realització. I és que no es tracta d’un llibret corrent, sinó més aïna d’un llibre de consulta amb el qual es pot aprendre com ha evolucionat el paper tant de l’home com de la dona dins de la festa josefina. No som els únics ni els primers (i ací m’incloc com a component de la comissió) que parlem del paper de la dona en les falles o de com han canviat els rols tradicionals a pesar de tindre sempre present que hi ha certs càrrecs representatius corresponents al gènere femení que són insubstituïbles per un home. No obstant això, en ple segle XXI, encara trobem estereotips o rols específics d’hòmens i/o dones dins d’una comissió fallera. Per això hem volgut dedicar no sols este llibret sinó tot el nostre exercici faller (Setmana Cultural, Exaltació, decoració nadalenca, disfressa, playbacks, monument faller i crítica) a un tema tan important com la igualtat real i efectiva entre hòmens i dones.

Amb la lectura d’este llibret coneixerem dones il·lustres que, per la seua condició de dona, no ho han tingut fàcil ni en el món laboral, ni social ni personal. Aprendrem com ha evolucionat la participació de les dones en la festa de les falles des del segle XIX fins a l’actualitat i com d’important és saber educar en igualtat per poder ser ciutadans adaptats a una societat que no sols hem viscut, sinó que estem per viure. Una societat que evoluciona però que, malauradament, continua patint flagells com la violència de gènere, que no cessa, o l’assetjament infantil. Cada setmana un cas nou, cada dia una notícia en la mateixa línia i, per moltes mesures que els polítics posem (ací també m’incloc) si no aconseguim transformar esta societat, sinó no avancem en igualtat, no millorarem la qualitat de vida de la ciutadania.

És per tot això que al principi de l’exercici faller decidírem dedicar tot el nostre treball en la comissió de la Falla La Vila 2015-2016 a aconseguir o intentar conscienciar no sols al món faller, sinó a totes aquelles persones que ens lligen, ens visiten o ens acompanyen, sobre la igualtat real i efectiva, almenys en el món faller. Per a això hem tingut l’enorme plaer de poder comptar amb col·laboradors de gran volada: Rosario Mira, Javier Mozas, Kepa Llona, María Vanacloy, Gloria Martínez, Junta Local Fallera de Silla, Reyes Martí, Anna Ruiz, Ángeles Hernández, Eva Mª Balaguer, Maribel Muñoz i Olga García. Les seues experiències personals i saviesa han fet que enguany tinguen entre les seues mans un dels millors exemplars de llibret de falla que l’AC Falla La Vila poguera tindre, i tot això de manera altruista, sense cap correspondència sinó només l’enorme plaer de poder ajudar a esta humil comissió fallera. Per la meua part, només em queda invitar-los a conéixer més de prop la nostra comissió. Una comissió xicoteta en la seua dimensió però gegantina en ànima i cor. #LaVilaésFamília. Davinia Bono Component de la Comissió A. C. Falla la Vila de Sagunt

Eva Mª Balaguer Jorge Blasco Davinia Bono Cristina Burdeos Laura Cano

Kepa Llona Junta Local Fallera de Silla Reyes Martí Gloria Martínez Javier Mozas

#lavilaéscol·laboració Gloria Calero Rafa Carretero Montse Català Olga García Ángeles Hernández

Maribel Muñoz Mónica Navarro Cristina Plumed Anna Ruiz Maria Vanacloy

#ÍNDEX

#pròleg / 2 / / Davinia Bono / Saluda del President i la Fallera Major / 10 /

Primera presidenta d’una falla / 76 / / Maria Vanacloy / De Fallera Major de València a presidenta / 78 / / Gloria Martínez /

Comissió Executiva / 12 / A la Fallera Major / 14 / Comissió Infantil / 16 / Comissió Major / 17 /

Entrevistes / 82 / / Cristina Burdeos / / Laura Cano / / Montse Català / El paper de les dones en la Junta Local Fallera de Silla / 96 / / Junta Local Fallera de Silla /

Monument Infantil / 18 / Monument Major / 20 / #lavilaésrecord / 24 / #lavilaéscultura / 33 / / Davinia Bono / / Gloria Calero / / Mónica Navarro / / Cristina Plumed / #lavilaéshomenatge / 43 / / Jorge Blasco / / Rafa Carretero / #lavilaésparticipació / 48 / Dona i falles / 50 / / Javier Mozas / De regines, misses, belleses... i falleres / 64 / / Kepa Llona /

Dona i coetera / 100 / / Reyes Martí / Sexe: dona; ocupació: artista plàstica / 106 / / Anna Ruiz / Falles, feminisme plural / 110 / / Ángeles Hernández / La princesa diferent / 114 / / Eva Ma Balaguer / Dona’m falles / 120 / / Maribel Muñoz / El futur és no ser res / 124 / / Olga Garcia / #lavilaéscomerç / 128 /

a Falla la Vila porta molts anys practicant un principi que pensem que és essencial i fonamental per a l’avanç de la nostra societat. La igualtat no ha de ser una paraula buida de contingut, ha de ser una idea que es practique dia a dia sense que ningú haja de fer un esforç. A la Falla la Vila duem molts anys sense mirar el gènere de la persona que fa cadascuna de les nostres activitats, sinó la voluntat d’eixa persona per a fer-la. Enguany, hem volgut posar altaveu a aquesta idea, perquè pensem que, de volta en quan, no ve malament recordar a la gent certes coses, per a que no se’ns obliden. 10

Aquest saluda serà especial, conjunt, i volem que servisca com a símbol del que pensem ha de ser la nostra societat. El món de les falles no és precisament un món històricament igualitari i anem assolint fites a poc a poc, però ens queden moltes coses per aconseguir. Cert és que, actualment, ja tenim presidentes a les associacions falleres, però aquest és (sense voler llevar-li importància, que la té, i molta) un mínim gest d’entre totes les coses que podem canviar a la nostra festa respecte a la convivència igualitària entre homes i dones. Volem agrair a la nostra família que sempre està al nostre costat. Sempre amb un somriure i fent jornades interminables per a que tot estiga perfecte per a nosaltres. Moltes gràcies família.

SALUDA DEL PRESIDENT I LA FALLERA MAJOR També hem d’agrair a tota la comissió l’esforç que fan tots els anys per aconseguir plantar un monument a la Plaça Major, per aconseguir fer un llibret com el que tenen davant, per aconseguir fer gaudir al barri de La Vila amb les nostres activitats...en definitiva, com els fallers solem dir, per fer falla. El simple fet de realitzar una plantà d’un monument al carrer, o el realitzar actes, implica pertorbar el normal funcionament del barri al que estem lligats des de sempre. Volem agrair un any més a tots els veïns del barri la seua paciència i comprensió, la seua participació als nostres actes, perquè amb aquesta participació, la nostra idea de traure i compartir amb ells el que és la falla i ser faller, cobra tot el sentit i es fa possible. I que dir dels nostres col·laboradors. Sense ells, moltes coses de les que fem no serien possibles. Eixa gent que, amb el seu temps i invertint els seus diners, ajuda en cada llavor que duem a terme a la nostra comissió. Gràcies de cor a tots. La nostra comissió es menuda, però amb molta il·lusió, amb molta energia per a fer les coses. Amb aquestes dos virtuts, energia i il·lusió, aconseguim dur endavant tot un any faller amb moltes alegries, però també disgustos, moments de tensió, però també de felicitat. Com no podia ser d’altra manera, en un any poden passar moltes cosses, però amb el bon fer de tots els membres de la comissió, arribem a aquestes dates amb la feina feta, amb l’única pretensió que la setmana fallera transcórrega amb normalitat i tots (fallers i no fallers) pugam gaudir del que hem estat preparant durant tot l’any. No volem fer-los esperar per a gaudir d’aquest magnífic llibret de falla. Esperem els agrade. Que visquen les falles i que visca la Falla la Vila!! Sandra i Aitor

comissió executiva

Càrrec Presidència Vice-Presidència 1ª Vice-Presidència 2ª Vice-Presidència 3ª Vice-Presidència 4ª Secretaria Tresoreria

Nom Aitor Muñoz Rafael Carretero Andrea Ariño Miguel Ángel Sánchez José García María Lirola i Rebeca Marín Natalia Antón

Càrrec Loteria Cavalcada Esports Infantils Decoració Casal Activitats diverses

Nom Lourdes García Soraya Amoraga i Rubén Gandía Iván Balaguer Natalia Asensio Laia Arnau Manuel Guillem i Raúl Lluesma María del Mar López

Càrrec Flors Bandes/faixins Tortades Publicitat

Nom María del Mar López María Dolores Arévalo Helena Martínez Laura Rondán Itziar Bono

a la fallera major A Sandra... El meu cor em demana parlar de sentiments, al meu cap no li agrada i lluita de forma desesperada per no quedar indefens.

“Per no quedar indefens”: quina bogeria! El meu cap no entén què és la indefensió, precisament el que defineix aquesta poesia. Tenia jo un deute pendent; deute que em comprimia el cor, un deute que està pagat veient-te a tu ací dalt i estant jo al teu costat. No crec en el destí com a bon home de ciències, però vingueres en primavera canviant-me la vida sencera i canviant-me les preferències.

Setze de març de 2016: saps el que passa eixe dia? Una dècada haurà passat, 10 anys de camí avançat, des d’aquell bes al banc de Santa Maria.

Quan fores l’elegida per a ocupar el tron major, La Vila estigué de bones que d’entre totes les seues dones sorgira tan bella flor.

Un dia que serà especial que celebrarem amb La Vila infinita, comissió que ens ha vist començar, la que ens ha vist avançar i on ha nascut la nostra “xispita”.

I jo no podia tindre millor acompanyant. Radiant quan vas de fallera enlluernes la sala sencera amb la teua aura brillant.

Si haguera de parlar de Leire, supose que com qualsevol pare, paraules d’amor per a ella, la més nerviosa, cabuda i bella igual que ho era sa mare.

Enguany compliràs un somni, el somni de tota fallera, somni que començà a Carlet amb el teu regnat menudet i que completes com a vilera.

Compartir amb tu la vida, això és el que vull fer, fa igual on siga perquè, estiga on estiga, ets tu qui completa el meu ser.

Un somni gran per compartir amb tota la Cort d’Honor, ta Cort d’Honor benvolguda, que t’acompanyarà on l’any ens duga engalanant la nostra Plaça Major.

Bé, crec que finalment el meu cap s’ha d’imposar. Hauria de fer la meua feina, hauria de posar-me a exaltar a qui és i serà enguany la nostra Reina.

I no acabaré com sempre dient que tu ets la major; ja està feta eixa feina i podem dir amb orgull que La Vila ha trobat bona Reina.

comissió infantil

Pau Cano López Adriana Huguet Martínez Lucía Huguet Martínez Manel Carretero Balaguer Marta Montañana Rodrigo Ryu Sato Villalta Carmen Guillem Núñez Ximo Guillem Núñez Lucas Rus Lara Adrián Sanz Rondan Vega Sanz Rondan Laura Palomar Aroca Júlia Arnau del Amo Carles Graullera Galarza Mireia Graullera Galarza Dídac García Civera Leire Muñoz Sobrino Emma Sánchez Arévalo Alejandra Balaguer Rondan Aleix Gómez Contreras Rodrigo Sánchez Bono

comissió major Aitor Muñoz Oliver

Neus Graullera Agustí

Andrés Civera Monserrat

Rafael Carretero Lluch

Yolanda Civera Monserrat

Natalia Arévalo Torralbo

Andrea Ariño Civera

Jorge Blasco Arnandis

Ana María Monzó Martínez

Miguel Ángel Sánchez

Eva María Balaguer García

Guillem Rubio García

José García Martínez

Elizabeth López Ripoll

María Lara Cardo

María Lirola Fuentes

Mª José López Ripoll

Mª José Marín león

Rebeca Marin León

Davinia Bono Pozuelo

Xavier Graullera Agustí

Natalia Antón Gómez

Itziar Bono Pozuelo

Mariam Galarza Gumbau

Helena Martínez Martínez

Sergi Fernández Albiol

Daniel Estada Izquierdo

Dolores Arévalo Torralbo

Diego Miguel Villalta Civera

Laura Rondan Rubio

Rubén Gandia Escrihuela

Ángela Villalta Civera

Javier Sanz Giner

Lourdes García Peña

Gemma García Melià

Mª Isabel Rondan Moreno

Natalia Asensio Rodrigo

Sandra Sobrino Andrés

Miguel Gómez Molto

Mª del Mar López Ferruses

Patricia Holgado Ortiza

Patricia Contreras López

Iván Balaguer García

Andrea Torralabo Naixes

Alba Pitarch San José

Laia Arnau Navarro

Albert Solsona Guillem

Estela Mora Andrés

Raül Lluesma Gandia

Jorge Guillem Campos

Adrián Gandia Lledó

Manuel Guillem Fabregat

Inés Núñez Martínez

Cristina Palacios Jerez

Soraya Amoraga Altés

José Luis Yeste Casanova

Ana Palacios Jerez

Cristina Villalta Civera

Silvia Cabo Marzo

Sergio Moreno Castellano

monument infantil JUGANT A SER VETERINARI Tots de ben menuts

Quan els toca recordar

volem un gosset regalat,

muscles o infermetats

i el mantenim ben cuidat

recorden desanimats

durant almenys 10 minuts.

com de dur és estudiar.

I quan es tracta d’un gatet

Uns anys de sacrifici

la cosa no millora,

i després a treballar,

ja està bé si no empitjora

i és ací, en laborar,

i acaba amb un desfet.

quan recorden per què l’inici.

Alguns menuts inquiets

Tornen a tindre il·lusió

d’aquests que són estudiosos

a somriure perladament,

van a la universitat ansiosos

torna el bon ambient

per tal de fer-se metgets.

i torna sa passió.

I entren a la universitat per al futur cuidar gossets, el que no saben els xiquets és que s’enfronten a la realitat.

monument MAJOR JUSTÍCIA I IGUALTAT COS CENTRAL Enguany ens ha pegat

A Sagunt hem tingut alcaldessa,

La democràcia a Espanya és lenta,

per mirar-nos el melic,

i de la Lira, presidenta,

no podem dir que som moderns,

per mirar el sexe amic

podríem pegar una espenta

perquè encara no hi ha hagut govern

i parlar sobre igualtat.

i demanar una “retoressa”.

amb una dona presidenta.

No cal que els recorde

El faller no pot ser profeta

Però jo tinc esperança

a uns lectors tan desperts

en una festa tan vella,

perquè al govern del continent

que en qüestió d’igualtats

on la dona és titella

mana una dona, totalment,

estem en l’Edat de Bronze.

i exposada com a nineta.

sense ganes de soltar l’ansa.

Però podríem avançar

Tenim presidentes de falla,

mirant què fem malament,

això sí que és veritat,

no per crear mal ambient

i encara queda il·luminat

sinó sempre per millorar.

que diu: «no donen la talla!».

Abans, la que no trobava consort

I tots eixos tan lluents

era observada, malauradament,

s’han de curar la tontuna,

i, o feia cap al convent

ja que tanta hombruna

o a vestir sants; que fort!

fa crear mal ambient.

ESCENA I

ESCENA II

Tot comença amb amor,

S’ha de tindre molt clar

amor que passa a ser estima,

que les èpoques canvien,

estima que no s’anima

que els papers no s’intercanvien

i que acaba sent dolor.

però almenys s’han d’igualar.

“Era una altra època

És una qüestió històrica,

amb una altra educació”,

“sempre ha sigut així”,

és una bona afirmació

doncs li haurem de posar fi

per justificar el que no toca.

i no de forma teòrica.

I la senyora Amparito

¿I si ens deixem de faldetes

front la làpida del seu marit

i de roba rosa clar?

li diu amb to embrutit

Estaria bé igualar

i amb la seua veu de pito:

tant a xiquets com a xiquetes.

«Són molts anys al teu costat,

Perquè no hem d’oblidar,

anys de molta companyia,

el problema no és dels crios,

però anys en què et pertanyia

és dels seus avis, pares i tios,

i, per fi, això s’ha acabat!!!

que no els sabem educar.

Podré estar mala del fetge

No estaria malament

i patir de mal del pit,

que la imatge d’esta escena

però saps el que et dic?

a ningú fera recitar la dena

Que ara comence un altre viatge!».

i fóra del més corrent.

ESCENA III

ESCENA IV

S’ha de ser molt delicat

Moltes coses han de canviar

per a parlar d’aquest tema,

al nostre món laboral,

però no li hem de donar l’esquena

que les dones no fan mal

a aquest problema amagat.

i són capaces de treballar.

Una llei feta per castigar

Doctor, bomber o futbolista

les desfetes d’uns “valents”

¿són feines de xics?,

que es pensen amb prou drets

però s’han quedat antics

com per a maltractar.

i ara tots volen ser tronista.

Aquests animals de dos cames,

¿No podem tindre doctora,

que no es poden dir persones,

futbolista o bombera?

foten les vides de bones dones

Mentre la seua feina fera

comportant-se com rates.

no hem de deixar-la fora.

Però ja ha arribat el dia

¿I arribarà el moment desitjat

que una dona de mala sang

en què la meua filla estimada

que gaudeix banyant-se en fang

vaja a per la feina anhelada,

agafe de la llei, la part ombria.

i la tracten com al del costat?

Per tal de l’abús evitar

I no parle de respecte, només faltaria,

estan els jutges i jutgesses,

dic que seria un detall

que han de trobar les bruixetes

que li pagaren igual pel mateix treball,

que se’n volen aprofitar.

¡mare meua, quina gosadia!

#LavilaĂŠsrecord

PRESENTACIÓ

Exaltaci贸 junta

PAELLES JUNTA 26

Setmana cultural

violència de gènere

Manolo Guillem Guanyador primer premi concurs del Cartell de la Regidoria d’Igualtat de l’Excm. Ajuntament de Sagunt.

MERCAT MEDIEVAL

TROBADES FAURA 29

PLAY-BACK

sanT silvestre

CARRERA SOLIDÀRIA

NADAL

LLIBRET 2015 36é Premi de la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià en l’àmbit festiu, any 2015.

#lavilaĂŠscultura

Dones rellevants en el Camp de Morvedre

SETMANA CULTURAL Davinia Bono Gloria Calero M贸nica Navarro Cristina Plumed

Davinia Bono Nascuda a Sagunt en 1980. Estudià Cicle Superior d’Admin. i Finances i Diplomatura de C Empresarials. Empleada de banca des de 2002. Fallera Major de la Junta Fallera de Sagunt en 2006. Inicia la seua carrera política l’any 2007. Va ser Regidora responsable de les àrees de Benestar Social i portaveu municipal. Actualment, és mare i compagina el seu treball en una entitat financera amb el càrrec de regidor en l’oposició de l’Ajuntament de Sagunt.

Gloria Calero Infermera de professió, exercí durant 25 anys a diferents àrees de gestió de l’hospital de Sagunt. Va ser regidora des del 1995 fins el 1999. Al 2003 arribà al càrrec d’alcaldessa de Sagunt, tenint la satisfacció i l’honor d’haver sigut la primera alcaldessa d’aquesta ciutat. En l’actualitat, continua treballant a l’hospital de Sagunt.

Mónica Navarro Va nàixer a Sagunt en 1972. Docent, Músic Professional. Al llarg de la seua carrera ha participat en nombrosos seminaris i cursos. Ha sigut professora de flauta i llenguatge musical a diferents escoles de música. Des de 2006 a 2010 va ser elegida presidenta de la Societat Musical Lira Saguntina. Al 2009 l’Ajuntament de Sagunt li va atorgar el “PREMI 8 DE MARÇ”. Des del 2006, és professora i codirectora del conservatori “Joaquín Rodrigo” de Sagunt.

Cristina Plumed Té 35 anys, nascuda a Sagunt i té una filla. Diplomada en Ciències Empresarials i va estudiar Organització d’Esdeveniments en l’Escola Internacional de Protocol. Treballa en l’empresa familiar des dels 16 anys. En l’actualitat i des de juny de 2013 és la Presidenta d’ Asecam, l’Associació d’Empresaris del Camp de Morvedre.

2015. Octubre. Seguint amb el nostre fil conductor d’enguany, la nostra Setmana Cultural ha versat sobre la IGUALTAT i el paper de les dones en la nostra societat. Dintre del programa planificat per la nostra Comissió per a aquests dies, tinguérem el plaer de poder comptar amb quatre dones rellevants del Camp de Morvedre. Moltes gràcies a cadascuna d’elles. Gloria, Cristina, Mónica i Davinia: agraïm la vostra col·laboració, sinceritat i predisposició amb nosaltres. La inauguració d’aquesta Setmana Cultural de la nostra A. C. Falla La Vila, va consistir en una xerrada entre quatre de les dones que passaran a la nostra història saguntina per haver esdevingut rellevants i pioneres; per haver accedit a càrrecs que havien estat fins ara, sotmesos a homes. Va estar una vesprada agradable, entretinguda i interessant. Gràcies a les narracions de les seues experiències professionals, poguérem comprendre les diferències de gènere que no els han ajudat, sinó que han truncat i interceptat els seus objectius, finalment assolits per la seua validesa, personalitat i preparació.

Vos resumim ara les seues intervencions. Teniu a continuació acotacions de la conversa. Amb elles ens hem adonat que escoltant-les, fàcilment projectem la experiències pròpies a la vida real, actual i general de les dones que lluiten, pugen, breguegen dia rere dia contra la des IGUALTAT. Gloria Calero: Inicia dient que és un tema molt interessant, ja que s’ha de treballar; hem fet pas cap enrere, el veu estancat. Igualtat és cosa d’homes i de dones, de fet hi ha molts homes compromesos amb aquest tema. Molt important parlar i debatre sobre açò ja que és un dels ítems que marquen la qualitat democràtica d’un país. Des del 1982 viu a aquest municipi. Infermera, a diferents àrees de gestió de l’hospital de Sagunt. Va donar el pas a la política perquè començà a ser conscient de la necessitat de treballar per la igualtat. Encara que moltes dones som unes privilegiades, la realitat de la nostra societat no és el que trobem a les dones que conformem aquesta mesa redona. A Espanya avui hi ha molta desigualtat. En entrar al partit, s’encetaren relacions amb associacions de dones. Al partits polítics s’ha de treballar molt per tal de sensibilitzar a la gent. Entrà a l’ajuntament de la mà de Manuel Girona. El nostre Ajuntament va ser un dels pioners en posar en marxa el Pla d’Igualtat, amb molts projectes, amb la primera regidora,... després s’ha continuat amb el temps. Al 2003 arribà al càrrec d’alcaldessa de Sagunt, i sent molta satisfacció i honor d’haver sigut la primera alcaldessa d’aquesta ciutat.

Cristina Plumed: Agraeix que se li reconega dona rellevant del Camp de Morvedre i per això, haver sigut convidada a aquest acte. Curta trajectòria professional, començant a treballar molt joveneta a l’empresa familiar, només amb 14 anys ja anava per tal d’ajudar-hi. A partir dels 16 treballava tots els estius. Començà a estudiar la seua carrera universitària, treballant al negoci familiar. Una vegada acabà la seua formació, s’incorpora plenament a la seua empresa de moviments de terra. Quan es jubila el seu pare, es queden ella i el seu germà al càrrec de tot, i a més a més, va crear la seua pròpia empresa d’esdeveniments i estudià protocol. Açò era el que realment la motivava, però amb l’època de crisi no va poder enlairar-se independentment i decidí romandre junt el seu germà i dedicar-se plenament a l’empresa familiar. En aquests temps va ser mare, FM de la seua comissió i després de Junta. Les relacions i experiència adquirides amb estes vivències li han ajudat

moltíssim per a poder fer front a la presidència de l’Associació d’Empresaris (primera dona en aquest càrrec) i membre de la Junta Directiva de Confederació Valenciana. A aquests indrets, majoritàriament masculins, regnava una boira austera, companys d’edat molt més elevada en comparació amb ella. A vegades, l’han fet sentir molt xicoteta. Malgrat tot, ha aprés, l’han ensenyat a lluitar i continuar lluitant per aconseguir llocs rellevants amb dones al capdavant. Mónica Navarro: Primera dona que presideix la Lira Saguntina. Professora del conservatori Joaquin Rodrigo de Sagunt. Pertany a aquesta societat des de que tenia cinc anys, passant per totes les fases possibles que hi ha dins de la seua estructura interna: estudiant, música, musa i membre de la junta directiva (de la mà d’Enric Campos). Al 2005 li

plantegen ser la presidenta i la primera sorpresa, va ser ella mateixa. Va començar pensat en persones a compondre la seua directiva, i amb músics i dones, escollint entre els vora 1500 socis, sent la gran majoria homes. Finalment es va fer càrrec. Durant la seua presidència, aconseguí que es donaren d’alta un gran nombre de dones, fet insòlit fins aquell moment. Al principi va passar-ho malament, en canvi trobà el suport de moltes persones. Els seus esforços i lliçons de vida en aquesta tasca li tornaren també satisfaccions, moments inoblidables i reconeixements, com la D de Dona de l’Any que li atorgà l’Àrea de la Dona de l’Excm. Ajuntament de Sagunt al 2009. Té molt clar que és una dona que actua de cap visual, però que hi ha dones avui en dia que lluiten, pateixen als seus llars, treballadores fora i dins de casa, amb família al seu càrrec, col·laboradores en diferents associacions, anònimes, les que duen endavant el municipi i l’estendard de la igualtat. Elles són les que realment mereixen ser reconegudes.

Davinia Bono: Li complau compartir xerrada amb la resta de components. Remarca el treball intens i fructuós que s’ha dut a terme a l’Ajuntament de Sagunt en matèria d’igualtat. Independentment del color polític, el Pla d’Igualtat Municipal aprovat de manera unànime, ha aconseguit avanços. Hem sigut reconeguts en dos ocasions com el municipi més igualitari de la Comunitat Valenciana. Aquest assoliment manifesta i deixa lluir el treball i esforç del departament d’igualtat saguntí. Com a Regidora d’Igualtat, ha treballat intensament per aquest departament i tots els àmbits amb què es relaciona. Un dels aspectes que més satisfacció li ha fet sentir, d’entre altres, ha estat el premi a la falla més igualitària. Degut a la seua trajectòria com a fallera, ha vist reflectida la imatge de la dona en les falles, de les falleres majors, que estava prou estereotipada. Aquest aspecte necessita un canvi; passar de ser dona “florer” a ser persona capaç de dur a terme qualsevol activitat dintre de les executives falleres. Encara que al principi no s’assolia aquesta idea, i va rebre respostes negatives per part d’alguns grups, s’han aconseguit avanços fins ara impensables. Les dones es troben a les comissions falleres exercint càrrecs importants, els quals fa uns anys eren part del regne masculí exclusivament. A la sàtira i crítica dels monuments fallers, veiem dones de físics imponents, cridaneres, amb el pit a l’aire; no trobaríem homes en aquesta situació. Últimament s’ha aconseguit equiparar les figures d’ambdós sexes. Aquest fet l’enorgulleix. Només

pensar que aquest premi faller es mantinga, promou que dins les comissions es plantege el paper de dones i d’homes. Avançar donant visibilitat al paper de la dona, es tradueix en continuar pel camí encertat. El seu equip de govern, apostà durant 4 anys pel premi del dia 8 de març. A hores d’ara no existeix. Col·lectius, associacions, dones treballadores, professionals i molts casos personals de dones que no es veu el seu treball. S’ha de reconèixer la seua labor. Dia a dia al lloc de treball. Comparativa entre càrrecs que han estat històricament executats per homes: polítiques, empresària i membre d’una societat eminentment masculina.

Gloria Calero: sol banalitzar-se molt sobre aquest tema. Abunden els acudits fàcils. No és motiu d’acudit, és un tema seriós sabent que el 53% de l’atur actual és femení. Malgrat el treball, els camins recorreguts i plans existents, hi ha una bretxa salarial del 22% menys per a les dones que fan el mateix treball que els homes. Continua caient vers la dona el pes de la cura familiar, cosa per la qual el 70% del contractes a temps parcial són per a elles. És necessari lluitar, continuar endavant. No tot està bé. No tolerem desigualtats de gènere contemporànies. Parlant de representació política, de quotes al partits polítics, no es fa de manera correcta des de l’inici. No ixen del mateix punt de partida. Als homes

polítics no se’ls qüestiona la vàlua per a participar en aquests indrets; a les dones polítiques sí. Des dels anys 50 fins al 70, s’arribà a un 6 % de dones participants actives de política. Ara, al nostre parlament espanyol hi ha paritat. Hem aconseguit ser els primers. Però remarca el detall de la duració de les diputades: una legislatura. Són substituïbles. Resta molt de treball a l’interior dels mateixos partits polítics per a millorar aquestes dades. Cristina: argumenta la dificultat continua que troba una dona per començar guanyant-se el respecte dels altres. Els homes el tenen a priori. Diferència fonamental que s’ha trobat en el dia a dia. A la seua empresa, li ha costat molt que se li veja com a cap i responsable. L’han vist créixer, i la “xiqueta d’aquell dia” no pot ensenyar, ni guiar i molt menys imperar, manar i dirigir. A l’associació empresarial desconeixia les traves que trobaria pel fet de no ser home madur. Per la qual cosa, ha estat ben complicat aconseguir guanyar-se la confiança i dret igualitari. Les quotes a aquest àmbit són quasi imposades per l’actualitat. Tabús i travetes són constants cap a les dones de la Confederació Empresarial o amb càrrecs directius. Conciliació familiar i laboral és un tema complicat, que als homes no se’ls presenta de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. 40

Mónica: amb l’ajuda i suport de molta gent, s’ha trobat amb comentaris realment feridors. Inclús insults, pels que va haver d’aplicar un reglament intern de la seua Societat. El qual estava ancorat al passat fins que ella mateixa va promoure i proposar els canvis que el van adaptar coeducant el seu llenguatge. L’edat, mentalitat, cultura i costums de la majoria dels socis, no ajudaren la seua elecció. Necessità una bona campanya entre els músics i part dels socis per tal d’arribar a la presidència. Una vegada ja havia estat seleccionada, continuaven les opinions adverses a la seua persona i al seu càrrec. Amb el temps tot anà normalitzant-se. No va ser fàcil. La relació històrica i cultural entre falles i música, va ser motiu d’enfrontaments a la seua Societat. Arribar a acords per l’ús de l’Auditori costà molt, i sempre eixia la reticència dels sector més tancat. Com no, també se li atribuïa la debilitat per ser dona per haver cedit i acordat amb actes fallers, i l’afinitat de les dones amb el món falleril, també es va barallar com a motiu d’aquests acords. Davinia: qualificatius i comentaris negatius que ha rebut al llarg de la seua vida professional, han estat constants. Per l’únic fet d’entrar a formar part a cercles masculinitzats. S’ha posat en dubte el seu perfil personal i professional des dels inicis. Assegura que les pròpies dones ens estigmatitzem quan veiem una xica jove a un càrrec important.

Com a primera portaveu del Partit Popular, serà sempre positiva com a experiència. Però més positiu encara si serveix per a ressaltar el paper de la dona. Vers les quotes, és perseverant proclamant la necessitat de proposar a les dones en càrrecs i funcions que històricament és d’homes. La pitjor part, per a aquelles dones que han aconseguit llocs de treballs i activitats rellevants, escoltant i patint crítiques pel fet de ser dona i no home. Gloria: defèn la paritat absoluta. Repassa la política dels inicis del nostre país recordant l’evolució de les llistes dels partits. Òbviament la cosa ha canviat. Afortunadament. Canvis socials, adaptacions d’horaris i mesures d’acció positiva, entre d’altres, han ajudat en gran mesura. Economia i empreses, camps d’homes fins fa uns anys, han evolucionat. Així i tot hem de trencar arrels i propiciar el canvi absolut. Al consells d’administració d’Espanya, el 17% són dones. La participació d’elles troba massa graons. No tants es troben ells. Aconseguir objectius. Mónica: també ha hagut de treballar dur per a portar endavant les seues finalitats, els seus objectius. A les dos legislatures que va estar al capdavant de la Societat, va tindre actes i moments importants en què havia de previndre qualsevol situació possible que es donara. Es va vore a soles en diferents moments, en altres, tingué reforçament d’empreses, agrupacions, personalitats i part dels socis. A la fi, tot va eixir tal i com desitjava. Cara pública. Actitud de la gent. Cristina: iniciant la seua tasca va ser tot més complicat que no ara; començà buscant vots i suport per a la seua elecció com a presidenta, va tindre respostes i s’ha trobat

situacions realment incòmodes. Encara avui es veu obligada a demostrar que no és només un prototip de Fallera Major, que és molt digne haver sigut la representat de la nostra festa i que en cap cas és despectiu. Continua guanyant-se el reforçament de tots els companys. Lluita per trencar el perfil i cartell que porta penjat, que li han penjat. Lamenta la necessitat existent en establir quotes perquè amb la recerca de persones formades, amb vàlua i capacitat, independentment del seu gènere, evitaríem aquesta situació. Davinia: reconeix haver sentit comentaris personals vers ella i del seu àmbit privat amb intenció maliciosa i basats en la mala educació. Malgrat tot, ha sentit el suport de gran part de companys i de la societat. Arribar alt, el fet d’estar al capdavant d’un partit, empresa o organització si tens família i fills, o estant embarassada, impedeix a les dones estar durant un temps al cent per cent. Però el càrrec es pot realitzar després, passades unes setmanes. De la mateixa manera que els homes no troben aquest impediment. És inevitable i continuarà així per molt de temps. Som les dones qui no hem de sentir-nos culpables si hem de deixar els nostres fills o filles amb el seu pare per a poder acudir a una reunió, o a un viatge de treball. 42

Part positiva de ser dona amb càrrec. Gloria: sentir-se volguda, abrigallada i respectada per la gent de Sagunt. Representar-nos com a alcaldessa d’aquesta ciutat ha sigut i serà sempre un orgull. Insisteix en que continuarem el camí que començaren moltes dones de la nostra història. Per elles, per nosaltres i per les de demà. Cristina: satisfacció personal sent el cap visible de tots els empresaris del Camp de Morvedre. L’aprenentatge impagable del dia a dia. Aconseguir el respecte i reconeixement de tothom, serà difícil obtindre’ls. Continuar demostrant que pot i que està segura d’ella mateixa. Sense descans i amb orgull, es superen totes les dificultats. Mónica: la part positiva més important és el creixement com a persona. Conèixer companyes que miren sempre en positiu i valoren l’esforç per tal d’aconseguir les metes que es proposen. Aprendre d’ells. Davinia: reconèixer que, malgrat haver-la confós amb la dona d’algun company en certes ocasions, els descalificatius que ha rebut, li resta reconèixer que el més important és l’oportunitat que ha tingut vivint vuit anys ajudant dones. La part més productiva de la seua labor. Així com les experiències que ha experimentat, tot el que ha aprés.

#lavilaésHOMENATGE

Qui té una iaia, té un tresor Jorge i Rafa Components de la Comissió A. C. Falla la Vila de Sagunt

a mare va fer l’institut a Alcoi, després anà a València per estudiar la carrera, amb la seua amiga Lola Vilar.” Aquesta frase podria ser una frase qualsevol; treta d’una conversa quotidiana actual i molt normal. Però deixà de ser-ho si ix de Rosario Mira Ribera, de 91 anys, veïna de Sagunt i iaia d’un dels nostres fallers, Jorge. Ara, aquest enunciat ja passa a ser inusual, atípic, sorprenent i rellevant, si vos expliquem que estem parlant de sa mare, la primera dona llicenciada per la Facultat de Ciències de la Universitat de València. Tenim el plaer de compartir una vesprada amb ella. A sa casa. Amb el seu nét. Rosario, ens narra en primera persona i breument la vida de sa mare (mamà com la cita quan es refereix a ella): “Ma mare va fer l’institut a Alcoi, després anà a València per estudiar la carrera, amb la seua amiga Lola Vilar. Ambdues vivien a la capital, a casa d’una senyora viuda. Aquesta les acompanyava a la Facultat. Elles entraven a les classe, i havien de seure al costat de la taula del professor, perquè eren les úniques xiques de tota la Universitat, una de Medicina i ma mare de Ciències Exactes, físiques i químiques. Corria l’any 1916... farà 100 anys en abril que mamà acabà el seu primer curs de carrera universitària. Era la primera i única dona estudiant a la facultat de Ciències. No hi havia més xiques que ella. Estava acompanyada en tot moment pels professors. Durant i fora de les classes. En acabar, dia rere dia, venien a replegar-la una vegada finalitzada la jornada per tal de tornar a casa. Havent acabat els seus estudis, al 1923, mamà tornà a Alcoi. Tenia intenció de fer oposicions, però a aquella època només es feien a Madrid. Així es complicava prou la cosa... No va exercir, al menys durant un temps perquè es va casar, va tindre fills. I es va dedicar durant quatre o cinc anys a exercir de mare, d’esposa. Sincrònicament i amb la recent i quasi simultània obertura i creació del primer institut d’Alcoi, hi va donar-se la baixa d’un professor de química i la cridaren per tal de substituir-lo. Ho va fer. Durant dos anys. Ella, la primera dona que formà part d’aquell claustre de professorat. Després d’estos dos anys, enviaren a un professor amb la seua pròpia plaça obtinguda per oposicions. Mamà, es quedà amb més ganes, amb moltes ganes; enyorava les classes. No deixava mai de somiar en tornar a exercir, continuar amb la seua vida professional que tant estimava. És per això que havia d’anar a Madrid per tal d’examinar-se i traure oposicions.

Ho va fer. Anà a Madrid, nosaltres (quatre germans xicotets) ens quedàrem a casa amb el nostre pare i dues xicones que ens ajudaven; elles s’encarregaven de la casa, de cuinar i tenien cura de nosaltres. Amb esforç i treball, mamà va traure les oposicions. La única dona. També: tots homes i ella. Tornà a casa. Amb les oposicions aprovades, li adjudicaven instituts d’altres llocs, però no podia anar-hi. Papà no la deixava, no la deixà exercir. Havia d’anar-se’n fora d’Alcoi. No era compatible amb la seua vida familiar, no era gens fàcil. Amb l’esclat de la Guerra Civil, Alcoi va ser bombardejat i tota la família al complet, se n’anàrem a viure a l’Alcúdia de Carlet. Mon pare, advocat, trobà treball i allí exercí. La nostra casa d’Alcoi va ser tristament assetjada. Ens deixaren sense res, no podíem tornar al nostre poble, el nostre llar. Ens quedàrem a l’Alcúdia de Carlet. Allí em vaig casar jo, amb el mestre Enrique Arnandis Núñez.. 46

Ma mare, Mª Carmen Ribera Mínguez. Era molt intel·ligent. Treballadora incansable. Simpàtica, graciosa i amb un caràcter extraordinari. El seu pare (també professor i després director de l’Escola Balmes de València) era tan exigent, que li va transmetre, la necessitat de lluitar per trobar l’excel·lència en qualsevol aspecte. Ella va ser, en eixe sentit, igual que son pare, el meu avi. També va ser diferent i pionera amb les relacions personals: es casà amb un home més jove que ella. Inclús es tallà el monyo, sent un detall extravagant per a l’època. Era atrevida. Tothom parlava d’aquell detall; es sentia pels carrers d’Alcoi: --Maria Ribera està “loca”, s’ha tallat el monyo!--. Va tindre quatre fills, tres xics i una xica que soc jo. Ells estudiaren tots, però a mi em pillà la Guerra en segon curs del Batxiller, amb 12 anys. Quan finalitzà la Guerra Civil, ja tenia novio i no vaig voler estudiar. Els meus germans van ser advocats dos d’ells i l’altre metge a Alzira. Tots tres han mort ja. Jo em casí; vaig seguir el meu home als pobles on li tocava la plaça de mestre, fins que va aprovar les oposicions per a localitats de deu mil habitants, i li concediren Sagunt. Al 1947, arribàrem ací. I ací hem viscut feliçment. Formàrem la nostra família i ací hem quedaré fins el final.

Mai no oblidaré la meua infantesa a Alcoi. Els dies amb mos pares. Ma casa. Tot el que he aprés, les seues vivències, records i ara els meus. Esteu ben segurs que ma mare va ser única, valenta, pionera. Però també vos assegure que no m’agrada dir-vos que va ser rellevant, no m’agrada presumir ni revalorar-ho. Em fa vergonya. No sé si tot açò interessa algú. És la història de ma mare, la seua història. La meua. La nostra.” Moltes gràcies Sra. Rosario. Ens ha deixat perplexos amb la seua memòria i tendresa. Ha estat un plaer conèixer la vida de sa mare i les impressions de la filla de la qual, ha heretat intel·ligència, saber estar, visió i cultura impròpies de l’època. Dones com vostè, són les que volem. Úniques, actives, memorables, passionals i lluitadores. Moltes gràcies Jorge. Tens la sort de tindre una iaia meravellosa i única. Nosaltres, l’ A. C. Falla la Vila tenim la sort de tindre’t a tu. Gràcies per l’oportunitat que ens has oferit. Mai l’oblidarem.

#lavila茅sparticipaci贸

DONA I FALLES. El reflex a la festa d’un llarg ple d’obstacles (1863-1936) DONA I FALLES. El reflex a la festa d’un llarg camí tortuós (1863-1936) DONA I FALLES. El llarg camí cap a la igualtat (1863-1936) Javier Mozas Associació d’Estudis Fallers

s curiós vore com, amb el pas del temps i les diferents vessants de la festa fallera que han anat acaparant l’interès dels artistes fallers i dels escriptors, no s’haja tractat en profunditat fins ara el tema de la dona i la seua participació en les Falles. Potser siga producte d’eixe mateix desconeixement o tal vegada de la ingent tasca d’investigació que cal fer per tal de tindre una visió el més ampla possible d’estes dones. La inclusió de la dona en la festa de les Falles la volem subdividir en tres punts diferenciats per la seua naturalesa, però que ens aporta una visió de conjunt des de la incipient col·laboració fins a la seua implicació total en l’actualitat. Així, una primera aproximació s’ha de fer observant com les dones comencen com a públic de les falles i acaben en el màxim escalafó de la organització de la festa fallera. En segon lloc, un altre punt d’igual importància de la participació de la dona en la construcció de falles des de les primers notícies del segle XIX. I per últim, un tema menor perquè les dones no hi participaren directament però que els afectà, ja que els artistes fallers feren a la dona la protagonista d’algunes falles que intentaren reflectir la realitat social d’ella. El cas és que ací vos presentem este article que vol per una banda, arreplegar el màxim possible d’informacions i documents que parlen de les dones que s’han involucrat i posar-los en valor al analitzar-los per tal de poder establir un primer esbós, revisable, sobre la història de la dona en la festa fallera. I d’altra banda, com les falles plantades reflectixen el que la societat està vivint i reivindicant en eixe mateix moment. Anem a continuació a fer un recorregut històric dels fenòmens citats separats en sis etapes: el segle XIX on podem situar el començament; les tres primeres dècades del segle XX amb una translació dels canvis de rols en la societat; la dècada dels trenta on les dones tenen una forta presència, la més important en la història; l’etapa de l’autarquia i primers anys de la tecnocràcia (1940-1965), on podem trobar la autocomplaença de la dona a l’home dins de les falles; la segona part del segle XX (1965-2000) amb l’inici de la participació activa de la dona; i l’epíleg del que portem del segle XXI. 1. La dona irromp en la societat El moviment del Feminisme tingué el seu origen en la Il·lustració. Rousseau proposà un estat liberal on la dona no tenia cap paper, i és el moment en que es plantejà un discurs crític sobre la igualtat i la diferència de gèneres. Hi hagué certes respostes per part de les dones, com la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciudadana de Olympe de Gouges (1791), i la Vindicació dels drets de la dona de Mary Wollstonecraft (1792). A esta fase se li denominà la Primera Onada.

1.A. L’Incipient participació de la dona en la festa de les Falles (Segle XIX) Tot i que no siga una participació directa en l’organització o construcció directa de les falles, existix una primera activitat de les dones molt lligada a la festa i que sorprèn al lector quan ho llig als diaris de l’època. A través de la premsa entre els anys 1863 i 1865 podem intuir que les xiques joves eixien eixe dia amb la millor indumentària per a lligar. “En torno de las fallas nos prometemos ver los rostros más lindos y los mejores talles del bello sexo valenciano.”1 “Preparaos, pues, hermosas valencianas, a lucir vuestras galas y bellezas en el paseo que en ese día se establece en las calles de la ciudad para visitar las fallas y daos la enhorabuena, ¡oh, pollos que deseáis vivamente ocasiones en que poder admirar la elegancia y gracias de vuestras compatricias!”2

“No os quejaréis, lindas niñas, que aguardáis este día para ver por esas concurridas calles y plazas, más que las erguidas figuras de las fallas, las amables sonrisas de un elegante pollo, que os dirige dulces palabras; no os quejaréis, que larga es la carrera que obligaréis a seguir a la bonachona mamá que se encanta antes las fallas haciéndose la distraída. Os prometo correr toda la tarde por ver, no a las fallas, sino a vosotras.”3 D’estes tres referències podem extraure que, tot i no ser un dia molt destacat en el calendari festiu de la València religiosa, si que era aprofitat pel poble per a passejar i distraure’s. Les classes baixes consideraven les Falles com la seua festa, allunyada de la burgesia i l’església, i vestien de festa per a fer la ronda per les falles que hi havia plantades. A més, les xicones d’entre 15 i 20 anys, tot i estar acompanyades pels seus pares, aprofitaven per deixar-se vore pels carrers valencians per vore si cridaven l’atenció d’algun xic. El contrapunt el posaven algun grup de xics que demanaven permís per a plantar falla i organitzar festa amb banda de música per tal d’amenitzar el dia, per fer la convenient publicitat en la premsa, i així ser punt de visita obligada de les xiques que anaven de passeig i vore-les... com veiem, la festa de les Falles servia per a altres fins diferents que riure’s.

1. La Opinión, 18 de març de 1864. 2. La Opinión, 18 de març de 1865. 3. La Opinión, 18 de març de 1865.

L’extrem d’esta història el trobem en el punt satíric del poble valencià. L’any 1864 s’anuncià els dos diaris de la ciutat uns dies abans de la festa, que un grup de veïns estava projectant una falla al carrer de Santa Clara. Inclús apareix citada als itineraris. Fins ací tot seria normal de no ser perquè en realitat tot va ser un engany fent còmplices als diaris per anunciar-la perquè volien vore als xics passejar pel seu carrer. El diari La Opinión hagué de demanar perdó als seus lectors i abonats a l’endemà de la cremà. I també puntualitzà que les xicones atraparen “a veintidós incautos pollos y a tres esperimentados gallos.” 1.B. La puntual participació de la dona en la construcció de les Falles A mitjans del segle XIX, les falles eren un cadafal normalment quadrangular d’uns dos metres d’alçària amb bastidors de fusta que amagaven el combustible per poder cremar-los millor. Els ninots tenien una construcció interna de fusta i palla, amb roba original i caretes de cartró o de cera. Normalment, la roba eren peces que la gent ja no utilitzava i que era arreplegada per la comissió o els xiquets quan pegaven voltes cantant l’estoreta velleta. En este context faller en la primerenca etapa de les persones encarregades de construir les falles, ens troben una referència a la participació directa de les dones en la construcció de la falla del carrer de Roters. La noticia es publicà el dia 13 de març de 1864 en el Diario Mercantil de Valencia on, a banda de donar-nos com a primícia que els caps i extremitats han sigut modelats per coneguts artistes, “las figuras, especialmente las ‘ellas’ vestidas por algunas complacientes y amables niñas de aquel barrio”. Esta coiuntural notícia ens deixa amb la mel als llavis, per tal de pensar si esta pràctica va estar més estesa o efectivament va ser un cas totalment exclusiu, o sobre tot en quina mesura les dones (xiques) participaven de la festa, tant en l’organització com en la construcció. 1.C. Les Dones com a tema tractat en les Falles del XIX Com en altres aspectes de la vida quotidiana, este incipient feminisme en una etapa molt inicial, va estar criticat pels homes de l’època al sí del món de les Falles, tant pels propis fallers com pels artistes fallers que triaren temes íntimament relacionats amb les costums. En concret, hem trobat només dos falles plantades a finals del segle XIX que fan referència amb este assumpte. El primer cas va ser la falla plantada al carrer de Maldonado en l’any 1882. D’autor desconegut, es va instal·lar una falla on es podien vore una escena

amb quatre dones assegudes al voltant d’una taula que estaven jugant al joc del Burro. Al voltant d’elles estaven els seus respectius marits en diferents actituds, uns treballant i altres ‘dándose mojicones’4 segons la notícia apareguda a Las Provincias. Esta falla criticava que les dones també jugaren a les cartes, imitant als homes en certs rols que sempre havien estat reservats a ells. I a més, amb l’afegit que el joc era considerat un vici. De fet, en eixa mateixa notícia de premsa, identifica a les jugadores de cartes com a filles d’Eva, confirmant el sentit de vici. El segon exemple és la falla plantada a l’Hort d’En Sendra, pagada pel gremi de Soguers i construïda pel pintor Pedro Ferrer Calatayud en 1898. En l’escena apareixien dos senyoretes jugant al coín, més conegut en l’actualitat pel billar, mentres dos homes estaven a un cantó observant-les de manera picant. Poc més podem extraure, excepte que la falla torna a criticar l’intent de la dona de fer les mateixes activitats, professions i distraccions dels homes. A més s’afegix una nova forma de lligar, cridant l’atenció fent eixes activitats. Curiosament, esta falla va obtindre el primer premi atorgat per la societat Lo Rat Penat. 2. La dona comença a prendre consciència i a participar (1901-1930) 54

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, el moviment feminista avançà en les seues reivindicacions, prenent com a nom el de Feminisme Modern. Principalment se centrà en els drets al sufragi femení en les eleccions (aconseguit en Anglaterra en 1918 i en EUA en 1920), a l’accés a l’educació i a l’obtenció del poder polític. Ací en Espanya tot es dilatarà un poquet més, ja que la primera vegada que es reconeix el sufragi universal femení (el dret a vot de les dones) fou en 1924, però de manera puntual. Primo de Rivera establí en 1927 que les dones formaren part de l’Assemblea Nacional Consultiva, tot i que haurien d’estar degudament autoritzades pels seus marits. Així, la primera dona en la història en parlar en el parlament espanyol va ser Concepción Loring. Posteriorment, en l’avantprojecte de la Constitució de la Monarquia de 1929 per a les eleccions a diputats a Corts, es reconeix en igualtat el vot femení. 2.A. Les primeres dones falleres o l’incipient participació En les primeres dècades del segle XX, les comissions falleres estaven composades d’una mitjana de deu persones. Estes referències les trobem en les escasses referències que ens dona la premsa de l’època i

4. Segons el D.R.A.E., donar-se mojicones és donar-se colps en la cara amb les mans. En la falla vindria a significar que els marits no s’ho creurien el que estaven veient.

el algunes de les sol·licituds de plantar falla conservades a l’arxiu municipal. Normalment el composaven els que tenien obradors i tendes al propi carrer, segons les investigacions fetes als padró d’habitants respectius. Després de fer una recerca prou extensa per la premsa de l’època amb una selecció de llibrets, hem trobat dos referències a dones al sí d’una comissió fallera en esta època. El primer cas és en la comissió fallera de la Gran Via-Pizarro-Martí de l’any 1915. Segons comunica el diari El Pueblo del dia 21 de març, fins un total de huit falleres s’encarregaren d’organitzar un menjar per als pobres. No tenim constància ni seguretat que en anys posteriors, esta comissió tinguera falleres. Més endavant, en el llibret de la centenària comissió dels carrers Murillo-Palomar hi ha el llistat dels fallers que la composaven. I entre ells, només trobem el nom d’una fallera, anomenada Paca, que és qui s’encarregaria de fer els bunyols. Molt tradicional d’altra banda que en les comissions actuals alguna dona s’encarregue de fer este producte valencià. 2.B. La plasmació del Modernisme Femení a les falles-monument 56

Este nou fenomen tenia per trets característics els següents: el canvi de rols, assumint els homes les tasques domèstiques i les dones gaudint dels ‘vicis’ i oci dels homes; canvi també en la manera de vestir de les dones, amb la introducció en 1910 de la falda-pantaló i les faldes més curtes per a les dones per tal de provocar els homes; canvi en la moda masculina, anomenats els pollo-pera, que els homes vestien seguint un gust més femení, i a més no volien casar-se; i per últim, el canvi del pentinat de les dones a l’estil garçon (masculí, amb el monyo curt). En conjunció amb este fenomen, poden vore a les falles que es plantaren en estes primers tres dècades del segle XX un augment de la crítica cap a este modernisme femení. Les falles aprofitaren estes situacions per a exagerar algunes de les modes descrites, com en el cas del canvi de rols, on algunes falles presenten a les dones que ha arribat un moment en que no saben fer cap tasca domèstica. O posar xicones amb la roba massa curta, raspant l’erotisme. En la segona dècada del segle XX trobem tres casos puntuals. Dels tres, dos tracten la recent aparició a la moda femenina de la falda-pantaló,5 i que suposà una autèntica revolució en el vestir que no va ser

5. Una peça de roba que creada pels francesos l’any 1910. El 23 de febrer de 1911, dos dones passejaven pel centre de Madrid amb la falda-pantaló causant tal commoció, que hagueren de parar el tràfic i les dones resguardar-se en un pati fins que es calmaren els ànims.

ben rebuda per molts sector de la societat segons la premsa de l’època. I així ho reflectiren dos falles plantades als carrers d’Espinosa (1911) i Adressadors-En Gil (1912). Més endavant, el tercer cas l’any 1918, amb la falla plantada a l’antiga i desapareguda Plaça de la Pertusa baix el lema Si las mujeres mandasen. Un marit cuinant i cuidant al seu xiquet i una dona xarrava i bevia una copa amb una amiga simbolitzava un canvi de rols tradicionals producte des nous plantejaments sexuals. La premsa de l’època, intuïm que totalment masculina, llança una afirmació contrària a este canvi de rols: “Trata de las tristes ventajas que obtendrá la humanidad si las doctrinas feministas se imponen”. Però no serà fins l’any 1926 quan esclate la febre per criticar el comentat modernisme femení en totes les seues variants dels canvis de indumentària femenina, l’intercanvi de rols, el pollo-pera o el nou pentinat de les xicones. En algun cas puntual este fenomen serà vist com progrés, però la immensa majoria de falles ho tractaren com una crítica. Fins a 1931 veiem plantades 22 falles tractant totes o alguns dels temes.6 És curiós que, mentres els anys 1926, 1928 i 1929 el fenomen és anecdòtic, en 1927, 1930 i 1931 destaca l’augment de la proporció del número de falles amb este tema, sobre tot el primer amb huit, el més alt de tota l’etapa. S’intuix que els dos últims anys, la situació de la dona estava ja a punt de fer un canvi molt important en la seua consideració social com vorem en la següent etapa. Per temàtiques, dins de la subdivisió del fenomen, el tractament va tindre el següent ressò: sis falles tractaren el canvi de rols en les tasques domèstiques; dotze ho feren en relació amb la modernització de la indumentària femenina, l’ús de la falda-pantaló, les faldes més curtes i la conseqüent provocació femenina; sis per al pentinat a lo garçon; quatre amb la igualtat dels drets per a les dones; el mateix número per a la confusa moda masculina; una per a criticar els hàbits de fumar, beure i jugar que volien imitar les dones; i dos que criticaren de forma general tots els aspectes citats.

6. Dos en 1926: Borrull-Túria i Cádiz-Doctor Serrano; 1927. Huit en 1927: Baix-Hostal de Morella, Plaça del Guerriller Romeu, Maldonado-Torno, Plaça de Calatrava (actual del Negret), Santa Teresa-Carda-Murillo, Plaça de Sant Gil, Plaça de Santa Creu i Plaça de la Mercé. Dos en 1928: Places de Pellicers i de Serrans. Una en 1929: Espinosa-Juan de Mena (actual Ferran el Catòlic-Erudit Orellana). Quatre en 1930: Na Jordana-Burjassot, Plaça del Mestre Ripoll, Corona i Borrull-Socors. I cinc en 1931: Plaça de Serrans, Pizarro-Gran Via Marqués del Túria-Martí, Jai Alai, Cádiz-Mendizábal (actual Noscarmientas) i Gràcia-En Sanz.

D’altra banda, podem vore com la figura de la dona pren forma com a remat d’una falla que, en esta etapa, serà una costum més estesa, tot i que conforme avancen els anys, anirà disminuint poc a poc el nombre de falles amb remat femení: 1932 (15), 1933 (10), 1934 (8), 1935 (3) i 1936 (10). Encara trobarem casos aïllats que criticaren les modes femenines de l’etapa anterior, com les faldes curtes, pentinat a lo garçon, com a font de vicis, o amb la vara de comandament governant. Per a la quantitat de cadafals plantats, és una quantitat res menyspreable. La varietat formal i icònica de les dones en els cadafals serà molt ampla. Durant esta fase es plantaren dones representant tot tipus de casuístiques: el progrés, la deessa Fortuna, la Justícia (tres casos), una model, boxejadora, els pecats capitals, i abillada amb banyador per a nadar o pescar nuvi. 3. Un gran pas per a la integració de la dona a les Falles (1931-1936)

Les eleccions a Corts de juny de 1931 es feren per sufragi universal masculí i sufragi passiu femení, es a dir, que les dones no podien votar però en canvi sí que es podien presentar com a candidates. El resultat fou que tres dones foren triades: Margarita Nelken pel Partit Socialista Obrer Espanyol, Clara Campoamor pel Partit Republicà Radical i Victoria Kent pel Partit Radical Socialista. Però el fet destacat tingué lloc en el debat obert per la concessió del dret al vot a les dones (sufragi universal femení) entre dos de les dones elegides. Per una banda Kent defensà que no era el moment d’atorgar el vot a les dones ja que encara estaven baix la influència de l’església i el vot aniria a parar als partits de dretes. De l’altra, Campoamor defensà el dret al vot de les dones. Al final guanyà Clara Campoamor i el dret al vot de les dones en la Constitució de 1931 fou aprovat per les Corts el 9 de desembre de 1931, sent la primera ocasió per poder exercir el seu dret en les eleccions generals de novembre de 1933. 3.A. El tema faller del Feminisme assolix el punt àlgid A pesar de la transcendència del moment històric que suposà que la dona adquirí el dret al vot en les eleccions d’abril de 1931, en les festes falleres de l’any següent a penes tingué ressò com a tema faller la igualtat electoral aconseguida. De fet, només dos falles tractaren el tema en 1932: Àngels-Balmes-Triador i Plaça de l’Àngel. La primera, realitzada per Barberá i Nácher, tenia diverses escenes on la dona intentava convèncer als homes per anar a votar. La segona, de Luis Bagán i Miguel García, tenia al remat una dona asseguda sobre una urna on havia dipòsit, en lloc del vot, tots els elements que la mantenien esclavitzada a la cuina, com una escoba o un poal.

Amb esta igualtat, les dones comencen a proposar-se metes més altes en la seua vida, entre les que destacà les de l’emancipació de l’home, com per exemple en la política, on les dones es plantegen presentar-se en les eleccions a càrrecs com regidores o diputades amb la intenció de governar ja que, amb l’opció que tindria un home de votar entre una dona (bell sexe) i un altre home, òbviament triarà a la jove. També en la llar, on els homes porten els ‘pantalons’, però per a les tasques domèstiques i també en cuidar als xiquets, mentres que dona està ocupada fent altres coses o fora de casa. I en el matrimoni, on l’emancipació de la dona passa per demanar el divorci ja que sap que pot triar marit més jove. Amb estes temàtiques es plantaren quatre de les falles de 1932 a les places de Sant Bertomeu (El vot de la dona, de Pepe Roda) i de Calatrava (Si les dones manaren, de Fernando Roda), i els carrers de Cádiz-Mendizábal-Puerto Rico (Progreso, de José Latorre) i Danzas (El triunfo de Fémia o les que tallen l’abaecho, d’Antonio Llorca). En anys posteriors ja no tornen a vore reflectida estes reivindicacions femenines.

D’altra banda, també tornem a vore situacions i actituds que són herència de l’etapa anterior amb els avanços per part de les dones. Fins a huit falles plantejaren diferents situacions: els mètodes renovats de seducció amorosa (Nau-Bonaire en 1933); el canvi en la manera de vestir, tant en el masculinisme de les dones com el feminisme dels homes (Plaça del Contrast en 1933; Blanqueries en 1933); l’extremisme de les dones que ja no saben fer cap tasca de la llar (Vivons-Arizo en 1936); el divorci (General Prim-Francesc Sempere en 1933); o els canvis genèrics de rols i costums entre els gèneres (Plaça de l’Encarnació en 1933, Ripalda-Soguers en 1934 i Plaça del Molí de Na Robella en 1935). 3.B. La irrupció de la dona en la festa fallera La figura de la Fallera Major de València naix en esta època amb una influència clara dels Jocs Florals i dels Concursos de Belleses. En la ciutat de València es celebra des de l’any 1879 l’elecció de la Regina dels Jocs Florals per part de la institució valencianista Lo Rat Penat, sent el primer nomenament per a la filla d’En Teodor Llorente, María. Tant antigament com en l’actualitat, el ritual de l’acte de l’Exaltació seguix les mateixes pautes, i són reproduïdes per la festa de les Falles. Per la seua banda, els concursos de belleses tenen el seu precedent més antic als Estats Units d’Amèrica en 1854. Espanya trià a la seua primera Miss Espanya (Senyoreta Espanya) a l’any següent, Pepita Samper, qui participà en l’edició europea. L’èxit a nivell espanyol d’una valenciana es repetí a l’any següent, 1930, on la Senyoreta València Elena Pla també va ser triada Senyoreta Espanya. Estes dos representants valencianes, passejaren la seua bellesa en tots els llocs i festes valencianes que foren convidades, com va ser a les Falles de València, entre altres festes.

Davant este auge de promocionar la imatge d’Espanya amb una representant dona que simbolitza la bellesa del país, va fer que el Comité Central Fallero imitara la iniciativa de triar una dona fallera per tal de representar i promocionar turísticament els valors valencians i fallers fóra de la nostra ciutat. Així, propicià que cada comissió fallera elegira per a les Falles de 1931 una representant de cada comissió fallera. La primera afortunada va ser Ángeles Algarra, fallera de la plaça del Negret, qui també va tindre l’honor de rebre un pas-doble dedicat. En 1932 canvià la denominació a bellesa fallera, perquè als mandataris republicans no els recordara el nom del títol a l’anterior règim monàrquic. A més, eixe any s’elegiren de manera excepcional dos representants, Consuelo Cariñena Tarín (fallera de Dalt-Santo Tomás) i Cruz Robles López (fallera de General Prim-Gonzalo Julián)7. Va ser, però, en 1933 quan la denominació de la figura representativa femenina a les Falles canvià definitivament pel nom que actualment coneguem, el de Fallera Major. Així, tenim les següents falleres majors: Leonor Aznar Carceller (1933, fallera de Burriana-Mestre Gozalbo-14 d’Abril), Amparo Albors Serrano (1934, fallera del carrer de la Barraca); Vicenta Montoro Grustau (1935, fallera del carrer de la Beneficència); i Filo Montoro Soucase (1936, fallera de CuencaRoberto Castrovido)8, qui també té dedicat un pas-doble. També eixe últim any es va triar una Fallera Major Infantil, Marcelita Cloquell Cortés. Però va ser de forma extraoficial, ja que mai va estar reconeguda per part del Comité Central Fallero ni per la Junta Central Fallera. Segons les informacions aparegudes en els llibrets, premsa i revistes de l’època, el fenomen ràpidament s’estengué a quasi la totalitat de comissions falleres de 1931. Però no totes reberen el mateix nom del títol, ja que aparegueren indistintament Belleses Falleres i Falleres Majors , un nom este últim que fins a aquell moment s’havia atorgat de manera honorífica a destacades personalitats de la societat valenciana. Este nou fenomen es traslladà ràpidament a la temàtica de les falles plantades, tot i que tingué quasi ressò. Així veiem que en l’any 1929, l’artista Carlos Cortina plantà una falla a la plaça de Marià Benlliure que s’emportà el segon premi, i tractava l’elecció de Miss Univers en París, on la representant espanyola (i valenciana) no guanyà. La falla, molt reproduïda, era una enorme Torre Eiffel realitzada amb una impactant estructura de fusta, l’especialitat de l’artista, on estava asseguda als seues peus com una Regina la representant espanyola.

7. Actual comissió fallera de Pintor Salvador Abril-Pere III el Gran. 8. Actual comissió fallera de la Plaça del Bisbe Amigó-Cuenca.

També la figura de la Fallera Major i el seu procés d’elecció va ser motiu de crítica de les úniques tres falles que volgueren aproximar-se a la temàtica. Foren les falles de les places de Sant Jaume i Santa Creu, ambdues en 1932, i la de la plaça del Doctor Collado de 1935, plantades per artistes de renom com Regino Mas, Alós i el tàndem Desfilis-Coret, respectivament. En la primera, satiritzava que el concurs era un símil d’una fàbrica de belleses. La segona posava en evidència la dificultat per aconseguir que una candidata fora la representant de la comissió en el concurs del Comité Central Fallero. I la tercera, aprofitant la crítica del canvi de rols, feia una sàtira sobre l’elecció d’un possible Milord, en contraposició a les misses. 3. C. La dona fallera pren el poder: primeres comissions femenines i dones presidentes Arran de l’adquisició de la dona del dret al vot en les eleccions de l’any 1931, esta és planteja noves perspectives de relacions socials que fins el moment, mai s’havien plantejat. En les falles d’eixe mateix any ja s’avança un pas en l’elecció de falleres majors, tant a nivell municipal com a nivell de comissió, fent visible per primera vegada la figura de la dona com a fallera dins de la festa, tot i que no tinguera adjuntes funcions d’organització de la festa. 62

Però l’any següent, en 1932, és dona un pas de gegant dins de la festa i a favor de la socialització de la dona. Apareix per primera vegada una dona com a presidenta d’un col·lectiu faller. Es tracta d’Àngela Olmos, de la comissió fallera dels carrer de Doctor Simarro-Jai Alai.9 I, en contra del que el lector pot estar pensant en estos moments, la falla no tractà el tema del feminisme sinó que va ser sobre el passatge històric del Palleter. Este va ser el primer cas d’un total de 9 entre els anys 1932 i el fallit de 1937: Carmen Villaverde en Nau-Bonaire (1934); Ripalda-Soguers (1934) amb un total de 14 falleres; Antonia Llobregat en Pilar-Torn de l’Hospital (1935); Monserrat Serra en Escalante-Església (1935); i les quatre últimes comissions femenines en Socorro-Lepanto, Alta-Santo Tomás, En Corts i Visitación-Orihuela que s’aprovaren per a l’exercici 1936/37 però que hagueren de dissoldre’s com la resta de col·lectius fallers.10 En el cas de Nau-Bonaire, amb 13 falleres, es va fer perquè volien “demostrar les dones que no es quedem arrere” i fer el mateix que feren els homes del barri en l’any 1932.11 Si revisem la composició de les comissions falleres que apareixen als llibrets i a la premsa de l’època, al menys existiren tres casuístiques més de la participació de la dona al si de les comissions falleres. A banda

9. El carrer del Doctor Simarro és en l’actualitat el de Micer Mascó. I el de Jai Alai és Pintor Peyró. 10. Dades recopilades de les sol·licituds conservades en l’Arxiu Històric Municipal de València. 11. Navarro, F (1934).

de les presidentes, també existí el títol honorífic de Presidenta Honorària, però dins d’una comissió masculina. Al menys així consta per al cas de la comissió de la plaça de Manuel Cru, actuals carrers Russafa-Denia, on nomenaren a la Senyoreta España Pepita Samper, a més del de Fallera Major. També existí en CervantesPare Jofré (1932), on convisqueren diferents càrrecs honorífics com el set Fallers Majors, un President d’Honor i les 5 Presidentes Honoràries. Un tercer cas va ser el de Doctor Sanchis Bergón-Túria-Passeig de la Pechina (1933), on nomenaren només a Marita Requena Silvestre. El segon tipus va ser la constitució d’una comissió femenina dins de la comissió fallera, sense autonomia pròpia però amb capacitat de decisió com la comissió masculina, en igualtat de condicions. Així trobem cinc casos en este període: Cervantes-Pare Jofré (1933 i 1934), el segon dels quals sabem que estava composada per 28 dones; Mestre Clavé-Gràcia (1933), on també nomenaren falleres d’honor; Plaça de Sant Jaume (1934), amb tres dones; Vicente Brull (1935) amb 5 falleres i 7 fallers; i Mercat Nou del Grau (1933), on s’especifica que la comissió femenina s’encarrega específicament d’arreplegar els diners de les quotes i altres ingressos generats per les activitats. I per últim, un cas on les dones participaren però sense formar comissió femenina pròpia. Fou el cas de Gràcia-En Sanz (1934), on el seu llibret ens descriu que tres xiques han col·laborant amb la comissió masculina treballant per la falla, sense concretar més dades. FONTS DOCUMENTALS CONSULTADES Arxiu Històric Municipal de València (AHMV). Secció Festes. Sèrie Falles Arxiu de la Junta Central Fallera Diari Diario Mercantil Valenciano, El Mercantil Valenciano i Levante-EMV Diari La Opinión, Las Provincias Diari El Pueblo Pepico (1946): Ecos falleros. Clarín Fallero Navarro, F. (1934): El croniste parla en la Comisió Femenina de la falla dels carrers de la Nau y Bonaire. Foc Valencia Article aparegut al llibret de la Falla Borrull-Socors 2013

DE REGINES, MISSES, BELLESES... I FALLERES Kepa Llona i Sanz

ada mes de juliol comença a posar-se en marxa l’engranatge necessari per tal que, després de l’estiu, vint-i-sis nous noms s’afigen a la llarga llista de 991 senyoretes i 940 xiquetes que han representat, com a Falleres Majors i Corts d’Honor, a les nostres festes falleres, des que l’exercici de 1930 fóra creat el Comité Central Faller, precedent de l’actual Junta Central Fallera. Per a trobar una resposta al per què a València triem cada any una representació de la festa és necessari indagar un poc en la història. Sense cap dubte té també una gran transcendència simbòlica. En la vella Europa, des del segle XVIII és conegut el costum antic de triar reines simbòliques per a les distintes festivitats, en les quals les guanyadores representen les virtuts de la nació i altres idees abstractes. Es crea un símil entre la vida real, dels reis i corts europees, i la vida fictícia, que és l’única cosa a la qual no pot aspirar la gent del poble. A Espanya no es troben moltes referències a este tipus de festivitats. Les primeres mencions que assenyalen una dona presidint un acte en qualitat de regina, són les corresponents a les celebracions dels Jocs Florals. Des de finals de segle XIII, es troben citacions als Jocs Florals o de la gaia ciència a la ciutat de Barcelona, on en 1859 és una dama qui presideix la festa de la poesia i de les flors. El poeta llorejat amb la joia de l’Amor rep una senzilla flor natural i entrega el premi a una de les dames presents; per només este fet, queda triada Reina dels Jocs Florals i distribueix aquell any les joies als poetes vencedors. El costum dels Jocs Florals i les seues regines s’estén per la resta de la geografia espanyola, i per descomptat a València, on guanya gran rellevància en l’àmbit cultural, social i popular. Fins a hui en dia, són celebrats els Jocs Florals de l’entitat Lo Rat Penat, i des de 1879 trien la seua regina. Ella representa el referent principal de la justa literària i en el seu tron, la Cadira d’Or –que, per cert, també utilitza ara cada any la Fallera Major de València–, presideix el certamen i rep lloes per part dels poetes participants en tal acte, sent també, com és lògic, la que entrega els premis als guardonats. La primera regina va ser Maria Llorente i Falcó, triada per son pare, el poeta Teodor Llorente en qualitat de guanyador de la Flor Natural d’aquell certamen, també president de Lo Rat Penat en aquells moments. La regina anava vestida de llauradora antiga valenciana, fet que no es repeteix fins a entrat el següent segle, perquè les regines prefereixen anar vestides amb vestit llarg de gala. També es comencen a trobar al·lusions a concursos de bellesa, més o menys seriosos. Així, diversos diaris de febrer de l’any 1889 informen que la societat La Incógnita de Madrid ha organitzat el primer concurs de bellesa que es verificarà a Espanya. S’adjudicaran dos primers premis, consistents en dos grans diplomes d’honor i dos preciosos objectes d’art, a la rossa i a la morena que reunisquen més dots de bellesa artística. El jurat estarà

compost per quatre distingits pintors i tres socis. La societat, reconeixent que la bellesa de les dones espanyoles no trobaria compensació en cap premi en metàl·lic, s’ha abstingut d’esta classe de recompenses. Durant el ball, que durarà de nou de la nit a sis de la matinada, s’obsequiarà a les senyoretes amb flors i dolços. Desconec el nom de les guanyadores, si és que l’acte va arribar a bon terme, a les altes hores de la matinada en què s’indicava la seua fi. A principis del segle XX ja són diverses les entitats que en les ciutats valencianes celebren Jocs Florals amb les seues corresponents regines, generalment vestint gales valencianes. Per exemple, la Societat La Rialla de València organitza cada maig el Ball de les Flors, “per celebrar l’esplandidea de la primavera de les flors valencianes, la bellea de les seues dones i els ideals de la fecundació i vida encarnats en un somni d’art”. En 1906 la regina és Amparo Alabau, i en 1907 Carmen Tarazona va rebre els seus atributs junt amb la seua Cort d’Amor en la Llotja.

Independentment d’estos nomenaments festius amb major o menor continuïtat, ara coneixerem la primera ocasió en què es realitza a València l’elecció d’una representant femenina, a més democràticament. Com un dels múltiples esdeveniments celebrats amb motiu de l’Exposició Regional Valenciana, al maig de 1909 s’organitza un Comité de l’Exposició amb les condicions de les candidates: lloc de naixement o veïnat en la nostra regió, edat entre 15 i 25 anys i l’exclusió de belleses professionals. Les guanyadores optaven a tres primers premis de 5.000, 3.000 i 2.000 pessetes, i tres accèssits de 1.000. El comité tenia la labor de triar entre els retrats presentats a sis de les candidates, considerades totes mereixedores de la suprema distinció, i entre elles s’elegiria la regina per sufragi popular, per mitjà de votació de les fotografies exposades per a tal fi. L’organització va intentar explicar el motiu de la creació d’este certamen en els termes següents: “Va este concurs a ser dins de l’Exposició, que representa un progrés material, com un homenatge a l’esperit de la regió, simbolitzat pels poetes en les dones i les flors”. Va resultar vencedora la senyoreta Rosa de la Higuera y de la Cerda, filla del Marqués de Fuente el Sol, qui va tindre l’oportunitat, amb les cinc restants premiades, de presidir i participar en diversos festejos de l’Exposició, i excepcionalment presentar-se davant de Sa Majestat el rei Alfons XIII en el Cotilló i Ball que es va celebrar en el seu honor. Al següent any, i amb motiu dels festejos de la Fira de Juliol, València incorpora una novetat: l’elecció de les Regines dels Mercats. Esta celebració, ja adoptada per altres ciutats espanyoles des de 1903, segueix el model de l’antic Carnestoltes de la Ma Carême de París, també anomenat Festa de les Llavaneres, en el qual

participaven les regines electes de barris, associacions i mercats, i on s’elegia una Regina de Regines, ja en la primera meitat del segle XIX. Al juliol de 1910 cada mercat de la ciutat tria una regina, onze en total, que vestint elegants vestits blancs de cort són proclamades i reben la seua banda acreditativa en la sala d’actes de l’ajuntament de l’Exposició Regional de València. Posteriorment participarien en una cavalcada i en alguns dels actes de la Fira de Juliol d’aquell any. Uns anys més tard trobem un altre exemple d’elecció democràtica d’una figura femenina representativa de la bellesa i de la tradició en el vestir. A fi de solemnitzar la Angeles Algarra, elegida Reina de les Falles 1931, nova obertura del Mercat de Colom, se celebra al gener de SEMANA GRÁFICA, 27 09 1930 1917 una gran festa valenciana. Els principals al·licients del seu programa van ser una sensacional cavalcada artística i l’elecció d’una regina. Va ser proclamada Elenita Durbà amb 43.300 vots, que acompanyada de la seua Cort d’Amor va presidir les festes i inclús va apadrinar un xiquet, el primer nascut aquell any, en el si d’una família amb dificultats econòmiques, i que tal com es va acordar en els festejos del nou mercat va rebre diversos regals i donatius per part d’entitats públiques i privades. Com a prova de l’abast popular que va obtindre Elenita Durbà, diversos anys més tards, en les festes falleres de 1931, se celebrava un homenatge a les “Regines de la Bellesa Valencianes”; ella fou una de les protagonistes, juntament amb Pepita Samper i Ángeles Algarra, de les quals parlarem posteriorment. De nou, i amb motiu de les festes de maig de 1928, es reprén a València el costum de triar les Regines dels Mercats. En esta ocasió en són set, les sis representats dels mercats de Jerusalem, Central, Grau, Cabanyal, Russafa i Colom, i finament una Regina de l’Horta Valenciana, la senyoreta Vicentica Riera. Van ser rebudes en l’ajuntament per l’alcalde, participaren en una vistosa cavalcada al·legòrica i celebraren un ball de caràcter popular en el Mercat Central. Totes anaven vestides de valencianes, segons diuen les cròniques de l’època, amb rics vestits, alguns autèntics de gran valor.

El triomf de les valencianes en els concursos de bellesa Els anys vint van ser de creixement econòmic i de transformacions polítiques, socials i culturals. El món pareixia trobar-se en el seu millor moment. La inversió creixia, l’ocupació augmentava i després de la crisi propiciada per la I Guerra Mundial pareixia no sols recuperar-se la tranquil·litat, sinó avançar cap a un benestar incomparable.

Es començava a parlar d’uns feliços anys vint en què els espectacles de masses, l’interés per l’alta costura i els nous corrents musicals es van convertir en objectes de consum i van alimentar tota una indústria que fins a eixos dies no havia sigut significativa. La premsa i la ràdio van conéixer un gran esplendor: van proliferar les revistes especialitzades, les esportives, les dedicades a la dona. La societat, almenys una part d’ella, va començar a buscar fórmules d’evasió, amb la consciència que l’hedonisme i la diversió podrien acompanyar permanentment les seues vides. Els progressos tècnics permetien entreveure un món dominat per l’oci i la carència de problemes, al mateix temps que s’era conscient d’estar vivint uns temps d’obertura en molts terrenys, sobretot respecte d’una societat de finals del segle XIX que es percebia com menys permissiva. En este ambient aperturista, un dels espectacles que desperta més inquietuds són els nous concursos de bellesa femenina. Així, en 1920 és triada la primera Miss França, i en 1921 Miss Amèrica. El gust per estos concursos s’estén amb rapidesa, encara que la seua arribada a Espanya és un poc més tardana. De fet, en la nostra nació es continua relacionant este món amb el de la dona de mala reputació o del món artístic. Les participacions de les nostres representants en els concursos de Miss Univers en els últims anys vint passen sense pena ni glòria en el país i desperten generalment sentiments de menyspreu. L’any 1929, els diaris francesos Le Journal i “’Intransigeant són els encarregats d’organitzar el concurs de Miss Europa i deleguen en diaris nacionals, en el nostre ABC, les eleccions de candidates. Este patrocini li dóna un caràcter de serietat i formalitat mai abans vist al nostre país, i en conseqüència a les delegacions regionals, a València a la del diari El Mercantil Valenciano. Pepita Samper i Bono, una jove de 21 anys, filla d’un reputat comerciant, educada, alta, rossa de cabells i ulls blaus, és la seleccionada a València. Poc després la seua bellesa triomfa a Madrid i se li corona com a Miss Espanya. El concurs causa un gran desplegament dels millors informatius i d’interés popular, que posteriorment es veu augmentat davant la seua presentació en el certamen de Miss Europa. La seua participació no deixa de ser un misteri, ja que malgrat no ser la guanyadora real, torna al nostre país envoltada d’un halo de grandesa, afavorit per una suposada retirada del concurs causada per la defunció de Cristina d’Habsburg, mare el rei Alfons XIII, a pesar que l’assenyalaven com a vencedora. També es comenta que sent una de les dues finalistes,

Pepita Samper, Senyoreta Espanya 1929

el president del concurs Maurice de Waleffe, periodista francés amb clara aversió per Espanya, havia afavorit en l’últim moment la representant d’Hongria. Mai en sabrem la veritat. No obstant això, tot el procés es va viure al nostre país amb intensitat, i especialment a València, la seua terra. Va rebre homenatges pertot arreu i la seua imatge es va convertir, a més d’icona de bellesa nacional, en representació de la dona valenciana i de les seues tradicions. La seua presentació a París com a candidata espanyola la va fer lluint un bell vestit de valenciana, per a l’adequació del qual es van reunir un grup d’experts que conjugaren allò més ric i representatiu de la indumentària popular. Com era d’esperar, en les festes falleres d’aquell any, estant tan recent la seua història, també va rebre càlids homenatges i representacions d’afecte de la seua ciutat. Junt a les belleses de Lleó i Castella, i de Catalunya, rebudes com a hostes oficials de l’Ajuntament de València, van ser rebudes entre l’aclamació del públic el 18 de març. En comitiva oficial es van dirigir a realitzar una ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, i posteriorment a una recepció oficial en la Casa de la Ciutat, van recórrer la població i van visitar les falles. Es va fer una festa i banquet en el seu honor en

el Casal Català i van assistir a funcions especials en el Teatre Princesa i Marina del Cabanyal. El dia de Sant Josep van ser obsequiades amb un esmorzar a l’Albufera acompanyades de les autoritats valencianes, van assistir als bous i privilegiades invitades en la Festa de la Cremà, realitzada en els salons de Capitania General.

La popularitat de Pepita Samper també va quedar patent en les falles d’aquell any: la seua figura fou representada en diversos monuments fallers, entre els quals destaca el grup escultòric realitzat per l’artista Carlos Cortina a la plaça de Mariano Benlliure, que representava a la nostra bellesa, vestida de valenciana, en un tron als peus de la Dama d’Elx. Sense cap dubte, era elevada a la categoria de Regina de València. La seua representació de València, la seua imatge de la bellesa i tradició de la dona de la nostra terra, el fervor i l’admiració despertats, el seu caràcter d’ambaixadora i homenatjada en les festes falleres, la converteixen sens dubte en el major precedent de la figura de l’actual Fallera Major de València. Sense haver-ho sigut oficialment, se li recorda afectuosament com la pionera del càrrec i curiosament inclús se li denomina com a tal en alguna publicació, en concret en el Llibre Oficial Faller de l’any 1940.

Falla Plaça Mariano Benlliure, Pepita Samper al tron, SEMANA GRAFICA, 18 03 1929

L’any següent, una altra jove valenciana, Elena Pla i Todo, torna a ser coronada regina de la bellesa espanyola. No aconsegueix, ni de bon tros, la popularitat i fama, tant a nivell nacional com valencià, de la seua antecessora Pepita. Seguint la tradició, Elena també representa la nostra terra abillada amb gales valencianes en els concursos de Miss Europa, celebrat també a França, i de Miss Univers, a Rio de Janeiro (encara que per a la festa de gala es llevara la falda pel calor, i se’n posà una de gasa). La seua participació en les festes falleres de 1930 es limita, segons la premsa de l’any, a alguna recepció oficial, la seua invitació a la bunyolada i ball organitzat per l’Associació de la Premsa en honor als periodistes, autors i artistes teatrals presents en la ciutat pels festejos fallers.

Pepita Samper, Senyoreta Catalunya i Castilla León, als bous, SEMANA GRAFICA, 23 03 1929

La nostra tercera representant en l’elecció de regina de la bellesa espanyola, Bernardina Gerivés, no va tindre l’èxit triomfant de Pepita i Elena. El 25 de gener de 1931 es triada Ermelina Carreño, representant de Castella-la Manxa, Miss Espanya 1931. Però este fet no va ser causa de la creació del càrrec de Regina de les Falles de València, tal com habitualment es confirma a nivell nacional i inclús local. L’elecció d’Ángeles Algarra, primera Regina Fallera, que presidiria les festes falleres de 1931, va ser el dia 21 de setembre de 1930. Cert és que les dos primeres Miss Espanya, valencianes, van tindre una certa representació i van rebre homenatges en les falles, però la creació del càrrec oficial a instàncies del Comité Central Faller, a pesar de la seua indubtable similitud amb els concursos de bellesa tan de moda en aquella època, no té cap vinculació amb els seus inicis amb l’elecció de Miss Espanya de l’any 1931. La primera Fallera Major nomenada com a tal Hem comentat anteriorment que Pepita Samper mai va ser realment Fallera Major de València. Paradoxalment, sí que hi ha proves que va ser la primera fallera major d’una comissió, la primera vegada en la història de les Falles en què s’utilitza oficialment tal denominació. Almenys, i fins a este moment, això és el que es deriva de les investigacions dutes a terme pel meu company i amic Ramon Estellés i Feliu com a part del projecte conjunt desenrotllat en els últims anys amb mi i que té com a fi fer una recopilació, el més exhaustiva possible, de totes les informacions aparegudes en qualsevol mitjà de premsa escrita i publicacions festives, en

Falla Plaça Mariano Benlliure, Pepita Samper al tron, SEMANA GRAFICA, 18 03 1929 72

referència als càrrecs de Fallera Major i derivats semblants, en totes les comissions falleres. En la portada del llibret corresponent a la Falla de Plaça Manuel Cru i Carrers de Pi i Margall i Dénia de l’any 1929, apareix en una fotografia com a «Presidenta Honorària de la Comissió», però en un text en una pàgina de l’interior de la dita publicació, en el qual se li rendeix homenatge pel seu triomf de la bellesa i se li recorda per haver passat la seua infància en este barri, diu expressament: “... perque eres la Regina de la Bellesa espanyola i per a mosatros del mon sanser, no per la teua cara solament, sinó pels virtuts del teu cor, t’ham nomenat FALLERA MAJOR, i tu, magnànima com sempre, t’has dignat acceptar.” Desconeixem si en algun acte va assistir o va representar la seua comissió en qualitat de Fallera Major, però ja per se, el seu nomenament en el llibret com a Presidenta Honorària i Fallera Major, és un reconeixement a la dona de la festa de les Falles que mai abans s’havia donat.

La primera Regina de les Falles amb caràcter oficial i representatiu Encara un any abans de l’elecció de la primera representant de la ciutat de València, trobem un altre cas curiós i també documentat. La gran colònia valenciana resident en la ciutat de Barcelona estava excel·lentment organitzada en tres entitats: el Círculo Valenciano El Turia, constituït en 1918; la Casa Regional Valenciana, creada al març de 1927, i, finalment, La Casa Valenciana, fundada pel novembre de 1927. Tals associacions van ser creades amb l’ànim d’estretir els llaços entre valencians i catalans en l’ordre artístic, cultural i comercial. La Casa Valenciana ja és la promotora l’any 1928 del primer tren faller des de Barcelona, a fi de poder visitar les nostres famoses festes, tant socis com simpatitzants, en excursió organitzada des de la seua ciutat de residència. Igualment, la Casa Regional Valenciana realitza en 1929 una caravana d’autocars amb el mateix propòsit. Seguint els gustos de l’època en el tema de concursos de bellesa, la Casa Regional Valenciana, més acostumada a les activitats lúdiques dels seus components, tria l’any 1929, igual que una infinitat d’associacions contemporànies, la Regina de la Bellesa entre les filles dels seus socis, sent coronada en este primer any Rafaelita Barberà. En 1930, concretament el dia 4 de març, és triada Asunción Otero nova Regina de la Bellesa. No obstant això, amb motiu de la caravana fallera d’aquell any, trien entre les seues sòcies una altra component per a representar l’entitat en la festa de les Falles. En concret, en la revista Semana Gráfica s’informa amb profusió de fotografies de la visita de l’entitat a València en Falles amb la gentil senyoreta Antoñita Sanchis, Regina de la Casa Regional Valenciana de

Ángeles Algarra, elegida Reina de les Falles 1931, SEMANA GRAFICA, 27 09 1930

Les escollides a la primera revetla fallera, ESTAMPA, 16 09 1930

Barcelona i figura destacada de l’excursió. Es dóna la circumstància que la triada en qüestió era la filla del president de l’entitat, Rafael Sanchis. Ella, vestint les gales valencianes i amb la seua banda acreditativa, va ser designada clarament amb la comesa de representació festiva de la seua associació en les festes falleres de València. Per tant, podem admetre tal càrrec com un símil de l’actual Fallera Major de la Casa de València a Barcelona, que en essència realitza les dites funcions. De moment desconec en quins termes va ser triada o en quin acte s’imposa la seua banda i condició, ja que en premsa escrita no he trobat dades respecte d’això. Resulta singular que, tan sols uns dies abans, va ser triada la Regina de la Bellesa de la mateixa entitat, Asunción Otero, i a pesar que va acudir també com a invitada de Falles, no se li dóna el tractament de figura destacada en relació als festejos, tal com se li brinda a la Senyoreta Sanchis. Considere que este fet a l’estil del “pensat i fet” dels valencians i a fi de promoure un al·licient més entre les senyoretes components i viatgers de l’excursió. Curiosament, l’any següent (1931), el Círculo Valenciano El Turia serà l’encarregat de triar una Regina Fallera, Carme Ibáñez, mentre que la Casa Regional Valenciana segueix només amb el nomenament de Regina de la Bellesa, senyoreta Elisa Sirvent. Ambdues també van ser convidades a les festes de València.

Ángeles Algarra, Regina de les Falles de 1931 L’èxit dels concursos de bellesa de finals dels anys 20 provoca una proliferació d’esdeveniments similars en tot Espanya. Qualsevol pretext és bo per a triar una miss, una bellesa o una regina. A València també arrela este costum, i qualsevol festeig comporta l’elecció d’una dona a qui es corona més o menys formalment. En la nostra ciutat, sobretot en la Fira de Juliol i les seues revetles, és quan es condensen la majoria d’actes. L’any 1930, el Comité Central Faller va convocar un concurs per a l’elecció de la “Regina de les Falles 1931”, motivats potser per donar un nou al·licient a la festa. El seu fi va ser unir la bellesa dels monuments amb la de les dones en representació de les comissions falleres, segons les paraules de Manuel García Dasí, secretari del Comité, a més de col·laborador del diari El Mercantil Valenciano, el qual donaria àmplia cobertura als actes i a les candidates, inclús publicant-ne diàriament dades i fotografies. Es van realitzar dos revetles, el 13 i el 26 de setembre de 1930, en els Jardins del Real. A elles van acudir un total de 60 candidates presentades per les comissions falleres. Sense cap dubte, esta ha de ser la primera preselecció fallera en la història de les Falles. Cada falla va triar la seua representant de diverses maneres, bé per votació, bé per designació directa d’algun membre de la falla o el seu president, inclús per mitjà de concurs fotogràfic. En la primera vetlada i entre les participants, que vestien indistintament vestits llargs de gala o de valenciana, el jurat compost de diverses personalitats va triar un total d’onze finalistes. A la setmana següent, en el mateix lloc realitzarien un segon passe i resultava triada Ángeles Algarra i Azuara, de la Plaça de Calatrava, hui del Negret, com a Regina de les Falles, i les restants deu com la seua Cort d’Honor. També en el mateix acte se li va a fer imposició dels seus atributs, la banda que l’acreditava com a Regina. Sense cap dubte, la iniciativa va ser un èxit entre els fallers de la ciutat, i a les candidates, Belleses Falleres, es van convertir en representants oficials de les comissions per primera vegada en la història de les Falles. La dona ja tenia un lloc en la festa, fins a eixe moment inexistent, i encara que amb altres denominacions es va mantindre este costum de triar democràticament una representant de les Falles, fins arribar la Guerra Civil al nostre país. Es va convertir en imatge tangible i perdurable de la festa, tal com expressen les següents paraules dedicades a Ángeles Algarra per l’editorial de la publicació Semana Gráfica en el número del 21 de març de 1931: “Quan s’haja esvanit el fum de la pólvora, el soroll de les traques detonants, la flama viva que fa cendres la falla, on tantes il·lusions i tant d’ingeni van quedar sepultats, els acords alegres dels passodobles algarers, els crits i l’animació en els carrers, l’entusiasme tot de la festa, quedarà encara perdurable i etern com a símbol de la nostra bellea immarcescible la teua imatge, dona valenciana, que reuneixes en el teu cos gentil totes les divinitats del sexe, i en la teua ànima, totes les delicadeses i exquisitats de la dona. Deu et salve, dona valenciana”.

primera presidenta dâ&#x20AC;&#x2122;una falla Maria Vanacloy

l meu nom és María Vanacloy Zorrilla, veïna de la pedania del Perellonet, i em vaig convertir en la primera presidenta d’una falla en tota València, en legalitzar la Falla núm. 329 “Grup de Peixcadors” a l’abril de 1979. Tot va començar quan un grup d’amigues decidírem emprendre l’odissea de fer una falla per nosaltres mateixes i un amic. En presentar la documentació per a legalitzar la falla, el càrrec de president va recaure en mi per ser la de major edat del grup. Encara recorde les mirades de sorpresa dels membres de la Junta Central Fallera davant de tal novetat, però no havent-hi cap impediment estatutari o reglament que prohibira ser presidenta de falla a una dona, ho van acceptar sense problemes i amb gran simpatia. Vaig exercir durant quatre anys de presidenta i vaig vestir el trage negre d’aquells temps amb el faixí roig que identificava el càrrec. Recorde amb molt d’afecte aquella època i el suport de la Junta Central Fallera ajudant-nos a tot el grup d’amigues, que llavors teníem entre 16 i 19 anys. Una salutació, i moltes gràcies! 77

DE FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA A PRESIDENTA Gloria Martínez Amigó

aig nàixer el 7 de setembre de 1983 i des de llavors sóc fallera. Als quatre mesos em vaig vestir per primera vegada per a la presentació de la meua falla, la Falla Blanqueries. «Eixa falla que m’ha vist créixer...», així començava un dels discursos més bonics de la meua vida fallera, potser l’únic irrepetible i una sensació d’aquelles quasi impossibles d’explicar: la CRIDA de 2008. Cada any per falles feia una maleta carregada d’il·lusió i sentiment faller i em traslladava a casa de la meua iaia Amparo. Viu tan prop del casal que sempre era la última a anar-me’n i la primera a arribar. De joveneta em vaig quedar amb les ganes de ser, com la resta de les meues amigues, «Fallera Major Infantil», però jo continuava somiant any rere any a representar la meua comissió. Així que, quan vaig tindre l’oportunitat, em vaig presentar i vaig ser triada. A més en un any molt especial, el 25 aniversari de la meua comissió. Vaig gaudir moltíssim del meu regnat, dels meus fallers i falleres, de les meues amigues Falleres Majors del Sector del Carme, de la meua Fallera Major de València de 2007 i la seua Cort d’Honor... Encara recorde quan em veien en algun acte i em deien: «L’any que ve tu estaràs ací». Durant el meu regnat no vaig pensar en això; el meu propòsit era viure el present i després... ja es veuria! Per descomptat, era un dels meus somnis. De xicoteta els meus tios m’aplaudien en el corredor de casa i jo desfilava saludant com ho feien elles, la Falleres Majors de València, per a mi, unes autèntiques reines a les quals, a hores d’ara, encara admire i respecte. Sempre vaig pensar que eren inabastables, com si d’artistes de Hollywood es tractara. Cada 18 de març em posava en el carrer de Sant Vicent per veure-les desfilar en l’ofrena i després me n’anava corrent a la plaça de l’Almoina perquè a l’eixida de la Mare de Déu em firmaren un autògraf. Encara recorde amb molt d’afecte i llàgrimes en els ulls d’emoció com una d’elles em va mirar, va somriure i em va dir: «Eres una xiqueta preciosa»; deu anys després li ho vaig contar sent una d’elles. Així que des d’aquell instant vaig saber que ser Fallera Major de València és molt més que ser una representant: és complir els somnis dels fallers més xicotets, eixos que són el futur de la nostra festa. És molt important que els xiquets estimen la festa, que vulguen participar en tots els actes i que, a poc a poc, a mesura que es fa adults, aprenguen i valoren «treballar per i per a la falla».

Jo vaig aprendre que no sols era divertir-se, beure, ballar o jugar al parxís. Per a tot hi ha una etapa, un moment. Així que, quan vaig tornar l’any 2009 a la meua comissió, vaig voler col·laborar i participar com a directiva, ja que havia visitat desenes de casals, actes fallers en els quals les meues retines i la meua ànima havien absorbit un munt de dades i idees per a la meua falla. He sigut vicesecretària, vicepresidenta, presidenta en funcions i PRESIDENTA, fallera, festera, Fallera Major i Fallera Major de València. Orgullosa no, molt orgullosa. I vos preguntareu amb què em quede i mentiria si diguera amb el que ara mateix exercisc, que és ser la presidenta de la meua falla, eixa falla que he «pintat de color de rosa». És un càrrec de molta responsabilitat, poc agraït en algunes ocasions i al qual dedique centenars d’hores que no es veuen. És un càrrec que a hores d’ara ja està millor vist si eres dona; abans era cosa d’hòmens i les dones estaven apartades de responsabilitats de càrrecs directius. Per a la meua sorpresa, vaig ser proposada candidata a ser presidenta per un faller i tota la comissió es va posar en peu a celebrar que jo seria la seua presidenta, fins i tot sense haver-los dit que sí. 80

Els meus directius em respecten, la comissió també. Desconec altres casos, però a mi em fan estar còmoda, no els importa que els dirigisca per ser dona o per ser més jove. Així que encara que no siga un càrrec com el de Fallera Major de València, en el qual et demanen autògrafs, fotos, discursos, inaugurar, desfilar entre floretes i aplaudiments que t’arriben al cor i es queden per sempre dins de mi, o dir des del balcó de l’ajuntament «Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà» i comportar-me com una autèntica reina... Ser presidenta és una experiència molt bonica que tot faller autèntic amb fusta de líder ha d’experimentar. Vull afegir que jo tinc dos persones al meu costat que són la meua ombra, els meus àngels de la guarda, els meus tios Alfonso i Loles. Sense ells jo no estaria escrivint estes línies per al vostre llibret. Gràcies, tios, vos vull! I gràcies a tota la comissió de La Vila de Sagunt per voler plasmar «la meua vida fallera». Gràcies a Miguel Ángel per insistir-me, perquè com ja vos podeu imaginar estic molt atrafegada. Vull enviar una salutació molt especial a la vostra Fallera Major Sandra i al vostre President, Aitor Muñoz. I una picadeta d’ull a totes les dones d’esta comissió de Sagunt perquè lluiteu per la vostra falla i arribeu molt lluny. Bones Falles 2016! Una abraçada de la vostra amiga.

Tres DoneS Un cĂ rrec Tres perfils Una Dona Tres Dones Una entrevistA

ixí són, i ací les tenim. Ens mostren tres visions dispars de la nostra festa. Diferències raonables les que hi ha entre elles. Conviccions confrontades junt amb ideologies en continua contesa. Comparteixen una llengua comú, però amb un llenguatge distint. Experiències desiguals amb metes homogènies. Semblants funcions les que han dut a terme, malgrat estos contrasts. Ara gaudireu amb aquesta entrevista a tres cares. Preguntes comuns per a tres dones que matisen les seues respostes reflectint desacords en allò que se’ls presenta. Eixa diversitat que ens fa rics i ens culturitza. Discrepàncies que ens fan créixer i aprendre. Disparitat d’opinions, desviació en actuacions i pensaments, que fan de la nostre món faller, un món ple de contrastos que es complementen i la fan única. Tres dones. Una entrevista. *Les entrevistes han sigut aportades per les autores i están expressades en la llengua considerada per la mateixa.

Montse Català actual vicepresidenta de Junta Central Fallera CURRICULUM PERSONAL I FALLER València, 1983. Llicenciada en Comunicació Audiovisual, màster en ‘Formats i continguts audiovisuals en l’era digital’ i postgrau de ‘Xarxes socials i intercanvi de coneixement’. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació com a Canal 9 o Mediapro i ha dirigit durant 7 anys el programa faller ‘Protagonistes Les Falles’ en Punt Radio València. Fallera de la comissió Maestro Lope-Josep Carsí de Burjassot on ha desenvolupat diversos càrrecs (delegada d’infantils, comunicació, membre de l’equip de cultura o de redacció de llibret). Fou Fallera Major d’esta comissió al 2009. És component de JCF des de 2008, sempre en la delegació de Promoció Exterior. Des de juliol de 2016 ocupa el càrrec de vicepresidenta primera de l’ens. Es troba al front de les delegacions de Comunicació i Promoció. 84

Cristina Burdeos exvicepresidenta de Junta Central Fallera, i primera dona a aquest càrrec CURRICULUM FALLER Fon presidenta de la Falla Palleter-Erudit Orellana entre els anys 2000 i 2002 i presidenta de l’Agrupació del Botànic en 2002 i 2003. Així també, es convertí en la primera vicepresidenta de la Junta Central Fallera (JCF) entre 2003 i 2005. Va ser jurat de FMV de Lola Flor, Sara Martín y Gueguel Masmanian. Congressista en l’últim congrés faller del qual va eixir l’últim reglament faller. Jurat de Corts d’Honor FM de Norte Doctor Zamenhoff en 1986.Delegada d’infantils y relacions públiques en Palleter-Erudit Orellana. Assessora del president en la falla les Jovenils.

LaurA Cano expresidenta de falla de secció especial i mare de Fallera Major Infantil de València CURRICULUM FALLER Laura Maria CANO i ZAMORANO, llicenciada en Dret per l’Universitat de Valéncia. Premi La Ley (1981) .Despuix de passar pels Registres de la Propietat de Villar del Arzobispo y Pego, és titular Registre Mercantil i de Bens Mobles de Valéncia i Província des de 1986. Preparadora d’Oposicions al Cos de Registradors de la Propietat i Mercantils, tutora de pràctiques de l’Universitat de Valéncia-Estudi General, colaborant també en les Universitats Catòlica i Europea de Valéncia, membre de la Comissió d’Informàtica de Registres Mercantils, preparadora de dictàmens de Casos de Dret Mercantil d ´Oposicions al Cos de Registradors de la Propietat i Mercantils . Fallera des de menuda ha pertanygut a vàries Comissions (El Palleter-Erudit Orellana, Alemanya-El Bachiller, Almirant Cadarso-Comte d’Altea), militant actualment en Gravador Esteve-Ciril Amorós, a la que tornà despuix de la seua etapa en Almirant. Fon, junt a la seua filla, Fallera Major d’Almirant Cadarso-Comte d’Altea en 2003, i a l’any següent la seua filla arribà a Fallera Mayor Infantil de Valéncia. Secretària de la Federació de Falles de 1ª A en 2003, ostentà diferents càrrecs i vicepresidències en la Comissió d’Almirant Cadarso-Comte d’Altea, fins a presidir esta Comissió durant quatre eixercicis entre 2010 a 2013. En L’eixercici 2010-2011 fon nombrada Presidenta de la Federació de Falles de Secció Especial. Axí puix, la primera dòna presidenta d’una Falla d’Especial i de la Federació de Falles d’Especial. Posseïx El Bunyol de Brillants des de 2015. *Traducció del seu text feta pel Casal Bernat i Baldoví segons la normativa de la Llengua Valenciana de la RACV, per desig exprés de Na Laura Cano i Zamorano.

Creus que en el món de les falles existeix desigualtat o, per contra, el paper de l’home i la dona estan totalment equilibrats?

Montse Català

Cristina Burdeos

Laura Cano

Dir que estan totalment equilibrats em sembla excessiu, no ho estan. Prou veure les Juntes Directives o les Assemblees de Presidents per a comprovar que la majoria segueixen estant formades per homes. No crec que la igualtat signifique arribar a la paritat. Els llocs de gestió de les comissions han d’estar formats per gent vàlida, siguen homes o dones. Però cert és que durant anys s’ha considerat que les dones havien d’encarregar-se només de cuinar o cosir els vestits per a les cavalcades.

Equilibrats no, mai ho han estat i tinc sérios dubtes que alguna vegada ho estiguen. Més que res perque les qui de veritat sempre han treballat per les Falles des de l’anonimat han segut les dònes: preparant entrepans per a un sopar d’aixellet, planchant la roba de valencià o simplement cuidant als chiquets, mentres els hòmens baixaven als casals per a reunions de tota classe. Afortunadament, estes situacions van canviant progressivament.

El món de les Falles és un món absolutament mascliste en lo que a la seua gestió se referix. La dòna és la protagonista estètica de la festa pero, en lo que a la presa de decisions i representació de les Falles se referix, se tracta d’un món dominat pels hòmens en el que, ademés, deliberadament se pretén excloure a les dònes, donantles a entendre que el seu paper en la festa és purament decoratiu. A lo més que s’arriba és a la titularitat de vicepresidències o delegacions per a activitats en cada Falla, pero l’accés de la dòna a les Presidències està ple de traves i pedres posades en el camí per quins consideren que la gestió fallera és cosa d’hòmens i que les dònes deuen dedicar-se a engalanar-se, lluir els seus trages i representar a la dòna de la forma més bella possible. És una verdadera proea arribar ad eixos llocs i que se nos respecte com a qualsevol atre President, independentement de nostra major o menor valia personal i fallera.

CreuS que la figura de la Fallera Major és considerada com una “dona florer”? Montse Català

Cristina Burdeos

Laura Cano

Aqueixa ha sigut la mateixa cançò durant molts anys però crec que les coses estan canviant i cada vegada és més notable que cal veure a la Fallera Major com una ambaixadora de la festa, una representant d’un ampli grup de fallers (si es tracta d’una Fallera Major d’una comissió) i d’un col·lectiu de centenars de milers de persones (en el cas de la Fallera Major de València). El seu paper, en aqueix any en el qual realitza contactes amb moltes personalitats de la societat és el de la promoció i defensa de la festa.

No. Sempre és una dòna admirada per la majoria de fallers. Un picher no té sentiments... tu el poses a on vols i li poses lo que tu vols. Una FM és una dona, que treballa, estudia i, sobretot, és una persona en ambicions i aspiracions, igual que un home. Una FM nos entrega al restant de fallers un any de la seua vida, per a representar-nos. Dedica en cos i ànima eixe any per a acodir a on requerixquen la seua presència, en les seues millors gales, alegria i simpatia.

Sense cap dubte. De fet és aixina no sols en l’àmbit de les Comissions falleres sino inclús a nivell de la pròpia Fallera Major de Valéncia, de qui la seua figura és purament representativa i les seues posicions sobre temes fallers importants o de mer tràmit no són tingudes en conte en ningun moment, carint de qualsevol facultat de decisió i, inclús , en la majoria de les ocasions, de ser escoltada. La Fallera Major d’una Comissió és la màxima representant de la mateixa i, encara que des del punt de vista de cens a efectes de recompenses és considerada càrrec de la Comissió, a soles ostenta un paper purament representatiu.

Quan vas decidir presentar-te al TEU càrrec, et vas trobar amb dificultats o alguna barrera pel fet de ser dona?

Montse Català

Cristina Burdeos

Laura Cano

La veritat és que no em vaig presentar, un dia va sonar el telèfon per a oferir-me el càrrec. Després de 8 anys treballant en la Delegació de Promoció de Junta Central Fallera de València, sense esperar-ho i amb molta sorpresa per la meua banda, em van preguntar si em venia de gust involucrarme encara més en l’organització festiva. Per ser dona, ni dificultats ni barreres. És més, és tot un orgull ser la primera dona que ocupa el càrrec de vicepresidenta primera de la història.

Mai he tingut cap problema per ser dòna, ni en la meua pròpia falla, Palleter-Erudit Orellana (de la qual vaig ser presidenta), ni de la meua Agrupació del Botànic, (en la qual també ho vaig ser).

El problema no sorgix quan una decidix presentar-se, moment en el que aparentment nos situem en situació d’igualtat, encara a pesar de la rarea estètica que per ad alguns puga supondre que qui acompanye a la dòna als actes siga atra dòna. La dificultat se manifesta quan, a l’hora de propondre idees, sogerir proyectes o eixecutar decisions la dòna se situa en pla d’igualtat en els hòmens, que no estan acostumats a que les dònes actuen en dits àmbits. Ahí és a on verdaderament s‘observa lo masclista que és la festa. Expressions masclistes d’alguns presidents o, inclús, gests de despreci alusius a “¿esta qué pinta ací en lloc d’estar lluint tragets?” posen clarament de manifest que el món de la gestió i direcció de les Falles està copat pels hòmens des de temps immemorial i ademés ells no volen que açò canvie en absolut.

Mai me presentí al càrrec de vicepresidenta de JCF. Per ad este càrrec, vaig ser designada per Félix Crespo Hellin. No ho vaig tindre fàcil, pero no per ser dòna sino per ser la primera dòna.

El dia a dia posa a les dònes que nos enfrentem ad eixes situacions en la verdadera realitat de les Falles que fins eixe moment desconeixíem. Per ad ells seguim sent una dòna florer i ahí, en eixe paper, estem be. Jamai en ma vida personal, social o professional m’he sentit discriminada per la meua condició de dòna. Molt al contrari, sempre he sentit que chafava igual de fort que qualsevol home en capacitat semblant a la meua. No obstant això, en el món de la Festa he sentit eixa discriminació (negativa) encara a pesar de que qui l’eixercira tinguera capacitats molt inferiors a les meues. Sincerament crec que se tracta d’una actitut de defensa /atac per part d’ells (els hòmens) per a conservar una faceta que consideren exclusivament seua.

També és cert que si este és el perfil que extraic de la meua experiència, hi ha excepcions i per tant hòmens importantíssims de la festa en els que m’he sentit recolzada en les meues decisions i respalada i que han valorat les possibles aportacions que haja pogut sogerir o plantejar per a que se realisaren en les Falles.

En algun moment et vas plantejar la possibilitat de no vestir-te amb la indumentària tradicional valenciana per a no restar protagonisme a la Fallera Major?

Montse Català

Cristina Burdeos

En el nostre cas ens vestim en poques ocasions durant l’exercici faller, marcades sempre pel protocol dels actes. La resta de l’any acompanyem a les màximes representants de particular. I sempre, romanem en un segon pla. Elles són les protagonistes.

Mai m’ho plantegí, la veritat. La FM, només és una i ningú li resta protagonisme. Fa molts anys que el meu pentinat és només un monyo; això és una decisió personal, ningú m’ho ha impost. El tema de l’indumentària genera molts dubtes, la majoria d’ells per culpa d’alguns mal nomenats “indumentaristes”, que en tal de vendre, posen modes, que trauen al seu gust, i juguen en tots nosatres. La ventaja de viure en el segle XXI és que tenim peces de segles passats: per a reproduir, per a dur o per a barrejar en moderació i coherència. Una cosa és l’indumentària d’un poble i els seus oficis i una atra molt diferent és la moda. Que pensaran o cóm vestiran en segles venidors... ¡no ho sabem! Pero no crec que antigament dugueren vestits lluents o fines sedes per a anar a treballar diàriament.

Laura Cano Mai. En la meua activitat com a Presidenta sempre he tingut en consideració que la Fallera Major és la màxima representant i, per tant, deu d’acaparar tot el protagonisme de la mateixa. En conseqüència, com enamorada de nostra indumentària que soc, he intentat vestir adequadament sense mai fer ombra a la Fallera Major, de forma que la meua vestimenta com a Presidenta ha segut sempre cuidadosa, observant i respectuosa en la tradició i en el paper que com a Presidenta me corresponia.

Consideres que, avui dia, la dona i l’home poden ocupar qualsevol càrrec dins de l’executiva d’una comissió fallera o JCF independentment del seu sexe? Montse Català

Laura Cano

Per descomptat. La vàlua, intel·ligència i el sentit comú no entenen de sexes. A més, les noves generacions cada vegada estan més preparades. La majoria són universitaris ben formats i cal aprofitar tot el seu potencial per a seguir fent gran la festa.

Pot ocupar-lo, sense cap dubte. Pero eixe no és l’objecte que nos ocupa. La qüestió és si una vegada nombrada, pots eixercir eixa activitat en condicions d’igualtat en els hòmens. I ad este particular, la meua resposta és “no”. La dòna té la mateixa capacitat que un home per a actuar en la gestió de les Falles pero hi ha mons impenetrables per a les dònes. Imaginem la posició de la dòna en el món del fútbol, de els bous, etc.… Puix des de la meua experiència recent, en el món de les falles, i en lo que no se referixca estrictament al paper estètic, passa exactament lo mateix. Ademés per a una dòna és més difícil llogísticament assumir eixos papers. Siga prou pensar lo que li costa a un president vestir-se per a acompanyar a una presentació a la Fallera Major i lo que li costa a una

Cristina Burdeos Fa molt de temps que hòmens i dònes eixercixen la faena que supon qualsevol càrrec eixecutiu en una falla, agrupació o JCF.

dòna, o arreplegar-la en casa en un coche o aparcar el mateix vestida de valenciana, o oferir-li l’assent en una taula i en acabant assentar-se ella, o absentar-se de casa en hores en que els fills i la família en general més la necessiten. Són mers eixemples que permeten fer-se una idea aproximada de lo que supon en molts casos per a una dòna ser Presidenta: moltes més dificultats sense cap dubte que per a un home.

Creus que en el món faller s’ha evolucionat en temes d’igualtat o per contra s’han de fer canvis en aquest sentit per a aconseguir una igualtat real i efectiva entre l’home i la dona?

Montse Català

Cristina Burdeos

És un tema que camina a poc a poc però sense pauses. Cada vegada són més comissions les que es lleven les pors i prejudicis a tenir dones com a presidentes de falla i açò m’alegra moltíssim. Però és una llàstima que encara hi haja casos en els quals existisquen dubtes i reticències al fet que una dona ocupe el càrrec de representació i que s’haja de demostrar el seu treball després d’un exercici faller exitós i no des d’un primer moment, amb confiança plena. Però anem pel bon camí i pense que els xiquets i joves, el futur de la festa, tenen el valor de la igualtat totalment interioritzat.

Gràcies a Deu el món faller ha anat evolucionant en el tema homedòna, de la mateixa manera que ha evolucionat el restant de la societat en general. Cada vegada menys, trobem falles en clichés del passat. I lo que no m’agradaria és una quota de dònes per percentage. Crec que si una persona val per a un càrrec, siga qui siga, cal recolzar-la i respectarla; home o dòna.

Laura Cano Personalment crec que l‘igualtat efectiva deu de partir de l’assunció de que les dònes som igual de capaces que els hòmens per a ostentar càrrecs de responsabilitat en la festa. Les frases en un reglament o la mera lliteratura no van a canviar la realitat. L’immersió de les dònes cada dia més

en la gestió anirà canviant la visió dels hòmens poc a poc pero sincerament coneixent el món faller soc poc optimista ad este respecte. Se tracta d‘un món prou ancorat en la tradició i les coses sempre s‘han fet aixina. Hi ha dos papers diferenciats “la fallera”, objecte d’admiració estètica i “la gestió”, duta pels hòmens. Sols la gosadia de dònes valentes, que n’hi ha, que se vagen introduint en eixe món cada vegada més, pot anar molt lentament canviant la visió de les coses. Atra qüestió diferent a plantejar és si ad eixes dònes les compensa l’experiència. En eixe particular hi hauria molt que dir i escriure pero crec que no és l’objecte d’esta entrevista. Des del meu punt de vista personal, l’esforç realisat no té la recompensa adequada per lo que la meua resposta, sense dubtar-lo, és que no.

Durant la redacció d’aquest “llibret” hem pogut saber que en les Fogueres de Sant Joan ja s’ha instaurat el paper de presidenta infantil. Consideres aquest fet com un avanç o simplement ho trobes fora de lloc o sense sentit? Montse Català

Cristina Burdeos

Laura Cano

En el cas dels adults, quan la responsabilitat que recau sobre els muscles de la presidenta o del president és molt alta, considere que qualsevol dels dos sexes poden desenvolupar les funcions sense problema. En el cas dels infantils, quan els càrrecs només comporten la representació dels xiquets o xiquetes de la comissió ho veig una mica forçat, però en qualsevol cas, els comissionats són sobirans i totes les decisions són respectables si així ho desitgen.

Conec des de fa molts anys el funcionament de les Fogueres de Sant Joan d’Alacant i la seua indumentària. En Valéncia, l’única cosa que diferencia a una FM és la seua banda. En Alacant les diferencia la banda i l’indumentària, canviant per a les comissionades, Dames o Bellees. En Valéncia veig complicat que pogam tindre la figura de la presidenta infantil, pero només pel tema de l’indumentària. La FM vist de valenciana igual que el restant de dònes de la comissió.

Me pareix una consecqüència llògica davant de la dificultat de trobar presidents infantils en les comissions. Hem de pensar que els Presidents infantils no eixercixen cap activitat que siga diferent a la de la Fallera Major Infantil, per lo que el seu càrrec és també a soles estètic. Resulta molt més fàcil trobar chiquetes que vullguen assumir cert grau de protagonisme que chiquets, que són els grans oblidats de les Comissions. El protagonisme l’ostenta la Fallera Major infantil i el President infantil a la fi és un zero a l’esquerra. Per això, no me pareix ni be ni mal, simplement una forma de cobrir la figura que en molts casos resulta francament difícil..

Tradició o innovació en matèria d’igualtat dins de la festa valenciana per excel·lència?

Montse Català

Cristina Burdeos

Ni tradició ni innovació. Simplement igualtat vertadera i real cada dia i eliminació de tabús a l’hora de treballar. Els homes i dones formats sempre sumen en la nostra festa. Els càrrecs de responsabilitat, gestió i decisió del futur de la festa no han de portar un cartell d’home o dona assignat prèviament. Tan sols cal plantejar-se qui és el millor preparat per a ocupar-se de cada assumpte.

Abdós coses. La tradició és fonamental i la base de la festa, pero sense innovació és impossible evolucionar. En qualsevol cas, lo que no hem d’oblidar és que l’innovació no ha de ser imposició. Per a realisar canvis és necessari el consens dels fallers, ya que tots nosatres estem regits per un reglament faller d’obligat compliment.

Laura Cano Hi ha que combinar abdós coses. Tradició per quant me pareix preciós el paper estètic de la dòna en la festa. Innovació per quant el paper d’esta no deu reduir-se exclusivament al pla estètic. El món faller se troba ancorat en el passat en eixa dicotomia home/ gestió- dòna/estètica. Cap món ha permaneixcut tan estàtic. Siga prou pensar quantes dònes eixercixen hui en dia càrrecs polítics,

jurídics, científics, financers, etc.… de màxima responsabilitat, que ho fan en la mateixa capacitat o més que qualsevol home i no se senten discriminades en seu eixercici. No se tracta d’impondre igualtat, se tracta de creure en ella, de saber que una dòna pot fer-ho igual de be (o de mal) que qualsevol home i no denostarla per la seua condició femenina. Un comentari inapropiat mascliste en qualsevol reunió de calat nos fa plantejar a nosatres, no ad ells “¿Qué faç yo ací?”, ” ¿quí m’haurà manat ficar-me ací? ”. És una sensació prou frustrant que espere que en el futur done pas a una activitat femenina de gestió en igual consideració a la de qualsevol home. És un desig que no sé si yo voré complit, encara que ho desige ferventment.

El paper de les dones en la Junta Local Fallera de Silla Junta Local Fallera de Silla

s la primera vegada en tota la història de la Junta Local Fallera de Silla que un equip està format al 90 % per dones. En total som 16 persones, de les quals 14 som dones, i no sabeu com cuidem els dos únics homes que tenim, que fan tot el possible per tal que, inclús vestides de falleres, puguem fer tot allò que ens proposem. Els principals càrrecs d’aquesta Junta Local estan ocupats per dones: presidència, vicepresidències, tresoreria i secretaria. Com a component de la Junta Local, no és el meu primer exercici, encara que sí com a presidenta, i he de dir que la diferència dels altres anys, quan la majoria eren homes, és molt gran. Per molt que diguen de les dones, sempre hi ha més interacció a entendre’ns, a dur a terme totes les propostes i lluitar per elles, encara que a vegades la situació o el tema a tractar fan que les reunions s’allarguen, perquè cada una pensa d’una forma però, a la fi, arribem a un consens. Una altra diferència és el bon ambient i l’acceptació que he rebut per part dels presidents, de les diverses comissions i de tot el poble de Silla. Com molts deuen saben, el càrrec de president d’una comissió o d’una JLF du molta feina i responsabilitat, has de dedicar molt del teu temps a dur el col·lectiu faller avant i organitzar tots els actes i reunions que els fallers necessiten. El que ens pot diferenciar de les anteriors és que som una colla de gent amb moltes ganes de treballar per la festa fallera, innovant i duent a terme noves propostes que ja han agradat molt al col·lectiu faller de Silla. Un dels exemples és que el Campionat de Truc i Parxís que abans es feia en diverses setmanes, aquest any ha sigut una marató en la qual han pogut participar famílies senceres de fallers, no sols jugant al truc i al parxís, sinó en una masterclass de ball, jocs i unflables per als xiquets, acabant la jornada en una gran barbacoa per a tots els assistents. Com a mostra de l’exemple del bon rotllo, uns quants membres vàrem eixir a fer teatre a la Nit de Playbacks que organitza l’ajuntament en les Festes del Santíssim Crist de Silla, i així podríem enumerar moltes més coses que hem organitzat. Per primera vegada en molt de temps, l’ajuntament va fer paelles per al 9 d’Octubre i allí estàvem, ajudant en tot el possible per a gaudir i poder traure beneficis per a la festa fallera, i així, en l’Exaltació de les Falleres Majors i Presidents, oferir un sopar que ja feia temps que no es gaudia, ja que era «de faixa» i ara serà de catering. Un sopar a l’altura dels màxims representants de les comissions falleres de Silla. Una altra novetat és que, després de molts anys, hem pogut canviar a un local molt més acollidor. Això també és per la constància i insistència a l’ajuntament i pel suport que hem rebut per part seua. Ja sabeu com som les dones... quant se’ns

posa alguna cosa al cap, no parem fins aconseguir-la. En el nostre nou local estem molt còmodes; hi ha voltes que se’ns fa tard a les reunions, i més quan una reunió pareix el «Sálvame». En aquest exercici, dins de les JLF de la comarca de l’Horta Sud, també trobem dones en el càrrec de presidenta. Això vol dir que les dones som capaces d’assumir càrrecs que abans sols podien ocupar els homes. Però no tot és bonic fora del nostre entorn: la gent s’estranya quan ens veu desfilar i som totes dones, i es pregunten que si a l’hora de treballar podem fer-ho igual que els homes. Clar que sí! O millor! Com ja hem comentat, nosaltres sempre duen a terme tot el que ens proposem, i si en algun lloc ens tracten amb inferioritat, com ja hem comprovat en alguna entitat superior del món faller, no dubtem a traure les nostres armes i defendre que som una Junta Local exemplar per a moltes dones falleres. Dins d’un món on estaven acostumats que els càrrecs importants els portaren els homes, es varen estranyar molt en veure tanta dona d’una mateixa Junta Local i es varen dirigir a nosaltres amb algun comentari més que despectiu. Ja vos ho

podeu imaginar: no vàrem fer cas de cap tipus de crítica i vàrem seguir endavant amb molta dignitat, més que res perquè nosaltres, les dones, som molt més educades que alguns homes i volem deixar constància d’açò en aquesta oportunitat que ens doneu d’expressar-ho. Per finalitzar, volem comentar-vos que no és gens fàcil anar als llocs sent tantes dones. Tenint totes el carnet de conduir, és molt difícil poder acudir a tots els llocs on se’ns convida. Haurien d’inventar un cotxe perquè les dones poguérem conduir vestides de fallera, encara que creiem que en finalitzar l’any alguna haurà sigut capaç de conduir amb el cancan, les sinagües, la falda, el gipó, etc. A poc a poc, entre totes les dones de les Juntes Locals anirem donant forma a un món faller més igualitari i sense cap discriminació. Esperem que amb aquestes paraules i les de totes les persones que han col·laborat en el llibret puga fer que el paper de la dona en el món de les Falles siga més reconegut i admirat.

DONA I COETERA Reyes Martí

alència s’ha caracteritzat per ser la ciutat pirotècnica per excel·lència. És per això que hi ha una multitud de grans professionals que dediquen el seu dia a dia a este ofici tan arrelat a la nostra terra, fent d’una professió un art molt valorat en el món sencer. La família Martí és una família de «coeters», com els agrada que anomenen la seua professió, que després de cinc generacions continuen al capdavant d’eixe cognom que tant de prestigi i, al seu torn, tant de patiment els ha donat. Reyes Martí Miró, natural de Borriana, naix com el seu nom indica la nit màgica dels xiquets, la nit de Reis. Dona treballadora, dona de família, dona tot terreny, ens rep en la botiga comercial que posseeix en la seua localitat natal, encara que el seu taller està situat a Onda, per relatar la història d’una «dona i coetera». Mare de dos fills, Carlos i Adrián, els quals han pres el seu testimoni i pareix que el seguiran, almenys, un d’ells. Se li ompli la boca al parlar d’ells com a qualsevol mare, però si et parla del relleu professional és capaç fins i tot de caure-li una llàgrima. Es convertiran en la sexta generació i ho conta orgullosa, il·lusionada i amb ganes de continuar triomfant pel seu bé i pel dels que vénen darrere, els seus fills. Els seus orígens procedeixen de les Alqueries de la Plana i daten de 1868. El seu rebesavi, besavi i germans del seu iaio es van dedicar a este ofici, ja que eren dinamiters com a primera professió, i com a conseqüència d’això van anar formant-se com a «coeters». El seu iaio, en canvi, no va seguir esta branca familiar, ja que va dedicar la vida al camp. Però no per això el pare de Reyes va continuar amb l’herència; després de l’oposició del seu iaio, treballant des de la seua pròpia casa, la qual era la seua fàbrica, quelcom impensable hui dia i anava viatjant amb la seua Lambretta per tots els municipis amb el material i les carcasses a l’esquena. Pels temps que eren, és qui més es va bolcar especialitzant-se a Barcelona en l’ofici i noves tècniques de treball, la qual cosa li donaria un major aprenentatge en la matèria. Tant el seu germà com ella van continuar la saga, però un greu accident truncà la futura carrera del germà. Amb tan sols tretze anys perd part de la mà esquerra fabricant una bengala amb els seus amics, la qual cosa li impossibilità dedicar-se a un ofici tan manual com era en aquella època. Hui és enginyer de telecomunicacions. Amb tan sols quatre anys, els estius els passava en el taller, on els seus pares dedicaven tot el seu temps a la fabricació de coets. Mentre son pare confeccionava

101

tot tipus de carcasses i traques, sa mare es dedicava a l’envàs de paper i cartó, cosa a la qual anomenen buquets. Eren temps feliços per a Reyes, qui ja es posava a tan curta edat a ajudar la família, en compte de jugar amb nines. Recorda que va anar creixent en eixe ambient i es riu al recordar com se n’anava amb les amigues i estes li temien perquè sempre apareixia amb alguna traca xinesa per fer-los bromes.

102

El fet de ser dona va fer que son pare la tractara com la xiqueta de la intendència, ja que era l’encarregada de preparar els entrepans i la beguda. Mai li deixaven anar a les disparades i menys entrar-hi... Què pensaria el públic al veure-la dins d’un espectacle d’hòmens, encara que en les fàbriques sempre han treballat dones? Això sí que els dóna la raó: la càrrega del material, en aquells anys fet de materials molt pesats, no era de fàcil maneig per part d’elles. Igual que les condicions higièniques quan havia d’eixir al carrer, que eren desastroses.

En acabar l’institut, decideix no seguir els estudis i es posa a treballar en el taller, segons el seu desig. Esta situació no va agradar en la seua família, però la van haver d’acceptar. Així, va creixent i es fa núvia d’un xic anomenat Bernardo, al qual li va inculcant este món tan apassionant, fins al punt que deixa el seu treball i a hores d’ara porta trenta-i-un anys dedicat a esta professió. Açò sí que és amor a la pólvora! Naixen els dos fills de Reyes i la conciliació familiar és molt complicada, perquè havia de criar-los i treballar al mateix temps, però va eixint avant. Els seus fills l’acompanyaven sempre allà on disparaven, i estava mal vist, però ella havia de traure sa casa avant i fer l’impossible davant d’una societat oposada al seu ofici i amb una família per atendre. Ella sap que tot treball comporta un sacrifici, però estava segura de poder amb això i més. Al 1996, son pare es jubila i algú havia de fer front al negoci familiar. És en esta etapa quan comença a muntar disparades i amb el seu marit inicia una etapa empresarial, dura i gratificant. És l’any següent quan se li concedeix disparar una mascletà en la plaça de l’Ajuntament de València. Encara recorda com el dia d’abans son pare li recriminava que on anava ella, una dona, a muntar una disparada davant de milers de persones, com si fóra una bogeria..., però el seu aprenentatge i la seua tenacitat havien sigut tan ràpids que ella ni tan sols li fa cas. La sensació d’eixe primer any és indescriptible. Ella davant de la catedral de la pólvora, un lloc privilegiat, la plaça reina abans que res per la seua sonoritat i el seu tancament per tots els costats, el millor lloc on es pot fer una mascletà. Des de llavors, any rere any, és pirotècnica oficial en les Falles de València. I arriba un dia en què ella mateixa sol·licita disparar el dia 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora, el qual queda instaurat per sempre. Esta situació comença a donar-li una publicitat i un reconeixement que la fan sentir-se una privilegiada. Reconeix haver-se guanyat a pols eixe dia. Una cosa que té molt en compte és que en els seus espectacles tot siga producte nacional, encara que ella comercialitze producte xinés en el seu negoci, perquè ha de basar-se en el reglament. Fabricants del seu propi producte, els seus espectacles es caracteritzen en el color i el ritme. Ens destaca que de disparar ella a disparar el seu marit hi ha una diferència: no sona de la mateixa manera, perquè el treball d’una dona sempre és més delicat, més minuciós, amb més tacte. Ens explica que tot va digitalitzat, amb la qual cosa la probabilitat d’error és menor, però si ocorre una fallada sí que és molt més greu.

103

D’anècdotes, moltes, ja que pel fet de ser dona li han succeït moltes situacions complicades, però no són estes les que desitja destacar per la condició del sexe. Porta una espineta clavada en el cor, i és que hi ha un abans i un després en les disparades de la plaça de l’Ajuntament. 12 de maig de 2012, una data marcada en la seua vida. La seua empresa està disposada a fer una mascletà nocturna en la plaça i un grup del conegut moviment social 15-M entren dins i ocupen el lloc on tot està preparat. No li dol el fet; l’atemoreix la imprudència de la gent, ja que si allò haguera arribat a explotar hauria sigut una massacre d’un volum important. La impotència i el dolor que va patir va ser de tal magnitud que li ha costat recuperar-se, fins al punt de tornar al lloc dels fets i haver de fer mitja volta perquè la seua memòria segueix atemorida. Hui este fet està superat, però el mal record no l’oblida.

104

Dones empresàries en este negoci ja n’hi ha, i comencen a eixir-ne cada vegada més. De tot això se sent agraïda, però són dones que porten la part més comercial i burocràtica. Li agradaria que hi haguera més dones coeteres. No obstant això, Reyes, a pesar de les dificultats, reconeix que el seu sexe l’ha beneficiada en alguna cosa, perquè cada vegada més comissions han comptat amb ella per eixe mateix motiu, bé per ser una falla amb dones en l’executiva o bé perquè treballen la igualtat. Ha guanyat nombrosos concursos i trofeus al llarg de la seua vida laboral. L’any 2006, aconsegueix la Conquilla de Bronze a Sant Sebastià. El 2014, és premiada per l’EVAP, i al 2010-2011 aconsegueix el Premi Isabel Ferrer pel fet de ser dona. Per descomptat, un munt de premis atorgats per les seues mascletades i disparades tant a Castelló com a València o Alacant. Reyes Martí, icona de la pirotècnia valenciana i una dona dels peus al cap que defèn la igualtat de sexes en la seua carrera professional, vol fer una crida a totes aquelles dones que es vulguen dedicar als anomenats «oficis d’hòmens». Un trajecte difícil, amb molts prejudicis, però amb ganes de treballar, seguretat en si mateixa i constància es pot arribar a l’objectiu marcat. Per això han de fer-se fortes i continuar avant sense vergonya, ja que ser dona és un honor i un privilegi.

105

Sexe: Dona; Ocupació: Artista plàstica Anna Ruiz Sospedra

l sexe de cadascú mai pot ser un condicionat del que es vol ser en la vida. Dit explícitament sona fins i tot ridícul, i és que ho és. El que es té entre les cames no determina ni el caràcter, ni l’actitud, per tant no pot ni deu influir en el que volem ser o fer. Tota la resta és cultural i per tant discutible sobretot quan delimita el desenvolupament lliure d’una persona. Podem partir d’aquesta premissa de llibertat però una cosa és la teoria i altra és dur-la a terme. Són massa anys d’educació errònia i coercitiva, que està massa arrelada en tots i totes nosaltres; començant primerament pel llenguatge que és el nostre principal mitjà de comunicació, el que vol dir que hauríem de canviar pràcticament el nostre mode de viure o millor dit d’entendre la vida. Si tal vegada entenguérem que les limitacions del desenvolupament intel·lectual i de llibertat d’acció no poden venir marcades per pautes externes, i menys per condicionants imposats i assumits des d’anys sense qüestionarlos. Si entenguérem que tot depèn de nosaltres mateixa. Que depèn del respecte a la persona i per tant de fer possible, inclús exigir, eixe respecte en tots els àmbits. Seria més fàcil anar canviant aquesta idea de validesa. Si en la nostra Història a penes coneguem nom de dones que hagen “destacat” no és perquè no hagen existit si no perquè les què han hagut, han sigut obviades i esborrades, el per què? L’intuïsc, però més que comentar-lo preferix deixar-vos la pregunta i que vos la contesteu vosaltres. Però a més cal assenyalar que la mancança d’un major nombre de dones és únicament per la falta d’equitat d’accés a la formació i al coneixement. Ara que si existeix, al menys en la nostra cultura, anirà canviant la vida i de conseqüència la Història. Com cal que canvie la història en les falles. No és que no han hagut dones sempre han estat en els tallers treballant en diferents tasques i de manera anònima, però es cert que som molt poques les que encapçalem un taller. Potser es degut a que és un treball molt físic i prou dur el que pot fer-ho menys atractiu. Però tanmateix no és un treball que s’haja de fer a soles, si no es vol, si no que requerix de més d’una ma en molts dels processos, que no en el creatiu, per tant no hauria d’haver inconvenients en que hi hagueren més dones aportant noves idees. Cert és, que el món de les falles ha estat construït d’una manera patriarcal on la dona sempre ha tingut un paper irrellevant i de florer, per tant és obvi que no hagen existit dones artistes, perquè voldria dir que tindrien idees pròpies, la qual cosa no estaria molt ben vista. Però com en qualsevol altre àmbit mai hauria de preocupar-nos el que volen de nosaltres si no el que volem. Com mai m’he preguntat si ser dona seria un impediment per a realitzar falles només sabia que volia fer i quan vaig tindre l’oportunitat no vaig dubtar-lo, si per a la resta ha sigut un problema mai m’ha importat. Per sort no m’he trobat cap impediment o al menys no he sigut conscient.

107

108

La presència de les dones en els llocs de direcció és quelcom que s’ha d’anar normalitzant d’una manera natural, per necessitat pròpia malgrat els maldecaps i enfrontaments que suposen. No cal forçar-se a ser degana, metgessa, fontanera, política, cap d’empresa, mecànica o artista cal sentir-ho per arribar a ser-ho i no hi hauran impediments i si es troben s’ha d’ajudar a enderrocar-los. No cal demanar permís a ningú per a ser el que es vol ser, el que cal es fer possible que hi haja igualtat de condicions per a accedir a qualsevol àmbit que es desitge estar. El nostre sexe només ha de servir per donar-nos plaer i en alguna ocasió si volem per a reproduir-nos, la resta son clixés que no ens interessen ni cal repetir-los.

109

Falles, feminisme plural ﾃ］geles Hernﾃ｡ndez

n altre gran tòpic sobre les falles és el seu masclisme, les falles són una festa masclista, les dones només són florers. És cert, açò no és un tòpic, encara que cal matisar. Les falles són una festa masculina en la seua organització i estructura, plantejada per homes per a homes. Açò porta evidentment a la no implicació de les dones, però no per imperatiu, sinó per no encaixar en una estructura masculina. Aquesta situació s’arrossega des dels inicis. Les reunions es plantejaven a hores masculines, després de l’horari laboral, en general a les nou o deu de la nit. Segons el rol de gènere les dones a aqueixes hores no podien assistir. Si les reunions falleres les hagueren plantejat des d’un punt de vista femení serien a les deu del matí o a les cinc de la vesprada. A l’hora de plantejar l’organització de la festa fallera preval aquesta supremacia masculina. Cal aclarir que estem parlant de trets masculins i femenins, no d’homes i dones ja que cada vegada més aquests trets es dilueixen en la nova personalitat andrògina. La festa està organitzada de manera vertical. Preval la competitivitat sobre la cooperació, la jerarquia sobre el treball en equip, l’exaltació de la dona sobre la valoració real. Les dones que començaven a entrar en aquest món masculí havien de renunciar al seu rol femení, amb el que açò portava o quedar-se relegades al paper que es destinava, la figura de fallera major i cort d’honor. Fins i tot avui dia, quan aqueix rol de gènere amb la incorporació al món laboral i la divisió de tasques de la llar sembla en període de superació, les dones es troben amb una estructura i forma de treballar que els és aliè. De fet, hi ha dones presidentes de falla, però molt poques, en nombre quasi anecdòtic; hi ha dones amb càrrecs de responsabilitat en la Junta Central Fallera, però en nombre més anecdòtic encara. Quan van començar a poder accedir a aquests llocs, després de superar el “sostre de cristall” es troben amb el famós “laberint”, traves per a accedir, o “sòl apegalós” que li impedeix eixir dels llocs inferiors. En quant al laberint, les dones encara han de demostrar qualitats que als homes se’ls pressuposen. Continua la creença que “la que val, arriba” no obstant això als homes se›ls permet arribar sense valdre. El sòl apegalós es relaciona amb la manera de treballar. Les dones no accedeixen a les presidències però no obstant això, en les directives i sobretot, en els grups de treball hi ha més dones que homes. En les falles, en els casals, la manera de treballar és en equip, en cooperació, amb el que les dones se senten molt més còmodes i realitzades. Tornem al que es veu i al que no es veu de les falles. Les dones que es veuen són les que encaixen en aqueix univers masculí, les que assumeixen el paper assignat d’objecte de culte o les que adquireixen trets de gènere masculí per a poder exercir la seua funció. Però estan les que no es veuen, les que revolucionen la manera de funcionar, les que li donen la volta a l’estructura portant-se al seu terreny l’organització.

111

112

Atenent als trets de gènere, l’estructura masculina part de dalt, el president tria a la seua directiva, aquesta als seus encarregats d’àrea i aquests als seus equips; la femenina funciona al contrari, es formen els grups de treball, aquests trien als seus representants i aquests al seu coordinador o cap visible. Per tant, independentment que l’organització estiga formada per homes o dones té el seu gènere. En les falles, el clar exemple és la Junta Central Fallera com a organització masculina i la interagrupació de falles com a femenina. Per tant, la labor real de les dones en la festa és feminitzarla, algunes estan fent-ho, no desfilen ni saluden, no se senten en un tron i no assumeixen el rol tradicional masculí.

113

La princesa diferent Eva Mª Balaguer i Garcia Mare i mestra d’Educació Primària Component de l’A. C. Falla La Vila de Sagunt

a no gaire temps, i en un lloc no tan llunyà, vivia una princesa que es deia Alba Aurora, la qual tenia una bella cabellera negra a mitja esquena, prou llarga com perquè no se li enredés en les branques dels arbres als quals li agradava pujar als matins per veure l’alba abans que ningú. Alba Aurora era molt delicada i amable, però també molt àgil i esportista, i li encantava anar tots els dissabtes a escalar muntanyes o a acampar a la platja. Un dia va sentir un soroll per la seva finestra. “Qui serà?”, es va preguntar. Era ni més ni menys que el Príncep Blau que venia a rescatar-la, segons li va explicar. -“Però a rescatar de què?”-, va preguntar Alba Aurora. -“No ho sé”-, va dir desorientat el Príncep Blau,- “potser d’un bruixot malvat o d’un drac malhumorat o d’un ogre enorme?”. -”Però si no conec cap bruixot malvat, cap ogre enorme i, pitjor encara, cap drac malhumorat! A més, si fos així, segur que ja hagués trobat jo mateixa la forma d’alliberar-me”. El Príncep, molt trist en adonar-se que no tenia res a fer, es va disposar a baixar per la finestra per on havia pujat, però Alba Aurora li va preguntar: -“¿Coneixes la muralla xinesa?” -“La muralla xinesa? Doncs no!”-,va exclamar ell. I ni bé va acabar de dir no, ella el va agafar del braç, van baixar junts per la finestra, van pujar a la moto i se’n van anar junts a descobrir-la. Així va ser com la princesa diferent i el Príncep Blau es van anar a recórrer el món i es van fer amics. I ... aquest conte no ha fet més que començar…

115

Ve a tall ara dir que, els xiquets i xiquetes, sovint imiten models tradicionals de ser home que els porten a l’analfabetisme emocional, i que cultiven l’agressivitat com a pauta principal per expressar les emocions. En les nenes, algunes expressions com la tendresa o la timidesa estan molt millor vistes que la força o el lideratge. Què podem fer pares i mares al respecte? Comencem prenent consciència i regulant les nostres emocions. Tothom veu com el gènere influeix en l’expressió de les mateixes i, alhora, per aprendre i compartir

116

estratègies d’educació emocional i diàleg assertiu cap als nostres fills i filles. No és tasca fàcil. Tot és començar, per exemple, amb els contes. Inicialment un conte (i la literatura en general) té la principal funció de delitar, ensenyar, emocionar, gaudir de les històries, dels personatges, de la màgia, dels fets intemporals, etc. Però no és aquesta la seva única funció. El conte és un dels recursos didàctics dels que disposem i un dels primers apropaments a la lectura dels nostres infants. Constitueix un material pedagògic important en l’aprenentatge i la identificació en els rols masculí i femení. D’aquesta manera, les imatges, observades durant molt de temps per les nenes i els nens que encara no han après a llegir, són eines de transmissió d’estereotips, de normes, de valors i d’ideologies. Cal seleccionar contes que formen a xiquets i xiquetes en igualtat. La major part del contes infantils, transmeten valors i exemples ben diferenciats segons el sexe. Gairebé tots els clàssics, i un gran nombre dels actuals, provoquen una distinció bàsica depenent del sexe: personatges masculins segurs, agressius, independents, poc afectuosos, actius, ... en canvi, les protagonistes femenines solen ser tendres, insegures, responsables, tranquil·les, sensibles i expressen els sentiments sense dificultat. No tinc intenció de fer el pes, no cal convèncer cap mare ni pare, ni cap mestre ni mestra, cap iaia ni iaio contemporanis: tothom vol uns contes que no facen transmissió de valors diferents segons el sexe, que no potencien capacitats ni habilitats diferents entre xics i xiques. Volem contes que deixen lliures els nostres menuts, que no siguen racistes, que sí siguen respectuosos amb totes les persones, amb l’entorn en el qual vivim, amb els animals, que qüestionen els pilars socials que semblen intocables però que es poden canviar. Vos ajudaré, és fàcil començar. Només ens resta, a espentes i redolons, aplicar-nos en carn i ossos estes mesures, totes elles seguint de ben prop finalitats coeducatives. Fàcil com agafar el conte de la Bella Dorment, la Ventafocs, Blancaneus… i transformar-los explicant i sentint que la igualtat és divertida i emocionant tant per a les nenes com per als nens. Així els ensenyem a llegir de forma crítica els contes en què s’estereotipa el paper de les dones i els homes. Podem reformular un conte a partir d’invertir el sexe dels personatges; després de llegir-lo es fa una anàlisi sobre els estereotips de gènere i es vinculen al dret a la no discriminació. Per a dur-lo a terme caldria reescriure un conte conegut que no siga molt llarg. Intentar canviar també els noms i altres detalls. Podem canviar el final. Alterar els trets físics, atributs i rols. Es recomana escollir una història amb personatges dels dos sexes que es comporten d’una manera tradicional (el conte de la Ventafocs n’és un molt bon exemple). Depenent de l’edat i maduresa de la xiqueta o xiquet amb qui estem experimentant, poden ser ells mateixos el qui inventen, escriuen, relaten o dibuixen seguint les nostres indicacions, guiant-los cap a la igualtat

117

de gènere en termes de valor, és a dir, tots els rols (tan masculins com femenins) són positius i no n’hi ha un millor que l’altre. I així, a poc a poc, engrescar els infants a qüestionar-se les assumpcions pròpies i dels altres sobre els rols de gènere. No cal fer servir les paraules “gènere” o “rols de gènere” amb els de més curta edat, podem parlar de com es comporten o què fan els nens i què fan les nenes. L’aspecte físic és un dels aspectes més rellevants en els personatges femenins, des d’un inici es fa esment de l’existència o no de bellesa, comportant en aquest segon cas el menyspreu al llarg del relat ja que serà el personatge dolent, la bruixa, la que enganya... En canvi en el cas dels personatges masculins la bellesa no sempre és important, realçant en aquest cas aspectes psicològics com la valentia, el ser arriscat, perseverant, etc. S’ha de tenir molta cura de no transmetre aquesta idea de bellesa que actualment està provocant aquesta quantitat de trastorns alimentaris en els nostres joves.

118

En conclusió, si en una història es vol transmetre valors d’igualtat, hauran d’aparèixer exemples que puguen ser referents per als nens i per a les nenes, tant en l’argument com en les il·lustracions: Hem d’intercanviar aquell maletí, aquell sofà i aquella valentia que s’ha representat com exclusiu de l’home, i aquell davantal, aquella dolçor que s’ha representat com exclusiu de la dona. Hem d’incorporar mares que treballen fora de casa, que canvien un fusible, pares que cuinen i tinguen cura de les criatures, xiques fortes i atrevides, xics afectuosos i sensibles, és a dir, hem de reflectir la realitat per potenciar un futur en igualtat d’oportunitats. A hores d’ara, trobem contes que ens proporcionen als pares i mares algunes idees clau i consells pràctics per no perpetuar els estereotips de gènere; així com a través de les joguines. Tingam molta cura a l’hora d’escollir regals i proposar jocs. És important que prenguin consciència que poden explorar totes les possibilitats. Per aquesta raó, és important que tinguin a la seva disposició tot tipus de jocs, materials, vestimentes i espais que no impliquen violència, que acaben comprenent que no hi ha jocs o activitats per a nenes o per a nens. Intentarem que senten seguretat amb els seus gustos, expectatives i preferències, que valoren totes les possibilitats que tenen, des de les particularitats de cadascú i cadascuna. Comencem amb el conte de la nostra vida; la nostra xicalla, la nostra joventut actual mereix interioritzar comprenent que totes i tots som valuosos, tot i que totes les persones som diferents i que unes persones poden tenir més facilitats que unes altres per desenvolupar millor determinades activitats. Llegir, compartir i més que més, educar en igualtat. Fàcil no és. Impossible, tampoc.

119

DONA’m FALLES Maribel Muñoz

ra l’any 1968 quan vam vindre a passar unes falles a València (vivíem a Múrcia) a casa d’uns amics molt valencians i molt fallers. Tot just arribar em van pentinar, em van vestir de valenciana i en eixe acte l’esperit falleril, una mena de pólvora de fades es va impregnar en la meua pell i calà molt endins. Vaig començar a sentir, sense saber-ho, el que açò significaria per a mi molts anys després. El destí va voler que dos anys més tard traslladaren mon pare a València, i quan va arribar el meu primer 15/3 el cuquet es va despertar i em passava el dia aguaitada al balcó veient les cercaviles, la música, el colorit dels vestits, l’alegria de la festa… Jo somiava que un dia podria vestir amb orgull eixe trage i passejar-me pels carrers del meu barri, de la ciutat, sentir-me una valenciana mes. Van passar diversos anys i moltes llàgrimes fins a convéncer els meus pares perquè m’apuntaren a una falla i em compraren un bonic trage amb què sentir-me la reina de l’univers, el meu univers d’adolescent. Eixa falla que va veure complir el meu desig és Humanista Mariner-Manuel Simó, i hui, després de quasi 40 anys, continue sent fallera de la mateixa, la meua FALLA. Mai he sigut FM oficialment, però jo ho era cada any. En el meu món de fantasia em posava en la pell de cada una de les xiquetes i després jóvens que tenien la sort d’aconseguir-ho. Per això, quan les meues filles ho han sigut, jo he disfrutat tant o més que elles. He plorat, he rigut, he sentit dins del meu cor cada acte que vivíem. Quan la banda de música venia a buscar-les no podia parar de plorar, i per un moment sentia que era a mi a qui venien a buscar. El que jo hauria disfrutat de tindre una tercera part del que elles tenen... Jo vaig tindre tan sols un trage blau (preciós), però no per això deixava de vestir-me cada dia, en cada acte. Inclús el tinc guardat com un gran record, en un bagul de grans vivències i moments inoblidables. Ara voldria fer menció a l’any 2000, quan la meua filla Marta després d’haver sigut FMI de la nostra falla va ser nomenada component de la Cort Infantil de la Fallera Major de València. Inclús recorde amb nerviosisme i una gran emoció quan el secretari de JCF va dir el seu nom. Tots ens abraçàvem i jo personalment em vaig sentir molt feliç. Va ser un meravellós any on ella disfrutà molt de cada moment i nosaltres també, ja que formàrem un bon grup de pares i no ens vam perdre cap acte no sols a València, sinó a Castelló i més tard a Alacant. Qui m’havia de dir quan era xiqueta, desolada en el balcó i veient desfilar les falleres, que la meua filla ocuparia un lloc tan important i amb el que somien tantes xiquetes valencianes...? Com tot en la meua vida, he viscut el món faller amb passió i intensitat, he ocupat distints càrrecs directius i com a culminació a tots ells en el 2012 vaig

121

ser presidenta, la primera vegada que una dona ocupava este lloc. Tot va començar una nit d’abril quan no hi havia cap candidat/a a presidència. La veritat és que era un pensament que jo tenia de fer, però per a quan em jubilara (riu), però el gran amor que tinc a la meua falla i veient-me amb possibilitats de dur a terme el projecte, vaig alçar la mà, meditant bé abans el que estava fent i la gran responsabilitat que estava prenent. Per descomptat, tenia el suport de les meues grans amigues, que em van dir: «Ací estem!», i això ajuda molt, igual que un gran nombre de persones que en major o menor mesura sabia que podia comptar amb ells. La meua família la tenia molt en contra, però en el fons sabia que sempre estarien al meu costat, com el gran equip que formem. Humanista sempre ha sigut una de les falles del barri amb més tradició i amb una gran activitat fallera; de fet, som dels més veterans després de Plaça de Patraix. Com que tot en la vida és cíclic, últimament caminàvem un tant desidiosos amb poques ganes de fer coses, però en el fons tots enyoràvem –des d’infantils, jóvens i no tan jóvens– tornar a disfrutar de la festa no sols en Falles, sinó durant tot l’any. 122

Van ser unes Falles molt especials: replegà i plantà multitudinàries, recollida de premis, sopars, cremà... Ens vam adonar que deixant els personalismes a part, la unió fa la força i junts podem aconseguir tot el que ens proposem. Vam tindre un poc de tot: un xicotet pla de màrqueting, un protocol per escrit de tots els moments, actes, funcions, activitats que formen el dia a dia d’una comissió, així com un Decàleg de la Tolerància (que adjunte), el qual va estar en lloc destacat durant tot l’exercici. Les juntes eren concises sense voltes ni divagacions; això també és característic de presidir en femení. Es respectava la puntualitat i la duració: nosaltres tenim un temps tan escàs que ens neguem a perdre’l en reunions sense sentit i pegant voltes a despropòsits i assumptes de poc de trellat. M’hauria encantat seguir en la presidència almenys un parell d’anys més, però la meua situació familiar i laboral m’ho van impedir. Vaig posar a disposició de la següent junta el meu suport i inclús una vicepresidència perquè continuara havent-hi una continuïtat en el treball ja realitzat i que amb tant esforç s’havia aconseguit remuntar un any tan complicat. El 2012 va ser l’any de la culminació de la meua vida fallera i vaig disfrutar de cada moment, de cada acte. Tant dins com fora vaig intentar representar la meua comissió de la millor manera possible. Va ser un any dur perquè teníem un gran dèficit a

superar i grans reptes per combatre, però a pesar de tot vaig ser molt feliç dins, així com amb els meus companys/es del sector. Un altre factor al meu favor és que la meua filla Marta em demanara ser FM de nou; li feia molta il·lusió compartir molt de prop eixe any amb mi. Jo no em vaig poder negar i realment va ser una experiència meravellosa que no es pot descriure amb paraules. Era més fàcil acompanyar la meua filla que no a una altra dona per allò de llevar protagonismes, etc., i res més lluny de la meua intenció, però imagine que hauria sigut complicat i amb ella va ser fàcil i divertit. La nostra complicitat era evident i vam saber les dos traure-li molt de profit a l’assumpte. Com he dit, va ser una decisió molt meditada, i quan doní el SÍ sabia que no tenia marxa arrere, per molt que un sector de la comissió pensara que no acabaria l’exercici pel fet de ser dona i que les meues quatre vicepresidentes també ho foren. Jo, en canvi, sabia que seria un gran any en tots els aspectes. Sóc empresària i gerent des de fa 28 anys amb una plantilla de més de 300 persones, i estava segura de mi i sobretot del meu equip. Per a mi la falla és una empresa, diferent, però una empresa al cap i a la fi, la qual s’ha de portar amb la serietat i la rectitud que portes la teua pròpia. Jo estava segura de les quatre delegacions capitanejades per quatre dones fortes, lluitadores i amb un gran esperit faller. La meua labor era coordinar, donar notorietat a la falla, relacions públiques i sobretot buscar patrocinadors i diners de totes parts per a poder dur a terme el projecte que portàvem entre mans. Sabia que era el meu any perquè la desunió que hi havia i el dèficit econòmic estava clar que necessitaven un mandat en femení; jo, per sort, tinc bones relacions amb tots els sectors i considerava que podia ser un nexe d’unió de les diferents parts en què estava dividida la falla. Que millor que la directiva estiguera composta per membres de cada secció i així tots es veurien representats i anirien a una per a estirar d’eixe carro que portava un temps amb falta d’engranatge. Jo sóc manxega de naixement i valenciana d’adopció. Sent i visc totes les coses bones que té el món faller, encara que no compartisca i em molesten algunes actituds de la gent amb els seus comportaments negatius i destructius. Però això passa en tots els grups socials on hi haja més de tres persones. Jo sempre done suport, col·labore en la mesura que puc i ho faig per la meua falla independentment qui siga el president o la FM d’eixe any. Les persones passen, cada any canviem, però l’esperit de la falla continua des que es plantà la primera fins als nostres dies. Com a final m’agradaria dir que: LA UNIÓ FA LA FORÇA. NINGÚ ÉS IMPRESCINDIBLE, PERÒ TOTS SOM NECESSARIS PER A FER FALLA.

123

El futur ĂŠs no ser res Olga Garcia Salguero

es. A açò ha d’aspirar la dona fallera. A no ser res. Res més que una fallera. A la normalitat que porta el res i el “no hi ha res” excepte el normal. I què és el normal? I quan alguna cosa és normal? Este és el repte al qual ha d’aspirar la dona dedicada a les Falles. Ja hem tingut a les primeres. Les primeres vicepresidentes, presidentes…les primeres dones dedicades a la comissió, la pirotècnia, la música que han anat obrint el camí. I les hem seguit moltes més. Solament ens queda un àmbit que sembla seguir sent un món d’homes, el d’artista faller. O artista fallera o… com les anomenes? Les dones omplen els tallers, açò sí. I amb algunes d’elles solament ens quedem en els seus cognoms. Les cridem “la filla de” o la “néta de” referint-nos a la saga de grans als quals pertany. Però elles destaquen per si mateixes, pel seu estil i el seu bon fer. Artistes a les quals valorem pel seu treball, que s’ensenyorisquen de les categories més competitives i els jurats aplaudisquen la seua labor…hem d’aspirar al fet que siguen conegudes per la seua labor, i res més. Res. Al fet que pertànyer a un col·lectiu no signifique haver d’anar marcada, o almenys, sent com el faller, que no porta res. En la indumentària masculina no hi ha ni banda ni caramba. No hi ha discussió. No hi ha dubte de a qui es pertany, no ens plantegem si se sabrà que comissió és. No hi ha res, no és necessari. Res. A ser Fallera Major sense ser un adorn. Aspirar a no ser un adorn de ningú i de res. A no ser una xiqueta bonica, a deixar de ser una simple espectadora i espectacle simple alhora. Aspirar a ser una ambaixadora amb veu. A poder argumentar, a poder discutir, a oferir una opinió, encara que esta opinió puga no agradar. A ser una persona dedicada a la festa, una persona i res més. Res. A ser Presidenta, de falla, agrupació o junta fallera sense que ens preguntem si serà capaç, si el seu marit o els seus fills ho notaran, si quedarà bonic o no que acompanye a la Fallera Major. Sense qüestionar res més que la seua gestió, les seues decisions i capacitat resolutòria. Res més enllà del que fem amb els nostres Presidents.Res

125

A dedicar el seu cos, ment, ànima i cor a la nostra festa, a assumir responsabilitats, riscos, a deixar la seua petjada, la seua signatura, la seua essència. Que parlen per ella els resultats, els canvis, els avanços…i que el seu sexe no interesse res. Res. La dona aspira a tenir un futur en el qual serà gran i important en les Falles, i en el qual ser dona no signifique res.

126

#lavilaéSCOMERç

127

128

129

130

131

132

133

134

135

136

137

138

139

140

141

142

143

144

145

146

147

148