Arrancapins 2020

Page 1






CRÈDITS

ARRANCAPINS 2020 Una publicació de ELSDESEMPRE per a la Falla Arrancapins, fundada en 1908

Coordinació Gil-Manuel Hernàndez

Redacció Pep Romero i Gil-Manuel Hernàndez

Portada Yogur de Fresa

Maquetació Yogur de Fresa

Il·lustracions Gil-Manuel Hernàndez i Pep Romero

Maquetació Publicitat Rafa Miralles

Publicitat Engracia López i Vicenta Miralles El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Dipòsit Legal V-220-2011



MANIFEST: PER UN MÓN SENSE MURS Manifest: Per un món sense murs P.00010 Els sotasignants P.00012 Els continguts del llibret P.00014 FALLES I MURS Les primeres falles extramurs Javi Mozas P.00018 El mur de la festa Rubén Tello P.00024 Murs de paraules Pepa Gómez P.00029 El Mur de l’IVAM Manuel Muñoz P.00033 Un intramur invisible paradoxalment tangible Iván Esbrí P.00037 “Maricón el que no bote”, o el el mur de la LGTBIQfòbia a les Falles Alejandro Lagarda P.00042

ELS MURS DE CASA NOSTRA Ocàs de la poliorcètica valentina Luís Fernández P.00050 #ArrancaMurs #Intramurs Salvia Ferrer P.00057 Teoria i pràctica valenciana dels murs Toni Sabater P.00061 ELS MURS DEL MÓN Els murs de la incomprensió Cristina Domènech P.00068 Murs Alba Fluixà P.00071 Murs físics, muralles mentals Manuel S. Jardí P.00073 Desconstruint murs Vicenta Llorca P.00079 Murs Javier Vilalta P.00083 Amb murs no hi ha llibertat Boro M. Tarín P.00087


Trem el mur Rosa Roig P.00090 Per unes Falles lliures de CIE! Irene Martínez P.00092 Els murs del llenguatge Javier M.Tarín P.00095 El llarg viatge de retorn Alba Teresa Higuera P.00099 Tota pedreta fa marge Verònica Gisbert P.00102

Esbós Falla Gran P.00162 Explicació Falla Gran Jesús Català “Arrancamurs” P.00163 Esbós Falla Infantil P.00170 Explicació Falla Infantil: Mar Trans Parent “Naturalment” P.00171 Activitats P.00173 Programa d’Activitats P.00182

Reflexions sobre el mur Jaume Jornet P.00106

GUIA COMERCIAL P.00184

REPORTATGE FOTOGRÀFIC: ENTRE MURS

Col·laboracions il·lustrades:

Luz Avellaneda P.001200

Javier Valiente p. 00034

LA TRACA CORREGUDA P.00144

José Juan Martínez Ballester p. 00047

BLOC FALLES 2020 Una falla més íntima. Vint anys d’emplaçament interior de les falles d’Arrancapins Gil-Manuel Hernàndez P.00162

Óscar Mora p. 00065 - p. 0091 Gil-Manuel Hernàndez p. 00030 - p. 00072 p. 00075 - p. 00097 Pep Romero p. 00080 - p. 00101 p. 00162 - p. 00170


PER UN MÓN SENSE MURS



MANIFEST

Per un món sense murs

Els sotasignats, fallers, falleres, amics i amigues de la Falla Arrancapins, volem amb este Manifest expressar que estem de manera activa i militant per un món sense murs. Això significa un món on desapareguen totes les muralles, barreres, tanques i divisòries que eviten que els éssers humans puguem relacionar-nos en llibertat, amb dignitat i la possibilitat d’accés igualitari a béns, drets i recursos. Dissortadament, el món és encara un espai ple de murs que amb la nostra falla d’enguany volem denunciar. Caigué el Mur de Berlín fa ja trenta anys però de seguida s’alçaren de nous, com el mur entre Estats Units i Mèxic, o entre Israel i Palestina, per no parlar d’altres més que segreguen a minories ètniques o lingüístiques, com el mur del Sàhara, o l’immens mur en què s’ha convertit el mar Mediterrani, un mur que repel·lix les legítimes ànsies d’una vida digna que reclamen tants milions de refugiats, exiliats forçosos i migrants, als quals l’Europa rica es nega a rebre o fins i tot deixa morir en la mar. Els murs proliferen també en l’esfera immaterial, com el mur digital, el mur transparent de cristall entre homes i dones, o els murs d’incomprensió davant la diversitat d’orientacions sexuals i les múltiples maneres d’enfocar la vida familiar. Hi ha murs ideològics també que cal enderrocar, murs que fan bandera de la intolerància, el masclisme, el negacionisme climàtic, l’exclusió i la repressió, murs erigits per les fosques forces del feixisme i el neoliberalisme, covardament tolerades per suposats defensors de la democràcia. I també estan els murs psíquics construïts a base de prejudicis, banalitats, llocs comuns, simplificacions i fake news, murs

00010


00011

tòxics que obnubilen la raó, l’empatia i la compassió, desfermant les més passions més egoistes i insolidàries. Els murs ens envolten, i des d’una privilegiada i inaccessible torre de vigilància, els rics, els privilegiats, les elits que dominen el món, ens vigilen, ens controlen i si cal usar les armes, les utilitzen sense miraments. Per això este llibret i esta falla que plantem en 2020 volen ser un humil però ferm al·legat contra eixe món de murs que ofega la possibilitat d’una vida plena, lliure i digna per a les persones que habiten el planeta. Per això este llibret vol ser una mena de rajola, que llancem metafòricament amb energia i determinació, per a ajudar a enderrocar els murs que van convertint el món en una gran presó on estem tots segrestats. Els sotasignats ens sentim compromesos amb esta crucial lluita, i així ho manifestem amb l’esperança que cada vegada més gent se sume a la causa d’un món sense murs.


Els Sotasignants

Fallers i falleres Lluís Alabau, Pepe Albelda, Manuel Alcañiz, Xavier Alfaro, Lluís Alfaro, Daniel Almudever, Manuel Burgos, Alma Cabanes, Mar Carpi, Vicente Chofré, Gisela Clavell, Anna Codonyer, Pili Collado, Pau Collado, Caterina Coloma, Carmen Covisa, Willy Cubells, María José de los Santos, Paco Duart, Manuel Escriva, Rafael Gandía, Sergi García, Gil-Manuel Hernàndez, Violeta Hernàndez, Ariadna Hernàndez, Marisa Hernández, Fernanda Jarque, José Luis Llombart, Engracia López, Sara Martínez, Marta Martínez, Rafa Miralles, Vicenta Miralles, Pere Mora, Carles Mora, Eva Moreno, Yolanda Olcina, Àfrica Orovitg, Alba Ortolá, Raúl Ortolá, José Vicente Palau, Adrián Palau, Eva María Pérez, Natalia Pérez, Teresa Rocher, Empar Romero, Pep Romero, Guillem Romero, Maria Eugenia Sánchez, Manuel José Sanz, Valentina Servera, Francisco Simón, Carles Verdú. Col·laboradors i col·laboradores Aida Albelda, Núria Albelda, Josep Amírola, Ángeles Bosch, Alvar Carpi, Marta Castaño, Lola Collado, Carlos Escrivá, Rodolfo Gozalo, José Manuel Guevara, Isabel Lorente, Vicent Marín, Cándido Márquez, Virtudes Martínez, Julian Martínez, Rosa Millet, Diego Molina, Sandra Muñoz, Sergio Navarro, Helga Pérez, David Pérez, Elvira Peris, Alberto Pisa, Jorge Pisa, Joan Manuel Prats, Anna Prats, Agnes Ramón, Josep Pasqual Requena, Unai Tornador, Jose Manuel Rius, Amparo Romero, Mar Ruano, Alba Sánchez, Cristobal Sanchis, Maite Sanz, Lucia Teresa Sapiña, Mª José Sarroca, Alba Vicente, Antonio Vicente, Maribel Zapata.

00012


00013


ELS CONTINGUTS DEL LLIBRET

Enguany en la Falla Arrancapins dediquem la nostra falla gran i el nostre llibret als murs que hi ha al món. Una denúncia de tot allò que ens separa, i que prohibix, reprimix, oprimix i dividix. Perquè una falla ha de resultar incòmoda, subversiva i transgressora, i mostrar satíricament el que el poder vol amagar o vol evitar que es mostre. Una falla i el llibret que l’explica ha de reivindicar en l’espai públic la veu del veïnat i de la gent que vol dir la seua. Per això en el llibret comencem amb un Manifest de la comissió per un món sense murs. Tot seguit hi ha secció “Falles i murs”, amb les col·laboracions de Javi Mozas, Rubén Tello, Pepa Gómez, Manuel Muñoz, Iván Esbrí i Alejandro Lagarda sobre els murs i barreres que s’alcen i mantenen dins la festa fallera, fent-la menys lliure i crítica. La següent secció es diu “Murs de casa nostra”, que es centra en els murs que s’alcen o han alçat en la nostra terra, amb articles de Luís Fernández, Alba Ferrer i Toni Sabater. Tot seguit ens endinsem ja en “Els murs del món”, secció que repassa els diversos i múltiples murs contemporanis que dividixen pobles, països, paisatges, tan materials com a immaterials, murs de vergonya i murs invisibles, però murs que cal enderrocar si volem un món millor i més just. Per això comptem amb els textos de Cristina Doménech, Alba Fluixà, Manuel S.

00014


00015

Jardí, Vicenta Llorca, Javier Vilalta, Boro M.Tarín, Rosa Roig, Irene Martínez, Javier M. Tarín, Alba Teresa Higuera, Verònica Gisbert i Jaume Jornet. Sobre estos murs parlen les il·lustracions de José Juan Martínez Ballester, Javier Valiente i Òscar Mora, així com les imatges del reportatge fotogràfic de Luz Avellaneda Martín, que són testimonis eloqüents de les barreres del nostre temps. Després canviem de terç amb “La Traca Correguda”, la secció més satírica del llibret, que dóna pas al bloc de les Falles de 2020, que conté l’esbòs i explicació de la falla gran, a càrrec de Jesús Català i Gorgues, l’esbòs i explicació de la falla infantil, a càrrec de Mar Trans Parent, i un article de Gil-Manuel Hernàndez sobre els vint anys del nou emplaçament de la falla. Tot seguit el programa d’activitats ens convida a sumar-nos a la festa fallera compartida. Tanca el llibret el bloc comercial, amb eixos anunciants sempre fidels sense el qual esta publicació no seria possible. I cal esmentar també el disseny integral del llibret per l’estudi Yogur de Fresa. Volem finalment agrair a tots els col·laboradors del nostre llibret la seua gran disposició i entusiasme. Ells han fet possible una nova aposta de la Falla Arrancapins per la dignificació del llibret faller com a gènere literari singular, i com a eina festiva de reivindicació popular.


FALLES I MURS



LES PRIMERES FALLES EXTRAMURS

Javier Mozas Hernando membre de L’Associació d’Estudis Fallers Delegat de l’Arxiu-Biblioteca de la Junta Central Fallera

Context urbà i festiu La festa de les Falles no té una data de naiximent. La tradició oral —i que alguns literats i erudits han deixat escrita— ens transmet que les Falles les crearen els fusters en posar un ninot dalt de les fogueres quan arribava l’equinocci de primavera. Les primeres notícies de fogueres amb ninots (falles) són del segle XVIII. Fins mitjans del segle XIX, les Falles foren un festeig que es celebrà només al Cap i Casal dins del cicle festiu en honor a Sant Josep. Es plantaven en la matinada del 17 al 18 de març, i estaven només eixe dia per a visitar-les, fins a l’hora que es posava el sol en que eren cremades —per això eren conegudes com Falles de la Vespra de Sant Josep—. Els organitzadors de les Falles en cada carrer o plaça no formarien grups de més de deu persones, generalment els comerciants i artesans del propi barri. Estes incipients comissions falleres organitzaven els actes i construïen la falla. El programa de festejos era similar a qualsevol de les festes de carrer de la ciutat: replegà, despertà, passacarrer, traca correguda i concerts de música, acompanyats per tabal i dolçaina o banda de música. La Falla era generalment un caixó d’uns dos metres d’alçària, els laterals pintats o dibuixats, i els trastos vells replegats pels xiquets en l’estoreta velleta depositat dins com a combustible. Dalt del cadafal es col·locaven els ninots a tamany natural, estructura de fusta recoberta de palla i roba, cares i mans de cera, i

00018


00019

moviment. Els versos explicatius es posaven a les façanes dels edificis propers. D’altra banda, en la segona meitat del segle XIX, la ciutat experimentà un canvi radical en la seua morfologia i relacions socials. El símbol de l’urbs medieval, les muralles, foren enderrocades a partir de febrer de 1865 quan el Governador Civil, Cirilo Amorós, aconseguí l’aprovació per part de la regina Isabel II. La pèrdua d’un element tan espectacular que hui en dia seria focus d’atracció turística com en Ávila, Ceuta o Lugo, permeté un canvi en l’ideari valencià respecte a com era una ciutat. Des d’eixe moment, la ciutat quedava per primera vegada des de la seua fundació sense muralles. Això permeté una expansió urbana més urbana fora del casc històric, sobre tot al voltants dels camins d’eixida de la ciutat i que, posteriorment, la majoria es convertirien en carrers principals dels nous barris. No tenim una cronologia completa del procés d’enderrocament de les muralles pam a pam. Sabem que la tasca començà a prop de la Porta del Real en direcció al Portal del Serrans. També hem trobat algunes referències de l’aprovació dels enderrocs d’algunes de les portes de la muralla, com els de Russafa (octubre de 1868) i de Sant Vicent (20-juliol-1869). Sembla que un dels últims trams va ser l’enderroc de la Ciudadela (1901), donant per finalitzada totalment la muralla en 1902. El carrer de Quart, el de Campanar, el de Torrent, el de Burjassot, el de Sant Vicent, el de la Mar... foren camins que es desenvoluparen urbanísticament arran de l’enderrocament de les muralles. Però també els camins menors, com el d’Alboraia, com vorem a continuació. Les primeres falles fora murs A partir de la segona meitat del segle xix, les Falles començaren un nou camí. La premsa local es fa ressò de


00020


00021

la festa de manera contínua cada any fins a l’actualitat. A poc a poc, s’afegiren més actes al programa de festejos i acabà per ampliar-se un dia més el dia de celebració, transformant-se en una festa de caràcter propi. El creiximent de la festa fallera anà més o menys de la mà de l’expansió urbana. Al principi li costa més anar parells, però conforme passaren les dècades, sobre tot al segle XX, el ritme era relativament semblant. Com hem vist, no tota la muralla estava derruïda alhora, sinó que va ser un procés sense pausa. Quan arribem a l’any 1871, l’enderroc ja s’havia emportat més de la meitat del recorregut. Fins eixe moment, només tenien notícies de falles plantades en l’actual districte de Ciutat Vella, delimitada per l’antiga muralla. Però sembla com si foren un corsé que evitara nàixer noves falles fora murs. I afortunadament, eixe any tenim, no una, sinó dos noticies de les primeres falles extramurs. Al Botànic, s’alçà una falla al carrer de la Verònica. No apareix cap referència al Diario Mercantil de Valencia, i tampoc en Las Provincias en els dies previs a la festa. Només una referència el dia 19 de març, una vegada ja cremades les Falles: “En la calle de la Verónica se situó también una muy pequeña, en la que se vena una escuela con los niños aprendiendo el abecedario.” Per la forma d’expressar-se en les notícies contemporànies, sembla que estem davant d’un dels pocs exemples de falles infantils que s’intuixen que es plantaren al segle XIX. Junt a la del carrer de la Carda del mateix any, serien els dos hipotètics primers exemples de falles xicotetes.


L’argument de la falla ens porta òbviament a una falla infantil, com seria el dia a dia en l’escola dels xiquets i xiquetes del carrer Lepant i voltants. També eixe any es plantà una falla al carrer d’Alboraia. Exactament va ser al seu començament, just a la baixada del pont. La notícia, que apareix publicada el dia 17 de març de 1871 al diari Las Provincias, diu: “Los vecinos de la calle de Alboraya, estramuros, situaran una falla en la misma, figurando una escena del primer acto de Barba-Azul.” És curiós que tampoc aparegué cap referència a esta falla a l’altre diari de l’època. El lema de la falla era Barba-Azul i, segons els investigadors Elvira Zurita i Jorge Vitores01, feia referència a l’opereta bufa amb lletra de Henri Meilhac i Ludovic Halévy i música de Jacques Offenbach, basada a la seua vegada en el relat de Charles Perrault (1697). Es representà a la ciutat de València el dia 30 d’octubre de 1870, per tant, estava recent en la memòria de la gent que anà a vore-la. Sobre el cadafal, apareixia el personatge principal, Barba Azul, amb la seua dona. Desconeixem més detalls, ni a quina de les quatre escenes corresponia l’acció. Ni tan sols què volia significar, ja que potser intentara fer crítica satírica d’algun problema en algun matrimoni conegut en el propi barri. Ens basem en esta afirmació en que també la falla plantada a la plaça dels Porxets del mateix any, es representà una escena de la mateixa opereta, Barba-Azul. En ella apareixia la seua dona elegantment abillada, donant-li la ma a un jove —potser l’amant—, i a un costat el seu espòs Barba-Azul tocant el violó, element que volia representar els enganys sexuals dins del matrimoni. 01. Mas Zurita, Elvira, i Vitores Mas, Jorge (2010): De l’escenari a la falla. Revista d’Estudis Fallers, nº 15, pp. 44-55.

00022


00023

Després d’esta eixida cap avant de la festa, els cadafals fallers s’expandiren per tot tota la ciutat entre finals del segle XIX i principis del XX. El Grau, el Canyamelar, Castellar, la Roqueta, Russafa, l’Eixample, el Botànic, la Petxina, Montolivet, Benimaclet, Benicalap, Marxalenes, Nazaret, Benimàmet, la Saïdia, Campanar, En Corts, Patraix, Massarojos, la Malva-rosa, la Font de Sant Lluís, o El Palmar foren el llistat que seguí a estos dos intents. Al mateix temps vindria l’expansió de la festa a altres localitats, potser gràcies a la instal·lació de la línia fèrria entre València i Xàtiva en 1854. Xàtiva fou la primera que plantà una falla en l’any 1865. En l’actualitat hi ha molt més d’un centenar de localitat valencianes, castellonenques i alacantines que s’han sumat a la festa, amb poc més d’un miler de comissions falleres. A més de les Cases Regionals, Cases de la Comunitat Valenciana o Centres Valencians en l’exterior en altres províncies espanyoles i països, sobre tot americans. Cada vegada està més a prop de la Galàxia...


El MUR FALLER

Rubén Tello Associació d’Estudis Fallers

Als anys huitanta, la majoria dels ciutadans que conformaven la societat del recent Estat democràtic espanyol, aspiraven a ser moderns. Als que érem xiquets en aquella dècada, els gurús d’opinió de hui en dia, ens narren meravelles d’aquells anys. Una dècada, vista per estos hipsters - la majoria dels quals no coneixeren a Naranjito perquè naixeren després del Cobi - com la d’una societat que vivia dins d’un excitant vertigen de mutacions socials guiada per l’espurna de la moguda madrilenya. Qui signa este article té molts defectes, però una eficaç virtut; la memòria. I, als huitanta, recorde un munt de programes radiofònics i televisius ( per favor, que reposen Qué noche la de aquel año!) que enyoraven la dècada prodigiosa; la dels seixanta. Per tant, o els predicadors dels huitanta moderns, creatius i transgressors ens enganyen o sóc valencià i faller. I és que si dins d’un Imperi Romà sempre hi ha una irreductible aldea gala, amb més motiu, dins de l’Estat espanyol del “Viva el mal! i Viva el capital!” pot resistir la Valéncia fallera que ofrena noves glòries a Espanya. Resulta paradoxal que una moguda tan popular, transgressora i moderna com és, des del seu origen, la festa de les Falles, fos aprofitada pels hereus del franquisme per tal d’intentar perpetuar l’ordre de l’España de bien a la nostra terra. Però, la vida està farcida de paradoxes com la de fer un símil entre Obèlix o Astèrix amb Lizondo o Rafael Ferraro (la imaginació del lector ja s’encarregarà d’adjudicar qui dels dos és Astèrix i qui és Obèlix). No sense abans demanar les més sinceres disculpes a Goscinny, Uderzo, Ferri i Dargaud per la irresponsable comparativa, cal reconéixer que les Falles dels nostres

00024


00025

dies han evolucionat respecte a aquelles icòniques del Mur de València (què vos penseu els teutons? Que sols es poden plantar murs a Berlín? ). I no em referisc, com a progrés, a la proliferació de les carpes, als folres polars o les parques (que a València sempre hi ha hagut classes), a les carambes, a la invasió de xurreries, a les llums i mercadets de Russafa, a celebrar Halloween i la Fira d’abril al casal o a l’Extra de Falles de Moisés Domínguez, sinó a l’aparició de tres esquerdes al Mur; l’estatus de la dona a la festa de les Falles, la indumentària i l’experimentació als cadafals. Ara bé, no ens autoenganyem, ni amb sols tres clivelles es pot enderrocar un mur, ni estes escletxes estan establertes. A les Falles de l’any 2020, podem afirmar, sense por a errar, que hi ha més presidentes i dones a les directives de les comissions falleres que mai. Fins i tot, hi ha alguna comissió que admet que un home ocupe el càrrec de Fallera Major. Mes no caiguem en el parany, per molt que em dolga escriure-lo, per molt impopular que semble esta afirmació, l’augment de dones en els càrrecs directius fallers no assegura unes Falles més feministes. Ja que una dona pot presidir una comissió o cent, però l’estructura i l’essència d’estes és encara, per desgràcia, masclista. Les Falles encara estan regades per una psicologia franquista i que hi haja més dones al davant de les comissions respon a una moda que no hauria de ser una moda, sinó la normalitat.. I si hi ha comissions que admeten homes en el càrrec de Fallera Major és per viure el seu minut de glòria als mitjans de comunicació. Hui en dia és més difícil trobar un banyista vestit amb un visó a la platja que un faller de panderola a un passacarrer. Ans no ens equivoquem, el castellanisme postureo li prova com anell al dit al món faller. El fervor per la indumentària valenciana masculina que es viu als darrers anys, no és perquè el faller és conscient de l’orige de la vestimenta fallera (de fet, els primers fallers vestien amb vestit elegant, però corrent, no festiu) sinó per tal de distingir-se de la resta dels membres de la


mateixa comissió i de les veïnes. I fruit d’estes ànsies per vestir tan xic perpetren cada crim a la indumentària que fan passar per elegants a eixes quatre panderoles de Junta Central Fallera que vigilen (anava a escriure desfilen, però m’adone que haguera estat incorrecte) els actes oficials organitzats per dit ens. Cada vegada hi ha més comissions que aposten pels cadafals experimentals, fins i tot i s’ha instaurat una federació de falles innovadores, però el faller es creu estos cadafals? Em tem que no, però a algunes comissions ser innovador ajuda a la creació d’una marca que et distingixen de la resta, t’asseguren ocupar espai als mitjans de comunicació i et facilita patrocinador. Per a altres comissions et permet formar part d’una organització fallera i ocupar alguna quota de prestigi, per xicoteta que siga, dins del món faller. Sempre tindràs un faller cofoi de ser vicesecretari de la Federació de Tir en Arc, per posar un exemple amb el qual no ferisca cap sensibilitat. El Mur Faller, malgrat estes tres o altres esquerdes que podríem haver analitzat, està ferm i m’envaïx l’escepticisme si pense que ben corcat deu ser ja. A parer meu, este Mur se sosté per dos fonaments. El primer; la major part de les comissions falleres censades a València, tot i que més de vint i més de trenta han celebrat centenaris i 150 aniversaris de la plantà i cremà de la primera falla a la demarcació, estan creades als anys seixanta i setanta. Per tant, les falleres i fallers que fundaren estes comissions, encara estan en actiu dins d’estes. Estos fallers consideren la falla com la seua creació i el seu instint paternal i maternal els farà traure a passejar les urpes en contra d’aquell, pobre, que intente metamorfosar la seua criatura. Falleres i fallers que impregnaren la seua obra de la psicologia franquista imperant d’aleshores. L’essència d’estes comissions. Podem pensar que el canvi arribarà, és llei de vida. Però, ens equivoquem, ja que els hereus,

00026


00027


siguen els fills dels fundadors o no, estan educats en esta psicologia i, conscientment o inconscient, la perpetuaran. Ja que la psicologia franquista no és que estiga inserida dins de la comissió fallera de torn, sinó que és l’arrel sobre la qual se sustenta el segon fonament dels que parlàvem, el pilar de càrrega del Mur Faller: la Junta Central Fallera. A un llibret de falla coordinat pel mestre Gil Manuel Hernàndez mai m’atreviria a analitzar la història i els fonaments de la Junta Central Fallera, és com si escrivira sobre la teoria de l’evolució a un llibre coordinat per Darwin. Però, el que sí que puc apuntar, per tal de completar este escrit, és que la Junta Central Fallera és, i crec que no m’equivoque, l’únic organisme públic de creació franquista que queda a l’Estat espanyol. Si aplicarem, correctament, la Llei de la Memòria Històrica, este ens hauria de desaparéixer o bé reformar-se de cap a peus. La Junta Central Fallera combinada a la festa és un oxímoron. La festa permet trencar amb l’ordre del dia a dia. Quin sentit té un estatut, un reglament, més enllà de les normes de convivència amb el veïnat, (justament el que brilla per la seua absència a estos reglaments) en una festa? L’alegria ni es deu, ni es pot mesurar, ni reglar, ni tallar... Justament el que intenta la Junta Central Fallera des del 1939. Any de la seua creació. Any de la Victòria. La Junta Central Fallera naix per controlar el que és l’incontrolable; la festa. Però, per desgràcia, a base d’estatuts, medalles, càrrecs i premis acaba controlant-la i dit control aplega fins als nostres dies. A Berlín el mur caigué als huitanta, l’any 1989. Ací, trenta anys després encara tenim el nostre Mur en peu, el Mur de la vergonya de la festa.

00028


00029

MURS DE PARAULES

Pepa Gómez Valle Vicepresidenta de Cultura de Junta Central Fallera

Per a caminar i sobreviure al peu del canó a les Falles hi ha bàsica i principalment dos murs que s’han d’enderrocar: el de les pressuposicions i el de la inseguretat. És la meua experiència i és un treball dur i constant, que no sempre pots fer a soles. Confiar-se suposa que tornen a créixer, amb el ciment del cansament, el sentiment d’inferioritat i la impotència acumulada, que pot esclatar en el moment menys oportú. El primer està fet amb rajoles de tòpics, afirmacions infundades, “sempres” i “mais” de la festa. El segon, de les pors i complexos propis i de les crítiques que deixem penetrar, per odis i enveges d’altres. Moltes vegades he tingut la sensació que hi havia gent que volia fer-me creure que jo no havia de pertànyer a este món, que es pressuposa perpètuament en les mateixes mans, fòrums, veus i objectius. Creure’m una ‘intrusa’ per tal que no ho intentara o acabara cansant-me i fent-me a un costat. Les Falles no són immobilistes, m’ho he demostrat. Però ja em sabia la teoria, abans d’haver-me d’enfrontar a diferents gegants com molins de vent, perquè he tingut referents que han sigut veus dissonants de la norma, del pensament únic, de les Falles que ens conten més enllà del que realment són. Persones que m’han fet creure que tenia capacitats i talents útils per a fer falla, siga des d’on siga, des de baix o més dalt. Perquè qualsevol persona té característiques i habilitats que les Falles necessiten i admeten i, per tant, auto descartar-se per a treballar per la festa no és una opció. Molt menys abandonar deixant-se dur per necieses de qui et veu competència, justificada o injustificadament. En el meu xicotet camí de vida fallera, amb 37 anys, sent fallera activa d’una comissió de barri, vicepresidenta molts exercicis, fallera major, presidenta, delegada de


00030


00031

sector i ara vicepresidenta de Junta Central Fallera, amb una intensa experiència com a periodista de Falles enmig, he viscut moltíssimes coses i hagut de sentir-me moltes més, directa o indirectament –que mai saps quines fan més mal o soroll-. Com parlem de murs, confessaré que han dit de tot, quasi tot a l’esquena, que és part del sistema, d’esta ‘bombolla immobiliària’... Que ja no era temps per a mi, que “no tenia edat per a ser fallera major”, que no tenia capacitat per a gestionar una comissió i que em feia presidenta “perquè no sabia deixar la pinta”, que els dissenys i missatges que tenia al cap “no tenien trellat ni podrien ser mai ser falles plantades” -molt menys de premi-, que m’havia “colat” entre els delegats de sector “fent paranys” i a la directiva de Junta, sense “talent ni fons”. “Creguda, presidenta de palla, et creus el melic del món, il·legal, incompetent, grimpa, interessada, buida, xiqueta, protagonista, d’on has eixit, infiltrada, amiga de, espia de, amant de...”. Són només paraules però, com jo tots i totes, tenim el perill de convertir-les en pedres amb quines fer la nostra paret, com deia Mecano. Siga com siga, i estiga per vindre el que estiga, sempre hem d’intentar reconéixer a cada pas que hi ha més espais lliures plens de llum, papallones, lluentons i aire pur, de persones interessants i inspiradores, que energies fosques i egos destructius. Està bé de tant en tant aturar-se a mirar al voltant, vore els murs que hem fet avall, els que estem grimpant sense adonar-nos. És important visualitzar els objectius, agafar forces i també diferenciar els murs reals dels miratges, que hi ha un fum. Els murs de junta no són infranquejables, no hi ha persones inaccessibles, la informació fallera no és tafaneria, els costums que importen són les tradicions que hem de cultivar i mantindre, no han de ser els pactes no escrits al passat basats en els deutes... I per a no durse pel corrent, cal respirar, raonar i envoltar-se de bona gent, que hi ha i molta. Ningú està a resguard de res ni ningú, especialment de la feblesa d’un mateix. Però em sembla que la clau és


no tindre por a presentar-se per a qualsevol càrrec o escenari en què pugues aportar i, sobretot, aprendre, amb dret d’equivocar-te i l’obligació de desviure’t. La clau és no oblidar-te que les Falles són part de la vida per a gaudir, no obsessionar-se ni convertir-les en l’única inspiració de vida. Que som algú pel fet de ser persona, sense gèneres ni posicions, no per tindre un pin amb dret d’entrades. Crec que la clau és saber qui eres i per a què estàs, fent oïdes sordes a qui vulga fer-te caure. I sentir a qui t’aconsella, envoltar-te de gent que vol treballar i ser agraït amb qui t’ha donat la seua confiança i la mà en els bons moments i els roïns. En veritat res del dit passa només a les Falles o a les Falles per ser Falles. Són moments, persones, fets i resultats de la convivència, la societat i la vida. Pot passar-nos i ens passa a qualsevol altre àmbit que siga mínimament endogàmic i competitiu. No hem d’estigmatitzar res i ningú. Les Falles signifiquen oportunitat per a tots i totes i no hi ha més risc que no sentir-se capaç de proposar, aprendre i fer. Per tant i amb tot, gràcies a Arrancapins, falla del meu sector, per este espai i esta proposta de reflexió. Una gran ajuda per a continuar lluitant contra el murs més difícil de tots, el de les mateixes debilitats humanes. (I qui vulga llegir on no he escrit i trobar el que no he dit, molts besets).

00032


00033

EL MUR DE L’IVAM

Manuel Muñoz Historiador de l’art especialitzat en Falles

Fins no fa molt, quan s’agafava pel carrer de Na Jordana a l’esquena de l’IVAM hi havia un mur que tapava un solar molt descuidat i lleig. Aquest mur, destinat a ser l’ampliació del museu, que en altres temps estava projectat com a una inversió faraònica i que, malgrat donar-li una nova imatge al contenidor, no millorava el contingut degut a l’ineficient direcció que hi havia no fa molts anys. Aquesta segona pell mai va aparèixer i el solar, la porta de darrere no semblava que acabés per materialitzar-se absolutament res. Fins fa pocs mesos, quan les autoritats competents ficaren ma i tombaren aquest mur convertint-lo en un espai amb una mica de verd, obrint el carrer, i per fi, la ciutadania pot abraçar el museu que marcà el camí a l’art actual en aquest país. Una acció simbòlica i que personalment, pot ser molt representativa de cara a les falles. No molt lluny de l’IVAM trobem quatre comissions falleres que perfectament podrien exposar els seus monuments en les seues sales, les veïnes Mossén Sorell – Corona; Ripalda – Beneficència – Sant Ramón (Ribesan); Borrull – Socors i Lepant – Guillem de Castro. Fent analogia perfectament podem parlar que aquestes falles tombaren el mur entre la coentor i l’immobilisme imperant en les estètiques falleres i s’han apropat a les avantguardes artístiques de l’actualitat. Perquè per molt que diguen, els cadafals fallers no deixen de ser art, i per molt que certs sectors es vanaglorien de què la falla és el que el seu nom indica, recordem que conjuga la pintura, l’escultura i l’arquitectura; les tres disciplines que anomenaríem com a les principals dins del camp artístic.


Foto de Javier Valiente.

00034


00035

En veritat aquests murs s’han anat establint a base de l’immobilisme, esdevingut per la dictadura franquista i la seua censura i accentuat amb la creació dels premis, guardonant a les falles que més bé entren pels ulls de l’opinió pública a més dels interessos econòmics. És més, en l’altra part del mur, a l’alta cultura, una obra del renaixement sempre serà més ben vista que una obra contemporània. Personalment l’anomene la pàtina del temps, ja que sembla que si té alguns anys i apareix als manuals d’història de l’art, ja és valuós per se. I així sembla que les falles són esclaves d’aquesta pàtina del temps, i quan alguna comissió, o fins i tot l’Ajuntament a través dels monuments municipals intenten ser una mica transgressors i adaptats als nostres temps, sembla que l’opinió pública encapçalada pels influencers fallers han de ficar cullerada per a dir que ‘açó no és una falla’. I per a mostra un botó amb la falla municipal infantil de 2017, que perfectament hagués pogut ser la instal·lació que el CCCC, o centre del Carme, fica al seu claustre aprofitant l’avinentesa de la festa. Des del dia que els primers ninots aterraren a l’asfalt de la plaça no pararen de succeir-se els memes i les burles cap al treball d’Anna Ruiz i Giovanni Nardin. Curiós el fet que al ser una falla de tall infantil qui millor la reberen foren els mateixos xiquets i xiquetes. Ja trobem altre mur, el de les falles infantils vistes de cara a un jurat adult, tant pel seu discurs com per la seua estètica, la qual sembla que estiga feta moltes vegades per a criatures amb baix coeficient intel·lectual. I és que podem començar a treure tantes i tantes rajoles que van conformant aquest mur tan alt i tan ample que no sabem per on acabar. Però això si, solucions tampoc és que en veiem massa, ja que les comissions o els seus directius han quedat acomodats per totes aquestes raons esmentades. Queda per davant una intensa tasca de conscienciació de tot el potencial que tenen les falles com a obra


artística; com a una disciplina artística que engloba a les tres arts “majors” i d’altres com el happening. Ja des de les comissions punteres anteriorment esmentades com a l’Ajuntament i en especial Junta Central Fallera. No puc deixar d’esmentar també els pobles on se celebra la festa fallera, ja que allí els murs són encara, si és possible, més alts. Des del cap i casal ens hem de conscienciar de què som l’espill on les poblacions falleres es volen reflectir, i no ajuda que en el seu afany de copiar tot el que és lluent (i coent), veiem els típics refregits de les falles que anys enrere foren guardonades a la secció especial. Unes falles on no es veuen reflectides la vàlua dels Artistes Fallers i on, com defensa Walter Benjamin, la reproducció fa perdre la seua aura d’unicitat. Malgrat que encara hi ha tanques d’obra envoltant la nova plaça de darrere de l’IVAM, ja s’albira el que hi ha ahi, presidit per un grafit de grans dimensions. Ningú ha dit que siga feina fàcil, però no per això és impossible. Aquesta placeta ha tardat, i sent una mica positius, esperem que algun dia les falles siguen objecte d’exposició als principals museus d’art modern de tot arreu del món. El mur és fort, però més qui vol enderrocar-lo.

00036


00037

UN INTRAMUR INVISIBLE PARADOXALMENT TANGIBLE Iván Esbrí Andrés Associació d’Estudis Fallers

Els murs es construïxen per delimitar i protegir un espai. Sota eixa premissa es testimonien muralles i torres de guaita alçades per a la defensa de ciutats, com les de Morella; els murs dels horts de la València huitcentista; o els ribassos de pedra en sec dels oliverals mil·lenaris de la comarca del Baix Maestrat. Murs tots ells patrimoni comú. Però també hi ha murs que es construïren -o construïtsper aïllar societats, cultures, religions o sistemes polítics: la històrica Gran Muralla Xina (segle V a. C.); el paradigmàtic Mur de Berlín (1961-1989); la Línia Verda de Xipre (1963-2007); el Mur de Belfast (1969); la Tanca de Melilla (1998); la Franja de Gaza (2002); o el Trump Wall que el mandatari nord-americà pretén alçar a la frontera de Mèxic amb els Estats Units. Murs de fragmentació i vergonya. L’espai cultural de la Festa de les Falles reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (2016) és sinó un microcosmos singular que concentra i recrea els hàbits socials i culturals d’un tot global, que és el món que el rodeja amb els seus pros i contres. I dintre d’estos últims, els murs entre els dits agents festius són un exemple. Intramurs invisibles si, però paradoxalment tangibles com eixa tensió entre la Interagrupació de Falles de València i la Junta Central Fallera, especialment a la primera legislatura del Consistori actual al davant de la Regidoria de Cultura Festiva. Però hi ha altres intramurs que afecten l’essència de la Festa, a la falla; i


00038

Sobre els grisos murs de la Ciutat de l’Artista Faller, el reclam de la seua raó de ser. @elpatas1924, Instagram.


00039

en conseqüència als dos col·lectius capitals de la mateixa: fallers i artistes fallers. A inicis dels 2000 València, el Cap i Casal, va viure un fenomen d’autèntica desmesura incentivada per un context de boom econòmic i de política de grans esdeveniments: rodaven Ferraris pels carrers; els iots i velers navegaven al port; el Papa Benet XVI donava les seus benediccions; i la postal de record era la Ciutat de les Arts i les Ciències. La Festa Fallera, com s’ha citat, és un microcosmos que sintetitza el context. Llavors les Falles eren el fenomen Nou Campanar, una comissió que trencava l’ skyline de la ciutat i els efímers monuments a colp de rajola i poliestiré expandit. Però la bambolla fallera va esclatar al torn que la immobiliària. Aquelles falles extraordinàriament descomunals també i s’iniciava un període en el qual els artistes havien d’assumir que els pressupostos de les falles de Secció Especial a Octava C de València, les infantils i les de la resta de capitals falleres, anaven a retornar a xifres dels anys 90, ara traduïdes de pessetes a euros. No fou així. La baixada fou més forta, tant com havia sigut la pujada. Les comissions van reorientar les seues prioritats i entre elles no estava la falla. L’objectiu era retindre la major massa social possible promocionant més la festa en minúscula com a sinònim de revetla, dinars i demés (Fira d’Abril, “quinto y tapa”, Nit de San Joan, Halloween,

playbacks, etc.). En la Gala dels Artistes Fallers de 2016 el Mestre Major del Gremi d’Artistes Fallers de València va cridar a la consciència pera que el whisky no aclapara la major part dels pressuposts de les comissions. Promptament fou contestat pel President de la Federació de Falles de Secció Primera A amb la gastada cantarella de si l’artista té treball i plat de calent en la taula, és perquè el faller fa el sacrifici de traure’s els diners de la butxaca.


La Festa de hui, la que inicia ja els anys 20 del segle XXI, preserva al seu microcosmos els excessos de mitjans dels 2000, posant encara més de relleu la seua actitud pretensiosa i supèrbia en fenòmens de moda com el “falleramajorisme”, la desmesura en l’ocupació de l’espai públic o el confrontament visceral amb qui qüestiona el dit “ser fallero”. Murs que el col·lectiu s’alça, aïllantse cada vegada més de l’entorn. I encara pitjor de la seua arrel la falla, la qual ja és sols excusa per tallar el carrer, que ni es roda ni es veu, ni es sap l’artista autor i que es gossa jutjar des d’un criteri pura i únicament estètic ple d’ínfules, lírica i anomalies, sense atendre al potent gènere plàstic que representa. Si bé, l’intramur invisible entre faller i artista faller com a qualsevol altre, no s’alça sense una cimentació prèvia, que en este cas arrela anys enrere. A l’hemeroteca es poden trobar notables distanciaments entre el col·lectiu faller i l’artístic ja als temps de Regino Mas i Modesto González -anys 50- quan els artistes mostraven les seues queixes perquè els pressupostos estaven estancats i no pujaven almenys de la mateixa manera que l’increment del cost de les matèries primeres -cartó i fusta- per cobrir les despeses. A la fi dels anys 60, el Mestre Major Vicent Tortosa Biosca advertí de fer un “plante” d’artistes fallers a la Festa si no es respectaven els drets d’autoria dels esbossos i es destinava al Gremi un percentatge de la recaptació de l’Exposició del Ninot. El successor de Tortosa Biosca, Julián Puche, va haver de presentar la seua dimisió com a Mestre Major el 1974 per una controvèrsia amb Junta Central Fallera, en la qual aquell sols va defendre els interessos dels seus companys enfront de una Festa cada cop menys reconeixible entre tant de protocol i parador. I és que ja aleshores un altíssim càrrec de l’estament faller d’aleshores, proclamà per primera vegada allò de “en las Fallas MANDAN los falleros”.

00040


00041

En la moguda dècada dels 80 Vicent Luna - artista d’Arrancapins 1954-1956, 1959 - deixava titulars com que de les falles era impossible viure. De fet en eixos anys hi hagué un èxode notable d’artistes fallers cap a treballs molt més rendibles com els parcs temàtics. Als 90, ja amb el suro blanc, els artistes obriren el debat de limitar els volums i augmentar els pressupostos. Però a les comissions els havia eixit una despesa que els feia més paper que invertir en la falla com a mitjà de captació de massa social: els envelats i les revetlles. Resumint: este intramur fa molt de temps que està alçat i cada cop més alt i amb fil d’aram d’espines. Així cal tancar amb una nota d’esperança i invisible o no, comencem, si no a tombar el mur, a reconvertir-lo en un mural sobre el qual expressar la reivindicació i visibilitat d’una professió que clama per la seua supervivència. Foto: Sobre els grisos murs de la Ciutat de l’Artista Faller, el reclam de la seua raó de ser. @elpatas1924, Instagram.


“MARICÓN EL QUE NO BOTE” O EL MUR DE L’LGTBIQFÒBIA A LES FALLES Alejandro Lagarda Associació d’Estudis Fallers

La visió del col·lectiu LGTBIQ a través de les falles, com a expressió creativa popular, no pot deslligar-se de la imatge que la societat en general ha creat al voltant de les diferents tendències i identitats sexuals, mitjançant el rebuig i l’estigmatització pública. No oblidem que, fins a temps relativament recents, l’homosexualitat era considerada com una desviació i, en el cas de l’Espanya franquista, també estava penada per la llei. El rebuig social i públic de l’homosexualitat tindrà el seu reflex en el cinema i en altres manifestacions de la cultura popular –revistes satíriques, il·lustració, còmic, publicitat- a través d’una visió negativa basada en la inversió del rol de l’home associat a actituds i aspecte femenins. La progressiva acceptació de l’homosexualitat ha tingut en la ficció audiovisual un dels seus majors símptomes, amb l’ampliació del rol arquetípic i l’assumpció del rol homosexual sense que aquest siga ja un tret diferenciador per si mateix. No obstant això, l’habitual retard que el món de les falles ha patit en els seus continguts respecte a l’acceptació dels canvis socials i culturals, les ha mantingut, en moltes ocasions, alienes a aquesta acceptació social, recreant-se, fins ben entrats els 90, en els tipus més arcaics i LGTBIQfòbics. Una dècada de creixent visibilitat –encara que no deslligada de certs arquetips- com van ser els vuitanta a Espanya, associats culturalment a fenòmens com el de “la movida”, no van tenir impacte en el llenguatge faller, en el qual l’homosexual apareixia associat novament al món de la nit, la prostitució i la perversió, amb discursos on els termes “lagarta”, “maricona” o “mariposón” van ser una

00042


00043

constant en la iconografia o en l’explicació i relació de la falla. En la cultura fallera, el fet homosexual ha sigut assumit des de la més absoluta homofòbia i, com recorda Gil-Manuel Hernàndez “ha tingut una clara intenció condemnatòria, tot i que revestida d’un enfocament picant i humorístic”. La indignitat i burla amb la qual el subjecte homosexual era deformat a través d’una visió grotesca i emfatitzant uns prototips compartits amb altres àmbits de la cultura popular, a través de l’”efeminat” o de la “maricona” com un home de segona categoria, s’ha repetit fins a dates prou recents. El lesbianisme, igualment, ha patit la mateixa xacra que en la societat contemporània. És a dir, una quasi completa invisibilitat, al marge de puntuals al·lusions metafòriques durant l’etapa franquista o de cert erotisme coincidint amb l’època del “destape”, però mai com una reivindicació afectiva i sexual entre les dones. La perspectiva ha sigut sempre la de l’heteropatriarcat: la visió del lesbianisme que satisfà la imaginació de l’home heterosexual. De la mateixa manera, el rebuig a la transsexualitat –tan present en els nostres dies- no és alié a les falles, en les quals en molt poques ocasions s’ha tractat el tema de manera digna. El gran salt cap a la visibilitat i l’acceptació de l’homosexualitat en Espanya a inicis del segle XXI, amb grans fites com l’aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe en 2005, no ha tingut un reflex directe o ferm –excepte comptades excepcions- en les Falles. És tot just arran de l’any 2000 quan l’expressió To come out of the

closet (“Eixir de l’armari”) troba iconogràficament un calc semàntic en les falles i esdevé motiu d’una crítica més tolerant i menys excloent. Amb tot, en els cadafals fallers seguix regnant una subcultura reaccionària sense majors problemes, sense voler assumir la importància que les falles poden adquirir com a transmissores de valors d’acord amb la majoria social, a través d’una crítica constructiva que


permeta fer visible l’homosexualitat, amb la finalitat de superar un rebuig que les falles han alimentant constantment. Les crítiques del col·lectiu gai han estat freqüents, davant l’absència d’una sensibilitat en les escenes que els faça veritablement partícips a través del reflex del col·lectiu en l’obra fallera com un procés integrador gràcies a iniciatives com el premi “Arc Iris” des del 2003 que atorga el Lambda –Col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals nascut a València en 1986per a aquelles falles que, dins de l’enginy i la crítica, millor reflectisquen la diversitat sexual, de gènere i familiar. Però, a banda del seu reflex a l’element central de la festa, quina és avui en dia la realitat de les persones LGTBIQ al context faller? Ja sabem de sobra que la igualtat jurídica sobre el paper no ha estat una realitat immediata a les nostres vides. La LGTBIQfòbia, com a segona cara del masclisme, és una forta realitat en el nostre context. I a les Falles, com a principal xarxa associativa a València, el masclisme, el sexisme i la LGTBIQfòbia són ben presents. No perquè les Falles ho desitgen per se, sinó perquè eixes conductes són ben vives en la nostra societat i més encara en aquest trist temps de retrocés on el pensament més reaccionari campa novament sense complexos. I les nostres festes no deixen de ser un reflex concentrat i a petita i particular escala d’eixa mateixa societat que retrocedix. És evident, però, que la realitat LGTBIQ es viu de manera lliure de portes endins del casal en molts casos, com una gran família que ja fa temps que acceptà –com a qualsevol altra casa, amb més o menys ganes- que la diversitat és un fet natural i enriquidor. O, en el seu defecte, que no s’hi pot evitar. No obstant això, existix encara un enorme mur per tal que la nostra diversitat travesse els murs del casal. La manca de referents –malgrat els esforços de visibilitat de la regidoria de cultura festiva encapçalats per la ja des de fa temps visible figura de Pere Fuset- és encara una dura i clara absència. I més després de les dècades d’absoluta negació i invisibilitat premeditada

00044


00045


des del govern de la festa. L’oficialitat fallera i la construcció de l’imaginari col·lectiu de la nostra festa ha donat passos mínims en aquest sentit. Tot el ritual protocol·lari i executiu de les Falles està encallat en les més seguidistes fórmules heteropatriarcals on l’empoderament de les dones i del col·lectiu LGTBIQ només ha comptat a reivindicacions cosmètiques. Malgrat la notable presència de la diversitat als casals com a fet comú i quotidià, la seua veu encara queda ensordida per les consignes atàviques, el llenguatge discriminatori i la vella consideració que l’acceptació s’admet sempre què es quede a casa i no altere, més enllà de símbols o gestos bàsics –que, amb tot, són sempre el primer pas de la normalització, veritable fi del nostre camí per la igualtat- el procés gattopardià de mantindre un statu quo que ha permés la construcció de la festa de les Falles com a veritable il·lusió de permanència. Creure que tot ja està assolit ha estat sempre el millor mecanisme de control del sistema per tal d’aconseguir que, veritablement, cap cosa canvie de fons. La lluita –i la visibilitat- continua...

00046


Imatge de José Juan Martínez Ballester.

00047


ELS MURS DE CASA NOSTRA



OCÀS DE LA POLIORCÈTICA VALENTINA LA FI DE LES MURALLES DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA AL SEGLE XIX

Luis Fernández Enginyer Topògraf i Associació d’Estudis Fallers

«Se anunció también, que en la plaza de Pellicers la falla sería muy ingeniosa, pues era una crítica de la crisis que sufría el gremio de “velluters”, tanto es así que para darles trabajo se decidió aquel año el derribo de las murallas» Enric Soler i Godes, Las Fallas (1849-1936) La cicatriu és profunda. Els gravats de l’època i la vista d’ocell de la ciutat realitzada per Alfred Guesdon pocs anys abans de la fi de les muralles no deixa lloc a dubtes. L’enderrocament del tancat cristià de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX suposa, més enllà de l’inici del sventramento de la trama medieval, l’actuació urbanística més rellevant i la major alteració del paisatge urbà de València des de la seua construcció en el segle XIV. La ronda interior, l’espai urbà aparegut després de l’enderrocament de la muralla, ens guia per la topografia del passat fortificat. Les torres de Quart i de Serrans ens servixen de nodes per a recompondre el traçat i tipologia del recinte que es va alçar per voluntat de Pere IV d’Aragó per a abastar tots els ravals de la ciutat i protegir-los, no sols dels enemics de ponent, sinó també de les cícliques envestides del riu Túria. El principi de la fi de l’obra del Cerimoniós va començar amb l’adveniment del nou estat liberal. Romàntiques i desfasades, la seua funcionalitat ja no seduïa a una administració més preocupada per la

00050


00051

Vista del riu Túria des de la ronda de predicadors (1838) – Boys, Thomas Shotter. Biblioteca Valenciana.

Vista de València entre 1801 i 1865 – Anònim segle XIX. Biblioteca Valenciana.


desamortització i l’especulació urbanística. La Guerra de la Independència ja ens havia privat del Palau Real, un dels referents arquitectònics més importants de la ciutat, i en dècades posteriors, la pèrdua de patrimoni artístic encara seria pitjor. Una làpida de marbre blanc adossada a la muralla anunciava la seua primera profanació. La placa resava: Porta del Ferro-carril, un eufemisme per a denominar el forat que en ella es va practicar ja en 1851 per a deixar entrar i eixir al cavall de ferro, nou capdavanter de la modernitat a València. Cinc anys després, Josep Peris i Valero, com a alcalde de la ciutat, manifestava per primera vegada la necessitat de derrocar les muralles íntegrament. Sense solució de continuïtat, l’arquitecte Antonino Sancho va plantejar en 1860 l’enderrocament de la façana septentrional per a l’obertura d’un passeig paral·lel a la muralleta del riu a imitació de l’Albereda però en la vora dreta. Este bulevard, al qual s’havia denominat d’Isabel II, va ser desestimat pel seu excessiu cost i per les contínues negatives de l’exèrcit a perdre una muralla que consideraven de la seua propietat. Per fi, en 1864 l’Ajuntament va acordar l’enderrocament total de la muralla, el qual es pagaria amb la venda de solars i material resultants d’este, i donaria treball a centenars de jornalers afectats per la crisi de la indústria sedera. Una jugada mestra que satisfeia a tots, ordida per alguns dels prohoms que ara ocupen el nostre espai públic commemoratiu, com el regidor Cristóbal Pascual i Genís des de l’Ajuntament i Ciril Amorós des de Govern Civil. L’inici dels treballs va tindre lloc el 20 de febrer de 1865 en la part del llenç adjacent a la porta del Real. La revista valenciana El Museo Literario il·lustra en un gravat els prolegòmens, al capdavant dels quals es trobava Amorós, piqueta en mà, disposat a assestar el primer i simbòlic colp a la vetusta muralla. L’enderrocament va continuar des del Real fins al Temple i Serrans, porta esta

00052


00053

Extracte de la revista El Museo Literario del 26 de febrer de 1865. Hemeroteca Nacional.


última que es va salvar per la seua condició de monument artístic. En pocs mesos els treballs van avançar ràpid en sentit levogir i dextrogir, des de la porta de Serrans i del Real, arrasant amb la resta de portals: Russafa, Trinitat, Real, Mar, Sant Josep, Sant Vicent, etc. a excepció del de Quart, que va ser finalment indultat per albergar en ell una presó. En 1869 només quedava en peus la torrassa de la Ciutadella, que seria derrocada en 1901 i el xicotet llenç adossat a les torres de Quart que encara perdura. El 15 de maig de 1865, a petició del cronista de la ciutat, Vicent Boix, es va col·locar com a epíleg, una làpida en el lateral de l’església del Temple que dóna a la plaça del poeta Llorente. Una placa que encara podem contemplar i que diu així: SITIO DE LA TORRE Y PUERTA DE BAB-EL-SHADCHAR LLAMADA DESPUÉS DEL TEMPLE DONDE TREMOLO EL PENDON REAL EN LA CONQUISTA EN 9 DE OCTUBRE DE 1238 CONCEDIDA POR EL INVICTO REY DON JAIME A LOS TEMPLARIOS CONSERVADA POR LA ORDEN MILITAR DE MONTESA Y DEMOLIDA PARA ENSANCHE DE LA CIUDAD EN 1865 LOS CABALLEROS DE MONTESA PARA MEMORIA

00054


00055

Fotografia enderroc de la torrassa de la Ciutadella en 1901. Arxiu Huguet.


BIBLIOGRAFIA SERRA DESFILIS, Amadeo (2008): La construcción de las murallas de Valencia en el siglo XIV: Ampliación, defensa y administración, en Historia de la Ciudad vol. V, CTAV, Valencia. PINGARRÓN-ESAÍN, Fernando (2015): El Derribo de las murallas de Valencia en la segunda mitad del siglo XIX, en Historia de la Ciudad vol. VII, CTAV, Valencia. SANCHIS GUARNER, Manuel (1972): La Ciutat de València: Síntesi d`Historia i de Geografia urbana, Cercle de Belles Arts, València. SOLER I GODES, Enric (2000): Las Fallas de Valencia (1849-

1936), Albatros, Valencia.

00056


00057

#ArrancaMurs #Intramurs Salvia Ferrer Boullosa Direcció Intramurs

Totes les grans ciutats tenen una història que, capa a capa, ha anat donant forma al que són hui, tant en la seua forma com, sobretot, en el seu fons. València ha passat per tantes etapes i vivències diferents que les unes després de les altres s’han anat superposant en la seua memòria i urbanisme, deixant veure algunes d’elles més que unes altres. Per moltes raons, culturals, sociològiques, religioses, polítiques... a penes queden a la vista vestigis del moment en què va ser capital d’un regne taifa musulmà, i només rebuscant es poden descobrir restes construïdes d’aquella època. I, no obstant això, és indispensable conéixer-ho, ja que forma part del caràcter valencià (de la seua gent, dels seus costums, de la seua arquitectura...) i és l’única manera d’entendre València, especialment si vius en ella. Estem parlant de l’antiga muralla àrab. Intramurs, en el seu afany per afavorir la participació de tot el món en qualsevol cosa que duem a terme per a donar l’oportunitat de formar part en les nostres propostes artístiques, ens ha portat a plantejar per a l’any 2020 una acció que permeta traure a la llum eixes traces àrabs gràcies a la cooperació dels veïns i veïnes del centre històric. La idea és senzilla: il·luminar entre tots el traçat de la muralla àrab i gravar des de l’aire eixa línia de llum. Dur-ho a terme precisa de molta gent i de moltes ganes. Quasi 3 km de llums tretes al carrer, als terrats i als patis per veïns i institucions donaran molt a parlar. Parlar de ser tots part d’una cosa gran, de sentir que eixe passat ens pertany, parlar de muralles que unixen i no separen, efímeres, i no obstant això fortes i inesborrables de la memòria, parlar de cuidar el que és part de la nostra ciutat, del nostre barri i de la nostra pròpia casa i no deixar-lo caure en l’oblit.


00058


00059

Este projecte encaixa perfectament amb la filosofia que des d‘Intramurs hem estat portant des de l’inici de la nostra trajectòria, fa sis anys. Ja siga per la seua implicació social, per a posar en contacte i comunicació als veïns i tots els agents socials necessaris, com també, i és important, pel caràcter reivindicatiu que té en posar en evidència el que queda de la traça de la muralla islàmica amb més de deu segles d’història, i l’estat el que es troba. Per tant, té un triple interés: el social, el cultural i el patrimonial. Il·luminar i fer valdre aquelles parts fosques de la cultura i la història d’una ciutat, així com trencar els límits que ens separen de la figura de “L’altre” per a incloure-ho i fer-ho partícip d’una reflexió que ha de convertir-se en debat intercultural. Des d‘Intramurs volem construir un nou escenari sobre el qual alçar una muralla invisible que ens faça prendre consciència dels nostres llaços amb la cultura musulmana i alhora ens permeta transitar per ella com a part d’una herència patrimonial oblidada. Volem generar una fortalesa basada en processos heteràrquics, solidaris, des de baix, creatius, ciutadans, inclusius, dialogats, transformadors... tot. Generar un tercer espai que tinga tot això. Fora de l’esfera privada i de l’esfera pública. Un tercer espai, que els responsables públics ho entenguen així i el faciliten com ho fan en altres ciutats europees, presumir de bones experiències. #MuralladeLlum #Intramurs 2020 Muralla de Llum és la peça que funcionarà com a columna vertebral i com a lema del projecte que s’inicia este 2019, que enguany es presenta amb un programa d’activitats afins, com són exposicions, tallers oberts, activitats infantils, conferències i taules redones, actuacions i performances, intervencions en aparadors de comerços i mercats, etc. Una programació habitual com en passades


edicions, però centrada en el tema de la muralla islàmica i la taifa de València. Perquè per al desenvolupament d’este projecte tan específic, com és la il·luminació del traçat de muralla àrab, necessitem d’un procés de dos anys, per això esta edició 2019 d‘Intramurs és la introducció a este gran projecte que necessita ‘un recorregut de dos anys. Debatre, parlar de murs i de ruïna és reflexionar sobre connexions i desconnexions. De prendre consciència i de formar part activament del teu context. Emmurallar espais de reflexió és reconstruir un espai pel qual sentir orgull i identitat. Convertir una ruïna, una “petjada” en un disseny ideal de la ciutat. El que pot arribar a il·luminar i unir eixa línia de llum! Us convidem a participar en una pròxima muralla, del 15 al 25 d’octubre. #MuralladeLlum #Intramurs 2020.

00060


00061

TEORIA I PRÀCTICA VALENCIANA DELS MURS Toni Sabater Escriptor i Editor

De murs els valencians en sabem prou. Com és evident i conegut, totes les societats tenen els seus, però acostumen a ser fronteres o dics essencialment defensius, contruïts amb una unànime solidesa interna o amb l’esforç col·lectiu i comú, fruit d’una voluntat de perdurar en la unitat -o en la mera existència- davant d’amenaces externes. El fet més paradoxal, la nostra singularitat

mural és que de manera més o menys conscient, més o menys explícita, la vida dels valencians ha girat des del seu inici al voltant dels nostres propis murs interns. Primer va ser el mur lingüístic, la dualitat consubstancial al naixement del Regne de València i segons la qual, i en raó de la procedència geogràfica dels repobladors -colons, en realitat- d’aquell nou país, el territori quedaria dividit en dos zones clarament diferenciades (amb l’excepció morisca, de gran importància demogràfica i també lingüística fins als inicis del XVII), i que amb poques variacions han arribat des del segle XIII fins a l’actualitat: una ampla (segons llocs) franja litoral de domini valencianoparlant, i un interior generalment de parla aragonesa o castellana. Eixe fet tossut, inamovible, i el seu caràcter definitori, indiscutible i fundacional és probablement el primer mur històric amb el qual els valencians hem topat des que ens podem dir valencians. Un mur -tot s’ha de dir- de permeabilitat variable i més bé ampla al llarg del temps, de conflictivitat escassa o nul·la, però que amb la seua ineludible presència ha contribuït sens dubte, més que a batalles internes, a aportar la seua dosi d’evanescència, a rebaixar o diluir certa classe


d’essencialisme que alguns altres pobles, més homogenis en un tret tan decisiu com la llengua, han gaudit o patit. Un mur intern -podem concloure- que ha actuat amb una relativa amabilitat o desconflictivilitat (riquesa diran alguns, i potser amb raó) però que en el trànsit a la modernitat no va actuar precisament com a element aglutinador, sinó més bé com a discret, lent i eficaç dissolvent de pressumptes essències. Un dels altres grans murs -connectat subtilment amb l’anterior- és l’identitari. Eixa dificultat en la definició, llaurada al llarg dels segles i amb múltiples causes, cap a la fi de la passada centúria arribaria al seu màxim nivell de paroxisme en l’anomenada Batalla de

València. Sense negar l’esperó polític i interessat des de certes estructures de l’Estat, així com les ingerències paternalistes d’altres territoris, en realitat en aquells moments esclataren, xocant amb força, bàsicament dos coses: l’assumpció desacomplexada d’una realitat político-administrativa treballada des de 1707 i el retorn a les essències d’una suposada autenticitat originària, restringida a la part del país colonitzada per catalans i en conseqüència de parla valenciana. Quan en l’arsenal de dos exèrcits enfrontats, a més de proclames patriòtiques, belles banderes i sorollosos tambors, la pólvora està mullada, el resultat potser no resulte massa sanguinolent però en qualsevol cas no satisfarà a cap de les parts. I això és el que va passar, i les conseqüències encara les patim. Per la banda dels que proclamaven que les coses estaven bé com estaven, van oblidar que aquell camí era el de la dissolució, i que la seua valencianitat temperamental, amb aparences d’autenticitats profundes, era només el darrer alé d’un estat de coses que agonitzava, que aquella naturalitat en realitat moria amb ells perquè els seus aliats eren en realitat els seus botxins, els hereus de l’esperit d’Almansa i al costat dels quals caminaven, entre himnes grandiloqüents i jocs florals, cap a l’abisme. I per la part dels essencialistes d’una pressumpta catalanitat

00062


00063


originària oblidaren (i això que llegien molt) que eixe origen purament ètnic ben prompte es va dissoldre, juntament amb altres identitats ètniques, en l’única entitat estrictament jurídico-política i pròpia que els valencians hem tingut: el vell Regne de València, el modern País Valencià. Oblidaren la singularitat d’eixe país, creat sense voler ser més i sense complexos incloent aquell mur lingüístic intern des de la seua mateixa fundació, amb fronteres -el veritable murpràcticament inalterades des del segle XIII, amb un orgull que va permetre fins i tot donar a la llengua majoritària, definitòria, i des de fa més de cinc segles, la denominació de valenciana tant a nivell literari com sobretot popular, fet provocat pel naixement d’una potent i reconeguda consciència col·lectiva que, amb dificultats i evanescències variades, ha perdurat fins el dia de hui. Es podrà argüir que els desastrosos efectes d’aquella batalla (bàsicament múltiples ramificacions de la indolència i el cansament) resten ja molt minvats, que la valencianitat viscuda dels actuals habitants d’esta terra és desacomplexada i que els murs han caigut amb l’estrèpit esmortit amb el qual cauen les banderes, i potser siga veritat. En qualsevol cas, ens cal encara alçar un altre mur, encara que siga només de vigilància. Que ni els cants d’aquells que volen destruïr-nos com a poble ni els dels que ens volen dins d’unes falses realitats que mai existiren tornen a enfrontar-nos.

00064


00065

Il·lustració d’Óscar Mora.


00066

ELS MURS DEL MÓN



ELS MURS DE LA INCOMPRENSIÓ

Cristina Doménech Hernández Periodista

1 de novembre de 2019. Diari Levante-EMV. “Transfobia Valencia: el suicidio de una joven trans en Líria, bajo investigación”. La niciesa ha tornat a fer acte de presència. I així ho fa, desgraciadament, des de fa segles. De fet, el primer cas d’ajusticiament d’una persona transsexual en València es remunta fins al segle XV, quan Margarida Borràs va ser brutalment assassinada a la Plaça del Mercat per identificar-se amb el gènere femení. Les humiliacions es traslladen, hui en dia, a la nova plaça pública: les xarxes socials. Tot i que constituïxen una extraordinària ferramenta de comunicació, també poden ser un contenidor on abocar insults i judicis de valor denigrants totalment intolerables. Precisament, la intolerància és allò que s’hauria de construir al voltant d’estes actuacions. L’encara existent reticència a dirigir-se a la persona pel nom o el gènere amb el qual s’identifica són signes que indiquen que els murs de la incomprensió romanen massa ferms. A més a més, tot i que a la Comunitat ja gaudim d’una extensa protecció jurídica, Espanya encara manca d’una llei estatal que defenga les persones transsexuals contra la discriminació i establisca mecanismes que garantixen la llibertat de viure d’acord amb la identitat de gènere que cadascun senta. Es pot anar –i cal fer-ho- més enllà: segons l’Observatori Valencià contra la LGTBIfòbia, la transsexualitat està penada amb empresonament i, inclús, la mort, en més de 72 països. La pregunta és ineludible: per què? Reflexiona, cinc minuts, quinze, vint. Jo desconec la resposta. No crec

00068


00069


que tu, ni cap altra persona, puga trobar-la, perquè no existix. Si partim de la base que tots som diferents els uns dels altres i que de les diferències naix la unicitat, per què es reprova la llibertat de viure com un vol? Probablement mai no en trobaré resposta a esta pregunta però estic ben segura de quina és la solució: l’educació. La clau radica en educar la mirada i la paraula. No són “els transsexuals”; són les persones. No patixen cap trastorn; viuen una vida tan plena d’alts i baixos com la teua o la meua. No són els culpables de la transfòbia que patixen, són les víctimes. No és tolerància; és comprensió. Este ha de ser el pilar fonamental de l’educació en igualtat de gènere i de sexe. Una educació que ha de partir de les escoles perquè la incomprensió siga un concepte inexistent en les ments dels xiquets i les xiquetes de les noves generacions.

00070


00071

MURS

Alba Fluixà Pelufo Poeta i Gestora Cultural

Espurnes de pedra que s’inflamen amb l’esperit de la por i corren i s’amunteguen més alt amb cada fracàs i cada esperança perduda. Monuments de la derrota que materialitzen malsons i cremen els somnis de pau. Prejudicis de ciment armats amb constància i freda minuciositat. Tot i això, sempre hi ha, ben oculta dins la base, la metxa del foc de la revolta, capaç de fer esclatar la frontera imaginària que ens separa.


00072


00073

MURS FÍSICS. MURALLES MENTALS Manuel S.Jardí

El 9 de novembre de 1989, fa poc més de 30 anys, van tombar el Mur de Berlín. La paret va ser erigida l’agost del 1961 i constituïa el símbol per excel·lència de la Guerra Freda. Separava la República Federal Alemanya (RFA) de la República Democràtica Alemanya (RDA), després del repartiment de les potències vencedores en la Segona Guerra Mundial. En caure aquell mur de molts kilòmetres que durant 28 anys havia distanciat famílies i causat nombroses víctimes - més de 200 mortals - d’intentar passar a l’altra banda, es va produir molt més que una simple solsida amb projecció internacional i abundant pirotècnia informativa. El món sencer celebrava la fi d’una espiral de tensió entre blocs que competien per l’hegemonia, no només en models econòmics i socials, sinó en armament, indústria atòmica, carrera espacial i influència ideològica, entre altres. El conglomerat soviètic començava a desplomar-se com un castell de cartes. Els intel·lectuals més frívols, parcials i aventurats del món capitalista - suposant que l’altra part del món no practicara una classe de capitalisme d’estat tan nefasta com el model occidental a l’hora de consolidar desigualtats -, van pronosticar la derrota del mal anomenat socialisme real i la victòria indiscutible del capitalisme pur i dur. A mesura que van anar acabant els focs d’artifici, el nou món, amb líders desacomplexats com Ronald Reagan o Margareth Thatcher, començava a tombar un altre mur proteccionista resultant, també, del conflicte bèl·lic que va acabar el 1945: el pacte no escrit perquè hi haguera una certa redistribució de riquesa entre classes populars i alhora una moderada contenció en


l’acumulació de capital, a més de l’accés a drets socials i polítics. Tot plegat a canvi d’arraconar qualsevol probabilitat que tornés a reproduir un conflicte similar o pitjor que les dos grans guerres que van somoure el segle XX. Però quan va caure el de Berlín, el mur de la protecció social, la negociació laboral i els drets socials i polítics, també va saltar pels aires. I pel que respecta als efectes de la reunificació d’Alemanya, es podia intuir que no serien flors i violes, però en tres decennis tampoc ens han contat les conseqüències d’aquella decisió, quant a traumes i consolidació d’unes desigualtats que es van acarnissar especialment en l’antiga Alemanya de l’Est. El novembre de l’any passat, mentre bona part de la premsa convencional aprofitrava l’avinentesa per a evocar la solsida del Mur de Berlín i la fi d’una política de blocs - que s’ha tornat a reproduir, aquesta vegada amb més actors a banda de Donald Trump, Vladímir Putin o Xi Jinping -, l’edició en espanyol de Le Monde diplomatique publicava quatre pàgines senceres d’informació i anàlisi del que havia passat de veritat. De tot allò que ens han amagat des dels focs d’artifici i les abraçades immediates al paisatge que dibuixava un llarg contorn del que havien estat kilòmetres de ciment, faroles i tanques de fil amb pua. El món occidental, amb tota la seua transversalitat, també ha construït el seu mur particular per a no haver de contemplar, ni tan sols intuir, el paisatge de danys que va provocar la reunificació alemanya. Les muralles mentals aïllen les consciències, esmorteixen la reflexió i allunyen la capacitat d’haver de prendre decisions. A quin sant, abandonar la zona de confort? Les dades de la publicació francesa eren ben il·lustratives i contundents. Després de l’annexió de la RDA a la RFA, amb el procés de reunificació política consegüent, no només s’hi van esborrar del mapa les institucions i el règim econòmic dels territoris orientals. Cinema, editorials, emissores de ràdio i de televisió, periòdics, sistema educatiu - incloent la formació professional -, el dret a la gratuïtat de la

00074


00075


cultura o de les guarderies, etc, etc., van ser sacrificats en l’altar del capitalisme hegemònic. Els treballadors del sector públic van engreixar en bona mesura les xifres de desocupació, mentre que legions de funcionaris occidentals i executius d’empresa ocupaven el territori annexionat, perquè «calia eradicar la ideologia marxista procedint a canvis d’estructura i personal». Hi ha altres dades esgarrifadores. Fins a l’annexió, la taxa d’activitat de les dones a la RDA era la més alta del món. Van ser les primeres treballadores acomiadades de l’estructura productiva de la nova Alemanya i van fer mans i mànegues per a fugir «de la santa trinitat de l’ordre familiar germànic: xiquets, cuina, església ( Kinder, Küche, Kirche )». Per a augmentar les possibilitats de trobar feina, moltes dones es van fer esterilitzar. La taxa de natalitat a l’antiga Alemanya oriental va caure estrepitosament. L’atur va provocar un èxode demogràfic cap a la part occidental. Intel·lectuals i món científic no van quedar immunes a la devastació. El tancament accelerat de centres i l’eliminació de les tres quartes parts d’investigadors científics únicament va tindre justificació ideològica. En esborrar la història de la RDA tal i com la van viure els que van nàixer allà, en destruir monuments i simbologia, i en reduir la ciutadania a les categories de víctimes o de col·laboracionistes amb un règim totalitari, i en monopolitzar la gent de l’antiga RFA els càrrecs de poder, els vencedors de la Guerra Freda han aconseguit que eixes generacions de nascuts a l’Est, ara desarrelades, no s’hi senten part del propi país. De tot açò i alguna cosa més associada a la caiguda del Mur de Berlín, poca cosa ha transcendit. Altres muralles erigides pel capitalisme, a través dels governs i els entramats mediàtics sota control, aïllen convenientment individus i societats d’allò que no convé a l’estabilitat. A l’estabilitat del sistema, per descomptat.

00076


00077

Els altres murs Cas distint amb magnitud diferent és el mur, abrupte, que amb molta «manca de finezza» va construir-se durant l’anomenada transició democràtica -més aviat una burda transacció-, amb especial afectació al País Valencià. L’ofensiva reaccionària especialment intensa des del 1977 fins a l’aprovació d’un estatut d’autonomia descafeïnat, va esborrar amb violència feixista, rendició de les forces aspirants a gestionar políticament el territori i claudicació vergonyosa d’una part d’allò que en diríem intel·lectuals, artistes i professionals, els fonaments ideològics i socioeconòmics del que hauria representat la fi del franquisme sociològic i la construcció d’una societat moderna, capaç de recuperar la història i projectar un futur de normalitat cultural i qualitat democràtica. Es van perdre la batalla i la guerra. La societat valenciana, en realitat la Comunidad Valenciana, continua ofrenant a Espanya - un estat en fallida erigit sobre la colonització cultural i l’espoli financer -, molt més que glòries. Però el paisanatge ho suporta tot d’una manera estoica amb un punt de resignació i un programa de festes en sessió continua que manté entretinguda la parròquia perquè a l’hora del vot el risc d’imprevistos siga mínim. Derrotades les veritats incòmodes i a l’abrig d’una muralla que impedeix dir les coses pel seu nom o reivindicar la història sense adulteracions interessades, els marges infranquejables sota amenaça han estat ben assumits per part dels passats i dels actuals actors, no només polítics. Uns marges - si es prefereixen les expressions marc mental o muralla també són vàlides -, imposats per l’extrema dreta que va sobreviure al tardofranquisme, es va instal·lar còmodament en un règim de democràcia formal, blanquejada pels presumptes adversaris. Amb el pas dels anys, en un context de cultura subalterna, llengua minoritzada, història i simbologia adulterades, i aparell educatiu al servei de la causa, aquella dreta sempre extremada s’ha reproduït en unes


condicions d’escassa qualitat democràtica disfressada de formalismes adobats amb bona cosa de pessebres institucionals i dietes que mitiguen les dissidències i apuntalen la muralla perquè ningú abandone la zona de confort. Perquè els murs més difícils d’enderrocar no són els físics, dels quals queden peces que es poden comprar en els basars, com el Mur de Berlín. Les muralles mentals són les autèntiques barreres que impedeixen vislumbrar altra classe d’horitzons. I així ens va la cosa.

00078


00079

DESCONSTRUINT MURS Vicenta Llorca Associació d’Estudis Fallers

Qui un mur alça, un mur tomba... De Trem el mur. Rosa Roig Entre l’ombra i el destí incomprensiblement s’alça un mur. Un límit que ens condueix a pensar què s’hi troba a l’altra banda. Muralla que per a l’ésser humà resulta ser una construcció física ambivalent: per una banda defensiva, salvadora, per altra aïlladora, divisòria, és protecció i tanmateix prevenció, custòdia indefugible. L’alcem quan els béns i les persones estan o se senten desprotegides, quan l’interior ha de ser defensat, escortat perquè imaginem l’exterior tempestuós i intimidant. Els límits són més fàcils d’alçar que no d’ensorrar, només cal pensar al respecte la divisió ideològica i les conseqüències catastròfiques que suposà el Mur de Berlín o de la vergonya (1961-1989). O les construccions defensives actuals de segregació o exclusió: barrera IsraelitaPalestina, el Mur de Trump. Les grans fortificacions defensives vénen d’antic i la història ha demostrat que mai no han aturat cap cosa, la Gran Muralla Xinesa n’és un exemple: no aconseguí detenir els mongols...I el resultat sempre el mateix, a una banda persones somrients i suposadament felices, a l’altre costat la por instal·lada, la desolació, la mort. No obstant això cal no oblidar que un mur pot frenar però no mai detenir i que les fronteres són convencions que esperen ser superades. Contra els impediments exteriors, els túnels interns que les persones soscaven cercant la llum, terra arrapada a la terra per superar la barrera: està passant a Mèxic per dir un exemple!


00080


00081

Un límit, un trinxera, un barrera és qualsevol cosa que impedeix fer una altra, tan senzill com les meues ulleres, que si les perd, esdevindran obstacle, un gran entrebanc per poder llegir i escriure, és aquest un clar model d’impediment exterior, natural, quotidià. Però ben a sovint les persones construïm murs interiors que són a vegades nusos complicats de desfer. Els hissem quan inventem excuses o negacions per aconseguir objectius, quan desconfiem de nosaltres o ens infravalorem –síndrome de l’impostor–: “no puc”, “és difícil”. Per assolir les fites que ens proposem, hem de tindre la capacitat suficient per desconstruir barreres psicològiques i plantejar-nos qüestions factibles: “sí, ho podré assolir”, “és aquest el camí que em portarà a bon terme? Per ahí he d’anar...!” Estudis científics demostren que els murs psicològics són cadenes que ens impedeixen avançar i res millor contra les fórmules negatives que una bona dosi d’actitud positiva, provocadora d’una reacció encadenada de pensaments benèvols i millors resultats: “avant sempre” podria ser la divisa. Per altra banda i quasi sens adonar-nos-se’n les persones creem tanques que ens allunyen dels altres per rols que adoptem, per la vanitat de creure’ns els posseïdors únics de la veritat absoluta, pel perill de mantenir una actitud exclusivista que cerca la submissió dels demés. Ens convertim així en persones intransigents i, cegades pel materialisme, oblidem les qüestions realment essencials i indispensables. Les idees polítiques, la violència, el masclisme, el fanatisme, el color de la pell, el lloc on hem nascut, murs que ens separen i oprimeixen, que ens limiten i humilien, parets intangibles, invisibles, imperceptibles que violenten a les dones i les converteixen en persones de segona categoria. I d’altres obstacles físics, visibles, grisos dels quals n’evitem parlar ja que semblen incòmodes, perquè no acceptem reconèixer que estem repetint la història, perquè no volem veure que tanquem els ulls


davant la injustícia, i esta ceguesa voluntària permet que la societat del segle XXI continue dividida: davant el mur, rere el mur. Un mur que ens separa del que podríem arribar a ser i construir i que envolta una realitat edificada al servei de qui dicta les normes. De la clau com funcionen els murs depèn la possibilitat de cercar i trobar les fissures que permetran enderrocar– los i construir entre totes i tots una societat més justa, evolucionada i sostenible on siguem conscients del potencial humà, dels béns materials, dels recursos naturals i el més important, una bona i justa distribució. Comencem per no mirar els murs aliens, examinem els propis en primer lloc, d’aquesta forma quan enderroquem els nostres, podrem aidar les altres persones perquè...

...qui un mur alça, un mur tomba!

00082


00083

MURS

Javier Vilalta Jurista / Director Associació Àmbit

Vivim en una societat on cada vegada els murs són més alts, són d’uns i d’uns altres, sense reflexionar que els murs són de totes, de la majoria silenciosa que acata i accepta tots els tipus de murs, que ja des dels romans han sigut símbol de protecció i seguretat, enfront del desconegut. Els murs estan dins de nosaltres d’una manera intrínseca, sense ser conscients vivim sobre els murs que fonamenten les nostres cases, posem murs per a limitar les nostres propietats, posem murs per a barrar les nostres ciutats amb l’única intenció per a obrir-les de tant en tant fer incursions en l’exterior, tornar sans i estalvis. El primer mur infranquejable és el nostre cor que només s’obri per a poder adquirir transaccions, siguen afectives, sexuals, laborals i que una vegada adquirit, el que busquem amb més o menys encert és teixir un mur major infranquejable que a vegades porta a la violència de gènere en considerar una relació una propietat, un objecte. Els murs són innats a la raó i a la ment, per tant podem concloure que els murs són mentals, basats en la por, en el terror al desconegut per part de la societat, d’ací els principals murs que ens trobem en la nostra societat, els murs de les presons... que cada vegada allunyem més de les nostres urbs i cors per a quasi no recordar-nos que tenen una finalitat, la reinserció, però actualment és el símbol de la nostra societat en tots els àmbits fins i tot en els culturals, els pertanyents a una línia són contraposats a uns altres, els murs territorials que alcen murs per a diferenciar-se d’altres persones... Però hui el mur més terrible és el que alcem enfront de la pobresa. Com encunya la filòsofa valenciana Adela


00084


00085

Cortina “aporofòbia” és la por i rebuig a la pobresa i cap a les persones pobres, és hostilitat i animadversió respecte de zones, barris i aquelles que es troben desemparades sense recursos. No és més que un eufemisme, és alçar murs a allò que no ens agrada perquè no és estàndard, perquè fa mala olor, perquè no compartix la nostra cultura, perquè té una altra religió, però tot això és una excusa perquè bé sabem que quan això va acompanyat de capital i posició econòmica fins i tot són els nostres ídols, només cal veure on es jugarà “nostra” supercopa, eurocopa, Maxi copa... ací no importa si vénen d’ací o d’allí.... Vivim en una societat immersa en la immediatesa i tristament en la falta de visió crítica que ens impedix a través dels mitjans de comunicació i les fake news veure la realitat... ens sentim còmodes a llegir i acceptar allò que nodrix el nostre murs més primitius, que és la pertinença de classe, a un país, de seguretat, d’alimentació enfront d’unes altres que a priori sembla que ens ho arrabassen com són els migrants. Ignorem a consciència que ells fugen d’una realitat perquè prèviament les nostres societats els arrabassem les seues riqueses, estem dins dels seus espais i els hem expulsats, són els pàries, els sense ningú, els que d’una forma no conscient assumim que el seu futur és la mar, els expulsem de les seues terres per a deixar-los en el no-res. Nosaltres ací també tenim els nostres murs, sense anar més lluny a València tenim els murs de les grans urbanitzacions, el mur de la ciutat front a àrees més pobres que hem pretés escanyar urbanísticament com és el cas de Natzaret, que només ara després d’anys de tancament per terra, mar i aire, perquè a Natzaret se li va privar de platja, se li va privar de terres envoltades per vies ferroviàries i per la fórmula I, només ara es comença a obrir perquè la ciutat ha vist en ella un espai per a créixer urbanísticament amb el PAI de les Moreres amb un preciós jardí a la mar i la ciutat esportiva del llevant... Anys de tancament forçós perquè ara s’enderroquen els seus


murs per a ser conquistats els espais per una urbanització destructora que espere m’equivoque en poc beneficiarà als seus veïns i veïnes. I finalment per a garantir una societat perfecta tenim els nostres dos murs de la vergonya, el primer el de la criminalització de la migració que són els CIE “Centre d’internament d’Estrangers”, persones que no han comés cap delicte, el seu únic delicte és ser migrant i el Mur més gran que hi ha... el de les presons on les persones més vulnerables de la nostra societat, les persones amb problemes de salut mental sense un entorn favorable i d’origen humil, acaben judicialitzades, en definitiva, víctimes dels murs mentals de la societat que veuen que els murs és la solució al diferent. Sens dubte la solució és una aposta per l’educació de la nostra societat des de l’enfocament dels drets humans, si hi haguera una aposta per una educació inclusiva i en matèria de drets humans des de la infància no es produiria la radicalització del nostre entorn i s’evitarien tants murs.

00086


00087

AMB MURS NO HI HA LLIBERTAT Boro M. Tarín

L’Univers s’expandix perquè no està contingut per cap mur. En l’espai, la matèria interactua en constant moviment sense subjecció a cap límit, organitzada per una harmonia de forces que es regixen per les lleis naturals de la física quàntica. El professor Hawking el va demostrar i es va enfrontar a la crítica enfurida dels monòtons creacionistes. Els murs no són naturals, són humans i, particularment, molt socials. Els primers murs eren xicotets, a l’entrada de la cova, destinats a protegir el menjar i la prole, resguardar-se del vent i de la pluja, i acumular la calor dels primers focs. Amb l’aparició de la tribu, els homes assumixen el rol del llop i els murs es fan muralles per a la defensa i la conquesta, trinxeres enfront de l’invasor i armes per a la guerra. El mur es desenvolupa com a delimitador d’un lloc on romandre privat de llibertat. Les presons, presons i masmorres s’utilitzen per a la captivitat d’enemics vençuts, dones, malalts mentals, desposseïts, diferents i alguns delinqüents de debò. Des de l’Edat Antiga els murs han desenvolupat en el simbòlic una doble funció. D’una banda, s’alcen per a impedir l’accés de l’estrany al grup, però per una altra, es disposen de tal manera que s’aconseguisca el vassallatge dels membres del grup, potenciant o imposant la dependència. Això és possible perquè els murs tenen un intrínsec caràcter delimitador o classificatori, i emeten, simultàniament, una força centrífuga que es projecta fora del mur i expulsa al diferent com més lluny millor. I una força centrípeta, que atrau irremeiablement cap a l’eix on residix la força social que sotmet a tots els que es troben


00088


00089

en l’espai de confort, o de la conformitat, que ha quedat atrapat pel mur. Este debat entre l’interior i l’exterior és una de les constants de l’humà modern, si bé, els nous murs no estan fets de pedra, ni tan sols són tots analògics, ara també es creen murs amb l’accés digital. Alguns individus es contrauen, creuen, s’adapten, però rebutgen qualsevol canvi que provinga de l’exterior. Uns altres es projecten a l’exterior, descreuen, evolucionen assimilant tot el nou i diferent que la vida posa a la seua disposició. Tant el que es contrau com el que es projecta es perd alguna cosa, perquè els murs fan que perden els dos. Si hi ha un mur és segur que hi ha alguna cosa que ha quedat fora i que no serà conegut dins. De la mateixa manera que els de fora del mur no podran conéixer el que hi ha dins d’ell. Els murs són els principals causants de la incomunicació entesa com a inexistència d’intercanvi d’informació. La falta d’intercanvi d’idees i emocions ve sempre acompanyada d’una absència de contacte humà que és necessari que concórrega perquè els murs caiguen i la llibertat es materialitze. Vivim en una societat repleta de murs, classificacions i amb una tendència potent a la contracció interior, sostinguda per una espècie de profilaxi esterilitzadora que ens deixarà sense idees, sense planeta i sense possibilitats d’evolucionar. Intolerància, xenofòbia, patriarcat, nacionalisme, proteccionisme, racisme, dogmatisme, ideologia i religió són algunes de les categories que més murs alcen i que més mitjans disposen per a evitar la seua ensulsiada i per a mantindre’s com una gran força interior que atrapa i no deixa escapar, acorrala. Són estos tipus de murs i la seua proliferació epidèmica els que tenen segrestades la llibertat i la justícia entre els humans. En la naturalesa no hi ha murs, existixen obstacles i amenaces, però no existix cap força centrípeta que límit l’evolució de les espècies ni la biodiversitat. Per això la naturalesa transcendix als humans i, quan deixem d’estar, tal vegada per haver-nos embullat amb tant de mur, ella seguirà.


Trem el mur Rosa Roig Celda

Mur alçat de pedra a pedra, que sobre pedra descansa. Sobre la pedra assentada creix el mur, travat amb força. Pedra a pedra, frec a frec, puja el mur, trenat amb penes. Pena i càstig, veu i força, suport del que t’esclavitza, clam que t’atorga força. Qui un mur alça, un mur tomba, pedra a pedra, frec a frec, arran de pell, llançant proclama.

00090


00091

Il·lustració d’Óscar Mora.


PER UNES FALLES LLiURES DE CIE!

Irene Martínez i Béseler Membre de la campanyes CIE No de València

L’origen de les Falles cal cercar-lo en la tradició de cremar “trastos” vells al final de l’hivern amb la finalitat de desfer-nos d’allò antic que no volem mantenir. Fent un símil, per què no desfer-nos d’allò que considerem impropi d’una societat democràtica i de valors? Si analitzem la societat actual, una empremta d’aquesta vulneració de drets la vivim dia a dia a diverses ciutats arreu de l’Estat Espanyol i en concret, a la ciutat de València. A tan sols uns quilòmetres del centre, allà on any rere any per aquestes dates s’aglutinen centenars o milers de persones durant hores per tal d’admirar una mascletà de pocs minuts, allà on arriben les falleres i els fallers amb un somriure d’orgull i admiració envers la ciutat on viuen, allà on sona la música i fa olor de xocolata i bunyols (...) s’erigeixen uns murs que invisibilitzen –o això tracten!- vulneracions de drets, vexacions i atacs constants a persones tancades sota la seua voluntat. Persones que no han comès cap delicte més enllà d’una simple falta administrativa: no estar documentades. La realitat dels CIE (Centres d’Internament d’Estrangers) i en concret, del CIE de Sapadors, a l’avinguda Doctor Waksman de València, està encoberta sota un paraigüa de lleis racistes que regeixen el sistema actual. Al capdavant d’aquest sistema, la llei d’Estrangeria, que determina que es tanque a persones sense cap motiu més enllà d’aquesta falta administrativa per deportar-les posteriorment al seu país d’origen o a tercers països, sense considerar rellevant el seu arrelament o si tenen xarxa a la ciutat. Sense miraments ni contemplacions. Uns centres construïts amb fons públics amb el propòsit de deportar a persones privades de llibertat durant un període de 60 dies – màxim-. Centres que reben homes i dones de nacionalitats

00092


00093


diverses, moltes vegades interceptats al carrer en batudes que al·leguen aleatòries però que casualment solen cercar un mateix patró de persones amb trets que difereixen del blanc-europeu normatiu. Centres subvencionats amb els nostres diners i que any rere any renoven aquest pressupost amb el nostre consentiment. I per si açò no us sembla suficient traca, espereu, que encara hi ha més (...) A més dels alçaments de tanques a la frontera Sud, a més de l’externalització de fronteres –amb acords transfronterers pactats entre l’Estat Espanyol i tercers països com Marroc o Líbia, entre d’altres-, a més de l’existència d’aquestes presons racistes – conegudes sota el nom de CIE-, a més de les batudes per perfil racial o ètnic... A més de tot açò, l’Estat Espanyol treu a concurs bianualment la gestió d’uns vols de deportació per expulsar a aquestes persones. Deportacions per mar i per aire en què reiteradament es vulneren drets fonamentals, tractant a les persones expulsades talment com objectes, esmanillades amb brides i desproveïdes en molts casos d’informació bàsica, generant respostes d’ansietat i indefensió front a les quals la seua capacitat d’actuació és nul·la. El resultat de tota aquesta barbàrie arriba a límits crítics en determinades ocasions. El passat mes de juliol el CIE de Sapadors a València va ser testimoni d’una mort darrere dels seus murs. Una mort que podria haver-se evitat i que avui dia, encara està per clarificar. Des de la campanya seguim exigint que s’investigue la causa i que hi haja conseqüències per als agents implicats. Davant d’aquest panorama reitere allò dit adés: per què no aprofitar aquestes dates tan assenyalades i estimades pel poble valencià per poder desfer-nos de tot allò que no volem mantenir al nostre dia a dia? Per què no desfer-nos d’aquells elements que impedeixen que puguem definir la nostra com una societat de dret i de valors? Dit en altres paraules: per què no ens desfem d’aquests centres? Per uns falles lliures de CIE! #Cremem les falles, cremem els CIE.

00094


00095

ELS MURS DEL LLENGUATGE Javier M. Tarín

La novel·la de François Bégaudeau titulada Entre les

murs ( La classe) cerca una aproximació realista a la labor d’un docent a la França contemporània dins d’un institut públic i multicultural. Se centra en alguns aspectes de la realitat escolar, però no pretén erigir-se en una descripció total del que és l’escola, composta de molts elements que la fan extremadament complexa. L’escriptor explicava el procés de creació en la presentació de l’adaptació cinematogràfica en el festival de Sant Sebastià: “El llibre està concebut quasi com un diari, com una successió d’escenes que he viscut, amb un cert muntatge i de modelatge perquè tinguera la forma d’una novel·la”. També reconeixia que tant en el llibre com en la pel·lícula, dirigida per Laurent Cantent, s’havien deixat moltes coses d’eixa realitat de costat. Només hi havia lloc per al que era interessant primer per a la literatura i després per al cinema, per la qual cosa s’havien eliminat els moments més tranquils d’eixa escola. De fet, l’autor pretén escapar als clixés que configuren l’imaginari de la problemàtica escolar construïda a colp d’informatius centrats en imatges impactants de baralles o assetjament. L’adaptació al cinema de Cantent –en col·laboració amb el mateix Bégaudeau, que protagonitza el film– comprén esta característica de l’original literari i opta per uns trets formals que procedixen del documental per a dur a terme una encertada traducció de l’original literari a la pantalla. La història s’articula entorn de l’espai primordial en educació, que és la mateixa escola durant un curs escolar. El títol original, Entre les murs, és una primera acotació espacial que opera en un sentit literal: és entre els murs de l’escola on els personatges es mouran i


entre els quals es plantejaran els diferents conflictes narratius. Este punt de partida transmet la difusa sensació de tancament que patixen en els instituts tant els alumnes com els professors. Tots dos grups se senten a vegades atrapats pel sistema de tancament dels centres en termes espacials, i en molts casos també pedagògics i metodològics. La traducció del film com

La classe empobrix, per tant, una mica la idea original, perquè esta proposta limita l’espai al que és l’aula, que, encara que és un espai central en la generació de línies narratives i pot actuar, fins i tot, com a centre de narració, no és entre eixes quatre parets on es genera tot el relat. El títol parla, doncs, d’una limitació espacial que convertix l’institut en metàfora social, ja que els problemes (integració, multiculturalitat, enfrontament generacional, falta d’autoritat moral, convivència, inclusió o disciplina) que apareixen en el seu interior són expressió d’aquells que es produïxen en la societat global contemporània occidental. Entre les murs opera a un nivell metafòric per a assenyalar una altra limitació de caràcter intel·lectual en els alumnes de François: la seua competència lingüística i l’accés a la cultura a través d’ella. Tant l’escriptor, com posteriorment el cineasta, estan d’acord a mostrar que la capacitat d’expressió i comunicació en registres adequats segons el context és una de les claus d’accés a una millora social, a través d’estudis posteriors, i l’obtenció d’un treball digne o d’una carrera professional plena. Els alumnes de l’institut de la novel·la estan atrapats per la seua procedència familiar i social, i per això solen tindre una sèrie de problemes expressius i de reconeixement del codi adequat al context. Esta falta de competència verbal pot implicar quedar atrapats entre els murs invisibles dels seus barris. L’escola es convertix per a ells en una oportunitat única per a escapar d’eixe determinisme social que condiciona el seu present i, per descomptat, condicionarà el seu futur. En un moment del llibre, François ha de renyar els seus tutorands perquè els treballs d’arts plàstiques han sigut un desastre. En realitat, el mal resultat obeïx a la falta de

00096


00097


comprensió de l’activitat. És una escena que torna sobre una qüestió clau de la incapacitat lingüística com a mur infranquejable. El treball de la classe de llengua francesa té, per tant, la finalitat que els alumnes aconseguisquen aconseguir una competència verbal adequada a les seues necessitats futures laborals o d’estudis posteriors. La consecució d’este objectiu passa perquè siguen capaços de reconéixer el registre en què estan a cada moment i puguen alternarlos, passant de l’oral a l’escrit i del familiar al formal d’una manera natural. La qüestió no és intranscendent, perquè este plantejament previ a l’acció educativa definix un objectiu nítid per a la tasca docent del professor. Este marc pedagògic l’ajudarà a donar coherència a totes les activitats, programes i a la mateixa dinàmica de les classes basades, en part, en el diàleg obert que desenvolupe la competència oral. El títol tindria, doncs, un tercer element de significació relacionat amb eixe mur invisible que separa als professors –món adult– dels seus alumnes adolescents. Existix un alt grau de desconeixement entre tots dos que deriva en la incomprensió mútua i en les dificultats per a identificar alguns problemes externs que tenen repercussions en la vida escolar. Esta separació i desconeixement, estos murs invisibles expliquen part de la problemàtica que es viu a l’escola en el dia a dia, i impossibiliten en certa manera la millora en el rendiment curricular dels alumnes i la convivència dels centres.

00098


00099

EL LLARG VIATGE DE RETORN Alba Teresa Higuera Buitrago CEAR València

El runrún de l’avió se’m fa insuportable, mire als meus fills i a ell, el meu dolç amor, volent tancar els ulls amb força per a no pensar i veure’ns ací, en el lloc d’on no volem partir, indiferents sobre el rumb que comença a prendre la vida. Quede sols amb els meus records, amb els rostres de les meues companyes i les seues paraules, em sembla escoltar a Luisa: “Has de tractar de tranquil·litzar-te, este moment és dels més difícils. Sé per tot el que has passat i el que estàs vivint. Les dones estan fortes, en estos dies en alerta, prenent precaucions i mobilitzant-se al carrer”. Ara, tots els records m’atrapen i com un laberint la meua ment torna sobre eixe dia quan vaig prendre el primer taxi que va passar per aquell carrer, per a anar a la trobada amb les dones, ignorant per complet el que m’anava a succeir. El taxista va parar a la cantonada següent. Es van pujar dos homes per cada porta, i immediatament em van llevar el mòbil. Em van agafar del cap, em van tombar en la cadira, em van colpejar, em van insultar i em van amenaçar una vegada i una altra. I una altra vegada. No sé quina hora seria, entenc que era de nit perquè tot estava fosc. Vaig sentir que van parar el cotxe i d’una espenta em van tirar a uns matolls. Em vaig quedar immòbil fins a tindre la seguretat que els meus segrestadors havien marxat. Sabíem que era un moment difícil. Sabíem que buscaven espantar-nos, que ens sentírem indefenses, perseguides i que abandonàrem el nostre refugi, este que havíem bressolat entre totes. De sobte eixe timbre de veu subtil i inconfusible em murmura a cau d’orella: “Mami ja entenc per què existix la neu!”. Em costa tornar en mi. “Hummm... Per què existix la


neu?”. “Perquè l’avió, en volar, va trencant els núvols en trossets que en caure prenen forma de neu, per a cobrir les muntanyes”. En escoltar-li, el meu cor deixa de bategar. Eixe sabor salat que es troba a mig camí entre el dolor de l’ànima i la mucositat i, encara que em dic a mi mateixa: “S’escoltarà el sanglot?” em costa contindre’m. Ara sóc jo qui s’amanyaga entre els seus braços. Sona l’altaveu: “En pocs minuts aterrarem”, diu l’hostessa. Absorta en els meus pensaments, m’adone que han passat 14 hores. Despertem a l’altre costat de la mar, amb els pulmons buits respirant l’aire llunyà de paisatges distants. Descendim de l’avió i els peus no ens fan cas. Semblem éssers mecàniques, autistes que caminem seguint les petjades de les altres. Fa fred. Mirem al nostre voltant la indiferència, les presses per a arribar a immigració i entrar en este país. El sol es veu tènue, els núvols atipats de matisos grisos que els cobrixen pronosticant pluja. Ens han comentat que ací són exactes en les seues hores, correm una vegada més abans que el tren comence el seu rumb. Entre maletes, amb el carro del xiquet, el xicotet entre els meus braços, el major pres de la meua mà i la incertesa de no saber cap a on anem. Ens espera el trajecte. De nou m’envaïxen els pensaments veient-nos cada matí juntes obrint l’alberg, ateses les xiquetes, organitzant les denúncies... Llavors, respire profundament. Sé que la nostra estada en este lloc serà curta i continuaré buscant la manera d’aprendre. Què fer perquè a altres dones no els passe el mateix? Continue creient que val la pena lluitar, sens dubte. De nou, una altra parada. Ens esperen diverses persones de la Comissió d’Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR-PV) amb els braços oberts per a donar-nos la benvinguda, Ara, amb les mans buides, les reminiscències. Haver d’aprendre a comunicar-nos en la mateixa llengua amb diferents significats i construir afectes per a començar a omplir el nostre xicotet entorn. Ara no controlem la vida, però tenim l’esperança d’estar de nou a casa. L’exili ha començat.

00100


00101


TOTA PEDRETA FA MARGE

Verònica Gisbert-Gracia Professora de la Universitat de València

En no poques ocasions viure una vida com a feminista implica pegar-se cabotades, una vegada darrere una altra, contra un mur. Murs institucionals, murs normatius, murs simbòlics, barreres que, malgrat no ser físiques, les experimentem i les patim com a tal. Pensar en els murs que ens trobem les dones a les nostres vides va més enllà de la metàfora i, a la fi, és fer emergir les seves materialitats en obstacles que ens impedeixen satisfer desitjos i avançar en els nostres processos vitals lliurement i sense violències. A les festes populars dels nostres pobles i ciutats, trobem diferents murs sobre els quals les dones xoquem. Les tradicions sense cap dubte, són de les parets més altes i més dures d’enderrocar. Tradicions que, per descomptat, no són neutres. Així doncs, responen a una lògica masclista, racista, classista i heteronormativa que impedeix que totes les persones que habiten en un territori participen i gaudeixen de les festivitats de manera igualitària i no discriminatòria. En aquests contextos observem com des dels grups de poder es construeixen fronteres imaginades que defineixen els rols festius hegemònics per als homes i les dones al ritual. Al cas de les Falles els rols venien clarament definits: les dones protagonistes passives de la festa i els homes gestors i organitzadors actius del ritual. Aquests rols es sustentaven i legitimaven mitjançant estatuts, ordenances, reglaments i d’altres murs normatius que afermaven i ancoraven les desigualtats festives, però, a més a més, construïen un nou envà entre les ortodòxies festives i aquelles persones i comissions crítiques que eren excloses o estigmatitzades com a dolentes per a la festa.

00102


00103


Malgrat tots aquests murs, a les nostres festes populars, i a les Falles en particular, trobem persones que cop de cap rere cop de cap, van fent escletxes als murs festius convertint-los cada vegada en més febles i més pròxims la seua desaparició. A banda d’això, si tornem a les patrimonialitzades Falles de València, vegem com les dones, malgrat el rol festiu assignat, han anant conquerint espais designats tradicionalment als homes. Així doncs, cada any les estadístiques de directives i presidentes augmenten, així com la visibilitat de dones pirotècniques i artistes falleres que sense cap tipus de complex signen els seus respectius arts. A més a més, a la ciutat de València els darrers anys hem assistit a la vindicació de les falleres més públiques, les Falleres Majors de València, per conquerir la veu negada, desobeint protocols i normatives, i que han reclamat el seu dret al lideratge festiu i a lliurar-se de la cotilla festiva imposada. Tanmateix, com els murs finalment no són més que sistemes de defensa (en el cas que ens ocupa del prestigi i del poder festiu hegemònic) si un bloqueig es desbloqueja o es fa més feble ací, pot aparèixer en un altre espai. Així és va viure a les Falles 2019 amb l’elecció del jurat per a les Falles de la secció especial, malgrat la voluntat d’un grapat de dones de formar part d’aquest, una vegada més, es van topar contra un mur (aquesta vegada en forma de sorteig) que els va negar la possibilitat i els seus desitjos. Així doncs, un jurat de nou homes va ser l’encarregat d’elegir la Falla guanyadora de la secció especial del Cap i casal. Però una vegada més, la reacció de les dones feministes, aquesta vegada des de fora de la festa, va tocar a les consciències socials i va fer obrir una altra esquerda a la paret de la festa masclista. Al capdavall, com he intentat mostrar en aquest escrit, tots els badalls sorgits als murs festius, res han de veure amb el pas del temps, ni amb la bona voluntat de polítics i/o institucions festives, són xocs i lluites conscients i pacients de dones que estimen les seves festes, que no es

00104


00105

conformen amb l’assignació dels rols i, en conseqüència, poders festius distribuïts de forma discriminatòria. Són dones que malgrat el patiment i el cansament de topar, vegada darrere vegada, contra els grans obstacles que aquest sistema desigual ens imposa, no s’aturen. Tot al contrari, cada vegada es carreguen de més raons i conviden a altres dones a unir-se a les lluites per a fer caure aquest murs... i sabeu, perquè? Perquè finalment, tota pedreta fa marge!


REFLEXIONS SOBRE EL MUR

Jaume Jornet Roig Vicedegà d’infraestructura, Facultat de Belles Arts. Universitat Politècnica de València.

Amarg com la vida, suau com l’amor, dolç com la mort La definició de mur, cèrcol, muralla, paredassa, tanca, així com qualsevol altre terme sinònim que se’ns ocórrega, ostenta com dues realitats intrínseques, d’una banda, la realitat física, i d’altra, una realitat conceptual, aquesta última amb una càrrega simbòlica tan potent sobre la ment humana, que és capaç de desorganitzar i dividir el nostre cervell en dues meitats que mai tornaran a reconciliar-se. La primera realitat és tangible, de fàcil proveïment, i a més amb material autòcton, de proximitat. Qui sap si els artífexs estaven sensibilitzats davant el canvi climàtic!. Així l’arena del desert del Sahara, barata, inesgotable, empleada amb tecnologia austera i intel·ligent, esdevé en matèria prima constructiva, fàcil de transportar, elemental i ràpida d’utilitzar, simple d’elaborar; no requereix d’una infraestructura complexa per al seu ús, ni de maquinària ni de personal excessivament qualificat. Però les seues conseqüències i repercussions són immediates i de gran influència en tots els ordres de la societat que la pateix. Des de la paràfrasi literària i des de la realitat vivencial, podíem afirmar que l’ombra del mur del Sahara Occidental és allargada. Aquesta estructura, amb més de quatre dècades complides, i amb la versemblança pròpia d’una obra d’art influenciada pels minimalistes de les dècades dels 60 i 70 del segle XX, entre altres de Robert Smithson, Richard Long, o Walter de María, s’apropa als paral·lelismes del hui diluït Land Art. Que no se m’entenga malament, és per allò de,

00106


00107

i des de la deformació professional, buscar sempre amb qualsevol circumstància que ens envolta, vincles amb les disciplines artístiques contemporànies. En aquest cas el fet del seu emplaçament en un paisatge exòtic, el context natural del desert transformat, el caràcter processual, les possibilitats efímeres d’estar sotmès a les inclemències atmosfèriques, la llunyania de l’espai urbà, o les grans mesures de l’obra, la fan quasi digna de la més alta distinció del Land Art. Així mateix, el coneixement que l’espectador té d’aquesta obra, per la impossibilitat de visitar-la in situ, és mitjançant la imatge fotogràfica o d’altres medis audiovisuals; aspectes que de nou ens remeten a la praxi artística abans esmentada. La lluita per la desmaterialització de l’art en aquestes pràctiques escultòriques, en el cas del mur del Sahara esdevé en tot el contrari. La intenció artística és suplantada per una imposició bèl·lica i la desmaterialització dels últims derroters de l’art es converteixen en una realitat física indestructible. El mur del Sahara Occidental des de les antípodes de l’art i, amb una longitud superior als 2000 km, que el fa un dels més grans del món, ja fa gairebé quaranta-cinc anys impedeix que un poble com el saharaui, nòmada per excel·lència, puga deambular pel desert al seu lliure albir, com ho havia fet des de sempre, sense haver de rendir comptes als límits dels països suposadament civilitzats. És com un exercici de domesticació, en el que cal pensar que la llibertat és perillosa i que pot conduir al riure o a la felicitat, com bé apuntava Umberto Ecco en la seua famosa novel·la. Tanmateix el fet que tot un poble camine pel territori sense rendir comptes a reis, fronteres i a altres formes de vida hipotecària, pot realment ser perillós per als designis d’occident, inclosos altres països allèn de les mars. D’altra banda, la realitat conceptual és la que subjau en l’inconscient col·lectiu des de l’inici dels temps. És així com la societat humana, des de la força i l’autoritat d’uns


pocs, es permet crear artefactes de poder i de control sobre el sistema. No és gratuït que la idea del mur divideix conceptes tan bàsics i tan potents alhora com: dins-fora, ric-pobre, poder-servitud, fàcil-difícil, etc. La veritat, és que la imatge mental d’aquesta línia divisòria és la que ens impedeix travessar-la, més si cap, quan està reforçada, en aquest cas, per diversos milions de mines enterrades, cent mil soldats custodiant-la, i una longitud que escapa a la imaginació des del concepte a la realitat. Però és aquesta idea-imatge mental, la que genera l’esquizofrènia necessària per a trencar la fortalesa de l’esquema d’un poble com el saharaui, que ha sigut exclòs del seu cèrcol, en el qual la meitat de la població esta vivint la realitat de l’exili en unes condicions d’extrema duresa, i la resta, i des de la paradoxa, estan en el seu propi territori, però sense saber en quina part del mur viuen, suportant l’opressió d’un regim polític exterminador. Reflexions sobre la realitat saharaui. La tragèdia humanitària del poble saharaui és de sobra coneguda com de silenciada. Quatre dècades donen per a molt, des de l’oblit dels que la visquérem en primera persona, encara que des de lluny, a les noves generacions ocupades y preocupades en altres menesters. Si afegim, com diu la cançó, que la distància és l’oblit, estem molt lluny d’entendre que és el que realment està passant en els territoris ocupats del Sahara Occidental, així com en els campaments del sud d’Algèria. Hem de confessar que la nostra filiació al respecte, hi havia estat fins al moment com d’espectador passiu comú, encara que en les files dels assabentats del conflicte. No obstant, l’oblit que la boira de la política intencionada del últims quaranta anys i l’escassetat de referències periodístiques actuals, s’ha encarregat de dissoldre l’assumpte entre altres hostilitats més properes en l’espai i en el temps. Després de tot, la nostra percepció del conflicte va canviar de sobte. De l’u al deu de novembre de 2014, vam tindre l’oportunitat de participar, a instàncies de la

00108


00109

Instal·lació escultòrica definitiva, títol: Amarg com la vida, suau com l’amor, dolç com la mort. Mesures: 22x4,5x0,3m. Relleu de amuntegament de pedres i fils de colors. Wilaya de Bojador, 2014.

Instal·lació escultòrica definitiva, equip de treball (xiquets dels camps de refugiats). títol: Amarg com la vida, suau com l’amor, dolç com la mort. Mesures: 22x4,5x0,3m. Relleu de amuntegament de pedres i fils de colors. Wilaya de Bojador, 2014.


Universitat Politècnica de València, des de la Facultat de Belles Arts, en el festival Internacional d’art ARTIFARITY 2014, VIII Encontres Internacionals d’Art i Drets Humans del Sahara Occidental. La nostra contribució en el certamen, a banda de la vesant artística, consistia en la signatura d’un conveni de col·laboració entre aquesta Universitat i l’Escola d’Art de Wilaya de Bojador, als campaments de població saharaui refugiada de Tinduf a Algèria. És important fer aquesta puntualització, perquè l’experiència viscuda als campaments de Tinduf va fernos analitzar el conflicte d’una manera més seriosa, fins el punt de poder afirmar que hi ha hagut un abans i un després en les nostres maneres d’afrontar la vida, transcorregut un temps del retorn als nostres llocs d’origen. La realitat Saharaui podem dir que era coneguda per nosaltres, concretament en el meu cas i per la meua edat, des del mateix moment que va sorgir. Així recorde perfectament quan per TVE l’any 1975 se’ns informava d’un fet singular esdevingut en la llavors “província espanyola”. La veritat és que no se per quin motiu mai se m’ha oblidat La marxa Verda i les imatges que se’ns mostraven per TVE. No obstant això, i malgrat l’impacte d’aquell moment, a més de la meua curta edat i la llunyania geogràfica, sumada a altres múltiples inquietuds més properes, diluiria la imatge d’aquella barbàrie per a sumar-la a tantes altres esdevingudes al llarg i ample del nostre planeta. És un fet constatat que la història de la nostra civilització està forjada a colp d’invasions, i el més dur, és certificar que a la fi del segle XX o fins i tot al XXI, continuem comportant-nos com en temps de les cavernes. I és així, d’aquesta manera, com la qualitat humana d’un país continua mesurant-se en tones de fosfats, en barrils de brend o en la producció i venda de mines anti-persones. La veritat és que, des de la nostra zona de confort, sent conscients de la nostra letargia mental a l’espera de posicionar-nos davant de determinats conflictes humans,

00110


00111

encara no sabem molt bé que ens va moure a viatjar als campaments de refugiats saharauis, però si que podem asseverar que ha sigut una de les experiències més importants que ha succeït en les nostres vides. Vam anar a ensenyar Art Públic, a construir escultures, a donar lliçons de civilització, i vam rebre honestedat, respecte, concepte de poble i amor pel territori, hospitalitat sense igual, ideals, esperança, concepte de col·lectiu, sostenibilitat, economia, altres formes de mesurar el temps, pau i espiritualitat... Però sobretot, vam rebre una lliçó mestra: acceptar les moltes mancances de la nostra vida occidental, mentrestant, els saharauis, sols en el desert continuen creient en el futur, el mateix que els nega la realitat de la política Internacional. L’experiència d’ARTIFARITI, des d’aquell mateix moment no vam poder més que considerar-la excepcional, i així fer ressò per estimar aquestes iniciatives artístiques amb una clara finalitat de justícia i compromís social. El certamen sempre ha tingut uns objectius clars, recordar al món l’existència de la realitat saharaui i fer-ho mitjançant les armes de la cultura i l’art, el qual compleix amb escreix els seus propòsits. D’altra banda, cal assenyalar la riquesa cultural i pluridisciplinària que va suposar l’intercanvi i la convivència durant dotze dies d’artistes de diferents països i cultures, unint les seues sinèrgies amb una mateixa finalitat. El certamen ARTIFARITI 2014 va tindre com objectiu simbòlic l’enderrocar el mur, i al voltant d’aquest eslògan es van donar tota mena d’intervencions artístiques: teatre, dansa, poesia, performances, dibuix, pintura, escultura, etc. A propòsit, l’últim dia de l’estada als campaments de Tinduf, i com a colofó, es vam desplaçar tots els assistents amb totes les mesures de seguretat i custodiats per l’exèrcit saharaui fins al Mur de la Vergonya, com així l’anomenen els refugiats. Després d’un hora de camí travessant el desert vam aplegar fins al mur. A un centenar de metres des d’on estàvem, dalt del mur, dotzenes de soldats marroquins armats guaitaven com suricats africans,


marcant el territori amb la seua presència. L’escolta que dúiem ens va prohibir que continuarem més en davant, fins i tot, que ningú es dispersara del cordó de seguretat, donat que estàvem envoltats de camps de mines soterrades. L’excitació era màxima, el calor de la vesprada també ho era, la llum tremendament encegadora. Llavors en mig d’aquest attrezzo exòtic es van succeir varies actuacions, per a finalitzar amb El Concert per la Pau interpretant una adaptació del Resistiré del Duo Dinàmic, secundat per tots els assistents. Fins al moment, els dies previs al concert, els campaments de Tinduf havien sigut una caixa de sorpreses artístiques, mentrestant la representació valenciana del nostre equip artístic format per Susana Segòvia, Cristian Gil, i el que subscriu, vam elaborar un projecte escultòric sota premisses de site specific, que tinguera la mar, la memòria, el desert, el territori, els límits i la participació directa dels xiques saharauis, com a pedra angular del nostre propòsit. Aquest projecte va naixer sota unes premisses clares de cenyir-se a la proposta d’Artifariti 2014, enderrocar

el mur. De tal manera que es va tractar de triar una idea principal com a origen del projecte, i a partir d’aquesta, adaptar-se a les possibilitats i infraestructures que l’entorn dels campaments Saharauis ens permeteren. El concepte primigeni per a aquest projecte va ser la mar, però no una mar qualsevol, sinó la mar del Sàhara Occidental, aquella que durant 40 anys milers de saharauis han deixat de veure, o que fins i tot en els més joves, tan si més no perviu tal existència en la seua memòria. La seua mar no és més que una llegenda! Quaranta anys en què un poble nòmada ha sigut empresonat per un mur impedint la llibertat que imprimeix la vida en el desert des de temps immemorials. La proposta va ser un joc d’intencions i il·lusions en les quals la realitat tangible del mur poguera desaparèixer, com fals miratge que perdura tristament

00112


00113

Imatge del mur del Sahara Occidental custodiat per soldats marroquins, vist des d’Algèria, 2014.

Concert per la Pau als peus del mur del Sahara Occidental, Algèria, 2014.


durant quatre dècades. El mur ja no existeix, o millor fins i tot, mai va existir, i en la seua el·lipsi, els saharauis lliures dels camps de refugiats, en el seu discórrer nòmada, recorden la seua mar i l’aconsegueixen solament amb la mirada sobre l’horitzó. Quant de temps li queda al mur de la vergonya per a ser destruït, perquè el poble saharaui puga tornar a veure la seua mar? En el desenvolupament del procés el projecte es va estructurar en quatre parts. En primer lloc amb la finalitat d’aproximar-nos a la realitat saharaui, vam entrevistar a majors i menuts de la nostra família d’acolliment en el Bojador, sobre les seues vivències dins de la seua delicada situació social i política, però sobretot sense descurar la idea de la mar. En aquesta tessitura van ser els joves els qui van marcar les directrius del nostre projecte, sent Ulan, el xicotet de la nostra haima, i tots els seus companys de jocs, els que van guiar l’obra des de la gestació fins a l’execució i al desenvolupament de les nostres intencions. Per a aquest xiquet protagonista, parlar de la mar era remetre’ns a altres països en els quals ell havia estat, Espanya, Itàlia, Algèria, però en cap cas, cabia en la seua consciència el concepte que el seu desert estiguera banyat per l’Atlàntic. És en aquest punt on va arrancar la paradoxa de recrear la mar en el desert. En la segona fase del projecte, i encara que des de la nostra posició ens havíem aventurat a treballar amb formes simbòliques sobre la mar, va ser el propi Ulan, el que va perfilar amb els seus dibuixos la forma concloent que definiria l’escultura propòsit del nostre treball. És així com el peix de Ulan, a mig camí entre el grafisme ingenu de la seua edat i la nostra necessitat de generar una metàfora, va esdevindre en un projecte amb un llenguatge clar, senzill i alhora universal, construint una forma que evocara de manera simbòlica la silueta d’un peix gegant.

00114


00115

La tercera fase del projecte va ser el procés de realització del relleu en forma de peix amb l’estrella roja de cinc puntes símbol d’independència del poble saharaui. Derrocar el mur i veure la mar. La quarta fase del treball s’havia de realitzar a València. La recopilació dels dibuixos i prototips realitzats per Ulan per a l’escultura, s’havien d’introduir cadascun d’ells en ampolles de vidre tancades per a ser llançades a la mar Mediterrània. L’atzar hauria de realitzar la resta del procés, portar les ampolles, com de nàufrag, fins a les mans del protagonista en les costes del Sahara Occidental, demostrant així que el mur sol va ser un miratge que mai va existir. PÚBLIQUES VIRTUTS En altre ordre de coses, al mateix temps i com un encàrrec del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts, U.P.V., junt al professor d’aquest Departament Leonardo Gómez, s’estava projectant la falla per a la comissió de la Universitat Politècnica de València. El projecte que per eixes dates ja estava iniciat, tanmateix va acabar per transformar-se en un altra cosa de la idea primigènia. El viatge als campaments de refugiats ens havia fet transformar la falla de dalt a baix. Per tant, una nova forma i un nou discurs ens conduirien a un cadafal, que amb el lema Públiques virtuts, volia denunciar amb serietat documental i pinzellades d’humor el delicat tema del poble saharaui. Per aquest motiu l’estructura teòrica de la falla estaria relacionada amb el següents conceptes: materials ecològics, denuncia social, Sahara, llibertats, responsabilitats polítiques, engany institucional, interessos econòmics, justícia i drets humans, 40 anys d’oblit, mines anti-persona, Marroc culpable, Espanya responsable, mur, divisió del món, humor i no tant d’humor, siroco, dignitat, territori, hospitalitat, cerimònia del te, esperança, etc.


La falla va consistir en un gran cub de Rubik de 7x7x7 metres, realitzat amb estructura de fusta i envoltat tot amb teles de sis colors, com corresponen als propis de l’esmentat joc. L’àrea de la superfície podia ser visitada, i es podia accedir des de dues portes. La base quadrada del cub estava dividida per una diagonal amb un mur que impedia veure la totalitat de la falla de forma simultània. La idea de trencaclosques tridimensional del cub de Rubik, amb totes les possibilitats i combinacions físiques i mentals, permetia establir qualsevol tipus de relacions i paral·lelismes amb les diverses estructures de poder que mouen el món, i per extensió als seus habitants, que són qui pateixen la barbàrie de la incomprensió i de la falta de llibertats. El famós cub de Rubik, que aleshores complia el 40 aniversari, volia ser una metàfora del devenir humà i les seus infinites mirades davant d’un mateix esdeveniment. A propòsit d’aquest punt, és on convergeix amb altre aniversari que ens va permetre parlar d’un tema tan delicat com és el de la història recent del nostre país, de les diferents lectures que es poden fer al respecte i, de la claredat imparcial que ens permet una perspectiva de 40 anys. Murs, territoris dividits, pobles i individus fragmentats, aquesta realitat objectiva continua sent l’existència de molts col·lectius sobre la terra, encara que en el nostre cas, la idea va ser centrar-nos només en la problemàtica saharaui i en la incomprensió internacional davant aquest fet consumat. Així doncs, el cub-falla es va transformar en haima efímera per uns dies, que igual que el poble saharaui instal·la les grans haimes per els grans esdeveniments festius, des de la distància i amb la intenció d’emular la seua hospitalitat, la falla va invitar des de la ironia esquinçadora, a la reflexió davant quatre dècades de conflicte saharaui. Per cert que des de llavors, segueix aquest problema sense resoldre’s, a més que des de la llunyania sembla no existir, o pitjor encara, que la nostra ment selectiva ens fa oblidar, aspecte que no exonera

00116


00117

Falla Universitat Politècnica de València 2014, Públiques virtuts. Imatge del General Franco i del Rei Juan Carlos I, guaitant per dalt del mur del Sahara, com a responsables de la marxa Verda.


la nostra societat de la responsabilitat d’allò que va esdevindre fa més de 40 anys, i molt menys als nostres dirigents polítics des de 1975 fins a hui. La falla-haima, lluny d’albergar als pobles nòmades del desert, només va voler ser un cant a la vida i a la dignitat humana, i amb això, sumar amb tot el ressò possible, una veu més davant l’occident per demanar la resolució del conflicte. Des del nostre punt de vista, la intenció de resoldre aquesta instal·lació efímera combustible dins d’un entorn festiu com és el món de les falles, i considerant que aquest es manté aliè a la denuncia social i a la reivindicació que li haurien de ser pertinents, l’esdeveniment va resultar com a mínim un poc peculiar, aconseguint una falla amb una gran crítica social que paradoxalment va passar a l’oblit més absolut. En conclusió a aquesta singularitat cab afegir el binomi humor-serietat que la falla va conjugar davant un tema tan espinós com aquest, i que vam intentar resoldre’l des del respecte per la veritat i dins dels límits del decorós.

00118


00119

Falla Universitat Politècnica de València 2014, Públiques virtuts. Imatge del mur.


00120

REPORTATGE FOTOGRÀFIC: ENTRE MURS Luz Avellaneda Martín



LUZ AVELLANEDA MARTÍN Luz Avellaneda Martín (València, 1970) és llicenciada en Psicologia i fotògrafa. En 1994 es trasllada a Londres, on estudia fotografia creativa en Kingsway Collage. Va treballar en moda editorial i retrat de celebritats durant més de 10 anys a Londres. Publica en The Guardian,

Newsweek, New York Times i El País, entre altres mitjans. També treballà amb les agències internacionals Getty Images i Celebrity Pictures. Va exposar en galeries d’art en Covent Garden i Hackney. En 2007 publicà Campanes vives, amb text de Francesc Llop i Bayo, llibre editat per l’Ajuntament de València, reeditat en 2018 en anglés i valencià. Presentà l’exposició “Calatrava orgànic” en l’Institut Cervantes de Belgrad (Sèrbia) i també va publica Texturas: València Street Art, llibre editat en 2010 a Nova York per MBP, amb presentació i exposició en el festival d’art urbà Urban Arts Fest en Bushwick, Brooklyn, New York. És autora de l’exposició “La Setmana Santa Marinera” per al Museu Valencià d’Etnologia en 2010, exposició en itinerància en diversos museus etnològics de la Comunitat Valenciana. En 2012 dirigeix i realitza el documental Lubna per a la UNRWA (ONU), retratant el camp de refugiats de Beit Jibrin a Betlem, Cisjordània. En 2013 participa en la primera edició del festival València Negra en el MUVIM, i exposa l’audiovisual La serpiente amarilla en el Museu Valencià d’Etnologia. Entre 2011 i 2015 impartix classes en el Màster de Fotografia de la Facultat de Belles arts de la Universitat Politècnica de València i en l’EASD. En el reportatge fotogràfic Entre Murs, que enguany presenta per al llibret d’Arrancapins, Luz Avellaneda Martín llança una mirada complexa sobre els murs del món, tant els que divideixen i oprimeixen als pobles, com els que expressen art i el desig de dignitat i llibertat de les persones. Luz@luzmartin.com

00122


00123

Peus de foto Sam 3, Ciutat Vella, Valencia Escif, Ciutat Vella, Valencia SOWEBO, Baltimore, EEUU Tienda Apple, 5a Avenida, Nueva York Cabanyal-Canyamelar, València Cabanyal-Canyamelar, València Plaça de l’Ajuntament, València Plaça de Manises, València Port de València Alts del Golán, Síria, territoris ocupats per Israel en 1967 Banksy, Camden Town, Londres Hackney, Londres Petra, Jordània Mur de les Lamentacions, zona de dones, Jerusalem Treballadors de la construcció, Burj Khalifa, Dubai Art urbà, Betlem, Palestina Art urbà, Betlem, Palestina Art urbà, Betlem, Palestina Art urbà, Betlem, Palestina Camp de refugiats Al-Azza, Betlem, Palestina Art urbà en el mur de Cisjordània, Betlem, Palestina Sam 3, Ciutat Vella, València Punt de control militar israelí, nord de Palestina Desfilada de sirenes, Brooklyn, Nueva York Aparador, Eivissa






















00144

LA TRACA CORREGUDA



Diario de Ciguñuela Morbo en la pequeña ciudad de Valladolid

UNA PAREJA PASA POR EL QUIRÓFANO, ELLA SE OPERA EL PECHO Y ÉL LA POLLA

Diari Rajola i cudol Rocío Monasterio “niña precoz”

ROCÍO MONASTERIO SIGNA ELS PLÀNOLS DE LES TORRES KIO AMB TAN SOLS 14 ANYS

Una pareja vecina de la localidad vallisoletana de Ciguñuela causa el morbo entre sus vecinos. Al parecer ella se operó el pecho y el la polya. Se rumorea en el barrio que esa fue la causa del cambio de domicilio de la pareja: “No cabían en el piso” han declarado algunos vecinos con cierto morbo.

La arquitecta d’origen cubà, amb el plànol de les Torres Kio.

La dirigent del partit ultradretà, desperta l’admiració al món

de la construcció al descobrir-se casualment

en uns arxius la seua signatura als plànols de les emblemàtiques torres madrilenyes, signatura

aquesta estampada gairebé 6 anys abans de començar els seus estudis d’arquitectura. Contrasta

aquesta precocitat amb els 17 anys que tardà en acabar la carrera. “Si hubiera estudiado en la Juan Carlos

I no habría tardado tanto” ha declarat molt apenada.

00146


00147

Setmanari Lo Blanc no és Negre La llei anti-immigr ació en l’origen del succés

ES CANCEL·LA LA CI ULTRADRETANA DE PO MERA LES EXPEDICIONS DELÒNIA PERQUÈ PAÏSOS CONVIDATS LS DIFERENTS A L’AEROPORT ALS SÓN RETINGUDES CONSIDERAR-LOS IMMIGRANTS IL·LEG ALS

Delegació Italiana retinguda a l’aeroport .

La franco-argentin ahispana Cayetana Álv arez de Toledo, la cubana Rocío Monasterio, l’hispan oargentí Ortega Smith i els migrats en Madrid Jos e Luis González i Sant iago

Abascal, manifesten que es deuria tancar les po rtes a la migració. Vist el que hi ha al gunes persones creuen que en algunes ocasions no haguera estat mal.

FE D’ERRADES titolada “Morbo ta mateixa secció es qu d’a a ci ti no t En la egir-se el següen lladolid”, deu corr dir u en un barrio de Va de la polla” opera el pecho y el se a ll “e u di on r: erro cho y él la apoya” “ella se opera el pe


00148

era en vigor a la primav La normativa entrarà

A DE LA REGIDORI ACILITARÀ A MOBILITAT F S ES USUÀRIES L E S P E R S O NS LÈCTRIC UN DE PATINET N E IGURARAN UN DOCUMENT O PF RAULES I LLISTAT DE COA EGUDES PER T E R M E S D E S · LN CTIU QUE AQUEST COL E E DRE TINDRAN QU ENTEN I MEMORITZAR

sortirà el com el de la foto els usuaris del patinet A partir de juny als . a en multes viatge per una fortun

Aq ue ste s pa ra ul es i dr e’l s ter me s de ur an en ten s an i me mo ritza r-lo s ab de co nd ui r el s se us jun y. ve hi cl es al me s de Al ll is ta t hi ha ur à m pa ra ul es i ter me s co

mp re ar a “el s vi an an ts se “pa s ”, ia ten en pr efe rè nc t de ze br a”, “v el oc ita le ic eh “v mo de ra da ”, s un ip er so na l”, “llum de de l ve hi cl e” o ca sc ltr es . d’a e se gu re ta t, en tr


00149

Toni García Rokambol News rposat una PACMA Ja ha inte despietada querella per la pràctica.

ELS VETERINARIS COMENCEN A UTILITZAR ELS VIDEOS D’EDUARDO INDA PER FER PARIR LES VAQUES

Rokambol News Toni García

L’ESGLÉSIA ASSEGURA QUE LES GRANOTES PODEN CURAR-SE I DEIXAR DE SER AMFÍBIES. L’església no co mpren els batracis però el s respecta.

és de veure un Vaca parint despr re Veneçuela. sob a nd d’I o de vi

No se jo si podr an curar-se...


Revista Don Bidé Tras los resultados electorales

SE AGOTAN LOS CATÁLOGOS DE REFORMA DE BAÑOS “MI DUCHA”AL CONFUNDIRLO CON EL FAMOSO LIBRO ESCRITO POR ADOLF HITLER “MI LUCHA”

Davant un possible referèndum a Cata lunya

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SENTÈNCIA QUE A PARTIR D’ARA EL 50% JA NO SERÀ LA MEITAT També al mateix do cument assenyala que les parelles de la Guàrdia Civi l seran de 35 membres. De le s dotzenes d’ous, de ls Tres Porquets i dels 7 Na ns no va dir res encara.

ana clata en Doñ L’eufòria es

00150

EUA UN LINX CR ERA UNA CARRET I NO EN DOÑANA EN L’ATROPELL

ent va tenir L’esdevenim , poqueta nit lloc ahir a ta d’aques un individu ns va creuar raça de feli a lentament la carreter aturar-se en i després d’ t aconseguin 6 ocasions, sa , rt altra pa arribar a l’ ia uesta notic i estalvi. Aq nça um d’espera llança un ll a pervivènci sobre la su cie. Cal d’eixa espè n e cada any só recordar qu a s 15 individu atropellats a, es de Doñan les carreter ls ceres. E Còrdova i Cà cidents i freqüents ac a que tenen la poca traç als per a aquests anim han -se amb èxit emparellar de guen a punt fet que esti es nció en vari la seua exti ocasions.


00151

tica de Escàndol a la polí pactes

VOX A DENUNCIs Pp i C’ NAR PER SIG TES ELS PAC TA AMB TIN INVISIBLE

cobrint el frau. Militant de Vox des

at L’escàndol ha esclat e als al descobrir-se qu pel s at documents sign s “trifatxito”, tant le lítics signatures dels po utadans, Ci del Pp com els de als 3 havien desaparegut e varen dies. Sembla ser qu graf amb signar amb un bolí normal tinta aparentment ia al ix però que desapare dels dos cap dels dies. Fons s en el partits involucrat a micro frau han confessat, les coses tancat, que així, si mpre anaven maldades, se e no podrien afirmar qu cument. do p ca havien signat

Diari AS que Roso No confondre VAR (Sistema de Video-arbitratge) amb

BAR, de tapes

Preocupació en la Federació Espanyola de Futbol pels errors amb el VAR

Àrbitres de primera divisió en un bar de tapes.

La FEF recorda als seus àrbitres que quan se lis adjudica un arbitratge

en VAR deuen acudir a la

sala del estadi destinada a que repassen les jugades

polèmiques a través d’un

sistema de video, no al Bar més a prop. L’alarma va

sorgir al descobrir-se que alguns arbitres es passaven els partits als establiments de tapes de les rodalies dels estadis. També es recorda

que no es poden consumir

begudes alcohòliques a les sales de VAR.


Els protagon iste

00152

s varen desa parèixer

dies abans de l 10N

TROBATS SA 3 MILLES DNS I ESTALVIS A CARTAGENA E LA COSTA DE CIUTADANS 132 CANDIDATS DE A DEL NOVEMB LES ELECCIONS RE PASSAT

E ls ca n di da ts va n se r i la re ti ra re sc at at s pe da de R iv er r u n pe sq u er a de la vi da po de Sa n t Ca rl líti ca ; es de la 7 va re n n ec R àp it a de sp es sita r ré s de qu as i de sf ib ri l·la 3 m es os pe rd ci ó u rg en t, u ts a la m ar . 26 va n se r in D av an t le s pr eg u n te s gr es sa ts en es ta bl im en de ls pe ri od ts ps iq u ià tr is te s va n ic s en es ta t ca af ir m ar qu e ta tò n ic i 18 “R es ib im o la va n se r at es co n si gn a de os pe r u n a de sp la sa rn o fo rt a cr is i en la ca m pa d’ an si et at . ñ a ha si a la La re st a to rn ar de re ch a rá pi en a la m ar da m en te ”. . Pe r altr a ba Am b l’ af an y n da ca l de co m pl au re di le s di re ct ri r qu e to t es u s de l se u ti gu é a pu n t d’ ac gr an lí de r ab ar en Al be rt R iv er a, tr ag èd ia al an ar en ta n t de sc ob ri r a la dr et a la tr ip u la ci i de m an er a ó de l ta n rà pi da pe sq u er, (m qu e ca ig u er aj or it àr ia m en a la m ar en t co m po sa da pe i le s on es el r im m ig ra n s va re n ts su d- sa ha ri du r m ar en di an s i n s fi n s pa tr on at ge qu e va re n se af il ia t a r tr ob at s Ju n ts x ca t) pe l pe sq u er , la id eo lo gi ca ta là . a de ls n àu fr ag E n u n pr im er s. Fi n al m en m om en t t va re n co m pl n o va se r n ir la ll ei de ec es sa ri el l m ar i va n re tr as ll at de sc at ar el s ls n àu fr ag s qu e an av en a ca p es ta bl a la de riva im en t se n se m és in ho sp it al ar i, altr a co sa ci de n ts am b la co n di ci ó va se r qu an de qu e an ar va n co n èi x en er ca n ta n t “l’E el n ú m er o d’ st ac a” fi n s es co n s ar ri ba r a te ob ti n gu t pe rr a, co sa qu l se u pa rt it e va n co m pl ir .


00153

FESTEN QUE NI MA X VO DE S NT DIRIGE LA POSSIBILITAT ESTAN ESTUDIANT EL TRIBUNAL NT VA DA R IA NC NU DE DE LLEIS QUE S LE S TE TO AL ON CONSTITUCI ES” CONSIDEREN “PROGR

tu di ar. pe r co me nç ar a es a qu e ma i és ta rd ns pe ís pa l de a st La re

El Món al Dia El líder de C’s a Va lència Toni Cantó es ve am unt i comença a utilit zar el valencià

DEMANA EN UN RESTAURANT DE LA RIBERA ARRÓS AMB FESOLS I NAPS I ACABA DINANT “FRESONES CON NATA” PER A DOS El diputat ha decl arat que possiblement és l’a ccent el que ha de millor ar. Malgrat tot contin uarà intentant-lo….

nistra Il corriere a si ia de Vista la trajectòr udadanos l’actor a UPiD i Ci

L’ESQUERRA DE TOT L’ESTAT DEMANA A TONI CANTÓ QUE S’AFILIE A VOX


FALLES 2020



UNA FALLA MÉS ÍNTIMA. VINT ANYS D’EMPLAÇAMENT INTERIOR DE LES FALLES D’ARRANCAPINS Gil-Manuel Hernàndez i Martí AssOciació d’Estudis Fallers

En 1908 la primera falla d’Arrancapins es plantà al carrer d’Àngel Guimerà, aleshores encara anomenat camí d’Arrancapins, i així continuà succeint durant dècades, fins que en 1999 el cadafal que duia per lema

Benestarmàtica fou l’últim que es va plantar i cremar en aquell emplaçament històric. D’alguna manera, en els darrers anys hom havia contemplat com aquell venerable emplaçament entrebancava la realització dels actes i la pròpia plantà i cremà dels cadafals, atesa la creixent intensitat del tràfic rodat. Ben bé es pot dir que al final dels anys noranta del segle XX el carrer Àngel Guimerà s’havia convertit en una mena de mur modern per al normal i tranquil desenvolupament de les activitats falleres. I tothom en la comissió era cada vegada més conscient d’esta realitat. Però en 2000 l’antic casal, ubicat també en el carrer Àngel Guimerà, fou traslladat a una nova ubicació, al carrer Pintor Vila Prades, de manera que es va pensar que ateses les noves circumstàncies es podria provar amb el canvi d’emplaçament. I així es va fer, de tal manera que la falla de 2000 seria la primera de les que a partir d’aleshores es plantarien en la cruïlla dels carrers Pintor Vila Prades i Villanueva i Gascó, mentre que la infantil ho faria just enfront del nou casal. A este transcendental canvi es referia ja l’editorial del llibret d’Arrancapins de l’any 2000, que celebrava la nova localització i el nou local, que fou inaugurat amb

00156


00157


l’obra teatral Aeroport 99, que l’editorial definia com “hàbil combinació de teatre i festa participativa”. La nova ubicació de la falla també era comentada: “Si no ha segut fàcil deixar l’antic baix, tampoc ho és deixar el passejat carrer Guimerà, però pensem que podem entrar en la intimitat d’uns estrets carrers sense donar l’esquena a una via per on tota València vol eixir el dinou de març poc després de la mitjanit. Estem en un període de proves, l’any vinent ja parlarem”. O siga, que el trasllat de la falla a l’encreuament dels carrers Pintor Vila Prades i Villanueva i Gascó fou en principi una mesura provisional, que es va experimentar i que tan gran èxit va assolir que després es va revelar definitiva. En tot cas, encara aquell any es va iniciar un passacarrer des de l’antic casal, com a homenatge al que va ser local de la falla durant tants anys. En 2000 la primera falla del nou emplaçament reflectia tota una inquietud cívica pel soroll urbà, motiu pel qual el cadafal duia per títol En clau de soroll. Constava d’un bloc de cases de ciutat damunt de les quals una piconadora motoritzada exercia la tirania del soroll de les obres, obligant als veïns usar taps, que apareixien com a motiu recurrent en el cadafal, que també mostrava tota mena de sorolls. L’explicació ho deia ben clar en la seua introducció: “Maleït soroll, beneït soroll, ambivalent soroll, soroll que trenca, soroll que uneix, diversitat biodegradable de petits sorolls esmorteïts i enormes sorolls vociferants. Soroll de guerra i de pau, soroll homicida i paternal, contradictori, indescriptible soroll, que tot ho ompli

00158


00159


i tot ho amaga. Soroll proper, llunyà, soroll múltiple, agradós, histriònic, sòrdid i fastigós soroll. Soroll en clau de soroll, esclafit de llibertat.” Aquell any la falla infantil també tractà el tema del soroll, amb l’obra de Víctor Valero anomena Anem a fer

soroll, que constava d’un triangle per on pujava una moto a tota velocitat, i coronat per un xiquet tocant un tambor; en els repeus hi havia diverses figures de xiquets fent tota mena de sorolls infantils. Per ampliar l’explicació de la falla en el llibret s’arreplegaven una sèrie d’articles sobre el soroll i en el programa de festejos es presentà una important novetat, la presentació en societat del Gegant Arrancapins, que es va fer el dia 18 de març de 2000 a la nit, així com de la Colla de Dimonis d’Arrancapins, que serviria per a acompanyar al gegant en la seua cercavila. En realitat es tractava d’una idea que ja venia uns temps reflexionantse i preparant-se, especialment per part de Julià Carles Lahiguera, qui rememorava algun festeig semblant anterior a Arrancapins. El cas és que per una banda es va decidir fabricar el gegant, que reproduïx una mena de jove i ben plantat llaurador valencià amb branques de pi a l’esquena, i alhora es va decidir també reconvertir l’antic passacarrer de foc, que ja només es feia durant una nit, en la jornada del Gegant Arrancapins. Aquell any l’acompanyament musical del nou acte, que fou anomenat la Parada dels Trons, fou el d’una batucada brasilera, mentre els dimonis llançaven coets i la gent ballava al voltant del gegant, qui també fou batejat amb pètals de flors al bell mig del carrer Villanueva i Gascó, en mig d’una gran concurrència de públic. En anys successius el nou festeig es consolidaria i completaria fins al punt de quedar com un dels més destacats i espectaculars del programa de festejos.

00160


00161

El dia 19 de març a la nit cremaren les dues falles i la satisfacció fou general pel que feia al nou emplaçament interior i al funcionament del nou casal. Ara es compartia la sensació que estes novetats aportaven una major intimitat urbana i social a l’experiència fallera, una sensació de major recolliment, però també d’afluència buscada, entre uns edificis que creaven la vivència reposada de la festa popular en un poble, estant tanmateix enmig de la ciutat, amb més espai per al joc infantil, per a la contemplació del cadafal, per al ball i la festa compartida en el carrer. El mur del carrer sorollós i ple de trànsit, que tantes dificultats havia creat per viure la festa, havia caigut. A partir de 2000, amb el trasllat físic i simbòlic del casal i els cadafals, i després que el programa de festejos s’haguera estabilitzat i es produïra l’assentament i maduració de la generació que feu la revolució fallera, es pot dir que començava una nova etapa, la de la consolidació i decantació d’allò fet, que quedava ja caracteritzat com el segell distintiu d’Arrancapins, la seua identitat diferenciada i la seua voluntat de perseverança festiva.


FALLA GRAN

00162


00163

ArrancaMurs

Jesús Ignasi Català Gorgues AssOciació d’Estudis Fallers

(i) Construiràs cent murs cent mil vegades per separar consciències i gentades. Apilaràs rajoles i atovons, empastaràs ciments i formigons. Expressaràs un cor erm, flac i eixut amb el filferro d’arç més punxegut. Coronaràs el cap amb concertines, els camps tu sembraràs amb clots i mines. Enfonsaràs vaixells, bots i pasteres, i barraràs el pas per les fronteres. Escamparàs els odis i els recels, celebraràs la mort dels diferents. Este serà el decàleg que obeiràs i els liberals preceptes guardaràs. Esta és la professió de nostra fe en un món més injust de dolor ple. Amén. (ii)

¡Qué lejos estoy del suelo donde he nacido! Inmensa nostalgia invade mi pensamiento. Vaig creuar Río Bravo del Norte jugant-me la vida, de Ciudad Juárez a El Paso... què val un home? Al verme tan sola y triste, cual hoja al viento, quisiera llorar, quisiera morir de sentimiento. Al desert de Sonora bevia orina, deixí la meua nena baix d’un saguaro.


¡Oh Tierra del Sol! Suspiro por verte ahora que lejos yo vivo sin luz, sin amor. Quants vàreu quedar a les selves i als turons, que ara ni tan sols podrem tornar a soterrar-vos? Al vernos tan solos, tristes, cual hoja al viento... el puto gringo pèl de panolla promet el crim. I què faràs, oh món, per tants wetbacks? ... quisiera llorar, quisiera morir de sentimiento. (iii)

Sonet llorentià, però a la inversa ¡Oh negra mar, sinistra y venjativa, que un nou Caront impiu solca brutal, en lo front dus la por a la deriva, en la destra els horrors de mort coral! ¡Taüt de l’Art i de l’Amor, activa quan llances a la platja el cos austral migrant a una llegenda substantiva que paga el preu més alt al capital! ¡S’escampen els cadàvers a tes vores! Ja mai seràs, oh Mar, allò que fores, l’espill més clar i pur del millor cel. Perquè ta escuma és ara ensanguinada: ni jove, ni joiosa, assassinada, la Venus negra es cobrirà amb un vel. (iv) I què si passem la mar? I què si arribem a Europa? I què si ens manen tancar? I què si ens llancen la tropa? I què si ens fots un passó? I què si ens busques i ens tries? I què si estem a presó?

00164


00165

I què si ara els diuen CIEs? I què si no som ni vides? I què si no fem presència? I què si bastiu mentides? I què si no n’hi ha consciència? (v) Li diuen sostre, però es un mur no de cristall, de vidre armat. Li diuen lladre, furta el futur i l’esperança d’una meitat subordinada. El negre antull de mil masclismes sense pietat sosté el sistema. Un aldarull, però, s’escampa per la ciutat, cobreix les places, s’alça en un bull, prem el martell, forja el combat, ja clama i brama, crida a l’acull, sacsa la terra; i en un esclat rebenta el vidre! I un nou garbull de gents diverses ha anihilat no sols un vidre: l’últim escull per la derrota del patriarcat. (vi) Tossudesa. Si els huns i els kitans i els mongols i els manxús travessaren la Gran Muralla, llavors, per què tants continuen pensant que murades i tàpies podran conjurar la barreja? Estolidesa. Si a la fi ni que fóra expressió de dos móns confrontats amb sistemes contraris, nogensmenys, per què alguns no recorden que el mur a Berlín s’enfonsà en la vergonya?


Ceguesa. Si a la fi tots sabem que la mar o el desert mai no admeten ni portes ni tanques, tanmateix, per què molts ja ni són sabedors d’eixa torta barrera que separa pel mig Cisjordània? La manca de cultura històrica té un preu: el preu de repetir iniquitats. (vii)

Malaguenya Mira si he corregut falles que he plantat a Arrancapins, a Lepant i Na Jordana, Corona, l’Àngel i ací. Jo vinc del barri del Carme, entre les Torres comprés, amb la muralla dels àrabs, de Valldigna el Portalet. A les falles de València no vull més murs ni castells, els que alcen els interessos de fatxes i botiflers. Vull unes falles obertes a nostrats i visitants, que facen culte i alegre el meu País Valencià. (viii) Un carrer dit del Mur gens de bo ens suggereix. Un carrer on el Mur ens expressa el llindar entres aquells que dominen els assumptes del món i la massa sotmesa que no pot alçar cap.

00166


00167

No n’hi ha Mur més subtil que el Mur d’eixe carrer, ni tampoc més groller en la seua presència invisible com Mur, mes tangible barrera que li acota l’espai a un espai d’inclemència. Rere el Mur la cobdícia desfermada tirana; sobre el Mur equilibris en un circ de vergonya; front al Mur la misèria almoinant redempció; baix el Mur els cadàvers plens de cucs i de ronya. És el Mur de la por! És el Mur més inic! És el Mur de la fam, el del canvi global, del desastre ambiental, del mercat liberal! És el Mur que sosté un món insostenible amb la trista certesa que així no n’hi ha un demà... Anem tots, els que som extramurs d’eixe Mur, i muntem en el bou que pastura inconscient! I atiant el tal bou des del parc Bowling Green, amb esforç solidari, compassiu, sororal, tombarem el gran Mur, tombarem Wall Street. (ix) No busquem el murs només a les muntanyes i oceans. No pensem que els murs només encerclen pobles i ciutats. Perquè els murs no només són bastits ocupant geografies, ja que els murs també estan dins dels caps, dins dels cors, dins les vides. Són potser eixos murs els més forts, els més durs, els més grans. Eixos murs que els costums construeixen i fan naturals.


Eixos murs tan a prop i invisibles, els murs quotidians... Eixos murs que duem inconscients, eixos murs, murs mentals. Són els murs-prejudici, els murs-exclusió. Són els murs-desconfiança, els murs-repressió. Són els murs que tothom ha de véncer en lluitar dia a dia... despullant-se’n. (Pensa quin mur t’urgeix véncer a tu) (x) Són molts encara els murs que tanquen dins persones només pel dret d’amar. Pel dret d’amar qui estimes, pel dret de ser com eres, pel dret més sobirà que hom puga concebre. No cal anar-se’n lluny per trobar nous Oscar Wilde. Prou més a prop que Reading pots trobar el Marroc. I encara més a prop no n’hi ha murs de presons, però sí els murs d’armaris armats sobre les pors: a empreses i col·legis, a famílies i colles, a facultats i esglésies, a falles i instituts. Tots els murs són murs d’odi, però odi més mortal ningú no pot concebre que l’odi a ser com eres, que l’odi a ser el que eres, que l’odi a amar com sents.

00168


00169

(xi) murs i valls parets i envans barreres tanques llindars murades tempanells barandats bardisses muralles i parapets filferros i concertines aïllants tàpies malles metàl·liques cordons sanitaris ... de soca-rel arranquem-los! de la faç de la Terra arranquem-los! dels caps dels cors arranquem-los! arranquem els murs siguem arrancamurs Arrancamurs 2020


FALLA INFANTIL

00170


00171

NATURALMENT Mar Trans Parent

A la terra i a la mar trobem sovint animals, ningú s’estranya aleshores són de lo més naturals Una preciosa balena és la figura central, de fusta i xapa està plena, és de lo més natural. Nedant entre pots de plàstic, va sortejant tubs i ampolles, la mar ja li dona fàstic, no vol veure tantes boies. Ací està el pobre animal, el seu cos és tot visible, d’actitud hem de canviar, cap un món més sostenible. I al crit que fa la balena altres animals fan cor, i canten amb molta pena, com els assetja la mort. Els crancs les bosses es mengen, les estreles s’han tapat, les tortugues res no entenen, i els caragols, amagats. I a la fi com un gran crit. Una xiqueta i un xic,


són el mateix, son persones seran el que vulguen ser, sense que ningú els pressione. I podran ser astronautes, mecànics o ballarines cuineres, futbolistes, com són les seues veïnes. I el que ens sembla ara una xica un pardal pot tindre en ús, i el que un xic ara ens parega pot ser que tinga parrús. L’aparença no pot ser problema d’identitat, cadascuna es sent com és, cal respecte i dignitat. A la fi tot el món vol viure amb felicitat, i ningú negar-ho pot, és la seua voluntat. Per a animals i persones cal tenir pensament recte, hi ha una paraula que és clau, eixa paraula és respecte. Ens expliquen el seu mal, els humans som els roïns, de tot el regne animal.

00172


00173

ACTIVITATS 2019-2020 GRUP DE CONSUM RESPONSABLE


ACTIVITATS MAGUES DE GENER

00174


00175

ACTIVITATS MÚSICA ENTRE AMICS


ACTIVITATS SAMARUC TEATRE

00176


00177

ACTIVITATS TALLER DE BALL


ACTIVITATS

TALLER DE RESTAURACIÓ

00178


00179

ACTIVITATS

TALLERS DE TRANSICIÓ ECOLÒGICA / COMPOSTATGE


ACTIVITATS

TALLERS DE TRANSICIÓ ECOLÒGICA / NIUS

00180


00181

ACTIVITATS

TALLERS DE TRANSICIÓ ECOLÒGICA / PLÀSTIC


Programa d’Activitats Falles 2020 Dissabte 7 de Març 11,00 hores: Es realitzarà la tradicional replegà pel barri.

Dissabte 14 de Març Al llarg del dia es faran els treballs i preparatius per a la plantà de les falles gran i infantil.

Diumenge 15 de Març 13,00 hores: Actuació d’un quartet de corda a peu de la nostra falla gran. 19,30 hores: Cavalcada amb el Gegant Arrancapins i el Cuc Farruc pels carrers de la nostra demarcació. 22,00 hores: Sopar al Casal amb el que cadascú es duga de casa. Després, nit de festeta i reencontre amb la gent d’Arrancapins.

Dilluns 16 de Març 22,00 hores: Sopar de l’Embotit. 23,00: Concertàs de Falles al carrer Pintor Vila Prades, amb els grups X-Fanekaes amb la nova formació, i Ainda Não Street Band.

00182


00183

Dimarts 17 de Març 22,00 hores. Sopar de Gaspatxo i Arròs amb Fessols i Naps 24,00 hores: Correfoc d’Arrancapins amb els Dimonis de Massalfassar. Posteriorment, nit d’actuacions sense vergonya al Casal.

Dimecres 18 de Març 22,00 hores: Nit de les Paelles 24,00 hores: Nit de música al carrer amb Àcid Queen DJ.

Dijous 19 de Març 13,00 hores: Cercavila del Dia de la Terra, amb Muixerangues i Dansà Popular pels carrers de la nostra demarcació. 19,30 hores: Globotà d’Arrancapins, amb participació de tots els assistents que vulguem, especialment xiquets i xiquetes. 22,00 hores: Cremà de la falla infantil 24,00 hores: Cremà de la falla gran, amb Miquelet, el Drac de la Sèquia de Favara, als sons de la Muixeranga.


00184

GUIA COMERCIAL


00185


Des de la Falla Arrancapins estem molt agraïts als nostres anunciants, que amb la seua col·laboració any rere any fan possible este llibret. Grup de Consum El Cabasset d’Arrancapins Limpitos y Coleando. Perruqueria Canina Abastos Karate Tonet i Roseta. Cafeteria-Gelateria Luces LED Rausell. Menjars preparats Centre Professional de Dansa Valencià Vivamar. Pescateria Nivel. Perruqueria i Estètica Deco-Bric Entretiempos. Cerveseria i Bocateria Dental Llorens. Viché & Gutiérrez. Odontologia San Nicolás. Aluminis i PVC Pollos Planes Bodega Valero Aves Selectas Mercedes Eduardo Bautista Daza Tapicero Valencia Dental. Centro Odontológico Hippo. Gastro-Bar Amenos Cuarto. Cerveseria-Bocateria Auca. Projectes Educatius Pan Comido. Restaurant 4Eco. Productes de Neteja Francisco Gil. Perruquer Societat Coral El Micalet Lenguas Vivas Restaurante Orson La Taula de Paula. Restaurant-Braseria Vicente Raimundo. Forn i Pastisseria Estanc Joan Llorens El Cabezón Afortunado. Administració de Loteries Marugan Ricart, S.L. Corredoria d’Assegurances Germanes Peris. Subproductes Càrnics Alberto y Javier. Bricolatge i Ferreteria Abastos Abogados Tarig. Curry Lovers Caixa Ontinyent. Obra Social

00186






























Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.