11
LA PRIVATITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA
La coalició va obtindre des de 2003 fins a 2011 uns beneficis de 28 milions d'euros. Com fou això possible? Una de les causes va ser la denúncia del sindicat de metges d'assistència pública; segons la qual, llevat del 20% de plantilla que estan a càrrec de la xarxa pública la resta de treballadors té unes condicions laborals considerablement inferiors a les dels metges que treballen a hospitals públics, o al menys a aquells o la contractació i les condicions laborals del personal mèdic està a càrrec de la Generalitat. Les dades son clares, treballen a l’any 180 hores més i cobren aproximadament un 10% menys. Per defensar-se d’aquestes acusacions, la coalició d’empreses va dir que, tot i que el seu sou fix és un 10% menor, poden cobrar fins a un 20% més en variables, i que això ocasionava que els metges cobraren aproximadament el mateix que aquells que es trobaven a càrrec de la gestió pública i, a més, només un 3% de la plantilla va deixar l’hospital, demostrant amb això que el seu personal sanitari estava content al seu hospital. A més, un dels objectius de la coalició d’empreses ha estat aconseguir més pacients, ja que cada persona nova adscrita al seu hospital suposa actualment 639€ (no els 379€ que suposava anteriorment) per això l’hospital ha contractat una gran quantitat de metges d’especialitats com ginecologia, neurocirurgia... Ja que, a més de cobrar de la Generalitat els 639€ per cada pacient que vaja a l’hospital, la Generalitat corre amb les despeses d’aquesta atenció especialitzada. L’Hospital de la Ribera hui en dia és quasi com un hospital general que atrau a una gran quantitat de persones d’altres comarques, les quals consideren que els seus hospitals no els poden donar l’atenció especialitzada que necessiten i són enviats a aquest hospital. Amb aquesta tàctica, la coalició empresarial va obtindre un 15% més d’ingressos. La Generalitat va repetir aquesta fórmula als hospitals de Torrevella, Manises, Elx i Dènia. A aquest últim, els metges treballen 50 hores més que al d'Alzira (230 hores més que als públics) i tenen les vacances repartides durant tot l’any per evitar contractes de substitució que suposarien una despesa extra per a la concessionària, la qual obtindrà pèrdues a l’exercici del 2012 d'un milió d’euros. D’aquesta manera, el cas d'Alzira va consistir en una privatització total de l’hospital en dos nivells (el primer i el segon contracte). Com a conseqüència, la generalitat haurà de pagar a aquesta coalició d'empreses una quantitat de diners, primer total i després per habitant adscrit a la zona d’Alzira (unes 250.000 persones), que ha anat augmentant al llarg del temps.
Cas Britànic Es va originar a Anglaterra i ha estat pres com a exemple clàssic de privatització per diferents estudis i diversos països, com ara França o Alemanya, que l’han rebutjat al cap d'un temps perquè el consideraven inefectiu i inviable. Però, en que consisteix realment? El seu origen així com el dels sistemes sanitaris que van seguir aquest model (cas 6 hospitals madrilenys inaugurats a l'any 2008) es basava en la suposada ineficiència, falta de productivitat i rendibilitat del sistema sanitari a Anglaterra; ja que es considerava que es podia estalviar en el sistema sanitari fent alguns canvis que, en teoria, no haurien d'afectar a la qualitat de l’atenció als pacients. Ja amb alguns serveis hospitalaris privatitzats, Margaret Tatcher va indicar el camí que seguiria John Major (White Paper Working for Patients) a l’any 1989. Es pensava que si hi havia competència regulada al sistema sanitari, hi augmentaria la seua eficàcia i es reduirien les despeses que no foren