Page 1

Revista bimestral de productes exclusius

NĂşm. 23 Oct. / Nov. 12

4â‚Ź

Calidesa tardorenca


D

’ençà del seu naixement, ara fa quatre anys, la revista D’Estil ha anat creixent i ha anat canviant amb tots nosaltres. Hem volgut –i volem– que sigui un projecte comunicatiu en permanent evolució que es vagi adaptant a les necessitats de cada moment, que sigui una mena de “laboratori experimental” que ens permeti treballar d’allò que més ens entusiasma. Per això hem anat passant, de l’edició en paper, a comptar amb l’edició digital, que conté enllaços a altres fonts (pàgines web, vídeos...), i ara abandonem la pàgina web per inaugurar un nou portal web, una plataforma molt més dinàmica i interactiva que inclou imatge, vídeo, audio i serveis paral·lels.

Equip Direcció: Mar Casas Coordinació de Girona: Ernest Alda Coordinació de Lleida: Leandre Palau Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Frederic Lloveras / David Moriscot / Laura Vinuesa / Joan Mundet / Daniel Ruiz-Trillo / Cristina Sebastián / Rubén López / Xavi Roura / Enric Caujapé / Manu Esteban / Restaurant Amiel & Molins Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira Maquetació: Visus Events Fotografia: Visus Events Imatge de portada Fotografia: Rafael Moyano Estilisme: Henar Cuesta Model: Jordina Julià

I és que, al marge de crisis i recessions econòmiques, si algun tret defineix els temps que estem vivint és el que s’ha convingut a anomenar revolució digital, a cavall de la qual s’imposa el valor del contingut i el desig de cada persona pel que més li interessa, una persona cada cop més informada i exigent que no en té prou amb llegir o mirar, ni tan sols amb opinar, sinó que també vol produir, ser vist, llegit i escoltat.

EDITORIAL

Mar Casas Directora

Amb vosaltres –i per vosaltres–, doncs, hem donat vida al nou portal D’Estil, que contribuirà, d’una banda, a crear un sentiment de comunitat entre les persones que se senten properes a l’estil de vida que promulguem (amb interès per la qualitat, pel país, per les persones, per la cultura...) i, de l’altra, a unir sinèrgies per promocionar iniciatives destacades fetes a casa nostra. Perquè n’hi ha moltes, i de molt bones! Entreu-hi i veureu. Emocioneu-vos i engresqueu-vos. Acompanyeu-nos en aquest nou camí. www.destil.cat

Gestió de vendes: Marina Mas / Grup Globalia

Amb el suport de:

Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

3


sumari 6 RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB ORIOL LLAVINA 8 FORA DE CONTEXT - SÍLVIA BEL, LA DOLÇA DAMA 12 RECORDANT... - FREDERIC LLOVERAS, “EL PRÍNCEP DE L’AQUAREL·LA”

ESPAIS DE LUXE - CAN MAS ALBANYÀ, TURISME RURAL FET A MIDA CAPRICIS - CAMISES AMB NOM PROPI

16

20

PROTOCOL I SABER ESTAR - LES BONES MANERES EN EL CORREU D’AVUI

24 ENOLOGIA - LES NOVES PERLES DE VINS DE TALLER 26 NOVETATS - ENTRA A LA NOVA ERA DE D’ESTIL

30 ESPAIS DE LUXE - MAS MARCÈ I EL CICLE DE L’OVELLA I LA LLANA 34 COMPLEMENTS ALIMENTARIS - ENERGIA A GLOPS 38 ESPORTS - VIATJAR PEL MÓN FENT ”CYCLING” 40 ESPAIS DE LUXE - DEGUSTAR BARCELONA AMB ELS CINC SENTITS 42 OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - RERE UNA LUPA 44 NOVETATS - JUGAR I JUGAR, JOGUINES PER VIURE 46

RACONS - LA DRAGA, VIURE EL NEOLÍTIC EN LA PRÒPIA PELL

22


MUSEUS PECULIARS - UNA IMMERSIÓ GAUDINIANA

50

ESTÈTICA I BELLESA - FOTODEPILACIÓ O DEPILACIÓ AMB LÀSER? NOVETATS - FER BULLIR LA CREATIVITAT

56

ECOLOGIA - CLARA MALLART: ROBA RESPECTUOSA

58

JUTJAT DE GUÀRDIA - ABANS QUE EL “GROOMING“ ARRIBI... ESTÈTICA I BELLESA - CABELL FORT DES DE DINS VIATGES - L’ÀFRICA EN ESTAT PUR

54

62

64

66

68 PSICOLOGIA - RESPIRA 70 PETITS PLAERS - EL RIU

72 EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - EL MERCAT DELS MONSTRES 74 MÚSICA - THE CHORDETTES 76 CURIOSITATS DE LA VIDA - MÉS ENLLÀ DE LA TERRA

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - SINCRONIA O SI QUALSEVOL NIT D’HIVERN UN VIATGER...

78

CUINA AMB SEGELL - UNA DE MAR I UNA DE MUNTANYA

80


ecordant...

Frederic Lloveras, “el príncep de l’aquarel·la”

Fotografia: arxiu familiar

R


En el centenari del naixement del reconegut aquarel·lista Frederic Lloveras (Barcelona, 1912 - Tossa de Mar, 1983), el seu fill ens dibuixa la faceta més personal i humana d’un home de fortes conviccions que va fer sempre el que va considerar

E

n Frederic Lloveras és de les persones que tenen el privilegi de ser recordades com un gran artista, però també com una gran persona. Com a artista, va ser un dels més distingits representants de la pintura catalana del segle XX. Va conrear totes les tècniques de les arts plàstiques, des de l’oli i l’aquarel·la fins al gravat i la litografia. Però, on va destacar a nivells poc comuns –i el que li va valer l’admiració dels seus coetanis–, va ser en l’aquarel·la. Tant és així que, en els ambients artístics, era conegut com “el príncep de l’aquarel·la”. Frederic Lloveras va ser un inquiet viatger, i el resultat dels seus viatges i estades arreu d’Europa i Amèrica ha quedat plasmat per a la posteritat en les seves obres: des de Lisboa a Moscou, des d’Atenes a Copenhaguen, des de New York a San Francisco... Les seves pintures transmeten impressions pròpies sobre les principals ciutats europees i americanes, tot i que la seva gran inspiració la va trobar a Paris i a Londres, que composen gran part de la producció de l’artista. En Lloveras era, també, un humanista. Per això la major part de la seva obra la composen paisatges urbans. De fet, tenia grans amics i admiradors entre el gremi d’arquitectes. La seva manera de combinar sensibilitat i tècnica fa que aquells que visiten una ciutat després d’haver-la vist reflectida a l’obra de Lloveras se sentin immediatament integrats als racons més íntims de la ciutat. De vegades, els metges recomanen als pacients que, per relaxar-se, es dediquin a pescar o a pintar. Ell, quan sentia això, responia: “Sí, pintar és una distracció per a alguns, però, per a nosaltres, els artistes, és també un patiment, perquè mai no estem prou satisfets amb el resultat obtingut. Gaudim i patim al mateix temps. Jo, molts cops, he estripat una obra perquè no ha quedat com volia”.

Digués el que digués, però, era un gran artista, i, a més del privilegi de ser-ho, en Lloveras en va tenir un altre de més singular, de privilegi: va ser sempre l’amo del seu futur. Als disset anys, orfe de pare i mare, va agafar un tren (penjat a l’estrep, perquè no es podia pagar el bitllet) i se’n va anar a Granollers. Allà hi va viure durant els primers anys de la seva vida, i allà també va portar a terme la seva primera exposició. Va fer bons amics, a Granollers, d’aquells que t’acompanyen al llarg de tota la vida. Fos com fos, sempre més va dirigir el seu propi camí, encara que en molts moments li costés serioses dificultats econòmiques. Durant els primers anys de casat amb la Montse, hi havia dies en què només els hi quedaven diners per comprar el sopar, o bé per anar al cine. Aleshores, en Frederic li deia, amb la seva angelical ingenuïtat: “Que tens gaire gana?”. I la Montse: “No, més m’estimo anar veure aquella pel·lícula d’en Burt Lancaster”. Malgrat tot, algunes vegades havia rebutjat encàrrecs sucosos perquè considerava que eren una prostitució per a l’artista. Deia que l’artista ha de pintar allò que li ve de gust, no allò que li manen. I així ho va fer sempre. Mai no va defugir les dificultats ni va claudicar dels seus principis. Gràcies a la seva dolça tenacitat, la seva sensibilitat, la seva bonhomia i una mirada posada ben lluny, més enllà de totes les fronteres, va obtenir el reconeixement internacional, que va poder gaudir durant molts anys. Per Frederic Lloveras Fill de Frederic Lloveras

7


RETRATS D’EMPRENEDORS

Una estona amb Oriol Llavina


“La meva cuina és que em ve de gust fer, la que em crec de veritat, la que em menjaria”

Penedès, tot i que penso que és una comarca que ha d’explotar d’una vegada per totes. Entre tots, hem d’aconseguir que cada cop hi hagi un turisme de més qualitat, amb bons restaurants, bons cellers, bons hotels...

D

Quin balanç fas d’aquests 10 anys?

iu que ha fet “la mili” al Drolma, de l’Hotel Magestic de Barcelona, i, amb poc més de 20 anys, decideix agafar el traspàs d’El Cigró d’Or (a Gelida, el seu poble) per “signar en primera persona”, com diu Fermí Puig. Des de bon principi, s’ha posat el llistó alt, i treballa dia a dia, sense pressa però sense pausa, per aconseguir l’excel·lència en el seu ofici. Alguna cosa deu estar fent bé, perquè ja el 2009 va ser nomenat Cuiner de l’Any. Fa tres anys i mig, juntament amb Lluís Fàbrega, va obrir un altre restaurant a Vilafranca del Penedès: el MerCat, però hi faltava algú que el capitanegés, i ara, al mateix local, hi trasllada El Cigró d’Or. El 2 de juliol va fer l’última copa de cava a Gelida i, des del mes de setembre, l’altell del Mercat de la Carn de Vilafranca acull el que pot arribar a ser un dels millors restaurants de la comarca i de més enllà. Gran defensor d’una cuina catalana renovada, aposta a consciència pels productes de proximitat i de temporada i fuig de les fusions que ens poden arribar a fer perdre la identitat. De moment, trepitja fort disposat a menjar-se el món amb l’ofici que ha triat per mirar de ser feliç.

Estàs a punt de portar cap a Vilafranca el tren que vas engegar ara fa 10 anys a Gelida. Hi ha nostàlgia? La veritat és que no he vessat cap llàgrima per haver tancat portes a Gelida, perquè, des del setembre passat, només obríem els caps de setmana per poder venir més dies aquí, al MerCat. Vull dir que ha estat un canvi volgut, progressiu i assumit, encara que pot semblar una mica confús. No sento nostàlgia perquè, per a mi, representa fer un pas endavant. Ara tinc un local que fa goig en una vila on hi passen moltes coses: a la capital del vi!, que, per a mi, és un element indispensable a qualsevol taula.

N’estàs orgullós, de la teva capital... La

veritat és que estic molt content de ser un cuiner del

M’han anat molt bé per aprendre l’ofici i per saberlo gestionar, perquè ni he estudiat empresarials ni a casa hem tingut mai fonda. Vull dir que he hagut d’aprendre a fer rutllar el negoci des de zero. Per tant, diria que han estat uns anys interessants on he pogut treballar fàcilment, en el sentit que hem passat una època bona: cada dia obríem la porta i entraven 50 persones de mitjana. Ara sembla que tot costarà més.

D’on et ve l’amor per la cuina, si, com dius, has estat el primer de la família a dedicar-te a la restauració? Crec que de

casa, perquè sempre hem donat molta importància al menjar i hem menjat molt bé: primer plat, segon plat, postres i una amanida per picar. Quan vaig acabar C.O.U, tenia clar que em volia dedicar a la fotografia o a la cuina, però em vaig decantar per la cuina perquè, en aquella època, el Santi Santamaria, el Ferran Adrià i la Carme Ruscalleda ja sortien als mitjans. El seu era un ofici de prestigi, i a mi em resultava atractiu. Sincerament, creia que em podia funcionar, i ara penso que segurament m’hi jubilaré, fent de cuiner, perquè, si em dedico a aquest ofici, ho vull fer plenament.

En quin moment el MerCat passarà a ser El Cigró d’Or? A partir de setembre, però serà un canvi pausat, que s’anirà fent de mica en mica. Bàsicament, canviaré el logotip i les targetes.

Però quin serà el canvi de fons? La idea és

convertir aquest restaurant en quelcom personal, en un lloc especial amb un grup humà al darrere que faci que s’hi mengi molt bé. A l’inici vam tenir la sort que ens va ajudar molta gent i vam caure en gràcia; no vam tenir grans dificultats per tirar endavant, perquè vam trobar moltes complicitats, però ara tinc clar que hem arribat a un punt en què no podem fallar. Hem d’anar fent pausadament però sense afluixar, estant sempre al peu del canó i essent escrupolosos. Aquest ha de ser un restaurant seriós on s’hi mengi molt bé sempre.

9


Quin tipus de cuina hi trobarem?

Una cuina catalana posada al dia. El fet d’estar ubicats dalt del mercat, m’ofereix la possibilitat de mantenir una relació directa amb els proveïdors. Puc baixar a les seves cambres frigorífiques i veure la carn que tenen, o triar les verdures acabades de collir... Poder fer això cada dia és un luxe! Per això volem fer cuina del dia, cuina de mercat. No és una qüestió de màrqueting, sinó real, literal.

En quin format la presentareu? Tindrem

una carta de temporada i un menú amb plats que es podran compartir. A banda d’això, vull fer un menú degustació que inclogui sis o set plats i que el pugui canviar cada quan em vingui de gust. Aquestes seran les menges que em poden donar “premsa”, les que oferiré a en Joan Roca quan vingui, per exemple.

Aquesta és la cuina que vull fer, la que em cregui de veritat (i cada cop me la crec més).

T’ha costat, creure-te-la? No ho sé. Fa uns

anys, quan em preguntaven quin tipus de cuina feia, no sabia què respondre, i ara ja començo a saber-ho: la meva cuina és la que em ve de gust fer, la que em crec de veritat, la que em menjaria, la del producte del moment, una qüestió que trobo elemental.

Per què et quedes amb el nom d’El Cigró d’Or i no has escollit el del MerCat? Perquè, de restaurants que es diguin Mercat, n’hi ha més d’un al món: a Nova York, a Santiago de Xile... En canvi, de Cigrons d’Or, jo diria que no n’hi ha. Per a mi és un nom molt més poètic, perquè fa 10 anys que ens acompanya.


De fet, ja se’n deia, quan el vas agafar...

Sí, el nom ja existia. Fa 50 anys que funciona. Quan vaig agafar jo el negoci, dubtava si escorçar-lo i estalviar-me l’“or” o no. No volia semblar pedant, perquè era molt jovenet i m’hagués sabut greu que la gent es pensés que anàvem forts des de bon principi. Però em van convèncer per què mantingués el nom sencer, i ara me n’alegro. Ja l’hem assimilat i n’estem molt contents.

Ets dels cuiners als quals els agrada tot? Sí, a mi m’agrada tot. Ahir vaig menjar un

bacallà fregit amb tomàquet i unes mongetes seques molt ben bullides, per exemple. Jo ho tasto tot, però

Wasabi? Sí, podem integrar productes a la nostra

cuina però sense perdre l’essència que la caracteritza. No cal que anem a buscar coses rares, perquè no les necessitem. Tinc la sensació que, amb les cuines de fusió, al final ens perdrem. El que em sabria greu és que aquesta cuina catalana que fa tants anys que funciona s’acabés diluint. Per exemple, enlloc de pizzes, podríem fer coques de recapte! La cuina catalana vol dir això; vol dir: tomàquet, per exemple!

Com et veus d’aquí a un temps? Més calb

(riu). No ho sé... Així com em costa fer marxa enrere, tampoc vull fer grans previsions ni fer volar coloms. El meu objectiu a curt termini és ser feliç i mirar de fer

el que més m’interessa és la cuina catalana, que és la que vull fer, no tant l’exòtica.

Ets un gran defensor de la cuina catalana... Perquè, per a mi, la nostra cuina és

una cosa molt seriosa, i no s’ha de frivolitzar amb el tema. Hem de pensar que el primer tractat de cuina medieval és català, que hem tingut molt bons productes tota la vida, que sempre hem menjat bé i que, a més, fa 20 anys que tenim cuiners de ressò mundial. Per tant, penso que hem d’aprofitar la cuina catalana, més enllà del màrqueting i la tradició. Per a mi, cuina catalana pot ser unes verdures amb gambes i wasabi, per exemple.

rutllar aquest restaurant. Quan dic “ser feliç”, vull dir que tot vagi com espero que vagi.

...Que anirà bé.

Jo crec que sí, que seré on vulgui, on m’hagi posat el llistó i on m’hi ajudin aquells que m’han d’ajudar. Ja ho anirem trobant de mica en mica. Ens en sortirem!


F

ORA DE CONTEXT

Sílvia Bel, la dolça dama


C

ada vegada que entrevistem algú per a la secció “Fora de context”, demanem al personatge protagonista que pensi un lloc que li agradi, un lloc on se senti a gust i que no formi part, si pot ser, del seu escenari de feina habitual. La Sílvia Bel ho va tenir clar de seguida: volia fer l’entrevista al Parc de les Tortugues, a Montjuïc. “Jo anava a l’escola Magòria i, com que era un centre petit, aprofitàvem el parc de Montjuïc com a pati. Anàvem a un parc que anomenàvem Parc de les Tortugues, perquè hi havia unes tortugues de ciment plenes de forats, i nosaltres jugàvem a posar-nos-hi a dins”. Fa temps que no hi va, però li fa il·lusió tornar-hi, tot i que no sap si encara existeix. De fet, no recorda ben bé com s’hi arriba. Necessitem les instruccions del seu pare per trobar-lo. Pugem amb el cotxe des de plaça Espanya, on hem quedat que ens trobaríem. La Sílvia arriba en metro, i no ve sola; l’acompanya la seva filla, l’Ainara. Sembla que a totes dues els fa il·lusió veure el Parc de les Tortugues: a una, per redescobrir-lo al cap dels anys i, a l’altra, per descobrir-lo des de zero i saber on jugava la seva mare quan era més petita encara que ella. Però no hi ha sort. Trobem el Parc de les Tortugues, sí, però sense tortugues, i ja no té gràcia. Després d’una mena de desencís inicial, com que la Sílvia és una dona de recursos i aquell és el seu barri d’infantesa, busquem una nova ubicació amb la qual se senti identificada. No resulta difícil: el Teatre Grec, “perquè es troba al barri on vaig créixer i està relacionat amb la professió que he escollit anys després. És un espai molt bonic, amb aquests jardins al voltant, tan plens de flors. I ara, a l’estiu, amb la calor que fa, sembla que aquí passa una mica més d’aire. A més, fa moltíssims anys hi vaig actuar, i guardo molts bons records d’aquest lloc”. Seiem allà, en un banc del jardí, i comencem l’entrevista. La Sílvia se situa, es concentra i em va contestant delicadament, amb un to de veu pausat i dolç, potser un punt nostàlgic. No sense deixar d’estar pendent del que passa al nostre voltant: una parella d’enamorats asseguda en un altre banc, algú passejant i el fotògraf fent-li fotos a l’Ainara davant d’una font que raja una aigua massa calenta com per eixugar-nos la set. Però deia que la Sílvia té un punt de nostàlgia, i després em reconeixerà que ho és, tot i que “últimament estic aprenent a deixar de ser-ho, perquè fa patir, et deixa una certa tristesa i, a

més, et fa aferrar a coses que formen part del passat. No val la pena. Hem de saber desaferrar-nos del que ja és història i aprendre a mirar endavant”. La Sílvia Bel, la darrera Colometa (no puc evitar anomenar-la així pel brillantíssim paper que va interpretar a La plaça del Diamant), va néixer a Barcelona el 24 de juny de 1970, i als 11 anys se’n va anar a viure a Molins de Rei, el poble de la seva mare. Fins aleshores, s’estava a Montjuic, al barri d’Hostafranç, on m’explica que va ser molt feliç. L’escola Magòria la va marcar profundament. “Era una escola de la qual tinc un record molt bo. No era de monges ni capellans, com la majoria de centres, sinó molt lliberal. Per sort per a mi, els meus pares van triar un altre camí diferent del més habitual. Allà ens ensenyaven, sobretot, a utilitzar el sentit comú. Mai per a mi va ser un sacrifici anar-hi, ni tampoc era un lloc on, si no et portaves bé, et pegaven amb el regle; al contrari: eren una colla de hippies que ens van ensenyar a estimar la vida per damunt de tot”. Amb els anys, la Sílvia va tornar a Barcelona per començar carrera a l’Institut del Teatre. Era la primera de la família que ho feia, i en els orígens de la seva decisió hi torna a aparèixer la Magòria: “A l’escola portàvem a terme moltes activitats relacionades amb el teatre, com mim o expressió corporal, i a mi sempre m’havia cridat molt l’atenció. M’encantava veure què feien les actrius a les pel·lícules, i pensava com ho faria jo, però no tenia consciència que podia arribar a fer una cosa així. Ho vaig saber de més gran. Realment, no m’ho plantejava com una professió, sinó com quelcom que m’apassionava”. El fet és que va acabar l’Institut del Teatre l’any 1996 i de seguida va començar a treballar. En pocs anys va viure un munt d’experiències noves i intenses: “Em vaig enamorar d’un actor, vaig tenir una filla i, durant un temps, vaig viure fora de Barcelona, per Madrid i el País Basc. Vaig voler aprofitar la maternitat i viure-la plenament, perquè en aquells moments m’ho podia permetre. Quan la meva nena ja tenia uns tres anys, vaig reemprendre la carrera a través del teatre. Abans havia fet pel·lícules molt taquilleres, però la meva carrera professional no va donar un gir fins que vaig fer un espectacle a l’Espai Brossa de Barcelona (el que ara és La Seca).

13


Es deia La xarxa, i era una història molt bonica sobre Tristany i Isolda explicada pel Brossa, amb el seu llenguatge surrealista. Jo interpretava l’Isolda. A partir d’aquell moment, la meva carrera va començar, com qui diu, a anar sola”. “Tenies un pla b, per si de cas?”, li demano. O: “Què hauries estat, si no fossis actriu?”. Em diu que, la seva, no és una professió fàcil: “Costa obrir-te camí. No és una carrera de velocitat, sinó de fons. L’has d’anar fent a poc a poc i tenir-ho molt clar, però sempre havia dit que, si no entrava a l’Institut del Teatre o la professió se’m tancava, estudiaria filosofia”. I ho ha fet. Ambdues coses. “A les hores que podia i com podia”, es va amarar de filosofia i humanitats, uns coneixements que ha aprofitat tot desenvolupant una de les seves altres passions: l’escriptura. Sabia que ha estat, durant gairebé dos anys, col·laboradora habitual de l’Ara, però em sorprèn una altra notícia: que està escrivint un llibre a quatre mans amb una periodista. De moment, només em pot dir que va sobre unes cartes. Esperarem encuriosits. “Això d’escriure m’agrada perquè, al contrari del que passa amb el teatre, es pot fer en solitud. En teatre, en canvi, és molt difícil estar sol, ni que facis un monòleg. És un procés de creació col·lectiu, que a mi m’encanta, però l’altra vessant també està molt bé. Jo, quan escric, deixo anar la meva part creativa. I ho faig quan vull i on vull. Punt. Sense dependre de ningú ni de cap infraestructura”. Això em porta a demanar-li si és més d’estar sola o acompanyada. S’ho pensa i em contesta que, probablement, és més d’estar voltada de gent, però que, en els últims anys, ha descobert el plaer de la solitud. “A mida que ha anat passant el temps, la solitud m’ha anat fent menys por cada vegada, i no és res que m’hagi plantejat, sinó que s’ha esdevingut així, d’una manera natural. Abans, estar sola m’angoixava, i ara, en canvi, em resulta molt necessària”. Amb la solitud també té a veure un dels millors plaers de la vida de Sílvia Bel: llegir abans d’anar a dormir, i, de fet, llegir en general. Sílvia Bel és d’aquelles persones que devora els llibres, i els subratlla, i els torna a fullejar al cap d’un temps, i es demana per què havia subratllat aquella frase, i què devia estar pensant quan ho va fer... És tremendament reflexiva, penso. Però, a moments, sembla tot el contrari:

tremendament impulsiva. En algunes ocasions llegeix més d’un títol a la vegada, però s’estima més anar-los assaborint d’un en un, i, si no pesa massa, se l’endú a la bossa per passar les estones perdudes quan no va acompanyada. Aquest estiu s’ha cruspit Océano mar, d’Alessandro Varicco; La pasión, de Jeannette Winterson, i ara ha recuperat Henning Mankell i la saga de l’inspector Wallander, “perquè són uns llibres que no et demanen cap esforç per entendre’ls, i en aquests moments de la meva vida necessito això: un llibre que no em faci pensar gaire i que m’arrossegui. A més, trobo que fa molt per vacances”. M’explica que els llibres l’han ajudat a evadir-se de moltes coses i de moments en què s’ha sentit dins d’un pou: “Sempre m’han ajudat a sortir d’aquests llocs. Per això, per a mi, un llibre és com un amic, com un amic que em transporta a un altre món i que, a la vegada, em fa tocar de peus a terra. Els llibres em recorden que la vida està en els petits plaers. Moltes vegades he trobat la pau llegint, i penso que si em traguessin aquests moments em farien una putada, perquè hi trobo molt plaer, en la lectura”. Estudiar els guions, en canvi, no li agrada tant: “És molt pesat, però tinc la sort de tenir bastanta memòria. Quan estudio un text, me’l miro diverses vegades i, als assajos, incorporant els moviments i les intencions, em va quedant. O sigui que, en el mateix moment en què estic estudiant, vaig treballant el personatge”. I quins personatges! La Colometa de La plaça del Diamant –ja ho he dit–; Lady Windermere, o Natàlia Petrovna, d’Un mes al camp, són vertaderes obres d’art encarnades per la Bel, tot i que moltes persones l’identifiquen encara amb la Paula se la sèrie Infidels, que més d’un espera que torni. A ella li agrada qualsevol text, sempre que tingui volada, que sigui de qualitat, i no es decanta per un gènere o un altre, ni pel teatre, la gran pantalla o la tele. Tot i que ja fa anys que gairebé no la mira –diu que més d’una vegada ha pensat que se la podria vendre i no la trobaria a faltar, perquè ha après a viure en silenci, sense el rumor constant de la petita pantalla engegada perquè sí–, reconeix que els actors la necessiten per viure, i diu que, “si tens sort i ets respectuós amb el que fas, pots arribar a fer coses molt boniques, per a la tele”. El que està clar és que de tots els personatges que


interpreta s’endú quelcom. Inevitablement. “Tots, en algun moment, diuen coses precioses, coses que ha escrit un altre i que tu no has llegit, sinó que has verbalitzat durant moltes nits al teatre, de manera que acaben formant part de tu per sempre. Penso que aquesta és una de les facetes més boniques del teatre”. Sorprenentment, ella no s’acaba d’agradar. Un cop ha fet la feina, no es mira gaire, “el just per poder corregir coses, però potser menys del que m’hauria de veure”. És molt perfeccionista, es critica molt a ella mateixa i, de vegades, no es pot suportar, diu. Potser per això tampoc li agrada que li facin fotos. Fa tanta estona que parlem que està a punt de caure el sol i encara no les hem fet, les fotos. Baixem al Teatre Grec i ens hi estem una bona estona. Però encara em queda demanar-li una cosa més: vull saber què té l’illa italiana d’Stromboli que li agradi tant: “A Stromboli hi vaig anar fa uns quants anys perquè, durant un estiu, em va deixar el meu nòvio. Em vaig quedar tristíssima i uns amics meus que se n’hi anaven em van dir que els acompanyés. Jo no sabia ni on era, però, en aquella illa, vaig veure des d’una altra perspectiva tot el que em passava. Em vaig enamorar absolutament d’aquell lloc i de la seva gent, i, entre tots, em va ajudar moltíssim a poder gaudir d’un estiu que estava condemnat a ser tristíssim. Després hi vaig tornar a anar sola i ara hi vaig cada any, i, si puc, diverses vegades”. El guarda de torn ens sobresalta amb el xiulet. Ens avisa que tanquen el parc i hem de sortir. Encara sóc a temps de demanar-li on la veurem a partir d’ara: potser farà unes quantes representacions més al costat de Montserrat Carulla, recitant uns textos d’un llibre d’Antoni Marí que es diu El vas de plata; està col·laborant amb el músic Jordi Savall en un projecte sobre la follia d’Erasme de Rotterdam, i al mes de desembre comença a assajar al Lliure uns textos del Ravenhill que dirigirà Josep Maria Mestres. Restarem expectants. I marxem ja de fosc sense havernos fet la foto de rigor durant l’entrevista.

15


ESPAIS DE LUXE

Can Mas Albanyà , turisme rural fet a mida Podria ser una residència d’escriptors, o una casa per passar-hi les vacances en família, o un lloc per fer parada i fonda per a esportistes, o un racó de món per organitzar-hi una vetllada romàntica, o l’espai per celebrar-hi un casament, o tot plegat. És Can Mas Albanyà, una masia restaurada del segle XIII, amb una rica història al seu darrere i un entorn més que bucòlic que s’adapta a les necessitats de cada visitant


T

ravessant camps d’oliveres i cirerers i amplis i despoblats boscos plens de flora i fauna autòctones, en una finca que s’estén a banda i banda de la carretera que porta cap a Albanyà (Alt Empordà), hi ha Can Mas, una espectacular masia del segle XIII perfectament restaurada que avui acull tot aquell que desitja reprendre el contacte amb la natura des d’un lloc idíl·lic i evocador. Per això és punt de parada habitual d’escriptors, pintors, esportistes, caçadors, grups de treball, parelles i famílies que volen gaudir del temps i l’espai voltats de pedres centenàries, enmig de la vall del riu Muga i amb el Canigó i el pic del Bassegoda al davant.

Un espai immens pensat per celebrar-hi petits i grans plaers

Can Mas Albanyà és un conjunt rural format per un total de sis cases independents, diverses habitacions

dobles amb bany, un munt de salons i sales d’activitat, i terrasses i jardins perfectes per realitzar-hi cursos, seminaris, reunions familiars, celebracions i casaments. Les prestacions d’aquesta immensa masia, que, en canvi, no perd la calidesa ni les atencions d’una llar, permeten diverses possibilitats depenent del nombre de persones que hagi d’acollir i de l’acte que s’hi hagi de celebrar. Les opcions són infinites: des de sales per a aniversaris, casaments o comiats de solter fins a habitacions per a caps de setmana o apartaments per a estades més llargues, que resulten ideals per a escriptors, pintors, caçadors, grups de treball o famílies en temporada d’estiu. A més, s’hi poden portar a terme activitats organitzades pels propis clients o amb l’ajuda d’excel·lents professionals (culinaris, musicals...) que reforcen l’oferta de Can Mas. La masia pot acollir fins a una quarantena de persones i, a l’exterior, s’hi poden reunir unes 150.


Masos rústics independents que se sumen. Les sis cases que conformen Can Mas estan completament equipades per aconseguir la màxima comoditat del client. Són sis habitatges independents amb els seus propis accessos que es poden agrupar de forma flexible per acabar configurant un sol nucli amb accés comú per a estades de grups grans.

Habitacions per a tots. Les habitacions de Can Mas, espaioses, perfectament integrades amb l’entorn i amb meravelloses vistes, estan pensades per a parelles o famílies que vagin a la recerca del relaxament i vulguin gaudir també, si s’escau, d’un bon esmorzar, dinar o sopar a base dels productes de la zona. L’interior, un luxe per assaborir a consciència; l’exterior, un regal per anar obrint de mica en mica Més enllà de la quietud que envolta Can Mas, de la verdor dels seus jardins i la remor del riu Muga, aquest entorn (amb piscina i sauna incloses) amaga nombrosos camins i pistes que criden a explorar l’entorn a cada pas, ja sigui practicant senderisme, muntant a cavall o anant amb quad o amb BTT. L’apassionat de la natura podrà pujar fins al puig del Bassegoda, remuntar el riu Muga a la recerca del seu naixement i banyar-se a les seves gorgues naturals, o bé passejar-se pel Parc d’Espais d’Interès Naturals de l’Alta Garrotxa; l’aventurer podrà creuar fins a França i, qui tingui set de cultura i patrimoni, podrà pujar al santuari de la Mare de Déu del Mont, visitar el santuari de La Salut o redescobrir les nombroses ermites del romànic català que hi ha escampades per la zona.

Una masia amb història

A principis del segle XX, Albert Camps i Armet era el propietari de Can Mas. Nascut a Figueres i procedent d’una família benestant, fou senador a Madrid, el que li va permetre, entre d’altres aspectes, projectar la construcció de la nova carretera d’Albanyà fins a Figueres. En morir l’any 1923, deixà el llegat al seu germà Carles amb la condició que podria disposar de les seves finques i censos si tenia un fill un cop arribat a la pubertat. Si no era així –deia el seu testament–, les seves propietats passarien a mans de diferents hospitals benèfics de la província, fet que, finalment, acabà succeint.


Carles Camps i Armet deixà l’actual edifici de l’Ajuntament de Sant Llorenç de la Muga per a la instal·lació de l’escola pública, la qual, més tard, va ser la seu de la casa del poble. La resta de possessions (un nombre considerable de finques a Sant Llorenç de la Muga, Albanyà i Darnius; la majoria de boscos de pins, alzines i castanyers de la zona; dos masos despoblats; una mina de coure; dues hortes; la font de Palau, i la casa pairal de Sant Llorenç de la Muga) les va deixar a l’Hospital de Figueres, que, en canvi, no en va tenir coneixement fins l’any 1949. Mentrestant, els nebots d’en Carles van anar explotant les terres. Un cop reclamats i obtinguts aquests béns per part de l’hospital, van resultar ser d’una gran ajuda, perquè es va poder procedir a una tala i subhasta de pins de les finques forestals, i, amb els diners resultants, es va procedir a l’equipament del nou edifici de l’Hospital de Figueres, inaugurat l’any 1957. Avui, Can Mas ha tornat a mans de la família, i el poble de Sant Llorenç de la Muga, en un gest de gratitud envers els Camps Armet, va col·locar una placa a la façana lateral de l’Ajuntament, sobre la porta de la sala polivalent, i va donar nom als carrers Paula Armet (la mare de l’Albert i en Carles) i Albert Camps. En Carles Camps té una plaça que és el centre neuràlgic de la vida social i cultural d’aquest bonic poble medieval.

C/ Despoblat, s/n 17733 Abanyà (Girona) www.canmasalbanya.com info@canmasalbanya.com


CAPRI CIS

Camises amb nom propi Més enllà de la massificació de la moda i de l’homogeneïtzació de les peces, el mercat més selecte ofereix l’opció de crear-se una camisa al gust escollint-ne el teixit, la forma i cada detall i incloent-hi també unes inicials


A

vui en dia, les peces de roba i els estils es creen, es mostren i s’escampen pel món amb una gran rapidesa gràcies a les noves tecnologies, els mitjans de comunicació i el comerç internacional. El nostre món ens ha portat a tenir-ho tot a l’abast durant tot l’any. Les modes tenen ara més llibertat de moviments que mai, i creuen fronteres amb una rapidesa vertiginosa, el que fa que tots acabem compartint identitats i consumint les mateixes mercaderies. En definitiva, la globalització ha fet un món global i una moda global. Però, al marge d’això, és evident que cadascú té la seva personalitat i els seus gustos a l’hora de vestir. Per aquesta raó, a l’altra banda del continu apareixen les opcions personalitzades, úniques i exclusives, fetes a mida, aquelles que ajuden a crear identitats pròpies i a remarcar maneres de fer i de ser. Perquè, en un món tan homogeni, la visibilitat està en la diferència. Els dissenyadors, creadors i botiguers, cada cop més conscients de la necessitat d’oferir productes personalitzats, adaptats a cada client, llancen propostes originalíssimes que són un autèntic caramel per a aquells que fugen de les produccions en massa, poc cuidades i sense cap segell que els identifiqui.

Camises que parlen de qui les llueix

Les camises fetes a mida, personalitzades, tornen a la palestra. Prenent la filosofia de fons dels antics sastres i modistes però amb les possibilitats d’avui, que permeten que cadascú esculli fins a l’últim detall de la seva camisa, les botigues més exclusives ofereixen aquest servei per a cadascú o per regalar. Les opcions són infinites, i la peça està llesta en 15 dies. Es pot escollir des del teixit fins a l’amplada, el coll i els punys, els botons, el baix, la presència o no de butxaques, etc. Fins i tot es fa possible combinar diversos teixits al coll, les tapetes i els punys, i afegir-hi les inicials, escollint també la tipografia i la posició de les mateixes.

21


P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

Les bones maneres en el correu d’avui Escriure un correu electrònic és senzill, però cal tenir en compte unes normes bàsiques per què els nostres missatges assoleixin el seu objectiu: ser tinguts en compte o ser respostos


E

l correu electrònic s’ha convertit en una eina indispensable dins la comunicació d’avui en dia. Gairebé el 90% dels internautes tenen un compte obert, i rebem a diari una mitjana de 25 correus, però no tots són eficaços. Cal saber com escriure’ls de forma correcta per què passin els filtres de correu brossa dels servidors i per què el destinatari no només els obri i els llegeixi, sinó que els entengui i reaccioni positivament.

Les claus de l’èxit Utilitza un bon títol. Com que és el primer punt

de contacte amb el destinatari, la carta de presentació del correu, el títol ha de ser informatiu, clar i breu i correspondre’s amb el seu contingut per què el lector no se senti defraudat ni enganyat.

Sigues breu, clar i complet.

És important que el destinatari sàpiga, d’una sola ullada, qui envia el correu, per què i si requereix o no una resposta. Evita les presentacions inicials llargues i pomposes i passa a l’acció. No oblidis donar les gràcies pel temps prestat en la lectura del correu sense fer exageracions.

Guarda les formes. En la majoria dels casos, a no ser que hi hagi molta confiança amb el destinatari, s’ha de mantenir un to cordial i respectuós, que no sigui agressiu ni tampoc massa formal.

Dóna format al text per millorar la llegibilitat i la comprensió. Evita les fonts

massa grans o petites (entre 8 i 30 punts) i tria’n una que sigui fàcil de llegir (Arial, Thaoma, Verdana o Helvetica són bones opcions). No usis la negreta o la cursiva en excés i evita el subratllat per què no es

confongui amb un enllaç. Organitza el contingut en paràgrafs –separats per un salt de línia– i intenta que cadascun contingui una idea. No tinguis por de les llistes per descriure característiques o marcar passos a seguir. Escriu les paraules senceres, evitant les abreviatures.

Signa el correu. El destinatari ha de saber qui li envia el correu i com pot contactar amb el remitent mitjançant una altra via. La firma ha de constar de cinc elements clau: nom, càrrec, empresa o organització, contacte i un enllaç rellevant (pàgina web, blog o perfil de xarxa social). Revisa l’ortografia.

És importantíssim que el correu no contingui errors ortogràfics, perquè generen un alt grau de desconfiança i projecten una imatge de deixadesa i falta de professionalitat.

No adjuntis, enllaça. Evita, en la mesura del

possible, afegir fitxers associats al correu, sobretot si tenen un pes excessiu (més d’1 MB). És molt millor situar el contingut a algun lloc d’Internet i afegir-hi un enllaç directe.

Envia els correus massius amb còpia oculta. Si has de realitzar un enviament massiu, és

importantíssim que les adreces dels destinataris no quedin exposades per evitar que tothom pugui veure a qui has enviat el correu. Utilitza el camp Cco, enlloc del To/Para.

Revisa-ho tot. Abans d’enviar un missatge, prente temps per tornar-te’l a llegir i vigila que s’entengui, que no contingui errors ortogràfics i que el destinatari sigui el correcte.

23


N O V E T A T S

La revista D’Estil i els Premis

La Guia

El club D’Estil VIP

Emprèn

Novetats


Entra a la nova era de D’Estil La revista D’Estil inaugura un nou portal web totalment innovador que permet, entre moltes altres funcions, adquirir paquets exclusius basats en el que apareix a la publicació Tenint en compte que, de la mà del món digital, se’ns obre un nou escenari comunicatiu per explorar, hem volgut aprofitar l’avinentesa i fer de D’Estil una mena de “laboratori experimental” traslladant-la a un nou portal web que serà la seva marca més important: el portal D’Estil. Inspirat en l’anomenat periodisme mushup; és a dir, en la combinació de recursos del web social amb una finalitat ciberperiodística, aquesta idea ha servit de base per crear un producte innovador inexistent a la Xarxa, almenys pel que fa al nostre país.

Què hi ha dins del portal D’Estil? La revista D’Estil, amb tots els números editats fins al moment en format digital. Els Premis D’Estil, que atorga anualment la publicació a joves emprenedors que comencen a despuntar en el seu sector professional. La Guia, que permet reservar i/o comprar els serveis i productes que apareixen a la revista, amb propostes úniques i exclusives. El club D’Estil VIP, un club exclusiu que ofereix la possibilitat de gaudir d’experiències úniques vinculades també als continguts de la revista, com ara sopars-tertúlia amb destacats agents culturals, rutes literàries o un tast de vins en un espai gens convencional, entre d’altres. L’Emprèn, una plataforma expositiva de projectes innovadors per què els seus creadors tinguin un espai de referència per mostrar-los i puguin posar-se en contacte amb persones interessades. Novetats, on s’hi van reflectint les darreres notícies que tenen a veure amb la revista, així com propostes interessants per gaudir.

www.destil.cat


Les noves perles de Vins de Taller Baseia’11 i Siurà’10. Són les noves creacions de Vins de Taller, uns vins d’última generació que expressen deu anys de treball i la influència del “terroir” en el seu aspecte més ampli, un blanc i un negre d’elaboració reposada amb gust i nom del territori que els ha fet créixer Baseia’11.

Amb un 60% de viognier, un 16% de marsanne, un 14% de roussanne i un 10% de cortesse, aquest blanc té una maceració peculiar de 18 hores, després de la qual el raïm se sotmet a un suau premsat. Totes les varietats són vinificades per separat i la fermentació comença en dipòsits d’acer inoxidable, on mantenen una temperatura d’entre 15 i 16ºC. A mig camí, part del most es passa a bótes bordeleses de roure francès, on acaba el seu procés de fermentació, i el vi és mantingut a les bótes sobre les seves pròpies lies durant cinc o sis mesos, els tres primers dels quals es realitza la tècnica del battonage. D’un color groc amb reflexos lleugerament daurats, desprèn aromes de fruites blanques carnoses amb notes de cítrics i flors blanques sobre un fons cremós i especiat, que és producte de la criança en bótes de roure. En boca, és dens i greixós, i té un postgust de fruita i pastisseria que li atorguen un final llarg i llaminer. És ideal per combinar amb carns blanques, aus, formatges i peixos grassos.


Siurà’10.

44% de chardonnay, 44% de merlot i 12% de cot. Després d’una maceració prefermentativa en fred i d’haver estat fermentat a temperatures controlades (entre 25 i 28ºC) en dipòsits d’acer inoxidable, amb pigeages i remuntats diaris, ha estat 21 dies en maceració. Arrossega una criança d’onze mesos en bótes bordeleses de roure hongarès i francès, compta amb un filtrat molt delicat i no ha estat clarificat ni estabilitzat. Aquest nou negre és d’un vermell cirera picota amb reflexos violacis i té aromes primàries de fruits vermells de bosc molt madurs que entren en harmonia amb aromes terciàries balsàmiques i d’espècies. De boca àmplia i carnosa, amb tanins madurs i molt marcats, és altament estructurat i té un postgust llarg i durador. Està recomanat per prendre amb peces de caça, carns vermelles, embotits ibèrics i formatges curats, tot i que no es podrà tastar fins al mes de gener de 2013, perquè encara no ha completat l’any de criança en ampolla.

27


El pare de les criatures

Vins de Taller és un petit celler que treballa artesanalment a partir del raïm que es cull –de forma manual– al llarg de les quatre hectàrees de vinyes que tenen plantades a Siurana d’Empordà (Girona). Els seus vins formen part dels anomenats vins de garatge o microvins, produïts en baixa quantitat a garatges o tallers reconvertits en cellers a partir de raïms nascuts en vinyes petites que s’arrapen a terrenys amb caràcter. Són vins de qualitat que prenen cos sota l’atenta mirada dels seus productors, els quals els acompanyen en el seu desenvolupament, des del moment de la plantació dels ceps fins al de d’embotellament i, fins i tot, la comercialització. Així, cada edició es treballa de forma totalment personalitzada i, fins i tot, hi tenen cabuda edicions limitades, que varien segons l’evolució de cada varietat al camp i al celler En tot el procés de cultiu, apliquen els conceptes de l’anomenada viticultura integrada, que aposta pel respecte envers els equilibris naturals del cep, l’entorn i el subsòl, i per una intervenció exclusiva quan la planta ho demana; és a dir, tenint en compte les anàlisis de control del grau alcohòlic probable i d’acidesa total de cada varietat.

Seguint aquesta filosofia, a Vins de Taller planten els ceps concentrats i en espatllera. Així, d’una banda, aconsegueixen reduir la producció de raïm i millorar la seva qualitat, i, de l’altra, afavoreixen i potencien la funció clorofíl·lica de les fulles exposades al sol. De la mateixa manera, les vinyes no disposen de cap tipus d’ajuda de reg per potenciar el desenvolupament de les seves arrels cap a estrats inferiors del subsòl, el que contribueix a la millora de les notes minerals dels vins i protegeix els ceps de l’estrès hídric. Durant la temporada vegetativa, part dels fruits que dóna cada cep s’extreu per millorar la qualitat dels seleccionats i, al final del procés, en el moment de maduració, s’eliminen les fulles basals per mantenir els raïms i aconseguir que madurin en la seva plenitud. www.vinsdetaller.com C/ Sant Jordi, 4 B 17469 Vilamalla (Girona) Tel. 93 481 64 34 - 972 52 55 78


R

acons

La Draga, viure el Neolític en la pròpia pell

Al centre del marge oriental de l’Estany de Banyoles es trobava situat, entre el 5.300 i el 5.100 a. de C., el poblat de La Draga, l’únic jaciment neolític d’ambient lacustre de la península Ibèrica. Fa més de vint anys que els arqueòlegs hi treballen, i avui, la reconstrucció d’unes cabanes prehistòriques ens permeten descobrir com vivien els nostres avantpassats fa 7.000 anys


D

iuen els arqueòlegs que, quan ells o un estudiant d’arqueologia trepitja per primer cop el jaciment de La Draga, el cor se’ls omple d’un gran sentiment de respecte. Però no cal ser arqueòleg per tenir aquesta sensació, o almenys una de similar. Es tracta de l’únic jaciment lacustre de la península Ibèrica que fa més de 20 anys que s’estudia i que ha generat llibres, tesis i un munt d’articles publicats a les revistes més prestigioses del sector.

En aquest racó de món, hom se sent petit (petitíssim) i, alhora, un autèntic privilegiat per tenir l’oportunitat d’endinsar-se en un tresor de similars característiques que conserva, fins i tot, cargolins i cloves d’avellanes.

Més de vint anys excavant

El jaciment de La Draga va ser descobert l’any 1990 degut a unes obres realitzades al voltant de l’Estany de Banyoles.

31


Amb les prospeccions realitzades, es va descobrir que, en realitat, està dividit en dues parts: una de 6.500 m2 que ha quedat en zona seca i una altra de 1.500 m2 que resta enfonsada sota l’Estany i que era on s’alçaven les cabanes neolítiques. Arqueòlegs de la subaquàtica hi han treballat des de 1994, i actualment tan sols s’excava la part terrestre del jaciment, el que, de moment, només comporta un 10% de l’extensió total. Uns taulons disposats a banda i banda permeten als arqueòlegs tenir una perspectiva propera d’allò que estan descobrint. Ells treballen incansables sense trepitjar el jaciment i, com el forner que emmotlla el pa amb les pròpies mans, excaven amb cura amb la punta dels dits.

Un terreny ple de tresors

Quan t’acostes al “forat” excavat, observes la magnitud de la qüestió: des de sota el nivell de l’Estany, et saluden un gran nombre de fustes superposades, col·locades les unes damunt de les altres. Totes conserven la seva forma perfectament, i no tan sols això, sinó que es poden apreciar els detalls i les estructures del que, ara fa uns 7.000 anys, formava un poblat neolític. El fang que es crea al fons de l’Estany, amb característiques anaeròbiques, és el que ha permès aquesta conservació extraordinària de la fusta des de fa tant temps. Les restes que s’han trobat indiquen que aquest lloc és un medi natural molt ric, idoni per acollir un poblat d’unes 150 persones, com La Draga. Al Neolític, l’agricultura i la ramaderia inicien les primeres passes, i aquest poblat no n’és una excepció. De fet, els seus habitants foren uns dels primers pagesos i ramaders de la Catalunya actual. Tenien plantades diverses varietats de blat i ordi, i, a prop del poblat, hi havia horts de llegums, on hi creixien faves, pèsols, guixes i morrons. A l’Estany hi havia un bosc de ribera, amb espècies com avellaners, pins pinyoners, llorers, freixes, oms i verns. Terra endins començava una densa roureda, amb un sotabosc ple de boix i arboç i altres arbres de fruits silvestres. A La Draga s’hi han trobat també una gran quantitat d’ossos d’animals i banyes en un estat de conservació excepcional que ens indiquen que


criaven bous, cabres, ovelles i porcs, i que també coneixien el gos. Entre els animals que caçaven hi havia conills, guilles, senglars, cérvols, cabirols i urs, extingits a Europa al segle XVII. A l’Estany es pescaven peixos (barbs i tenques) i musclos d’aigua dolça i s’atrapaven ànecs i tortugues de rierol. També han aparegut un gran conjunt d’estris de fusta i fibres vegetals, a més d’estris de pedra tallada i polida amb sílex, sense oblidar els objectes d’ornament, com anells o collarets, o estris per a la llar, com culleres, bols i, fins i tot, ceràmica cardial, molt típica d’aquest període a la zona.

Interrogants en l’aire

Tot i el gran volum peces que amaga La Draga, que gairebé parlen per sí soles, hi ha aspectes que els seus arqueòlegs no poden explicar, almenys fins ara. El més important i sorprenent és el fet que els nostres avantpassats neolítics van marxar del poblat i no van tornar mai més, però ningú s’explica per què van deixar allà totes les seves pertinences. Encara que existeixen moltes teories al respecte, de moment cap d’aquestes ha estat clau per descobrir què va succeir realment. De la mateixa manera que ningú sap per què no han aparegut restes humanes al jaciment després d’haver-hi viscut durant uns 350 anys. Què feien, els habitants de La Draga, amb els morts?

La Draga, avui

La Draga és avui un parc neolític visitable. Els estudiosos del jaciment han reproduït, a escala natural, un graner i dues cabanes de l’antic poblat per tal de difondre els coneixements obtinguts gràcies a les excavacions. Així, petits i grans poden visitar-les i, de la mà d’un arqueòleg, experimentar com era un dia al Neolític, amb demostracions reals incloses.

33


ESPAIS DE LUXE

Mas Marcè i el cicle de l’ovella i la llana


A Mas Marcè són amants del territori i del producte autòcton. Amb un gran convenciment, aposten fort per preservar la raça d’ovella ripollesa, gràcies a la qual ofereixen una àmplia gamma de productes làctics, que elaboren diàriament de forma artesanal i 100% ecològica. De les seves ovelles, alimentades també amb plantació pròpia, autòctona i ecològica, ho aprofiten tot; des de la llet que donen fins a la llana

L

a gent de Mas Marcè té les idees clares, és emprenedora i entusiasta i sap combinar passat i present com ningú. Potser per això, tot el que porta a terme sorprèn i agrada. Procedent d’una família que fa sis generacions que es dedicava a la transhumància, des del Pirineu fins a la plana empordanesa, va acabar establint-se a Siurana d’Empordà per continuar amb l’activitat agrícola i ramadera. Però ells no són uns ramaders qualsevol, no, perquè han aconseguit tancar un cicle essent totalment autosuficients, i fer-ho, a més, recuperant tradicions i generant productes de gran qualitat, que són valorats pels millors mercaders i restauradors del país i pels paladars més exigents.

Ovelles cuidades com a reines

Les aproximadament 1.000 ovelles de Mas Marcè surten a pasturar al camp i només s’alimenten del que creix al llarg de les 95 hectàrees que té la finca, una alimentació autòctona que no rep l’impacte de cap insecticida ni pesticida. Userda de l’Empordà, civada en flor i erb és el seu menjar diari, a més d’altres espècies que ells mateixos han recuperat, com el blat de moro vermell, el blat de moro blanc i el trèvol esparcet. Al corral, els xais petits se separen amb les seves mares per què els altres no els aixafin i guanyin en tranquil·litat, i, a les munyidores, l’espai de munyir és suficientment gran per a cada animal com per què no s’estressi. Fins i tot utilitzen un producte biològic per tractar els mugrons de les ovelles i evitar que s’estriïn. I en el moment de l’esquilada, enlloc de lligar les potes de les ovelles per mantenir-les quietes, el travador – que és qui les hauria de lligar– les acompanya fins a l’esquilador per què no se sentin atrapades.

Tancant el cicle amb la llana

De les ovelles de Mas Marcè se n’aprofita tot: la llet, per elaborar productes làctics; la carn dels xais petits (que anomenen xais lletons), per cuinar, i la llana, per teixir i fer plaques d’aïllants per a habitatges ecològics. La primera és la llana blanca, suau, 100% ecològica i de molta qualitat, i la darrera és la llana de menys qualitat, que pica damunt la pell perquè duu pèl de gos. Per això la deriven cap a la construcció d’habitatges sostenibles.


Llet d’ovella, bona, bona

Exquisideses úniques fetes amb llana i

Des de bon principi, a Mas Marcè han apostat, amb tossuderia i convicció, per la preservació de l’ovella autòctona de raça ripollesa, que està en perill d’extinció, bo i sabent que té un rendiment lleter molt inferior al d’altres races. Mentre una ovella forana pot arribar a produir fins a 600 litres de llet a l’any, la ripollesa no dóna més de 30 litres, però la seva qualitat és extrema, i més si –com les de Mas Marcè– s’alimenta exclusivament de pastures i cereals de la pròpia explotació, que és totalment ecològica. No en va, el febrer de 2007, la seva llet va ser reconeguda amb el Premi Innofòrum del Fòrum Gastronòmic de Girona, dins la categoria “producte de concepte més innovador”.

aigua de mar

El recuit de l’Empordà, com abans

El quall vegetal, també conreat a casa

Les ovelles de Mas Marcè produeixen mig litre de llet al dia en dues munyides, i aquesta llet és la base principal del que elaboren: formatges, iogurts, flams, mató... Tot ho fan artesanalment (el producte fresc, sobre comanda per què no perdi qualitats) i és 100% ecològic. Però hi ha un producte que destaca i que ells han volgut recuperar del vell receptari dels pastors: el recuit de l’Empordà, una deliciosa menja tradicional de la zona.

A Mas Marcè han sabut aprofitar la saviesa de temps passats i aplicar-la a l’era d’avui. Per això, tot i que els seus productes s’elaboren amb cura tal com es feien abans, no deixen d’innovar per ampliar la seva carta, sempre restant dins dels límits que els marca el fet de tenir una producció limitada. El formatge Marí, que està salat amb aigua de mar del cap de Creus, o el Llanut, que madura embolcallat amb la llana de les pròpies ovelles i pren el seu gust, són exquisideses úniques que sorprenen per la seva originalitat. Aquest darrer es va endur també el Premi Innofòrum pel gust més innovador al Fòrum Gastronòmic de Girona de 2011.

A Mas Marcè han volgut recuperar, fins i tot, el quall vegetal herbacol (que és la flor del card) per a l’elaboració dels seus productes. Tot i que avui en dia està pràcticament en desús, ells el cultiven a la pròpia explotació, el recullen al mes de juliol i l’utilitzem seguint els mètodes ancestrals, el que aporta a tot el que produeixen un sabor propi i característic que els diferencia.


L’Aula dels Sentits: la vessant més pedagògica de Mas Marcè

Mas Marcè s’ha convertit en la primera explotació ramadera del país amb una aula de natura, que s’emmarca dins l’anomenada Aula dels Sentits, un espai pedagògic per descobrir el cicle de la vida de l’ovella parant especial atenció a la relació entre la seva alimentació de pastura i l’obtenció de productes com la llet o la llana. El missatge és ben clar: cal tenir cura i mostrar un gran respecte per la natura, perquè d’ella se’n poden extreure vertaders tresors. Mostra d’això és el que fan a la pròpia explotació. Amb aquest objectiu, doncs, la granja celebra anualment l’esquilada i rentat de la llana de les seves ovelles ripolleses. Durant els mesos de maig i octubre, cada dissabte i diumenge, obren les seves portes per què tothom qui vulgui pugui conèixer i participar en el procés artesanal de l’esquilada, la tria i el rentat de la llana, que fan a la vora del riu, com en els temps de l’avior. L’activitat es clou amb un tast dels productes làctics de Mas Marcè. La resta de l’any, ofereixen visites escolars, familiars i per a grups per conèixer el funcionament de l’explotació. En aquestes rutes, de gairebé tres hores, es pasturen les ovelles, s’aprèn el funcionament d’un corral, es visita la sala de munyir i la formatgeria, es fa un taller de llana per aprendre a cardar i filar, i s’acaba amb un tast de formatges. Els alumnes de les escoles, fins i tot, elaboren el seu propi mató. Els productes de Mas Marcè es poden adquirir directament a la seva explotació durant tot l’any, o bé a botigues especialitzades, restaurants, fires i mercats. www.masmarce.com


complements alimentaris

Energia a glops Kifood és un concentrat natural d’energia vital, elaborat a partir de més de 100 ingredients ecològics, que ajuda a recuperar l’energia que ens cal per viure


L

’energia vital –que a Orient anomenen chi, ki, qui– és la força que ens manté vius. Quan aquesta s’acaba, els nostres òrgans deixen de funcionar i morim. Des de la Medicina Oriental, la seva deficiència al cos és la base d’un gran nombre de problemes de salut, començant pel cansament i l’ansietat. Actualment, portem un ritme de vida que requereix un gran desgast energètic. Necessitem, doncs, proveir el nostre cos d’energia, principalment per mitjà d’una alimentació més nutritiva i que contingui més energia vital, el que no s’ha de confondre amb calories o estimulants. Els aliments naturals, com les verdures, les fruites, les algues, els cereals, els llegums, els fruits secs, els bolets o les espècies, tenen propietats terapèutiques; són, en definitiva l’energia vital que necessitem. Però sovint no els ingerim de prou qualitat o en la quantitat adequada, de manera que, inevitablement, defallim, ens sentim sense forces, decaiguts i amb poca claredat mental.

Kifood: una nova forma de menjar energia

El mercat acull un nou producte, complet i 100% natural, que conté més de 100 aliments procedents

del cultiu ecològic (com soja, arròs integral, cacau, bolets shitake, alga nori, poma, carxofa, te verd o all) i que està pensat per proporcionar, en un sol àpat, tota l’energia que el cos necessita. Es comercialitza sota el nom de Kifood i aprofita les propietats naturals i terapèutiques dels aliments més naturals. Tot i que és ideal com a esmorzar, per començar el dia amb força, també es pot prendre com a aperitiu o, en ocasions, com a àpat principal. En qualsevol cas, és perfecte per a persones que se senten decaigudes o sense capacitat mental, persones que tenen les defenses baixes, persones que no s’alimenten bé o persones que opten per consumir aliments naturals o ecològics.

Diferents fórmules per a diferents necessitats

Com que cada persona té unes necessitats nutricionals diferents, depenent del sexe, l’edat o el seu desgast energètic diari, l’alimentació de cadascú ha de ser també diferent. Kifood ho té en compte i ha elaborat una completa línia de productes –segons si ets infant, home o dona, o tens un elevat desgast físic– seleccionant els millors ingredients amb proporcions específiques per a cada cas. Així mateix, es pot prendre en pols o en perles.

39


esports

Viatjar pel món fent “cycling” Un nou sistema audiovisual permet practicar “cycling” viatjant virtualment per centenars de destinacions d’arreu del món. El complex gironí TorreMirona Sport & Spa el posa en marxa en primícia a Catalunya


U

na de les activitats més demandades dins dels gimnasos d’avui en dia, tant per a professionals com per a principiants, és el cycling (o spinning), un sistema d’entrenament sobre bicicleta estàtica que, a més de ser altament motivador alhora que exigent, aporta importants beneficis per a la salut cardiovascular i ajuda a cremar calories i a tonificar el cos. Amb el cycling, es realitzen tot un seguit d’exercicis que permeten executar diferents moviments per treballar diferents grups de músculs, sempre respectant les condicions individuals i els límits de cada esportista gràcies al sistema de resistència regulable que tenen les bicicletes. En aquesta modalitat, l’instructor, la pràctica en grup i la música són imprescindibles. Així, damunt d’una bici de cycling es fa possible experimentar la variació de les condicions del “terreny”, amb les sensacions que això implica. Sense moure’s de lloc, qui practica aquest esport pot viatjar en bicicleta a través de camins plans, pendents, terrenys pedregosos, o amb el vent a favor o en contra.

My Ride: el “cycling” amb valor afegit

La darrera innovació del cycling es diu My Ride, i ve de la mà d’un sistema audiovisual que incorpora una pantalla gegant a través de la qual es recreen virtualment centenars de destinacions d’arreu del món. És tota una experiència cinematogràfica que desplega rutes increïbles, estimulants i divertides per què la pràctica d’aquesta disciplina esportiva vingui carregada de sensacions. Gràcies al My Ride, es poden recórrer els llocs pels quals han passat les llegendes del ciclisme, passejar per ciutats com Manhattan o experimentar destinacions remotes, com el canó del Colorado. És un entrenament en viu amb infinitat de racons per gaudir.

Entrena’t a TorreMirona Sport & Spa

Gràcies al seu afany innovador i a les ganes de desmarcarse d’altres centres esportius, TorreMirona Sport & Spa (Navata) posa en marxa el nou sistema d’indoor cycling Tomahawk, en primícia a Catalunya. El club ha renovat tot el seu equipament modernitzant la seva sala de cycling i adquirint 25 bicicletes Tomahawk que porten incorporat el sistema My Ride, gràcies al qual es podran disposar d’un ventall de 30 sessions setmanals de classes de cycling amb més de 140 destins disponibles per tot el món. Això portarà els socis a recórrer un seguit de viatges dissenyats a mida i inspirats en carreteres i passatges reals.


ESPAIS DE LUXE

Degustar Barcelona amb els cinc sentits El Gourmet Bus és un concepte turístic innovador i pioner a nivell internacional que posa a l’abast dels visitants una forma diferent de degustar Barcelona. A més de fer un recorregut panoràmic i guiat per la ciutat en autocar, ofereix un sopar gastronòmic a bord preparat pel cuiner amb estrella Michelin Carles Gaig


E

nombre de cultures possible, inclou aigua, una copa de vi i una de cava, i el càtering es presenta en forma de show cooking.

Un restaurant de prestigi sobre rodes

L’autocar on es porta a terme l’experiència del Gourmet Bus està especialment concebut per prestar el servei de restauració que requereix. Dissenyat per l’interiorista Josep Cortina, disposa de 12 taules per a dues i quatre persones, arribant a un total de 34 butaques, quatre de les quals són a la planta superior del vehicle. També inclou una cuina, elevador de plats i sanitaris diferenciats.

La visita turística que es porta a terme a través del Gourmet Bus permet vistes panoràmiques gràcies a la seva alçària de dos pisos i als seus sostres transparents. A més, està guiada de manera individual mitjançant l’ús de la tecnologia més avançada: la tablet. Un seguit d’iPad, integrats a les taules en cadascuna de les posicions i connectats a un GPS, permeten a cada usuari seguir les explicacions sobre el recorregut i els llocs visitats mitjançant uns auriculars d’alta gamma, amb la possibilitat d’escollir entre onze idiomes. La tauleta incorpora informació addicional dels punts emblemàtics del recorregut, amb fotos i textos, i, fins i tot, dóna la possibilitat de connectar-se a diverses càmeres exteriors que duu incorporades l’autobús, les quals ofereixen imatges dels dos sentits de la marxa i permeten obtenir un altre punt de vista de cada monument visitat.

Per a l’ocasió, Gaig ha creat un menú degustació amb tres entrants freds i tres calents, un plat principal i postres. El menú, adaptat per satisfer el màxim

El Gourmet Bus inicia i acaba el seu trajecte a l’oficina de Julià Travel de Barcelona i durant tres hores, recorre els punts més emblemàtics de la ciutat.

l Gourmet Bus permet, sens dubte, recórrer els carrers de la ciutat comtal d’una forma diferent: gaudint dels plats més representatius de la cuina de Carles Gaig, amb una estrella Michelin. El Grup Julià, empresa espanyola especialitzada en transport de viatgers i serveis turístics, i Turisme de Barcelona, organisme oficial de promoció turística de la ciutat, s’han unit en un per portar a terme aquesta trencadora proposta, que es va posar en marxa el passat 26 de juliol i ofereix serveis de forma regular tots els dies de l’any (excepte Nadal i Any Nou), en dos torns (a dos quarts de sis de la tarda i a les nou del vespre), a un preu de 95 euros.

Una completa ruta turística amb totes les comoditats


Oficis d’avui i de sempre

Rere una lupa L’ofici de detectiu privat és complex i poc comprès. És un món ple de tòpics alimentat pel cinema i la literatura que va molt més enllà de la persecució de marits infidels o de la resolució d’assassinats. A casa nostra va començar a proliferar a principis del segle XX i és professió reconeguda des de fa encara menys temps


T

ots hem jugat en algun moment a ser detectius, hem llegit llibres de detectius i n’hem vist pel·lícules i sèries. Però aquest és un ofici més que seriós que està carregat de mites i desconeixença general. L’origen exacte de l’activitat detectivesca és difícil de trobar, però, des dels inicis dels inicis, la necessitat de descobrir incògnites ens ha caracteritzat com a espècie. El que és cert és que la professió de detectiu privat té una llarga tradició a casa nostra. La primera agència espanyola de la qual en tenim notícia es va crear l’any 1907 i estava ubicada al carrer Hospital, 108, de Barcelona. Es deia La Internacional, i el seu titular, en un anunci a la premsa, s’anunciava així: “Gran detective particular para asuntos secretos, informes, pesquisas, indagacions, vigilància privada, etc. Rigurosa reserva. Servicio esmerado”. Un parell d’anys després, el 1909, obre una de les agències clàssiques del sector: American Office, ubicada també a Barcelona, i, el 1910, apareix Enrique Cazeneuve, conegut per haver impartit les primeres xerrades radiofòniques sobre crims. De la mateixa època és L’Humanité, dirigida per un tal R. Julibert, que també va impulsar, l’any 1917, la primera escola de detectius privats d’Espanya. Malgrat tot, la primera agència d’investigació privada que es va autoritzar i reconèixer legalment a Espanya fou la Agencia de Detectives Vélez-Troya, capitanejada per Eugenio Vélez-Troya i fundada l’any 1944. Ell mateix fou qui, l’any 1958, va fundar i presidir la primera Asociación Nacional de Detectives de España, i l’any 1970 també va fundar i presidir la primera Asociación de Detectives Privados de Barcelona. Ara bé, cal esperar fins el 1999 per

presenciar l’aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la creació del Col·legi de Detectius Privats de Catalunya, pioner a l’Estat espanyol.

Detectius reals, no de novel·la negra

Actualment, a Catalunya hi ha prop de 500 detectius col·legiats, i cada vegada més són dones. En contra del que diuen els tòpics influenciats per les novel·les negres, són persones amb una sòlida formació acadèmica (en dret, criminologia, informàtica, grafologia...) que es dediquen a molt més que a perseguir marits infidels o resoldre casos d’assassinat. En general, la seva funció se centra en obtenir i aportar informació i proves sobre conductes o fets privats que afecten a l’àmbit econòmic, laboral, mercantil, financer i, en general, a la vida personal, familiar o social de les persones, exceptuant la que ocorre als domicilis o llocs reservats. També investiguen delictes que es poden perseguir només a instància de part per encàrrec dels legitimats en el procés legal, i fan tasques de vigilància a fires, exposicions, hotels o similars.

Tasques policíaques sense privilegis de policia

Els detectius privats, com a investigadors que són, pateixen un desgast físic i psicològic important en el transcurs de la seva feina, i més amb les dificultats que implica dur a terme investigacions complexes i duradores sense comptar amb els mitjans de què disposa qualsevol cos policial. Un detectiu privat té només els seus coneixements, les seves habilitats i els seus contactes, sense cap tipus de benefici o privilegi per aconseguir informació. La seva no és, per tant, ni una feina fàcil ni amb glamur, però els que s’hi dediquen la fan amb passió, professionalitat i convicció, perquè, d’altra forma, no aconseguirien avançar en el camí que han triat.


N O V E T A T S


El joc ha estat, és i serà sempre una molt bona via per canalitzar els aprenentatges. Jugant s’aprèn a parlar, a escriure, a adquirir hàbits..., i tots els aprenentatges que s’adquireixen gràcies al joc s’integren ràpidament i de forma molt més duradora. A Jugar i Jugar ho saben i aposten per cridar-ho als quatre vents. El seu és un espai web especialitzat, eficaç i compromès amb el joc infantil de qualitat on se sap del que es parla i es gaudeix parlant-ne

U

n dia d’entre els darrers sis anys, es van trobar observant els seus fills i filles quan eren nadons. El seu moviment, els seus interessos i les descobertes que anaven fent els van portar a plantejar-se un munt de preguntes. Es van començar a formar i a conèixer les metodologies pedagògiques existents, i, gairebé sense adonar-se’n, es van anar enamorant del joc i del que representa. Precisament el joc va esdevenir la llavor del seu projecte: www. jugarijugar.com, un espai virtual pensat, de qualitat, compromès i eficaç que vol difondre la importància del joc, especialment durant les primeres etapes de la vida.

Un equip unit i entusiasta.

La Carmen i Clàudia són les ànimes mater de Jugar i Jugar, que,

al costat d’un bon equip, reuneixen idees, hores i paraules per aconseguir que el seu projecte agradi tant com els agrada a elles i sigui interessant, atractiu, entenedor i fàcil d’utilitzar.

Uns propòsits clars i directes. A Jugar i Jugar s’han proposat mirar el món contínuament amb ulls d’infant respectant els seus processos evolutius (amb els seus temps i ritmes). Davant la desconeixença profunda que hi ha al nostre país sobre la rellevància del joc, s’han marcat com a objectiu difondre i facilitar el joc lliure, imaginatiu i personal, proporcionant eines i suports físics de qualitat que el facin possible. En paraules de la Carmen i la Clàudia, “el més important és el benestar dels infants, i, per a què els infants estiguin bé, cal que juguin, que juguin molt!”.

47


Un perquè demostrat.

Les joguines no fan jugar els infants, ni fan que desenvolupin res concret. Fan molt més que això: els acompanyen en el seu joc personal, són el mitjà perfecte de desenvolupament intern. Aporten suports concrets, eines materials sobre les quals es pot inventar, crear, practicar i imaginar. Els permeten desplegar-se des de dins per ser el que ja són de manera concentrada i invisible. El joc els ajuda a explorar-se a sí mateixos i a explorar el món, recrear la realitat, gaudir del que és plaent, afrontar el que és difícil i expressar la vida des de la seva identitat personal.

Joguines de qualitat i sense data de caducitat. A Jugar i Jugar aposten pels materials

de qualitat que aporten solidesa, fiabilitat, bellesa, plaer i inspiració. Són partidaris de les joguines que puguin tenir una vida llarga, que puguin servir en diferents etapes de la infantesa, que ensenyin a viure al llarg del temps.

Joguines sense objectius ni resultats esperables. “Una bona joguina és aquella que li atorga el protagonisme a l’infant, aquella oberta, amb moltes opcions possibles”, diuen la Carmen i la Clàudia. I és que els nostres infants d’avui, tan allunyats del medi natural, tan reclosos i tan quiets, necessiten materials per jugar que s’allunyin de les sofisticacions i s’acostin a allò quotidià, necessiten materials no estructurats amb què crear el seu propi joc, més enllà de la indústria actual, que apropa els infants a una societat industrialitzada carregada de

presses, interaccions ràpides i exigències de resultats concrets.

Joguines procedents de la natura. El cotó,

la seda, la fusta o les fibres naturals són materials vius que apropen els infants al medi natural, en contra del que fa el plàstic o el metall, que són materials buits que no recorden res del que els petits cerquen incansablement.

El Tupper Jocs: per Internet però sense perdre el contacte directe. A Jugar i Jugar

gaudeixen del contacte personal amb els seus clients. Els agrada parlar amb ells i posar-los cara. Per això, d’entre tots els serveis paral·lels que tenen en marxa (com xerrades, tallers, lloguer de materials o assessorament a centres escolars), n’hi ha un d’especial que ofereix una sessió personalitzada i a domicili sobre materials de joc pels que volen veure i tocar els materials en directe i conèixer les persones que porten la web.

Una web clara i més que completa. A més d’aportar informació clara, completa i fiable, www.jugarijugar.com és una web perfectament estructurada que ofereix diverses opcions de cerca (per edat, per etapa evolutiva, per tipus, per preu...), materials per a escoles (segons els cursos) i seccions especials destinades a mares i pares, àvies i avis, famílies nombroses o infants amb discapacitat, sense oblidar les línies pedagògiques.


MU SEUS

PECULIARS

Una immersió gaudiniana

Gaudí Experiència és un nou espai expositiu audiovisual que gira al voltant de l’arquitecte català més universal, Antoni Gaudí. A partir de murs interactius, maquetes d’obres gaudinianes i un audiovisual 4D, s’obre una nova manera de conèixer el personatge, el seu pensament i la seva obra


E

l repte era oferir al gran públic una nova atracció per apropar el visitant –de fora i de casa– a un dels arquitectes més emblemàtics del país sense caure en el mateix de sempre, i fentho, a més, amb ulls d’avui. Els impulsors del projecte, Toni Cruz i Josep Maria Mainat, antics membres de La Trinca, han hagut d’exprimir-se el cervell i envoltar-se de la gent adequada per aconseguir la mesura òptima dels ingredients que eren essencials: originalitat, creativitat i un bon grapat de sensacions. Del resultat

d’aquesta recepta, ha nascut Gaudí Experiència, una manera diferent de conèixer el geni de l’arquitectura modernista i d’imaginar-se el seu univers creatiu.

Tot just entrar, impacta la reproducció d’un dels bancs del Parc Güell, amb Antoni Gaudí assegut sota una fotografia de la Sagrada Família en construcció.

i figura. És com una immensa enciclopèdia digital amb 62 panells d’obres a cada mur, treballs de decoració i projectes de Gaudí que no es van arribar a materialitzar. Tots il·lustrats amb 243 imatges i complementats amb 183 fets de la seva vida, 182 edificis d’altres autors contemporanis a l’obra de l’arquitecte i 184 fets històrics, els quals estan il·lustrats, al seu torn, amb imatges.

Les parets del local tampoc són gens convencionals. Es tracta d’uns murs interactius d’entre sis i gairebé quatre metres d’alçada que, a mode de pantalles tàctils, ofereixen informació i curiositats sobre el geni

A poc més de dos minuts a peu d’una de les obres més internacionals de Gaudí, el Parc Güell, el visitant es troba amb una botiga de records amb encant. Però el cartell de G Experiència posa en evidència que no es tracta d’un establiment qualsevol, on només es poden comprar imants i samarretes.

51


La gran atracció: un immersiu i multisensorial

audiovisual

Entre records diversos, dues maquetes del taller Malberti –la de la sala Hipòstila del Parc Güell i la del projecte de l’Hotel Attraction per a l’illa de Manhattan, a Nova York, que finalment no es va dur a terme– entretenen el visitant mentre espera per gaudir de l’experiència. En una sala preparada per acollir fins a 70 persones, amb una gran pantalla amb format scope i sistema de so envoltant, es projecta una peça audiovisual en quatre dimensions de menys de deu minuts de durada que està creada amb tecnologia d’última generació. Tots els elements de l’espai de reproducció col·laboren per què l’experiència sigui plena, immersiva i multisensorial: butaques amb moviment, efectes

d’aire i aigua i una banda sonora de ritme trepidant apropen a l’arquitecte català d’una forma mai vista fins ara. Tot per donar a conèixer el procés creatiu d’Antoni Gaudí posant èmfasi en la seva manera de buscar la inspiració i en la manera de treballar d’un home que semblava utilitzar ordinadors quan encara no existien. Així, de la mà d’aquest Gaudí recreat avui, el visitant es transporta a la Barcelona del segle XX i pot aconseguir, fins i tot, posar-se a la pell de Gaudí i sentir-se, encara que sigui per uns minuts, com un autèntic geni.


53


estètica

bellesa

Fotodepilació o depilació amb làser? La paraula fotodepilació es va començar a utilitzar el 1997 i significa “depilació per mitjà de llum”. De forma genèrica, fa referència als dos tractaments existents actualment: la Llum Polsada Intensa o IPL (Intensed Pulsed Light) i el Làser (Light Amplified by Stimuled Emision of Radiation). En realitat, però, aquest terme s’ha acabat associant a la depilació realitzada amb equips de Llum Polsada Intensa, que són diferents als equips de làser


La depilació amb làser no és el mateix que la fotodepilació L’equip Làser és una tecnologia únicament d’ús mèdic que emet una llum d’un únic color, pur, on els fotons que integren la llum viatgen a una mateixa longitud d’ona i es desplacen en línia recta. Aquestes característiques fan que l’energia sigui absorbida amb major precisió per un determinat color.

Els làsers més utilitzats són el d’alejandrita, que emet a una longitud d’ona de 755Nm, i el de diode, que emet a 800Nm. El làser d’alejandrita és, probablement, l’equip de depilació més efectiu per tractar pèls castanys i sobretot negres, ja que és molt selectiu per la melanina (el pigment que dóna el color al pèl). La selectivitat d’aquests equips fa que siguin molt precisos a l’hora de tractar un teixit (en aquest cas, el pèl) sense afectar la resta de pell que l’envolta. Tanmateix, la seva limitació la trobem en la incapacitat per tractar pells de raça negra i pèls molt rossos. Els equips de Llum Polsada Intensa (IPL), en canvi, emeten una llum mixta formada per molts tipus de fotons que viatgen a diferents longituds d’ona, en un rang que varia dels 590Nm als 1200Nm, els quals es desplacen en diferents direccions, com si es tractés de la llum d’una bombeta. Això fa que sigui necessari utilitzar filtres a la sortida de la llum en funció del tractament que es realitzi. L’ús de filtres els converteix en equips versàtils, però, a la vegada, menys selectius per a determinats tractaments.

Existeixen equips de Llum Polsada d’ús mèdic que treballen amb energies altes i que, en mans de professionals, poden aconseguir uns resultats equiparables als obtinguts amb un làser. Ara bé, a l’hora d’utilitzar aquests equips, cal tenir en compte molts paràmetres, i la seva efectivitat dependrà molt de qui realitzi el tractament. A l’altra banda hi ha els equips de Llum Polsada d’ús no mèdic, que es troben principalment en centres d’estètica i perruqueries. Treballen amb energies molt més baixes i són menys precisos, de manera que aconsegueixen una miniaturització del pèl i, per tant, sovint no s’arriba a eliminar després de diverses sessions. Això fa que el preu final arribi a ser superior al dels sistemes de depilació mèdics.

Compte a l’hora d’escollir

Abans d’iniciar un tractament de depilació permanent, cal valorar les expectatives del resultat, que variarà molt en funció de si s’utilitza un equip Làser mèdic, un equip de Llum Polsada Intensa de tipus mèdic o un equip no mèdic. El tipus d’equip, el professional responsable d’utilitzar-lo i el centre on es realitzi el tractament acabaran determinant la seva efectivitat i el seu preu, i, en definitiva, la satisfacció del client. Per David Moriscot Metge del Centre Medes


N O V E T A T S

Fer bullir la creativitat


La Bullidora és un nou centre dedicat al desenvolupament del potencial creatiu de les persones en els diferents àmbits de la vida. A través de l’art, el pensament creatiu, el joc i l’experimentació, despleguen habilitats i competències en infants i adults

L

a Bullidora és un projecte innovador d’emprenedoria que neix en moments aparentment adversos però en els quals també existeix un interès social creixent per l’autoconeixement, la gestió amb les pròpies capacitats de millora i l’optimisme. En aquest nou centre gironí s’hi realitzen activitats educatives i formatives en grups reduïts, tant per a infants com per a adults, amb un objectiu molt concret: potenciar el desenvolupament creatiu de les persones.

De la bona teoria a la millor pràctica

El quid de la qüestió: la creativitat

Promovent un clima creatiu

Definir la creativitat és difícil. Existeixen moltes definicions d’aquest concepte i no n’hi ha cap que sigui més correcte que una altra. A La Bullidora l’entenen com la capacitat de veure l’extraordinari en allò que és ordinari, com la capacitat de generar diferents i inusuals punts de vista i de viure en una contínua descoberta de forma serena, proactiva i optimista, una actitud que ajuda a allunyar-se de la por i el desànim i a obrir el pensament. Ser creatiu, per tant, suposa molt més que tenir idees; implica també escollir-les, estar motivat per fer-les realitat i saber-les portar a terme. Vol dir ser flexible davant les situacions noves, mirar el món amb curiositat i esperit crític i saber relacionar-se amb tot el que ens envolta, essent capaços d’aprendre a cada pas i de generar solucions davant dels problemes sense tenir por d’equivocar-se. Tot per aconseguir ser feliç.

Les eines teòriques que donen suport a la tasca que porten a terme a La Bullidora provenen d’àrees reconegudes nacionalment i internacional i que estan avalades per estudis científics i universitaris que evolucionen dia a dia. Tenen a veure amb les teories relacionades amb el pensament creatiu, els llenguatges artístics (amb les arts plàstiques, escèniques o literàries com a vehicle, entre d’altres), l’artteràpia i la psicologia.

A La Bullidora es preocupen per configurar un entorn que faciliti el desenvolupament creatiu i acompanyi en el camí. Seguint les pautes de Daniel Goleman, eviten seure prop dels infants i fer que se sentin observats mentre treballen, procuren que no es preocupin per com serà jutjat pels altres el que fan, no abusen de les recompenses per no privar les persones del plaer intrínsec de fer coses, eviten les situacions que impliquen guanyar o perdre, no indiquen exactament com s’han de fer les coses, escolten i pregunten per conèixer els propis interessos de les persones i no retallar-los la curiositat i fugen d’establir expectatives exagerades davant els resultats.


Ecologia

CLARA MALLART: ROBA RESPECTUOSA La dissenyadora emergent Clara Mallart és una alenada d’aire fresc en el món de la moda. Amant de de la natura i del respecte pel medi ambient, ha apostat per la roba ecològica i pel fenomen de l’“upcycling” La moda que dissenya Clara Mallart és, literalment, una altra història diferent a la tendència habitual. Lluny de les cadenes de roba fast fashion, dels materials artificials i de les imitacions i les superficialitats, cada peça de les seves està feta a mà, a consciència, com abans. I no tan sols això, sinó que els teixits que utilitza són ecològics i naturals –cotó orgànic, seda, llana o organzí–; els tints, procedents d’extractes de plantes i minerals, i els botons, de nacre o coco, per exemple. La seva és, doncs, una roba ètica i sostenible, i esdevé un petit gra de sorra per intentar canviar el model de producció de la moda actual. Dissenyadora de moda i també geògrafa, s’inspira en les roques, els arbres, les flors i les escorces per crear peces que s’acosten a la natura i que, com aquesta, transmeten equilibri, harmonia i, al capdavall, bellesa depurada, senzilla, neta, sense ornaments inútils. Formada a l’Instituto Europeo di Design, Clara Mallart ha treballat amb el dissenyador català Josep Abril i ara es dedica a crear produccions pròpies, petites i

especials, que ella mateixa cus.

Fer meravelles gràcies a l’“upcycling”

El projecte actual de Clara Mallart se centra en una combinació de roba elaborada amb teixits ecològics i en l’upcycling, un nou concepte en el món del reciclatge (especialment en el del reciclatge de roba) que es basa en donar un valor afegit a allò que ja no desitgem, transformant completament el primer producte per obtenir-ne un altre de ben diferent.

La nova col·lecció: Confluence

El més nou de Clara Mallart està representat a través del viatge que emprèn una noia, des de l’estació de tren fins al lloc on l’esperen per sentir-la cantar, perquè la col·lecció pretén evocar la redefinició del cicle de vida d’un seguit de peces de roba, i, en aquest viatge, el disseny –com el tren– és un mitjà de transport que es rebel·la cada vegada com a més ecològic i sostenible. Així, a partir del reciclatge tèxtil i d’un acurat treball sobre l’ús de materials orgànics, Mallart explora la reinvenció combinatòria de peces en desús amb una col·lecció confeccionada a partir de la transformació total de peces de roba. Es tracta, bàsicament, de peces masculines que, en aquesta nova vida, són femenines. Camises, pantalons i jerseis han estat el punt de partida per crear vestits, faldilles i samarretes. Acompanyen els looks, samarretes de cotó orgànic certificat i complements realitzats amb restes de teixits, que són camals o butxaques de les peces de roba inicials.


Samarreta de punt llis de cotó orgànic i faldilla realitzada a partir d’una camisa d’home. Acompanya el look, una bufanda de llana de merino ecològica feta a mà.

Vestit realitzat a partir de quatre trossos de camisa d’home de quatre talles diferents, d’entre la S i la XL.

59


Samarreta elaborada a partir de la combinació de dos teixits de punt; un de calat i un altre de punt llis, ambdós orgànics. La faldilla està feta a partir d’uns pantalons d’home.

Jersei reciclat de cotó orgànic amb trossos de teixit de punt calat afegits. Ara és un jersei “oversize”.


JUTJAT DE GUÀRDIA

Abans que el “grooming” arribi... Molts pares no saben què és el “grooming”, però, si parlem de pederastes que contacten amb menors a través de la Xarxa, la història canvia. Automàticament, s’encenen els llums d’emergència. Els especialistes alerten que la prevenció és la millor mesura contra aquesta acció delictiva

L’activitat delictiva coneguda amb el nom de grooming la protagonitzen persones majors d’edat que es fan passar per joves per aconseguir contactar amb menors a través d’Internet. El subjecte que està interessat en aquesta classe de delictes –que manté en tot moment la seva identitat amagada rere l’anonimat–, el primer que fa és mirar d’aconseguir la confiança del menor, i, quan la té, intenta obtenir imatges seves amb connotacions sexuals i pornogràfiques. Posteriorment, les utilitzarà de manera deshonesta, vulnerant la identitat del menor, fent difamacions o, fins i tot, xantatges i coaccions que el poden portar a contactar físicament amb el delinqüent, amb el perill que això comporta.


Els més vulnerables: els menors

En la gran majoria dels casos, els delinqüents contacten amb menors d’edat, perquè són el col·lectiu que més permet la comunicació directa amb altres usuaris mitjançant les eines informàtiques de què disposen. Són, de fet, els usuaris més desprotegits i, per tant, solen esdevenir el blanc fàcil dels pederastes.

La millor mesura: la prevenció i el control dels pares

Per evitar el grooming és positiu que els pares s’interessin per l’ús que fan els seus fills i filles de la Xarxa, i que s’esforcin a parlar d’aquests temes amb ells amb normalitat. En aquests casos, les mesures preventives són la millor arma defensiva. Situar els ordinadors de navegació en espais d’ús comú, des d’on es pugui supervisar la seva utilització, i col·locar filtres de continguts són unes bones mesures a tenir en compte. A més, diverses empreses de software i antivirus desenvolupen programes específics amb l’objectiu de limitar l’accés dels menors a informacions il·legals o nocives. Els principals navegadors també disposen d’opcions de configuració que filtren i bloquegen l’accés a continguts no desitjats. A banda d’això, és important que els pares marquin unes pautes que els menors haurien de seguir per navegar amb seguretat per Internet, com no subministrar mai les seves dades personals o les de la família (noms, adreces, telèfons, contrasenyes, números de targetes, comptes bancaris...) ni imatges personals. També cal evitar que els menors facin compres a través d’Internet sense el coneixement ni el permís dels seus pares, i, més enllà de la Xarxa, ha de prevaldre la prohibició absoluta de trobar-se físicament amb desconeguts amb els quals hagin contactat a traves d’Internet. En aquest sentit, els pares també han d’ensenyar els seus fills i filles a ser responsables a la Xarxa, perquè l’anonimat no és garantia d’impunitat. Als pares els toca, sí o sí, la tasca d’explicar-los que tot allò que escriguin, diguin o facin a Internet pot ser controlat en temps real o rastrejat a posteriori.

Davant la sospita, la denúncia

En cas de sospita que els fills o filles puguin estar essent víctimes del grooming, cal denunciar-ho a la Unitat Central Operativa de Delictes Informàtics de la Policia de la Generalitat; és a dir, als Mossos d’Esquadra, que són els encarregats de la investigació d’aquesta classe de delictes. Per Laura Vinuesa Advocada

63


estètica

bellesa

Cabell fort des de dins Davant els tractaments capil·lars que intenten resoldre el problema de la caiguda del cabell a través de medicaments o camuflant el seu estat real, neix un producte de cura d’avantguarda inspirat en els tractaments de la pell facial

L

a pèrdua del cabell és un problema general que afecta el 50% dels clients dels salons de bellesa i les perruqueries, i ho fa en homes i dones, indistintament. El mercat ha ofert moltes respostes per intentar resoldre’l, però totes es basen en la ingestió de medicaments o només serveixen per camuflar l’estat real del cabell. Ara ha aparegut un nou producte que pren un altre enfocament diferenciat: no busca que el cabell torni a créixer ni amaga el problema, sinó que es basa en un tractament integral, inspirat en la cura de la pell i el cuir cabellut, que proporciona un cabell més espès i amb un aspecte més dens sense provocar cap tipus d’efecte secundari. Nioxin és la marca número 1 als Estats Units recomanada pel debilitament i la pèrdua del cabell. Líder al mercat americà, ha guanyat el premi Stylist Choice Award al millor producte per a la pèrdua del cabell durant una dècada, i està considerada l’opció més efectiva pel 75% dels estilistes nord-americans.

Netejar, condicionar i tractar

La gamma de productes Nioxin està dissenyada per enfortir, nodrir i reparar el cabell des de l’arrel, vigilant la salut del cuir cabellut, que és la base de la salut del cabell, tant a curt com a llarg termini. El sistema en tres parts que ofereix la marca està dissenyat per netejar, condicionar i tractar de forma precisa els estats que contribueixen a la pèrdua del cabell. Nioxin Cleasner ajuda a eliminar el greix que obstrueix el fol·licle, els àcids grassos i els residus mediambientals de la pell i el cabell; Nioxin Scalp Revitaliser ajuda a proporcionar elasticitat al cabell i a controlar la hidratació, i Nioxin Scalp Treatment conté antioxidants i agents vegetals que proporcionen un cuir cabellut fresc.

Un sistema personalitzat

Nioxin ofereix paquets personalitzats segons cada tipus de cabell, tenint en compte si és dèbil o molt dèbil, si és més o menys fi o si és natural o està tractat químicament.


VIATGES

L’Àfrica en estat pur L’Àfrica és un continent que atrapa Kènia és el destí pioner dels safaris, l’essència d’Àfrica. L’àmplia varietat d’animals salvatges que acull la per la bellesa que desprèn, per converteixen en un lloc ideal pels aficionats a aquest la naturalesa que conté (encara tipus d’aventures. Però, els que no se sentin atrets intacta i lliure) i pels safaris i per aquesta faceta, també poden trobar el seu lloc en aquesta terra gràcies a la diversitat de paisatges que expedicions d’aventura que es ofereix i a la riquesa de la cultura que hi creix. És, poden fer enmig de la sabana. Allà certament, un paradís natural on es respira aire net i tot es mou al compàs que marquen els batecs dels es fa possible observar els nyus, on cors, tant animals com humans. les zebres, les girafes i els elefants de prop. Fins i tot es pot copsar la Kènia és un país real que amaga partícules irreals, un on la naturalesa exerceix de símbol d’allò terrenal tranquil·litat expectant d’un lleó lloc en comunió amb el més espiritual. Així ho va viure, o el joc dels goril·les. Veure les almenys, Karen Blixen, l’autora de Lluny d’Àfrica, que seves postes de sol interminables i va tenir fama mundial gracies a la pel·lícula Memòries d’Àfrica. acostar-se a la cultura massai a la vesprada, quan l’horitzó es tenyeix Museus combinats amb parcs naturals de vermell, resulta realment vibrant La capital de Kènia, Nairobi, és una ciutat divertida i

cosmopolita que ofereix la possibilitat de visitar el Museu Nacional, el Museu de les Serps i l’Arxiu Nacional. Molt a prop, hi ha el Parc Nacional de Nairobi, i una mica més apartat, el Parc Nacional d’Aberdares, el més alt del continent, escenari de les cataractes de Gura i d’un munt de paisatges remots per assaborir.


Un espectacle de color de rosa que La muntanya lluminosa embolcalla diverses tribus Kènia és un destí que també atrau Una altra de les joies d’aquest meravellós país és la diversitat de tribus que hi viuen. Una de les més conegudes s’anomena samburu. Es tracta d’una tribu nòmada que comparteix quasi tota la seva cultura amb els massai. La Reserva Nacional de Samburu és un oasi de vida silvestre enmig d’una sabana quasi desèrtica. El més impressionant és el color rosa que pren l’ambient degut als milers de flamencs que habiten el llac Nakuru.

els amants de la muntanya. El mont Kènia, de més de 5.000 metres d’alçada, és el segon més alt d’Àfrica seguint el Kilimanjaro. Està declarat Patrimoni de la Humanitat i dóna nom al país. Significa “muntanya lluminosa”, i les boires que cobreixen la zona fan que sembli un bosc encantat. Per Joan Mundet

67


El riu En Pere era de Darnius, vivia al carrer Nou i tenia dos gats. Cada divendres, en sortir de la feina a les cinc puntual, agafava la Vespa i anava cap al pantà, on es banyava al Nàutic. Aquell cop, però, sabia que en passaria alguna de grossa, perquè era divendres tretze. En efecte, abans d’arribar a la cruïlla que portava al Nàutic, va sonar el seu mòbil, va aturar la moto i va contestar, just davant del cartell que indicava el riu Arnera. Li trucava una noia, amb veu molt sensual i amb un munt de preguntes sobre el seu estil de vida: que si preferia mar o muntanya, que si platja o riu, que si microones o fogons, que quin xampú gastava, que si camisa o samarreta... Fins i tot, li va preguntar si gastava mitjons de cotó o de fibra. O si tenia gossos o gats. Ell, que tenia por de possibles conseqüències divendrestretzívoles tant dels seus actes com de les seves paraules, va afirmar que tenia un gos, que vivia en una ciutat i que sempre anava amb cotxe. Ah, i que anava cada dia al riu.


Com que tenia por de contradir allò que havia contestat, va girar cua, va anar a la gossera més propera, va adoptar un gos, li va demanar el cotxe al seu pare i va tornar cap al pantà. En passar de nou per la cruïlla, va trobar el seu casc, que se l’havia oblidat, i ho va prendre com un signe del destí: segons l’enquesta, cada dia anava al riu, no pas al pantà. Per tant, va seguir el cartell i se’n va anar cap al riu. Li va agradar de seguida, començant perquè hi havia lloc de sobres per aparcar, cosa que mai li passava a Roses, on vivia la seva germana Clara. Només entrar-hi, va percebre de seguida la claredat i la netedat, on cada cosa tenia sentit i on no hi havia la brutícia que havia vist al pantà, just al costat de l’aigua. Va seure en un bar que va trobar prop del riu. Des d’allà, tenia unes vistes immillorables: riu, peixets, gespa, raconets de pau... Per primer cop en tota la setmana, se sentia a gust i en pau, amb una cervesa (sense alcohol, que havia de tornar el cotxe a son pare) a la mà i la frescor a la cara. Va mirar al seu cor i es va adonar que allò era cert, era part de la seva comarca, del seu país i de la seva vida, just a set quilòmetres i mig de casa seva. Sí, set i mig, com aquell joc de cartes que feia més de set anys que no practicava, quan l’Anna el va abandonar el dos mil sis, l’any de la Champions de París. Va assaborir la cervesa i la vida com un tot, mentre es delectava amb aquell indret tan tranquil i tan bonic, ple de colors, de llocs on relaxar-se i d’un cel ben clar, que anunciava un dia calorós.

Al cap d’una estona, es va endinsar en el riu; primer, va travessar-lo per les roques que semblaven més fàcils. Des de l’altra banda, va caminar fins trobar una platja. Sí, sí, era una platja autèntica –o més aviat una cala–, amb sorra i tot, però amb aigua dolça i molt freda, com va comprovar ell mateix quan s’hi va tirar de cap, sense dubtar ni un moment. Aquells instants refrescant-se i oblidant l’estrès del dia a dia li van semblar meravellosos. A cada capbussada, sentia la màgia del lloc. A cada braçada, sentia el plaer de la serenor. A cada contacte amb la tovallola, trobava a faltar el tacte i l’olor de l’aigua. S’estava enamorant d’aquell riu i hi volia romandre per sempre. Però, per desgràcia, arribava l’hora de sopar i havia de tornar el cotxe i anar a casa, a tenir cura de les plantes, dels gats i, des d’ara, també del gos. I el gos? Se l’havia oblidat al cotxe. Quin dia! Quin cap! Quan hi va tornar, se’l va trobar adormit als seients del darrera. Mentre li obria la porta per què sortís, li va sonar el mòbil. - Tens cinc minuts per a una enquesta? - Hi ha pas cobertura, vailet. I va penjar. Per Daniel Ruiz-Trillo Escriptor


P SICOLOGIA

Respira


Respirar bé, amb profunditat, ens proporciona un òptim funcionament neuronal i permet que el nostre cos es mantingui relaxat i preparat per afrontar qualsevol situació. Sovint ens oblidem de fer-ho, i aleshores anem directes cap al bloqueig. Tornar a aprendre a respirar correctament, tal com fèiem quan érem nadons, ens portarà cap a una vida millor

En aquest mateix moment em trobo dins d’un bucle que no em permet pensar amb claredat. Sento el meu cos rígid i bloquejat, els meus sentiments es barregen i són confusos. No sóc capaç de sortir d’aquest estat, i quant més avança, pitjor em sento internament. No puc reaccionar, no hi veig solució...”. O bé: “Acabo de viure una situació de conflicte inesperada que no pensava que derives així. M’ha agafat per sorpresa i s’ha activat una discussió que no té ni cap ni peus però en la qual m’hi he vist involucrat/da. El meu cap roda a 300 per hora, el meu cor batega a un ritme desorbitat. S’han generat dins meu un conjunt d’emocions que no sóc capaç de controlar. Sento el meu pit oprimit. Em falta l’aire! Sí, se m’ha oblidat... Se m’ha oblidat respirar!!!”. Segurament alguna vegada us heu trobat en una situació semblant, immersos en un estat d’angoixa similar, i és que en molts moments ens costa respirar. Oblidem agafar suficient aire i oxigenar correctament el nostre cos. Respirem superficialment i deixem que la situació ens envaeixi parcialment o completa sense ser-ne conscients.

Respirar bé és viure bé

Respirar bé, amb profunditat, ens proporciona un òptim funcionament neuronal i permet que el nostre cos es mantingui relaxat i preparat per afrontar qualsevol situació. Mitjançant la respiració, aconseguim mantenir un bon equilibri emocional i, a la vegada, restem centrats en nosaltres mateixos i en la circumstància externa que ens afecta de forma directa.

Si observem la nostra respiració al llarg del dia, veurem com ens desenvolupem en els diferents moments i en les diferents situacions que anem vivint.

Si ens oblidem de respirar, emmalaltim

La falta d’una respiració conscient ens dificulta el gaudi d’un dels elements més importants per mantenir-nos amb vida: l’aire. El nostre cervell, el cor, els pulmons i els altres òrgans interns necessiten oxigen suficient per poder funcionar bé, i tot sovint només els oferim uns mínims quasi “de supervivència”. Però amb això no n’hi ha prou, perquè, aleshores, el nostre cos va emmalaltint, ens sentim sense energia, ens falta força física i anímica per sobreposar-nos, ens bloquegem, ens col·lapsem. En aquest estat, l’art de viure es converteixi en un esforç que pot arribar a ser sobrehumà.

La necessitat de tornar a aprendre a respirar

Fixeu-vos en els nens (sobretot en els bebès). Fan respiracions completes. L’aire els arriba a la panxa sense cap mena de dificultat mitjançant un mecanisme automàtic i natural que tots tenim. Tots naixem així, però, amb el pas dels anys, necessitem reeducar-nos en la pràctica, crear un bon hàbit per tornar a respirar de forma correcta i plena. No és difícil, només requereix atenció. Tots podem practicar i trobar un espai de temps (encara que sigui curt) per fer inspiracions més profundes i anar observant els beneficis que això ens aporta, tant físicament com interna. Quant més conscients siguem d’aquesta acció, més fàcil ens resultarà poder mantenir l’hàbit i més ràpidament l’activarem en qualsevol lloc i moment. Si aconseguim regular el ritme de la nostra respiració, guanyarem en qualitat de vida: augmentarem la nostra agilitat mental, el nostre cos físic es mantindrà en un estat més relaxat (els òrgans no estaran sobrecarregats, els músculs es destensaran, el sistema nerviós es flexibilitzarà i suavitzarà...) i el nostre cos emocional s’anirà alliberant dels bloquejos i ens facilitarà la transició d’un estat de conflicte cap a un estat d’alegria i plaer. Per Cristina Sebastián Coaching PNL, educació emocional i autoestima

71


C U RIOSITATS

de la VIDA

Més enllà de la Terra


U

n cop més, hem tornat a enviar un dispositiu mòbil a la superfície del nostre veí planetari vermell. Primer va ser el Sojourner (com a resident temporal); una mica més tard, van arribar l’Spirit (Esperit) i l’Opportunity (Oportunitat), i ara hi tenim el Curiosity (Curiositat), que encara s’està preparant per començar el seu viatge d’investigació per la superfície i el subsòl de Mart. Cadascun ha tingut una missió diferent, però l’objectiu ha estat sempre comú: conèixer millor com és Mart per preparar una futura missió tripulada. Amb el temps, la idea que la humanitat visiti Mart “en persona” s’ha anat deixant de banda en pro d’una opció més segura i barata: els robots autònoms. Així, la primera missió, cap a l’any 1997, tenia com a objectiu analitzar l’atmosfera, les roques i el sòl del planeta. En definitiva, era una missió purament geològica. La segona operació estava constituïda per dos rovers que, en un principi, només havien d’estar operatius tres mesos, però que, finalment, van estar donant voltes prop de sis anys, i, entre la seva àmplia llista d’objectius, es trobava la recerca de vida o, almenys, d’algun indici que la pogués suportar, com, per exemple, l’aigua. Aquestes tres sondes, però, malgrat representar el millor pel que fa a la tècnica científica, eren limitades degut al simple disseny de les seves missions. Això significa que no podien descobrir tot allò que els científics desitjaven. Per això es va planejar una nova

missió que, d’una vegada per totes, resolgués la incògnita de si hi ha (o hi ha hagut) vida al nostre veí còsmic. Aquesta és la missió que se li va encomanar al Curiosity, entre d’altres. Després de tot, la majoria de científics coincideixen a dir que a Mart hi va haver vida, però no estan tan segurs que, a dia d’avui, hi continuï existint. Per assegurar-ho, falten les proves definitives: la inexistència d’excessos de metà o l’existència de cavitats fossilitzades de suposats bacteris, per exemple. Proves com aquestes ens demostrarien, d’una vegada per totes, que no estem sols a l’Univers. En qualsevol cas, no estaríem parlant d’una vida complexa, com la nostra, sinó de vides microscòpiques, potser unicel·lulars. Però la sola existència de vida fora de la Terra representaria fer un salt molt important dins les consciències de la humanitat. En definitiva, aquest és l’objectiu de la missió dels rovers a Mart: esvair-nos els dubtes i començar a planificar el pas següent; és a dir, acabar arribant a tots els planetes del nostre Sistema Solar i, per què no, a planetes d’altres sistemes estel·lars. Primer ho faran les màquines i després l’ésser humà podrà conquerir (pacíficament, espero) els mons que existeixen més enllà de la nostra Terra. Per Rubén López

73


el

R ac贸

eflexi贸

El mercat dels monstres


P

erdut enmig de segles d’ignorància, entre mil·lennis de domini i poder, en un espai eteri i immaterial, entre els núvols de la fantasia i les estrelles de la irrealitat, es troba el Mercat. Però no es tracta d’un mercat qualsevol, com el dels dissabtes, ja em direu! Aquest és el Mercat dels Monstres. Un mercat format pels terribles enemics de la Humanitat, per tot allò invisible, per la desconeixença. A les parades hi podem trobar de tot, i de totes les procedències: sempre hi ha hagut, en una cantonada, venent els seus curiosos productes, els monstres nestorians, al més pur estil del Baudolino d’Umberto Eco. Una colla d’éssers d’allò més exòtics i difícils d’imaginar. Una mica més enllà, i venent el seu immortal producte, hi ha els monstres dels mites. De fet, no són gaire diferents dels anteriors. Hi ha un parell de dracs, unes quantes bruixes rondant-los pel cap en les seves immaculades escombres, esveltes fades voleiant al seu voltant, un parell d’ogres. Aquests són els que venen, però han d’alimentar una família realment extensa. El seu prestigi els avala: porten un bon grapat de segles venent amb eficàcia. Últimament, però, estan de capa caiguda. En Llucifer i la seva tropa de dimonis també romanen a la seva parada destarotada, perduda entremig de pecats capitals i conductes irresponsables. Aquests també fa mil·lennis que tenen clientela. Sembla que hagin passat temps millors.

Un xic més endavant, hi ha la tropa dels moderns: aquells que tenen poca cosa de màgics i que són malmirats per la resta de venedors veterans. Hi ha l’home que dóna caramels a l’entrada del col·legi, hi ha el monstre de sota el llit, l’home del sac... Durant les últimes dècades, els seus productes han estat en alça. I, finalment, hi ha la zona dels nouvinguts. Hi ha una vella parada arraconada que van deixar abandonada els soviètics ja fa força temps, i que han començat a aprofitar els yihadistes. També, a la taula del costat, ja de les últimes que estan ocupades, hi ha un monstre arrodonit, embalbit i deforme que no para d’esternudar. Es fa dir A i va tenir un únic estiu de glòria. La resta de taules s’estenen fins a l’infinit, en aquest univers incorpori, en línia recta, silencioses, esperant que hom les ocupi per vendre nous productes. Així ha estat i així serà fins a la fi de la Humanitat. Oh, que quins productes ofereixen? Res de D’Estil. De fet, només venen un sol producte: la por. Diferents maneres de vendre-la, però sempre el mateix. I mai no faltarà qui la compri i l’apliqui. Per Xavi Roura


MĂšSICA

The Chordettes


I

magineu-vos per un moment una escena familiar americana en una sobretaula qualsevol per allà l’any 1940 o a principis dels 50. Aquella Amèrica profundament conservadora i creient, racista i classista, amb les seves copetes de Bourbon i els seus puros (ells). Les dones, amb les seves faldilles prisades llargues i un somriure fals enganxat a la cara davant la tediosa conversa de sagrades costums: amor a la pàtria, Déu i la fe... De sobte, sona a través de la ràdio de la sala on es fa acte de tal insigne tertúlia un Hound dog, d’Elvis; un Great balls of fire, de Jerry Lee Lewis, o encara pitjor, un Tutti frutti d’un negre, irreverent i demoníac Little Richard... Per Déu!!!

que, juntament amb les Andrew Sisters, dominaren l’escena musical d’aquells temps fins a la irrupció (tosca i demoníaca per a aquella societat) del Rock ‘n’ Roll.

Acte seguit, el pater familias, enutjat per tal sacrilegi musical, fent escarafalls de tota classe mentre aixeca la seva copa i el puro, exclama indignadíssimament i profundament consternat: “Voleu fer el favor de canviar aquests sons del diable i posar música de veritat!” (ho diu en anglès). La filla (que segur que ja havia començat a moure el peuet tímidament) es dirigeix al gramòfon i posa The Chordettes. El pare esbossa un ampli somriure i la mare aplaudeix a ritme amb la tonada mentre mou el cap d’esquerra a dreta –també a ritme– i amb un somriure profund. Està sonant Never on sunday, o Baby come-a back-a, d’aquestes xicotes ben pentinades, creients, americanes i educades.

No us penseu ara que aquestes noies van sucumbir al Rock ‘n’ Roll. De fet, va ser un dels grups femenins més prolífics, i van adaptar a la seva particular harmonia vocal temes de The Coasters (Charlie Brown), Paul Anka (Lonely boy) o Dodie Stevens (Pink shoelaces). Mai els va faltar públic. Elles són les que canten aquella famosíssima cançó que tots –tots– heu sentit molt més d’un cop arreu, i que, òbviament, va ser número u al 1954 durant set setmanes (que es diu ràpid): el Mr. Sandman. Seu és també un altre hit de l’època (1958), que també us sonarà molt, molt, molt: Lollypop. Totes són composicions magistralment executades per aquest quartet coral. Música en blanc i negre. Compte que enganxa.

Janet Ertel, Jinny Osborn, Carol Bushman i Dorothy Schwartz van formar The Chordettes sobre la dècada de 1940. Era un grup vocal molt americà amb unes melodies –tot s’ha de dir– superbes i “enganxoses”

A diferencia d’altres, The Chordettes sí que es van saber adaptar a aquell ritme nou; això si: sense perdre las maneres i la dignitat, és clar! Combinaven, amb gran encert, temes melòdicament perfectes, com Hummingbird o Lonely lips, amb d’altres més encarats al jovent i adaptats (a la seva manera) al nou estil emergent. És el cas, per exemple, de Tall Paul o A girl’s work is never done.

Per Enric Caujapé


UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ

Sincronia o si qualsevol nit d’hivern un viatger...

V

iatjar… Viatgem per conèixer, per no sentirnos aïllats, per dir que “jo també hi he estat”... No conec ningú que no li agradi viatjar, tot i que massa sovint parlem de “fer el turista”. Jo sóc dels que faig turisme des del sofà, amb Google Earth® i Google Maps®. Sóc un assistent assidu, gairebé diari, al Metropolitan de Nova York per admirar les ceràmiques de la dinastia dels Ming, tot prenent una bona tassa de Nespresso® i escoltant els èxits dels anys 60 d’Etta James en versió pirata al meu ordinador.


traduïts al mandarí. No vaig poder contenir l’emoció en veure una nova edició d’El Petit Príncep. Una edició trilingüe francès-anglès-mandarí. Avui dia, les edicions xineses són d’una gran qualitat, i no vaig poder estar-me de comprar-lo. A la casa de parets revestides de llibres n’hi tinc gairebé sis edicions diferents que m’han acompanyat durant més de trenta anys. M’abelleix fer el turista en les relectures de llibres que ara ja fa més d’un quart de segle que decoren els panys de paret, un dia blancs. L’endemà, a la vora del llac de Xihu, tot admirant el Pont dels Enamorats, vaig rellegir el passatge de la guineu. No tan sols records de quan era més jove van omplir la meva memòria, sinó que, tot mirant la quietud de l’hivern a les aigües, quelcom es va sincronitzar en aquell moment imperceptible a la ciutat de Hangzhou. Els anys havien passat, els escenaris havien estat tots diferents. Records, memòries, emocions, sentiments florien enmig d’un dia gèlid de febrer, mentre la gent creuava el pont per anar i venir, per tornar i retornar sense saber ben bé on. No eren records lineals, sinó que una espiral capriciosa em feia vacil·lar entre estius càlids al Pacífic, primaveres a les aules gironines, tardors garrotxines tristes i hiverns de recolliment a qualsevol poblat de Mongòlia. Però mentrestant, el Petit Príncep, insistent, continua alliçonant-se amb la guineu.

Una nit d’aquest hivern, a la ciutat de Hangzhou, tot buscant algun local climatitzat on recollir-me del fred gelat del Desert del Gobi i del vent glaçat del Sichuan, vaig descobrir una llibreria, la Xinhua Shudian 新华书 店 (La Llibreria de la Nova Cultura). Era una nit que no em plaïa viatjar, sinó fer el turista.

Llegir, rellegir, viatjar, fer el turista, navegar per la Xarxa... Tant se val. Qualsevol nit d’hivern un viatger pot aparèixer a les nostres llars i tornarem a coincidir amb persones, moments, vivències que anomenarem casualitat, fat, atzar... Però a mi m’abelleix usar el mot sincronia. Són aquells moments màgics de la vida que només els pots viure en mil·lèsimes de segon i que recorden que, per més que passi el temps, el Petit Príncep sempre haurà de domesticar la guineu. Per més que passi el temps, Italo Calvino pot aparèixer a les nostres vides recordant-nos que llegir és fernos sabedors que no estem sols, que rellegir ens sincronitza amb nosaltres mateixos en el punt de fuga que ens hem inventat per sostenir la nostra vida. Per Manu Esteban

La llibreria és gran. Molt gran. No és d’estranyar; a la Xina, tot és gran. Feia el turista per entrar en calor. De sobte, At last, d’Etta James, va sonar de música de fons i em va conduir a la zona de llibres occidentals.

79


Cuina amb segell

Una de mar i una de muntanya


Ingredients

1 pollastre 6 escamarlans 1 ceba grossa 2 tomàquets madurs ½ litre de brou Sal Pebre Farina 1 cullerada de farina de blat de moro

Elaboració

Netegem el pollastre, li traiem la carcanada i el tallem. De cada quart, en fem dos talls. El salpebrem i l’enfarinem. Posem una mica d’oli en una paella, fregim el pollastre a foc viu i, quan estigui ben ros, l’enretirem. Salpebrem els escamarlans, els aboquem a la mateixa paella amb el mateix oli fins que agafin una mica de color i també els enretirem. Fem el sofregit amb la ceba i els tomàquets en una cassola. Primer enrossim la ceba i tot seguit hi afegim els tomàquets trossejats fins que prenguin un to brillant. Hi sumem el pollastre per què vagi agafant color i sabor i hi posem de brou. Deixem que arrenqui el bull i ho deixem coure, tapat i a foc lent, fins que el pollastre quedi ben tou. Uns minuts abans, però, hi incloem també els escamarlans. De tant en tant, ho anem tombant i tirant-hi més brou, si cal. Per espesseir-ho, només faltarà afegir-hi la farina de blat de moro. La dissolem amb una mica de brou i l’afegim a la cassola. Finalment, podem preparar la presentació del plat.

81


CLAR I CATALÀ

Desmadrar-se

Extralimitar-se o excedir-se

Encalar

Encalcinar

Acolxat

Embuatat

Salvado (cereal)

Segó

Ampolla (al peu)

Butllofa

Nácar

Nacre

Agulletes o tiretes (dolor muscular)

Cruiximent, escruiximent, adoloriment, fiblades, punxades


83


www.destil.cat

Revista D'Estil Núm 23  

Revista D'Estil Núm 23

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you