SETMANA CULTURAL 2011. La Setmana Cultural d’aquest curs ha estat dedicada al lema “ L’alimentació saludable ”, en totes les seuesfacetes i diversesmaneres d’entendre, des de la recerca i l’estudi dels aliments saludables, les dietes, les receptes i tota mena de comprendre que la salut no és només estar bé sinó alimentar-se bé, fins l’estudi de les característiques de la dieta mediterrània, aquella que diuen els experts que és la més adequada per al cos humà. Per això, aquesta Setmana Cultural, començà dilluns 18 d’abril amb uns tallers oferts per l’empresa responsable del menjador escolar “ EUREST COL·LECTIV I TAT ”, en els quals, la responsable del taller, ens va mostrar mitjançant jocs i un mini concurs, com ens podíem alimentar ben bé amb tot allò de les proteïnes, les calories, els greixos, l’aigua, les sals minerals i les vitamines, taller que aprofitaren especialment, els xiquets i les xiquetes del segon i del tercer cicle, ja que semblava que aquest taller anava més per a ells que per als més menuts.
Després, dins els actes previstos, tots els xiquets i les xiquetes de Les Comes,realitzaren diversos tallers i jocs a la vesprada de dilluns dia 18. El taller dels ous es va realitzar al mateix temps que es va fer un altre en el qual els i les alumnes des d’infantil a sisè de primària, realitzaren un quadernet de post-its per prendre notes per a la memòria, així com un altre de guarda-tovallons fet amb els materials més simples i elementals. A més a més, per acabar de coordinar la vesprada, la professora d’Educació Física, Sharon Crespi , ens va muntar tot un ralli d’esports i de jocs relacionats amb la Pasqua.
Dimarts 19 durant tot el dia no paràrem. Al matí, aprofitant l’avinentesa de la Pasqua, els i les alumnes feren la seua pròpia mona amb la pasta de mona del forn “LA CINTA”, el nostre forn particular, els quals ens prepararen la massa i després, classe per classe,els alumnes realitzaren el disseny de la seua mona, cocodril, drac, etc, etc, amb les més diversesformes i grandàries. Després, les mones foren dutes al forn on es cogueren per a ser degustades a la
vesprada, en l’activitat final de la Setmana Cultural que va consistir en un berenar al pati amb les mones personals, xocolate de bollet, encisams, llonganissa i, evidentment, amb els ous de Pasqua que els mateixos xiquets havien decorat i pintat en un dels tallers que es feren per la vesprada. A la fi, dimarts 19, acabàrem amb el berenar de Pasqua i amb un divertit concurs de “balontiro” entre mes tres i alumnes, la qual cosa com sabeu, sempre sol acabar com el ball de Parra però en aquesta ocasió no ja que tots i totes teníem ganes de marxar cap a casa per a passar una bona Setmana Santa amb els caperutxos i sobretot, unes pasqües divertides i descansades perquè el trimestre havia sigut ben llarg i ben pesant…i per això, alguns, fins i tot, feren una becadeta al bracet.
EDUCACIÓ VIAL 2011. Aquest curs, els nostres dos oficials de la Policia Municipal i mestres ja més que honoraris, Patri
Guerrero i Lucia Romero, ens ha tornat a donar una lliçó de paciència, bonhomia, de saber estar i de ser mestres pel que fa no només a l’educació vial sinó en tot allò que fa a l’educació en general. Tots dos, Lucia i Patri s’han passat les hores davall un sol de justícia amb tota la paciència del món per endreçar els nostres alumnes i fer que aprenguen no només a ser bons conductors sinó a ser bons ciutadans i que reconeixen tots els drets i tots els deures que, com a futurs conductors i com a usuaris dels carrers del nostre poble quan van a peu o quan ho fan en bicicleta. El respecte pels senyals de trànsit, els passosde vianants, els stops, els cedir el pas, senyalitzar les accions que es van a realitzar quan vas dalt un vehicle, el fer que la convivència entre vianants i conductors siga més educada i respectuosa, són els paràmetres sobre els quals, tots dos companys han realitzat la seua faena “intensíssima” aquesta setmana al CEIPLes Comes. A més a més, com podreu veure a les imatges, no només treballaren amb els més menuts sinó que ho feren també amb els més majors i, fins i tot, amb alguns “ majorots ” als quals no els donava vergonya fer-los la competència als menuts A la fi, com sempre, els més satisfets els i les alumnes i els mestres i, com sempre també, els més cansats, els nostres companys de la Policia als qui no podem fer només que agrair-los el seu esforç, la seua dedicació i sobretot, la paciència i la simpatia amb què han treballat amb els nostres xiquets i els no tan xiquets.
Des d’ací, des de La Sènia, volem encomanar-los les nostres gràcies tot i esperant que, al curs vinent, tornem a tindre unes sessions d’Educació Vial tan plàcides i productives com aquest any.
A més, i com fem tots els anys, voldríem recordar —encara que sabem que amb això de la crisi la cosa està difícil—, que ens caldria al poble de l’Alcúdia, com a poble capdavanter que som en moltes coses, la institucionalitatzació d’una mena d’agència municipal d’Educació Vial que no només fera aquestes setmanes als col·legis de l’Alcúdia, sinó que ho mantinguera tot l’any a ser possible: tots ho agrairíem, conductors i vianants, pares i mares i, sobretot, el nostre futur: els nostres fills i filles.
SETMANA DE LA BIODIVERSITAT 2011. Com altres anys, els alumnes de cinquè han participat en els tallers i les activitats proposades de la Setmana de la Biodiversitat coincidint amb l’Any Internacional de l’Arbre, efemèride que, com tots sabem, se li sol donar molta anomenada però al final e la cantà, per a la humanitat, els resultats són ben minsos. Per això, Ximo Martínez i Vicent Boix , tots dos iniciadors dels Tallers de la Biodiversitat ja fa tres anys, han tornat a portar els nostres alumnes a la Casa de la Cultura en primer lloc per a presentar-los el projecte amb un audiovidual i uns jocs que realitzaren després amb les imatges de la diverssíssima biodiversitat de la flora i de la fauna —ésa dir de les plantes i dels animalets—, que podrien trobar no massa lluny del nostre poble on, si no és alguna mosca, alguna abella i alguna vespa, a més a més dels arbres que hi ha plantats al carrer o als parcs, els nostres xiquets i xiquetes, a dures penesen tenen coneixement de la seua existència. Posteriorment, en l’activitat més directa, tots els i les alumnes de cinquè A i B, acompanyats pels seus tutors Mª José Ginestar i Vicent Lacruz , l’especialista d’anglès, Leticia Sanchis Navarro , acudiren dimecres al Corral de Rafel, paratge que com ja sabreu, ha estat anomenat “Paratge d’Interès Natural Municipal”, per la qual cosa, a banda de les activitats alternatives que s’hi puguen fer —sopars a la llum de les estrelles, actuacions de músics i cantants, berenars de Pasqua,—, també s’hi realitza aquesta visita guiada on, entre altres moltes coses, els i les alumnes poden observar la natura directament, les espècies protegides de la flora que hi ha, i, amb un recorregut on s’observa el timó i el fenoll, el baladre i les garroferes, el fenàs i les orquídies d’abelleta, el romer i l’espígol, etc, etc. A més a més, el “Tio Antonio”, els mostra i els ensenya com
treballar l’espart, faena que fa molts anys servia per a fer tota mena d’eines, de cabassos, d’espardenyes i de tot allò que la necessitat i la inventiva humana donava de si. Durant aquest matí d’activitats, els i les xiquetes de cinquè es consciencien sobretot en tot allò referent a la protecció de la natura, la seua conservació i sobretot, de la importància que té que aquests paratges continuen sent part del nostre present i sobretot del nostre futur. Guiats per Ximo i per Vicent, tots dos cinquens passaren un matí ben divertit, educatiu i profitós, fins i tot alguns o algunes hauran descobert una possible o futura professió com és la de biòleg, paraula que agrada molt als nanos, sobretot la de biòleg marí, curiositat que sempre ix quan preguntes als xiquets què volen ser de majors.
Per acabar la setmana de la Biodiversitat, els mateixos professors, Ximo i Vicent, pararen ja a les aules de Les Comes per a fer els tallers que tots aquests tres anys han realitzat, entre ells el de trenar espart per a ensenyar-se, fer una crema de llavis de timó —o de tomello com diem a l’Alcúdia—, i acabar amb un oli de romer que servirà per guarir colps, matadures, mals de dent i altres dolències més, que la medicina natural ha segut des de sempre la més utilitzada a les nostres terres.
A la fi, una Setmana de la que ve tindrà continuïtat i podran gaudir així mateix 2010/2011.
Biodiversitat que, si Déu vol, l’any els propers alumnes de cinquè com ho han fet el d’aquest curs
GARROFERA 2011. Comn tots els anys, i aquest no ha estat menys, els i les alumnes de Tercer Cicle de Primària (5é i 6é), han fet l’eixida a la Garrofera de Guadassuar en bicicleta. L’activitat, organitzada pel departament d’Educació Física i pel “departament” d’Educació Vial, va tindre lloc dilluns i dimarts 23 i 24 de maig al llarg de tots dos matins. Els xiquets i les xiquetes, acompanyats i guiats per Patri
Guerrero de la Policia Municipal, la seua companya Lucía Romero al volant del cotxe de Protecció Civil i pels tutors respectius (Vicent Lacruz, Mª
Josep Ginestar i Vicent Ortega ), es passaren un matí ben agradable perquè el temps va acompanyar si més no, amb una calor inusual per al mes de maig encara que els nostres alumnes són d’allò més forts i resistents. L’activitat està pensada ja no només com una manera de fer esport i divertir-se sinó com una classe intensiva i pràctica d’Educació Vial ja que els xiquets no només practiquen un esport ben sa i profitós, sinó perquè en tot el recorregut urbà i rural, exerciten les instruccions de tot bon conductor encara que siga de bicicleta, cosa que, d’ací uns anys ens serà de profit a ells i a nosaltres…El respecte pels senyals de trànsit, el reconeixement de com circular per una rodona, de com marcar que es va a girar a l’esquerra o a la dreta; la pràctica per camins rurals plens de pedres i de roderes, el gaudir de la naturalesa i respirar un aire ben pur, i un etc molt llarg, fan d’aquesta eixida una de les més imprescindibles d’aquelles que fem anualment perquè, a més a més, els i les alumes participen d’un projecte que es veu complementat amb el de la Biodiversitat: comencen a valorar i a apreciar el bé que significa el nostre medi ambient i la importància que té la seua conservació perquè a més, la visita continua en un altre paratge per a nosaltres fonamental: el Corral de Rafel, cosa que fa que els nostres “ cicloturistes”, esdevinguen una miqueta més “ ciclociutadans”.
PREMIS
ABRIL 2011. Aquest any ha estat especialment productiu pel que fa a la nostra participació i en la recol·lecció dels Premis Abril del nostre poble, així com en altres concursos com el Sambori , en el qual, una de les nostres alumnes, Marta Llinares Ripoll de sisè de primària, ha obtingut un dels primers premis en la categoria de La Ribera, la qual cosa, li donarà peu a participar en la categoria nacional, és a dir, la de tot el País Valencià o Comunitat Valenciana, la qual, si Déu vol i el jurat així ho determina, esdevindrà la guanyadora, cosa que des de la revista La Sènia, esperem i desitgem.
Per altra banda, a més de participar plenament en els Abril , la nostra collita ha segut ben profitosa. Els primers en replegar un premi foren els alumnes d’Infantil 4 anys, els quals, amb l’obra col·lectiva “ La Pau”, guanyaren el tercer premi en la seua categoria. Així mateix, els i les alumnes d’Infantil 5 anys guanyaren el primer accèssit amb l’obra “ M’agrada…”, amb la qual cosa el nostre col·legi es veié perfectament representat en aquesta categoria: ni més ni menys que dos premis! Pel que fa al primer cicle de Primària, la nostra alumna de 1er de Primària, Aitana Espert
Rodríguez va ser proclamada la guanyadora del, ni més ni menys que del primer premi amb l’obra “ Linda i el paraigües” i ací no acabà la cosa perquè el seu company de classe, Joan Navarro Pastor va aconseguir un segon accèssit amb la seua narració “ La papallona multicolor”, i Natàlia Corbella Ortega , també de 1er de primària, va arribar a ser finalista de la seua categoria, així és que ja veieu quin nivell hi ha a 1er! Pel que fa al segon cicle de Primària, la nostra alumna de 3r de primària, Maria Boluda Hernández es va emportar a casa un primer accèssit amb la seua pobra “ Una qüestió de temps”.
I per arrematar la faena, l’alumna de 6è, Marta
Llinares Ripoll , es va aixecar amb el Primer Premi del Tercer Cicle de Primària amb l’obra referida al principi, “ La matriushka de cristall” a la qual va acompanyar la seua companya Nabila
Sakallah López amb un premi finalista amb la narració “ La família Duncan”, la qual cosa, i per a tots nosaltres, el conjunt de la comunitat educativa del CEIP Les Comes, ens ompli d’orgull per la faena ben feta i sobretot, perquè per als menuts i les menudes, és un premi al seu esforç, a la seua capacitat de narrar i al desenvolupament de futurs escriptors i defensors de la nostra llengua: amb ells i elles, el futur del valencià està ben assegurat. Però…Però no acabà així la nit perquè, per ja arrodonir la vetllada, els nostre exalumnes, i ara alumnes de l’IES “Els Évols”, Joan Lucas Fuertes s’emportà un segon accèssit amb la narració “ La meua història” en la categoria de Primer Cicle de Secundària i, sobretot perquè una altra exalumna nostra, Andrea Monteagut
Vigara , es va alçar ni més ni menys!, que amb el Primer Premi del Primer Cicle de Secundària, amb la narració “ L’enigma de Laura”. Per això i perquè esperem que en els anys vinents els i les nostres alumnes i ex-alumnes segueixen guanyant premis, els animem des d’ací a perseverar i, sobretot, els donem una forta abraçada i la nostra més cordial enhorabona.
LA MATRIUSHKA DE CRISTALL Marta Llinares Ripoll Finalista Premi Sambori La Ribera 2011. Guanyadora 1er Premi Tercer Cicle Primàr ia: Premis Abril 2011. Això era una vegada una xiqueta anomenada Laia que tenia un germà a qui li deien Josep. Josep era major que Laia i tenia 16 anys però entre tots dos hi havia un problema i és que Josep no parava de fer-li la punyeta a Laia perquè era un “punja” total, fins que un dia Laia es cansà de les “brometes” del seu germà i va decidir tornar-li-les totes d’una amb una de més pesada encara que les que Josep li feia a ella.. La revenja va consistir en emplenar l’habitació de Josep de “caca” de gallina i emplenar-lo de plomes per a que es quedara ben remullat i s’assemblara a una vertadera gallina. Ho tenia tot pensat: només el germà se n’anara a l’entrenament del futbol, Laia començaria a parar-li la revenja. Va anar al corral de la veïna, la tia Pepeta, que vivia en una casa amb gats, conills, gallines, una ase i un porc i va agafar totes les plomes i la gallinassa que va trobar al galliner i se les va emportar a l’habitació de Josep i, a més, deixà oberta la finestra per a que tots els pardalets que hi havia al parc que hi havia a l’altre costat de sa casa, emplenaren encara més el llit de Josep. Quan Laia tancà la porta de l’habitació, els pardalets ja quasi emplenaven la cambra atrets per l’olor de la gallinassa. La xiqueta se n’anà cap al bany per llavar-se les mans i traure’s del damunt la pudor que feia. Al poc va tornar a obrir la porta de l’habitació del seu germà per veure si els pardalets havien fet les seues “cosetes” i… A l’habitació no hi havia res! Res en el sentit que si tirava una pedra enmig de l’habitació no se sentia res perquè, almenys, s’hauria de poder escoltar el colp de la pedra en terra, però: res de res! De sobte, molt al fons de l’habitació, aparegué un puntet volador, molt xicotet, que a cada vegada s’acostava més i més a la porta fins que Laia va poder veure que es tractava d’un pardalet que s’apropava com un llamp i era un dels pardalets que havia deixat entrar del jardí. Quasi sense temps d’adonar-se’n, el pardal de color roig i verd, creuà com una bala “ pinng”, pel costat de Laia i l’esverà tant que Laia, fugint del pardal, caigué cap endavant, dins l’habitació, però a l’habitació no hi havia res de res; s’havia fet el buit i Laia queia i queia en eixe buit fins que perdé el coneixement… Sensesaber qui tempos havia passat, Laia es despertà enmig un desert però un desert gris, sensearena ni muntanyes, ni roques ni palmeres ni res. S’espolsà el terra del cul i veié que al seu costat hi havia una matriushka, eixa nina russa que té dins moltes més nines, a cada vegada més menudetes. La matriushka era de cristall i apegada a ella, hi havia una nota que deia: “ Açò que t’has trobat és la matriushka màgica i a dins hi ha quatre matriusketes més. A cadascuna que òbrigues gaudiràs d’un desig, els desitjos més preats per tu. Si algun desig no t’ha agradat hauràs de trencar la primera matriushka i així amb totes. Si ho fas amb totes se t’esborrarà cadascun dels desitjos que hages demanat”. — Bé —esva dir Laia—, a mal temps bona cara. Farem cas del que diu la nota. De repent el desert que tenia al voltant es convertí en la casa de Laia i estaven la mare i el seu germà i son pare que portava un maletí roseta amb un gosset a dins. S’havia complit el desig que més volia Laia des de feia anys: tindre un gosset! Passaren els mesos i el gosset que tant li havia agradat a Laia es convertí en un gos malcriat, lladrador, cridaner, que tot ho mossegava, es pixava per qualsevol lloc i feia les altres necessitats on li donava la gana. Laia, cansada del gosset, va decidir trencar la primera matriushka i així esborrar el seu primer desig. De sobte, en trencar el cristall, Laia es trobà altra vegada al desert gris, amb una matriushka de tres capes només. Surant com una fulla, baixà en eixe moment una ploma brillant, roja i verda. A la ploma hi havia enganxada una nota que deia: “ Aquest desig ha sigut esborrat. Quan tornes a la realitat ja no te’n recordaràs d’ell”. Quan Laia tornà a la realitat es trobà en una casa molt més gran que la seua. Què una casa? Una mansió era allò! El seu segon desig s’’havia complit: era multimuchihipermegasuperguai de milionària i tenia de tot allò que poguera desitjar, però tot això tenia una pega: eren famososi els paparazzi els envoltaven contínuament i no els deixaven viure amb tranquil·litat, sempre envoltats i anguniats pels periodistes i tota la gentola que volia aprofitar-se’n d’ells. Passaren setmanesi mesosi de la porta no se n’anaven. Ni ella ni sa mare, ni son pare ni el seu germà podien eixir de la casa, la qual, encara que tenia un jardí que era més gran que tota la ciutat, li donava la impressió a Laia que s’ofegava i que no podia respirar. Així és que decidí, cansada i avorrida d’aquella vida, trencar la segona matriushka de cristall i demanar altre desig.
D’immediat tornà a estar al desert gris, sensecap color i se sentí una veueta que eixia de terra que deia: “ El teu segon desig ha sigut esborrat. Noméset queden dos més. Pensa bé què vols desitjar”. Laia despertà de seguida i se’n recordà que el seu tercer desig havia estat no voler suportar més el seu germà i quan tornà a sa casa, aquesta vegada sa casa normal i corrent, va trobar a la cuina a sa mare i a son pare però del seu germà no hi havia ni senyal. Laia li preguntà a sa mare pel germà i aquesta se la mirà estranyada: —El teu germà? Tu no tens cap germà —va dir sa mare mentre mirava a son pare i tots dos es posaven a plorar. Bé, millor, pensà Laia. Ja s’ha acabat de patir les impertinències i les “brometes” d’aquell graciós. Però no es teia del cap la imatge de sa mare i de son pare amb els ulls plorosos. Al poc de temps, un dia o dos només, Laia començà a trobar-se malament: alguna cosa li faltava i ella mateixa s’adonava que la seua vida no estava completa i que fins i tot, tota enutjada que estava amb el seu germà, trobava a faltar les burletes, les brometes, els comentaris i fins i tot les rialles de Josepquan feien alguna cosa junts. Laia es posà a plorar i pensà que això que havia demanat no estava bé i decidí trencar l’última matriushka i plaff!, al moment estava altra vegada al desert i de la darrera figureta eixia una llum molt brillant, com la llum de la lluna plena, la qual, a poc a poc, va anar deixant veure la figura d’una dona. Laia, tota esverada i plorosa digué: —Per favor! Digues-me que eres la fada de la matriushka i que vens a traure’m d’aquest infern! La dona li va contestar: —No; jo no sóc cap fada ni cap bruixa bona de res. Jo sóc la teua Consciència i vinc a recordar-te que ja no tindràs cap altre desig si trenques definitivament la matriushka que et queda —va dir-li Consciència—. Ara ja només et queda tornar a la teua vida d’abans però senseel teu germà. Què has decidit fer? I Laia, plorant com una Magdalena, li va dir: —Per favor Consciència! Vull que tornes a la vida el meu germà Josep encara que jo m’haja de quedar en aquest desert per sempre perquè no vull passar-me la vida refregant-me pels nassosque jo he fet desaparèixer el meu germà! La Consciència de Laia va dir aleshores: —Bo,gràcies a la teua puresa, el teu darrer desig serà doble. Digues-me què vols fer. Laia botà de seguida del terra i digué: —Desitge que tot torne a ser com abans! I pluff! amb un sospir i una flamarada roja i verda, Laia va tornar a estar davant la porta de l’habitació de Josep, a punt de revenjar-se omplint-li-la de caca i de plomes mentre es torcava unes llagrimetes que tenia als ulls. De sobte sentí el timbre de la casa i anà corrent a obrir. Era Josep que tornava amb la bossa d’esport de l’entrenament del futbol i li deia mentre li apretava el nas amb dos dits: —Quepassa, nana! Que has plorat o què? Laia va fer un bot i s’abraçà al seu germà i li pegà l’abraçada més forta del món! Josepla va fer enrere mirant-la estranyada i li va dir que,encara que no n’estava acostumat, això li agradava però que no s’acostumara massa… A partir d’aquell moment, la relació de Laia i Josep va canviar. Josep deixà de fer l’haca mab les brometes i Laia comprengué que tindre un germà major, era una de les desgràcies de la viada a les que s’havia d’acostumar. Només calia deixar passar uns anyets i la cosa s’hauria acabat per sempre. tal vegada, a més de ser germans, Josep i Laia podrien ser bons amics.
EL DESIG DE LLUC Nabila Sakallah López Finalista dels Premis Abril 2011. Tercer Cicle de Primàri a Això era una vegada una família anomenada Duncan. Els Duncan eren molt feliços i Lluc, el fill dels Duncan s’imaginava que ell pertanyia a la família però…Però li semblava veure coses estranyes en el comportament dels seus pares perquè…Això no era de veritat: els pares de Lluc se’l trobaren en una caixa a la porta de casa feia ja deu anys. Quan arribà el seu onzè aniversari, Lluc va sentir sa mare que li deia: —Lluc: baixa un moment a la cuina, fes el favor.
Allí, Lluc es trobà a son pare i a sa mare que feien un posat molt seriós i una miqueta trist. En seure a la cadira, son pare li va dir: —Lluc, és hora que parlem seriosament i et diguem una cosa que no sé si t’agradarà. —Ha arribat l’hora que et contem la veritat —va dir sa mare. —quina veritat —va contestar Lluc tot escamat perquè no mai havia vist son pare i sa mare d’aqueixa manera. —Mira, Lluc: tu no eres el nostre fill natural —va dir sa mare. —Faonze anys et trobàrem davant la nostra porta i nosaltres et prenguérem com si fores el nostre fill de de veres. Lluc es posà a plorar immediatament i fugí de la cuina per pujar-se’n a la seua habitació. Pensava en els somnis que tenia des que era un infant estaven guardats en una xicoteta caixa de fusta i de música que li havien regalat els seus pares quan era menut. A la capsa hi havia una cadeneta d’or, unes fotos i records de la seua infantesa i, mentre mirava les fotos encara amb els ulls plorosos, una de son pare i de sa mare, tots juntsva dir: —Semblem molt feliços —va dir Lluc mentre mira les fotos. I en eixe moment se li ocorregué inventar alguna mena de màquina per a poder trobar els seus pares de veritat sense tindre que abandonar els altres, aquells que li havien fet de mare i de pare de de veres. A un casc vell de moto de son pare, apegà una pantalla de mòbil i uns circuits integrats de l’ordinador vell que havien deixat a banda feia uns mesosi, amb una pila del rellotge vell de sa mare, va fer una mescla de circuits i els connectà a Internet mitjançant un aparell que havia trobat dins una ràdio antiga de l’àvia Maria i uns altres a dins les orelles i dins els nassos. Mentre connectava tots els fils, va intentar imaginar com seria sa mare de veritat i a poc a poc, com si fóra un record, una imatge va anar eixint a la pantalla de l’aparell. La dona era jove, rossa, amb el nas una miqueta respingó com el seu i els ulls d’un color verd oliva també com els seus. Tenia la pell una miqueta bruna i els llavis i la barbeta molt marcats. I a més a més, els cabells eren agraïts i morens, també com els seus. Una llàgrima s’escapà pels lacrimals de Lluc i mentre plorava una miqueta, va decidir penjar la imatge en Internet i veure si hi havia alguna que s’assemblara a ella. Al poc les imatges començaren a ajuntar-se i va veure’n una que era idèntica a una foto seua de feia poc temps. A la fi, Bingo!, la imatge d’aquella que semblava ser sa mare va eixir amb la seua i, a més, també va poder localitzar-la per l’adreça que hi havia davall la foto. Lluc es va torcar les llàgrimes, va demanar permís als seus pares per poder eixir al carrer amb l’excusa d’aclarir-se una miqueta i va anar a buscar la seua vertadera mare (o la que ell creia que era), al supermercat que hi havia a la direcció de la foto. Els pares, tots plorososencara li donaren permís per anar amb la bicicleta i, en arribar a la porta del supermercat, a la primera dona que va veure atenent en la caixa als clients, va ser una dona que semblava ser una foto seua. Quan la dona va veure aparèixer Lluc, es va quedar amb la boca oberta, els ulls se li eixamplaren com si foren fanals i la suor de la seua front va fer com si li agafara un mareig o alguna cosa semblant. —…Qui…Qui eres tu? —va preguntar la dona en veure Lluc. —Jo…Jo…—va contestar tremolant Lluc—. Jo, em sembla que jo sóc el teu fill… mare. La dona es posà a plorar com una magdalena, abandonà la caixa i, mentre una companya agafava el seu lloc, ella va intentar fer-se la boja durant uns moments. —Jo…jo, ta mare? De què em parles? —va dir la dona. —Josóc Lluc, el teu fill i si no em reconeixes, me n’aniré per la porta i no em tornaràs a veure mai més. Recordesque em vares abandonar a la porta de ca els Duncan fa quasi onze anys? La dona es va posar a plorar i li va dir que sí, que ho recordava però que si podien parlar en un lloc més tranquil, li ho explicaria tot. Lluc va dir: —Tinc el lloc perfecte: ca els meus pares, els Duncan. La dona va plorar més encara i va dir que sí, que demanaria permís al treball i que hi anirien per parlar. Al poc, Lluc i sa mare seien al menjador de ca els Duncan i la seua mare adoptiva —o la seua mare de veritat?—, els parava taula a tots dos amb uns tes, unes galetes i uns sucs i ell i el seu marit —el pare de Lluc—, se n’anaven a la cuina per deixar-los parlar tranquil·lament. —…I ja no sé què més dir-te, fill —va dir la mare biològica de Lluc—. Només sé que era molt jove, que no tenia ningú que m’ajudara i que et vaig deixar a la porta de la millor família que jo coneixia… —I mon pare? —va preguntar Lluc. —Ton pare morí en un accident de moto. Érem molt joves i les nostres famílies no m’ajudaren gens ni miqueta per això, jo, abans de fer coses males, vaig pensar que el millor seria que tingueres una bona família que el volguera, que et cuidara i que t’estimara molt, fill. —Jala tinc eixa família, ja —va contestar Lluc—. I els vull molt, moltíssim…
I en això sa mare es va alçar i va dir: —Doncsfill meu, me n’alegre molt de veure’t però jo no vull trencar eixa relació. Si tant els vols crec que jo estic de més i no et faig falta encara que jo, dins de mi, he plorat molts dies i moltes nits per no poder tindre’t… I s’aixecà disposada a anar-se’n però Lluc la va agafar del braç i li va dir: —Sapsquè? Crec que la millor cosa que podríem fer seria parlar amb ells i que em donaren permís per poder visitar-te algun dia o passar algunes vespradesamb tu…si ells volen, és clar…I si tu vols, clar. La vertadera mare de Lluc es posà a plorar i li va dir: —Resem faria més feliç, fill perquè jo…perquè jo també t’estime! Lluc va anar corrent a la cuina i el seus pares s’alçaren d’un bot i mentre Lluc els agafava en una abraçada molt gran i molt forta. —Podré veure ma mare…L’altra mare meua, mare —li va preguntar a sa mare “vertadera”. I ella li va contestar que sí, que la podria veure sempre que volguera però… I Lluc va dir: —Però jo sempre sabré que la meua vertadera mare i el meu vertader pare sou vosaltres, pares… I des d’aleshores, Lluc té a la seua tauleta de nit i a la taula de l’ordinador, dues fotos: les de les seues famílies, perquè com ell diu sempre que pot:
—Tinc una gran família!
UNA QÜESTIÓ DE TEMPS. Maria Boluda Hernández 3r de Primària 1er Accèssit segon Cicle de Primària. El fi de curs està prop. Anna prepara la seua audició de piano i està un poc nerviosa. Totes les vesprades assaja un poquet; s’asseu davant el piano, obri el llibre de partitures i es fica a tocar. Però no li troba el fil a la sonatina, decideix deixar-ho per a un altre ratet. A poqueta nit ho torna a intentar , torna a obrir el llibre de partitures i s’emporta una gran sorpresa: dues figures del pentagrama estan barallant-se; una senyora redona i una senyora redona estaven a la grenya. —Quèvos passa?Per què discutiu? Aleshores la senyora negra va contestar: —La senyora redona ocupa el meu temps en el compàs. A este pas em convertiré en semicorxera! La senyora redona va exclamar: —No és veritat! Ésque no veus que sóc redona amb puntet!? Anna va intervindre: —No podeu continuar així d’aquesta forma! No podré tocar a l’audició! No em puc aclarir amb la partitura! Hem de buscar alguna solució! Aleshores la senyora blanca del compàs del costat que ho havia escoltat tot, va suggerir: —Els podíem ficar una lligadura d’unió i així sonarien les dos juntes, i compartirien en tot el temps el compàs. —Molt bona idea senyora redona! —va dir Anna. D’aquesta manera es ficaren d’acord les dues notes en qüestió i Anna pogué tocar a l’audició satisfeta, i els seus pares es van quedar molt contents.
LINDA I EL PARAIGÜES. Aitana Espert. 1er de Primària.
Primer Premi Primer Cicle de Primària: Premis Abril 2011. Fa molt de temps, hi havia una papallona que es deia Linda. Linda es va fer amiga d’un paraigües per poder passejar quan plovia. Un dia en què Linda va anar a visitar el seu amic, el va trobar plorant perquè s’havia fet un forat . Linda va agafar un tros de tela en forma de cor i li va taparel forat. El paraigües es va ficar molt content i a partir d’aquell dia els dos amics es van fer inseparables.
LA LLUNA MULT ICOLOR. Joan Navarro. 1r de Primària. Tercer premi Primer Cicle de Primària: Premis Abril 2011. Hola, sóc Multicolor, una papallona que viu al bosc. M’agrada jugar amb les flors de colors. Un dia vaig decidir anar a passejar a la ciutat. Quan portava una bona estona mirant-me en un espill d’una vitrina, em vaig a donar que perdia els colors. Jo de seguida vaig tornar al bosc. Vaig buscar a la papallona Saberuda. Ella m’explicà que els colors estava perdent-los per la contaminació que hi ha a l’aire de la ciutat: les motos, els cotxes, els camions, les fàbriques… —Torna al bosc i en dos dies de respirar el seu aire, et tornaran els colors. I jo molt contenta vaig anar amb les meues amigues les flors i a contar allò que m’havia passat. I conte contat, ja s’ha acabat…
EL PEIX SENSE COLOR. Natàli a Corbella. 1er de Primària. Finalista Primer Cicle: Premis Abril 2011. Hi havia una vegada una família de peixos que vivia al fons del mar. Eren quatre germans i el més menut no tenia colors. Elstres germans majors tenien uns colors molt bonics i el més menut estava molt trist de vore que ell era diferent. Tots els dies, Pere, el peix sensecolors, els deia als seus germans: —Quan seré jo tan bonic com vosaltres? Ells li contestaven: —No passa res. No et preocupes que ja et queda poc per a ser com nosaltres, el que passa és que eres encara molt menut. A mida que vages fent-te major, els teus colors apareixeran. Nosaltres tampoc teníem colors i mira ara… Anà passat el temps i els peixos anaven creixent i un bon dia, de sobte, el pei sense colors notà alguna cosa que no era normal. Es mirà de cap a cua i va veure que ja era major i els colors li havien aparegut i era tan bonic que ara es passejava pel fons de la mar per a que tots el miraren i digueren que tenia un color groc que pareixia un sol.
EXCURSIÓ FI DE CURS 2011. A les nou i mitja del matí del dilluns 30 de maig moguérem trenta-dos xiquets i xiquetes i tres mestres cap a la Mànega de la Mar Menor amb la intenció —sana i immillorable intenció! —, de passar-nos-ho el millor possible. En arribar a La Mànega, després d’un viatge plàcid i tranquil, sense cap incidència que ressaltar, els excursionistes foren rebuts pels monitors al campament de PROSEDE,l’empresa que ens organitzà totes les activitats. De seguida ens n’anàrem a dinar al restaurant Alborada on els xiquets i les xiquetes dinaren per a, tot seguit, marxar als apartaments on dormirien. A la vesprada, després de distribuir tots els alumnes, ens n’anàrem a la platja de Portobello per a començar ja les activitats. Immediatament s’iniciaren en els jocs de piragüisme, taules de surf, colxonetes, natació,
volei-platja, etc, etc. A les cinc de la vesprada, després d’haver realitzat unes primeres hores d’exercici, els portaren el berenar a la platja mateixa i allí, en les tovalles, se’l menjaren tranquil·lament per a, tot seguit, seguir les activitats fins les set de la vesprada quan ja una miqueta cansats, tornaren als apartaments per a dutxar-se, endreçar-se i canviar-se de roba per anar a sopar i de festa. Al campament, amb els i les alumnes del col·legi de l’Alguenya que ens acompanyaven, començaren una festa de disfresses que va durar fins les dotze de la nit. Els xiquets ballaren, cantaren, desfilaren, i s’ho passaren com això, com a xiquets i xiquetes fins que, esgotats i satisfets, marxàrem tots a dormir perquè a l’endemà, a les vuit del matí, diana! La primera nit passà com passen totes les primeres nits d’aquest tipus d’excursió: xarrades, rialles, uns que dormien i altres que no deixaven dormir fins que els monitors i les monitores, que dormien davant les portes dels apartaments, els feren
retreta i tots i totes adormir fins que, a les vuit en punt, començaren a despertar-los.
A les nou menys quart, tots i totes estàvem al restaurant per a desdejunar i començar després les activitats a la platja. A les onze del mateix matí, ens abillàrem de crema protectora, tovallola i xancles i ens n’anàrem a Las Salinas, la qual cosa, com el seu nom indica, són una zona de salines que hi al començament de La Mànega i després a nadar a una platja on fins i tot, trobàrem peixets, caragoles de mar i una aigua nítida i clara. Després tornàrem al campament, un endreç ràpid i a dinar per a, posteriorment, descansar una estona a l’apartament i tornar a la platja per a acabar tot un seguit d’activitats que finalitzaren a les set i quart. Ja dutxats, endreçats i polits, ens n’anàrem a sopar per a de seguida, començar una festa que, ara sí, acabàrem a les onze perquè monitors, xiquets i xiquetes i els mestres, estàvem prou cansats. A la nit, als apartaments, no se sentia una sola veu, si de cas algun ronc sonor i algun esbufec de cansament perquè la veritat, el seguit d’activitats que havien portat durant tot el dia, la intensitat dels jocs i el no parar durant els dos dies que portàvem, haguera esgotat fins i tot a Superman. A l’endemà pel matí, u de juny, últim dia de l’excursió, desdejunàrem i de seguida ja férem les maletes per a tornar. El matí ens va sorprendre amb una tempesta d’aigua i vent mentre fèiem el desdejuni però al poc va cessar i tots els xiquets i les xiquetes ens vam dedicar durant la resta del matí a comprar regals i records per a les famílies i els amics i després, mentre esperàvem l’hora de dinar i marxar, ens entretinguérem fent un taller d’”Atrapasueños” fins que, ben prompte, a dinar, replegar les maletes i els embalums i pujar a l’autobús per a tornar a casa on, sensecap incidència digna de destacar, arribàrem com sabeu tots a les sis de la vesprada… encara que alguns, una miqueta marejats. Els mestres tutors: Mª José Ginestar, Vicent Lacruz
i Vicent Ortega , volem destacar l’excel·lent comportament de tots els alumnes; la seua educació en dirigir-se als monitors i les monitores; l’actitud de col·laboració i de treball que mantingueren al llarg de tota l’excursió i, sobretot les ganes de divertir-se i de passar-s’ho bé (cosa que no va renyida amb les anteriors), així com la il·lusió que mostraren tots i totes en el primer viatge fora de casa que feien alguns i algunes i l’observança de les regles que els monitors els feren acomplir pel que fa a la neteja i l’endreç de les respectives habitacions i banys dels apartaments i de les seuespersonals. A la fi, des de La Sènia, volem felicitar-los a tots i a totes perquè l’Excursió Fi de Curs 2011, després d’una lluita aferrissada per mantenir uns preus que com tots sabeu, apujaven a mida que els nombre d’alumnes baixava, ha estat una experiència inoblidable per a ells com a alumnes i per a nosaltres com a professors. Enhorabona!
Atentament, els mestres tutors…Que també s’ho passaren d’allò més bé!
Mª José Ginestar, Vicent Lacruz i Vicent Ortega.
SÍ AL VALENCIÀ! Com tots i totes sabeu a hores d’ara, la Conselleria d’Educació vol posar en marxa un Pla Trilingüe que començaria a aplicar-s’hi a partir del curs 2012/2013, mitjançant el qual, l’aprenentatge dels nostres fills i filles es realitzaria en tres llengües: castellà, anglès i valencià…I com el camí de l’infern està empedrat de bones intencions, nosaltres ens hem llegit el pla —una miqueta feixuc d’explicar en aquestes pàgines—, i us podem informar que, a la llarga o ben bé a la curta, el que implicarà el Pla Trilingüe és que el valencià, com a llengua d’ús en l’ensenyament, anirà minvant i fins i tot, en alguns trams, només restarà com assignatura i poca cosa més, si no és que desapareixerà del tot. Aquesta revista escolar, La Sènia, no ja per ganes de criticar sinó per ganes d’informar, es fa ressó d’una de les moltes activitats que han tingut lloc en protesta per l’aplicació d’aquesta Llei Trilingüe i que ha consistit en que, tots els dilluns des que va aparèixer aquesta informació, tots aquells i aquelles alumnes, mestres i personal laboral que ho han volgut, han vingut vestits de negre per mostrar el seu dol i el seu condol pel valencià. Esperem que les “autoritats” educatives s’ho pensen i repensen millor i no hajam de veritat de vestir de negre perquè la nostra llengua, el valencià, sempre minvada, sempre menyspreada, sempre infravalorada, desaparega dels plans educatius. El valencià es mereix ser llengua d’ús per a tot: per a l’educació, per a l’administració, per a la cultura, per a… per a tot. I recordeu: un xiquet o una xiqueta, igual s’ensenya i aprèn l’anglès perfectament usant el valencià o el castellà. Els nostres xiquets, bilingües ja de per se, tenen capacitat de sobres per a aprendre totes tres llengües, no cal fer desaparèixer una llengua per promocionar-ne una altra. Tots i totes coneixem i valorem la importància del castellà, la nostra segona llengua —i en alguns casos la primera—, però si les autoritats educatives aporten els mitjans necessaris i els mestres capacitats, i el pla es desenvolupa amb una cosa que es diu “seny” o “trellat”, tots els nostres alumnes podrien desenvolupar l’ensenyament de l’anglès —recordeu, una llengua estrangera—, sense que calga fer-ne desaparèixer una altra: la nostra, el valencià La Redacció de La Sènia.
CUINA I MENJADOR SOPAR FI DE CURS AMPA I COL·LEGI.
MESTRESQUEVENEN, MESTRESQUESE’N VAN… Aquest curs hem tingut un munt de novetats pel que fa a noves mestres que han vingut i d’altres que se n’han anat a altres col·legis i a altres destins. A principi de curs ens vingué Rosa Martínez , per ocupar la plaça que restava lliure en 2on de Primària però al poc de temps, degut a un canvi de centre, marxà a Alberic i el seu lloc va ser ocupat per Tamara Vivó , qui ha acabat el curs amb ells.
A Infantil vingué en primer lloc, en substitució de Mª José García, Carmen Llàcer i poc després, a causa del permís de maternitat de Raquel Crespo, ens vingué una altra Carme, en aquest cas, Mª Carme Peris i, al poc, tornà Leticia Sanchis , companya del curs passat, per a ocupar la plaça d’anglès en Primària. A més a més, les places de Compensatòria i de Logopèdia, varen ser ocupadesper Amparo Osca i Xelo Fontana . Totes elles, si fa no fa, ens deixaran el curs vinent per anar a ocupar altres destins a altres col·legis encara que tots i totes qui formem la colla de mestres i de personal laboral del centre estaríem encisats amb què tornaren amb nosaltres i amb els nostres alumnes perquè han demostrat perfectament la seua vàlua com a professionals de l’ensenyament i com a companyes. Però des de La Sènia volem ressaltar la marxa d’una companya a qui ens estimem profundament perquè ha estat amb nosaltres anys i que ara, a resultes del Concurs de Trasllats, l’han destinada a un altre col·legi de l’Alcúdia. Es tracta com ja quasi segur que sabreu de Mª José Ginestar , la qual, el curs vinent 2011/2012, passarà a ocupar una plaça de Primària al CEIPHeretats, no massa lluny de nosaltres físicament però sí que anímicament perquè… Perquè de ben segur, tots i totes la trobarem a faltar. A totes elles, les nostres companyes, volem desitjar-los ventura i sort en el seus nous destins, vagen on vagen i una llarga carrera professional enriquidora i farcida de bonesexperiències.