Septem Gaudia

Nota sobre l’origen llatí dels goigs: els Septem gaudia del bisbe de València Alfons de Borja, futur papa Calixte III. Àlvar Monferrer i Monfort

A les pàgines que segueixen intentaré, en primer lloc, mostrar al lector interessat un dels aspectes més importants de l’origen medieval dels nostres goigs: els poemes de la literatura llatina cristiana que inclouen algun tipus de lloança a la Verge Maria sobretot, però també als altres éssers sagrats. Així, doncs, parlarem dels himnes i els càntics; les lletanies i els cants litànics; els trops, les seqüències i altres versos. Dins d’aquestes creacions, també inclourem una precisió breu sobre els antics relats de vides de sants, tant en llatí com en llengua vernacla.

Tot això va dirigit a reproduir i comentar breument un dels exemples més clars d’aquest origen, els Septem gaudia, que Alfons de Borja, bisbe de València i futur papa Calixte III, va manar que es cantaren a totes les esglésies de la seua diòcesi.

Com és evident, aquestes notes afecten fonamentalment al fons del tema o del relat dels goigs, tot i que en algun cas representen també un precedent de la llur forma, sobretot pel que fa a les repeticions, tornades o retronxes d’alguns versos o d’una part d’ells, al llarg de la composició gogística. Aquest aspecte, el de la forma o la mètrica dels goigs no es va decantar fins el segle xv, i el caràcter de dansa o de ballada que presenten, que pertany preferentment a llur origen i té a veure amb l’idioma i l’entorn cultural occità o provençal, el deixaré per a una altra ocasió. El propòsit d’aquest article, en definitiva, no és altre que parlar del primer dels dos pilars en els quals es fonamenten les creacions gogístiques, que tenen gran importància en les celebracions festives del nostre poble.

1. Himnes i càntics en llatí El Cristianisme, com no podia ser altrament, es va veure afectat des del començament per l’evolució dels textos que li eren propis. Sant Pau, en les epístoles als efesis i als colossencs, cita salms, himnes i càntics com textos diferents, tot i que paral·lels i intercanviables. Diu: “Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l’Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor” (Ef 5,19) i “moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit” (Col 3,16) (Cf. Bíblia valenciana, 1996). Sembla, doncs, que els salms en sentit estricte no influïren gran cosa en els textos de nova creació, potser entre altres raons per la forma d’expressió poètica que mostren, farcida de paral·lelismes, contraposicions i altres figures retòriques i literàries expressades d’una manera lineal, és a dir, en una prosa poètica aliena a les creacions mètriques o versificades del llatí, qualsevulla que siga aquesta modalitat. Això a banda que, potser 1

aparentment, aquests salms reflecteixen més que sentiments de la pròpia limitació front a l’omnipotència de la divinitat, expressions que no conviden per se a una explosió de joia. En conseqüència, els càntics i els himnes constitueixen les composicions cabdals que traspuen, més que els salms, sentiments de lloança, alegria, triomf i esperança, i també d’acció de gràcies, a banda que puguen anar acompanyades de música instrumental i, sovint, de dansa, raó per la qual hom els incorporava preferentment a l’ofici dels laudes. De manera que els podem considerar com els antecedents més llunyans dels nostres goigs.

Aquestes composicions poètiques passaren a la litúrgia llatina d’Occident dins del procés de substitució definitiva del grec pel llatí, substitució que es produí a partir de finals del segle II o principis del III i va sancionar de iure el papa Sant Damàs l’any 370, quan ja era una realitat de facto. En tot cas, la índole de totes aquests composicions, el seu origen i la intencionalitat inicial i la seua evolució posterior dins la litúrgia són temes tan amples que no poden ser tractats ara.

Aconselle al lector les obres de D. Solá (1931, 2ª part, Cap.

IV);

M. Righetti (1955: I, 173-248);

A.G. Martimort (1065: 99-106, 146-175; M-A. Marcos, J. Oroz, 1997: II, 1-124), per ampliar aquestes indicacions. Aquestes obres són les que he usat preferentment per a centrar el tema.

No obstant, com exemples aclaridors d’aquest fonament inicial dels goigs, citaré diverses composicions que il·lustren aquest origen. En primer lloc, un dels himnes més antics, el Te Deum laudamus, no presenta una forma mètrica concreta, sinó que empra encara el model dels himnes hebraics i grecs, composats com una mena de prosa poètica. La qüestió de la forma pròpia en la nova llengua vindrà més tard, quan evoluciona respecte del vocabulari i, sobretot, de la prosòdia.

Potser, la transformació decisiva es deguda a la pèrdua del valor quantitatiu de la síl·laba, alhora que s’imposa la versificació rítmica i accentual, que portarà més endavant a la rima. Un procés que, com he dit, no passa amb el salms ni amb els càntics.

Els salms en són 150 i estan continguts al llibre corresponent de la Bíblia o Salteri. Els càntics estan escampats pels diversos llibres de la Bíblia i en són 12 els recollits per la litúrgia posttridentina. En contraposició, cap dels himnes litúrgics deriva directament de l‘escriptura i en són nombrosos, tant els que serveixen per a l’ofici comú, com a l’ofici propi d’alguns dies. Els més emprats i coneguts els podeu trobar al Liber usualis fàcilment.

D’altra banda, cal remarcar també que el mot hymnus en la litúrgia llatina significa, sobretot, “cant de festa i de lloança” a la divinitat. Sant Agustí el defineix molt bé en contestar a la qüestió què és un himne (cit. M-A. Marcos, J. Oroz, 1997: 11): Cantus est cum laude Dei. Si laudas Deum et non cantas, non dicis hymnum; si cantas et non laudas Deum, non dicis hymnum; si laudas aliud quod non pertinet ad laudem Dei, etsi

El cant cal que siga en lloança de Déu. Si lloes a Déu i no cantes, no dius cap himne; si cantes i no lloes a Déu, no dius cap himne; si lloes d’una manera que no correspon a la lloança de Déu, 2

cantes laudes, non dicis hymnum.

tot i que lloes, no dius cap himne...

I acaba rotundament: Hymnus, ergo, tria ista habet: et cantum, et L’himne, doncs, té aquestes tres condicions: és laudem, et Dei. cant, és lloança, i es de Déu.

Aquesta limitació inicial de l’objecte de la lloança (Déu) va durar poc. A partir del segle IV apareixen himnes que també lloen altres éssers sagrats, sobretot la Verge. Amb el temps, fins i tot, poden perdre el caràcter de lloança directa i es converteixen en relats hagiogràfics i bíblics, paràfrasis de l’escriptura, cants fúnebres i altres formes en les quals la influència de la cultura del poble s’hi fa present cada vegada més. A la literatura llatina cristiana eren freqüents aquests himnes.

Entre els autors més destacats cal citar Sant Hilari, Sant Ambròs, Prudenci, Sant Agustí, Sant Gregori el Magne, Beda el Venerable, etc.

Pel que fa a la Mare de Déu i els goigs, Ennodi, al segle

IX,

compon un cant, Ut Virginem

fetam loquar, que es pregunta de què cal lloar la Verge (Ibid.: 210-213), mentre que una composició contemporània anònima es pot considerar un precedent formal dels goigs: Beata tu, Virgo Maria (Ibid.: 322-323), a la que apareix una retronxa que es repeteix al final de cada estrofa: O alma Virgo Maria, o beata Maria!

O venerable Verge Maria, o beneita Maria!

Aquestes repeticions hom les considera un element indicatiu del caràcter semipopular de les diverses creacions literàries i, en concret, dels nostres goigs.

Altres poemes per honorar la Verge i lloar els seus goigs i virtuts (gaudia et laudes), coneguts de tothom, són les antífones Regina coeli laetare i Salve Regina. De la melodia amb què es canta el primer a les celebracions religiosses de les nostres parròquies, coneixem la del ritual de les Completes del diumenge (Liber usualis, 1956: 278), que és la més solemne; també la que sembla més senzilla, la d’origen gàl·lic que és usual a la litúrgia de l’Església durant el temps pasqual (Ibid.: 278), i, en tercer lloc, una altra de paral·lela que es canta a les Useres dins la celebració dels Pelegrins, ara de cant pla, que manifesta una exaltació popular més joiosa i expressiva que cap de les altres dues, sobretot a l’al·leluia del final de cada vers, que contesta i confirma el poble (S. Seguí, 1990: 598). Del segon, diré només que el text original del que deriva, hom l’atribueix a Hermann el Contrafet (s. xi), que el complementa amb una composició afegida, Alma Redemptoris Mater, també prou coneguda (M-A. Marcos, J. Oroz, 1997: 420-421).

D’altra banda, com resumeixen J. Zahonero i L. Casanoves (1955: 8), l’himne satisfarà objectivament les dues finalitats de l’oració: lloar Déu i impetrar-ne dons i mercès. Si, a més, afegim la poesia, l’himne és la creació oficial més sublim i autènticament espiritual de l’Església.

3

2. Lletanies i cants litànics.

A mes de la influència dels poemes llatins, cal esmentar la sèrie d’invocacions i/o deprecacions breus d’origen antiquíssim, però que han perdurat fins a l‘actualitat, usades per a acompanyar les processons i que coneixem amb el nom de lletanies. Servien, sobretot, per a impetrar l’ajuda de Déu fonamentalment, però també de la Mare de Déu i dels sants i les santes.

Destaquem les lauretanes, o del santuari italià de la Mare de Déu de Loreto (finals del segle xv, posades a l’abast de l’Església el 1587), i les dominicanes més antigues (obligatòries en la pregària dels convents de l’orde pel capítol general de 1256 (Fuertes, 1995). Les més litúrgiques, però, són conegudes com dels sants, que a partir de les quatre invocacions a les tres persones i la Trinitat (Pater de coelis, Deus; Fili Redemptor mundi, Deus; Spiritus Sancte, Deus; i Sancta Trinitas, unus Deus), entraven en el santoral, encapçalat per les tres dedicades a la Mare de Déu (Sancta Maria, Sancta Dei Genitrix i Sancta Virgo virginum), i seguien amb els arcàngels (Michael, Gabriel, Raphael), els àngels, els altres esperits celestials i la relació dels sants més antics i coneguts i una sèrie de deprecacions i peticions.

La repetició d’aquestes lletanies, sobretot si la processó era llarga, es feia monòtona i feixuga, per la qual raó es van complementar amb els cants litànics (Rituale romanum, 1857: 413414), dels quals a la nostra terra encara en tenim un bon conjunt, que podem oir cada any en les celebracions penitencials més antigues: els pelegrins de les Useres, els de Catí, els de Culla, etc. (A. Monferrer Monfort, 2009).

3. Trops, seqüències i altres versos Un estudiós de la música religiosa i del folklore popular, Ricard Pitarch (1988), parla del probable origen dels goigs en els oficis rimats de l’església romana del segle X, derivats també del trops i les seqüències que eren emprats per a intercalar comentaris i lloes afegides als oficis litúrgics. També com origen remot, cita els canons, com eren denominats en l’església de Bizanci alguns himnes redactats per Sant Andreu, bisbe de Creta, que visqué entre el anys 660 i 740.

Aquestes creacions són més tardanes i tindran una importància gran en la litúrgia oficial de l’església i, conseqüentment, en les creacions paralitúrgiques i de pietat popular.

A l’origen, un trop era un fragment literàriomusical, format generalment per un melisma o grup de notes melòdiques i un text poètic, que s’afegien a un càntic o antífona. Apareixen mitjan segle

IX,

sobretot al monestir de Saint-Gall. Dins l’ofici de la missa, els trops anaven en les parts

variables, l’introit i, menys freqüentment, l’ofertori o el communio. Més endavant, també en els cants ordinaris, com el Glòria. Així, servien per a introduir una mena d’interpolacions a la música i al text d’un càntic regular.

4

Les seqüències, una derivació dels trops, eren cants de certa extensió que començaren amb la multiplicació dels melismes de l’al·leluia després de la lectura de l’Escriptura, o l’Epístola, i evolucionaren cap a composicions literàries i musicals més complexes. La seua abundància fou limitada per les ordenacions litúrgiques del concili tridentí (1543-1563) i el Vaticà II, de manera que actualment només en queden dues d’obligatòries: Victimae Paschalis laudes, del dia de Pasqua de Resurrecció i Veni Sancte Spiritus, de Pentecosta. Dues més són facultatives: Lauda Sion Salvatorem, del Corpus, i Stabat Mater Dolorosa, de la Mare de Déu dels Dolors. L’última prohibició immediatament anterior al Vaticà II afecta al Dies illa, dies irae, de la missa de difunts.

En tot cas, una seqüència, la de l’Assumpció o dia de la Mare de Déu d’Agost, que desaparegué molt aviat de l’ofici, fou la composició Ave, preclara, de Hermann el Contrafet (s. XI) (M-A. Marcos, J. Oroz, 1997: 422-429).

Un altre tipus d’innovació també d’aquesta època foren els versus, una mena de poemes semblants al himnes, però d’una importància litúrgica menor. La peculiaritat que presenten de cara als goigs és que introdueixen la repetició després de cada estrofa d’una retronxa que pot estar constituïda pels dos últims versos de la quarteta inicial o d’alguna part d’aquesta quarteta.

4. Sobre els relats de vides de sants Per a acabar de perfilar els antecedents dels goigs pel que fa a l’argument o tema del text, cal fer menció també de l’hagiografia, sobretot de les vides de Jesucrist, Maria i els sants i santes, de la dramatúrgia litúrgica o paralitúrgica, que apareix en l’Edat Mitja i aplega pràcticament als nostres dies, i de la popularització dels continguts extrets de l’Escriptura.

A l’Edat Mitja les obres escrites sobre vides de sants constitueixen un dels gèneres més conreats dins la literatura, tant la que es feia en llatí, com la que s’expressava en llengües romàniques. L'anònima Vie de Saint Alexis (cap al 1050) o les vides de Santo Domingo de Silos, de Santa Oria i de Sant Millan, de Berceo (s. XIII) són exemples paradigmàtics corresponents al francès i al castellà respectivament. En la literatura catalana hi ha un conjunt d’obres hagiogràfiques semblants. Les "Vides de Sants" rosselloneses, els diversos Flos Sanctorum i altres derivades o no de la Llegenda Aurea del Voràgine, algunes originals, com les de Sant Antoni, Santa Caterina d'Alexandria, Santa Margarida, Sant Jordi, Sant Honorat, etc. Aquestes vides de sants, que de vegades van en prosa i altres en vers, inspiren les lloances que els nostres avantpassats dirigeixen als protagonistes celestials com a conseqüència de la pietat. Així, es multipliquen laudes i gaudia, dirigits a Déu, Santa Maria i els sants, una peculiaritat en la literatura occitana medieval i posteriorment en els pobles de literatura catalana i, per derivació complementària com és el nostre 5

cas, castellana, que dóna pas a les nombroses creacions de goigs, que posteriorment influiran també a més de en la literatura castellana, en la gallega i portuguesa i fins i tot en la vasca i la italiana.

De manera que, la literatura llatina medieval oferia des de molt aviat composicions en vers o en prosa que exaltaven els goigs de la Mare de Déu, bé de la vida terrenal, bé de la celestial. A l'obra de Marcos y Oroz (1997), que abasta del segle

III

al xv, hi podeu trobar molts d’aquests

poemes en llatí i en són mostra, a banda l’anònim citat abans, el també anònim, Ave Marís Stella (s.VIII), Stella Maris, que sola paris coniuge prolem, de Marbod de Rennes o d’Anger (s. XI-XII); Salve Mater Salvatoris, d’Adam de Sant Víctor (s. XII); O viridissima Virgo d’Hildegarda de Bingen (s. XII); Gaude, Virgo, laus cunctorum, de Christian de Lilienfeld (s. XII); Virga de Iesse prodiit, de Joan Gil de Zamora (s. XIII); etc.

A casa nostra els precedents llatins dels goigs són constants i hom n’ha parlat suficientment, per la qual raó només en posaré algun exemple tret d’arxius eclesiàstics no habituals per als investigadors, com el de Tortosa (Bayerri, 1968). En aquest arxiu s’hi troba un còdex en pergamí del segle XIII, Aurora o Bibliotheca, de Pere de Riga, un francès o, potser, anglès, que escrivia cap a 1160 una paràfrasi poètica de la major part dels llibres de la Bíblia en la qual els elements marians són abundants, sobretot els corresponents al Nou Testament. Entre ells hi ha un singular encomi poc conegut de la Mare de Déu, titulat De pulchritudine beate marie uirginis, que és una paràfrasi de l'Evangeli de Sant Lluc i canta la bellesa de la Verge en dístics elegíacs (hexàmetre + pentàmetre).

D’igual forma s’hi troba un conjunt de dues composicions titulat De laude Marie uirginis, una de les quals és un precedent dels goigs marians i l’altra una mena de glossa o expositio precedentium, per explicar el sentit dels versos (Ibíd.: 18-22). Un exemple tardà pot ser-ho l’Officium virginis marie de rosario quod celebratur prima die dominica mensis maii, et si impedita fuerit, transferatur ad secundam, tertiam, aut quartam…, del Breuiarium secundum vsum Almae Dertusensis Ecclesiae, imprès a Lió el 1547. En un petit gravat, s’hi representa la Mare de Déu amb Jesús als braços, voltada d’una garlanda de roses, com un rosari. En aquest ofici la Mare de Déu és proclamada d’una forma litànica: O splendor humilium, stella matutina, virginale lilium, rosa sine spina que sola post filium presides regina.

O esplendor dels humils, Estrella matutina, Lliri virginal, Rosa sense espina, tu sola després del fill, presideixes com a regina.

Segons el P. Ferreres, aquest ofici del Rosari pot ser un dels més antics i el suposa extret de l’antic Breviari dels Dominics (Ibíd.: 106-107).

També en un himnari del segle XIII, es proclama (Ibíd.: 242): 6

Laudes claras canticorum, sacer chorus ante thronum, moduletur Virginis.

Digna vere venerari Voto, lingua, virgo clari et praecelsi germinis.

Que el cor sagrat module clares lloances en càntics davant del tron de la Verge, amb la certesa que verament (és) digna de veneració pel seu preclar i eminent Fill.

I es dirigeix a la Verge, iniciant la lloança: Salve, Mater salvatoris, flos odoris et honoris, honestatis annulus.

Tu signaculum pudoris, vas dulcoris et amoris, pietatis rivulus.

Salve, mare del Salvador, flor perfumada i d’honor, segell d’honestedat.

Tu eres signe de pudor, vas de dolçor i amor, doll de pietat.

D’altra banda, a l'arxiu de la Biblioteca Provincial de Tarragona, entre altres, trobem un curiós poema copiat amb cal·ligrafia una mica defectuosa en les primeres fulles en blanc d’un incunable (el Dialogus, de Santa Caterina de Sena). Està escrit en versos apariats llatins d'art menor, que poden ser considerats també un precedent dels goigs. El fragment inicial diu (Ibíd.: 163-164): Virgo parens christi, paritura Deum genuisti fulgita stella maris, nos protege...

Cum paris et gaudes cantant coeli agmina laudes.

In te corda pia pro nobis Virgo Maria.

Verge mare de Crist, engendràreu Déu per parir, estel refulgent del mar, protegiu-nos.

En parir, els cors del cel canten gojos i lloances.

Posats els cors pietosos en tu [prega] per nosaltres, Verge Maria.

O florens rosa, o mater domini speciosa, o virgo mitis, o foecundissima vitis, clarior aurora, pro nobis iugiter ora ut simus digni postrema luce beati.

O rosa florida, o bella mare del senyor, o Verge benigna, o fecundíssima vinya, més clara que l’aurora, prega per nosaltres sempre, fins que siguem dignes benaurats en la llum última.

Finalment, un cantoral del segle XV, procedent del convent de les monges de Santa Clara de València, copiava una versió de goigs marians amb notació musical, la més antiga que es coneix en llatí de la Corona d'Aragó. Aquest cant, però, potser té més a veure amb els goigs i dolors (Gómez Muntané, 1990: 35-42 i 92-94) que no pas amb els simples goigs.

5. Els Septem gaudia del bisbe Alfons de Borja A l’Arxiu de la Seu valentina hi ha dues obres titulades Septem Gaudia B. M. Virginis i Gaudes in honorem V. M. Virginis, les dues en un volum amb escrits de diversos autors, que porta el títol genèric de Miscellanea christiana escrit amb lletra del s.

XIV.

Un altre volum digne de fer-se notar 7

és el Mariale de laudibus beatae Virginis Marie, de Joan Servasanto, amb lletra del

XV

i valuoses

il·lustracions relacionades amb les al·legories que en la Sagrada Escriptura simbolitzen la Mare de Déu (P. Llorens, 1956: 66 i 67).

No són més que referències al tema que ens ocupa i que indiquen l’existència a l’arxiu de la seu valenciana d’obres en llatí sobre els goigs i lloances a la Mare de Déu. Podem sospitar amb fonament que aquestes i altres obres semblants estan a l’origen dels Septem gaudia del bisbe Alfons de Borja, com també d’altres iniciatives d’alguns bisbes i papes per a impulsar la contemplació dels goigs de la Verge en les pràctiques devocionals de l’Església.

Aquest bisbe, que com he dit, més endavant fou papa amb el nom de Calixte

III,

nasqué el 31 de

desembre de 1378 a la Torre de Canals, actualment una pedania d’aquest poble. Pertanyia a la família Borja, de procedència aragonesa i llengua catalana, que vingué amb el rei Jaume I. Va estudiar a València i a Lleida, on es doctorà en dret civil i canònic el 1411. Fou professor d’aquesta universitat, a més d’auditor de la Cambra Apostòlica, canonge de Lleida i de València, on també fou rector de la parròquia de Sant Nicolau.

El 21 d’agost de 1429, a continuació de la vacant del bisbat de València, que es perllongà més dos anys, fou designat pel papa Martí V per a la seu valenciana. Un més abans havia intervingut amb el cardenal Pere de Foix en la fi del Cisma d’Occident, per aconseguir que Sánchez Muñoz (Climent VIII),

successor de Pere de Lluna o Benet

XIII,

renunciés a les insígnies pontifícies i reconegués

Martí V com a vertader i únic papa.

Entre els fets a destacar del seu episcopat, citarem que va convocar un sínode l’any 1432, al que mana i ordena el cant del Gaudes de la Verge Maria a les esglésies de la diòcesi valentina (Benito Goerlich, 1999: II, 225), i legisla sobre la disciplina i el ministeri dels clergues. Només va romandre a la seu un any i aviat va marxar a Roma, on es dedicà a la cúria pontifícia. El 1444 fon nomenat cardenal i el 1455, papa. Va instituir la festa de la Transfiguració del Senyor, de gran importància a les terres valencianes, i canonitzà Sant Vicent Ferrer, que havia segut professor seu. Va morir el 1458. Un resum magnífic de la seua biografia el presenta V. Cárcel (1996, 118-121 i 2001: 156160).

A continuació transcrivim el text corresponent a la part que ens interessa del sínode esmentat, és a dir, el manament sinodal, que va publicar Ignacio Pérez de Heredia (1994: 358-362, amb traducció castellana feta per J.Mª Guinot), i la nostra traducció. Aquest mateix autor inclou en nota a peu de pàgina el text dels gaudes o goigs, que també reproduïm i traduïm.

Text sinodal d’ordenació del cant dels septem gaudia Incipiunt constitutiones synodales domini Alfonsi de Borja episcopi Valentini.

8

Anno a Natiuitate Domini m. cccc. xxxii., xvi. die febroarii. Reuerendissimus in Christo pater et dominus dominus Alfonsus de Borja episcopus Valentinus fecit publicari constitutiones sequentes, quas in sua prima synodo ediderat, que publicate fuerunt in capitulo sedis Valentine.

1.— De vii. gaudiis uirginis cantandis .

Inefabilis Diuinitatis inmensa benignitas sicut precibus gloriosissime uirginis Marie nos iuuari decreuit, ut merito in eiusdem laudibus multimode insistere debeamus. Ut igitur ipsam ad interessendum pro nobis apud redemptorem nostrum Jhesum Christum, Filium eius, toto nostro deuotionis spiritu prouocemus non habentes quid pro tantis beneficiis nobis obtentis sibi inpendere ualeamus. Nos igitur A<lfonsus>, Dei gratia episcopus Valentinus, in presenti sancta synodo presidentes de consilio et assensu uenerabilis nostri capituli et aliorum in eadem synodo existentitum, in perpetuum ordinamus atque precipimus quod de cetero chorum nostre sedis regentes et parrochialium curati, quotiens in eisdem ecclesiis missam cantare contingerit de beata Maria, in eleuatione sacratissimi corporis Domini nostri Jhesu Christi dicte misse post dictos sanctus, confestim cantent et cantari faciant septem gaudia eiusquem uirginis gloriose, prout inferius describuntur, singulisque illa gaudia cantantibus, illa hora uere penitentibus et confessis, de omnipotentis Dei misericordia et beatorum apostolorum Petri et Pauli auctoritate confisi quadraginta dies de iniunctis sibi penitentiis relaxamus. Qui uero in predictis negligens repertus fuerit seu remissus, pena inobediencie feriendus. Ceteris uero clericis siue laycis ciuitatis et nostre diocesis predictarum uere penitentibus et confessis, ipsa vii. gaudia etiam allis diebus perorantibus, ea die qua illa quisque eorum dixerit, quadraginta dies de iniunctis sibi penitentiis auctoritate predicta indulgemus; ipsos in Domino exortantes ut predicta gaudia ob reuerentiam Genitricis Dei et hominis omni die maxime in ecclesia pie et deuote proferant atque dicant. Per hoc tamen nolumus in ecclesiis ubi consueuerint predicta vii. gaudia crebrius decantari ipsorum deuotionem minuere set potius augmentare ut etiam, quod hic statuitur, ibidem obseruetur. Gaude uirgo mater Christi etc.; Domine Jhesu Christe etc.

Comencen les constitucions sinodals del senyor Alfons de Borja, Bisbe de València.

L’any mil quatre-cents trenta-dos del Naixement del Senyor, el dia dèsset de febrer, el reverendíssim en Crist pare i senyor Alfons de Borja, bisbe de València, va manar que es publicaren les constitucions següents, que havia establert en el seu sínode primer, i foren publicades en el capítol de la seua seu valentina.

1. Dels cant dels set goigs de la Verge.

La inefable i immensa benignitat de la Divinitat va disposar que fóssem assistits pels precs de la gloriosíssima Verge Maria; en conseqüència cal insistir amb tota raó en aplicar-nos de moltes maneres en la seua lloança. Alhora, la incitarem a interessar-se per nosaltres davant del nostre Redemptor Jesucrist, el seu fill, amb tot el nostre esperit de devoció, malgrat que no tinguem cap possibilitat de donar-li les gràcies per tots el beneficis rebuts. Per això, Nos Alfons, per la gràcia de Déu bisbe de València, com a president d’aquest sant sínode, amb el consentiment i l’aprovació del nostre venerable capítol i dels altres assistents del mateix sínode, ordenem a perpetuïtat i manem que d’ara endavant els que regisquen el cor de la nostra seu i els rectors de les parròquies, tantes quantes vegades en les seues esglésies s’hi cante la missa de Santa Maria, a l’hora d’alçar el Sacratíssim Cos del nostre Senyor Jesucrist, en acabat de dir el sanctus de la missa, de seguit canten i facen cantar els set goigs d’aquesta gloriosa Verge, tal com més avall es reprodueixen; i a cadascun dels que canten aquests gojos, alhora que verdaderament repenedits i confessats, per la misericòrdia de Déu omnipotent i confiant en l’autoritat dels sants apòstols Pere i Pau, els lliurem de quaranta dies de la penitència imposada. A qui, però, siga trobat negligent o reticent en allò que 9

acabem de dir, cal que se’l castigue amb la pena d’inobediència. Als altres clergues o laics de la ciutat i de la nostra diòcesi, alhora repenedits i verament i confessats, que també resen aquests set goigs els altres dies, el dia mateix que cadascun els haja resat, amb la mateixa autoritat els perdonem quaranta dies de les penitències que els hagen imposat. A tots els exhortem en el Senyor, que oferisquen i diguen pietosament tantes vegades com puguen cada dia, aquests goigs en l’església, per reverència a la Mare de Déu i de l’home. No obstant, amb això, no volem minvar la devoció d’aquests en les esglésies on s’acostuma cantar amb més freqüència aquests set goigs, sinó ben al contrari augmentar-la, de manera que, allò que s’hi ha establert, també hi siga observat.

Alegra´t Verge Maria etc. Senyor Jesucrist etc.

La lletra dels laudes de Nostra Senyora és: 1. Gaude, Virgo Mater Christi, Quae per aurem concepisti Gabriele nuntio.

Alegra’t, Verge Mare del Crist, que conceberes tal com et va dir Gabriel el nunci.

2. Gaude, quia Deo plena Peperisti sine poena Cum pudoris lilio.

Alegra’t, perquè, plena de Déu, vas parir sense dolor, com un púdic lliri.

3. Gaude,quod oblatio Regum et devotio Exhibetur Filio

Alegra’t, per l’ofrena i la devoció dels reis presentada al teu Fill.

4. Gaude, quia tui nati, Quem dolebas mortem pati, Fulget resurrectio.

Alegra’t, perquè la resurrecció del teu Fill, de qui planyies la mort, el fa resplendent.

5. Gaude, Christo ascendente, Et in coelos, te vidente, Motu fertur propio.

Alegra’t, del Crist ascendent al cel, tal com ho vas veure, pel moviment propi.

6. Gaude, quod Paraclytus Missus fuit coelitus In tuo collegio.

Alegra’t, ja que el Paràclit fou enviat des del cel al teu col·legi.

7. Gaude, quae post Christum scandis, Et est honor tibi grandis In coeli palatio;

Alegra’t, doncs, Tu puges després de Crist i és gran honor per a Tu entrar al palau celestial.

8. Ubi fructus ventris tui Per te detur nobis frui In perenni gaudio. Amen.

On el fruit del teu ventre per Tu ens darà fruir en el goig perpetu. Amén.

També els va publicar amb una traducció castellana, potser una mica massa lliure, G. Gironés (2001: 110). Es va deixar, però, els tres últims versos.

Afegirem un comentari breu sobre aquests versos i alguna altra precisió que puga interessar al lector.

Els versos de la composició Septem gaudia formen estrofes de dímetres trocaics. És a dir, estan formades de tres versos, els dos primers es componen dues dipòdies, o quatre peus troqueus (cada peu està compost d’una síl·laba llarga i una breu), que rimen en consonant, mentre que l’últim és un 10

vers catalèctic (l’últim peu només té una síl·laba llarga) i rima, també en consonant, amb el tercer de l’estrofa següent. Un bon exemple d’aquests estrofa el tenim a l’himne Stabat Mater, dolorosa (Zahonero, J. Casanoves, 1955: 10) Sanchis Sivera, a la seua obra sobre el bisbe Alfons de Borja, testifica (Pérez de Heredia, op. cit.

362n.) que al seu temps (començaments del segle XX), al final de la missa, hom cantava els cant dels Laudes. En acabat, seguia una estrofa introductòria de data posterior, i el Salve Regina: Ad honorem Summi Patris et Virginis summae Matris quae nostra est medicina cantemus: Salve Regina.

A honor del Suprem Pare i de la Verge, suprema Mare, la qual és la nostra medicina, cantem: Salve Regina.

Bibliografia citada BAYERRI, E. (1968). Viaje literario bibliográfico Mariano por las Diócesis de España. Comillas, Universitat Pontifícia.

BENITO GOERLICH, D. (1999). ”María y la iglesia de Valencia: la Mare de Déu”, en AA.DD. La luz de las imágenes, València. Vol. II, 221-231.

BÍBLIA (1996). La Bíblia valenciana. Traducció interconfessional. Castelló de la Plana, Saó.

CÁRCEL, V. (1986). Historia de la Iglesia en Valencia. València, Arquebisbat.

CÁRCEL, V. (2001). Historia de las tres diócesis valencianas. València, Generalitat Valenciana.

FUERTES, M.A. (1995). Letanías del Rosario. Salamanca, San Esteban.

GIRONÉS, G. (2001). Guía mariana de Valencia. València, Centro Mariano del Arzobispado de Valencia.

GÓMEZ I MUNTANÉ, Mª C. (1990). El Llibre Vermell de Montserrat. Cantos y danzas s. XIV. Barcelona, Amelia Romero.

LLORENS, P., María Santísima y la Catedral de Valencia, València 1956.

MARCOS, Y OROZ, F. (1997). Antologia de la lírica latina medieval religiosa. Madrid, BAC. MARTIMORT, A.G. La Iglesia en oración. Introducción a la liturgia. Barcelona, Herder, 1965.

MONFERRER MONFORT, A. (2009). “Cantos litánicos en las romerías penitenciales”. Dins Abril, J. (coordinador). Identidades compartidas. Cultura y religiosidad popular en Aragón. Osca, Rolde de Estudios Aragoneses y Asociación para el Desarrollo del Maestrazgo, 253-285.

PÉREZ DE HEREDIA, I. (1994). Sínodos medievales de Valencia. Ed. bilingüe. Roma, Instituto Español de Historia Eclesiástica.

PITARCH VILLALBA, R. (1988). “Folklore”, en Eixarch, J. La Mata (Els Ports de Morella).

Aportación gráfico-documental a su historia, Castelló, A. Ripollés Amela, 293-320.

RIGHETTI, M. (1955). Historia de la liturgia. T. I, Madrid, BAC. RITUALE ROMANUM (1857). Rituale Romanum Pauli V. Pontificis Maximi, jussu editum atque a felicis recordationis Benedicto xiv, auctum et castigatum, etc. París, Adrianus le Clere et soc.

SEGUÍ, Salvador (1990). Cancionero musical de la Provincia de Castellón. Valècia, Fundación Caja Segorbe.

SOLÁ, D. (1931). Curso práctico de liturgia. Santander, Sal Terrae, 3ª ed.

ZAHONERO, J. CASANOVES, L. (1955). Los himnos del Breviario. Alcoi, Marfil.

Finalment, he trobat la menció del següent recurs electrònics, que no he pogut consultar: MACIA SANTAMARIA, X. GALCERAN SABORIT, M. Septem gaudia: passat i present de la tradició dels goigs.

Barcelona, Museu Diocesà de Barcelona: Amics dels Goigs: Diputació de Barcelona, DL 1997, 2 CD-ROM. 11