La Falzia, 03 by Vernissa Viu

La falzia

l.,4 «44-1E4 fr e1€44ex4

Tardar 2004

4,404

núm.3

Ir. monográfic: "Sant Jeroni de Cotalba" 1 Jornades Josep Camarena

sumad

editorial. Sant Jeroni de Cotalba, símbol de la Safor. Onofre Trotonda, frare i arquitecte... la Mare de Déu de Grácia. Patrimoni dispers... d'amar i remembrar Cotalba... la dífícil relació amb la baronia... el prior contra el marqués. Juan Balbastre, una vida al convent. reflexions sobre el paisatge. l'aqüeducte de Sant Jeroni de Cotalba. al voltant d'una fotografia. I JORNADES JOSEP CAMARENA: crónica d'unes jorandes... l'ecomuseu: al voltant de Sant Jeroni... Sant Jeroni: una responsabilitat... l'arquitectura del monestir... LA LLAVORETA HEMEROTECA: el monestir de Sant Jeroni: alternatives...

Collage de la portada: Manían Camarena L'opinió del Col-lectiu és expressada a l'editorial. El contingut ¡les opinions deis articles són responsabilitat deis seus autors.

3 4 7 10 15 21 24 27 32 35 40 41 46 51 53 IC)etrals

EDITA: Col-lectiu Vall de Vernissa www.valldevernissa.org info@valldevernissa.org CONSELL DE REDACCIÓ I COL-LABORADORS: Paco Sastre Ferrer Joan F. Balbastre Pérez Rafael Garcia Mahiques Joan C. Faus Mascarell Jesús E. Alonso López Conxa Garcia Ausiás Alonso Garcia Josep V. Artés Jordi Puig Muñoz Salvador Alarcó Belmar Miguel A. Camarena Remei Copoví Bentel Juanfe Artés Camarena Vicent F. Canet Helena López Marc Balbastre Francesc Sastre Calabuig Néstor Novell Vicent Pellicer Vicent Mahiques Roig Jesús Villaplana Ferrer Xavier Pérez Estruch Pau Rausell Josep Vicent Mascarell Rafael Soler Ferran Miralles Dídac Camarena i Espinós Oscar Gil Catalá Sergi Camarena i Espinós Caries Matoses Penalba AgraYrn la collaboració del personal de l'ARXIU HISTÓRIC DE LA CIUTAT DE GANDIA. Aquest monográfic conté fons gráfic de l'AHCG. ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC: Elisa Faus Jordi Puig IMPRIMEIX: Gráfiques COLOMAR (Oliva) DIPÓSIT LEGAL: V-245-2004

ISSN: 1697-3453

e di to r i a l A qué juguen? La situació de la Vall de Vernissa, creada arran d'uns projectes urbanístics —no esportius- agressius amb l'entorn natural, és, cada dia que passa, més incerta. El patrimoni és un actiu abandonat, o aprofitat com a una mera excusa; en darrer terme, és objecte d'espoliació per aquells únics int eressats i beneficiats en aquest a "revalorit zació de la zona": els urbanitzadors. En aquest context, hem celebrat les I Jornades Josep Camarena. Donar entrada als ponents de les dues taules que hem organitzat ha esdevingut una qüestió vital. En elles, ha prevalgut la máxima que, per estimar, cal conéixer. Primer, perqué cal que la gent conega qué té per tal de saber qué pot fer amb l'objecte en qüestió. I segon, perqué sense saber totes les opcions possibles, ningú no pot decidir-ne. I l'objecte en qüestió és una cosa singular: un monestir bé d'interés cultural, únic a tot el País Valenciá, que es conjumina amb un entorn quasi verge —amb alguna escamosa excepció-, que podria aportar un actiu vertaderament productiu pel que fa a un turisme d'interior responsable. No calen, dones, mimetismes amb altres barbáries del litoral. Tenim un indret original i necessitem una solució que estiga a l'altura. I ara, arribats a aquest punt, us presentem aquests papers dedicats a Sant Jeroni. Hem aplegat un conjunt d'aproximacions que intenten ser un tant inédites. El seu carácter divulgatiu i rigorós suposen el compromís deis seus autors per difondre la história que ens uneix; un pas ineludible per entendre el present i pensar en el futur. La vall i el monestir constitueixen la nostra llar, el nostre hábitat; i volem per a tots una casa digna i amb futur. El nostre esdevenidor passa per Sant Jeroni. La necessitat de reivindicar-lo, dones, ens pertoca a tots i totes: no ens ho podem jugar amb tanta lleugeresa.

Fotogra la: - a

Anant per Marxuquera o per l'antiga via romana de Dénia a Xátiva, el monestir del terme de Cotalba centra el paisatge i l'explica. Solemne i elegant, ha presidit la protegida vall de l'interior de la comarca de la Safor, des que el duc Alfons d'Aragó el maná construir damunt d'un petit turó i vora el riu Vernissa. Pedres, aigua i natura de respectuosa estima per als nostres pares, i per als pares deis nostres pares, com correspon a un indret mágic. Tótem d'un petit territori, a la vora del qual, la societat se sentia orgullosa i protegida. Imatge de l'esforç col-lectiu que sustentava l'edifici i les relacions humanes —la cultura-, com un tot explicable en si mateix. Memória viva de moltes generacions, lloc de feina, ámbit de reflexió, espai de festa, d'aplec i de festeig. També, peró, lloc d'homenatge i, per aixó, residéncia circumstancial o perenne de les grans famílies de la nost ra histó ria. Tot aquest profund significat humá, tot aquell esperit col-lectiu que el justifica, ha estat segrestat als ulls i a l'ánima de les generacions actuals, com ho ha estat el país que li va donar l'existéncia. 111 L L I

No va néixer per a les relacions mercantils ni per explicar els processos inversors del capital internacional. Va venir al món amb una voluntat autogestionária i per cercar la raó, terrenal o divina, que dóna cohesió a un poble. No estava programat per al consum rápid i el gaudi destriable, sinó per facilitar parcelles de felicit at més perdurables i profundes.

La Falzia, 3

ir. nnonográfic

„. Jardí. Fotografía: Rafael Garcia

És ciar que s'ha fet vell, tan vell que ningú ja no l'entén, i sobreviu deprimit i de petites almoines reparadores. Alió que es diu el món global no está inter essa t en els vells, el tur isme de masses prefer eix el cartró pedr a que demá es c a nvia per un a ltr e de plá stic. El mer cat unifor me necessita acabar a mb l'exper iéncia vita l i profunda de la história per qué el sentiment col-lectiu, el fet diferencial, és un entrebanc per a la propaganda única. El monestir necessita d'un r eciclatge, peró, cap on anar? Ja ningú no li demana res, el seu poble se li ha girat d'esquenes, i els seus propietaris i la nostr a Genera lita t fa temps que deixaren d'exer cir de valencians. El seu mó n i el seu pa ís s e mb l e n tan vells i p er iclit a t s com ell. Em digueren que par lés de les iniciatives i de les alternatives per recuperar el monestir, de la Pla tafor ma per Sa nt Jer oni de Cotalba. Que més dóna! Passa el que passa. Els saforencs no es mouen mentre, aVorrits i superficials, observen a tónits com la comar ca és tr osseja i el seu món físic i mental desapareix. Tothom veu que el seu país ja no és el seu país, que el seu poble ja és d'uns altres (també obligats a sentir-se forasters al lloc on viuen), que el futur del seu paisatge és el ciment. És evident que prefereixen callar mentre la cosa dóne per omplir mitja butxaca, tot i que ja hi veu r em que pa ssa demá . Aqu es t a és la collita que dóna el conservadorisme va lenciá, a rca ic, r ur al i tr adicional, per molt que se'ns presente amb aires de moder nor provinciana, que no mai donar á la fusta per bastir un país. Ningú no es pot negar a la parcial i gasiva obertura del monestir, si més no, per poder tr aure'l del segrest social en qué es tr oba. Tothom diu que hem de defendre cada pam del territori que l'envolta i l'emmarca. S'hi demanen alter natives d'ús i mesur es actives de pr otecció (com, per exemple, la compensa ció económica a ls ajuntaments que pr otegeixen i conser ven el pa t r imoni), per ó, t ot plegat, a ixó no són més que p ar xes

La Falzia, 3

1r. monográfic

circumstancials. El convent, i el seu entorn, només se salvaran si els saforencs tenim la voluntat clara de recuperar-los, en tota la seua poténcia, com a part insepar able del procés de fer- nos com a país. El monestir es troba en l'encreuament del corredor cult ural i mediambiental que uneix la Serra Grossa i la Serra d'Ador, rodejat pels castells de Vilella, Borró i Palma, per coves com Bernarda, Negra, Meravelles i Rates Penades, a la vora del Vernissa i de l'antiga calçada romana. Els saforencs, i els valencians en general, hauríem de tenir la capacitat de dotar-nos d'aquest espai, d'aquest paisatge, d'aquest medi, d'aquesta complexa arquitectura heretada, per a gaudir-ne i per a mostrar-nos als altres orgullosament. És per tot aixó que, des de fa molts anys, reclamem l'empenta ciutadana, la dignitat col-lectiva mínima, per a revaloritzar, com a paradigma del redreçament comarcal, el monestir de Sant Jeroni, aquest oasi, ambiental, social i cultural, en una comarca tan agredida i degradada per la pressió urbanística. Si la nostra desidia permet la destrucció d'un edifici tan noble i d'un indret singular, ben al contrari que fondre's en l'oblit, el monestir de Cotalba restará com un símbol permanent del nostre fracás com a poble i exemple futur de la nostra irresponsabilitat.

Estiu 2004.

1911111111510 'l

!PM

Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia (M. Camarena. Fototeca Comarcal).

La Falzia, 3

Ir. monográfic

Onofre Trotonda, frare i arquitecte de Sant Jeroni de Cotalba. -1

Vicent Pellicer i Rocher

I s = 0 1 5 1 5 2,, In OrOt t.M.n .

nI. 1

1.•

Entre els darrers anys del segle XVII i al llarg de tot el segle XVIII es van realitzar moltes i importants obres civils i reliaioses en la nostra comarca. Així, entre els anys de 1689 i 17731

-- ri •

•

15-1

do°

: i •t •

111111111qpny

520

0 11 1>- •

seguint la moda d'aleshores, es renovella Ij l'església gótica de Cotalba i es construeix el seu magnífic trasagrari. Tanmat eix, Lr l'església estrenaria un posat barroc molt contingut i, per contra, el trasagrari fará gala d'un dels exemples decoratius del barroc més esplendorós. No tenim constáncia documental de l'autor o autors d'aquestes obres. Tot i aixó hem de tindre en compte que aquests anys d'obres en el convent de Cotalba coincideixen amb un seguit de noves obres i de millora o renovació d'altres obres que es realitzen a la ciutat de Gandia i també a la resta de la Safor. Abans de continuar amb el nostre relat, volem constar el fet que, tradicio nalment , el monest ir de Sant Jeroni de Cotalba havia estat cultivador de frares que, igual es dedicaven a pintar retaules -Nicolau Borrás-, a realitzar magnífiques obres d'orfebreria -Antonio Sancho-, o bé a traçar els plánols de qualsevol obra arquitectónica, com va ser el cas de fra Ono fr e Tr o t o nda de qui anem a o cu par - no s. Suposem a aquest frare nét del seu homónim, Nofre Trotonda, tal com apareix documentalment en un memorial de 1672 cobrant 14 sous per "ayer adobat l'escala del campanar" de la Seu. El següent Trotonda que apareix documentat és Francesc, mestre d'obres de Gandia i coautor de l'arxiu de la Col-legiata de Gandia (1716). Seguint la cronologia, pensem que el nostre protagonista seria el tercer membre documentat de la saga deis Trotonda. I encara en 1798 apareix un quart membre, Francesc Trotonda, també frare de Sant Jeroni de Cotalba.2 Abans d'ingressar a Cotalba, en 1743, i a l'igual que son pare, Onofre va ser nomenat mestre d'obres de la Ciutat 3 tot assolint un gran prestigi en la direcció d'obres públiques i religioses de Gandia i la resta de la Safor.4 Entre les obres més reeixides d'Onofre Trotonda, el trasagrari de la Col-legiata de Gandia (1753), el seu campanar, (1756) així com la desapareguda església de Sant Josep del Raval. A més a més, va ser l'autor del projecte de renovació barroco-classicista de l'interior de la Col-legiata, del qual tan sols es va realitzar el presbiteri —desaparegut en 1936. També va dissenyar les traces del nou edifici de l'Ajuntament de

La Falzia, 3

1r. monográfic

_. 0 00

1 Mut, Fern ando/Palm er, Vicente, Real Monasterio de San Jerónimo, Edició própia, Gandia, 1999, pp. 84, 103 i 105. 2 3

AMG, A-726, Protocols de Vicent Oliver. AB-3 2, Llibre d'Acords, anys 1739-1743.

AM G,

[Aleshores, el titol d' "obrer de vila" o de Maestro Albañil de la Ciudad equivalia en la major de les vegades a pedrapiquer o arquitecte] 4

El 13 de febrer de 1750 (AB34, Llibre d'Acords), Onofre Trotonda deixa de servir a la ciutat "a causa de las muchas

obras que tenía pendientes de particulares a las que no podía dar razón". Tanmateix, el 20 d'abril d'aquell mateix any, Trotonda rep l'encárrec, de part de l'Ajuntament per tal de visurar unes obres realitzades anteriorment per d l mateix en el Palau del Real.

Temps després, Francesc Cabezas va realitzar el temple de San Francisco el Grande de Madrid.

Gandia, que tampoc arribara a realitzar-se per impedir-ho les noves normatives classicistes i competencials establertes per l'Academia de San Fernando de Madr id i la de Sant Car ies de Valéncia. El fet que de tant en tant sorgira algun frare arquitecte era perqué, tradicionalment, en alguns convents i monestirs valencians es guardaven exemplars deis tractats d'arquitectura més notables de tots els temps. Des de els de Diego de Sagredo fins als de Caramuel, passant per Serlio, Alberti, Vignola, Palladio així com De Architectura, de Vitrubio, estaven en les prestatgeries de les biblioteques i a l'abast deis frares estudiosos de les disciplines canóniques de la construcció. Molts d'aquests frares s'interessaren per la investigació i l'estudi d'aquests tractats i alguns d'ells arribaren a t indre molt de prest igi per les invest igacio ns arquitectóniques i la realització de molts projectes. Fra Francesc de Santa Bárbara era de l'orde dels jeronis; fra Albert Pina, deis carmelites, fra Fr ancesc Cabe zas i fra Ant o nio V illa nu e va , fr a nc is c a n s . Se'ns ocorre pensar que, després de renunciar al cárrec de Mestre d'Obres de la Ciutat i una vegada entre els murs del convent de Cotalba, Onofre Trotonda tindria l'ocasió d'estudiar tots els tractats d'arquitectura al quals ens hem referit i que l'ajudarien a ampliar els seus coneixements que, d'una manera més tradicional i "gremial" havia adquirit deis seus avantpassats. D'altra banda, alguns deis frares arquitectes referits tingueren relació amb la nostra comarca, com ara fra Albert Pina, que va visualitzar els danys de l'enfonsament de Santa Maria d'Oliva. Molt a prop, a Pego, fra Francesc Cabezas va construir la capella de l'Ecce Horno, -1759- amb un llenguatge clássic que traduYa els nous coneixements matemátics divulgat s pels novat ors. 5 Així dones, vistes les dates en qué ens movem i la pro ximitat —Oliva i :. Pego- d'aquestes magnifiques obres d'arquitectura, se'ns fa una miqueta dificil no pensar en algun tipus de relació professional entre aquests i el nostre arquitecte de Cotalba. Per?) en aquesta mateixa época, l'Académia de Sant Carles de Valéncia lluit ava per t al que únicament aquells arquitectes que co mpt aven amb una t it ulació académica po gueren exercir t al professió, i ho prohibí a un grapat de bons "professionals" —malgrat la seua provada capacitat- que durant décades havien realitzat la seua tasca tot amb els ensenyaments que havien adquirit de manera autodidacta en les biblioteques deis convents i monestirs. Així, en el seu moment i a l' ig u a l que Sant a Bárbar a o Villanueva -en altres casos-, Onofre Trotonda va ser desplaçat d'un

La Falzia,

1r. monográfic

pr ojecte, el de la Ca sa Consistor ia l de Gandia, que a ca bá r ea litzant-lo l'académic Vicent Ga scó.6 Tot i que el projecte de T r otonda no va ser aprovat, no per aixó es t r enc a r en les b ones r ela c ions ent r e el nos t r e f r a r e i el cons is t or i municipal, doncs, vist el mal estat en qué es trobava l'assut del Vernissa, el desembre de 1765 es delibera sobre la conveniéncia de realitzar-hi una repar ació a fons d'aquesta obra d'ingenyieria hidráulica. A la i,f el 1773, es decideix la intervenció en l'assut per a la qual cosa es nomenen com a responsa bles de l'obra a Onofr e T r otonda i a Josep Dauder 7 "por ser

los maestros que más inteligencia que al presente se hallan en estos contornos... Respecte a l'església de Sa nt Jeroni de Cotalba, a hor es d'a ra no hem pogut accedir al seu interior. Les nostres sospites respecte a la seua remodelació es dirigeixen al nostre protagonista. Tan sols hem de comparar la data de la seua realització —1762- en la qual, Onofre Trotonda, ja havia remodelat el ca mpanar de la Seu de Gandia. Si a continuació veiem que en aquestes dates ja er a fra re de Sa nt Jeroni i un arquitecte de pr estigi, aleshor es qui sinó ell ha via de ser l'autor de la remodelació de l'església de Cotalba? Des d'a qu es tes línies volem r endir el nost r e p et it homenat ge a a qu es t f r a r e i a r qu i t ec t e des c one gu t . E s p er em qu e el nom d' O nof r e Trotonda passe a formar pa rt de la llista de fills il.lustres de la ciutat de Gandia i que a questa li dedique un ca rr er que perpetue la seua memór ia en l'esdevenidor .

(Plánols extrets de MUT, F. i PALMER, V. Real Monasterio... pág.205, 214 i 215).

La Falzia,

1r. monográfic

AMG, Cartas-Ordenes, 1778, S i g . AB . 2 0 9 / c i t a t p e r AGUILAR, I/ M UT , F ., e n "Ar q u i t e ct u r a del pode r. Vicent Gascó i l'Ajuntament de Gandia", en Aguaits, n°9, Hivern 1993, p. 43, peró t r a n s cr i t p e r n os a l t r e s .

7 Me s t re d 'ob r e s d e P al ma ,

intervé en la realització del presbiteri de Santa Maria la Major d'Oliva, sota les ordres de Vicent Gascó. 8

AMG, Llibre d'Acords, anys 17721773, 2 i 15 de febrer de 1773.

La Mare de Déu de Grácia. Patrimoni dispers del monestir de Sant Jeroni. Rafael Garcia Mahiques UNIVERSITAT DE VALENCIA

A diferéncia de la resta de disciplines históriques, les quals han de "reconstruir" el fenomen históric amb l'ajut de les fonts, la história de l'art té com a objectes d'estudi, primordialment, les obres d'art conservades. Aquestes obres, peró, no sols són l'objecte d'estudi sinó R.G. t a m be,, l a t on t p r i n ci. pa l q ue p r opor ci.on a r a, l es ( t a bes p er al seu coneixement. És important fer aquesta precisió per entendre el que ací anem a fer: donar a conéixer una important obra escultórica, inédita, procedent del Monestir de Sant Jeroni on tingué en el seu temps la funció d'imatge de culte i que actualment es conserva al domicili d'uns particulars, a Llocnou de Sant Jeroni. De moment no tenim sobre aquesta peca altra informació que una tradició oral ben fonamentada sobre la manera en qué ha anat a parar a l'actual propietat, i falta encara indagar en vells documents algun indici que ens permeta saber més coses sobre la trajectória histórica d'aquesta obra. Es tracta sense cap dubte d'una manifestació típica d'alió que podríem qualificar de "patrimoni dispers del Monestir de Sant Jeroni", del qual encara es conserven algunes coses inédites en propietats particulars, les quals podrien conformar una secció própia en la revista La Falzia. No cap dubte, peró, que entre totes aquestes la més cridanera, "la perla", és aquesta, coneguda com la "Mare de Déu de Grácia".

1\111

La tradició oral: la importáncia de l'anécdota.

No sabem amb exactitud la data, peró José Artés Camarena (1827-1906) era un veí de Llocnou de Sant Jeroni, llaurador que es dedicava també a fer carbó, així com gavelles de sarments per vendre'ls a Gandia i traure d'aquesta manera alguns gallets. Un bon dia que tornava a casa amb el seu carro, en passar pel monestir de Sant Jeroni, va adquirir amb tres quinzets —75 céntims de pesseta, la meitat del que havia guanyat amb la venda de la cárrega de carbó aquell dia—, una imatge de la Mare de Déu que anaven a cremar després d'haver-li rascat l'or amb qué aquella imatge suposadament anava estofada. Se la va endur a preu de llenya amb l'excusa de fer carbó, peró una vegada en casa la va ocultar: primer, la imatge va permanéixer

La Falzia, 3

1r. monográfic

en la casa própia del carrer Major; després va ser tapiada en un buit entre la paret de la segona navada i l'escala que pujava, en la tercera navada de la casa del carrer de Sant Roc que la família coneix actualment com la de la "tia Sofia". No sabem quin era el motiu exacte pel qual la imatge fou ocultada, per() hem de suposar que era per prudéncia o temor a qué li fos requerida i no a causa de cap per secució religiosa, ja que l'ant iclericalisme liberal no arribava a aquest s extrems. No era el cas de la darrera guerra civil, mo ment en qué la imatge es va salvar quasi miraculosament. Conten que els milicians que la buscaven no van ser capacos d'advertir que estava darrere de la porta tapada amb un llencol, després d'haver regirat l'habitació on aquesta era guardada. El seu dipositari, aleshores Salvador Artés Camarena (1896-1959), el carnisser, net de l'anterior, va decidir després, emparat pel silenci de la nit, tapiar-la davall de l'escala, juntament amb un sac d'ametlles per si la família passava necessitat. Les dones que feien cua a la car nisseria van haver d'escoltar amb estupor les explicacions de la tia Carmen, esposa de Salvador, comentant que la Mare de Déu havia estat estellada per al foc amb el qual s'havia bullit la ceba per a fer les botifarres.

Totes aquestes notícies, que pertanyen a una tradició familiar, han estat sintetitzades per Juan Zacarés, després d'haver contrastat diferents testimonis; per tant, hi ha moltes garanties sobre la veracitat de tota aquesta tradició oral. Vull agralir personalment al Sr. Zacarés haver posat a la meua disposició el seu treball. Així mateix, a l'actual dipositari de la imatge —el nom del qual obviem-, per haver-me permes obtindre les fotos que publiquem en el present treball.

La família recorda també que amb les restes d'or que havien romás després de ser adquirida la imat ge, es va fer una rest auració d'aquest a. No falt en tampoc alguns ingr edient s llegendaris en la história llocnouYna de la Mare de Déu de Grácia. Conta també la família que l'avi Baptista Artés López (1866-1916) li va dedicar una festa i va traure la imatge en processó. Curiosament el cerer que va subministrar els ciris per a la processó i que havia de cobrar-li sols la cera que es consumira, havent pesat després la sobrant, va comprovar admirat que els ciris pesaven el mateix que abans de cremarse durant la processó.1 Estil i iconografia. Una primera aproximació a l'análisi d'aquesta imatge ens fa veure que es tracta d'una talla de fusta de 1'30 m. d'alcada, amb policromia recent, a excepció de les carnacions, les quals potser presenten encara l'acabat primitiu. A jutjar d'aquestes i de la factura d'alguns detalls com ara les mans, estem davant d'una peca d'una qualitat técnica molt correnta, cosa que contrasta amb la gran virtut de la composició

La Falzia, 3

■

1r. monográfic

R.G.

global de la talla, amb un tractament deis plegats de tela molt ben executat. Açó ens fa pensar que probablement seria una obra de taller que seguiria un model concret. La peanya primitiva, un senzill con de fusta, apareix actualment embotida en la peanya exterior, visible actualment; acoblament que es degué efectuar en la darrera intervenció. En una análisi técnica més acurada amb vistes a una restauració, se'ns revelarien moltes més coses per a una correcta catalogació de la peça.

Estilísticament, a jutjar per la posició arquejada del cos, així com per la disposició deis plegats de les robes, correspon a un gótic, si bé tardá. Bis trets facials de la Mare de Déu, amb una mantellina damunt del cap que deixa veure els cabells pels costats, i el seu aspecte general, ens recorden peces gótiques de l'escultura francesa o flamenca, tot i que els ulls de vidre ens fan pensar també en un concepte més bé hispánic i tardá. El detall del xiquet estirant de la mantellina que cobreix el cap de la Mare de Déu, a més de ser un detall virtuosista, revela també un naturalisme molt propi del gust gótic. Tot aixó ens pot fer pensar que la imatge ben bé podria datar-se en el segle XV o, a més tardar, en el XVI. En tot cas, sembla molt raonable datar la peça en una época anterior a 1639, any en qué comencen a realitzar-se grans reformes en tot el monestir, començant per l'Església. Cal t indre t ambé en compt e que l'escult ura devocional d'aquest es característiques i dimensions no comença a generalitzar-se en l'ámbit valenciá, que ha preferit tradicionalment la pintura a l'escultura en les imatges de culte, fins al segle XVII, época ja de pie barroc. Per tant, una peça com aquesta, que revela més antiguitat, malgrat les deficiéncies técniques que li puguem observar, ens posa davant d'un bé patrimonial d' excepcional relleváncia. Des del punt de vista iconográfic, es tracta d'un tipus de la Mare de Déu amb el Xiquet expressat d'una manera peculiar. El naturalisme i el gest espontani tan propi del gótic compensen el rigor iconográfic. Ella s'encorba lleugerament cap a l'esquerra mentre alça per la seua dreta el cos nu del Xiquet, fet que estableix així un equilibri compositiu que té per objecte rendir importáncia a aquest. És un recurs molt propi del gótic francés. El Xiquet se'ns presenta com un nen corrent que juga amb una poma i estira amb una má ingénuament la mantellina de sa mare amb un gest natural i espontani, com si volgués tapar-se les vergonyes. Mare i Fill no es relacionen amb la mirada, sinó que més be es dirigeixen, cadascú per separat, als fidels que tenen davall. Mentre eh l juga dirigint una mirada cómplice i ingénua a l'espectador, ella serenament tracta de mostrar el Xiquet. Un rebaix de la talla damunt del cap ens revela també que aquesta imatge portava una corona avui perduda. La lluna on reposa el peu esquerre és l'únic element simbólic que ostenta la imatge, atribut bastant general i comú en les imatges gótiques de la Mare de Déu, sense que indique cap advocació concreta. Solament ens revela la identificació de la Mare de Déu amb la Dona de l'Apocalipsi, en el sentit que ambdues són imatge de l'Església.

La Falzia, 3

1r. monográfic

No devem passar per alt la inscripció al peu de la peanya: N. S. DE GRÁCIA. Tot indica que es tracta d'una inscripció moderna, corresponent a la darrera intervenció sobre la imatge, peró és una dada molt reveladora. No pot pensar-se que es tracte d'un invent deis propietaris. No resulta comprensible que s'invente una advocació mariana per aplicar-la a una imatge, sinó que es conserve la que té. Sembla del tot raonable que la memória sobre la "Mare de Déu de Grácia" fos mantinguda per la família i els hereus de José Artés. En no haver trobat encara documentació sobre la fortuna anterior a la seua adquisició, s'obri un ventall d'interrogants al voltant del paper que tingué aquesta imatge en el monestir de Sant Jeroni: seria una imatge venerada a l'església? I, en aquest cas, era venerada en alguna capella específica? Les fonts parlen de "la imagen de San Jerónimo y de Nuestra Señora" 2, indici aquest que dóna peu a plantejar aquesta hipótesi. Seria també l'advocació mariana própia del monestir? Si la resposta a aquesta darrera pregunta fos positiva, estaríem davant del curiós fenomen que una advocació com la Mare de Déu de la Salut —venerada actualment a Rótova—, introdu'ida al monestir durant el segle XVIII, on se li construí una capella própia, podria haver desplaçat l'atenció sobre aquesta altra més antiga. Potser algun dia tinguem resposta a tots o a alguns d'aquests interrogants.

113

Un bé patrimonial: conservació i restauració.

Per acabar, no podem deixar al marge algunes consideracions en vistes a la conservació d'aquesta imatge. Una peça de fusta del segle XV és com un organisme viu que es va fent vell i deteriorant en la mesura que va passant el temps i, quan més avança aquest, els problemes de conservació s'agreugen. En altres paraules: la conservació d'aquesta peça no es pot limitar a llevar-li la pols de tant en tant, ja que necessita d'una restauració acurada i d'un tractament en vistes a la seua conservació. La restauració, d'alt ra banda, dignificaria la peça com a bé d'interés cult ural i ens propo rcionaria t ambé dades hist óriques imprescindibles per al seu coneixement. Peró, com ocorre en aquests casos, la conservació de peces com aquesta plantegen uns problemes d'índole no estrictament técnica, com ara

La Falzia, 3

mr-9—

1r. monográfic

Cfr. MUT, F. y PALMER, V.,

Real Monasterio de San Jerónimo, Gandia, 1999, p. 105. Es evident que la imatge de Sant Jeroni era la que presidia l'altar major i que des de la desamortització es venerará a l'església de Llocnou de Sant Jeroni fins a la seua destrucció el 1936.

la forta inversió económica que suposa. En aquests casos la solució mes óptima és sempre sol.licitar als organismes públics que se'n facen cárrec. Avui pa r ticula r s i entitats com l'Església, la qual posseeix molts bens d'inter és cultur a l i patr imonial, solen signa r convenis a mb or ganismes públics or ientats a la r estaur ació y conservació deis béns, perqué un bé patrimonial históric té un valor que está per damunt de la seua consideració com a propietat privada. Una peça tan excepcional com la Mare de Déu de Grácia planteja, a més, el problema de la conservació en un lloc convenient pel que fa a la seua seguretat i vigiláncia. Avui, salvant sempre la titularitat de la propietat deis particulars, esta classe de peces es custodien en els museus o institucions semblants. Són ja moltes les esglésies i els particulars que han substituït la peça original per una réplica exacta, i dipositen l'original en un lloc que r euneix les condicions de conser vació adequa des. Insistisc: aixó no té per qu é a f ec ta r a la t itu la r it a t s obr e la pr op iet a t p r iva da de la p eça . ¿No ser ia ja temps de planteja r un museu coma r cal amb moltes peces que avui estan en l'ámbit privat i fins i tot a l'interior de les esglésies amb un evident r isc quant a seguretat i conser vació? I com a punt fina l: ¿No ofereix el mateix Monestir de Sant Jeroni el marc adequat per a un projecte com aquest? Seria una manera també de reintegr ar l'edifici en la vida i en la societat del futur i una manera amb la qual els Trénor, actuals propietaris, podrien culminar amb dignitat la seua etapa en la história del monestir.

La Falzia, 3 r_1,

1r. monográfic

D'amar i remembrar Cotalba. Sant Jeroni entre historiadors, viatgers i altres literats. Jordi Puig Muñoz

Demanaren a l'amic de qué naixia amor, ni de qué vivia, ni perqué mona. Respós l'amic que amors naixia del remembrament e vivia d'intel.ligéncia, e moria per oblidament. Ramon Llull.

Historiadors, bellatores Amor al proYsme, a l'amat, al patrimoni... Les aproximacions a Sant Jeroni per part de cronistes, historiadors, viatgers i literats poden constituir una mostra de les maneres diferents de conéixer i estimar el monestir. Seguint les pautes de Llull, ens aproximarem a uns primers amants que, amb una combinació de remembrament i d'intel-ligéncia, ens han acostat el nostre patrimoni i la nostra história, amb la intenció que no morira aquest sentiment a dintre de nosaltres; ans al contrari, que hi nasquera i hi romanguera viu per sempre. Aquest desig de recuperar el passat del monestir no és nou; si més no, té uns precedents: amb un génere com el del cronicó, el pare frai Francisco del Castillol escrivia que, a pesar del desig de conéixer la história del monestir, tenien poco cultivadas estas Santas y tan nobles memorias.

Estas quisiera yo renovar porque extremadamente lo necesitan, y aun añadir noticias, si encontrara materiales... També, en un document epistolar, la carta que enviá el 1574 el padre fray Pedro Coll professo d esta casa de San Hieronimo de Gandia al R p .ray f Agostin Galbes. En ella hi ha la voluntat d'historiar i posar

Fotografia de dalt: Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia (F. Zubillaga).

15 1 Hi

ha unes obres de r e fe r é n c i a que han esdevingut quelcom més que fonts per a abastir de cabal documental els estudiosos del monestir. Entre les més importants cal destacar el cronicó del pare Castillo, que fou prior del monestir. Sense cap mena de dubtes, reivindicar el monestir passa també per fer-ho amb l'obra clau d'aquest; és una qüestió d' es t i m a i, com no, d'honestedat.

per escrit alguns dels esdeveniments més importants que han succelit al monestir de Sant Jeroni. No obstant, els primers mots ja havien estat escrits abans de les citades fonts: una placa de pedra a la torrassa medieval...

será el més noble i antic testimoni en pedra de la preséncia escrita de la nostra llengua a la Safor, ens assevera Piera 2. I, passats els segles, diverses históries, diferents maneres d'historiar, de bast ir la crónica del P aís Valenciá. Moltes d'elles són cúmuls d'efemérides, repeticions i glosses del que han dit altres fins el moment en qüestió , recopilacions de llegendes inclús, i encara explicacions fantasioses. Escolano, per exemple, que viu l'época conf lictiva de l'expulsió deis moriscos, extrema el seu zel religiós 3 i arreplega a les Décadas... una mena de miracle, amb Sant Jeroni com a escenari, que també tractarem més avant. Després han vingut els amants actuals, els contemporanis a nosaltres, per posar un poc d'ordre, cadascú el seu granet d'arena a la seua parcel.la. L'obra de referéncia, si n'haguérem d'elegir alguna, ara per ara, potser és Sant Jeroni de Cotalba: desintegració feudal i vida monástica. Segles XVIII i XIX,de Jesús Eduard Alonso i López, amb la qual pretenia, entre altres, sensibilitzar l'entorn social vers el que avui és Sant Jeroni de Cotalba. El seu autor ja ens confessava que caldrá també saber-ne més

deis temps medievals i moderns a Sant Jeroni i la seua área d'infl uéncia; i dels aspectes més específicament arquitectónics i artístics deis quals anem millorant els nostres coneixements grácies a l'esforç d'alguns investigadors4; grácies a investigadors pioners com Josep Camarena, que

La Fálzia, 3

1r. monográfic

•

Fiera, J. Gandia i la Safor. Ci ut a t s i com a r ques valencianes, 2. Generalitat Va len ci a na . Col om a r Editors. Oliva, 1995, pág. 30. Muñ oz Fe m e n i a , J. "Viatgers per la Safor", dins de El ¡libre de la Safor, CEIC Alfons el Vell. 1983. págs. 11-56. Alonso, J.E. Op. Cit. pág. 253.

E S S

SANT JERONI COTALRA: DESINTE1■11A (TÚ [TTIDAT VIDA MUNAST 1 I: .\ s e g l e s X V I I I

X I X

o N O

UN NEGOCI DE FAMÍLIES: ELS TRÉNOR I ELS VALLIER A LA SAFOR DEL SEGLE XIX

ens forniren de nombrosos documents per a la história de la comarca i que ens traçaren les primeres línies del seu relat. També altres, mereixedors d'esment, com Josep R. Costa i Sarió, Ferran Mut, F. Pules, David Castillo, Josep A. Gisbert, el mateix J.E. Alonso, etc. El 1996, una nova obra de referéncia venia a cobrir el buit que també havia apuntat Alonso. Es tractava d 'Un negoci de famílies: els Trénor i els Vallier a la Safor del segle XIX, d'Anaclet Pons i Just Serna. I moltes obres més, majors i menors. De projectes, molts menys. Cal destacar, peró, que alguns deis historiadors han esdevingut importants "bellatores" en el procés reivindicatiu de Sant Jeroni i han allargat les seues trones més enllá deis manuals que ens presentaren. Entre els més destacats, perqué no, es troben estudiosos com Josep A. Gisbert, R.G. Mahiques i el mateix Alonso. Si parlem del primer, de l'arqueóleg de Dénia, és necessari resenyar el discurs sobre Sant Jeroni i el seu entorn, el 2001. En ell, ens assegura que el monestir, com a bé d'interés cultural, subsistirá, si s'acompleix i

es fa acomplir la legislació vigent en matéria de patrimoni. El paisatge, peró, l'entorn que envolta al monument, está condemnat, com tants altres a agonitzar i morir. Com la vessant del Castell de Palma, arrossegada per una pedrera... El paisatge és i será condemnat. Qué es podia fer? No res, començava a concloure, res de res. Agrair de tot cor, com durant el darrer acte públic celebrat al monestir, tretze voltes als Trénor tot el que han fet per mantenir-nos-ho i per tenir la gentilesa i bonhomia d'acollir l'esdeveniment. Agenollar-se i besar els peus als investigadors i estudiosos que han tractat Sant Jeroni els darrers anys... Així mat eix, llençava dues missives a Gandia i a l'aut o rit at autonómica: sis segles després del desig d'Alfons d'Aragó, Gandia continua

5 MUT, F. i PALMER, V.

Real Monasterio de San Jerónimo de Cotalba. Gandia. pág. 80. 6 Cal destacar, entre d'altres, les biografies d'Ausiás March de Ferran GarciaOliver (Cor d'acer, cor de

carn, cor de fusta. El cavaller Ausiás March), una de les més solvents, i Josep Piera (Jo sóc aquest

que cm dic Ausiás March). Per parlar de la relació explícita entre els March i el monestir: COSTA I SAR1Ó , J. R. El monasterio

de San Jerónimo de Cotalba y los March. Gandia, 1986.

sense exercir la capitalitat com a centre d'un estat i d'un territori on el patrimoni d'Alfons el Vell o els Borja, entre altres, llueixen. I, per altra banda, l'administració autonómica continua amb un malert viatge sense retorn, enfonsant i desfilant el teixit mitjançant el qual... havia aconseguit fites notables quant al control i diagnóstic de l'estat de salut del patrimoni valencia. La seua dinámica ha consistit en deixar el patrimoni... a mercé deis aires d'una administració local que, amb notóries excepcions, és, fonamentalment, poc culta i sense experréncia en invertir en la conservació del patrimoni per se, amb independéncia del seu ús o rendibilitat a curt termini. N'hi ha hagut més, a pesar que pocs. Ferran Mut, en El Real Monasterio de San Jerónimo de Cotalba, ens adverteix que aquest presenta un valor añadido como hito del territorio, enraizado en la cultura de la Safor, que usa de sus espacios exteriores, como un parque público, aunque con restricciones cada vez mas severas. La no visitabilidad del Monasterio genera un sentimiento de carencia que tendrá que canalizarse para hacer real las posibilidades que se desprenden de su declaración de Conjunto Histórico Artístico (14 de Marzo de 1984).5 No assenyala, no obstant, en qué pot consistir aquella "canalització", en qué es tradueixen las posibilidades del conjunt ni, en definitiva, com superar aquell sentiment de caréncia que ens crea tindre un monument com aquest a pany i clau. Alguns han optat per mantenir disputes nominals. Pedes, Garcia Mahiques, per una banda, i Mut, Alonso, etc. per l'altra. Peró saber qué és la cosa —i, sobretot, disposar d'ella- és potser més important que el nom que li donem. Els valencians tenim una certa experiéncia en discussions interessades per a molts. Sembla que fruYm discutint sobre el nom de la "cosa", mentre altres ens la manlleven, la fan seua o, simplement, l'eliminen. El monestir de Sant Jeroni és valuós i ha tingut tanta transcendéncia per als historiadors, arquitectes, artistes, poetes, etc. per la combinació de bens que hi conjumina. Un factor fonamental n'és la relació amb persones il-lustres; aquestes han fet, sense cap mena de dubte, que la seua importáncia haja augmentat. Literats i personatges com Pere i Ausiás March,6 i la resta de familiars, passaren una part de la seua vida ací. Hi ha figures com Sant

La Falzia,

1r. monográfic

Vicent Ferrer, que predicá per convertir els moriscos al llarg de tot el territori i que rep en la crónica del Pare Castillo un protagonisme especial. En la vessant pictórica, la figura de Fra Nicolás Borrás7. I encara el rei Felip II, en una visita que ha generat uns quants estudis i aproximacions? Darrerament, els Trénor. Per als historiadors és més matéria prima en la creació de la seua faula; per als profans en la matéria, un motiu més per a admirar-nos davant Sant Jeroni.

Arxiu His tóric de la Ciutat de Gandia (M. Camarena. Fototeca Comarcal).

Camí de Cotalba. Al terme d'Alfauir es troba un deis millors monuments, si no és el

millor, de tota la nostra comarca: el convent de Sant Jeroni. Amb totes les reserves que calguen, jo dina que també és deis millors, si no el millor, conservats de tots, ens conten Mora i Camarena, al seu Viatge a la Safor. Es tracta, evidentment d'un llibre de viatges, d'un passeig per un paisatge i una manera de viure i concebre el món que evoluciona d'una societat

rural i variada a una societat cada vegada més urbanitzada i més voluminosa en les seues produccions. El to amb qué es dirigeixen a nosaltres ja ens ho haurá fet veure. La consideració, per tant, respecte de les obres anteriors potser ens canvia. I és que, en realitat, tot seguit ens endinsarem en la fina fita que separa les cróniques i els llibres de viatges, en un camí cap a un assaig de la perspectiva individual, en una passeig cap a la ficció. Peró en aquest cas també haurem de seguir un cert ordre; comencem el nostre itinerari pels passeigs del segle XVIII. I ho fem amb l'apotecari catalá Joan Salvador. Lo convent apar bo. Cultiven molts xiprers, i está en una eminència, descobrint-se de lluny, ens diu al seu Viatge d'Espanya i Portugal. Amb un objectiu diferent, i de caire illustrat també, l'autor del Viage literario á las iglesias de España, encara que el seu principal objeto era visitar el monasterio de Cotalva, va voler al paso detenir-se en Gandía,

para ver aquella iglesia colegial, erigida por Alejandro VI á fines del siglo XV.. Unes págines més avant, acaba la seua visita al monestir, no hallando ya mas en el monasterio que pudiese detenerme. Nosaltres, per suposat tomarem a fer-hi la visita, aquesta vegada de la má de viatgers posteriors. De la visita de Llorente, podem extreure diverses valoracions; entre elles que, igual que ha ocorregut al llarg de la história, el monestir de Sant Jeroni ha fet gran la imatge de la comarca, inclosa —i en particular- la de la capital ducal. En el seu particular trajecte, un altre escriptor, Joan Fuster, anomenava que salen a nuestro paso algunas aldeas apagadas, innominadas para

La Falzia, 3

1 r. monográfic

A1 voltant d'aquest pintor, cal mencionar l'obra de L or e n z o He r n á n d e z Guardiola, Vida y obra del

pintor Nicolás Borrás. Excma. Diputació Provincial d'Alacant. 1976. 8

Escartí, V.J. Memória pri v ada. Li t e rat ura memorialistica valenciana deis segles XV al XVIII. Eliseu Climent Ed. Valéncia, 1998, pág. 25-26. També: Osset Mere J. "El rei Felip II visita el monastir de Sant Jeroni, de Gandia", dins de Cultura Valenciana, Quadem II, Any II, 1927. A més de les referéncies en el cronicó del pare Castillo i en el del pare Morera (del monestir de la Murta). I tantes altres que se m'escaparan.

FUSTER, Joan. El País Valenciano. Edici ones Destino; Barcelona, 1962. pág. 348.

10 D i n t r e

DDAA.

Miscel-lania Josep Camarena. CEIC Alfons el Vell i Ajuntament de Lloc Nou de Sant Jeroni. Gandia, 1997. 11 IZQUIERDO SÁNCHEZ, J. (1911) Topografia médica

de Rótova y pueblos anejos a su distrito. La Xara Edicions. Col lecció Safor/4. Simat del a Valldigna, 2000. 1)4.38.

nosotros. A la izquierda descubrimos un monasterio abandonado: de frailes jerónimos era, creo; fundado afines del XIV, su edif icación actual parece del XVII con elementos ricos y verdeantes, en contraste con lo que acabamos de recorrer. 9 De les seues paraules traiem diferents raonaments deis quals ja s'han fet ressó altres persones; de les aldeas apagadas, innominadas para nosotros podem deduir la poca projecció de cara a l'exterior deis municipis a qué es refereix, entre els quals estan, sense cap mena de dubte, els de la Conca. En cap cas podem reprotxar-li una falta d'interés a l'escriptor suecá, a pesar que ...el lector que me acompañaba, si es valenciano, se

quedará en lo suyo, quizá reprochándose alguna palabra inepta o algun olvido cercano. Les raons d'aquesta intranscendéncia, alguna d'elles, les apunta Jesús E. Alonso, en un article titulat "Sant Jeroni i els pobles silenciosos"10, quan diu que eren, pot ser, un contrapunt: ... Com a molt,

havien de viure i créixer a l'ombra d'uns casals monástics que, tant espiritualment com temporalment, els superaven amb escreix. La bellesa, el poder o l'eternitat estaven allá i no als humils corrals dels hómens de camp. En la mat eixa línia, ho coment a el met ge José Izquierdo :11 Sant Jeroni és també la troballa en el camí del viatger que segueix les passes de Pellicer en el seu viatge per les terres diániques: símbol ben

dreçat del cultíssim i incrable segle XV saforenc, joia i glória en roca viva d'aquests altíssims temps... I també Josep Piera, que s'hi refereix, amb un cert regust amarg, a la impossibilitat de poder contemplar el seu claustre recollit, ... digne de veure en la seua sobrietat monacal.1 és que, a pesar de tot, tal com ens conclou, és encara avui un deis edificis més ben conservats del patrimoni medieval de la Safor i d'un valor cultural extraordinari.

Uns altres literats.

El 1881, Roig i Civera va escriure a El Litoral un poema d'una certa extensió — un "romanç"- anomenat "El Corpus del Monasterio". La localització és acompanyada per una apassionada valoració del conjunt arquitectónic i la conjuminació amb un paisatge en íntima harmonia: Que

el edificio es grandioso / lo dicen sus torres altas / y sus despejados claustros / con ojivales ventanas. / Besa sus pies el Bernisa: / se divisa á sus espaldas / la eminencia del Mondúber / el padre de sus montañas, / que con sus brazos de roca / al monasterio resguarda. En el romanç es

Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia (Col. Sáenz de Juano).

feia referéncia a una llegenda que tractava d'un miracle ocorregut al si del monestir, després d'una pesta que assetjá els monjos i el mateix poblat de Cotalba. Encara hui es conserva de manera ténue de boca en boca i, per tant , forma part de la nost ra lit eratura oral, a manera de llegenda. Hi ha altres referents poétics, peró, molt més propers i vius —o reviscuts. Entre ells, els del pare Miret. Molt prop de Marxuquera, "...Cotalba, castell de l'antigor." Així l'al-ludia el 1930 el Pare Miret, en una fugissera mirada mentre cantava a la seua Marxuca. La seua figura, redescoberta fa molt poc, el fa esdevindre un símbol renovellat en l'espai saforenc. Vicent Andrés Estellés, al Mural del País Valenciá, ens relata l'admiració d'un "frare incógnit" del monestir pel poeta més universal que ha parit la literatura catalana, Ausiás March. El títol de la composició és "Un frare incógnit de Sant Jeroni canta a la nit a Ausiás March, el millor amador":

No gosaré dir mai el teu nom, / oh franc amant de la canya de sucre, / peró seguesc els camins dels teus versos./ Tot jorn aprenc e desaprenc ensems, / podria dir. Peró dic Ausiás / i se 'm desfá la collita a les bigues. Són molts els que han seguit els camins deis versos de March; per aixó, aquest obre un nou capítol en aquest traçat, un capítol que ens parla de la relació del poeta amb el monestir, de la percepció que els nostres escriptors ens n'han donat; biografies com la de Piera i Garcia-Oliver, de qué ja hem parlat, i molts més exemples. Amb paraules de Costa i Sarió,

klát-INDK

en el sagrado recinto confluyen estas vidas y reposan sus restos después de hacer una historia y una cultura autóctona y étnica de la que nosotros somos herederos y depositarios. Al estudiarla y asumirla, necesariamente La Falzia, 3

L11.111

~ ._

1111P

1r. monográfic

somos herederos y depositarios. Al estudiarla y asumirla, necesariamente nos referiremos a sus biografías que relacionadas en el espacio y el tiempo en el lugar de Cotalba, convertirán el cenobio en un enclave radical de la cultura valenciana. 12 1, un cop hem encetat el camí deis poetes, no podem estar-nos de parlar d'un deis valencians més importants en la poesia catalana. Enric Sória titula "un centre ocult"13 el seu assaig, la seua aproximació, el seu viatge —en definitiva- a Cotalba: la solemnitat gótica de Sant Jeroni atorga

fondária als seus voltants, els inscriu dins del temps. Sant Jeroni és testimoni d'una época que, també en les nostres terres, va ser capaç de majestat, com un emblema sobreviscut d'una tradició balafiada. El convent és, també, una promesa esquiva. Rere l'alterosa torre de l'entrada hi ha unes portes tancades.

Aportacions majors i menors, totes compten. Compten a diferents nivells per diversos motius: no parlem simplement de qualitat literária sinó de difusió, del paper que juguen en segons quin context, de la gent a la qual van dirigides les obres, de la quantitat de públic que les consumeix. Altres obres més senzilles també han tractat la igura f d'Ausiás; es tracta de publicacions modestes, de carácter local i, encara, de composicions esparses destinades únicament a aparéixer als llibrets de festes. Josep R. Costa i Sarió escriví Les nimfes del Vernissa; és el rector de Llocnou de Sant Jeroni, Almiserá i Castellonet i ens introdueix en Sant Jeroni de la má de les nimfes: Cants de profecia s'aturen / recitant la salmódia de

Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia.

l'encís / que de Cotalba terra moruna brolla. La disponibilitat de tindre accés als textos presentats, la formació de la gent i la sensibilitat que se'n deriva condiciona la perspectiva amb qué hom veu sant Jeroni. Hem de reparar, no obstant, en el carácter difusor que les diferents aproximacions ficcionals han aconseguit; no podem oblidar cadascuna de les funcions que acompleixen. Obres com les de Roig i Civera arribaven a un públic determinat, no restringit solament a aquells alfabetitzats de la seua época sinó que limita el seu abast al lector del diari El Litoral. La composició d'Estellés, a pesar de la seua importáncia, no arriba sinó a un públic molt restringit, si tenim en compte que el públic lector de poesia sempre s'ha caracteritzat com a minoritari. I, si parlem del poema aquest, prima més el sentiment envers la figura d'Ausiás que no la condició de jeroni de Cotalba de qui el professa. Si tractárem les composicions més modestes, les deis llibrets esmentats, ho faríem per aproximar-nos al públic que les rep i a la relació del monestir amb els pobles deis voltants. Cal ressenyar la senzillesa del raonament i el modest resultat formal. En elles se'n veu, peró, la importáncia —sempre relativa- per als habitants deis nuclis del voltant. Es tracta de gent que ha viscut amb sant Jeroni al llarg de la seua vida, que el veuen com la finca agrícola a la qual han anat a treballar els pares o ells mateixos en algun cas, existeix algun sentiment patriótic que consisteix a considerarlo com a propi i a inventar o alimentar amb elements ficcionals la seua história. En definitiva, traslladar el campanar del poble al monestir.

12 COSTA

I SARIÓ, J.R. El monasterio de San Jerónimo de Cotalba y los March. Gandia, 1986. pág.38.

R e p os e m les carnes, c l og ue m els mot s , fe m ba l a n l . . . A pesar que aquesta ocasió sols ens ha permés parlar de les manifestacions escrites, crec que hem aportat diverses visions o focalitzacions i, per tant, hem entés que el monestir pot suposar diferents realitats per als individus que en conviuen de diverses maneres14. I, consegüentment, podem entendre actituds diverses envers eh. Partint de la visió dels nostres historiadors, hem mirat de concretar el seu paper en la vida del monestir —no tant pel que fa al fil deis seus treballs sinó per l'actitud que han pres respecte del futur del cenobi. Aquests protagonistes ens han perfilat un passat que tot just s'hauria d'acarar al futur, un futur arrelat al territori, a la história i a la personalitat genuMa de la societat que hi viu. I neo, en cap cas, és entendre la história com un llast sinó com un element que ens projecta a l'esdevenidor, de manera

La Falzia, 3

1r. monográfic

Dms de A.A.D.D. Campanes

ifde segle. La Safor, inici del III mil-leni. Mancomunitat de la Safor i CEIC Alfons el Vell, La Safor, 2000. 14

Segons SERNA i PONS, (1996:16), i seguint una mena de metáfora del teatre del món, l'escenari de les accions

té una demarcació interior, és a dir, elaborada pel propi individu, el qual capta les distintes situacions, la seua lógica interna i la conducta possible.

coherent amb el present i el passat; de moment algunes propostes altematives, executades per uns altres entesos —i interessats-, paradoxalment, dissenyen infrastructures sense tindre en compte el model de vida que creen, el que destrueixen i aquell que imposen. Hi ha un factor humá al darrere que no es valo ra, un fact or que, a la fi, pr o dueix desar r elament . Queden qüestions en l'aire. Haurem de considerar per uns moments la importáncia deis diferents textos, "histórics" o no, en la perspectiva que els individus generen —segons l'accés, o no, a aquells- de la realitat de Sant Jeroni i el seu entorn. No hem atés les actuacions externes als llibres, els manifestos, els articles, les aportacions modestes i aquelles poques destacades; peró crec que aixó mereixeria una amplitud amb qué ací no comptem. De totes maneres, no podem deixar de considerar que en la nostra má está que el monestir de Sant Jeroni de Cotalba deixe de ser aquel! "castell de l'antigor" que traçava el pare Miret en el seu cant a Marxuquera. Perqué, a més d'un conjunt arquitectónic i mediambiental amb molta história, és un element inserit en el present, en un moment en qué estem deliberant qué i com volem que siga el nostre territori. De les diferents visions que tots els autors ens han presentat, destacarem la que Camarena i Mora fan al seu viatge després de la descripció presentada. En ella, hi ha un desig explícit: el que está ciar com l'aigua és que el convent hauria de

ser adquirit per uns institució pública que el convertira en un vertader centre cultural de la nostra comarca. En definitiva, hauria de ser un deis pilars básics, si no el fonamental, sobre el qual descansara qualsevol projecte de futur per a la vall del Vernissa.

La Falzia, 3

1r. monográfic

La difícil relació amb la baronia de Palma Ador.

Sobre aquesta senyoria hi ha dos llib res a hor es d 'a r a : Felipe F E RR E R SERER. La Parroquia de

P a l m a de G a n d í a : apuntes para la historia. Palma de Gandia: 1987 i Maite FRAMIS MONTOLIU. La baronia

Jesús E. Alonso

de Palma i la casa TolsáMontcada. Si ma t de l a

Els documents judicials donen testimoni de fets dramátics i pesants per als seus pr ota gonistes. Ta nma teix, a tr avés del tamís deis segles, a nosalt r es ens a por ten infor ma c ions pr ivilegiades i llums es cla r idor es. Par tim d'unes evidéncies: Sa nt Jer oni de Cotalba i dos deis seus senyorius, Alfauir i Llocnou, estaven situats dins deis termes generals del castell de Palma.1 A més a més, el monestir, a pocs anys de la seua fundació, el 1390, va ob t eni r l a r ec t or ia de Pa lma: amb aixó, va p r endr e la responsabilitat de la cura d'ánimes dins de la mateixa circumscripció. El districte del castell i la parróquia comprenien Palma, Ador i els llogarets

de Rótova, Alfauir, Castellonet, Almiserá i, fins 1505, el Rafalet de Bonamira (refundat el 1609 com a Llocnou de Sant Jeroni). Aquests dos fets, l'un de carácter civil i l'altre eclesiástic, marcarien durant molts segles (els que van des del XIV al XIX) la relació del monestir amb el seu territori circumdant i els seus habitadors. Unes relacions, certament, marcades per nombrosos conflictes, com ara veurem. L'exercici de la jurisdicció o, si voleu dir, deis poders polític i judicial, tots plegats, va ser un aspecte canviant i polémic al llarg de la vigéncia de l'anomenat régim senyorial. Aquell sistema pel q u al hi h a via unes r e l a c i o n s jerárquiques de

La Fálzia, 3

...n1=ZEf fi

Valldigna: La Xara, 2002. El p r i m e r té m o l t a informació p eró és poc didáctic. El segon val com a i ntr od ucció i pre sen ta les fonts. La fortificació i cap visible de la baronia és ta mb é conegut com a cas te ll d'Alfau ir, j a q ue está actualment en el seu terme. Tanmateix, el seu n om hi st ó ri c és el de P a l ma i el se u á mb i t territorial e r a u n t e r me general que comprenia els pob les que es ci t en tot seguit.

2' O I> o. 1'm — O — o 9,: c-) CD M'M

=1; N

CD C

o a pm o

1r. monográfic

Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia (M. Cam ar en a. Fototec a Comar c al).

vassallatge, al cim del qual es trobaven els reis i a la base del qual hi havia els vassalls emfiteutes. En aquest context, el titular de la jurisdicció del castell de Palma era un senyor, diguem-ne, de primera categoria: exercia no solament la jurisdicció civil sinó també la criminal, és a dir, l' alta jurisdicció, mer imperi o suprema. En canvi, els senyors de Rótova, Almiserá, Castellonet i el mateix monestir exercien la baixa jurisdicció, concedida pel rei Alfons IV i sovint coneguda com a `alfonsina'. Aquesta situació, peró, no estava sempre suficientment definida i, a més, estava subjecta a evolucions així com a les capacitats i influéncies de cada senyor per eixamplar el seu poder a les costes deis veYns. El mateix terme castral de Palma no estigué lliure de les pressions deis senyors de Gandia: sobretot del duc Alfons el Vell i,,més tard, deis voraços Borja. El primer, el 1406, va decretar la unió dels termes generals de Palma i Gandia, raó per la qual el monestir prendria en endavant el nom de Sant Jeroni de Gandia. En aquest fet está l'arrel o el fil argumental de conflictes posteriors, en els quals la comunitat de jerónims traurá els vells pergamins de les seues arques. Tot amb tot, sembla que després de la mort d'Alfons el Jove i de la reversió a la corona de la baronia de Palma-Ador, la seua jurisdicció sempre mantingué la integritat i personalitat. No sense problemes. Sortosament, encara es conserva l'arxiu deis barons de Palma (TolsáMontcada-Medinaceli), així com documents d'altres senyors com els comtes de Rótova i el mateix monestir. Aquests donen un testimoni palés de la secular conflictivitat que hi hagué per qüestions jurisdiccionals. De les darreries del segle XV (del 1496, sense anar més lluny) tenim constáncia d'una concórdia decretada pel govemador del Regne entre el monestir i Beatriu Ros de Tolsá, vídua de Joan Tolsá de Ripoll. En aquest acord, possible per la intervenció de 'notables persones', Beatriu es veia forçada

La Falzia, 3

1r. monográfic

a cedir dr ets sobre Alfauir i Rafalet, tot deixant que el monestir cobrara

`colomes' i penes? Poc després, tanmateix, el conflicte revivia, ara al voltant d'un tema importantíssim per a la supervivéncia deis llauradors: el dret a caçar i fer llenya en les muntanyes de la senyoria, assumpte sempre controvertit, fins temps molt recents. De fet, el 1501 el monestir plantejava davant deis tribunals les seues queixes perqué Beatriu de Tolsá no pertorbés els drets deis moros d'Alfauir i del Rafalet per caçar i arreplegar rabasses. Al capdavall d'aquests plets, el monestir consolidava les seues posicions i rossegava una bona part del domini al baró de Palma.

Segle i mig després, el 1671, els arxivers del marqués s'afanyaven en recollir documentació per tal de justificar la possessió de la jurisdicció criminal sobre els pobles de la vall del Vernissa, inclós el monestir.3 Mal senyal. Al cap d'uns anys, el 1685, tenia lloc un altre conflicte que explicitava l'arrelada competéncia per la jurisdicció sobre Cotalba entre el marqués d'Aitona, d'un costat, i els ducs i la vila de Gandia, de l'a1tre`.1

com sia cosa justa e rahonable que pau e -concórdia entre tots sia servada e senyaladament entre les pers ones religioses.

Encara als anys centrals del segle XVIII tenia lloc una reedició deis conflictes jurisdiccionals entre el senyor de Palma i Sant Jeroni. Els arguments del monestir es fonamentaven en la unió de termes de 1406, feta pel duc Alfons el Vell. Malgrat aixó, el 1769 es dictava una senténcia que No era reconeixia suficient,la peró, relació tenir vassallática la llei al costat. i donava Enlauna raódata als senyors ja tardana de (1827), Palma en plena desintegració feudal, el duc de Medinaceli se'ns apareix ara reclamant a Sant Jeroni el reconeixement efectiu d'aqueix vassallatge mitjançant el pagament de quindennis.6

23 3

Al capdavall i malgrat la reafirmació dels barons de Palma com a senyors suprems, fa la feta que els s e n yo r s a l f o n s i n s a n a v e n consolidant i eixamplant la seua influ éncia en els pobles que senyorejaven, en detriment deis primers. L'actual divisió deis termes municipals i l'o blit d'aqueixa preeminéncia, potser, en són una conseqüéncia última. En tot cas, cal un estudi més detallat deis plets que es conserven i són disponibles per calibr ar millo r aquest a impressió. També convindrá tractar el tema de la rectoria en un altre lloc: una qüestió ben conflictiva en la qual el monest ir lluit á per mantenir la seua hegemonia front al criteri de l'arquebisbe, deis baro ns i d eis mat eixos po bles.

La Falzia, 3

1r. monográfic

Arxiu del Ducat de Medinaceli (microfilm FJ-4, f. 301, en Centre Comarcal d'Arxius de la Safor). Beatriu se sentia víctima de les accions de l'agutzil del governador `sens rahó o injustícia' i va posa r requesta en contra del monestir, qui havia provocat l'activitat de l'agutzil. Va cedir

ADM, microfilm FJ-7, 32. ADM, microfilm FJ-7, f. 145, 161.

5 Arxiu del Regne de Valéncia, Clergat, llibre 1010, sessions de 24-51756, 12-12-1763 i 23-61769. ADM, microfilm FJ-3, f. 725: Senténcia a fa vor de Pedr o de Alcántera en la Reial Audiéncia de Valóricia com a senyor suprem (1770). Encara el 1807 veurem certificació de la mateixa senténcia de 1770 a favor de Lluís Fernández de Córdoba. 6

Els quindennis eren pagats per les mans mortes en compte del lluYsme (er en una compensació per la no transmissió de domini). Curiosament, i de forma a p a r e n t m e n t con t r a dict ór i a , Sant Jeroni era un reconegut creditor de quindennis a l' Hor t a de Valéncia.

El prior contra marqués.

Vicent Mahiques Roig N'Isidor Mateu i Sans va ser durant molts anys fidel procurador general deis Marquesos d'Aitona —senyors, des de mitjan segle XVI, del Terme General del castell de Palma. Aquestes possessions —que incloYen tota la Val! de Vernissa- li creaven constantment problemes, i per a resoldre'ls va haver d'esmerçar molt de temps, dedicació i, de vegades, contundéncia. El monestir de Sant Jeroni de Cotalba y districte de aquell reclamava, ara i adés, la seua especial atenció. Per una part els frares es resistien tossudament a reconéixer l'autoritat i la jurisdicció del marqués en els delictes de sang comesos en terme del convent i, per altra part, la vila de Gandia i el seu poderós duc insistien a reclamar com a própies unes terres que arribaven a incloure el mat eix monest ir. Els marquesos havien de mobilit zar contínuament els seus procuradors i serveis jurídics per enfrontar-se a tantes reclamacions com amenaçaven els seus interessos. Com a conseqüéncia d'aquests conflictes, el 1661 es produí un succert que es recordaria durant molt de temps pels pobles de la rodalia. El 18 de març d'aquell any, n'Isidor Mateu, acompanyat per Miguel Gregori —batlle de la baronia de Palma-, Jaume Mascarell -que aquell any ocupava el cárrec de justícia-, el notan i Bertomeu Lorente i un grup de gent travessaren la porta de la primera muralla i penetraren al recinte del monestir de Sant Jeroni. Quedaven arrere els xiprers que els havien escortat fins a la mateixa entrada, junt a la paret que queia sobre la vinya dels frares on els pámpols més primerencs ja començaven a obrir-se. En l'ampla replaça de davant del casalot els estava esperant, inquiet, el pare prior junt amb un bon grapat de monjos. Educadament se saludaren i n'Isidor exposá el motiu de la seua visita: inquirir sobre les nafres y orificis de aquelles que el cuiner del convent —un francés de nom Guillem Badia- havia perpetrat contra un altre modest treballador del monestir, Francesc Banyuls, fregó de la cuina. És a dir, li va demanar que li donás lloch per a exercir la jurisdicció criminal 1 que el senyor marqués hi tenia.

lAHCG. Fons Medinaceli L-169/1.

La visita, doncs, afectava directament un punt molt tendre per al monestir, per aixé el prior s'hi negá rotundament aldegant que eixa pretesa jurisdicció estava en plet i, mentre aquest no es resolgués, no hi havia lloc a cap inquisició. Per?), en veure que el procurador venia decidit a tirar avant la gestió, el prior s'acomiadá precipitadament i, en companyia deis seus monjos, se n'entrá dins el convent i tancá la porta darrere seu. N'Isidor s'acostá, tocá i esperá. Al poc, a la finestra d'una celda, aparegué de nou el prior i fra Jaume Andrés, síndic procurador del monestir, qui parlaria en

La Fa lzia, 3

.!7777-7-77742145 1r. monográfic -- 7,71111.T.Im

nom d'a qu es t . N' Is i dor requer í cer imonia lment que li obrís les por tes, explica nt una altra vegada perqué estava allí. Fra Jaume torná a replicar que el m a r q u é s no hi t e n i a jur is dicció a lguna . I per tr es veg a d es es r ep et í idé nt i c a r equ es ta . Vis t qu e les p or tes continuaven ta ncades, demaná al notan i que l'acompanyava que r e b é s a c t e p ú b l i c de la r esisténcia dels monjos a que s'exercís la jurisdicció suprema en nom del ma r qués i que fes consta r que es veia ob liga t a obr ir les por tes a mb violéncia per bé que aquella no entenia

fer res ni per res en oposició d ei s d r et s , i m m u n i t a t s y privilegis de dit convent sinó s o l a m e n t p e r a exer ci r la jurisdicció. Fra Jaume posá el cr it al cel di en t qu e a lló contr avenia els pr ivilegis, les s a l v a g u a r de s r ei a l s , les preeminéncies... Sense resultat, p er qu é a mb una gr a n biga derrocaren les portes i entraren a la p or t er ia , per ó tr oba r en davant seu les portes d'accés al claustre també tancades. N'Isidor cridá al síndic del monestir per qué les obrís i es repetí per tres vegades la petició d'obertura. Fra Jaume tornava a negar-se i a queixar-se pels menyscaptes,

d a n y s y p é r d u e s p o d r i a ca u sa r -l i el ro mpi men t de d i t e s p o r t es . Imperturbables, els hómens de n'Isidor trencaren el travesser que juntava les portes i, per fi, accediren al claustre. Totes les defenses ha vien caigut per ó fr a Jaume es r eser vava la da r r er a car ta: dema ná a n'Isidor que a cr editás els poder s que tenia del mar qués per a fer el que esta va fent. Açó tor bá el diligent pr ocur ador general que sabia que en unes accions tan agosarades no podia donar cap pas en fals. Era públic i notori que ell era el procurador general del marqués per ó en eixe moment no duia da munt els poders. Si li'ls hagués demanat abans hauria despa txa t d'immediat a Valéncia per qué li'ls dugueren i no hauria donat lloc a una circumstáncia com aquesta —es defensá. Fra Jaume havia pogut finalment parar el colp i era ara qui dominava la situació: no li'ls havia dema na t a ba ns per qué no havia pogut imagina r que n'Isidor Mateu i Sans , pr ocur a dor dels ma r quesos d'Ait ona , haguer a a ctuat de

La Falzia, 3

1r. monográfic

Fo n~nr cia mar ic7119I F7" 7" 1" 1"1"'

manera tan violenta. N'Isidor mamprenia la retirada peró reservant-se temps, lloch y dret per a prosseguir la causa contra Badia -Pagressor- i contra el prior i els frares, per oposar-se a la jurisdicció del marqués. Fra Jaume mirá de prendre encara posicions per un futur contratac i demaná al notan i una memória de les persones que havien acompanyat n'Isidor. Peró aquest no ho consentí i al-legá que aquelles persones havien vingut seguint estrictament ordres seues.

El procurador del marqués mogué els seus fils a Valéncia i el dia 26 tornava al convent acompanyat pel justícia de Palma i els seus ministres, un agutzil reial de sa Majestat en comissió despatxada per la Reial Audiéncia de Valéncia i gent armada. Fra Pau Gramatge era el nou síndic del monestir i, vista la comitiva que s'havia aplegat , accept á l'execució del mandat de l'Audiéncia i els permet é d'accedir a l'església del monestir, no sense fer la corresponent protesta per la contravenció de privilegis i salvaguardes que, segons ell, es remuntaven a les concedides pel rei Joan d'Aragó a Perpinyá el remot any de 1390, a més de fer altres consideracions per a demostrar el dret del monestir a la jurisdicció suprema. Raons totes rebatudes per l'eficient n'Isidor, que aquell dia sí que pogué concloure amb éxit la seua missió. No havia costat massa aplegar gent que acompanyás la comissió al convent perqué als pobles de la rodalia emprenyar els frares era una qüestió que suscitava moltes adhesions. El comportament d'alguns monjos no sempre era exemplar i en algun poble com ara Ador hi havia quasi odi envers ells. Cada vegada que la rectoria del poble quedava vacant el convent pretenia posar a cárrec de la parróquia un frare mentre el poble optava per un de secular i, si podia ser, del mateix poble; arribaren en alguna ocasió, tot i les amenaces d'excomunió, a la rebel-lió oberta contra el frare imposat pel monestir. De tots aquests assumptes informava anys després el fidelíssim n'Isidor Mateu i Sans a la senyora marquesa, donant grácies a Déu per les febres tercianes amb qué aquest u havia regalat i que el tenien postrat en el llit amb vuit sagnies. En la carta —escrita en espanyol (els marquesos residien a Madrid i havien perdut ja el contacte directe amb el país d'origen i els seus vassalls)- la prevenia de l'actitud dels fi-ares respecte a sa senyoria, explicava l'estat d'ánim deis parroquians i també com aquell 26 de mal-9 de 1661, després de tants entrebancs per part deis monjos, va accedir finalment a l'església del monestir i ...pasé a desenterrar el muerto que

2 AHCG. Fons Medinaceli

avía 26 días que le tenían enterrado para recibir el auto de eridas que tenía y de cómo era muerto por ellas 2.

L-182/2.

La Falzia, 3

Ammor

1r. monográfic

Molt s'ha parlat del convent en un context históric. Nombrosos treballs d'investigació han vist la llum en els darrers anys. El que ara pretenem no és ni molt menys fer un treball amb un rigor históric; el que volem, tan sois, és donar a conéixer el que ha sigut la seua vida quotidiana en els darrers anys. Un repás pel seu dia a dia, contat per un home nascut allí i que li ha dedicat tota la seua vida. Una llarga, estimulant i interessant xerrada amb mi, el seu fill. Aquesta conversació ens dóna una aproximació al voltant del convent, els seus costums, conreus, relacions amb els pobles propers, etc.

Pare, conta'm coses del convent. Per on vols que co mencem? Hi ha mo l t qu e cont a r .

Per on tu vulgues, peró el que més m'interessa és alló que tu conegues de primera má, el que tu has viscut. Bé doncs, jo vaig náixer al febrer de 1932 al convent; allí també va náixer mon pare el 1904 perqué son pare va anar a treballar de guarda de la finca uns anys abans. Mon pare era el tercer de quatre germans. Eren molt petits quan va morir sa mare i son pare es torná a casar amb Vicenta Ma Miriana amb la qual tingué dos fills més. Mon pare va començar a treballar als nou anys com a peó a les quadres, perqué feia falta molta gent per a cuidar el gran nombre d'animals que es gastaven per a treballar i per a menjar. Ja més major, es dedicava a la feina que donava el temps: llaurar, arreplegar garrofes, olives... Als tretze anys l'enviaven tots els dies a Gandia amb un cotxe. El seu germá Batiste, major que eh, li va ensenyar a conduir amb un FIAT, matrícula V-64, propietat deis Trénor. Així que pels matins agafava el cotxe i, per la carretera de terra, anava a Gandia, deixava el cotxe a casa de les Marquesetes, família dels Trénor, i feia totes les comandes que li havien manat ; quan acabava tornava a agafar el cot xe i cap a casa.

La Falzia, 3

1r. monográfic

Uns anys més tard, es va casar amb ma mare, Felicidad Polop, fi la d e Rótova, i s'instal-laren al convent, on tindrien els seus tres fills i passarien la resta de la seua vida.

Com recordes la finca als primers any de la teva vida? Als anys trenta el Pla de Malonda era del convent, eixa va ser la part que primer es va plant ar de tarongers; a més, es feien hortalisses. Era la part més baixa de la finca. I l'any 1930 es va fer el pou, de boca ampla, i a 25 metres es va trobar aigua. Així que ja es podia regar a fil una part de la finca; en aquell primer pou es va muntar una bombeta de pistó a gas-oil. La resta de la finca era tota de secá, oliveres, ametllers i garrofers.

Áixò donaria molta feina... I tant, treballaven la major part deis homes de Rótova i Alfauir. Tot es llaurava amb animals, hi havia una quadra plena de mules i rossins. Jeroni Alcaraz, fill del tio Ricardo i de Rosa, era l'encarregat, a més de carreter. Cada matí els homes anaven al pati de darrere on estaven les quadres i l'encarregat els manava la feina del dia: uns anaven a llaurar, altres a rascar les soques amb l'aixada... En aquells anys els rellotges eren escassos; per tant, es valen del sol per a posar-se a treballar: quan el sol donava a la paret de la quadra, tothom a treballar i quan donava de pie a la penya de Migdia, a dinar (más tard es tocaya una campana). L'época de l'any en qué més feina hi havia era a les collites. A més de la gran quantitat d'homes que treballaven, s'hi llogaven colles de dones deis pobles Al més d'agost començava la collita de la garrofa. La Costera estava tota plena de garrofers. Cada dia, al eixir el sol, la Costera s'omplia de gent: davant anaven uns homes amb canyes sacsejant els garrofers fins a tombar totes les garrofes, darrere les dones arreplegaven les garrofes a má i omplien els cabassos. Quan tenien els cabassos plens, omplien els sacs i, cada vuit o nou sacs, viatge amb el burret baixant la Costera per la font del Poll als Quadres; allí estaven els carros que anaven fent viatges al pati de darrere del convent, on abocaven la cárrega. Així cada dia, fins que acabaren d'arreplegar-la. Al pati del convent la muntanya de garrofes era enorme. Una colla d'homes les remenaven durant uns dies fins que s'assecaren. Després, n'anaven omplint cabassos i portant-les a la garrofera. A la tardor l'oliva era la protagonista. La feina s'organitzava más o menys com la de la garrofa, peró aquesta es descarregava directament

La Falzia, 3

1r. monográfic 1

a l'almásser a. S'organitzaven tor ns de tr eball tant de dia com de nit per a fer l'oli i s'omplien les ger r es; en algunes d'elles cabien més de 30 arroves.

Com org an itz áv eu tanta

gent i tanta

feina?

Hi havia un a dministr a dor, un encarr egat de la finca i l'encarregat dels treballadors, que era Vicent Fayos. Tot el que es feia a la finca passava per les seues mans.

Oué recordes de la guerra? Més bé poca cosa perqué jo era un xiquet i els pocs records que tinc no són massa agradables. Recorde que mon pare estava al front i no el teníem a casa, ta mbé recor de una gran foguera al pati del convent on es va cremar una gran quantitat de mobles i altres objectes, una llástima. El que millor recorde són els anys de postguerra perqué el convent sofriria una gr an transformació: va arribar l'asil de la Pa loma de Ma drid i es va habilitar una part del convent per a poder tindr e en unes mínimes condicions a quells ia ios; allí estiguer en un p a r ell d'a nys. Despr és vinguer en unes monges de clausura, les Carmelites Descalces, les quals varen estar dotze anys; recor de el torn que ga sta ven per a rebre coses. La meua germa neta Feli es va educa r amb elles; ella sí que les coneixia bé a totes.

I la inca f va can viar? La finca va tindre una gr a n tr a nsfor mació a par tir del moment en qué el pou, que era vell, hi treia poc cabal i es va per fora r de nou. Es va fer una perfor ació de vuitanta metr es i s'a conseguí tr a ur e-li 5000 litres. A945 va fer que es plantara tota la finca de tar ongers; per tant, várem haver d'anivellar -la tota i fer canonades i séquies. Durant uns anys totes les ta ronges les comer cialitzaven directa ment a través d'un home que les duia al port de Gandia. U n s a n y s mé s t a r d es v e n i e n a c o m e r ç o s p r i v a t s .

La feina va canviar molt? Els primers anys, no massa perqué el treball es continuava fent amb animals i a má. La finca es cavava tota a má i el meu primer jor na l el vaig guanyar a ls dotze a nys por tant aigua als homes a mb un tonellet de fusta . Jo duia aigua fr esqueta de la cister na fins on estaven tr eba lla nt; de vegades er a pr op per ó d'altres, havia de caminar molt. Uns anys més tard vaig començar a llaurar amb una mula. Als més joves sempre ens donaven un animal més mans per qué anárem practicant amb el forcat. Alió no va durar massa perqué es va comprar un tractor i em proposaren que jo el conduka. A partir d'aquell moment es llaura va a mb el tr actor i, poc a poc,

La Falzia, 3

1r. nnonográfic

19 Fotografies: Marc Balbastre

va anar deixant-se el treball amb animals.

La finca la coneixeu per partides, jo me 'n conec algunes... D'alguna manera havíem d'aclarir de quina part de la finca parlávem amb el temps, cada partida va rebre un nom: Sant Antoni, el Blanquissal, els Fondets, el Carrascar Jove, el Carrascar Vell, la Moleta, el palmerar, el Sequer, el pla de Malonda, els Avenes, el Motor, el pla de Vinyes, la Carretera, l'Hort de la Casilla, els Quadres, la Costera, l'Hort Tancat, el Jardí, Sant Miguel, el Molí i el Pinar Tancat.

L'aigua del motor era per a regar i la de l'arcada, per a beure. Sí, i l'arcada es netejava i reparava cada any abans d'omplir la cisterna. A finals de cada any uns homes pujaven a la font de la Finestra, anaven baixant fins a arribar al filtre de grava del convent i ho deixaven tot net; en la lluna vella de gener s'omplia la cisterna, que ens donava aigua fresca tot l'any. Molta gent que treballava l'hort pels voltants venia a poar una botija d'aigua fresca a la cisterna.

Com eren els diumenges al convent? Doncs cada diumenge de matí pujava un rector de Gandia i feia missa a la capella; allí hi havia gent de Rótova i Alfauir, a més de la gent que vivia al convent.

Era com un poble, no? Quasi, en aquells anys vivíem nosaltres davant; darrere, la germana de mon pare, Amparo, i el seu home, el tio Pepe, amb les seues dues filles; baix a la torre, Jeroni, Rosa i la tia Vicenta M . Cada matí s'omplia de gent que venia a treballar i, els diumenges i festius, de gent que venia a missa i a passejar; així que sempre hi havia algú. Els diumenges per la vesprada venien colles de xiquets de Rótova i Alfauir a jugar i a berenar. Després pujaven al pati a collir llido ns o a agafar bello t es.

Ara que parles de llidons i de bellotes, parla 'm dels arbres més grans. L'arbre més gran que he vist en a meua vida

La Falzia, 3

Ir. monográfic

era una carrasca que estava al costat de la creu. L'hort on estava tenia més d'una fanecada i les seues rames eixien pels horts deis costats i, pel camí, era inmensa, per?) es va esguellar i la t allaren. Quina 'lást imal. Després en les dues aigüeres que limitaven el pla de Malonda hi havia dos pins pinyoners, que estic segur que tu encara els has conegut, perqué caigueren en una tronada als 80. El més gran se'l coneix com el Pi

Rajo. Actualment tant sois queda el lledoner del pati, que és el més gran de tots els arbres que queden al convent. Mon pare, que enguany compliria 100 anys, deja que sempre l'havia conegut igual. No sé els anys que tindrá.

Actualment encara va gent per Pasqua al pinar? Molta, encara que ara molts aprofiten les vacances i se'n van de viatge. Per no per Pasqua la tradició mana que cal vindre a berenar la mona al convent. Fa molts anys la festa grossa al pinar era Sant Jaume. Venia la gent deis pobles a fer-se la paella i després, una bona tallada de meló d'Alger; en aquells anys les fruites les donava el temps i no els hivernacles. Sant Jaume marcava el començament de la temporada del meló i no com ara, que en tenim tot l'any. Eren altres temps.

Al convent haurá passat molta gent a treballar. Famílies senceres; recorde als fills del tio Vicent Fayos, Vicent i Paco; als germans Gregori, Batiste Alberto i Pepe; als germans del iaio, Batiste, Miguel, Dolores, Amparo, Maria (la muda); a Navarro, Leopoldo, Batiste Camarena, Antonio Puig, Vicente Castillo, Vicente Camarena (Sento el Boro); Miguel Faus (la talana); als germans Carabasses que venien a esporgar, i a molts més, que han sigut molts anys.

Bé doncs, grácies pare. A tu, fu a tu.

Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia (Col. familia Lombard).

La Falzia, 3

1 r. monográfic

t i

ab: 1 1 1 . 1 5 . e : 1". " :

• dr

• _

•

;

Temps enrere, vaig tindre l'ocasió de conéixer un professor de la Universitat de Panamá que estigué a Gandia durant un mes, grácies a un d'eixos intercanvis entre docents que fan possible els convenis que manté la Universitat Politécnica de Valéncia amb altres universitats d'arreu del món. Com que era bióleg, u vaig mostrar alguns deis paratges naturals de la Safor més interessants. Cap al final de la seua estada, al mig d'una conversa, sorgí una pregunta: qué era alió que més u havia agradat del nostre entorn natural? Sense pensar-s'ho molt, respongué: el paisatge de les vostres muntanyes; m'agrada la seua natura rocallosa, els seus colors i les seues cingleres. Fou una resposta que, supose, no hauria coincidit amb la que hagueren donat molts saforencs i, per aixó, donava que pensar. El record paisatgístic més fort que s'emportava de la Safor no eren les platges ni les marjals (ben poca cosa comparades amb les de Panamá) sinó les nostres maltractades i menyspreades muntanyes, tan diferents als turons terrosos del seu país. També recorde que quan anávem camí de Rótova, la visió del monestir de Sant Jeroni des de la carretera d'Albaida fou una de les que més u va impressionar. La imponent silueta del monestir, rodejada de pins i conreus, i emmarcada pel fons munt anyenc de la serr a de Marxuquera, u féu cent rar tot a la seua at enció sobre aquest punt . Immediatament endeviná que darrere d'aquell edifici devia amagar-se una part interessant de la nostra história. Quan u vaig contar breument els seus orígens mostrá interés per la seua visita. Malauradament també vaig haver d'explicar les circumstáncies per les quals alló no era possible, cosa que li resultá difícil d'entendre (igual que a molt s de nosaltres ens passa).

La Falzia, 3

1r. monográfic

Conte aquesta anécdota perqué m'agradaria fer dues reflexions que es deriven d'ella. Una és la poca apreciació que tenim els saforencs per un deis recursos naturals més valuosos: el nostre paisatge. Possiblement, a força de veure'l tots els dies, no ens adonem que és un recurs natural de fonamental importancia, no tan sois per a la nostra qualitat de vida, sinó per a una comarca que busca en el turisme d'interior una alternativa al turisme tradicional i massificat de sol i platja. Darrere d'alió que ens sembla quotidiá i vulgar possiblement s'amague un deis máxims atractius deis quals podem fruir i oferir, ben diferenciat del que poden oferir altres llo cs. Es el mateix cas que aquells turistes navarresos que gaudien passejant en bicicleta pel mig deis conreus de tarongers de la nostra comarca. Per a ells alió era tan atractiu com seria per a nosaltres passejar pel mig d'un deis seus boscos de roures. • No deuríem confondre quotidià amb banal, perqué aixó ens porta a menysprear un paisatge per la simple raó de ser comú. Tan sois des d'aquest menyspr eu es pot ent endre el disseny d'alguns project es urbanístics que estan proposant-se per a alguns municipis de la Vall del Vernissa i la resta de la Safor. Polígons industrials, autovies, camps de golf i urbanitzacions, construits tan sols amb criteris economicistes, constitueixen també un paisatge peró, en aquest cas, de poc o nul valor, igual a Alfauir que a Barcelona o a Califórnia. L'acció humana no pot mai destruir el paisatge, perqué aquest, com diríem amb l'energia, ni es crea ni es destrueix, tan sois es transforma. Peró les transformacions a les quals estem assistint en els últims anys van en el sentit de degradar la seua qualitat. Així, el paisatge rural va donant pas a un paisatge urba, i aixó propiciat pels mateixos responsables

Ir. monográfic

polítics que intenten promoure el turisme rural. Sembla que han oblidat que aquesta classe de turisme es nodreix de paisatges rurals, de paisatges de qualitat, de paisatges cada vegada més rars. Peró l'acció humana, i ací faig la segona reflexió, no sempre degrada un paisatge. Ent re els especialistes s'admet que determinats elements artificials poden millorar la seua qualitat. Un dels millors exemples és el monestir de Sant Jeroni, un element que s'integra amb l'entorn natural, focalitza la visió i realça el seu valor. Sense cap dubte, el monestir i els seus voltants constitueixen un deis paisatges de major qualitat de la Safor. Allí conflueixen els valors naturals amb els arquit ectónics, artístics i histórics. La pineda de pi blanc i pi pinyoner, les enormes carrasques, les plantes que creixen en els rars sóls descalcificats i les explotacions agrícoles que l'envolten són, des del punt de vista paisatgístic, indissolubles del mateix edifici i els seus jardins. Entre aquests elements es produeix una sinérgia difícil de trobar en altres racons de la Safor; d'ací, la necessitat de fer els mateixos esforços per a conservar l'edifici que el seu entorn. Per() aquest entorn no deuria limitar-se a uns pocs centenars de metres de l'edifici principal. Malauradament la Vall del Vernissa és aixó, una vall, i allí la conca visual fa difícil emmascarar qualsevol infrastructura o actuació urbanística. Veiem, sinó, la greu ferida paisatgística que estan produint tant l'autovia del Morquí com el polígon industrial de Rótova, ara en obres. S'imposa una reconsideració de qualsevol altra actuació, si és que en realitat a algú l'importa, no tan sois el monestir, sinó la qualitat ambiental de la Vall. Els projectes urbanístics que es proposen, si es porten endavant, són actuacions irreversibles que hipotequen el territori a curt i llarg termini per aixó, cal pensar-s'ho bé. A les darreries del segle XIX, en nom del progrés, es varen enderrocar les muralles de Gandia. En aquell temps ningú li reconeixia cap valor; en canvi hui serien un deis máxims atractius de la ciutat. Estarem fent a principis del segle XXI el mateix amb el nostre paisatge? N.° 14.

SAN JERÓNIMO DE COTALVA EL PINAR

La Falzia, 3

1r. monográfic

L'aqüeducte de Sant Jeroni de Cotalba. =Stiir¿SiNEnt5; -

Xavier Pérez Estruch 1"91EY •

Al ba r r a nc de la Fa lz ia d ' A l m i s e r á , hi ha u na f o n t anomenada de la Finestra o de Batla mala. Allá naix un aqüeducte que no fa massa temps encara portava l'aigua fins al monestir de Sant Jeroni. Hui en dia, aquesta singular ca nalització que constr uken els monjos al segle XV perd tota l'aigua als pocs metres del seu naixement, com a conseqüéncia de l'abandó i el deteriorament que pateix. Aquest article tracta de redescobrirlo, de dona r a conéixer un dels elements arquitectónics més impor tants i característics de l'emblemátic conjunt del monestir, de resseguir i recuperar de l'oblit una atávica empremta que encara perdura i, perqué no, d'advertir sobre el perill de la seua desaparició definitiva. La canalització... A uns 200 metres d'altitud i entre pedres de calc compactes, brolla l'aigua de la Ba tlamala. Una par et ar tificial tapa la gruta del naixement, deixant en la seua part de baix un orifici per qué l'aigua isca r egular ment així, vesse a l'a qüeducte. Des d'a cí, la canalització cr eua la vall del Vernissa, per la vessant esquerra del riu, en un recorregut de cinc quilómetres fins arribar a la cisterna del monestir. A la part superior de la paret de la gruta veiem una placa que ens recorda el bon fer dels seus propietaris, temps enrere: "El excmo. Sr. Don Federico Trenor i Bucelli, propietario de esta fuente, reconstruyó a sus expensas el acueducto desde su nacimiento hasta su heredad. Casa de San Jerónimo en 1880 y 1 8 8 1 " Efectivament, quan Tomás Trénor adquireix el Monestir, després de la desamortització de Mendizábal de 1835, l'aigua no arribava al seu destí, ja que la primitiva canalització que es construí al segle XV, degué restar taponada. El sistema original de canalització fou mitjancant tubs de fang cuits amb forma circular, fent una canonada tancada. Aquest era un bon sistema que impedia que s'embrutar a l'aigua dur ant el seu tr ajecte. Peró, alhora, impedia també que es poguera netejar la canal, la qual la calc taponá completament. Així, a quest descendent de T omás Trénor mampr engué la reforma de 1880. El resultat de l'obr a va ser l'aqüeducte que ha perdurat fins als nostres dies: disposada damunt de l'antiga canalització del segle XV, i sense substituir-la, en feren una altra de nova amb tubs semicirculars, amb la qual cosa, l'a igua circulava a cel obert. Aquest sistema permetia que algun treballador del monestir poguera netejar regularment la canaleta

La Falzia, 3

-- -

-•

1r. monográfic

Tram final de l'aqüeducte. X.P.

Font de la Batlamala. X.P.

en tot el seu recorregut, feina que no devia ser gens fácil en trams com el de la Penya Roja. A més, ens podem imaginar la utilitat i els benefic is qu e l'aqüeducte tindria per als treballadors de la terra. La seua histór ia ... La histór ia de l'aqüeducte es r emunta a finals del segle XV qua n en Pere Cabrera era senyor de Rótova. Coneixedor dels problemes que els monjos tenien per abastir -se d'aigu a, va donar la font de Batla mala a l monestir, l'a ny 1485, amb la condició que fora canalitza da en menys de 20 anys, cosa que aconseguiren en sis, segons ens explica Izquierdo Sánchez.1

La factura mudéjar de la seua construcció ens permet pressuposar que la má d'obr a de l'a qüeducte degué ser musulmana. La tr adició ora l del poble de Rótova ens ha legat la hipótesi que, abans que se cedir a la font de Batlamala, l'any 1485, s'estava constr uint un altre aqüeducte perqué l'aigua de la font arribara directament a Rótova. En tenim com a prova les arcades apuntades que resten al racó de la Coya, al costa t del molí de Fayos, en espera d'una consta tació documenta l. De ser a ixí, els r otovins, amb la cessió del seu senyor , es queda r en sense abastiment d'aigua i s'hagueren de conformar amb les anomenades piletes que es dis p os a r en a l' a qü edu ct e, al s eu p a s més p r ó x i m p el p o b l e. Aqu es t es s ón u ns r ecip ient s de p edr a més a mp les i f ondos de l'aqüeducte, per on entrava i eixia l'aigua de forma contínua. Funcionava com a beur ador d'animals i per poder omplir cánter s. Segons diuen, com que la canaleta tr avessava el terme de Rótova , els monjos cedir en, amb aquestes piletes, "una ploma d'aigua" per a l'abastiment dels seus habitants. Ja hem comentat abans les millores que la família Trénor r ealitzá quan l'edifici passá a ser propietat seua, a la segona meitat del segle XIX. Temps després, durant la Segona República, el 1938, s'aprová l'expropiació de la font de Batlamala per la Confederació Hidrográfica del Xúquer, per qué els habitants de Rótova tingueren aigua suficient i no hagueren d'anar

1 Izq u ie r d o Sá n ch e z, José .

Topograf ia médica de Rátova pueblos anejos a su distrito.

La Xara Edicions. Simat de la Valldigna, 2000.

Arcades del Racó de la Coya. X. P.

La Falzia, 3

1r. monográfic

a poar a les piletes, ja que l'aigua que arribava a la pla9a, des de 1932, de la Font Blanca, era insuficient . "El proyecto se presenta en virtud de autorización concedida el 7 de Mayo de 1937 fecha en que se aprobó con prescripciones el expediente inicial, consta de los documentos reglamentados y su resumen es el siguiente: la población tiene 1.242 habitantes a los que corresponede reglamentariamente una dotación diaria de 68m3 equivalente a un caudal de 47 1./min. El actual abastecimiento se surte de la llamada "Fuente Blanca" que no ha dado el resultado que se esperaba pues sólo suministra un caudal de 5 l/min. El resto ha de tomarse del manantial de "la Falsia" o "Fuente de la Finestra" que ha de servir también para el abastecimiento de Almiserat."2

Peró el desenllaç de la Guerra Civil paralitzá el projecte i, després que el monestir fóra ocupat per la milicia durant el combat, els antics pro piet aris recuperaren el monest ir i la font fins als nost res dies. Recentment, l'any 1994, l'aqüeducte s'ha declarat Bé d'Interés Cultural en tot el seu recorregut, junt amb el monestir. L'ámbit de protecció abast a fins els cinc met res a cada cost at de la const rucció: " ...per tot aixó, el criteri seguit per a la delimitació concreta de

Pileta. X.P.

l' entor n de pr otecció del monestir ha sigut el següent : -Incloure-hi els edificis d'interés: -La torre de l'Homenatge, l'església, la capella de la Mare de Déu de la Salut, el claustre, les dependéncies monacals, l'aqüeducte, l'alqueria, l'hospital, la zona de la seda, l'almássera, el molí, la casa dels macips..."

Pel que fa a la descripció literal de la delimitació de Párea de protecció de l'aqüeducte: "...fins a arribar a una línia imaginária i paral-lela a cinc metres de distáncia de l'aqüeducte, i l'acompanya fins que acaba a uns cinc quilómetres en direcció oest i recorre una altra línia imaginária i paral-lela a cinc metres de distáncia de l'aqüeducte, peró al costat nord d'aquest en direcció est fins arribar al vértex oest de la pineda tancada

Aixó el fa, segons la llei, objecte mereixedor de subvencions destinades a la seua protecció, restauració i tractament especial, la qual co sa encara esperem impacient s. A hores d'ara, el cabal de la font (71itres/segon), tan apreciat i necessitat pels monjos i rotovins d'antuvi, es perd rápidament pel barranc on naix, com a conseqüéncia del deteriorament i la falta de manteniment. El seu r ecor r egut... 2

Podem arribar a la font, on es situa el seu naixent, agafant el camí Borró de Rótova (el qual surt des del mateix poble), ins f que a r ribem a la fi del mateix, on un cartell de fusta indica el nom del barranc de la Falzia. Una vegada a cí, pujar em pel vessa nt dr et del barr anc, i veur em la seua fr ondositat, a més d'esta r a tapen de pins i de fa lzies, com indica el seu nom. La puja da és d'una mitja hor a ca minant a pas tr anquil. Dur ant el recorr egut veurem el cur s de l'a qüeducte que, en aquest pr imer tram, es troba a nivell de terra i amb fort pendent.

La Falzia, 3

1 r. nnonográfic

Obras públicas, Servicios Hidráulicos del Júcar, Valéncia, 11 de Febrero de 1938. Arxiu Municipal de Rótova.

3 (Con sell eria de cultura, Direcció General de Patrimoni Artístic) DOGV- Número 2.223, 03-09-1994.

Arcada, al seu pas pel barranc d'Atanassi. X.P.

A mesura que ens acostem, sentirem el soroll de l'aigua que ens guiará per trobar-la; haurem de creuar un gran toll d'aigua clara, ja que tota la de la font es perd als pocs metres del naixement degut a les filtracions i brutícia que té l'aqüeducte. Quan baixem del barranc podem tornar en sentit cap a Rótova pel mateix camí d'anada i, abans de creuar el primer pont del riu, ens desviarem per un senyal vertical que indica el PR-100. En entrar en aquesta senda veurem a má dreta la Penya Roja, antic abric que fou habitat durant el Paleolític, on veurem com l'aqüeducte passa adherit a la part baixa de les seues parets, sense afectar els buits de l'antic assentament. En pocs metres, arribarem a l'imponent are que fa l'aqüeducte per salvar les aigües del Barranc de les Galeries. Aquest are és de forma apuntada i, com tota la resta de l'aqüeduct e, está fet per maconeria i morter de cale. Des de l'are, podrem remuntar uns metres l'aqüeducte, i arribar a l'antiga casa de Borró, antic mas d'origen medieval, hui restaurat, on es conserva una antiga bassa per on els monjos feren passar l'aqüeducte adherit a una de les seues parets, de manera que, quan la bassa estava plena, per un sobreeixidor l'aigua vessava a l'aqüeducte. Farem un xicotet paréntesi a la bassa de la casa de Borró, per a fer menció sobre l'abastiment d'aigua de qué disposava la casa. Aquesta bassa es nodria mitjancant una altra canaleta que, baixant pel barranc d'Atanasi, aprofitava les aigües de la font del mateix nom. La canaleta está formada per teules árabs seguides i disposades en forma d'u per on baixava un raig d'aigua cap a la bassa, en un recorregut aproximat d'un quilómetre. La canaleta comenca a baixar pel vessant esquerre del barranc fins creuar a la part dreta per un pontet format per un arquet de mig punt, construit en maconeria comuna. Cal mencionar que sota aquesta canaleta es veu una altra canonada feta per tubs de fang circulars, similars als del sistema primitiu de l'aqüeducte, encara que amb un diámetre de menors dimensions, el qual ens fa pensar si la canaleta fou const ruida pels monjo s. Després de veure el barranc d'Atanasi, seguiríem camí cap a Rótova pocs metres abans d'arribar al poble, podem veure, a l'altra part del riu, com l'aqüeducte passa per l'anomenada penyeta del Gos. Una vegada arribem al poble, baixarem pel carrer de les escoles noves i tornarem a creuar el riu mitjancant un pont (partida de les Passeres), per veure de seguida la senda anomenada Camí de Pinet; allá tornarem a veure l'aqüeducte amb una de les anomenades piletes. Després, l'aqüeducte continua parallel al camí de les Planes, fins desviar-se per un camí on es veu el mateix motor de les Planes. Seguint pel seu recorregut cap al monestir, abans d'arribar a dl, es forma un deis seus trams més interessants, ja que ha de salvar un fort desnivell; per aquesta raó, l'aqüeducte adquireix, almenys, deu metres d'aleada mitjancant dos ordres d'arcades: el primer, format per quatre ares apuntats de grans dimensions i, damunt d'aquests, amb una menor aleada, 18 arquets de mig punt. Cal mencionar que, abans d'entrar l'aigua a la cisterna del monestir, aquesta es netejava mitjancant un filtre natural format básicament per grava, per tal de neutralitzar part de les impureses acumulades al llarg pel seu recorregut.

r l s,

1r. monográfic

Un futur incert...

Recórrer el trajecte de l'aqüeducte ja restaurat amb l'escorrentia de l'aigua i la posterior entrada al monestir oferiria als nostres visitants un vertader producte turístic de qualitat i innovador per a la comarca. Cal, peró, escometre la conservació i restauració d'aquest element patrimonial del conjunt, ja declarat Bé d'Interés Cultural. Les solucions poden ser múltiples i complementáries; entre l'interés deis titulars actuals i l'atractiu inqüestionable per a tots els valencians n'apuntem una: la concessió d'una escola taller. Aquesta és una subvenció destinada a rehabilitar béns patrimonials al mateix temps que s'ajuda a la formació professional dels joves aturats que s'hi impliquen. S'hauria de solventar, en tot cas, que aquest tipus de subvenció només poden rebre-la aquells immobles de titularitat pública, per la qual cosa es podria convindre amb els propietaris alguna solució que beneficiara a tots. A La Safor no li falten recursos per donar una oferta complementária a la del sol i platja, oferint el patrimoni históric, arquitectónic i mediambiental que posseeix. El que realment necessita és l'habilitació de recursos com els molins, els riuraus, les almásseres, els llavadors, els castells, els masos, etc., que, a hores d'ara, estan perdent-se per l'abandó que pateixen. La posada en marxa d'aquesta activitat turística, sens dubte, és qüestió de tots. La coordinació de les associacions i de les entitats públiques i privades és fonamental per a ser capaços d'activar aquesta oferta, no només per conservar la nostra história, el patrimoni, les tradicions i la nostra identitat com a poble, sinó perqué les xifres d'aquest tipus d'oferta cultural parlen de beneficis i desenvolupament local en aquelles localitats i comarques on s'ha pogut implantar. El que des d'ací volem dir és que un altre tipus de turisme és possible, i podría ser la solució per començar a créixer de forma sostenible en una indústria tan important com aquesta. Si el turisme cultural és capaç d'atraure un tipus de demanda de mitjá i alt valor adquisitiu, que no viatja de forma massiva i que ho fa en temporada baixa, cosa que ajudaria a aconseguir la tant desitjada desest acio nalit zació , és evident que aquesta és una de les po ssibles eixides.

La Falzia, 3

1r. monográfic

Tram final de l'aqüeducte. lsabella Seguí

Al voltant d'una fotografia. Ferran Miralles La foto de Paco Sastre del convent de Sant Jeroni de Cotalba nevat, l'hem poguda veure reprodu'ida unes guantes vegades, com a tarja en la plataforma de Sant Jeroni, en aquesta mateixa revista i en altres llocs sense tants escrúpols referents a la propiet at intel-lect ual. Al mirar fotografia, s'aprecia la situació del convent en el ter9 inferior lleugerament tirada cap a l'esquerra, amb una t aca de blancor en primer terme, damunt de la part obscura dels tarongers, una teulada blanquíssima i, sobre tot, una muntanya, que pareix l'Himálaia en ple hivern, contrastada sobre un intens cel blau. Aquesta imatge em feia recordar a eixe fotógraf anomenat Joan Fontcuberta i les seues reflexions sobre realitat i ficció. Un observador que, en veure la foto, vinguera d'altres terres, cercana un convent nevat, més bé una muntanya nevada a la Vall de Vernissa; greu errada, la neu la recordem per l'any en qué va caure; no, per la que n'hi ha. No és una crít ica a fot ografiar al més pur est il

escabrós de Joel-Peter Witkin, ni a fer una realit at a mit ges com Hiro shi Sugimot o, en les seus pant alles de cinema, sinó que es tracta de trobar i fotografiar, com Cristina García Rodero. Un dia estava així i així es va fotografiar. La fotografia no té perqué ser un testimoni fidel de la realitat , el seu contingut es pot alterar per a fer creure el més convenient per al seu manipulador; altres vegades la mirem per?) veiem el que volem veure, no el que hi ha. El creador no pot controlar la seua creació. Per?), aquesta fotografia, no podria ser una pr emo nició? Al contrari del treball de cronos de Pere Formiguera, on el temps no ha passat sinó que passará. La fot o, ha sigut ? O será? El no st re observador de fora esperará molt de temps per a veure el convent nevat ? Possiblement algun dia neve sobre el convent de Sant Jeroni de Cotalba possiblement, per a la gent d'ací algun dia el convent existisca.

Página interior de Nou Dise (Uy.)

o,.

isE~1~11 ' 1•' %") :›.. ;, ; ; %,

•

■C),, '

■

•

i n . . ~ 1 1 1 ~ 1 M•

*.• _•a

,,,ZP . :YZ-Ztr.Nracy

SANT JERONI DE COTALBA, PATRIMONI DELS VALENCIANS

•

La Falzia, 3

1r. monográfic

I Jorna des Sant Jeroni de Cotalba la Vall de Vernissa: Organitza:

Patrocinen:

Col.laboren: 41:9

CEIC ALFONSELVELL

RadioGandia

RUANO

ANC XA

Crónica d'unes jornades certament esperangadores esperem que profitoses.

Wk.1171 i l ~ 1 2

Miguel Camarena

I no és exer cici d'immo d és t ia. L'assisténcia de públic així com l'organització i les conclusions extretes a les diferents xerrades van sens dubte desbordar les previsions més optimistes que ens féiem des del col-lectiu. 8 d'octubre. Començaven els actes. El tret d'eixida corria a cárrec de Jordi Puig i Vicent Canet, tots dos membres del Collectiu Vall de Vernissa, davant el personal que omplia de gom a gom el saló d'actes del Centre Social d'Alfauir, tot presentant-los els diferents actes que havíem preparat per a aquelles dates. També, com no, glossant la figura del mestre i soci honoran i del nostre col.lectiu, Josep Camarena, recentment desaparegut ("la teua figura ens esperona a continuar, humilment, la teua tasca envers aquest menut tros de món

La Falzia, 3

que és la nostra vall, la teua val!"). A co nt inuació , tres pesos pesants, cadascun en la seua vessant, ens van il.lustrar, i molt, al voltant de la figura, el simbolisme i l'entorn de Sant Jeroni. Perqué si alguna cosa ha quedat ben clara després d'aquestes jornades, és que l'o mbr a del mo nest ir és allargada i encara ho déu ser més: ha de ser la flama que ens ha d'unir i identificar com a `vernissencs', si em permeteu el gentilici, tasca per a la qual cal rescatar-lo del passat per guanyar el futur. Obrí foc Jesús Alonso, gran coneixedor dels entramats histórics del cenobi, qui va voler començar reivindicant la Crónica del pare Castillo, obra historicista del que fou prior del monestir en qué s'han basat la majoria d'estudis seriosos existents. A més, no va deixar passar l'ocasió per assegurar que amb la compra de Sant Jeroni "els Trénor esdevenen hereus de la história dels jeránims" i, per tant, els demana "altura de mires" cap a la societat o "saber estar a l'altura de les circumstáncies, com han fet els seus parents els Vallier", la nissaga dels quals "ha sabut llegar a tota la societat gandiana, i per extensió saforenca,

1r. monográfic

I Jorna des alió que hui anomenem Casa de Cult ura Marqués González de Quirós". A més a més, concloYa lamentant que a hores d'ara no hi haja cap institució amb suficient capacitat ni voluntat d'execució per resoldre el problema; ni tant se vol de conjunt ar esforgos. L'hist oriador de l'ar t , Rafael G. Mahiques, en el seu torn, realitzá un passeig visual per mitjá de fotografies, malgrat que es la me n t a va que, a causa d ' e i x e empenyorament per negar-nos-en la vista, el material gráfic a l'abast és escadusser i la majoria, antic. Asseverava, així mateix, que el monestir de Sant Jeroni és encara la gran pega per estudiar del patrimoni valenciá i ressalt á també la rica mescla d'est ils arquitectónics i artístics que atresora, fruit del dilatat procés de construcció de l'edifici, que abasta des d'un primitiu gótic d'estil mudéjar del claustre inferior, passant pel superior, renaixentista, fins les intervencions barroques que es van realitzar a l'església gótica i que van danyar greument , assegurá, la seua estructura. Nomená, així mateix, el patrimoni artístic dispers que pertanyia a l'ex-convent, valuós sobretot grácies a la figura del pintor fra Nicolau Borrás, monjo jerónim d'aquest monestir. Tancava l'ac t e el bióleg Jesús Villaplana, qui va glossar els tresors naturals que envolten Sant Jeroni, amb la immensa pinada de pins blancs i pinyoners que, junt ament amb el conjunt de carrasques centenáries, les més velles de tota la comarca de la Safor, conformen un dels més bells exponents de bosc mediterrani que hom pot admirar arreu del país. A més, com que es tracta d'uns terrenys descalcificats, apareixen alguns tipus de rareses botániques poc habituals a la comarca. Recordá així mateix que l'article cinqué del Conveni Europeu del paisatge ens diu que aquest "és l'expressió de la diversitat del patrimoni natural i cultural del humans" a més de "fonament de la qualitat de vida de t ot s els ciut adans", segons es desprén de la Llei d'Ordenació i Protecció del

La Falzia, 3

paisatge de la Gener alit at . Paisatge que, no obst ant , s'ha vist degradat darrerament 'D'eso:mierra a dreta. Jesús per tot un k-Villapilanan j l e f a e l Garcia s e g u i t is Aahiques iMINE. Alons o. d' actuacions desafortunades per manca d'una adequada ordenació del t errit ori (aut ovia, polígo n industrial de Rótova, planta d'Ador...). Es mullá també envers el projecte urbanitzador i de camp de golf previst en terme d'Alfauir i, a l'efecte, va assegurar que el major impacte negat iu d'obres com aquest es és la seua irreversibilitat i disminució de qualitat del paisatge, del qual, com a expressió d'una cultura, la seua degradació sols pot explicarse amb la pérdua d'ident it at cult ural, al importar models foranis que ens són aliens. Per donar fi a l'acte, l'historiador Jesús Alonso en va extraure tres conclusio ns básiques i indefugibles: urgeix la publicació del cronicó del pare Castillo. A més, Sant Jeroni deu esdevindre un gran centre cultural, amb cont inguts museístics comarcals i mediambient als, amb carácter etnoló gic, históric, artístic... per a la qual cosa, finalment, és imprescindible la creació d'un gran patronat que puga via bilit z a r els pr o jec t e s. El segon acte d'estes jor nades estava previst per al diumenge 10 d'octubre al vetust cinema Cervantes de la localitat de Rótova. Allí es van donar cita una florida representació de primeres espases al voltant d'una taula redona que va congregar nombrós públic fins omplir la sala. Després del visionat d'un magnífic documental realitzat per `Cotalba produccions', s'entrá en matéria. Pau Rausell, economista de l'Ár ea d'Investigació en Economia de la cultura de la Universitat de Valéncia, va comengar afirmant que els béns pat r imo nials, en un món capit alist a, construeixen el nostre univers simbólic que

1 r. monográfic

I Jorna des _

Arik u esquerra a_arelz:1, Pau RaliiseIl, Josep Vicent IvareziJoan-Carles-Raqs, Mascarell, Vicent erran Mut i Rafael b_u .e n

redunda en aconseguir la nost ra felicit at individual, per poder arribar a la col-lectiva, motiu últim ins f i tot de l'economia; generen el nostre sentit de pertinenca i per tant el nostre sent it d'identit at. D'ací es dedueix que S. Jeroni, com a bé patrimonial, atorga valor al territori i les actuacions urbanístiques previstes al seu entorn, malgrat la realitat de creació de riquesa a curt termini, devaluen el paisatge amb impactes negatius que resten possibilitat de creació de riquesa a més llarg plac. Al voltant d'acó, va proposar la creació d'un gran e c o m u s e u , a mb un p l a n t e j a m e n t pluridisciplinar, fórmula molt implantada a Europa i que requereix d'una negociació social molt ampla que determine quin ha de ser el mapa cultural del territori. Per la seua part, el professor i especialista en turisme sostenible J. Vicent Mascarell convingué que el patrimoni és la síntesi simbólica d'uns valors identitaris en qué la gent es reconeix, cosa que actualment no ocorre amb Sant Jeroni. Afirmá que el monestir "no és més que la metáfora del que és el poble valenciá, un poble vell i ruYnós, que no es reconeix prácticament en res". Per contrarestar aquesta situació actual no veu més solució que l'aportada per Camarena, i proposá la seua compra per qui és el máxim representant dels valencians, la Generalitat, "perqué setcents anys d'história no poden ser d'algú", i proposá que puguera convertir-lo en un gran centre cultural, amb temática referent al Segle d'Or valenciá, que passá indefugiblement pel monestir. Al volt ant del t urisme, com a futurible font d'ingressos de la vall, va fer notar que ha d'exist ir un paisatge i un

La Falzia, 3

pat rimoni, "coses que no tenen preu", sentenciá. Continuá Vicent Álvarez, advocat i membre del Consell Valenciá de Cult ura, organisme consultiu de la Generalitat que va elaborar un estudi al voltant de Sant Jeroni, on es cer t ificava la gran import áncia monument al, art ística, arquitectónica i paisatgística del cenobi, amb un acceptable nivell de conservació respect e alt res monuments semblants, on calien actuacions encarades a estudiar la seua história, realitzar estudis arqueológics, visites externes amb l'objecte que el públic el conega i l'estime, més enllá de les obligades per llei en ser BIC (Bé d'Interés Cultural). Per viabilitzar-ho a la máxima brevetat possible, apuntá la fórmula de combinar els seus usos particulars amb altres públics, prou comuna a Europa. No obstant, l'informe recomanava a la Generalitat delimitar clarament l'entorn i els seus usos, i l'alert ava de la problemát ica agressiva. Arribat el torn de Ferran Mut, arquitecte i Director General d'Arquitectura i Habitatge de la Generalitat Valenciana, a més d'autor d'un rigorós estudi de l'estat de conservació arquitectónica del monument, després de tindre un emocionat record cap a la figura de Josep Camarena, va defendre la idea que Sant Jeroni deu projectar-se més enllá de la própia Vall de Vernissa i no pot fugir de la connexió amb Marxuquera per tant, amb Gandia i per extensió amb la r e s t a de la —w w - i l •

1 , 1

111

r 1.

n \-■

n a

1r. monográfic

•

I Jorna des

Assumint el seu paper de represent ant de l'administració, va assegurar que l'apertura i, per tant, el compliment per part de la Generalitat de la seua própia llei, s'havia retardat a causa d'obres d'acondicionament i de l'elaboració de tot un projecte audiovisual per garantir una visita acurada. A l'igual que la resta de ponents, emfatitzá a l'hora de recordar que, com a fita en la hist ória saforenca, dinamit za, t ambé turísticament, el territori que l'envolta i per tant s'ha de garantir la conservació de l'entorn, malgrat que aixó exigeix d'una decisió col-lectiva de les forces implicades per evitar el model turístic depredador costaner. A més, va remarcar la necessitat de dotar-lo d'un ús i d'intervindre per restaurar-lo. Per últim, Rafael Soler, Dr. Arquitecte i director académic del Máster de Conservació del Patrimoni de la Universitat de Valéncia, plantejá tres qüestions básiques: partint de la premissa que el patrimoni arquitectónic forma part del pat rimoni cult ural, afirmá que reviscolar-lo i donar-li nous usos per rescatarlo so cialment necessit a d'un procés de recuperació cultural d'una ciutadania que no vol perdre la seua identitat.. Respecte aixó, es preguntava si "és possible deslligar Sant Jeroni del seu entorn físic, paisatge o territori cultural" a la manera d'un marc en l'arquitectura; a más negá la impossibilitat de recuperar el monestir en un territori transformat per un creixement descontrolat d'actuacions irreversibles per forces económiques que ens converteixen en noves periféries. Recordá que, per evitar-ho, hi ha lleis preceptives a l'ámbit europeu. També incidí en el tema de l'autenticitat, que ha de presidir qualsevol intervenció en el monument

La Falzia, 3

que evite desvirtuar-lo, exigint que es deixe en mans d'expert s disciplinars als quals cal respectar les seues competéncies. Per acabar, deixá clar que el gran repte de l'arquitectura és aconseguir que el monument simbolitze la voluntat col-lectiva. Amb la conclusió, s'inaugurá un torn de répliques on Ferran Mut assegurá que la protecció de l'entorn BIC li semblava suficient i es mostrava convençut de la capacitat d'ordenació del territori dels municipis, cosa que va rebutjar Vicent Álvarez, qui adduYa que l'entorn BIC era conseqüéncia d'una situació 'de bloqueig' per part de l'Administració i s'havia demostrat totalment insuficient a dia d'avui. Per la seua part, Josep V. Mascarell sentenciava que "la voluntat política es medeix en els pressupostos". També el públic va poder dir la seua. El més destacable fou que es va trobar a faltar la preséncia a la taula de les forces económiques així com dels ajuntaments implicats, a més de l'alerta feta cap a la pérdua de la idiosincrásia tradicional dels pobles del Vernissa, de naturalesa agrícola. Per estes i altres qüestions, Joan Carles Faus, historiador i membre del Col-lectiu, que actuà de moderador de la taula, ens emplaçá a una segona edició d'est es jornades. Els actes van tindre un brillant colofó al Restaurant L'Ocell de Rótova on, durant el transcurs d'un dinar de cloenda, va tindre lloc un sentit homenat ge cap al mest re Jo sep Camarena, i on es féu entrega d'una distinció a les seues emocionades filles. Prometem seguir fent soroll. El futur dirá si tot açó será profitós. Joan-Caries Faus, Emiliana i lrene Camarena i Jordi Puig, en la lectura de l'acta que declarava Josep Camarena com a soci honorad del Col.lectiu Vall de Vemissa.

1r. monográfic

Miscellánia Josep Camarena

Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni

it".

1/ ". A C. I MI I I .J 1 lb e l

V e l l

Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni =

-r

..."111111kWala

w i l l ~ 1 1 Mt a -- m d ~ ~ 1

•■ • • • • 1171. 1

_ .

4,72

1-5-1m77-1-* 01111-1 1

,T y

1 E ~ •■■,-a-7r

NO201~211MizatIf... -4n

11?4

• - -

•

--•••

1•1-

tri

-r _1

I Jorna des

L'ecomuseu: al voltant de Sant Jeroni de Cotalba.

Pau Rausell, economista (Área d'Inv esti gaci ó en Econonnia de la C u l t u r a de l a Univ ersitat de Valéncia).

Pan Rausell Des de l'arribada del capitalisme i amb l'extensió de l' e c o no mi a de mercat, tenim una s é r i e d'institucions, normes i procediments que determinen qué es pot fer amb tota una série de recursos, artefactes i bens. La inst it ució de la propiet at privada, fonamentada en tot un seguit de corpus jurídics i d'un eficac aparell coercitiu, permet que li siguen atribuYts a una persona física o jurídica els drets de propietat d'un determinat bé i que aquest, en l'exercici de la seua llibertat individual i la seua autonomia i dins de l'espai que dibuixa la "legalitat", pot fer d'eixe bé el que vulga: consumir-ho, regalar-ho, vendre-ho... La filosofia económica, ja des de la coneguda faula de Mandeville (1670-1733), ens assegura que t ot s, perseguint el nostre benefici particular, arribaren a obt enir el máxim benefici

La Falzia, 3

col-lectiu (así pues cada parte estaba

llena de vicios, pero todo el conjunto era un paraíso), ja que s'encarrega la "má invisible" d'assignar el recursos de manera adient. Aixó funcionava, peró, per a un tipus de bens especials que són el que els economistes anomenem bens purs privats. La creixent complexitat de les relacions económiques ens va demostrant que cada vegada, a les societ at s occidentals desenvolupades, eixos bens purs privats són menys importants en el vertader object iu dels individus i les societats, que no és ni més ni menys que la recerca de la felicitat. La interacció social, la inclusió, el sentit de pertinenca i d'identitat, la qualit at de la vida, el des envo lu pa me nt int egr al de les capacitats expressives de l'ésser humá... entren en la nostra recepta de la felicitat. I aixó complica molt la institució del mercat com a mecanisme assignador de recursos, ja que el que jo faig amb un

1r. monográfic

I Jorna des d et er mi n a t bé p r o vo c a el qu e els economis t es a nomenem ex t er na lit a t s positives o nega tives que a fecten a ltr es membres de la col.lectivita t. I és en aquest context on juguen un paper important els bens patrimonials. Q u é és un bé p a t r imo n ia l ? Un bé patrimonial és básica ment la conjunció d' u n s u por t ma ter ia l i u n dis cu r s qu e ex p lica i li do n a s en t i t a l ' e s me nt a t co n t eni d o r ma t er ia l. M é s enllá , el c o n t en i d o r ma t e r i a l és f ins i tot pr escindible i r exp r es sió mínima d' un bé p a t r imonia l r eq u er eix sois d ' u n discur s que s iga int er ior it z a t p er u n conju nt s ocial. Des d' una p er sp ec tiva económica , de qu é d e p é n el ma j or o me n o r va lor d' u n bé p a t r i mo n i a l ? Aix í u na p r imer a r ef l ex ió qu e podem aportar és tractar d'estructurar en funció de quins arguments podem valorar els béns patr imonia ls. El valor artístic atribuit a tal bé patrimonial. No hi ha dubte que un dels elements que utilitzem per a valora r els béns patrimonials té a veure amb el valor a r t í s t i c qu e li a t or ga el d i s c u r s hist or iogr áf ic. E nc a r a a mb les seu es not a b l es dis p u t es i p o l é mi q u e s , és evident que hi ha un cert consens des de rámbit de la História de l'Art o la crítica artística que li dóna més valor a uns béns que a altres. La singularitat. Un altre element que ens det er mina el va lor d'un bé pa tr imonia l és, ind ep en de nt me nt d el va lor ar tístic, la singular itat de ta l bé. Esta singularitat pot ser entesa en sentit numér ic (hi ha pocs béns pa tr imonia ls d'eixes car acter ís tiqu es) o p er a ltr es cir cu ms t á ncies ( c om p er ex emp le els er r or s d'imp r ess ió o tipogr á fic s en un llibre de 1600). L'a ntigu ita t. Un ter c er element que ens permet valorar un bé patrimonial és la seua antiguita t. Fent l'a bstr a cció podem consider a r que, da va nt de béns amb les mateixa r ellevá ncia a r tística i

La Falzia, 3

el mateix gr au de singularitat, tendim a valorar més a quells que són més antics. El grau de conservació. Davant de dos béns semblants li a torguem més valor a aquell que estiga en millor grau de conser vació. Del valor simbólic atr ibuit a tal bé p a t r i mo n i a l . En tot s els b én s patrimonials concorren característiques físiques i simbóliques. Estes ultimes fan referéncia al discur s que dóna sentit al bé patr imonial, i es te sentit pot tindr e una ma jor o menor cárr ega afectiva per a una col.lectivitat donada. D e les p o s s i b i l i t a t s d ' u s o s públics/privats de tal bé patrimonial. Un bé patrimonial ens r esultará més valuós si en la p r o p os t a de p r es e r v a c i ó s'inclouen possibilitats de generar valor una vegada restaurat. Este nou valor pot s e r a p r o p i a t de f o r m a p r i v a d a (restauració duna masia del S. XVII per a la seua utilització com a establiment tur ístic r ur a l) o de f o r ma c o l l ec t i v a (preservació duna nau industrial urbana com a centre social). D'estos atr ibuts només uns pocs d'ells poden tr aduir-se en unes escales més o menys objectivables (l'antiguitat, el gr au de conservació i la singular ita t en menor grau), mentre la resta resulten clar a ment d'u n p r océs de cons t r u cció social les r elacions causals de la qua l, processos i resultats corresponen a raons molt complexes. Per tant, a pesar que som capaços de r acionalitzar l'or igen del va lor deis b é n s p a t r i m o n i a l s , en s r e s u l t a absoluta ment impossible determinar un b a r em inequ í voc qu e siga capa9 de jer ar quitzar ni tan sols or dinalment el va lor dels b éns p a t r imonia ls . Així, davant de situació de decisions concretes sobr e quins béns inter vindr e i en quina magnitud, sorgeix la qüestió de qui són el s a g e n t s q u e d e t e r m i n e n ei x a j er a r q u i t z a c i ó . L es dos p o s i c i o n s

1r. monográfic

I Jorna des extremes són que el criteri siga establit per disquisicions i valoracions de persones o comissions técniques o, al cont rari, que siguen els ciut adans —propietaris deis recursos escassos-, els que determinen com ordenar en valor eixos béns patrimonials. Nat uralment ent re est os dos ext r ems ( decisió tecnocrática extrema, decisió democrática extrema) cal ubicar posicions intermédies on la valoració siga coparticipada en major o menor grau. És evident que Sant Jeroni Cotalba és un bé patrimonial que es composa d'un imponent contenidor material amb tots els seus atributs de singularitat, antiguitat i característiques artístiques que són les que li atorgaren en el seu moment l'etiqueta administrativa de bé d'interés cultural, i que obliga a la seua protecció especial. Peró al mateix temps el monestir

La Falzia, 3

és el vehicle d'un seguit de valors simbólics que li atorguen el territori i els conjunts humans i socials que ogupen dit territori, i que tenen a veure amb el sentit d'ident itat , el conjunt de vivéncies individuals i col-lectives, la participació, el valor del paisatge, etc. La qüestió que hem de resoldre a par t ir d'ara té a veure amb les possibilitats d'ús d'este bé patrimonial i en esta discussió ja estem determinant el valor present i futur de Sant Jeroni. Les dues alternatives extremes són aquelles que impliquen maximitzar a curt termini el valor económic privat i desposseir a Sant Jeroni de tot significat per al territori, tot i que amb un impacte en termes d'ocupació, renda, valor del sol municipal que podria ser elevat; a l'altre ext rem t indr íem l'opció de reforçar, difondre el discurs que li atorga valor simbólic, per?) sense cap efecte sobre les

1r. monográfic

Joma des variables com la renda o Pocupació local, la capacitat de recaptació municipal, etc. T a mp oc h e m de de i x a r de b a nd a l'obvietat que també el nivell de riquesa d'un ter r itor i deter mina la fr onter a de possibilitats de la seua qualitat de vida. D es del me u p u nt de vis t a , en pr incipi, la cons tr uc ció d'u n ca mp de golf a mb a lt es t a nq u e s , s e mb r a t d' a do s s a t s per a j u b il a t s del N or d d'Europa s'apropa més a la primera opció ja que implica una mena d'estranyament de l'espai que tant sols manté del conjunt monu mental la seua imponent vess a nt paisatgística peró per d tot el significa t socia l i ter r it or ia l, men t r e qu e una posició extremadament conservacionista que impedir a qua lsevol a ctua ció sobr e l'espa i de la Va l! de Ver nissa per a no contaminar el valor simbólic i territorial del conju nt mo n u me n t a l imp lic a r ia posicionar-se a l'a lt r e ex t r em. Del que es tractaria es de buscar una solució inter média qu e r esolguer a de m a n e r a s a t i s f a c t ó r i a a q u e s t a disjuntiva i maximitza ra la combinació de máxim valor económic possible a mb el má x im valor t er r itor ia l i s imb ólic . A q u es t p r o c é s , i la s o l u c i ó der ivada, natur a lment no és un pr océs técnic. Es tr acta ni més ni menys d'una construcció social, que ja está embastant-

se en esdeveniments com les I Jornades Jo sep Camarena i el seu result at dependrá de moltes variables, com la capacitat de comunicació i mobilització

Focus de la interpretació Espai referéncia

Col-lectiu al que va destinat Control

d' a gent s c om el Col- lectiu Vall de Ver nissa , la ca pacitat económica deis grups pr omot or s d' a vent u r es urbanístiques i la seua connexió amb els poder s locals i t a mb é de la ca p ac it a t d'altres agents participants (entre els que estem els suposats técnics) en dibuixar altematives imaginatives i proporcionar em es de gestió del territori que s'adeqüen a ei x a d e m a n d a d e c o m b i n a r , maximitzant el valor económic i el valor s imb ólic i ter r it or ial. Des d' a quest a p e r s p e c t i v a , tot i qu e a mb u na aproximació relativament superficial, jo p en s e qu e u na in s t i t u c i ó c o m un ecomuseu podr ia ser una bona maner a de gestionar la qüestió.

Qué és un ecomuseu? Per a referir-me als ecomuseus no vaig a fer res més que seguir la publicació de Maurizio Maggi i Donatella Murtas que, des del Piemont, compten amb un institut de recer ca que ha tr eballat abastament el concepte d'ecomuseu i s'han dedicat a mb f r u ïció a la seu a dif u s ió. Els ecomuseus naixen a les pr imer ies deis anys setanta com a voluntat d'ampliar un concepte de museu que quedava una mica envellit. Una de les defincions més a dient s d ' ec o m u s e u és a qu ella qu e confronta les característiques del museu t r a d i c i o n a l f r on t a a q u es t a n o v a concepció de museu.

MUSE U T RA DICI ONAL

E C OM US E U

Col-lecció (Un sola disciplina; História, Etnografia, Art...)

Patrimoni en sentit holístic (multidisciplinar)

Immoble/ edifici

Territori

Públic

Població

Órgans de gestió del museu

Órgans de representació i participació de la col-lectivitat.

La Falzia, 3

1r. monográfic

I Jorna des

L'ecomuseu en el seu sentit més ample significa un pacte d'una comunitat per a pendre cura d'un territori. Aquest pacte no n'és un conjunt de normes que obliguen o prohibeixen qualsevol cosa sinó un acord básic arrelat i consensuat entre els agents que poblen el territori. El subjecte de la iniciativa no han d'estar les institucions públiques, tot i que poden jugar un paper propulsor molt important, sinó que ha ser la societat local articulada. I prendre cura d'un territori significa no sois conservar sinó també utilitzar, fruir i gaudir ara i en el futur el propi patrimoni cultural, i visualitzar i desenvolupar les formes per generar nous valors sobre el territori. El territori en aquest sentit no s'ha d'entendre sols en sentit físic sinó com a espai de la hist oria del seus habitants. És evident que amb aquest a aproximació, on el que sembla important no són tant els aspectes de continguts sinó més bé els procedimentals, la gamma de plantejaments d'ecomuseus és molt ampla, per() de les actuals experiéncies i de les millors práctiques podem extraure alguns elements comuns: Els ecomuseus tenen mapes cult urals: Un mapa cult ural es una expressió deis valors comuns d'una col.lect ivit at . Const it ueix la carta d'identitat, l'autoretrat que evidéncia els trets comuns i únics, siguen aquests ambientals, paisatgístics, económics, hist órics o socials, que li atorguen al territori un característica única i especial. Un bon mapa cultural pot comunicar molt i pot aportar realment molta llum sobre un territori. Es tracta de definir la coneixenca local, fonamentar el sentit de p er t inenca, cat alo gar les fo r mes d'expressió creativa, elements que han de ser ferramentes per a la investigació de la própia realitat i per les possibilitats de fonamentar projectes de desenvolupament

La Falzia, 3

local. La realització d'un mapa cultural permet descobrir l'esperit d'una comunitat i const it ueix la representació deis pensament d'una comunitat en un moment donat. Els ecomuseus Ii atorguen gran importáncia al paisatge. Parlar de paisatge, i centrar l'atenció en eh, implica treballar un concept e que valorit za la idea de totalitat, de l'existéncia de relacions, de conjunt. I també com a síntesi del valor afectiu pel territori que inclou des de la forma fins als elements ecológics que el composen (flora, fauna...) fins als models de viure l'espai que es deriven de l'ocupació humana (const ruccio ns, co nr eus, et c. .). És per aixó que experiéncies basades en la reconversió del fonaments paisatgístics a partir de la construcció de camps de golf (aliens a la trama del paisatge local) poden tenir un efecte devastador sobre la natura i les característiques de l'espai Els ecomuseus s'esforcen en la interpretació del territori. La interpretació del territori és una de les activitats centrals de l'ecomuseu i t r act a de most rar el significat del patrimoni cultural com a est rat égia explícit a de reforcar la comprensió i la interiorització de l'espai. La interpretació no consisteix sois en i n f o r m a c i ó . Un bo n p r o j e c t e d'interpretació ha de posar en relació el discurs interpretatiu amb l'experiéncia individual del visitant i el seu objectiu no és instruir sinó provocar experiéncies cognitives, afectives i perceptives en els receptor. El desenvolupament d 'u n ecomuseu per tant és la suma d'iniciatives que van des de les publicacions, els paquets didáctics, el pannells il-lustratius, els camins i sendes guiades, la reconstrucció teatral d'esdeveniments histórics, els concursos de fotografia, les festes, les visites guiades, la recol.lecció d'objectes i fotos entre els habitants, una

1r. monográfic

I Jorna des xarxa de punts d'interpretació i didáctica del territori, etc. En definitiva , un ecomuseu, més que el discurs al voltant d'un edifici o un m o n u m e n t , s i g n i f i c a u na le c t u r a participativa i par ticipada a partir d'un determinat mapa cultural que inclou tot aquell patrimoni articulat al voltant d'una tr a ma int er pr eta tiva de la r ea lit a t del ter r itor i. És evident que la Vall de Vernissa, articulada a partir de l'element centr al del monestir de Sa nt Jer oni de Cotalba , obri gr a ns poss ib ilit a t s des d' a qu es t a p er s p ec t iva de l' ec omu s eu . Ap os t a r p er a qu es t a via de valor ització del t er r it or i p ot ser és la

ma ner a més int el- ligent i efica ç de maximitzar els beneficis a mig i a llarg t er mini s ob r e la qu a lit a t de vida i la felicitat de la ciutadania, i inclús pot ser comp atib le a mb altr es iniciatives més depr eda dor es, si la comunitat local és capaç d'explicar i defensar qué és el que destrossa el nostre mapa cultural i qué és el que no. Tal volta podrien existir camps de golf que r ecup er ar en l'ar quitectur a tr a dic iona l local dels r iu -r au s, que ha b ilit a r en es p a is per a p a s s eja r i r ec u p er a r en jo cs tr a dicionals o que utilitzaren lora f local en el dissenys dels carrers cap al "green", o que utilitzaren les fonts decoratives per a criar a amfibis locals. Tal volta.

Sant Jeroni: una responsabilitat compartida versus una actuació consentida. Josep Vicent Mascare!!

Cada dia que passe pel davant del convent de Sant Jeroni sóc més conscient que el meu país es mor irremeiablement, poc a poc, sense fer soroll, com un gat al passar pel damunt les brases —que dina el T ir ant. Un T ir a nt que, de viure a r a , podr ia obs er va r com la na ció d'on er a natural amaga o destrueix qualsevol signe que puga excitar la memór ia dels seus habitants. I ho fa, ho fan els seus dirigents, sens e ca p ver gonya ni p or ; sense c a p angoixa pel desig d'éxit o el temor pel fr acás. La seua actitud és mo l t mé s entenimentada i consentidor a: com que no f a n r es , no p oden t indr e des igs ni temors. Encara que sí, r esponsabilitats. El propietari del convent diu que no es deu obr ir a l públic per qué hi ha

La Falzia, 3

per ill que li caiga alguna paret al cap. I n i n g ú li recorda al propietari que, si la pedra cau, la culpa és d'ell per no haver tingut el convent en per fecte manteniment, com l'obliga la llei. El propietar i diu que no pot mantindre'l i la Generalitat li manté la paraula en compte de llevar-li la paraula i el convent. Perqué el convent té massa anys, i les coses que tenen massa anys no poden ser d' a lgú : algú les va c r ear , va n ser utilitzades durant molt de temps fins que es va n conver tir en un signe de la seua identitat; i ar a són els fonaments de la cultura d'eixe algú.

1r. monográfic

Josep Vicent M a s c a r e I I, p r o f e s s o r, e s p e c i a l i s t a en turisme sostenible (GEMAS).

I Jornades

Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia (M. Camarena. F ot ot ec a C om ar c al ) .

Qui adquireix el signe, adquireix el fonament de la cultura i, per tant, la triple responsabilitat -cultural, social i económica- de mantindre el signe viu per qué seguisca viva la cultura. Acceptar eixa triple responsabilitat i actuar d'acord amb ella és cosa del propietari, de l'ajuntament d'Alfauir, de la Generalitat i del po ble valenciá en gener al. La responsabilit at cult ural és evident, encara que alguns que es diuen els seus defensors, defensors de la valenciania, s'obliden de fer visible al poble valenciá la nostra história. O no se n'obliden; mes bé ens amaguen la nostra hist ó r ia , els no st r es signes . En l'estructuració cultural d'un poble, els signes juguen un paper fonamental, el de 'ligar uns comportaments, uns elements, fins que, convert its en costum que funcio na, ens facilit en la nost ra supervivéncia. Aixó és la cult ura: un cost um que funciona. Eliminant o substituint els nostres signes, ens obliguen a funcionar amb costums que no són els nostres i que, per aixó, moltes vegades, ens costa d'entendre com fer funcionar. Com fer funcionar una teulada de pendent txeca i color negre en un país que no sap ploure i fa una calor que et mors? Com

La Falzia, 3

( calfar una casa encarada al nord amb finestrals de dos metres? Com aconseguir que els valencians ho siguen si no sabem el que som? L'equació per construir signes es d'alió més fácil, més fácil que construir cases innecessáries: un marcador que representa alguna cosa per algú, aixó és un signe: el convent, que representa una part importantísima de la nostra historia per als valencians; aixó deuria signif icar Sant Jeroni. La responsabilitat social és evident: el convent ha de ser un instrument de cohesió social, de compatibilitat cultural i de reforç de la nostra identitat. El convent ha de fer-se servir per a facilit ar la toleráncia entre les moltes cultures que convivim, ara per ara, al nostre país i, fo nament alment , a les Comarques Centrals. Perqué la toleráncia no consisteix en qué tu em parles en la meua llengua, o et comport es d'acord amb el meus costums; la toleráncia consisteix en qué jo puga escoltar-te parlar en la teua llengua i comportar-te d'aco rd amb els t eus costums —si és que els costums serveixen per a comportar-se. I aixó requereix de diáleg, de conversa, de coneixement: d'espai de diáleg, de conversa i de coneixement. Eixe és l'espai que ha d'ocupar el convent. Queda una responsabilitat a la qual els pr opiet aris han de fer fro nt : l'económica. I ho han de fer sense est avellar les dues responsabilit at s anteriors. El convent ha de ser rendible económicament sense deixar-ho de ser socialment o culturalment. De fet, no s'entendria que aixó no fos així. Una de les possibilitats d'explotació económica del convent és la indústria de l'oci. De l'oci de la gent es pot fer negoci, encara que, per a fer-ho, es requereix un cert ofici o un cert art. És molt més fácil entrar en processos d'especulació urbaníst ica

1r. monográfic

I Jorna des

d is fr e s s a t s d ' o p e r a c i o n s d ' o c i : urbanitzacio ns amb caret es de golf i automóbils de luxe. Peró eixa operació, eixa aventura, és difícil de dur endavant sense po sar en p e r ill les dues responsabilitats més amunt explicades. La proposta més prudent i raonable és la de co nvert ir el convent en una gran producció cultural capaç de generar beneficis, cohesionar la societat i reforçar la nostra identitat. Les p r o duc cio ns cult ur als permeten generar beneficis quan entren al mercat turístic. El turisme benentés, és clar, el turisme que sap que és una xicoteta franja entre l'amor vertader i la prostitució: entre alló que es pot comprar i alió que no té preu, entre alló que és auténtic i alló que és espuri. L'aspecte económic del turisme depén de l'aspecte no económic. Les destinacions turístiques que més ingressos poden generar i on més cómodes se senten els empresaris turístics són aquelles que conten amb més coses que no es poden vendre, que no tenen preu. Qué feliç pot ser un bon empresari turístic amb un restaurant al costat d'una catedral, d'un castell, d'una

mar, d'un bon clima o d'un convent. És una veritat apodíctica: quan més coses hi ha que no tenen preu, més fácil és per a l'empresari turístic generar diners. El convent, que porte la gent i que els diners se'ls deixen a ma casa: menjant, dormint, o comprant dibuixets sobre el convent d'un artista local impressionant fets amb els dits deis "peus. Els ciut adans s'int egraran al mercat t uríst ic quan ut ilit zen els serveis turíst ics que el convent ofereix: els guies, les tendes, els espais, els salons, el transport. D'eixa manera aconseguirem que el negoci es faça reapropiant-nos democráticament, justa i equitativa, deis valors culturals del convent i del seu entorn ambiental. Eixes són les responsabilitats del propietari en primera instáncia, i de la Generalitat en segona, si el primer no sap o no pot dur-ho endavant. El consentiment de la situació actual és la demostració evident d'una incapacitat malaltissa que requereix de tractament de xoc, fins i tot, a contracor deis responsables majors. Si no ho fem, eixes responsabilitats passaran a mans nostres, a les mans dels ciutadans, únicament a les nostres mans.

L'arquitectura del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, com a pretext. Rafael Soler i Verdú Doctor Arquitecte Voldria apo r t ar una r eflexió centrada est rict ament en el monest ir de Sant Jeroni en qualitat de monument, entés com a pat rimoni arquit ect ónic. Al respecte, vaig a plantejar al menys tres qüest io ns per al debat , totes tres relacio nades de fo rma indissoluble:

A) La primera és inqüestionable: el patrimoni arquitectónic forma part del p a t ri m on i cu lt u ral , no po dem entendre'ls aillats. La recuperació de paraules oblidades, d'edificis que poden desaparéixer, de costums, de festes i tradicions populars, de la memór ia histórica... formen part d'un mat eix procés de recuperació cultural, refle x LI LLI J

La Falzia, 3

1r. monográfic

Rafael Soler, Dr. arquitecte, director académic del Máster de Conservació del P a t r i m o n i Arquitectónic (Uni v ersitat Politécnica de Valéncia).

I Jornades d'un ressorgiment cívic evident. D'aquesta manera, rescatar el monestir de Sant Jeroni de l'oblit en qué ara es troba, donar-li usos i significats nous, reviscolarlo, recuperar-lo socialment amb totes les implicacions que aquest terme suposa de compromís, ha d'integrarse, obligatóriament, en una singladura més vasta, sense t r aves, de r ec upe r ac ió cultural d'una ciutadania que no desit ja perdre la seua identitat. Arxiu Históric de la Ciutat de Gandia

La memória de l'arquitectura ens recorda el nostre passat, fa referéncia a un món real que va existir. Sant Jeroni és un monument, ciar, i reflexa sense discussió tots els components intrínsecs del concepte de monumentum, que vol dir record, testimoni solemne. Aixó és: quan un destacat element arquitectónic s'ha conservat, si encara perdura, la seua materialitat és auténtica, és un testimoni insubst ituYble deis esd eveniment s histórics que varen ocórrer. Conserva els espais que contemplaren els seus creadors tot i que siguen fragments, són els únics supervivents d'una época passada. Els murs que encara són dempeus, els sostres, els teulats, les voltes, els arcs, els paviments... són relíquies de l'ahir. Peró, atenció! Sabem que l'arquitectura és molt més que la seua materialitat. De la mateixa manera que la música és molt més que els sons i la poesia, més que les par aules, l'ar quit ect ur a igualment trasllada uns valors més int angibles, simbólics, estétics, funcionals, histórics... que cal saber llegir.

B) Coneixem que una pintura pot viure en un museu, penjada d'una paret, i es pot gaudir i transmet els aspectes * Códex o document de essencials, és autosuficient. Es possible pergamí reescrit. aïllar-la simplement amb un marc, fins i

La Falzia, 3

tot tindrá un llarga vida, gairebé eterna, sense descar t ar viat ges a paYsos insospitats i ser admirada en exposicions inaugurades per persones VIP. Podrá convert ir-se en objecte de veneració, aco nseguir de vegades un niv e ll d'idolatria. Tanmat eix, l'ar quit ect u r a és diferent. Quin és el seu marc? Es pot entendre Sant Jeroni de Cotalba sense un entorn físic? Sense cap territori? Sense el seu pr opi paisatge cultural? Es possible recuperar el monestir en un territori transformat per un creixement descontrolat, d'actuacions irreversibles, arrossegat per desacreditades forces económiques que comporten mo dels insostenibles, convertint-nos en una nova periféria de Londres, Berlín o Madrid? La resposta és evident: NO! Ens cal una apost a ferma per escometre —i exigir la compatibilització ent re el passat i el futur, així co m ve realitzant-se al nostre entorn europeu i que legalment és pr ecept iu (Llei

d'Ordenació del Territori i protecció del Paisatge, Llei 4/2004 de la Generalitat Valenciana). Caldrá revelar i atendre els valors patrimonials a preservar com un factor que está demostrat que aporta, a més, efectes posit ius també per al desenvolupament económic de l'ámbit on s'int errelaciona. Al capdavall, el nostre territori és com un palimpsest*, eixe vell pergamí sobre el qual s'han superposat les diferents cultures, sobre el qual s'han escrit i rescrit t ant es petjades, tantes traces. La seua lectura és apassionant. I caldrá que continuem escrivint i rascant de forma intel.ligent. Sant Jer o ni de Co t alba és inseparable de l'entom que li és propi, dels hor t s, de les infrast r uct u res hidráuliques, séquies i ponts, els camins, les poblacio ns que l'envo lt en, les plantacions tradicionals, la natura... Cal

14.1101141.1_,

1r. monográfic

I Jorna des fer una lectura diacrónica i recuperar decididament els element s que el s in g u l a r i t z e n , els ve s t ig is més significatius de les diferents etapes, fins a co nfigurar un complex paisat ge cultural, un territori més enllá del seu aspecte purament funcional, al qual no cal renunciar, limitadament físic. L'home modern necessita viure en un territori sense renunciar a valors est ét ics, simbó lics, mágics, que l'eleven a la categoria d'home culte i arrelat a la seua t er r a, amb una cult u r a pr ó pia . C) "No hi ha més que do s gr ans conqueridors de l'oblit deis homes: la p o e sia i 1' ar quit ect ur a" a fir ma l'historiador John Ruskin en la Llántia del R ec or d. D 'a q u e s t a ma ne r a , "l'arquitectura és la més preciosa de les heréncies d'una época..." i no ens

resultará gens estrany que "confessem haver co negut millo r Grécia pels fragments trencats d'una escultura, que per llurs poetes o pels seus historiadors soldats..." Reprenem de bell nou l'afirmació que el patrimoni arquit ectónic, si és monumentum, és memória, és un signe d 'id ent it at . Consegüent ment , hem d'avançar com una qüestió básica la de preservar-hi l'autenticitat. Es cert que per engegar un període de restauració és un moment crític, i que no és possible resumir ací totes les teories sobre restauració, ja que es tracta d'una qüestió disciplinar co mplexa. Peró vaja per end ava nt alg u nes p r emis se s indiscutibles: per a qui restaurem? I, perqué restaurem? Són les preguntes que cal fer-se.

anys és on hem de buscar la vertadera llum, color 1 mérit de la arquitectura".

Restaurar és una dolorosa necessitat i cal resoldre nombro ses qüest ions co nst r uct ives, t écniques, de gran dificultat at és que les intervencions, normalment, es fan perqué el monument está en ruYnes. Restaurar és lluitar contra una guerra que t enim perduda, que tractem de véncer al temps. El treball, encara que abordat amb metodologies d'equips int erdisciplinaris, obliga a actuacions concretes que són objecte de mo lt íssimes cr ít iques, no sempre documentades. S i g a c o m s i g a , en le s int ervencions sobre el pat rimoni cal posar en valor totes les seues dimensions, históriques, simbóliques, compositives, estétiques, constructives, métriques... Valors de cultura material i també valors intangibles. Es essencial restaurar el patrimoni per a possibilitar la lectura personal de qui contempla el monument, com un incunable, un text d'inapreciable valor que és únic, del qual no existeixen alt res exemplars, com una obra d'art original, com una arquitectura intrínseca a nosaltres, patrimonial, que hem heretat deis avantpassats i que haurem de preservar a les generacions futures. Fins i tot, poden abast ar la co ndició emblemática d'esdevenir el paradigma de la identitat de la col.lectivitat en qué s'integra. Setembre 2004.

Perso nalment , sóc par t idari d'intervencions mínimes, necessáries, allunyades de les repristinacions (tornar al dia zero). Des d'una formació académica vio llet iana, tinc el cor ruskiniá. "En la pátina daur ada de is

La Falzia, 3

1r. monográfic

Aquest article es va publicar el 1999, al Llibrell, butlletí del Centre Exursionista de Rótova.

hemeroteca

El monestir de Sant Jeroni: alternatives de futur Jesús E. Alonso

LI ibrel I

Butiletí del Centre Excursionista de Rátova n°9 marc-1999

Acitajuito. Aseensions, Croniquca. Col.inboracions, Dibuixos. Documents histórica, FAcursinns, Gastronotnia. Medi Ambient. Noticies. °pininos, bcrsonalge, Ruco poebe, RelleNions. limes

L'esdevenidor de qualsevol projecte no depén tant del seu enunciat com de la possibilitat de fer-lo viable. Peró també, per comencar, cal plantejar i imaginar, sense la qual cosa ens veuríem mancats de perspectives i d'il-lusions. Acabaríem depenent tan sois (com sembla que va passant) d'alió que ja ens han preparat perqué ens engolim, amb més o menys vas elina, tot i que sigu en moles de molins . No és la p r imer a vega da que per sones o col-lectius preocupats per aquest edifici emblemátic s'interroguen sobre els usos possibles que podrien omplir-lo de contingut i funcionalitat. Aquests poden ser, evidentment, múltiples, tan amples com el saber i la intel-ligéncia que s'hi puguen aplicar. En la dura realitat, tanma teix, el joc de r elacions ent r e els propietaris, la classe política i les forces socials será el que far á poss ib le unes coses o unes altres

Del meu costat, tan sois em sembla convenient marcar unes línies generals sobre les quals es podria debatre i comencar a caminar. Es tracta d'un plantejament invers al que s'ha fet en el conegut pla parcial del municipi d'Alfauir. En eh l la restauració i millora de l'edifici és una excusa per declarar uns terrenys urbanitzables. En aquest cas, la recreació i millora del monestir i el seu entor n voldria harmonitzar amb el medi natural i cultural, sense que aixó estiga barallat, ni molt menys, amb un interés turístic i una rendibilitat económica. No hi ha més que viatjar per saber que un futur digne per a Sant Jeroni és possible. Com ha estat possible per a mols altres monestirs Al nostre humil entendre, aquest procés de dignificació podria tenir aquests eixos básics: El sentit simbólic i la funcionalitat real de l'edifici pot construir-se al voltant de la comarca: la Safor. El ressorgir de Santa Maria de la Valldigna ha servit per consolidar relacions al si d'aquesta subcomarca i per projectar-la en el conjunt del País peró no s'ha plantejat ni es viu com a símbol de tota la coma rca. 3 La seua situació, prop del centre comarcal peró en la zona de pas cap a la Vall d'Albaida, la resta de comarques centrals i l'altiplá castellá i Madrid, pot afavorir la seua conversió en un espai simbólic, a tall de pórtic presentació

de la comarca en qué s'hi penetra. Un pórtic que hauria de trobar-se marcat

La Falzia, 3

1r. monográfic

Aquestes págines són un espai íúbic i participatiu on eís xiquets i tes xiquetes, mitjancant (es imatges, tes parauíes pobeu manifestar-vos i yelectir les vostres creacions. Des 'ací voten/1 agrair coi.«[aboració besinteressaba be tots/totes eís/íes dunines i mestres fet possibíe aquest trehal que

Eallavoreta

beu

LA RABOSETA, EL RABOSOT 1 EL CAMPANAR D'ALMISERÁ.- Frederic i Vicent Canet Frederiquet Canet Estruch ens va transmetre la versió local d'aquest cante popular Hivem de 2004.

Conten que una vegada una raboseta i un rabosot caminaven tots dos per dalt del Pb de les Eretes. Com que ja feia temps que afluyen a l'aguait i no trobaven res qué menjar les dues reboses estaven més desmaiades que un !ladre. En arribar dalt de la Liorna albiraren la plana alta del Vernissa i el poblet d'Almisera als peus de la serra envoltat per una de les corbes que f a el ri u . Llavors la raboseta digué: Rabosot, acabe de tindre una idea que acabará amb els nostres problemes i podrem omplir la panxa. Explica' t raboseta. Qué podem fer?contesta el rabosot. Mira, ara davallarem la serra i ens

acostarem al poble. Quan siguem prop jo m'amagaré i tu pujaras dalt del componer i començards a tocar les compones. Tu toca apressa, apressa, com si estigueres endimoniat. Totes les dones acudiran a la plaça a vore qué passa i aleshores jo me n'entraré dins del forn i agafaré una d'eixes cassoles d'arrós amb crosta tan bones que fan en aquest poblet. Hui és dissabte i en el forn deu haver-ne moltes. besprés ens veurem a l'altra banda del riu i ens la menjarem. - explica la raboseta que era molt Ilesta i havia deixat al rabosot bocabadat amb el seu pta. Ben pensat, ben pensat! - contesta el rabosot a qui ja se li feia la boca aigua. Allá que se'n van tots dos. La raboseta es va amagar en un deis grans garrofers de les Quintanes i el rabosot es va encaminar per darrere les sequietes que voregen el poble, es va enfilar dalt de les parets deis corrals, va pujar dalt les teulades i es va dirigir al campanar. Quan va aplegar al lloc on estan les compones comença a tocar apressa, apressa, com si s'hoguera tornat boig. Les dones, en sentir tocar la campana d ' a q u e s t a f o r m a t a n desenfrenada, eixiren totes astorades al correr preguntant: - Qué és aix8? - Qué passara? - Per qué toquen ara la campana? I totes escarotades es van dirigir a la plaga per vore qué passava. Mentrimentres la raboseta se n'entra al forn, va triar la cassola més

Eallavoreta

bonica que hi havia en el banc i va començar a menjar-se-la. Quan ja s'havia fet ben farta d'arras i no li'n cabia més, va agafar un tovalló d'aqueixos que fan servir per a tapar les posts del pa, el va omplir amb tot el que hi havia sobrat de la cassola, i se'l va 'ligar al front. En aixa que a la plaça les dones es van adonar que qui tocaya era el rabosot. Mireu, - diu una - és el rabosot! Comencen a acaçar-lo amb graneres, espardenyes i tot el que trobaven a la ma. El rabosot, corre cap ací, corre cap allá; després de rebre'n prou, pogué per fi esmunyirse pel cantó del Ilavador cap al riu. Quan va travessar el riu, va vore la raboseta i exclama: Raboseta, què tocata m'han pegat! La raboseta Ii contesta: No em digues res! A mi la fornera m'ha descobert i quasi em mata! Pera, has dut la cassola? - va preguntar el rabosot. No haéspogut Quan estava iam'han punt d- 'agafar-la quan ser. m'han descobert

fotut una brancada al cap. Per aixa el duc enfaixat.- li va contestar la raboseta. Doncs bé, anem-nos-en cap al Tramús que ací ja no tenim res a fer - va observar resignat el rabosot. Comencen a caminar cap al Tramús i fa la raboseta amb veu 'lastimosa: Rabosot, porta'm al be que estic baldada. Pera, raboseta si estic desllomat de les brancades i granerades que m'han pegat. protesta el rabosot. Va, per favor, que no puc ni caminar. -

- ■•

1 . ' 2 77 / 77

.. ■■ ••

•••1

_c)./1 ,

•

t .

•

tornava la raboseta. I t a n t v a insistir que el bajoca del rabosot, per fi, la va deixar pujar a cavall. Mentre caminava el rabosot carregat amb la raboseta aquesta no parava de cantar: "Raboseta altera, altera. Farta vas i cavallera, portes arras en la mollera." I tornava: "Raboseta altera, altera. Farta vas i cavallera, portes arras en la mollera." Fins que el faya del rabosot, t o t estranyat, li va preguntar: Rctboseta, què cantes? I la guilopa de la raboseta, tota descarada, li contesta: Cançonetes que sé jo! Així va ser com la raboseta va enganyar el rabosot i després de menjar prou encara anava a cavan ben descansada.

„

(jscar Gil Catalá, 10 anys.

Dídac Cannarena i Espinós, 9 anys

'1/4".1

,/Lalavoreta

en t r et e n i me n t s Quan l'octubre r está finit mor la ----N mosca i el mosquit. 4 :1 1 A V , ...N 4a 14/il

40*(4,4411~ QUINA SET!!! En aquesta sopa de Iletres trobarás 11 fonts de la Vall del Vernissa: C U T A H K L F C B N K L I

F D U W R A C S H L O V M B U

J V H S T G R A N J A R I L X

l O C X U R F Y S H K O P A D

A S L I I E D D D T G T R N F

F E S B S R T I R E E Y H C Y

A L H G D N G O A T L H E O R Y I P E N S L E D L A G I K

Z Y F K E I K I D R A U U O

I A H 1 S O D S F Q U T F O R

A L U O G K S B B R I R R Z R

N M O R T A T E L L A D A S A

L U L E J G V N V E B N R A T

O E P L L I B R E L L S E I P

414,€.44€4 4,~4,4t1;44.47 Al setembre qui tinga Ilavor que setembre.

P T Q J O F E V N J I O L G S

De novembre enllá agarra la manta i no la deixes anar.

Si el desembre plou, bon any nou.

,fr u x t t e 4 - ~ LES TRES BOSSES DE CARAMELS: Tinc 48 caramels en 3 bosses. De la primera bossa passe a la segona tants caramels com hi ha a la tercera; després, de la segona bossa passe 6 caramels a la primera i, per acabar, passe a la tercera bossa 4 caramels de la segona. El resultat és que ara tinc la mateixa quantitat de caramels a les tres bosses. Quants caramels tenia inicialment en cada bossa?

■-r-w-r-LL

Sergi Camarena i Espinós, 6 anys

Caries Matoses Penalba, 7 anys

Lallavoreta

.€4.k4iZ4,4, .e,hie4AZ4de.4, LA SORPRESA DELS PERRUQUERS

No té carnes i camina. no és bou i porta banyes, no és ovella ni cabrit i no para dia i nit.

Gumersind arriba a un poble menut i es vol tallar els cabells. En aquest poble només hi ha dos perruquers: el primer va molt ben pentinat i porta un tallat molt a la moda, el segon perruquer va molt mal pentinat i porta un tallat de cabell desastrós. lnesperadament, Gumersind s'estima més tallar-se els ca b e l l s a la se g o n a perruqueria. Perqué?

Penjoll penjava, pelut aguaitava, penjoll caigué, pelut corregué. Voltes i més voltes pegue i, per més que camege, no em menege ni em marege.

EL GALIMATIES DE LA GERMANA QUE NO ÉS TIA

Quant més m'ensabones, més m'embrutes. Si em vos netejar, deixa'm estar.

Jo tinc una tia i la meya tia, una germana que no és la meya tia. Com és possible aixó?

£ 4 4 4 4e4

EL PRODUCTE DE DOS NÚMEROS CONSECUTIUS

ANEM D'EXCURSIÓ. Si ordenes aquestes Iletres trobarás el nom de tres barrancs i tres muntanyes de la nostra Vall:

56.406 és el producte de dos números consecutius. Quins?

EL PROBLEMA DE LA MEUA IAIA La meua iaia ens diu: "Si en restem 8 de la meua edat, els 3/4 de la resta fan 60". Quina edat té la meua iaia?

■—■ > z.0 n

r > oa 1,

C rt

BIBLIOGRAFIA: Lluís

efo crá

70-

Segarra.

Problema tes: recull de problemes matemátics per a totes les edats.

r-1

cc ri

REGORFAR LUFARAI LACBN TUAC 10PACI SURMAT

%)nO Z 11 k:c)

nirn n i EF'rri Z

n t Tl

el> .-■• O

—3 > 1:7

NJ -P.

o cn

-7;o CD. —• a-•

PD t i

o cr

rri

> on

C/D C/D 5/2

••

> > n r r

rri

rT1 Z

,0 FD Zr o , X

flH

A.D o

ni rt— rrl H

CðD

CD ■-t Ciá C/7

p l.

•iv

r >

> l col n Z O c)

CD CD CP v i v i vi Zi Zi

p 11' o_ crp no, ro 7 — ro tT1

Ö O n cf)

5'2 .

t71 iv

tT Cip O- O

t Tj

ctS

t-r1

`" • CD

< w

Barcelona 2000. Dites i endev inalles populars.

VTIVNIAAGNIH `VKIARCII\Ig

4e4sI

ci)

c7, Y, -I in

Tenim en pels mínims impactes ambientals i la máxima qualitat estética. compte que prompte, en passar la creu blanca, qualsevol observador podrá veure el centre febril i destrossat d'una contrada poblada per munió de pobles i ciutats, plena d'asfalt , de fábriques i de munt anyes tallades. Aquesta situació de pórtic pot relacionar-se també amb un sentit d'acollida, tot mantenint una distáncia prudent de les aglomeracions platgeres: aixó pot concretar-se en l'existéncia d'una dispesa o hostatgeria, respectuosa amb el seu marc históric i arquitectónic (l'antic monestir també en tenia) la qual, perqué no, podria anar relacionada amb la celebració de reunions, congressos i altres esdeveniments de carácter sociocultural. Evidentment, les seues característiques haurien de trobar-se clarament diferenciades de qualsevol establiment hostaler dels que ja abunden a la comarca. Ahí es trobaria el seu atractiu. Una altra assignatura pendent i important que hi ha a nivell comarcal és la manca d'un projecte museográfic comú. En una comarca teóricament turística a penes si hi ha monuments i encara menys museus que visitar. En el context que hem esbossat, Sant Jeroni és un lloc perfecte per a una mena de museu etnológic on es mostre com eren els treballs i els cultius d'un altre temps al voltant de la morera i la seda, la vinya, els molins i almásseres, etc. Com que Sant Jeroni ha estat centre d'una gran explotació agrária, les in s t alacions l preexistents i l'amplitud d'espai són immillorables per a tal objectiu. Aquest museu poclria ser comarcal i global i així transcendiria els monotemátics locals (de la lustració il a Oliva, arqueológic a Gandia...). Hi ha un altre espai que 3 está prácticament ja creat i és el jardí romántic que, sense excessives inversions, pot esdevenir un jardí botánic que no tenim. Per últim hi ha l'entom, 3 en un estat de conservació encara acceptable, peró molt delicat i brut. Pot esdevenir, senzillament, el que ha estat i ja és, peró ben fet i dissenyat: un espai d'esbarjo... Sobre aixó, la resta de membres del centre teniu moltes más coses que dir, de segur. Per acabar aquest esbós, és molt important considerar dues condicions prévies: - cal fugir d'exclusivismes en el sentit de si el convent es troba en tal o qual terme. Els pobles de la Valldigna, on govemen diverses opcions polítiques, han col.laborat tots junts en un mateix projecte, malgrat trobar-se el monestir, lógicament, en el territori d'un d'ells. Els pobles del Vemissa (Rótova, Alfauir, Castellonet, Llocnou i Almiserá) poden i deuen coordinar-se si volen guanyar projecció i protagonisme en el context comarcal: Sant Jeroni pot ser un bon estendard. - sense pressió social, propietaris i institucions no faran res, a no ser que els beneficie a ells de forma molt directa.

La Falzia, 3

1r. monográfic

4.4 RGA ;7 ,

MOMENTS CLAÚ de 4 z...1-tória, de la Ilengua catalana

LITERATURA I SOCIETAT A LA COMARCA DE

(I833-1936)LA SAPO!?

Rilj u o i

l z.ilve

C. 4 aki EL CARe L4

IsQuEr

Pela] p , ages 131„, - - ea di • r.

Fra -11qui

1 re n}-- st,ie eSSió

I?arnir Reig, Josep Picó

Feixistes, rojo s ia c pellans

1 I o 02

VNIVER5ITAT

D-0-vALtNcip,

publicacions@uv.es http://puv.uv.es Tel. 963 864 115 - Fax 963 864 067

c/ Arts Gráfiques, 13 • 46010 Valéncia