3. MORFOSINTAXI
• En el perfet perifràstic, són preferibles les formes auxiliars vaig, vas, vam, vau i van a vàreig, vares, vàrem, vàreu i varen. D’altra banda, en una seqüència de relat, podríem evitar l’excessiva repetició de formes perifràstiques si les combinàrem amb les formes del perfet simple, que es poden usar sense cap restricció en l’àmbit territorial on són pròpies. • En el condicional compost, haver pot adoptar les formes haguera/ hauria, hagueres/hauries, etc.: Jo també li ho haguera/hauria dit. • En el cas dels verbs que tenen dos conjugacions, pura i incoativa (afig/ afegisc, llig/llegisc, vist/vestisc...), són recomables les formes pures. • Utilitzarem les formes incoatives següents: -isc, -isca: patisc, patisca. -ixes: patixes. -ix: patix. -ixen, -isquen: patixen, patisquen.
• En l’imperfet de subjuntiu, cal utilitzar les formes actuals: portara, volguera, dormira. Només per a marcar certs cronolectes en la ficció de caràcter històric o parlars del valencià septentrional, usarem les formes clàssiques: anàs, dugués, patís. • En les frases hipotètiques, l’oració subordinada l’expressarem en imperfet de subjuntiu, i la principal, en condicional: Si no portares res, aniries més fresqueta.
3.5.2.1. L’imperatiu • A més de les formes estrictes de l’imperatiu per a les persones 2, 4 i 5 (parla, beguem, dormiu), podem construir ordes referides a les persones 3 i 6 amb la conjunció que + subjuntiu: que vinga, que es pronuncien. • La segona persona de fer i dur acaba curiosament en -s, però amb una forma distinta del subjuntiu: fes, dus/duus. En el cas del verb dur, les formes amb una sola u, du i dus, són les principals, i duu i duus, les secundàries. 60