2. ELOCUCIÓ I PRONUNCIACIÓ
formals, mentres que en els informals, sobretot quan s’imita la parla viva, podrem tindre-la menys en compte. En este criteri es poden diferenciar dos subcriteris: el de la vocalització i el de la genuïnitat. Pel que fa a la vocalització, cal entendre la tensió com a antònim de relaxament i evitar pronúncies com *granar per agranar o *gover per govern. Com s’ha apuntat adés, la vocalització és més important com més elevat siga el nivell de formalitat. La genuïnitat es referix a la necessitat de pronunciar d’una manera clara els fonemes propis i distintius de la llengua, i s’oposa a la interferència. Ens referim a pronúncies com les e i o obertes, la l velaritzada, la ll palatal, etc., com es destaca en les entrades respectives de l’apartat de pronunciació. En este cas, la tensió depén menys del nivell de formalitat, de manera que una bona recomanació és observar-la sempre. c) Naturalitat: es tracta de buscar un efecte d’espontaneïtat i d’evitar les pronúncies afectades. Així, per exemple, en els casos en què siga possible més d’una solució, el locutor triarà sempre la més pròxima als seus hàbits fonètics. Algú ho ha expressat amb la fórmula «parlar bé sense que es note». La frase es referix a la necessitat de qualsevol mitjà de guanyar-se la identificació de l’audiència adoptant un model lingüístic que, sense deixar de ser correcte, no resulte estrident o artificiós, sinó natural, creïble. Este és, probablement, un dels reptes més grans dels professionals de la locució. En este punt, l’entonació mereix algun comentari específic. Es pot observar que s’han dedicat molt pocs estudis a l’entonació orientada als mitjans audiovisuals. Evidentment, la llengua no és sols un sistema de signes que comuniquen, sinó que també es concep com un cos sonor, que té un embolcall tan important com l’estructura interna. I és ací on els trets suprasegmentals, com l’entonació, complixen una tasca fonamental perquè el missatge arribe al gran públic. 22