ENTREVISTA INTERVIEW Viaje al centro de un idiota, David Ruano l Rafa Castañer
Foto. Javier Almar
Fa anys que vius a l’Empordà. Com portes el contrast entre el tempo bucòlic i el frenesí metropolità? Jo identifico la gran ciutat i el bullici amb la neurosi i els mals de cap, i a atendre necessitats que potser no són prioritàries. I viure aquí, al poble, per a mi és atendre qüestions essencials, com ara cuidar amb les millors eines el meu fill i cuidar-me a mi també, evidentment. El cas és que, sense buscar-la, m’he trobat amb aquesta tessitura: en un moment donat vaig haver d’escollir si continuar a la ciutat o venir aquí, i ho vaig tenir clar. Ara no hi ha marxa enrere.
El teu projecte artístic sempre ha lligat amb nus mariner la literatura i la música. Llegir m’ha fet prendre consciència de moltes coses, i m’ha fet veure que hi ha altra gent que ha passat pel mateix que jo. Això m’ha ajudat a no sentir-me tan sol ni arraconat. També penso que no tot va d’acu mular i consumir cultura: a mi, el que al final m’ha interessat més són aquelles obres que m’han ajudat a desaprendre. Hi ha un camí que no es pot desfer.
Has passat de deixar l’electricitat del hardcore i el punk a un estadi on predomina un so més acústic, d’arrel, gairebé folklòric. L’estil amb el qual em vaig identificar de jove tenia a veure amb la frustració, amb la incomprensió i amb la ràbia. No estava bé a casa meva, ni al meu barri, ni en general, i en aquesta energia hi vaig trobar un lloc on expulsar aquests sentiments. Amb el temps, un canvia la manera d’expressar-se, perquè ho veu tot des d’un punt més elevat. Ara no només es tracta d’expulsar, sinó d’intentar construir, en positiu. M’esforço per trobar la meva veu com a artista i com a persona. Una recerca llarga, que s’ha reflectit disc a disc. La vida empordanesa ha determinat la teva música? M’he interessat d’una manera inesperada i espontània amb la música popular, i això té a veure a tornar al poble. En una ciutat estàs més distret, i ser al camp t’empeny a lluitar amb tu mateix, amb les coses realment importants, perquè aquesta pau relativa és entomar l’essència, i això no vol dir evadir-se, sinó més aviat el contrari.
Hi ha una cançó de Berri Txarrak que diu: “Aprendre a desaprendre el que s'ha après”. A Meridiana parlo del context en el qual vaig créixer. El barri ve a ser un símbol de com se’ns ha presentat el món d’una manera subòptima. Les coses importants de la vida tenen molt a veure amb interessos que no són els nostres. I això passa amb l’escola, amb els valors familiars assumits i amb la televisió. En part, tota la meva carrera parteix d’aquesta frustració per haver desatès i silenciat tot allò que per a mi era realment important. I vas deixar la banca per la música. Fins als vint-i-dos anys no vaig tenir, ni a casa ni enlloc, cap referent artista, ni cap pista que em digués que d’allò que sortia de mi se’n podia fer una carrera i fins i tot guanyar diners. Amb la feina al banc tenia un grup en paral·lel, Standstill, on hi posava tota la il·lusió. Però el meu cap estava dissociat, i ho va deixar d’estar només quan vaig començar a conèixer un entorn artístic de persones amb vides interessants, de les quals aprenia perquè tenien coses a dir de veritat. Per sort, la música em va anar prou bé i vaig tenir l’opció de trencar amb l’altra vida. [55]