Issuu on Google+

UNIVERSITAT, SALUT I SOCIETAT Activitat 1 Curs 2012-2013 Grau en Medicina

Marta Salesa Tarancón Ana Revert Barberà Cristina Calatayud Calatayud Angela Vidal Bataller Mar Part López

CAP A LA PRIVATITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA


ÍNDEX 1. Introducció 2. La col·lectivització de l’assistència sanitària 3. Privatització 3.1.

Models de privatització

3.1.1.

La sanitat als estats units

3.1.2.

Model Alzira

3.1.3.

La sanitat al regne Unit

3.2.

Moviments en contra de la privatització i els seus arguments

3.3.

Moviments a favor de la privatització i els seus arguments

4. Conclusió i valoració 5. Bibliografia


1. INTRODUCCIÓ

QUÈ TENEN EN COMÚ AQUESTES IMATGES?


7

2. COL·LECTIVITZACIÓ DE L’ASISSTÈNCIA 2.1.SANITÀRIA Significat de col·lectivització de l’assistència sanitària

SIGNIFICAT = SANITAT PER A TOTS!

Col·lectivitzar, segons la RAE, consisteix en transformar lo particular en col·lectiu. La socialització o col·lectivització de l’assistència sanitària fa referència, per tant, al pas d’una assistència sanitària particular a una assistència sanitària universal, és a dir, aquella accessible a totes les persones independentment de quina siga la seua capacitat econòmica

ASSISTÈNCIA SANITÀRIA, DRET HUMÀ

L’assistència sanitària és un dels apartats inclosos a la Declaració dels Drets Humans. Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asegure, així com a la seua família, la salut i el benestar, i en especial, la alimentació, la roba, la vivenda, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris.

La col·lectivització de l’assistència sanitària ha sigut fonamental en la configuració dels sistemes nacionals de salut europeus, i es tracta d’un dels fenòmens que, segons el professor Laín Entralgo, ha acabat amb la injusta separació que existia entre medicina de pobres i medicina de rics que predominava en medicina des de l’antiguitat clàssica grega. Protestes a Afortunadament, Espanya és un dels països que, fins ara, ha gaudit d’una assistència sanitària universal. En 1986 es promulgà la Llei General de Sanitat, que socials transformà contra la un Sistema de Seguretat Social en un model de Sistema Nacional de Salut. El finançament públic d’aquest sistema ha permès la igualtat d’accés als privatització de la sanitat serveis mèdics oferint en conjunt una gran qualitat assistencial, i ha sigut un dels assoliments més importants del nostre país. Aquesta situació privilegiada que s’ha anat aconseguit progressivament gràcies al compromís i la lluita de nombroses persones que somiaven en construir una societat més justa i solidària. No obstant això, el sistema sanitari tal i com el coneguem es troben en perill.


1.1 Significat de col·lectivització de l’assistència sanitària 2.2. Orígens de la col·lectivització

LES ASSOCIACIONS GREMIALS

Si tornem la vista enrere, podríem afirmar que els primers primordis d’una assistència sanitària col·lectivitzada sorgiren a les associacions gremials. Aquestes foren unes agrupacions creades en la Baixa Edat Mitjana a Europa. Estaven formades per mestres, oficials i aprenents d’un mateix ofici englobats baix una sèrie d’ordenances o estatus. Amés de regular l’activitat laboral, la formació i aprenentatge dels associats i desenvolupar labors de caràcter religiós... també oferien emparament en cas de desgràcies com la viduïtat, l’orfandat o la malaltia, oferint “metge, cirugià i botica” a canvi del pagament d’una petita quantitat setmana o mensual. Aquest sistema també es donava baix el marc de certes confraries, i s’assembla a les famoses “iguales”, habituals en petits pobles d’àmbit rural. . UTÒPICS DEFENSORS D’UNA SOCIETAT MÉS JUSTA i SOLIDÀRIA

Anteriorment al sorgiment de les societats de socors mutus al segle XIX (antecedent de la primera forma d’assistència mèdica col·lectivitzada), alguns autors ja van plantejar la necessitat d’un canvi en l’organització de l’assistència mèdica. Malgrat que les seues idees mai no van ser dutes a la pràctica, els seues mentalitats capdavanteres van esbossar el camí que després portaria la creació d’un sistema sanitari més just, solidari i humà. Entre altres, destaquen Danien Defoe, John Bellers i Claude Humert Piarron de Chamousset.

.

Daniel Defoe (1660-1731) Rebutja la beneficència. Idea en 1697 una assegurança mèdica obligatòria per a l’atenció dels més desfavorits. John Bellers (1654-1725) Des del punt de vista del mercantilisme, afirma que la malaltia, junt a la mort, són una pèrdua de recursos humans i per tant, una disminució de la productivitat de la societat. Defensa la implicació i preocupació de tota la col·lectivitat en aquest àmbit.

.

Claude Humbert Piarron de Chamousset (1717-1773) Publica un projecte d’assegurança mèdica: a canvi d’una quota mensual, obtenció d’assistència domiciliaria i hospitalària, així com medicaments. Els patrons es veurien obligats a inscriure els seus criats i treballadors. Creu en la importància de l’arxivament de les histories clíniques de tots els pacients.

Daniel Defoe

John Bellers

“Per lo general, la gent del treball és el major tresor i la major fortalesa del regne, ja que sense treballadors no hi hauria senyors; i si els treballadors pobres no crearen més aliment i manufactures que les necessàries per al seu sustent, cada cavaller deuria convertir-se en treballador i cada oscios morir de fam”


2.2. Orígens de la col·lectivització

LES SOCIETATS DE SOCORS MUTUS

A partir del segle XVIII la Revolució Industrial va portar al naixement de l’empresa capitalista convencional, la qual va fer que molta gent passés a convertir-se en mà d’obra assalariada als centres urbans industrials de l’Europa burgesa i liberal.

La població obrera va reaccionar a aquesta nova situació i va crear noves institucions, entre elles, les societats de socors mutus. Els objectius d’aquestes agrupacions foren, davant l’absoluta passivitat de l’Estat liberal en l’àmbit de les necessitats socials, tractar d’organitzar un sistema de previsió i assistència que, mitjançant la solidaritat i l’ajuda mútua entre els diferents socis que la composaven, els proporcionara protecció davant situacions crítiques com la malaltia, vellesa, invalidesa, mort i incus atur. Així, pretenien, tots junts, aconseguir una millora en la seua qualitat de vida. Les primeres associacions d’aquest tipus aparegueren a Anglaterra durant la segona meitat segle XVIII. A Espanya, no obstant això, el seu sorgiment es va donar més tard, a mitat del segle XIX, i va ser especialment important a Catalunya. La més Antigua coneguda fou la Asociación Mútua de Tejedores de Barcelona, fundada en 1840. Amés de les societats de socors mutus exclusives dels obrers va haver-ne d’altres a les que també s’associaren persones d’altres grups humils, com és el cas d’artesans propietaris de xicotets tallers. Els metges espanyols, davant de el desenvolupament d’aquest tipus d’associacions, mostraren una actitud tancada i radicalment oposada. Aquests es van dirigir contínuament als poders públics per intentar retirar-les. La legislació al voltant de les societats de socors mutus era escassa i imprecisa, i moltes vegades van ser prohibides per la seua relació amb l’associacionisme obrer. No obstant això, el desenvolupament d’aquestes associacions va fer entrar a Europa en una “nova era”, sent aquestes els antecedents immediats de la primera forma d’assistència mèdica col·lectivitzada, el sistema alemany de les Krankenkassen. .

Fundación Sociedad de Socorros Mutuos Igualdad y Trabajo Barrio Yungay, Santiago, Región Metropolitana 6 de mayo de 1894


2.3. Models bàsics d’assistència mèdica col·lectivitzada

EL MODEL DELS ZEMSTVOS A RÚSSIA

Mentre a l’Europa occidental triomfava el sistema de les Krankenkassen, la Rússia agrícola, que encara ara eixia del feudalisme, va desenvolupar el seu propi model d’assistència col·lectivitzada.

EL MODEL BISMARK ALEMÀ

El primer sistema modern de seguretat social va nàixer en el segle XIX a Alemanya a partir de les associacions obreres de socors mutus, que havien agafat una gran força i consistència. Aquestes adquiriren progressivament un caràcter obligatori, i s’imposaren en la pròpia Prusia o alguns estats alemanys del Sud com Baviera, Baden i Württemberg. En 1883 destaca la figura del canceller Otto Eduard Leopold von Bismark- Schönhausen, líder de l’ala conservadora. Durant els 19 anys que es va mantindre en el poder va portar a terme una política conservadora i es va enfrontar als catòlics de centre, els liberals i el nou partit socialdemòcrata. Amb la finalitat de “tallar les cames al moviment socialista” va aprovar una sèrie de mesures socials per tal de protegir parcialment els treballadors no agrícoles en cas de malaltia. Així van sorgir les anomenades Krankenkassen (literalment caixes de malalts), les quals tenien la supervisió estatal. La proesa major de Bismarck fou que, amés de aconseguir la seua obligatorietat, aquestes es trobaven finançades en un 25% per l’Estat, que es sumava a les quotes que havien de pagar obrers i patrons. El sistema de les Krankenkassen s’ha mantes en Alemanya fins l’actualitat i ha passat a través de sistemes polítics tan diferents com la República de Weimar, el nazisme i la actual república federal. Molts països europeus adoptaren al llarg del segle XIX i XX aquest sistema: Àustria (1888) Luxemburgo (1901) Suiza (1911) França (1928)

Hongria (1891) Noruega (1909) Gran Bretanya (1911)

En 1964 el govern tzarista va crear el sistema Zemstvo, el qual oferia assistència mèdica als diferents distrits rurals. Les autoritats havien d’encarregar-se de contractar i pagar els metges (amb diners dels fons públics recaudats mitjançant els impostos), la construcció i el manteniment d’hospitals i l’organització dels estudis sobre salut pública i medecina preventiva. Dues de les bases de l’assistència de la Unió Soviètica foren heretades d’aquest sistema dels Zemstovo:  La estatalització com a forma de subvencionar totes les despeses econòmiques  La gran importància donada a la medicina preventiva, gràcies a personalitats com N.A.Semashko i Z.P.Soloviev. Altra característica de l’assistència soviètica és la seua divisió en tres serveis diferents: materno-infantil, medicina curativa per adults i higiene o salut pública. La professió mèdica es va dividir el quatre carreres diferents: terapeuta, pediatra, higienista i odontòleg. L’ensenyança i l’assitència sanitària corre a càrrec del Ministeri de Sanitat, mentre que la investigació mèdica està a càrrec de la Acadèmia de Medicina. .


2.3. Models bàsics d’assistència mèdica col·lectivitzada

EL MODEL BEVERIDGE A GRAN BRETANYA

A Gran Bretanya, mare de la Revolució Industrial, la importància i pressió de les societats de socors mutus i el fet que d’allí sorgirà el primer servei model de medicina preventiva, junt a el favorable ambient econòmic, social i polític, va permetre que aquest país pegués un pas endavant en el camí a una medicina unversal. En 1905 es va crear una comissió que després es dividiria en 2 grups: l’informe majoritari i l’informe minoritari. L’informe de la minoria, dirigit bàsicament per Sidney y Beratrice Webb, fou sens dubte el primer esquema per a l’establiment d’un pla orgànic de Seguretat Social. Proposava un servei mèdic unificat, dirigit per un departament nacional sanitari com a part d’un sistema de seguretat social. Al 1911 es va aprovar a Gran Bretanya la primera llei del Seguro Nacional de Salud, la qual permetia que foren sufragades les despeses de l’atenció mèdica i les pèrdues de salaris duran la malaltia per a tots els treballadors manuals que guanyaren menys de 160 libres. Amés, aquesta comissió fou la base de la creació, en 1919, del Ministeri de Sanitat. Després de la II Guerra Mundial, es crea una situació favorable per a la creació d’un sistema d’assistència universal. Es demanà a William Beveridge la realització d’un informe que es publicaria en 1942 baix el nom de Social Insurance and Affied Services (Seguritat Social i serveis afins). Aquest informe proposava la creació del NHS (Nacional Health Service), el qual començà a funcionar en 1948 baix un finançament mitjançant impostos (pressuposts generals de l’Estat). L’objectiu d’aquest sistema universalista era aconseguir una assistència universal i, amés, igualitària, basada en el principi de la necessitat, independentment del naixement, valia o mèrit.

Fragment del Informe Beveridge, 1942 “A tots els ciutadans se’ls proporcionarà tractament mèdic que complisca els requeriments mitjançant un Servei Nacional de Salut organitzat en els departaments de Sanitat (Inglaterra i Gales, Escòcia i Irlanda del Nord), així com es proporcionarà tractament posmèdic de rehabilitació a totes les persones susceptibles de rebre’l profitosament” Si vols llegir-ne més...


2.4. Diferents models d’assistència sanitària a l’actualitat

MODEL SANITARI SOCIALISTA

   

Propugna un finançament de l’assistència sanitària en la seua totalitat per mitjà de l’Estat, a través d’impostos o dels pressupostos generals de l’estat. Pretén oferir cobertura universal i gratuïta a tota la població. És un model incompatible amb una estructura sanitària de tipus privat o d’asseguradores. El model socialista pur sols s’ha donat en els països comunistes i els únics exemple que queden en l’actualitat són Cuba i Corea del Nord.

MODEL SANITARI LIBREAL O DE L LIURE MERCAT

  

La salut es considerada com un bé de consum que no té perquè estar protegida pels poders públics en tota la seua amplitud. Les companyies d’assegurances competeixen entre elles i l’Estat realitza una contribució a l’assistència sanitària per atendre als grups més desfavorits. La resta de la població quasi sempre ha de pagar íntegrament la seua assistència. És el model que impera en els EEUU

MODEL SANITARI MIXT

 

L’Estat participa en el seu finançament però admet i necessita el sector privat i el sector assegurador per al sosteniment dels sistemes sanitaris. Té dos variants: el model de la Seguretat Social i el model del Servei Nacional de Salut.


2.5. Evolució de la col·lectivització de la sanitat a Espanya

ELS PRIMERS PASSOS

La influència de les realitats estrangeres i la pressió dels moviments obrers donaren finalment els seus fruits. Alguns dels seus èxits foren...  1919: Segur del retir obrer.  1929: Segur de maternitat.  1932: Segur dels accidents de treball.  1936: Segur de malalties professionals. L’ATRÀS ESPANYOL EN LA COL·ECTIVITZACIÓ SANITÀRIA

FUERO DEL TRABAJO i SEGUR OBLIGATORI DE LA MALALTIA

Espanya, durant el segle XIX, no es va sumar completament al moviment universalista que seguiren la major part dels països europeus a partir del naixement de les Krankenkassen. Causes del retràs espanyol:  Poca tradició i desenvolupament de les societats de Socors Mutus,  Actitud oposada a la col·lectivització de la assistència adoptada pels metges espanyols i les companyies comercials d’asseguradores.. L’única repercussió d’aquest moviment va ser la creació del Institut Nacional de Previsió en 1908, un organisme promotor d’un sistema d’asseguradores voluntàries.

Després de la Guerra Civil, es va crear el Fuero del Trabajo en 1938. En 1942 s’implantà el segur obligatori de la malaltia, que en un inici sols cobria treballadors del sector industrial i de serveis amb salaris molt baixos, aproximadament ¼ de la població espanyola. Aquest sistema, inspirat en la Itàlia feixista, s’assemblava molt al sistema alemany creat 60 anys enrere.

DEL MODEL DE SEGURETAT SOCIAL AL SISTEMA NACIONAL DE SALUT

El segur obligatori es va anar ampliant progressivament a altres sectors de la població i, amb l’arribada de la democràcia, Espanya va agafar com a model el National Health Service britànic, tant a nivell estatal com autonòmic, i que continua en l’actualitat. Amb la publicació en 1978 de la Constitució es va reconèixer el dret a l’assistència sanitària de tots els espanyols. En 1986 es va publicar la Llei General de Sanitat, que promou dos noves característiques del sistema:  Generalització: increment de la cobertura, que en 1989 arriba al 99% de la població) .  Descentralització: transvasament de la gestió sanitària a les diferents comunitats autònomes.


3. PRIVATITZACIÓ

Com s’ha explicat en apartats anteriors, fins l’actualitat s’han instaurat en la majoria de països desenvolupats diferents models d’assistència sanitària col·lectivitzada. No obstant, des de finals del segle XX han anat sorgint moviments que promouen la privatització de la sanitat en diversos països europeus. En el cas d’Espanya, en particular, estos moviments s’han intensificat durant els darrers anys, freqüentment sota el pretext de la crisi econòmica.

Segons la Real Acadèmia de la Llengua, privatitzar és transferir una empresa o activitat pública al sector privat. Quant al tema que ens ocupa, la privatització de l’assistència sanitària consistiria bàsicament en la cessió per part de l’administració de la gestió d’hospitals o centres de salut a empreses privades. En Espanya, però, els defensors d’aquest procés s’hi refereixen amb altre terme: externalització. Es tracta d’una paraula que no existeix com a tal en la nostra llengua, sinó que constitueix una adaptació del concepte anglés “outsourcing”: el procés econòmic en què una entitat subcontracta algunes tasques pròpies a una empresa privada mitjançant un contracte. Per tant, la diferència fonamental entre una i altra pràctica, segons explica en una entrevista radiofònica el Portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid Salvador Victoria, rau en el fet que privatitzar suposa entregar la titularitat dels centres a l’empresa, mentre que amb l’externalització aquests segueixen sent de titularitat pública. Per contra, els detractors de la pràctica argumenten que el terme externalització s’empra com un eufemisme de la paraula privatització.

A continuació, descriurem el sistema sanitari dels Estats Units, explicarem diversos models de privatització de l’assistència sanitària i analitzarem els moviments a favor i en contra de la privatització, centrant-nos especialment en Espanya.


dscs

3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

Els Estats Units, a pesar de tenir el sistema sanitari amb major despesa (un 17,6% de la renta nacional; el doble de despesa que els països desenvolupats i un 50% més que països europeus com Suiza o Noruega), són l’únic país desenvolupat que no compta amb un sistema de cobertura universal de l’assistència sanitària. L’organització d’aquesta cobertura és la següent: -

-

-

Les empreses contracten una pòlissa de segurs privats per als seus treballadors. Aquest finançament implica una pèrdua de la cobertura sanitària pròpia i de la família dependent al perdre el lloc de treball així com també, amb l’augment dels costos en l’última dècada, produeix un gran nombre de fallides i dificultats econòmiques en les mateixes empreses. Segurs estatals per a majors de 65 anys i menors de 65 anys discapacitats (Medicare), persones sense recursos (Medicaid) i xiquets de famílies amb recursos limitats no cobertes per Medicaid (SCHIP) Llevat de l’administració militar, no hi ha xarxa d’hospitals o centres sanitaris públics. Els hospitals són majoritàriament privats i l’assistència extrahospitalària la realitzen els metges de manera individual o en grup en consultoris privats. Són elegits lliurement pel malalts atenint a l’economia.

Els Estats Units gasten més que qualsevol altre país del món, en una base per persona, per al cuidat de la salut. Representa més del 16% del PIB actual i ha de superar el 20% en 2015.

D’aquesta manera, queden sense assistència sanitària vora 45 milions de persones.


3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

Altre dels problemes al qual s’haurà d’enfrontar el sistema és el preu dels medicaments, la despesa farmacèutica i l’encariment de la despesa sanitària des del 1970 als països industrialitzats, fomentant excursions de persones majors a Canadà o Mèxic (pel·lícula Sicko). Açò és així donat que, als països on hi ha sistemes públics i centralitzats de sanitat, el control de la despesa és prioritari (regulen els preus i els negocis front a les multinacionals farmacèutiques); en canvi, als Estats Units, prevalen els criteris de mercat. Com a conseqüència, aquest país està assumint la major part del cost de la investigació farmacèutica.

Els segurs sanitaris són la causa de gran part de la conflictivitat laboral durant els últims anys.

D’altra banda, tot i l’elevada inversió dels Estats Units en investigació i serveis punters (la despesa sanitària per persona i el percentatge de despesa sobre el PIB són els més elevats del món), molts indicadors de l’OMS (metges per persona, taxa de mortalitat infantil i esperança de vida) mostren la ineficàcia del sistema per atendre al conjunt de la societat.

Al 1991 sòls el 40% dels xiquets a Nova York havien completat el pla de vacunacions, quan països del Tercer Món ho havien fet l’immensa majoria (98% Cuba...)


3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

ESTATS UNITS

Davant a les insuficiències i desigualtats d’aquest sistema sanitari crida l’atenció la major eficiència i accessibilitat, del sistema canadenc, guiat per un esquema de Segur Obligatori de Malaltia, regulat estatalment, i amb aportacions federals i provincials.

MEDICINA SOCIALITZADA

Els ciutadans i els seus empresaris són lliures d’elegir la sanitat que estiguen disposats a pagar. El govern ajuda, mitjançant prestacions sanitàries per a ancians i pobres

El govern té el deure de proporcionar una sanitat adequada a tots els ciutadans

La sanitat és un bé de consum; per tant, la seua qualitat no pot variar. És necessari sospesar els diferents costos, accessos i serveis. No tots els pacients reben una assistència equivalent

La qualitat assistencial és la mateixa per a tots els ciutadans

Els pacients i els seus empleats fomenten la qualitat assistencial al valorar els serveis que reben Els Els pacients han d’acudir al metgeal o ametge l’hospital pacients han d’acudir oa que els diga elque seu HMO si noelvolen pagar més l’hospital els diga seu HMO si no

El govern subministra la qualitat assistencial que estima oportuna per als seus ciutadans, al cost que es puga permetre El pacient pot acudir a qualsevol lloc, en qualsevol moment

volen pagar més El valor (qualitat/cost) es mesura com la vara El valor (qualitat/cost) es mesura com la vara del pacient del govern La mala qualitat du majors costos, mentre que les millores de qualitat augmenten els ingressos dels metges i els marges de benefici dels hospitals

És poc probable que metges o hospitals augmenten els seus ingressos al fomentar la qualitat en els seus serveis.


3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

Al llarg de la història, s’han donat diversos intents d’establir un sistema de cobertura universal. Impulsats la majoria pel Partit Demòcrata, no han prosperat a causa del gran capital (el projecte augmentaria les despeses i el dany que ocasionaria al negoci de les companyies de segurs) i les associacions mediques professionals (disminució dels ingressos professionals, pèrdua de llibertat en l’exercici i possibilitat d’una sobrecàrrega de treball burocràtic). Aquests identificaren tota mena de reforma com uns “socialització” de la medicina, fent fracassar qualsevol reforma fins 1965 amb la creació, amb fons federals i participació dels Estats, dels programes Medicare (per als majors d’edat) i Medicaid (no assegurats)


3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

A partir d’aquest moment:

-

1973: desenvolupament de la Health Maintenance organitzations (HMO). Les agrupacions i mutualitats voluntàries per a les prestacions de serveis sanitaris (amb un tracte fiscal favorables) s’ocupen de la gestió de la major part de la sanitat. Problemes: o Està recollint una gran part dels assegurats els segurs dels quals és sufragat per les empreses. o Queden molts aspectes fóra de la cobertura

-

Intent d’aconseguir la cobertura universal per part d’altres presidents com Carter, Reagan i Clinton (pla Health Secure Plan), que fracassaren pel context pel context socioeconòmic, l’oposició i la pressió de companyies de segurs. Amb Clinton, les desigualtats de la situació sanitària es feren més patents: cada vegada hi ha més gent que s’acull en el Medicaid i menys gent assegurada.


3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

-

2003: Aprovació de la prestació farmacèutica al programa Medicare (Bush). 2006: Reformes sanitàries, de forma independent, d’alguns estats com Massachusetts (cobertura universal a través de l’obligatorietat de contractar una assegurança mèdica) o Illionis i Tenessee (extensió de la cobertura per a tots els xiquets residents en els seus perspectius territoris)

-

Eleccions del 2008: candidats dels grans partits prioritzen la reforma sanitària degut a la crisis econòmica i la necessitat de reduir despeses en matèria sanitària. Es vol reduir els costos dels medicament i estendre la cobertura fent-la accessible i de qualitat. Discurs de Bush després de la victòria demòcrata al 2008: intent de reducció dels costos dels programes Medicaid i Medicare a través de dues propostes: o Establir un límit anual de 15.000$ per família en les despeses sanitàries desgravables (no afectaria la majoria de treballadors que reben cobertura sanitària per part dels empresària) o Donar ajuda federal als estats que implanten sistemes innovadors per a prestar assistència a les persones no assegurades.

-


3.1. Models de privatització 3.1.1 La sanitat als Estats Units

-

2009: Reforma d’Obama: integració dels no assegurats així com també garantir la qualitat i accessibilitat del sistema i la reducció de costos (important medicaments, incrementant e l’ús de fàrmacs genèrics) per a fer el sistema sanitari americà sostenible. A partir de 2014 tots els ciutadans hauran de tenir un assegurament mèdic i les prestacions i el nombre d’imposts dependran del nivell adquisitiu, prevenint reduir 1,8 bilions de dòlars de dèficit en 10 anys. Els més afectats seran els de millor situació socioeconòmica. Tanmateix, proposa una reforma del mercat assegurador privat seguint una mescla entre el model de Bismark i de Beveridge (introdueix dins del mercat de segurs privats un nou model d’assegurament públic).

Actualment molts milions d’americans paguen quantitats excessives per una assistència escassa i de baixa qualitat que els obliga a vendre es seues propietats i/o reduir la seua qualitat de vida per poder afrontar-les


dscs

3.1. Models de privatització 3.1.2. Model de sanitat a Alzira

HISTÒRIA DE LA GESTIÓ El model Alzira, impulsat el 1999 pel govern valencià al capdavant del qual es trobava Zaplana, ha estat inspirat en el model de sanitat britànic, amb alguns matisos. L’hospital de la Ribera va ser construït l’any 1999. Els encarregats de la seua construcció, així com de la prestació d’assistència i serveis, van ser a un conjunt d’empreses format per: l’asseguradora Adeslas, les constructores Dragados i Lubasa, Bancaixa i la CAM.

A canvi, rebien 204€/pacient de l’àrea atesa per part de la Generalitat, en lloc dels 600€ que es va dir que costava cada pacient en la sanitat pública. Tanmateix, els 204€ no incloïen serveis tan essencials com la farmàcia, les ambulàncies o l’oxigenoteràpia, que corrien a càrrec de la Generalitat. Encara que el seu personal cobrava menys i treballava més hores, l’hospital d’Alzira va començar a tindre pèrdues i va haver de buscar altres fonts d’ingressos. De tal manera que va tenir lloc una campanya per captar pacients d’altres àrees sanitàries, pels quals la Generalitat havia de pagar un suplement apart (no estaven inclosos en els 204€ abans citats).

Exemple de competència deslleial a la sanitat pública: Mentre que la taxa de parts a la Comunitat Valenciana creixia un 2’4%, a Alzira va créixer un 37%; açò és degut a que moltes dones acudien a aquest hospital perquè se’ls assegurava l’anestèsia epidural, per a la qual cosa l’Hospital de la Ribera contractà un fum d’anestesistes mal pagats.


3.1. Models de privatització 3.1.2. Model de sanitat a Alzira Pèrdues de l’hospital de la Ribera: 1999: - 1.000.000€ 2000: - 900.000€ 2001: - 450.000€ 2002: - 2.670.000€ Amb aquestes xifres pareix obvi que l’empresa s’hagés dissolt i haguera fet front als seus deutes, però no va ser així sinó que la Generalitat Valenciana la va rescatar l’any 2003 indemnitzant-la. Acte seguit la Generalitat va traure de nou l’hospital a concurs oferint molts més privilegis: -

Gestió dels centres de salut, que passaven a ser de la seua propietat i que derivaven als pacients a l’hospital d’Alzira, fet que augmentava considerablement el nombre de pacients atesos

-

Passen a cobrar 379 euros/pacient

De nou el concurs el van guanyar les mateixes empreses (Adeslas, Dragados, Lubasa, Bancaixa i CAM). D’aquesta manera l’hospital d’Alzira ha arribat a tindre beneficis, però és més car i està més saturat que qualsevol hospital públic.

Aquest model, malgrat haver demostrat no funcionar, s’ha estes per altres territoris de la nostra comunitat (Manises, Vinalopó, Dènia, Torrevieja) i de Madrid (Valdemoro).


3.1. Models de privatització 3.1.2. Model de sanitat al Regne Unit

Per la seua banda, anem a explicar ara el sistema britànic. Els canvis efectuats pel sistema sanitari britànic, dirigits per Margaret Thatcher i seguits per John Major, formaren part d’una sèrie de privatitzacions que començaren durant la crisi econòmica que va parit el país en els anys 80. L’objectiu de la privatització era aconseguit una major eficiència en els serveis públics. En un principi, els serveis públics que s’introduïren en la lliure competència de l’economia de mercat estaven allunyats de l’estat del benestar, però la possibilitat a la privatització del sistema sanitari va crear gran crispació entre la població. L’aprovació de el CompulsoryCompetitivTendering va suposar que els gestors dels serveis públics tragueren a concurs serveis secundaris tals c om la neteja, la restauració o la consergeria, entre altres, per tal de “disminuir la despesa econòmica”. Ja amb alguns serveis hospitalaris privatitzats, Margaret Thatcher, un any abans de deixar el càrrec, va publicar la “fulla de ruta” que seguiria John Major al llarg de la seua legislatura (White Paper Working fot Patiens). La ideologia d’aquests canvis es basava en que la falta de competència en els serveis públics produïa problemes de qualitat, productivitat i rendibilitat. Aleshores es va proporcionar llibertat a la gestió hospitalària a les empreses privades. Els centres disposarien d’un pressupost públic que podrien utilitzat per cobrir les necessitats dels pacients de forma independent. Va sorgir una competència econòmica entre els proveïdors dels distints serveis sanitaris, el qual va propiciar que en molts centres desaparegueren aquells serveix menys habituals. La llibertat d’elecció que s’esperava va fracassar, ja que molts centres no competien entre si per un servei concret, sinó que s’especialitzaven en diverses àrees, reduint la qualitat d’aquells menys rentables.


v

3.1. Models de privatització 3.1.2. Model de sanitat al Regne Unit

FRACÀS Aquesta situació es va traduir en un augment de la despesa de l’administració, el sistema es va encari entre 4 i 5 vegades el seu cost original; lògicament, les empreses, a més de cobrir els costs havien de produir beneficis (rondant entre el 10 i 25% de la inversió). A més, en el moment en que es va introduir la gestió privada es va aplicar un nou sistema de revisió de comptes que ha dificultat l’avaluació de l’eficiència de la gestió privada Actualment, el partit conservador, el qual inicià el camí cap a la sanitat privada, ha tingut que acceptar els grans problemes del model. En 2009 el Ministeri de Sanitat Britànic va publicar un informe en que es redactaren les trists conseqüències d’aquestes reformes. Algunes de les conseqüències... • Augment de la afluència de les urgències per la poca qualitat del servei en l’atenció primària. • Augment de la despesa en sanitat. • Augment de la mortalitat en els hospitals.

Destacable el cas del Strafford Hospital : entre 400 i 1.200 persones perderen la vida en aquest centre, a causa que primaren els interessos econòmics, entre 2005 i 2009 (ES CREU QUE NO VA SER UN CAS AÏLLAT) Infermeres no preparades suficientment, pacients greus a càrrec de metges inexperts, arbitrarietat en les urgències... Tota aquesta situació ha produït que el Primer Ministre, David Cameron, demane perdó de forma pública als afectats i es replantegi un canvi en els sistema sanitari del país (NHS).


3.2. Moviments en contra de la privatització i els seus arguments

PRIMÀCIA DELS INTERESSOS ECONÒMICS FOMENT DE L’APARICIÓ DE MALATIES MÉS GREUS… SEGONS LA OMS...

La sanitat pública és més equitativa, més eficient i amb millor qualitat que la privada (exceptuant les llistes d’espera). La sanitat pública, que garanteix l’accés de tota la població als serveis sanitaris, millora els indicadors com l’esperança de vida o la mortalitat.

Protestes a socials contra la privatització de la sanitat

L’atenció resulta més cara ja que els ciutadans acudeixen als centres hospitalaris quan l’estat de la malaltia és més avançat, degut al menor accés a la sanitat.

SOBRE LA QUALITAT DE L’ASSISTÈNCIA…

Degut a que les empreses busquen el seu propi benefici. A més, els metges cobren incentius si no ingressen al pacient,és a dir, si el tracten en urgències. L’empresa fuig dels malalts més cars (els crònics) i a més és l’encarregada de comprar el material, en molts casos sense saber si és l’adequat. MANIFEST EUROPEU CONTRA LA MERCANTILITZACIÓ DEL SISTEMA DE SALUT… REALMENT ÉS MÉS ECONÒMIC LA

AUGMENT DE LES DESIGUALTATS...

Si s’externalitza l’atenció sanitària es promouen les desigualtats entre els ciutadans. La privatització afavoriria l’exclusió d’alguns grups socials (pobres, immigrants, etc.).

PRIVATITZACIÓ?

Existeix una manca d’estudis i dades que demostren els beneficis de privatitzar i una opacitat dels comptes. Així i tot, resulta difícil pensar que és més barat , ja que l’empresa privada obté uns beneficis que en la gestió pública anirien destinats a la cura del pacient

Argumenten que “l’organització d’un sistema de salut és una responsabilitat pública”, que “ els hospitals no són fàbriques de pacients” i que “el sistema de salut cada vegada es comercialitzarà més i la malaltia s’acabarà convertint en una mercaderia”. A més afirmen que “ la pressió de les empreses per a generar beneficis prioritza l’economia abans que la medicina i degenera la relació entre metge i pacient” i tot açò tindrà conseqüències com la “disminució de les prestacions i una inadequada planificació d’aquestes”.

LA PORTA GIRATÒRIA …

INCAPACITAT DELS ALTS

Es tracta d’un traspàs de directius del sector públic al privat i a l’inrevés. Posa en evidència que potser el vertader motiu de la privatització no és l’estalvi, sinó els beneficis de certs grups.

CÀRREGS PER GESTIONAR ELS DINERS DELS CONTRIBUENTS…

Els hospitals privats del país valencià estan finançats amb diners públics, la qual cosa demostraria que una gestió pública al complet és viable

ALTRES CONSEQÜÈNCIES

Suposaria la pèrdua directa de llocs de treball. A més, aquest model ha fracasat a altres països com Regne Unit i Alemanya


3.2. Moviments en contra de la privatització i els seus arguments

Què està passant a Madrid? La privatització és un tema d’actualitat: El dijous 27 de desembre de 2012 van ser aprovades per l’Assemblea de Madrid una sèrie de lleis promogudes per Ignacio González (president de Madrid elegit a dit per Esperanza Aguirre). Les lleis permetien: - Cobrament d’1 euro per recepta a partir de gener del 2013 (malgrat l’amenaça del Govern central de recórrer al Tribunal Constitucional). - L’ampliació per part de la Comunitat de Madrid de l’externalització sanitària (eufemisme que intenta amagar la privatització) de 6 hospitals i 27 centres de salut. En Madrid es va seguir inicialment el model britànic: es va privatitzar la gestió de la neteja, el càtering i la infraestructura, però el personal sanitari seguia gestionant-lo l’administració. No obstant, ara també es vol privatitzar el personal sanitari (model Alzira). Suposaria: l’acomiadament d’interins (alguns contractats per l’empresa privada)i la redistribució dels professionals amb plaça per la xarxa d’hospitals públics

Segons sindicats i associacions mèdiques, hi ha una clara falta de transparència de la conselleria, la qual no lliura informes ni documents amb dades concretes que els ajudarien a redactar propostes i plans d’estalvi molt més específics i reals. Les negociacions semblen estancades i el temps s’esgota, perquè la votació dels pressupostos era imminent i el PP (promotor i propulsor del pla de privatització) compta amb majoria absoluta. Contra aquestes reformes del govern autonòmic de Madrid sorgeix un moviment anomenat “Marea Blanca”. Es tracta d’un grup de treballadors de la sanitat que ha format un moviment civil per tal de defendre la sanitat pública i defensar l’estat de benestar.


3.3. Moviments a favor de la privatització i els seus arguments EL MOTIU NAIX DE LES RETALLADES QUE FORME N PART DE LES POLÍTIQUES D’AUSTERITAT DELS GOVERNS FRONT A LA CRISI La llei 15/97 ( PP, PSOE, CiU, Coalición Canaria i PNB )

L’INFORME ABRIL (1991 PSOE)…

ALBERTO DE ROSA...

La sanitat pública no és sostenible a llarg termini; la gestió pública ha perdut la capacitat d’adaptar-se, mentre que la privada ajuda a mantindre els costos de diferents formes: L’empresa és la que s’encarrega de la inversió i introdueix ferramentes de gestió més flexibles. L’administració pública sols supervisa i planifica. Gràcies al model privat s’han aconseguit moltes infraestructures.

la sanitat pública és burocràtica i insostenible, la privada és més eficient. L’informe defensa la sanitat privada, el copagament, l’externalització de serveis, etc. L’oposició de la societat fa que l’informe no es porte a votació al congrés, però algunes de les recomanacions que hi apareixen comencen a aplicar-se en silenci.

Permet l’entrada de tot tipus d’empreses privades lucratives en la gestió de la sanitat pública. CCOO recolza públicament la llei. A partir d’aleshores, privatització de les parts més rendibles (laboratoris, diagnòstic per imatge...); allò no rendible es deriva a centres públics (ancians, crònics, trasplantaments, malalties rares). Tot i les nombroses demandes de derogació de la llei 15/97 per part de la població, segueix activa. EL MINISTERI DE SANITAT ASS EGURA QUE LA REFORMA GARANTEIX:

-

SALVADOR VICTORIA…

Conseller de presidència i justícia i portaveu del govern de la CM: la reforma garanteix una sanitat gratuïta i de qualitat, una assistència pública i lliure elecció de centre. Els pacients dels 3 hospitals externalitzats a Madrid estan contents amb l’atenció. No s’ha de pensar que un professional, pel fet de treballar en un hospital amb gestió externa, oferirà un pitjor servei.

-

Sanitat universal, gratuïta i de qualitat per a tots els espanyols i estrangers amb residència legal. Sanitat justa i equitativa segons la enta ia ltres factors individuals. Sanitat sostenible: suposarà un estalvi respecte a l’actual sistema Sanitat eficient i eficaç mitjançant la incorporació de noves tecnologies


dscs

4.Conclusió i valoració

Per al grup MACAM, la realització d’aquest treball ha suposat un canvi. Abans, defeníem un model sanitari públic sense saber massa bé en què es basava, com argumentar les nostres idees. A base de buscar i contrastar informació, tant històrica com actual, hem aconseguit un enfocament holístic i convincent. Com a grup hem debatut les opinions de cadascuna sobre els distints punts de què tracta el tema. Des del respecte, hem pogut aprendre unes d’altres i traure un gran profit d’aquest treball. Les nostres conclusions es podrien resumir en el següent estament: tenim una sanitat que no és perfecta; tanmateix és, de lluny, molt millor que la que ens puga estar esperant en un futur privatitzador. Partim d’un fet: malgrat que Espanya dedica un percentatge del seu PIB prou inferior a la mitjana europea, compta amb unes prestacions sanitàries i una qualitat de vida superiors. No obstant, la crisi econòmica està servint com a pretext per fer negoci amb la sanitat. Ja tenim alguns exemples des de fa uns anys, com el conegut Hospital de la Ribera i projectes a Madrid que estan despertant una gran oposició.

A més, no és comprensible que amb menys inversió que la que atorga l’administració actualment per càpita, siga possible oferir els mateixos serveis alhora que l’empresa privada es lucra. En definitiva, com a grup format per components heterogenis i d’idees diverses, concloem que la privatització de la sanitat no és solució als suposats problemes que puga tindre el nostre sistema sanitari.

Menys PIB dedicat Més prestacions


dscs

5. Bibliografia 5.1 Llibres

Gargantilla M. P. Breve historia de la medicina. Ediciones Nowtilus; 1 de abril de 2011.

Lamata F. Manual de Administración y Gestión Sanitaria. Madrid: Ediciones Díaz de Santos S.A. ; 1998

Martínez N.F., Antó J.M., Castellanos P.L, Gili M., Marset P., Navarro V. Luz pública. Madrid: Interamericana de España S.A.U.; 1998

Moreno R. R. La gènesi del mutualisme modern en Europa. 72vols. Málaga: Universidad Complutense de Madrid; 2000

Rodríguez O. E. Por la salud de las Naciones. Higiene. Microbiología y Medicina Social. Madrid: Ediciones Akal, S.A.; 1992.

Sánchez B. M. Hacia el Estado del Malestar. Neoliberalismo y Política Sanitaria en España. Madrid: Libros de la Catarata; 1998


5. Bibliografia 5.2Articles

Benach, J. Avanzar al pasado: la sanidad como mercancía. El País, 16 de agosto de 2012. http://elpais.com/elpais/2012/07/06/opinion/1341595001_910539.html

García Rada, A. La demolición programada de la sanidad pública. El País, 24 de septiembre de 2012. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/09/24/actualidad/1348487321_007914.html

La enfermedad se está convirtiendo en una mercancía. Público.es, 1 de octubre de 2012. http://www.publico.es/espana/443234/la-enfermedad-se-esta-convirtiendo-en-una-mercancia

Sahuquillo, M. Las listas de espera se agravan. El País, 27 de octubre de 2012. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/27/actualidad/1351332873_157836.html

Sahuquillo, M.; De Benito, E. Que nadie se arruine por pagar al médico. El País, 13 de diciembre de 2012, p. 15. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/12/13/actualidad/1355420204_819744.html

El Constitucional permite la asistencia sanitaria de inmigrantes sinpapeles en el País Vasco. Cadena Ser, 17 de diciembre de 2012. http://www.cadenaser.com/espana/articulo/constitucional-permite-asistencia-sanitaria-inmigrantes-papeles-paisvasco/csrcsrpor/20121217csrcsrnac_20/Tes

Lucio, C.G. Entrevista. La privatización supone ponernos en manos de empresas de capital de riesgo. El mundo.es, 17 de diciembre de 2012. http://www.elmundo.es/elmundosalud/2012/12/14/noticias/1355505057.html

Sevillano, E.G. Lasquetty admite que no sabe cuánto ahorrará privatizando los hospitales. El País, 19 de diciembre de 2012. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/12/19/madrid/1355912557_178097.html El lugarteniente de Aguirre privatiza la Sanidad de Madrid. Público.es, 27 de diciembre de 2012. http://www.publico.es/448051/el-lugarteniente-de-aguirre-privatiza-la-sanidad-de-madrid


5. Bibliografia 5.2Articles

Prats, J. El sector privado aporta una gestión flexible. El País, 28 de diciembre de 2012. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/12/28/actualidad/1356724638_120929.html

Prats, J. Un modelo rescatado y desigual. El País, 6 enero de 2013, p. 33. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/03/actualidad/1357234471_728665.html

Abril, G.; Prtas, J. Reportaje. Los gigantes de la sanidad privada. El País, 6 de enero de 2013. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/03/actualidad/1357233012_416495.html

Editorial. Negocio sanitario. El País, 7 de enero de 2013. http://elpais.com/elpais/2013/01/06/opinion/1357504969_541845.html

De Benito, E. La privatización no tiene marcha atrás, y no hay estudios sobre ella. El País, 7 de enero de 2013. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/07/actualidad/1357557312_859065.html

Suecia se arrepiente de haber privatizado su sistema sanitario. ebEl Boletín.com, jueves 10 de enero de 2013. http://www.elboletin.com/index.php?name=internacional&noticia=67196 Repullo, J.R. La mala senda de la sanidad pública. El País, 18 de enero de 2013. http://elpais.com/elpais/2013/01/10/opinion/1357821159_682859.html

De Benito, E. Sí, la sanidad española es rentable. El País, 18 de enero de 2013. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/18/actualidad/1358531262_317499.html

Prats, J. La privatización no ha abaratado el coste de la sanidad valenciana. El País, 21 enero de 2013. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/21/actualidad/1358795220_595513.html


5. Bibliografia 5.3Enllaços

Ministeri de sanitat: http://www.msc.es/

Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua: http://rae.es/rae.html

Sobre la col·lectivització de la sanitat: http://www.gestion-sanitaria.com/sistemas-salud-reformas-sanitarias-espana-canada-EEUU.html http://historiadelamedicina.org/Fundamentos/8_5.html

Sobre el sistema sanitari als Estats Units: http://www.eldiario.es/politica/Obama-aniversario-reforma-sanitaria-criticas_0_114088812.html http://www.eldiariony.com/Gobierno-avanza-planes-reforma-salud_#.UXQtRqIqxvo http://www.elmundo.es/america/2010/03/22/estados_unidos/1269224817.html http://www.elmundo.es/america/2012/03/28/estados_unidos/1332949452.html http://www.empleo.gob.es/es/mundo/revista/Revista99/62.pdf http://www.lavanguardia.com/internacional/20130406/54372083635/obama-presupuesto-duras-reformas-no-plan-ideal.html

Sistema sanitari en Espanya: evolució, situació actual i problemes: http://www.cadenaser.com/espana/video/sanidad-_privatizacion-_externalizacion-_madrid-_protestas-_medicos-_recortes-salvador-victoriaexternalizacion-privatizacion/csrcsrpor/20121228csrcsrnac_1/Ves http://www.empleo.gob.es/es/mundo/revista/Revista99/62.pdf http://www.lasexta.com/videos/salvados/2013-febrero-10-2013020800030.html


Cap a la privatització de l'assistència sanitària(MACAM)