ELS CAMINS RAMADERS Per Joan Rovira i Merino
Segons ens relata la crònica de l’evolució de l’home, aquest socialitza determinats ungulats en el Neolític. Aquest fet va ser un gran avenç ja que va facilitar enormement la seva existència. Però aquesta simbiosi en la Mediterrània
no va ser tasca fàcil, ja que l’àmbit d’influència d’aquest mar té una acusada disparitat tèrmica entre l’estiuada i la hivernada, comportant una diferenciada afectació en el creixement vegetatiu. Tanmateix, a part d’aquesta dinàmica climàtica, cal afegir un altre element que és el contrast altitudinal que hi ha des de les calmes pirinenques fins a les contrades litorals, però aquesta diferència més que dissemblar-los pastoralment els complementa, comportant que quan en un extrem del territori no hi ha creixement vegetatiu, en l’altre sí que es donen les condicions mediambientals per produir-se . Per fer front a aquesta adversitat climàtica, els pastors del Neolític, per tal de poder alimentar el seu bestiar, imiten l’estratègia emigratòria estacional del ungulats salvatges, que portats pel seu instint de supervivència es desplaçaven amunt i avall cercant pastura. I per dur-ho a terme també utilitzen el seu secular traç d’anades i tornades. Durant mil·lennis, homes i animals en les seves emigracions estacionals van crear una extensa i densa teranyina viària que dona vida al que avui coneixem com “Vies Pecuàries “. Les vies pecuàries, també conegudes a casa nostra com camins ramaders, carrerades, lligallos, cabaneres i altres mots d’àmbit més local, són un important patrimoni històric i alhora un referent de la nostra evolució, ja que gràcies a aquests camins es va poder desenvolupar una ramaderia estable que ens va aportar proteïnes a la nostra alimentació, com també fibres tèxtils per abrigar-nos. Però l’imparable progrés tecnològic en les darreries del segle xix, amb el desenvolupament de la xarxa ferroviària, i més tard en el segle xx, amb la generalització del trànsit rodat a motor, fa que aquell tresor mil·lenari vagi llanguint lentament per falta d’emprament i alhora s’esvaeixi popularment la seva funció ramadera original. Amb el greuge que a Catalunya, a diferència d’altres territoris de la Península que havien tingut una activa ra-
13
