Issuu on Google+

HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

1) Món àrab i la civilització musulmana. Món àrab i món islàmic. El Nort d’Àfrica i l’Orient Pròxim: pobles i religió. L’Islam i les minories religioses. Àrab i musulmà són dos conceptes diferents, món àrab i món islàmic és diferencien. El món islàmic és el conjunt de tots els seguidors de l’Islam, dels musulmans, però hem de tenir en compte que islamisme significa altre cosa. L’Islam, etimològicament, vol dir submissió a la voluntat de Deu, muslim= musulmà, és el que voluntariament abraça l’Islam, és el practicant de l’Islam i es sotmet voluntariament a l’Islam. Cristianisme ve de Crist no en canvi l’Islam que el fundà Mahoma, d’aquí que al s. XIX els anomenessin mahometans. L’islamisme significa la politització, la radicalització política de l’Islam. Islamisme s’ha utilitzat com a sinònim d’Islam, el que ha estat un error. Per tant el Món islàmic fa referència als seguidors de tots els practicants de l’Islam. El territori que abarca va desdels musulmans d’EUA fins als d’Orient i els del món àrab. El territori on hi ha la majoria de la població musulmana és més concret geogràficament a la Meitat Nort del continent africà (Atlàntic) continuant per l’ Àsia Oriental i Central (Turquistan, Kazajastan...) Pakistan, la part Occiental de la India fins a Indochina. De manera que l’Islam és un gran imperi al que el Món Àrab pertany tenint en compte que l’element definitori és la religió i incloent a diferents étnies i llengües. La UMMA és la paraula que defineix a tot aquest món islàmic per tant és una alusió cultural/religiosa que engloba a tots els musulmans. Seria la comunitat musulmana, islàmica a la que pertany tot musulmà de tot el món. Al mateix temps la UMMA és el simbol d’unitat a la que espiren tots els musulmans. En l’actualitat a la UMMA el seu nombre de practicants està a la par amb els cristians. Tot i que al s. XX hi havia una majoria cristiana, al 2000 s’ha igualat, uns 1300 mil.lions de musulmans. - Vinculacions i diferències en el Món Àrab. Els àrabs venen a ser el 15% segons uns autors, el 21% altres i el 25% altres. Per tant sols representen del 15 al 25% del món islàmic per tant aquest és més ampli que el món àrab. Podem senyalar dues diferències: El món islàmic té com a element de cohesió la religió i, que és molt ampli ja que inclou varies étnies. El món àrab és el conjunt de pobles i païssos que tenen com a llengua comú l’àrab, fixat en el corà amb varietats dialectals, dialectes que poden arribar a ser diferents: l’àrab literari és comú per a la gent de nivell mitjà/alt, mentre que l’àrab comú el parla tothom. Els pobles que formen el món àrab són fruit d’un procés, al mateix temps simultani, d’arabització i islamització. Això significa que tot el conjunt de pobles que formen el món àrab, no formen una única étnia racialment definida. Remontant- nos al s. VII a la Penínisula arábica, quan Mahoma creà la religió islàmica i un Estat. A partir d’unificar les tribus d’Arabia sota una religió començà l’expansió cap a l’Oest d’Africa i cap al Nort d’Arabia arribant fins a l’Orient.

1


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

El procés ha estat simultani, a l’hora que conquerien, arabitzaven i islamitzaven no obstant, els resultats van ser diferents. Per exemple, a Egipte que eren cristians (anomenats coptos) al llarg dels anys aquests “coptos” egipcis van anar- se islamitzant i arabitzant (fent referència a la llengua) tot i que d’altres no es van islamitzar. Al Nort d’Àfrica, al Marroc per exemple, els berebers que eren els autòctons del Nort d’Africa i passà el mateix molts es van arabitzar i d’altres que van mantenir la seva cultura però, agafaren la seva religió, s’islamitzaren. Irak, Siria, Jordania, la gran majoria es va arabitzar tot i que hi ha minories cristianes. Per tant tot el conjunt de pobles que s’integren dins del món àrab són arabitzats. Ja desde el s. IX quan deien àrab es referien tan als que residien a la Península d’Aràbia com als que hi residien al Al- Andalus que estaven a la Península ibèrica. Els àrabs són el conjunt de pobles que tenim desd’Atlàntic per l’Est fins al Golf Pèrsic per l’Oest i desde Turquia pel Nort fins al Sahara pel Sud que tenen com a llengua comú l’àrab. Tot i que no es donava una adquisició d’islamització si que hi haguè un paral.lelisme en la seva evolució musulmana o islàmica. D’aquí que vinculem Món àrab amb islamització o món musulmà. Així la seva tradició cultural va vinculada al procés d’islamització. Diem Món àrab quan ens referim als pobles amb cultura àrab. Després e la II Guerra Mundial, als anys 40, es defensava la idea d’unitat de tots aquests pobles. Sobretot amb Nasser, als anys 50/60 es definien com una única unitat, una única nació dede l’Atlàntic fins al Golf Pèrsic. Als anys 80/90 aquesta idea es va anar desvirtuant, creant- se noves fronteres i Estats Nació com Irak, Siria... Així s’ha abandonat la idea d’unitat monolítica, tot i que es veritat que tots els extrems tenen la conciència de que són àrabs, a part de les pròpies tradicions culturals. Quan tractem de definir el Món àrab, l’autor Flory a Els règims polítics àrabs fà un estudi de cada un dels règims polítics àrabs. Defineix que no són una raça, ni tenen una religió comú (islamisme), no són una nació però aquest conjunt de pobles tenen un element comú que és la llengua. La llengua àrab amb les seves variacions té una geografia de l’Atlàntic a Iràn fins al Golf Pèrsic. Altre element definitori és la seva conciència de ser àrab, per tant qualsevol problema que afecti a qualsevol poble àrab, tota la comunitat àrab se’l pren com a propi. El concepte d’UMMA es podria establir en aquest aspecte de conciència del món àrab. Tot el món àrab té molt clar que tenen una tradició comú de la història comú de cada poble. La història comú que va desde Mahoma i el canvi d’islamització i llengua. La civilització islàmica o vinculació amb l’islam és la tradició que ha seguit el poble àrab. Rodinson Els àrabs defensa que el món àrab, la étnia àrab, com a sinònim de nació i la seva voluntat de construir un Estat. Però no accepta la religió com a element definitori del nacionalisme àrab, nacionalisme que va surgir entre les burgesies cristianes de l’Orient cristià i que estaven vinculades amb Europa i pretenien obtenir tot el poder. Aleshores van voler nacionalitzar el món àrab però la religió els separava, en canvi, el concepte de nació que agafaren d’Europa els vincularia als àrabs com a nació. Per tant quan Rodinson diu que la religió no és un element definitori, fà referència a aquesta linea de que la llengua àrab és el que els defineix i la religió els separa, tenen una forma de vida que els defineix i la religió els separa. Tot i que la forma de vida que tenen és la que els hi marca l’islam que és més que una religió.

2


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Veient que són dos conceptes diferents, Món islàmic definit per la religió, i món àrab que el defineix per la llengua (conciència, civilització, islamització) hi ha minories àrabs que no formen part del món islàmic. Una de les vinculacions en el Món Àrab és que, malgrat estàn els àrabs cristians que no practiquen l’islam, desde la seva història fins a l’actualitat, comparteixen la seva vida quotidiana amb l’Islam. Les conexions són que l’Islam el va crear Mahoma que era àrab i va originar a la Meca a Aràbia. L’Islam té com a llengua sagrada l’àrab, s’ha de tenir en compte que el corà està escrit en àrab, per tant és la llengua sagrada per tots els musulmans siguin àrabs o no, per exemple turcs. Al nort d’Àfrica, Arabia i Sud de Turquia és el que forma geograficament el Món àrab. Mapa I: Nort d’Àfrica i Orient Mitjà. El Magreb (zona per la qual es pon el Sol)el formen: Marroc, Argelia, Tunisia i Libia. A partir del desert de Libia que el separa d’ Egipte és el límit Est del Magreb. Desde Egipte a la Península Arabica és el Maxre ( l’Orient per on surt el Sol) tot i que aquest concepte no va tenir èxit. Si que Orient Pròxim o Orient Mitjà són els que s’utilitzen. En quant als Estats àrabs d’Orient Pròxim i Mitjà: Iràn i Turquia hi són integrats però ens oblidarem d’Iràn i Turquia quan parlem d’Estats àrabs. El Pròxim Orient el formen Egipte, Arabia Saudí, Yemen, Oman, Emirats àrabs units, Liban i Jordania. Els termes d’Orient Pròxim i Orient mitjà són concebuts desd’Europa. Orient Pròxim apareix cap a finals del s. XIX pels anglesos, que volien descriure els territoris de l’Antic imperi otomà. Quan es referien a la qüestió d’Orient, els diplomàtics europeus es referien a aquest imperi otomà. Territoris més pròxims l’ Europa Oriental. Anys més tard, a finals dels. XIX i inicis del XX el govern britànic usà el terme Orient Mitjà per referir- se als territoris que comprenien de l’Iràn (antiga Pèrsia) fins al Tibet. Però al llarg del s. XX, aquests dos termes s’usen amb el mateix significat. Nosaltres utilitzarem el terme Orient Pròxim. La característica bàsica d’Orient Pròxim és que és un musaic d’identitats. En aquesta zona hi ha diversistat de pobles (etno-lingüístics) i confesionals, tot i que el pluralisme confesional s’està perdent. Bernard Lewis: Las identidades múltiples de oriente medio. Podem assenyalar que la majoria de la població és àrab tant al Nort d’Àfrica com a Orient Pròxim. L’àrab procedeix de les llengües semítiques així com l’hebreu, ambdues formen el conjunt de llengües afroasiàtiques: Ll. Afroasiàtiques - Ll. Semítiques: * àrab * bereber * hebreu Aquest mapa marca sobretot les majories que es donen a cadascún dels pobles, el que no significa que no es donin altres identitats, tenint en compte que al Nort d’Africa i Orient Mitjà hi ha majoria àrab. Fixant- nos sols en l’Orient Pròxim i olvidant- nos del Magreb, del Creixent fèrtil que són Siria, Irak i Iràn. En el cas de Sudàn ja marca una diversitat geogràfica i climàtica ja que el Nort del Sudàn és més homogeni i on es van rebre inmigrants àrabs i islamitzats, procedents de la Penínisula aràbica. Pel que fà a la meitat Sud del Sudàn es calculen uns 600 grups etnolingüístics diferents, així com una diferenciació confesional, la majoria animistes de procedència africana i algún nucli cristià. No obstant, el que domina és el nort. Al 1956 el Sudán es va independitzar tot i que la guerra civil continuà. Aquesta es va iniciar fomentada pels britànics al 1955. Siria, Irak, Jordania i Liban, l’anomenat Creixent Fètil, segueix, geogràficament la cadena muntanyosa que va paral.lela als rius Tigris i Eufrates desde el Mediterrà baixant fins al Golf Pèrsic. Tota aquesta zona és important per la frontera entre Siria, Irak, Turquia, Armenia, tota aquesta zona és de població kurda, de la familia de llengües indoiranianes, poble kurd i l’iranià. Dins dels indoeuropeus estàn els kurds i els iranians per tant dos pobles. Els d’Iràn no es consideren àrabs sino aris. Ll. Indoeuropees: - Grecs. - Indoiranians: * Kurds. * Iràn. - Armenis.

3


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Al Golf Pèrsic hi ha nuclis de població àrab, a Iràn on hi ha grans llaciments de petroli. Quan Hussaim, protegit pel govern dels EUA, va declarar la guerra a Iràn, després de lo de Homeini, el president d’Iràn, una de les coses que va dir va ser que havia de lliberar als àrabs dels perses. A Anatòlia, el poble turc és altre gran familia llingüística com és la turccaltaic, de la mateixa familia de les llengües que es van formar els pobles amb la caiguda de la unió soviètica. Per tant té més referències amb la zona europea que no àrab. També existeix la familia caucàsica com a Geòrgia. Es característic el poble kural el qual està dividit en 5 estats diferenciats. Pel que fà a l’Estat d’Israel, amb població jueva, tot i existir dins d’ell també població àrab. Els turcs viuen a orient mitjà però no són àrabs. Mapa II: Diversitat Confesional. Deixant de banda la part del Magreb, bastant homogènia, la zona del Creixent Fèrtil (Jerusalem) és el lloc de naixement de les tres grans religions monoteistes (critianisme, judaísme i l’Islam). En cap cas una religió desbancaria a l’altre, no obstant, totes elles van rebre influències d’altres cultures. El zorastrisme, l’hinduísme eren pensaments que influíen. D’aquí que es formessin branques en cada religió monoteísta. Per exemple, quan Bizanci al cristianisme, aquest es va dividir donant 13 branques. També l’islamisme va rebre escicions. Per tant aquesta zona de Jerusalem conta amb una gran diversitat confesional. Al Nort d’Àfrica, l’Islam és la religió predominant però hi ha varies branques dins de l’Islam, l’ortodoxe anomenat sunní. Amb Alí es donaria el chiísme que es dona majoritàriament a l’Iràn. Tant els perses (iranians) són musulmans, com els sunnites però la majoria dels musulmans irakians són chiítes. A Siria la majoria són sunnites però també hi ha chiítes. Al Liban foren majoria cristiana fins al 1970/90 ara sols són el 30/40% dela població. Contraposant els dos mapes podem veure que hi ha pobles no àrabs que si són musulmans i pobles no musulmans que són àrabs. A Oman la majoria són sunnites tot i que hi ha també ibarites, altre branca de l’Islam i són els que detecten el poder, el mateix sultà es ibarita. A Irak la majoria són chiítes tot i que qui goberna es Hussaim que és sunnita. Al Sudàn hi ha diversitat llingüística, poblacional com confesional i la majoria és sunnita però també hi ha cristians i alawites. Egipte poblacionalment hi ha homogeneitat, hi ha els copters com a minoria i majoria els sunnites. A Arabia hi ha sunnites majoritariament però hi ha chiítes en minoria. A Qatar hi ha nuclis cristians tot i que tenen prohibit el culte extern. Només Kuwait permet el culte extern. Estàn com a mà d’obra i són minoria. Al Creixent Fèrtil, al Mediterrani, la Costa de Siria, Liban, Jordania i Irak, es troben les 13 branques de l’Islam. Mapa III: Les esglèsies cristianes. Els Maronites són els que es manteniren fidels a l’autoritat papal. Són els catòl.lics orientals, mai es separaren ni de Constantinople ni del Papa de Roma. Després van haver escicions. Una de les escicions fou la dels Nestorians que a nivell dogmàtic fà referència a que Nestori deia que la Verge Maria era de naturalesa humana, negant la naturalesa divina de la verge, el que significà que al Congrés d’Efeso Nestori fos separat. Pare- Fill i Esperit Sant la Naturalesa tripartita es va discutir al Congrés de Nicea al s. IV i això sentà malament per això el van separar. Això al Creixent Fèrtil (Mesopotàmia) al s. V quan encara no es va donar l’Islam. La segona escició 20 anys després el fet de que es condemnés a Nestori a l’escola d’Alexandria va donar importància a la figura de Jesucrist com a figura divina negant la humana, el que va ser jutjat d’heretgia. Els copters que pensaven en un sol esperit i a Egipte es deien jacobiles. El s. XI el debat es donava en quant a l’esperit sant. Als s. XVI- XVII el Papa va voler recuperar aquestes escicions. Els dits unionistes i els caudenians serien un grup que tenen característiques pròpies. Tots ells tenen ritus orientals propis però seguint les ordres del Papa Juan Pau II.

4


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

- L’Islam i les minories religioses: les diverses branques de l’Islam. Islam vol dir submissió a Deu i muslim qui es sotmet a la voluntat de Deu però al mateix temps una manera de viure una civilització, una cultura i un sistema polític per tant es un tot. Segons B. Lewis l’Islam no fà una distinció entre el plà temporal i l’espiritual a diferència del Cristianisme, és a dir, que no només és una religió sino una manera de veure la societat i d’estructurar-la. Amb Mahoma (conegut també com Mohammad) es van unificar les diverses tribus beduines i les va donar una organització política i un origen d’Estat, que després s’expansionaràn. L’Islam, com a religió és monoteísta, com el Judaísme i el Cristianisme. L’islamisme procura un monoteísme estricte. La característica d’aquestes religions monoteistes és que el creient té una relació personal amb Deu, tot i que amb Cristianisme no és tan estricte com amb el Judaísme o l’Islamisme perque desde el s. IV es dona una estructura trinitària (Pare, Fill i Esperit Sant). Deu en àrab es diu Al.là, els propis cristians àrabs es refereixen al Deu cristià com Al.là. Crist, a diferència de Mahoma, es considerat un Deu però Mahoma, en l’Islam és únicament un profeta, un missatger, l’intermediari entre Deu i la humanitat. D’aquí que els musulmans no acceptin el concepte de Mahometà perque no es consideren seguidors de Mahoma sino de Deu (Al.là). La religió islàmica es basa en l’Alcorà, com un llibre sagrat de l’Islam i que contè el dogma i una sèrie de normes i pautes de comportament. Els islamòlegs no musulmans consideren que Mahoma va ser qui va dictar l’Alcorà. Però els musulmans consideren que l’Alcorà és la paraula de Deu transmesa a Mahoma per l’arqueangel Gabriel. Mahoma a partir del 610 comançà a predicar. Mahoma va morir al 632, no sabem quan va nèixer. La seva esposa “Nesicha” va ser la primera creient. La paraula Alcorà provè de l’àrab Al.qurán que significa recitació. En plè s.VII, amb el III califa Utman, (tercer successor de Mahoma) va continuar l’Alcorà oficial. La compilació va començar ya amb el primer califa Alí. Cada capítul es diu Sura i cadascuna de les línees es diu Aleia. L’Alcorà té 114 suras però l’ordenació de l’Alcorà és a la inversa, a excepció de la 1ª Suna, les següents són les que Mahoma predicà als últims anys a la ciutat de Yatrib, que després és diria Medina i són les sures més llargues i les que estàn compilades al final són les primeres que Mahoma va fer a la Meca i són les sures més curtes. Àrab fou el fundador i àrab és la llengua Sagrada de culte de l’Islam. - Sobre el període de fundació de l’Islam i sobre la pròpia vida de Mahoma. Dolors Bermond: Cultura del Islam. L’Alcorà és la principal font i no és únicament una religió sino que hi ha un Estat islàmic constitutiu que consta d’una llei Xara, la llei islàmica i que marca la normativa de convivència tant a nivell social com individual. Els juristes de l’Islam és van basar en l’Alcorà per elaborar la xara. Però hi ha aspectes que en l’Alcorà no es troben, aleshores els homes de l’Alcorà, homes de religió que es diuen Muftà o Ulema (sunites) elaboran la Sunna: tradició per elaborar l’alternativa a un determinat fet que no troben en l’Alcorà recorrent a la tradició, als harits que es tot allò que va dir i fer Mahoma. Aleshores tota la recopilació del que va fer i dir Mahoma (harits) és el que fà la tradició, és el que fà la Sunna. Per tant aquesta és la segona font per elaborar la xara.

5


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

La Sunna va ser recopilada al s. IX i els sunnites són els que segueixen aquesta recopilació (Sunna). A part de la Sunna i l’Alcorà hi ha l’Analogia, els homes de religió busquen models en la época de Mahoma i per analogia es fà l’alternativa a comportaments que no es troben ni en l’Alcorà ni en la Sunna. També es presenten alternatives al Concens dels Estudiosos de l’Islam que seria altre de les formes de buscar alternatives. Amb totes aquestes alternatives es forma la Xara (l’Alcorà, Sunna, Analogia i Concens dels estudiosos). Jesús és un profeta pels àrabs, com ho pot ser Noé, Abraham o Moises. Creuen en la resurrecció, en l’infern, en el paradís igual que els cristians. Molts dels islamòlegs creuen que Cristianisme i Judaisme influíren a Mahoma a l’hora de fer l’Alcorà ja que, va conèixer a cristians i jueus en el seu viatge cap a Iràn. A part dels dogmes i les creences, els musulmans tenen unes obligacions a cumplir i són cinc: - La professió de la fè: Al.là és Deu i Mahoma és el seu profeta. Això ho ha de dir tot bon musulmà i qualsevol que vulgui ser musulmà sempre que ho digui davant de dos musulans. - Les cinc pregàries quotidianes: La primera a l’alba, la segona al migdia, la tercera a la tarda, la quarta quan es pon el Sol o crepuscle i la cinquena a la nit. Tot i que hi ha branques de l’Islam que les redueixen a tres pregaries. - Obligació de fer dejuni durant un mes desde que surt el Sol fins que es pon, és el que es diu Ramadán. Ni es pot menjar, ni veure, ni fumar, ni tenir relacions sexuals. - L’impost religiós: tot musulmà ha de donar una quantitat als sectors més pobres de la comunitat islàmica. - Tot musulmà que pugui ha de peregrinar com a mínim una vegada a la Meca. Això es diu Hman, persona que ha fet el peregrinatge a la Meca. Per tant el musulmà ha d’ordenar- se la vida entorn a l’Islam. Però com a religió no hi ha sessions litúrgiques, el que si que es dona al Cristianisme, per això en l’Islam no hi ha clergues, tot i que en el chiísme hi ha diferències. A l’Islam el Muetzi és qui fa la crida a l’oració però no és clergue. La persona que no ha de ser necessàriament ni Mufti ni ulema, la persona més bé preparada, es posa a la primera filera, és qui fà el sermó i és qui dirigeix l’oració aquest és l’Imam. La majoria de la comunitat islàmica UMMA, són sunnites, el 90%. Per saber quan es va donar la Sunna ens hem de remontar als primers anys de l’Islam, amb el primer califa Alí de la dinastia Omeya, quan s’havia de comprobar que els califes fossin autèntics, aleshores la majoría dels seguidors eren els que s’han anomenat Sunnites. - Les Branques de l’Islam. Dintre dels Sunnites en l’elaboració de la Xara (llei islàmica) hi ha diferents fonts, però al llarg dels primers anys (s. VII- VIII) els diferents Muftis o homes de religió feien diferents interpretacions de la Sunna o de l’Alcorà per elaborar la Xara. De les diferents interpretacions, al s. IX varen quedar quatre escoles interpretatives de l’Islam:

6


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Dins del Sunnisme hi ha 4 escoles diferents:  Escola Malakita: s’inicià al s. VIII el seu fundador Malik naixè al 710. El fundador fa la interpretació de l’Alcorà, de la Sunna seguint al tradicionalisme àrab de la Meca dels beduins. Aquesta escola es va anar extenent però al Nort d’Àfrica on hi ha molta tradició. També a Egipte però és més minoritària.  Escola Hannafita: Abuharaf fou el seu fundador. Aquesta escola dona importància a la raó que no a la tradició, defensava més el concens dels ulemes que no pas a qualsevol altre font alternativa. Per tant no es basa sols en la Sunna i l’Alcorà com els malakites sino que busca altres models per tant és la més lliberal. Aquesta quan es va crear l’Imperi Otomà, a l’época moderna, la van agafar com a seva Egipte, Irak, Siria, Liban i els musulmans turcs. S. VIII.  Escola Xafiita: es situa en quant a la interpretació entre el tradicionalisme malikita i el lliberalisme hannafita ja que també donen marge al concens dels Ulemes però no tanta com els hannafites. L’Imperi otomà, en l’época moderna, perseguiren molt als xafiites que es mantindrien als sectors mercantils: Indonesia, Indies Orientals, Àfrica Oriental, Somalia, Oceà Indic d’Arabia. És a dir seguint les rutes comercials. S. VIII.  Escola Hanbalita: totes les escoles agafen el nom del seu fundador. És la més extremista en quant a tradicionalisme. El seu origen és una escició del malikisme que amb la interpretació del Alcorà i de la Sunna agafen la interpretació més tradicional, sense tenir en compte l’evolució per tant les úniques fonts en que s’ha de basar la xara a la Sunna i l’Alcorà. En el moment otomà van ser perseguits i no va ser fins al s. XVIII que un teòleg Hanbalita (Mohammed Wahhab) va fer seves les teories del s. XIV, quan l’Islam al s. XVIII estava totalment sota l’imperi Otomà amb la interpretació més lliberal i, aquest teòleg considerava que els otomans havien degradat l’Islam i que s’havia de tornar als vells temps de l’islamisme. Aquest teòleg fundà el wahhabisme, un moviment político- religiós molt radical. En els primers anys van haver diferents interpretacions s. VIII i es van comprobar al s. IX quines eren les autèntiques i s’acceptà la Sunna i les quatre interpretacions, s’ha de fer el seguiment, la imitació no s’ha de variar sino seguir, aquesta era la idea. En front d’aquesta concepció d’imitació al s. XVIII, en plè ocupament dels otomans es donà altre vissió de l’Islam en que es defensava la interpretació personal iztihad l’esforç personal de reflexió sobre les fonts Sunna i Alcorà. Per tant Wahhad no acceptà el que deien els otomans i es quan defensà la tradició de l’Alcorà. Amb la idea de Wahhad que parteix de la idea que els otomans han corrumput l’Islam, considera que amb les armes un ha de defensar l’Islam per propagar el taglit, la tradició. Aquesta idea va interesar als fundadors d’Arabia Saudí al s. XVII Saud el Chei Mohammed ib Saud que pactà per expandir aquesta taglit i seria una excusa per conquerir altres territoris contra el món otomà. De l’aliança entre Saud i Wahhad sorgí un nou movimient polítio religiós, el Wahhabisme. Actualment la Xara s’elabora a Arabia Saudí on es dona el Wahhabisme. Gràcies al poder econòmic que té aquest Islam s’ha anat propagant pel món fins a Filipines. Tot el succeït amb les torres besones és aquest tipus d’Islam: dones totalment tapades, és el més radical. El sunnisme ve a ser el 80% de la UMMA segons alguns autors, però és el 90% segons altres.

7


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Altre branca de l’Islam és el Chiísme, que és la segona branca més seguida de l’Islam i també conta amb fragmentació. Són 11% de la UMMA (comunitat islàmica). El seu orígen va ser polític pel problema de la successió de Mahoma, però després es va convertir en un moviment religiós convertint- se en una branca de l’Islam. Altre branca de l’Islam és la dels Kharisites que té varies branques la més moderada de les quals és la dels Ibadites que es troba a Omán. Tant els Kharisites com els Chiítes s’originen per la successió de Mahoma, qui va morir al 702. Abu Bakr va succïr però abans de morir va nombrar com a successor seu a Omar, qui va ser assessinat. Per elegir al califa, es va nombrar una comissió i Alí, cosí de Mahoma va ser nombrat califa sempre i quan no formés una dinastia, la qual cosa Alí no va acceptar i la comissió va decidir escullir a altre per ocupar el puesto i va ser OmanUtman. Aquest últim va ser també assessinat i van elegir a Alí. A aquests tres se’ls coneix amb el nom dels califes ben guiats. Alí, era del clan dels Omeyas, Aixa (661) esposa de Muhammed Ibn Saud i filla d’Abu Bakr del clan de Damasc no acceptà a Alí com a successor del seu pare. En aquest moment es donà una guerra per la successió. A la primera fase de l’enfrontament demanaren a Alí que acceptés l’arbitratge en el seu califat, però ell no va acceptar i amb ell els Kharisites. Altre escició es donà amb tots els pobles que Mohammed Ibn Saud va anar arabitzant. Entre els primers creients musulmans que es convertiren a la religió d’Arabia Saudi (Wahhabisme) molts eren posats en dubte de que fossin autèntics conversos, ja que pensaven que si s’havien convertit era per la supremacía d’aquesta potència àrab i no perque sentissin l’autèntica islamització, d’aquí que se’ls anomenés malconversos. El califa Oman per contrarresta l’oposició dels Kharisites (que volen la puresa dels origens) recolza a les escoles més moderades que la que defensaven els Kharisites (la dels seguidors d’Alí) i eren els Abadites. Aquesta fou una raó político religiosa. Aleshores, amb l’assessinat d’Oman està vinculat a aquest tema. Els Kharisites quan Alí no acceptà l’arbitratge es van separar sent molt intransigents a la Península aràbiga. Els Kharisites defensen l’igualitarisme en la societat tot i que cada cop són més intransigents. Varen ser perseguits i es van escindir els Ibadites que són els més moderats dels Khsrisites, es troben a Oman aquest era molt igualitarista. Al Nort d’Àfrica hi ha alguns nuclis a (Magreb) Tunisia, zones berebers a Argelia. La guerra civil va continuar contra el governador de Damasc. Alí va ser assessinat, Hassan el successor també va ser assessinat i Hussein també a la Batalla de Karbala s.VIII, 780 aprox. La Batalla de Karbala és una festa que conmemora l’escició de tots els seguidors d’Alí i els seus fills són derrotats i tots els seguidors passen a la clandestinitat. El dia 10, l’inici de l’any lunar (Muharram) es conmemora una festa santificada pels chiítes (com la Setmana Santa). Una de les característiques del chiísme dona importància al martiri i al sacrifici. Això dona la sensació de que és l’escició més radical de l’Islam però no l’és sino que el Wahhabisme és la que ho és més. Aquesta Batalla donà lloc a la segona escició, els Ibadites.

8


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

També s’hi barreja els problemes de conversió. Dins de l’Imperi àrab dels nous pobles conquerits hi ha cert sentiment d’inferioritat vers els pobles conquerits que eren pobres es van afiliar al chiísme, el del poder. Aquest nous conversos o nous conquerits en situació d’inferioritat van amb l’oposició. - Les característiques del chiísme (significa partit del grup d’Alí). Creuen en l’Imam i Alí és el primer Imam. Aquesta és la primera distinció amb el Sunnisme, on la primera autoritat és el califa que salvaguarda la comunitat i la religió però no pot exercir magisteri per tant no pot interpretar perque no hi ha un clergat, els que exergeixen són els ulemes i els muftis. En el chiísme començant per Alí el consideren Imam i aquest si té autoritat religiosa per exercir magisteri. Creuen que Alí, que era el cosí de Mahoma, va rebre la paraula d’aquest i fan una interpretació isotèrica en quant a la religió de l’Alcorà ja que consideren que els descendents d’Alí, a partir d’Alí, sempre que siguin vanous podràn ser succesors. Però el problema de les escisions és que no tots accepten la decissió pressa sobre la successió. Si l’Imam té magisteri en les diverses branques del chiísme hi ha qui considera l’Iamam com un Deu (els ismailites) com els que consideren a l’Imam com la persona més bé guiada i pot interpretar millor els textos sagrats (zaidites). Entremig la branca més general (Irán i Irak) són els que consideren a l’Imam infalible (així com el Papa en el Cristianisme). Són els chiítes Imamites aquests últims. Altre diferència amb els Sunnites és que si aquests agafen la Sunna com tradició els Chiítes també, però la seva es més curta perque aquests desde que exiteix l’Imam deixen de seguir la tradició de la Sunna. Quan l’Imam mor sense successió usen el recurs de l’ocultació, és a dir, diuen que no ha mort sino que s’ha amagat i pensen que al Mahti (l’Imama ocult) ja tornarà. Altra pràctica que defensa el chiísme és la Taquiyya, que és la disimulació de les seves pròpies creences en moments difícils per la situació de clandestinitat de les diferents branques del chiísme. El chiísme a nivell de la dona hi ha més consideracions. El Sunnisme tampoc accepta el cult dels sants cosa que no succeeix amb el chiísme començant pels Imams, als quals consideren sants. Els chiítes van a les tombes dels Imams. La priemra escició que es va produïr va ser la dels zaidites i no Alí. Amb el quart califa Zaid era l’Imam ja acceten a Oman. Aquests no l’accepten la Taqquiyya. Tots els descendents d’Alí poden ser Imam, el chiísme en general accepta el matrimoni temporal però el zaidisme no ho accepta. Aquests s’establirien al Yemen del Nort, on arribarien a tenir l’autoritat política (del s. X- 1962). La segona escisió es donà amb el setè Imam, que no va ser reconegut i va ser Ismail va ser aquest qui portà a l’últim extrem les característiques de l’aspecte isotèric. L’ismailisme formà una dinastia s. X- XI amb seu a Egipte. Dintre de l’Ismailisme van surgir vàries branques: nusairis o nosaris que arriba fins a l’actualitat, són importants a l’Àsia Occidental, Paquistàn per a ells la màxima autoritat és l’Imam era l’Agakàn així com Alí ho era del chiísme. L’ismilisme en el moment de fer la dinastia Al- Hakim és va considerar com un Deu a principis del s. XI, aleshores els egipcis no el van seguir i els qui sí ho van fer eren no àrabs (turcs, perses). El van assessinar i els seus seguidors van marxar d’Egipte a Siria, a la zona muntanyosa. Un dels seguidors d’Al- Hakim, Darazi formà el grup dels drussos a Siria, Liban, Jordania.

9


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Els drussos es consideren una secta. No són musulmans sino una subfragmentació del chiísme perque procedeixen de l’ismailisme però com que desde el s. XI es produï una endogàmia entre no àrabs i àrabs van fer crèure que havien creat un poble diferent. A nivell de creença religiosa també consideren a l’Imam com molt important dins de l’aspecte isotèric, com tota la xia, però tenen molta influència d’altres religions no sols criatianes i jueves sino del Zoratrisme persa. Ells creuen en la transmigració de les ànimes. La última escició que es produeix fou amb l’Imam X que donà lloc als Alawites, són els que hi ha a la Siria actual i tenen el poder polític. Aquests tenen influències d’altres religions però sobretot del Cristianisme ja que, també tenen una divisió Trinitària considerant a Alí com l’esència de Deu. També si en general a l’Islam no hi ha celebracions litúrgiques, els alawites sí que les fan amb un llibre sagrat. També neguen l’ànima a la dona, al igual que el Cristianisme amb San Agustí. També posen festes cristianes així com, les festes de Karbala, però sobretot cristianes. Per últim la branca majoritària. Si hi ha tres grans branques Sunnites, amb l’Imperi al s. IX ja estava establert el Sunnisme. La segona són els Kharisites que és molt minoritària els actuals ibadites i la tercera el chiísme. Dins del chiísme la branca majoritària és la dels 12 Imams. Al s. IX és dona el XII Imam que tenia només 4 anys quan el van assessinar i ja el van considerar l’Imam ocult. Són dits immanites. Aquesta branca és la més generalitzada però té una característica pròpia i és que existeix un clergat organitzat i dispers. A Iràn i Irak són majoria així com al Liban, a nivell inferior. El clergat el formen els ulemes que al chiísme el diuen Mol.lah (es consideren descendents d’Alí) o el mufti que el diuen Muhtamd. Dins dels Mol.lah hi ha una jerarquia el més alt dels quals es l’Ayatolà el que més alt està a l’escala. A la manera de vestir com al catolicisme segons la jerarquia. 2) L’Imperi Otomà i l’expansió europea durant el s. XIX. Fotocop VI: Imperi Otomà.

-

L’estructura organitzativa de l’Imperi otomà. Provincies àrabs. Canvis en el s. XIX: * Penetració europea * “Tanzimat”: Reformes imperials al s. XIX. Conseqüències i situació socio- política en vigilies de la I Guerra Mundial.

- L’estructura organitzativa de l’Imperi otomà. Per una banda a la cúpula està la familia del Sultà, on no es dona la llei successòria com a Occident sino que qualsevol membre de la familia pot succeïr al sultà i no únicament el seu fill. Per tant del sultà era la màxima autoritat. El Divan és l’autoritat guvernativa de la qual formen part les màximes autoritats els vissir, màxims representans de la societat civil, les màximes autoritats militars són els genissers i els ulemes. Per tant el govern central té aquesta organització a la capital i es representen a les provincies eyalet. El tresorer era altre càrreg que no podia ocupar un governador ni un militar, no era tampoc el governador per limitar el seu poder. Per tant la societat es pot dividir entre els subdits i l’èl.lit dirigent. Els genissers quan van anar conquerint territoris tant àrabs com europeus van anar reclutant soldats per les seves tropes. Per exemple molts dels grecs ortodoxes cristians

10


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

serien capturats per formar part d’aquest exèrcit. Més tard súbdits cristians de Bòsnia els reclutaren i els obligaren a convertir- se a l’Islam sunnita propi de l’Imperi Otomà i els educaven per formar part de l’exèrcit i del funcionariat civil. Aquests reclutats eren camperols que passarien a formar part de l’èl.lit. Els mamelucs eren antics esclaus que eren capturats o comprats a la zona del Càucas. Aquests eren educats per governadors de provincia com pel mateix sultanat i eren educats com els seus propis fills ja que, després ocuparien càrregs de funcionariat. Ens trobem doncs motls visirs cristians capturats o mamelucs. Altre qüestió és que de la població es poden establir diferències: la població urbana asociada als gremis de producció, com la rural, agrícoles així i els nómades. En les estructures sedentaritzades hi ha l’estructura familiar. En qualsevol cas estàn els notables provinenets de families benestants i són families que tenen carisme gràcies al qual tenen influència sobre la població, es diuen a’yan. Aquests estableixen una relació amb les autoritats civils sobretot en el cobrament d’impostos. Yapp diu que la població otomana és un musaic que va interrelacionat sent subdit es pot arribar a ser funcionari. A nivell de l’organització administrativa hi ha una divisió provincial per poder administrar millor el territori. Els territoris es divideixen en districtes i aquests en subdistrictes. Dins d’aquest esquema social hi ha dos característiques pròpies: - Institució Millet/milla de la qual hi ha varies definicions:  Comunitat organitzada sobre una base religiosa i reconeguda com a tal i reconeguda per l’autoritat.  Organització político administrativa pels subdits no musulmans de l’imperi. Hi ha un aspecte a tenir en compte, l’Imperi Otomà a diferència de l’Imperi Occidental, té una organització que no està pensada en una relació industrial súbdit- emperador sino en les diverses unitats de súbdits en relació a l’autoritat imperial. És a dir, les expansions otomanes no van obligar a convertir- se a l’Islam als nous conquerits ni als grecs ortodoxes que no volgueren convertir- se i que quedaren com a màxima autoritat religiosa al patriarca per tant els grecs ortodoxes s’hauràn de regir sota l’autoritat del patriarca, amb les seves pròpies lleis però a l’hora, en relació més general havien de seguir la xara de la llei de l’imperi otomà. Quan no afectava en qüestions civils, els subdits no musulmans es regien per la llei de l’Imperi. L’Imperi Otomà és islàmic sunnita d’escola Hannafita, la més lliberal i desde el s. XIV, El Millet però no té base territorial, formen part del Millet els que segueixen al patriarca ortodoxe ja fossin a Turquia com a Atenes. Les autoritats musulmanes i les autoritats ortodoxes arriben a aquest acord, el qual es diu Dimma. Fernando López diu que Dimma és l’impost i els subdits no musulmans són els dimmis, aquests tenen uns privilegis però no poden formar part de segons quins gremis. Han de pagar impostos de capitació i inclús portar bestimentes diferents a les dels musulmans. També està el millet jueu que dins de l’Imperi otomà va tenir molta importància perque formava el gremi dels bancs. La majoria dels jueus perseguits pels cristians van anar a parar al món àrab i al ser perseguits pels cristians tindrien confiança amb ells. Però, com sabem, hi ha varies branques cristianes no farien un millet per cadascuna sino que les integraren en el Diwan.

11


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

L’Imperi Otomà que integrava tantes religions i organitzacions diferents va organitzarse així. Aquest imperi trontollaria al s.XIX perque tot i que hi havia una estructura estable com era la del Millet, les nacionalitzacions de l’Imperialisme Occidental desestructuraria tot això. A nivell fiscal, hem de tenir en compte quin era el sistema fiscal i quin era l’estructura de la propietat, aquesta en el 90% era col.lectiva sempre en els Estats Islàmics. Totes les propietats eren de la UMMA i el sultà era el representant d’aquesta comunitat islàmica, a canvi del pagament d’un impost, es podia utilitzar la propietat. També hi havia propietat lliure o privada però era una minoria, la poca que hi havia era urbana. També hi havia concessions de propietats de les mesquites. Eren bens religiosos. Tenint en compte que la propietat era col.lectiva, els impostos es cobraven en funció dels bens de la producció. Els sistemes de cobrament s’establiren al llarg del s. XVI- XVII. Els funcionaris cobraven els impostos i a canvi rebien un salari. El sistema de Timar s’usava a les zones frontereres (Mesopotàmia i al Mediterrà) zones conflictives i el que feia el sultà era concedir les terres a la caballeria a canvi de defensar aquell territori i el cobrament dels impostos se’ls quedava el detentor del Timar. - Les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. El “Tanzimat” i les seves conseqüències i la progressiva penetració europea. El que dividia al territori eren les cites d’impostos. Dividien el territori i el dret de cobrar impostos en aquell territori es subvastava: una part se la quedava el governador de la provincia i l’altre qui detentava el dret de cobrar- los. Per evitar que el cobrador (iltizim dels impostos (multizim) agafés molta importància es feia la subvasta anualment. Al llarg del temps, això aniria passant de pares a fills, de manera que a finals del s. XVIII el dret de cobrar impostos es converteix en una herència. Això implicà que en el seu origen havien de tenir una capacitat adquisitiva important i que a finals del s. XVIII, sense tenir títul de gran propietari, actuarien com a tals gràcies als diners que van anar abastint. Així pagarien exèrcits propis (Liban, Siria, Occident de Creixent Fèrtil) hi havia autèntics exèrcits de mercenaris. Molts a’yan tindrien més poder que el governador “Bali”. Bernard Lewis diu que a Siria i Palestina són noms que apareixen en la Grècia clàssica (Herodot ja parlava) i després els romans també utilitzarien Siria per fer referència a una provincia romana a Damasc i Palestina que és pels romans la part Sud de tota Siria. Palestina significa país dels filisteus població a la Costa Mediterrànea de la part d’Israel. Quan va tenir lloc la conquesta d’aquests territoris? Al s. VII per part dels àrabs, van desaparèixer aquests dos noms. Els àrabs a la zona Occidental del Creixent Fèrtil (Siria i Jordania) l’anomenaven el país del Sham. En quant al nom de Siria tornà a resurgir al s. XIX i resurgeixen aquest concepte pels Occidentals. A nivell dels subdits àrabs no musulmans, els grecs ortodoxes cristians, començaren a usar el nom de Siria però englobant la part Occidental del Creixent Fèrtil, Mont Taurus a Turquia, Sud de la Península del Sinaí, est del Mediterrà i Oest el que separa el Sinaí, agafa Liban, Jordania i Israel al s. XIX. Amb les reformes del s. XIX les divisions provincials canviarien. La provincia de Damasc 2ª ½ del s. XIX l’anomenarien Sumiria. Palestina, quan els àrabs la van conquerir, encara mantindria el seu nom, però al s. XV canvià i no seria fins que els britànics s’establiren, creant les divisions sols a la part que quedà sota la seva direcció, que va ser anomenada Palestina, tot i que no coincideix amb els límits geogràfics del principi.

12


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Característiques pròpies de les provincies àrabs: hi ha diferències entre elles. Tant a Egipte com a Bagdad hi ha gran importància dels mamelucs, ja que quan els àrabs van conquerir Egipte governava la dinastia mameluca i es va mantenir tot i que el governador otomà estava per sobre i els mamelucs eren els que cobraven impostos. En Bagdad els mamelucs arribaven a ser governadors i actuaven pràcticament independentment, tenien autoritat total per aturar als perses. A la resta de provícies d’Estambul, la capital de l’Imperi Otomà, volguè mantenir un control fort a Alep perque era la porta d’entrada de l’Imperi. Ens trobem que al s. XVIII tant Jerusalem com Damasc hi havia families d’a’yan que eren autèntiques dinasties, inclús arribant a ser governadors, però mai a Alep perque tenia molta importància estratègica. Però el governador es mantení en tant en quant les families de notables estaven d’acord. Trípoli, Akka, Harifa estarien controlades per Al. Hassan un mameluc. De l’últim terç del s. XVIII fins a 1838 tot això era un bloc. Aquest desbloquejament es donaria per la qüestió del peregrinatge a la Meca la qual, un cop mort Al. Hassan seria menys important. Fotocop VII- VIII. Els canvis que es produeixen en el s. XIX: El Tanzimat i les seves conseqüències; Situació socio- política de l’Imperi Otomà a finals del s. XVIII; Canvis en la relació amb Europa: La qüestió d’Orient.

-

La situació de l’Imperi Otomà a finals del s. XVIII uns portaren a la decadència mentre que altres porten a un sistema de política de forces. Dins de la seva estructura en el s. XVIII no hi ha els subdits i classe dirigent sino que es barrejarien ambdos nivells. Si l’exèrcit era un grup independent, al s. XVIII els genissers no serien ja un grup independent ja que, la mateixa població podia formar part i els propis genissers i aquests podien ser productors. La mateixa població podia formar part del funcionariat i dels ulemes (esglèsia) al s. XVIII. Quan les provincies àrabs formaven part de l’Imperi Otomà al s. XVI es dona un canvi notable. Pel que fà al cobrament dels impostos, aquells que a les provincies àrabs, on el poder estava delegat per otomans, ara, a finals del s. XVIII, s’havien de donar acords entre aquestes families riques i els governadors otomans. Urani diu que hi havia un reajustament en l’autoritat, sultans i vissirs més que no pas una decadència de l’Imperi Otomà, que era la interpretació que defensava en Lewis. A nivell intern, Lewis parla de decadència i Urani diu que l’Imperi Otomà s’adapta a la nova situació dels diferents poders que s’establien a la població. Però hi ha altre qüestió com fou que, al s. XVIII les provincies àrabs dins de l’Imperi Otomà més llunyanes com Yemen i Egipte i Magrib no enviaren les seves rendes a la capital otomana. Però aquestes provincies no tractaren d’independitzar- se de l’Imperi Otomà i continuaren sumissos al sultà. També hi ha altres raons com les econòmiques: l’intercanvi dels productes, l’escolaritat religiosa del peregrinatge a la Meca entre d’altres. Tot i que l’autoritat dins de l’Imperi, fins que té la derrota a Viena, era mínima, en el sentit de que l’autoritat local era molt forta (forces locals mamelucs amb relacions de poder amb Estambul). Desde el governador del Caire que signava acords perses sense la necessitat que vingués el vissir d’Estambul. Per tant hi ha un retallament del poder d’Estambul.

13


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Però no té tanta importància el poder d’Estambul sino que la relació de l’Imperi Otomà en relació amb Europa, aquesta relació canvia ja a la 2ª ½ del s. XVIII. Europa havia progresat científica i tecnològicament i això no es produí a l’Imperi Otomà, d’aquí si es pot deduïr que es doni una decadència otomana vers la capacitat tècnica científica europea, la qual aniria creixent progresivament. Això es veuria a 1761 quan Prussia entrà en guerra contra l’Imperi Otomà. Aquest retard es veuria molt bé a nivell militar. La xifra que es dona en quant al canvi europeu vers l’Imperi Otomà és notable a partir de quan els turcs perderen contra Viena a 1699 el que donà lloc al Tractat de Carlowitz. L’expansió de l’Imperi Otomà va derrotar als cristians fins a aquest moment i aquest tractat significà l’inici del retrocés otomà, no només vers l’hegemonia dels Habsburgs sino vers el cristianisme. Però quan es veu la inferioritat va ser amb la guerra amb Prusia que acabà al 1774 amb el Tractat de Karsnaca. Prussia amb aquest tractat de 1774 aconseguí ventatges territorials (costa nort del Mar Negre, el domini de l’Imperi Otomà s’acabà i Prusia començà a dominar Crimea) ventatges comercials Prussia tenia llibertat per moure’s pels diversos punts de l’Imperi Otomà del Mar Mediterrà, que era el que l’interesava a Prussia, més ventatges Prussia tenia una posició de força i exercir influència dins de l’Imperi Otomà. Aquesta intromissió política s’exercí obrint diversos consulats, però el que és més importancia va tenir fou que Prussia adquirí el dret d’intervenció dins de l’Imperi Otomà en defensa dels subdits de l’Imperi Otomà cristià ortodoxe (a favor dels grecs) el que acabarà amb la independència de Grècia, però també hi havia minories cristianes dins de l’Orient Pròxim. Per tant Prussia exergeix el dret de protecció dens de l’Imperi Otomà. Aquest Tractat de Prusia del 1774 l’anirien aconseguint altres potències com França, reivindicaria la protecció dels catòl.lics varonites, els meokites o malikitas... Aquesta seria la primera via de penetració europea dins de l’Imperi Otomà i dins de les provincies àrabs, a través de la protecció religiosa les provincies àrabs otomanes cristianes. Els europeus aconseguirien uns drets dins de l’Imperi Otomà i a més aconseguirien que els tinguessin els àrabs cristians subdits otomans. Els europeus farien missions crearien hospitals i escoles. Tots els àrabs cristians que van a escoles europees tindrien una educació superior que els àrabs musulmans, tot i que molts musulmans van anar també a aquestes escoles. Gran Bretanya era anglicana i tractà de relacionar- se amb els catòl.lics no uniates i amb els islàmics drussos. Entre europa i l’Imperi Otomà sempre va haver un intercanvi comercial però al s. XVIII, arràn de la revolució industrial iniciada a Gran Bretanya es donaria un canvi en la relació de comerç que hi havia ja que Gran Bretanya requeria nous comerços i noves matèries primeres a canvi d’enviar les seves matèries manufacturades. Gran Bretanya importava cotó de qualitat i exportava teixits de cotó. De manera que hi havia una relació desigual. Al s. XVII (1680) Gran Bretanya a les Capitulacions amb el sultà Soliman el Magnífic (s. XVI) de l’Imperi Otomà que s’hi dedicava a fomentar l’artesania, aquest sultà va donar certs drets als europeus per comerciar amb l’imperi. A França l’interesava comerciar amb Egipte i Siria i es va fer la primera capitulació al 1635. Les ventatges eren que tots els europeus instal.lats als ports otomans i tinguessin qualsevol problema serien legislats per les lleis del seu propi país. A finals del s. XVIII i principis del s. XIX, amb la protecció que oferiren als cristians otomans s’ampliarien les aventatges dels cristians otomans gràcies a la interferència dels europeus. De manera que es vinculaven dues vies de penetració comercial i religiosa.

14


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

El comerç desigual donaria lloc a la decadència de l’artesania otomana al llarg del s. XIX ja que no podia competir amb els britànics. Els comerciants tradicionals en el mercat interior també desapareixerien, no obstant aniria surgint una burgesia cristiana i jueva que comerciaria amb les noves matèries primeres que els interesava a Europa. Aquesta burgesia es posava en contacte amb els productors agraris. Això vinculat amb la relació de la religió. Sota l’estructura del Millet aquests jueus i crisitans pujaven econòmicament i hi havia problemes entre ambdos. En quant a les finances es donaria altre penetració. Es voldrien fer reformes que caldria financiar i aquests liders otomans demanarien crèdits endeudant- se amb els europeus. Al s. XIX la xarxa ferroviaria i canal de Suez acabaria per sotmetre a Egipte a Gran Bretanya per la via de l’endeutament. La construcció de la xarxa ferroviaria a Bagdad, pensada per fer prospeccions de petroli, a finals del s. XIX es faria pels alemanys mitjançant els prèstecs. Durant aquesta penetrció econòmica s’ha de pensar que el petroli no entraria fins al s. XX. L’altre via seria la política, per la qüestió d’Orient ja al s. XIX que és la pugna d’interesos contraposats que hi ha entre les diverses potències europees: Rusia, Austria, Gran Bretanya i França respecte a repartir- se els territoris de l’Imperi Otomà mitjançant les cancilleries europees repartides per Orient. Aquesta qüestió seria important perque l’Imperi Otomà era un focus geoestratègic importnat. Gran Bretanya tenia les Indies Orientals amb el port de Bombai s. XVIII. Gran Bretanya era la gran potència del moment en quant a economia i pretenia controlar la seguretat dels vaixells que anaven a Bombai amb la “Companyia de les Indies”. Els interesos de Gran Bretanya eren controlar la seguretat, la ruta comercial (Fotocop VII) havien de desembarcar a Alexandria i atravesar el Marroc, altre ruta era anar per Argelia. Gran Bretanya enviaria a geògrafs per investigar el Tigris i l’Eufrates per saber si eren navegables (Lorens d’Arabia) i així legitimitzar el territori vers altres potències que desitjaven aquesta zona com Rusia. França amb les campanyes d’expansió europea amb Nàpols, volia boicotejar el comerç anglés i controlar el tràfic comercial, d’aquí que també tingués guerres contra Gran Bretanya. També hi havia, a nivell diplomàtic, un sentiment d’evitar un desequilibri en la política internacional. Lewis assenyala que l’interés contrapossat entre les diverses potències europees donarien lloc al manteniment de l’Imperi Otomà. Per exemple, a l’Imperi Austro-hungarés l’interesava que es mantingués l’Imperi Otomà perque no l’interesava que Rúsia protegís als esclaus ja que si ho feia també podia anar després contra l’Imperi Austro- hungar però a Rusia si que l’anava bé que es destruís l’Imperi Otomà. L’imperi Otomà començaria a fer aliances militars amb les noves provincies al 1848. L’Imperi Otomà va fer una aliança militar amb Gran Bretanya amb el fi d’expulsar als francesos que pretenien ocupar- los. Al llarg del s. XIX les anirien fent dependents dels seus interessos, degut a la debilitat de l'Imperi Otomà a nivell militar respecte a Europa. El sistema de Millet desapareixeria amb les reformes que es duren a terme pel mateix Sultà o governador. Es produiren unes aliances entre subdits (families jueves i cristianes amb Europa) i els governadors otomans.

15


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Les Reformes pretenien uniformitzar tota l’autoritat, és a dir, acabar amb la diversitat en quant l’administració. Extendre el poder de manera que es controlessinn totes les provincies. Per aconseguir l’expansió haurien de seguir el model Occidental el que significa una secularització de la política (xara) de manera que s’introduiren lleis. Les reformes a l’exèrcit de l’Imperi Otomà no hi havia un reclutament obligatori. A finals del s. XVIII principis del s. XIX seria obligatori seguint l’estructura europea amb institucions europees. Això de l’obligatorietat provocaria enfrontaments (Damansc). Una xarxa d’escoles per educar als nous soldats i dels instructors europeus Selim III i Mohmud II (Fotocop VIII) 1839 farien el Tanzimat es el decret que significa les noves reformes. Però les escoles coràniques no s’eliminen, i conviurien amb les escoles europees de les diverses missions i les escoles militars laiques. Això significa que tindrien millor formació els que anaven a aquestes escoles que els que es mantenien a les coràniques. A la 2ª ½ del s. XIX això donaria lloc a l’aparició dels joves otomans, els que anaven a les escoles europees amb les idees europees (nacionalisme, lliberalisme econòmic i polític...) contraposats a aquells que es van mantenir a les coràniques i també amb fills dels ulemes que volen que es mantingui la tradició. Això provocaria diferents vies polítiques. Al 1856 dins de les Reformes es dona la llei de l’Otomanisme, en que s’eliminarien els Millets tots cristians musulmans o otomans serien iguals davant la llei. Això es deu a les secularitzacions europees tot i que, es mantinguè la xara. Tots els Millets estarien d’acrod en la secularització però no volien perdre els drets econòmics que tenien. Al formar- se tota la burgesia cristiana i jueva amb més poder començaren a deixar de pagar impostos. Al 1858 es va fer la llei agrària, si abans la propietat de la terra era de la UMMA, al 1858 no privatitzarien les terres de la UMMA sino que aquells que cultivessin les terres podien escriure un titul de detentor d’aquelles terres però no de la propietat. En molts llocs, petits propietaris que començaven a ser- ho acabarien per ser terratinents. En territoris com Bagdad que veu que el que passa era que es creaven grans terratinents pararien aquesta llei. Molts beneficiats eren jueus i cristians. El sistema fiscal també rebria canvis ja que a conseqüència de la llei anterior, aquests sistema quedà buit i fixaren unsistema fiscal imitant a l’europeu. -

La Península d’Arabia sota els interesos de Gran Bretanya. Les conseqüències socio- polítiques de les reformes otomanes (no a Egipte): Creixent Fèrtil, Península d’Arabia, Golf Pèrsic fins Arabia.

A la part Occidental del Creixent Fèrtil (Siria) hi ha un gran nombre de ciutats com Beirut o Damasc. Això es degut a que ha tingut bona relació amb Occident, per això predomina la població urbana. Tot i això, la població sedentaria és la que predomina enfront de la nómada hem de tenir en compte que predomina l’estructura tribal. En quant a la part Oriental del Creixent Fèrtil (Bagdad) en aquest cas no hi ha grans ciutats com a la part Occidental sino que hi predomina la població nómada o seminómada. Aquesta zona estava incorporada en l’antiga ruta de la seda. En tot el Creixent Fèrtil hi ha una diferenciació étnica en quant a la diversitat confesional que és molt més forta en la part Occidental (Siria) perque hi ha més cristianisme. Recordem l’ascens de la burgesia (marovites...) així com els canvis a nivell dels impostos. Els otomans amb la desaparició del Millet al s. XIX farien pagar als musulmans impostos personals.

16


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

El 1838 a Egipte se li fà un tractat de Lliure Comerç amb Gran Bretanya amb la permissió de l’Imperi Otomà. Dins de l’Imperi Otomà no es donaria una homogeneització sino que Anglaterra quedà afectada. A nivell de les reformes otomanes al 1856, quan s’establí que tots eren iguals amb les reformes del Millet, hi haguè una pèrdua dels ulemes, ja no es requeria el cap del Millet perque no calia un intermediari entre els caps otomans i els súbdits. Paral.lelament es dona la llei agraria, aquests caps de Millet romadrien amb la propietat de la terra. De manera que són grans terratinents en part per la ignorància de la pagesia. A nivell de pastoreig es donarien tribus que dominarien certs territoris. Amb les reformes, ja no serien sino el chaí qui dominaria el territori. Cronològicament a Occident, quan l’Imperi otomà aplicà les Reformes fou a 1831, quan aplicà l’impost als subdits musulmans abans de la pròpia reforma del Millet. Això es deu al deute que tenien amb Europa. La Reforma militar que van fer d’escoles militars costaven. Al 1831 per aquesta reforma fiscal va produir- se una revolta. A Siria es va produïr una revolució, a Egipte va ser conquerit a 1798 per Napoleó. Això donà lloc a l’Aliança militar entre musulmans i britànics, el que van aprofitar per controlar ells a través de l’aliança que ja tenien amb els mamelucs. D’aquesta situació Mohamed Alí va ser qui treiés benenficis ja que s’alià amb els ulemes i el sultà musulmà va haver d’acceptar el govern d’Alí. Al s. XVIII començà la lluita per la independència dels grecs. Mohamed Alí havia ja iniciat la reforma de l’exèrcit i quan es derrotat davant el sultà otomà es donà conta dels seus propis límits i es va anar a conquerir el Creixent Fèrtil, al 1831 el va conquerir. Aquí trobem provincies àrabs de l’Imperi Otomà que passaren a ser ocupades per l’exèrcit egipci d’Alí, que era un sultà otomà ja que no s’havia independitzat. En aquest moment s’iniciaren els transtorns de tot aquest territori. En aquesta zona del Creixent Fèrtil mantenien les seves característiques d’abans de les Reformes per tant les va iniciar Alí (d’Egipte). El primer que va fer es aplicar el servei militar obligatori i eliminaria el sistema fiscal d’impostos multisim i unificà l’administració que la faria centralitzada com l’administració francesa. El sistema fiscal el substitueix i la contribució directe. Aleshores els notables locals es posarien en contra d’Egipte. La gran estructura de clans que hi havia a Siria es posaria contra les reformes egipcies. Però els àrabs musulmans sunnites estarien a favor. Els sunnites també eren els otomans per tant no es fiaven. Egipte s’aliava amb cristians i jueus. A Sidón i Líban les muntanyes protegien a la familia Shihab Bachir II que era sunnita i es convertí al cristianisme. A l’estructura de l’Imperi Otomà que havia creat una relació de confiança entre els pobles això es trencaria. Mohamend Alí portaria també a terme un conjunt d’obres públiques amb el fi d’obtenir interesos en sedes i blat del Liban així com ho feia amb el cotó d’Egipte de manera que feia monopolis. Es formarien ratzies de les pròpies tribus nómades que volien obtenir poder sota la bandera del Wahhabisme.

17


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

En general hi hauria una disminució de les forces musulmanes. Alí veient la decadència de l’imperi Otomà voldria establir la seva hegemonia a Estambul expansionant-se per Anatolia. L’Imperi Otomà negociaria amb França i Rússia per expulsar al seu propi governador Alí. A 1840 es donaria una segona intervenció europea, els anglesos i els austríacs intervindrien contra Alí de manera que Siria deixaria de ser dominada per Egipte. Alí nombraria governador a familiars creant una dinastia a Egipte que duraria fins al 1952. A Siria, on els canvis havien estat per Egipte, a partir de 1840 tornarien a la situació anterior. No seria fins a la dècada de 1850 que es donarien reformes la de l’otomanisme... Siria aplicaria el servei militar obligatori amb tot un seguit de sublevacions. Pretenien aplicar- lo a tota la població sedentaria però, a la nómada seria impossible aplicar-lo. A Bagdad o Basora molts àrabs musulmans ho farien voluntariament dins de l’exèrcit otomà. Es donarien tota una sèrie de lleis que posarien en contra als musulmans contra els cristians que tenien al seu favor l’estructura del Millet i que els hi donaven ventatges, a més havien tingut moltes relacions amb Europa. A 1860 un cop recuperat l’ordre, l’Imperi Otomà aconseguiria controlar tot el territori a excepció del Món Líban. Al Liban hi havia clans familiars que cobraven els impostos estructura del Millet però s’estableixen diferències ja que el Millet eren comunitats no musulmanes però sense estructura regional, al món Liban però hi havia tot un àmbit territorial on està la població maronita (Nort) hi població drusa (Sud). Al s. XVIII dins de l’estructura de l’Imperi Otomà l’esglèsia maronita adquirí molta importància de manera que adquirí molt de poder dins del Líban. També al s. XVIII es produí un augment demogràfic de la població maronita que vivien de l’agricultura majoritàriament però els hi faltaven terres i marxaren cap al Sud on abundava la població drussa. Al s. XVIII la propietat és col.lectiva, s’havien establert jaerarquies on una familia dita l’emir cobrava una part proporcional dels impostos de les províncies i aquest emir donava la part proporcional a l’Imperi Otomà. Però aquesta estructura quan l’Imperi Otomà portà a terme al 1839 elimina el sistema fiscal i quan expulsà als egipcis, aquí eliminarien el multisim, però al mateix temps hi hauria la revolució agrària de 1858, registrarien els títuls i serien terratinents. L’emir era Bachir II. Ara els terratinents tindrien molta més duresa contra els agricultors. L’esglèsia maronita va animant a la pagesia a que no tolerés les actituts de duresa d’aquests terratinents vers els pagesos durant 1858. Aquesta sublevació s’extendria al Sud, en aquest cas serien pagesos maronites contra els drussos el que donaria lloc a conflictes entre drussos i maronites o cristians que perderien. Aquest conflicte s’extendria a tot l’Imperi Otomà i donaria lloc a la matança de cristians del 1860. Desde l’época en que això havia estat ocupat pels egipcis s’han de situar aquests fets (maronites lluiten contra els terratinents i contra els drussos). Quan van ser expulsats els egipcis a 1840 també es donaren tensions entre comunitats i els otomans que dividirien el món Líban al Nort amb una estructura i al Sud amb tota una altre estructura, de manera que s’unificarien els clans el que era molt difícil perque els drussos tenien molts pagesos maronites. Però els otomans volien dividir perque França presionava a favor dels maronites i Gran Bretanya presionava a favor dels drussos. Tot això donà lloc a les revoltes de 1858 i les matances de 1860.

18


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Aquesta situació es va produïr en un moment de depressió comercial segons Urani. Descontent dels pagessos, interferència europea per la que es dona una penetració econòmica desigual. Napoleó III aprofitant la matança cristiana envià als seus exèrcits i obligaren al sultà otomà que al món Líban es donés un estatut d’autonomia. Aquest estatut d’autonomia del Líban tindrà un governador cristià alhora tindrà un consell assessor on es representessin totes les minories religioses i havia d’estar en relació amb el conjunt d’habitants i els que més habitants hi hagi són maronites i 4 maronites, 3 drussos, 2 grecs cristians ortodoxes, 1 grec catòl.lic, 1 sunnita, 1 chiíta. Els ports comercials amb Europa no entraven, quedarien dins del territori controlat pels otomans. L’imperi Otomà tenia molt clares que no pasarien a ser una autonomia perque no tenia el comerç amb Europa i per això no hi havia perill de que s’independitzés. En quant als maronites voldrien, el que ells deien El Gran Líban que incorporés Beirut i Trípoli, les ciutats marítimes. Aquesta reivindicació es donà ja desde 1860 tot i que no ho aconseguirien fins al 1920. - Les conseqüències de les reformes a finals del s. XIX i principis del XX. Els otomans aconseguirien controlar tot el territori excepte el Líban on les xarxes ferroviaries acabarien controlades pels otomans. A part de l’Imperi Otomà, a Bagdad eliminarien als mamelucs. Al món Líban els francesos es retirarien però els anglesos es quedaren i mantingueren tota una estructura més centralitzada que la que tenia el propi Imperi Otomà. França no reconeixeria el control britànic al Líban. Fins que no firmaren un acord en que França reconeixeria la propietat d’Egipte en mans britàniques si aquests reconeixien la propietat del Marroc en mans franceses, i van signar aquest acord. - Els interesos de Gran Bretanya a la Península d’Arabia. Amb la progressiva penetració europea a L’Imperi Otomà, Gran Bretanya aniria veient els seus interessos. A ½ del s. XIX ja establí un virrei però el que realment l’interesava als britànics era la seguretat en les comunicacions per Bombai. També xocaven els interesso dels diferents païssos europeus pel domini del Tigris i l’Eufrates. La situació de la Península Aràbica controlava fins a Qatar. Al s. XVIII els territoris eren autònoms però en vigílies de la 1ª Guerra Mundial ja hi havia un control extrem. L’imperi Otomà controlava tota la zona de la Meca tant en impostos com el ferrocarril que servia per enviar tropes. No controlaria la part de la Costa del Yemen (Fotocop VII – mapa-). El Mar Roig estaria controlat per l’Imperi Otomà fins al s. XIX. En quant a l’interior les tribus Wahabites i la tribu Saud serien els que controlarien la zona. El territori interior de la Península estaria controlat per la tribu Saud, la zona de Nejd. Arribaria a controlar fins Hedjas. L’emperador otomà Mahmud demanaria ajuda a Alí d’Egipte (quan aquest no s’havia sublevat) al 1811 perque s’enfrontés contra els Saud. Alí acceptà i guanyà la batalla fent que Hedjas passés a ser otomana. El que és important és que la part interior era independent. Pel que fà al Golf Pèrsic hi havia petits emirats a excepció d’Oman, aquests emirats procedien de l’interior de la Península i que s’han instal.lat a la Costa del Golf Pèrsic. Eren pobles de pescadors, per exemple: Kuwait, Qatar, Aden vivien de la pesca i de les perles. Aquestes tribus per una banda els hi oferien protecció vers qualsevol ratzia beduina a canvi d’impostos. Altre font important era la pirateria que aquests pobles podien exercir ja que hi havia dues vies de comerç cap a les Indies: Mar Roig o Golf

19


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Pèrsic, això fins que es construí el Canal de Suéz al s. XIX. La més utilitzada de les vies era la del Golf Pèrsic pels vents (al nort del Golf Pèrsic). A la zona Sud (Adem) es crearien confederacions de tribus. Tota la zona Sud de la Península Aràbica fins Kuwait estava en mans dels britànics, a excepció dels territoris que controlava l’Imperi Otomà, la gran dominadora de la zona era Gran Bretanya. Controlava Egipte desde 1882 i la zona de Pèrsia. Gran Bretanya domina la zona però a començaments del s. XIX utilitzà dos polítiques. Hi ha territoris que dominen militarment Adem, Egipte però el que l’interesava era aconseguir nous mercats de matèries primeres però no era tant dominar territorialment excepte Egipte o Adem. A Egipte es pretenien quedar- se temporalment tot i que després es quedaren. A la resta de territoris exercí un imperialisme informal, és a dir, controlarien la política i l’economia però sense fer- se càrreg de les despeses. Però el tema principal estava a la costa dels pirates per això Gran Bretanya faria tractats amb tots aquests emirats. No seria fins a 1939 que farien un Tractat per controlar aquest territori creant una Federació. A 1820 Gran Bretanya faria tractats d’exclussivitat amb els cheics de cada tribu. Volien aconseguir la seguretat dels seus mercats, de manera que els cheics deixarien d’atacar els vaixells britànics a canvi de protecció vers les altres tribus beduines. Però al Nort hi havia la influència de Rússia i a Gran Bretanya faira altre aspecte en el Tractat que seria que aquests beduins no podrien fer cap tracte amb cap altre potència europea. Les tribus tampoc podien competir amb Oman, ni amb els Wahhabites que es disputaven també aquests territoris per això els interesava, a aquests cheics, estar sota la protecció britànica. Al- Khalifa és un dels cheics. Baley i Pèrsia la desitjaven els Wahhabites aleshores Alkhalifa va aprobar el Tractat amb Gran Bretanya 1820. Aquests tractats serien anuals i després cada 10 anys. La Península de Qatar hi havia la tribu d’Al- Thani a mitjans del s. XIX es farien els tractats. A Kuwait estaven els Al- Sabbah (un clan familiar) que provenen de Al- Saber, estaven aquí desde el s. XVIII. Al 1922 els britànics decidirien quin territori els hi correspondria. Eren pescadors i depenien de la República de Besora que era d’un vasall de l’Imperi Otomà desde mitjans del s. XVIII. Al- Sabbah al 1898 es posaria sota la protecció britànica, en aquest sentit la tribu de l’interior que era Wahhabita contraria a Saud, és a dir, Al- Rashid (wahhabita) estava en aliança amb el sultà otomà per anar contra Saud que anava en contra de l’imperi Otomà. Aquesta zona de Bagdad i Besora hi havia interesos alemanys que havien fet el ferrocarril. Per tant Al- Rashid en aliança amb l’Imperi Otomà, dirigit aleshores per Muhamed II, qui demanà ajuda a Alí per desfer- se de Saud i els alemanys que tenien inversions en aquesta zona per fer el ferrocarril i fer prospeccions de petroli (1908 Prospectium petrolium). Per altra banda la part Nort l’interesava a Rússia. Per tant hi havia contrapossats els interesos dels russos, els germànics i els anglesos. En quant a Al- Sabbah són el refugi dels Saud per tant Al- Sabbah necessitava protecció contra la tribu rival d’Al- Rashid a Kuwait (que formava part de la provincia de Besora) s’ amagaven els Sauds perque els intentava controlar tota la Península d’Arabia amb el seu Wahhabisme amb constants guerres amb tribus i amb l’Imperi Otomà, hi hauria un període que controlaren el desert de Nejt fins que Alí els derrotà.

20


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Al s. XIX els saudís havien estat derrotats pels otomans que s’havien aliat amb AlRashid i els Saud es van anar a Kuwait on estaven els Al- Sabbah d’aquí que aquests s’aliessin amb els otomans. A Gran Bretanya l’interesava anar introduïnt el seu lliberalisme econòmic sense fer- ho de forma directe fins que no tinguè altre remei. Per tant gairebé tot el Golf Pèrsic el tingueren els britànics però com que Kuwait pertenyia a Besora que a la vegada formava part de l’Imperi Otomà, els britànics crearen un protectorat al 1914 ja que a la 1ª Guerra Mundial l’Imperi Otomà era enemiga de Gran Bretanya. També va fer un protectorat a Egipte. A la resta de territoris controlats pels britànics no van fer protectorats. A la zona Sud Occidental (Yemen) de la Península d’Arabia, Gran Bretanya va fer Tractats d’exclusivitat. La Companyia de les Indies Orientals britàniques (fins 1958 no dominaria la zona amb un virrei) envia a la zona d’Aden un exèrcit mitjançant la Companyia per tant s’establí una colònia britànica a Aden depenent de la Companyia, depenent del govern de les Indies Orientals que no de la metròlpoli. Això es produí al 1839. (L’exèrcit britànic de la Companyia) Aquesta colònia durà fins el 1937 quan es convertirà en una colònia britànica depenent de la metròpoli. La resta de territoris de la zona Sud Occidental tindrien tractats d’exclusivitat. L’interés del port d’Aden s’entén per les comunicacions i l’avituallament, el carbó per a les màquines de vapor pels seus propis vaixells. Pel que fà a Omàn que era un autèntic Estat si era un refugi dels Ibadites compartit amb els sunnites. Desde el s. VIII els Ibadites tingueren el poder amb el primer Imàn 750, Ibn Said va ser el primer Iman i una escisió dels chiítes, tot i que es consideren ortodoxes Kharishites (mitjans del s. VII), l’escisió surgí un segle després aquests Ibadites són més moderats. Els Ibadites defensaven l’igualitarisme tots els creients són iguals i qualsevol podia ser escullit califa/Iman. En el tema de les dones en comparació als Kharishites són molt més lliberals (no van tapades com les Kharishites). Per tant desde l’época medieval hi ha Ibadites però al s. XVI tota la part de la Costa està controlada pels portuguesos que havien fet de Mascat, la capital d’Oman, tot el control de l’Àfrica Oriental (Somalia, Tanzania, Arxipielag) la Costa controlat per portuguesos i l’interior controlat per Ibadites, els que no foren al s. XVII. Un cop controlada la Costa pels Ibadites s’havia de tenir en compte que al s. XVIII com que qualsevol podia ser Iman hi haurien lluites de successió en l’Imanat, aleshores una de les Confederacions demanaren ajuda als perses. Però en aquesta lluita guanyaria la dinastia actual que fou la d’Abn- Said que expulsarien als perses que desitjaren la zona més pròspera del territori persa. Per tant a partir de la creació de la dinastia ja no s’esculliria Iman. Al s. XIX aquesta dinastia es quedà com a Iman i al seu fill l’anomenà sultà, de manera que quedà separat el poder religiós (Iman) situat a l’interior del poder temporal (situat a Kasmat). L’imanat es mantindrà fins a 1959 per enfrontaments entre Imanat i sultanat que guanyarà per tant desapareixerà l’imanat. L’imperi colonial portugués (a la Costa Occidental d’Àfrica: Península de San Ciber) l’heredaria Oman, per tant quan Gran Bretanya fés els tractats d’exclusivitat, aquest territori de San Ciber li donaria al fill segon i al seu fill gran li donaria Oman. Per tant el territori es dividiria i ja no peranyia a Oman desde 1832. El territori de San Ciber durà fins el 1963 quan els àrabs van ser expulsats. A Oman no hi havia fronteres hi havia tribus al desert i el sultanat ocupava les zones urbanes però no a les tribus beduines. Oman a nivell dels origens, és a dir, volien

21


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

mantenir- se aïllats en contra de la modernització Occedental. Aquest tancament no estava reconegut per les potències extrengeres. Oman que era un Imperi colonial important ja que contava amb l’occident d’Àfrica i que estava dividit. A 1970 quan el sultà s’enfrontà amb el seu pare perque es coneixien les zones petrolíferes, aleshores si que vulguèren obrir- se a l’exterior. L’imperi Otomà era conegut també com Imperi de San Ciber. En 1971 amb el sultà Kabu Said quan va ser ingresat a les nacions unides, pel tema del petroli no es va reconèixer a Oman. Les tribus sunnites es van aliar al Wahhabisme a Oman. Aquests defensaven l’Islam dels origens, l’Islam dels ancestres (Salaf) i els Wahhabisme, molts d’ells es diuen salafit, per aquest sentit els Yihad= esforç que ha de fer el musulmà per ser bón musulmà tot i que després s’ha traduït per guerra Santa. També defenien la guerra per defensar aquest Islam dels ancestres. Els wahhabites serien molt forts tribalment ja que contaren amb la unió dels saudis. - Al s. XIX: Pensament polític àrab modern: el reformisme islàmic i el nacionalisme àrab. Seguint la penetració europea aniria introduïnt les seves idees com el lliberalisme econòmic (Gran Bretanya) però també a través de les escoles europees així com les missions. El lliberalisme no cuajà, però introduïren la idea de pàtria i la de nació. El signe d’identitat d’aquests àrabs era la religió musulmana sunnita, chiíta o cristiana. L’altre signe era el tribal o bé subdit de l’imperi Otomà o bé s’era d’Estambul. Aquests de Damasc eren els que estudiaven a les escoles i donaren lloc a les idees de patria que no cuallà perque no existia una geografia, a Egipte si que cuallà. La idea de nació a finals del s. XIX amb la burgesia ascendent cristians Siria, Beirut amb potències econòmiques i amb esperances de poder polític asumirien molt bé la idea de nació. Això es donà a finals del s. XIX i reivindicaven un model semblant a l’Europeu, pretenien una turquització de l’imperi en les zones àrabs, en comptes de tenir el poder els religiosos o cobradors d’impostos, el tindrien els turcs que s’anirien introduïnt i que tindrien poder polític. Aquests introduiren la idea de nació als àrabs per tant la llegua seria un signe d’identitat que en principi pensaven que els únics àrabs eren els de la Península arabiga però no van establir que els àrabs eren tots els que parlaven àrab i surgiria així la idea de nació a Siria on hi havia els cristians àrabs que ja els hi anava bé aquesta idea de nació perque la llengua els unia però la religió els separava. Els origens del pensament polític àrab els teniem al s. XVIII. Al s. XIX es desemvolupen dues corrents: Nacionalisme àrab. Reformisme islàmic. El nacionalisme àrab: El seu origen el tenim amb les minories burgeses cristianes de Siria i que començaren a tenir un potencial econòmic. A finals del s. XIX cada vegada volien més poder polític i no sols econòmic. Això es deguè amb l’eliminació de les estructures clàssiques del poder otomà (millet, caps religiosos...) ara tindrien poder els qui ocupessin els nous càrregs a nivell de l’administració providencial amb les referències. El nacionalisme àrab adquiria importancia política seria al s. XX quan el govern otomà estiguè governat pels joves turcs 1908. En el moment en que el poder otomà portava a una centralització això s’extendria als musulmans, però aquí volien una descentralització otomana i certa autonomia. Aquestes minories àrabs cristianes per tant volien ocupar els càrregs administrats per ells. Això es donaria al s. XX. També s’extendria als altres païssos musulmans àrabs. A mida que avança la centralització turca avançaria el nacionalisme àrab. El nacionalisme àrab l’hem de situar dins del Renaixement cultural àrab Nahda que es dona al llarg del s. XIX s’inicia entre aquestes minories cristianes cultes àrabs.

22


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Entremig dels joves cristians que van a les escoles de les missions s’interesarien pel seu propi passat i cultura. Aquest interés en principi seria sentimental, cultural però acabaria amb reivindicacions polítiques ja que segons Bernard Lewis també entrarien idees europees i aquestes teories portaven una forta càrrega nacionalista i veuen que la llengua i la història els uneix mentre que la religió, els separa perque hi ha molta diversitat religiosa a Siria amb majoria sunnita però tots parlen àrab. També s’ha de tenir en compte que a l’últim terç del s. XIX aniran publicant obres i 8 diaris, surgeix la imprenta amb caracters àrabs amb la difussió de les noves idees nacionalistes. També hi ha altre qüestió, que s’aniria desemvolupant una llengua àrab culte en que s’introduiren nous conceptes polítics i tècnics i que sol serà entesa pels àrabs cultes, és el que s’anomena àrab literari. Per tant el nacionalisme s’ha d’entendre dins d’aquest Renaixement àrab (Nahda) que seria primerament cultural i després polític. EUA al 1848 i al 1860 ja estava a Beirut per tant Europa i EUA es consolidaren ja al món àrab. Abans de parlar del Reformisme islàmic penetrien també idees de Socialisme utòpic a més de les idees nacionalistes. També les idees lliberalistes. Però ni el socialisme si el lliberalisme cuallaren gaire, el que no passà amb el nacionalisme. - El Reformisme islàmic: Tant el nacionalisme com el reformisme tenen influències europees, tot i que el reformisme és diferent. Es situa a la 2ª ½ del s. XIX i surgeix del debat entre els musulmans del per què Europa és superior ja que constantment perdien provincies vers Europa. Abans, la confrontació era en termes religiosos i ara no és així sino una superioritat política, militar i econòmica europea. Fruit d’aquest debat surgeix el reformisme islàmic, que el va iniciar Yomal Al- dim- Alghani, conegut com l’Afgà tot i que era de Pèrsia (actual Iràn). Es feia dir l’Afgà per amagar- se el seu origen perque Pèrsia era competidora de l’Imperi Otomà i perque a Pèrsia es donava el chiísme i era un activista polític que es va desemvolupar a l’Imperi Otomà on eren sunnites i competien en territoris amb Pèrsia. És cert que va estar a Afganistan i en la India, coneguè l’Imperialisme britànic i després va estar a l’Imperi Otomà. En el Caire va veure el Canal de Suéz i les condicions en que els egipcis àrabs treballaven, la mà d’obra era reclutada per esclavatge i després seria asalariada, però amb salaris molt baixos. Això va fer reaccionar a Yomal Al- dim- Alghani. També veu l’endeutament progressiu econòmic d’Egipte amb Anglaterra. Considerava que Egipte claudicà a Europa perque el Canal de Suez l’interesava a Europa i no a Egipte. Aquesta superioritat europea a nivell tecnològic, militar i econòmic es comença a plantejar. Algelia ja era una colonia francesa. Yaman donaria dues raons: la superiotat a d’Occident va ser perque els àrabs van donar a conèixer la filosofía grega i la tecnologia a Occident i ara eran ells els ignorants. La segona raó diu que això passà perque l’islam s’havia corrumput per tant eren uns ignorants i en l’época de l’autèntic Islam eren ells els transmissors de coneixement. Altre argument fou que l’Islam dona solidaritat i davant la desunió que es donava en aquell moment feia que Occident fós molt fort vers els àrabs. Yaman pensà en que la unió de tots els musulmans, de tota la UMMA integrant als otomans. Si la UMMA esta unida, Occident no els podrà vèncer per tant Yaman és el pare del Panislamisme, unió de tots els musulmans del món. Quan Yaman s’exilià al 1979 el sultà otomà Abdul Hamic II les reculliria. En aquest moment el califa era aquest sultà otomà per tant desborda les fronteres de l’Imperi Otomà com a califa de tot l’islamisme. Yaman presentà altre aspecte important, el de la superioritat tècnica d’Occident vers Orient i diu que l’Islam requereix l’exercici de la raó i diu que el bon musulmà no ha de

23


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

seguir les ordres o el que li dicten sino que ha de tractar de esforçar- se per reflexionar i compendre “iytihac” reflexió és a dir, agafar l’Alcorà i interpretar- lo, compendre la religió. Assenyala que tot bon musulmà ha de reflexionar i la conseqüència és tenir que progresar en els coneixements per tant no està en contradicció amb la ciència i diu que Occident avança en el coneixement al s. XVIII amb la Ilustració perque Occident s’ha desmarcat del Cristianisme i diu que l’Islam a diferència del Cristianisme no es oscurantista, no té cap problema per avançar en la ciència al marge de la religió. Per tant tractarà de fer compatibles l’Alcorà amb la ciència, religió i raó. Yaman diu que es tracta de Reformar l’Islam en el sentit de tornar al passat quan ells portaven la iniciativa cultural, tornen a agafar l’Alcorà i la Sunna i la tornen a interpretar amb l’ús de la raó adequant- la als temps actuals. Del que parla Yaman és de modernitzar l’Islam. A Yaman se’l considera el pare de la Salafiyya: modernització de l’Islam que surgí a finals del s. XIX, dona lloc a la compatibilitat entre Islam i avenços científics i tecnològics. Yaman desemvolupa aquestes idees però tindria l’oposició dels ulemes més tradicionalistes i dels constructors del Canal de Suez. Yaman va ser expulsat de l’Imperi Otomà al 1979 i s’en va anar a París on va publicar la revista “El llaç més fort” que era de tendència Panislamista. Yaman portava a la pràctica el Panislamisme ja que estava contra els governadors que recolzaven la penetració europea. Per exemple contra el governador de Pèrsia que el va empresonar i va ser allà on va morir Yaman. Alguns pensadors lliberals i pares del nacionalisme a Egipte van seguir a Yaman. És veritat que a Siria va surgir el nacionalisme àrab però a Egipte es desemvolupà un nacionalisme egipci i al Nort d’Àfrica (Algelia –els joves argelians- i Tunisia – els joves tunisencs- contra França ) també es donaria un nacionalisme local contra el domini europeu, no pensaven en l’Imperi Otomà. Per tant hi ha dos tipus de nacionalismes el local contra els europeus i l’àrab contra els turcs. Egipte no s’ajuntaria amb el nacionalisme àrab fins 1950 amb Nasser. Muhammad Abduh seria un deixeble de Yaman. El seu pare era otomà i la seva mare egípcia, de familia mig estant quan arribà Mohammed Alí al poder es van ensorrar. No obstant, ell es va educar per Europa i coneguè a Yaman en París, junts publicarien la revista “El llaç més fort”. També seria un dels precursors de la Salfiyya. Muhammad Abduh defensava que tot musulmà ha de reflxionar i usar la raó per interpretar els textos, és a dir, defensava la independència de pensament front el Taglit (imitiació). Pensava també que hi ha una decadència en l’Islam i que hi ha estancament perque ha imitat durant tota la seva història. Abduh assenyala que dins del contingut de l’Alcorà hi ha una part dogmàtica, que és inmutable i una part de costums, normatives i lleis que són les que poden ser interpretades ja que la societat ha evolucionat desde el s.VII fins al XIX per tant la interpretació s’ha de fer segons l’evolució de la societat. Un cop que tornà de l’exil.li desde París, Abduh seria nomenat muftí d’Egipte, una mena de juricunsult, el cap dels tribunals. Aquí va aplicar, en la mesura de lo permés, les lleis corresponents al seu moment. Diu que si Occident ha avançat, l’Islam es pot adaptar. Aleshores si Europa estava amb l’enmancipació de la dona, l’Islam començaria a dir que la dona s’hauria de començar a enmancipar i educar. El propi Mahoma, diu Abduh, va millorar la situació de les dones quan de moltes dones poligàmia, va rebaixarles a quatre. També en contra de l’esclavisme...paral.lelament amb Occident. Tant Yaman com Abduh tenien dos objectius: Reformar l’Islam i controlar la modernització de l’Islam.

24


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Abduh va tenir més influència sobre l’objectiu nacionalista (panislamisme) que no pas sobre l’ús de la raó per interpretar els textos. Abans però, s’ha de dir que tant Yaman com Abduh tenen un aspecte negatiu, l’aspecte de la flexibilitat que té l’Islam, de manera que desapareix l’autocrítica dins de l’Islam i es dona la idea de que ho poden abarcar tot. Els dos pensaven en tornar als ancestres per interpretar els temps actuals (Salaf: ancestres). Hi hauran sectors que mantindran la idea de raó però altre que seguiria l’integrisme en el sentit de Panislamisme. Els perseguits a Siria al s. XIX pels otomans es van exiliar al Caire. M. Rashid Ridà era un sirià que es va exiliar al Caire i va ser alumne d’Abduh i gran propulsor de la Salafiyya però ell sobretot diu que el califa era àrab i insisteix en que el califa no fos el sultà otomà sino un àrab i va propulsar el califat àrab com a mètode de Reformar l’Islam. Per altra banda, insistirà en l’aspecte de la utilització de la raó adequant- lo als temps moderns, però fent una línea integrista en el món islàmic en la qual deixarà de banda la part possitiva de la raó de Yaman i Abduh. Rashid volia retornar als ancestres al igual que el Wahhad (el Wahhabisme deia que els otomans degradaven l’Islam i no creien en utilitzar la raó per interpretar als ancestres) per tant s’havia de mantenir la intepretació beduina del s. VII. [Al Qaeda: Wahhabisme també s’anomena Salafis de Salafiyya ancestres]. Rashid cada cop es separava més de la idea possitiva de Yaman, lo d’usar la raó i tot això no era el seu estil, ell s’apropava més a la idea de Salaf, apropar- se als ancestres. Un dels seus alumnes seria Hassan al- Barrà que creà una Lliga de Germans Musulmans. Per tant s’aproparien cada cop més a la idea Wahhabita. Rashid Ridà també l’apropen a la influència dels nacionalismes en el sentit de que reivindica una unitat política àrab (califa àrab). Un sirià Al- Kawakibi defensà un califat àrab en contra del sultà otomà. També es considerat un dels pocs pares del nacionalisme àrab per Rodinson. Carmen Ruíz Bravo: El nacionalismo árabe.

3) El domini europeu i la configuració del marc estatal contemporani desde la I Guerra Mundial. Mapa X territoris àrabs en vigilies de la I Guerra Mundial: un sector està sota el domini de Gran Bretanya com és Egipte (1882- 1914). La colònia d’Aden i tot el Sud d’Arabia i el Golf Pèrsic. Per a aquests territoris la I Guerra Mundial no els hi representa cap canvi ja que el cònsul britànic manaria a Egipte passant a dir- se comisari però a nivell econòmic si que hi hauria canvis perque era una base militar important ja que hi haurien guerres a la frontera del Sinaí per la revolta àrab, tot i que a 1915 finalitzà. Els britànics restringirien el conreu de cotó pel conreu de queviures per l’exèrcit; se’ls expropia animals per a l’exèrcit britànic, també reclutaven als egipcis forçosament. L’altre sector dels territoris àrabs Aden, Mar Roig de la Península d’Arabia que estaven sota l’Imperi Otmà per aquests la I Guerra Mundial si que representà un camí ja que se’ls hi obren les esperances d’independència i de la formació d’un únic regne àrab. Un tercer grup són les tribus nòmades de la Península d’Arabia que practicament eren independents. Els territoris sota l’Imperi Otomà tenien el projecte de ser un Regne àrab independent. El que els àrabs reivindicaven als britànics són els territoris àrabs que estàn al Sud del paral.lel 37 tot i que els hi deixen als britànics Aden, la resta seria un Regne Àrab. Per tant el que negociaven era els territoris de l’Imperi Otomà.

Els territoris àrabs en el territori otomà en el s. XIX- XX en les burgesies cristianes de Siria havia surgit el nacionalisme que reivindicaren una autonomia vers l’Imperi Otomà però no una independència. El despertar de la nació àrab en la nació turca d’Azuri es defensa la independència del territori otomà, Azuri assenyala en relació amb els francesos i que va crear una petita lliga àrab tot i que hi ha autors que ho neguen, però no va tenir repercussió, el que si era la autonomia però quan els joves otomans van arribar a Estambul van anar extenent- se.

25


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Els àrabs de la Siria otomana reivindicaven que els governadors sapiguen la llengua àrab, que hi hagi un repartiment d’una màxima autonomia al sultà otomà. Mica en mica es formaven petits grups polítics a Beirut: Societat de Reforma, en reacció a la política d’Estambul tot i que al 1913 seràn prohibits però actuaran en clandestinitat. Una d’aquestes societats secretes seria Al- Fatah 1913. La majoria dels polítics àrabs sirians van anar a París tant cristians com musulmans Aquesta fou la situació quan l’atentat a Sarajevo al 1914 aleshores comencen les adversions i dona lloc a la I Guerra Mundial. Gran Bretanya posà els protectorats a Egipte i Bombai. Inicicada la I Guerra Mundial al juny 1914 veiem l’idealisme dels burgesos àrabs que eren una minoria però que passà amb la població? Els cheics de la Meca descendents de Mahoma cachemita Hussein. Estambul va aconseguir una extensió del poder gràcies a les Reformes. Les provincies de Hedjaz poseides entre el Dahmet V sultà de la Meca. Hedjaz sultà de la Meca volia una direcció directe i s’enfrontaria amb el sultà de l’Imperi Otomà (Hussein). Hussein envià al seu fill Abdallah demana als territoris britànics ajuda per enfrontarse amb Mohamed V, sultà d’Estambul però els britànics se la van negar abans de la I Guerra Mundial. Però un cop que s’inicià als britànics els interesava una sublevació contra l’Imperi Otomà per afeblir- lo mitjançant els àrabs i per que si els britànics preparen la iniciativa els britànics s’implantaven front els russos i els francesos i al juny establien relacions amb Hussain. Tot i que no demanaren en principi l’autonomia, en 1914 els britànics els obriren les portes de la independència de l’imperi Otomà de manera que s’acabés amb l’Imperi Otomà i el donà un projecte de Regne Àrab tradiciónal (regne únic i independent). No solament no s’independitzaren sino que pasaren sota el domini europeu a més es dividiran. L’únic que serà independent serà Hedjaz (Costa del Mar Roig) era el més pobre. L’administració britànica començà les negociacions amb Hussain però també amb Ibn Saud que havia començat la conquesta del que serà després l’Arabia Saudita. Els britànics s’inclinaven pel cheic de la Meca Hussein per la seva categoria religiosa i que podia contrarrestar l’ofensiva del sultà otomà que va fer la crida a la guerra Santa als Cheics i el cheic de la Meca diu que no aniria sense tenir resguardat el territori dels britànics, per això aquests van pensar en ell (Hussain) a més Hedjaz tenia molta importància demogràfica que l’interior de la Penínisula d’Aràbia. A més qui inicià les negociacions fou el cònsul britànic d’Egipte que després passaria a ser ministre de la guerra. Tota la vall de Mesopotàmia l’Aden del virregnat de les Indies ell tindrà alguna cosa a dir amb les províncies del Golf Pèrsic. Fotocop XII (a): Carta que envia entre cachemites i britànics. Els cachemites reivindiquen el Sud del Paral.lel 37 i els britànics els hi prometen la independència a més d’ajuda de fer govern. I celebraren un Congrés a París 1913 i tindrà importància perque l’organitzador del congrés va ser unbaronita però el president era musulmà. Sorgiren dos temes: 1º) els nacionalismes sirians que reivindicaven autonomia, nacionalització, la llengua àrab no hi reivindicaren independència de l’Imperi Otomà; 2ª) els maronites reivindicaven la separació en el sector del món Líban afegir nous territoris per crear el Gran Líban i la independència.

Però hi ha certes parts que els interessen com Besora i Bagdad que la volien per l’Aden britànica i la zona de la Costa Mediterrànea al Nort de Hayfa també pels britànics. Hussain no estaria d’acord l’únic que acceptaria fou la part nort però no accepta la Costa del Mediterrà ni la d’abaix. Al juny de 1913 la revolta àrab és va iniciar sense estar d’acord en el repartiment de les zones Fotocop XI (a). Parl.lelament els britànics tindria negociacions entre Russia i França per repartir- se els territoris otomans. A Russia no l’interessava però a França amb les

26


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

seves relacions amb els maronites pretenien instal.lar- se a la part Occidental del Creixent Fèrtil en relació amb l’imperi britànic de les Indies Creixent Fèrtil. Per tant les negociacions Sykes- Picot negociador britànic i francés eren els que farien en secret aquestes. Els britànics es quedarien en l’Est i la part de l’Oest (Haïfa) pels francesos, la part del mig seria pels àrabs (b) tot i que el nort d’aquesta part seria d’influència francesa i el sud d’influència britànica. Els àrabs es van adonar al 1917 que no havien conquerit Damasc en plena conquesta àrab quan els bolxevics van trobar aquesta informació en el despatx del tzar i ho van publicar al cheic àrab i per això es van adonar. Els russos començarien un tema important, el canal del Sinaí, controlat pels anglesos que no volien que els francesos administressin aquesta zona estratègica molt important. Aleshores els britànics van fer d’aquesta zona un tractat internacional entre França, Russia i Gran Bretanya però quan hi ha a l’octubre la Revolució bolxevic, Russia no voldria saber res i la zona tornaria a quedar en mans de Françá i Anglaterra. Els àrabs ja arribaren a Damasc tot i que els britànics controlaven aquesta zona. La revolta àrab era una mena de guerra de guerrilles era un reclutament que s’inicià al 1916 i fent acords entre els cheics de les diverses tribus que aglutinen als diversos clans o a nivell de subsidiaris els britànics donaven diners perque els cheics participessin. Per exemple Lorens d’Arabia seria un dels cheics que hi participarien pels diners que cobren dels britànics. Un cop acabada la Guerra Mundial els britànics l’únic que van reconèixer a Hussein com a rei de l’exèrcit de tot el projecte que tenia tota la costa del Mar Roig seria Regne àrab independent. L’estat de Hedjaz l’unic terra independent tindria dret a participar en les negociacions i Ibn Saud podria participar. Per exemple Lorens d’Arabia tindria gran influència sobre Ibn Saud. Set pilars de la sabiesa. Lorens d’Arabia.

Els britànics a l’hora que negociaren amb els francesos i amb els àrabs van negociar amb els sionistes que ocupaven Palestina, la declaració “Palfurt”. De manera que el compromís àrab, el sionista i amb el dels francesos eren compromissos anglesos. D’altra banda, el compromís de Palestina que no volien que controlessin els francesos per això els britànics volien que els sionistes negociessin amb ells. Els sionistes també volen que siguin els britànics perque representen la protecció internacional, però també perque hi tenien una mala experiència dels Estats catòl.lics per això prefereixen l’anglicanisme dels britànics. Es donarien negociacions a París. Els americans sota la presidència d’en Wilson qui demanà el que volien els propis pobles àrabs ja que defensava l’autodeterminació dels pobles i la defensà la creació d’una comissió perque fós als pobles per demanar la seva opinió. La comissió no la formà cap europeu per tant sols era americana es diu KingCrane 1919 que diu que no es divideixin els territoris àrabs en zona francesa o britàniques sino que fos d’un sol (el que seria un mandat que no tenia res a veure amb posicions colonials) i que es limités la inmigració de jueus a Palestina perque sino hi haurien greus problemes. EUA es retirà de les negociacions de Pau i britànics i francesos continuaren la lluita. Les Conferències de Londres i la Conferència de San Remo es va establir a Lousana 1923, la situació següent. Els europeus van acceptar la nova figura del mandat internacional que era una nova forma de colonialisme que se li dona la prerrogativa a un Estat desevolupat a un poble subdesemvolupat a ajudar- la a fer el seu ordre polític. Per tant l’acord Sykes- Picot xocava ja que deia una zona d’influència i altre d’administració directe quan aquest deia o tot d’influència o tot d’administració per tant deia una zona pels francesos i altre pels britànics olvidant el que havien dit els EUA ja que els àrabs van acceptar un unic mandat britànic però no el francés segons l’informe de la Comissió.

27


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Els francesos no sols volien la Costa si quedava dividit en dos territoris sino molt més. Ara comença a entrar en guerra el petroli (Kirkouk) se sabia que hi havia i era britànic. França perderia Mossoul que passaria als britànics i a canvi deixaria participar a les companyies petrolíferes als francesos. Els francesos els interesava tota la zona de Siria. Pel tema de Palestina va quedar sota mandat britànic. Per tant l’acord amb els sionistes es va aclarar i amb els francesos també però no amb els àrabs. Els cachemites havien ja abandonat els nacionalismes. A 1919 els nacionalistes àrabs celebraven un congrés on decidiren formar un Estat àrab celebrat a Damasc i aquest Estat seria Siria (sota la monarquia de Feiçal). Mentre els nacionalistes de Bagdad copien el nacionalisme sirià creant una monarquia amb l’altre fill Hussaim Mulah van voler fer una Confederació per mantenir la unitat. Però eren territoris de l’Antic Imperi Otomà i no de la Península aràbica el que fà pensar que la independència no era d’aquí sino sobre les provincies de l’Imperi Otomà. Meca: Husseim Bagdad: Fayçal Fotocop XI. Syrie: Mahmud

Al 1919 Gran Bretanya és més forta a l’Orient Mitjà guanyant GolSud i la part de Palestina. França també va rebre la zona que demanava. El moviment sionista també. Els àrabs distingeixen la dinastia cachemita que l’interesava més que la independència era la protecció de Gran Bretanya respecte a altres tribus rivals com els saudís. En quant els nacionalistes àrabs crearen l’Estat de Siria i al centre sud d’Irak participarien també. Pretenien una Confederació per a la llarga aconseguir la unitat però no acceptaren, a diferència dels maronites que volien la protecció dels francesos, no volien cap mena de mandat perque el consideraven una forma més de colonialismes. A Bagdad es dirigien revolucions de mans chiítes però al arribar a Siria Feiçal les va parar. El ministre de les colònies era Churchill i Abdullah va prometre que amb l’expulsió de Feiçal faria l’Estat. Aleshores els britànics quedarien tota la part oriental del riu jordà i part del desert i creà l’emirat de Transjordania. Churchill faria les divisions. L’alt comissari anglés que estava al Caire s’establí aquí. Els àrabs no estaven d’acord perque no hi havia sortida al mar i diu que aquest Estat no es viable però els britànics el prometeren subsidis a Abdullah. Als britànics els interesava aquesta zona en quant les ambicions franceses i formaria un exèrcit la legió àrab amb oficials anglesos. Per una banda aquest exèrcit estava per evitar les ambicions del Sud (saudís) per la dels francesos i per les discrepàncies entre palestins amb el problema de la inmigració jueva. El domini britànic no arribava al Golf d’Alkaba que pertenyia a Hedjaz. Alí cedirà aquest trós al seu germà Abdullah perque tingués sortida al mar. Si el projecte era un regne unic àrab i independent sols quedà Hedjaz, Liban, Transjordania i Arabia, sis en total. Els àrabs no sols volien aquest regne independent sino que la zona més pobre són els únics que tenen la independència al Creixent Fèrtil i estarien dividits. El fracàs dels nacionalistes àrabs a la Confederació de París donarà lloc a un rencor profund respecte als europeus i respecte a totes les negociacions. L’administració directe de Palestina, les revoltes a partir de 1920- 21 no foren contra el domini britànic sino també en contra la introducció del sionisme que amenaçava l’existència en el seu territori.

28


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Altra nacionalisme que entraria ara seria el jueu que no jugava cap paper en quant la destrucció de l’Imperi Otomà però si tinguè molta importància en quant al conflicte. Aquest nacionalisme es manifesta a la 2ª ½ del s. XIX i el seu origen és per un problema europeu però les conseqüències tenen joc a l’Orient Mitjà (Creixent Fèrtil). Hi havia millets jueus i cristians a Estambul, Damasc, Jerusalem ect, no hi havia gaire conflictivitat perque començava a haver- hi a 1870- 1880 una inmigració de jueus, russos cap a Palestina i aniria aumentant durant el s. XX. La identitat que era la religió a Orient, es va manetnir però dins d’Europa els qui van mantenir la identitat religiosa foren els jueus més que d’altres religions usades. La religió com a identitat de la comunitat jueva. En molts dels païssos són minoritàris i la viuen pitjor en païssos de religió catòl.lica que no en païssos musulmans, on ells els permetien donaven més llibertat de culte que no pas el cristianisme sobretot el catòl.lic. Els jueus s’anirien concentrant a Lituania en Europa. Això es deu a que no era un país monoteista com a la resta d’Europa, el que donà lloc a que la persecució dels cristians s. XII cap als jueus es refugiessin aquí. A finals del s. XIV Lituania passà a dependre de Polònia que era catòl.lica i la mateixa noblesa evitava que la comunitat jueva fos forta econòmicament, aleshores la comunitat jueva que era forta econòmicament va poder mantenir- se gairebé autòctona. Al s. XVIII eren entorn 1 mil.lió amb unes característiques semblants a les de l’Imperi Otomà estructura millet: tenien una administració pròpia, la seva pròpia llengua, la seva pròpia religió...Eren autònoms. Els jueus Occidentals al s.XIX amb la revolució francesa estaven més reprimits, a partir d’aquest moment començaven la seva enmancipació a l’Europa Occidental coincidint que al 1815 hi haguè el repartiment d’Europa en que Lituania passà a formar part de l’Imperi Rús que era de religió ortodoxe. L’Imperi Rús era autoritari centralitzat però la homogeneitat religiosa era considerada com una de les condicions del tzar perque el poder polític fós fort i sòlid. Els jueus es trobaren que els jueus occidentals, que s’enmancipaven ara, els orientals començaven a ser repressos. El tzar va acabar per ser prohibides totes les activitats professionals i tradicionals deixant- los sense autonomia. El discurs polític donava lloc a l’antisemitisme rús vers els jueus. A 1870 els primers jueus que van anar a Palestina foren els lituans. La persecució del jueus va afavorir la creació d’un nacionalisme jueu a Roma i Jerusalem. Hess; (1896) Herzl Programa del sionisme titulat L’Estat jueu. La base són aquests jueus Orientals tot i que la formació ideològica està en els jueus Occidentals. El sionisme com a moviment nacionalista seria a finals del s. XIX que reivindicaven el seu propi Estat. Aquests nacionalistes però estaven dispersos per tota Europa i l’Imperi Otomà. Buscarien zones com Argentina, Chipre, Huganda, Palestina (fins a cinc llocs diferents). Després el nacionalisme es decidiria per Palestina. Per què Palestina ? Els jueus, a nivell religiós, la seva pregaria era tornar a Jerusalem fent referència (llibre sobre la formació d’Israel: Sholo Ben Ami del partit laborista, és historiador sobre la història d’Espanya amb el llibre Història d’Israel diu que el nacionalisme agafa aquesta referència que ja es troba en la Biblia, en que el poble retornaria a la terra dels abant passats. Malgrat ser laic i no confessional, si agafarien aquesta referència de la paraula de Deu. Així es creà el sionisme, moviment ideològic i

29


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

polític amb l’objectiu de crear un Estat a Sio un dels turons desde el qual es va construir Jerusalem. El sionisme va agafar aquesta referència perque s’ha mantingut vigent. A finals del s. XIX els rabins més tradicionals jueus estaven en contra del sionisme. Al Congrés de Basilea es creà el moviment sionista jueu sent Herzl el pare i organitzà l’inmigració dels jueus cap a Palestina ja desdels anys 1870. La majoria dels que a 1870- 1914 dels jueus russos la majoria van emigrar a EUA. Uns dos mil.lions i sols 60.000 van anar a Palestina. Després a mesura que se’ls limitava l’entrada a EUA entrarien a Argentina. - Les característiques d’aquesta inmigració. Segueixen el model colonial tradicional. Els inmigrants jueus compraven les terres als terratinents (leffendis), tot i que la propietat de la terra era de la UMMA fins a 1878 moment en que molts d’aquests vendrien les terres als jueus i la mà d’obra continuava sent dels pagessos àrabs. Durant aquesta primera asociació de jueus per a la conquesta de Palestina que havia iniciat 1862 per Herzl, mentre els Hellahs (campesins àrabs) continuaven conreuant. La 2ª onada 1905 i la 3ª onada inmigratòria es donaren entre 1918- 1919 foren diferents. Dins del moviment sionista, sobretot de l’Imperi rús, molts van participar a la Revolució de 1905 rusa que va fracasar contra el tzar, aquests veient la impossibilitat de reformar l’Imperi rús, molts socialistes s’anirien decantant cap al moviment sionista i serien sionistes socialistes que s’anirien amb la 2ª onada inmigratòria cap al sionisme. Aquests estarien en contra del domini colonial jueu sobre els campesins àrabs (Hellahs). Aquests havien estat limitats a Rússia i defensaven que els jueus participessin a totes les activitats, entre elles l’agricultura i també aconseguir una societat autosuficient tant a nivell econòmic com a nivell de la mateixa activitat. Aleshores a partir d’aquest moment del Congrés de Basilea, el fons nacional jueu va decidir que la propietat era de la comunitat jueva i totes les terres que comprin seran expulsats els campesins àrabs. Aleshores els àrabs van demanar que prohibissin l’entrada de jueus russos cap a Palestina. Al 1920 els àrabs d’aquesta zona no lluitaven sols contra el domini europeu sino també contra la seva pròpia existència ja que eren expulsats pels jueus. El problema és que quan els sionistes es decideixen per Palestina, aquesta no estava deserta sino fortament poblada. Aleshores la dita jueva de: “Una terra sense poble per un poble sense terra” no era cert perque Palestina estava ocupada pels àrabs. Palestina tenia una estructura de clans tribals desde el s. XVIII, tenien els seus propis exèrcits mercenaris. Els sionistes no s’integraven. A partir de 1905 sorgirien uns europeus autàrquics que vivien al costat dels àrabs donant lloc a dos societats separades en un mateix lloc. En aquesta situació arribaria a la I Guerra Mundial. En aquest moment els sionistes crearien, sota un Imperi Otomà, unes escoles, organitzacions i institucions i buscarien un protector. Abans de la 1ª Guerra Mundial el seu protector seria l’Imperi Otomà. Rusia era l’enemic durant la 1ª Guerra Mundial però l’imperi Otomà es malfiaven perque tot i que estaven a l���Imperi Otomà no deixaven de provenir de Russia. L’Imperi Otomà jugava a dues bandes, els governadors demanaven al sultà que prohibís l’inmigració però el sultà no ho va fer tot i que es malfiaven.

30


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

A 1917 es donà un canvi. El règim del tzar fou derrocat i aleshores la malfiança otomana vers els jueus ja no era tal, aleshores els sionistes pogueren participar en l’imperi Otomà econòmicament comprant terres. Per altra banda, a partir del 1917 EUA entrà a la guerra, aquí el sionisme es va poder desemvolupar. A Gran Bretanya l’interesava que Russia es mantingués a la guerra i pensà que si ajuda al moviment sionista tindrien importància els sionistes perque Rusia es mantingués a la guerra. Weizman és un dels dirigents sionistes que viví a Anglaterra i va fer investigacions a la industria química fent una economia de guerra, donant relació directe amb el govern britànic i amb aquesta va ajudar al moviment sionista. En aquest moment Gran Brenanya seria el seu protector arribant a la declaració Blafur (Fotocop XII) (nom del ministre d’afers exteriors en aquell moment) va dirigida al banquer jueu Rochill que finançava el fons nacional jueu. Qüestions ambigües al document: Hogar natural serà un tema polític: jueus= Estat; pels britànics hogar no es sinònim d’Estat sino d’un lloc segons Churchill. Per Palestina no existia fins que el recuperaren els britànics per tant que s’entén per Palestina i si es tota Palestina o bé en una determinada zona de Palestina. Quan hi ha el comisari britànic no podria contentar als àrabs i jueus. Al 1917 Palestina ja no està sota el control francés, Weizman aniria a la Conferència de París on hi havia unes converses i negocien Feiçal i Weizman. Feiçal (Cachemites) veu Palestina dins del conjunt del Regne àrab i l’acord que firma amb Weizman fou que si aconseguim el Sud del Paral.lel 37 nosaltres us prometem que vosaltres, els jueus us establireu en el territori sino no. Fotocop XIII- XIV: arguments dels jueus per reivindicar que Israel és la seva pàtria desde el s. I, amb Herodes a les creuades. Seria a partir del s. XIX que aumentà la població. - La creació del Regne d’Arabia Saudita. És fruit d’un procés d’unificació dels wahabistes. Dins del procés d’unificació estan els Ikhwans (els germans). Després es veurà la relació amb Gran Bretanya. Les característiques del regne polític i les relacions amb EUA. (Pag 33 manual). Recordant el wahhabisme Ibn Wahhad va fer un pacte amb el de la tribu dels saudís Mahamad Ibn Saud. Wahhad deia que s’havia de tornar als ancestres per que els otomans l’havien corrumput i si calia per les armes doncs que fós per les armes. Això els hi va anar bé als saudites que es refugiaren en aquesta religió per expandir- se, (Mohamad Alí d’Egipte ajudà al sultà otomà Muhamed II) durant els s. XVII- XVIII i XIX. Faiçal Ibn Saud va reconèixer el domini d’Alí al nort. En els anys 40 en el moment en que els Sauds no reconeixien a Egipte tornaren a caure. A finals del s. XIX quan Egipte abandonà Siria un moment de decadència però quan el tornen a agafar els otomans tornà a adquirir força gràcies a les aliances amb els ashids. Aleshores els Sauds es refugiaren a Kuwait. Al s. XX en trobem el tercer intent dels Saudís, al 1902 Habelaziz Ib Saud van iniciar desde Kuwait la capital del centre que era el desert del Mej. Al 1906 controlaven la part centreal i al 1912 conquistaren tot l’interior (Fotocop XV). Al 1912 el paper dels Ikhwam que procedien del Wahhabisme, Saud volia integrar a totes les tribus que hi havia a l’interior. Aleshores envià a teòlegs wahhabites a les diferents tribus beduines. Aquests teòlegs al mateix temps que propagaven el

31


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

wahhabisme animaven als nòmades a que es sedentaritzessin i es dediquessin a l’agricultura. Crearia 100 asentaments beduins agrícoles i al mateix temps d’homes que rebrien disciplina militar. Cadascún d’aquests asentaments (Ikhwan) eren unitats de combat amb una idiologia wahhabita que s'enfrontarien contra altres tribus beduines. Aquesta Ikhawan els interesava a Saud per reconvertir la vida nòmada de totes les tribus beduines així aconseguí l’objectiu polític i militar. Per tant utilitzant les armes o les aliances que podien inclús ser matrimonials donaria lloc a 21 dones per Saud. Fruit de la seva diplomacia. A 1913 quan l’imperi Otomà es trobava en les guerres balcàniques, Saud va anar a conquerir la zona rica per la pesca de perles, no encara pel petroli, aquesta zona era El Hassa que era una provincia otomana. El govern britànic aleshores governaria ja que va decantar- se pel chei de la Meca i pel Chei de Hedjaz però els britànics, de la mateixa manera negociarien amb els cheics de Qatar i d’Oman, on també asistí Ibn Saud, de manera que al 1915 es donà el primer tractat de Katif entre Saud i Gran Bretanya. Aques tractat fou important perque Gran Bretanya reconeguè a Ibn Saud com a rei del Mej i dels territoris conquerits (Hassa), a la vegada Gran Bretanya el passava un subsidi. A part d’això volia a canvi que Ibn Saud no fés cap pacte amb cap altre potència sobretot Russia. Ibn Saud resultava beneficiada perque rebia subsidi però tenia la comunitat Shammar que era tribal i ribal de Saud per això l’interesava la protecció de Gran Bretanya. El territori de Shammar el van conquerir amb l’ajut dels britànics. Acabada la 1ª Guerra Mundial Ibn Saud continuà la conquesta, aquest cop a Asir. El que volia conquerir també era Hedjaz perque tenia oaisi i fonts de riquesa així com era una zona de peregrinatge important. Hedjaz l’aconseguiria al 1924 quan Mustafar va abolir el califat i això ho aprofità Hussein, rei de Hedjaz per fer que el consell dels ulemes de Hedjaz (musulmans sunnites hannafites) el nomenessin califa. Aquest fet l’usà Ibn Saud per anar contra Hussein i al 1925 es donà la guerra contra Hedjaz, i al 1926 Saud va ser proclamat rei de Hedjaz (que no califa perque s’havia abolit aquesta figura). Als mateixos anys controlaria el desert de Rub El Khali que era un desert despoblat i no el preocupava a ningú, sols que extenia el seu domini i les poques tribus que l’ocupaven. L’expansió és fruit de les tribus locals dels beduins i no intervindrien les potències europees com quan les revoltes àrabs. Un cop la conquistà, les revoltes entre cachemites i saudis no els preocupaven a Europa però als anys 30 Gran Bretanya evitaria que Ibn Saud conquistés més ja que intentà conquerir el Yemen i Gran Bretanya intervindria a favor del Yemen sent Saud derrotat al 1934. Gran Bretanya l’interesava que hi hagués diversos Estats i que no s’unifiqués tot un Regne Unit. A 1926 Saud es proclamà rei de Hedjaz, Mej i la resta de territoris però es plantejà el tema de les fronteres al 1922. Quan després de la Conferència de Sant Remo, França estableix els límits que quedà en altres zones (FotocopXVI). Churchil negocia l’opció de les fronteres tot i que al 1922 abans que Saud conquerís Hedjaz, s’establí les fronteres entre Transjordània, Kuwait i Irak. Els beduins eren reacis a l’establiment de fronteres perque l’únic que hi havia era la propietat de tothom tot i que es va fer un acord tàcit de que la zona del desert estava sota el control de la Confederació tribal a la qual formava part però no existien fronteres. Entre els diversos beduins estava establert que si passaven per una zona controlada per altre tribu havien de pagar un impost. Moltes de les tribus vivien de les ratzies que

32


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

feien contra altres tribus però tot el que les tribus ribals tinguessin dins de les tendes no era tocat. Quan els britànics tingueren els mandats en aquesta zona, el Liban i el de Siria tenien frontera amb Palestina i Transjordània però no entre les tribus. A Saud el costà molt acceptar que es creessin fronteres al desert. S’establirien zones nèutres en aquells llocs on hi havia pous d’aigua de Kuwait, Saud... Però al 1922 s’establí aquesta línea. Al 1926 l’Estat de Hedjaz encara era dels cachemites no era conquerit pels saudís aleshores quan Ibn Saud declara la guerra Hussein abdicà amb el seu fill Alí qui estava a Transjordània, aleshores aquest li cedí la terra que el donaria sortida al mar a Transjordania). Aleshores Gran Bretanya l’interesaria mantenir relacions amb els Cachemites, un cop que Saud fou rei de Hedjaz. (Bernavè López Pag 153). Ara es donaria un segón tractat amb Gran Bretanya amb Saud un cop que fou declarat rei 1927. El tema de les fronteres és una creació per fer les fronteres al Nort. A partir de la crisi del 1929, la situació de pobresa l’utilitzà d’excusa Saud per conquerir el Yemen que significaria una font de riquesa i els britànics apojaren al Yemen establint- se així la frontera amb el Yemen. Saud no acceptaria les fronteres al desert sols l’acceptà en la serralada muntanyosa però no s’estableix definitiva. L’acord s’acabà al 1995 que es donà entre Arabia Saudita i el Yemen al Tractat de la Meca s’inicià una nova negociació. Hi haguè una frontera que separà el Yemen del Nort i del Sud fruit d’un acord entre britànics i otomans però fou la que serví per establir una línea de frontera (Aden 1935) oasi de Buraymi el fill de Saud es quedés amb ell. A 1991 la zona entre Yemen i Arabia saudita es troben jaciments de petroli que s’havien d’explotar i cada Estat defensa els seus interessos. Altre tema a nivell de les fronteres és el mar Saudita té problemes amb Kuwait perque considera que hi ha illes que el pertanyen. Al 1932 tot aquest territori unificat agafà el nom d’Arabia Saudita. L’únic Estat del món que agafa el nom de la familia governant. Aquest Estat unificat agafa tres zones: Al Hassa que havia estat provincia otomana amb l’Oasi i zona rica, centre econòmic del país s’acabaria converitnt sobretot després de trobar petroli, a més hi havia sedentarisme pesca i agricultura i població chiíta que havia sufert la marginació, el despreci dels saudís (wahhabites) que no acceptaven cap altre branca de l’Islam donant- se tensions. Per altra banda, els chiítes seràn un sector que com poseïen el petroli serien ben tractats pels EUA. La regió interior del desert del Mej que és el nucli saudí i del wahhabisme. Era població sedentaria que donà suport als saudís eren beduins wahhabites però a la vegada és on s’originà el wahhabisme i surt una forta oposició contra els saudís una per la qüestió dels chiítes. Aquests Ikhawan s’opsaren a Ibn Saud quan veuen que es relaciona amb Gran Bretanya. Ibn Saud tindria un conseller britànic Philby que es convertí a l’Islam i al Wahhabisme però els Ikhwan no l’acceptaren perque pensaven que era un falç convers. Al 1930 Saud acabaria amb els Ikhwan perque el crearen una forta oposició i els guanyarà amb l’ajut dels britànics. La dinastia militar dels wahhabites requerien l’ajut de EUA perque no acceptaven la dominació territorial pels europeus. La zona de Hedjaz que era una provincia otomana aquí la població era musulmana sunnita hanafita per tant més lliberals contra el que passava a l’altre zona. A més s’havien fet les reformes per l’Imperi Otomà i els mateixos fills de Hussein tenien fills en el parlament. Aquí també hi haurien beduins però més població sedentaria i aquí hi hauria una tendència a l’autonomia a separar- se del regim.

33


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Els d’Arabia Suadi els donà una certa legitimitat a nivell de la població musulmana perque guardaven els llocs sants. Eren aquests cachemites descendents de Mahoma que els Sauds no tenien. Aquest Estat de Saud unificà tres zones totalment diferents a nivell de població i a nivell de religió. - Les característiques d’aquest nou Estat. La gràcia dels saudís era mantenir la unificació d’aquestes zones. S’establí una monarquia per una banda tribal i, per l’altre d’institució religiosa ja que no hem d’oblidar que es pretenia unificar tot l’Islam. La monarquia que estableix es fà gràcies a les aliances tribals però també tinguè importància el consell dels ulemes, els que l’havien de donar la xara a Saud. Amb aquesta unificació Hedjaz donà un regit autònom. Al 1926, quan Saud va ser nomenat rei va fer una mena d’Assamblea consultiva establint a un dels seus fills Feyçal que després serà rei. L’autoritat màxima la tenia Ibn Saud, però com que gràcies al wahhabisme es va unificar, tots els descendents de Wahhab i Mohammad que eren la majoria dels ulemes, d’aquí que Saud havia de ser reconegut pel consell dels ulemes. El corà i la xara serien la base de l’educació, de la justicia, del control laboral i dependria dels ulemes: el Consell dels ulemes havia de donar l’aprobació a qualsevol proposta. També tenien un control del bé i el mal amb una mena de policia, d’ordre públic. A nivell d’ordre públic era una monarquia autàrquica, la xura per qualsevol actuació Saud faria el concens i el rezo: La primera Assamblea, d’uns 100 membres segons la seva legitimitat tribal i honor, molts dels quals eren del clan saudí i dels ulemes. La segona Assamblesa consultiva en que els membres són nomenats pel monarca. Ibn Saud vol crear un Estat, un règim polític amb una base que era nómada de manera que, en tot aquest procés al 1953 abans de morir va establir un Consell de 5 ministres, en la segona Assamblea Consultiva perderia importància. Pel que fà al tema del petroli fa unes primeres concesions a 1922 però adquiriria importància a 1930, quan la guerra contra el Yemen. Saudí estava totalment sense poder adquisitiu, depenent de 1929, aleshores va voler fer aliar- se amb EUA i vendre’ls petroli. Philby va tenir molta influència. En principi els EUA no tingueren interés. Al 1932 a Bali, quan tenien petroli al Nort de Hassan, van interesar- se pel Sud, al 1933 va haver un acord i al 1938 ja hi haguè concessions de petroli. Els saudis malgrat que EUA recolzà als seus enemics, Israel i Iran, els interesava adquirir poder adquisitiu. Arabia Saudita, a diferència dels Creixent Fèrtil o Egipte, no hi havia burgesia sino analfabets nòmades per tant Saud no es podia recolzar sobre la seva pròpia gent sino amb àrabs del Creixent Fèrtil, sobretot Siria i també amb Philby. 4) Época dels Estats /Nació. - Accés a la independència, formació de característiques dels nous Estats (del Creixent Fèrtil i Egipte). Una característica general és que aquests Estats és que agafen el model Occidental d’Estat Nació. Els Estats del Creixent Fèrtil creen un Estat Nació tot i que hi havia regims polítics propis del país colonitzador. Per exemple, a Liban que era francés crearien repúbliques i els Estats colonitzats britànics crearien monarquies. El règim a establir serie el lliberal.

34


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Arabia Saudí va ser un Estat format per forces locals, autòctones, sense l’ajuda d’una potència europea, al marge dels acords amb Gran Bretanya. Per altra banda van ser territoris que mai van ser colonitzats. Tindria unes característiques tribals i religioses wahhabites per tant no hi havia Constitució, ni representació política, el govern governava basant- se en el concens i la consulta. A la vegada això va lligat a les Confederacions tribals dels cheics de les tribus. Aquesta situació seria diferent a la de la resta de llocs que hi parlarem ara. A Egipte estava Mohammed Alí que tenia certa autonomia però de 1882 estava controlada pels britànics malgrat ser província otomana i al 1914 s’establí el protectorat. La Guerra Mundial representaria una crisi econòmica a Egipte però també va obrir perspectives ideològiques i polítiques als nacionalistes egipcis que s’agafen els principis wilsonians (presidnet d’EUA) i el dret d’autodeterminació dels pobles. Aquests nacionalistes egipcis demanen participar a la Conferència de París de 1919, per independitzar- se dels britànics. Esperaren que EUA els concedís la independència però en Wilson ajudà als britànics i es van dur el seu primer desengany. El virrei Ismail va fer la primera Assamblea Consultiva on es produirien debats polítics que donaren lloc a la formació de partits polítics. A finals del s. XIX hi havia dos partits polítics importants: UMMA Saad Zaglul era el seu dirigent que demanà als britànics que una delegació anaés a la metròpoli per demanar la independència però van negar- se, aleshores van formar el Wafd 1919 que portarà a terme la campanya per la independència a Egipte. Els britànics l’exiliarien pensant que pararien les reivindicaciosn nacionalistes però no va ser així, sino que es van extendre desde el Caire per tot Egipte. Això provocà ¿què fer per part dels britànics? A nivell del govern es defensava la figura del protectorat però a nivell de la població els interessos nacionalistes. Als britànics però els interesava asegurar les vies de comunicació amb les Indies i fan una investigació per saber quina era la millor forma per acabar amb el nacionalisme i va ser donant independència a Egipte però amb certes reivindicacions de zones. Les negociacions les farien entre els britànics, el virrei i els nacionalistes. Egipte com a provincia otomana donava lloc a que molts dels funcionaris fossin otomans. De manera que, els acords no van arribar a bon port. Gran Bretanya va concedir la independència al 1922 a Egipte posant fi al protectorat, no obstant, Gran Bretanya, es va reservar quatre àmbits militars, anirien tropes en cas de que Egipte fós atacat, així la defensa d’Egipte se la reservava Gran Bretanya. Pel que fa a la colònia del Sudan els britànics van voler tornar a conquerir- lo ja que, es van revoltar i agafarien la part administrativa. Les capitulacions de l’Imperi Otomà segons les quals tots els otomans com la provincia otomana que era, jutjaven segons la seva política a tothom, aquest àmbit també se’l reservà a l’Imperi britànic. Per tant era un tipus d’independència que per Egipte no camviava res ja que la política egipcia que depenia del sultà Fuat, i en quant a l’administració la controlaven els britànics. Fuat quan volia tenir més poder en quant els nacionalistes es recolzava en els britànics i viceversa. A nivell internacional Egipte constava com Estat independent però en quant a la realitat era controlada pels britànics. Això s’acabà al 1914 però en realitat en 1922 tornaren a ser dominats pels britànics. A nivell de política internacional els britànics volien establir una monarquia constitucional per tant si a 1922 se’ls hi dona la independència, a 1923 es crea un parlament i un sistema electoral fins al 1936. Moltes de les eleccions les guanya el Wafd, però en el moment en que als britànics no els interesava i al sultà Fuat l’interesés tenir més poder el que feien era dissoldre el

35


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

parlament i es tornaven a donar noves eleccions. El sultà va dissoldre unes 26 vegades el parlament. Per tant si s’intenta establir un model com el de la metròpoli en teoria, però no en la pràctica. A 1933 va anular la constitució vigent, Fuat va fer una nova constitució que li donés més poder. De 1922 a 1936 s’establí una monarquia constitucional aparentment semblant a la metròpoli però a la pràctica era autàrquica. A 1936 Fuat va morir i el seu fill Faruk accedí al sultanat (que establiren ara el nom a monarca per influència britànica). Va haver un moment en que Faruk i el Wafd tenia millors relacions però després continuarien igual. A 1936 Mustafa Nahas del Wafd firmaria un acord amb els britànics. A Libia occidental dominada pels italians amb Mussolini en el poder, els egipcis els interesava mantenir la protecció de Gran Bretanya front els possibles atacs de Mussolini. En quant als britànics, per damunt de tot per sobre dels quatre àmbits, el que més l’interessava era el de la seguretat i el de la defensa. Per tant van renunciar a les capitulacions de manera que tot resident extranger a Egipte seria jutjat per les lleis d’Egipte i també renunciaria l’administració única britànica al Sudan i van fer un condomini administratiu de Sudan repartint- se el Sudan entre britànics i egipcis i no sols dels britànics com fins ara. Els egipcis van renunciar al control de la seguretat. Els britànics continuaven al Port d’Alexandria i el canal de Suez i qualsevol atac contra Egipte els britànics tindrien la supremacía. Quan comença la segona Guerra Mundial al 1939, Egipte era dominada per Gran Bretanya. Un cop signat el Tractat, la independència egípcia estava en vies de ser- hi i al 1937 Egipte entrà dins de la Societat de Nacions. L’acord del 1936 segons el qual la seguretat d’Egipte continua en mans britàniques tenia una vigència de 20 anys això tindria importància amb Nasser, en 1956 les tropes britàniques abandonaren Egipte. Establirien una constitució semblant a 1923 donant més importància al Parlament que no pas a l’ejecutiu. Al 1936 va haver inestabilitat política: nacionalismes, reivindicacions britàniques i reivindicacions monàrquiques otomanes. El surgiment també de diverosos grups polítics a tots els nous Estats que s’aniràn creant i també a Egipte. D’aquests tenim una escició de Wafd saadista; altres influïts pels faixistes europeus; ... de tots aquests grups hi hauria un que fou la Creació dels germano- musulmans, 1928 creada per un mestre d’escola Hassan al- Bannà al 1928 creà l’asociació en que la seva principal característica era la seva identitat es religiosa islàmica, l’altre característica era el seu rebuig a l’europeització. Aquesta asociació islàmica es crea amb l’objectiu de reformar l’Islam en la linea de AlAfghani de Mohammed Abduh, agafant la idea de reformar l’Islam tornant als origens perses tot i utilitzant la raó. Però cada cop s’aniria radicalitzant més. Quan crea aquesta asociació les seves característiques eren la d’una asociació o cofradia religiosa amb un mesia Hassan al qual obeien tots els seus membres. Els objectius que té foren que els seus membres aconsegueixin ser el més bóns musulmans possible, el que no significa quedar- se en l’àmbit individual sino que voluntariament ha de participar a les obres educatives i socials amb tot l’aspecte de justicia social per millorar al màxim la societat. Això els influeix en la idea de l’igualitarisme, en front de les idees igualitaristes del comunisme o del socialisme, ells la fan basant- se en la religió islàmica. Progressivament cada cop anirà agafant participació política. Els germans musulmans s’anirien radicalitzant contra els europeus i buscarien la independència dels britànics.

36


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Anirien agafant característiques d’un moviment polític i religiós. En aquesta linia es defensa Hassan que volia participar a les eleccions en el parlament però, això seria a 1940. No obstant, en l’administració hi havia britànics recolzant al rei Faruk i no els deixarien participar als Germans musulmans i si ho feien no aconseguirien ascons en el parlament quan, en realitat tenien una malloria d’afiliats. Hassan justificava la participació política perque era d’activitat pública en el govern però en aquest sentitm, els objectius que defensava era portar una oposició al model que s’estava implantant: occidentalista i representatiu en teoria però en la pràctica no, aleshores justificaren les activitats terroristes en contra dels britànics, moment en que estaven en relació amb un grup secret, els Oficials Lliures (Nasser era un d’ells) que eren militars. Dintre dels germans musulmans durien a terme una cèdula secreta que atentaren juntament amb els militars contra el domini britànic i amb la monarquia. El context històric en quant a la fundació dels germans musulmans tindria molta importància. El juvent que el recolzà era de classes mitges urbanes. En aquest context aquest grup que defensava la seva pròpia identitat, amb la defensa de l’igualitarisme i la total independència en un moment en que els grups polítics perdien influència, molts joves, que no tenien un grup amb el qual identificar- se, fa que es repleguin com a grup social. A 1949 Hassan va morir assessinat per ser instigador dels atentats. Això ho nega un dels germans de l’islamisme Oliver Roy. En aquests moments hi havia un guía però assessorat per un comitè consultiu, defensaven, front el model d’Estat Nació, el panislamisme d’ Al- Afghani UMMA: la direcció del moviment és el guia i s’organitza en diverses seccions posades a la resta dels païssos àrabs: Jordania, Siria, Sud d’Egipte (Sudan) i s’anirien organitzant com a seccions amb la idea de recuperar la UMMA. Aquesta estructura es mantè actualment com a Palestina. Els objectius de Hassan, que era el guía, no eren els mateixos que Nasser. Quan Hassan va ser aprobat i Nasser va ser empresonat, a 1950, els germans musulmans es radicalitzaren. Sayd Qutb va ser empresonat i defensava l’autoritarisme contra els occidentals: aquesta fama radicalitzà el moviment, de manera que hi hauria una escició 1960 que repercutiria a la resta de les seccions. Hassan defensava una democràcia i la participació en les eleccions però amb una identitat islàmica. La resta de seccions, desde el punt de vista, Occidental no farien una distinció entre aquesta escició i es posen a tots en el mateix sac. El portar a terme aquesta repressió, a uns i altres afavoria al sector més radical. Els sectors més radicals rebien finançament dels saudites wahhabites. Quan Hassan va orientar el moviment a activitats polítiques ells no tingueren unicament en compte el que passà al Creixent Fèrtil on seguien una idea occidentalitzadora neolliberal política. Però hi havia un tema que si que els afectà que fou el tema de Palestina que estava sota el mandat britànic aïllant- la dels àrabs i a 1940 es creà l’Estat d’Israel. Al 1947 Palestina pels sionistes i la resta pels àrabs, 1948 es donà la primera guerra entre sionistes i àrabs. Biblio: Kepl: Faraón y profeta.

- Creació de tots els Estats del Creixent Fèrtil (manual de López). Fotocop XVII.

Zona sota domini britànic. - Irak i Jordania. Irak i la seva creació no sols a nivell d’Irak sino en quant a Arabia Saudita. Quan s’instaura el mandat britànic a Irak no s’havia format mai una unitat estructural. A nivell de la situació político administrativa això corresponia a Mossoul, Besora i Bagdad (provincies). Els britànics separaren a 1922 el territori de Besora, quan al 1914 els

37


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

britànics van declarar protectoral britànic a Kuwait, però les fronteres les implantà a 1912. A nivell de la població, a la provincia de Mossoul, la majoria de la població era kurda per tant amb diferències etnolingüístiques i confesionals, pero també estan els asiris nestorians o galdeapes, molts d’aquests es van islamitzar però molts altres van mantenir la seva llengua i religió per exemple Tarik Aziz està arabitzat però mantè la seva religió. Altre nucli es el dels asidites (una escició dels sunnites) tot i que la majoria dels islamistes els consideraven agnòstics. Defensaven als omeyes i que s’establiren aquí i tenen una barreja de varies religions però són kurds. Al llarg de l’actual frontera amb Iran hi ha una majoria poblacional persa i també hi ha una part turca i a la zona nort, sircacians que provenen del Caucas. També hi ha armenis. Deixant de banda les minories predominen al Nort els kurds musulmans sunnites i la resta són àrabs que representen el 70% dels quals, a nivell de la religió, el 51% són musulmans chiítes al Sud. Els àrabs sunnites estan a la part central. En quant a la població hi ha diversitat amb majoria àrab 70%, després els kurds i la resta les minories. En quant a la religió hi ha predomini dels chiítes perque entre els sunnites i kurds no arribaven al 50%. Tota aquesta diversitat la tindran en compte els britànics. Per tant segons les seves preferències tindria pactes amb uns o amb altres. Una minoria important és la jueva a Bagdad, tot i que estaven arabitzats mantenien la seva religió. - Objectius dels britànics. Els britànics són les del virregnat de les Indies, mentre que a la part Occidental són els que provenen d’Egipte. El que volien era fer el mateix a la zona d’Aden, és a dir, introduir una administració directe. Donarien una sèrie d’arguments: com que hi havia poca població urbana diferent de la part Occidental (Creixent Fèrtil:Damasc...) per tant predomina la població rural i nòmada o seminòmada. Per això aquesta zona se l’anomena l’ Arabia turca perque depenia de l’Imperi Otomà però amb les característiques de les tribus nòmades d’Arabia. Aquesta part però no estava acostumada a ser governada, d’aquí que es diferenciés de la part Occidental. Tampoc aquí es donà un desemvolupament nacionalista com a Beirut o Damasc perque hi havia poca burgesia desemvolupada. Però si que hi havia un desemvolupament del panislamisme, ja que Al Afgane que s’anomenava l’Afgà va viatjar fora de l’Imperi Otomà i en aquesta zona hi viví molt de temps deixant les seves influències. Les societats secretes a Bagdad es van crear (Allah) es va formar amb oficials de l’exèrcit i quan acabada la 1ª guerra mundial, els nacionalistes van establir la sobirania sota Feiçal, aleshores aquest territori àrab es va crear 1921. Per tant hi havia un petit sector nacionalista àrab a Bagdad però era mínim també perque el nacionalisme europeu havia penetrat poc. El virregnat de les Indies va establir l’administració. La creació de l’Estat d’Irak i l’establiment del seu govern va ser creat per Gran Bretanya. Un cop que tingueren l’administració directe al 1919, els kurds fan una sublevació perque se’ls hi va prometre un Estat autònom i volien estar a les fronteres de l’Estat d’Irak. Les tropes anfroindies van reprendre, però quan encara no estava sufocada es va donar la sublevació pel Sud, dels chiítes que estaven influïts per Al Afgani. Els ulemes chiítes es dirigiren contra el domini britànic i defensaven la linea Panislamista. Els britànics sufocarien la revelió però els va fer pensar que els interesava el contacte amb l’èl.lit que abans havia estat relacionada amb els otomans i que després es va juntar a la revolta àrab a Bagdad. Són amb Allah, són musulmans sunnites, població urbana, en contra de la població rural i chiíta o kurds. Aquests sunnites eren pels quals van penetrar les idees europees però continuaven sent la minoria.

38


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Paral.lelament a aquests fets hi ha el tema de la dinastia kachemita, els nacionalistes sirians al Congrés de Damasc tot l’Occident del Creixent Fèrtil van establir la sobirania de Feiçal a Siria (1919- 1921) quan va ser expulsat pels francesos i es va anar a Bagdad on estava Feiçal. Abdullah els dos germans que els britànics es van trobar. Abdullah, que era nacionalista volia que Siria fós independent, anava preparant l’exèrcit per anar contra els francesos i recuperar el territori. Aleshores a l’imperi britànic, al Congrés del Caire no l’interesà i Churchill li va crear un nou Estat a Abdullah (Transjordania) i a Feiçal el va permetre quedar- se a Bagdad. El tema de la propietat de la terra serà altre de les qüestions. Pensant en la llei agrària de 1858 es va paralitzar perque es crearen aquells grans terratinents. Quan s’estableixen els britànics hi havia poca propietat privada i les parts de terres dels tribals, que depenen de la Confederació tribal, els britànics les registraren per als cheics d’aquestes tribus creant nous terratinents. Els britànics bonificaran i irrigaran les terres aprofitant- se dels rius Tigris i Eufrates i també les anirien donant als cheics dominanats per tant els britànics crearen una nova classe dominant. Així doncs, tota una classe social que seria favorable a Feiçal i a la dominació britànica. Gema Martín Muñoz.

Al crear a aquests notables això afectaria a Transjordania, que seria el tema de la sedentarització dels beduins, al igual que a Arabia. Als anys 50 anirien bonificant terres i sedentaritzant als beduins. En quant a l’establiment de les fronteres Fotocop XVII – B. Les primeres que establiran 1922 crearen l’Estat de Kuwait, crearen zones neutrals on hi havia pous d’aigua i a les zones neutrals hi havia altre tema, com era el de la sedentarització dels beduins que no volien. La part Nort d’Iran no reconeixeria aquest Estat fins a 1929 tot i que la frontera amb Iran no l’establirien fins al 1937 i 1947. El tema que planteja el problema fou la desemvocadura del mar. Fao, on comença la frontera, és d’Irak però la resta és d’Iran, justament on desemvoca el Tigris i l’Eufrates seria el que marca la frontera entre Irak i Iran. Altre tema fou que els iraquians no acceptaren l’Estat de Kuwait fet al 1922 pel tema de la sortida al mar i la illa de Ille Kharg, els britànics la van donar a Kuwait per tant els irakians tenien molt restringida la sortida al mar. La frontera amb Siria no es ratificaria fins al 1932 tot i que es copmença amb la Conferència de Sant Remo. També la part nort (Kirkout) la reivindicava Turquia desde que al 1923 s’establí com a República, però no seria fins al 1926 que Turquia no deixà que formés part d’Irak tot i que es ratificaria al 1932 i 1937. La inestabilitat política continuaria però les sublevacions kurdes 1923, 1933 que volien l’Estat promés al 1919 i que no tindrà perque serien represos pel govern irakí. El territori kurd quedaria dividit a Iran, Irak i Turquia, Siria i Armenia. Això donaria lloc a que a 1937 es donés un acord entre aquests 5 Estats per reprimir als kurds. Pel que fa als asiris també se’ls havia promés una república a la part que controlaven a Mesopotamia però com no se’ls va donar es van revel.lar als anys 1930, 1933. Els sectors més adinerats marxarien cap a Amèrica, altres a Siria i altres acabaran sent dispersats per Irak. La sublevació dels chiítes anys 1935- 36 no hi hauria enfrontaments entre la població sino sublevacions contra el govern d’aquestes poblacions per aconseguir els seus objectius. Això crearia inestabilitat. També la crearia l’estructura de la població, els nous notables tindrien clans rivals que crearan nous partits polítics nacionalistes. Aquests grups polítics, es vincularan a clans tribals que faran aliances internacionals diferents (clans pro alemanys i clans pro britànics).

39


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

- Les relacions amb Gran Bretanya. Gran Bretanya intenta establir un règim polític semblant al de la metròpoli per tant monarquia constitucional. Elaborarien una Assamblea i crearien una Constitució a Egipte a 1925. Però la realitat era una autocràcia sota l’aparença d’una monarquia constitucional amb govern de Feiçal però amb consellers britànics, a Irak també. El sector britànic tindria l’ofensiva dels nacionalistes de manera que, a 1930, es faria un acord anglo-iraquià mitjançant el qual es concedia la independència i seria retificada per la Societat de Nacions a 1932. Irak passaria a ser membre de la Societat de Nacions. Egipte seria independent a 1936 i Arabia a 1932. Irak tenia més possibilitats de ser el capdavanter dels Estats àrabs pel tema del petroli. Si els otomans havien creat la Turquish petrolium quan va caure l’Imperi, aquesta empresa, que era alemanya es va repartir entre França, Gran Bretanya i EUA i es creà la Irakish Petrolium, els irakians es quedaven el 20% de la producció. Arabia era molt més poblat i més població urbana però també tenia petroli però interesava menys. A més Irak tenia 2 rius, el Tigris i l’Eufrates i els britànics irrigaven i bonificaven les terres per tant Irak també era rica agrícolament cosa que no tenia Arabia. A nivell de la monarquia, Feiçal moria al 1933. Gassi, fins a 1939. Feiçal II estaria fins a 1958 quan es donà un cop d’Estat imitant al d’Egipte de 1952 que va ser incruent, aquí va ser sanguinari, a Bagdad i a 1958 s’establí la República a Irak. Desdels origens d’Irak fins a l’actualitat l’exèrcit té un paper primordial ja que, quan els britànics formaren el govern, es recolzaren en la burgesia àrab sunnita que havia estat la dels oficials militars i molts durant la 1ª Guerra Mundial es van passar al govern de Feiçal sent primers militars en el govern. La diversitat de població també tenia importància reprimint les successives sublevacions. El que l’interesava a Gran Bretanya era controlar l’aire i en el Tractat que fan a 1930 l’interesava controlar els aeroports, però els hi deixa que els irakians organitzin l’exèrcit terrestre. L’exèrcit provocarà molts canvis de govern lligats a la movilitat dels clans, que van ser els que finalment van donar el cop d’Estat. - En quant a Jordania. Fotocop XVIII.  Es forma l’emirat.  La independència.  Quan es converteix en Jordania. La creació de Transjordania es va donar quan li donaren a Abdullah, però l’interesava a Gran Bretanya tenir contenció a aquesta zona contra els francesos en contra del nou Estat de Palestina i en quant a l’expansió dels saudís. L’emirat de Transjordania el creà amb capital britànic perque Abdullah deia que no tenia capital per substituir- se. Aleshores es creà la milicia, legió àrab formada per beduins però amb oficials britànics. Pretenien fer una monarquia parlamentaria amb una constitució, aquí llei orgànica, però en realitat era una autocràcia. La diferència és que es tenien en compte les diverses minories étniques inclús als beduins. Això també es donaria a Irak, tot i que no es mantè i si que ho fà a Transjordania. La independència la va concedir a 1945 i a 1946 es concedeix però seria el Regne de Transjordania. És un emirat separat de l’Antiga Siria i Abdullah pretenia unificar- la, el primer que farà es negociar amb els dirigents sionistes clandestinament de manera que, ell reconeixeria la seva existència a canvi de que ells el reconeguessin com a rei. Aquesta va ser la causa per la qual va ser assessinat a 1951 per un nacionalista àrab. - La part Oriental del Creixent Fèrtil: (Fotocop XVIII) A 1918, acabada la 1ª Guerra Mundial, mentre els Estats beligerants negociaven el que passà a París, decideixen establir l’Estat de Siria a la zona de Damasc. Els grecs

40


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

ortodoxes van agafar al patriarcat anterior d’Antinoquia pels nacionalistes sirians i proclamaren la monarquia sota el rei Feiçal. Corresponien a la provincia de l’Epo, Trípoli i Damasc que després de les reformes del s. XIX Damasc va passar a ser Siria, entre altres coses. Del conjunt d’aquestes provincies, sols aquelles on més població hi havia era el que reivindicarien. De 1918 a 1920 es donaria aquest Estat sota la monarquia de Feiçal, tot i que internacionalment no va ser reconegut. S’ha de tenir en compte que els nacionalistes àrabs de Siria, tots ells membres de la gran burgesia, reivindicaven l’autonomia menys els maronites, al nort, que desde el Congrés de París reivindicaven el Gran Liban. Acabada la 1ª Guerra Mundial, a excepció dels maronites i altres petits grups que reivindicaven això, la resta reivindicava l’Estat Unitari, la burgesia nacionalista. Aquesta burgesia era comercial, eren grans terratinents, tan a Palestina com a Damasc tots els burgesos vinculats en Europa. Paral.lelament a la Conferència de Sant Remo (1920) la part Sud quedà per Gran Bretanya i el Nort per França. De manera que, res de les reivindicacions dels nacionalistes. França va tenir enfrontaments desde el primer moment. Les divisions provocarien que les relacions comercials entre les diverses ciutats de Siria es trenquessin. Aquesta burgesia estava acostumada a moure’s perque hi ha una diferència respecte a Irak és que aquí, sempre han hagut intercanvis comercials, amb una burgesia important. Aquí proliferen les ciutats a excepció d’Irak. Aquesta burgesia es trobava tallada a nivell econòmic i polític. A sobre, els nacionalistes no acceptaren la divisió entre Gran Bretanya i França i al mateix 1920 hi hagueren revoltes contra aquesta divisió, però això s’agreuja quan França fa la divisió del Liban respecte a la resta del territori perque els maronites eren els que millor es portaven amb els francesos i és que els libanesos volien mantenir un comerç exterior. Feiçal va intentar paralitzar les revoltes i això generà que l’expulssessin. Quan es van registrar els títuls de propietat hi haguè que estavenn al Sud i al fer- se les divisions moltes de els terres de l’amo absent pertanyerien a competències internacionalment diferents. Això passa al Liban i a Damasc. França desde el primer moment, de cara a controlar el territori, el divideix per un cop controlat, tornar- lo a unificar. Però aquí hi ha diversitat confesional. Aleshores França fomenta la rivalitat entre les diverses confesions, dividint els territoris: Les muntanyes drusses (Yebel drú, que és un sector autònom); Yemen de la Taquia, zona que són els alawites musulmans i també autònoms; Antiopia: àrabs, turcs i armenis també com a zona autònoma; Provincia de l’Epo el faria un Estat; la provincia de Siria seria de Damasc. Per tant la unitat que havien reivindicat els àrabs, França va fer 5 divisions per fomentar els particularismes fent servir l’argument de que s’ha de donar veu a la resta de territoris, però darrera hi havia una voluntat de control, ja que sempre va introduir una administració com a protectorat. Les tropes franceses a més, anirien reclutant d’aquestes minories ja que aquesta era una mena de promoció social. L’objectiu dels nacionalistes fou mantenir les reivindicacions per la unitat Siria i França defensaria que les divisions eren temporals excepte el Liban que el va donar com a separació per sempre, tot i que els nacionalistes àrabs mai el van acceptar. Al Liban no sols hi havia maronites que eren els únics que defensaven el Gran Liban, la resta no el defensaven sino que volien l’autonomia de Siria. El mandat francés a Siria dona lloc a una gran inestabilitat que significà les sublevacions a 1920, 1925, França solventà amb bombardejos e intentà justificar- se sota el mandat internacional dient que volien ajudar al poble a ser una nació com a argument principal del mandat internacional que deia que volia aplicar una Constitució basada en

41


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

els interesos francesos però, els àrabs volien la unitat de Siria i també la unió amb el Liban, cosa que xocava amb els interesos francesos. A 1930 França elaboraria una Constitució, tot i que era més bé una Carta otorgada. Però els sirians no hi van intervenir i, a la vegada, no volien que estiguessin els francesos que fessin una constitució sense tenir en compte la representació siriana. Un període de revolta important fou el de 1936. Al mapa XVIII els que estan separats de Siria al Sud 1922 foren els que primer separa i després uneix anomenant- se la República Siria. A la part Nort havent una diversitat, Turquia sempre la reivindicaria perque deia que part de la població, un 30% era turca i van enviar tropes per ocupar el territori. Aquí s’arribà a un acord entre França i Turquia. A 1939 França entregà aquest territori a Turquia. Això donarà lloc a que els àrabs i armenis marxessin. Siria tampoc va reconèixer aquesta separació cap a Turquia. Pel que fà al procés per la independència de Siria hi ha un moment important, sent el canvi produït a la metròpoli, el canvi Popular a França va canviar les relacions i aquests agafaren com a model el tractat que van tenir els britànics amb els iraquians: els britànics donaren la independència a Irak però amb bases aèrees britàniques a Irak. Doncs els francesos i els sirians farien el mateix, els francesos donarienla independència però mantenint els seus interesos, no obstant, el parlament francés, que era conservador, no va acceptar otorgar la independència, ni la del Liban ni la de Siria. Aquí jugaria un important paper Gran Bretanya que ajudaria al sector lliure de França (el que volia la independència “parcial”) perque no l’interesava que els francesos mantinguessin les colònies. Churchill recolzaria als nacionalistes sirians i al 1941 es va fer el primer intent seriós d’independència, al 1943 es va proclamar, pel general francés, la independència, però no seria fins a 1946 que els francesos van abandonar totalment el territori, tant funcionarial com militarment, tant a Siria com al Liban. Així, mentre Gran Bretanya, durant aquest any mantinguè bases aerees. Aquesta independència 1946 a Siria i al Liban quedaren sense cap francés. La part Sud quedà per Gran Bretanya (Mar mort i riu Jordà com a frontera) i la part Oriental (Aman, ...) creant l’emirat de Transjordania sota Abdullah, que tindria població palestina, població d’Aman hi ha circacians que desde el s. XIX s’havien exil.liat del Caucas cap a l’imperi Otomà i també hi havia beduins. A transjordania hi havia doncs palestins, circacians i beduins. Les emigracions jueves que es van fer a partir de 1905 representen l’expulsió dels pagessos de la zona Occidental. La lluita aquí seria per la supervivència dels àrabs, per la seva pròpia supervivència. Per tant aquí l’administració britànica establiria a un comisari per controlar aquesta zona. Però gran Bretanya l’interesava tenir bones relacions amb els àrabs per la qüestió del petroli, però, a la vegada havia de cumplir l’ajuda per crear un Estat sionista. Això portarà a una política ambigua dels britànics. Gran Bretanya farà els anomenats llibres blancs, que serien tres i serien per escriure els problemes. Aquests llibres intenten paralitzar l’emigració, la limitació de la venda de terres en determinades zones de cara a parlitzar els enfrontaments. Al 1939 es faria el llibre més favorable als àrabs. El moviment sionista reivindicava al 1919 a la Conferència de París (Fotocop XIX) fins a la ciutat de Sidon al Nort, cap al Sud Est, la capital era Aman que Gran Bretanya treiè per crear l’emirat i els sionistes el reivindicaren. Els àrabs no el van acceptar. Gran Bretanya intenta que el col.lectiu jueu escullís els seus representants i que havia de negociar amb el comisari britànic. Era una mena d’agència jueva. També van establir una pels àrabs però aquests no la van organitzar pel fet de que eren families tribals, amb aliances i rivalitats entre ells per tant no podien crear l’agència àrab. El propi comisari britànic que era jueu fomentava aquestes rivalitats entre els clans tribals àrabs.

42


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Així ens trobem que el moviment sionista crearia sota el govern britànic, una mena d’Estat, els àrabs no perque tenien rivalitats fomentades pel comisari donant categories a membres que no formen part de les tribus. Molta propietat de la terra que era de la comunitat i que era de l’Imperi Otomà ara estaria en mans dels britànics, aquestes les posaria en mans dels beduins que no sabien cultivar- les i les venien als europeus. A 1937 els britànics proposaren un plà de partició per intentar acabar amb les diferències (Fotocop XIX B) una part jueva i altre dels àrabs. Aquesta proposta va ser rebutjada pels àrabs i pels sionistes moderats que la van acceptar tot i que els radicals volien altre partició (Fotocop XIX A). - La inmigració jueva establerta (Fotocop XX ) La proposta britànica va ser rebutjada per tots, ja que els britànics es quedaren amb molta terra creant molta més zona. (Fotocop XIX D) Als anys 1933 la inmigració jueva va ser massiva perque Hitler va arribar al poder, però a més els inmigrants eren molt formats creant molta diferència entre un col.lectiu i altre. La creació de l’Estat d’Israel es crea a partir del moviment sionista. Molts dels jueus, en principi estaven en contra d’aquest moviment, però amb la 2ª Guerra Mundial i el gran genocidi dels jueus, el moviment sionista va ser una necessitat de crear un Estat refugi a nivell internacional. Al 1946 un Congrés a New York (Baltimore) on els mateixos sionistes van fer una partició del territori semblant a la que la ONU faria a 1947, tot i que, una mica més gran la que ells volien. Per altra banda, hi havia campanyes amb atentats contra els britànics que van dur a que al 1947 els britànics passessin el tema del repartiment del territori a les Nacions Unides (ONU). La Comissió que va enviar la ONU va presentar dues opcions: Partició Fotocop XIX- A o bé, una partició binacional, és a dir, un sol Estat amb govern democràtic representat per uns i altres però aquesta va ser rebutjada majoritariament. El repartiment va ser de tres parcel.les per Israel i tres per Palestins. Aquesta opció no la va acceptar el poble àrab i es donà la primera guerra arabo- israelí, al maig de 1948. Un cop feta la 1ª guerra, la parcel.la del Nort tota va quedar per Israel, després Gaza quedà pels àrabs però sota l’administració d’Egipte i la part central se la quedà Abdullah passant a formar part de Transjordania que passaria a dir- se Jordania. Tot això a partir dels armisticis de 1949: 170.000 àrabs quedarien a la zona d’Israel però altres marxarien. Al 1950 es va fer una llei de retorn per part dels jueus, en la qual tots aquells àrabs que marxaren del territori no podrien tornar mai més ja que eren considerats com extranjers. Els palestins refugiats àrabs que no poden tornar posarien atentats a la frontera. Molts es van quedar a Cisjordania però d’altres es van anar als Estats veïns que no van ser reconeguts i es van crear Camps de Refugiats en mans de la ONU. L’Estat del Liban, a diferència de la resta d’Estats, no copia el model de l’Estat- Nació sino que recull l’estructura dels millets de l’ImperiOtomà perque parteix dels principis d’autonomia de la base dels anys 60 per tant quan fa la Constitució ja volien que al parlament hi hagués representació de les minories. Tot i que en altres Estats també es pretenia això, seria de forma temporal (Siria 1953, Jordania...) però al Liban no, van fer un Pacte Nacional hi hauria una reprsentació de les minories. - La Lliga Àrab (1945). Es creà a 1945. L’establiment dels mandats al Creixent Fèrtil, la creació de les fronteres artificials provocarà una nova formulació del Nacionalisme àrab (1930). Estan

43


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

des dels que volien la unitat que Abdullah i els britànics desitjaven, a a ltres sectors els más ultranacionals, fins els que accepten les divisions. En aquest context es creà la Lliga Àrab. Però al mateix temps es situen els interesos kachemites; Hedjaz ja formava part de l’Arabia Sudí. Els kachemites controlaven Irak i Transjordania. Un home clau a Irak però britànic era Nuri Said que era un assessor del rei en aquest moment Feiçal II i que pretenia aconseguir la unitat de Siria, pero com que aquesta era una República, la diuen la Gran Siria unir el que britànics i francesos van dividir i unirho amb Irak amb la resta d’Estats Àrabs: Egipte, Arabia... Això l’interesava a Abdullah i als altres, aquest fomentaria una campanya a Siria. Però els nacionalistes sirians es malfiaven d’Abdullah per les seves negociacions en secret amb els sionistes. Però Gran Bretanya si l’interesà una Confederació dels Estats Àrabs tot i que dividits però confederats sempre depenent d’ella. Però Gran Bretanya l’utilitzà perque fossin contra França. Quan Siria i Liban van aconseguir la independència la idea de Nuri Said no va tirar en davant. Mustefa Nahas faria altre proposta i seria acceptada perque proposa una lliga àrab en que els Estats àrabs mantinguessin la independència política però fan una aliança de cooperació econòmica, social i cultural. Aquesta proposta mantindria les fronteres establertes, el que era perfecte pels britànics, francesos i saudís perque no es sotmetrien així als kachemites. Al Caire al 1945 es va aprobar. Però en realitat no va ser una Aliança perque per qualsevol tema no era obligat el cumpliment en tots els Estats àrabs. Sols aquells temes que votaven. Però la en creació de la Lliga es va crear un Consell permanent que tenia seu al Caire i el fet de que tingués aquesta seu donaria un caràcter més teòric d’unitat i representació a tots els Estats àrabs. Ministres d’afers extrangers de cada Estat formaria part d’aquest Consell. La formació d’aquesta Lliga va estar sota el patrimoni dels britànics. Egipte, Yemen, Arabia, Liban, Tranjordania, Siria, són els que començarien a 1945. Després s’anirien incorporant més fins arribar als 22 Estats, tot i que Mauritania, Chibnuti i Somalia són tres Estats àrabs actuals formen part de la Lliga. Els palestins el seu representant era nomenat. Al 1964 es va crear l’organització d’Alliberament de palestina creada a la Lliga per Nasser (OAP) el representant era l’observador i a 1976, consideraren a l’OAP com un menbre més de la Lliga àrab. Hi ha un aspecte important com fou el d’Egipte en la creació de la Lliga àrab i és que la seu d’aquesta sigui Egipte fins a 1979, quan Egipte va fer els acords de Pau amb Israel, els Pactes de Camp Davis, aleshores la Lliga àrab es va translladar a Tunisia. Fins que Egipte va tornar i és actualment seu de la Lliga. La Lliga acostà cap al nacionalisme. Fins ara quan parlem de nacionalisme àrab parlem de l’Asia àrab, no de la part africana. Però a partir de 1930 i sobretot a la 2ª Guerra Mundial el nacionalisme s’extenguè per tots els pobles de llengua àrab. El nacionalisme egipci era per la independència contra els britànics però a partir de 1930- 45 passà a volguè formar part de la intenció del nacionalisme aràbic fins arribar a ser el capdavanter del Panarabisme. - El Panarabisme. Amb la situació dels mandats internacionals, els nacionalistes sirians a 1930 el tema de la nacionalitat i de la unitat seria objecte dels intel.lectuals sirians. Hi hauria diverses publicacions, Edmond Rabbat nacionalista sirià que publicà un llibre La unitat siriana i l’esdevenir àrab on defensa que “la nació àrab són tots els pobles de llengua àrab d’Asia (Yemen fins Siria) units per la solidaritat que els ha donat la religió islàmica”.

44


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Per tant assenyala que cristians i musulmans en els Estats àrabs han participat en aquesta situació. Al llarg del temps s’aniria sustituïnt nació per religió islàmica perque tots han viscut de la mateixa tradició històrica. Un cop Siria s’independenditza dins de la burgesia nacionalista tenim sectors que precindeixen de la unitat siriana i comencen a acceptar les noves fronteres, abandonant la idea de la Gran Siria. Això donarà divisions entre la pròpia unitat. Santi al Hussi (Fotocop XXI) era un sirià d’uns notables de l’Epo i després de la revolta àrab va participar i anà a Bagdad amb Feiçal i quan s’independitzà Irak, es va nacionalitzar irakià. Ell, que va donar suport a Feiçal, va donar suport al cop d’Estat proalemany. Va ser expulat i va anar a Egipte on va quedar com a membre de la Lliga àrab en funcions culturals. Aquest nacionalista diu que “són àrabs tots aquells que parlen qualsevol dialecte de la llengua àrab, incloent a l’Africà” i diu que “els propis egipcis formen part i la defensa del Panarabisme” (des d’Africa fins al Golf Pèrsic) no tenia res a veure contra l’Islam. Islam. Ed s. XXI

Aquesta influència agafa la idea Panislamista de al- Afghani, la idea de la UMMA, agafen la UMMA com a idea de nació àrab. En el Panislamisme hi ha la idea d’unitat de l’islam que proposava Al- Afghani. Tots formen part de la nació àrab sigui de la religió que siguin i siguin de l’Estat que sigui. Els àrabs, diu són la sola UMMA, donanat- li el sentit de nació. Bernard Lewis: “La llengua i la pollítica”

El paper d’Egipte importa dins del Panislamisme. El Panislamisme surgeix de Siria entre les intel.lectuals sirians de classe mitja que crearen el primer partit Panarabista Ba’th- al Arabi (resorgiment o renaixement dels àrabs). Defensaven el Panarabisme tot i que no tindria la base popular que va tenir Nasser, per això es considera aquest el fundador. El Ba’th és considerat una ideologia que es converteix en estratègia política mentre que, el nasserisme era considerat una estratègia política que acabarà sent una ideologia. - El nacionalisme d’Al- Ba’th. Com hem vist es creà a Siria. Molts d’ells es dediquen a l’ensenyament. En aquests debats es dona la identitat nacional dels sirians i quina havia de ser la relació amb els Estats veïns. No accepten les fronteres fetes pels britànics i francesos perque ni corresponen a fronteres físiques ni tradicionals sino simples convencions. A la zona d’Alexandreta, que França entregà a Turquia formant part d’Antinòquia, es va fer la Lliga d’Acció Nacionalista formada per la petita burgesia, mestres i molts d’ells havien format part de les societats secretes a la primera Guerra mundial, tots ells marcats pel nacionalisme doncs. Hi haurien fortes divisions però al 1939 quan França entregà aquest territori a canvi de que Turquia no lluités a favor dels alemanys a la segona Guerra Mundial, aleshores va haver un sector important que marxà d’aquesta zona. Hem d’assenyalar a Zaki Arsuzi que era alawita musulmà del sector oposat, que considerava que podien actuar amb França, però quan marxà a Damasc entrà en contacte amb els intel.lectuals nacionalistes coneixent a Salah- al- Bitar i Michel Aflay historiador grec ortodoxe (Fotocop XXII) classe mitja de Damasc. Formaven asquests el primer partit polític al Ba’th al Arabi a la dècada de 1940. El primer congrés que van fer va ser al 1947. Ells defensaven el nacionalisme àrab desde el punt de vista Panarabista, desde el punt de vista de la llibertat, la unitat i el socialisme. Tots ells havien estudiat a França. Defensaven la idea d’una sola nació àrab, única, enfront de la idea Panislamista nacionalista de la nació àrab.

45


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

El principal teòric panarabista era Michel Aflay que senyala la idea d’unitat. Critica el comunisme que a la zona de Siria i el Liban tenia una influència important, així com la idea Europa que tenia dels àrabs perque aquests neguen el passat àrab. Fotocop XXII. En contraposició del moviment estava el Panislamista que pretenia renovar l’Islam perque s’havia deteriorat. Defensava, i això ho defensava Al- Afghani, el retorn als origens, quan Mahoma, la idea de la Nahda (s. XIX) originada per l’estudi del passat històric per recordar la seva cultura i després anar cap a un arabisme polític. El Panarabisme defensa resorgir individualment agafant la idea de nació i després el procés col.lectiu. Aquests estan influenciats del nacionalisme alemany i el concepte de raça. Primer l’intelecte i idea de nació àrab i després reivindicació de la idea d’unitat àrab mitjançant els paràmetres de Llibertat, unitat i socialisme. Al 1953 al- Ba’th s’uní a un partit socialista àrab fundat a Hama i dit Hourani (Partit socialista àrab). Pasaria a dir- se Partit Socialista al Ba’th. El primer objectiu a defensar era la idea de nacionalisme àrab i la segona el socialisme. La nació desde l’Atlàntic fins al Golf Pèrsic i d’Anatolia i Arabia, aquests eren els límits de la nació que defensaven. Volien primer aconseguir la descolonització i la independència. Estaven en contra de la lluita de classes i el seu socialisme sorgeix d’una inquietut social, la de protegir a les classes baixes i més marginals de la població. Per tant és una defensa ambigua ja que defensen la propietat privada i la d’obtenir l’herència, però estava contra els grans terratinents de 60 families sunnites que tenien els latifundis i detentaven el poder polític. Aquest Panarabisme no tinguè la base social de Nasser sino uns intelectuals de classe mitja urbana. Quan es van unir el al- Ba’th amb Hourani el sector militar es va introduir dins d’aquesta ideologia ja que l’exèrcit estava format per pagessos expulsats de les seves terres i s’afiliaren al socialisme tots aquests militars expagessos alawites. Al 1966 dins del partit hi hauria un cop d’Estat que marginaria als fundadors d’aquest Panarabisme. Per por a això al – Ba’th estava encontra de que aquest sector formés part. A Siria els musulmans sunnites tindrien el poder la majoria de seguidors però hi hauria minories com la dels alawites. Defensarien Estats anticonfesionals, règims progressistes laics perque volien integrar les diverses religions, cosa diferenciadora amb Nasser que li donaria més importancia a l’Islam. A nivell estructural al- Ba’th faria però una divisió regional perque defensaven que la nació àrab és una sola i que han d’acceptar les divisions regionals del partit. A Transjordania, Irak, Liban i la secció més important va ser Siria però van haver Estats sense cap afiliació. - Panarabisme de Nasser o nassarisme. Nassarisme és el corrent político ideològic que es va desemvolupar a l’entorn de la persona de Ganal Abd al Nasser. Urani deia que era un corrent polític que no tenia ideologia sino que s’anà formant a l’entorn de Nasser. Una de les seves característiques principals és el seu pragmatisme i els punts principals són el Panarabisme com unitat política de tots els pobles àrabs però sota el lideratge d’Egipte amb règim polític republicà. Al Ba’th era socialista desdels anys 60 i no als aliats eren també característiques nassarites. El nassarisme s’anà forjant remontant- nos als anys després de la 2ª Guerra Mundial amb el cop d’Estat dels oficials lliures, aquí trobem diversos, aspectes: El primer nivell l’econòmic, s’ajunten diversos factors: Egipte estava sota el domini britànic on fomantarien el monocultiu del cotó vers el policultiu, això generà una situació precària en quant als aliments però davant de la 2ª Guerra Mundial el mercat egipci va enviar

46


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

productes, manufacturats però després ja no seria competitiva, començaria la competència amb altres productes que donarian lloc a una crisi econòmica i que provocaria el descontent de la població en quant al domini colonial tot i que a 1936 s’havia signat la independència les tropes britàniques continuaven al canal de Suez per tant la independència no era tal. Aquest era un tema candent i l’altre era la guerra arabo- israeliana (1948- 49) que acabà amb la derrota de l’exèrcit àrab i Israel aumentà els territoris Tranjordania i Gaza. La derrota arabo- israeliana en la política va tenir moltes conseqüències, per exemple a Siria la població considera culpable a la classe dominant siriana i al partit nacionalista però a Egipte també se’l considera culpable al govern. En aquí la petita burgesia detectava gran importancia tant a Siria com a Egipte. A Egipte el govern que més temps estaria al poder seria el UAF on la burgesia no tenia res a fer. Però l’UAF després de 1936, els soldats que procedien dels mitjans propietaris a 1950 podien accedir al funcionalment a l’exèrcit i formaran una societat secreta: la dels Oficials Lliures que estarà en relació amb els Germans Musulmans, societat secreta que pretenia aconseguir la independència i acabar amb el govern. Ambdos es van ajuntar i van atemptar contra els britànics i contra tot lo Occidental. Això acabaria amb revoltes i el rei Faruk va dissoldre el parlament i aleshores van donar el cop d’Estat al juliol de 1952. El programa d’aquests era aconseguir que la majoria de la població els hi dongués suport: 1º Aconseguir la independència vers els britànics. 2º Demanar responsabilitats en els caps de l’exèrcit per la derrota araboisraleiana. 3º Aconseguir un govern democràtic i acabar amb la corrupció. Dins dels Oficials Lliures el que més carisma tindria seria el general Naguib. Dins d’aquests d’hora es donarien divisions d’interesos. Nasser seria el que s’enfortiria sobretot a partir de 1954. Al 1953 s’acabà la monarquia i s’establí la República a Egipte. Aquí hi haurien dos temes: els que creien que l’exèrcit tenia un paper temporal, només donar el pas per establir una democràcia (Naguib) mentre que, els altres creien que s’havia de fer un programa autoritari i estatalista perque la població no estava preparada per governar (Nasser). En aquest enfrontament a 1953 es van prohibir tots els partits polítics i es va fer una organització: La Pau per a l’alliberament. De tots els partits polítics prohibits, es diu Reagrupament per a l’Alliberament, fou el dels Germans Musulmans. A principis de 1954 el Naguib els tornà a posar en vigència tot i que Nasser a finals de 1954 els tornà a prohibir. Aquests Germans musulmans estaven encontra de la unió de Nasser i amb Naguib, estaven contra l’exèrcit. A l’octubre de 1954 un germà musulmà atemptà contra Nasser. A partir d’aquest moment els Germans Musulmans van ser prohibits i perseguits. A 1964 s’alliberarien aquests dirigents Germans Musulmans i tractaren de reorganitzar- se però es dividirien. Durant el presidi les seves dones crearen una organització per ajudar a les families i aquesta unió seria el nucli per tornar a organitzarse sota la prohibició del règim. Les divisions que es van produir estaven contra els règims dictatorials de poder a Egipte i defensaven un Estat islàmic però hi ha dues branques: els moderats contra el model occidental, creuen que s’ha d’educar a la població en la via legal en colaboració amb la població, amb el parlament i l’altre branca, la radical de Sayid Qutb que mentre que estava en la pressò defensava la lluita armada per aconseguir l’Estat islàmic no sols contra el model occidental sino contra tot mal govern àrab. Aquests serien empresonats de nou per Nasser al 1966. El règim de Nasser no es va limitar a controlar als Germans Musulmans más radicals sino contra tots.

47


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

- El règim de Nàsser. Podriem distingir tres etapes: 1º) L’accés de Nasser en el poder i l’apogeu de Nasser (1954- 1961): Aquesta etapa es caracteritza per donar més importancia al Panarabisme. 2º) (1961- 1967): es mantè el Panarabisme però a més es dona importancia al Socialisme àrab. 3º) Després de la guera dels 6 dies, Nasser moria a 1970. La decadència va ser a partir de la derrota de la guerra dels 6 dies. La 1º etapa: (1954- 1961). Es troba amb el tema d’aconseguir la total independència. Altre salvar la situació de recessió econòmica que vivia Egipte. A 1954 Nasser va fer el tractat amb Gran Bretanya ja del que es van acabar els terminis el 1936. En aquest nou tractat, Nasser firmà que en dos anys els britànics havien d’abandonar Egipte. Això l’hi donà un gran carisma. L’altre tema, el dels Oficials Lliures el plantegen la independència econòmica ja que volen diversificar l’economia i acabar amb el monocultiu del cotó i no dependre de la importanció d’aliments. Aleshores recuperen el programa industrialitzador de Mohammad Alí a principis del s. XIX, és a dir, desemvolupar l’agricultura, la industria i el comerç d’igual manera. Per a l’agricultura volien fer una Reforma agrària a 1953, tema que els Oficials ja tenien. Aquesta tenia varios aspectes: acabar amb la gran propietat que estava en mans d’europeus, en mans de cristians o inclús dels mateixos otomans de la mateixa familia de Faruk. Per tant delimitar el latifundi, la gran propietat, per aconseguir una millor distribució de la propietat i desmantellar a la gran burgesia que detentava el poder que formava part del partit polític UAF. Altre aspecte seria fer obres d’infraestructura per aprofitar millor el Nil per aconseguir irrigar el major nombre de terres possible. La pressa Asuan seria un objectiu per aconseguir això. L’Estat havia d’explotar el cotó, aquesta era la idea de Mohammed Alí i la seguiren. Amb la guerra de Corea el cotó tornà a pujar, ara s’incorporà la idea de la industrialització. No obstant, per industrialitzar- se no tenien energia, no tenien carbó i a més s’havia d’importar maquinaria en un principi (també Mohammed Alí ho plantejà al s. XIX) a més xocava amb el tema de la competència. Per portar a terme aquests canvis calia financiació ja que els beneficis no serien a l’acte sino que caldrien prèstecs. Nasser es vinculà amb el banc Mundial (EUA). No obstant estem en el moment de la guerra freda, política de blocs i Gran Bretanya va fer que una aliança antisoviètica als païssos Irak, Turquia, el pacte de Bagdad 1955 als païssos més propers d’URSS. Nasser es va negar a formar part, no perque fós pro- soviètic sino que era important per l’antioccidentalisme i l’antiimperialisme i això ho va utilitzar en el seu discurs per tant seria una incoherència fer un pacte amb ells. Aleshores va haver una Conferència del Bandu (no aliniats) en que es decideixen en no entrar en la política de blocs i això a Nasser el va anar bé i ho va defensar a 1955. Però el posà en contra de Gran Bretanya. Tot i que a 1954 s’inicià la guerra d’independència d’Argelia contra el règim colonial francés, aquests argelians s’entrenaven a Egipte i Occident presentava a Nasser com el Hitler de la época. En aquest context a Alexandria 1955, va dir Nasser que el Canal de Suez no es nacionalitzaria. Diu que aquest canal seria egipci i això anava contra els interessos britànics i francesos que havien comprat amb Mohammed Alí. La nacionalització del canal de Suez al discurs o Congrés d’Alexandria el donà molta popularitat a Nasser. D’altra part, la nacionalització del canal el portà beneficis immediats degut a que els crèdits demanats Nasser no els va rebre. Aquesta situació el pre disposà més en contra d’Europa.

48


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Així es donà la 2ª Guerra arabo- israeliana aquí s’ajunten els interessos dels britànics i francesos que no volen perdre Suez i a més el tema d’Israel. A 1950 amb la llei de no retorn dels israelis sobre els palestins aquests ultims desde 1948 per Siria i Egipte a les fronteres provocaren atmptats. En aquesta situació Nasser tancant el canal de Suez va fer que els vaixells amb bandera israeliana no els deixessin passar. Es faria un acord secret amb França, Gran Bretanya i Israel dient que Israél hauria d’invair el Sinaí (perteneixent a Egipte) aleshores Nasser contratacaria i França i Anglaterra actuarien. Així succeí a l’octubre de 1956, però les Nacions Unides (URSS i EUA) no els interesava intervenir però hi haurien frecs i van obligar a França i a Gran Bretanya a que es retiressin. Hem de tenir en compte que Nasser no va guanyar però va utilitzar la propaganda. Aleshores a 1956 Nasser va obtenir, per la propaganda, popularitat. D’altra banda al 1956 es veu com França i Anglaterra van perdre l’interés per l’Orient Mitjà i aquesta importància l’adquiriren EUA i URSS. Amb aquest triomf polític de Nasser es donaria l’apogeu d’ell. Defensaria aleshores el panarabisme. Defensaria l’aliança dels que considera regims progressistes, que es vagin establint als Estats àrabs i que el durien a l’estabilitat política. Això el va dur a enfrontarse a Irak contra els khachemites on s’anirien formant tota una sèrie d’oficials que donaran un cop d’Estat contra la monarquia i al Yemen també, al 1962 voldrien fer una República tot i que no s’aconseguiria creant- se una guerra civil. Aquesta enemistat amb els Khachemites el portaria a l’amistat amb els d’Arabia Saudí que era més reaccionaria encara però a Nasser l’interesava més. La Constitució d’Egipte de 1956 diu que per primera vegada Egipte formà part de la nació àrab. En principi el nacionalisme egipci no era àrab sino egipci. Ara Nasser ja desde 1953 al Congrés d’Alexandria deia que Egipte formava part de 3 cercles: L’Africà, de l’Islàmic i de l’Àrab. Aquest Panarabisme el portà a 1958 a formar la República Àrab Unida: Egipte, Siria i Yemen units (RAU) Un aspecte, la iniciativa de la RAU va ser de Siria no d’Egipte, serà a iniciativa d’al Ba’th és quan es van unir amb Egipte. Per tant la defensa del Panarabisme de Nasser portarà a Egipte a una dependència política de la resta dels pobles àrabs, inclús en la interacció política. Quan es crea la RAU a Egipte s’havien abolit els partits aleshores Siria també disoldria tots els partits per la seva dependència d’Egipte (el propi al Ba’th s’autodissoldria). A Egipte els anava bé la formació de la RAU perque a nivell econòmic tindrien un mercat important per tot el programa econòmic d’Egipte. Però en contrapartida es troba implicat en tots els problemes de la resta dels membres àrabs: 1961 a Siria un cop d’Estat que trencaria amb Egipte i desfaria la RAU (1958- 1961), però la idea de RAU permaneixeria en altres païssos, no es conclouria. A 1962 al Yemen del Nort va fer- se un cop d’Estat pels Oficials que s’havien format a Egipte. Però aquí no va tenir èxit i s’inicià una guerra civil però clar, Egiptte es va veure implicat al Yemen a favor dels oficials que el van fer perdre econòmicament molt i políticament l’aliança que tenia amb Arabia Saudí, van decaure perque aquests ajudarien als imans del Yemen. L’enfrontament amb Arabia duraria fins a 1967. Feiçal que era el rei d’Arabia enfront del Panarabisme de Nasser va fer el Paislamisme fent una Lliga musulmana enfront de la nació àrab, la UMMA islàmica que agafà als pobles islàmics. Tot això repercutia a la propia nació egipcia.

49


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

La guerra dels 6 dies Nasser s’hi trobà involucrat per la propaganda soviètica (amb Kruichev al poder) i la siriana per la defensa del panarabisme. A 1967 a Siria governava Ba’th que era fortament Panarabista i ho feia desde 1963. Aquí nasquè el nacionalisme però a més, el nacionalisme que reivindicaven estava dividit pels europeus. Hi havia els que defensaven la unitat siriana i els que acceptaven la divisió fronterera francesa. El govern d’al Ba’th defensava la nació desde l’Atlàntic fins al Golf Eratic. Però a més defensava Palestina com a àrab i consideraven que els hi havien tret aquest trós els europeus (israelians) i volien que s’en anessin els israelians de Palestina. Desde que Al Ba’th esta al poder l’objectiu era acabar amb Israel. Per tant a aquestes tensions s’han d’afegir les tensions a les fronteres ja que a 1956 a la frontera d’Israel i Egipte s’acabarien els problemes això ho aconsegí Israel perque la ONU envià a les tropes, però en les altres fronteres continuaven els problemes i d’aquí moltes de les unions OPEP 1964... Altre problema seria el de l’aigua ja que Israel va convertir una zona desèrtica en una zona irrigada mitjançant els canals, els irrigava treient aigua dels de territoris que no eren seus, així els atemptats ja no sols eren a les fronteres sino també contra les obres hidràuliques. EUA feia de mediadora per repartir l’aigua i el plà americà l’acceptà Jordania però no Siria que pretenia aconseguir Palestina i el que volia era unir- se amb la resta dels àrabs per aconseguir Palestina. Recordatori: 1952- 1956 1ª guerra àrabo israeliana. 1956- 1960: Guerra dels 6 dies (2ª guerra arabo- israeliana) 1970 mort de Nasser. Recordant als no aliniats i en quant a la política interior el panarabisme estava sota el lideratge egipci. -2ª etapa (1961- 1967): El panarabisme i el socialisme àrab. El socialisme àrab era un capitalime d’Estat en la direcció de l’economia i en la transformació de la societat de cara a aconseguir un desemvolupament econòmic i acabar amb la pobresa i aconseguir una millor redistribució de la riquesa, Nasser donà una resposta estatalista y autoritària, es donaria un rebuig al capitalisme occidental i un rebuig a les opcions revolucionaries de l’esquerra marxista que tenia l’URSS i que serien perseguides per Nàsser desde 1959, no seria fins a 1964 que Nasser negocià amb Kruixev. El socialisme àrab es radicalitzaria desde 1961 però aquesta política estatalista s’inicià abans, en quant l’intervenció de l’economia, això començà amb la nacionalització del Canal de Suez 1956, i a la vegada, s’inicià la nacionalització dels bens estrangers, no sols d’indústries estrangeres sino que les propietats agràries estrangeres es van expropiar. Així doncs començà el socialisme començant un sector populista amb la construcció del Canal de Suán que va ser gràcies als crèdits que la URSS els va deixar al mateix 1956, URSS ja tenia el primer plà quinquenal i s’inicià la intervenció de l’Estat en matèria econòmica, en la mateixa mida que s’inicia la industrialització. Però aquest estalinisme es radicalitzaria a partir de 1961, quan a Siria va haver un cop d’Estat trencant la unió amb Egipte. La RAU s’afegí i el Yemen del Nort al 1958, però a la fi de la RAU, a 1961, Siria se separaria el que produí un buit ideològic en quant al Panarabisme i ideològicament es radialitzaria el socialisme àrab a 1961. Al 1964 hi hauria altre transformació. En aquesta linea el panarabisme es mantindria en la Constitució de 1962 i en la de 1964 però es posaria molt d’enfasi el socialisme àrab. A nivell de la religió no hi hauria una separació com passa amb el socialisme soviètic. El socialisme àrab era més bé una justicia social; acabar amb la pobresa que no pas anar a la revolució. El partit Únic o Unió Nacional va pasar a ser Unió Socialista Àrab que era un partit autocràtic, Nasser tenia por a qualsevol òrgan que li pogués fer contra poder. A Nasser

50


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

aquest partit l’interesava per contrposar- se al poder de l’exèrcit que era molt important per tant Nasser s’aliaria amb la Unió Socialista Àrab contra la direcció del general Amer. En aquesta linea de nacionalisme àrab hi hauria noves lleis de Reforma agrària tant a la Constitució de 1962 com a la de 1964. Si al 1953 la llei s’havia limitat a la propietat de 200 feddans ara, al 1962, es limitaria a 100 per redistribuir millor la terra pels petits pagessos i pels sense terres. Això va acompanyat de la creació de cooperatives de minifundis que facilitaria el control per part de l’Estat en quant a la producció i la comercialització dels productes agraris que depenien de l’Estat. Si a 1953 no es va arribar a portar del tot la reforma agraria, la de 1962- 1964 tampoc, sols es va aplicar a un 17% de les terres i els pagessos beneficiats sols van ser del 8%. Tota la reforma agrària liquidaria aquesta reforma un cop mort Nasser implantant de (Saraba Mudara) nou la gran propietat triunfant el lliberalisme occidental. Amb la idea de dret al treball que té tothom, es va promulgar altra llei al 1962, la de que tot titulat universitari se li garantia un lloc a l’administració. Això tenia una part possitiva, però va ser un factor més a l’establiment de la burocràcia i a la llarga els salaris eren molt baixos i s’anirien als Estats Àrabs amb petroli, ocuparen les places en aquests païssos del Golf, a Arabia, on acomulaven els diners suficients per tornar a Egipte i crear una familia. Per exemple al Caire va estudiar Arafat. Això donaria lloc a una nova classe social: en l’exèrcit serien els oficials, els mateixos pagessos enriquits, donaria lloc a una nova burgesia enriquida i que estarien interesats en acabar amb el socilaisme àrab i defensarien la privatització que defensaria el successor de Nasser i a nivell de les relacions exteriors les relacions amb EUA. - 3ª etapa (1967- 1970): La guerra dels 6 dies. A partir de la guerra dels 6 dies començà l’ocàs de Nasser. L’exèrcit israelià a 1967 Gaza, Sinaí, Jordania... ocuparian els territoris. Ara Nasser estaria abatut i presentaria la dimissió però es van donar manifestacions en el Caire perque es mantingués. Carcum al Sudàn es va fer una Conferència (Conf. de Carcum) on tots els de la Lliga àrab es possarien d’acord tot i que Arabia i Egipte estaven en disputa pel Yemen però es van tornar a juntar. Aquí es negocià el no pacte amb Israel es negocià la teoria de la ONU (dita 2- 4- 2) que obligava a Israel a que es tornessin els Estats ocupats, a canvi, tots els Estats de l’orient Mitjà estarien obligats a reconèixer l’Estat d’Israel. Però els Estats àrabs no estigueren d’acord. Aleshores Nasser portà a terme la guerra de desgast atemptant contra les fronteres israelianes. A partir de la guerra dels 6 dies (1967) les organitzacions guerrilleres van portar a terme l’ostigament contra Israel. Nasser fomentà els atacs a la Península del Sinaí com a guerra de desgast. Nasser pretenia restablir la credibilitat d’Egipte, pretenia demostrar a les grans potències (EUA i URSS) que l’estatus quo d’Israel no es mantindria i així fer- l’hi molt costós a Israel l’ocupació del Sinaí. Però aquesta política de desgast l’aportà a Nasser moltes víctimes i moltes despeses en armament. En aquesta situació EUA va formar el Plà Rogers 1969 i a 1970 faria un segón plà. Aquests plans van ser acceptats per Israel i rebutjats pels àrabs, tot i que el del 1970 va ser acceptat per Egipte i Jordania. El plà Rogers consistia en que Israel tornés els territoris ocupats però s’havia de reconèixer l’Estat d’Israel. Husseim a Jordania i Nasser van acceptar, però a Jordania hi havia palestins guerrillers que portaren un enfrontament contra l’exèrcit jordà del rei Husseim capitul conegut com “el setempbre negre” moment en que s’inicià la guerra civil i que perderien els palestins. Els palestins serien expulsats i anirien al Liban on també farien una guerra.

51


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Nasser va aconseguir que pactessin Husseim i Arafat el 27 de setembre de 1970 però el 28 de setempbre de 1970 Nasser moria d’un infart (tot i que això és el que diuen perque també es pensa que va ser enverinat). En quant al règim de Nasser com a balanç quan va tenir lloc el cop d’Estat dels Oficials Lliures en 1952 podem asenyalar que malgrat que Egipte tingués la independència, en realitat el poder polític el mantenien les tropes britàniques al Canal de Suéz i a través del rei Faruk controlaven la monarquia. En quant a la riquesa agrària estava en una minoria tant egipcis com extrangers. Els Oficials Lliures, Nasser va aconseguir la independència real i la sobirania sobre el Canal de Suéz. Al mateix temps, es va fer una redistribució de la riquesa i un millor desemvolupament, uns millors ingressos amb la construcció de la pressa de Suán i amb el control de Suéz. Així li va donar molt de carisme personal a Nasser que si bé, va combatre la misèria com a aspecte possitiu, com a contrapartida va dur a terme una repressió contra tot opositor intel.lectual i, sobretot, contra els Germans Musulmans i els comunistes. En aquesta repressió va fer un Estat policial important amb servei d’espionatge. Però Egipte, amb Nasser va tenir una influència en tot el món àrab i a escala mundial en quant a representant del panarabisme. Ensenyament gratuït, sanitat gratuita també les va aconseguir. Anuar al Sadat, el successor de Nàsser va dur a terme una persecució contra tots els nasserians. Amb Hosni Mubarak, el següent successor i actual president va cambiar la situació i creu més perillossos als islamistes que als nasserians. El nacionalisme àrab aniria desapareixent. De 1969 a 1970 es donaria un auge del Panislamisme a Arabia Saudí que va fer el rei Feiçal al 1962 contra el Panarabisme de Nasser i al 1969 es donà la primera Conferència Panislamista. En l’actualitat hi ha un partit democràtic nassarista per tant d’una ideologia personal sobre la persona de Nasser a la seva mort neix com a corrent polític també lligat al Panarabisme, justicia social i ha quedat la idea de que tots els Estats àrabs formen pàrt del mateix món. Enfront a la ocupació colonial el que va aconseguir Nasser va ser donar dignitat als àrabs en general ja que havia estat una étnia humiliada pel colonialisme europeu. En aquest sentit hi ha nostàlgia de l’época Nasser a l’Orient Mitjà. - Creació de la resta d’Estats. - Kuwait (creat al 1961). Ens remontarem fins a la 1ª Guerra Mundial quan Kuwait era un protectorat. Els governants eren la familia dels Sabah desde el s. XVII. Amb el tractat d’Uqair 1922 s’estableixen les fronteres amb Irak i Arabia Saudí. A partir de 1922 per tant tindria les fronteres actuals. A 1958 a l’Estat d’Irak es donà el cop d’Estat dels Oficials Lliures, sota la direcció del general Qassem i s’acabà la monarquia irakiana quan mataren al monarca Feiçal II. A Irak es donà una República federalista però el control que tenien els britànics amb la monarquia ara no la tenen i s’haurien d’enfrontar amb ells i després estan els jaciments de petroli al Sud que feien frontera amb Kuwait. Per tant les raons del petroli i que Irak mai havia reconegut a Kuwait ja que la consideraven pertanyent a Besora pel general Qassem i reivindicaven aquest territori. Aleshores els britànics enviaren tropes per a defensar Kuwait, la pròpia Lliga Àrab va ajudar a Kuwait i als britànics. A 1961 Gran Bretanya va donar- li la independència a Kuwait i entrarà a formar part de les nacions unides. Kuwait aplicaria el mateix règim polític que d’Egipte, Irak i Jordania, una monarquia constitucional, en teoria (divissió de poders i parlament) però en realitat era una autocràcia dirigida per l’emir Sabah.

52


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Kuwait era un poble de pescadors, als quals els britànics inclouen tota una extensió de desert. Però a partir dels anys 1930 s’estava produïnt petroli el que donà lloc a una nació rica i una forta emigració cap a aquesta zona, molts dels quals serien palestins. A partir de 1961, quan es fà la independència, s’havia de decidir qui era kuwaitià. En altres llocs parlaven de sedentaritzar, a Kuwait els nacionalistes plantegen qui era kuwaitià i van decidir que ho eren els que vivien a Kuwait desde 1920. A 1966 el nou parlament va promulgar la Llei de nacionalitats augmentant el nombre de nacionalitats, diuen que era kuwaitià tot àrab que hi visquè a Kuwait desde 1945 i els no àrabs que hi visquessin desde 1930. Kuwaitià significa tenir una sèrie de ventatges com vivenda gratuita, electricitat i telèfon gratuits així com la sanitat, ect. Era un país econòmicament ric, però un yemenita que anà a 1944 era nacionalitzat, el que anà a 1946 no. Qualsevol empresa nova que es crea també. La majoria dels kuwaitians eren analfabets i serien els palestins els que s’hi dedicaren a l’ensenyança tenint en compte que els kuwaitians tenien els privilegis, mentre que els palestins no. Hi havia un altre sector que es diuen els bidun, com sabem estan els àrabs, que estaven abans de 1945, els que van anar a Kuwait, després de 1945 i van tenir fills, aquests fills eren els bidun, que no tenien pàtria i que formarien part de l’exèrcit per això quan la guerra del Golf, a 1991, la invasió d’Irak amb Husein per a aquests bidun no era tal invasió sino que al no tenir pàtria els era igual. Veiem doncs que Kuwait és un Estat molt jove que encara avuí s’està articulant. Fernando Swartz va escriure Kuwait aquesta autor, ara presentador de Lo más plus, era diplomàtic espanyol destinat a l’ambaixada kuwaitiana. Pel que fà a la resta de païssos Oman no entraria en l’esfera internacional fins a 1971. A partir de 1990 es van unificar els dos Yemens (Yemen del Nort i Yemen del Sud). Al nort Est d’Arabia, els britànics tenien dues temptatives crear Kuwait i la resta del sector fer un sol Estat pels diversos cheics. Desde Kuwait fins els Emirats Àrabs, tots ells havien estat petits ports de pescadors de perles i de la pirateria dels vaixells europeus. Tots ells al llarg del s. XVII i XVIII tribus beduines de l’interior es situaren a la Costa i feren tractats amb els pobladors de la Costa oferint- los protecció contra qualsevol ratzia beduina. A aquestes tribus beduines, segons els britànics, les controlava marcar unes fronteres per controlar- los però a l’hora, l’objectiu era fer amb la resta una Federació però aquí també tenia interessos Arabia Saudí, que volia ampliar més el seu territori, els interessos iranians i iraquians respecte a Kuwait. Els mateixos emirs estigueren en contra de la Federació i s’iniciarien creant Estats idependents, però la Única federació fou la dels Emirats Àrabs. Van haver 3 Estats diferenciats de la Federació que es pretenia fer al 1978, es crearen aquests 3 Estats. Abans però es dona el Yemen - El Yemen. El Yemen del Nort havia estat una provícia otomana que al estar tan lluny seria la major part del temps autònoma. Aquesta provincia depenia d’un immanat Zaidita tot i que també hi havia sunnites però el govern estava en mans zaidites. Un dels Imams més important zaidita fou Yahid que seria qui estava quan el Yemen s’independitzà. Yemen, a principis del s. XX (1911), va ser reconegut independent per l’Imperi Otomà (la part de les muntanyes era la que no controlava aquest imperi i decidí per això independitzar- la) tot i que, la independència seria efectiva al 1919. Un cop a 1925 Saud va conquerir Hedjaz s’havia de establir una frontera entre el Yemen Nort i Arabia Saudí. La frontera, Saud no la volia establir a la part oriental perque

53


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

no era partidari de posar fronteres a les zones desèrtiques, ja que considerava que això desfavoria la vida dels nòmades beduins que hi vivien pel desert . Al 1947 el Yemen formaria part de les Nacions Unides. Durant l’immanat de Yahid es mantinguè amb característiques totalment medievals i aïllada. L’imman va morir al 1948, i el seu net al 1962 pujà al trò, moment en que sufreix el cop d’Estat dels Oficials Lliures. Molts dels membres de l’exèrcit s’havien format al Caire, el cap de l’exèrcit era Saleg qui establiria una República però l’Imman es refugiaria a les muntanyes i el cop d’Estat no triumfaria creant- se una guerra civil. Van haver de fer un tractat d’Aliança el 1957, Sidda i era entre Arabia, Egipte i el Yemen. Davant aquest tractat Saleg demanà ajut a Nasser per tant Egipte es va veure involucrat a ajudar al sector republicà del Yemen, mentre l’imman demanà ajut a Arabia Saudí. Al 1962 esclatà la guerra civil entre republicans i reialistes, aquesta guerra no acabaria fins a 1969. Van haver intents per retirar les tropes tan d’Egipte com d’Arabia, sols quan Nasser les requreix per la guerra dels 6 dies. A la conferència de Jardum s’aliarien Arabia i Egipte i arribarien a la conclussió que s’estableixi un règim republicà però integrant- se en el parlament al grup dels reialistes. Per tant caracteritzant la política del Yemen es conservador i l’Islam estarà vigent en la Constitució desde 1970 feta i que defensa l’unipartidisme. Pel que fà al Yemen del Sud al s. XIX hi ha la colònia d’Aden 1839 havia estat creada pel govern de les Indies, després passà a ser depenenet del govern de les indies i a partir de 1847 de la metròpoli britànica. Ja al s. XX es creà l’Estat d’Israel el comisari que estava a Palestina s’estableix a Aden. Aden es conquerí per la seva posició geo- estratègica i més tard per l’avituallament de carbó. A 1940 a més d’un port comercial seria una colònia important per les refineries de petroli. Això dona lloc a una població obrera important. Es crearan una sèrie de sindicats que quedaran influïts per diversos sectors polítics: nasserians comunistes. Es a dir, tenen aquests sindicats gran importància i tindrien lluites per la independència. Els nacionalistes del Yemen es situen dins d’aquestos sectors sindicals. Aquests nacionalistes pretenien unir- se amb el nort i la part oriental on hi ha tribus amb les quals els britànics tenien contractes per fer tota una nació conjunta i independent. A part d’Aden, a la resta del Yemen del Sud hi ha 23 confederacions tribals diferents amb les quals, al llarg del s. XIX, els britànics van fer tractats d’exclusivitat pels interessos i que establia als britànics dividir el territori en part Occidental (tots els de la part més Occidental són 18 tribus i la part Oriental eren 5). La part Occidental fa un protectorat i l’Oriental altre amb el fi d’administrar però en cada tribu hi havia un cheic que comtrolava un territori i no s’identifiquen com a confederats però desde el punt de vista dels britànics si. Els britànics tenien el projecte de fer una Federació, la colonia d’Aden. Federar- la a la Confederació de tots aquests Estats tribals. Això no ho aconseguirien mai els britànics. Hi ha dues dates importants: - 1956: Nacionalització del Canal de Suéz; 2ª guerra arabo- israeliana, no hi ha un transport pel mar Roig el que afecta a Aden. Els beduins continuaven vivint tribalment, no s’intenta ni una estructura d’Estat però a Aden si que afecta i es donarien vagues i els beduins o cheics de la part Occidental, que estaven a prop d’Aden, també els afectaren les revoltes d’Aden aleshores, si que es Confederen per tenir més força fent una Federació d’Arabia. - 1962 s’afegirien més cheics però mai serien els 23. En aquest moment es creà la Federació d’Arabia sota un règim monàrquic. Però hi havia objectius diferents, els dels nacionalistes, els dels britànics i els dels cheics. Els més forts nacionalistes d’Aden eren els nasserians i sobretot aquells protegits per la URSS. En 1962 començarien una lluita armada entre nacionalistes naserians i els nasaristes

54


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

prosoviètics. Finalment els soviètics acabarien controlant la zona. A 1967, els britànics abandonaren la zona i es creà la Repúlbica Popular del Yemen. Els britànics pretenien una Federació, el que es creà amb la victòria soviètica fou una Unió Republicana. Les caracterítiques de la Unió Republicana és que era una república amb una Constitució de tipus socialista i de partit únic creant- se un Front Nacional que seria a imatge i semblança al comunisme soviètic. Quan s’elabora la Constitució de partit Únic, es va prefixar que serien laics, tot i que eren transigents amb la religió. Aquí hi havia igualtat de drets entre homes i dones per tant en aquest àmbit eren progressistes i estudiaven a la URSS. Això es dona a la zona de la costa. Però aquesta República afectava a la població cheic tribal, a nivell interior, l’emir continuava tenint el control com quan estava l’alt comisari britànic. Al Yemen del Nort també controlava la població sedentaria però no a les muntanyes. Tenint els dos Yemens diferenciats en quant a la població sedentaria, el Yemen del Nort la dona està en unes condicions infrahumanes i al del Sud la dona tenia igualtat amb l’home. Desde l’existència dels 2 Yemens començarien els enfrontaments entre els dos, a 1976 i 1980. Aquests es van fer per unificar els dos Yemens: el del Nort volia una República on la Constitució es basés en la shara islàmica i el Sud volia una República laica. Aquests enfrontaments afectarien a les relacions ya que Arabia recolzaria al Yemen del Nort mentre que a Egipte no, en principi, tot i que després si. Per tant els enfrontaments afectarien a nivell local i internacional. A 1990 es produeix la unificació per iniciativa del Yemen del Nort. Ali Abdullah Saleh, S’unificà el Yemen s’elaborà una Constitució a 1993 i es farien eleccions. Els problemes que al Nort hi havia bipartidisme però al Sud hi havia partit Únic. Qui més vots tinguè fou el de Saleh que era del Nort; el 2º el dels radicals islamistes (Partit Islamista per la Reforma); 3º el Partit Yemenita Socialista que era del Sud. S’unifiquen dos Yemens diferents, el del Nort conservador i el del Sud marxista. Així afectaria a nivell social perque havien tingut una educació diferent els d’Aden o els de la capital actual, Sabad. En el moment en que s’unifiquen han d’unificar les estructures entre elles la de l’exèrcit. Saleh era el president i Salandi era el del Sud i actuava com a vicepresident i quan es va anar a Sabad la capital nova, es va dur el seu exèrit amb ell. A 1994 s’inicià la guerra perque el partit del Sud, al quedar 3º, es va considerar marginat en el poder i a l’agost de 1994 es marxà cap al Sud i s’inicià la guerra. Actualment la població tribal el govern no el controla. Si que ho fà en la Costa i la zona sedentaria. També s’ha d’afegir el tema del petroli que es troba al que era el Yemen del Sud i està en la frontera amb Arabia Saudí. El petroli els donà una font de riquesa important. Els beduins analfabets que es troben de cop i volta rics i seria una font de conflicte. - La part nort d’Arabia.  Balei. L’objectiu dels britànics era crear un Estat Federat però fracasà. Balei i Qatar es separarien. Balei es un arxipielag de 33 illes i li dona nom la illa més gran. Depenia de la pesca i la pirateria fins que al 1930 es descubreix petroli. Als anys 1960- 70 aportà poca quantitat de petroli però tenia una economia diversificada: riquesa en gas i feia una industria petrolera de transformació: importava

55


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

petroli brut i l’exportava productes refinats per tant depenia dels seus veïns i la invasió de Kuwait afectà a Balei. També tenia aigua dolça el que li donà molta importancia a l’hora de diversificar l’economia i de cultivar riquesa però a més, hi havia una població autòctona de Balei per tant no calia transformació com a Kuwait. Balei al s. XVI- XVII depenia dels portuguesos. Però de principis del s. XVII al s. XVIII va dependre dels perses (Iran). Després una tribu beduina Aljalifa controlaria l’arxipielag desde finals de s. XVIII però els perses mai van reconèixer la seva independència. De 1920 a 1923 Persia no deixà de reivindicar Balei. A 1971 Balei decideix no participar en la Federació i es creà un Estat independent. Es creà una monarquia constitucional però en la pràctica la familia Aljalifa feia l’autarcat. A nivell de la població dominava la població sunnita tot i que, la població autòctona més de les 2/3 parts la majoria són chiítes però el poder polític esta en la minoria sunnita perque provenen d’Arabia Saudí els Aljalifa. Això també passa a Irak i a Siria. Hi ha tan chiíta perque durant el s. XVII i XVIII depenia de Pèrsia (Iràn).  Qatar. Estava controlada per una familia beduina de l’interior Altamei aquí són sunnites wahabbites en quant a la religió. Tot i que els britànics tractaren d’imposar una monarquia constitucional el que dominava era la shara islàmica amb una monarquia islàmica que es regia pel corà al igual que a Arabia Saudí. Quan es descubreix petroli aquí es veu que és el tercer protectorat de petroli en aquesta zona i el 10º en el món per tant és un dels païssos més rics amb renta per càpita més alta. També tenen gas natural i industrialització. A diferència de Balei però i en igualtat a Kuwait, a Qatar la nacionalitat es planteja a 1971 i sols eren el 20% del conjunt de la població que té tots els avantatges del 80%, 1/3 és àrab i la resta asiàtics paquistanessos o indis.  Emirats àrabs. Aquí no van tenir la possiblitat de crear un Estat per com es van anar establint en la zona de la costa. Les parcel.les són controlades per tribus i en alguns cassos que hi havia parcel.les dividies, per dos tribus de manera que, per anar a una zona s’havia d’atravessar el trós d’una tribu contrària. Aquí es va fer la Federació segons Albudari el cheic que ho va proposar als britànics. Eren 7 tribus diferents que donaren lloc a la Federació d’aquests emirats. L’estructura governamental és un consell federal que és com una mena de monarquia constitucional en que el poder executiu és els 7 emirs, el monarca és Albudari i el preseident Damunabi i Dubai que són les tribus més grans. Un consell Federal format per les families d’aquests emirs. Les característiques és que la seva riquesa és el petroli però també hi ha riquesa agrícola. A nivell de la població, ¼ part nacionalistes i la resta són considerats extrangers com a Qatar i Kuwait. Aquests beduins també es van trobar amb gran riquesa i van haver d’estructurar una política, a l’hora d’una infraestructura a les ciutats. - La resistència Palestina. (Fotocop XXIV) - Surgiment del nacionalisme palestí i els diversos projectes palestins tant a Palestina com a Jordània. - Organitzacións de resistència palestina i la lluita contra Israel. La lluita més important va ser a 1936 entre la nova societat dirigida pels sionstes i els àrabs donant lloc al llibre Blanc de 1939.

56


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

Altre característica que es dona en l’estructura social provinent de l’Imperi Otomà és la dels clans. No hi havia una sola direcció ja que dintre de les mateixes families hi havia diversos clans, els que defensaven la unitat amb Siria i els que acceptaven la unió amb Jordania. Per tant no hi haguè una lluita unificada. Aquestes rivalitats el comisari britànic Samuel va fomentar- les. El futur d’Israel, que s’estava creant pel moviment sionista pretenien una direcció unificada i crearien un petit govern. En canvi els palestins no. Un cop la ONU fa el partiment de 1947 es donà lloc a la 1ª Guerra Arao- Israeliana que va tenir com a conseqüència els camps de refugiats i que no tornarien a les seves cases. En quant a la lluita armada seràn lluites a les fronteres, dirigides pels refugiats que volien tornar a les seves terres. A 1956 es donaria la 2ª Guerra Àrabo-Israeliana. També a Kuwait, Yasser Arafat creà la 1ª organització d’alliberament Al- Fatah i al mateix temps, es publicà una revista amb objectius polítics de palestinitzar als palestins, és a dir, les potències colonials van ser les que van nacionalitzar aquests territoris desde la Conferència de Sant Remo 1920 aproximadament. D’aquesta manera el que volen es palestinitzar el territori. A 1959 surgeix la revista Naturalesa Palestina a Kuwait. Tot i que surgeix a Kuwait els d’Al- Fatah volien que a partir de 1956 Gaza estigués sota l’administració d’Egipte i al Cisjordania sota les mans Jordanes. El rei Hussein proposà que Gaza i Cisjordania fossin autònomes de Jordania. Amb Nasser es creà l’organització per l’Alliberament de Palestina OAP (1964) fent la Causa Nacional Palestina quan encara s’estava acabant l’Estat d’Israel i es pretenia alliberar Palestina. El fet de que no tinguessin un mateix objectiu polític va provocar que no duguessin a terme una nació palestina comú. A 1967 es donà la III Guerra Àrabo- Israeliana. Israel ocupà el Sinaí i Gaza, Cisjordania també i els Alps de Golan. En aquesta situació Israel ocupa el Sinaí fins al Sud del Liban. Ara si Gaza estava sota mans egipcies i Cisjordania sota els Jordans, en aquest moment tot estava sota el control d’Israel militarment. Les guerres de 1967, al Fatah havia començat a actuar desde 1964. Actuaven desde Cisjordania però a partir de 1967 la majoria marxarien cap a l’Est i actuarien desde Jordania perque Cisjordania estava ocupada pels israelís. En quant a Israel desde la inmigració del s. XIX el moviment sionista va comprar les terres. Però en l’actualitat des de 1967 es parla de confiscació de terres que, a diferència de l’expropiació, no hi ha indemitzacions pels propietaris. Els confiscaven amb arguments religiosos o militarment. Per tant hi havia el tema de les confiscacions i la colonització d’aquests territoris a Cisjordania, Gaza, als Alps de Golan. La política israeliana fomentava l’inmigració de 1948 a 1988 desde la creació de l’Estat d’Israel. Els palestins feien la lluita demogràfica, quants més fills millor i els israelians fomentaven la inmigració desde tot el món. El govern israelià portà a terme aquesta campanya i crearia asentaments. A 1967 George Habash, del Front Popular per l’Alliberament de Palestina FPAP. Tot i que la majoria eren musulmans sunnites, aquest Front és cristià per tant totes aquestes organitzacions són islamistes. D’aquí surtirien tres branques una que s’integra a Al- Fatah (moderada) el propi FPAP i el Front Democràtic per l’Alliberació de Palestina (FDPAP).

57


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

L’importància és que aquestes organitzacions, sota el control de la Lliga Àrab, anirien entrant dins de l’OAP. La més carismàtica fou Al- Fatah que al 1969 el seu president Yasser Arafat passà a ser el president de l’OAP. Altra qüestió és que els palestins anaven a remolc dels altres païssos àrabs, però a partir de la derrota de 1967 els palestins van dur a terme la seva lluita independent de les decissions de la resta dels païssos àrabs. Comencen la política d’asetjament permanent amb els atemptats terroristes. L’apogeu d’aquesta política fou 1967- 1971 i defensaven que a nivell mundial es mantingui el record de Palestina. En aquests anys hi haurien els enfrontaments desde Jordània o Siria i la reacció dels sionistes era el bombardeig d’allà on actuaven. Jordania, tot i que perdè territori augmentà el nombre de jordans dins. Per altra banda, Hussein tenia el principal reforç dels beduins per tant a més d’aquests beduins de l’exèrcit jordà, s’enfrontà als palestins i aquests van haver de marxar al Liban, aquests (fedeyyin). Aquí serien un sector important però aquí hi havia la política dels millets on també donarien lloc a conflictes civils. El territori que pretenien els palestins ocupava fins al Sud del Liban plantejat anteriorment. Després de 1967, els palestins es plantegaren qui era palestí perque no tenien territori. La carta Blanca diu que era palestí tot el que resideix a Palestina (inclossos els territoris ocupats) desde 1947. A la vegada es modera el seu projecte polític ja que no parlaven d’alliberar tota Palestina a 1969 sino de crear un Estat progressista, democràtic i laic i que fós un sol Estat en que puguessin conviure tots, aleshores reconeixerien l’existència d’Israel, però el problema era que els palestins no tenien res. A més continuava el tema dels atemptats dels palestins i de la confiscació de terres per part dels sionistes. Jordania i el rei Hussein a 1972 continuà amb els acords de pau signats amb Israel. En aquest sentit va proposar que els territoris ocupats, en el seu cas Cisjordania,que es fés una Federació sota la seva monarquia, Cisjordania amb capital a Jerusalem i Transjordania amb capital a Amàn. Bibliografia: Shimón Pérez. El que havien dit els laboristes, que ja defensaven aquest plà perque diuen que Cisjordania era Palestina, un sector d’Israel els anava bé això. Però aquesta proposta va ser important no perque tirés endavant sino perque ¿qui era la capital i la representació palestina? ¿Els britànics, els abadites...? i això obliga a l’OAP a canviar de tema per evitar aquesta situació. Per tant s’accepta l’existència d’Israel però en un sol Estat. L’OAP com va evitar això? Defensaren l’existència d’un sol Estat palestí que integrés a Gaza i Cisjordania però l’anirien aconseguint-ho per etapes, de cara a aconseguir l’objectiu final. Així evitarien la Federació i digueren que Hussein no era el representant dels palestins. AL 1973 el Sinaí estava ocupat pels israelians i els egípcis i els siris atacaren als israelians. En la Conferència de Camp Davis els israelians van tornar el Sinaí i van retornar les confiscacions. El rei Feiçal d’Arabia va usar l’exportació de petroli perque es dugués a terme i en 1973 es va declarar que els palestins eren els únics representants. A 1974 els palestins diuen que l’OAP i Yasser Arafat seria el seu representant. Hussein va aleshores renunciar al seu plà del 1972. En aquest moment l’OAP aniria a les Nacions Unides moment en que Yasser Arafat o actuaria dialogant o atemptant segons les resolucions que es decidissin a les Nacions Unides, que van ser les de 2-4-2 que Israel havia de tornar els territoris i, més tard van

58


HªContemporànea del Món Àrab.

M. Caminal.

A.P.C

ampliar la resolució 3-3-8 en aquesta resolució a més de tornar els territoris s’havia d’inclòure la pau. A 1976 hi va haver una vaga als territoris ocupats i es va assenyalar el “dia de la terra”, si hi havia confiscacions de terres també hi havia el tema de l’aigua, als palestins se’ls hi prohibí fer pous i el tema de la irrgació, a més de tenir una fondaria determinada, prohibicions que no tenien els israelites. Tenint en compte que els palestins es dedicaven a l’agricultura, aquest era un problema important. A més els palestins sols podien cultivar el que els hi permetia la importació de productes. A més la pèrdua constant de terres va dur a terme que els palestins treballessin en el sector serveis. Van haver varios plans de pau: 2-4-2 i 3-3-8 a canvi reconeixerien l’Estat d’Israel. A 1987 es donà la priemra Intifada. El territori ocupat de Jordania, les autoritats eren kachemites. L’OAP va ser expulsada del Liban al 1982 quan es van donar les grans matances dels camps de refugiats i es van anar a Tunísia. Els van bombardejar. Aquestes autoritats van demanar ser ells els que actuessin en l’OAP desde Jordania. En aquest moment es va donar la priemra Intifada organitzada pels membres de l’OAP de Cisjordania. Durant aquesta Intifada va haver un nou canvi polític. A 1987 decideixen l’Estat palestí portant implícit el reconeixement de l’Estat d’Israel: proclamació de la Independència: Estat Palestí proclamat a Alger. Això donà lloc a que a nivell secret, es donessin negociacions entre Arafat i EUA. A 1991 es donà la Conferència de Madrid, on els que van en representació dels palestins diuen que no són de l’OAP i no reconeixen a Israel. En els acords d’Oslo al 1993 es donà la firma de la Pau amb Clinton. En els acords de Camp Davis, Egipte recuperà el Sinaí i Gaza i Cisjordania tindrien autonomia administrativa però mai es portà a la pràctica i seria a Oslo on es tractà de portar a la pràctica. Al 2000 quan comença la II Intifada només s’havia aconseguit un 13% dels acords d’Oslo i a més continuava la política d’asentaments. Si s’haguessin complert les zones palestines haguessin estat un autèntic apargueit. Dins de la mateixa OAP van haver escicions, gent que no estava d’acord i altres que si estaven d’acord amb Oslo. Arafat va optar per Hussain. Els programes d’Oslo apareixen a la bibliografia de Shimón Perez que defensa una unitat econòmica de la zona. Edward Said també aporta informació però en l’altre postura.

59


Historia del mundo árabe