15x15

Retronaven les Walkiries de fons. L’olor de pintura, dissolvent i cola es barrejava amb el fum de tabac negre.

Una llum càlida entrava pels finestrals de l’estudi i apujava la temperatura enmig d’un mar de xafogor. Sobre el paviment de fusta rosegada, els clarobscurs del capvespre, retallaven els quarterons de llistonet del finestral, delineats al carbó sobre la pols. Les ombres s’enfilaven per les parets farcides de teles amuntegades, descartades o esperant per ser usades.

S’esforçava per pintar, però el traç no el satisfeia. S’enyorava d’aquells temps en que la candidesa, el duia a considerar que aconseguia materialitzar els conceptes, que presentava una obra fresca i passional. La mirada innocent de la seva primera època, el permetia pensar que transmetia, que plasmava les seves reflexions, les seves idees. Eren els temps en que encara confiava en els materials i en que la tècnica, que dominava, era l’eina de comunicació perfecta entre ell i l’espectador.

Tot s’havia perdut. Com més observava la realitat que l’envoltava més incapaç se sentia de representar la seva tempesta interior amb pinzells o paletins. Enrabiat, va llençar una puntada de peu a l’aire encertant, sense voler, el cavallet que va descavalcar la tela. El quadrat llençol insubstancial va volar i va rodolar per l’escala, desprès d’empastifar-se de la cola de fuster que havia fet servir abans.

Va baixar, arrossegant els peus, a cercar l’obra malaurada.

No havia arribat a collir-la i ja va veure el bastidor desencaixat i un gran esquinç al lli. Va donar-li la volta i la va observar llargament, tot remuntant els graons.

La va acomodar amb dificultat al cavallet.

Va romandre en el llarg esguard repassant tots els detalls: la faç torturada, que havia volgut retallar a cops de paleta gruixuda, emplastrant nerviosament olis foscos; l’esquinç que li trencava el nas i part de la galta; el tros de diari empastifat sobre la melena rossa, plena de reflexes de pols i brutícia adherida amb la cola de fuster; el coll de la camisa 03