Dossier de l’espectacle
Filla del seu pare
Versió lliure de Hedda Gabler
Aleix Aguilà - Pau Miró
Foto: Caterina Barjau
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle
www.temporada-alta.net
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
“La nostra obra, doncs, és sobre la il·lusió de la llibertat. O més ben dit: l’infern d’allò que en diem llibertat. Aquest és l’eix vertebrador de la nostra proposta; el que considerem també l’infern de la nostra i personal versió de Hedda Gabbler.”
02
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Fitxa D’Aleix Aguilà A partir de Hedda Gabler, de Henrik Ibsen Direcció: Pau Miró Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals Producció executiva: Júlia Molins Producció: Companyia Solitària de Teatre i Temporada Alta 2015 Escenografia i vestuari: Judit Colomer Il·luminació: Lluís Robirola Agraïments: Teatre Nacional de Catalunya, La Perla 29, Focus, Club de Tir de Montjuïc, Fabra i Coats, Caterina Barjau, Joanot Cortès i Pep Colomer
Dades Dia i hora: Dilluns 7 de desembre a les 21 h Lloc: Sala La Planeta Preus: 18€ Durada: 1 h 30 min
La programació del Temporada Alta a la Sala La Planeta compta amb la col·laboració de:
03
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Filla del seu pare
Foto: Caterina Barjau
Aleix Aguilà - Pau Miró
A partir de la veu de Hedda Gabler, tornada a escoltar des de les circumstàncies actuals, neix ara aquesta altra obra, Hedda, filla del seu pare, que té a veure amb l’univers més intemporal d’Ibsen. L’obra es pregunta qui és Hedda Gabler i, per extensió, quin és el paper de la dona avui dia. El jove dramaturg Aleix Aguilà se centra en la figura de Hedda, atrapada en la superficialitat de la societat, incapaç de superar-ne la buidor. Pau Miró dirigeix en aquest muntatge a la Companyia Solitària de Teatre, una de les revelacions del panorama teatral català, present per primera vegada a Temporada Alta.
L’obra es pregunta qui és Hedda Gabler i, per extensió, quin és el paper de la dona avui dia.
¿Quién sería hoy Hedda Gabler y qué papel juega la mujer en la sociedad actual? Aleix Aguilà (Companyia Solitària) parte de Hedda Gabler de Ibsen para conectar su vacío existencial con el de nuestro presente en crisis.
Who would Hedda Gabler be today, and what roles do women play in contemporary society? Aleix Aguilà (Companyia Solitària) returns to Ibsen’s Hedda Gabler to connect her existencial vacuum with our present-day sense of crisis.
04
Qui serait aujourd’hui Hedda Gabler et quel est le rôle de la femme dans la sociéte actuelle? Aleix Aguilà (Companyia Solitària) se base sur Hedda Gabler de Ibsen pour connecter son vide existentiel avec celui de notre histoire présente en crise.
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Sobre l’obra... Filla del seu pare
En la nostra adaptació, la hiperactivitat, la producció, i la falta de transparència són les jugulars de l’obra. Hedda, segueix inconscient, cavalcant en aquesta hiperactivitat, buscant la realització personal. Descobreix que tothom treballa perquè tothom espera -o confia- que és la manera de ser lliure, a través de la venuda realització personal, però ella sap que no és així, de fet, és una trampa. La nostra Hedda, doncs, navega en un temps radicalment diferent del que proposa Ibsen. Explora l’extrem oposat, però es troba igual d’atrapada. Com si després del seu suïcidi se li hagués concedit una segona oportunitat per mirar de ser lliure i s’hagués reencarnat en el nostre temps. Ara, segueix rodejada de gent que viu una mentida i que se senten lliures gràcies a les seves tasques. A l’igual que la Hedda d’Ibsen, la nostra, detesta aquesta societat opressora. Però, l’opressió és tan gran, l’enemic és tan gran, que decideix aliar-s’hi –o sotmetre-s’hi - per la impotència de no saber apreciar la seva magnanimitat. Parlem, és clar, d’una societat focalitzada per complet en la producció. On la lliure circulació econòmica, de producció i consum, s’accelera i estrangula. Però al mateix temps no vol un món lliure real, tot i que l’imagina i sap que existeix. Li fa por la llibertat sense les lleis opressores d’aquest sistema. Una llibertat que la podria salvar d’aquest infern d’hiperactivitat. No vol que li treguin el concepte de sentir-se exitosa, o realitzada, sigui inventat o no, el necessita, i no s’imagina menyspreant-lo. Per tant, a la seva manera, necessita col•laborar amb l’enemic i accelerar el món. Parlem també, que aquesta acceleració, aquesta ceguera davant l’excés d’informació, provoca una HEDDA desconnexió amb un mateix, amb la pròpia essència, que és el que segueix reivindicant Eilert Lovborg. En la nostra Hedda tothom viu en una presó amb regust de voràgine. El temps va més ràpid, les distàncies més curtes, les relacions són efímeres, consumistes, gairebé pornogràfiques. En la dramatúrgia s’observa
05
aquesta dinàmica, o almenys n’era la intenció. Tot el que “necessitem” es pot aconseguir ara i ràpid. De fet, ja és aquí. Tot és aquí. Hedda no vol que ningú posi el fre perquè tem que si el món va més lent haurà de mirar-se a ella mateixa i encarar-se a la seva buidor. ¿El pont que connectava amb la seva essència s’ha trencat? S’entossudeix a creure que això és així i que ja no es pot refer. Malgrat que ja està desperta de l’autoengany, sap que ha de viure en ell. Això l’esgota. L’esgota també, eliminar el que la diferencia dels altres. La seva superioritat sobre els altres. Perquè en aquesta societat no es permet la diferència real. Només es toleren les diferències que es poden consumir. I ella és molt diferent. ¿Amaga la seva diferència? ¿És el seu gran secret en un món on es busca la transparència? Aquest és el seu temut escandall. Per això, ella mateixa és la seva opressora. La Hedda d’Ibsen i la nostra Hedda tenen en comú que les dues viuen en l’infern de la igualtat, on no es permet l’espurna de l’espontaneïtat ni de la diferència.
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
El director diu...
Foto: Caterina Barjau
Filla del seu pare
La primera vegada que vaig veure un muntatge de la Companyia Solitària va ser a la Nau Ivanow. El text duia el mateix títol, “Companyia Solitària”. L’Aleix Aguilà signava l’autoria i la direcció. Vaig sortir de l’espectacle amb la sensació d’haver escoltat una veu amb molta personalitat, llibertat formal, i a la vegada amb una consciència evident dels mecanismes dramatúrgics. Els actors eren Pau Vinyals, Pol López, i també em va entusiasmar la seva interpretació. Pel que hi arriscaven, pel que s’exposaven, i sobretot per la intel•ligència i el sentit de l’humor que hi destil•laven en el seu treball. Més tard vaig descobrir a la Júlia Barceló, un altre talent inqüestionable que forma part de la companyia des dels seus inicis. Els espectacles i textos que han seguit a Companyia Solitària, han avançat en aquella direcció del muntatge que vaig veure a la Ivanow, han crescut en singularitat, i s’han consolidat amb un segell del tot reconeixible. Quan em van proposar participar a Filla del seu pare, no vaig dubtar-ho ni un moment. Poder servir com a director un text de l’Aleix, i dialogar amb López, 06
Barceló, i Vinyals m’excita. La seva filosofia de treball en grup, on la principal norma és anar a fons en tots i cadascun dels aspectes formals i de contingut del muntatge, m’han seduït des del minut 1. Filla del seu pare és una adaptació de la Hedda Gabler d’Henrik Ibsen. La mirada particular i a la vegada absolutament actual de l’Aleix, ens permet apropar-nos d’una manera descarnada a un dels motors que defineixen la nostra contemporaneïtat: la frustració i el buit existencial que ens provoca el fet de no poder realitzar-nos. Això es tradueix en solitud, i en una perillosa voluntat auto destructiva. Voluntat que topa amb una mínima escletxa d’esperança: la llibertat individual com a únic antídot contra la mediocritat. M’apunto a aquesta lectura sense prejudicis, que esborra els clixés per a proposar noves preguntes.
Pau Miró Director
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Produir també és crear Produccions Temporada Alta Cada vegada més entenem el sentit d’un festival de teatre pels espectacles que arriba a produir o coproduir més enllà dels que importa i exhibeix. Això s’ha d’entendre com un acte perfectament raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país, que necessita saber què passa i on van a parar els diners dels impostos que paga, o si aquests són ben emprats. I és que la inversió institucional també ha de tenir un sentit cultural i humà. Hi va haver una època (2007-2012) en què El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt/ Girona, amb la inestimable col·laboració de Temporada Alta, va arribar a confeccionar la producció de 51 espectacles i de coproduir-ne 44, capturant en conjunt prop de 600.000 espectadors i confegint gires al voltant de 20 països. Temps esplendorosos, amb espectacles tan memorables com Coral romput (Joan Ollé), Pinsans i caderneres (Narcís Comadira i Xavier Albertí), Mort d’un viatjant (Mario Gas), Dunas (María Pagés i Sidi Larbi), La sort du Dedans (Baro d’Evel Cirk), Fin de partida (Krystian Lupa), Chicha Montenegro Gallery (Carles Santos), Caín & Caín (Eduard Fernández i Pep Ramis), Labcanal: Argelés-Sur-Mer-Havanera (Àlex Rigola), Els jugadors (Pau Miró) o À louer (Peeping Tom, Franck Chartier i Gabriela Carrizo). Una època rica i reconfortant, que ha marcat un camí i ara, en temps de crisi, encara serveix de guia. Perquè, des de l’any 2013, és el Festival de Tardor Temporada Alta qui assumeix el paper que aleshores jugava El Canal Centre d’Arts Escèniques. Ara seu és el repte de produir, doncs. Esperit formidable Enguany, Temporada Alta aborda aquest esperit formidable pel que fa a produccions i coproduccions pròpies del festival, amb el suport a la creació escènica del país tot sumant esforços amb d’altres productors i artistes per fer viables el màxim de projectes. En total, aquest 2015 es veuran 25 espectacles fruït d’aquesta línia creativa.
07
Cal destacar-ne alguns de veritablement engrescadors, com ara són les noves produccions: Cerimònia del foc, de la companyia francesa Carabosse, inauguració del festival en què el foc es fusiona amb el centre històric de la ciutat transformant-se en una incandescent pista de circ. La banda de la fi del món, de la companyia Loscorderos.sc i Miss Q., sempre innovadors, sempre sorprenents, que partint del cos
Temporada Alta, té el repte de produir i coproduir espectacles indaguen la metafísica de l’existència i la natura de l’ésser humà. I què es pot dir de la Societat Doctor Alonso posant en escena Andrei Rublev. Una panicografia, dirigit per Tomàs Aragay? Autèntica transgressió. I no conec persona amb sensibilitat i humor que no admiri el singular talent de Jordi Oriol. ¿Recordeu aquella meravella anomenada La caiguda d’Amlet (TA 2007)? Doncs ara s’atreveix a fer una reescriptura o deconstrucció de La Tempesta de Shakespeare (L’empestat), dirigida també per Xavier Albertí, i acompanyat pel seu inseparable músic i actor Carles Pedragosa. I parlant de tempestes, Lluís Danés proposa Nàufrags, un espectacle visual amb música en directe, coproduït amb el Mercat de les Flors, on fulgura el talent del músic Xavi Lloses i la veu de Bikimel, amb l’estampa irònica i poètica de Josep Pedrals. I afegim-hi una versió lliure de Hedda Gabler, titulada Filla del seu pare, escrita per Aleix Aguilà i dirigida per Pau Miró; també Un tramvia anomenat desig de Tenesse Williams, amb la companyia Les Antonietes i la batuta d’Oriol Tarasón; Ventura, un text de Cristina Clemente que dirigeix Víctor Muñoz i interpreten David Planas i Meritxell Yanes, convidantnos a entrar a la seva llar perquè l’espectador formi
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
part de les seves històries, dins la casa noucentista de Can Pagans, un escenari real i memorialístic; i, naturalment, no podem oblidar la segona edició de Llibràlegs, amb textos d’Albert Arribas, Llàtzer Garcia, Marc Rosich i Victòria Szpunberg, dirigits per Jordi Part i Coll; ni el V Torneig de Dramatúrgia Catalana, un èxit que no s’esgota. D’això se’n diu seguir i obrir nous camins que han de servir per dibuixar el futur de la creació artística. Aquest és l’esplèndid compendi de produccions pròpies del festival, sense oblidar les col·laboracions i coproduccions amb el TNC, Mercat de les Flors, Teatro Maria Matos de Lisboa, Grec, La Planeta, etc. La cosa s’enriqueix substancialment, veieu: Patetisme il·lustrat, el nou espectacle del genial Carles Santos; Bèsties, l’última creació de Baro d’Evel Cirk (Blaï Mateu i Camille Decourtye); Kokoro, la nova coreografia de Lali Ayguadé; Sota la ciutat, la nova obra de Llàtzer Garcia; We need to talk, amb creació i direcció de Roger Bernat; El cinquè hivern, de la companyia Mal Pelo; Made in Girona: political mother, un espectacle de Hofesh Shechter, amb ciutadans de Girona; i Una altra pel·lícula, obra de David Mamet dirigida pel popular director i actor Julio Manrique. La creació escènica del país agrairà sempre a Temporada Alta programar segons aquesta confluència honesta de principis ideals i d’objectius pragmàtics. Ben mirat, què hi ha de millor per fer en aquesta vida que allò que un pot fer perquè sap fer-ho? Joaquim Armengol Suplement Especial Temporada Alta, publicat a La Vanguardia el 19 de setembre de 2015
08
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Pau Miró director
Llicenciat en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic-Institut del Teatre (1999). Com a dramaturg ha estudiat en seminaris a l’obrador de la Sala Beckett, impartits per Carles Batlle, Sergi Belbel, Xavier Albertí, Sanchis Sinisterra, Martin Crimp, Juan Mayorga i Javier Daulte. Entre els seus treballs de dramatúrgia i direcció destaquen é Dones com jo (2014, Teatre Romea); Adiós a la infancia, dramatúrgia a partir de les principals novel∙les de Juan Marsé. Direcció Oriol Broggi (desembre 2013, al Teatre Lliure de Gràcia). Els Jugadors estrena al Festival Temporada Alta (2011) i premi Butaca al millor text 2012. Aquest text ha estat traduït a l’italià, l’anglès, el grec, i el castellà. I el gener de 2013 va ser estrenat amb gran èxit de crítica i públic al Teatro Piccolo de Milà. A Itàlia Els jugadors ha guanyat el prestigiós premi Ubú en la categoria de millor text estranger. També ha escrit i dirigit Viatge a la Lluna, estrenat a Temporada Alta (2012); dirigeix
09
Pluja Constant (2010) a la Sala Villaroel; durant la temporada 2008-2009 estrena La trilogia animal, trilogia que rep el premi de la crítica al millor text. Dins de la trilogia, estrena Girafes (2009), Lleons (2009) i Búfals (2008). El 2008 estrena Enfermo imaginario. Co-autor amb Marc Rosich. Singapur (2007), dins del projecte del T6, TNC.Text nominat als premis butaca en la categoria de millor text. Los persas: Réquiem por un soldado (2007). Dramatúrgia conjunta amb Calixto Bieito. Banal sessions of fedra (2006) espectacle del que n’és autor i director i guanyador del premi al millor muntatge en la 11 mostra de teatre de Barcelona. Somriure d’elefant (2006), text que rep la nominació en els premis butaca en la categoria de millor text. Bales i Ombres (un western contemporani) espectacle del que n’és autor i director i que s’estrena a l’espai Lliure, teatre Lliure. Text que també rep una nominació als premis butaca en la categoria de millor text. Altres treballs són Happy Hour (2005); Plou a Barcelona (2004) amb direcció de Toni Casares,
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
aquest espectacle rep 5 nominacions en els premis Butaca, entre les que destaquen, millor text i millor espectacle de petit format. Plou a Barcelona ha estat traduït al castellà, italià, francès, portuguès, polonès, alemany, euskera i anglès i s’ha representat a Londres,
Nàpols i Milà i ha rebut diversos premis internacionals. Pau Miró també ha escrit i dirigit, Paraigües (2003). (2002), Una habitació a l’Antàrtida (2000) i La poesia dels Assassins.
Sobre la companyia... Companyia Solitària de Teatre Són una formació jove que comparteix la filosofia de fer un teatre que es pugui retroalimentar dels seus coneixements com a grup, els seus caràcters i el seu humor, que esdevé un factor imprescindible. Treballen en la recerca d’un llenguatge, compromès, poètic i sense efectismes. Per ells, la companyia és un laboratori on cada projecte és un procés d’experimentació i de creixement professional. La companyia va néixer el 2010 amb l’espectacle Lulu on the rocks, obra escrita i dirigida per Aleix Aguilà que va quedar finalista de la Beca Desperta de la Nau Ivanow. Beca que guanyen en la següent edició amb l’obra Companyia Solitària (2011), solidificant-se com a grup
emergent en el panorama de teatre barceloní. Animats per l’esperit íntim de les seves peces decideixen que el seu següent projecte Nòmades (2012) es representarà als terrats i jardins d’arreu del país durant la posta de sol en les nits d’estiu. El format de Nòmades, juntament amb la participació dins el festival Aixopluc, del Teatre Lliure amb la peça curta Pollastres (2012) els dóna una molt bona repercussió en els mitjans. El 2013 estrenen l’obra Bolxevics (2013) a la Biblioteca de Catalunya, Quietud salvatge (2014) estrenat al Círcol Maldà i de gira en l’actualitat, i el seu últim espectacle La ciutat és vostra (2015) estrenat també, al Círcol Maldà.
Aleix Aguilà dramaturg He estat format com a director i dramaturg a l’Institut del Teatre de Barcelona. I gràcies als cursos i tallers de dramatúrgia amb Paco Reyes (Teatre Suárez, Oaxaca), Maurici Kartún, (Centre hel·lènic, DF, Mèxic), Emiliano Pastor Stenmeyer (Buenos Aires) i Javier Daulte, entre d’altres trobades, debats, i conferències. Agraeixo als mestres: Magda Puyo, Ramon Simó, Muntsa Alcañiz, Txiqui Berraondo, Victor Molina, Carles Batlle i el difunt, Jaume Melendres que tenen molt a veure, encara que ells ho ignorin, a ser en qui sóc avui. La meva primera obra Una mesa con vistas (2006) és el resultat de dos cursos a l’Obrador de la Sala Beckett
010
de la mà de Victòria Spunzberg, i s’estrena com a taller a l’Institut del Teatre de Barcelona. A l’any següent va guanyar el Premi Crèdit Andorrà, amb la seva primera obra escrita: Ira (2007). He treballat com a dramaturg en un assaig obert al Teatre Lliure (Les coses de la forma, 2008). La segueix Germà petit on the rocks (Obrador de la Sala Beckett, 2009), i L’última vedette del molino que és escollida per ser un dels tallers fnals de l’Institut del teatre (director, Jordi Pérez, 2009). Viatjo a Mèxic on escric i dirigeixo La noche en que el topo gritó luna (Círculo teatral, DF, 2010) i Un corazón en el plato, una obra d’encàrrec estrenada al Teatre San Benito a Ciutat de Mèxic, 2010.
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Es reuneix un equip artístic per crear Companyia Solitària de teatre i l’any 2011 guanya la subvenció del CONCA amb l’obra Bodegó. Comença el procés de Lulú on the rocks, mentre escric per La nevera, companyia de teatre dansa de l’Alfredo Crespo, l’obra Des (habitat) al costat de qui guanya la Beca desperta 2011. En aquesta la meva funció serà la de dramaturg i co-direcció. La Companyia Solitària, d’altra banda, s’estrena per primera vegada amb Lulú on the rocks (Finalista de la beca Desperta, 2011). Beca que guanyen a l’any següent amb l’obra Companyia Solitària, (2012), El mateix any escric Nòmades, que s’estrena al festival Stripart 2012 mentre resideixo a Madrid amb el projecte Una història perversa, text de dos personatges amb els quals pretén donarse a conèixer a Madrid. Allà comença el projecte d’escriptura d’un capítol pilot per a televisió que es titula Valhalla, juntament amb Pepe Camblor i Alfredo Crespo.
i del qual també és director. Retorn a Mèxic aquesta vegada per dirigir Nòmades, mentre a Barcelona s’estrena la seva peça curta: Pollastres (Teatre Lliure, Festival Aixopluc). A la tardor de 2013, la seva companyia a Barcelona estrena meu últim text Bolxevics (Biblioteca de Catalunya, 2013). Aquest mateix any editem, juntament amb Maria Beitia, el nostre primer llibre infantil Rocu i el mar dels invisibles (Intrepidbus). En 2014 escriu i co-dirigeix juntament amb Jordi Pérez un espectacle multimèdia amb mapping sobre els fets de 1714 (Llum, 1714), i escriu dos monòlegs, el primer, una peça curta trucada: Què va ser de Norma Desmond? amb Oscar Boixaletto, estrenada al Minitea3 en el seu cicle “teatre sobre cinema”; i la segona, una versió lliure de Terra Baixa Quietud salvatge, octubre 2014) amb temporada al Círcol Maldà i dirigida pels membres de Companyia Solitària.
L’Estiu de 2012 neix el grup de teatre infantil Intrepidteatre, on explora la dramatúrgia pels més petits amb el text Les tortugues no utilitzen paraigües,
Júlia Molins Producció Va cursar estudis superiors de fotografia a l’escola industrial de Catalunya i estudis superiors de Producció en cinema, vídeo i televisió a l’escola IDEP. La seva experiència professional s’ha desenvolupat bàsicament a Barcelona, encara que ha treballat a Madrid i Nova York, fent d’assistent, ajudant, coordinadora o cap de producció per diverses productores de publicitat; per fotògrafs com Jordi Bernadó i Massimo Vitalli; per la productora de televisió El Terrat de produccions; per l’agència de fotografia Art&Commerce i en editorials de moda per a mitjans com ELPAÍS semanal i Harper’s Bazaar. Compaginant aquestes feines amb diferents projectes artístics i interactius amb estudis com Taller Estampa i Filmutea
011
produccions. Sempre en l’àmbit de la producció. L’any 2012 va cursar el postgrau de Gestió i Producció d’espectacles en directe de la UB. Des de llavors forma part de Companyia Solitària de Teatre. Actualment continua treballant d’autònoma, és la coordinadora de projectes i producció de la productora 15-L. Films, i treballa a la Fundació Photographic Social Vision com a cap de producció d’exposicions de DOCfield CARRER i de DOCfield NITS del festival DOCfield Fotografia Documental Barcelona.
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Júlia Barceló
Foto: Companyia Solitària de Teatre
actriu
Nascuda el 1985 a Barcelona. Llicenciada en Art Dramàtic en l’especialitat d’interpretació de text a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre. Formació en teatre del Siglo de Oro per la CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico). Ha realitzat entrenament actoral amb Javier Daulte i amb Cristine Adaire, en Tragèdia, i està cursant el Grau de Lingüística a la Universitat de Barcelona. Ha estudiat solfeig i cant i toca el piano. Aquest 2015 ha actuat a No feu bromes amb l’amor d’Alfred de Musset, amb direcció de Natalia Menéndez (Teatre Nacional de Catalunya). I a La Cena del rey Baltasar de Calderón de la Barca, amb direcció d’Hermann Bonnín (estrenat al FITC d’Almagro), on també fa l’assessoria de vers. Des del 2012 fins el 2014 forma part de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico, amb seu a Madrid. L’últim muntatge és La Cortesía de España de Lope de Vega, estrenat a la Sala1 de Las Naves del Español (Matadero), dirigit per Josep M. Mestres. La temporada passada va actuar a La Noche Toledana de Lope de Vega amb direcció de Carlos Marchena. 012
(Temporada al Teatro Pavón de Madrid i festivals internacionals de teatre clàssic d’Alcalà de Henares i Almagro – Juny-Juliol 2013) Treballa en els espectacles de creació de Companyia Solitària, l’últim com actriu protagonista del monòleg sobre Terra Baixa QUIETUD SALVATGE. Va fer la direcció de BOLXEVICS (estrenat a la Biblioteca de Catalunya), actriu a NÒMADES, Pollastres i anteriorment a Lulú on the Rocks. També va fer l’ajudantia de direcció a l’homònima Companyia Solitària. Totes d’Aleix Aguilà. En els seus últims treballs destaquen Daian&Giggy Live Sex de Daniel J. Meyer (Fora de Temporada. Off de Temporada Alta), Kafka a la ciutat de les mentides, de Llàtzer Garcia (Biblioteca Bonnemaison. GREC 2011); El senyor de les mosques, versió i direcció d’Abel Coll (Versus Teatre, 2011); Un llop fugint d’un eixam de trons. Una antologia dels imparables, dramatúrgia i direcció de Jordi Faura i Abel Coll (Teatre Romea, 2010); La Dama de Reus d’Ambrosi Carrión, direcció de Ramon Simó (Teatre Nacional de Catalunya, 2008-09).
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Pau Vinyals actor l’obrador de la sala beckett i a l’obrador d’estiu. L’any 2012 va treballar a Dinou de Ferran Joan Miquel dirigit per Carles Fernàndez Giua, espectacle produït a La Planeta dins el Marc Temporada Alta, i a la Sala Beckett; Pas de Poetes de Verdaguer a l’Auditori de la Mercè. Companyia Solitària d’Aleix Aguilà. Aquest any també va estrenar El Cyrano de Bergerac dirigit per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Amb El Cyrano també va anar al CDN de Madrid i el 2013 va fer gira per Catalunya. Dins els actes del tricentenari va estrenar 11-9-14 de Pere Planella. Durant el 2014 ha format part de la Companyia Jove del Teatre Nacional de Catalunya on ha fet Lo Cantador de Serefí Pitarra dirigit per Xicu Masó. També va formar part del repartiment de Liceistes i Cruzados al TNC dirigit per Jordi Prat i Coll. A fnals del 2014 estrena el Somni d’una nit d’estiu dirigit per Joan Oller al TNC fent de Puck. Actualment està fent funcions al TNC de L’art de la comèdia de Eduardo de Filippo dirigit per Lluís Homar.
Foto: Companyia Solitària de Teatre
En Pau Vinyals Dalmau és llicenciat en Art dramàtic per l’institut del eatre de Barcelona. Pel que fa a les arts escèniques va debutar amb Consell Familiar de Cristina Clemente l’any 2006. Després han seguit Esvoranc de Josep Maria Miró Coromina. Hikikomori de Jordi Faura a la Villarroel. Després Germà petit on the roks d’Aleix Aguilà; La Piramide de Jordi Prat i Coll; El Senyor de les Mosques dirigit per Abel Coll; Aquí s’apren poca cosa direcció Toni Cassares; Puputyttö de Saara Turunen dirigit per Alicia Gorina. Ens hauriem d’haver quedat a casa de Llatzer García; Lulú on the Roks d’Aleix Aguilà (espectacle fundador de la Companyia Solitària ). També ha participat en nombroses lectures de
013
Pel que fa a audiovisual destaquen Sudoku, produit per TV3. Floquet de Neu de Andrés G. Schaer i Ull per ull de Mar Targarona. També ha participat a programes com No me la puc treure del cap de Tv3. El Crac serie dirigida per Joel Joan. També cal remarcar que per anar completant els seus estudis ha fet cursos amb directors com: Javier Daulte, Anatoli Vasiliev, Krystian Lupa i Clara Segura.
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Pol López
Foto: Companyia Solitària de Teatre
actor
Debuta professionalment amb l’obra Ran del camí d’Anton Txékhov, dir. Joan Castells (TNC, 2002). Es llicencia en Art Dramàtic en l’Especialitat de Text per l’Institut del Teatre de Barcelona el curs 2009-2010. Al 2010 interpreta el personatge de Bobby a American Buffalo de David Mamet, dir. Julio Manrique (Espai Lliure) que gira per Catalunya i es prorroga en temporada. Per aquest paper és nominat als Premis Butaca 2010 al Millor Actor de Repartiment. El mateix any participa en Anita colifor, de Pablo Rosal (Teatre Gaudí, Círcol Maldà i breu gira per Catalunya l’any següent). Al 2011 interpreta el personatge de Billy a L’arquitecte de David Greig, sota la direcció de Julio Manrique (Teatre Lliure). Fa temporada amb American Buffalo al Teatro de La Abadía de Madrid. Interpreta el personatge de Tibald a Julieta&Romeo de Marc Martínez (Festival Grec, Teatro Español de Madrid). Al 2012 la Companyia Solitària, de la qual és integrant, guanya la Beca Desperta i estrenen a la Nau Ivanow un text d’Aleix Aguilà dirigit per ell mateix. Interpreta el personatge d’Albert a La monja enterrada en vida, dirigida per Nao Albet i Marcel Borràs. Forma part del repartiment de Cartes des de Tahrir, sota la direcció de Pau Carrió (cicle Cartes Lliures, i després 014
a La Seca). Amb Carrió es consagra en solitari amb el monòleg Ivan i els gossos, de Hattie Naylor. Fa temporada amb l’espectacle Lava, de Studio Orka, dins del cicle El Lliure dels nens. Aquest mateix any s’estrena com a director amb l’obra Nòmades d’Aleix Aguilà amb Pau Viñals (Companyia Solitària) dins el festival Stripart que coordina l’Antic Teatre. L’obra fa gira per terrats de Barcelona durant l’estiu. Encara durant la temporada 2012/13, forma part del repartiment d’Els feréstecs, de C. Goldoni, sota la direcció de Lluís Pasqual. En el mitjà audiovisual, ha participat com a secundari a la sèrie Kubala Moreno i Manchón de TV3, i ha treballat en cinema per a televisió sota la direcció de Sílvia Munt en dues ocasions. També ha estat sota les ordres de Paco Mir, Fernando León de Aranoa i Mikel Gurrea. Actualment interpreta diversos personatges del programa de televisió Polònia, dirigit per Toni Soler (TV3). La temporada passada va debutar a La Kompanyia Lliure participant en La revolució no serà tuitejada, Moby Dick, un viatge pel teatre i El caballero de Olmedo. Aquesta temporada ha format part també del repartiment de Victòria d’Enric V, de W. Shakespeare, dir. Pau Carrió.
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
La crítica n’ha dit d’altres obres de Pau Miró... “Seria una frivolitat qualificar el resultat d’aquest muntatge de simple monòleg perquè Lluís Homar —malgrat les aparences— no monologa sinó que dialoga, fa les rèpliques, contrasta i dóna vida als principals personatges d’un dels clàssics catalans més cèlebres i els posa cara a cara en una sola veu, però també una veu amb matisos [...]” Andreu Sotorra Recomana “L’actor, premi Max per interpretar ell sol aquests quatre personatges de l’obra de Guimerà, aconsegueix traspuar un relat directe que fa còmplice l’espectador: el públic nota, sent quin és el batec de la narració a cada moment. Una Terra baixaintensa, interessant i, sobretot, sorprenent. El silenci final només el van trencar els merescudíssims aplaudiments..” Assumpta Pérez Regió 7 “Però és ben evident que Pau Miró, un autor i director que ja ha demostrat la seva força i la seva validesa, ha tingut també un pes important en l’èxit indiscutible que és aquesta posada en escena.” Maria José Ragué Recomana “[...]a més de la complicitat total de Pau Miró que, humilment i generosa, anotava al programa de mà que pel que fa a la direcció escènica només ha acompanyat Homar. Ja ens agradaria veure acompanyaments d’aquest tipus més sovint.” Teresa Ferré Recomana “Pau Miró ha dirigir amb un pols admirable i una exquisida contenció la fragilitat del món dels quatre homes grisos. Esclar que compteaamb un dels millors repartiments que poguem imaginar en el nostre teatre.” Santi Fondevila TimeOut
015
PORTADA
QUÈ ÉS?
CARTELLERA
FESTIVALS
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró
TERRA BAIXA & LLUÍS HOMAR
Els Joglars
Andreu Sotorra CRITICA DE ANDREU SOTORRA Recomana Andreu Sotorra 22/11/2014
CRITIQUES 22/11/2014
VALORACIÓ
Lluís Homar deconstrueix i reconstrueix «Terra baixa» per paladejar-la Si adoptéssim un terme gastronòmic que està molt à la page, podríem dir que el que fa l'actor Lluís Homar amb aquesta versió unipersonal de 'Terra baixa' és primer "deconstruir" l'obra d'Àngel Guimerà per tornar-la a "reconstruir". I després, tastar-la, flairar-la, paladejar-la...
10,0 CATEGORIES
ÍNTIM INSPIRADOR
Seria una frivolitat qualificar el resultat d'aquest muntatge de simple monòleg perquè Lluís Homar —malgrat les aparences— no monologa sinó que dialoga, fa les rèpliques, contrasta i dóna vida als principals personatges d'un dels clàssics catalans més cèlebres i els posa cara a cara en una sola veu, però també una veu amb matisos: la de la Nuri (la petita llesta com la fam de cals Perdigons), la de la Marta (la noia òrfena que abans d'adoptar un pare, demanava caritat en una portadala d'església de Barcelona), la del Manelic (el pastor de les muntanyes altes que un dia va matar un llop a les muntanyes) o la del Sebastià (el terratinent amo de tot i de tothom). Lluís Homar representa cadascun dels quatre personatges sense que necessiti gaires caracteritzacions. Només en una ocasió s'emprova el vestit blanc de núvia del casament forçat de la Marta amb el Manelic. Només en una altra ocasió, es posa fugaçment la samarra de pastor que li teixeix la petita Nuri. Només en un moment de ràbia clava el ganivet de cuina a la taula de fusta. Només en un moment de ferotgia transfigura el rostre com un llop... (...)
Rànquing de Andreu Sotorra
Critiques d'aquest mateix espectacle
Del 22/11/2015 al 26/11/2015 Teatre-Auditori Sant Cugat del Vallès Pl. de Victòria dels Àngels, 1. (Sant Cugat del Vallès) El 29/11/2015 Auditori Teatre Espai Ter c/ Riu Ter, 29 (Torroella de Montgrí ) El 4/12/2015
016
Auditori Felip Pedrell Passeig de Ribera, 11 (Tortosa) El 18/12/2015
CLÀSSIC
VALORACIÓ PER EDA
+ 66 51 - 66 36 - 50 26 - 35 16 - 25 12 - 15 7 - 11 4-6 0-3
4
Comparteix:
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Assumpta Pérez Regió 7 34 DIMARTS, 3 DE NOVEMBRE DEL 2015 26/02/2015 CULTURES
REPTE SUPERAT AMB ESCREIX Lluís Homar aconsegueix que l’espectador esdevingui còmplice de la narració de Guimerà; el públic sent i sap quin és el batec de cada personatge de «Terra baixa» DAVID RUANO
AMOR I PUR EST
Àlex Rigola dirig l’adaptació teatr rodó en cartell fi
TEATRE CRÍTICA
TEATRE CRÍTICA
Assumpta Pérez TERRA BAIXA
Toni Mata i Riu
Autor: Àngel Guimerà. Direcció: Pau
Barcelona
Miró. Adjunt a direcció: Òscar Valsecchi. Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar. Intèrpret: Lluís Homar DIES: dissabte, 31 d’octubre i diumemge, 1 de novembre. Teatre Kursaal de Manresa.
n text concebut amb més d’una dotzena de personatges i una posada en escena que es resol amb un sol intèrpret no es pot definir d’altra manera que d’exercici agosarat. I és que la valentia de Pau Miró (direcció i adaptació) i de Lluís Homar (intèrpret i adaptació) amb el treball sobre la peça d’Àngel Guimerà Terra baixa, que el cap de setmana feia estada a l’escenari de la Sala Gran del teatre Kursaal de Manresa, se salda amb una gran obra de teatre. El Manelic que l’actor va interpretar l’any noranta al Teatre Lliure, acompanyat d’Emma Vilarasau sota la direcció de Fabià Puigserver, resideix en la memòria col·lectiva teatral, la qual cosa afegeix un doble interès a aquest nou treball d’Homar. I quin treball! La narrativitat esdevé el puntal principal de l’obra en la successió de fets viscuts pels seus protagonistes: Manelic, Marta i Sebastià, el triangle protagonista de la peça,
MARITS I MULLERS
Direcció i adaptació:
sat en un guió de Woody prets: Andreu Benito, Jo nica Glaenzel, Sandra Mo molins i Lluís Villanueva Villarroel, 85. Barcelona desembre. De dimarts a 20.30 h; dissabtes, a les diumenge, a les 18 h. De www.lavillarroel.cat
U
L
Lluís Homar en una escena de l’obra que s’ha vist a Manresa
acompanyats de la vigorosa veu –narradora dels antecedents– del personatge de la Nuri, la petita dels germans Perdigons. I amb claríssima nitidesa la presència dels quatre personatges s’alterna a escena. Quan Homar parla, l’espectador sap perfectament qui ho fa, ho imagina sense necessitat de rèplica. El dramatisme i la intensitat del text d’Àngel Guimerà convertit en un relat narratiu a una sola @SAENTIC
017
’obra de W un manual ses que qü descans totes les ve suades sobre l’amor. Rigola que Husban (1992) és «una disse de les relacions de contundència d’aq no és en va: la versió talà, Marits i muller a l’espectador l’enu ditat de qui se sent mirall. Per molta di vulgui assumir resp na, és impossible fu sions creuades –s recognoscibles– qu entre els sis person Tot comença am sorprenent: la Sand riben a casa de l’And
veu és un repte difícil, superat amb escreix pel tàndem MiróHomar. L’actor, premi Max per interpretar ell sol aquests quatre personatges de l’obra de Guimerà, aconsegueix traspuar un relat directe que fa còmplice l’espectador: el públic nota, sent quin és el batec de la narració a cada moment. Una Terra baixa intensa, interessant i, sobretot, sorprenent. El silenci final només el van trencar els merescudíssims aplaudiments. @RIKRD77
Manresa, A Puigcerdà i Margarida c
PORTADA
QUÈ ÉS?
CARTELLERA
FESTIVALS
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró
TERRA BAIXA & LLUÍS HOMAR
Els Joglars
Maria José Ragué CRITICA DE MARÍA JOSÉ RAGUÉ Recomana María José Ragué 19/11/2014
CRITIQUES 19/11/2014
VALORACIÓ
Una gran obra clàssica, capaç de ser transmesa al públic per un sol actor: Lluís Homar
10,0
GRAN ESPECTACLE, GRAN ACTOR CATEGORIES
Poques vegades he sortit tan contenta del teatre. En puc sortir admirada, satisfeta, etc. però Lluís Homar ha aconseguit una cosa sobre la qual jo tenia certs dubtes: fer ell sol la popular obra "Terra Baixa". I deixar-me absolutament convençuda de que, ell tot sol, resulta més convincent que un repartiment nombrós que, d'altra banda, pot tenir més fàcilment diferències de to i de qualitat en la interpretació. I tot i haver estat sempre conscient que Lluís Homar era un excel·lentíssim actor, mai no havia cregut que tingués aquest poder de convicció, tanta versatilitat, tantíssim bon gust (bé, potser això sí que ho creia) tanta delicadíssima força. Ni tampoc no creia que "Terra Baixa" pogués tenir tal encant. Era molt difícil imaginar com un actor sol podia fer tots els personatges, fins i tot els que estan dialogant o enfrontant-se. Doncs sí, senyores i senyors, Lluís Homar pot fer tot això. I quan hi ha diàlegs amb la Marta, amb el Sebastià, amb la Nuri, sap trobar el registre suau i elegant per fer-nos veure els dos personatges a partir d’ell mateix, però sense artificis ni situacions forçades, amb elegància i suavitat. Amb naturalitat i, insisteixo, elegància. Entenem perfectament tota la història, tot l'argument de la tragèdia de Guimerà que, vist avui, ens sembla un conte poètic i simbòlic de la lluita entre mons diferents. Són matisos complexos que Lluís Homar domina, sense deixar mai la suavitat, sense permetre’s cap estridència, només amb un minúscul moviment de cap, veiem que qui parla ja és un altre personatge. L'espai escènic aconsegueix la simplicitat i l'expressivitat, brillant, important, però sense acaparar el protagonisme. Ni és pas un espai buit. Representa tots els moments necessaris del text. També la veu de Silvia Pérez Cruz agafa sensibilitat en algun moment. I ha hagut un munt de col·laboradors en aquest projecte, sens dubte engrescador i desafiant. Però és ben evident que Pau Miró, un autor i director que ja ha demostrat la seva força i la seva validesa, ha tingut també un pes important en l'èxit indiscutible que és aquesta posada en escena. Però, per sobre de tot, BRAVO Lluís Homar.
018
Rànquing de María José Ragué
Critiques d'aquest mateix espectacle
DIFERENT CLÀSSIC
CERVESA NEGRA I BEN AMARG
VALORACIÓ PER EDATS
+ 66 51 - 66 36 - 50 26 - 35 16 - 25 12 - 15 7 - 11 4-6 0-3
Comparteix:
10 9 9 9
PORTADA
QUÈ ÉS?
Filla del seu pare
CARTELLERA FESTIVALS Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Teresa Ferré Recomana TERRA BAIXA & LLUÍS HOMAR 10/12/2014 CRITICA DE TERESA FERRÉ
CRITIQUES 10/12/2014
Teresa Ferré
VALORACIÓ
Una funció inoblidable del clàssic de Guimerà amb un Lluís Homar colossal La versió que protagonitza Lluís Homar de "Terra Baixa" d'Àngel Guimerà és d'aquells espectacles que s'ha de veure sí o sí. Independentment de l'edat i l'afició teatral. Jo hi vaig anar en sessió escolar, platea fins a dalt d'alumnes de 4rt d'.E.S.O. Per tant ningú no hi anava per iniciativa pròpia, sinó com a matèria de curs. Em va impressionar el silenci absolut durant tota la funció i al final com la majoria es posava dempeus i cridava bravos entusiastes. No n'hi havia per menys. Després d’escoltar per tercer cop la mítica frase “he mort el llop” que clou l’obra, jo mateixa vaig tenir la sensació d’haver assistit a una interpretació d’aquelles que fan història, perquè el tret característic del muntatge és que Lluís Homar interpreta tots els personatges, és a dir, Marta, Manelic, Nuri i Sebastià, amb els quals Pau Miró ha teixit una dramatúrgia esplèndida. Però com molt bé explicava l’actor al principi de la funció, el teatre és una feina col·lectiva i aquest muntatge no seria el mateix sense la impactant escenografia de Lluc Castells, que separa perfectament els ambients de la “terra alta” i “la terra baixa”, l’acurada il·luminació de Xavier Albertí i la composició musical de Sílvia Pérez Cruz, a més de la complicitat total de Pau Miró que, humilment i generosa, anotava al programa de mà que pel que fa a la direcció escènica només ha acompanyat Homar. Ja ens agradaria veure acompanyaments d’aquest tipus més sovint. Feu-vos un favor i aneu a comprar entrades.
Rànquing de Teresa Ferré
Critiques d'aquest mateix espectacle
Pl. de Victòria dels Àngels, 1. (Sant Cugat del Vallès) El 29/11/2015 019 Auditori Teatre Espai Ter
c/ Riu Ter, 29 (Torroella de Montgrí )
10,0 CATEGORIES
DIFERENT CLÀSSIC
CERVESA NEGRA I BEN A
VALORACIÓ PER ED
+ 66 51 - 66 36 - 50 26 - 35 16 - 25 12 - 15 7 - 11 4-6 0-3
Comparteix:
seu d Farré) ors de és un mon ressa.
ningú obra de Fèlix La jove osat fil a ria un r’ del an ordi ier e Marc an show s ue era que ns fins
ez Solé. cte fa r una
Els Joglars
Santi Fondevila TimeOut 27/04/2014 punts còmics de Rabe i han apostat per fer-ne una revisió molt cinematogràfica, situant dos plans a escena i simultaniejant accions. La companyia també ha optat per dotar de caràcter els personatges femenins en una obra assenyalada com a misògina. “Elles són més solvents moralment i arriben a les entranyes emocionals d’ells, que són decadents i desgraciats”. Hurlyburly destiŀla realisme i té un discurs propi de tragèdia del segle XXI, sobretot quan Bonnie diu a Eddie: “Formem part d’un miŀlenni de merda, tothom passa per una mala època”. Però després de la decadència, s’entreveu esperança. –E. Sendra
èrdua tumult i lyburly. d’un espeare per e amics lienació, les trenada an n Penn i ve re qui r el text
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró
IIIII
història fictícia al voltant de Millet, però aviat ens vam adonar que la versió real era més interessant. I vam decidir fer una comèdia musical”, diu el director. Per materialitzar el xou, La Mama ha portat a terme un intens treball de documentació, amb la qual cosa tot el que es diu en escena és 100% cert. El fil que ho lliga tot és inventat, però no pas els fets. I no han buscat cap referent concret al West End o a Broadway, sinó que més aviat han mirat de prop la feina satírica d’Els Joglars i les ganes de parlar del que passa a casa nostra. –A.G.
020
Quatre homes i una aició. Gairebé un vici. O una passió. El joc. Les cartes i el casino. De tot ja fa temps, perquè han creuat l’equador de les seves vides. Vides grises. Normals? En qualsevol cas, vides sense grans alegries i assumides amb certa resignació. Tot passa a la cuina del professor. Allà jugant a cartes, beuen ginebra i mengen magdalenes. El professor té un problema judicial i ha demanat l’ajuda dels seus companys, dels seus amics, de la seva única família. I allà fan cap l’enterrador, enamorat d’una prostituta ucraïnesa, un home sempre nerviós. Un barber que va haver de vendre la seva part de la barberia per deutes de joc i que pateix perquè tem que la seva dona el deixi. I l’actor, sempre fent càstings i amb certa aició per les situacions incomodes. Pau Miró és un gran observador de la quotidianitat que sap resumir en poques paraules. Les necessàries. I aquest jugadors són probablement una de les seves millors obres i una de les comèdies més interesant de les que corren i han corregut aquesta temporada pels nostres teatres. Els quatre protagonistes tenen en comú el joc i algun comportament peculiar. És curiós com l’autor extreu detalls humorístics de la grisor del seus
personatges, abocats a una existència intranscendent. Ni com a perdedors són gran cosa. L’obra comença com un petit drama marcat per una atmosfera d’un cert misteri. Alguna cosa ha de passar. Però què? El joc de cartes és un mirall del joc de la vida. En la que cap dels quatre ha tingut bones cartes. Pau Miró ha dirigir amb un pols admirable i una exquisida contenció la fragilitat del món dels quatre homes grisos. Esclar que compteaamb un dels millors repartiments que poguem imaginar en el nostre teatre. Boris Ruiz és el barber. Jordi
L’obra és una de les millors comèdies que han corregut a la cartellera Boixaderas és l’actor. Jordi Bosch, l’enterramorts, i Andreu Benito, a la i el lligam de tots ells, el professor a qui se li ha mort no fa molt de temps el pare. Tots ells contribueixen a què la funció camini amb interès, destil·lant humor cap a una última jugada atrevida i que no resoldrà la vida però que si surt bé, els donarà un marge de felicitat. Els jugadors és un goig de sensibilitat i una funció destinada a conrear el favor del públic. Que vostès en gaudeixin. –Santi Fondevila
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
021
Filla del seu pare Aleix Aguilà - Pau Miró Els Joglars
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
022