Dossier de l’espectacle
Notre peur de n’être Fabrice Murgia
Foto: Jean Louis Fernandez
!
CONTINGUT EXTRA!
Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festival per trobar més continguts de l’espectacle
www.temporada-alta.net
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
“En obres fosques i honestes, he intentat pintar la solitud amb els colors del meu temps.” Fabrice Murgia
02
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Fitxa De Fabrice Murgia Direcció: Fabrice Murgia Intèrprets: Clara Bonnet, Nicolas Buysse, Anthony Foladore, Cécile Maidon, Magali Pinglaut, Ariane Rousseau Escenografia: Vincent Lemaire Música: Maxime Glaude Videocreació: Jean-François Ravagnan, Giacinto Caponio Il·luminació: Marc Lhommel Assessor artístic: Jacques Delcuvellie Recerca en la dramatúrgia: Vincent Hennebicq Direcció general d’escena: Marc Defrise Direcció de so: Sébastien Courtoy Direcció de vídeo: Giacinto Caponio Direcció d’il·luminació: Emily Brassier Direcció d’escena : Hugues Girard Producció: Cie Artara i el Théâtre National-Bruxelles Coproducció L’Aire Libre / St Jacques de la Lande ; La Comédie de Caen ; La Comédie de Saint-Etienne ; La Comédie de Valence ; Le Groupov ; La Maison de la Culture de Tournai/ NEXT Festival ; Le manège.mons et la Fondation Mons 2015 - Capitale européenne de la Culture; Le Théâtre de Grasse ; Le Théâtre de Liège ; LeThéâtre de Namur ; Le Théâtre des Bergeries / Noisy le Sec ; Le Théâtre Dijon-Bourgogne ; Le Carré Sainte-Maxime www.artara.be
Dades Dia i hora: Divendres 30 d’octubre a les 21 h Lloc: El Canal Preus: 36€ Durada: 1 h 20 min
ESTRENA A L’ESTAT ESPANYOL
Espectacle en francès amb sobretítols en català
03
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Notre peur de n’être Fabrice Murgia
Foto: Jean Louis Fernandez
Retrat de la solitud extrema que amaga la nostra aïllada societat hiperconnectada d’avui. Amb actors i vídeo, llum i ombres, somni i realitat, Fabrice Murgia aconsegueix un retrat dens i contundent de l’ésser humà contemporani i de la seva por a no ser-hi. La carrera del jove director belga ha estat meteòrica, convertit en una veu imprescindible de l’escena europea. A Temporada Alta ja hi ha presentat Ghost road (2012) i Le chagrin des ogres (2013), exemples del seu teatre ric en recursos expressius i tecnològics que utilitza de forma incisiva i crítica amb les patologies del món actual.
Avec son expressivité et sa richesse de ressources tecnologiques habituels, Fabrice Murgia, jeune metteur en scène du théâtre européen, nous dépeint la solitude extrême de la société hyperconnectée, la peur de ne pas exister.
Con la expresividad y la riqueza de recursos tecnológicos habitual en Fabrice Murgia, joven realidad del teatro europeo, se nos retrata la soledad extrema de la sociedad hiperconectada, el miedo a no ser por no estar.
With the expressiveness and the wealth of technological resources we expect from Fabrice Murgia, a rising star in European theatre, he portrays the desperate loneliness of our hyper-connected society, the fear of simply not being.
04
Murgia torna al Festival per abordar la solitud extrema de la societat hiperconnectada
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
El director diu ... Notre peur de n’être
Foto: Jean Louis Fernandez
La solitud jugava el rol principal en cada projecte que duia als escenaris. La que causa la mort als personatges a qui dono vida, tancats en ells mateixos enmig de nits sense fi, menjant-se el món i els seus habitants fins que els obliden. En obres fosques i honestes, he intentat pintar la solitud amb els colors del meu temps. Sovint, és la llum de les pantalles que provoca el drama. Veig una espècie de tragèdia moderna en aquesta determinació per observar el món sense ser capaç de ser escoltat. I, gradualment, els personatges s’assemblen a les màquines, i les màquines s’assemblen als personatges. En algunes obres, els propis personatges es perden en les màquines. Però inclús més enllà dels cossos, és la relació amb la realitat que es reverteix. La que sento. Visc la meva vida, o la sobrevisc? Tinc el control de les meves opinions, de les meves emocions? Fins a quin punt el meu cos encara m’és útil? Qui em diu el que és bell? Com m’ajuda la ficció a oblidar les cordes que em fan ballar al so d’aquesta música que no és meva? Com la solitud permet la ficció? 05
He intentat ser sincer a l’hora de certificar les meves divagacions en aquest capitalisme tardà difícil d’entendre i en el que està per sobre de tot allò necessari fer de l’art alguna cosa més que una explicació massa senzilla i poc convincent. La meva utopia no ha estat mai entendre, sinó simplement permetre’ns heretar aquest món mentre intentem tornar-li la seva bellesa. Després, he conegut la solitud que em portava a crear retalls explicant aquest món d’imatges en el que he crescut, amb una gran dificultat per comunicar i una necessitat de cridar, de provocar de vegades, he intentat explicar histories, escapant del pes del teatre clàssic, enganxant gramàtiques visuals als personatges amb paraules xocants i accents forts que he descobert pel carrer. Un dia, la solitud va desaparèixer. Tenia massa feina al cap i es va espantar. Tot va anar massa ràpid. I quan em sentia menys sol, no vaig aconseguir escriure res més, òbviament. Així que vaig prendre la decisió de marxar cap als deserts del món, buscant aquesta solitud que havia volat, no la vaig tornar a trobar, però els viatges em van
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
em sentia menys sol, no vaig aconseguir escriure res més, òbviament. Així que vaig prendre la decisió de marxar cap als deserts del món, buscant aquesta solitud que havia volat, no la vaig tornar a trobar, però els viatges em van ensenyar que, fora de la solitud, el món existia. Vaig conèixer persones molt grans que vivien sense diners, segons ells, els diners eren un element virtual i alienant. Vaig conèixer adolescents que vestien les cicatrius de la guerra sobre la que llegia cada matí a la meva tauleta mentre em prenia el cafè. I vaig veure què passava amb els nostres ordinadors de plàstic, cremats per nens per rescatar fins a l’últim tros de metall. Les carcasses de les nostres màquines, les fotografies de les nostres famílies, els documents de feina, les dades bancàries, inhalades per nens d’un món que no veiem. En la vida quotidiana, per molts de nosaltres, un món més virtual que Facebook. En resum, els humans ja no estem al centre del sistema. Avui en dia, la feina de les màquines és servir a aquest sistema i condicionar les nostres relacions. El fet d’estar sols juga un paper decisiu en la nostra relació amb la comunitat, i les formes que li donen els nostres temps són perilloses, posen un final a qualsevol tipus de vida privada , ens priven de la nostra intimitat, de la nostra llibertat de pensament, i ens estandarditzen en uns nivells culturals. Aquest és l’enfocament de la solitud i els nous mitjans de comunicació que he pres fins ara en les meves obres teatrals. Ara, vull formular la pregunta a l’inrevés: treballar en la idea d’esperança que les “noves” tecnologies poden despertar entre les generacions present i futures. El tema d’aquesta nova creació va més enllà de la conceptualització numèrica del futur. L’espectacle parlarà sobre la idea d’esperança associada amb la gent jove que fonamentalment necessiten esperança i traduir aquesta fe en bellesa, de la certesa que certes generacions hauran de fer un canvi, de la passió amb que un moviment de contracultutra es dibuixa. Avui en dia, es tracta de reconstruir, reinventar. Les institucions estan passades de moda, l’espai que hi ha entre aquells qui prenen les decisions i la jove generació que no té interès en l’espectre polític és alarmant. I l’esperança no està morta. La gent jove és conscient que ha de ser més responsable que els seus pares, i que han de crear alternatives. Entre les impressionants lectures que van orientar al principi aquest escrit, alguns assajos van ser escrits
06
per persones molt grans, vells cavallers que ja han donat molt i que encara tenen moltes esperances per llegar, com Michel Serres, en el seu últim assaig Petite Poucete (Thumbelina). Hem viscut dues revolucions occidentals, el pas de la paraula oral a l’escrita, després de l’escrita a la d’impremta. D’acord amb Serres, estem vivint una tercera revolució, tant important com les altres dues, el pas de la paraula escrita a les noves tecnologies. Michel Serres ens parla d’una nova mutació del cervell, ni més ni menys. Una mutació que arriba conjuntament, com les anteriors, amb importants canvis polítics i socials, a càrrec dels joves. Per aquest espectacle, sis joves actors s’encarregaran de la màquina dramàtica tant a nivell tècnic com narratiu. És important que l’energia de les sis persones a l’escenari sigui el motor de l’espectacle. Treballaré des de diverses històries que trobaran la seva resposta en el camí del caràcter dels Hikikomori. Els Hikikomori són un fenomen social real al Japó. Són joves adults desconnectats del món, que refusen qualsevol contacte amb la societat i els éssers humans. No surten, ho encarreguen tot per Internet. Si han de sortir a fora per alimentar-se, prefereixen el contacte amb una màquina expenedora. El síndrome de Hikikomori s’explica per la pressió exercida per la societat japonesa als seus membres, ja des de l’escola. El Hikikomori no està avorrit. Tampoc està vegetant. És una elecció, una manera d’entendre la vida. Ja no distingeix entre el dia i la nit, es construeix una visió pròpia del món a partir d’alguns elements reconfortants, entre altres la pantalla que li permet observar el món tal i com a ell li agrada. Aquesta problemàtica ja fa anys que dura al Japó, i ara es comença a observar a l’occident. El fenomen és més estrany a la nostra societat, però tot i així existeix. La retirada de la societat d’aquestes persones està inqüestionablement lligada a una pressió social excessivament dura per a la seva desbordant imaginació. De vegades imagino que perceben els elements del món que els anomenen paràsits amb molta saviesa i especialment utopia... que s’estan preparant per fer seus els carrers, com el profeta d’una generació que des de la seva habitació, transforma les eines d’esclavatge en un missatge d’esperança per a la humanitat. Fabrice Murgia
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Fidelitzant espectadors Teatre Internacional + Connexió Flandes L’escena internacional continua sent la principal aposta de Temporada Alta. Hi ha molts noms que tornem a trobar en la seva programació, però d’altres –com alguns joves creadors de la nova connexió Flandes– amplien la mirada sobre l’escena europea actual. William Kentridge ja va meravellar al Temporada Alta de 2008 amb la fantàstica escenificació d’Il ritorno d’Ulisses, l’òpera de Monteverdi. En l’edició d’enguany presenta Ubu i la comissió de la veritat, un dels seus espectacles fundacionals amb la Handspring Puppet Company, testimoni artístic compromès del desenllaç de l’apartheid sud-africà. També repeteix el lituà Oskaras Koršunovas, que dóna noves formes als clàssics però extraient- ne l’essència sense distraccions: quan encara tenim fresc el record de la seva versió de La gavina de Txèkhov de la passada edició del festival, Koršunovas presenta enguany Krapp’s last tape, una de les peces cabdals de Beckett. Un altre conegut del públic de Temporada Alta és Fabrice Murgia, que presenta Notre peur de n’être: analista de l’individu en la societat actual, les seves peces s’emparen en la tecnologia per presentar amb cruesa els dèficits humanitaris del desenvolupament. I, per la seva banda, Declan Donnellan presenta un altre clàssic: Mesura per mesura, de Shakespeare, amb els intèrprets del teatre Puixkin de Moscou,una de les peces més políticament incisives del dramaturg anglès. Thomas Ostermeier ha estat un dels directors d’escena més influents de les darreresdècades i això ens ha menat a patir, com a espectadors, més d’una pèssima imitació de la seva poètica. En aquesta edició, però, l’Ostermeier de debò presentarà la versió escènica d’una obra mestra fílmica, El matrimoni de Maria Braun de Rainer Werner Fassbinder, una d’aquelles manifestacions artístiques fonamentals per entendre fins a quin punt la cultura ha estat fonamental a Alemanya per assumir el seu terrible segle XX. Una vídua jove s’enfronta a la misèria de la postguerra alemanya, un panorama en què només pot oferir el seu sexe per sobreviure. Fassbinder va començar a explicar que l’esforç de guerra alemany no només es podia comptar amb baixes al front, i ara Ostermeier en fa una lectura teatral. Bon moment
07
per recordar el camí recorregut a una ciutadania alemanya i europea cada vegada més abocada a la insolidaritat. El gran mestre Peter Brook i la seva col·laboradora Marie-Hélène Estienne presenten The Valley of Astonishment, basat en un poema èpic del persa Farid Attar, La conferència dels ocells, una peça ambiciosa si hem de fer cas a les paraules de Brook: “Conduirem l’espectador per nous i desconeguts territoris a través de persones les vides dels quals són tan intenses que en qualsevol instant poden passar del paradís a l’infern tornar una altra vegada al paradís”. Com ja va fer fa molts anys a partir de la biografia de l’armeni Gueorgui Ivànovitx Gurdjieff (Meetings with Remarkable Men), Brook explora la natura humana i la seva capacitat de transcendència. Per altres vies, allò que precisament es va proposar Txèkhov: el gran actor anglès Michael Pennington ressegueix la vida del dramaturg rus en un tour de force interpretatiu en solitari (Anton Txèkhov) a la mesura del seu potencial escènic. Un programa ple, doncs, de noms coneguts que presenten, però, noves creacions. Una manera de fidelitzar l’espectador.
Connexió Flandes, per anar més enllà encara
Aquest any l’escena flamenca, present des de fa moltes edicions a Temporada Alta, pren cos en forma de cicle dins de la programació del festival, una línia d’espectacles anomenada Connexió Flandes. Dins d’aquest cicle es podran veure les quatre propostes que apuntem tot seguit. L’actor Josse De Pauw, company d’aventures artístiques de Guy Cassiers, presenta, amb el pianista i compositor Kris Defoort, An old Monk, joc de mots perquè la peça s’inspira en la música del llegendari músic de jazz Thelonius Monk. Un monjo vol recuperar la joventut perduda a través de la dansa. Balla, sense cap altre objectiu que moure’s seguint la música amb entusiasme i en solitari. Un enfrontament amb la
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
vellesa, una negació de la mort, que s’encara amb energia, malgrat la inutilitat de la batalla i la certesa de la derrota. La saviesa interpretativa de Josse De Pauw que vam poder gaudir a El cor de les tenebres, el muntatge de Cassiers a partir de l’obra de Conrad, es posa ara al servei d’un espectacle també de creació contemporània que reflexiona sobre el pas del temps i la seva petjada en l’individu. La música en directe de Defoort i la projecció d’un centenar d’imatges acompanyen les evolucions de De Pauw en un muntatge intens, molt ben acollit al Festival d’Avinyó de 2014.
Foto: Kurt Van Der Elst
Cassiers també torna a Temporada Alta d’enguany amb un nou espectacle: Le sec et l’humide, un muntatge sobre textos del novel·lista nord-americà d’expressió francesa Jonathan Littell, que fa deu anys va sorprendre el món literari amb la seva novel·la Les Benignes, guanyadora del Premi Goncourt 2006. El sec i l’humit (publicat en català per Quaderns crema) és un assaig a partir del relat del líder belga nazi Léon Degrelle sobre la campanya de Rússia. El muntatge compta també amb el bagatge d’una recerca sonora a l’Ircam de París i combina sons, projeccions i els comentaris d’un historiador sobre les tesis més abjectes del nazi belga. Cassiers s’ha sentit atret per l’univers literari de Littell; de fet, aquest muntatge s’emmarca en un projecte ambiciós sobre l’autor nord-americà, The Littell Project, que tindrà continuïtat amb una peça sobre Les Benignes. En un sentit molt diferent, però sense sortir de la creació contemporània, al Centre Cultural la Mercè es podrà veure Perhaps all the Dragons, una instal·lació de Berlin (Bart Baele i Yves Degryse) que disposa unes pantalles sobre una taula en forma de
08
cercle, espectacle portàtil en què s’expliquen anècdotes de vida bastant inversemblants i aparentment desconnectades entre si, però unides per la teoria dels sis graus de separació. Completa el cicle d’espectacles flamencs l’espectacle UnDosTresUnDos, d’Albert Quesada, català establert a Brusel·les. Una mirada més aprofundida, doncs, sobre l’escena flamenca d’avui per a tots aquells espectadors que volen anar més lluny encara. Eduard Molner La Vanguardia
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
La crítica n’ha dit... (22/07/2014)“Durant una mica més d’una hora, l’espectador és també sostret del món, endut a un univers paral·lel i tanmateix tan proper, com en ingravitació. Tot vibra a través de la poesia de les paraules, dels cossos, del so, de les imatges, de l’espai. A la manera d’aquell moment màgic en què la mare del jove reclús es posa a cantar amb una veu suau, sense música, el formidable “Ragazzo della via Gluck” d’Adriano Celentano.” Jean-Marie Wynants Le Soir (22/07/2014) “Des de “La pena dels ogres” (Le chagrin des ogres), Fabrice Murgia ens havia acostuma a un virtuosisme formal per descriure els trasbalsos de joves enganxats al parany de les xarxes socials. A “La nostra por de no ser” (Notre peur de n’être), amplia el propòsit i “l’encerta”: un veritable triomf a l’estrena del 21 de juliol a Avinyó.” Christian Jade RTBF Chronique scène (23/07/2014)“Quan els personatges sorgeixen de l’obscuritat, els colors clars, el terra com un escaquer blanc i negre, les portes estil Magritte que s’obren a no se sap quina realitat imaginària, reforcen encara més la impressió de virtual. L’obra que es titula “La nostra por de no ser” (Notre peur de n’être), joc de paraules transparent amb “la por de nàixer”, està extremadament controlada, amb la intervenció del vídeo “live” o gravada, i destil·la una angoixa que glaça.” AFP
Vídeos d’interès Notre peur du n’être Trailer https://vimeo.com/110475495 Trailer oficial de l’obra en el que es pot apreciar diferents moments claus del muntatge dirigit per Fabrice Murgia. Entretien avec Fabrice Murgia pour “Notre peur de n’être” http://www.theatre-video.net/video/Entretien-avec-Fabrice-Murgia-pour-Notre-peur-de-n-etre68e-Festival-d-Avignon Entrevista de Theatre-Video.Net i el Festival d’Avinyó al director Fabrice Murgia sobre el muntatge Notre peur du n’être. Rencontre avec Fabrice Murgia pour “Notre peur de n’être” http://www.theatre-video.net/video/Rencontre-avec-Fabrice-Murgia-pour-Notre-peur-de-n-etre Vídeo de Theatre-Video.Net i el Festival d’Avinyó d’una conferència realitzada per Fabrice Murgia sobre el procés de creació de Notre peur de n’être.
09
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Fabrice Murgia director i autor
Fabrice Murgia va néixer el 1983 a Verviers. Preparat a la Liège Drama Academy (ESACT - École supérieure d’acteurs – Escola Superior d’Actors) per Jacques Delcuvellerie, treballa com a actor per al teatre, cinema i televisió. Actualment, es dedica principalment a dirigir i escriure obres de teatre. A més, gestiona la Artara Company, un grup d’artistes, directors de vídeo, artistes plàstics, músics – reunits entorn de les seves creacions – desitjosos de ser testimonis del món amb els ulls i el llenguatge de la seva generació El 2009, va escriure i dirigir la seva primera producció, Le Chagrin des Ogres (La tristesa dels ogres) per al Festival de Lieja i des d’aleshores és artista associat del Teatre Nacional de Brussel·les. En aquest context i en coproducció amb el Festival de Lieja, el Théatre de l’Ancre i la Casa de Cultura de Tournai, va crear dos nous espectacles: LIFE:RESET / Chronique d’une ville épuisée (LIFE:RESET / Crònica d’una ciutat esgotada), una obra muda, i Dieu est un DJ (Deu es un DJ) una adaptació del text de Falk Richter. El gener de 2012, Fabrice Murgia va
010
Foto: Jean-François Ravagnan
donar a conèixer la seva nova creació, Exils (Exilis), una creació que obre l’ambiciós projecte europeu, Villes en scène/Cities on stage (Ciutats a l’escenari) en què set directors europeus treballen la qüestió de “viure junts” i de la multiculturalitat a les ciutats europees. Exils és, des de la dimensió política, un intent de mostrar el sentiment d’exili a les nostres vides de submissió a un sistema. El 24 d’abril de 2012 Fabrice va crear Les enfants de Jéhovah (Els fills de Jehovà) a Suïssa al Théâtre Vidy- Laussane. En aquesta obra aborda el tema de la deriva sectària. Al setembre de 2012 va fer Ghost Road (Camí fantasma) amb Dominique Pauwels. Fabrice Murgia acaba de crear una nova obra Notre peur de n’être (La nostra por de no ser) que es va presentar el juliol del 2014 al festival d’Avinyó. A l’agost de 2014, Fabrice Murgia va ser premiat amb el Silver Lion al Venice Biennale for Innovation in Theatre (Biennal de Venècia per Innovació en el Teatre).
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Jean-Marie Wynants Le Soir 22/07/2014
011
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Christian Jade RTBF Chronique scène 22/07/2014
012
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
013
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
AFP 23/07/2014
014
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
015
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
016
Notre peur de n’être Fabrice Murgia Els Joglars
Un festival de:
Patrocinadors oficials:
Mitjans patrocinadors:
Mitjans oficials:
017