L'ENTREVISTA per Mateu BATALLÉ
M. JESÚS PENAS CAMPOS - llevadora …El naixement d’un fill és el miracle de la vida, una obra d’art de la creació de l’ésser humà. Una certa curiositat ens acompanya quan pensem que ha tingut permís per entrar en la intimitat de veure les primeres hores, els primers dies del naixement d’un fill amb la seva mare. No deixa de ser una feina emocionant per a moments especials. Com es troben els dos, preveure que no hi hagi cap complicació i que la rebuda al nostre món sigui la més positiva possible. La nostàlgia ens acompanya quan pensem les famílies que ha visitat de les Preses per donar, en definitiva, la seguretat que tot va bé. Les Preses n’ha gaudit trenta-dos anys, de tenir una llevadora. Ara el cotxe s’ha aturat i el servei es fa directament a l’Hospital Sant Jaume, d’Olot.
Com recordes el primer part? El recordo amb intensitat i responsabilitat. Un repte en aquell moment, doncs passaves de treballar en un gran hospital, com és Vall d’Hebron, amb molts professionals al teu costat, a treballar en un hospital petit i pràcticament «sola». Ha canviat molt, des de la teva primera vegada que vas exercir? Hi ha coses que sí i coses que no. Tècnicament hi ha hagut canvis importants, però humanament el part és el mateix, el naixement d’un esser humà! (la teva filla o fill). Abans sempre us deurien preguntar si era nen o nena; ara ja ha desaparegut el misteri. La majoria de vegades és així; un dels canvis de la tecnologia, l’ecografia a l’abast de tothom, però encara hi ha dones (famílies) que prefereixen la sorpresa de l’últim moment i no volen saber el sexe del seu bebè fins que ha nascut. Després de la teva experiència ja revist a deES LES PRES
12
deus notar si la dona està a punt de part o encara li falta. Si... l’expressió de la cara i del cos de la dona et dóna molta informació sobre el moment del part..., però de totes maneres no s’ha de deixar de banda que hi ha factors personals, emocionals, culturals...que poden escapar-se si no es fa una valoració integral. Què et va fer decidir per aquesta professió? Tan senzill com que quan jo vaig acabar d’estudiar infermeria no hi havia feina i anàvem a l’atur, pel que vaig decidir continuar estudiant i, mira per on, va ser la professió de la meva vida. Com va ser que vinguessis a les Preses? Jo vivia a Olot i en aquell moment la llevadora de les Preses, la Mercè Masó, va deixar les Preses per anar a treballar a Olot i ella mateixa, en una visita que li vaig fer per saber com estaven les coses, em va informar que la plaça de les Preses-Sant Privat de Bas havia quedat vacant.