OCELLS DE LA VALL DE CAMPMAJOR, per Albert Escriu

CRUIXIDELL (Emberiza calandra)

Castellà: Triguero / Anglès: Corn bunting

Classificació i descripció

El cruixidell és una de les sis espècies de la família dels Emberizidae residents i nidificants a Catalunya: el cruixidell, el repicatalons, la verderola, el sit negre, el gratapalles i l’hortolà. Amb 16-19 cm de llarg és el més gros de tots ells, una mica més gran que un pardal i més petit que un estornell. És corpulent, amb un pit voluminós, sobretot quan canta. No presenta dimorfisme sexual i pesa entre 32 i 67 grams.

El plomatge és llistat i molt poc vistós: terrós al mantell i al dors, blanc als flancs i al ventre, i ocre al pit. Té dues línies marró fosc marcades a les galtes que li van del bec a les aurícules. La gola és ocre llisa. A la cua no té cap ploma blanca als extrems (com sí tenen altres membres de la seva família). Té l’ull gros i negre, i el bec robust, d’un groc rosat (igual que les potes). Quan canta l’obre i se li pot apreciar una dent característica a la mandíbula superior i un queixal a la mandíbula inferior.

En època de cria (entre abril i juliol) el mascle sol buscar un lloc elevat (cable, pal, arbust...) i fa un reclam inconfusible: un «tsritt» metàl·lic que es va repetint cada cop més ràpid (escolteu-lo: https://www.xeno-canto.org/247328).

En distàncies curtes vola com una alosa, amb vols pausats i les cames penjant. En vols més llargs fa ondulacions més profundes.

Alimentació

S’alimenta bàsicament de llavors i insectes (escarabats, saltamartins, papallones i erugues). En castellà es diu triguero i en anglès corn bunting perquè freqüenta els camps de cereal (com el blat) i esclafa les llavors amb el seu bec granívor.

Hàbitat, distribució i població a Catalunya

Viu principalment en zones agrícoles, en conreus de cereals i lleguminoses, i en prats oberts. Utilitza els marges entre camps i els espais en guaret per niar i refugiar-se. A Catalunya és present sobretot a les comarques de Lleida i a la zona de l’Empordà. Molt escàs o inexistent al Pirineu i a les zones de la costa.

La població catalana s’estima entre 500.000 i 946.000 individus madurs. La seva situació és de preocupació menor, però durant les últimes dècades n’està minvant la població. L’ús de productes químics en l’agricultura, l’eliminació dels marges i el cultiu més intensiu (sense guaret) són algunes de les causes d’aquest declivi.

Nidifica a terra sota l’herba espessa. Fa dues postes a l’any d’uns quatre o cinc ous cada una. Només incuba els ous la femella durant uns tretze dies. Els polls, al cap d’onze dies al niu, envolen. Els ous són blancs i amb taques negres i marrons grosses sobretot a la base.

Sant Miquel de Campmajor

A Sant Miquel se’l pot veure amb freqüència sobretot a les zones conreades, picotejant pel terra o sobre els matolls, als arbustos dels marges o als fils elèctrics i es pot sentir amb claredat el seu reclam característic d’abril a juliol.

Bibliografia i enllaços:

SVENSSON, Lars: Guía de aves. Edicions Omega. Barcelona: 2001. VVAA: Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Lynx Edicions. Barcelona: 2004.

http://www.ornitho.cat/ http://www.sioc.cat/ http://www.nius.cat/ http://www.faunaiberica.org/ http://www.flickr.com/