Cojuntura econòmica, informe sencer Catalunya Caixa, 2011,maig copia by Salvador Peiró

I/2011 SITUACIÓ I PERSPECTIVES DE L’ECONOMIA CATALANA

INFORME SEMESTRAL I/2011 SITUACIÓ I PERSPECTIVES DE L’ECONOMIA CATALANA

GENER

‘11 Previsions . El PIB català avançarà d’un 0,8%, segons previsions de CatalunyaCaixa Requadre . Els mercats exteriors catalans com a motors de la recuperació

Una publicació del Servei d’Estudis de CatalunyaCaixa

Informe semestral

Situació i perspectives de l’economia catalana Gener 2011

Elaborat pel Servei d'Estudis de CatalunyaCaixa, amb la col·laboració de l'equip d'investigació del Departament d'Economia Aplicada de la UAB, dirigit pel catedràtic d'Economia Aplicada Josep Oliver Alonso

Les dades i les opinions continguts en aquest informe es basen en informació obtinguda de fonts considerades fiables, encara que no es garanteix la seva exactitud, integritat o correcció total. Aquest document es distribueix únicament amb finalitat informativa, i, per tant, no constitueix cap proposta o recomanació per a la realització d'inversions financeres.

CatalunyaCaixa - Sumari

Sumari 5 9

Presentació 1. L’àmbit exterior de l’economia catalana: reducció de l’expansió mundial el 2011, riscos per a la seva consolidació, problemes a l’àrea de l’euro i lenta millora de l’economia espanyola

1.1. Expansió dels països emergents, alces als preus de les primeres matèries i riscos als EUA i la Xina 1.2. A l’àrea de l’euro, un 2010 presidit per la millora de l’activitat, la crisi de deute i els problemes de contagi financer al sistema bancari 1.3. A Espanya: lenta recuperació amb un augment del PIB previst del 0,7% el 2011

14 16

2. Les perspectives de l'economia catalana per al 2011: lenta millora del PIB recolzada en l’exportació i la producció industrial

2.1. L’acumulació de desequilibris prèvia a la crisi (deute privat i dèficit exterior), el seu paper en la recessió i les perspectives a mitjà termini 2.2. El marc de les decisions de les llars: renda disponible, confiança, estalvi, riquesa i crèdit 2.3. L’avanç de la inversió productiva i l’estancament de la FBCF en construcció i els seus efectes sobre el creixement del producte 2.4. La millora de l'ajust exterior i el creixement esperat del PIB

3. Requadre monogràfic:

27 38

“Els mercats exteriors catalans com a motors de la recuperació”

CatalunyaCaixa - Presentació

Presentació Aquestes primeres setmanes de gener del 2011, la consolidació de la millora iniciada a final del 2009 emergeix com la característica definitòria de l'economia catalana. Aquest procés és especialment evident en el cas de la producció industrial i, des del punt de vista de la demanda, en el de les exportacions de mercaderies i serveis. En aquest últim aspecte cal destacar el fort ritme d'expansió de les vendes de mercaderies als països emergents, mentre que les dirigides a l'àrea de l'euro, encara que també han avançat de manera notable, són les que han crescut menys. A aquest èxit exportador, cal afegir-hi la relativament important recuperació de l'exportació de serveis turístics, que després de mostrar caigudes el 2009 ha superat el 2010 els registres màxims de la dècada actual.1 Els canvis esdevinguts el 2010 mostren que la transició des de la demanda interna a l'exterior ha anat prenent consistència, de manera que la seva aportació al creixement, estimada en 2,1 punts percentuals per al 2009, ha continuat mantenint-se, si bé a un ritme inferior (0,5 punts). Les previsions de CatalunyaCaixa suggereixen que el sector exterior hauria de continuar generant una part notable de l'avanç esperat del PIB el 2011 (estimat en 0,8%), amb 0,7 punts percentuals. A aquesta transició hi han contribuït tant la intensa moderació dels principals elements de la demanda interna com la forta recuperació de l'activitat exportadora europea, en especial l’alemanya, a la qual va adreçada una part important de les exportacions de mercaderies catalanes. En efecte, del total exportat per Catalunya a l'àrea de l'euro i als països de la Unió Europea, prop del 60% són béns intermedis, com inputs de les produccions d'aquests països, cosa que ha repercutit positivament en la producció i les exportacions catalanes. D'altra banda, la debilitat de la inversió i del consum intern emergeixen com la cara negativa del procés de modificació de les bases de la demanda sobre les quals s'assenta el creixement del PIB. D'una banda, la inversió en construcció va continuar accentuant el 2010 la contracció, impulsada per la caiguda en la inversió residencial, mentre que la caiguda en la inversió en béns d'equipament i en edificació no residencial afectava també negativament. El 2009, no obstant això, encara es va experimentar un cert creixement de la inversió pública, en especial els primers mesos de l'any, fins al pla d'ajust definit el maig del 2010. D'altra banda, el consum privat ha augmentat el 2010, segons estimacions de CatalunyaCaixa, a una taxa interanual de l'1,4%, xifra sensiblement millor que la intensa caiguda experimentada el 2009, del 5,4%. Les perspectives per al 2011 estaran condicionades pel desplegament de les mesures de reducció del dèficit públic, al costat d'altres elements de caràcter estrictament domèstic, com les disponibilitats de finançament per a llars i empreses. No sembla possible el 2011 un canvi substancial respecte al 2010, de manera que el crèdit total, a empreses i a llars, augmentarà només moderadament, en línia amb l'àrea de l'euro, reflectint el comportament estàndard del crèdit en les primeres fases de la recuperació. Altres factors, com el procés de desapalancament de les llars, les menors transferències públiques, el clima d'incertesa i un avanç de l'ocupació que, en el millor dels casos, serà reduït (augment mitjà del 0,5%), acaben de definir el marc en el qual les famílies prendran les seves decisions de consum. Finalment, l'evolució de l'IPC, que s'ha enfilat al 3% el desembre, afegeix més pressió a les rendes de les llars, en un exercici en què els salaris pactats en conveni van augmentar escassament d’un 1,2%. Per tot això, les previsions per al 2011 suggereixen que el consum augmentarà moderadament, a una taxa de l'1,0%, reflex de la pèrdua de poder adquisitiu de les llars, alhora que la reducció de part de prestacions i transferències de renda per part del sector públic i un lleuger augment dels pagaments per 1

Vegeu en aquest mateix volum el requadre “Els mercats exteriors catalans com a motors de la recuperació”.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

interessos haurien, agregadament, de generar un augment de la renda nominal disponible del 2,5% el 2011, que es basa, en bona part, en la recuperació, encara que molt modesta, de l'ocupació (0,5%). En l'àmbit de la inversió en construcció, el 2011 hauria de ser l'últim exercici en què els nous habitatges iniciats presentin valors molt reduïts, mentre que la inversió en obra civil diferent de la residencial hauria de començar lentament a recuperar-se. En conjunt, s'espera que la inversió en construcció continuï el seu procés de contracció, amb una caiguda del 3,0% el 2011, i acumuli una pèrdua total des del quart trimestre del 2007 del 25,5%. La inversió productiva, en canvi, mostra un perfil més positiu, de manera que després de la lleugera caiguda el 2010 (-3,2%), caldria assistir a una moderada recuperació (0,4%), que ja anticipen la millora en les matriculacions de material de transport i les importacions de béns d'equipament la segona part del 2010. Donades les restriccions internes i els riscos exteriors, el creixement de la demanda interna catalana s’hauria de poder situar en el 0,1% el 2011, després del -0,8% del 2010, al mateix temps que l'avanç agregat del PIB podria assolir un 0,8%, impulsat pel valor afegit generat en la indústria (amb un creixement previst de l'1,6%) i en els serveis (augment del 0,9%, malgrat la contracció dels serveis públics), mentre que l'activitat de la construcció encara presentarà un exercici de contracció, amb una caiguda mitjana anual de l'1,7%. Aquest complex panorama intern se superposa, reforçat, a una situació internacional que presenta llums i ombres, i unes expectatives de creixement europeu i mundial els riscos del qual estan esbiaixats cap a la baixa. Així, a principi de gener del 2011, l'economia global es caracteritza per l'existència d'un precari equilibri entre les forces que tendeixen a consolidar la recuperació i les que la debiliten. Aquesta inestable situació reflecteix la asimetria existent entre països emergents i avançats (els emergents amb progressos del PIB molt elevats, i els avançats encara en les fases inicials de la recuperació). A més, també es manifesta, lògicament, en polítiques monetàries divergents (que van des de l'ampliació de la Quantitative Easing al Japó i als EUA i el seu manteniment al Regne Unit a la posició contrària del BCE i a l'inici de restriccions monetàries als països emergents), encara que amb tipus d'interès inusualment reduïts en la majoria d'economies. Igualment, les polítiques fiscals comencen a diferenciar-se clarament, amb els EUA mantenint i ampliant el seu dèficit públic, igual que el Japó, mentre que al Regne Unit i a l'àrea de l'euro aquestes polítiques han adoptat un to marcadament contractor. Finalment, en l'evolució dels preus, les diferències entre els països emergents, que afronten alces notables, i els avançats són també rellevants. A l'àrea de l'euro, dos vectors de forces pugnen per definir el futur immediat de la seva economia. D'una banda, l'expansió de la demanda internacional i interna, liderada per Alemanya, però també per França i Itàlia, hauria de permetre recuperar una sendera de creixement sostenible. D'una altra, els efectes adversos, i deflacionaris, que les crisis del deute sobirà i els seus potencials impactes sobre el sector financer dels països centrals de l'àrea poden acabar generant, llasten les expectatives immediates. No obstant això, la confiança de consumidors i empresaris s'ha recuperat notablement, alhora que la utilització de la capacitat productiva continua incrementant-se, impulsada per una demanda interna recuperada i per la creixent demanda internacional. En síntesi, la continuïtat de les laxes polítiques monetàries i fiscals als EUA i al Japó, amb els seus potencials efectes sobre el valor del dòlar i els tipus d'interès, així com l'accentuació, als països emergents, de riscos inflacionistes, entrades especulatives de capital, bombolles especulatives en alguns mercats d'actius i necessitat de reduir les elevades taxes d'avanç del PIB, defineix el marc en què té lloc el relativament sòlid creixement de l'àrea de l'euro. En aquesta, les bases de la millora s'han estès des del sector exterior a altres components de la demanda interna, tant el consum com, en especial, la inversió. Malgrat tot això, hi ha subjacents els problemes financers vinculats als països

CatalunyaCaixa - Presentació

perifèrics de l'àrea, amb la seva potencial amenaça sobre l'estabilitat del sistema bancari d'alguns països centrals. A més, cal afegir a aquest còctel els impactes, encara per avaluar, dels severs plans d'ajust fiscal que el Regne Unit, Espanya i altres països de la Unió Europea estan desplegant. De tots aquests aspectes, els més problemàtics per a l'àrea de l'euro són l'existència d'elevats dèficits públics, baix creixement i vulnerabilitats financeres. I això en el context d'un canal de transmissió d'aquests problemes als sistemes financers dels països centrals de l'àrea, a través, justament, de l'acumulació de posicions creditores els anys de l'expansió. En suma, Catalunya afronta aquest 2011 en un clima econòmic internacional incert, i totalment immersa en el procés de reducció dels seus desequilibris interns i exteriors. CATALUNYACAIXA Gener 2011

CatalunyaCaixa – Economia internacional

1. L'àmbit exterior de l'economia catalana: reducció de l'expansió mundial el 2011, riscos per a la seva consolidació, problemes a l'àrea de l'euro i lenta millora de l'economia espanyola 1.1. Expansió dels països emergents, alces en els preus de les primeres matèries i riscos als EUA i a la Xina Inestable equilibri de l'economia global, amb posicions cícliques, polítiques monetàries i fiscals i evolució dels preus molt dispars

A principi de gener del 2011, la situació de l'economia mundial es caracteritza per l'existència d'un precari equilibri entre les forces que tendeixen a consolidar la recuperació i les que la debiliten. Aquesta inestable situació reflecteix, en primer lloc, posicions cícliques diverses entre països (els emergents amb progressos del PIB molt elevats, i els avançats encara en les fases inicials de la recuperació). A més, també expressa polítiques monetàries divergents (que van des de l'ampliació de la Quantitative Easing al Japó i els EUA i el seu manteniment al Regne Unit a la posició contrària del BCE i a l'inici de restriccions monetàries als països emergents), encara que amb tipus d'interès inusualment reduïts en la majoria d’economies. També les polítiques fiscals comencen a diferenciar-se clarament, amb els EUA que mantenen i amplien el seu dèficit públic, igual que el Japó, mentre que al Regne Unit i a l'àrea de l'euro aquestes polítiques han adoptat un to marcadament contractor. Finalment, en l'evolució dels preus, les divergències entre els països emergents, que afronten alces notables, i els avançats són també rellevants. Sobreescalfament en les economies emergents, elevats augments del preu de les primeres matèries,…

En aquest context de posicions i respostes tan diverses, els riscos que amenacen el futur de l'economia mundial no procedeixen d'una única font, sinó que reflecteixen una diversitat de problemes que podrien emergir en diferents àmbits geogràfics. En primer lloc, cal considerar els derivats del potencial esclat de bombolles generades als països emergents per les generoses polítiques creditícies i l'àmplia liquiditat provocada per entrades netes de capital (que han augmentat significativament el 2010 i el 2011), cosa que ha obligat a prendre mesures de fre a aquestes entrades en nombrosos països. En segon lloc, una alça dels preus de les primeres matèries que comença a amenaçar el creixement i està impulsant alces dels índexs generals de preus, en especial en el component alimentari i energètic. Aquests forts augments reflecteixen tant l'abundant liquiditat com la fortalesa de la demanda interna dels països emergents i, fins i tot, xocs d'oferta per qüestions meteorològiques (que han afectat alguns productes agraris, com la soja o els cereals, o minerals, com el carbó siderúrgic, per les inundacions a l'estat australià de Queensland). …polítiques monetàries i fiscals expansives als EUA i al Japó, estabilització fiscal a Europa i crisi del deute sobirà a l'àrea de l'euro defineixen una nova situació, amb elevada incertesa sobre els seus resultats futurs

En tercer lloc, i específicament als EUA, la dificultat que mostra la seva economia per consolidar la recuperació i crear ocupació de manera suficient per reduir d’una manera significativa la taxa d'atur amenaça, a través de caigudes addicionals dels preus immobiliaris, de debilitar, encara més, els balanços de les llars i empreses del sector immobiliari i amb noves elevacions de la morositat, amb perniciosos efectes sobre l'estabilitat del sector financer. A més, un risc addicional procedent dels EUA és el que deriva de l'absència d'ajust fiscal, amb elevacions del deute públic que comencen a preocupar els mercats i que, en cas de materialitzar-se, podrien generar alteracions substancials en els preus del deute, en el dòlar i en els tipus d'interès de la seva economia. Aquests dos efectes, lògicament, no se circumscriurien

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

als EUA, sinó que tindrien translació a la resta de l'economia global. Des d'aquest mateix punt de vista, la situació fiscal del Japó, si bé presenta marcades diferències amb la dels EUA, constitueix també motiu de preocupació, donat l'elevat volum del seu deute públic, que ja ha superat el 200% del seu PIB. En aquest mateix ordre d'idees, i en quart lloc, hi ha la reaparició de desequilibris globals, en particular entre els països emergents d'Àsia i els EUA, amb dubtes sobre la sostenibilitat del dèficit exterior dels EUA. Aquest reflecteix els importants dèficits públics existents, i apunta un augment dels tipus d'interès dels bons dels EUA, que podria estendre's al deute en el conjunt de l'economia global, i generar pèrdues de capital i augments en el seu cost. Finalment, a l'àrea de l'euro, la crisi del deute sobirà emergeix com un problema local però també global, al qual cal afegir-hi els efectes recessius de les polítiques fiscals posades en marxa al Regne Unit i en altres països de l'àrea. En síntesi, encara que l'economia mundial entra al 2011 amb la capacitat de continuar augmentant el PIB agregat per sobre del 4%, els riscos que s'han acumulat i els que van emergint suggereixen que és elevada la possibilitat que la millora en curs es vegi alterada negativament. Per al 2011 s'espera un creixement desigual de l'economia mundial, amb perspectives molt favorables per als països emergents

El creixent sobreescalfament de les principals economies emergents enfonsa les arrels en les molt expansives polítiques monetàries i fiscals adoptades entre el 2008 i el 2009 per contenir la crisi financera. Al llarg del 2010, en un context de recuperació continguda als països avançats, han estat els emergents els que han arrossegat l'economia global. Segons les previsions de l'FMI d'octubre de l'any passat, la Xina, l’Índia, el Brasil i Rússia (els denominats BRIC) haurien augmentat el seu PIB el 2010 entorn del 10,5, el 9,7, el 7,5 i el 4,0%, respectivament, mentre que els EUA, l'àrea de l'euro o el Japó mostraven avanços menors (del 2,6, el 2,8 i l’1,7% el 2010). Les expectatives per al 2011 confirmen aquest creixement dual, amb unes economies avançades que augmenten més lentament i les emergents que lideren la recuperació. Així, les previsions del 2011 per als països BRIC se situen en el 9,6, el 8,4, el 4,1 i el 4,8% la Xina, l'Índia, el Brasil i Rússia, respectivament, mentre que l'àrea de l'euro, de la mateixa manera que el Japó, hauria de mostrar un avanç, per bé que contingut (de l'1,5% tots dos casos), com també, en menys grau, els EUA (2,3%), amb una previsió agregada de creixement de l'economia global del 4,2% (inferior al 4,8% del 2010). Des de l'estiu passat, dificultats per consolidar el creixement i senyals de deflació en l'economia nordamericana…

El creixement del PIB dels EUA que va tenir lloc la primera meitat del 2010, del 3,7% anualitzat (2,4% interanual) el primer trimestre i de l'1,7% anualitzat el segon (un 3,0% interanual), va començar a mostrar senyals d'esgotament a principi de l’estiu passat. Aquesta evolució reflectia la creixent pèrdua d'impuls dels programes fiscals que l'administració Obama va posar en marxa el 2009 i la fase final del procés de reconstitució d’estocs, factors que van explicar la millora de l'activitat la primera meitat del 2010. D'aquesta forma, les esperances suscitades sobre la fortalesa de l'economia nord-americana i la possibilitat de retirar els suports fiscals i monetaris van començar a esvair-se. A més, aquests temors van augmentar els mesos centrals de l'estiu, quan diversos governadors de la Fed van començar a assenyalar els riscos de deflació i estancament que semblaven afligir l'economia dels EUA.2 Així, ja des de l'agost passat, els mercats financers van començar a descomptar una ronda addicional de política monetària expansiva, basada, donats els nivells extraordinàriament baixos de tipus d'interès, en una nova fase de 2

En especial, per la seva incidència, cal destacar la posició de James Bullard, president del Federal Reserve Bank of St. Louis, el 29 de juliol del 2010. Posteriorment, altres governadors de la Fed van manifestar el seu suport a una nova ronda de Quantitative Easing, entre ells William Dudley (2010), president del Federal Reserve Bank of New York, i Charles Evans (2010), president del Federal Reserve Bank of Chicago, que va advocar per definir una taxa d'inflació entorn del 4% i injectar recursos fins a assolir-la.

CatalunyaCaixa – Economia internacional

Quantitative Easing, la denominada QE2, política que implicava la compra de deute públic per part de la Fed per mantenir una provisió de fons abundant i forçar uns tipus d'interès baixos, amb la finalitat d'evitar la deflació i reactivar l'economia. …per les dificultats d’estabilitzar el mercat de treball…

L'economia nord-americana, de fet, s'enfrontava llavors, i la situació no ha canviat substancialment aquest últim semestre, a tres greus problemes, tots els quals entrellaçats i que es resumeixen en la dificultat de consolidar un procés de recuperació capaç de generar ocupació suficient, amb el qual sostenir les rendes, la confiança i la inversió immobiliària de les llars. El primer és, justament, el d'una millora econòmica jobless (sense creació d'ocupació), amb un augment mensual de l'ocupació del sector privat entre juliol i desembre únicament de 48.000 llocs de treball assalariats no agrícoles, molt lluny del mínim de 150.000 necessaris per reduir la taxa de desocupació. Aquesta, per la seva part, només ha tingut algunes reduccions puntuals, quan s'ha accentuat la sortida de població activa del mercat de treball. Així, el desembre, la taxa de desocupació va caure del 9,8 al 9,4%, encara que només van poder crear-se uns 104.000 llocs de treball. D'aquesta forma, la taxa d'activitat se situa en els valors més baixos dels últims vint anys. D'altra banda, una consideració del mercat de treball més àmplia, que inclou en el col·lectiu de desocupats els qui treballen en ocupacions marginals o involuntàriament a temps parcial, eleva el volum de mà d'obra fora de l'ocupació, totalment o parcialment, fins a un 15,2% el desembre. A més, no és la desocupació l'únic problema apressant en el mercat laboral dels EUA. Els salaris no aconsegueixen augmentar substancialment (el creixement interanual del salari per hora el desembre passat se situava en l'1,8%), igual que les hores treballades (avanç únicament de l'1,5% respecte de l'any anterior), amb la qual cosa les rendes salarials augmenten a taxes modestes. …i un mercat immobiliari que, malgrat les importants contraccions de preus i d'activitat, no sembla que hagi acabat el seu ajust…

El segon element que defineix la situació de l'economia nord-americana és el d'un mercat immobiliari, residencial i no residencial, que encara continua ajustant-se, malgrat les importants caigudes de preus que han tingut lloc des dels màxims assolits el 2006 (el preu mitjà de l'habitatge, mesurat per l'índex CaseShiller de les vint principals ciutats, ha retrocedit d’un 30,5% fins a octubre del 2010, des de juliol del 2006). Aquesta caiguda no ha estat suficient per reactivar la demanda, una vegada les ajudes fiscals per a la compra del primer habitatge es van retirar el maig del 2010 i altres exaccions fiscals el setembre. En el context d'un avanç modest dels salaris, cal afegir-hi que la caiguda dels preus en el mercat residencial ha tingut un doble, i negatiu, efecte. D'una banda, ha reduït de prop de 7 bilions de dòlars la riquesa neta de les llars, caiguda que afecta la capacitat de refinançament hipotecari del consumidor3 i que, en general, produeix efectes contractors sobre la demanda pels seus negatius efectes sobre la riquesa de les llars. A més, aquesta reducció de preus ha fet que prop del 24% de les llars amb hipoteca tinguin una propietat que val menys que el seu deute. Aquest fenomen, al costat de les dificultats del mercat de treball, pressiona sobre la morositat, que ha continuat augmentant els últims mesos, cosa que contribueix a elevar l’estoc d'habitatges pendents de compra en el mercat (pels desnonaments que es generen). Així, el novembre passat, l’estoc d'habitatge total, que inclou els pendents de venda i de lloguer, era de 18,8 milions d'unitats, lleugerament per sota els 18,9 milions del mes de març, alhora que els habitatges iniciats acumulaven una caiguda interanual del 5,8% en el mes de novembre. A més, no pot oblidar-se que sense les ajudes publiques la feble millora experimentada pel mercat residencial difícilment hauria tingut lloc. En efecte, prop del 80% de les noves hipoteques són adquirides per les empreses parapúbliques Fannie Mae i 3 Cal recordar ara que una part important de l'avanç del consum privat americà els anys previs a la crisi es va basar en l'expedient de refinançar el deute hipotecari a mesura que els preus dels habitatges creixien. Per a una estimació d'aquest important efecte, vegeu Alan Greenspan i James Kennedy (2005 i 2007).

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Freddie Mac, intervingudes per l'administració a principi de setembre del 2008. I encara que hi ha un ampli consens que aquesta situació no pot mantenir-se, l'absència d'alternatives suggereix que la presència pública en el mercat hipotecari nord-americà continuarà en el futur. …cosa que s'ha traduït en una extensió dels programes d'injecció de liquiditat i en el manteniment per al 2011 de la política de tipus d'interès pràcticament nuls…

Als problemes de creixement que acumulava l'economia dels EUA l'estiu, s’hi afegia el temor que generava la finalització del programa de suport fiscal del 2009 de l'administració Obama. En aquest context, no va sorprendre que la Fed, en la reunió del 3 de novembre del 2010, acordés ampliar el seu Large-Scale Asset Purchase (LSAP), per adquirir 600.000 milions de bons del Tresor d'entre 2 i 10 anys de termini, compres que s'estendran fins a l'estiu del 2011. Cal afegir-hi encara 30.000 milions mensuals addicionals, finançats amb els recursos que retornen les entitats financeres a mesura que el programa TARP va madurant. Aquesta mesura es va acompanyar del manteniment de la política de tipus d'interès pròxims a zero, amb l'explicitació que aquests valors es mantindrien un temps dilatat. Aquesta decisió va tenir dificultats per obrir-se pas en la Fed, amb dues posicions enfrontades: la dels qui destacaven els riscos de deflació i estancament econòmic i els problemes que la deflació genera sobre l'endeutament (Fisher, 1933) i els qui postulaven que la desocupació té un marcat caràcter estructural i que, per tant, la política monetària seria ineficaç. Per això, l'acord final va ser menys expansiu del que l'agost podia esperar-se. Finalment, malgrat aquesta discussió, les compres de títols decidides reflecteixen la posició majoritària de la Fed, i de Ben Bernanke (2010), d'augmentar el preu dels actius perquè, amb la millora en la riquesa d'empreses i llars, el consum i la inversió puguin guanyar solidesa, ja que en una recessió de balanços com l'actual, aquesta pot transformar-se en una deflació de deute. …a la qual s'ha afegit un nou impuls fiscal, de prop de 500.000 milions de dòlars anuals, per als dos pròxims anys, que sembla haver neutralitzat parcialment l'actuació de la Fed sobre els tipus d'interès a llarg termini

Al costat de la continuïtat de la política monetària ultraexpansiva, cal afegir-hi el nou paquet de retallades fiscals i transferències que l'administració Obama va pactar amb el partit republicà. En virtut d'aquest acord, les retallades fiscals de l'administració Bush, que havien de revisar-se el 2010, es mantenen durant dos anys, alhora que s'arbitra una retallada de la imposició sobre les rendes del treball i s'estenen els subsidis a la desocupació durant el mateix període de temps. En conjunt, aquest nou paquet implicarà augments en la despesa i reduccions en ingressos valorats en prop d'1 bilió de dòlars els dos pròxims anys. D'aquesta forma, les previsions de dèficit públic per al 2011 i anys següents, que el Congressional Budget Office (CBO) havia situat en el 6,1% per al 2011 i en el 3,7% del PIB per al 2012 (uns 921.000 i 590.000 milions de dòlars) es veuran augmentades de prop de 500.000 milions anuals per al 2011 i el 2012. Els països emergents continuen creixent amb intensitat, encara que comencen a sorgir tensions pels excessius avanços de l'activitat i per efectes indesitjats generats pels excessos de liquiditat dels països avançats, en especial dels EUA

Pel que fa als països emergents, després d'un exercici del 2010 en què l'FMI espera que globalment hagin augmentat el seu PIB d’un important 7,1%, les expectatives per al 2011 són menys favorables, amb taxes de creixement una mica menors, encara que igualment elevades. Així, agregadament, les previsions actuals suggereixen un avanç mitjà del 6,4% del PIB d'aquests països, amb increments especialment intensos en els BRIC, tal com s'ha indicat més amunt. En l'economia xinesa, els últims indicadors suggereixen que l'activitat continua creixent a taxes intenses. La producció industrial avançava el

CatalunyaCaixa – Economia internacional

novembre passat a un ritme interanual del 13,3%, les exportacions ho feien a valors superiors al 30% i les importacions fins i tot per sobre (un 37,7% interanual el novembre), mentre que la quantitat de diner i el crèdit continua creixent de manera excessiva, per bé que s'ha moderat sensiblement des dels elevats valors del 2009 (fins a assolir taxes interanuals entorn del 20,0% el desembre del 2010). De tota manera, les entrades de capital i una balança comercial que continua essent especialment favorable han permès que la Xina augmenti el volum dels seus actius sobre la resta del món, de manera que per a final del 2010, l'FMI estima un volum de reserves exteriors de 2,6 bilions de dòlars, prop de 800 mil milions dels quals se suposa que estan en bons del Tresor o en accions o obligacions de companyies parapúbliques nordamericanes. En aquest context tan expansiu les tensions inflacionistes o els riscos de creació de bombolles especulatives en alguns mercats dels principals països emergents han reaparegut al llarg del 2010. El novembre, els preus al consum de la Xina, el Brasil i l'Índia avançaven a taxes interanuals del 5,1, el 6,0 i el 8,3%, respectivament. I, a més, en el cas de l'Índia, aquest augment s'havia moderat ja substancialment, des de valors pròxims al 16,1% els primers mesos del 2010. Per això, al llarg del 2010, els diversos països emergents han estat prenent mesures destinades a reduir la pressió de la demanda. En aquest context caldria situar les alces de tipus d'interès del Reserve Bank of India, que els va augmentar per sisena vegada aquest any a principi de novembre, o els increments del tipus d'interès de 25 pb del Banc de la Xina a mitjan octubre i els dos nous augments en les ràtios de reserva dels seus bancs. De fet, per evitar aquests riscos de sobreescalfament, les autoritats de Corea, la Xina i Hong Kong, juntament amb Tailàndia, imposaven restriccions a la concessió de crèdits per al sector immobiliari (elevant els requeriments inicials per a l'obtenció de crèdit), elevaven les reserves bancàries tres vegades i, finalment, en el cas de la important economia xinesa, a final de desembre del 2010 elevaven els tipus d'interès de 25 punts bàsics, fins al 5,81%.4 Els augments de liquiditat internacional generen un doble efecte sobre les economies emergents: augment de la liquiditat i de l'activitat per les entrades de fons…

Part d'aquestes tensions inflacionistes reflecteixen les provocades per la renovada entrada de capitals en aquestes economies. Segons l’International Institute of Finance, aquelles haurien passat de 581.000 milions de dòlars el 2009 a 825.000 milions el 2010, i amb expectatives de 834.000 milions de dòlars el 2011. Les favorables condicions per al carry trade sobre el dòlar, el més elevat creixement d'aquests països, la seva millor posició fiscal i el ressorgiment de la inclinació pel risc expliquen aquesta renovada empenta. Aquest, a més de generar tensions no desitjades sobre l'estabilitat de preus a curt termini, poden acabar tenint efectes més perversos, ja que en cas de produir-se una sortida desordenada podrien provocar impactes negatius en el sector financer i real d'aquestes economies. …i impacte addicional sobre la inflació interna per les alces de preus de les primeres matèries,…

Un segon efecte d'aquesta liquiditat abundant existent en els mercats internacionals s'ha reflectit en l'alça dels preus de les principals primeres matèries objecte de comerç internacional, que es trobaven en una fase de recuperació per l'alça de la demanda als països emergents. I ha calgut sumar-hi la recerca de majors rendibilitats, donats els baixos tipus d'interès dels països avançats, i els excessos de liquiditat, que es canalitzen parcialment cap a aquests mercats. D'aquesta forma, els preus del coure, el zinc o el petroli, situats l'1 de gener del 2010 en 7.345 i en 2.569 dòlars la tona i en 76,2 dòlars el barril, el dia 1 d'agost d'aquest mateix any s'havien reduït d’un 0,1 i un 22,1% en el cas del coure i el zinc i havien augmentat d’un

4 Vegeu el requadre titulat “Riscos sobre el dinamisme de les principals economies emergents”, que analitza amb més detall aquests elements en alguns dels principals països emergents, de l’Informe d'economia espanyola i context internacional, semestral I/2011, CatalunyaCaixa, gener del 2011.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

9,3% en el del petroli. Les dues primeres setmanes de gener del 2011, aquest procés ha adquirit tons més preocupants, amb el petroli que amenaça d'assolir la barrera dels 100 dòlars en poc temps i amb nous augments dels preus d'algunes importants primeres matèries agrícoles (cereals i soja, entre d'altres), afectades per problemes meteorològics. Igualment, les recents inundacions a Austràlia indiquen que els preus de l'acer experimentaran alces pròximament, a mesura que pugi la cotització del coc siderúrgic. Així, entre l'1 de setembre i el 19 de gener del 2011, el petroli, el coure o la soja han augmentat d’un 28,0, un 25,8 i un 40,2%, respectivament. De fet, prenent la mitjana de preus de primeres matèries de l'índex CRB, el desembre del 2010 se situava en un valor de 507, per sobre ja de l'assolit les setmanes prèvies a la crisi de Lehman Brothers (439). …tensions que es tradueixen en problemes entre les principals divises i en amenaces de guerra comercial

L'alça dels preus de les primeres matèries al llarg del 2010 no pot deslligar-se dels excessos de liquiditat generats tant als EUA com al Japó o al Regne Unit, o, també, de la recerca de rendibilitats més elevades, donats els molt baixos tipus d'interès a totes les àrees monetàries avançades. La convicció que una part d'aquests processos inflacionistes reflectia les laxes polítiques monetàries i fiscals dels països avançats, en especial dels EUA, va començar a posar-se de manifest amb motiu de la cimera del G-20 que va tenir lloc a Seül, el setembre passat. Des que, a mitjan estiu del 2010, es va visualitzar la inevitabilitat d'una nova ronda de política monetària expansiva als EUA, la divisa nord-americana va començar a perdre posicions, pressionada cap avall pel carry trade que permetien els seus baixos tipus d'interès i per les expectatives de baix creixement. D'aquesta forma, la divisa nord-americana, que cotitzava a 1,43 dòlars per euro i en 93,0 iens per dòlar l'1 de gener del 2010, s'havia situat en 1,252 USD/EUR i 87,6 JPY/USD l'1 de juliol d'aquest mateix any. Aquest procés de caigudes es va interrompre, parcialment, amb la crisi de l'euro, que va reforçar el seu valor com a moneda-refugi, però no va impedir que el dòlar continués retrocedint enfront del franc suís o d’altres divises de països emergents, com el rand sud-africà o la lira turca. Elevada incertesa sobre el curs de l'economia mundial més enllà del 2011

En síntesi, en l'àmbit dels països emergents, sembla evident la necessitat de continuar amb les mesures tendents a frenar les entrades de capital i a reduir les pressions sobre els preus, cosa que redundarà en un menor avanç de l'activitat i, per tant, de les importacions. En els casos del Japó i el Regne Unit, el manteniment de la política monetària ultraexpansiva, o la seva extensió, és un indicador suficient que la situació ha deixat de normalitzar-se, i que continuen essent necessaris estímuls excepcionals. Finalment, als EUA, la situació es va estabilitzant lentament, com ho indiquen les millors perspectives de creixement per al 2011 i l'alça de les borses, però els problemes de fons de la recuperació continuen sense resoldre’s. En especial, la dificultat de crear ocupació i de reduir la taxa d'atur i un mercat immobiliari que encara no sembla haver tocat fons després de més de quatre anys d'ajust. A aquests problemes, cal afegirhi el creixement excessiu del dèficit i del deute del sector públic. Tot això es tradueix en una economia internacional que, a principi del 2011, presenta uns trets complexos, amb una elevada incertesa i potencials riscos esbiaixats a la baixa.

1.2. A l'àrea de l'euro, un 2010 presidit per la millora de l'activitat, per la crisi de deute i pels problemes del contagi financer al sistema bancari A l'àrea de l'euro, són tres els eixos al voltant dels quals girarà l'activitat econòmica i financera el 2011: la crisi del deute sobirà, les possibilitats d'encomanament des dels països perifèrics a certs segments del sistema financer dels països centrals i, finalment, la consolidació del creixement, amb una marcada dualitat entre els dos grups de països (perifèrics i centrals). Tots tres elements van estretament

CatalunyaCaixa – Economia internacional

entrellaçats i la solució dels problemes que plantegen només podrà produir-se de manera agregada. El creixement dels països que avui impulsen el conjunt de l'àrea (Alemanya i França, entre d'altres) depèn del fet que es contingui el contagi de la crisi del deute dels països perifèrics cap als seus sistemes financers. I la solució dels problemes del deute sobirà als països amb dificultats va estretament vinculada a la seva capacitat de creixement, lligada molt directament a l'avanç de l'activitat a la zona central de l'àrea. Al llarg del 2010, aquests tres aspectes han aparegut relativament dissociats. Però a mesura que s’han anat aprofundint les successives crisis del deute perifèric (primer a Grècia, després a Irlanda i, les primeres setmanes de gener, a Portugal), va quedant cada vegada més clar que difícilment pot emergir un creixement sòlid a Alemanya i en altres països sense, al mateix temps, una correcta solució de les dificultats de finançament del deute de la perifèria, que obturi el canal de transmissió d'aquests problemes cap a determinats segments del sistema bancari central. En aquest context d'interrelacions i interaccions que poden esdevenir problemàtiques, cal situar els diversos passos decidits per les autoritats polítiques i monetàries de la Unió Europea des del maig passat, els quals s'analitzen en primer lloc. Ubicada aquesta cronologia, a continuació s'ofereixen alguns elements dels canals de transmissió potencials des dels problemes dels països perifèrics als sistemes financers dels països centrals. Donada l'especial rellevància de la situació en el sistema financer, en tercer lloc s'ofereixen alguns elements per ubicar les millores experimentades i els reptes que afronta. Finalment, les expectatives de creixement econòmic, agregades i per als dos grans grups de països que s'han definit a l'àrea de l'euro, tanquen aquest apartat. A curt termini, els riscos i les incerteses de la recuperació són elevats per la crisi del deute sobirà…

La incertesa que afecta el futur de l'àrea reflecteix l'existència d'un problema de fons, generat per l'acumulació de desequilibris econòmics, financers i fiscals en la fase alcista del cicle.5 Aquests es van expressar, als països perifèrics de l'àrea, en importants endeutaments públics o privats, o en una combinació de tots dos, amb el sector financer dels seus propis països i amb el de la resta de l'àrea. Una vegada iniciada la crisi, aquests problemes s'han exacerbat pel temor que les dificultats del sistema financer d'alguns d'aquests països perifèrics, com el cas d'Irlanda ha demostrat, no s'estenguin al sector públic. En aquestes condicions, el principal risc que afronta l'àrea és el de la sostenibilitat de les finances públiques d'aquests països, donats els potencials efectes de retroalimentació existents entre les dificultats del sector públic i determinats segments del sistema financer de l'àrea especialment vulnerables als problemes del deute sobirà. A més, aquest canal de transmissió de vulnerabilitats (deute públic-sector financer) podria amplificar-se pels negatius efectes que tindria sobre el creixement econòmic i, per tant, sobre els balanços d'empreses i llars. …i per l'existència de canals de transmissió de xocs financers des dels països perifèrics als centrals,…

És cert que els problemes de creixement, dèficits fiscals i accessibilitat del sector bancari als mercats majoristes del crèdit es limiten a uns pocs països. I que aquests, en conjunt, representen una proporció petita de l'àrea de l'euro. No obstant això, l'estreta interrelació existent entre el sistema financer dels països centrals de l'àrea i el deute públic i privat dels perifèrics constitueix un canal de transmissió dels xocs, amb potencials conseqüències pernicioses per al sistema financer dels primers. Si es pren la situació de Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda, aquests països tenien, en conjunt el segon trimestre del 2010, un 5

Una mostra de la importància d'aquest aspecte, que ha estat, i és, determinant en la correcta comprensió dels riscos que amenacen avui l'àrea de l'euro, així com de la necessitat de procedir a reequilibrar aquestes economies, pot trobar-se en diverses publicacions i intervencions de rellevants dirigents monetaris de la UE aparegudes els últims mesos. A títol de resum, vegeu la posició del president del Bundesbank a Weber (2010a i 2010b), la selecció de treballs presentats al workshop 'External Imbalances and Public Finances in the EU' (editats per Salvador Barrios et al. (2010), OCDE (2010a, en especial el capítol 2, 'Resolving and avoiding unsustainable imbalances', o European Commission (2010b, en especial l'apartat 2.3, 'Macro-economic effects of higher debate').

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

volum de passius enfront del sistema financer dels països centrals de l'àrea de 2,3 bilions de dòlars, amb Espanya liderant el grup (990.000 milions), seguida d'Irlanda (747.000 milions), de Portugal (293.000 milions) i de Grècia (252.000 milions). En suma, el canal de transmissió dels problemes fiscals, econòmics o financers dels països perifèrics a la resta de l'àrea de l'euro no resideix tant en el seu pes dins el conjunt de l'activitat (escassament del 15% del PIB de l'àrea) com en l'estreta interrelació financera que van originar el procés d'integració econòmico-financera de la UEM i la forta expansió d'alguns països perifèrics la dècada passada.6 No obstant això, tant el maig del 2010 com el desembre, s'han fet passos rellevants per contenir aquest potencial contagi, encara que els problemes que han afligit el deute públic belga i italià en la crisi d'Irlanda suggereixen que la capacitat de contenció, amb els instruments avui disponibles, és limitada. En suma, els riscos per al conjunt de l'àrea deriven de la interacció entre els dèficits públics i certs segments vulnerables del sistema financer. …cosa que ha obligat a instrumentar plans de consolidació fiscal severs als països amb problemes

Donats aquests potencials riscos, no és estrany que la resposta de la Unió Europea en conjunt i, més particularment, de l'àrea de l'euro hagi estat, al costat de la instrumentació de plans d'ajuda a curt termini, la posada en pràctica de dures polítiques d'ajust fiscal. De fet, el 2010 apareix com l'exercici en què la crisi financera ha fet un nou pas, des de la seva caracterització inicial com una crisi de balanços privats (entre final del 2008 i final del 2009) cap a una altra de balanços i de solvència pública. Primer va ser la crisi de Grècia, que va començar el febrer del 2010 i que es va aguditzar les setmanes següents. I, després, el maig del 2010, la generalització a la resta de països emergents, amb Espanya i Portugal a primer pla, cosa que va obligar a la instauració de mesures molt excepcionals (com la creació del fons d'estabilitat europeu o les compres de bons públics per part del Banc Central Europeu). La tardor del 2010, ha estat Irlanda que ha necessitat l'articulació d’un pla de salvament específic per a la seva economia. Finalment, les primeres setmanes de gener del 2011, de nou les tensions han reemergit, ara en forma de creixents temors sobre el futur de Portugal i, per extensió, del d'Espanya, Itàlia i Bèlgica.

1.3. A Espanya: lenta recuperació amb un augment del PIB previst del 0,7% el 2011 El PIB caurà d’un 0,2% en el conjunt del 2010, i avançarà d’un 0,7% el 2011, amb una aportació positiva del sector exterior de 0,9 punts el 2010 i de 0,7 el 2011 i una demanda interna que restarà 1,1 punts el 2010 i tindrà una aportació nul·la el 2011,…

Les previsions de CatalunyaCaixa anticipen una caiguda del PIB del 0,2% en el conjunt del 2010, i un avanç del 0,7% el 2011. El sector exterior tindrà un protagonisme destacat en aquesta nova etapa de l'economia espanyola, i aportarà 0,9 punts el 2010 i 0,7 punts el 2011, amb una intensa recuperació de les exportacions, fins al 9,3% d'avanç en el conjunt del 2010, enfront del 4,8% de les importacions, i del 3,9% el 2011 (1,9% les importacions). Per contra, el paper de la demanda interna serà negatiu el 2010, amb una detracció d'1,1 punts al creixement, i pràcticament nul el 2011. El perfil de creixement interanual de l'economia espanyola mostra taxes inferiors al 0,5% fins a la segona part del 2011, quan s'accelerarien fins al 0,7% el tercer trimestre i a l’1,3% el quart. …amb un avanç moderat del consum privat i recuperació de la inversió en béns d'equipament (a partir del 2011), i amb caigudes en el consum públic i en la inversió en construcció

L'OCDE (2010a, pàg. 125 i ss.) postula que van ser les transaccions del sistema financer entre diferents països el que va alimentar els desequilibris i va incrementar els riscos.

CatalunyaCaixa – Economia internacional

La demanda interna haurà d'afrontar una sèrie de reptes que obstaculitzaran el seu avanç fins a ben entrat l'any 2011. El desapalancament en curs del sector privat comportarà un avanç moderat del consum privat, de l'1,2% el 2010 i el 0,8% el 2011, al costat d'una tímida recuperació de la inversió productiva a partir del quart trimestre del 2010, que s'intensificarà durant el 2011, fins a una taxa de creixement del 2,2% en el conjunt de l’any (caiguda del 2,0% el 2010). A més, l'accentuació del creixement dels preus (3% el desembre del 2010) i les expectatives més alcistes per al 2011 (augment mitjà anual del 2,7%) pressionaran també negativament sobre la capacitat de despesa de les llars. Quant a la inversió en construcció, continuarà retrocedint, d’un 11,0% el 2010 i d’un 3,8% el 2011. Finalment, el sector públic, en ple procés de reconducció del dèficit, mostrarà caigudes del consum del 0,2% el 2010 i de l'1,2% el 2011. Recuperació en els serveis i en la indústria, i caigudes en la construcció

El detall per sectors d'activitat assenyala una recuperació en la indústria, que passarà d'una caiguda del 13,1% el 2009 a un avanç de l'1,3% el 2010 i d’un 1,7% el 2011, gràcies al dinamisme que s'espera del sector exportador. El terciari serà un altre dels sectors beneficiats, amb un creixement previst del 0,4% el 2010 i de l'1,1% el 2011, impulsat pels serveis destinats a la venda (avanços del 0,4 i l'1,7%, respectivament), mentre que els no destinats a la venda continuaran mostrant certa atonia (0,1% el 2010 i -1,0% el 2011). Quant a la construcció, continuarà amb un retrocés elevat el 2010 (-6,6%, quatre dècimes més intens que el del 2009), i de menor magnitud el 2011 (-3,2%). Així mateix, el primari retrocedirà d’un 1,9 i un 0,1% el 2010 i el 2011, respectivament.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

2. Les perspectives de l'economia catalana per al 2011: lenta millora del PIB recolzada en l'exportació i la producció industrial Com en les crisis dels anys setanta-vuitanta i noranta, el desplaçament de recursos des del consum a la inversió i l'exportació són els elements clau de l'ajust en curs,…

La sortida de la crisi en què es troba immersa l'economia catalana no presenta trets sensiblement diferents dels observats en altres recessions anteriors. Malgrat l'absència d'una moneda com la pesseta que podia devaluar-se i, així, es podia estimular la demanda exterior i desplaçar recursos des del consum intern a la inversió productiva i l'exportació, aquest mecanisme és el que permet explicar també el procés de millora de la situació actual. En efecte, en la profunda crisi dels primers anys vuitanta, quan al xoc exterior provocat pels elevats preus del petroli s’hi van afegir els impactes de l'escalada del dòlar i la intensificació de la competència internacional dels anomenats nous països industrialitzats (Corea, Singapur, Malàisia, Taiwan, Hong Kong), va ser la demanda externa la clau per transitar pel dolorós procés d'ajust. I el mateix va succeir els primers anys noranta. En ambdós casos, i en especial en aquest últim, la contribució de les devaluacions de la pesseta no pot ser menysvalorada. Un exemple d'aquesta aportació, l'expressa el fet que en cap moment de la recessió 1991-1994 les exportacions no van retrocedir. Per contra, el seu avanç nominal entre el 1991 i el 1995 va reflectir les millores de competitivitat-preu que les successives devaluacions de la pesseta (1992, 1993 i 1995) van provocar. …amb l'augment de la inflació per sobre el creixement de la renda disponible com un dels elements d'ajust des de l'estalvi privat al públic

El mecanisme de sortida actual no és substancialment diferent del que es va posar en marxa en aquestes situacions anteriors. Encara que la capacitat de redistribuir recursos des de la demanda interna a l'exterior és avui més difícil que aleshores. I això perquè els efectes positius d'una devaluació s’han d’assolir per un mecanisme, més dilatat i més explícit, de pèrdua de poder adquisitiu de les rendes internes. Però el procés esmentat està en marxa, i al llarg del 2010 ha anat prenent consistència. Potser les variables que el resumeixen més bé són la diferent evolució dels preus al consum i dels salaris pactats en conveni. El desembre passat, a Catalunya els primers van avançar d’un 3% (amb una mitjana anual del 2,0%), sensiblement per sobre el creixement dels salaris pactats en conveni, que el 2010 han avançat a una taxa anual d'escassament l'1%. Atès que una part important de l'augment de l'IPC més elevat a Catalunya que a la resta de l'àrea de l'euro pot atribuir-se al creixement de l'IVA (entorn de 4 dècimes) i del tabac (2 més), podria concloure's que, si més no parcialment, s'ha anat operant una redistribució de renda des de les llars al sector públic, necessària per permetre equilibrar els comptes d'aquest últim. I aquesta transferència, en la mesura que no serà compensada per un augment similar en el consum, permetrà reconstituir l'estalvi públic i obligarà a augmentar el privat. Addicionalment, la pèrdua de poder adquisitiu de les llars ha de manifestar-se en un menor creixement del consum domèstic que, a més d'alliberar recursos per recompondre els comptes públics, permetrà augmentar la inversió productiva privada o desviar producció cap a l'exterior. Els binomis indústria-exportació de mercaderies i serveis turístics-exportació de serveis són els futurs motors del creixement, recolzats en l'enfortiment de la demanda mundial

També, de la mateixa manera que en altres situacions de crisi, és el binomi producció industrial-sector exterior el que expressa la recuperació de l'oferta i de la demanda, respectivament. A més, donada la millora de les exportacions de serveis turístics, a aquell augment de la producció industrial s'hi afegeix el creixement de certs subsectors, molt intensius en mà d'obra, vinculats també a la demanda estrangera. Finalment, i també de manera similar a altres moments semblants, és l'augment de la demanda mundial

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

de la nostra producció allò que permet la recuperació de l'economia catalana, reflectint la seva gran dependència exterior. De fet, en la crisi provocada per l'esclat de la bombolla tecnològica, el 2001 i anys següents, la frenada de la producció industrial, per la forta contenció del creixement de les vendes exteriors, es va deixar notar amb força. Així, entre el 2001 i el 2004, el valor afegit de la indústria catalana va avançar escassament, mentre que les exportacions de mercaderies ho feien a una taxa mitjana anual nominal del 2,5%, lluny del 12,7% dels anys 1996-2000 i del 7,9% del període 2005-2007. Però llavors, a diferència de la conjuntura actual, el sector de la construcció i el terciari van mantenir una intensa activitat, impulsats per les disponibilitats creditícies i per l'augment poblacional que tenia lloc. En síntesi, l'economia catalana continua el procés de reajustament de les fonts del seu creixement, redistribuint parcialment l'impuls intern (i molt particularment el del consum privat i públic i la inversió en construcció residencial i en obra pública) per la inversió productiva i la demanda exterior. No obstant això, l'elevat grau d'integració internacional de la producció catalana té per resultat que els augments de vendes a l'exterior, en especial en l'àmbit de les mercaderies, es tradueixin també en avanços notables de les compres, cosa que redueix la capacitat de creixement del PIB provocada per aquests canvis. A les pàgines que segueixen es presenten els principals trets i la situació actual d'aquest procés, incidint en primer lloc en la inevitable reducció dels desequilibris acumulats en la fase expansiva anterior (2.1. L'acumulació de desequilibris prèvia a la crisi (deute privat i dèficit exterior) i el seu paper en la recessió i les perspectives a mitjà termini) per, al segon apartat (2.2. El marc de les decisions de les llars: renda disponible, confiança, estalvi, riquesa i crèdit), avaluar la situació de les llars i la seva disponibilitat respecte a la despesa de consum o d'inversió residencial. El tercer punt d'aquesta segona part (2.3. L'avanç de la inversió productiva i l'estancament de la FBCF en construcció i els seus efectes sobre el creixement del producte) presenta l'evolució i les perspectives de la inversió, mentre que l'últim punt (2.4. La millora de l'ajust exterior i el creixement esperat del PIB) resumeix l'anàlisi anterior i ofereix les previsions de CatalunyaCaixa per al 2011.

2.1. L'acumulació de desequilibris prèvia a la crisi (deute privat i dèficit exterior), el seu paper en la recessió i les perspectives a mitjà termini La situació de l'economia catalana en aquestes primeres setmanes del 2011 no és substancialment diferent de la que s'observa en el conjunt espanyol. Totes dues es troben afectades pels mateixos reptes, com les profundes transformacions en els components de la demanda que donen compte del creixement del PIB a curt termini, el fort endeutament dels sectors privat i públic i els seus efectes sobre les decisions de consum i inversió, la caiguda del creixement demogràfic i, en especial, les dificultats per refinançar una part important del deute acumulat en la fase expansiva. I tot això, com es dedueix de les pàgines anteriors, en un context exterior en el qual l'obtenció de recursos financers s'ha fet sensiblement més complexa, els seus costos han augmentat notablement i, amb això, dificulten el procés de desapalancament en curs. Catalunya emergeix lentament del doble xoc (exterior i intern) provocat pel final del boom expansiu anterior,…

En aquestes mateixes pàgines de l'edició de l’estiu passat,7 es destacaven els profunds canvis que s'havien operat a les fonts de la demanda interna, i el nou paper que el sector exterior hauria de jugar els anys vinents. Succintament, s’hi comentava que l'existència d'una situació financera excepcionalment favorable, amb tipus d'interès anormalment reduïts i amplis recursos de capital disponibles (derivats de l'entrada a l'euro), va generar un procés de creixement, primer del sector immobiliari i després de la resta 7

Vegeu “Situació i perspectives de l'economia catalana”, informe semestral I/2010, CatalunyaCaixa, juliol del 2010.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

de l'economia. Els elements que també hi van contribuir van ser les entrades de població immigrada, el creixement de la renda disponible, la caiguda en la taxa d'estalvi (vinculada a l'efecte riquesa per l'augment dels preus de l'habitatge) i el corresponent increment del consum i, finalment, un avanç del crèdit que va permetre finançar tot el procés. L'esclat de la crisi, a final del 2007, es va produir en el mateix moment en què es començaven a observar els primers senyals de frenada del sector immobiliari, i així, tant l'economia catalana com l'espanyola es van trobar sotmeses al xoc simultani de dues forces recessives. D'una banda, la que deriva de la caiguda del comerç internacional i de la crisi de les finances mundials, que van portar una distorsió dels mercats financers i una elevació dels tipus d’interès als mercats majoristes de diner i de capital i, d’una altra, la que procedia de la dinàmica interna de l'economia catalana, en la qual l'augment del deute del sector privat (famílies i empreses) anticipava, sense comptar amb cap xoc exterior, que el ritme d'avanç de l'activitat a partir del 2008 es reduiria substancialment. Aquests últims mesos s'ha anat imposant en l'anàlisi que economies com la catalana (per exemple, el gruix dels països perifèrics de l'euro) havien acumulat desequilibris insostenibles a mitjà termini, i que la seva existència explica el diferencial negatiu de creixement respecte als registres que estan obtenint els països centrals de l'àrea. En aquest ordre d'idees, no deixa de ser simptomàtic que les organitzacions econòmiques internacionals hagin anant destacant, des de l'estiu passat, que l'acumulació de desequilibris al sud explica els pitjors registres en dèficit públic i en creixement que aquests països presenten en l'actualitat. I que, justament, la seva reabsorció apareix com el principal problema a superar per aconseguir ritmes de creixement del PIB sostenibles i més acordats amb els obtinguts pels països centrals de l'àrea. …compartint els mateixos trets que la resta d'economies de la perifèria de l'àrea de l'euro,…

Aquesta renovada visió dels factors que expliquen els problemes a Catalunya, a Espanya i a la resta dels països perifèrics té a veure amb el fet que, malgrat que aquests països representen escassament el 15% del PIB de l'àrea de l'euro, els seus potencials efectes negatius sobre el creixement futur de l'àrea superen amb escreix la seva aportació al total de renda generada. I això és així per l'existència d'un ampli canal de transmissió dels seus problemes cap als sistemes financers centrals, en especial cap al sistema bancari alemany i francès, de manera que la sort de l'economia catalana, en el context de l'espanyola, i d'altres economies de països perifèrics està estretament vinculada al que pugui succeir també als països centrals de l'àrea de l'euro. Per aquest motiu, en aquestes pàgines introductòries sobre la situació actual i les perspectives de l'economia catalana per al 2011, té sentit ubicar-hi els esmentats desequilibris, com a pòrtic imprescindible per comprendre la capacitat de recuperació i creixement de la nostra economia els anys vinents i, per descomptat, les reformes i transformacions de la demanda necessàries per permetre’l. …amb un volum de deute privat amb el sector bancari que ha passat del 55-60% de mitjan anys noranta al 80% el 2000 i al 166% del PIB el 2009…

L'element més crític de la fase expansiva anterior, que explica la majoria del fort avanç del PIB català entre el 1998 i el 2008, és, per descomptat, la intensa expansió del crèdit als sectors residents, en especial al privat. A diferència de l'estadística espanyola, pel que fa a Catalunya no existeix la desagregació de l'endeutament de famílies i empreses, i, per tant, únicament és disponible l'avanç del crèdit agregat del sector privat.8 Amb aquestes limitacions d'informació, els quatre panells del gràfic 1 resumeixen la història del crèdit al sector privat a Catalunya des dels anys vuitanta fins al tercer trimestre del 2010. Com pot 8 Per a un detall del diferent paper de l'endeutament del sector famílies i del sector empresarial i dins d'aquest últim dels diferents papers del sector immobiliari, el de la construcció i de la resta d'empreses no financeres, vegeu l’“Informe d'economia espanyola i context internacional”, semestral I/2011, CatalunyaCaixa, gener del 2011.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

observar-se, no és fins a final dels anys noranta que el volum de crèdit en relació amb el PIB català va assolir valors entorn del 60-70%, indicatius, certament, d'unes condicions financeres molt més severes, amb tipus d'interès elevats. L'entrada a l'euro es destaca amb claredat al panell D, accentuant la tendència creixent que s'observava des de mitjan anys noranta, de manera que el crèdit al sector privat no financer a Catalunya, que se situava en el 75% del PIB el 1999, va saltar al 140% el 2006 i assolí el seu màxim, del 166% del PIB, el 2009. Gràfic 1. L'ajust a les noves condicions financeres: crèdit al sector privat no financer a Catalunya1

0 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

-5

51 44

140

4 4 4

4 4 4 0

11 12

120

100 80

14 10

0,9

7,1

19,7 19,8 10,0 12,7

9,0 8,0 8,0

18,0 16,0 16,0

14,0

22,0

40 20

-1

1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

-4

180

200

160

20,0

D. Percentatge sobre el PIB2

C. Augment anual en milers de milions d'euros

13,0

224

1988 1989 1990 1991 1992 1993 -1,0 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 -0,4

48 51 52 53 59 62 59 61 60 61 67 75 80 82 87 97 107 124 140 152 158 166 164

100

1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

150

20 25 28 32 39 44 44 48 52 56 64 75 87 101 111 125 150 180

250 200

25 20

15,0 14,0

317 340 343 341 274

350 300

24,4 22,6

B. Variació anual en percentatge

400

15,6

A. Milers de milions d'euros

1. Nivells de crèdit en l’últim trimestre de cada any, per al 2010 dades corresponents a l'estoc en el tercer trimestre. 2. Per al 2010 estoc de crèdit en el tercer trimestre respecte al PIB anual acumulat fins al tercer trimestre. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades del Banc d'Espanya i d’Idescat.

…amb un crèdit al sector privat (llars i empreses) que va avançar a un ritme del 19,2% entre 2000 i 2007,…

Una altra forma d'avaluar la fortalesa del creixent pes de l'endeutament bancari la subministren els panells B i C de l'esmentat gràfic, en el qual es reflecteixen els augments interanuals, tant en termes absoluts com relatius. Així, si a la segona part dels anys 90 el crèdit disponible a empreses i famílies catalanes va estar creixent entorn dels 8- 12.000 milions/any, entre 2002 i 2008 es va situar entorn dels 33.000 milions, abans de caure a només 3.000 milions el 2009 i a reduir-se fins a prop de 1.000 milions el tercer trimestre del 2010. En taxes de creixement anuals, d'un augment mitjà del crèdit del 12,9% entre 1995 i 1999, es va passar a un altre del 17,6% entre 2000 i 2007, després d'assolir el 2005 el màxim històric de la sèrie amb més del 24%,9 i, a partir d'aquest moment, la seva menor progressió s'accentua: 23% el 2006, 16% el 2007, 7% el 2008, 1% el 2009 i, pràcticament 0% els tres primers trimestres del 2010. …i que, en termes absoluts, ha implicat passar d'un crèdit total pròxim als 100.000 milions d'euros en 2000 fins als 340.000 de 2009, havent-se iniciat el 2010 un cert desapalancament

Encara que part d’aquest creixement expressa canvis en la metodologia de comptabilització del crèdit bancari que va introduir el Banc d'Espanya.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

En síntesi, el pes del deute bancari privat dins el PIB català s'ha més que duplicat la dècada dels 2000, des d'un valor pròxim al 80% del PIB a principi de la dècada a més del 165% el 2009. En termes absoluts, de poc més de 100.000 milions de deute privat estrictament vinculat al crèdit (deixant fora del còmput altres modalitats d'obtenció de recursos, com les emissions d'obligacions per part de les empreses no financeres), fins a prop de 345.000 milions de crèdit bancari el 2009, moment en el qual es va assolir el màxim i va començar de manera lenta el procés de desapalancament financer. El quadre 1 ofereix els pesos del crèdit al sector privat entre 2000 i 2009 a Catalunya, la resta d'Espanya i el conjunt espanyol. D'aquesta informació es pot comprovar que les xifres són relativament similars tant en el moment inicial com en el final, amb augments de l'ordre de 85 punts bàsics sobre el PIB en el creixement del crèdit total a Catalunya i a Espanya. Malgrat aquesta similitud, en el context dels ajustos que ha de realitzar l'economia catalana, es destaca que, a diferència de la resta d'Espanya, el finançament d'aquest endeutament s'ha basat més en l'estalvi intern. Quadre 1. Crèdit al sector privat a Catalunya, resta d'Espanya i Espanya. 2000-2009 En % del PIB de cada territori i canvi en punts percentuals

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 Canvi 2000-09

Catalunya 80,0 81,8 86,4 96,6 107,1 123,9 139,9 151,9 158,4 165,7

Resta Espanya 91,0 94,3 98,7 103,9 113,8 134,4 156,6 170,8 175,2 176,4

Total Espanya 88,8 91,8 96,2 102,5 112,4 132,3 153,3 167,1 171,8 174,3

85,7

85,4

85,5

Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE, Idescat i del Banc d'Espanya.

El més gran endeutament reflectia el boom immobiliari, amb un volum de nous habitatges iniciats des de la mitjana de 30/40.000 dels anys setanta, vuitanta i primers noranta als 90.000 entre 2002 i 2005,…

Aquest important avanç de l'endeutament del sector privat expressava, fonamentalment, la intensa expansió del mercat immobiliari. Catalunya, que havia anat produint de l'ordre de 30.000 a 40.000 habitatges lliures nous l’any des de mitjan anys 70 fins a mitjan 90, va començar un procés de forta expansió del sector, que va elevar els nous habitatges iniciats fins a prop de 70.000 de mitjana dels anys 1998-2001, i a una nova mitjana propera a 90.000 entre 2002 i 2005 i, finalment, per sobre de 100.000 el 2006, el màxim del cicle. Des d'aquests valors, la reducció va ser també intensa, amb prop de 70.000 habitatges iniciats el 2007, 28.000 el 2008, gairebé 13.000 el 2009 i amb prediccions per al conjunt del 2010 i el 2011 entorn de 11.500 i 12.000, respectivament. D'aquesta forma, la caiguda del nombre total d'habitatges lliures iniciats des dels màxims de 2006, se situa propera al 90%, un xoc d'una magnitud certament excepcional. …de manera que l’estoc d'habitatges pendents de venda ha passat del 0,7% de tot el parc el 2006 al 3,7% de mitjan 2010

En aquest context, el volum d'habitatge pendent de venda no ha deixat d'augmentar, des de valors entorn del 0,7% i l'1% del parc el 2006, a taxes properes al 3,7% assolides el quart trimestre de 2009, cosa que implica un volum total d'habitatge pendent de venda que superava llavors els 140.000. Es a dir, un

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

volum de nova producció que, als ritmes propers als 30.000 anuals que semblen possibles per a l'economia catalana, significa una activitat de quatre anys. Cal esmentar que aquest càlcul no té en compte la distribució territorial de l'estoc, de manera que, quan s'analitza el mateix en les diferents àrees en les quals pot dividir-se Catalunya, emergeix un panorama molt diferenciat. Així, les primeres corones metropolitanes de Barcelona i Lleida presenten excessos modestos o, fins i tot, inexistents, mentre que a la segona corona metropolitana de Barcelona, a algunes comarques costaneres i del centre de Girona i al sud de Catalunya, els pesos d'aquest parc pendent de venda són molt més elevats.10 Les previsions per al 2011 continuen suggerint una marcada atonia de la nova oferta privada d'habitatges lliures, que, de continuar amb la tendència els primers trimestres de 2010, difícilment arribarà a 10.000 nous habitatges com s’esperava, sinó que més aviat en seran 7.000. Gràfic 2. Mercat de l'habitatge a Catalunya. 1991-20111 Valors absoluts i creixement interanual i pesos sobre el parc en % A. Habitatges lliures iniciats (milers) B. Preus (creixement anual en %) 20

102

110 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

89 90 91

75 75 66

8,4

12,2 12,1

9,5 9,7 7,2

4,8

3,3

44 30

12,3

11,5 9,6

53 26 29 23

17,6

36 28

13 11 12

-5 -4,8

-3,2

2010

2009

2007

2008

2005

2006

2003

2004

2001

143

141 2T/2010

141 125 27

4T/2008

4T/2007

4T/2006

4T/2009 3,69

3,72

3,68

4T/2009

1T/2010

2T/2010

2.277

2.469

4,0 2.350

2.229

1.988

1.772

1.507

1.224

1.118

2.000

1.343

2.500

2.389

F. Estoc habitatges pendents de venda (% sobre el parc)

3.000

1.032

4T/2005

2011

I. Preus (euros/m2)

926

25 0

2010

2009

-55,2

2008

2007

2006

2005

2004

2002

2003

2001

2000

-34,7 -59,4

75 -18,8 -31,4

1999

100 -12,5

844

2002

125

1,3 1,4

-0,1

3,3

3,5 3,0 2,22

2,5 2,0 1,32

1,5 1,0

0,76

0,5

500

4T/2008

2010

2009

2008

2007

2006

2005

2003

2004

2002

2001

2000

1999

1998

1997

4T/2007

0,0

4T/2006

1.000

1999

150

11,8

5,9

1.500

2000

175

27,9 13,0

1997

D. Estoc habitatges pendents de venda (milers)

4T/2005

40 30 20 10 0 -10 -20 -30 -40 -50 -60 -70 -80

1T/2010

C. Habitatges lliures iniciats (creixement anual en %)

1998

1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

-10

1. Per al 2010 i el 2011, previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades del Ministeri d'Habitatge. 10 Una anàlisi detallada de la situació d'aquest parc el segon trimestre del 2010 es troba en la monografia Informe sobre el sector immobiliari, CatalunyaCaixa, novembre del 2010, en la qual s'estudia l'evolució de la situació al segon trimestre del 2010, per tamany de municipis i grans àrees metropolitanes a Catalunya, així com per a les diferents comarques i demarcacions de Catalunya.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

Marcada reducció del saldo positiu de la balança de béns i serveis, des del 7,5% al 2,5% del PIB entre el 2002 i el 2007,…

No es disposa de la capacitat/necessitat de finançament exterior de Catalunya, donada l'absència d'informació estadística oficial sobre el saldo de la balança de rendes, transferències corrents o de capital, les quals, juntament amb el saldo en béns i serveis, subministrarien la capacitat o necessitat de finançament de l'economia catalana en la passada dècada.11 No obstant això, els desequilibris en crèdit i activitat (aquest últim amb la seva màxima expressió al mercat immobiliari), també es van traduir en un marcat deteriorament del saldo exterior de l'economia catalana. Aquesta, tradicionalment ha presentat un saldo superavitari, com la suma ponderada d'un dèficit important amb la resta del món i d'un superàvit, de certa entitat, en el comerç de béns i serveis amb la resta d'Espanya. El gràfic 3 reflecteix l'evolució d'aquests tres saldos. Prenent l'indicador conjunt exterior s'observa que, després d'uns primers anys de la passada dècada dels 2000, en els quals el saldo agregat es va situar al voltant del 7%/7,5% del PIB català, a partir del 2003 comença a deteriorar-se substancialment, de manera que, el 2007, es va situar escassament en el 2,4% del PIB.12 En suma, un deteriorament en el saldo exterior de l'economia catalana pròxim a 5 punts del PIB, expressiu de la forta tendència de la demanda interna catalana a créixer per sobre del ritme d'avanç del PIB. ...que recull la creixent reducció del superàvit en la balança de mercaderies amb Espanya i el creixent dèficit amb la resta del món, que es va traduir en un retrocés (del 71% al 61%) de la taxa de cobertura de les exportacions, la qual s'ha recuperat en l'ajust en curs

Aquest deteriorament reflecteix l'efecte tant dels canvis estructurals en el comerç de béns i serveis amb Espanya, el saldo dels quals va passar del 12,2% del PIB el 2000 al 7,5% el 2008, com el deteriorament notable del saldo amb l'estranger, que del -3% del PIB català el 2001 va passar a gairebé al -7% el 2007. En síntesi, un empitjorament del saldo exterior total que s'explica, aproximadament, a parts iguals, per l'empitjorament del saldo negatiu amb la resta del món i el deteriorament de l'excedent amb la resta d'Espanya. Aquesta evolució es tradueix en un important deteriorament de la taxa de cobertura de les exportacions internacionals. Aquesta va assolir valors màxims, a la ratlla del 73%, el 2001 i, a partir de llavors i reflectint tots els processos anteriorment esmentats, va començar a decréixer, fins assolir un mínim del 61,8% el 2007. A partir d'aquest moment la recuperació ha estat important, totalitzant més de 10 punts de cobertura, de manera que, el tercer trimestre del 2010, tornava a situar-se una altra vegada en el 71%.

11 L'enorme pes del dèficit comercial i de serveis en l'explicació de les necessitats financeres exteriors d'Espanya, permeten avançar que, per a Catalunya, una part molt substancial d'aquest endeutament s'ha finançat amb estalvi intern, donat el diferent signe que ofereix el saldo de la balança de béns i serveis (positiu, encara que decreixent en el cas català, i negatiu en l'espanyol). 12 Xifres estimades a partir del PIB nominal publicat per l’Idescat.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Quadre 2. Comerç exterior internacional de mercaderies de Catalunya. 2000-2010 Milions d'euros i taxes de creixement interanual en percentatge

Exportacions

Valors absoluts Importacions

Saldo

Taxes de creixement Exportacions Importacions

Saldo

Taxa de cobertura

A. Detall anual 2000 2001

33.797 36.695

48.762 50.498

-14.965 -13.803

21,2 8,6

20,9 3,6

20,4 -7,8

69,3 72,7

2002 2003 2004 2005 2006 2007

37.276 37.648 39.485 42.704 47.219 49.680

51.892 54.345 60.731 67.813 74.788 80.363

-14.616 -16.696 -21.246 -25.110 -27.569 -30.684

1,6 1,0 4,9 8,2 10,6 5,2

2,8 4,7 11,8 11,7 10,3 7,5

5,9 14,2 27,2 18,2 9,8 11,3

71,8 69,3 65,0 63,0 63,1 61,8

2008 2009 2010

50.516 41.462 35.342

77.234 57.664 49.389

-26.718 -16.202 -14.047

1,7 -17,9 -14,8

-3,9 -25,3 -14,3

-12,9 -39,4 -13,3

65,4 71,9 71,6

B. Detall trimestral 2009 I trimestre 9.791 II trimestre 10.338 III trimestre 10.401 IV trimestre 10.932

14.036 13.828 14.334 15.467

-4.245 -3.490 -3.932 -4.535

-25,1 -21,3 -16,7 -7,6

-32,1 -32,2 -22,4 -12,5

-44,3 -51,9 -34,3 -22,4

69,8 74,8 72,6 70,7

2010 I trimestre II trimestre III trimestre

15.679 17.324 16.385

-4.403 -5.381 -4.262

15,2 15,5 16,6

11,7 25,3 14,3

3,7 54,2 8,4

71,9 68,9 74,0

11.276 11.943 12.123

Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’IDESCAT.

En suma, el sector exterior va augmentar la seva detracció al creixement del PIB fins a 1,7 punts el 2006, amb valors mitjans pròxims a 1,1 punts el 2004, el 2005 i el 2007, mentre que, a partir del 2008, emergeix de nou com a contribuent net al creixement

Una altra forma d'aproximar el paper que ha jugat el saldo exterior en el creixement de l'economia catalana els últims anys l’ofereix el panell C del gràfic 3, on es mostren els creixements del PIB els anys 1996-2009 i les estimacions per al 2010 i el 2011 de CatalunyaCaixa, així com la contribució neta del saldo exterior (suma del saldo amb la resta del món i resta d'Espanya) a l'esmentat creixement. El període que transcorre des del final de la recessió dels primers 90 fins a l'actualitat pot dividir-se, a grans trets, entre aquells que reflecteixen comportaments diferents del saldo exterior al creixement del PIB. Un primer període (anys 1996-2000), mostra un notable avanç del PIB, entorn del 4%, que reflecteix la forta contribució de la demanda interna, així com una aportació positiva del sector exterior, propera als 0,7/0,9 punts percentuals l’any. A partir del 2001 aquesta contribució comença el seu deteriorament, passant dels 0,9 punts percentuals el 2000 a una detracció d’1,7 punts el 2006, i amb valors mitjans entorn d’1,1 punts per als exercicis del 2004, el 2005 i el 2007. Començada la crisi, a partir del 2008 el saldo exterior emergeix de nou com a contribuent net al creixement, amb una aportació bastant superior a l'efectuada en la fase expansiva de la segona meitat dels 90, de 0,9 punts percentuals al creixement del PIB de 2008 (que va ser només del 0,2%), una contribució neta de 2,1 punts percentuals el 2009 (davant d'una caiguda del 4% del PIB) i previsions per al 2010 i el 2011 d'aportacions entorn de 0,5 i 0,7 punts, respectivament. De fet, com es pot comprovar amb aquesta seqüència, a partir del 2007 el sector exterior ha recuperat amb escreix el paper de contribuent net al creixement del PIB.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

Gràfic 3. El canvi a les fonts de creixement del PIB de Catalunya en l'expansió i la crisi: de nou el protagonisme del sector exterior. 1996-20111 A. Saldo exterior (percentatge del PIB)

B. Saldo exterior (% del PIB) 14

6,9 6,0

12,2

6,3

10,5 10,1 10,7 11,0 10,4

9,3

9,0

6 4,7

5 2

3,5 2,4

2,8

-1 -4

-7

-3,0

-2,9

-4,9

-1,9 -3,9

-5,0

-5,7

-5,8

Saldo amb l'estranger

2006

2005

2004

2003

2000

2009

2008

2007

2006

2005

2004

2003

2000

2001

2002

-10

-4,6 -6,7 2007

8,2

7,5

2009

7,2

2008

7,5

7,3

2001

Saldo amb Espanya

C. Saldo exterior total (contribució al creixement del PIB en punts percentuals) i PIB (augment real interanual en %) 6,5

5,0

4,9

4,9 3,6

4,5

3,4

2,5 2,5 0,7

0,7

0,6

2,6

3,4

3,7

3,2

3,7

3,2 2,1

0,9

0,7

0,9

0,5 -0,1

-1,5

-0,4

-0,3

-1,0

-1,1

-3,5

0,5

0,2

0,7 0,8

-0,3 -1,7

-1,2

2011

2010

2008

2007

2006

2005

2004

2003

2002

2001

2000

1999

1998

1997

1996

Saldo exterior

2009

-4,0

-5,5

PIB

1. Per al 2010 i el 2011, estimació de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE.

2.2. El marc de les decisions de les llars: renda disponible, confiança, estalvi, riquesa i crèdit La pèrdua d'ocupació d'aquesta crisi (-10%) no és substancialment diferent de la dels primers noranta (-9%) i dista molt de l'ajust ocupacional dels vuitanta (-14%),…

Després de tres anys des de l'inici de la crisi (que podria situar-se en el tercer trimestre del 2007, quan els efectius ocupats en la construcció van començar a reduir-se), pot efectuar-se ja un primer balanç del seu impacte sobre el mercat de treball català i, indirectament, sobre la renda de les famílies, la seva confiança i les seves expectatives a curt i a mitjà termini. Una primera caracterització de la duresa de la recessió i de la destrucció d'ocupació a ella associada deriva de la seva comparació amb els efectes de les dues altres crisis anteriors, la de 1978 a 1985 (generada pels diferents xocs energètics dels 70 i primers 80) i la de 1991 a 1994, provocada pels problemes del Sistema Monetari Europeu. En termes relatius, la crisi de 1978 a 1985 és la que major destrucció d'ocupació va generar, perdent-se un total del 14,3% dels ocupats. En canvi, l'impacte dels tres anys de crisi actual (tercer trimestre de 2007 al tercer de 2010) han provocat una pèrdua ocupacional sensiblement menor, del 9,9%, molt en línia amb la que va tenir lloc entre 1991 i 1994, quan l'ocupació va retrocedir d’un 9,1%.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

…encara que sectorialment hi ha grans diferències: mentre que la destrucció d'ocupació en la indústria és d'un ordre similar, la pèrdua d'ocupació en la construcció s'assembla a la dels anys vuitanta

Si, en termes relatius, la crisi s'assembla a la dels primers 90, sectorialment hi ha diferències substancials. Aleshores, entre 1991 i 1994, la pèrdua d'ocupació en la construcció va ser d'escassament el 16%, davant del més del 37% que s'ha perdut entre el tercer trimestre del 2007 i el tercer del 2010. Des d'aquest punt de vista, aquesta crisi mostra una major similitud amb la reducció ocupacional de la construcció de les crisis energètiques, quan la pèrdua de llocs de treball en la construcció es va situar en un elevat 47%. Si en l'àmbit de la construcció, la recessió actual ha estat més intensa que la dels primers noranta, en l'àmbit industrial les pèrdues han estat semblants, de manera que, davant del 17,6% de caiguda de l'ocupació industrial entre 1991 i 1994, entre 2007 i 2010 s'han perdut prop del 20% dels llocs de treball industrials existents a l'inici de la crisi. Cal destacar que, donades la major profunditat i durada de les crisis energètiques dels primers vuitanta, la pèrdua ocupacional en la indústria va ser també llavors bastant superior a la de la fase actual (una destrucció d'ocupació propera al 25% dels efectius existents el 1978). Finalment, en l'àmbit dels serveis emergeixen diferències, també notables, en els impactes de les tres crisis considerades. En la dels primers vuitanta, en comptes d'assistir, com en l'actualitat, a pèrdues en el sector terciari, els serveis van continuar augmentant la seva ocupació, d’un 3,9% respecte als valors de 1978, impulsats per la forta demanda de serveis públics vinculada al procés de transició democràtica. En canvi, els primers noranta, la pèrdua ocupacional en el terciari va ser ja del 2,6%, i en la que hem experimentat aquests tres últims anys s'ha situat en l’1,4%. En síntesi, una crisi d'ocupació entre el 2007 i el 2010 que ha estat bastant més intensa que la de la primera meitat dels anys noranta en l'àmbit de la construcció, relativament semblant en l'industrial i menys important en els serveis. Gràfic 4. La crisi de l'ocupació en el context d'altres crisis del mercat de treball a Catalunya A. Crisi 2007-2010 (milers)

B. Crisi 1978-1985 (canvi acumulat en %) 3,9

0 0

-50

-32

-100

-10

-150 -200

-145

-14,2

-20

-164

-30

-250 -300

-24,4

-40

-350 -349

-400 Indústria Construcció

Serveis

-50

Total

C. Crisi 2007-2010 (canvi acumulat en %)

-46,8

Indústria Construcció

Serveis

Total

D. Crisi 1991-1994 (milers)

-5

-1,4

-50

-10

-34

-33

-9,9

-15

-100

-20 -25

-19,4

-150

-134

-30 -200

-35 -40

-210

-37,2

Indústria Construcció

-250

Serveis

Total

Indústria Construcció

Serveis

Total

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

E. Crisi 1978-1985 (milers)

F. Crisi 1991-1994 (canvi acumulat en %) 33

0 -100

-10

-104

-150 -200 -250

-2,6

-5

-50

-9,1

-15 -215

-15,9

-20

-300

-17,6

-296

-350

-25

-400 Indústria Construcció

Serveis

Total

Indústria Construcció

Serveis

Total

1.Dades corresponents al tercer trimestre dels anys considerats. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE.

Després de la pèrdua de 50.000 llocs de treball el 2010, s'espera una creació neta d'ocupació pròxima als 15.000 el 2011, cosa que hauria de permetre reduir suaument la taxa d'atur, fins al 17,5% de la població activa de 16 a 64 anys

Donades aquestes característiques sectorials de l'ocupació en la crisi, i després de més de 200.000 llocs de treball perduts el 2009 i una previsió de més de 50.000 el 2010, el 2011 caldria assistir a una lleugera recuperació de l'ocupació, pròxima als 15.000 nous llocs de treball, un augment respecte al 2010 del 0,5%. El fet cert és que aquest avanç dista molt dels increments que van tenir lloc els anys més expansius, entre 2000 i 2007, en els quals, de mitjana, es van crear un total de 106.000 llocs de treball anuals. No obstant això, el canvi indicat en l'ocupació hauria de ser suficient per estabilitzar la confiança de les llars, mentre que el volum total de nous actius, que s'ha estimat en prop d'uns 10.000 de mitjana per al 2011, després del lleuger augment de 3.000 el 2010 i la caiguda de 33.000 el 2009, hauria d'estabilitzar, i fins i tot, reduir lleugerament, la taxa d'atur. Donades les diferències en els ritmes de creixement de l'ocupació i activitat, s'espera que aquesta se situï, de mitjana, en el 17,5% el 2011, lleugerament per sota del 17,7% que s'espera per al 2010 i el 16,3% del 2009. D'aquesta forma, la lleugera reducció de la taxa d'atur hauria de començar a afectar positivament la confiança de les llars, cosa que es traduirà en una nova reducció de la seva taxa d'estalvi.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Gràfic 5. El mercat de treball a Catalunya. 1977-20111 A. Nombre d'ocupats (milers)

B. Canvi absolut interanual (milers) 200

3.600 100 3.200 0 2.800

-100

2.400

2011

2008

2005

1999

2002

1996

1981

1978

1993

-400 1990

1.600

1984

-300

1977 1979 1981 1983 1985 1987 1989 1991 1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005 2007 2009 2011

2.000

1987

-200

C. Canvi relatiu interanual (en %) 8

6,7 3,8

5,7 3,3

3,0

4,9 4,1 4,4

5,6 5,2

2,8

2,6

5,9

5,1 2,2

3,9

3,4

2,7

1,1

0,5

-1 -0,8 -1,1

-1,4 -1,2

-0,5

-1,0

-1,3

-1,6

-3,3 -2,7 -3,2 -2,8 -4,9

-7 -10

D. Nombre d'actius (canvi interanual en milers)

2011

2010

2007

2008

2006

2005

2004

2003

2001

2002

1999

2000

1998

1997

1995

1996

1993

1994

1991

1992

1990

1989

1987

1988

1985

1986

1983

1984

1981

1982

1980

1979

1978

-8,7 2009

-4

E. Nombre d'aturats (canvi interanual en milers)

200

350 300

150

250 200

100

150 100

-50

0 -100 2011

2008

2005

2002

1999

1996

1993

1990

1987

1984

1981

2011

2008

2005

2002

1999

1996

1993

1990

1987

1984

1981

1978

-150

-50

F. Taxa d'atur de la població activa (en %) 25

22,3 21,2 21,1 21,7 19,2

21,2

20,2

15,4

19,2

18,6

18,8 17,1

14,2 12,5 12,2

12,2

19,7

16,3

13,5

10,7 8,9 8,6

8,0

10,1 10,1 9,7

9,0 7,0 6,6 6,5

6,1

17,7 17,5

14,4

3,8

2011

2010

2009

2008

2007

2006

2005

2004

2002

2003

2001

2000

1999

1998

1997

1996

1995

1994

1992

1993

1991

1990

1989

1988

1987

1986

1985

1984

1982

1983

1981

1979

1980

1977

1978

1. Per al 2010 i el 2011, previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE.

Els recursos i els usos per compte de renda de les llars avançaran el 2011 entorn del 2,4%

Un augment de l'ocupació del 0,5% el 2011 hauria de permetre que les rendes salarials avancessin entorn del 2,8%. Altrament, l'excedent brut d'explotació d'empresaris individuals i autònoms, hauria

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

d'augmentar escassament d’un 1,3%, mentre que les rendes de la propietat i de l'empresa continuarien reduint-se, encara que a una taxa més moderada que la de 2010, entorn del 7%, com a resultat de la reducció previsible en dividends distribuïts i altres rendes del capital com ara lloguers. Finalment, en l'àmbit de les transferències corrents, i malgrat la contenció de la despesa pública, l'increment del nombre de pensionistes i la prevista revaloració de les pensions com a conseqüència de l'augment de l'IPC que va tenir lloc el novembre passat, al costat de la supressió de la subvenció dels 426 euros als aturats sense subsidi i la lenta reducció dels subsidis de desocupació, hauria de generar un creixement agregat del 5%. D'aquesta forma, els recursos per compte de renda augmentarien escassament d’un 2,4%, una xifra per sota de l'augment previst de l'IPC (2,8%). En l'àmbit dels usos d'aquests recursos, es destaca el lleuger avanç en les rendes de la propietat i de l'empresa, bàsicament interessos pagats pels consumidors, després de les fortes caigudes de 2009 i 2010. Igualment, la millora relativa de l'activitat i l'alça de preus hauria de permetre un augment de l'ordre del 3% en els impostos sobre la renda i pròxim al 2% en les cotitzacions socials, cosa que hauria de redundar en un creixement de les transferències corrents totals del 2,4%, de manera que els usos per compte de renda augmentarien el 2011 pràcticament al mateix nivell que els recursos. Quadre 3. Recursos i usos de la renda familiar1. 2001-2011 Taxes nominals de variació interanual en %

A. Recursos

2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 Previsión anual2 2009 2010 2011

Exc. brut d'explotació 10,4 9,2 9,2 8,7 11,8 10,3 5,4 3,4

Remuneració assalariats 6,2 5,7 6,8 5,5 7,1 7,5 8,5 5,0

Rendes prop. i emp. 4,8 -9,7 6,3 6,1 11,0 19,9 21,5 3,4

-5,9 0,1 1,3

-2,5 -1,2 2,8

-16,3 -18,0 -7,3

Transf. Corrents Prestacions Total socials 4,6 5,8 9,0 9,8 4,2 5,0 7,8 9,9 8,2 7,7 4,2 7,4 9,7 8,6 9,6 10,8

Altres transf. corrents 2,1 7,0 2,3 2,8 9,6 -4,2 12,7 6,4

Total recursos 6,6 5,9 6,8 6,6 8,5 8,3 8,9 5,4

7,4 4,5 5,0

11,8 5,2 6,1

-5,3 2,2 1,2

-2,4 -0,8 2,4

Transf. Corrents Renda imp. renda prop. i emp. Total i patrim. 22,2 8,1 9,2 -10,9 6,4 7,0 -7,0 5,6 5,2 0,5 4,5 2,5 12,4 8,4 12,0 49,0 10,0 15,0 58,1 11,5 17,5 16,3 3,3 -0,7

cotitzacions socials 8,6 6,5 6,0 6,4 6,9 8,4 8,2 6,7

Altres transferències 5,1 5,3 4,9 2,1 7,1 6,4 11,0 0,7

Total usos 9,0 5,1 4,8 4,3 8,6 12,2 15,0 4,7

-3,3 -0,9 1,7

-5,3 0,7 3,0

-12,0 -0,3 2,3

B. Usos

2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 Previsión anual2 2009 2010 2011

-57,1 -17,9 0,6

-6,2 0,8 2,4

-11,7 3,9 3,2

1. Inclou llars i institucions sense finalitat de lucre al servei de les llars; 2.Per al 2010 i el 2011, previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Gràfic 6. Indicadors de l'evolució de la renda disponible de les llars a Catalunya. 1997-20111 A. Creixement interanual de l'ocupació (en %) 8

5,9

5,1

C. Euríbor a 12 mesos (en %) 5,0

3,9

3,4

2,7

4,0

0,5

-1

-0,5

3,0 2,0

-1,6

-4

1,0

-7

5,0 3,8

3,5

3,3

3,5 3,5

4,1

2010 12

2010 09

2010 06

2009 12

2010 03

2009 09

2009 06

2008 12

2009 03

4,4

4,0

3,7

3,0 3,0

2,8

2008 09

D. Creixement de la renda familiar (% en termes reals)1

B. Creixement interanual dels preus (en %) 3,9

2008 06

2011

2007 12

2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

2008 03

-8,7

2007 09

-10

2007 06

0,0

2,8

2,2 2,1

2,0

2,7

3,0 2,3 1,6

1,0

2,0

0,0 -1,0 0,2

-2,0

2009

-4,0

-0,3

-3,0

2011

2010

2007

2008

2005

2006

2004

2003

2001

2002

1999

2000

1997

1998

-3,1

2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

1. Per al 2010 i el 2011, previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades del Banc d'Espanya.

Després del col·lapse de la confiança de les llars a Catalunya el període octubre de 2008-març de 2009 (quan es van destruir 265.000 llocs de treball), la confiança s'ha anat recuperant lentament i, per a 2011, s'esperen ja valors molt menys negatius,…

En l'evolució del consum i de la taxa d'estalvi, tan rellevant com l'evolució de l'ocupació i riquesa de les llars és la confiança respecte al futur. Si alguna cosa ha caracteritzat aquesta crisi, més que el valor absolut o relatiu de la pèrdua ocupacional o el retrocés de l'activitat, ha estat, justament, el canvi radical en la confiança dels agents econòmics i, molt particularment, la modificació en les expectatives de renda permanent que les llars havien incorporat després del llarg creixement anterior. Aquest aspecte ha de ser destacat particularment, atès que l'evidència empírica disponible suggereix que les famílies catalanes mantenen una memòria dels xocs sobre el mercat de treball pròxima als 4/5 anys. Per això és important el canvi que es produirà en la taxa d'atur el 2011, després del seu manteniment entorn del 17% al llarg de 2010. Difícilment es destacarà amb suficient èmfasi l'impacte que la forta alça de la taxa d'atur a Catalunya, de la mateixa manera que en el conjunt espanyol, va significar. Aquesta va augmentar des del 9,0% del tercer trimestre de 2008 al 16,2% del primer trimestre de 2009, un augment de 7,2 punts percentuals en escassament sis mesos, indicatiu del terrible xoc sobre l'ocupació (en aquests mateixos sis mesos es van destruir 265.000 llocs de treball) i, per tant, sobre la confiança dels individus respecte al seu futur. En aquest sentit, no és estrany que el mínim històric de la confiança de les llars espanyoles, en la sèrie elaborada per la Comissió Europea, s’assolís el febrer de 2009 (amb un saldo de -40), un valor bastant pitjor que el d'octubre de 1992 (-39), l'altra crisi per a la que es disposa de registres de la confiança del consumidor espanyol. En el cas català, no es disposa de la mateixa estadística que per a Espanya, i només existeix la sèrie disponible elaborada pel Servei d'estudis de CatalunyaCaixa sobre la confiança del consumidor a Catalunya per a la que s'estimen únicament mitjanes anuals. Aquesta informació es reprodueix en el gràfic adjunt, i mostra que el 2008 es va assolir un mínim històric, amb un valor del saldo

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

de respostes de -33, una xifra molt allunyada dels valors mitjans dels anys anteriors, mentre que el 2009 i el 2010 aquesta caiguda tan intensa en la confiança del consumidor català va començar, lentament, a millorar, de manera que per a aquest últim any s'espera que el valor mitjà se situï en -22. Per al 2011, i d'acord amb les previsions de creixement de l'activitat, de l'ocupació i, en general, la millora del clima econòmic, s'espera que continuï el procés de lenta millora de la confiança, que havia de situar-se en un valor mitjà de -19. Gràfic 7. Confiança del consumidor a Espanya i a Catalunya Diferència en els saldos de les respostes positives i negatives, en percentatge B. Confiança del consumidor a Catalunya1 A. Indicador de confiança del consumidor a Espanya1 10

1,0

2,0

3,0

1999

2000

1998

2007

2002

2003

2001

1997

1996

198606 198706 198806 198906 199006 199106 199206 199306 199406 199506 199606 199706 199806 199906 200006 200106 200206 200306 200406 200506 200606 200706 200806 200906 201006

-40

2009

-35

-50

2008 -33,0

-19,0

-22,0

-27,0

-30

2011

2006

-25

-40

2010

-10,0

-11,0

2005

-13,0

-10,0

2004

-11,0

-20

-30

-13,0

-15

-9,0

-20

-2,0

-5 -10

-4,0

-10

1. Estimacions i previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de la Comissió Europea.

…de manera que la taxa d'estalvi de les famílies catalanes hauria de continuar el seu procés de normalització, des del 17,8% del 2009 i el 14,0% del 2010 al 12,8% del 2011

En definitiva, un creixement de la renda familiar bruta disponible del 2,5%, que cal comparar amb l'avanç nominal del consum del 3,9%, de manera que la taxa d'estalvi hauria de continuar el retorn cap a valors més normalitzats, després dels màxims del 2009. Aleshores es va assolir un valor del 17,8%, molt allunyat dels registres pròxims al 10% de mitjana dels anys 2000. Ja el 2010 s'ha observat una caiguda de la taxa d'estalvi familiar fins al 14%, i, continuant el seu procés de lenta recuperació en el mitjà termini, es preveu que se situï en el 12,8% el 2011. Quadre 4. Renda, consum i estalvi de les famílies i les ISFL a Catalunya. 1995-2010 Valors absoluts en milions d'euros corrents, pes sobre la RFBD1 i taxes de creixement interanual en % Valors absoluts RFBD Consum privat 1 Estalvi brut2 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008

Pes sobre la RFBD Consum1 Estalvi brut2

Taxes anuals V. nominals RFBD Consum1

Taxes anuals V. deflactats RFBD Consum1

74.509 78.622 83.538 90.048 97.023 105.279 112.131 118.869 125.671

65.109 69.687 74.050 79.363 86.326 93.699 101.346 108.602 111.637

9.400 8.935 9.488 10.685 10.697 11.580 10.785 10.266 14.034

87,4 88,6 88,6 88,1 89,0 89,0 90,4 91,4 88,8

12,6 11,4 11,4 11,9 11,0 11,0 9,6 8,6 11,2

n.d. 5,5 6,3 7,8 7,7 8,5 6,5 6,0 5,7

n.d. 7,0 6,3 7,2 8,8 8,5 8,2 7,2 2,8

n.d. 1,9 2,9 4,1 4,1 4,4 2,7 3,0 1,6

3,7 3,4 3,2 3,1 4,5 4,0 3,9 3,3 -0,8

Previsió anual3 2009 128.755 2010 127.371 2011 130.548

105.789 109.498 113.773

22.966 17.873 16.775

82,2 86,0 87,2

17,8 14,0 12,8

2,5 -1,1 2,5

-5,2 3,5 3,9

2,3 -3,1 -0,3

-5,4 1,4 1,0

1. Consum final efectiu. 2. L'estalvi brut inclou les reserves matemàtiques de jubilació. 3. Previsió CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades del Banc d'Espanya.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Al costat de l'evolució de la renda disponible i de la confiança les llars, un tercer i quart elements que defineixen la capacitat de despesa són l'evolució de la seva riquesa financera i immobiliària i la seva capacitat d'endeutament. Els diferents panells del gràfic adjunt reflecteixen algunes de les característiques d'aquestes variables, en especial l'evolució de la propietat immobiliària, la del crèdit i, vinculada a ella, la relativa a la demanda immobiliària. Respecte a l'evolució de la riquesa immobiliària, aproximada aquesta pel preu de l'habitatge nou, el procés de reducció que va començar el 2009, amb una caiguda de preus del 4,8%, ha continuat el 2010, amb una reducció del 3,2%. Aquesta pèrdua del patrimoni immobiliari de les llars s'ha vist compensada per un lleuger augment de riquesa financera. Aquesta, mesurada segons el creixement de l'IBEX, va avançar entorn del 4% de mitjana el 2010, i al principi del 2011 ha mostrat una millora propera al 8%13. En síntesi, la caiguda de valor de la riquesa immobiliària i el guany de la financera generaran un impacte negatiu, però contingut, en les decisions de consum i inversió de les llars el 2011.

Dades fins al 19 de gener.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

Gràfic 8. Demanda immobiliària, crèdit i preus dels habitatges nous a Catalunya. 1997-20101

1.343

1.224

1.032

926

17,6

2.276

2.350

2.389

2.229

1.988

B. Preus (creixement interanual)

15 9,6

12,3

11,5 8,4

12,2 12,1

9,5 9,7 7,2

4,8

3,3

5 0

500

-5

-3,2 -4,8 2010

2009

2007

2008

2005

2006

2003

2004

2001

2002

1999

1997

2000

-10

2010

2009

2008

2007

2006

2005

2004

2003

2002

2001

2000

1999

1998

1997

1998

1.000

844

1.500

1.118

2.000

1.507

2.500

1.772

3.000

2.469

Valors absoluts i creixement interanual en termes nominals i en % A. Preus en euros per m2 (valors absoluts)

C. Crèdit a empreses i famílies a Catalunya. 1995-2009 (taxes de creixement interanual en %) 28 23,9 21,9

21,0 18,8

18,3 15,8

15,0

15,7

12,6

12,8

12,3

9,8

8,5

8,1

7 3,1

0 1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

D. Transaccions immobiliàries d'habitatges nous (creixement interanual en %)

2003

2004

2005

2006

2007

E. Transaccions immobiliàries (creixement interanual en %)

2008

2009

d'habitatge

usat

70 60 50 40 30 20 10 0 -10 -20 -30 -40 -50 -60

40 30 20 10 0 -10 -20 -30 -40 -50

I/2005 II/2005 III/2005 IV/2005 I/2006 II/2006 III/2006 IV/2006 I/2007 II/2007 III/2007 IV/2007 I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 I/2010 II/2010 III/2010

-60

F. Transaccions immobiliàries totals (creixement interanual en %) 43,7

14,8

11,5

-1,7 -16,2

-18,7 -27,9

II/2008

-42,6

-42,2

IV/2008

-47,4

III/2008

-47,3

I/2008

IV/2007

III/2007

II/2007

I/2007

IV/2006

III/2006

II/2006

I/2006

IV/2005

III/2005

-36,2

II/2005

-22,4

-32,8 -40,9

1. Mitjana anual d'estoc de crèdit. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades del Banc d'Espanya i el Ministeri de l'Habitatge.

III/2010

-11,1

II/2010

-7,1

I/2010

-1,0

IV/2009

12,8

III/2009

15,7

II/2009

21,8

26,2

I/2009

29,5

I/2005

55 45 35 25 15 5 -5 -15 -25 -35 -45 -55

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Important canvi de règim en la dinàmica de la població i en la de noves llars a Catalunya, amb un augment d'únicament el 0,4% de la població de 16 a 64 anys de mitjana dels tres primers trimestres del 2010, des del 2,2% de mitjana anual dels anys 2002-07,…

En l’àmbit de la demografia, l'últim dels elements que permeten comprendre la dinàmica de les decisions de les famílies, els canvis han estat més intensos que en les variables anteriorment citades. En efecte, entre 1995 i 2008 el creixement poblacional va ser de tal intensitat que va alterar, radicalment, les condicions en les quals es desenvolupava la demanda interna, ampliant i aprofundint el mercat intern. Així, enfront dels 6 milions escassos d'habitants el 1996 es va passar als 7,3 el 2007, una xifra que, posteriorment, s'ha mantingut el 2008 i el 2009. …que reflecteix, en especial, la caiguda de la contribució migratòria,...

La informació disponible per als primers trimestres de 2010 suggereix un creixement per a la població de 16 a 64 anys entorn del 0,4%, molt allunyat del 2,2% de mitjana dels exercicis 2003- 2007, de manera que el canvi de règim demogràfic que es va visualitzar ja de manera clara el 2009 (amb un augment de la població del 0,3%, molt per sota de l'1,4% de 2008 i del 2,3% de 2007), s'ha prolongat el 2010 i tot suggereix que haurà de continuar el 2011, per les raons de fons que l’expliquen. En efecte, la immigració havia aportat prop del 90% del creixement demogràfic català des de 1998, però el 2009 va reduir radicalment la seva contribució. Així, d'un creixement mitjà de 116.000 habitants procedents de la immigració el període 2000-08 es va passar a 2.000 el 2009 i a -2.000 de mitjana dels tres primers trimestres de 2010. …amb una davallada especialment intensa en la cohort de 25 a 34 anys, des de 30.000 individus dels anys 2000-07 a caigudes de certa importància (40.000) el 2009 i el 2010

Aquest important canvi de règim demogràfic s'accentua si s'analitza en termes de cohorts, donades les diferents propensions al consum i la inversió residencial de la població quan es divideix per estrats d'edat. El gràfic 9 resumeix l'evolució del grup de 25 a 34 anys, una cohort que té una especial importància, donada l'elevada propensió a la demanda d'habitatge i a la de consum de béns duradors, vinculada a la primera. El perfil de comportament que emergeix d'aquests dos gràfics és el mateix que s'ha indicat al tractar a la població total, però accentuat de manera especialment severa, atès que els canvis agregats amaguen modificacions en el comportament dels grups d'edat més joves i d'edat més elevada que tendeixen a compensar-se. Així, el 2009 i els tres primers trimestres de 2010 la caiguda poblacional se situa per sobre dels 40.000 efectius en el grup d'edat de 25 a 34 anys, compensat només parcialment per l'augment dels col·lectius de 35 i més anys. Això vol dir que després d'un augment continuat d'aquest grup, entorn dels 30.000 nous individus entre 2000 i 2007, i que va elevar el total dels seus efectius des de poc més d'un milió fins a prop d'1,2 milions el 2007, s'ha passat a un nou règim en el qual emergeixen caigudes d'una certa importància. Aquestes pèrdues reflecteixen, simultàniament, el doble impacte que està afectant la demografia del país. D'una banda, la caiguda en les entrades de joves immigrats (i l'inici de les sortides de part dels mateixos). De l’altra, el progressiu envelliment dels nascuts en el baby boom de Catalunya, és a dir, aquells que van néixer abans de 1975, i que, el 2010, ja tenen 35 i més anys.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

Gràfic 9. La dinàmica de la població a Catalunya. 1996-20111 B. Llars (canvi anual en milers)3

84 67

50 53 31

18 7

2011

2010

2009

2007

2008

2005

2006

2003

2004

2001

2002

1999

-5

1997

2010

2009

2007

2008

2005

2006

2003

2004

D. Llars a Catalunya (canvi anual en %)3

2 1 0

2011

2010

2009

2008

2006 2005

2007

2005

2004

E. Població (canvi anual en %)

2 1

2002

I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 I/2010 II/2010 III/2010

1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

2003

2001

100

4 4

2000

150

5,0 4,5 4,0 3,5 3,0 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 -0,5

1999

200

1998

C. Població (canvi anual en milers)

1997

2001

2002

1999

2000

1997

1998

1996

108 94

2000

120 110 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0 -10

7.500 7.250 7.000 6.750 6.500 6.250 6.000 5.750 5.500 5.250 5.000

1998

A. Població (valors absoluts en milers)

F. La cohort de 25 a 34 anys (milers)

3,0

1.200

2,5 2,0

1.000

1,5 1,0

800 0,5

2009

2010 2010 -41

2007

2008

2006

2003

2001

2002

1999

2000

29 2005

60,9

37,4

-10 -30

2008

2007

2006

2003

2002

2001

2000

1999

-50 1997

2009

2008

2007

2006

2005

2003

2004

2002

2001

2000

1999

1998

1997

-9,6

1998

-20

-9

7,4

2010

2004

95,8 94,0

87,8

74,2

101,7

94,7

99,0 73,4 78,6

1998

101,8

1997

H. La cohort de 25 a 34 anys (canvi anual en milers)

140 100

2009 -41

G. Contribució de la immigració2 al creixement de la població catalana (%)

600 1996

I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 I/2010 II/2010 III/2010

1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

0,0

1. Mitjanes anuals de dades trimestrals. 2. Immigrats: persones no nascudes a Espanya, dades de 2010 corresponents als tres primers trimestres, 3. Per al 2011 previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Quan es pren en consideració l'impacte d'aquesta variable, la dinàmica del consum i de la nova demanda d'habitatges es comprèn millor. És cert que una part d'aquesta contracció en el ritme de creixement de les noves llars reflecteix les circumstàncies econòmiques, ja que, a igualtat d'altres característiques, una major creació de població i millors expectatives d'ocupació haurien d'elevar tant les noves llars immigrades com incentivar la sortida dels joves de les llars nadiues (els estudis existents suggereixen que prop del 60% dels joves espanyols menors de 35 anys resideix amb els seus pares, enfront de taxes de l'ordre del 20% de països com França i Alemanya). Però al costat d'aquestes característiques vinculades a la dinàmica econòmica i al mercat de treball, no pot oblidar-se que el canvi demogràfic estricte, generat per la caiguda de la taxa de natalitat, és especialment agut a Catalunya, els efectes del qual comencen a observar-se en aquesta generació menor de 35 anys. A més, cal afegir el canvi de sentit dels fluxos migratoris, que difícilment tornaran als valors de la passada dècada. En aquest context, la generació de noves llars el 2011 continua apareixent com a molt modesta, no esperant-se més enllà de 7.000 noves famílies, una xifra millor que la caiguda del 0,1% de 2010, però molt allunyada dels valors, pròxims a les 70.000 noves famílies, dels anys del boom.

2.3. L'avanç de la inversió productiva i l'estancament de la FBCF en construcció i els seus efectes sobre el creixement del producte La inversió en construcció cau d’un 24% entre el quart trimestre del 2007 i el tercer del 2010, mentre que l'efectuada en béns d'equipament s'ha reduït de prop del 27%,...

Segons les previsions de CatalunyaCaixa, l'avanç del consum privat serà d'un moderat 1,0%, després de les fortes caigudes de 2009 (-5,4%) i la suau recuperació de 2010 (1,4%), mentre que el creixement del consum públic, en el context de contenció de la despesa i la lluita per recuperar l'estabilitat de les arques públiques, caurà entorn de l'1,1% el 2011 (després del -0,4% de 2010). En aquest context d'un avanç tan suau en el consum agregat de l'economia catalana, l'element més rellevant respecte al futur del seu creixement depèn críticament de l'increment de la inversió i, en especial, de la inversió productiva. En efecte, l'efectuada en construcció (tant residencial com pública) sembla que hauria de continuar el 2011 amb el procés d'ajust al qual la sotmeten tant els excessos d'habitatges pendents de venda com els ajustos del sector públic, tot això emmarcat en un context financer difícil. Per això, el creixement agregat de la inversió en construcció hauria de continuar presentant un perfil negatiu en el conjunt de 2011, amb una caiguda respecte als valors de 2010 del 0,8%. Aquesta contracció s'afegeix al -10,5% estimat per al 2010, al -11,1% observat el 2009 i al -5,1% de 2008, de manera que la inversió efectuada el tercer trimestre de 2010 en construcció serà un 24,0% inferior a la del quart trimestre de 2007, una xifra que suggereix el llarg procés de recuperació de la construcció, en especial en l'àmbit residencial. Altrament, la formació bruta de capital fix en béns d'equipament i altres productes s'ha reduït d’un 25,6% entre les mateixes dates, una caiguda que també anticipa un lent i llarg procés de recuperació dels nivells d'inversió previs a la crisi. Quadre 5. La inversió a Catalunya en la crisi. 2007-20101 Valors absoluts, base 100= 2000 i canvi relatiu en % Valors absoluts IV/2007 III/2010

Canvi IV/2007-III/2010 Absolut Relatiu (en %)

1. FCBF en béns d'equipament 2. FBCF construcció

160 155

115,2 114,7

-44,3 -40,4

-27,8 -26,1

Total FBC

150

118,9

-31,6

-21,0

Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d'Idescat.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

…i les previsions per al 2011 apunten a una caiguda de la inversió en construcció ( -3,0%) i a un petit avanç de la inversió en béns d'equipament (0,4%)

Els indicadors disponibles d'evolució de la FBCF tant en béns d'equipament com en construcció suggereixen una lenta recuperació, més endarrerida en el cas d'aquesta última. En efecte, a la caiguda prevista en la inversió pública (de totes les AA.PP, tant centrals, com de la Generalitat o de les corporacions locals), cal sumar-hi l'ajust en el sector residencial, per al que CatalunyaCaixa espera només l'inici de 7.000 habitatges d'iniciativa privada, amb una caiguda de la inversió en construcció del 3,0% el 2011. Quant a la FBCF en béns d'equipament i altres productes, ha superat el pitjor de la crisi, però el xoc que va experimentar el 2008 fins als primers mesos del 2010 ha deixat aquesta variable en valors molt allunyats dels inicials. A més, les últimes dades d'importació de béns de capital, matriculació de vehicles industrials i producció de béns d'equipament, indiquen una moderació en la recuperació, en sintonia amb un cert empitjorament general de les expectatives per al 2011. D'aquesta forma, després de les caigudes del 3,2% el 2008 i, en especial, del 18,7% el 2009, i l'ajust del 3,3% el 2010, s'espera que aquesta variable avanci d’un 0,4% el 2011. Gràfic 10. Habitatges lliures iniciats a Catalunya. 1998-20111 B. Creixement interanual en %

1. Per al 2011 previsions de CatalunyaCaixa. Fuente: CatalunyaCaixa a partir de dades del Ministeri de l'Habitatge.

5,7

1,4

-0,1 -9,7

-12,5 -31,4

2011

2010

-55,2

2009

2008

2007

-59,4

2006

2011

2010

2009

2007

2008

2005

2006

2003

2004

2001

2002

1999

2000

12,7 11,5 12,1

11,8 1,3

2005

28,3

5,9

2003

65,5

13,0

2004

66,3

69,8

27,9

2001

74,9 74,8

40 30 20 10 0 -10 -20 -30 -40 -50 -60 -70 -80

2002

83,7

88,6 89,8 91,1

1999

101,8

1998

110 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

2000

A. En milers

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Gràfic 11. FBCF en béns d'equipament i altres productes a Catalunya, importació de béns de capital i matriculació de vehicles industrials. 2004-2011 Taxa anual de variació de la mitjana mòbil trimestral acumulada en l'última observació A. Importació de béns de capital B. Matriculació de vehicles industrials 50

20 10

-10 -20

-30

-10

-40 -50

-25

-60

-40

200401 200404 200407 200410 200501 200504 200507 200510 200601 200604 200607 200610 200701 200704 200707 200710 200801 200804 200807 200810 200901 200904 200907 200910 201001 201004 201007 201010

-70

C. Inversió productiva (canvi interanual en termes reals i en %)1 Mitjana 1996-1999: 6,8%

9,1

7,2

4,9

Mitjana 2000-2002: 2,0% 11,0

5,9 3,5

5,2

3,3

Mitjana 2003-2007: 8,0%

10,5

9,2

4,0 0,4

0 -0,7

-4

-3,2

-8

-3,2

-12 -16

Mitjana 2008-2011: -5,6%

-20

-18,7

-24 1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

1. Per al 2010 i el 2011, previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’IDESCAT.

Quadre 6. Índex de producció de béns d'equipament a Catalunya i Espanya. 2007-2010 Taxa anual de variació de la mitjana mòbil trimestral acumulada en l'última observació 2007

Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre Mitjana

2008 Esp. A

2009

Cat. Dif. B C=B-A

Esp. A

2010

Esp. A

Cat. Dif. B C=B-A

Esp. Cat. Dif. A B C=B-A

12,9 -0,4 6,5 0,7 4,8 1,7 27,3 10,5 3,6 -13,1 5,5 4,7

13,3 9,5 5,4 1,8 2,9 6,0 6,6 5,8 3,3 6,6 2,7 1,1

0,4 10,0 -1,1 1,1 -1,9 4,4 -20,7 -4,7 -0,3 19,7 -2,8 -3,6

2,4 -4,8 -4,0 -3,9 -5,6 -7,6 9,8 -5,5 -8,1 -26,8 -13,0 -15,2

-3,3 0,0 -6,0 1,2 -4,8 -4,6 -9,7 -12,0 -9,8 -21,2 -22,6 -23,9

-5,7 4,7 -1,9 5,0 0,8 3,0 -19,5 -6,5 -1,6 5,6 -9,6 -8,7

-24,6 -28,7 -31,3 -27,5 -28,6 -28,1 -9,5 -20,6 -14,7 -26,9 -7,0 0,4

-29,1 -33,0 -34,5 -34,2 -32,3 -34,4 -31,0 -27,5 -24,1 -16,1 -12,1 -7,9

-4,5 -4,3 -3,2 -6,7 -3,7 -6,3 -21,5 -6,8 -9,4 10,9 -5,0 -8,3

-2,4 -6,9 -6,5 -2,9 -0,7 -3,9 14,2 -4,5 -5,3 -21,4 -0,1

-4,2 -2,0 5,5 7,7 8,3 7,7 6,4 6,1 2,5 -1,4 1,8

-1,8 4,9 12,1 10,6 8,9 11,5 -7,8 10,7 7,8 20,0 1,9

5,4

0,0

6,9

-9,7

2,9

20,6

-26,5

-5,7

-3,7

3,5

7,2

Font: CatalunyaCaixa a partir de dades de l'INE i IDESCAT.

2.4. La millora de l'ajust exterior i el creixement esperat del PIB La millora del saldo exterior apareix com la clau per al creixement futur de l'economia catalana, atès que la recuperació de l’ocupació i de la inversió necessitaran d’un període prolongat per recuperar els nivells previs a la crisi. Per això, és essencial ubicar adequadament el creixement de les exportacions de

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

béns i serveis de l'economia catalana en el context de recuperació del comerç internacional. En altres pàgines d'aquest mateix treball14 s'analitza aquest extrem en detall i, per això, en aquest apartat únicament se sintetitzen els principals trets. El principal element a destacar és la recuperació de la cartera de comandes estrangera de la indústria que, després d'una important caiguda els trimestres centrals de 2009 (fins a valors pròxims al -40, enfront de valors de +25 el 2006), s'ha recuperat intensament, de manera que, el tercer trimestre de 2010, ha assolit valors no observats en tota la dècada dels 2000 (un saldo de les respostes pròxim a +36, molt per sobre de la mitjana dels anys 2001 a 2007, que es va situar entorn de +3). En síntesi, després d'una caiguda molt important, que va superar el retrocés provocat per la recessió dels primers dos mil, la recuperació en la cartera de comandes estrangera reflecteix la fortalesa que ha adquirit el sector exterior internacional a Catalunya i les bones perspectives que semblen obrir-se per al 2011. Gràfic 12. Cartera estrangera de comandes a Catalunya. 2001-2010

30,5 17,8

11,3 5,1

13,8

13,0

11,5

18,9

16,0 3,8

6,1

0,8

4,7

3,9

19,1

Mitjana 2001T4-2007T4: +2,7

23,6

50 40

35,7

Mitjanes mòbils anuals centrades en l'última dada dels saldos de respostes

-6,3

-0,2 -8,4

-1,5

-36,9

-26,4

-25,8 Mitjana 2001T4-2003T4: -7,8

-37,5

-40 -50

-4,6

-3,5

-9,8

-10,6

-11,1

-30

-13,6

-4,6

-5,8

-2,3

-7,3

-20

-5,0

0 -10

IV 2001 I 2002 II 2002 III 2002 IV 2002 I 2003 II 2003 III 2003 IV 2003 I 2004 II 2004 III 2004 IV 2004 I 2005 II 2005 III 2005 IV 2005 I 2006 II 2006 III 2006 IV 2006 I 2007 II 2007 III 2007 IV 2007 I 2008 II 2008 III 2008 IV 2008 I 2009 II 2009 III 2009 IV 2009 I 2010 II 2010 III 2010

-60

Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’Idescat.

Tanmateix, convé ubicar aquestes xifres de millora en el context de les pèrdues observades en els pitjors moments de la crisi i que, parcialment, s'han comentat al principi d'aquest apartat. Cal destacar que la crisi va situar els nivells absoluts d'exportacions de mercaderies entorn dels 10.000 milions d'euros per als dos primers trimestres de 2009, una xifra que no es contemplava en l'economia catalana des del 2004. De fet, la caiguda, que va començar el quart trimestre del 2008 amb un retrocés interanual del 7,8%, es va accentuar de manera especial els dos trimestres següents, amb retrocessos del 25,1% i 21,3%, caigudes que van continuar de manera menys intensa el tercer (-16,7%) i quart (-7,6%) trimestres. A partir de l'inici del 2010, les exportacions de mercaderies han recuperat un to elevat de creixement, mantenint-se entorn del 15% els tres trimestres de l'exercici, fins i tot amb una certa acceleració en el tercer (16,6%). No obstant això, el volum absolut de mercaderies exportades no ha assolit, el tercer trimestre del 2010, el volum de dos anys abans: entre juliol i setembre del 2008 es van exportar mercaderies per un valor de 12.500 milions d'euros i en el mateix període de 2010 s'han assolit els 12.100.

Vegeu el requadre adjunt.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Gràfic 13. La ràpida recuperació dels nivells d'exportació de mercaderies a la resta del món a Catalunya. 2004-2010 Valors absoluts en milers de milions d'euros 14

13 12,4

12,2 12

12,8

10,3

12,5 11,9

11,8

11,7

11,3

12,1

11,3 10,9

11 10,1

13,1 13,1

12,5

11,7 11,1

12,7

10,9 10,3 10,4

10,2

10,0

9,7

9,8

9,3

III/2010

I/2010

II/2010

IV/2009

II/2009

III/2009

I/2009

IV/2008

III/2008

I/2008

II/2008

IV/2007

III/2007

I/2007

II/2007

IV/2006

II/2006

III/2006

I/2006

IV/2005

III/2005

I/2005

II/2005

IV/2004

II/2004

III/2004

I/2004

Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’Idescat.

Aquesta millora exportadora s'ha reflectit parcialment en la recuperació de la producció industrial, la qual, des de caigudes mitjanes del 25% entre gener i maig de 2009, va acabar l'exercici amb un creixement pròxim al 3% per al bimestre novembre-desembre. El 2010, el perfil de la recuperació industrial ha estat molt afectat per les mesures fiscals de suport a la matriculació d'automòbils i pel canvi en la tributació de l'IVA a partir de juliol, de manera que entre març i maig va avançar a una taxa mitjana del 8,5%, i entre juliol i novembre el creixement s'ha alentit sensiblement, fins al 3,3%. Aquest perfil de ràpida recuperació i estancament, o menor creixement, posterior, és el que s'observa també en l'indicador de clima industrial i en la cartera de comandes, mentre que, com s'ha indicat amb anterioritat, la cartera de comandes estrangeres ha augmentat extraordinàriament.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

Gràfic 14. Indicadors de clima industrial a Catalunya. 2003-20111 Mitjana mòbil de tres mesos centrada en l'última dada del saldo de respostes A. Indicador de clima industrial B. Cartera de comandes total 10

5 0 -5 -10 -15 -20 -25 -30 -35 -40 -45

0 -10 -20 -30 -40 -50 -60

200301 200306 200311 200404 200409 200502 200507 200512 200605 200610 200703 200708 200801 200806 200811 200904 200909 201002 201007 201012

-70

6,0 5,5

2,9

1,7

D. VAB industrial: creixement real acumulat (1996=100)

4,2 2,1

1,1 0,7

1 -3

-2,0

-2,1

1,0 1,6

0,6 0,2

-2,6

-7 -11

2011

2010

2007

2008

2005

2006

2003

2004

2001

2002

1999

2000

1997

1998

1996

2009

-12,9

-15

130 125 120 115 110 105 100 95 90 85 80 75

122 112 106 100

115

117

122 120 121 119 120 120

117

102 103

105

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

C. VAB industrial: creixement interanual real i en %

1. Per al 2010 i el 2011, previsions de CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’Idescat.

En síntesi, des de l'àmbit de la demanda s'espera que el consum privat creixi al voltant de l'1%, i que retrocedeixi (-1,1%) el públic, mentre que la inversió total hauria de caure lleugerament (-0,2%), molt menys que la forta reducció esperada per al conjunt de 2010 (-6,6%), per la continuïtat de la contracció en la construcció (-3,0%), mentre que en la inversió productiva començaria a presentar taxes de creixement positives, del 0,4%. En conjunt, la demanda interna passaria de presentar una caiguda del 0,8% prevista per al 2010 a un augment molt pròxim a zero el 2011, de manera que la contribució del saldo exterior al creixement del PIB, estimat en 0,8%, seria equivalent a poc més de set dècimes. Aquesta aportació reflectiria, bàsicament, la del saldo exterior amb la resta del món (de 6 dècimes). La millora en el saldo exterior internacional derivaria, de complir-se aquestes previsions, d'un augment en les exportacions del 5,4%, un avanç superior al 3,1% de les importacions. Finalment, en l'àmbit de l'oferta, aquest creixement del 0,8% reflecteix una caiguda en el sector de la construcció de l'1,7% (que, no obstant això, és sensiblement menor al -6,6% de 2010), un augment dels serveis del 0,9% (després del 0,0% de 2010) i una moderada recuperació de la indústria, fins a l'1,6% (des de l'1,0% de 2010).

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Quadre 7. PIB1 pm per components d'oferta a Catalunya. 2000-2011 Taxes de creixement interanual, en termes reals i en % PIB pm

Primari

Indústria

Construcció

Serveis

Impostos

Detall anual 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

3,6 3,4 2,6 3,3 3,7 3,2 3,7 3,2 0,2 -4,0

9,2 -4,4 9,1 -2,7 -4,0 -1,2 3,1 -2,8 1,7 6,4

2,1 4,2 -2,2 1,1 0,7 -2,0 0,6 0,2 -2,6 -12,9

1,8 7,9 6,0 4,5 4,4 4,5 7,7 2,4 -1,8 -6,6

2,1 2,6 3,8 3,7 4,5 4,6 4,4 5,1 1,9 -1,2

12,4 4,4 4,4 6,8 6,0 6,3 2,2 -0,7 -2,4 -2,7

Previsió anual2 2010 2011

-0,3 0,8

2,1 -1,6

1,0 1,6

-6,6 -1,7

0,0 0,9

0,7 0,7

2007 I semestre II semestre

3,4 3,0

-2,6 -3,0

0,0 0,4

3,5 1,3

5,1 5,0

0,1 -1,4

2008 I semestre II semestre

1,8 -1,3

0,2 3,3

1,3 -6,6

-0,5 -3,0

3,1 0,7

-2,6 -2,1

2009 I semestre II semestre

-4,5 -3,6

6,4 6,5

-16,0 -9,4

-5,2 -8,0

-1,1 -1,3

-2,5 -2,8

2010 I semestre

-0,9

2,9

0,7

-8,2

-0,4

0,8

II semestre

0,2

1,4

1,2

-4,9

0,5

0,6

2011 I semestre II semestre

0,6 1,1

-0,8 -2,3

1,3 1,9

-2,2 -1,1

0,6 1,2

0,5 0,9

Detall semestral

Previsió semestral2 2010

1. CNTE base 2000. Dades corregides d'efectes de calendari. 2. Previsió CatalunyaCaixa. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’Idescat.

CatalunyaCaixa – Perspectives de l’economia catalana

Quadre 8. Evolució del PIB pm per components de la demanda a Catalunya. 2000-2011 Taxes de variació interanual en % Consum Privat Detall anual 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Inversió

Públic Equip3.

Saldo exterior1

Demanda

Const. Var.ex.

Total interna Export. Import.

Món Espanya

Total PIB pm

3,7 3,4 3,2 3,1 4,5 4,0 3,9 3,3 -0,8 -5,4

3,9 4,7 4,7 5,4 7,9 5,3 5,4 6,3 5,7 4,7

3,5 3,3 -0,7 5,2 4,0 11,0 10,5 9,2 -3,2 -18,7

5,4 6,9 6,1 5,8 5,4 3,6 6,9 3,8 -5,1 -11,1

-0,1 -0,1 0,1 0,0 0,0 -0,4 0,2 -0,1 0,2 0,2

4,3 4,3 2,9 5,3 4,7 5,6 9,5 6,1 -3,5 -14,3

2,9 3,8 3,3 4,0 5,0 4,6 5,6 4,5 -0,7 -6,3

12,7 6,4 2,7 1,7 4,1 3,9 6,1 4,7 -0,3 -13,2

6,1 3,6 5,6 5,6 6,0 5,9 8,0 8,4 -6,0 -14,4

0,8 0,8 -1,2 -1,5 -0,8 -0,9 -1,0 -1,6 2,2 1,0

0,0 -0,9 0,7 1,2 -0,2 -0,2 -0,7 0,4 -1,3 1,1

0,9 -0,1 -0,5 -0,3 -1,0 -1,1 -1,7 -1,2 0,9 2,1

3,6 3,4 2,6 3,3 3,7 3,2 3,7 3,2 0,2 -4,0

Previsió anual2 2010 1,4 2011 1,0

-0,4 -1,1

-3,2 0,4

-10,5 -3,0

-0,1 0,2

-6,6 -0,2

-0,8 0,1

9,2 5,4

6,2 3,1

0,1 0,6

0,4 0,1

0,5 0,7

-0,3 0,8

Detall semestral 2008 I semestre 0,5 II semestre -2,1

5,3 6,1

1,7 -7,9

-3,0 -7,3

0,1 0,3

-0,2 -6,9

0,9 -2,3

3,8 -4,4

-1,0 -12,5

0,6 3,4

0,3 -2,5

0,9 0,9

1,8 -1,3

2009 I semestre II semestre

-6,3 -4,4

5,8 3,6

-18,9 -18,5

-9,9 -12,4

0,1 0,3

-13,8 -14,8

-6,6 -6,0

-16,6 -9,4

-19,6 -8,6

1,8 0,1

0,2 2,2

2,0 2,3

-4,5 -3,6

2010 I semestre

1,1

0,0

-3,4

-13,1

-0,2

-7,9

-1,3

9,8

9,7

-0,8

1,3

0,5

-0,9

-0,8

-2,9

-7,7

0,0

-4,9

-0,3

8,4

2,8

0,9

-0,4

0,6

0,2

-1,2 -0,9

-1,9 2,9

-4,1 -1,8

0,3 0,1

-1,5 1,4

-0,3 0,6

6,0 4,5

3,9 2,5

0,8 0,4

0,1 0,1

0,9 0,5

0,6 1,1

Previsió semestral2 II semestre 1,7 2011 I semestre 0,8 II semestre 1,1

1. Punts percentuals d'aportació al creixement del PIB. 2. Previsió CatalunyaCaixa. 3.Inclou béns d’equipament i altres. Font: CatalunyaCaixa a partir de dades d’Idescat.

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

Requadre: “Els mercats exteriors catalans com a motors de la recuperació” Davant de l’escenari actual de demanda interna feble en el curt i el mitjà termini, amb una elevada taxa d’atur i restriccions de despesa pública, s’espera que sigui la demanda externa la que lideri la recuperació de l’economia catalana. Aquest requadre pretén ressaltar la importància del sector exterior català no només pel que fa al comerç de béns sinó també al turisme receptor. Quant al comerç de manufactures, el primer punt del requadre fa un repàs de l’evolució dels darrers anys, fent especial atenció al grau d’intensitat innovadora i a la quota de mercat dins els països emergents. A la segona part del requadre s’analitza el sector turístic català, i la seva evolució diferenciada per zones i per origen dels viatgers. Un apartat de conclusions tanca el requadre.

1. El sector exportador de béns industrials a Catalunya El període 1995-2008 s’emmarca dins d’una etapa d’expansió de l’economia catalana, amb un creixement de les exportacions del 8,4% en taxa mitjana anual, amb 50,5 milers de milions d’euros el 2008, màxim de la història recent de Catalunya. A partir d’aleshores, el col·lapse del comerç mundial arran de la crisi financera i econòmica internacional va portar a una caiguda de les exportacions del 17,9% el 2009, tornant als nivells del 2004. Posteriorment s’ha donat una recuperació, amb un creixement del 16,1% els deu primers mesos del 2010, equivalent a gairebé 40 milers de milions d’euros, un nivell lleugerament superior al del 2006 (39,1 milers de milions el gener-octubre). Sembla, doncs, que el pitjor de la crisi ja ha passat, i que la recuperació de les exportacions catalanes, recolzades en la millora del comerç mundial i del PIB de l’àrea de l’euro15, serà un factor clau en la sortida de la recessió de l’economia catalana. Gràfic 1. Exportacions catalanes En milions d’euros Gener-octubre

50.000

Gener-desembre

Variació interanual en % de les sèries desestacionalitzades

40.000 30.000 20.000 10.000

2010

2009

2007

2008

2005

2006

2003

2004

2001

2002

1999

2000

1997

1998

1995

0 1996

10 8 6 4 2 0 -2 -4 -6 -8

20 10 0 -10 -20 PIB AE-16 Exportacions Catalunya (esc.dreta)

-30

1996:01 1996:04 1997:03 1998:02 1999:01 1999:04 2000:03 2001:02 2002:01 2002:04 2003:03 2004:02 2005:01 2005:04 2006:03 2007:02 2008:01 2008:04 2009:03 2010:02

60.000

Gràfic 2. Exportacions catalanes i PIB de l’AE-16

1. Per al 2010 dades reals gener-octubre.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT i de l’EUROSTAT. 1.1.Evolució de les exportacions segons contingut tecnològic Les exportacions de productes amb un alt contingut tecnològic van avançar del 7,8% anual acumulatiu entre el 1998 i el 2008, per sobre de la mitjana (6,3%), si bé la davallada del 2009 va ser la més intensa de totes (-23,7%), ... Atenent la distinció entre els productes catalans segons el contingut tecnològic16, informació elaborada per l’IDESCAT, s’observa que els d’alta tecnologia van mostrar un comportament expansiu entre el 1998 i el 2008, amb una taxa mitjana anual del 7,8%, que va superar la mitjana de Catalunya (6,3%). Tanmateix, el 2009 van tenir la major davallada (-23,7%, en comparació del -17,9% del conjunt català), cosa que va afectar el seu pes dins el total, que si s’havia mantingut entorn del 14% durant l’etapa expansiva, es va reduir fins al 12,8% el 2009. Els nou primers mesos del 2010 el creixement ha estat del 10,7% interanual (a comparar amb el 15,8% del total d’exportacions catalanes) i el pes dins el total s’ha reduït fins al 12,1%.

Vegeu “Canvis i perspectives de les exportacions catalanes en el canvi de fase cíclica”, Informe sobre la conjuntura econòmica, núm. 127, CatalunyaCaixa, juliol del 2009, on s’estima que les exportacions catalanes es determinen, en el llarg termini, entorn del 60% a partir de l’evolució de l’activitat econòmica de la UEM. 16 Es fa servir la classificació establerta per l’OCDE des del 2001: Alt (aeronaus, p.farmacèutics, eq.informàtics, m.electrònic, comunicacions i medicoquirúrgics i de precisió), mitjà-alt (v.motor, p.químics, maquinària i equips), mitjà-baix (embarcacions, cautxú i plàstic, metal·lúrgia, minerals no metàl·lics) i baix (mobles, fusta, paper, aliments i tèxtil).

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

...i les exportacions de contingut mitjà-alt, que havien avançat del 5,7% anual acumulatiu, van retrocedir del 22,2% el 2009, amb una pèrdua de pes conjunta (alt i mitjà-alt) dins el total de les exportacions catalanes propera als 6 punts Les exportacions de contingut mitjà-alt han tingut una evolució similar a la dels productes d’alta tecnologia, amb un avanç del 5,7% anual acumulatiu entre el 1998-2008 i una posterior davallada del 22,2% el 2009, amb la corresponent pèrdua de protagonisme dins el total de les exportacions catalanes (d’un pes entorn del 50% de mitjana el període d’expansió, fins al 45,7% el 2009). Els nou primers mesos del 2010 l’avanç ha estat del 17,9% i el pes dins el total ha pujat fins al 46,3%. Així doncs, la suma dels continguts tecnològics alt i mitjà-alt ha passat de representar el 65,1% del total el 2005 (màxim del període) fins al mínim del 58,4% tant el 2009 com els nou primers mesos del 2010. Tanmateix, el pes és superior al d’Espanya, on les exportacions de productes de tecnologia alta i mitjana-alta van representar entorn del 57% el 1998-2008, i van reduir el pes fins al 54,0% el 2009 i el 53,5% els nou primers mesos del 2010. Gràfic 3. Exportacions catalanes i espanyoles de contingut tecnològic alt i mitjà-alt En % del total 66 64 62 60 58 56 54 52 50

Alt i mitjà-alt Catalunya

Mitjana 1998-2008 Catalunya

Alt i mitjà-alt Espanya

Mitjana 1998-2008 Espanya

1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010*

*Dades gener-setembre.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT. L’altra cara de la moneda la constitueixen les exportacions de productes de contingut tecnològic mitjà-baix i baix. Les primeres, si bé han representat entorn del 13% del total d’exportacions catalanes durant la dècada expansiva 1998-2008, han augmentat el protagonisme fins al 14,3% el 2009 i el 15,8% els nou primers mesos del 2010. Quant a les de baix contingut tecnològic, encara representen prop d’una quarta part de les vendes catalanes a l’exterior, si bé els anys 2006 i 2007 van reduir el seu pes per sota del 22%. Tanmateix, els anys posteriors han tornat a guanyar importància relativa, fins al 27,2% el 2009 i el 25,8% el gener-setembre del 2010. Gràfic 4. Exportacions catalanes segons contingut tecnològic En % del total 60

Alt

Mitjà-alt

Mitjà-baix

Baix

50 40 30 20 10 0 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010*

*Dades gener-setembre.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT.

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

1.2.Evolució de les exportacions per àrees de destinació Elevat dinamisme de les exportacions cap als nous països de la Unió Europea i els emergents el 1995-2008,... Pel que fa al detall de les exportacions catalanes segons àrea de destinació, dins el període d’expansió 1995-2008 es destaca l’elevat dinamisme de les fetes als nous països de la Unió Europea, que van avançar del 17,4% en taxa mitjana anual, més que duplicant la taxa del total de les vendes catalanes a l’exterior (8,4%). D’aquesta manera, la seva quota dins el total d’exportacions de Catalunya va augmentar des de l’1,9% el 1995 fins al 5,2% el 2008. Romania, Lituània i Letònia, amb taxes entorn del 30% les dues primeres i del 26% la tercera, van encapçalar la llista del seu grup, seguides d’Estònia, Bulgària, Eslovàquia, Hongria i Polònia, amb una taxa mitjana anual entorn del 20%. La República Txeca, Xipre i Eslovènia també van tenir taxes de dos dígits, entorn del 12%, i finalment, Malta va situar-se en darrera posició (4,6%). La segona àrea que es destaca, en termes de dinamisme, és la del conjunt d’economies emergents17, amb un creixement del 9,7% en taxa mitjana anual i un augment de la quota de mercat des del 10,7% el 1995 fins al 14,7% el 2008. Dins aquest heterogeni conjunt de països en sobresurten per mostrar els majors increments Rússia (19,6%), Mèxic (15,4%), Turquia (13,8%), Índia (13,7%), Marroc (12,0%) i la República de Sud-Àfrica (10,2%). A continuació, Xina, Aràbia Saudita, Perú, Singapur i Equador van tenir una taxa mitjana anual de menor intensitat, però força elevada, entorn del 8-9%, mentre que la del Brasil, Filipines i Tailàndia va ser entorn del 67%. La resta d’economies emergents va mostrar avanços menors. Pel que fa als països de la UE-15, destinacions tradicionals de les exportacions catalanes, van tenir un creixement del 7,7% en taxa mitjana anual el 1995-2008, inferior a la del conjunt català (8,4%), si bé la seva quota de mercat va continuar en nivells molt alts: des del 70,9% el 1995 fins al 65,1% el 2008. Dinamarca i Grècia van ser els únics amb avanços de dos dígits (entorn del 12%), i la gran majoria va tenir-los entorn del 7-9% (Holanda, Irlanda, Portugal, Regne Unit, Àustria, França, Finlàndia, Itàlia i Suècia), mentre que Bèlgica, Alemanya i Luxemburg van mostrar avanços menors. Finalment, hi ha tres països que mereixen ser esmentats, per la seva importància relativa dins les exportacions catalanes. Es tracta dels EUA, Suïssa i el Japó, que, en conjunt, van representar el 6,8% de les vendes catalanes a l’exterior el 1995 (5,9% el 2008), amb una taxa mitjana anual del 7,3%.

72,7 73,1 73,5 70,3 68,6 66,3

70,9 69,8 69,4 65,1 63,6 61,5

Gràfic 5. Quota de les exportacions catalanes segons àrees de destinació1,2 En percentatge sobre el total

60 50

10,7 11,8 10,9 12,4 13,5 14,7

30 1,9 3,3 4,1 5,2 5,0 4,8

20 10

6,8 6,2 7,1 5,9 6,6 7,5

0 UE-15 1995

Nous UE 2000

UE-27 2005

Emergents 2008

2009

EUA, Suïssa i Japó 2010

1. “UE-15” inclou França, Alemanya, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Luxemburg, Àustria, Finlàndia, Grècia i Irlanda, i no inclou Espanya; “Nous UE” inclou Polònia, Estònia, R. Txeca, Letònia, Lituània, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Malta, Xipre, Bulgària i Romania; “UE-27” és la suma dels dos grups anteriors; “Emergents” inclou Brasil, Xile, Xina, Colòmbia, Equador, Egipte, Índia, Indonèsia, Israel, Malàisia, Mèxic, Marroc, Perú, Filipines, Rússia, R. de Sud-Àfrica, Taiwan, Tailàndia, Turquia, Hong Kong, Singapur i Aràbia Saudita. 2. Per al 2010, dades gener-octubre.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT.

La llista d’economies emergents que s’ha fet servir és la del Morgan-Stanley (Brasil, Xile, Xina, Colòmbia, Equador, Egipte, Índia, Indonèsia, Israel, Malàisia, Mèxic, Marroc, Perú, Filipines, Rússia, R. de Sud-Àfrica, Taiwan, Tailàndia i Turquia) excloent-ne la R. Txeca, Hongria i Polònia, que apareixen dins el grup “nous UE”, i afegint-ne Hong Kong, Singapur i Aràbia Saudita, que apareixen a la llista feta per The Economist.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Gràfic 6. Creixement de les exportacions catalanes segons àrees de destinació1 el 1995-2008 Taxa mitjana anual 20 18 16 14 12 10 8 6 4 2 0

17,4

9,7

Nous UE

Emergents

8,4

8,1

7,7

7,3

UE-27

UE-15

EUA, Suïssa i Japó

Total

A. Països de la UE-15 14

12,2 11,2

9,3

8,8

8,7

8,6

8,5

8,4

7,9

7,1

8 6

4,2

1,8

Luxemburg

Alemanya

Bèlgica

Suècia

Itàlia

Finlàndia

França

Àustria

Regne Unit

Portugal

Irlanda

Holanda

Grècia

Dinamarca

B. Nous països de la UE 35

29,9

28,9 26,0

21,3

20,8

19,5

19,4

18,2 14,6

11,7

10,6

4,6

Malta

Eslovènia

Xipre

R.Txeca

Polònia

Hongria

Eslovàquia

Bulgària

Estònia

Letònia

Lituània

Romania

C. Països emergents 25 20

19,6 15,4

13,8 13,7

12,0 10,2

8,7 8,6 8,3 7,7 7,5 7,3 6,5 6,1

5,1 4,7 4,4 3,8 3,3 1,3 0,7 0,6 Taiwan

Israel

Indonèsia

Xile

Egipte

Malàisia

Hong Kong

Colòmbia

Tailàndia

Filipines

Brasil

Equador

Singapur

Perú

Ar.Saudita

Xina

Sud-Àfrica

Índia

Marroc

Turquia

Mèxic

Rússia

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT.

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

...amb evolucions diferenciades a partir de la crisi: descens de la quota de mercat dels nous països de la UE, i augment de la dels emergents El col·lapse del comerç internacional va impactar en l’economia catalana a partir del quart trimestre del 2008, i es va deixar sentir amb molta intensitat durant tot el 2009. Aleshores, les exportacions catalanes van retrocedir del 17,9%, amb davallades significatives en les destinades als països de la Unió Europea (-19,9%), i de menor magnitud en les vendes cap a les economies emergents (-10,7%) i els EUA, Suïssa i Japó (-8,0%). Segons el detall dels països de destinació de les exportacions catalanes, tots els de la Unió Europea (excepte Luxemburg, amb un avanç de l’1,9%) van tenir caigudes que van oscil·lar entre el 3,1% de Malta i el 47,3% de Dinamarca, mentre que sis economies emergents van mostrar augments: Egipte (21,0%), Indonèsia (15,3%), Xina (13,2%), Índia (12,6%), Aràbia Saudita (12,2%) i el Marroc (0,6%). Les exportacions a la resta de països emergents van mostrar caigudes entre el 2,6% de Xile i el 51,2% de Rússia. A partir del 2010, i amb les dades del gener-octubre, s’ha produït una recuperació de les vendes catalanes a l’exterior, si bé amb diferents intensitats. D’una banda, els països de la UE-15 han mostrat un augment de l’11,3%, i els nous de la UE han mostrat un augment del 12,4% interanual els deu primers mesos del 2010, inferior al del conjunt de Catalunya (16,1%). De l’altra, les vendes catalanes cap a les economies emergents han avançat del 28,9% el període esmentat, i del 32,8% per als casos dels EUA, Suïssa i Japó. Això ha repercutit en les quotes de mercat dels diferents grups de països, amb davallades de les destinacions dins de la UE-27, i augments a la resta. En concret, la quota de mercat dels països de la UE-15 s’ha reduït des del 65,1% el 2008 fins al 61,5% el 2010, i la dels nous països de la UE des del 5,2% fins al 4,8% el període esmentat (en conjunt, doncs, de la UE-27 la quota ha passat del 70,3% al 66,3%). En canvi, la quota de mercat dels països emergents ha crescut des del 12,4% fins al 14,7% i la dels EUA, Suïssa i Japó ha augmentat des del 5,9% fins al 7,5% els deu primers mesos del 2010. Gràfic 7. Exportacions catalanes segons àrees de destinació1 el 2009 i el gener-octubre del 2010 Variació interanual en % 40

32,8

2009

28,9

16,1

2010 12,4

11,4

11,3

10 0 -10

-8,0

-10,7

-20

-17,9

-19,7

-30 EUA, Suïssa i Emergents Japó

Total

-19,9

UE-15

-21,9

UE-27

Nous UE

3,2

11,3

17,5

16,9

7,4

9,6

9,1

5,0

1,9

9,1

2010 17,3

2009

17,1

49,0

A. Països de la UE-15

-21,7 -47,3 Dinamarca

-46,0 Irlanda

-34,2 Regne Unit

-32,8

-34,1 Grècia

Holanda

Finlàndia

Bèlgica

Itàlia

Alemanya

França

Portugal

Àustria

Luxemburg

-60

Suècia

-28,1

-21,9

-21,1

-19,3

-17,4

-14,2

-5,1

-14,1

-40

-11,7

0 -20

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

B. Nous països de la UE 2010 27,3

20,2

15,2

9,7 1,6

Eslovènia

-23,3

-25,1

-29,5

-36,0

Letònia

-22,8

R.Txeca

-20,1

Romania

-17,8

4,3

-4,3

-6,9

Xipre

Eslovàquia

Bulgària

-12,7

Polònia

-6,3 -1,8 -6,5

1,5

Estònia

-3,1

5,6

-37,2 Hongria

2009

Lituània

43,8

Malta

50 40 30 20 10 0 -10 -20 -30 -40 -50

46,2

42,6

52,2

57,9

39,0

56,1

4,9

18,0

18,1

20,4

41,2

46,7

73,7

35,0

35,1

41,0

57,1 12,2 5,6 0,6 17,1

13,2 27,9 12,6

21,0

15,3

40,6

64,1

C. Països emergents

Perú

Singapur

Tailàndia

Hong Kong

Brasil

Mèxic

Taiwan

Colòmbia

Israel

Marroc

Ar.Saudita

Índia

Xina

Indonèsia

Egipte

-60

-45,2 Malàisia -51,2 Rússia

-21,6

-17,6

-17,4

-16,6

-11,3

-10,5

Equador

2010

-10,4

-6,3

Sud-àfrica

-7,7

-3,9

Turquia

-6,6

-2,7

-3,8

Filipines

2009

-2,6

-40

Xile

0 -20

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT. El protagonisme del creixement de les exportacions catalanes cap als països emergents (el 24% de les vendes totals el gener-octubre del 2010), els EUA, Suïssa i el Japó (un 13,4% de totes les exportacions de gener-octubre) supera el pes que representaven el 2008, a diferència dels països de la Unió Europea Si es fa una comparació entre el pes de les noves exportacions catalanes del gener-octubre del 2010 per grups de països i els pes que representaven abans de la crisi, el 2008, es pot observar el diferent paper que han tingut tots ells en la sortida de la crisi. Així, d’una banda, el creixement de les exportacions cap als països de la UE-15 el gener-octubre del 2010 ha representat el 44,8% del total, proporció que, si bé pot resultar elevada, és molt menor que el pes que tenia aquest grup de països en les exportacions del 2008 (65,1%), i de manera similar, el pes de les noves exportacions del 2010 cap als nous països de la UE ha estat del 3,8%, mentre que aquest grup de països pesava el 5,2% del total d’exportacions catalanes el 2008. En conjunt, una diferència de prop de 22 punts percentuals per als països de la Unió Europea, que ha estat compensada, principalment, per les economies emergents, els EUA, Suïssa i Japó, i el grup resta del món. En concret, l’augment de les vendes catalanes als països emergents el gener-octubre del 2010 ha representat el 23,7% del total, a comparar amb el 12,4% que pesaven el 2008. Per als EUA, Suïssa i Japó, el creixement dels deu primers mesos del 2010 ha representat el 13,4% del total, molt per sobre del pes d’aquest grup de països el 2008 (5,9%), i pel que fa a la resta del món, les proporcions són 14,3% i 11,4%, respectivament.

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

60 50

44,8

65,1

Gràfic 8. Protagonisme en la recuperació de les exportacions catalanes el 2010 segons àrees de destinació1,2 En %

3,8

5,2

14,3

11,4

5,9

12,4

13,4

23,7

0 UE-15

Nous UE

Pes 2008

Emergents

EUA, Suïssa i Japó

Resta

Pes noves exportacions 2010

1. “UE-15” inclou França, Alemanya, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Luxemburg, Àustria, Finlàndia, Grècia i Irlanda, i no inclou Espanya; “Nous UE” inclou Polònia, Estònia, R.Txeca, Letònia, Lituània, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Malta, Xipre, Bulgària i Romania; “UE-27” és la suma dels dos grups anteriors; “Emergents” inclou Brasil, Xile, Xina, Colòmbia, Equador, Egipte, Índia, Indonèsia, Israel, Malàisia, Mèxic, Marroc, Perú, Filipines, Rússia, R.de Sud-Àfrica, Taiwan, Tailàndia, Turquia, Hong Kong, Singapur i Aràbia Saudita. 2. Per al 2010, dades gener-octubre.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT. L’elevat potencial de creixement de les economies emergents pot impulsar les exportacions catalanes els propers anys Les economies emergents tenen un elevat potencial de creixement en el futur immediat, amb baixes taxes d’inversió (exceptuant-ne la Xina, on el potencial de creixement es troba en el consum), cosa que repercutirà positivament en l’avanç de les exportacions catalanes cap a aquests països. Així, entorn del 15% de les exportacions catalanes es destina a àrees amb un creixement potencial entorn del 5% de mitjana el 2011-2015, mentre que prop del 74% de les exportacions es destina a àrees amb un creixement potencial entorn del 2% de mitjana el 2011-2015. En conjunt, els 50 principals països de destinació de les exportacions catalanes, que representen el 88,5% del total el gener-octubre del 2010 tindran un creixement del PIB mitjà ponderat del 2,5% el 2011-2015, davant el creixement del 4,6% mundial. Gràfic 9. Previsions de creixement mitjà del PIB el 2011-2015 En percentatge 7

6,6

6 5 4 2,5

2,5 1,7

2 1 0 Emergents

Economies Àrea de l'euro desenvolupades

50 principals mercats

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’FMI.

2. El mercat turístic com a factor diferencial de Catalunya Pel que fa al segon dels factors diferencials de Catalunya, el mercat turístic, s’emmarca dins un context internacional de recuperació dels registres assolits abans de la crisi. Així, segons l’Organització Mundial de Turisme de les Nacions Unides, els vuit primers mesos de l’any 2010 les arribades de turisme internacional van situar-se en 642 milions, amb un augment de 40 milions respecte al mateix període de l’any anterior (6,8%), i 1 milió per sobre els registres del 2008. El detall per regions mostra diferents velocitats en la recuperació, destacant-se la d’Àsia i el Pacífic, amb un creixement del 14%, i la de l’Orient Mitjà, amb el 16%, des de caigudes de l’1,5 i el 5,1%, respectivament. Àfrica i Amèrica van mostrar avanços del 9 i el 8%, respectivament, si bé la primera

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

també va tenir un avanç l’any anterior (3,3%), gràcies a la publicitat generada per l’esdeveniment del mundial de futbol a Sud-àfrica, mentre que la segona va tenir una davallada del 4,9%. Finalment, Europa va passar d’una caiguda del 5,6% fins a un avanç del 3,0%, amb guanys més elevats a les subregions de l’oest i d’Europa central i de l’est (entorn del 4% ambdues), més moderats a Europa del sud (2%) i pèrdues a Europa del nord (-3%). Gràfic 10. Arribades de turistes internacionals en el món En milions de persones, dades anuals 950

930

919 880

900 850 801 800 750 700 2005

2008

2009

2010*

*Previsions de l’Organització Mundial de Turisme de les Nacions Unides (UNWTO).

Font: UNWTO. 2.1. Evolució dels viatgers i de les pernoctacions dels estrangers a Catalunya i diferència amb Espanya El mercat hoteler català es recupera el 2010 i fins i tot supera els registres del 2006, any rècord en afluència de viatgers, mentre que la resta d’Espanya no aconsegueix superar els màxims assolits el 2007 El to més positiu del 2010 al mercat turístic internacional ha tingut el seu trasllat dins els mercats espanyol i català. Segons l’Enquesta d’Ocupació Hotelera (EOH), el nombre de viatgers allotjats en establiments hotelers ha crescut del 6,6% a Espanya els onze primers mesos del 2010, i del 12,6% a Catalunya, amb 77,5 i 14,9 milions, respectivament. Pel que fa a les pernoctacions, els avanços han estat del 6,8% a Espanya i de l’11,7% a Catalunya. S’observa, doncs, una recuperació més intensa per al cas català, especialment durant la temporada d’estiu, on es van superar els registres màxims assolits el 2006, amb un augment de 473 milers, fins a 4,6 milions l’estiu del 2010. En canvi, a la resta d’Espanya les entrades de viatgers no han superat el màxim assolit durant l’estiu del 2007 (22,7 milions), i s’han situat en 22,2 milions, si bé representa un augment del 6,5% respecte a l’estiu del 2009. En termes acumulats dels onze primers mesos de l’any, el nombre de viatgers a Catalunya el 2010 ha superat el màxim del 2008 en 1,2 milions, mentre que per a la resta d’Espanya han estat 2,2 milions de diferència negativa entre el 2010 i el màxim assolit el 2007. Gràfic 11. Viatgers, pernoctacions i estada mitjana en establiments hotelers a Espanya i Catalunya* En milers A. Espanya (ex-Catalunya) B. Catalunya 3,50

250.000

50.000

3,50

3,40 200.000

3,30 3,20

150.000

3,40 40.000

3,30 3,20

30.000

3,10 100.000

3,00 2,90

50.000

3,10 20.000

3,00 2,90

10.000

2,80 0 2006 2007 2008 Viatgers Est.mitjana (esc.dreta) * Acumulat gener-novembre.

Font: INE.

2,70 2009 2010 Pernoctacions

2,80 0 2006 2007 2008 Viatgers Est.mitjana (esc.dreta)

2,70 2009 2010 Pernoctacions

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

Les pernoctacions hoteleres a Catalunya dels onze primers mesos del 2010 superen d’un 7,3% el registre màxim assolit el 2007 Pel que fa a les pernoctacions hoteleres, tant a Espanya com a Catalunya han tingut un millor comportament les dels viatgers estrangers, amb avanços del 9,6 i del 14,0% de mitjana interanual (acumulat gener-novembre), respectivament, en comparació del 3,2 i el 7,4% dels residents, reflectint la recuperació dels mercats emissors, davant una demanda interna encara feble. Respecte als registres màxims del genernovembre del 2007 a Espanya (217,6 milions de pernoctacions sense incloure Catalunya) i a Catalunya (40,7 milions), les dades del 2010 han representat una caiguda del 2,8% per a la resta d’Espanya i un creixement del 7,3% a Catalunya. Quant a l’estada mitjana, s’observa un lleuger augment a Espanya, des de 3,35 dies el 2008, fins a 3,36 el 2009 i 3,38 el 2010, mentre que en el cas català la tendència ha estat la contrària, des de 2,99 dies el 2008, fins a 2,95 el 2009 i 2,92 el 2010. Gràfic 12. Pernoctacions en establiments hotelers a Espanya i Catalunya En milers A. Espanya (ex-Catalunya) B. Catalunya

Estrangers 10/2010

Nacionals

07/2010

Total

04/2010

10/2010

07/2010

04/2010

01/2010

10/2009

07/2009

04/2009

01/2009

10/2008

07/2008

04/2008

01/2008

-20

01/2010

-15

10/2009

-10

07/2009

0 -5

04/2009

01/2009

15 10

25 20 15 10 5 0 -5 -10 -15 -20 -25

10/2008

Estrangers

07/2008

Nacionals

04/2008

Total

01/2008

25 20

Font: INE. Les pernoctacions del turisme estranger procedent de França, els països nòrdics i altres països diferents als tradicionals recuperen el creixement el gener-setembre, mentre que les de la resta continuen retrocedint, ... Segons la nacionalitat del turisme estranger, s’observa que les pernoctacions del procedent dels mercats emissors tradicionals no s’han recuperat encara de la crisi, exceptuant-ne el cas de França, que ha passat d’una caiguda del 13,8% interanual el 2009 fins a un avanç del 7,1% els tres primers trimestres del 2010, i els països nòrdics, amb un creixement del 3,0%, des de la caiguda del 17,2%. En canvi, les pernoctacions dels turistes alemanys, anglesos, italians, belgues i holandesos, que han representat entorn del 53% del total els darrers anys, han seguit mostrant davallades els tres primers trimestres del 2010, entre el 0,1% de Bèlgica i Holanda i el 15,0% d’Alemanya. D’aquesta manera, els països diferents dels tradicionals, que inclouen, principalment, els EUA, Rússia, Japó, Portugal, Irlanda i altres, han tingut un protagonisme destacat en la recuperació del sector turístic català, amb un creixement de les pernoctacions de l’11,8% els tres primers trimestres del 2010, i un guany de pes dins el total des del 21,6% de mitjana del 2001-2009 fins al 27,0% el 2010. De fet, si es compara l’evolució de les pernoctacions segons el país d’origen el 2010 amb la que es podria esperar segons el pes històric, s’observa que els augments de França i d’altres països han estat molt elevats, mentre que la caiguda d’Alemanya ha estat excessiva.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Gràfic 13. Variació de les pernoctacions del turisme estranger1 a Catalunya el 2010 Acumulat gener-setembre en milers 2.500 2.000 1.500 1.000 500 0 -500 -1.000 -1.500

2010 segons pes

2010 observat Altres

Suïssa

P.Nòrdics

R.Unit

Itàlia

França

Bèl.i Hol.

Alemanya

-2.000

1 Aquestes dades provenen de l’Institut d’Estudis Turístics (IET), que considera el turisme estranger com aquell que pernocta almenys una nit i que té com a destinació final Catalunya, a diferència de la resta de dades que s’han fet servir en aquest requadre, que provenen de l’INE i considera els viatgers estrangers en establiments hotelers a Catalunya.

Font: IDESCAT. ...reflectint una millora relativa i transitòria en el tipus de canvi efectiu real pel que fa als països de fora de l’àrea de l’euro, així com una situació encara delicada de les llars en alguns països El millor comportament relatiu del turisme emissor procedent dels països nòrdics reflecteix, d’una banda, la millora del tipus de canvi efectiu real amb aquests països (atès que entre el gener i l’agost del 2010 l’euro es va depreciar entorn del 8% front la corona sueca i del 4% front la corona noruega), i de l’altra la solidesa en la recuperació del seu consum privat, que els tres trimestres del 2010 va mostrar un creixement entorn del 3% interanual, després de la caiguda del 0,7% el 2009. Suïssa i França també van mostrar un comportament expansiu del consum privat, de l’1,8 i l’1,6% interanual el gener-setembre del 2010, respectivament, des dels avanços de l’1,0 i el 0,6% el 2009. En canvi, l’atonia del consum privat a Alemanya pot donar una explicació de la davallada del turisme procedent d’aquest país. Finalment, el dinamisme d’altres mercats estaria condicionant per una fase cíclica més avançada i dinàmica a les economies emergents. Gràfic 14. Consum privat als mercats emissors el 2009 i el 2010 Variació interanual en termes reals i en % 4

3,1

2009

1,8

1,0

1,6

1,2

0,6

0,8

2010

0,7 0,0

0 -1 -2

-0,1 -0,7 -1,3

-3

-1,7

-3,1

-4 P.Nòrdics

Suïssa

França

R.Unit

Bel.i Hol

Itàlia

Alemanya

1. Per al 2010, dades fins al tercer trimestre. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Eurostat. 2.2.Evolució diferenciada per zones turístiques El major nombre de viatgers respecte als registres màxims anteriors es va concentrar en la Costa de Barcelona i la Costa del Garraf... El detall per zones turístiques mostra un comportament diferenciat entre la Costa de Barcelona i la del Garraf, d’una banda, i la Costa del Maresme i la Costa Daurada, de l’altra. Així, les dues primeres van mostrar un elevat dinamisme els onze primers mesos del 2010, que fins i tot va superar els anys 2006-2008, on s’havien

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

registrat màxims de la dècada. La Costa de Barcelona va atreure el gener-novembre del 2010 6,2 milions de viatgers, un 19,9% més que el mateix període de l’any anterior, i un 16,6% per sobre el registre del 2008, màxim de la dècada. Quant a la Costa del Garraf, els onze primers mesos del 2010 va rebre 972,1 milers de viatgers, un 14,7% més que el mateix període de l’any anterior, que va ser el màxim de la dècada. La Costa Brava, segona per nombre de viatgers, va recuperar el 2010 els registres del 2007, màxim de la dècada. Així, el gener-novembre del 2010 va tenir 2,9 milions de viatgers, un 13,3% més que el mateix període de l’any anterior, i un 0,2% més que el 2007. En una situació diferent es troben la resta de zones turístiques del litoral català i el Pirineu. La Costa del Maresme, amb 915,4 milers de viatgers el gener-novembre del 2010, va mostrar una davallada del 6,0% respecte al mateix període de l’any anterior, i del 7,7% respecte al nivell màxim de la dècada, assolit el 2008. Pel que fa a la Costa Daurada, si bé se situa en tercer lloc per nombre de viatgers (darrera de la Costa de Barcelona i de la Costa Brava), i va tenir un creixement d’aquests del 7,1% interanual el gener-novembre del 2010, es troba lluny del nivell màxim assolit el 2006, un 15,4% més baix. Finalment, el Pirineu català, amb 763,5 milers de viatgers els onze primers mesos del 2010, va superar d’un 2,2% els registres del gener-novembre del 2009, si bé va situar-se un 8,8% per sota els registres màxims de la dècada, assolits el 2000. Gràfic 15. Viatgers per zones turístiques a Catalunya En valors absoluts A. Costa de Barcelona B. Costa del Garraf 800.000

140.000

700.000

120.000

600.000

100.000

500.000

80.000

400.000

60.000

300.000

40.000

200.000 100.000

2006-2008

2009

2010

2006-2008

2009

2010

C. Costa del Maresme 200.000 180.000 160.000 140.000 120.000 100.000 80.000 60.000 40.000 20.000 0

Desembre

Novembre

Octubre

Setembre

Agost

Juny

Juliol

Maig

Abril

Març

Febrer

Gener

Desembre

Novembre

Octubre

Agost

Setembre

Juliol

Juny

Maig

Abril

Març

Febrer

0 Gener

20.000

D.Costa Brava

2006-2008

2009

2010

600.000 2006-2008

2009

2010

500.000 400.000 300.000 200.000 100.000

Desembre

Novembre

Octubre

Setembre

Juliol

Agost

Juny

Maig

Abril

Març

Febrer

Gener

Desembre

Novembre

Octubre

Setembre

Juliol

Agost

Juny

Maig

Abril

Març

Febrer

Gener

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

E. Costa Daurada 450.000 400.000 350.000 300.000 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000 0

F. Pirineu 2006-2008

2009

2010

140.000

2006-2008

2009

2010

120.000 100.000 80.000 60.000 40.000

Desembre

Novembre

Octubre

Setembre

Agost

Juny

Juliol

Maig

Abril

Març

Gener

Febrer

Desembre

Novembre

Octubre

Setembre

Agost

Juny

Juliol

Maig

Abril

Març

Febrer

Gener

20.000

Font: INE. ...les dues zones amb una menor estacionalitat dels viatgers estrangers Els gràfics anteriors mostren l’elevada estacionalitat existent en la majoria de zones turístiques catalanes, on es destaquen, especialment, la Costa del Maresme, la Costa Daurada i la Costa Brava. Segons l’afluència de viatgers estrangers en aquestes tres zones, la concentració es produeix als mesos estivals, amb una ràtio per sobre del 20 entre l’estiu i l’hivern a la Costa del Maresme, entorn de 10 a la Costa Daurada i de 9 a la Costa Brava. En l’extrem oposat, la Costa de Barcelona i la del Garraf han tingut una estacionalitat menys marcada aquests darrers anys, amb ràtios de 2,3 i de 3,0, respectivament. La possibilitat de diversificar el turisme estranger entre tots els mesos de l’any, gràcies, principalment, a l’atractiu de la ciutat de Barcelona com a centre de cultura i de negocis, ha estat, segurament, un factor clau que ha permès registrar majors volums de turisme amb menors costos associats. L’existència de les companyies aèries de baix cost ha estat un factor que ha facilitat la desestacionalització i els viatges de cap de setmana, afavorint novament, la ciutat de Barcelona. Així, els onze primers mesos del 2010, les arribades de passatgers a l’aeroport de Barcelona en companyies de baix cost ha crescut d’un 11,3%, mentre que a l’aeroport de Girona han caigut del 9,7%. Gràfic 16. Ràtio1 mesos de major i menor afluència de viatgers estrangers En % 35 30

C. Maresme

C. Daurada

C. Garraf

Gràfic 17. Viatgers arribats en companyies aèries de baix cost segons aeroport de destinació2 En milers 4500

C. Brava

4000

C. Barcelona

3500 3000

2500

2000

1500 1000

500 5

0 2006

2007

2008

2009

2010

2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 Barcelona Girona Reus

2010

1. Ràtio calculada a partir dels viatgers estrangers dels mesos de major afluència (juliol, agost i meitat de juny i de setembre) entre els viatgers estrangers dels mesos amb menor afluència (desembre i gener). 2. Per al 2010, dades fins al novembre.

Font: INE i IET. La demarcació de Barcelona ha concentrat el 69% de l’augment dels viatgers hotelers el 2010 Segons el detall per demarcacions, Barcelona va aglutinar més de les dues terceres parts de l’augment dels viatgers els onze primers mesos del 2010, amb una contribució del 69%. Com s’ha comentat més amunt, la Costa de Barcelona i la del Garraf van liderar la recuperació dels registres turístics després de la crisi. En segon lloc es va situar Girona, amb una contribució del 21%, situant el volum de viatgers en establiments hotelers lleugerament per sobre (un 0,7%) del registre màxim assolit el 2007. En canvi, tant Lleida com Tarragona,

CatalunyaCaixa – Requadre de sector exterior

malgrat mostrar augments interanuals del nombre de viatgers del 3,2 i el 7,1% els onze primers mesos del 2010, respectivament, no van superar el nivell màxim assolit el 2006, quedant-se un 5,6% per sota Lleida, i un 9,5% per sota Tarragona. Gràfic 18. Viatgers en establiments hotelers a les demarcacions catalanes1 En valors absoluts 16.000.000

Tarragona

14.000.000

Lleida

Girona

Barcelona

12.000.000 10.000.000 8.000.000 6.000.000 4.000.000 2.000.000 0 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

1. Per al 2010, dades gener-novembre. Font: INE. El major protagonisme dels viatgers hotelers residents a Lleida i a Tarragona alenteix la recuperació en aquestes demarcacions Segons l’origen dels viatgers, el pes dels estrangers va situar-se en el 65,9% a Barcelona i el 57,3% a Girona el gener-novembre del 2010, mentre que tant a Lleida com a Tarragona la proporció va ser menor, amb el 15,3 i el 39,7%, respectivament. Aquesta diferència estructural entre demarcacions en un moment en el qual s’observa un major dinamisme dels viatgers estrangers que dels residents pot explicar els diferents comportaments de Barcelona i Girona, d’una banda (amb registres que han superat els màxims de la dècada), i de Lleida i Tarragona, de l’altra (encara per sota). Gràfic 19. Viatgers en establiments hotelers a les demarcacions catalanes segons origen (gener-novembre del 2010) En valors absoluts 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0 Barcelona

Girona Estrangers

Lleida

Tarragona

Residents

Font: INE. 3. Conclusions

En un moment com l’actual, en el qual encara hi ha obstacles que dificulten la recuperació de la demanda interna (elevat atur, restriccions a la despesa pública, excessiu apalancament del sector privat, etc.), s’espera que sigui la demanda externa la que lideri la recuperació de l’economia catalana. Entesa en un sentit ampli, aquesta inclou les vendes catalanes de productes industrials a l’exterior, així com de serveis turístics.

CatalunyaCaixa – Informe semestral I/2011.Situació i perspectives de l’economia catalana

Pel que fa a les exportacions de manufactures, la indústria catalana ha de fer front a tres grans reptes. En primer lloc, augmentar la intensitat innovadora. Sobre això s’ha vist que, si bé durant l’etapa expansiva els productes d’alt i de mitjà-alt valor afegit han augmentat el seu pes dins el total, a partir de la crisi han estat els de baix i mitjà-baix valor afegit els que han tornat a guanyar protagonisme, segurament relacionat amb la destinació econòmica dels béns exportats, atès que els béns de capital, de major valor afegit, han tingut una major davallada acumulada que els béns de consum i els intermedis. Un segon repte al qual ha de fer front és el d’augmentar la quota de mercat en els països emergents, on s’espera que hi hagi un gran potencial de creixement, a diferència dels mercats més tradicionals europeus. Sobre això s’ha vist que el pes de les noves exportacions catalanes cap a aquest grup de països els tres primers trimestres del 2010 ha estat el doble que el pes que representaven abans de la crisi. Tanmateix, cal tenir en compte que algunes economies emergents que pertanyen al grup de països que han entrat a formar part de la Unió Europea amb posterioritat no han seguit la mateixa evolució a partir de la crisi amb la corresponent pèrdua de quota de mercat. Finalment, el tercer gran repte al qual s’ha d’afrontar la indústria catalana és la millora de la competitivitat, aspecte que excedeix el propòsit d’aquest requadre. Altrament, el mercat exterior turístic mostra una evolució favorable, amb una recuperació en les arribades de viatgers estrangers que fins i tot supera el màxim assolit el 2008, esdevenint un altre element diferencial en la recuperació de l’economia catalana. Si bé, l’evolució per zones turístiques deixa entreveure comportaments oposats entre el Garraf i Barcelona, d’una banda, i la resta de zones costaneres i el Pirineu, de l’altra. Així, les dues primeres han tingut uns registres rècord en nombre de viatgers durant el 2010, posant de manifest que la possibilitat de diversificar el turisme estranger entre tots els mesos de l’any (gràcies, principalment a l’atractiu de la ciutat de Barcelona com a centre de cultura i de negocis) ha estat un factor clau que ha permès registrar majors volums de turisme amb menors costos associats. En canvi, la resta de zones costaneres han seguit mostrant una marcada estacionalitat del turisme estranger, que encara respon al model tradicional de “sol i platja”, mentre que el Pirineu ha mostrat uns registres més modestos.