Criteri d’Art era una activitat de l’ajuntament que la gran majoria de les persones (sobretot majors de 34 anys) amb les que hem mantingut converses coneixia. L’element que més es valora és “que funcionés amb un comitè”, fet que transmet al parer dels entrevistats, sensació de transparència i que el procés d’elecció dels artistes fos objectiu. Tot i així aquells artistes que treballen des de disciplines i pràctiques que no entraven dins d’aquells valors premiats any rera any critiquen que no hi hagués un criteri més ampli que incorporés, per exemple, la pintura figurativa. Gran nombre dels entrevistats destaquen també com a valor molt positiu “el recolzament als artistes locals” que suposava el Criteri d’Art i que permetia percebre que l’ajuntament tenia en compte el context local artístic.
Es valora que hi hagi propostes d’art contemporani. La percepció en relació a Processos Oberts però, és que era un projecte que costava molt d’entendre, distant de la gent i que no hi participaven els artistes locals.
Al voltant del projecte Processos Oberts destaca una valoració del fet que des de l’Ajuntament es facin projectes innovadors. “És un projecte d’art contemporani, cal fer-ho, és positiu” expressa una posició majoritària sobretot en la franja 20-34 i 35-49. Però al mateix temps també es senyala que el projecte Processos Oberts “no s’entén res o costa d’entendre”. Aquesta percepció és força contundent i generalitzada. Alguns dels entrevistats recalquen que al final era un “projecte distant de la gent, del públic en general”, poc arrelat a la ciutat. Són minoria els que paral·lelament hagin valorat el fet que P.O “ha projectat la ciutat cap enfora, a Catalunya i a Espanya” i que “ha col·locat Terrassa com una de les poques ciutats que treballen la creació contemporània”. La majoria no en tenen coneixement d’aquest fet. Tanmateix també hi ha algunes opinions les que apunten “no tanta imatge i cuidar més els de casa”. Entre algunes de les persones amb les que s’havien mantingut converses n’hi ha que havien participat d’una manera o altre en alguns dels projectes artístics de les diverses edicions de Processos Oberts. Majoritàriament han senyalat que es van sentir “utilitzats”, que després de la seva col·laboració ningú els va fer un retorn sobre la seva participació en el resultat final. En aquest cas la mostra de persones amb les quals hem mantingut converses no són necessàriament representatives de l’univers participatiu i que cada projecte artístic ha estat conduït per un artista diferent, i per tant, poden haver percepcions absolutament dispars al voltant de la participació a Processos. Molts dels entrevistats també han recalcat que consideren un factor negatiu ”la poca participació dels artistes locals”, que el procés de tria fos opac. En aquests casos desconeixien la idea de que hi ha un comissari o equip de comissaris i aquests trien els creadors participants. Hi ha també una opinió coincident sobre el fet que s’ha realitzat una “fluixa comunicació” del projecte especialment perquè “era poc pedagògica”. També observem que alguns tècnics de departaments entrevistats els quals han tingut contacte amb alguna de les edicions de Processos Oberts no en tenien una visió clara. Respecte al projecte Interferències les percepcions i opinions que hem recollit són similars a les que s’han descrit en referència a P.O, malgrat però, que no era tant comentat o criticat. La gran majoria dels entrevistats no distingia entre els artistes o les exposicions que formaven part de Processos Oberts o Interferències. Molts d’aquests no sabien quins eren els trets característics que diferenciaven un projecte de l’altre i confonien els projectes.
La majoria dels entrevistats no saben quins són els trets característics que diferencien Processos Oberts i Interferències i confonen els projectes
També és remarcable el fet que un considerable nombre de persones opinaven sobre P.O o Interferències sense haver assistit a les seves exposicionxs o llegit els catàlegs o fulls de sala. Com també una altra percepció força generalitzada és la de que es destina gran part del pressupost a aquests projectes. Potser remarcar una de les percepcions coincidents pel que fa als gestors culturals, els quals coincideixen en comentar que és un projecte l’impacte social del qual és difícil de saber i complicat de justificar els gastos. I que s’ha de ser “transparents amb l’impacte esperat i no generar falces espectatives’. També es va preguntar sobre els espais expositius que disposa l’ajuntament per programar i organitzar esdeveniments en relació a les arts visuals.
La Sala Muncunill es considera en termes generals un bon espai, però amb una clara falta d’identitat i programació confusa.
La Sala Muncunill es considera de manera majoritària com “un bon espai”, amb possibilitats, tot i que també cal destacar aquells que senyalen que està “mal acondicionada” i que és ”un espai difícil, molt gran” per poder exposar-hi quelcom. Per altra, i en quan a la programació de la sala, hi ha una percepció generalitzada i compartida en totes les franges d’edat “d’una falta d’identitat i programació confusa”. Algunes persones també comenten que “la gent no hi va” i que està disposa d’una “senyalètica deficient”. Respecte als comentaris realitzats sobre la Casa Soler i Palet cal destacar sobretot les consideracions sobre la “poca visibilitat” que té com espai expositiu dins de la ciutat i la percepció d’una “programació confusa, amb falta d’identitat i de criteris”. Aquestes persones consideren que aquests factors han condicionat que sigui un ”espai menys arrelat” a la ciutat que la Sala Muncunill. Són pocs els joves que que han esmentat i valorat la tasca de recolzament que la sala fa a l’artista amateur i emergent.
25