durant bona part del segle XIX tan sols era útil per a determinades activitats professionals. A més, en molts casos els poders locals i els cacics no estaven gens interessats a difondre una instrucció que podia trencar els mecanismes tradicionals de control social. Les cada vegada més nombroses classes obreres urbanes tenien poques possibilitats d’accedir a l’escola, i tampoc no es varen crear institucions públiques suficients per elevar el seu nivell cultural. A pesar del progressiu viratge conservador del discurs educatiu oficial, que insistia en la necessitat d’allunyar al poble dels radicalismes revolucionaris, ni l’escola ni altres institucions públiques cobrien les necessitats d’instrucció i moralització de la classe obrera que la burgesia veia necessàries per mantenir l’ordre i l’equilibri social en uns moments de ràpid desenvolupament capitalista. Aquesta mancança era vista amb preocupació per sectors del liberalisme moderat que promogué l’elaboració de plans per a l’educació d’adults. Al mateix temps, l’incipient moviment obrer desconfiava ja d’unes institucions escolars que, a més de ser escasses i no gratuïtes, eren vistes com un instrument del poder burgès i de transmissió dels valors més conservadors.
De la Restauració a la Dictadura.
L'estat espanyol de la restauració monàrquica disposava d’un element aglutinador, l’església catòlica, que no satisfeia als liberals perquè frenava el progrés i necessitaven un altre element aglutinador que intentaren que fora l’educació estatal, però no pogueren aconseguir-lo perquè no disposaven de xarxa escolar pública. Al començar el segle XX puguem dir que l’ensenyança és l’escenari de la lluita per configurar l’estat docent, necessari per tal d’aconseguir un suposat estat democràtic. L’estat docent vol dir que és l’estat qui posseeix la totalitat de les responsabilitats en matèria d’educació, és la delegació per part de la societat de la funció educativa a l’estat qui l’exerceix mitjançant un poder central i amb les seues pròpies estructures i recursos. El 18 d’abril del 1900 es suprimeix el Ministeri de Foment i crea en el seu lloc el d’Instrucció Publica i Belles Arts. Però a les primeries del segle XX l’estat de l’ensenyança es molt semblat al del segle anterior: elevats índex d’analfabetisme, locals deficients, nivells formatius mínims, tot allò dins d’una forta lluita pel control ideològic: extensió de l’educació per part de l’església o limitació del poder eclesiàstic, alternatives racionalistes front a les catòliques i la tercera alternativa de la ILE educació d’alt contingut moral per neutra en matèria de religió i defensa de la qualitat de l’ensenyança amb nous mètodes i experiències. Per altra banda millorar les condicions higièniques dels edificis escolars i les condicions materials de l’escola, acabar amb la indiferència social per l’educació, junt a la necessitat de la renovació pedagògica i la formació del magisteri conformaran els reptes que el nou segle ha d’afrontar i que