“Noves variables en la formació de la psicoanàlisi actual. Dialogant amb Àngels Codosero i Elizabeth Llorca”.
ser el nostre màxim objectiu. Caldrà doncs diferenciar la dependència normal de la dependència regressiva, que és la que caldrà modificar en la supervisió. Les millors supervisions es fan en aquells supervisats que ja han complert tots els requisits “formals” per ésser nominats psicoterapeutes, havent allunyat definitivament la pressió inevitable del factor valoratiu.
3. L’altre pal que sosté el trípode formatiu és el tractament personal. Sobre això no m’estendré ja que tots sabem i no cal explicar que no podem donar allò que no hem rebut. Només a partir de l’experiència personal podrem integrar el que hem estudiat. De tota manera, no estic d’acord en la obligatorietat de realitzar els tractaments amb psicoterapeutes reconeguts com a Didactes. L’elecció del psicoterapeuta ha de ser lliure. La vàlua del psicoterapeuta ha de venir donada per la seva trajectòria professional i l’associació a la que pertany. Els costosos requisits als que es sotmès als aspirants a Didactes torna a reeditar els penosos inicis de la formació on de nou és té que validar la filiació institucional que moltes vegades ve regida per una corrent predominant. M’agradaria esmentar algunes idees més i si voleu les podem compartir després en el debat. “Soc relacional sense saber-ho”. Sovint em trobo amb comentaris d’alumnes que diuen això a les classes. El clima distes que promou el model relacional fa que quan discutim el que fem amb els nostres pacients surti veritablement tot el fons relacional en que es desenvolupa el tractament i l’aspecte interpretatiu acaba essent lo menys important a l’hora de promoure el creixement i el canvi. Jo crec, que això ha passat sempre però abans no es deia. No em puc creure que els pacients acatessin settings tant estrictes a no ser que fos per a formar-se i ni siquiera tot i així. El meu anàlisi va ser amb un psicoanalista ortodox kleinià i el record que tinc és que el que em va ajudar més van ser les intervencions càlides i humanes en les que podia reconèixer la seva emotivitat. Avui en diríem d’això autorevelació. De ben segur que tot això que passava en els divans amb aquells analistes mai va estar publicat. Aquest és el valor més important que per mi té el psicoanàlisi relacional que permet compartir el treball sense la visió superjòica d’abans. Això és pel que fa a la tècnica però la teoria en la que ens formem també predisposa a una actitud terapèutica o altre. Sobre tot pel que fa a la consideració de la agressivitat. Ningú discuteix sobre l’existència d’aquesta emoció però no veurem de la mateixa manera al pacient si considerem que és fruit de la frustració en la recerca del reconeixement i l’amor o com a quelcom instintiu que s’activa de manera primària. Però de les aportacions de les noves corrents i d’altres disciplines us en parlarà més detingudament l’Àngels Codosero a qui passo la paraula. Moltes gracies
Àngels Codosero En primer lloc vull expressar que en aquests 8 anys en què he format part del Consell Directiu he conegut a grans persones i he fet grans amics, als quals vull enviar des d'aquí el meu reconeixement
ACPP | Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica
95