Publicació de l’escola de persones adultes · CEPA Pitiüses
l’ESPAVILAt Juny 2018 · núm. 1
Número 1 ...................... Les Jornades + saludables Personatges Il·lustres Manel Marí, una veu profunda i singular Certamen literari Rosca de Pasqua Microrelat (inacabat) Recomanacions literàries
Juny 2018 l’ESPAVILAt Num 1
Les Jornades
+ saludables E
ls dies 15 i 16 de març, l’escola va celebrar les seves tradicionals Jornades Culturals anuals que aquest any giraren al voltant de la dieta saludable i la vida activa. Alumnat i professorat de les diferents modalitats es mesclaren per gaudir del variat ventall d’activitats programades amb la intenció d’ampliar coneixements, més enllà de les matèries habituals i compartir experiències. Les jornades arrancaren dijous de matí amb una caminada des de Santa Agnès de Corona fins a Cala d’en Sardina. Al mateix temps, a la seu de Vila s’oferia, com a alternativa més pausada, un taller de ioga. A la tarda, per aprendre les propietats de la mel; un taller d’apicultura i salut i, per evitar el sedentarisme, un d’acrobàcies. A la nit, diversos experts debateren sobre llegendes urbanes de l’alimentació a la taula rodona. El divendres de matí, gaudírem d’un taller de Samba, i un altre de Salut a Casa oferit per Creu Roja i l’elaboració d’un mural decoratiu coordinat pel muralista Hosh en el qual participaren membres de tota la comunitat educativa. La tarda començà amb una Trobada amb exalumnes i una visita guiada a Dalt Vila. Les jornades varen concloure amb una bona festa de germanor en la qual l’Associació d’Exalumnes entregà premis als alumnes de Pintura i Fotografia. Sònia Riera
PERSONATGES IL·LUSTRES
Manel Marí,
una veu profunda i singular per Eva Llorenç
M
anel Marí i Garcia (Eivissa 1975 -València 2018) era eivissenc de naixement i també de vocació (com va dir Enric Sòria en un dels articles que li ha dedicat). Va nàixer a Eivissa el 17 d’agost de 1975, fill de Dorita Marí de la Paz i d’Alfons García Ninet, va passar part de la seua infància a l’illa per a marxar a València, on es va formar. Sociòleg i amb estudis de música i psicologia, tenia un doble vessant, el d’activista cultural, social i poètic, i el d’escriptor, fonamentalment poeta, però també guionista, traductor, corrector o articulista en nombroses publicacions, moltes d’elles d’aquí: Última Hora, Diario de Ibiza, NouDiari digital, i d’altres més especialitzades com ara Futura o Caràcters, ambdues de la Universitat de València. Amb un tarannà polèmic alhora que conciliador, inspirava confiança i traspuava vida i entusiasme i era capaç d’empatizar amb qualsevol. Eivissa era el seu punt de partida i el lloc on retornava sempre, tant en la vida com en els llibres. Fins als vint i pocs anys lligat al barri de Dalt Vila, a la casa on vivia la família materna i després al barri d’Es Pratet. I així va esdevenir un pont entre Eivissa i València, entre Les Illes i el País Valencià i va contribuir a la dinamització cultural dels llocs per on passava, el darrer, el poble d’acollida on va viure els últims anys amb la seua companya Eva i la seua filla Joana, Alboraia.
«Cançoneta marinera»
Bastarà un poc de sal, tan sols un poc, i una ferida oberta. I l’enderroc de la carn promourà un udol de vida, sagnar no és sols sagnar, ni la ferida és només la ferida, feu que ragi! La pell intacta embosca un vell naufragi: com preservar el velam baixat al port, no morir cada dia és viure mort. Manel Marí, Tavernàries
Amb onze volums individuals publicats més diverses antologies i llibres col·lectius, començà el 1999 amb la publicació de Poemes en gris (Premi Miquel Àngel Riera). Li seguiren Tria impersonal (1999), Clarisse (2000), Poemari de descortesia (2000), Patrimoni dels dies (2001, Premi Baladre), Paraula de poeta (2001 i 2008), Deshàbitat (2004, Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó), No pas jo (2006, Premi Mallorca de Poesia), Suite a Mitges (2006, editat a Eivissa per Mediterrània, juntament amb el pintor Ricard Bofill), El tàlem (2008, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover) i Tavernàries (2016, Premi València de Poesia Alfonos el Magnànim). La poesia era per a ell un acte de rebel·lia, la seua manera de fer revolució, d’agitar i despertar consciències. De fet, no és la seua, una poesia còmoda ni complaent però no ens deixa indiferents. Villangómez, Cassasses, Espriu, Vinyoli, Papasseit, Estellés, Baudelaire o Verlaine, Blake i també Brassens, Satie, Bach, Mozart, Bethoven o Chopin eren les seues referències. I amb la seua veu, potent i singular, ha esdevingut una de les figures més rellevants de la poesia actual en llengua catalana. Esperem que hi perdure.
Manel Marí (esquerra) amb el seu amic Jean Claude (i Eva)
Juny 2018 l’ESPAVILAt Num 1
Tot allò que envolta els aliments; sabors, olors, tradicions... ens serví aquest any com pretext per fer l’altra cosa que ens agrada tant com menjar i que també ens alimenta, però no la panxa sinó l’ànima; llegir i escriure. Per això proposàrem els aliments com a tema central del Certament Literari celebrat per Sant Jordi. Amb estil lliure, un màxim de 250 paraules i la possibilitat d’escriure en llegua catalana, castellana o anglesa depenent dels estudis cursats, una quarantena d’alumnes presentaren els seus textos. Aquí van els guanyadors. Bon profit i bon llegit!
La comida de los cerdos Marilena Conti (Espanyol, nivell 3)
A
partir de los tres años mi vista cambió y, como ocurre en los animales, cuando te falta un sentido te aumenta otro. Es por eso, creo, que mis recuerdos siempre están atados a un olor. Tengo un recuerdo muy vivo de la comida para los cerdos que nonno Adolfo preparaba en el campo. No es como hoy, todo en el campo tenía un momento, un sitio, un olor y un silencio hablante. Con el buen tiempo solíamos pasar el fin de semana en Castelnuovo Rangone, cerca de Bolonia, donde mi padre había vivido y pasado algunos años de la guerra enseñando a los niños. Una casa de campo, con mucha tierra, animales de granja y una familia que había emparentado con la nuestra por derecho de afecto. Yo era una niña redondita y pequeña, y Adolfo un hombre muy grande, así me parecía, con brazos fuertes y manos grandes, que trabajaba la tierra sin fatiga. En verano, más o menos a las seis, empezaba a preparar la comida de los cerdos. Hervía un gran cubo de agua en el jardín y echaba varios tipos de harina, y cada uno de ellos, al tocar el agua, dejaba
un aroma diferente. El maíz, amarillo, un olor redondo como el espesor de su harina. Parecía polenta, me entraba hambre al respirarlo. Y después la harina de trigo, delgada, casi polvo, que despedía una nube, tenía olor de pan almacenado en el armario de la cocina, un olor húmedo de tiempo parado. Y al final la harina de salvado, fuerte, cruda, sincera como los hombres de campo. Corazón y cuerpo unidos, casi beige, con su perfume de campo después de la lluvia. Dejaba que se mezclaran, quitaba el fuego y lo dejaba enfriar antes de llevárselo a los cerdos. Pero en esta secuencia de sabores aún falta una cosa. Cuando la comida, el pastone, estaba ya fría, Adolfo, con su fuerte brazo derecho la removía y con la mano la recogía para ponerla en un cubo, y su brazo y su mano me parecían inmensos, más que una pala de madera. Sí, eso es, toda la fuerza que tenía ese hombre de campo se me aparecía en aquel gesto y yo me quedaba cada vez más sorprendida mirándolo y sintiendo que en aquel momento no me podía pasar nada malo.
La responsabilidad me robó mi infancia Rosa Virgen Feliz (Nivell 1 Santa Eulària)
U
n día me levanté y no encontré a mi madre, me di cuenta que mi madre se había ido de casa. Me dejaba una gran
Sense títol Marta Camino (Català inicial)
Resposabilidad. Yo tenía once años , me dejó sola a cargo de mis hermanos y la casa. Mi padre no estaba en casa. Como no tenía dinero hice un huerto para plantar verdura: lechugas, pimientos, berenjenas, verdesitos, tomates… Luego las vendía en el mercado y con el dineo que me ganaba le daba de comer a mis cinco hermanos. Al principio no sabía cocinar nada , me quemaba las manos y no alcanzaba los platos, tenía que coger una silla para subirme. También cocinaba subida arriba de la silla. Cuando le preparaba la comida a mis hermanos me sentía muy feliz al verlos comer.
Cinnamon smell M. Ángeles Fernández (Anglès, Santa Eulària)
S
ometimes memories are forgotten, hiden in some corner of our mind. But a particular smell is enough to refresh our memories and return us to our childhood, to our house and our family parties always surrounded by many people waiting for the dessert and it’s delicious smell, waiting for the cinnamon and hot milk, the custard pudding or the rice pudding. It’s spring and the memories of our childhood always come back with the smell of cinnamon and hot milk.
E
n un poble hi havia dues famílies que eren molt amigues. Les dues mares anaven sempre juntes. Un dia van quedar per anar a comprar. La Maria i l’Anna van anar a comprar a un gran supermercat. La Maria va omplir el seu carro i l’Anna amb prou feines va omplir el seu carro per la meitat. Quan van sortir la Maria li va preguntar a l’Anna per què havia comprat tan poc i ella li va explicar que no comprava aliments transgènics i processats que ella preferia aliments orgànics. La Maria es va sorprendre i li va preguntar què era això. L’Anna va somriure i la va portar al mercat del poble. Allí va agafar un tomàquet i li va dir: -Obre’l. La Maria es va sorprendre. El va mirar. El tomàquet de la Maria era gran i vermell i a ella se la veia orgullosa d’ell. L’Anna va agafar un dels tomàquets que havia comprat i li va dir que el provés. Ella el va provar i va dir: -Fa gust de tomàquet. No sortia de la seva sorpresa per la situació. L’Anna li va donar el seu tomàquet i li va dir que el provés. I es va quedar sense paraules. Era la primera vegada que la Maria, en els seus trenta anys, menjava un tomàquet. Sempre n’havia comprat, però mai havia conegut el seu sabor.
Juny 2018 l’ESPAVILAt Num 1
MICRORELAT (inacabat)
Cuina de Galícia ROSCA DE PASQUA per Juan Rial (Alumne de Català B1)
L
a rosca de Pasqua era a la Galícia més rural el regal que per aquest temps els padrins feien als seus fillols. Ara les rosques han de disputar-se un lloc en els aparadors de les pastisseries amb tot tipus de figures de xocolata. Recordo amb nostàlgia que a casa meva el dissabte de Pasqua s’escalfava el forn de llenya i tota la cuina s’omplia de rosques i empanades. Els meus pares tenien més de vint fillols i tots rebien la seva rosca el diumenge.
Doncs bé, aquesta és la
Recepta:
Per fer una rosca cal batre sis ous ben frescos. Hem d’afegir mig got de sucre i un altre mig de mantega, la ratlladura d’una llimona i un dit d’anís dolç. Per altra banda, hem de barrejar mig kilo de farina amb un sobre de llevant. Cal mesclar els ous batuts i els altres ingredients amb la farina i pastar fins que no s’aferri als dits. Afegim-hi més farina, si cal. Deixem reposar la massa tapada amb un drap una hora més o menys. Hem d’escalfar el forn a 180°. Donem forma de rosca a la massa ja fermentada, la pintam per fora amb un ou batut i pessics de sucre. És molt important posar la rosca sobre un paper especial per cuinar sobre la safata del forn. Amb el forn entre 180° i 200° la deixam coure fins que estigui dauradeta. La deixem refredar abans de menjar-la. A mi m’agrada molt menjar-me-la amb formatge fresc i codony. BON PROFIT!
*************************************** El nostre professor de ciències, Òscar Mayans, ens regala un inici de microrelat a cada publicació. T’atreveixes a acabar-lo? Fer-li arribar el teu final i el publicarem.
C
orro. Veloç allargo els passos evitant les fileres horitzontals de pedres situades al terra. Em pregunto, per un instant, qui es dedica a col·locarles, probablement a ple sol, i amb quina finalitat. Les fileres es perden a la vista de l’horitzó oferint un mateix paisatge. Percebo una cremor al cap i dedueixo que les galtes mostren un color rosat. No goso tocar-les, no vull perdre el balanceig dels braços en carrera. Miro a la dreta i veig el sol ben rodó i gran. Serà el causant de la cremor? Em fixo que està just tocant-se amb una muntanya cònica vermella. Instintivament, penso que el seu davallar acabarà ocultant-se en breu al seu darrere i deixarà de cremar-me. Respiro alleujat i segueixo corrent. Les cames no mostren esgotament, la calor no els és perceptible. La concentració en la carrera és màxima, tant que no en recordo el motiu. Miro a l’esquerra i m’adono que cap ombra em segueix. Si el sol m’irradia per la dreta, hauria de mostrarse la meva figura galopar. S’ha esfumat. Tot i així, no m’aturo per esperar-la. Segueixo i, de sobte, unes ombres fosques apareixen al meu davant. Miro al cel per saber-ne la procedència, just quan entreposso amb una de les pedres i caic a terra. S’ha fet fosc. En la caiguda noto com es mulla el meu rostre. Hauré anat a parar a una bassa sense haver-la vist? La cremor de les galtes es dilueix. Em giro, panxa amunt, i obro els ulls. La claror retorna agosarada, tant que les pupil·les es saturen i no poden veure el blau del cel. Poc a poc, es restableixen i apareixen tres rostres mirant-me. Observo els seus llavis moure’s però la veu... ... sona molt estranya, amb un efecte metàl·lic totalment incomprensible. Els he cercat durant anys per tot el món i ara són ells els que m’han trobat. Ara recordo perquè anava corrent amb la por a l’esquena buscant un lloc per amagar-me. Com si pogués! M’adono que aquesta esplanada enorme i aïllada, marcada amb les infinites fileres de pedres, pot ser la seva zona d’aterratges i enlairaments. Aquí, tombat sobre la bassa, amb la cara mullada i els ulls mig encegats per la claror de les enormes naus lluminoses que tapen el sol, fins i tot, em sento petit, insignificant enmig de l’univers. Em llevo molt a poc a poc, adolorit després de la caiguda. Alço la mà dreta oberta en to de pau i els miro als ulls als tres éssers que tinc davant, ulls foscos com la nit... “Benvinguts a la Terra, amics” (Proposta de Juan Rial (Alumne de Català B1)
RECOMANACIONS
LITERÀRIES
Títol: Lágrimas en la lluvia Autor Rosa Montero Editorial Seix Barral, 2011 LLengua Castellano ISBN 9788432296987
Títol The Courious Incident Autor Mark Haddon Editorial Red Fox, 1998 Llengua English ISBN 0099493616
Per María José Maestre
Per Dan Cohen Christopher Boone is an unusual detective. He is an adolescent and he has Asperger’s syndrome. He is a boy who doesn’t lie, has trouble understanding the subtleties of life and has tremendous ability in mathematics and science. He finds a dead dog near his house and wants to discover who killed the dog. His investigation is more than a detective story. It takes you inside the mind of a boy who has a special way of thinking, and into the prblems created by having such a boy in the family. We see how he finds patterns, tries to follow the rules of logic in his investigation and confronts his fears. He is very open narrator, explaining what he thinks at every moment; this is what makes you begin to understand the mind of a person with Asperger’s syndrome, You feel you know Christopher very well by the end of the book, both the rare gifts and the problems caused by his condition. The Curious Incidentofthe Dog in the Middleof the Night is a wonderful book. It reads easily, moves quickly,hooks the reader early on and leaves you feeling that you have learned from the book. In fact, you learn a number of things: what it’s like to live with Asperger’s syndrome, both forthe person with the syndrome and the family; quite a bit of mathematics if you want to; and,of course, you find out who killed the dog.
Títol La memòria de l’arbre Autor Vallès, Tina Editorial Anagrama, 2017 Llengua Català ISBN 978-84-339-1542-9
Per Esperança Marí Si havia de resumir en una sola consideració la sensació que m’ha fet La memòria de l’arbre, obra de la novel·lista, narradora i traductora Tina Vallès, seria que es tracta d’una novel·la molt especial. El fil conductor de la novel·la és la relació que s’estableix entre
un nen, en Jan, el protagonista, i els seus avis, que han anat a viure a ca seua (i, molt especialment amb en Joan, el seu avi). Tota l’acció de la novel·la la podem veure a través de la narració del que li passa pel cap al personatge principal, en Jan. Es tracta, idò, d’una mena de monòleg interior, a l’estil del que tan bé treballava la novel·lista Mercè Rodoreda, però amb la diferència –més dificultosa per a l’escriptora- d’haver-se de posar en la pell d’un infant. Això Tina Vallès ho fa de manera molt encertada, amb una gran sensibilitat, molt ben tractada literàriament. Un bon dia, a casa d’en Jan (on el nen viu amb els seus pares, tots dos dedicats a la docència) hi arriben els avis. Hi venen per quedars’hi, i de seguida el nen intueix alguna cosa inquietant. Per què no han de continuar a Vilaverd, el poble on tots tres solen anar a visitar-los? Per què han de sortir del seu medi natural per anar a viure a Barcelona, amb ells? Què deu estar passant? De mica en mica, a través dels indicis que en Jan van extraient, espipellant d’aquí i d’allà, descobreix que a l’avi li passa alguna cosa greu, alguna malaltia, i que guarda alguna relació amb el fet d’oblidar les coses. Així, amb el pas del temps, es va teixint una relació molt intensa i alhora molt polida entre en Jan, el nen, i en Joan, l’avi. El major li ensenya al nen coses bàsiques del seu coneixement, que va des de la meravella de controlar el temps (l’avi era rellotger) fins a la importància dels arbres. Per a en Joan els arbres tenen sempre un significat i un poder. I li transmet això al net d’una manera fantàstica, a través de la seua pròpia experiència vital. Així, mentre hi ha destreses que el major va perdent, s’acumulen experiències i sensacions que l’infant va guanyant. I es va trenant una relació extraordinària entre tots dos, sorgida a partir de la combinació d’elements com l’experiència i la memòria, el gust pel present i els records del passat. Segurament un dels elements que contribueix a teixir aquesta relació és la consciència (o la subconsciència, segons com ho mirem) que no tenen gaire temps, que de mica en mica l’avi s’anirà deteriorant, i que, per l’altra, el nen també s’anirà transformant perquè s’anirà fent gran. Sabent això, ambdós s’esmercen a viure intensament la relació present en el temps present, de gaudir del temps que passen junts, de mirar d’aprofitar al màxim aquest temps, i de viure-ho de manera tan plena i feliç com els sigui possible.
La conocida periodista y escritora nos sorprende con una historia futurista. Estados Unidos de la Tierra, Madrid, año 2.109. Ciencia ficción, pero también novela “negra” Bruna Husky, la protagonista, es una replicante, una robot fabricada para el servicio de los humanos. La Tierra ha soportado ya múltiples desastres naturales y sociales: los Polos se han fundido, el aire respirable se ha vuelto un bien de consumo caro y escaso. Conflictos bélicos globales predecibles. Bruna, detective, se ve envuelta en turbias investigaciones de alcance interplanetario, descubriendo entramados de corrupción política y ética no muy distintos a los que enfrenta la Humanidad hoy. Los replicantes empiezan a exigir a los humanos derechos fundamentales, el derecho a los “recuerdos” y a una vida más allá de los diez años predeterminados. Tráfico de memorias y recuerdos artificiales. Una naciente conciencia del ser en Bruna .Intentos del poder establecido de manipular la Historia para adaptarla a la carta según sus intereses. Amor entre replicantes y humanos. Humor y dolor. Pero, sobre todo, una profunda reflexión crítica sobre el futuro y el presente colectivo. Atractivo y original el modo que tiene la autora de presentar esta historia, a través de un ser creado tecnológicamente, que se vuelve real como nuestra propia especie al adquirir la conciencia del nacer y morir, del derecho a sentir y decidir. Terrible la desesperada certeza que tienen los replicantes de conocer el día y hora exacta de su final. Esto me remite a otra excelente novela “Si al atardecer llegara el mensajero“(Soledad Puértolas Anagrama 1995) en que el ángel Tobías desciende a la Tierra para consultar a los humanos si desean conocer la fecha de su muerte Ya se publicó una continuación, “El peso del corazón” ( Seix Barral , 2015), donde aparecen más personajes y la esperanza comienza a asomar . Según la autora, puede haber una tercera parte. “Lágrimas en la lluvia” tiene una lectura ágil que no decepciona, escrita con ternura y que, como la buena Literatura que es, intenta dar respuestas a los temas eternos que nos importan: el amor, la conciencia, la responsabilidad ecológica, la vida, la muerte. Leamos y vivamos. En paz. Siempre.
Juny 2018 l’ESPAVILAt Num 1
Període de matrícula *********************************************************************************************************************
curs 2018-2019 Antics alumnes del 6 al 12 setembre Nous alumnes del 13 al 26 de setembre més informació www.cepapitiuses.com
Revista l’ESPAVILAt, núm. 1 Coordinació: Comissió lingüística / Col·laboradors: Anna Tur, Eva Llorenç, Juan Rial, Esperança Marí, Dan Cohen, María José Maestre, Sònia Riera, Òscar Mayans. / Disseny, maquetació i foto de portada: Ricard Bofill (estudijazzbo.com) / Foto de contraportada: Alejandro Marí Escalera / Impressió: Gráficas Pitiusas / © dels textos: dels seus autors / © de les imatges: dels seus autors o amb llicència Creative Commons