Page 1


LISTAT D’ALUMNES PREMIATS (desert)

Llengua catalana 1r cicle

1r

Soraya Miras

1r ESO A

Llengua catalana 1r cicle

2n

Nil Soler

2n ESO D

Llengua catalana 1r cicle

3r

Mireia Garcia

2n ESO C

Llengua catalana 1r cicle

3r

Aina Almirall

3r ESO A

Llengua catalana 2n cicle

1r

Joana Sadurní

4t ESO B

Llengua catalana 2n cicle

2n

Gabriela di Vicenzo

4t ESO A

Llengua catalana 2n cicle

3r

Maria Rodriguez

3r ESO D

Llengua catalana 2n cicle

3r

Laia Cunill

2n Batx A

Llengua catalana Batx

accèssit

Foix Canals

2n Batx C

Llengua catalana Batx

accèssit

Foix Mulet

1r Batx B

Llengua catalana Batx

accèssit

Assutzena Nin

1r ESO B

Llengua castellana 1r cicle

1r

Nil Campamà

2n ESO B

Llengua castellana 1r cicle

2n

Cristina Mata

2n ESO B

Llengua castellana 1r cicle

3r

Jessica Poma

2n ESO A

Llengua castellana 1r cicle

3r

Gisela Guitart

4t ESO D

Llengua castellana 2n cicle

1r

Joana Sadurní

4t ESO B

Llengua castellana 2n cicle

2n

Martí Roig

4t ESO C

Llengua castellana 2n cicle

3r

Karen Solórzano

3r ESO A

Llengua castellana 2n cicle

3r

Laia Cunill

2n Batx B

Llengua castellana Batxillerat

1r

Joan Vallès

2n ESO B

Idiomes 1r cicle

1r

Omayma El Aakel

3r ESO C

Idiomes 2n cicle

accèssit

Teresa Jiménez

4t ESO

Idiomes 2n cicle

accèssit

Maria Rodriguez

3r ESO D

Idiomes 2n cicle

accèssit

Martí Morales

2n Batx A

Assaig filosòfic

1r

Mireia Montaner

4t ESO B

Fotografia matemàtica

1r

Judith Manero

4t ESO B

Fotografia matemàtica

2n

Anna Sanchez

4t ESO B

Fotografia matemàtica

2n

Maria Florentin Laia Igual

1r ESO

Conte matemàtic

guanyador

Maria Rodriguez

3r ESO

Conte matemàtic

guanyador

Aina Martí i Nerea Gil

1BATX

Conte matemàtic

finalista

Ferran Pavón Marrugat

1r ESO

Conte matemàtic

finalista


Records de l’edat mitjana Nil Soler (2n d’ESO D) Estem en un petit poblet prop d’un bosc on hi viuen més que esquirols. Hi viuen dracs, dimonis i altres éssers que només en anomenar-los ja et fan mal les orelles. En aquest poble hi viu el més gran dels “caça recompenses” de tota l’era mitjana: en Cair. Un homenet no gaire alt ni musculós però sí que molt llest i àgil, que sempre duia un ganivet petit penjant d’un cinturó. En Cair era reconegut per tot el planeta per la seva valentia, però també per haver salvat més de tres ciutats de monstres terrorífics. Un bon dia, quan en Cair estava dormint, un soroll el va despertà. -Ei! Vostè és en Cair?- digué una veu. En Cair havia fet un bot al veure una criatura de la mida d’un gat, agafà el seu ganivet i el posà al coll d’aquell ésser estrany. L’animal saltà i es va convertir en un ratpenat i digué: -Però que fa?! M’havien dit que havies matat molts monstres i que era molt temible però no em pensava que només per preguntar-li qui és ja m’amenaces en matar-me. -M... Perdoni... no m’esperava que un criatura em sortís a mitja nit i em preguntés qui sóc...


-Vinc de Manndir la ciutat de l’oest i li porto un carta del rei Shram, però seria millor llegir-lo dins a casa, que aquí... fa... una mica de fred... - Però tu et dius...? I ets...? -Tens raó no m’he presentat; em dic Elgoo, i sóc un “follet canvia formes”, és a dir que com hauràs pogut comprovar fa cinc minuts puc canviar de forma com vulgui i quan vulgui, bé doncs li llegeixo la carta. Senyor Cair, necessitem ajuda, Scal un “troll” de la muntanya tenebrosa diu que estem en deute amb ell i se’ns està menjant les dones i els infants, hem enviat cavallers però junt amb altres “trolls” se’ls han menjat a tots, ja no sabem que fer. Si ens ajuda hi haurà una recompensa molt gran. D’aquí a tres dies l’esperen al pont Ghalder (a les afores de Resinhtang) quatre elfs armats i amb cavalls, l’Elgoo el pot acompanyar fins allí i els elfs us ajudaran a combatre contra Scal. Firmat: Shram A l’acabar de llegir la carta Cair ràpidament s’aixecà de la cadira, agafà una motxilla i li introduí un bon munt de menjar i una caçadora ben gruixuda, i digué: -I què esperes?... Vinga marxem! Havien passat dos dies des que havien marxat de casa, i es dirigien a Ghalder. A la nit estaven fent salmó a la brasa a un foc a terra que amb penes i treballs havien aconseguit encendre. Després es posaren a dormir en una tenda. Un soroll provinent de fora despertà a Cair. De cop i volta una veu digué: -Estigues quiet i no et farem mal ni a tu ni el teu amic diminut, digue'ns qui ets i per què veniu? Si no voleu prendre mal.-Anem de camí cap a Ghalder...- i a partir d’aquí Cair pensà, i digué - on allí ens esperen un milió de nans i guerrers que estan a les nostres ordres i ens dirigim a Manndir a lluitar contra un grup de “trolls” que destorben la pau d’una ciutat.- De lluny sentí una altra veu que deia: -Mengem-nos-els ja, per favor! -No! Imagina't que és veritat que tenen un milió de cavallers esperant-los allà, si fessin tard vindrien cap aquí i ho arrasarien tot, i segur que no en sortiríem vius. Cair tornà a pensar i digué: -El seu amic té raó perquè no se’ns mengen, sou bandolers i segur que fa molt de temps que no mengeu res. -Té raó mengem-nos-els no passarà res.


-No! Calla, que no ho veus! Aquest en porta una de cap!- Contestà el que estava en contra de menjar-los. -De vosaltres dos, qui és el capità? Jo! Contestaren els dos a la vegada, i començaren a barallar-se. Mentrestant Elgoo convertit en estisores tallà les cordes que subjectaven a Cair. Cair agafà un bastó de ferro que tenia dins la motxilla i colpejà els seus caps. Els bandolers van caure a terra amb un cop sec i Cair els lligà amb les cordes. -Ja ho tenies planejat, he!- Digué Elgoo. -Sí, els dimonis bandolers no és que es distingeixin per la seva intel·ligència. Després de replegar tota la tenda, lligar els sacs amb una corda, penjar-se’ls a la motxilla i d’arrambar els bandolers al costat d’un arbre, es posaren en marxa cap el pont de Ghalder. Uns metres abans d’arribar ja hi veien unes figures altes i encaputxades assegudes al terra, i unes altres més grans que Cair deduí que eren els cavalls. -Bon dia, jo sóc en Rephar, si que arriben tard?- Digué el que semblava el més veterà de l’equip. - Jo em dic Atgul- comentà l’elf més alt- i aquests són en Narud i en Qerp.afegí assenyalant els dos que quedaven. -I amb quina mena de contratemps us heu trobat?- Preguntà en Narud. -Dos dimonis bandolers que se'ns volien menjar. -Ha deurien ser els mateixos que ens seguien fa tres dies. Suposo que al veure’ns tan armats no es van atrevir a atacar-nos- Digué mirant els seus companys. -Els podríem haver matat i així no haguéssim arribat una mica tard- Contestà Rephar. Tots ignoraren el seu comentari i començaren el camí. Van començar a tirar cap a Manndir la ciutat de l’oest, que es trobava a tres dies amb cavalls. Pel camí no els va faltar ni una gota d’aigua, ni una molla de pa i ni una pota de conill. Van arribar a la gran ciutat de Manndir. - I perquè li diuen la gran ciutat si no és exageradament gran?- Es preguntà Atgul. -Vaig llegir en un llibre que li diuen així perquè és la més gran de tot l’oest.- Li contestà Elgoo, i tots van respondre amb un “aaaa...” bocabadats. A l’arribar els va saludar Shram el rei d’aquella ciutat tant important. Estaren dos dies descansant i planejant com acabarien amb aquelles malvades bèsties. En Cair tenia una idea...


Arribà el gran dia i tingueren de partir cap a la vall on vivien els “trolls”. Un cop allí es separaren en dos grups en Qerp i en Rephar marxaren cap a dalt d’un turó ple de pedres grans i en Cair, l’Elgoo, en Narud i l’Atgul marxaren en busca dels “trolls”. Els trobaren tots asseguts en una rotllana i al mig una foguera que feia una pudor terrible. Els “trolls” al veure que algú venia s’aixecaren. Un dels “trolls”, el més lleig, els mirà i començà a riure: -Això... ha, ha, ha... És... el que ens envia Shram, ha, ha, ha... Quatre ninots mal muntats. Aquest rei ja no sap què fer perquè no ens mengem més persones. -Ei, tu! No te’n riguis tant tros d’ase.- Replicà Atgul. Tots els “trolls” començaren a córrer darrere l’humà, el follet i els dos elfs. I a l’arribar a un punt pararen. -Que us passa microbis ja no sou tan valents, eh!- Digué el “troll” més gran i fort. De cop i volta Cair xiulà molt fort i començaren a caure roques de les muntanyes, roques tan grans que aixafaven els “trolls” com si fossin formigues i aquests anaven morint a poc a poc fins que no en quedà cap. De sobte baixaren en Qerp i en Rephar muntats d’alt d’uns llops que imposaven molt. -Com... com, heu... aconseguit... que aquestes bèsties us facin cas...?Preguntà Elgoo espantadíssim. -Res, un favor que ens devien- Contestà en Qerp, mirant a un dels llops. Van tornar al castell i el rei Shram els compensà amb una estàtua al centre de la ciutat, on tota la gent deixà un ram de flors quan marxaren, i un munt de monedes d’or. Els elfs es quedaren a la ciutat i en Cair se’n va tornar a casa seva, junt amb l’Elgoo que va viure amb ell fins després de la seva mort.


ST.FRANCISCO Mireia Garcia Sans (2n ESO C) I és que, tots tenim un somni, alguna cosa que volem que se’ns compleixi però no sabem què fer per complir-lo. Alguna cosa, que, si se’ns complís seríem les persones més felices. I jo, he decidit complir el meu somni: Sant Francisco. Sí, sempre he volgut anar a St. Francisco. Perquè allà, és com un altre món: gent diferent, ambient diferent, idioma diferent. Perquè allà, tu també et sents diferent. És estrany, perquè tu et pots pensar: “amb tants llocs més bonics que St. Francisco que hi ha al món, per què tries allà? És una ciutat, normal.” Doncs bé, hi vull anar perquè hi tinc una amiga, fins i tot, m’atreviria a dir una germana. La conec des que tinc set o vuit anys, i ella en tenia tres anys menys que jo. La conec, perquè el seu pare havia viscut aquí i venia sempre a la botiga de la meva mare. Però, per mala sort, només venia els estius. Sempre l’he apreciat molt, perquè és una nena que està sempre feliç, que no té problemes, que té la millor família que podria tenir,que es fa estimar molt, perquè quan estàs amb ella t’oblides de tot el que tens al voltant i només penses que quan estiguis amb ella que el temps s’aturi.


Potser serà més petita que jo, sí, potser ella li agradaria jugar més a nines, i potser a mi no m’agradaria tant, potser no es quedaria fins tard parlant hores i hores sense que s’adormís. Potser no aniria al meu ritme a l’hora de nedar i fer curses. Potser no, però excloent tot això, em guanyaria amb moltes altres coses, perquè sap escoltar, sap fer-me riure, sap quan estic trista i quan no, sense que jo li digui res. És una nena, que per molt poc que la vegi, per molt de temps faci que no la veig i que no hi parlo, sé que sempre estarà al meu costat, i jo al seu. I és que, de fet, potser no he tingut mai una amiga així, de les que ha fet un estiu llarg de tres mesos. És com si n’hagués passat un només, i em vénen ganes de tancar-me a l’habitació, i no pensar en res més que en les ganes que tinc de veure-la ja, i explicar-li totes les meves aventures que han passat durant aquests dos anys, i que ella m’expliqui les seves. Em sento impotent quan sé que està a tants quilòmetres lluny d’aquí i no poder parlar amb ella, només per telèfon i molt poc. Em sento impotent, quan penso que ella potser m’haurà oblidat, i que potser té altres amigues més importants que jo i que ja no torni per qualsevol cosa. Que ja no puguem repetir aquelles estones i no poder fer-ne de millors sense que hagi canviat res. Per això, ja no aguanto més i vull anar a St.Francisco, per veure-la i fer-li una abraçada i deixar-la sense respiració, vull complir el meu somni, i anar allà perquè em faci treure un somriure d’orella a orella i perquè em faci adonar, que amigues com ella, encara en queda alguna.


LA NOSTÀLGIA Aina Almirall (3r ESO A) I gira, i gira, sense parar. No vull parar d’observar tot i el meu mareig. Nens petits cridant, rient i ballant al ritme de la música. Mares fent el “ximple” per fer riure els seus fills...Vull tornar a ser petita, si més no, no em vull fer gran. Vull ballar sense vergonya, vull rondinar sense parar fins aconseguir el que vulgui, vull que la meva mare també faci el ”ximple” per intentar fer –me fer riure d’alguna manera o d’altre, si més no, vull que em faci aquelles típiques ganyotes. No vull preocupar-me per coses que em semblen la fi del món i després són la tonteria més gran. No vull saber res de problemes, només vull fer sorra fina dins del pati de l’escola junt amb els meus amics, allò si que era un privilegi. Vull anar agafada de la mà de la meva àvia tot caminant camí cap a casa després de l’escola. Ara tinc 15 anys, i estic aquí, asseguda en un banc d’una plaça mirant els cavallets i recordant els moments més dolços de la meva vida. És increïble com passa al temps i com canvien les coses. Abans era la nena més feliç del món amb uns cavallets i una moneda, ara per ser la nena més feliç de món, hauria de tenir mig món sencer. Com es pot entendre? Quan ets petit, és tot tan diferent... On s’amaguen aquests somriures tan intensos? On van a parar aquesta felicitat dia darrere dia? Per què ja no em fa il·lusió fer sorra fina, si era una de les coses que em feia més feliç? I per què tanta vergonya en aquesta edat? Al cap i a la fi tots som persones no? Per què tantes preocupacions? Si per el que diuen els grans, ens haurem de preocupar molt més quan siguem més grans. Que són tots aquests pensaments tan absurds de no fer ximpleries o de no fer l’animal per por del que dirà la gent? Si en el fons, n’estic segura que tothom se’n mor de ganes de fer l’imbecil, més ben dit, hi posaria les mans al foc. He de marxar, però no tinc prou voluntat per fer-ho, aquí estic bé, em sento còmode, em sento lliure, no, no vull marxar, em quedaré una estona més...


Petits i grans, adults i nens Joana Sadurní (4t ESO B) Em sento petita. M’he adonat que sóc una personeta fràgil. Fràgil i petita. Que no sóc ningú. I que som milions i milions i milions de personetes petites i fràgils, trencadisses, delicades. Milions i milions de ningús. Que, en realitat, no som res ni ningú, si ens comparem amb la resta de gent que comparteixen planeta amb nosaltres. Però em sento especial. Perquè tots ho som. No som res ni ningú, pot ser... Però som tot i tothom, també. Tot depèn del punt de vista que tinguis. Pot ser que siguis poca cosa, però que et sentis gran i important. Però jo sóc poca cosa, i no em sento ni gran ni important. Em sento petita i delicada. I això no vol dir que no sigui res, és clar, no vol dir que si ets petit no ets res. Perquè la vida està plena de coses petites. Coses petites que es fan grans, metamorfosis de papallones. Perquè en el fons som això. Petites eruguetes que busquen el seu lloc en aquest món tan gran i complicat. I quan el troben, fan un capoll i a esperar. Esperar a créixer, a fer-se grans, a poder deixar el niu. I volar lluny, molt lluny. Per no tornar mai més, i volar sempre, o potser tornar algun cop. Sí, som això. Papallones. Ens amaguem, covards, en un capoll, perquè esperem a tenir ales, a ser forts. A estar preparats per poder emprendre el vol, encarar la vida. I sóc petita, però les coses més petites poden ser les més grans. Perquè, en el fons, què seria la vida sense aquells petits detalls tan únics i especials que ens fan somriure? Què seria la vida sense aquella flor, aquella platja, aquella capseta dels records, aquells papers que ens diuen tantes coses, aquella cançó


tan dolça, aquell petó sota la pluja que et va fer somiar tant...? Què seria la vida, sense tot això? Res. I això són coses petites, petites que es fan grans. Molt grans. Què seria, la vida, si mai no t’haguessis fixat en aquella mirada, si mai no t’hagués dedicat un somriure, si mai no haguessis pogut escoltar-li la veu? Són petites coses que desfan la rutina, que suprimeixen la monotonia de la vida. I que alegren el dia a dia. I que fan que tot, tot, tot sigui únic i especial. I que et diuen que mai és massa tard ni massa d’hora per començar a ser grans. Que cadascú es fa gran al seu pas, cadascú estén les ales al seu moment. Pots tenir 73 anys i continuar sent un nen petit. O tenir-ne cinquanta i continuar sent aquell adolescent tossut que es nega a créixer. O pots tenir sis anys i veure les coses des dels ulls d’un adult. De Benjamins Buttons n’hi ha cada dia i a tot arreu. I sempre n’hi haurà. Perquè, al cap i a la fi, tots ho som. I penso a créixer. A començar a provar les ales. A deixar de pensar en el que he pensat sempre, i pensar en altres coses, o en les mateixes de sempre però des de punts de vista diferents, perquè llavors potser són altres coses. Pensar en altres tot. Però no, no vull. Jo no vull créixer, encara. Ja tindré temps. Ja estic bé com estic ara. I encara menys intentar oblidar el que he fet fins ara, tant les coses bones com les dolentes. Ni boja. Que les coses dolentes, els errors, són els que ens fan aprendre més. No, no ho puc oblidar. Assumir-ho, sí. Però oblidar-ho... Mai. Perquè totes les coses, totes, ens fan créixer al nostre pas. Encara no he d’obrir les ales, encara no puc volar. I què? Quan som petits, volem ser grans, i quan som grans, volem ser petits. Com deia un dels llibres que em van deixar més records de petita: “Els adults no recorden com era ser petit. Encara que diguin el contrari. Ja no ho saben. Creieu-me. Ho han oblidat tot. Que hi va haver una època en què el món els semblava molt gran. Que era difícil enfilar-se a una cadira. Com devia ser, mirar sempre cap amunt? Tot oblidat. Ja no ho saben. Tu també ho oblidaràs. A vegades, els adults en parlen, de com era d’agradable ser nen. I fins i tot somiaven ser petits.


Però, què somiaven quan eren infants? Ho saps? Em sembla que somiaven convertir-se aviat en adults.” No, quan som petits no som conscients de tot el que tenim. No som conscients que ser adult no significa ser lliure, sinó que ser adult significa ser esclau d’un mateix. Ser petit vol dir fer cas als pares. I ser gran... Què vol dir, ser gran? Ets presoner de tot el que facis, de tot el que diguis. I has de vigilar sempre el que fas, sempre has d’anar amb peus de plom, perquè et pots trair a tu mateix. I a vegades has d’aprendre a callar. Imagina’t, aprendre a callar! Que dur que ha de ser... Quan ets petit, en canvi, si dius el que penses no passa res, si sempre xerres i xerres i ets sincer i descobreixes totes les mentides d’aquest món, no passa res. Perquè ets petit, i als petits no els fa cas ningú. En canvi, si ho dius quan ets gran, quan ets adult, potser tens problemes. Perquè llavors sí que t’escolten. Si ets petit i t’enfiles a una cadira i fas un discurs ple de veritat i queixant-te de la hipocresia aquesta que està a tot arreu, o donant solucions per canviar i millorar aquest món, ningú et fa cas. I, si t’escolten, riuen i diuen “ooh, quin nen més llest!”, i llavors et fan baixar de la cadira, no fos cas que et fessis mal, i aquí s’acaba tot. En canvi, si ets gran, adult, i t’enfiles a una cadira, tot és molt diferent. Si t’enfiles a una cadira, tothom calla i t’escolta, i si fas un discurs fals i ple de mentides, pot ser que gràcies a aquest discurs enfilat dalt d’una cadira molta gent decideixi fer-te cas i envair un país, fer una guerra, canviar el món. O pot ser que si t’enfiles a una cadira i deixes anar quatre frases ben triades i amb alguns crits d’inconformisme, siguis el cap d’una gran revolució. Per tant, ser gran vol dir que la gent et fa cas per molt que diguis rucades. Potser hauríem de néixer al revés, perquè quan som petits pensem més, perquè no coneixem res, i és llavors quan tenim més idees i curiositat, més ganes de fer-ho tot, d’aprendre, de viure. I, quan som grans, n’hi ha molts que saben continuar vivint amb la il·lusió d’un nen petit, i que gràcies a això viuen feliços. Però n’hi ha d’altres que es tornen grisos, apagats, resignats de mala gana a viure en un món que no els agrada i sense estar disposats a canviar-lo. I aquests són els que es fan vells de cop. No els que es fan grans de cop, no, sinó els que es fan vells. Doncs jo no vull ser d’aquests, jo no vull fer-me vella de cop, ni gran, encara, jo vull viure a poc a poc, assaborint el moment, sigui dolç o amarg, i aprendre a viure a pas de tortuga. Que, per cert, les tortugues viuen molts anys... I això potser és perquè en saben, de viure. I jo... Vull créixer, és clar, però tranquil·lament, sense pressa. I, al cap i a la fi, a qui no li hauria agradat ser un dels nens perduts de Peter Pan?


Pastís de cireres Gabriela Di Vincenzo (4t ESO A) La meva àvia vivia en una petita aldea d’Holanda. Encara recordo quan anàvem tota la família a visitar-la. Recordo córrer pels camps de tulipes que hi havia a prop de la seva masia. Recordo estirar-me amb ella a l’herba, i deixar que els rajos de sol ens il·luminessin la cara, mentre imaginàvem figures als núvols. I sense cap dubte recordo anar a collir cireres als cireres que hi havia al seu hort, per després fer juntes, amb la seva recepta secreta, “el gran pastís de l'àvia” com en deien tots, ja que cap altre pastís podia superar aquell sabor. Un sabor que et feia recordar tota la infància, o el primer petó, o fins i tot el aromes que porta la primavera. A tothom li recordava una cosa diferent, però a mi em recordava aquelles tardes que passava amb l’àvia asseguda a un banc al mig d’un dels seus camps, contemplant la tranquil·litat, i pensant en com s’ho podia fer, l’àvia, per ferme oblidar tots els problemes, i que em sentís tant bé en aquell moment,


sense dir absolutament res. Aquell, sense cap dubte, era el millor moment del dia. Recordo el primer cop que em va ensenyar aquell lloc. El meu pare, és a dir el seu fill, s’acabava de morir. Jo tenia tan sols 9, però era suficientment intel·ligent com per saber què ocorria, però no comprenia com l’àvia no sentia ganes de plorar o de cridar per deixar anar tota la ràbia. Al preguntar-li, l’únic que va fer, va ser callar, agafar-me de la mà, i portar-me cap al seu tresor. Un paradís de tranquil·litat, on fins i tot els ocells no gosaven trencar aquella pau. Era un lloc inigualable, una mena de cel. No hi havia res i a la vegada de tot, i això era el que el feia tan especial. Recordo que em vaig fixar que hi havia tot tipus de flors, des de les majestuoses roses, que et fan sofrir punxant-te amb les espines per arribar fins a elles i disfrutar del seu car perfum, fins a les petites i delicades margarides que has de protegir, però que a la vegada elles et regalen amb la seva senzillesa tot allò que posseeixen: la pau i l’harmonia. Enmig de tot allò hi havia un petit banc, era antic i de color blanc amb detalls florals tallats sobre la fusta. Als seus cantons havien nascut del no res quatre o cinc tiges de lavanda. L’àvia continuava sense dir res mentre jo contemplava impressionada tots els racons d’aquell lloc,però gràcies a això la pau d’aquell indret no va desaparèixer, i de cop i volta tota la ràbia que sentia per dintre havia desaparegut, i comprenia com l’àvia no mostrava ràbia ni tristesa. L’avia i jo, segurament érem les que estàvem més unides al meu pare i segurament les més dolgudes per la seva mort, però això no significava que ho haguéssim de fer pagar als altres. Aquell dia vaig descobrir que l’àvia era la persona més forta que coneixia. Sabia aguantar tot el sofriment que tenia i guardar-se’l per dintre, per després transformar-lo en amor cap als altres. L’àvia també sofria, i no tenia perquè aguantar-se tot el sofriment per dintre, podia compartir-lo amb els altres. En dir-l’hi, vaig veure com li queia una llàgrima, i en abraçar-la vaig sentir com em deia suaument a l’oïda: gràcies; i va fer que jo també comencés a plorar. Però tot i això al meu interior només hi regnava l’harmonia, i no volia que res espatllés aquell moment. Ens vam passar moltes hores allà, i cap de les dues s’havia adonat del pas del temps, tot i que en tota la tarda quasi no havíem dit res. Després d’una estona, l’àvia es va aixecar del banc i va dir: som-m ’hi, no podem passar-nos la vida aquí, et vull regalar una cosa. Va agafar-me de la mà i em va portar corrents fins a la seva habitació. En arribar-hi, em vaig asseure en una petita cadira que hi havia al costat del llit, i des d’allà observava com l’àvia rebuscava entre els calaixos de l’armari. Tot i que sentia molta curiositat, en cap moment vaig preguntar què era el que volia trobar. Però tampoc va fer falta perquè al cap de res, va acostar-se a mi amb una capseta i em va fer asseure a la seva falda. Era una capseta molt petitona de color blau cel, mig rovellada i amb un dibuix molt detallat d’una nena petita amb un barret, agafada de la mà de la seva mare. Era preciosa. Però encara ho era més el que hi havia dintre. Al treure la tapa de la capseta, vaig trobar el que és el meu tresor més preuat. A dins hi havia una foto antiga


del meu pare, en color sèpia i mig desgastada pels voltants, de quan era jove. A darrere hi havia escrit una nota, on ens explicava que ens enyorava molt i que desitjava veure’ns aviat, que tot i que no li va quedar més remei que anar a lluitar a la guerra no ens oblidaria mai, i que ens estimava fins i tot més que abans. Aquelles paraules van fer que el meu cor es parés per un instant, i de sobte s’accelerés. Encara avui dia en obrir la capsa, olorar-ne el perfum, i veure aquella foto em fan tornar a sentir aquella sensació. Que l’àvia fos tan forta i pogués fer que jo oblidés tot el rancor que sentia per la mort del meu pare a l ’asseure’m a la seva falda, va fer que estiguéssim encara més unides. Sabia que tot i que no ho demostrés, l’àvia també sofria, i molt. Vaig fer-li una abraçada, a l’àvia, i vam estar així molta estona. Sentia que no dir res feia que estiguéssim tan bé. Sentia que els petits gestos, com l’abraçada que havia fet a l’àvia, feien que la vida tingués sentit.


Conte curt Laia Cunill (2n de Batxillerat B) La vida mai havia estat fàcil en aquelles terres fredes, i encara menys a l’hivern, però mai hauria pensat que pogués ser pitjor. Tot va començar aquell 16 d’octubre. Ja feia dues setmanes que quasi no pescava res, i quan treia alguna cosa de l’aigua era massa poc per vendre-ho, per tant m’ho havia de menjar mal cuinat perquè no tenia esposa ni família, i jo no es pot dir que fos un gran cuiner. Com que era hivern, estava obligat a anar a pescar durant el dia perquè no tenia roba d’abric, de manera que aquell matí em vaig haver de llevar d’hora, posar-me el mateix de sempre i sortir a pescar amb una petita barca que va ser del meu avi, que en pau descansi. Quan vaig entrar al mar, em va sorprendre que no hi hagués cap núvol al cel, però vaig ignorar aquest fet i vaig començar a treballar. Primer semblava que picava un banc de peixos petits que hi havia a la superfície, però de cop i volta alguna cosa els va espantar i van marxar. Segons el sol van passar tres hores, però a mi em van semblar molt més temps abans que tornessin a picar. Aquesta vegada semblava que només n’era un, per tant vaig pensar que en seria un de gros i el podria vendre, però quan finalment es va enganxar i el vaig treure de l’aigua amb massa força de la necessària, només hi havia un petit peix amb forma arrodonida, ventre platejat i una petita franja daurada entre els ulls. Mai havia vist res semblant. Quan vaig tornar a casa, només portava aquell peix que havia pescat i vaig decidir menjar-me’l de seguida perquè ja feia dia i mig que no tastava res a part de pa sec. Quan el vaig haver netejat i tret les escates, em vaig dirigir a obrir-li el ventre per treure-li les vísceres, però quan l’estava tallant, el ganivet va topar amb alguna cosa. M’hi vaig acostar i vaig veure una petita bola blanca. Era de la mida d’un cigró i brillava quan li tocava la llum, però encara que fos preciosa, no vaig poder evitar pensar en els diners que en trauria si la venia, així que la vaig ficar dins d’una bossa que tenia per posar els diners quan anava a vendre el peix, i vaig anar a dormir oblidant-me de sopar. L’endemà al matí em vaig aixecar i vestir ràpid, disposat a anar a vendre aquella bola al mercat, però quan vaig agafar la bossa on estava, vaig notar que pesava massa poc, per això la vaig obrir i vaig veure que no hi era. Tampoc estava al terra ni entre la roba, i encara que fos impossible que estigués dins el peix, també hi vaig mirar. Llavors vaig sentir uns passos a fora i vaig sortir corrent. Em pensava que trobaria un nen del poble que es dedicava a entrar a la casa de l’altra gent, o un altre pescador que s’havia hagut de rebaixar a robar per subsistir, però el que vaig veure va ser més sorprenent que tot això junt. Era una noia que caminava nerviosa d’una banda a l’altra de la platja mirant el mar. Portava un delicat vestit blanc que


volava amb el vent, i els seus cabells, els seus cabells eren igual que aquella bola que havia trobat. Brillaven tènuement, i eren de color blanc, però no un blanc com el de les dones grans del poble, sinó un blanc pur i suau. Quan em vaig acostar per parlar amb ella, es va espantar i es va quedar quieta mirant-me amb les mans davant el cos. Tenia els ulls blaus. Vaig intentar preguntar-li com es deia o què feia allà només amb un vestit, si jo que portava dues capes a sobre, tenia fred, però no semblava entendre’m, així que vaig fer-la passar dins de casa perquè es pogués tapar. Quan vam ser a dins, ella va començar a mirar cada racó d’aquella petita barraca a la qual jo anomenava casa. Em vaig quedar hipnotitzat mirant com anava agafant cada objecte, se’ls mirava des de tots els angles i els tornava a deixar exactament on eren. Quan va ser al costat del llit, es va apropar als meus estris de pesca i va agafar la bossa de cuir que hi havia a sobre de tot, i quan va ficar la mà a dins es va tallar el dit amb un am. Llavors, amb un drap relativament net que hi havia a sobre la taula li vaig tapar el dit, i ella simplement em va agafar el drap de la mà, es va apartar i va començar a netejar la casa. Va ser l’última cosa que em pensava que pogués fer, però no la vaig voler parar perquè no em molestava gens que em fes una neteja general, així que vaig anar a passejar una estona per meditar. Quan vaig tornar a casa, no vaig poder passar de la porta perquè, principalment, no podia reconèixer la meva pròpia casa. A més a més, sobre la taula hi havia un sopar més que abundant. La noia em va venir a rebre a l’entrada, em va acompanyar al costat de la taula i em va fer seure a l’única cadira que tenia un coixí a sobre. Jo estava paralitzat i anava passant els ulls de la taula a la noia i viceversa indecís, però ella insistia que mengés. Jo, per descomptat, no li vaig fer el lleig de no tocar el menjar i vaig començar a mirar què havia fet. Tot eren verdures, i crec que hi havia una espècie de sopa d’algues, però tenia tanta gana que vaig intentar oblidar què em menjava, i simplement vaig engolir-ho tot. Quan vaig haver acabat vaig veure que la noia m’havia estat mirant tota l’estona esperant una senyal d’aprovació, així que li vaig donar les gràcies i vaig dir-li que tot era molt bo. Ella simplement va somriure, va recollir-ho tot i ho va netejar. A la nit li vaig deixar l’abric més gruixut que tenia i vaig improvisar-li un llit amb uns sacs. Semblava contenta del seu nou dormitori, així que es va posar a dormir directament, i jo vaig imitar-la. Quan em vaig despertar l’endemà, vaig sentir com si el dia anterior hagués estat un somni, però quan vaig notar el fred que feia per no tenir el meu millor abric a sobre, vaig entendre que era real. Em vaig aixecar i vaig anar al menjador. Estava mirant per la finestra amb l’abric posat. Vaig preguntar-li què feia desperta tan aviat, però simplement em va mirar i va continuar mirant la finestra. Llavors vaig dir-li que anava a pescar, així que necessitava


l’abric. Ella me’l va donar i vaig anar a pescar com cada dia. Aquell dia vaig pescar tres peixos petits, sardines segurament... però massa petites i massa poques per vendre-les. Com el dia anterior, la noia va tornar a cuinar i va fer els peixos en una olla que tenia a casa des de feia temps. Així van anar passant els dies. Crec que van passar cinc dies, però des que havia arribat aquella noia a la meva vida, tot semblava més bonic i més alegre perquè ja no estava sol. A més a més, aquests dies pescava un o dos peixos per dia, i els últims dies semblava que hi haguessin més peixos a l’aigua. Aquell sisè dia, quan vaig anar a pescar em vaig fixar que hi havia un banc de peixos grossos, així que vaig agafar la xarxa que tenia guardada dins el bagul de la barca. Feia tres mesos que no la podia fer servir! Ara tenia clar que si a partir d’ara cada dia era així... Al final vaig haver recollit més de vint peixos, i no eren precisament petits. Per això vaig decidir que aniria a vendre’ls, i amb els diners compraria alguna cosa bonica aquella noia sense nom. Quan vaig arribar a costa, vaig cridar la noia perquè m’ajudés a pujar els peixos, però la seva reacció no va ser l’esperada. Quan va veure tots els peixos morts se’m va quedar mirant fixament amb cara de preocupació. Vaig dir-li que els aniria a vendre, i que amb els diners que aconseguís li compraria un vestit nou o unes sabates en condicions, però quan vaig haver dit això la seva cara es va omplir de fúria. Va començar a cridar-me coses que no vaig entendre i va fer una empenta a la barca amb el peu, fent-me entrar al mar. Llavors vaig tornar a enganxar-me i vaig intentar raonar amb ella, però cada vegada que m’hi apropava, s’apartava. Quan va estar més calmada, em va mirar als ulls pocs segons, molt seriosa, i va començar a caminar direcció al mar. No tenia ni remota idea de què estava passant. Va començar a entrar a l’aigua i s’hi va llençar i començà a nadar. Vaig córrer per anar a recollir-la però d’alguna manera havia desaparegut. Confós, vaig tornar a casa i vaig seure a la cadira del menjador pensatiu. Per què s’havia enfadat tant? Quin problema hi ha a voler tornar-li el favor de cuidar-me comprant-li alguna cosa perquè estigui més còmoda? L’endemà, quan vaig sortir a fora de casa vaig veure com s’acostaven núvols de tempesta, així que vaig pujar la barca a terra i la vaig cobrir perquè no es fes malbé. A dins hi vaig trobar tot el peix, que s’havia fet malbé, així que el vaig tornar al mar perquè els altres peixos se’ls mengessin. Aquella tarda ja es sentien les onades picant contra les roques, i es notava a l’aire que s’acostava una bona tempesta. Per això vaig anar a dormir d’hora, així aprofitava les hores que no hi hauria tempesta, i podria dormir. Deuria ser mitja nit quan em vaig despertar. Sentia com la barca i les eines es movien a fora de casa per culpa del vent, per això vaig posar-me l’abric i vaig sortir a assegurar-me que estava tot ben lligat. El mar estava molt mogut, sortir ara


en barca hauria estat un suïcidi. Vaig fixar-me en l’horitzó, i vaig veure com el mar estava molt mogut, i el vent empenyia la tempesta cap a la costa. Vaig assegurar-me que tot estava ben lligat i vaig entrar a casa. Una hora després la tempesta ja havia arribat. Cada vegada se sentien cops més forts, i quan vaig veure que les teules del sostre s’aixecaven i entrava aigua per sota la porta, vaig agafar els estalvis que tenia, i la roba més bona que tenia. Vaig sortir de casa i entrar a una petita cova que tenia a trenta metres de casa, a sobre d’un turó. Des d’allà vaig poder veure com l’aigua inundava la meva casa, l’únic que em quedava, i s’enduia la barca mar endins. No va ser fins quasi les cinc del matí que la tempesta no va haver parat del tot. Llavors només quedaven les parets de fusta, totes molles, així que s’omplirien de fongs i no es podria respirar bé, o es podririen i cauria la teulada. Tots els mobles també s’havien mullat, i tot estava brut de fang. No em quedava res... Els millors dies de la meva vida, des de la mort dels meus pares, s’havien acabat quan em pensava que tot tornaria a anar bé.


CLARO DE LUNA

Assutzena Nin (1r ESO B)


UN VIAJE ALOCADO Nil Campamà (2n ESO B)

(fragment)


LA BÚSQUEDA DE LA LIBERTAD Cristina Mata (2n ESO B)

POEMA Jessica Poma (2n ESO A)


CUENTOS DE MENTIRA

Gisela Guitart (4t ESO D)


Decadencia (fragment)

Joana SadurnĂ­ (4t ESO B)


Me gusta no me gusta

MartĂ­ Roig (4t ESO C)


Adi贸s para siempre

Karen Sol贸rzano (3r ESO A)


Escribir

Laia Cunill (2n de Batxillerat B)


Com serà Europa l’any 2063? Martí Morales Transparència, sinceritat, respecte, ...m’imagino l'Europa de l'any 2063 en equilibri amb el medi ambient, on la tecnologia estigui al servei dels éssers vius: persones, animals, plantes i no dirigida per les multinacionals guiades pels guanys, l'increment de producció i el consumisme i, per tant, a la destrucció del planeta, on no hi hagi desequilibris entre els continents i on el valor no sigui econòmic sinó humà o moral. Me l’imagino així després d’haver superat el cataclisme de l’any 2032 on els pocs supervivents van haver de refugiar-se en la foscor del subsòl per a sobreviure dels devastadors terratrèmols que van sacsejar tot el planeta, en intervals de minuts, i que van portar als homes, dones i animals a endinsar-se en la foscor per a sobreviure en el mateix estil en què HG Wells va descriure en La Màquina del Temps l’any 1895, llibre on es barregen les aventures, la doctrina social i política i fonamentat en l'Eternalisme, doctrina filosòfica que basa la noció de temps com una dimensió més de l'univers físic. Els Morloc i els Eloi, dues branques de l’espècie humana, els primers depredadors dels segons, lluiten per sobreviure i després d’anys de cruesa, ràbia i manca de comunicació decideixen parlar per buscar solucions a la foscor dels Morloc i a la manca d’enginy dels Eloi.


Parlar, compartir, ajuntar forces, va ser la clau per superar el desastre i esdevenir un continent on ara, l’any 2063, tothom s’hi emmiralla, i mai tant ben trobat el terme. Els éssers vius fan servir la tecnologia, però no malmeten el planeta, ja es va enfadar prou l’any 2032! Ara, el vidre és el principal material de construcció dels habitatges (ja no edificis) que s’ha reciclat del gran munt de deixalles que van quedar després de la devastació. Les persones viuen de cara a l’exterior però també en la intimitat interior i familiar. En aixecar-se al matí, i en mirar-te en el mirall del lavabo, aquest et recorda tot el què has de fer durant aquell dia. Parlar amb els familiars que visquin lluny és encara més fàcil i natural, ho pots fer mentre apareixen les imatges en moviment de l'interlocutor, és a dir, que esteu un al costat de l'altre. Han desaparegut els ordinadors, cada moble en porta un d'integrat. Ja no cal emprovar-se la roba, les pantalles especials te l’emproven, però totes aquests innovacions són minúscules si les comparem en el canvi fonamental: el dels éssers vius. La investigació per detectar noves malalties o curar-ne i pal·liar-ne els efectes és on s'hi dediquen més esforços, ja no estem preocupats per incrementar recursos bèl·lics, i en l’educació s'hi dediquen recursos i esforços perquè és la base que farà continuar l’essència i filosofia de respecte d’aquesta Europa que tenim ara, l’any 2063. Llegir i conèixer com era el passat i tot el què va succeir serveix als infants i als joves a evitar no caure en paranys fomentats per l’egoisme o consumisme. Els governants i polítics no es presenten per a ser escollits, la població els tria i els demana de fer aquesta funció segons la seva vàlua, discreció, coneixements i valors ètics i morals; ja no tenen sous milionaris ja que tothom té un rol social i, perquè hi hagi equilibri, el sous també són equilibrats. Titlleu-me d'idealista en la meva predicció, però vull aportar positivitat,llàstima que Europa vagi haver d’arribar a enfonsar-se en la foscor del subsòl per a construir-se de nou, però és la manera en què les civilitzacions avancen, oi?


1r premi per Mireia Montaner de 4ESOB per la fotografia: "X elevada a ..."


2n premi per Anna SĂĄnchez de 4ESOB per la fotografia: "hexĂ gons primaverals"


2n premi per Judith Manero de 4ESOB per la fotografia: "180 graus de sol"


UNA CARTA AMB UN DESTÍ... Laia Igual i María Florentin, 1r ESO, IES Eugeni d'Ors

Va un dos i un dos i es transformen en 4... és broma, aquí comença la nostra història. Hi havia una vegada un home que es deia Jan. Era carter a l’oficina de correus nº236. Com cada dia anava a treballar, es posava l’uniforme, anava a buscar les claus de la furgoneta, anava a buscar els paquets i les cartes que havia de repartir i se’n anava a treballar. A ell li agradava molt això de repartir cartes. Aquell dia li va passar una cosa molt estranya. Hi havia una carta amb una adreça molt rara, no l’havia sentida mai, era:010-015-019-005-016-C, ell va pensar que era una broma, però més tard es va adonar què volia dir alguna cosa. Ell tenia una cosina que era desencriptadora que, per si no ho sabeu, és l’ofici d’esbrinar missatges xifrats. Va anar a casa seva, i com a excusa va fer servir que li havia de portar un paquet del seu pare, que estava vivint a Turquia per la feina que li havien donat: ell era un actor de cinema. Quan va arribar a casa de la seva cosina, que es deia Júlia i tenia 30 anys, van estar parlant i van prendre el te. Més tard ell li va preguntar si podia ajudar-lo a desxifrar un missatge i ella, naturalment, li va dir que sí.


La Júlia va mirar atentament el nom del carrer,010-015-019-005-016-C, ella era experta i va pensar que podia ser 010= 0+1+0= 1= primera lletra de l’abecedari= A i així va fer amb totes 015=0+1+5= F , 019= 0+1+9=S, 005=0+0+5= 5=E, 016=0+1+6=7=G però no entenia el que significava la lletra C. Aquell missatge tampoc tenia molt de sentit, el que li sortia era: AFSEG. Va pensar que li podia sumar 2 = saltar dos lletres. I després de fer els càlculs li va sortir: UGILG però no sortia res. Al cap d’una estona va pensar que havia d'ordenar les lletres i la paraula més normal era gilgu. D’aquella maleïda C no sabien el que era. Molt trista li va dir la mala notícia al seu cosí, li va dir: - No trobo la fórmula correcta! Ella el que no entenia era el perquè d’aquelles coses tan estranyes a les cartes. El noi decebut se’n va anar a casa seva, ja era fosc i abans d’anar a dormir es va posar a la taula del menjador a mirar què podia ser però res, no va trobar res de res. L’endemà estava fet pols, era la primera carta que no entregava al seu destinatari. Van passar uns quants dies fins que un dimecres molt assolellat se li va ocórrer una idea, era fàcil i no tenia res de complicat. De cop en Jan va dir: -Ja està, consisteix en que un 001 és la lletra A, els zeros només estan aquí per enganyar! I en el cas de dues xifres només hi ha posat un sol zero, és fascinant, increïble! Ho he aconseguit!!!. En Jan estava molt content i llavors va anar corrent a la taula on era aquella carta i va veure que 010-015-019-005-016-C era el mateix que Josep i la C s’havia de fer el contrari de lletres a números, C=3 Josep III. Era el carrer de la cantonada de l’estació! No s’ho podia creure era una de les coses mes difícils que havia descobert mai. Aquell matí mateix va anar corrents a deixar la carta, estava molt emocionat pel seu gran descobriment, de camí cap al carrer va trucar a la seva cosina i li va explicar. La Júlia es va quedar sense paraules, es va quedar uns quants segons sense dir res... Quan ja estava arribant la va tirar i va picar a la tercera casa començant des de davant, ho va intuir, o alguna així, però va anar directe cap allà. Va preguntar per un tal Josep i li van dir que no hi vivia cap Josep allà. Ell es va entristir molt i es posar a plorar però al cap d’una estona se li va acudir una idea: va pensar que començant des de la part del final del carrer potser funcionava, tal com ho va dit ho va fer, i entusiasmat va picar al timbre de la casa i va dir: -Hola...que hi ha en Josep? -Sí! Jo mateix. Qui és vostè?


-Sóc el carter, vinc a portar una carta... -Pugi si us plau! Feia tant de temps que no rebia cap carta! Pffff... però com sap que em dic Josep? -Miri millor pujo i li ho explico tot. -D’acord endavant! El Jan va pujar i es van presentar. Van estar parlant hores i hores i el Josep es va quedar parat, no s’ho podia ni imaginar els problemes que li devia haver creat aquella carta. Només era una carta de felicitació d’un amic seu. Que ja podeu veure que se les enginyava prou bé. Però el que en Josep no entenia com va encertar que era la tercera casa, ni quin era el seu nom però van passar uns segons i els dos es van posar a riure. El carrer es deia Josep III que coincidia amb el seu nom, Josep, i III la tercera casa! Pura coincidència? No, és clar que no! L’amic que va enviar la carta era un as, un crac! No hi havien paraules per descriure el que era i sabeu qui va enviar la carta? El marit de sa cosina!!! La seva cosina si que ho sabia però el va deixar que ell sol descobrís per qui era i a on l’havia de deixar. La Júlia va pensar que els gens d'aquella família seguien funcionant per a tothom. Uns anys després: Gràcies a ella es va convertir en un desencriptador conegut arreu del món, tothom el coneix com a Jan III, la carta era una petita broma però va tenir efecte. Ara el Jan i el Josep són veritables amics!


El concurs de TV3 Ferran Pavón Marrugat , 1r ESO, IES Eugeni d'Ors

El Víctor era un nen que des de sempre li havien agradat les mates. A la escola sempre treia deus i més deus, fins que un dia el seu professor de mates li va dir: -Per què no participes en el concurs de mates que fan a TV3 el dissabte de la setmana que ve? - A mi m’encantaria, però jo sóc un nen molt nerviós i si hi participo estaré molt nerviós! - Mira Víctor, jo si fos tu m’ho pensaria molt bé. -Ja... -Mira farem una cosa, per demà, de deures, tens que portar-ho ben pensat, val? - Molt bé. En Víctor en arribar a casa, després de la escola, els hi va comentar als seus pares i ells, no gaire satisfets, li van dir alhora: -A nosaltres ens sembla molt bé, però, és quasi impossible que et toqui. -Mira, el teu pare, quan devia tenir la teva edat, com ja saps, era un gran matemàtic, i un dia, un amic seu, li va proposar anar a TV3 a fer aquest concurs matemàtic. Però, saps que li va passar, que a Catalunya hi ha tants nens que a ell no li va tocar! -Però es pot provar, no mare? - O i tant! Jo no t'ho nego. Ara, amb una condició, si no et toca, no t’enfadis! - Val. -A mi també em sembla una gran idea. Si vols, demà escrivim una carta al director de TV3 i a veure si ens toca. El Víctor s’ho va acabar de pensar molt bé, i finalment va decidir que ho faria, tant si li toqués com si no li toqués. El dia següent li va comentar al seu mestre i ell li va contestar: -Sabia que diries que sí! Però ara falta que et toqui. Ah, però una cosa, si et toca em deixaràs que vingui a veure’t, no?


- Es clar que sí! Al cap de sis dies: -Em sembla que no et tocarà –deia la seva mare. - Vaig a mirar a la bústia, val mare? –deia en Víctor mort de ràbia. - Val, ves a veure-ho. –deia la seva mare. -Però mare, aquí hi ha una carta de TV3!!! Sí, m’ha toca’t!!! Això és impossible! Que bé!!! El primer que va fer va fer va ser trucar al pare, que estava treballant, perquè anul·lés el dia següent de treball. -Pare, tinc una gran notícia! Saps que... El seu pare ja s’ho va imaginar i ràpidament li va dir: -No em diguis que t’ha tocat? -Doncs la veritat és que... Sí!!! -Molt bé, ara mateix els ho vaig a dir als de la feina, que demà no hi seré i que agafin algun suplent dels que hi ha per allà! Doncs ja al dia següent, ja ben preparats, van anant tirant cap a Barcelona, a on hi havia TV3. Quan van arribar, els seus pares juntament amb el professor de mates d’en Víctor van anar a la sala principal i en Víctor va anar a la sala d'espera, on hi havia els seus tres rivals, la Júlia, el Marc i el Josep. -Com et dius tu?- preguntava la Júlia. -Em dic Víctor i tu? -Em dic Júlia, encantada. El Guillem i el Josep estaven molt callats i molt concentrats, mentrestant el Víctor i la Júlia seguien parlant. El presentador els va avisar: -Nens, ja podeu entrar a la sala principal. Els quatre estaven molt nerviosos. Quan tots estaven asseguts al seu lloc el presentador va donar l'inici: -Vinga, explico com funciona: Us faré tres preguntes a cadascun i vosaltres me les teniu que contestar bé, teniu deu segons per contestar-les. Guanya el que al final de tot tingui més punts.


La primera pregunta va dirigida al Guillem:

-30x99:20 quant és? Havien passat set segons i ell va dir: -Són 148’5. -Correcte! Tens un punt. La següent pregunta va dirigida al Víctor: 20:1’5x77 quant és? -Són 1026’6 període. -Correcte, no ha passat ni un segon i ja me l'has dit! Tens un punt. Tant la Júlia com el Marc no n’havien fet cap de bé, o sigui arribava l'última ronda entre el Víctor i el Guillem. Les últimes sempre eren més difícils.


-L'última ronda, només el Guillem i el Víctor, la Júlia i el Marc ja poden marxar perquè ja no esteu a temps de remuntar això. Vinga, em sap molt de greu però... adéu! Vinga, doncs, qui serà el guanyador, el Guillem o el Víctor, aviat ho sabrem. La primera pregunta va dirigida al Guillem! 20.000:10.000x1030x2.2x1.1:3.3 quant és? - És 1510,59 -No és correcte! Tot i que quasi ho fas bé: és 1510,6 període i no 1510,59. Ara tot depèn d'en Víctor. Vinga, doncs aquesta pot ser la última ronda: Víctor: quant és 29:3x3x2x4x5:99? -És 11’71 període! -Doncs, és correcte o no és correcte? -Diria que sí que és correcte!!! -deia amb veu fluixa el professor d’en Víctor. -Sí!!!!!!!!!!!!!!!! És correctíssim!!! Vina aquí Víctor, has guanyat 50.000 euros! -No m’ho puc creure!!! Que bé!!! Com que tant la família com l'escola d’en Víctor eren pobres, ell va decidir repartir 20.000 euros per pagar les hipoteques de la casa i uns altres 20.000 euros per les reformes que volien fer a l'escola. Ell es va quedar uns 10.000 euros, més que merescuts, i es va poder comprar tots els jocs que li agradaven. I conte contat i aquest conte s’ha acabat.


LES COSES DE LES QUE NO ET DÓNES COMPTE Maria Rodriguez, 3r ESO, IES Eugeni d'Ors L'àvia d'en Martí és una persona llesta. Ha viscut una vida llarga i plena d'on ha après moltes coses. Potser podrà traspassar una mica del que ha aprés al seu net. Ara mateix, en Martí s'ha presentat a casa seva, com de costum, per berenar amb ella. La mare treballa fins les 8 i el pare fins les 9. És un moment del dia que agrada molt a tots dos, perquè ells s'entenen. Passen molt de temps junts. Xerren estona i estona, ell li explica com li ha anat el dia a l'escola i ella escolta. A vegades li explica receptes, o coses que ha vist en telenovel·les. Però aquella tarda en Martí venia enfurrunyat. -Fill, què et passa? -Les mates -Explica-li a la teva àvia, vinga -li va dir en to amistós. -Es que no m'agraden gens i em fan estudiar coses que mai faré servir! La dona se'l va quedar mirant, pensant un pla que ajudés el seu estimat nét sense que ell ho notés. -Però això no és veritat, Martí. Les matemàtiques són molt importants, serveixen per a tot. -Ah si? I digues, per què serveix una fracció? N'estic fart d'elles. I a més, segur que quan passen uns anys ja no te'n recordes de res. -Ei -va tallar l'àvia-, creus realment que no recordo res del que vaig estudiar de nena? El noi li va començar a dir petites operacions ràpides, encara que trigava més en corregir mentalment que no pas en preguntar-les: -dos més dos -quatre -sis més set -tretze -cent per cent -deu-mil -cinquanta dividit entre vint-i-cinc.


-dos, fill, dos El nen de 3r de primària, se la va quedar mirant i va dir: -Ostres àvia! És que fas el Brain Training? -El què? -Deixa-ho

AL CAP DE DOS DIES: -Àvia, com hi fico les espelmes? -De manera que quedin bé, però això sí, totes, eh? -Sí, àvia, totes. A l' avi li agradarà molt el pastís que li hem fet!


La dona anava preparant coses per la petita festa mentre xerrava amb el nét. L'avi feia 65 anys i en Martí estava tan content... la mare i el pare no podien venir, però ell els ho explicaria tot. -Però com les fico? En ser-ne tantes quedarà malament si les fico desordenades. L'àvia ja sabia el que havia de fer. No diria res. -Pensa. -Però, àvia, com? Més silenci. -Àvia! I llavors l'àvia es va tancar al lavabo, on ell no podia seguir preguntant-li. En Martí es va quedar palplantat. Per què no li volia contestar? Es feia tard, i en Martí havia de posar les espelmes o no donaria temps. Pensant-hi molt, va arribar a la conclusió que hauria de dividir el nombre 65 entre algun número, i no podien quedar espelmes soles. Fins i tot semblava com un d'aquells problemes que els hi ficava la Carmeta a classe. ''Si acaba en 5, dividiré entre 5''-va pensar. I això va fer, el resultat era 13 i va pensar que quedarien molt bé 5 files de 13 espelmes en aquell gran pastís. PASSATS UNS DIES -Martí, anem a comprar, vinga. -Val -va dir content. Al supermercat van comprar llet, ous, pa, mantega, tomàquets i una bossa de llaminadures. Al sortir amb el carret, pel passadís del supermercat en Martí es mirava la llista mentre l'àvia ficava la compra al carretó de tela. S'ho va mirar i alguna cosa no li quadrava: llet: OUS: TOMÀQUETS: PÀ: LLAMINADURES: Total: -Àvia,t'han comptat malament els preus.

2,57€ 2,30€ 1,00€ 1,00€ 3,50€ 10,45€


-Cóm? -diu l'avia amb certa perspicàcia, ja sabent-ho. -Aquí fica deu amb quaranta-cinc i no pot acabar en cinc. -Ara parlo amb la dependenta maco, queda't aquí. Tornant a casa, l' àvia anava pensant-hi. El nen no se n'estava donant compte, però acabaria donant-se compte que les matemàtiques són més importants del que creu. Ell les veu com una assignatura, però aconseguirà que les acabi veient com el que són: el que es necessita perquè mai t'enganyin.


AMOR EN PARAL·LEL Aina Martí i Nerea Gil, 1r Batxillerat, IES Eugeni d'Ors Feia bon dia, era un d’aquells dies d’abril on el sol brilla amb força però de tant en tant deixa que un bri d’aire el refresqui. Degut al bon dia que feia havia decidit anar al parc. Un cop estirat a l’herba pensava en les seves coses, en una en particular: el seu amor. Per molt que sabia que era impossible, no podia deixar de pensar en ella. I és que no tries mai de qui t’enamores, i el destí havia fet que s’enamorés d’una recta paral·lela. Mai pensava que li pogués passar una cosa així, perquè ell era una recta molt racional que no desvariava amb impossibles. Ell no creia amb això de trobar la teva recta perpendicular, trobar una recta que està destinada a estar amb


tu. Per ell era un assumpte del qual en parlava tothom però que gairebé ningú l’havia trobat. Fins que es va fixar en la seva recta paral·lela. La veia passar de lluny, sempre a la mateixa distància. Una distància insalvable perquè, com bé sabia, dues rectes paral·leles estan condemnades a veure’s sempre però no poder acostar-se. El que donaria per ser rectes secants... De vegades desitjava oblidar-la, no pensar més en ella per poder aulleujar el seu patiment. Però era inevitable, l’havia captivat en tots els seus punts i segments. I és que, sense adonar-se’n, s’havia enamorat d’ella. Se l’havia guanyat dia a dia. Sempre l’havia tingut al costat però no s’hi havia fixat. Al principi era una recta normal, parlaven des de la distància de temes sense importància. Però cada cop li tenia més apreci. Es va adonar que n’estava enamorat quan una recta secant veïna i ella van creuar els seus punts. Va tenir un sentiment de gelosia al qual no estava acostumat. I així fins ara, els dies que feia bon temps s’estiraven a l’herba a la mateixa distància insalvable i ell la mirava sospirant i preguntant-se si algun dia podria estar amb ella. Bé, no ha perdut del tot l’esperança: algun dia potser es trobaran, quan arribin a l’infinit...


Premis Sant Jordi 2011 INS Eugeni d'Ors  

Treballs guardonats de la Setmana Cultural-Sant Jordi 2011 de l'Institut Eugeni d'Ors