BON DIA
Com els fantasmes, el meu veí arrossega cadenes i travessaria parets si no fóra perquè té una política interior i una certa autonomia estètica per a viure de nit sense patir les incòmodes necessitats d’explicar per què a mitjanit mou tots els mobles, per què rega les meues plantes, per què no escura, per què no es masturba mai, per què es menja les ungles, per què escridassa la dona, per què li ploren els fills a dos quarts de deu, per què no pot dormir, per què no vol dormir i per què, a mi, això em preocupa. I per què, a l’endemà, me’l trobe a l’ascensor amb la santa educació de regalar-me un «bon dia!» En aquell moment no sóc tan caut i primmirat de pensar que hem perfeccionat, com el camaleó, un art tan excels com el de la simulació, i també jo li desitge —com anava a negar-li !—, un bon dia.