ALÍCIA AL PAÍS DE LES PROMESES
1r premi Berta Juanias i Espriu Pseudònim: Paquita Tubau Estic cansada, molt cansada. Em fan mal tots els ossos i tinc el fred ficat ben endins, tot i la roba eixuta i la manta que m’han posat al damunt. He passat tanta estona dins de l’aigua i després tantes hores amb la roba mullada que ara no puc parar de tremolar, de fred, de por… i també d’emoció. Malgrat que no entenc ningú, malgrat l’angoixa que he passat, el meu fill es belluga dins meu i això em manté amb esperances. Lluito contra les imatges que el meu cervell s’entesta a repetir, no vull veure més totes aquelles persones desesperades buscant entre els cossos escampats a la platja, les mares desconsolades, els nens perduts. Prou, no puc permetre’m cap feblesa que em pugui fer defallir, ara, després de tant d’esforç. El meu fill i jo estem vius i això és el que compta. He de conservar totes les forces per a nosaltres. La furgoneta s’atura. Les portes del davant s’obren i es tornen a tancar, però aquí al darrere, ningú no ve a obrir-nos. Sento com les veus dels dos homes uniformats que ens han dut fins aquí s’allunyen, i el soroll d’una tanca que xerrica abans de tancar-se amb un cop estrident. Després, silenci. Silenci excepte els somics d’una de les dones i la veu suau d’una altra, que tranquil·litza els seus fills. Els meus ulls ja s’han acostumat a la penombra i puc veure les cares de les altres dones i dels nens. Tothom té una mirada semblant: por i esperança; angoixa i il·lusió. Incertesa. La dona que parla fluixet als seus fills seu al meu davant. No deu arribar als trenta. Té la pell i els cabells molt més clars que la resta. No entenc res del que diu als nens, no sé d’on deuen ser; probablement vénen de molt lluny perquè parlen una llengua estranya, però siguin d’on siguin vés a saber què Ploma de ferro 2016
3