Cadena perpètua num 60 by Rovira Forns

Cadena Perpètua

ELS NOSTRES REPORTERS Contingut

JOSÉ COTA

ELENA SÁNCHEZ

DAVID PODEROSO

MARINA HERNANDO

RAUL CASTELLS

RUBÉN LÓPEZ

ALEJANDRO COCA

MAITE SÁNCHEZ

SERGIO HELLÍN

AIMAN AKALAI

DAVID RUÍZ

ALEXIS CORREA

LEMLEM RUÍZ

ANA MARIA PÉREZ

PAULA TORRÓ

Panrico en lluita

Un institut actiu  Activitats del programa Tàndem  Activitats de Sant Jordi  Més activitats

Entrevista a la Charo Pallarés

Premi primavera

Dia internacional de la dansa  Entrevista a Mery Fabregat  Entrevista a Eulàlia Berguedà

Guanyadors de Sant Jordi

La realitat augmentada entra a l’institut Rovira-Forns

Què se n’ha fet?

Passatemps

UN TRIMESTRE DE PEL·LÍCULA Ha estat un tercer trimestre ple d’activitats! Vam començar amb un Sant Jordi extraordinari: castellers, bollywood, capoeira, diables, mercat de la puça, rap, balls diversos, esports, activitats científiques, jocs de taula, etc. I literatura: jocs florals i premis primavera! Per cert les nostres felicitacions als guanyadors: David Puertollano i Judit Trilles. Endur-se el primer premi de les dues categories on l’institut es podia presentar no és gens fàcil! Més enllà del Sant Jordi també hi ha vida: l’exposició de materials que van fer els nois i noies de primer d’ESO ja ha començat a visitar altres escoles, al vestíbul de l’institut s’hi pot veure una preciosa exposició del sistema nerviós elaborada pels de tercer, i els de batxillerat han tornat a fer titelles pels petits de primària. Per últim, en el moment de tancar aquesta edició, els de segon d’ESO marxaven de colònies per fer el treball de síntesi, els de tercer, colònies en anglès, i els de quart a Londres de viatge de fi d’estudis. Us desitgem que ho passeu bé i BONES VACANCES!

PANRICO EN LLUITA Fran Romero En aquesta entrevista parlem amb un treballador de Panrico que ens explica les causes de la seva vaga i les injustícies comeses amb els treballadors.

Bon dia Jaime, aquesta entrevista és per la revista CADENA PERPETUA de l’Institut Rovira-Forns de Santa Perpètua de Mogoda. Et farem unes preguntes perquè tots els nostres lectors puguin saber què està passant amb l’empresa Panrico. 1. Quan va començar la vaga i per què? La vaga de Panrico va començar el dia 13 d’octubre de 2013 perquè l’empresa va presentar un pla de viabilitat que implicava acomiadar la meitat de la plantilla a nivell estatal i una rebaixa salarial del 18% entre d’altres coses, malgrat que fa dos anys ja havien rebaixat el sou dels treballadors entre un 25% i un 45% en el cas de la plantilla de Santa Perpètua de Mogoda. 2. Com heu pogut resistir tant de temps sense cobrar? Gràcies a la solidaritat de moltes persones. Hem fet xerrades, mercats per vendre objectes fets pels treballadors, hem rebut donatius de persones que donaven suport a la vaga, esmorzars solidaris,

manifestacions, concerts, etc. Els diners recaptats s’han anat guardant en un compte bancari perquè els treballadors que no arribaven a final de mes poguessin demanar una certa quantitat de diners. 3. Què és el que heu denunciat? Hem denunciat que l’empresa ha vulnerat el nostre dret a vaga portant producte de la marca Panrico fabricat fora de Catalunya, omplint el mercat. També hem denunciat l’ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) presentat per l’empresa. 4. Com has vist als teus companys després de les sentències? De moment només ha sortit la sentencia de l’ERO i els ànims estan baixos perquè la sentència és favorable a l’empresa malgrat que pensàvem que ens seria favorable. 5. Quants anys portaves treballant a Panrico i com et sents després que t’acomiadin d’aquesta manera? Portava vint-i-set anys treballant a Panrico i em sento molt malament perquè pensava que era part d’aquesta empresa. Els caps ens deien que érem una gran família i ara me n’adono que només miraven pels seus propis interessos i, als treballadors ens han deixat de banda. 6. Quan ha acabat la vaga i per què? El 16 de juny de 2014 perquè la sentencia de l’ERO és favorable a l’empresa. Ha durat vuit mesos i ha sigut la vaga més gran de la història d’aquest país des que hi ha democràcia.

Un Institut actiu ACTIVITATS DEL PROGRAMA TÀNDEM Construïm el Sistema Nerviós

Cinta Quintero, Joan Ramírez, Jordi Monsó i Rosa Reina

A la unitat didàctica Electrons en moviment, dins i fora del cos? treballada en el projecte TANDEM, l’alumnat de 3r d’ESO ha construït unes maquetes amb materials reciclats on es mostren diversos aspectes del sistema nerviós i en les quals s’ha utilitzat l’electricitat com a element visualitzador. En una primera fase es va treballar el sistema nerviós i les seves característiques fent servir un mètode indagatiu i es va combinar amb una xerrada sobre neurobiologia a l’Observatori de Difusió de la Ciència.

Simultàniament, es van treballar conceptes referits a l’electricitat que es troben directament relacionats amb el tema del sistema nerviós. Com a projecte final es van crear les maquetes, que volen simular la realitat del cos humà.

Finalment, s’ha muntat una exposició de les maquetes al centre que pot ser visitada també per les famílies.

Menció en el concurs “X(p)rimenta 2014” que cada any organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació Just quan tancàvem l’edició d’aquest número de Cadena Perpètua ens ha arribat la notícia: Ariadna Dorado, Maria Duran i Natàlia Díaz, alumnes de tercer d’ESO i els seus professors M. Cinta Quintero i Eugeni Mollor han rebut una menció pel seu vídeo Val la pena rentar-se les mans?, en el concurs “X(p)rimenta” que cada any organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. El guardó els serà lliurat el 26 de juny en un acte que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació Aeroespacial (EETAC) de Castelldefels, de la UPC. El vídeo formava part de la unitat didàctica “Nutrició”, elaborada dins del projecte TANDEM. En el moment de tancar aquesta edició no disposem de més informació, però si seguiu el codi QR podreu veure la Maria Duran explicant l’experiment.

L’exposició “De què està fet el món” va a l’Escola Santa Perpètua Josep M Guiu L’exposició “De què està fet el món”, elaborada per l’alumnat de primer d’ESO i de la qual vam parlar en el número anterior, ha començat el seu recorregut per altres centres. En concret ha viatjat fins a l’Escola Santa Perpètua. Alumnes de primer d’ESO del nostre institut van anar a presentar-la als nois i noies de sisè de primària d’aquesta escola.

Treballem l’Univers amb calculadores i “geolocalització” Josep M Guiu A la unitat didàctica l’Univers, l’alumnat de primer d’ESO ha treballat de manera ben curiosa. Mentre a la classe de matemàtiques aprenien a usar la calculadora científica, a fer càlculs amb grans nombres i a usar fulls de càlcul, a la classe de ciències de la naturalesa buscaven i elaboraven informació sobre els planetes del sistema solar i d’altres temes relacionats amb l’Univers. Un cop recollida la informació, els professors van posar un sol a escala 1/5000.000.000 en el vestíbul de l’institut. La resta d’informació elaborada per l’alumnat es va amagar a diferents llocs del poble, de tal manera que el conjunt constituïa una representació a l’escala abans esmentada del sistema solar. A continuació es va donar a l’alumnat les

coordenades GPS dels diversos amagatalls i aquests, en grups de 4-5, els havien de buscar utilitzant el navegador GPS del mòbil i l’app “maps”.

ACTIVITATS DE SANT JORDI Encerta la Llauna i suma

Raul Castells

Un dels jocs de Sant Jordi consistia a llançar una pilota de tennis contra llaunes de begudes. Les llaunes tenien punts i segons quina n’encertaves n’obtenies més o menys. Qui feia 50 punts guanyava, i de premi obtenia un parell de llaminadures.

Ping-pong

Raul Raul Castells Castells Es va celebrar un torneig de ping-pong per parelles. El torneig es va fer pel sistema d’eliminatòries.

Taller de massatges

Raul Castells

El taller va consistir a fer massatges amb diverses tècniques: amb les mans, provant alguns aparells especials, etc. L’èxit va ser gran i calia fer cua per poder-hi entrar!

Fent ADN amb llaminadures i el globus que no es trenca

Raul Castells

El primer taller de ciències consistia a fer un model d’una molècula d’ADN amb llaminadures. L’èxit del taller va ser aclaparador perquè un cop l’havies fet te les podies menjar. No cal dir que en poc temps es van acabar totes les existències.

Aquest taller, també de ciències, presentava un experiment molt curiós. Ficaven un líquid efervescent en una ampolla i inflaven un globus. Un cop inflat calia demostrar habilitat per clavar-li un punxó sense que el globus explotés.

El mercat de la puça, el karaoke i els jocs de taula Lemlem Ruíz i Raul Castells

El mercat de la puça ja fa dos anys que es fa al nostre institut. És un intercanvi d’objectes. Els nois i noies que hi volen participar porten tota mena d’objectes que ja no volen i els canvien per d’altres que els agradin més.

La professora d’anglès va organitzar un karaoke que va ser molt divertit. Hi havia gent de totes les classes i cantaven cançons de tota mena. Si ho feien bé, com a premi s’enduien una bossa de llaminadures.

Al costat de les escales del pati, hi havia col·locades unes taules on es podia jugar a escacs, dames, parxís, etc. La gent jugava i es divertia aprenent o jugant. 6

Lemlem Ruíz i Raul Castells

Cantant a ritme de RAP Al fons del pati hi havia muntat un escenari. Després del bollywood va venir un raper i va cantar algunes cançons fetes per ell. Alguns alumnes del centre van pujar per ajudar-lo. Qualsevol que tingués alguna cosa a dir podia pujar i fer-ho. Això sí, a ritme de rap!

Els castellers de Santa Perpètua

Raul Castells

Els castellers són una tradició catalana que se celebra des del segle XVIII i que es fa a molts llocs de Catalunya. Els castellers són un grup de persones de totes les edats que formen una colla i es dediquen a fer castells humans a les festes populars. El lema dels castellers és: “FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY”. I és que amb aquesta activitat els castellers desenvolupen molts valors, alguns de tipus físic com l’agilitat, la resistència, l’equilibri i la força. El dia de Sant Jordi van venir a l’institut. Vam estar amb ells i això és el que ens van dir:

1. Has de passar alguna prova per entrar a la colla dels castellers? No. Es paguen 14€ l’any. 2. T’agrada ser als castellers? Sí. (li agrada tant que quan portava una setmana es va adonar que s'hauria d’haver fet casteller molt abans) 3. Ho consideres un treball? No. El consideren una afició. 4. Com consideres el fet d’estar als castellers? És una alegria, és divertit, és gratificant. 5. Practiqueu molt sovint? Assagem dimarts i divendres i abans de les actuacions.

Capoeira

Lemlem Ruiz i Raul Castells

La capoeira és una art interdisciplinària que inclou diversos aspectes culturals, marcials, esportius i artístics.

Cal tenir iniciativa. Qualsevol ho pot practicar. Per aprendre’n els principis bàsics es pot trigar uns sis mesos.

És un moviment de consciència atlètica que es podria veure, en part com una dansa, com un diàleg rítmic amb una parella al compàs de la música dels instruments tradicionals.

Es pot practicar des que es comença a caminar. Tenim alumnes que comencen als quatre anys i gent que en té seixanta-set o més.

4. Quina és l’edat ideal per començar?

5. Serveix com a defensa personal?

Com l’any passat van venir també per Sant Jordi i vam poder entrevistar un membre del grup:

Sí. És un art de defensa personal. 6. Què és per tu la capoeira? Moltes coses. Una afició, un esport, una filosofia i una feina.

1.Viviu de la capoeira o feu alguna altra cosa?

Altres membres de grup ens van dir:

Jo treballo de cambrera.

Per mi és teràpia.

2. Quant fa que practiqueu aquesta activitat? Jo nou anys, però altres membres del grup fa setze o disset anys que la practiquen. 3. Quines qualitats ha de tenir una persona per fer capoeira? ¿Quant pot trigar a aprendre’n?

Per mi és una forma de vida. Per mi és la meva vida. 7. Si algú vol fer capoeira on pot anar? A la Promotora: Pablo Picasso, 26 Santa Perpètua de Mogoda.

Els diables de Santa Perpètua El ball de diables és una tradició arrelada a Catalunya. La seva participació en les processons i en els correfocs s'ha convertit en una part essencial de les festes majors de molts pobles i ciutats. Us agradaria ser un diable? Us podeu posar en contacte amb ells a partir d’aquesta informació:

Raul Castells tes: 1.

Has de tenir algun talent especial per formar part dels diables?

No. L’única qualitat especial és que no et faci por el foc. (Normal, què seria un dimoni sense foc!) 2. Què s’ha de fer per entrar als diables?

Carrer de la Granja sn. Santa Perpètua de Mogoda.

Ser major de 16 anys i pagar la quota per fer l’assegurança. 3. Consideres el fet de ser diable com una feina?

I per telèfon: Jordi: 629.714. 642

No, ho considerem una afició, no una feina.

Roger: 696.774.901 Per cert, entre els diables vam veure al company de primer de batxillerat Guillem Selves: tocava un dels tambors. Segur que si li pregunteu també us pot informar! La seva actuació al pati de l’institut va ser una de de les que més expectació va aixecar. Entre petard i petard vam trobar la manera de fer-los algunes pregun-

4. Com us sentiu els diables? És divertit. Ens sentim orgullosos de donar suport a la cultura d’aquest país. 5. Heu d’assajar molt per dominar el foc? Alguns assagem un cop a la setmana i els altres fan l’actuació improvisant. 8

MÉS ACTIVITATS Segona edició de ”L’Audiollibre”

Jordi Monsó

El passat 28 de maig va tenir lloc la segona edició de l’activitat AUDIOLLIBRE amb la participació d’alumnes de les diferents escoles i instituts públics de Santa Perpètua de Mogoda. L’activitat s’inscriu dins de les organitzades des del seminari de biblioteques escolars primària-secundària i va consistir en una lectura a Ràdio Santa Perpètua de contes curts i poesies per part d’alumnes, les edats dels quals anaven des dels 5 fins els 16 anys. La primera tasca, realitzada mesos abans, va ser la selecció dels textos i la seva adaptació. Després es van seleccionar diferents alumnes de cada escola i institut. Posteriorment, aquests alumnes es van barrejar per centres i edats i van preparar les lectures. L’assaig general es va fer a la Biblioteca Josep Jardí, on alumnes i professorat també van esmorzar plegats en un ambient força agradable i divertit. Finalment es va realitzar la lectura enregistrada que s’emetrà per Ràdio Santa Perpètua.

Premis per als millors treballs de recerca de batxillerat

Jordi Monsó

El passat mes de maig, a la localitat de Ripollet, va tenir lloc l’acte de lliurament de premis de treballs de recerca organitzat pel Centre de Recursos Pedagògics del Vallès Occidental, amb el suport dels ajuntaments de Santa Perpètua de Mogoda, Ripollet i Montcada. Els premis tenen coma a objectiu el reconeixement dels millors treballs d’investigació realitzats pels alumnes durant el batxillerat. Dues alumnes de l’institut Rovira-Forns van ser premiades en aquest acte, es tracta d’Àfrica Hernández, per La necessitat de ser feliç, i Eva Manzaneda, per El procés de vinificació. El vi a Santa Perpètua de Mogoda.

L’acte va ser presidit per l’alcalde Ripollet, Juan Parralejo, acompanyat per l’alcaldessa de Montcada i Reixac, M. Elena Pérez, l’alcaldessa de Santa Perpètua de Mogoda, Isabel Garcia, i el director dels Serveis Territorials al Vallès Occidental, Lluís Baulenas.

Titelles a l’Escola Santa Perpètua

Judit Jarrilla

El dilluns dia 12 de maig els alumnes de literatura universal de 1r de Batxillerat vam anar al CEIP Santa Perpètua a representar l’obra en titelles del conte de la caputxeta vermella en anglès ( Little Red Ridding Hood ). Vam preparar el text de l’obra a classe per tenir una bona pronunciació en anglès. Vam assajar amb un petit teatret que té el departament de llengües. La narradora era un dels famosos tres porquets. Els moments àlgids de l’obra van ser quan la caputxeta surt de la panxa del llop i l’espectacular mort d’aquest. En acabar la representació, els infants van tenir l’oportunitat de posar-se en el paper dels personatges de la caputxeta i el llop i com a recompensa van rebre una bosseta de llaminadures que els actors van repartir. Ha estat, sens dubte, una experiència molt gratificant per tots nosaltres, alhora que inoblidable i divertida. Els alumnes del Rovira-Forns que hi van participar van ser: Xavi Padilla, Alba del Valle, Tamara Martínez, Maria Salas, Carla del Toro, Abigail Iglesias, Guillem Selvas i Judit Jarilla.

Reflexions poètiques sobre els Drets Humans 3r D’ESO Cora Camarena, Daniel Nacarino i Daniel Saura

ELS DRETS HUMANS Els drets humans protegeixen els desvalguts i els que es queixen, si tenim un problema mai no ens donaran l’esquena. En el món hi ha opinions, maneres de viure i religions. Tot és respectable i s’ha de conèixer, escoltar la gent ens fa créixer. En els països europeus aquesta protecció es nota més, però en alguns països àrabs sovint és a l’inrevés. Ens diuen que som humans però a vegades no donem les mans a qui ajuda necessita diem que avui no podem i demà ja no ho recordem. I així vivim enganyats en un món ple de temors. Qui mai no ha sentit pors d’algun dia ser atracats? Som confiats de mena, pensem que res no passarà, però a vegades el destí ens porta pel mal camí i un càstig ens fa sentir. Crec que no hem de perdre l’esperança perquè amb responsabilitat i confiança trobarem el que busquem sense perjudicar la gent. Daniel Nacarino

Daniel Saura

Cora Camarena 12

Maite Sánchez, Marina Hernando i Ana María Osorio

Entrevista a la Charo Pallarés Hem fet aquesta entrevista a la Charo Pallarés perquè és la responsable de l’aula d’acollida i volem saber com funciona, què hi fan allà i com ho fan per aconseguir que els nois i noies d’altres països se sentin ben acollits.

1. Amb quants nois/es treballes? Aquest curs pocs, però normalment 12-14 nens i nenes. Cada alumne té un horari personalitzat que combina hores a l’aula ordinària amb hores a l’aula d’acollida. 2. Quan arriba un nen/a que no sap parlar ni català ni castellà com l’ajudeu amb l’idioma i amb la integració amb els companys? Es fa un ensenyament intensiu de la llengua catalana. També s’elabora un PI (Pla Individual) on es recull tant les necessitats d’aprenentatge de la llengua i la consegüent programació, com el suport emocional que sempre necessiten. 3. Què és un mètode global? Seria molt llarg explicar en unes línies què és un mètode global, però podem dir que és un mètode LECTO-ESCRIPTURA, en què partim del tot (cartells, pòsters, revistes...) per arribar a les parts. En aquet mètode es dóna un procés d’imitació, una elaboració i una producció. 4. Quant triguen aproximadament a aprendre els costums i l’idioma? Si no tenen el codi llatí (Marroc, Àrab, polonès…) per dominar la llengua totalment, a nivell oral o escrit, que és el que demanen per poder entrar a la Universitat, més de tres anys. Si el noi/a és d’Amèrica llatina és mes fàcil, ja que dominen el castellà. 5. D’on són normalment els nens/es que arriben a aquest institut de fora de Catalunya? Hem tingut alumnes de molts països, principalment: del Marroc, Polònia, Colòmbia, Perú, Xina, Senegal, Amèrica, Sevilla... Actualment són del Marroc, Brasil i Senegal. 13

6. Quines dificultats tenen els nois/es d’altres països a l’hora d’adoptar als nostres costums? Principalment l’idioma, la comunicació amb els companys i els costums, que són diferents, però si dominen mínimament el llenguatge oral, és molt més fàcil fer una bona integració. 7. Els agrada estar aquí? A l’aula d’acollida molt i a l’institut també. El grup classe té una funció molt important per aconseguir una bona acceptació dels nostres costums i un respecte dels seus. 8. Creus que els companys fan una bona rebuda a aquets nois/es? La rebuda que es fa als nouvinguts sempre depèn de diversos factors: per un costat, les característiques de l’alumne (si és una personalitat tímida, experiències anteriors traumàtiques que hi hagin tingut, caràcter obert, situació de la seva família...); per un altre costat, grup de classe i el treball previ d’incorporació que s’ha fet per part del tutor; també cal considerar la data d’incorporació: no és el mateix fer-ho a principi de curs que al final. 9. Es posen nerviosos quan no els surt bé això de parlar en català o castellà? Sí, ho passen molt malament i tots nosaltres hem d’ajudar-los i fer el que sigui possible perquè s’expressin encara que sigui per gestos. 10. Com es fa per ensenyar a un noi/a que no és d’aquí? S’utilitzen mètodes diferents: jocs, atenció individual, treballs en grup…. 11. Quines dificultats tenen?  Discriminar fonemes.  Grafia dels fonemes.  Associació de la grafia amb els fonemes.  Discriminació de síl·labes i síl·labes dins de les paraules.  Separació de paraules.  Motricitat fina i orientació espacial.

12. Voldries apuntar alguna cosa més? Ens va dir que està molt contenta pels alumnes que han passat per l’aula d’acollida i malgrat el temps, encara en manté el vincle. També ens va dir que l’ajuda del Mohamed (Tècnic d’Integració Social) és molt important.

Gràcies Charo a veure si entre tots ajudem que els nois i noies que vénen d’altres països se sentin ben acollits al Rovira-Forns.

Elena Sánchez

HEM GUANYAT ELS PREMIS PRIMAVERA El David Puertollano (segon cicle d’ESO) i la Judit Trilles (primer cicle d’ESO) són els guanyadors dels premis primavera d’enguany convocats per l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda en les seves respectives categories. En un primer moment a la Judit se li va concedir el segon premi però en el moment de tancar aquesta edició hem sabut que el conte guanyador era plagiat! Felicitats, David i Judit. 1. Com et dius?

1. Com et dius?

Judit Trilles.

David Puertollano.

2. Què són els premis primavera?

Uns premis literaris de Santa Perpètua que convoca l’Ajuntament.

Uns premis que convoca l’Ajuntament. 3. En què consisteixen?

3. Sobre què tracta el teu conte?

És un concurs literari on es valoren els millors contes curts.

Tracta d'una noia ingressada a l'hospital perquè té amnèsia des de fa molts anys. Allà s’adona que la seva companya d'habitació és la seva millor amiga de sempre.

4. En què et vas inspirar per fer la teva redacció? En algunes novel·les.

4. En què et vas inspirar per fer la redacció?

5. Vas trigar molt a fer-la? Et va costar molt?

Em vaig inspirar en la gent gran.

Una tarda.

5. Vas trigar molt a fer-la? Et va costar molt?

6. Com has quedat en el concurs?

No vaig trigar gaire, l'únic que em va costar va ser haver d'escriure com una senyora gran, i pensar com se sentiria ella. És a dir posar-me a la pell del meu personatge.

Primer. 7. Quin premi has guanyat? Un llibre i un joc de cartes.

6. Com has quedat en el concurs? Primera.

8. Què vas sentir quan et van dir que havies guanyat?

7. Quin premi has guanyat?

Res.

He guanyat dos llibres, un bolígraf, un pen driver i còpies de la revista amb totes les redaccions premiades.

9. T’esperaves que guanyaries?

8. Què vas sentir quan et van dir que havies guanyat?

10. Et va agradar guanyar el premi?

No.

Estava molt contenta, em tremolava tot. Realment no m'ho esperava. Va ser tota una sorpresa. I el pitjor va ser que tota la família ho sabia menys jo.

Com a mínim ets sincer. Això sí, la propera vegada potser que ens regalis el premi!

9. Et va agradar guanyar el premi? Sí és clar. A qui no li agrada?

Dia internacional de la dansa

Lemlen Ruiz i Paula Torró

El passat dia 29 d’abril es va celebrar el “Dia Internacional de la Dansa”. Amb motiu d’aquest dia, que se celebra cada any, s’organitzen arreu del món múltiples actes per promocionar aquest art. El ball és un art on s'utilitzen moviments del cos, és com una forma d'expressió amb la finalitat de proporcionar entreteniment artístic o amb motius religiosos. El ball també és una forma de comunicació, ja que és un llenguatge no verbal entre els éssers humans on el ballarí expressa sentiments i emocions amb els seus moviments. El ball és llibertat, expressió, alleujament, és com una transformació que exterioritza sentiments acompanyats de la música i moviments impulsats pel teu ser, per a moltes persones és la seva forma de viure i de sentir-se feliços. Hem volgut saber que en pensaven dues persones que s’hi dediquen de ple i hem parlat amb elles: la Mery Fabregat i l’Eulàlia Berguedà, dues autèntiques professionals. Gràcies per haver respost les nostres preguntes.

Mery Fabregat de l’Escola de dansa “la Room”. Actualment porta la direcció de l’escola “La Room Dance school”. A més de ser coreògrafa de les companyies “The Big John”, “The Little John”, “Power Drops” i “Elektrika”. 1. Quants anys tenies quan vas començar a ballar? Quan era petita, amb 6 anys, feia balls de tota mena. Més seriosament als 16 anys. 2. On has estudiat ball? Vaig començar a BCN estudiant un curs de professora i em vaig seguir formant a Espanya, París, Los Angeles i Nova York. 3. Què et va motivar a ballar? Primer que el meu pare era ballarí de ballet clàssic. Bé, suposo que es porta a la sang, no? 4. Els teus pares et van recolzar? Sí, perquè el meu pare era ballarí i la meva cosina també ballava. Va ser una cosa fàcil. 5. Has fet musicals importants? ¿Quins? Musicals no, no és el que més m’agrada. De jove vaig fer videoclips. El món del hip-hop no es basa en musicals, sinó que es basa en shows amb música d’estil hip-hop. He participat en concerts, shows, etc.

6. En quants llocs has estat amb l’objectiu de ballar? París, Nova York, Los Angeles, Londres, etc. 7. Alguna vegada has tingut una mala experiència ballant que t’hagi fet pensar de deixar-ho? No, tot han estat molt bones experiències menys algunes desil·lusions quan fas càstings i no ets escollida, però sempre et serveix per aprendre’n més. 8. Estàs contenta amb el que has aconseguit actualment? Sí, si faig una valoració de la meva vida estic satisfeta amb tot el que he aconseguit. 9. Has estudiat alguna cosa més a part del ball? Integració social, anglès i francès. 10. Vas pensar en altres professions abans de dedicar-te a aquesta? Vaig treballar 5 anys en una escola de BCN com a educadora de nens amb problemes. Era una escola ordinària però aquests nens necessitaven una mestra especialitzada ja que tenien trastorns psicòtics, hiperactius, etc. També vaig treballar amb nens discapacitats. 11. Quants anys tenies quan vas decidir ser professora? No ho vaig decidir en un moment determinat, simplement són coses que passen. Quan et formes durant molt de temps en la dansa, tard o d’hora t’arriba l’oportunitat d’ensenyar a altres el que saps i les teves pròpies creacions. Tot depèn de si t’agrada ensenyar o no, i, sobretot, si tens qualitats per fer-ho. 12. Quants anys portes com professora? 14 anys. 13. Et va costar molt ser professora? No, però l’experiència fa que milloris amb els anys. 14. Què és per tu la dansa? Per mi és una manera de viure. La meva vida, des que era petita, va girar al voltant del món del ball. Les meves millors amigues i amics, les millors experiències i ara, la meva pròpia escola. Evidentment has de tenir altres coses que et facin feliç. La dansa és només una etapa, que es pot allargar més o menys. En el meu cas, la dansa ha estat molt, molt important, però sempre he tingut moltes altres coses de les quals també he gaudit. Vaig estudiar integració social, anglès i francès. He jugat a basquet, de fet encara ho faig! Surto a correr i faig tot allò que la vida i el temps em permeten: estar amb la família, conèixer gent, viatjar i intentar ser feliç. La vida és massa curta per deixar-la passar. 17

Eulàlia Bergadà Serra. Ha estudiat dansa contemporània i actualment coreografia a l’Institut del Teatre de Barcelona. 1. Ens pots dir el teu nom si us plau? Eulàlia Bergadà Serra 2. En quines escoles has estudiat dansa? Escola de Dansa M. Antònia Mas (Mallorca), Institut del Teatre (Barcelona). 3. A l‘institut del teatre, quins estudis has fet i quins estudis estàs fent? Tinc el Grau Professional de dansa clàssica, el Grau Professional de dansa contemporània, sóc Postgraduada per la Companyia de dansa IT Dansa i actualment estic acabant els estudis Superiors de Dansa especialitzats en coreografia. 4. Va ser difícil entrar a l’institut del teatre? Recordo que vaig fer les proves d'accés per a poder entrar al 5è curs de dansa clàssica, estava molt nerviosa perquè tot allò era nou per mi, pero tot i que era l'única que em presentava per aquell curs no tenia cap seguretat que el meu nivell fos l'adequat. El pitjor va ser haver de fer proves teòriques, ja que jo sempre havia fet dansa de forma pràctica i no des del camp intel·lectual, llavors no sabia ni per on havia de començar a preparar-me aquelles proves. Finalment, vaig demanar un cop de mà i preparant-me molt bé no va resultar tan difícil. 5. Què ha de fer una persona que vulgui estudiar ballet? Ha de practicar molt. És a dir, rebre moltes classes i assegurar-se que és ben guiat i ensenyat. Un bon començament i una bona base en l'aprenentatge ens estalvia haver de tornar a treballar per treure vicis corporals. També és molt interessant realitzar classes d'altres tipus de ball que complementen la fisicalitat i expressió escènica del ballet. 6. Has ballat en algunes companyies? Ballet Jove Mallorca, IT Dansa, Corcada Teatre i altres projectes com a free Lance. 7. Què tens pensat per al teu futur després d’acabar els estudis? Seguir amb el camp professional on ja estic ficada. Crear i desenvolupar els meus sistemes de creació, és a dir, trobar la manera de plasmar els meus somnis a escena. 8. Amb quants anys vas començar a ballar? Amb 8 anys. 9. Quines sensacions et transmet el ball? De benestar, de sentir el moment present, ser aquí i ara en cos i ment alhora. Força i confiança en un mateix quan sóc l'atenció de la mirada externa que m'acompanya en el meu viatge. Generositat, de compartir energia amb qui balla amb mi i amb el públic. Cansament, de vegades, des18

prés d’una temporada de molta feina, el cansament és molt gran. Alegria, frustració, llibertat… depenent del moment i de com costi que sigui la feina en qüestió. 10. Com vas adonar-te de que t’agradava el ballet? La veritat és que no ho sé massa bé. Sé que des de molt petita li demanava a ma mare que m'hi apuntés i després d'uns quants anys ella ho va fer. M'agradava molt la idea de poder pujar a un escenari i haver-me de convertir en personatges diferents que fins al moment només podia llegir als contes. 11. Què és el que més destacaries dels teus estudis? La disciplina, la salut i la consciència de la necessitat de coordinar i englobar cos i ment com un mateix ent, la capacitat d'expressar allò que no poden transmetre les paraules, energia! 12. Ens podries dir què és per a tu el ball? Per mi el ball és vida. Avui ja s'ha convertit en la meva forma de viure i d'entendre el comportament, els pensaments i les emocions. 13. És fàcil viure del ball en aquest país? No. De fet jo he de fer moltes feines diferents dins del món del ball i del teatre per a poder guanyar diners. Sort que em fascina la meva feina, llavors no m'importa destinar-hi hores. 14. Quines són les dificultats més importants que teniu les ballarines per treballar? Ens hem d'acostumar a un tipus de vida que ha de compaginar una rutina d'entrenament constant i cura del cos, juntament amb projectes i creacions que molts cops es realitzen en temps curts, cosa que fa que els horaris, el lloc de residència i el tipus de treball corporal vagi variant constantment. Quan estudiem també hi ha dificultats d'un mateix que cal superar, com ara reptes físics, ja sigui la flexibilitat, la força, la memòria, la coordinació… Cal ser constant i no desanimar-se, ja que de vegades la sensació és la de no avançar, el cos té un ritme i cal ser pacient. Llavors, finalment, tot dóna els seus fruits.

GUANYAYADORS DELS JOCS FLORALS Premi de poesia en català primer cicle d’ESO

Asya Hovsepyan

TARDOR La tardor se n’ha anat i les fulles s’ha emportat.

Fulles de diferents colors de marrons càlids, vermells intensos, grocs i taronges ocults.

Olor a humitat Perquè és un acudit.

Laura Florido

Premi de poesia en castellà primer cicle d’ESO

Una persona que jamás podré olvidar, ni siquiera del lugar más profundo de nuestro corazón. Poseía una belleza perfecta, Un don quizás, una belleza única, que nadie ni nada más había tenido. Un ser que, por más tiempo que pase, su nombre siempre perdurará escrito con granito sombrío en aquella pared de ladrillos. Como su voz, tan hermosa e inconfundible, que hacía bajar la dulce música de los gozosos cielos. Tanto me hubiera gustado demostrar mi amor hacia ti antes de que te despidieras del mundo, tanto me hubiera gustado enseñarte de lo que soy capaz, ver como, poco a poco te sientes más orgullosa de mi.

Candela Martínez

Premi de prosa en català primer cicle d’ESO

La nit sense llum A la nit, aquell senyor estrany de barret i jaqueta fosca va sortir a passejar. Jo el mirava estranyat, tampoc el podia veure bé perquè no hi havia llum als carrers però volia saber què hi feia cada nit pel poble. Ningú no li deia res, encara que només hi havia guàrdies pel carrer. Vaig agafar una espelma, la vaig encendre, i amb compte vaig anar fins la saleta. Allà les finestres eren més grans que les de la meva habitació, hi podia veure millor. Abans d’obrir una mica les cortines, vaig apagar l’espelma perquè des de fora no es veiés. De cop i volta ja no hi era l’estrany, se n’havia anat. Al matí, cansat, vaig decidir descobrir qui era i què feia aquella persona a les nits. Després d’esmorzar vaig sortir al carrer, no hi havia ni un sol rastre d’ell. Volia saber on vivia i mentre recorria tot el poble em vaig trobar a la meva amiga Clara. Li vaig dir tot el que sabia sobre l’estrany i ella em va dir que m’ajudaria a trobar-lo i a saber-ne més coses. Vam quedar aquella nit. A la nit ella es va quedar a sopar a casa meva, després vam sortir sense que ens veiessin. El carrer era molt fosc, en realitat no sabia com aquell home caminava per la nit, a les fosques sense veure-hi. El vam veure caminant i, sigil·losament, el vam seguir fins una taverna del poble. Aquell carrer de Santa Perpètua estava solitari, només hi érem nosaltres i l’home estrany. Vam entrar a la taverna per la porta de darrere, intentant que no ens veiés ningú. L’home va pujar per unes escales que portaven a la part de dalt del local, nosaltres vam pujar sense que ningú no se n’adonés. Vam entrar a una sala, ens vam amagar i només vam escoltar. L’home es va treure el barret i la jaqueta; tenia els cabells curts i vermells i un vestit negre. La Clara i jo ens vam quedar bocabadades, era una noia. Vam sentir que parlava amb algú que hi havia en aquella mateixa sala. Parlaven sobre l’alcalde i la seva fortuna, volien aconseguir-la. Després van parlar sobre un assassinat i sobre el banc del poble. Jo sabia que això no acabaria bé... -Desperta! Arribaràs tard! Si després em diu alguna cosa el teu tutor, ja te les veuràs tu sol!- era la meva mare. Només va ser un somni, no m’ho podia creure, després de tot el que havia passat, volia saber el final.

Pablo Poderoso

Premi de prosa en castellà primer cicle d’ESO

Mi gran secreto Había tenido un día muy duro. Las triatlones son agotadoras. Lo único que quería hacer era dormirme. De repente me desperté y vi por la ventana de mi habitación un objeto extraño en mi jardín. Bajé a verlo más de cerca. Era verde y rosa metalizado. Tenía unas luces azules muy extrañas a su alrededor. De repente, de una rampa que salía de la parte delantera de la nave, apareció un extraterrestre. Era rojo, tenía las pupilas muy dilatadas y blancas. Vestía una túnica de lana con decoraciones hechas con caucho. Los extraterrestres hablaban un idioma que desconocía. Ellos me dieron un texto escrito en su lengua. Intenté traducirlo con mi ordenador pero me fue imposible, esa lengua no existía. De repente me desmayé y me desperté en mi cama con las sábanas muy alborotadas. Todo había sido un sueño. Eran las siete y media de la mañana. Como cada día bajé a tomarme mi Cacaolat con Tostarrica. Acabé pronto porque no tenía hambre. Salí al jardín para acariciar a mi coneja, parecía muy asustada. Cuando la solté vi unas marcas muy extrañas en el césped. Me acerqué a verlas más de cerca y me encontré un trozo de lana del mismo color que la túnica del extraterrestre. En la hierba brillaba un trozo de color rosa metalizado. Volví a entrar en casa y me senté en el sofá que tanto le gusta a mi padre. Mi madre me preguntó qué me pasaba. Estaba blanco. Preferí callarme para que no pensaran que estaba loco. ¿Lo soñé? ¿Tan cansado había llegado de la triatlón? Este será mi gran secreto.

Abel Castillo

Premi de poesia en català segon cicle d’ESO

RAP EN CATALÀ La sintaxi dels meus versos penso i canto pel carrer, només crec tot el que veig quina merda avui sóc cec. El preludi dels meus sons l’intermedi d’un partit, afectat per l’efecte de l’afecte d’un amic. Estic fins als collons d’un govern que només mana, haurien d’ajudar i no basar-se en les paraules. per cada caiguda una avinguda amb intel·ligència, una arma nua i saviesa que el cervell emana. Escric això que penso complicat com polinomis, la meva utopia voldria viure com en somnis. donar un viatge entre les muses que difuses, són intruses en paraules enzes sóc el testimoni. Penso després existeixo redacto els meus teoremes, les revoltes ucraïneses, sense esclaus a les empreses. Fam i misèria, acaba provocant histèria, jo lluito per la gloria d’un poble sense fronteres. Sentir-me lliure, escriure, ni diners ni fotos, més feliç entre somriures que viatjant en un lotus. Tiro i penso, miro i llenço trets satisfets a titelles, trenco teles per telèfon, telepatia amb poemes. Subjecte de rimes saltant entre pentagrames, un verb per l’acció de les meves paraules. benvingut sostingut recaigut a les mirades, si no dius res a la cara t’ho tornaran per l’espatlla. Faré malbé la pedra de tant ensopegar, gairebé ho puc perdre tot només faig que apostar. A una vida sense diligència i la innocència, de les meves frases donen mill i una formes de pensar. El sistema educatiu, ple de retallades, sanitat amb decadència és la dreta que col·lapsa. Marxa enrere, una merda de lleis, a tots aquests els hi aniria bé un avortament a temps. Sóc un poeta del carrer amb les paraules arribo, Amb el cap ben dret somric i camino, adjectius sense mida, escriure la meva feina. autònom de les rimes, bolígraf la meva eina. Després d’aquest rap el cervell em queda buit, viure dia a dia com si l’últim fos avui. Somiar, expressar, esperar abans d’escoltar. Al final només cantant, tot allò que vull.

Daniel Nacarino

Accèssit de prosa en català segon cicle d’ESO

ELS NÚMEROS Estem rodejats de números n’hi ha per tot arreu, la matrícula del cotxe i el número de peu.

Sumar preferim sempre quan vénen els exàmens, treure la màxima nota per satisfer als pares.

Els números ens situen en un lloc a l’univers, ens diu quan dura un dia i el temps que a vegades perds.

Contar sempre ens agrada sobretot si són diners, per poder comprar capricis sempre en volem més.

Contar ens marca el ritme per cantar una cançó, la humanitat sempre compta per tenir una posició.

Judit Guardiola

Premi de poesia en castellà segon cicle d’ESO

FILOSOFIA Y DIA A DIA

Hoy tu lo recuerdas, tal vez te acuerdas, cuando tu abuelo lo decía, al respirar la poesía.

El Sol sale por la ventana, tan pequeño se ve por la mañana, justo ahora suena la campana, otro día más en la cama.

Yo la siento, la cuento, las veces que tu quieras, no seré de las primeras.

Este día es diferente por la calle veo a mucha gente cada vez veo más gente con aire sonriente.

Esto es puro sentimiento solo lo hago por entretenimiento. Si por algo estás contento imagínate lo que puede haber dentro.

Todos miran al de al lado, con una rosa y un libro cerrado, las historias no han empezado, cada uno tiene su lado malo.

Tu corazón no es de hierro, cierra el pico y deja de expresarte como un cerdo. Habla y ríe como si fuera el último día yo solo te cuento mi filosofía.

Cuando estás muy ocupado leer es muy cansado no lo puedes dejar de lado si en tu trabajo te has involucrado.

Escribo un poema cada día, este se me ocurrió el otro día, cuéntaselo al que no se ría, algún día dejará de amanecer y no habrá nada que hacer

Las chicas llevan rosas, de color rojo como las mariposas, las huelen ansiosas, su perfume deja sus narices rojas. A su chica le regalan la más bonita de la ciudad, ellas se sienten como una celebridad, como Sant Jordi a su doncella, para ella la más bella. el valiente caballero, pobre de dinero, lo que le hizo el más bueno, le gustó a su doncella y por eso se casó con ella. la rosa la enamoró y su rostro cambió, ella era triste y estaba perdida, el la ayudó en un solo día. Celebramos su amor, Con el nuestro aún mejor, Tratamos de superar, Aquel cuento que nos hizo soñar. La princesa al dragón se tuvo que enfrentar, pues nadie lo quería parar, el caballero y su valentía la defendieron con alegría. 25

Ismael Poderoso

Premi prosa en català segon cicle d’ESO

La caixa Havia acabat l'estiu. M'ho havia passat genial a la piscina de " Santa Perpètua" amb els meus amics de tota la vida, però ara tocava fer colzes i començar un nou curs. Era mitjans de setembre i s'iniciaven les classes al meu institut Rovira -Forns . Vaig arribar sense ganes a l'aula. Tots ens coneixíem de l'any anterior, tots menys un noi baixet, amb ulleres i pigues. Portava una samarreta blava i uns pantalons vermells que no combinaven. A la mà portava una caixa de color marró que tenia moltes enganxines. Es va asseure al final de la classe, just al meu costat . No va obrir la boca en tot el matí L'endemà va passar el mateix. Va arribar vestit amb la seva roba hortera i la seva caixa. Vaig pensar que si no parlava per no cridar l' atenció, sí que ho feia per la seva forma de vestir i la seva caixa misteriosa . Era un nen que passava desapercebut fins i tot per als professors. Només li vaig sentir la veu per dir present quan Manuel, el profe de matemàtiques va passar llista . A classe no es parlava d'altra cosa que no fos la caixa. Hi havia opinions de tot tipus. Uns deien que si era una bomba, altres que si tenia un hàmster dins ... Jo somiava amb la caixa . Em vaig dirigir a Jesús, el noi més llest de la classe i li vaig preguntar si sabia alguna cosa del nou, ja que Jesús era fill de la professora de socials . Ell em va dir que no sabia res, la seva mare tampoc i segons sembla ningú de direcció . El cas és que el nen anava cada dia a l'escola amb la seva caixa . Va arribar el gran dia. Dos companys, Pedro i Bartolo van aprofitar que el nen se'n va anar al lavabo per intentar obrir la caixa. No tots estàvem d'acord perquè al cap i a la fi allò no era nostre . Pere i Bartolo no van poder aguantar més la intriga però el problema va sorgir quan els dos volien ser el primer en obrir-la. Entre ells es va iniciar una brutal baralla . Realment era necessari arribar a aquest extrem ? Bartolo va posar a Pere l’ull morat i aquest va mossegar Bartolo a l'orella. La caixa seguia sense obrir-se fins que d'un cop de mà un dels dos la va obrir . En aquell moment va tornar el seu amo del lavabo . No podia creure el que estava veient. La seva caixa era a terra oberta i ell amb llàgrimes als ulls mirava els culpables. Tots ens vam quedar impactats i avergonyits. El més sorprenent és que dins de la caixa no hi havia res, així com sona, la caixa estava buida. Llavors vaig recordar aquest refrany que tant deia la meva àvia : " La curiositat va matar al gat ". Matar no sé si el va matar però li va deixar un ull morat i una mossegada a l'orella .

Ariadna Gómez

Premi de prosa en castellà segon cicle d’ESO

Amnesia Lo primero que vi al abrir los ojos fue el cielo rojo, sabía lo que era el cielo, pero no lo recordaba para nada así. Estaba tumbada en un caminito de tierra, parecía la entrada de algún pueblecito medio en ruinas. Cuando me intenté levantar, el mareo se apoderó de mi y me hizo volver al suelo. Un pequeño golpe. Un pequeño rasguño. Levanté la vista y leí en un cartel “Santa Perpètua de Mogoda”. Debía ser el nombre de ese inhóspito lugar. No lo había oído en mi vida. El paisaje no me resultaba familiar. Yo no vivía aquí. Ni siquiera sabía como había llegado a este lugar. Me refiero a que tampoco sabía dónde vivía antes de … bueno, de aquello, pero aquí seguro que no. Intentaba recordar pero mis esfuerzos eran en vano, mi mente se colapsaba y un dolor me recorría de arriba abajo. Cuando por fin pude levantarme, caminé. Mi cuerpo estaba algo dolorido, no sabía dónde iba. Aquí no parecía vivir nadie, de repente, vi algo de reojo. Me di media vuelta, era mi supuesto reflejo. En el espejo vi una chica de complexión menuda, cabello largo, muy negro y una cicatriz que cruzaba toda su boca. Un ruido extraño salió de mi garganta al verme. No me reconocí. Esa no era yo. Me di cuenta de que no sabía quien era, no sabía mi nombre, ni quienes eran mis padres, ni dónde vivía, ni cuantos años tenía, nada de nada. Solo sabía con certeza que algo extraño había ocurrido, como un destello de luz. La verdad, ni de eso podía estar segura. Toqué mi bolsillo, estaba abultado, mi mano adivinó un teléfono móvil. En él había un número al que correspondía el nombre de mamá. Con una sonrisa en el rostro marqué el número. Quizás no me contestara nadie o quizás “mamá” no fuera nadie. Para mi dicha, me contestó una voz femenina.  ¿Si?  ¡Mamá! -Noté que vacilaba.  Creo que se equivoca. No tengo hijos –respondió muy seca.  Espera, no cuelgue, me tiene que ayudar.  ¿Quién eres?  No lo sé. –La mujer colgó. ¿Había perdido mi única oportunidad de saber quien era? Si esa señora no tenía hijos, ¿Cómo podía ser que figurara como mi madre? Aunque el teléfono no fuera mío, debía ser la madre de alguien, pero según ella no tenía descendencia. Continué mi camino hacia arriba, llegué a una especie de plaza, dónde se situaba lo que creía que era una iglesia. No estaba segura. Después de … el destello de luz, por llamarlo de alguna manera, todos mis conceptos habían quedado muy difusos. El pueblo no estaba tan desierto como yo pensaba. Una chica sentada en el suelo me saludó. Se acercaba a mi, podría ser que ella supiera algo.  Te estábamos esperando –dijo colocando su mano en mi hombro. Ella era mucho más alta que yo, tenía que levantar la cabeza para verla. No, creo que te equivocas –dudé. Tenía una expresión divertida y a la vez calmada. Se lo pasaba muy bien viéndome nerviosa. La sangre me subió a las mejillas y notaba mi corazón desbocado. 27

 Eres la persona que faltaba.  Mira, no sé quien eres. Tampoco sé, que hago aquí ni porqué estás tú diciéndome esto, pero no soy quien buscas.  Bienvenida a la hermandad –sonrió tranquilamente. Perfecto. Ahora también formaba parte de una hermandad con la mujer más extraña que había visto en mi vida. Entonces le vi. Alec mi hermano. Si de algo estaba segura, ahora mismo, era que, Alec era mi hermano. Algunos recuerdos acudieron a mi mente. Unos niños jugando en un jardín con flores rojas, parecían amapolas. La niña se tiraba encima de quien parecía Alec, de niño, y le abrazaba. El semblante de esos niños era angelical, algo sublime, que tan solo la infancia es capaz de brindarte. Otra vez. Pinchazos en la cabeza. Alec abrió un poco los labios, iba a emitir algún sonido, la brisa movió su melena rubia. No había duda, era mi hermano. Era Alec. Mi querido Alec. Quería llorar pero no podía. Me había sentido completamente sola horas antes, pero ahora estaba arropada por él. La mujer había desaparecido. Corrí hasta Alec, él me abrazo y me acarició la cabeza. Quería volver a casa con él, o mejor, al jardín. Me agarró por los hombros.  Osiris, debes unirte a la hermandad –dijo. De repente, los brazos que me sostenían se volvieron fríos como el mármol, su cuerpo era piedra. Cuando alcé la vista pude ver la indiferencia que emanaban sus ojos. Me deshice de su abrazo. Me había llamado Osiris, sí, me sonaba. Alec se esfumó. De la misma manera que vino, se fue. Haciendo caso omiso, continué yendo cuesta arriba, el aire era frío, no tenía ni hambre ni sed. El paisaje era siempre el mismo, llegué a una colina diminuta, hubiera dicho, que el pueblo no seguía. Que acababa aquí mismo. Una espesa niebla blanca me impedía ver que había después. Agarré un papel que con fuerza se estrelló contra mi pecho. Era un certificado de defunción doble. En él estaba escrito: Osiris y Alec, 5 de mayo de 2028. Otra vez. La impotencia de no poder llorar. Alec reapareció de la nada. Más blanquecino que la última vez que le había visto.  ¿Lo entiendes, ahora? -Preguntó. Lo miré a los ojos, no había nada en su mirada.  He hablado con mamá –pronuncié en un sonido apenas audible.  No cariño, tú no has hablado con nadie. Después de la tercera guerra mundial, todas las líneas telefónicas quedaron inservibles. Sentía la rabia arder en mi rostro, eso no podía ser cierto.  ¡No! ¡No te creo! -Chillé.  Hemos muerto en la guerra. Debes unirte a la hermandad para poder ir hacia la luz. Si no vagarás por este mundo, como lo haces ahora.  Tarde o temprano alguien vendrá.  Ya hay gente aquí. Pero no te pueden ver porqué tu estás muerta. Abracé a Alec. Debía de aceptar la realidad.  Me uno a la hermandad –dije sollozando sin lágrimas. Un destello de luz cubrió nuestras cabezas.

Kington

Premi de prosa en castellà batxillerat

Su gesto Ese piso llevaba ahí des de que tengo consciencia de que ha estado ahí y ya sea por miedo o simplemente porque no me habían invitado, nunca había estado en el. Era un lugar frio y húmedo, su escasez de muebles solo se disimulaba por su escasez de luz, ahora aun mayor a causa de la llegada del invierno. Solo tenía una mesilla llena de; papeles de liar, mecheros estropeados, cajetillas de tabaco rotas y un cenicero en el cual solo había una colilla de Marlboro; se notaba su interés en los videojuegos porque el televisor se veía bastante nuevo, en la pared un poster del Barça y en el suelo nada, sin embargo, ese lugar no creaba en mi ni la mitad de nervios que me creaba su gesto, su sonrisa, su risa inequívocamente provocada a origen de la hierba que acababa de consumir. Dentro de esa habitación mi mirada se encontraba con la suya cada vez más enrojecida y ausente, quizá porqué en el fondo sabia que eran buena gente y que todo aquello no era más que una liberación temporal de todo lo que les rodeaba en el día a día decidí no mostrarme exaltada e intentar guardar en mi mente cada una de las paredes de ese piso frio y húmedo. Su nombre resonaba en mi cabeza mientras mis manos desbloqueaban y bloqueaban mi teléfono móvil repetidamente sin ninguna otra utilidad que la de alumbrar momentáneamente esa habitación; el tiempo corría más rápidamente de lo que yo esperaba y su sonrisa cada vez más liada me llevo a recordar todos mis momentos de morfinómana y las imágenes casi ausentes que tenia de ellos los cuales, como le ocurriría a él, desaparecerían tras la última calada. Su sonrisa podría haber sido mía, me la quise apropiar como regalo de cumpleaños, me hubiese gustado saber aprovechar el presente y sin embargo esto solo ocurría en mi mente, más allá de las paredes de ese frio y húmedo piso no había nada. Nada. Solo eran tres personas sin rumbo en su vida y yo, una muchacha que sufre más de mente que de realidad y que ya era un año menos joven. Porque ese gesto nunca fue para mí y el cenicero se encargó de apagarla.

Guanyadors del premi “Ressolució d’enigmes matemàtics”

Primer premi 1r d’ESO

Segon premi 1r d’ESO

Tercer premi 1r d’ESO

Primer premi 2n d’ESO

Segon premi 2n d’ESO

Tercer premi 2n d’ESO 30

Guanyadors del premi “Resolució d’enigmes matemàtics”

Primer premi 3r d’ESO Guanyadors del concurs “Punts de llibre”

ELABORACIÓ 1r CICLE D’ESO

ORIGINALIAT 1r CICLE D’ESO

ELABORACIÓ 2n CICLE D’ESO

ORIGINALIAT 2n CICLE D’ESO 31

Guanyadors de la GINKAMA

1r CICLE D’ESO

2n CICLE D’ESO

BATXILLERAT

David Poderoso i Ana Maria Osorio

LA REALITAT AUGMENTADA ENTRA A L’INSTITUT ROVIRA-FORNS En el darrer Sant Jordi es van premiar diversos grups guanyadors d’una gimcana. Aquesta, però, no va ser una gimcana qualsevol ja que es va fer ús de l’anomenada “realitat augmentada”. Hem volgut saber més sobre aquest tema i hem parlat amb organitzadors i participants. Entrevista a les programadores

Entrevista als guanyadors de 2n d’ESO A

Com se us va acudir el concurs?

Us heu divertit fent-ho?

Perquè volien introduir a l’ESO el tema de realitat augmentada i van decidir fer un joc. Com que no volien fer-ho a mig curs van decidir fer-ho per Sant Jordi.

Sí, molt. Què vau sentir quan us van dir que havíeu guanyat? Vergonya, felicitat, nervis.

Us va costar molt decidir els guanyadors?

Quina activitat us va agradar més de fer?

Sí, perquè tots els grups hi van posar moltes ganes i molta il·lusió.

La del vídeo clip de la cançó de Sant Jordi.

Us va costar plantejar-ho tot?

Us va costar molt fer els treballs en equip?

Va ser un procés llarg però gratificant.

No, tots els companys hi van col·laborar molt.

Quina activitat us va agradar més? El vídeo clip de la cançó de Sant Jordi.

Entrevista als guanyadors 3r d’ESO A

Com funcionen els codis QR?

Us heu divertit fent-ho?

Cada imatge està associada a un programa que s’han hagut de programar amb uns documents (vídeos, imatges...) que estan guardats al “núvol”.

Sí. Com us vau sentir quant us van dir que havíeu guanyat?

Voleu afegir algun comentari?

Molt contents.

Volen donar les gràcies per la vostra participació, entusiasme i la fantàstica acollida que ha tingut la gimcana de Sant Jordi. Us esperem el proper any.

Quina activitat us va agradar més de fer? La del vídeo clip de la cançó de Sant Jordi. Us va costar molt fer els treballs amb equip? No, perquè hi havia molta col·laboració.

Entrevista als guanyadors 1r de batx. B Us heu divertit fent-ho? Sí, una autèntica diversió. Com us vau sentir quan us van dir que havíeu guanyat? Emocionats. Quina activitat us va agradar més de fer? La del vídeo de presentació. Us va costar molt fer els treballs en equip? No, perquè ens coneixem des de sempre i hi havia molta confiança. 33

Ruben Lopez i José Cota

QUÈ SE N’HA FET? Aquest trimestre hem volgut entrevistar el Gerard Moreno Balagueró. Aquest noi va començar els seus estudis a l’institut Rovira-Forns a primer d’ESO. Ja de petit, a primer d’ESO, era un gran jugador de futbol i ens va deixar en acabar el primer de batxillerat perquè li van oferir fitxar pel Villareal. Actualment juga al Mallorca. Per cert, el nostre agraïment a aquest equip que, amablement, ens va facilitar el contacte amb el Gerard. 1. Ens podries dir a quina època vas estudiar al Rovira-Forns? Des del 2004 fins al 2009. 2. Què vas estudiar a l’institut Rovira-Forns? L’ESO i el batxillerat social, encara que només fins a primer perquè vaig haver de marxar a Villareal on vaig acabar aquesta etapa. 3. Per què vas escollir aquest institut? Perquè el meu germà també va anar-hi i perquè el tenia prop de casa. 4. Com recordes la teva estada a l’institut? Tinc molt bons records d’aquella etapa, tant al Rovira-Forns antic, com al nou. 5. Recordes alguns dels noms dels professors/es o alumnes? I tant!!! Recordo els noms de tots els que vaig tenir, com per exemple en Jordi Corellano, Jordi Monsó, el Nacho, la Montse... I dels alumnes també me’n recordo de tots. Hi tinc bons amics a Santa Perpètua. 6. Quant temps fa que vas acabar els estudis en aquest institut? Doncs fa 5 anys ja...

7. Ens pots explicar alguna anècdota sobre la teva estada al Rovira-Forns? Anècdotes en tinc moltes! Però una que mai oblidaré va ser quan els bombers ens van haver de treure per la finestra a causa d’una inundació a l’antic edifici, situat a Can Folguera. 8. Des de que has acabat l’institut què has fet? Des que vaig acabar el batxillerat a Villareal he anat fent cursos d’anglès. 9. Actualment què estàs fent? Actualment no estic estudiant, m’estic dedicant plenament al meu treball: el futbol. 10. Creus que ha valgut la pena estudiar? És clar! Crec que mai s’ha de deixar d’estudiar ni de formar-se perquè és important per tenir un bon futur. 11. Segueixes mantenint relacions d’amistat que vas fer a l’institut? Sí, tinc molt bones relacions amb ex-companys de classe. 12. Treballes actualment? De què? Vaig començar a jugar a l’escola de la Damm, on vaig estar dos anys. Després vaig fitxar per l’Espanyol, on vaig estar sis temporades. Seguidament, al Badalona, vaig estar-hi tres anys i després vaig fitxar pel Villareal. Actualment estic cedit al Mallorca. 13. Vols afegir alguna cosa més? No, això és tot. Moltes gràcies!

Gràcies a tu, Gerard i, si algun dia passes per Santa Perpètua, no deixis de visitar-nos. Qui sap, potser et demanem que ens facis una exhibició amb la pilota!

S P M E T PASSA Ana M Osorio, David Ruíz, Raúl Castells, José Cota, Aiman Akalai, David Poderoso,

AMICS PER SEMPRE