Cadena Perpètua 39

Page 1


Generalitat de Catalunya IES ROVIRA – FORNS P au Picasso, 4 08130 Sta. Per pètua de Mogoda tel / fax 93 560 42 51

1. Els reporters 39 2. Jornada de Portes Obertes 3. Jardins, un racó per a la creativitat 4. D’aquí o d’allà... amics! 5. Biografia: .Estopa 6. El joc literari 7. La Galleria degli Uffizi 8. Articles: .Recortadores .Festival de joves músics a Hongria .”Azafata” per un dia .Coca­Cola .L’hort del Rovira­Forns .5 de juny, dia Mundial del Medi Ambient .Excursió al Museu d’Història de Catalunya .Sortida a la Granja Soldevila .A reveure! .Taller de fotografia 9. Sant Jordi 007 .Concurs literari .Els textos guanyadors .L’àlbum del taller .Imatges de la festa 10. Top manta 3 11. Els acudits 12. Els passatemps 13. Els nostres dibuixos

1

2 5 10 12 15 19 22 26 28 31 35 36 40 41 44 46 47 48 54 55 64 66 70 72 77 78


Hola, som els reporters de la revista 39 i us presentem la Cadena Perpètua i amb aquesta “mini” presentació, ja que estem al final del curs, i tots estem una mica cansats us presentem la darrera revista d’aquest curs. Aquest any ha estat molt especial per a tothom perquè hem començat en el centre vell i hem tingut, com cada any, unes quantes inundacions, especialment la més estranya que hem tingut va ser l’última, quan van rebentar les canonades de la segona planta de l’edifici blanc. Però a principis del segon trimestre vam fer el trasllat i vam aconseguir entrar en el centre nou, tan esperat pels professors, com pel alumnes i el pares. Bé, fins aquí hem arribat, espero que us agradi la revista que hem elaborat els meus companys i jo. I que pugueu disfrutar tots de l’estiu, ah! I repasseu una mica el que heu après aquest any que si no ho feu us oblidareu de tooot. Consell donat per tota la Redacció de la revista. EZEQUIEL GRACIA SALGADO 3er A

NAIARA CONTRERAS Dedico la revista a la meva família i a la gent del “descampado” en especial a la Noelia, Ángela, Sara i també a Laura. Ah!! També a la gent del Tai­jitsu.

SUKAINA AMARNA A la meva família i a les meves amigués dedico aquest número 39 de la revista.

2


ABRAHAM OLIVENZA Dedico la revista a la meva família, al Sergio Medrano i al Xavi Ribelles.

EZEQUIEL GRACIA La revista la dedico als meus amics a la meva família i sobretot en especial a la meva germana i a la Susy.

RUBÉN REDÓN Dedico la revista a la meva família, als meus col∙legues també als del poble, a les amigues i a l’equip.

J UAN GONZALES Dedico la revista a la meva família i als meus amics.

ABRAHAM ALAVA Dedico la revista als meus amics i en especial a meva família.

XAVIER RIBELLES Dedico la revista a la meva família, sobretot a la meva mare i als meus amics.

3


J ONATAN SANCHEZ La dedico a la meva família als meus colegues i sobretot a la meva moto.

Des de la “redacció” de la revista us desitgem a tots, “profes/es” i alumnes que passeu un bon estiu a la platja, muntanya, piscina... bé, on més us agradi. Vale, sí, sobretot als profes, que s’ho mereixen per l’esforç de tot un any ple d’emocions i novetats. A reveure, fins al proper curs! amb el número 40 de Cadena Perpètua!!!

4


Dissabte dia 17 de març d’enguany es va celebrar la Jornada de Portes Obertes al nostre institut. Per a tots va ser un dia molt especial, perquè va ser el primer cop que es va fer en el nou centre, i la veritat és que tots estàvem a l’espectativa per veure’n el resultat, i veure també la impresió que els faria el nostre centre als familiars i visitants. La jornada va ser una mescla de tensió, emoció i nerviosisme, per part dels proferssors que van participar i, especialment, de tots els hostessos i hostesses que van mantenir el tipus estòïcament als seus llocs fins al final. I és a ells que, des de la revista volem agrair­los de forma molt especial la col∙laboració i la simpatia que van estendre per tots els racons de l’institut. La sorpresa va ser molt grata quan vam veure que la gent, en molts moments, no parava d’entrar i els col∙laboradors no donaven a l’abast de guiar els visitants, ara amunt, ara avall, tot seguit girin a l’esquerra. Realment s’ho van prendre tant en seriosament que semblaven uns experts en aquesta feina. És clar! no podia ser d’un altra forma, tenint una mestra de cerimònies com la que tenen, doncs sí, a ella li volem agrair, a la professora Mª José Gómez per tota la col∙laboració oferta, en aquest anys i tots els anteriors, que ha fet dels hostessos i hostesses una insígnia del nostre centre. Segons el registre d’entrada es calcula que vam tenir uns 350 visitants. També, des de la revista, volem donar les gràcies a tots els professors i professores que van aportar el seu granet de sorra amb la seva participació en un dia tant especial com aquest, per tal que tot sortís perfecte ... ah! i a les seves famílies que també van venir, i, sinó mireu les fotos. També volem agrair molt la col∙laboració de l’AMPA pel refrigeri preparat per als visitants i més tard per als guies, que s’ho van merèixer. Els pares també van participar amb molt interès per veure el nou centre, tots estaven entusiasmats i la majoria es van quedar sorpresos en poder comprovar l’amplitud dels espais, especialment la cantina i el gimnàs. Els reporters de Cadena perpètua 38, Tahis Urízar i Galo Solorzano també van participar col∙laborant en les entrevistes que tot seguit podreu veure. Família: Urizar Coneixia l‛existència d‛aquest institut? És clar. Havia vist abans l‛edifici vell? Sí. Què li sembla el nou edifici?

És preciós. Quina és la part que li ha agradat més? El laboratori. A quin CEIP va el seu fill ara? Al Santa Perpètua.

5


Té fills que van a aquest edifici? Si. Sap què es farà amb el vell edifici? Si, li donaran el gimnàs al Bernat. Creus que és una bona idea obrir una cantina al futur? A mi no m‛importa perquè la meva filla té l‛institut al costat de casa, però pel tema del fred, està bé. Li preocupa el canvi del seu fill de primària a secundària? No.

Família: Martínez Quina és la part que li ha agradat més? Les classes i el gimnàs. Havia vist abans l‛edifici vell? Sí. Sap què es farà amb el vell edifici? No ho tinc gaire clar. Creus què es una bona idea obrir una cantina al futur? Sí. Li preocupa el canvi del seu fill de primària a secundària? No. Família: Honrubia Quina és la part que li ha agradat més? Tot. Quin curs fa el seu fill ara? A 2º. Havia vist abans l‛edifici vell? Sí. Que li sembla el nou edifici? Molt bé, molt bonic.

Família: Recio Quina és la part que li ha agradat més? Tot. A quin CEIP va el seu fill ara? Els meus fills van a 1r i a 3r d‛aquest institut. Sap què es farà amb el vell edifici? No sé. Havia vist abans l‛edifici vell? Si.

Família Pérez Havia vist abans l‛edifici vell? No.

6


M‛agrada molt. Quina és la part que li ha agradat més? Lavabos, l‛aula de tecnologia, tot. Sap què es farà amb el vell edifici? No.

Quina és la part que li ha agradat més? El gimnàs. A quin CEIP va el seu fill ara? La florida. Té fills que van a aquest institut? No. Sap què es farà amb el vell edifici? No.

Família: Téllez Havia vist abans l‛edifici vell? Sí. Quina és la part que li ha agradat més? Tot. Té fills que vénen a aquest institut? Sí. Sap què es farà amb el vell edifici? Ni idea. Creus que és una bona idea obrir una cantina al futur? Sí.

Família Contreras Coneixia l‛existència d‛aquest edifici? Si. Havia vist abans l‛edifici vell? Si. Quina és la part que li ha agradat més? Tot. A quina escila va el seu fill ara? Al Rovira. Sap què es farà amb el vell edifici? No.

Família: Isaac Coneixia l‛existència d‛aquest institut? Sí. Havia vist abans l‛edifici vell? No. Què li sembla el nou institut? Innovador. Quina és la part que li ha agradat més? Els laboratoris i el gimnàs. Creu que és una bona idea obrir una cantina al futur? Sí. Sap què es farà amb el vell edifici? No.

Família: Jiménez Coneixia l‛existència d‛aquest institut? Sí. Què li sembla el nou edifici?

7


Família Melero Havia vist abans l‛edifici vell? Sí Quina és la part que li ha agradat més? Tot. Té fills que van a aquest institut? Si. Creus què es una bona idea obrir una cantina al futur? Ni idea. Sap què es farà amb el vell institut? Sí.

Tots al peu del canó!, els hostessos i hostesses esperant les visites al primer pis. A la foto de dalt la Bea explicant als visitants les meravelles de l’institut, el noi del fondo ja està cansat... A sota l’Oriol en plena actuació.

A la foto de la dreta podeu veure els nostres reporters fent la seva feina com uns professionals a la biblioteca. A sota ja estan tots preparats per rebre les visites, uf! Quins nervis!.

8


9


Com ja sabeu, l’edifici és nou i acollidor, però se li està donant un toc personal i embellint­lo per moment. Segurament ja heu pogut veure ­des de fora al carrer s’aprecia millor­, que entre el blocs dels departaments hi ha un espai obert, que poc a poc s’estan convertint en uns petits i bonics jardinets, això és gràcies a les mans d’en Mohamed i dels seus alumnes que s’encarreguen de crear­los. Als profes ja els hi convé una mica de descans visual per recuperar­se i poder tornar amb força al ruedo. Mentre, a l’hort ja han sortit els primers productes: enciams. Els materials que utilitzem són les eines típiques de jardineria, com per exemple la carreta, l‛aixada, pales, tisores de podar, els guants, les mànegues, les regadores, i el rastell, etc. Les plantes que plantem són les aromàtiques, les pròpies del clima mediterrani com el romaní i la farigola. També hem plantat alguns arbres com un presseguer i llimoners. - Qui s‛encarregarà de tenir cura dels jardins? Els alumnes de tercer i cada departament s‛encarregarà de la parcel∙la que li pertoca. - Hi ha alguna cosa prevista pels terrenys del voltant del camp de futbol?

- Quanta gent hi va en el teu taller? En general 8 alumnes, 4 de primer i 4 de tercer. - De que tracta? Els alumnes de primer fan l‛hort ecològic i els de tercer fan el taller de jardineria. - Ens podries dir per quan estarien acabats el jardins? Primer es posa en marxa els jardins i després durant tot l‛any tenim la feina de manteniment, posar plantes noves, regar-les, esporgar els arbres, o arrancar les males herbes. etc. - Quins material feu servir i quines plantes utilitzeu pel jardí?

10


Sí, de fet els hem deixat pel proper any perquè hem volgut començar per l‛hort i els jardins interiors. La intenció és la de plantar-hi gespa o potser, les plantes aromàtiques, ja que no necessiten gaire aigua i el seu manteniment és més senzill. - Què és farà amb els productes que surtin de l‛hort? El nostre principal objectiu és sensibilitzar i fomentar el consum de productes ecològics i naturals, sobretot les hortalisses per part d‛alumnes i del professorat.

Les sorpreses no s’acaben aquí, l’institut vol estar en consonància amb la nantura, i per això cal protegir­la i potenciar­la. En un dels tallers de Sant Jordi del curs passat va ser la fabricació de caixes­nius realitzades pels alumnes amb fusta per als ocells que es vulguin instal∙lar a l’interior. Finalment aquests nius ja s’han instal∙lat en uns arbres del pati, de moment pel que sembla, encara estan buits, però esperem que algun dia estiguin plens i puguem gaudir i aprendre amb la natura en viu. Però això ja depèn de vosaltres, si algun dia fossin habitats –en règim de lloguer...­ el millor consell que us podem donar des d’aquí és que els deixeu tranquils, observar­los des d’una certa distància i no els espanteu, l’espectacle val la pena. A sobre tenim alguns dels protagonistes a ple rendiment amb noves plantes per ornamentar els jardinets. Ezequiel García i Juanma González 3r A

11


Durant molts dies i mesos, tots plegats, convivim i ens veiem cada dia, tots som alumnes, amics, companys de classes, coneguts o simplement ens coneixem perquè cada dia ens veiem les cares pels passadissos. Podem dir que som com una gran família, però segurament entre nosaltres no ens coneixem gaire a fons, possiblement ens costa parlar de la nostra vida, dels nostres sentiments o de les experiències que ens ha tocat viure en un moment determinat sense voler buscar­ho. Molts dels nostres companys i companyes provenen d’altres països i els ha tocat viure unes experiències que possiblement nosaltres no les hem viscut mai. Cadena perpètua vol agrair la col∙laboració de Karim Hilal, de Verónica ­­­­­ i d’Abraham Álava per deixar­nos conèixer una part molt concreta, la marxa dels seus països d’origen.

No recordo en quin mes de 1999, la meva mare va marxar cap a Espanya i em va deixar al Marroc amb els meus avis, i vaig pensar que no la veuria mai més. Em va dir, que només era per un temps curt, van passar els dies i els mesos i llavors va trucar. Jo no volia parlar amb ella, estava enfadat, creia que m’havia abandonat. Després d’un temps, vaig reflexionar i vaig decidir parlar amb ella. Estava sola, en la soledat de la dura immigració. Em necessitava i no la volia perdre. Durant la següent trucada em va prometre portar­me a Espanya una vegada hagués regularitzat la seva situació. Sempre em va aconsellar que estudiés. Cinc anys després va tornar al Marroc, ja tenia els seus papers. L’estada va ser molt curta, entre oficina i oficina i la nostra rebuda molt freda. La manca de costum em feia sentir estrany al seu costat. Va tornar a Espanya i un any més tard va venir un altre vegada al Marroc. Em va dir, que si li prometia èxit a l’escola i bon comportament em portaria amb ella a Espanya. Saber que marxaria del Marroc em va desconnectar i vaig començar a suspendre fins que vaig haver de repetir curs. La meva mare es va enfadar molt i no volia ni parlat amb mi. Em vaig sentir molt sol repetint curs, em vaig penedir de no haver estudiar. I vaig fer un tracte amb la meva mare. Li vaig prometre aprovar el curs. El setembre de 2006 va començar a fer els tràmits per la reagrupació familiar.

12


Un dimecres vaig aconseguir un passaport i des de llavors aquest és el meu dia de bona sort !! Karim Hilal 4rt­A

Yo estaba en mi habitación y mi mamá llamó por teléfono porque ella estaba en Lima y mi hermano contestó al teléfono y ella me dijo que me iba en Noviembre y me puse triste porque iba a dejar mi país, yo me iba al colegio y le decía a mis amigas que me iba a ir a España y les dije que regresaría para verlas de nuevo. Así que llegó el día para arreglar mis cosas, estaba muy triste, todos me despidieron; mi sobrino, y mi cuñado me acompañaron, antes de iniciar el viaje todos me dieron la bendición así que les di el último adiós. Mi sobrino, como no sabía que me iba a ir tan lejos me dijo que no llorara porque nos veíamos mañana (tiene tres años). Me iba llorando por todo el recorrido, así que llegué a Lima, lista para irme al aeropuerto. Mis hermanos llorando me despedieron, me dijeron que me cuidase y que triunfase en este país. Llegó la hora, me iba alejando y yo no vi más a mis hermanos, y llegó la hora de subir al avión. El viaje fue largo. Y después subí a otro avión para irme a Barcelona. En Barcelona vi a mi papá, y el me llevó al piso. Me parecía raro porque yo tenía una casa de tres pisos para un pisito, pero me tenía que acostumbrar, poco a poco. Y bueno, hasta que llegué a este colegio que no es lo mismo que el otro colegio, pero me acostumbro. El 18 de Marzo fue el cumpleaños de mi hermano así que lo llamé, pero el estaba triste porque no estábamos nosotros, mi papá estuvo el 18 de Marzo del pasado año por eso él estaba triste, pero le dije que no estuviera triste porque todos estábamos bién. Bueno esa fue mi historia hasta hoy. Verónica 1r

Fins als nou anys la meva vida va ser tranquil·la i acollidora al meu país, Equador, vivíem tots junts, els avis, els meus pares, i els meus germans. Mai no hauria pensat que els meus pares marxarien i ens quedaríem sols amb els avis. Al meu país era difícil trobar una feina estable, per això els meus pares van decidir de venir a Espanya per trobar una vida millor i ajudar­nos des d’aquí. Tots vam anar a acomiadar­los a l’aeroport, va ser un dia trist perquè érem conscients que no els veuríem durant molt temps, no hi havia un altre remei.

13


Durant dos anys els meus germans i jo només teníem el telèfon per comunicar­nos i sentir­nos més a prop dels nostres pares, ells ja s’havien instal·lat a Santa Perpètua de Mogoda. Sentíem l’enyorança de no veure els nostres pares, però ho podíem superar, perquè si més no, els nostres avis, els amics i tiets ens feien sentir més acompanyats, sabíem que no estàvem sols. Durant aquests dos llargs anys els pares no van poder visitar­nos mai perquè havien de treballar per enviar­nos diners. De vegades ens escrivíen cartes, sempre era un moment especial d’alegria quan rebíem les cartes dels pares, avui encara les tinc guardades. Després dels dos anys, els pares van decidir portar­nos cap a Espanya, en conèixer la notícia per part de la meva àvia, vaig sentir dins meu una alegria immensa, perquè per fi tornaria a veure els meus pares. Desprès de dos anys, els meus germans i jo (que tenia onze anys) vam marxar de l’Equador, jo anava a cinquè de primària, el viatge no el vam fer sols, ens acompanyava un amic major d’edat de la família. El viatge va durar deu hores, no veia mai a prop el moment de la retrobada amb els pares. Ja era la tarda quan vam baixar de l’avió, i la trobada cada vegada estava ja més a prop, quan ens vam veure, l’emoció va ser total, ens vam abraçar tots junts i vam anar cap a casa. Un cop aquí a Santa Perpètua de Mogoda el que més hem va cridar l’atenció, es què no parlaven en castellà, sinó que en un altre idioma que no entenia gens. Van passar els mesos, vaig entrar al Rovira­Forns i poc a poc, cada vegada entenia mes el català, i fins ara, estic content perquè estic amb els meus pares i perquè també visc millor.

Abraham Álava 3r B

Fa un any que estic aquí, a Espanya. Estava molt desesperada quan em va dir que venia cap aquí. No estava sola, estava amb la meva àvia. Era l’u de febrer. Vam anar a Paris i, després a Barcelona. Tot està bé, però trobo a faltar el meus amics. Al principi no sabia ni castellà ni català però a poc a poc vaig estudiant i me’n surto. Era l’última setmana de febrer quan vaig arribar al nostre institut. A principi tenia por perquè creia que no podia estudiar però després la por va passar. És molt interessant quan una persona estudia dues llengües. Els meus professors m’entenen i m’ajuden per aconseguir bones notes. És clar, jo també treballo molt. Aquí em sento com al meu país, tinc amics, però no gaires. Estic feliç, en fi, estic amb la meva família a què estimo molt. Anna Sargsyan 4t

14


Estopa com a grup va néixer el 1999. Els germans David i José Muñoz, veu i guitarra respectivament, són de Cornellà del Llobregat i treballaven al peu d’un robot de soldadura en la cadena de muntatge de Movell Anwherk de SEAT al crit de "¡Dale estopa a la máquina!" i durant les seves estones lliures tocaven cançons de Los Chichos. De l’època de la fàbrica van sortir vuit de les dotze cançons que conformen el seu primer disc. Durant aquesta època començaren a tocar en la plaça del barri de Sant Ildefons de Cornellà, zona on residien i en petits locals. Al 1998, es presentaren al concurs de cantautors del barri d’Horta­Guinardó i guanyaren amb la cançó Luna lunera . Els Estopa, animats per amics i familiars, va gravar una maqueta i l’enviaren a les discogràfiques. BMG no va tardar en respondre i els van trucar per a fer­los una audició i, en sentir La raja de tu falda, els van contractar al moment. Poc temps després, ja estava al carrer el primer single; Estopa, amb Suma y sigue. Només el primer mes ja van vendre 15.000 còpies del disc, però va ser a partir de la gira per tota Espanya i, gràcies al seu directe, quan van arribar als llocs més alts de les llistes de ventes i a vendre 1.200.000 còpies. Amb el primer disc guanyaren l’ Ondas 2000 als Artistes Revelació de l’Any i els premis Amigo 2000 a l’Artista Revelació, entre d’altres. Al 2001 apareix a les botigues el segon disc, Destrangis només arribar va ser un gran èxit entre el públic. Un públic heterogeni on es pot trobar persones de totes les edats i de tot tipus. Durant el 2002 decideixen reeditar­lo i el treuen amb el nom de Más destrangis, incloent tres temes nous i amb un DVD de la gira per tot el país. Hem d’esperar al 2004 per sentir un nou disc, La calle es tuya que ven 300.000 còpies la primera setmana. Una nova gira, els portaria per totes les ciutats, amb uns 60 concerts, i omplint grans recintes on es reuniren a proa de 40.000 persones. Acabada la gira, van fer un petit tour per Llatinoamèrica, Argentina, Mèxic, Xile i Perú. Al final del 2005 els germans Muñoz publicaren l’últim disc fisn ara, Voces de ultratumba , on s’inclou una entrevista del grup amb Andreu

15


Buenafuente. En un sol dia van vendre més de 200.000 còpies, situant­se número u de vendes a Espanya. Estopa és bona música, són els primers en el cant de la rumba espanyola. Hi ha moltes coses que fan d’Estopa diferent d’altres grups del panorama musical, però potser el més estrany ­ i agraït ­ és que ells, de veritat, no han canviat gens. Discografía: . Estopa (1999) 1.000.000 . Destrangis (2001) 800.000 . Más Destrangis (Reedición) (2002) 200.000 . ¿La calle es tuya? (2004) 600.000 . Voces de ultrarumba (2005) 500.000 Premis: . Premi Amigo 2000 a l’artista revelació. . Premi Amigo 2000 al millor grup espanyol. . Premi Ondas 2000 a l’artista revelació Espanyol. . Premi de la Cadena Dial al disc Super Dial més votat. . Premi al millor vídeo musical en la Vª edició dels premis de la música amb Cacho a cacho.

Nom Data de naixement Horòscop Menjar Estima Odia Pel∙lícules Amulet

David Muñoz Calvo

José Manuel Muñoz Calvo

10­I­76 Barcelona

13­XI­78 Barcelona

Capricorn

Escorpí Llom amb patates, Entrepans i tapes l’allioli, les tapes. La música, la poesia, la literatura, La Playstation, la música, el Barça i el vi amb gasosa. els còmics i el Barça. El costat pesat de la fama, que el El protocol, perdre la reconeguin a tot arreu i les fotos. videoconsola i matinar. Pulp Fiction, Matrix, Dias Al límite i el cine d’Almodovar. de futbol. Una bellota d’or, és un dels Una bellota d’or, regal de símbols d’Extremadura son pare.

16


Luego aún existo Nos reímos solos Nos reímos con ganas No nos da la gana De ponernos serios De ponernos De ponernos serios Nos reímos solos Nos reímos con ganas No nos da la gana De ponernos serios De ponernos De ponernos serios

Paseo Un paseo Hacia ningún lugar Damos un rodeo Y entramos en un bar Parecía tranquilo Se podía incluso hablar Ponte aquí unos litros Que esto del beber Es como el rascar Todo es empezar Siempre bebemos más cerveza De la que podemos tragar Vaya puta borrachera hemos cogido Ya no veo de cerca ni de lejos No veo na de na de na Pero aún pienso Luego aún existo Nos reímos solos Nos reímos con ganas No nos da la gana De ponernos serios De ponernos De ponernos serios Nos reímos solos Nos reímos con ganas No nos da la gana De ponernos serios De ponernos De ponernos serios Juntamos dos mesas Porque están a punto de llegar Otros tres colegas Que tienen otra historia que contar Pero ese es otro tema Que con el tiempo ya saldrá Ahora tengo un problema Que esto del beber Conlleva evacuar Vuelvo en un plis­plas Siempre bebemos más cerveza De la que podemos pagar Vaya puta borrachera hemos cogido Ya no veo de cerca ni de lejos No veo na de na de na Pero aún pienso

Guler e, guler e Llegaba la hora del patio Yo con mi cigarrillo El tiempo pasaba despacio Cuando yo hacía novillos Si el futuro es ser currela Empieza ya a poner ladrillos Me decía en mi cabeza Mi amigo Pepito Grillo Cuando yo era pequeñito Se me olvidaban las penas Me gustaba a mí un ratito Jugar con mi luna lunera Todo va por su camino Todo va por una carretera La autopista del destino Que se cubre cuando él quiera Y ahora me estoy desquitando Me estoy resacando brillo Nadie maneja los mandos De mi pequeño platillo La verdad es que yo conozco Una verdad como un castillo Que a mí me gustan los porros Me gustan los canutillos Leré leré Gulere gulere gulé Me estoy desquitando Me estoy resacando brillo Ay leré leré Gulere gulere gulé

17


Que a mí me gustan los porros Cuando me los fumo contigo Y ahora que soy mayorcito Y he ganado algunas pelas Me he comprado mi pisito Pa vivir a mi manera Todo va por su camino Todo va por una carretera La autopista del destino Que te lleva a donde él quiera Y ahora me estoy desquitando Me estoy resacando brillo Nadie maneja los mandos De mi pequeño platillo La verdad que yo conozco Una verdad como un castillo Que a mí me gustan los porros Me gustan los canutillos Leré leré Gulere gulere gulé Me estoy desquitando Me estoy resacando brillo Ay leré leré Gulere gulere gulé Que a mí me gustan los porros Cuando me los fumo contigo Ay leré lerá Gulere gulere gulé Que a mí me gustan los porros Cuando me los fumo contigo Ay leré lerá Gulere gulere gulé Me estoy desquitando Me estoy resacando brillo

Naiara Contreras 3r B

18


Els de 3r d’ESO hem treballat l’entrevista a partir d’un diari, i hem pogut observar les característiques del registre estàndard. A partir d’aquí hem entrat en el joc literari, fent l’ullet al passat: hem entrevistat autors catalans d’altres segles (Ausiàs March, Guillem de Cabestany, Bernat Metge …), que han vingut a l’aula 9, agraïts pel convit de passar una estona agradable amb tots nosaltres. Alguns dels resultats, els teniu a continuació.

RAMON LLULL UN H OME DE DÉU Ramon Llull, noble de la cort de l’Infant Jaume I, és el primer escriptor en llengua catalana. Una de les grans figures de la literatura europea. Els seus llibres tracten sermons, crítica social i política, tractats científics i filosòfics, narracions, poemes, etc. També escriu en llatí, i fins i tot en àrab. D’entre totes les seves obres en destacarem dues: Blanquerna i el Llibre de Meravelles. Avui, el senyor Llull, té el plaer de estar amb nosaltr es.

Barcelona per passar-hi uns dies meditant a la casa que tinc a la platja. - Bé, i ara m‛agradaria que em digués quines llengües sap parlar. - Doncs, com bé he dit abans viatjo molt, i he après algunes llengües, com ara l‛àrab i el llatí.

- Bon dia senyor Llull. Primer de tot, li volem donar les gràcies per haver vingut, ja que ens han dit què vostè viatja molt. - Sí, és clar que viatjo molt, però últimament m‛he quedat a

19


- De res dóna, hi ja sap, si algun dia li ve de gust, pot venir a la meva cort a prendre alguna cosa. - Ramon Llull és un home que viatja molt, i coneix força països i llengües. No tracta pas el tema de l‛amor, sinó que la seva idea, se centra en Déu. Com ha dit ell < < Estem convidats a la seva cort, així que, un dia d‛aquests, li farem una visita> >

- I quan va començar a escriure poemes? - De sempre, un bon cortesà ha de dominar i cultivar les millors arts, que són les de la compondre poemes i música. Tot, evidentment, en profit de l‛amor.

Llibre d'Evast e Blanquerna (1283): Presenta l'origen i el desenvolupament de la relació entre l'home i Déu, i reflecteix una experiència personal de Ramon Llull. Una relació que ell centra en l'amor, amb la seva doble cara de sofriment i joia, amb un to emocional, to passat pel cedaç de la reflexió i de la raó.

Llibre de les meravelles (1288): Fèlix és comminat pel seu pare a contemplar les meravelles del món. Està format per deu narracions o llibres: de Déu, dels Àngels, del Cel, dels elements, de les plantes, dels metalls, de les bèsties, de l'home, del paradís i de l'infern. Escrit amb molt d'enginy, és ple d'exemples, preguntes i respostes.

I com és que va deixar de ferho? - perquè Déu nostre senyor se‛m va aparèixer cinc cops recriminant-me que cantés a les dones i no pas a la seva obra. I vostè creia en Déu abans de la inspiració? - Home, no és que no hi creies, sinó, que no li donava importància al tema de la fe, però ara tot el meu món hi gira entorn. - Senyor Llull, es considera un home romàntic? - No, no m‛agrada tractar el tema de l‛amor, no serveix per a res; prefereixo fer poemes de tema religiós. - Bé, moltes gràcies. Ha estat un plaer.

Llibre de les bèsties (1288): És una breu novel∙la inclosa al Llibre de Meravelles, protagonitzada per animals, que reprodueixen d'una manera simbòlica el comportament humà. Narra el procés que va de l'elecció del lleó com a rei, fins a la mort de Na Renard, víctima de les seves pròpies intrigues. El propòsit de l'obra és la salvació dels homes, i va dirigida, tant a modificar les conductes personals, com a la reforma de la societat de l'època, que oblidava els idealscristians.

Naiar a Contr er as 3r B .............................

20


J OANOT M ARTORELL UN G RAN CAVALLER Un dels millors cavallers de la novel∙la cavalleresc del segle XV. Ha vingut als nostres dies a respondre algunes preguntes. El gran autor del Tirant lo Blanc ens explicarà una mica les seves aventures com a cavaller del segle XV. Hola, bon dia, i benvingut al segle XXI. - Explica‛m com era la cavalleria al segle XV. - Hi havia nostàlgia dels temps passats. En aquells temps el que estava a d‛alt de tot era el rei i desprès els cavallers com jo i per sota el poble. La literatura ens havia fet creure que temps enrere els cavallers tenien una feina honrosa i aventurera. Una mena de missió. Jo, com que no havia viscut aquells temps, els vaig recrear fent viure al protagonista les aventures que hauria volgut viure jo. - Quines característiques tenia la novel∙ la cavalleresca? - Cal dir, malgrat sóc poc humil que la meva va ser la primera. L‛heroi té força humana, com els actuals. Les accions passen a llocs reals. Els temps eren propers als lectors del segle XV. No hi ha éssers sobrenaturals. - D‛on eres i on servies com a cavaller? - Jo sóc valencià però vaig viatjar

resum: era molt bregós, vaig tenir força enemics i em vaig arruïnar.

molt i vaig servir a diverses corts.

JOANOT MARTORELL, Tirant lo Blanc

-

- Pots explicar de manera breu de què va el Tirant lo Blanc? - Tracta de les aventures d‛un jove cavaller, Tirant. És una novel∙la d‛amor i de cavalleria. És molt interessant i aconsello que agafeu un exemplar i us el llegiu.

Joanot Martorell. A part de ser un gran cavaller de València, també va ser un gran escriptor. Gràcies per acceptar els meus qüestionaris. Que sàpigues que ets molt ben rebut al meu programa de ràdio. Foto: portada de Tirant lo Blanc de 1511.

David Lázaro 3r B ... Què és això, capità? A les batalles no teniu por de cap home del món i ara tremoleu només de veure una donzella nua? Si us angoixeu per ella, no ho feu: una dona no rebutja mai una sincera demostració d'amor, l'escrúpol i la vergonya no us faran pas més dignes als seus ulls...

- Què et va passar al final de teva vida? - No m‛imaginava que em preguntessis això, és una historia molt llarga. En

21


Florència (La Toscana, Itàlia), és una ciutat d’art, tant als museus com als carrers o a les places, bressol del Renaixement i d’una nova forma d’entendre la vida, la seva força es va estendre per tota Europa durant el segle XV i XVI. No es pot entendre ser a Florència i no visitar els Uffizi, la catedral Santa Maria in Fiore, l’església de Sant Llorenç o el museu de La Galeria l’Acadèmia, entre d’altres. La traducció de l’italià és la Galeria dels Oficis, és un gran palau de Florència, situat al centre de la ciutat, al Piazzale degli Uffizi, i conté una de les més antigues i famoses col∙leccions de pintura i escultura més famoses del món. El 1560, el Gran Duc de la Toscana, Cosim I de Medici, encarrega la construcció del palau Uffizi a l’il∙lustre arquitecte i pintor Giorgio Vasari (Arezzo, 1511 – Florència, 1574) per tal que servissin d’oficines a les magistratures florentines, quan el Palazzo Vecchio (palau Vell) quedà petit. Les obres van acabar l’any 1581. Vasari, poc després, construí un passadís que uniria la Galeria dels Uffizi amb la Galeria Pitti. Durant anys, algunes estances del palau van servir per a emmagatzemar les peces d’art de la magnífica col∙lecció de la poderosa família Medici. La família Medici, que governà la ciutat durant segles, (des de 1434 fins 1743), va anar incrementant i millorant la seva col∙lecció amb obres d’artistes famosos que venien a Florència. El museu conserva les millors obres d’art del període renaixentista existents del món i també obres d’art del període gòtic toscà. Cosim I de Medici ja va considerar en el projecte original destinar a museu el tercer pis del magnífic edifici, però l’obra es va fer realitat en mans del seu fill i successor, Francesc I. Aquest encarregà al prestigiós arquitecte, enginyer i pintor Bernardo Buontalenti (sobrenom de Bernado Delle Ghiandole, ¿1536? – 1608) la construcció de la galeria interior de les tribunes per allotjar algunes obres d’art procedents de la

22


col∙lecció dels Medici, així com la seva valuosa col∙lecció de condecoracions antigues. Buontalenti construiria també un gran pati escènic on s’organitzaven fastuosos festins, així com representacions teatrals dirigides pel mateix Buontalenti. Més d’un segle després, Cosim III, Gran Duc de la Toscana entre 1670 i 1723, amplià la Galeria per allotjar la col∙lecció artística dels seus avantpassats i les obres d’art que ell mateix havia anant acumulant i heretant. Arribada la decadència de la família Medici, les obres d’art es mantingueren a Florència, essent l’embrió d’un dels primers museus moderns del món. La galeria era oberta durant el segle XVI als visitants que prèviament ho sol∙licitaven. Al 1737, el darrer membre de la família Medici, Anna Maria Ludovica, va deixar per escrit en el seu testament que totes les obres d’art col∙leccionades per la dinastia dels Medici quedaren allotjades i protegides a la Galeria dels Uffizi, a disposició dels amants de l’art que visitessin Florència, i de fet, és així des de 1765, quan la galeria es va obrir oficialment al públic com a museu. La vida del museu ha estat permanent, fins al 1993, on un cotxe­bomba va explotar a la Via dei Georgofili, matant cinc persones i produint danys considerables al palau. La part més afectada fou la Sala de Níobe dedicada a les escultures clàssiques i on la decoració neoclàssica dels murs i sostre va haver de ser restaurada. La causa de l’atemptat no fou esclarida, encara que se sospitava que la Màfia podria ser­ne la responsable. La Galeria Uffizi és una de las atraccions turístiques més visitades de Florència. Durant la temporada alta d’estiu (en especial al juliol), les esperes poden arribar a ser de fins a cinc hores. Al museu es conserven obres famoses del gòtic toscà, realitzades per Giotto, com, per exemple, la Mare de Déu amb el Nen i els àngels (1313). També guarda obres famoses del primer Renaixement, període en què es comença a comprendre millor els principis de la geometria i de la perspectiva, els artistes renaixentistes aconsegueixen plasmar la sensació d’espai i profunditat. Un exemple seria l’obra de Paolo Uccello La batalla de Sant Romano (1450). No obstant, les obres més celebres conservades són, sense dubte, La Primavera (1478) i El Naixement de Venus (1485), les dues obres de Sandro Botticelli, on l’artista florentí sobresurt per l’aportació d’una nova gamma de colors i d’un especial vigor en las formes. També, es poden contemplar obres de Leonardo da Vinci, del Renaixement tardà i del Manierisme.

Aquesta peça de Giotto La Verge amb el Nen i els àngels, obra en taula de fusta policromada. Amb gran originalitat i realisme, Giotto es pot considerar l’iniciador de la pintura italiana, ja separada de la tradició bizantina. Encara manté la tradició medieval, es presenta la Mare de Déu en majestat asseguda en un tro, decorat com un edifici, perquè simbolitza l’Església, i amb el nen a sobre, com les maresdedéus romàniques, però en aquest cas, ja presenta moviment, el nen s’ha desplaçat a un costat. El fons daurat i la imatge de la verge envoltada d’àngels i de sants (al darrere) ens volen simbolitzar la llum de la cort

23


celestial. L’àngel de l’esquerra porta la corona, ja que la verge és coronada reina de l’Església, i com a tal, està asseguda sobre el tron. L’autor intenta donar més realitat a l’escena amb un intent d’aconseguir una perspectiva que encara no està ben aconseguida.

La Primavera, Sandro Botticelli

La Primavera, és un obra molt imaginativa plena de figures de la mitologia clàssica, un nou tipus de pintura, molt valorada en els cercles renaixentistes cultes. La pintura equival a un poema líric on predomina l’harmonia i el ritme de les figures, és com una dansa. Venus, la deessa de l’amor, al centre, invita a l’espectador a entrar al regne de la

24


bellesa i de l’abundància perpètua, ens aixeca la mà fent el simbòlic gest de la benvinguda. Les nou figures de la pintura de Botticelli tenen l’origen en un mite de la Grècia antiga i de Roma. Venus simbolitza la fertilitat de l’estació, mentre que Mercuri i Flora se’ls associa al mes de maig. Venus està acompanyada del seu fill, Cupido, déu de l’amor, està apuntant amb una fletxa ardent, a sota, les Tres Gràcies –l’Encant, la Gràcia i la Bellesa­, ballen agafades de les mans un ritme pausat, vestides amb teles transparents.

El Naixement de Venus, Sandro Botticelli Aquesta magnífica Verge amb Nen, àngels i Sant Jeroni ­ més coneguda com la Madonna del llarg coll – (1535) és l’obra més interessant de la producció del Parmigianino ja que recull la seva manera d’entendre el Manierisme “a la meva manera” i resumeix el seu llenguatge pictòric, on utilitza figures allargades al màxim debut a la utilització de lents aberrants i porta l’anatomia a l’extrem de la verosimilitud. Cal recordar que el pintor manierista més important va ser Miguel Àngel Buonarotti.

Jordi Corellano depart.CCSS

25


RECORTADORES: La seva única arma és l’habilitat i la sang freda, és el toreig a cos net, el primer toreig que es coneix, una tradició centenària. Tan antic gairebé com les primeres tauromàquies, els retalls apareixen en les primeres curses de toros celebrades a peu, en les quals es realitzaven sense capa, o amb aquesta lligada al braç ( retalli capot al braç) i que el mateix Pepe­Hillo (1754­ 1801 ) recomanava que es realitzés només amb els toros pròspers, mentre que Francisco Montes alies Paquiro assegurava poder realitzar­se amb tots els toros. Fortament estesos per tot Espanya i potser amb major tradició si cap, a Llevant i zona centre, es practica habitualment amb bous o vedells en concursos i en festeigs populars en carrers i places. L’execució d’aquesta sort requereix excel∙lents condicions físiques, en la qual se cita de front i s’intenta sortir de l’engany de la forma més neta possible, fins i tot caminant. Com ja he dit s’ataca al toro pel davant (gran dificultat amb vaques que ja estiguin torejades) i es descriu una trajectòria circular prenent com a punt de referència el toro, corba que ha de traçar el tallador per guanyar­li terreny a l’animal que passa molt a prop, a uns centímetres de l’esquena del tallador. També són molt comunes les esquivades i salts, ja bé amb garrocha o a cos net. Aquells toros ràpids en les seves envestides, són mes espectaculars, ja que el salt es pot executar a major distància, i per tant, major és la carrera fins a l’encontre amb el toro. Si presenciem en algun poble de La Rioja, Navarra o Aragó un tancament o solta de vaques en places de sorra, ens adonem que no té res a veure els retalls que veiem amb els que jo comento anteriorment. En aquesta zona no es retalla d'una forma artística ni tan espectacular com anteriorment cito, sinó que es busca tocar els pitons o col∙locar­ hi anelles, normalment a vaques amb defenses molt desenvolupades, una cosa que és fonamental per a aquest espectacle. Aquest tipus de retall, requereix condicions potser millors físiques que el retall artístic, ja que les vaques exigeixen molt més, vaques en molts casos amb ofici, a les quals no és convenient cedir terreny. Seu citi, pel ja comentat, rares vegades es produeix de front, sinó amb la vaca semivuelta, de manera que quan la cridi el tallador aquesta es torni i vagi cap a ell, el qual

26


també descriu un semicercle per guanyar­li terreny, a aquesta tipus de citi se li denomina a la mitjana|mitja tornada. En l'encontre del tallador amb la vaca, cara a cara, entra en joc el tremp del tallador per aguantar a la cara de la vaca i la seva destresa per posar­li l'anella al pitó. Les anelles són simplement un cèrcol metàl∙lic, de 7­8 cm de diàmetre amb una cinta lligada de colors vistosos per poder veure's en certa distància i comptabilitzar­les. En els concursos de retall artístic la participació és individual, no com en els concursos d'anelles, que es participa per parelles, el qual requereix una gran compenetració per fer els retalls un darrere d'un altre arribant a dominar la vaca, sent necessari fer­ho ràpid pel curt període de temps amb què s'explica|compta. A Saragossa tenim la sort de tenir potser el més important concurs de talladors amb anelles d'Espanya, seguida dels celebrats a Pamplona i últimament Castelló, en els quals surt un bestiar molt encastado, el qual obliga sol a presentar­se a les millors parelles de la zona.

Rubén Redón Martinéz

27


Al maig, un grup de nenes de primer i un nen de segon d‛ESO: la Coral Lorenzo, la Núria Balanza, la Maria Dulcet, la Violeta Pazo i el Christofer Rivas, vam anar amb la Escola de música municipal de Sta. Perpètua a participar a un festival dels joves músics que es celebra cada quatre anys. Aquest any es va celebrar a Hongria. Vam sortir el dia 15 de Maig cap a l‛aeroport. A les 9 del matí ens estava esperant l‛autobús. Vam arribar amb una mica de retard perquè hi havia trànsit. Vam esperar una mica i vam pujar a un avió cap a Milà. Allí van tornar agafar un altre avió cap a Budapest. En el viatge hi havia turbulències. Quan vam arribar feia una mica de mal temps, plovia. Vam anar a un autobús cap a Dunakeszi, un poble a prop de Budapest i quan vam arribar a l‛escola de música ens van repartir per parelles en diferents famílies. Al dia següent ens vam llevar d‛hora per anar a visitar la capital. El primer que vam fer va ser anar a un centre comercial i vam comprovar que les marques eren les mateixes que aquí! Vam canviar els euros per forints que tenen un valor inferior a l‛euro 1 € = 242 f. Vam fer diverses compres, tot estava una mica més barat. Més tard vam anar a menjar a un restaurant. El menjar tenia força paprika (pebre) i era un mica estrany. Després vam visitar el Parlament, el Bastió dels Pescadors, el Pont de les Cadenes, la catedral de Budapest, uns jardins i molts més monuments.

28


Al tercer dia ens vam dedicar a preparar el concert. Al matí vam assajar i després vam anar a dinar al menjador d‛un institut. A la tarda vam estar jugant una estona i després vam fer un concert per a les famílies del mateix poble on residíem. Després vam sopar amb les famílies. L‛endemà vam anar a visitar el poble Szentendre (a la riba del Danubi). Vam tornar a dinar al primer restaurant i més tard vam anar fins al poble on se celebrava la cerimònia d‛obertura del festival a la ciutat de Székesfehérvar. A l‛obertura es representaven diferents actuacions d‛orquestres i cors acompanyats per ballarins. Després vam sopar al carrer perquè ens convidava l‛organització del festival i després vam anar a un concert a l‛aire lliure on estaven els joves que participaven al festival. Com que allà a les onze ja és molt tard ja no vam tornar a casa de les famílies d‛acollida perquè érem força lluny. Vam dormir en uns bungalows de quatre persones. Va ser molt divertit! Els professors ens deien que tanquéssim els llums per dormir, però quan no hi eren sortíem amb una llanterna i anàvem a uns altres bungalows tots junts. L‛endemà al matí vam fer un concert a la mateixa ciutat i després de dinar vam tornar a fer un altre al mateix lloc, però no hi havia gaire gent. Els carrers eren plens de bandes que tocaven. Al vespre vam anar a fer un creuer pel Danubi i vam sopar al vaixell, ¡¡¡ a les sis de la tarda!!! Vam observar tots els edificis importants. Era molt relaxant veure el vaixell com navegava per aquell riu tan majestuós. L‛últim dia les famílies ens van portar a l‛escola de música i ens vam dirigir cap a l‛aeroport. Al principi ens van dir que el vol s‛havia cancel∙lat i que la companyia ens pagaria un hotel i tots els apats. Alguns ens vam posar molt contents però a altres no els hi va fer gaire gràcia. Després vam saber que tornaríem al mateix dia però més tard, encara que ens dividiríem en tres grups de tornada.

29


Vam tornar a fer escala a Milà i .... ja hi tornàvem a ser, a Barcelona!! Vam arribar força tard. Tots els pares ens estaven esperant. Va ser un viatge inoblidable per a les nostres vides. Vam aprendre moltes coses com relacionar-nos amb persones que desconeixíem i que no sabíem el seu idioma, els seus costums, la seva gastronomia, la cultura, i alguna paraula en hongarès! Va ser una experiència molt bona i emocionant! Ens ho vam passar molt bé! Sempre la recordarem!

-

30

Maria Dulcet Núria Balanza Coral Lorenzo Violeta Pazo


Era un dia normal de classe; molts deures, feines, bronques, i sobretot 7 hores de classe, en fi, un rotllo. Aquell dia pel matí, després de gimnàstica, tots marejats i cansats, va venir la Mª José a fer­nos classe de Ciències Socials. La sorpresa va ser la següent; no es tractava tan sols d’una “alma caritativa”, d’aquelles que diu ella, no, era encara molt més dur i complicat. Es tractava de Portes Obertes. Havíem de fer d’“azafatas” per un dia, per mostrar el nostre centre. Va ser una bona notícia, perquè a qualsevol li agradaria ser “azafata” a la jornada de Portes Obertes, i així, representar el nostre centre davant el públic, però a la vegada, era bastant aclaparador. El pitjor era veure qui s’aprenia 4 fulls per davant i per darrere sense saber­se on estan situades les classes. Uns dies abans del dia assenyalat, vam quedar tots els “azafatos” (tots érem de 1r i 2n) amb la Mª José perquè ens expliqués què havíem de dir, a quina zona havíem d’estar i, sobretot, com ens havíem de vestir. A mi em va tocar la planta baixa amb altres companys de 1r. Quina responsabilitat! ja que és la primera impressió que es fa la gent. Vam fer el recorregut i vam anotar tot el que havíem d’ensenyar (hauré d’assajar a casa meva, que divertit!). Uff, quanta feina, però ja tenia ganes de que arribés el dia. A la tarda havíem de venir vestits amb “l’uniforme”. Ens vam reunir tots a una aula amb la Mª José que va revisar els nostres “modelets”. La veritat és que estàvem ben bufons. Havíem de portar una samarreta negra, els nois amb texans i les noies amb faldilleta texana i leggins negres. A més havien de venir amb sabates i nosaltres amb manoletines. Va anar mirant persona per persona, observant si anàvem ben vestits. De seguida em vaig adonar que no es podia portar la faldilla massa curta ni arracades i penjolls d’or, entre d’altres coses, així que ja m’ho podia anar treient i també, les malles s’havien de portar molt més llargues que les meves. Vam riure molt perquè la Mª José li va dir a l’Oriol que portava sabates de casament (és que realment eren una mica “massa elegants”) i se n’havia de buscar unes altres més senzilles. Algunes noies, tan presumides com sempre, s’havien comprat roba nova per lluir­la. Realment aquest any tots ens ho vam prendre molt en seriosament, ja que teníem un institut nou i molt guai per ensenyar. Era un any especial. Finalment, vam parlar de les “posses”, com havíem de posar l’esquena, les cames, les mans. Uff, s’han de tenir en compte tantes coses que no sé si m’enrecordaré de tot. Semblavem les “azafatas” de la tele (jo crec fins i tot que ho feiem millor).

31


Per fi, va arribar aquell dia tan esperat i desitjat. Tan bon punt em vaig llevar, vaig repassar una mica el que havia de dir, i em vaig posar encara més nerviosa del que estava. Vaig anar ràpidament a l’institut, per no arribar tard. Després d’unes quantes fotos (tots estàvem la mar de bufonets) vam obrir les persianes de les classes mentre practicàvem tot allò que havíem de dir. Estàvem nerviosíssims, i no em sentia segura de mi mateixa. Pensava que els nervis em podrien trair. Ves a saber tu el que podria dir estant nerviosa, potser, en comptes de dir que són els lavabos, dius el que se’t passa pel cap, i se t’acut dir que és direcció o alguna bestiesa així... Aquella petita estona va ser la pitjor, tot i que no ens va donar temps per pensar molt i repassar perquè a les 10 en punt va començar a entrar alguns visitants per veure l’institut. Vaig atendre la tercera família que va entrar, i de seguida se’m van passar els nervis. Una vegada que em vaig acostumar, és com ensenyar casa teva. Van venir tanta persones que no vam parar ni un segon i quasi ens quedem sense esmorzar (amb la gana que tenia!) Tot va sortir molt bé, sense cap entrebanc dels que m’esperava... tothom que venia ens feia posar vermells perquè ens deien que ho fèiem molt bé, que anàvem molt “guapos” i fins hi tot algú va preguntar si aquell era l’uniforme de l’Institut. Tot va ser tan de sobte que aquell matí, de gairebé 6 hores, se’m va passar volant. Finalment, com agraïment, l’AMPA va preparar un “pica­pica” a la cantina de l’institut. Teníem tanta gana que el vam devorar en un tres i no res. Ho vam fer tan bé que la Mª José estava molt contenta i fins hi tot el Jordi Monsó, el director, va venir a felicitar­nos i a donar­nos les gràcies perquè ho havíem fet molt bé i havíem treballat molt. Vaig arribar a casa contenta però realment esgotada. M’ho vaig passar molt bé, ja que mai havia fet d’“azafata” anteriorment, i he après una cosa nova i diferent. Ja estic desitjant que arribi l’any vinent i la Mª José em torni a triar com “azafata”. A més ja seré una “azafata” experimentada i no tindré tants nervis. VULL REPETIR!!!! Coral González 1r A

32


33


34


Els nois i noies de 2n d’ESO vam anar a la nova fàbrica de la Coca­Cola que es troba a Martorelles. Aquesta fàbrica encara no està funcionant al 100% perquè hi ha dues fàbriques més, a Barcelona i a Sant Quirze, que estan en procés de tancament. El primer que vam fer va ser veure un vídeo on explicava la història de la Coca­Cola des que es va inventar al 1886 fins que va arribar a Espanya, desprès la monitora i guia de la nostra visita de la fàbrica ens va fer unes preguntes per grups, i els qui les van encertar els hi van donar una bossa amb diferents objectes relacionats amb la Coca­Cola. Desprès del vídeo vam anar a fer una visita a la fàbrica, primer vam veure un laboratori on analitzaven totes les begudes a veure si tenien el gas necessari, la quantitat de xarop, sucre ..., desprès vam veure la màquina que netejava les ampolles de vidre que s’utilitzaven diverses vegades, també vam veure com s’omplien, vam veure com moltes ampolles de plàstic corrien per un canal que les duia fins a una màquina que les omplia i alhora els posava el tap. També vam veure com les llaunes arribaven sense tap i buides i a l’instant sortien plenes i amb tap, al final vam veure una màquina que escalfava un tub de plàstic, desprès l’inflava, l’assecava, li posava l’etiqueta i anava pel canal fins a la màquina que l’omplia. La Coca­Cola es fa amb aigua i un xarop que molt poca gent al món coneix les composicions del xarop, és una mescla amb sucre i gas. L’empresa de Coca­Cola no només fabrica Coca­Cola sinó que també fabrica tots els gustos de la Fanta, Nestea, Coca­Cola Light, Coca­Cola Zero, Coca­Cola Light al Limón ...

Oriol Alonso Ortiz 2nB

35


L’hort del nostre institut està al final del passadís de la primera planta, al costat del Departament de Llengües. Hi treballem nois de 1r de l’ESO. A l’institut també es fa Jardineria, però és pels nois i per les noies de 3r. A l’hort, aquest curs hi anem l’Adrián Capilla, el Daniel Jiménez, l’Imad Ahamian, el Sergio Lázaro i el Zouhir Zouhri, tots quatre de primer. El professor que s’encarrega d’ensenyar‐nos el treball que nosaltres anem fent és el Mohamed Teldi. Hem conreat tomàquets, enciams, espinacs, patates, pebrots, carbasses, cebes, i d’altres vegetals. Ah!, però tots aquests productes vegetals no han crescut sols, ens ha calgut treballar moltíssim: § Primer de tot, vam haver de treure les males herbes. Després vam cavar la terra, vam treure les pedres i les runes que hi havia. Aquesta és la feina més dura que hem fet fins ara. § Quan ja l’espai el teníem net i preparat, vam llaurar el sòl. I ho vam fer amb un “multicultor” que ens van deixar la gent de l’Escola Barcanova, la que es troba dins del recinte del Castell de Can Taió. § Vam deixar la terra tota “pentinada” amb els solcs que li vam fer. Seguint‐los, vam sembrar les llavors. Cadascun dels tipus de llavors en el temps que pertocava. § Després de regar‐les uns quants dies, d’anar traient les males herbes que sortien, d’anar vigilant vaja, ens vam il·lusionar molt en veure com començaven a sortir, i anaven creixent, les plantes que tothom ha pogut veure a l’hort. O que s’han anant menjant: enciams, cebes... Per a alimentar la terra estem fent nosaltres mateixos l’adob: ajuntem totes les males herbes i plantes que arrenquem i, en un cantó, deixem que es vagin podrint i barrejant amb la terra. El que surti d’això serà el compost que afegirem quan sigui oportú. (Quan és oportú fer alguna cosa ens ho diu sempre el Mohamed, jejeje).

36


Més cosetes de l’hort… Hem fet algunes fotos i hem fet algunes preguntes a algunes persones que trobem cada dia a l’insti. Us les presentem a continuació:

JUANJO (Conserge):

MIGUEL CORREA (Alumne):

– Què és el que més t’agrada de l’hort? – Els tomàquets, les verdures, totes les hortalisses en general – I t’agrada el nostre hort? – Sí. – T’agrada el què hem treballat? I les terrasses? – Sí, molt. Us han donat canya, eh? Heu treballat, heu treballat molt bé. – Gràcies.

– T’agrada l’hort? – Sí, molt. – Per què? ‐ Perquè hi ha plantes…, perquè em relaxa. – Saps què fem a l’hort? –Sí: es planta, es rega, es talla, etc. – Quin tipus de plantes hi ha? – Cebes, patates, tomàquets, melons, hortalisses… – Gràcies.

JORDI MONSÓ (Director): – T’agraden les hortalisses ecològiques? – Si m’agraden les hortalisses ecològiques? Sí, és clar, molt. – I t’agrada l’hort? ‐ L’hort que esteu fent aquí? – Sí. I les terrasses? – Les que esteu fent vosaltres? Sí, molt, trobo que estan molt bé. Esteu aprofitant molt l’espai. – T’agraden les coses que hem plantat? ‐ Sí, les que sé que heu plantat sí. Heu plantat cebes, patates, tomàquets... Espero que me les deixeu provar, eh? ‐ És clar. Gràcies. Adéu.

MARIA (Administrativa): – T’agrada l’hort? – Sí, perquè el meu pare té un hort i, de tant en tant, vaig allà. – I t’agrada el que hem treballat nosaltres al nostre hort? ‐ Ah! Sí. He anat al vostre hort i he vist que heu avançat molt, que heu plantat moltes coses i que us ho passeu bé, no? – Sí. Gràcies. – A vosaltres.

37


SARA SÁNCHEZ (Alumna): – Saps què fem a l’hort? – Sembreu coses com verdures, bledes, patates… – T’agradaria participar en aquest taller? ‐ Sí, perquè m’agrada el taller i també m’agrada la jardineria. – Per què t’agrada la jardineria? – Perquè crec que és bo per a la Natura. – Gràcies. JOSEP MARIA (Cap d’estudis): – T’agrada l’hort? ‐ L’hort que heu fet al final o el jardí? Home! L’hort el trobo molt maco. A més, espero que em deixareu menjar algun enciam, no? – I t’agraden les terrasses que hem fet? – Els jardinets aquests que heu fet? Home, doncs us he de dir que cada dia quan aixeco la persiana, entro aquí i miro el jardí, doncs em trobo... ostres, què bé! Quina obra que han fet! – T’agraden les hortalisses ecològiques? – Més que ecològiques diria sostenibles, eh? Però sí, perquè trobo que tenim, amb la destrucció de la Natura que hi ha avui en dia, fer coses que procurin que els animals i les plantes visquin bé i al costat nostre les podem veure cada dia, doncs, no perjudicar el medi ambient és la nostra obligació. P – Gràcies.

38


Autors de l’article:

Adrián Capilla, Àngel Chávez, Imad Ahamian, Zouhir Zouhri. (1r d’ESO).

39


El dimarts passat dia 5 de juny de 2007 va ser com cada any el dia mundial del medi ambient i des de l’ajuntament conjuntament amb alguns delegats/es del poble es van organitzar una sèrie d’activitats relacionades amb el medi ambient com la de engaxar petjades a les sortides dels instituts i escoles de Santa Perpètua de Mogoda que deien: “segueix el camí escolar i no contaminis, vine a peu a l’escola”, això es va fer amb la finalitat que la gent vingués caminant a l’escola i no en cotxe com ve molta gent, ja que contamina més. També es van repartir díptics que explicaven que avui era el dia mundial del medi ambient i les activitats que s’havien programat de fer, aquests dos treballs no només els van fer l’ajuntament, sinó que hi van ajudar els delegats/es de cada curs i dos nens/es més de cada classe. Apart d’aquesta activitat de 9:00 a 10:00 del matí es va fer una apagada escolar. Quin era el significat d’apagar el llum de 9:00 a 10:00? Doncs, per calcular la llum que s’estalviaria durant tot aquest temps, com que a l’institut estem funcionant amb generador es va fer un càlcul proporcional amb l’Estela Ibèrica. Conjuntament amb el díptic es va repartir un full on posava les dades de la llum que s’estalviaria i el CO2 que estalviaríem per escola. Oriol Alonso Ortiz 2nB

40


El passat dijous 7 de juny, els nois i noies de 2n d ESO vam fer una sortida al Museu d´Història de Catalunya a Barcelona. Ens van acompanyar la Mª José, la Fina i el Josep Mª. L´autocar ens va deixar al Museu però com no podíem entrar fina a les 12 vam anar a esmorzar a la platja de la Barceloneta. Desprès d´esmorzar vam dermanar permís per baixar a la platja i mullar­nos els peus. Vam baixar, ens vam treure les sabates i ens van mullar. Que freda que estava l´aigua!. Alguns ens vam pujar els pantalons i ens vam mullar fins el genoll. Alguns altres van aprofitar per fer­se un munt de fotos en plan “ superguai” i estirar­se a les hamaques i algunes van aprofitar per recollir pedretes de colors. Cap a les 11:15 vam marxar i ens vam fer les fotos de grup (per la revista je,je). Vam anar caminant un altre cop fins al Museu. Allà no només vam anar a veure el Museu, també vam omplir un dossier. Primer van entrar els grups de la Fina i el Josep Mª i després nosaltres, els de la Mª José. Vam veure diferents sales de la història de Catalunya començant per la prehistòria amb el paleolític i acabant amb l’edat contemporània. La visita va ser llarga però divertida perquè havia moltes coses per fer i provar. Vam començar amb el Paleolític veien

pedres i tres cares d’homos i un mirall per mirar a qui et semblaves més, desprès vam veure un habitatge del bronze final que era una casa amb les seves diferents parts, vam continuar veient l‘empòrion de l’època grega, on havia repres entat un paisatge amb columnes, desprès vam veure el molins ibers on hi havia explicat on van viure els ibers i dos molins: un de petit i l’altre de gran que li podies ficar grans de blat i es convertia en farina, a continuació vam veure l’atrium d’una casa romana on hi havia diverses parts. Tot seguit vam veure una representació d’un bateig que representava els primers cristians, i també vam veure tota una sèrie de coses que els musulmans van portar a Espanya i una sínia andalusina que, si li donaves voltes, es veia com queia l’aigua fins a un petit hort i es distribuïa per uns canals, desprès vam veure la llegenda de les quatre barres, també vam entrar en un bosc i en una petita finestra es veien pagesos que representaven als pagesos en un país feréstec. Hi havia un lloc on ens vam poder provar una armadura i fer­nos fotos. Tot seguit vam entrar en un castell d’un senyor feudal, on es veia a sota un magatzem i a dalt les habitacions del castell, desprès vam veure un cavaller pujat a un cavall i al costat havia un cavall que el podies muntar, a continuació una església d’arquitectura romànica, una tenda de campanya que representava la conquesta de Jaume I, un vaixell que representava la Coca de Mataró, al costa una tenda d’un artesà que venia sabates, la casa on vivia i el taller, també al costat vam veure una

41


església amb arquitectura gòtica, un senyor feudal mort agafats pel pagesos que significava la revolta pagesa i per últim la tècnica de la farga catalana practicada antigament als Pirineus. Les altres coses que vam veure no les vam treballar amb el dossier, però les vam veure, perquè només ens interessaven les sales dels períodes històrics estudiats, i això s’acaba amb l’Edat Mitjana. El que més ens va agradar van ser el refugi de la Guerra Civil, les cuines dels anys 30 i 60, el bar i el futbolí dels 70, el cinema i les escoles de la zona republicana i franquista. Al final hi ha una maqueta de Catalunya amb un vidre per sobre i hi pots caminar. És divertit! Al final ens ho havíem passat bé, tot i que alguns quasi ens lesionem al pujar o baixar del cavall però estàvem esgotats. Vam anar al Passeig de la Barceloneta a dinar i desprès els profes ens van comprar un gelat perquè ens havíem portat molt bé. Estava la mar de bo!!!

Oriol Alonso Ortiz 2nB

42


43


Tots els alumnes de 1er d’ESO vam anar a fer una sortida a la Granja Soldevila sobre la prehistòria, que es titulava “ritus funeraris en el Neolític”. Així que, vam sortir de l’institut i vam anar xino­xano cap a la Granja. Allà ens esperava un monitor que ens va explicar, juntament amb unes diapositives com vivien en el neolític, com caçaven, quines eines utilitzaven... I sobretot que enterraven els morts en una fossa en posició fetal i amb el seu aixovar, és a dir, tot allò que era seu i li pertanyia. També vam visitar les vitrines dedicades al Neolític del museu de la Granja, on la seva peça més important és l’enterrament de quatre persones, de les quals dues es veuen molt clares. Després d’això vam fer un joc: el monitor va estendre objectes de ceràmica, eines de pedra, eines amb mànecs de fusta i restes d’un esquelet humà en una tarima i va dividir la classe en cinc grups. Un d’aquests grups va haver de reproduir un enterrament de fossa amb l’esquelet, col∙locar­lo en posició fetal i afegir­hi algunes eines. A la resta de grups ens va donar un ofici i havíem d’agafar totes les eines que es podien relacionar amb l’ofici que li havia tocat a cada grup i després, pels objectes que tenien cada grup, s’havia d’endevinar el treball o ofici que representava cada grup. En acabar cadascú se’n va anar a casa seva. Una setmana més tard vam tornar a la Granja Soldevila per a fer un taller sobre l’Edat dels Metalls. Vam sortir sobre les 15:20 aproximadament i vam anar a pas lent fins la Granja. Allà ens esperava el monitor que ens va ensenyar unes diapositives i ens va explicar com extreien els metalls de la natura, com els fonien, etc. Més tard vam anar a la sala del museu, on vam veure tots els objectes de metall que s’havien

44


trobat a Santa. Perpètua de Mogoda. Al final vam fer una activitat més divertida: havíem de fer una punta de fletxa de plom. Primer ens va comentar com ho faríem i seguidament ho vam posar en practica. Vam agafar un tros de fang (una mica gruixut) i li vam donar una forma rectangular. Això seria el motlle. Vam dibuixar una fletxa i vam buidar un tros per tal que quedés la forma ben feta. Mentrestant el monitor escalfava unes peces de plom fins que fos líquid. Quan vam tenir el motlle, ell va abocar­hi una mica de plom i al moment es va condensar. En treure la fletxa del motlle l’havíem de polir amb una pedra, com ho feien en aquella època. Alguns dels resultats dels nostres companys, realment, van ser espectaculars. MIREIA 1R B

Apa! Xiquetes a polir les fletxes com els antics, a veure si us queden bé i us hi podeu fer un penjoll.

45


A reveure i molta sort a tots els companys i companyes de 2n de batxillerat!!

El passat 25 de maig els alumnes de segon de batxillerat vam celebrar que havíem acabat el curs amb una petita festa de comiat a l’institut, organitzada pel Josep Catasús i per nosaltres mateixos amb la col∙laboració d’alguns professors. En la festa es va fer l’entrega d’unes orles que havien preparat la Montse Pagés i el Toni Izquierdo, a més d’algunes paraules que es van dir de la mà del nostre director Jordi Monsó o alguns dels alumnes com Luis Pachón, Tatiana Berja, David Morales i Irene Valle. També es va passar un power point amb fotos de tots nosaltres i molts dels nostres professors que ens han donat classe durant tots aquests anys i a més amb una cançó de fons la qual va ser una manera molt bona de definir el que ens espera a aquells que anem a fer les proves de selectivitat, Llençat! Només dir que desitjo que ens vagi molt bé a tots a partir d’ara que sortim de l’institut i moltes gràcies a tots aquells que ens heu donat un cop de mà en tots aquells moments tant durs que es viuen a segon de batxillerat. Laura Llord Aymerich.

46


En el taller nos lo pasamos de muerte porque encima de que no hacemos clase normal de esas que te comen la olla, vamos a hacer fotografías con Eugeni y Sergi por la calle. Una vez hechas las fotos preparamos unos líquidos con un nombre muy raro que yo nunca me acuerdo, pero bueno, son tres uno es el revelador, otro el fijador y el último el líquido de paro. Una vez preparados hemos de coger la ampliadora, hacer la copia en papel y pasarla por los líquidos a continuación las sacamos, las ponemos en agua y ya esta, bueno, también las planchamos porque salen todas arrugadas. La verdad es que me mola este taller. Jonatan.

Ayer por la tarde nos tocaba hacer talleres como cada tarde. Fuimos al cole para hacer fotos usando focos. Cuando llegamos al aula, cerramos bien las ventanas para que no entrara nada de luz, encendimos los focos y ala todo listo para empezar… Se podían hacer las fotos con mas o menos luz, depende quien tirara la foto, decía como quería la iluminación. Se enfoca desde abajo para dar sombra o desde los lados para que no salga ninguna sombra en la fotografía … a veces poníamos una cartulina negra para que resaltara mas o una cartulina blanca para aprovechar el reflejo. Fátima.

47


Ara us explicarem el que es va fer el dia 23 d’abril. És un dia molt especial per el nostre centre nou Per dues raons una perquè és el primer Sant Jordi i l’altra perquè es la primera “festa” que celebrem en el nou edifici. S’hi van fer 21 tallers, pel∙lícula: Golfus de Roma, English Theatre, Let’s sing!, Pel∙lícula (francès): Màrius et Jeanette, Jocs d’ordinador, Passejada en bicicleta per Gallecs, Polseres i clauers, Danses irlandeses, Jocs de Rol, Revista, Trencaclosques, Cuina freda... L’horari va anar de les 9:del matí fins a les 10:45, i, el pati de 10:45 a 11:15 de 11:15 fins 12:45 i desprès una vegada acabats els tallers vàrem anar tots a la nostres classes i un cop allà ens van donar un val per un refresc que ens el van haver de beure al pati, ja que al gimnàs no hi podien entrar begudes, un cop acabat vàrem entrar al gimnàs. La festa començava, primer vam veure cantar a les dues artistes de l’insti, l’Anna Sargsyan i l’Adriana Téllez. Es van donar els premis de poesia del primer cicle, desprès el ball d’aeròbic de les alumnes de 3r, el lliurament de premis literaris, punts de llibre i del taller dels jocs d’informàtica i per acabar unes exhibicions de Hip­hop i fi de festa. A mi la festa em va semblar molt bé, les dues companyes que van cantar ho van fer molt bé, desprès algunes companyes del nostre I.E.S i de l’Estela ens van fer dos balls, i també ho van molt bé, es nota que s’ho van currar . Desprès van fer el lliurament de premis, i quan va acabar havien de ballar Hip­hop però la majoria de gent ve anar a pendre’s una coca­cola, després va començar l’espectacle del Hip­hop i com cada any li va agradar a tothom, hi havien companys del cole com el Ferran Terol i ex companys del nostre centre com en Pau Roldán i per primera vegada va venir tot un campió,el d’Espanya, Vilith, que forma part del grup Fallen Angels Crew, i com a campió que és ens va fer uns moviments espectaculars que van fer deixar­nos a tots bocabadats.

Aquí teniu una bona mostra de la varietat de tallers que es van realitzar durant tot el matí, jo os ho diem ara no hi són tots, però si aneu observant les fotos potser trobareu els vostres caretos.

48


Taller de pel∙lícula Al taller de pel∙lícula van veure El dia de la bèstia que era una comèdia espanyola i era molt entretinguda. La van veure a la biblioteca amb el Josep León i amb el Miquel.

Taller de jocs d’or dinador - Us agrada aquest taller? No està malament. - Quint tipus de jocs feu? Jocs de pensar... i això... uf! Ja saps, costa!. - Feu alguna competició? Sí - De què tracta la competició? De saber qui fa més punts. També van fer un campionat en el taller dels jocs d’ordinador que va guanyar Noel Kuntz. Els jocs eren molt entretinguts i es va realitzar a la sala d’informàtica. Van concursar nois de primer i segon cicle. Aquest taller tenia tres jocs d’ordinador el Bookwork, el Jewell Quest i Kalima; el guanyador va rebre un premi. Aquest taller consisteix en fer jugar a jocs de pensar i rapidesa visual. Va haver­hi premis pels jugadors tant del primer cicle com pel segon cicle

Taller de cuina fr eda - Us agrada aquest taller? Sí, és molt divertit -Quins tipus de menjars feu? Pizza , pastissos, montaditos - Es difícil aquest taller? No. -Quins productes manipuleu? Pa de motlle, olives, tomàquet...de tot una mica - Ens pots explicar com funciona aquest taller? Preparant menjar, fent pastissos freds...

49


Taller de picalletr es - Us agrada aquest taller? Sí, ens agrada molt. - De què tracta aquest taller? De preguntar als companys com s‛escriuen les paraules i competir entre nosaltres tot lletrejant-les. - És difícil aquest taller? No, és molt senzill. - Hi heu de pensar molt? Una mica, però esta molt bé. Aquest taller tracta de dir paraules i després lletrejar­les. Fan un concurs i el que més paraules lletregin, guanyen.

Taller de polser es i clauer s - Us agrada aquest taller? Sí, està molt bé. - Quins són els professors? L‛Alícia, en Joan i la Isabel Valverde - Hi ha bon ambient? Si, molt n‛hauríem de fer tot l‛any - Us costa molt fer les polseres i els clauers? Una mica, però quan agafes la pràctica ja està (si... ja està ja, roig com un pebrot, fet un embolic) - Quants feu? Dos cadascun, perquè no ens dona molt de temps a fer-ne més. Alguns alumnes fan cocodrils com a clauer i d’altres fan polseres amb boletes de colors. Pots posar­hi diferents colors. Pel que podem observar, tenen força mà, menys el pebrot...

Taller de trencaclosques - Us agrada molt aquest taller? Sí - Hi ha moltes peces? Sí. Algunes les fem nosaltres amb trossos de fusta.

50


- Ho feu en grup o ho feu individual? Ho fem individualment, cada un fa les seves pròpies peces - Hi ha bon ambient? Sí, es clar. Els alumnes han de resoldre uns exemples de trencaclosques i després han de crear les seves pròpies peces, dibuixar­les, tallar­les i polir­les.

Taller de tatuatges amb Henna - Us agrada aquest taller? - Sí, està molt bé. És molt entretingut. - Quins tipus de tatuatges hi feu? Tribals, flors, notes musicals, etc..., el que vulguem, i també tenim uns models dibuixats per copiar-los. - Què utilitzeu per fer els tatuatges? Aigua, henna i dissolvent. - És difícil fer un tatuatge? No, i aquest amb els dies se‛n va. Els components per poder fer tatuatges de Henna són: aigua, dissolvent i henna. La henna es fa amb la fulla i el peciol de Lawsonia alba Lam. (Lawsonia inermis L.). Aquest tint s’utilitza a l’Índia, el Pakistan, l’Iran i a tota l’Àfrica del nord, en algunes cultures s’utilitza per ornamentar les mans i peus de les núvies. A occident es posà de moda durant els anys 90. L’Henna és una planta que l’utilitzaven molt els antics egipcis per a les cerimònies.

51


Taller de danses ir landeses - Us agrada aquest taller? Sí, ha estat molt entretingut. - Quin tipus de ball feu? Ball irlandès tap i sof, consisteix en portar el ritme amb les cames i els peus, tant amb la punta com el taló, això sí, tots alhora. - Es difícil aprendre aquest ball? Es necessita molta pràctica, no és fàcil, però avui hem fet exercicis senzills i divertits.

Taller de jos de r ol El taller el realitzen alumnes de 4rt i 1er de batxillerat, i el que s’encarrega de portar la batuta és Javier Olivares, un ex­alumne de la casa. - Us agrada aquest taller? Sí, és molt entretingut. - De què tracta? El joc es desenvolupa en una època i un món diferent, imaginari i tracta de passar per unes proves o aventures que es realitzen en grups.

English Theater Els alumnes de primer d’ESO han de preparar una petita obra de teatre amb l’ajuda de la Mònica (àpa! que no tindrà feina), el títol de l’obra es The bank. L’argument tracta d’un lladre que va a robar un banc i al final resulta que serà un client del banc qui robarà al lladre.

52


Tangr am Cada alumne té un parell de fulloles de fusta, una s’utilitza per fer les set peces que té el joc, són set formes geomètriques diferent i l’altra fullola es talla per fer la base o caixeta plana per poder guardar les set peces. El joc del Tamgram consisteix en fer diferents formes, objectes, animals... utilitzant estratègicament les set peces. Al taller van participar alumnes de 1er i 2n d’ESO.

Taller de r evista Mentre els nostres companys estan als diferents tallers nosaltres hem aprofitat per fer l’article de Sant Jordi 2007. Hem anat pels diversos tallers per saber què és el que feien, els hem fet entrevistes i un reportatge fotogràfic. Ha set molt divertit, perquè al llarg del matí, hem tingut de sortir a fer les “visites” periodístiques als nostres companys. Tot plegat aquest ha set l’article que hem creat.

Naiara, Xavi, Abraham i Ezequiel 3r A­B

53


23 dàbril de 2007 1r Cicle Prosa i Poesia 1r premi: Verónica Sánchez 2r premi: Laia J uan 3r premi: desert Accèssit: Zouhir Zourhi 2n Cicle Prosa i Poesia 1r premi: Patricia Hidalgo 2n premi: Isabel Pascual i Sílvia Naylor 3r premi: Nadia Valera Batxillerat Prosa i Poesia 1r premi: desert 2n premi:desert 3r premi: Laura Llord Accèssit: Irene Valle

1r Cicle

2n Cicle

Originalitat

Originalitat

Coral González 1r A

Albert Venteo 4t A

Elaboració

Elaboració

Alba Chaves 1r B

Raquel Ysla 3r B

54


Hay muchas diferencias entre mi país, Perú, y este país. En el mío las costumbres son diferentes. Allá yo me divertía mucho con mis hermanos y sobrino; me reía, nos hacíamos chistes, pero acá me siento hija única y no me siento contenta. Allá disfrutaba mucho de mis comidas y de las fiestas típicas que se celebran. Comía muy a gusto las comidas que más me gustan y que son el ceviche, las papas a la huancaina, el cabrito, la carapulcra, el olluquito, etc. Y escuchaba las canciones también típicas: la marinera, el huayco. Otras cosas diferentes son, por ejemplo, el clima: allá donde vivía hace mucho calor porque es parte de la costa y siempre dan ganas de ir a la playa. Yo, a cada rato, iba a la playa con mis hermanos, mi sobrino y mis padres. Extraño mucho mi familia, aunque me llamen por teléfono. Yo creo que muy pronto me voy por que mi papá dice que ya está ahorrando para poder irnos. Mis hermanos dicen que están orgullosos de mí y me dicen que triunfe acá. Mi hermana mayor, la que tiene mi sobrino André, va a tener otro(a) y tiene el parto programado para la primera semana de septiembre. Todos estamos muy contentos con esto. Acá no me siento bien, extraño a mis amigos del colé, mi casa, mi familia…¡Cuánto daría por abrazar a mis hermanos y ya quedarme con ellos! Ellos también están logrando trabajar, aunque allá no haya demasiado trabajo. Mis hermanos han estudiado mucho y me llena de tristeza pensar que por las puras hayan estudiado, porque ahora no hay trabajo. Allá, mi hermano me enseñó un montón de cosas, como el inglés. El sabe mucho ingles ya que antes lo estudio mucho. El inglés es muy necesario y a mi me gustaría mucho conocer más ese idioma. Mi otra hermana, la que todavía está en la Universidad, se siente orgullosa de mí, ya que ella había sacado mejores puestos antes, en su colegio, y ahora está estudiando Economía. Mis hermanos están bien acostumbrados allá y quieren que yo regrese. Por eso estamos ahorrando. Las diferencias entre el Perú y este país son las costumbres típicas, fiestas, comida y baile.

55


Verónica E. Sánchez Vargas 1r ESO

DE TODO CORAZÓN Cuando me dijiste que nada pasó Se me derramó el corazón Triste y desconsolada Recuerdo las horas pasadas Esas horas que pasábamos junto al mar Mientras me susurrabas “te quiero cada vez más” Lloro al pensar Que nunca volverás Muero al escuchar Que con otra tú estás Soñaba con un amor Que nunca existió Me gustaría volver al pasado Para borrar los malos tragos Me gustaría romper tu corazón con un flechazo de amor Confío en dios En que algún día me volverá mi amor Me gustaría que algún día me dedicaras una carta de amor Como yo te dedico este poema de todo corazón

Laia Juan

El monstre és un nen molt perillós que es posa la disfressa de monstre i agafa el llibre de castellà i es posa a riure. Ha sentit una pedra llençada al vidre i va corrent i es posa la disfressa de monstre, s’amaga darrera de la porta i agafa la pistola i el ganivet. Però era la seva mare, que va i li diu: ­Què fas amb el ganivet i la pistola? I li diu agafa el llibre de castellà i posa’t a llegir i ell s’ha posat a riure. Zouhir Zourhi 1er ESO

56


Kevin nunca había echo nada de provecho. Siempre tenía conflictos con el instituto, con la policía, en su casa… Vamos! que parecía que él estuviera en contra del mundo. Y solamente tenía 14 años. Siempre estaba de cachondeo, haciendo gamberradas… La calle era como una sala de juegos para él. Kevin vivía en un barrio donde la gente era de un estilo como él. El vivía en un piso cerca de la gasolinera, con su madre, su abuela y su hermano pequeño. Su padre los abandonó cuando nació su hermano. Desde entonces Kevin cambió radicalmente, de la noche a la mañana pasó de ángel a demonio… Su madre empezó a trabajar… pero su sueldo no era suficiente para mantener a 4 personas… Así que Kevin muchas veces roba porque no tiene dinero para comprarse lo que él quiere… Un día Kevin fue a buscar a un amigo suyo para irse a dar una vuelta… Se fueron al lado de la vía del tren… ahí siempre se fumaban sus cigarritos a escondidas… De repente aparecieron cuatro chavales de unos 15 o 16 años, eran del mismo barrio, pero no se conocían porque ellos vivían en los bloques bajos. Empezaron a hablar y uno sacó una especie de plástico… y dentro tenia una cosa envuelta en papel de plata… Kevin y su amigo se quedaron un poco parados… nunca habían probado eso… Muchas veces lo habían pensado… pero nunca lo habían hecho. El chaval que se estaba haciendo el porro… les preguntó si querían fumar… Ellos con un poco de miedo dijeron que sí… Al rato continuaban fumando uno detrás de otro, uno detrás de otro… Hasta que Kevin ya no podía mas, tenia los ojos rojos y bastante achinados. Se hizo tarde y se marcharon a casa… A Kevin esta nueva experiencia le havia hecho alucinar, vamos le havia encantado… solamente tenia 14 años… Era solo un niño… Kevin desde entonces… roba para conseguir cosas peores que un simple porro… Ya ha estado en 3 centros de menores diferentes… Ahora tiene 17 años… y ha probado de todo… Es impresionante como la vida te puede cambiar de la noche a la mañana… ¿No crees? Patricia Hidalgo Gaña 3r­B

57


­ ¿Es precioso, no crees? – dije yo toda feliz. ­ Sí, es muy bonito… ¿Quién te lo ha regalado? Debe de haber costado una fortuna… Me quedé en silencio. La verdad es que no sabia quien era el remitente de ese magnífico presente. Era un cuadro pintado al óleo que retrataba una bonita casa situada en medio de un extenso jardín, supongo que del siglo pasado a juzgar por su fechada y sus grandes ventanales. Estaba enmarcado con un bonito marco dorado que resaltaba sobre el color verde del jardín de la majestuosa casa. Su belleza hacía que los demás regalos de mi decimosexto cumpleaños desapareciesen cuando contemplaba el cuadro una y otra vez. ­ Olvídate Jean, tarde o temprano ya sabrás quien te lo ha regalado. ¡Ahora deberías estar pasándotelo arrastrándome al centro de la sala de baile. Después de varias horas, una vez finalizada la fiesta, Bernie decidió ayudarme a recoger antes de irme de mi casa. ­ ¿Ya está todo? – preguntó ella. ­ Sí, creo que sí… ­ dije pensativa antes de volver a echar el último vistazo a la sala ­. ¡Ah no! ¡Me dejaba el cuadro! ­ Ambas nos subíamos al coche de mi madre con la intención de regresar a nuestras casas. Eran ya las cinco de la mañana cuando finalmente llegué a mi destino. Tuve que dar varios viajes desde el garaje hasta mi habitación para poder cargar con todos los regalos y demás. Una vez en mi habitación empecé a ordenar y a buscar un sitio adecuado para los presentes. Una vez echo, decidí dar la última mirada al cuadro antes de acordarme con la intención de encontrar el nombre del remitente. Lo encontré. Por detrás del cuadro el remitente había escrito “La casa de campo por Damian Flynn”. Me quedé pensativa y sorprendida… No conocía a ningún Damian Flynn. Al cabo de pocos minutos, fui vencida por el sueño y caí rendida en la cama. A pesar del sueño que tenía la noche anterior, me levanté pronto y volví a mirar el cuadro. El cuadro había cambiado. Ahora el paisaje lluvioso y nublado. Yo recordaba un paisaje soleado. Supongo que ayer estaba tan ocupada que no me fijé suficiente. ­ ¡Jean, coge el paraguas si vas a salir que está lloviendo! ­ gritó mi madre desde la sala de estar. Entonces, fui a casa de mi mejor amiga con la intención de quedarme ahí toda la tarde hablando con ella. A media tarde decidimos salir a la calle ya que ahora reinaba un ambiente tranquilo y soleado. Le expliqué, entre otras cosas, lo que me había sucedido con el cuadro y el nombre que había encontrado en él. Ella no se alteró nada comparada con una señora mayor de aspecto cordial que interrumpió nuestra conversación cuando dijo con los ojos muy abiertos: ­ ¿Conoces a Damian? Entonces sabrás dónde está, ya que lleva años desaparecido… Tras explicarlo que no lo conocía le pedí que me contara lo que sabia sobre él.

58


­ Bueno… No mucha gente recuerda ese hecho… ­ Tras suspirar profundamente empezó a hablar en voz baja, memorizando ­. Tuvo lugar hace diez años. Los Flynn vivían en una bonita casa antigua a las afueras de la ciudad. Era una familia con muy buena reputación hasta que el señor Flynn perdió su empleo. Se arruinó. Por aquel entonces Damian tendría unos 7 años, supongo. A partir de entonces, la familia prácticamente no salía de casa hasta que un día, llevado a la locura, el señor Flynn se suicidó. Al instante la señora Flynn i Damian dejaron la casa para siempre i nunca se supo nada mas de ellos. Era una historia con muchos cabos sueltos. No entendía como se pudo suicidar por esa tontería, al igual que no entendía que tenía que ver yo en todo eso. Me quedé mirando a la señora y abrí la boca con la intención de preguntarle algo, pero ella me dio un trozo de hoja de papel y se fue. Me giré para enseñárselo a Bernie y en cuando vi lo que era me giré de nuevo para preguntarle de dónde saco la dirección de la casa de los Flynn pero la señora no estaba por ninguna parte. Como apenas eran las siete de la tarde, Bernadette y yo fuimos a mi casa para pasar el rato. Entré en mi habitación, me dirigí hacia el cuadro y cuando estuve lo suficiente cerca para diferenciar los bellos tonos… me fijé en ella. Me quede atónita al instante. Ya no llovía en el cuadro y había la imagen de una mujer que parecía mirarnos desde una de las coloridas ventanas de la casa. ­ ¡Este cuadro ha cambiado ya tres veces! Algo raro esta pasando… No es normal que las pinturas se muevan libremente por un cuadro ya dibujado y secado… ¿verdad? ­ Tienes razón Jean. ¿Y si vamos a la dirección que nos ha dado esa señora esta tarde? No perderíamos nada, ¿No crees? Asentí con la cabeza y fuimos en busca de la calle Horsford nº 667. Después de veinte minutos de cansado recorrido habíamos llegado a nuestro destino. Era la misma casa que el cuadro, igual de preciosa aunque con algunas diferencias que señalaban el paso de lo años, al igual que el rostro de una persona mayor cuando envejece. Nos dispusimos a entrar pero algo llamó la atención de mi amiga. El cuadro estaba justo en la entrada de la puerta, en el suelo, como si nos hubiese seguido hasta allí. Cogimos el cuadro y abrimos la puerta que, sorprendentemente, estaba abierta. Yo me esperaba una casa llena de polvo, antigua y en mal estado pero en cambio lo que vi fue una casa con un aspecto excelente y con las inconfundibles señales de vida que mostraban, cosa que era extraña si se suponía que los Flynn abandonaron esa casa hace diez años.

59


­ ­ ­

­ ­

Nada más entrar nos volvió a llamar la atención el cuadro. Se estaban mezclando los colores y formas hasta crear una especie de retrato familiar. Aparecía un señor, calculo que de unos cuarenta años, abrazando a la que parecía su mujer la cual me resultaba un tanto familiar y cuyo hijo, sentado en las rodillas de su padre, también me resultaba familiar. El miedo se apoderó de nosotras. No sabíamos que hacer, hasta que escuchamos el inconfundible ruido de chirridos en las escaleras de parquet que afirmaba que alguien bajaba las escaleras. Nos escondimos detrás del sofá y esperamos a que la persona estuviera lejos de nuestra vista para poder irnos de ahí en cuanto se despistara. La persona que había bajado era un adolescente muy guapo que aparentaba nuestra edad. Era rubio, alto y delgado e iba vestido bastante dejado. De repente me entraron unas ganas horribles de estornudar y se me escapó. Al instante, el adolescente se giró y nos encontró detrás de su sofá estampado. Justo en ese momento, cuando pensábamos que era nuestro fin, me levantó y me dio dos besos. Cuanto tiempo, Jeam O’Kane. ¿Te acuerdas de mi? Soy Dam. ¿Dam? ¿Se refiere a Damian Flynn? – Me susurro Bernie al oído. No lo sé, yo siempre le llamé Dam. Éramos muy amigos de pequeños. Me pregunto qué hará aquí… Ambas dimos un bote cuando oímos que alguien más se disponía a bajar las escaleras. Era la señora mayor de aquella tarde. ¿Supongo que estais confusas y os preguntais que está pasando verdad? Asentimos con la cabeza. Él es Damian Flynn y yo soy su madre. Nos quedamos boquiabiertas. Silvia Naylor Isaac 3er A

L’Erica en despertar­se, va el llit, es va llevar­se, es va dutxar, va arreglar­se i va baixar a esmorçar al menjador de l’hotel. Estava allotjada a l’hotel “Bauer II Palazzo”, situat al centre de Venècia. L’Erica era una noia de 33 anys de Barcelona. Era biòloga i havia anat a Venècia perquè havia d’acudir a un congrés on debatrien sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències. Havien escollit la ciutat de Venècia perquè seria una de les ciutats europees que mes patirà els efectes del canvi climàtic, ja que acabaria enfonsant­se si el nivell del mar pujava. Un cop va acabar d’esmorzar va dirigir­se al congrés. Van passar unes quantes hores reunits i quan finalment van acabar, l’Erica va decidir fer turisme per conèixer la ciutat. Va començar per la plaça Sant Marc, des d’on es podia observar el Palau Ducal, la façana de la basílica de Sant Marc, entre altres monuments emblemàtics. Va entrar dintre de la basílica per poder apreciar tota la seva solemne arquitectura. Com que es feia l’hora de dinar va anar a buscar un bon restaurant on es pogués menjar bé. Es va demanar uns raviolis alla panna que li van encantar. Tot seguit, en acabar el dinar que, per cert, no li va sortir gens barat, es va dirigir a agafar el vaporetto per poder arribar

60


mes ràpid a un museu que li havien recomanat, anomenat “Storico Navale”. A mig camí per arribar a l’estació del vaporetto es va aturar en veure un botiga amb màscares de carnaval increïblement boniques. I li va semblar bé agafar­se una de record d’aquesta ciutat ja que els carnavals venecians eren uns dels mes importants. Va agafar el vaporetto fins l’Arsenale perquè el museu estava ubicat tan sols a uns minuts. El museu va estar interessant, tota la història de la república veneciana i la marina italiana estava explicada a través de models i exposicions. Amb tot això ja eren les sis de la tarda i com que no li quedava gaire temps per poder visitar tota la ciutat sencera, va decidir pagar un gondoler perquè la portés a donar una volta pels canals venecians en gòndola. Va disfrutar molt, van passar per molts canals i ponts, va poder apreciar gairebé tota la ciutat. El viatge va estar molt acollidor, i encara més encantador en el moment que el gondoler es va posar a cantar. En finalitzar el viatge, l’Erica es va trobar cansada i una mica marejada. Va decidir tornar a la plaça Sant Marc a prendre un capuccino. Va ser llavors quan es va fitxar en un arc que hi havia a la plaça o, millor dit en l’home que hi havia al costat: era un home robust i alt, morè, amb barba i la cara molt pàl∙lida. Ell l’estava mirant. L’Erica es va quedar pensativa i de sobte li van venir al cap un munt d’imatges que hi havia viscut a Venècia i en totes apareixia la cara d’aquell home: va entrar amb ell a la visita de la basílica de Sant Marc, estava dintre de la botiga de màscares amb una màscara d’àguila posada, però la mirada profunda no se la podia treure del cap, estava menjant a la taula del costatt al restaurant, s’havia topat amb ell al pujar al vaporetto, estava a l’entrada del museu, el va beure més d’un cop caminant des de la gòndola... Li va entrar un tremolor i estava molt inquieta i atemorida. Qui devia ser aquell home? L’estava seguint per tot arreu? Què volia? Va deixar diners a la taula per pagar el capuccino i se’n va anar corrents a l’hotel. No parava de mirar darrere seu i en totes direccions, buscant aquella cara tenebrosa, sentia passos que la seguien, es sentia observada en tot moment. Va entrar al seu hotel. Va pensar que allà estaria segura. Es va girar i va veure el seu amic Oscar que venia cap a ella per presentar­li un nou membre que assistiria al congrés, l’Enzo. Era ell, aquell home misteriós, però ara no semblava gens perillós, sinó amable i fins i tot divertit. Van passar una bona estona xerrant. Al cap d’una estona l’Erica es va acomiadar dels dos nois i es va dirigir a l’ascensor per pujar a la seva habitació. Va entrar a l’ascensor i li va dir a l’ascensorista que pujaria a la tercera planta. Llavors es va adonar que l’ascensorista era l’home de la cara pàl∙lida, més blanquinosa encara, els ulls negres i la mirada penetrant. La noia va dirigir la mirada cap a l’Oscar que encara estava prenent una copa amb l’amic Enzo. Va tornar la mirada de nou cap a l’home, les cames li tremolaven, una suor freda li pujava fins al cap. Les portes de l’ascensor es van tancar. Isabel Pascual Fabregat 3r B

61


La vi por primera vez y no supe reconocerla, pero… ella me cautivó terriblemente. Su mirada decía mucho más de ella que todas las palabras que no podía pronunciar por temor a su acompañante. La conocí en un bar tremendamente íntimo para mí, y eso era algo a mi favor porque soy una de esas personas que no puede dejar de observar todo lo que te rodea e intenta averiguar en que piensa aquella persona en que se ha fijado, y el hecho que aquella noche decidiera ir a ese bar tan oscuro me permitió fijarme sin sentirme intimidado por ninguna mirada extraña al cruzarme con ella, al menos eso creía yo. Aquella extraña consiguió cautivarme intimidarme con su apasionada mirada. Para que entendáis como llegué a sentirme os diré que ella iba con un increíble vestido negro ceñido al pecho, con las piernas descubiertas con un corte en la falda hasta más arriba de la rodilla, el pelo rubio, largo y ondulado que recordaba a una noche tranquila en el mar con el vaivén de las olas al moverse tan delicadamente, que apenas te podías dar cuenta que tu cabeza se inclinaba al son de sus movimientos. Ella era increíble la mujer más bella que nunca he podido ver, y sabía perfectamente lo que hacía. Y la observaba desde una mesa alejada tomándome una copa y disfrutando de la buena música, ya que en aquel local había espectáculo. La observé durante horas y ella no se dio cuenta, podía saber que a pesar de su magnífica imagen no se sentía bien, algo en lo más profundo de su ser le decía que aquel hombre con el que estaba no era adecuado para ella. De vez en cuando bebía de su martini y podía ver su carmín manchaba la copa y deseaba ser esa copa. Al poco de pensar que debía irme, ella me miró y, un tremendo escalofrío recorrió mi espina dorsal. Pude sentir sus pupilas clavadas en las mías y como su sonrisa hacía que mis pómulos se sonrojaran y, mi corazón temía que aquella mirada quedara en nada más que eso, en una mirada entre dos desconocidos en un bar con espectáculo. Pero no fue así. Ella no apartaba sus ojos de mí y yo sabía que debía acercarme y salvarla de la jaula en que vivía. Pude sentir como su corazón se aliviaba con la fantasía de estar en mi mesa pero también sabía que no podía apartarse de los brazos del narcotraficante que la acompañaba. No podía creer como aquel hombre ni siquiera la miraba con lo bella que era, estuviera metido en su propio mundo, que no se diera cuenta de que ella estaba a su lado. Sabía en que yo era aquel hombre y que ella se sentía feliz a mi lado. Decía que ese sueño no podía ser solo eso, así que a través del camarero le mandé una nota en la que escribí “una mujer tan bella como tu no debía sentirse triste, nuestros ojos se han cruzado y he sentido que debía hacerte feliz. Te espero en la puerta trasera”, y me levanté i me fui a la puerta de atrás, encendí un cigarrillo y cuando mi paciencia empezaba a desesperarse ella llegó. No nos dijimos nada, solamente nos miramos. Acaricié su brazo y pude ver como hasta la brisa que la rozaba tenía que estar allí. Sin pensar se acercó a mí, enmarañó sus manos en mi pelo y dejé de tener envidia de su

62


copa de martín. La pasión corría por nuestras venas y el desenfrenado deseo de que aquello no acabara nunca nos condujo a cometer el pecado más peligroso. Luego se marchó y no la volví a ver jamás, pero cada día de mi vida he pensado en ella y como me hicieron sentir sus besos. Ahora que ha pasado el tiempo sé reconocer que aquella desconocida mujer rubia, era la mujer de mis sueños. Laura Llord 2n Batx.

Una amiga no és... traïdora, una amiga no té... enveja, una amiga no provoca... baralles, perquè això no va bé. Perquè si una amiga és així significa que no és res. Si ens diem els secrets No ho han de saber. Perquè encara que t’enfadis no ho han de saber. No es pot anar així Fent mal a tothom i després arreglar­ho amb un simple perdó. Nadia Valera Ariza 4rt B

Preferia morir abans de veure’t sofrir, però guanyà la meva decisió. Déu em perdoni l’actuació!! I el meu desig es va complir. Ara la meva mirada era blava, Ja no m’hi posseïa el meu cos, L’aire era més calent, s’inflamava. Estava cec, però en mig de la nit, Vaig tornar a escoltar bategar el meu cor, Recuperar el temps, sentir el calor del sol, Vaig aranya les ombres i vaig trobar l’esperança, El veure l’aigua dins d’aquell pou, Estava amb ella, no estava sol, Em faltava la peça de confiança. Cautila Irene Valle 2n Batx.

63


64


65


No podia ser d’un altra manera, no ens equivoquem si diem que va ser una inauguració, no pas la Oficial, però segur que molts ho vam pensar, ho era ...en silenci. Si la cantina és el centre social de l’institut, d’esbarjo, de jocs i per estar una estona parlant amb els amics, el gimnàs és quelcom més, és per a moments especials, i això ho vam poder viure durant la festa de Sant Jordi. Per primer cop l’escenari es va omplir de color, de vida i d’il∙lusions. Tots els participants van fer un gran esforç per tal que la festa fos de tots, i així va ser. Ara toca recordar­la amb aquest àlbum de fotos, disfruteu!.

66


67


68


69


J ORDI MONSÓ: Ahora yo tengo el mando (Farándula) by Miguel Saez J OSEP Mª: Horarios esclavos by Andrés Calamaro ASSUM: Yo no te pido la luna by FiordaLiso ELIES: Siempre hay un precio by Los Secretos Mª J OSÉ: Jardín de rosas by Duncan Dhu MONTSE PAGÈS: No pintamos nada by Mecano ALÍCIA: Aquellas cartitas by Andy y Lucas J ORDI CORELLANO: Ave María by David Bisbal TONI: Guitarra by Pecos NACHO: El virus del ordenador by Vainica Doble FINA: Cientos de preguntas by Sober SANDRA: Desesperada by Marta Sánchez J OSEP CATASÚS: El poder de tus ojos by Pecos EUGENI: Dios y el diablo en el taller by Fito Paez LLUÏSA, MÒNICA i SANDRA: La camisa negra by Juanes J OAN: Grita by Jarabe de palo FERNANDO: Échate a correr by Carlos Varela MOHAMED: Los jardines de palacio by Pastora Soler RAQUEL I J UANJ O: Sin papeles by Celtas cortos PROFESSORAT INTERÍ: Informe policial by Rodrigo

70


DEPT DE CCSS: Una historia de tantas by Melendi DEPT DE LLENGÜES: Palabras más, palabras menos by Los Rodríguez DEPT DE TECNOLOGIA: Al mundo le falta un tornillo by Julio Sosa PROFES DE MATES: El carnaval de los números by Barney y amigos PROFESSORES DE CLÀSSIQUES: Vino griego by José Vélez ALUMNES DE 1r: Ni sí ni no by Teresa Rabal ALUMNES DE 2n: Se me olvidó otra vez by Maná ALUMNES DE 3r: Sin salida by Nomasquad 2n BATXILLERAT: Todo tiene su fin by El Barrio EDIFICI NOU: Que corra el aire by Manuel Carrasco PROVES DE SUFICIÈNCIA: Esperando un milagro by Los Ronaldos TERESA (EAP): Cuéntame by Al este del Edén CLAUSTRE: Vacaciones de verano by Los Diablos

71


Com es titula la pel∙lícula on un home intenta posar una rentadora i després planxar bé la roba? Missió impossible 2 Es troben dues amigues. Una li diu amb dificultats a l'altra: ­ No m'agrada gens la minicadena que m'han regalat per Reis. ­ Per què? ­ Perquè m'ofega! Tots contra la paret!!! I la pobre paret va perdre. EL TEST DEL PORQUET!! Agafa un full en blanc i dibuixa un porquet. ET DIC QUE EL DIBUIXIS, JA! No facis trampes, la diversió rau en el misteri (HEHEHEHE!!!) PRIMER, DIBUIXA EL PORQUET!!!!!!!! SEGUR QUE JA ESTÀ? La solució la trobaràs al final dels acudits, sort!... El sentinella del fort crida: ­ Capità, capità, que vénen els indis! ­ Són amics o enemics? ­ Doncs deuen ser amics, perquè vénen tots junts i cantant... Un mestre pregunta a un dels alumnes: ­ Per què corres, noi? ­ Per evitar que es peguin dos nens. ­ I qui són? ­ El Cisco i jo. El nou gerent saluda els treballadors un per un. Al primer que troba li pregunta: ­ Des de quan treballa vostè a aquesta oficina? ­ Des que em van amenaçar amb acomiadar­me per gandul! ­ Mama, ja no vull anar a Mallorca! ­ Ara ja és massa tard per dir­ho. O sigui que calla i continua nedant

72


Un mestre de primer curs havia demanat als seus alumnes que fessin un dibuix d'un ànec amb para­sol. Se suposava que els nens havien de pintar l'ànec de color groc i el para­sol de color verd. En Pepet, el més trapella, va pintar l'anec vermell. ­ Pepet, quants ànecs vermells has vist tu? ­ N'he vist tants com ànecs grocs amb para­sols verds.

73


Una rata­pinyada es creua amb una altra tota plena de sang. ­ Com has aconseguit tanta sang? ­ Veus aquella paret d'allà? ­ Sí, sí que la veig ­ Doncs jo no la vaig veure ! Un home li pregunta a la dona: ­ Què creus que passaria si ara sortís despullat davant els veïns? I la dona li respon: ­ Que dirien que és segur que em vaig casar amb tu pels teus diners! Una mare va amb la seva filla a la consulta del metge de capçalera i li diu: ­ La nena em té preocupada, doctor. Com pot veure, no para mai de somriure. El doctor examina la nena i al cap d'uns moments recomana a la mare: ­ Escolti, senyora, i si provés d'afluixar­li les cues? En Jaume entra en un restaurant i el cambrer li pregunta: ­ Què desitja el senyor? ­ Una truita. ­ Espanyola o francesa? ­ M'és igual, no li penso parlar.

74


Ringgggggggggggggggggggggg!!!!!!!!!!!!!! ­ Digui?.... No. S'equivoca. La Rosa , que està pendent de la trucada, pregunta al seu marit: ­ Qui era amor meu? ­ Res. Un que es pensava que això era el Marroc. ­ Per què ho dius? ­ Doncs, perquè m'ha preguntat si hi havia moros a la costa. Un paio va ben torrat. Un amic l'acompanya a casa i li diu:: ­ No tens por que la teva dona s'enfadi quan entris així? ­ No, al contrari. S'ho pren tan bé, que fins i tot juguem! ­ Jugueu? A què? ­ A l'exorcista: ella em sermoneja i jo acabo vomitant. ¿Cuál es el colmo de un enano? Que lo pare un policía y le diga, ¡ALTO! Entra una senyora a la carnisseria i diu: ­ Doni’m aquest cap de porc, si us plau. I contesta el carnisser: ­ Perdoni senyora, però això és un mirall. En un vaixell viatja un espanyol i un anglès. L’anglès cau a l’aigua i crida: ­ ¡Help! ¡Help! ¡Help! Aleshores diu l’espanyol: ­ Gel no en tinc, però si vols shampoo...! La mestra pregunta a l’alumne: ­ Si jo dic vaig ser rica, és temps passat, però si dic sóc bella, ¿què és? ­ Excés d’imaginació. Un dia la mare d’en Quimet li diu: ­ Ves a la carnisseria i compra’m 1 kilo de carn de porc. I en Quimet va anar­hi directament. Mentre ell estava esperant que el carnisser acabés amb una altra clienta, Quimet es posa el dit al nas, i això que el carnisser el veu, i li diu: ­ ¡Porc! I en Quimet li contesta: ­ ¡1 kilo! Havia un cop una parella ballant en una festa, quan de sobte a la dona se li escapa un pet. Morta de vergonya li diu al cavaller: ­ ¡Perdoni’m gentil cavaller, espero que això quedi entre nosaltres!

75


Però l’home agitant les mans diu: ­ ¡NO, QUE CIRCULI, QUE CIRCULI! El nen li diu a sa mare: ­ Mama, mama!, dóna’m diners per a donar­li a un pobre senyor que està cridant al carrer! I la mama li respon: ­ ¿I què crida aquest senyor? ­ ¡Gelats, porto gelats!

Solució al test del porquet El porquet serveix com a test de personalitat basat en la persona que dibuixa. Si has dibuixat el porc: A la part superior del paper: Ets positiu i optimista. Cap al centre: ets realista. A la part de baix: pessimista i tens tendència a la conducta negativa. Si mira cap a l'esquer ra, creus en la tradició, ets amigable i recordes dates amb facilitat: aniversaris, sants... Si mira cap a la dr eta, ets una persona innovadora i activa, però no tens un sentit de la família fort ni dónes importància a les dates importants. Si mira de cara a tu, ets una persona directa, l'advocat del diable i no tens por d'enfrontar­te en discussions. Si li has posat molts detalls, ets una persona analítica, pacient i desconfiada. Si no té gaire detalls, ets una persona emocional i ingènua, no gaire metòdica i prens molts riscs. Si li has dibuixat menys de 4 potes, ets una persona insegura, o bé estàs vivint un període de grans canvis en la vida. Si has dibuixat les 4 potes, ets una persona segura, tossuda, obstinada i t'arrapes molt als teus ideals. Si has més de 4 potes, ets idiota. La mida de les or elles indica la teva capacitat per escoltar els altres, com més grans les hagis dibuixat, millor. La longitud de la cueta indica la QUALITAT del sexe que mantens... (i un cop més, com més llarg, millor!!!!!) D'ACORD, Qui s'ha oblidat de la cueta, eeh????? I no val repetir el test!! Naiara Contrera García 3rB Jònatan Vázquez 1r

76


Fets per Xavi Ribelles i Naiar a Contr er as de 3r B

Busca en aquesta sopa de lletres els noms dels següents profes: CORELLANO ALICIA TONI EUGENI SANDRA LLUISA BERTA BEA

A E U G E N I A F B H Z

C R Z U B D D A G K V C

A C B V C C B L U E B I

J T O N I D Q I T M E T

P W L R F P E C N T A E

77

D I O G X E Z H E W A L V G I A F F S U J S S Y

L L U I S A L M H I F Q

K L L R X N J A T R E B

I S A N D R A H N G R X

Y Q J K P L O K L O W Y


78



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.