Issuu on Google+


Generalitat de Catalunya  IES ROVIRA – FORNS  Tier no Galban, 77  08130 Sta. Per pètua de Mogoda  tel / fax  93 560 42 51 

1.  2.  3.  4. 

Els nostres reporters  Inici de curs passat per aigua.  Entrevista a Jordi Monsó i Neus Garcia  Articles dels/es alumnes i professors/es:  .Ronaldinho  .L’oreneta blanca  .La meva mà  .Adéu a les armes  .La SIDA  .Salvador  .Top Manta  5.  Entrevistes:  .A Crístian Recio  .A Juanjo, el nou conserge  6.  Biografies:  .Valentini Rossi  .Orlando Bloom  .Dani Pedrosa  .David Bustamante  .Cristiano Ronaldo  7.  Articles dels reporters:  .Personatges Manga  .Castanyada 2006  .Rebelde  .Creix la SIDA  .God of war  .Champions League  .Renovació al Consell Escolar  .CV Art dramàtic  .Semblances raonables  8.  Chistes  9.  Els passatemps  10. “Rojo relativo” 

2  4  5  11 12 14 15 16 17 21 23 24 25 26 28 30 33 35 37 44 47 48 50 53 54 56 57 58 62


Hola amics, amigues, estudiants i “profes­as” de l’IES Rovira­Forns, com ja ho  sabeu (la majoria) fa quatre mesos que hem començat el nou curs en els nostres velles i  estimades instal∙lacions “aquàtiques”. Els alumnes de 3r d’ESO us presentem la revista  Cadena Perpètua  número 37 amb el desig, segur que compartit per tots, de començar el  proper any 2007 al nou edifici i felicitar­vos, que PASSEU UNES BONES FESTES! 

Anaís Ruiz  Dedico  la  revista  a  la  meva  família,  als  meus  amics  i a tots els que  em  coneixen. 

Àlex Fernández  A  la  meva  família  i  en  especial al meu germà i la  Yanira.  I  a  l’Eze,  Xavi,  Patry, Faty, Kiri i David. 

Patricia Moreno  Dedico  la  revista  a  la  meva amiga Jessy i a tota  la meva família. 

Joel Gimeno  Dedico  la  revista  a  la  meva família i amics. 

Fatima Elkader  A  les  meves  nenes  xules  que les estimo molt. 

Miguel Correa  Dedico  la revista als  meu  pare i a ma mare. 

Silvia Naylor  Dedico  la  revista  a  la  meva  família,  als  amics  de l’insti i amics fans de  LOTD/ID. 

Gemma Barco  La revista  la dedico a tots  els  alumnes  de  l’insti  i  a  la meva família. 

Cristian Recio  La  revista  la  dedico  a  la  meva  família  i  a  tots  els  meus amics.

2


Fèlix Doroteo  La  revista  la  dedico  a  la  meva  família  i  als  meus  amics. 

Aitor Varela  La  revista  la  dedico  a  tota  la  meva  família,  especialment al meu avi i  als meus amics. 

Kirian Martínez  Dedico  la  revista  a  la  meva  família  i  als  meus  amics. 

Xavi Garcia  Dedico  la  revista  a  la  meva  família,  als  amics  de  l’institut  i  a  tots  els  que em coneguin. 

Baltasar Moreno  Dedico  la  revista  a  la  meva família.

3

David Lázaro  Sóc en Lázaro i  la revista  la  dedico  a  la  meva  família i al Corellano. 

Edgar Correcher  La revista la dedico a tota  la  meva  família,  i  als  meus  amics  Abraham  Olivenza i Jesús Orduña. 


Ja  hi  tornem  a  ser!  El  principi  de  curs  ja  ha  arribat  i  amb  moltes  ganes,  farts  de  l’estiu...  alumnes  i  professors  tornem  al  lloc  on  més  ens  agrada  ser,  a  l’institut.  Tot  rutllava  molt  bé,  els  alumnes  iniciàrem  el  curs  el  dotze  de  setembre,  però  no  vam  venir sols, tal i com ha de ser... també  aparegué una de les més arrelades “tradicions”  del nostre centre, les inundacions.  El  passat  dia,  dimecres  13  de  setembre  de  2006,  va  tenir  lloc,  a  l’institut,  una  inesperada  inundació  causada  per  les  intenses  pluges  que  van  provocar  diverses  destrosses a tot el territori, especialment a Catalunya on, a  més, hi  va  haver un petit  tornado  per  a  zona  del  Llobregat.  Tots  els  alumnes  varem  quedar  afectats  amb  la  suspensió de les classes durant tot aquell dia. Aquesta vegada, els alumnes no eren a  dintre  de  l’escola  quan  van  caure  les  fortes  pluges,  ja  que  van  caure  durant  la  matinada.  En  canvi,  l’any  passat,  el  mateix  dia,  el  13  de  setembre  de  2005,  hi  va  haver  una  inundació més greu en la qual als alumnes de 1r i 2n d’ESO ens van haver de treure  per una  finestra de  l’edifici  vermell,  ja que el pati es  va convertir en una piscina on  l’aigua  ens  arribava  fins  als  genolls.  A  més,  hi  va  haver  una  pèrdua  de  material  escolar considerable que va afectar a la dinàmica diària tant de l’alumnat com la del  professorat. Per si això fos poc, les instal∙lacions de l’institut van estar tancades durant  els dos dies següents.  Aquest any, en canvi, només varem estar sense classe el mateix dia 13 just a les 8 del  matí,  quan  varem  descobrir  el  cartell  on  ens  informaven  de  la  suspensió  de  classes  fins  a  l’endemà.  Esperem  que,  per  a  benefici  de  tots,  les  noves  instal∙lacions  no  mantinguin aquesta “tradició”. 

La  imatge  pertany  al  gran  diluvi  del  curs  passat,  una  de  les  més  grans  inundacions  que  ha patit el nostre centre.  Llàstima  que  no  portàvem  els  flotadors  ni el banyador.

Anaís Ruiz i  Sílvia Naylor

4


ENTREVISTA A JORDI MONSÓ, ACTUAL DIRECTOR DEL NOSTRE INSTITUT. Volem informar-vos de les últimes novetats del nou edifici, que amb tantes ganes esperem inaugurar, i per això hem pensat que el primer que hem de fer és una entrevista al nostre director Jordi Monsó. - Hola! Hola. - Ens pot respondre algunes preguntes? Sí, és clar. - Quant temps fa que treballa en aquest institut? Jo? (pregunta a Josep Maria i fa comptes). Aquest serà el 13è any. Hi estic des del curs 94-95, de fet, va ser l‛any en què es va posar en funcionament l‛institut. - Que li sembla la idea que ens traslladem d‛edifici? Magnífica, ja fa molts anys que l‛esperàvem i en tenim moltes ganes. - Hi haurà material nou? Sí, hi haurà força material nou, però en portaran algun del que tenim ara. De totes formes, des de l‛Administració ens han assegurat que, al segon o tercer any, tot el material serà nou. - Per què és tan necessari canviar- se d‛edifici per impartir les classes? Perquè l‛edifici actual no està en les condicions adequades: tenim manca d‛espais, alguns dels que tenim són inadequats, tenim la instal∙lació elèctrica antiquada, falla la calefacció,etc. - De quant terreny disposem en les noves instal∙ lacions? No ho sé exactament, però tenim més espai que a l‛actual centre. - Li agraden les instal∙ lacions noves? Què en pensa de les velles? Molt, és evident que són millors que les actuals; és un centre més adequat a les nostres necessitats. A més, l‛edifici nou no només és funcional sinó que és maco. - Quines instal∙ lacions noves hi haurà al nou edifici que no tenim en aquest? Tres laboratoris, una aula de música-idiomes,una aula de tallers, una millor biblioteca, una cantina i altres espais. - Creu que quan puguem llegir aquesta entrevista, estarem ja al nou edifici? No ho sé, la nostra voluntat és traslladar-nos abans de Nadal, però estem pendents que el subministraments bàsics arribin al nou edifici, i això podria endarrerir el nostre trasllat fins després de Nadal. - Es una llàstima que no haguem pogut, aquest curs, començar les classes al nou edifici, quin és el motiu? L‛edifici ja està pràcticament acabat, però existeixen alguns problemes pel que fa al subministrament d‛electricitat, telèfon i d‛altres, que depenen de les companyies subministradores, les quals triguen més temps del que voldríem en proporcionar-nos els seus serveis. - I, per acabar, li agradaria dir als alumnes alguna cosa referent a aquest tema Sí, m‛agradaria demanar una mica de paciència perquè trigarem una mica més en

5


traslladar-nos i sobretot demanaria que ara que ens fa tanta il∙lusió inaugurar un nou edifici, aprofitéssim tots plegats per tenir cura de les noves instal∙lacions per tal que durin molts anys en bon estat. - Moltes gràcies. De res. 

jj 

Silvia Naylor i Anaïs Ruiz amb el director Jordi Monsó.

ENTREVISTA A NEUS GARCiA, REGIDORA D‛EDUCACIÓ DEL NOSTRE MUNICIPI Per aclarir més les coses, el dia 5 d‛octubre del 2006, les entrevistadores i els fotògrafs vam anar a fer una entrevista a la nostra Regidora d‛Educació a l‛Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, Neus García. - Bona tarda, Neus! Podem fer- li una entrevista? Bona tarda nois. És clar que sí. - Quines són les funcions i responsabilitats del seu càrrec? Com a Regidora d‛Educació és sobretot això: procurar que hi hagi places escolars pel municipi, posar-te d‛acord amb la Generalitat per poder-les aconseguir i després coordinar-te amb les escoles per a què funcionin bé i hi hagi una educació de qualitat. - Quants anys fa que hi és en aquest càrrec? 3 anys - És una tasca difícil? Quins problemes comporta? És com totes les feines, però sí que és difícil perquè a vegades has de tractar amb persones que tenen alguna dificultat o algun problema i és molt desagradable perquè els costa entendre si no se soluciona el seu problema aviat, però sí que és una feina agradable. - En relació amb el nou centre, quan van començar les obres? La història del Rovira fa molts anys que va començar, perquè no només eren les obres, era tot el procés des que l‛ajuntament va cedir el terreny, desprès es va començar a fer el projecte per part dels arquitectes de la Generalitat, aquesta va aprovar el pressupost

6


dels diners per poder-lo fer. Tot plegat ha trigat molts anys. Per fi l‛any passat van començar les obres. Això representa el final de tot aquest procés, encara que vosaltres ho veieu com la cosa més important, les obres estaven planificades molts anys enrere i el començament de les obres ha estat el final de tot. Sembla que està apunt d‛acabar i esperem que sigui així ja. - Les obres acabaran en el temps previst? Inicialment, quan es va aprovar el projecte que van presentar els arquitectes, la Generalitat ja va anunciar en aquell moment que serien en el gener del 2007 i sembla que realment es podria complir i potser seria una mica abans i tot. - Els alumnes ja tenim ganes d‛anar al nou edifici, per què encara no ens hi hem pogut traslladar? Per això, perquè les obres estan a la fase final, l‛edifici, la part més grossa, ja està fet i ara suposo que li falten els detallets de dintre, tot el que són els subministraments d‛aigua, de llum, de telèfon, de gas i comprovar que totes les instal∙lacions que han fet les empreses que han treballat allà funcionen correctament. -Ja s‛han fet tots els passos corresponents des de l‛Ajuntament? Ara, des de l‛ajuntament, ja fa molts anys que es va fer la cessió del terreny que ja estava en mans de la Generalitat, però aquí sí que es va tardar molts anys per part de la Generalitat a l‛hora de redactar ja el projecte i que els arquitectes comencessin a dibuixar els plànols que com havia de ser aquest institut. I ara, en aquesta última fase doncs, hem estat a l‛espera, des d‛abans de les vacances d‛estiu, que decidissin exactament on havia d‛anar una estació transformadora per poder subministrar electrictat a l‛institut i com ja ho van decidir, al cap de quinze dies que l‛empresa constructora ho va comunicar a l‛ajuntament, “l‛estació transformadora ha d‛anar en aquest cantó, l‛hi tenim reservat un espai, i l‛hi farem un tancat”. Després, al cap de quinze dies, l‛ajuntament va contractar l‛empresa d‛electricitat Fecsa-Endesa per a què fes ja la instal∙lació. Les empreses aquestes de subministrament solen trigar bastant i ara els hi estem una mica a sobre per a què no triguin gaire a posar aquesta estació aa més de tota la resta de subministrament:d‛aigua, de llum i de telèfon. - L‛edifici nou està preparat per poder acollir més línies de l‛ESO i de Batxillerat? Sí, inicialment vosaltres a la vostra escola com coneixeu teniu dues línies inicials d‛ESO i aquest edifici ja s‛ha dissenyat perquè hi pugui haver-ne tres, d‛ESO. Perquè la població va creixent i és una llàstima fer un edifici nou que quedés igual de ple com el que tenim ara, i per tant s‛ha fet una línia més. - Bé, doncs això és tot. Moltes gràcies Neus. De res.

De dreta a esquerra: Aitor Valera, Silvia Naylor, Neus Garcia y Anaïs Ruiz.

ENTREVISTADORES: Anaïs Ruiz i Silvia Naylor FOTÒGRAFS: Aitor Valera i Cristian Recio

7


Per tenir una idea del que ens  espera, si encara no heu  pujat al nou edifici aquí teniu  un parell d’imatges molt  interessants.  A la imatge de dalt podem  observar tota l’àrea de l’institut  i  la  planta  baixa  de  l’edifici,  amb el pati a la dreta, i a sobre  el  passadís  amb  els  cinc  blocs  de  les  aules,  a  l’esquerra,  la  cantina amb la terrassa i a sota  observem el gimnàs, en un bloc  independent.  A  l’esquerra  veiem  la  façana  principal  de  l’IES  Rovira­  Forns vist des del carrer Tierno  Galvan  77.  A  sota,  visió  dels  blocs  de  les  aules  amb  el  passadís  de  vidre  al  fons  vist  des de la terrassa.

8


Per fer un tast, aquí teniu algunes fotos del nou edifici. 

Són poques, però són les més recents que os podem oferir. 

A sota i següents, les fotos realitzades en dia 29 de novembre, va ser la primera visita  “oficial” de tot el claustre de professors. No, no hi va haver aperitiu...

9


10


Ronaldinho Gaucho és l‛últim ambaixador del “Jogo Bonito”. Va ser Campió del món amb el Brasil, actualment és la imatge de la marca esportiva Nike i l‛hereu del gran “Pelé”. Ronaldinho ha demostrat ser tot un virtuós amb la pilota i fa que la gent es diverteixi tant com ell mentre fa el que més li agrada: jugar a futbol. Es pot dir que, a Ronaldinho, el futbol li corre per les venes. El seu pare, Joâo, ja era un apassionat del futbol que va arribar a professional quan encara vivien en una “favela”. Després va arribar el torn del seu germà Roberto, que va triomfar en el premi de Porto Alegre. La mala sort, però, li arribà, a Ronaldinho, als vuit anys, quan el seu pare es va ofegar en la piscina que el club li va regalar. Ronaldinho jugava a futbol a totes hores, disposat a demostrar que el seu pare tenia raó quan deia orgullós: “Tu seràs el millor!”. Amb 17 anys va millorar la seva tècnica de futbol sala i va disputar el seu primer partit de futbol. Ronaldinho va créixer amb el Brasil, va guanyar el Mundial sub-17 sent el “pichichi” i el millor jugador del torneig. Ara té 26 anys i juga al Barça, amb el número 10 imprès a la samarreta i és un dels millors jugadors de l‘equip. Ànims, Ronaldinho! 

Mònica Mateos García 1r C 11


ESTUDI DE LES ORENETES DE CUA BLANCA  El Sr. Enric Mayà, el nostre estimat Enric, m‛ha fet arribar un estudi que ell mateix ha fet sobre les orenetes cuablanca. Aquest estudi és el resultat d‛anys d‛observació i m‛ha semblat de gran interès. Crec que llegint-lo s‛aprèn força sobre la vida, d‛aquests interessants ocells que cada primavera ens visiten. A continuació us el transcric: 

L’oreneta cuablanca (Delichon urbica) es mou en unes franges de temperatura on viuen  els  insectes  dels  quals  s’alimenta,  especialment  mosquits.  Són  moltes  les  aus  que  s’alimenten d’insectes, però, sens dubte, l’oreneta és una de les que més en consumeix.  Per tant, és un bon control de les plagues d’aquests molestos insectes. 

En  general,  acostuma  a  arribar  a  les  nostres  contrades  els  darrers  dies  de  febrer  o  primers  de  març.  Els  alevins  se’n  van  a  finals  de  setembre  i  els  adults  emigren  cap  a  mitjans  d’octubre  o  novembre.  Segons  he  pogut  observar,  quan  la  marxa  dels  alevins  s’acosta, es reuneixen tots els d’una determinada zona amb els seus pares, però només  els acompanyen en l’emigració algunes parelles adultes. La resta es queda fins a mitjans  d’octubre o principis de novembre controlant que no es quedi cap petit.  Quan la marxa s’acosta, deixen de dormir en els nius i dormen prop de rius i llacs on, al  capvespre,  es  dediquen  a  caçar  mosquits  i  volar.  Com  que  els  mosquits  no  poden  aguantar el vol a vegades són empesos cap amunt i les orenetes els segueixen.  L’arribada de les orenetes, a l’igual que la seva marxa, és esglaonada. Quan arriben, el  primer que fan és comprovar els seus nius, ja que sempre tornen als mateixos que van  deixar  l’any  anterior.  Moltes  vegades  se’ls  troben  ocupats  per  pardals  i  els  han  de  fer  fora abans d’instal∙lar­s’hi.

12


Hi ha la teoria de que l’oreneta ve a la primavera només per criar, però, després de les  meves  observacions  penso  que  no  és  exactament  així.  Crec  que  es  veu  obligada  a  marxar per  manca de  mosquits. Per tant el seu cas  no seria com  el dels salmons o  les  tortugues.  Acostumen  a  fer  tres  postes  amb  quatre  cries  cadascuna,  segons  he  pogut  comptar  observant els nius i els fils de corrent on reposen.  Segons he constatat, la situació de les orenetes cuablanca, que nien en els nuclis urbans,  és  cada  cop  més  dramàtica.  De  fet  he  pogut observar  que  pràcticament  ja  no  fan  nius  nous. Al meu entendre això es deu a les causes següents: ·  Els  seus  nius  són  de  fang  i  com  que  els  nuclis  urbans  cada  cop  estan  més  allunyats  de  rius  i  zones  on  hi  ha  aquest  material,  la  distància  que  han  de  recórrer és cada cop més gran. ·  Als  adults,  cada  cop  els  resulta  més  difícil  alimentar  les  cries,  perquè  els  desplaçaments que han de fer des del niu als rius i basses on troben mosquits  són cada cop més llargs. ·  En els edificis nous, ja no es fan cornises ni sortints i per tant els resulta difícil  trobar lloc on niar.  És  una  pena,  però,  si  no  fem  res,  aquest  encantador ocell  desapareixerà  de  les  nostres  ciutats.  Crec  que  caldria  que  féssim  falses  construccions,  sobretot  prop  dels  rius,  on  poguessin  niar.  No  estic  d’acord  en  construir­los  nius  artificials  perquè  crec  que  això  podria alterar el seu comportament natural.  El  comportament  social  de  les  orenetes  és  tot  un  exemple  de  convivència  entre  les  parelles  i  la  resta  d’orenetes.  És tot  un  espectacle  veure­les  volar  com  si  assistíssim  a  una  exhibició  d’avionetes:  cabrioles,  picats,  i  tot  un  munt  d’acrobàcies  d’una  gran  varietat.  De la parada nupcial en sé poca cosa i ho deixaré per a un altre article, quan disposi de  més informació. Sí que he pogut constatar, però, que la primera posta d’ous sol ser cap a  mitjans d’abril. Cal ressaltar que els alevins són alimentats en el niu i quan les parelles  en surten tenen molts problemes d’espai, especialment quan ja s’ha fet la segona posta i  s’han de covar els ous al mateix temps.  Un dia en la vida d’una família podria anar més o menys així:  Quan  els  alevins  de  la  primera  posta  s’han  llevat,  el  pare  els  porta  al  riu  més  proper i els ensenya a caçar. Aquesta cacera dura unes cinc hores. Mentrestant, la mare,  es queda al  niu covant els ous de  la  segona posta. A  la tornada, els alevins es queden  prop del niu i el pare substitueix  la mare en la tasca de covar els ous mentre la mare surt  a alimentar­se. En tornar la mare, els pares posen els alevins a fer la migdiada prop del  niu. Aquesta dura fins al final de la tarda quan totes les cries dels nius propers es poden  veure  fent  pràctiques  de  vol.  Tot  un  espectacle  digne  d’admiració!  Abans  no  es  faci  fosc,  els  pares  posen  els  alevins  a  dormir  i  ells  es  queden  fora  fins  que  és  fosc.  A  vegades  he  vist  coincidir  orenetes  i  ratpenats  tot  compartint  el  cel,  uns  a  punt  de  retirada, d’altres iniciant “la jornada” .  Enric Mayà

13


La meva mà La meva mà no és gaire gran, és de pell morena amb les ungles no gaire llargues. Tinc unes quantes cicatrius petites a la pell. La mà mesura 7 cm. d‛ample i 16 cm. de llargada ( fins al dit més llarg). Els meus dits mesuren de 5 cm. a 7 cm. de llarg. Al principi dels dits, entre els petits foradets per on respira la pell, hi ha uns petits pels d‛un color que no destaca del color de la pell. La mà per dins és d‛un color vermellós en què es troben unes línies a la pell, entre altres, tres que hi ha al palmell de la mà. La que és coneix com la “línia de la vida”, m‛arriba fins a l‛extrem, la de dalt de tot també m‛arriba fins a l‛extrem, però la del mig s‛acaba a mig camí. Les meves empremtes dactilars fan la forma següent: primer es com si fos l‛horitzó amb una gran onada al mig i acompanyada amb unes nombroses línies que ressegueixen la silueta. Les meves mans normalment estan humides i bastant calentes, encara que de vegades poden arribar a estar molt i molt fredes (és el cas de l‛hivern). Sempre les tinc bastant netes i suaus perquè utilitzo la crema per a mans ATRIX. A la ma dreta tinc tres durícies en el mateix dit, d‛escriure tant quan era petita. Una curiositat, és que a la ma dreta entre la mà i el braç tinc una marca en forma de H i unes altres com si fossin estels. Ara per ara no porto res a les mans així és més còmode per poder escriure i estudiar. 

Coral González

14


“Adéu  a  les  armes”  és  un  taller  que  hem  fet  a  2n  i  a  1r  d’  ESO.  Ha  vingut una monitora que es diu Laura i ens ha explicat què era una ONG,  les zones del món que més pateixen guerres, les zones més pobres, què  era  un  camp  de  refugiats,  i  també  que  hi  ha  empreses  d’Espanya  que  venen armes als països pobres.  Després vam jugar a un joc que també es deia adéu a les armes i vam  mirar  dos  vídeos:  un  tractava  del  tràfic  d’armes  a  Amèrica  del  Sud,  moltes d’aquestes armes han estat fetes a Espanya i venudes per l’Estat  espanyol, al vídeo es podia veure un subterrani on hi havia moltes armes  que  havien  estat  confiscades  pel  govern.  L’altre  vídeo  que  vam  mirar  tractava  dels  camps  de  refugiats  on  s’hi  refugiaven  les  persones  que  corren perill tot i vivint a casa seva. L’han d’abandonar i marxar amb el  que poden dur a les mans.  I per últim vam omplir un formulari on ens  demanava la nostra opinió sobre el taller. Jo us animo a que digueu: 

NO A LES ARMES!  Oriol Alonso Ortiz 2n ESO B

15


L es alumnes de 1r d’ESO, Cristina Toledano, Núria Balanza, Coral Gonzalez, Alba  Chaves,  Sara  Chaves,  Mireia  Ávila,  Laia  Juan  i  Paula  Marinel∙lo  hem  fet  un  treball  sobre  la  sida,  un  mural,  que  l’hem  anat  exposant  per  les  classes  de  1r  d’ESO,  tot  explicant  als  nostres  companys  els  greus  problemes  que  comporta  la  sida.  L’activitat  vam decidir  de  fer­la el dia  1 de desembre  per commemorar el Dia Mundial contra  la  SIDA.  Vam explicar alguns aspectes com ara: què és  la  SIDA, d’on prové, si és  incurable,  la  diferència que  hi  ha entre ser­ne portador i  ser  malalt de  SIDA  i  quines  són  les  vies de  contagi.  Vam decidir de fer­ho per respecte, per respecte als milions de casos que hi ha al món,  no som expertes en aquest tema, els nostres companys potser tampoc, però  creiem que és convenient conèixer aquest problema  i  aportar el  nostre petit granet de sorra.  La  SIDA  (Síndrome  d’Inmunodeficiència  Adquida  )  és  una  malaltia de transmissió majoritàriament sexual encara que també es  pot transmetre per la sang, a través de  les  ferides. De  moment no té  cura, sí que existeix el tractament que és per tota la vida, i per això hem de tenir compte  de no encomanar­nos del virus mortal del VIH (virus d’inmunodeficiència humana). I la  millor  via  per  no  encomanar­nos  és  la  PREVENCIÓ  i  el  CONEIXEMENT.  El  pitjor  enemic, la IGNORÀNCIA.  S: conjunt de manifestacions, símptomes i signes que caracteritzen una malaltia.  I: sistema immunitari. Resistència natural o adquirida davant substàncies estranyes.  D: falta, absència.  A: que no és hereditari, sinó causat per un virus. 

Cristina Toledano i  Núria Balanza (1r d’ESO A)

16


El passat 31 d’octubre els alumnes de primer i segon de batxillerat vam anar al cinema a  veure la pel∙lícula Salvador.  Aquesta  pel.lícula  està  basada  en  fets  reals  i  narra  la  història  de  la  mort  de  Salvador  Puig Antich, jove militant del Moviment Ibèric d'Alliberament, que va esdevenir l'últim  pres polític executat a Espanya mitjançant el "garrot vil".  Salvador va néixer a Barcelona el 1948, en el si d’una família de classe mitjana. El seu  pare, Joaquim Puig, de passat combatiu republicà, va ser condemnat a mort i indultat a  l’últim moment.  Salvador  va  ser  expulsat  per  motius  disciplinaris  del  col∙legi on  estudiava  i  acabà  estudiant  en  un  col∙legi  més  humil,  més tard va estar internat en un  col∙legi  de  salesians  fins  al  setze  anys.  Compaginà  la  feina  d’administratiu  amb  els  cursos  preuniveversitaris  nocturns  on  coneixerà  els  seus  futurs  companys  d’armes.  El  1967  es  va  fer  militant  de  Comissions  Obreres  del  barri  de  Sant  Josep  Oriol.  El  1968  deixà  la  feina  i  es  matriculà  a  la  Facultat d’Econòmiques. Els fets del Maig Francès el marcaren profundament. El 1971  tornà del servei militar, es matriculà a la Facultat de Filosofia i Lletres i s’instal∙là al pis  de  la  seva  germana  Imma.  L’organització  del  MIL  s’acabà  de  perfilar  i  decidiren  de  passar  a  l’acció.  El  grup  es  desplaçava  sovint  al  sud  de  França  i  començaren  la  lluita  clandestina, que consistia bàsicament en atracaments, robatori de cotxes i publicació de  pamflets.  Cap  al  1973  es  decideix  l’autodissolució  del  grup.  La  policia  els  assetjava:  després de detenir Santi Solé l’utilitzen en una operació per detenir Salvador, durant la  qual  es  produirà  el  tiroteig  que  ferirà  Salvador  i  matarà    l’agent  Francisco  Anguas.  A  Salvador el consideren responsable d’aquest fet i el condemnen a pena de mort. Encara  que hi van haver moltes mobilitzacions i grans esforços dels advocats Arau i Caminal, a  les 9:40 del matí del dia 2 de març del 1974, Salvador Puig Antich, de vint­i­cinc anys,  va ser executat a garrot vil a la Presó Model de Barcelona.  A les noies i nois de 2n de batxillerat ens va semblar que la pel∙lícula era molt fidel a la  veritable  història  del  protagonista.  La  pel∙lícula  provoca  que  l’espectador  s’emocioni  i  sigui capaç de posar­se en la pell de Salvador i que pugui imaginar­se l’angúnia que va  viure tant Salvador com la seva família i amics. Transmet un missatge esperançador fins  al final de la història, on es veu la crueltat del govern que hi havia en aquell moment. De  tots  els  personatges  que  hi  apareixen,  la  germana  més  petita  de  Salvador  és  la  que  provoca  més  la  sensibilitat  de  l’espectador  i  li  dóna  encara  més  drama  a  la  pel.lícula,  potser pel fet de viure essent tan petita la mort injusta del seu germà.

17


És  una  pel.lícula  molt  recomanable  tant  per  mostrar  la  nostra  història  recent  com  per  mostrar  com és de terrible cruel i injusta la pena de mort. 

LAURA LLORD i MARINA HIDALGO 

La història del MIL (Movimiento Ibèrico de Liberación) cal no només circumscriure-la al context del tardofranquisme sinó també al context del moviment obrer de l‛àrea de Barcelona i dins del seu procés de clarificació teòrica, política i organitzativa. El MIL no va ser una invenció més o menys forassenyada d‛un grup de joves, sinó que els seus orígens estan lligats a l‛aparició, a la Barcelona de finals dels anys 60, d‛un moviment obrer que estava trencant amb les tradicionals organitzacions de l‛esquerra antifranquista. El MIL es formà el gener de 1971 de la mà d‛Oriol Solé Sugranyes, revolucionari, exmilitant del PSUC, que trencà amb l‛estalinisme. Exiliat a Toulouse reunirà dos nuclis entorn al seu projecte de crear grups d‛acció que donin suport a les lluites obreres. D‛una banda els joves francesos que provenien dels sectors llibertaris, com ara Jean- Marc Rouillan, i d‛altra un grup de joves de la classe mitjana barcelonina que provenien ideològicament del marxisme, com ara Ignasi Solé Sugranyes, Santi Soler Amigó i Salvador Puig Antich. El MIL s'estructurava en Grups Autònoms de Combat (GAC). Les seves accions consistien en atracaments a sucursals bancàries. Amb els diners robats editaven les seves publicacions clandestines i ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats. Les contradiccions entre els seus membres sobre com organitzar la lluita aviat es varen fer paleses, fins al punt que el grup va decidir la seva autodissolució l'agost de 1973. Només un mes després, gairebé tots els seus components varen ser detinguts a Barcelona i empresonats. Entre els detinguts va destacar la figura de Salvador Puig Antich, que va ser executat el març de 1974 després de ser condemnat per la mort d'un policia el dia que el varen detenir. Altres membres del MIL varen tenir una sort diversa. Oriol Solé Sugranyes va ser mort a les muntanyes navarreses l'abril de 1976 després d'haver protagonitzat, amb un grup de presos d'ETA, la famosa fugida de la presó de Segòvia i Jean- Marc Rouillan es troba encara actualment complint una condemna a cadena perpètua en una presó francesa. 

Bibliogr afia ·

Tajuelo, Telesforo. El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista : teoría y práctica, 1 969- 1 976. París. Ruedo Ibérico, 1977.

18


· ·

Téllez Solá, Antonio. El MIL y Puig Antich. Barcelona. Virus, 1994. Tolosa, Carlota. La torna de la torna : Salvador Puig Antich i el MIL. . Barcelona. Empúries, 1999.

· 

Rosés  Cordovilla,  Sergi.  El  MIL:  una  historia  política .  Barcelona.  Alikornio,  2002. 

Fa uns dies els alumnes de Batxillerat van anar a veure la pel∙lícula “Salvador”, basada  en  la  novel∙la  de  Francesc  Escribano  “Compte  enrere”.  La  pel∙licula  narra  la  història  dels  últims  mesos  de  vida  de  Salvador  Puig  Antich,  un  jove  militant  del  MIL  (Movimiento Ibérico de Liberación), últim ajusticiat polític, pel mètode del garrote vil,  del franquisme.  S’ha de reconèixer que “Salvador” pot resultar, per a les generacions més joves, un útil  instrument per donar a conèixer les cruels tortures a què el règim franquista sotmetia els  presos polítics i socials i, sens dubte, pot resultar un bon al∙legat contra la pena de mort,  però  també  presenta  alguns  aspectes  força  susceptibles  de  ser  criticats  en  un  sentit  negatiu.  “Salvador”  no  mostra  en  cap  moment  de  forma  clara  la  dura  realitat  econòmica,  social  i  política  que  patien  els  sectors obrers  més  humils d’aquell  moment, amb àmplies  capes de població que malvivien en barris infames, sovint  sense  poder  gaudir  de  les  mínimes  prestacions  socials  i  serveis  bàsics  sanitaris,  educatius,  etc.,  de  forma  que  no  s’explicita cap lligam entre la lluita de grups com el MIL i  les  aspiracions  d’amplis  sectors  obrers  que  lluitaven  no  només contra el franquisme sinó que rebutjaven, també, el  mateix sistema capitalista.  En  aquest  sentit  un  dels  punts  decebedors  del  film  és  precisament que després de veure’l ningú no pot afirmar que surt amb un més profund  coneixement  de  la  realitat  social  dels  últims  anys  del  franquisme.  Podria  arribar  a  semblar  que  aquesta  lluita  no  era  més  que  la  lluita  de  petits  grupuscles  fortament  fanatitzats i poca cosa més.  El  film  se  centra  sobretot  en  els  “aspectes  humans”  i  la  història  política  queda  desdibuixada, convertint­se en una caricatura políticament correcta. No se’ns parla de la  situació prèvia que porta a l’aparició de grups com el MIL ni els situa tampoc en el seu  present  històric.  Puig  Antich  i  els  seus  companys  són  presentats  com  un  grup  de  robinhoods que robaven els rics per repartir­ho entre els pobres, que patiren la injustícia  dels “dolents de  la pel∙lícula”, els  militars  i els policies  franquistes, entre els quals, no  ho oblidem, també hi havia “homes bons” com ara el carceller Irurre (el qual, per cert, 19


experimenta  una  miraculosa  transformació  fins  arribar  a  cridar  en  el  moment  de  l’assassinat de Puig Antich ¡Franco asesino! Però això sí, l’endemà va anar a treballar  amb tota normalitat, la qual cosa hauria estat impossible) L’essència política del que fou  el MIL queda, a la pel∙lícula, reduïda a quatre atracaments a bancs i poca cosa més.  I  tot  això  se’ns  presenta  amb  un  accent  intencionadament  melodramàtic.  La  pel∙lícula  desplega,  cap  al  final,  tot  un  seguit  de  recursos  lacrimògens  al  mes  pur  estil  hollywoodià,  arribant  a  convertir  l’assassinat  de  Puig  Antich  en  un  espectacle  morbós  que provoca la llagrimeta fàcil de molts espectadors.  Puig  Antich  és  presentat  com  un  màrtir  però  no apareix  cap  element  d’autocrítica  per  part  d’aquells  que  haurien  pogut  fer  més  per  evitar  la  seva  mort.  L’oposició  antifranquista  va  fer  ben  poc  per  salvar  Puig  Antich.  Certament,  varen  ser  els  mecanismes repressius de la dictadura els que mataren Salvador, però cal recordar que  les  forces  de  l’oposició  franquista  que  preparaven  la  transició  no  es  van  mobilitzar  a  fons  en  no  considerar  Puig  Antich  un  dels  seus,  en  pertànyer  a  un  grup  com  el  MIL,  marcadament anticapitalista i decidit a no deixar les armes.  Em sembla equívoc posar en boca de Puig Antich la frase “ ETA me ha matado”  donant  a  entendre  que  la  seva  mort  fou  exclusivament  una  venjança  del  règim  franquista  per  l’assassinat  del  president  Carrero  Blanco.  Els  veritables  culpables  de  la  mort  de  Puig  Antich  foren,  d’una  banda,  el  govern  Arias  Navarro  (el  més  liberal  del  franquisme,  sense  militars  i  sense  membres  de  l’Opus  Dei)  però,  d’altra  banda,  la  passivitat  de  les  forces  antifranquistes  (que  consideraven els MIL poc més que una banda de gàngsters).  Resulta interessant també la poca transparència de la figura de  l’advocat  de  Puig  Antich.  L’actor Tristán  Ulloa  dista  bastant  de  la  figura  de  l’advocat  Corominas,  que  basà  la  defensa  de  Puig  Antich en afirmar que  aquest  havia  matat  el policia per  error  en  confondre’l  amb  l’integrant  d’una  banda  rival,  abonant la teoria que el MIL era una simple banda d’atracadors comuns.  A  més, el  film enfosqueix  intencionadament les  imatges del tiroteig en el qual  morí el  policia  que  suposadament  fou  mort  per  Puig  Antich  de  forma  que  no  es  mulla  en  l’essència dels fets pels quals és jutjat. No es vol tacar la imatge d’un personatge a qui  es vol presentar com a un màrtir. La realitat és que Puig Antich mai no negà que havia  disparat i també és cert que va rebre dos trets un cop desarmat, però avui es demana una  revisió  del  procés  basant­se  en  les  proves,  quan  en  realitat  s’hauria  de  demanar  una  anul∙lació del procés basant­se en la il∙legitimitat del tribunal que jutjà Puig Antich.  Em  fa  l’efecte que si Puig  Antich encara  fos  viu segurament seria, a  l’igual que  molts  dels seus ex­companys, un ciutadà respectuós amb la llei, però també em sembla que si  Puig  Antich  pogués  veure  des  de  la  butaca  del  cinema  “Salvador”  se  sentiria  indignat  pel to reaccionari de la pel∙lícula i per la contradicció amb les idees i forma de sentir  i  viure del mateix Salvador Puig Antich.  J ORDI  M ONSÓ  Professor del Departament de Ciències Socials

20


J ORDI MONSÓ: “Premonición”  by David Bisbal  J OSEP Mª: “La máquina Gurú” by Seguridad Social  ASSUM: “Adoro a las pijas de mi ciudad” by La Costa Brava  ELIES: “Busco algo barato” by Mecano  Mª J OSÉ: “Si callo, si grito” by David Civera  MONTSE PAGÈS: “Escuela de calor” by Radio Futura  ALÍCIA: “El biombo” by Georgie Dann ( o potser era “El Bimbó”?)  J ORDI CORELLANO: “Experiencia religiosa” by Enrique Iglesias  BEATRIZ MILIÁN: “A mis pijas pijipis” by Shinoflow  TONI: “Concierto para adolescentes” by Pecos  J OAN RAMÍREZ: “No te preocupes” by Chayanne  ISABEL VALVERDE: “Corriendo el riesgo” by Mal Momento  J OSEP CATASÚS: “Gavilán o paloma” by Pablo Abraira  ERNEST: “Apatrullando la ciudad” by El Fary  MÓNICA: “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?” by Burning  J OSÉ LEÓN: “Don Pepito, Don José” by Los payasos de la tele.  MIGUEL ÁNGEL: “Qué puedo pedir” by La Oreja de Van Gogh  CHARO: “Bienvenidos” by Miguel Ríos  RAQUEL: “Bailando” by Alaska y Dinarama  J UANJ O: “Ábreme la puerta” by El Barrio  MARÍA: “No te vayas todavía” by Los Amigos de Ginés

21


FINA: “He perdido los zapatos” by Nena Daconte (bé no és una cançó, és un disc  sencer; però la Fina s’ho val)  NOIS DE 2n BATXILLERAT: “De pata negra” by Melody  NOIES DE 1r BATXILLERAT: “Maquillaje” by Mecano  ALUMNES DE 4t: “Viaje con nosotros” by La Orquesta Mondragón  ALUMNES DE 3r: “Jaleo” by Ricky Martin  ALUMNES DE 2n: “Si no cuesta trabajo” by Melendi  ALUMNES DE 1r: “A toda mecha” By Santa Justa Klan  DIRECCIÓ: “La tortura” by Shakira i Alejandro Sanz  PROFES DE LLENGUA: “Letras malditas” by Sergio Contreras  PROFES de MATES: “Uno más uno son siete” by Fran Perea  DEPARTAMENT DE TECNO: “Fuente de energía” by Estopa  DEPARTAMENT DE C. SOCIALS: “Guerra fría” by Pastora Soler  EDIFICI VELL: “Llueve sobre mojado” by Fito Páez  EDIFICI NOU: “Un lugar llamado milagro” by Mala Reputación  GUÀRDIES: “Pesadilla” by La Oreja de Van Gogh  PROFESSORAT 1r CICLE: “Rojo relativo” by Tiziano Ferro  CLAUSTRE: “Había una vez un circo” by Los payasos de la tele

22


Hola, et puc fer unes preguntes sobre el futbol i el nou edifici? -Sí Quin curs estàs fent? -Tercer d‛ESO Tens ganes d‛anar al nou edifici? -Sí, moltes. Perquè segurament les instal∙lacions seran millors. Com creus que serà el nou edifici, com aquest de petit? -No que va, segurament més gran, tant l‛edifici com el pati. I amb més condicions per poder fer les classes. T‛agrada el futbol? -Sí, i tant, és el meu esport preferit Quin és el teu jugador preferit? -Ronaldinho, perquè és el millor jugador del món i és dels pocs que fa que el futbol no sigui només un esport, sinó també un espectacle digne de veure. Quin equip t‛agrada més? -Barça, perquè juga molt bé i fa espectacle amb la pilota. Quina competició t‛agradaria guanyar més a tu? -La Champions, perquè és la competició més important d‛Europa. Qui creus que guanyarà la lliga espanyola aquest any? - El Barça, perquè juga millor que els altres clubs Quin camp de futbol t‛agrada més de la lliga espanyola? -El Camp Nou, perquè es el camp més gran de la lliga espanyola. Quin equip creus que guanyarà la champions league aquest any? -El Barça, perquè jugarà millor que els altres equips i segur que quedarem immillorables respecte de la resta d‛equips d‛Europa. Adéu i moltes gràcies per la teva participació. - Adéu i fins una altra.

MIGUEL CORREA

23


Segurament  tots  vosaltres  ja  el  coneixeu,  és  en  Juanjo,  el  nou  bidell  que  el  Departament  d’Ensenyament  ens  ha  enviat,  el  nou  centre  al  ser  més  gran,  es  necessiten  dues  persones  per  realitzar  les  tasques  de    manteniment,  i  a  més  així,  la  Raquel ara no estarà tant sola i tindrà un company que l’ajudi en la feina. Per a que el  pugueu conèixer una mica més aquí teniu l’entrevista que li vam fer en exclusiva per  a tots vosaltres.  excursionistes més experts ens Hola Juanjo, et podem fer una arrisquem més, però entrevista per al sempre amb la Cadena garantia d‛anar per Perpètua ? -Hola, es clar que llocs segurs, també sí. apareixen els estranger etc.. Has treballat en un altre centre? Apa! (aquí ja fiquem -No, aquest és el cara de sorpresa) i primer. De fet, aquesta és la per quins llocs de muntanya has primera feina que tinc relacionada estat? amb l‛ensenyament. -Per Espanya i a l‛estranger. T‛agrada estar a l‛Ies RoviraQuina es la experiència més Forns? emocionant que has tingut? -Si, perquè estic força -L‛expedició a l‛Aconcagua, (6.960 entretingut. m.) situat als Andes és el cim més alt d‛Amèrica. A quins altres llocs has treballat? Tens algun tipus de hobby? -He sigut professor d‛esquí, a -Espeleologia, barraquisme, vies l‛estació de Pal (Canadà) i guia de ferrades, escalada, i senderisme. muntanya a la oficina de turisme Per quin llocs feies esquí? de Canillo (Andorra). -Per tot els Pirineus tota la zona de allà és molt bonica i és molt Quin tipus de client fan agraïda per fer diferents tipus aquestes excursions per les de rutes o escalades. muntanyes? -Tota mena de clients, amb els Moltes gràcies per la teva que tenen poca experiència o van col∙ laboració. amb nens petits fem les rutes -A vosaltres, adéu.  més senzilles i amb els www.tempsaventura.cat  i  busqueu  el  Si voleu veure en un reportatge web, al  reportatge Bar ranc del Boter.!!  Juanjo com a guia de barrancs, entreu a  Miguel Correa

24


Valentino  Rossi,  aclamat  el  millor   pilot  de  la  història,  és  el  geni  dels  circuits  de  motos. El jove italià és tot un espectacle en el moment de la car rer a com despr és.  Espontani i divertit, celebra  les seves victòries  amb el seu públic, cr emant  roda o  llençant la moto a ter ra per saltar a les grades.  El par e  de  Valentino  el  va  introduir  al  món  dels  karts  amb  tan  sols  deu  anys  va  debutar  en  el  campionat  regional  de  karts  de  60cc  i  un  any  més  tard,  el 1990  va  guanyar  el  campionat.  A  partir  de  llavor s  tot  va  ser  un  no  parar  de  guanyar   premis. 

Curiositats:  ­ Té  molts  sobrenoms,  Valentinick,  Doctor   Rossi,  Follet  de  Tavullia.  ­  Li apassionen els videojocs, el motocross i els r allis.  ­  Un  dia  va  pujar  al  podi  amb  una  gallina  al  cap,  declar ant  que  era  per  fer   publicitat de la rostisseria d’un amic.  ­  El  seu  casc  té  un  disseny  a  l’estil  d’un  deter gent,  amb  la  llegenda:  " Rossi,  més  fort  no  es  pot" ,  " instruccions  per  un  Mundial  òptim" ,  " per  millorar  el  resultat,  submergir  la moto en aigua a 46º”.  Data de naixement: 16/02/1979  Ciutat de Naixement: Urbino  País de Naixement: Itàlia  Horòscop: Aquari  Alçada: 179 cm.  Color dels ulls: blau  Color dels cabells: Castany clar  

Kirian Martínez 25


Orlando  Bloom  va  néixer  a  Canterbury  (Kent,  Anglaterra)  dijous  13/01/1977.  Es  va  fer famós pel seu paper de Legolas en la trilogia de El señor de los anillos.  Convertit  en  actor  de  moda  a  Holliwood,  va  tornar  a  triomfar  amb  Piratas  del  Caribe,  Troya   (amb Brad Pitt i Eric Bana) i Ned Kelly. Als 16 anys es va traslladar a Londres i es va  unir al National Youth Theatre on va estar dues temporades. Mes tard, va aconseguir  una beca per estudiar a la British American Drama Academny i  al Guildhall School  of  Music  and  Drama.  Durant  aquest  temps  es  va  presentar  a  multitud  de  càstings.  Això  li  va  permetre  fer  petits  papers  secundaris  en  la  televisió  britànica,  i  altres  treballs al món del teatre. Però va ser amb un breu paper a Wilde quan li van arribar  les  primeres  oportunitats  al  terreny  del  cinema.  Té  una  bona  relació  amb  la  seva  família i té una germana, dos anys més gran, que es diu Samantha.  Al  marge  del  cinema,  a  Orlando  li  agrada  fer  esport  sempre  que  pot,  en  especial  la  pràctica del parapent, el surf i el snowboard, dels quals sovint ha sortit mal parat. Va  ser poc abans del rodatge de El señor de los anillos quan Orlando va tenir un accident  que quasi el deixa en cadira de rodes, caigué des d’una terrassa situada a un tercer pis.  A  conseqüència  de  l’accident  es  va  trencar  l’esquena  i  quan  es  va  despertar  a  l’hospital,  el  metge  li  va  comunicar  que  no  tornaria  a  caminar.  Va  estar  tres  dies  intentant  assumir  què  seria  de  la  seva  vida  a  partir  d’aquell  moment,  però  una  operació li va tornar els seus plans: als 12 dies sortí de l’hospital pel seu propi peu!.  S’ha  fracturat  diverses  vegades  les  costelles,  el  crani,  el  canell,  un  dit  de  la  mà,  un  altre  del  peu,  el  nas,  les  dues  cames  i  un  braç.  Per  això  porta  nombrosos  penjolls,  amulets, anells i polseres per a què li acompanyin durant el rodatge de la trilogia dels  anells.  Va  tenir  diferents  amors,  la  primera  promesa  va  ser  l’actriu  anglesa  Joanne  Morley,  van  durar  un  any.  El  1977  van  trencar  i  Joanne  va  començar  a  sortir  amb  un  dels  millors amics de Orlando, l’actor Andre Schneider. Després va ser parella de la rossa  actriu Kate Wosthbort amb la que va trencar a principis del 2005. Ara, la seva actual  promesa  és  Vanessa  Minillo  ex  guanyadora  de  miss  adolescent  dels  Estats  Units  i  presentadora de la cadena MTV.  Filmografia:  ­ Piratas del Caribe. El cofre del hombre muerto. Gore Verbinski (2006).  ­ Elizabethtown. Cameron Crowe (2005).  ­ El reino de los cielos. Ridley Scott (2004).  ­ Ned Kelly. Gregor Jordan (2004).  ­ Troya. Wolfgang Petersen (2004).  ­ Piratas del Caribe. La maldición de la perla negra. Gore Verbinski (2003).  ­ El señor de los anillos. El retorno del rey. Peter Jackson (2003).  ­ El señor de los anillos. Las dos torres. Peter Jackson (2002).  ­ El señor de los anillos. La comunidad del anillo. Peter Jackson (2001).

26


Nom: Orlando Jonathan Blanchard Bloom.  Ulls: color cafè.  Alçada: 1,80 m.  Horòscop: capricorn.  Hobby: esquiar i surf.  Curiositats: té dos tatuatges reconeguts, però  es parla d’un tercer tatuatge misteriós del qual  ni Orlando vol parlar. 

Cartell de la pel∙lícula  Piratas del Caribe. 

Ara et toca a tu! Troba a la sopa de lletres set títols de les pel∙lícules i el nom de  l’artista.  E  B  I  R  A  C  L  E  D  S  A  T  A  R  I  P  H  X  G 

Q  L  E  U  Q  W  V  Q  R  B  Q  J  S  O  S  B  C  V  E 

W  O  S  C  Z  R  U  A  F  I  U  N  D  D  Ñ  I  V  Y  L 

E  Y  I  E  S  Y  B  I  D  A  E  V  F  G  N  J  A  U  R 

R  J  U  Ñ  Ñ  A  I  E  B  A  F  U  A  T  M  U  O  I  E 

T  I  M  N  I  O  R  L  A  N  D  O  B  L  O  O  M  L  I 

Y  E  B  W  R  C  R  U  V  V  B  A  E  U  F  G  E  D  N 

U  S  V  O  F  C  A  D  X  K  U  R  R  K  P  D  E  G  O 

I  B  X  T  U  H  D  D  E  G  J  C  T  E  I  L  M  D  D 

O  A  Q  H  O  U  G  T  T  L  I  Z  B  L  O  J  L  M  E 

27

P  N  U  T  M  Ñ  U  N  J  R  L  Z  V  L  S  M  Ñ  P  L 

A  J  A  E  K  F  A  X  P  T  O  S  L  I  U  O  W  E  O 

K  Z  E  B  I  R  A  C  L  E  D  S  A  T  A  R  I  P  S 

J  A  T  A  P  T  Y  L  L  E  K  D  E  N  C  P  S  A  C 

I  F  H  Z  R  L  O  I  U  L  H  N  I  R  I  I  P  I  I 

G  N  L  I  T  L  R  L  V  Ñ  L  Y  G  V  Z  L  T  K  E 

F  M  K  L  U  N  T  Ñ  S  C  M  J  U  N  W  U  L  L  L 

G  U  D  E  A  V  D  O  S  C  N  L  U  L  R  Y  R  O  O 

H  G  S  P  L  J  T  E  I  V  D  D  N  R  K  T  F  E  S


E l primer cop que Dani Pedrosa va pujar a una  moto  tenia  quatre  anys.  N’hi  van  seguir  d’altres,  d’altres  circuits  i  algunes  carreres  entre  amics,  sempre  per  diversió  i  sense  imaginar el futur que l’esperava.  Era  l’any  1996  quan  Pedrosa  tenia  deu  anys  i  es  va  inscriure  al  Campeonato  de  España   de  minimotos.  Començà  a  córrer  en  circuits  de  karts,  acompanyat  sempre  pels  seus  pares  i  amb  la  moto  al  maleter  del  cotxe.  Aquell  mateix  any,  Pedrosa  quedà  sisè  en  la  primera  cursa  a  causa  d’un  problema  amb  el  tub  d’escapament  de  la  seva  moto.  Però  ja  en  la  segona cursa pujà per primer cop al podi.  El  1998  aconseguí  per  fi fer­se  amb  el  títol  quedant  primer,  les  curses  encara  eren  un  passatemps.  Més  tard  la  família  es  va  assabentar,  a  través  d’un  amic,  que  s’estava  organitzant la Movistar Activa Cup, una copa de promoció amb motos de competició. El  fet de passar depilotar minimotos a pilotar motos de curses suposava un canvi enorme i  Dani era encara molt jove, però a principis de 1999 van decidir enviar una sol∙licitud per  a fer les proves al circuit madrileny del Jarama.  El  jove  de  tretze  anys  passà  les  proves  de  selecció  i  aquest  any  disputà  la  Movistar  Activa  Cup  acabant  en  una  meritòria  vuitena  posició.  El  2000  prengué  part  al  Campeonato  de  España   integrat  en  el Movistar  Junior  Team.  Acabà  quatre  de  les  sis  curses que es van disputar, al final del campionat va quedar al quart lloc, per darrera de  Joan  Olivé,  Raúl  Jara  i  Toni  Elias.  Fou  aleshores,  quan  Alberto  Puig  l’informà  que  participaria al Mundial de Motociclisme de 125cc. Pedrosa, que en aquesta època tenia  catorze anys, no s’ho creia; el seu somni s’estava fent realitat.  En la primera cursa, a Suzuka, estava entre els últims a la graella de sortida; mai abans  havia vist tants pilots corrent junts i, sobretot, en una categoria tan competitiva. El 2001  fou  una  temporada  d’aprenentatge  per  a  Dani  Pedrosa,  però  tot  i  així  aconseguí  dos  podis,  un  tercer  lloc  a  València i un altre a Motegi.  La seva tercera posició al  títol  amb  Manuel  confirmació  del  seu  gran  aconseguí  nous  podis  i  València,  encara  que  va  tercera posició final. Dani 

Mundial del 2002, on va lluitar pel  Poggiali  i  Arnaud  Vincent,  fou  la  potencial,  durant  aquest  any  tres  victòries  a  Assen,  Motegi  i  haver  de  conformar­se  amb  la  Pedrosa  afrontà  la  seva  tercera

28


campanya del Campionat del Món de 125cc. amb determinació i amb ganes d’emportar­  se el títol com a objectiu, essent un pilot jove de divuit anys, es llaurà una reputació com  un dels joves amb més talent en aquest esport.  El  de  Castellar  es  proclamà  Campió  de  125cc.  a  Malàisia,  a  falta  de  dos  GP  per  a  la  final, després d’acumular cinc victòries i un total de sis podis. Però una setmana després  patí un accident durant els entrenaments del Gran Premi d’Austràlia,  es va trencar els  dos turmells.  Després d’una llarga recuperació, el 2004 i sota la tutela de Alberto Puig, el jove pilot  va  fer  el  salt  a  les  motos  de  250cc.,  i  va  ser  al  Gran  Premi  de  Brasil que  Dani  es  va  situar líder i ja no deixà aquesta posició fins al final de la temporada, proclamant­se ja,  en  la  seva  primera  temporada  en  250cc.,  Campió  del  Món  al  circuit  de  Melbourne,  Austràlia, i amb tant sols dinou anys, el més jove de la història.  El  2005  no  va  ser  un  any  fàcil  per  al  piloto  de Repsol,  però  al final  es  va  fer  amb  la  victòria  mundial al circuit australià de Phillip Island, dues  curses  abans  del final  de  la  temporada. 

Titanio, així l’anomena un dels seus grans admiradors, Valentino Rossi, per ser "lleuger  i  resistent”.  Dani  Pedrosa  viu  a  Londres.  Les  seves  aficions  són  el  ciclisme,  el  supermotard, el motocross i el trial. Fora del món de l’esport li agrada el cine, estar amb  els seus amics i els videojocs. Dani memoritzà els circuits, on ara corre, quan era petit  veient els vídeos de les curses de 500cc., en l’època que corrien Rainey o Lawson, però  el seu pilot favorit sempre ha set Mick Doohan.  Fitxa personal  Nom: Daniel Pedrosa  Data de naixement: 29/09/1985  Lloc: Sabadell  Residència: Londres  Estat civil: Solter  Alçada: 158 cm.  Pes: 51 kg.  Primer Gran Premi: 2001 GP Suzuka  Primer a Victòria: 2002 GP Assen  Equip: Repsol Honda GP  Número: 26  Moto: Honda RC211V 

Edgar  Correcher

29


se  popular  al  seu  poble  i  va  guanyar  diversos  concursos  de  kararoke.  Va  intentar  sense  sort  que  li  donessin  una  oportunitat  al  programa  Lluvia  de  Estrellas.  De  mica  en  mica  va  anar  despertant  a  una  realitat:  havia  nascut  per  cantar.  La  gran  oportunitat  va  arribar  amb  el  programa  OPERACIÓN  TRIUNFO,  l’objectiu  del  qual  era  formar  futurs  artistes,  a  més  de  seleccionar  el  representant  d´Espanya  a  Eurovisió.  David  va  ser  triat  com  a  un  dels 16 concursants de l’Acadèmia. Allà  va demostrar les seves ganes d’aprendre  i  va  ser  un  dels  que  més  va  progressar.  David  es  va  guanyar  la  simpatia  del  públic  amb  la  seva  sinceritat,  espontaneïtat.,  esforç,  les  actuacions  musicals  i  per  què  no,  el  seu  físic.  Era  un  lluitador  i  després  de  tres  mesos  d’intens  treball  el  públic  el  va  premiar  convertint­lo  en  el  3r  finalista,  la  qual  cosa  suposava  un  contracte  amb  la  discogràfica  Vale  Music  per  gravar  el  seu  primer  treball  en  solitari.  A  més,  juntament  amb  altres  concursants,  va  acompanyar Rosa a Eurovisió.

David Bustamante va  néixer el 25 de  març  de  1982  a  la  localitat  càntabra  de  San Vicente de la Barquera. Malgrat les  seves  bones  notes,  als  16  anys  va  decidir  de  no  continuar  estudiant  i  va  començar  a  treballar  com  a  paleta  a  l'empresa  de  construcció  del  seu  pare.  Però  Titín,  com  li  diuen  al  seu  poble,  començava a tenir clar que el seu lloc es  trobava dalt d’un escenari. Possiblement  va  ser  el  seu  pare  qui,  a  poc  a  poc,  va  anar encomanant la passió per la música  al  seu  fill.  David  va  sorprendre  tota  la  família  als  12  anys  quan  al  bateig  d’un  cosí  seu  va  realitzar  una  interpretació  impecable del difícil tema “Guitarra” de  PECOS.  Una  altra  de  les  seves  grans  passions és  el futbol i va estar a punt de  ser  fitxat  per  l´Atlètic  de  Madrid.  Actualment  juga  amb  els  veterans  d’aquest equip.  El seu estil musical preferit és la  cançó  melòdica.  Admira  a  Sergio  Dalma,  Cristian  o  Marc  Anthony  però  els seu gran ídol és LUIS MIGUEL. La  seva  bona  veu,  neta, potent, transparent  i àmplia en registres va començar a fer­ 

30


segon  disc,  Así  soy  yo,  que  ràpidament  es  col∙loca  al  capdavant  de  la  llista  de  vendes  i  li  obre  les  portes  del  mercat  americà.  El  10  de  maig  de  2005  es  publica Caricias al  alma , el seu tercer  disc  (aquell  que  diuen  els  experts  que  et  consolida  o  et  dilueix  en  l’oblit).  I  de  nou  sorprèn  tothom  situant­se  al  llarg  de  4  setmanes  consecutives  al  n.  1 de la llista oficial  de  vendes  i  aconseguint  dos  platins en poc  més  de  dues  setmanes.  Tot i ser un disc de  balades,  el  primer  single,  “Devuelve­  me  la  vida”,  és  un  tema  rítmic  amb  clares  influències  de  reggeaton  que  aviat  es  convertirà  en  la  cançó  de  l’estiu.  Amb  aquest  disc  Bustamante  es  consagra  definitivament com a artista.  El  2006  és  sens  dubte  un  del  millors anys per David. Al  juny, surt el  seu  quart  disc,  Pentimento,  on  rendeix  homenatge  i  reinventa  11  de  les  seves  cançons  preferides  de  les  últimes  dècades  i  on  a  més  s’estrena  com  a  compositor.  També  aquest  disc  entra  directament  al  n.  1  i  en  una  setmana  aconsegueix  el  disc  de  platí.  El  22  de  juliol  va  contraure  matrimoni  amb  l’actriu  Paula  Echevarría.  A  totes  les  seves  aparicions  públiques  es  mostra  més  feliç  i  centrat  que  mai.  El  2007 

David  va  fer  d’una  frase  el  seu  senyal  d’identitat:  “  Vaig  baixar  de  la  bastida  per  triomfar”.  Després  del  seu  pas  per  l´Acadèmia,  on  les  llàgrimes  el  van  delatar  com  un  home­nen  amb  la  sensibilitat  a  flor  de ell, Bustamante,  amb  només  19  anys,  va  iniciar  una  carrera  amb  el  més  important  al  seu favor: el suport  incondicional  d’un  públic  que  va  veure  en  la  seva  història  un  conte  amb final feliç.  I  per  fi,  el  20  de  maig  de  2002  el  seu  somni  es  fa  realitat:  surt  al  mercat  el  seu  primer  disc,  Bustamante,  on  s’inclouen  temes  de  grans  compositors  com  JUAN  CARLOS  CALDERÓN  (productor  del  seu  admirat  Luís  Miguel).  Però  és  sens  dubte  el  tema  “Dos hombres y un destino”, interpretat  a duo amb el  seu amic  ÀLEX d´OT,  la  cançó  més  emblemàtica  del  disc.  El  mercat  discogràfic  començà  a  tremolar  en  veure com en menys d’una setmana  es  venien  més  de  mig  milió  de  còpies  superant  el  rècord  del  consagrat  ALEJANDRO  SANZ.  Es  van  vendre  quasi  un  milió  de  discos,  va  entrar  directament  al  primer  lloc  de  les  llistes  de  vendes  i  el  va  portar  a  fer  una  gira  multitudinària de més de 70 concerts.  Precedit    per  aquest  gran  èxit  al  2003 li va arribar el moment de treballar  amb  un  dels  grans  de  la  música  llatina,  EMILIO ESTEFAN qui produeix el seu 

marxarà  a  Amèrica  per  reafirmar  la  seva  carrera musical.  Gemma Barco

31


por ella (pentimento)  Quiero que brindemos por ella,  después de todo es mejor,  que nunca sepa la pena,  que compartimos tu y yo.  Quiero que brindemos por ella,  que el vino mate el dolor,  que mate esta tristeza,  con la amistad de los dos.  Que nunca sepa el amor que sentimos,  que nunca sepa que estamos perdidos,  por ella, por ella.  Déjala y piensa que nunca existió,  alza tu copa y brindemos por ella.  que en el recuerdo se pierda,  la pena que nos dejó.  Quiero que brindemos por ella.  que el vino mate el dolor,  que mate esta tristeza,  con la amistad de los dos.  Que nunca sepa el amor que sentimos,  que nunca sepa que estamos perdidos,  por ella, por ella.  Déjala y piensa que nunca existió,  alza tu copa y brindemos, por ella.  Que nunca sepa el amor que sentimos,  que nunca sepa que estamos perdidos,  por ella.  Déjala y piensa que nunca existió,  alza tu copa y brindemos, por ella,  por ella, por ellaaaaaaa.

32


Superlliga  portuguesa,  quan  només  tenia  disset  anys.  Ronaldo  causà  una  grata  impressió,  i  passà  a  formar  part  de  la  plantilla  que  es  proclamà campiona de la  lliga  portuguesa  en  la  temporada  2001­02. 

cristiano 

Messias  Ronaldo  dos  Santos  Aveiro  va  néixer  i  viure  en  un  barri  obrer  de  l’illa  portuguesa  de  Madeira,  en  una  família  humil.  Ja  de  molt petit demostrà  les  seves  habilitats  amb  la  pilota  i  el  1993 ja era jugador oficial en  inscriure’s  a  l’Andorihna,  un  petit  club  de  l’illa.  Ronaldo  començà  a  destacar  i  en  complir  els  deu  anys  (1995)  els  equips  grans  de  l’illa  (Marítimo  i  Nacional)  ja  se’l    rifaven.  Finalment  s’incorporà  al  Clube  Desportivo  Nacional,  on  progressà  de  forma  meteòrica,  convertint­se  en  una  de  les  brillants promeses del  futbol portuguès.  El  2001  va  ser  fitxat  per  l’Sporting  de  Portugal,  i  així  va  passar  a  formar  part  del  club  lisboeta,  deixant  l’illa  per  anar  a viure a la capital portuguesa. 

A  l’estiu  del  2003,  Sporting  de  Portugal  i  Manchester  United  van  jugar  un  amistós  per  la  inauguració  de  l’estadi  José  Alvalade  per  l’Eurocopa  que  es  jugaria  a  Portugal  el  2004.  En  aquest  partit  Ronaldo  va  causar  tan  bona  sensació  entre el club anglès, que van aconseguir  emportar­se’l  al  Manchester  United  aquell  mateix  estiu.  Aquest  traspàs  va  coincidir  també  amb  el  de  David  Beckham al Real Madrid, i per això, en  arribar  al  Manchester,  va  ser  conegut  com el successor de Beckham.  El  seu  primer  any    al  Manchester,  ja  mostrà les seves qualitats fent campió al  seu  club  en  la  copa  anglesa  (FA  Cup)  del  2004.  Durant  el  segon  any,  creixeria  com  a  futbolista  fins  ser reconegut  com  el  millor  jugador  jove  guanyant  la  FIFPro,  guardó  triat  pels  aficionats.  El  29  d’octubre  de  2005  marcà  el  gol  número  mil  del  Manchester  United,  contra  el  Middlesbrough,  en  la  Premier League. 

L’arribada  al  nou  club  significà  l’inici  d’una  carrera  amb  futur,  conscient  del  renom d’aquest club lisboeta, famós per  la  gran  producció  de  grans  talents  com  Luís  Figo,  Nuno  Valente,  Simão  Sabrosa  o  Ricardo  Quaresma.  Allà  li  van  assignar  tutors  personalitzats  per  continuar  els  estudis  i  metges  que  observaven el seu creixement  físic.  La  seva  formació  personal  i  professional  es  desenvolupava  cap  endavant,  fins que  el 2001  va  jugar per  primer  cop  90  minuts  en  la 

Selecció Nacional

33


Cristiano  Ronaldo  va fer el seu debut  en  la  selecció  nacional  de  Portugal  el  20  d’agost  de  2003  davant  de  Kazakhstan,  i  representà  la  seva  selecció  en  els  Jocs  Olímpics  d’Atenes  2004.  Però  on  va fer el xut de gràcia a la primera línia  del  futbol  mundial  va  ser  defensant  Portugal  en  l’Eurocopa  2004,  on  va  acabar  sent  una  de  les  grans  figures  de  la  selecció  portuguesa  admirades  i  reclamades per tots. Amb ell la selecció  de  Portugal  acabà  subcampiona  per  darrera  de  Grècia.  Al  Mundial  d’Alemany  2006  Ronaldo  va  mostrar  les  seves  qualitats  i  que  és  capaç  de  grans sorpreses en un futur molt proper,  ell  i  els  seus  companys  d’equip  van  deixar Portugal al, més que digne, quart  lloc en la classificació final del Mundial  d’Alemanya..  Al  Manchester  United  li  ha  impressionat  tant  el  seu  geni  amb  la 

pilota  que  li  ha  prolongat    el  contracte  per  mantenir­lo  a  l’Old  Trafford  fins  al  2010.  Aquesta  temporada  Ronaldo  ha  patit  una tragèdia personal, al setembre  morí  son  pare.  Però  Ronaldo  s’ha  mostrat  serè a l’hora d’assumir aquesta pèrdua, i  s’ha centrat en el seu treball. Ronaldo si  continua amb aquesta carrera imparable  aconseguirà  formar  part  de  la  llegenda  del  futbol  portuguès,  un  futur  molt  ric  per a un jove de vint­i­un anys. 

Dades per sonals:  Lloc de naixement: Funchal, Madeira, Portugal  Data de naixement: 5 de febrer de 1985  Alçada: 1,84 metros  Pes: 78 kg  Cama hàbil: totes dues  Posició: Extrem o davanter  Internacional: 29  cops amb Portugal  Premis de Cristiano Ronaldo:  Superlliga portuguesa ­ Sporting de Portugal (2003)  FA Cup ­ Manchester United (2004)  Millor jove de l’any per a la FIFPro (2005) 

Àlex Fernández

34


Nom de la sèrie: Kamikaze kaito J eanne  Maron kusakabe, una noia normal i corrent fins que un  àngel enviat per déu li diu que és la reencarnació de Joana  d’Arc i li dóna un rosari per transformar­se en ella i tenir  el seu poder. Amb això podrà transformar­se en Jeanne i  combatir els dimonis que poseeixen les obres d’art. 

Nom de la sèrie: Card captor Sakura  Sakura Kinomoto, una nena hereta un poder extraordinari,  es tracta d’atrapar unes cartes màgiques que corresponen  a elements i estats naturals, l’aigua, el foc, l’aire, el gel, la  terra entre d’altres. Ella és l’encarregada d’atrapar­les  per  tal que no facin mal a ningú. Aconseguirà el seu objectiu  amb l’ajuda dels seus amics.. 

Nom de la sèrie: Shin Chan  Un nen de cinc anys, nerviós, maleducat i incomprensible  que dedica la seva vida a fer­li la vida impossible a tothom  que es troba pel camí, sobretot a la seva mare. No li agrada  el pebrot.  És, però bon company i s’esforça a fer còmica qualsevol  situació de tensió o dramàtica, sempre fa riure els altres tot i  que també n’hi ha que s’hi desesperen. Té un crit de guerra:  culet, culet! 

Nom de la sèrie: Detectiu Conan  Un noi de 17 anys detectiu descobreix una organització  mafiosa i l’enverinen, però en comptes de morir­se es

35


redueix a un nen de 9 anys. Resol els casos més difícils tot usant com a pantalla un  maldestre detectiu. 

Nom de la sèrie: Inuyasha  Una noia que es diu Kagome cau per un pou i arriba a  una època antiga, on hi ha dimonis i sacerdotesses.  Sense voler trenca l’esfera dels quatre esperits ( una  esfera de vidre que té molt poder espiritual) i amb una  colla de amics intentaran trobar els fragments de  l’esfera, perquè no caiguin en males mans. 

Nom de la sèrie: Ranma  Un noi expert en les arts marcials se’n va a entrenar a  la muntanya, cau en unes aigües termals que li  provoquen uns canvis físics, quan es mulla en aigua  freda es converteix en noia i quan es mulla en aigua  calenta en noi.  Junt amb la seva promesa Akane, intentaran trobar la  manera de solucionar el problema de Ranma. 

Patricia Moreno 

Alicia Galindo Nieto 

Lucas Serrano Egea

36


E l trenta–u d’octubre, els alumnes de 1er d´ESO vam fer la nostra primera excursió.  Vam  anar  a  l’Skating  (Barcelona).  Eren  ben  bé  les  nou  del  matí  quan  vam  agafar  l’autobús cap a Barcelona. Ens van acompanyar els tutors de primer: el Nacho Monte, la  Bea  Milián  i  la  Meritxell  Sales.  També  la  coordinadora,  la  Mª  José  Gómez  i  la  Bea  Vázquez. A l’autobús, per passar el temps, el Nacho va aprofitar per explicar acudits  i  endevinalles  mentre  alguns cantaven amb  l’ajuda  d’algun  mòbil .  Una  vegada  a  Barcelona  vam  esmorzar  a  un  parc.  Alguns  feien  un  concurs  de  qui  saltava més llançant­  se dels gronxadors o  qui  aguantava  més  fent  equilibri  (alguns  quasi  es  trenquen  el  cap!).  En  acabar,  ens  vam  posar  en  marxa  cap  a  l’Skating.  Per  sorpresa,  vam  veure  en  la  part  exterior  d’un  bar  un  home  misteriós  que  amagava  la  cara  darrere  el  diari.  Quan ens vam apropar vam descobrir que era el Santi Millán!!!, el de la sèrie de Siete  vidas. Va ser una gran sorpresa veure’l !!!  Un  cop  vam  arribar,  vam  haver  de  fer  una  bona  estona  de  cua  per  entrar  i  poder  posar­nos els  patins. Molts nois i noies vam haver de canviar­los perquè no ens anaven  bé. En posar els peus a  la pista ens  vam adonar  que allò relliscava  massa! La  majoria  anàvem per la barana i més d’un vam caure de cul! Quan portàvem una hora i mitja vam  haver de sortir de la pista perquè poguessin netejar­la amb una màquina. En tornar a la  pista  van  encendre  llums  de  color  i  van  posar  música  simulant  una  discoteca.  Es  va

37


notar molt la diferència! Ja hi havia nens i nenes que anàvem molt més de pressa i fins i  tot alguns intentàvem aixecar una cama, fer voltes o encreuar els peus.  Al final ens vam quedar sols a la pista, però estava tan mullada que una nena va caure  i es va donar un cop fort al cap. Van haver de portar­la en cadira de rodes a un centre  mèdic del costat. Va perdre el coneixement i no es recordava d’alguna cosa. No ens van  poder  acompanyar  de  tornada  ni  la  seva  tutora,  la  Bea,  ni  la  Mª  José  perquè  es  van  quedar amb ella fins que es va  trobar millor. A dos quarts de tres aproximadament vam  arribar  a  l’institut.  Ens  ho  vam  passar  molt  bé,  però  estàvem  molt  cansats.  Així  que  molts vam aprofitar per fer una becaina!  Núria Balanza i Coral González

38


39


E l  dia  31  d’octubre  els  nens  i  nenes  de  segon  vam  anar  d’excursió  a  l’Imax.  Vam  sortir del cole a les 9 h.. Quan vam arribar varem esmorzar i ens van deixar donar una  volta  pel  Maremagnum  i  pels  voltants.  Després  vam  entrar  al  cinema  on  varem  veure  una peli amb unes ulleres que et donen al cinema amb les que pots veure en 3D. La peli  anava de com es creen els personatges de 3D. La següent peli era sense ulleres, amb una  pantalla molt gran. Era un documental molt interessant dels huracans.  Al sortir  del  cine  ens  van  deixar  un  altre  cop,  donar  una  volta  fins  que  fos  l’hora  de  tornar a l’autocar. Les professores que van anar van anar amb nosaltres van  ser l’Alícia,  la  Fina  i  la  Mònica.  Vam  arribar  més  o  menys  a  les  14:30  h..  Tothom  s’ho  va  passar  molt bé.  Débora Pérez

40


41


E l dia 31 d’octubre, les classes de 3er d’ESO vam  anar  a patinar sobre gel al Palau  Blaugrana. Vam  arribar al recinte del F .C. BARCELONA cap a les 10:15 mes o menys  i  els  professors  que  ens  acompanyaven,  el Toni,  Jordi    Corellano  ,  Sandra,  i  la  Elena,  ens van deixar temps lliure per  esmorzar i anar a donar una volta  per les botigues  del  recinte de F. C. BARCELONA, que per cert era tot molt car!!!. Cap a les 11:00 ens va  cridar per anar a patinar!!  Al vestuari teníem un lloc reservat per deixar les motxilles, quin enrenou!, tots alhora  buscant la talla de les botes, ara te les has de lligar, aquesta bota em fa mal, em sembla  que me ficat la bota dreta a l’esquerra... uf!. Quan ja vam acabar de ficar­nos les botes  vam sortir cap a la pista (al caminar semblaven ànecs fora de l’aigua) hi va haver  cada  pinya, però ningú va prendre mal. Ens van deixar patinant fins a les 13:15.  Ens ho vam passar tots molt be!!  I quan ja ens anàvem cap a l’autocar  alguns vàrem veure als jugadors del Barça que  anaven a l’hotel de concentració, per a  descansar, perquè aquella mateixa tarda  tenien  que jugar un gran partit de la Champions  que enfrontaven al Barça­ Chelsea. I per últim  vam arribar a l’Institut ales 2:20 mes o menys. Alex Fernández

42


E l  dimarts  31  d’octubre  els  alumna  de  4rt d’ESO  ens vam trobar a les 9:30 h. a  l’estació  de  la  Llagosta  on  en  Joan  Ramírez i la Montse Pagès ens esperaven  amb  molt  entusiasme.  Quan  vam  agafar  el  tren  estava  buit  i  quan  vam  arribar  a  l’estació de Sant Andreu  ens  vam trobar  amb  els  magnífics  professors  Josep  Catasús i Roser Font.  Vam arribar a la bolera, on la Montse es  va haver de baralla amb els empleats per  algun  problema  que  havia  en  el  repartiment  de  les  pistes....  Quan  tot  es  va  solucionar  vam  començar  les  partides.  Havien  nou  pistes,  la  pista  que  amb  més  “morbo” va ser la dels professors, en Josep Catasús, com és normal en ell, va abassegar  a tots els que no sabíem, i es va limitar a fer­nos gaudir del seu estil de joc impecable,  en  lloc  d’ensenyar­nos.  L’actuació  de  la  Roser  Font  tampoc  va  passar  desapercebuda, va fer dos estrikes seguits!  Tot  i  que  els  empleats  li  van  canviar  el  nom  de  la  pantalla  i  li  van  dir  Roger.  En  Joan  i  la  Montse  ho  van  fer  bastant  bé,  però  no  van  tenir  tanta  sort  i  moltes  vegades  la  pilota  s’anava  a  fora.  Després  ens  van  deixar  una  hora  per  fer  compres.  En  Josep  es  va  comprar  uns  discs  d’una  època  un  tant  arcaica ,  per  als  meus  gustos, ja que no els conec.  Varem  tornar  a  l’estació  i  ens  vam  acomiadar del Josep  i de  la Roser.  Al tren  feia  molta calor  i allò semblava una  llauna  d’anxoves  de  l’Escala.  De  fet  l’excursió  va  ser  força  més  interessant  que  no  pas  fer  classes.  Joel Quesada 43


Sinopsi de la història  Rebelde  és  la  història  d’uns  joves  adolescents  que  estan  iniciant  el  quart  any  de  la  preparatòria en l’Eliet Way School, un col∙legi amb una fama que traspassa les fronteres  del  país.  Ostenta  un  elevat  nivell  de  formació,  però  principalment  el  que  fa  atractiva  aquesta sèrie és que els alumnes estableixen els contactes socials  necessaris per al seu  futur, ja que la  majoria del alumnat pertanyen a una classe social molt alta perquè són  fills de grans empresaris, personalitats i ploítics destacats del país.  L’Elite Way School  L’Élite  Way  School,  és  un  col∙legi  diferent  ja  que  a  més  de  funcionar  amb  codis  molt  ben establerts per anys d’existència del centre, com els alienants codis socials que dicten  com seguir i programar els estudis destacats, també ofereixen un percentatge de beques  a tots aquells alumnes que tenen un nivell acadèmic molt alt o tenen grans aptituds per  l’esport,  perquè  no  tenien  els  medis  econòmics  per  poder  pagar  la  seva  educació;  aquests alumnes s’enfrontaran a un gran problema que és el de tractar d’estar dins del  col∙legi,  ja  que  existeix  un  grup  elit  amb  el  nom “ la  lògia”   que tenen  com a  objectiu  principal assegurar la “ puresa”  de la classe alta i acabar amb els becats actuant sempre  en l’anonimat.  La història  La història comença quan els alumnes van de vacances d’estiu al Vacance Club, un club  d’estiu  amb  cinc  estrelles,  que  està  a  la  disposició  de  tots  els  alumnes  que  no  poden  tornar a casa seva i que té la finalitat  que els alumnes s’integrin a la institució abans de  començar les classes.  En aquest moment quant els personatges protagonistes, que són Mía, Diego, Roberta i  Miguel, tenen un enfrontament real que va definir la seva manera de ser, pensar i actuar  al llarg de la història ja que es posaran de manifest les seves afinitats i els seus xocs per  les diferències de personalitat que existeixen entre ells, ja que són molt complexes així  com  divertides,  enrevesades  i  plenes  d’aventures  que  marcaran  el  to  amb  què  se  mostrarà la temàtica de la historia.

44


Aquests  nois  un  dia  van  descobrir  que,  mes  enllà  de  les  irreconciliables  diferències,  tenen  alguna  cosa  en  comú:  el  seu  amor  per  la  música.  Tots  canten  i,  a  més,  Diego  compon  música,  Mía  fa  la  lletra,  Miguel  fa  els  arranjaments  musicals  i  Roberta  té  un  carisma i un poder interpretatiu que sedueix tothom a dalt d’un escenari.  En  aquest  ambient  elitista  i  conservador,  els  nois  i  noies  hauran  de  viure  els  seus  estímuls adolescents, reprimint  els  seus  impulsos  naturals en funcions d’un  model que  els assegura els seus llocs dins de l’elit  a la qual estan predestinats. Per sort, els rebels  d’esperit lluitaran pel que volen i convertir­se en alguna cosa millor. 

Els per sonatges 

Mia  Alumna  rica,  filla  d’un  empresari  de  la  moda  internacional. És la figura més popular, i tots volen ser  amics  seus  perquè  aquesta  amistat  assegura  un  lloc  destacat al col∙legi. És bonica, refinada i snob… viu a  la  caixa  de  vidre  que  son  pare  li  va  construir.  L’amistat i el descobriment d’un secret familiar la farà  sortir d’allí per sempre. 

Giovani  Ve  d’una  llar  de  nous  rics.  El  seu  nom  real  és  Juan  però  se’l  canvià  per  Giovani  perquè  creu  que  crida  més  l’atenció.  És  astut,  tot  el  que  fa  és  per  interès.  Necessita el que son pare no li pot comprar: relacions.  És  sociable,  però  a  casa  té  problemes  de  conducta,  critica i posa en qüestió qualsevol decisió familiar.  És  graciós  i  es  preocupa  molt  per  la  seva  imatge,  li  agraden les marques i tendeix a imitar als qui admira.  Egoista,  prepotent  i  indiferent  als  problemes  que  no  l’afecten directament a ell. 

Roberta  Nova rica. Frontal, provocativa que necessita ser el  permanent  centre  d’atenció.  Odia  les  regles,  a  les  quals  a  més  no  hi  està  acostumada.  Filla  d’una  famosa vedette, viu en permanent competència amb  la  seva  mare.  Per  a  madurar  haurà  de  comprendre  que l’autèntica lluita no està en ser igual o diferent a  la  seva  mare  sinó  en  ser  ella  mateixa.

45


Miguel  Noi becat. És sincer i legal, es mou per impulsos i  pel seu ininfringible codi d’honor. Marcat pel suïcidi  del seu pare ha arribat a Mèxic en busca de  venjança, però la persona que ha de destruir es  converteix en el seu primer amor. Tot el seu món  canvia, haurà de prendre un camí, el que dicta el seu  pensament o fer cas del seu cor. 

Diego  Alumne  ric.  Té  una  forta  personalitat  i és  seductor.  Fill  d’un  important  polític,  està  predestinat  a  seguir  la  carrera  política  com  tota  la  seva  família.  Viu  en  conflicte  amb  el  seu  pare,  ja  que  aquest  sempre  n’espera més, d’ell, i mai no li agrades les coses que  fa  Diego.  Està  acostumat  al  poder  i  a  resoldre  les  coses "políticament". Per a ell, com per al pare, el fi  justifica  els  medis.  No  li  fa  obstacle  per  aconseguir  els seus objectius. 

Lupita  De  família  humil,  noia  de  barri,  els  pares  s’han  preocupat més per la germana i, acostumada a estar  sola, la nena passava gran part del dia ajudant en la  perruqueria de la seva tia. Allí va aprendre a escoltar  històries  de  la  vida  i així  va  néixer  la  seva  devoció  per  llegir  tothora  novel∙les  d’amor.  La  seva  tia  li  regalà  la  vella  col∙lecció  de  novel∙les  de  Corín  Tellado,  un  autèntic  tresor  per  a  Lupita.

Gemma Barco

46


L a  SIDA  continua  creixent  en  tots  els  continents  del  món.  De  moment  s’ha  pogut  confirmar  39,5  milions  d’afectats  aproximadament.  Sobretot  la  zona  més  afectada  del  planeta es l’Àfrica Subsahariana, però també la zona on s’està estenent més ràpidament  és a Europa de l’est i a l’Àsia central.  Durant aquest any ja han mort uns 2,9 milions de persones per aquesta malaltia, la SIDA,  sobretot a les zones més pobres de gran part d’Àfrica i sud Amèrica. Aquest any ja n’hi  ha  4,3  milions  de  nous  d’afectats,  de  moment,  això  ha  fet  que  els  països  més  afectats  augmentin  les  despeses  en  els  programes  de  prevenció  contra  la  SIDA,  en  especial  dirigida cap als adolescents,  ja que és un dels col∙lectius on el problema  ha augmentat  més, especialment a sud Amèrica, com  per exemple al Brasil, on a poc a poc les classes  d’educació sexual i l’ús del preservatiu han anat creixent.  Quasi totes les infeccions s’han trobat entre els adults d’entre els quinze anys i els vint­  i­quatre anys, han presentat quasi la meitat dels nou afectats aquest any, un 40%.  Un  dels  estudis  que  fa  ONUSIDA  considera  que  aquests  contagis  s’han  produït  en  territoris del món on no hi han programes de prevenció com ara el programa dissenyat  d’educar la població en l’àmbit  sexual basada en el respecte i la profilaxi.  El passat dia 1 de desembre va ser el dia Mundial contra el Sida, a molts llocs del món  la  gent  surt  al  carrer  per  conscienciejar­se  d’aquest  problema  mundial  i    és  molt  important que tots, individualment ens adonem que la sida no és una malaltia llunyana,  sinó que, també està aquí. Coneixem  la  malaltia, ens han parlat d’ella  moltes  vegades,  però també coneixem la solució: LA PREVENCIÓ.  Ens juguem la nostra vida i la dels altres, val la pena.  www.onusida.org 

Aitor Valera i Cristian Recio

47


God of war  és un joc de la Play Station 2, on el jugador  condueix  per  diverses  proves  un  personatge  que  es  diu  Cratos, és un espartà que ha de lluitar contra las criatures  del  malèfic  Ares,  déu  de  la  guerra,  i  quan  Cratos  està  a  punt  de  morir,  Ares  li  dóna  un  poder  que  el  salva  i  el  transforma en un home molt dolent.  Quan  Cratos  arriba  al  seu  poble  va  assassinant  a  tota  la  seva família i al seu poble, però quan s’adona del que ha  fet  ja  era  massa  tard,  no  hi  quedava  ningú  viu.  Cratos,  sorprès  per  la  barbarie  que  va  cometre,  se  sent  responsable i considera que la seva vida ja no valia per a  res, i decideix anar al cim d’una muntanya per tirar­se de  dalt a baix.  Llavors, els deus de l’Olimp l’ajuden i el salven, a partir d’aquest moment es trobarà en  una  aventura  en  la  qual  haurà  de  passar  molts  paranys  i  lluitar  contra  les  bèsties  infernals d’Ares, fins arribar a  la caixa de Pandora que guarda un poder molt gran per  poder derrotar  Ares, el déu de la guerra. Al final aconsegueix aquest poder i arribarà a  lluitar amb Ades per matar­lo.  Un cop que l’hagi matat, Cratos no tindrà cap motiu per continuar vivint i es tornarà a  tirar de dalt a  baix de  la  muntanya una altra  vegada,  i tornaran  a salvar­lo els déus de  l’Olimp,  i  ell  serà  el  nou  déu  de  la  guerra,  i  a  partir  d’aquest  moment  tindrà  noves  aventures.  Atenció, el  7  FEBRER 2007  sortirà el God of War 2. 

Mentre  estem  jugant,  aquestes  són  algunes  de  les  escenes  que  es  poden  veure  en  pantalla.

48


Naixement de la bèstia: Finalitza el joc a qualsevol nivell de dificultat.  Personatge del cementiri: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Crèdits: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Nivells eliminats: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Manera déu : Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Possibilitats Heroiques: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Pel∙lícules  durant  el  joc:  Finalitza  el  joc  una  vegada  en  qualsevol  nivell  de  dificultat.  Monstres de Myth : Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Visions de l'antiga Grècia : Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat.  Missatge secret 1:  Finalitza el joc en la manera Déu.  La destinació del tità: Finalitza el joc en la manera Espàrtac.  Un secret revelat: Finalitza el joc en la manera Espàrtac.  Vestuari alternatiu para Cratos: Finalitza el joc en la manera Espàrtac.  Missatge  secret  2:   Destrueix  les  estàtues  de  Llauris  i  el  Minotaure  que  trobaràs  en  l'habitació  del  tron  en  l'Olimp  (usa  la  Llança  de  les  Fúries:  L1  +  Cercle).  El  missatge  secret és un número de telèfon. Truca al número per obtenir un missatge pregrabat.  Minijoc de Sexe:  Al començament del segon acte, hi  ha dues dones en el teu  llit quan  estàs dintre del vaixell. Si saltes al llit, apareixerà un cercle damunt d'ella. Pressiona el  cercle per a començar el minijoc.  David Lázaro 

Play Station 2

49


L a  final  de  la    Champions  League  es  disputarà  a  Atenes.  La  capital  i  la  metròpoli  més  gran  de  Grècia  situada  a  la  plana  de  l’Àtica,  al  costat  del  golf  d’Egina.  És  una  ciutat  gran,  activa  i  sorollosa  d'elevats  blocs  d’edificis  i  carrers plens d’automòbils que envolta a  la  tranquil∙la  i  clàssica  majestat  de  l'Acròpoli.  La  major  part  de  la  ciutat  actual  és  moderna.  Atenes  és  ara  el  principal  centre  banquer,  comercial  i  de  comunicacions de Grècia, i un important centre industrial amb el seu port, El Pireu. La  població de l’àrea metropolitana és de 3.027.300,  i a la ciutat hi ha 885.700 habitants.  L’antiga  Atenes, construïda sobre el  penyal de  l’Acròpoli,  a una  alçada de 156  m.,  va  ser una poderosa ciutat­estat grega al segle VIII aC., i durant gairebé mil anys va ser el  centre clàssic de la civilització occidental. Va regnar en les arts, la filosofia, la ciència,  la  literatura  i  el  teatre,  a  diferència  de  la  seva  rival  principal  entre  els  estats  grecs,  la  militarista Esparta.  Pot  ser  que  no  hi vagis  a  veure  la  final  de  la  Champions,  però  bé... tot  és  possible,  si  més no, aquí t’oferim un petit “tast” de les meravelles que pots trobar en aquesta ciutat,  n’hi ha moltes més però aquestes, possiblement, són les que més et sonaran.  L’Acròpoli  L'Acròpolis d'Atenes pot considerar­se la més representativa de les acròpolis gregues.  És una roca, plana en la part superior, que s'alça 156 metres sobre el nivell de la ciutat  d'Atenes. La major part de les magnífiques obres arquitectòniques de l'Acròpoli van ser  construïdes durant l'Edat d'Or del  segle V  aC.,  sota  el  domini  polític  de  Pèricles.  Entre  els  monuments  destaquen  el  Partenó  (447­432  aC.),  obra  d’Íctinos  i  Cal∙lícrates,  és  l’edifici  més  important  de  l’art  grec,  construït  en  marbre  pantèlic  i  amb  els  capitells  d’ordre  dòric,  va  estar  dedicat a la deessa Atenea. Al segle VI va  ser  transformat  en  una  església,  durant  el  segle  XV,  sota  la  dominació  otomana  es  convertí en una mesquita i es va mantenir sencer fins al segle XVII, en què els turcs el  van utilitzar com a polvorí durant la guerra amb Venècia i va esclatar.

50


Els  Propileus  (437­432  aC.),  a  l’Acròpoli  s’accedeix  pels  Propileus,  edifici  monumental,  situat  a  l’extrem  oest.  Estructura arquitectònica disposada en dos  nivells,  amb  capitells  d’ordre  dòric,  fou  projectada  per  Mnesikles.  La  monumental  estructura  no  va  ser  mai  completament  acabada, els treballs van ser definitivament  interromputs  a  causa  de  las  Guerres  del  Peloponès a l’any 431.  El  Temple  d’Atenea  Nike  (421  aC.),  és  un dels primers exponents de  l’art  jònic a  Atenes, obra de Cal∙lícrates  i construït amb  marbre  blanc  del  Pantèlic.  Destaca  per  la  seva  senzillesa  arquitectònica  i  el  seu  fris  decorat (a la foto de dalt, és el temple de la dreta). Aquest temple era la llar de la deessa  Victòria,  no  calia  que  fos  molt  gran  perquè  les  celebracions  litúrgiques  es  feien  a  l’exterior. L’Er ectèon amb el famós pòrtic de les Cariàtides (421­406 aC.), és el màxim  exponent de l’arquitectura jònica a Atenes. Als peus de l’acròpoli encara es poden veure  les  restes  del  teatre  de  Dionís  i  el  teatre  d’Herodes,  on  encara  avui  es  representen  tragèdies clàssiques gregues.  Museu  Arqueològic  Nacional:  S’ha  de  veure  sobretot,  les  dues  grans  escultures  de  bronze  (Poseidó  i  el  Jove  genet),  l’or  de  la  tomba  d'Agamemnon,  les  escultures  de  marbre  del  període  clàssic  i  els  frescos  de  Santorini.  A  més,  és  pot  contemplar  cinc  estàtues  de  bronze  descobertes  el  1959  al  port  del  Pireu  que  són  úniques  i  una  autèntica  meravella;  l'únic  Kouros  Apolo  Arcaic,  dues  estàtues  d’Artemis,  la  Piraeus  Athena  i  una  màscara  tràgica  totes  elles  datades  en  el  segle  IV  aC.  Es  troba  al  carrer  Patision, 44 en un esplèndid edifici neoclàssic al centre d'Atenes.  L’àgora de Atenes: situada als peus de l’Acròpoli era el centre de l’activitat comercial,  social i política de la antiga ciutat. Era, entre altres, el lloc on els atenencs es reunien per  discutir les lleis i decidir el futur polític de la seva ciutat. La plaça estava ocupada per  temples,  altars  i  santuaris,  a  la  part  central  estava  l’odeó  (petit  edifici  semblant  al  teatre  per  les  audicions  musicals)  de  l’any  15  aC.  i  ampliat  durant  el  segle  II.  L’Àgora  esta  dominada  per  un  dels  edificis  de  l’antiguitat  grega  millor  conservats,  el  temple  d’Hefestos  construït  en  l’època  de  Pèricles  (segle  V  aC).Un  altre  dels  edificis  de  l’àgora  és  l’estoa,  avui  reconstruïda  com  a  museu  per  exposar  les  peces  recuperades  en  les  excavacions arqueològiques de la zona.

51


El bar ri de la Plaka és el més popular de tots, mereix dedicar­li un temps per passejar  pels  seus  carrers  estrets  i  pintorescos,  les  seves  escales  i  places  petites,  visitar  les  botigues i menjar en alguna de les tavernes a  l’aire lliure. En la plaça Avisinias té lloc  tots  els  diumenges  al  matí  el  famós  pazari,  una  espècie  d’encants.  Molts  atenencs  i  turistes  passen  l’estona buscant antiguitats a un bon preu. El regateig  és  imprescindible.  Els  carrers  estan  plens  de  petites  botigues que vénen artesania, sabates, sandàlies, roba,  discos,  llibres  i  gravats.  La  Plaka  és  un  dels  llocs  favorits dels atenencs per  sortir a sopar  i passejar,  ja  que  és  una  zona  molt  agradable  on  el  cotxe  està  totalment restringit. 

I  aquí  se  celebrarà  la  final  de  la  Champions  League  en  l’Estadi  Olímpic  d’Atenes  " Spyros  Louis"   (Ολυμπιακο  Σταδιο  της  Αθηνας 

"Σπυρος  Λουης",  Olympiako  Stadio  Athinas "Spyros Louis". Possiblement  ja  us  sonarà,  perquè  va  ser  aquí,  en  aquest estadi,  on  es  van celebrar els  Jocs  Olímpics  del  2004.  L’estadi  té  una  capacitat  per  a  75.000  espectadors.  L’estadi  acollí  el  1997  el  Campionat del Món d’Atletisme, a fi de demostrar la capacitat de la ciutat d’Atenes per  acollir esdeveniments de gran magnitud en  perdre la capitalitat dels Jocs Olímpics per  al 1996.  L’estructura  actual  de  l’estadi  va  ser  feta per als  Jocs Olímpics del 2004  i és una  obra  de  l’espanyol  Santiago  Calatrava.  El  disseny de l’obra consta de dos arcs sobre el  cel de  l’estadi. La construcció de l’estadi  va  patir  molts  retards,  fet  que  feu  perillar  l’organització dels Jocs. No obstant, la nova  remodelació  va  ser  acabada  a  temps,  sent  inaugurat  el 30 de  juliol del 2004, pocs dies  abans  de  la  cerimònia  d’inauguració  dels  Jocs Olímpics d’Atenes 2004.  L’estadi  va  ser  reanomenat  com  Spiridon  Louis  en  honor  al  famós  maratonista  grec  guanyador  del  primer  marató  dels  primers  Jocs  Olímpics  de  l’era  moderna Atenes 1896, i com ja hem dit, serà seu del partit final de la Lliga de Campions  en l’any 2007. 

XAVI

52


En  aquest  curs  toca  canvis,  no  només  d’edifici,  també  al  Consell  Escolar,  i  ara  toca  renovar  alguns  membres  dels  tres  sectors,  alumnat,  pares  i  professorat. El dia 27 de novembre va  votar el sector de l’alumnat, per a què  poguessin  triar  dos  dels  seus  representants.  Van  ser  dues  alumnes,  la  Dayana de 2n d’ESO i la Gisela de 3er  d’ESO  les  portadores  de  l’urna,  sempre  sota  l’atenta  mirada  de  la  cap  de  cerimònies,  l’Àssum.  Les  nostres  companyes,  amb  tota  la  serietat  que  correspon  assumir  aquest  càrrec,  van  passar uns fulls als alumnes on apareixien els noms dels tretze candidats i cada alumne  en podia triar dos de la llista, un cop marcades les creuetes corresponents, el full s’havia  de  doblegar  i  ficar­lo  a  l’urna.  Els  dos  candidats  que  tinguessin  més  vots  serien  els  guanyadors.  Després de fer el recompte de vots els alumnes del Rovira­Forns han triat com a  representants en el Consell Escolar a:  ORIOL ALONSO de 2n d’ESO.  MANUEL ARENAS de 4rt d’ESO.  El 28 de novembre  li  va tocar el  torn  als  pares,  en  aquest  sector  s’hi  havia  de  renovar  un  membre,  la  participació va ser discreta i la candidata  que va treure més vots ha estat:  La senyora ANA GÓMEZ MANSILLA.  Benvinguts sigueu!!  El sector del professorat va  exercir el seu dret al vot el dia 29 de novembre,  en aquest cas, se n’hi havia de renovar tres, dels  membres. Tots eren candidats i les possibilitats  en podien ser moltes, al final els elegits van ser  els profes:  Sra. Mª JOSÉ GÓMEZ  Sra. FINA CÓRDOBA  Sr. JORDI CORELLANO  Josep Porta (3r A)  vvvvcd

53


C ada dimarts després del pati, un grup d’alumnes de 3r d’ESO que fem el Crèdit  Variable d’Art Dramàtic anem a la Granja Soldevila a fer aquest taller.  Hem fet una enquesta a vuit dels alumnes de teatre per saber què en pensen, d’aquest  crèdit i els resultats obtinguts són aquests.  ­Per què vas escollir aquest CV?  3 alumnes no el van escollir, 3 persones el van escollir perquè els interessava i a 3 els  van recomanar d’anar­hi.  Què és el que més t’agrada de fer? I el que menys?  A les noies, el que més els hi agrada és improvisar, però no els agraden els exercicis del  principi de la classe.  Als nois no els hi agrada res.  Quin és el material que més t’agrada utilitzar ? I el que menys?  A la majoria de noies els hi agraden les teles.  Als nois els pals.  El que menys agrada a les noies són els pals.  Als nois no els hi agraden les ampolles.  Què és el que t’agradaria fer amb més fr eqüència?  A tothom, en general, els agradaria fer teatre i/o improvisar més.  Si et donessin l’oportunitat de fer una obra de teatre, la faries? Sobre quin tema  t’agradaria més fer­la?  Les noies la farien.  Els nois depenent del tema i/o del personatge que els hi toqués improvisar.  No hi ha un tema favorit, encara que hi ha gent que li agradaria fer una comèdia, ja sigui  romàntica o un musical.  Creus que en un futur podries dedicar­te a aquesta professió? Per què?  La majoria de noies diuen que sí, encara que algunes diuen que no és el que voldrien fer  de grans.  Els nois, per variar, diuen que no.  En definitiva, què et sembla aquest CV?  Les noies diuen que els agradaria repetir­lo o tenir­lo d’assignatura fixa.  Els nois, una altra vegada, diuen que no els hi agrada. 

Anaís Ruiz 3r B i Sílvia  Naylor 3r A

54


55


KIRIAN 56


Un hombre va con un pato bajo el brazo y encuentra a un "amigo":  ­ ¿Pero que haces con ese cerdo?  ­ ¿Estas ciego o que, no ves que es un pato?  ­ No, si hablaba con el pato. 

¿Que es lo peor de ser un erizo?  ­ El reproducirte. 

¡Oye, que mi gato ha matado a tu perro!  ­ Pero que dices idiota, si mi perro es un doberman!  ­ Ah, pero es que mi gato es hidraulico. 

¿Sabes que es lo malo del sexo en la tele?  ­ Que te caes, porque es demasiado pequeña. 

¿Como llamas a un hombre que mete su instrumento en la boca de una  mujer?  ­ Dentista, ¡malpensado! 

¿Donde tienen las mujeres el pelo más corto y rizado?  ­ En África. 

Pues yo tengo 37 hijos.  ­ Caray! ¿Con la misma?  ­ Si, pero con mujeres diferentes. 

¿Cual es el colmo de un carnicero?  ­tener una mujer jamona, una hija  chuleta, y un hijo chorizo  La madre de Jaimito le dice: Jaimito, hijo, anda,  vete a comprar pegamento. No mamá, ahora no  quiero ir. ¡Jaimito, ve ahora mismo! No  mamá que no quiero ir. A que te pego. Pero mamá, ¿cómo me vas a pegar  si aún no he comprado el pegamento?  Gem m a  B ar co 57


Ja que ets tant espavilat/ada, a veure si ets capaç de posar els nom d’aquestes flors al seu  lloc corresponent, i trobar enmig d’aquest “brou” els fruits sabrosos...(en castellà).

58


SUDOKU 

SAMURAI­SUDOKU 

AITOR VALERA i CRISTIAN RECIO

59


X  A  V  I  C  F  A  T  I  M  A  P 

L  P  S  Z  Z  E  B  A  M  M  E  G 

H  Q  M  B  A  L  T  A  S  A  R  A 

C  R  I  S  T  I  A  N  O  D  F  R 

J  W  G  H  X  X  B  V  C  A  E  R 

D  E  U  U  Y  T  E  O  Y  H  J  U 

A  L  E  O  J  N  B  D  S  D  Q  I 

V  A  L  F  A  V  V  J  G  D  C  R 

I  T  F  I  W  W  E  A  O  A  L  O 

D  T  F  R  Q  A  L  E  X  O  R  T 

N  I  G  R  Z  S  A  A  M  Q  Y  I 

K  G  X  Z  P  A  T  R  I  C  I  A 

Cal que busquis els noms  dels alumnes de tercer d’eso que estem fent el crèdit  variable de revista durant aquest trimestre, apa! Atreveix­te:

60


“ROJO RELATIVO”  Si heu llegit la pàgina del “Top Manta del Rovira­Forns” segurament  us estareu fent  algunes  preguntes:  quina  relació  hi  ha  entre  el  professorat  de  1r  cicle  i  la  cançó  adjudicada? Quina relació tenen amb un color tan apassionat com el vermell? Però per  què el vermell és relatiu?  Tot va començar quan fent broma algú va insinuar que a 1r cicle no érem capaços de  posar­nos d’acord. Així que, seguint la broma, l’Alícia i jo vam prometre que vindríem  tots i totes vestits de vermell a l’últim  claustre del curs.  I  així  va  ser  com  l’últim  dia  de  juny  tot  el  professorat  de  1r  cicle  va  venir  de  color  vermell (bé algú se’n va oblidar i va haver de tornar a casa a canviar­se); però quan els  anava veient al meu cap sonava: “el tuyo es rojo relativo...” Perquè certament el nostre  vermell era ben relatiu (mireu la foto), anava des d’un granat a un to més aviat rosa. I  això reflectia una realitat, perquè malgrat cadascú té la seva personalitat i les seves idees  (tan  variades  com  els  matisos  de  vermell),  al  final  som  capaços  de  tirar  endavant  projectes  comuns  aportant  la  nostra  tonalitat  personal;  i  totes  les  tonalitats  són  necessàries  per  trobar  un  equilibri  de  colors  que  doni  coherència  a  la  nostra  tasca  educativa.  El fet és que vam fer que el claustre fos per un dia una mica més divertit i per primera  vegada vam tenir un “claustre rojo”, bé “relativo”, però “rojo” al cap i a la fi.  I  aquest  curs  a  l´últim  claustre...  quin  serà  el  color?  O  potser  serà  el  2n  cicle  el  que  donarà la campanada?.  Des d’aquestes línies GRÀCIES a tot el professorat de 1r cicle.  María José Gómez  Coordinadora 1r cicle



Cadena Perpètua 37