Pleased To Meet You Àlbum de fotos de Calaf
Pleased To Meet You Àlbum de fotos de Calaf
Nicolás Dumit Estévez Amb la participació del poble de Calaf Con la participación del pueblo de Calaf With the participation of the town of Calaf IDENSITAT07
{ }
Arreu on en pronuncies el nom, el lloc d’on vinc té la capacitat de sorprendre. Excepte al meu barri novaiorquès, és clar. La primavera del 2007 em vaig traslladar des de la meva residència habitual del South Bronx de Nova York a Calaf, una ciutat de Catalunya situada al nord-oest de Barcelona, a una distància aproximada d’una hora amb cotxe. Durant els dos mesos que va durar la meva estada em vaig proposar de contactar amb tots els habitants de Calaf, transformant-me jo mateix de { }
turista en resident. Local-Visitant era el lema d’IDENSITAT, que, mitjançant una convocatòria pública, convidava artistes de qualsevol part del món a proposar idees i projectes d’art que podrien ser realitzats a les poblacions de Calaf, Manresa, Mataró o la comarca del Priorat.
torn, ampliarien l’espectre en presentar-me’n d’altres i, aquells a d’altres. Més que el simple intercanvi de noms i l’estreta de mà, confiava en aprofundir aquests encontres convencionals de manera que s’establís un contacte més personal. Jo deixaria l’espai obert per tal que el participants decidissin quina proporció de la Per què Calaf? Aquesta era una seva privacitat estaven disposats de les primeres preguntes que a compartir. Vaig preveure sempre em feien quan començava per a aquest procés infinites una conversa amb un habitant oportunitats d’interacció. La sobre la meva presència al lloc. Per fotografia seria el principal mitjà algun motiu, el Priorat mai no es que utilitzaria per documentar va creuar pel meu cap; Manresa els meus encontres, les imatges i Mataró van ser descartades serien l’element tangible d’allò tot d’una en vaig haver escrit que, d’una altra manera, hauria els noms en la meva proposta estat un fet efímer. A manera de inicial. La mida de les seves retribució artística, i després poblacions hauria convertit els de la meva residència temporal, objectius utòpics de Pleased to retornaria a la gent del poble un Meet You (“Encantat de conèixerrecord: un Àlbum de fotos de Calaf, lo”), tal i com vaig titular aquest concebut com un document històric projecte, en inabastables. Calaf, contemporani integrat per imatges cedides pels habitants, així com amb aproximadament 3.500 habitants, podria convertir aquesta per instantànies d’ells que jo impossibilitat en un com? en lloc realitzava, o viceversa. d’un per què? L’equip d’IDENSITAT em presentaria gent del poble Fins fa molt poc, el South Bronx ha que ja coneixien. Aquests, al seu estat un dels llocs més oblidats de
{ }
les cinc divisions administratives de la ciutat de Nova York. Si durant molt de temps ha estat marginada en termes de serveis públics i iniciatives privades, actualment ha esdevingut l’última frontera a conquerir per als promotors immobiliaris. Les runes de les estructures que s’esfondren sobre els solars –que si no fos per aquests vestigis estarien completament buits–, on abans es dreçaven edificis comercials i privats, són els únics indicis d’un dinamisme extingit des de fa cinc dècades. Avui, com a resultat de la pujada desorbitada dels preus immobiliaris a la veïna Manhattan, de la escassetat general d’habitatge a preus assequibles i d’una afluència continuada d’immigrants, la zona viu un període de “renaixença”. Alliberat de la seva fama de terra de ningú, l’estigmatitzat South Bronx, que als anys setanta era un escenari caòtic d’incendis intencionats i de desintegració social, ha estat rebatejat amb el nom de “SoBro”, cosa que l’identifica com el nou pol urbanístic de la ciutat. Calaf, { }
encara que lluny culturalment i geogràfica, comparteix amb el South Bronx un passat de pèrdua demogràfica i una onada recent de desenvolupament i immigració. A més, tots dos llocs són molt pròxims a dos dels centres mundials de la cultura i del comerç: Barcelona i Manhattan, respectivament. Mentre que articular una primera impressió que hom té sobre una persona es gairebé sempre una tasca manejable, intentar el mateix amb el conglomerat de tota una població pot esdevenir un repte intimidant i que corre alhora el risc de caure en una fragant generalització. El què? va seguir al per què? quan em preguntaven sobre la meva percepció de Calaf i la seva gent. Més d’una persona es va definir a si mateixa i els altres habitants del poble com a “tancats”. Em vaig atrevir a desafiar aquesta definició i vaig fer servir al seu lloc l’adjectiu “deliberant”, referint-me a la capacitat dels habitants de Calaf de considerar les coses amb perspectiva abans
de formular un judici immediat. També recordo haver emprat la paraula “mesurats” en una entrevista que em va fer “L’Altiplà de Calaf”, el butlletí oficial de l’ajuntament. En realitat, va ser l’austeritat allò que vaig trobar aquell diumenge a la tarda quan vaig posar els peus per primera vegada a Calaf. Els seus carrers irradiaven una impressionant cautela que no permet res superflu ni cap excés. Aquella nit em vaig adormir amb la idea d’un demà “superproductiu”, i em vaig despertar un dilluns moderadament ocupat. Al llarg del matí pentinava insistentment els carrers, buscant gent o llocs on conèixer-la, i vaig acabar tornant, sense èxit, al punt de partida del meu recorregut, la meva casa a l’Ajuntament Antic. Els espais privats que tan decididament havia previst en la meva proposta per a IDENSITAT no serien accessibles fins més tard. Molt més tard. Ràpidament em vaig adonar que les organitzacions, més que no pas els individus, representaven l’únic mitjà viable per cultivar les meves primeres relacions. L’església,
{ }
l’ARCA, l’Esplai de la Gent Gran, el centre de dia, la llar d’infants, els espais de lleure, les associacions culturals, socials i esportives, les institucions educatives i cíviques, per esmentar-ne algunes, em van oferir una visió general de Calaf i em van brindar l’oportunitat de presentar-me a alguns grups de persones sense necessitat d’envair el seu espai privat. Retornant a aquell primer diumenge en arribar del centre del capitalisme mundial, havia previst una agenda de vint-i-quatre hores, set dies a la setmana, plena de reunions des de trenc d’alba fins a mitjanit. El dinar, la migdiada de la una a les quatre de la tarda i el ritme tranquil amb què Calaf avançava en els seus assumptes quotidians no constaven en aquests plans. Per exemple, per accedir a l’interior de l’ermita de Sant Sebastià era necessari posar-se en contacte abans amb la persona que en tenia la clau. A diferència del Bronx, el supermercat al carrer Sant Jaume tancava en acabar la tarda. Constantment m’havia de recordar a mi mateix que calia caminar al pas amable i { }
tranquil del poble, si no volia ser l’única ànima que provava en va d’arribar a missa més ràpid que la seva pròpia ombra. No hi havia cap pressa, però tot s’anava fent. Tenir els meus Levi’s rentats en sec portava diversos dies. Podia asseure’m a menjar i digerir cada un dels plats que havia demanat mentre esperava el següent. Els dijous hi havia paella. Historiador, reporter, antropòleg. Al principi la gent pensava que jo era un escultor. Alguns anys abans, l’Ajuntament de Calaf havia organitzat diferents convocatòries de la Trobada Internacional d’Escultors, un simposi internacional d’escultura que va portar a Calaf artistes de diferents països, per crear obres en l’espai públic. L’evidència de tot això resta tant en l’espai com en la memòria dels seus habitants. Més tard, gràcies a la càmera digital que portava en tot moment, em van conèixer com “el fotògraf”. Al cap i a la fi, era obvi als ulls de la gent que aquesta era l’eina que tenia per desenvolupar la meva feina. De manera que em vaig proposar
utilitzar-la com a tal, un simple instrument, mentre aprofitava cada oportunitat possible per introduir el meu interès primordial, generar ponts entre la noció clàssica en la qual l’art i la vida quotidiana són excloents, amb la idea que tots dos es retroalimenten de manera infatigable; i això era fora de la presència intrusa de l’objectiu de la càmera. Vaig evitar de fer servir el gastat terme performance art per descriure el meu paper en el projecte que havia vingut a organitzar. Vaig preferir veure’m a mi mateix com un catalitzador sobre l’escenari del poble, movent-me sobre ell en un constant assaig. El resultat que s’esperava d’això no era cap altra obra de teatre acabada, sinó la pròpia vida. Nosaltres érem actors i espectadors alhora, una dualitat que em condueix al tema de la divisió del treball a Calaf. Els actors i les actrius tenien els seus propis proscenis individuals en la vida diària del poble: la peixateria, la carnisseria o la impremta. Altres habitants comparteixen una jornada laboral híbrida que comença pels matins amb una
{ 10 }
feina regular a Barcelona i que continua a la tarda amb un càrrec polític a Calaf. Vaig trobar un home jubilat que havia representat una vegada el Diable als Pastorets, una obra de teatre que escenifica el naixement de Jesús, i que també sabia de memòria les frases que pronunciava la Verge Maria.
sobte vaig comprendre que alguns comentaris xenòfobs d’un resident amargat, anaven de fet dirigits cap a mi. Hi havia tantes coses que la veu col·lectiva del poble estava disposada a compartir amb mi, que aquest petit incident es va esvair com una gota d’aigua en el mar. En un altre incident vaig ser assetjat verbalment i gairebé agredit per L’art no promet l’exempció de un petit grup d’adolescents que les dificultats de la vida. El punt anaven beguts. Al final, res de d’intersecció on allò mundà i allò tot això no va canviar la imatge artístic convergeixen de tant en de Calaf que jo m’havia format tant pot convertir-se en un atzucac fins llavors. Molta gent es va emocional. Avançar és possible, apropar a mi per lliurar-me amb com ho és girar a l’est o a l’oest, completa confiança tota classe de tornar sobre les pròpies passes, o documents únics per ajudar-me fins i tot abandonar totalment un a plasmar la història del poble. dels camins –més probablement el Després de qualsevol esdeveniment camí de l’art–. Dos mesos d’art i de desagradable, optava per vida diària em van donar poc espai reconciliar la meva pròpia per a la intimitat. Ser als carrers relació amb el lloc mitjançant de Calaf va significar alguna cosa una peregrinació a l’ermita de més que fer un tomb a la recerca Sant Sebastià. I per si aquella de la meva tasca. Vida i Art van confluència de camins art/vida continuar ininterrompudament. a què m’he referit anteriorment Els problemes van sorgir i van no fos suficient, una tarda, quan haver de ser tractats reflexivament tornava a casa des de l’ermita, vaig en l’epicentre on ambdues decidir fer una visita al cementiri jurisdiccions dominen. Vaig i presentar-me jo mateix davant de decidir fer oïdes sordes quan de cadascun dels difunts. La mort té { 11 }
el seu propi centre de gravetat amb la vida. L’hora de tornar al Bronx va trucar a la porta el dia convingut, però tot i així em va agafar d’improvís en trobar-me al mig d’una compacta agenda d’interaccions. Havia planificat fer un últim passeig a l’ermita per veure Calaf una vegada més des del seu punt més alt. Però l’hora de la meva sortida es va accelerar precipitadament i em va deixar sense la l’oportunitat de dir adéu. M’alegro que fos així: no es tracta d’un comiat. Agraeixo als habitants de Calaf, així com a tots aquells habitants de les ciutats properes que em permetessin fotografiar-los i que em deixessin les seves fotografies. La seva hospitalitat i generositat van fer possible Pleased to Meet You / Àlbum de fotos de Calaf. Nicolás Dumit Estévez 30 de juliol de 2007 Bronx, Nova York -
{ 12 }
Donde quiera que lo nombre, el lugar de donde vengo tiene la habilidad de sorprender. Excepto en mi barrio neoyorquino, claro.
todos los habitantes de Calaf, transformándome a mí mismo de turista en residente. Local-Visitante era el lema de IDENSITAT, que, a través de una convocatoria pública, invitaba a que artistas de todo el mundo propusieran proyectos de arte para ser realizados en las poblaciones de Calaf, Manresa, Mataró o la comarca del Priorat.
¿Por qué Calaf? Era una de las primeras preguntas que me dirigían al iniciar una conversación con algún residente sobre mi presencia en el lugar. Por alguna razón El Priorat nunca se cruzó por mi cabeza; Manresa y Mataró fueron borradas tan pronto terminé de escribirlas en mi propuesta. El tamaño de su población hubiese En la primavera de 2007 me movilicé convertido los objetivos utópicos de Pleased to Meet You (“Encantado desde mi hogar en el South Bronx de conocerle”), como llamé a mi de Nueva York hacia Calaf, una proyecto, en irrealizables. Calaf, población de Cataluña situada con aproximadamente 3.500 al noroeste de Barcelona, a más habitantes, podía transformar esta o menos una hora de distancia imposibilidad en un ¿cómo? en en automóvil. Durante los casi lugar de un ¿por qué? El equipo dos meses de mi residencia, me de IDENSITAT me presentaría a propuse entrar en contacto con personas de la comunidad que ellos { 13 }
ya conocían. Estas personas, por su parte, ampliarían el espectro introduciéndome a su vez a otros tantos, y así sucesivamente. Sin embargo, más que un simple intercambio de nombres y apretones de manos, confiaba en lograr que de estas convenciones se llegara a un contacto más personal. Yo dejaría el espacio abierto para que los participantes decidiesen qué tanto de su privacidad estaban dispuestos a compartir. Visualicé para este proceso infinitas oportunidades de interacción. La fotografía se convertiría en el vehículo principal para documentar mis encuentros; dichas imágenes materializarían lo que de otra manera hubiese sido un hecho efímero. A modo de retribución artística, yo le devolvería al pueblo un souvenir al finalizar mi residencia: un Álbum de fotos de Calaf, concebido como documento histórico integrado por imágenes donadas por los habitantes, así como instantáneas de ellos captadas por mí, o viceversa. En los últimos tiempos, el South Bronx, un condado olvidado entre
{ 14 }
los cinco de la ciudad de Nueva York, marginado por largo tiempo en términos de servicios públicos y privados, se ha convertido en la última frontera a conquistar por los promotores inmobiliarios. Los escombros de los edificios de algunos terrenos –que si no fueran por estos vestigios estarían completamente desiertos–, donde alguna vez se erguían inmuebles comerciales y privados, son el único testimonio de un dinamismo extinto desde hace ya cinco décadas. Hoy en día, como resultado del incremento desmedido de los precios en el vecino Manhattan, la escasez generalizada de viviendas asequibles y el continuo flujo de inmigrantes, el área se encuentra en un período de “renacimiento”. Liberado de su fama de tierra de nadie, el estigmatizado South Bronx, el que en los años setenta fuera el caótico escenario de incendios criminales y desintegración social, ha sido bautizado como el nuevo polo urbanístico de la ciudad: SoBro. Calaf, a pesar de la distancia cultural y geográfica, comparte con el South Bronx un { 15 }
pasado de pérdida poblacional y el surgimiento reciente del desarrollo económico y la inmigración. Más aún, ambos lugares están ubicados en la proximidad de dos centros mundiales de la cultura y el comercio: Barcelona y Manhattan, respectivamente. Mientras que articular la primera impresión sobre un individuo en particular es casi siempre una tarea fácil, intentar lo mismo con el conglomerado de toda una población puede convertirse en un reto intimidante, que a su vez corre el riesgo de limitarse a una flagrante generalización. ¿Qué? sucedió a ¿por qué? cuando me preguntaban sobre mi percepción de Calaf y sus gentes. Más de un residente se definió a sí mismo y sus conciudadanos como “cerrados”. Yo me atreví a desafiar esta definición cambiándola por el adjetivo “deliberantes”, aduciendo que los ciudadanos de Calaf tienen la habilidad de sopesar las cosas en perspectiva antes de emitir un juicio a priori. También recuerdo haber utilizado el término “mesurados” en la entrevista que
me hizo L’Altiplà de Calaf, el boletín oficial del ayuntamiento. De hecho, fue la austeridad quien me abrió los brazos la tarde de domingo que pisé Calaf por primera vez. Las calles irradiaban una reserva impresionante que no daba cabida a la superficialidad o el exceso. Aquella noche me fui a la cama con la perspectiva de un mañana ultraproductivo, y desperté en un lunes de actividad moderada. Durante la mañana peiné las calles buscando persistentemente personas o lugares donde conocerlas, sólo para encontrarme de vuelta en el punto de partida de mi recorrido, fracasado, en mi casa de l’Ajuntament Antic. Los espacios privados que tan vivamente había imaginado en mi propuesta para IDENSITAT no se abrirían hasta mucho más tarde. Aprendí rápidamente que las organizaciones, más que los individuos, representaban la única manera viable de cultivar mis primeras relaciones. La iglesia, la asociación ARCA, el centro de día, el Esplai de la Gent Gran, la guardería, espacios de ocio, asociaciones culturales y
{ 16 }
deportivas, instituciones educativas, cívicas o de carácter social, para nombrar sólo algunas, me ofrecieron una panorámica de Calaf a la vez que me dieron la oportunidad de presentarme a grupos de personas sin invadir su privacidad. Volviendo al primer domingo, recién llegado del centro del capitalismo mundial, había visualizado una agenda de 24 horas diarias siete días a la semana, sobrecargada de reuniones desde el amanecer hasta la media noche. La comida, la siesta de la una a las cuatro de la tarde y el ritmo parsimonioso con el que Calaf lleva sus asuntos cotidianos no figuraban en mis planes. Por ejemplo, para poder entrar en la Ermita de San Sebastián había que ponerse de acuerdo con el señor que guarda las llaves. A diferencia del Bronx, el supermercado en la calle Sant Jaume cierra al atardecer. Constantemente debía recordarme a mí mismo que debía caminar al ritmo grácil y reposado del pueblo, para no convertirme en la única alma que iba a misa procurando inútilmente llegar antes que su propia sombra. No había ninguna prisa, y aun así { 17 }
se cumplía con todo lo pendiente. Que la tintorería tuviese listos mis Levi’s podía tomar varios días. Podía digerir tranquilamente cada platillo de la comida mientras esperaba que me sirvieran el siguiente. La paella se sirve los jueves. Historiador, reportero, antropólogo. Al principio la gente pensaba que yo debía ser escultor. Hacía algunos años que una convocatoria del ayuntamiento había sido responsable de la Trobada internacional d’escultors, un simposio internacional de escultura que trajo a Calaf artistas de diferentes países para crear obras de arte en el espacio público. La evidencia de ello aún está latente tanto en el espacio como en la memoria de sus habitantes. Más tarde, gracias a la cámara digital que cargaba todo el tiempo, llegué a ser conocido como “el fotógrafo”. Después de todo, era obvio para todos que esa era la herramienta que utilizaba para mi trabajo. De modo que me propuse manipularla como tal, una simple herramienta, mientras aprovechaba cualquier oportunidad posible para introducir
mi interés primordial, crear un puente entre la noción clásica de que el arte y la vida cotidiana son excluyentes, y otra donde ambos se retroalimentan infatigablemente; sin la presencia intrusa de la lente. Evité a toda costa utilizar el gastado término performance art para describir mi papel en la pieza que había ido a organizar. Prefería verme a mí mismo como catalizador de la escena local mientras transitaba en un ensayo continuo. Ninguna otra representación más que la de la vida misma debía resultar de todo ello. Éramos actores y espectadores simultáneamente, una dualidad que me induce a abundar sobre el tema de la división del trabajo en Calaf. Los actores aficionados, por ejemplo, figuran paralelamente dentro de su proscenio personal en la vida diaria del pueblo: la pescadería, la carnicería o la imprenta. Otros habitantes comparten una jornada híbrida que empieza por las mañanas con un trabajo regular en Barcelona y continúa en la tarde con un puesto político en Calaf. Conocí a un señor que me comentó que había interpretado el papel del Diablo en
{ 18 }
Els Pastorets, representaciones que tratan sobre el nacimiento de Jesús, y que a la vez tenía perfectamente memorizado el papel de la Virgen María. El arte no garantiza la inmunización contra las durezas de la vida. El punto en el que convergen lo mundano y lo artístico puede conducir muchas veces a un callejón emocional sin salida. Seguir adelante es posible, igual que girar al este u oeste volviendo sobre nuestros propios pasos, o abandonando del todo uno de los dos caminos –que casi siempre es el del arte–. Dos meses de arte en la vida diaria me dejó prácticamente sin privacidad. Caminar por las calles de Calaf significó mucho más que un paseo en busca de mis objetivos. La Vida y el Arte se alternaban sin interrupciones. Los problemas surgieron y fueron abordados cuidadosamente desde el epicentro mismo desde donde sendos ámbitos ostentan su hegemonía. Preferí hacerme el sordo cuando repentinamente me di cuenta de que algunas de las frases racistas { 19 }
que un amargado residente profería estaban dirigidas a mí. Había tanto que la voz colectiva del pueblo quería compartir conmigo, que ahogó esta simple nota. En otro incidente fui acosado verbalmente y casi agredido por un pequeño grupo de adolescentes ebrios. Al final, nada de esto alteró la imagen que ya para entonces me había formado de Calaf. Muchas personas se acercaron regalándome su plena confianza con toda clase de documentos irremplazables para ayudarme a plasmar la historia del pueblo. Después de cada sinsabor opté por reconciliarme con mi propia relación con el lugar peregrinando a la ermita de San Sebastián. Y por si aquella encrucijada arte/vida a la que me referí más arriba no hubiese sido suficiente, una tarde, regresando de la ermita, decidí visitar el cementerio y presentarme personalmente a cada uno de los difuntos. La muerte tiene su propio centro de gravedad en la vida. La hora del retorno al Bronx tocó a mi puerta el día convenido, pero aun así me tomó de sorpresa, envuelto
como estaba en una compacta agenda de interacciones. Había planeado darle un último vistazo a Calaf desde la ermita, su punto más alto. Pero el momento de mi partida se aceleró, dejándome sin la posibilidad de un Adéu. Me alegro que haya sido así: esto no es un adiós. Agradezco a los habitantes de Calaf, así como a aquellos de los pueblos vecinos el haberme permitido fotografiarlos y el prestarme a su vez sus fotografías. Su hospitalidad y generosidad ha hecho posible Pleased to Meet You (“Encantado de conocerle”) / Álbum de fotos de Calaf. Nicolás Dumit Estévez 30 de julio del 2007 Bronx, Nueva York -
{ 20 }
Wherever I uttered its name, the place where I came from had the ability to startle. Except at home, of course.
art projects to be executed in Calaf, Manresa, Mataró and El Priorat.
Why Calaf? was one of the first questions that I was always asked whenever I initiated a conversation with a resident about my presence in the area. For some reason, El Priorat never crossed my mind, and Manresa and Mataró were deleted soon after I had typed their names in my original proposal. The size of their populations would have made the utopian goals of Pleased to Meet You, as I called this project, unattainable. Calaf, with approximately 3,500 people, could In the spring of 2007 I relocated turn this impossibility into a how? from my home in the South Bronx, instead of a why? The IDENSITAT NY to Calaf, a town in Catalonia about an hour or so by car northwest team would introduce me to people in town they already knew. These, of Barcelona. For the nearly two in turn, would widen the spectrum months of my residency I proposed by introducing me to others and to meet all of Calaf’s inhabitants, those to others. However, more than transforming myself from a tourist just swapping names and shaking to a resident. Local – Visitor was hands, I hoped to deepen otherwise the title of the open call launched conventional introductions into more by IDENSITAT, inviting artists worldwide to send ideas for potential intimate experiences. I would allow { 21 }
participants to decide how much of their personal spaces they were willing to share. In this process, I foresaw endless opportunities for mutual exchanges. Photography was to be the primary medium that would serve to document my encounters. These images would become the tangible element recording otherwise ephemeral actions. In return, I would present the town at the end of the residency with a souvenir: an Àlbum de fotos de Calaf, conceived as a contemporary historical document comprised of existing photos contributed by locals as well as quick snapshots of the inhabitants taken by me, or vice versa. Until recently a neglected area of one of New York City’s five boroughs, long-marginalized in terms of governmental and private services, the South Bronx has now become the last frontier for developers to conquer. Crumbling foundations on otherwise empty lots where
{ 22 }
commercial and private buildings once stood are the only indications of a dynamism that ended five decades ago. Today, as a result of skyrocketing real estate prices in nearby Manhattan, a general shortage of affordable housing, and a steady influx of immigrants, the area is now undergoing a “revival.” No longer a wasteland, the stigmatized South Bronx that was in the seventies a mayhem of arson and social disintegration has been dubbed the next hot spot in the City: SoBro. Calaf, although far apart culturally and geographically, shares with the South Bronx a past of population loss and a recent surge in development and immigration. Moreover, both places are in close proximity to two of the world’s great centers of culture and commerce, Barcelona and Manhattan. While putting into words one’s first impression of a particular individual is generally a manageable task, attempting the same for the { 23 }
conglomerate of a whole town can become a daunting endeavor that may very likely result in blatant overgeneralization. What? followed why? when asked about my perception of Calaf and its people. More than one local defined himself and the town, i.e. its inhabitants, as “closed,” cerrados. I dared to challenge this definition and instead used the adjective “deliberate,” implying Calafins’ ability to consider things in perspective before formulating an immediate judgment. I also remember employing the word “measured” to describe the inhabitants in an interview that I gave to L´Altiplà de Calaf, the official Town Hall bulletin. As a matter of fact, it was austerity that met me on the Sunday afternoon I set foot in Calaf. Its streets irradiated an assured reserve that allowed no superfluity or excess. That night I went to bed with an over-productive tomorrow in mind, and woke up to a moderately busy Monday. Throughout the morning I combed
the streets, persistently seeking people or places where I could meet them, only to find myself return, unsuccessful, to the starting point of my walk, my home in l’Ajuntament Antic, the old Town Hall building. The private spaces that I had so lucidly envisioned in my proposal to IDENSITAT would not open up until later. Much later. I quickly learned that organizations, rather than individuals, represented the only viable means for cultivating my first relationships. Church, nursing home, nursery, spaces of leisure, cultural, social and sport associations, educational and civic institutions, to name a few, offered me an overview of Calaf while giving me the opportunity to introduce myself to groups of people without having to intrude on their privacy. Going back to that first Monday: having just arrived from the center of world capitalism, I had envisioned a 24/7 schedule jam-packed with meetings from dawn to midnight. Lunch and siesta from 1- 4 pm
{ 24 }
and the parsimonious rhythm at which Calaf went about its day-today business did not figure into these plans. For example, to gain access to the interior of the Ermita de Sant Sebastià, the Hermitage of Saint Sebastian, one needed to get in touch in advance with he who held the key. Unlike in the Bronx, the supermarket in Sant Jaume Street closed as the evening ended. I constantly had to remind myself to walk at the town’s gracious, leisurely pace, so as not to be the only soul trying futilely to make it to mass faster than my own shadow. There was no rush, yet things got done. To have my Levi’s dry cleaned would take several days. I could sit at lunch and digest each of the dishes that I ordered. Paella was served on Thursdays. Historian, reporter, anthropologist. In the beginning people thought I must be a sculptor. Several years before, the Town Hall of Calaf organized a series of open { 25 }
calls under the name Trobada internacional d’escultors, an international sculpture symposium which brought to Calaf artists from different countries to create permanent artworks for spaces of public access. Evidence of this is still in place in both the town and in the memories of the inhabitants. Later, thanks to the digital camera I carried at all times, I became known in town as “the photographer.” After all, it was obvious to people that this was the tool I used for my work. So I made it my job to portray it as such, merely a tool, while using every possible opportunity to discuss my keen interest in bridging the traditional gap between art and everyday life without the presence of the lens. I avoided using the over-used term performance art to describe my role in the piece that I had come to organize. I preferred to see myself as a catalyst on the town’s stage, moving about it in continuous rehearsal. No finished play other than life itself was expected to
result from this. We were actors and spectators at the same time, a duality that brings me to the subject of the division of labor in Calaf. Thespians had their own individual prosceniums in the town’s daily life: fish store, butchery or print shop. Other inhabitants shared a hybrid workday that would start in the mornings with a regular job in Barcelona and would continue in the evening with a political seat in Calaf. I met a retired man who professed to once having portrayed the Devil in Els Pastorets, a play dealing with the birth of Jesus, but he also knew by heart the lines belonging to the Holy Virgin. Art does not promise exemption from the hardships of life. The point at the crossroad where the mundane and the artistic converge can at times result in an emotional cul-desac. Moving forward is possible, so is turning east or west, retracing one’s steps, or even abandoning altogether one of the paths -most likely the
{ 26 }
path of art. Two months of art and everyday life gave me little room for privacy. Being out in the streets of Calaf meant more than strolling around, pursuing my task. Life and Art went on uninterruptedly. Problems arose and had to be dealt with thoughtfully at the epicenter where both jurisdictions hold sway. I chose to become hard of hearing when I suddenly realized that some of the xenophobic remarks of one bitter resident were in fact directed at me. There was so much that the collective voice of the town was willing to share with me that it drowned out this single note. In another incident I was confronted by a small group of teenagers on a drinking spree. In the end, none of this altered the image of Calaf that I had formed by then. People approached me to deliver with complete trust all kinds of irreplaceable materials documenting the town’s history. After any unsavory event I opted for reconciling my own relationship { 27 }
with the town by means of a pilgrimage to the Ermita de Sant Sebastià. And as if the crossroad that I mentioned above was not enough, one evening on my way home from the hermitage I decided to make an appointment to visit the cemetery and introduce myself to each one of the departed. Death has its own meeting point with life. The time of my return to the Bronx knocked at my door on the expected day, yet even so it caught me by surprise as I was in the midst of a string of interactions. I had planned to take a last walk to the Ermita to see Calaf from its highest point once more. But the hour of my departure hastened on, gaining speed, leaving me with no opportunity for an adéu. I am glad I didn’t get to say goodbye. This is not the end. I thank the inhabitants of Calaf, as well as those from nearby towns for allowing me to take their
photographs and for lending me photographs in their possession. Your hospitality and generosity made Pleased to Meet You / Àlbum de fotos de Calaf possible. Nicolás Dumit Estévez July 30, 2007, Bronx, NY -
{ 28 }
{ 29 }
{ 30 }
{ 31 }
{ 32 }
{ 33 }
{ 34 }
{ 35 }
{ 36 }
{ 37 }
{ 38 }
{ 39 }
{ 40 }
{ 41 }
{ 42 }
{ 43 }
{ 44 }
{ 45 }
{ 46 }
{ 47 }
{ 48 }
{ 49 }
{ 50 }
{ 51 }
{ 52 }
{ 53 }
{ 54 }
{ 55 }
{ 56 }
{ 57 }
{ 58 }
{ 59 }
{ 60 }
{ 61 }
{ 62 }
{ 63 }
{ 64 }
{ 65 }
{ 66 }
{ 67 }
{ 68 }
{ 69 }
{ 70 }
{ 71 }
{ 72 }
{ 73 }
{ 74 }
{ 75 }
{ 76 }
{ 77 }
{ 78 }
{ 79 }
{ 80 }
{ 81 }
{ 82 }
{ 83 }
{ 84 }
{ 85 }
{ 86 }
{ 87 }
{ 88 }
{ 89 }
{ 90 }
{ 91 }
{ 92 }
{ 93 }
{ 94 }
{ 95 }
{ 96 }
{ 97 }
{ 98 }
{ 99 }
{ 100 }
{ 101 }
{ 102 }
{ 103 }
{ 104 }
{ 105 }
{ 106 }
{ 107 }
{ 108 }
{ 109 }
{ 110 }
{ 111 }
{ 112 }
{ 113 }
{ 114 }
{ 115 }
{ 116 }
{ 117 }
{ 118 }
{ 119 }
{ 120 }
{ 121 }
{ 122 }
{ 123 }
{ 124 }
{ 125 }
{ 126 }
{ 127 }
{ 128 }
{ 129 }
{ 130 }
{ 131 }
{ 132 }
{ 133 }
{ 134 }
{ 135 }
{ 136 }
{ 137 }
{ 138 }
{ 139 }
{ 140 }
{ 141 }
{ 142 }
{ 143 }
{ 144 }
{ 145 }
{ 146 }
{ 147 }
{ 148 }
{ 149 }
{ 150 }
{ 151 }
{ 152 }
{ 153 }
{ 154 }
{ 155 }
{ 156 }
{ 157 }
{ 158 }
{ 159 }
{ 160 }
{ 161 }
{ 162 }
{ 163 }
{ 164 }
{ 165 }
{ 166 }
{ 167 }
{ 168 }
{ 169 }
{ 170 }
{ 171 }
{ 172 }
{ 173 }
{ 174 }
{ 175 }
{ 176 }
{ 177 }
{ 178 }
{ 179 }
{ 180 }
{ 181 }
{ 182 }
{ 183 }
{ 184 }
{ 185 }
{ 186 }
{ 187 }
{ 188 }
{ 189 }
{ 190 }
{ 191 }
{ 192 }
{ 193 }
{ 194 }
{ 195 }
{ 196 }
{ 197 }
{ 198 }
{ 199 }
{ 200 }
{ 201 }
{ 202 }
{ 203 }
{ 204 }
{ 205 }
{ 206 }
{ 207 }
{ 208 }
{ 209 }
{ 210 }
{ 211 }
{ 212 }
{ 213 }
{ 214 }
{ 215 }
{ 216 }
{ 217 }
{ 218 }
{ 219 }
{ 220 }
{ 221 }
{ 222 }
{ 223 }
{ 224 }
{ 225 }
{ 226 }
{ 227 }
{ 228 }
{ 229 }
{ 230 }
{ 231 }
{ 232 }
{ 233 }
{ 234 }
{ 235 }
{ 236 }
{ 237 }
{ 238 }
{ 239 }
{ 240 }
{ 241 }
{ 242 }
{ 243 }
{ 244 }
{ 245 }
{ 246 }
{ 247 }
{ 248 }
{ 249 }
{ 250 }
{ 251 }
{ 252 }
{ 253 }
{ 254 }
{ 255 }
{ 256 }
{ 257 }
{ 258 }
{ 259 }
{ 260 }
{ 261 }
{ 262 }
{ 263 }
{ 264 }
{ 265 }
{ 266 }
{ 267 }
{ 268 }
{ 269 }
{ 270 }
{ 271 }
{ 272 }
{ 273 }
{ 274 }
{ 275 }
{ 276 }
{ 277 }
{ 278 }
{ 279 }
{ 280 }
{ 281 }
{ 282 }
{ 283 }
{ 284 }
{ 285 }
{ 286 }
{ 287 }
{ 288 }
{ 289 }
{ 290 }
{ 291 }
{ 292 }
{ 293 }
{ 294 }
{ 295 }
{ 296 }
{ 297 }
{ 298 }
{ 299 }
{ 300 }
{ 301 }
{ 302 }
{ 303 }
{ 304 }
{ 305 }
{ 306 }
Pleased To Meet You Encantat de Conèixer-lo Encantado de Conocerlo Nicolás Dumit Estévez Projecte realitzat a Calaf el primer semestre de 2007 com a part d’IDENSITAT07 | Proyecto realizado en Calaf el primer semestre del 2007 como parte de IDENSITAT07 | Project produced in Calaf during the first semester of 2007 as part of IDENSITAT07 Edició | Edición | Edition IDENSITAT – AJUNTAMENT DE CALAF Direcció IDENSITAT | Dirección IDENSITAT | IDENSITAT Management Ramon Parramon Coordinació IDENSITAT | Coordinación IDENSITAT | IDENSITAT Coordination Oriol Fontdevila Coordinació de l’edició | Coordinación de la edición | Edition coordinator Llorenç Bonet www.editorialtenov.com Disseny | Diseño | Design Rui Oliveira www.jettoki.net Traducció al castellà | Traducción al castellano | Spanish translation Alanna Lockward Traducció al català | Traducción al Catalán | Catalan translation Eulàlia Busquets Correcció dels textos en català i castellà | Corrección de los textos en castellano y catalán | Spanish and Catalan correction Eduard Escoffet www.lacorreccional.net -
{ 307 }
{ 308 }
IDENSITAT07 Comitè de selecció | Comité de selección | Selection Committee Santiago Cirugeda arquitecte i artista | arquitecto y artista | architect and artist Amanda Cuesta comissària independent | comisaria independiente | art critic and independent curator Alicia Murría crítica d’art, directora de la revista ARTECONTEXTO | crítica de arte, directora de la revista ARTECONTEXTO | art critic, manager of ARTECONTEXTO magazine Ramon Parramon director d’IDENSITAT | director de IDENSITAT | IDENSITAT’s director Lorenzo Romito arquitecte, membre fundador de STALKER | arquitecto, miembro fundador de STALKER | architect, founding member of STALKER Accions Educatives | Acciones Educativas | Educational Activities Quim Moya | Eva Quintana Comunicació i exposició | Comunicación y exposición | Comunication and Exhibition Núria Parés Documentació visual | Documentación visual | Visual documentation Xavier Gil | Laia Ramos -
{ 309 }
{ 310 }
IDENSITAT07 www.idensitat.org Es realitza amb el suport de: | Se realiza con la ayuda de: | Supported by: Ajuntament de Calaf | Ajuntament de Manresa | Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació | Diputació de Barcelona. Xarxa de Municipis | Can Xalant. Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró | Priorat Centre d’Art Amb la col·laboració | Con la colaboración | In collaboration with Centre Cultural el Casino | Ajuntament de Mataró. Patronat Municipal de Cultura | Centre d’Art Santa Mònica AJUNTAMENT DE CALAF www.calaf.cat Plaça Gran, n.2 08280 Calaf Tel. +34 938 698 512 Fax. +34 938 680 462 -
{ 311 }
IDENSITAT Publicacions Producció | Producción | Production Truimultimedia www.truimultimedia.com Impressió | Impresión | Print Comgrafic, S.A. ISBN: 978-84-611-8902-1 Dipòsit legal | Depósito legal | ************
{ 312 }