20
reportatge: Barcelona fora de camp
A la dreta, reconstrucció d’alguns dels eixos del cadastre romà. Observem que alguns es corresponen amb vies i carrers actuals, com ara la travessera de Gràcia i la travessera de les Corts (1), Torrent de l’Olla (2) o Major de Sarrià (3).
3 2
A baix, vista aèria de la trama actual de l’Eixample.
1
La romanitat de l’Eixample El geni racional d’Ildefons Cerdà a l’hora de dissenyar l’Eixample va tenir un desconegut precedent clàssic: Roma. Efectivament, Cerdà va dibuixar –sense saber-ho– la seva coneguda quadrícula sobre els eixos del parcel·lari rural que havien configurat els eficaços agrimensors romans dinou segles abans. Carrers com ara el del Torrent de l’Olla, les dues travesseres (de les Corts i de Gràcia), el passeig de Gràcia, el carrer Major de Sarrià, el carrer de Sants o la Gran Via es van construir, moltíssims anys després, sobre les línies de demarcació del cadastre romà. Aquesta desconeguda pervivència va ser estudiada per l’arqueòleg Josep M. Palet en la seva tesi Estudi territorial del Pla de Barcelona, dirigida pel catedràtic Josep M. Gurt. Segons aquestes investigacions, Barcino es va fundar just
després que August finalitzés la campanya contra els càntabres (19 aC), segurament per les mateixes legions que van fundar Cesaraugusta (Saragossa): la legió III Macedonica, la legió VI Victrix i la legió X Gemina, les mateixes que construeixen el conegut Pont del Diable a Martorell, punt clau en la configuració de la xarxa viària (la Via Augusta) que, venint de Roma, unia les dues ciutats i vertebrava tot el territori. Gurt sosté aquesta teoria basant-se en les similituds de planificació entre ambdues ciutats, fetes –segons ell– pels mateixos enginyers i agrimensors de l’exèrcit romà. «Les modulacions de la planificació són les mateixes –afirma– i reflecteixen una mentalitat clarament imperial: organitzen tot el territori. Planifiquen tant la ciutat com el camp, hectàrees senceres destinades a la producció agrícola.»
La parcel·lació romana a Barcelona es fa seguint la topografia del terreny (els recs, els camins i els accidents naturals), i Cerdà, com a bon enginyer, abans de planificar el seu Eixample, també duu a terme una exhaustiva topografia, i reflecteix –inconscientment; cal insistir que Cerdà això no va saber-ho mai, ja que si ho hagués sabut, és possible que hagués projectat de manera condicionada– pervivències de l’època romana. Gurt parla d’elements fòssils, que –a mitjan segle xix– encara funcionen a la ciutat. Per exemple, la carretera de Ribes (avui un curt passatge al carrer d’Alí Bei, entre els carrers de Roger de Flor i de Nàpols), era en realitat una resta de l’antiga Via Augusta que provenia del nord i entrava a Barcino, i que en l’època de Cerdà era el camí que unia la ciutat amb la vila d’Horta. Cerdà
es veu obligat a integrar aquesta via diagonal, aleshores en ple funcionament, en la trama ortogonal que projecta. Una altra coincidència que mereix ser destacada és la mesura de les illes de cases, molt semblants als mòduls agraris romans, les iuguera. Iuguerum (jovada) és un rectangle format per 1 x 2 ac tus, és a dir, la superfície que es considerava que podia llaurar un home amb un bou en un dia. Això equival actualment a unes dimensions de 70 × 35,5 m. Tot i que encara no es coneix amb exactitud quins van ser els primers pobladors de la Barcino romana, Gurt sospita que no pot haver estat gaire diferent que Cesaraugusta, la ciutat germana. És a dir, colons i veterans de les legions. Però fins que no es trobi una evidència, això romandrà en el terreny de les hipòtesis.