la universitat, avui
Josep Maixenchs: “Tots els projectes audiovisuals d’envergadura pensats a Catalunya tenen gent formada a l’ESCAC” L’ESCAC va començar a impartir les seves classes al nou edifici de La Farinera de Terrassa el 10 de febrer passat, deixant enrere definitivament la vella seu de l’Escola Pia de Sarrià al carrer Immaculada de Barcelona. Es tracta d’un novíssim edifici de quatre mil metres quadrats, construït especialment com a escola de cinema. Josep Maixenchs, director de l’ESCAC, ens explica el moment actual del centre
Com valora el trasllat de l’Escola de Barcelona a Terrassa?
S
ituada enmig del campus universitari terrassenc, l’ESCAC té com a veïnes l’escola superior d’Enginyeria Industrial i les escoles tècniques d’Òptica, Fotografia, Multimèdia, Empresarials, Art Dramàtic, Tècniques de l’Espectacle, Infermeria i Turisme. Un campus tècnic i humanístic amb més de vuit mil estudiants presencials (que arriben a setze mil si se sumen els virtuals de la UNED i la UOC) que agrupa la UPC, la UAB, la UdG i la UB. L’ESCAC, amb menys de deu anys d’existència, ja està situada entre les millors d’Europa, amb una presència important d’alumnes estrangers (sobretot d’Amèrica Llatina) atrets per la qualitat del seu ensenyament. L’alt índex d’inserció laboral dels seus alumnes (gairebé el 90%) és un dels indicadors que el sector cinematogràfic i audiovisual viu un moment d’ebullició tot i que molts parlin de crisi.
Hi hem sortit guanyant clarament. De 1.800 metres quadrats hem passat a 4.000, concebuts explícitament com a escola de cinema. En segon lloc, hem guanyat en independència. I en tercer lloc, hem passat a formar part d’un campus universitari urbà que fins ara estava dominat per la UPC i que ara acaba d’obrir-se a la UB, la UAB, la UOC i la UdG. Si comptem l’alumnat presencial, aquest campus arriba als vuit mil alumnes, la qual cosa no està gens malament. Hi ha altres qüestions, com el fet de venir fins aquí… però és un fet que només afecta els alumnes de Barcelona. A la resta tant els fa. Ara estem en fase d’adaptació. Quina relació té l’Escola amb la UB?
Una escola de cinema és quelcom molt atípic, difícilment ajustable als paràmetres d’una universitat clàssica, i la bona solució és la que hem trobat: que la UB reconegui la titulació sense implicar-se estructuralment. Per a nosaltres és vital la presència del professional com a professor visitant, això implica una flexibilitat molt alta, no compatible amb una estructura universitària. Creu que l’ESCAC ja té prou perspectiva per dir si ha assolit els objectius que es va marcar en la seva fundació?
Sí, jo penso que els hem assolit, encara
22
que això no vol dir que n’hàgim d’estar satisfets. Tots els projectes audiovisuals d’envergadura pensats a Catalunya tenen gent formada a l’ESCAC. Per exemple Els sense nom, Darkness, Lisístrata, Mortadelo y Filemón, i en tv-movies per exemple Nines russes. Els de so i fotografia treballen molt a Madrid. L’objectiu de l’Escola és aconseguir que cada tres o quatre anys surti un col·lectiu de gent important, que són els que necessita realment el mercat. Aleshores què li falta al cinema català per acabar de funcionar?
El cinema català i l’espanyol tenen el mateix problema, malgrat que aquí, a Catalunya, això s’ha magnificat: no hi ha una xarxa industrial seriosa. A Madrid, per més que diguin, tampoc la tenen, i a Catalunya ara estem més ben posicionats en aquest sentit, malgrat que sembli el contrari. A Madrid es fan moltes pel·lícules i hi ha el rovell de l’ou del que en diuen “la indústria”, que no és tal. Però és que d’empreses, també n’hi ha aquí. Aquí n’hi ha dues que s’hauran de seguir molt de aprop: Filmax, de Julio Fernández, que té molts detractors però que no para de produir (cinema, vídeo, televisió, animació), i on treballa moltíssima gent contractada. A la que hi hagi un criteri mínimament raonable, aconseguirà consolidar-se. L’altra és Mediapro, amb Jaume Roures, que ha creat una estructura molecular de petites empreses controlades i especialitzades cadascuna en un camp concret, amb personal provinent d’alts càrrecs de TV3 i força “polititzats”, però que està fent una tasca bona incorporant gent com Elías Querejeta (i això vol dir Madrid), la qual cosa és important. Los lunes al sol n’és un exemple, així com La espalda del mundo, i estic convençut que en sortiran més. Jo m’ho miro amb interès i simpatia. Jordi Homs