La veu jove

Benjamin Franklin un dia va dir "Diga-m'ho i ho oblidaré, ensenya-m'ho i ho recordaré, involucra-m'hi i ho aprendré", i encara ara a les escoles ens segueixen dient, dient i dient...

Els professors i professores estaven cansats de renyar-nos una vegada i una altra perquè no estàvem atents a les seves explicacions. Sempre prestàvem més atenció a la xerrameca de la companya del costat o al rellotge de paret, que anava avançant lentament i sense pressa fins a l'hora de descans.

Un dilluns vaig proposar-me un repte a mi mateixa: em passaria les sis hores de classe posant total atenció a les lliçons, sense despistar-me mirant per la finestra ni un sol cop (tal com els professors m'havien demanat tantes vegades). Ho vaig intentar amb totes les meves ganes, però, així i tot, al cap d'una hora la meva mirada es va desviar, tal com cada dia, a les agulles del mandrós rellotge.

Hi havia alguna cosa que fallava? Per què era incapaç de persistir concentrada? Semblava impossible trobar resposta als meus dubtes, fins que un dia la nostra professora d'economia va entrar a l'aula i ens va proposar un projecte. "Aquest tema he decidit plantejar-lo d'una manera diferent: treballarem els continguts posant-los en pràctica. Vull que, amb l'ajuda de la informació que us dona el llibre, feu un projecte d'empresa".

De seguida ens vam posar en grups i ens vam posar en feina. Què oferiria la nostra empresa? Com aconseguiríem diners per fer una inversió inicial? Quin sistema jurídic s'esqueia més a la nostra idea? Després de tantes hores treballant junts però separats (cadascú a la seva taula, fent les tasques individualment, debatent només amb un mateix...) quan vam ajuntar les taules i vam començar a treballar junts, de manera cooperativa, ens vam sentir més units que mai.

De cop, aquell rellotge que acostumava a ser tan gandul va moure's com mai ho havia fet i, abans que tinguéssim temps de preguntar-nos quants minuts de classe quedaven, va sonar el timbre.