Revista El Batall nº 157 by Batall

número 157 B U T L L E T Í ESQUELLES j u l i o l

2 0 1 6

SUMARI Índex Editorial Activitats GEAE 2016 • Portada del Pessebre al Puig d’Arques • El nostre primer Aplec de Santa Brígida • 47è Aniversari • Sortida Naturalista • Sortides “Coneguem els nostres camins” • Marxa de les Ermites

Calendari d'activitats 2016 3

Dia 8. Assemblea ordinària 4 4 5 5 6 8

Herbilis • L’escabiosa

Supervivència

Racó poètic • Per camins i corriols • Lloances guanyadores Aplec Sta. Brígida 2016

Esquellactius • El xiulet de cargolina • L’entrevistat • Trailwalker 2016

10 12 13

La junta informa • Breus • Assemblea general ordinària 2016 • Apadrinament de camins La Proposta • El roc de Pessonada

GENER Dia 31. Coneguem els nostres camins

Dia 3. Coneguem els nostres camins Dia 9. Memorial Pere Fontàs Dia 16. Sortida als Pirineus

FEBRER Dia 6 i 7. Aplec de Santa Brígida i VI Concurs Fotogràfic Nummulit Dia 28. Coneguem els nostres camins

AGOST Vacances

14 15 15

MARÇ Dia 12. Actes de l’aniversari del grup

ABRIL Dia 10. Sortida naturalista Dia 24. Coneguem els nostres camins

SETEMBRE Dia 25. Coneguem els nostres camins

OCTUBRE Dia 2. La Ruta Dia 30. Coneguem els nostres camins

MAIG

La llegenda • El castell del Diable al puig Dalí

Passatemps • Quin cim és?

Dia 8. Marxa de les Ermites

Dia 29. Coneguem els nostres camins

JUNY EDITA: Grup Excursionista Amerenc Esquelles (GEAE)

JULIOL

Dia 18. Ruta Nocturna

NOVEMBRE Dia 20. Volta al Mont

DESEMBRE Dia 18. Portada del pessebre

CONSELL REDACTOR: Pau Feixas, Jordi Sánchez i Miquel Sánchez MAQUETACIÓ: Adriana Fontàs

Col·labora

CORRECCIÓ DE TEXTOS: Servei Comarcal de Català de la Selva FOTO PORTADA: Josep Fontàs Sortida Naturalista 2016 IMPRÈS EN PAPER RECICLAT

Ajuntament d’Amer

Contacte Grup Excursionista Amerenc Esquelles Plaça del Monestir, 5 (Can Boles) 17170 AMER – (Girona) esquelles@hotmail.com www.esquelles.org www.facebook.com/gea.esquelles Twitter: @esquelles

E D I TO R I A L

És possible que aquest Batall us resulti lleugerament diferent als anteriors. La Noemí, la Isabel i la Irene es van acomiadar del projecte amb el darrer número, després de 6 anys i multitud d’edicions, cada una amb els seus trets distintius i les seves històries subjacents, en les quals van aconseguir que la revista adquirís la seva pròpia personalitat. Per alguna raó que se’ns escapa, van considerar que nosaltres tres seríem un digne relleu, i si bé això encara està per veure, estem més que disposats a posar el nostre granet de sorra per tal que el Batall segueixi arribant puntualment a les vostres bústies. I és que encara que el Consell Redactor sigui diferent, el butlletí gaudirà de la mateixa força de sempre perquè aquesta l’hi imprimiu vosaltres, amics Esquelles, compartint les vostres experiències. Com tantes coses a la vida, en definitiva, d’això es tracta: de renovar-se, de no estancar-se, però de mantenir-se fidel a les arrels. Poc es devien imaginar aquells 7 joves, ja fa prop de 50 anys, que mig segle després els Esquelles encara estaríem donant guerra per tot arreu! El millor de tot, creiem nosaltres, és que arribats a aquest punt sembla molt fàcil imaginar-se mig segle més d’amunt i endavant! Així doncs, amb la inestimable feina de l’Adriana amb la maquetació, us presentem un Batall amb un toc distintiu però que no deixa de ser el que tots estimem. Trobareu alguna secció nova, alguna idea vista des d’una òptica diferent i... qui sap què més hi trobareu! Permeteu-nos aprofitar l’avinentesa per disculpar-nos per les errates que de ben segur detectareu al llarg i a l’ample d’aquestes pàgines. Podeu considerar-ho un error de novell. En qualsevol cas, també podeu considerar encetat un nou capítol de la revista, tal com n’hi ha hagut abans i tal com n’hi haurà després, i és que el Batall mai quedarà orfe mentre hi hagi amerencs vivint a l’ombra de Santa Brígida. Per cert, sabies que el nom “Brígida” prové del gaèlic i significa “la més forta”?

Consell redactor

NOTA: Si voleu rebre la revista en format digital, entreu a la web o envieu-nos un correu a revistaelbatall@gmail.com

A C T I V I TAT S G E A E 2 0 1 5 - 2 0 1 6 Portada del Pessebre al Puig d’Arques 20 de desembre

El nostre primer Aplec de Santa Brígida 6 i 7 de febrer Tot va començar quan vam obrir el diari per mirar on feien sardanes aquell diumenge. Cada cap de setmana solem anar a ballar sardanes a un lloc o altre, i vam veure que a Amer, a l’ermita de Santa Brígida, en feien. En aquesta ermita no hi havíem estat mai, i Amer ens queia bastant a prop, així que ens vam aventurar a anar-hi. Vam sortir del nostre punt d’origen i amb mitja horeta ja ens vam plantar a Amer. Vam deixar el cotxe aparcat al camp de futbol. Només començar a caminar ens vam trobar uns que baixaven i els vam preguntar quant de temps hi havia fins a dalt, més o menys. Ens van dir que uns 10 minuts. Malauradament, passats 10 minuts no érem ni a mig camí. El que ens va agradar molt durant la pujada van ser els escrits vermells que hi havia penjats als arbres (més endavant vam descobrir que es deien “lloances”). Eren uns escrits molt bonics i també anaven bé per anar parant de tant en tant i fer un esbufec. L’últim tram el vam haver de fer per la pista, perquè la drecera s’enfilava molt... Un cop a dalt, ens van dir que les sardanes s’havien anul·lat pel mal temps... De totes maneres, ens vam quedar a gaudir de les magnífiques vistes que ofereix aquest indret. Vam

presenciar la missa que s’hi va fer i ens va sorprendre molt la devoció que té aquest poble per la santa, per Santa Brígida, sobretot per part de les dones. Ens va quedar gravat el gran protagonisme de les dones dins d’aquesta festa, entregades plenament a la verge. Més endavant ens vam trobar la Dolors, que la coneixíem perquè el seu fill toca sardanes, i ens va portar a veure un lloc que en diuen “la plaça” i una pedra gegant que sembla que estigui a punt de caure. Finalment, vam veure l’entrega de premis i vam baixar cap avall. En resum, ens quedem amb un molt bon record de l’aplec de Santa Brígida i amb les ganes de tornar-hi l’any vinent, amb l’esperança que aquesta vegada faci un bon dia i puguem gaudir de les sardanes, que va ser el motiu que ens va impulsar inicialment a venir, i en definitiva d’un aplec encara més lluït. Fina i Teresa

A C T I V I TAT S G E A E 2 0 1 6 47è Aniversari 12 de març

Sortida Naturalista 10 d’abril El diumenge dia 10 d’abril, es va realitzar una sortida naturalista al riu Ter organitzada pel Grup Excursionista Amerenc Les Esquelles. Un total de 85 participants van poder conèixer de ben a prop algunes especies que es poden trobar al nostre territori i poder observar-les. En Gabriel de Jesús, anellador des de l’any 2005, va ésser

l’encarregat de realitzar les explicacions de com es realitzava tot el procés d’anellament, un mètode d’estudi basat en el marcatge individual de les aus. Qualsevol registre d’un ocell anellat, ja sigui a través de la seva recaptura i posterior alliberament (com es va poder comprovar aquell mateix dia), o bé per la seva recuperació final un cop mort, ofereix una gran quantitat d’informació sobre la seva biologia, especialment pel que fa als seus desplaçaments. En total vam poder conèixer les característiques de 10 especies diferents que tenim dins el nostre territori. Cal destacar el Blauet (5 exemplars), un ocell difícil de detectar per persones no aficionades a l’observació d’ocells, amb una coloració és de les més vistoses i cridaneres de l’avifauna catalana i consisteix fonamentalment en un contrast entre el dors turquesa i el dessota rogenc amb la gola blanca. També es van capturar la Mallerenga Cuallarga (2), el Raspinell, el Rossinyol Bord (7), el Pit-Roig (2), el Gaig (2), el Tallarol de Casquet (18), el Cargolet i la Merla (4). La experiència va ser molt enriquidora a tots els nivells, on els més petits van poder gaudir de la natura i creiem que va ser una activitat molt enriquidora en tots els sentits. Grabi de Jesús

A C T I V I TAT S G E A E 2 0 1 6 Sortides “Coneguem els nostres camins” Darreres sortides Gener - Juny 2016 31 de gener de 2016 A la primera de les sortides vàrem ser 53 caminaires. Entre ells hi havia unes quantes famílies joves amb els seus fills, i el grup feia goig de veure. Ens vàrem trobar a dos quarts de 9 del matí a la plaça del Monestir. Tot seguit emprenguérem la marxa direcció a Santa Brígida per la Ruta de les Ermites. A l’alçada del Castell ens vàrem dirigir cap a la font de Can Catau per la variant VE-2. Aquí tornem a trobar la Ruta de les Ermites. Glops d’aigua a la font i continuem fins a Fusos on vàrem esmorzar al damunt de la pedra gran. Mirador esplèndid. Un cop recuperats, fem una foto de grup i continuem la ruta fins al pla de Poriol. Aquí deixem la Ruta de les Ermites per decantar-nos direcció als Tres Rocs pel camí de la Volta al Terme. Un cop arribats als Tres Rocs es fa imprescindible pujar-los –bé, al més alt només hi varen pujar alguns intrèpids. Teníem previst baixar per la variant VT-3 que porta a Amer i, com que era aviat, vam decidir continuar la ruta fins al collet dels Tres Rocs. Alguns tenien una mica de pressa i varen baixar per la variant esmentada. Seguint la ruta vàrem passar per Roca Bandera i continuem fins al mencionat collet . Aquí hi creua el camí que va del Llapart a Amer. Ens decantem a la dreta direcció a Amer. El corriol és molt bonic, però no el tenim marcat. Retrobem la Ruta de les Ermites a l’alçada de Canadell. El seguim fins a Amer, on ens acomiadem fins a la propera. Són dos quarts d’1 del migdia.

24 d’abril de 2016 En aquesta ocasió som 10 les persones que fem la ruta d’aquest mes. La trobada és a dos quarts de 9 del matí a la plaça del Monestir. Com que som 8 omplim cotxes i anem fins al baixador de la font Picant. Allà ens estaven esperant en Josep i la Dolors. Motxilles a l’esquena i per la Via Verda direcció a les Planes. Amb pas ferm arribem al trencant de Sant Genís, ens decantem cap a la variant VT-5 i en poca estona som a l’ermita de Sant Genís. Contemplem el forat que s’hi ha fet al teulat, fem unes fotos i continuem fins a la casa de Terrers. Són prop de les 10 del matí i decidim esmorzar. Amb el ventre ja ple continuem la marxa per la variant

VT-6, passem per l’Obac , la Fonderia (el torrent baixava força ple i hem de fer equilibris per passar), Maibosc, fins a arribar al trencant del Colomer. Seguim per la variant VM-3 en direcció al Colomer de Dalt, trobem la ruta de la Volta al Mont i la seguirem fins al final del trajecte. Passem pel Colomer de Dalt, font Fresca (“Anem a fer-hi uns glops, hi ha una petita esllavissada de terra que tapa una mica la font!”), les Famades i anem a visitar l’alzina, passem per les fonts de Carlins i Abeurador i arribem als cotxes quan són prop de dos quarts d’1 del migdia. Tornem a omplir cotxes i cadascú a casa seva.

A C T I V I TAT S G E A E 2 0 1 6

29 de maig de 2016 Plaça del Monestir a dos quarts de nou del matí. Ens trobem 18 persones valentes que no han tingut por de la pluja del dia abans i la duresa de la sortida. Comencem la sortida direcció al reg del Molí fins al trencant del Bassà i el seguim. Travessem la Via Verda i pugem a trobar la carretera de Sant Martí Sacalm, la creuem i anem direcció a la Berenguera per la variant VT-7. Anem pujant fins a arribar a la casa del Mont (magnífic mirador del poble d’Amer). Fotos i seguim la ruta fins a arribar al trencant de les mines, variant VM-1, el seguim, passem per les mines d’en Pujades i amb una bona pendent arribem al coll de les Sorres. Són dos quarts d’11 i ja tenim gana, esmorzem per recuperar forces i continuem pel camí de la Volta al Mont fins a Coll

de Bou. Aquí enllacem amb el camí de la Volta al Terme, el qual seguim de baixada i alguns trams de planer. Hi ha un parell de miradors magnífics amb vistes al pantà de Susqueda i la muntanya majestuosa de Sant Gregori. Arribem a la pista de Lloret Salvatge a les 12 del migdia. Aquí ja em fan notar que anem endarrerits de temps i els dono la raó. Anem a visitar l’ermita de Sant Agustí, fem la foto de grup i continuem la marxa. Al cap de poc decidim fer dos grups, els que van més ràpids i sembla que tenen més pressa i els que anem més lents, quedem meitat i meitat. Seguim per la pista que porta al camí dels Xais, aquí el sol es fa notar força i la marxa es fa més feixuga. Passem pel camí dels Xais. Per cert, es nota que no el neteja ningú i

està força brut. Arribem al Serrat de les Saleres Velles a la 1 del migdia. La vista és molt bonica i aprofitem per fer fotos i descansar una mica. Ara ens ve de baixada fins a la casa del Gallissà, seguim per la Via Verda fins a Amer. Hi arribem quan són les 2 del migdia cansats i satisfets de la sortida. Bona hora per anar a dinar. He de confessar que em vaig equivocar a l’hora de comptar les hores. La sortida és d’una hora més. Demano disculpes per l’errada.

3 de juliol de 2016 Si l’última sortida del Coneguem va ser força dura, aquesta serà tranquil·la i relaxada. Sortim de la plaça del Monestir a tres quarts de 9 del matí. Som una vintena de caminaires. Seguint la tònica general dels Coneguem, en aquesta ocasió també hi ha alguna persona que s’estrena. Passem per la plaça de la Vila, carrer i plaça Sant Miquel, viver de Can Rostes i fins la Via Verda, direcció al Pasteral. Prop d’arribar al pont del Pasteral travessem la carretera i arribem al corriol d’entrada al camí Voramera on hi ha un rètol indicatiu amb una breu explicació de la ruta. El camí és força ombrívol i en algun tram passa arran d’aigua. Quan són prop de tres quarts de 10 arribem a l’embassament del Pasteral II, on després de fer un munt de fotos,

hi esmorzem. Prop d’un quart d’11, continuem la ruta del Voramera passant per: Aiguabarreig, bomba de can Ter, can Sant Pare, gorga de can Quel, meandre del riu Brugent, pas de Palou, pas de Fusos, pont de Solivent, pont de Santa Brígida. Aquí la Carme i la Nuri ens abandonen i la resta ens arribem fins a la nostàlgica gorga de can Paulí. Foto de la resta del grup i retorn cap el camp de futbol on ens acomiadem.

Uns quants continuem la marxa fins al restaurant la Masia, passant per can Micalic. Completem la sortida amb una bona banyada a la bonica piscina de la Masia i un bon dinar de comiat. Al dinar som 13 ja que l’espai que ens varen reservar era molt limitat i no tothom que volia hi va cabre. Ho sentim de tot cor! Acabem fent un brindis per desitjar unes bones vacances a tothom.

Josep Fontàs 7

A C T I V I TAT S G E A E 2 0 1 6 Marxa de les Ermites 8 de maig Els parents llunyans de tot Catalunya tenien raó. Aquells que surten cada dia a la tele als quals a vegades la iaia els saluda com si es coneguessin de tota la vida la van clavar. - Hola, noi, què, quin temps farà demà? - Doncs miri, senyora, com li he estat dient TOTA LA SETMANA demà fotrà un xàfec que faria acollonir el mateix Noè! És tot, que tinguin un bon dia. –li faltava dir, a en Francesc Mauri. Tot i així i malgrat les advertències ens vam llevar cofois aquell diumenge, expectants a veure si teníem sort i totes les previsions mundials s’equivocaven al final. Però no. Com aquell qui és boig vam tirar pel dret, cap a fer la Marxa de les Ermites. 150 valents. Caminant, corrent i plovent. Els runners van ser els primers. Compte enrere des de tres, toc de botzina, un clic al rellotge-cronòmetre-pulsòmetre-podòmetre i anant-hi. Minut zero i ja no quedava ningú, via lliure per als walkers, els que encara estem xapats a l’antiga i encara no ens ha vingut aquesta crida divina de fer-ho tot corrent. Hem de dir que gràcies als corredors vam tenir el camí -que jo recordimés ben marcat de tota la història. Impossible perdre’s! Cada 3 metres una cinta penjada d’una branca o bé al terra enganxada amb roques ens recordava el camí a seguir. Tota una amalgama de plàstic sobre la qual els voluntaris recollidors de cinta -àli-

es cotxes escombra- es van defecar mentalment. Caminar plovent és tota una experiència. No saps pas si sues o et mulles, i encara que força gent anàvem ultraprevinguts amb capellina, paraigua, gorro, pontonera (waders) d’anar a pescar i vestit de neoprè, es fa inevitable que tard o d’hora s’escoli alguna gota per algun forat. I quan n’entra una entren totes. Sort en tenim que el camí de la Marxa de les Ermites ens ofereix paisatges i corriols meravellosos que ho fan oblidar tot, fins i tot el perillós fangueig que quasi provoca algun mal de cap, per no dir de cul. El Grup Esquelles una vegada més ens va regalar algun tram inèdit (un servidor encara s’enrojola de cara pensant que va passar per un camí a 10 metres de casa seva i que li era totalment desconegut!) que

ja de per si va fer pagar la pena l’esforç de llevar-se aviat aquell diumenge plujós. I és que quan s’uneixen els bons paisatges, bons camins i bona companyia en una excursió (o diguesn’hi marxa, va) ja es poden apartar el sol i la calor. Per la meva part el que guardaré més en el record és la sensació única que provoca la pluja en format de xim-xim omnipresent. La soledat. El constant plugim comporta que els altres sorolls de la natura no arribin, i això fa que sembli que estiguis sol al món, bo i anant en grup. I més si hi sumem el fet que per la por que no es mulli ni se t’acudeixi treure el mòbil de la butxaca, ni per fer una simple foto. Aïllats del món real i del món digital. No em negareu que a vegades fa força falta. Jordi Babot

HERBILIS L’escabiosa És ben sabut que el senderisme és una magnífica manera de conèixer l’entorn natural que ens envolta. Però més enllà d’admirar la bellesa dels nostres paisatges, al que, potser, no estem tan acostumats és a aprofitar les excursions per familiaritzar-nos amb el gran ventall de plantes, flors o arbustos que ens ofereix el bosc i que podem trobar fàcilment al llarg del camí. A tall d’exemple pràctic, en aquest primer número parlarem dels avantatges de la planta anomenada escabiosa:

On trobar-la? A la majoria de camins assolellats o clarianes de les nostres contrades.

Per què es caracteritza? Té una flor de color entre rosat i lilós, aproximadament de mig dit d’amplada, amb tija llarga i feble. Sol ser una planta ufanosa que floreix i fructifica a l’estiu.

Per què es pot fer servir? Preparada en infusió, és molt útil prendre’n una tassa calenta per alleujar, de manera molt efectiva, els mals de coll i de gola, propis d’estacions fredes. També es pot utilitzar per fer gàrgares quan tenim ferides a la boca. Consell redactor

SUPERVIVÈNCIA Caminar pel bosc o per la muntanya pot resultar tan encantador i absorbent que, en algunes ocasions, també pot arribar a fer-nos perdre el nord, literalment! I si no portem a sobre una brúixola o una aplicació de mòbil que ens pugui ajudar a guiar-nos, no passarà pas gaire temps abans que ens hàgim de reconèixer a nosaltres mateixos que, en efecte, ens hem perdut. Per aquesta raó, en aquesta edició d’El Batall us deixem un mètode d’orientació que us pot resultar molt útil si mai us trobeu en aquesta difícil tessitura, i pel qual només necessitareu parar atenció i desplegar l’ingeni. Perdre’s al bosc no és cosa de broma!

L’estrella polar Aquesta estrella tan famosa ha servit de guia a tots els navegants i viatgers des de temps molt antics. Deu

el seu nom al fet de ser l’astre més pròxim al pol nord terrestre, de manera que si la localitzem, estarem mirant en direcció al nord cardinal! Localitzar-la és molt més senzill del que molta gent creu, ja que només s’ha de buscar al cel la constel·lació de l’Óssa Major, coneguda col·loquialment com “el carro” (a mi personalment sempre m’ha semblat un ansat), i imaginar una línia recta que surti de les dues estrelles posteriors de la constel·lació. El primer punt brillant que topi amb aquesta línia serà l’estrella polar que, a la vegada, forma part de la constel·lació de l’Óssa Me-

nor. L’únic requisit que aquest mètode requereix és que el cel no estigui gaire ennuvolat… i que sigui de nit! Consell redactor

R AC Ó P O È T I C Per camins i corriols M’agradaria compartir amb vosaltres la lletra d’una cançó del grup de música del qual formo part, Malestruch, i que potser alguns ja coneixeu. Pren prestat un dels lemes dels Esquelles, amb la intenció de dur-lo tan lluny com sigui possible i d’encomanar a aquells que l’escoltin l’amor per la terra i la natura que, per altra banda, ja teniu tots els que esteu llegint aquestes mateixes línies.

Lloances guanyadores Aplec Sta. Brígida 2016 Categoria adult Del silenci de la nit arriba la llum del dia, és febrer, és el dia l’Aplec ha arribat un altre any, un altre dia. Paqui Triadó

Per Camins i Corriols: He vist la primavera néixer al cim d’un turó i he baixat per una drecera fins passada la tardor, on el sol ja m’espera i presenta un nou albor, desdibuixant la frontera entre la llum i la foscor. I encara que no sé dir on em durà el meu caminar, amb una mirada puc sentir que és molt lluny d’acabar; és només el perdre’s el que et guia allà on vols, solcant les ones verdes per camins i corriols. Vora corrents de plata, que són com un tresor que de bellesa esclata sota un pàl·lid fulgor, una crida em recolza i no em tremola el pols entre pedres, sobre molsa, per camins i corriols. Miquel Sánchez

Nostra solitària ermita, Santa Brígida dalt del penya-segat, testimoni de la nostra lluita, esperó per la nostra llibertat. Alvar-Josep Espinosa (accèssit) Categoria infantil Si a Santa Brígida vols pujar un rastre et guiarà. tot ple de lloances trobaràs que el final a l’ermita arribaràs. Nídia Paradinas Avui anem a Santa Brígida altra vegada jo porto un paper amb el meu rodolí, els papes porten la motxilla carregada mentre jo busco cargolines pel camí. Elisabet Pujol (accèssit)

El xiulet de cargolina Tot amerenc que ha pujat a Santa Brígida coneix aquesta tradició que any rere any des dels noranta es celebra a primera hora el matí de l’aplec, primer cap de setmana de febrer. És curiós pensar que aquesta tradició s’hagi convertit en campionat mundial, l’únic que tenim a la vila d’Amer i que es celebra en tot el món. Però per a aquells que no sabeu de què es tracta us explicaré com funciona, i la veritat és que és ben senzill: es tracta de posar-se una cargolina entremig dels dits de la mà i agafant aire amb els pulmons i bufant, fer-la sonar. La cargolina, com molta gent pensa, no és un fòssil, simplement és la closca d’un pomàtid, una espècie que no té gaire a veure amb els cargols, i més aviat s’emparenta més amb espècies marines. A Santa Brígida se’n troben moltes, amagades entre les escletxes de la roca i esblanqueïdes pel sol que hi toca amb força tot l’any. La mecànica del campionat es basa a aconseguir una cargolina. Abans era obligat buscar-la, però ara, per evitar l’espoli, se’n facilita una a cada participant, i posant-se-la estratègicament entre els dits s’ha de començar a bufar. Després de dues rondes per participant, on es cronometren els segons que la cargolina sona, es sumen els dos temps i s’obté un resultat final que, segons ordre decreixent, decidirà qui ha estat la persona que ha aconseguit puntuar el millor temps acumulat.

L’única regla del concurs: la cargolina no pot parar de sonar en cap moment. Cada any desenes de persones hi participem, mites vivents, velles glòries, nous contrincants... i es crea un bon ambient, on no hi falten mai els nervis de la competició, les cargolines que no bufen i sobretot els comentaris de sorpresa del públic o de recel entre participants quan alguna ronda és poc clara. I d’això us volia parlar: amb el temps el nivell del concurs ha pujat d’una

E S Q U E L L AC T I U

manera considerable. Inicialment fer un temps de vint segons podia considerar-se optar a vèncer, però de mica en mica la gent ha anat elaborant els seus trucs per tal d’aconseguir aguantar més segons amb la cargolina sonant, i això a vegades s’interpreta com a trampa, tot i que mai s’hagi trencat la regla bàsica del campionat. Per mi, doncs, aquests trucs, o més aviat mètodes, són la grandesa de totes les competicions, ja que motiven any rere any a millorar, practicar i intentar superar els mètodes de l’adversari. Aquí us n’explicaré algun.

Mètode bàsic: La buidada de pulmó Consisteix a inspirar i expulsar tot l’aire del cos repetides vegades uns minuts abans de bufar per tal d’hiperventilar els pulmons i agafar el màxim d’aire possible just abans de l’inici del cronòmetre.

Mètode avançat: La xiulada fluixa Aquest és un pas molt important si es vol passar la barrera dels trenta segons i consisteix principalment en una bona col·locació de la cargolina deixant un minúscul forat entre els dits i la cargolina perquè la pèrdua d’aire sigui mínima al mateix temps que, com diu el nom, s’expira l’aire suaument deixant que el so dèbil i continuat de la xiulada ens aguanti el màxim possible abans d’aturar-se.

Mètode professional: La respiració circular Més que un mètode és un do, ja que és difícil d’explicar. Com explicaríeu a algú com tancar una parpella o com moure un dit? Doncs aquest tipus de respiració per a molts és una cosa innata que ara us intentaré descriure: Bàsicament es tracta de bufar (1) i quan els pulmons queden sense aire tancar el pas posterior de la laringe i guardant-se una mica d’aire dins la boca, expulsar-lo suaument fent pressió amb les galtes (2), al mateix temps que inspires amb el nas per tornar a omplir els pulmons ràpidament (això ja passa de manera natural ja que els pulmons estan buits). Llavors obrint de nou la laringe per poder continuar traient l’aire ja renovat (3). La principal dificultat és que només disposes d’un o dos segons de pressió a la galta perquè la cargolina no deixi de sonar, i s’ha de sincronitzar molt bé la realització dels dos últims passos al mateix moment. Difícil? Pràctica. És clar que si s’aconsegueixen dominar els 3 mètodes i combinar-los a la perfecció, la victòria està assegurada!

assegurar-se que la cargolina no està escantonada, o que no hi hagi sorra o impureses al seu interior, així com de vigilar no practicar massa els moments abans del concurs perquè la cargolina no quedi molla i els dits suats, factors que repercuteixen que la cargolina deixi de sonar. Per acabar, i ara que ja us he explicat una mica la mecànica del joc i alguns consells perquè practiqueu, us vull reptar que practiqueu l’any vinent per posar una mica més d’emoció al concurs i pugueu desbancar-me definitivament. Estaré molt content d’haver aportat coneixement i experiència perquè aquest concurs cada any sigui més disputat i millor! Un decacampió del xiulet

A part hi ha uns consells bàsics que cal remarcar abans de participar, com

E S Q U E L L AC T I U L’entrevistat: Quim Virgili Hola, Quim, moltes gràcies per compartir amb nosaltres el teu temps i obrir-nos les portes de la teva gran afició i vocació. Quan vas començar a sentir-te atret per l’alpinisme? La veritat, sempre m’ha agradat molt aquest món, probablement des de l’època que fèiem el Despertacames o els Anem-hi i que crec que van ser una mica el detonant. Guardo molt bons records de les rutes que havíem fet en alguns d’aquests campaments com per exemple la Volta al Terme, Amer a Banyoles... Més que l’alpinisme en si, que des del meu punt de vista això ja són paraules majors, la muntanya, probablement el moment en què vaig deixar de jugar a futbol va ser quan vaig començar a fer més activitats relacionades amb la muntanya. A partir de llavors, doncs comences a poc a poc a fer algunes activitats i com és normal cada vegada vas buscant coses noves per disfrutar d’un àmbit que t’agrada. Se’t fa complicat a vegades fer un lloc a la nostra atapeïda agenda per sortir a caminar, i compaginarho amb la feina i altres dedicacions habituals? Sí que és cert que a vegades es fa complicat quan tens gaires coses,

però per altra banda sempre intentes combinar-ho per poder fer alguna cosa. Al final quan t’agrada una cosa prefereixes prioritzar qualsevol ruta o sortida que altres activitats. Ens podries explicar una ruta de la qual en tinguis un record especial? Com ja he dit abans guardo molt bons records dels Despertacames o els Anem-hi, que van ser l’inici. Aquells dies amb tots els amics, amb maletes que pesaven gairebé la meitat que nosaltres, però durant aquestes rutes gaudíem moltíssim. Al final el bonic de tot això és que com que el lloc on ho fas t’agrada sempre hi ha mil coses que et fan guardar un bon record. Però sí que és cert que hi ha tres rutes de les quals sí que en guardo molt bon record, la primera va ser quan vaig tornar a fer la Volta al Terme. Era una ruta que feia molt temps que tenia apuntada per tornar a fer, perquè al final no deixa de ser una ruta molt d’Amer. De fet, va passar força temps fins que no ho vaig aconseguir, fins i tot ho vaig intentar dues o tres vegades, però sempre em quedava a la meitat. Però un dia ho vam intentar juntament amb en Dadah i va ser genial, fins i tot vam enganxar una bonica sortida de sol des de Sant Roc. I en segon lloc, un de recent, que va ser pujar al cim del Toubkal al Marroc, que va ser trencar una barrera per-

sonal i la por de com et trobaries per l’altura. La veritat és que va ser una experiència molt divertida en el conjunt, no únicament pel cim, i per altra banda, per aconseguir pujar el primer 4000 m. Per últim, l’estiu passat a Chamonix, vaig fer un tram d’una ruta del camí que et porta fins a un llac (llac Blanc) des d’on es veu una vista impressionant del massís del Mont Blanc. De fet, molta gent a qui li agrada la fotografia pugen a dormir amb la tenda allà per poder fotografiar la posta de sol. Com motivaries els joves i no tan joves del nostre país que massa cops troben excuses per quedarse a casa? Suposo que la qüestió principalment és que ells s’adonin que val més la pena viure la vida a fora al carrer que a través d’una pantalla d’ordinador, televisió, mòbil... I, ja per acabar, darrerament has fet un pas d’implicació envers el nostre grup excursionista, i has esdevingut vocal? Tens pensat algun pla de futur o alguna ruta que t’agradaria molt realitzar? Em van proposar incorporar-m’hi juntament amb altres persones i vaig pensar que era una bona opció per col·laborar en un àmbit que m’agrada. La veritat és que sempre hi ha moltes rutes que voldries fer, de fet, mai acabaries. Però una de les coses que m’agradaria fer és intentar fer un 4000 m als Alps, per exemple el Gran Paradiso. És un tipus de terreny completament diferent al que vam anar a fer al Marroc. També és probable que aquest estiu anem a fer una ruta circular que es diu la Porta del Cel, probablement no és tan coneguda com la Carros de Foc, però és del mateix estil. La ruta comença a Tavascan direcció la Pica d’Estats, el refugi de Certascan i tornar a l’inici. Quim Virgili

E S Q U E L L AC T I U Trailwalker 2016 Parlar de la Trailwalker m’obliga a parlar de tres gran fases: l’abans, el durant i el després. La Trailwalker per mi ha estat un procés en el qual no només hi havia l’objectiu dels 100 km, sinó també l’objectiu econòmic, l’objectiu de crear un equip i sens dubte milers d’objectius personals. Tot va començar el 18 d’octubre del 2015, dia en què la Sònia Sànchez i jo vàrem participar en una cursa de 10 km. Contentes pel resultat i les sensacions físiques, vam començar a somiar plegades amb la idea de realitzar la Trailwalker, i de cop, el somni es va materialitzar. Ens trobàvem davant dels responsables i del director de Decathlon Girona proposant el nostre somni, els 100 km. Aquests van donar suport a la nostra proposta i llavors va començar la primera fase, recaptar els diners. Durant aquest mesos hem organitzat esdeveniments com zumba, caminades populars, calendaris, paneres, samarretes i així, esdeveniment rere esdeveniment, anàvem aconseguint els 1500 € per poder-hi participar. En aquesta etapa, la de l’abans, els entrenaments han estat acompanyantnos en tot moment, igual que els fisioterapeutes i els podòlegs. Cada petita molèstia física d’algun membre de l’equip tenia la seva deguda atenció i preocupació. La setmana abans, utilitzar el transpalet a la feina era una activitat considerada d’alt risc i tots teníem més seny de l’habitual utilitzant-lo. Aquest abans, sense més ni menys, es va convertir, el 15 d’abril, en el durant. Nerviosos, vam anar a recollir els dorsals i de tornada cap a casa només podíem pensar en tot el que havíem de dur i desitjàvem no deixar-nos. El dissabte 16 d’abril el despertador va sonar amb més força de l’habitual, tot i que per a molts no feia falta, ja que el llit ja feia hores que s’havia convertit en el carril bici. Esmorzar una torrada de Can Guti, un suc de taronja natural, prendre alguna vitamina, menjar un plàtan i beure un litre i mig d’aigua va ser la primera tanda de les tasques a fer. Després venia la segona, equipar-se; crema per aquí, genolleres per

allà, mitjons reforçats per evitar llagues, pólvores de talc, una gorra per protegir-se del sol, crema solar, vambes ben lligades, l’equip escollit per al dia i sens dubte els amulets de la sort: una pedra d’ametista i una ametlla. El tret de sortida va sonar i l’equip del Decathlon Girona va començar a recórrer les vies verdes. La calor començava a ser notable quan de sobte ja érem al primer avituallament, a Sant Feliu de Pallerols. Cares conegudes que et felicitaven, aigua, taronges i les cames es van tornar a posar en marxa. Després les Planes d’Hostoles i per fi, l’esperada arribada a Amer. La calor era insuportable, però l’alegria de trepitjar el nostre poble era impressionant. Amigues que esperaven per abraçar-te i l’equip de suport que era allà informant-nos del bon temps que estàvem realitzant. Camí cap a Anglès, però, apareixia la primera sorpresa: de cop enmig d’un corriol veig que apareixia la meva mare, enfarinada de fer pa, amb un somriure d’orella a orella i els braços oberts per felicitar-me; darrere seu, el meu pare. Quina alegria i quina sorpresa! Gràcies, papes. Aquí van començar a caure les primeres llàgrimes del dia, que no van ser poques. Al cementiri els cartells d’ànims a l’equip van ser molt positius i en res estàvem a Anglès dinant. De camí cap a Girona la música ens va acompanyar, els cotxes que circulaven per “la carretera de la vergonya” ens animaven tocant el clàxon i la marxa es va convertir en una festa. A Bonmatí, però, va aparèixer la primera ungla aixecada i les molèsties d’un company. L’arribada a Girona va ser molt agraïda, i jo i un altre membre de l’equip vam anar de cap a la sala de “fisios”. Les molèsties al genoll començaven a ser una tortura. Allà vam viure una de les situacions més difícils: un dels companys abandonava per molèsties als metatarsians del peu esquerre. Va ser molt dur. Arribar al següent punt de control va ser un gran èxit per a l’equip, les meves ganes d’abandonar van ser presents els 15 km que separaven Girona de Cassà, però llavors tot va canviar,

no sé si van ser els macarrons de la meva mare o l’abraçada de la Clàudia Clarà, però estava decidida: no pararia fins a arribar a Sant Feliu de Guíxols. A Llagostera vaig fer 24 anys: tot el pavelló va cantar aniversari feliç, vaig bufar les espelmes i vam posar de nou fil a l’agulla. Cada tram era un al·licient més, cada vegada estàvem més a prop d’aconseguir el nostre somni. De cop, quan la son començava a treure el cap, dues cares conegudes al mig del carril bici. Eren les 3 h de la nit i el meu germà i la meva cunyada, amb vambes i la samarreta de l’equip es dirigien cap a nosaltres. Sí, nois, aquí vam tenir el millor suport. Fer els últims quilòmetres amb ells va ser una meravella, la son va desaparèixer i les distàncies s’anaven escurçant. A les 4.35 del matí l’equip de Decathlon Girona va creuar la meta. Llàgrimes i més llàgrimes, un genoll més inflamat que mai, butllofes als peus, una ungla a punt de caure, mil pastissos i mil espelmes bufades, 100 km finalizats, un repte personal aconseguit i la Trailwalker a la butxaca. Llavors va arribar el després: a les 7 h del matí ens posàvem al llit. Dormir va ser pràcticament impossible, només el gel calmava el dolor del genoll i poca cosa calmava el meu cap: preocupacions, alegries, tristesa, confusió, una sensació molt estranya m’envoltava. L’endemà, anar del meu pis a casa els meus pares caminant va ser etern; crec que mai havia tardat tant. Fins a una setmana després no vaig poder caminar amb normalitat, però, nois, després d’haver fet la Trailwalker només puc dir una cosa: A què espereu? Fer la trailwalker és màgic, tenir reptes i lluitar per aconseguirlos és màgic, feu màgia! Irina Iglesias 13

L A J U N TA I N F O R M A Breus ENLLAÇ RUTES El Consorci del Ter ha presentat un projecte per enllaçar la ruta del Voramera amb les rutes del Ter.

NOUS/VES SOCIS/ES: Àngel Verges Moliner Cristina Moreno Cruz Carles Coll Boix Martí Coll Mitjans Josep Carreras Prat Manel Arnau Crosas Núria Avila Izquierdo Carles Paredes Simon Xavier Traverso Ferrà Laura Telles de Sebestyen Marc Amargant Boix Pau Torns Vila Aleix Bayer Castañer Joaquim Oliveras Muntadas Andreu Vilar Juanola

SUSPESA RUTA NOCTURNA 911 912 913 914 915 916 917 918 919 920 921 922 923 924 925

La Ruta Nocturna, programada per al dia 18 de juny, es va suspendre per causes meteorològiques.

MARXA SOM L’Associació Pas - Amics del Camí ha organitzat la Marxa Som, que va passar per la població d’Amer el dia 5 de juliol. Aquesta marxa es va realitzar en commemoració dels 40 anys de la Marxa de la Llibertat impulsada per en Lluís M. Xirinacs.

REUNIÓ DE VEGUERIA El dia 12 de febrer es va celebrar la reunió de vegueries a Amer, a la qual van assistir les diferents entitats excursionistes de la província.

AGRAÏMENTS DEL SERVEI DE BIBLIOTECA D’AMER Com ja sabeu, des de la Sala de Lectura tenim especial interès a iniciar una col·lecció local que reculli tot allò que s’ha publicat i es publica de i per Amer. Molt amablement, m’heu fet arribar diversos exemplars de la vostra revista que formaran part de la futura col·lecció. Us vull donar les gràcies per contribuir-hi i espero que puguem mantenir aquest contacte durant molt de temps. La vostra publicació és important en aquest fet en ser feta per gent d’Amer que coneix molt bé l’entorn proper. Salutacions, Carme Carrascal Sala de Lectura d’Amer Llegeix-te la vida. Viu la lectura

DIADA DE LES ENTITATS El dia 4 de juny vam muntar una paradeta a la plaça de la Vila amb motiu de la Diada de les entitats d’Amer. Es van projectar fotografies de la història del grup i també hi va haver exposats antics batalls, samarretes, gorres, cintes, gots, etc.

NOU CORREU PEL BATALL S’ha creat un nou correu electrònic exclusivament per a El Batall! Ja ens podeu enviar els vostres escrits per a la següent revista a revistaelbatall@gmail.com.

REFUGI SANTA BRÍGIDA Actualment no es cedeix l’ermita de Santa Brígida a ningú per temes de responsabilitat civil. S’està valorant la possibilitat de subscriure una assegurança, però, mentrestant, i molt a desgrat nostre, l’ermita està tancada sense excepcions.

L A J U N TA I N F O R M A Assemblea general ordinària 2016 Memòria d’activitats de l’any 2015: 12 activitats tradicionals, 7 “Coneguem els nostres camins” i 11 col· laboracions amb altres activitats, que van ser: - Reunió de vegueries a Santa Brígida - Concurs de composició de sardanes - Memorial Pere Fontàs - Descobreix els ratpenats dels nostres rius - 50è aniversari del GE Bell Matí - Curs d’escala en roca - Equipació de noves vies d’escalada - Arrenjament de la teulada de Santa Brígida - Neteja i marcatge de camins - Plafons de les rutes d’Amer S’exposen 9 activitats per al 2016: - Aplec de Santa Brígida - Aniversari del grup - Sortida Naturalista

- Marxa de les ermites - Ruta nocturna - Sortida als Pirineus - Memorial Pere Fontàs - la Ruta - Portada del pessebre. No es faran la Mostra d’audiovisuals ni la sortida a la neu. També es durà a terme una nova proposta: el “Dia dels padrins i padrines de camins”, que consistirà a quedar un dia tots els padrins i padrines per netejar els camins de forma conjunta. A dia d’avui, l’entitat compta amb 431 socis inscrits. Surten de la Junta en Jordi Garangou, en Xavier Castelló, la Cecília Bosch, la Lurdes Casacuberta i l’Òscar Térmens. Per contra, entren a formar-ne part la Jordina Serrat, en Quim Virgili, en Grabi de Jesús, en Jordi Sidera, en Jordi Fontàs i en Pau Feixas.

Estat de comptes: romanent de l’any anterior: 16.585,11 €. Entrades: 7.933,11 €. Sortides: 5.144,72 €. Saldo a 31/12/15: 19.373,50 €. El 2015 es van vendre 15 llibres de “Camins i corriols” i 0 llibres d’“Apunt històric”. Es poden comprar a l’Snack, Can Puigdemont i Detalls Judit. La Noemí Casadellà, la Irene Bosch i la Isabel Junquera deixen el Consell Redactor d’El Batall per donar pas a en Jordi Sánchez, en Miquel Sánchez i en Pau Feixas. L’Adriana Fontàs continua portant a terme la maquetació de la revista. L’Albert Planagumà i en Jordi Sidera han obtingut el títol de monitor de muntanya. Irene Garangou

Apadrinament de camins Properament tindrà lloc una jornada d’apadrinament de camins i corriols d’Amer. Si estimeu l’entorn, si us agrada caminar o córrer per llocs tan bonics com Santa Brígida, Tres Rocs, Roca Bandera, Castell d’Estel·la, font Fresca... necessitem l’ajuda de tots i totes per tal de mantenir els camins en bon estat i poder-ne gaudir tots plegats. Per això fa uns anys, des del GEA Esquelles, vam iniciar un projecte d’apadrinament de les rutes marcades d’Amer, que actualment volem potenciar i fer-vos-en partícips a tots els amerencs i amerenques. Així que, el 17 de setembre us proposem una jornada ben divertida, apta per a tothom, durant la qual recorrerem alguns dels nostres camins i corriols, aprofitant per fer-ne una neteja. Us hi esperem! Jordi Fontàs

L A P R O P O S TA El roc de Pessonada

El castell del Diable al puig Dalí

No us passa que quan llegiu un llibre que us agrada molt us vénen unes ganes irrefrenables de visitar els indrets on transcorre la història? A mi em va passar amb Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll. La novel·la recrea els crims que el 1943 van tenir lloc a Carreu, al Pallars Jussà, on un matrimoni i les seves filles van ser cruelment assassinats a mans d’una parella de masovers veïns. La investigació d’aquelles morts, però, va tapar-se, segurament, per evitar mostrar una mala imatge de l’Espanya de Franco. Parla de la masia de Laortó, d’Herbasavina,del pla del Tro, d’Hortoneda, de Sant Martí de Canals, de Pessonada… Si tens la sort que una filla et diu: “Vols que anem a algun lloc?” I una altra: “Ja et cuidarem els gossos...” Dit i fet! Cap al pallars Jussà! Segur que heu vist alguna vegada la serra de Pessonada: són els cingles vermellosos que queden a la dreta del pantà de Sant Antoni anant de Tremp cap a la Pobla de Segur. Doncs bé, pel mig d’aquests cingles de conglomerat que semblen inaccessibles, hi ha la canal d’Escaligons o de l’Escalirot que, amb l’ajuda d’alguns esglaons metàl·lics, ens permet superar la muralla rocallosa de la serra. Aquest pas va servir durant dècades per pujar a la carena als pagesos, ramaders, i, malauradament, també als militars durant la guerra civil. Un cop dalt la carena, a part de gaudir del vol de nombrosos rapinyaires i de les vistes sobre el roc de Santa, la serra de Boumort i la vall i serra de Carreu, podem continuar fins a Rocalta (1489 m) o podem optar per fer l’itinerari circular, la volta al roc de Pessonada, passant per l’ermita de Sant Joanet dins d’una bauma i amb una paret de pedra seca que l’aixopluga. Si us decidiu a anar-hi, aprofiteu per visitar el poble emmurallat d’Aramunt Vell, documentat per primera vegada l’any 959, emplaçat al bell cim d’un turó. Actualment abandonat, però no per això mancat d’encant i d’un cert misteri.

Les muntanyes d’Amer, com no podia ser d’altra manera, amaguen antigues llegendes, gairebé oblidades; de castells, de bruixes, de princeses, d’ogres... i molt més. En aquesta nova secció us les anirem relatant, recuperades totes elles de l’eco dels temps gràcies a l’arxiu personal d’en Josep Puigdemont. Aquí us deixem la llegenda del castell que el diable tingué al puig Dalí (o puig d’Àlia) i de la seva bella esposa. Aquesta llegenda és la més llarga de totes les que es conserven.

Carme Pujol

La donzella Elionor fou l’única descendent de dos pares molt rics, els quals tenien gran afany de casar-la per poder així garantir que el seu extens patrimoni es mantingués dins la família. No obstant això, ella mai havia sentit el desig de casar-se, ans al contrari, ja que el que realment anhelava era dedicar la seva vida a Déu, però per no contradir la voluntat dels seus estimats pares accedí a unir-se en matrimoni, amb la condició que el seu espòs havia de tenir la barba verda. La jove pubilla es cregué aleshores salvada, perquè de minyons amb la barba verda no n’hi podia haver, però els pares, contrariats, van enviar emissaris per tota la contrada esperant trobar aquell que els havia de garantir un nét i que fos prou digne per a la seva filleta. I vet aquí que el diable, que mai ronda gaire lluny d’enlloc, va assabentar-se’n i va prendre la forma d’un gentil cavaller de verdes barbes per tal de clavar les urpes, d’una vegada per totes, a la dolça Elionor. I és que una donzella pura és quelcom que el dimoni mai podrà permetre’s. L’endemà mateix del casament el maligne s’endugué la seva nova esposa al seu castell, que era immens, amb grans sales i laberíntics corredors, tots ells farcits d’un faust i d’una abundor inefable. Un cop arribats, mentre el seu marit li manava les moltes labors que havia de dur a terme per mantenir el palau, Elionor notà que aquell color verd que havia convençut a tothom semblava començar a destenyir-se. La darrera cosa que li manà fou que mai, per res del món, s’atrevís

a obrir una de les portes del seu castell, que era pintada d’un negre digne de la nit més fosca. Amb el passar del temps, el dimoni va demostrar-se incapaç de mantenir la seva infame mascarada i s’anava mostrant cruel, astut, i desapareixia per l’enigmàtica porta per reaparèixer només a l’hora de sopar, moment en què Elionor li havia de tenir preparat cada nit un saborós banquet. Ella, que resava d’amagat perquè el seu marit li ho havia prohibit, demanava a Déu que no la deixés desemparada en aquella estranya i asfixiant situació. I així fou que un bon dia aparegué a la porta del castell una anciana pidolaire i, en veure-la des de l’única finestra de la seva torre, la bella Elionor se les arreglà per baixar i poder donar-li una almoina. El goig que Elionor sentí en acostar-s’hi i parlar-li es convertí ràpidament en horror quan aquesta li revelà que el seu marit era en realitat el diable i que la volia perdre. “No temis”, li digué la velleta, i, com si conegués de sempre els sinuosos passatges del castell, la conduí fins a la porta negra i només de tocar-la, aquesta s’obrí llastimosament en un agònic grinyolar. Tot un devessall de flames i crits va sortir-ne, com si volguessin cremar i emportar-se la velleta i la dama, i és que les dues dones es trobaven a les portes d’una de les cambres de l’infern. Al bell mig de tot, la donzella, terroritzada, va reconèixer el seu espòs, ja de barba negra, que amb una gran forca enforquillava ànimes i més ànimes i les llançava als rius de foc tot entonant càntics de bogeria. La bondadosa anciana, que era la Mare de Déu, guià Elionor fins a la porta del castell i li murmurà unes paraules a l’orella abans d’esvair-se en un núvol de llum blanca que va beneir els passos de la donzella. Decidida, cavalcà puig d’Àlia avall sota l’únic testimoni de la lluna plena, però ai quan el seu espòs se n’adonà! Amb la determinació de la pròpia fatalitat, va seguir les petjades de la fugitiva mu-

L A L L E G E N DA

ller i li llançà al damunt una tempesta, a pesar del cel serè, que inundà les rodalies i convertí els camins en rius. Elionor no tenia por. Tal com li havia dit la velleta, s’havia abraçat a la creu sagrada que s’alçava a les ribes del Brugent i que desprenia una dolça olor i on no va caure ni una gota, perquè estava més enllà de la corrupció de l’infern. Un minyó va acostar-se al ròdol de la creu per tal de refugiar-se de la tempesta, que lentament perdé intensitat. Elionor li féu encàrrec d’arribar al poble i fer saber als seus pares que ella es trobava allí, atrapada, i que esperava que l’anessin a cercar. Aleshores ella el besà a la galta i el vailet va córrer corriol enllà, mentre se li dibuixava

una rosa al punt on li havia fet el petó la dama Elionor. Els vilatans, en assabentar-se de l’estat de la filla predilecta del poble, marxaren en processó cap a la creu acompanyats del repic de les campanes del monestir. En arribar-hi van trobar-la abraçada encara a la creu i ningú, ni tan sols els seus pares, fou capaç de desfer-la’n; ningú semblava ser-ne digne. Aleshores arribà la vella monja salvadora, que s’havia demorat perquè era sorda, cega i muda i necessitava de l’ajuda d’un baiard per poder recórrer llargues distàncies, però així que estigué a envistes de la creu ella sola s’alçà, hi veié i hi sentí, miraculosament. Ambdues s’abraçaren i caigueren a terra, mor-

tes, mentre una àuria de llum blanca emergia del seu cos i s’alçava amunt cap al cel, que recompensava amb la vida eterna les angunioses penúries de les dues màrtirs, que des d’aquell instant són a la glòria conegudes com santa Elionor i santa Salvadora. Així que quan torneu a pujar al puig Dalí, el puig d’Elionor, recordeu que sota els vostres peus, sepultada entre les pedres i el pas del temps, la porta de l’infern espera, pacient, que algú sigui prou incaut per tornar-la a obrir. Consell redactor

Il·lustració: Maria Puigdemont

PA S S AT E M P S

Quin cim és?

Sou uns experts de la muntanya?? A veure si sabeu identificar cadascun d’aquests cims, alguns més propers i altres més llunyans.

6. SOLUCIONS: 1. L’Agullola / 2. Les Agudes / 3. Pedraforca / 4. El Far / 5. Rocacorba / 6. Cavall Bernat

Temps aproximat: 13 hores

Desnivell: 806 m

Distància: 52 km

(Susqueda)

Sant Martí Sacalm

Casanova del Pla

Mare de Déu del Far

El Far (1123)

Vernatallada

Esquei del llamp

Puig Bernat (768)

Castell d’Estela (640)

el Mont

la Berenguera

el Bassar

C63

la Jonquera

la Blanquera de Dalt

Sant Agustí de Lloret Salvatge (250)

les Femades

el Colomer

el Colomer de Dalt

Sant Genís (305)

Mas Terrats

Canoves

la Colònia de la Hisdroelèctrica

Palou

Amer

Can Mel

C63

Puigllobet

Can Creuet

el Pasteral

Solivent

Ca l’Anglada

Puigdalí (496)

la Llobera

Santa Brígida (442)

Can Puigserrador

el Bruguer

Puig Prunell (486)

el Llepard

Can Nicola

Sant Climent d’Amer

Torre de Rocasalva

Tres Rocs (498)

Mare de Déu del Puig d’Elena

Puig d’Elena (560)

la Barroca

Sant Roc (599)

Sant Martí de Llémena

L A V O LTA A L T E R M E

PREMIS NUMMULIT 2016

1r PREMI Lluís Masachs - Ofrena a Santa Brígida

2n PREMI Joan Mulí - Una esquetlla camí de l’Aplec

3r PREMI Carme Pujol - Símbols sobre vermell

G R U P EXCURSIONISTA A M E RENC ESQUELLES