Page 1

-Q.) I Q.)

c:>

Q.)

en

Q.)

CJ

o ~

z EDITORIAL - Presentacio - ENTREVISTA - Josep Giribet per QUIm Mmguell - DOSSIER EL PALLARS: LA PROJECCiÓ D'UN MODEL CULTURAL- Presentació - Cultura i desenvolupament al Pallars per XavIer Català i Ticó - Museus per a què? per JordI Abella i Pons - Parc Cretaci Museu de la Conca Delia per Teresa Reyes i Bellmunt - Els Raiers: donar a conèixer els Pallars mitjançant la tradició per Àngel Portet i Boixareu - OPINiÓ - L'educació artística a lleida per Carme Mole! / Ch/cot TRAMA - Sala Maria Vilaltella per Rosa Zazurca - Espais d'Art Contemporani per Jesús Navarro i Guitart - Volumetrica per Solé / Bosquet - POESIA - de Marina SoUs - La Girada per Joan Borda.


5

Presentació 6

a Josep Giribet

11

- Presentació 12 Cultura i desenvolu-

16 Museus

pament al Pallars

20 Parc Cretaci

per a què? Museu de la Conca Dellà

22 Els Raiers: donar a conèixer els Pallars mitjançant 27

la tradició L'educació artística a Lleida

29 Sala MariaVilaltella

31

Espais d'Art Contemporani

33 Volumètrica

38 La Girada per

36


ENMARCACIONES GALERIA DE ARTE Pi i Maragall, 10 Tel 24 09 27 25004 LLEI DA

LES SEVES INVERSIONS MÉS RENDIBLES AL 1r. BANC DEL PAís

BANCO BILBAO VIZCAYA


Edit.

Des que fa vora cinquanta anys que un grup d'artistes i amants de l'art varen fundar el Cercle de Belles Arts de Lleida, aquesta entitat ha sabut mantenir, amb els alts i baixos lògics, el seu caràcter compromès amb la cultura i l'art. Amb el pòsit que ens aporta aquest mig segle d'història, volem celebrar aquesta efemèride per consolidar la línia d'actuació engegada fa pocs anys amb la qual l'entitat ha anat adaptant-se a la nova demanda cultural de la ciutat, i incidir sobre aquesta. Des del Cercle hem de saber aprofitar aquesta oportunitat, que passa cada cinquanta anys, per posicionar-nos de nou a la ciutat, ser un punt de debat i innovació real en el món de l'art i de la creació, retrobar el seu ús real i social, evitant l'elitisme i provincialisme en el qual estem immersos en aquesta ciutat: la ciutat de les cols. També ens ha de servir aquest aniversari per fer un balanç de la nostra història que, per ser fruit del seu temps, ha estat sovint interpretada d'una forma massa intencionada o bé, en altres casos, amb l'amnèsia com a denominador comú. Potser és ara el moment de posar els punts sobre les is i analitzar la trajectòria del Cercle de Belles Arts de Lleida d'una forma menys apassionada i més asèptica. La nostra història ens ha de servir, com a mínim, per no viure a les fosques la resta de la vida.


Durant els mesos d'abril i maig es van fer al Cercle de Belles Arts les primeres "Jornades sobre Art i Noves Tecnologies" les diferents sessions van ser plantejades i coordinades per Josep Giribet, un targari que des de fa més de quinze anys viu immers dins el món de la creació per ordinador. A més del seu vessant informàtic cal afegirhi la seva formació artística. Ambdues facetes el converteixen en un personatge atípic, ja sigui com a creador o bé com a informàtic; la seva formació híbrida li dóna un discurs intens, coherent, el qual -com ens diu ell mateix- es troba en un estat embrionari, però aquest ens obre unes perspectives difícilment limitables en el camp de la plàstica.


Aquests nous conceptes que apareixen tenen a veure bàsicament amb la comunicació, element clau en la difusió de la cultura i del l'art. Fins ara, els mitjans de comunicació, imprès, cinema, radio,TY, etc són essencialment unidireccionals i l'usuari o receptor té escasses possibilitats de modificar i contestar el contingut que se li dóna.També un tret característic dels mitjans tradicionals de comunicació és el discurs lineal en què s'estructura, així una història o una obra té un principi i un final que, encara que poden tenir moltes interpretacions, no podem modificar-ne els itineraris ni els continguts. El terme multimèdia significa que un mateix suport (CD-ROM, lnternet... ) pot contenir diferents "medis": text, fotos, àudio, vídeo ... , en un suport molt més econòmic que el paper i fàcilment distribuïble. Però el que conceptualment suposa un canvi qualitatiu important és el concepte d'interactivitat que bàsicament significa que s'estableix una relació activa entre la informació i el receptor i precisa un compromís, una complicitat per part d'aquest. Així, la informació es pot presentar en forma no-linial, multidimensional, i és l'usuari qui crea els seus propis itineraris i fins i tot pot fer aportacions i modificar el contingut de la informació.

Encara que és una tecnologia d'origen militar aviat es va aplicar a tota mena de camps d'investigació universitària ja que permetia compartir i divulgar informació tècnica, recursos, bases de dades, etc. També permetia als investigadors col'laborar entre si malgrat residir en llocs o països diferents, d'aquí va començar a néixer la idea d'una xarxa o comunitat global que ha entusiasmat moltíssima gent d'àmbits molt diversos: econòmic, artístic, pedagògic ... Tenim empreses que ja comencen a fer negocis venent tota mena de productes, ofertes comercials, immobiliàries, d'inversió, etc però en el terreny cultural és potser on major difusió està tenint: bases de dades bibliogràfiques, programes educatius i lúdics, recursos universitaris de tota mena, propostes experimentals de comunicació audiovisual (futura televisió interactiva), museus,galeries d'art virtual, col'laboració entre tècnics i artistes ...

Per descomptat que no. El cinema no ha mort el teatre, la fotografia no va acabar amb la pintura ... , però de ben segur que hi va influenciar. De moment el que si afectarà de manera molt directa són les obres de consulta, enciclopèdies, manuals tècnics, fins i tot les publicacions de tipus acadèmic; però el llibre de butxaca i el de qualitat impresa no podran substituir-se, ni suposaria cap avantatge el canvi de medi.

No hi ha cap dubte que, d'una forma relativa, lnternet suposa una democratització molt més gran de la cultura que cap altre mitjà de comunicació anterior ja que amb un equipament tecnològic mínim permet enviar, publicar i compartir tota mena d'informació. He dit, però, de forma relativa ja que, malgrat els equipaments tecnològics actualment són molt econòmics, la distribució de les xarxes de comunicació tenen un traçat superposat al mapa del primer món, o sigui que és pràcticament com molts altres recursos un privilegi dels països més desenvolupats. De totes maneres hi ha organitzacions tipus ONG que estan treballant per fer arribar xarxes al tercer món especialment a universitats i això permetrà un més ràpid desenvolupament d'aquests països, l'accés a la informació i la possibilitat de donar a conèixer la seva cultura.

Entre


El paper de l'artista a la societat la anat evolucionant amb canvis tan revolucionaris com sociològicament la mateixa societat ho ha fet. Així, la podem veure com canvia la concepció de l'art i de l'artista amb l'expansió del cristianisme, al Renaixement, al romanticisme, a la Revolució Industria!. .. també sens dubte ha canviat molt la manera en què els artistes han pogut viure del seu art i com han donat a conèixer la seva obra. Sense anar més lluny, només fa cent anys que els artistes han gosat "crear" les seves pròpies obres sense "encàrrec" i exposar-les en galeries, van aparèixer els marxants, etc. Bé, què passa ara? De sobte un artista pot concebre una obra i al cap d'un minut aquesta imatge pot ser vista per qualsevol persona dels més de 50 milions que accedeixen a lnternet, pot rebre comentaris, suggerències o encàrrecs. La seva obra pot ser reproduïda infinitat de vegades sense pèrdua de les seves característiques originals, poden crear-se espais o entorns de trobada, discussió o educació. Pot crear una escenografia per una obra de teatre que es desenvolupa en un espai virtual, pot.... en fi, la imaginació de les noves perspectives és dificilment limitable, i tot això residint en un entorn no urbà, una característica remarcable donat que els grans esdeveniments culturals gairebé sempre han estat vinculats als de les grans ciutats. Tot és meravellós? No, sens dubte que tot té el seu pro i el seu contra i els seus inconvenients i margina vells romanticismes... però el que sens dubte és innegable és la fascinació que el nou mitjà pot despertar en molts artistes, i, com del descobriment d'un nou continent, l'esperit d'aventura, d'il'lusió, de recerca s'hi fa present.

AP

TS

Vivim a tots nivells una època marcada per la fragmentació, d'idees, d'estils, de tècniques, d'ideologies... i aquestes noves tecnologies reflecteixen enormement aquest moment i podem dir que el medi no marca l'estil, la forma ni els continguts i podem trobar tota mena de propostes: des de la imitació de les tècniques tradicionals i l'obsessió per aconseguir formes i moviments idèntics als de la naturalesa fins a l'abstració en el més clàssic sentit del terme i l'experimentació tecnoplàstica més tecnificada. També podem dir que hi ha escoles tradicionals conegudes com a Belles Arts que o bé han anat introduint l'aprenentatge d'aquestes noves tècniques d'una forma complementària o bé s'han reconvertit totalment als "e/ectronic-media" com és el cas del Gwent College de Gales amb el qual estic col'laborant en un projecte d'i nvestigació.

Quan els medis són joves és inevitable que estiguin absolutament influenciats pels llenguatges del altres medis d'expressió i poc a poc aconsegueixen un llenguatge propi sobretot quan l'eufòria tecnològica s'ha estabilitzat. Pensem sinó en el cinema.

Sí, ja hem explicat que el fet que el "lector" del missatge pugui crear itineraris i fins i tot participar en la creació, sens dubte que permet a l'artista concebre, més que històries, espais o entorns. Això, però, necessita d'un canvi de mentalitat molt important i només el temps ens dirà que pot donar de si.

No, tot al contrari, es veu reforçat en alió que d'essencial té, ja que es desproveu de


Entr& Josep Giribet en el seu taller

l'aura sacralitzant de l'objecte. L'aparença i la virtualitat prenen protagonisme i deixen espai a la imaginació, al somni i també a la denúncia, la crítica, l'horror, el desconcert, l'ajuda, l'esperança, la il·lusió .

M'ha agradat sempre buscar una feina en què no hi hagues divisions entre la vida personal i professional i que hem pogués apassionar. La veritat és que sempre m'he mogut entre la tradició i els projectes de futur, entre l'arrelament i la defensa del passat i la recerca d'espais nous. Contradictori? Complementari? No ho sé.


Gas Lleida 25007 Lleida

Major, 74

Tel. (973) 27 18 I I

CENTRAL DE

DISSENY • • • • • • •

Disseny gràfic Il.lustracions Marques Originals per a Edició i Publicitat Imatges i normatives d'empreses Muntatge d'exposicions Muntatge d'estands de Fires Plaça del Carme. 16 Entresol 2a Tàrrega

Tel. (973) 31 30 58


LA

••

~

ECC () I

N OD L IRAL

Els Pallars (Jussà i Sobirà si ens hi referim en ordre ascendent un cop superats els límits de la Noguera) han sofert, en els darrers anys, una mutació considerable pel que fa al seu potencial d'explotació, passant de ser petits focus aïllats d'atracció a esdevenir potents punts de referència dins el camp de la dinamització cultural, amb un elevadíssim increment de l'oferta turística i amb la creació de nous serveis dirigits, precisament, a omplir l'espai de lleure del denominat turisme de muntanya, tant interior com exterior. Els problemes demogràfics i la crisi soferta per l'economia tradicional de la zona, han estat els factors claus que han impulsat aquesta transformació que, a l'igual que en altres zones muntanyenques del continent europeu, passa per potenciar el sector de serveis com a únic recurs d'utilització viable per afrontar el futur amb garanties de supervivència. Conscients que la importància i la repercussió d'aquest tema supera de molt les fronteres naturals del pirineu lleidatà, la revista ARTS ha convidat Xavier Català, dinamitzador cultural del Consell Comarcal del Pallars Sobirà; Jordi Abella, responsable de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu; Teresa Reyes, directora del Museu d'Isona i Conca Della i Àngel Portet, director del Museu dels Raiers, a utilitzar l'espai del present dossier per reflexionar, de forma genèrica, sobre les conseqüències que aquesta transformació està tenint en tots i cada un dels àmbits del món cultural pallarès, tot cercant el punt de vista analític de l'especialista que, no tan sols viu la problemàtica de forma propera, sinó que, alhora, n'esdevé protagonista.

.....

lli

DI


CULTURA I DESENVOLUPAMENT AL PALLARS Xavier CATALÀ I TICÓ Dinamitzador cultural del Consell Comarcal del Pallars Sobirà

AP

lS

El Pallars és una zona de muntanya conformada per dues comarques geogràficament ben definides entre elles, travessades de nord a sud per la Noguera Pallaresa, amb unes ancestrals relacions de veïnatge que es veieren força millorades d'ençà que al segle XVII s'obrí un camí sobre la roca del congost de Collegats. Fins llavors les comunicacions entre les dues comarques s'havien de realitzar per collades i ports quan la climatologia ho permetia, i també pel curs del riu a través dels rais que, a més del transport de fusta, també transportaven ferro i altres productes del Pallars Sobirà riu avall. Per tant, el riu Noguera Pallaresa, ha estat històricament un dels principals eixos de comunicació entre dues comarques que, d'altra banda, han conformat també durant llargs períodes una sola unitat politicoadministrativa: el comtat de Pallars, i ja en època més recent un mercat «integrat» en què el Pallars Sobirà abastia el Jussà d'animals de peu rodó, fusta, ferro, etc i el Pallars Jussà abastia el Sobirà de vi, oli, etc. No obstant això, fins ben entrat el segle XX, l'economia d'ambdues comarques estarà basada essencialment en l'autoconsum, produint gairebé tot allò que necessiten per subsistir. D'un passat medieval alhora esplendorós i alhora ple de lluites entre senyors feudals, com ho testimonien la ingent quantitat de nuclis de població, monestirs, esglésies i ermites romàniques o els nombrosos castells, torres fortes i recintes fortificats i d'una època moderna en què s'explotaren boscos i mines de ferro i s'estengueren els conreus fins als límits en què l'orografia i el clima ho permetien i es construiren molins, serradores, batans i forns de calç, etc., s'arribà a mitjans del segle XIX en què començà una forta crisi que, tret d'alguns curts períodes, s'ha anat aguditzant fins a l'actualitat. L'any 1860 és el punt d'inflexió que marca el començament de la davallada amb l'inici d'un fort procés migratori, principalment cap a les zones industrials del litoral, i el desmantellament de bona part de les indústries tradicionals de muntanya (fargues, manufactura tèxtil i de l'alimentació, etc.). tot i que no serà fins pràcticament la segona meitat del present segle en què el sistema capitalista penetrarà d'una forma clara dins l'economia


d'autoconsum, integrant el Pallars Sobirà dins l'economia de mercat, amb els trasbals que això suposarà per a les formes de vida tradicionals. Tot plegat, lògicament, comportà un trencament quant a la percepció d'aquesta nova realitat, ja que els valors tradicionals deixaren de ser vàlids i els nous estaven per definir. És a finals de la dècada dels anys 1970 i durant la dels 1980 quan progressivament es va prenent consciència de la necessitat de recuperar una identitat per a una comarca que havia quedat desvertebrada per l'impacte de la modernitat. Inicialment, i paral.lelament al que passarà a les comarques veïnes, qui abordarà aquest problema no serà pas l'administració sinó un seguit d'iniciatives d'individus o col.lectius que aniran manifestant la seva preocupació envers cada comarca i conjuntament sobre la situació global de tota l'àrea de muntanya; i ho faran des de grups més o menys organitzats com: els Grups de l'All Pirineu o el Centre d'Estudis del Pallars, amb l'organització d'activitats puntuals, en les quals s'abordaran tota mena de qüestions relatives al present i al futur d'aquestes zones, com: el Curs d'Estiu d'Estudis Pirinencs, les Jornades sobre la problemàtica cultural del Pallars, etc., i amb l'elaboració d'estudis, propostes i materials diversos. Serà a partir d'aquest moment que al Pallars, i més concretament al Sobirà, aniran apareixent tot un seguit d'entitats i associacions, desigualment distribuïdes territorialment que, a un nivell més local, aniran jugant un molt important paper dinamitzador alhora que aniran creant una progressiva conscienciació col.lectiva sobre la deplorable situació global de cada zona i sobre la necessitat d'anar arbitrant i oferint alternatives.


Excavacions arqueològiques al Castell de Sort

A

lS

Tot i algunes evidents excepcions, en els darrers anys s'ha iniciat arreu del Pallars una dinàmica de recerca, conservació, difusió i restitució patrimonial que abarca tant treballs de recerca sobre aspectes de patrimoni cultural i natural, com tasques de restauració i conservació d'elements patrimonials (castells, recintes fortificats, poblats medievals, indústries tradicionals, monestirs, esglésies, retaules, pintures murals, talles, patrimoni documental, etc.). com la difusió a través de nombroses publicacions, com l'impuls donat a les activitats de dinamització cultural, ja siguin activitats tradicionals o de nova creació, o bé la creació i l'impuls d'instruments de gestió de tot aquest patrimoni, com les diverses iniciatives museístiques que no només han valoritzat aquesta riquesa patrimonial sinó que estan fent possible la recuperació de l'autoestima, de la identitat, a través de la restitució d'aquest patrimoni als seus autèntics protagonistes, que són els membres de la comunitat, alhora que representen propostes de desenvolupament socioeconòmic de la comarca, ja que es parteix d'aquest patrimoni com un recurs econòmic de primera magnitud. Dins aquest context, coincidint amb la recuperació de les llibertats democràtiques, i especialment d'ençà dels anys vuitanta comencen a sorgir un grapat important d'iniciatives, que amb més o menys encert i continuïtat, i des de plantejaments més o menys folklòrics o racionalitzadors acabaran dibuixant un panorama d'una important revitalització sociocultural: 1.- Es recuperen i/o revitalitzen festes i tradicions populars: balls populars, cançons i mú-

sica tradicional (Dansàneu, Tradicionarius, ".l carnavals, jocs (joc de bitlles). fires (d'I;sterri d'Àneu, Sort, Tremp, Promopallars a la Pobla, Fira de Salàs, ".). aplecs, etc. Paral.lelament es tiren endavant activitats de nova creació com ara mostres (Jornades Gastronòmiques del Pallars Sobirà, Mostra-Fireta de productes artesanals de sant Joan a Sort, Jornades del Color al Pallars Jussà, Fira d'Andròmines de Salàs, ".). concursos (Concurs de Gossos d'Atura de Llavorsí, Concurs de Pintura de Tírvia, Concurs de Pintura Ràpida de Talarn, concursos literaris, etc.). exposicions de pintura, fotografia antiga i etnografia, i d'altres. 2.- Des d'algunes entitats culturals i des de la pròpia administració local i comarcal s'engeguen també accions de recerca, recuperació, revitalització i difusió que van des de la restauració i conservació d'elements patrimonials (castells, recintes fortificats, poblats


medievals, indústries tradicionals, monestirs, esglésies, retaules, talles, etc.) fins a la creació i adequació d'infrastructures i equipaments culturals (Arxiu Històric Comarcal de Sort, sales polivalents, etc.), o la creació de serveis culturals de suport (Servei de Dinamització Cultural i Centre de Recursos Culturals del Consell Comarcal del Pallars Sobirà), o les tasques de recerca i divulgació dutes a terme des d'entitats com el Centre d'Estudis del Pallars amb més d'una trentena de publicacions. No obstant això, cal dir també que encara hi ha alguns municipis que fins ara no han mostrat gaire interès en la preservació del seu patrimoni cultural, la qual cosa fa que encara s'estiguin ensorrant importants elements patrimonials davant la més absoluta indiferència per part de qui té la responsabilitat de vetllar per la seva conservació. 3. - Finalment, s'inicia al Pallars una dinàmica de gestió de tot aquest patrimoni que anirà cristal.litzant en diversos projectes, a través dels quals es pretén contribuir a un desenvolupament de la zona, ja que es parteix de la consideració del patrimoni cultural com un recurs econòmic de primera magnitud a través de la gestió del qual es pot contribuir d'una manera decisiva a un desenvolupament socioeconòmic racional d'aquesta zona. L'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, el Museu dels Raiers de la Pobla de Segur i el Museu d'Isona i Conca Dellà són els tres més clars exponents d'aquesta concepció i dinàmica de gestió patrimonial que actualment es duu a terme al Pallars, en la qual es combina amb èxit el rigor en els plantejaments de recerca, conservació, difusió i restitució patrimonial, amb una rendibilització social i econòmica per al conjunt de la societat pallaresa. Existeixen també altres iniciatives en aquesta mateixa línia: el Museu de la Fusta d'Àreu, ja en funcionament, el projecte d'un Centre d'Art i Natura a Farrera, el projecte del Centre d'art "El Racó" de Tírvia, el projecte de reconstrucció d'una farga catalana a Àreu, el projecte de gestió patrimonial de la Casa de la Sal de Gerri de la sal, el projecte d'Itineraris Culturals i de Natura del Pallars Sobirà, el Museu Geològic de Tremp, etc., que ben segur han de contribuir a incrementar i millorar la qualitat de vida dels pallaresos i a desenvolupar socialment i econòmicament aquestes comarques.

Casa de la Sal (Gerri de la Sal)


MUSEUS ,

PERA QUE?

Jordi ABELLA I PONS Director de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu

Catalunya és un país que disposa de museus de tota mena de tamanys i colors. Des dels recents i impressionants museus nacionals on sembla ser que s'expressen i es recullen els més prestigiosos símbols de la cultura catalana, fins als modestos museus locals i municipals que emmagatzemen la preuada identitat local, passant pels museus comarcals molts d'ells fruit d'antigues cojuntures polítiques que sovint han quedat oblidades en el temps. Aquesta varietat implica, evidentment, que sota un mateix concepte de museu trobem diverses realitats amb situacions, problemàtiques i contextos diferents. Un panorama que tot i ser ric i divers es fonamenta -o al menys així hauria de sera partir de tres premisses comunes bàsiques: Un territori, una població i un patrimoni. En aquest sentit, arreu del nostre país trobem diferents maneres de vincular aquestes variables des de les macroestructures que intenten integrar tot el territori i la població catalana, però que de moment concentra la major part de les seves instal.1acions a les grans zones urbanes, fins aquells que abarquen una comarca, un municipi o un poble. Sembla ser que molt sovint s'oblida que el que dóna raó de ser i coherència a la creació i al manteniment d'un museu ha de ser la funció i la utilitat social que aquest tingui per a la comunitat. Encara avui arrosseguem com una pesada llosa aquella imatge que identifica els museus com a centres gairebé sacralitzats que enarborant l'estendard de la cientificitat s'acaben convertint en entitats etèrees i abstractes que, progressivament, es tanquen en elles mateixes i perden el contacte amb la comunitat que els envolta. Malauradament aquesta imatge, relacionada amb cert elitisme i pomposos aires de glòria, no sempre és fictícia i en alguns casos encara forma part del panorama museístic del nostre país. Potser des del món de la cultura institucional i formal hem abusat massa dels


u

r

"privilegis" i "llicències" que sembla ser ens ha atorgat la mare ciència i que, sense adonar-nos-en, ens hem anat allunyant de la realitat que dia a dia transcorre en el nostre entorn. Quantes persones mai han anat a visitar el museus del mateix poble o ciutat on viuen? Quantes vegades els escolars surten esbufegant i amb cara d'avorriment de la visita al museu que ha organitzat l'escola? Quanta gent relaciona, encara avui, els museus amb polsoses coHeccions amb les quals mai s'han arribat a identificar? ... Preguntes de difícil resposta però obligada reflexió. No podem defugir la part de responsabilitat que com a institucions públiques tenim en aquestes actituds. És important saber fins a quin punt són útils els nostres museus per a la comunitat ja que, d'aquesta manera, sabrem quina és la valoració real que podem fer d'aquesta institució i el nivell de participació i implicació que poden comportar. Sortosament, durant aquests últims anys sembla que arreu del país comença a consolidar-se una nova filosofia que proposa fer dels museus entitats vives en constant debat amb la comunitat. Es pretén fer del museu una eina útil que al mateix temps que treballa per la conservació i salvaguarda del seu patrimoni potenciï la formació, la dinamització cultural i participi en el desenvolupament econòmic i social de la població. Aquests nous corrents que aporten aire fresc al món de la gestió cultural sembla que ens han arribat al Pallars i són diverses les experiències en procés de consolidació que s'estructuren a partir d'aquesta filosofia.


AR

TS

v( LES VALLS AK2U

TEORIA I PRÀCTICA D'UN PROJECTE Aquesta experiència, que s'obre al públic d'una manera permanent a partir de 1992, neix amb una clara voluntat de crear i consolidar una plataforma museològica que tingui utilitat per a la comunitat. En aquest sentit, una de les premises bàsiques amb les quals es fonamenta el projecte és la utilització dels recursos culturals i patrimonials de què disposa el territori per millorar la qualitat de vida de la comunitat. Sovint els grans plantejaments teòrics comporten greus problemes d'aplicació pràctica a una realitat local i específica. El gran repte i la gran dificultat per a qualsevol museu o entitat de gestió patrimonial és poder i saber evolucionar al mateix ritme que ho fa la comunitat. Per a poder assegurar aquesta capacitat d'adaptació és necessari mantenir un constant contacte amb la realitat diària d'un territori. Des de l'Ecomuseu de les valls d'Àneu, tot i les seves mancances pressupostàries i d'equipament, entenem prioritàries les actuacions destinades a la formació, dinamització i sensibilització de la població aneunca i pallaresa. És important que, a mig o llarg termini, es pugui assegurar el futur del projecte a partir d'una forta base popular que el recolzi. En definitiva, hem d'intentar que el propi Ecomuseu sàpiga fer-se necessari a la població i que sigui aquesta, integrant-hi el major nombre de sectors possibles, qui realment doni coherència i sentit al projecte i el sàpiga defensar si arriba el moment. Aquesta és la línia estratègica a la qual destinem més esforços actualment. Saber captar l'interès d'un públic local que vagi més enllà de la simple atracció turística és, segurament, una de les grans dificultats de museus i altres centres de gestió patrimonial. No existeixen fórmules màgiques o infalibles que assegurin la participació i la


La creació d'un cos de guies de l'Ecomuseu, on s'hi aplega un nombrós col, lectiu de joves de la zona, intenta estretir la relació museu-població. Qui millor que la mateixa població per explicar el seu patrimoni?

vinculació de la població. Són molts els condicionants, les limitacions i els obstacles que poden dificultar el camí però és important no perdre mai aquest objectiu. Sens dubte, en un moment com aquest en què la cultura pateix greus problemes pressupostaris i de finançament és important saber sobreviure a partir d'imaginació, despeses ajustades i, sobretot, programes d'actuació que responguin a les necessitats de la pròpia població.


PARC CRETACI MUSEU DE , LA CONCA DELLA , ISONA I CONCA DELLA Teresa REYES I BELLMUNT

Directora del Museu de la Conca Dellà Isona i Conca Dellà

AR

lS

Isona i Conca Dellà és un municipi de la comarca del Pallars Jussà que es troba immers en una aguda crisi econòmica i demogràfica, però que compta amb un potencial turístic que pot afavorir el seu desenvolupament en un termini relativament curt. Per aquest motiu, l'Ajuntament va elaborar un pla de desenvolupament, a partir del qual s'ha definit un projecte de futur per al municipi. Les línies mestres d'aquest pla se centren en la promoció dels elements singulars de la zona, especialment el patrimoni cultural i natural, el desenvolupament de noves activitats econòmiques, l'estructuració d'una oferta de turisme rural i la millora de les infraestructures del territori. L'opció de futur del municipi passa pel foment d'estratègies de dinamització del turisme cultural, base a infraestructures i serveis que garanteixen un desenvolupament sostenible i respectuós amb l'entorn. El punt de partida d'aquesta estratègia es fonamenta, doncs, en els recursos culturals i naturals de la Conca Dellà. De manera especial convé mencionar el fet que al terme municipal d'Isona i Conca Dellà s'hi troben diversos jaciments de grans saures i que, alhora, Isona conserva en el seu subsòl els testimonis materials de l'antiga ciutat romana d'Aeso. A través dels estudis paleontològics realitzats s'ha comprovat que en el cretaci la Conca Dellà va ser poblada per una variada fauna de dinosaures herbívors, uns dels darrers a extingir-se de la terra. Actualment s'hi han trobat elements destacats com són ossos fòssils, petjades i jaciments d'ous. L'espectacular llosa plena de petjades de dinosaures de la Posa, el jaciment d'ous de dinosaures de Basturs o els jaciments paleontològics del barranc d'Grcau, de Sant Romà d'Abella i dels Nerets (Vilamitjana) , constitueixen els enclaus fonamentals per testimoniar aquest fet. Per altra banda, són remarcables els testimonis arqueològics de l'antiga ciutat


Planta dels dinosaures

Planta dels romans

romana d'Aeso, punta de llança de la romanització del territori en aquestes latituds prepirinenques, on va néixer el destacat centurió Luci Emili Patern. A més, cal tenir en compte altres elements patrimonials com tots els testimonis que han quedat de l'època medieval, entre els quals cal destacar l'església romànica de Covet i els castells de Llordà i Orcau, entre altres. També s'ha de valorar la riquesa de l'entorn natural, ja que en aquest territori es localitzen diferents paisatges, poblats per una flora i una fauna diverses. Així neix el projecte Parc Cretaci, que pretén articular una oferta cultural i turística a partir del patrimoni paleontològic de la Conca, però oberta al coneixement de tots els elements culturals i de l'entorn, partint d'un centre d'informació i acollida en el mateix Museu de la Conca Dellà. L'itinerari expositiu d'aquest centre museístic, que compleix alhora les funcions d'Oficina d'Infonnació Turística, s'inicia amb una presentació de tot el patrimoni cultural i natural de la Conca Dellà. A partir d'aquí, una escala en el temps ens transporta al passat fins a la primera planta on hi ha "El temps dels romans" on s'explica la ciutat d'Aeso i el paper que aquesta va tenir en la romanització i, finalment l'escala ens acaba transportant a la segona planta, 65 milions d'anys enrere, al cretaci, és el lloc de "El temps dels dinosaures", on podem conèixer el paisatge i la vida d'aquests grans animals abans de la seva extinció definitiva. El projecte té continuïtat amb el desenvolupament del Parc Cretaci, a partir de la rnuseïtzació "in situ" de les petjades de dinosaure de la Posa, de la senyalització de rutes i itineraris per la Conca i de l'impuls de tallers i programes didàctics adreçats principalment a escolars.


ELS RAIERS: ,

DONARA CONEIXER ELS PALLARS MITJANÇANT LATRADICIO f

Àngel PORTET I BOIXAREU

President de l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa

El transport fluvial de la fusta fou un ofici força característic de les comarques de muntanya del nostre país. Poblacions com Coll de Nargó al Segre i la Pobla de Segur i el Pont de Claverol a la Noguera Pallaresa foren, durant segles, pobles amb gran tradició raiera i d'on provenien la maj or part dels homes que conduïen la fusta dels boscos pirinencs per les aigües dels nostres rius. L'inici de la construcció de les grans preses per a l'aprofitament hidroelèctric precipità la desaparició de l'ofici, el qual deixà d'existir al voltant del 1930. Durant més de quaranta anys els raiers foren tan sols un record en la memòria d'aquelles persones que n'havien fet una forma de viure i de guanyar-se la vida, dels seus familiars i de les persones de les poblacions riberenques que havien vist navegar els rais i tal vegada havien compartit alegres vetllades amb les colles de raiers als hostals de la vora del riu. A partir del 1972 els raiers tornen a l'actualitat mitjançant sengles homenatges deguts a l'empenta i a la tossuderia de dues persones amants i coneixedores del nostre món rural i fluvial, en Ramon Canals i Guilera i en Ramon Boixareu i Areny. Els actes rememoratius, tot i ser molt concrets, foren la llavor de tot l'important moviment generat després a l'entorn d'aquesta pràctica.

Si algun fet o manifestació pot ser considerat com la peça clau i decisiva de tot el moviment generat al voltant de l'ofici tradicional desaparescut, aquesta és, sens dubte, la Diada dels Raiers. La diada dels raiers neix a la primavera del 1979, tot just constituïts els primers ajuntaments de la democràcia amb una doble finalitat: homenatjar i donar a conèixer els raiers com a tret característic de la Pobla de Segur i aprofitar la singularitat d'aquesta pràctica per crear una festa de cultura tradicional que fos prou atraient per promocionar aquesta vila pirinenca.


....... lli El fet que en aquells anys fossin vius encara els tres darrers raiers de la Noguera Pallaresa, possibilitava la creació d'una festa amb unes arrels molt fondes i facilitava la recreació de l'ofici amb total fidelitat mercès al mestratge d'aquests darrers supervivents. De la mà d'aquests veterants navegants, els <<llOUS» raiers vam poder aprendre fidelment els secrets de la construcció i de la navegació dels rais. Això ha permès mantenir l'ofici amb una gran puresa que permet afirmar que no existeixen diferències entre els rais que navegaren els nostres rius a les primeries de segle i els actuals, que conviuen amb les cada dia més agosarades novetats de la ciència i de la tècnica. A més de la veu i del record d'aquestes tres persones, hem pogut recollir totes les característiques de la vida al riu, les relacions amb la família que havia de quedar-se al poble, la terminologia emprada per anomenar els tipus de fusta, les eines, les parts del rai, els indrets per on passaven els raiers, i tot un seguit d'anècdotes tràgiques o alegres, que dibuixen, en conjunt, una feina dura però també ben remunerada. En resum, durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, el doble objectiu marcat es va anar assolint a un nivell força remarcable. Malgrat això es detectaven algunes mancances i s'intuïa que, darrera del moviment generat, hi havia un gran potencial per consolidar el seu paper com a dinamitzador cultural i atractiu turístic.

La creació del Centre Cultural dels Raiers, o Museu dels Raiers del Pont de Claverol era, sens dubte, l'element que havia de permetre la consolidació de tot el moviment raier en un sentit doble. D'una banda, es convertia en la casa dels raiers pallaresos i permetia inventariar, classificar i posar a l'abast dels estudiosos i del públic en general tot el material recollit en forma de documents, fotografies, enregistraments en àudio i vídeo, eines, vestits, bibliografia... Per una altra banda, permetia el


AP lS

contacte entre els raiers i el públic durant tot l'any, i no tan sols amb motiu de la Diada dels Raiers cada primer diumenge de juliol. Després de molts esforços (és ben veritat que tot allò que és bo costa d'aconseguir), i mercès a l'ajut i a la col.laboració de les persones de l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa (creada amb la finalitat d'aglutinar esforços i donar personalitat jurídica a la comissió per la Diada dels Raiers que portava endavant tota l'organització) i amb l'ajut de diverses institucions (Ajuntament del Pont de Claverol-Conca de Dalt, Conselleria de Cultura i Ministerio de Obras Públicas com a pilars fonamentals i altres en més petita escala) s'aconseguí tirar endavant en dues fases l'obra civil i s'omplí de contingut les antigues escoles del Pont de Claverol un cop remodelades i ampliades. Com dèiem més amunt, el Museu dels Raiers s'ha convertit en un element clau en tot aquest moviment. El tàndem museu-diada s'ha revelat d'una efectivitat extraordinària des del punt de vista de projecte patrimonial que contribueix de manera decisiva a potenciar el turisme cultural, una eina a tenir cada dia més en compte, des del punt de vista de redreçament cultural i econòmic de les nostres zones rurals i de muntanya. La diada continua essent el gran esclat raier anual, el gran espectacle fluvial, i a més, en els darrers anys, la coincidència de dates amb la Trobada de Música Tradicional al Pallars, l'ha convertit en la gran festa de la cultura popular i tradicional. A més, la participació, exercint com a raiers, de personatges força coneguts, l'ha colocat, encara que sigui un sol cop a l'any, a primera plana de tots els mitjans de comunicació catalans i estatals. En aquest sentit, la rendibilitat obtinguda en termes de difusió i en especial pel que fa a associar la Pobla com a vila raiera per excel.lència, superen les previsions més optimistes, fetes en aquest sentit, ara fa 17 anys, quan es començà a treballar en aquest camp. El Museu, per la seva banda, se situa en el seu paper de referència inel.ludible per a les persones que visiten la comarca. Un tema força atractiu i exclusiu, amb


un tractament molt gràfic i presentat de manera senzilla i didàctica, conforma un espai modest, sense pretensions de grandesa però perfectament adaptat i encaixat en un territori del qual n'ha heretat els trets bàsics, la seva autenticitat. Fins avui, el nombre de visitants creix any rera any. Si bé és veritat que hi ajuden factors externs (la campanya de la Diputació de Lleida obsequiant bitllets gratuïts per als grups que viatgen en el tren de la Pobla n'és un bon exemple) des de l'Associació dels Raiers que té cura del funcionament del Museu, també es treballa contínuament en diferents línies. D'una banda posant a punt l'inventari i la classificació del material que conforma el fons del museu. Per un altra, millorant i innovant constantment els elements que conformen l'exposició permanent i produint exposicions de caire temporal. I finalment impulsant l'estudi i la difusió, j a sigui facilitant la tasca dels estudiosos i investigadors externs, ja sigui col.laborant en la redacció d'articles divulgatius des de diversos enfocaments als mitjans més variats o també amb l'edició i realització de materials diferents de caire divulgatiu, des d'una proposta didàctica pels escolars que visiten el museu fins a la publicació de llibres, vídeos, ... En conjunt, un binomi amb uns resultats prou importants i esperançadors que ens fa mirar amb optimisme cap al futur si no es relaxa el ritme de treball i recerca de nous camins, dut a terme fins avui.

La internacionalització i els contactes amb associacions de raiers d'altres rius, a vegades força llunyans, han estat un dels ajuts més importants en aquests anys de treball i un punt de referència que cal tenir en compte quan es parla de l'estudi i de la difusió de l'antic ofici. Cal dir que quan es va començar a treballar en aquest camp, com hem dit als anys setanta, es va creure que valia la pena potenciar els raiers com a element


AD

IS

exclusiu i diferenciador i que conferia caràcter. Com és evident, es COneIXia l'existència d'Una altra vila raiera, Coll de Nargó al Segre, però ben poca cosa més. Per sort, el camí recorregut ha anat ampliant horitzons fins arribar a la visió actual en què podem dir que no s'entendria el fet raier pirinenc deslligat del transport fluvial de la fusta com a pràctica habitual, en unes èpoques històriques o en unes altres, en qualsevol riu del planeta que uneixi boscos notables amb conurbacions o ports de mar importants. D'una banda, el fet de sentir part d'un col.lectiu més gran, amb uns objectius similars, ha acabat d'omplir de contingut la tasca al voltant dels raiers i ha incrementat la motivació de les persones interessades. Algunes de les realitats actuals, el Museu del Pont de Claverol, per exemple, tindrien un contingut molt diferent si tot aquest temps s'hagués treballat de forma aïllada. D'altra banda, aquests contactes internacionals (afavorits per les celebracions de les trobades que permeten conèixer d'aprop la realitat de la navegació a cada riu) han ajudat a respondre algunes preguntes sobre els raiers catalans. De la comparació de les tipologies de la llera dels rius, del seu cabal i de la morfologia dels rais se n'han extret conclusions que ajuden a entendre perquè els rais dels nostres rius es construïen com coneixem i no d'una altra manera. De les explicacions sobre els costums dels raiers, de la seva procedència geogràfica, s'ha pogut deduir que malgrat les grans distàncies i les dificultats de comunicació dels temps antics, l'ofici s'inspirava en els mateixos principis tècnics i optava per les mateixes solucions, fins i tot les eines emprades responien a unes necessitats iguals. En resum, podem parlar d'un tercer pilar d'aquest moviment raier, que emmarca tot el treball dins d'un concepte més ampli, que arrodoneix el sentit ja important de la tasca realitzada a casa nostra. Esperem que per molts anys el fet raier continuï donant a la Pobla i al Pont de Claverol aquesta empremta diferenciadora, aquest encant especial que neix d'una estreta vinculació amb el riu, la Noguera Pallaresa, però que lluny de cloure's en si mateixa, s'obre al món de la mà de moltes altres associacions germanes, fent realitat un cop més la frase que encapçala els estatuts de l'Associació Internacional de Raiers: «Els rius i les aigües no tenen fronteres».


L'EDUCACIÓ , ARTISTICA A LLEIDA:

L'ENSENYAMENT VISUAL I PLÀSTIC A L'ESCOLA

Els espais expositius, els museus d'art, el món del disseny, l'urbanisme, l'arquitectura... tot plegat forma part de la cultura visual a Lleida. No obstant això, perquè aquesta cultura sigui plenament democràtica és necessari que tothom en pugui gaudir. Una educació artística apropiada és el fonament imprescindible per tal que els lleidatans i les lleidatanes puguin assumir activament el seu paper com a espectadors d'art i, d'aquesta manera, s'eixamplar el cercle artístic.

UN CERCLE PETIT ITANCAT A la nostra ciutat tant el teatre com les audicions musicals, els concerts... apleguen un públic considerable. No podem dir el mateix de les exposicions d'art; se'n fan suficients i bones, tanmateix, l'afecció pel món de l'art continua essent elitista. Opi Hom sap que l'educació artística no ha d'anar adreçada només a la formació d'artistes. L'artista té un paper fonamental en el desenvolupament artístic. L'art, però, és comunicació, i la seva finalitat només s'acompleix en contacte amb l'espectador. Durant molt de temps a Lleida s'ha prioritzat la formació d'artistes i la política expositiva. Aquí l'espectador acaba sent el mateix artista, conformant un cercle petit i tancat. D'això no en té cap culpa l'artista ni tampoc la dificultat de comprensió de l'art actual, que ja ho ha de fer. L'art té una funció de recerca d'endinsar-se en camps de l'experiència nous, d'anar sempre més lluny, i en aquesta funció tots els sectors socials cal que hi juguin el seu paper.

L'ÀMBIT ESCOLAR: UNA INICIACiÓ AL CONEIXEMENT ARTíSTIC L'educació artística a l'escola és avui un tema pendent dins del món de l'ensenyament. Si donem un repàs del que es fa a les escoles en horari lectiu veurem que els continguts que actualment s'estan treballant en l'àrea de plàstica giren entorn els treballs manuals, la còpia de models i la lliure expressió. Poques són les escoles que han introduït en el seu temari l'ensenyament del llenguatge visual i plàstic i, menys encara, les que treballen l'anàlisi d'imatges i d'obres d'art. No obstant això, l'interès que els professors i professores mostren en l'actualitat per aquests temes és, si més no, esperançador.


La reforma educativa posa les bases curriculars per a una "bona" educació artistica, ho fa, però, de manera poc realista. Pretén implantar els seus programes "constructivistes" sense tenir en compte la situació real dels aprenentatges escolars, i no recull la figura d'un especialista que en opinió de tothom ajudaria a normalitzar l'educació visual i plàstica a l'escola. D'altra banda, si ens fixem en el currículum ens adonarem que la programació és molt àmplia i poc explícita. Suma conceptes i no selecciona, i se suposa que tota aquesta immensitat de continguts i d'objectius s'han d'aconseguir en un horari mínim.

AP

T5

Fins i tot l'adequació metodològica del currículum seria qüestionable perquè deixa de banda alguns models metodològics de provada eficàcia en altres països. La investigació pedagògica en aquesta àrea és insuficient i amb un vessant excessivament teòric. Manquen programes d'investigació-acció que fonamenten la nostra pràctica educativa. No entrarem ara en aquestes qüestions teòriques pel que fa al desenvolupament d'aquests aprenentatges, el més important, ara i aquí, és partir de la situació real en la qual ens trobem.

EL PAPER DE LES INSTITUCIONS Tal com s'ha dit, el Departament d'Ensenyament no acaba d'encarrilar adequadament la tasca educativa referent a l'EVP. En canvi a Lleida podem observar un progressiu interès institucional respecte a aquests temes. Pel que fa a la formació del professorat, el Centre de Recursos, l'Escola d'Estiu, la Caixa... i, amb caràcter permanent, l'ICE de la Universitat de Lleida, organitzen cursos i seminaris de formació i actualització pedagògica i artística docent. El Museu d'Art Jaume Morera ha iniciat aquest any la seva programació didàctica amb uns mòduls aplicables a tres nivells de primària. Pràcticament totes les escoles de Lleida han realitzat aquestes activitats amb molt bons resultats. L'Ajuntament de Lleida, conjuntament amb l'Escola de Belles Arts i Trama, han posat en marxa un seguit d'activitats didàctiques al voltant de les exposicions d'art que acompanyades d'un material didàctic complementari permeten als nens i a les nenes accedir a la comprensió

de les manifestacions artístiques més actuals. També la Caixa organitza visites comentades per explicar les seves exposicions. Des de fa deu anys el programa Municipal "Obrim les Escoles" organitza tallers de plàstica en horari extraescolar en aquests tallers els infants han pogut aprendre a estimar la natura a través de l'art i del reciclatge, manipulant tot tipus de materials per l'elaboració de treballs artístics. Cal destacar també el paper de les APA que en alguns col'legis possibiliten el desenvolupament de tallers de plàstica. Fora d'horari escolar els infants poden aprendre art als tallers de l'Escola Municipal de Belles Arts i als tallers de Trama, entre d'altres... Totes aquestes iniciatives, l'interès dels mestres i entusiasme dels alumnes per aquests temes fan que el futur dels ensenyaments artístics en l'àmbit escolar de Lleida, sigui, si més no, esperançador.


SALA MARIA VILALTELLA:

La Sala Maria Vilaltella del Cercle de Belles Arts és un espai força significatiu per la plàstica de les comarques de Ponent. Des de la seva inauguració fins ara, aquesta Sala ha reflectit bona part de la dinàmica artística que s'ha produït en el nostre territori. Fa un any que es va reformar i adequar aquest espai d'acord a uns criteris i unes necessitats actuals. Paral'lelament s'han dissenyat unes línies d'actuació i programació amb la finalitat de potenciar i promocionar artistes emergents.

UNA APOSTA PER L'ART JOVE

Crear un espai d'art contemporani ens presenta unes peculiaritats molt concretes i específiques. És evident el perill que es transformés en un centre marginal. En som conscients de la mateixa manera que tenim present que els resultats són, com a mínim, a mig termini i tan sols s'aconseguiran si apliquem uns criteris rigorosos de la programació. També s'ha d'aconseguir una implicació directa dels artistes i agents culturals si pensem en una normalització artística a partir d'una voluntat de contextualització social de l'art. El balanç que podem fer després d'una temporada de funcionament (maig de 1995 - juny de 1996) és força positiu i ens anima a seguir endavant amb aquest projecte. Han estat vuit exposicions d'artistes de comarques i locals, de l'Escola d'Arts i Oficis de Lleida iTàrrega, i de la Facultat de Barcelona, de tendències i tècniques diverses, de forma individual o col.lectiva ... això sí tots eren menors de 30 anys. La Sala, malgrat estar ubicada en un segon pis, ha anat agafant un ritme propi i va creant i organitzant un sector d'artistes i públic que no existia fins ara a les comarques de Ponent. Creiem que amb la reobertura d'aquesta Sala queda cobert un espai d'art necessari i vital per a la ciutat de Lleida. L'objectiu primordial d'aquest espai, es recolzar als artistes en procés de formació i en projecció. La línia d'actuació establerta esta en funció d'aquest fet, que no persegueix altra cosa que mostrar i ensenyar la diversitat de tendències en les que treballen els artistes joves. D'aquí que la Sala MariaVilaltella es defeneixi com un espai d'art on conflueix tota mena de tendències artístiques, des de les més radicals fins a les que mostren certs lligams més convencionals. D'altra banda, la implicació de bona part dels creadors ha estat sorprenent. Conjuntament amb socis i col'laboradors del Cercle de Belles Arts s'han organitzat

Op


el cicle de tertúlies "Escultura i Ciutat" i les Primeres Jornades sobre "Art i Noves Tecnologies". Així doncs, les diferents exposicions ens han permès agrupar a una sèrie d'artistes, i a partir d'aquí establir un punt de trobada entre aquests artistes i diferents personatges del món artístic i cultural. Fins ara la major part de les exposicions han estat de forma individual però pretenem, que a mesura que es vagi consolidant la Sala, realitzar exposicions col, lectives per tal d'establir un diàleg entre els artistes i els seus diferents plantejaments. De moment sembla que la Sala vol, hi ha uns interessos comuns entre els artistes, l'entitat i la gent que li agrada l'art... us convidem a venir-nos a veure.

A

IS

A continuació detallem una relació de les exposicions i artistes que han participat en aquest projecte. Dues exposicions d'escultura: una individual de la Coloma Graells (del 25 d'octubre al 17 de novembre de 1995) que ens presentava una reflexió sobre el tema de la mort amb una sèrie de peces que ens suggerien i recordaven diversos aspectes d'aquest tema; i una exposició col.lectiva formada pels següents artistes: Ramon Guixe, Sergi Herrera i Marta Tarragona (del 21 de desembre de 1995 al 16 de gener de 1996), on en una sèrie d'escultures, ens mostraven el seu interès pel tractament i estudi de diferents materials (pedra i fusta) i les diverses possibilitats que aquests oferien. El vessant més pictòric està representat per les exposicions de l'Alexandra Balaguer (del 22 de març al 5 d'abril de 1996), on s'evidenciava una evolució de la seva obra, des dels aspectes més academicistes fins arribar a una obra de caràcter més personal oferint-nos una visió poètica de la nit; i l'exposició de Mikel Serramona (del 18 de març al IOde maig) que treballa amb medis pròpiament pictòrics, utilitzant teles de grans dimensions i grans quantitats de pintura. En les seves darreres obres, destaca la importància que reven les textures que sobresurten de les teles. Les exposicions d'Olga Olivera (del 23 de novembre al 15 de desembre de 1995) i M. Àngels Bosch (del 8 de febrer al I de març de 1996), es poden qualificar com a muntatges. Olga Olivera, ens mostrava un muntatge marcat per un to irònic i alhora crític, on es podia apreciar una relació entre la manipulació de les fotocòpies

que utilitzava i la manipulació a la que feia al'lusió el muntatge. M. Àngels Bosch va utilitzar una sèrie d'imatges de caràcter fotogràfic (negatius...) col'locades de manera que formaven un muntatge que esdevenia una escena gairebé ritual i establia així un homenatge a la figura de la seva mare. I finalment, l'última exposició ,la de l'Alberto Quintana (del 23 de maig fins al 14 de juny de 1996), ens plantejà l'exposició no com un recorregut per contemplar vàries obres, sinó que ens presentà únicament dues obres significatives i essencials per a ell i que pretenen que l'espectador les contempli seguint aquest criteri. Les obres són una sèrie de fotos Polaroid que representen una exaltació de la quotidianeïtat. Les properes exposicions ens les oferiran els artistes: Josep Rodríguez, Anna Boira i Rosa Franco.


ESPAIS D'ART CONTEMPORANI

El passat 4 de maig se celebrà a Lleida, a iniciativa de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament, una reunió de directors i coordinadors d'espais d'art contemporani de Catalunya. Malgrat l'esdeveniment passà desapercebut per bona part dels mitjans d'informació d'abast nacional, ignorant la importància d'un fet que, al nostre parer, esdevé d'una gran transcendència en la vertebració d'una part decisiva de l'activitat artística actual per altra banda simptomàtic d'un més dels greuges que tenen aquests dispersos i modestos però alhora imprescindibles i indiscutibles protagonistes de l'escena creativa. L'esmentada reunió assolí la fita que cal sentar les bases per a establir un marc de discussió dels principals problemes que afecten a aquests espais i cercar formes de col'laboració í coordinació entre tots ells. Durant la intensa jornada s'abordaren principalment dos temes. D'una banda, sota l'epígraf "la concepció dels espais d'art contemporani, la seva especiftcitat i ideosincràcia", es feu un esclaridor repàs al que ha estat la recent història d'aquests espais. Sorgits a finals dels anys 70 i principis del 80 i prenyats d'un esperit rupturista, els diferents espais d'art contemporani dispersos per tota la geografia catalana esdevingueren una alternativa real i efectiva als canals comercials representats per les galeries i a les incipients programacions dels museus d'art. En l'interstici d'ambdues línies expositives es marcaren com a objectiu fonamental donar a conèixer la realitat més viva de l'art actual, vinculada als "nous comportaments artístics" qüestionadors dels suports tradicionals i reivindicadors dels elements conceptuals que planejaven des de feia temps per l'escena artística internacional. Gràcies a aquests espais, podem afirmar el públic català pogué gaudir d'esdeveniments artístics que connectaven amb els corrents artístics en vigor, tot donant pas a la renovació de la plàstica catalana. Lleida no fou aliena a aquest fenomen. De fet, comptà amb el que fou l'espai pioner a Catalunya, la Petite Galerie de l'Aliance Française, sota la responsabilitat de Jaume Magre, i que, temps després,ja amb l'impuls de les noves institucions democràtiques, trobaria continuïtat en els Cicles d'Art Contemporani (1984-1987) del Museu d'Art Jaume Morera, programats per l'Escola Municipal de Belles Arts. Però precisament amb la consolidació de les noves polítiques culturals de les institucions democràtiques i el procés de normalització de l'activitat artística que impulsaren, molts d'aquests espais varen anar perdent

Op·


el seu caràcter alternatiu (ja que part de la seva clientela d'artistes començà a ser reconeguda per les programacions institucionals) per a esdevenir veritables plataformes de suport a la creació i canals de difusió del pensament artístic contemporani. Allò, però, que els diferencia clarament d'altres institucions artístiques vinculades a l'art contemporani és la seva vocació experimental i la seva clara voluntat de potenciar les noves generacions d'artistes emergents. Enfront de les grans actuacions, concentradores d'ingents recursos humans i econòmics, els espais d'art contemporani ofereixen un suport estable, caracteritzat per una oferta àmplia i variada, per a l'arrelament d'un brot sòlid de creació jove i emergent al nostre país. De la seva acció en depèn, sens dubte, bona part del futur de les manifestacions artístiques a Catalunya.

AR TS

Malgrat la importància del seu paper en el món artístic, tots ells posaren de manifest la precarietat i la manca de suport estable que caracteritza la seva actuació. La desconfiança que mereix la seva vocació experimental i el contrast que presenta la presència d'un públic reduït i fidel enfront de les grans concentracions de visitants que arrastren els grans esdeveniments artístics han actuat molts cops com un important entrebanc en el reconeixement social de la importància de la seva actuació. Però, si se'ns permet un símil futbolístic, bé està que els primers equips gaudeixin de recursos importants i ofereixin l'espectacle que atreu el gran públic als grans estadis, però no per això podem oblidar la pedrera. En aquest sentit, els espais d'art contemporani esdevenen el suport mitjançant el qual les noves generacions d'artistes es donen a conèixer. Per això, cal cuidar-los, potenciar-los i donar-los el suport necessari si volem que en un futur proper l'art català gaudeixi de la vitalitat que sempre l'ha caracteritzat. Finalment, la jornada abordà la necessitat de crear alguna estructura organitzativa entre els diferents espais d'art que permetés una major interrelació i difusió de les activitats que generen, posant especial èmfasi en el manteniment de la personalitat de cadascun dels espais i en la necessària optimització dels recursos des de la producció d'exposicions fins a la difusió. I cal dir, que de la reunió en sorti reforçada, aquesta voluntat en establir la figura d'un coordinador que centralitzi l'intercanvi d'informació, que haurà d'aportar els elements de discussió per a futures edicions d'aquesta jornada. En definitiva, cal valorar molt positivament els resultats obtinguts, dels que sens dubte se'n derivaran avenços significatius en la vitalització d'aquesta part tan important de l'activitat artística del nostre país que constitueixen els anomenats espais d'art contemporani.

I

Sala del museu, Museu d'Art Contemporani Barcelona

Sala del Museu, Museu d'Art Contemporani Barcelona


,

VOLUMETRICA

(!) Una proposta que aixeca el vol i es presenta a la palestra artística i cultural des de les nostres contrades.

Perquè Volumètrica és la definició que millor respon i uneix un grup d'inquiets artistes creadors, neix a les terres de Ponent sota l'impuls i la intencionada pretensió d'erradicar els estereotips, en el quals malauradament la societat hi té encasellat d'una manera simplista i general el col.lectiu dels escultors, per la senzilla raó d'utilitzar com a medi d'expressió pròpia el volum en expansió al tomb i al voltant de totes tres dimensions. Creiem que fer-ho així és donar-vos una descripció gens ni mica acurada, i no suficientment encertada. El marc o l'espai amb què s'acostuma a delimitar aquest camp artístic mereix ser molt més ric i ample que no pas això. L'escultor (, ..), quan engendra la seva obra, s'impregna d'ella, la viu i la canalitza mitjançant més d'un dels sentits que té alhora. Palpita amb la sensació directa del tacte, amb el joc de llums i ombres que viatgen arran de la superfície, amb la textura, els colors i les tonalitats de la matèria, principalment, en allò que regna en ell amb molta quantia: el sentit de la percepció de l'espai i l'estimada tangibilitat dels volums creats. Realitza una pacient acció humana que brolla de les seves delectades mans i germina amb el transcurs del temps per arribar a assolir la consecució d'un estadi que donarà com a fruit un tel final a l'obra artística en el qual es reflecteixen la singladura i la personalitat d'un estil. Una identificació espiritual que peculiarment absorbida en el procés de realització impressiona per la mística suggestió i retenció instantània de coses i vida. Espero, doncs, que quedi palès que en l'escultura (...) hi conflueixen més matisos essencialment rellevants que els que tracten de definir o elucidar el seu significat i que eludeixen desdenyosament a no tenir-los en compte.

Volumètrica acull, engloba o defineix aquells artistes que amb l'afany innovador intenten envair o sostraure espai al nostre entorn més immediat amb la forma i la matèria de l'obra creada i que, gaudint d'una visió

Opi


AR' TS,

lliure i amplament oberta de la tridimensionalitat, desitgen avançar en el camí d'una més nítida, òptima i certa interpretació del que volen dir, transmetre o expressar. Escultors, tallistes, modeladors, ceramistes, forjadors ... viuen sota l'emparança del pensament de Volumètrica. La idea és no pretendre en cap moment segregar sinó més bé aglutinar tots els artistes que treballin la matèria a nivell volumètric. Volem constituir un grup artístic sense cap preferència ni de forma ni de concepte, però si d'idees. Insistim a obrir pas a les innovadores tendències alternatives dels creadors contemporanis i als artistes que en general restin marginats en les seves formes artístiques o expressives per no ser o no voler ser pretesament enteses. Configurem un grup que avicia i procura, a través de la diversitat relacionada en si mateixa, conduir l'art envers un nou futur, amb la riquesa artística i creativa t¡ue hauria de correspondre a les possibilitats reals dels instants presents. AI llarg de la història de l'home mai hi havia existit tanta multiplicitat de materials i el món de l'art s'havien refusat amb tanta indiferència. Ni la gent del carrer l'havia viscut amb aquesta mena de falta d'alegria que es tradueix en alguns moments en un determinat cert regust de menyspreu. Nosaltres som aquella espècie d'artistes que es pregunta reiteradament, què (coi) està passant amb l'art? Hem de reconèixer que l'actual influència de la cultura de l'estètica i la imatge i l'excés d'informació en els medis de comunicació als quals estem sotmesos ofereix una imatge estàndard i puntual de l'art. Desaprovem la crueltat de l'encobriment conceptual amb què són tractats sectors que no han tingut accés a cap via de comunicació per mostrar la seva producció. L'art, immensament plural i amb nombrosos vessants que no tenen cabuda en els habituals recintes d'exposició, ens l'han estat falsejant. Fugim del fet de considerar que tot l'art que ens ve de fora és millor. I ens avergonyim en veure que el de casa nostra se'ns mostra a cops únicament a nivell sectari. A Ponent hi ha artistes amb prou bon nivell professional com per demostrar la seva vàlua tant aquí com de cara enfora. L'art no entén d'idiomes ni hauria de marcar fronteres. L'art és tan divers com l'home, els estels... i el planeta Terra. Envolta la cultura dels pobles, ratifica la seva pròpia identitat i ennobleix la seva existència. No hem de permetre que ningú apaivagui la vivesa de l'art posant-la en mans de cercles de mentalitat retrògrada. Aquests personatges, excessivament aposentats en el passat, sembla que no ambicionin

objectius i que dormin sobre el llit d'una còmoda estabilitat consolidada i marcadament casolana que el temps no volatilitza, malgrat moure's entre d'antics records i arnats papers. Us confessem, també, que tampoc l'art institucional de l'administració és que sigui del nostre gust, perquè un cop s'arriba a ell, el tan preuat teòric cim, pel que respecta l'àmbit del nostre territori, un es queda allí per sempre més, se'l fa un perpetu mite en donar-se-li la raó per un cop. Això implica sovint en l'artista símptomes de malaltia; s'adorm i mor, agonitza i s'ofega en el mar d'un èxit virtual sustentat i oxigenat pel poder polític. Potser és llei de vida i el mecanisme adient per a la selecció de l'espècie. Contundentment convençuts de l'existència o arribada d'altres mètodes per reorganitzar el panorama artisticocultural desenvolupem la nostra tasca creativa en paral.lel. Som concients que aquest engranatge és l'origen de pèrdues que lamentem profundament, encara que constatem que és preludi d'artistes i de decisions encertades que esperonen a continuar. Un dels obstacles a superar evidentment és allí. El mur que interposa i reclou l'ambició pel poder i l'ànsia de diner (la política malentesa). Cadascun dels seus interlocutors aporta paraules que recollim, que ens donen alè i parlen de promeses que no pensen complir.Té gràcia, ens fan viure dins el conte de la lletera per a després de transcorregut el temps i remoure cel i terra, acabar pagant nosaltres els plats trencats. Es planteja un gran dilema: en quina banda existeix més art i mestratge? La resposta... la trobareu en hemeroteques i fons de documentació els propers segles. Entès com a lluita i revolució l'art s'implica en la societat i absorbeix la seva idiosincràcia; l'analitza, no només per reflectir sinó també per fer aquesta societat una aportació, en empènyer-la per evolucionar i millorar. Rebutja tot aquell tipus de conformisme en el qual se'ns fa caure tot sovint i al qual ens hi adherim sense cap resistència. Va contra el sistema manipulat i especulativament dinamitzat encara que puntualment aquest n'hagi fet mal ús. L'artista en majúscula, quan viu amb la insistent valentia de despullar obertament el seu esperit intern, gira a l'entorn d'una contínua recerca i una constant evolució en la trajectòria de la seva obra (de la seva vida), per abocar-la a ser la força impulsora de copsar l'atenció i fer emergir en l'espectador: sentiments, raonaments, sensacions... Perpetu amant de mostrar amb franquesa les coses tal i com les sent. La més pura i transparent


seducció de la sinceritat. Però, l'art d'ara i l'artista avui, com a persona, s'han fet conversos al ritus del mercadeig dels interessos econòmics i les lleis de mercat. L'aixopluc de marxants i galeristes, arran d'una expoliació que gira entorn una amable simbiosi, en ocasions poc cautelosa i desmesuradament interessada, s'allunya de l'encert d'un judiciós equilibri.Transformen l'expressió plàstica en una inversió econòmica, en accions o valors a l'alça. Fomenten un model de societat consumista que difícilment pot acceptar que l'art no és exclusivament l'obra del treball d'un artista. Si us plau, cal un remei a l'actual situació. L'art, cada cop més, és gestionat i menys sentit i humà. Anhelem l'art que lluita pels valors i respira la puresa intrínseca del pensament natural.

Op

(·Un idealista afanyadament incrèdul de més d'una cosa de les que l'envolten. ·Un ésser vivent que es pregunta: som alguna cosa, o tan sols existim? . Una mil milionèsima microscòpica minúcia en l'univers.)

MEMBRES: Anna Boria Ramon Guixe L10rens Martí Jordi Solé Sergi Herrera Marta Tarragona Agustí Ortega Miquel Àngel Gonzalez Coloma Graells

11


o E S lA UN DESERTA CREVILLENT Per què m'agrada la teua olor. En una habitació de desconeguts on l'alè del dia comença a despullar-se ella, agosarada, cerca el meu cos

(la mer,

AP TS

c'est l'avenir, l'espair (deia algú en un tren)) Les paraules trenen converses sense cafè però hi ha mirades dures i la seguretat que, en passar pàgina, seguirem mars diferents

Marina Solís

CAFÈ 27 Avui, amo i senyor, enmig de carrers de sol premies el meu cos contra el teu mentre un nen pidolava un estel -Eres una xiqueta, em dius seriòs i jo ric, ric molt perquè m'has abraçat No vull saber que no m'estimes Marina Solis


EL PERDÓ Ara que la beata de torn negra com un corb ha desat els ciris de la por i la ferum del fum d'un dimecres de cendra s'esmuny escrupolosament sento la pedra humida del terra Un parenostre de plàstic obre un parèntesi per amagar la solitud temps que fuig ningú no em respon perquè només nosaltres podem fer de torsimanys de les nostres pors: els déus així ho han decidit NO SABIA QUE LA PAU TENIA UN PREU

Estic contenta d'haver nascut i de ser dona I d'anar a comprar al supermercat i saludar la caixera i la veïna tafanera I de respondre les preguntes inquisidores de secretàries que volen llengua I de xerrar sense presses entretinguda en els passadissos de la vida I de participar en baralles de mares per un enciam mal triat Estic contenta d'haver nascut i d'estimar I de sentir l'alè de la teua pipa que en silenci també m'estima

Marina Solís

Po

El


La Girada

AD TS

La Girada: un poema pàgina, o bé, una pàgina art, idees expressades per l'autor mateix. Dues maneres d'entendre un espai expositiu, l'àmbit creatiu de la pàgina en blanc; d'això es tracta, de jugar amb l'espai de la pàgina tot deixant grans espais en blanc (l'univers net i polit del minimal?), encara que no sempre sigui així. Poesia visual? Poesia minimalista? Poesia de disseny? Art? De tot una mica, i res de tot això. Ho repetirem: poemes pàgina, o bé, pàgines art. I el canvi sobtat, inesperat i l'autor.


i

s

inimal

i

s

inimal

i

s

inimal

i

s

lau,

inimal

Š JOAN BORDA, 1994.

Po


El Cercle de Belles Arts de Lleida celebra durant l'any 1997 els 50 anys de la seva fundació. És per això que convoca un concurs de creació d'un logotip o marca que identifiqui les diferents activitats culturals que es duran a terme durant l'any 1997. D'altra banda, un cop finalitzats els actes culturals de commemoració d'aquest aniversari, aquest anagrama s'emprarà com a signe identificatiu de l'entitat.

AP

T5m

BASES I. Poden optar-hi totes les persones físiques, entitats o empreses de qualsevol nacionalitat que ho desitgin.

2. Les propostes hauran de ser inèdites i originals.

3. No hi haurà limitació pel que fa a la tècnica i als colors. Així mateix caldrà presentar, cas que sigui a diversos colors, l'aplicació a una sola tinta.També caldrà tenir en compte la possibilitat d'adaptació sobre diferents suports i mitjans de reproducció, així com la presentació del dossier amb les diferents aplicacions en papereria. En el logotip, a més de figurar-hi el nom de l'entitat i la ciutat hi haurà de constar el lema:

"50 Aniversari. 1947-1997" lema que s'eliminarà un cop celebrats els actes commemoratius.

4. Cada concursant pot presentar una única proposta de format DIN A4 (20,95 x 29,60 mm) sobre un suport de cartó-ploma.

5. L'obra presentada anirà acompanyada d'un sobre tancat amb un lema on hi constaran les dades de l'autor (nom, adreça, telèfon, edat i empresa o col'lectiu a què pertany, si s'escau).

6. Hi haurà un únic premi de 100.000 ptes atorgat pel Cercle de Belles Arts de Lleida. 7. El termini de presentació s'acaba el dia 5 de desembre de 1996. Els originals s'han d'adreçar a :

Cercle de Belles Arts Major, 24 25007 Lleida Tel. (973) 24 37 25


8. El treball premiat restarà en propietat del Cercle de Belles Arts. de Lleida per al seu ús, entenent que el premi inclou tots els drets que es deriven de la difusió i reproducció del logotip.

9.

La composició del jurat serà la següent:

President- Sr. Jaume Vilella Secretari- Sr. Joaquim Minguell VocalsSr. Víctor P. Pallarés Sr. Carles Porta Sr. Francesc Gabarrell Sr. Albert Bayona

10. El veredicte del jurat es farà públic el dia 16 de desembre de 1996 a les 8 del vespre a la sala Maria Vilaltella del Cercle de Belles Arts de Lleida, coincidint amb la inauguració de l'exposició dels logotips presentats. Les obres no premiades es podran recollir un cop acabada l'exposició el dia 31 de desembre de 1996. Si en el termini de trenta dies les obres no han estat retirades, aquestes restaran en propietat de l'entitat. 1 I. Els concursants se sotmetran a l'acceptació de les bases i al veredicte del jurat, que es considera inapel·lable. El Cercle de Belles Arts de Lleida es reserva el dret de modificar les bases si les circumstàncies ho exigeixen, d'acord amb els criteris de la convocatòria i el parer del jurat.


l

I

77)

a

c.atxa77

CAIXA D'ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA


Amb la col-Iaboració de:

INSTITUT D'ESTUDIS _ _ ILERDENCS Fundació Pública de la Dioutació de Lleida

LA PAERIA

Aiuntament de Lleida


Exposic·ó extraordinària de

adal: o

E ATGEA

Arts 11  

EDITORIAL ENTREVISTA Josep Giribet DOSSIER. EL PALLARS: LA PROJECCIÓ D'UN MODEL CULTURAL Cultura i desenvolupament al Pallars, per Frances...

Arts 11  

EDITORIAL ENTREVISTA Josep Giribet DOSSIER. EL PALLARS: LA PROJECCIÓ D'UN MODEL CULTURAL Cultura i desenvolupament al Pallars, per Frances...

Advertisement