EDITORIAL LA TRAMUNTANA DINAMITA DE CERVELL ENTREVISTA
Assaltar l’Ajuntament? Jordi F. Fernández Figueras
L
’any 1932 un grup d’anarcosindicalistes va assaltar l’Ajuntament de Terrassa per instaurar el comunisme llibertari. Seria possible plantejarse un «assalt» popular i llibertari avui dia? La matinada del dilluns 15 de febrer de 1932, en el context d’una vaga general, una trentena llarga d’anarcosindicalistes terrassencs van assaltar l’Ajuntament de la nostra ciutat per proclamar el socialisme llibertari. Eren joves, tenien pressa per assolir una societat més justa, creien que els milers d’afiliats de la CNT els donarien suport incondicional... però després d’un setge en el qual la Guàrdia Civil va tirotejar l’edifici reiteradament, i tot i anar també armats, van ser detinguts, van ingressar a la Presó Model el dijous següent i uns mesos després van ser condemnats a penes de sis a vint-i-un anys de presó. Tot això ho recordo perquè en una de les assemblees dels indignats algú dels presents va esmentar els fets i pocs minuts després algú altre va proposar ocupar l’Ajuntament i obligar els regidors a acceptar els acords de l’assemblea. Allò que no van aconseguir els durs mi-
litants d’aquella CNT, acostumats a patir per part dels pistolers de la patronal i de les forces policials una violència que avui els més joves no es poden ni imaginar, allò que no van aconseguir quan la seva organització tenia a Terrassa centenars de militants i, com hem dit, milers d’afiliats, allò es podria aconseguir ara? Sens dubte eren paraules vehements, nascudes de l’emoció, allunyades del seny. Els regidors s’haurien negat a acceptartal imposició i, tard o d’hora, els assaltants haurien marxat amb la cua entre cames i, a més, la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa rebutjaria que una minoria hagués intentat imposar un nou model de govern per la força.Com diu un dels lemes dels moviment, cal anar poc a poc si es vol arribar lluny. Cal prendre’s tot el temps que calgui per donar a conèixer els objectius del moviment, per ampliar el nombre d’implicats i de complicitats, per convèncer amb arguments els que dubten, per articular-se en una xarxa de grups de treball, per assolir un funcionament assembleari madur, per aconseguir un debat públic al més ampli possible... Ara bé, com aconseguiran les persones indignades que les seves propostes es portin a la pràctica? Delegant-les en alguna de les forces polítiques municipals?
Val la pena bastir un moviment de regeneració democràtica per acabar així? Potser sí, però crec que més aviat caldria tenir la valentia, dotats de mecanismes que garantissin el respecte absolut de la voluntat popular, d’assumir que a les persones que
formen el moviment els caldria convertirse en protagonistes directes d’una nova forma de ser polítics.Potser caldrà esperar quatre o vuit anys, els que calgui, perquè la propera vegada que «s’ocupi» l’Ajuntament sigui per quedar-se a dins definitivament,
amb la força complementària que ofereix una legalitat que no es pot menysprear si es vol assolir un nou tipus de govern, un govern municipal que intenti ser plenament democràtic, o sigui, que intenti respondre realment a una sobirania popular. d
Contra les pràctiques partidistes al si de la CGT Sergi Serra, afiliat CGT Barcelonès Nord
E
l partit polític trotskista Lluita Internacionalista va difondre, el passat mes de Juny, un suplement de la seva publicació homònima tractant els cent anys d’anarco-sindicalisme a l’Estat espanyol. L’escrit, que no està signat, fa xiular les nostres orelles ja des de la primera línia: “hi ha un sector a CGT que s’autodenomina anarquista i reprodueix, cent anys després, els mateixos debats interns que va tenir CNT. Amb la diferència que ara, per a fer-ho es justifiquen
en una esbiaixada versió dels orígens de l’anarcosindicalisme”. Més endavant, hi afegirà: “Els anarquistes purs no volen ni sentir parlar de la UGT i menys encara de política: consideren una traïció presentar-se a unes eleccions com a candidat obrer i revolucionari per utilitzar la tribuna burgesa del parlament, així com també signar un pacte d’unitat davant una vaga amb la UGT. Per desgràcia aquest sector encara hi és, tant a la CGT com a la CNT, cent anys després”. El text discorre, al llarg d’una dotzena de pàgines, per la història de l’anarcosindicalisme a l’Estat espanyol d’una manera no exempta d’acritud vers
els anarquistes (sobretot, s’insisteix molt en la paraula “dirigents”, cosa que demostra un profund desconeixement de l’anarcosindicalisme), per voler mantenir casa seva lliure de la influència dels partits polítics. Després de llegir l’article, el primer que ve al meu cap és una frase del directiu futbolero Santiago Bernabeu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”. Això mateix deu pensar l’autora de l’escrit en relació a l’anarcosindicalisme i els anarcosindicalistes. Els intents de teledirigir-nos, així com el exercicis d’instrumentalització del nostre sindicat amb fins electoralistes, han estat innombrables. L’any passat, amb
motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya, la candidatura Des-de Baix va publicar un llistat d’adhesions farcit de noms que firmaven en qualitat de membres de la CGT i inclús va haver-hi qui va fer mítings electorals a favor de la coalició trotskista utilitzant les nostres sigles. Mesos abans, havia estat Iniciativa Internacionalista qui recollí recolzaments, molts en qualitat d’afiliats a la CGT, per a la seva candidatura a les eleccions europees i, fins i tot, exhibia la condició de sindicalista de la CGT de Catalunya d’un dels seus candidats. Els Estatuts de la CGT a nivell estatal són clars en aquest aspecte, establint,
en el seu article 29, que “els afiliats no podran instrumentalitzar la seva condició de membres de la CGT en benefici de qualsevol opció o candidatura política”. També estableixen, a l’article 32, una sèrie de limitacions per a aquells qui formin part d’altres organitzacions o hagin participat en candidatures electorals. Com a afiliat de la CGT de Catalunya, i amb les eleccions generals a l’horitzó, voldria veure com els diferents ens de la CGT abandonen l’actual actitud passiva davant les pràctiques partidistes al si de la organització, les quals atempten contra els nostres principis i la nostra independència,
Els sindicats de l’ensenyament en defensa de l’escola catalana Federació d’Ensenyament CGT Catalunya
E
l model de l’escola catalana és un patrimoni que no podem deixar perdre. L’escola catalana és un patrimoni cultural perquè permet, no sense dificultats, la
gua que parla. Tenim una escola acollidora i plural des del punt de vista lingüístic, que contribueix cada dia a fer la societat catalana més respectuosa i democràtica. L’escola catalana és també un patrimoni polític. En un camp de confrontació ideològica i política com és l’educació, el model d’escola catalana que tenim és la línia política que ha generat més consens
en la història. No el podem deixar perdre. És per això que fem una crida al professorat i al conjunt de professionals de l’educació, a la societat catalana, a les entitats cíviques i socials, a les forces polítiques i al govern de Catalunya a defensar de manera unitària l’escola i la llengua catalana, la convivència respectuosa amb les persones de qualsevol origen i
llengua i la no segregació de l’alumnat per la llengua d’aprenentatge.
• nou cullerades soperes de sucre ben caramulles
greixonera i deixar que es refredi. Reservau-ho.
Per caramel•litzar el motllo: • mantega, oli o greix de porc • 100 g de sucre
Preparació de la greixonera: Bulliu la llet amb la pell de la llimona i la canyella en rama. Deixau-ho refredar i llevau-li la pell de la llimona i la rama de canyella. Esbocinau-hi les ensaïmades. Afegiu-hi els ous, el sucre i la canyella en pols. Mesclau-ho bé. Afegir la llet i remoure bé.
Abocau la mescla a la greixonera sobre el caramel, prèviament untat amb mantega. Introduïu-la en el forn, encara fred. Enfornau durant 45 minuts. A partir dels 30 minuts, controlau el grau de cocció, punxant-la amb la punta d’un ganivet. Estarà llesta quan el ganivet surti net.
(*) Aquesta recepta es típica d’Eivissa, però també es fa molt a Mallorca i Menorca. Originàriament per fer la greixonera s’aprofitava el pa dur que havia sobrat de dies anteriors. Actualment, hi ha qui preparen aquestes postres amb croissants o qualsevol altre element de la brioixeria en general.
pervivència de la llengua i la cultura catalana, que d’altra manera estarien en perill de desaparició. L’escola catalana és un patrimoni pedagògic perquè la convivència genera aprenentatge, i perquè treballa per aconseguir una ciutadania trilingüe. L’escola catalana és un patrimoni social perquè no segrega l’alumnat per la llen-
* Comunicat conjunt de les federacions d’ensenyament de CGT, UGT, CCOO, USOC i USTEC davant la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística.
Receptes...
Greixonera (*) L’amo en Pep des Vivero (Mallorca)
Ingredients: Per a la greixonera: • 5 ensaïmades • 6 ous • 1 l de llet • canyella en pols i rama, al gust • pell o ratlladura de llimona 28
Elaboració: Preparació del caramel: Dissoleu el sucre en una paella. Abocau-lo després en un a
Bon profit!!!!
Setembre de 2011