Relats per al cafetรณ
5a Ediciรณ - 2020
Relats per al cafetó 2020, estranys al nostre poble A les bases del V concurs de “Relats per al cafetó” d’aquest any 2020 afirmàvem que volíem donar un to més humorístic i esbojarrat al concurs. Per això proposàvem el tema “Alienígenes a Ribes. Et sents estranys al teu poble?”. Us assegurem que ni Fem Ribes ni el Servei de Català de Sant Pere de Ribes ens imaginàvem fins a quin punt es faria realitat el fet de sentir-nos com extraterrestres al nostre propi poble... En la presentació del recull de relats de l’any 2019 dèiem que “el contacte humà entre restauradors, comerciants i clientela és una font inacabable d’anècdotes i vivències”. Com l’hem trobat a faltar, oi? Per això, no podem estar tan contents com voldríem en la presentació d’aquest recull de relats. Fem Ribes (i tot el comerç local) està fent un gran esforç per tirar endavant malgrat les enormes dificultats provocades per la pandèmia que estem patint. Seguim endavant, però adaptant-nos a les circumstàncies. Per aquesta raó, de moment aquesta publicació serà només digital. Estem segurs, però, que igualment us ho passareu molt bé llegint els relats. Gràcies a totes les persones que han participat en aquesta “estranya” cinquena edició Entre tots ens en sortirem!
Membres del Jurat Queti Vinyals
Representant del CNL de l’Alt Penedès i el Garraf (CPNL)
Lídia Raventós
Guanyadora de l’edició 2019 dels Relats per al cafetó
Ma Teresa Del Viso Representant de Fem Ribes
Índex
01
09
Silvia Colás Onieva
Marc Pedro Navarro
Cigrons
02
Avorriment
MªIsabel Gracia Victorio
03
Bon dia
Isabel Valdivieso Sanjuan
04
Bon dia
Lídia Vidal Rubio
05
Celles
Raquel Gabaldà i Fernández
06
El senyal
Jorge Rodríguez Hidalgo
La llum
10
Més trist que...
Jorge Lorente Fernandez
11
Mirades alienígenes Vanesa Parra Arjona
12
Molts cafès, una ressaca i un descuit Sara Risco
13
No sabeu qui soc?
Isabel Valdivieso Sanjuan
14
Quedar-me
Iban Gabaldà Fernández
07
15
Gemma Juanola Casas
Florentia Van Ewijk
El verd camí
Un extraterrestre a Ribes
08
16
Antoni Mestres Piñol
Marc Pedro Navarro
La cura
Yakuta
Cigrons A
la barra de la Tronera, en Marc demana una cervesa, la número 3 de la pissarra. Una IPA de Sitges. Li serveixen la cervesa acompanyada d’uns fruits secs. Beu, comença a picar pel moresc i, en ordre rigorós, segueix pels cacauets. A mesura que se’ls va trobant, va apartant els cigrons posant-los en fila a la barra. Mai no ha entès els cigrons en aquestes barreges de fruits secs. Cigrons? Qui va pensar que posar cigrons aquí era una bona idea? Se sent la remor del bar i un tema de Thievery Corporation que el transporta a principis dels 2000. Un calfred agradable li recorre el cos mentre recorda moments en què havia escoltat aquest mateix tema. La Marta i el Miquel el saluden des d’una taula. Els torna la salutació i segueix immers en els records quan, de sobte, sent una veu molt prima, aguda, que el crida: —Marc! Es desconnecta dels records i torna al present. D’on ve aquesta veu? Mira la barra. Els cigrons formen un cercle, ara. El Marc sempre els posa en ordenadíssima fila índia, guardant la mateixa distància entre uns i altres i ara estan formant un cercle perfecte i el criden pel seu nom. Es pregunta com
01 / Sílvia Colás Onieva Colasita de Sastre els cigrons saben el seu nom i per què tenen una veu tan aguda. S’havia imaginat que els cigrons tindrien una veu greu i masculina. Analitza la situació. Quantes cerveses ha begut? Una. Déu-n’hi-do, la cervesa de Sitges! Ara els cigrons xiuxiuegen i el Marc no sent el que diuen. Acosta l’orella a la barra per poder sentir-los. Algunes persones del bar i l’Anna, que acaba d’entrar amb el seu etern vestit negre després de comprar el pa a la Pascual, se’l miren estranyats. Al Marc, ara, tot el que passa més enllà del cigrons, li resulta aliè. Saben el seu nom, ell que sempre els ha rebutjat, que els detesta. Com pot ser? Acosta més l’orella. Té els cigrons a mig centímetre. L’arracada frega la barra. En menys d’un segon, els cigrons salten i es fiquen dins l’orella del Marc, aparten el martell i l’enclusa, passen per la caixa timpànica, creuen les trompes d’Eustaqui. El Marc es porta la mà a l’orella, incorporant-se, intenta apagar el pessigolleig gratant-se amb el dit, i els cigrons ja són al cervell. Demana una altra cervesa. La invasió ha començat.
i . Pr e m i 1r Pr1erm
Avorriment V
aig sentir crits al pis de davant, i vaig parar l’orella, els nens de la Marta havien passat de la discussió per poder-se quedar al sofà mirant la tele a la de voler aprofitar qualsevol excusa per llençar-se escales avall; el resultat era el mateix, cada dia soroll. Aquella, prometia ser una tarda severament avorrida, així que vaig decidir treure el cap pel balcó a veure si el poc moviment ciutadà em distreia. Tot era tediosament normal fins que vaig veure que un fil estrany sortia de casa de la Pepita. Vaig resseguir-lo amunt comprovant que acabava a les mans de la senyora; però quina no va ser la sorpresa al adonar-me que a l’altre extrem hi havia el Xic, el gos caniche de la veïna. No hi havia dubte, l’estava traient a passejar a distància. La petita de la Marta al tornar per la plaça de l’Església també el va veure, i va començar a caminar més ràpid amb una intenció clara
02 / Mª Isabel Gracia Victorio Krito
d’acaronar aquell gos que era la delícia de tots els nens de l’edifici. -No el toquis!- es va sentir cridar a la Pepita, i instantàniament el Xic va començar a elevar-se de manera tan precipitada que no li va donar temps a tallar la pixada i va ploure una mica al cap de la nena que va començar a plorar. “Sort que no estava defecant”, vaig pensar i inevitablement em va sorgir un somriure a la cara. Un home sospitós amb guants i una màscara que li cobria la cara va entrar al supermercat de la cantonada, i ningú el va aturar. Vaig pensar que era una indumentària perfecta per robar, difícil d’identificar amb el rostre cobert i les empremtes camuflades. Començava a dubtar si vivia en un poble d’alienígenes o si un virus estrany els havia trastocat.
Bon dia B
on dia! Hola, bon dia, com va el cafetó? Bé? Ei, tu! T`ho dic a tu. Sí, tu que estàs llegint aquest llibret. Què, tampoc aixeques el cap? Soc la que està asseguda a la taula al costat de la porta del lavabo. Ei, he vist que em miraves de reüll. Què et sembla com vaig vestida? Avui m’he llevat i m’he dit: m’empolainaré i aniré a passejar de vint-i-un botons. Després m’he maquillat, no ho faig mai però he mirat un tutorial del youtube i he seguit els passos. El resultat no ha estat com la noia del vídeo, però ja sé que no es poden fer miracles. Fes un cop d’ull al teu voltant, tothom mirant el mòbil o llegint el llibret, tothom capcot, excepte el cambrer i el client de la barra que el tenen aixecat per mirar la televisió. Fixa’t en aquella parella, cadascú amb el seu mòbil: ell rient i ella amb cara de pomes agres. Suposo que no deuen estar llegint el mateix, però ni un ni l’altre ho comparteix. No seria més bonic que els dos estiguessin rient o preocupats i seria més fàcil de passar? I aquella noia que és a la taula prop de la porta? Només fa que escriure i mira que ho
03 / Isabel Valdivieso Sanjuan Gru
fa ràpid, quin domini del teclat! Jo encara escric amb un dit i posar accents és una mica enrevessat, potser per això la gent ja no en posa cap. Els lingüistes deuen treure foc pels queixals. Està clar que no vols parlar amb mi. Començaré a fer senyals al cambrer a veure si em fa cas. Res, i això que he començat a moure primer una mà, després l’altra, les dues, m’he posat a ballar, .... i ni cas. Deu ser molt interesant el que fan a la televisió. Però, saps què? A mi no m’interessa gens, preferiria fer la xerradeta amb algú. Mira aquell de la barra, ja porta 3 clares i dos plats de taquets de formatge i sense parar de mirar la tele, anar fent, pim-pam .... Home, ben mirat fa un esmorzar com el que diuen els dietistes: cereals de la cervesa, fruita de la llimonada i làctic del formatge... I si no és així, que vingui algú i m’ho desmenteixi. Bé, com que ningú em fa cas, marxo. Realment, em sento ben estranya en aquest Sant Pere de Ribes d’avui.
Bon dia B
on dia … Bon dia … Bon dia …
Tot un seguit de bons dies al meu poble, un matí qualsevol d’un dia feiner. Matins tranquils, on es respira calma, on se sent l’escalf de la gent. No els coneixia gaire, jo, aquests dies al meu poble, llevat de quan tenia vacances o era festiu a Barcelona, on treballava, i on també hi havia viscut una part de la meva vida. De fet era una forana, jo, al meu poble, no hi havia nascut, hi vivia des que m´havia casat. Hi passava poc temps i, en realitat, això em feia sentir una estranya al meu poble, ja que no em permetia conèixe’l ni gaudir-lo com volia. Però contràriament al que podia semblar, venia d’un indret on encara m´hi sentia més d’estranya, tot i haver-hi nascut i viscut al llarg de vint-i-set anys. Un lloc distant, sense colors, olors, ni caliu … i on era com una alienígena.
04 / Lídia Vidal Rubio El meu jo foraster
El meu jo foraster lluitava contra el meu jo identitari, que es volia integrar per poder fer fruir de tot allò que el meu poble m’oferia, i que jo no tenia temps de poder albirar. Vaig començar a ser menys estranya al meu poble quan vaig ser mare. Aquest fet em va permetre apropar-m’hi més. Dies meravellosos amb les meves filles, al meu poble, descobrint-lo i gaudint-lo sense presses i amb il·lusió. Totes les hores d’aquells fantàstics dies em varen mostrar el millor del meu poble, deixant que m’hi endinsés i fent que s’establís entre nosaltres un lligam que ja mai més es podria trencar. Les circumstàncies que han acompanyat la meva vida al llarg de tots aquests anys, han fet que deixés de ser una estranya al meu poble, un lloc proper, amb olors, colors, amb caliu … i han permès que passés de ser una forastera a senzillament ser ribetana.
Celles C
ella de la sorpresa. Aquest és el nom que algunes científiques donen a un gest que fem amb les celles de manera automàtica davant d’una situació que ens resulta inesperada, que ens sorprèn. Les celles adopten una forma corbada i s’eleven. Això permet que les parpelles s’estirin i, d’aquesta manera, aconseguim tenir més capacitat visual i emmagatzemar tota la informació sobre el nou fenomen per si l’hem d’utilitzar en un futur. Aquest gest va acompanyat d’una altra sèrie de reaccions com ara abaixar la barbeta i obrir la boca, i ens quedem sense parla i aturem completament el cos amb els músculs relaxats. El que coneixem en termes més col·loquials com “cara de babau”. La cella de la sorpresa es troba present en totes les cultures i és fruit de milers d’anys d’evolució, d’arrossegar-nos pel planeta terra intentant garantir la supervivència de la nostra precària espècie. Es tracta d’una qüestió d’adaptació que, entre d’altres, ens ha permès arribar on som ara. Potser no ha pagat massa la pena, però, en qualsevol cas, aquí som després de tot aquest temps.
05 / Raquel Gabaldà i Fernández rAx
Les cares del Jofre, la Sílvia i la Judit estan en aquest moment adoptant la posició de “cella de la sorpresa”. Tots tres fan cara d’imbècils totals i, malgrat tot, no saben que qualsevol tipus d’informació que puguin acumular avui, ara, no els serà útil mai més, perquè el que estan presenciant, incrèduls i estúpids, asseguts a les escales de l’església nova de Ribes, després d’haver passat el matí fent el vermut a la plaça Marcer, és la fi de la humanitat tal com la coneixem. Les cares dels milers d’éssers peluts que s’acosten per tots els carrers que van a parar al rellotge de sol han adoptat una forma que també és fruit de milers, potser milions, d’anys d’evolució i també es troba en totes les cultures. Es produeix un estretament dels ulls i les celles adopten forma de V per poder centrar-se en el que s’està fent, que la informació del voltant no destorbi, fixar un objectiu clar i eliminar qualsevol tipus de perill potencial.
El Senyal D
iada de Sant Pere. De bon matí, surto de casa per anar a la plaça Marcer. Els carrers em reben amb el seu aspecte més sòrdid. Vòmits i mullena de pixums d’humans rivalitzen amb les quotidianes pixarades i tifes d’animals. Ziga-zaga, ziga-zaga, em dic, mentre -espuri Pep esdevingut- no me’n sé avenir. En arribar a la meva destinació, el Drac i els Diables estaven a punt d’abandonar la plaça. La corporació municipal, que hi anava a la saga, passa davant meu -poble sobirà- i em gira la cara. Batlle i regidors es lliuren a una alegre xerrameca i arrosseguen els peus pel terra sense prendre esment en la brutícia. Jo espero un senyal, però de cop i volta una fumarada ens hi aïlla i quan el fum s’esvaeix l’autoritat ha escampat la boira. No goso badar boca. Només recordo el guaita de l’Agamèmnon d’Èsquil que “espera el senyal de la torxa,/ la flama esplendorosa que des de Troia/ ens portarà noves...” . Potser Troia ha estat conquerida mentre m’hi encanto amb tot de cabòries que s’enlairen com els morterets de la vigília. Tinc a les mans una novel·leta de l’Eduardo Mendoza que protagonitza un extraterrestre que aterra a la Barcelona preolímpica.
06 / Jorge Rodríguez Hidalgo NETO
En Gurb, el divertit alienígena, per tal de passar desapercebut, pren l’aparença de personatges terrícoles, ben diferents, de la història, del món de la cultura o de l’espectacle. Ho sabem perquè ho anota al seu diari el conterrani que el cerca. “Ep, foraster”, sento que m’interpel·len, de cop i volta per l’esquena. “Foraster?”, hi responc, però sense girar el cap endarrere. “Bé, nouvingut o estranger, fins i tot, si ho vols”, segueix el propietari de la veu jovenívola que me’n parla. “L’únic estranger que conec no és ben bé humà”, dic. Ja distret, deixo anar el llibre, que aterra en un toll de pixats. Llavors, un xic empipat, m’hi torno i ens mirem de fit a fit uns quants segons. “Gurb, per fi, gràcies a Déu, ets tu!”, fa ell, tot esgaripant. Sorprès, em defenso: “No, jo soc un senyor de Ribes”. De fet, segueixo, “soc el Senyor de Ribes, quines noves me’n portes fins al meu castell de solitud, ara que tots us heu begut l’enteniment?” De sobte, decideixo anar-me’n també a escampar la boira, però tot cantussejant una cançó d’estrangeria: “avec ma gueule de métèque/ De Juif errant, de pâtre grec...”
El verd camí S
ísfi és feliç. Viu en un bosc frondós a Madagascar i menja fruita ben dolça i madura, tot i que l’alimentació no el preocupa gaire: si no hi ha fruita aprofita els seus propis excrements, reduint esforços i preocupacions i mantenint net el niu. He mencionat que Sísif és un escarabat? Un escarabat piloter que té les coses clares: sap qui és, està ben adaptat al seu hàbitat natural i té un objectiu concret a complir durant la seva curta vida que comença amb una metamorfosi emocionant: passa d’ou a escarabat adult en molt poc temps. Un petit adult amb un missió molt gran: perpetuar l’espècie. Per aconseguir-ho li caldrà fer una bola d’excrements i trobar una femella que hi dipositi els ous. I... missió complerta! Francament: no sé si tinc les coses tan clares. La vida humana és més llarga i complexa, però potser es tracta d’això, no? Saber qui ets, adaptar-te al teu hàbitat i tenir objectius, en plural, és clar. Puc dir qui o com soc d’una manera més o menys precisa. L’adaptació al medi ja és més complicada. Visc en un poble, al Garraf, entre mar i vinyes. Un entorn familiar, ja que em
07 / Gemma Juanola Casas Forestranya Estranyera vaig criar al Penedès. Això fa que em pugui desenvolupar amb una certa, però no absoluta, normalitat. Soc dona de mar: això de les vinyes és purament accidental tot i que, curiosament, es va repetint al llarg del temps. Els ceps no em resulten especialment simpàtics. Però el seu fruit, com a l’escarabat baldufer, m’encanta. I també els seus derivats. Al principi el terreny, d’un blau-verd-terracota, em resultava hostil. No sabia passejar-m’hi, en el sentit d’anar a fer un tomb gaudint de l’entorn. Havia de vigilar on posava els peus per no ensopegar amb una pedrota i fotre’m de cap a terra. Perquè això és el que em passava. Però m’hi he adaptat prou bé i ara ja passejo sense mirar gaire on poso els peus, tot i que em perdo entre tants camins. La socialització ha estat una mica similar i me’n surto prou bé entre la varietat xafardera i amable de la fauna autòctona (humana i animal). Aquest podria ser un dels objectius a la vida: aprendre a relacionar-me amb el meu entorn ja que això em produeix una felicitat similar a la que deu sentir l’escarabat piloter amb seva bola de fems plena de futurs descendents.
La cura P
-0001 era l’únic planeta de tot l’univers creat de manera absolutament espontània, 50 mil milions d’anys després del Big Band, i amb una única funció, corregir errors matemàtics i físics del teòricament infinit i perfecte Cosmos. Els “controladors” d’aquell planeta feia uns pocs “relatiusespaistemps” – mesura localque havien detectat un problema 8 sobre escala 10 en un planeta anomenat Terra, una pandèmia amenaçava la seva subsistència a curt termini, i estaven disposats a posar-li fi tant aviat com fos possible, i per això enviarien a dos dels seus millors “ptreszerosú” – agents especials- a solucionar ho, Xç5=2’23606, àlies Arrelquadrada, i Z3’131592, àlies Pi. - La Terra té 510 milions de quilòmetres quadrats, però només podem aterrar en un 29 per cent d’aquesta proporció, on ho fem?- va preguntar de manera telepàtica Arrelquadrada al seu Company Pi. La resposta va ser automàtica, traçar coordinades ultracòsmiques de manera mental, sense ajuda de cap màquina. Pi va guanyar. Li tocava triar lloc on aterrar, i ho va fer de manera simple, curiosa. Va escriure el seu àlies a la computadora per veure les respostes, i entre totes elles n’hi havia una que li va despertar curiositat. Parlava d’un element viu que superava l’esperança de vida
08 / Antoni Mestres Piñol Soldatcan de la majoria dels éssers vius d’aquell planeta, un famós pi d’una població anomenada Sant Pere de Ribes, 41º15’33.1N 1º46’22.79E, i sense més preàmbuls allà es van dirigir i aterrar sense problemes amb l’escut d’invisibilitat de la nau- Però ara tocava prendre forma humana i adoptar un idioma per comunicar-se amb els habitants d’aquell poble. Després d’informar-se a la computadora de la nau, van decidir que la llengua seria la catalana, i la vestimenta, la nacional, com no podria ser d’una altra manera: de pubilla, Arrelquadrada i, tocat amb barretina, el seu company Pi. A Ribes hi ha quatre farmàcies, i a tots elles s’havien de dirigir, era part del pla, a cada una d’elles demanaven qualsevol cosa: preservatius, supositoris, inhaladors o xeringues... Tot sota l’atònita mirada dels ribetans, primer, els del carrer i després, la clientela. Era l’excusa per inocular al cervell dels farmacèutics la solució i preparació de la vacuna del Coronavirus. Tan sols una setmana després sortien dels laboratoris de tot el món, milions d’unitats que varen posar fi a aquella pandèmia, i Sant Pere de Ribes, el bressol dels Nobel de Medicina de l’any 2021.
La llum E
ra una nit fosca i les estrelles semblaven estar de vaga perquè feia temps que ningú les contemplava. La lluna semblava haver-se solidaritzat i tampoc hi era. La mitjanit es feia estranya sense la seva vigilància des de les altures. La plaça Marcer era plena i la temperatura conjuntava amb la meva màniga curta. El vi blanc de la copa se m’escalfava mentre el meu amic Joan seguia explicant-me les batalletes que feia anys que no sortien del bagul i estaven agafant pols. Un mosquit com un cavall sobrevolava la terrassa. Era tan gran que anava a agafar una altra cadira per si volia seure. Segurament tenia moltes experiències per explicar-nos. Històries d’aquells als qui havia observat mentre se li feia la boca aigua pensant en la deliciosa sang que s’anava a empassar. Com un bon menú després d’un llarg matí treballant. Vaig alçar la mirada per espantar-lo i de sobte una llum va creuar el cel sobrevolant les dues torres de l’església. Vaig pensar que eren tonteries i que m’estava afectant el vi. Però la llum es va començar a apropar cada cop més i, en un obrir i tancar d’ulls, un núvol de pols
09 / Marc Pedro Navarro Cram Doquier
i fum espès havia conquerit tota la terrassa, deixant-nos a tots bocabadats. De cop i volta, la llum encegadora que enlluernava tot el carrer es va apagar i de la fumarada va aparèixer una esfera gegant. Era d’un color fúcsia llampant, tenia dos alerons grocs a cada costat i uns adhesius del que semblava ser algun animal mitològic. Acte seguit, una comporta de la mida d’un avió es va obrir grinyolant trencant el silenci que s’havia produït. De dins sortia una musica ensordidora i uns llums de colors estridents que rebotaven als caps dels presents. La música es va aturar i un ésser estrany va baixar, la seva imatge era un tòpic: verd i viscós. Duia una cadena d’or penjant del coll, un cèrcol de metall a l’orella i tenia un sol ull vermell com la flama de la foguera de Sant Joan. Va creuar la terrassa per dirigir-se a la barra, mentre el miràvem sense pestanyejar, fins que es va aturar a un pam del noi de la barra i mirant-lo fixament li va dir amb una veu nasal: “Ei, col·lega, què tal si em vens un parell de bosses de gel? Què el cubata calent no hi ha qui se’l foti!”.
Més trist que... 10 / Jorge Lorente Fernandez Gruñon
S
om una gran comunitat. Venim de planetes propers a aquesta estrella rebel que anomeneu Ribes, enviats amb el propòsit de modificar la vostra ja antiquada existència com a poble. Ens uneix un objectiu: dirigir les nostres armes a la vostra línia de flotació. La llengua i la cultura. Soc l’Amigdio Benito i Benito i vaig arribar fa vint anys al municipi, a Ribes concretament, amb la sensació de ser un estrany. Estrany com un càtar el castell de Ribes. Maldestre com l’Ajuntament amb el circuit. Absurd com la plaça a l’ermita del nostre patró. Buit com el meu carrer sense el nostre Pi. Fosc com els nostres camins. Negre com trobar lloc a la Penya en un Barça-Madrid. Febril després de sortir dels Camils. Així em sento jo aquí.
Perdut com en un míting de Fem Poble, com el mossèn per Carnaval, com un dilluns de Pasqua sense padrí. Esquerp com un exlegionari per Setmana Santa, com un Via Crucis passant per la variant. Així em sento jo aquí. Vençut per no poder ser cap de colla. Lasciu com un diabètic a la Nemesi Pascual. Furtiu a sota del Drac. Errant escoltant els versos de diables. Cremat com un ceptrot. Sol com un “garrulo” a l’envelat. Inútil demanant suc a les Barraques. Violent cridant “visca el Sitges!!” a Bosc de Plaça. Així em sento jo aquí. Amarg per no sentir-me com vosaltres. Macabre vaig morir aquí. Així em en sento a Ribes.
Mirades alienígenes N
o heu tingut mai la sensació d’entrar en un lloc i notar que es giren a mirar-te? O ser a la cua de cal Forner Vell i sentir una mirada clavada al clatell? És en aquests moments que em sento estranya i començo a passar revista de la meva persona. Deu ser que porto el jersei del revés o una sabata de cada color? Potser no t’has pentinat aquest matí? Portes els llençols marcats a la cara, encara? Durant molt de temps vaig pensar que les mirades es dirigien a la meva parella: tot un personatge de molt bon veure que alegrava la vista a joves i no tan joves, noietes i homes granadets. Tenia aquell què-sé-jo que feia girar els caps quan entràvem a fer el vermut a la Penya o quan esperàvem per fer un vi al Celler. Coneixia tothom i sempre tenia el comentari a punt, ja fos la farmacèutica, el de Ca la Inés o la Cristina de l’estanc qui ens creuéssim a la plaça Marcer. Però no, ara veig que les mirades no anaven dirigides a qui em portava penjant del braç!
11 / Vanesa Parra Arjona Pantone 3803
No me’n sé avenir! No duc els cabells de colors ni vesteixo de manera cridanera. No porto frases punyents a la samarreta ni pins d’afiliació a partits polítics. Els meus tatuatges no es veuen i tampoc porto pírcings exagerats. No surto a fer casserolades per salvar el món ni em llenço a tallar carreteres o vies de tren com si fos l’únic objectiu de la meva vida. No poso la música a tot drap quan vaig en cotxe pel poble ni em passo el dia fent rugir el motor de la bèstia. No faig ioga ni pilates, ni marxa nòrdica ni estic al dia dels cantautors novells. No busco l’última tendència ni em miro amb el menjar. Tampoc m’esquinço les vestidures quan trobo algú que no combrega amb les meves ideologies... Mmm, vist així, potser és això? No soc blanc ni negre, ni rosa, taronja, verd o lila, ni groc ni vermell ni blau... Potser em miren perquè, simplement, soc gris. Potser no soc una extraterrestre però bé que m’hi sento, de vegades...
12 / Sara Risco Molts cafès, una ressaca i un descuit Sdesonrisas
U
na. Stop. Una altra. Pausa. Una més. Silenci. Les gotes de cafè queien tan lentes que qualsevol altre dia m’hauria desesperat, però en aquell estat lamentable de ressaca profunda, només era capaç de concentrarme per fer l’acte, suposadament senzill, de respirar. Després de molts cafès, un paracetamol i una dutxa capaç de fer-me sentir dins del volcà Orodruin, vaig recordar que aquell era EL DIA. Em vaig emocionar i vaig començar a moure arrítmicament el cos, pensant fermament que ballava. Vaig recollir les vuit birres buides que em van provocar el mal de cap que em perseguia tot el matí i la resta de pizza, que jo mateix amb les meves manetes de noi jove que no ha cuinat en la seva vida havia après a fer durant aquells dies. Entre d’altres coses, és clar. Havia tingut temps d’aprendre a elaborar massa de pizza, salsa carbonara i uns ous escalfats que riu tu dels plats de la Carme Ruscalleda. Em vaig vestir amb uns pantalons ocre i una camisa de màniga curta amb estampat de fulles grans, tot nou per estrenar en un dia com aquell. Vaig posar-me unes gotetes de colònia i els
meus nervis, el cor a mil i jo vam sortir al carrer. Per fi! Quina sensació! En veure’m allà en mig, em vaig sentir molt feliç. Davant del Redós vaig trobar la Lluïsa per l’altra vorera i vaig saludar-la amb la mà. No em va tornar la salutació. Potser no m’havia vist, la gent gran cada vegada mira més cap al terra. Vaig passar per la plaça de l’Església i...què bonica que estava! Vaig quedar bocabadat, fins que un cop de pilota em va espantar. Era del fill d’en Manel però quan vaig acostar-me per preguntar pel seu pare, el nen va fugir corrents amb una cara estranya. Què caram li passa avui a la gent? En arribar a la plaça Marcer vaig trobar molta gent coneguda, però cap ni un em va saludar ni se’m va acostar. Què estava passant? M’havia convertit en un estrany al meu poble? Vaig veure el meu reflex al vidre de La Caixa i vaig entendre-ho tot. Quines pintes, paio! Em va costar, fins i tot a mi reconèixer-me. La barba i el cabell se m’ajuntaven i la meva aparença era una barreja entre Chewbacca i un nàufrag. La quarantena m’havia passat factura i bé...m’havia descurat una mica.
No sabeu qui soc? R
ecordo vagament aquell dia. Em vaig despertar amb un raig de sol que entrava per la finestra. El dia abans hi va haver una tempesta d’aquelles que fan por, molta por. Llamps, trons, pedra i molta aigua. Semblava que fes segles que dormia. Potser vaig beure molt aquella nit, però aquell vi era tan bo i amb el fred entrava tan bé, que vaig anar fent ara un glop, ara un altre... Em vaig adonar que encara duia la mateixa roba, però tant em feia, volia sortir al jardí i respirar aire pur i sentir l’olor de terra mullada. En sortir de casa vaig tenir una sensació estranya. Sentia un rum-rum llunyà que desconeixia. Vaig encaminar-me a l’església a pregar a Santa Maria que em perdonés per tot el que havia fet el dia abans. Malgrat no recordar res, segur que en devia d’haver fet una de grossa. El rum-rum continuava en el meu cap, tot em semblava diferent, els arbres semblaven més grans, no se sentien els ocells, només aquell rum-rum. Vaig mirar la llunyania per veure els camps i les vinyes, però hi havia unes construccions enormes que m’ho impedien. Em vaig pessigar per saber si estava dormint
13 / Isabel Valdivieso Sanjuan Gru
encara, però em vaig fer mal i no vaig despertar. Pel camí em vaig creuar amb un home que duia un gos lligat. No em va saludar. Devia ser un foraster, portava la cara molt tapada i un aparell a la mà que anava mirant. No havia vist mai ningú portar aquella andròmina. Ell em va mirar amb una ganyota, com rient-se de mi. No vaig dubtar i vaig accelerar el pas no fos cas que m’ataqués. En arribar a l’església, vaig cridar el mossèn. “Mossèn, mossèn!”, vaig dir. Poca estona després uns artefactes sospitosos es van atansar a mi. De dins van sortir dues persones amb uns uniformes foscos i amb la boca i el nas tapats. Em van preguntar què feia allà. Que estàvem en quarantena. I que m’identifiqués. Vaig riure, els vaig mirar amb superioritat i els vaig respondre: No sabeu qui soc jo? Què us heu cregut, ignorants? Soc en Folc Geribert, senyor del Castell de Ribes. Ells van riure i em van demanar perdó tot fent una genuflexió. Quin malson estimada, sort que avui m’he despertat als teus braços. Oh! bella esposa.
Quedar-me V
am arribar tots tres al planeta Terra ara fa l’equivalent a 200 anys de l’era humana occidental que comença a comptar a partir del naixement d’un individu anomenat Jesús. Ens vam instal·lar al punt terrestre que alguns humans anomenen Sant Pere de Ribes i altres, més interessants, simplement Ribes. L’accident es va produir en fallar un motor de la nau. Vam adoptar forma humana. No va ser fàcil encabir els nostres ens dins d’aquesta estructura imperfecta i fràgil. Jo em vaig adaptar bé. Tot i que no tenim sexe, ens vam convertir en Xavi, Jesús, i jo vaig decidir adoptar un cos i un nom femenins, Ester. No vaig patir la malaltia d’incompatibilitat que els va matar a ells i que em va obligar a quedar-me sola i incomunicada. El cos humà femení és més resistent, pel que es veu. Aquell malaurat contratemps va activar el meu pla per marxar d’aquest planeta de manera immediata. Em vaig adonar que la majoria d’humans són fàcilment influenciables i responen a determinats estímuls i que el gènere masculí té aquesta característica més accentuada. Va ser fàcil conèixer en Francesc Marcer i convèncer-lo que orientés la porta
14 / Iban Gabaldà Fernández Amanda Laltra principal i les dues torres de l’església cap a la masia de Can Coll, tot i donar l’esquena a la vil·la. Havia d’amagar sota la torre esquerra la meva nau, reparar-la i disposar de l’angle exacte per fer-la enlairar quan fos el moment. Vam construir l’església i vaig amagar la nau als fonaments de la torre, seduint els operaris i els homes que hi treballaven per tal que no s’adonessin de les meves intencions. Vaig fer amics, com el mateix Francesc. Em vaig adonar que la vida dels humans és terriblement efímera. Alguns van morir i em van generar un sentiment que no havia conegut mai, la tristor. He tingut amistats i he après a gaudir dels costums humans, com les cerveses al Cabaler i els partits de futbol a la Penya Barcelonista. He après a estimar aquesta espècie, gaudeixo de la nostàlgia davant de l’església, conec sentiments com l’alegria. Ja soc quasi humana. Malgrat tot, he de marxar immediatament. Avui, 12 de gener de 2007, uns nanos han trobat els cranis del Xavi i el Jesús que vaig enterrar quan van morir. Eren al pati d’una escola. I això em posarà en perill quan l’ADN rebel·li que no es tracta de restes humanes.
Un extraterrestre a Ribes S
oc PTY-291029, del planeta YGAGRY324, sector 78 est, però aquí a la Terra em coneixen com el Pep. Visc en un país que es diu Espanya, crec… Alguns em diuen que es diu Catalunya, i que aquest altre país d’Espanya és al costat i no hi té res a veure. No ho entenc gaire bé, però prefereixo no preguntar, perquè no sospitin de mi, vist que soc extraterrestre i tot això, saps? Vaig arribar a un poble que es diu Sant Pere de Ribes (o Ribes) fa un parell d’anys. El govern del meu planeta em va expulsar després d’haver comès un petit error, que en realitat no tenia importància –és a dir, des del meu punt de vista–, però sembla que a ells sí que els va desagradar, perquè em van enviar a un planeta, a l’altre extrem de la Via Làctia. Un lloc ple d’ éssers que es diuen ‘humans’ que fan massa coses estranyes, fan molt soroll (n’hi ha alguns que fan un soroll terrible, fins i tot quan dormen!) i, per si això fos poc, fan mala olor (al meu planeta ningú fa olor, i així
15 / Florentia Van Ewijk Noëlle de Almeida
hauria de ser a tot arreu, dic jo!). Doncs aquí a Espanya, dic Catalunya, quan la gent em pregunta d’on soc, dic que soc d’un poble que es diu Lepe. Normalment, no em fan més preguntes, però alguna vegada en volen saber més: “De Lepe, oi? On és aquell poble? I com és?” Sempre els dono la mateixa resposta: “Bé, no s’està malament, però aquí s’està millor, és clar.” I sembla que a la gent li agrada aquesta resposta, perquè és on sempre s’acaba la interrogació. Et preguntaràs què és el que més m’agrada de la meva estada. Fàcil: els xurros amb xocolata! I el que menys, dius? Els ocells. No ho sé explicar. Em miren com si poguessin veure qui soc en realitat. Em fan molta por! Perquè si els humans se n’adonen, a quin planeta m’enviarien aquesta vegada? Hi podria haver un planeta més llunyà? Prefereixo no pensarhi, que només de fer-ho m’espanta! A més, ja m’he acostumat a la vida d’aquí (soroll i olors inclosos).
Yakuta V
a sonar l’alarma del despertador, vaig mirar el rellotge i em vaig adonar que si no m’afanyava, no arribaria a l’horari de visita del Redós. Així que em vaig canviar ràpidament i vaig sortir escopetejat cap a la residència. —Hola, Júlia! —vaig saludar a la noia de la recepció. —Hola, Joan. Com estàs? Tens el pare una mica nerviós avui —em va dir amb un to afectuós. —Això és que té ganes de veure’m —vaig contestar-li picant-li l’ullet. El pare dormia a la quarta porta del tercer passadís de la segona planta. M’ho sabia perfectament perquè sempre m’ho recordava al marxar, com si cregués que la seva patologia també m’afectava a mi. Vaig obrir la porta i quina va ser la meva sorpresa quan el vaig veure dempeus saludant per la finestra. —Què fas, papa? —M’acomiado d’en Yakuta —va contestar. Deu ser que ara li ha donat per tenir un amic japonès, vaig pensar. Ja havia après a prendre’m amb humor aquesta mena de ocurrències. —I què diu en Yakuta? Com està? —Doncs malament, noi. Estic patint perquè
16 / Marc Pedro Navarro Cram Doquier m’acabo d’adonar que s’ha deixat las claus de la moto espacial. —Les claus? Vols dir que no ho has somiat això? —vaig dir-li suaument. Al escoltar les meves paraules, es va girar i em va clavar la mirada. —Què et penses que no sé quan estic somiant? —No, pare, però els alienígenes no existeixen —vaig contestar-li. —Qui t’ha dit a tu que no? Ja veuràs, mira a la tauleta i veuràs les claus. Per no fer-li un lleig, vaig mirar la tauleta. Tal com m’esperava, no hi havia res. —Pare, no hi ha res! Vinga, seiem i xerrem una estona? —vaig dir-li. —Com que no? Jo diria que se les ha deixat aquí —anava repetint mentre xerràvem. De cop i volta es va sentir un soroll molt fort a prop de la finestra. Em vaig girar i em vaig quedar de pedra. Què? Com? Per què? Em repetia. A l’altre costat de la finestra, una moto voladora donava voltes en cercle mentre amb el dit gros aixecat feia una senyal d’okay. Bocabadat vaig mirar al meu pare que, somrient i amb cara de satisfacció, em va picar l’ullet i amb to irònic em va dir: —No deus estar pas somiant, oi?
Establiments adherits a Fem Ribes RESTAURACIÓ Bar Ca la Nisa 24 Bar El Paradís de Ribes Bar Restaurant L'Orígen Bar Vi & Art Farràs Beerretans_cervesers Bodega 1886 El Pot Petit Bouquet d'Hort_conserves Cafés & Viatges Aunar Cafeteria Bar La Riera de Ribes Cafeteria Bar La Trobada Celler Puig-Batet Frankfurt el Pavelló Gelateria La Xixonenca Masia Can Pere de la Plana Restaurant 4 en Raya Restaurant Can Josep Restaurant Club de Tenis Ribes Restaurant El Secreto de Ribes Restaurant La Moderna Taverna La Premsa
SERVEIS Aunar Coffee & Travel Centre de podologia Anna Simó CreartRibes Cruells & Alcaraz Express Spa Ribes Finques Palou Fusteria Roma Grafyprint Gim Jopil Ribes Grup Alvid Impremta Falcó Jaume Font KIDS&US sant Pere de Ribes Manel Font Art Masia Can Pere de la Plana Maury Perruqueria Canina Prad Garraf, serveis i contrates Punt G Reale Seguros Reformesxpress Ribes Ribes Viatges SP Assessoria Speakeasy Tallers Automoció Sant Pere Temps de Lleure Tintoreria-Bugaderia Net Net Toninstal
COMERÇ Arguia (encuentronatura) Beerretans Bouquet d'Hort Can Manel Cansaladeria Xarcuteria Can Piqué Celler de Ribes Celler Puig-Batet Cosmos Ribes Country House Decomoda El Girasol Electrodomèstics Fonoll Estanco nº1 RAMOS Farmàcia Arizcun Farmàcia Miret Mestre Farmàcia Ortopèdia Busquets Fer-dolç Ferreteria Aleix Flors i Violes Forn de Pa Ribes Fotoprix La Joguina Llibreria Gabaldà M. Fortuny rellotgeria i joieria Maria Mascotes Ribes i Llenyes Ribes MónVi
Natural Optics Ribes New Print Ribes Nou Style Pastisseria N. Pascual Pastisseria Serarols-Nin PT Embotits Pupurri Sea&Bell Supermercat Inés Tendals Busquets Un granet de sorra Un Quart de Quilo Versailles Ribes, drogueria Versailles Ribes, pintures