Imatges d’infantesa a l’Antic Règim

L l e ó R u iz Do in o

El record de la infància sol esbossar un somriure tímid i nostàlgic en tots nosaltres, provocat per les fites esplendoroses del desenvolupament propi i la bonança d’una etapa i un temps passat que mai no tornarà. L’enyorança d’un període vital absent de preocupacions, abundant d’alegria i fonamentat en l’aprenentatge encaixa amb el nou concepte d’infantesa i d’infància que existeix en la societat contemporània valenciana, tanmateix els temps han canviat molt en els darrers cent anys. En les centúries precedents, especialment aquelles anteriors a la Revolució Francesa, la infància era considerada una període problemàtic, ambivalent i, fins i tot, perillós. Els menuts es trobaven en una situació de transició entre el naixement i l’assumpció de la maduresa i, per aquest motiu, la infància s’entenia com una fase que s’havia de suportar i superar, però no de gaudir.

Certament, per als investigadors que volen il·luminar els fets del nostre passat, la infantesa és un repte. La manca de documentació fins ben entrada l’Edat Contemporània fa que tinguem imatges d’una infantesa oculta, retalls d’una vida col·lectiva que composen un trencaclosques de vegades contradictori. Avui en dia, la imatge més acceptada descriu els menuts com innocents, honests i sincers com bé recorda el refrany popular los borrachos y los niños siempre dicen la verdad. A aquesta representació, a l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna se’ls unia les qualitats de la puresa i la bondat innata, la qual cosa feia d’ells miralls de perfecció per a la resta dels éssers humans. Així mateix, la manca de maduresa o els comportaments propis de l’edat feien que foren vistos com inconstants, font de preocupacions, indignes de confiança, mentiders i, fins i tot, inútils. Per

exemple, l’excés de plor per part d’un nounat podia ser considerat un signe o manifestació de la seua maldat intrínseca 1 . Ara bé, com quasi totes les altres qüestions relatives a la vida quotidiana a l’Antic Règim, la concepció respecte els infants canviava significativament depenent de l’estament on estaven. En aquest sentit, els estudis sobre la infància recorden habitualment una dita àmpliament estesa a la França dels segles xv i xvi, que en un intent per descriure la pitjor manera que tenia la mort de colpejar una família, afirmava que: «al pobre si se li mor la vaca i al ric si és un fill». Per a les classes benestants, especialment per a la monarquia, la descendència i la reproducció biològica era una qüestió política i d’estat de la qual depenia la continuació del llinatge regnant. Als fills se’ls transmetria els dominis territorials i econòmics i s’afavoria sempre el fill primogènit. La manca de successió suposava un incompliment del deure de perpetuar de la seua família. Per la seua banda, en el microcosmos de la família camperola, els infants eren considerats una ajuda pel desenvolupament de la petita explotació familiar, però, a la vegada, podien arribar a ser considerats una càrrega per la subsistència dels seus membres productius, especialment en els primers anys de vida.

L’EDAT DELS JOGUETS

Els primers anys de vida, els menuts i les seues famílies s’enfrontaven a grans riscos. Al País Valencià en l’any 2018, l’últim del qual tenim estadístiques, de cada mil naixements només dos nounats morien durant el part o en l’any posterior. Tot i que no tenim xifres exactes que comptabilitzen el nombre de defuncions sí que podem afirmar amb contundència que a l’Antic Règim hi va haver, durant els cinc primers anys de vida, una elevada mortalitat infantil. Per posar un exemple ben conegut el rei Joan I, que regnà a la Corona d’Aragó entre 1387 i 1396, va tenir tretze fills dels quals només dues filles arribaren a superar els sis anys d’edat. El dol per un fill podia arribar a ser

1. En aquest sentit es coneix la lloança a la mare de Gulbert de Nogent altament estesa en la França del segle xii, que tot i la propensió al plor incessant del seu fill cada nit, la mare va decidir «no tirar mai al fill de casa». Ll. Demause: Historia de la infancia, Barcelona, Alianza, 1982, p. 29. Així mateix, María del Carmen García Herrero recull la història del fill de Miguel Cortes que en 1482 va ser assassinat en casa de la seua dida per l’espòs d’aquesta, per culpa dels seus plors. M.C. García Herrero: Elementos para un historia de la infància y de la juventud a finales de la Edad Media, en J. I. De la Iglesia Duarte (coord.), La vida cotidiana en la Edad Media, Logroño, Instituto de Estudios Riojanos, 1998, p. 235.

l’expressió de major dolor per una mare. Les normatives municipals de l’època medieval i moderna intentaren controlar la cerimònia i l’expressió dels sentiments personals i familiars, especialment en el cas del dol. Es van limitar les manifestacions públiques que del mateix es podien fer –com podia ser esgarrar-se les vestimentes, anar de genolls o arrancar-se els cabells– però els casos més problemàtics i difícils eren quan el difunt era, encara, una xiquet o un xiquet. L’excés d’aflicció davant la pèrdua d’un fill podia ser vist com una feblesa personal, davant la manca de fortalesa per afrontar la pèrdua. El rei Joan I, coneixedor del dolor que suposava la pèrdua dels seus propis fills li escrigué una carta a la seua cunyada, la dona del seu germà Martí, la futura reina Maria de Luna, quan aquesta va perdre la primera filla per recriminar-li l’excés en el seu dol: «Nos és deplasent e greu la superfluïtat e excessió de dolre que·n fets, car humana cosa és e piadosa plorar los morts, majorment tan acostats e corals; mas en la mort de vostra filla, si cosa piadosa és plorar, piadosa cosa és e pus meritòria alegrar-vos». 2 Per compensar aquestes taxes de mortalitat, l’estratègia social tant dels membres de la pagesia com de les classes benestants era afavorir els matrimonis primerencs per tal d’allargar els anys de fertilitat i facilitar la reproducció i ampliació del nucli familiar. D’aquesta manera, els matrimonis solien donar-se a partir dels catorze anys en els cas dels xics i dels dotze en el cas de les xiques, tot i que la majoria dels matrimonis se segellaven entre els setze i divuit anys. Així mateix, des de la seua arribada al món fins que complien els set o vuit anys, la gran majoria de criatures, foren xiquets o xiquetes, vivien immersos en un món predominantment femení. Les primeres atencions venien donades de parteres i altres dones que assistien a la mare durant el part i en els inicis de la seua singladura vital. En aquests primers moments, l’experiència de dones professionalitzades en la maternitat i d’altres que comptaven amb experiència personal era fonamental per col·locar correctament els teixits que com a bolquers embolicaven al nounat, assistir a la mare amb la separació entre ella i l’infant amb el tall del cordó que nodria el fill i fer el pas a l’alimentació a través de la llet materna o d’una dida. La lactància estava aconsellada des del naixement fins els tres anys, però es podia allargar a voluntat dels progenitors. La mare podia decidir no donar el pit al seu fill, com ocorria en les classes benestants ja que ho consideraven una obligació indigna de la seua condició, i contractar els serveis d’una dida per tal que aquesta, a canvi d’un salari, nodrís la criatura. La lactància unia mares i fills, dones i nens, però també nens amb nens, com era el cas dels germans de llet, que eren els qui havien compartit el nodriment d’una

2. Aca, rc, reg. 1674, f. 114r-115r. . Girona. 1386, agost, 31.

mateixa dida. Les dides passaven gran quantitat d’hores amb les criatures, jugant amb ells i fent-los aprendre allò que es coneixia a la Corona d’Aragó des del segle xiii com «l’argot de les dides», és a dir, tot un conjunt de sons i moviments mimètics que els nadons aprenien d’elles i repetien, mentre avançaven en l’adquisició dels rudiments per desenvolupar el llenguatge i l’expressió corporal. Poc a poc aquests sons i balbucejos donaven pas a l’expressió verbal i corporal de les criatures que ho absorvien de l’entorn femení que en tenia cura i els mantenia.

Durant aquesta primera etapa vital, coneguda com l’edat dels joguets, els nens desenvolupaven la seua creativitat i imaginació fantasiejant amb la societat que els envoltava. Gràcies a documentació fragmentària es coneix que xiquets i xiquetes jugaven junts, però mantenint les barreres del gènere i de l’estament al qual pertanyien, pel que respecta als elements materials que empraven. Coneixem com en les cases benestants, els xiquets podien jugar amb cavallets de fusta pintats amb escuts propis de la monarquia catalanoaragonesa i les xiquetes amb nines que imitaven les imatges de les seues familiars més properes. A través del joc aprenien i assolien una consciència socialitzada, és a dir començaven a entendre la idiosincràsia que els envoltava, mitjançant l’observació i per la transmissió de coneixements que les dones els donaven. A més a més, a partir dels quatre o cinc anys, alguns tenien la sort i l’avantatge de poder ser educats en lletres. A la vila de Castelló es documenta al llarg de tot el segle xv la presència de mestres d’escolans, que es dedicaven a l’esenyament de lògica i de gramàtica. A través de manuals i lectures formatives els xiquets aprenien no sols lletres i números, sinó també els valors que els havien de moldejar en un futur com a xiquets, és a dir, l’obediència, el respecte i la submissió a l’autoritat dels adults així com gratitud i voluntat per fer-se útils en la seua família complint el deure o paper que se’ls encomanés i passant a ser «bons fills». Aquest model en molts casos absorbia parcialment la idea bíblica que diferenciava els tipus de fills entre Caín i Abel, procurant amb la paràbola transmetre uns valors adequats per al seu present i futur en la societat cristiana del moment. En el cas de les xiquetes la seua educació es basava en el manteniment i la transmissió de comportaments i actituds marcades per les virtuts cardinals (temprança, prudència, fortalesa i justícia), per les virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i per la seua reverència a Déu amb una senyalada religiositat i pietat vers els seus contemporanis. Segons aquesta concepció, la futura dona havia de ser honesta, moderada, prudent, fidel, púdica, sol·lícita, caritativa, casta, honesta i humil 3 .

3. M. C. García Herrero: La dama modélica del Cuatrocientos en la correspondencia de María de Castilla, reina de Aragón (1416-1458)», Cuadernos del cemyr, 23 (2015), p. 29.

ELS INICIS EN EL MÓN LABORAL

Acabada la primera fase d’aprenentatge i desenvolupament, en les famílies llauradores i treballadores es començaven a donar tasques als infants perquè es feren responsables. En el cas del món rural, els nens treballaven com a pastorets que controlaven els bestiar, el traien a primera llum del dia a pasturar i s’encarregaven del seu control i de la tornada a la casa. Aquest treball no remunerat podia haver-nos passat desapercebut, però molts d’aquests nens de set o vuit anys apareixen a les fonts judicials medievals i modernes, perquè si, durant l’exercici de la seua tasca diària, presenciaven algun esdeveniment que infringia la llei eren citats a declarar com a testimonis per la part agreujada. Les filles podien ajudar les seues mares en tasques de teixir o plantar llavors en el camp o, simplement, encarregar-se de qüestions del quefer domèstic.

Però, quins eren els camins pels quals es formaven els joves en el món urbà? En els medis artesans, els fills i les filles solien deixar la llar per aprendre un ofici, sovint materialitzat a través d’un contracte conegut com «d’afermament», sota el qual s’amagaven moltes situacions que distaven de qualsevol forma d’aprenentatge, més aviat els convertien en una mena de criats per a tot i amb retribucions irrisòries. No ens hauria d’estranyar, per tant, la mobilitat i inestabilitat del mercat laboral dels segle xiii al xviii. Per a les xiques significava facilitar una camí perquè poguessen reunir la quantitat de diners necessària per pagar una futura dot matrimonial. Així mateix, per als fills i filles el contracte d’afermament era un bon mecanisme per a la socialització i constituïa una mena de període d’aprenentatge que els preparava per als reptes i sacrificis de la vida adulta. El contractant passava a assumir unes funcions parentals i tenia l’obligació d’ensenyar un ofici, d’alimentar, vestir i tenir cura de l’infant mentre durés el contracte. Al llarg d’aquest període es produïa un ensenyament doble, el de l’ofici

però també el personal. Durant aquests anys lluny de la família la xicalla assumia un sentiment d’independència econòmica però també personal ja que que la majoria dels afermaments es donaven en localitats diferents a la d’origen del xiquet o xiqueta. Per exemple, està ben documentada la tendència de menuts de més a sis anys dels Ports a ser afermats en Castelló, mentre que els de Castelló podien ser-ho a València 4 . La fi de l’afermament situava els xicots entre els setze i divuit anys amb la infància acabada i amb l’edat habitual per contraure matrimoni. Aleshores ja no eren vistos com innocents o dignes d’atencions, sinó com a joves perillosos, plens de passions i d’atreviments, orientats cap als balls, els jocs i la beguda. Començava una nova etapa per a ells que recordarien, com la infància, al cap d’uns anys sense tanta nostàlgia, potser, però amb un somriure de bergant.

4. Joaquim Aparici i Carles Rabassa: «Ensenyar i aprendre. La formació profesional a través dels contractes d’afermament dels segles xiv i xv al Maestrat i els Ports de Morella (Castelló)», Millars: Espai i historia, 49/1 (2019), pp. 73-113.