La infància en el món ibèric i romà

J oaq u i A l fo n s o L lo r e n s A n a M i u é l e z G o n zá l e z

«La majoria dels xiquets moren abans del seté dia i és per això que no se’ls posa nom fins a aqueix moment, confiant en la seua supervivència». Aristòtil, «Història dels animals» «Tota societat ha d’arbitrar un sistema eficaç per a transmetre als seus descendents els principis en què es fonamenta, ja que d’això depén la seua pròpia perpetuació. El tracte atorgat als infants és per tant una finestra per a descobrir les claus de l’organització social i ideològica de qualsevol grup humà». Teresa Chapa Brunet, «La percepció de la infància en el món ibèric»

Per a qualsevol grup humà la infància és una qüestió de màxima importància ja que de la seua existència i formació depén la reproducció física i ideològica de la població com una unitat diferenciada. A més, depenent del grau de complexitat i jerarquització que tinga l’organització social, hi haurà una sèrie de normatives més explícites, complexes i diferenciades.

CULTURA IBÈRICA

Són escassos els estudis dedicats a la infància en la investigació arqueològica, sobretot per al món ibèric (ss. VI-I a.C.), donada la pràctica inexistència de fonts històriques. D’època romana en tenim moltes més fonts, encara que per desgràcia i com sempre succeeix, tenim més notícies de la vida i costums de les classes més altes, de les que ens han arribat objectes, pintures o textos.

Un detallat estudi dels registres arqueològics domèstics i funeraris, pot ajudar-nos, però, a desvetlar algunes de les seues claus.

Hem d’evitar tindre una perspectiva actual de la infància per a estudiar les cultures històriques, i així, en el món ibèric, els infants tindrien un alt grau de dependència respecte als pares, per la qual cosa la seua representativitat social queda limitada pels adults, que els reconeixen de forma progressiva. Poc sabem dels seus drets o espais, encara que sí ens ha arribat algunes restes de cultura material, tot i que escasses i sense quasi empremta perceptible.

Podem detectar la presència infantil bàsicament a través dels joguets, dels materials arqueològics habitualment fabricats en miniatura i de peces específiques dedicades a la cura, alimentació, vestit o adorn infantil, i molts altres de tipus orgànic que no apareixen en el registre arqueològic, per això és difícil rastrejar la presència infantil en les vivendes.

En època ibèrica, un aspecte poc tractat i que potser ens ofereix més informació és el món funerari, si bé la seua presència seria limitada de forma general en les necròpolis. La raó es desconeix ja que per a èpoques immediatament anteriors la representació infantil en elles arriba a ser del 40%, mentre que en cronologia ibèrica no arriba ni a un 10%. Potser podria ser que fins una certa edat no estaven considerats part del grup, per la qual cosa no estarien a les necròpolis i fins i tot el desconeixement que tenim de gran part dels rituals ens està emmascarant la realitat social més que reflectir-la.

Altres aspectes a tindre en compte són que, donada la seua fragilitat i l’erosió, la conservació dels ossos és de vegades complicada, i a més, és quasi impossible diferenciar el sexe de les restes antropològiques, aspecte important per a qualsevol estudi d’una societat.

Durant el procés de gestació hem de considerar l’existència de tota una sèrie de costums i creences que tenen a veure amb la tradició i les experiències prèvies. En el moment del naixement hi hauria comares que ajudarien al naixement dels nadons ja que es tracta de moments importants tant per la mare com per al xiquet de bolquers. És el moment del reconeixement i acceptació per part dels pares i familiars I, depenent del sexe i fins i tot de malformacions congènites, canviarà l’ordre generacional i la transmissió de béns. Necròpolis ibèrica de Vinamargo. Urnes 2 i 3, segle VI a. C. Procés d’excavació i Extracció.

Evidentment els xiquets estarien més vinculats en els primers anys a la mare, encara que ja a partir dels 6-7 anys començarien a tindre més vincles amb el grup. A poc a poc i a partir d’aquesta edat, s’anirien introduint en l’estructura de l’organització i explotació del territori, traduït en una adscripció ètnica que constituïa el marc ampliat de la seua relació social, econòmica i simbòlica. Així, es van assimilant les pautes i desenrotllant les habilitats per a la seua supervivència.

Els infants els podem trobar en diferents contexts funeraris. De forma general, els nounats i nadons s’inhumen, no s’incineren, ritual habitual en el món ibèric, perquè a la seua curta edat és possible que no es consideraren com a membres de la comunitat. Trobem exemples d’urnes amb dona jove al costat d’un nounat no cremat, però també en alguna ocasió pareix que es cremen junts. D’altra banda, es poden trobar cremacions de xiquets individuals en algunes de les necròpolis. En general, els aixovars associats, són escassos.

A Castelló s’ha documentat en la necròpolis ibèrica del Camí de Vinamargo la cremació d’un adult jove de sexe femení (entre 18-25 anys) dipositat amb xiquet/a del tipus Infantil II, és a dir de 8-14 anys, amb una cronologia de finals del segle VI a.C.; desconeixem la relació entre ambdós. Però els nounats i nadons no sols es troben en contexts de necròpolis, també és molt habitual documentar-los en contexts domèstics i moltes vegades desconeixem la seua interpretació, encara que és molt habitual aquest fet en diferents etapes històriques i en diversos ambients geogràfics.

Un exemple pròxim és el nounat de 3-4 setmanes d’edat documentat en el poblat de Montmirà (l’Alcora), datat a inicis del segle V a.C., que va aparéixer amb la cara deformada de forma expressa, possiblement una vegada mort i associat a una llar, i que s’interpreta com un soterrament de tipus de ritual fundacional del poblat, que podria tractar-se d’un sacrifici.

Un cas particular es va investigar a Sucaina (Castelló), en el jaciment de L’Escudella, segurament un temple i un recinte necrolàtric, és a dir, de culte als morts. Es van documentar en una sèrie d’estances amb vint-i-cinc nounats i nadons inhumats, amb monòlits. Segons alguns autors estaríem davant d’algun tipus de ritual i sacrifici, possiblement continuant tradicions d’origen indoeuropeu. També en el jaciment d’El Saltador (l’Alcora), recentment es van documentar una sèrie de recintes amb abundants inhumacions de nounats, encara que està pendent d’estudi i publicació.

En general, a pesar que la taxa de mortalitat seria molt alta, sobre el 40-50%, són pocs els nadons i xiquets documentats en necròpolis i altres contexts.

Els infants estarien a cura de les mares i tot pareix indicar que serien lactants fins als dos o tres anys. En el registre arqueològic s’han documentat algunes peces ceràmiques identificades com a biberons, de forma zoomorfa.

Altres elements relacionats amb els infants són els pocs aixovars en inhumacions i cremacions documentats. Destaquen boletes de collar, penjolls, campanetes o alguna miniatura metàl·lica com en la inhumació domèstica del Castellet de Bernabé (Llíria). La troballa d’alguna fíbula podria indicar que estan amortallats.

Respecte als joguets, també són escasses les mostres trobades. A més d’alguns exemplars de miniatures de gots ceràmics iguals als utilitzats normalment, tenim xicotetes ceràmiques de figures femenines, potser nines, prou tosques, amb algun exemplar que destaca com una figureta de ceràmica amb braços articulats, assimilable a un rol femení. Associades a les xiquetes són algunes boletes ceràmiques que es troben en diferents contexts. Hi ha també exemplars d’algun cabet de cavall i fins i tot un genet, que podria assimilar-se a infants.

Altres elements que apareixen amb molta freqüència tant en les cases com en les tombes són els conjunts de tipus lúdic com són daus, fitxes circulars de ceràmica i tabes d’ovicàprid.

D’altra banda, la representació d’infants en l’art ibèric ha sigut molt escassa. Algunes presentacions en terracotes de l’Ibèric Ple (ss. IV-III a.C.), com la d’Alcoi o de deesses amb infants als braços, apareixen imatges de lactants i d’infants, amb significacions diferents. En altres representacions apareixen tocant la doble flauta, atribut característic.

En pilars-estela de les necròpolis, com a atributs femenins de xiquetes trobem les trenes o vestits llargs i per a xiquets, amb vestit curt, en algunes ocasions apareixen amb ganivets, potser referit a rituals iniciàtics; fins i tot en alguna cremació amb xiquets, apareixen armes. Diferents etapes de la infància, en els retrats del Fayum, Egipte, segle I d.C.

CULTURA ROMANA

En època romana l’anticoncepció, l’avortament, l’exposició d’infants i fins i tot l’infanticidi, eren pràctiques no sols usuals, sinó totalment legals. Per tant, en principi partim d’una concepció social totalment diferent de la nostra, encara que en el fons no ho és tant com pareix.

Les etapes per les quals un ser humà havia de passar des del seu naixement fins que era considerat adult eren diverses. En primer lloc, la infantia, que començava des del mateix moment del part, quan la comare que havia assistit a la mare dipositava al xiquet de bolquers en el sòl, perquè el pare, pater familias, l’acceptara com legítim, reconeixent-lo com el seu fill. Açò es duia a terme mitjançant un ritual anomenat tollere: si el xiquet era acceptat, son pare l’agafava en els seus braços i el mostrava als presents. Si era una xiqueta, moltes vegades n’hi havia prou amb què el pare donara l’orde que se l’alimentara per a considerar-la admesa. L’infant de bolquers era acceptat com a membre de la família, i per tant de la societat, únicament per decisió del pare de família, a qui corresponia en solitari la pàtria potestat. Si no era així, el destí d’aquest nadó era incert, ja que no ser reconegut pel pater familias significava que havia de ser exposat, és a dir, abandonat.

L’exposició o abandó de xiquets de bolquers era una pràctica seguida per totes les classes socials, i com hem dit, perfectament legal, ja que la Llei de les XII Taules 1 atorgava al pare el dret sobre la vida i la mort dels seus fills. Aquesta és només una més de les manifestacions del caràcter «pràctic» de la cultura romana, tal vegada portada fins a l’últim extrem: «Destruïm els fetus monstruosos, també als nostres fills, si naixen malalts o amb malformacions, els ofeguem; però no és la ira, sinó la raó, la que separa als inútils dels elements sans» (Sèneca, d’Ira, I. XV. 2). Dones jugant a les tabes. Pintura sobre marbre, Herculà, segle I d. C. Museu Nacional Arqueològic de Nàpols.

1. La Llei de les XII Taules (Lex duodecim tabularum o Duodecim tabularum leges) o Llei d’igualtat romana fou un text legal que contenia normes per a regular la convivència del poble romà. També rebé el nom de Llei decenviral. Pel seu contingut es diu que va pertànyer més al dret privat que al dret públic. La llei va ser publicada al principi en dotze taules de fusta i, posteriorment, en dotze planxes de bronze que s’exposaren al Fòrum, malgrat que no ha quedat cap indici de la seua existència.

Urceus. Gerreta, aixovar en l’enterrament infantil trobat en la Vila romana de Vinamargo, segle II d. C. Fotografia Pascual Mercé. Però no sols la malaltia o deformitat provocava l’exposició de xiquets de bolquers. Açò podia succeir per diferents motius:

Entre les classes més altes, la sospita d’una infidelitat per part de l’esposa, la necessitat de desfer-se del fill il·legítim d’una filla fadrina, o simplement no voler modificar una herència ja repartida, podien ser el motiu de l’exposició d’un xiquet de bolquers. Encara que moltes vegades aquest abandó era només una farsa, ja que el nadó es criava amb una família veïna, o amb els esclaus de la casa, el que permetia a la família tindre’l prop i protegir-lo.

En canvi, les famílies amb menys recursos exposaven els seus fills, sobretot, per no poder atendre’ls, amb l’esperança que foren arreplegats per una altra família que poguera donar-los una vida millor. Si podien permetre-s’ho, per a una família pobra el naixement d’un xiquet podia veure’s com una oportunitat de tindre ajuda i ingressos econòmics en el futur, i com un suport per a la seua vellesa. Un xiquet…parlem en masculí, perquè en canvi, el naixement d’una xiqueta era sempre més problemàtic, com demostra aquesta carta de l’època de Tiberi, quan un pare preocupat pel proper part de la seua esposa, escriu: «Et demane i pregue que cuides de l’infant i, si rep prompte la meua paga, te l’enviaré. Si tens l’infant abans de la meua tornada i és baró, deixa’l viure; si és una xiqueta, exposa-la» (Papir d’Oxirrinco, Egipte, 744).

Les dones implicaven un dot i la necessitat procurar-li un bon matrimoni. No aportaven res a la família, econòmicament parlant, sinó més aviat al contrari. Hem d’aclarir que el concepte de família en el món romà està més unit al nom familiar que a la sang. Aquest escàs sentiment natural de la família romana explica l’alt nombre d’adopcions en l’època, per la necessitat perpetuar el nom familiar i de transmetre una herència, a més que així es passava a ser pater familias, requisit exigit per llei per a accedir els honors públics que es concedien als càrrecs públics, entre altres coses.

En tot cas, la mortalitat infantil en aquesta època era molt alta, sobretot en els primers mesos de vida, per la qual cosa la família es dotava de tota una sèrie de ritus i supersticions que prevenien de la possible mort de l’infant de bolquers. Per exemple, el nadó no rebia un nom fins passats vuit

o nou dies des del seu naixement: mentrestant, se l’anomenava pupus (nadó), si era xiquet; o pupa si era una xiqueta. S’esperava uns dies per prudència, per a veure si eixia avant i no calia lamentar la seua pèrdua, potser en un intent de no agafar afecte a l’infant, que podia no sobreviure.

Si sobrevivia a aquests primers dies, els més crítics, se celebrava el dies lustricus, quan s’honrava al nadó públicament amb ofrenes als déus, i se’l portava davant de l’altar, per a ser presentat als Lares, déus protectors de la família i la llar, per a ser rebut com nou membre de la família i de la societat. Es penjaven corones i garlandes de llorer en les portes per a anunciar el naixement, i el pare oferia un gran banquet de celebració.

Aquest dia, el vuité per a les xiquetes i el nové per als xiquets, era també quan se li atorgava un nom, praenomen (Plutarc, Qüestions romanes, 102): Per què als xiquets barons els donaven nom als nou dies i a les xiquetes als huit? Potser el fet que a les xiquetes se’ls done primer té com explicació la seua naturalesa? Perquè allò femení creix, madura i arriba a la seua perfecció abans que allò masculí. Dels dies prenen els que segueixen al seté; perquè el seté és perillós per als infants de bolquers, entre altres raons, també per la del cordó umbilical. Perquè en la majoria dels casos se separen el seté dia, i fins que queda lliure, el nadó s’assembla més a una planta que a un infant.

En aquest moment també se li entregava al nadó un amulet, que portava penjat al coll, i l’acompanyava i protegia fins que entrava en l’edat adulta: per als xiquets, la bulla, una càpsula circular o saquet que contenia amulets; i un penjoll en forma de mitja lluna, la lúnula, per a les xiquetes.

Fins i tot el ritual funerari és distint en el cas dels infants de poca edat, als quals es dóna un tractament especial per no considerar-los «persones» de ple dret. Aquests no eren mai incinerats, 2 i se soterraven habitualment en l’interior de les cases. Com diu Plini el Vell en la seua Història Natural, «és el costum universal no incinerar una persona que mor abans que li isquen les dents». En la vil·la romana de Vinamargo, a Castelló, es van trobar les restes d’un petit d’uns 6 mesos d’edat, cobert per diversos fragments de tegula i rajola, entre els quals destaca un amb les empremtes d’un felí. El ritual es completa amb una moneda dins de la boca del menut, que apareix acompanyat a més d’una gerreta de ceràmica com a ofrena.

2. El rite funerari en el mon romà va canviar amb el pas dels segles i va passar de la incineració en època republicana a la inhumació en època imperial. En tots els casos el cos del difunt s’acompanyava d’ofrenes: aliments, perfums, objectes personales, i una moneda per a Caronte, el barquer que conduïa les ànimes al més enllà.

Una vegada superats aquests primers mesos, les diferències entre la vida d’un xiquet o xiqueta pertanyent a les classes pobres, o pitjor encara, esclava, i els de classe alta, s’accentuaven molt més, ja que molts dels infants de classe baixa eren venuts com a esclaus o obligats a treballar des d’edats molt primerenques.

En les famílies acomodades generalment s’encomanava l’alimentació i cura dels infants de bolquers a una dida, una dona esclava o contractada, (encara que els metges de l’època recomanaven a les mares alimentar els seus propis fills), que els alletava fins als tres anys aproximadament. Els primers dies només se l’alimentava amb una mescla d’aigua i mel, perquè es pensava que els primers calostres no els eren beneficiosos. En els casos en què no es podia alletar a l’infant se l’alimentava amb un recipient de ceràmica o vidre, anomenat guttus, antecedent del modern biberó. També s’utilitzaven sonalls (crepitacula), que a més d’entretindre al nadó amb el seu so actuaven també com a amulets protectors. I caminadors, per a ajudar-los en les seues primeres passes.

Les dides en molts casos continuaven mantenint el contacte amb aquests infants i podien arribar a ser molt importants en la vida del xiquet o la xiqueta. Algú a qui volien i respectaven tota la seua vida, fins i tot una vegada adults.

Els infants eren atesos moltes vegades també per un pedagog o esclau que s’ocupava de tenir-ne cura i acompanyar-lo quan eixia al carrer. Com en el cas de les dides, molts d’ells romanien amb ells la resta de la seua vida (Marcial, Epigrames, XI, 39).

Vas ser, Caridemo, el mecedor del meu bressol i el guardià i company assidu de la meua infància. Ja s’ennegreixen els draps del barber amb la barba que em talla i la meua xica es queixa perquè es punxa amb els meus llavis. Però per a tu no he crescut. Aquesta etapa de la infantia arribava fins als set anys i era fonamental, ja que condicionava la formació de la personalitat com a adult. És el moment en què xiquetes i xiquets començaven a ser educats per a exercir el paper que els corresponia com a adults, per a ser bons patres i matres, és a dir, bons ciutadans romans. Per això l’educació dels infants la Roma antiga començava des dels primers dies de vida, amb la dida, que a més de criar l’infant, l’educava junt amb sa mare, i si era possible també amb un pedagog. La relació amb el pare, una figura severa a qui calia respectar, era, en teoria, normalment prou més distant.

Als set anys començava la següent etapa, la pueritia, quan passaven a ser educats en l’escola, fins que complien els dotze anys. A partir d’aquest moment, els xiquets de classe alta podien continuar els seus estudis, mentre que les xiquetes passaven a ser educades a casa, amb les dones de la seua família.

En el cas dels xics, aquesta etapa finalitza entre els 14 i els 16 anys, quan el pater familias considerava que el seu fill ja havia arribat al final de la infància i podia ser considerat adult (el que podia coincidir o no amb el moment del primer afaitat, a què es donava també una importància ritual). Açò implicava abandonar els amulets infantils i deixar de vestir com un xiquet (començar a portar la toga virilis), a més que se’ls donava més llibertat per a eixir sols, fins i tot de nit.

En canvi, moltes xiquetes ja eren casades als 12 anys, perquè aquesta era l’edat legal, encara que el matrimoni no es consumara fins més tard. De totes maneres, una xiqueta ja era considerada adulta als 14: començava a ser anomenada senyora (domina) i ja era conscient que l’única cosa que s’esperava d’ella era que aconseguira un bon matrimoni, per la qual cosa a partir d’aquell moment es dedicaven a embellir-se i preparar-se per a ser una bona esposa, i passava llargues hores dins de casa, enfront del teler i el fus, com corresponia a una dona virtuosa i honesta. A elles no els corresponia el privilegi d’anar adquirint més llibertat en fer-se adultes, ja que fins i tot hauran d’eixir sempre acompanyades al carrer la resta de la seua vida, encara que foren dones casades, i passaren d’estar sota la protecció i el domini de son pare al del seu marit.

JOCS I JOGUETS

Els jocs són una part fonamental per al desenrotllament social i personal del ser humà, i no sols en la infància… molts dels jocs i joguets amb què hem jugat, i ara ho fan els nostres fills, nebots o néts, procedeixen directament de l’antiguitat, de les cultures que ens van precedir en el temps…com tantes altres coses. Açò ens fa pensar en com som de pareguts, en molts aspectes, als nostres llunyans avantpassats…i els infants sempre han sigut infants.

Gràcies a l’arqueologia podem conéixer gran varietat dels joguets que van entretindre i van ensenyar a xiquetes i xiquets en l’antiguitat romana (encara que molts altres no han arribat fins als nostres dies, ja que es van realitzar en materials peribles, com la fusta). D’altres jocs tenim testimonis gràcies a les representacions artístiques de l’època: escultures, frescos o mosaics. Reproducció d’un sonall de bronze trobat a Tarragona. (Segles II-III d. C.). Fotografia MJC

Nina d’ivori amb braços i cames articulats, segles III-IV d.C. (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona)

Els jocs que desenvolupaven xiquetes i xiquets estaven molt condicionats segons el sexe, ja que a través dels jocs i joguets se’ls orientava a exercir el paper que els corresponia en l’edat adulta.

Els jocs dels xiquets eren més actius i competitius, perquè havien de prepararlos per a les activitats masculines per excel·lència, la política i la guerra: jocs de construcció, carros, figuretes de cavalls i altres animals en miniatura (pardals, coloms, galls, gallines, gossos, bous o camells, realitzats en ceràmica, fang i cuiro).

Les nines i les cuinetes eren, i han continuat sent durant molt de temps, jocs de xiquetes: jocs vinculats a l’interior de la casa, l’espai privat i domèstic, que pertanyia en l’Antiguitat a les dones.

Les nines estaven relacionades amb el paper que les xiquetes representarien en la seua edat adulta com a mares i podien estar realitzades en materials peribles com la tela, i altres com l’argila, ceràmica, fusta, os i marfil, i fins i tot estar articulades en algunes ocasions. També s’han trobat peces menudes de ceràmica relacionades amb la cuina i l’alimentació, que en alguns casos són vertaderes vaixelles.

No obstant això, i com també ha succeït sempre, molts dels jocs més populars eren compartits per xiquetes i xiquets, encara que per algunes representacions artístiques sabem que a vegades eren practicats per grups de xiquetes, d’una banda, i grups de xiquets, per l’altre: les trompes (turbo) o io-ios, elaborats en fusta i ceràmica, titelles, xiulets, engronsadores, catxerulos, diferents jocs de pilota, jugar a córrer el cércol o a l’amagatall (recessum facere), els daus i les tabes.

Encara que per descomptat no els considerem un joguet, també volem mencionar els animals de companyia, ja que van tindre també gran importància en la vida dels infants romans (i també dels adults), com ho demostra l’aparició de gossos, oques, cavalls, gats i galls com a animals de companyia, en mosaics, pintures i fins i tot en esteles funeràries infantils, on els infants apareixen representats amb les seues mascotes, la qual cosa ens indica l’afecte i la importància que se’ls donava a aquests animals, tal com ocorre també en els nostres dies.

BIBLIOGRAFIA

Alfonso Llorens, J., F. Lopez Bravo, S. Delaporte i Miguélez Gonzalez, A. 2019. «Una necrópolis ibérica de finales del siglo VI a.C. en el Camí de Vinamargo (Castelló de la Plana)». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 37, 121-138. SIAP-Diputació de Castelló. Chapa Brunet, Teresa. 2003. «La percepción de la infancia en el mundo ibérico». Trabajos de Prehistoria 60 núm. 1, 115- 138. Madrid: csic. Chapa Brunet, Teresa i Ricard Olmos Romera. 2004. «El imaginario del joven en la cultura ibérica». Jóvenes en la Historia. Mélanges de la Casa de Velazquez, núm. 34-1, 43-83. Madrid: cnrs. Chapa Brunet, Teresa. 2008. «Presencia infantil y ritual funerario en el mundo ibérico», dins Nasciturus, infans, puerulus vobis mater terra (Gusi, F., Muriel, S., Olaria, C. coords.), 619-641. Castelló: siap - Diputació de Castelló. Domus Romana. 2015. Puer et puella, la niñez en la época de los antiguos romanos. https://domus-romana.blogspot.com [Consulta: 28/12/2019]. García Sandoval, J. i M. C. Gregorio Navarrés. 2014. «La infancia en Roma: juegos de niñas y niños», dins VII Jornadas nacionales de ludotecas, 71-94. D.D.A.A. 1989. «Inhumaciones infantiles en el ámbito mediterráno español (siglos II a.E. al II d.E.)». Quarderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 14 (monogràfic). Castelló: siap - Diputació de Castelló. Veyne, P. 1989. El imperio romano, Historia de la vida privada 1. Del imperio romano al año mil (Ariês P. i G. Duby dirs.), pp. 21-227. Barcelona: Taurus.

Durant aquesta primera etapa vital, coneguda com l’edat dels joguets, els nens desenvolupaven la seua creativitat i imaginació fantasiejant amb la societat que els envoltava.