De muralles i cudols by Colla Rebombori

de muralles i cudols

Edita i imprimeix: Gráficas Castañ Dipòsit Legal: CS 65-2014 ISBN: 978-84- 616-8301-7 Ha dirigit aquesta edició: Associació Cultural Colla Rebombori www.collarebombori.cat

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart, D. Traver Portada i pintures: Manolo Alegre Assessor lingüístic: Josep J. Conill Disseny i maquetació: vetavisual.com

Publicitat: Ferran Aparisi Fotografia: Miquel Gómez Textos de col·laboració: Els seus autors.

Aquest llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

TAU L A

7 L’home que escriu

49 Mai no s’excava a gust de tothom

J osep M iquel C arceller D ols

L ledó R uiz D omingo

15 Una aproximació a la muralla

55 Adarb

medieval de Castelló M iquel G ómez

J osep P orcar

G arcés 57 Iacobus rex

33 Muralles

J osep M iquel C arceller D ols

F erran A rchilés 65 Els cudols 35 El Mauser R osa I sabel G umbau

Mª À ngels P ons i

F erran A parisi

G onzález 71 Escrit sobre les pedres

39 La muralla perenne J osep J. C onill & A nna S alomé 46 La història no és tan sols silenci 47 Petjades del nostre urbanisme F rancesc M ezquita

M anel G arcia

G rau

de muralles i cudols

B R A N CA L

L’home que escriu Josep Miquel Carceller Dols

’home que escriu el brancal d’aquest llibre, el vint-i-dosè que la Colla Rebombori ha publicat en els darrers dèsset anys, mulla coca malfeta en la tassa de xocolate saborosa i calenta que reconforta i apaivaga, ben poc certament, la pena fonda i la ràbia agra que li inunden el cor. Està assegut, sol, al costat d’una estufa en una terrassa que, si fa no fa, ocupa el lloc de la torre cantonera medieval del Migdia. Mira cap a dalt i veu com el quadre que el cel dibuixa contínuament en aquest petit racó del món, que és el seu, comença a fer servir els colors més foscos de la paleta. Mira davant i veu l’edifici abandonat dels antics jutjats a la plaça dedicada al jutge Borrull (Francesc Xavier Borrull i Vilanova, que, segons havia llegit a Viquipèdia, fou un jurista, erudit i polític valencià, partidari de la restauració del dret foral valencià, que va proposar com a model de la constitució del 1812 i que va afirmar que l’abolició dels furs decretada per Felip V havia estat, ves per on, un error). Mira el terra i veu una mena de sanefa marró que vol imitar la pedra de la base d’aquella torre medieval, apareguda en les darreres excavacions arran de les obres del TRAM que encara no circula, i que torna a reposar en la foscor uns quants metres per sota dels peus dels vianants i de les rodes dels vehicles. En la foscor i en el silenci que, modestament, la rebomboriada vol que esdevinga llum i paraula, perquè hi ha silencis que fan mal i esdevenen indignes. L’home que ordena llibres i papers i procura no tacar-los amb la xocolata que li regalima dels llavis endolcits, ha fet una paradeta en el camí de tornada cap a casa pel carrer ample que segueix el llenç de llevant de la muralla antiga, el carrer que la ciutat va dedicar al brigadier Antonio Bermúdez de Castro, el Governador polític i militar de Castelló que, a cavall dels segles XVIII i XIX, va exercir el seu càrrec, segons les cròniques —que se n’admiren—

de muralles i cudols

amb justícia, rectitud i honradesa. Amb auriculars escolta una cançó que Pi de la Serra va compondre en els primeríssims anys de l’anomenada transició, poc després de la mort de Franco: Si algú se sent al·ludit i té ales, que no voli. El refrany que cantaré és adagi de carrer, ja me’l deien al bressol: Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Li ha vingut de gust escoltar-la i reenviar-la a la gent amb qui comparteix anhels, dolors i esperances, aprofitant l’aparell que ara li és tan útil i tanta recança, però, li provocava abans de posseir-lo; el dispositiu mòbil que li permet escoltar a Catalunya Ràdio, de l’única manera possible des de fa unes hores, la veu trista, amarada de vergonya que vessa d’indignació, de Joaquim Maria Puyal, afirmant al començament de la transmissió del partit de futbol que juguen el Llevant i el Barça que l’expedient que el dia anterior havia obligat Acció Cultural a apagar les emissions per FM de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació, després de dècades de poder-se sintonitzar al cotxe, a la cuina, a la feina, al llit, arreu del País Valencià, culmina un procés que en menys de tres anys ha deixat orfes de mitjans de comunicació audiovisual en la llengua pròpia a més de dos milions de ciutadans valencians. Un procés que és tot un acte d’una mena de violència, de la qual quasi ningú no parla: la violència simbòlica, que substitueix els símbols propis del conjunt identitari o cultural dels individus d’un territori per uns altres, degut a la penetració, a vegades subtil —que no és el cas— d’altres símbols associats a la cultura del grup dominant. Un acte que agredeix l’ànima d’un poble: la llengua, que, amb tot el bagatge afegit a allò que és estrictament lingüístic, és el fil d’agulla que embasta el nostre grup multicultural i, per això, la seua defensa implica la defensa de la gent, de les persones, del poble i del dret que tenim a gaudir de mitjans de comunicació que ens servisquen, amb la qualitat pròpia d’una democràcia de veritat.

de muralles i cudols

L’home que feia tants anys que havia integrat en la seua quotidianitat el costum de sintonitzar unes quantes vegades al dia Catalunya Ràdio, per una elecció decidida de manera lliure i personal, experimenta com una mena de violació a la seua intimitat l’acte perpetrat el dia anterior, que l’obliga a cercar el recer d’Internet i a no poder fer servir la naturalitat que proporcionen els aparells de ràdio convencionals. A qui feien mal, pensa, ell i la resta de conciutadans que sintonitzaven des de feia més de dues dècades aquesta emissora de ràdio, o abans la TV3? L’excusa econòmica formulada per al tancament traumàtic de Canal 9 i la ràdio autonòmica, no pot servir per apagar la veu dels mitjans que vénen del nord, perquè no representaven cap cost per a l’administració valenciana. I si l’argument que no tenien la llicència d’emissió en regla, per una qüestió o per una altra, és cert —que segur que l’és—, l’home, que ha fet seus sovint aquells versos de Raimon que afirmen «l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes», té, això sí, molt clar, sense cap mena de dubte, que la no regularització obeeix al fet que en les dues últimes dècades i mitja s’han succeït governs (tant valencians com espanyols, d’un color i de l’altre) que no sols no han normalitzat la situació d’aquests canals, sinó que els han condemnat, expressament, a una anormalitat que ara passa una factura devastadora. Per contra, amb voluntat política i respecte a la diversitat que enriqueix, tot plegat hauria d’haver tingut un fàcil arranjament i, si no ha estat així, cal arribar a la constatació que l’Estat ha decidit ser l’Estat d’una de les seves cultures i no de totes. L’home que ha llegit en la portada d’un periòdic local que l’atur al nostre país voreja ja el 28% té amics, familiars i coneguts que formen part d’aquesta xifra que fa por, i d’altres que pateixen l’angoixa de feines precàries, mal pagades en la conjuntura d’un sistema econòmic de mercat que accentua les diferències i sembla que arrossegue com a consubstancial la corrupció, les desigualtats miserables, la injustícia, la misèria de tanta gent. I mentre li passa el diari a una dona que seu a la taula del costat, li sona el Whats App i, en obrir-lo, es troba un romancet que podria perfectament haver signat ell perquè, tot i que la seua devoció del santoral és més aviat minsa, les festes populars li fan molt el pes i el text que rep i reenvia està escrit amb molt de trellat: -Sant Antoni, sant Antoni! Contesteu, per caritat! Si vós també ens fallàreu, qui ens podrà consolar? Recordeu els desgavells que us contàvem l’any passat? Doncs s’han quedat en no res comparats amb els d’enguany! El que anava malament, encara s’ha empitjorat i les coses que rodaven ja no van ni cara avall: sense feina a les fàbriques, una ruïna als bancals, els jóvens cap a Alemanya i els vells …que els tiren al mar! Ens volen tancar l’escola i, en quatre dies, qui sap si no ens lleven també el metge i el practicant! Mil més que us en diria d’abusos i destrellats.

de muralles i cudols

Mireu tan sols, per exemple, com ens tenen informats: les notícies de l’oratge, si les volem escoltar ens les diuen de Madrid en perfecte castellà. Si ha plogut a Benissuera, a qui podrà importar? “Hay nieve en el Sistema Central y en Canaria mala mar” Que visquen Messi i Ronaldo i “el Espíritu Imperial” Imagineu el dolor que patim els valencians de sentir-nos forasters sense haver d’emigrar! Canal 9 era una pena, això no ho podem negar, però era una eina tan útil, potent i important que no calia tancar-la, solament gestionar-la com cal i posar-la al servei de la gent.. Qui ens contarà, ben contat, notícies, festes i esdeveniments en la llengua de Fuster i d’Estellés, de Corella i d’Ausiàs March? Volem ser dignes i honrats i dur el cap sempre ben alt, volem treball i justícia, volem pau i llibertat! No dieu res...Sant Antoni? Contesteu, per caritat! Si vós també ens fallàreu, qui ens podrà consolar? -No tinc paraules, fills meus. Quasi res m’heu demanat! Fa temps que busque i no trobe remei per al vostre mal. Però ja que insistiu tant, ací teniu un refrany: «Llaureu i planteu la terra, collireu el que heu sembrat.»

L’home que a mesura que passen els anys es fa més lent i pausat, acaba de comprar a Babel dos llibres. El primer, La dona veloç d’Imma Monsó, perquè li ve de gust llegir una novel·la la protagonista de la qual viu sota la pressió d’una percepció del temps anormalment accelerada, amb una hiperactivitat difícilment controlada, i li interessa comprendre el tarannà de gent que li resulta tan diferent i que, sovint, es creua en la seua vida. El segon, Victus d’Albert Sánchez Piñol, per la confiança que li mereix l’autor, les molt bones crítiques que n’ha llegit i escoltat i el tema que tracta: la guerra de Successió espanyola i l’apocalíptic assalt a Barcelona l’11 de setembre del 1714, «quan vam sofrir tant que el dolor va haver de fer cua per entrar-nos a dintre», en paraules del narrador, Martí Zuviría, que es converteix en un geni de l’enginyeria militar. Un segle i mig aproximadament després que un altre enginyer militar, Giovanni Batista Antoneli, al servei de Felip II, va visitar Castelló, i l’any 1563, en el curs d’una sèrie de viatges destinats a elaborar un informe per dissenyar un modern sistema de fortificacions i defenses capaç de posar fi a la inseguretat secular que es vivia a tot el litoral valencià. Durant

de muralles i cudols

aquella estada, va traçar un plànol que ha estat indirectament l’origen del llibre de la particular «Biblioteca Bàsica de Castelló» que en aquest 2014 —que encara no ha complert vint-i-dos dies— es disposa a prologar. Cavil·la què escriurà en el brancal del nou aplec de textos i il·lustracions que enguany el Consell de Redacció va decidir titular De muralles i cudols, pocs dies després que Miquel Gómez, a començaments de l’estiu del 2013, durant una xerrada al local de la colla, amb power point inclòs, explicara la novel·lesca reaparició del plànol d’Antoneli en la taula d’un regidor de l’Ajuntament i ens explicara la seua importància, no tant pel projecte en si, sinó perquè va dibuixar també la planta de la muralla aleshores existent, confirmada fil per randa quatre-cents cinquanta anys després per les excavacions propiciades per les obres del TRAM. Es tracta de la nostra història i la nostra muralla, la nostra,... no la xinesa o la d’Àvila, no; com l’aigua del Millars o del riu Sec, quan en porta, és la nostra aigua, la nostra, no la de l’Amazones o del Nil. I l’home, que no entén perquè allò que és nostre no es mostra amb orgull i es potencia, escolta en el mòbil, per dissoldre l’amargor i la tristesa i omplir-se el cor i el cos de pau i de tendresa, una peça per a arpa i marimba interpretada per Blooming Duo, mentre amb els dits amplia a la pantalla de 10x6 cm, per poder-lo llegir millor el text que ha copiat del llibre Del Castellón viejo, publicat el 1926 per Vicente Gimeno Michavila: «En 26 de Agosto de 1562, escribe Felipe II a los Jurados de Castellón, participándoles que mandaba a esta villa a su Ingeniero D.Juan Bautista Antoneli, para hacer las correspondientes fortificaciones en la playa y evitar los daños de los corsarios. Vino dicho Ingeniero y proyectó al propio tiempo un plano de fortificación de la villa, con cuatro entradas con torreones y puentes…con Baluartes…y con fosos para agua, cuyo proyecto, que no llegó a realizarse, reproducimos de su plano original».

L’home que fulleja els textos que prompte es maquetaran i configuraran el llibre que Rebombori presentarà a la convocatòria dels Premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià en la Magdalena del 2014, fa el compte i veu que aquest en serà el divuitè que opta a uns premis que tant de bo alguna vegada

de muralles i cudols

desaparegueren, no per raons de retallades, crisis o motius espuris, sinó perquè el valencià no tinguera el perill cert d’esdevenir llengua folklòrica, ferida de mort. Divuit és una quantitat significativa, pensa, com també ho són les vint-i-cinc magdalenes que hauran passat des de la primera, el 1990, quan la Colla ja tenia nom, estatuts i ganes de gresca. Tots els temps de la dimensió humana se li acumulen aleshores, i mentre, en el present, observa un autobús que gira carrer de la Vieta amunt i roda sobre el terra nou de trinca, de color roig, destinat al tramvia ultramodern, ultracar i no sap massa bé si necessari, es veu, en un futur proper de poques setmanes, col·locant aquest llibre a la prestatgeria de la biblioteca de sa casa seua i, finalment, s’instal·la en el passat i intenta recordar quan era un infant i, davant per davant d’on ara seu, hi havia l’estació central d’aquella Panderola que ja fa més de mig segle que no «vola». L’intent li porta records molt dispersos, llambregades de color gris, imatges que s’esvaeixen ràpidament. Segurament perquè han passat massa anys i ell era molt menut, però també perquè massa vegades ha format part de la «confraria dels talps», de la categoria tan majoritària de gent que sembla cega davant allò que contempla i quan mira ho fa amb cops d’ull ràpids i focals, no com els pocs que pertanyien a la categoria dels «maganons», com l’enginyer protagonista de la novel·la Victus que, en mirar, copsava tots els matisos, es fixava en tots els detalls, captava formes, distàncies, colors, possibilitats,… encara que en la seua llarguíssima vida que va transcórrer al llarg de tot el segle XVIII, aquell excels estratega de l’atac i la defensa, tinguera tot el temps del món per comprendre que dignitat, raó, valor, llibertat, justícia, intel·ligència, bondat, esforç, tendresa, compromís, respecte,… eren conceptes ben complicats d’ajuntar i practicar per a la immensa majoria dels humans. Si fa no fa com ara! L’home que té la mania de comptar i de jugar amb nombres i quantitats, recorda que durant el viatge a Mallorca de fa pocs dies, va fullejar un calendari que volia ajudar a salvar paraules en el seu idioma, en el mateix que ompli les pàgines meravelloses del deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear, altrament dit AlcoverMoll, on va col·laborar el mateix Josep Pascual Tirado, lletraferit i home de seny com era, amb paraules i

de muralles i cudols

accepcions del riquíssim vocabulari rural castellonenc de fa un segle. L’home que compta, sense adonar-se’n, els cartells que anuncien les preteses bondats del banc que té a la seua dreta, recorda com aquell calendari, que ara es penedeix de no haver comprat, es preguntava, en el primer full que s’arrencava, quantes paraules emprem en un any? O amb quants mots podem viure? O si som prou conscients de fins a quin punt el domini personal del paisatge lèxic determina la nostra capacitat de coneixement i de raonament? I és que aquest home que ara tracta, sense massa èxit, d’ordenar papers, llibres i altres estris damunt la taula on ja no queda xocolata, ni restes de la coca de nom tan enganyós que s’ha menjat amb delectança, ja fa temps que viu sabent que la llengua pròpia és l’eina, la ferramenta, que construeix una estança, una plaça comuna i l’àmbit per on transita cada poble; el fabulós intangible que habitem i ens habita, l’univers personal i compartit que ens vincula amb els avantpassats, la tradició, la història, el clima o el paisatge. I quan la reflexió enllaça el paisatge i la parla, l’home que butxaqueja per posar damunt el plateret les monedes que pagaran la consumició, pensa que són dos temes habituals dels llibres de la rebomboriada, dos temes que interaccionen i esdevenen una mena de joc d’espills que reflecteixen el poble que som i la llengua que ens explica. L’home que dibuixa al rostre una lleu ganyota de dolor quan s’incorpora, perquè el genoll esquerre remuga, comença a caminar i prova de foragitar negativitats, ràbies, agrors, irritacions i sentiments d’odi i de recança. Intueix que si és l’hora del coratge i de l’empenta, també ho és de la calma i la paciència, no la resignada, no la que para l’altra galta, sinó aquella que et fa raonar, amb ulls oberts de «maganó» de la mà de la intel·ligència i demanar respecte amb respecte, justícia amb justícia, dignitat amb dignitat, honradesa amb honradesa. L’home que s’ha quedat sense bateria al mòbil, camina coixim-coixam pel carrer que segueix la Sèquia Major soterrada i, mentre canturreja la cançó d’Al Tall «Vergonya, cavallers, vergonya», veu un home i una dona jòvens que furguen en un contenidor del fem. Mira el cel i veu la negror de la nit, sense lluna ni estels i li vénen al cap uns versos molt coneguts de l’Espriu («Bevíem a glops aspres/ vins de burla/ el meu poble i jo») i uns altres de menys populars, però no pitjors, de Joan Vinyoli («Entrem en la foscúria que germina»), de Joan Teixidor («Com podria, quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?»), de Bernat Artola («I qui viurà si ens manca l’esperança d’un temps més just i sense mal?») o de Josep Porcar («T’estimen, no ho oblides, per compartir tot allò que estimes, més que no pas per tot allò que odies…») L’home, que ha arribat a casa seua si és que hi ha cases d’algú, com cantava Sisa, posa el mòbil a carregar, engega l’ordinador, mira la pantalla blanca de 50x30 cm, sospira i comença a escriure: «L’home que escriu…».

de muralles i cudols

Una aproximació a la muralla medieval de Castelló

Miquel Gómez i Garcés

XVIII. La cobla de cecs. «vaig descobrir aleshores fins a quin punt havien destruït la meva ciutat. La vaig recordar neta i brillant, acolorida, alegre, sempre de festa o plena de l’activitat del treball, curiosa, interessada i interessant. Aquells carrers que jo recordava curulls de gent, de carros, de cavalls, tallers, botigues i mercaderies, ara eren buits i sinistres, com paisatges macabres…» A n d r e u M a rt i n Cicatrius de 1717. (Pàg. 173). Edicions Bromera. Alzira. 2013.

ESTAT DE LES TROBALLES FINS A L’ACTUALITAT

es darreres excavacions arqueològiques han tret a la llum diverses estructures de la muralla medieval de Castelló de la Plana, com ara la base de la torre anomenada del Migdia —o del Migjorn— a la cantonada del carrer del Governador amb el de l’escultor Viciano, que, a més d’altres a la plaça de Cardona Vives (portal de l’Aigua), al carrer Major (portal de l’Om) i al carrer d’Enmig (portal de València o dels Gascons) i les que s’han dut a terme al llarg dels últims deu anys a la plaça de les Aules, en parets mitgeres de diversos edificis de la vila (carrer de Campoamor, de Pescadors, del Governador, etc.) i d’altres de conegudes, com les del Bar Urbano o el mur de darrere del Casino, conformen el traçat d’una part de la que s’ha convingut a anomenar la muralla medieval. Les troballes més importants pel seu volum i dimensions, així com per les característiques constructives i arquitectòniques són sens dubte, les torres i portals d’aquesta muralla: la torre de sant Pere (a la plaça de les Aules) i la torre del Bar Urbano (places del Rei i de Clavé), al llenç nord de la muralla, ara completades amb el portal de l’Aigua, a l’est del mur, i la torre cantonera del Migdia, a la cantonada sud-est del traçat medieval.

* El meu agraïment a Elena Sánchez Almela (AMC) per fer-me coneixedor de la traça d’Antoneli; a Ramiro Pérez Milián (arqueòleg) per les seues converses i aportacions; a J. V. Boira (UV) per facilitar-me el text de Joan de Acuña; i a Miguel Vicente Gavarda (arqueòleg), el treball persistent del qual ha fet possible la descoberta de les restes de la torre del portal del Migdia.

de muralles i cudols

ELS PLÀNOLS DE LA VILA La literatura historiogràfica local sobre aquesta muralla fa referències a llocs concrets, però no hi ha cap plànol que la descriga, almenys fins a la traça que en va fer l’enginyer de Felip II Juan Bautista Antoneli l’any 1563, del qual només es feia esment als llibres de Gimeno Michavila Del Castellón viejo” (1926) i de Vicente Traver Antigüedades de Castellón (1956). Aquest dibuix es perdrà fins que el 2009, misteriosament, tornarà a aparèixer a la taula d’un regidor del nostre ajuntament, segons apuntava el diari Mediterraneo (25-09-2010). A hores d’ara, el plànol ha estat restaurat i dipositat a l’Arxiu MuniLes tres estructures de la torre del Migjorn (2013). cipal de la ciutat. Abans d’aquest plànol, el primer realitzat a escala, només es tenia constància de descripcions escrites d’aquesta o de les anteriors muralles com ara el text de l’any 1272, en el qual el procurador de Sant Vicent de València —i confirmat pel rei Jaume I— atorga a la nova vila de Castelló el «dret a tenir fossat i muralla per tots els costats, amb tres portes —una cap a Tortosa, altra cap a València i altra cap a l’Oest...», amb una definició incerta dels seus voltants (Sánchez Adell i Sánchez Almela, 2003). En principi, cal pensar que aquesta muralla seria ja una ampliació de l’existent aleshores. També es coneix la medició efectuada el 1374, anotada al Llibre del Consell del mateix any, on s’indiquen les distàncies entre diferents punts de la muralla d’aquest segle (Traver, 1956). De dibuixos de la muralla, solament en posseïm els inclosos a l’edició impresa l’any 1563 del llibre de Viciana, on figura un suposat plànol de la vila guarnida amb muralles i amb un munt de torres i portals. El gran valor de la traça d’Antoneli, feta per construir a la moderna una nova muralla, adaptada a l’estil imperial i capaç de defensar la vila dels atacs de corsaris i moros, deriva del fet que també inclou un dibuix de l’estat real de la muralla medieval cap al 1562-1563. L’ORIGEN DEL PLÀNOL DE JUAN BAUTISTA ANTONELI. El document indicat —del qual n’adjuntem una còpia reduïda— és un plànol de 83,00 cm x 59,00 cm, format per dos fulls superposats de paper artesà de drap de fibres de lli, dibuixat amb tintes de colors marró, blau i roig, amb el traçat de la planta general i la secció de la muralla d’una nova fortificació realitzades a diferent escala (cf. l’original de la traça de J. B. Antoneli a l’opuscle Traza para la fortificación de la vila de Castellón de la Plana).

de muralles i cudols

Redactat l’any 1563, per comanda expressa del rei Felip II, juntament amb tot un seguit de projectes per a garantir la seguretat de la costa valenciana (Boira, 1992; Arciniega, 1999), els entrebancs amb què va topar el projecte i les seues circumstàncies queden reflectides a la relació epistolar entre la vila i el rei Felip II (Sánchez Adell i Sánchez Almela, 2003): «-1562, agosto, 27. LC. El Rey. Amados y fieles mios los jurados de la nuestra villa de Castellón de la Plana. Por relación de muchas personas y agora últimamente por la de Juan Baptista Antoneli, maestro yngeniero tenemos entendido la mucha necessidad que toda la marina dese Reyno en general y en particular esa villa tienen de ser fortificada para obviar los daños y robos que (...) corssarios enemigos de nuestra santa fee cathólica y nuestros podían hazer si viniesen a ella Vis(...) lo qual por lo que deseamos vuestro bien y defensa y para que se haga mucho mejor y el dinero (...) en ello se gastare se emplee con todo miramiento, havemos mandado servir al duque de Segorbe (...) Virrey y lugartheniente y capitan general en esse reyno que ordene al maestro racional (...) Juan Baptista Antoneli que visiten essa villa y vean y trazen toda la fortificación (...) les parecerá (...) que (...) y ser necesaria para que podáis vivir y estar cont (...) encargamos (...) os que conforme a lo que el dicho duque os (...) mestre racional (...) su parte es dixere y a la traça y orden que el dicho yngeniero (...) luego la (...) en la fortificación desa villa y la acabéis con la mayor brevedad (...) demás que en ello haréis lo que os cumple rresabiremos de Vos (...) XXVII de agosto de Mil y quinientos y sesenta y dos años (...)»

Realitzada aquesta visita, l’enginyer redacta el projecte que es descriu més endavant, acompanyat d’un memorial en el qual es diu que: «La primera cosa que harán en esta fortificación será el baluarte de San Felipe de la forma y grandeza que está señalado en la traza (...). De esta manera harán su fortificación con mucha comodidad suya sin empeñarse y sin dejar sus haciendas, pues no hay ninguno que no tenga veinte días y más de huelga en todo el año sin los días de fiesta, y al cabo de diez años tendrán su fortificación y quedarán aseguradas sus personas, mujeres y hijos para siempre jamás hecho, En Castellón, a los XXII de Marzo de 1563.»

L’obra que es projectava escometre, tal com s’indica, es calculava d’una durada de deu anys. Antoneli ja reconeixia al seu informe (Boira, 1992) que, malgrat la necessitat que la Generalitat contribuïra a les despeses de la fortificació, les viles també haurien de contribuir i que «será necesaria mucha obra, mas la qual pudiera ser que espantara a muchos a hazer.las, aunque la neçessidad fuesse muy grande». I així va ser, les Corts del 1564, li demanaren a Felip II la suspensió de les obres projectades per l’enginyer, incloses també les referides a Castelló, per qüestions econòmiques i per la destrossa que implicava per a amplis espais urbans de les viles i ciutats (Sánchez Adell i Sánchez Almela, 2003): «... la qual fortificació sis fes seria total destrucció e ruyna de dit regne, y en special de dites ciutats y viles Reals marítimes. Com aquelles no tinguen possibilitat ne forces pera supportar les excessives e grandíssimes despeses que necessariament se haurien

de muralles i cudols

de fer en les dites fortificacions, de sort que no valen tant les mateixes ciutats e viles quant pujarien les dites despeses. De manera que en loch de fortificar aquelles, seria totalment arruhinarles en special que no sols en les dites ciutats y viles se han manat fer obres costosíssimes, e les quals nos porien acabar en infinitut de anys; pero encara han designat e senyalat que se hajen de derrocar moltes carreres de dites ciutats, e viles, arravals de aquelles, totes les quals coses son molt perjudicials: axí al beneficí públich de dites ciutats e viles com encara als particulars poblats en aquelles.» «Suppliquen per ço los dits tres braços a V. Magestat, sia sa mercé provehir y manar que los dits manaments, fets a les dites ciutats e viles del dit regne marítimes, de fortificar aquelles a ses propies despeses, conforme a la dita traça de loan Batiste Antoneli, sien revocats per la impossibilitat

Clau de volta del Fadrí i data d’acabament de les obres (2013).

que tenen de pagarles, de manera que per no fer se dites obres conforme a dits manament, no puixa esser procehit en manera alguna contra les dites ciutats, viles e lochs o particulars de aquelles, a execució de algunes penes, ne de altra cosa alguna. Ques sobresegua fins que altra cosa sia provehida per sa Magestat. Don Bernardus Vicecancell. Ques guarde lo acte de Cort del any M.D. XLVII del bandeig dels bomians. (Corts valencianes, 1563-1564).»

S’acceptà la petició perquè la vila fortificada, a l’antiga manera, per a una defensa de «llança i escut» —això és, concebuda per a un assalt convencional, sense artilleria—, no es trobava entre les primeres necessitats defensives de la monarquia. A canvi, sembla que es va prendre la mesura de dotar de millors mitjans i homes les defenses que hi havia. Així, es van aixecar torres al litoral (la torre del rei a Orpesa, la torre del Grau de Castelló, etc.) i, com a resultat i remat de tot açò, es va emprendre la construcció definitiva del Fadrí, començada l’any 1591 i acabada el 1604 amb diners municipals, pocs anys després de la retirada del projecte d’Antoneli. La vila necessitava un element de vigilància i control de la costa que no li oferia la seua muralla i, a més, la torre del Grau restava massa lluny (Boira, 1992). La monarquia no volia pagar cap altra despesa militar, tal com reflecteixen les paraules del virrei Vespasià Gonzaga Colonna en carta al rei Felip II a propòsit de les demandes dels poders locals: «Y porque en esto de las torres no quede nada por dezir, advierto a V.M. que en todas partes y puntas y calas los de la tierra querrían torres nuevas y si hubiesse de prestar orejas a su importunidad (...) no bastaría todo el dinero para sus desseos...»

O siga, que si alguna localitat volia una torre de vigilància, a partir d’aquell moment se l’havia de pagar amb els seus propis pressupostos.

de muralles i cudols

De les dues torres cantoneres de la muralla de Castelló, la del portal del Migjorn, al sud-est de la muralla —redescoberta el 2013 i tornada a tapar— i la torre del Cap de la Vila, al nord-oest —les restes de la qual es troben sota el Bar Urbano—, no hi ha documentació o referències concretes als arxius municipals, però hi són, i la segona encara resulta accessible a través del soterrani d’una finca particular. Aquestes construccions, el seu conjunt i els elements aïllats de les torres, que no hi són descrites al traçat d’Antoneli, les hem de situar, probablement, en els anys posteriors al projecte del militar italià, o potser entre les conseqüències de no haver fet la muralla nova. Almenys això és el que es pot deduir del document que l’any 1585 redactà Joan de Acuña, on assenyala que «delante de una torre está començado a hazer un baluarte pequeño que llaman de la Balsa del Plano», descripció que ve a confirmar l’existència d’un dels esmentats baluards.

Peu d’una torre al soterrani del bar Urbano (2013).

La TRAÇA DE L’ ANTIGA MURALLA: “Lo colorado es la muralla vieja” El traçat d’Antoneli fa referència, en primer lloc, al nou tipus de muralla que li han encomanat dissenyar per la qual cosa descriu el seu itinerari amb vuit baluards: quatre, un per cada cantó i sense portes, i altres quatre, al centre de cada tram de la muralla amb una porta per bastió. També detalla com s’haurà de construir la muralla i el fossat i descriu amb quins materials es faran. Però per poder traçar el nou mur segons les tècniques gràfiques d’aleshores, li calia un plànol fidel de l’exterior de la vila amb el traçat de la muralla que hi havia en aquell moment, incloent-hi les torres, els baluards i les portes existents. En aquest plànol, del 1563, figuren cinc portes, que tanquen —o obren— la vila: dues al nord, la que confronta amb el carrer d’Enmig, entre dues torres, i la del carrer Major, en un cantó de la murada; una altra a l’est, la de l’Aigua, entre dues torres; una al sud, davant del carrer Major, en un lateral del baluard; i una altra a l’oest, d’accés al carrer de Colom, en el lateral del seu baluard. Les portes de la vila s’obrien i es tancaven amb relativa freqüència, com testimonia l’ordre de juliol del 1519, procedent del Consell municipal de la ciutat de València, on es demana «que sien tapiats tots los portals excepto los dels Miquells e de la Fira» (Sánchez Adell i Sánchez Almela, 2003), és a dir, que en eixa data els portals en ús n’eren només dos: el dels Miquel i el de la Fira. En canvi a la traça d’Antoneli, quaranta quatre anys després, n’hi ha cinc, de portes obertes.

de muralles i cudols

ELS TEXTOS A la TRAÇA D’ANTONELI1 El traçat dut a terme per Antoneli, a més dels dibuixos de la planta de la nova muralla projectada i de la secció que aquesta havia de tindre —cada dibuix amb la seua escala gràfica— porta la rúbrica del seu autor i diversos textos, com ara els següents:

- Rúbrica:

Traza para la fortificación de la villa de Castellón de la plana Hecho por Juan bautista Antoneli Ingeniero de Su (...) Don Joaquim Sorina Ju. Batta Antoneli

- Descripció: A la seua banda inferior dreta hi ha el text: Lo colorado es la muralla vieja y lo negro lo que se le añade La sombra mas clara es la tapia, y la mas oscura es el terripleno

- Escales: A la banda dreta hi ha dibuixada l’escala gràfica de la planta de la muralla i el text: Palmos Valencianos, amb els números: 0-50-100-200-300-400-500-600-700-800-900-1000 A la banda esquerra, sota el perfil, hi apareix l’escala gràfica d’aquest per poder mesurar-lo amb el text i números següents: (...)s valencianos (...) 40-50-60-70-90-1[0]0

- Altres: 1) Hi trobem l’orientació del plànol mirant cap al nord amb una fletxa i la lletra «N». 2) L’únic nom de portal que hi consigna és el de «Puerta nueva del agua», referint-se al portal de l’Aigua (actual carrer de Cardona Vives). Aquesta és l’única referència a una porta ja existent, que el nou baluard que projecta construir situa al mateix lloc i amb el mateix nom. 3) Un altre text, que es troba al davant de la porta sud del carrer Major, diu «Puente». Cap altre portal porta una anotació semblant, però si que trobem dibuixat el mateix grafisme del pont d’aquesta porta a les altres a construir.2 1, El dibuix emprat en aquest estudi és l’original restaurat de la traça de Joan Baptista Antoneli (1563) de l’Arxiu Municipal de Castelló de la Plana, 2009 2. Al mes de gener del 2013, a l’excavació del que era la Torre cantonera del Migdia, s’hi trobaren els elements que configuren un pont d’accés a la vila amb fossat, el tallamar o pilar central i l’estrep del pont, o altra torre exterior, de l’altra banda.

de muralles i cudols

Traรงa de J. B. Antoneli, de 1563 (Foto de 2013).

de muralles i cudols

4) En cada baluard del projecte, hi apareix un text amb el nou nom de cadascun, tot i que ara no fa al cas descriure’ls. 5) També hi apareix la secció detallada de la nova muralla i els materials que calia emprar en la construcció d’aquesta i dels fossats. Ara bé, encara que la muralla projectada per Antoneli no es va arribar mai a construir, del conjunt de la seua traça ens interessen un seguit de qüestions escrites i dibuixades referides a la muralla realment existent, com ara:

- Lo colorado es la muralla vieja.3 - Palmos Valencianos. - Puerta nueva del agua. - Puente. - l’orientació mirant cara al nord del plànol. - les portes existents. - els baluards.

Són els elements gràfics que ens descriuen la muralla medieval existent —«Lo colorado es la muralla vieja»—, el sistema de mesura emprat —«Palmos Valencianos»—, el nom d’una porta existent —«Puerta nueva del agua» (on hi havia el portal de l’Aigua)—, l’existència d’un pont a l’eixida del portal de l’Om —«Puente»— per salvar el barranc que origina el vallàs, l’orientació al nord, el baluard del llenç nord —la torre de Sant Pere— i el portal de la Puríssima, els quals ens serveixen per situar i comparar el plànol amb un d’actual, així com el nombre de portes d’accés a la vila, l’any 1563. ELS BARRANCS I LES VALLS La vila de Castelló naix limitada per les fronteres naturals que li confereixen els barrancs que la delimiten pel sud, més endavant anomenat vallàs, i pel nord, successivament el barranc de l’Aigua, el del Canyaret i el de l’altre vallàs al nord, que desembocava al Toll —l’actual plaça de Maria Agustina. Per l’est, la vila sempre ha tingut com a límit els diferents traçats de la séquia Major, i per l’oest els diferents barrancs en què desaiguava el riu Sec que més endavant —amb la construcció de les muralles liberals del segle XIX— donen pas a la Sequiota, primer com a barranc, després com a fossat d’aquesta muralla i, finalment, com a desguàs del clavegueram.

3. En quin estat de ruïna es trobava aquesta muralla perquè fos necessari refer-la o reparar-la? Joan de Acuña, pocs anys després, el 1585, diu que la muralla «por muchas partes está maltratada y es de muro delgado y están a él arrimadas muchas casas por dentro».

de muralles i cudols

D’acord amb això, la construcció, situació i disposició de les muralles consecutives que s’hi van fer —almenys quatre recintes medievals— ha tingut sempre també un fort component d’evitació d’inundacions i un interés per desviar-les fora de la zona urbana, aprofitant tots els barrancs existents. La muralla i el fossat medievals, tal com es trobaven al segle XVI en la part sud, constituïen una eixida cap a l’horta de les aigües procedents de l’oest —actual carrer de Sant Vicent i del Camí Vell de l’Alcora, i ara de l’actual carretera de l’Alcora—; pel nord la muralla amb el vallàs (carrer de Sant Lluís) fins «el Toll», a la plaça de Maria Agustina. (Segura Beltrán, 2001) La suposada primera muralla també hi tenia com a límit, pel nord, el barranc de l’Aigua —després carrers de Coloro i de l’Aigua i avui, carrers de Colom i de Cardona Vives—, i, en altres ampliacions, el barranc del Canyaret (carrer d’Antoni Maura) (Forcada, 2005). Aquests barrancs —procedents o en tot cas desviaments del que s’ha conegut posteriorment com la Sequiota—, d’escorrenties del Riu Sec, en arribar a l’alçada de l’estació vella del tren (oest del parc de Ribalta) o poc abans, es desviaven en direcció cap a l’est fins a la vila i després distribuïen l’aigua per la marjal. A la darrera ampliació de la muralla medieval pel nord, el límit el constituïa el barranc que desaiguava al Toll, anomenat també vallàs. El barranc de Fraga va condicionar la muralla liberal pel sud de la ciutat i aprofitava la pròpia Séquia Major com a desguàs. Fins a la canalització d’aquest barranc, la séquia feia el paper de desguàs, recollint en el seu trànsit cap a l’est les aigües que topaven amb l’impediment de les carreteres. L’any 2010, les aigües del barranc de Fraga encara van arribar fins al segon Molí, tot utilitzant el llit de la Séquia Major. En qualsevol cas, les muralles sempre han estat constretes i limitades, a cada ampliació, pels barrancs que voltaven la vila i alhora servien de vall o fossat de la pròpia muralla. En conseqüència, les aigües procedents de la zona oest eren desguassades pels barrancs fins a la zona de l’horta i la marjal, que limitava la vila per l’est, evitant així que les aigües torrencials entraren dins dels murs. En canalitzar el vallàs (al sud) en el segle XVIII i reduir-ne la secció, les aigües començaren a entrar a la vila en moments de riuada. D’una banda, els barrancs —el fossat— i, de l’altra, la rasant de les portes d’accés al recinte murat, feien necessària la construcció de ponts en els accessos que, a més de representar un element de protecció de les viles murades, eren també una necessitat constructiva per salvar distància i l’altura sobre la vall o fossat. Així, la construcció de ponts llevadissos va ser una constant a la literatura historiogràfica Conjunt de la torre del Migjorn i els elements del pont.

de muralles i cudols

Dibuix i recopilaci贸 de dades de Miquel G贸mez.

de muralles i cudols

de Castelló,4 que els darrers mesos ha estat confirmada per les excavacions realitzades arran de l’aparició de la base de la torre cantonera del Migdia. A la part de la torre excavada, s’aprecia el mur inferior d’aquesta, el tallamar o pilar situat al centre del fossat, on descansava el pont llevadís, i l’estrep final, a l’altre costat del fossat. En definitiva, un pont complet per salvar el fossat i protegir l’accés a la muralla, alçant la porta quan el perill o qualsevol altra circumstància ho aconsellava. En aquest cas, el pont i la porta estaven ubicats sobre el barranc (o fossat) que conduïa les aigües des del riu Sec. LA MURALLA, LA TRAÇA D’ANTONELI I EL CASTELLÓ ACTUAL Gràcies a la informació precedent, a la qual cal afegir la important troballa recent de la torre cantonera del Migjorn, podem establir amb total seguretat el perímetre de la darrera muralla medieval, d’alguns dels portals i del seu pas pels carrers —més ben dit, per les mitgeres actuals de les illes de cases de la ciutat vella— del Castelló del 1562. En qualsevol cas, la documentació de referència fonamental, com ja hem dit, n’és la traça de Juan Bautista Antoneli, així com la seua comparació amb els resultats de les cales arqueològiques realitzades abans i durant la construcció del troleibús —el Tram— i la cartografia aèria actual. D’entrada, les estructures arqueològiques trobades al llarg dels darrers anys coincideixen a la perfecció amb la traça d’Antoneli. Només en queden fora les restes de la base de la torre que hi ha al Bar Urbano i la probable torre albarrana del portal del Migdia. Aquestes no figuren al traçat d’Antoneli, la qual cosa, com ja hem indicat més amunt, ens indueix a creure que van ser construïdes posteriorment. Arribats a aquest punt, cal destacar que les troballes de l’antiga muralla ens informen d’una vila fortificada que ara no hi és. Pensem que tot allò que es troba soterrat on era la murada que va dibuixar Antoneli, si més no la part ubicada en terrenys de titularitat pública, s’hauria de recuperar i traure a la llum, a fi de poder conèixer i explicar com era Castelló i com vivien els seus habitants. De moment, el que s’ha anat redescobrint ens permet ja, ni que siga de manera fragmentària, fer-nos una idea de com vivien i es defensaven els nostres avantpassats. De la part de la muralla medieval redescoberta al llarg dels darrers anys només en posseïm algunes dades parcials, que ara podem concretar en relació amb les restes excavades a l’exterior de la placeta d’Hernán Cortés. Es tracta, com ja hem vist, de la torre cantonera del Migdia, definitivament a tapada per tercera vegada (1707-1795, 4. Al dibuix de Viciana s’aprecia ja a l’angle inferior dret, la torre cantonera del Migdia amb el detall dibuixat d’un tauler a manera de pont de fusta llevadís, similar al del portal del centre de la muralla sud, al carrer d’Enmig. De fet, en un document datat el 5 de maig del 1368 a Almassora, es feia referència a les diverses parts d’un pont i de les torres (o la torre) que el protegien: «camí al portal de la damunt dita vila appellat den Passanant, qui és devers Borriana. e trobé les portes d aquell paredades e los ponts per on hom hi entrave trencats (...) a la part dels altres portals intre terra e cor trobàs tots aquells axí mateix paredats e los ponts trencats o lexats, circuin senyor tota la vila a la redor, ané al portal daquella appellat dels Agostins qui no era paredat (...) aquells que metian lo foch los quals eren passats per dues bigues descubertes del pont (...). E per ço, senyor, com la dita Vila ha dos Valls (...)». Letra del infante D. Juan, Duque de Gerona, a Pedro IV comunicándole la resistencia hecha por la villa de Castellón a ser entregada como señorío feudal al infante don Martín. Publicada per Daniel Girona, «ltinerari de l’lnfant en Joan». València, 1925.

de muralles i cudols

i el dia 15 d’octubre de 2013). Fins ara en coneixíem «d’aquelles maneres» diverses estructures tretes a la llum, així com altres elements visibles d’aquesta muralla. Estem parlant, sense anar més lluny, de restes del mur en excavacions fetes a l’interior de cases i dues fites visibles al carrer: l’una, el taulell ceràmic del carrer d’Enmig núm. 152, i l’altra, en la torre de Sant Pere, a la plaça de les Aules. I coneixíem també l’existència d’una altra torre, de construcció posterior a la traça d’Antoneli, situada al subsòl del Bar Urbano. Amb la troballa realitzada a la plaça d’Hernán Cortés, hem obtingut dades Foto: Ramiro Pérez (2013). per saber com era construïda la muralla, amb els seus elements auxiliars, els accessos i la seua relació física amb l’exterior i els camins. D’acord amb això, a hores d’ara posseïm informació segura sobre com era la base de la torre o portal del Migdia, feta amb formigó de calç (maçoneria amb cudols de riu); el tallamar, que servia de recolzament del pont llevadís; i el mur oposat de la torre, on acabava el pont.5 D’altra banda, hi havia el fossat que envoltava la muralla, de més de tres metres de fondària, la qual cosa dóna una idea de la importància del vall en la protecció de la vila fortificada. Aquest element, d’amplària variable i en ocasions amb vall i revall —soterrat al segle XVIII en aquest lloc per sota de la torre—, cobert amb una volta de pedra, discorre des de la Porta del Sol, passant per tot el carrer del Governador fins a la plaça de Maria Agustina. Les darreres excavacions ens mostren, igualment, que les cases edificades a l’exterior de la muralla ho van ser al damunt del vall. Podríem parlar, així mateix d’altres estructures en aquest emplaçament, ja tapades a causa de la urgència imposada per les obres del troleibús, com ara el mur on girava el fossat i que servia per suportar l’esforç que provocava l’aigua que hi discorria; el fonament i part de la base de la torre. Estructures que ens proporcionen una idea de la fondària del fossat (3,20 metres per sota de la rasant actual de la plaça). Ara coneixem també com estaven construïts els ponts llevadissos que donaven accés a les diferents portes de la vila, almenys tal com la va dibuixar Viciana i permet reconstruir-la l’excavació de la torre del Migdia; la importància de les dimensions del fossat, tant pel que fa a la seua profunditat com a l’amplària, susceptible, en un 5. La manca de continuïtat de les excavacions no permet assegurar quin en seria l’ús ja que podria ser, també, una torre exempta o baluard exterior. Per a més informació, cf. Ramiro Pérez Milián, 2013. També l’informe de Joan de Acuña del 1585.

de muralles i cudols

moment donat, d’aïllar la vila dels perills procedents de l’exterior. I hem arribat a saber que el sistema constructiu i els materials emprats durant molts segles per bastir els murs a penes va canviar. La construcció de la muralla es va fer de bell nou en diferents moments, però contínuament s’estava reparant. S’hi aixecaven trams sencers, refent i tapiant portals i portes fins el seu definitiu enderroc el 1707, per ordre del duc de Berwick. I, malgrat que el sistema constructiu de base no va canviar, els materials emprats s’adequaven als temps: murs de tàpia, amb tapieres, ús de la rajola per als portals i també de la pedra en carreus, cobertes en les torres a base de rajola plana, amb escales de caragol per accedir a les plantes altes. Sense desestimar-hi tampoc el recurs a materials vegetals procedents de la marjal (bogues, senill, etc.), els passos de ronda de fusta i d’obra que la voltaven, o els còdols i pedra de riu en la base de portals i torres. Ja se sap que la muralla de Castelló —o les seues restes— no són com les de la ciutat de Morella, o la de Segòvia, o la de Dubrovnik, o la de Salses..., però és la nostra muralla, la que contribueix a explicar la forma de vida i els patiments dels nostres avantpassats. Per això mateix, la descoberta de la torre del Migdia constituïa el moment ideal per plantejar com volem preservar la nostra història, si d’amagat i tapada o a l’aire lliure i a la vista de tots. Però el debat ni tan sols ha tingut temps de plantejar-se. Les polítiques de manteniment i preservació del patrimoni històric a Castelló són reduïdes o inexistents. En comptes d’això, assistim dia rere dia a la seva destrossa a mans de les nostres institucions polítiques —només cal que penseu en el trist destí de l’alqueria de Zafra, la Séquia Major, els diversos molins fariners, les escasses basses de cànem, els carrers del recinte medieval, etc. Dissortadament, tots ells han corregut la mateixa sort que la torre del Migdia. ALGUNES CONSIDERACIONS FINALS Dues coincidències casuals, d’una banda, l’aparició del plànol d’Antoneli i, de l’altra, l’obligació legal de realitzar cales arqueològiques en les obres, van afavorir l’aparició de restes d’estructures de la muralla medieval de la ciutat, la decisió sobre la preservació de les quals s’ha resolt en una determinació ben ferma de tapar totes les troballes i, especialment, la torre del Migdia. Hauran de passar molts anys fins que la ciutadania castellonenca puga tornar a contemplar part de la seua història en directe, perquè la Conselleria d’Infrastructures i l’Ajuntament de la ciutat han estimat més oportú —ordeno y mando— amagar aquesta part material de la història medieval de la vila i no resulta gens previsible que aquesta política siga modificada en un període breu de temps. Foto: Ramiro Pérez (2013).

de muralles i cudols

En aquest sentit, resulta sempre curiós constatar com no falten diners per escometre construccions fora de lloc i d’escàs o dubtós profit, mentre que sempre falten els escassos mitjans necessaris per revitalitzar i posar en valor la nostra herència històrica. La absència total d’una política de preservació del patrimoni cultural, arqueològic i arquitectònic, ha estat un mal endèmic dels ajuntaments castellonencs i les persones que els han governat. En la pràctica, l’anterior s’ha traduït en una política consistent a demolir qualsevol vestigi històric. Així ens va... En el cas que ens ocupa, fins al darrer moment no s’ha sabut que se’n faria, de la torre del Migjorn. I la decisió final ha estat la de sempre: el soterrament. Fins i tot després d’haver-s’hi arribat a l’acord municipal —unànime— de deixar al descobert el conjunt arqueològic excavat. Ens trobem amb l’última mostra de la falta d’interès pel nostre patrimoni, que a poc a poc va desapareixent de forma inexorable. Si Foto: Ramiro Pérez (2013). us fixeu, a la nostra vila sols es valora una determinada història, aquella que es relaciona amb les festes de la Magdalena —a tall d’exemple, només cal contemplar el pregó i fixar-se en les activitats d’algunes de les colles que l’integren—, mentre que la resta del temps som sotmesos a una completa amnèsia. La història, o determinades figures històriques, són instrumentalitzades per refermar un passat sense futur: un trajecte que va, fent salts, de Jaume I a la vila menestral, llauradora i catòlica del primer terç de segle XX, i que desemboca definitivament en la postguerra civil. Una història, doncs, falsejada i estantissa, que no ens deixa avançar, sotmesa com és a una interpretació unilateral i tendenciosa. Una història, en definitiva, que manté captives les representacions festeres en un temps concret: la postguerra franquista. I ningú diria que som ja al segle XXI. I és que el present llibre tracta de muralles i còdols (popularment anomenats «cudols»), però, mentre que les restes de les primeres les soterrem, aquests últims, en la seva accepció més popular, es dediquen a portar les regnes de la nostra terra. BIBLIOGRAFIA Antoneli, J. B. Traça (1563). Arxiu Municipal de Castelló de la Plana, 2009. Acuña, Joan de (1585 ). «Per manament reial fa relació dels ports, cales, forts, Castells, ciutats, viles, llocs i torres que es troben en tota la costa del Regne de València». A.C.A. Consell d’Aragó. Lligall 761. Document 103. (Text cedit per JV Boira). Arciniega García, Luís. «Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI» Espacio, tiempo y forma, serie VII, Historia del arte, vol. 12. Madrid: UNED, 1999.

de muralles i cudols

ELS BARRANCS I LES VALLS DE CASTELLÓ

Dibuix i recopilació de dades de Miquel Gómez.

de muralles i cudols

Benedito, J., Llorens, J. M. i Melchor, J. M. «La excavación arqueològica de la plaza de las Aulas. Historia y arqueología en la ciudad de Castellón». Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló, 1997. Boira Maiques, J. V. «Geografia i control del territori. El coneixement i la defensa del litoral valencià al segle XVI: l’enginyer Joan Baptista Antoneli». Cuadernos de Geografía, núm. 52. València, 1992. DD.AA. «Memoria: centro histórico, del Plan Especial “Centro Histórico”». Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló, 2011. Forcada, V. «La torre dels Alçamores». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. LXXXI, 2005. Gimeno Michavila, V. Del Castellón Viejo. Castelló de la Plana: 1926. Pérez Milián, Ramiro: Memoria preliminar arqueológica plaza Hernán Cortés de Castellón de la Plana. Castelló de la Plana, 2013 Oliver Foix, A. «10 anys d’arqueologia urbana a Castelló». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. LXXXIV, 2008. Rosas Artola, M. «Parets de tàpia i parets de rajola». A Josep Miquel Carceller [et al.] Castilgone... a la vora de la mar. Castelló de la Plana: Colla Rebombori, 2009. Salvador, M. «Torres de vigía y defensa del Grao de Castellón». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. LXXXII, 2006. Sanchez Adell, J. Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1982. Sánchez Adell, J. i Sanchez Almela, E. Defensa y seguridad de una villa medieval: Castellón de la Plana. Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 2003. Segura Beltrán, F. «Evolución urbana e inundaciones en Castelló». Castelló de la Plana, 2001 i 2006. Traver, V.: Antigüedades de Castellón de la Plana. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló,1982. Viciana, Martí de. Crónica. València, 1563. En línia Mediterraneo, 25 setembre 2010. Consultable a: <http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/espectaculos/un-documento-unico-de-ida-y-vuelta-_598191.html>. Traza para la fortificación de la vila de Castellón de la Plana. Castelló de la Plana: Arxhivo Municipal, 2011. Consultable a: <http://www.ivcr.es/media/descargas/folleto-trazas-castell%E3%B3-w.pdf>.

REPÀS DE QUALSEVOL ASSIGNATURA. ESPECIALISTES EN ESO

AKADEMIA KUDOL

Aprendre no aprendran, però els polirem i els fregarem amb els apunts fins que estiguen ben brunyits. Ensenyament trilingüe per a l’obtenció del títol de Rolling Stone (pebble), cantell arrodonit o cudol. Rambla de la Viuda s/n. 12992 Castelló www:academiacudoltarros.es / cudolmesquecudol@academiacudoltarros.es Facebook:pacudoljo / Twitter: #cudolirregidorsoc

de muralles i cudols

Muralles

Ferran Archilés

Els marges d’una pàgina, els marges entre els camps, els murs dels cementeris, les muralles antigues, encerclen el temps que s’escapa i donen forma a l’oblit. Les pedres, les paraules... El silenci, com murs enderrocats.

de muralles i cudols

El Mauser Rosa Isabel Gumbau i González

És perillós aquell qui no té res a perdre. Goethe

aco Vidal i Montoya, de malnom el de Pixagorres, ho tenia tot calculat al detall, excepte la impressió que li produiria l’esquitx del núvol rosat i la consegüent taca rogenca que, en qüestió d’un segon, s’ha escampat sobre el blanquíssim organdí del vestit de Carmina Feliu i Reig, la reina de les festes de la Misericòrdia, i que competeix en vivesa amb la rosa de seda cosida al bell mig de l’escot paraula d’honor de la jove. Asseguda al cim de la carrossa en forma de cigne, el seu semblant ha canviat en un instant: s’ha mirat el pit, ha adreçat un esguard interrogant a les seues dames d’honor, i tot seguit se li ha apagat l’expressió dels ulls com quan un cérvol és abatut per sorpresa. Tres metres a la dreta de la carrossa de conte de fades, Blai Feliu i Ferrandis, don Blas, alcalde de Bonretorn i avi patern de la jove reina, jau de bocaterrosa a l’empedrat amb el cercle d’un orifici de bala cisellat enmig del front i el lòbul occipital destrossat. Els crits dels vilatans no es fan d’esperar. Per quan uns i altres, tot incloent els quatre policies locals que acompanyen el seguici, recórreguen amb la vista tant els balcons i terrats com la mitja lluna que formen les restes de l’encara imponent muralla medieval que flanqueja la meitat de la plaça per tal d’esbrinar l’origen dels trets, el caçador ja haurà amagat el vell Mauser en una funda d’escopeta de caça, haurà baixat de la seua talaia pel costat de muralla oposat i abandonarà l’escenari dels fets al volant d’una furgoneta a punt de desballestar-se. I ho durà a terme sense precipitació, fins i tot amb una certa parsimònia, com si un cop executada l’acció, tot el que s’esdevinga després resulte trivial. A la seua impunitat han contribuït de manera decisiva els esclats de la traca enfilada al campanar, que tradicionalment s’encén quan la carrossa de la reina es deté davant del cadafal de la corporació municipal, i que el de Pixagorres, tal com tenia previst, ha aprofitat per a disparar amb temps sobrat les dues bales de punta roma, que han eixit de l’ànima del fusell confoses amb el rast d’esclafits de la pólvora.

de muralles i cudols

A Paco Vidal i Montoya li déien de malnom el de Pixagorres perquè així s’anomenaven tant el molí maquiler propietat dels Vidal des que la memòria es perdia en el curs de les aigües de la séquia Subirana com l’ull del qual l’enginy mecànic prenia la força motriu per a la molturació del blat. Si bé els plets i discusions entre moliners i clients eren ben freqüents, atesa la propensió dels primers a omplir més vegades del compte el maquilador i a adulterar la farina amb grans d’inferior qualitat als originaris, -de moliner mudaràs i de lladre no eixiràs-, els de Pixagorres s’havien guanyat una merescuda fama de moliners honestos. Des de ben xiquet, Paco Vidal havia aprés tot el que calia de l’ofici familiar: acompanyava el seu pare a traginar el blat des de les cases i alqueries fins al molí, distingia el blat rojal de la xeixa i del fartó, ajudava en la “limpia” del gra i manejava amb destresa el cutjol de la gronça al maquilador quan son pare li ho permetia. La guerra, però, tot ho va capgirar. Els molins es van quedar sense a penes blat per a moldre i l’escàs cereal del racionament, o bé arribava ja transformat en farina, o bé es molia al Control de Serreries Mecàniques per intentar evitar els abusos del mercat negre. Aleshores els de Pixagorres, de tarannà noble, van contribuir com van poder amb ofici i bona voluntat al bon funcionament de la maquinària del Control, des d’on es distribuïa la farina als forns del poble, atès que Paco el pare tenia una coixesa que li va impedir anar al front. Quant a Conxeta, la mare, va acollir a la casa del molí més d’una família a qui els bombardejos havien deixat sense llar. Van ser aquestes circumstàncies motius suficients per tot el que els va caure acabada la guerra o hi havia vells comptes per saldar? Avui Paco Vidal i Montoya el de Pixagorres ha deixat de formular-se aquesta pregunta per al que li reste de vida. Han hagut de passar trenta anys perquè les veus dels seus difunts callen: els crits del pare i de tants com ell quan el torturaven rere les portes de l’església de la Sang; els de la mare en ser vexada i apallissada fins a la mort a la presó de La Mercé. Paco Vidal i Montoya no havia complit encara els dotze anys la matinada que Blai Feliu i Ferrandis es va presentar al molí per a detenir els seus pares acusant-los de “rebelió” en nom del “Glorioso Movimiento Nacional” al temps que els incautava el molí i les terres. Dos mesos després, amagat rere un carro, presenciava també de matinada l’afusellament del seu pare, a qui van arrenglerar contra la muralla junt amb dos jornalers i un músic. Blai Feliu, amb un gest condescendent, va deixar el seu fusell Mauser a un dels qui conformaven l’escamot mentre li explicava que les bales de punta roma “feien patir menys” a les víctimes. La mateixa nit de l’execució, el xiquet dels Vidal forçava la porta del corral de la casa dels Feliu i furtava el fusell amb la mateixa parsimònia amb què trenta anys després l’acaba de fer servir per cobrar-se les dues vides que Blai Feliu i Ferrandis, don Blas, li devia, enfilat a dalt de la vella muralla.

de muralles i cudols

La muralla perenne J osep J. Conill & Anna Salomé

n certa ocasió, Joan F. Mira va comentar la persistència d’una mena de «muralla mental», en virtut de la qual els habitants de Castelló de la Plana associen d’una manera molt exacta el centre de la ciutat amb l’espai urbà que a finals del segle XVI es trobava intramurs. Estem parlant, per dir-ho en termes actuals, del quadrilàter delimitat al nord per la plaça de Clavé i el carrer de sant Lluís; al sud, pels carrers de Ruiz Zorrilla, Gasset i l’escultor Viciano; a l’oest, per l’avinguda del rei en Jaume; i a l’est, pel carrer del governador Bermúdez de Castro. Durant generacions, la ciutat es va reduir fonamentalment a aquest traçat, que, a partir de la seva expansió moderna n’esdevingué, de forma paradigmàtica, «el centre», és a dir, el lloc on es trobaven els millors habitatges i s’ubicaven els comerços de més prestigi, però també on la gent passejava i gaudia de les seves estones d’oci. La interiorització d’aquesta «muralla mental» era tan profunda que només una de les voreres de l’avinguda del rei en Jaume —la més oriental, precisament— formava part del trajecte que els castellonencs acostumaven a recórrer passejant els dies festius. Excepció feta, a partir del 1962, de la cafeteria Monterrey, ubicada al cantó del carrer de sant Vicent amb la vorera occidental de l’avinguda i, encara així, sempre molt concorreguda al llarg del quart de segle i escaig de la seva existència. Del carrer del governador no es podia dir res semblant: dissabtes i diumenges a la vesprada esdevenia un autèntic desert. Amb tot, la descripció anterior no respondria plenament a la realitat si no hi afegíem un detall fonamental: l’activitat comercial i lúdica era (i continua sent) més intensa en la zona sud del quadrilàter, com si el carrer de Colom establís una frontera a l’interior del mateix centre, de manera que a la part meridional es concentraven els principals edificis institucionals (l’Ajuntament i l’església major), el Mercat Central i les botigues més prestigioses, mentre que al nord —és a dir, més enllà de la cruïlla formada pel carrer d’Enmig amb el carrer de Colom, popularment coneguda com «els quatre cantons»— l’activitat cívica i comercial assolia una densitat considerablement inferior.

de muralles i cudols

Aquest estat de coses es va mantenir sense gaires alteracions fins a mitjans de la dècada del 1980, en què la implantació dels hipermercats Pryca i Alcampo va començar a transformar els hàbits de consum dels castellonencs. Posteriorment vindria la construcció del gran espai comercial de La Salera, la inauguració d’El Corte Inglés i l’aparició de nous espais d’oci a la Ciutat del Transport o a la plaça del Mar del Grau, amb la instal· lació de sengles multicines. Més enllà de les seves especificitats, totes aquestes infraestructures contribuïen a una descentralització de l’oferta comercial i lúdica, que, a la llarga, va resultar funesta per a la supervivència del teixit del centre urbà, desestabilitzat així mateix per les edge cities de tipus americà —afavorides per la bombolla immobiliària—, que començaren a proliferar al voltant de la ciutat, atraient els sectors benestants, els antics habitatges dels quals bé restaren buits, en espera d’un destí comercial, o bé passaren a ser ocupats per les famílies d’immigrants que, de manera massiva, van començar a afluir-hi a partir de finals dels noranta. En qualsevol cas, com el lector apreciarà, es va optar decididament per construir obra nova —és a dir, pel negoci—, no per rehabilitar la que ja hi havia. Malgrat tot, l’explosió de l’antic centre en benefici d’estàndards de vida més «moderns» no va esborrar la «muralla mental» de l’imaginari de les autoritats locals. Amb una particularitat: allò que abans constituïa una entitat viva, objecte d’una gestió tradicional, esdevingué en pocs anys un espai problemàtic, sumit en una crisi de molt difícil solució. Els governs municipals s’aplicaren a resoldre-la amb actuacions tan contradictòries com, sovint, forassenyades. Estem pensant, posem per cas, en el projecte —per fortuna, mai no dut a terme— de trasllat del Mercat Central o en la sobreexplotació de la plaça de Santa Clara amb els més extravagants propòsits, que ha cristal·litzat en un entorn excessivament agressiu, a causa del tràfec de gent i la contaminació acústica, fruit d’una ocupació cada cop major de l’espai públic pel negoci privat, que es concreta en la proliferació de terrasses de cafeteries. Un error semblant, però d’origen molt més antic, té a veure amb els successius trasllats del popular Mercat del Dilluns, que, durant el segle i mig de la seva existència, ha passat de l’avinguda del rei en Jaume —anomenada en aquella època plaça Nova— al parc de Ribalta, la plaça del pare Jofré, l’avinguda del Mar i, finalment, l’actual Recinte Firal. La dada no és gens anecdòtica, en tant que reveladora d’una mentalitat que es remunta en el temps i assoleix la seva apoteosi en les últimes dècades: al contrari del que ha ocorregut en moltes altres ciutats europees, el mercat ambulant castellonenc no ha tendit a fraccionar-se en diversos dies o llocs, tot mantenint

de muralles i cudols

el seu emplaçament cèntric, sinó que ha estat centrifugat amb qualsevol excusa, com ara la dificultat d’accés, el soroll, la manca d’espai, la higiene, etc. Es tractava, al capdavall, de preservar la ciutat vella lliure de les «molèsties» associades a aquesta mena d’activitats comercials, de signe més o menys nòmada o marginal, amb una alta proporció de gitanos i —molt més recentment— d’immigrants. Una política que, ben mirat, s’ajusta plenament a la tendència a la disciplinarització del cos social assenyalada per Michel Foucault. El procés de «neteja» del centre urbà, lloc per excel·lència del poder municipal, es va produir, en realitat, en múltiples fronts. Sense cap ànim de ser exhaustius, podríem referir-nos ací a la mancança de places escolars, la restricció dels espais destinats a l’oci, el tancament dels cinemes, etc. Per a més inri, cap ni un dels edificis «emblemàtics» construïts en les últimes dècades —Auditori i Palau de Congressos, Museu de Belles Arts, Cambra de Comerç, Ciutat de la Justícia, Palau de la Festa, etc.— ha trobat una ubicació més o menys cèntrica, desestimant així la possibilitat d’habilitar qualsevol dels edificis existents, com la fàbrica de Dávalos, la Delegació d’Hisenda i el Palau de Justícia de la plaça de Borrull. En aquest sentit, l’única iniciativa destacable promoguda en els darrers anys ha estat la instal· lació a la Llotja del Cànem de la seu a la ciutat de l’UJI, per bé que, encara així, la incidència de les activitats universitàries en la vida quotidiana dels veïns de Castelló resulta pràcticament nul·la, circumstància que s’hauria evitat fàcilment emplaçant-ne dins de la ciutat —ni tan sols calia que fos al centre— el Paranimf i la Facultat de Ciències Humanes i Socials. Simultàniament, al llarg de les últimes dècades, s’ha produït la peatonalització progressiva d’una part important d’aquest espai. L’objectiu, una vegada més, no consistia tant a millorar la qualitat de vida dels residents —que haurien de patir, per força, les limitacions imposades a l’accés als seus domicilis mitjançant el vehicle privat— com a crear una mena de «parc temàtic» del comerç local. Ignorem quins estudis d’impacte s’hi van realitzar, però cal remarcar que el tancament del centre de les ciutats, si no va acompanyat de mesures complementàries, pot provocar un considerable retrocés de l’activitat. Reiterades onades d’eufòria econòmica van fer pensar que la ciutat vella podia esdevenir una zona de serveis, caracteritzada per una intensa activitat comercial i adminis-

de muralles i cudols

trativa, susceptible de revalorar els preus d’uns immobles que els seus propietaris abandonaven per tal de traslladar-se a zones residencials, presumptament més tranquil·les i exclusives. El que ningú no sembla haver previst és que la peatonalització és un procés que, ateses les seves profundes repercussions, no pot ser dut a terme indiscriminadament. Menys encara si, com en el present cas, la zona afectada es troba molt lluny de generar la quantitat d’activitat indispensable per compensar l’empobriment del teixit social que la mesura porta aparellada. Quan això ocorre, el resultat només pot ser un: la pèrdua de competitivitat comercial i la despoblació, que, al seu torn, podrien obrir la porta, en un futur més o menys llunyà, a un procés de gentrificació, és a dir, a una transformació en què la població original resultaria progressivament desplaçada per una altra de major nivell de rendes, en paral·lel a la renovació sencera del barri. Aquest estat de coses ha vingut a agreujar-se considerablement durant els últims anys a causa de les obres de condicionament dels carrers per on ha de circular el troleibús conegut com TRAM. Deixant de banda la lentitud i el cost faraònic del projecte, així com el seu incompliment de la llei que protegeix el parc de Ribalta, cal destacar que ens trobem al davant d’una extensió en tota regla de l’estratègia peatonalitzadora, atès que —en comptes d’haver apostat per un mitjà de transport públic barat, com l’autobús, compatible amb el transport privat—, en molts segments del seu traçat, el TRAM acapara completament la calçada, impedint-hi el trànsit d’altres vehicles. Això resulta dramàticament palès al seu pas pels carrers que circumden la part més comercial de la ciutat vella, on podria esdevenir una mena de tallafocs o frontera, susceptible d’establir una neta separació entre un recinte «intratram», de molt difícil accés, i un altre d’exterior, caracteritzat per una circulació molt més lliure i fluïda. Es produeix així la paradoxa que el mitjà que la propaganda política ha volgut vendre a la ciutadania com la solució miraculosa als principals problemes del transport urbà, es transformaria, si res no ho impedeix, en una nova muralla, inútil, postmoderna i de disseny, gràcies a la qual es consumarà de manera definitiva l’envasament al buit del centre històric de Castelló. Val a dir que no es tracta d’una hipòtesi gens gratuïta, tenint en compte que les línies del TRAM se superposen durant una part del seu recorregut a la muralla medieval de la ciutat. No debades, ha estat gràcies a les obres en curs que han sortit a la llum les restes arqueològiques de la torre anomenada del Migdia —o del Migjorn—, situades a la cantonada del carrer del governador Bermúdez de Castro amb el de l’escultor Viciano. No entrarem ací en la conveniència o no de mantenir a la vista aquesta troballa, posat que a hores d’ara ja ha estat coberta; sí que paga la pena notar, per contra, que l’estratègia adoptada resulta coherent amb la línia d’actuació urbanística que, des de fa massa temps, ha convertit Castelló de la Plana en un paradigma de ciutat tan «asseà» com despersonalitzada, on la pervivència de la «muralla mental» desemboca en la creació de mitjans de transport que aïllen allò mateix que pretenen fer accessible, contribuint d’aquesta manera a la decadència imparable de l’espai que hauria de constituir el nucli vertebrador d’una existència comunitària cada vegada més fràgil i precària. No sabem en quina direcció evolucionarà el futur de la ciutat, però el manteniment del que en aquest article hem anomenat la «muralla mental», així com les seves concrecions successives en el disseny de l’espai urbà,

de muralles i cudols

constitueix una estratègia perillosa, en la mesura en què tendeix a justificar polítiques urbanes basades en la segregació dels espais, que responen pràcticament sempre a interessos de classe que tenen molt poc a veure amb les necessitats reals de la major part de la ciutadania. BIBLIOGRAFÍA Christopher Alexander. «A City is not a tree». The Architectural Forum, maig-abril 1965. Trad. castellana: «La ciudad no es un árbol». A Christopher Alexander, La estructura del medio ambiente. Barcelona: Tusquets, 1971, p. 17-55. Artur Aparici. «Castelló, entre la irracionalitat i l’esperança». Saó, núm. 305, 2006, p. 21-23. Josep J. Conill & Anna Salomé. «Un comerç sense ciutat (o de com les xarxes trencades no atrapen clients». A Josep Miquel Carceller [et. al.], De botigues, comerços i mercats. Castelló de la Plana: Colla Rebombori, 2012, p. 59-61. Consultable en línia: <http://www.collarebombori.cat/?cat=9>. Carlos Daganzo. «El bus es más barato y eficiente que el metro» (entrevista concedida a Lluís Amiguet). La Vanguardia [Barcelona], 11-IV-2012, p. 56. Consultable en línia: <http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120411/54283546198/el-bus-es -mas-barato-y-eficiente-que-el-metro.html>. Michel Foucault. Surveiller et punir. París: Gallimard, 1975. Trad. castellana: Vigilar y castigar. Madrid: Siglo XXI, 198613. Enrique Gil Calvo. «Espejismo del espacio público». Els País (Babelia) [Madrid], 18-X-2008. Consultable en línia: <http://elpais. com/diario/2008/10/18/babelia/122 4287414_850215.html>. David Lowenthal. The past is a foreing Country. Cambridge: University Press, 1985. Trad. castellana: El pasado es un país extraño. Madrid: Akal, 1998. Francesc Muñoz. Urbanalización: paisajes comunes, lugares globales. Barcelona, Gustavo Gili, 2008. Per a una introducció divulgativa al concepte podeu consultar del mateix autor l’article en línia: <http://rsalas.webs.ull.es/ rsalas/materiales/ at%20Mu%C3%B1oz,%20F.%20Urbanalizaci%C3%Bn.pdf>. Xavier Ribera. «La Ciudad fantasma». Levante-EMV [València], 30-XII-2012. Consultable en línia: <http://www.levante-emv. com/opinion/2012/12/30/ciudad-fantasma/963356.html>.

C C F

FOMENT DE CUDOLS A CASTELLÓ Empresa especialitzada en fer i desfer muralles

MURALLES DE CUDOLS EN SEC I DE CUDOLS UNTATS De fang, formigó, sabó, bitllets, mantega o del que vostè vulga!

Quadra del Saboner, s/n. Tel. 902 902 902. 12990 Castelló www: FCCunta.Gib | untamuralles@younto.es

de muralles i cudols

La història no és tan sols silenci Francesc Mezquita

La història no és tan sols silenci. Un fil de vida travessa invisible per tot el passat. Les pedres tallades pels picapedrers que formen un arc, una volta. Els mobles que s’han salvat del furor insaciable del corcó. Les botes, els llibres, la falç... objectes silenciosos que van apartant-se i repetint-se del camí de la història, eines inservibles que veiem als museus, cançons oblidades. Tot queda aparentment en silenci, en el solc dels anys i dels segles. Testimonis, empremtes, senyals, simples pedres que van desenterrant-se a l’atzar de la gran suma de vides i d’esforços callats. El grinyolar d’una porta que mai no s’obrirà, el frec decisiu de la serra del fuster, el trull implacable que va aixafant innocents olives: sons invisibles, paraules que no s’han inventat. Altrament, com guardar les mirades? Tot cap en el vast silenci que amaguen unes simples pedres de la història.

de muralles i cudols

Petjades del nostre urbanisme Amb els anys, els arqueòlegs -no parle de Howard Carter o Heinrich Schliemanns’han tornat claudicants i mercaders. Amb l’ull vigilant de constructors i urbanistes s’han dedicat a desenterrar pedres i còdols de la història del nostre poble. Han trobat, a l’atzar, tresors i murades en els llocs més inversemblants del país, per carrers i ciutats, per barrancs i pedreres, i han explicat així, amb eficaç publicitat, les arrels de la nostra història. Hem pogut contemplar d’aquesta mena veritables empremtes de la tradició. Per uns dies, els amants de l’art i el poble han gaudit dels restes com caramels a l’abast de xiquets d’escola, i al poc de temps, amb nocturnitat i traïdoria, polítics avalats per servicials arqueòlegs han decidit cobrir amb formigó tota la troballa i col·locar damunt com a senyal explícita una làpida funerària. Així s’escriuen al país alguns capítols de la nostra història.

de muralles i cudols

Mai no s’excava a gust de tothom Lledó Ruiz Domingo

astelló no és una ciutat coneguda, ni al País Valencià ni fora d’aquest, per la seva dedicació a la conservació del patrimoni històric i cultural propi, ans al contrari, la fama li ha arribat per assumptes tèr bols com un aeroport de joguet, depuradores, casinos, entre altres. Per això, escriure sobre muralles i còdols no se’m pot fer més estrany, tot i que, val a dir, que de «cudols» en veig molts on no tocaria i de muralles, per contra, cap. Això sí, una oportunitat d’or per a açò n’hem tingut fa no més d’un any i fou gràcies a les obres, infinites, del TRAM. M’explicaré: les seves obres van vindre associades amb una companya d’aventura, l’arqueologia. Les cales arqueològiques realitzades el darrer any, cales obligatòries, van traure a la llum les restes de la Torre del Migjorn, situada en el punt de trobada de la plaça d’Hernán Cortés i el carrer del Governador Bermúdez de Castro. Si bé durant uns mesos va restar a la vista de tot vianant que hi passegés, avui ja no és possible visitar-la i podem, solament, passejar-ne per damunt de la planta, traçada sobre el nou paviment. Necessitat o voluntat, el soterrament de la muralla és un nou soterrament de la memòria col·lectiva de Castelló, perquè la muralla ha estat, al llarg de tota la seua història, el marc d’enquadrament social dels habitants de la vila. Fent memòria, la vila de Castelló, tal com avui en dia l’entenem, va nàixer de la ploma del rei conqueridor, Jaume I. La nova vila ben prompte necessitaria unes defenses que envoltaren el seu perímetre i que unificaren, a la vegada, el sistema d’assentament de la població. La primera notícia que tenim documentada sobre la construcció d’una muralla a Castelló és del 1272, a concessió del procurador de sant Vicent de la Roqueta, qui ostentava el senyoriu de la vila. Més enllà de la funció principal, la defensa dels habitants, la muralla va esdevenir una font immensa de benefici i prestigi per a les oligarquies urbanes. La construcció es posava, des del poder municipal, en mans de les empreses dels prohoms locals. El prohom, estretament vinculat al poder públic, s’encarregava de llogar la mà d’obra necessària, a totes les escales de treball, per dur-la a terme. La influència dels més poderosos i rics no acabava ací, sinó que el municipi també havia d’endeutar-se amb ells, perquè eren els únics amb capital suficient com per

de muralles i cudols

Foto i dibuix: Miquel G贸mez.

de muralles i cudols

dur endavant l’obra, que els aportava grans beneficis econòmics, especialment en forma de rendes vitalícies, consistents a obtenir, a canvi d’un préstec, el pagament a perpetuïtat d’una certa quantitat de diners. La rendibilitat econòmica —que tant es valora a hores d’ara— no fou l’únic motiu per a la construcció, al darrere tenim també la separació factual respecte de la resta del veïnat, delimitant així el territori d’aplicació dels drets urbans i, per tant, el seu estatus. La diferenciació social o l’estatus en la piràmide social ho eren tot a l’Antic Règim i la ciutat amb les seues muralles erigia una diferenciació evident d’estatus entre aquells que pertanyien al seu interior i els que eren de fora, del camp o de viles o senyorius de menor categoria i importància. I és que, com deia Pierre Goubert (1980: 235), «El privilegi caracteritza tant a la ciutat com el mur». Les muralles eren un producte social i urbà, corol·lari de la necessitat de defensa o de l’oportunitat per a la diferenciació social. Com a tals, serien modificades en diferents moments del transcurs històric per adaptar-se a les noves necessitats socials. En el nostre cas, disposàvem de poques dades documentals que ens permeteren un coneixement exhaustiu de la muralla medieval que envoltava la vila, almenys fins el «redescobriment» de la traça dibuixada el 1563 per Joan Baptista Antoneli, enginyer italià al servei del rei Felip II. El monarca pretenia desenvolupar, de la mà d’aquest enginyer, tot un programa de reforma i enfortiment de les defenses costaneres de la Monarquia, com a conseqüència de l’especial necessitat de protecció de les costes valencianes, donada la hipotètica connexió dels moriscos valencians amb els pirates turcs i musulmans del nord d’Àfrica. L’immens projecte defensiu dissenyat per Antoneli va quedar en paper mullat a la majoria de viles per la impossibilitat financera de dur a terme una reforma tan costosa. El finançament per a la renovació de les fortificacions procedia, en gran mesura, del Consell municipal i, en conseqüència, de la recaptació d’impostos dels ciutadans i habitants de la vila, una de les poques fórmules de les quals disposava l’extenuat Consell castellonenc al segle XVI per poder fer front a una despesa com aquesta. El fonament econòmic dels habitants de la vila era, principalment, el treball agrícola als nombrosos camps que l’envoltaven i la comercialització, posterior, dels excedents al mercat local o en fires especials, gràcies a la qual aconseguien els diners per pagar els impostos i la compra de tot tipus productes, perquè de la producció pròpia no es podia viure. De fet, alguns historiadors han categoritzat Castelló com una agrociutat, per la importància econòmica que hi assolia l’agricultura en les dades globals de l’ocupació urbana, al contrari que en altres ciutats com València o Xàtiva. Així com l’agricultura era el motor essencial de l’economia, la presència d’artesans, prestadors, notaris, o rendistes, entre d’altres, acabaven d’articular l’escenari professional del Castelló del segle XVI. Seria el gros del camperolat qui carregaria amb el pes fiscal de la construcció de les muralles i les seues reformes, mitjançant el pagament d’impostos sobre el comerç i la possessió de terres.

de muralles i cudols

El Consell de la ciutat hauria de dur a terme, doncs, la demanda fiscal per a la reforma de les muralles. La lògica medieval havia establert un ordenament jurídic per a la representació dels diferents estaments o estrats que conformaven socialment la vila, tot facilitant la perpetuació de l’oligarquia local en els càrrecs de govern. La configuració del govern era fruit del sistema conegut com la insaculació, introduït a la vila l’any 1446 pel rei Alfons el Magnànim, i que marcaria la trajectòria política municipal al llarg de l’edat moderna. La insaculació havia apartat del poder local a les oligarquies tradicionals, vinculades al camp, deixant el pes del govern a la noblesa, els burgesos i els professionals liberals (Viciano, 2008: 98). El sistema de la designació es feia —com el propi nom indica— a través de «sacs» on es dipositaven els noms dels possibles candidats, prefixats per uns criteris de renda i estatus molt restrictius, dels quals se n’extreien els escollits a l’atzar. En la pràctica, aquest procés d’elecció es materialitzava en governants de les institucions municipals, que tot i ser escollits a l’atzar, pertanyien a les famílies més poderoses i riques de la vila, sempre perpetuades en els càrrecs de govern. El nucli del cos governatiu municipal era el Consell, un òrgan assembleari dels oficis de majors transcendència, com el clavari, mostassaf, l’escrivà i el conjunt de consellers (31 al segle XVI) que constituïen el cos fonamental de representació política. Entre aquest consellers caldria destacar els quatre Jurats, que portaven a terme de manera efectiva el govern de la vila, i el Justícia, encarregat del tribunal de màxima competència en la vila. Tot plegat, ofereix una imatge de la vila de Castelló al segle XVI configurada, per una banda, per la materialització del seu espai físic, mitjançant la traça d’Antoneli, i, per l’altra, pel repertori de les activitats quotidianes que es realitzaven en el seu interior. Remarquem com el traçat de la muralla o les restes de la Torre del Migjorn ens permeten evocar les persones, les institucions, els oficis, el mercat, tot el tràfec diari d’entrades i d’eixides de la vila moderna. Però com pot un record en el paviment evocar tot açò? A Castelló, amb el descobriment de la torre del Migjorn, hem tingut l’oportunitat de treure a la llum el patrimoni medieval i modern de la ciutat, de fer memòria col·lectiva i de conèixer l’espai físic de la vila, per a, a partir d’ací, anar fomentant a poc a poc el valor i el respecte cap al nostre propi patrimoni. En canvi, s’ha optat per soterrar-la, minimitzant el gran valor de la muralla medieval de la ciutat, que fou un dels fonaments representatius del sentiment cívic al llarg de la nostra història. Una oportunitat que s’ha deixat passar també en l’aspecte econòmic, perquè no hem d’oblidar que el patrimoni té una vessant de negoci que a la nostra ciutat es troba encara per explotar i que, avui en dia, pot arribar a generar grans quantitats de diners en funció del públic que és capaç d’atreure. Pensem per un moment en aquells exemples de ciutats i pobles que es converteixen en

de muralles i cudols

el destí d’un gran nombre de visitants a causa de la cultura, i no sols del sol i la platja. L’economia de Castelló pot permetre’s el luxe de deixar escapar oportunitats com aquesta? I la seua imatge com a ciutat? Certament, a Castelló mai no s’excava a gust de tothom, i més en sòl urbà. Per això, tal vegada, hauríem de plantejar-nos fer una mica d’arqueologia cívica de la nostra ciutat per treure a la llum les nostres maltractades muralles i allunyar de les institucions els «cudols» que acaparen el poder per soterrar-les. Bibliografia Viciano, Pau (2008). Regir la cosa pública: prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV). València: Servei de Publicacions de la Universitat de València. Arroyas, Magín (1989). El Consell de Castellón en el siglo XVII. Castelló: Servei de Publicacions de la Diputació. Belchí, Peligros (2006). Felipe II y el virreinato valenciano (1567-1578). La apuesta por la eficacia gubernativa. València: Biblioteca Valenciana. Melchor, J. i Benedito, J. (2008): «La muralla medieval de Castellón». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 84, 2008, p. 490-502. Goubert, Pierre (1980). El Antiguo Régimen 1. La sociedad. Madrid: Siglo XXI.

CENTRE UNIVERSITARI DOLORETES Classes de Geologia, Geotècnia, Geodinàmica, Geomorfologia, Geognòsia, Geodèsia, Geocàrpia, Geofísica, Geografia, Geometria, Geomorfogènia, Geoquímica, Geopolítica, Geotropisme, Geotactisme, Geomància, Georgina i Geoffroy Saint-Hilaire TENIM TOTS ELS EXÀMENS I TOTES LES RESPOSTES TRACTAMENT CONFIDENCIAL PREUS ASSEQUIBLES

Avinguda Geòleg Sos Baynat, 167 Tel. 964 964 964. 12993 Castelló O cerca’ns en: www.geoquè?. com / geoque@geoque.que Facebook: geogeo-queges? / Twitter: #geoquease?

CONSTRUCCIONS URBANES DOLMEN Especialistes en murs, murets, muralles, murals, múrids i murcians. Instal·lem muralles de pladur, amb mínimes molèsties i tan sols en 24 hores. Eficàcia, comoditat, neteja, sense complicacions! No ho dubte més! Tenim el disseny que més se li ajusta. Fique una muralla a sa casa! En garantim la resistència durant els tres primers bufits del llop. Ens trobarà al carrer Muralles de Jericó, 440. 12994 Castelló. Al tel. 786 678 876 o en www:cudolmentiros.org / bufallop@cudolmentiros.org Twitter: #sicaunoetconeixem.com

de muralles i cudols

Adarb

J osep Porcar

Ronda de mitjanit. Ronde, ronde i recorde que no recorde l’albada. Nits i nits sumen distàncies dels éssers llunyans al distanciament dels allunyats, i tot resta immòbil, extenuat, mormol somort de còdol sense mar. Mussols i rats penats s’abaten als fossats com llàgrimes negres que en la boira fiblen l’escorça cendrosa de somnis espellats. Penyal amunt, ni fred ni calor: m’habiten muralles d’una por que no trenca el cercle. Ronde, ronde de matinada. Solque un mur sense faç. Ni la sal del rou cobege, ni cap horitzó m’és recer. Sóc el cranc de l’adarb. Cada nit torne enrere.

de muralles i cudols

Iacobus rex Josep Miquel Carceller Dols

a La primera vegada que vaig escoltar el nom de Jaume jo deuria tenir quatre o cinc anys i anava a pàrvuls a l’escola Herrero. Aleshores aquell col·legi es deia oficialment «Mártires del Magisterio», tot i que no crec que el nom es referira als mestres republicans represaliats, precisament. Jaume era company meu a la classe de donya Patro, la mestra de rialla fàcil, que em va ensenyar a llegir i supose que també a parlar en castellà i que molts anys després, diguem-ne que uns quaranta, quan vaig escriure a quatre mans amb Pere Duch una adaptació per a escolars del Tombatossals de Josep Pascual Tirado, vaig saber que era nora del nostre llaurador lletraferit, perquè estava casada amb el fill major d’aquest, el senyor Vicent Pascual Roig. Des del carrer d’Isaac Peral, on jo vivia, fins a l’escola hi havia cinc minuts mal comptats caminant, però alguns matins, bastants, al grupet que formàvem ma mare, de vegades l’àvia, el meu germà i jo li costava un poc més la passejada perquè havíem d’aturar-nos si coincidíem amb el pas de la Panderola, que encara volava pels carrers sense massa cotxes de Castelló. Quan aquell trenet tan entranyable abandonava, xino-xano, el carrer que la gent del barri anomenàvem de la Vieta —tot i que a la placa que n’hi havia a cada extrem, els que en sabien, podien llegir Escultor Viciano—, després de rodejar la Plaça de la Pau vers el Teatre, seguia cap al sud cercant altres pobles de la Plana. Amb fred o calor, l’escena es va repetir incomptables vegades al llarg d’aquells anys de la meua infantesa, a primeries dels seixanta del segle passat, en aquell Castelló que començava a patir l’especulació que va atacar la seua fèrtil terra i va enlletgir una ciutat que abandonava acceleradament la ruralitat i que parlava majoritàriament valencià, però no el llegia ni l’escrivia amb la mateixa proporció, ni amb quasi ninguna proporció. Aquelles aturades obligades pel pas de la locomotora negra i dels vagons de fusta pintada de verd, de vegades, em regalaven una estona de contemplació de l’aparador de la llibreria Ballester, on anys després compraria els fulls d’exàmens per a l’institut, el Ribalta, l’únic que aleshores hi havia a la ciutat i a les comarques de la demarcació provincial. Aquella llibreria ja fa molts anys que va tancar i em sembla que ara hi ha una agència de viatges que en contracta de molt diferents als que jo vaig fer mirant les portades d’alguns dels llibres que exhibia.

de muralles i cudols

A Jaumet, que als registres judicials i eclesiàstics era Jaime, sempre el vaig anomenar pel seu nom en valencià, perquè així ho escoltava de boca dels seus pares i ell mateix així volia que li diguérem. En canvi, jo no hi vaig ser Josep Miquel per a ningú, fins que ho vaig decidir amb vint anys ja complerts i em vaig fer traduir el nom oficialment, un dels primers dies que la llei ho va permetre. No sé què se n’ha fet, d’aquell nen pigat i prim, d’aquell amic amb qui vaig compartir jocs, rialles i descobertes. Durant alguns anys sé que vaig tenir, a la casa que compartia amb els meus pares i els meus avis, una foto menudeta, en blanc i negre, que segurament ens faria son pare, un matí de diumenge assolellat, al costat de l’estàtua que va esculpir Castelló, Magdalena 2009. Monument al Rei En Jaume I. Foto col·lecció de Miquel Gómez. el germà gran dels escultors Viciano, José, erigida per la nostra ciutat, gràcies al llegat de l’arxiprest Cardona Vives, quan el segle XIX finia, al monarca conqueridor, al «pus bell hom del mon», que compartia nom amb el meu amic. Aquell rei, de nissaga de reis i comtes reis: comte de Barcelona, rei d’Aragó, senyor de Montpeller —la vila on va nàixer un 8 de febrer del 1208—, conqueridor dels regnes sarraïns de Mallorca, València i Múrcia, vencedor de trenta batalles campals, fundador de més de dues mil esglésies, bon estratega, astut i home d’acció, d’energia prodigiosa, de memòria excepcional, rei guerrer, monarca cristià, gran legislador, home d’estat, polític hàbil i pragmàtic, més alt —com son pare, el rei Pere I «El Catòlic»— que la major part dels seus contemporanis, ros, fort i ben format, femeller, passional, enamoradís, atractiu «e molt ardit,…e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós…». I també contradictori, salvatge, violent i fins i tot eixelebrat… Moltes qualitats, molts trets, com correspon a un personatge medieval que comanda les empreses militars, els grans fets d’armes, que omplin l’extraordinari Llibre dels Fets, acabat molt poc després de la seua mort, el 1276. No tenim l’original, però sí còpies posteriors: set còdexs (llibres escrits a mà), dels quals el de 1346 és el més antic dels que es conserven en català. El text recull la llarga vida, per a l’època, del rei Jaume, la seua bona salut de ferro i tantes altres coses: el seu engendrament novel· lesc, rocambolesc, gairebé per casualitat; la tria del seu nom, entre els dotze dels apòstols, tot deixant que anaren apagant-se la dotzena del ciris encesos alhora, fins que el de Jaume va ser el darrer a mantenir la flama; la seua àrdua infantesa, lliurat durant tres anys a l’enemic, als cinc orfe de pare i mare i educat durant uns anys pels

de muralles i cudols

cavallers del Temple a Montsó, on es va amarar d’esperit cavalleresc —arrogància, lleialtat, alt concepte d’ell mateix, fidelitat a la paraula donada— i de l’ideal de Croada; les seues lluites i disputes contra les oligarquies per desenvolupar el poder reial i les conquistes territorials que fan més gran el seu regne. No acabe d’escriure res que no siga conegut i s’haja explicat contínuament, d’aquell rei que ens uneix a tots aquells que comencem el dia desitjant «Bon dia!», perquè com també vaig llegir, fa anys, en un article de Vicent Partal a vilawev.cat, «el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que expliPregó de la Magdalena de l’any 1976. Foto d’arxiu de Josep Miquel Carceller. cava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots». Efectivament, la història ens ha fet ser els valencians que som, perquè vam ser els catalans que fórem, en expressió afortunada de Nadal Batle. És perquè fórem que som. Vàrem ser regne independent per la seua voluntat, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, essencialment per la força de la llengua que ell parlava, la llengua del «Llibre del fets» i els Furs. El rei En Jaume, sobirà d’un poble constituït per cristians, jueus i musulmans, va ser presentat tanmateix, sota el franquisme, quasi exclusivament, com un matamoros, a la manera del Santiago Matamoros de la tradició hispànica, com un paladí de la Reconquesta i de la unitat peninsular, adalil de les Espanyes. Evidentment era molt més, tot i que no cal presentar-lo com una mena de referent avançat del diàleg entre civilitzacions, Després d’ell la societat valenciana serà una altra: nous usos i costums, noves lleis, nous pobladors, encara que ací, al principi, molts musulmans van romandre perquè eren necessaris per treballar la terra, i l’arribada de colons cristians de Catalunya i Aragó va ser minsa en els primers anys, si més no a les comarques de l’interior: a la Vall d’Uixó, a la Serra d’Espadà, a l’Alt Millars, al Maestrat… Una altra cosa va ser la Plana, de rica economia agrícola, que va ser donada de bell nou en petites parcel·les a individus concrets, principalment catalans. En tot cas, aquest llarg procés de colonització feudal, encetat el 1233 i que s’allargaria fins a la primeria del segle XIV, suposaria l’arribada de repobladors cristians i la construcció d’una nova societat en tots els seus vessants: humà, econòmic, polític, jurídic i també, és clar que sí, lingüístic, com han certificat exhaustius estudis, com els del nostre conciutadà, l’historiador Enric Guinot, que va reunir uns quaranta mil noms de repobladors del XIII i, ha demostrat, per exemple, que un 92% dels de Castelló de la Plana tenien origen català.

de muralles i cudols

Altres historiadors i intel·lectuals de la nostra terra com José Sánchez Adell, Carles Rabassa, Pau Viciano, Arcadi Garcia o Vicent Garcia Edo han publicat treballs excel·lents, exhaustius i documentats, en molts casos tenint com a font el Llibre del Repartiment del Regne de València, un important manuscrit que ha format sempre part de l’arxiu de la corona aragonesa i que, des del segle XIII, s’ha conservat a la ciutat de Barcelona. Dels tres llibres o volums que en formen part, pel que fa a la nostra vila, ens n’interessa el segon, on apareixen una desena de documents de donacions fetes entre 1249 i 1250, abans del document promulgat el 8 de setembre del 1251, conservat a Madrid a l’Arxiu Històric Nacional, encara que durant molts segles es va guardar al monestir de Poblet, on hi ha la tomba del rei Jaume I que no és la carta de poblament, com ja s’ha explicat sovint per rebatre una creença estesa erròniament, sinó un document molt breu de caràcter administratiu, mitjançant el qual el rei autoritzava a canviar la ubicació de les institucions representatives del terme municipal, abandonant el castell i traslladant-se a qualsevol altre lloc del terme municipal, en la zona de la plana. Sembla evident que el trasllat de les institucions de govern que autoritza el rei no implica cap desplaçament de població, malgrat la llegenda romàntica que vol explicar la romeria de la Magdalena, perquè tant en l’època musulmana com en la cristiana, que aleshores s’iniciava, els pobladors havien viscut i ocupat la zona plana del terme. És evident també que hi hauria altres llibres de repartiment de terres i de cases, que no hauran sobreviscut al pas del temps i que podrien haver aportat més dades sobre la història que comença al segle XIII i dóna origen a un nou país. Per tant, hem de ser molt prudents en afirmar que els cognoms dels beneficiaris que apareixen als fulls 45 i 52 de l’esmentat volum segon del Llibre de Repartiment són els únics, com també ho seria asseverar que castellonencs actuals amb els mateixos cognoms en foren descendents directes. En qualsevol cas, i a tall de curiositat, n’hi apareixen els següents: Pertó de Fraga, Esteve de Barberà, Ferrer de Pons, Domènec Monfort, Guillem Oller, Bernat Rondener, Pere Torró, Bernat Català, Arnau Cogot, Ferran Desclot,… De tot això, en sabíem ben poc el meu amic Jaume i jo quan jugàvem pels carrers veïns de la plaça Major o quan al menjador de casa meua, cap als nou anys, ja estudiants de Primària, abans de fer l’examen d’ingrés al Batxillerat Elemental, obríem l’Enciclopedia –intuitiva, enciclopédica y práctica– ÁLVAREZ de Tercer Grado, de més de sis-centes pàgines, que era el nostre llibre de text escolar, per llegir la lliçó 15a de la «Historia de España» i fer l’exercici primer: «Lee varias veces la lectura de la lección y haz después un ejercicio de redacción sobre Jaime I». I nosaltres, que érem de bon creure i aplicats, hi llegíem: «A don Jaime I de Aragón se debe el gran impulso que la reconquista adquirió en su tiempo y la orientación mediterránea y europea que en lo sucesivo tuvo su reino. Hijo de Pedro II, se quedó huérfano desde muy niño y cuando llegó a mayor de edad se encontró con los nobles de su reino divididos en bandos rivales. Les mandó reunir y les dijo con energía: ¿Tenéis ganas de lucha? Pues no perdáis el tiempo en vanas y suicidas peleas interiores: todavía hay moros en tierras cristiana…».

I després, segurament, amb cal·ligrafia acurada i sense faltes d’ortografia, en el nostre castellà acadèmic,

de muralles i cudols

aprés a l’escola, escriuríem algunes ratlles ben rectetes sobre aquell rei que crèiem aragonès i de castellana llengua, a la llibreta de tapa dura que fèiem servir, amb el dibuix del rei a cavall que hi havia a la pàgina 437, segons que acabe de comprovar a l’exemplar que encara conserve. I mentrimentres, els Cavallers de la Conquesta i el Pregó magdalener del primer any sense el Dictador, quan la colla d’amics que estrenàvem barba i teníem el cor curull d’il· lusions i de projectes, vam fer de figurants per obrir el pas del grup d’hòmens i de dones que ja fa tants anys comboien la part històrica de la nostra cavalcada anunciadora. I l’hivern d’aquell mateix any, el 1976, la Nadala/Llibre «Jaume I El Conqueridor 1276-1976» de la Fundació Lluís Carulla (www.fundaciolluiscarulla.org), amb motiu del setè centenari de la mort del rei, amb col·laboracions remarcables i una lectura que —malgrat ser lenta perquè, valencianoparlant com era, començava tot just a desprendre’m de l’analfabetisme en la meua llengua— em va obrir el ulls i em va eixamplar el cor. I durant els vuitanta la compra de la Crònica o Llibre dels Feits, publicada per Edicions 62 a cura de Ferran Soldevila. I Mallorca, estiu de 1994. Monument al Rei En Jaume I. fitxes escrites a mà i reproduïdes amb la impremta de «coca Foto: Carmen Amorós de gelatina» per treballar amb els alumnes. I la cassette «Cròniques del 9 d’octubre. Les arrels del poble valencià. Jaume I (1208-1276)» del programa que la desapareguda Radiocadena Valenciana va emetre durant alguns dies d’algun octubre de mitjans d’aquella dècada que va conèixer la posada en marxa de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Una cassette que vaig demanar per telèfon al gran Toni Mestre —que durant tants anys i panys, mentre el van deixar, va fer honor al seu cognom en algunes emissores de ràdio valencianes— amb una radionovel·la de la vida del nostre rei fundacional. I amb l’aparell corresponent, aleshores tan modern i ara tan obsolet i oblidat, fent servir el play i el replay, vaig transcriure els set capítols de la cinta al paper en vint-i-vuit fulls escrits amb bolígraf, per facilitar-ne l’audició a l’alumnat de vuitè d’EGB del col·legi La Marina, que des de feia poc rebien classes de valencià i començaven a conèixer la història del seu poble. Amb l’escrit davant, van escoltar fragments com aquest: «I quan vam veure dalt en la Torre la nostra senyera, descavalcàrem del cavall i dirigint-nos cap a orient, ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra, per la gran mercè que Déu ens havia fet».

de muralles i cudols

LLISTA DE REIS DE VALÈNCIA… Des de la creació del Regne de València per Jaume I el 1239 fins la promulgació dels Decrets de Nova Planta el 1707 Jaume I el Conqueridor

1239-1276

Violant d’Hongria*

Pere I el Gran (III d’Aragó)… fill de l’anterior

1276-1285

Constanza de Sicília*

Alfons I el Franc (III d’Aragó)…fill de l’anterior

1285-1291

Elionor d’Anglaterra i de Castella

Jaume II el Just…germà de l’anterior

1291-1327

Isabel de Castella / Blanca de Nàpols* / Maria de Xipre / Elisenda de Montcada

Alfons II el Benigne (IV d’Aragó)…fill de l’anterior

1327-1336

Teresa Entença / Elionor de Castella i Portugal

Pere II el Cerimoniós (IV d’Aragó)…fill de l’anterior

1336-1387

Maria de Navarra / Elionor de Portugal / Elionor de Sicília* / Sibil·la de Fortià

Joan I el Caçador…fill de l’anterior

1387-1396

Violant de Bar

Martí I l’Humà…germà de l’anterior

1396-1410

Maria de Luna / Margarita de Prades

L’any 1410 Martí I mor sense descendència legítima I hi ha un període interregne fins el Compromís de Casp de 1412 DINASTIA TRASTÀMARA Ferran I el d’Antequera…nebot de Martí I

1412-1416

Elionor d’Alburquerque*

Alfons III el Magnànim…fill de l’anterior

1416-1458

Maria de Castella

Joan II el Gran…germà de l’anterior

1458-1479

Joana Enríquez*

Ferran II el Catòlic…fill de l’anterior

1479-1516

Isabel I de Castella / Germana de Foix

El casament entre Ferran II i Isabel I de Castella (1469) es proueix la unió dinàstica (no de lleis) entre la Corona d’Aragó i la de Castella. Amb Ferran II els reis de Castella, ho són també de València. CASA DELS ÀUSTRIES Carles I l’Emperador…nét de Ferran II

1516-1556

Isabel de Portugal*

Felip I el Prudent (II de Castella)…fill de l’anterior

1556-1598

Maria d’Anglaterra / Isabel de Valois / Anna d’Àustria*

Felip II el Pietós (III de Castella)…fill de l’anterior

1598-1621

Margarida d’Àustria*

Felip III el Gran (IV de Castella)…fill de l’anterior

1621-1665

Isabel de França / Maria Anna d’Àustria*

Carles II el Fetillat…fill de l’anterior

1665-1700

Maria Lluïsa d’Orleans / Marianna del Palatinat

Comença la Guerra de Successió a la corona d’Espanya Felip IV (V de Castella) Borbó…besnét de Felip III

1700-1704

Maria Lluïsa de Savoia

Carles III (Arxiduc d’Àustria)Habsburg

1704-1707

Elisabet Cristina de Brunsvic

* Noms de les reines que van ser mares de reis de les nostres dinasties.

de muralles i cudols

I més lectures i novel·les i biografies, en edicions de butxaca o gran luxe, que recorren la vida del rei «dos llargs pams més alt que un home, trempat i ros jovenàs», en versos del mestre i poeta Miquel Peris. I auques i llegendes, com eixes tan boniques i tan presents a les escoles: la de l’oroneta, o la que vol explicar el nom de l’orxata, o la de les donzelles de Lleida dutes a València per manament del rei per fomentar-ne el repoblament… Que si algú no les coneix ara ho té molt fàcil cercant-les a Internet, amb paciència, això sí, perquè només escrivint Jaume I a Google, n’ixen uns quants milions de llocs web per a totes les edats i tots els nivells, amb textos, imatges, vídeos, teories, documents, articles i llibres introbables en paper, però digitalitzats i de nou a l’abast dels ulls curiosos, com ara el mateix Llibre del Fets que hi podem trobar de moltes maneres, entrant a la Viquipèdia i navegant pacientment o, si voleu, fent servir aquest enllaç http://www.cervantesvirtual.com/servlet/ SirveObras/01593185213472861890035/index.htm anireu directament al còdex del 1346 que es conserva en la Universitat de Barcelona. I tantes i tantes escoles del nostre territori treballant, malgrat tot i amb tantes barreres i entrebancs, per rescabalar-nos de tants anys de desinformació i desmemòria, perquè mai més no voldria «estar a la lluna de València», mai més no voldria estar distret i deixar-me aixecar la caManuscrit. Ms. 1. Biblioteca de la Universitat de Barcelona (el misa, com diu una versió que explicaria l’origen d’aquesta còdex en versió original –català– més antic que s’ha conservat, dita, que és el que els va passar als sarraïns que l’any 1238 anomenat també còdex H o Còdex de Poblet). es van concentrar a una platja valenciana coneguda com La Lluna, a causa de la seua forma de mitja lluna, per embarcar cap a Àfrica, després de la rendició, i no van estar prou amatents a embarcar en un primer viatge i ja mai més no van poder fer-ho, com tantes vegades ens passa als éssers d’humana condició, mortals com aquell rei Jaume, el primer Jaume, Jacme, o Iacob, de la seua dinastia, que ha esdevingut immortal en el record.

de muralles i cudols

Primera pàgina de la transcripció del programa de ràdio «Cròniques del 9 d’octubre», de la Ràdio Cadena Valenciana, dirigit per Toni Mestre (1988).

de muralles i cudols

Els cudols Mª Àngels Pons i Ferran A parisi

«Són les illes anomenades Columbretes [...] abunden els aliacrans i les serps, i més que res cudols i cudolots» «un filisteuot [...], més alt que el campanar del Castell del Rei Barbut, qui va encetar l’arruixó de cudols» J o s e p P a s q ua l

Tirado

[TombaTossals «L’expedició a les Illes»]

Diuen que «l’home és l’únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra». Els cudols són arrodonits perquè entropessen contínuament amb altres pedres. Així que imagina’t un home cudol! Què és un cudol? El cudol o còdol, segons el Diccionari Alcover-Moll, del llatí cot lu, significa «pedra» i té diverses accepcions: 1. Geologia. Fragment de roca de dimensions variables, ni molt menudes ni massa grans, tot i que varien molt localment les apreciacions sobre la grandària, podríem dir que oscil·len des d’alguns centímetres a alguns decímetres. El qual, per acció de les aigües i el rodolament, sol ser llis i arrodonit. Els còdols arrossegats per l’acció de la gravetat o del glaç són més cantelluts que no els formats per l’erosió de les aigües. L’estudi de la forma, les dimensions i la disposició dels còdols permet conèixer la natura dels agents erosius d’èpoques anteriors. 2. Persona molt ignorant i incapaç d’aprendre. 3. Persona molt sorda. En expressions com «està més sord que un cudol».

de muralles i cudols

Per què hi ha cudols a les muralles de Castelló? Això és una cosa que, com que no l’explica el diccionari ni l’enciclopèdia, anem a explicar-la tot seguit. La història començà fa aproximadament uns 5 milions d’anys, a finals del Miocè i principis del Pliocè. Durant aquesta època hi hagué una transgressió marina —el mar envaeix el continent—, motivada per dos factors: un augment del nivell del mar, per la fusió del gel en un període interglacial, i una nova obertura de l’estret de Gibraltar, amb l’entrada massiva d’aigua de l’Atlàntic –l’estret de Gibraltar s’ha tancat i s’ha obert en reiterades ocasions al llarg de la història geològica i, fins i tot, s’hi ha arribat a assecar el Mediterrani. Això va fer que els rius i els barrancs, en augmentar el nivell de base, en el qual desemboca, normalment, la mar, perderen poder d’erosió i de transport, reblint-se de dipòsits al·luvials i fluvials. Arribats a aquest punt caldria explicar, tot seguit, l’acció erosiva del barrancs, malgrat que ja ho vam fer en una altra ocasió (Pons i Aparisi, 2003) Què és i com actua un barranc o torrent? És un corrent d’aigua superficial que apareix en l’època del desgel, que no és el nostre cas, o de grans pluges, que sí que ho és. Es caracteritza per disposar d’un curs fix, per portar aigua només ocasionalment i en forma d’avinguda, i no tindre desembocadura. A propòsit d’això, cal recordar que el riu Sec o riu de Borriol és un torrent. Com que els barrancs baixen dels vessants de les muntanyes, on hi ha un fort pendent, l’aigua porta molta velocitat i, per tant, té molt de poder erosiu i capacitat de càrrega, és dir, capacitat de transportar materials. En arribar a la part baixa perd velocitat i, en conseqüència, també capacitat de càrrega. Per tant, hi va dipositant materials, i ho fa en funció inversa al pes. Primer es dipositen els més pesats i al final els més lleugers. Valdria com a símil el d’un fill adolescent i ple d’energia. Arriba a casa i va deixant, a partir de la porta d’entrada, tot el que porta en ordre invers al pes: primer la motxilla de classe al costat de la porta, després la jaqueta damunt de la primera cadira, després les claus damunt la taula, i així fins que, quan arriba a la seva habitació, porta només el mòbil —de fet no pot deixar-lo, perquè sembla com si el tinguera apegat a les mans. Els barrancs fan el mateix: primer deixen anar els materials més grossos, com ara els cudols de diferents mesures; després, les graves; a continuació segueixen les arenes, les argiles i, per últim, els llims. Curiosament, no tenen mòbil. Com a conseqüència d’aquest comportament s’originà la formació de la plana de Castelló, tal i com ho descriu Sos Baynat a la Geologia de la província de Castelló. Segons ell, la plana de Castelló - Nules arrenca de les muntanyes del Desert de les Palmes, Montornès, la Parreta, el Tossal Gros, i el contraforts de la Serra de l’Espadà. Ho podem veure en la il·lustració número 1. Està travessada per diversos cursos fluvials, destacant-hi el riu Sec de Borriol, la Rambla de la Viuda, el riu de Millars, el riu Sec de Borriana o riu Anna i el riu Sec de Betxí. A més d’una multitud de barrancs, alguns dels quals

de muralles i cudols

Il·lustració 1. La Plana. Sancho Comins (1986)

Il·lustració 2. Barrancs de la Plana. Segura Beltrán (2003)

arriben a la mar i d’altres són endorreics i es perden en la plana mateixa, formant basses i llacunes més o menys duradores. Com podem veure en la il·lustració número 2, de nord a sud en trobem els següents:

La plana de Castelló La plana de Castelló és un cas típic de glacis d’erosió relicte. Un glacis en geomorfologia és una superfície d’erosió amb un pendent suau entre l’1 i el 5% que s’estén al peu de les zones muntanyoses de climes temperats i subàrids, produït per acció de les aigües, tant salvatges —aigua de pluja sense un curs fix— com de barrancs i rius.

de muralles i cudols

Il·lustració 3. Materials del terme de Castelló. Ortells Chabrera (2001) Que és relicte ho demostra el fet que els llits del Millars i la Rambla de la Viuda circulen entre 10 i 20 m per davall del nivell de superfície. Són cursos encaixats que presenten diferents terrasses que es corresponen amb episodis de reactivació erosiva i nova excavació. El perfil és morfològicament suau, el seu punt inicial està en contacte amb el marge de les muntanyes, formant un angle més o menys obtús a uns 100 metres sobre el nivell del mar, és a dir, cota 100 —per cert, no és una casualitat que aquesta siga la cota d’eixida del canal del pantà de Maria Cristina—, prolongant-se cap a la mar (nivell 0 m). Tot i això, el contacte de la plana amb les muntanyes no segueix una línia totalment recta sinó que té racons que penetren cap a l’interior i cons de dejecció que envaeixen la plana. Entre els primers es troba el llit de la rambla, que es prolonga cap a l’interior més enllà del pantà de Maria Cristina. Entre els cons figuren tots els barrancs, alguns perfectament visibles, com ara els de la Magdalena o de la Parreta, a causa dels canvis de rasant que hi ha en l’antiga carretera N-340.

de muralles i cudols

La plana està constituïda per materials procedents de l’interior del país. Representats, des del punt de vista petrogràfic, per cudols, graves, arenes, argiles i llims. Són productes de la destrucció de terrenys triàsics, juràssics i, fonamentalment, calcàries del cretaci, transportats pels rius i barrancs, com ja s’ha dit més amunt. Podem veure la distribució de materials al terme de Castelló a la il·lustració número 3. La distribució superficial dels materials guarda una relació quasi zonal. És a dir, al començament de la plana, a peu de muntanya, es troba una franja rocallosa amb materials compactats travertins i pudingues; en la zona intermèdia predominen els components solts, cudols, graves, arena; i, per últim, en la zona més baixa, prop de la mar (el que serien les marjals), predominen materials solts de gra fi o molt fi, arenes, argiles i llims. Els comIl·lustració 4. Esquema de la Plana. Sos Baynat (1981) ponents estan dipositats en formacions més o menys horitzontals, que poden presentar estratificació creuada —concepte geomorfològic que ara no ve al cas— en alguns llocs. Els materials poden estar units amb ciments calcaris sobretot o, en certs casos, silícics . Casualment, Castelló s’edificà sobre la línia de transició dels materials més compactats (pudingues i travertins) i la de materials solts del marge del glacis amb cudols, graves i argiles. Ho podem veure a l’esquema realitzat per Sos Baynat (il·lustració núm.4). A fer muralles! Quan començaren a fer muralles, lògicament, necessitaven materials de construcció. I com que el que tenien més a mà era una acumulació de cudols i argiles, doncs és el que van emprar per fer les muralles. No hi calia fer més feina. Si Castelló s’haguera fet en una zona de muntanya rocallosa, no hagueren tingut més remei que tallar les roques, com passa al castell de Vilafamés o al castell Vell de la Magdalena. Però ací, a la plana, tenien la matèria primera a mà, només calia anar amuntegant-los amb morter de calç, i feina feta fa goig! Com que els pedrapiquers de Borriol també tenien dret a viure, per donar-los treball, hi construïren algunes estructures importants amb pedra tallada. Evidentment, es va emprar en la construcció dels portals, torres i altres estructures ben visibles i lluïdores.

de muralles i cudols

Bibliografia Cal aclarir també, que per a poder dir aquestes quatre cudolades hem consultat els següents llibres: Guimerà, J. [et al.]. «Geologia II». A R. Folch i Guillén (dir.), Història Natural dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992. Lillo, J. [et al.]. Geología, València: ECIR, 1982. Meléndez, B. i Fuster, J. M. Geología. Madrid: Paraninfo, 1978. Ortells Chabrera, V. [et al.] Atles de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana: Fundació Dávalos-Fletcher, 2001. Pons, Mª A. i Aparisi, F. «El riu Sec o riu de Borriol». DD.AA. El cas del Secà: «de la Magdalena a l’Estepar». Castelló de la Plana: Colla Rebombori, 2003, p. 25-34. Sancho Comins, J. Atlas de la provincia de Castellón. Castelló de la Plana: Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1982. Sancho Comins, J. i Chuviero Salinero, E. Castellón desde el espacio. Castelló de la Plana: Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1986. Segura Beltrán, F. «Rambles i barrancs: els rius de pedra». Mètode, núm. 38, 2003. Sos Baynat, V. Geología de la Provincia de Castellón. Castelló de la Plana: Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1981. Sos Baynat, V. i Sanfeliu Montolio, T. La Geología de la provincia de Castellón y su bibliografia .Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1983.

CLÍNICA D’URGÈNCIES I DOLÈNCIES CLÍNICA ESPECIALITZADA EN EL TRACTAMENT DE PEDRES DE RONYÓ I VESÍCULA CALCIFICACIONS VERTEBRALS, ESCOLIOSI, CIFOSI, LORDOSI I ALUMINOSI

L’equip mèdic del DOCTORS TERRÒS, CUDOL I ARENILLA, l’espera en les seues magnífiques instal·lacions del Passeig dels Picapedrers, 26 (a la vora de la cantera de l’Abeller) Castelló, 12995. Telèfon i Fax 964 00 12 34 Visita’ns en la web: www: sitensdoloresperquèvols. ai O contacta amb nosaltres en doctortarros@sitensdoloresperquevols.ai

PROMOCIONS EL MURET

MURALLES DE PROTECCIÓ OFICIAL I RENDA LLIURE. DES DE 50 REALS/M LINEAL Per cada 100 metres de muralla li regalem una torre de guaita Consulte l’àmplia oferta en les nostres oficines. TORRETA ALONSO, CANTÓ AMB LA GRAVERA DE BARALLA. 12991 CASTELLÓ. TEL. 666 000 999 WWW:PROMOMURET.AND SUBORNSMURET@PROMOMURET.AND

de muralles i cudols

Escrit sobre les pedres M anel Garcia i Grau

Poema xii del llibre «La ciutat de la ira» 1998

al Stari Most, el vell pont otomà de 1566 abatut per les bombes a Mostar.

La pedra esberlada, la pedra estulta, la pedra ferida, la pedra abolida, la carn centenària, la pedra sotjada, la vida assetjada, la pedra intangible, la pell esquarterada, la pedra gangrenada, el fred, la misèria, la pedra somorta, la pedra flagel·lada, la pedra cendrosa, la pedra viva, la pedra espantada, la pedra morta, la pedra assassinada, la pedra rabiosa, la mirada febrosa, la pedra irada, la pedra venjativa, la pedra invisible, la bellesa ferida, la pedra desesperada, la pedra sagnada, la pedra angoixada, la pedra encadenada, la pedra oblidada, la pedra subjugada, els ulls atemorits, la pedra silenciosa, la boca silenciada, la pedra fraternal, la pedra escandida, la pedra assedegada, la pedra felosa, la pedra profètica, la pedra hipòcrita, les mans buides, la pedra boreal, la pedra absoluta, la pedra lluminosa, la pedra ablamada, la pedra ensagnada, la pedra agenollada. Entre el talús de les llances, la sang profunda dels murs, entre els rierols del Neretva i els arbres ofrenats del poble, les parets foradades coneixen la veu dels rostres hissats fins a la mort, els vents de les esperes travessant l’herbatge espés i lacertat que és, damunt el carbonate xisclat de la pedra de la ira i l’espiga, alhora signe i herència, estol d’ombres tibants cercant la llum de les aurores.

de muralles i cudols

S’acabà d’imprimir De muralles i cudols, el vint-i-dosè llibre que publica la colla Rebombori, a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda el dilluns 17 de febrer del 2014 tres anys exactament després del tancament exprés i imposat de les emissions de TV3 al País Valencià, preludi del desgavell que fa anys que dura i ha culminat en l’apagada indigna de la totalitat de les emissions dels canals audiovisuals en la llengua pròpia dels valencians, en el parlar que, amb rebombori i, malgrat tot, esperança i empenta, fa i farà servir la gent de la colla, mentre tinguem alè i servem un bri de memòria.