8
gran, l’únic adjectiu que gasta per a definir la capital de la Plana és “intranscendent”. La primera vegada que hi va estar era allà pels anys cinquanta i li dedica, però, molt més d’espai i atenció. Li va agradar Castelló, en concret el Casino Antic on va arribar a un hora relativament intempestiva per a demanar que li feren una paella. No li la van fer, però sí un arròs. No importa, a Pla li agradava molt la paella, però no menjava res. Això sí, després podia dedicar tot un volum de la seua obra completa a descriure amb precisió literalment increïble totes les sensacions produïdes per uns plats que no havia menjat, per uns paisatges que a penes si havia vist. A Pla, Castelló li va semblar en aquell moment una ciutat ben agradable. Provinciana, que era una cosa que per a l’escriptor empordanès, era tot un grau de civilització. Diu que li faltava una catedral (aleshores no passàvem de tindre una arxiprestal, i encara en ruïnes), perquè una ciutat de províncies com cal n’havia de tindre una. I més valdrà no preguntar, perquè així és com les lleis immutables de l’univers planià s’enunciaven. Jo crec que, a diferència dels anys setanta, el que li degué agradar a Pla de Castelló va ser que encara no s’havia convertit en el monstre pròsper de després. Eixa ciutat destruïda, amb la catàstrofe còsmica que va ser el “desarrollismo”. Castelló, per a Pla, era una ciutat enganxada a un casino i una tertúlia de taronjaires queixant-se del temps. Tot ben normal i natural. Tot molt provincià, gens pretensiós, lleument infeliç. Sembla que, en definitiva, aquell arròs del Casino no estava massa aconseguit. Llàstima, perquè Castelló va perdre la possibilitat de tindre un lloguet en la història de la literatura. III. Dejà vu Ja sé que és impossible, que es tracta només d’un caprici de la memòria que ordena els fets, però també les ficcions, com vol. Ja sé que la memòria organitza el temps i l’espai en el que són poc més que uns encants plens de desordre i pols. Ja sé que és ella qui, sense ser convidada, sense esperar que ens trobem preparats, ens ajuda a ser com som, inventant la nostra identitat, donant-nos coherència entre el passat i el futur. Ja ho sé, però quan es produeix la sensació d’un “això ja ho he viscut”, és tanta la seua força que només més tard, al pensar en la forta impressió aconseguim una mica de claredat. I no sempre. Sé perfectament que aquell dia que tornava pel camí de la Donació per a creuar
Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions