65
berga ha reflectit la popularitat d’aquesta persona durant i després de la seua incursió taurina i ha restat orgull de fills, néts i futures generacions: els Xamberga. Justament va ser en una actuació taurina a Benicàssim, quan va conéixer a la que més tard seria la seua esposa, Felisa Escuder Bellés, amb la que es casa al poc temps posant-se a viure al lloc dit ”l’estanquera“, i d’aquí, a les casetes del Pinar. Però la popularitat li va arribar per la seua faceta de tabaleter. Va ser en unes festes de Sant Pere, probablement cap a l’any 57 o 58, que Xamberga va agafar el tabal per acompanyar José María, i no el va amollar fins la seua mort. Va ser el començament d’una llarga amistat i pròspera trajectòria musical en el món de la dolçaina i el tabal. La seua carència de coneixements musicals era suplida pel ritme que duia a la sang, quan no amb el dits, quan no amb els peus, amb alguna forquilla quan era a taula, .........., sempre estava fent ritme. El seu caràcter espontani, alegre i de-
senfadat i uns gestos propis i inimitables, potser feren d’ell l’ànima de la parella de dolçainers. Les innumerables vesprades a l’antic Estadi Castàlia donant suport al seu equip com millor ell sabia ferho, tocant el tabal, ha sigut la mostra de l’afecció de Xamberga pel futbol. L’any 71, quan el Castelló va ascendir a la primera divisió, va dibuixar a la pell del tabal un camp de futbol on figuraven les firmes dels jugadors segons la situació d’aquests en el camp i el dia del partit en què es va produir l’ascens, Xamberga i José María encapçalaren una comitiva d’afeccionats marxant per les pistes del desaparegut Castàlia, obligant els empleats del Club a obrir les portes de l’Estadi perquè tot el poble hi poguera entrar. El que no es pot amagar és que, almenys en afeccions, Xamberga era una persona polifacètica, però tampoc no seria just no comentar ací la gran passió que sentia per les festes de la Magdalena. Només dir que l’únic que va demanar emportar-se per emprendre l’últim viatge van ser dues coses: la bufanda amb els colors del Club Esportiu Castelló i les cintes magdaleneres que durant tants anys va anar replegant. I el 19 d’abril de 1990, s’ho va emportar.