Page 1


DE LA VILA, OFICIS I COSTUMS

C ASTELLÓ 1999


Manolo Alegre

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori

Imprimeix: Castelló d’Impressió, S.L.

Dipòsit Legal: CS 44-1999

ISBN: 84-699-0015-3

Portada: V. Castell Alonso Dibuixos: Manolo Alegre Textos Rebomboriet: Josep Miquel Carceller Dibuixos Rebomboriet: Manolo Alegre Consell de Redacció: M. Alegre - F. Aparisi - E. Artola J.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.


3

OFICI DE VIURE MANEL GARCIA I GRAU ............................................................................

4

L’HOSTAL FRANCESC MEZQUITA I BROCH ...................................................................

6

RECULL DE TEXTOS JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS ...............................................................

7

CASTELLÓ DE LA PLANA… (1750-1900) OTILIA MARTÍ I ARNÁNDIZ ........................................................................

11

COM VIVIEN I DE QUÈ MORIEN ELS NOSTRES AVANTPASSATS PILAR PONS I ROIG ..................................................................................

S U M A R I

21

CASES I COSES. ELS RAVALS I LA VILA ALS SEGLES XVIII I XIX MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS .........................................................................

31

D’OFICIS I TELÈFONS A CASTELLÓ… JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS ...............................................................

41

OFICIS RELACIONATS AMB L’ESPARDENYA EMÍLIA NEBOT I AGUILELLA ........................................................................

51

ARRIMA’T A BON ARBRE I TINDRÀS BONA FUSTA FERRAN APARISI I MONFORT ......................................................................

57

L’OBRER AL LLARG DEL TEMPS PACO BONET I BAUSÀ ...............................................................................

69

VAL MÉS UNA DENT QUE UN DIAMANT FERNANDO AMORÓS - BERTA BALDAYO - M. ÀNGELS PONS .......................

75

L’OFICI DE TONELLER - BOTER XAVIER LLOMBART I BOU...........................................................................

79

REMEMBRANCES JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS ...............................................................

87

INDUMENTÀRIA DE FEINA ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO .................................................................

95

AL VOLTANT DE LA FESTA SALVADOR ESTEVE I RODRÍGUEZ - TERESA CLIMENT I ESCRIG ...........................

101

EL SECRET DEL Conus gloriamaris ANTONI ALBALAT I SALANOVA ....................................................................

107

PROFESSIONS I OFICIS DE LA DONA… (1932) FRANCESC MEZQUITA I BROCH ...................................................................

113

EL PASSEJANT FRANCESC MEZQUITA I BROCH ...................................................................

118


4

De la vila, oficis i costums

Ofici de viure De nit aquest home, que passa, sent l’empedrat que han fet altres homes de mans endurides, com són les seues. CESARE PAVESE Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure, digué el poeta. Pels carrers i les places passen homes i dones amb les mans endurides pel tremp i l’agulla dels dies i les eines. Tots bastint la persistent entranya de la terra, tots enarborant la vida com un combat farcit de ferros i fustes i cànems i cordes i filams, estris amb què s’ha fundat una pàtria en cada mirada, en cada colp, en cada passa, en cada filadura, en cada pira dreçada enmig del canemàs profund del poble. Hi ha oficis perquè hi ha empremtes. I un irrevocable desig de forment en cada petjada, un estimat missatge de realitats en la nit oberta del món. Un irrenunciable ofici que no és sinó dir-li a la vida què i qui som enmig del tràngol i la desesperança. I dir-nos fusters de la paraula, ebanistes de l’esguard, boters del desig, corders de l’ànima, filadors de l’esperança, arquitectes del somni, forjadors de l’esperit, pescadors del goig, escrivents de la matèria, llauradors de l’esperit, pintors de l’aigua, botiguers de la joia. I ser, alhora, forja i boixet, pedra i fusta, filam i tela, usatge i aigua, terra i paper, ferro i espart, treballs i dies fets signe antic i més fonda convicció. Car hi ha oficis bons perquè ens permeten viure: aquest combat construït amb les mans i bastit, dia rere dia, al bell mig de l’ànima i la història i la perseverança. Manel Garcia Grau


5

Dames i cavallers, senyores i senyors, ciutadanes i ciutadans de la vila i ravals de Castelló i d’aquells indrets propers o llunyans on, al matí, la gent té el costum de saludar-se dient “bon dia“, permeteu-me que em presente: sóc Bomboriet, fill de Collet i de Mealleta, descendents d’un follet músic, cridaner, bufó i joglar anomenat Bomborrom, súbdit del bon Rei en Jaume I, dit el Conqueridor, al qui va acompanyar en les seues gestes i batalles, i que finalment va instal·lar-se a la capital de la nostra Plana, a les darreries del segle XIII. Des d’aleshores algunes generacions de follets, no moltes perquè nosaltres vivim molt més que els humans, hem viscut en aquesta ciutat, sempre prop del seu cor –en els dos sentits d’afecte i proximitat al centre– i des de fa segles al carrer de la Mealla (on fa deu anys té la seu la Colla Rebombori), un carrer petit, senzill, tranquil, de pocs veïns. El soroll, l’excitació i l’avalot propis del vocable que dóna nom al col·lectiu que m’ha demanat els presente aquest llibre, el tercer que publiquen quan arriben les festes magdaleneres, recorden una època en què alguns dels oficis menestrals que s’hi tracten en “De la vila, oficis i costums” tenien en aquest barri, obradors importants i força activitat; una època, en la qual, diuen els erudits, en aquest carrer es feien les transaccions més simples i senzilles i es feia servir una moneda ínfima, de valor de mig diner: la malla o mealla. Recuperar la memòria d’alguns dels oficis tradicionals que el progrés ha fet desaparéixer i els costums propis de la vila, és la missió d’aquesta publicació, patrocinada per la Fundació Dávalos-Fletcher, on hi ha poemes, articles i il·lustracions sobre el període que abraça la vida del Castelló que va des de les darreres dècades del segle XVIII fins les primeres del present segle XX, que finirà quan ho faça l’any 2000. Paletes, fusters, tonellers,... i la vida, la mort, l’economia, la societat, l’alimentació, la música, la indumentària, l’urbanisme,... en poc més de cent pàgines escrites gràcies a la il·lusió, l’esforç i el treball dels membres de l’Associació Cultural Colla Rebombori i l’ajut d’artistes i intel·lectuals de la nostra ciutat.


De la vila, oficis i costums

6

L’Hostal Al meu avi, hostaler

De matinada s’oïa trafegar entre quadres un soroll de guarniments de cops sords i en desordre, de veus escanyades remugant esforços matiners i rutinaris. Amb brins de palla enganxats a la camisa el meu avi preparava herba seca. El carreter es disposava a sortir encara en hora fosca. Breus paraules. La mà ossuda agafava el ramal de la partida. A l’hostal seguia el moviment de veus cridadisses, de muls que ja marxaven. Una ferum d’estable i d’aiguardent, de menjar que baixava de la cuina s’embolicava lent com un núvol peresós en rompre el dia F. Mezquita Broch


7

Recull de textos Josep Miquel Carceller Dols

“Per la poma maleïda, la feina ja està amanida“ Miquel Peris Segarra

“L’ofici és la mesura exacta de la capacitat de l’home per ser home. La capacitat de fer eines i d’usar-les, la possibilitat d’un aprenentatge intel·ligent i l’adquisició d’una habilitat amb l’ús reiterat d’uns gestos dirigits a un fi, separa l’home dels altres éssers animats. Només l’home fa eines, només l’home decideix, en prendre consciència del món, que vol modificar-lo.“ Mª Aurèlia Capmany

L’OFICI Venies d’una llarga família de forners i a tu t’agradaria ser forner, com els teus, i entrar feixos de llenya, de pinassa , en el forn, i a fer el rent, en caure el dia, com el feien, i a mitjanit anar al forn per a pastar... creuar amb una ràpida ganiveta la pasta, i escombrar lentament, prendre-li foc al forn, ficar el cap al forn, aquell infern de flames que olia intensament als matins del Garbí, pujar a l’alcavor, aquell calor humit. I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor, i alegre, a les paneres, i tripular el forn, fer-li créixer el foc, o fer-li minvar. ( ... ) Vicent Andrés i Estellés

Josep MiquelCa rcellerhaespg iolatperdicciona ris ,enciclopèdie ,s poemaris ,conta lles,novel ·esiheu s acíunmostra ridelque hatrobat.


De la vila, oficis i costums

8

ELS PALETES Sou alts i forts i teniu les mans dures aparentment mancades de tendresa; ( ... ) Tota la setmana heu treballat a ple sol, a ple vent, i teniu la pell fosca i les mans endurides de tant amuntegar les pedres; ( ... ) els braços foscos i endurits pel sol i pel vent, els braços que serven tendrament les gavetes i les pedres blavoses, les bigues i els taulons i fins les cases i tot el món si convingués. ( ... ) Miquel Martí i Pol

GRANERER ! Retornar al temps d’ahir Dies de pluja i sol. Dies de vent, de ponent o de llevant ( i els anys com passen) si pogués agranar la pols del temps ! Palmes i canyes i el cordell d’espart; les mans del granerer són totes moviment Carmelina Sánchez-Cutillas

“Aprés del Duc anaven tots los órdens, cascú ab un ciri encés en la mà. Aprés venien tots los menestrals, cascun ofici ab sa llurea que feta havien; e fon molt gran divís entre los oficis, que jo pensí que los uns ab los altres se matarien. -Sobre quina causa fon aqueixa divisió ? – dix l’ermità Senyor –dix Tirant-, jo us ho diré. Entre los ferrers e los teixidors fon lo divís, car los teixidors de lli deien que devien preceir als ferrers, e los ferrers deien lo contrari, que ells devien haver l’honor dels teixidors (... ); e los juristes foren causa de tot açò, car al·legaven per part dels teixidors que no es podia dir missa ni consagrar lo preciós Cos de Jesucrist sens drap de lli, e los juristes per part dels ferrers al·legaven que primer fon l’ofici de ferrers que no de teixidor, per quant lo teler del teixidor no podia ésser fet sens ferramenta (... ) Lo Duc se mès enmig de la pressa de tota la gent e pres sis juristes, tres de cascuna part, e trague’ls fora de la ciutat. Ells se pensaren que lo Duc los volia per demanar quala part tenia millor justícia. Com foren fora de la ciutat, al cap del pont, féu restar mil hòmens d’armes que no deixassen passar a negú, si la persona del Rei no era. Lo Duc descavalcà enmig del pont e tan prestament com pogué féu posar dues forques, ben altes, e féu penjar tres juristes en cascuna, cap avall per fer-los molta honor, e no es partí d’allí fins que hagueren trameses les miserables ànimes en l’infern“ Joanot Martorell “Tirant lo Blanc“ Cap. XLI


9

Un veí del meu carrer / vol fer-se matalafer. / La vara per a enlairar / la llana que ha d’estovar Pedrapiquer? l’escarpell / amb l’ajut d’un bon martell L’eina de la granerera / per a fer-se amb la botgera Per a l’emblanquinador / granereta és el millor La vara per al sequier / que cap de guaites vol ser El mestre a més d’ensenyar / fa conreu d’un alborar Miquel Peris Segarra

Esta és la història del terrible homenàs “Mitjacara“, que per una banda ens deixà en herència el lloc per fer un pantà d’on regar les hortes de Benadressa i per l’altra el perill sempre constant d’una picada enverinada que ens recordara la maldat d’un home sense cor. (…) Salvada la donzella Zexdor pel valent i estrenu jovenall i enamorat Menabor, decidiren casar-se. Ells foren qui amb la seua descendència poblaren anys després tota Benadressa. (…) Els filadors deixaren Montornés i baixaren a ocupar de nou el seu “Hort dels Corders“, front on és ara l’estàtua del nostre gran rei En Jaume el Conqueridor. Després de set segles encara se’ls oïa cridar prou freqüentment: “Mena... bor“, si bé al pas dels anys el nom de l’heroi s’havia desvirtuat i al remat li anyadien una “d“... Vés a saber. (...) Enric Forcada Traver

Hem d’anotar, no obstant això –ans de passar endavant– que mentres estigué de “sereno“ i li tocà cantar les hores, els llauradors dels carrers que ell tenia assignats tingueren que protestar més de deu vegades al caporal de la guàrdia municipal, per les males passades que els jugava aquell home dolent, ja que moltes vegades i a consciència, canviava l’oratge cantant “nublao quan el temps era bo, o feia al revés quan diluviava. Quant a les hores que els tenia que despertar més de quatre llauradors pergueren la tanda del reg perquè el sinyô Mateu els havia avisat una hora més tard (...) existia el costum de posar unes pedres al llindar de la porta, indicant –segons el nombre d’elles– l’hora que l’hortolà volia que el despertaren (...) Però, sabeu el que ell feia per empipar i discutir amb el pobre llaurador? simplement traure-li una pedra del seu portal a un i afegir-li-la a un altre... (...) Enric Forcada Traver

PLANY DE LA TEIXIDORA La teixidora canta Al so del seu teler Guaitant per la finestra La immensitat del cel. La teixidora canta, I entre sos dits lleugers La viva llançadora Sense parar va i ve. ( ... ) Teodor Llorente


10

(...) no deixen de recordar-se’n del sinyô Nasio de la Borreta. Sa casa, o barberia, la senyala dins lo carrer un matalapet que bamboleja penjant de la finestra, tot renegrit del sol i la serena. I no hi ha que estranyar-se de la mostra; que ací al poble de Castelló, los de matalaper i esquilador són oficis emparellats, tot d’una peça. Com los testos sembles a les olles, Nasio, com son pare i tots los del seu llinatge per igual li peguen, a maravella, a l’un i a l’altre ofici. Com a matalafer ell se sap de memòria totes les alcoves, escales i terrats del poble: per tots ha anat ab matalaps i els ha varejat, sostovat, cosit, traücat i envetat. En lo que pertoca a l’esquilar, no hi ha taller de més anelles que lo d’ell; és a dir, més ben aparroquianat . Lo cònclave lo formaven, ademés de Nasio, un emblanquinador, un cadirer i un d’eixos que corren los apremis de les contribucions. ( ... ) Josep Pasqual Tirado

Botiguers es fan la competència. Majoristes empobreixen els botiguers. Teixidors manen dels majoristes. Filadors dominen els teixidors. Cotonaires arruïnen els filadors. Vendavals i pluges torrencials arrasen les collites de cotó! ( ... ) Casimir Melià Tena

De la vila, oficis i costums Ofici. m. 1. Funció a acomplir; allò que es té el deure o obligació de fer en virtut del propi càrrec. Bons oficis gestions que es fan a favor d’algú. 2. Càrrec que s’ocupa. Fer una cosa d’ofici: fer-la en virtut dels deures del propi càrrec, sense ésser-ne requerit. Oficis majors: nom que es donava als càrrecs de Justícia. El Sant Ofici: el tribunal de la Inquisició. 3. Professió d’una art mecànica sia de menestral, sia de conreador.Gremi, associació dels quiexerceixen una art mecànica. 4. Comunicació escrita entre individus d’una corporació, sobre assumptes referents a aquestao, en les dependències de l’Estat, referents a assumptes del servei públic. 5. Funció sagrada. a) Hores canòniques que els eclesiàstics han de recitar cada dia b) Missa major o cantada LOCUCIONS. “Saber fer dels set oficis“ Ésser bo per a fer moltes i diferents coses “No tenir ofici ni benefici“ No poder guanyar-se la vida REFRANYS. “L’ofici del burgès: menjar i beure i no fer res“ es diu de qui vol viure sense treballar. “Cadascú, del seu ofici“ cal que cadascú es dedique a allò que entén “Qui té ofici, té benefici“ El qui sap treballar bé d’un ram determinat, en trau profit. Altres variants són: “Qui té bon ofici, té bon benefici“ i “Qui té ofici, té pa“ “Home de molts oficis, pobre segur“ vol dir que el qui es dedica a moltes professions o feines diferents, no sol traure massa profit del seu treball. “Home de molts oficis, de pocs servicis “ “Home de molts oficis, mestre de res“ vol significar que el qui es dedica a moltes feines diferents, no sol tenir habilitat en cap d’elles. ALCOVER - MOLL “ Diccionari Català-Valencià-Balear“ Volum 7- pàg.868/ 869


11

Castelló de la Plana: de vila agrària a la “Muy Fiel, Leal y Constante Ciudad” de l’era liberal. (1750-1900) Otilia Martí Arnándiz

Tot i el meu aspecte jovenívol jo vaig viure tots i cadascun dels esdeveniments als quals fa esment la historiadora Otília Martí i puc donar fe que tot el que escriu és rigorosament cert. Ja us he dit que els follets vivim molt més que els humans! “Tienen nuestras antigüedades la modestia propia de un pueblo de labradores y menestrales, con ascendencia próxima y continuación actual, con tradición clara y precisa, hijos de la tierra que pisan, con gran mayoría de estado llano y contadísimas familias de nobleza. Dueño absoluto de su término, no deja que en él dominen grandes terratenientes extraños, ni cuenta, por ello mismo, con siervos de la gleba. Lo labra para sí con entusiasmo y constancia, y sus huertos fértiles y bien cuidados le dan, con abundantes aguas y bajo un cielo hermoso y despejado, copiosa recolección de preciosos frutos y, con ellos, dorada riqueza.”

T

ot i fer quaranta anys que aquestes paraules foren escrites per Vicente Traver Tomás en un llibre titulat Antigüedades de Castellón de la Plana. Estudios histórico-monográficos de la villa y su vecindario riqueza y monumentos i, justament, a la llum del que ara coneixem sobre la història social i política de la capital de la Plana en els més de cent anys que van des de mitjans del segle XVIII fins a principis del nostre segle, mai ha

resultat més exacta i precisa per a l’historiador la brillant intuïció de l’arquitecte castellonenc sobre l’edifici humà de la seua ciutat en el període que aquí ens ocupa. És impossible d’entendre la trajectòria de Castelló com a poble, la seua transformació de petita vila agrícola, nascuda al marge de les principals vies de comunicació i a l’ombra d’altres poblacions com Borriana i Borriol, en la ciutat mitjana que ja era en començar el se-


De la vila, oficis i costums

12

gle XIX –12.099 habitants en 1803–, sense destacar el pes demogràfic i econòmic del conjunt de treballadors i treballadores dedicats al món artesanal, comercial i professional. En aquestes pàgines provarem de situar els seus costums, treballs i vides quotidianes en el marc més ample de les vicissituds d’un temps marcat per conjuntures de prosperitat, però també de crisi; de continuïtats alterades per trencaments, tan importants i de conseqüències tan pregones, com el que va suposar la irrupció i el triomf de la nova política liberal que va convertir la vila de la Plana en la capital provincial de les comarques del nord valencià a partir de 1833. Ni la creixent puixança de nous conreus com el de la taronja a l’horta, que no es consolidà com a monocultiu exclusiu fins a principis de la nostra centúria, ni la lenta decadència de l’artesania del cànem des de mitjans del segle XIX, tot i fer més difícils les seues condicions de treball, acabaren sobtadament amb la participació d’aquests llauradors i menestrals en l’economia urbana, en una riquesa no controlada, com assenyalava Traver, ni per la petita noblesa local (aquells “hidalgos de gotera” que apareixien en els records vuitcentistes del periodista Ricardo Carreras Balado), ni per un grup destacable de rics forasters. I és que llur protagonisme en la vida de la ciutat no pot ésser reduït simplement a la seua vessant econòmica. La revolució liberal, en obrir les portes de la Casa de la Vila a la participació política d’aquesta majoria plebea, d’aquest singular Tercer Estat castellonenc, transitòriament en els anys 1820-1823 i definitivament des de 1835, va fer possible l’ascens socials d’una part d’aquest grup de professionals que esdevindrien, a partir de la segona meitat del segle dinou, una nova èlit urbana de nissaga popular i mesocràtica opo-

sada a la tradicional oligarquia de cavallers i terratinents de l’Antic Règim estudiada per Maria Jesús Gimeno Sanfeliu.

Només cal que fem una ullada a algunes dades per adonar-nos dels canvis que el trasbals revolucionari havia provocat en la jerarquia sòcio-econòmica i política de la ciutat. Per una banda, i davant el binomi cavallers hisendats/advocats dominant en la Casa de la Vila fins al final de l’Antic Règim, trobem en els primers ajuntaments liberals una major diversitat i un altre pes relatiu entre les professions dels regidors castellonencs amb un total de: HISENDATS: PROFESSIONALS LIBERALS: COMERCIANTS: LLAURADORS: ARTESANS: JORNALERS:

7 15 10 12 11 1

(12,50%) (26,78%)1 (17,85%) (21,42) (19,64%) (1,78%)

Per una altra banda, podem fer la comparació entre les llistes dels majors contribuents de la ciutat en 1818 i 1852 que ens mostra com en menys de quaranta anys el cim del poder econòmic local passava d’ésser monopolitzat per les classes privilegiades de l’Edat Moderna (cavallers i clergues amb la tímida i gairebé testimonial presència de comerciants, com l’aragonés Miguel del Cacho i els francesos Bigné i Galván), a restar en mans d’aquelles famílies de comerciants, (1) 8 advocats, 4 metges, 2 agrimensors i 1 notari.


13

artesans, professionals i hisendats que havien protagonitzat el trencament polític liberal: 1818 HEREUS DE D. JOAQUÍN MIQUEL D. FRANCISCO TIRADO D. FRANCISCO GINER VERA CONVENT MONGES CLARES D. JUAN BAUTISTA MEZQUITA D. JOAQUÍN FELIU D. MIGUEL DEL CACHO AZÍN D. GABRIEL SEGARRA TIRADO BARÓ DE LA POBLA Dª ROSALÍA VILARROIG D. CRISTÓBAL MAS D. FELIPE MONSERRAT MARQUESA D’USÀTEGUI REVEREND CLERGAT COL·LEGI D’ÒRFENS D. NICOLÁS TOSQUELLA D. AMBROSIO GALVÁN D. MANUEL ALBA D. JOSÉ MARCH D. PEDRO BIGNÉ Dª. ANTONIA BRETÓN D. MANUEL VILAFAÑE BARONESSA DE XUQUER D. MANUEL MIQUEL D. DOMINGO BAYER D. JOSÉ CATALÀ D. JOSÉ MASCARÓS VÍUDA DE D. FRANCISCO GINER

1852 D. FRANCISCO GINER VERA D. JOSÉ OLIVER ILLÉS D. VICENTE FERRER PRATS D. RAMÓN HUGUET GIMENO D. PEDRO RUIZ ALCOY D. RAMON CLIMENT CLIMENT D. JOSÉ JUSTO MADRAMANY D. PEDRO GUTIÉRREZ DE OTERO D. D. JOAQUÍN ROCA BARBERÁ D. JOSÉ GALVÁN AMIGUET D. JOSÉ CLARÁ ORTA D. JOAQUIN ROIG FONT D. JOSÉ CATALÀ TOSQUELLA D. PEDRO BIGNÉ VERGUÉS D. FELIPE MONSERRAT FUSTER D. JOSÉ VÁZQUEZ RIBERO D. FRANCISCO RUIZ ROCHERA D. FÉLIX CARRERAS DOTRES D. TOMÁS CLARÁ ORTA D. CARLOS PASCUAL MARQUÉS D. MANUEL PASCUAL PASCUAL D. JOSÉ BALLESTER VILARROIG D. ANTONIO VERA PASCUAL D. NAZARIO BLASCO SÁNCHEZ D. ANTONIO CARRUANA MARTÍN D. MANUEL SEGARRA AYCART D. MANUEL TORRES GÓMEZ D. JOSÉ BUESO GÓMEZ

Resulta impossible no reconèixer en la segona columna els noms dels pares o dels avis d’algunes de les més conegudes nissagues dels prohoms castellonencs que, gràcies als estudis de Manuel Martí, sabem que dominaren el panorama polític de la ciutat sota el règim de la restauració, com ara els Bigné, Ruiz Vila, Carreras, Ferrer, Clará, Bueso… Convertits en reconeguts i influents propietaris i professionals liberals –sobretot advocats i metges– i fent política molts d’ells des dels rengles de l’aparell caciquil conegut popularment com a Cossi (que dominà el poder provincial fins a la dècada de 1890, quan morí al despatx que ocupava en la Diputació com a president el seu indiscutible líder, el teixidor llucenenc Victorino Fabra), semblava mentida

que en un passat no tan llunyà en el temps el seus immediats avantpassats no haguessen estat més que llauradors, artesans o comerciants amb fortunes més aviat inexistents, modestes o suficients per proveir-los d’una condició tan sols lleugerament benestant. La clau de l’èxit d’aquestes famílies en la seua cridanera i ràpida trajectòria d’ascens social ha de cercar-se, evidentment, en el control que assoliren dels càrrecs polítics municipals; monopoli que els permeté, entre d’altres coses, aprofitar les oportunitats d’enriquiment obertes pel nou règim liberal entre les quals destacaven, si més no, , les dues grans desamortizatcions del segle, les de Mendizábal i Madoz, o els contractes amb l’Estat per la construcció d’obres públiques o l’abastiment d’institucions de caire benèfic i/o assistencial, com ara l’Hospital provincial. Tanmateix el seu enriquiment no es realitzà únicament a costa de les propietats de l’Església, dels antics béns municipals o gràcies a les seues influències dins l’engranatge administratiu creat pel nou règim polític; perquè, fet i fet, en la creació o consolidació dels seus patrimonis no van menystenir d’altres vies d’acumulació que pesaven sobre les espatlles d’aquelles “classes mitjanes” a les quals ells s’enorgullien públicament de pertànyer. Parlem, és clar, de negocis més obscurs però tan rendibles en l’època com la redempció de quintos o el préstec usurari a camperols o artesans fortament endeutats. Pel que fa al primer, –tot i la consideració negativa que puga tenir per a nosaltres, des d’un punt de mira ètic, el fet de surar a costa de la necessitat i del natural desig de les famílies treballadores amb més o menys recursos d’endeutar-se per deslliurar els seus


14

fills d’una de les obligacions estatals més odioses d’aquell temps,2– sembla més fàcil imaginar la tranquil·litat d’aquella burguesia “medrosica”, com tan encertadament la qualificava el periodista Carreras, a l’hora de traure profit d’una circumstància de la qual, al cap i a la fi, podia amb més facilitat no sentir-se directament responsable. En el cas de l’endeudament camperol o menestral, però, la qüestió mereix una reflexió una mica més extensa perquè la implicació de la nova classe dirigent castellonenca sembla més directa del que una anàlisi apressada podria suggerir a primera vista i, en aquest cas, a més a més, la seua actitud va tenir, a llarg termini, conseqüències gens secundàries per al desenvolupament econòmic de Castelló. Comptat i debatut, no resultaria desgavellat atribuir les creixents dificultats econòmiques de les creixents dificultats econòmiques de les classes populars castellonenques, tant a les pautes de coportament demogràfic de la ciutat com a les conjuntures crítiques que la població va haver d’acarar sobretot des del començament del segle XIX. Recents estudis com el de Modest Barrera i Tomás Esteban sobre la primera qüestió en el Castelló de 1803 confirmen el fort creiximent de la futura capital de la Plana, a partir de 1787, basat no tant en un corrent migratori (com s’havia cregut tradicionalment), sinó en una sèrie de factors endògens, com ara el predomini entre els treballadors de la família nuclear estimulat per una divisió igualitària de les herències i, per tant, l’existència d’una elevada taxa de nupcialitat entre els més jòvens que, combinada amb unes mor(2) No debades el compliment del servei d’armes era conegut com a “l’impost de sang” i un dels motius, així com el pagament dels drets de consums, que més repetidament, provocaven les protestes i els aixecaments populars.

De la vila, oficis i costums talitats catastròfiques descendents, almenys fins a principis del segle XIX, degué facilitar l’espectacular creixement dels ravals de la ciutat i la necessitat d’enderrocar les muralles l’any 1796. Pel que fa al Castelló decimonònic, la primera meitat de la nova centúria se’ns mostra com una conjuntura particularment adversa, on no van faltar sequeres o pluges torrencials; epidèmies colèriques, com les de 1834 i 1845; situacions bèl·liques, des de l’ocupació francesa fins a la primera guerra carlina, o caigudes dels preus agraris tan fortes com les del període 1817-1832.

El pes de totes aquestes dades ha empès molts autors a defensar l’existència d’una societat clarament polaritzada on el predomini dels jornalers agraris i menestrals sense més recurs per la supervivència diària que la força dels seus braços hauria estat aclaparador. Aquesta particular percepció apareix discutida no tan sols pels darrers estudis sobre la propietat i l’explotació de la terra fins la primera


15

meitat del segle passat (que parlen d’un índex de despossessió absoluta entorn del 25% de la població, força més moderat que el 50% apreciat en d’altres viles de la comarca de l’Horta, per exemple), sinó també per la pròpia concpeció dels contemporanis que el 18 de gener de 1857 podien llegir en el primer periòdic de la ciutat, El Eco de Castellón, que entre la classe mitjana “se cuentan en esta capital los jornaleros, cuya mayoría son al propio tiempo labradores, terratenientes o arrendadores”. Les possibilitats de sanejar i posar en conreu l’extensa marjal, existent a l’est de la ciutat, obrí una efectiva via de camperolització tant pels sectors agraris més pobres com pels artesans del cànem de la ciutat que podien, no sols produir la matèria primera necessària pel seu treball, sinó també complementar els seus ingressos en èpoques de desocupació. Uns i altres tenien en el cànem la base pel seu manteniment com a “classes mitjanes”, tant en la seua vessant de conreadors com en la de menestrals. I és precisament en aquesta planta tèxtil on podem trobar el factor estructural, de vegades oblidat per alguns historiadors, que pot ajudar-nos a entendre, en gran mesura, tant el creixement econòmic i la transformació urbana del Castelló del Setcents com les seues dificultats a partir del Vuitcents per transformar-se en una ciutat econòmicament capdavantera. Tots els estudiosos que s’han aproximat a l’evolució del conreu i l’artesania del cànem, des d’Emili Obiol fins Vicent Sanz, entre d’altres, han destacat la lenta decadència d’una planta que no es va acomiadar definitivament de l’horta castellonenca fins els anys 50 del nostre segle. Ha estat, però, Samuel Garrido el primer que ha provat d’explicar les causes socials del manteniment com a principal collita del regadiu castellonenc fins al da-

rrer terç del segle XIX d’un producte ferit de mort des del període 1805-1815 (quan la Marina Reial, que venia comprant el cànem castellonenc des del 1748, tot i embargant una part molt important de la seua collita, desaparegué com a principal compradora); que va necessitar protecció aranzelària des de 1834 i que ja havia entrat en una crisi idefugible el 1865, amb l’alçament de les mesures que el protegien de la competència del cànem d’altres nacionalitats, com l’italià, o de noves fibres com el jute. D’entre totes les raons que aquest autor destaca per explicar la persistència d’un cultiu tan clarament “rüinós” com el cànem mantingut, si més no, des de la dècada dels 60 del segle passat, en detriment del més rendible taronger -que ja dominava les hortes de Vila-real i Borriana i duia camí de ferho a Almassora i Nules-, hi ha una que ens interessa de destacar i és la següent. Mentre a les viles regades pel Millars van ésser els propietaris aquells que assumiren l’explotació directa de la terra quan decidiren plantar tarongers, en el cas de Castelló, els membres de la nova oligarquia urbana que hem vist sorgir amb la revolució, en paraules del professor Garrido, “llançaven crides per a efectuar un canvi de cultius i assajaven l’aclimatació de nous productes, però mentre van descartar l’opció del taronger van fer descansar en els seus llauradors la responsabilitat i el risc d’efectuar la substitució”. Com que la majoria dels conreadors del cànem eren petits arrendataris cada vegada més, a partir de la segona meitat del segle, sense terres o ocupacions complementàries, no podien assumir el cost i el risc que implicava el canvi de conreus, sobretot després del desastrós assaig de l’intent de cultivar canyamel com a substitut del cànem.


16

Nogensmenys, i com també destaca el mateix historiador, els rendiments del cànem castellonenc van experimentar continuades millores de 1752 a 1911. L’explicació l’hem de buscar en el dur treball dels arrendataris, obligats a millorar una collita que era, com destacava Traver, “el ahorro del labrador” en permetre’ls pagar la renda per poder seguir conreant una terra cada vegada més en mans d’altres. Fins i tot l’esperança per fer el cànem local més competitiu respecte de l’Italià, aprofitant l’ús d’agramadores mecàniques, va quedar també frustrada per la particular “prudència” dels propietaris castellonencs, ja que els models d’aquesta maquinària existents al mercat en la dècada de 1870, tot i ser “molt senzilles i relativament barates […], resultaven excessivament cares per als petits productors […], mentre els propietaris acomodats que els arrendaven la terra es limitaven a donar-los consells sense mostrar cap intenció d’adquirir-les pel seu compte”. Fóra potser injust no reconèixer que entre la nova classe dominant castellonenca no trobarem fortunes tan grans ni tan sortades com les d’un Eleuteri Maissonave a Alacant o un Josep Campo a València, que permeteren els seus titulars, sobretot en el cas del segon, inversions respectables en la millora de les infraestructures econòmiques de la ciutat, sense fer perillar uns patrimonis que a la capital del nord valencià, en la majoria dels casos, no superaven el mig milió de rals de billó. L’exemple de Ramón Huguet Gimeno que repartí entre els seus fills una fortuna de vora dos milions de pessetes era més aviat excepcional en el context castellonenc de l’època. Tanmateix, potser no anàrem massa desencaminats si tornàrem a trobar la mateixa “racionalitat econòmica”, de minimització de riscos al preu d’obtenir guanys més minsos però més segurs, en la base de l’evolució de

De la vila, oficis i costums la indústria castellonenca, tant en el fracàs dels intents de concentració i mecanització de la manufactura del cànem com en la lentitud i timidesa amb què l’opció taulellera es va presentar en la capital de la Plana amb l’única presència de les fàbriques de Vinyals des de mitjans de segle i de “Doménech i Cia” ja a les darreries de la centúria. I és que, sobretot en el cas de la indústria canemera, la raó de la seua pervivència profitosa per als sectors dominants de la ciutat, en un context com el decimonònic de llarga decadència i inevitable crisi final, tornem a trobar-la en la capacitat de l’elit capitalista per fer descansar l’eficàcia del procés productiu en l’autoexplotació de les famílies dels artesans castellonencs. Mentre el qualificats com a “fabricants”, entre els quals trobem cognoms tan coneguts com Huguet, Ruiz o Bueso, es limitaven a proporcionar les matèries primeres, pagar el treball menestral “a preu fet” i comercialitzar el producte final, sense grans inversions en instal·lacions fabrils o d’altres despeses en capital fixe; els teixidors i corders castellonencs laboraven nit i dia amb les seues dones i fills en unes cases convertides en tallers, amb unes condicions de treball tan difícils i precàries com les que retratà Traver en el llibre que hem citat des del principi d’aquestes pàgines. No voldríem acabar-les, però, sense dedicar algunes línies a la capacitat de lluita de les classes treballadores castellonenques en el terreny de la vida política local. Potser, al capdavall, foren les grans perdedores de tota aquesta història, però la seua voluntat de participació política i millora de les condicions de vida i treball va deixar en la vida local una emprempta difícil d’amagar. Ja des de finals del segle XVIII i principis del XIX trobem els gremis de corders i el de llauradors lluitant pels seus interessos. Així,


17

el 1770, els primers lliuraren a la Casa de la Vila un memorial en què demanaven ajuda a l’Ajuntament en un plet mantingut amb el gremi de València, perquè aquest volia impedir que els castellonencs vengueren cànem en alguns pobles de la comarca de la Marina. Aquesta comtessa legal era la seua manera de defensar les possibilitats dels guanys obtinguts gràcies al comerç de la part de la collita, sempre menys de la meitat, que podia escapar del ferri control de la reial Armada que se’n reservava l’adquisició mitjançant el seu embargament. Pel que fa als segons, els membres del gremi de llauradors, creat a Castelló l’any 1818, també provaren de denunciar davant les autoritats municipals, en un document datat el 1833, els mateixos entrebancs existents, en un nou context i amb d’altres protagonistes, per obtenir el màxim guany de la venda de la principal collita castellonenca. Es tractava del monopoli de la comercialització d’aquesta planta tèxtil ara en mans d’uns intermediaris coneguts amb el nom de “corredors del cànem” que tractaven directament amb els compradors forasters, fent-se mereixedors de la metàfora amb què els qualificaven els camperols catellonencs: “esa sanguijuela que no le suelta [al llaurador] sin haberle chupado poca o mucha de su sangre metálica”. Si pensem que moltes d’aquestes “sangoneres” eren entre els regidors més influents del consistori castellonenc no ens estranyarà massa que la seua reivindicació no fos escoltada. Probablement, però, va ser el record de fracassos com aquest allò que fornirà una experiència col·lectiva tan decebedora com alliçonadora per a les classes populars castellonenques, en adonarse’n que si es volia transformar i millorar les seues condicions de vida i treball calia també canviar la classe política d’aleshores.

No ens ha de sorprende, per tant, trobarnos que en conjuntures polítiques favorables, com va ser la del Trienni liberal, amb un Ajuntament castellonenc fidel, en paraules del dominicà Pare Rocafort, a un “Gobierno constitucional y revolucionario [que] no quería frayles, y mucho menos calzados, para usurpar sus bienes; ni tampoco clérigos ni curas, y, si acaso, sin primicias, y por ello ni canónigos, ni obispos, ni iglesia [sic] por fin”, les noves autoritas locals es negaren al manteniment d’altre convent que no fóra el dels Caputxins: ”Ello fué que ninguno hizo más la razón cara a cara, si sólo se atrevió uno a decir al prior de Santo Domingo: QUE SEGÚN SU VOTO NO DEBÍA QUEDAR MÁS CONVENTO QUE EL DE CAPUCHINOS. No se estrañe tal atrevimiento, porque fué conforme a su condición que, aunque regidor de Castellón de la Plana, era un zapatero. No se ha podido saber el informe que dió el Ayuntamiento [sic] al jefe político de Valencia, pero por las resultas, se infirió claramente que no fué el único el voto del zapatero. Mas, nada se estrañó de tal echo [sic], porque el Ayuntamiento se componía de otras tales, poco más o menos, y se verificó el adagio que dice: TALES ERA, QUALIS PEDISEQUA. Tal es el ama, tal casa manda”.


18

Tot i que fins els anys de la Gloriosa i el Sexenni revolucionari no trobem un Ajuntament tan representatiu dels interessos popular, les classes treballadores castellonenques van continuar fidels al nou discurs polític liberal, participant activament en el triomf de la revolució; tant en els moments claus de trencament polític en un sentit progressista (els alçaments dels anys 1820, 1835 i 1840) como en els de perill carlí, representat a la ciutat pel mitificat setge de les tropes del Pretendent dels dies 7, 8 i 9 de juliol de 1837.

Sobretot en aquesta conjuntura bèl·lica destacà l’heroisme dels humils habitants del districte de les Basses, un dels més populars de la ciutat, davant la covardia de la majoria d’aquells liberals castellonencs que traurien més profit del triomf liberal sobre els carlins, destacada pel testimoniatge oral de l’escriptor tradicionalista Josep Pasqual Tirado qui deia que “van fugir de Castelló tots els liberals que podien caminar”. El líder republicà castellonenc, Francesc González Chermà, el també sabater “Quico Charles”, encara anava més lluny quan en un article de maig de 1885 publicat a El Clamor recordava que: “Los pueblos que conocen su historia y los partidos que han crecido al calor de los sanos principios democráticos, sin levantar falibles altares a sus maestros o jefes, no decaen con facilidad. Castellón conoce perfectamente su historia liberal-progresista-democrática, como también a los prohombres que se enriquecieron fingién-

De la vila, oficis i costums dose muy liberales interin manejaban a placer los intereses municipales, principiando por el célebre barret roig con cuyos fondos comerciaban enviando a los carlistas de la primera guerra civil municiones con que herir a los liberales y efectos de todas clases, etc.” Segurament no trobaríem aquests prohoms liberals, (que a l’alçada dels anys 60, en plena crisi canemera, ja ocupaven el cim de la jerarquia social de la ciutat i havien renunciat al radicalisme liberal de la seua joventut), entre els ciutadans que votaren a un altre sabater per ocupar, de nou, un lloc a la Casa de la Vila. Però el cert és que Quico Charles arribà a ésser, no només Alcalde de Castelló en els anys del Sexenni, sinó també Diputat a Corts per la província en les Corts de la I República. Entre el seu programa polític no trobarem tan sols un ideari profundament democràtic i federal, contrari a les quintes i a l’impost de consums; sinó a més a més, com ha destacat Ferran Archilés, un projecte de l’any 1872 que pretenia de resoldre els problemes del conreu i la manufactura del cànem, acabant amb el monopoli dels corredors del cànem (les “sangoneres” denunciades pel gremi de llauradors el 1833), mitjançant l’associació cooperativa dels conreadors i menestrals d’aqueta planta tèxtil, ja en plena decadència des de 1865. El colp d’estat del general Martínez Campos a Sagunt acabà, gràcies al suport i finançament de la burgesia valenciana, amb l’experiència democràtica del Sexenni. Tanmateix, fins i tot en una conjuntura política tan poc favorable a la mobilització popular com va ser la restauracionista, les classes treballadores castellonenques no van romandre abatudes o vençudes. Davant el fracàs de les vagues que van provar d’organitzar en aquells anys, la de 1877 d’espardenyers i la de 1881 de corders, la seua resistència al sistema es


19

va orientar cap al suport a un republicanisme que a Castelló tornaria a fer-se fort a la Casa de la Vila mot abans que el 1890 es decretara el sufragi universal masculí. La seua fidelitat republicana va sobreviure a la mort de González Chermá i es perllongà sota el nou lideratge de Fernando Gasset Lacassaña que, tot i representar l’ala burgesa del partit i de ser el responsable de la seua evolució en un sentit cada vegada menys popular que va possibilitar l’aliança final amb el lerrouxisme, a l’alçada de 1896 encara podia reconèixer la vàlua i l’esforç del poble treballador castellonenc, el manteniment de la seua dignitat de ciutadans malgrat totes les dificul-

tats econòmiques i polítiques per què estaven passant: ”Aún hoy subsiste una gran división en las propiedades hasta el extremo de que no se conocen grandes fortunas y casi todos los vecinos son pequeños hacendados. Muchos terrenos antes pantanosos se destinan hoy al cultivo por el incesante trabajo de sus hijos. Si las grandes fortunas son ocasionadas a degenerar en tiranía por la ambición de los ricos y la miseria de los pobres, en Castellón no podía nadie aspirar a ejercer ese dominio y casi todos se consideraban con poder bastante para gobernarse a sí mismos, para intervenir en la administración del común, no renunciando en favor de otros sus derechos”.

Manolo Alegre


20

BIBLIOGRAFIA ARCHILÉS CARDONA, F. (1994): “Artesanat, republicanisme i consciència de classe al Castelló dels finals del segle XIX”, Facultat de Geografia i Història, Universitat de València, Treball d’investigació de 2n. cicle inèdit. BARRERA AYMERICH, M.; ESTEBAN CASTILLO, T. (1998): “Demografia, familia y economía a finales del Antiguo Régimen en Castelló de la Plana”, Castelló, Ajuntament. GARRIDO HERREO, S. (1998): ”Explotació indirecta i progrés agrari: el conreu del cànem a l’horta de Castelló”, en premsa. GASSET LACASSAÑA, F. (1893): ”Causas que han determinado el espíritu eminentemente liberal de Castellón y actos que lo acreditan en la Historia”, en 1837 y 1892. Trabajos premiados en el Certamen Literario celebrado en Castellón el 7 de Julio de 1892, Castellón, Imp. C. J. Forcada, pp. 1-20. GIMENO SANFELIU, M.J. (1990): “La oligarquía urbana de Castelló en el s. XVIII”, Castelló, Ajuntament. GOMIS MARTÍ, J.M. (1990): “Evolució històrica del taulellet”, Castelló, Diputació de Castelló. MARTÍ ARNÀNDIZ, O. (1997): “Un liberalismo de clases medias medias. Revolución política y cambio social en Castelló de la Plana (1808-1858)”, Castelló, Diputació. MARTÍ MARTÍNEZ, M. (1985): “Cossieros i anticossieros. Burgesia i política local: Castelló de la Plana, 18751891”, Castelló, Diputació Provincial. — (1988-1990): ”Aproximació al personal polític castellonenc de finals del XIX”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, T. LXIV, nº 1, pp. 433464; T. LXV, nº 2, pp. 225-253; T. LXV, nº 3, pp.

De la vila, oficis i costums 369-402; T. LXVI, nº 1, pp. 161-181; T. LXVI, nº 2, pp.185-216; T. LXVI, nº 3; pp. 447-474; T.LXVI, nº 4, pp. 523-558. — (1989): “L’Ajuntament de Castelló de la Plana (18751891): del triomf de la Restauració a l’ascens de la nova política”, Castelló, Ajuntament. MESEGUER, L. (1996): “La invenció de Castelló de la Plana”, en Miscel·lània Germà Colon, T.V, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Monserrat, pp. 171182. OBIOL MENERO, E. (1998): “El cultivo del cáñamo en Castelló de la Plana durante el siglo XVIII”, en I Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, Ajuntament, pp. 59-73. ROCAFORT, J. (s.d.): “Libro de cosas notables de la villa de Castellón de la Plana”, Edición de E. CODINA ARMENGOT, Sociedad Castellonense de Cultura, 1945. SÁNCHEZ ADELL, J. (1976): “Noticias documentales sobre la villa de Castellón de la Plana a finales del siglo XVIII”, Millars, nº 3, pp. 29-78. SÁNCHEZ ADELL, J.; OLUCHA MONTINS, F. ; SÁNCHEZ ALMELA, E. (1993): “Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana”, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura. SANZ ROZALÉN, V. (1995): “D’artesans a proletaris. La manufactura del cànem a Castelló (1732-1843)”, Castelló, Diputació de Castelló. TRAVER TOMÁS, V. (1958): “Antigüedades de Castellón de la Plana. Estudios histórico-monográficos de la villa y su vecindario riqueza y momumentos”, (Edición facsímil de 1982: Castellón, Ayuntamiento). VV.AA. (1993): “Isabel Ferrer i el seu temps: Castelló al segle XVIII”, Castelló, Diputació de Castelló.


21

Com vivien i de què morien els nostres avantpassats Pilar Pons i Roig

L

a vida ha canviat tant a la segona meitat del segle XX que la gent jove no pot ni imaginar-se com es vivia ací, a Castelló, no fa gaire temps. No som conscients del que hem assolit en aquests últims anys. L’augment del nivell de vida ha estat espectacular i, com la gent a les coses bones ens acostumem ben aviat,

no podem ni pensar com van patir els nostres avis. Les cases tenien el sòl de terra o de ciment, no hi havia wàter ni calefacció. Hom feia les necessitats al comú, que era un banc d’obra amb un forat enmig i amb una tapadora de fusta. L’única calefacció que hi havia era el braser, una paella que es ficava sota la taula, s’om-

- Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

Els versos de Salvat-Papasseit em venen a la memòria quan veig de què tracta el text de Pilar Pons. Naixements, defuncions. Natalitat, mortalitat. Castelló del passat, malalties del passat, documents del passat: els nostres avantpassats, la nostra identitat. Castelló del present, llibre de la Colla, voluntat de caminar. Arrels. I la vida i la mort...


22

plia de carbó encés, i això era el que calentava els peus i les cames. De vegades se sentia olor de cremat i era la sola de la sabatilla, el calcetí o la vora de les faldes de la taula camilla; també podia ser olor de carn xamuscada, com em va passar a mi, que encara tinc el peu assenyalat d’un cremó que em vaig fer quan era menuda a casa la meua àvia. Tindre aigua calenta era un luxe que només s’ho podien permetre uns quants privilegiats. Per rentar-se hom calentava un perol d’aigua al foc de llenya o de carbó i es ficava dins d’un cossi. Un dia tocaven les orelles, un altre els genolls i un altre els peus. La roba es rentava als llavadors, on totes les dones s’ajuntaven per fer la bugada i xarrar una estona dels seus problemes, que no eren pocs. No fa tants anys, un es comprava un vestit o unes sabates per a tota la vida. Era costum soterrar als homes amb el vestit de casament, perquè era l’únic que tenien. Les sabates també eren per al casament i el soterrar. La resta de la seua vida portaven espardenyes, tant a l’estiu com a l’hivern. Quan feia molt de fred es posaven calces de llana i una manta al cap, perquè la majoria d’ells no tenien abric ni botes folrades de pell. Els nostres avis, que van nàixer a la primera meitat d’aquest segle, no sabien què era menjar carn, peix fresc o pa blanc del dia, i no parlem de totes les sofisticacions de la indústria alimentària, que ens permet menjar el que volem a qualsevol època de l’any. La carn, el peix, el pa, tot allò que a nosaltres ens pareix tan normal i bàsic, per a ells eren vertaders luxes que no es podien permetre més que alguns dies assenyalats de l’any. El pollastre o el titot del dia de Nadal no estava a l’abast de tothom, i les gambes i el llangostins no sabien ni què eren. Si tot això ho hem vist nosaltres, imagineuvos com es viuria al segle XVIII i XIX. Anem a fer un exercici d’imaginació i a ficar-nos en

De la vila, oficis i costums el túnel del temps per a què ens porte doscents anys arrere. Som al 1798, a l’acabament del segle XVIII. El viatge ens ha fet entrar una mica de gana i busquem un lloc on poder menjar. Parlem amb un home i, a canvi d’ajudar-lo en la feina, ens porta a casa seua a sopar. Pel camí ens conta que té dona i sis fills, tres de la primera i tres més de la segona. A més a més viu amb ells el pare de la dona. Anem per carrers i carrerons una mica desconeguts per a nosaltres però, de sobte, tot ens resulta familiar, som al carrer de la Mealla, que està una mica diferent al que nosaltres coneixem. Quina és la nostra sorpresa quan arribem a una casa molt menuda i que per als nostres càlculs correspon al núm. 26, on està Rebombori, la nostra colla. La casa té dues plantes. A la part de baix hi ha una entrada on es fa la vida i al fons està el corral que també fa de comú. Hi ha una escala de fusta per pujar a la part de dalt, on hi ha dues sales que fan de dormitoris. Entre aquestes tres cambres dormen les nou persones que viuen a la casa.


23

El sopar, com podreu imaginar, no és molt abundant ni elaborat, però hem tingut sort i en aquesta casa no pateixen més fam que la normal per a aquests temps. Tenim unes sopes de pa, un poc de carn seca i unes sardines salades. El blat és l’aliment bàsic, encara que és prou escàs. Les greus crisis de subsistències es produeixen sempre per un augment del preu del blat als mercats pròxims. Durant aquest segle s’ha introduït el cultiu de l’arròs, encara que la seua producció va acompanyada de greus malalties infeccioses per les aigües estancades necessàries per al seu cultiu. Després de sopar, el xiquets se’n van a dormir i ens quedem escoltant històries, la majoria d’elles molt tristes. Segons el que ens conten, hom esperava que passaren els anys roïns per casar- se i tindre fills, per això els anys posteriors als de les crisis són d’un augment espectacular del nombre de matrimonis i de concepcions. Els naixements es donaven, sobretot, entre els mesos de febrer i de juny, tot i que els mesos d’estiu són els pitjors per als xiquets menuts. D’aquesta manera, durant el període de recol·lecció de les collites, que nomalment és a l’estiu, les dones estaven als primers mesos de gestació i podien ajudar en la feina. Els preguntem per què naixen més xiquets a partir de febrer i no al novembre, desembre o gener, ens diuen que per a nàixer en aquest temps haurien d’haver-los concebut a la quaresma, època d’abstinència en tots els aspectes. Per casar-se, els millors mesos són el gener i el febrer perque a l éstiu hi ha més feina al camp i, a la quaresma, com hem dit abans, moltes coses no es poden fer. Ens conta l’avi que des del començament d’aquest segle hi ha hagut molts anys roïns per males collites, sequeres, inundacions, gelades. Totes aquestes adversitats climàtiques comporten una greu alteració en la producció d’aliments i un augment tan elevat dels

preus del blat en el mercat que la fam i naturalment les malaties, estan assegurades. Les malalties que hom pateix durant aquest segle són, entre d’altres: la tuberculosi, la lepra, la diftèria o garrotillo, la grip, la sífilis, el tifus i, sobretot, la verola, la gran plaga del segle.


24

Malgrat tots aquests anys roïns, el segle XVIII és, en general, un bon segle, especialment perquè la pesta ha desaparegut. L’última epidèmia que hi va haver va ser al 1720-21, però després ja no ha tornat per aquestes terres. Durant tot aquest segle hi ha hagut malaties i epidèmies, que han matat la gent, però les grans mortaldats que produïa la pesta feliçment ja s’han acabat. Per aquesta disminució de la mortalitat epidèmica i la forta immigració cap a aquestes terres, hi ha hagut un augment molt gran de la població. La malaltia epidèmica per excel·lència en aquest segle ha estat la verola. En aquesta casa s’ha emportat cinc xiquets menors de cins anys. És una malaltia molt contagiosa, produïda per un virus que manté la seua virulència durant molt de temps apegat a la roba, el que explica en part, la seua contagiositat. La transmissió pot ser de persona a persona, per l’aire o mitjançant objectes contaminats. La letalitat (percentatge de morts entre els malalts) és en aquest segle del 20 al 40 %. La persona malalta està durant 21 dies eliminant el virus per via respiratòria. La mala ventilació de les cases, la falta de mesures higièniques adequades i la gran quantitat de gent que viu a cada casa afavoreixen el contagi de les malalties infeccioses, sobretot d’ aquelles que es transmeten per via respiratòria, com la verola i també la tuberculosi. La tuberculosi és una malatia infecciosa produïda pel bacil de Koch. Al segle XVIII és una de les malalties més comunes entre la població. Es contagia mitjançant la persona malalta, sobretot per via respiratòria. No serà fins al 1882 que Robert Koch descobrisca el bacil que la produeix.

De la vila, oficis i costums

Una altra malaltia que pateix i mata molta gent de Castelló és la malària, paludisme o febres tercianes. Es dóna, sobretot, en els treballadors de l’arròs. Fa catorze anys, al 1784, hi va haver l’epidèmia més greu de tot el segle. Va aparéixer juntament amb una altra malaltia epidèmica: tifus exantemàtic o calentures pútrides, i provocà una gran mortaldat que no va deixar lliures els d’aquesta casa. La gent està resignada, la lluita contra la mort és totalment ineficaç. Els organismes estan debilitats per l’alimentació deficient, hi ha un baix nivell cultural que produeix la idea que la mortalitat és natural i ineludible, hi ha una manca total de recursos científics i tècnics. Els descobriments científics tarden a arribar a la població. La vacuna de la verola, que ha estat descoberta fa dos anys, al 1796 per Eduard Jenner, sabem que encara tardarà més d’un segle a utilitzar-se de forma massiva entre la població, i per això encara seran molt nombroses les morts per aquesta malaltia.


25

Quant a les tercianes, és una malatia lligada a la pobresa, menys aparatosa, que no ha deixat tant de rastre al seu pas per la història que d’altres com la pesta, la febre groga o el cólera, però és la que millor ens descriu la manera de viure d’aquesta gent. El clima húmid, la pobra alimentació, la misèria, tot contribueix perquè durant tot aquest segle la gent de Castelló l’haja tingut contínuament present. La medicació per a curar-la ja s’ha descobert, és la quina, però no hi ha suficient quantitat per a tots i, aleshores, només alguns poden aconseguir-la. La mortalitat ordinària és molt elevada, però a més a més s’intercalen èpoques d’ una mortalitat extraordinària per crisi de subsistències o epidèmiques. Els pobres, que són la majoria, poden ser assistits de tres formes: caritat o filantropia amb el seu ingrés en un hospital de beneficència, tractament per aquells professionals de pitjor qualificació, o curanderisme i pràctiques supersticioses. La qualitat assistencial als hospitals és molt deficient. Els malalts s’amunteguen de tal manera que, de vegades, cal ficar-ne dos o més al mateix llit, hi ha una alimentació deficient dels malalts, hi ha moltes ferides purulentes o gangrenoses, les intervencions quirúrgiques es fan a les sales generals per manca de quiròfans. Tot açò fa que la mortalitat entre els pobres que van als hospitals de beneficència siga molt elevada. La discriminació entre rics i pobres és notòria front a les enfermetats epidèmiques. A la noblesa i la burgesia se’ls tracta a casa seua, amb mesures prou deficients quant a higiene, però sense que hagen de patir l’estada als hospitals de beneficència, causa moltes vegades de mort pels problemes que hem dit abans. Durant aquest segle comença de manera científica i eficaç, la profilaxi mèdica. A més a més es produeix el diagnòstic diferencial de les

enfermetats infeccioses, malgrat que aquests avanços no tindran gaire repercussió en la vida de la gent.

Xerrant i contant històries se’ns ha fet molt tard i demà tenim molta feina. Hem de ficar-nos una altra vegada en el túnel del temps per anar al segle XIX i veure què passa dins d’uns quants anys. Ens llevem d’hora i diem adéu a tota la família, prometent-los que tornarem a aquesta casa per veure els seus descendents. Tanquem els ulls i, fent molta força amb la nostra imaginació, ens trobem al 1865, seixanta-set anys després. Els carrers no han canviat gaire des de l’última vegada que vam ser-hi. Hi ha més moviment de carros i de gent, però les cases estan pràcticament iguals que l’altra vegada i no temin cap problema per trobar la que busquem. Només entrar a la casa veiem que està exactament igual que l’hem deixada, però els que allí es troben no són els mateixos. Només un home major ens recorda quan li diem qui som. Era un dels nens de la casa, que tenia aleshores sis anys i que ara en deu tenir setanta-tres, una edat molt avançada per aquesta época. Ens convida a quedar-nos per a xarrar una estona amb ell, cosa que fem molt gustosament perquè te-


26

nim molta curiositat per saber què ha estat de la resta de la seua família. Abans de ficar-nos a xarrar, li diu a la seua filla que ens prepare una cosa per menjar. Hi ha pataques bollides amb abadejo. La veritat és que està molt bo, i això confirma que no calen grans sofisticacions per menjar de gust, només cal tenir bona gana. La pataca i el panís han estat dos aliments que s’han introduït a la dieta aquests últims anys i que han evitat les grans mortaldats per fam que hi havia anteriorment. Són cultius que alimenten un major nombre de persones i que són fàcilment cultivables. Malgrat tot, la subalimentació continua afectant gran part de la població i les caresties han estat molt greus i persistents en aquesta primera meitat del segle XIX. A més a més, aquest segle és molt pitjor quant a malalties epidèmiques que l’anterior. Ha fet la seua aparició al País Valencià la febre groga o vòmit negre, que durant el segle XVIII s’havia mantingut fora de les nostres fronteres. Serà la malaltia epidèmica més important en aquesta primera meitat del segle, encara que les tercianes i la verola continuen produint moltes morts. La febre groga, també anomenada vòmit negre, està produïda per un virus i transmesa per un mosquit anomenat Aedes aegypti. La transmissió del virus es produeix de persona a persona pel mosquit, afecta el fetge i produeix un color groc a la pell. També dóna persistents vòmits negres de sang. Al contrari del mosquit que produeix les tercianes, el que produeix la febre groga es troba a les cases, però no als bassals d’aigua. Tres anys després de fer la nostra primera visita, al 1803 hi va haver una greu crisi agrícola. Les collites van ser roïnes, el preus van pujar de forma alarmant i van pa-

De la vila, oficis i costums tir molta fam. Tot això afavoreix l’aparició i propagació de les malalties epidèmiques. Apareix la primera epidèmia de febre groga a Castelló. Ens conta l’avi que en aquesta epidèmia va perdre la seua mare i els dos germans majors. Dos germans més van morir aquests anys per una gastroenteritis a causa de la mala alimentació per la carestia d’aliments que hi va haver. L’escassetat d’aliments bàsics i de major valor alimentari, feia que es menjaren qualsevol cosa que omplira l’estómac, malgrat el seu perill pel mal estat o el seu poc valor energètic. Cinc anys després, al 1808 comença la guerra contra els francesos. A més de la guerra hi ha males collites i fam, totes aquelles coses que afavoreixen la presència d’una nova epidèmia de febre groga, que tornarà el 1819 i el 1821. Com hem dit abans, la verola i les tercianes segueixen, malgrat que la vacunació de la verola és obligatòria des del 1814. El gran nombre de morts que ens diuen que es produeixen per aquesta malaltia fa sospitar que la vacunació massiva no s’ha produït. L’any 1844 ens conten que hi va haver una epidèmia de verola en la qual van morir molts xiquets menors de cinc anys. Aquesta vegada van tindre sort i cap xiquet de la casa va morir, però coneixen moltes famílies que van perdre els seus fills aquell any. El 1833 apareix la malaltia més extensa i mortífera des que a finals del segle XVII la pesta va deixar de matar. Estem parlant del còlera morb o pesta blava. El còlera és una malaltia infecciosa molt aguda, produïda pel Vibrio cholerae, que es transmet mitjançant les deposicions dels malalts i dels portadors del vibrió, que contaminen l’aigua i els aliments. La letalitat


27

(percentatge de morts entre els malalts) dels casos no tractats està entre el 20 i el 60 %. La difusió es produeix per contacte, per mitjà de l’aigua o per aliments contaminats. El termini d’observació i de quarantena és de cinc dies. Dóna una immunitat de poca durada, i per això una persona que tinga la malatia i puga salvar-se pot tornar a agafar-la. Li preguntem a l’avi que ens acabe de contar què va ser de la resta de la familía, de son pare, dels altres germans, i del seu propi avi. Ens conta que aquest últim va morir de tuberculosi un parell d’anys després d’anar-nosen nosaltres. Cal tenir en compte que, al segle XIX, les malalties infeccioses continuen sent malalties socials, la infecció afecta més les classes baixes. Les classes altes ja comencen a utilitzar els progressos d’higiene i de medicina i a gaudir d’un cert confort. A l’època que estem, encara la vida de la major part de la població és deplorable des

del punt de vista de la higiene. Carrers sense paviment, sense clavegueres, cases sense comú, brutícia per tot arreu, tot això contribueix per què les malalties infeccioses es propaguen més fàcilment. El 1822 s’ha fet un projecte de codi sanitari, que no s’ha arribat a aprovar, on es parla de moltes mesures que, vistes de la perspectiva del segle XX, ens pareixen coses òbvies, però que al segle XIX són fonamentals per tallar les malalties epidèmiques: vigilància de ports i costes, descobrir i tallar ràpidament els brots epidèmics, construir llatzerets per a vaixells i passatgers, perseguir l’intrusisme, vacunar de la verola tots els nens, traure el fem fora de les ciutats, posar els cementiris als afores, netejar i arreglar els quarters, hospitals i presons. Després de veure com viu tota aquesta gent hom s’adona que moltes d’aquestes coses, que fa tants anys que ja es consideren imprescindibles, continuen sense dur-se a terme. Ens continua parlant de la seua familía i ens conta que, després d’estar nosaltres, va nàixer un altre germà, que és l’únic que viu encara, però se’n va anar l’any passat al Principat a treballar a una fàbrica perquè hi ha més possibilitats de treball. Els han dit que un altre lloc per anar a treballar és a Algèria, però ells prefereixen quedar-se ací, a casa seua. Juntament amb aquest augment de l’emigració, es produeix una disminució de la immigració i un augment de la mortalitat per les cinc onades epidèmiques de cólera que pateixen des del 1833 fins al 1885. Totes aquestes circumstàncies fan d’aquesta segona meitat del segle XIX una època de clar estancament demogràfic. Mentre hem estat parlant tota aquesta estona ha arribat la resta de la familía, la seua filla, el seu gendre i els seus néts. Ara són ells


De la vila, oficis i costums

28

els que ens conten tots els problemes que han passat. El gendre ens explica que va perdre els pares a l’epidèmia de cólera que hi va haver el 1933 i 1934. A partir d’ací i fins la nova onada epidèmica la gent va seguir naixent i morint a Castelló per moltes diverses causes. Entre elles, malalties de les vies respiratòries, gastroenteritis, verola, rosa, tosferina, tifus, tuberculosi o tisi, i un llarg etcètera que hem intentat resumir en els quadres següents. CASTELLÓ DE LA PLANA (1843-1852) Nombre aproximat d’habitants 18.000 Anys 1843 1844 1845 1846 1847 1848 1849 1850 1851 1852

Nombre de morts 548 682 550 500 644 685 582 513 618 712

Taxa per mil 30,4 37,8 30,5 27,2 35,7 38,0 32,3 28,5 34,3 39,5

Verola

Rosa Rosa

Gastroenteritis Tosferina, tifus

Morts segons malalties (1843-1852) Malalties Total Aparato digestivo ............. 1.433 Fiebres ............................ 531 Catarro pulmonar ............ 345 Pulmonia ......................... 339 Dentición......................... 314 Viruela ............................ 224 (179 al 1844) Apoplejia ......................... 191 Tisis.................................. 181 Eclampsia......................... 172 Pleuritis ........................... 171 Espasmo .......................... 146 Cefalitis ........................... 146 Anasarca ......................... 142 Asma................................ 140 Prematuros....................... 109 (22 al 1848 i 27 al 1850) Ascitis .............................. 106 Sinoco.............................. 95 Sarampión........................ 78 (50 al 1847 i 21 al 1848) Coqueluche...................... 51 (29 al 1852) Tifus ................................ 28 (11 al 1852) “La demografía sanitaria de Castellón en el decenio 1843-1852”. Aguirre Sirera, J.L.

Malaltia i professió (1843-1852) Professions

Febres

Llaurador Militars Jornaler Corder Teixidor Pescador Comerç Espardenyer Empleat Hisendats Obrer Fuster Moliner Pastor Sabater Forner Sastre Mestre Xocolater Algutzil Advocat Altres

106 20 13 10 12 5 2 3 3 0 3 3 3 1 2 1 2 2 1 0 1 6 199

Vies Respir. Gàstriques Cor Altres 277 187 58 112 63 23 2 18 46 26 6 24 26 10 9 11 24 10 1 6 4 6 0 3 8 2 1 3 7 4 1 1 6 0 3 4 5 1 2 5 4 2 3 0 3 4 0 1 6 2 0 0 6 3 0 0 4 1 1 2 4 0 0 3 2 0 1 3 3 2 1 0 1 2 1 0 3 0 1 0 1 1 0 13 5 0 11 516

291

92

207

Total 740 126 109 66 54 18 16 16 16 13 12 11 11 10 10 8 8 8 5 4 4 35 1.305

El 1853, va tornar a aparéixer el còlera, però aquesta vegada l’epidèmia no va ser tan forta com la primera. Ens diuen que hauríem d’anar-nos-en perquè ha començat a haver-hi casos de cólera i, en aquest mateix carrer ja han mort algunes persones. Us recordem que estem al 1865 i, segons hem sabut per llibres que hem llegit abans de venir, es produiran en aquesta nova epidèmia de l’any 1865, 28.000 morts a tot el País Valencià. El que no saben ells és que la major epidèmia de cólera que patiran encara tardarà uns anys a venir, serà el 1885 i serà la mes mortífera de totes. Segons les nostres fonts, a l’epidèmia que hi haurà a finals de segle, només a la província de Castelló hi moriran 6.351 persones, el 2,1% de la població. Hi haurà una gran concentració de mortalitat femenina i infantil (de 0 a 5 anys). Atacarà fonamentalment el proletariat, per culpa de les defi-


29

cients condicions higièniques i la seva pitjor alimentació. Les dones i el xiquets estan desplaçant l’home en el treball de les fàbriques. Fan el mateix treball, estan les mateixes hores, i cobren molt menys que els homes. Les fàbriques tèxtils de seda, llana, lli, les de ceràmica, les de cànem, totes elles tenen major nombre de dones i xiquets. El règim alimentari de les obreres sol ser una sardina, un poc d’abadejo cru, una o dues pebreres crues, una tomata en sal, un poc de pa a soles, o arròs de la nit d’abans. Cal tenir en compte que el pa és un menjar de luxe, ja que un quilo de segona (moreno) val un terç del sou d’una dona per 12 hores de treball al dia. Tenint en compte que està admés que els correspon una ració més menuda (“…la rebaja que ha de hacerse a la ración de la mujer y el niño”) i que treballaven tant o més que els homes és comprensible que les malalties els afecten més. L’epidèmia de cólera de 1885 afectarà principalment, com hem dit abans, la població femenina i infantil. Ací tenim un quadre on se’ns mostra el nombre de treballadors d’una fàbrica de mosaics de l’horta de València, amb el sou que cobren, l’edat i les hores treballades diàriament. Treballadors Edat 840 dones 12 a 15 anys 212 dones majors 145 homes 12 a 14 anys 15 a 20 anys majors

Sou diari 0’50 a 1,- pts. 1,- a 1’50 pts. 0’50 a 1’25 pts. 1’25 a 1’75 pts 2 a 3 pts.

Horari 1884 10 hores 10 hores 10 hores 10 hores 10 hores

fins 1873 13 hores 13 hores 13 hores 13 hores 13 hores

En aquesta taula no consten els menors de 12 anys perque des de la llei del 14-VII-1873 està prohibit, però hi ha molts testimonis d’aquesta época que parlen del treball dels infants des dels vuit anys. També hi ha referències al treball femení: “Lo más común es que las mujeres abandonen la casa para ejercer su industria en las fábricas y talleres. Así su-

cede en el arte de la seda, el que está completamente en manos de las mujeres,… lo cual ha producido el resultado de que muchos varones, arrojados del taller por la concurrencia de la mujer, han tenido que buscar nueva colocación, sirviendo como camareros en fondas y cafés. Algo semejante sucede en las fábricas de azulejos”. El 1885 el doctor Jaume Ferran es traslladarà al País Valencià per tal de distribuir la vacuna contra el còlera que ha descobert. La llàstima és que haurà de suspendre-la per la reacció en contra d’alguns components de la classe médica que no estaran d’acord amb les seues teories de contagi per mitjà de les aigües contaminades. Anys més tard, hom deuria donar-li la raó perquè es va demostrar que a les regions afectades per aigües contaminades, la ingestió d’aquestes i el contacte directe amb els malalts són les principals causes de propagació de l’epidèmia. També pot transmetre’s mitjançant els aliments, sobretot els de consum en cru, contaminats per les mans brutes, per aigües residuals, etc. Les verdures poden contaminar-se quan s’abonen amb les defecacions dels malalts. Les mosques, molt nombroses pertot arreu, també contribueixen al contagi en posar-se sobre les deposicions dels malalts i després sobre els aliments. Només a partir de 1885-1900 comencen a allunyar-se la fam i els brots epidèmics catastròfics. La caiguda de la mortalitat per malalties infeccioses es deguda fonamentalment a l’augment del nivell de vida, sobretot pel que afecta a l’alimentació, vestit i habitatge i, per altra banda, a un progrés higiènic notable juntament amb el descobriment de la prevenció i tractament de moltes de les malaties infeccioses. Vist el que ens diuen i el que sabem, decidim que el millor és tocar el dos i, tal com


30

vam fer l’altra vegada, els diem adéu a tots desitjant-los que tinguen tota la sort del món, perque la necessiten. Tanquem els ulls i fent molta força amb la nostra imaginació, ens trobem al carrer de la Mealla num. 26, a la colla Rebombori, envoltats de tots els que no han pogut acompanyar-nos en aquest viatge pels segles XVIII i XIX.

BIBLIOGRAFIA AGUIRRE SIRERA, J. L.: “La demografía sanitaria de Castellón en el decenio 1843-1852”. Anales del III congreso Nacional de Historia de la Medicina. Madrid 1971. BADENES MARTÍN, M. A. i BERNAT I MARTÍ, J. S.: “Epidemias y hambre en la crisis del ‘Antiguo Régimen’ valenciano. Estudio demográfico (1808-1814)”. Estudis d’Història Contemporània del País Valencià, num. 2. València. BALBÁS CRUZ: El Libro de la Provincia de Castellón. 1892. BALCELLS, A. y otros: Història dels Països Catalans. Ed. Edhasa. Barcelona. 1981. BERNAT I MARTÍ, J. S. i BADENES MARTÍN, M. A.: “Aspectos demográficos de la Guerra del Francés en tierras castellonenses”. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. CONSTANTE LLUCH, J. L.: “Efectos demográficos de una epidemia de viruela (Peñíscola 1875)”. Revista de la Exma. Diputación de Castellón. Penyagolosa num. 7 i 8. Abril-Mayo 1980.

De la vila, oficis i costums Ens pregunten un munt de coses sobre com es vivia en aquesta ciutat i en aquest carrer fa una pila d’anys i, com que el viatge ens ha paregut tan interessant, decidim fer un llibre per a explicar-ho tot a la gent que estiga també interessada a saber com vivien, en què treballaven i de què es morien els nostres avantpassats ací, a la vila de Castelló.

DOMÍNGUEZ ORTIZ: La sociedad española en el siglo XVIII. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 1955. NADAL I OLLER, J: La población española (siglos XVI al XX). Ed. Ariel. 1984. OLIVER FOIX, A: Las epidemias coléricas del siglo XIX en Vinaròs. Monografies Vinarossenques. Vinaròs. 1982. PESET, M y J. L: Muerte en España (política y sociedad entre la peste y el cólera). RICO-AVELLÓ, C: “La sanidad española en los años postreros de la pasada centuria”. Anales del III Congreso Nacional de Historia de la Medicina. Madrid. 1971. SEBASTIÁN DOMINGO, E.: “Trasfondo social de la epidemia de cólera en Valencia: 1884-1885”. Anales del III Congreso Nacional de Historia de la Medicina. Madrid. 1971.


31

Cases i coses Els ravals i la vila als segles XVIII-XIX Miquel Gómez i Garcés (text, fotos i dibuixos)

“Les cases eren molt estretes, però llarguerudes, i mai no tenien més de tres plantes, i els carrers no eren amples, però sí perpendiculars i paral·lels i prou ben endreçats. La ciutat –havia estat vila fins el 1873– mancava de monuments importants i de pintoresquisme cridaner, però poseïa un equilibri harmònic i plaent, que les generacions posteriors no han sabut conservar.”

Miquel Gómez, aparellador enamorat de la seua terra, sap moltes coses i ha vist moltes cases, sap molt de cases i ha vist moltes coses i les dibuixa i en fa croquis, plànol, maqueta, troballa i arrelament.

L

a vila de Castelló, almenys fins ben entrat el segle XVII, havia crescut molt poc des que es feren les muralles del segle XIV. Aquestes tancaven la vila amb un rectangle, amb les corresponents portes d’accés, que eren vuit: de València, de l’Om, del Roser, de l’Aigua, de l’Illeta, de l’Hospital, de la Puríssima i de la Fira.

MANUEL SANCHIS GUARNER, en la introducció al llibre DE LA MEUA GARBERA, d’en Josep Pasqual Tirado (1974)

Però la vila, comença a créixer a poc a poc, i naixen els ravals. Inicialment, van construint-se cases vora els camins importants d’accés a la vila: camí de Borriol i de Coscollosa al nord, camí de l’Alcora i del convent de Sant Francesc (1502) al sud-oest, i camí de la Mar i del convent dels Dominicans del Roser (1579), en direcció a l’est. Al 1588, hi ha documentades dues cases al pla de les Forques, davant la muralla nord, i tres en el pla de l’Hospital, davant la porta nord del carrer Major; al sud hi havia dèneu cases al camí de Santa Bàrbara (el del convent de Sant Francesc) i del portal dels Gascons (sud del carrer Enmig). A causa de la pesta de 1647-48, es van aprofitar les quatre cases del Pla de Sant Roc, per a hospital i bar-raques dels apestats; per la mateixa raó es fa el fossar de Sant Roc del Pla. Igualment en aquell any, consta que són contagiades, també, set cases de Sant Francesc i dotze a les Forques.


De la vila, oficis i costums

32

la població. Tan sols cal veure la progressió demogràfica de la vila i ravals: ANY

QUANTITAT DE VEÏNS

1713 Plànol de Sant Roc del Pla en 1816

La ciutat continua creixent vora els principals camins d’entrada i d’eixida de la vila i dels convents. El 1663, els ravals de Sant Nicolau (o del Pla de les Forques) i Sant Joan (o de Sant Francesc-la Trinitat) ja tenen personalitat pròpia al llibre de vàlues, comptant amb el 10% dels veïns censats. Ja hi ha cases al carrer Moreres, carrer Conills, i cases vora sèquia de Coscollosa. També hi ha ja cases vora el camí de la mar. En finalitzar el segle XVII, Castelló ja té dos ravals ben definits: el Pla i les Forques al nord, i Sant Francesc al sud. A l’est en comença un altre: el del Roser.

1.072

1735

1.262

1769

10.602

1786

11.739

Com a resultat de la gran activitat del cànem, l’hort dels Corders es converteix en un punt de creixement urbà de Castelló, en la direcció oest, on a finals del segle anterior (XVII) s’obrí un nou portal de la Fira, en substitució de l’anterior que era molt menut, amb la intenció que d’aquesta manera s’anaren fent cases en la zona anomenada raval de Sant Joan/Calvari. Els ravals, en passar la meitat del segle XVIII, tenen una importància vital pel conjunt de la vila, ja que acullen més del 40% de la població: 4.316 dels 10.602 veïns de tota la ciutat. La població dels ravals és majoritàriament llauradora o depenent del camp per poder subsistir. En arribar a 1.803, el sector dels llauradors continua sent majoritari, només cal veure aquest quadre: Sector

Al llarg del segle XVIII, la situació canvia: l’economia millora i la salut dels habitants també. Hi ha menys mortalitat, i augmenten les terres de conreu (la marjal va reduint-se amb les peticions de terres entre 1772 i 1798), els treballs manufacturers prenen força (cànem i derivats). Tot açò contribueix a l’augment de

Persones ocupades

Percentatge

Llauradors

1.607

71,6%

Artesans

533

23,8 %

Càrrecs públics, professions liberals, comerciants

86

3,8 %

Privilegiats (rics i religiosos)

18

0,8 %

En el sentit nord-sud agafa importància el nou camí Real (carretera de València-Tarragona), que amb la construcció del pont del Millars, el 1798, veu que el trànsit s’hi incrementa considerablement. D’aquesta manera van completant-se els ravals de Sant Fèlix i del Pla de les Forques (al nord), i de Sant Francesc i de la Trinitat (al sud). El ravalet del Calvari, a l’oest, ja comença a tenir cases.


33

Les muralles medievals ja no poden aguantar més, per moltes raons: perquè van caient a poc a poc, perquè l’Administració de Murs i Valls no en té cura, i perquè la vila no aguanta més tancada. La ciutat necessita obrir-se als ravals. CASES NOVES EN LLOC DE MURALLES D’aquesta manera, els murs comencen a enderrocar-se, tenint com a punt de partida simbòlic l’enderroc del portal de la Puríssima l’any 1794, i la resta de muralles el 1796. Amb la caiguda de les muralles comencen els establiments de cases (gener 1792) en diversos llocs de la muralla. Es fan cases noves al lloc de la muralla, amb les directrius del governador Bermúdez de Castro, començant a l’actual carrer del Governador, que prossegueixen en aquest carrer al febrer de 1792, des de la porta del Roser al carrer de Villamargo (carrer de Campoamor) fins la porta de l’Illeta al carrer de l’Aigua (carrer del Governador).

L’any següent, 1793, es reparteixen els solars per a cases a la Porta de la Fira i l’eixida al calvari (plaça del Rei) continuant al carrer de sant Lluís des de la cantonada del carrer de Cavallers fins al carrer de Cassola. Al març s’estableixen cases pel mateix carrer fins el carrer d’Enmig. Un any després, el 1794, s’estableixen set cases més continuant el darrer tram. L’any 1795, es continua des del Portal de la Fira fins al sud (plaça del Rei), i a la plaça Clavé, des del carrer d’Enmig fins al carrer d’Amunt i des d’aquest punt (el forn dels Miquel) fins a la teuleria dels Mestrets. Seran cases de 18 pams d’amplada , 28 d’alçada i, en ocasions, de 60 pams de fondària, o el que és el mateix: 4 metres de façana,

Carrer Governador

Descarregador

Carrer Sant Lluís


De la vila, oficis i costums

34

6 metres d’alçada i 13 metres de fondes. El pam equivalia a 22 cm. Aquestes obres hauran de tapar el fossat amb pedres i deixar respiradors. I per a afavorir aquests establiments, els solars es declaren lliures de qualsevol cens.

da d’algep oberta tot el dia, la qual estava obligada a tenir permanentment una quantitat d’algep a l’abast del públic (1792). Es fan noves places, fora de la vila, obligades pel creixement de la ciutat: plaça del

Plaça del Rei amb cases porticades

Al novembre de 1800 la Junta del Gremi de Soguers, acorda que per a millorar l’aspecte de la plaça del Rei (o plaça Nova) ,han de construir-se algunes cases en la paret pròpia de l’ofici, que fa front a la dita plaça. Són en total 14 patis de 18 pams d’amplària cada un i una fondària de 60 amb un preu de 30 lliures per pati. Per acomplir amb açò acorden quatre condicions, que són: que totes les cases seran de la mateixa alçada amb tres cossos d’altura i un pórtic cadascuna, la paret del fons la costejarà el comprador, a la façana s’hi posarà un balcó de ferro igual en cada casa, i, si el comprador ven la casa tindrà prioritat per recomprar-la el gremi de Corders. L’interès per la simetria i la proporcionalitat queda patent en l’aplicació de normes de la Real Academia de San Carlos que fan referència a les cornises i altres elements estilístics. Tot açò incrementa la necessitat de materials per a la construcció i es crea, per ordre de l’esmentat governador, una tenda de ven-

Calvari (Tetuan), plaça Nova (del Rei). I es trau el cementiri de dins la vila, i es trasllada a l’oest de la ciutat (ara parc de Ribalta).


35

QUINS SERVEIS PÚBLICS TENIA LA VILA? A principis del segle XVIII no hi ha aigua corrent dins la vila (aquesta es posa l’any 1834), i menys encara als ravals; però hi ha alguns pous públics en llocs estratègics dins les muralles i algun fora, a més d’uns pocs omplidors d’aigua a la sèquia major. La llum encara no hi és (fins l’any 1833); en clavegueres ni s’hi pensa: en les millors ocasions tenen pous cecs; de segles arrere es té el costum de llançar les deixalles (fem i aigües brutes) al carrer, amb les consegüents mals olors i pestilències. A les cases, les zones habitades per la gent i les dels animals es confonen en moltes ocasions: l’haca passa per tota la casa fins el pessebre, i les persones fan les seues necessitats dins el corral i la cuina sempre està prop de la quadra. OBRES IMPORTANTS, NOVES MURALLES I EXPANSIÓ DE LA CIUTAT A finals del segle XVIII, es desseca la llacuna que hi ha entre el Portal de la Fira i el Calvari, i es terraplena la zona l’any 1799, i s’origina el que s’anomenarà la Plaça Nova (ara plaça del Rei) , i a finals d’octubre de l’any 1800 es fa, en aquesta plaça, el primer mercat del dilluns (la plaça vella o de la vila ja no és el centre comercial de la localitat). El fossat, o vall exterior de les muralles de la zona es tapa amb una volta i passa a convertir-se en carrer. Amb aquest desenvolupament de la vila, i amb la posterior guerra civil amb els carlistes, Castelló necessita noves muralles per a defensar-se, i es completen aquestes el 1837. Per la banda de ponent, aquestes muralles ocuparien el que avui coneixem con la Ronda del Millars i la Ronda Magdalena (aquestes rondes es varen alçar en el lloc d’aquestes muralles una vegada enderrocades). Per la banda de llevant la muralla anava per l’actual carrer Governador (avui encara hi ha restes darrere de l’actual govern civil); aquesta mu-

Muralles del segle XIX i al centre la sèquia major

ralla, a una o altra banda de la sèquia Major, ha estat, des de la creació de la ciutat, una barrera que mai no han volgut ultrapassar els habitants de la ciutat: era el límit amb l’horta, la zona més rica del terme. Són moltes les obres importants i els edificis emblemàtics que es fan en tot el segle XIX: s’obri el camí al Grau, es fa la carretera a Morella i Saragossa (1860), s’inaugura l’estació del ferrocarril a València (1862), es canvia de lloc el cementiri fins l’actual emplaçament, i es converteix, el solar que ocupava aquest, en el Parc Ribalta (1876), l’Hospital (1881), el teatre Nou avui ender-rocat (1885), la plaça de Bous (1885), la Panderola entre el Grau i Castelló (1888), el telèfon urbà (1889), el teatre Principal (1894), l’enllumenat elèctric (1899)... Fins acabar el segle XIX, Castelló no comença a elaborar plans d’expansió urbana, omplint, mentrestant, els buits que hi ha entre el Castelló medieval i les darreres muralles de l’època carlista, les quals són enderrocades, en la seua major part, l’any 1882, per facilitar l’expansió de la ciutat. Abans d’acabar el segle XIX, ja hi ha plans d’urbanització municipals, que van més enllà


De la vila, oficis i costums

36

de les muralles liberals enderrocades. Per als terrenys del sud-oest (1885): tot el barri de l’Armelar; el pla del sud-est (1890, carrers d’Asensi, d’Herrero i de Casalduch); el 1890, l’ajuntament aprova el pla per la zona nordest: els Mestrets. Són, en definitiva, les orientacions que faran de Castelló, la ciutat que hi havia fins els anys posteriors de la guerra de 1.936. Els anys 60 i 70 trasbalsen tota la estructura urbana fins aconseguir la trista ciutat que tenim. Per primera vegada, la tradicional barrera que significava la sèquia Major és trencada sense esme com a senyal inequívoc de la pèrdua d’importància de l’agricultura de l’horta, i l’expansió a l’oest és aturada. I LES CASES COM EREN...? Cal suposar que els habitatges dins de la vila emmurallada van estar model per als qui, a poc a poc, anaven creixent als ravals: cases estretes (l’amplària de les quals, entre altres qüestions, estava obligada per la llargària dels cabirons emprats, més econòmics i a l’abast de la gent: no tenien més de 4 metres), i entre una i tres plantes. D’aquesta manera, el Castelló fora murs es va fent gran i seguint unes ordenances de la construcció força semblants, tal com s’ha dit abans. Als ravals més antics (les Forques, el Pla, Sant Francesc) hi predominen les més baixetes: una o dues plantes, potser les primeres com a resultat de la transformació de corrals i eres en habitatges. Aquest tipus de edifici baixet no segueix cap normativa pel que fa a les alçades: cadascuna hi té la que el seu propietari volia, podia o el que les necessitats li demanaven. Als altres ravals, i a les parts més noves d’aquests, ja arriben, al segle XIX, fins a les tres plantes (i mai no les sobrepassaran). Vegem per tant el CENS dels anys 18871901:

Un pis Dos pisos Tres o més pisos Total edificis Habitants 31-12-1887

496

2.488

1.566

4.550

25.193

1-1-1901

318

3.073

1.989

5.380

29.904

Avui, als ravals, encara es troben cases d’una planta (carrers de sant Miquel, de sant Josep, de sant Francesc, de sant Roc,...); d’una planta amb falsa molt baixeta (carrers de sant Miquel, de sant Roc, de la Trinitat, del Governador...); dues plantes completes (carrers de les Forques, de sant Josep, de sant Lluís, de sant Roc, del Descarregador, de la Trinitat, de sant Francesc, de Ros d’Ursins, de la plaça de Mallorca i voltants...); i de tres plantes, l’última com a falsa, més amunt, o dormitori (carrers de sant Fèlix, de sant Roc, de sant Josep, de Sanahuja, de la Trinitat...). La diferència d’alçades, sembla ser que té a veure –a més del nivell adquisitiu dels propietaris– amb l’època de la seua construcció: les més baixetes corresponen als primers estadis de la construcció dels ravals (XVII-XVIII), i les més altes, ja ben entrat el segle XIX i principi del XX. Parlem ara d’algunes cases dels ravals de Castelló, que ens poden donar una lleugera idea de com eren les edificacions a l’inici del segle XVIII, fins la seua evolució a les darreries del segle XIX, inclòs l’inici del XX. Algunes d’aquestes han estat, mes o menys, sense modificacions exteriors d’importància: 1. Les més elementals són les d’una planta amb cambra, amb l’entrada per al carro, una peça interior per a dormitori, i el menjador i cuina amb ventilació al pati, on més al fons hi ha la quadra per a l’haca. Les necessitats fisiològiques es fan al corral. L’accés a la cambra es fa des del pati amb una escala de fusta, i en altres ocasions es feia per una escala d’obra situada entre l’entrada i el dormitori. La cambra és una peça única. En alguna casa, dalt de la quadra hi ha la pallissa, amb accés des del pati amb una escala de fusta (zona de Sant Fèlix, de l’Armelar).


37

2. La casa més habitual que ara queda ha estat la de dues o tres plantes (la més alta és la falsa, l’andana, el més amunt, la cambra...). La planta baixa, pràcticament igual al tipus d’habitatge anterior, però amb la diferència que la primera planta és destinada a dormitoris (generalment un dormitori al carrer i un altre al pati, en ocasions amb una alcova enmig). La cambra, que no sempre ocupa tota la planta de la casa, és també una peça diàfana. En aquestes cases hi ha quasi sempre un balcó al primer i segon pis. 3. El remat de la casa, la coberta a dues aigües, ha estat la característica externa més conservada. El problema de les aigües de pluja queda solucionat d’aquesta manera: aigua al carrer en el vessant exterior i aigua al pati en l’interior, recollint aquestes darreres escorrenties al pou cec que hi ha en cada casa. Com que els edificis s’han anat construint amb l’amplada de quatre metres, amb les parets mitgeres per-

pendiculars a la façana, i els cabirons dels sostres descansen damunt aquests murs, la solució del ràfec de la façana, es resol, amb la volada progressiva de rajoles, massisses, amb treballs molt acurats i decoratius, del quals encara se’n troben per Castelló.

Ràfecs

Altres detalls constructius, com el balcó, treballat pel mestre manyà, amb ferro forjat, ha anat evolucionant, en un continu afegitó, sempre visible des de baix: canvien els taulells decoratius; canvia el suport inferior –postís que tapa l’enreixat original–; s’afigen dos suports que semblen mènsules, amb figures geomètriques variades. A les darreries de 1800 comencen a posar la barana dels balcons de ferro colat. Dins del conjunt del balcó, trobem el caixó protector de la persiana (també anomenat gotera). Es tracta d’un element de fusta, que tapa el mecanisme i el suport de la persiana. Hi ha dos models diferent en la forma de penjar-los: dins del retall fet al mur, amb tres peces; i fora del mur, amb quatre peces. Se’n troben moltes de variants, tant en la forma de retall exterior com en els dibuixos decoratius.


38

En l’habitatge el tipus de distribució ha estat basat en les necessitats del moment: en un principi tot girava a l’entorn d’una: la cuina-menjador-feines de la casa. Mentre la cuina era dins del bloc principal de la casa, allí hi havia la llar/fumeral/xemeneia, i la taula; quan la cuina passa a ocupar el lloc del pati descobert (ja que aquest es cobreix de seguida ), el menjador es converteix en un element accessori –i decoratiu on es mostrat el nivell econòmic de la casa– tan sols emprat en festes i ocasions, com ara natalicis, sants, etc., la cuina és el centre de relacions familiars. L’entrada, lloc per a guardar el carro, és utilitzat, quan aquest no és a casa –o siga, al llarg del dia mentre és al camp– per fer tot tipus de feina de casa i per a estar al corrent del que passa al carrer, i relacionar-se amb el veïnat.

De la vila, oficis i costums LA CASA AL CARRER CONILLS: UN EXEMPLE Es tracta d’un edifici de planta baixa i dues plantes altes, i quatre metres d’amplada. En la façana disposa d’un balcó per planta, i porta única i ampla en planta baixa. Inicialment, la casa tenia dues funcions clarament definides i separades ambientalment: el pati de llum entre l’habitatge i la quadra i/o pallissa, entre la zona de les persones i la dels animals. En el temps, aquesta divisió ha perdut vigència, i el pati s’ha transformat en la cuina. Ara explicarem l’interior de la casa: l’accés a la planta baixa es fa per l’entrada o lloc on es situava el carro, motiu que obligava a donar una alçada determinada a la planta baixa per la posició vertical del carro a l’hora de guardar-lo (en altres pobles del País, el carro, a l’igual que les cavalleries, s’allotjaven al fons de la casa, després del patí descobert, cosa que no passa a cap de les cases que hem vist a Castelló); després es troba l’escala que relaciona tot l’edifici. Més endins hi ha el menjador-llarcuina i després el pati descobert; en travessar aquest, entrem a la quadra o corral, també usat de comú (amb dependència pròpia en moltes ocasions) separada de la resta per un envà i/o una cortina en el millor dels casos. L’haca o l’ase, per poder accedir al corral, ha de travessar tota la planta baixa, després d’haver-lo desenganxat del carro a l’entrada. La planta primera disposa de dues habitacions separades per l’escala, una dóna al carrer i té un balcó, i l’altra dóna al pati de llum amb un finestral de fusta. Al mateix nivell, però separada pel pati, està la pallissa, a la qual s’accedeix amb una escaleta de fusta des del pati de la planta baixa. Allí es guarda la palla i el farratge de l’animal, que comunicava les dues dependències amb un forat al


39

colors al paviment (un de vernissat blanc i l’altre, de color argila sense vernissar ); també el barandat format per un envà de rajola massissa i rematat per un passamà perfilat amb algep i pintat; la volta és a la catalana amb dues rosques de rajola . També hi ha variants en el tipus i col·locació dels cabirons dels sostres, tot en funció de la importància de la peça a habitar: rectangulars verticals, amb motllures als dos costats per encaixar els revoltons, i damunt el paviment de rajola ceràmica a la part habitable. Quadrats i girats, per a la mateixa funció a la quadra. Al sostre de la cambra i de la pallissa són cabirons rectangulars llisos i rematats amb un enllistonat i un entaulellat de rajoles massisses i al damunt, terra i teules.

1.- “ENTRA” DE CARRO 2.- MENJADOR AMB LLAR 3.- PATI (CUINA ACTUAL) 4.- QUADRA / CORRAL 5.- DORMITORI 6.- PALLISSA 7.- CAMBRA / FALSA / MES AMUNT habitatge s. XVIII-XIX

a.- comú b.- llar / xemeneia c.- armari de paret d.- rebost e.- escala f.- balcó g.- pou sec carrer SANT JOSEP (Conills)

sostre per on s’abaixava l’herba fins el pessebre o menjadora. En la segona planta hi ha una habitació al carrer, amb un altre balcó, i la cambra darrere: té el sostre més alt, i ventila al pati (avui amb un accés al terrat nou de la pallissa el qual ha estat fet en èpoques posteriors a la seua construcció). Cal destacar en l’aspecte constructiu, l’escala, amb mamperlà de fusta, i taulells de dos

Sostres

QUÈ PASSA A LA VILA...? Entre 1700 i 1900, la vila, sobretot els seus ravals, viuen unes transformacions importants; a tall de curiositat, anotem-ne algunes:


De la vila, oficis i costums

40

FETS AL LLARG DE 1700 1707 S’ordena enderrocar la muralla, pel Duc de Berwich, després de la derrota d’Almansa, reconstruint-se tres anys després 1713 Cens: 1.072 habitants 1724 Comencen les obres del nou ermitori de Lledó 1770 Construcció de la caserna del Rei (a la cantonada del carrer d’Enmig i la Porta del Sol) 1783 Enderroc dels pòrtics de la plaça de la Neu i del carrer Major 1784 Construcció del pont del Millars 1790 Inauguració de la nova Sèquia Major 1792 S’inaugura el pou del raval del Calvari. Es fa tapar el pou de la juderia al carrer del Cavallers, els de Maig (quatre cantons), al carrer Major (davant el carrer de Villamargo) i al carrer d’Enmig (front el Coll de Balaguer). S’inicia la plaça Nova o del Rei, arrancant les oliveres de Panizares i Maceret, omplint-los de terra. S’inicien els establiments de cases en el lloc de les muralles Construcció del Palau del Bisbe al carrer del Governador 1794 S’enderroca el Portal de la Puríssima 1795 Cens: 11.155 habitants 1796 S’acaba d’enderrocar la resta de muralles 1799 S’acaba la Plaça Nova o del Rei dessecant-se la llacuna que hi havia i omplint-la de terra FETS AL LLARG DE 1800 Cens: 12099 habitants Enllumenat d’oli S’implanta l’aigua potable Comencen les obres del fort del Calvari Comencen les obres del fort de Santo Domingo Voreres al carrer Major, de Cavallers, de Sabaters, d’Amunt, d’Enmig, de l’Ensenyança, plaça del Rei, plaça de la Neu.. 1860 Carretera a Morella i Saragossa 1861 Inauguració del Nou Cementiri Municipal 1862 Inauguració del ferrocarril de València 1803 1833 1834 1838 1839 1847

BIBLIOGRAFIA CASTELLÓ SEGLES XVII-XX BALBÁS, J. A. (1987). El libro de la provincia de Castellón. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. BALBÁS, J. A. (1989). Casos y cosas de Castellón. Estudios históricos. Edició facsímil. Llibreries París-València. BARRERA, M. Y ESTEBAN, T. (1998). 1803, Demografía, familia y economía finales del antiguo régimen en Castellón de la Plana. Ajuntament de Castelló. BURRIEL DE ORUETA, E. L. (1971). Desarrollo urbano de Castellón de la Plana. GIMENO MICHAVILA, V. (1984). Del Castellón viejo. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. DEL REY, M. (1983). La Casa tradicional. Dins de Temes d’Etnografia Valenciana. I. Alfons el Magnànim. Dip. De València. SANTAMARÍA, M. T. (1995). El Parque de Ribalta. Estudio historiogràfico. Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura. SARTHOU CARRERAS, C. (1989). Geografia General del

1869 1869 1871 1876 1880

S’habilita l’antic Calvari com el Parc Ribalta Carretera a Tarragona Enllumenat de gas Es fa el Passeig de l’Obelisc S’obre el carrer de l’Enginy (Vera) unint-lo al carrer de Gasset 1882 S’aprova per RD el projecte del Port Primera pedra de l’Hospital Provincial S’obre la muralla al carrer de Sant Vicent fent-se el camí a l’estació 1884 S’autoritza la Societat la Fertilizadora per a la dessecació dels terrenys pantanosos i marjals entre Castelló i Benicàssim Enderroquen el portal de Morella, i el de Sant Francesc 1885 Inauguren la Plaça de Bous Teatre Nou al carrer de la Magdalena Inauguració del col·legi Consolació al carrer d’Antoni Maura Inauguració de la nova Audiència Comença la construcció del camí del Mar Enderroquen el portal de l’Alcora 1886 Sucursal del Banc d’Espanya a la Plaça de la Pau 1887 Enllumenen el far vora platja per primera vegada S’inicien les obres de la Presó al secà de Tosquella 1888 Funciona la Panderola 1889 Telèfon a Castelló i el Grau 1890 Primera pedra del teatre Principal, inaugurat el 15-2-1894 1891 S’inauguren les obres del Port en iniciar-se 145 metres del dic de llevant 1894 Primera pedra de l’església de la Trinitat 1896 Primera pedra de l’església de la Sagrada Família 1897 S’inaugura l’estàtua del Rei en Jaume I 1898 S’inaugura l’Obelisc 1899 S’inaugura l’enllumenat públic elèctric 1899 S’inaugura el Passeig de l’Obelisc Són suprimides dues cases al carrer d’Amunt i altres al carrer de les Creus (ara Plaça del Rei) posant-se en comunicació els dos carrers allargant-se el carrer P. Guimerà. Projecte d’urbanització del Grau 1899/1900 Cens: 29.904 habitants Reino de Valencia: Provincia de Castellón. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. TIRADO, J. P. (1974). De la meua garbera Editorial L’Estel. València TRAVER TOMÁS, V. (1926). Un plan general de ordenación y urbanización de Castellón. Societat Castellonenca de Cultura. BSCC TRAVER TOMÁS, V. (1982). Antigüedades de Castellón. Estudios histórico-monogràficos de la villa y su vecindario, riqueza y monumentos. Ed. facsímil. Ajuntament de Castelló VV.AA. (1993). Castelló en temps d’Isabel Ferrer. II Centenari d’Isabel Ferrer. Ajuntament de Castelló. VV.AA. (1996). Centenario de la Cooperativa Agrícola San Isidro y Caja Rural Castellón. Caixa Rural Castelló. VV.AA. (1996). Guia d’Arquitectura Castelló. Col·legi Territorial d’Arquitectes Castelló. Servei Publicacions Diputació de Castelló Portafolio Fotográfico de España. Castellón de la Plana (1996). Edició facsímil. Llibreries París-València.


41

D’oficis i telèfons a Castelló i altres consideracions Josep Miquel Carceller Dols

A la guia telefònica de la ciutat de Castelló de 1997 hi ha 120 pàgines, 480 columnes, més de 50.000 números i una bona pila de cognoms diferents, dels quals Josep Miquel Carceller, amic meu, ha triat 66 que fan referència a oficis, títols i ocupacions i representen 1.447 números telefònics. Quin invent això del telèfon! Jo ja em perd una miqueta, la veritat, entre tanta tecnologia digital. És el progrès, diuen. Déu sap on arribarem!

L

’aparició de l’artesanat és simultània al procés d’urbanització, ja en els temps més reculats de la història de la humanitat. Els artesans eren els homes que exercien un ofici amb les mans. Ja antigament trobem els primers menestrals: fusters, ferrers, picapedrers, sabaters,... Molts d’ells, amb gran sensibilitat, feien de l’ofici un art. A mesura que els anys passen, les ciutats emmurallades creixen, sorgeixen més necessitats i naixen nous oficis: comerciants, mercaders, teixidors, boters,... Tots els oficis tenien el seu patró, el qual protegia els qui l’exercien: sant Medir i també els sants Abdon i Senén, segons les contrades, els llauradors; santa Llúcia, les modistes; sant Eloi, els argenters i els ferrers; santa Cecília, els músics; sants Cosme i Damià, els

metges i els cirurgians-barbers; sant Josep, els fusters; sant Marc, els sabaters, etc. I totes les feines tenien la seua associació, que era el gremi, poderosa agrupació professional i religiosa – cada gremi era posat sota l’advocació del sant patró de l’ofici i, generalment, tenia altar propi -, que protegia els mestres, els oficials i els aprenents d’un mateix treball. Posseïen unes lleis molt estrictes amb les quals defensaven els seus agremiats, vetllaven per la feina ben feta –raó per la qual establien normes rigoroses per a passar l’aprenentatge–, cercaven mercat en cas de créixer la producció, etc. No fa més de cent o cent cinquanta anys que tot això ha canviat. La tasca artesana ha pres nous aires, s’ha transformat. Ara l’ésser humà quasi no treballa amb les mans directament, sinó que ho fa amb màquines, sovint robotitzades.


42

Tanmateix, en alguns racons de la nostra geografia, queden dones i homes que viuen i laboren, mig amagats, en la pau de la feina manual ben feta i ben acabada i que encara coneixen les eines que tenen noms ja oblidats pel comú del poble.

De la vila, oficis i costums ga, fil d’aram, filferro, fresadora, golfo, gresol, grifa, gúbia, mall, manxa, manxó, martell de bola, martell de forja, martell de pena, molls, mordassa, punxó, burí, rossinyol, serra, tallador, tas, tisores, torcedor, trepant,... Eines aquestes i tantes altres, les dels basters,

Manolo Alegre

Així si esmentem el fornal, l’enclusa o les tenalles, potser arribarem amb certa facilitat al ferrer o el manyà; segurament, però, no podríem afegir una llista molt més llarga d’eines o ferramentes d’aquests oficis, paraules perdudes en el temps, que en alguns casos ja quasi ningú no pronuncia, amagades als diccionaris més complets i els vocabularis especialitzats: arquet, baldufa, bigòrnia, botavant, broca, clau anglesa, clau cigonya, clau universal, cresol, escaire de mànec, far-

els albarders, els morrallers, els carreters, els espardenyers, els pastissers, els ebenistes... dissenyades per la saviesa ancestral destil·lada a través dels segles per artesans de mans hàbils. Al nostre territori les troballes més antigues de ferro corresponen als poblats i necròpolis hallstàdtiques del primer mileni aC., època de les invasions indo-europees, coneguda com primera edat de ferro, malgrat que el metall més utilitzat era el bronze. Ací va


43

ser la civilització dels ibers la primera a emprar el ferro. Amb el nom de ferrer es comprenien tots els oficis que treballaven el ferro, que s’havien aplegat a la Confraria de sant Eloi, que era un mena de federació en la qual s’integraven els manyans i els serralers, els ferrers de tall i d’obra grossa, els calderers, els ferradors i manescals i, des del segle XVIII, els llanterners. Formaren així el nucli més important dels menestrals metal·lúrgics, als quals s’uniren encara altres oficis com els pedrenyalers, els escopeters, els canoners, els cuirassers, els espasers, els picadors de llimes, els daguers, els fasconers, els rellotgers, els argenters i els ferrovellers. Els ferrers de tall o mestres d’obra negra eren una altra de les especialitzacions de l’ofici de ferrer, força interessant perquè aquests artesans fabricaven les eines pròpies del treball agrícola: els magalls, les arades, les dalles, les falçs, els falçons, els càvecs, els cavegons, les aixades, les destrals,... Als pobles no hi havia tantes distincions. Tots els treballs del ferro, els feia el mateix ferrer. Serrallers i manyans foren els primers oficis que es van separar del conjunt dels que componien el ferrer. El serraller es va especialitzar principalment en la forja, que és l’art de convertir els lingots de ferro en una peça utilitària ( reixes, picaports, balcons, empocadures de panys, claus, llangardaixos o esquinçarobes, penells, clemàstecs, caps foguers, teieres, graelles, llums de ganxo, fanalets,...). És un ofici que requeria una fortalesa física considerable i un gran enginy, per això se’ls anomenava manyans, o siga manyosos. Per a ser serraller calia un llarg aprenentatge i una certa sensibilitat artística. S’ha de saber donar els cops justos i precisos damunt l’enclusa, i emprar les tenalles per a estirar-lo o recargolar-lo, el tallant per a tallarlo i la llima per a rebaixar-lo, i després, amb

el punxó de pics o amb el punxó tallant i el cisell, anar-li traçant dibuixos mentre la peça és subjectada al cargol. I, encara, cal saber manejar la serra i el trepant de broca i la tibanella o barrina, que és una eina que sembla un arquet de violí i serveix per a foradar; i també manejar les tisores quan és qüestió de tallar ferros de poc gruix. Recuperar la memòria d’alguns d’aquells oficis que el progrés ha fet desaparéixer i aquells noms és bo, és necessari, és enriquidor, i és la missió encomanada a museus etnològics o publicacions com la nostra. Noms d’eines, de tècniques, d’oficis tradicionals. Oficis que han esdevingut llinatges i figuren als carnets d’identitat a la casella on cal posar els cognoms, com els que he espigolat de la guia telefònica de Castelló, consultant els primers, referits a la nostra ciutat i que fan referència, en català, a oficis i/o ocupacions i/o títols. Faig constar al costat de cadascun dels cognoms quantes vegades apareix a la guia: Arquer (2): soldat armat amb arc. Ballester (101): soldat armat amb ballesta. Barber (1): qui té per ofici afaitar la barba i tallar els cabells. Antigament els barbers exercien també la cirurgia menor (sagnies, aplicació de sangoneres, extracció de dents,...) “Ni metge jove, ni barber vell“ “Ni barber mut, ni músic catxassut “ Baró (1): a l’alta edat mitjana, home notable. El mot, d’origen germànic, primitivament significava home lliure. A partir del segle XIII, a la corona catalano-aragonesa, feia referència al senyor que tenia el domini jurisdiccional d’una baronia. “Ni dona prop de barons, ni estopa prop de tions”. Boters (3) (de boter): a) qui té per ofici fer bótes de fusta. b) qui té per ofici fer bots i bótes de cuiro. c) conductor d’un bot o barca petita de transport.


44

Bover (2) a) pastor de bous. “Ahir bover, avui cavaller“ es diu d’algú que ha millorat de posició. b) tripulant d’una barca que pesca al bou. Caballer (31) (de cavaller): a) qui va a cavall. “Tot bon cavaller cau“ volent dir que tothom té debilitats i desencerts. b) qui ha rebut l’orde de cavalleria “Cavaller a la guerra i pagès a la terra“. c) persona noble, descendent d’antics posseïdors de l’orde de cavalleria. Cabrera (31): dona que guarda un ramat de cabres. Carceller (87) (de carcerer): guardià de la presó. Carnicer (7) (de carnisser): home que té per ofici matar i vendre caps de bestiar “Val més donar guany al carnisser que a l’apotecari“. Colomer (30) (amb grafia incorrecta Colomé (6)): a) lloc destinat a tenir-hi coloms. b) el qui es dedica a criar coloms. Corder (2): home que fabrica o ven cordes “Cànem de corder, fila’l com ve“ El menes-

De la vila, oficis i costums tral corder treballava amb lli, espart i essencialment amb cànem i la seua producció era destinada a cordes per a vaixells. A València són documentats entre 1531 i 1815, amb ordinacions aprovades el 1748, quan el gremi tenia 115 mestres i 100 oficials. Tenien un hort per a obradors comuns. El segle XIX es transformaren en Associació Industrial de Corders. A Castelló durant el segle XVIII la creixença

Manolo Alegre

Manolo Alegre


45

de la vila anà lligada al conreu del cànem (80.000 roves - 1 rova = 26 lliures = 10,4 kg. - anuals cap a la fi del segle) i a la producció de seda ( 8.000 lliures – 1 lliura = 400g. aprox. - a la mateixa època); amb el segle XIX aquesta prosperitat no desencadenà un procés d’industrialització, i la vila mantingué el seu caràcter agrícola, confirmat amb l’expansió del conreu de la taronja. El cànem (Cannabis sativa) com totes les canyes, creix en terrenys frescos, humits i abrigats del vent. La fibra tèxtil del mateix nom s’obté d’aquesta. Després de la sega s’espolsava amb forques o amb rampins les garbes a fi que se’n desprengueren de les fulles i es batia amb la mà o un bastonet. El cànem, llavors, s’amerava en un safareig o bassa. Després de secat al sol, s’amuntegava en una gran garbera prismàtica. L’operació del bregat o batuda, anomenada agramada al País Valencià, es feia per colles (agramadors) de treballadors amb un aparell d’esmicolar el cànem (agrama) L’agramador accionava la maça o el percussor per tal d’esmicolar les garbes a maçades i traure’n els brins o fibres. Les canyes que romanien agafades encara a la fibra s’anomenaven canyamissos. Al País Valencià, per tal de raure la garba i traure els canyamissos, l’agramador la sotmetia a la pressió de la llengua de la maça i l’estirava; després desvencillava la garba i en bregava les cimes o part superior accionant la maça. Un altre agramador carmenava les garbes amb una pinta de tres o quatre pues de ferro i doblegava i llisava els maços de bri que en resultaven. A Castelló en 1769 el gremi de soguers estava format per 148 mestres i 18 oficials. L’any 1744 aquesta corporació va comprar l’Hort dels Corders, situat a l’oest de la població –on ara està Hisenda i estan a punt d’inaugurar un nou pàrquing– per concentrar-hi els processos de fabricació.

Correcher (3) (de corretger): a) Fabricant o venedor de corretges. b) qui té per ofici fer brides, cabeçons i altres guarniments a base de cuiro i sola, com cints o cinyells, anomenat també, per això cinter. A València, els corretgers aparegueren el 1283; eren establerts al carrer que fou anomenat de la Corretgeria Vella. El 1472 s’uniren amb els cinters estrictes, dels quals s’havien separat. Les darreres ordinacions són les del 1772.

Manolo Alegre

Corredor (10): Persona que té per ofici intervenir en compres i vendes i en altres contractes, anunciant-los, posant en relació les parts contractants, oferint mercaderies o preus, etc. A la Corona catalano-aragonesa, l’ofici ja és esmentat al segle XIII, a València el 1283. A partir del segle XIV es distingeixen diverses classes de corredors segons les mercaderies i les formes de venda, classes que poden ser agrupades en les de corredor de coll: que tenia el dret de vendre a l’encant tota mena de béns mobles i immobles. Depenia dels consells municipals i exercia alhora l’ofici de crida i de trompeter, encarregat de la difusió d’avisos i de disposicions oficials; i les de corredor d’orella que intervenia en els contrac-


46

tes de compra-venda de productes d’importació i d’exportació, en la negociació de lletres de canvi, en la contractació d’assegurances marítimes, en el peritatge de teixits, de naus i de mercaderies. Els corredors d’orella aparegueren a la Baixa Edat Mitjana vinculats a les llotges i als consolats de mercaders. Al segle XVIII n’hi havia 20 a València. Cubertorer (9) (de cobertorer): fabricant de cobertors. Darder (1): menestrals que fabricava o venia dards. Duch (5) (de duc): títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és normalment per damunt del de marquès i per sota del de príncep. Escriba (5): a) redactor de texts i copista a l’antic Pròxim Orient. b) el qui era versat en la Torà o llei de Moisès. Escrivà (3): el qui tenia al seu càrrec la redacció i l’autenticació d’actes i contractes posats en pública forma i de les actuacions judicials, governatives i administratives. L’escrivà s’especialitzà en èpoques modernes com a actuari de la cort judicial o administrativa, mentre els notaris exercien aquesta activitat en l’establiment d’actes i contractes. “A bé o mal andar, de ta part l’escrivà“ Escuder (59): fabricant d’escuts. Esteller (21): tallador de fusta. Fabra (59) (de fabre, del llatí fabru = obrer): antigament = manyà, ferrer Ferrer (178) (amb grafies incorrectes, també: Farré (1) i Ferré (4) ): home que fabrica objectes de ferro o que treballa el ferro. L’ofici de ferrer fou el punt inicial de l’especialització dels gremis metal·lúrgics. A València, des del 1283 hi hagué un gremi de ferrers, unit en principi amb els argenters i els manescals, antigament menescals ( persones que tenien cura de les malalties de les bèsties; l’ofici de manescal era estretament relacionat amb el de ferrador; la unió de l’ofici de ma-

De la vila, oficis i costums

Ferreria a Castelló, final s. XIX. Rafael Fabra Calduch

nescal amb el gremi de ferrers – tot mantenint una certa autonomia professional– es mantingué fins a les acaballes del segle XVIII i el primer terç del XIX, abans que l’antic manescal es transformés en l’actual veterinari). Fletcher (3) (de fletxer): a) home armat d’arc i fletxes. b) persona que fa fletxes. Fontaner (1): persona que té cura del bon funcionament de les fonts i de la distribució de l’aigua. Forner (23) (amb grafia incorrecta, també: Forné): a) persona que fa o ven pa. b) el qui tenia forn per a coure el pa que portaven particulars i igualment carn, peix,... La desaparició del pastar casolà, sobretot a les ciutats, els féu perdre importància com a ofici propi i donà lloc a l’acaparament per part del flequer de tots els treballs relacionats amb el pa i el forn. La formació d’un gremi únic de forners i flequers fou general. Forners i flequers tenien el privilegi de no acudir a la host en cas de guerra, perquè l’ofici era considerat indispensable. Fuster (19): a) el qui per ofici fa objectes de fusta, treballa la fusta. b) menestral que treballava la fusta. Els fusters formaven un gremi amb nombroses varietats. Successivament se separaren del gremi els oficis dedicats a la


47

fabricació d’objectes molt concrets i a decoració: capsers, dauradors, escultors, cadiraires. També els oficis d’entallador i d’encepador derivaren del nucli comú de la fusteria. A València, el gremi de fusters, citat ja el 1282, rebé ordinacions el 1434, el 1656 i el 1774. Comprenia també els entalladors, els retaulers i els mestres de fer carros. Jover (9): a) home que fa jous. b) pareller, treballador que llaurava amb un parell d’animals junyits. Machordom (2) (de majordom): De maior domus “major de la casa“. a) Criat principal, encarregat de portar l’administració d’una casa o alqueria o de les distintes propietats d’un senyor. b) funcionari encarregat de portar l’administració d’una comunitat o empresa. Mañá (22) (de manyà): artesà que fabrica i ajusta panys, claus i altres objectes de ferro per a edificis i mobiliari. Marí (30): persona que té per professió navegar; es diu especialment dels tripulants de vaixells de guerra i dels oficials o pilots de vaixells mercants. Mariner (3): persona que treballa professionalment en la maniobra d’un vaixell o de qualsevol embarcació.”Quan resa el mariner, és molta la por que té“. “Qui no vol fer bondat, a mariner o a soldat“. “Mals mariners, bon vaixell“. “No pot dir cap mariner: d’aquesta aigua no beuré“.“Gelós i mariner, bona desgràcia té“ “Quan la mar va bé, tothom és bon mariner“. Marqués (39): antigament, governador o senyor d’un territori fronterís o marca; actualment, noble que en la jerarquia dels títols nobiliaris està entre el comte i el duc. “Fer vida de marquès“ viure opulentament. “Més val ser ric pagès que no pobre marquès“. Mercader (1): persona que comercia a l’engròs en tota mena de productes i amb un abast ampli, per oposició a botiguer. A l’An-

tic règim, membre d’un estament que comprenia les professions lligades al comerç a l’engròs, inclosos els armadors i patrons de nau , els banquers i canviadors, els corredors d’orella, els arrendadors d’imposicions i altres negociants. Tenien atribucions i drets polítics definits. “Cada mercader lloa les seues coses“. “El mercader i el porc no se sap el que té fins que és mort“. “El mercader a la plaça i el menestral a sa casa“. Meseguer (48) (de messeguer): persona que guarda les messes (sembrats de plantes segadores). Mestre (38): a) el qui ensenya ciència, art, ofici, o té el títol per a ensenyar-ne. b) títol que es donava al menestral que arribava al tercer grau del seu ofici. c) el qui condueix el personal o dirigeix les operacions d’una obra, d’un servei. “ Ningú naix mestre “. “ Mestre manco, fadrí groller “. “Les obres fan el mestre “ . “Mestre de tot, oficial de no-res“ . “Qui amb bon mestre va, bon ofici aprèn“. “No hi ha millor mestre que la necessitat“ Moliner (108): qui té al seu càrrec un molí; qui treballa en un molí. “El moliner sempre parla de moles“ es diu referint-se a algú que té propensió a parlar d’un mateix assumpte. “El moliner tira l’aigua cap al seu molí“. “Hortolans i moliners mai no esguerren la collita“ “Cent sastres, cent teixidors i cent moliners, tres cents lladres“. “Quan Cristo feu testament, / amb lo seu poder deixà / que en el cel no puga entrar / notari ni escrivà / ni cap moliner de vent.“ ( cançó popular ). Notari (2): funcionari públic autoritzat per donar fe, conforme a les lleis, dels contractes i altres actes extrajudicials. Durant molts segles van ser molt pocs els notaris que haguessen cursat els estudis generals i que tinguessen coneixements de dret. El seu prestigi era ínfim i el seu treball era considerat un ofici vil, fins a l’extrem que no podien tindre càr-


48

recs de govern en determinades municipalitats i que mai no foren admesos als estaments nobiliaris. La Llei de Notariat del 1862 marca l’inici del notariat contemporani. “Notaris i advocats, a l’infern a cabassats“. “Al notari, bo o dolent, procura tindre’l content“. Oller (2) (Amb grafia incorrecta Ollé (1)): qui fa o ven olles i altres atuells de terrissa. A Barcelona, l’ofici dels ollers formà part com a confraria del Consell de Cent. El gremi, organitzat el 1304 i format per ollers, gerrers i rajolers era sota l’advocació de sant Hipòlit. Ortolà (2) (d’hortolà): qui conrea l’hort. Pachés (54) (de pagès): home o dona del camp que es dedica al conreu de la terra. “Fer el pagès“ fer el desentès, l’ignorant, per evitar-se molèsties o compromisos. “ Més val ser un ric pagès que un pobre marquès“ “Pagès que molt caça, deixa caure la casa“. “El pagès que para llaços, no camina per bons passos“. “Està el pagès entre dos advocats com un pagell entre dos gats“. Palmer (5): qui treballa en la recol·lecció, venda o elaboració de palmes. Pastor (118) Pastora (1): qui mena bestiar a pasturar. Peraire (13) (de paraire): el qui es dedica a preparar la llana per a ser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la, etc. Pescador (4): que pesca. Els pescadors que pesquen amb art (palangre, bou,...) i amb barca formen, per a la seua retribució, una societat amb el patró. A Castelló el total dels diners bruts guanyats durant la setmana s’anomena “monte mayor“. De forma general, aquests diners es reparteixen de la següent manera: 1) Del “monte mayor“ es descompten les despeses de gas-oil, l’oli de greixatge,... 2) De la resta el 50% és per a l’armador de la barca (el propietari) i la resta per als tripulants. 3) Aquest darrer 50% es reparteix a parts iguals per a cada pescador i remenda-

De la vila, oficis i costums dor i mitja part per al pocero. 4) El patró i el maquinista reben, a més a més, una part o una part i mitja del 50% de l’armador, que és qui corre amb les despeses de reparació dels desperfectes de la barca i de les arts. “Pescador que pesca un peix, pescador és“. “Pescador i caçador, o fam o fred o calor“. “Pescador d’ham, pescador de fam“. “Pescador de canya, la fam l’escanya“. Pinter (2): qui fabrica o ven pintes (estris de metall, fusta, os, vori, matèria plàstica, etc, amb pues més o menys espesses, que serveixen per a desembullar i pentinar els cabells). Pintor (2): a) persona que té per ofici pintar parets, portes,... b) persona que exerceix l’art de la pintura. A València, els pintors formaven part, a les acaballes del segle XV, del nombrós gremi de fusters. El 1521 obtingueren ordinacions separades. Porter (1): a) persona que té la custòdia de la porta o entrada d’una casa particular, d’una escola, d’una oficina, etc. b) en certs jocs com l’handbol, el hoquei o el futbol, el jugador que defensa la porta. Sabater (30) (amb grafia incorrecta: Sabaté (1)): persona que fa o adoba calçat o en ven. Es fa remuntar l’existència corporativa dels sabaters al 1203 amb la fundació de la confraria de Sant Marc. L’ofici de sabater era primordial dins el conjunt de la menestralia tradicional. El sabater era un menestral important: féu nàixer diversitat d’associacions

Manolo Alegre


49

professionals i ja apareix en bon nombre de retaules gòtics. L’arranjador de sabates, ataconador o pegot, era un ofici pobre, derivat de l’anterior. Les ordinacions a Castelló corresponen al 1742. La vida corporativa dels mestres sabaters superà l’extinció del sistema gremial i arribà fins al segle XX. “Qui és sabater, que face sabates“. Sangrador (3) ( de sagnador ): persona que es dedicava a sagnar malalts. Sastre (13): menestral que fa i ven vestits, especialment per a homes. El gremi de sastres era el més important dels oficis de la confecció; al voltant se’n trobaven altres de més especialitzats, menys nombrosos i de menys importància econòmica i social, com els de calceter, peller o giponer. Posat sota l’advocació de santa Maria Magdalena, el gremi de sastres era, pel nombre dels seus confrares, el primer o dels primers de les grans ciutats. A Castelló els foren concedides ordinacions el 1744. “Sas-

BIBLIOGRAFIA ALCOVER / MOLL.Diccionari Català-Valencià-Balear . Ed. Moll COROMINES, JOAN.Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial Edicions. Barcelona 19791990 CONCA, MARIA. Els refranys catalans. Ed. Tres i Quatre. 1988 DIVERSOS. Museu de la vida rural. Nadala de la Fundació Jaume I. 1989

tres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners“. Seder (7): qui fabrica o ven seda. Serer (6) (de cerer): qui fa o ven cera i ciris. Soler (139) ( amb grafia incorrecta: Solé (5) ) el qui fabrica, adoba o ven soles de sabata o d’espardenya. Tintoré (4) (de tintorer): persona que té per ofici de tenyir matèries tèxtils. Antigament eren menestrals que constituïen dues corporacions: els tintorers de draps o de llana i els tintorers de seda i teles. Torner (23) (amb grafia incorrecta: Torné (1)): a) persona que treballa en un torn o té al seu càrrec el maneig d’un torn. b) menestral que treballava la fusta amb torn. Constituïa una especialitat de l’ofici de fuster, del qual se separà, juntament amb la de capser. Els torners fabricaven petits objectes de fusta ( boles, tinters, canelobres ), amb finalitat decorativa, també treballaven el vori. Vaquer (23): pastor de vaques.

DIVERSOS. Enciclopèdia Catalana. Ed. Enc. Catalana.1976 DIVERSOS. Gran Enciclopèdia Valenciana . Difusora de la Cultura Valenciana. DIVERSOS. Vocabulari comercial.Generalitat Valenciana.1986 DIVERSOS. Castelló en temps d’Isabel Ferrer. Ajuntament de Castelló. GUIA TELEFÒNICA DE CASTELLÓ 1997


De la vila, oficis i costums

50

Cadirer

Manolo Alegre

Granerer

Manolo Alegre


51

Oficis relacionats amb l’espardenya Emília Nebot Aguilella

D’ espardenyes, espardenyers i espardenyeres, que no d’ espardenyades ha escrit Emília Nebot. Calcer de feina, calcer de festa. El cànem, l’espart, els corders, les vetes,... Les tècniques i les eines seculars. Passat de quotidianitat; present de balls, de danses, d’estima per la tradició,...

E

ncara que hi ha constància de l’existència de corders abans de l’expulsió dels moriscos, la introducció de la indústria espardenyera al País Valencià s’atribueix tradicionalment als catalans que van repoblar l’antic Regne de València. L’ofici d’espardenyer ha estat una activitat complementària a d’altres oficis: llaurador, carboner, barber... i que practicaven en època de pluja o fred. Constituïa una font importantíssima d’ingressos a les nostres comarques. A la ciutat de la Vall d’Uixó al s. XVIII hi havia aproximadament quatre-cents espardenyers, els quals confeccionaven diàriament uns vuit-cents parells d’espardenyes. En l’elaboració de l’espardenya homes i dones tenien reservades distintes funcions. Mentre ells s’ocupaven de confeccionar per mitjà de l’aixereta la sola, les dones hi adaptaven la resta (punteta, taló i treneta) que abans havien cosit a casa o als tallers.

El gremi d’espardenyers , des de l’Edat Mitjana, ha anat unit al dels corders ja que la corda és necessària per a l’elaboració de l’espardenya. La corda, la feien els corders amb fibra natural que podia ser jute, espart i, principalment, cànem.

Taller d’espardenyes

El cànem (Cannabis Sativa): El cànem és una planta herbàcia anual, de tija erecta, fistular, de fulles grosses, aspres, de color verd focs i olor penetrant. És originària de les estepes d’Àsia, a Europa fou in-


De la vila, oficis i costums

52

troduïda pels grecs i, especialment, pels romans. El seu conreu té per finalitat l’obtenció de la fibra anomenada cànem. Es sembra a la primavera i la collita es fa al juliol. Apareix documentació sobre el conreu del cànem a les nostres terres al segle XI, i al segle XIV el conreu de cànem ja era molt freqüent a Castelló encara que assolí la seua plenitud al segle XVII; això ens ho dóna a entendre la quantitat de tractats sobre com millorar les tècniques de conreu del cànem. Al XVIII el conreu de cànem va ser central en la vida econòmica de la ciutat de Castelló; comerciants, artesans, llauradors i rendistes estaven tots implicats en el conreu, elaboració i comercialització del cànem, de forma que al 1748 “...en la Gobernación de Castellón se recogieron 40.575 arrobas de cáñamo, de las que un 98,7% corresponden a Castellón de la Plana...”. La producció de cànem, que arriba al seu màxim a la segona meitat del segle XIX, ha anat disminuint gradualment a causa de la competència d’altres fibres com ara el cotó, l’espart, el jute o les fibres artificials d’una banda i d’altra per les dificultats per a aconseguir la mecanització necessària per a la transformació de la fibra, cosa que fa necessària una gran quantitat de mà d’obra, i, finalment, perquè va anar disminuint la necessitat de corda en desaparèixer la navegació a vela i ser substituïda l’espardenya per la sabata.

Després de la sega del cànem, s’expolsen amb forques les garbes a fi de desprendre les fulles. Seguidament s’ameren les garbes de cànem en una bassa per a aconseguir desprendre els lligaments que uneixen les fibres. Aquestes basses eren motiu de crítica per part de la població a causa de l’olor perquè es convertien en vertaders focus d’infecció per l’estancament de l’aigua. Després d’assecat el cànem al sol, s’amuntona en una gran garbera i comença l’operació d’agramar (picar el cànem per a traure la fibra de la canya). Després es carmenen les garbes amb una pinta de tres o quatre pues de ferro fins que s’allisa la fibra de cànem. Aquestos processos solien produir residus (borres) que en ser respirats pels agramadors provocaven dolències bronquials. Un cop pentinat, el cànem ja és llest per a fer cordes, les quals s’utilitzaven per a les cavalleries, en la navegació, els sacs, les soles d’espardenya i fins i tot les de millor qualitat s’utilitzaven en la fabricació de teixits per a ser brodats. Les fibres curtes (estopa) eren utilitzades per omplir juntures en màquines.

Mètode d’obtenció del fil de cànem:

Bassa de cànem

Hort de corders


53

“Menaor” i “filaor”

L’elaboració de la corda requeria que els corders o soguers s’agruparen en espais amplis on treballar el cànem per a poder fer anar les rodes (generalment fetes anar per xiquets de 7 ó 8 anys anomenats menadors a canvi de la berena) i allargar la corda. Aquestos espais característics on es desenvolupava el procés de fer les cordes de cànem per part del gremi s’anomenava hort dels corders, normalment hi havia arbres (garroferes, figueres...) que donaven ombra als corders en les llargues jornades d’estiu. A Castelló tothom sap on es trobava un dels emplaçaments dels filadors, ja que avui encara manté el seu nom. L’hort dels corders de Castelló estava dividit en parcel·les i cada parcel·la pertanyia a un filador, aquestes parcel·les passaven en herència als fills.

roba gruixuda, empenya feta amb dues vetes que es lligaven al turmell. Ha estat el calçat tradicional dels llauradors, sobretot a zones poc humides i també de les classes populars urbanes. Per la seua lleugeresa fou utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalano-aragonesa i el 1694 fou imposada per decret reial a la infanteria hispànica. La fabricació d’espardenyes fou tradicionalment feta en obradors de caire familiar arreu del Països Catalans on es conreava el cànem. Les zones espardenyeres de la Vall d’Uixó, Elda, Elx a partir del s. XVIII sobretot durant les guerres carlistes i colonials van adquirir un gran desenvolupament. A la Vall d’Uixó des que l’espardenya fou adoptada per l’exèrcit com a calçat de campanya , la indústria espardenyera estava condicionada per les demandes militars, la qual cosa es mantindria fins els nostres dies en la reconvertida indústria del calçat.

Fabricació de l’espardenya ESPARDENYA: Calçat amb sola de cànem trenat (o espart o jute), puntera i taló de

Espardenyers


De la vila, oficis i costums

54

protagonisme les dones, les quals es distribuïen la faena de la següent manera: - Talladores de cortes: tallaven la careta i el taló de lona als tallers. - Repuntadores de cortes: solien treballar a casa. - Encaradores: unien la careta i el taló a la sola de les sabates. - Tancadores: rodejaven l’espardenya amb un festó , unint de manera més forta la sola amb el corte i a la punta de l’espardenya feien la punteta o pereta amb el mateix festó. D’aquesta manera al voltant del món Dones repuntant cortes

Amb el cordell fet pels corders, les dones feien l’aixereta (trena de corda) la qual es portava als cosidors. Els cosidors treballaven en un banc de fusta a casa, al taller o als horts dels corders on es construïen unes parets de pedra per a protegir-se del fred durant l’hivern. Primer ordien , és a dir, enrotllaven l’aixereta en forma de caragol i anaven donant forma de sola cosint l’aixereta ordida, aquesta faena en alguns llocs com la Vall d’Uixó era realitzada per dues persones diferents, és a dir per l’ordidor i pel cosidor. A partir d’aquest moment prenien el

Agulles de solero i aixereta

Toni Vaquer

Guants i agulles per cosir espardenyes

Toni Vaquer

de l’espardenya es van desenvolupar una sèrie d’oficis diferenciats per sexe i que podem incloure dins del putting-out system ( sistema de treball pre-industrial en el qual el treball no es realitzava en una fàbrica sinó que es realitzava a casa del treballador amb el consegüent estalvi de despeses per al patró, -amo en denominació popular d’alguns pobles-). Posteriorment en els pobles on es va implantar amb força el treball de l’espardenya, va donar lloc a la indústria del calcer –Elda, la Vall d’Uixó...- perdent prota-


55

gonisme l’espardenya per a passar a fabricar sabates amb el consegüent canvi de tècnica. Actualment, encara trobem xicotets fabricants/artesans que mantenen la producció d’espardenyes tradicionals a Borriol, Castelló, La Vall d’Uixó...

BIBLIOGRAFIA BARRERA AYMERICH, M. I ESTEBAN CASTILLO, T.: 1803: Demografía, familia y economía del antiguo régimen en Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló. ENCICLOPÈDIA CATALANA. DIVERSOS: El Temps Passat. Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó. 1997. Pentinadors de cànem

Espardenyers al carrer Guzmán de la Vall d’Uixó, anys 40

Toni Vaquer


De la vila, oficis i costums

56

TIPUS D’ESPARDENYES

Aragonesa

Taverner

Borrianenca o Gometa Costero

D’espiga

Gra d’arrós o minyonera

Valenciana o de llesta

Valenciana de w


57

Arrima’t a bon arbre i tindràs bona… fusta Ferran Aparisi i Monfort

E

L FUSTER: MENESTRAL (persona que professa una art mecànica i que antigament formava part d’un gremi o confraria) que treballa la fusta. En tots els pobles antics dels que es té noticia existia, més o menys rudimentari l’art de treballar la fusta, malgrat que en alguns com Egipte, no hi haguera o escassejara, se la procuraven dels pobles veïns. Els assiris empraven especialment xiprer, els grecs i romans el pi làrix, el cedre, l’avet i altres fustes resinoses, produïdes en llur països o colònies. Amb tot, la fusta més resistent i apreciada pels grecs i romans fou el banús, portada de l’Índia. Sembla que grecs i romans coneixien l’art d’emmetxar (tècnica d’unir les peces), mal-

grat que no ens hagen arribat obres de fusta. Els romans heretaren dels grecs l’art de la fusteria i l’ús de moltes eines, que encara les emprem noslatres. Entre elles el puntacorrent, l’aixa, la destral, la maça, el ribot, la barrina, la serra, la gúbia, la raspa. En l’edat mitjana s’emprava sobretot el roure, l’alzina, el cedre, el pi làrix i la noguera. El roure, molt usat en la construcció, el submergien en aigua i després l’apilaven ben ventilat. No es gastava fins que no era molt sec i, per tant, no es doblegava, també el fumaven o el pintaven de mini per conservar la fusta. Els àrabs estimaven molt la fusta de làrix. La importància que tenia aquest treball es veu en el fet que antigament els fusters forma-

• “Justa la fusta” (això mateix) –els vaig contestar als meus amics del Rebombori quan, ara fa deu anys, em van preguntar si jo era, de veritat de la bona, un follet.

• “Justa la fusta“ –li hauré de contestar, perquè jo no puc mentir, a qualsevol lector o a qualsevulla lectora que em pregunte si paga la pena llegir l’article, sobre l’ofici de fuster, que ha escrit el professor i biòleg, carter rebomborià per excel·lència, Ferran Aparisi.


58

ven un gremi amb nombroses varietats. A València, el gremi de fusters, citat ja l’any 1282, rebé ordinacions el 1434, el 1656 i el 1774, comprenia també els escultors, els entalladors, els retaulers i els mestres de fer carros. Aquest gremi tingué molt de poder fins que entre 1847 i 1860 es produí la reconversió gremial però, amb tot i això, es mantingué una certa organització de l’ofici per defensar els interessos dels mestres associats. L’estructura professional en un taller de fusteria ha estat molt constant, des de l’antiguitat fins fa pocs anys. Al front del taller estava el mestre, que era el que dissenyava l’obra o feina a realitzar, distribuïa les tasques, triava la fusta, en una paraula, el que dirigia. Després estaven els oficials, treballadors que coneixien l’ofici en major o menor grau, eren els encarregats de realitzar les diferents feines. Per últim estaven els aprenents, jovenalls que acabaven d’entrar en l’ofici i que per aprendre’l treballaven durant una temporada gratis; la seva tasca era la d’ajudar els oficials en les diferents feines i al mateix temps fixarse i anar aprenent. En aquell temps solien ser objecte de diverses bromes, que entre altres funcions tenia la d’espavilar-los. Per exemple - Una vegada va un oficial i li diu a l’aprenent “mira si aquesta taula està recta”, la taula que estava damunt del banc, estava plena d’aigua. Quan l’aprenent estava mirant, l’oficial va lliscar la mà amb força i el va mullar tot. L’aprenent es va venjar un dia que li mullava les falques amb cola a l’oficial, que estava armant una porta, li les pintà per la part de dalt, on s’agafaven amb els dits, i així se’ls enviscà tots. Les malediccions es plovien - Una altra, fou aquella que van enviar un aprenent al taller del manyà a que li deixaren l’enclusa per doblar un clau. Al pobre aprenent li van carregar l’enclusa al coll i cap a la fusteria, una vegada allí li van dir que ja no

De la vila, oficis i costums calia i que anara a tornar-la. Al cap d’una estona el van tornar a enviar-l’hi perquè els feia falta de nou i després tornar-la, fins que el van espavilar un poc. - A un aprenent d’una famosa botiga de teles el van enviar al taller de fusteria a que li deixaren la garlopa per planejar les vores d’una tela. El pobre passerell va anar amb l’encomanda, i al taller, que no eren borts ni res, van comprendre que era un broma Li van omplir un sac de marreguera ple de trossos i tascons de fusta de carrasca , tot i dient-li “porta-ho amb compte, que no et caiga que pot trencar-se i no ho obrigues que et pots tallar” , allí et veus l’infeliç tot carregat i cap a la botiga. Al cap d’una estona li ho feren tornar. La jugada es va repetir algunes vegades fins que se li va ocórrer mirar dins del sac i veure de què es tractava.

Manolo Alegre

LA FUSTA Evidentment, la matèria primera d’una fusteria és la fusta. Aquesta és un producte dels arbres, conseqüència del seu creixement en grossor. Als arbres de zones temperades i fredes, en primavera se li afegeix un anell de color clar i poc dens. A l’estiu i la tardor es for-


59

ma un altre anell de color més bru. De manera que una banda clara i una fosca constitueixen un anell anual, és per això que a la secció d’un tronc hi ha escrita la seva edat. Més encara la història de la seva vida, ja que no hi ha dos anells iguals perquè l’arbre creix de manera diferent cada any, en funció de les condicions climàtiques. Com a conseqüència d’aquest procés es poden distingir tres grans zones en un tronc vell: L’escorça a l’exterior recobrint la soca; l’albeca, blanquinosa i tendra, situada immediatament cap endins i formada pels teixits conductors actius (els dels últims anys); el cor o duramen, central, dur i de color bru, constituït per elements inactius impregnats de tanins, resines i altres substàncies químiques. La fusta del duramen és molt apreciada per la seva duresa i perquè difícilment es podreix. No obstant això, els arbres anomenats de fusta blanca no fan duramen, és el cas dels xops, til·lers, etc... Però en l’àmbit mediterrani, molts arbres de fulla perenne no tenen ritmes de creixement clars. Així poden créixer durant l’hivern, si és suau, i aturar-se durant la primavera si és seca. De manera que en alguns arbres els anells són poc visibles i cada anell no sempre es correspon a un any. Els arbres de la Mediterrània escriuen la seva història amb una lletra poc clara. Les diferents propietats de la fusta corresponen a les diferents maneres en què s’agrupen les cèl·lules de la planta per formar teixits, que són característics de cada espècie. Entre les diferents característiques i propietats de la fusta, n’indicarem solament dos per la seva importància. * COLOR: en general podríem dir que els colors intensos són típics de les fustes dures, metre que els pàl·lids són més propis de les blanes. Els colors grisos són signes de malalties, igual que passa amb les persones. Possiblement això siga l’origen de l’expresió “ser

de bona fusta” com a indicatiu de bona salut i bon caràcter. * OLOR : és degut a l’evaporació lenta de les resines i olis essencials que conté la fusta. L’aroma és més intens en la fusta recent tallada i va disminuint amb el temps. Normalment un bon olor és signe que la fusta és sana. En les regions tropicals hi ha més fustes aromàtiques que en les regions temperades. La intensitat de l’olor està directament relacionat amb la durabilitat de la fusta (car en tenir més resines augmenta la resistència davant els fongs i els insectes xil·lòfags). Res més, pel moment, en quan a enginyeria forestal. Per a més informació, consulteu les pàgines més o menys grogues de les enciclopèdies i llibres de botànica. TIPUS DE FUSTES Els boscos mediterranis actuals no són grans productors de fustes. Però no sempre ha estat així, dels boscos de les muntanyes mediterrànies, a l’antiguitat i fins segles recents, eixien excel·lents fustes per a la construcció naval, que fou una de les bases de la civilització mediterrània, i per a molts altres usos. En qualsevol cas, les espècies de fusta mediterrànies són nombroses i variades. En general s’han usat aquells materials que es tenien a l’abast. A més a més, s’han importat des de l’antigor fusta d’altres parts. De manera que la diversitat de fustes que s’han utilitzat és molt gran. Nosaltres anem a fer un breu recorregut per aquelles més típiques o més usades o importants, ja que fer una descripció exhaustiva seria força pesat d’escriure i de llegir, i podem acabar amb el cap com una soca. FUSTA DE CONÍFERES Com els pins i els avets són fustes resinoses i moltes vegades aromàtiques d’una duresa mitjana han sigut i són molt emprades en fuste-


60

ria i ebenisteria. Entre elles cal ressenyar que els xiprers, ginebres, savines i cedres amb fusta molt aromàtica, són encara molt apreciats en ebenisteria fina. Imputrescibles i inatacables pels fongs i pels insectes, tenen una gran durada. Es gastaven per a fer armaris, ja que mata les arnes (polilles) de manera natural. També per a fer xapes de gran ressonància en les bones guitarres, possiblement perquè mata els mals guitarristes com a les arnes. FUSTES DE LES FAGÀCIES - Alzines, carrasques, roures, faig i sureres tenen una fusta molt apreciada. Compacta, densa, dura i resistent a la immersió i al frec. S’ha emprat en la fabricació de tota mena d’objectes, fins i tot en la fabricació d’eines de fusteria i carros. La locució “es més dur que la carrasca” és indicatiu de les seves propietats. El roure i el castanyer s’utilitzen en la fabricació de bótes. ALTRES FUSTES - Olivera, garrofera, freixe i om tenen una fusta molt dura i d’alta densitat, es feien servir en ebenisteria, torneria, escultura, fabricació de carros i eines, així com en l’artesania en general. - Noguer fusta dura i molt noble de color gris marró, dura eternament sota l’aigua. Un bany calent d’aigua de nous li evita els corcons. S’empra en ebenisteria i fusteria de gran qualitat, com ara el barandat d’escala i les portes de la fundació Dávalos-Flecher. També en la fabricació de culates d’armes. ARBUSTOS - Bruc la part de les rabasses, rogenca, densa i fàcil de treballar i pràcticament incombustible ha estat utilitzada en la fabricació de pipes i tabaqueres. També s’ha gastat el boix, l’arboç, la noguerola, el llentiscle totes elles fustes dures i denses que s’han fet servir per a treballs d’ebenisteria, escultura i marqueteria.

De la vila, oficis i costums ARBRES FRUITERS En aquesta zona mediterrània, en la qual no hi ha massa riquesa forestal, s’ha usat també la fusta dels arbres fruiters, per fer mobles, portes, etc.. Entre aquestes fustes tenim: perera per a la fabricació de mobles, taules, cadires. Taronger i lledoner, amb una fusta molt corretjuda, s’empren en la fabricació de mànecs i gaiatos. Caqui de la mateixa família que l’eben, té una fusta molt dura emprada en la fabricació de taulers de portes. S’ha utilitzat també la fusta d’ametller, cirerer, morera i moltes més. Fins i tot la figuera, per fer entaulats de carro, ja que la seva fusta és molt resistent als colps. FUSTES D’IMPORTACIÓ La manca de fustes ha fet que des de temps immemorial s’importés fusta d’altres llocs, entre ells tenim fusta de flandes o pi de Suècia i especialment la mobila o pi tea anomenada així perquè s’embarcava en el port de Mobile a Alabama (EEUU), és una de les fustes més resinoses, per la qual cosa és molt resistent als agents atmosfèrics. Ha estat una fusta molt emprada en la construcció d’habitatges i en la fabricació de finestres i portes, tant interiors com exteriors, especialment al segle passat i principis d’aquest. Fustes tropicals com l’eben o banús, fusta molt noble, fina, dura i més densa que l’aigua, d’un color negre intens emprada en la fabricació d’intruments musicals i mobles de luxe, d’on ve el nom d’ebenisteria. Els egipcis i els grecs ja utilitzaven el banús procedent de l’Índia al segle IV aC. Als segles XVI i XVII adquirí una importància extraordinària, fins que al segle XVII quan s’introduí la caoba de Cuba. El terme ebenista ve d’eben o banús. És un mot recent, ja que eren els fusters qui feien tot tipus de mobles (cadires, taules, armaris, etc...). Al principi els mobles eren de fusta massissa, posteriorment cap al Renaixement (XV -


61

XVI) comença la fòrmula del bastiment, l’armadura la feien de fustes barates i després el xapaven amb fustes fines (com l’eben). Amb tot, el mot ebenista és tardà i anacrònic, puix no aparegué fins al començament del segle XIX, i fa referència a un tret estricte de l’ofici, l’adopció del banús emprat en fulloles com a recobriment d’un esquelet inferior. Actualment és sinònim de constructor de mobles. EINES: Actualment hi ha tota una gamma de maquinàries elèctriques per treballar la fusta, de manera que és força còmode. Però antigament, vaja no fa tants anys, tots el treballs eren manuals, des de tallar un arbre fins a vernissar una cadira o porta. Amb tot, l’enginy humà va dissenyar un tipus especial d’eines per a cada tasca que se li feia a la fusta. A més totes els eines eren d’allò més sanes, perque desenvolupaven els músculs, i ecològiques perquè anaven amb energia animal. Entre la gran varietat d’eines de fuster podem fer diversos grups, com ara: 1- EINES DE DENTS Emprades per serrar la fusta. N’hi havia diferents tipus de SERRES: amb dents grans per tallar cabirons i bigues com el VERDUC, fet per a usar-lo amb les dues mans i per dues persones, o de dents fines per tallar peces delicades. Hi havia també de fulla molt estreta, la SERRA DE BUTXIR per tallar corbes. Totes elles consten d’un bastidor de fusta en forma de doble T, a una part es fica una fulla d’acer amb dents i a l’altra un cordell o corda que s’enrolla acurtant-se i tensant la fulla de serra, perquè no es doble al treballar. Perquè la serra puga avançar en el tall, les dents no estan rectes sinó que estan tortes, una a la dreta i una a l’esquerra, quan més tortes més camí (amplària de tall) té la serra

i més bé llisca. Conten els vells de l’ofici que açò es deu a que el dimoni volia fotre Sant Josep allà a Nazaret: Un dia Sant Josep estava serrant una fusta molt dura i, tot suat, va parar a beure. Mentre ell estava distret, el dimoni li agafà la serra i li va doblar les dents una cap ací, una cap allà, una cap ací, una cap allà, tot i pensant “ara sí que suaràs de debó”.... però quan Sant Josep va tornar a ser-rar, la serra anava millor que mai. I és que el dimoni sempre du les de perdre. Des d’aleshores totes les serres del mon s’esmolen amb les dents tortes. Hi ha també els XERRACS de diferents formes i grandàries segons la funció que tinguen; així hi ha el serrutx amb costella per a ajustar els empalmes; hi ha llargs per tallar taules allí on no hi cap la serra; hi ha d’estrets per fer corbes; de punta per fer forats, etc... 2.- EINES PER PLANEJAR I MOTLLURAR Són eines fetes amb un un bloc de fusta, el cep o caixa, generalment carrasca, que tenen enmig una mena d’embut, on s’acopla un ferro d’acer amb un bon tremp i bisellat en un extrem. Aquests ferros han d’estar força ben esmolats i afilats. De manera que en passar-les, lliscant sobre la fusta, tallen una lamineta, allò que hom coneix com caragol. Sobre aquest esquema general es feien tota una sèrie de variacions en la forma del cep i del ferro, per a les diferents tasques: PLANES O RIBOTS Serveix per rebaixar i allisar les peces. Consta d’un cep prismàtic a l’interior del qual es fixa, oblíquament a la base, un ferro de tall generalment recte. El qual sobresurt una longitud regulable per tallar una lamineta de fusta. Hi ha moltes variants de planes: • Plana de desbastar, amb un solc en el cep de fusta i un ferro amb la part bisellada


62

convexa, de manera que arranque molta quantitat de fusta cada vegada. • Plana de dos ferros, per repassar, ja que davant del ferro de tallar se li’n posava un altre, a una determinada distància del tall, de manera que sols arranque una petita quantitat de fusta cada vegada. • Plana de volta, pensats per planejar les superfícies corbes, podien haver-hi diversos ribots d’aquests per a diferents corbatures, que es feien a propòsit o bé (ja més modern) ribots de ferro i amb un sistema de corbatura variable. • Plana de galze, per planejar aquests tipus de motllura. • Plana de base rodona, (base convexa) pensat per a allisar peces que tenien una gola, (que eren còncaves). • Plana de ferro dentat, fets per ratllar la superfície de la fusta si estava massa llisa i facilitar l’adhesió de la cola i poder xapar-la amb fusta més noble. • Plana d’entrecallar, amb una guia a una vora, per rebaixar les vores d’un tauler i acoplar-lo a la recalada. GARLOPES Com un ribot però més llarg i amb un mànec per a la mà. S’emprava per a adreçar i allisar peces. N’hi havia també garlopes d’un ferro i de dos. • Garlopa de ferro dret, o vertical, feta per planejar les altres eines de tall que pel temps i l’ús es desgastaven. No feia repèls. GUILLAUMES Semblant a un ribot, però amb el ferro que és un poc més ample que el cep o caixa de fusta , estava pensat per fer els galzes de portes i marcs. • Guillaumet, com l’anterior però més curt. • Guillaume de volta, corbat lateralment per a repassar els galzes d’una corba.

De la vila, oficis i costums • Guillaume de corba, amb el cep corbat per la cara inferior per a repassar les corbes.

Guillaumes de volta i corba

Ferran Aparisi

CIMENTS A cavall entre la garlopa i el guillaume de manera que en un costat té una abertura i a l’altre forma una motllura en angle recte, de manera que s’empra per fer galzes (també hi ha un ciment que estava fix a terra i que empraven els boters per fer les dogues). • Mig ciment, semblant a l’anterior però més curt. • Rebaixador, paregut al guillaume, al ciment i al garlopí, el ferro del qual només ocupa una part de l’ample del cep, el qual és proveït a l’altra part de galgues intercanviables en forma de ressalt que en lliscar pel cantell de la peça de fusta que hom treballa guien l’eina. S’emprava per a desbastar els galzes. • Embarrotador, espècie de garlopí amb un ferro en angle de manera que pot fer una recalada en forma de triangle rectangle (mitja cua de milà) en mig d’una peça per tal d’acoplar-n’hi una altra. BOCELL Espècie de ribot amb el ferro còncau de manera que produïa un resalt convex en la peça. Quart bocell, semblant però amb un ferro que tenia una part plana i l’altra còncava.


63

recalada a una certa distància, regulable amb l’ajuda d’un caragol o dues potes de fusta, del cantell de la peça.

Quarts bocells

Ferran Aparisi

COPADES És com una plana que té la superfície inferior i el tall del ferro en forma convexa i serveix per a fer les motllures còncaves de secció semicircular o de quadrant de cercle. Copada inversa, com l’anterior, però amb el ferro concau i fa motllures convexes. ALTRES • Motlluradors, de diferents formes amb distints tipus de ferros segons la forma que se li volia donar. • Encadellador, aparell amb una galga regulable i amb dos ferros: l’un que fa un solc en lliscar-lo en una direcció (una femella) i l’altre en forma de U i invertida que produeix un metxó continu (mascle) al llarg de tota la peça. Fent que es puguen encaixar unes peces amb altres per tal de formar un tauler.

Encadelladors

Ferran Aparisi

• Recalador, semblant a l’anterior però amb un sol ferro, de manera que fa un solc o

Recaladors

Ferran Aparisi

3.- EINES DE TALL I COLP - Aixa, espècie d’aixada de mànec curt, també emprada pels menestrals de les drassanes en la fabricació de vaixells, (eren els anomenats mestres d’aixa); hi havia vegades que els cabirons o bigues, no calia serrar-los de gruix i aleshores es desbastava la superfície amb l’aixa. - Puntacorrent o Enformador, fet amb un ferro dur i de bon tremp que té un biaix toix i molt esmolat i afilat per tal de tallar la fusta, a l’extrem superior hi ha un mànec de carrasca. Hi ha de diferents amplàries de tall. Es pot utilitzar tant lliscant-lo amb la mà com colpejant-lo amb una maça. (Avís per als aficionats a la fusteria: els que venen a “tot a 100” no tallen perquè són de llanderol, no d’acer i, a més, no estan afilats). - Escarpre, semblant a l’enformador i al cisell. Molt més gruixut i de secció quasi quadrangular, amb la punta en biaix o bisell fet per a fer els forats de les metxes. A l’extrem superior té un mànec de carrasca amb un cèrcol de ferro per donar-li més resistència als colps. - Gúbia, semblant a l’enformador però amb el tall en forma de mitja canya més o menys oberta, el biaix està a l’inrevés.


De la vila, oficis i costums

64

4.- EINES DE FORADAR - Barrines, eina emprada per a fer forats. Si són de petit diàmetre consten d’una tija de ferro que en un extrem acaba en un caragol que fa de guia i més damunt té un eixample pla i helicoïdal amb les arestes afilades per arrancar la fusta. A l’extrem superior té un mànec transversal en forma de T. N’hi ha de diferents grandàries segons el forat que s’ha de fer, les més menudes s’usen amb una sola mà i les més grans amb les dues. Per fer forat de gran diàmetre s’empraven barrines amb la tija de rosca salomònica i amb ressalts afilats a les vores del caragol guia. - Filaberquí, eina per a foradar que consisteix en una manovella en un dels extrems de la qual hi ha la nou (portabroques) per subjectar-hi la broca i en l’altre un pom de fusta que gira boig i que serveix per a empènyer l’eina amb una mà mentre amb l’altra hom la fa giravoltar. Permet fer forats amb més facilitat i de major calibre. - Broques, n’hi havia de diferents tipus per a acoplar al filaberquí, per a la qual cosa en l’extrem superior eren de secció quadrada de manera que s’acoplaren a les llengüetes triangulars del filaberquí. bàsicament són: • de pales, amb tres puntes afilades la central que fa de guia i les laterals que tallen • salomòniques, semblants a les manuals ja descrites però pensades per al filaberquí • de paret, amb un ferro en forma de mitja lluna amb l’extrem i les dues punts afilades • de cassoleta, per eixamplar forat ja fets • de cuc, semblant a les barrines de mà • de bollar, fer bollar o fer un eixample tronco-cònic al forat • de tornavís, especial per ficar o llevar caragols amb més facilitat que amb el tornavís manual. - Tiroliro, eina per fer forats de petit calibre d’on possiblement li vinga el nom, (ja que

és també un instrument de vent com el flabiol o flautí de so agut); consta d’un pom de fusta que gira boig i una tija, amb rosca salomònica, abraçada per un pom de fusta amb l’interior roscat que pot pujar i baixar al llarg de la tija conferint-li un moviment giratori. A l’extrem inferior hi ha un mordassa per subjectar broques de petites dimensions. S’emprava en tasques delicades d’ebenisteria.

Tiroliro

Ferran Aparisi

5.- EINES PER DEBASTAR I LLIMAR - Raspa, ferro força trempat amb un mànec de fusta en un extrem. Semblant a la llima però amb dents piramidals o còniques afilades de diferents grandàries. Serveixen per a rebaixar o allisar la fusta. Tenen una cara plana i l’altra corbada. Hi ha diferents tipus de raspes segons les dents i el grau de corbatura. - Escarpell, semblant a la llima dels manyans amb dents de petites dimensions però amb el ferro d’igual forma que la raspa, pla per una cara i corbat per l’altra. S’emprava per allisar i polir la feina desbastada per la raspa. Hi havia una variant que era tot el ferro redó anomenada de “cua de rata” usada per eixamplar forats. - Llimes de ferro, eina més propia de manyans i ferrers, però també usada pels fusters en diverses tasques on calia polir o afilar ferros. 6.- Eines per colpejar - Martells, els fusters en gastaven de diversos tipus; el més tradicional és l’anomenat de: • fuster, amb un ferro quadrat i rebaixat en forma de llengua per un costat i a l’altre una penya quadrada per colpejar


65

• d’orelles, en un costat tenia una forma de falca corbada i partida a manera d’orelles per tal d’arrencar les tatxes, s’emprava en la construcció de caixes i caixons d’embalatge • d’armar, semblant a l’anterior però més gros i, per tant, amb més colp . Emprat per al muntatge de marcs i estructures • de xapar, o planejar, paregut al de fuster però amb la punta rebaixada molt ampla per lliscar sobre la superfície de les xapes i enganxar-les. - Maça, feta tota de fusta dura, generalment carrasca. De diferents grossàries segons el colp que s’havia de donar. S’emprava per colpejar altres eines que tenien mànec de fusta sense trencar-lo. 7.- EINES PER MESURAR, ASSENYALAR I DISSENYAR Evidentment, una de les tasques bàsiques abans de començar la construcció de qualsevol artefacte és la de dissenyar, mesurar i senyalar les peces per treballar-les, acoplarles i finalment muntar-les. En fusteria les eines bàsiques són semblants a les d’altres oficis de construcció: • Cintes, per mesurar (metres), regles, compassos, escaires, cartabons, veletes, nivells, plomades, llapis i falsos escaires peces de fusta unides per un extrem de manera que podien obrir-se en diferents angles, s’empraven per mesurar i transportar angles que no foren rectes. • Rosset, consisteix en una tauleta menuda travessada per una o dues barres quadrades, per les quals es podia desplaçar. Les po-

Rossets

Ferran Aparisi

tes estaven proveïdes d’una punta de ferro, que serveix per a senyalar, en la peça de fusta, una línia paral·lela a una de les seues vores, per la qual hom ha de serrar, planejar, etc... 8.- EINES PER A AJUDAR AL TREBALL Per tal de poder fer determinades tasques, els fusters disposaven de diferents eines de subjecció de peces, entre elles tenim: • Gats o serjants, instruments per mantenir subjectes dues o més peces de fusta mentre es fan els diferents treballs. Els més antics eren de fusta i constaven d’una peça dentada a un extrem de la qual hi havia un travesser amb un cargol també de fusta, al llarg de la peça podia desplaçar-se un tascó que feia de topall. Darrerament tenien els cargols de ferro i els més moderns són tots ja de ferro.

Congreny

Ferran Aparisi

• Congreny, aparell format per dues peces o llates amb forats coincidents, pels quals els poden posar i traure uns llistons o ferros a la distància convenient. Entre les dues peces del congreny es col·locaven les taules a encolar de manera que es premien entre els dos ferros o llistons amb l’ajut de tascons clavats a pressió. D’aquesta manera es feien taulers a partir de peces estretes.


De la vila, oficis i costums

66

• Banc de fuster, espècie de taula de treball molt reforçada, feta de fusta dura, pi mobila, carrasca, etc... amb diversos dispositius per ajudar-se en el treball, com ara una premsa per mantenir les peces, tascons per fer de topalls a peces mentre es treballava. • Mosso, peça de fusta amb una escotadura en la part central on es col·locava una porta, finestra, etc...i es premia amb una falca de fusta, servia per mantenir-la dreta mentre l’oficial treballava. 9.- INSTRUMENTS PER FABRICAR I MANTENIR LES

- Mola, era una pedra redona feta de pedra d’esmolar (un tipus de gres amb quars) força abrasiva que hom fa girar al voltant de l’eix mitjançant un sistema de biela-manovella que transforma el moviment rectilini, cap amunt i cap avall, en moviment circular. Estava accionada pel peu de l’esmolador. La pedra estava dins d’un recipient on se posava aigua per tal de banyar-la i que el ferro no s’escalfara i perguera el tremp durant el procés. S’emprava per esmolar els ferros de tall, els quals recolzaven en un tascó de fusta en toix, que tenia ja l’angle de bisell adient.

EINES DE TREBALL

Actualment hom troba al seu abast tota mena d’eines i màquines per treballar la fusta, però abans la cosa era molt diferent i cada fuster s’havia de fer, i tindre cura de les eines que li calien. Així que sempre tenien trossos de fusta dura per fer els ceps o caixes de ribots, garlopes, copades, siments, mànecs, caragols, etc... També s’havien d’esmolar i afilar les eines de dents i de tall, etc..Entre aquests instruments tenim:

Fileres

Ferran Aparisi

- Fileres (femella i mascle), eines per fer la rosca als caragols i a les femelles. La femella consisteix en una caixa o peça amb un forat en l’interior del qual hi ha unes dents d’acer que en introduir-hi una tija o barra d’un diàmetre un poc més gran, hi afaiçonen els filets de la rosca. Per fer les femelles s’empra la filera mascle que és un ferro amb un extrem tronco-cònic que en travessar la fusta, després d’haver-la foradada amb una broca, li fa els filets de la rosca.

Afiladora

Ferran Aparisi

- Afiladora, era una caixa generalment amb tapa en la qual hi havia la pedra d’afilar (roca calcària de gra molt fi); a la superfície se li posava unes gotes d’oli per fer-la més fina. Es passava el ferro lliscant avant i arrere per la pedra, per la cara bisellada i per la plana alternativament, tot i mantenint-lo ben recte per no arrodonir el tall. - Premsa, d’esmolar serres i serracs, aparell fet amb dues taules de fusta unides per un caragol també de fusta que en la part superior tenia les vores de ferro per prémer la fulla d’acer. Abans de fixar-los a la premsa calia donar pas a les dents, per a la qual cosa s’usava un xicotet cisell i, ficant la fulla damunt d’una fusta, es colpejava amb el martell una dent sí l’altra no, primer per una cara i després per l’altra. Una vegada donat el pas s’esmolava amb una llima triangular dent a dent. 10.- ALTRES EINES A més a més, de totes les esmentades, els fuster gastaven altres eines per tal de muntar portes, finestres, etc..; com ara:


67

• Tornavís, fet amb una tija de ferro acabada en un doble bisell i mànec de fusta que s’utilitzava per a ficar caragols de ferro i subjectar les frontisses, golfos, fallebes, panys, picaports, forrellats, etc...de les portes i finestres. • Claus fixes i angleses, per ficar altres tipus de caragols de cabota quadrada o hexagonal. Anteriorment a l’ús dels caragols, es gastaven claus barquerols que eren quadrats i fets a mà pels manyans fins al primer terç del segle XIX . N’hi havia de distints tipus segons les funcions. • Tenalles. Tisores, etc... COM ES TREBALLAVA? COM FEIEN UNA PORTA DE CARRER ? Després de pendre mides, el mestre fuster triava la fusta, generalment solia ser mobila, per a fer els muntants i travesses o braguers. Tot seguit un oficial i un aprenent serraven, amb el verduc, la biga en taulons de 15 x 6 o 20 x 7 cm. Per a serrar es posava el cabiró o biga damunt d’uns banquets i l’oficial dalt dirigint el tall i l’aprenent baix ajudant, tallaven la biga a la llarga. Era una feina força pesada i es feien uns bons músculs als braços sense gastar-se un cèntim al gimnàs, si més no guanyant-ne (encara que no molts) Després de serrades amb el verduc o de desbastades amb l’aixa les peces de fusta, el segon pas, a càrrec d’un oficial, era planejar i escairar les peces. Primer amb el ciment es feia un cantell recte, després es rebaixava tota la cara amb la garlopa, i s’entreguardava amb dos llistons col·locats als extrems de la peça per comprovar l’horizontalitat. Una vegada feta una cara plana es planejava un cantell, tot i fent un angle recte que es comprovava amb uns escaires menuts de ferro. Tot seguit es passava el rosset per senyalar l’amplària i la gruixa de la peça i es planejava l’altra cara i l’altre cantó que restaven i es comprovava amb l’escaire.

Després el mestre de taller o un oficial avançat marcava en la cara de les peces, amb l’ajut del metre, escaire i llapis on s’havia de fer els forats i metxes per a unir les peces, on aniria la motllura, els quartons de tauler entrecallat, etc... és a dir dissenyava la porta. Tot seguit passava els diferents senyals a totes les peces i les rodava, o siga passava les ratlles als quatre costats. Després amb el rosset marcava el gruix de metxes i forats, de recaldades per als quartons, etc... Les peces podien encaixar-se i unir-se de diferents formes, amb mosses i metxes de diferents tipus, de cua de milà o d’oronella, de mitja galta, de forquilla, doble forquilla, etc... però el més normal era l’emmetxament senzill o doble. El següent pas era foradar les peces. Aquests procés estava a càrrec dels aprenents i es feia ficant quatre o cinc peces juntes, preses amb un gat, en uns banques baixets i asseguts damunt, foradaven amb l’escarpre i la maça, primer un costat i després l’altre. Una vegada fet el forat en brut s’acabava de quadrejar peça a peça a la premsa del banc i amb un puntacorrent de l’amplària adient. Després se serraven els metxons, subjectant les peces a la premsa del banc. Si la peça era molt gruixuda ho feien entre dues persones, un oficial i un aprenent. Després es tallaven les galtes de les metxes i es muntava per veure si encaixaven correctament les peces. Acabada aquesta part es feien les recalades per als taulers, amb el recalador, i els galzes per als finestrons , vidres, etc... amb el ciment i guillaume. Després es feien els taulers entrecallats, generalment d’una fusta més noble, anouer, perera, castanyer, banús, caoba, etc... per a la qual cosa se solia emprar l’encadellador fent mascles i femelles a les peces; a continuació s’encolaven. La cola estava feta de cartílags i tendons


De la vila, oficis i costums

68

animals. Quan estava freda cristal·litzava. Per usar-la es col·locava en el casset de la cola i s’escalfava al foc, generalment cremant borumballes de fusta que es feien al planejar i altres feines d’allisar la fusta. Quan estava calenta, es feia líquida i es pintaven les peces. Després s’ajuntaven i es premien al congreny. Després de sec es feien els cantells entrecallats amb l’entrecallador fent-li un cantó rebaixat amb bisell. Després se li passava el bossell o quart bossell, gola reversa, etc.. per fer-ne una petita motllura. Després es muntava la porta de cap nou i s’ajustava amb el serrac; tot seguit es desmuntava, s’encolava i tornava a armar-se. Quan s’havia eixugat es repassava tota amb la plana de dos ferros, s’escatava amb paper d’escat (fet amb la pell seca de la pintarroja, una espècie de tauró. D’on ve allò d’escatar, d’escata de peix). Una vegada al lloc on s’havia d’instal·lar s’acoplava al marc o bastidor, se li posava el ferratge i s’acabava. Per últim, i com que feina feta fa goig, cal

BIBLIOGRAFIA ANDREU, X. (1989) The Atrium library of wood Barcelona, Ediciones Atrium, S.A. Volum I (Wood), 117 pàg. ANDREU, X. (1989) The Atrium library of wood Barcelona, Ediciones Atrium, S.A. Volum II (Carpentry), 117 pàg. ANDREU, X. (1989) The Atrium library of wood Barcelona, Ediciones Atrium, S.A. Volum III (Cabinetmaking and finish of wood), 117 pàg.

espolsar-se la serradura de damunt, torcar-se la suor, rentar-se les mans i acomiadar-se fins una propera ocasió. I si la porta es del vostre gust, ja us passaré la factura.

Fuster

Ferran Aparisi

CAMARASA, J. M. et al. (1993) Bisofera. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, Volum V (Mediterrànies) 222 - 228 DÍEZ RODRÍGUEZ, F. (1997) “Els gremis i l’assistència en l’àntic règim”. En: Fradera, J. M. Història. Política, Societat i Cultura als Països Catalans, Barcelona, Enciclopèida Catalana, Volum VI, 306 - 314. MASALLES, R. M. et al. (1988) Història Natural dels Països Catalans. Barcelona, enciclopèdia Catalana, Volum VI (Plantes Superiors) 463 pàg.


69

L’obrer al llarg del temps Paco Bonet Bausà

L

es molèsties que patiren els primers homes de la terra, cansats per les aigües, els gels, les neus i els raigs de sol, els obligaren a buscar alguns resguards que els defensaren i, d’alguna manera, mitigaren força les incomoditats que els assetjaven. Sens dubte buscaren l’abric d’algunes coves entre les roques o ruptures dels terrenys, després fabricaren cabanyes o barraques, valent-se dels materials més fàcils que tenien a mà. L’obrer i la construcció, al llarg dels temps, han anat evolucionant els dos junts. Antigament les construccions de les cases eren d’una, dues o tres altures. Aleshores, l’única màquina que es coneixia era la d’antany, la

famosa palanca, i amb ella es realitzaven els treballs més pesats o difícils. ¿Qui no haurà vist una corriola amb una corda que passava per ella, amb dues fustes en forma d’aspa i un tauló de fusta recolzat en ella? Doncs aquest era el mitjà més usat per a pujar tota classe de material de construcció. A finals del segle passat l’obrer era una persona molt polivalent, ja que la paraula obrer abraçava tots i cada un dels treballs que podia eixir o fer en l’ofici, no com avui en dia que s’ha ramificat la professió, i són uns treballs específics en els quals s’han especialitzat alguns que es consideren obrers, i no ho

És cosa sabuda que de vegades cal anar a tota paleta. Us aconselle, però, que no feu això a l’hora de llegir aquest text escrit per Paco Bonet, bomber castellonenc, que ve de família de paletes, que ha fet de paleta, que ha tingut moltes hores a la mà una paleta com aquesta...


70

són per complet: com guixaire, pisaire, encofrador, etc. Al principi s’utilitzava la calç en lloc de ciment, obtinguda de la calcinació de les pedres calcàries. En contacte amb l’aire i l’aigua s’enduria, formant un sols cos amb les pedres o rajoles. En l’estat normal rep el nom de calç viva. Quant es mescla amb aigua rep el nom de calç morta. A principi de segle XX va aparéixer un altre ciment, anomenat pòrtland, que deu el seu nom a les famoses pedreres que hi ha a la ciutat de Pòrtland als Estats Units d’Amèrica. Els obrers d’aquella època, quan començava l’obra, feien una bassa en el mateix terreny, on un carro carregat de calç alçava barres, la tirava dins i l’omplien d’aigua per matar-la. Després d’acabar de bullir s’utilitzava amb terra o arena, fent la mateixa funció que avui en dia el ciment; si volien que el morter quedara més fort, es matava la calç en el moment de pastar-la amb la terra, que sempre era quan el morter quedava a la intempèrie. Barrejaven la calç i la terra en el sòl i feien servir uns socs de fusta, sense llevar-se les espardenyes, per a evitar que se’ls cremara la pell. Hi havia algun manobre, molt animalot al qui no li feia falta la lligona, ja que en els socs que portava pegava quatre trepitjades per damunt, i ja estava pastat el morter. Un dels materials més utilitzats i el més còmode de gastar era l’algeps. Mesclat amb aigua es formava una massa que donava cos i s’enduria. Hi havia dues classes d’algeps: el negre i el blanc. El negre, el gastaven gairebé per a totes les feines menys per a lluir, aleshores es feia servir el blanc. Alçar una paret d’uns cinquanta centímetres d’ampla, tota de pedra, era una de les feines mes pesades i costoses; en ella es col·locaven tres o quatre obrers demanant material als manobres, posant les pedres travades per a tindre consistència quan es carregaven els cabirons

De la vila, oficis i costums per fer el sostre. Hi havia vegades, que de tant de material que se necessitava per fer-la, algun manobre els deia: “Entre reble, pedra i morter, més val estar a la presó, que servir a un obrer”. Hi havia unes feines que eren més fines, com emmanisar un menjador o una entrada, on l’obrer posava una filada de manises sense material per veure que les juntes encaixaven, ja que hi havia algunes que a causa dels motlles d’aquella època podien anarse’n fins a varis mil·límetres. Després d’estar totes al lloc que calia, el manobre pastava algeps per col·locar-les una darrera l’altra, fins posar totes les de la filada. La feina de lluir amb algeps, també es considerava fina per l’acabat que tenia, però no per l’estat en què quedava l’obrer, amb l’algeps que li queia lluint el sostre de canyís. Primer es donava una passada de negre, per endurir el cel-ras, després una altra per entaular-lo, i finalment una d’algeps blanc per deixar-lo fi i acabat. En les cases de gent adinerada les lluïdes d’algeps es feien amb calç morta, que consistia en pastar la calç líquida ben garbellada amb algeps. Aquesta feina era de molta destresa i pràctica, ja que el manobre pastava en unes paletes de fusta amb mànec per a no tocar la calç, i l’obrer amb la pa-


71

Paletes d’algeps

una corda i el plom. Quan la corda coincidia amb la meitat de la regla de la base del triangle, indicava que estava a nivell. Servia per anivellar qualsevol cosa, i al mateix temps donava la perpendicularitat de l’element d’altura, i fins i tot traïa el pendent desitjat amb les divisions de graus que portava senyalada la regleta. Les nivelletes. Una de les eines de l’obrer per a traure nivells de llarga distància en aquells anys on encara no existien mitjans suficients, era aquesta que consistia en tres fi-

Manyopla

leta de lluir i una manyopla de fusta amb l’altra mà, amb molt de compte quan queia una mica d’algeps als ulls, perquè era molt dolorós, i quan ocorria, es tiraven un poc de vi de la bóta d’esmorzar per desinfectar la poca ferida que poguera fer. UTENSILIS I EINES El nivell. Una eina composta de dos llistons de fusta de seixanta centímetres de llarg més o menys. Junts per un extrem formant un angle recte, els altres dos extrems van units per una peça de fusta, d’un extrem a l’altre for-

El Nivell

mant la base del triangle recte. Hi havia una regla que anava de costat a costat, i en ella, una línia perpendicular que senyalava de mig a mig perpendicular de la base, que dividia en dues parts iguals, i en alguns casos solien ferli divisions en graus del quadrant del cicle. En l’extrem de dalt del triangle estava lligat, amb

Les nivelletes

gures iguals de fusta però de diferent color i en forma d’una te (majúscula) d’un metre aproximadament d’alt, per quaranta centímetres d’ample en la part de dalt. Per a utilitzar-lo es posava un regle pla i a nivell en el punt de referència on es volia traure el nivell, tot seguit es posava damunt del regle, mentre estava dreta la nivelleta de color roig i l’aguantava l’obrer. Després, una de color negre damunt també del regle però al final i aguantada per una altra persona, i l’última de color blanc es posava en el lloc on es volia saber el nivell del punt en concret, l’obrer mirava per la part de dalt de l’aresta de la nivelleta roja i coincidint la mirada amb la segona negra es pujava o baixava la blanca perquè coincidira amb les altres dos (roja i negra). Quan es tenia les tres nivelletes amb


De la vila, oficis i costums

72

la visió a la mateixa altura se suposava que la part de baix de la nivelleta blanca, era el nivell del punt de referència. La picola. Hi ha dues classes de picoles, una amb el nom de picoleta que era una peça d’acer lleugerament corbada, amb un forat enmig per a passar el mànec de fusta de menor a major, amb dos afilats tallants horitzontals en els extrems.

Picoleta

mig d’ell, per on posar el mànec, i es pot pegar colps en els dues cares. L’escarpre és ferro acerat, amb una punta acabada en forma de tallant, i per l’altra és per on donen cops. El plom o plomada. És una eina composta d’un metall de pes en forma de cilindre; antigament de ferro fos, i un altre de fusta, però del

Picola

S’utilitzava per a tallar manises, rajoles massisses. Es posava la maceta o qualsevol altra cosa com a base plana, damunt la peça a tallar, i amb la picoleta donaven colps suaus però secs i seguits, fins que quedava tallada; tot seguit s’ajustava al lloc on es volia col·locar. L’altra, l’anomenada picola que era un poc més gran i pesada, la seua forma era gairebé igual, l’únic que canviava era que per una part el tallant el tenia horitzontal i l’altre, vertical. La utilització era per a treballs més bruscs i pesats, com escorxar, picar zones fortes. La maceta i l’escarpre o punxó. Eren i són eines per a picar qualsevol element de l’obra. Es tracta d’una base de ferro amb un forat en-

El plom

mateix grossor que el metall. Està lligada la punta de la corda al ferro fos, la fusta té un forat enmig per on passa la corda, i es pot pujar o baixar a l’altura que es vullga. Serveix per a conèixer la verticalitat de qualsevol element de treball o construcció que s’estiga utilitzant. La Paleta o Palustre. És una eina amb una planxa d’acer en forma de triangle isòsceles, amb els cantells arrodonits, de la base del qual ix una vareta enmig del cantell menut del triangle que forma un angle menut, on s’introduïa un mànec de fusta; avui té el nom de paleta ca-

El palustre

Maceta i escarpre

talana. Serveix per a traure la mescla dels materials de les gavetes i traslladar-la on s’està realitzant la feina de l’obrer. Molta gent tenia el


73

costum de dir un bon paleta, a l’obrer que deixava les feines ben acabades. La Plana. És una eina amb una planxa de forma rectangular feta antigament de ferro, més recentment d’acer. Una de les cares té enmig un mànec de fusta en forma de “ce” am-

nal, que feien d’anses per agafar-la. La gastaven per a portar el morter des d’on pastaven fins als peus de l’obrer. La pastera de l’algeps. Era un recipient rectangular fet de fusta, amb una profunditat aproximada de quaranta centímetres, amb les parets

La Plana

pla, per poder agafar-la amb la mà. Serveix per a lluir tant morter com algeps; el fet curiós era que l’obrer en tenia dues, encara que foren iguals, ja que per lluir amb algeps en la plana, els cantells del rectangle era convenient que estigueren molt menjats, fins i tot com un ganivet afilat per poder deixar el lluït llis. El regle i el fil. Eren utensilis molt usats per l’obrer. El regle era un llistó de fusta en recte per les seues quatre cares. N’hi havia de moltes mesures de llargs i d’amples. El fil era una corda però fina que s’enrotllava amb un tros de palet, pegant-li voltes d’un costat a l’altre. Aquests dos utensilis eren per a reconéixer, si l’obra que estava fent-se anava en línia recta. Es posava el regle perpendicular i el fil horitzontal, per a col·locar els materials i que no eixiren ni s’amagaren de la direcció que senyalava el fil lligat al regle. La gaveta. Era un recipient quadrat, de fusta, amb dues eixides en els angles en diago-

La gaveta

La pastera

anaven lleugerament inclinades cap a fora per la part de dalt. Els manobres hi pastaven amb les mans, i quan havien de recollir la mica d’algeps que quedava per les parets, usaven una paleta quadrada de fusta per rascar la pastera. El poal i el cabàs. Eren uns mitjans de transport en la mateixa obra. Amb el poal es portava aigua o calç morta, i amb el cabàs tota classe de material de construcció. El poal era de fusta i portava dues franges de ferro al voltant, una dalt i l’altra baix, perquè la fusta

El poal

aguantara la pressió de líquid. A final del segle dinou van començar ja a fer-se de zinc i de llanda. El cabàs es feia d’espart, artesanament, amb dues anses. El fregament amb el sòl i el material que es posava damunt feia que durara poc, perquè es desculava amb un forat al mig del cabàs.


De la vila, oficis i costums

74

Les bastides. Eren construccions provisionals de fusta, destinades a aguantar i protegir els obrers i materials durant l’obra o reparació que es feia. Eren diverses peces dobles verticals, i lligades entre elles. Recolzades amb un forat en el sòl, o bé damunt, amb uns quants trossos de rajoles massisses amb algeps al voltant de la fusta. Cada dos

bra, no es podia recolzar la bastida damunt el sòl, se’n feia una de diferent forma. Treien uns taulons, de cantell, de la façana amb uns contrapesos o puntals dins de l’obra per aguantar el pes de la bastida, dels materials, eines i persones que podien estar damunt. Després posaven damunt dels de cantell tres taulons plans creuats i una barana al voltant

La bastida

metres, eixien de la façana uns taulons horitzontals que anaven recolzats al tauló dret i lligat amb una treneta (corda d’espart treballada en forma de trena). Damunt els taulons horitzontals anaven creuats tres taulons també horitzontals per a poder treballar l’obrer. Quan els taulons verticals no abastaven l’altura que volien, els empalmaven uns amb els altres. Si, per circumstàncies de l’o-

La bastida de peu

de la bastida per a no caure. Els obrers, per seguretat, quan realitzaven aquestes feines, sempre deien que estaven treballant per a ells, i no per a l’amo de l’obra.


75

Val més una dent que un diamant Fernando Amorós i Climent Berta Baldayo i Barrachina M. Àngels Pons i Gozalbo

A

questa és la història d’un xiquet que estava jugant el dia de Reis, amb els amics, voltant pels carrers amb la seua bicicleta. La mare mentrestant parlava al carrer amb unes veïnes i comentava què contents estaven els xiquets amb els joguets nous. En això, el xiquet, va passar per davant i li va dir tot pagat: “Mira, mira sense una mà”, i la mare va pensar “que bé, el meu fill ja sap anar en bicicleta”. Al poc tornà a passar i, amb veu orgullosa, digué: “Mira, mira sense mans”, i ella va començar a patir “Ai Déu!, ai Déu meu! que caurà!”. I tenia raó per fer-ho, perquè al cap d’uns minuts el fill va arribar i, entre plors, va encertar a dir: “Mida, mida... zenze denzs”. Aleshores va començar el greu problema d’arreglar aquella boca despoblada. No sols perquè poguera menjar, sinó també perquè no li tragueren malnoms, com ara el mellat, sense dents, boca fofa, etc... cosa freqüent

en aquestes edats. Sa mare hagué de portarlo a una clínica dental. La clínica era moderna, amb tots els aparells necessaris, amb totes les mesures d’asèpsia, tècniques diagnòstiques i avanços en el tractament del dolor per solucionar aquest esdeveniment. Quan vaig escoltar aquesta història vaig tenir una gran curiositat per saber què haguera passat si haguera ocorregut fa cent anys. I li vaig preguntar a un company de la Colla, que coneixia perfectament l’ofici, com s’haguera solucionat un problema com aquest. La primera curiositat va ser: Què podien fer els nostres avantpassats per solucionar un incident com aquest? I em contestà: —Ja abans dels etruscs es feien treballs per arreglar les dents i s’anomenaven pròtesis dentals com en l’actualitat, es a dir dentadures postisses. D’igual manera que es feien transplants dentals, el que avui anomenem implants

Dents i queixals, dentadures i queixalades. Mossos, genives, llengües i una conversa meua amb Fernando Amorós, Berta Baldayo i Maria Angeles Pons – tots tres rebomborians amb oficis que alleugen penes - al voltant d’una caiguda típica, una boca infantil mellada, una visita al dentista obligada i una curiositat lògica contestada per escrit en aquest text que us oferesc.


De la vila, oficis i costums

76

dentals. Però duraven ben poc, perquè les subjectaven a les altres dents mitjançant fils d’or o d’argent.

Instruments odontològics emprats pels romans al segle I

—A finals del segle XVII les dentadures postisses constituïen una gran raresa. Les millors eren les que semblaven dentadures naturals, i eren tant més naturals quan més diners tenien els que les portaven. Ja que els pobres, amb manca de recursos, venien l’únic tresor que tenien, les pròpies dents. Aquestes dentadures no servien per menjar, sinó tan sols per corregir la deformitat antiestètica del rostre.

Instruments dels segles XVIII i principis del XX

A mi tot el que contava em resultava molt interessant i curiós, però li vaig preguntar: I a Castelló què passava? Es quedaven tots com el xiquet de la bicicleta, sense dents i menjant sopes d’all? I em contestà: — Ací des de temps immemorials el que hi havia eren els arrencaqueixals o arrabassaqueixals que igual et treien, i pel mateix preu, el queixal dolent com el bo. Eren personatges que estaven a les fires i mercats i allà

on hi haguera gent que poguera pagar els seus serveis. La seva manera de treballar era molt bèstia i basta, treballaven en mig de tota la gent, a l’aire lliure, a la vora de vaques, porcs i altres animals de quatre potes, uixant el moscam. Per això, i davant de tanta precarietat calia encomanar-se a alguna força celestial. De la qual cosa va sorgir la devoció a Santa Apol·lònia. Per què a Santa Apol·lònia? —Perquè a Santa Apol·lònia, verge i màrtir, que va viure a Alexandria en el segle III, els infidels li van arrencar totes les dents, li van trencar els queixals amb una pedra i després li destrossaren el rostre. Després encengueren una foguera i l’amenaçaren amb cremar-la. Però la Santa demostrant una gran serenitat ella mateixa es llençà a les flames. Els creients en Jesucrist no comprenien com una donzella podia tenir tant de valor per oferir-se a Déu en sacrifici i tingueren cura de recollir totes les dents que havien caigut per terra, com si foren valuoses relíquies, distribuint-les entre les esglésies. Des d’aleshores ens encomanem a Santa Apol·lònia per a que ens lliure dels mals de les dents. La meva curiositat continuava augmentant i li vaig preguntar de quins instruments es valien per arreglar la boca. —Al principi empraven grans tenalles que feien els ferrers i, poc a poc, van anar minvant i fent-se més curtes. Fins arribar als actuals fòrceps o botadors, amb forma de bec d’ocell, per subjectar la dent. Amb ells i fent moviments de rotació i de tracció es mobilitzen les dents fins arrencar-les. I l’anestèsia? vaig preguntar. —Era d’alcohol i garrotada. El tipus d’anestèsia tenia la denominació d’origen d’on es trobava la víctima I, a més a més, hi havia malalties de les dents? A la qual cosa em contestà:


77

Caixa amb instruments d’extracció. Últim terç del segle XIX

—En aquelles èpoques els metges classificaven les malalties dentals en quatre tipus: • “Neguijón” o Corrupció del queixal. És la malaltia de la càries en la nomenclatura actual. El tractament en aquella època era el col·lutori amb càustics i si no responia al tractament es realitzava l’extracció de la peça afectada. • Corrupció de la geniva, l’actual estomatitis, el seu remei era rentar la boca amb una cocció d’alum i mel rosada. Així com purgues i evacuacions. • Tosca, que s’encontrava entre la dent i les genives. Actualment s’anomena encara de la mateixa manera. S’eliminava amb un furgadents d’or o de plata, operació que realitzava el propi pacient o el barber. • Moviment de les dents, actualment s’ha vist que hi ha moltes etiologies que ens donen la caiguda de les dents, com ara la periodontitis i la piorrea. El tractament consistia en l’embenatge de les dents amb clara d’ou.

I quins consells es donaven per tenir cura de les dents i conservar-les el millor possible? —Els consells que més es donaven eren: • Rentar-se les dents de matí amb vi aiguat i després de les menjades amb aigua freda. I netejar-los com diu un antic refrany castellà “tantica sal, muy pasico y sacarles lo que se había metido entre ellos con mondadientes de oro i plata o con viznaga o con nonada”. • Quan aparegueren taques negres a les dents, anar al barber per llevar-les amb un furgadents d’or o de plata. • Els pares havien de tenir cura de les dents dels fills i quan alguna es movia, se li lligava un filet i mestres dormien es pegava una forta estirada i l’arrencaven. D’aquesta manera els pares no sentien cap dolor ni mig. Quanta raó tenia Don Quijote quan deia: “més val una dent que un diamant”. Després de conéixer tot el que es feia temps enrera, estic molt content de viure en aquest segle... Però em queda acabar de contar-vos la història de la mare i el xiquet de la bicicleta. Quan van anar a una clínica dental moderna (“y es que hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”, com deia Don Hilarion). La mare no tenia perquè preocupar-se ja que el seu fill estava en bones mans, podia menjar perfectament, estava d’allò més templat i no havia patit cap mena de dolor. Ara entenc jo perquè els meus pares volien que fóra dentista, ells sempre deien que era un ofici que deixava a la gent amb la boca oberta (jo pensava que era d’admiració). Però el que és cert, és que l’últim dia que la mare va portar a la clínica el seu fill, la que es va quedar amb la boca oberta i la butxaca buida va ser ella. Per això us aconselle, després d’aquesta experiència, que abans de comprar una bicicleta us encomaneu a Santa Apol·lònia!


De la vila, oficis i costums

78

BIBLIOGRAFIA: CASTILLO DE LUCAS, A. (1950) “Folcklore de Santa Apolonia”. Bol. Informativo dental del Il. Col. odontólogos y Estomatólogos de España, 107, 42 - 47 CELDRÁN, P. (1995) Historia de las cosas. Madrid. Editorial Del Prado. 1ª Ed., 7-8

GONZÁLEZ IGLESIAS, J. (1996) Patología buco-dental en la obra de Goya. Madrid. Editorial Gaceta Dental. pag 14 - 26 PAVÍA BOLEO, J. (1962) “Consideraciones sobre la evolución de los forceps de extracción dentaria a través de los siglos”. Bol. Informativo dental del Il. Col. odontólogos y Estomatólogos de España, 180, 19 - 49

Talla de fusta de Walter Vogler (1931)


79

L’ofici de toneller-boter Xavier Llombart Bou (text i fotos)

Com pesa aquest tonell! Hip... I que bo que està el vinet! Hip... No sé si podré llegir l’article d’En Xavier Llombart. Hip... Em ballen les lletres! Hip... M’agrada com ballen ! Hip... És divertit! Hip... Aquest tonell sembla un hipopòtam ! Ha, ha, ha! Hip... Hauré de beure’m un got ple de cafè ben carregat! Hip... Estic com hipnotitzat! Hip... Ostres, no hi ha cafè! Hip... Només queden cacaus! Hip...

E

n les nostres comarques la vinya tingué una gran importància, ja des del segle XIV, es dedicava una gran part del vi a l´exportació, aplegant cap a 1564 a produir-se uns setanta mil hectolitres, éssent el client principal la marina reial de Felip II. (F. Olucha). Al segle XVIII, com diu Maria Jesús Gimeno, els comerciants de Vinaròs i Benicarló tenien molta importància en l’economia local per la gran activitat portuària ja que era el principal centre exportador de vins amb destinació a Europa i les colònies americanes. Les comarques del Baix Maestrat i l’Alt Palàn-

cia eren les principals productores de vi (hi destacava el carló, elaborat amb macabeu i vedriell). Vicent Abad afirma que, a mitjans del segle XIX, la vinya era el cultiu predominant al secà castellonenc en part a causa de la depreciació de l’oli d’oliva. La crisi del oidium al periode 1852-62 afectà greument les vinyes europees i espanyoles, però no les valencianes que augmentaren fins aconseguir les 62.000 hectàrees. Dels ports del Baix Maestrat eixiren el vint-i-cinc per cent dels vins valencians. Posteriorment la participació del comerç de vins castellonencs se situà en més del cinquanta per cent.


80

La plaga de la filoxera, que reduí a la meitat la producció francesa, fou la causa per la qual les exportacions de vins des de les terres valencianes s’incrementaren espectacularment. Amb el canvi de segle les vinyes franceses es recuperen per utilitzar ceps americans resistents a la filoxera; açò va fer que les exportacions de vins des de les comarques castellonenques descendiren. Precisament per aquesta producció vinícola van sorgir el tonellers o boters, que fins fa pocs anys encara es podien veure treballar per les nostres comarques, però que avui en dia han desaparegut pràcticament deixant pas a la fabricació industrial.

Segons el DCVB “toneller és el fabricant o venedor de tonells, també el qui repara tonells ja utilitzats”. El terme “tonell” s’usa al llarg de tot el País Valencià, encara que Valor-Giner indiquen que no té el mateix significat que bóta, sinó només una mena de “bóta grossa”. Per a Coromines “bóta és el vas de fusta encercolat, més gruixut del mig que dels caps, i tonell el que és ample de la base i va afuant-se”. Després afig en valencià, en general, m’adverteix J.G.M. bóta és l’equivalent del cast. Tonel. Nosaltres aquests dos termes els utilitzarem indistintament per a referir-nos al mateix recipient.

De la vila, oficis i costums L’OFICI Generalment d’una família artesana de tonellers és prou corrent que isquen fills, nebots, néts... que continuen el mateix ofici o que hi guarde una certa relació. El nostre artesà, Julio Saura, és toneller de la Vilanova d’Alcolea i pot servir-nos d’exemple, ja que ell començà a treballar d’artesà als setze anys (als dotze coneixia l’ofici) que va aprendre del seu avi, el qual va continuar la feina de boter d’una família en la qual tres membres més es dedicaven a la mateixa activitat.

Al segle XVIII els artesans no eren rics, encara que hi havia una gran diferència entre els ingressos del mestre als d’oficials i aprenents. Al segle XIX i al llarg d’aquest segle la feina de boter arribà a ser una professió molt ben considerada econòmicament i socialment i en la qual es guanyaven molts diners. El nostre boter recorda que alguns tonellers es podien permetre el luxe d’embolicar cigarrets


81

amb bitllets de pesseta. Açò es donava a la comarca del Baix Maestrat on s’embarcava principalment vi del Priorat, que demandava una gran construcció de tonells.I en el seu cas en particular, si el jornal d’un home venia a ser de sis pessetes, un boter cobrava al voltant de quinze pessetes al dia. Existia la tonelleria familiar i la tonelleria on hi havia treballadors assalariats durant tot l’any. El treball es realitzava de sol a sol, sense existir el concepte de cap de setmana. Normalment el toneller anava als cellers de Castelló per temporades, fabricant o reparant tonells. Cellers com el dels Bolos, Vins Pérez, Carmelitano... Altres temporades les passava al seu obrador. Respecte a l’evolució de l’ofici, l’artesà coneixia totalment el procés de fabricació; tot passava per les seues mans, a diferència del que passa actualment. MATÈRIA EMPRADA La matèria principal en la construcció del tonell és la fusta de roure i castanyer. La millor és la de roure de Califòrnia o de la zona de Burdeus. Com diuen els cellerers de La Rioja “a la madera le vemos todas las ventajas y ningún inconveniente”. La fusta que arribava a les nostres comarques solia ser distribuïda des de Vilafranca del Penedés. Podia venir en troncs, i el mateixos boters els preparaven, o ja disposades en taules rectangulars i en paquets de diferents mesures. Si elegien la segona opció compraven la fusta en “fils”. Un fil és el conjunt de fustes que tenen el llarg de la doga i travesseres fins que l’omplis formant un quadrat. Així els encàrrecs eren: un fil de roure per a bordalesa ( 200-300 litres ), mitja pipa ( 500 litres ), pipa ( 1000 litres ) etc. Altres matèries són el ferro i la boga o bova. El ferro venia empaquetat en tires ano-

menades fleques, i el toneller demanava “rolls de fleque“. Aquests fleques formaran els “aros” o cèrcols. La boga o bova és una planta, enea en castellà , que es fa pels aiguamolls i llocs d’aigua de curs lent (DCVB). Les fulles d’aquesta planta s’utilitzen per a la preparació del fons del tonell, unir juntes, tapar desperfectes, evitar pèrdues de vi. “La boga, la pasta i el paper tapen les faltes del boter“.

Cèrcols

CLASSES DE TONELLS Tonell o Bóta: són sinònims. Tenen la mateixa capacitat i forma. Solen tenir entre els 100 i els 800 litres de capacitat. Ací inclourem la bordalesa ( 200-300 litres ) i la mitja pipa ( 500 litres ). “Pus rodones tinch les anques que hun tonell” ( Coll. Dames 93 ). Pipa: Al voltant dels mil litres de capacitat. Mateixa forma que el tonell. Bocoi: Les parets del qual són més gruixudes que les del tonell ( uns 4 cm. ) i tenen més capacitat. Cono: Forma diferent a la del tonell, té més amplària en la base. Pot contenir milers de litres. Per mesurar el vi s’utilitzaven els decalitres i els cànters.


De la vila, oficis i costums

82

PROCÉS DE TREBALL El tonell està format principalment per costelles o dogues i “aros” o cèrcols. Les costelles o dogues són cada una de les llates de fusta que determinen el perímetre del tonell; aquests llistons que són rectes han d’anar doblegant-se pel calor fins a prendre la forma del tonell. A eixa fusta se li dóna la forma per mitjà d’un ribot anomenat “ciment”. “cinquanta pecias fustis de royre entre fons e dogues de tina“ en un document de 1276.

Dogues

Els fleques es tallen a mesura i se’ls fan uns foradets als extrems i s’uneixen amb uns reblons.Posteriorment era colpejat amb un martell i a base de colps es feia l’arambó que és quan el cèrcol s’acobla a la forma del tonell.

Martell i Repretador

S’agafen les dogues i un cèrcol, i s’omple el motle de dogues una al costat de l’altra fins a formar el cos del tonell. Més tard es posen tres cèrcols més en un dels extrems del tonell. Després dins del tonell es posa un braser de borumballes per a donar calor i fer que les costelles , que són rectes, vagen corbant-se. En aquesta fase el tonell té una forma troncocònica, tancat per dalt i obert per baix. Amb un torn o uns aparells anomenats estranguladors, que tenen un cable d’acer, s’estrenyen les dogues fins que s’uneixen. Una vegada tenim l’esquelet del tonell es fa l’entoix amb l’aixa. L’entoix és rebaixar els dos extrems del tonell arredonint-los per a poder acoblar els fons. A continuació se li passa l’estovador, que iguala o anivella tota la fusta i se li fa el galze, amb el galzador, que és una recalada o ranura on s’acoplaran els fons. La realització dels fons es fa de la següent manera: s’agafa la circumferència de la boca de dalt del tonell i es fan sis compassades per l’obertura del galze i així tindrem el radi del fons que posarem. Amb coralina marcarem on ha d’anar el fons. Tallarem les fustes i a la meitat de la seua amplària es claven tres fites o clauets sense cabota. Abans d’ajustar les dues fustes amb una martellada, s’haurà d’haver introduït una fulla de boga dins les fites per a millorar la unió de les fustes. Per acoblar els fons al tonell també es podrà utilitzar argila.

Unió fustes fons


83

Manolo Alegre


De la vila, oficis i costums

84

Finalment al tonell se li fan dos forats, un per introduir el líquid i l’altre per a posar-li una aixeta. La disposició dels forats varia depenent de la posició del tonell. Abans la forma més comuna era l’horitzontal.

Aixetes

MANTENIMENT I REPARACIÓ En la reparació dels tonells els treballs que més solen fer-se són : canviar els fons, canviar dogues i cèrcols, sobretot en cellers molt humits. En la reparació s’ha de repetir tot el procés com era al seu inici, traent-ne les mesures etc. ja que cada tonell necessita un treball diferent d’acord amb la part que s’ha fet malbé. Quant al manteniment dels tonells, un dels quefers del boter és la comprovació de si el tonell està en condicions. Aleshores es posa una metxa de sofre i si aquesta s’apaga és que el tonell està malament. En aquest cas, amb una manxa o goma s’extrau l’aire viciat que hi ha dins el tonell i, si aleshores ja t’admet la metxa, pots desinfectar el vi i el tonell. Si encara així es torna a apagar la metxa, és convenient netejar-lo. Per a fer aquesta feina, el primer és llevar-li el solatge que s’ha format al fons i a les parets ja que el vi ha d’estar el més net possible. És molt convenient trasbalsar el vi d’un to-

nell a un altre amb la finalitat d’oxigenar-lo i evitar fermentacions secundàries. El vi generalment es pica per manca de graduació. A vegades al vi li costa fermentar, en aquest cas, convé airejar-lo, allunyarlo de corrents d’aire, fins i tot tapar-lo per donar-li temperatura. Si el vi té graduació és molt difícil que es faça agre, mentre haja tingut una bona fermentació. Un dels perills que té el tonell és florir-se, en aquest cas convé rascar-lo, llevar un fons i en borumballa es fa foc dintre el tonell i, mentre va cremant-se, se’l va fent rodar perquè el foc arribe pertot. Una vegada ben cremat, s’amera el tonell de calç, aquesta convé deixar-la secar a dins el tonell. Abans d’omplirlo de vi, es pot estubar amb aigua de fonoll, timó , aigua pansera o una caldereta de most bullit per llevar-li algunes impureses que pugueren donar mal gust al vi, però això és op-

tatiu. EINES DE TREBALL Aixa: Eina de fuster, composta d’una fulla de ferro acerada i tallant ( amb un tall de 10 a 12 cm., d’ample ) unida amb un mànec de fusta de tal manera que, posant el mànec en vertical, el tall queda horitzontal. L’empren els boters per desgruixar i fer l’entoix. Hi ha diverses classes: aixa plana, la que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta. Aixa girada, la que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li for-


85

ma còncava. Aixa corba, la que té la fulla corba i l’empren els boters per tustorrar les testes dels barrils i anivellar el gruix de les peces de dins quan ja estan encercolades.

Ciment

Aixes

Ciment: Garlopa molt gran, de sis o set pams de llargària, que usen els boters per a planejar les dogues, i que treballa, no fixant la peça a treballar i movent l’eina, sinó al revés, l’eina descansant per un extrem en ter-ra i per l’altre damunt un dospeus, i tenint el tall a la part superior.

Compàs: Instrument que consisteix en dues cames de metall o fusta, unides i articulades per un de llurs extrems, de manera que poden separar-se o acostar-se llurs puntes, formant un angle més o menys obert i serveix per a prendre mesures. S’utilitza en la realització del fons del tonell. Estovador: Eina semblant a un ribot, però arquejat, que els boters empren per a afinar o igualar les vores de la bóta, abans de fer el galze.


De la vila, oficis i costums

86

Galzador: Eina semblant a un ribot, de fulla estreta, que empren els fusters i els boters per fer galzes a la fusta.

Estovador

Estrangulador: Aparell que utilitza el boter per estrangular amb l’ajut d’un torn i serveix per estrangular les dogues o costelles del tonell per a tancar-les i donar-li forma. Filaberquí: Peça de ferro aproximadament semicircular, giratòria, que en els extrems forma colze i que en un d’ells permet subjectarhi una broca i en l’altre té un mànec o pom, i serveix per a perforar matèries dures com la fusta etc.

Galzador

Garlopa : Eina de fuster, semblant de forma i d’ús a un ribot, però molt més grossa i amb una ansa o agafador per a la mà. “ el pare era un fusteret que s’havia avesat a allisar tots els nusos de la vida amb la seua garlopa“. Plana: Eina semblant a un ribot, amb dues orelles o agafadors a la part superior, que serveix als boters per a planejar les bótes. Li donava el rodó, la forma rodona.

Filaberquí

Barrina

BIBLIOGRAFIA ABAD, V. ( 1992 ). “El crecimiento capitalista”. En Historia de Castellón. Ed. Prensa Valenciana. Castellón. ALCOVER, A.; SANCHIS GUARNER M.; MOLL, F. (1988 ). Diccionari Català-Valencià-Balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca. ASSOCIACIÓ VILANOVINA DE CULTURA (1993). Periòdic local de Vilanova d’Alcolea núm. 2. COROMINES, J. (1983-91). Diccionari Etimològic i Comple-

Planes

mentari de la Llengua Catalana. Ed. Curial. Barcelona. GIMENO SANFELIU, Mª. J. ( 1992 ). “Sociedad y Economía en el Setecientos”. En Historia de Castellón. Ed. Prensa Valenciana. Castellón. OFICIS TRADICIONALS DE LA MARINA ALTA (1992). Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”. Diputació d’Alacant. Alacant. OLUCHA MONTINS, F. ( 1998 ). “Toneleros”. En Diario Mediterráneo. 15 de Agosto.


87

Remembrances Josep Miquel Carceller Dols

E

ra nit de Reis, nit de màgia, de camells, d’escales,... I al balcó sabates ben netes, aigua , tres copes de vi , sucre, fruits secs i les coques, els tortells, els pastissos de moniato o cabell d’àngel i les llesquetes amb ou que havien cuinat la mare i l’àvia durant aquells dies de bufandes, de guants de llana, d’escola tancada, de panderetes, de simbombes, de batzoles i d’àpats al voltant de la gran taula presidida per l’avi –tranquil, pacienciós i bon jan– i per la tendresa, l’harmonia i l’estima. L’alé feia fum davant les nostres caretes il·lusionades. Els Reis, que encara no havien aprés valencià, ens havien assegurat, des del balcó de l’Ajuntament, que arribaven de l’Orient ben carregats de joguets. Vam pujar a donar-los les cartes –ben polides, amb lletra entenedora, rodoneta, sense cap taca– i vaig seure, vergonyós i una mica atemorit, a

Retalls de records. Castelló blanc. Ficció i realitat. Reis que il·lusionen a data fixada en començar l’hivern. Rondalles, contalles, avis, terrats. La llana estovada, la vara que cingla, els matalassers que ja no hi són... Remembrances de Josep Miquel Carceller.


88

les faldes de Melcior, el més jove dels tres, malgrat la barba i els cabells blancs que el caracteritzaven i que la mestra, per atemorir-me un dia que volia ser el primer a la força en una cua, m’havia dit els tenia del color de l’orxata que tant m’agradava, perquè el nen Jesús l’havia castigat per haver empentat els seus companys i voler ser el primer a adorar-lo. Feia anys que les temperatures no eren tan baixes. “Als Reixos se’ls gelarà la moquita“ – durant molt de temps els reis van ser reixos al parlar del meu poble – va dir algú, mentre la menudalla jugàvem a construir l’Atlàntida, sota les taules, i navegàvem pel mar de coralls, taurons, vaixells pirata, dofins, cavallets i sirenes que acompanyaven les nostres fantasies alimentades per les contalles de l’avi Miquel i de l’àvia Innocència, els pares de la mare, els únics que vaig conéixer, i amb els qui vaig compartir casa, la mateixa que ells havien llogat quan es van casar, al carrer d’Isaac Peral. El meu avi era la beatitud feta home, la calma, la patxorra –deia l’àvia–, el somriure habitual, el puret, el caliquenyo, a la boca, sempre amatent als nostres desitjos. Feia honor al seu primer cognom: Dols, escrit així, malgrat la grafia incorrecta, en la llengua que va heretar dels seus avantpassats i que va saber conservar, sense vergonya, en els mals temps de la nit franquista, i encara abans, quan alguns membres de la seua família van renunciar a aquest llegat preciós. Grum de molt jove –botones li deien en castellà per allò, supose, dels molts botons que portaven aquests a l’uniforme– per culpa d’una desgràcia familiar que el va empényer a cercar un jornal que feia falta a casa. Cambrer, tota una vida servint senyorets al Casino Antic, a trenta metres d’on vivíem. Matalasser –matalaper deien ell i molts dels ciutadans del Castelló que encara no havia patit la lletjor de l’especulació urba-

De la vila, oficis i costums

nística– en un període curt, ajudant un amic, el senyor Paco, per traure’s un sobresou en la dura, mísera postguerra. Unes pessetes, entre una i cinc o sis, segons si era de 90, de canonge o de matrimoni. El doble, si cosien la tela a l’anglesa: fent bordó a les vores. De vegades un xavo de propina. Després intermitentment, alguns estius de la meua infantesa, ja més que res per distraure’s i fer un favor a familiars i amics. Amb la tècnica secular i les mateixes eines que ja havia fet servir algun avantpassat seu, i meu al segle XVIII. Més d’un cop els vaig acompanyar a ell i al senyor Paco, Francisco Ayala Sánchez, el seu amic de tants anys, tapisser dels bons, treballador i responsable, simpàtic, ocurrent, extravertit i xerraire, molt de temps empleat a sou de Casa Lara, a la plaça del Rei, després treballador de l’Administració, a La Residència. Res a veure, per tant, amb Cunegildo, el matalasser de ficció destarifat, malfainer i pocavergonya que va recrear la ploma de Sal-


89

vador Guinot fa quasi un segle en les seues “Escenes castellonenses“. Vaig conéixer així, els terrats d’alguns oncles, d’algunes ties, d’alguns amics dels pares o del mateix avi. Començaven a aparéixer les primeres antenes de televisió i encara el Fadrí era, com el Penyagolosa, fita senyera del poble meu i dominava la ciutat des dels seus cinquanta-set metres i escaig. Els ajudava a carregar llençols amb la llana endurida que demanava a crits ser estovada, a transportar el cilindre, una mena de maleta que els havia fet un fuster amic, i que es podia desplegar deixant veure l’entramat metàl·lic, que a mi em semblava igual que la tela mosquitera que cobria les finestres de moltes alqueries, on quedava empresonada la brutícia acumulada, després de mesos de suportar el pes dels qui cercaven el plaer o el son reparador. Jugava amb les vares de lledoner, fusta que no es trenca, fusta sense cor, deia el senyor Paco, com la de magraner, afegia l’avi. Vares de matalasser encorbades en una de les puntes, després d’haver estat tres o quatre dies a remulla al safareig i d’haver estat tensades hàbilment, amb el fil col·locat als llocs exactes per aconseguir la corbatura desitjada. Vares que colpejaven la llana, la borra– no els pilotets de pelussa mesclada amb pols, que es congrien davall els llits, sinó una barreja de fibres curtes d’alguna matèria tèxtil– o les borumballes de suro de la Serra d’Espadà. Vares que cinglaven i

Manolo Alegre

impulsaven la llana, la borra o el suro dels matalassos –dels matalaps– cap al cilindre, una i altra vegada, deu minuts, vint minuts, mitja hora,... sota el sol de l’estiu, quan la vesprada allarga i hi ha més temps perquè s’eixugue la tela, quasi sempre blanca i roja, llavada per les mestresses de casa que aprofitaven l’avinentesa, que s’esdevenia habitualment una vegada cada estiu. La llana es llavava, si es feia, cada més anys. I el senyor Paco i l’avi, els dos amics, des dels terrats,


90

mentre suaven i cremaven energies, parlaven i, de vegades, discrepaven força, de bous –el meu avi era belmontista–, de futbol –el meu avi era molt del Barça–, de menjars –al meu avi l’únic que li disgustava de menjar era que se li n’anava la fam–, del bé i del mal, de la terra, la mar i la muntanya, del cel, de l’infern, dels fills, dels néts, de les dones i de les petites coses que donen tristesa o felicitat. La suor al front, al pit, a les mans acostumades, a les mans plenes de durícies. I a més de la conversa, sovint els escoltava cantar i, sobretot, una cançó, que després he sabut va composar Miquel Asensi amb lletra de Maximilià Thous, fa més de vuitanta anys, i que semblava voler imitar els sons que amb l’apalisament de la llana produeix el matalasser/ matalaper/ matalafer: Cluix, tac, tac, tac, Cluix, tac, tac, tac, Cluix, tac, tac, tac, tac, tac, tac... Cingla i tira llana a l’aire de presseta i a bon braç; quan més forta la palissa molt millor l’estovaràs. Cluix, tac, tac, tac, Cluix, tac, tac, tac, tac, tac, tac... Cotó-en-pèl pareix la llana entre teles escampà; mentres uns cusen les vores altres passen els ullals. Si se gita el senyor amo cansadet de treballar, quin plaer tindrà quan trobe tan mollet, el matalaf! ( ... ) I quan la llana estovada i la tela eixuta estaven, el tapisser professional, que, assegut a terra, cosia les vores, amb l’agulla menuda,

De la vila, oficis i costums amb rapidesa, i l’avi aficionat, també assegut a terra, a l’altre costat, que passava a poc a poc, l’agulla gran, amb la veta blanca, que calia anar lligant, pels ullals: dos tires de sis ullals dobles a cada costat en els matalaps més menuts, tres en els mitjans, quatre en els grans. Els ullals cosits amb fil perlé, tantes vegades per la senyora Maruja, la muller del senyor Paco, seguint la pauta que aquest li marcava en les teles noves. I mentre els majors remataven la feina començada una, dues o tres hores abans, jo que agranava la brutícia i en acabar, la feina encomanada, jugava a ser domador de circ amb les vares i em guanyava algun renec carinyós dels majors. Vaig conéixer molts terrats, però mai no vaig entrar al Casino, no era el meu món, no era la meua gent. Ni jo tenia interés, ni el meu avi no em va portar mai. Ell hi treballava i no en tenia cap queixa –jo mai no li la vaig sentir– però no em va portar, és un fet. No sé el perquè, segurament no hi pintava res jo allí. De vegades els jocs dels xiquets ens portaven a la vora, de la que, aleshores, ens semblava immensa terrassa i escodrinyàvem entre les fulles dels arbres i les plantes enfiladisses, que darrere l’alta tanca impedien veure’n l’interior i algú, més agosarat, proposava saltar la tanca i explorar el terreny prohibit. Jo sempre ho impedia i, més d’una vegada per la meua oposició, em vaig guanyar una bona tirallonga d’insults i algun company de jocs i jo mateix vam tornar a casa amb un ull de vellut i vam haver d’inventar-nos alguna excusa en forma de caiguda casual per evitar el càstig patern. Altres vegades era la música de ball, en alguna nit estiuenca o primaveral, la que alimentava la nostra curiositat i ens convidava a espiar els balls i a tractar d’encertar a l’escot d’alguna dama elegant, amb els lledons o les boletes de paper ben ensalivades que omplien les butxaques dels nostres pantalons curts i


91

que llançàvem amb força, bufant pels canuts de canya que ens havíem fabricat. Era, però, aquella una nit de Reis i les malifetes no hi cabien. Aquell va ser el Nadal que l’avi ens va contar com sent un nen va eixir de pastoret al Betlem que comboiava la sinyo Quiqueta, la Pigà, al Forn del Pla i el que vam acompanyar l’àvia a una casa de vora la nostra, al carrer de l’Enginy, l’oficialment carrer de Vera, on anava a jugar sovint al burro i on Don Àngel, maridat amb una de les seues companyes de joc, lletraferit i sabut, ens va llegir, en conéixer l’anècdota, la contalla “Lo darrer Betlem“ de Josep Pascual Tirado, que recreava aquell Betlem vivent representat a la cambra més gran d’algun llaurador, a algun obrador de fuster, a hostals o, quasi sempre, en algun forn, grandot i ben agranat, per comediants infants, tan pagats i nerviosos ells, com les seues mares, que encarnaven la Mare de Déu, sant Josep, pastorets i pastoretes, els Reis –amb corones de cartó, mantells de colorins amb enganxines de paper de pla-

El Betlem de la Pigà 1997

ta del xocolate de tauleta, barbes de cànem fins els genolls, ofrenant-li al nen Jesús trossos de llautó i sucre candi... que el ditxós i satisfet sant Josep s’encarrega de xuplar mentrimentres dura la funció– i borratxets, dimonis, Sant Miquel –el fusteret de Mílio– els saions d’Herodes –amb cara de cobradors d’apremi– i Sants, Santes, Patriarques i Evangelistes i tots adoraven el Jesuset i li deien alguna coseta. I Don Àngel acabant la lectura, amb veu clara, segura, emocionada: “I aquell Betlem ja s’ha acabat. Ja no hi ha Samuels ni Rebeques, ni Reis mags amb corones de paper de xocolate de tauleta, ni el Sant Miquel del xafarot de llanda, ni els barbuts patriarques, ni tota la retafila que la imaginació de la sinyo Quica la Pigà inventava, sense vindre a pèl, barallant temps i edats, trabucant personatges, retallant d’ací i apegant d’allà, afegint oracions amb un amor i una paciència de santa. Ella era la tradició, ella mantenia la darrera pruneta, la festa del Betlem, la més gojada, somniada i dalerada de la infantesa.“

Josep Miquel Carceller


92

Vora vint anys més tard el Betlem de la Pigà va renàixer gràcies al talent i la inspiració de Miquel Peris i Matilde Salvador. Els meus avis ja no hi van poder anar al teatre a veure la representació, ni van escoltar la Coral Vicent Ripollés cantant la Nadala dels codonys. Ja no hi eren. Quedava, però, el record de tantes hores de convivència i les contalles que em van acompanyar a la infantesa i ara són part de la meua memòria, de les meues vivències més tendres i càlides: “Una vegada, quan la lluna era jove, bonica i encisadora va demanar a la seua mare que li fes un vestit ben bonic, perquè volia anar a una festa i ballar amb un estel formós i encantador. I la seua mare li va dir: — Xiqueta bonica, dolceta estimada, xicotaja, això és impossible. No hi ha cap vestit que et vage bé. De vegades ets lluna nova i d’altres ets lluna plena. I a l’entremig no ets ni una cosa ni l’altra. I la lluna es va quedar sense vestit. Per això sempre es veu igual de blanca dalt el cel.“ L’àvia mai no es va acabar de creure del tot que els nord-americans havien arribat a la Lluna. Tot i això aquella nit va fer com si s’ho creguera i ens va explicar que el primer que van veure els cosmonautes va ser uns homes vestits amb saragüells que menjaven taronges i cantaven el “Rotllo i Canya“ com uns desesperats. Segons l’àvia aquells americanots no mai van treure l’entrellat d’aquell assumpte. No sabien que aquells eren uns quants de tants castellonencs que encara estaven a la lluna... de València! —Àvia què és estar a la lluna de València? —És com estar a la figuera, carinyo, és estar una miqueta apardalat!

De la vila, oficis i costums —Àvia conta’ns-en una altra! —Ara no, fillets, és tard i heu d’estar dormits quan vinguen els Reis. Au, feu bondat! Que no sabeu que si no sou obedients us portaran carbó? Que no sabeu que el Reis són màgics i estan a tot arreu i ho saben tot? Que no sabeu que si esteu desperts quan vagen a pujar al nostre balcó, hi passaran de llarg? —Àvia, l’última, de veritat! —I l’àvia, asseguda al costat de l’avi que se la mirava complagut va somriure. Ens va passar la mà envellida –sarmentosa–, la mà treballadora, la mà amiga pels nostres cabells esbullats, després d’un dia farcit de jocs i d’emocions, i va condescendir. —Una última, però curteta i de seguida al llit i a dormir que els Reis tenen espies a tot arreu: “Conten que un carboner, precisament un dels majors proveïdors de carbó que tenen els Reis Mags, vivia i treballava tot sol a sa casa. I en això que un tintorer, blanquer d’ofici, va anar a viure al seu barri. Tots dos es van fer molt amics i un matí de diumenge, després d’anar a missa, que estaven bevent un gotet de vi moscatell a la taverna, el carboner, veient que el seu nou amic era una bona persona li va preguntar si volia compartir casa amb ell. – Així no gastarem tant– li va dir. El blanquer li va donar les gràcies i va afegir: —Més val que ho deixem córrer, amic meu, perquè tota la roba que em costa tant de blanquejar s’embrutaria amb el vostre carbó en un tres i no res!“ I ja no va dir res més que bona nit i amb el dit ens va assenyalar el llit de canonge, de matalàs de llana ben estovada, mollet i amic. Al meu germà no li va costar gens ni mica agafar el son, jo, però, vaig donar voltes i més voltes, neguitós i il·lusionat alhora mentre somiava amb la bicicleta que l’any anterior no havia arribat. “Mare, per què? Si jo m’he por-


93

tat bé tot l’any! Per què els Reis no me l’han portada?“. “L’any que ve, Josep, l’any que ve“ Vaig dormir mal i poc i, quan, en una de les moltes vegades que em vaig despertar, vaig albirar que un poquet de claror s’escolava pel balcó, vaig despertar el meu germà menut que es va espavilar de seguida i em va acompanyar cap a la llum. Una llum estranya, diferent. Vam netejar els vidres, entelats per la humitat, ràpidament, amb la curiositat dels infants i les manetes gelades. Feia fred, molt de fred, però no ens importava, de fet no ho notàvem, no era matí el sis de gener per preocupar-se per la temperatura. El que vam veure, però, ens va desconcertar. Tot era blanc: la barana de ferro pintada de negre, les teules de les cases de davant, els paquets que esperàvem, sempre embolicats de gris i ara colorejats de blanc, com enfarinats; els paquets desitjats, que ara van deixar de ser protagonistes. Vaig mirar el meu germà i ell em va mirar a mi i en els seus ulls vaig endevinar la meua expressió, la meua estranyesa, la meua sorpresa, la meua joia. Havia nevat! Estava nevant! Allò no era farina, era neu i havia quallat! Havia nevat, nevava a Castelló, a la meua ciutat, al meu carrer, al balcó de ma

Nevada a Castelló. Plaça del Rei. Tomás Mas Usó

casa, al tocar de la plaça Major, al terrat de ma casa on tantes vegades havia pujat per ajudar a estendre la bugada; per jugar a mil i un jocs, sense joguets; per estirarme damunt una vella màrfega de pallerofa; per agafar els ous que ponien les gallines engabiades al cobertís o donar-los de menjar a elles i a tres o quatre conills que ens baixaven familiars de l’àvia des de Figueroles o a algun titot nadalenc, que desapareixien periòdicament, misteriosament. Jo mai no havia vist nevar, mai no havia xafat, mai no havia agafat amb les mans cap floc de neu. I allò va passar a ser una necessitat urgent, peremptòria. Calia obrir el balcó, calia despertar els pares, els avis, l’oncle. Calia fer-los avinent l’esdeveniment únic i celebrar amb ells la joia blanca que ens arribava del cel, els petits cristalls hexagonals de glaç units formant aquelles volves que ens havien deixat primer bocabadats i després afònics de tant cridar. Mai no ha tornat a nevar a Castelló! Castelló va ser blanc, però, aquell dia. Castelló blanc –ciutat mediterrània, clima temperat, latitud quaranta graus, altitud trenta metres– infants feliços, ninots de neu –amb bufanda, botons, barrets, i safanòria al nas – relliscades, taronges gelades, llauradors amoïnats, Reis amb moquita al nas, fotos al periòdic del Movimiento, la democràcia per arribar, els Plans de Desarrollo, els matalassers com el senyor Paco que es quedaven sense llana que estovar, la ciutat que creixia, el poble que es despersonalitzava, la llengua que es diluïa, els cotxes que ja no deixaven jugar a molts carrers,... Castelló va ser blanc aquell dia, i jo ho recorde i jo vaig ser-hi i és ben igual si va ser o no va ser una nit de Reis. Són records d’in-


De la vila, oficis i costums

94

Plaça de la Pau

fant, records idealitzats, retalls de records, traces, instants –la Panderola que passa per la plaça la Pau i jo, de la mà de la mare, camí de l’escola; una carícia i una mirada tendra que romanen anys i anys en la memòria– ...Remembrances! Són ficció i realitat –la meua filtrada i racionalitzada realitat– barrejades amb la ten-

dresa, l’estima i l’agraïment. Són un petit exorcisme, no per traure’m de dins cap dimoni, sinó més aviat per deixar escrit el que no vaig saber dir, el que encara ara massa vegades no sé dir: tota l’estima i tendresa, ai si no fos per la tendresa!, que atresore envers la meua gent.


95

Indumentària de feina Eliseu R. Artola

E

s una evidència, que des de fa uns anys, ha sorgit una inquietud general per conéixer i investigar sobre la indumentària dels nostres avantpassats, el que no deixa de ser una manera de redescobrir la història del seu dia a dia. De fa molt temps, la gent ha emprat la roba més antiga trobada a les arques sempre que ha volgut identificar-se amb el seu poble, buscant l’arrelament a les tradicions, costums i origens dels seus antecessors. I aquesta identificació amb el poble es fa més patent, com no, a les festes patronals, fundacionals, etc., de cada localitat, on ve observant-se un augment en l’ús d’una indumentària costumista més o menys correcta, al temps que es produeix un rebuig a l’anomenat “traje típico”, espècie d’uniforme que bé per desconeixement del tema o bé per raons polítiques, es

va inventar en el seu dia com a element diferenciador entre els pobles i que cada vegada més està reduint-s’hi l’ús als cercles o ambients oficialistes de la festa. Indumentària o roba antiga en general és tota aquella utilitzada en qualsevol de les moltes etapes de la història del nostres antecessors; ara bé, és a partir d’una època concreta quan la gent comença a reconéixer la roba antiga com seua, com la del seu poble. El segle XVIII va suposar una etapa de transformació i creixement de l’economia valenciana, principalment al sector agrícola, la qual cosa va repercutir en benefici de la resta dels sectors de la societat; societat, per d’altra banda desigual, estructurada en uns grups molt diferenciats com ara la noblesa senyorial, una èlit eclesial, els grups dels cavallers i el dels ciutadans, grup aquest últim on s’engloba tant

D’indumentària i oficis s’ha documentat i ha escrit Eliseu Artola, tresorer rebomborià per excel·lència, que comparteix amb Bernat Artola (“ Al senyor veterinari / tots li diuen menescal ”) l’estima per la nostra llengua i un cognom d’etimologia aràbiga, segons em va explicar l’insigne Coromines en una de les seues visites a la nostra Plana: deu ser at-tûlà “la més llarga, la de més talla”, femení del comparatiu de l’adjectiu tawîl “llarg”. En lloc d’at-tûlà els moriscos devien pronunciar Al-tola, d’on derivaria Artola.


96

l’estament urbà (comerciants, professionals, etc.) com l’estament rural (llauradors, ramaders, etc.). I aquesta diferència de la societat també es veu reflectida en la indumentària de cadascun dels grups socials que la formen, sent la noblesa la classe que marca les tendències de la moda seguint les novetats procedents de París o de Londres. Seguidament es troba una burgesia adinerada que va copiant i imitant en tot l’estil de la noblesa. Per últim, les classes populars, llauradors o jornalers, obrers o menestrals urbans, també miraran de copiar els de dalt interpretant les modes segons les limitacions econòmiques i el pes de les tradicions. Així doncs, la conjunció d’aquests factors de benestar econòmic i la influència de la moda del moment van derivar en una indumentària de luxe com a element representatiu de la cultura i l’estètica valenciana de l’època, encara que el luxe era una característica del poble ric, ja que els jornalers, criats i la nombrosa classe baixa tenia poc o cap accés a aquests luxes, si no era per donacions de roba ja usada, feta per la gent que podia comprar-la. Ara bé, aquesta roba de luxe que avui la gent identifica com tradicional o costumista, era la que s’utilitzava diariament per a la feina quotidiana?. Evidentment, la resposta és no. En aquests segles (XVIII i XIX) estava ben diferenciada la roba de festa, la de mudar-se, la d’anar net i la de feina quotidiana, i és aquesta última de la que tractarem seguidament. Eren els oficis o treballs els que condicionaven la utilització de determinades peces de roba, sense existir cap exclusivitat en la indumentària en funció dels quefers realitzats. Així, algunes feines requerien un tipus de roba més còmoda, altres de més resistents, altres tan sols necessitaven algunes peces per protegir la roba de diari, altres… Passarem a continuació a descriure la roba

De la vila, oficis i costums i algunes peces específiques que feien servir els valencians de l’època, en un dia de feina. INDUMENTÀRIA DE LA DONA Seguint un ordre descendent, anirem veient les peces de roba característiques de les dones treballadores, peces que podien variar segons fóra per treballar al camp o a casa. Mocador de cap Començarem per aquesta part del cos dient que normalment estava coberta per un mocador quan es tractava de fer feina, ja fóra si tocava fer bugada, pastar, etc. A més a més, si el treball es desenrotllava al camp solien dur grans capells de palla per protegir-se del sol i de la pols, sobretot en certes activitats com, per exemple, la batuda.

Comprant olleria

Mocador de coll Aquest era un element imprescindible en qualsevol ocasió. Encara que és un fet poc habitual, tan sols en algun moment de molt


97

de treball, la dona no solia dur-lo sobre els muscles. Els mocadors que es duien per la feina eren senzills, de cotó o de llana segons el temps, i amb dibuixos florals estampats; també n’hi havia a quadres, a ratlles o llisos. Justillo i gipó S’observa molt poca variació en aquestes peces respecte a les de mudar, quan són utilitzades en el treball. Tan sols podem dir que, en aquest cas, estaven confeccionades amb teixits més ordinaris. Manegots Els manegots grans s’utilitzaven per protegir-se de la brutor durant les feines domèstiques. Són com una mitja mànega que cobreix des de part del braç fins a la mà. Vió Es tracta d’una falda que, en els dies de feina, es duia sobre la sinagua. Els vions, quan les possibilitats d’embrutar-se eren majors, podien convertir-se en peça exterior. Normalment, eren confeccionats en telers casers i estaven fets de diferents teixits: cànem, llenç, llenç i llana, i també de cotó. Falda Les faldes de feina o de diari són, generalment, confeccionades a casa amb teixits grollers i de poc cost. Fins i tot aquelles faldes anomenades de treball eren estimades

“Lavanderas”

per les dones, que no les utilitzaven en feines on es pogueren embrutar i on eren suplides pel vió. En cas que no fóra així, un gran davantal les protegia de la brutor. Una altra manera d’estalviar-les d’aquesta era arromangant-se-les subjectant-les per darrere i així formar el “romanguillo”. De vegades aquest deixava veure un davantal que es duia damunt el vió. Davantal Peça que originàriament té com a finalitat protegir la falda en moment de treball; apareix en aquesta època també com a element ornamental. En la mesura que avança el segle XIX, diversos corrents de moda arriben a les


98

classes altes, i desapareix el davantal com a element ornamental i resta com a protector de la falda en dies de treball. Donat que la seua funció és cobrir la falda per tal de resguardarla, el seu tamany era molt gran. Generalment, estava confeccionat amb restes d’altres peces ja deteriorades per l’ús. Solien ser de teixits forts com ara el llenç, el cotó, etc. i amb poca ornamentació. La seua llargària era fins a les vores de les faldes, cobrint-les quasi per complet. Les ratlles i els quadres són dissenys usuals a totes les comarques. Per a determinats treballs, com eren les matances o el pastar, els colors dels davantals eren clars quan no blancs del tot, possiblement per raons d’higiene. Calces Peça que les dones portaven unes vegades per protegir-se del fred i unes altres per a mudar-se. Les de feina, quan es duien, eren de llana o cotó de colors resistents. Calcer L’espardenya, en totes les seues modalitats, és el calçat més comú en la vida quotidiana del poble valencià de l’època. La més utilitzada en dies feiners és la de cànem de careta i la de ramalet confeccionada tota amb espart. Com a calçat de treball característic trobem el soc o esclop, compost per una sola grossa de fusta i damunt seu, un teixit d’espart al taló i a la punta. Es feia servir en zones on el peu devia anar molt més protegit contra el fred o la neu ja que la sola tenia, per regla general, de 2 a 3 cm. Eren utilitzats tant per l’home com per la dona ja que no hi havia un model exclusiu per a cada sexe. INDUMENTÀRIA DE L’HOME De la mateixa manera que abans, seguirem un ordre descendent, per descriure les

De la vila, oficis i costums distintes peces de roba utilitzades per l’home per a treballar.

La rècua

Barretina i Capell Aquests elements per cobrir el cap eren carecterístics en determinats treballs, sobretot aquells que es feien a l’aire lliure. Així doncs, la barretina era típica de ser utilitzada pels pastors, com també un altre tipus de barret anomenat “montera”. Per ser el més usual a les nostres comarques, farem una menció especial a la “rodina”, capell utilitzat tant per artesans com per llauradors d’horta o secà, encara que no es feia servir en el moment de la feina. Així i tot, era peça obligada dels conductors de les rècues de l’Alcora que portaven la famosa ceràmica del Comte d’Aranda per tota la península. Mocador de cap Peça imprescindible en qualsevol ocasió en la indumentària de l’home. Es feia servir tant per a ornar el cap, com per retenir la suor evitant que arribara fins als ulls. Jopetí i camisa En els moments de més feina, o quan aquesta era més rigorosa, l’home anava normalment a cos de camisa, posant-se el jope-


99

tí en acabant de treballar o bé quan la feina era més lleugera. Faixa Per la manca de butxaques àmplies en les peces d’indumentària, la faixa, a més de les funcions de subjecció del calçó o saragüell i de protecció de la zona lumbar, era el lloc on es guardaven els objectes usuals : la inseparable navalla, els diners, el mocador, etc. Les faixes de feina eren de cotó, llana, cànem, .... i de color blanc, roig, negre, morat i verd principalment. Calçotets Aquesta peça interior, podia convertir-se en exterior en un moment de treball, per tal de resguardar el calçó que la cobria. Saragüell És la peça més representativa del llaurador valencià. Per més que es tractava d’un element per als moments de treball, també

“Huertano”

Eliseu R. Artola

podia ser emprat en dies de festa, combinantse amb jopetins, jupes i altres peces de mudar. Calces En dies de treball l’home podia no portar calces i anava “a cames crues”, sempre que la temperatura ho permetera. Entre els llauradors eren característiques les calces de traveta (sense peal). Calcer Com ja s’ha comentat en l’apartat d’indumentària de la dona, és l’espardenya el calcer per excel·lència en els moments de feina, bé foren de ramalet (d’espart i més resistents) o bé de careta (sola de cànem i careta i taló de teixit). La brusa Apareix a meitat del s. XIX formant part de la indumentària obrera. Va estar acceptada per la gent del poble per ser còmoda, barata i sofrida. A més de peça de treball, va ser emprada com a element de mudar. Amb la revolució industrial, una altra vegada, s’estableix una forta diferència entre el vestit del poble obrer, el de la burgesia i el dels llauradors. A meitat del s. XIX la brusa està totalment assumida a les zones urbanes i marca una diferència amb els burgesos que mai no la utilitzaran. Altres peces específiques de l’home Polaina Peça de drap o cuir, oberta de dalt a baix i que se subjecta amb sivelles, botons o cordons, que cobreix la cama de l’home des del turmell fins als genolls. És una peça molt pròpia del pastor i d’altres personatges que vivien a l’aire lliure. També són molt usuals les que corresponien a uniformes militars i que es reutilitzaven a la vida civil.


100

De la vila, oficis i costums

Manegots de pell També és una peça de protecció que portaven els segadors per tal de protegir els braços contra els possibles colps de la falç i contra la irritació contínua de les tiges i fulles segades. Per concloure i com a síntesi d’aquest recull d’informació, reproduïm dos textos de Salvador Mercado, que en la publicació Temes d’etnografia valeciana diu: “No es pot afirmar que

hi haja hagut un estil de vestir propi de determinats oficis o treballs: ni tan sols els llauradors no anaven vestits de “llauradors”, molt menys un ferrer o un teixidor. Ara bé, tal com avui dia, hi havia oficis que condicionaven l’ús de determinades peces d’indumentària directament funcionals (com actualment el “mono” dels mecànics o els guants de les peixateres), o determinades activitats que demanaven unes peces específiques de roba. I això molt més que ara: probablement això estava en relació amb la dificultat de rentar certs teixits, o de guardar i resguardar les robes més “mudadores”; a més que en el treball professional o quotidià calia molt sovint protegir altres peces de roba més delicades, o resguardar el propi cos…” “Alguns oficis que tenen peces d’indumentària característiques són també els forners, pastissers, carnissers, etc., que porten manegots, barret al cap i grans davantals blancs amb pit. També porten davantal, però de cuir, els ferrers, corretgers i sabaters.”

BIBLIOGRAFIA

IL·LUSTRACIONS

ROCA, PAQUITA I PUIG, IMMACULADA. (1987). La indumentària tradicional a les comarques del nord del País Valencià. Diputació de Castelló. AGRUPACIÓ FOLCLÒRICA “EL MILLARS”. L’esplendor de XVIII. Indumentària tradicional femenina. MERCADO, SALVADOR (1983). Temes d’etnografia valenciana, volum I. Sèrie dirigida per Joan F. Mira. Institució Alfons el Maganànim. Diputació de València.

1 COMPRANT OLLERIA (fragment). Diapositiva de M. CRUZADO. Calendari 1989, Caixa Rural Provincial de Castelló (avui Caixa Rural Credicoop). 2 “LAVANDERAS”. PUIG RODA, Gabriel (Tírig 1865 - Vinaròs 1919). Aquarel·la. Museu Belles Arts. Diputació de Castelló. 3 LA RÈCUA. CHIVA, Manuel. Placa ceràmica. Portada del llibre Poemes de Secà de Vicent P. Albaro i Bachero. Editat per Caixa Rural Sant Josep de L’Alcora. 4 “HUERTANO”. VICENT SURIA, Carmelo (València 18911957). Talla amb restes de policromia. Museu Belles Arts. Diputació de Castelló. Dipòsit del Museu d’Art Modern, 1936. Fotografia: Eliseu R. Artola.

Garrabatges Formen part de la indumentària de feina de l’home, una sèrie d’elements que tenen la funció de resguardar el propi cos. Així ens trobem amb les garrabatges, una espècie de benes ben estretes des dels peus fins als genolls que els llauradors que treballen als camps d’arròs portaven enrotllades a les cames per defensar-se de les picotades de cutimanyes, sangoneres i altres bestioles dels arrossars.


101

Al voltant de la festa Salvador Esteve Rodríguez Teresa Climent Escrig

Música i dolçaina, tabal,... guitarró. Música i castanyetes, llaüt,... acordió. Música i bandúrria, guitarra,... balls de saló. Música i festa. Música i mort. Música i vida. Música i poble. Música a les places i els carrers. Música i Salva Esteve. Música i Teresa Climent. Anys de Peiró, anys de balls, anys de rebombori ! La dansa que sempre és dansa...

U

na de les maneres amb què un poble expressa i exterioritza els seus sentiments és per mitjà d’uns gestos harmoniosos, bé siguen espontanis o estudiats, és el que en diem ball, tocata, cant. Hi ha balls que poden prescindir del cant ; també hi ha cants que poden prescindir del ball, el que sí que acompanya tots dos és la musicalització. Cada poble, cada ciutat, cadascuna de les comarques té el seu o els seus balls propis que han perdurat de pares a fills mitjançant la transmissió oral i pràctica, encara que afegint estrofes adients a les modes que en cada època han considerat importants.Tot això és mantenia inamovible al llarg del temps. Avui a causa de la despoblació de les nostres comarques i, per tant, a la disgregació dels seus elements

en un cas i en d’altres a les fortes influències de les modes sempre canviants i quasi sempre exteriors, cada vegada és més difícil veure gent no costumista manifestant les tradicions i d’entre elles els balls del seu poble. També hi ha una diferència significativa en aquest País, que podríem dir diferencial davant d’altres comunitats: el no tenir un ball que se senta com a comú, un ball, que identifique tant els del Nord com els del Sud. Encara que hi ha hagut esforços molt lloables per reintroduir-lo, aquest no existeix. Cal dir, però que hi ha una gran quantitat de balls, la qual cosa suposa una gran riquesa, ja que cadascuna de les comarques i pobles, a banda d’algun de similar, en tenen el seu propi, que és diferent al del veí. Fent un breu repàs per la història del nos-


102

tre poble, ens trobem amb documentació i narracions d’alguns erudits que en reflecteixen els antics costums i part del patrimoni folklòric de la ciutat de Castelló. Des d’antic s’han ballat a la nostra ciutat danses tant en les festivitats de tipus religiós com en celebracions cíviques. En el tridu de desgreuge de carnestoltes de l’any 1647 es va fer una dansa davant el Santíssim; el Consell del 1647 va mirar de pagar aquella dita dansa, al joglar, als dansaors i el cost dels cascavells.1 També en temps passats se celebrava amb gran solemnitat la festivitat del Corpus: “...alfombrando de flores sus calles ,alumbrando por la noche su airosa torre,disparando morteretes y tocando en la víspera músicas y dulzainas. A mediodía de la víspera y del de la festividad, celebrábase una vistosa cabalgata, en la que tomaban parte los gremios de labradores y molineros, con sus carrozas, parejas ricamente ataviadas vestidas a la labradora montadas en caballerías ricamente enjaezadas, los gigantones, caballets, niños saboyanos y los cabezudos bailando originales danzas “.2 L’any 1852, en la sessió de l’Ajuntament del 12 de juny, fou aprovada la despesa de “4410 reales, 10 maravedies para la construcción de los gigantes y cabezudos“3 ns comenta Arcadio Llistar en 1887 que “...es costumbre dirigirse en grupos numerosos a la partida del Serrallo, inmediata al Grao donde pasan berbenas tomando parte en los bailes y juegos improvisados al aire libre o tocar los instrumentos de cuerda, armoniums y panderetas “.4 També en els Ravals habitats per llauradors “tienen su manera de dar expresión a su genio festivo y divertido con el tradicional Ball Perdut ,que consiste en una

De la vila, oficis i costums danza de muchas parejas de labradores de ambos sexos que al son de la dulzaina y el tamboril van recorriendo las calles“.5

Voldríem ara centrar-nos en la ciutat de Castelló fent un repàs de com haguera pogut ser un dia de festa en temps passats. De bon matí les campanes del nostre benvolgut Fadrí, afinades com ja sabeu cadascuna a una nota, comencen a voltar, sons que ens diuen des de l’hora i avisen de les incidències d’interés amb el seu llenguatge particular, fins i tot quan l’interessat ja no les escolta encara que toquen per ell, però avui ens avisen que la festa ha començat. S’obrin les portes, l’orgue para i les veus acompassades, harmonioses i llatines, van eixint al carrer entremig de les filades de la gent, el gregorià és suau i melodiós. Fora, a la plaça de l’Herba els espera la dolçaina i el tabalet que obri camí als nanos, gegants i cavallets, danses processonals que tenen el seu dia, que rellueix més que el sol.


103

Comencen els balls, els nanos rodant i abraçant-se, els gegants mantenint l’equilibri i els cavallets, que la vespra ja havien mostrat homenatge als personatges més importants de la ciutat, amb el so de les espases colpejades i fent cabrioles, totes danses de processó. Un poc més enllà uns innocents també ballen amb els seus “arets“. Encara que d’edat escassa, les seues rialles omplen el car-rer, els xiquets de l’hospici ofereixen el seu ball replegant unes almoines que, segurament els aniran molt bé. La processó ha finalitzat a la plaça Major, i el poble va acostant-se al lloc on estan les rondalles, guitarres, llaüts, bandúrries, guitarrons, castanyetes i tot el que fa soroll. —Per començar què tocarem ? —Un bolero. —Quin? —El de Castelló, naturalment. El bolero, ball de moviments lents i cadenciosos, d’escola, que era ballat per la gent benestant i que el poble havia aprés i havia baixat al carrer. La bandúrria comença les primeres notes. Quan l’acaben, els jòvens volen alguna cosa més moguda. —Demaneu !- deia el rondaller —Una Jota ! —Quina? —La de Castelló! I així la bandúrria i el llaüt, a dues veus, comencen el ball, la jota, no l’antiga que era pareguda, sinó una d’escola i, per tant, diuen que més bonica, per això l’altra no es ballava. La primera part de les que consta ja s’ha acabat i ficant-se les mans a la faixa, el cantador comença. Els balladors van fent quadros mentre que arriba l’última part i es repeteix el començament. El dia va de baixa i la guitarra comença a tocar i algú pregunta : —Per dalt o per baix ? I les castanyetes comencen a traure purnes.

—Què no ho sents? –deia un altre– són les Marineries - i així un darrere l’altre van divertint-se.En les últimes clarors, quan els fanals volen encendre’s, algú que no està massa cansat demana l’últim. —Quin fem? —Si no esteu massa cansats, farem les Seguidilles. —Les millors les de Castelló i és ben cert que aquestes melodies són més alegres i vivetes. Aquestes de caràcter aristocràtic, són amb diferència les més boniques. La nit ja és ací, però no en totes les cases es respira alegria. En una del Raval, els veïns entren en una casa; home, dona amb mantellina, tots parlen en veu baixa, les dones s’arroglen mentre els homes fan un traguinyol i consolen els pares que han perdut el seu albat. El guitarró toca mollet. Aquestes festes de vetlatoris aplegaren a ser i acabaven en grans escàndols, prova d’això és el bando que el governador de Castelló, va manar fer l’any 1776, el qual diu: “(...) Que siendo positivos los desordenes que han introducido la barbarie pernoctando gentes de ambos sexos, con motivo de los niños difuntos, redundando contra la pública quietud (...) En cuya consecuencia mando publicar este Bando el qual se impone la pena de seis libras al dueño que permita en su casa baile con motivo de tener en su casa un niño difunto“.6 Uns carrers més amunt se sent la dolçaina. La lluna ja és sencera. Al Descarregador, a les fosques, s’entreveuen uns barrets, calçons, mantes tots de negre i un fanal: són els cantadors d’estil, les Albaes que van perdent-se a poc a poc i és que demà s’ha de treballar. Finalitzat aquest breu conte dels balls de Castelló passarem a descriure’ls breument. Per una banda sempre s’han diferenciat els


104

balls populars entre Danses, diguem-ne processonals, com els Nanos, dels Balls com Jotes, Fandangos, Boleros i la Dansà o ball de plaça.

DANSES PROCESSONALS: tenen assignat el seu dia i per alguna cosa concreta, habillats els dansants amb vestits especials, fan diferenciar aquestes danses. D’entre elles, les més esteses i populars són els Nanos i Gegants, com els nostres, que obrien les processons i simbolitzaven diverses parts del món: hi està representat el moro, el gitano, el negre... això sí, tots amb la seua parella, dins d’aquestes també tenen lloc d’altres: la dels Cavallets, “Arets“...totes aquestes estan acompanyades per la música de la dolçaina i el tabal.

LA DANSÀ: podríem dir que és la manifestació més antiga de les comarques de l’antic Regne de València. Ball ritual, pot tenir l’origen en les danses paganes, que ballava el poble en honor d’alguna divinitat, coincidint amb la preparació o final de les collites; al cristianitzar-se passaren a oferir-les a algun Sant, tenint segons comarques noms diferents com, el Ball Pla, el Taraitaita, l’Anguila o el

De la vila, oficis i costums Ball Perdut de Castelló, com comenta Arcadio Llistar en el seu llibre. Podem dir que totes tenen el mateix origen i una mateixa estructura i són conegudes com a Dansà. EL BOLERO: originari del Sud Peninsular i de la noblesa divuitesca, però prompte passa al poble i als balladors professionals, conserva el “ben parat”, d’entre les dues o tres parts de què consta, té una introducció instrumental i les cobles separades per tornades també instrumentals; hi ha Boleros de saló o escola amb unes evolucions més elegants i de populars amb un aire més viu. LA JOTA: podem dir que es el ball del s. XIX més ballat i estés a tot l’estat espanyol i del qual hi ha infinitats de variacions locals. És el cant, ball i ritme més característic i popular. Consta de tres parts: introducció instrumental, la cobla i la repetició de l’entrada. En un ball tan popular, la imaginació i els gustos dels balladors han fet una multiplicació de combinacions, el resultat de les quals són la gran quantitat de variants El ball és de parelles soltes, excepte en les lligades que prenen la coreografia en rotgle del ball anterior o posterior. Les cobles solen presentar estrofes de set versos octosíl·labs, en realitat una quarteta de rima assonant o consonant en el segon i el quart, de la qual es repeteixen tres versos. En les Jotes Valencianes normalment se solen repetir els versos primer i quart i es torna una altra vegada al primer per tal d’acabar la melodia. FANDANGO: és una melodia popular que s’usa tant per a cantar com per a ballar, de ritme ternari viu, en compàs de 3x4 o de 6x8; les cobles estan formades per quatre versos de vuit síl·labes, que rimen en assonant el segon i el quart, i, de vegades també el primer i el tercer. Sobre el seu origen hi ha diversos parers: importades de Sud-Amèrica, a principis del XVIII o de procedència àrab morisca.


105

Una cosa és evident, com comenta Eduard Lopez Chavarri, als països del Magreb canten, amb lleugeres modificacions, de manera molt similar a certes cançons de batre valencianes. Propi de les comarques de l’interior influencia altres balls, no és dificil trobar-lo junt a la Jota dins de la mateixa peça musical. Les Marineries de Castelló és una variant d’aquest. SEGUIDILLES: pròpies de les Comarques de l’interior des dels Serrans als Ports, les trobem de dues maneres lligades a altres balls : Jota, Seguidilla, Fandango o Seguidilla, Jota, Fandango.També n’hi ha d’escola, on els mestres de ball les acomoden a les necessitats del balladors professionals i als gusts de la noblesa, creant així les formes d’escola, d’uns moviments més reposats i elegants, canviant la coreografia del rotgle per quadres alineats, però conservant el ritme ternari. El millor exemple que en conservem potser siguen les Seguidilles de Castelló, de caràcter aristocràtic molt marcat a mig camí entre la seguidilla i la variant del bolero, dites: seguidilles boleres. ALBAES: peça vocal i instrumental, dolçai-

na i tabal, s’interpreta de nit o de matinada, al carrer davant la porta o finestra d’algú o alguna que es vol homenatjar o rondar; eren famoses les de Sant Feliu el segon diumenge d’octubre a Castelló de la Plana, segons arreplega Sanchis Guarner. Esperem que aquesta modesta participació a la difusió d’aquesta part de la nostra cultura popular haja contribuït al vostre interés i va dedicada a totes aquelles i tots aquells que han fet possible i fan que perdure en el temps.

BIBLIOGRAFIA

SALVADOR MERCADO. La Dansa i el ball dels Valencians. Diputació València 1982 TONI MESTRE - SALVADOR MERCADO Les Noces Grup Alimara. València 1983 GRUP EL PEIRÓ: Llibret espectacle Festa l985. BUTLLETÍ CASTELLONENCA DE CULTURA J. PASCUAL TIRADO 1930: Ilustracions M. Sales Boli.

GIMENO MICHAVILA, VICENTE. Del Castellón viejo - Edicició facsímil 1924. Caixa d’Estalvis de Castelló 1984 LLISTAR ESCRIG, ARCADIO. Historia de la provincia de Castellón. Edició facsímil 1887. Caixa d’Estalvis de Castelló 1987

NOTES 1. Vicente Gimeno Michavila. Del Castellon Viejo, ( pàg. 79) 2. íd. íd., (pàg. 156) 3. íd. íd., ( pàg. 247) 4. Arcadio Llistar Escrig. Historia de Castellón , (pàg. 115) 5. íd. íd., (pàg. 116) 6. Salvador Castellet i Casanova. Arxiu Municipal de Castelló.


De la vila, oficis i costums

106

Cisteller

Manolo Alegre


107

El secret del Conus gloriamaris Antoni Albalat i Salanova

La Xina, el Carib, les Filipines, Samoa, Viena, Londres, les Columbretes… Caragols carnívors, rovellons, xocolata selecta, codonyat celestial… Porcellanes orientals, mocadors de seda, manuscrits de cal·ligrafia anglesa, cartes de navegació,… Aristòcrates, generals, professors universitaris, Sigmund Freud, Miquel Peris, Ramon Cabrera,… Amors prohibits, robatoris, assassinats,… “El secret del conus gloriamaris”. Un relat apassionant d’Antoni Albalat, poeta, articulista, amic dels follets, dels ocells i dels bons menjars de la Plana.

E

l professor Samuel Bermúdez Winslow –catedràtic de Municipalitat de la Universitat de la Havana– aixecà el petit gerro contra el llum halogen. Com si d’un truc de màgia es tractàs, tota l’estança es va il·luminar amb els reflexos ataronjats que aquella peça de ceràmica produïa. El nostre silenci es va fer pesant, érem incapaços d’articular cap paraula. Finalment el professor Bermúdez va dir: –Evidentment es tracta d’un vas votiu de la dinastia Sung. No té res a veure amb tot el que s’ha fet en el camp de la ceràmica a Europa en els últims tres-cents anys. Durant les revoltes populars del segle XVII, a la Xina, es van destruir els forns imperials, que es localitzaven a Xing-te-xen. La producció de porcellanes imperials no es va restablir fins l’any 1682, en què l’emperador de Kang-hsi va no-

menar el llegendari Ying-hsüan com a director de les manufactures de l’imperi. D’aquella època daten els pigments de flor de bresquiller, sang de bou i groc de pell d’anguila. Aquest gerro, sens dubte, pertany a un escriptori fabricat sota els dicteris de Ying-hsüan, una provatura tècnica inusual i molt difícil de trobar. És una peça per a treure’s el barret. No, decididament, no se’n veuen tots els dies. Som uns afortunats, amics meus. –Amb tot –prosseguí el professor Bermúdez– allò més extraordinari no és aquesta peça de ceràmica, sinó el que conté... Va destapar aquell gobelet i tragué una mena de mocador de seda que embolcallava un altre objecte. Amb moltíssima cura va desenrotllar aquell mocador i aparegué la closca d’un caragol marí de textura marmòria molt delicada. Cap de nosaltres no havia vist res


108

semblant, tret d’aquells exemplars de caragols arborícoles cubans del gènere Polymita que ens havia dut el professor. –Aquesta vegada –va dir– no es tracta de cap espècimen caribeny. Aquest caragol pertany a la família Conidae i és originari del Mar de la Xina, de les profunditats abissals de les Filipines, de Samoa i de les Fidji. El seu nom científic ho diu gairebé tot d’ell: Conus gloriamaris... Aquesta denominació li la va posar Chemnitz l’any 1777. –I com ha arribat aquest ací a Castelló?– vaig gosar preguntar-li. –Oh, això també és una història francament extraordinària. Com vostè sap, aquests gerros de ceràmica xinesa han arribat mitjançant una donació anònima a l’Institut de Taxonomia Ceràmica (ITC). A primera vista sembla una col·lecció extraordinària de ceràmica xinesa. I és cert, hi ha suficients peces de tots els estils, edats, èpoques i procediments... Però juntament amb la ceràmica ens ha arribat certa documentació que estem en procés d’interpretació. Més concretament hem rebut un quadern de bitàcola... –Un quadern de bitàcola? –Sí. Un quadern de bitàcola de finals del segle XIX. Un document fascinant que serà definitiu per a recuperar la memòria històrica d’una figura castellonenca curiosíssima i molt poc estudiada. Com ja hauran endevinat, estic referint-me a Enric el Navegant. Dit això, va obrir un calaix i va traure un altre embolcall molt més gran que el del caragol que ens acabava de mostrar. Era un llibre, amb pastes de cuiro i un fermall, més aviat xicotet, d’un tamany din A-5. Devia tenir unes dues-centes pàgines escrites amb una peculiar cal·ligrafia anglesa i amb tinta d’un profund color blau marí. Amb aquell quadern a la mà, el professor Samuel Bermúdez Winslow es va arrepapar a

De la vila, oficis i costums la seua butaca de lectura i va encendre la pipa, plena de Balkan Sobranie, el seu tabac preferit, intensament aromàtic que, va omplir aquell despatx d’una boirina subtil i encisadora, quasi espectral, que ens va embolcallar de seguida. Allí hi érem Josep Maria Chordà, el filòleg orientalista que havia traduït els poemes complets de la cortesana Wu Tsao; Carles Bellver, que acabava de tornar d’una estada com a lector a la Universitat de Miskatònic i jo mateix... Bellver i jo vam seure en les altres dues butaques del despatx, disposats a deixar córrer la vesprada amb la història que anava a explicar-nos el professor Samuel Bermúdez Winslow. Chordà contemplava com la vesprada tardoral deixava caure una mansa pluja sobre la gespa del campus. Vaig pensar que aviat tindríem rovellons. No obstant això, no vaig gosar trencar el fil narratiu que començava a desembolicar el professor Samuel Bermúdez Winslow... –Com vostès saben –va començar– a l’antic Cementeri Civil de Castelló, al garroferal de Mut, hi ha una petita tomba coberta per una làpida de marbre blanc on es pot llegir una enigmàtica inscripció en caràcters incisos: EROS. Nemo me impune lacessit i la següent data: 16-7-1898. Res sabíem fins ara de qui reposava en aquell túmul, era un enigma que la historiografia forense local no havia aconseguit desvetlar. Tot eren hipòtesis i cabòries sense massa fonament. Les investigacions que he vingut realitzant durant els últims tres anys m’han confirmat que aquesta és la tomba d’“Enric el Navegant”, un curiós personatge que fou l’últim membre d’una antiga nissaga aristocràtica castellonenca. He pogut resseguir les petjades d’aquest mariner errabund a l’Illa Grossa (Columbretes), Viena, Petrograd, Pequín i Manila i francament, la seua fou una vida fascinant. No té res a en-


109

vejar als herois de les novel·les d’Emilio Salgari, Jules Verne o R. L. Stevenson i aquest individu, a més a més és real, tan real com vostès o jo mateix... –La primera pista fou una curiosa carta de navegació i un plànol del delta del riu Gan Jiang que el nostre plorat poeta Miquel Peris i Segarra conservava al seu domicili del carrer Comte Pestagua. El Gan Jiang desemboca junt a la populosa urbs de Shantou, a tocar de Tròpic de Càncer,en la provincia de Guandong, la mateix on hi ha Cantón i Hong Kong. Aquell plànol del delta tenia unes curioses inscripcions en ideogrames xinesos del dialecte cantonès, segons els quals havia estat deliniada per EROS o, per aquest Enric el Navegant, com vostès vulguen. La veritat és que la primera vegada que vaig fer una ullada a aquells mapes no vaig fer massa cas d’aquella inscripció, tot i que li la vaig traduir al nostre poeta, el qual la va aprofitar per a escriure aquells bells poemes titulats “Esblavissades volutes rossinyolejants d’opi” (Cartes i sonets al marineret de Sichuan). Fou alguns anys més tard que, rellegint les Obres Completes de Sigmund Freud vaig trobar una nova referència a aquest personatge en el llibre “La gaiata i la seua relació amb el subconscient” “Die Gaiata und ihre Beziehung zum Umbewussten”, un aclaridor estudi sobre la simbologia fàl·lica amagada en algunes manifestacions lúdico-festives i folkòriques del nord del País Valencià. Segons Freud, una bona part de les claus que li van permetre elaborar la seua teoria psicoanalítica està fonamentada en les observacions contingudes en les Memòries apòcrifes d’“Enric el Navegant”, que es conserven a la Biblioteca de la Hofburg a Viena. Em vaig traslladar a Viena on vaig ser amablement hostatjat en casa del nostre benvolgut amic Antoni Demetri Valesa, qui, com

vostès sabran, ha obert una xocolateria “El cafè de les Xiquetes”, que està considerada com el local més exquisit de tota Europa. Allí vaig degustar unes tasses de xocolata indígena de Madagascar aromatitzada amb canyella de flor de lotus, impagables i em vaig aplicar a l’estudi d’aquelles memòries apòcrifes. Ben aviat em vaig sentir traslladat al Castelló de 1850 i a aquelles terribles convulsions que van assotar el nostre país al segle XIX i

que coneixem pel nom de guerres carlines. Jo no sé si va ser l’excés en l’aplicació als meus estudis o les propietats estimulants i enteògenes d’aquella superba xocolata amb la qual m’obsequiava l’amic Valesa, que vaig començar a patir malsons. Em sentia totalment trasbalsat quan dormia. No només patia uns malsons terribles, sinó que massa freqüentment em despertava, enmig de la nit, amarat de suor i amb una sensació d’ofec indescriptible. Entre els malsons hi havia un de repetitiu en el qual se m’apareixia l’ectoplasma del general Ramon Cabrera, el famós “Tigre del Maestrat”, que em presentava el seu amic Henry Roseus Ursinorum, el malnom del qual era, com ja hauran endevinat, Enric el Navegant.


110

Els meus sofriments i terrors nocturns es van fer insuportables i l’amic Valesa em va concertar una cita amb el doctor Aloysius Bernhardt, una reputada autoritat en trastorns del son. El doctor Bernhardt em va sotmetre a una novedosa exploració mèdica, coneguda com polisomnografia, i em va diagnosticar una severa apnea obstructiva del son. Em va recomanar l’adquisició d’un curiós aparell, una unitat CPAP (Continuous Positive Airway Pressure System). La CPAP m’obliga a respirar aire a una certa pressió, mentre estic dormint, amb la qual cosa es redueixen els episodis de l’apnea obstructiva i el meu cervell no perd oxigenació durant la nit. Immediatament vaig sentir una gran millora en el meu estat general i vaig comprovar, no sense certa alegria, que amb l’ús del CPAP també havia deixat de roncar. Alleujat vaig tornar a les meues lectures i em vaig assabentar que Enric el Navegant havia nascut al si d’una aristocràtica família, la llar pairal de la qual encara es conserva al carrer de Cavallers, a Castelló de la Plana. Els seus pares, es van traslladar, quan Enric només comptava dos anys d’edat, a Londres, puix son pare es va haver de fer càrrec de l’empresa familiar, dedicada a la importació de codonyat xinès: “El mandarí immortal sota el codony celestial”. Fonts dignes de poc crèdit asseguren que: “El mandarí immortal sota el codony celestial” era alhora una tapadora que encobria un sanejat negoci de tràfic d’opi cap a la vella Europa. Foren els negocis que foren, el cas és que permetien a la família d’Enric el Navegant una situació puixant i còmoda i alhora els permetia relacionar-se amb l’alta societat anglesa de l’època. De fet, a partir del 1863 les llaunes metàl·liques destinades a contenir el codonyat: “El mandarí immortal sota el codony celestial”duen aquella famosa frase “By appoint-

De la vila, oficis i costums ment of HMS The Queen Victoria”, o el que és el mateix, a Buckhingham Palace es menjava d’aquell sucós i dolç codony. Els recursos econòmics i la distingida posició de la família asseguraren l’exquisida educació d’Enric a Eton i als colleges més selectes de Cambridge. Aviat però, se li va despertar una forassenyada afecció per la navegació. I així fou com va demanar permís als seus pares per poder ingressar a l’Acadèmia d’Oficials de la Marina. Tanmateix la brillant carrera que li esperava a la Marina de Sa Majestat es va veure truncada per un tèrbol afer amb la filla de Lord Dunsany, la jove Marianne Dunsany, el promès de la qual, el capità de Cavalleria Gotffried Llareggub (o millor dit, el seu cadàver) fou trobat surant en les tranquil·les aigües del Boating Lake, allà al londinenc Battersea Park, amb un tret entre les celles. A l’ensems que es descobria el cadàver del capità Llareggub, Enric i la jove Marianne Dunsany desapareixien de Londres. Més tard es va poder descobrir la pista d’Enric a Manila on es feia passar per un funcionari colonial del govern espanyol sota el nou nom de Vicente Miralles, i amb l’aristocràtic títol del Duc del Llosar i Marquès de la Ribagrossa. L’enginy del nostre heroi per a camuflar la seua veritable identitat era prodigiós. No hem d’oblidar que la llengua familiar era el català de Castelló i el castellà de la corona d’Espanya al qual eren tan afeccionades les classes altes de la burgesia valenciana de mitjans del XIX. Per la seua banda, la jove Marianne l’havia abandonat pel governador local de Manila i després d’uns sonats escàndols de tipus sexual es va convertir en la madame de “El mantó de les set borles” “The shawl of the seven tassels”, el prostíbul més elitista de Manila, i en propietària d’una xarxa de fumadors d’opi que s’estenia per tota Indoxina.


111

Còmodament instal·lat a Manila i amb els seus coneixements de marineria i de les rutes que feien els vaixells de la companyia paterna “El mandarí immortal sota el codony celestial”, Enric aviat es va convertir en amo i senyor de les rutes marítimes d’aquella zona. Empés per la seua set d’aventures va iniciar una sèrie de periples utilíssims per a la ciència cartogràfica, puix va ser el primer en traçar mapes i plànols del delta del Gan Jiang. El seu objectiu en aquells periples agosarats i teme-

raris era la producció perlífera de la zona. La metròpoli i els Estats Units reclamaven les millors perles de tots els mars i aquestes joies assolien preus astronòmics. Alhora s’havia despertat també l’afecció pel col·leccionisme de peces biològiques que, com vostès ja hauran endevinat, es va originar arran del viatge de Charles Darwin en el vaixell Beagle i la posterior publicació de l’Origen de les Espècies.

La biologia era en aquells temps un terreny verge que fascinava el Vell Món. Fou d’aquesta manera com aquell estrany caragol, el Conus gloriamaris, va començar a posar-se de moda. Tanta fou la seua anomenada i el valor que va assolir entre els col·leccionistes i els malacòlegs que fins i tot es van finançar diverses expedicions al Mar de la Xina, a Filipines, Samoa i les Fiji a la recerca de noves conquilles. No obstant això, les sucoses recompenses ofertes i els preus sens parió que assolia el Conus gloriamaris, semblava –i mai millor dit– com si la mar s’hagués engolit aquesta prodigiosa criatura i tots els seus rastres. Semblava com si el gloriamaris no mai hagués existit, com si hagués sigut només un animal de llegenda. Ben mirat quasi que no pagava la pena. El Conus gloriamaris és un caragol mitjà, la closca del qual, com vostès poden comprovar en aquest espècimen, té una textura semblant a la del marbre. És una conquilla jaspiada en tons ocres i blancs. Delicada i bella, això, sí. Però més enllà d’aquesta, diguem-ne “bellesa serena”, s’hi amaga una criatura terrible dotada d’un verí poderosíssim. Si fan vostès memòria recordaran com la majoria d’espècies de caragols marins pertanyents a la família Conidae dels mars tropicals són tòxiques i molt perilloses. Es tracta de caragols carnívors que emmetzinen les seues víctimes amb el verí que produeixen amb la seua ràdula, que és l’òrgan amb el qual masteguen. Si un infeliç agafa desprevingut un d’aquests caragolets, només amb un moviment de la molla infligeix una ferida molt xicoteta, gairebé imperceptible però... a les poques hores la infortunada víctima es retorça de dolor i no tarda en morir enmig de dolorosíssims espasmes i terribles contraccions. Al sud de la Xina, els indígenes d’aquelles ribes tenen una paraula terrible, gairebé un tabú


112

per a dessignar aquest caragol: “el dimoni embolcallat en un temple d’alabastre” o “la petita mort de la platja tan blava”. De fet, abans es deixarien tallar el cap que gosarien tocar un d’aquests animalons. Però... efectivament, el Conus gloriamaris es feia cada dia més enigmàtic i llegendari. Hi va contribuir poderosament la premsa en aventar els robatoris que van patir quasi simultàniament el Museu de Malacologia de la Conchologists of America World Fund Association a la Universitat de Miskatònic i la col·lecció del Museu Britànic d’Història Natural de Londres, així com les col·leccions, magnífiques, del magnat del tabac de Virgínia, William F. Purdy i la del “rei dels barrets”, Ernest Phenollosa, de Portland (Oregon). No es coneixia cap altre espècimen més del Conus gloriamaris... Fins que un bon dia de l’any de gràcia de 1873, a Wentworth, Londres, el general Ramon Cabrera i Grinyó, aquell famós Tigre del Maestrat, i la seua esposa, l’acabalada Marianne Catherine Richards van oferir una luxosa recepció a la qual assistí, entre unes altres celebritats, científiques, Charles Darwin. En aquella recepció el general de Tortosa va oferir una curiosa conferència sobre malacologia i, més concretament, sobre la filogènia del gènere Conus. Alhora anunciava el descobriment de nous gèneres i noves espècies per a la ciència amb noms tan suggeridors com ara Morella, Castalia, Noulas o Borriolensis... Al final de la seua conferència el Tigre del Maestrat, ara reconvertit en prestigiós científic, va descobrir una vitrina, custodiada per quatre ferotges indígenes duts expressament des de Birmània, curulla d’exemplars de gloriamaris... Mai se n’havien vist tants, ni tan junts, ni tan perfectes. El general va comunicar a la premsa que aquestes closques serien distribuïdes per museus i exposicions

De la vila, oficis i costums d’arreu del món. Acte seguit va voler presentar un amic seu: el Comte del Llosar, qui, segons va dir, havia esmerçat anys, panys i la seua fortuna personal en investigar a fons la biologia, costums i propietats del Conus gloriamaris... El Comte del Llosar va adreçar als presents un curiós parlament sobre l’exotisme de la cuina cantonesa, sobre el marisc del Mar de la Xina i sobre els costums alimenticis mil·lenaris de les dinasties Tang i Sung. Finalment va convidar l’auditori a un dinar que va ser servit als jardins de la mansió del General Cabrera. El professor Samuel Bermúdez Winslow va sospirar i aspirà profundament de la seua pipa, feta d’escuma de mar. De la seua cuina ens arribava un perfum a marisc i espècies exòtiques. –No caldrà que els diga que per a postres fou servit un pastisset d’allò més exòtic: Molles de Conus gloriamaris confitades al xarop de codonyat del Mandarí immortal sota el.... –Tot i que sabem la recepta, i la tenim escrita de puny i lletra d’Enric el Navegant, les nostres anàlisis pel que fa a la Química Orgànica i a la Bioquímica, encara no ens han permés de reproduir-la sense córrer riscs. Tanmateix, ja és molt tard, per què no em fan l’honor i es queden a sopar amb mi? Hi ha una curiosa referència a un culte satànic d’uns caragols a l’est del Vietnam...


113

Professions i oficis de la dona en el Cens electoral de 1932: El cas de Castelló F. Mezquita Broch

El professor Francesc Mezquita –geògraf, historiador i poeta– amic de la Colla, amic del Rebombori i no sé si també del rebombori, ha escrit un breu, però intens i molt treballat, apunt sobre el treball de la dona a l’inici de la II República. Treball de gènere i d’investigació. Treball sobre el treball de la dona: sobre el treball no domèstic, sobre el treball extrafamiliar, sobre el treball remunerat. Molt de treball, massa treball per mi, me’n vaig a descansar!

A

quest breu apunt sobre dones –de gènere, com ho defineix la recent historiografia,1– és una aproximació al treball de la dona a l’inici de la II República que formarà part d’un estudi més ampli i generalitzat sobre professions i oficis durant el primer terç del segle XX en l’àmbit de Castelló. Com que la font històrica sobre la qual hem treballat és el cens electoral de 1932 –on apareixen per primera vegada les dones com a electores–, és necessari conéixer les xifres relatives a la dona del Cens de població d’Espanya 1930 per tenir criteris de comparació vàlids d’aquella circumstància històrica. Les dades del quadre que hem vist pre-

senten unes diferències prou significatives: Entre les d’Espanya i Castelló (C.p.E.) referides al sector primari, hi ha una distància de vint punts percentuals que no tan sols pot explicar-se pel fet de comparar un centre urbà mitjà (36.781 h.) amb el conjunt d’Espanya, que pel que es veu, encara tenia característiques rurals acusades, sinó per les formes tradicionals de les feines del camp que generalment no relacionaven tant la dona amb el treball directe de la terra; en molts casos la dona podria ajudar però no constaria mai en cap relació d’oficis. També seria un factor a tenir en compte l’existència prou nombrosa del llaurador mitjà ajudat pels fills però no


De la vila, oficis i costums

114

Cens de població d’Espanya de 1930 (C.p.E)2 Població activa femenina (P.a.f.) per sectors

Cens electoral 1932

Espanya

Castelló (capital)

Castelló (capital)

Primari

23,67 %

3,7 %

4,5 %

Secundari

31,82 %

41,3 %

19,27 %

Terciari

44,16 %

54,9 %

76,23 %

Notes sobre el quadre: a) Els percentatges són sobre el total de la població activa femenina b) En el cas d’Espanya les dones representen el 12’65 % sobre el total de població activa (homes + dones), mentre que per Castelló (capital) són el 17’9 % (C.p.E.) c) La població activa femenina és el 9’6 % sobre el total de la població femenina, mentre que per Castelló (capital) és el 12’9 % (C.p.E)

tant per la dona o les filles, les quals quedarien en casa o en altres treballs urbans. Així mateix hi ha una diferència significativa amb les dades del cens electoral referides als tres sectors que pot explicar-se en part pel fet que només apareixen les dones a par-

tir dels vint-i-tres anys i deixa per tant fora un tram de població treballadora força important. Però en general les xifres donen unes dades segons les quals la població laboral femenina havia assolit llocs en els sectors econòmics que manifesten una millor posició que en el conjunt d’Espanya. Si passem a estudiar el cens electoral de 1932, s’ha de dir que constitueix una font històrica interessant perquè hi apareixen les professions o oficis de manera individual a cada elector i en aquest sentit dóna una aproximació tan personal com la dels padrons, però a l’incloure només els majors d’edat, en aquest cas electoral, alleugereix el recompte per a l’investigador oferint un mostreig molt complet. Però per altra banda també presenta inconvenients a l’excloure un tram de població laboral important; afegint també la problemàtica de la definició exacta de l’ofici o professió de la interessada, ja que Manolo Alegre


115

moltes vegades a l’anotar la professió es tendeix a generalitzar amb noms que poden confondre’ns. (El jornaler, per exemple, que sembla ha de referir-se a un ofici relacionat amb el treball agrícola, tanmateix també s’ha constatat que amb aquest nom es defineix igualment el treballador industrial.) Però aquest problema de la definició confusa pot ocórrer en qualsevol cens, ja que en tot ells es presenta el moment i el cas d’haver de comunicar el ciutadà la seua professió o ofici a l’agent censal. El cens electoral de 1932 és el primer en el qual apareixen les dones com a electores, en concret segons el decret de 26 de gener de 1932, s’estableix l’edat de 23 anys, sense especificar el sexe, per a exercir els drets electorals tal com va fixar ja, el decret de 8 de maig de 1931 en l’article 2n, seguint el que havia establert la Constitució de 1931 de la II República en l’article 36. L’anàlisi del cens electoral no pretén tancar de manera absoluta ni molt menys el tema del treball femení, centrat en aquest cas en la ciutat de Castelló a l’inici de la II República, perquè, com ja hem referit abans, deixava fora un tram bastant ampli de població femenina en edat de treballar, ja que l’ingrés en estudis mitjans com alternativa era escàs, doncs, en el curs acadèmic 1931-32 (el primer que no hi ha ensenyament col·legiat), només estudiaven a la ciutat de Castelló 50 dones d’un total de 2813 alumnes (el 17,8 %), per tant la possible promoció cap a

Manolo Alegre

estudis superiors devia ser gairebé nul·la, en concret només 3 electores apareixen com a estudiants que per l’edat podien ser d’estudis superiors; tot això ens deixa una població treballadora a partir del quinze o setze anys ocupada probablement com a servei domèstic, en el camp o la indústria que no consta en les estadístiques del cens electoral.4 D’altra banda també podem suposar que una part important conceptuada com a “labores” treballaria en alguna cosa més que en les pròpies tasques domèstiques: en el camp o en els magatzems de taronja, per exemple, com encara passa avui en dia. Per últim també es pot suposar que darrere dels pocs oficis declarats en el cens, complementarien la tasca diària amb el treball domèstic, per tant, allò que podríem dir dones amb


116

De la vila, oficis i costums

Manolo Alegre

professió o ofici exclusiu, pràcticament no existirien com passa actualment en gran part de la població treballadora femenina. Però passem a veure les xifres concretes del cens: Les dones representen en el cens un total de 12.265 que són el 53,4% del total (22.926). De les 12.265, el 97,5% (11.969) tenen com a professió “labores” que podem entendre com el treball domèstic de mestressa de casa, xifra pràcticament aclaparadora i determinant del conjunt del treball femení. Curiosament l’ofici que segueix amb importància numèrica és el de “serventa” amb el 0,62% (76) relacionat també amb el treball domèstic però fora del propi domicili. Les altres xifres més significatives són les de mestra amb el 0,43% (53), comare amb el 0,016 (2), úniques professions junt a la de llicenciada en

Filosofia i Lletres (M. Teresa Oliveros Rives) que requerien estudis mitjans o superiors amb titulació acadèmica. Si dividim per sectors de producció els diversos oficis i professions, excloent aquelles que es defineixen com “labores” que són la majoria, podem extraure alguna conclusió significativa. En el sector primari apareixen una pescadora, 2 jornaleres que igual podrien dedicar-se a la indústria i possiblement fos així, i 8 propietàries que tindrien una important quantitat de terra al seu nom, però que segons situacions comparables amb l’actualitat les explotacions serien dirigides pel marit o per un encarregat. En total unes xifres molt escasses (4,5 %)5 encara que el treball real de la dona en el camp seria major però complementat amb altres ocupacions sobretot domèstiques.


117

En el sector que tradicionalment anomenem secundari treballarien un total de 47 dones (19,27 %) la majoria de les quals en activitats tèxtils de caràcter artesanal i possiblement amb treball domiciliari com sastressa, cotillera, modista, costurera, calcetera i toquera entre les quals destaquen les 22 modistes i les 5 sastresses, però també hi ha 3 dedicades al tèxtil definit de manera genèrica, per tant, més relacionades amb la indústria pròpiament dita. La comparació entre 33 artesanes i 3 industrials potser representen el pes de cada activitat en el sector tèxtil i en l’evolució industrial. A part també hi ha una espardenyera i una sabatera. Per últim apareixen 3 dones la professió de les quals està definida textualment com a “industriala” i que pel nom i cognoms devien ser germanes (Teresa, Carmen i Julia González Pitarch) i segurament dedicades a la mateixa activitat industrial. El sector terciari és el més nombrós dels tres amb 186 dones (76,23%) destacant pel nombre les “domèstiques” amb 76, seguint les mestres amb 53, després les empleades de comerços amb 25, i les empleades en general amb 14. La resta només arriben de 1 a 4 en cada ofici com les venedores, cambreres o cuineres. Ja hem parlat al principi d’aquelles dones que per la seua professió tenien títol universitari superior o mitjà; a aquelles s’ha d’afegir una telegrafista, quatre mecanògrafes i una telefonista que també havien de tenir algun tipus d’estudi, en total són 62 (25%). Aquestes últimes amb graus diferents d’estudis que feien servir per a les seues respectives professions, a poc a poc anaven entrant en

uns llocs de treball tradicionalment destinats a la població masculina. Per exemple el cos de telègrafs, amb decrets reguladors de l’accés laboral de la dona del 23-X-1880 i de l’1-I-1882, junt a correus i telèfons, seran durant molt de temps, els únics serveis dependents de la administració pública oberts al seu abast. En conjunt podem significar que l’accés de la dona al treball independent del domèstic encara és molt dèbil, centrant-se més que res en el de les criades, mestres, tèxtil o dependentes de comerç. Com hem vist, l’accés de la dona al treball extrafamiliar encara és molt dèbil; durant la II República assolirà una legislació més favorable però insuficient. Haurà de passar molt de temps,6 perquè, amb el canvi vers una societat més democràtica, l’avanç sia ben manifest. NOTES 1. Per exemple en Joan W. Scott: El género: Una categoria útil para el análisis histórico, en l’obra Historia y Gènero a càrrec de James S. Amelang y Maary Nash, IVEI, València,1990. També és recent el llibre de Dolors Comas d’Argemir, Trabajo, género, cultura, ed. Icaria, Barcelona, 1995 2. Les dades sobre Espanya apareixen en l’obra de Rosa Mª Capel Martinez, El trabajo y la educación de la mujer en España (1900-1930), Ministerio de Cultura, Madrid 1982. Les dades sobre Castelló tan del Cens de població com les del Cens electoral són pròpies. 3. I Centenario del Instituto de Castellón 1846-1946. Castellón 1947 4. Si que ho fa el Cens de població de 1930, on consten 254 dones treballadores menors de 15 anys (112 en el servei domèstic, 36 en la indústria tèxtil,etc), 534 de 16 a 20 anys (280 en el servei domèstic, 82 en la indústria tèxtil,etc). Aquestos dos trams d’edat representen el 31’6 de la població activa femenina. 5. Aquest percentatge i els dos següents del sector secundari i terciari s’han tret excloent les dones com a mestresses “labores”. 6. El llibre de Mª Angeles Duran, El trabajo de la mujer en España, ed. Tecnos, Madrid, 1972, presenta un estudi sociològic del treball de la dona durant l’Espanya franquista.


De la vila, oficis i costums

118

El passejant No importa que la ciutat

Però, la porta del forn convida

es desperte entre remors,

amb la tèbia escalfor

el passejant camina

de tantes llamineries.

sens cap direcció

Els automòbils indignats

buit de senyals íntims,

esclaten

necessaris, obscurs.

enmig de la cruïlla.

Passen edificis

S’omplin encara més

i aparadors lluminosos,

les voreres amb el dia...

percebent ja en la pell

El passejant sempre s’atura

la calor de la plaça.

davant de l’herborista

El sol arriba a la vorera

com pel mig d’un núvol dens

entre les fulles dels arbres.

de cada flor captiva,

Creua gent anònima,

de l’herba olorosa i seca,

alhora

de les fulles menudes que es desfan

els perfums més subtils

com una enramada de vida.

atrauen com teranyines

Els anuncis atabalen:

i al mateix temps s’allunyen

llegir, llegir, llegir,

deixant una vana esperança

colors i més gent anònima.

secreta.

La tornada es fa curta

El passejant es commmou

el pensament fila i fila

amb una amagada idea.

una història desconeguda:

Però, creix encara el soroll,

idees

passen les tendes obertes

que fan moure la sang.

com un fàcil reclam.

¡Quin plaer inventar contes

Passa tot de pressa

mentre avança la roda

i tot és el mateix.

lentíssima! F. Mezquita Broch


S’acabà d’imprimir el llibre “De la vila, oficis i costums“ a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l. el dia 2 de febrer de 1999, festivitat de la Mare de Déu de la Candelera, patrona dels antics cerers, quan falten 7.968 hores perquè comence el rebombori de l’any 2000 i 16.752 per iniciar un nou mil·lenari.


De la vila, oficis i costums  
De la vila, oficis i costums  

Llibre Rebombori 1999

Advertisement