G R U P S P O LÍTIC S M U N I CIPALS A C O R D D ’ESQ UERRA
Per un camí ben ample No sabem quant llarg serà el camí però és evident que com més ample sigui més fàcil serà arribar al cim. I com més siguem a dalt del cim, més sentit tindrà tot el que estem fent, tant des del govern com des dels propis ajuntaments del país.
T
ot i que aparentment sembli que quan arriben els mesos d’estiu els mons s’aturin, en aquest darrer mes hem pogut viure canvis polítics de primer ordre tant al nostre país com a l’estat espanyol. Mentre a Catalunya es nomenava el nou Govern de la Generalitat, a Madrid el PSOE presentava una moció de censura i feia fora del govern espanyol un Partit Popular que pocs dies abans havia estat sentenciat als tribunals per corrupció. El nou escenari que tenim al davant, especialment pel que fa al lideratge de Pedro Sánchez, no és pas massa esperançador. Alguns l’han volgut qualificar d’obertura al diàleg. Nosaltres considerem que més que una obertura al diàleg serà merament un analgèsic que ens treurà el dolor durant uns dies però no resoldrà el mal pel qual patim. És evident que la possibilitat d’apropament dels nostres presos i preses polítiques seria una bona notícia però no oblidem que aquells qui avui anuncien aquesta promesa són els mateixos que van signar el 155 i que van girar l’esquena a les agressions del passat 1 d’octubre i a l’empresonament dels membres del nostre govern legítim. Som conscients que la legislatura a nivell espanyol penja d’un fil i es fonamenta més en un No al Partit Popular que en un Sí al Partit Socialista. Lluny queda aquell socialisme de la lluita al carrer, de les reivindicacions socials després de la foscor deixada pel franquisme o del suport a les llibertats d’expressió i als drets fonamentals de les persones. També som cons-
cients que Ciutadans, el partit dissenyat des dels despatxos de les elits catalanes i espanyoles, té com a objectiu la divisió del nostre país i el seu projecte polític no va més enllà de la degradació de les nostres institucions que, al cap i a la fi, són les legítimes representacions del poble. A ells tan se’ls en fa si el Parlament o la Generalitat es devaluen si a canvi d’això poden aconseguir un grapat de vots. Davant d’això, encara queda més clar que l’estat espanyol no té en aquests moments cap projecte polític que garanteixi un progrés i una preservació dels drets individuals i col·lectius. A casa nostra, mentre els nous conselleres i conselleres ja s’han posat a treballar per recuperar les institucions i pal·liar els estralls ocasionats pel 155, el govern i les dirigents polítiques que van fer possible l’1 d’octubre i els líders d’Òmnium i ANC segueixen a la presó i a l’exili. Aquesta privacitat de les seves llibertats sense ni tan sols haver estat jutjats demostra la manca de rigor i coherència d’un sistema judicial que ha fet allò que la política de l’estat no ha estat capaç de fer com és resoldre un conflicte estrictament polític. Des de les presons i des de l’exili ens arriben missatges d’esperança i fortalesa i ens demanen que no defallim i que perseverem en la lluita. Una lluita que també ha de servir perquè més persones d’aquest país s’adonin que estem davant d’una vulneració dels drets i les llibertats de les persones. Probablement l’enuig i la tristor és també de moltes persones que, fins i tot, mai no s’havien plantejat la independència com a objectiu, però que cada cop veuen més clar que només serà a través d’una República Catalana que ens podrem sentir realitats individual i col·lectivament. És a aquestes persones que cal abraçar, com ens diu l’Oriol Junqueras, dia rere dia. No sabem quant llarg serà el camí però és evident que com més ample sigui més fàcil serà arribar al cim. I com més siguem a dalt del cim, més sentit tindrà tot el que estem fent, tant des del govern com des dels propis ajuntaments del país. Perquè volem un país lliure, però també volem un país divers i compromès amb totes les persones que el formem. ■ [JUNY 2018]
sió 652
69